intTdF110.qx8:TempsdeFranja 26/10/11 14:20 Página 2 CARTES … · 2012-01-10 · TEMPS DE FRANJA /...

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

10 /

nov

emb

re 2

011

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA 110

Sumari2 Cartes creuades

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

10 Entrevista: Josep Maria Baró

12 Llitera

13 Recull de premsa

14 Llitera

15 Tema del mes: Desapareixel projecte Moncada

16 Aragó

17 Galeria de personatges

18 Països Catalans

19 Opinió: Fora «Titiriteros» deTorrelloba!

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Director: Màrio Sasot • [email protected]

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel [email protected]

Consell de redacció:El Matarranya: Antoni Bengochea, Loli Gimeno,José Miguel Gràcia, Marc Martí, MartaMomblant, Artur Quintana, Lluís Rajadell i CarlesSancho. El Baix Cinca: Rosa Arqué, Jaume Casas, PepLabat, Carme Messeguer i Carme Tarragó. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, GlòriaFrancino i Josefina Motis. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Pep Labat i Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Josep A. Carrégalo,Miquel Estaña, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, CarlesSancho, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín [email protected]

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

En venda a:Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona: LlibreriaLes Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadés i Llibreria Sorolla.Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

L’actitud de la consellerad’Educació, Cultura i Esportsd’Aragó, Dolors Serrat, enversles llengües aragoneses és unamica contradictòria i descon-certant. Per suposat que nopensa dur a terme cap políticade preservació del català i l’a-ragonès al seu territori. Tot al contrari. En res-posta a una pregunta a l’Heraldo de si real-ment creia que amb la Llei de Llengües aca-baríem tots parlant català a la plaça del Pi-lar, com deia una falca radiofònica del seupartit, contestà. «És que (la Llei) no ha tin-gut temps de desenvolupar-se». Al·lucinant.

Això si, de moment, mai en les seues de-claracions ha gosat dir-li xapurriau al cata-là. Temps al temps.

Jo no sé si, com diuen alguns comentaris-

tes, vol segar l’herba dels peusde L.F. Rudi buscant aliats perla dreta més dretana, o, compenso jo, s’ha de fer perdonarel fet de ser de Ripoll (Girona)massacrant el català allà onpuga fer-ho, per a guanyar-se lasimpatia i l’acceptació dels ara-

gonesos de soca-rel.De la mateixa manera que Agustina Za-

ragoza Domènech, natural de Reus (Tarra-gona) va haver de matar més francesos i li-berals que ningú durant el setge de Saragossaper a que li fessen un espai a la Història d’A-ragó, la nostra consellera ripollesa ha d’a-magar vergonyosament la seua llengua ma-terna sota un davantal i un vestit de batur-ra del segle XIX durant l’ofrena del dia delPilar.

Salutació del director // Màrio Sasot

Moviment 15M

No oblidin els de dretes que els indignatsn’estan, ho estem, amb tots els partits. El dreta la manifestació i reunió, és un dret pel quales va lluitar molt. No es poden reprimir men-tre siguin pacífics.

Del nociu que puguin resultar les aglo-meracions desprès de temps, han de resoldre-ho els responsables, amb control i acords.

El que va passar a Madrid i Barcelona fauns dies és vergonyós, se’ls escapava de lesmans. És buscar que intervingui la força, i fervíctimes i botxins sense que s’arribi enlloc.

Estaria bé que els manifestants es coor-dinessin en un gran grup polític, legal i actiu,traurien molts vots. Alguns partits i la majoriadel públic està d’acord amb els plantejamentsexposats. Es podria crear una gran plata-forma d’esquerres que guanyés les propereseleccions

A veure com quedarà això de les indig-nacions. Les personals hem de saber ges-tionar-les, les socials participar en els canvis,no esperar que ho facin uns altres. Ha estatintel·ligent la tolerància amb les manifesta-cions. Ara, els manifestants han de ser in-tel·ligents procurant poder treure partit, i can-vis possibles.

Josefina Motis

«J.M. Aragonès té raó»

Estic totalment d’acord amb la carta deJ.M. Aragonès (TdF, 109) sobre les dificul-tats internes que està passant el català a l’es-cola. També jo tinc observades coses similars(TdF, 107 i 108). Los fets denunciats, d’altrabanda, són més estesos del que pareix: últi-mament, Q. Gibert (TdF, 108: «Els nostresfills es parlen en castellà») fee també co-mentaris preocupants pel que respecte alnord de la Franja (Fraga). Tot açò no haviepassat ni amb lo franquisme. Se fa urgent unaenquesta fiable d’usos lingüístics a la Fran-ja per saber qué està passant exactament, mésenllà d’observacions impressionistes. Però notot ho podem carregar a l’escola. Hi ha en-cara un indicador més preocupant: hamd’estar atents, perqué pareix que ja no és tanexcepcional que es trenco la transmissió in-tergeneracional. Esta bretxa podria ser moltmés important, i difícil de recuperar. Los fillsd’estos fills (d’aquí uns quinze anys) se con-solidarien com la primera generació de laFranja amb lo castellà com a llengua materna.Als quals caldrie ensenyar-los lo català (enel millor dels casos) com un idioma... estra-nger. Atentament,

Vicent de Melchor, lingüistaFórnols

Cartes dels lectorsImatge coberta: Un auca sobre tradicions deCamporrells es trasllada al poble. Foto: © Ramon Sistac.

intTdF110.qx8:TempsdeFranja 26/10/11 14:20 Página 2

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

10 /

nov

emb

re 2

011

EDIT

OR

IAL

El dia 30 de se-tembre, el professor ianimador cultural ca-laceità Antoni Ben-gochea, rebia un es-crit del Departamentd’Ensenyament de laDGA comunicant-liel cessament de laseua funció com acol·laborador del Pro-jecte d’Animació «Je-sús Moncada» a lesEscoles de la Franja.De fet, a l’escrit nitant sols s’esmenta-va el nom de JesúsMoncada i escrivien«Francha» (sic), elque demostra el seuinterès pel gran es-criptor mequinensàde llengua catalana iel coneixement lin-güístic de la Franja.Prèviament, Bengoc-hea havia demanatuna entrevista amb el director de Po-lítica Educativa per parlar del futurdel projecte. La resposta ha estat elcessament per carta, sense cap ex-plicació i l’obligació de retornar atemps complet al seu lloc de pro-fessor de música.

El Projecte Moncada va comen-çar el curs 2000-2001 amb l’objectiude reforçar i revaluar les classes decatalà a les escoles de la Franja,portant a les aules, escriptors, can-tautors, grups musicals, exposicions,tallers, etc., sempre en català, apro-pant la cultura feta en la nostrallengua als alumnes de les nostrescomarques. Així mateix, a més devisitar les escoles i instituts de rat-lla aragonesa on s’imparteix català,a través dels convenis signats entreels governs d’Aragó i Catalunya,els alumnes de les terres catalanesfrontereres de Lleida i Tarragona, através del «Projecte Moncada» hanpogut també gaudir de la visita d’al-guns dels nostres escriptors i músicspopulars franjolins i aragonesoscom Francesc Serès, Mercè Ibarz,Hèctor Moret, Marià López, An-ton Abad, La Chaminera, Menda

Lerenda, Duo Recapte, SusannaAntolí, Políglota Teatre, Miquel Es-tanya, etc. –i han pogut vindre a lesescoles de la Franja escriptors ca-talans de l’alçada d’Emili Teixidor,Carme Riera, Imma Monsó, MariaBarbal, Josep Coll, Màrius Serra...En total unes 800 activitats al llargd’onze cursos lectius. Per aquestesaules van passar també els escrip-tors lamentablement desapareguts,Jesús Moncada i Josep Galan.

Per altra banda, el Departamentde Cultura no ha convocat encaraels cursos de català per adults, tot ique sembla que almenys es pagaranles classes realitzades el curs passat.

Com dèiem al títol, d’entrada nohem rebut altra cosa del govern ara-gonès del Partit Popular que basto-nades a la nostra llengua –que elsmés agosarats veuen com a imposi-cions ideològiques revestides de re-tallades econòmiques. A tall d’e-xemple i amb referència al controlideològic dels mitjans públics d’A-ragó, sembla que el programa Ore-gón Televisión no continuarà eme-tent-se aquesta nova temporada.

De moment, tot i que amb un

mes i mig de retard respecte a altresanys, el Departament de Culturaacaba de convocar els premis lite-raris 2011 d’Aragó, «Lletres Ara-goneses», «Guillem Nicolau» (encatalà), «Miguel Labordeta» (encastellà) i «Arnal Cavero» (en ara-gonès). Amb aquest retard en laconvocatòria els ha donat tempsper a afegir-hi una clàusula quecondiciona la pervivència d’aquestspremis a que hi hagi crèdit suficientals pressuposts del 2012 del Depar-tament, la qual cosa vol dir que lapossibilitat de d’anular els guardonsl’any que ve és ben alta. Per aixòanimem des d’ací a totes les perso-nes que tinguin alguna obra aca-bada que pugui acomplir les basesdels premis, que la presenti, perquèno es pugui adduir des de l’admi-nistració manca d’interès dels inte-ressats per a no convocar-lo.

Des d’aquesta revista, no cal dirque donarem puntual notícia i ade-quada resposta a tots els retalls oagressions que des del govern ara-gonès o qualsevol altra instituciócontra la nostra llengua i la nostracultura vinguen.

EDITORIAL

Bastonades a la llengua de la Franja

Coberta de laprogramaciódel Projecte2010-2011


TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

10 /

nov

emb

re 2

011

MA

TAR

RA

NY

A

4

L’Instituto de Estudios Turolenses, a l’espera de canvis// LLUÍS ROIG

El divendres 30 de setembre es vareunir a la seu de l’Instituto de Es-tudios Turolenses a Terol, el ConsellCientífic d’aquesta institució, sota lapresidència de la directora, Mont-serrat Martínez, acompanyada a lataula pel sotsdirector, Rafael Lo-renzo i el secretari, Francisco JavierSáenz.

La senyora Montserrat Martínezva informar, entre altres coses, delsseus desitjos, així com dels del sot-sdirector, de deixar els càrrecs, teninten compte que els ocupen des del2004, a més de respectar els normalsesdeveniments d’un canvi en la pre-sidència de la Diputació Provin-cial. En aquests sentit, així s’ho ha-vien comunicat a la senyora CarmenPobo, nova presidenta de la DPT.

L’ESMOLET

Hi ha un estrany fenomen, gairebé paranormal, que creia li-mitat a la intimitat del meu lavabo, però que, a base de fre-qüentar d’altres banys, se m’ha revelat com més freqüent delquè em pensava. Quan un rotlle de paper de vàter arriba a laseva fi, el cilindre de cartó, talment un esquelet descarnat (‘des-paperat’, en aquest cas), llangueix al porta-rotlles avergonyitde la pròpia nuesa. Generalment, fins que un perepunyetescom jo accedeix a la cambra disposat a fer-ne ús. Mentrestantel rotlle nou, gras i ufanós, s’està sobre l’indret més inversem-blant i sovint inestable —la vora de la banyera, la cisterna, l’ar-mariet (ja cobert d’altres andròmines en precari equilibri) o elmateix porta-rotlles. La incomoditat que això suposa és evi-

dent: per a fer-lo servir s’ha d’agafar amb les dues mans, s’ha detornar a deixar al lloc inadequat i sempre hi ha el risc que acabirodolant per terra, amb tot el paper escampat per les rajoles(ecs). En canvi, la substitució del gastat pel nou ens ocupa totjust uns segons.

