Tema:&Introducció Resum:Espanyaenelsegl eXVIII&i&XIX(fins ... · DEPARTAMENT)DEGEOGRAFIAIHISTÒRIA...

DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA I.E.S. Josep de Ribera Espanya en el s. XVIII i XIX fins la Restauració

1

Tema: IntroduccióResum: Espanya en el segle XVIII i XIX (fins a la Restauració)

1.- L'Espanya del segle XVIII. El reformisme Borbònic. L'Antic Règim. La Il·lustració.

• En 1700 s'instal·la a Espanya una novadinastia, la dels Borbó. El procés no va ser fàcil en generar una Guerra de Successió que va desembocar en un conflicte internacional i, a l'interior de la Península, en una guerra civil. Com a resultat, la monarquia borbònica espanyola va perdre les seues possessions a Europa però va avançar cap a la unitat de l'Estat espanyol, en eliminar els furs de València, Aragó i Catalunya. • El segle XVIII és expansiu. Augmenta lademografia i creix l'economia. Espanya es va sumar a la política de reformes que caracteritza al despotisme il·lustrat i els seus monarques van tenir l'encert d'envoltar-‐se de ministres intel·ligents i laboriosos.

• A Espanya, quan s'estava vivint en una etapa expansiva i de reformes, l'esclat de la Revolució francesa, impulsada amb lesidees de la Il·lustració i el liberalisme polític i econòmic, va complicar el seu desenvolupament. El monarca Carles IV no va estar a l'altura de les circumstàncies i l'anomenat Motí d'Aranjuez, en 1808, va acabar amb el seu regnat. Poc després esclatava la Guerra de la Independència, catastròfica per al nostre país, que va acabar amb l'Antic Règim i va engegar l'Edat Contemporània.

En morir Carles II “l’Encisat” (casa/dinastia dels Habsburg, Àustria) sense descendència en 1700, la pugna per la successió entre la dinastia borbònica (França, pretendent Felipe d'Anjou, nét de Luis XIV) i l’austríaca (pretendent: arxiduc Carles, fill de l'emperador austríac Leopold I) converteix a Espanya en un escenari més -‐una vertadera guerra civil-‐ d'una gran guerra europea entre França, d'una banda, i per l'altra, Anglaterra, Àustria, Holanda.. És la guerra de successió a la corona espanyola (1701-‐1713)

A Espanya, els territoris de l'antiga corona d'Aragó van recolzar a l'arxiduc Carles. En canvi Castella va recolzar al pretendent francés el qual va acabar guanyant la contesa a Espanya després de les batalles d'Almansa (25 d'abril de 1707), la presa, destrucció i incendi de Xàtiva

Antic Règim Liberalisme • Monarquia absoluta d’origen diví• Corts estamentals no representatives.

• Monarquia constitucional /República• Corts representatives. Sufragi.Partits

polítics.• Societat estametal • Societat de classes• Sistema econòmic senyorial de base

agrària• Sistema capitalista


2

(juny de 1707), i la presa de Barcelona (setembre de 1714)1. A Europa, per contra, els Borbó van patir seriosos revessos militars. Els tractats de Utrech (1713) i Rastadt (1714) van posar fi al conflicte i van significar la fi de l'Imperi espanyol a Europa. Espanya va perdre els Països Baixos, el Milanesat i el regne de Nàpols i Sicília, a més de Gibraltar i Menorca (aquesta última recuperada en 1802). La nova dinastia, en la qual destaca Carles III (rei 1759-‐1788) va dur a terme una gran quantitat de reformes que pretenien la modernització de l'Estat a l'estil francés. Entre elles podem destacar. La centralització polític-‐administrativa de l'estat. Felipe V va aprofitar l'adhesió dels territoris de l’antic regne aragonés a la causa austracista per a abolir els furs, és a dir, la legislació pròpia i el sistema polític de govern pel qual es regia cadascun, i realitzar la unitat polític administrativa amb Castella. Els decrets d'abolició són coneguts amb el nom de Decrets de Nova Planta: per a València i Aragó en 1707, Mallorca en 1715 i Catalunya en 1716 2. Al capdavant del govern del territori es va situar el Capità General, substituint al virrei; es van reformar les Audiències, tribunals de justícia; les Corts de cada regne van desaparèixer; finalment, es van suprimir les fronteres i duanes interiors i es van unificar les monedes. En economia, van donar un fort impuls al comerç colonial amb l'alliberament del mateix a tots els ports i companyies d'Espanya. Van crear les “Fàbriques o Manufactures Reials”3 amb capital estatal i van afavorir el poblament i explotació econòmica d'àmplies zones despoblades fins a aqueix moment. En 1782 Carles III va crear el Banc de Sant Carles (origen de l'actual Banc d'Espanya). Van sorgir les anomenades Societats Econòmiques d'Amics del País que animaven el desenvolupament de les reformes en agricultura 4, la indústria i el comerç. Van dur a terme grans reformes urbanístiques , des de la realització de sistemes de clavegueram sanejaments públics fins a la modernització de les vies de comunicació 5, passant per la construcció de nous palaus i edificis públics i elements decoratius6.

1 "En la nostra zona, els partidaris del futur Felip V van ser coneguts com "botiflers" i els austracistes com "maulets" 2 No així els furs Bascos i Navarresos que en la seva gran majoria van ser reconeguts per Felipe V. Fet que ha influït en l'organització actual de la hisenda Basca. 3 Tapissos, vidre, ceràmica 4 No obstant això, no es va alterar l'estructura de la propietat de la terra que majoritàriament va seguir en mans de la no-‐bleza, l'església i els ajuntaments i jurídicament seguia amortitzada o vinculada, per la qual cosa la terra no es podia posar a la venda pels seus titulars. D'aquí les desamortitzacions posteriors. 5 Encara basades en l'antic traçat de les calçades romanes 6 Com la Porta d'Alcalá a Madrid.


3

En política exterior, els Borbó espanyols van ser els aliats naturals dels francesos mitjançant els Pactes de Família 7, que ens van portar a intervenir en la guerra dels set anys i en el procés d'independència dels Estats Units. En l'àmbit cultural va haver-‐hi un fort va imposar a l'educació. Es van crear noves universitats i “Reials Acadèmies ”. Es van difondre publicacions i el “Neoclassicisme” artístic. A més, el segle XVIII és el de la Il·∙lustració o Segle de les Llums. La Il·∙lustració, el sentit etimològic de la qual significa il·∙luminació, fa referència a la llum de la raó humana, és a dir, a la confiança en la raó, com a única via per a comprendre i dominar totalment l'univers. Els il·∙lustrats es deien també a si mateixos filòsofs o enciclopedistes8 . Eren crítics amb les bases socials, polítiques i culturals de l'Antic Règim, és a dir, amb el sistema sociopolític que havia nascut en l'època medieval, s'havia consolidat en els segles XV al XVII i que estava entrant en crisi a partir de la segona meitat del segle XVIII.

