EL TEMPS BIOPOLÍTIC

UNA RECERCA ARQUEOLÒGICA

Agraïment: honor presentació (que no conferència) a reputat Liceu Maragall de l’Ateneu Barcelonès.

L’honor es converteix en una constricció incòmode: disposar de 30 minuts...

Sobre el domini policial/polític dela temporalitat dels nostres cossos, molt a dir:

- llistes d’espera en la salut pública- temps d’espera en l’atenció a qualsevol institució- el medicament com un control de l’enfermetat (que tbé prescriu unes

temporalitats al cos)- la influència de la biologia i la fertilitat en la planificació de la natalitat- la cronometria dels processos de producció a les fàbriques (taylorisme)- la cronometria de certs processos psicològics (l’atenció dels estudiants, - la velocitat (millor: acceleració) de la nostra vida a la metròpoli: eterna

fugida endavant en base a centenars d’ocupacions diàries- el progrés tecnològic (també accelerat) amb el qual complementem el

nostre cos...- la lluita per la preservació de l’aparença de joventut

Com sempre, un dels textos canònics va ser el Vigilar y castigar de Foucault.

Relacionat molt amb l’estudi de l’espai en la nostra societat, a partir de l’estudi de la perspectiva aplicada al dispositiu del panòptic.

Recull dades de com a partir de la modernitat la sincronització dels moviments en els soldats, dels processos d’aprenentatge, etc., formen part d’aquest procés d’uniformització dels cossos.

1

La tesi general: així com en la modernitat s’imposa una concepció de l’espai que fa possible el dispositiu del panòptic,

també s’imposa una concepció del temps que permet un domini biopolític = respecte al temps, els processos socials de subjectivització consisteixen a interioritzar, incorporar (en sentit ple de la paraula) un (o més) models de temps.

Per a què els subjectes es puguin sincronitzar amb la temporalitat dels processos institucionals de funcionament de la societat.

Això es pot abordar des de moltes perspectives:

Sociològica i teoria crítica: hàbits de vida (llibre Barbara Adams)

anàlisi psicològica (construcció temporalitat en la subjectivitat)

anàlisi arqueològica de la cultura (abordaré aquesta molt breument)

Tesi particular: en la Modernitat europea s’imposa una cultura del temps de la qual encara som hereus (malgrat la revolució científica en la 1a ½ s. XX).

Aquesta cultura del temps s’imposa per la interrelació de dos elements:

a) El desenvolupament tècnic b) l’evolució científica, cultural i política

Per una banda: a) La invenció del rellotge i dels mecanismes d’autorregulació (tipus màquina de vapor)

b) L’assumpció per part de la cultura europea que el model permet entendre els fenòmens naturals i polítics.

= en els s. XVI, XVII i XVIII a la cultura europea s’imposa un doble model del temps:

a) el del rellotge com mecanisme que simbolitza una governació autoritària

b) el dels aparells d’autorregulació (tipus màquina de vapor) com a mecanisme que representa la llibertat.

Insistir: M’interessa presentar, avui, com les innovacions tecnològiques modifiquen els hàbits socials alhora que modifiquen la nostra manera d’entendre el món. Alhora, la cultura i la societat predisposa a una sèrie d’avenços tècnics.

Estudi no només del desenvolupament tecnològic, sinó de com això ajuda a crear teories sobre la realitat.

2

Vaig a desenvolupar aquest tema i després presentaré la meva tesi concreta.