Aquest fet aparentment banal m’ha fet pensar en aquells as-pectes de la vida als què hi apliquem el mateix principi de co-moditat malentesa. Hi ha coses que funcionen malament isense eficiència, però la desídia no ens deixa fer el gest (a vol-tes minúscul) que permeti el canvi de dinàmica. O potser ésque tenim la seguretat inconfessable que ja hi haurà algú queho resoldrà per nosaltres?

Paràbola del paper de vàter // Carles Terès

La senyora Montserrat Martínezva informar també de les ordres queels han arribat envers el nivell dedespeses de l’any vinent que haurande reduir-se entre un 15 i un 17 per

cent, tot i que no procediran a laconfecció del pressupost perquèentenen l’hauria de fer la nova di-recció. També va informar sobre elsactes pendents d’aquest any 2011 ialtres temes d’interès.

Acte seguit es van estudiar moltexhaustivament les diferents sol·li-cituds d’ajudes a la investigaciópresentades, projecte a projecte,mitjançant les qualificacions i pun-tuacions proposades pels membresde les diferents disciplines científi-ques. Com a resultat va estar la se-lecció de deu ajudes que es presen-taran al Consell Rector de la Dipu-tació.

Després dels precs i preguntess’aixecà la reunió.

En representació d’ASCUMAva assistir-hi, el vocal i expresident,José Miguel Gràcia.

Reunió a laseu de l’IETJOSÉ MIGUEL GRÀCIA

Publicitat bilingüe // J. A. CarrégaloPer diverses causes, enguany, a casa nostra, vam començar les vacacions d’estiu una

mica més tard del que és habitual. Però a l’arribar a Mont-roig vam quedar gratamentsorpresos quan, al buidar la bústia de casa, vam comprovar que pocs dies abans s’ha-via passat publicitat bilingüe, en català i en castellà, enun full imprès a doble cara, de la clínica dental del Dr.Luis Tesan de Vall-de-roures. És de suposar que estapublicitat haurà estat repartida per les cases de les co-marques del Matarranya i de la Terra Alta. En una si-tuació com l’actual –i ara més que mai–, són de cele-brar iniciatives com la descrita. I és de desitjar que noes convertixca en un fet aïllat.


TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

10 /

nov

emb

re 2

011

MA

TAR

RA

NY

A

5

Juli Micolau, antologat a la revista Rolde// MÀRIO SASOT

Aquest és el famós principi que més consens ha concitat en elconflicte palestinoisraelià. Un planteja ment interessant, però infi-nitament menys complex, circule per cercles propers a la Genera-litat de Cata lunya: provar si Aragó i Catalunya poden pactar «paulingüística per béns eclesiàstics». Les fór mules judicials no han do-nat resultats pràctics, i s’allargassen. Ara es tractaria de portar unanegociació que fere emergir qüestions que vagen més enllà del ne-gre al negre intens. El resultat haurie de ser el lliurament de les ob-res d’art i un clima de «seguretat lingüística» per a la minoria ca-talanò fona d’A ragó, per mitjà de garanties jurídiques àmplies i sò-lides. És legítim que Aragó s’interesse per obres d’art que vanveure la llum o van ser adquirides al seu territori, més enllà de tí-

tols de propietat i lí mits diocesans. També és legítim que Catalunyas’interesse pel català a l’Aragó –Espanya bé que ho fa pel castellàa Puerto Rico, començant per la Coro na (Premi Príncep d’Astúries1991). I no és il·legí tim, en fi, relacionar aquestes dues qüestions. Enuna tasca que haurie de ser més normal, la Franja podrie ajudar aconstruir ponts de diàleg entre Aragó i Catalunya. Les relacionsbilaterals es ressen ten a cada dia que passa (i no solament entre elsgoverns): és arribada l’hora de prendre iniciatives valentes. Per- meteu que reproduisca unes paraules del protagonista de la Lapell freda, d’A. Sánchez Piñol (cap.13): «Tard o d’hora hauremd’assumir l’única cosa assenyada: que cal pactar amb ells, fer lapau, maleït sia!».

Pau per territoris // Vicent de Melchor

VANITAS VANITATIS

El poeta freixnedenc JuliMicolau ha vist publicats, alnúmero 136-137 de la revistaaragonesista Rolde, corres-ponent als mesos de juliol-agost, sis poemes pertany-ents a al seu poemari, encarainèdit, titulat La magnituddel seny.

L’antologia de textos deMicolau ve acompanyadaamb il·lustracions de l’artistaplàstica Esther Galdon, quevenen a ser petites obresd’art mesclades entre l’art lí-ric del poeta matarranyenc.

Alguns dels poemes deMicolau incideixen en la re-cerca sensorial i intimistad’altres poemaris, sense ex-cloure la sensualitat. «Tinc laveu de música fluint i els lla-vis carnosos i fins, molsuts iproporcionats, per a donar,per acció de contrast, major eficàcia,a l’expressió dels ulls i als batecs delpensament.» (Poema I).

Altres poemes traspuen la flaired’exilis i viatges, d’expulsions de ju-eus de Sepharad (poema III) i decaravel·les marines (poema IV).Els dos últims porten el marxamomés conceptual i introspectiu, típicsde la poètica Micolauenca.

Els quadres i il·lustracions d’Es-ther Galdon, una simbiosi entretrets abstractes i expressionistes co-lorats amb tons naïf, fan un adient ibellíssim contrapunt a la poesia més

recent del Juli.La revista Rolde d’aquest estiu,

que presenta per primera vegadaun format nou, més petit, conté in-teressants articles com el del joveescriptor Daniel Gascón, «Los li-bros que han cambiado mi vida»,on parla dels autors i les obres quehan marcat la seua trajectòria vitali literària. També hi ha una llarga isucosa entrevista que va mantindreVicki Calavia, directora de Proyec-taragón, amb el cinèfil, cineasta icrític cinematogràfic saragossà Al-berto Sánchez, recentment desapa-regut.

Il·lustracionsde l’artista deVall-de-rouresEstherGaldón alspoemes delJuli MicolauREVISTA ROLDE


TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

10 /

nov

emb

re 2

011

MA

TAR

RA

NY

A

6

La verga del pastore, il dissaco. Virga pastoris tenet omnia frae-na cruoris; est medela foris ficus, capitisque doloris. La verga delpastore è fortemente emostatica; il frutto aplicatto esternamen-te è medicamento anche per il dolore di testa.

Bé, aquest remei trobat al Hortus Conclusus. Le specie edu-li e salutari dell’Orto Medievale de S. Pietro in Perugia ve coml’anell al dit per al següent comentari: a pesar de totes les bo-nes intencions a l’hora de publicar llibres en les tres llengüesaragoneses com és el cas de Tren de Val de Zafan i Poesia a lafrontera presentats l’estiu passat a la Torre del Comte dins la6a Trobada d’autors ebrencs, no pareix clarificador per a les au-toritats culturals del nou govern aragonès que s’obstina en fer

Virga Pastoris // Juli Micolau

L’ARGADELL

vox populi tot un seguit de declaracions que van en contra d’ei-xe esperit de concòrdia vers les nostres parles que tant estimem.I dic açò, amargament, a pesar que el dia abans d’eixes pre-sentacions tinguérem la 21a Trobada Cultural del Matarranyaa la Freixneda amb un seguit d’actes fets precisament per a do-nar una cobertura especial al català, la nostra llengua. Però, crecque no servirà de res fer coses així si la mateixa població, queha de ser la primera interessada, no s’ho pren massa seriosa-ment. Mentrestant, el català viu alegrement en retrocés i en pre-cari, camí d’un suïcidi lent. Si no posen realment un autènticremei, al final tots haurem d’entonar un mea culpa, i el desoriserà irreversible. Amén.

En record de Ramon Amigó i Anglès// J.A. CARRÉGALO

El passat 16 de setembre va mo-rir, a l’edat de vuitanta-sis anys,l’escriptor i investigador reusencRamon Amigó i Anglès. Amigós’ha distingit com una personali-tat essencial en el conreu i la difu-sió de les ciències onomàstiques.Durant moltíssims anys el seu tre-ball s’ha centrat en la recerca ono-màstica integral de base munici-pal. I la seua és una obra dilatadai molt fecunda, a més de rigorosai sòlida, fins al punt d’haver-seconvertit en un referent.

Ens vam conèixer l’any 1994, aFraga, amb ocasió del XIXèCol·loqui de la Societat d’Ono-màstica. En aquells primers mo-ments Ramon Amigó es va mos-trar disposat a facilitar-me tota lainformació i tots els consells ne-cessaris en relació amb la meto-dologia a seguir per a treballar elsinventaris onomàstics. Vam que-dar que el visitaria a casa seua, aReus, per a continuar aquellesconverses. Recordo que en la pri-mera visita l’onomatòleg em vaobsequiar amb el seu assaig «So-bre inventaris de noms de lloc. In-troducció metodològica», unaobra bàsica que m’ha segut degran utilitat. I en vaig treure laconclusió que Amigó era un eru-dit molt accessible i d’una granhumanitat, però que, al mateixtemps, com a científic, era molt ri-gorós i exigent. Posteriorment elvaig visitar tres o quatre vegadesmés i el 2006 vam coincidir a

Montblanc amb motiu delXXXIIIè Col·loqui de laSocietat d’Onomàstica. Entot cas, llevat de petits pe-ríodes, la comunicació en-tre nosaltres no es va in-terrompre mai, al principiper correu postal, peròmés endavant, aprofitantles noves tecnologies, percorreu electrònic.

Membre de l’Institutd’Estudis Catalans (des de1994) i vicepresident de laSocietat d’Onomàstica deCatalunya (des de 1980),Ramon Amigó era un granestudiós que va rebre dis-tincions de tanta rellevàn-cia com la Creu de SantJordi (1997) o la Medallad’or de la ciutat de Reus(1994), però a la vegadaera una persona discreta imolt humil.

Em sap greu no haverpogut enllestir en vidaseua el treball sobre ono-màstica mont-rogina que tincobert i del que ja m’havia corregitalgunes parts. Però recordo tambéque em va dir diverses vegadesque l’onomàstica no es pot treba-llar amb presses sinó que s’ha d’a-nar elaborant a poc a poc, medi-tant i reflexionant.

Un afectuós record per al bonamic Ramon Amigó. I el meuagraïment pel seu constant i pa-cient mestratge.

