uan en plena adolescència vaig llegir Ré-quiem por un campesino español –novel·la in-titulada anteriorment Mosén Millán i hi-

potèticament ambientada en Alcolea de Cinca– deRamón J. Sender, vaig trobar-me en primera pà-gina amb un text sorprenent, si més no per a mi:“Cuando el bautizo entraba en la iglesia, las campani-tas menores tocaban alegremente. Se podía saber si el queiban a bautizar era niño o niña. Si era niño, las campa-nas –una en un tono más alto que otra– decían: no ésnena, que és nen; no és nena, que és nen. Si era niña cam-biaban un poco, y decían: no és nen, que és nena; noés nen, que és nena. La aldea estaba cerca de la rayade Lérida, y los campesinos usaban a veces palabras ca-talanas. [...] En la torre las campanillas menores seguíantocando: no és nena, que és nen, y los campesinos entra-ban en la iglesia, donde esperaba Mosén Millán ya re-vestido.” Entenc que Mosén Millán ha estat la pri-mera obra literària aragonesa publicada en caste-llà que deixa entreveure la realitat lingüística del ca-talà a l’Aragó en incloure-hi una breu frase –en reali-tat, un mimologisme de tradició popular– en ca-talà i en perfecta ortografia catalana.

Amb tot, cal dir que, pel que sabem, la primeranovel·la en castellà clarament ambientada en ter-res de la Franja que inclou breus frases o paraulescatalanes és Grivas y tordos de Juan José Mir Vallés,mestre de professió nascut a Aiguaviva de Bergan-tes el 1877 i mort a Múrcia el 1953. Tot i que el13 de juliol de 1933 Juan José Mir finalitzava la re-dacció d’aquesta novel·la costumista ambientada enla Canyada de Beric, l’obra no s’editarà fins al 2005.Prèviament, el 1990, s’edità la novel·la Sadurija deRamón Mur, obra ambientada a Bellmunt de Mes-quí, localitat estretament unida a l’autor –nascut aPamplona– de la novel·la. El 1991 s’edità el recullde contes i narracions Los duendes del Matarraña deFrancisco Javier Aguirre, nascut a Logroño però queha dedicat a les terres del Matarranya una trilogialiterària constituïda, a més de Los duendes del Ma-tarraña, per Noches del Matarraña (2004) i La damadel Matarraña (2009). Tots dos autors –Ramón Muri Francisco Javier Aguirre– han promogut la tra-ducció al català de les seues respectives obres d’es-

cenari matarranyenc, i així s’ha editat amb el títolLos follets del Matarranya (2009) i traducció d’An-toni Bengochea, la primera obra de la trilogia deFrancisco Javier Aguirre, mentre són ja traduïdes ien procés d’edició la novel·la Sadurija i el recull denarracions Noches del Matarraña.

El 1997 s’imprimeix en la ciutat sueca de Gö-teborg la novel·la en castellà Moret d’Eliseo VinajaTiñena –originari de la Torre del Comte–, obra am-bientada en els darrers anys de la dècada dels anysquaranta del segle passat en terres de l’antiga Iler-cavònia, és a dir el Matarranya i les Terres de l’E-bre en general, i que conté algunes paraules i fra-ses en català, en aquest cas escrites en ortografia pe-culiar. També a la Franja central trobem alguna no-vel·la en castellà ambientada en l’Aragó catalanò-fon. Així Antonio Beltrán Odri, de Fraga, publicael 1991 El pueblo dicta sentencia.

