Sot de l'Aubó 33

1 El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó QUAD

ERNS

D’H

ISTÒR

IA LO

CAL

CENT

RE D

’ESTU

DIS C

ANET

ENCS

NÚM.

33 ·

Setem

bre 2

010 ·

3 Euro

s

El Sot de l’Aubó


Edita: Centre d’Estudis Canetencs · Saüc, 2 · 08360 Canet de Mar · Tel. 93 795 46 15Junta: Xavier Mas (president), Francesc Verdura (secretari), Joan Ballart(tresorer), Antoni Cruanyes, Carles Sàiz (vocals) · Ass. lingüístic: Lídia RoigDisseny gràfic: papyrusdisseny.com · DL: B-12828-2008 · ISSN: 2013-6285Amb el patrocini de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Canet de Mar

El Sot de l’Aubó REVISTA TRIMESTRAL D’HISTÒRIA LOCAL

AJUNTAMENT DE CANET DE MAR

Àrea de Cultura

EditorialSumari

Editorial ..................... 2Redacció

Una obra pionera delmodernisme català:L’Ateneu de Canet de MarCarles Sàiz ................... 3

L’Ateneo de Canet de Mar iel Foment CatalanistaCarles Sàiz ................. 11

De jugar a botxes ifer rodar la virollaXavier Mas ................ 19

El llinatge Milans i la sevaparticipació en l’aventurade la navegacióJoan Ballart ............... 21

Un poema de Josep Carnerllegit davant del reiAlfons XIIIAlbert Manent ............ 27

Camins a Pedracastell (2)El camí de la SerraAntoni Cruanyes ......... 30

Mots en desúsXavier Mas ................. 34

ncetem la tardor d’aquest 2010 amb un nou número d’El Sot del’Aubó. Una part important de la revista l’ocupa l’extens i acuratarticle doble de l’historiador Carles Sàiz sobre l’Ateneu de Canet,que aquest mes de setembre fa 125 anys de la seva inauguració.L’Ateneu, que es construeix entre 1884 i 1885, és una de les primeres

obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i també del modernismecatalà. El primer treball que publiquem és una anàlisi artístico-patrimonialde l’edifici, mentre que el segon article és un estudi sociopolític de lesdues principals entitats que han ocupat l’immoble, l’Ateneo de Canet deMar i el Foment Catalanista.

A continuació, Xavier Mas ens presenta un curiós article a cavall de lahistòria local i l’antropologia sobre la virolla i el joc de botxes a Canet.

Joan Ballart ens aporta noves i excel·lents dades sobre la genealogia delsMilans navegants, una de les famílies més antigues de Canet presents enmolts episodis històrics de la població.

L’escriptor i intel·lectual Albert Manent ens ofereix la seva col·laboracióamb un article sobre el famós sonet que Josep Carner va fer en castellà perser llegit davant del rei Alfons XIII durant la seva visita al castell de SantaFlorentina de Canet.

Antoni Cruanyes ens obsequia amb un segon lliurament dels camins aPedracastell, en aquest cas amb el camí de la Serra, altament il·lustrat iclou, com sempre, El Sot de l’Aubó, els mots en desús de Xavier Mas.

Per acabar, i en aquest editorial, des del Centre d’Estudis Canetencs volemexpressar el sentiment de rebuig que ens ha produït la recent desaparicióde l’Arxiu Parroquial de Canet, traslladat de forma subreptícia a l’ArxiuDiocesà de Girona. És, com si de cop, ens haguessin arrencat bona part deles nostres arrels històriques.

Ja des de feia anys, coneixíem la intenció del Bisbat d’endur-se la nostrahistòria, però era com si ho veiéssim una cosa llunyana. D’altra banda, lanostra modesta capacitat no ens permetia fer front a les exigències d’unprojecte alternatiu més enllà de la digitalització que ens anaven fent, poca poc, animats pel Centre d’Estudis, els participants de l’equip de treballRamon Rovira Fors.

També, com a centre que vetlla pel patrimoni, haviem anat a Girona envàries ocasions, acompanyats del llavors regidor de Cultura de l’Ajuntamentde Canet, Òscar Figuerola i, aparentment se’ns havia escoltat per tractarde veure si es podia establir algun tipus de conveni o col·laboració.

El que mai hauríem pensat és que això acabaria d’una manera tan lesiva,sense cap explicació prèvia ni consideració per a la nostra vila.

E

Centre d’EstudisCanetencs

Foto

: Ced

ida

per E

nric

Car

bone

ll Se

rra


Una obra pionera delmodernisme català

Carles Sàiz i Xiqués

L’Els orígens de l’ Ateneo de Canet de Mar

Ateneo de Canet de Mar va ser una entitatcívica fundada l’agost de 1883 de la màd’alguns professionals liberals, propietarisi industrials de la població.[1]L’associació tenia, entre els seus

objectius, organitzar actes, vetllades literàries idramàtiques per amenitzar les tar-des caloroses d’estiu a Canet, peròa ningú no se li escapava quel’Ateneo de Canet de Mar comptavaamb una tendència políticamajoritàriament ben manifesta.Molts dels seus membres militavenen el Partit Liberal sagastí i os-tentaven, des de 1879, la majoriapolítica de l’Ajuntament de Canet,en contra dels membres del PartitConservador canovista que, aplegatsa redós de l’associació CasinoCanetense, ocupaven en aquellmoment les actes de la minoria delconsistori. [2]El Dr. Marià Serra recull en el seudietari la fundació de l’Ateneo deCanet de Mar així com també larivalitat política que existia des defeia anys amb els partidaris del Ca-sino Canetense. Serra deia: “Van enaument tots los anys los forasters quevenen a passar l’estiu a Canet y enlo present no’ns podem pas queixar

domenechiana

L’Ateneu de Canet de Mar,de Lluís Domènech i Montaner

Amb motiu del recent 125è aniversari de la inauguració de l’Ateneu deCanet de Mar –que des de 1999 és la biblioteca Gual i Pujadas-, l’historiadorCarles Sàiz fa un extens article sobre aquest edifici de Domènech i Montaner,avui considerat com una de les primeres obres del modernisme català

dels qui constituheixen lo que se’n diu la colonia.Amb lo fi d’obsequiarlos com se mereixien, ambdivertiments que fomentin a la vegada les relacionsamistoses entre ells y’ls vehins de la Vila, algunsd’aquests darrers formen una junta y celebrensetmanalment reunions en el nou teatre propietatdel Casino Canetense; y com que de totes les coseses lo comensar, altres vehins gelosos d’aquestes

La fotografia més antiga de l’Ateneu Canetenc, de l’any 1887 (Arxiu Carles Sàiz)

El Sot de l’Aubó


festes familiars, se constituheixen en una altrasocietat per donar funcions de la mateixa classe enl’altra sala. Es alló de tots los pobles; la colla dels dedalt y la colla dels de baix”.L’Asociación Ateneo de Canet de Mar va establir elseu punt de trobada a la sala de ball del cafè d’enSoler, al carrer Ample. L’espai va ser reformat pocdesprés, el setembre de 1883, com a teatre perl’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, a expensesdels socis de la nova entitat cívica, [3] però la forçai convocatòria de l’associació liberal –que aglutinavauna part important de la colònia d’estiuejants delpoble- va fer que, pocs mesos després de la fundació,la junta de l’entitat, encapçalada per Salvador FontPujol i els germans Paulí i Emili de Casals [4]plantegessin als socis la necessitat de comptar ambun espai més ampli. Arran d’això, van llogar un anticcasalot annex al Teatro Principal, al xamfrà de la rie-ra Sant Domènec amb el carrer Ample i la sevapropietària, Marianna Bosch,[5] va encarregar al’arquitecte Lluís Domènech i Montaner la reformade l’espai.Pel juny de 1884, el Dr. Marià Serra recollia en el seudietari que “la societat de diversions que actúa en lasala del café d’en Soler, gelosa de que l’altra societatque li fa la competencia posseheix en lo carrer Ample,cantonada al d’en Castanyer, una casa fetaexpressament per Cassino, no vol ésser menys. Unsquants amichs decideixen aixecar un casal que agrupials qui formen el bándol del Ajuntament de manera

que’l projecte no es més que la expressió d’un actede partit. S’acorda que l’edifici sia ajuntant a lamateixa sala, a fi de poder disposar d’ample espayper tota mena de diversions. Essent les dúes casesadjuntes, propietat de les germanes Maria y MarianaBosch, facilment se arriba a una avinensa”. [6]El 31 de maig de 1884 l’associació Ateneo de Canetde Mar van signar l’escriptura privada de garantiade lloguer i a canvi, la propietària havia de fer-secàrrec de la reforma d’adequació de l’immoble.

La realització del projecte

Lluís Domènech va comptar amb poc més d’un anyper projectar i realitzar l’execució de l’edifici atèsque el socis de l’Ateneu volien inaugurar-lo l’estiude 1885. L’arquitecte partia de l’estructura originaldel vell casalot del segle XVII o XVIII i havia de refor-mar i redistribuir tot l’interior de la primera planta,de 350 metres. També es contemplava la decoracióexterior de l’edifici i, en darrer lloc, calia annexionarla nova construcció amb la sala d’actes del TeatroPrincipal. Molta feina a fer en poc temps. Domènechpresentà el projecte pocs mesos després i fou aprovatper la junta de l’Ateneo Canetense. Les obres vancomençar ràpidament a mitjans de 1894. Per tal deguanyar temps, la reforma va estar feta pels mestresd’obres de Canet i es va aprofitar les parets de l’edificiexistent, tapiant les velles obertures i fent-les noves.Malgrat tot, Domènech no farà una obra precipitada.

Esbossos inicials de l’alçat de l’edifici (Arxiu COAC)


domenechiana

L’arquitecte és conscient que la situació privilegia-da de l’edifici, a l’entrada del poble i del carrer Ample,implicava a tothora una intervenció acurada. Per aixòDomènech va plantejar augmentar lleument l’alçadade l’antiga construcció amb una composició simètricad’un cos central de frontó clàssic -força similar al’emprat a la torre de Francesc Simon (1879) al barride Gràcia o a l’Editorial Montaner i Simon, ambduesa Barcelona- per la banda de la riera Sant Domènec.Això donava un aire més noble a la construcció, peròd’altra banda, comptava amb la dificultat de no po-der fer l’entrada principal de l’edifici per aquestcostat, ja que la planta baixa era un establimentcomercial. Per tant, l’arquitecte acaba accentuantla continuïtat entre les dues façanes, la de la riera ila del carrer Ample, manté l’entrada d’accés al pri-mer pis pel carrer Ample i resol aquest inconvenientfent una imponent barana correguda que ressegueixtot l’edifici i bastint-li a la cantonada una torretacircular, que acaba d’unir les dues bandes dels carrersi arrossega visualment el centre de la mirada del’espectador a la part del xamfrà. D’aquesta mane-ra, l’Ateneu no té dues façanes sinó que podem dirque Domènech fa una sola façana que és present entots dos carrers. L’arquitecte aporta, d’aquestamanera, una solució arquitectònica força innovadoraque tornarà a utilitzar-la en la construcció delsxamfrans d’altres edificis com ara al Palau de laMúsica, la Casa Lleó Morera de Barcelona o la CasaRull de Reus.L’Ateneu, als anys 10 del segle XX (Arxiu Carles Sàiz)

Esbossos a llapis dels principals detalls decoratius de l’edifici. (Arxiu COAC)

El Sot de l’Aubó


Els treballs de ferro de l’edifici

La forja és molt present en aquesta obra primerenca de Domènech, nonomés amb les formes zoomòrfiques en planxa de ferro retallatsinó també amb l’esmentada barana correguda de l’edifici,obra dels ferrers Pujadas de Canet. Hi ha una anècdota del’època que diu que Domènech, conscient de la importànciade la barana, tardà molt de temps a decidir el disseny final,fins al punt que es posposà més enllà dels treballs deconstrucció de l’edifici. Amb l’obra acabada, els socis del’Ateneu preguntaven a l’arquitecte per la barana iDomènech responia sempre amb el «sí, sí, ja latinc, ja la tinc». Com que les preguntes s’anavenrepetint, a mesura que passava el temps,l’interrogaven dient «però... on la tens?» il’arquitecte deia «aquí», assenyalant-se el frontamb el dit índex. Decidit al final, l’espera va valerla pena. Tres anys després utilitzarà un model similarper a l’interior del Castell dels Tres Dragons i també,a finals de segle, en trobem un altre disseny ambel mateix estil a la part superior del pavelló delsDistingits de l’Institut Pere Mata de Reus.La barana de Canet compta amb un valor afegitcom són tot un seguit de símbols heràldicsgermanitzants, amb els escuts de Canet de Mar,Catalunya i la província,[7] que deixa entreveure jaen aquesta època primerenca l’interès de Domènechper l’heràldica catalana.Seguint amb l’ús del ferro a l’Ateneu,Domènech va voler remarcar també lafaçana principal de la riera SantDomènec, amb una galeria sortint, amanera de terrasseta, que és susten-tada amb tirants industrialitzats. La tri-buna de l’Ateneu és presidida per quatrefanals que il·luminaven el cartell esgrafiat

L’interès de Domènech per a l’estudi de l’heràldica ja s’intueix a la barana de l’Ateneu


d’”Ateneu” sobre el fris de la finestra principal de laconstrucció. Sobre la rosassa de l’Ateneu –decaracterístiques similars a la de l’Editorial Montaneri Simon- hi veiem el timpà de l’edifici, que estàrematat amb dos dracs simètrics de planxa retalladaque coronen la cresteria de merlets lligats entre siamb tres passadors de ferro, que denoten la influènciamedieval de l’arquitecte.La façana compta també amb altres mostres de fe-rro fetes amb planxa com les inicials de l’Ateneu deCanet de Mar sobreposades amb detalls florals a lesportes d’entrada de l’edifici, al carrer Ample, o eldrac que corona el penell de la torreta del xamfrà,d’un excel·lent disseny. Els dracs de l’AteneuCanetenc són importants artísticament parlantperquè deixen entreveure les característiques méspures del modernisme naixent, on el drac no apareixja com un monstre amenaçant, com podem veure enel romànic o el gòtic, sinó que ha evolucionat cap auna representació de la saviesa, la força i la passió,associada sempre a Catalunya.

