SOMIES EN OPTIMISTA? - El Pou Digital 2012 baixa.pdf · GESTIÓ D’EMPRESES · EDUCACIÓ INFANTIL...

TITULACIONS

INFERMERIA · FISIOTERÀPIA · PODOLOGIA · LOGOPÈDIA GESTIÓ D’EMPRESES · EDUCACIÓ INFANTIL

SOMIES EN UN FUTUR MÉS OPTIMISTA?

3EL POU · MAIG 2012

25 anys. Punt i seguited

itoria

l

l futur de la premsa de paper no convida aser massa optimistes. Almenys en el cas dela dels formats clàssics que s’alimenten del’actualitat. La irrupció i consolidació vertigi-nosa i demolidora de les noves tecnologiesha fet que els diaris neixin caducats i lesaudiències es segmentin cada cop més. Elciutadà té milers de fils per estirar a l’hora

d’informar-se. En qualsevol moment i en qualsevol for-mat. Per tant, el repte dels mitjans de comunicació éscomplex i incert. I la clau del futur, segurament, seràsaber-se posicionar correctament entre els públics i con-tinuar sent útil a l’audiència. Amb tot, aquest panorama –iperdoneu la immodèstia– l’existència i la continuïtat inin-terrompuda durant un quart de segle d’El Pou de la galli-na té molt, moltíssim mèrit. Encara més, quan l’esdevenirdels països i, de retruc, de les persones, depèn d’uns indi-cadors eteris i volàtils que mer-cantilitzen els productes, poten-cien la individualitat, i l’esperitcrític vol ser substituït a cops demartell idiotitzant pel pensa-ment únic capitalista. Doncs,malgrat tot, a Manresa, El Poucontinua veient la llum un mesrere un altre confiant que encarahi ha un espai per a la informacióde proximitat (la del costat decasa i la que ens afecta bendirectament) i la necessitat d’a-bocar un esperit crític que remo-gui alguna consciència i posi enescac algun poder establert.

Intuïm que, si continuem fent lafeina amb constància i adustesa,continuarem tenint un forat.Entre moltes altres coses, perquèels que fem possible El Pou decada dia, valorem, per damuntde tot, el capital humà i la capa-citat d’aglutinar l’empenta detothom. Això ens enorgulleix iens fa més resistents als mercatsi a les tendències perennes. Peròel nostre (vostre) Pou tampocrenuncia als nous temps. Amb

l’esperit fundacional de 1987, amb aquella voluntat deser «una nova veu a Manresa», s’erigeix el nou Pou Digital:un projecte construït sobre els fonaments i el prestigid’una capçalera ja històrica, però amb els patrons, el llen-guatge i la iniciativa d’un grup de joves (i no tan joves)que volen llançar a la xarxa continguts moderns i mul-timèdia. Tot plegat, mantenint el rigor i la il·lusió quebatega des de Tabola a principis dels vuitanta. L’idearirenovador forjat i foguejat en una Transició que cada copmés sembla inacabada. En aquest vint-i-cinquè aniversa-ri, doncs, hem de treure pit i celebrar que existim i conti-nuem tenint corda. Hem de donar gràcies als anunciantsi subscriptors que ens continuen fent confiança. Però,sobretot, hem de ser capaços de mirar endavant, cap alfutur, i buscar-hi un encaix propulsat pel mateix impulsque ens va fer néixer. Per molts anys a tothom!

E

Maig 2012 OK.qxp:Layout 1 19/04/12 11:11 Página 3

4 EL POU · MAIG 2012

notícies del pouObres de la Seu, al CasinoDins del cicle Temes del Pou, el dia 4 d’abril es va fer unataula rodona,a la Sala d’Actes del Centre Cultural del Casino,sobre el tema: Les obres a la Seu, amb la presència de LluísGuerrero, vicepresident dels Amics de la Seu; Joan Calmet,regidor de Cultura de l’Ajuntament, i Jaume Pons, estudióslocal, vinculat a la parròquia de la Seu i voluntari de la sevaoficina d’acollida.

Actes dels 25 anys del PouLa festa dels 25 anys d’El Pou de la gallina a la Sala ElSielu i el lliurament dels premis Oleguer Bisbal 2012, eldivendres 29 d’abril, a les deu del vespre, donaran el tretde sortida als actes de celebració del quart de segle de larevista. El dia 4 de març, el saló de sessions del’Ajuntament de Manresa acollirà l’acte commemoratiudel vint-i-cinquè aniversari, amb una conferència delperiodista de TV3 Esteve Soler i la presència dels cincalcaldes de la democràcia. El dia 23 de maig iniciarem l’in-teressant cicle: 25 anys del Pou, a la Sala d’Actes del Casino,amb una conferència de Rafel Nadal sobre Memòria iperiodisme. El 30 de maig Vicent Partal parlarà sobrePeriodisme digital i periodisme local, i el 6 de juny, JoanManuel Tresserras farà la darrera conferència, sobreGlobal i local: noves formes de comunicació. Us hi esperem.

Auca dels 25 anysL’Associació Cultural El Pou de la gallina ha editat tambél’Auca dels 25 anys del Pou, amb textos de Lo Gaiter delCalders i dibuixos de Manel Fontdevila, que trobareuencartada en aquesta revista.

Nou disseny i contingutsAmb un nou disseny creat per Domènec Òrrit, la revista esposa al dia i afegeix noves seccions i nous col·laboradors. Apartir del número de maig, doncs, s’hi incorporen entred’altres seccions: La Ruta, a càrrec d’Aida Mallofré i AidaCantero, Patrimoni ciutadà, a càrrec de Lluís Virós, Fa 25anys, a càrrec de Jaume Puig; Crònica social, a càrrecd’Ignasi Torras, i Vins del Bages, coordinada per RobertMartí, amb la col·laboració de diferents sommeliers de lacomarca i, al Cul de Pou, Qui no coneix..., a càrrec del SenyorRamon i il·lustració de Maria Picassó.

El Pou Digital, tambéLa revista digital germana de la publicació de paper tambéestrena nova imatge i uns continguts totalment renovats,amb la incorporació d’una vintena de col·laboradors, quen’han de fer un diari digital potent i interactiu.

Nova novel·la de CapdevilaL’escriptor Llorenç Capdevila, col·laborador habitual de lespàgines de cultura de la revista, acaba de publicar amb l’e-ditorial Barcanova la novel·la A fer punyetes!, dins la sevacol·lecció de literatura juvenil.

Jaume Pons, Joan Calmet i Lluís Guerrero, a la taula rodona al Casino

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, Carles Claret, Ramon Fontdevila, Lluís Matamala, Josep R. Mora, Joan Segon, Teresa Torra i Joan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat – [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: Sílvia Berengueras, Núria Closas,Pep Corral, Jordi Estrada, Xavi López, AidaMallofré, Carla Márquez, Josep M. Oliva,Joan Piqué, Ferran Sardans.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Joan PiquéPortada: Domènec Òrrit(Fotografies: arxiu / Francesc Rubí)

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc Rubí

Col.laboradors: Jordi Badia, Isaac Bosch,Lluís Calderer, Maria Camp, Aida Cantero,Llorenç Capdevila, Anna Crespo, LauraEstrada, Manel Fontdevila, RamonFontdevila, El Galliner, Jaume Gubianas,Dani Hernández, Robert Martí, EduardMerly, Enric Oller, Marcel Pérez, MariaPicassó, Guillem Puig, Quaderns de Taller,Maurici Ribera, David Torras, Ignasi Torras,Laura Vidal, Joan Vilamala, Lluís Virós.

Administració: Sílvia BerenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:INOM, SA. Era de l’Huguet, 7. Tel. 93 878 41 20Distribució:Llibreria Sobrerroca, SA. Tel. 93 873 44 58Dipòsit Legal:B-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen, necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina


I a més a més...

vermuts a la

plaça!

Mercats de primaveraAROMES I SABORS A LA PLAÇA DE MÓN ST BENET

Cada cap de setmana, fins al 6 de maig

Parades de productes a la plaça, activitats familiars i gastronòmiques especials, degustacions de productes i menús de temporada.

PER A MÉS INFORMACIÓ I RESERVES: www.monstbenet.com Telèfon 93 875 94 01

I aprofita el dia per visitar el monestir: submergeix-te a l’època medieval o endinsa’t al Modernisme de Ramon Casas. Itineraris vivencials i suggerents i una àmplia oferta de tallers.

ermI a mé

vmé

plaça!muts a lama!

és a més...és amuts a la

al Modernismevl’època medie

monestir: suba el diaofitI apr

e de Ramonval o endinsa’t

e a geix-tmerar ela per visit

lerala de tertofents i ugeri sug

asas. ItinerariCal Modernisme

s.runa àmplia

encialsis vive de Ramon



l’opinió del lector

Desenfocar

Moltes vegades recordo l’escena inicialde la pel·lícula Tu vida en 65 minutos enquè el protagonista esgota minut dar-rere minut mirant fixament el centrifu-gar d’una rentadora. Reflexiona men-tre veu com giren les samarretes i lescalces que van transformant-se de bru-tes a netes. I diu que el relaxa, que liaporta una certa seguretat. Pensant-hi,potser és perquè s’adona que tot éscíclic i que, per tant, allò que va marxartornarà… i a la inversa (tornen lesmodes i les accions que un fa). L’escenaem ve a la ment quan sento que noaconsegueixo desenfocar en algunaspecte en concret. És a dir, quan quel-com m’absorbeix tant les energies quea la vida sembla que no m’hi càpiga resmés. De fet, en el fons, tots ens hemquedat algun moment paralitzats,veient com centrifuga la nostra renta-dora. Potser no és una qüestió literal(reconec no haver-ho fet mai), però síemocional. Tant de bo poguéssim dei-xar-nos sentir, en aquests moments, eldiscurs de Rocky Bal boa al seu fill: «Hayque soportar sin dejar de avanzar, así escomo se gana. Si tu sabes lo que vales, vey consigue lo que mereces…».

No tinc un remei màgic per desocuparel cervell de pensaments únics i, cre-ieu-me… s’accepten suggeriments!Però sí que d’un temps cap aquí, i des-prés de llegir sobre intel·ligència emo-cional i autocontrol en les emocions,puc dir, i dubto equivocar-me, que a lavida gairebé la meitat d’un tot depènde l’actitud que hi posem. Com es diual film documental El cambio, protago-nitzat pel psicòleg Wayne W. Dyer:«Siguis qui siguis, tinguis l’edat que tin-guis, sempre estàs a un pensament decanviar la teva vida». I és cert. El canvi

pot venir per una paraula, per unaacció o simplement per una reflexiódavant d’una rentadora. És un clic. Uninstant en el que t’adones, de sobte,que «la vida no està per empènyer-la,sinó per disfrutar-la». Ho ac cep tes icomences a actuar en conseqüència.Vivint més, respirant més profund isobretot, deixant que moltes méscoses et deixin sense respiració. Perquèsón aquestes les que acabes recordantsempre.

Per això, quan passeges per iniciativescom el Somiatruites, un mercat d’art id’artistes (quant potencial!); quanrecuperes un film com Olvídate de mí,quan rellegeixes llibres com El petitpríncep o t’endinses en la música deLeonard Cohen, quan guanyes unatarda pintant mentre el sol et toca a lacara o quan balles i deixes que la músi-ca et sacsegi… t’adones com el canviva filtrant-se dins teu. I no és una qües-tió mística, sinó… d’actitud.

No tinc un remei màgic per desocuparel cervell de pensaments únics i…repeteixo, alguna idea? Però sí que séquin és el camí. El primer pas per dei-xar de mirar la rentadora és simple:voler-ho fer.

Isabel Palà(article publicat al Pou Digital)

De mes a mes 9

D’aquí i d’allàDes de Kyoto Agnès Pérez 10

Vides separadesJosep M. Oliva / J. Sardans 13

TEMA DEL MES:El Pou retrata 25 anysde manresanitatCarles Claret 14

La rutaSeguint les tines de la vall del FlequerAida Mallofré / Aida Cantero 29

Observatori de naturaJordi Badia 31

Tastets de motorEnric Oller i Carbó 33

L’EntrevistaManel Rosell i MartíJordi Sardans 34

PropostesArt, cinema, música i teatre 39

Fila CulturalLa llegenda d’en RafangAgustí Franch 40

Patrimoni ciutadàEl Pont VellLluís Virós 42

Quadern obertQuaderns de Taller 43

Fa 25 anys...Jaume Puig 44

Crònica socialIgnasi Torras 45

Sopars de duro(s)Eduard Merly / Guillem Puig 46

Vins del BagesJoan Tomasa Garroset 47

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 48

el Cul del Pou 49

Número 276 - Maig 2012



de mes a mes

L’Ajuntament assumeix la gestió de les piscines2 d’abril. Un equip de funcionaris de l’Ajuntament deManresa es fa càrrec de la gestió de l’equipament de lespiscines municipals, amb l’objectiu de redactar uninforme de la situació econòmica de la concessió, men-tre el Club Natació Manresa busca la continuïtat de laseva activitat esportiva.

Manresa acomiada Josep Padró2 d’abril. Amb l’església de Crist Rei plena, el món cul-tural de la ciutat acomiada el músic i compositor JosepPadró, que havia mort el dia 30 de març a l’edat de 73anys. Durant la cerimònia, oficiada per mossèn JoanAurich, la seva filla Ariadna, violinista, i l’amic ManelCamp interpreten diverses peces.

La Plana mostra el Català-Roca desconegut4 d’abril. La sala de la Pla de l’Om presenta l’exposicióCatalà-Roca. Arquitectura, que fins al 20 de juny ofereixuna aproximació al treball del fotògraf, i amb 43 obresseleccionades documenta la modernitat en l’arquitec-tura dels anys cinquanta, seixanta i setanta a Catalunya,amb especial atenció al Grup R, del qual va formar partCatalà-Roca.

Pere Vila presideixl’Agrupació Cultural del Bages5 d’abril. Procedent del Grup Cultural, Pere Vila rellevaJosep Soria al capdavant de l’Agrupació Cultural delBages, amb una junta renovada, amb Ramon Ricartecom a vicepresident, Anna Ballesteros a Foment de laSardana i Lupe Guerrero al front del grup de Bastoners,entre d’altres.

Mor el nen Àlex Gallaguet,malalt de leucèmia5 d’abril. El nen de cinc anys Àlex Gallaguet mor al’hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, a causa dela leucèmia. La seva única alternativa era un trasplanta-ment de medul·la òssia i, davant la necessitat de trobarun donant compatible, els seus pares havien iniciat unacampanya cívica per donar a conèixer els mètodes perfer-se donant de medul·la.

Los Galindos s’instal·len al pati del Kursaal8 d’abril. La companyia de teatre i circ Los Galindos clouuna setmana d’actuacions a la carpa instal·lada al pati delKursaal per presentar l’espectacle Ursula &-Dimitri.

Es presenta ‘De tot cor’13 d’abril. Una vintena dels trenta-dos narradors queparticipen en la iniciativa promoguda per ÒmniumBages, l’editorial l’Albí i el Gremi de Llibreters assisteixena la presentació del recull de relats d’escriptors de laCatalunya central De tot cor, a la llibreria Petit Parcir,presentats pel crític literari Josep Maria Aloy.

Milers de manresanssegueixen la Processó6 d’abril. Tretze confraries i associacions partici-pen en la Processó del Divendres Sant, quecomença a les vuit del vespre a la baixada de laSeu per recórrer el centre urbà. La desfilada s’allar-ga tres hores i mitja, fet que provoca queixes delsArmats per la lentitud del pas de la Germandat deNostra Senyora de l’Esperança Macarena.

Jordi Preñanosa



Felip González dirigirà el PSC manresà14 d’abril. El periodista Felip González és elegit primersecretari del PSC a Manresa, en substitució de JosepLluís Irujo, alhora que Sònia Díaz assumeix la secretariad’acció municipal.

La Fira de l’Estudiantamplia l’oferta16 d’abril. La vintena edició de la Fira de l’Estudiant obreportes al Museu de la Tècnica, amb la novetat de la incor-poració de l’oferta educativa del Berguedà i el Solsonès itambé de les universitats del campus manresà.

La segona Nit del Bages fa una crida a Europa20 d’abril. El periodista basc Martxelo Otamendi i elsociòleg Salvador Cardús participen en la Segona Nitdel Bages per la Independència, a Sant Benet de Bages,on es presenta un primer esborrany del memorialEuropa ho ha de saber, adreçat a les institucions de laUnió Europea.

L’estelada ja llueix al Collbaix15 d’abril. Mig miler de persones pugen al Collbaixper hissar l’estelada que durant dies ha anat reco-llint signatures en diverses parades de l’AssemblaNacional Catalana del Bages i que substitueix lasenyera que hi penjava cada any el CentreExcursionista de la Comarca de Bages.

Jordi Preñanosa

Una de freda...

...I una de calenta

a picaresca dels habitatges buits al BarriAntic de Manresa és un penós exemple decom propietaris sense escrúpols deixen fermalbé els seus pisos, ja que els mantenenper un interès purament especulatiu, sense

que les diverses administracions, principalment lamunicipal, prenguin mesures contra uns individusque, emparant-se en la propietat privada, tenen uncomportament clarament antisocial. Ara que l’e-quip de govern convergent de la ciutat anunciaque una de les seves prioritats de govern serà lad’incentivar la vida del Barri Antic estaria bé queposessin una mica de mà dura a aquests propieta-ris tan egocèntrics i insolidaris. Considerem que elcentre històric d’una ciutat com Manresa hauriad’estar perfectament conservat i amb un comerçdinàmic i actiu com havia estat en el passat.Veurem si l’actual govern municipal assoleix rentar,ni que sigui una mica, la cara al barri i encara queno ho faci de cor, planti un xic de cara als propieta-ris del sector que han demostrat deixadesa i hantingut una actuació clarament especulativa.

mb l’encertat títol «Una vida amb com-promís», s’inicia a l’Espai d’Art del CercleArtístic de Manresa una exposició d’ho-menatge a l’artista Andreu Descals iCodina, mort ara fa un any. Just al

davant, a la plaça Gispert, el diumenge 15 d’abrilse li va fer un acte d’homenatge, amb actuació delball de l’Àliga –figura que ell va crear el 1992– perals Geganters de Manresa. La iniciativa cívica imunicipal d’homenatjar un artista compromèsamb el seu país és del tot elogiable. Nascut a SantFruitós de Bages el 1938, va desenvolupar la majorpart de la seva obra professional a Manresa, on vaviure des de l’any 1967. Tallista professional, tambéera restaurador de mobles antics i pintor d’aqua-rel·les. Fou membre de l’Agrupació d’Aquarel·listesde Catalunya. El 1979 entra com a regidor per CiUa l’Ajuntament de Manresa i quan el PSC de JoanCornet pacta amb els convergents, esdevindràregidor de Cultura fins el 1983. Del 1971 al 1976 vaser president del Cercle Artístic de Manresa. Tambéva ser vicepresident de l’Associació del Veïns delPasseig i Rodalies, des d’on va ser un dels impul-sors de la Fira d’Artistes i Artesans. Formava partdel Grup 13, col·lectiu d’artistes vinculats al CercleArtístic de Manresa, que reivindiquen la figura deldibuixant Joan Vilanova.

L

A



Des de Kyotod’aq

uí i

d’al

là

uan vaig començar a estudiar japonèsa la universitat vaig comprendre quedominar-lo no és fàcil i que, si real-ment volia aconseguir alguna cosa,havia d’anar directament al lloc delsfets: al Japó. Des de petita semprem’ha interessat molt la cultura japone-sa, així que vaig decidir anar a Kyoto,una de les ciutats nipones més impor-

tants que, tot i ser gran, també manté un toc tradicionalque li dóna un encant especial. I és així com el setembredel 2011 vaig agafar un avió cap al Japó.