En el capítol de memòries –de la literatura deljo– en castellà d’autors nascuts a les terres arago-neses de llengua catalana, cal destacar l’obra de Joséde Dios Amill, de Fraga, La verdad sobre Mauthau-sen (1995), Toda una vida: Memorias de un calaceita-no. José Blanc Sanmartín (1997) i De Calaceite a Maut-hausen. Memorias de Raimundo Suñer (2006) –totesdues obres en edició a càrrec de Miquel Blanc–, Enlas prisiones de España (2003) de Ramón Rufat Llop(Maella, 1916-Vilanova i la Geltrú, 1993), Vida deun republicano español nacido a orillas del río Tastavins(2005) de Manuel Antolín Agud, La casa del Sabi-net. Historia de una familia de derechas (2007) de Pe-dro J. Bel Caldú, de Fórnols –autor també de la re-copilació de relats La caverna: sociedad secreta (2010)–i, parcialment, el recull d’articles Festejadoras (2006)de Fernando Arnau Vallés, de Vall-de-roures, publicatsal Diario de Teruel en 1998 i 1999.

En altres gèneres de creació literària, la presènciadel català en les escasses obres pensades i elabora-des en castellà (bàsicament poesia) és, pràcticament,nul·la. Tampoc sembla que l’ambició literària dels au-tors de versos i articles locals vulga anar més enllàdel clos municipal o de la satisfacció personal.

Esteve Betrià

styli locusPublicació d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari

hivern 2012

6

Literatura en castellà a la Franja

Publicació d’IniciativaCultural de la Franja

Direcció:Artur Quintana

Consell de redacció:Pep EsplugaLoli Gimeno

Carme MesseguerHèctor B. Moret

Màrio Sasot

Disseny:Esteve BetriàRicard Solana

RedaccióC/. Major 4

44610 CALACEITtempsdefranja@telefonica.net

Impressió i produccióTerès & Antolín s.c.

info@teresantolin.com

Dipòsit legal: TE-57/2009

Q

styli locus 2

trolar i li va marcar el ritme agarrant latafarra a manera de timó. La MariaOmedes tancava la comitiva. Van pujarla serra i descendiren per la vall fins arri-bar al Pas d’en Soro. No es van detin-dre al pou i va ser al poc d’iniciar l’úl-tim repetjó cap al mas quan la burretava fer una revolada bruscament enl’intent de sortejar uns cante-lluts del camí. Na Ventu-ra va caure damunt dela cuixa dreta. Pan-xaca i Maria que-daren com pe-trificats, sensevoluntat per areaccionar. Elcriat no s’a-trevia a ofe-rir el seubraç a la se-nyora fins quela Omedes vapretendre en vaincorporar-la.

—Peret, Peret,baixa!, va cridaresbojarrat Panxaca.

Lo tio Peret vivia deltreball a jornal per als més benestants delpoble i per dos rals complia la noble mis-sió de traure l’excusat de la casa Mem-brado i remoure-ho després amb palla.Aquell dia el tio Peret feia plegadors pera la recol·lecció d’olives en dos bancalsdel Pas d’en Rei. Va baixar a la vall abansd’eixir el sol, soltà el parell en donar l’àn-gelus i quan anava a traure el carretell del’alforja, va sentir cridar a Panxaca. Unparell de jornalers improvisaren una lli-tera amb uns carrejadors o tiràs, una es-pècie d’escaleta que utilitzaven per arompre els terrossos del costat de les oli-veres. Així van pujar els criats a la seua

La Maria Omedes va baixar les esca-les amb un cresol a la mà dreta, mentreamb l’esquerra subjectava les puntes dela toqueta creuades sobre el pit. Va obrirla porta de la quadra i va arribar fins ala pallisseta, dormitori habitual delscriats i mossos de mules de la casa.

—Xic, Panxaca! La mitja per a les sis.Aixeca’t!

Panxaca es va incorporar, va badallari es va traure la peresa lentament, peròamb gran estrèpit. Va tirar d’una puntade la borrassa i se la va posar per ban-dolera fins arrossegar-la sobre el mur quesepara la pallissa dels estables de les ca-valleries. Va prendre dos grapats de ci-vada, d’un doble llançat a un racó, i hova barrejar entre la palla. Les dos mulessuportaren com cada matí el turmentdespertar de Panxaca, però van agrairl’esmorzar que el mosso els havia pre-parat i en donaren bon compte ambcompassat i monòton mastegar.