La decoració de la prestigiosaempresa Saumell i Vilaró

Els esgrafiats de l’edifici van anar a càrrec de laprestigiosa casa de pintura i decoració Saumell iVilaró de Barcelona, seguint el projecte de Domènechi Montaner. Eugeni Saumell de Llavalloll i Jaume VilaróCalvó, que havien col·laborat en més d’una ocasióen les obres decoratives de l’arquitecte,[8] van es-tar treballant a l’Ateneu durant els primers mesosde l’any 1885. Segons el diari La Ilustración HispanoAmericana, el cost total de l’edifici va ser de 20.000pessetes de l’època, una quantitat força elevada sitenim en compte que a Canet, una casa de cós nosobrepassava les 400 pessetes i és possible que unapart important del pressupost anés destinada alstreballs de la casa Saumell i Vilaró.

domenechiana

L’Ateneu, poc després de la seva inauguració. A la foto es potveure que la Casa Roura (1891-1892) encara no hi era

El penell original es troba a la Casa museu Domènech i Montaner Detall a la porta d’entrada, amb l’A i la C de l’Ateneu Canetenc

L’escut de l’Ateneu Canetenc, amb l’estrella de cinc puntesque evoca la renaixença de Catalunya

El Sot de l’Aubó


Les al·legories del dia i la nit La iconografia de l’Ateneu és un homenatge a L’Atlàntida de Jacint Verdaguer


domenechiana

Gran part dels estucats de l’Ateneu Canetenc són unhomenatge a l’obra verdagueriana L’Atlàntida.Aquest poema va ser un punt d’inspiració per a moltsartistes i més concretament per a Domènech iMontaner, que va ser l’encarregat de fer el dissenyde la portada de la primera edició de l’obra deVerdaguer, el 1877. Per tant, com es pot veure a lesllindes de les obertures del primer pis, Domènechplanteja algunes escenes del Jardí de les Hespèrides,com ara el robatori del bestiar de Gerió, també hirepresenta un atlant i ho clou amb l’escena del’Hèrcules matant el drac. Tots aquests treballs depintura van ser realitzats amb la tècnica de l’estucplanxat en un color grana sobre fons crema.També va ser obra de la casa Saumell i Vilaró lesal·legories femenines de la nit i el dia -una amb elbraç avall i l’altra amunt- que voregen la rosassa dela riera Sant Domènec, que simbolitzen alhora el pasdel temps i també van fer totes les sanefes del frissuperior de l’edifici amb diferents elementsgeomètrics que alternen icones vegetals i motiuscirculars, que representen les taronges del Jardí deles Hespèrides, atès que a L’Atlàntida, el mite deles Hespèrides es mediterranitza i els arbres no sónpomers, sinó que hi trobem els tarongersmediterranis.A la part baixa de la torreta circular de la cantonada,Domènech hi va projectar un escut de l’Ateneu deCanet de Mar -custodiat per dos dracs decaracterístiques similars als dissenyats amb planxade ferro- amb les lletres A i C, fent referència al’associació, acompanyades d’una estrella de cincEsbossos inicials d’«Hèrcules matant el drac» (AMCNM)

Façana principal de l’Ateneu Canetenc, després de la seva rehabilitació als anys 90

El Sot de l’Aubó


puntes, que simbolitza l’esquematització de l’au fènixcom a símbol de la Renaixença. Domènech empraaquesta mateixa iconografia a les guardes de la Bi-blioteca «Arte y Letras» i també trobem l’estrella decinc puntes en d’altres edificis com ara a la façanade l’Editorial Montaner i Simon o a les reixes de fe-rro del Palau Montaner, atès que és del tot conegudala convicció catalanista del seu oncle, l’editor Ramonde Montaner. A l’edifici de l’Ateneu el pentagramano és l’única referència al catalanisme cultural sinóque a la planta baixa de l’edifici, Domènech tambéfa pintar a la casa Saumell i Vilaró dues grans ausfènix (avui ja desaparegudes) com a símbol delrenaixement cultural català.

La distribució interior de l’edifici

Malgrat que l’interior de l’edifici de l’Ateneu no s’haconservat tal com era originalment, cal destacar quetenia una distribució molt funcional. S’hi accedia apartir d’una escala monumental decorada ambesgrafiats de motius geomètrics i vegetals fets tambéper la casa Saumell i Vilaró. Domènech va dividir laplanta entre les diferents dependències com ara lasala de cafè, que ocupava la part central de l’edifici-que era il·luminada per la gran rosassa de vitralleriade colors-, la biblioteca, la sala de billars, la sala dejuntes, la sala de butaques i la sala d’actes del TeatrePrincipal. Un total de 600 metres quadrats on totestava profundament decorat i es gaudia del luxe detots els avenços del moment, il·luminació agas i també calefacció.L’Ateneu Canetenc va obrir les seves por-tes el setembre de 1885 i la importànciaarquitectònica de la construcció va ferque, quan Domènech va començar a

esbossar les prime-res obres de l’Expo-sició Universal,l’edifici va ser,juntament a l’Edito-rial Montaner i Simon,una carta de presen-tació important per al’arquitecte, fins alpunt que l’Ateneuocupà la primera planade la publicació La Ilus-tración Hispano- Ameri-cana, pel maig de l’any1887. De l’edifici La Ilus-tración deia que “la de-coración interior sigue elmismo estilo sencillo delexterior, pero, natural-mente, con entonaciónmás vigorosa. Como en la fachada, toda la decora-ción está hecha ex profeso para el edificio”.[9]

L’Ateneu és un treball primerenc de Domènech iMontaner però de gran importància i singularitat jaque podem considerar aquest edifici com una de lesprimeres obres modernistes del país atès que hipodem veure clarament els trets d’aquesta nova ar-quitectura que aplega el conjunt de totes les arts imaterials: ferro, vidre, estucats florals i zoomòrficsi el més important, Lluís Domènech ho fa comsempre, des del compromís amb la vida social i polí-tica del seu temps: el catalanisme.

CARLES SÀIZ I XIQUÉShistoriador

La curosa rehabilitació dels anys 90 va permetre que l’Ateneu Canetenc recuperés amb encert la seva imatge original


L’Ateneo de Canet de Mari el Foment Catalanista

Carles Sàiz i Xiqués

Associacionisme polític i culturaldurant el període de la Restauració

ls principals promotors de l’entitat Ateneo deCanet de Mar eren, en part, els hereus delspropietaris agraris i dels navegants mésimportants de la població que van fer fortunagrossa durant el segle XVIII i inicis del XIX. En

canvi, els homes del Casino Canetense encaixavenperfectament amb el prototipus d’aquells joves queal segle XIX van marxar a fer les Amèriques, retornarena Canet adinerats al cap d’uns anys i començaren ainvertir els seus béns en la compra de gransextensions i en el naixent negoci de la

E

article

industrialització. Aquests «nous rics» entraren benaviat en conflicte social amb la diguem-ne,«semiaristocràcia» de propietaris agraris de tota lavida i quan, al darrer quart de segle XIX, s’encarrilàel projecte de la Restauració Borbònica, tots van volerprendre part del nou sistema polític, que preteniafer governable el país amb una alternança al poderdel Partit Liberal i del Partit Conservador.Els «americanos» de Canet, per aconseguir poderpolític, van patrocinar el Partit Liberal de la població,i els històrics propietaris del poble, per mantenir el

Títol de soci fundador de l’Ateneo de Canet de Mar (Fons Enric Carbonell)

L’autor aprofundeix en la història de dues de les associacions més importantsque van ocupar l’antic edifici modernista de l’Ateneu: l’Ateneo de Canetde Mar (1883-1893) i el Foment Catalanista (1907-1923) -que continual’obra del Foment (1895-1906)-, que van condicionar la política local duranttot el llarg període de la Restauració Borbònica.

El Sot de l’Aubó


Canetense al costat, per atraure la gent del poblecap a la causa conservadora.Per contra, els històrics propietaris de les gransextensions de Canet, que formaven el Partit Liberali que llavors governaven l’Ajuntament sota ellideratge de l’alcalde Ramon Roura Blanxart, nopodien ser pas menys i tal com ja he explicat enl’article anterior, poc després de la inauguració delTeatro Canetense del Casino, els liberals van llogarla sala de ball del cafè d’en Soler per fer-hi tambéespectacles. I mesos després també van arrendar elcasalot del costat per fer-hi l’hostatge social del PartitLiberal, l’Ateneo de Canet de Mar. Les obres de lareforma van ser pagades íntegrament per lapropietària de l’immoble, Marianna Bosch Martí il’elevat cost -20.000 pessetes de l’època- va fer queen algun moment s’haguessin d’aturar. Els socis del’entitat pressionaren la propietària perquè acabésla reforma amb celeritat, atès que l’associació Ate-neo de Canet de Mar ja havia signat, pel maig de1884, una escriptura privada d’arrendament. Per sort,finalment, les obres van poder continuar i clouregràcies al fet que Marianna Bosch fou agraciadadurant aquells mesos amb un número de loteria.[10]La reforma de l’Ateneu va finalitzar a mitjans de1885 i la junta de l’associació preveia inaugurarl’edifici el 2 d’agost del mateix any, però un accidenten el sistema d’il·luminació –gas produït per benzina-va encendre el gasòmetre i, malgrat que el foc vaser sufocat de manera ràpida amb la sorra de la rie-ra, les parets van quedar fumejades. Per poderarranjar bé els desperfectes es va haver d’ajornarl’acte inaugural de l’Ateneu unes setmanes.[11]Tanta pressa i tensió per acabar un edifici nos’entendria ni no fos que el Partit Liberal anavaperdent vots cada vegada que es convocaven noveseleccions. Cada dos anys es renovava la meitat delsmembres del consistori i el Partit Liberal anavaretrocedint electoralment en detriment del PartitConservador. L’època de Ramon Roura Blanxart (1879-1883) va donar pas a la del també liberal Salvador

seu estatus social, no van dubtar en apostar pel PartitLiberal. Posats en lluita electoral, entre 1877 i 1879el Partit Conservador de Canet va assolir la majoriade l’Ajuntament, però a les eleccions de 1879 vanguanyar els liberals. Arran d’això, i per recuperar elpoder, el 1881 els «americanos» van bastir un nouedifici, el Casino Canetense, com a seu social alxamfrà del carrer Ample amb el carrer d’en Castanyeri, dos anys després, l’any 1883 van fer-se el Teatre

Els grans propietaris agraris de la població:els fundadors i impulsors de l’Ateneo de Canet de Mar

Tots els principals capitostos que van fundar l’Ateneo de Canet de Mar tindran certa relació familiar ambla família Roura Carnesoltes, una de les principals propietàries agràries de la població. Per exemple, elsdos principals promotors de l’entitat, Paulí de Casals Roura es va casar amb Magdalena Roura Carnesoltesi la filla de Salvador Font Pujol, que va ser el president de l’Ateneo sempre, va emmaridar amb Enric deCapmany i Roura, fill de Paquita Roura Carnesoltes. A més, un cosí de Salvador Font Pujol, el propietariPau Font Torres es va casar amb Dolors Roura Carnesoltes i un altre cosí, el navilier Ramon Font Torresamb Isabel de Montaner, germana de Ramon de Montaner. Aquest, que farà gran fortuna amb l’EditorialMontaner i Simon, casarà la seva filla Júlia de Montaner amb Ricard de Capmany i Roura, fill de PaquitaRoura. També Lluís Domènech i Montaner, fill de Maria de Montaner, germana de Ramon de Montaner vaemmaridar amb una germana Roura, amb Maria Roura Carnesoltes i a banda de ser l’autor de la reformade l’edifici de l’Ateneu, el germà de Lluís Domènech, Enric Domènech, fou membre de la junta fundadorade l’entitat. Aquesta semiaristocràcia de propietaris històrics de Canet, totalment emparentada entreells, és la que per aquesta mateixa època es feia bastir grans mansions, primer d’estil historicista iposteriorment modernista, amb què enriquiran el patrimoni arquitectònic de Canet.