Esquema:

1) Un parell de notes sobre la invenció del rellotge

2) Un breu repàs sobre la metàfora del rellotge com a model de comprensió de la natura, de l’ésser humà i de la política

3) Un breu repàs sobre la invenció dels aparells autorregulats i la seva funció en la comprensió de la llibertat

4) uns breus comentaris sobre la complementarietat dels dos sistemes

(Principalment de dos llibres:

Attali, Historias del tiempo, una història del rellotge

Mayr, Autoridad, libertad y maquinaria automática en la primera modernidad europea

1) UN PARELL DE NOTES SOBRE LA INVENCIÓ DEL RELLOTGE

s. XIV es construeixen els primers rellotges mecànics:

El rellotge s’inventa a finals del s. XIII. Origen i autor desconegut

De prop de 1330 es coneix

- el rellotge astronòmic de Richard Wallingford en el comptat de Hertford

- El rellotge monumental d’Estrasburg (1352)

- 1360 G. De Dondi: rellotge de l’esglèsia de Pàdua. Mecanisme molt complicat (16 anys construïnt-lo).

Es tracta de rellotges amb molts mecanismes de mesura. Són grans autòmats. Poca autonomia i molt retard

S. XV – s’inventen els primers rellotges portàtils (no moguts per una pesa). Rellotges particulars, de taula. En general, molt més inexactes, però generen molta fascinació. Comença l’ofici de rellotger.

Al voltant del 1600 ja existeixen milers de rellotges particulars a tota Europa: són grans i d’estructura complicada: Presenta indicacions horológiques i astronòmiques a les 4 cares, inclou esfera per als minuts i les hores, per la duració dels dies un astrolabi que mostra l’evolució del Sol a través del zodíac, orientacions, temps i fases de la Lluna; i discos de calendari per al santoral; lletres

3

domincals, dates de Pasqua per a un segles, etc. Era també despertador i feia exhibicions de figures cada hora. (Mayr 27). –funcionava com un autòmat

La puntualitat era poc important: funció: reflectir la universalitat; intentaven reflectir la totalitat de l’experiència humana (Mayr 29)

Un rellotge d’aquests incloïa el quadrivium –astrnomia, geometria, aritmètica, música-.

El 1657, el físic Christiaan Huygens dissenya el primer rellotge de pèndul, que augmentarà molt la precisió.

Al segle XVIII, s’avança molt en els rellotges de molla (resorte), que fa possible la navegació.

El rellotge guanya terreny com a aparell precís per mesurar l’hora. Va perdent la seva funció de reflectir l’univers.

Demanda social:en els convents, primer. En la baixa E.M., creixement ciutats.

La instal·lació de rellotges en les esglésies “va permetre subordinar la vida pública de tota la ciutat a un horari comú” (Mayr 34). En les representacions de ciutats utòpiques, va començar a ser típic col·locar un rellotge en una posició dominant en el centre de la ciutat (nota 18, sobre Christianopolis, la comunitat dels rosacreus (rosicrucians, societat secreta ss. XVII).

Europa sencera va quedar fascinada per aquest artilugi durant segles.

Un 1r motiu d’atracció: la màgia de les màquines automàtiques (aspecte culminant en el s. XVI i XVII)

Si bé en la teoria (diccionaris) el rellotge és una classe d’autòmates, a la pràtctica, la majoria dels autòmates de la 1a modernitat eren rellotges: astronòmics i de figura (imitaven accions humanes o feien de carros i processos)

També són típics els rellotges autòmates: n’hi havia en forma de carro

El 1736 un rellotger de províncies va inventar el primer rellotge per navegar.

El rellotge serà un dels elements principals per a la primera globalització.

Deixo aquí la història del rellotge, que ja anirà lligada a la de l’exactitud i els aparells de control de la navegació i tota la tecnologia global.

El rellotge passa a ser un objecte molt funcional i omnipresent.

Un element didàctic important del rellotge-autòmata: si al principi s’associava a la màgia, a poc a poc es va anar divulgant el seu mecanisme i la gent va anar entenent que era el resultat d’un mecanisme comprensible racionalment i matemàticament, i mecànicament.

((((Otto Mayr resumeix els usos purament pràctics del rellotge en tres:

- com aparell de medició del temps, possibilitava una coordinació més ajustada de les activitats de comunitats cada cop més complexes

4

- com a representació mecànica de l’Univers conegut, era un dipòsit d’informació, un instrument d’ensenyança, un accessori astrològic i, tal vegada, tot i que només fins a un cert punt, un instrument per a l’astrònom científic.