A la quadra del fondo hi havia un ca-vall de muntar i una burra torda. Pan-xaca la va deslligar i va estirar-la pesa-dament. L’animal va seguir de mala ganaamb el morro estirat. Al carrer lluïa unsol incipient que daurava els cims delsCirerals. La somereta va beure llargamentals abeuradors de la plaça, convidada pelsuau xiular de Panxaca. Quan la polli-na va concloure, el mosso es va rentara la tercera pila. Per a la rentada va uti-litzar el ritual de costum. Introduí elsavantbraços, primer l’esquerre i poste-riorment el dret, com remenant-los obressolant-se a l’aigua. Després es va pas-sar les mans humides per la cara i el pèl.Abans de refregar-se-les contra els cal-çons, les va sacsejar.

Panxaca va lligar el ramal de la mulaa l’anella del pati i va entrar a la cam-bra baixa a posar-se la muda dels dies de

festa o per als viatges. Va despenjar unaalbarda i l’assentà al llom de l’animal. Liva subjectar la tafarra a les natges, es-trenyé la cingla davall la panxa i vacol·locar la sària sobre el bast. Per aco-modar la bona muntura, va cobrir tot l’a-parell amb una manta de quadros i ser-rells.

La Maria Omedes va baixar nom-brosos embalums que Panxaca va anarcol·locant a les bosses de la sària, a un il’altre costat de la cavalleria. Quan totva estar a punt, Maria va pujar a dema-nar a la propietària, que, al poc, va apa-rèixer al replà de l’escala, recolzada so-lemnement sobre la gaiata inseparabledels seus últims anys.

Na Ventura es movia amb senyoriu,encara que sense abandonar mai el seuaspecte auster i la severitat de les donescamperoles del Baix Aragó.

Aquell cinc de novembre de 1890 lasenyora Ventura tenia setanta-dos anys.A pesar de les greus i freqüents xacresde la vellesa, no podia imaginar que ini-ciava un viatge sense retorn i que tor-nava definitivament a la casa dels seus pa-res, de la que va eixir el 1837 per com-plir el deure d’emparentar els seus cog-noms amb els d’una altra família moltprincipal de la Terra Baixa.

Van travessar la plaça, eixint del po-ble pel portal de Ferreries. Panxaca obriacamí tirant del ramal de la pollina. A pocspassos, seguien Maria Omedes i na Ven-tura. Passaren el pont sobre el barrancde les Escodines i enfilaren el camí perla Sort. A l’arribar a la capelleta del Pi-lar, Panxaca va quadrar l’animal a la vorad’una roca i la senyora. Ventura, prenentla cadira va muntar a cavall amb les doscames cap al costat esquerre. La burra,obligada pel pes, va rompre en un ga-lop momentani, però Panxaca la va con-

SadurijaII. La iaia Ventura va morir el dia de sant

però segueix vigilant des del retrat d’AlbFragment de la traducció d’en Juli Micolau de la novel·la d’en Ramon Mu

styli locus3

ama fins al mas.En una tartana dels Ejerique s’endu-

gueren la senyora Ventura, que finà a Vall-dalgorfa el dia de Sant Martí. L’enter-rament doble, segons costum, va costartres-cents trenta-i-vuit rals.

Joaquín Membrado i Ventura Ejeri-que es van casar el 1837, un dels

anys més durs de la guerracivil. El dia trenta de

maig se pactaren aValldalgorfa les ca-

pitulacions ma-trimonials i lesnúpcies se ce-lebraren alspocs dies al’església par-roquial de laMare de Déude la Nativitatdavant del sa-cerdot mossèn

Mariano Mem-brado, germà del

nuvi.Els novençans van

arribar al poble un dia dejuny cap al tardet. La serra de Sant Jo-sep s’estenia com una llarga sanefa gri-sa, record permanent de les barbaritatsde Cabrera, que manà arrasar els pinarsper aguaitar millor les forces de l’ene-mic. El cadell dels empelts, va anunciaruna prometedora collita d’olives, i el verddels horts de La Miranda, cuidats ambmirament, rodejaven el camí com per adonar la benvinguda al viatger d’aquellsprimers dies d’estiu.