En l'aspecte polític, les idees dels il·∙lustrats podien derivar cap a un reformisme de l'Estat, on s’acomoda el despotisme il·∙lustrat, o bé cap a una ruptura amb l'Antic Règim, a partir d'un procés revolucionari en el qual la burgesia es constitueix en classe revolucionària. Amb el despotisme il·∙lustrat, els monarques aplicaven propostes dels il·∙lustrats, realitzant reformes destinades a obtenir la felicitat del poble, considerat incapaç per a regir-‐se a si mateix; d'ací la coneguda frase: “tot per al poble, però sense el poble”. Però el despotisme il·∙lustrat no tocava l'essencial del sistema del Antic Règim, el poder absolut dels monarques i la

divisió estamental de la societat. Per a açò era necessari aplicar els principis defensats per Montesquieu, Rousseau i Voltaire, que, respectivament, defensaven la divisió dels poders (legislatiu, executiu i judicial), el principi de la sobirania nacional i la llibertat religiosa. L'assoliment d'aquestes idees passava pel triomf de la revolució liberal burgesa 9, sent la revolució francesa, en 1789, la primera a iniciar-‐se a Europa i amb la qual dóna començament l'Edat Contemporània. Com veurem, Espanya no podia romandre al marge d'aquest procés revolucionari, engegat l'any següent de iniciar el seu regnat Carles IV(1788). 2.-‐ Crisi de l'Antic Règim10: Carles IV, Guerra i revolució, Ferran VII. • La difusió de les idees il·lustrades portarà a una gran part de la societat, burgesia, petita noblesa il·lustrada, minories culturals, capes urbanes.. a qüestionar-‐se la validesa i conveniència de l'Antic Règim. En tota Europa i també a Espanya sorgiran, en els últims anys del segle XVIII i principis del XIX, moviments revolucionaris que intentaran aplicar els principis de sobirania nacional, llibertats polítiques i econòmiques i igualtat social. Seran les Revolucions Liberals Burgeses.

7 Va haver-‐hi fins a 3 pactes (1733, 1743 i 1761), pels quals Espanya va ajudar i es va ajudar de França en la seva política antibritànica. Cal tenir en compte que Gran Bretanya havia estat la gran beneficiària de la Guerra de Successió a la corona. 8 L'Enciclopedie (L'enciclopèdia), o publicació de "tots els sabers de l'època" s'estava realitzant a França pels il·lustrats Diderot, D'Alambert i altres. 9La presa del poder polític per part de la puixant classe poderosa econòmicament, la burgesia industrial i financera. És el que succeirà a Europa occidental al llarg del segle XIX. Les classes populars van seguir quedant al marge dels beneficis del nou sistema. 10 Entesa com a transformació profunda del model polític, social i econòmic que representava l'Antic Règim.


4

• A tot arreu i amb gran força a Espanya, l'Antic Règim, representat per l'absolutisme monàrquic intentarà resistir l'avanç del liberalisme. El regnat de Ferran VII (1808-‐1833) i la constància de les guerres carlistes (1833, 1846, 1872) són un exemple de la pugna entre aquestes dues concepcions polítiques i ideològiques. • Haurem d'esperar fins a mitjan segle XIX perquè es consolide a Espanya un sistema burgés liberal basat en l'existència de corrents ideològics (organitzades en partits polítics), Constitucions escrites, i drets i llibertats individuals i col·lectius. Aquest sistema, en realitat una oligarquia11respon als interessos de la nova classe dominant, la

burgesia i la noblesa reconvertida. Les grans masses populars amb prou dificultats es beneficiaran dels canvis revolucionaris. La vertadera democràcia encara no ha arribat. • El liberalisme molt prompte es dividirà en dues tendències, la moderada, partidària de reduir els avantatges del nou sistema a un grup poc nombrós de població i mantenir a la monarquia amb amplis poders i la progressista que aspira a una major distribució dels drets, a limitar el poder de la monarquia i fins i tot a arribar a un model polític republicà. Els moviments socialistes (el marxisme i l'anarquisme) a partir de la segona meitat del segle XIX lluitaran per millorar les condicions laborals i polítiques d'obrers i camperols. Tot açò contribuirà a la crisi del nou sistema liberal burgès de principis del segle XX. 2.1.-‐Carles IV L'arribada al tron de Carles IV 12(1788) quasi coincideix en el temps amb l'esclat de la Revolució Francesa, la qual cosa provoca lògicament conseqüències a Espanya: fre a la política il·∙lustrada, tancament de fronteres a les idees revolucionàries i guerra contra la França revolucionària. (1793-‐1795). El desastrós

desenvolupament de la guerra i l'interès del valid (privat) real Manuel Godoy13 portarà no obstant açò a Espanya a situar-‐se de nou en l'òrbita francesa, ja en aqueixa època molt controlada per Napoleó14 (Tractat de Sant Ildefonso, 1796). La derrota naval de Trafalgar davant els anglesos (1805), el descontento popular i

11 Govern d '"alguns". Una minoria detenta de fet el poder polític i econòmic. 12 Gran amic de la caça i els rellotges, va estar poc preocupat pels assumptes d'estat. 13 Privat: Personatge que comptava amb el favor reial i promocionava a la cort a alts càrrecs. En aquest cas, Manuel Go-‐dono simple component de la guàrdia reial, va arribar de la mà de la reina, M. Luisa de Parma, a primer ministre. 14 S'havia convertit en Primer Cònsol en el període del Directori francès .

Text del Tratat de Fontainebleau. Una de les causes de la Guerra de Independència (1808-‐1814)

Un dels successos més vergonyosos que ha protagonitzat la Monarquia espanyola. Ferran VII abdica en el seu pare Carles IV, este en Napoleó, el qual cedí la corona al seu germà Josep (rei d’una part de Espanya entre 1808 y 1813)


5

la forta oposició al Primer Ministre de Carles IV, Godoy, que en 1807 havia signat el Tractat de Fontainebleau 15, provoquen el Motí d'Aranjuez (març de 1808) que suposa no solament la caiguda del favorit Godoy, sinó també l'abdicació al tron de Carles IV en el seu fill Ferran (Ferran VII). Tot açò porta finalment a Napoleó a decidir-‐se per intervenir en la política espanyola: per les Abdicacions de Baiona (maig de 1808) els Borbó renuncien al tron espanyol, que serà ocupat a partir de llavors per Josep Bonapart, el germà de Napoleó. Aquest esdeveniment, unit a l'arribada de tropes franceses al país i a l'enorme crisi de subsistències existent, eren ja més del que podia suportar el poble espanyol, provocant finalment la revolta dels madrilenys (2 de maig de 1808), pas previ a la Guerra de la Independència. 2.2.-‐ Guerra i Revolució • Durant sis anys es desenvolupa la denominada Guerra d'Independència (guerra contra el francès). La guerra és fruit de la voluntat d'independència del poble espanyol respecte de la França de Napoleó. L'administració i gran part de les institucions de l'estat, inclosos els alts comandaments militars, i molts intel·∙lectuals il·∙lustra-‐dos, els anomenats afrancesats es van mantenir fidels als tractats signats amb França, però molts altres, els autoanomenats patriotes o “ferrandins” van lluitar per la independència. Mentre, Ferran VII i el seu família vivien un exili daurat lluny de la guerra, en palaus francesos. • Paral·∙lelament als episodis bèl·∙lics, a Espanya s'està produint una revolució liberal burgesa que es veu limitada al territori no controlat pels francesos segons els vaivens de la guerra. -‐La guerra de la Independència. Amb la revolta del dos de maig i el ban de l'alcalde de Móstoles, s'inicia formalment la guerra. Davant el buit de poder que suposa el “segrest” de la família real a França, sorgeixen espontàniament “Juntes de Defensa” locals i provincials que acaben cristal·∙litzant en una Junta Central Suprema amb seu provisional a Sevilla. Aquesta Junta Suprema serà l'encarregada de dirigir les operacions militars al mateix temps que posseeix la representació política d'Espanya en nom de Ferran VII. La Guerra de la Independència, part de les guerres napoleòniques que assolen Europa, suposa un període històric decisiu per a la història espanyola: en primer lloc, per la intensitat del conflicte que durant diversos anys dessagnarà el nostre país i causarà importants danys en l'economia i en la població; en segon lloc, perquè, en participar en ella no solament l'exèrcit regular sinó 15 Pel Tractat de Fontaneibleau (27-‐10-‐1807) Napoleó -‐ja emperador de França-‐ i Godoy acorden repartir-‐Portugal i permetre el pas de tropes franceses a través del territori espanyol.

LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA I LA CONSTITUCIÓ DE 1812 La guerra

Davant la guerra distingim dos posicions: El patriotes Els afrancesats .

�La majoria de la població, analfabeta, està en contra dels francesos però no es planteja que passarà després.

�La seua idea es defensar-‐se de la invasió estrangera, però cal distingir: -‐Clero i nobles busquen restaurar la monarquia absoluta. -‐Els il·lustrats intenten aprofitar la conjuntura per a un programa de reformes. -‐Els liberals estaven en una posició difícil.

�Creien que les reformes eren positives Malgrat que vingueren de la mà dels exèrcits de Napoleó. Foren perseguits durant i després de la guerra.

Blanco Withe


6

també el poble de totes les zones d'Espanya, unit enfront d'una invasió estrangera, açò deixa una important petjada sobre la identitat nacional col·∙lectiva; finalment, és una guerra amb importants implicacions polítiques, ja que, d'una banda, és una guerra civil que divideix als espanyols en dos, els que recolzen a la nova monarquia bonapartista i els que la rebutgen i, d'altra banda, és el marc en el qual s'inicia la revolució liberal a Espanya amb la convocatòria de noves Corts i la proclamació de la Constitució de Cadis de 1812. Podem distingir fins a tres fases: -‐ Maig-‐Novembre de 1808: l'alçament popular de Madrid, malgrat la dura repressió posterior16 , va servir d'exemple per a la resta del país, on poble i exèrcit es van enfrontar a les tropes imperials. Destaquen el

primer setge17 de Saragossa i la victòria espanyola a Bailén 18(juliol, 1808), que va provocar una retirada temporal dels francesos.

-‐Finals 1808-‐1812: Napoleó es desplaça a Espanya amb el seu Gran Armée. Mentre l'exèrcit espanyol és derrotat i la major part de les ciutats cauen, la resistència espanyola se centra en petites partides que hostegen a les tropes franceses (les“guerrilles”/”escamots”). -‐1812-‐1814: la derrota de Napoleó a Rússia i l'arribada de reforços anglesos a la península al comandament del general Wellington canvien el rumb de la guerra (Batalla d’Arapiles, 1812, batalla de Vitòria, 1814) i provoquen la retirada francesa. Pel Tractat de Valençay (desembre 1813), Napoleó “retorna” la corona a Ferran VII.

16 Exemplificat en el quadre de Goya "Els afusellaments del 3 de maig" o Els afusellaments a la muntanya del Príncep Pío " 17 Setge i aïllament d'una ciutat durant un llarg període de temps. Són famosos els de Saragossa, Girona i Ta-‐rragona. 18 Per primera vegada un exèrcit napoleònic era derrotat en el camp de batalla.

Un tret característic d'aquesta guerra va ser la utilització de "guerrilles", partides d'homes de la regió que fustigaven l'exèrcit regular francés


7

-‐Les Corts de Cadis i la Constitució de 1812. Davant les crítiques per la marxa de la guerra i la pressió dels liberals constitucionalistes.  La Junta Central 19 convoca al maig de 1809 Corts –a l'estil medieval-‐ a Cadis. Aquestes Corts serien constitucionals 20. S'inicia així la qüestió del constitucionalisme21 a Espanya. Es reuneixen en primer lloc en l'antiga Illa de León (avui Sant Ferran), passant després a Cadis, única ciutat, juntament amb Alacant, no ocupada pels francesos i ben defensada per mar, per l'Armada britànica. La majoria dels diputats eren d'ideologia liberal, partidaris de limitar el poder real i d'establir un rè-‐gim liberal i constitucional seguint l'exemple francés , amb una minoria d'absolutistes o servils 22, que volien el retorn de Ferran VII i el manteniment de l'Antic Règim. La majoria imposa l'elaboració de la Constitució de 1812, que reflectia els principis del liberalisme polític: reconeix la sobirania nacional, la divisió de poders i tenia una àmplia declaració de drets, reconeixent el sufragi universal masculí 23. Manté la confessionalitat24 de l'Estat. La labor legislativa de les Corts posa fi a l'Antic Règim: suprimeix els senyorius, suprimeix la Inquisició, prohibeix els gremis i declara la igualtat dels espanyols davant la llei.

19 En 1810 la Junta s'auto-‐dissoldria en un Consell de Regència compost per cinc membres. 20 És a dir, haurien de decidir sobre el model d'organització política, territorial, etc .. Sempre tenint en compte que es convoquen en nom del Rei, és a dir, que existís la monarquia no estava en qüestió. 21 El liberalisme "necessitava" que el model d'organització de l'Estat estigués recollit en un màxim text legal d'obligat compliment com "una assegurança" per evitar la discrecionalitat del poder absolut del monarca. 22 Nom despectiu donat als absolutistes pels liberals. Fa referència a la seva condició de súbdits o serfs en lloc de ciutadans amb drets 23 Podien votar tots els home majors de 25 anys. En realitat elegien uns compromissaris que en un quart nivell triaven finalment als diputats. 24 L'Estat es declara oficialment catòlic. La situació contrària és un estat laic.

Escenaris de la guerra Caricatura de Josep I (Pepe Botella)

Algunos artículos de la “Pepa” Art. 3. La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a esta exclusivamente el derecho deestablecer sus leyes fundamentales. Art. 15. La potestad de hacer las leyes reside en las Cortes con el Rey. Art. 16. La potestad de hacer ejecutar las leyes reside en el Rey. Art. 17. La potestad de aplicar las leyes en las causas civiles y criminales reside en los tribunales establecidos por la ley. Art. 172. 1. No puede el rey impedir bajo ningún pretexto la celebración de las Cortes en las épocas y casos señalados por la Constitución, ni suspenderlas ni disolverlas, ni en manera alguna embarazar sus sesiones ydeliberaciones. Los que le aconsejasen o auxiliasen en cualquier tentativa para estos actos, son declarados traidores y serán perseguidos como tales. Art. 172. 11. No puede el rey privar a ningún individuo de su libertad, ni imponerle por sí pena alguna. El secretario del Despacho que firme la orden, y el juez que la ejecute, serán responsables a la Nación, y castigados como reos de atentados contra la libertad individual. […] Art. 371. Todos los españoles tienen libertad de escribir, imprimir y publicar sus ideas políticas sin necesidad de licencia,revisión o aprobación alguna anterior a la publicación, bajo las restricciones y responsabilidades que establezcan las leyes.

Constitución Española, 19 de marzo de 1812


8

wAquesta primera constitució espanyola va ser la tercera d'Europa i la quarta del món, a més de ser un referent posterior per a les constitucions de les colònies espanyoles que es van independitzar entre 1810-‐1825. w Les Corts de Cadis, i especialment la Constitució, va anar durant tot el posterior regnat de Ferran VII una bandera política a la qual s'havia de defensar o atacar segons es fóra liberal o conservador. Aquesta radicalització del tema, juntament amb la politització ha arribat fins a entrat el segle XX, i així, la pertinença dels historiadors a una determinada ideologia ha suposat, si no el falsejament dels fets, si almenys l'omissió dels quals no coincidien amb les idees que tenien, de tal forma que els interessos o els punts de vista partidistes han impedit la comprensió dels fets i del moment històric. w Més d'acord amb la realitat seria la utilització d'un concepte: el préstec. Encara que alguns articles de la Constitució estan literalment calcats d’algunes Constitucions franceses, no pot dir-‐se que l'obra reformadora dels diputats gaditans siga una còpia de la Revolució francesa. Tant és així que el liberalisme espanyol, per por que sorgira la violència, no es va atrevir a una solució dràstica referent a la qüestió religiosa. Més aviat el que va haver-‐hi va ser un préstec acomodat a les circumstàncies concretes per les quals passaven Espanya i Cadis. w Les condicions en què va haver de redactar-‐se la Constitució van influir en el seu resultat final. L'esforç de guerra va afavorir els acords entre postures polítiques contràries. La Noblesa i el Clergat transigiren amb el concepte de sobirania nacional i la defunció de l'Absolutisme a canvi de no perdre els seus privilegis socials i econòmics. Els liberals (molt més moderats que els seus col·∙legues francesos) mai van posar en qüestió la desaparició de la monarquia. De fet tota la labor constitucional i legislativa es va fer “en nom del rei” w Finalment, convé destacar que les reformes que es duen a terme a Cadis es van fer en nom de tots els espanyols, però sense la participació de és-‐tos, que es trobaven o lluitant contra l'enemic o ocupats per aquests. La majoria de la població espanyola va romandre al marge del canvi polític experimentat i no és clar que rebera un alt grau d'acceptació des del moment que els legisladors van publicar com a propaganda tot tipus d'adhesions. De fet no va haver-‐hi cap guerra civil per defensar la Constitució de Cadis en 1814

