ESTRUCTURA SOCIAL

1

Desigualtats socials: classes i grups socials

Índex

Introducció Diferències i desigualtats de classe L’estructura de classes Classes socials i escolarització (Classes socials i) expectatives dels professors Segregació per nivells de rendiment Escola pública vs privada Bibliografia

2

La població a la nostra societat es distribueix d’acord amb unes fractures socials associades a diferent nivells de poder (econòmic, polític o simbòlic). Sent les principals el gènere (origen a la família, abans no és considerava), l'ètnia (diferencies en desenvolupament i immigració) i la classe (distribució dels recursos).

La cooperació es dona més fàcilment si es dona igualtat de rol. Històricament

s’han produït accions defensives i de dominació entre rols (feminisme, revolucions FR o RU) per tal d’alterar el mode de producció, de coacció o de legitimació.

També individualment es traca d'ascendir i millorar la posició a l’estructura

mitjançant canvis als seus rols (com ara la professió o el nivell d’estudis).

3

Introducció

Introducció Desigualtats, han passat per diferents fases: Exclusió

Segregació

Assimilació (i igualitarisme)

I s’han articulat en diferències per raó de:

Classe (sistema capitalista) + perjudicats: classe treballadora

Gènere (sistema patriarcal) perjudicats: les dones

Ètnia (etnocentrisme) perjudicats: minories ètniques

4

El canvi cultural i social

Els canvis culturals: son canvis en les llengües, les creences, els valors, les rutines tècniques i les normes. Procedeixen d’altres àmbits o son inventats per persones o grups, i son transmesos per aprenentatge social. S’estabilitzen o desapareixen.

Els canvis socials: son canvis en els rols, augmenten o disminueixen,

modifiquen les pràctiques i reestructuren la distribució del poder social. Si es molt significatiu produeix una nova societat (producció, coerció i legitimació).

Un canvi social pot ser conseqüència d’un canvi cultural. El motor del canvi

normalment és la lluita per augmentar el poder. L’evolució no és lineal (és imprevisible) però avança cap a la complexitat i l’autonomia individual.

5

Diferències i desigualtats de classe (1)

Al paleolític les diferencies d’autoritat estaven associades a l’edat i al sexe. Poc després sorgien els líders simbòlics (curanderos, mags) als quals se’ls atribueix prestigi.

La revolució neolítica incrementa la producció i possibilita la propietat

individual i el sorgiment de líders econòmics. Amb la complexitat, els líders simbòlics (religiosos) i els econòmics (guerrers)

s‘ajunten i s’imposen fent ús de la violència. El sistema d’estaments o castes es molt estable (poca o nul·la mobilitat) i es

fonamenta en una triada: guerrers i sacerdots (dirigint la societat) i treballadors agricultors i artesans (mantenint el sistema).

6

Diferències i desigualtats de classe (antecedents)

Diferències i desigualtats de classe (2)

La crisi del sistema estamental es produeix per els canvis econòmics (acumulació, progrés tècnic) i les limitacions a la mobilitat de la burgesia.

El mercat: la nova burgesia s’enriqueix comprant matèries primes, mitjans de producció i força de treball a preus de mercat,

organitzant i coordinant la producció de mercaderies que ven al mercat (plusvàlua K. Marx). Així, les fonts principals de renda al sistema capitalista estan en els orígens de

les classes econòmiques del capitalisme, i son: terra (aristocràcia terratinent), capital (burgesia) i treball assalariat (els obrers).

Aquestes classes tendeixen a constituir grups socials i, a partir de la consciencia dels seus interessos, sorgeix la necessitat de defensar-los (sindicats i patronals).

8

Karl Marx

Industrial Worker, 1911 (disponible a: http://en.wikipedia.org/wiki/File:Pyramid_of_Capitalist_System.png)

Diferències i desigualtats de classe

Diferències i desigualtats de classe (3)

Els canvis tecnològics, generats pel propi sistema, ha fomentat la diversificació dels treballadors manuals, l'increment de les tasques administratives i la terciarització.

Les funcions de direcció les fan ara assalariats qualificats i els directius i classes mitjanes-altes participen en el accionariat d’empreses. Limitant-se els capitalistes al control de les empreses.

Totes aquestes transformacions han fet més complexa l’estructura social pel que toca a la distribució dels recursos.