No vaig tardar gens a experimentar la gran puntualitatjaponesa i a trobar alguns dels més de mil temples queté Kyoto, però m’esperava molt més. A més d’una pila depaperassa aclaparadora, em vaig haver d’habituar albarri i a un munt de gent parlant-me en japonès. D’altrabanda, m’havia d’acostumar a una ciutat que diferia deManresa fins als detalls més insospitats: als carrers, gaire-bé et topaves amb més bicicletes que vianants i, encomptes de coloms, hi havia corbs gegants que quan cri-daven no semblaven ni ocells. Aquí, Don Quijote no ésmés que el nom d’una cadena de botigues famosa ambun pingüí com a mascota, i els animalets bufons inundentots els anuncis i cartells de restaurants. Per sort, però, noestava sola: si una cosa caracteritza els japonesos és l’a-mabilitat i la predisposició a ajudar quan calgui.

La meva vida pintava d’allò més interessant: a partir d’a-leshores viuria en una residència juntament amb gent dellocs tan diversos com el Japó, la Xina i Hawaii. A més, ani-ria a una universitat budista a estudiar japonès més devint hores a la setmana amb estudiants d’altres països. Elmeu barri no es quedava enrere, i és que visc a deuminuts a peu del santuari Fushimi Inari, famós per tenirmilers d’arcs vermells toriis en fila o, encara més, per ser elque apareix a la pel·lícula Memòries d’una geisha. El Japóés un país fascinant: tan avançat tecnològicament, quefins i tot les tasses dels vàters s’escalfen perquè no passisfred, però en canvi manté intactes moltes creences i cos-tums tradicionals com, sense anar més lluny, l’elegant iparsimoniosa cerimònia del te. Una de les coses, però,que més em va cridar l’atenció mentre anava visitanttemples i santuaris va ser que, encara que no siguincreients, els japonesos solen demanar desitjos als déus i

comprar amulets omamori molt freqüentment. Un altretret molt interessant és el canvi tan notori dels paisatgesamb el pas de les estacions i la importància amb què lestracten. Cadascuna té un tret particular: el cant de lescigales i els focs artificials estiuencs, les fulles roges momi-ji de la tardor, la neu hivernal i, finalment, les flors del cire-rer de la primavera, les quals celebren amb especial dedi-cació menjant i bevent a sota dels arbres florits.

Ara, després de sis mesos, ja no sabria viure sense bicicle-ta, els crits dels corbs són el pa de cada dia i per fi puc lle-gir i parlar en japonès amb relativa normalitat. També hevist volcans i boscos de bambú, cabanyes tradicionals i hemeditat en un temple. A més, aviat floriran els cirerers ipodré anar-los a contemplar amb els amics. Al Japó, la pri-mavera simbolitza l’esperança, un nou començament; ésl’època en què la naturalesa reneix. Els anima a seguirendavant. Estic segura que a mi també em donarà forces,i que la guardaré a la memòria amb tant d’afecte comtotes les fantàstiques experiències que estic vivint.

QAgnès Pérez Massegú

Agnès Pérez Massegúestà estudiant un programa intensiu de japonès i culturajaponesa a laUniversitat de laRyukoku, en japonès,«vall del drac»

A dalt, camí d’entrada al santuari de Fushimi Inari, al sud de Kyoto. A sota, temple Kinkakuji, o Pavelló Daurat, al nord-oest de Kyoto.


MIREM CAP AL FUTUR!

Col·legi

MARE DE DÉU DEL PILARC/ Sant Joan, 62MANRESATelèfon 93 873 04 04



C/ Torres i Bages, 23 - Manresa - www.altecom.cat - [email protected] - 902 123 902 i 93 874 20 59

CENTRE DENORMALITZACIÓLINGÜÍSTICA MONTSERRAT SLC Manresa – SCC Bages.Carrer de Jaume I, 8, 2n Tel. 93 872 17 07 [email protected]

Taller sobre la Guia d’usos no sexistes de la llengua en els textos de l’Administració de la Generalitat de Catalunya

El Centre de Normalització Lingüística Montserrat presenta la Guia d’usos no sexistes de la llengua en els textosde la Generalitat de Catalunya el dia 9 de maig de 7 a 9 del vespre a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino–passeig de Pere III, 27, de Manresa. Hi haurà una primera part de presentació, i una segona part pràctica, queconsistirà a aplicar els recursos per a un ús no sexista de la llengua per mitjà d’exemples, exercicis i resolució dedubtes. Aquesta sessió va adreçada al públic en general; per confirmar l’assistència podeu trucar al 93 872 17 07o fer un correu a [email protected].



vides separades

Bombolla lingüístican dia la bombolla econòmica va topar amb l’agu-lla esmolada de la realitat i va fer un pet com unagla. Llavors la gent va veure que les vaques gras-ses no eren grasses, sinó que estaven inflades. Iqui més qui menys va dir que ja es veia venir, que

aquella bogeria absurda de pisos que multiplicaven el seuvalor d’un dia per l’altre no s’aguantava per enlloc, però hovan dir tard. I així ens ha anat. Després d’anys de viure en unnúvol ara ens hem d’enfrontar a una recessió dràstica. Peròal marge d’allò que és palpable i sense volta de full, la rèmo-ra de tots aquests anys de grandeses encara segueix conta-minant el llenguatge amb expressions delirants que prete-nen magnificar-ho tot i que tardaran a desaparèixer. Abans,un empresari era un empresari. I a Manresa podíem citar elsDalmau, Perramon, Padró, Pujol... que ho eren de debò. Araqualsevol que fa demostracions de tupperwares per lescases agafa dues noies a comissió i diu que és un empresa-ri! Toca’t els ous! I d’un temps ençà, qui sap si per contagi oper semblar més brillant, diu que és un em prenedor. Abansun hagués muntat una botiga de fruita i verdures i haguésdit que li portaven el gènere uns pagesos de la comarca ique el que volia era fer-se una clientela que hi anés a com-prar amb la confiança que el que tenia era tot bo. Araaquesta mateixa persona diria que és un emprenedor quevol oferir un producte de proximitat amb un projecte impli-cat amb el territori, amb una clara aposta per la qualitat iamb el repte d’assolir l’excel·lència i convertir-se en un refe-rent. I encara podria ser que digués que té una decididavocació de servei. Tot això, al capdavall, per obrir una boti-gueta d’ous, naps i nespres, però vestint-t’ho talment comsi acabés de fundar Microsoft. Quin embafament!

Hi ha una manera ampul·losa de parlar que denota un airede nous rics que enfarfega i que cansa de tant sentir-la. Detota la vida, se’t moria un familiar i algú, amb la millor inten-ció, t’intentava animar dient que el temps ho curava tot; araet diu que has de passar el dol i no saps si ho ha tret d’unarevista o és que ha estudiat psicologia, però em semblavamés sincer i més reconfortant tal com ho deien abans.Llavors, quan no havíem estat mai rics ni pretensiosos, quande l’única excel·lència de què es parlava era d’una que ja ésmorta fa anys, i la gent de carrer parlava d’una manera ente-nedora i senzilla. El dia que esclati la bombolla lingüística itots tornem a parlar sense afectació les coses es veuran mésfàcils i sentirem que ens hem tret un gran pes de sobre.

UEl poder d’internet

ra que Mariano Rajoy vol intervenir les conversesdels ciutadans a través d’Internet, per tenir con-trolats –diu ell– els possibles inductors d’actesvandàlics, activitat que se suposa que ja fan elsserveis de seguretat de l’estat, em pregunto

quins resultats se’n poden esperar. Quan ell hi va, els altresja en tornen. Els habituals usuaris convocants de concen-tracions i trobades per internet estan suficientment capaci-tats i coneixen prou el mitjà perquè no puguin ser caçatsper censors nouvinguts. Comprenc que tot poder vulguicontrolar les iniciatives que no emanen d’ell, però la batallaper controlar Internet em sembla que la tenen perduda.

Com diu Manuel Castells, catedràtic de Tecnologia de laComunicació i Societat a la Universitat de Califòrnia delSud, en el seu darrer llibre Comunicació i poder, es potsupervisar internet i tots els governs intenten fer-ho, però almàxim que arriben per implantar i fer complir les seves lleisés a uns quants beneits, sorpresos in fraganti, mentre hi hamilions d’internautes que naveguen lliu rement i feliçmentper la web. Internet és avui com una biblioteca virtual a laqual poden entrar els usuaris que ho desitgin. Tots ellspoden accedir a un volum conside rable d’informacions,opinions i interpretacions, tot i que, certament, sovintbarrejades i disperses. Internet traves sa un procés de tran-sició; és una eina democràtica i una xarxa de comunicació.És, alhora, un instrument de difusió del consumisme i l’en-treteniment, però que també ens dó na llibertat per accediral cosmopolitisme i al multiculturalisme.

L’experiència em demostra dia a dia que el que diuen lamajoria dels polítics no té la més mínima importància. Però,en canvi, sí que penso que s’ha d’estar atent a les sevesactuacions. Massa sovint el que fan és a les antípodes delque diuen o deien que farien. Per tant, credibilitat de parau-la, cap. Pels fets els coneixerem! Així doncs, al meu enten-dre, polítics com Rajoy poden amenaçar tant com vulguinpel que fa als controls sobre internet, que el mitjà i els usua-ris tenen prou mecanismes per minimitzar-ne els efectes.Em crec més les interpretacions dels científics com Castells,quan deixen clar que, avui , la navegació d’una gran majo-ria de ciutadans a la xarxa està garantida, digui el que diguiun simple president del Govern espanyol, presoner o titella,per cert, de les grans multinacionals i de la política econò-mica que Alemanya imposa als seus socis de la UE.

A

Josep M. Oliva Jordi Sardans



El Pou retrata 25 anysde manresanitat

Carles Claret

i no fos per la vestimenta iel parc automobilístic, mol-tes instantànies de fa mésvint anys reflectirien unaciutat molt semblant a l’ac-tual. El paisatge urbà hacanviat, però no sempre ala velocitat que caldria

esperar si ubiquéssim el punt de partidaen aquella Manresa de la primavera de1987. El municipi i el seu entorn mésimmediat és un organisme viu permea-ble als canvis de la societat, però mantéuna essència que la fa sempre reconeixi-ble, sobretot per als que viuen l’activitatcultural, comercial i associativa de més aprop. És innegable la transformació de laciutat en els últims 25 anys, de la matei-xa manera que han evolucionat el país,l’estat, el continent i el món occidentalen general. Alguns canvis han estat posi-tius, d’altres potser no tant, i algunsesdeveniments han obligat, per força, oa fer foc nou o a retornar als orígens i a laidiosincràsia d’un municipi amb més dedotze segles d’història registrada.

Aquest reportatge ha buscat, pretesa-ment, algunes imatges retrospectives(especialment del període 1987-2000)que permetran al lector projectar aque-lla ciutat de finals dels vuitanta fins al’actualitat. A les instantànies obtingu-des de l’arxiu fotogràfic s’hi han sumatles informacions de caràcter hemero-gràfic i d’actualitat renovada any rereany que es rescaten dels centenars depàgines impreses d’El Pou de la gallina.Fulles plenes de passatges on s’ha abo-cat informació, opinió i sàtira cruentarespecte a persones, conflictes i episo-

dis d’actualitat de tot tipus i àmbit. Elresultat, sense fer una anàlisi massaminuciosa, permet contemplar com,malgrat els successius canvis sociolò-gics, socials, culturals i de govern,Manresa ha conservat temes i proble-màtiques que s’han convertit en histò-rics. Alguns arrenquen, precisament, enel període fundacional del Pou i, encaraavui en dia, són de flamant o renovadaactualitat. L’exercici de prendre perspec-tiva històrica és, sovint, tan sorprenentcom tossudament revelador.

TRANSFORMACIÓ URBANA

La Plaça Major ha anat canviant de feso-mia progressivament. El novembre de1988 mantenia el paviment irregular i lafaçana de la casa consistorial estava forçadeteriorada. El 5 de maig de 1991 s’inau-gurava la remodelació de la cara visiblede l’ajuntament en una obra que va cos-tar 65 milions de pessetes. Catorze anysmés tard (2005), es va substituir l’anticpaviment de pedra per l’actual. El 2008,es completa la reforma de la plaça amb

SEl 23 d’abril de 1987 sortia a la llum pública el primer número dela revista. Un quart de segle més tard, hem desempolainat elsarxius per visualitzar, d’una banda, l’indefectible pas del tempsen les persones i les realitats estrictament manresanes i de l’al-tra, els canvis de fesomia de carres, places, edificis i comerços.Una retrospectiva tan nostàlgica com crítica.

tem

a de

l mes



la remodelació de l’últim tram delPasseig de Pere III (1987), una obra pro-jectada per l’ajuntament Cornet, es vacompletar en el període Sanclimens. Elpressupost de l’obra va ser de 80 milionsde pessetes i, tot i que els convergentsl’havien criticat quan eren a l’oposició,van acabar assumint-lo com a positiu uncop fet realitat. En una enquesta al Poudel mateix any 1987, el president del’Associació de Veïns del Passeig, AntoniBerenguer, denuncia el contrast entre elvial i la degradació dels edificis de la zonamodernista com el teatre Kursaal, elCasino i la Casa Lluvià.

Precisament, després de consolidar-nel’estructura l’any 1979, una de les joiesdel modernisme a Manresa, la CasaLluvià, es recuperava per a l’ús el 15 demaig de 1990 després d’executar un pro-jecte dels arquitectes Jordi Bonet i JordiGarcia. Els costos de rehabilitació de l’edi-

fici ideat per Ignasi Oms es van xifrar en66 milions de pessetes. L’Ajuntament,propietari de l’edifici, en va cedir 6,mentre que la resta de capital el vansufragar Caixa de Manresa i el Col·legid’Arquitectes, al qual va ser cedit l’úsde edifici fins al present any 2012.

L’evolució de la Plaça de la Reforma desde finals dels vuitanta fins a l’obra acaba-da just abans de la fi del mandat de l’al-calde Josep Camprubí el maig de 2012.Durant els anys noranta, l’espai va anarconvertint-se en un lloc inhòspit. El pro-jecte, que també preveia la construcciód’un aparcament sota la plaça, va propi-ciar-ne la polèmica transformació.Abans, però, i en compliment d’un deutederivat de la restitució democràtica, el 27de setembre de 1993 es va desmuntar elmonòlit que s’hi havia erigit en memòriadels caiguts en el bàndol franquistadurant la Guerra Civil.

Un altre exemple de les places durestan criticades pels detractors de l’ano-menada Manresa grisa. La Plaça deValldaura retratada a l’inici de 1993arran de la implantació dels primerscontenidors de recollida de la brossa.En la seva remodelació, va ser polèmi-ca la supressió dels arbres i l’ús de faro-les de tipus rovellat que, posterior-ment, es van anar estenent per la restade les noves places de la ciutat.

El 7 d’octubre de 1996 començaven lesobres a la plaça de Sant Domènec. Elprimer gran canvi estructural i circula-tori va ser la supressió definitiva del’antiga parada de taxis de la placetaFius i Palà davant de la Buressa, queapareix a la imatge. Fruit de la inter-venció, al subsòl més proper apareixiala planta de l’antiga església de SantPere Màrtir. L’1 de novembre, l’Ajun -tament facilitava que centenars de



manresans i manresanes visitessin elsvestigis del passat que havien afloratdurant la remodelació de la plaça. El 20de desembre de 1997, poc desprésd’un any des de l’inici de les obres, s’es-trena.

Dues imatges cara a cara. La PlaçaImmaculada el maig de 1993. Unaestampa que il·lustrava el reportatgede Teresa Torra a El Pou de la gallina:«El barri vell lluita contra la degrada-ció». En el mateix punt, des de mitjananys noranta a l’actualitat s’hi ha anatfent realitat alguns projectes de lasocietat anònima de rehabilitacióurbana Fòrum –actualment, val a dir-ho, pràcticament inoperativa a causade la recessió econòmica i el deutemunicipal– que han recuperat diver-sos edificis del carrer de Santa Llúcia,el de la Codinella i les immediacions

del carrer del Balç i la Plaça Major, comqueda retratat a la fotografia contra-posada que mostra l’estat actual de lazona.

Una altra de les zones d’expansió enla darrera dècada s’ha ubicat a l’en-torn de l’avinguda de les Bases deManresa, en l’espai que refon els bar-ris de la Carretera de Santpedor, elPoble Nou i del Passeig i Rodalies.Mentre que la urbanització d’aquestazona va ser força pautada i ràpida, ala zona de Cal Gravat, davant del PlaGeneral Urbanístic de 1994, van sor-gir conflictes entre veïns i l’Ajun -tament, que havia cedit els terrenys al‘lnstitut Català del Sòl l’any 1980. Elcanvi normatiu del 94 enceta els esti-ra-i-arronsa entre l’associació deveïns i el consistori en un barri on el1994 s’instal·len les primeres i ha anat

reivindicant fins a l’actualitat la sevamanca d’infraestructures i equipa-ments. En altres barris com el de laSagrada Família o la Plaça Catalunya,el desenvolupament de l’avinguda deFrancesc Macià i del Tossal delsCigalons, respectivament, n’han alte-rat la fesomia tot i que no han estatexempts de retards i conflictes urba-nístics.

La reordenació de la Façana Sud, undels projectes històrics de la ciutat, vaacabar materialitzant-se en els darrersmesos de l’alcaldia del socialista JosepCamprubí. La imatge d’ una entrada aManresa des del Pont Vell més diàfanai neta després de l’ensorrament delsedificis de l’inici de la Via de Sant Ignasii la recuperació del Camí dels Corrals ala falda del Puigcardener que corona labasílica de la Seu.



LES CARES DE L’AJUNTAMENT

En les eleccions de 1987, pocs mesosdesprés de l’aparició del Pou, Con -vergència i Unió s’imposava, amb el42,1% dels vots, al Partit delsSocialistes de Catalunya (PSC) lideratper l’alcalde Joan Cornet (amb un37,6% dels sufragis emesos). Amb unascens de set punts percentuals res-pecte a 1983, Juli Sanclimens es con-vertia en alcalde de Manresa, càrrecque conservaria fins a retirar-se de lacandidatura convergent l’any 1995. Al’esquerra, Joan Cornet en un mítingsocialista abans de les eleccions de1987. El 2 de juny de 1988, i desprésd’una breu etapa com a cap de l’opo-sició, Cornet anunciava la seva marxaa Brussel·les per ocupar el càrrecobtingut per oposició d’administra-dor principal de fons estructurals de

la Comunitat Europea. En la imatge dela dreta, Joan Cornet, Jordi Marsal iRamon Puig, de la candidatura delPSC, compareixen davant la premsadesprés de la derrota electoral.

Foto del consistori del 1988 amb elsregidors de CiU en primer terme. Hidestaquen Josep M. Sala, recuperat enl’actual mandat per a la carterad’Economia i Finances, que ja va ocu-par en el període 1988-95, i Francescde Puig, actual gerent de l’Ajuntament,que durant l’etapa Sanclimens va anarassumint progressivament les regido-ries d’Esports i Urbanisme. A la dreta,l’alcalde Juli Sanclimens en la passeja-da d’autoritats a la Festa Major de1988. A la seva dreta, el tinent d’alcal-de i regidor de Cultura, Marcel·lí Llobet,pare de l’actual portaveu del governmunicipal.