2.3.-‐ El regnat de Ferran VII: Les resistències al canvi (1814-‐1833) • La tornada de Ferran VII a Espanya, finalitzada la Guerra d'Independència, suposa l'intent, per part dels grups privilegiats i de la monarquia tradicional, de tornar de nou a l'Antic Règim, revocant els principis liberals que s'havien establert en les Corts de Cadis. S'inicia així un període de pugna entre els defensors del passat – personificats en la figura absolutista del rei-‐ i els defensors dels nous canvis polítics i socials, que recorren a les conspiracions i als aixecaments militars, algun d'ells amb èxit. El sexenni Absolutista: Restauració de l'Absolutisme (maig 1814-‐ gener 1820) La volta de Ferran VII “el desitjat ”25 demostra ràpidament les seues intencions absolutistes al mateix temps que rep peticions –el manifest dels perses26 -‐ de diputats absolutistes en aqueix sentit. A València signa els decrets del 4 de Maig de 1814 pels quals deroga la Constitució de 1812 i la resta dels decrets de les Corts de Cadis. També restableix el tribunal de la Inquisició.

25 Era "desitjat" per tots. Els liberals perquè signés la Constitució que s'havia aprovat en la seva absència. Els absolutistes perquè restaurés l'Antic Règim, l'Església perquè lluités contra el "descreença" de l'allibera-‐me, el poble pel que suposava respecte de la fi de la guerra. 26 Seixanta-‐nou diputats d'ideologia absolutista li lliuren al rei un escrit que començava "... expliquen que els antics perses". En ell li sol·licitaven la volta a l'absolutisme.


9

Cal situar aquesta política en el context internacional de l'època: es tracta de la “Restauració ”,27 l'intent general de tornar a l'Antic Règim després del final de les guerres napoleòniques. Els liberals són perseguits, uns empresonats o assassinats, altres exiliats. Recorreran a les conspiracions per a recuperar el poder. Finalment, en 1820, el comandant Riego encapçala un reeixit aixecament militar (en aqueixa època es parla d'un “pronunciament”/aixecament28 ) en Caps de Sant Joan (Sevilla): el rei 29es veu obligat a jurar de nou la Constitució de 1812. -‐ El Trienni Liberal (1820-‐octubre 1823) Així es denomina al breu període liberal (1820-‐1823) iniciat amb l'aixecament de Reg, que recupera gran part de l'obra legislativa i política de les Corts de Cadis, entre elles la restauració de la “Pepa”. Les disputes entre els mateixos liberals (“moderats o doceañistas” i “exaltats o veinteañistas”), l'oposició dels grups absolutistes, que arriben fins i tot a la revolta en zones del Nord-‐oest, i especialment la pròpia figura del rei –que conspirava en secret contra el seu propi govern-‐, van contribuir al seu ràpid fracàs. A açò cal afegir a més, com a factor decisiu, la intervenció exterior: la Santa Aliança, reunida a Verona, considerava com un gran perill amb possibilitat de contagi qualsevol revolució liberal a Europa, per la qual cosa decideix intervenir: tropes franceses (els anomenats “cent mil fills de Sant Lluis ”30) entren a Espanya i colo-‐ca de nou com a rei absolutista a Ferran VII. La Dècada Ominosa o dècada absolutista (1823-‐ setembre 1933). El nom de ominosa procedeix de la literatura liberal, a causa de la brutal repressió del Rei a instàncies del com es van crear juntes de purificació i aquestes van estendre el terror per tota la Península, l'exemple més destacat és el de l'execució del propi Riego, la de l'Empecinado –famós guerriller de la guerra de la Independència-‐ Torrijos o la de Mariana Pineda en 1831, immortalitzada per Federico García Lorca. Es

produeix una onada de persecucions contra els liberals, especialment contra els exaltats. Però el Rei, escarmentat del seu primer període acull en el seu govern personalitats liberals, encara que molt moderades. Açò no satisfà a ningú, ni a liberals ni a absolutistes que ho consideren molt feble amb els liberals. Els absolutistes tampoc estan d'acord amb la postura blana del rei i s'agrupen entorn de Carles Maria Isidre, germà del rei i el seu successor al no tenir el rei descendència. Aquest grup radical es coneixerà amb el nom d'Apostòlics.

27 Període post-‐napoleònic caracteritzat per l'intent de les monarquies vencedores de Napoleó (excepte Anglaterra) de re-‐instaurar a Europa l'absolutisme. Van crear una aliança militar -‐la Santa Aliança-‐ per intervenir en aquells països en què el liberalisme posés en perill l'absolutisme. 28 En realitat un cop militar. El nom ve del fet que un cap militar mitjançant un discurs o document es "pronunciava" en contra del govern de torn. Si se li unien altres militars triomfava. En contra l'esperava la presó, l'execució o l'exili. En aquests pronunciaments van jugar un paper important les "societats secretes" com la dels Carbonaris. 29Famós és el manifest l'1 de març de 1820 a què el Rei s'adhereix al liberalisme i pronuncia la famosa fra-‐se: "Marxem tots junts i jo el primer per la senda constitucional ..." 30 En realitat eren uns 130.000 soldats, la majoria francesos al comandament del duc d'Angulema. Com a França, en aquest moment el monarca era Luis XVIII, d'aquí el nom.


10

En 1829 Ferran VII es casa amb María Cristina31 i en 1830 naix una xiqueta, la futura Isabel II. Perquè ella pogués governar Ferran ha de derogar la Llei Sàlica32 que impedia l'accés de les dones al tron. Els apostòlics, dirigits pel germà del rei, Carles, no reconeixeran la derogació d'aquesta llei, i a la mort de Ferran VII esclatarà una guerra entre els partidaris de Mª Cristina i la seua filla Isabel ( cristins o isabelins) i els partidaris de Carles María Isidro (a partir d'ara se'ls coneixerà com a carlistes, nom que també s'utilitza per a designar a aqueixes guerres, les guerres carlistes). -‐ La pèrdua de les Colònies Americanes. L'esdeveniment més important del regnat de Ferran VII és la pèrdua de les colònies a Amèrica. El seu fort desenvolupament econòmic en el segle XVIII va animar a la burgesia criolla33 intentar lluitar per la seua independència, prenent a més com a exemple la revolta dels Estats Units d'Amèrica (1776)34 en al que Espanya va recolzar als independentistes. La Guerra de la Independència contra França va provocar també a Amèrica la creació de Juntes contràries a Josep Bonapart però, a diferència d'Espanya, posteriorment moltes d'elles no van reconèixer a Ferran VII. A Argentina, Sant Martín ja proclama la independència de la República Argentina en 1810. Pocs anys després, diverses expedicions dels “ llibertadors” (Sant Martín i Josep de Sucre al sud, i Simón Bolívar al nord de Sudamèrica) derroten als exèrcits realistes espanyols i proclamen la independència de territoris com Veneçuela (1815), Xile (1818) o, de manera més autònoma, Mèxic35 (1821). La derrota realista en Ayacucho, a Perú (1824) marca la fi de la presència espanyola en l'Amèrica continental. A partir d'aquest moment i amb la pèrdua en 1844 de Santo Domingo, només ens quedaran les Colònies de Cuba i Puerto Rico36 a Amèrica. Espanya passa a ser un potència secundària a nivell mundial que no és tinguda en compte en els grans assumptes internacionals. Les noves repúbliques americanes van ser presa fàcil del neocolonialisme de potències com a Estats Units37 i Gran Bretanya, a més les disputes territorials entre elles contribuirien a consolidar la seua identitat nacional.