L’Ateneu poc després de la seva construcció (Arxiu COAC)


El carrer Ample, als anys 20, amb l’Ateneu (Arxiu Carles Sàiz)

Claret (1883-1885), amb una majoria més jus-ta.A més a més, a les eleccions del maig de 1885el Partit Conservador va treure més vots que elPartit Liberal, si bé no va tenir encara prou nom-bre de regidors per tombar la majoria liberal del’Ajuntament. El nou alcalde liberal va ser MiquelBriera Puig (1885-1887) i conscients del’amenaça electoral dels conservadors, van de-cidir endegar tota una sèrie de mesures percontrarestar els mals resultats.En primer lloc, van inaugurar el seu local social,l’Ateneo de Canet de Mar, com un punt que haviad’aplegar gent i fidelitzar-los amb la causa libe-ral. L’edifici es va inaugurar pel setembre de1885 i van endegar tot un gruixut programad’activitats lúdiques i culturals adreçades alsseus socis i també a la població, principalmental voltant de l’activitat teatral i les vetlladesliteràries. Salvador Font, el president del’Ateneo de Canet de Mar n’era un gran actoraficionat i per tant, cada setmana procurava que alcentre liberal hi hagués funció.En segon lloc, com que el Partit Liberal encaraostentava -encara que per pèls- la majoria al’Ajuntament, van acordar traslladar també davantmateix de l’Ateneu el mercat que s’instal·lava cadadia al capdavall del carrer Ample, davant del CasinoCanetense. Al mercat hi concorria molta gent itraslladant-lo a la riera s’aconseguia més animació ique el Casino quedés més marginat.I en tercer lloc van fer gestions per tal ques’anul·lessin les eleccions de 1885. La perversió delsistema electoral de la Restauració ho permetia. Iaixí, pel febrer de 1886 va arribar la conformitat del’anul·lació del Govern Civil. Això va comportar quealguns regidors del Partit Conservador haguessin dedeixar l’Ajuntament a l’espera de convocar noveseleccions. Aquestes arribaren un mes després i,malgrat tots els esforços per ambdues parts, el PartitLiberal va obtenir només 72 vots mentre que el PartitConservador es va fer amb 128 paperetes. Els homesde l’Ateneu es van quedar a un regidor de perdre lamajoria i el nou alcalde investit va ser el liberal Sal-vador Manyà. Amb aquests resultats tothom intuïaque a la convocatòria electoral de 1887 el Partit Con-servador es faria amb la majoria municipal i a midaque passaren els mesos, la crispació al poble era cadavegada més gran. Finalment, el maig de 1887 es vanconvocar les eleccions municipals per renovar lameitat dels regidors de l’ajuntament, però el mateixdia de la jornada electoral, el nunci, per ordre del’alcalde, va notificar a la població que s’haviensuspès. L’alcalde va justificar la suspensió al·legantque en el moment de constituir la mesa es trobavenocultes a l’edifici varies persones “sospitoses i demals antecedents”. Arran d’això, el governador civilva convocar novament les eleccions de Canet pel 23de juny de 1887, però per segona vegada es vanhaver d’anul·lar per desordre públic. Poc després estornaren a convocar les eleccions i finalment el Partit

article

Conservador va aconseguir la totalitat dels sis llocsque s’havien de renovar. El Partit Conservadorrecuperava el poder, després de vuit anys d’estar al’oposició. Fou investit alcalde de Canet,l’«americano» Josep Alsina Llauger, un dels homesforts del Casino Canetense.A partir d’aquell moment, el Partit Liberal de Canetqueda en minoria a l’Ajuntament amb només dosregidors. Davant la situació, els liberals van decidirfer un gir reformista amb la creació d’un Comitè Re-formista encapçalat per Salvador Font, que encetàuna etapa de declivi del partit i també de l’associacióAteneo de Canet de Mar, amb la marxa d’un grupimportant de socis i simpatitzants, molts d’ellsfundadors de l’entitat, que s’enquadraren pocdesprés a les files del catalanisme.La crisi de l’Ateneu va fer que l’entitat deixés depagar, durant 16 mesos, el lloguer de la seu social.Arran d’això, pel desembre de 1888, Mariana Boschva portar al jutjat tota la junta de l’Ateneu. No sabemcom acabà l’assumpte, però l’entitat Ateneo de Canetde Mar i el Comitè Reformista van restar encaraquatre anys més a l’edifici. Van concórrer a leseleccions municipals en dues ocasions més, fins quel’abril de 1893 es dissolgué l’entitat i alguns delsreformistes van acabar per integrar-se, amb eltemps, al Partit Conservador.

La Societat Recreativa El Fomentde Canet de Mar (1895-1906)

L’any 1895, alguns dels socis escindits de l’Ateneode Canet de Mar que havien contribuït a la sevafundació van endegar una nova entitat local, laSocietat Recreativa El Foment. L’associaciós’hostatjava també a l’antic edifici de l’Ateneu, quehavia quedat buit des de la marxa dels reformistes.El Foment es presentava als canetencs com unaentitat que aplegava els principis culturals de laRenaixença, per influència del mateix Domènech i

El Sot de l’Aubó


Montaner, que en va ser un dels socis principals i quepretenia acarar l’entitat a imatge de la jadesapareguda Jove Catalunya amb l’ajuda d’un ampliventall de propietaris, industrials i intel·lectuals dela colònia estiuenca de la població.El músic Josep Roig, descendent de la família denavegants de can Bartoldo, fou l’encarregat de pre-sentar l’entitat als canetencs i en el seu discurs in-augural va dir «que’l principal element de la societatera la joventut, trobantshi en ella representada totesles professions, arts y oficis que després del treball,en la societat hi buscarien lo descans de l’esperit,l’honest passatemps cultivant la poesia, ladeclamació, la música, la pintura, etc».[12]El Foment organitzava vetllades literàries i musicalsi conferències d’escriptors i intel·lectuals barceloninsenquadrats en el moviment de la Renaixença. Il’entitat rivalitzà també amb les activitats del Casi-no Canetense, per les festes majors, pels carnavals iles festes de la Mare de Déu. A partir de 1896 El Fomentva promoure el ball de la sardana i el mateix OrfeóCanetenc serà impulsat des de la mateixa associacióper estendre el cant coral a la població. Per tant, elFoment fou una entitat cultural en el sentit estrictedel terme, sense cap rerefons polític com havia tingutl’Ateneo de Canet o tenia encara el Casino Canetense.Pel seu caràcter tant cultural, hi formaven part nonomés catalanistes sinó també republicans, carlins,antics membres del desaparegut Partit liberal del’Ateneo de Canet i fins i tot alguns conservadors delCasino. El llarg centenar de socis que va aplegarl’entitat amb els més de deu anys d’activitats culturals

van consolidar el Foment com el centre social mésactiu del poble, amb ball cada cap de setmana. I defet, aquesta activitat festiva també va ser la que vacarregar l’entitat de problemes econòmics. Per l’agostde 1906 La Costa de Llevant publicava que per solu-cionar-los «primer de tot s’ha iniciat una suscripcióvoluntaria pera pagar los deutes, comensant així la,diguemne, nova societat, sa vida ab tot desembarás;després realisar totas las economías possibles, y ter-cer deixar la ballaruga; els joves que vulgan ballar,que s’ho paguin ells; la casa no hi voldrá sapiguerres».Però, a banda dels problemes econòmics -que n’hihavien-, al Foment també s’hi començà a percebre,a partir de 1906, divergències ideològiques entre elssectors dinàstics i els catalanistes que s’enquadravena la Lliga Regionalista. Per tant, la política entravaal Foment i amb l’arribada del moviment deSolidaritat Catalana, amb el pes que tenien algunsmembres del Foment al districte d’Arenys, la relacióentre ambdós sectors es va anar enrarint i, al final,amb un ambient tens, els socis van decidir dissoldrel’entitat el 9 de desembre de 1906.

La politització del Foment i la sevarefundació com a Foment Catalanista deCanet de Mar (1907-1923)

La Costa de Llevant del 15 de desembre de 1906puiblicava que «si el Fomento ha mort, es perqué jahavia complert la seva missió dintre la vila: Durantun temps aplegá una generació de joves aixerits y

L’orla amb les fotos de tots els socis d’El Foment, de l’any 1900.


entussiastas, que trevalláren ab dalit y molta afició,convertint la casa en lo centre de las bonas diversionsy de la cultura del poble; avuy, aquells joves ja sonhomes y han de donar pás á nova juventut y á novasideas, fillas de la evolució del temps. Feuloshi, doncs,pás, y alegréuse de que nova sava vinga á substituhirá la vella que durant alguns anys doná vida y bullici ála casa; pera que barrejadas las duas sanchs, donguinalé á las iniciativas de regeneració de la Patria». Mésque premonitori, era premeditat, ja que quinze diesdesprés de publicar-se aquest article, pel gener de1907, els catalanistes de la Societat Recreativa ElFoment reobrien l’edifici i fundaven una novaassociació: El Foment Catalanista de Canet de Mar,com una agrupació política. Des d’un punt de vistacultural el Foment Catalanista era una continuïtatdel vell Foment, atès que els socis seguiren lesmateixes línies d’actuació: jornades literàries imusicals, les actuacions de l’Orfeó Canetenc, lesexcursions pel país, les conferències dels principalshomes de la Mancomunitat, així com també esfomentava l’esport i l’art. L’esport, amb la creaciód’un equip de futbol que esdevindrà el Canet FC il’art, amb exposicions pictòriques i l’any 1912 fins itot es va fer un concurs de plaques artístiques pertal de catalanitzar els noms dels carrers.Ara bé, el Foment Catalananista va ser, sobretot,una plataforma potent d’acció propagandística delnacionalisme importantíssima, amb un àmbitd’actuació no només local sinó també a tot el districted’Arenys. El Foment va presentar els seus estatutsal Govern Civil el mateix any 1907 i es va donar aconèixer a la població dient “Canetenchs: Ab el lemade Foment Catalanista alsém senyera pera fundar unCentre Catalanista en nostre vila. No vením á ferobra de divisió, á formar cap partit nou; vením ájuntar totas las energías del poble, siguin aquestasfillas de blanchs, ó de negres, sota’ls plechs de lagloriosa bandera catalana, en bé de Canet deMar».[13]El Foment es marcà com a prioritat treballar per aconseguir que el candidat de Solidaritat Catalana peldistricte d’Arenys, Eduard Calvet, guanyés leseleccions a diputat a Corts i, en segon lloc, volientrencar el monopoli conservador a l’Ajuntament deCanet, que governava el poble d’ençà de la derrotadels liberals el 1887. Calvet va guanyar les eleccionsde 1907 i, per primera vegada, el districte d’Arenystindria un diputat catalanista. Per tant, a partird’aquell moment, el Foment Catalanista de Canetcentrà els seus esforços en presentar, per primeravegada, una candidatura catalanista a l’Ajuntament,a fi i efecte de desbancar als vells conservadors delCasino Canetense i tota la xarxa caciquista que haviencreat amb tants anys de poder.Però les eleccions de 1907 es van anar aplaçant a totarreu a causa de la reforma de la llei del’Administració Municipal i Provincial fins que vanser convocades el mes de maig de 1909. El tret desortida a les eleccions municipals el va donar MariàSerra amb un article a La Costa de Llevant. El metge

El líder de la Lliga, Francesc Cambó, amb alguns dels socisdel Foment Catalanista, l’any 1907 (Arxiu Carles Sàiz)

Accions del Foment Catalanista (Fons Enric Carbonell)

article

El Sot de l’Aubó


El Foment Catalanista, el 1907, amb tota la plana major del catalanisme polític local al seu balcó (Fons Enric Carbonell).

canetenc, que fou nomenat cap de llista de la candi-datura catalanista solidària, exaltava als seuscompanys i els instava a parar els peus als dinàsticsde la població. L’article deia que “La Casa de la Vila,abaix y á dalt, per las sevas parets hi traspua la babaverinosa del ódi personal; gent de fora hi portamalestrugansa. La situació de Canet no pot seguiraixí, fentse precís que alenadas d’aire sá, purifiquinaquella admósfera viciada. Blanch jo de las irascaciquistas, centre de las sevas malifetas, recullo elguany y aixeco bandera”. I apostava per laparticipació electoral dient “Amichs: aném á la lluytaamb la cara descoberta; si no son cuatre, trés; si noson tres, dos; si no podem ésser, á lo menys un regi-dor hem de posar en la casa, que havent d’ésser detot lo poble, es avuy no més de una part. Aném á lalluyta amb noblesa, ab dignitat, demaném, peró noexigím; fem propaganda, peró no amenasém; així siguanyém, la victória será més grossa y si perdém,caurém amb honra. Entre l’enemich, hi ha molta gentde bona fé; respectemla, que s’ho mereix, perqué hivá enganyada; pero un deber de patriotisme nosimposa anarhi contra, passi lo que passi, guanyém óperdém, solidaris de Canet.”[14]El resultat de les eleccions de mitjans 1909, que escorresponien a les que no s’havien convocat el 1907,van sobtar a tothom. Dels sis llocs a renovar, elsconservadors en van mantenir quatre mentre que elscatalanistes Marià Serra i Joan Lloveras van ocuparels altres dos. El catalanisme entrava, per primeravegada a l’Ajuntament de Canet de Mar, encapçalatper un dels principals actius catalanistes de la co-marca, el Dr. Marià Serra.Mig any després es convocaren les eleccions de 1909

i Tomàs Jover i Enric Puig Jofré assoliren dues de lescinc actes que es posaren a renovació i estigueren a10 vots d’assolir la tercera. Era evident que lescandidatures presentades pel Foment anavenguanyant terreny a les del Casino, malgrat la pressiói les amenaces que exercia el Partit Conservador alsseus votants i fins i tot als diferents candidatsregionalistes. A finals de 1911 es convocaren de noueleccions municipals i la Lliga Regionalista va guanyarquatre de les sis actes, assolint per tant, la majoriaal consistori i l’alcaldia de Canet. Les candidaturesdel Foment Catalananista encetaren, a partir d’aquellmoment, una llarga etapa de domini municipal, pri-mer amb el Dr. Marià Serra i Font (1911-1914) iposteriorment amb Salvador Busquets Codina (1915-1919).A tall de conclusió cal dir que l’edifici de l’Ateneu vaser el focus més important d’activitat cultural i polí-tica a Canet durant tot el període de la Restauració.Cultural, perquè l’associacionisme local suplirà durantllargues dècades totes les deficiències culturals ieducatives -i a voltes també socials- del decadentmodel centralista d’Estat. I política, perquè els grupsque van ocupar l’edifici van fer bullir l’olla del’alternança al Partit Conservador del CasinoCanetense. Primer amb els homes de l’Ateneo deCanet de Mar i a partir de 1909 amb els del FomentCatalanista, que contribuïren a trencar els llargs anysde caciquisme conservador d’entresegles i, sensdubte, de la mà del Dr. Marià Serra i Font van contri-buir al naixement de la política moderna.[16]