En la fotografia d’obertura de la pàginasegüent, els candidats a destronar JuliSanclimens en les eleccions de 1991,davant de la porta d’entrada a la casaconsistorial. D’esquerra a dreta, ToniCasserras (CUP), Joan Planas (Partit delsComunistes de Catalunya), JosepRamon Mora (Iniciativa per Catalunya),Jordi Marsal (PSC), Josep Balet (PP) iIgnasi Perramon (ENM, EsquerraNacionalista de Manresa). Sanclimensva revalidar l’alcaldia amb el 43,3% delsvots que atorgaven a CiU els mateixos12 regidors de quatre anys abans. Elssocialistes en perdien un que guanyavaENM, mentre que l’històric Balet esmantenia al consistori com a únic repre-sentant del Partit Popular. Josep RamonMora i Toni Casserras van quedar foradel consistori l’any 1991, però obtin-drien l’acta de regidor quatre anys méstard en una candidatura conjunta que



CARNISSERIA - XARCUTERIAJa som al carrer Barcelona núm. 10 - Tel. 93 873 37 79

va agrupar els ecosocialistes refosos enuna sola llista i la CUP. Casserras, però,va acabar abandonant l’Ajuntament eljuliol de 1997 per un conflicte intern enla candidatura.

La retirada de Sanclimens de la cursaelectoral obre una batalla de successióen el si convergent entre Francesc dePuig i Pere Oms, en la qual s’acabaimposant el segon, que és escollit can-didat el 4 d’agost de 1994. L’inici de lacursa electoral de l’alcaldable conver-gent a les municipals del 95 es veuenterbolida pel soroll de fons provocatpels moviments foscos del cap delsServeis Tècnics Municipals d’Urbanis -me, Lluís Basiana, que acaba sortint del’Ajuntament el 3 d’octubre, desprésd’haver estat acusat de diferents tractesde favor en designacions d’obres públi-ques de l’Ajuntament Sanclimens.

Per la banda socialista, el 9 d’abril, l’ad-vocat Jordi Valls substitueix el diputat aMadrid, Jordi Marsal, com a primersecretari del PSC a Manresa i s’erigeixcom a candidat a l’alcaldia El novembredel mateix any, Ramon Fontdevila deixala coordinació d’El Pou de la gallina per

incorporar-se a la candidatura d’ERC, dequè acaba sent cap de llista a les muni-cipals del 1995.

Les sorpreses precedents a la comtesaelectoral del 28 de maig de 1995 escompleten amb la substitució de JosepBalet al capdavant de la llista del PartitPopular. Antoni Arderiu el relleva des-prés de la decisió presa per la formacióel 15 de febrer i davant de l’enuig del’històric dirigent. Cinc dies abans,Josep Rueda, històric líder veïnal de laFont dels Capellans, també anuncia queformarà part de la llista de CiU, fet pelqual abandona la seva activitat sindicala la multinacional Lemmerz.

El 10 de juliol de 1995 pren possessió elgovern del consistori sorgit del primerpacte de progrés. Tot i obtenir mésnombre de vots (el 35,1%), CiU perd tresdels 12 regidors que posseïa al’Ajuntament. Els socialistes en sumenun i n’obtenen també 9, que sumats als3 d’ERC i als 2 de la coalició entreIniciativa per Catalunya i la CUP sumenla majoria necessària per investir JordiValls com a alcalde i governar a Manresadesprés de vuit anys d’etapa conver-

gent. En la fotografia, el jove alcaldenascut el 1960 pren la vara de batlle. Enla mateixa sessió, el candidat republicàRamon Fontdevila diposita la paperetaa l’urna que propicia la votació favora-ble al tripartit. La mesa és presidida pelregidor electe més veterà, Jacint Carrió iVilaseca, que acaba la seva vida políticacom a regidor responsable de la GentGran en l’Ajuntament Valls.

Mentrestant, al bàndol de l’oposició,Josep Rueda, Francesc de Puig i la restade regidors convergents, enceten unaetapa de parèntesi en el govern de laciutat que no es reobre fins al maig de2011 amb el triomf de Valentí Junyent.

El pacte de progrés engegat l’estiu de1995 es manté viu durant setze anys(1995-2011). A les eleccions del 1999revalida la majoria tot i que conver-gents i populars canvien de cap de car-tell. Per CiU, és Francesc de Puig quiencapçala la llista, mentre que en el PP,Xavier Javaloyes desbanca AntoniArderiu després d’una crisi interna. Enla comtesa potserior (2003), mentreque els tres partits de govern mante-nen els seus líders, Convergència i Unió



introdueix la figura de l’advocat, perio-dista i president del Bàsquet Manresa,Josep Vives, que s’enfronta als líders deltripartit en les eleccions de 2003 i 2007sense aconseguir la majoria per seralcalde.

En l’última imatge, tots els caps de llis-ta que van concórrer a les eleccionsmunicipals de 2007 en un debat orga-nitzat pel Pou i moderat per CarlesClaret. En aquella cita, els líders del pri-mer partit ja havien abandonatl’Ajuntament de Manresa. El primer afer-ho va ser Jordi Valls el 29 d’abril de2006 i per ocupar el càrrec de consellerd’Indústria de la Generalitat presidida

per Pasqual Maragall. Mesos després, aldesembre, Ramon Fontdevila deixava elgrup d’Esquerra per dirigir el Centre deCultura Popular i Tradicional depenentde la Conselleria de Cultura. Per la sevabanda, Josep Ramon Mora va ser nome-nat delegat del Govern a la CatalunyaCentral i posteriorment Director deProtecció Civil en l’etapa que el tripartitva ser al capdavant del govern de laGeneralitat. Fontdevila i Mora van pas-sar la batuta a Ignasi Perramon i NúriaSensat, respectívament, per encapçalarles llistes de republicans i ecosocialistes.Per la seva part, Jordi Valls va traspassarla vara a Josep Camprubí que, en elscomicis del 2007, va mantenir l’alcaldia.

Gran oferta de taules i cadires!

Ctra. de Vic, 94 - Tel./Fax 93 873 99 18 - 08241 MANRESA - [email protected]

Un parèntesi

ot i haver nascut l’any 61, ales eleccions municipals de1979 encara no tenia divuitanys. És més, una concepcióanarquitzant de la realitat

ales hores m’impedia cap compromísen candidatures i partits. Però, franca -ment, aquella primera cam panyam’en tusiasmà, i encara ara qualssevolmunicipals em dispara neurones iadrenalina. Per això anys després, toti algunes temptatives de candidatu-res unitàries d’esquerres, allò que emva permetre viure des de primera filaunes municipals sense el jou de la mi -li tància va ser El Pou de la gallina. ElPou va sortir a dos mesos d’unes elec -cions –i quines eleccions: 1987!- i emva permetre ser testimoni d’un delsrelleus més sorprenents de la ciutat.Escoltar en roda de premsa en Cornetaquella nit, o després en San climens!La foto d’en Joan Segon al número 2resultà premonitòria! En fi, encara el1991 vaig repetir l’expe rièn cia perio-dística i finalment l’any 95 vaigencapçalar la candidatura d’ERC coma independent. Amb en Valls i enMora també vam dar notícia! I hi vaigtornar el1999 i el 2003.... Potser peraixò, sempre més El Pou i les munici-pals m’apareixen lligades, no pucexplicar una cosa sense l’altra: l’apre -nentatge de la ciutat, els seus neguits,conèixer els seus actors i protagonis-tes abans de fer trenta anys només hopermetia una pu blicació com El Pou.Havíem nascut per opinar i repensarla ciutat, i una cosa va dur l’altra. Vanser dotze anys de política municipaldes de dins l’ajuntament. A la institu-ció, sí. Un parèntesi: abans, com ara,amb la mateixa voluntat de transfor-mar la realitat que teníem quan vamcomençar El Pou.

Ramon Fontdevila i Subirana

T



EVOLUCIÓ ECONÒMICA

Febre PrycaL’obertura del llarg procés d’instal·lacióde l’hipermercat Pryca a la ciutat comen-ça amb la presentació del projecte a laCasa Gran el 28 de novembre de 1989.Amb un pressupost de 1.000 milions depessetes, la gran superfície preveiarevertir en la ciutat 450 milions en laconstrucció dels accessos a la zona delsTrullols, 500 milions en metàl·lic i 50milions més per a obres diverses a deter-minar per l’Ajuntament. El 30 de juliol de1990, l’híper obtenia el permís de laGeneralitat per iniciar les obres. En laimatge, la inauguració de Pryca l’alcaldeJuli Sanclimens en primer terme, con-juntament amb tot el consistori i les pri-meres autoritats del país. Pryca obre por-tes el 12 de juny de 1991 amb embussosals accessos provisionals des de la carre-tera del Pont de Vilomara. Els accessosdefinitius a la gran superfície i a la futurazona d’oci dels Trullols a partir del motorde l’’hiper no s’inauguren fins el 10 defebrer de 1995.

La botiga tradicional,de mal borràsImatge de la mítica ferreteria de CalArmengou del principi de la carretera de

Vic, extreta d’un reportatge sobrecomerços tradicionals publicat al Pou aprincipis dels noranta. L’històric comerçva abaixar portes pocs anys després i esva reconvertir en una botiga d’objectesde regal. Actualment és una àmplia frui-teria d’una cadena que ven productessense intermediaris. I és que les cadenesi les franquícies, progressivament, hananat substituint el comerç tradicional dela ciutat cada cop més castigat per lesgrans superfícies i les botigues de pro-ductes d’importació. Amb la crisi, elspocs que queden lluiten per subsistir.

A sota, la façana de l’edifici de la Plana del’Om, que el desembre de 1994 acollial’oficina central de Banca Catalana a laciutat, absorbida pel Banc de Bilbao iBiscaia a finals dels vuitanta, i lesinstal·lacions de Ràdio Manresa.Actualment tots dos immobles són buitsi el rellotge de l’emissora, òbviament, hadesaparegut de la plaça.

Tèxtil: crònica finalUna de les etapes més cruentes a la ciu-tat la va protagonitzar la precipitadaaniquilació del sector tèxtil. El 30 denovembre de 1989 tanca les portesBertrand i Serra. Les instal·lacions de laFàbrica Nova, d’estil industrial anglès i

construïdes entre 1922 i 1926, quedenabandonades al centre de la ciutat iencara avui, malgrat els anys d’esplen-dor immobiliari, esperen una obra d’a-dequació i integració al teixit urbà. El 6de juliol de l’any posterior, també tancadefinitivament l’Auxiliar TèxtilManresana, després d’un conflicte ini-ciat el 29 de març de 1990 amb ladeclaració de la fallida i l’obertura d’unprocés de suspensió de pagaments.Després d’algunes mobilitzacions, el 6d’abril els treballadors accepten unpreacord que l’únic que fa és demorarel tràgic final de Cal Sant.



Les manifestacions i activitats més duresde treballadors i sindicats es reobren almes de juny amb els tancaments reivin-dicatius dels empleats a l’ajuntament i ala planta de la carretera de Vic. L’11 dejuny l’empresa es clausura. El 21 de juny,la mobilització del personal exhibint untaüt del propietari no va servir per deixaral carrer 130 treballadors. En el reportat-ge de Montse Ayala i Anna Vilajosanatitulat «Cal Sant tanca definitivament»,publicat al Pou es xifra el deute de l’em-presa en 42.799.880 pessetes.

Anys més tard, la crisi i les deslocalitza-cions provoquen el tancament d’altresgrans indústries arrelades a la ciutat, dela quals la més significativa és Pirelli.

Evolució poblacionalDes de finals de la dècada dels vuitan-ta fins a l’arribada de l’onada migratò-ria més intensa i del boom causat perla bombolla immobiliària, Manresa vaanar perdent població a favor de lespoblacions veïnes en fase d’expansió,com Sant Joan de Vilatorrada,Santpedor i Sant Fruitós de Bages. Enel cens de 1986, la població registradaera de 66.025 habitants. Una xifra quees reduïa el 1989 fins a 65.676. El 1991es va produir un petit repunt fins a

66.308 manresanes i manresans empa-dronats. La crisi postolímpica va enre-gistrar un descens poblacional queestablia la població manresana en63.687 habitants.Precisament el cens de 1991 xifrava lapoblació magribina en un total de 282persones. El reportatge «La comunitatmagribina a Manresa» al qual pertany-en les fotografies obtingudes a la pri-mera mesquita de la ciutat ubicada alcarrer Cantarell, descrivia la progressivaarribada de la immigració nord-africa-na a la ciutat que ha crescut, com en elconjunt de Catalunya, de manera expo-nencial en les últimes dues dècades.Pocs anys després, en un reportatge alPou que signa Isabel Luna, s’informa

que el nombre de magribins a Manresas’estima en 1.200 segons s’extreu delcens ciutadà de 1997 i d’altres fonts derecompte. Més de la meitat dels resi-dents no estan empadronats i topenamb dificultats a l’hora d’accedir a l’ha-bitatge i als llocs de treball.

L’onada migratòria més intensa, però,s’ha produït en l’última dècada enparal·lel al creixement total de població ala ciutat, xifrada en 76.589 en l’últim censcorresponent a l’any passat. Al marge delcol·lectiu magribí, que continua sent elmés nombrós a la ciutat, la xifra depoblació immigrada a la ciutat s’acosta al15 per cent, tot i que es preveu que, enels propers anys, disminueixi.

Un món de sensacions pensat per a tu

C/ Vilanova, 10, baixos - 08241 Manresa Tel. 93 872 56 49 - Mòbil 627 13 18 75 [email protected]



Tintoreria RÀPID SECC/ Sant Cristòfol, 48 - Tel. 93 873 73 67

ESCLAT CULTURAL

L’últim quart de segle a Manresa destaca,entre molts altres aspectes, per la recupe-ració i reactivació d’un bon nombre d’e-quipaments culturals. El 27 de juliol de1990, l’Ajuntament Sanclimens compral’edifici del Casino per 100 milions de pes-setes i espera la resolució de la JuntaProvincial d’Expropiacions per determi-nar una segona part del preu de l’immo-ble que caldrà satisfer a la societat CasinoManresa, propietària de l’edifici moder-nista projectat per Ignasi Oms i Ponsaentre 1906 i 1909, i força abandonat ideteriorat a finals dels vuitanta com esveu en la fotografia en blanc i negre.

La part deguda pel consistori manresà haestat motiu de conflicte durant 24 anys iquatre alcaldies, i ha acabat recentmentdesprés de les negociacions del’Ajuntament Junyent i el tancament delsestira-i-arronsa amb el total consens delspartits presents a la Sala de Plens.

No és fins a l’ inici de l’etapa del govern tri-partit (1995) que es decideix donar un úspúblic i cultural a l’edifici del Passeig. En laimatge, una visita programada des del’Ajuntament per revisar l’obra durant larehabilitació. El Casino s’inaugura com abiblioteca de la xarxa de la Diputació de

Barcelona la primavera de 1999 desprésde la fusió del fons bibliotecari dels espaisde la Caixa de Pensions al carrer ÀngelGuimerà i de la mateixa Diputació al’Institut Lluís de Peguera.

La recuperació del Kursaal i la consolida-ció d’una programació teatral potent s’i-nicien arran dels problemes detectats alTeatre Conservatori que, fins a principisdels noranta, acollia pocs muntatges deprimer nivell i complementava l’aparadorescènic manresà amb els muntatgesalbergats a la Sala Ciutat. A la fotografia,un jove Pepe Rubianes, en una actuacióque omple recinte en una de les sevesmúltiples actuacions a la ciutat el 19 dejuny de 1993. Uns mesos abans, el 10 d’a-bril de 1992, l’Ajuntament es veu obligata tancar el Conservatori pel seu mal estat.Després d’uns mesos d’obres en lainstal·lació elèctrica i la calefacció, el tea-tre torna a posar-se en funcionamentdesprés d’invertir-hi 25 milions de pesse-tes. El 10 de març de l’any següent esdetecta aluminosi en l’edifici contigu delConservatori de Música, fet que fa plante-jar l’enderrocament de la instal·lació i quemotiva que anys més tard l’escola demúsica es traslladi a la rehabilitadaFàbrica Balcells. La decisió, però, no s’exe-cuta, ja que la ciutat no té cap espai alter-natiu. El regidor de Cultura Marcel·lí

Llobet, però, apunta que el futur de lesarts escèniques i del teatre de la ciutat ésal Teatre Kursaal.

El 24 de desembre de 1995 es presenta-va l’associació cultural El Galliner ambuna jornada de portes obertes alKursaal destinada a iniciar una campa-nya per recuperar l’espai. Com a iniciati-va, els membres de l’associació venenentrades per a la primera funció previs-ta per a l’any 2006.

El Galliner, a més, també vol dinamitzarel panorama cultural de Manresa icomarca amb una programació establede teatre i dansa. El 17 de gener de1996 es posen a la venda les entradesper al primer Toc de la història en unafesta a El Sileu, on també es promouennoves visites al Kursaal que potencienl’acció per recuperar-lo.

L’11 d’abril de 1996, s’inaugura el localsocial d’El Galliner a l’antic bar del TeatreConservatori. L’espai inclou un mostradorde venda d’entrades i una sala d’exposi-cions que permet mostar materials rela-cionats amb les arts escèniques. Ennomés un any, la tasca d’El Gallinercomença a donar fruits i el 21 de desem-bre de 1997 l’entitat fa públic que havenut el doble d’abonaments que l’any



l pont, en sentit figurat, que ens ha portat des de la Sala Loiola fins alTeatre Kursaal té dos pilars més que, amb la perspectiva d’aquests 25anys, han resultat fonamentals: la Sala 2000 i el Teatre Conservatori.Però comencem per la Sala Ciutat, Loiola fins l’any 1984, va ser des dela seva construcció, l’any 1960, l’equipament sociocultural on es pro-

duïen la majoria de les activitats culturals de Manresa: música, teatre, cinema,dansa, festivals... Fou amb una d’aquestes activitats que em vaig estrenar coma dinamitzador sociocultural. Va ser la creació, amb un grup de joves inquiets,de Rialles, que des de l’any 1977 i fins a l’actualitat, ara amb el nom d’Imagina’t,presenta espectacles adreçats als nens i nenes.

La meva segona experiència de dinamització sociocultural va ser la creació,l’any 1981, amb un altre grup de joves, de l’associació cultural Tabola. Durant1.200 dies, vàrem presentar a la Sala Ciutat, però també a la Pista Castell, alTeatre Conservatori, al Pavelló de Navarcles, al Kursaal... espectacles de música,cinema i teatre adreçats principalment als joves. Les activitats paral·leles, xerra-des, exposicions, cursets, festes, balls, autobusos a teatre, funcions escolars...feren dels tres anys de vida de Tabola una llavor de la qual encara ara, 27 anysdesprés, estem recollint alguns fruits. A la desaparició, traumàtica, de Tabola elfebrer de l’any 1985 al Teatre Kursaal la seguí la creació, amb un nou grup dejoves inquiets: l’associació cultural Bloc. L’abril del 1986 creàrem a l’Aula 2000un servei d’informació juvenil, a partir del qual s’organitzaren diferents activi-tats socioculturals: trobada de delegats de curs, Fira de l’Estudiant, exposicions,xerrades... i la que tingué més ressò durant molts anys: els concerts Musibloc ala Sala 2000, a la Pista Castell, al Palau Firal i a altres indrets.

L’any 1987, ara fa 25 anys, la programació de teatre a Manresa la feien, a la SalaCiutat, els responsables de la regidoria de cultura amb el nom de Teló. Uns anysmés tard, la programació es traslladà al Teatre Conservatori i va ser encarrega-da al Grup Cultural de l’Agrupació Cultural del Bages, que en fou responsablefins l’any 1995. Cal deixar constància que l’any 1988 l’Ajuntament de Manresa,presidit per l’alcalde Juli Sanclimens, adquirí el Kursaal amb l’objectiu de serrehabilitat. No disposar dels 500 milions de pessetes que es necessitaven emva impedir la recuperació i el teatre romangué tancat força anys.