31 La quarta dona 32 Llei d'origen francès que impedia regnar a les dones. Instaurada a Espanya per Felip V, va ser derogada en temps de Carles IV, però el decret no va arribar a publicar-‐se, pel que Fernando es va veure obligat a ordenar la seva publicació mitjançant una Pragmàtica Sanció. 33 Descendents directes d'antics pobladors espanyols que han nascut a Amèrica. 34 Que ajudaria als independentistes. 35 La posició espanyola va quedar afeblida pel fet que les tropes que estava previst enviar a Sudamèrica eren les que van protagonitzar el pronunciament de Riego. 36 A Àsia ens va quedar Filipines i, a Oceania, alguns arxipèlags menors. 37 De fet, el president nord-‐americà Monroe havia pronunciat la frase de "Amèrica per als americans"


11

3.-‐ La Consolidació de l'estat liberal: l'època d'Isabel II (1833-‐1868) • Des de la Guerra de la Independència (1808-‐1814) fins al Sexenni Democràtic (1868-‐ 1874) es desenvolupa a Espanya un llarg procés de revolució liberal. Aquesta consisteix en la destrucció de les estructures socials, polítiques i econòmiques de l'Antic Règim i la seua substitució per un nou sistema més d'acord amb els canvis que s'estaven produint des del segle XVIII (Revolució Francesa, Revolució industrial, Societat de classes, etc.). • Així, ja en el període d'Isabel II es consolida una nova organització política, amb la Sobirania ja no només en mans de la Regina o la Regent 38, amb una Constitució com a llei màxima i amb un sistema d'eleccions. Es configurarà un nou Estat amb noves institucions (com la Guàrdia Civil) i una nova divisió administrativa (organitzada en províncies, i, generalment, molt centralitzada). L'economia és més lliure, de tipus capitalista. I, des del punt de vista social, existeix una nova classe social dirigent, l'alta burgesia, molt relacionada no obstant açò amb l'antiga aristocràcia, i apareixen nous grups socials com el proletariat. Aquest procés de transformació, general a Europa, tindrà a Espanya nombroses dificultats. El triomf del liberalisme. El progressisme en el poder. Minoria d'edat d'Isabel II: Les Regències (1833-‐1843) La Regent Mª Cristina, per a mantenir la seua causa i la de la seua filla enfront dels Carlistes (que inicien ràpidament un llarg conflicte civil), es recolza, d'entrada, en personalitats moderades de l'àmbit absolutista

38 Persona que "Reina" provisionalment en nom del veritable rei o reina per qualsevol circumstància extraordinària.

w El regnat de Ferran VII s'ha considerat el més nefast dels haguts fins al moment, fins i tot pitjor que el de Carles II el Fetillat. Ni el caràcter del rei (sempre cercant el seu propi benefici i supervivència política canviant de bàndol al seu lliure antull) ni la seua preparació intel·∙lectual i humana van estar a l'altura del seu temps convuls. w Sota el seu regnat, Espanya va perdre el seu Imperi Colonial (encara molt important) i va passar a ser considerada una potència de segon ordre. Com algun historiador ha escrit. A partir de principis del segle XIX “Espanya no apareix en els llibres de la Història Europea”. w Si des d'un punt de vista purament polític, Ferran no va fer sinó seguir al peu de la lletra els postulats del Congrés de Viena i la Santa Aliança, no és menys cert que des d'un punt de vista econòmic, aquests anys poden considerar-‐se perduts en progrés del capitalisme liberal que s'afermava en tota Europa. La revolució Industrial passava momentàniament de llarg. w La llegenda de poble salvatge i incivilitzat va augmentar amb la dinàmica de la Guerra de la Independència i amb el manteniment d'un sistema absolutista i repressor que va mantenir fins a ben entrat el segle institucions com el Sant Ofici. w Amb la seua actuació, Ferran VII contribueix a la sensació de crisi i pèrdua d'autoestima col·∙lectiva que embargarà al conjunt dels espanyols durant tot el segle XIX. Fins i tot la fi del seu regnat vindrà marcat per l'inici d'una llarga guerra civil (guerres carlistes) que d'una manera o un altre es perllongarà fins a ben entrat el segle XX. w No obstant açò, l'actuació del col·∙lectiu espanyol ha merescut millors comentaris historiogràfics. Tant en la guerra contra el francès com en les revolucions i aixecaments liberals ha demostrat l'embranzida d'un poble que sobrepassa amb molt als seus governants.


12

i liberal, divideix el territori en les actuals províncies a proposta del ministre Javier de Burgos39 (1833) signa l'Estatut Real (1834)40 . Ja en aquesta època el liberalisme s'ha dividit en dos grans corrents: d'una banda el liberalisme moderat (seguidors en certa manera dels doceañistas), l'horitzó dels quals és la instauració de la Constitució de 1812, i per un altre, el liberalisme progressista ( veinteañistas) que aspiren a aprofundir en l'ampliació de drets i a augmentar els límits del sufragi directe. La marxa de la guerra carlista i el descontentament dels liberals progressistes van facilitar el pronunciament dels Sergents de la Granja (agost 183641) i van obligar a la regent a lliurar el poder als progressistes. Açò va accelerar la desamortització 42de Mendizábal i la restauració momentània de la Constitució de 1812 i la Milícia Nacional mentre s'elaborava una nova constitució, la de 1837.

39La divisió provincial de Javier de Burgos, que a penes ha canviat tenia com a principal objectiu el centralisme polí-‐tic, és a dir, el control del territori des del govern de Madrid a través dels governadors civils i militars que operaven en cadascuna de les províncies . 40 En realitat es tracta d'una Carta Atorgada, és a dir, una concessió personal de la regent als súbdits. 41 Els suboficials de la guàrdia real que "cuidaven" de la família reial al palau (real lloc) d'estiu de la Granja de Sant Ildefons "segrestar" a la monarquia fins que aquesta va acceptar la Constitució de 1812. 42 Procés d'expropiació i subhasta de terres i béns arrels "amortitzats" amb un triple objectiu: debilitar la Església que donava suport majoritàriament als Carlistes, obtenir recursos per mantenir la guerra i crear una classe mitjana propietària que abracés el liberalisme. No va complir completament cap d'ells.