- Com un autòmata, les seves aplicacions anaven des de la diversió entre companys de copes, fins a la producció de màgia davant públics no iniciats.

La principal funció era, però, d’imatge social. Donava prestigi tenir un rellotge.))))

En qualsevol cas, el significat per ala cultura europea del rellotge és que, fins a la invenció de la màquina de vapor, va ser l’aparell simbòlicament més important i de major recorregut històric de la seva cultura: va ser l’invent més exigent tècnicament i intel·lectual

2) Un breu repàs sobre la metàfora del rellotge com a model de comprensió de la natura, de l’ésser humà i de la política

Mayr estudia l’ús de la metàfora del rellotge en la producció cultural moderna. Estableix aquest gràfic d’ús (46):

- ss. XIV XV i XVI, la metàfora del rellotge no és usada conspíquament, però quan es fa, és amb un to d’emfàtica aprobació

- ss. XVII i XVIII, s’utlitza enormement. Potser la metàfora més utilitzada. El to d’aprobació és també generalitzat, excepta a Anglaterra, on és desterrada ràpidament.

Dant (3 ocasions): Ex. Paradís: 1321, Dant “Com un rellotge que ens crida a l’hora en què l’esposa de Déu s’aixeca per cantar els maitines en honor del seu espòs, amb la fi d’obtenir el seu amor, i del que l’engranatge tira i impula a l’altre, mentre sona el tint-tin d’una nota tan dolça que l’esperit ben disposat inflama d’amor”

Indi, come orologio che ne chiamine l’ora che la sposa di Dio surgea mattinar lo sposo perché l’ami, 141

che l’una parte e l’altra tira e urge,tin tin sonando con sì dolce nota,che ’l ben disposto spirto d’amor turge; 144

così vid’ ïo la gloriosa rotamuoversi e render voce a voce in temprae in dolcezza ch’esser non pò nota 147

se non colà dove gioir s’insempra.

Dant la utilitza per exaltar l’harmonia del paradís.

Virtuts cristianes. És una meravella que sorprèn i desprèn elevats sentiments.

Templança (mesura), sabiesa,

5

Nicolàs d’Oresme (1350): el primer en utilitzar el proto-argument del disseny:

“Perquè si algú construís un rellotge material, a cas no faria que els moviments i les rodes fossin tan aproximadament commensurables com fos possible? Fins a quin punt [llavors] no hauríem de pensar [d’aquesta manera] respecte a l’arquitecte que, segons es diu, ha creat el número, el pes i la mesura de totes les coses?

(premissa: la relació entre l’univers i el seu creador és la mateixa que la que existeix entre un rellotge i el seu rellotger) (Mayr 60).

A partir del s XVII, la metàfora del rellotge es torna molt conspícua:

Virtuts que exalça: l’ordre i la regularitat del seu funcionament (Gargantúa, compara un exèrcit tan ben coordinat que semblava un rellotge)

L’autoritat que imposa el rellotge a tot el que l’ordena, i el rellotge és la part visible del seu rellotger. Metàfora del Príncep. John Webster:

The lives of princes should like dyals move,

Whose regular example is so stron,

They make the times by them go right or wrong

[Las vidas de los príncipes deberían moverse como las esferas, / cuya ememplar regularidad es tan firme, / que hacen que los tiempos vayan bien o mal a su compás (Mayr: 68)]

Mitjan s. XVI Metàfora del cos humà: Fray Luís de Granada: si els rellotges s’espatllen perquè són mecanismes complicats, qui s’ha des sorprendre que no s’spatlli un cos humà, que és molt més complicat., fins al punt que de tal dia deixi de funcionar.

Metàfora del cosmos

A Anglaterra, en canvi, quan s’utilitzava la metàfora, era més aviat per observar qualitats negatives:

La inexactitud d’un rellotge era metàfora de mendacitat o mala intenció

Eren éssers freds, de “cares llargues” i deshonestos.