RamonAmigó alCol·loqui dela Societatd’Onomàsticaa les BorgesBlanques el2009SOCIETAT

D’ONOMÀSTICA

FE D’ERRATES: A la cobertadel número 109 de TdF, lafoto va ser atribuïda a Ma-rina Barrafon, quan l’autorés Ramon Messalles. Per al-tra banda, Emilio GastónSanz va rebre el «PremiFranja 2010» i no 2011, comes diu a les pàgines 15 i 19respectivament.


7

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

10 /

nov

emb

re 2

011

BAIX

CIN

CA

1204 a 1230) i finalment la famíliaSant Climent (entre 1230 i 1244), percompra. Per aquests anys, els Mont-cada van irrompre en el panorama deles riberes baixes del Segre i del Cin-ca per matrimoni de Guillem Ramonde Montcada amb Constança, fillanatural de Pere el Catòlic i germana

de Jaume I. El dot matri-monial de Constança in-cloïa les senyories d’Ai-tona, Seròs i Soses, origende la baronia d’Aitona.Cap al final de la seuavida, Constança va fundarla primera comunitat fe-menina d’Avinganya (enel terme de Seròs), mo-nestir que va esdevenirpanteó dels Montcada.Fins al 1243 no es docu-menta que Mequinensaformés part del patrimo-ni dels Montcada.

L’historiador fragatíva fer referència també ados documents que asse-nyalaven les fites de Me-quinensa en aquelles da-tes, que limitava ambFraga, Escarp, Torralba,Montmeneu, Borruç(sense identificar), No-nasp, el Matarranya, Fa-vara, Maella i Casp.

Salleras va anunciar lapròxima publicació en paper de laseua intervenció a càrrec de Cosesdel Poble i va emplaçar l’auditori auna nova conferència, al novembre,sobre el període en què Mequinen-sa va estar sota el domini dels Mont-cada.

Dissabte 24 de setembre, a les19:00 del vespre, organitzada perl’associació Coses del Poble, vamtenir l’oportunitat d’escoltar unaconferència, impartida pel fragatíJoaquim Salleras, doctor en històriamedieval, sobre el tema Mequinen-sa: senyories medievals abans delsMontcada (1149-1244), en una SalaGoya de Mequinensa ambientadaper a l’ocasió amb escuts i altres imat-ges medievals per membres de Co-ses del Poble.

En la seua documentada i didàc-tica intervenció, Salleras va repas-sar les diverses famílies nobiliàriesque van tenir jurisdicció sobre lavila d’ençà de la conquesta cristia-na fins que Mequinensa va passar aser domini dels Montcada, en un pe-ríode més conegut per la historio-grafia. Salleras va destacar el ca-ràcter inèdit de les seues aporta-cions sobre els primers segles de laMignesa o Michinensa cristiana i vafer referència a les fonts consulta-des i a la documentació que enca-ra cal treballar per poder arribar aconèixer més a fons aquesta època,tot assenyalant que encara és unahistòria oberta.

Segons Salleras van ser senyors deMequinensa i el seu terme primer elscomtes d’Urgell (entre 1150 i 1203),tot seguit el llinatge dels Cervera (de

Cartellanunciador dela conferència

Mequinensa abans dels Montcada// ANDREU COSO

En el Poble Espanyol de Barcelona hi ha reproduïdes totauna sèrie de cases dels pobles del Matarranya. La Casa de laVila de Vall-de-roures és la que presideix la plaça del Poble Es-panyol. Sempre he cregut que això no era una casualitat, mal-grat que no trobava la resposta.

No fa gaires dies em va trucar el periodista Jordi Fortuny, an-tic director de la revista El Temps, perquè volia fer-me algu-nes consultes. Jordi Fortuny, actualment periodista de TV3, estàtreballant en un documental sobre la companyia d’electricitatanomenada la Canadenca. Aquesta va ser la primera gran em-presa d’electricitat que a partir de 1911 desenvolupà les sevesprincipals activitats a Catalunya. La societat va ser fundada aToronto pels enginyers Fred S. Pearson i Carles Emili Montañés,per aquesta raó és coneguda com la Canadenca. L’enginyerMontañés, malgrat que va nàixer a Barcelona, com ja és conegut,descendia de Massalió.

En Jordi Fortuny em va comentar que possiblement les re-

presentacions d’aquestes cases en el Poble Espanyol de Bar-celona haguessin estat triades per la intervenció directa de l’en-ginyer Montañés. Tots dos vam començar a cercar els argumentsi, entre d’altres coses, resultava que el director de l’ExposicióInternacional de Barcelona de l’any 1929 va ser el marquès deForonda, el mateix que presidia l’empresa Tramvies de Bar-celona, quan Montañés era el director general. És més, l’ex-posició, en un primer moment, s’havia de centrar per completen el desenvolupament de l’electricitat. Montañés era ja unagran personalitat en aquesta matèria i presidia l’Associaciód’Enginyers de Catalunya que assessorava i participava en elmuntatge de la futura exposició.

Molts més arguments es podrien aportar per determinar laintervenció de l’enginyer Montañés en aquest afer, però la prin-cipal prova l’hem de buscar en el gran amor que sempre va sen-tir per la seva terra. Hi ha pobles que sovint s’obliden dels seusbenefactors i aquest és un cas.

Sobre el Poble Espanyol de Barcelona // Joaquim Montclús

DESPERTA FERRO


TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

10 /

nov

emb

re 2

011

BAIX

CIN

CA

8

Fraga celebra amb joia El Pilar 2011// CARME TARRAGÓ

Les festes del Pilar de Fraga esvan iniciar el dia 11 d’octubre,des del balcó de l’edifici institu-cional de l’ajuntament a la plaçaEspanya, amb el popular coetassoque dóna el tret de sortida a aques-tes festes que es prolonguen fins eldia 16. A partir d’aquí es van ini-ciar els primers concerts a la Car-pa de la comarca del Baix Cinca,ubicada al Recinte de Penyes, con-cretament a l’esplanada del pave-lló del Sotet.

Tot i així, el 12 d’octubre, dia del Pi-lar, és el dia gran de les festes a Fra-ga, i els fragatins, abillats amb la ves-timenta típica, ho celebren amb latradicional ofrena floral a la Verge al’església de Sant Pere, on hi va as-sistir la Rondalla de la Peña Fraga-tina per amenitzar la Missa Baturra.

Més d’un centenar d’activitatsper a totes les edats, es van orga-nitzar durant aquests sis dies de fes-ta, entre elles el correfoc infantil, les

sessions de revista, la desfilada de ge-gants i les actuacions musicals d’Ho-tel Cochambre, El Pescao, Sher-pah, El vicio del duende, Mala Vida,Siniestro Total, Exceso y Carlos

Baute. A més a més, a la carpa de lacomarca del Baix Cinca van actuaruna trentena de grups dins del IIConcurs de Bandes Festes del Pilar.

Coetesso albalcó del’Ajuntamentde FragaLUIS ÁNGEL PÉREZ

Més de 300 participants en la Marxa Senderista Pre-Pilar// REDACCIÓ

Pilar» de Fraga,amb la col·labo-ració de l’ajunta-ment de la Ciutati de la DiputacióProvincial d’Os-ca. La sortida vatindre lloc al cos-tat del Pavelló«Corts d’Aragó»,entre dos quarts iles nou del matí ila comitiva es vadirigir seguint elcurs del riu, cap aVilella de Cinca.L’organització va

posar a disposició dels participantstres itineraris possibles, de 6’5, 13 i18 quilòmetres i amb això va con-cretar un projecte en el qual l’asso-ciació, fundada el 1990, portava

temps treballant: «En un principi ha-via de ser una marxa per a personesamb algun tipus de discapacitat,però vam veure que era millor ob-rir-la a tothom i no fer distincions.Així fomentem la convivència i laintegració de tots», explica Lluís Gi-ménez, president de l’associació.El balanç de l’esdeveniment nopodia ser millor: «Pensàvem enunes 250 persones i hem passat de300. Ha estat un èxit total de parti-cipació i han vingut persones de Fra-ga i Comarca, però també de Sara-gossa, Lleida o Balaguer», apunta-va Giménez. D’aquests, remarca, el80% procedia de la pròpia ciutat deFraga. Les edats, com les proce-dències, van ser variades i, així,mentre el participant més jove nohavia complit encara els dos anys, elmés gran passava dels 70.

Prop de 350 persones van parti-cipar el passat 25 de setembre a laI Marxa Senderista Pre-Pilar, orga-nitzada per l’Associació de Personesamb Discapacitat «Mare de Déu del

Participantsde la marxasenderistaLUIS ÁNGEL PÉREZ


9

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

10 /

nov

emb

re 2

011

BAIX

CIN

CALa XVII edició del certamen «Retrátame a un

lector» rep més de 100 fotografies de tot el país// CARME TARRAGÓ

Al voltant de 105 fotògrafs de totaEspanya han enviat les seves pro-postes a l’Ajuntament de Fraga perparticipar en la XVII edició delconcurs de fotografia amateur «Re-trátame un lector». Una iniciativaque proposa als aficionats a la fo-tografia realitzar treballs relacionatsamb l’activitat de la lectura i la figuradel lector en les seves diverses mo-dalitats: lúdica, al treball, individu-al, col·lectiva, etc.

Del total de treballs rebuts, un33% són obra de fotògrafs locals.

El jurat ha estat format per cincmembres presidit per la delegada decultura del consistori fragatí, Car-men Querol, i per professionals delmón de la fotografia i les bibliote-ques. Uns 60 treballs d’aquest cen-tenar es poden visitar en una expo-sició que té lloc al Palau Montcadade Fraga durant tot el mes d’octubre.Entre la selecció es troben totes lesfotografies locals participants i les

Fotoguanyadoradel concurs

JAVIER FERNÁNDEZ

Els iupik han viscut sempre a ambdós costats de l’estret de Be-ring (i en illes del voltant), en aigües de l’Àrtic, on Amèrica i Àsiagairebé es freguen la mà. En el decurs de dècades el poble iupikde totes dues ribes ha entonat cançons ancestrals, ha pregat ge-nerositat als déus abans d’anar a la caça de la balena, ha demos-trat la seva fortalesa en competicions sempre amistoses. I és queels iupik prioritzen la pau per damunt de qualsevol altra cosa.

A les darreries del segle XIX, a la banda siberiana van co-mençar a sovintejar-hi russos armats amb uniformes i cara depocs amics, més tard hi van desembarcar vaixells de guerra i novan tardar a construir-hi un camp d’aviació. Quan les unitats mi-litars nord-americanes, a mitjan segle XX, van apuntar cap al con-tinent asiàtic, el govern rus va prohibir l’entrada a Sibèria de capveí d’Alaska i tampoc de cap moviment en sentit contrari. JeanFritz, escriptor, diu que «era com demanar als ocells migratorisque no tornessin la primavera següent».

Amb el pas dels anys, els jocs competitius dels iupik d’Amèricavan quedar en l’oblit en favor del bàsquet i part d’aquesta co-munitat de l’estret es va agrupar amb altres habitants d’Alaska,del Canadà i de Grenlàndia. Així i tot, subratlla Fritz que quan«en dies clars miraven cap als turons siberians, sentien una fibladad’enyorança».