El capellà Membrado sabia ocupar ellloc que li corresponia en cada moment.Aquella tarde es trobava a l’hort de laFont d’en Cases i fins allí hagueren d’a-

Sadurijade Ramon Mur:

la novel·la

de la terra

Era l’any 1990 quan RamonMur, periodista de llarga trajec-tòria, oferia la seua primera no-vel·la: Sadurija. Anales secretos dela casa Membrado, una crònica so-bre una nissaga baixaragonesa deBellmunt del Mesquí, de la qualprové el mateix autor. Sobre labase d’una rica documentacióconservada a l’arxiu familiar, l’o-bra recrea dos-cents anys de lahistòria dels Membrado, des delsseus orígens com a casa forta ru-ral fins a la seua extinció en la fi-gura de Juan Pío, l’hereu solter isense fills, que morí l’any 1923.

Mitjançant salts temporals, larealitat novel·lada utilitza la sa-durija –herba curativa banyada enoli que venia la família– com apretext i origen simbòlic d’unafortuna que progressa amb en-llaços matrimonials comarcalsben triats. Així apareixen donesfortes com la Ventura Ejerique, deValldalgorfa, la darrera matriarca,juntament amb la branca bordaque inicia la Francisca Latorre, dePena-roja, mare de Meregildo Pe-res lo Dotoret, criat pels masovers,que morirà afusellat a Navarradurant les guerres carlines al critde “sadurija”. Los fills legítims sedediquen a administrar lo patri-moni familiar, seguixen la carre-ra eclesiàstica del poder i bene-ficis a l’Església local o, a mesu-ra que avancen los temps, estu-dien i participen de la política ca-ciquista del segle XIX o de l’es-perit regeneracionista que buscael progrés del camp i la seua gent.

Cartes, diàlegs, contes, docu-

nt Martí de 1890,

lbesa al carbonetMur Sadurija. Alcanyís: CESBA 1990.

nar la jove parella per a retre-li acata-ment. Fidel a la tradició i conseqüentamb els seus principis, el clergue va as-sumir amb màxima obstinació la faenad’alliçonar la seua jove cunyada sobre elpassat de la família que ella hauria de go-vernar en el futur. Mentre Joaquín pu-java a l’Abellar per a donar una volta perles tires de vinya, el mossèn i la jove re-tornaren al poble pel camí del bassot i,de tant en tant, el vicari es detenia ambmolta cerimònia per a posar més granèmfasi en determinats capítols del seurelat.

Amb ocasió de la santa visita del 30de setembre de 1624, va contar mossènMariano a Ventura, l’arquebisbe de Sa-ragossa, fra Juan de Peralta, va rebre, comobsequi de l’ajuntament de la vila, unaegua de tres anys, comprada per dos ger-mans tractants de bestiar que tenien ra-mals de cavalleries a Castellot, Miram-bell i en altres punts del Maestrat tero-lenc. I conten que la egua va trair certdia l’arquebisbe i el va tirar a terra, a l’al-tura de Pina, tornant una tarde a Sara-gossa. Enterats del contratemps, elsmulers del Maestrat van demanar ser re-buts en audiència pel malferit prelat. Josóc poc amic dels miracles, però es con-ta també que els nostres avantpassats pro-porcionaren a fra Juan de Peralta un re-mei que el va restablir a l’instant dels seusmals.

—També al meu poble es parla ambmolta unció d’eixe prodigi, va advertirVentura Ejerique.