CARLES SÀIZ I XIQUÉSHistoriador


I la història de l’Ateneu continua...L’any 1923, amb el cop d’Estat delcapità general Miguel Primo de Ri-vera, el Foment Catalanista -que japatia una crisi important a causade les divisions del catalanisme-,l’edifici del Foment va ser clausurati els catalanistes de Canet forenacusats de separatistes. I ambl’edifici buit, el 1924 la família SerraPujadas, propietaris de l’immoble,el van llogar a l’associació AteneuObrer, que fins aquell momentestava al carrer de la Font.Amb la guerra civil, l’edifici no vapatir cap desperfecte atès que, toti que el comitè revolucionari deCanet va incautar-lo, l’AteneuObrer hi va tenir activitat duranttot el trienni bèl·lic.L’any 1939 però, amb l’entrada delsnacionals es va dissoldre l’AteneuObrer i amb el poble presmilitarment, es van empastifaramb quitrà les decoracions de lafaçana -ja força malmeses- per laseva simbologia catalanista.L’edifici va ser ocupat, durant elsprimers mesos com a punt per alsinterrogatoris de les novesautoritats franquistes i, a partir de1940, va ser cedit a Educación yDescanso, l’obra sindical del règim,que es va dedicar a promoure irealitzar activitats artístiques,culturals i de lleure durant tota lapostguerra.Educación y Descanso a Canet vasubsistir fins a l’eliminació delssindicats verticals l’any 1977 i apartir d’aquell moment, l’edifici del’Ateneu tancà les seves portes atèsque l’estructura arquitectònica jano reunia les condicions mínimesde seguretat.L’any 1984, l’Ajuntament de Canet,encapçalat per l’alcalde AntoniCruanyes va adquirir l’edifici del’Ateneu i també el teatre Principala les germanes Serra Pujadas. La intenció inicial de l’Ajuntament era reformar el teatre existent itraslladar part de l’activitat municipal, que fins aquell moment es feia a l’edifici de l’Ajuntament. Esva encarregar el projecte de la reforma a l’arquitecte Antoni Padullés, però l’any 1987, amb el canvi degrup polític, el nou alcalde Josep Rovira va voler donar una nova reorientació a l’edifici amb el trasllatde la biblioteca P. Gual i Pujadas al centre del poble. L’any 1989 va començar la primera fase derehabilitació de l’edifici i, després de deu anys d’obres, a inicis de 1999, es va inaugurar la novabiblioteca de Canet al centre de la població, projecte de l’arquitecte Pere Armadàs i Bosch.

article

L’edifici de l’Ateneu, en un estat decadent, durant l’etapa final del franquisme,quan encara hi havia Educación y Descano.

El Sot de l’Aubó


NOTES:

[1] Tot i que l’associació Ateneo de Canet de Mar es funda l’any1883, al llistat d’entitats canetenques del Registre del GovernCivil de Barcelona la trobem documentada el 16 de març de1886. Això vol dir que, o bé no es va legalitzar l’any 1883 o bées van modificar els estatuts el 1886 i a l’Arxiu del Govern Civilno s’ha conservat cap referència anterior.[2] Sociològicament, als inicis, als membres del Partit Conser-vador se’ls anomenava també del “partit dels Americanos”,atès que gran part dels capitostos del Casino Canetense havienfet les amèriques mentre que els del Partit Liberal o de l’AteneoCanetense responien més al perfil d’arrelats propietaris rurals,de professionals liberals i d’alguns fabricants tèxtils.Pel que fa a l’associació Casino Canetense, l’entitat existiades de feia anys, però el 1881 es va fer construir una seusocial expressament, a la cantonada del carrer Ample amb elcarrer de Castanyer i el 1883 van ampliar la construcció ambun teatre de factura neoclàssica, amb el nom de TeatroCanetense. Des de l’inici de la Restauració Borbònica, ambduesorganitzacions representaven el sistema bipartidista del sis-tema canovista i per tant, van anar presentant candidats al’Ajuntament cada dos anys fins a finals de segle.[3] Vegeu SÀIZ XIQUÉS, Carles: Lluís Domènech i Montaner(1849-1923). El llegat arquitectònic, polític i cultural a Canetde Mar. Edicions Els 2 Pins, Canet de Mar, 2008. D’altra banda,la transformació de la sala del cafè d’en Soler en teatre l’explicael Dr. Marià Serra al seu dietari, el setembre de 1883. “Nouteatre. La societat que ab caracter temporal ha vingut donantfuncions recreatives en la sala del café d’en Soler, en lo carrerAmple, se troba faltada d’un escenari per donarhirepresentacions, en un esclat d’entusiasme per no voler éssermenys que l’altra societat que actua en la sala del TeatroCanetense, en lo carrer d’en Castanyer, acorda convertir lasala de ball del esmentat café d’en Soler, en un teatre. Totseguit posa mans a l’obra; els fusters aixecan ab tota pressaun bonich escenari seguint les inspiracions del arquitecte enLluis Doménech y Montaner qui a la vegada, prenent la cosaamb empenyo y per estalviar gastos, ell mateix dibuixa y pintales decoracions que, está clar, surtint de tan genial artista,resultan unes decoracions com pochs teatres poden presen-tar de tanta bellesa. Lo que pot l’entusiasme!. El senyorDoménech en aquest treball hi esmersa tot lo temps de que potdisposar, arribant a passar 24 hores sens interrupció pot dirse,agegut a terra amb lo llapis y pinsell a la ma, transformant lesteles en hermosos panorames y belles perspectives de ciutats.El treball que s’ha imposat aquest bon senyor per enllestir acorre cuita lo teatre, si s’hagués de recompensar en la segudaforma, costaria molt; ara per amor a l’art y als companys, s’haemprés una tasca que tots els seus amichs aplaudeixen y cele-bran. El Teatro Principal, aixis batejat, se inaugura abgrandissim concurs, fentse unes festes que en lo poble tenenressonancia. Finalisant la temporada estiuenca, se vol fer unafunció a benefici dels pobres, la que’s te d’aplassar més detres dies del senyalat per rahó de fortes plujes. Se representael drama En el puño de la espada; joves y donzelles llegeixenpoesies, s’hi canta y tot plegat resulta una festa animada compoques vegades se veu a Canet. Se despedeix als aficionatsactors y colaboradors amb gran tirada de rams de flors, coloms,portant lligats al coll una dedicatoria, y gran nombre de aucellsde tota mena que s’escampen pel local mentres la música tocaairoses pesses”.[4] Salvador Font i Pujol va ser un dels principals terratinentsde Canet de Mar. Era propietari, entre d’altres, de l’extensafinca de can Beya. Va ser un destacat membre del Partit Libe-ral fins a la seva desaparició el 1893. Font va ser l’alma materde l’Ateneu i de l’activitat teatral que es desenvolupà durantaquells anys en el Teatro Principal.[5] Lluís Domènech i Montaner va acceptar l’encàrrec, enprimer lloc, perquè des de la creació de l’associació Ateneu deCanet de Mar, tant l’arquitecte com la seva família erenassistents incondicionals dels actes culturals que organitzaval’entitat durant els estius. El seu germà, Eduard Domènech va

ser un dels socis fundadors i membre de junta de l’entitat. I,en segon lloc, perquè Domènech i Montaner tenia una granamistat amb la família de la propietària de la finca, MariannaBosch Martí. Quan la neboda de Marianna Bosch, MariannaPujadas Bosch es va casar amb Francesc Xavier Serra, LluísDomènech i Montaner va ser el padrí de l’enllaç.El Teatro Principal es va inaugurar amb el drama En el puño dela espada, de José Echegaray i poc després, dins les vetlladesliteràries i teatrals que es van anar organitzant a Canet,Domènech i Montaner va convidar al dramaturg barceloní ÀngelGuimerà per tal que vingués a estrenar l’obra Judit de Welp.Anys abans, el 1879, el mateix autor havia estrenat també a lamateixa sala de Canet, Gal·la Placídia.[6] Maria Bosch i Martí era la propietària de l’edifici del teatrei Marianna Bosch Martí, del casalot que es va transformar enAteneu. Maria es casà amb Joan Pujadas Vendrell mentre queMarianna quedà soltera. Ambdues germanes descendien perlínia materna dels Martí, comerciants i navegants ambactivitats al Carib i principalment amb el port de La Guayra.Els Martí col·laboraven sovint amb la raó social «Roura, Ferrery Cia. Per línia paterna, els Bosch eren pilots i sembla que moltexperts. La casa pairal estava a la Riera Sant Domingo, 11 i 13on posteriorment Francesc X. Serra i Font i Marianna Pujadasi Bosch van construir-se la seva casa.[7] No és l’única vegada que utilitza escuts a les baranes. Hotrobarem a moltes altres obres i fins i tot, anys després, el1904, en la cerimònia de col·locació de la primera pedra delMonument del Dr. Robert –que va estar dissenyat perDomènech i Montaner i executat per l’escultor Josep Llimona-on l’arquitecte també va dissenyar la tarima de l’acte, ambuns escuts idèntics, en la forma, als de Canet. A: La IlustracióCatalana, 7 de febrer 1904[8] L’any 1883 l’empresa Saumell i Vilaró treballa amb Domènechi Montaner en la decoració de la botiga de queviures Torra iSan de Barcelona. Veure SÀIZ, Carles: “El Colmado Torra i Sande Barcelona...”, A: El Sot de l’Aubó, n. 32, juny 2010). L’any1887 treballen de nou plegats en la decoració del Restaurantde l’Exposició Universal de Barcelona. Veure: CASANOVA,Rossend: Els referents estilístics de Lluís Domènech iMontaner i les seves influències al Museu de la Història. A:Matèria, 1, L’estil, 2001, pp. 231-242.[9] La Ilustración Hispano-Cubana, maig 1887[10] Dec aquesta informació a Enric Carbonell Serra, nebot-nét de Marianna Bosch Martí.[11] Dietari del Dr. Marià Serra i Font, agost 1885. “Als critsde ¡foch! se alarma la gent y de per tot arreu hi acut auxili. Labenzina es liquit que no s’apaga ab aygua al contrari que su-rant per sobre d’ella, encara s’escampa més el foch y aixissucceheix en aquest cas; més donada la veu d’alerta, seprescindeix de l’aygua y s’utilisa la sorra, de la qual haventnhi prou y de sobres alli mateix, a la riera, aviat queden plenesl’habitació y l’escala, y el foch, que y presentava amenassador,va quedant ofegat, salvantse la casa, puix los danys norevesteixen l’importancia que de moment se temien,reduhintse tot a quedar inutilisat el gasómetro y les peretssocarrades. En la feyna d’apagament d’aquest foch, hi ha unanota simpática, y es que hi contribuheixen personespertanyents a tots los partits y potser se distingeixen mésque altres, algunes de ben significades del bandol oposat, comsi volgessin demostrar són desinterés. Si la unió es semprebonica, en actes d’aquesta naturalesa es doblement d’aplaudir.En l’estat passional de la lluyta, no hi ha dupte que aquestprocedir causa excelent efecte”.[12] Dietari del Dr. Marià Serra, octubre 1895[13] Dietari del Dr. Marià Serra, febrer 1907[14] La Costa de Llevant, 17 d’abril 1909[15] Vull agraïr profundament a Enric Carbonell Serra,descendent dels propietaris de l’edifici de l’Ateneu, el seuinterès, les seves aportacions i la seva col·laboració per po-der redactar els dos articles així com tot el material inèditque m’ha facilitat.