Les disputes d’Estat, especialment les bèl·liques, han esdevin-gut un magnífic factor de cohesió intern. L’antropòleg AlbertSánchez Piñol diu que «a les trinxeres de la I Guerra Mundial no

hi ha bretons, bascos o catalans, només francesos».Això explica que als diferents governs aragonesos els vagi

com l’anell al dit el conflicte de l’art sacre amb Catalunya. I, so-bretot, que el litigi es vagi eternitzant (fa més de 20 anys que dura)amb periòdics rebrots de fúria anticatalana alimentada per polí-tics i premsa saragossana.

L’objectiu és que els iupik de la riba americana no es recone-guin amb els de la riba asiàtica com a membres d’un mateixcol·lectiu. Aragó també fa mans i mànigues perquè els catalano-parlants de la Franja no comparteixin la mateixa identitat comunaque la resta de catalanoparlants, i tinguin una certa hostilitat en-vers el fet català.

Aquesta divisió territorial, sigui regional o estatal, a l’interiord’un àmbit lingüístic no pretén altra cosa que fer-nos diferents. Enaquest sentit, Lluís Garcia Sevilla, primatòleg especialista enhomo sapiens, diu que per a la nostra oïda, molts rossellonesospresenten contaminació acústica francesa, com també podem de-tectar la pèrdua de la típica pronúncia catalana velar de la /l/ enfavor de la pronúncia espanyola en catalans de la Catalunya es-panyola». Garcia Sevilla afegeix que l’efecte de canvi de domini,també és detectable entre Portugal i Galícia.

Fa uns anys el poble iupik es va poder retrobar amb motiu dela conferència interpolar. No van dubtar a ballar les cançons desempre. I en acabat, diu Fritz, es van asseure per menjar carn deren i un plat de peix cru.

És com demanar als ocells migratoris que no tornin… // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

millors d’entre les presentades perautors de fora de Fraga i de la co-marca del Baix Cinca.

Per aquest concurs, l’Ajuntamentde Fraga ha reservat un total dequatre premis. El primer premi vaser per Javier Fernández, de Be-rango (Biscaia), amb la seva obra

Foto 1, el segon premi per a MiquelPlanells, de Banyoles (Girona), ambAtentos i el tercer premi fou per alresponsable de la fotografia Pe-queño Gran Lector. Marina Barra-fón, per la seva part, va obtenir elpremi local amb la instantània Alvent del mont.


TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

10 /

nov

emb

re 2

011

ENT

REV

ISTA

10

Pregunta. Què és el que va influir demanera decisiva en la seva formació? Resposta. En la meva infància vaig es-tar envoltat d’un grup de monjos be-nedictins, que havien estat companysdel meu pare i que van ser els què elvan exhortar perquè jo comencés elsestudis de batxillerat als Escolapis delcarrer Diputació, prop del passeig deGràcia. Allà vaig tenir grans profes-sors entre els quals hi havia Lluís Ma-ria Xirinachs, reconegut diputat alCongrés durant els primers anys dela transició. El nivell cultural i aca-dèmic en què em vaig educar eramolt alt. Vam tenir un gran professord’història, el senyor Jesús GarcíaTolsá, represaliat de la Universitat deValència que va acabar donant clas-ses en els Escolapis de Diputació.P. Fins a quin anys van estar elsmonjos escampats per Barcelona?R. Aproximadament fins a comen-çaments de la dècada dels anys se-tanta. El meu pare sempre va man-tenir relació amb els seus anticscompanys, que igual que ell, no vanvoler retornar a Montserrat quan elMonestir es va reobrir després de laguerra. Mai he tingut molt clar el mo-tiu que va fer que alguns dels bene-

dictins de Montserrat no volguessintornar al monestir. És probable queen els primers anys del franquisme,la direcció del monestir fos col·la-boracionista amb el règim instauraten la guerra i alguns monjos van de-cidir mantenir-se al marge. El meupare, en qualsevol cas, va mantenirsempre excel·lents relacions amb elsreligiosos i en concret amb l’abat Es-

carré.P. Vostè va ser un jove ob-ligat a compaginar la feinaamb els estudis... R. La meva mare va envi-duar jove i jo havia detreballar a la pastisseria, al-menys des de les 4 de lamatinada fins a les 9 delmatí, fent pastes. A aques-

ta hora anava a les classes de la Fa-cultat de Dret, a la Diagonal, a la sor-tida de Barcelona. Aquells anys d’u-niversitat no van ser fàcils. Però vamtenir professors, considerats com a«revolucionaris» de l’època i entre elsquals es pot citar a Manuel Jiménezde Parga, o als doctors Villavicencio,de Dret Civil, i March, de Canònic.Un professor molt important, des delprimer curs de carrera, va ser Josep

JosepMariaBaróRAMON MUR

Maria Font Rius, que era l’únic queno venia a classe amb cotxe sinó ambautobús. Font va ser decisiu en lameva formació sobre les institucionscom furs, cartes de poblament, lesconstitucions i altres drets, el Fur d’A-ragó, el Fur de València. Amb ell noteníem llibre de text, tot era dictat, ci-tava a infinitat d’autors i ens indica-va llibres que havíem de llegir.P. D’aquí li ve a vostè la seva vocacióper l’estudi de la Història? R. Bé, abans d’ingressar a la Univer-sitat, jo sentia una gran inclinació capa les lletres en general i molt en par-ticular cap als estudis històrics. Isempre em deien allò de que «si fascarrera de lletres no et guanyaràs lavida». El cas va ser que al final delbatxillerat, en el curs de Preuniver-sitari, em va passar una cosa molt cu-riós. Teníem un professor de l’assig-natura «Formación del Espíritu Na-cional» que, paradoxalment, era unapersona bastant oberta. Jo discutiamolt amb ell. I ve al final del curs i ensdiu a Narcís Serra, que va ser desprésalcalde de Barcelona i ministre deDefensa amb Felipe González, i a mi:«Per què no veniu a l’Escorial quefem un seminari de Falange sobre el

«En la mevainfància vaigestar envoltat de monjosbenedictins»

JOSEP MARIA BARÓ, PRESIDENT DE L’ASSOC

«Des de molt jove m’h// RAMON MUR

Josep Maria Baró Pugés va néixer a Barcelona el7 de setembre de 1941. El seu pare, Álvaro Baró,era fill d’una família que es dedicava a fer bótes devi i procedia del poble aragonès de Montanyana,a la Ribagorça. Va ingressar de nen al monestir be-nedictí de Montserrat on es va fer religiós. En oca-sió de la guerra, va acompanyar als monjos, ambl’abat Marcet al capdavant, exclaustrats a la loca-litat navarresa de Belascoain, a prop de Pamplona.Acabada la contesa, el pare de Josep Baró va tor-nar a Barcelona on la família va regentar un negocide pastisseria. A casa dels Baró es va improvisar unacomunitat de benedictins, el «Montserrat bis». Elsmonjos vivien en pensions però celebraven capítolsdiaris a la rebotiga de la pastisseria Baró. En aquestambient va venir al món el fill gran d’Álvaro Baró,Josep Maria, actual president de l’Associació Cul-tural del Matarranya-ASCUMA.


d’acord amb totes les actuacions delpartit. Pertànyer al departament sec-torial de Justícia del partit i allà tam-bé vaig col·laborar en molts estudis so-bre l’antiga Corona d’Aragó. Men-trestant, exercia d’advocat i vaig ins-tal·lar-me com a procurador a Gra-nollers on vaig obrir un despatx. M’heocupat de multitud d’assumptes deresponsabilitat civil, però també de ca-sos relacionats amb l’administració pú-blica. A CDC vaig participar en l’e-laboració d’un extens treball sobre elsConsells del Poder Judicial Autò-noms d’Espanya. A Granollers vaig sersecretari i bibliotecari de la Junta deGovern del Col·legi d’Advocats. Vamfer un diccionari de terminologia ju-rídica catalana. I des 1975-2004 vaig serassessor tècnic de les candidatureselectorals de CDC, encara que jo maivaig aparèixer a les llistes. He parti-cipat en els congressos de CDC, cadaquatre anys, com un dels assessors delsecretari general del partit. Aquestaactivitat, tècnica o professional, em vaproporcionar certa independènciacom per no comprometre’m a formarpart de les llistes electorals perquè hihavia aspectes del partit que mai emvan acabar d’agradar.P. Què pensa vostè de tota la contro- T

EMPS

DE

FRA

NJA

/ n

. 110

/ n

ovem

bre

201

1EN

TR

EVIS

TA

11

vèrsia que existeix avui entre arago-nesos i catalans a compte de diversesqüestions com l’Arxiu de la Coronad’Aragó, l’idioma, etc? R. L’Arxiu és a Barcelona perquè elsreis d’Aragó van tenir en aquesta ciu-tat un punt de control estratègic so-bre la Mediterrània. Però és evi-dent que ha de ser gestionat per totsels territoris que un dia van formarpart de l’antiga Corona d’Aragó.Cal tenir en compte que Aragó va serun regne amb Corts a Barcelona, Va-lència i Saragossa i que entre tots elsseus territoris existia una relaciód’interdependència molt diferent dela dependència que avui té qualsevolterritori respecte de l’Estat al qualpertany. Ni Catalunya pertanyia aAragó ni el territori aragonès al ca-talà amb els criteris, insisteixo, de de-pendència que tenim avui. Això emsembla decisiu i substancial a l’horad’estudiar la història de la Coronad’Aragó que va tenir sempre una for-ma molt singular de gestió, diferent,per exemple, a la de Castella. En elCompromís de Casp, assolit en ter-ritori aragonès, Aragó va participaramb representants de les seues Cortsespecífiques i també amb apoderatsde les de Catalunya i València.

tema de la Corona d’Aragó?»«Home! —li vam dir— ja sap vostècom pensem, no ho veiem això moltclar.» «Res, res, tu prepara el temaeconòmic», li va dir a Narcís, i a mi emva encarregar d’exposar una visió po-lítica-històrica. Així va ser com dos jo-ves aliens i contraris al règim, que ésel que nosaltres érem llavors, ens vamveure ficats en aquella cruïlla. Total,que ens preparem i participem enaquell curs que va ser clausurat pelministre Fraga Iribarne. És a dir,que ja als 17 anys em vaig introduiren l’estudi de la nostra història, cosaque ja no he abandonat mai.P. La carrera jurídica va ser, però, laque li va encaminar per la vida? R. A veure, sí que és cert que la lli-cenciatura en Dret em va permetreobrir-me pas professional, per des-comptat. Però jo, des del meu primerinterès per la història del dret, no hedeixat de dedicar-me a la investiga-ció històrica, especialment a la rela-cionada amb la Corona d’Aragó.Ara bé, jo vaig tenir una joventutmolt ocupada i no vaig arribar en dospassos a la llicenciatura perquè vaighaver d’interrompre la cursa per ferla mili a la biblioteca de la CapitaniaGeneral de la IV Regió Militar, aBarcelona. Per allà només passava uncapità d’Estat Major que sempreem deia: «Baró, mai podràs dir quel’Exèrcit et va impedir acabar els es-tudis universitaris de Dret». I la ve-ritat és que allà no em va faltartemps per estudiar.P. Com va viure vostè el pas de la dic-tadura a la democràcia? R. Mentre estudiava a la universitat,em vaig comprometre amb l’activis-me antifranquista de Catalunya. Vaigconèixer importants personalitats del’època com Josep Espar i Ticó o JoanTriadú. En acabar la carrera em vaigvincular al Partit Socialista de JosepPallach fins que aquell socialismecatalà va ser absorbit pel PSOE. Lla-vors en Convergència Democràtica deCatalunya (CDC). Era l’any 1979 i, ésclar, ja havia canviat el règim. Finsavui, que encara tinc el carnet d’afi-liat, encara que no sempre he estat