13

Finalitzada la 1ª guerra carlista ,les eleccions convocades segons la nova constitució donen el poder als liberals moderats. Aquests, amb el suport de la regent, pretenen dissoldre la Milícia Nacional 43i nomenar directament als alcaldes. Baldomer Espartero, heroi progressista de la guerra carlista s'oposa i lidera una nova revolta contra el govern. El resultat és el autoexilià Mª Cristina44 i el nomenament com regent d’Espartero. Amb ell s'inicia el fenomen dels espadons45 . Espartero, no obstant açò, va governar durant tres anys de manera autoritària, aïllant-‐se de sectors del progre-‐sisme i amb l'únic suport d'un grup de militars addictes. Va reprimir amb duresa pronunciaments modera-‐dos. En 1842 va arribar a ordenar el bombardeig de barris industrials de Barcelona, on s'havien produït motins a causa d'una seriosa crisi industrial, accentuada per un tractat comercial lliurecanvista amb Anglaterra contrari als interessos de la indústria tèxtil catalana. El seu mandat va finalitzar en els últims dies de juliol de 1843, amb un pronunciament del general Narváez, que va posar de manifest que amb prou faenes li quedaven partidaris. Tant moderats com a progressistes havien decidit acabar amb el seu excessiu poder personal. -‐ Les Guerres Carlistes. Després de l'abolició de la Llei Sàlica i la mort del seu pare, Ferran VII, en 1833, Isabel II puja al tron espanyol amb només tres anys d'edat. El seu oncle Carles María d'Isidro rebutja el testament del seu germà Ferran i es proclama també rei d'Espanya, provocant una insurrecció recolzada pels defensors de l'Antic Règim, que es veuen representats en la figura del nou Carles V sota el lema “Déu, Pàtria i Furs” o “Déu, Pàtria i Rei”. La causa isabelina, representada per la seua mare, la regent María Cristina, de clara educació absolutista, necessita urgentment nous suports per a poder fer front al carlisme, per la qual cosa es dirigeix a els liberals, que exigeixen a canvi la fi de l'absolutisme i de l'Antic Règim. Sorgeix així el fenomen carlista que produirà fins a tres guerres46 -‐sent la més important la 1ª. El carlisme fins a l'actualitat manté el principi de la legitimitat de la seua causa i de la seua branca dinàstica.

43 Cos de voluntaris -‐organitzat pels municipis-‐ tenia com a finalitat la defensa del liberalisme enfront del absolutisme. Amb el temps es va convertir en un reflex del liberalisme al poder. Els progressistes la imposaven, els models-‐rats la dissolien. Va desaparèixer definitivament el 1876 amb la Restauració d'Alfons XII. 44 Molt va tenir a veure la qüestió del seu matrimoni "secret" (28-‐12-‐1833) amb el capità de la seva guàrdia Agustín Mu-‐Muñoz Sánchez amb el qual va arribar a tenir 8 fills als que va concedir títols, "els monyons". Espartero va amenaçar de publicar-‐ho per tot Espanya i la reina es va sentir traïda per ell. Se li atribueix la frase de "Et vaig fer Duc però no he aconseguit fer-‐te Cavaller" 45 Primer dels coneguts com ESPADONS o militars presidents de govern que ho van ser per les seves pronuncia-‐ments o cops militars, és a dir, per utilitzar figuradament el poder de les espases dels seus uniformes de gala. Espadons seran també els posteriors Narváez i O'Donnell. Reflectien la debilitat estructural dels partits. 46 Sempre per motius dinàstics. La primera per no acceptar la llei sàlica. La segona (1846-‐1849) per voler emparen-‐tar al seu pretendent amb Isabel IIª. La tercera per oposar-‐se a la monarquia "estrangera" d'Amadeu I.


14

-‐La Primera Guerra Carlista (1833-‐1839) La insurrecció carlista té un ampli ressò al País Basc i Navarra, així com en zones de l'interior d'Aragó, València –zona del Maestrat-‐ i Catalunya. Són zones rurals, amb una gran influència del clergat, pervivències forals i temor a les reformes liberals. Malgrat alguns inicials revessos liberals, els carlistes, comandats per Zumalacárregui, no aconsegueixen finalment prendre cap ciutat important (fracassos a Bilbao47 , Madrid i Saragossa). A partir de 1836, els cristins (liberals) comencen a dominar la situació, la qual

cosa unit a les divisions internes carlistes fan que s'inicien converses de pau (Abraçada de Vergara entre el general carlista Maroto i el liberal Espartero). No serà fins a 1840 que s'acabarà la primera guerra carlista, amb la pacificació total del Maestrat i l'exili del líder carlista Cabrera, “ El tigre del Maestrat”. -‐ La Segona Guerra Carlista (1846-‐1849). Se li coneix també com a guerra dels matiners. El pretendent en aquesta ocasió era Carles VI, fill de Carles María Isidro. No va tenir ni la violència ni l'impacte de la primera. La causa del ressorgiment del conflicte va ser el fracàs de les planejades noces entre el llavors pretendent carlista, Carles VI i Isabel II, la qual cosa haguera resolt el conflicte dinàstic. Encara que es va desenvolupar sobretot en el camp català, va haver-‐hi també episodis aïllats en altres zones. Fins a 1860 es van repetir aixecaments armats carlistes de poca transcendència. -‐ Tercera Guerra Carlista48 (1872-‐1876). En aquesta ocasió es van enfrontar, primer a Amadeu I, a qui van considerar un intrús, després a la I República i finalment a Alfons XII, fins a ser derrotats definitivament pel general Martínez Campos. -‐ La Dècada Moderada (1844-‐1854)

Després del colp de Narváez i la volta de Mª Cristina, els moderats declaren reina a Isabel (II) amb tan sols 13 anys i accentuen el centralisme de l'estat seguint

47 Prendre Bilbao va ser sempre objectiu del carlisme. Mai ho va aconseguir. A la ciutat predominava el liberalisme de la burgesia industrial i financera. 48 Encara que cronològicament no correspon a aquest període, s'inclou aquí per continuïtat temàtica.


15

el seu lema de “llei, ordre i religió”. Es deroga la Constitució de 1837, es dissol la Milícia Nacional i s'inicien els tramites per a elaborar la constitució de 1845. Es redacten nous codis civils i penals, es duu a terme una àmplia reforma fiscal pel ministre d'Hisenda Alejandro Mon i el govern es arroga el nomenament dels alcaldes a través dels poders provincials. A l'octubre de 1844 es crea la Guàrdia Civil49 el primer director de la qual va ser el duc de Fumada. Per a rescabalar a l'església dels efectes de la desamortització de Mendizábal, signen el Concordat50 de 1851. D'altra banda, la reina Isabel II mai va ocultar les seues simpaties pel moderantisme i especialment per Narváez Mentre, el liberalisme progressista sumit en una profunda crisi i sense possibilitat “legal” d'aconseguir el poder per la forta restricció al sufragi que imposava la Constitució de 1845, pateixen diverses escissions. Sorgeixen així el partit demòcrata51 i el republicà52 . Amb el temps també les maneres excessivament autoritàries dels governs moderats provocarien l'aparició d'un sector més obert a les reformes liderat per un altre espadó, O’ Donnell53 . El Bienni progressista (1854-‐1856) Al juliol de 1854, O´ Donnell inicia un colp d'estat i s'enfronta a les tropes governamentals en la vila de Vicálvaro (La Vicalvarada). El resultat és incert, però el colp triomfa quan se li uneix (pel Manifest de Manzanares) el general Serrano 54representant, en aquest moment, del liberalisme progressista. S'inicia així el Bienni Progressista. S'inicia la redacció de la Constitució de 1856 (non nata), i mentre, es reinstaurà de la de 1837, es redactaria una nova desamortització (1855), en aquest cas civil, per Pascual Madoz, s'aprova una Llei de Ferrocarrils55(1855) que posava les bases de l'expansió del mateix, i la Llei Bancària que crea el Banc d'Espanya (1856). Els governs progressistes amb prou faenes poden contenir les escomeses dels moderats, de la seua ala radical demòcrata, dels carlistes i del naixent moviment obrer. Serà O’ Donnell qui posarà fi al període

49 La finalitat és mantenir l'ordre i les propietats en l'àmbit rural, molt compromès pel bandolerisme. A les ciutats ja existia la policia creada per Ferran VII. Aquesta dualitat ha seguit existint. D'altra banda, la utilització de la guàrdia civil com a força repressora dels governs empitjorar la seva imatge davant els progressistes de totes les èpoques, fins a èpoques recents. 50 Tractat internacional entre el Vaticà i els estats, en aquest cas Espanya. Per ell es reconeixia la confessionalitat de l'estat, l'ensenyament de la religió, el sosteniment econòmic de l'església catòlica i la censura eclesiàstica, entre altres prerrogatives. L'Església es compromet a no reclamar en els tribunals les expropiacions de la desamortització. 51 Partidaris del sufragi universal front el censatari i d'un aprofundiment dels drets individuals i col-‐lectius. 52 En realitat grupuscles i personalitats l'únic punt en comú era aconseguir un sistema republicà davant del monàrquic. 53 L'invent acabaria forjant en un nou partit: La Unió Liberal que tindria un gran protagonisme anys més tard. 54 Molt jove, en aquest moment, va ser un dels molts amants de la reina Isabel, "la reina infeliç". Els "excessos" va ser-‐van caricaturitzats pels germans Bécquer en els últims anys del seu regnat. 55 La manca de planificació i de coordinació internacional va portar a la construcció de diferents amples de via, origen de l'anomenat "ample espanyol".