Microhistòria local:De jugar a botxes ifer rodar la virolla

Xavier Mas Gibert

Qcan Mir venien a passar-hi els estius i s’exhibien al’entrada de la mansió mentre prenien la fresca. En-cara recordo el que devia ser el darrer hereud’aquesta família, que presidia una tertúlia desenyores de pergamí assegudes en butaques de vímeti abillades del segle dinou. Aquest Mir fill, amb veude contratenor emprenyat, sempre estava en ús dela paraula. Igual que les seves acompanyants tambévestia a l’antiga com per estar en concordança ambl’anacronisme d’aquell entorn d’escenificació deteatre. El franquisme va conservar aquesta mena defòssils molt més enllà del temps històric que elscorresponia.Abans d’aquesta reforma de 1905/6, el mas Cabanyestenia una gran era de batre al bell mig del que ara ésla calçada actual del carrer Ample. Als diumenges, ala sortida de missa major, a l’era de can Cabanyess’hi feia rodar la virolla i hi havia la tertúlia setmanalde tot l’element tradicionalista del poble. Sempre hepensat que es tractava d’una reminiscència de lesantigues sessions públiques dels jurats de l’antigauniversitat (ajuntament en termes anteriors als delliberalisme), les quals, sempre que el temps hopermetia, es feien a l’aire lliure. En general lesantigues reunions del Consell de la Vila es solien feral davant mateix de la casa del primer Jurat (alcaldeen la terminologia actual). Com que durant llargsperíodes de temps, els membres de la famíliaCabanyes van ser una mena de jurats perpetus, l’anticcostum de reunir-se el Consell al davant de casa seva,devia derivar o va convertir-se en aquesta reunióinformal, segurament ja despolititzada, o potser notan despolititzada, perquè s’hi parlava de tot el quehavia passat al poble durant la setmana i aquestamena de converses poden esllavissar-se fàcilmentcap al vessant polític. Cada setmana s’hi rifava unacoca ensucrada mitjançant la virolla. La virolla erauna mena de ruleta molt primitiva que cadascun delsassistents feia girar amb la mà fins que algúaconseguia que s’aturés a l’espai designat com a“premi”. Si l’afortunat no era un garrepa descarat,en lloc d’emportar-se la coca a casa seva, ell mateixla repartia entre els assistents, els quals encorrespondència i entre tots i a escot, pagaven un

Quan el mas Cabanyes de Canet, va passara mans de Ricard de Mir de Barnola, vaencomanar una reforma al mestre de ca-ses Martí Isern Fors, el qual va dur-la aterme els anys 1905/6. Com que Ricardde Mir se les donava de noble es va in-

ventar una segona residència historiada que és laversió que encara es pot contemplar al costat del’ajuntament actual. Ricard de Mir, un destacatmembre del moviment tradicionalista, va ferexactament amb el mas Cabanyes el mateix quel’editor Ramon Montaner amb la casa forta de Canet,convertint-la en el castell de Santa Florentina. Els de

El Mas Cabanyes, reformat i ampliat per la família Mir (AMCNM)

article

El Sot de l’Aubó


porró de vi bo que anava d’una mà al’altre. Aquesta segurament era la pri-mitiva manera comunal de fer el ver-mut o l’aperitiu a la catalana. Comque a les antigues reunions del Consellels Jurats s’obsequiaven amb coca ivi bo, no seria res d’estrany queaquest costum de sortejar la coca a lavirolla també vingués d’això. Aquestcostum comunal de beure amb porróque anava d’una mà a l’altre, tambérepetia allà on es jugava a les botxes.A Canet hi havia dos llocs on es jugavaa botxes i un a bales (baletes per agent gran eh!). En això dels pagesossubsistia l’antiga i aferrissada divisióentre mariners i terrassans. Elsmariners jugaven al carrer de Xaró baixque era al límit dels seus dominis. Alcarrer de Xaró Baix hi havia la tavernade can Targa, un dels centres socialsde la antigament nombrosa casta ma-rinera; concretament, can Targa era el lloc de reuniódels mestres d’aixa, un dels col.lectius mésimportants del poble que, durant els segles XVII, XVIIIi fins a la meitat del XIX, sostenia la construcció na-val. Aquesta colla es deia exactament “Botxes Mari-na” i la dels pagesos que jugaven a darrere la plaçadel Mercat actual, “Botxes Misericòrdia” que era uneufemisme per no dir dels pagesos, atès que el barridels pagesos per antonomàsia era el carrer de laMisericòrdia. A botxes s’hi jugava matí i tarda delsdiumenges i a baletes només el diumenge a la tardaal carrer del Castellet. Aquest devia ser el més vellde tot els jocs comunals de la vila que jo vaig arribara conèixer. A la canalla ens feia gràcia veure la gentgran jugant a baletes com les criatures que éremnosaltres.Les botxes dels pescadors van ser les primeres adesaparèixer perquèvan ser els primers en extingir-se (parlo de la collaper si mateixa, perquè a botxes encara hi ha qui hijuga). Els pagesos van durar més i durant anys vantenir un camp en un cós que els deixava el fabricantLloveras a l’actual carrer Clausell. No cal dir que, enaquestes reunions la gent hi anava fonamentalmenta xerrar i el joc era poc menys que una excusa. Cadaany feien un àpat societari al qual, en aquest sí, hianaven tots els socis, perquè n’hi havia que nomésn’eren per anar al tiberi. Com que el menú havia deser sempre el mateix, la societat havia comprat unesperoles semblants a les dels soldats, que servien percuinar en pro-porcions panta-gruèliques. Desprésd’aquest tiberi onomàstic, els socis “artistes”amenitzaven la sobretaula. N’hi havia dos quebrillaven amb veu i llum pròpia, a les Botxes Marinaen Joanet Dulsat que era el millor baix cantant queha tingut la història del poble, i a les botxesMisericòrdia, eren famoses les gloses que escrivial’Hereu i que sempre tenien relació amb els afers dela terra. Encara en recordo una de llarguíssima que

començava:“Els fumadors d’avui diatenen la ditxosa maniade fumar car i dolenti aquesta gran companyiaque té el tabaco arrendatté la ditxosa maniade vendre’l falsificat”.Només recordo que concloïa que la solució seria do-nar als pagesos la llibertat per plantar tabac i aixípodríem tornar a fumar “barat i bo”. Això, era enplena autarquia i quan el tabac estava subjecte aracionament, per tant, l’Hereu Catà, encara que foscarlí ensenyava l’orella liberal. Aquestes musiquetesversificades eren molt del gust de la gent i, aqualsevol lloc i a la menor oportunitat, la gent lidemanava que la “recités” i ell s’engegava sensemanies. Aquesta del tabac i les “Labores” infumablesde “La Tabacalera”, em va quedar només de sentir-la recitar a la barberia de can Pinya, de la qual potserun dia hauríem de parlar perquè s’ho mereix com aantecessora nostra en això de la història local. Ara,això hem de deixar-ho aquí, si els sembla, i tornaremal tema del mas Cabanyes.Això del mas Cabanyes de Canet, m’ho havia contatel meu avi patern, Salvador Mas Vila (Canet de Mar1877-1966), que ho recordava perfectament. Segonsem va contar, quan era jove, cada diumenge a l’horaque tenia lloc aquesta reunió, ell passava pel carrerAmple per anar per anar a aprendre “de lletra” a laclasse d’adults que feia el matalasser Ramon Buixalleua l’Ateneu Obrer. Quan li vaig demanar fins quandevia durar aquest costum em va dir que no ho sabiaexactament, però que a l’època de la República ja noes feia. Potser se la va carregar la Dictadura de Pri-mo de Rivera, la qual va prohibir les reunions demés de tres persones a la via pública. O sigui que noen vaig treure l’aigua clara.

XAVIER MAS GIBERT

Virolla del segle XVII de l’església de Tavertet


Navegants canetencsEl llinatge dels Milans

i la seva participació enl’aventura de la navegació

Joan Ballart Clos

l butlletí número 30 del Sot de l’Aubó dedicata la Capella de Música, ens ha permès adonar-nos de la rellevància que va tenir en el seutemps la família canetenca dels Milans, en-

tre els quals sorgiren personatges notables dins delcamp de la música, el comerç i la medicina.Tanmateix, els Milans van destacar en un altreaspecte prou important, com és la seva directaparticipació en el el temps més florent que mai hatingut la nostra vila i que és sens dubte, el de lanavegació d’altura dels segles XVI al XVIII.Avui volemrememorar aquell llinatge de gent emprenedora,alhora navegants i comerciants, que van tenir unpaper tan destacat a la història de Canet.

Antecedents

Un dels primers escrits que identifi-ca el cognom dels Milans com apersonatges de la vida canetenca,és un vell document de l’any 1599en el qual s’aixeca acta de laconvocatòria dels prohoms i caps defamília del llogarret de Canet al’assemblea de la qual en naixeria elprimer Consell o Universitat, lanostra primera organització munici-pal [1]. Entre els convocats hi trobemmossèn Bartomeu Milans, així comAntoni Milans. El que no podem, ésafirmar ni desmentir la pertinençad’aquests dos al mateix llinatge delsque encapçalen l’article, ja que perara en desconeixem la filiació.Malgrat l’escassetat de dades de quèdisposem, és llavors quan escomencen a trobar els primersindividus que formaran l’extensarbre genealògic de la família delsMilans - si porteu aquesta intenció,

recomanem veure el documentat article d’en JordiSoler sobre el tema, publicat en el núm. 30 del Sot del’Aubó-.

Situació general

Encara que els quatre genets de l’Apocalipsi visitavensovint les llars d’aquella gent, tot deixant la sevapetja de misèria i de mort, també els indicisassenyalen que es van donar èpoques de bonança iaixò va ser fruit, sens dubte, del comerç de cabotatgedels navegants canetencs, que cada cop eren mésagosarats per anar a cercar les ocasions de negoci allocs més allunyats.Estem parlant dels segles XVI i XVII, en què elmoviment de mercaderies es realitzava sobretot per

E

article

Vista de la fàbrica que Joan Carbonell va bastir l’any 1904.En aquest lloc hi haviala casa pairal dels Milans, que va ser enderrocada per fer-hi la fàbrica.

El Sot de l’Aubó


via marítima, obligats per unes viesterrestres inexistents o de trànsitinfernal.Van ser èpoques moltesforçades, en què es va anarformant la gent i el nucli de lanostra vila, que assoliria la sevamillor època ja ben entrat el segleXVIII, un cop superats els estralls dela Guerra de Successió.

Els primers Milans

Deixant a part aquells Milans quehem vist en els antecedents i queno hem pogut identificarplenament, podem considerar queel llinatge comença amb enBartomeu Milans, comerciant deprofessió que va venir a establir-sea Canet a la segona meitat del segleXVI i que estava casat amb Eulària.D’aquest matrimoni van néixer dosfills, en Marc Antoni nascut cap al 1569, que esdedicaria al comerç com el seu pare, i en Salvador,que sembla que no es va dedicar a res de profit.

La branca dels Milans comerciants

En Marc Antoni Milans, fill i hereu d’en BartomeuMilans, es va casar amb Magina Roig. Van tenir dosfills, en Joan i en Bartomeu Milans Roig, que serienels que continuarien la nissaga i la deixarien dividi-da en dues branques. També van haver-hi altresgermans que no van passar de la infantesa igermanes, que en casar-se canviarien el cognompropi i adoptarien el dels respectius marits, comllavors era habitual.El germà gran, en Joan Milans Roig, va seguir latradició familiar, continuador de la línia delscomerciants, de la qual després també sortirienmetges i músics destacats.

Va morir relativament jove, als trenta-nou anys. Delseu testament que va deixar el juliol de 1636 duessetmanes abans de morir, es dedueix el lloc on estrobava la casa pairal dels Milans quan diu “... villaCaneto in loco vulgo dicto la caldeta...”. Es refereixal carrer que durant tres segles es va dir de la CaldetaBaixa, és a dir, el tram de carretera comprès entre lapart baixa de la riera de Sant Domènec i el lloc quemolts anys després seria l’estació del tren.L’emplaçament d’aquesta casa ens el confirmal’article que el company de redacció, en Joaquim PeraIsern va dedicar a Sant Josep Oriol i la relació delSant amb Canet i la família Milans, publicat en el Sotde l’Aubó núm. 29 [2].Del mateix testament d’en Joan Milans Roig, elcomerciant, es dedueix la molt bona entesa que te-nia amb el seu germà Bartomeu, el navegant, quanl’institueix com el seu marmessor i el posa en la líniasuccessòria immediatament després dels propis fills.

El començament dels Milans navegants -Bartomeu Milans Roig - La Confraria oGermandat de Sant Elm

El germà petit, en Bartomeu Milans Roig, es va dedi-car a la navegació, segurament empès per lesnecessitats de transport dels negocis familiars i vaser l’iniciador de la branca dels Milans navegants.En Bartomeu Milans Roig era fill de Marc Antoni Milansi havia nascut a Canet el 1600. Es va casar amb JoanaArquer amb qui va tenir quatre fills i una filla. Vamorir a la plenitud de la vida, als quaranta-cinc anys.Una de les seves actuacions rellevants va ser l’any1619 amb la fundació de la Germandat de Sant Elm[3]. Diguem que els canetencs de llavors, com els detots els pobles de la costa, havien de fer front a lesràtzies dels pirates nord-africans, i els navegantseren els que en patien més sovint les conseqüències.Sempre n’hi havia uns quants en situació d’esclavatge

La Torre de Mar. Al segle XVII la Germandat de Sant Elm hi teniasituats uns canons per a dissuadir possibles enemics

Làpida sepulcral de la família Milans. Antigament situada en el paviment del’església parroquial i avui dia guardada en el pati de la sagristia


a les masmorres d’Alger i Tunis, tot esperantque les seves famílies en paguessin el rescat.L’objectiu de la Germandat era defensar elsinteressos dels agermanats i recollir fons perl’alliberament dels captius. Un dels firmantsde l’Acta fundacional de la Germandat va seren Bartomeu Milans Roig, iniciador de lanissaga dels Milans navegants.La línia successòria va continuar després ambel seu fill Benet Milans Arquer i després percasaments successius dels descendents, vananar emparentant amb altres famíliescanetenques de navegants destacats com elsCirés, els Xiqués, els Clausell, els Prats, elsSabater, etc.