DE L’ASSOCIACIÓ CULTURAL DEL MATARRANYA

e m’ha apassionat l’estudi de la Corona d’Aragó»

Nou ciutadà del MatarranyaJosep Maria Baró és avui un nou ciutadà del Matarranya. Aquí es va vincular a l’As-

sociació Cultural-ASCUMA de la qual n’és el president des de fa gairebé un any. Barópalpa dia a dia una terra que sent com a seva. L’haver complert els 70 anys no ha re-baixat la seva enorme capacitat de treball. «En la joventut hi ha temps per tot», diuBaró perquè ell va ser de jove pastisser, universitari, professor de classes particularsi soldat. Tot a la vegada. Però Baró no dubta a rectificar la seva pròpia reflexió: «Bé,ara també hi ha temps per fer moltes coses», afirma.

En quin moment i per quin motiu va començar la seva relació amb el Matarranyaen particular i, en general, amb el Baix Aragó?

«Quan em vaig jubilar, la meva dona i jo ens plantegem adoptar un canvi radicalde vida en algun lloc del territori que ens era més desconegut com la Catalunya oc-cidental. El 2004 ens encaminem cap a Tortosa on no havia estat mai. Arribem a Ar-nes que ens va agradar molt. Encara teníem la nostra casa de Cardedeu, prop de Gra-nollers. Fins que un dia vam passar per la llibreria Serret de Vall-de-roures. I a par-tir d’aquest moment, vaig sentir que prenien en el meu interior les brases d’aquellfoc de la meva joventut per estudiar la història de la Corona d’Aragó. Comprem unacasa a Lledó i vam vendre el pis de Cardedeu. Ara vivim en un poblet de Castelló,Rossell, molt proper a la Sénia, que és Tarragona. I em moc per tot el Matarranya,que és Aragó i província de Terol.»


TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

10 /

nov

emb

re 2

011

LLIT

ERA

12

Leymah Gbowee (Monròvia, Libèria, 1972) // M. Llop

DONES

Tertúlies «a la fresca» a Alcampell// J. ESPLUGA

Els veïns d’Alcampell, tot seguintel tradicional costum de reunir-se alcarrer durant les caloroses nits d’es-tiu per a xerrar sobre els temes mésdispars, van disfrutar d’un concor-regut cicle de tertúlies «a la fresca».La iniciativa la van promoure una sè-rie d’amics i amigues residents a lalocalitat, alguns vinculats al GRAPA(Grup de Recuperació d’Arquitec-tura Popular d’Alcampell) i amb elsuport de l’Ajuntament d’Alcampell,de l’Associació Cultural La Bardisai del Centre d’Estudis Lliterans.Cada tertúlia es va fer en un espai di-ferent, com places, parcs, la piscinai altres llocs similars, i el nombre d’as-sistents va oscil·lar entre la trentenade les primeres sessions i el centenarde les raderes.

El cicle va començar el 29 de ju-liol amb una xerrada sobre El Tourde França: un esport èpic o un negocimediàtic? El ciclista Bernat López vafer una interessant exposició sobrela creació del Tour, l’any 1903, com

a resultat de l’aferrissada compe-tència de diversos diaris esportius del’època. L’endemà alguns dels as-sistents es van animar a fer una rutacicloturística per la Llitera (sense do-par-se gaire).

La segona tertúlia es va fer el 6d’agost i va tractar sobre Per què en-cara no s’ha feit cap sèrie de televi-sió sobre Alcampell i comarca?, di-namitzada per Enric Castelló, pro-fessor dels Estudis de Comunicacióde la URV. En el debat va quedarclar que les elits de la Franja tenenun escàs poder per a influir en elscontinguts de les sèries televisives iper això, rarament hi veurem re-flectida l’atractiva singularitat delnostre territori.

La tercera tertúlia es va fer el 13d’agost i va anar a càrrec de l’his-toriador Josep Manuel MartínezParís (UdL), amb el tema La lluitapels comunals de Tamarit i la inde-pendència d’Alcampell, qui va feruna introducció als conflictes so-

cials del territori lliterà quan el go-vern de Carles III va obligar a re-partir les terres comunals entre elscamperols que ho demanessen. Leselits locals s’hi van negar perquèen treien un profit privat (i il·legal),però la pressió social que es va des-fermar finalment els va obligar afer-ho.

La quarta tertúlia va tindre lloc el19 d’agost a l’ermita en runes deSanta Margarida i va ser dinamit-zada per l’escriptora reusenca Mar-ta Magrinyà, qui va dissertar sobreQuè significa ser romàntic al segleXXI? L’autora va definir el ro-manticisme com un moviment de re-acció a l’expansió de la societat in-dustrial del segle XIX, que exaltavaels valors de la naturalesa, de l’amor,l’amistat, les tradicions, etc., uns va-lors que ella considerava útils tam-bé per a l’època de la globalitzacióinclement que ara vivim. La nit fa fi-nalitzar amb una emotiva actuaciódel cantautor d’Alcampell RafaelCasas, qui va composar una cançóper a l’ocasió.

La radera tertúlia es va fer el 27d’agost i va tractar sobre El crim deFago, a càrrec del periodista Edu-ardo Bayona, qui a partir dels seusescrits per al Periódico de Aragónhavia publicat un interessant llibresobre el tema. El ponent va fer unaacurada descripció de la seqüènciadels fets i de les zones fosques queencara queden al voltant del cas, i vadonar peu a parlar sobre els crimsrurals i les seues circumstàncies enel nostre territori.

Va nàixer a la zona central de Libèria, als 17 anys es va tras-lladar a Monròvia quan va esclatar la Segona Guerra Civil. Marede sis fills i terapeuta, treballà amb els nens que van ser soldatsde l’exèrcit de Charles Taylor. El 2002 organitzà el grup pacíficWoman of Liberia Mass Action for Peace, a partir del fet que lesdones natives, cristianes i musulmanes de Monròvia, resaven i can-taven, vestides de blanc, en un mercat de peix com a protesta noviolenta, milers de dones es van convertir en una força contra elgovern; moviment de pau que va posar fi a la guerra civil de 2003i que conduí a l’elecció d’una dona, Ellen Jonhnson Sirleaf, coma presidenta del país. (Libèria és el primer país Africà que ha tin-

gut com president a una dona.) La seua carrera professional i elsseus premis són extensos. És directora de la Xarxa Africana dePau i Seguretat per a les Dones, amb seu a Accra, Ghana; fun-dadora del Programa de Dones en la Consolidació de laPau(WIPNET/WANEP). Gbwee, és la protagonista del docu-mental Prega que el diable torni a l’infern, pel·lícula que ha es-tat utilitzada com un instrument de lluita en els conflictes de Su-dan i Zimbabwe, mobilitzant les dones africanes per demanar paui seguretat. El 7 d’octubre de 2011 Gbowe van rebre el premi No-bel de la pau al costat de la iemenita Tawakel Karman i EllenJonhnson Sirleaf.

Tertúlia a lafrescaJ. ESPLUGA


TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

10 /

nov

emb

re 2

011

REC

ULL

DE

PREM

SA

13

«insostenible en aquests moments, amés de que no és necessari». En can-vi, Serrat sosté que sí ho és «poten-ciar la con servació i el coneixementde les modalitats lingüístiques i el ca-talà».

La Consellera parla, doncs, de ca-talà a l’Aragó, i nega l’aragonès. Elcontrari que opina Vadillo, el qual vasentenciar que «El chapurriau, evi-dentment és diferent, ja a la prime-ra escoltada, tant del català com delvalencià». I que un altre dels seus di-rectors generals (Javier Callizo, delPAR) defensa la unitat de l’aragonèsi el català. Mai deixaran de sor-prendre al personal…

L’ESPURNEGALL // Natxo Sorolla

L’entrada del PP al Govern d’A-ragó, amb el suport explícit del PAR,ha deixat en suspens l’evolució de laLlei de Llengües i el reconeixementdel català i l’aragonès que el PSOEtants anys havia trigat en aprovar (tí-midament). En un inici vaig opinarque el nou Govern podia fer una po-lítica lingüística contra el català il’aragonès més mediàtica que efecti-va. El fet de nomenar a HumbertoVadillo Director General de Culturaha fet mantindre la tensió al màxim.Però les successives queixes públiquesi demandes de dimissió han exigit alPP fer-se enrere en la presentació pú-blica i presa de posicions de Vadillo.Però l’ha mantingut en el càrrec i(amb molts nervis) n’ha defensat laseua futura gestió. De fet, ell, tot unDirector General de Cultura, ha ar-ribat a dir en les primeres comparei-xences que «la meua opinió personalsobre la cultura és irrellevant, enaquests moments sóc gestor».

Si tot això ja és digne de tot el sur-realisme, la diferenciació entre el ca-talà i l’aragonès ho són encara més.La Consellera de Cultura DoloresSerrat ha sorprès en les seues de-

claracions més re-cents: parla de les«modalitats lin-güístiques» i del«català». Per tant,albira una políti-ca clara de reco-neixement del ca-talà, i l’oposició alreconeixementde l’aragonès,més enllà d’unconglomerat de«modalitats lingüístiques».

La consellera ha assegurat quepresentaran «en el primer any de le-gislatura» la reforma de la Llei deLlengües d’Aragó amb l’objectiu de«garantir que totes les persones pu-guen conèixer les modalitats lingü-ístiques i el català».

Amb tot, amb la nova legislaciópretenen treure qualsevol resta dedret lingüístic per als catalanopar-lants.

