INTRODUCCIÓ

El Romànic es considera el primer corrent artístic d’abast internacional. Segles abans, l’Imperi Romà havia

conquerit territoris alhora que imposava una mateixa estètica i tècnica en ciutats a milers de quilòmetres. Entre els

segles XI i XIII, en canvi, els territoris els lideren reis i comtes de llinatges i llengües diferents, però sobre el

fonament comú del Cristianisme es difonen una estètica i unes tècniques de nou comparables i, sobretot, un mateix

missatge. En el cas de Catalunya, l’extraordinari patrimoni conservat ens permet descobrir un temps del romànic

que se’ns revela més ric i complex del que tal vegada podríem imaginar.

L’exposició se serveix de cinc conceptes i s’inspira en el conjunt del romànic català per apropar el visitant a

aquesta època, a la Catalunya d’entre els segles XI i XIII.

CATALUNYA I CATALANS EN EL TEMPS DEL ROMÀNIC

Els “catalans” del romànic no eren gaire diferents de la resta d’europeus de l’època, però la llengua i el territori

van configurar una nova identitat visible i reconeguda. Durant el temps del romànic es documentaven els primers

textos en català. Ens mostren una llengua encara en formació, però que a poc a poc conquerirà registres i usos.

Més tard, que el català ja s’havia format com a llengua, la majoria d’habitants dels comtats catalans no entenia el

llatí, reservat als sectors més cultes de la societat. El català ja en aquest temps era prou diferent del llatí, com

perquè s’haguessin de fer traduccions del llatí al català, de textos que tothom pogués entendre.

Els pilars

El del romànic és un temps de transformacions artístiques, polítiques i culturals sobre la base de noves estructures:

una nova manera de construir, un nou repartiment de poders en la societat feudal o la força d’una llengua

clarament diferenciada entorn de la qual es desenvolupa una nova cultura.

- Una característica primerenca que sovint identifica el romànic té a veure amb l'arquitectura: apareix una nova

manera de construir en pedra, que permet la generalització de la coberta amb volta d'obra.

- Alhora que naixia un nou art arreu d’Europa, s'afermaven també noves llengües i noves estructures

socioculturals. La llengua és, sens dubte, un dels trets principals a l'hora de definir la cultura d’un país. Durant el

temps del romànic es documenten el primers textos en català. Ens mostren una llengua encara en formació, però

que a poc a poc conquerirà nous registres i usos.

- La societat del romànic arreu d'Europa és una societat feudal i Catalunya no n'és una excepció. Comtes i barons,

abats i bisbes es repartien terres, poder i prestigi, mentre que la majoria dels habitants eren analfabets i treballaven

al camp.

Monestir de Sant Pere de Rodes (El Port de la Selva, Girona), representatiu del concepte “poder”.

Els contrastos

El romànic català, així com el d’arreu d’Europa, sorprèn quan el coneixem en tota la seva diversitat. De la mateixa

manera, dins d’una societat i una cultura a priori rígides, hi trobem realitats concretes prou diferents. Així, tampoc

l'art romànic és monòton. Factors cronològics, culturals, geogràfics o econòmics, entre d'altres, van influir en la

diversificació de l'art romànic català. Un dels camps on podem observar la diversitat és la música: els cants

religiosos i les músiques populars o trobadoresques són testimoni de la convivència de dos móns prou diferents.

Tot i que la societat del romànic era molt rígida, amb grans diferències entre els privilegiats i els no privilegiats, la

realitat dels homes i les dones d'aquesta època podia ser prou diversa dins de cada estament.

El missatge

Els lligams entre l’art i la religió són potents i gairebé omnipresents en temps del romànic. L’edifici més imponent

i l’escultura més menuda es defineixen sovint a partir del missatge que el cristianisme estén per Europa.

Tanmateix, aquest missatge es percebia amb diferents matisos en funció de la posició social i de les circumstàncies

particulars. La iconografia religiosa del romànic transmetia els conceptes més importants del Cristianisme.

L’abstracció (rigidesa, gust pels motius gràfics, manca d'ombres, simbolisme dels colors) s’imposava sempre al

vessant naturalista de les coses: un llenguatge simbòlic que els homes i les dones del romànic reconeixien.

