Síntesi d ’història l’Islam i Catalunya

Mikel de Epalza

L’Islam, com a religió i com a forma de vida social, ha tingut i té relacions múltiples amb Catalunya, tant amb el Principat pròpiam ent dit com amb els països que hi estan vinculats per la política (especial­m ent els actuals estats d ’Espanya i França i els seus antecedents) i la llengua (València, les Illes, el Rosselló, Aragó i l’Alguer a Sardenya), al llarg de tretze segles d ’història com partida a la Mediterrània occidental. Aquest capítol recordarà les línies principals d ’aquesta història com par­tida de l’islam amb els països de llengua catalana, especialment amb l’actual Catalunya. Es tracta sobretot d ’un Islam en la seva forma àrab0 àrabo-parlant, però amb una im portant com ponent hispànica (tant medieval com actual) i alguns elements forans, berbers i d ’altres, espe­cialment arran de les immigracions m odernes (àrabs de l’Orient Mitjà, africans subsaharians, pakistanesos, iranians, etc).

El poder polític islàmic va estar instal·lat als actuals territoris ca­talans durant gairebé quatre segles i m ig.1 En territoris valencians i ba- leàrics, aquest dom ini polític es va prolongar fins a un segle i mig més (Mallorca 1228, València 1238, Menorca 1285, Crevillent 1318). Una im­portant població musulmana va rom andre dins la societat catalana fins al principi del segle xvn (mudèjars fins al 1526, moriscos fins al 1610).

Però les relacions entre Catalunya i els països musulmans no es redueixen a aquesta presència política en territori peninsular i illenc. Foren també de veïnatge entre països de la Mediterrània. Són relacions cons­tants i molt variades al llarg d ’aquests tretze segles. Relacions general­ment d ’enemistat política i religiosa al llarg de l’edat mitjana i la moderna, fins al segle xix, però amb diverses aliances i intercanvis positius.2

L’ocupació francesa d ’Algèria, l’any 1830, va obrir una nova època en les relacions entre Catalunya i els països àrabs: el període colonial va canalitzar nous intercanvis migratoris i comercials amb el veí Magreb1 amb l’Orient Mitjà, especialment a partir de l’obertura del canal de Suez, a Egipte. Les independències polítiques dels països islàmics colo­nitzats, i especialment els del Magreb, han obert noves perspectives de relacions amb aquests països, amb uns més complexos intercanvis po ­

V .ل e g e u b ib l io g r a f ia d e B a la ñ á I A b adia , ? e r e : «E ls M u s u lm a n s a C a ta lu n y a (?1 ل5ؤ ة-ل ). U n a a p r o x i-

m a c ió ' A p è n d ix d e la r e v is ta Sharq Al-Andalus. Estudios Árabes, A la c a n t , p و86, 147 à g s ,

i l l ib r e t r e e e n t Crònica política de la pre-Catalunya islàmica, B a r c e lo n a , 1992. A ltr e s r e c u l ls b ib l io -

g r à f ic s s o b r e r e la c io n s à r a b o -c a ta la n e s a F r a n c o S á n c h e z , F r a n c is c o , « B ib l io g r a f ía s o b r e te m a s á r a b e s

d e la s B a le a r e s » , id., 44 p à g s . de E palza , M. (a m b P a te r n in a , M.J. i So^TO A, M oros y Moriscos en el Levante pen insu lar (Sharq Al-Andalus). Introducción bibliográfica, A la c a n t , 1983; i r e c u l ls b ib l io -

g r à f ic s r e g u la r s d ’E p a lz a i F r a n c o a la r e v is t a Sharq Al-Andalus, Estudios árabes, a n u a lm e n t d e s d e l

1984, a m b m é s d e 5.000 t í to ls .

2. Vegeu assaig d e s ín t e s i a DE E p ^ z a , M.: «Relacions d e l s Països Catalans amb el món musulmà». Revista de Catalunya, Barcelona, 62 و, 1987, 49- .

Mikel de Epalza

lítics, comercials, migratoris (immigració islàmica, migracions turístiques i comercials...) i culturals.

A causa d ’aquesta llarga i complexa història de les relacions entre Catalunya i el m ón islàmic, especialment l’àrab, la consciència col·lectiva dels catalans té una rica varietat de visions del m ón àrab islàmic. Per als àrabs actuals, Catalunya i els catalans són una terra i una gent rica i pecu­liar, centrada a Barcelona, dins el conjunt d ’Espanya, l’antiga Àndalus.3 Les fites històriques més importants d ’aquesta història compartida es pre­sentaran a les pàgines següents, amb una bibliografia selecta en notes a peu de pàgina, per a qui vulgui aprofundir en algun d ’aquests temes.