—Diuen, va continuar el prevereamb gest d’incredulitat, que l’arquebis-be va sanar per unes infusions de sadu-rija que els meus avantpassats li van ferprendre i gràcies a un emplastre de ra-mes de la mateixa planta banyades en olipur d’oliva durant dos-cents anys. >>

styli locus 4

Des que tu1999 - Forma part de la sèrie Ma-eternitats

Des que tum’estires els papers i em prens el llapis,faig els millors poemesles millors cartesels millors cants.Però ningú no podrà mai saber-hoperquè tum’estires els papers i em prens el llapis.

Victòria16 de març de 2011

Amb el vist i plau del cap surto a combatreduc l’espasa del coratge preparada.L’enemic el porto al mig de la cuirassai em defensa a tort i a dret mentre m’ataca.

S’alça un núvol de basarda que amenaçad’engolir-se’m l’esperit, la meva vida,si no aturo la mentida que vol vèncerdisfressada de virtut, la gran batalla.

Paro en sec. L’engany es bat en retiradadeixo caure l’armadura i les feridesHe vençut al vencedor, ara sóc lliure.Amb el vist i plau del cor surto a rendir-me.

Montserrat Gort Solé

A l’aire lliure2004

Als núvolsviure.Al ventescriure.I un tipde riurea l’aire.

Lliure.

Montserrat Gort Solé és de Lleida (1963) amb lligams franjatins a Mequinensa i Torredarques. És mestra i llicenciada enBelles Arts, i de tot això treballa a Barcelona. Té molta obra gràfica, escultura i llibre- i poemes-objecte, difosa en nombro-ses mostres col.lectives i individuals. Des del 1999 el grup “Túrnez i Sesé” ha difós la seua poesia en concerts i discs.

ments, coples… s’introduixen a la narració i configurenun teixit sobre el qual desfilen al mateix temps los pro-tagonistes benestants, pastors, curanderos, prostitutes,rapsodes, mosses de servir..., i d’altres vinguts d’altres ter-res: soldats, viatgers, frares humils... Són les figures d’unpaisatge que és també personatge, des dels carrers bell-muntans al barranc de les Escodines, la Font d’en Caseso el pas d’en Soro, amb les capitals –Alcanyís, Saragossa,Terol o Madrid– al fons. Los noms de la terra van de lamà amb les paraules catalanes, que es colen amb natura-litat dins del text castellà en forma de diàlegs o frases ge-nuïnes, malnoms, apel·latius, professions, plantes silvestres,faenes agrícoles, ferramentes perdudes, remeis populars...Este és un tret característic de l’obra, que la fa única dins

del panorama literari aragonès en castellà, perquè no so-lament descriu una realitat lingüística sinó que, alhora, con-vertix les veus autòctones en un signe de la identitat.

Ara està en preparació la traducció al català de la no-vel·la de la terra de la sadurija. D’esta manera tornaran areviure en tota la seua expressió original un món perdutrural, tradicional en los seus costums i activitats i traves-sat per epidèmies de còlera, guerres, furts, enamoraments,festes sacres i profanes, figures de sants venerats o secretsenigmàtics al voltant del cicle etern de la vida que es re-nova.

M. D. Gimeno

Tot i així2009

Passo de costatper no fer nosa

amb l’ai al cori un nus al païdor.

Però em traeix el gruixdel moll dels somnis

que vessa sang feritper l’estretor.

Paranys2010

A l’ombra del dolor,—quina vergonya—

creixia sense alèla meravella.

Ningú no va poder tastar-ne el most.

I enverinat pel sucdel temps perdut,

va anar deixant malsonsesclaus d’enyors

dels anys passats farcits amb mil excuses.

Amb una bena als ulls2010

Mentre el calze pervers de l’angoixaet sacseja la visió de les fulles,l’arbre et reptanomés estant.

S’imposa amb la presènciaperò albires més enllà per no mirari donant la culpa al venttrobes la calma.

Ara vindrà l’hiverni despullat d’excuses,el tronc no et permetrà cap més engany.

>>