Romànic català, europeu, únic

L’art romànic català és un art europeu, amb vincles amb el d’altres indrets, però també singular i únic, tant des de

la perspectiva de la peça o el conjunt com per la seva vigència en la cultura actual. També la societat feudal

catalana començava aleshores a ser reconeguda entre les de la resta d’Europa i la Mediterrània. L'art romànic

català comparteix característiques amb el que es va produir en altres indrets d'Europa, de França a Croàcia i

d'Alemanya a Itàlia. Sovint aquestes similituds són el resultat de relacions entre artistes o promotors del romànic

de diferents indrets del continent. Tot plegat va contribuir a la formació d’aquest art alhora europeu i únic. El

temps del romànic és també el temps de l’origen de la llengua i la cultura catalanes. Per això és un art considerat

singular en l'imaginari de Catalunya: tant els qui hi viuen com els visitants d'arreu del món són convidats a

descobrir-ho o redescobrir-ho en totes les seves dimensions. Per exemple, diferents artistes del segle XX van

descobrir en el romànic català l'impuls per a noves creacions i això va contribuir al seu reconeixement

internacional.

La vida i els mons

L’art romànic religiós és un testimoni important del seu temps, però no esgota pas la realitat de l’època. Gràcies al

patrimoni conservat podem entreveure el marc de la vida civil, com també imaginar quina era la visió del món i

com podia variar segons la formació i posició social de cadascú.

De l'art romànic no religiós se'n conserven pocs exemples. Són principalment mostres d'arquitectura relacionades

amb els estaments privilegiats, amb el naixement de les ciutats o amb infraestructures viàries. Els habitants del

romànic no compartien una mateixa visió del món. Per a la majoria, s'acabava a les muntanyes de l'horitzó

quotidià, tot i que se sabés de l’existència d’altres països més o menys llunyans. Els instruïts i els intel·lectuals,

sempre dins el marc reglat de l'Església, havien après dels Pares de l'Església que el món tenia tres continents -

Europa, Àsia, Àfrica- dividits per rius i mars, Jerusalem al centre i els abismes oceànics tot al voltant; però sovint

la seva vivència d'aquest món, en canvi, es limitava al clos monàstic.

BISBE

És un dels màxims representants de l’estament eclesiàstic, designat pel comte o, després de la Reforma gregoriana,

pel capítol de canonges. A més de tenir formació cultural i poder espiritual, també té poder polític. Controla terres i

vassalls i, en aquest sentit, comparteix els mateixos privilegis que un noble. L’alt clergat estava format per

membres de la gran i mitjana noblesa: els llinatges solien enviar el segon fill, des de molt petit, al monestir o a la

catedral. MONJO DE COR

Aquest és un dels monjos que es dedica a la vida contemplativa, a la pregària i a l’estudi dins d’una comunitat

monàstica de clausura, és a dir, separada del món. Les tasques domèstiques i artesanes dins el monestir les

realitzen els servents o els monjos llecs, que no tenen formació intel·lectual i estan menys considerats. Uns i altres

estan supervisats per l’abat. Aquest és el màxim càrrec de la comunitat i responsable de l’administració temporal i

espiritual del monestir, amb tant de poder com un senyor feudal. CLERGUE RURAL

Dedicat a gestionar una petita parròquia, el separa ben poc del nivell de vida dels seus feligresos. Tot i així,

gaudeix del seu respecte i es manté amb part de les rendes parroquials que procedeixen dels seus tributs. Sap poc

més que llegir i escriure i l’imprescindible per dir la missa i administrar els sagraments. Però això és molt

comparat amb una població analfabeta. Sol procedir dels estrats inferiors de la noblesa, però queda lluny d’altres

càrrecs eclesiàstics superiors com els canonges de la catedral, que pertanyen a llinatges més benestants. BARÓ

Pertany a la noblesa i, per tant, al grup privilegiat de població. En el seu cas, controla una jurisdicció territorial

amb terres i serfs, però alhora és el vassall d’un senyor més poderós. Si la relació entre tots dos és fructífera, el

baró es pot veure recompensat amb noves possessions. La traïció, en canvi, es paga cara, perquè el pacte feudal de

fidelitat és l’eix vertebrador de l’estament de la noblesa. Tot i així, la seva condició d’especialista de la guerra fa

que les ambicions, en alguns casos, es resolguin amb violència entre nobles. DONA NOBLE