La instal·lació de l’islam

L’Islam, com a religió i com a forma de societat política, es va instal·lar en terres catalanes al principi del segle vm. Mig segle abans havia fet la seva aparició a la Mediterrània occidental, fundant la ciutat de Qairwan (o Kairouan, actualment a Tunísia) i conquerint la vella ca­pital romana de Cartago (689). A partir de la capital regional de Qairwan, el govern islàmic de la dinastia Omeia de Damasc s ’escamparà per les costes d ’Àfrica i d ’Hispània, tot formant les regions occidentals de l’imperi àrabo-islàmic: el Magreb («ponent», «lloc on es pon el sol») i l’Àn- dalus (d’etimologia disputada: la tradicional, de «Vandalusia», o la més convincent d ’«Atlasia», «regió de l’Atles o de l’Atlàntic»).

A partir de Qairawan, expedicions de submissió devien arribar a les Illes passant per Sardenya.4 Un cop obtinguda la submissió, aquests territoris baleàrics van quedar sota el poder suprem de l’islam, però sota el govern efectiu de les autoritats bizantines cristianes locals, fins que el govern dels Omeies es va instal·lar a les illes orientals de l’Àndalus l’any 905.5

3• Vegeu R u b iera i M ata M .J.: «La cultura musulmana i pensament, llenguatge i formes literàries (as- peetes de la poesia arábigo-valenciana: el paradís i el paradís perdut», En torno a l 750 aniversario. Antecedentes y consecuencias de la conquista de Valencia, Va^ncia, 1989, 1, 97-106); DE E p a lza , M., «España y su historia a través de los textos de enseñanza media de Siria», Alm enara, Madrid, 2, 1972, 52-108, i (amb B e n a li M . i G a fs i a ., «?roducción tunecina y argelina sobre historia de España desde la independencia (1956 y 1962)», índice Histórico Español, Barcelona, vol. XV, 56bis, 1969 (1975), Xl-LXII.

4. Vegeu B a r c e ló , M.: «Some Commentaries on the earliests Muslim invasión of spain», Islamic Studies, Londres, IX, 1970, 183-190.

5. Vegeu DE E p alza , M.: «Orígenes de la invasión cordobesa de Mallorca en 902», Estudis de م ء - historia, d ’H istória de M ayürqa i # de M أممة*أةءكأ allorca dedicats a Guillem Rosselló i Bordoy, Ma- Horca, 1982, 111-129; ID., «Los cristianos en las Baleares musulmanas». Les Illes Orientals dAl-Andalus, Palma de Mallorca, 1987, 133-143; ID., «Mallorca bajo la autoridad compartida de bizantinos y árabes (siglos VIII-¡X)>>, H om enaje a Juan N adal, Atenes, 1991, 143-149.

Síntesi d’història de l’islam

La instal·lació efectiva de Tlslam en terres catalanes es va fer després de la presa del poder polític i de la capital visigòtica de Toledo pels musulmans el 711. A partir d ’aquí, van anar prenent possessió de les ciutats i fortaleses de la Hispània visigòtica tot seguint les principals vies de com unicació (especialment la interior per Saragossa i la costa­nera per Tudmir, de Lorca a València).6 La presa de possessió dels m u­sulmans es va fer, segons la seva legislació, per la força o per pacte. S’ha conservat un d ’aquests pactes de l’autoritat musulmana amb els poders visigòtics locals, que com prèn les ciutats i fortaleses de la Via Augusta des de Lorca a València,7 amb l’excepció de Xàtiva, que va oferir re­sistència i va ser ocupada per la força.8 En territori de Catalunya l ’arri­bada al poder dels muslmans es féu a voltes per pactes (especialment amb governadors rebels contra el rei Roderic)9 o per la força, com sembla que va ser el cas de la capital visigòtica local, Tarragona, que va quedar destruïda. Així es van instal·lar fins a Narbona, darrera ciutat septentrional de la Hispania dels visigots.10 A partir d ’aquestes terres, i impulsats per la força político-religiosa conqueridora de l’islam, es van endinsar, en diferents expedicions militars amb aliances locals diver­ses, per l’Aquitània i la vall del Roine. Els francs van infligir una derrota emblemàtica als musulmans i als seus aliats a Poitiers, l’any 732. Més tard, s’implantaria un petit poder local islàmic, d ’origen marítim alme- rienc, en unes valls dels Alps m eridionals.11

Aquesta instal·lació de l ’islam no implicava una supressió total de les estructures socials anteriors, ni en el pla polític, ni en el pla religiós, ni lingüístic i cultural en general.

Políticament, es van m antenir els pactes amb les autoritats locals i es van preservar les estructures de propietat (amb nous impostos i p ro­gressives redistribucions de la terra per part de les autoritats musul­manes).