Robert Green: “El Reloj Usurero es el más rápido reloj en toda la Torre; esto, señor, como la lengua de una mujer, va siempre media hora antes de tiempo; porque cuando nos alejamos de él, otros relojes de la Torre dieron las cuatro”

També va criticar que... “Ese reloj me reprendre por perder tiempo”

Shakespeare: Ricard II, 1597: “Desperdicié el tiempo y ahora el tiempo me desperdicia, pues ahora el tiempo me ha hecho su reloj para medirlo: mis pensamientos son minutos, y con suspiros llevan el tictac en la esfera de mis ojos,

6

donde mi dedo, como manecilla, siempre apunta a limpiarles las lágrimas. Y luego, señor, el son que dice la hora es el calmor de mis quejas dando en mi corazón, que es la campana. Así los suspiros, las lágrimas y las quejas muestran los minutos, las horas y el tiempo. Pero mi tiempo corre a toda prisa para dar orgullosa alegría a Bolingbrocke, mientras yo quedo aquí hecho un necio, como autómata de su reloj”

La metàfora en la filosofia de la naturalesa

La revolució copernicana va ser un extraordinari moviment intel·lectual. El compromís de la majoria dels implicats suposava el pensament “mecanicista” el qual, encara que tenia molts matisos, s’il·lustrava a través de la metàfora del rellotge.

Sentits del terme mecànic: oposat a màgic

Forma racional d’entendre el món

A partir de 1600, la metàfora comença a utilitzar-se de manera obsessiva en la literatura científica. Un dels majors responsables és R. Descartes.

La mecànica: claus dels secrets de la natura (època de molta atracció pels autòmats)

No es refereix al cosmos com una màquina, sinó als cossos orgànics individuals (Descartes creia que els animals eren autòmates: “Es menos verosímil que todos los gusanos, moscas, orugas y otros animales estén dotados de un alma inmortal que el hecho de que se muevan como una maquinaria (Mayr 103).

Objectiu: explicar el fenomen de la vida a través de les característiques intereaccions entre el funcionament orgànic, el sentit de la percepció i les facultats espriituals i intel·lectuals. Una preocupació “cibernètica” (en el sentit de N. Wiener).

Això va fer estendre la metàfora del rellotge:

Malebranche: argument del disseny

També és important per entendre la visió dualista del món (ànima i món són realitats essencialment diferents).

A finals del s. XVII, la majoria de la gent culta va acceptar la visió mecànica del món (Mayr 113)

Leibniz la va utilitzar molt: per al seu argument de l’harmonia preestablerta

També l’argument del disseny

Paper fonamental en el debat determinisme-lliure albir: La metàfora del rellotge també va ser un argument per rebatre la il·lusió de la llibertat (Wolff, especialment)

7

Wolff: La metàfora del rellotge va ser fins i tot per explicar l’existència del miracle: així com un rellotger pot donar corda o posar en marxa el rellotge, Déu pot voler intervenir en el món (Wolff) (Mayr 123).

Wolff: representant del determinisme extrem. No hi ha voluntat humana.

Voltaire, Diderot, Rousseau

A Anglaterra, en canvi, va ser diferent. Es va utilitzar molt menys la metàfora. Excepte el filòsof Robert Boyle (el més important entre Bacon i Newton), cap altre metàfora la utilitza amb profusió. Més aviat hi semblen estar en contra.

Boyle: En ell apareix molt clarament l’ús de la metàfora com a il·lustració del procés de coneixement de l’anàlisi. Entendre un probvlema és com desmuntar un rellotge, cal separar totes les peces i observar-les individualment (Mayr 136). El rellotge és paradigma del coneixement positiu.

Locke va assumir que les connexions entre les propietats dels organismes i les substàncies de la naturalesa i la seva constitució física eren del mateix tipus que les qu eexistien entre els mecanismes interns d’un rellotge.