Les eleccions municipals del maig de 1995 portaren a l’Ajuntament el JordiValls, el Ramon Fontdevila i el Josep Ramon Mora. El fet que el RamonFontdevila, un d’aquells joves inquiets amb qui havíem creat Tabola i El Pou dela gallina, fos escollit regidor de Cultura de l’Ajuntament de Manresa propiciàque un nou grup de persones inquietes, algunes de les quals havíem deixat deser joves, creéssim el desembre de 1995 l’associació cultural El Galliner ambl’objectiu de treballar per la recuperació del Teatre Kursaal oferint-nos també al’Ajuntament per ser els responsables de la programació estable de teatre idansa. Així fou com el gener del 1996 s’inicià, amb la representació de l’obraAmfitrió al Teatre Conservatori, un llarg procés que ens portaria a la reinaugu-ració, el febrer de 2007, del Teatre Kursaal.

Joan Morros i Torné

anterior. La xifra d’espectadors als mun-tatges programats ja és de 18.000. L’èxitdel col·lectiu es projecta fins a dia d’avui.Després de recuperar el Kursaal en lesFestes de la Llum de 2007, El Galliner con-tinua sent qui programa teatre i dansa ala ciutat en llaç directe amb Manresanad’Equipaments Escènics, la societat muni-cipal que gestiona el Kursaal i la resta d’e-quipaments culturals estables.

De la Sala Loiola al Kursaal

E

joies · rellotges · regals

C/ Àngel Guimerà, 49 · 08241 MANRESA · Tel. 93 872 39 61 · Fax 93 876 82 44 · [email protected]



-MANUALITATS

-TALLERS DE MANUALITATS

Plaça Excursionisme, 1 - Tel. 93 874 68 11 - MANRESA

L’INDEPENDENTISME SURT DE LA TRINXERA

El 29 de juny de 1992, en la posterior-ment anomenada Operació Garzónrelacionada amb els Jocs Olímpics deBarcelona d’aquell mateix estiu, dete-nen els manresans Jordi Bardina,Esteve Comellas i David Martínez,conjuntament amb Teresa Mas per laseva presumpta relació amb unsatemptats de Terra Lliure a Banyoles,Barcelona i Girona. L’1 de juliol, es ver-tebra a la Plana de l’Om la primeraconcentració per demanar-ne la lli-bertat.

La crida es va fer mitjançant diversoscartells, com el que es mostra en laprimera fotografia, i que apareixiapenjat a la seu del moviment inde-pendentista. La demanda de llibertatper als militants va esdevenir unaconstant en actes independentistesde tot tipus.

En la segona imatge, David Martínez,un dels empresonats, apareix en unanit electoral al costat del número 1 dela llista de al CUP, Toni Casserras, pocs

mesos abans de ser detingut conjun-tament amb Comellas i Bardina.

El primer dels molts actes destinats al’excarceració dels activistes del movi-ment independentista que, l’any delCobi, quedava concentrada a la ciutatal voltant del Moviment de Defensa dela Terra (MDT) i els membres del’Assemblea d’Unitat Popular (AUP),posteriorment transformada en l’actu-al Candidatura d’Unitat Popular (CUP).

Un any més tard de les detencions, eljuny de 1993, un reportatge d’ÀngelsFusté al Pou anunciava que «Els pre-sos independentistes tornen aCatalunya». L’article recollia declara-cions dels tres presos manresans desdel centre penitenciari d’Alcalá-Mecoon estaven reclosos. L’1 d’agost delmateix any, Jordi Bardina sortia de lapresó després de pagar el milió depessetes establert pel jutge com afiança i a l’espera de judici. En la imat-ge, un acte del 18 de juny de 1994també a la Plana de l’Om, amb la pre-sència de Carles Castellanos, tambéimputat inicialment en el procés con-tra els militants independentistes.

Finalment, el 10 de juliol de 1995,Esteve Comellas i David Martíneztambé són alliberats de la seva reclu-sió al centre de Can Brians. El cas delspresos independentistes va arribar altribunal d’Estrasburg, que, anys méstard, va acabar reconeixent les tortu-res i l’actuació desmesurada de l’estatespanyol.



En els últims anys, el moviment per laplena sobirania de Catalunya ha anatarrelant en la societat del país i, enconseqüència, en la població manre-sana fins al punt que la ciutat va orga-nitzar una consulta popular perdemanar la independència el 24 d’a-bril de 2010.

Durant tot aquest procés, també s’haanat articulant de manera molt mésestrcturada la branca política i assem-bleària de la Candidatura d’UnitatPopular. En les eleccions municpals de2003, la CUP retornava a l’Ajuntamentde Manresa mitjançant la regidoria deRoger Torras. Aquest va acabar cedintla plaça a Adam Majó, a qui veiem enuna fotografia retrospectiva presen-tant un dels actes del moviment encol·laboració amb els col·lectius bascosd’autodeterminació, que va revalidar laseva presència a l’Ajuntament l’any2007. En les darreres eleccions, la CUPva doblar resultats i, a part de Majó, vaincorporar Jordi Masdéu com a segonregidor de la formació al consistori.

Quan jo era jove, ara fa vint anys, trobava avorrides i autocompla-ents les històries de vint anys més enrere, amb les inevitablescorredisses davant els grisos, la malvada brigada politicosocial iel mite parisenc. Espero, per tant, no transmetre la mateixa sen-sació elegíaca i d’exaltació generacional que tan poc m’agradavaaleshores. A finals dels anys 80 no hi havia cap partit al Parlament

de Catalunya que utilitzés la paraula independència sense complexos.L’ERC de l’Hortalà i d’en Barrera parlaven de confederacions i es mostravenpoc satisfets amb la monarquia i la Constitució del 78, però no anaven mésenllà. Nacionalistes d’Esquerra, que havia moderat els seus plantejamentsper tal d’aconseguir una representació parlamentària que tampoc nohavia assolit, estava en fase terminal (uns quants van anar a parar a IC i elsaltres a ERC) i el PSAN, la mare de tot plegat, víctima d’escissions continua-des, tampoc passava pels seus millors moments. Malgrat això, arreu del paísapareixien adolescents a qui la realitat (la que els posava al DNI) no els casa-va amb allò que els havien dit a casa, al cau o a escoles com la Flama (quesom una nació). En lloc de fer com els pares, i viure en la contradicció entreallò que voldrien i allò que és possible, la canalla, és propi de l’edat, es nega-va a acceptar tal fatalitat i mirava de rebel·lar-s’hi com bonament sabia. Ésaixí com apareixen multitud de fenòmens juvenils explícitament indepen-dentistes, des dels Boixos Nois (de l’inici) fins al pre-rock català, passant pelspintors de parets que tant van fer per visualitzar un descontentament queenlloc més no apareixia. És a partir d’uns quants d’aquests grups especialit-zats en la pintada nocturna (a veure si els recordo: Els Segadors, Almogàvers2, Serrallongues, RNI, Resistència Catalana…) i amb l’ajuda de vells militantsvinguts, en aquest cas, de Sant Boi de Llobregat, que es crea al Bages el pri-mer nucli de l’MDT. Cal dir que en aquest pas de l’independentisme juvenili desorientat a un de més o menys organitzat i polititzat hi va tenir un paperfonamental l’existència de Terra Lliure, un referent més simbòlic que real,però extraordinàriament potent, capaç d’encarnar la voluntat irredemptis-ta de no acceptar el model polític sorgit del pacte amb el franquisme.

D’un grapat de joves de menys de vint anys, per molt que el gran ToniCasserras s’esforcés a fer les coses bé, no se’n poden esperar miracles: pin-tades amb faltes d’ortografia o amb frases impossibles, batusses amb elsfatxes de la comarca, sectarismes diversos, un cert culte a la violència,menyspreu per les normes bàsiques de seguretat, empanada ideològica,basquitis, cervesisme i tot el que vulgueu. No obstant això, la perseve-rança, l’oportunitat d’unir la lluita per les llibertats nacionals a la voluntatde transformació social, les primeres victòries (com la fi de la mili desprésde la campanya per la insubmissió) i, per què no dir-ho, l’encert en l’anàli-si, finalment demostrat, d’aquell primer independentisme d’esquerres,han fet que la CUP, hores d’ara, sigui la continuació lògica, millorada i aug-mentada d’aquell moviment d’esprai i carmanyola dels anys 80. Ladiferència és que, aleshores, només quatre nanos i en Pedrolo s’atreviendir-ho en veu alta, i ara la reivindicació de la independència és un feno-men majoritari, transversal i intergeneracional.

Adam Majó Garriga

De l’esprai a les majories

Q

Reparació i restauracióde joies i rellotges

C/ Saclosa, 40Tel./Fax 93 872 61 07

08242 MANRESA



Número 15. Setembre 1988.«L’ensenyament com a negoci»El tema central denuncia irregula-ritats en la falsificació de matrícu-les, cobrament il·legal de quotesen concepte d’extraescolars i inicidels estudis d’hosteleria i turismesense permís l’any 1987 a l’escolaJoviat. S’exhaureix la primera edi-ció de la revista i se n’imprimeixuna segona.

Número 34. Maig 1990. «Anàlisis clíniques, fi del monopoli»El Pou denuncia l’hermetisme alvoltant del monopoli exercit pelsLaboratoris Badal arran de lairrupció d’altres empreses interes-sades en fer-se un espai en elnegoci de les anàlisi clíniquesque, el 1990, a la ciutat, es xifra en500 diàries.

Número. 46. Juny 1991. «Negocis estranys corren per Manresa»Amway s’instal·la a Manresa. El Pou publica noms de parellesque acaben implicant un bonnombre de manresans en unnegoci piramidal que prometmolt benefici en molt poc temps.El número esdevé rècord de ven-des i s’esgota als punts de venda.

Número 80. Juliol-agost 1994. «La Manresa en xandall»Amb un editorial on es narra«Una vida en color Pryca», elreportatge central, amb dibuixosde Manel Fontdevila, retrata satí-ricament els senyals d’identitat,els costums i la vestimenta delsmanresans addictes a la dinàmicade l’hiper. Un número estiuencen clau còmica.

Número 93. Octubre 1995. «Tetare professional, entre la comèdia i el drama»Joaquim Noguero obté el PremiLacetània pel tema central quedescriu les dificultats del col·lectiuartístic per tirar endavant. En laportada, es retrata el pallassoMarcel Gros, un dels professionalsmés reconeguts de la ciutat, enun dels seus números còmics.

Número 94. Novembre 1995.«Viure amb el càncer»El Tema del mes parla ambmalalts, familiars i especialistes enel camp mèdic que exposen la du -resa de patir una malaltia devasta-dora. Per aquest treball, JoanPiqué i Míriam Tirado guanyen elpremi al millor reportatge perio-dístic en l’edició dels Premis TàsisTorrent de la Premsa Comarcal.

Número 100. Maig 1996«24 hores de vida manresana»La redacció del Pou es mobilitzaper descriure, des de diferentsàmbits, tot un dia en la vida quo-tidiana manresana. El reportatgecoordinat per Josep M. Oliva repun Premi Lacetània. En la mateixaedició, Jordi Sardans entrevistaJordi Valls, mig any després d’ac-cedir a l’alcaldia de la ciutat.

Número 118. Febrer 1998.«L’adopció. Una opció que topa amb dificultats»Les redactores Eva Díaz i LaiaOlivé parlen amb diversos paresque expliquen les diverses pro-blemàtiques de l’experiènciaadoptiva i la integració dels seusfills a casa nostra. El treball tambés’endú un Premi Lacetània.

Els Pous més recordats



Pompeu Fabra, 6Tel. 93 875 09 7808242 MANRESA

Sant Miquel, 35Tel. 93 872 09 3508241 MANRESA

www.maitellenceria.com



4 de maigActe commemoratiu dels 25 anys de la revista El Pou de la gallinai conferència del periodistade TV3 Esteve SolerSaló de Sessions de l'Ajuntament de Manresaa dos quarts de nou del vespre

23 de maigCicle 25 anys del PouConferència de Rafel Nadal sobre «Memòria i periodisme»Sala d'Actes del Casinoa dos quarts de nou del vespre

30 de maigCicle 25 anys del PouConferència de Vicent Partal sobre «Periodisme digital i periodisme local»Sala d'Actes del Casinoa dos quarts de nou del vespre

6 de junyCicle 25 anys del PouConferència de Joan Manuel Tresserras sobre «Global i local: noves formes de comunicació»Sala d'Actes del Casinoa dos quarts de nou del vespre

25 anys retratant Manresa

27 d’abrilFesta dels 25 anysI lliurament dels premis Oleguer Bisbal 2012Sala El Sielua les deu del vespre

I després...

Vine a celebrar-ho!



Seguint les tines dela vall del Flequerla

ruta

La ruta que recorre la vall del Flequer i ensacosta a les seves tines permet descobrir unpetit racó del Bages que combina història inatura. Seguint la carretera del Pont deVilomara, al km 4,2 haurem d’agafar un tren-call a mà dreta ben indicat. Una pista cimen-tada ens portarà a l’aparcament, on caldràdeixar el cotxe. La caminada comença allà

mateix i caldrà seguir en tot moment les marques blan-ques i verdes que anirem trobant al llarg del recorregut.

El primer indicador està situat després d’una lleugerapujada. A continuació, un trencall a mà dreta ens portaràaviat a les primeres tines, les d’en Bleda. Un cop vistes, elcamí anirà descendint passant pel costat d’una barracade vinya perfectament conservada. Després de travessarel petit torrent del Flequer, molt bonic en temps de plu-ges, trobarem una bifurcació. Per arribar a les tines de lesTosques haurem d’agafar eltrencall a mà esquerra. Perreprendre el recorregut tor-narem al punt d’abans dedesviar-nos i agafarem elcamí de la dreta.

És en aquest moment quan trobarem la primera, i l’única,pujada lleugerament forta de la ruta. Després d’aquestael camí ens conduirà per dins del bosc fins al conjunt mésespectacular, les tines de l’Escudelleta. Situades al costatdel torrent, les onze tines seran el lloc ideal per recuperarforces menjant una mica.

Seguirem, creuant el torrent del Flequer, fins a arribar a lapista forestal principal. Per poder observar les tines d’enRicardo agafarem el camí cap a la dreta. En aquest con-junt una tina sense coberta ens permetrà observar per-fectament com és per dintre. Finalment, per tornar a l’a-parcament només caldrà caminar en la direcció contràriaper la qual acabem d’arribar a les tines. La pista anirà des-cendint fins a arribar al punt d’inici resseguint la vall per lavessant oposada per on hem vingut.

LFITXA TÈCNICANom: Les tines del FlequerInici-final (és circular): Ctra. Pont de Vilomara, km 4,2Distància recorreguda: 5,5 kmTemps: 2 horesDificultat: Fàcil-mitjanaPerfil: Caminada suau sense dificultats remarcables

Aida Mallofré. Aida Cantero (il·lustració)



Cel de falciots

Jordi Badia

obse

rvat

ori

de n

atur

a

n dia impensat d’abril, de cop, el cel és plede falciots. Quin miracle de la primavera!A la carpa del cel, la tropa dels falciotsexhibeix les seves acrobàcies aèries comper demostrar que, entre els ocells, ellssón els voladors més destres. Els girs i lescabrioles de cadascun dels falciots del’estol se succeeixen a un ritme vertigi-

nós, difícil de seguir tan sols amb la mirada. Els falciotsvan i vénen sempre veloços, xisclen, passen a les altures oa frec en vol rasant deixant l’estela de lleugeresa. Compeix a l’aigua, falciot a l’aire.

El falciot –o falcilla o falcillot– és un ocell de color gris foscquasi negre, incloent el bec i els ulls, amb l’excepció nomésdel plomatge blanquinós de la gola i la cara. El cap és grosper poder obrir una boca perfilada amb un bec estret ipunxegut semblant a uns llavis, ben gran per capturarinsectes al vol. El cos és curt i lleuger, acabat en una cualleugerament bifurcada, ni de bon tros tan llarga com la deles orenetes. Les potes són curtes i febles, molt petites enproporció a les ales, tant que el falciot és incapaç de cami-nar; les potes li serveixen només per subjectar-se. El seunom científic, Apus apus, literalment significa àpode, és adir, sense peus. I, per sobre de tot, un falciot és un parell d’a-les llargues i estretes que en vol li donen una silueta corba-da en forma de falç, d’on li ve el nom en català. Tot i quepugui semblar-ho, el falciot no és parent de les orenetes. Lasemblança és només superficial per convergència evoluti-va cap a la forma aerodinàmica òptima pel vol sense esforç,tal com hi convergeixen també l’ala delta i el bumerang,estris voladors sense motor. Sí que té un parell de pa rents,no tan freqüents com ell: el falciot pàl·lid i el ballester. El fal-ciot pàl·lid és molt semblant al comú però amb el plomat-ge d’un gris clar i la taca de la gola més extensa. El ballesterés més gran, amb les ales, el cap i la cua negres i la panxa ila gola blanques que es veuen contrastades quan vola.

Els falciots passen la major part de la seva vida a l’aire,com si fossin dotats de la facultat de la ingravidesa. No elsfa res allunyar-se un matí a un centenar de quilòmetres

del niu per buscar insectes i ajuntar-se amb l’estol de lacolònia de cria a la tarda. Entre les seves proeses aeronàu-tiques es compta la capacitat per volar a 2.000 metresd’altura i la d’assolir els 180 km/h. Quan un falciot en volens passa proper, se sent com talla l’aire. Però si per algu-na raó el falciot cau a terra, queda fet un manyoc maldes-tre de plomes, incapaç de reprendre el vol. Llavors calprendre’l amb les dues mans i llançar-lo amunt perquèdesplegui les ales i torni a ser l’ocell àgil, funàmbul del cel.Només es posa a terra per niar, i encara en algun puntenlairat, d’aquells que provoquen vertigen, des d’onpugui deixar-se caure i estendre les ales. Fa el niu doncsen esquerdes o forats a la roca d’una cinglera i més sovintsota les teules de cases. Aquest niu no passa de ser unmatalàs de plomes, herbes seques i pèls entreteixits iadherits amb saliva, a vegades aprofitat de pardals. Técomportament colonial a l’hora de criar. Sol escollir elsbarris vells de pobles i ciutats on troba més forats ade-quats. De mitjana surten dos polls per niada que, si tot vabé, el juliol ja hauran d’estar a punt per un llarguíssim viat-ge migratori fins a l’Àfrica tropical i que als dos anys seranja fèrtils. Almenys algunes parelles i joves tornen ambfidelitat al seu lloc de cria o de naixement.

En qüestió de falciots, Manresa és afortunada. Cada prima-vera arriben les tres espècies i moltes parelles de falciotscomuns nien a l’entorn de la Cova i la Seu, la Manresa depedra monumental i vella que mira al Cardener. Amb ellstorna l’animació als capvespres d’estiu, quan desenes o cen-tenars de falciots enjogassats volen d’aquí a allà manifes-tant als quatre vents la joia de viure amb xiscles estridents.Tan aviat un falciot s’enfila cel amunt, com passa rabent atocar de les parets de la Cova, sota del Pont Vell o ran del riuamb precisió mil·limètrica. Però a la segona quinzena dejuliol, d’un dia per l’altre, s’acabarà el xivarri. Sense previavís, una tarda l’estol de falciots no hi és. El cel queda buiti silent, trist com un pati d’escola sense nens. Desprésd’una curta estada, amb prou feines quatre mesos, els jus-tos per fer el niu i criar els polls, els falciots marxaran cap alsud amb la mateixa discreció que quan van arribar. Durantles setmanes següents d’agost potser encara es veurà pas-sar algun estol que ve de més al nord, però que tampoc noes quedarà. I arribarà la tardor amb la seva melangia, nopas perquè els dies es facin més curts, ni perquè no hi hagitantes flors –que encara en queden i ben acolorides-, nisabem ben bé perquè. Ens faltarà, sense que ens n’ado-nem, la cridòria alegre del cel de falciots.