No obstant, ha rebutjat la nor-malització, «que seria l’obligato-rietat de què en totes les institucionsaragoneses s’exigís parlar les tresllengües», la qual cosa qualifica de

La consellera Serrat, nega l’aragonès però reconeix el català

Una imatge prou freqüent als carrers de les nostres viles i ciu-tats: un esbart de xiquetes (o xicotes, ben bé al límit) caminenen colla tot fent joldra i alçant la veu més del compte. Potserparlen català o castellà, però de ben segur que reneguen coma carreters i diuen tio! cada tres paraules. Depenent de l’edati de l’època de l’any –o no–, ensenyen les cuixes, l’escot, el me-lic, els corrons, els peus, les espatlles o fins i tot la regatera delcul. Algunes ho porten bé, amb orgull o sense complexos; d’al-tres pareixen lleones en zel; però n’hi ha unes altres, potser mésde les que caldria, que fan cara de resignació i semblen vícti-mes del destí, arrossegades per una força superior, imparable,generada per l’ambient i la pressió del grup. Potser són tímideso pudoroses o, simplement, creuen que el seu cos no lliga deltot amb el cànon estètic anorèctic imperant, i els fa vergonyamostrar públicament el que consideren sacsons i mitxelins, per-nils serrans o cames garrelles, però no se’n saben estar perquèsón conscients que, altrament, no entren «en el mercat». En ge-neral, però, i malgrat el terrabastall que fan i el seu aspecte bi-garrat (complementat per un tarter de collarets, braçalets, ar-

racades i tota sort de pírcings i tatuatges), la gent passa pel can-tó mirant-les amb displicència, amb santa paciència, amb indi-ferència... a totes elles, menys a una. Justament la que no cri-da, la que no renega, la que no deixa veure el pitram ni els sac-sons... La miren perquè porta pantalons i va botonada fins alcoll. La miren, en definitiva, perquè porta mocador al cap.

No jutjo; tan sols constato. Al capdavall, el mercadeig sexu-al (en aquest nivell d’innocència adolescent) és segurament in-herent a l’espècie, així com d’altres animals remenen la coa oestarrufen les plomes. Em queixo, però, que malgrat les ideesprogressistes del segle això és ara més que mai unidireccional:de les perdiganes s’espera que remenen la coa mentre els ma-talots han de continuar fent l’onso. Per dir-ho clar i català: lagojata que no es deixa arribar el ruc a les cols es pot quedarben bé per a vestir sants. Ja em disculpareu la generalitzacióabusiva, però oi que ens entenem? Ara, com diria ma sogra,«més val vestir sants que despullar borratxos». I, què voleu queus diga, jo no sóc cap beat, però la meua època em començaa desagradar...

La pell nua // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

La Consellera de Cultura de la DGA,Dolores SerratHERALDO DE ARAGÓN


TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

10 /

nov

emb

re 2

011

LLIT

ERA

14

Història familiar d’una auca vidriada// RAMON SISTAC

L’any 1948 l’enginyer electrònicJosep Sistac i Zanuy («Pepe de Se-rafina», Camporrells 1907-Barce-lona 1965) va publicar l’obra Vida,culto y folklore de los santos Abdóny Senén (Ramón Sopena, Barce-lona). El llibre, dedicat al culte (i alscostums i folklore que en deriva)d’uns sants que són bàsicament ve-nerats a tots els territoris catalano-parlants de la Corona d’Aragó (ditsSant Nin i Sant Non, són patrons, en-tre altres poblacions, de Sueca, Sa-gunt, Inca, Banyoles, Arles del Va-llespir... i del Gremi d’Hortolans deBarcelona), anava acompanyatd’una auca, en català ben escrit i cor-rectament grafiat un any abans queel franquisme autoritzés per primercop la publicació de l’obra completade Verdaguer amb la norma orto-gràfica moderna, prohibida fins almoment. Aquesta auca dels santsfeia referència explícita a Campor-rells, al Ball dels Totxets i a d’altrestradicions i, implícitament, s’hi co-neixia una vindicació velada de launitat de la llengua, de la seua capa-citat creativa i de la cultura popular.

D’aquesta auca es va fer una ver-sió en rajola vidriada, que es troba-va encastada a la paret d’una galeriacoberta del domicili familiar barceloníde Josep Sistac (on ha viscut fins fapoc la seua vídua, finada el 2009). Ésl’adaptació, doncs, de l’original fetaamb gravats de boix sobre paper defil, encarregada al xilògraf E.C. Ricarti, tal com s’explica a la introducció del

llibre, els versets van ser encomanatsa Joaquim Clavell Borràs «notable yfecundo poeta de musas populares»,encara que s’hi coneix clarament elguionatge de Sistac. No hi ha cap tra-ça de marca del ceramista. En tot cas,és posterior a la xilografia perquè, amés de la lògica del procediment, hiha una correcció ortogràfica quepermet fer-ne una mica de cronolo-gia: a la casella 46 –totes les auquesconsten de 48 imatges acompanyadescada una d’un redolí de dos versosheptasíl·labs–, la paraula «totxets» hiapareix així, com en els exemplars en-quadernats en rústica, mentre que enels 100 primers numerats en pell hiposa erròniament «tochets». Ha deprocedir, doncs, de la versió corregi-da corresponent a una segona im-pressió. Ni l’hereu actual, son fill

Jordi Sistac, ni el germà de l’autor,Luis Sistac (que ja té 94 anys però tébona memòria «de llarg recorregut»,i és el pare de qui signa estes ratlles)recorden l’any exacte de la fabricacióde les rajoles, però devia ser cap alsvolts de 1950.

Actualment, gràcies a la bona vo-luntat dels hereus, a la disposició del’Ajuntament i a la restauració que haassumit la delegació de Lleida del’Institut d’Estudis Catalans (enco-manada a la Sra. Carolina Jorcano delCentre de Restauració de Béns Mo-bles de la Generalitat), l’auca, testi-moni d’un patrimoni a la vegadamaterial i immaterial de Camporrellsi de totes les terres de llengua cata-lana, ha estat cedida al poble que enva ser l’origen i llueix instal·lada a laseua Casa Social.

Detall del’auca

RAMON SISITAC

Gent del lloc // Teresa Serrano

LA VIDA EN CALMA

En repetides ocasions he tingut la fortuna de visitar la comarcadel Matarranya, però sempre es descobreix algun lloc nou, jasigui un paratge natural, una botiga o un racó entre dos carrersamb algun detall especial.

En la darrera excursió, a més d’aprofitar per a assistir a al-guns dels actes programats de les jornades culturals del Ma-tarranya, he pogut donar un tomb per la zona i comprovar comhi ha gent que fa les coses posant ganes i passió i, gràcies a això,et pots allotjar a gust, menjar bé, beure millor, relaxar-te i sen-tir-te immensament feliç.

Les entranyables taules del casino o al bar Registre sotales arcades de Vall-de-roures, les acollidores terrasses en elpeculiar traçat de plaça de la Freixneda, l’atenció acurada

dels propietaris de l’hotel El Salt, els plats contundents delrestaurant Matarranya, o els aperitius en el Pont Nou de Be-seit.

A més de tots aquests llocs de plaer ja conegut, es van uniren aquests dies La Fàbrica de Solfa, grata sorpresa en la quevaig gaudir del seu restaurant emplaçant-me a mi mateixa pera una altra ocasió més llarga on reposar el meu cos en les ho-res nocturnes. Amb uns propietaris que manifesten una il·lu-sió per fer agradable un espai de natural encantador.

I hi ha molts més que els esmentats, gent compromesa, gentdel lloc, per origen o d’adopció, tots ells impulsors d’una co-marca plena d’al·licients entre els quals hi ha també els seusacurats amfitrions.


15

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

10 /

nov

emb

re 2

011

TEM

A D

EL M

ESEl Projecte d’Animació Cultural «Jesús Moncada» ja és història// MARIÀ ÀLVAREZ

Com ja quasi tots els lectors deTdF sabeu, a finals de setembre, elsresponsables del Departamentd’Educació, Cultura i Esports delgovern d’Aragó (PP) van decidirfer pública una decisió que ja te-nien presa des del primer momenten que van prendre possessió delsseus càrrecs: la supressió de les ac-tivitats del Projecte d’AnimacióCultural a les Escoles de la Franja«Jesús Moncada». Es tracta d’unconjunt de programes, finançats pelDepartament d’Ensenyament delGovern d’Aragó que nodrien d’ac-tivitats culturals en català a les es-coles de les terres aragoneses deparla catalana on s’imparteixenclasses opcionals d’aquesta llengua.

Amb això es dóna fi a 11 anysdurant els quals s’han realitzat mésde vuit-centes activitats que han re-corregut una cinquantena d’escolesd’Infantil, Primària, Secundària,Adults, Escoles d’Idiomes i Biblio-teques aragoneses i en més d’unavintena de pobles de Catalunya.

Les reaccions en contra d’aques-ta decisió del Govern de L.F. Rudien contra de la llengua i la culturacatalanes a la Franja no s’ha fet es-perar. Una volta va córrer la notícia,l’actual coordinador del Projecte,Antoni Bengochea, va rebre nom-broses trucades i correus d’adhesiói solidaritat per part de mestres decatalà, escriptors i artistes, implicatsd’una manera o altra amb el Pro-jecte Moncada durant aquests anys.

Per part d’institucions i entitats,l’Institut d’Estudis del Baix Cinca(IEBC) va fer una nota rebutjant ladesaparició del Projecte, «que haaconseguit amb èxit apropar la cul-tura feta en la nostra llengua aalumnes de les nostres comarques,,,trencant així un vincle entre l’es-cola i el seu medi cultural».L’IEBC denuncia i lamenta que laDGA «vulgue abandonar, encaramés, el català, una llengua queforma part del patrimoni culturalaragonès». També el presidentd’ASCUMA, Josep Maria Baró va

fer un escrit formal de protesta enterminis similars. Prèviament, elgrup parlamentari de la CHA elevàuna moció a les corts regionalsalertant de la possible desapariciód’aquests projectes d’acció cultural,tant en català com en aragonès, de-fensant la seua continuïtat.

El Projecte «Jesús Moncada» vanéixer en el curs 2000-2001 ambl’objectiu de reforçar i dignificar lesclasses de català a les escoles de laFranja, portant a les aules escrip-tors, cantautors, grups musicals, ex-posicions, tallers, etc. Entre els es-criptors, artistes i altres agents cul-turals que han passat per les auleses troben els ja desapareguts JesúsMoncada i Josep Galan, així comHèctor Moret, Mercè Ibarz, Fran-cesc Serés, Susana Antolí, Juli Mi-colau; els cantautors i músics An-ton Abad, La Chaminera, Duo Re-capte, Menda Lerenda, etc. Aixímateix, en virtut de diversos con-venis signats amb la Generalitathan anat a diverses escoles i Insti-tuts de Secundària i Batxillerat dela Franja escriptors catalans de latalla d’Emili Teixidor, Maria Bar-bal, Pep Coll, Màrius Serra, Enric

Larreula, Imma Monsó, etc...Les activitats del Projecte co-

mençaren el 8 de novembre del’any 2000, amb sengles actuacionsde l’Antoni Bengochea als Institutsfragatins R. J. Sender i Baix Cincaamb el seu repertori de conta con-tes Qüento va, qüento vingue. Unasetmana després visitaven aquestsmateixos centres i el col·legi SantaAna de Fraga els escriptors JesúsMoncada i Josep Galan. Les últi-mes activitats del Projecte foren losrecitals que van fer Ángel Vergara iMaría José Menal, components delgrup «La Chaminera», al col·legisd’Albelda (Llitera) i Llardecans(Les Garrigues),el 21 i 22 de junyde 2011, respectivament.