10

Reparto de la riqueza (patrimonio) en España (disponible a: https://economistasfrentealacrisis.wordpress.com/2014/11/19/la-imagen-de-la-desigualdad-en-espana-en-2014/)

Diferències i desigualtats de classe (4)

La crisi del l’Antic Règim també va suposar canvis a la forma de poder coercitiu. La democratització de les societats capitalistes amb la introducció de l’Estat de Dret i el sufragi universal, aconseguits amb grans lluites socials, va donar pas a les classes polítiques:

Membres electes (legislatiu i part del executiu).

Jerarquies burocràtiques, militars, jurídiques, tècniques o administratives vinculades amb l’Estat (generalment per procediments meritocràtics).

Els ciutadans a partir del dret de sufragi, les capacitats d’organització i els drets polítics (vaga, expressió, manifestació, associació).

12

Diferències i desigualtats de classe (5)

Per últim, el poder simbòlic ha crescut enormement mantenint-se però la importància del prestigi com a ferramenta de violència simbòlica. Sent els grups d’estatus:

Les jerarquies religioses.

Intel·lectuals i científics.

Professionals rellevants (metges, advocats, psicòlegs, mestres o periodistes).

La mercantilització de la vida al capitalisme ha professionalitzat la majoria dels

papers socials. Però, al mateix temps, altres ciutadans no professionalitzats poden gaudir de prestigi (ONG’s).

13

L’estructura de classes (1)

S’ha estès la creença de que quasi tot el mon pertany a la classe mitjana. No obstant això, les diferències en quant a la situació respecte de la propietat, el

coneixement i l’autoritat ens permeten reconèixer diferents classes.

Life expectancy at birth by social class and sex, 1997-99

14

Life expectancy at birth by social class and sex, 1997-99

15

L’estructura de classes (2)

Una proxy molt estesa als estudis d’estratificació per estudiar les classes es l’ocupació.

L'anàlisi de les classes planteja dos problemes: 1. Unitat d’anàlisi: no tot el món treballa, per tant la unitat d’anàlisi

que es pren és la família (a la majoria d’estudis es pren al pare). 2. El segon es que potser els pares pertanyen a diferent classe. Els estudis de Erik Olin Wright, neomarxista, i John Goldthorpe,

neowebweria, han desenvolupat divers models de classificació (quadres 6.2 i 6.3 del llibre de Fernández Palomares).

16

17

Wright's social class, a: Galobardes, B., Shaw, M., Lawlor, D.A., Lynch, J.W. and Smith G.D. (2006) J Epidemiol Community Health 60 95-101

L’estructura de classes (3)

Classes socials i escolarització (1)

A pesar de l’extensió de l’escolaritat, les desigualtats a les oportunitats educatives s’han mantingut estables (i pot ser s’han incrementat).

Una explicació apunta al capital cultural (Bourdieu) i la no correspondència entre les practiques culturals de la família (o entorn pròxim) i les de l’escola.

Una altra explicació es basa en les diferències de renda, no per les taxes sinó pels costos d’oportunitat.

18

Classes socials i escolarització (2) Però tampoc podem parlar de determinisme, no tots els xiquets d’ambients

desfavorables fracassen si bé el tractament d’aquestos cassos ha segut marginal a la sociologia (per exemple “els pringaos” a l’estudi de Willis (1988)).

Everhart (1983) sí va estudiar aquestos alumnes indicant-hi que si be la seua implicació era mínima, era suficient per aconseguir l’èxit. Algunes minories ètniques connecten en alguna característica bàsica de l’escola com la frugalitat i l’esforç (p.e. asiàtics).

Bernard Lahire va trobar com la poca o nul·la alfabetització de les famílies pot servir d’estímul escolar per els xiquets.

(a Fernández Palomares, 2003, a la pàgina 151-152 podeu trobar unes

recomanacions interessants que podríeu usar per orientar als pares i mares)

19

Expectatives dels professors (1)

El comportament didàctic dels professors varia en funció del tipus d’alumnat, això es coneix com efecte Pygmalion.

El treball de Jean Anyon (1981) a cinc escoles (5e de primària) mostrà

com segons augmentava la classe socials dels pares variava l’enfocament i expectatives dels professors i l'enteniment dels alumnes pel que fa a l'origen del coneixement.