16

amb un nou colp d'estat al juliol de 1856. Comença així el període de la Unió Liberal. -‐La Unió Liberal (1856-‐1866) O’ Donnell, amb el seu nou partit, La Unió Liberal, pretén governar com un liberal “centrista”. Posa en vigor la Constitució de 1845 amb una addenda de drets basada en la de 1837, però es veurà mediatitzat pels molt moderats seguidors de Narváez, ara “ neocatólicos”. Entre 1858 i 1863 presideix el govern més llarg de tot el període. Cerca la pau interna cercant enemics externs i així emprèn una sèrie d'aventures neocolonials com la campanya d'Àfrica en 1859-‐6056 , i les expedicions a Cochinchina i Sud-‐Amèrica. En 1864 va tornar Narváez al Govern i, amb ell, una política conservadora i de repressió de les llibertats públiques. A partir de 1866 una profunda crisi econòmica i política, unida a la mort d'O’ Donnell i Narváez, fa inviables els governs d'Isabel II. Tota l'oposició (progressistes, demòcrates, republicans, fins i tot un sector d'Unió Liberal) signen a l'agost el Pacte d’ Ostende (localitat belga) en el qual es comprometen a expulsar a Isabel II i iniciar un procés constituent mitjançant sufragi universal.

56 En la victòria de Tetuán destaca el líder progressista Juan Prim Amb esta victòria es reforçava la posició espanyola en el nord d’Àfrica i s’assolien les bases del futur protectorat espanyol al Màrroc.

wL'època Isabelina (1833-‐1868) significa l'intent del liberalisme polític i econòmic per consolidar-‐se i recuperar l'endarreriment que el regnat absolutista de Ferran VII havia significat respecte de l'Europa més moderna. No obstant açò diverses causes van incidir en el debilitament del liberalisme espanyol i en definitiva en l'endarreriment del país del que no es recuperaria fins a ben avançat el segle XX. Entre aquestes causes podem citar: a-‐ L'actuació d'un sector ultramontà absolutista que va ser capaç de mantenir en escac a les Institucions liberals mitjançant tres guerres civils (carlistes) fins a la restauració d'Alfons XII (1875). b-‐ La tradició colpista i de pronunciaments que els militars espanyols havien adquirit arran de l'entrada en l'exèrcit de capes populars en les guerres napoleòniques. c -‐ La feblesa de les camarilles governants que sempre van ser una illa enfront d'un mar d'ignorància, incultura i supersticions. d-‐La falta de tradició i cohesió estatal. Açò feia que amb cada torn de govern es considerarà obligació el redactar una nova constitució i un nou marc legal que desfera l’avançat per l'anterior. wEn aquesta situació d'inestabilitat política també van tenir la seua responsabilitat tant Mª Cristina com Isabel II, sobretot aquesta última. En tot moment van afavorir les postures més conservadores del moderantisme ignorant el mandat neutral que li exigien les successives constitucions. Les seues vides particulars i actituds públiques mai van ser l'exemple que havia de representar la màxima institució de l'estat. w La desamortització i les seues implicacions i el suport que l'Església, o sectors de la mateixa, van donar en tot moment als moderats i fins i tot als absolutistes i al carlisme, la van allunyar del liberalisme més radical i d'àmplies capes populars urbanes i camperoles. S'inicia així l'anomenada “qüestió religiosa” que ha durat fins als nostres dies amb la discussió sobre el laïcisme o no de l'Estat. w També el resultat de la desamortització, la permanència de grans latifundis en mans de la noblesa, i ara de la burgesia, va incidir en la “qüestió agrària”, és a dir l'existència d'una gran massa de camperols sense terra que acabaria nodrint les files anticlericals (l'església es beneficiava dels propietaris) i, posteriorment, del socialisme i, sobretot, de l'anarquisme. w Les guerres carlistes, vertaderes guerres civils, van llastrar el desenvolupament social i econòmic del país. Herència indirecta d'elles, del seu desenvolupament i dels seus pactes és l'actual règim foral navarrès i basc. Al seu torn, l'independentisme basc actual enfonsa part de les seues arrels en el món rural i catòlic que nodria el carlisme. wNo obstant açò, el liberalisme va ser afermant els seus principis polítics, socials i econòmics, considerant-‐se plenament establerts en l'últim terç del segle XIX després de les convulsions posteriors a la mort de la reina Isabel. Però les disputes entre camarilles polítiques, els pronunciaments el militars, la mentalitat retrògrada de gran part de l'Església i la incultura en general van impedir que el país es beneficiara de la Revolució Industrial, almenys en el mateix grau que altres països europeus. Els historiadors en general han considerat el segle XIX com el de la decadència d'Espanya tant interior com a exterior que, no debades, va començar amb la Guerra d'Independència i va acabar amb el desastre de Cuba.


17

GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA (1808-‐1813)

FERRAN VII (1808-‐33)

ISABEL II (1833-‐1868)

SEXENI DEMOCRÀTIC (1868-‐1874)

4.-‐ El sexenni Democràtic. La Revolució Gloriosa (o setembrina). El colp i revolució al crit de “Viva Espanya amb honra”, s'inicia al setembre de 1868 amb una insurrecció militar: és l'almirall Topete qui revolta a l'Armada a Cadis, i prompte s'uneixen altres unitats militars, així com els generals exiliats Prim i Serrano. Al mateix temps, es proclamen Juntes Revolucionàries57 en diverses ciutats. Les tropes lleials a la reina no poden detenir a l'exèrcit revoltat en la batalla de Puente de Alcolea (Còrdova), per la qual cosa el govern dimiteix i la reina s'exilia –ja no tornarà viva a Espanya-‐. Ha triomfat la

57 A l'estil de les Juntes de Defensa de la guerra de la independència.

ABSOLUTISTES (FERNANDINS)

AFRANCESATS (BONAPARTISTES)

JOVELLANISTES

LIBERALS

1º GUERRA CARLINA (1833-‐1839/40)

AIXECAMENTS CARLINS

“LA GUERRA DELS MATINERS” (1846-‐49)

3ª GUERRA CARLINA (1872-‐76)

MODERATS (Martínez de la Rosa)

PROGRESSISTES (R. RIEGO)

ISABELINS

MODERATS (NARVÀEZ)

PROGRESSISTES Mendizàbal Espartero Prim

UNIÓ LIBERAL O’DONNELL

MONÀRQUICS (AMADEISTES I

REPÚBLICANS: -‐ FEDERALS: Pi i Margall -‐ UNITÀRIS: Castelar

DEMÒCRATES


18

revolució, la denominada “La Gloriosa”. El Govern Provisional i la regència de Serrano. (set.1868-‐des.1870) Es forma un govern provisional, presidit per Serrano i Prim com a home fort, que convoca eleccions constituents per a febrer de 1869 mitjançant sufragi universal masculí. Mentre, havia decretat un conjunt de drets i llibertats propis del liberalisme més progressista. Els partits que formen el govern propugnen

una monarquia liberal parlamentària i guanyen les eleccions. Les Corts comencen la redacció d'una nova constitució que s'aprova l'1 de juny de 1869, és la constitució més democràtica del segle XIX.