El govern aragonès ha suprimittambé enguany el projecte de «In-vitació a la Lectura» en castellà, i hadonat un any de termini per acabaramb el «Proyeuto d’AnimazionCultural Luzía Dueso» un projectede característiques similars al«Moncada» en aragonès.

El Projecte Moncada ha estatcoordinat aquests anys per MàrioSasot i Antoni Bengochea.

Susana Antolía MassalióMÀRIO SASOT


TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

10 /

nov

emb

re 2

011

AR

AG

Ó

16

La clausura del Premi Guillem Nicolau?// ARTUR QUINTANA I FONT

Ha estat convocat el Premi Gui-llem Nicolau a una obra escrita en ca-talà per part del Govern, com quasicada any per eixes dates. Fins ací totperfecte, com sempre. Llegint la lle-tra menuda de la convocatòria hi des-cobreixo una novetat: el premi de3.000 € i edició de l’obra premiadanomés es podrà portar a terme si hiha prou diners en el pressupost 2012del Govern. Una eficacíssima clàusulaperquè la gent s’ho repense abans depresentar-se a uns premis que podenno atorgar-se. He estat rumiant qui-na podria ser la raó d’aquesta clàu-sula insòlita i he trobat tres motiva-cions amb més o menys graus deplausibilitat. Una: es tracta d’un er-ror i aviat en veurem la rectificació.Costa de creure i en conseqüència ésde molt baixa plausibilitat. Una altra:si el Govern no pot assumir fins alSant Jordi 2012, dia quan se sol con-cedir el premi, un deute d’uns30.000€ (els premis Nicolau, Cave-ro; Labordeta i Letras Aragonesascosten 17.000 €, i l’edició dels tres lli-bres premiats se’n va a uns 12.000 a13.000€) per als únics premis a lacreació literària que concedeix, és queles finances aragoneses ja són moltper sota de la bancarrota. Sorprènque el Govern ensenye tant a les cla-res la seua més que precària situacióeconòmica, que no farà sinó espan-tar a tothom qui estigue disposat adonar crèdits –en diners o feines– alGovern. No sembla gaire plausible, imés si tenim en compte que, per lesnotícies que m’arriben, segons lesquals el Govern, si bé per un cantó ha

suprimit el Projecte Moncada, no hoha fet per al Luzía Dueso, cosa quesignifica que pot assumir sense clàu-sules un deute per al 2012 sensible-ment igual als dels Premis abans ci-tats. Hi ha d’haver, doncs, una altraraó més plausible. Podria ser la quepasso a exposar: de tothom és ben sa-but que el partit de Govern treballaamb molta fermesa i eficàcia, i ja hofeia abans de guanyar les eleccions,en destruir el patrimoni aragonès queés la llengua catalana parlada al nos-tre país. Es tracta ara d’una acció mésen aquest sentit. Quan aplegarà l’ho-ra de concedir els premis el Governdeclararà que no hi ha pressupost peral Premi Guillem Nicolau (uns7.000€) i qui l’hage guanyat s’hau-rà de conformar per allò de la crisi.

D’aqueixa manera el Govern que-darà bé davant l’opinió, en especialla internacional, i de passada hauràtrobat una bona mesura per a des-animar els escriptors en català de pre-sentar-se al Nicolau. La plausibilitatd’aquesta argumentació té nomésun punt feble: per què el Govern hau-ria d’estar preocupat per aquestaacció seua de genocidi cultural delsciutadans aragonesos de llengua ca-talana, si sap prou bé que, actuantaixí, té assegurat l’aplaudiment al nos-tre país i a tot l’Estat? I sap tambéque l’opinió internacional en casosaixí pesa ben poc. Potser hi ha unaquarta raó. En tot cas per al Sant Jor-di de l’any vinent en sabrem una micamés de tot aquest afer, que si no fostràgic, podria ser entretingut i tot.

MartaMomblant,últimaguanyadoradel premiGuillemNicolau

Catalanòfils // M. D. Gimeno

LO CRESOL

Va existir un temps sense Intereconomies i amb passions inter-lingüístiques, quan l’ideal romàntic per les cultures regionals va ori-ginar institucions com l’Institut d’Estudis Catalans (1907) o l’Es-tudio de Filología de Aragón (1915), que va impulsar un Diccio-nario aragonés de tot lo territori, és a dir, trilingüe. El seu director,Juan Moneva, catedràtic de Dret a la Universitat de Saragossa –ciutat a on té dedicat un cèntric carrer– era un personatge: con-servador, catòlic i de geni insuportable, havia après català llegintcròniques medievals i s’obstinava a escriure’l als seus amics cata-lanoparlants com Juan Pío Membrado, de Bellmunt del Mesquí.

Anys abans, al 1878, Marcelino Menéndez Pelayo havia gua-

nyat la càtedra de Literatura Espanyola de la Universitat Cen-tral de Madrid amb un programa que comprenia literatura cas-tellana, catalana i galaica-portuguesa. Lo savi càntabre, que do-minava vuit llengües, admirava el català, com manifestava a lareina Maria Cristina als Jocs Florals de Barcelona de 1888: «Aquíteniu, Senyora, la llengua catalana brollant dels seus llavis el dollde la paraula harmoniosa i eterna». Deixeble i editor de Milà iFontanals i corresponsal en català d’erudits catalans i mallorquins,va merèixer denominar un temps lo carrer barceloní Torrent del’Olla, que l’Ajuntament, oblidant amistats antigues, va retornaral seu nom originari.


TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

10 /

nov

emb

re 2

011

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

Maria Antònia Soplón va nàixera la capital del Baix Cinca, però desde fa 22 anys viu a Saragossa on ges-tiona, junt amb el seu marit, Pere, deMassalcoreig, una empresa d’engi-nyeria. Però la seua gran afició i pas-sió és l’art, en tota la seua extensióde disciplines: la pintura, la restau-ració de quadres, la decoració d’in-teriorisme i d’aparadors, etc.

Fa ja uns quinze anys que és sòcia(i molt activa) de la Casa Catalanade Saragossa. Allà desenvolupa totala seua vesant creativa i artística, dis-senyant la revista d’aquesta asso-ciació, Travessera, coordinant elmuntatge del «Belen» nadalenc, or-ganitzant a la seu d’aquesta entitatexposicions i concursos de pintura,i dissenya també els díptics i cartellsinformatius d’aquestes activitats i deles Jornades Culturals que la CasaCatalana a l’Aragó organitza entorna la diada de Sant Jordi.

De vegades, la feinaconstant i de qualitat tépremi, i Maria Antòniava guanyar, l’any passatamb una obra pictòricaseua, el Premi Inter-nacional del Concursde Cartells de la Fede-ració Internacionald’Entitats Catalanes(FIEC) que convoca laGeneralitat de Catalu-nya, un guardó que, enel seu temps, va seratorgat a una obrad’Antoni Tàpies.

Durant les jornades culturals dela Casa Catalana d’enguany, MariaAntònia va ser la comissària de la«Mostra de pintors de la Franja»,amb obres de la mateixa Soplón, ide l’Ana Rosa Rodríguez, MarisaManzanares, Pilar Conde i JorgeCastro.

«L’art és el meu hobby i la meua passió»// MÀRIO SASOT

Molts topònims que fem servir per referir-nos a grans enti-tats politicoadministratives tenen l’origen en el nom que reben–o rebien– col·lectivament els habitants dels territoris als qualsfan referència. Així França és el país dels francs, Anglaterra –delsanglosaxons–, Eslovàquia –dels eslovacs–, Txèquia –dels txecs–,Mongòlia –dels mongols–, Turquia –dels turcs–, etc.

D’altres macrotopònims tenen origen en la voluntat deno-minadora de persones alienes al territori. És el cas de topònimscom Àfrica, Califòrnia, Amazònia, etc. i tots aquells que tenenanteposat un prefix amb el concepte de nou: Nova Guinea, NovaGal·les del Sud, Nova Zelanda, etc. Molts topònims s’inspirenen antropònims: Amèrica, Filipines, Colòmbia, Bolívia, Caro-lines, Virgínia, etc. D’altres macrotopònims són, aparentment,merament descriptius: República Centrafricana, Equador,Guinea Equatorial, Unió Sudafricana, Costa Rica, etc. Tambéhi ha un grup de macrotopònims, possiblement el més nombrós,dels quals no en sabem del cert la motivació –Canadà, Brasil,Sàhara– o bé que responen al record d’un topònim autòctonmés o menys modificat o adaptat: Guinea, Cuba, Haití, Mèxic,Perú, Benín, Congo, Egipte, etc.

Però on vull anar a parar és als macrotopònims que tenenl’origen en la metalingüística, en la reflexió al voltant de la llen-gua. Pel que sé n’hi ha dos –tots dos de gestació culta–: Eus-kadi (o si ho voleu, Euskal Herria) i Occitània. El primer, decreació ben recent, fa referència al territori habitat per persones

que palen èuscar (o si ho voleu, al poble que parla èuscar), iel segon als territoris on es parla la llengua romànica que té coma adverbi d’afirmació el monosíl·lab ‘oc’. Sembla que fou Dan-te, a De Vulgari Eloquentia, qui primer emprà aquesta desig-nació (lingua d’oco) en oposar-la a la llengua d’oil (el francès)i a la llengua del si (l’italià). De la divisió dantesca sorgí el ter-me llengua d’oc que ha servit per designar la regió que s’esténentre el nord del Rosselló i el delta del Roine: el Llenguadoc(topònim on, per cert, encara és més explícita o transparent lareflexió metalingüística). I el terme Occitània –format tambésobre el topònim Aquitània–, que s’aplica al conjunt de terri-toris on és, o era, parlada la llengua d’oc. Sembla que no ha d’és-ser casual que dues comunitats lingüístiques tan amenaçades,i amb un passat sense una clara unitat i independència politi-coadministrativa, com la basca i l’occitana, hagen hagut de re-córrer a la llengua, tret essencial de les respectives col·lectivi-tats, per autodenominar-se.

¿Es podria pensar que, seguint l’exemple de la comunitat oc-citana –tan pròxima, i en tants aspectes, a la catalana–, la co-munitat catalana adoptés el nom de Bondínia per autodeno-minar-se sense provocar cap tipus de recels? No oblidem queescriptors catalans han escrit que el seu país arribava fins allàon quan deien ‘Bon dia’ li responien ‘Bon dia’.

No cal dir que tot això no és res més que una discreta digressiód’un almenaspí desvagat.

Bondínia // Esteve Betrià

U12

La Casa Catalana, amb seu alcarrer Unceta, al barri saragossà deLas Delicias, entre altres activitatsorganitza anualment cursos de ca-talà. En el curs 2010-2011 van par-ticipar-hi 45 alumnes, el 70% delsquals obtingueren el certificat en elsdiversos nivells de Català en què esvan presentar.