La dona dins la noblesa té un paper destacat en les estratègies matrimonials. La seva missió consisteix en parir fills

forts que perpetuïn la dinastia i filles sanes per reproduir els mecanismes d’aliança matrimonial. A les filles petites

i a les vídues els espera la vida religiosa. Això els donarà accés a una mínima cultura que normalment no va més

enllà del coneixement dels llibres sagrats i els textos de la pregària litúrgica, però que pot representa ocasions de

certa llibertat espiritual i de pensament. CAVALLER [MILES]

Forma part del rang més baix de l’estament nobiliari. Serveix a un senyor feudal a canvi d’una parcel·la de terres o

de diners, com a mercenari. Forma una classe generalment d’origen noble, però també oberta a homes de la

pagesia que s’hi hagin fet un lloc per la seva habilitat guerrera i arribin a posseir armes pròpies. El servei al seu

senyor inclou garantir la pau social dins les seves possessions – exercint, si cal, la violència-, auxiliar-ho en les

guerres entre nobles i, quan sigui necessari, acompanyar-ho en campanyes militars de més abast com, per exemple,

contra els sarraïns. CAMPEROLA

Ella i la seva família són serfs d’un senyor feudal. Treballen les seves terres a canvi de protecció i en viuen, però

no pas amb abundància: estan obligats a pagar diferents taxes, entre elles les vinculades als “mals usos”. Estan

lligats al feu i, si en algun moment en volen marxar, han de proporcionar al senyor una important quantitat

econòmica, la remença. En el cas de la pagesa, però, la situació de no privilegiada s’agreuja: en cap cas la dona té

els mateixos drets que l’home. PAGÈS DE LA CATALUNYA NOVA

Aquest camperol pateix menys càrregues i abusos que el serf perquè ha anat, amb la seva família, a repoblar les

terres de la Catalunya Nova. El rei o el noble a qui s’han assignat terres acabades de conquerir – com ara el

Penedès o el Camp de Tarragona – ha incentivat la presència d’aquests pagesos en els territoris de frontera

mitjançant avantatges fiscals i privilegis, continguts en les cartes de franquesa i de poblament, que també afavorien

la seva agrupació en viles i pobles. JUEU

Ell forma part de la comunitat jueva que, juntament amb la musulmana, es dediquen sobretot a activitats artesanes

i comercials. Els jueus ja fa molts segles que s’han instal·lat a les ciutats més importants; els musulmans s’han

quedat sobretot a les de la Catalunya Nova com Tortosa o Lleida. Aquestes comunitats estan al marge de l’Església

i de la concepció feudal de la societat, tot i que depenen del comte-rei, que els permet mantenir la seva religió i els

seus costums a canvi d’importants beneficis econòmics.

LES CIUTATS

De l’art romànic no religiós, se’n conserven pocs exemples. Són principalment mostres d’arquitectura relacionades

amb els estaments privilegiats, amb el naixement de les ciutats o amb infraestructures vàries. Entre els segles XII i

XIV, les ciutats eren centres de producció artesana i d’intercanvi de productes, ja que es va desenvolupar una

burgesia pròspera que la governava. Els monarques van aprofitar el creixement d’aquesta burgesia per augmentar i

consolidar el seu poder sobre la noblesa feudal. En les ciutats medievals havien moltes cases unides, carrers

estrets, no hi havia quasi llum en el carrer i també havia molta humitat i estaven envoltades per muralles. A la

plaça central hi havien edificis molt importants: l’església, l’ajuntament, l’hospital i el Palau senyorial.

1: Castell 2: Torre de guaita 3: Pont

4: Palau 5: Residència urbana 6: Banys

7: Hospital 8: Plaça 9: Muralles

CASTELL El castell era la residència dels nobles feudals, i a més, complia una important funció militar, sobretot en èpoques

marcades per conflictes bèl·lics. Per això, habitualment se situava en punts elevats, de difícil accés i que permetien

el control visual del feu. L’edifici primitiu, de planta rectangular amb parets altes i robustes, va evolucionar cap a

un sistema defensiu cada cop més complex, que tenia per objectiu últim protegir el cor del castell: la torre de

l’homenatge. Allí s’hi concentraven les principals estances i era l’últim refugi del senyor en cas d’atac.