Benet Milans Arquer

Amb ell tenim la segona baula de la cadenadels Milans navegants. Havia nascut a Canetel 1632, fill de Bartomeu Milans Roig i de JoanaArquer. Es va casar amb Mariàngela Prats ambla qual va tenir quatre filles i dos fills. Eramariner de professió, com consta en el seutestament. Va morir als quaranta-sis anys. Lalínia successòria va continuar amb el seu fillSalvador Milans Prats.

Salvador Milans Prats

Nat a Canet el 1663. Fill de Benet Milans Arqueri de Mariàngela Prats. Casat en primeresnúpcies amb Margarida Gofau, sense fills i ensegones núpcies amb Paula Cirés amb la qualva tenir tres fills.De professió navegant, va continuar la tradició ma-rinera del seu pare i del seu avi. El trobem en l’Actade novembre de 1696 de la Germandat de Sant Elm,per la qual es decreta que no s’hi puguin inscriureels procedents de les illes, com Mallorca, Sardenya,etc., pel seu major perill de caure en captivitat, aixícom tampoc no s’admetin els de Mataró, en justareciprocitat ja que ells tampoc no admetien els deCanet.Com a navegant, li va tocar entrar al servei del reiFelip V a la guerra per la reconquesta de Sicília. EnSalvador Milans sembla que va morir a la batalla delcap Passero, prop de Siracusa, en què l’esquadraanglesa de Byng destrossà l’esquadra espanyola del’almirall Gaztañeta l’11 d’agost de 1718. En el LlibreParroquial d’Òbits, consta Sicília com a lloc de la mort,la guerra com a causa i com a data el setembre de1721, que no és la data de la seva mort sinó la delnovenal celebrat a Canet en record seu.

Francesc Milans Cirés

Nat a Canet l’any 1706. Era fill de Salvador MilansPrats i de Paula Cirés.Estem davant del navegant més rellevant de lanissaga dels Milans. Els historiadors del comerç de

l’època colonial, li han dedicat l’atenció. Els seuscomençaments, com els de tots els navegants catalansde l’època, van ser els del comerç de cabotatge perles velles ribes del Mare Nostrum, amb incursionsper l’Atlàntic Nord.La ruta d’Amèrica era, però, la que seduïa a aquellspatrons i pilots quan veien arribar al port de Cadisels galions castellans carregats de la plata que s’haviaextret de les mines americanes; ruta, però, que lamonarquia castellana continuava prohibint alscatalans des del temps de la Descoberta.Durant les dècades del 1730 i 1740, en FrancescMilans, que ja era un experimentat pilot, navegavaal servei del comerç barceloní cobrint amb el seuvaixell la ruta de Barcelona a Cadis, ruta que estavaatenyent una gran prosperitat. No oblidem que Cadisera on estava centralitzat tot el comerç de la carrerad’Índies, tant el que sortia d’Espanya com el queretornava d’Amèrica.Entremig dels sovintejats viatges, diguem que enMilans, el 1733, va fer una pausa a les seves rutesmarítimes per casar-se amb Francesca Clausell,també de família de navegants canetencs i amb quiva tenir un reguitzell de fills i filles.Corria l’any 1749 quan es van donar una sèrie decircumstàncies favorables i els comerciants

Acta de funcació de la Confraria de Sant Elm de Canet de Mar

article

El Sot de l’Aubó


barcelonins van obtenir l’extraordinari permís -extraordinari pels catalansde noliejar un vaixellsencer per a la carrera d’Índies. No és que fos laprimera vegada que el rei concedia tal gràcia, peròsí que era un cas excepcional. No entrarem ara acomentar el canvi d’estratègia que s’estava operanten el comerç colonial. El cert és que s’estavaabandonant el vell sistema de les flotes formadesper l’agrupament de pesats galions castellans, presafàcil dels ràpids vaixells corsaris i pirates, tot passanta maniobrables vaixells més mariners i amb bonesdefenses artilleres.Resumim el que l’historiador Pierre Vilar ens diu del’expedició promoguda per un poderós grup decomerciants barcelonins, amb l’objectiu de començara trencar el bloqueig de la carrera d’Índies als

catalans:El vaixell que van escollir per l’ocasió era la fragata“Ntra. Sra. de Montserrat i Sant Antoni de Pàdua”,coneguda com «La Perla de Catalunya» de 229 tones,que portava en Francesc Milans de patró. El noli del’anada era sobretot productes del camp català comaiguardent, vi i fruites seques, a més de granquantitat d’eines de ferro. El vaixell, sortia del portde Cadis el 12 de juliol de 1749 amb destí a Veracruz(Mèxic o Nueva España com llavors es deia). Allí esva vendre tot el noli, mirant d’obtenir els millorspreus i condicions. De tornada, arribà al port de Cadisel 30 de juliol de 1750, amb un carregament formatper una important partida de plata i altres productescolonials. L’expedició es va tancar sense contratempsi amb un notable èxit comercial i econòmic.

Arbre genealògic de la f


Després de l’èxit obtingut, en Francesc Milans anavapreparant una segona expedició a Veracruz,igualment amb «La Perla de Catalunya» i sota elsauspicis dels comerciants barcelonins. El professorCarlos Martínez Shaw, en el seu llibre «Cataluña enla carrera de Índias» ens dóna notícia que el 1753,abans de la sortida de la nova expedició, en FrancescMilans es va poder registrar a la “Matrícula de Car-gadores a Indias”, cosa que li permetia comerciardirectament amb les colònies sense necessitat detestaferros castellans. La segona expedició del patróMilans, sortia del port de Cadis amb destí a Veracruzel 10 de juliol de 1753 i retornava el 19 de juliol de1754, repetint l’èxit comercial i econòmic del pri-mer viatge. Fins aquí el que coneixem de la sevaparticipació directa a les expedicions ultramarines,

que sens dubte li van proporcionar una folgada posicióeconòmica. Després ja el trobem instal·lat a Canet,col·laborant amb la Germandat de Sant Elm de la qualva ser designat clavari entre els anys 1760 al 1762 iva cotitzar com a patró de vaixell durant molts anys.El 1759 moria la seva esposa Francesca Clausell. EnFrancesc Milans, vidu i carregat de fills i filles i ambuna bona posició social i econòmica, va optar percasar-se en segones núpcies.Ho realitzaria el març de 1761 amb la canetenca AnnaMa. Roig, amb qui encara va ser a temps de tenirdos fills: en Francesc, nat el febrer de 1762, que degran es dedicaria al comerç i en Bernat, nat elnovembre de 1763, que seria sacerdot i mestre deviolí de la Capella de Canet.En Francesc Milans Cirés moria a Canet el desembre

família Milans navegants

article

El Sot de l’Aubó


de 1787 a l’avançada edat de 81 anys, ambel privilegi de ser enterrat dins l’esglésiaparroquial.

Jaume Milans Clausell

Nat a Canet el febrer de l’any 1735. Era filld’en Francesc Milans Cirés i de FrancescaClausell.Seguint la tradició familiar, en Jaume Milansva escollir de ben jove l’ofici de navegant.Es va casar als 26 anys, edat en què jafigurava com a patró. El casament el marçde 1761 va ser amb Caterina Cruanyes, filladel patró Salvador Cruanyes, d’on veieml’afinitat que hi havia entre les famílies denavegants, amb tendència a l’endogàmia,segurament per interessos patrimonials.No hem pogut localitzar les rutes que vanavegar en Jaume Milans, però en tot cascreiem que no se li poden atribuir gransexpedicions com les que havia protagonitzatel seu pare. En el llibre de la Germandat deSant Elm hi consten les cotitzacions pelsbeneficis obtinguts dels seus viatges, peròes limiten a deixar constància “per viatgesa Ponent”, sense especificar ni les rutesseguides ni els destins.En Jaume Milans Clausell moria a Canetl’octubre de 1803, als 68 anys.

Els últims Milans navegants

La segona meitat del segle XVIII aplega unsanys esplendorosos per a la Marina catala-na (Marina mercant, com no podia ser d’altre mane-ra), amb la paulatina liberalització de la navegació idel comerç de la carrera d’Índies, que anava passantde forma notable a mans dels catalans. Paral·lelament,s’anaven produint grans canvis socials, portats perles noves idees de la Il·lustració, de la qual naixienles dues grans revolucions, la Francesa i la Indus-trial.Les noves necessitats del comerç van forçar unincrement espectacular en la construcció de vaixells,així com la necessitat de més patrons i pilotsqualificats. En aquest context general de bonança,el patró arenyenc Josep Baralt posava en marxa laseva Escola de Pilots, que venia a cobrir unesnecessitats bàsiques que hi havia a tota la comarcai que tant de prestigi va assolir.Malgrat la bona situació general, els Milans navegantsés com si s’haguessin anat apagant i amb prou feinesdeixen rastre de la seva activitat. Sols hem trobatque a l’Escola de Pilots d’Arenys hi estavenmatriculats els joves canetencs Salvador Milans l’any1783 i Jaume Milans el 1826, però ignorem si maivan arribar a patronejar algun vaixell.Sembla que la extinció del cognom Milans a Canet,va ser deguda a com els va succeir als seus parents,els Milans comerciants, que per esgotament de la

Reial decret de febrer de 1778 pel que s’establia la llibertat de comerçper a tots els ports espanyols amb les colònies d’Amèrica

línia masculina, van passar a ser Macià i desprésMetzger.

JOAN BALLART I CLOS

NOTES:La recent desaparició de l’Arxiu Parroquial quan s’estavapreparant aquest article, ens impedeix justificar l’origend’una part important de les dades històriques que donem.Aquestes dades les havíem extret dels llibres sacramenals de laParròquia de Canet i qui hi tingui interès, les podrà comprovara Girona.

(1) Josep M. PONS I GURI: Origen del municipi de Canet. EdicionsEls 2 Pins(2) En el lloc on havia estat la casa dels Milans, en Joan CarbonellPaloma hi va bastir la seva segona fàbrica. Podem afegir queaixò passava el 1904 i que el 1908, per compra-venda, passavaa ser la segona fàbrica Romagosa.(3) Mossèn Pere Matamala va fer un acurat estudi de laGermandat de Sant Elm, dins del llibre Les Torres de Moros del’Editorial Cannetum.Documentació:Arxiu Parroquial de Canet: Llibres de Baptismes, Casaments,Defuncions i Testaments.La Confraria de Sant Elm de Canet de Mossèn Pere MATAMALA.Editorial Cannetum.Cataluña en la carrera de Indias de Carlos MARTÍNEZ SHAW.Editorial Crítica.Catalunya dins l’Espanya Moderna de Pierre VILAR. Edicions62.


Un poema deJosep Carner llegit

davant del rei Alfons XIIIAlbert Manent i Segimon

A Canet de Mar hi ha el castell de santaFlorentina, que és una antiga casa ambmerlets. Amb el triomf de Felip V, van haverde treure’ls. La pairalia estava força des-figurada, i Lluís Domènech i Montaner la

va reconstruir a la primeria del segle XX totconvertint-la en un castell més aviat sofisticat. Perexemple, hi trobem uns finestrals gòtics semblantsals del monestir del Tallat, a la Conca de Barberà, elqual ha sortit, en els darrers anys, d’una ruïna quel’anorreava gràcies a la voluntat de mossèn Benet iun grup d’entusiastes, i ara s’hi celebren romiatges

religiosos.La casa pertanyia a la

família Montaner,

de Canet, però per daltabaixos familiars la van haverde vendre. Anys després, Ramon Montaner i Vila iMataplana (Canet de Mar 1822-Barcelona 1921) la vapoder comprar de nou. La germana d’en Ramon eracasada amb un impressor editor de cognomDomènech, pare de l’arquitecte modernista. RamonMontaner va aprendre l’ofici d’editor en aquella mo-desta editorial (E. Domènech), i el 1861, amb un socide cognom Simon, fundà l’Editorial Montaner ySimon, que tenia la seu al carrer Aragó on ara hi hala Fundació Tàpies i que també construí LluísDomènech i Montaner. L’editorial, desapareguda fauna vintena d’anys, es distingí per grans edicionsil·lustrades, obres de consulta i d’art i també“novel·les per entregues”. Simon duia la part co-