Tanmateix, a Anglaterra, l’oposició contra l’automatisme animal va ser generalitzada (Mayr 149). Per als anglesos: els humans i, presumiblement però en grau menor, els animals tenien capacidtat de discerniment, judici i lliure albir. Tenien ànima.

Newton, que no va utilitzar la metàfora del rellotge, sí es va referir a l’argument del disseny: “Este sistema tan bellos del Sol, losplanetas y los cometas, sólo podría provenir del criterio y el gobierno de un ser inteligente y poderoso”. (Escolis generals als Principia Matemàtica).

Tanmateix, va estar al darrere d’un dels debats filosòficsmés famosos de l’època: el debat Clarke – Leibniz (1714-16). Leibniz recorrerà a la metàfora del rellotge per afirmar la visió intel·lectualista de la creació divina, segons la qual, com Déu és absolutament intel·ligent, ha fet un univers perfectament coordinat.

Clarke va respondre que la voluntat il·limitada de Déu per exercir el seu poder i la seva voluntat sobirana eren les característiques més importants i negar-ho era apropar-se a l’ateïsme. Era com afirmar que un regne ben gobernat no necessita de l’acció del rei. Déu crea i preserva les forces originals i poders de l’univers en moviment. I llavors rebutja explícitament la metàfora del rellotge: diu que “l’assumpte de Déu és ben diferent” al d’un rellotge.

Aquest va ser l’últim cop que es va tornar a parlar del rellotge en el debat. I Leibniz no el va tornar a utilitzar més. VA morir dos anys més tard.

L’ús de la metàfora en la filosofia política

Metàfores clàssiques: l’Estat com un cos humà. A finals del Renaixement: com un vaixell. A finals del s. XVI, com un rellotge.

8

En l’època de les monarquies absolutes, l’Estat era un mecanisme com el del rellotge.

Hobbes és el filòsof més conegut que utilitza la metàfora: en el Leviatà, la metàfora del cos humà i del rellotge es combinen amb gran força, com si imaginés l’Estat com un autòmata. Hobbes analitza les parts de l’Estat com les parts d’un rellotge, coordinades per un centre, jerarquitzades i on les accions dels membresinferiors les controlava des de dalt el sobirà (Mayr 171).

A partir del segle XVIII, però, i potser degut a les revolucions a Anglaterra, la metàfora del rellotge deixa d’utilitzar-se per il·lustrar el model d’Estat polític.

A Europa continental, és exactament el contrari: a partir del segle XVIII és quan comença a utilitzar-se de manera habitual en els escrits de teoria política: la va utilitzar sovint per exemple Frederic II de Prússia, qui segurament hereta dels seus col·legues (Diderot i Voltaire) una visió mecanicista de l’univers i l’aplica al model d’Estat.

“[...] el logro supremo del espíritu humano en cuanto a la política y el gobierno, debería ser crear un cuerpo de leyes perfectas: uno observaría en él una unidad de diseño y de reglas tan perfecta y tan proporcionada que un Estado conducido por semejantes leyes se parecería a un reloj en el que todos los resortes se han creado para la misma finalidad [...] todo se anticiparía, todo se coordinadría, y nada estaría sujeto a ningún percance; la perfección, no obstante, no es la provincia de la humanidad”

Rousseau (fill de rellotger ginebrí) es va considerar ell mateix com un enginyer de la maquinària política. Va parlar sovint de l’Estat com d’una maquinària de rellotgeria.

Entre 1740 i 1780 aquesta metàfora és més que recorrent, és la dominant.

A partir, però, de 1780, va començar a ser rebutjada perquè representava un model massa autoritari de l’Estat. La influència d’Anglaterra aquí va ser important.