U

FOTOS PÀGINA ESQUERRA (Oriol Oms i Jordi Badia)A dalt, cel de falciots damunt la Cova, a Manresa.A l’esquerra, un falciot adult subjectant-se en una paret abans d’en-trar al niu. A la dreta i a dalt, la silueta en forma de falç del falciot envol. A la dreta i a baix, detall de la cara del falciot, més semblant aun enganyapastors que a una oreneta.



C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiques

Objectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Flors

artificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS



Honda Civic I-Dtec:ADN propi

Enric Oller i Carbó

tast

ets

dem

otor

etits canvis estètics, un equipament mésric i millores mediambientals i ergonòmi-ques acompanyen la renovació del Civic,que conserva l’aparença futurista tot refi-nant la línia i el comportament dinàmic.Canvia per millorar. La novena generacióconserva filosofia i esperit fent créixer unsmil·límetres la carrosseria (45), arranant la

línia amb afegitons estilístics i oferint, de moment, única-ment l’habitacle amb carrosseria de cinc portes. La iconade la marca japonesa manté inalterables algunes de lesvirtuts. Esportivitat i sentit pràctic continuen anant de bra-cet en un model que ha renovat suspensions, mecànica,disseny, aerodinàmica i materials interiors.

Per fora canvia poc. Manté els trets diferenciadors, el fron-tal esmolat, la curvatura de la silueta (ara amb una novaantena d’aleta de tauró a l’extrem) i el controvertit vidreposterior dividit (que, això sí, condiciona un pèl menys lavisibilitat i munta eixugavidres). La novetat estrella és unsostre solar d’una sola peça i grans dimensions. Els japo-nesos també disposen ara d’uns fars de doble xenó opcio-nals amb connexió automàtica de les llargues, seientsamb reglatge elèctric i suport lumbar i un efectiu sistemade càmera posterior d’imatges perimetrals per facilitar l’es-tacionament. L’atmosfera interior també millora. El volantés més gruixut i arriba folrat en pell. S’han reubicat algunscomandaments, com ara el de la climatització. La botone-ria s’ha traslladat al centre, com a la majoria de models dela competència. Els indicadors principals que hi ha al fron-tal reposen a dues alçades, cosa que pot comprometre lalectura en funció de com col·loquem la columna de direc-ció i de l’alçada del que condueix. La palanca del fre de màtambé s’ha mogut. En aquest cas, cap a la dreta, en direc-ció a l’acompanyant. El fabricant assegura que el des-plaçament ha permès apropar la palanca del canvi al con-ductor, però nosaltres considerem que la nova ubicacióexigeix un petit procés d’adaptació.

El Civic continua liderant el segment en relació a l’espaiper a les cames dels que viatgen al darrere. La modularitatinterior és extraordinària perquè manté el mecanisme deplegat dels seients. En condicions normals el maleterreserva 401 litres per a l’equipatge sense comptar ambl’espai del doble fons, amb el qual s’arriba als 477 litres. A

fora, el tap de la boca derepostatge, amb obertu-ra remota, abandona elsexperiments i deixa deser tipus tunning.

Amb mecànica dièsel, elCivic resulta ràpid, silenciós i auster quant a consums.Estrena un propulsor 2.2 i-DTEC amb 10 CV més de potèn-cia (150 CV) i sistema Start/Stop d’arrencada i aturadaautomàtiques que homologa unes emissions de 110g/km. Per això aquesta versió estalvia l’impost de circula-ció. La casa li atribueix un consum homologat de 4,2 litrescada cent quilòmetres (dues dècimes menys que l’ante-rior generació) i en conducció mixta, no és gens difícilmantenir-se en mitjanes reals. Disposa d’un indicador perpracticar una conducció econòmica (ECON), que suavitzala resposta de l’accelerador i redueix l’eficiència de l’airecondicionat. El dispositiu informa de quan la gestió delconductor és òptima, colorant en verd la part superior deldavantal de comandaments.

L’arquitectura de contacte amb el terra també ha canviatsubtilment. Els tècnics de la casa han modificat els braçosde suspensió i alguna peça de subjecció de la carrosseriaper afinar el comportament del cotxe. A la pràctica, el Civiccontemporani no presenta grans canvis en el capítol dinà-mic i segueix contenint els gronxaments en revolt.Continua essent un cotxe fàcil de dur amb unes suspen-sions tirant a fermes que, això no obstant, no condicionenpas el confort del passatge.

FITXA TÈCNICAMotor: davanter transversal. 4 cilin. en línia. 2.119 cc Injecc. direc-ta. Turbo i Intercooler. 150 CV. gasoil. Tracció: davantera. Canvi:manual 6 vel. Frens: disc vent/disc ABS. Acceleració: de 0 a 100km/h en 8,5 segons. Vel. màxima: 217 km/h. Consum mitjà: 4,2litres. Preu: 28.300 euros.

P



Manel Rosell i Martí

Jordi SardansFotos: Francesc Rubí

om t’inicies en el món deltreball?—L’Ignasi Perramon, queés el meu sogre, em vaoferir la possibilitat detreballar en una de lesseves empreses. EVACosmètics, que aleshores

era a Sant Salvador de Guardiola. Ensdediquem a productes per als cabells,com ara xampús o tints, i ara som alpolígon de Bufalvent. Vaig començarcom a ajudant de laboratori i des del1982 hi faig de gerent. Quan els ger-mans Perramon es van voler vendre lesseves participacions a l’empresa, les hivaig anar comprant de mica en mica iara també en sóc el president delConsell d’Administració.

—També vas estar uns anys a la fàbricade cintes Perramon i Badia, oi?—Sí, del 1993 al 2000. Els dos primersanys em vaig informar del seu funcio-nament i del 1995 al 2000 vaig fer-hi decogerent, en el moment en què hi vahaver un relleu generacional a l’empre-sa. Abans havia fet els estudis generalsd’Empresarials a l’IESE, amb una forma-ció humanista amb visió econòmicaglobal, que vaig completar després aESADE amb un any de màrquetingsobre estudis de mercat. El negoci esva anar limitant molt i finalment lafamília Perramon es va retirar i s’ho vaquedar en Badia. Aleshores me’n vaigdesvincular.

—Les divergències tenien a veure ambun projecte teu de creixement de l’em-presa cap al polígon de Bufalvent?

—Sí. Tenia clar que ens havíem de tras-lladar al polígon de Bufalvent, però l’al-tre soci de l’empresa no ho veia clar.Arran d’aquestes desavinences, ell eramés conservador —en una època enquè el tèxtil estava en crisi— i jo teniauna visió més de futur, amb un plad’especialització i de creixement del’empresa. Com que no ens vam enten-dre, ens vam vendre la nostra part ivaig deixar l’empresa, per continuaramb EVA Cosmètics.

Cambra de Comerç

—Com va anar que entressis a la juntade la Cambra de Comerç?—Ja havia estat vinculat a la Cambracom a membre del Ple, mentre treba-llava a Perramon i Badia fins que vaigdeixar l’empresa. Era en la legislaturaanterior, que també dirigia JordiSantasusana. Em va agradar el seu fun-cionament i el Jordi em va demanar siel volia acompanyar en la nova candi-datura, en unes eleccions que van sermogudes. Hi vaig tornar a entrar l’any2002 i em vaig cuidar del trasllat a CalJorba. Vam comprar una planta de l’e-difici i em vaig encarregar de la respon-

sabilitat de dissenyar el nou edifici d’a-cord amb el Consell Executiu. El 2006surto elegit president i m’hi estic fins el2009.—La Cambra de Comerç és un trampo-lí polític o econòmic?—Polític segur que no. Econòmic, pot-ser sí. Personalment, mai no hi he estatamb la intenció de projectar-m’hi. Hivaig entrar amb molta il·lusió i enteniaque era un lloc adient per a mi, per tald’implicar-me amb el territori. Semprehe cregut en el meu origen i en el meuterritori, al qual estic molt agraït per-què m’ho ha donat pràcticament tot:possibilitat de desenvolupar-me pro-fessionalment, de crear la meva pròpiaempresa –EVA–... La Cambra és un llocque també m’ha permès fer coses peral territori d’una manera desinteressa-da, i com que sóc una persona tremen-dament inquieta, m’ha anat molt bé.Cal donar-li una millor imatge visual id’implicació amb les empreses. Des delmoment que fem el trasllat a Cal Jorbatinc clar que s’ha de poder donar unmillor servei a les empreses. És certque el càrrec pot donar una certa noto-rietat en el territori i una presència alsmitjans de comunicació, però res més.

CPresident de CatalunyaCaixa i vicepresident de Catalunya Banc,també presideix la Fundació Caixa Manresa. És president delConsell Executiu del Centre Tecnològic Manresa i gerent d’EVAEspañola des de 1982. De 1995 al 2000 fou cogerent dePerramon i Badia. Del 2002 al 2006 fou vicepresident primer dela Cambra de Comerç i del 2006 al 2009, president. Fou presidentde la Comissió d’Indústria del Consell General de Cambres deCatalunya. Del 2009 al 2010 va presidir Caixa Manresa.

l’ent

revi

sta



—Quin paper juguen avui dia lesCambres de Comerç?—Històricament, Manresa ha tingutcambra pròpia com a reflex de la vivesaempresarial de la ciutat. Fa més de 105anys de la seva fundació per algunsempresaris sensibilitzats que la vancrear, com Terrassa, Sabadell, Reus oTarragona, ciutats amb inquietuds idinamisme empresarials. Cal retornaraquest paper a la cambra manresana,tot i que avui dia ha canviat molt. Comque tenien recursos, han estat sovintatacades per les organitzacions empre-sarials. La Cambra és de les empreses,però no dels empresaris. Per això es pre-ocupa dels temes d’infraestructures,comunicacions i de creació de polígonsindustrials: ha de posar recursos perquèles empreses d’aquí s’hi desenvolupin.Una empresa situada al Bages ha detenir les mateixes condicions de com-petitivitat amb implantació i comunica-cions que una altra d’un altre lloc.

—Què aporta la de Manresa a la ciu-tat?—S’implica amb molts dels projectesciutadans. Promociona la Fira, el ParcCen tral, l’EPSEM. Territoris com elBages ne ces siten institucions com laCambra de Comerç. Per portar el tren aSabadell no necessiten la cambra, per-què ja hi ha mercat i demanda sufi-cient per invertir-hi. A Manresa encarano s’ha creat aquest mercat, però si hihagués una bona comunicació, esticsegur, com assenyalen estudis fets perla Cambra, que la gent agafaria el tren.Cal que sigui ràpid, amb un bon apar-cament al costat de l’estació...

—Portem un segle així.—Sí, però cal seguir lluitant. Hi hahagut promeses incomplertes: Abansque jo hi fos, la Cambra ja havia signatconvenis sobre el desdoblament de laC-55; a la meva època, diverses conse-lleries es van comprometre a acabar elcinturó des de Salelles fins als Comtals.Si l’Administració signa, treu els con-cursos i adjudica obres, però desprésno les fa per les circumstàncies quesiguin, poca cosa més hi podem fer.

—Del teu pas per la presidència, dequina realització estàs més satisfet?—Del nou edifici de la Cambra, a CalJorba, però no de l’edifici per se, sinó pelque significa de canvi tecnològic del’entitat, que li permet donar un millorservei i una millor imatge. L’oberturaque suposa aquell edifici respecte de laparticipació empresarial, ja que lesempreses tenen més ganes de venirperquè hi ha millors serveis. Com que ésun lloc més atractiu, la feina de lobby dela Cambra es pot fer millor. També esticcontent d’haver ajudat a tirar endavantel Parc Central, que va començar en lameva època, i haver aconseguit que elCTM, que ja existia, decidís traslladar-sea aquest Parc Central. Així mateix, vamintentar millorar la formació professio-nal i el comerç. Pel que fa a les frustra-cions n’assenyalaria dues: no haveraconseguit més coses amb FiraManresa, en no convèncer les autoritatsdel moment de la importància quetenia, ni tampoc no els vaig poder treu-re del cap una qüestió que és recurrenta Manresa des de fa molts anys, ja queconfonen la Fira amb el Palau Firal, que

són temes ben diferents. Els membresde l’Ajuntament sempre han anat pen-sant que era el mateix i no té res a veure.Al final han omplert el Palau Firal defuncionaris i hem perdut la Fira.

—I pel que fa a la segona frustració?—Vaig gastar molta energia per ajudarque Pirelli no marxés. Vaig fer estudisde l’impacte que podia tenir per a laciutat. Des del primer rumor ja em vaigcomençar a moure’m, tot fent visites almés alt nivell, des del president de laGeneralitat fins a diverses institucions iamb els directius de Pirelli. Però elspolítics no es van començar a mourefins que era evident que l’empresa jahavia decidit marxar. Per tant, la mio-pia política d’aquells moments, a totsels nivells, és la culpable que la indús-tria abandonés la ciutat. Des del meupunt de vista, ni la Generalitat, ni elsdiputats representants del territorivan estar a l’alçada. Els directius dePirelli van prendre la decisió de marxari n’eren ben lliures, però tant Manresacom Catalunya tenien l’obligació debuscar més atractiu a l’oferta per talque es quedessin, o si més no, per ana-litzar què passava i buscar-hi compen-sacions. Potser no s’hauria pogut sal-var-ho tot, però més de la meitat segurque sí. De manera que anem perdentteixit industrial, tant per la crisi comper la manca de sensibilitat.

Fusions bancàries

—El procés de fusions bancàries portaa la descapitalització del capital català?—Evidentment, Catalunya ha perdut



pes econòmic entès com a centre dedecisió, però en el marc d’un capitalis-me global mai no se sap realment onés el poder. Per exemple, un delsaccionistes majoritaris deCatalunyaBanc és mexicà. Sí que éscert que s’ha perdut el centre de deci-sió a Catalunya, pels propis errors dela gestió de les caixes que creixen enel moment que s’apunten al sectorimmobiliari, però és un error estratè-gic. També és cert que hi ha hagut unacerta voluntat política mai no declara-da, tant dels bancs com dels esta-ments centrals, per fer perdre aquestpoder de decisió a la societat catala-na. Tot plegat, disfressat amb unaimatge d’opacitat davant dels mercats

mundials, han aconseguit la desapari-ció de les caixes. Vaig veure que elmodel de caixes desapareixeria el diaque el senyor Zapatero va dir queteníem el sistema financer més sòliddel món, però que el 50% de les nos-tres entitats financeres eren opaquesen el sentit que les caixes no tenienpropietaris. Perso nalment, no crecque CatalunyaCaixa tingués més opa-citat que el Banc de Santander. Unacosa era millorar la governabilitat deles caixes i una altra eliminar-les.

—El fet que la ciutat ja no tingui CaixaManresa no fa que hagi perdut un delsseus actius més importants?—Possiblement, però ho hem d’in-tentar suplir i assumir que són altrestemps. Hem de recordar que el nego-ci financer de Caixa Manresa no era nide bon tros a Manresa. Sobrepassavala ciutat. I en canvi, Caixa Manresacol·laborava amb moltes activitatsciutadanes. Però realment aportavavalor a la ciutat o al territori bagenc?Món Sant Benet, segur, el PTBtambé... S’ha perdut aquesta singula-ritat i potser també tenia més sensibi-litat fins i tot que les administracions.Per tant, no ens queda altre remei quelluitar més tots plegats pel nostre ter-ritori.

Catalunya Caixa

—Quina és actualment la situació deCatalunya Caixa i Catalunya Banc?—Catalunya Caixa és una marcacomercial, però el nom fiscal de l’enti-tat fusionada és Caixa CatalunyaTarragona Man resa, amb dues gransàrees d’activitat: l’obra social i el nego-ci financer, aquest últim amb un pro-blema immobiliari. La llei n’exigeix labancarització i la Caixa segrega aquestnegoci creant un banc. Quan entra elFROB es queda el 90% d’aquest banc ila caixa manté el 10% restant. Ara esposa a la venda dins d’un procés com-petitiu, amb sobre tancat, però no sesabrà definitivament qui és el nou pro-

pietari fins d’aquí a tres o quatremesos. En el marc d’aquest procés, laCaixa va acordar fa uns dies que el nos-tre 10% també es posa a la venda dinsdel mateix paquet. De moment, doncs,només hem donat permís perquè escomencin a fer les gestions per a lavenda.

—Com queda la part del pastís relacio-nada amb l’obra social?—L’essència de les caixes ha de seguir.Des del primer moment nosaltres hemtingut la visió que aquesta situaciópodria passar, que el negoci financerno donés prou per mantenir la partsocial. S’intuïa que podríem tenir pocsbeneficis perquè vindrien anysdolents. Per tant, havíem de començara estructurar un determinat model quebusqués la sostenibilitat econòmicafutura. Ara, en el moment de la fusió,em vaig adonar que el potencial de lasuma de les tres entitats en l’obrasocial és brutal: un 3,8% del territori deCatalunya pel que fa a terrenys noimmobiliaris, com ara llocs singulars,corones al voltant dels parcs naturals...És a dir, llocs a protegir, des de CanMassana al Pirineu, Alinyà, Tavertet imolts altres llocs que ens donen unenorme potencial. Tenim projectescom el de Món Sant Benet, territoris

molt ben posicionats en el Delta del’Ebre... Per tant, hem de començar afinançar-ho en el supòsit que deixemde tenir dotació, com passa des de faun any. No tenim dotació, però ensfunciona.

—Així doncs, com s’estructura actual-ment l’obra social?—En conceptes diversos: Primer, en larecerca de generadors de recursos sufi-cients per poder seguir fent aquestafeina. Món Sant Benet n’és un exemple,tot i que tardarà una mica més a madu-rar. Ha de generar recursos propis ambels seus negocis: hotel, convencions...,per tal de poder mantenir el seuentorn natural i l’activitat cultural. LaFundació Alícia ha de fer recerca i estu-dis per aplicar-los al món de l’alimenta-ció i alhora treballar amb empresesque li generin beneficis. És una institu-ció sense ànim de lucre, amb la finalitatde potenciar l’obra social, de la maneraque nosaltres l’entenem. És a dir, impli-cació amb el territori, medi ambient,cultura, coneixement i alimentació; peraixò actuem en totes les fases de la for-mació de nois i noies, impuls social, jaque som conscients que hi ha sectorsdesfavorits, com ara la tercera edat i lespersones malaltes.

—En aquest sentit, quin ha estat elvostre darrer projecte? —El Delta de l’Ebre. L’acabem d’enge-gar i l’inaugurarem d’aquí a un mes. Estracta de recuperar unes salines, per tald’ensenyar a la canalla el sentit delDelta i quin és el procés de la sal, perenriquir la cultura dels nois i noies ipromocionar un cert turisme de lazona, sempre respectant el mediambient. Participem en el projecte Life,per tal de recuperar espècies autòcto-nes del Delta de l’Ebre que s’havienperdut. Fem miradors d’aus nous perveure d’una manera espectacular totesles aus. Ens hem de poder autofinançari generar suficient marge perquèpuguem fer altres activitats d’impulssocial. I a la vegada, com s’ha fet a MónSant Benet, induïm negocis vinculats alvoltant.

—Com seria aquest finançament?—Nosaltres pensem que l’obra socialglobalment ha de tenir uns pressupos-tos al voltant d’uns 30 milions d’eurosanuals, dels quals uns 18 ja els tenimrecurrents cada any, gràcies a la nostra

L’Obra Social ha de tenir uns ingressosd’uns 30 milions d’euros anuals, dels

quals 18 ja els tenim gràcies a la gestió



gestió. En tenim 10 més dins la guar-diola del que no vam gastar els darrersanys, que forma part del fons de reser-va que tenia l’entitat. L’objectiu és con-vertir aquests 18 en 30 milions anuals.