(a Fernández Palomares, 2003, pp. 152-154)

20

Expectatives dels professors (2)

Així, Anyon va trobar que: Als fills de classes obreres tractaven de transmetre la necessitat de

disciplina, prendre apunts, colorar, evitar els temes polèmics i tractar de que segueixen procediments allunyats dels seus processos de pensament la finalitat dels quals no s’explica.

Als fills de classe mitjana, mes rellevància de la comprensió dels

materials i flexibilitat, però escassa discussió. Als fills de professionals, èmfasi en el tractament de conceptes elevats,

molta creativitat i discussió sobre conceptes i visions. Als fills d’alts executius a tractar de que pensaren per sí mateixos.

21

Expectatives dels professors (3)

Emilio Pedro (sociolingüista portuguesa) va trobar que quan més baixa la procedència social dels alumnes, major el control imperatiu, més explícites les avaluacions jeràrquiques, menor el rol de la negociació i més passiu el comportament dels alumnes.

Per el contrari, quan major el seu nivell social, la asimetria era menys

explícita, el control era més individual i adaptat a la personalitat i context, se'ls donaven explicacions per provocar canvis a la seua conducta, i se’ls animava a participar com individus a les activitats de l’aula.

22

Expectatives dels professors (4)

Baudelot i Establet (1976) varen trobar un comportament discriminatori similar a la doble xarxa

de formació professional i batxillerat, a la qual als futurs proletaris se’ls dóna un cos compacte d’idees burgeses simples, i els futurs burgesos aprenen a convertir-se en intèrprets, actors i improvisadors de la ideologia burgesa.

23

Expectatives dels professors (5)

Altres factors: Els ensenyants més capaços tendiran a ensenyar als barris més acomodats,

en els que els alumnes estan més a prop de les metodologies i ideologies dels professors. Als barris menys acomodats conten en menys adaptació i equipament

material, lo que dificulta l’estabilitat del personal. Així, les diferencies en rendiment son molt més notables al comparar el nivell

socioeconòmic que per la titularitat (públic/privat) dels centres. Les activitats extraescolars i la quantitat de llibres a casa (a Fernández Palomares, 2003, quadres 6.8 i 6.9) podrien ser part de l’explicació d’aquestes diferències.

24

25

Marí-Klose, P., Marí-Klose, M., Vaquera, E. y Cunningham, S.A. (2010) Infancia y futuro. Nuevas realidades, nuevos retos. La Caixa. Colección de Estudios Sociales nº 30

Segregació per nivells de rendiment

La segregació no millora el rendiment dels menys afavorits i amés els perjudica (en rendiment i en autoestima).

A més, els professors tendeixen a subestimar als alumnes dels grups menys afavorits.

La habilitat als 11 anys explica menys del 50% de la variabilitat del rendiment als 16 anys.

Al 1892 als EUA Charles Eliot va oposar-se a la segregació dels

alumnes per raons de rendiment perquè no tenia sentit. Però l’explosió demogràfica i l’arribada d'immigrants a partir dels

1920, amb posicions segregacionistes (Hall Adolescence) i el darwinisme social, la segregació va començar a les escoles (taylorisme) primer qüestions socials, ètniques i econòmiques, i després amb els test d'intel·ligència (més científic), així, el 80% dels immigrants eren considerats retardats.

26

Escola pública vs. privada

La doble xarxa assenta la separació de les classes socials i contribueix a incrementar-les. Ja siga comparant-los per grups ocupacionals o per nivell d’estudis dels pares (a Fernández Palomares, 2003, 6.10 i 6.11), observem una clara tendència a que els fills de famílies acomodades o amb estudis tendeixen a estudiar a centres privats (o privats concertats) i freqüentment impliquen el canvi de districte (a Fernández Palomares, 2003, 6.12).

No obstant això, no esta clar que el rendiment acadèmic siga major als centres

privats que als públics. Les dades (a Palomares, 2003 6.13 i 6.14) mostren una inversió dels resultats al comparar els rendiments als 14 i 16 anys (dades de 1997).

27

Bibliografía 29

Feito, R. (2003). En Fernández Palomares, F. (coord.) Sociología de la educación. Pearson, Madrid. Pág. (Cap. VI)