Diderot va expressar amb força l’aversió per organitzar la societat com una màquina (el model implícit és el rellotge):

“Considero que los seres humanos son tan incivilizados como una multitud de resortes esparcidos y aislados. Sin duda, cuando se da el caso de que algunos de estos resortes colisionana, uno u otro se rompe. Para evitar semejante contratiempo, un individuo de profunda sabiduría y gran genio ha reunido estos resortes y construido con ellos una máquina, y en esta máquina llamada sociedad todos los resortes están hechos para funcionar y reaccionar sin detenerse jamás ni agotarse. Pero se rompen más rsortes en un día bajo un estado legislativo que los que se romperían en un año bajo la anarquía de la naturaleza. ¡Menudo barullo, qué pérdida, qué enorme destrucción de pequeños resortes cuando dos, tres o cuatro de estas enormes máquinas chocan violentamente!

La següent generació aniria abandonant la metàfora del rellotge.

9

Recapitulació sobre la metàfora del rellotge:

- idealitzava qualitats com l’harmonia, l’ordre, la regularitat- proposava el rellotge com un prototip del món, tant en la creació com en

el funcionament normal- desacreditar la màgia, promoure la racionalitat i les relacions causals- reivindicar el caràcter mecànic del món físic- exemple material de la noció de sistema (que al XVIII seria tan

important)- enaltien les qualitats de l’autoritat i la centralització, tant del cos com

en la societat i en l’Univers- Il·lustraven el punt de vista del determinisme en el món en general

Si el rellotge mecànic va tenir una funció eminent durant els seus primers 4 segles de vida, aquest va ser la de contribuir a l’educació popular i a l’adoctrinament. Educació en la racionalitat i adoctrinament en la concepció autoritària de l’ordre.

El rebuig de la metàfora del rellotge en nom de la llibertat

A Anglaterra, molt abans, el rellotge ja va ser vist com un instrument disciplinari, controlat per un programa poc lliure.

El terme “mecànic” s’oposava en l’anglès a les arts lliberals

Context històric: Entre 1588 i 1688, les successives revolucions angleses imposen un ordre constitucional lliberal, basat en l’expansió colonial, el comerç i la indústria burgesa.

La llibertat és el gran tema de defensa de la literatura política britànica en aquest període.

“En relació a això, es va rebutjar la metàfora del rellotge perquè havien comprès clarament que representava una visió del món, un sistema de valors i una concepció de l’ordre oposats als seus” (Mayr 209)

Cal mirar els rellotges anglesos. A diferència dels alemanys (centre de producció de rellotges al s. XVII), eren austers i senzills, fets amb materials poc nobles.

El rellotge a Anglaterra servia en aquesta època per marcar l’hora, no per crear grans efectes visuals de moviments (com a Alemanya).

Tecnologia. Sistemes autorreguladors

El 1r invent: regulador de termostat de Conelis Drebbel (1620)

Durant aquesta època hi ha diversos invents d’autorregulació: vàlvula de seguretat en calderes (tipus com la de l’olla a pressió), molins de vent,

Màquina de vapor Watt (1788). Va revolucionar la mecànica, la indústria i va esdevenir el gran exemple

10

3) El concepte liberal d’ordre

Nou règim constitucional:dificultat precisament de conjugar els dos conceptes: llibertat i ordre.

Mayr: A Anglaterra cada vegada és més important el concepte d’autorregulació (o retroalimentació).

Sobre tot es va anar aplicant al de les potències, l’equilibri de poders i la balança comercial

Física:

Newton: El sistema de moviments dels cossos celests es manté gràcies a un equilibri de les forces centrípeta i centrífuga.

La divulgació de la visió del cosmos de Newton va ser sobre tot a partir de la força d’atracció-repulsió, que en el seu conjunt representava l’estructura fonamental d’un univers en moviment, però en equilibri.

La teoría econòmica també va començar a generar els seus conceptes: ja se sabia que les exportacions havien de ser superiors a les importacions perquè la balança comercial fos favorable.