Centre Tecnològic

—Com a president del ConsellExecutiu del Centre Tecnològic deManresa, quines funcions desenvolu-pes?—El CTM és un aspecte clau per al nos-tre territori. Quan des de CaixaManresa dissenyem el PTB (ProjectesTerritorials del Bages), amb presènciade les institucions i de diversos empre-saris, comencem a promoure polígonsindustrials, com per exemple el deSantpedor 2 a Santa Anna. Però fona-mentalment volem desenvolupar elprojecte de parc tecnològic de

Manresa que s’anomena Parc Central,amb el qual em sento absolutamentcompromès com a impulsor. Aquestparc tecnològic se situa al costat delsTous i ve a ser un polígon industrialdestinat a la tecnologia.

—No està en crisi, aquest Parc Central?—Sí, perquè en aquests moments nohi ha demanda i consegüentmentningú no compra res i no es ven capmetre quadrat. Però això no vol pas dirque estigui el projecte en crisi. Per lanostra part, sí que hi volem col·locar elCTM, que actualment ja està funcio-nant a les Bases de Manresa, al costatde l’Escorxador, i farem un edifici nou adins del Parc Central, perquè necessi-tem expandir-nos. Des de l’any 2009m’he dedicat a buscar recursos finan-cers, que ja tenim, perquè es faci eltrasllat del CTM de les Bases a un nou

edifici dins el Parc Central.—Però l’essència del CTM és la investi-gació, oi?—Sí, és clar. La major part del nostrefinançament és privat, tot i que rebemuns ajuts de l’administració pública,per millorar recerques. Nosaltres inves-tiguem i fem aquesta recerca aplicadaa les empreses. Tenim cura de la trans-ferència tecnològica que es crea a launiversitat i al CTM per traslladar-la ales empreses. Tenim un conveni amb laUPC per tal que alguns catedràtics tre-ballin empresarialment pel CTM al cap-davant d’alguns departaments. Tambéfem simulacions per ordinador sobrecom es comportarà un determinatmaterial, per exemple quan xoca uncotxe, o quina resistència presenta lapintura en determinades circumstàn-cies, vernissos per millorar les ampollesde cervesa, entre d’altres.

el perfilanel Rosell i Martí neix a Manresa el 10 defebrer de 1957. De pare manresà,Amadeu, treballador tota la vida al BancEspanyol de Crèdit, i mare, Teresa, deTaradell, dedicada a les tasques de mes-tressa de casa. És el tercer d’onze ger-

mans. Casat amb Clara Perramon, tenen tres fills: Marc,Lluc i Pau. Va començar els estudis a la parròquia delPoble Nou, amb mossèn Vidal. També assistia a uns cur-sos de pàrvuls a casa de la seva àvia, que vivia amb l’on-cle que era capellà, a Castellbell i el Vilar. Quan l’onclefou destinat a la colònia Estebanell de Camprodon, elltambé hi anava algunes temporades. Durant tres anysfa la Preparatòria amb el senyor Vidal a l’institut Lluís dePeguera, on cursa el batxillerat elemental, mentre queel superior el fa a l’Acadèmia Catalunya d’en Bernat iCornet. Retorna al Peguera per fer-hi el COU. Viu aBarcelona en un pis per a estudiants i comença la carre-ra de Biologia a la UB el 1975. Es llicencia en CiènciesBiològiques el 1981. Compagina la tesina de fi de carre-ra sobre el Delta de l’Ebre, amb el treball d’ajudant delaboratori a EVA Cosmètics, de la qual encara és gerentdes de l’any 1982 i president del Conselld’Administració. El 1990 obté el Programa de DireccióGeneral a l’IESE i el 1992 la direcció de Màrqueting perESADE. Del 1995 al 2000 exerceix de cogerent aPerramon i Badia. Del 2002 al 2006 és vicepresident pri-mer de la Cambra de Comerç de Manresa, sota la presi-dència de Jordi Santasusana. Del 2006 al 2009 exerceixde president i des del maig del 2010 és membre del Plede la Cambra. El 2009 entra com a president de la CaixaManresa fins al 2010. Del 2006 al 2009 és també presi-

dent de la Comissiód’Indústria del ConsellGeneral de Cambres deCatalunya, del Comitèexecutiu de FiraManresa, del Patro natde l’EPSEM i de laFundació Lacetània.Des del juny de 2009 éspresident de laFundació Alícia,Alimentació i Ciència.Des del juny de 2010,membre del Patro natde la FUB. Des de

desembre del 2010, membre del Patronat d’Althaia. Desdel gener de 2011, membre del Patronat de la FundacióAigües de Manresa - Junta de la Sèquia i des del febrerd’aquest any, membre del Consell Rector del ConsorciMar Parc de Salut de Barcelona.

Com a president de Caixa Manresa va liderar la fusióamb les caixes de Catalunya i Tarragona i va passar a serel vicepresident primer de la nova entitat resultant de lafusió: CatalunyaCaixa. El càrrec li va durar uns mesos, jaque amb la dimissió de Fernando Casado, passa a ser elpresident de l’entitat i li toca liderar el procés de banca-rització de la caixa, segregant el negoci financer i creantun banc. En aquest nou entorn es manté com a presi-dent de CatalunyaCaixa. En el banc, la caixa manté un10% d’accions, i el FROB entra amb el 90%. El presidentexecutiu és Adolf Todó, i Rosell passa a ser vicepresidentdel banc, que ara s’ha posat a la venda mitjançant unasubhasta. És president del Consell Executiu del CentreTecnològic de Manresa. També és membre de laComissió Permanent del Consell de Ciutat de Manresa.

M



propostesMÚSICA Maurici Ribera

La Iaial 3 de maig la for-mació osonencaLa Iaia oferirà unconcert a El Sieluamb motiu de

l’edició de l’elogiat Les rat-lles del banyador. Ambaquest disc, editat el 2011, amb el qual es va consolidardins del pa norama folk català, se’ns presentarà aquest triode folk amb aires pop. Els guanyadors del Sona 9 2010veien a finals de l’any passat com finalment es valorava laseva tasca, i van aparèixer a força llistes del millor de l’anycom a artistes revelació o en la secció dels millors discscatalans. La proposta no és la més habitual dins del folkcatalà i busquen nous fronts. No deixen d’investigar i apro-par-se a noves fites. Compten amb un bon bagatge sobreels escenaris i a Osona ja són considerats com a semidéus;aviat seguiran conquerint comarques. Si algú decidís anar-hi vestit amb un banyador de ratlles no rebrà cap des-compte, però segur que entre tots riureu una estona.

CINEMA Laura Vidal

Intocablel cinema francès està de moda, i no perquè sem-pre quedi bé dir que has anat a veure una pel·lícu-la del país veí, sinó perquè la crítica s’ha rendit aThe artist i el públic a Intocable. La història basadaen fets reals a priori pot semblar senzilla: un milio-

nari es queda tetraplègic a causa d’un accident i contractael menys esperat dels cuidadors, un jove expresidiari pro-vinent d’un barri marginal. Són molts els problemes quees plantegen: la diferència de classes, el xoc de cultures, ladesgràcia de l’accidentat o la marginalitat de qui el cuida.L’enfocament més esperat portaria l’espectador a consu-mir grans quantitats de mocadors de paper, però els direc-tors saben capgirar la situació i sense fer classe de morali-tat utilitzen el prisma de l’humor negre i la comèdia perrelativitzar les dificultats i entreteixir una relació d’amistatencomanadissa. Sobtetot la cinta transmet unes fortesganes de riure i de viure, en bona part gràcies a lesexcel·lents interpretacions i a un guió pensat per fer-nosadonar que amb humor es viu millor, que són poques lesbarreres infranquejables i que l’essència de les persones ésel que ens pot portar a veure més enllà del que intuïm.Aquestes premisses són les que converteixen els inicial-ment oposats Philippe i Driss en intocables i són les queens porten a sortir cada dia de casa com si sortíssim de lasala del cinema, amb un somriure als llavis.

TEATRE Joan Morros

El millor de la temporadal mes de maig no pot començar millor pel quefa a la programació teatral . El dia 1 arribarà alKursaal el muntatge Luces de bohemia en unaadaptació contemporània dirigida per OriolBroggi. L’obra de Valle-Inclán, tot i ser publicada

l’any 1924, no ha perdut vigència en el retrat que fa dela societat espanyola del qual no se salven ni la política,ni el periodisme, ni la intel·lectualitat. El repartiment ésencapçalat per Lluís Soler en l’esperpèntic paper deMax Estrella, el poeta i escriptor cec que fa la sevadarrera ronda nocturna abans de morir. És la primeravegada que una companyia catalana posa en escenaaquest clàssic del teatre espanyol. I la darrera obra delmes serà tant o més potent: La nostra classe, de TadeuszSlobodzianek i dirigida per Carme Portacelli. Una histò-ria que comença l’any 1941 quan 1.600 jueus van morircremats a la localitat polonesa de Jedwbane. La versióoficial en va responsabilitzar els ocupants nazis, peròuns anys més tard es va descobrir que els autors de lamassacre van ser els mateixos companys i veïns de lesvíctimes. Dos dels millors muntatges teatrals de la tem-porada que ara s’acaba.

ART Maria Camp

Entre abril i maigropostes d’art de primavera. La primera a l’Espaid’Art del Cercle Artístic: una exposició d’home-natge a Andreu Descals. Ar tis ta polifacètic i ciu-tadà compromès, fou aquarel·lista, tallista,cofundador del Grup 13, vuit anys president del

Cercle Artístic, regidor de Cultura, impulsor de l’Escolad’Arts i Oficis, fundador de l’Escola Flama, i en definitiva,dinamitzador d’activitats entorn del’art. La mostra es podrà visitar fins al5 de maig. D’altra banda, del 3 al 13de maig, i de la mà del projecte edu-catiu del CACIS El Forn de la Calç, espodrà veure al Centre Cultural elCasino Creem un bosc d’origami aManresa, una exposició i obra d’artcol·lectiva fruit del projecte artísticde Jonathan Minchin amb alumnesdels IES Lluís de Peguera i Pius Font iQuer. I durant la segona quinzena de maig hi haurà Vi-suals.12, un projecte que combina l’art i el vi. En col·la -boració amb la DO Pla de Bages, més de quinze creadorsproposen la seva visió dels cellers, el vi i el paisatge de vinyaen una proposta que es podrà veure a diferents espais dela ciutat amb exposicions de fotografia, instal·lacions, curt-metratges, tasts de vins i conferències. Finalment, us convi-dem el 18 de maig, Dia Interna cional dels Museus, a visitarels museus i espais expositius, que oferiran activitats extra-ordinàries i obriran portes fins a la mitjanit.

EE

E P



La llegenda d’en Rafang(que morí a mans d’un tal Jordi)

Agustí Franch

o menjaré ni unaengruna de carn!«Ni jo!», «Ni parlar-ne!»,«Menja’n tu, si vols!»,cridava la resta.-I què voleu fer? Si noens queden reserves!-Aviat plourà, i torna-

rem a tenir fulles als arbres!-Encara que comencés a ploure aramateix, trigarien dies a sortir les fulles.-Doncs esperarem!-Ens morirem de gana!

Aquesta discussió la tenien fa molts imolts anys, un poblat de dracs vegeta-rians que vivia en un país molt i moltllunyà, en un bosc de pins i roures, regatsper un rierol d’aigua freda. Preocupatsper la sequera que patien, i que haviaprovocat la manca de fulles als arbres, id’herbes als boscos i camps, havien deprendre una decisió important. A pesard’haver viscut centenars d’anys sensemenjar ni un gram de carn, es veien obli-gats a buscar solucions d’urgència:Menjar animals.

Després d’hores de converses i intercan-vis d’opinions, no van tenir més remeique afrontar la realitat. La decisió va serferma: En Rafang, el drac més jove de lafamília, sortiria a buscar aliments, mésenllà de les muntanyes nevades.L’endemà al matí, amb una pena que lipunxava al cor, en Rafang va volar cap ala vila més propera, decidit a caçar ove-

lles i altres animals que servissin perapaivagar la fam dels estómacs dels seusgermans dracs.

En arribar a la vila va sobrevolar el cel,cercant els caps de bestiar més ade-quats per a la seva empresa. En Rafangvolava rasant i es tornava a enlairar,apropant-se i allunyant-se dels ramatsque pasturaven a l’entorn de la vila, deci-dint quines serien les seves víctimes, almateix temps però, que espantava pas-tors, bèsties, i tot ésser viu que es movia.Els crits dels vilatans, els lladrucs delsgossos i el belar desesperat de les ove-lles, li ressonaven amb terror a les ore-lles. Només volia escollir l’ovella mésvella, la que menys dolor causés la sevadesaparició... i en va visualitzar una quesemblava cansada, lenta i pròxima a lamort, i va ser la triada. La va caçar ambles seves urpes esmolades i va reprendreel vol, per escollir una altra presa que fesde segon plat aquella nit. Però el beeeecontinuat de la seva víctima li dolia tanta dintre el pit, que no es va veure ambcor de reprendre la cacera, i se’n va tor-nar volant cap al seu poblat.

Aquella nit la família de dracs va sopar ensilenci, i els ulls plens de llàgrimes. Perdesgràcia la història es va repetir la nitsegüent, i l’altra, i l’altra... i així cada nitdurant setmanes. Però el pesar d’en Ra -fang i els seus germans va anar creixent icada vegada es feia més difícil de supor-tar. Una nit, després d’haver engolit elseu trist sopar, la Shelly, una drac d’uns700 anys, no ho va resistir més i va tren-car a plorar. Ella també era vella, i no liservia l’excusa que les ovelles fossin moltgrans. A ella no li agradaria ser plat detaula de ningú, per vella que fos. La dis-cussió va tornar a aflorar, tensa, fins queen Rafang va recordar una imatge quehavia vist en sobrevolar la vila. Elshumans conreaven camps i n’extreien

vegetals que menjaven, en lloc de carn.Si aconseguien saber com fer-ho,podrien deixar de caçar ovelles.

-Demà porta un humà, i que ens ensenyia fer-ho!I així ho va fer. En Rafang es va presentaral poblat amb un home d’uns quarantaanys. El pobre estava terroritzat. Li tre-molaven tots els músculs del cos, i estavamut de la por. La Shelly fou l’encarregadade demanar-li com ho havien de fer perconrear les terres per obtenir-ne tubèr-culs i vegetals. A l’home li va costar cal-mar-se i trobar les paraules, però final-ment va explicar que tenia certs coneixe-ments, i que els podia ajudar a fabricaralguns instruments de conreu, però quetot sol no se’n sortiria. Així, a l’endemà, enRafang, va tornar a la vila, i en va portaruna noia d’uns 25 anys. Tot i l’ajut d’a-questa, no n’hi havia prou per fer campsprou grans per conrear els aliments quenecessitaven per subsistir, i construir unregadiu des del rierol fins als conreus... Amés, tant l’home com la noia trobaven afaltar la seva família. Així que, a l’endemà,en Rafang va portar la muller i els fills del’home. I a l’altre, va portar la mare i elmarit de la noia.

Els dracs i els seus nous companys jahavien començat a donar forma a lesnoves terres. Hi havia una quinzena d’ho-mes i dones arribats de la vila, que gau-dien de la convivència amb aquellséssers enormes, però tendres i dolços.També els havien ensenyat a obtenir lleti ous del bestiar, a fabricar formatges,melmelades, pa... I tot semblava que fluïaamb alegria, i que aviat tornarien a la vila,quan un dia...

En Rafang va arribar, com cada matí, a lavila. A la plaça hi havia una jove espe-rant-lo. Ja sabia que cada nit hi havia unsorteig en què es decidia qui marxaria

Com cada Sant Jordi, dediquemla Fila Cultural a un relat d’unautor local. En aquest cas, untext d’Agustí Franch, il·lustratper Joan Romero. Un any més,bona lectura i bon Sant Jordi!

fila

cultu

ral

N



amb ell, i tot sembla-va indicar queaquella jove haviaestat triada per la sort,per anar-se’n amb ell. En Rafangva fer un vol picat per atrapar-la, i quanja estava a punt d’agafar-la, del no res,va aparèixer un home dalt d’un cavall,amb una llarga llança i un escut, i se li vallançar al damunt, clavant-li l’arma almig del pit. En Rafang se’l va mirarespantat, sense entendre el que estavapassant. Amb un fort dolor a l’alçadadel cor, va provar de reprendre el vol,per fugir d’aquell atac inesperat, men-tre treia una bafarada de foc per allun-yar el seu atacant, però fou en va.Aquell home, al qual ell no havia fet res,i a qui la gent animava amb el nom deJordi, se li va abraonar de nou, tornant aclavar-li la llança amb una ràbia incom-prensible...

Aquella nit, al poblat dels dracs, tothomestava preocupat. Feia hores que enRafang havia d’haver tornat, però l’horit-zó no donava cap pista del volar suau deljove drac. La Shelly i la resta de la famíliamiraven el cel amb tristesa, i els homes idones que els acompanyaven voliendonar-los consol.

-En Rafang no tri-garà a arribar.-No se’n veu cap rastre. Creus que la tevagent li pot haver fet mal?-Espero que no.

Les hores van anar passant i el drac notornva. La preocupació ja envaïacompleta ment l’ànim, tant dels mem-bres del poblat com dels seus nous inte-grants. Tres dies després, ja no van poderesperar més i van decidir anar-lo a bus-car. Cada un d’ells va agafar un humàentre les ur pes i van alçar el vol per diri-gir-se cap a la vila de la qual eren origina-ris. A uns quilòmetres de distància, entreuns arbres, van aterrar i s’hi van amagar,mentre els hu mans es dirigien al poble,per mirar d’esbrinar què havia passatamb el seu amic.

Els habitants de la vila, en veure aparèi-xer els seus veïns, van començar a clamaral cel. No es podien creure el que veien!

Eren vius! Com podia ser? Havien vistcom el drac monstruós se’ls enduia! Noentenien res. Mentre, la Shelly no vapoder reprimir la seva impaciència i vavolar fins a la plaça de la vila. En veure-la aparèixer, tots aquells que no laconeixien, van començar a cridar ambterror, davant la tranquil·litat queintentaven transmetre els que havienpassat uns dies amb ella. La Shelly esva sorprendre per la reacció i per unsinstants es va quedar aturada. Però, desobte, a la barana d’un balcó que presi-dia la plaça, hi ha veure el que mai hau-ria desitjat. Allà sobre, reposant ambserenitat, hi havia una rosa majestuo-sa. Una rosa grossa, preciosa, amb unatija llarga i forta, i uns pètals vermells...vermells com la sang. Com la sang d’enRafang que, com tots els de la sevaespècie, s’havia transformat en aquellabonica flor en morir.

Born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

LES TAPES DEL POUEl Pou, però d’etiqueta

Demana-les a [email protected] al telèfon 93 872 50 18



El Pont Vellpatr

imon

ici

utad

à

er començar aquesta sèrie sobre el nostrepatrimoni hem triat una obra d’enginye-ria medieval que es considera un símbolde la ciutat. El Pont Vell es troba al sud-estde Manresa, sobre el Cardener.Juntament amb la Seu i la Cova de SantIgnasi, és una de les referències paisatgís-tiques més importants de la ciutat. Es

tracta d’un pont medieval d’estil gòtic erigit sobre el riuCardener a l’entrada de la ciutat. Està format per vuit arcsgairebé de mig punt, però una mica escarsers, un delsquals es va mig tapiar en construir la carretera deManresa a Abrera. Fou assentat, en part, sobre els fona-ments d’un pont romànic. Té uns 113 m de longitud,3,60 m d’ample i 25 m d’alçada màxima sobre el nivelldel llit del riu. Té la clàssica silueta d’esquena d’ase demolts ponts medievals de tradició romana, és a dir, ambl’arc central més esvelt i els altres en degradació simètri-ca a cada banda. Als dos costats de l’arc principal hi hauna finestra o arc de descàrrega, que té la funció d’oferirmenys resistència en cas de riuada. Al costat d’aigüesamunt, els pilars tenen talla-aigües o angles avançats,que arriben fins a l’arrencada dels arcs, amb forma desemipiràmide. Està fet amb carreus de pedra.