Seguici reial d’Alfons XIII desfilant per Canet

article

El Sot de l’Aubó


mercial i Ramon Montaner, la literària. Montaner,d’ampla cultura, era bibliòfil i tenia una bona biblio-teca, amb obres de Víctor Hugo i Alfred de Musset,però el 1936, amb l’esclat de la guerra civil van buidarel pis on vivia i se n’endugueren els llibres.[1]El fill de Ramon Montaner i Vila i Mataplana va tenirtres fills. Dos nois i una noia, Júlia, la qual es casàamb Ricard de Capmany i Roura. Tot i que era deco-rador, no va treballar pràcticament mai. Muntava acavall i duia un barret xamberg. Segons el seu fill,Ramon de Capmany i Montaner (Canet de Mar 1899-Barcelona 1992), conegut pintor d’una gran cultura,especialitzat, en el grup dissident religiós de PortRoyal, el seu pare va ésser diputat per la Lliga i aCanet mantenia una tertúlia amb Narcís Verdaguer iCallís, el jove Francesc Cambó, el poeta JoaquimRiera i Bertran, l’arquitecte Lluís Domènech iMontaner, un tal doctor Serra (segurament es tractade Marià Serra i Font, Canet de Mar 1866-1923) i eljove Josep Carner, el qual estiuejava a Canet de Mar.Aquest, a més, va tenir-hi uns amors romàntics –alsquals s’oposà la família d’ella—amb Anna Domènechi Ballester (Canet de Mar 1893-Barcelona 1973), fillade l’editor Eduard Domènech i Montaner. [2]El 1908, Ramon Montaner i Vila i Mataplana vaaconseguir que el rei Alfons XIII anés a sopar al castellde Santa Florentina. Josep Rovira Fors, al seu article“Fa quasi cent anys de la visita del rei Alfons XIII aCanet” (El Sot de l’Aubó, Canet de Mar, desembrede 2006) dóna molts detalls d’aquesta visita del 4 denovembre i explica, que acompanyaven el monarca,entre d’altres, el president del consell de ministres,

Antonio Maura, el general Milans del Bosch i elgovernador de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo. Iens ofereix una nota de color sobre l’espectacle: “Jaera el capvespre del 4 de novembre de 1908, quanemprengué el camí vers el castell de Santa Florentina.Un centenar d’homes amb atxes de vent il·luminavenel pas de la comitiva reial. L’arribada al castellesdevingué un esclat triomfal de descàrregues demorteret i xiscles de trompeta i bandes de música,que eixordaven i retronaven l’aire mentre a la torrede l’homenatge s’hissava amb calma el penó reial”.Instal·lat el rei, el noi Ramon de Capmany, de vuitanys, molt atemorit, li lliurà en una safata les clausdel castell tot dient-li: “Estas son las llaves de vues-tra casa”, segons m’havia contat l’interessat.El pintor recordava el gran àpat del sopar, ambllagosta i pulardes i escots generosos de senyores.Rovira ens ofereix el menú, escrit en francès persuggeriment de mossèn Joan Tarré, que després se-ria bibliotecari de l’Institut Catòlic de París.La vetllada literària i musical començà amb la lectu-ra d’un poema de Josep Carner, que li haviaencarregat l’amo del castell i pel qual, segons Ramonde Capmany, li donà quaranta duros, una fortuna enaquella època.Capmany deia que el recità l’actor Ramon Tort iDesheures, mentre que Rovira afirma que ho va ferFernando Villalonga, de la companyia del TeatreNovetats de Barcelona. També s’hi llegiren versosde Maragall i de Guimerà i s’hi van interpretarcançons catalanes. El poema de Carner es diu “Salu-tación”, fa així:

Sopar de gala al saló principal del Castell de Santa Florentina


article

“En el sepulcro, dó nacióextenuado por su gloria,el paladín se estremeciócual presintiendo una victoria.Que de la muerte el sueño eluda;corra a tus pies, Rey de Aragón;venga a humillarse su pendón—Rey, el castillo te saluda.Brillan los aires de placer;suenan trompetas y añafiles;lucen las flámulas doquier;y trovadores, ministriles,en la morada linajudahan renovado su canción;hiende los aires un halcón—Rey, el castillo te saluda.Ojos de luz, garganta en florvuelven las damas a porfía;en la sutil corte de amordictan la ley de cortesía;al contemplarte, se desnudala más gentil apariciónde la fantástica visión.—De un tiempo heroico de valor.Todo el ejército esforzado.en homenaje a su Señorse alza el polvo del pasado.No hay en su fe cansancio o duda,hoy, a la fausta evocaciónllénese almena y torreón.Todo el castillo te saluda.Quiero loar y saludara una belleza soberanahoy apartada de este mar,lejos de tierra catalana.Nuestra añoranza es muy agudaDila, Señor, con emociónal recordar nuestra visión:—Reina, el castillo te saluda.—Canta la piedra informe y ruda,como un amante corazón;Todo el castillo es hoy canelón.—Rey, el castillo te saluda.”

Els versos de Carner són moltretòrics i artificiosos, peròtècnicament ben elaborats. És unaexaltació del monarca i de la reina i vol demostrarque tothom li retia un fervorós i hiperbòlichomenatge. Fent-ne una doble lectura, ens adonemque, en el fons, el poeta es riu de l’acte solemne iampul·lós, i ho fa també amb una retòrica ampul·losai brillant. Un episodi més de l’esperit irònic de JosepCarner.Després es llegiren poemes de Guimerà, Maragall iRubió i Ors.Aviat Alfons XIII va donar a Ramon Montaner i Vila iMataplana el títol de comte de la Vall de Canet.M’ha costat anys obtenir el poema carnerià, que servagelosament el senyor Josep Rovira Fors, antic alcal-de de Canet, a qui agraeixo la gentilesa. Recordo

que fins Ferran Soldevila m’havia dit que el poemaera un sonet. Tal era llegenda.

ALBERT MANENT SEGIMONEscriptor

[1] Trec dades de l’entrevista de Lluís Permanyer del 8 denovembre de 1987 a La Vanguardia amb el títol de “Ramon deCapmany. Evocación de dos relevantes familias barcelonesas.”

[2] Vegeu Joan Alegret, “Una noia canetenca, gran amor delpoeta Josep Carner”, dins “Festa Major de Canet de Mar,1975, 5 p.s.n.

Nota: Aquest article va estar publicat a la revista Els Margesnúm. 83, la tardor de 2007

Pati d’armes del Castell guarnit per l’ocasió

Saló del tron a punt de la recepció del monarca

El Sot de l’Aubó


l punt de trobada per iniciar el camí aPedracastell pel camí de la Serra es pot fixaral peu de la creueta de pedra, avui situadadalt de les escales que ens porten al parc de laMisericòrdia, i molt encertadament ubicada,

a prop de les noves escoles Misericòrdia, com a “Creu de Terme “, semblant o igual a la que es troba(o trobava) a l’entrada del castell de Santa Florentina.(Aquesta creu de Sta. Florentina fou construïda perl’escultor Carles Flotats l’any 1904).

Camins a Pedracastell (2)El camí de la Serra

Antoni Cruanyes Becana

E

Placa col·locada l’any 1918 en memòria de Carles Pascual iPuig, pròcer americà que impulsà la construcció del santuaride la Misericòrdia.

Immediatament de posar-nos en marxa ens trobema l’avinguda Angel Planet, coneguda més popularmentper «carrer de les escoles Misericòrdia». El nom fouproposat per Quirze Planet durant la seva alcaldia,en memòria de qui, durant molts anys, fou una per-sona prou important en la administració de l’hospital

Altrament, i com a fet destacable és que va sobreviureal sedàs que van sofrir molts carrers de Canet entreels anys 1936 – l979. A la dècada dels 80 del seglepassat fou objecte d’una acurada restauraciórealitzada per l’artesà serraller Josep Fabré, encaraque actualment mostra alguna petita part deteriora-da.

Creu de “terme” ubicada a l’entrada del parc de la Misericòrdia.Originalment obria el camí de la Serra i fou traslladada perfacilitar la construcció de les noves escoles.

Tot seguit i just iniciat el camí ens trobem al peu dela placa de ferro bellament forjada, que en memòriadel canetenc Carles Pascual i Gual, i segons dibuixde l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, es va inaugu-rar l’abril de 1918, i que, fins als nostres dies i, desde gairebé cent anys assenyala aquesta via.


article

de Sant Pau de Barcelona i molt útil apersones necessitades de la nostrapoblació. Efectivament, en el moment dedonar nom a aquest nou carrer, aproposta del batlle Sr. Quirze Planet, i,per unanimitat, li fou donat el nom queavui mostra.L’espai que ocupen les escolesMisericòrdia era, en la part alta,propietat dels senyors Font, els qualstenien una petita caseta de camp totaella voltada d’un petit i bell jardí que ambmolt bona disposició facilitaren per al’edificació de les noves escoles, cosa queféu desaparèixer aquesta caseta.Aquest anomenat camí de la Serra o decal Pare Joan, en molt bon estat deconservació, permet el rodatge devehicles a motor fins el cim de la Creu ien facilita un ràpid accés, tot i que nopot de cap manera millorar el plaer d’unabona excursió a peu. Per aquest camí,doncs, i un cop superades les escolesMisericòrdia s’arriba promptament alservei municipal de deixalleria, serveipúblic de gran utilitat. Al davant mateix,a la dreta del camí, s’hi troba l’entradaa la masia de cal Bisbe, propietat de lafamília Riera - Cabané, des de molts anysfortament vinculats a la nostra vila deCanet. Al terreny d’aquesta masia faanys que no s’hi conrea res i darreramentes troba en estat d’abandó. FrancescArcas, en el seu llibre sobre les masiescanetenques ens diu el següent respec-te aquesta masia: “Masia ubicada entrela nova deixalleria, l’autopista i canNiella. És de petites dimensions, d’època moderna. La façana és de trescossos i la teulada cau sobre ells. La portad’entrada és prima i llarga i es repeteixen el pis del damunt. Al costat de laconstrucció hi ha un porxo annexconstruït als anys 40-50. Recentment lamasia està habitada per un ciutadà denacionalitat holandesa, tot i que la res-ta de l’horta està sense conrear. Semblaque el seu àlies es deu a l’existència d’unfamiliar religiós que fou canonge, i queel poble pla coneixia com a «cal Bisbe».Reprès el camí, un cop traspassadal’autopista i a dos o tres-cents metres ala dreta, ens trobem, a l’entrada del masde la Roca del Ram, amb una petita iantiga creu de ferro muntada dalt d’unaroca, com a mostra de cristiandat ibenvingu-da a aquest mas que també es coneixiacom a cal pare Joan Badaró, franciscà que en foupropietari fins a la seva mort l’any 1895.En un lloc allunyat de la masia existeix encara unapetita barraca de les anomenades de “volta de canó”

on el pare Joan Badaró hi feia llargues estadesd’oració i reflexió. El pare Joan Badaró, franciscàdel convent de Sant Josep de Mataró va deixar aquestconvent per tal d’atendre la seva mare malalta i d’edatmolt avançada, coincidint també amb la dissolució

Masia de cal Bisbe. Tot i que no s’hi conrea, la masia està habitada per unciutadà holandès. Annex a la masia hi ha una petita capelleta.

Entrada a la finca de cal Pare Joan Badaró, avui de la família Manresa

El Sot de l’Aubó


Oratori del Mas de la Roca del Ram

Font de Sant Gil

Capelleta circular de Sant Gil Francesc Cambó, d’excursió a la Creu de Pedracastell

Interior de l’oratori


de les ordres religioses i crema de convents de l’any1835.Posteriorment, el nou propie-tari fou el Sr. GilBonnemaison, sogre del polític catalanista Verda-gueri Callís, protector de Francesc Cambó Batlle a quitenia per passant. Amb motiu de l’atemptat que vasofrir aquest polític català a Hostafrancs, el mas decal pare Joan es va convertir en un lloc de pelegrinatgeper tal de visitar l’ il.lustre estadant convalescent.A la part posterior de la masia, a la planta baixa, estroba l’oratori on els successius propietaris del mascelebraven les cerimònies religioses.La senyora Francesca Bonnemaison fou Reina delsJocs Florals de Barcelona l’any 1892 i posteriormentfundadora de l’Institut de Cultura de la Dona, féurepetides visites i estades al seu mas de la Roca delRam fins a la seva mort ocorreguda l’any 1949.Sobrepassada l’entrada de cal pare Joan, part amuntdel camí, també a la dreta, queden les restes del quefou durant molts anys un petit altar o capella dedicata Sant Gil, que el pas dels anys ha malmès en granmanera i que fa de mal veure quasi desaparegutentremig d’un bosc de pins espessos. Només podematribuir el seu estat a la conducta destructorad’aquells passants més llençats a malmetre tot el quetroben al seu pas que a gaudir d’allò que ens hanllegat els nostres avantpassats. Tal vegada encaraestaríem a temps de salvar aquest petit altar si liestalviem un destí semblant al de la capella del SantCrist!El pare Joan Badaró era d’origen maltès i un homemolt culte i prou conegut al món sencer pels seustreballs sobre botànica i música, seguint l’escola deDonizetti de qui en fou alumne. Canet manté la sevamemòria en una placa ubicada en la petita font del

carrer delmateix nom,alçada gràciesa la generosi-tat dels se-nyors QuirzeFerrer i JosepPlanet.El mas de calPare Joan Ba-daró fou ad-quirit l’any1947 pel Dr.Sr. GerardM a n r e s a ,personalitatgratament re-cordada pelsvells cane-tencs que va-ren ser testi-monis de lagran tascasanitària quedurant anysva desenvo-

lupar a benefici dels malaltsde tisi, malaltia que durantels anys de la postguerra ci-vil es va abatre com una pla-ga sobre la nostra vila deCanet. La seva tasca fou elcomplement del gran esforçque va fer la societatcanetenca per a dotar-se d’unpavelló antituberculós quedurant llargs anys fou centred´acolliment i assistència permolts dels malalts quesofriren aquesta terriblemalaltia. (Aquest pavelló haestat enderrocat recentmentper donar lloc a l’actual re-forma que, molt encerta-dament s’ ha efectuat al’Hospital Guillem Mas de lanostra vila de Canet).Seguint el nostre camíarribem a les terres ano-menades de «la Barnoya»,durant molts anys terres devinyes conreades per diver-sos comparets fins que el pasdels anys va forçar-ne l’abandó i es convertirenactualment en espessos boscos de pins quasi impe-netrables. En aquest ampli espai de terra s’ hiconstruïren modernament dos habitatges actualmentocupats, un pel conegut presentador de televisió SrXavier Sardà, a la part més alta i més propera alcamí de la Serra, i l’ altre, força més avall, ambaccés originalment pel rial de l’ Albó.El camí va seguint quasi encaixonat entre boscosespessos que limiten extraordinàriament la visiópanoràmica fins a tocar del barri d’entrada del masSardà que per les seves característiques també limi-ten força la visió de l’altre costat.El nom de « Barnoya « s’ha mantingut al llarg delssegles (almenys des del XVI ) i es deu a les darreresfilles pubilles dels Barnoy que, en passar el temps,quedaren sense fill hereu. Tot i així, seguint el costumde perpetuar els cognoms de les famílies, aquestespai és conegut popularment i fins als nostres dies,com a “terres de la Barnoya”. Durant anys aquestesterres foren propietat dels senyors Casals, entrealtres. Ja propers al cim de Pedracastell, passem pellloc anomenat “ Ben-te-veo”, l’anècdota del qual,molts ja coneixem, i pel peu del turó d’en“Vadoriques”, llocs de referència de l’entorn del cimde Pedracastell on fem arribada i parada al peu de lafita dels termes de Canet - Sant Iscle. Visita obliga-da per a tot aquell que puja al cim de Pedracastell ésla creu que s’enlairà, per tercera vegada l’any 1954,gràcies a la generositat del Sr. Higini Negre, sota ladirecció de l’arquitecte Puig i Boada i l’ajuda iparticipació entusiasta del poble de Canet.