TORRE DE GUAITA Des d’aquestes torres, altes i fàcils de defensar, es vigilava el territori. Sovint eren cilíndriques, amb dues o tres

plantes i construïdes, amb un mur de carreus i reble intern, cobert de morter de calç. S’ubicaven en indrets elevats i

estratègics i, tot i que eren elements aïllats, habitualment formaven part d’una xarxa de torres i castells. Quan

s’albirava un possible perill, es comunicava a la fortalesa més propera fent senyals amb foc, fum o miralls.

ELS PONTS Els ponts romànics, que permetien travessar els rius en qualsevol època de l’any, van proliferar durant els segles

XI i XII per l’augment de la mobilitat de persones i mercaderies. Normalment es feien amb arcs de mig punt,

disposats amb una forma que recorda l’esquena d’un ase, amb arcs de diàmetre creixent cap al centre, on el riu té

més cabal. Els ponts eren llocs de pas estratègic i podien incorporar torres de vigilància. Per travessar-los, sovint

s’havia de pagar un impost o pontatge, recaptat pel senyor feudal que en tenia la jurisdicció i que moltes vegades

també n’havia promogut la construcció.

PALAU Tan aviat com el clima bèl·lic i les possibilitats econòmiques ho van permetre, els nobles feudals van establir la

seva residència en palaus. Sovint els dreçaven a l’interior de nuclis urbans existents o, si més no, ben aviat se’n

generava un al seu voltant. Eren grans senyorials que incorporaven sales de representació, estances privades,

dependències per als criats, magatzems, capella i fins i tot horts. Des d’aquí governaves els seus feus amb més

comoditats que als castells.

RESIDÈNCIA URBANA A partir del segle XII, es va revitalitzar el comerç i l’artesanat a les ciutats i va augmentar-ne la població. Les cases

més senzilles, on podia viure més d’una família, solien ser estretes i altes, condicionades per les parcel·les

urbanes. Combinaven en un mateix edifici el lloc de treball, a la planta baixa, que solia ser de pedra, i la

residència, als pisos superiors, que podien ser d’estructura més lleugera. En canvi, els grans burgesos mostraven el

seu prestigi fent-se cases de pedra, amb façanes amples que agrupaven diverses parcel·les, grans obertures i fins i

tot decoració escultòrica: a la pràctica, esdevenien palaus urbans.

BANYS Els banys públics ja existien en època romana, però a les ciutats medievals catalanes s’hi van implantar més aviat

per influència musulmana. Tot i que l’Església els veia com a llocs de mala reputació, van ser molt utilitzats pels

cristians com a indret d’esbarjo i terapèutic. Estaven formats per espais amb diferents temperatures: vestidor, sala

de banys freds i sales calentes, escalfades per sota terra com en època romana, on es podia suar i prendre banys

calents. Les comunitats jueves necessitaven també una micvé i bany ritual; quan no en tenien de propi, podien

emprar el banys públics en determinats dies de l’any.

HOSPITAL Els hospitals medievals eren edificis dedicats a atendre malalts i recollir persones necessitades. També allotjaven

pelegrins i viatgers. Generalment eren de fundació eclesiàstica i s’ubicaven a prop d’edificis religiosos o a la vora

dels accessos a nuclis habitats. Els més senzills comptaven amb una simple estança; el més grans podien tenir

sales de llits separades per a homes i dones, capella, cambres especials per a sagnies i purgues, refetor, farmàcia,

un pati central o horts amb plantes medicinals. Alguns fins i tot es dotaren de façanes monumentals, reflectint el

prestigi de la institució que els promovia.

PLAÇA En l’època del romànic, tot nucli habitat – gran o petit – disposava d’espais de socialització. Com a les ciutats

antigues, les places servien de lloc de trobada i per celebrar-hi mercats, que es podien estendre per diferents places

o carrers segons les mercaderies. Els porxos – o, fins i tot, l’interior de les esglésies – també s’utilitzaven de lloc

de reunió de les corporacions, com ara les confraries, les parròquies o els consells municipals, que van començar a

proliferar al segle XII.

MURALLES Tot i que la majoria de muralles medievals catalanes conservades són posteriors, les poblacions romàniques

importants estaven emmurallades. Moltes, com Barcelona, Girona o Balaguer, conservaven les muralles que, ja en

època romana, carolíngia o islàmica, protegien els seus nuclis principals. L’evolució de les ciutats ràpidament va

fer créixer ravals exteriors, que sovint no van tenir protecció fins segles més tard. Travessar les muralles per anar

al mercat de la ciutat representava pagar impostos – com el portatge – al poder feudal corresponent.