El Pont Vell té un bon estat de conservació. Està prote-git en la seva totalitat i les restauracions que s’hi facinno poden canviar-ne el disseny original. Com que ésun bé Cultural d’Interès Nacional, qualsevol propostade restauració haurà de ser avaluada, obligatòria-ment, per la direcció general de Patrimoni Cultural deldepartament de Cultura i Mitjans de Comunicació dela Generalitat de Catalunya. Pel que fa al seu valorpatrimonial, el Pont Vell és un referent monumental,té una gran importància històrica, social, econòmica,artística i és un element de referència en el paisatge

de Manresa. És una construcció singular i de granvalor arquitectònic que cal mantenir íntegrament, res-pectant les seves característiques específiques i lesparts que el componen.

El pont actual es va construir entre els segles XIII i XIVsobre un antic pont romànic del segle XII ensorrat peruna riuada, del qual es veuen les bases en els fona-ments de l’arc central. És el pont més antic de la ciutati es comença a anomenar Pont Vell quan se’n fan d’al-tres a partir del segle XIV. La part central del pont va serdestruïda al final de la Guerra Civil (el 24 de gener de1939) i no es va reconstruir fins al 1960-1962, desprésde diverses campanyes ciutadanes. La restauració foudirigida per l’arquitecte J. Pons Sorolla, de la direcciógeneral d’Arquitectura de la Diputació de Barcelona, iel tornà a deixar en el seu estat originari. La demolicióde la fàbrica situada al costat SE permet avui dia con-templar-lo plenament.

PLluís Virós

La informació d’aquesta secció prové del Pla especial de protecció delpatrimoni històric, arquitectònic, arqueològic i paisatgístic de Manresa,dirigit per l’arquitecte Antoni Vilanova i realitzat pels arquitectes AnnaCamps i Eugeni Llaneras, l’arqueòleg Marc Cucurella, l’advocat RamonBesora i l’historiador Lluís Virós. Per saber-ne més: SITJES I MOLINS, Xavier (1988). Els ponts medievals del Bages.Centre Excursionista de la Comarca de Bages, Manresa.



quadern obert



fa 25 anysJaume Puig

La sida també arriba a Manresa

is anys després d’haver estat diagnosticats els pri-mers casos de sida en un país occidental, en elreportatge elaborat per Roger Hernández s’analit-zava la incidència de la malaltia a Manresa i alBages, on fins a l’1 d’abril de 1987 s’havien regis-

trat dues morts per aquesta causa. Llavors funcionaven aManresa quatre centres de medicina general: CentreHospitalari, Clínica de Sant Josep, Hospital de Sant Andreui Hospital de Sant Joan de Déu. Malgrat que les dues defun-cions corresponien al col·lectiu homosexual, les dades pro-porcionades pels centres de la ciutat suggerien que a l’àreasanitària de Manresa hi havia una incidència molt superiorentre els heroïnòmans. Entre un mínim de vuitanta perso-nes del Bages, Berguedà i Solsonès a les quals havien estatlocalitzats els anticossos , més de les tres quartes parts erentoxicòmans intravenosos. Segons informava el doctor JoanBarrios, de l’hospital de Sant Andreu, es calculava que hihavia a Manresa i comarca uns tres-cents heroïnòmans.

Projectes per al CasinoUn dels reportatges del mes,realitzat per Teresa Planell, parla-va dels projectes existents per al’edifici del Casino, que s’haviasalvat de l’enderrocament i s’hivolien instal·lar un reguitzell deserveis. La junta general d’accio-nistes de la societat propietàriadel Casino de Manresa va apro-var a finals de 1985 la cessió gra-tuïta a l’Ajuntament de bonapart de l’edifici a canvi d’unasèrie de compensacions detipus urbanístic. L’Ajuntament

tenia, doncs, la plantabaixa i la segona planta(l’equip de governsocialista preveia ubi-car-hi serveis territo-rials de la Generalitat),però la propietat teniadret d’ús de la primeraplanta i la sotaterrassadurant 75 anys i preve-ia que la peixera torna-ria a ser cafeteria, que al’ala dreta s’hiinstal·laria un restau-rant de luxe i a l’alaesquerra una granja-

pizzeria-sanck. Per al pati del darrera, la propietat, represen-tada per l’advocat Eduard Bosch, hi volia construir un esta-bliment hoteler i un pàrquing subterrani per a 300 cotxes.Aquests projectes eren totalment rebutjats per l’Associacióde Veïns del Passeig, que volia fer front comú amb altresentitats per destinar tot el recinte a ús públic. Per a la sota-terrassa la propietat tenia el projecte de situar-hi una «ren-glera de botigues de categoria».

Quatre anys de gestió municipal socialistaPer al 10 de juny s’havien convocat eleccions municipals i elreportatge d’Eudald Tomasa, analitzava els darrers quatreanys de l’equip de govern del PSC, que l’any 1983 haviaobtingut majoria absoluta, amb tretze regidors. Aspectespositius com el salvament de la fàbrica Bertrand i Serra escontraposaven, per a Joan Segon, a una dependència cadacop més notable d’institucions com la Cambra de Comerç iCaixa de Manresa. La reducció de recursos de l’estat haviacomportat una retallada en serveis socials i subvencions aentitats. S’havia tancat Ona 7 Ràdio, havia dimitit el regidorOnofre Boqué i l’enfrontament amb Tabola havia provocatla dissolució de l’entitat l’any 1985. La construcció del PalauFiral havia deixat un forat de 70 milions de pessetes, peròs’havia fet el nou abocador, l’estadi del Congost, la depura-dora, el parc de Puigterrà. Per a l’arquitecte Jaume Espinal,però, moltes obres s’havien fet sense una planificació. Peral periodista Gonçal Mazcuñan, els socialistes haviengovernat sense oposició política i només la “revolta delsbotiguers” del 1983 havia plantat cara al govern municipal.

Coses de la bugadaL’emblemàtica i incombustible Bugada al Pou, que llavorsocupava les pàgines d’obertura de la revista, s’estrenavareproduint impresos de l’institut Lluís de Peguera on enca-ra es feia servir l’escut franquista amb l’àliga preconstitucio-nal, s’hi parlava dels bars freqüentats pels pijos , des del delCasino a la Bolera o el Frankfurt Sterric, i també de Les gensque j’aime, el bar de moda que llavors ocupava els baixosde l’hotel Sant Domingo. De tot plegat, no en queda res!

La revista El Pou de la gallina va dedicar eltema central del seu primer número, corres-ponent al maig de 1987, a la incidència de lasida a Manresa. Ara fa just 25 anys que ambaquest tema a la portada s’iniciava el periplede la publicació, amb 32 pàgines i un suple-ment d’història local, Les persones i els fets,que en el primer fascicle parlava del Gremide Sant Lluc. Un quart de segle de crònicaciutadana, que anirem recordant cada mesen aquesta secció.

S



la tardor de l’any 1961 i fins el maig de l’any1962, l’Orfeó Manresà va celebrar els seixan-ta anys de la seva fundació. La junta de l’enti-tat va formar una comissió que va treballaren la preparació dels actes i sobretot en el

concert de cloenda amb la Novena simfonia deBeethoven.

Per a la presentació d’aquesta obra es va fer un esforçextraordinari: l’Orquestra Simfònica de Barcelona, ambsetanta-quatre professors; els solistes professionals deBarcelona, Lolita Torrentó, soprano, i Anna Ricci, con-tralt, i els manresans del mateix Orfeó, Josep Esquius,tenor, i Josep M. Descarga, baríton. La formació coralamb la vuitantena de cantors de l’Orfeó Manresà, quedirigia el mestre Agustí Coll; membres dels Amics delCant Gregorià, de la Capella de Música de la Seu i delCor de Noies de l’Hospital de Sant Andreu van fer untotal de cent setanta cantaires. Durant dos mesosseguits, es va assajar parcialment i de conjunt, amb

acompanyament de piano, l’obra escollida, la Novenasimfonia de Beethoven. La direcció fou a càrrec delmestre hongarès Giörgy Rayki, de 41 anys, que les set-manes anteriors havia dirigit diversos concerts a Suïssai a Espanya. Una persona que imposava un gran res-pecte per la seva exigència. La fotografia correspon al’assaig del dia 30 d’abril de 1962, a la Sala delConservatori Municipal de Música, del carrer MiquelBlanch. A la fotografia es veu un grup de cantors,atents a les explicacions del mestre Rayki, durant l’as-saig de la part coral.

El concert era previst oferir-lo el mes d’abril, però es vaajornar al mes següent. Els mitjans de comunicació l’a-nunciaven com «el major esdeveniment musical aManresa», i encara, «hauran de transcórrer molts anys perveure un esdeveniment semblant». Finalment, el concertes va celebrar el dia 10 de maig de 1962 al TeatreKursaal, amb una respectable entrada. Tres dies despréses va presentar al Palau de la Música Catalana.

A

crònica social

40

Ptge. Ferrer, 22-24-26 08240 MANRESA. Tel./Fax 93 873 94 72 - www.elracodelmobleusat.com - [email protected]

Descomptesespecials

durant aquestsdies

Fotografia: E. Villaplana Vargas

Ignasi Torras i García

Un hongarès dirigeix l’Orfeó



Ideal per ‘tirar els trastos’so

pars

de

duro

na làmpada d’on colguen tasses anti-gues ja ens indica que la decoració del’espai no serà convencional. De fet, alsostre també hi podem trobar unacadira penjada al revés, i de les paretsempaperades uns quadres quepodrien ser d’allò més clàssic però queacaben sent obres d’art plenes d’ iro-

nia. Ni tan sols les cadires d’una taula són iguals.Podríem dir que qui hagi menjat mai a El Traster sabràque la decoració retro i divertida hi juga un paper pri-mordial, i que aquesta es va modificant al llarg deltemps. És com si ens entauléssim en un món a part, onl’antiquari més autèntic s’omple d’innocència.

Les nits de dimecres a dissabte podem sopar-hisegons la carta que ens ofereixen, i al migdia disposend’un menú d’11 euros que atrau molts clients quevolen menjar bé, però sense tornar a la feina massaembafats. Podríem dir que la cuina d’El Traster no tégrans complicacions, és una cuina quotidiana i alegreque sense pretensions aconsegueix sorprendre’t ambel caire juganer dels seus plats; contrastos de dolç isalat, amanides fantàstiques i sobredimensionades,combinacions de textures oposades i jocs de colorsque segueixen la línia caòtica decorativa del local.

Cal destacar les seves amanides. Davant la varietatdemanarem quina ens recomanen i, ras i curt, ensdiran que tant és, que totes agraden. Així que nosaltresens decantem per la tèbia de formatges, ja que tenimcerta debilitat per aquest ingredient. Quan ens arriba ataula comprovem que partir-se-la serà una genial idea,ja que és realment un plat contundent. Ens la servei-xen amb una salsa de formatge calent que arriba a totsels racons, gens escadussera, i uns pistons de pa crui-xent i dauets de formatges variats. Tot seguit ensdecantem per plats més proteics; unes escalopines depollastre amb sèsam i mel, i el bacallà amb cebacaramel·litzada. Serien una clara representació del joc dedolç i salat en el qual ens veurem involucrats si fem unàpat a El Traster. Però la llista de possibilitats és llarga, i totjugant amb els productes de temporada, podrem optar

per unes broquetes de vegetals de proximitat, una reme-nat d’espàrrecs amb calamars saltejats, les seves crepscombinades amb tot tipus d’ingredients, filets de vedellaamb formatge de cabra o foie i moltes d’altres combina-cions que fan pensar al comensal sobre com distribuir-sel’àpat, ja que a aquí, com a l’ambientació del local, hiregna l’anarquia culinària clàssica, i els entrants, primers isegons han quedat fora a l’entrada. El que compta és lateva gana. I nosaltres ens devíem passar de llestos, per-què no vam aconseguir arribar a les postres amb suficientlloc a l’estómac. Però sabem per altres ocasions que labroqueta de fruites amb xocolata calenta val molt lapena, i més si tenim en compte que les peces de fruita s’a-deqüen a l’època de l’any en què estem. Un altre punt adestacar és la llibertat de moviments que et proporcio-nen podent fer la teva crep al gust o la mousse de iogurtamb la melmelada que més et plagui. Nosaltres aquestavegada ho hem regat tot amb un Espelt de l’Empordà, elSauló, recomanat expressament per la mestressa. Ara bé,la selecció de vins i caves és prou variada per poder mari-dar l’àpat de la manera més escaient, donant preferènciaen nombre als vins catalans.

Aquesta ha estat la nostra visita a El Traster, ficant-hi elnas per veure si hi trobàvem el trasto que buscàvem, ien sortim amb les mans (i la panxa) plenes. Esperemque us vagi de gust i que en conegueu la bona gentque se n’encarrega.

UAl bell mig del nucli antic, una il·luminaciótènue ens indica la presència d’un indretmisteriós, que desprèn una màgia especial.Ens envaeix la sensació d’estar entrant a lesgolfes de casa els avis i es converteix en unfet quasi inevitable entrar i xafardejar-neles entranyes. Aquesta nit la passarementre trastos, al restaurant El Traster.

Eduard Merly i Guillem Puig

Restaurant El TrasterPreu mitjà de la carta: 15 - 25€ · Sabateria, núm. 4 Tel. 938725636www.restauranteltraster.com Horari: Obert de dimecres a dissabte, de 9.00 a 16.30 i de 20.00 a24.00. Cuina: local, moderna i de temporadaEspecialitat: amanides, plats adequats a l’època de l’any .



Fargas Fargas, ull de llebre 2006

C/ Sobrerroca (Pou de la gallina) - Tel. 93 876 81 50

De dilluns a divendres, menú migdia 13,40 €, tot inclòsDe dimecres a dissabte al vespre, menú 13,40 €, begudes a partMenú per a colles: 20 € tot inclòs

Vine a tastar la nostra cuina italiana per menys de 20 €Menú Quatre Sensacions, vespres de diumenge a dijous

OBERT CADA DIA

C/ Lepant, 1308242 Manresa

Tel. 93 874 09 [email protected]

www.raviolo.cat

Pàrquing d’úsexclusiu per als clients

vins del Bages

’ull de llebre (tempranillo) ésuna varietat de vi caracteritza-da per la finor i l’elegància, moltben adaptada al nostre territori.El clima i el sòl de la finca de laCreu (Salelles), juntament amb

una maduració a la vinya, una macera-ció de 15 dies amb les pells i una criança

de 10 mesos en barrica de roure ame-ricà, són els factors que li donen unaqualitat excel·lent.

A primer cop d’ull, podem observar uncolor cirera picota, una capa alta, unribet vermell i unes llàgrimes ben for-mades. Quan l’olorem, la primera sensa-

ció és sedosa però inten-sa alhora i influïda pelsfruits vermells acompo-tats. En tastar-lo, trobemun vi suau i agradableon les fruites s’agerma-nen amb les vainillessubtils de la criança idonen una persistènciallarga en boca. En defini-tiva, podem dir queestem davant d’un vi moltrodó i equilibrat, digne d’un Pla deBages. Servit a una temperatura entre16 i 18ºC és un excel·lent còmplice peracompanyar carn de qualitat o guisatsde cassola.

Joan Tomasa Garrosetsommelier de Vins Tomasa

L



fanal de cua

Més Amat-Piniella’editorial mallorquina Ensiola, modesta en dimen-sions però no pas en ambició literària, va comprarfa uns anys els drets de les novel·les descataloga-des de Joaquim Amat-Piniella. Tret de K.L.Reich,que s’ha convertit en un clàssic imprescindible i

s’ha anat reeditant en tota mena de segells i col·lec cions,les altres quatre novel·les del manresà han restat introba-bles des de la seva publicació inicial, entre el 1956 i el 1966.L’any 2010, Ensiola va recuperar Roda de solitaris (1957), onl’autor mostra, amb un to carregat de tristesa, el rostre mésdescarnat de la guerra. D’això, però, ja en fa dos anys, i s’a-costa l’any del centenari, el 2013, en el qualels actes de record, que es preveuen sonats(exposicions, jornades, lectures o la inaugu-ració d’un esplèndid conjunt escultòric),quedaran deslluïts si no van acompanyatsde la recuperació de les tres novel·les res-tants. Tenim notícia que Ensiola vol publicar,abans que acabi l’any, La pau a casa (1959),un interessant retaule de personatges queviuen immersos en la mediocritat burgesad’una època grisa i que, malgrat tot, cerquenalguna cosa que, en forma de pau domèsti-ca, s’assembli a la felicitat. També ens ha arri-bat que el 2013 els mallorquins volen recu-perar El casino dels senyors (1956), la novel·lamés manresana d’Amat-Piniella, en què elfantasma del conserge del Casino de La Ciutat (en capmoment no surt el nom de Manresa) torna al lloc on va tre-ballar durant trenta anys després que n’hagin pas sat quin-ze de la seva mort. Hi entra de matinada i es passeja pelsdiferents espais: guarda-roba, vestíbul, escala interior,biblioteca, sala de ball, cafeteria, terrassa, sala de joc, pistesde tennis... tot plegat per fer un retrat irònic i mordaç de laburgesia provinciana dels anys 30.

Si la publicació d’aquestes novel·les arriba a bon port, perpoder tenir a l’abast l’obra completa de l’autor ja nomésfaltaria (a banda de Figures al calidoscopi, un curiós conjuntde semblances de personalitats manresanes d’abans de laguerra, que l’escriptor va publicar quan encara no teniavint anys i que avui segurament tindria un interès mésaviat local) la reedició de La ribera deserta (1966), una altragaleria de personatges solitaris i desenganyats que es con-verteixen en nàufrags que van a parar, per separat, a laribera deserta de l’angoixa, la frustració i la solitud.

LVisca Méliès!

a cosa d’uns trenta anys, tot fullejant un llibre,vaig veure-hi una fotografia que em cridà l’a-tenció. Representava una botigueta de jogui-nes i llaminadures. Des de darrere el taulell unvellet amb bigoti, barba i barret bombí atenia

una nena. Segons l’explicació del peu, la parada era al’estació de trens de Montparnasse a París, i el venedor,Georges Méliès. Així doncs, allò que convertia la petita,dolça, tendra escena de carrer en un document excep-cional i colpidor era el seu caràcter de testimoni de comvan transcórrer els darrers temps de la vida d’un dels

primers i grans creadors de la història delcinema. Un home que amb il·lusió, entu-siasme i empenta ho havia posat tot alservei del nou art i a canvi no havia rebutres. Ni ben bé el refugi final, ja que la boti-gueta era propietat de la seva dona. Vaigposar un punt al llibre i, des d’aleshores,me la miro de tant en tant. És una bonaajuda per reflexionar sobre determinadescoses.

Méliès va filmar la seva darrera pel·lículal’any 1912. N’havia realitzat més de qua-tre mil, d’una durada entre un i quinzeminuts: contes fantàstics, viatges imagi-naris, jocs de mans, esdeveniments histò-

rics... La fotografia esmentada és dels anys 20. Ell vamorir el 1938. Tot això ve a tomb perquè, molt recent-ment, als cinemes de Manresa hem pogut gaudir ambl’estrena d’un film esplèndid i, per moltes raons, excep-cional: La invención de Hugo de Martin Scorsese. Emsembla de tota evidència que el punt de partida és, pre-cisament, aquella fotografia. Scorsese, com un prestidi-gitador, li dóna un toc de vareta màgica que li infonvida i moviment. Aquesta obra constitueix un acte dejustícia fet cinematogràficament envers un gran crea-dor, una recuperació de l’entusiasme i la frescor dels orí-gens, i un acte suprem d’amor al cinema. La pel·lícula éstambé rica de referències a Harold Lloyd, CharlesChaplin, Buster Keaton, René Clair, Jean Renoir i tants itants d’altres.