Maria Antònia Soplón Serveto, artista plàstica fragatina

Maria AntòniaSoplón ServetoMÀRIO SASOT


TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

10 /

nov

emb

re 2

011

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

per aquest nou escenari. Han asse-gurat que l’hospital de Barbastreno té capacitat per a atendre tota lapoblació de la Franja i han alertatque es podria col·lapsar. D’altrabanda, també han explicat que hiha veïns de la Franja, especialmentjubilats, que han començat a empa-dronar-se als pobles limítrofes deLleida per no perdre aquesta assis-tència.

A més a més, han apostat per ferun front comú amb els seus homò-legs lleidatans per reclamar al Go-vern central que pague a Catalunyala factura pendent per atendre pa-cients de la Franja. «Si Madrid estàincomplint, Catalunya i Aragó hande fer un front comú», ha dit Anto-nio Fondevila, president de la co-marca de Llitera. També han sol·li-citat que el govern aragonès abor-dés aquesta qüestió.

Per la seua part, el delegat de Sa-lut a Lleida, Antoni Mateu, ha la-mentat les queixes de les autoritatsfranjolines i ha assegurat que l’a-tenció de les urgències està garan-tida.

L’Hospital Arnau de Vilanova deLleida ha començat a limitar l’a-tenció als ciutadans de la Franja.Aquest octubre ha entrat en vigorel nou protocol al qual estan sot-mesos els metges de l’Arnau de Vi-lanova per atendre pacients arago-nesos. El document diu que, a par-tir d’ara, un pacient aragonès nourgent que necessite intervencionsi accions terapèutiques de caràcterhospitalari «serà derivat a la seuacorresponent àrea sanitària».

El conveni entre les dos comuni-tats estableix que l’atenció als pa-

cients de la Franja és coste-jada pels fons de cohesió es-tatal. El problema és que apartir del 2008 l’Estat va can-viar els criteris d’aquestsajuts i, en lloc d’abonar el seucost, uns 10 milions anuals,en paga només un màxim de3,5. Les polítiques de retalla-des del govern Mas han pro-piciat que Catalunya decidísno continuar atenent pa-cients d’especialitats i qui-mioteràpia.

Aquests canvis han provocat ungran malestar als veïns de la Franja,que anaven al metge a Lleida per-què hi podien arribar més fàcil-ment que a Osca o Barbastre. Enaquest sentit, els presidents de lescomarques de La Llitera, el BaixCinca i la Ribagorça, així comtrenta-cinc alcaldes d’aquestes co-marques, s’han reunit a Binèfaramb l’objectiu de demanar que esgarantisca l’assistència sanitàriadels seus veïns a l’Arnau.

Els presidents comarcals i alcal-des s’han mostrat molt preocupats

No sé si li agradarà al director de TdeF, però m’aprofitaré deles paraules que va escriure a la Salutació del número anterior:«Sembla que s’ha decantat (el govern del PP-PAR) per deixarmorir les llengües minoritzades, en lloc d’assassinar-les directa-ment». L’home sap de què parla. I si Antoni Bengochea tambésap l’abast del que diu a TV3: que estem davant d’un «genocidilingüístic»; doncs, ja es veu prou que no anem bé. L’un i l’altreles diuen molt grosses. Allò que plana en els seus discursos és ladesaparició del català en aquest tros de territori ancorat a l’A-ragó, o sigui que poca broma.

El desencadenant de la sentència de l’amic Bengochea és l’e-liminació del Programa d’Animació Cultural «Jesús Moncada»a les escoles, una activitat molt ben valorada per tothom que per-metia als xiquets i xiquetes de les escoles conèixer escriptors ca-talans –el mateix Moncada–i gaudir de cantants i músics catalans;catalans d’un i l’altre costat del riu Cinca i el d’Algars perquè elprograma ha comptat amb la participació de la Generalitat.

Màrio, Antoni, haurem d’anar a l’acapte? O és justament el quehan fet durant aquests anys l’associacionisme davant les admi-nistracions?, vull dir que les administracions no s’ho han cregut

mai, això del català, i han anat al remolc de la demanda i de lapressió social representades per les associacions a les quals hanconcedit ben poca cosa, segurament perquè la pressió no ha es-tat prou contundent i els qui han manat –PAR, PSOE, PP–maino han vist perillar el poder per aquesta «minúcia del català».

Aquest estiu, quan ja havia garlat Vadillo amb allò del xa-purriat i la consellera Serrat ens recordava la fragilitat de la Llei,Cisco Bertran, el primer alcalde de la democràcia de Fraga, emdeia que davant tanta ignomínia s’apuntava a passar-se a Cata-lunya i m’ho deia des de la ràbia, però també des de la decep-ció de transcórrer els anys sense rebre el reconeixement a la per-sonalitat de les nostres comarques per part dels qui sen’atorguen la propietat.

En fi, així estan les coses: Bertran, Sasot i Bengochea han en-tès el que es cou i amb les seues experiències amb el govern d’A-ragó ja saben el pa que s’hi dóna... De fet, si fem comptes his-tòrics del que ens pertoca, no ens donen ni les molles. Duo Re-capte, potser amb això de les molles, com l’enyorat OvidiMontllor, hi podeu trobar un motiu musical i compondre uns ro-manços en aquests temps tan difícils per a la lira. Ànims!

Uf! Mals temps per a la lira // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

Els presidentsdels ConsellsComarcals de laRibagorça, laLlitera i el BaixCincaA.P. / DIARIO DEL ALTO

ARAGÓN

La Franja exigeix continuar sent atesa a l’Arnau de Vilanova de Lleida// HUGO SOROLLA


TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

10 /

nov

emb

re 2

011

OPI

NIÓ

19

Feia temps que m’ho esperaba,però al final es va fer palès. El 30 desetembre m’arribava una carta aco-miadant el Projecte Moncada, i en-viant-me a mi a l’institut. L’ordre eradel 31 d’agost, d’un mes abans. Ambaixò està tot dit. Els horaris de l’ins-titut ja estaven fets i signats, i ara hantingut de fer un trencaclosques pera poder incloure’m a mi amb les mo-lèsties que això suposa. No sé encaracom acabarà, ni si tindré algun pro-blema més, que podria ser, ja que enteoria ara sobra mig professor.

Com veieu de moment l’adminis-tració prefereix que sobri aquestmig professor a mantenir el pro-jecte Moncada, que li resultariamolt més barat, i això que l’argu-ment principal que donen és de ca-ire econòmic. Jo havia intentat alllarg de tot el mes, fins a quatre ve-gades, posar-me en contacte ambel Director General de PolíticaEducativa, sense resposta, i fins itot el 28 m’hi vaig presentar perso-nalment. Tinc la sensació de que jomateix vaig provocar el cessament.De totes maneres hagués arribat enun moment o altre, així que quanmés aviat millor.

«Aragonès sí, Català no» era unafrase que ja coneixíem, però aixòtambé és equívoc. Resulta indignantpels defensors de la nostra llengua,però també comporta un caire demenyspreu per als lluitadors pelmaltractat aragonès, als que consi-deren que ni tan sols fan nosa.

Segons declaracions dels respon-sables culturals actuals puc afirmarque pensen que el Govern anteriorajudava contínuament al català i quedilapidava el pressupost amb unallengua que de cap manera consi-deren seva: classes de català a dojoamb muntanyes de professors, clas-ses d’adults, Premis Literaris, Cata-là a les Escoles d’Idiomes, Escolad’Estiu, una Llei de Llengües queobliga a tots a conèixer el català, etc,Quina prodigalitat! Quina disbauxa!,I els bens de la «Franxa» (com diuenells) sense tornar!

Tots sabem que la realitat és moltdiferent: que l’escola d’idiomes del’Actur va suprimir el Català que ha-

via oferit, que les classes de catalàvan com van, i sobreviuen gràcies al’esforç i la implicació dels profes-sors, i que la tan esperada Llei deLlengües ha estat minsa i ha arribatmés que tard. Malgrat que sóc par-tidari de la cooficialitat, ja em con-formaria de moment si el català tin-gués a l’Aragó l’estatus que té el«tan perseguit» castellà a Catalunya.

Del Projecte Moncada no hi vol-dria avui parlar molt. M’agradariadeixar passar una mica el temps. Totssabeu que era un bon invent d’enMàrio i ell ho podrà «cantar amb mi-llor plectre». El destí ha volgut quela desaparició d’aquest voluntariósProjecte hagi arribat amb la seva ju-bilació (jo el vaig coordinar un any)i que esperem que no mori persempre. En aquests moments decomiat voldria dir-vos als professorsque ha estat un plaer col·laboraramb vosaltres i que si no ho hem fetmillor és perquè no en sabíem més,i també perquè el pressupost era for-ça limitat (l’any passat 18.000 euros).Però aquí resten totes les activitatsque us hem pogut portar (no tan so-vint com nosaltres haguéssim vol-gut). En quant als participants esticmolt agraït per la seva col·laboraciói molt orgullós del seu treball, de ve-gades bastant desinteressat. Emqueda la frustració de no haver co-negut personalment a Jesús Mon-cada (ens va deixar l’any que l’ha-via d’acompanyar en alguna de lesseves ponències) i algun dia espero

conèixer en persona a FrancescMauri, que tampoc ha pogut ser.

Voldria fer ara una reflexió delmaltractament que es fa a la cul-tura sempre que hi ha crisi econò-mica, com si la gent que treballa enella no hagués de menjar tots elsdies. Els creadors i els artistes (els«Titiriteros», com diuen ells) nosols són la sal de la terra, sinó que amés a més són simplement treba-lladors, com la resta dels mortals.M’acabo d’assabentar que tambées volen carregar el Centre Nie-meyer d’Avilés, inaugurat fa unsmesos, i no m’estranya, perquè deud’estar ple de «Titiriteros». Comsabeu, jo també sóc un humil «Titi-ritero», com Màrio, i a molta honra.M’agraden els «Titiriteros» i elsprefereixo a ser com aquests indo-cumentats, veritables «titelles» delsmercats, de les multinacionals i deles ànsies de poder. Com deia La-bordeta, un gran «Titiritero»: A lamerda!

Finalment vull rebel·lar-me contraaquest nacionalisme lingüístic ex-cloent, que fa una política culturalde neteja ètnica que et recorda per-manentment que encara vivim a«Torrelloba». En canvi, aquesta po-lítica no afavoreix de cara a l’exte-rior cap de les llengües hispàni-ques, inclòs el castellà, ja que els caula bava amb l’anglès. Perquè així hohan fet sempre la gent de mentali-tat feudal: trepitjar al dèbil i llepar-li el cul al superior.

Fora «Titiriteros» de Torrelloba!// ANTONI BENGOCHEA

Actuació deTitiriteros deBinéfar aBeseitALBERT MORAGREGA


intTdF110.qx8:TempsdeFranja 26/10/11 14:20 Página 2 CARTES … · 2012-01-10 · TEMPS DE FRANJA /...

Documents

Transcript of intTdF110.qx8:TempsdeFranja 26/10/11 14:20 Página 2 CARTES … · 2012-01-10 · TEMPS DE FRANJA /...