SEXENNI REVOLUCIONARI (1869-‐1875) Principals Blocs polítics. “De dreta a esquerre”

Carlistes Representen l’oposició violenta. Resorgeixen com a reacció a la constitució de 1869 i pel destronament d’ Isabel II. Promouran la 3ª Guerra Carlista.

Dreta

Liberals Moderats (Conservadors)

Reconvertits en Alfonsins. Líder: Cánovas del Castillo, partidaris de la restauració borbònica.

Unionistes Dirigits pel general Serrano i Ríos Rosas. Seran el principal beneficiari de la Revolució i detentaren el govern provisional.

Republicans Molt minoritaris, tenien el suport de sectors de les classes populars i minories urbanes. Líders: Castelar, Pi y Margall, Salmerón. Molts progressistes i demòcrates eren republicans.

Esquerre

Progressistes.

Líder el general Prim, Sagasta, Ruiz Zorrilla. En la oposició des de finals 1856 (bienni progressista), seran el motor de la nova constitució.

Demòcrates Escissió del progressisme per l’esquerre. Líder Nicolás Rivero. Admeteren la solució monàrquica

(fora del sistema)

Socialistes y anarquistes

Des de la dècada de 1860 se deixà notar un incipient moviment obrer difós por la Primera Internacional (AIT). L’anarquisme es difondrà més amplament per les zones industrials catalanes i pel camp andalús, mentre que el socialisme arrelava en el Nord industrial i a Madrid.

Aquesta Constitució establia que la forma de l'estat havia de ser una monarquia parlamentària, però en Espanya no hi havia rei ni reina i el govern no volia la volta d'Isabel II. És per açò que, provisionalment


19

es nomena regent al general Serrano i Cap de Govern a Prim, el qual es dedicarà a cercar entre les cases reals europees un nou rei per a Espanya. És un dels episodis més vergonyants de la nostra història contemporània. Després de descartar diversos candidats (veure gràfic) el triat és el fill segon (duc

d'Aosta) de la Casa de Savoia del regne de Piemont-‐Sardenya d'Itàlia. És triat per majoria de les Corts al desembre de 1870. -‐ Regnat de Amadeu I (gener 1871-‐febrer 1873) El dia que arriba a Espanya Amadeu, ha d'assistir a l'enterrament del seu valedor, el general Prim que ha sigut assassinat en l'atemptat del Carreró del Turc( actual c/ Marquès de Cubas). Va comptar amb el sistemàtic rebuig de carlistes i republicans, cadascun per raons inherents als seus interessos; però també de l'aristocràcia borbònica, que el veia com un estranger; l'Església, per recolzar les desamortitzacions i per ser el fill del monarca que havia clausurat els Estats Pontificis; i també del poble, pel seu

escàs do de gents i dificultat per a aprendre l'idioma espanyol. Va haver d'enfrontar-‐se a l'independentisme cubà 58, a la tercera guerra carlista i a la crònica inestabilitat política espanyola. Al febrer de 1873 renúncia, per ell i per la seua família, a la corona i abandona Espanya. Primera República (febrer 1873 – desembre 1874) La Primera República naix ja feble59 : no reconeguda internacionalment, els seus suports polítics i socials en el interior són també escassos. A més, els republicans es divideixen entre unitaris i federalistes, que discrepen respecte a l'organització territorial de l'Estat (centralista o federal) i a la necessitat de més o

menys reformes socials (abolició de l'esclavitud a Cuba, limitació del treball infantil, separació Església-‐Estat i lleis fisca-‐els més justes). El primer president, Estanislau Figueras, és prompte substituït per Francesc Pi i Margall, qui proclama la Re-‐pública Federal i proposa una nova Constitució, la de 1873, que no arribarà a aprovar-‐se. Els sectors republicans més radicals defensen una revolució política des dels municipis, i provoquen la insurrecció cantonalista60 , molt activa a Andalusia i Llevant. Mentre, segueixen la Guerra carlista i l'aixecament cubà.

Tot açò provocarà la dimissió de Pi i Margall i l'aparició de dos governs republicans més autoritaris

58 A l'octubre de 1868 s'havia iniciat a Cuba, al "crit de Yara", l'anomenada "guerra llarga" després del manifest presentat per Manuel Céspedes. Aquesta primera guerra cubana duraria 10 anys fins a la Pau de Zanjón 59 Es parla d'una República sense republicans. 60 Influenciat per l'anarquisme, el cantó més resistent va ser el de Cartagena.

Se busca rey. Caricatura de la época. El embajador en Francia pone un anuncio al uso. Se acercan los pretendientes al trono


20

(república unitària): el de Nicolás Salmerón i el d'Emilio Castelar, donant un gir més conservador a la jove república. El 3 de gener de 1874, el General Pavía dissol el Congrés dels Diputats, preparant el camí a la volta de la dinastia borbònica: al desembre del mateix any el general Martínez Campos protagonitza un pronuncia-‐ment a Sagunt i proclama rei a Alfons XII, fill d'Isabel II. S'inicia així la Restauració.

w El sexenni revolucionari iniciat en 1868 té la seua causa més important en l'esgotament del sistema oligàrquic moderat i en la crisi econòmica de la dècada dels 60. La revolució “gloriosa” de setembre no va ser més que un pronunciament militar de cort liberal progressista que no pretenia canviar el model polític sinó aprofundir cap a un model monàrquic democràtic. w Va ser el suport de les classes populars urbanes i del naixent moviment obrer i camperol qui va provocar un moviment revolucionari que va desbordar les previsions dels seus organitzadors i va derivar primer en l'ampliació de drets i llibertats, després en la impossibilitat d'una nova monarquia democràtica i en el desastre de la 1ª República. w La revolució de 1868 va significar la fi d'Isabel II com a reina d'Espanya, ja que aquesta, des del principi, no havia ocultat les seues simpaties pels liberals moderats i sempre va maniobrar políticament al seu favor oblidant el seu paper moderador constitucional. w Precisament l'ampliació de drets i l'aprofundiment democràtic originades va crear àmplies expectatives en els sectors més populars, però aquestes no coincidien amb els interessos de la burgesia, i especialment dels grans hisendats a Cuba (abolició de l'esclavitud) i dels homes de negocis que temien la consolidació del moviment obrer. Molts d'aquests homes de negocis es van vincular al partit Alfonsí i van començar a sospirar per la volta de la monarquia. w Va ser un període curt i molt confús, que va produir molts canvis de governs i de règim polític, però posteriorment va ser percebuda com a “gloriosa” per historiadors i classes populars i encara que va haver una clara evolució interna cap a postures cada vegada més radicals d'esquerra que no es corresponien amb les intencions ni interessos dels revolucionaris del 68, el colp d'estat de Martínez camps a Sagunt corregirà la situació produint-‐se així un efecte de continuïtat entre la Restauració Alfonsina i el propi sexenni.

Tema:&Introducció Resum:Espanyaenelsegl eXVIII&i&XIX(fins ... · DEPARTAMENT)DEGEOGRAFIAIHISTÒRIA...

Documents

Transcript of Tema:&Introducció Resum:Espanyaenelsegl eXVIII&i&XIX(fins ... · DEPARTAMENT)DEGEOGRAFIAIHISTÒRIA...