No passa gaire sovint que puguis sortir d’un espectacletan eufòric i cridant visques a tort i a dret: Visca lamemòria! Visca la creativitat! Visca Méliès!

F

Dani Hernández Massegú

Llorenç Capdevila Lluís Calderer


a ho va dir undels membresde l’Herman-dad de la Vergede la Macarena:«La processó noés un passeig; ala processó s’hi

va a patir». I, és clar, si s’éspatidor professional (i pelque es veu a Andalusia, perPasqua, la cosa se la prenenmolt seriosament), el sofri-ment s’allarga i s’allarga finsal punt d’acabar amb lapaciència dels integrants dela processó tradicional deDivendres Sant (de caràctersilenciós i moderadamenttemperamental), recupera-da ja fa uns anys a Manresa.La decisió, dit sigui de pas-sada, potser es va prendreen una d’aquelles males tar-des en què tot el que s’acor-da té perspectives d’anar-se’n en orris sense solucióde continuïtat. Volíem pro-cessó i armats ben lluents ienllustrats, ja la tenim; volí-em connectar amb l’espiri-tualitat, traiem el santcristogros. Vols caldo..., doncsdues tasses.

No cal ser cap expert en antropologia i folklore persaber veure que la convivència entre el model tradi-cional manresà i l’importat del sud d’Espanya sem-pre serà difícil. Per molt bona predisposició que hiposin els uns i els altres. Perquè la concepció, laposada en escena i els referents icònics són radical-ment diferents. No és una qüestió ideològica, éspurament identitària i cultural. Catalunya té moltessimilituds i tradicions semblants a les andaluses, són

pobles veïns i, a voltes agermanats, però hi ha cos-tums que no es poden acoblar perquè no casen. Feti fet, els qui vulguin patir des de les vuit del vesprefins a la madrugá millor que vagin per una banda. Ials qui els agradi guardar silenci i disfressar-se de JuliCésar (que una estona fa gràcia, però quan ja en por-tes tres et comença a pesar el casc i t’enceten lessandàlies) que evolucionin més lleugerament perl’altra. Si no és així, la batussa està assegurada un anysí i l’altre també

J

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ MAIG 2012 - NÚM. 183

Via crucis ciutadà



BUGADA AL POUAnys i anysComenço la bugada del flamant 25è ani-versari del nostre estimat Pou assenya-lant-ne un altre que s’ha escaigut darre-rament i que ens plau de destacar pelcaràcter entranyable de l’establiment.Resulta que el mític bar Caracas delcarrer de les Piques cantonada plaça dela Reforma també ha fet anys, concreta-ment el doble que la revista. 50 anys inin-terromputs d’apujar persiana i de servirbons cafès i millors copes. Des d’aquell 2d’abril de 1962, el Miquel, llavors amb elsseus pares, ha regentat un local ambsolera i marcadap e r s o n a l i t a t ,amb parets fu-mades fins queho va prohibir lallei antitabac iun barcelonis-me present a ladecoració i a lestertúlies més omenys esvera-des de parroquians fidelíssims. Algund’aquests ha tingut l’enginy i el bonhumor de retratar-lo, també fidelment al’original, en un dibuix que mostra el pro-pietari com a rei de copa i puro –per des-comptat–, carta de qualsevol de les bara-lles (espanyoles, això sí) que corren peltapet verd de la taula. Des d’aquí doneml’enhorabona al Miquel i a la Lídia permantenir obert el Caracas durant tantsanys malgrat les lleis restrictives, la reces-sió econòmica que s’acarnissa especial-ment en el barri vell i la Reforma deciment que els envolta.

Renovar-se o...Sense moure’ns del barri, però a la bandade la plaça Gispert, un altre bar més joveque el Caracas, sense detriment de tenirtambé personalitat pròpia, ha complert20 anys, amb canvi de propietaris i rentatde cara. El cafè L’Havana, temple de l’in-dependentisme manresà, o més aviatCapella Sixtina, per la multitud d’engan-xines de moviments i organitzacions

afins a la causa que hi ha a les parets i elsostre del local, ha canviat de mans senseabaixar la persiana. Els amos actuals, elveterà Roger i els nous socis Fèlix i Enric,de Salelles, han decidit canviar-ne laimatge pintant les parets d’un blancimpol·lut que anys enrere qualsevolclient radicalot de l’establiment no s’hau-ria pogut estar d’espraiar. El canvi d’imat-ge de L’Havana potser sí que mostra elcamí de l’independentisme actual, queha deixat enrere les enganxines, l’esprai ila carmanyola de quatre nanos per fer-segran, tal com deixa escrit Adam Majó,d’altra banda antic soci fundador de l’es-tabliment, unes pàgines més amunt d’a-quest número.

‘Tacu’ lingüísticContinuo la rutagastronòmicapel Barri Antic ala Plaça Major,just a l’inici delcarrer de SantMiquel. Allà hiha instal·lat elTacu-Tacu, unestabliment detapes i menjarsràpids amb al-gunes especialitats ben suculentes. Elnegoci el regenta una mestressa perua-na que ha introduït algunes especialitatsa la carta. Al carrer, s’hi anuncien en lapissarra que retratem en un català volun-tariós, però mancat de normalització.Entre els bunyols, les «aletas fregides» els«calamars plancha» i la «car en salse»derivat d’un catanyol d’accent crioll. Coma colofó, fet que no treu mèrit ni al men-jar ni a la voluntat de servei de l’establi-ment, la pissarra també informa que la

cuina és «uberta 24 horas». Començoaquí el subapartat d’aquest mes derivatd’aquesta secció. Als amics de can Tacu-Tacu els recomanem una visita a unsaltres amics i col·laboradors: els delCentre de Normalització LingüísticaMontserrat, que els suggeriran algunrecurs editat o en línia on apareguin benescrits en català els exquisits plats queofereixen.

Lactància voldir lactanciaI d’un ex trem, a l’altre. Una mostra delque pas sa quan hi ha massa de -mostracions que aquest no és un paísnormal i s’ha d’imposar el castellà ni quesigui amb calçador per continuar minantl’entitat del català com a llengua pròpia.A l’hipermercat Carrefour hi trobem

aquest rètolajustat a la polí-tica de la cade-na de retolarbilingüementtotes lesdepen-dènciesi passadissos deproductes que,per cert, última-ment han alte-rat, fet pel qual

hi ha alguna mestressa de casa que aranecessita anat a comprar amb GPS. El casés que arribats a la sala de lactància,òbviament, la traducció és lactancia. Taninútil com cert.

Falsedat viquipèdicaEl que podria ser denunciable, però evi-dentment no ho pot ser, són les menti-des i inexactituds penjades a laWikipedia i la Viquipèdia. Tot i que sovintsón les primeres entrades dels cercadorsd’internet, la informació que allà s’hiaboca no sempre té el rigor que caldriaesperar. El músic Albert Palomar, ambmotiu de la seva visita al Club de laCançó, va comentar que en l’entrada a laViquipèdia del seu conjunt PlouenCatximbes, actualment només Plouen,indica que la formació és de «Manresa(Osona)». Lamentable, sens dubte.

QUINTÍ TORRA CORDONS



Tanmateix, i com a segona recomanaciódel mes, insto l’amic Albert Pa lomar quees registri i modifiqui aquest error majús-cul. No en va, la Viqui pèdia és una enci-clopèdia en línia feta des de tot el mónper milions d’internautes. Hi ha moltpoca verificació de la informació i unaquantitat infinita de redactors.

Aucaire d’orAra, que el que té una màquina d’encun-yar noves idees és Lo Gaiter del Calders,alter ego de Joan Vilamala, un habituald’aquesta secció, i un autor prolífic. Des

que no exerceix de mestre, la seva pro-ducció cultural ha augmentat a cor quèvols. La seva especialitat des de fa algunsanys són les auques, la majoria de lesquals recollides al web www.auques.cat.Últimament, Vilamala ha fet dues novescreacions per a dues entitats que s’esti-ma: Òmnium Cultural Bages, amb motiudel seu quarantè aniversari, i amb dibui-xos del també bon amic i col·laboradorJaume Gu bia nas i, per la part que enstoca, la del vint-i-cinquè aniversari d’ElPou de la gallina amb la col·laboracióde luxe de Manel Fontdevila. Tot undetall que agraeixo profundament tantal Joan com al Manel.

Fotomultes involuntàriesCanvio de tema per assenyalar que, mal-grat que Regió7 denunciï que la PoliciaLocal multa tres cops més, durant l’ela -boració del Tema del mes el nostre fotò-graf Francesc Rubí va anar a llocs onl’esta cionament és prohibit, per tractar-se d’illes de vianants o de circulació res-tringida, i sense voler les seves fotos sónprova irrefutable de l’incompliment sis-temàtic de la senyalització. Per tant, elservei de fotografia del Pou ha esdevin-gut aquest mes un servei de fotomultesinvoluntari que ben pensat podria serútil a la Policia Local.

DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIRE

n aquest temps que, als cata-lans, ens foten clatellades pertots costats, he trobat, per des-comptat fora de la penínsulaIbèrica, consol i ajut per incre-

mentar la nostra autoestima, tot plegaten relació a la cultura i a l’educació iensenyament de la nostra llengua enun estat plurilingüe.

Llegeixo part d’un article publicat el 3d’abril al New York Times: «Com laimmersió lingüística ajuda a aprendreun idioma», i fa un parell de setmanesabans, en varen publicar un altre enquè es constata que el coneixement detres llengües fa la canalla mésintel·ligent.

L’efecte al cervell és significatiu, millorales habilitats cognitives i estimula xar-xes neuronals que poden tenir un

paper protector contra la demènciaa l’edat senil. De fet, el cervell és

un conjunt de, només, 100.000milions de neurones queestableixen xarxes i quepoden canviar la seva plas-ticitat i interconnectivitat alllarg del temps. La Sra.Barron-Hauwaert és laautora d’un estudi, escritl’any 2000, gran part delqual fet amb poblacióeuropea, i que troba queparlar tres llengües esporta igual que parlar-nedues, i que com mésjoves les aprenen, millor.

Per altra part, l’any 2008, en un altreestudi, un professor d’economia afirma:«L’aprenentatge de llengües i la diversi-tat lingüística han de ser consideradescom un factor endogen en el procés dedesenvolupament econòmic».

Normalment, en els processos de tran-sició d’un imperi a la disgregació de lescolònies, la capacitat de parla plurilin-güe és vist com un problema. S’intentaimposar la parla de l’imperi. A les cultu-res anglosaxones, l’opinió actual és quel’objectiu clau és mantenir el bilingüis-me o el trilingüisme.

Pel centre de la Meseta, i per les nostrescontrades, encara hi ha un pilot de gentque no s’ha assabentat de les millores ivol deixar la llengua catalana a l’alçadade un signe residual d’una tribu perifè-rica.

Tenim feina per endavant, si no volemdesaparèixer en unes dècades i hem defer-ho amb intel·ligència, constància,voluntat i compromís, amb una visió allarg termini. Amb intel·ligència, perquèmalgrat que ens diguin que ser bilin-güe ens fa més intel·ligents, donadesles ximpleries que s’escolten, a vega-des, cretins al nostre voltant, n’hi ha!

L’HOMENOT DE LA PIPA

EElemental, estimat Watson



TANTA ROBA I TANT POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUBIANAS

LLUM DEGÀS

s previst que a partir del dia 27d’abril, coincidint amb la cele-bració de la Moreneta, Mont -ser rat TV s’estreni com a noucanal de televisió amb l’objec-

tiu d’informar, difondre, entretenir, espe-ronar i vendre algun mató. Montse TVper als amics, emetrà regularment i reli-giosament per mitjà del web montse-rratcomunicacio.cat, amb la col·laboraciódel Grup Taelus de Comunicació. Tot ique encara no ha trascendit la graella dela programació, fonts properes al pareconfessor de l’Abadia de Montserrat enshan avançat algunes primícies.

El Telenotícies coincidirà horàriamentamb les Matines i les Vespres i serà can-tat en català, llatí i gregorià. L’emissió s’i-niciarà a les cinc del matí, amb una cartade jesustament, instal·lada a la bola ubi-cada a la mà dreta de la imatge de la

Moreneta. Al llarg del matí s’emetran elsprogrames Waterinaris (patrocinat perAromes de Montserrat) i El racó de FraGarí (dirigit per Conrad Son), del contin-gut dels quals no se’n sap encara res.

A primera hora de la tarda s’emetrà latelenovel·la La morena de la Macarena(en coproducció amb els Armats deManresa). A mitja tarda, dins la progra-mació infantil, els petits podran gaudirde valent amb les trapelleries d’Els TresBisbetons (amb la participació dels bisbesde Solsona, Vic i Alcalà), proposta quedonarà pas a El nom de la Rosa, un espai al’estil del Gran Germà, on cada setmanadesapareixerà un concursant, estimbaten algun avenc o cingle montserratí, ques’intentarà localitzar a partir del progra-ma Tal dia farà un any, realitzat encol·laboració amb la Unitat d’Investi -gació dels Mossos d’Esquadra.

De la programació nocturna destaquenExvots (programa protagonitzat pervotants abstencionistes), Els Set GoigsCapitals (sèrie basada en el Llibre Vermellde Montserrat, on tot de pelegrins can-ten i ballen mentre vetllen el son de lesnovícies de Santa Cecília) i Ora et labora ia dormir quan sigui hora. Quant a la direc-ció d’aquest nou canal, es rumoreja quepot ser la Mònica Terribas, ara que TV3 hadecidit prescindir dels seus serveis. Té afavor el fet d’haver-se casat al santuari, talcom ja havien fet els seus pares. Tambées parla de la Pilar Goñi, però el teclat delretolista no conté la enya, i del CescSerrat, però el seu cognom faria rimapobra amb el nom de l’emissora.

ÉBon dia, telemontserratins!



QUI NO CONEIX... LO GAITEREL SENYOR RAMON

13. Molts hi han fet l’aprenentatge amb els seus primers escritsi alguns porten tal bagatgeque s’hi han pelat els dits.

14. Tot fent claca i fent bugadahem trepitjat ulls de polli fins alguna vegadamés d’un ha anat de corcoll.

15. I si algun cop hi ha hagut marroperquè hem remenat els fems,hem tornat a tapar el carroi hem deixat transcórrer el temps.

16. Com que ens apassiona escriure,i ser font d’informació,intentem fer premsa lliureque provoqui reflexió.

17. Hi ha qui té molt bona ploma,redactors amb pedigrí,lletraferits que fan bromai fotògrafs a desdir.

18. De dibuixants n’hi ha una pila:Bosch, Galdric, H. Massegú,Gubianas, Fontdevila...,que dibuixen com ningú.

19. Un dels punts de la revistamés fidels i més constantsés l’esplèndida entrevistaque ens hi fa en Jordi Sardans.

20. I no cal dir que una espasaés la ploma d’en Claret,el director de la casa,en els temes d’Internet.

21. Hem recorregut molts metresper ser uns manresans com cal,amb fets com El Pou de Lletresi el Premi Oleguer Bisbal.

22. Com que El Pou de la gallinasap com arribar a la gentmolts guardons té a la vitrinaentre ells el Tasis Torrent.

23. Però hi ha un premi que ens encantaque és el reconeixementde veure que El Pou aguantagràcies al lector amatent.

24. Per això enguany en fem festai entre amics i bons companysvolem celebrar la gestad’haver fet 25 anys!

Auca del Pou(Continuació, sí senyor.)

uants milions d’escopinyesno ha despatxat aquesthome a Manresa? L’AntonioDorado! Va arribar des deJerez de la Frontera abansdels divuit anys i, l’endemà,

ja treballava a Las Vegas! Aleshores enQuimet Garcia li va ensenyar l’ofici–«del senyor Quimet només en puc dircoses bones!»– i té, que ja no ha paratmai més: a Las Vegas, a la Cerveseria, aLa bodega andaluza... Els millors ver-muts, sense estalviar el gènero! Que si

Q

Antonio Dorado

escopinyes, que si papes braves, gam-bes engavardinades o calamars a laplanxa... Ara s’ha traslladat a la carrete-ra de Vic, al Jorsus, des del primer cafèal menú del migdia. I les tapes! Veureucom sobreïx cada cap de setmana, vorael pont de Ferro, que si tingués centtaules més, cent taules que ompliria. Isi badeu, encara us encoloma loteria!Al Jorsus hi trobareu tothom, perquèl’Antonio acull tothom: només l’asso-ciació d’amics dels mol·luscs bivalves lahi té jurada!



EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN GUDIOL

preciadíssims germans i germanes, serveixiaquesta comparança que verso aquest mesd’homenatge a les persones de fe que consa-gren vida i obra a apropar la paraula del’Altíssim a tots els descreguts. Parlaré de

dues persones. Dos catòlics. Un capellà. Una religiosa.Una home discret i empàtic. Una dona excessiva i bala-drera. Un clergue senzill. Una monja, a voltes, massasofisticada. Un digne deixeble de Casaldà liga. Una malacòpia de Santa Teresa de Jesús. Una corona d’espines.Un rosari amb un osset d’or. Ella surt constantment aRegió7, a la tele de la Taronja, a la ràdio i, àdhuc, a lesrevistes del cor. Ell, en canvi, va ser el protagonista del’entrevista dominical de Regió7, on totes les resposteseren un tresor. Un té la clau del Casal de l’Esglèsia. L’altrasembla que hagi perdut la clau del convent. Ai, Senyor!Sento la teva mirada amenaçadora, però, malgrat tot,he de parlar. He de donar llum a la veritable fe! Manresaja en té prou, de tant via crucis! Sí, germans, els relatatsfins ara són alguns dels molts, moltíssims, parangonsque el mateix Satanàs em duu a la meva boca pecado-ra esperant el perdó del pare clementíssim.

Perquè, és clar, com a persones de fe, els al·luditstambé tenen coincidències. Ambdós han rebut unpremi Oleguer Bisbal concedit pels lectors d’aquestaja històrica publicació. Tots dos viuen i fan obra aManresa. Tots dos han professat el seu amor per lapàtria i el seu desig que aquesta tingui plena sobira-nia. Tots ells treballen amb el poble. Però, és clar, hodeien les sagrades escriptures, per la seva obra elsconeixereu. A la religiosa, Sor Lucía Caram, li ator-guen premis i medalles. A l’entranyable i conciliadorJoan Aurich, és possible que no se li reconegui mai laseva tasca de, simplement, ser-hi i dialogar quan se’lnecessitava. Sense fer grans escarafalls. Com aquellqui no vol la cosa. A fe de Déu que, si s’han d’entre-gar medalles, que es lliurin a mossèn Aurich. Uncapellà del poble que treballa amb el poble. Si lidonen una medalla, no la retratarà al Facebook, perDéu! I si és d’or, de ben segur que no la fondrà perfer-ne una joia fashion; en farà petites peces perrepartir-les entre els més necessitats. Sense fer-secap foto per a la premsa, alerta!

A

La medalla per a l’Aurich, encara que no la vulgui

Aida Cantero



Festcat’12!

www.escolesfestcat.cat

Campusde culturapopularde Catalunya

gra

ph

iku

s /d

isse

ny

grà

fi cEsterri d’Àneu /

Llíviajuliol de 2012

DansaCircNatura

JocsCuinaO� cis

ArtesaniaTeatreMúsica

Noves tecnologiesLiteratura oralArts visuals

ANYS

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

anunci A4.pdf 1 18/04/2012 13:16:22

SOMIES EN OPTIMISTA? - El Pou Digital 2012 baixa.pdf · GESTIÓ D’EMPRESES · EDUCACIÓ INFANTIL...

Documents

Transcript of SOMIES EN OPTIMISTA? - El Pou Digital 2012 baixa.pdf · GESTIÓ D’EMPRESES · EDUCACIÓ INFANTIL...