Política:

L’expressió “balança de poders” era una expressió títpica de la teoria política europea, que designava l’equilibri de poders entre diversos estats, i que només rebutjaven els estats amb aspiracions expansionistes.

Després es va començar a aplicar en l’equilibri de forces en l’interior d’un estat (Mayr 234), que va ser defensat com la característica pròpia de l’ordre polític anglès a mitjan s. XVII.

El concepte de sistems autorregulador s’imposa en la cultura anglesa al llarg del segle XVIII

Hume va introduir la noció d’interès personal com a fon d’energia que alimentava els sistemes socials autorreguladors d’èxit

“un govern republicà i lliure seria evidentment absurd si els particulars controls que procura la constitució realment no tinguessin influència, ni interès per actuar a favor del bé comú” (Hume, Essays, Moral, Political, Literaty, a Mayr, 265).

Economia:

11

Adam Smith, La riquesa de les nacions (1776), on el concepte d’autorregulació és el concepte central.

Fins i tot Adam Smith descriu el preu natural d’una mercaderia com “el preu central, al voltant del qual els preus de totes les mercaderies graviten constantment” (Mayr 249).

No oblidem que Mandeville devia haver influït Smith. El llibre de Mandeville ja presenta un sistema autorregulador, on el vici i el luxe són elements que es compensen i generen un sistema autorregulador de la societat.

(((Darwin: L’origen de les espècies (1859), descarta definitivament la idea del món com un complex rellotge creat a partir d’un disseny general.)))

Recapitulació: els sistemes d’autorregulació eren de difícil imaginació al principi, però es van anar imposant, sense un nom únic, en la cultura anglosaxona del segle XVIII. No seria fins al s. XX que obtindrien el seu nom com a sistemes retroalimentats.

Com a sistemes autònoms, però, era fàcil imaginar-se que podien superposar-se i complementar-se. I es podia un imaginar l’univers sencer format per sistemes autorregulats superposats i interrelacionats (Mayr 310).

Conclusió punt 3: La relació entre el sistema lliberal d’ordre i els sistemes d’autorregulació no és explícita en cap testimoni. Només podem sospitar que era així, perquè van sorgir en la mateixa època en la mateixa cultura. Tot el que es pot suggerir és que els anglesos eren més receptius als invents amb mecanismes d’autorregulació, i que això podia ser una prediposició propiciada per una sistema lliberal de l’ordre.

12

CONCLUSIÓ:

Otto Mayr no vol fer un llibre de biopolítica. Li interessa demostrar que hi ha una molt estreta relació entre el desenvolupament tècnic i la cultura, i que aquesta relació va en les dues direccions.

No sembla que el model lliberal sigui incompatible amb el model autoritari.

Més aviat sembla que els dos són perfectament combinables.

El 1753 Fréderic Japy, suís, va ser el primer en pensar la producció del rellotge en termes de capitalisme modern. Produirà les peces per separat, quasi de forma industrial. I serà el primer en gestionar òptimament el temps de producció de cada treballador. Pot arribar a produir més de 100.000 peces anuals.

El rellotge comença a ser un bé comú en moltes cases.

A finals de segle, a París, la fàbrica de rellotges S. M. Oppenheim serà la primera en la història de controlar el temps de treball dels seus treballadors, i imposa multes econòmiques pels seus retards.

El rellotge és símbol d’estatus i de poder fins ben entrat el segle XX.

A finals del XIX s’inventa el rellotge de pulsera (1880)

Van ser els americans del nord els que inventen el rellotge de baix cost en la 1a G.M.

La democratització del rellotge personal transmet la sensació d’una independència respecte a l’autoritat. Però també cal dir que és el mètode en què els subjectes comencen a autorregular-se el temps en funció d’un temps homogeni, marcat, això sí, des de fora.

Des de sempre:

funció bipolítica del temps:

autoregulació de la violència social (abans: festes religioses i socials. Actualment: cadascú aboca

Avui, la vida i la cultura està governada per models de sistemes d’autorregulació i de control del temps.

13