ANTONI CRUANYES BECANA

Font del carrer del mateix nom, amb laincorporació de la placa in memoriam delpare Joan Badaró.

article

El Sot de l’Aubó


COMBOIAT V. Tr. Acomboiar. Acompanyard’un lloc a un altre (algú o alguna cosa) pertal de protegir-lo. // Per ex. Tractar bé, con-fortar. Se sentia molt acomboiat per la sevafamília. //Un vaixell de guerra, fer escorta

a d’altres vaixells més o menys importants,especialment als vaixells mercants. A Canet en sentitfigurat, quan algú anava ben acompanyat se soliadir: —«Apa nanu tu sí que vas ben acomboiat».— Osi volien convèncer algú per formar d’algun seguici od’una colla etc. —«No t’ho pensis tant, que aniràsmolt ben acomboiat». Paraula d’origen marinerevident. No l’he sentit mai terra endins.ADONDAT. Una mena d’animal salvatge que ningúno havia ADONDAT. Els convidats Emili Teixidor, pàg.242. ADONDAR. Verb. Domar, fer perdre la salvatgiao el mal geni a un animal o a una persona rebel;vèncer, subjectar, equivalent al domeñar castellà.//refl. Acomodar-se, avesar-se a una cosa que abansera molestosa o difícil. “Adondar-se al treball” p.e.. Acomodar-se en un lloc estret, adaptar-s’hi ambesforç, equivalent a entaforar-se. Etim.: pres del llatíaddomitare, ‘domesticar’. DCVB, vol. 1 pàg. 206.ATUPAR/Tupar. Verb. Enfrontar-se amb algú o colpejaralgú. Ex. “Van tenir una atupada molt forta”.Equivalent a «choque» en castellà, l’atupada peròpossiblement té més matisos. Pot haver-hi unaatupada entre persones com ja s’ha dit que pot serd’agressió física o merament dialèctica. També hompot rebre una atupada de vent per exemple: “Llavorsva atupar-los violentament la tramuntana”. Tambépot haver-hi una atupada de cotxes o de trens, oentre dos exèrcits etc.. Però també entre dospolemistes que discuteixen quelcom i tenen una grantupada o atupada merament dialèctica. A Mallorca,atupar algú és equivalent a agredir-lo físicament.Cinquanta anys enrere aquest era un terme que aCanet s’utilitzava normalment, sobretot en el sentitque dues persones havien tingut una “agafada” ques’entenia que més aviat havia estat dialèctica queno pas física. Quan vaig viure a Mallorca els anys1963/4 tothom feia anar «l’atupar», però en el sentitd’agredir físicament. “Sa seua mare va donar-li unagran atupada. P.e. significava que l’infant en qüestióhavia estat fortament apallissat per la seva mare. ACanet també es deia RETOPAR en el sentit de rectifi-

Mots en desús que encaravaig sentir a Canet

Xavier Mas Gibert

A

Cap llengua, dialecte, modisme o gir localés més o menys valuós que un altre

John Edwards (sociolingüista)

car o esmenar. Derivació d’atupar amb totaprobabilitat suposo. P.e. “Quan en Josep va sentir elque deia el va retupar”.BIENTEVEO. A Canet durant més d’un segle s’haexplicat que el turó d’en Vadoriques, a partir d’unmoment indeterminat del segle XIX va passar aanomenar-se el Bienteveo o Benteveio perquè elsimmigrants a Cuba que aconseguien tornar a Canet,la primera cosa que feien era pujar a Pedracastell ides del turó d’en Vadoriques exclamaven emocionats:“¡Canet que bienteveo!” o altres deien, “¡Canet quebenteveio!” perquè després de passar la major partde la vida a Cuba barrejaven el català i el castellàcrioll. Curiosament, en un llibret de poemes cubansper a infants d’una tal Josefina de Diego, trobo queen realitat el Bienteveo és un ocell d’aquelles terres.BREGÓS. Equivalent al follonero castellà.DECELAR Verb. Josep Sebastià Pons fa anar el motdecela en el poema “L’amic Ventura”: “Quan decelaels secrets de la natura”. O sigui que el verb decelarque vaig trobar per primera vegada en el llibred’Hilari Raguer a “El incienso y la pólvora”, tambées pot utilitzar en català com tots els mots savis i tali com ho demostra aquesta vers del poema de JosepSebastià Pons.DESBOTAR. Netejar les bótes de vi de residus i pòsitsi per analogia fer de ventre en males condicions,quan hom patia de trastorns intestinals o a causad’haver ingerit una purga.DONAR UNA SURRA = apallissar algú. És uncastellanisme de zurra i de zurrar. «Zurra», moltd’origen incert, probablement preromà. DCVB,Vol 10,p. 82.FLINGANTADES, cops donats amb un flingant, fuet oquelcom que flinga o es vincla: una singla perexemple, potser per això a Canet també en dèiemcinglantades. Equivalent a «azotar» en castellà. DCVB,Vol.5 pàg. 917FORRO/A adj. Alforro. Improductiu, estèril, ditespecialment de les ovelles, les vaques i les cabres,etc. D’aquesta manera s’anomena a la Garrotxa unafemella en edat de procrear que no queda prenys. Defet forra o alforra és l’antònim de prenyada, però enel dret feudal del qual provenia la paraula, en realitatvolia dir lliure o llibert/a. En castellà s’anomenava“aforrado”, suposo que era un terme que provenia


del dret romà i que per tant, en català se n’hauria dedir aforat. Aforat avui dia és algú que gaudeix d’unajurisdicció privilegiada, polítics, diplomàtics etc.. “Iper presumpció de la voluntat dominicana quedavaaforat (llibert), l’esclau que es casava amb una donalliure, sabent-ho el seu amo i no contradient-lo; ol’esclava que es casava amb el seu amo.. Per lamateixa raó quedava lliure el serf que es feia capellàfins i tot en contra de la voluntat del seu amo si jaera diaca, missacantant o bisbe. L’esclau que fugiaa terra de moros es feia lliure, d’igual manera que elmoro captiu que entrava en terra cristiana tambése’l considerava llibert. Per cert que, tant a laGarrotxa com al Ripollès, quan l’animal de pasturase separava del ramat i restava a muntanya a l’horade la transhumància també se l’anomenava llibert ino era propietat de ningú, o sigui, que era propietatde qui l’havia. A La Canya encara hi havia unpersonatge conegut com en León que vivia de captu-rar i vendre’s la carn a la menuda dels animals llibertsque aconseguia capturar. Jo mateix n’hi haviacomprat. Aquestsingular personatgeme’l va ferconèixer elmalaguanyat MiquelMercer (Quel de laBoada), que conei-xia tothom que te-nia quelcom a veureamb els usos icostums més anticsdel país.GALIASSA = En ori-gen una galera moltgran. Se solia dir“esta fet ungaliassa” a algú quehavia crescutexcessivament o desmesuradament i era massa grosi feixuc per l’edat que tenia. També he sentit dirGALIÓ en el mateix sentit. “Està fet un galió” p.e...GANASSA del mateix sentit que GANÀPIA = Personaadolescent o adulta que fa coses pròpies d’una cria-tura.JOANFACOSES. El canetenc Carles Carqués en unade les seves novel·les inèdites parla d’enJoanfacoses no pas referit a una persona concretasinó genèricament a qui es excessivament afeccionatals invents i a fer coses noves. Es tracta d’unaterminologia que jo encara recordo i que es referia ales qualitats o defectes d’algú que no parava de ferinvents o provatures d’això i d’allò. Era unqualificatiu que s’aplicava a tothom que teniaaquestes característiques o defectes: “Si no paresde fer provatures en direm en Joanfacoses”. Eraquelcom semblant a “Milhomes” aplicat alsescarransits que es pensaven que eren uns Hèrcules.D’aquesta mena de motius generalistes n’existienmés hi havia per exemple: en “Pepitollegeix”.D’aquest en coneixem la gènesi i tot. Sembla que vanéixer a la fàbrica de can Romagosa on hi treballava

la muller de l’obrer intel·lectual en qüestió, la qual,quan s’hi va casar, a la fàbrica no parava d’explicaradmirada que el seu marit, en Pepito, llegia. A mésd’estar-ne cegament enamorada l’admirava tant peraquesta raó que iniciava les seves explicacionssuperlatives amb “En Pepito llegeix un llibre queetc....”. També existia en “Perebufa”, en“Peremenjapà” i en “Peremames” que no era altreque l’eximi arquitecte Pere Domènech Roura, fill deDomènech i Montaner, a qui vaig conèixerperfectament. En “Mitrapo” (deformació de “Miraque t’atrapo”, l’”Àngelfart”, en “Pocagana”, en“Joancalent” en “Palitroques”, en “Pixacàntirs” i finsi tot l’“Amorramerdes” (que li venia d’haverAMORRAT la pròpia defecació a un personatge quecada dia se li anava a cagar a l’hort). El més famósdels escatològics eren en “Merdabullida” i també en“Pixaconies”, en “Pixacàntirs”, en “Cagaionsiaigua”i molts i molts d’altres que ara no em vénen a lamemòria. Segurament d’aquesta mena de motiusn’han sorgit adjectius qualificatius com “ser un poca

pena”, “un pixa freda”o un “torracollons” ialtres per l’estil. Lamajoria d’aquestsmotius els haviaescoltat de la meva bes-tia Teresa Mas Vila(Tereseta Vilara), queera capaç de reproduirde memòria el nom“alternatiu” de totesles persones, cases illocs del Canet del seutemps, però mentre eraviva no se’m va acudirde salvar-ho per escrit.MANDÀRRIA. DCVB,vol. 7 pàg.188

MANDÀRRIA.f.// Maça de ferro rectangular, ambmànec de fusta,que s’empra per a donar copS fortsen la construcció de vaixells.// Persona inútil, queno serveix per res. A Canet ho havia escoltat enambdós sentits. (Possiblement del llatí dialectal«mannara», o sigui, destral. El glossari del llibre cubàd’on ho he tret el descriu com si en realitat fos unmall. En castellà de les Antilles MANDARRIA “Martilloo maza de hierro, que usan los calafates para metery sacar los pernos de los costados de los buques». ACanet donar-li una mandàrria a algú era donar-li elgran cop definitiu a alguna persona o cosa..MAURA. A l’obra Viatge a Catalunya de 1787, del’agrònom anglès Arthur Young (1741-1810) hi apareixun terme que ell devia escoltar del català col·loquiald’aquell temps, “figa maura”, referint-se òbviamenta la figa de moro. Sempre he sospitat també que“gata maula” probablement seria la perversió de“gata maura”, especialment si es té en compte queels gats domèstics els van portar els àrabs a la pe-nínsula ibèrica.

XAVIER MAS

article

El Sot de l’Aubó


papy

rusd

issen

y.com

· Te

l. 9

3 79

4 04

87

El Centre d’Estudis Canetencs és una entitat cultural sense cap afany

de lucre que té com a objectiu recollir i preservar la documentació

escrita o material que tingui interès local i fer-ne difusió.

Si tens documentació sobre la història de Canet de Mar, si vols

participar activament recuperant el nostre passat i si estàs disposat

a salvar el patrimoni del nostre poble, fes-te soci del Centre d’Estudis

Canetencs i per només 12 Euros anuals rebràs, cada trimestre, ElSot de l’Aubó.

Fes-nos arribar les teves dades al carrer Saüc, 2 o vine personalment

qualsevol dimarts, de 6 a 8 de la tarda i t’explicarem la nostra feina

com a entitat.

Centre d’Estudis Canetencs

El Sot de

l’Aubó

Fes-te soci!

Sot de l'Aubó 33

Documents

Transcript of Sot de l'Aubó 33