En l’aspecte religiós, es va respectar la llibertat religiosa dels cris-

6. Vegeu R ubiera , M Villena en las ca :.و. lzadas rom ana y dra^e, Alacant, 1985; P alli A guilera ,

F.: La Via Augusta en C ata luña , Barcelona, 1985.7. Vegeu Llobregat, Teodomiro de Oriola. Su vida y su obra , Alaeant, ا97ق . Estudi d ’aquesta

forma de «pacte» per DE E palza, M.,: «Islàmic Fidelity to ?act (’ahd) between Mudejars/Moriscos Muslims and Spanish Christian Authorities», Congress o f MESA, ?ortland, 1992.

8 . Vegeu R u b iera M .J .-de E p a lza , M .: X àtiva m usu lm ana (segles viu-xui), X à tiva , 1987.9. V e g e u C o l l 1 A le n t o r n , M.: «E ls s u c c e s s o r de V it iz a e n la z o n a n o r d - e s t d e l d o m i n i v i s ig ò t i c » .

Boletín de la Real Academ ia de Buenas Letras de Barcelona, XXXIV, 1971-1972, 281-307; M. B a r c e ló ,

«El re i A k h ila i e l s f i l l s de W itiz a : e n c a r a u n a a ltra r e c e r c a » . Miscel·lània Barcinonensia, B a r c e lo n a ,

X£IX, 1978, 59-79.10. Vegeu C aille,}.: «Narbonne sous l’occupation musulmane (première moitié du Ville siècle)»,

Annales du M idi, 1975, 97-103.11. Vegeu Lacam , Les Sarrazins dans le H aut Moyen-Age fran ça is (histore et archéologie), Paris,

Mikel de Epalza

tians i els jueus i se’ls va organitzar en comunitats amb les seves autori­tats pròpies, tot respectant el seu culte, la seva legislació interna i la seva cultura. Però la conversió de la població va ser segurament en massa ja des del prim er segle d ’instal·lació de l’islam, sobretot per manca de renovació de l’episcopat (en la societat islàmica dels territoris orientals de la Península nom és està docum entat fefaentment un bisbe d ’Elx i resident a Còrdova, a mitjan segle ix).12 En canvi, es coneixen al llarg de tota l’edat mitjana descendents de la població pre-islàmica que devien ser cristians de tradició, tot i que segurament no batejats, en zones rurals, i immigrants cristians i les seves famílies, d ’origen forà, m antinguts de vegades en la seva fe en comunitats urbanes per un clergat oriünd dels regnes del nord de la Península.13 D’origen forà i probablem ent com er­ciants devien ser les comunitats de jueus i cristians de Dénia en el segle xi que cerquen rabins i sacerdots a Barcelona.14

En l’aspecte lingüístic, l’arabització fou més lenta (no consta que els parlants berbers instal·lats a l’Àndalus escampessin la seva llengua fora dels seus nuclis familiars d ’immigrants). Es va mantenir el llatí vulgar durant un període difícil de determ inar per manca de documentació. No és segur que s ’arribés a formar una llengua romànica diferenciada del llatí (el mossàrab), tot i que s’han conservat moltes paraules llatines de l’àrab parlat i influïdes per la fonètica i la morfologia de l’àrab que han passat a les llengües romàniques medievals —català, aragonès i castellà—, tant en la toponímia com en el lèxic (els mossarabismes).

Culturalment, les simbiosis foren molt nom broses i abracen molt diversos camps de la vida social, entre una cultura àrab d ’origen orien­tal i la cultura hispano-visigòtica amb base ibèrica de la Península, amb les seves variants a les illes Balears i Sardenya i als territoris d ’enllà dels Pirineus. Cal recordar que la cultura àrab era ja una simbiosi entre les tradicions de la Península Aràbiga i les de les grans civilitzacions de l’Orient Mitjà, especialment la romano-bizantina, que també havia estat dom inant a la Penísula Ibèrica. A Hispània, d ’altra banda, també estava implantat des de feia segles el cristianisme, religió que tenia les mateixes arrels semítiques orientals que l’islam i unes creences i unes pràctiques semblants.

Per tot això, la implantació de l’islam, que fou un esdeveniment

12. Vegeu de E palza, M .-L lobregat, E.: «¿Hubo mozárabes en tierras valencianas? Proceso de islami- zación del Levante de la Península (Sharq Al-Andalus)», Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant, 36, 1982, 7-31.

13. de E palza, M.: «La islamización de Al-Andalus i mozárabes y neomozárabes», Revista del Insti­tuto Egipcio de Estudios Islámicos, Madrid, XXIII, 1985-1986, 171-179•

14. Vegeu R ubiera M ata, M.J. La Taifa de Denia, Alacant, 1985, 1988.

Síntesi d ’història de l’islam

que va transformar de manera ràpida i profunda la societat d ’Hispània, i especialment la dels territoris que més endavant serien catalans, no va com portar un trencam ent total amb la situació anterior ni va produir immediatament modificacions en tots els camps de la vida dels habi- tants d ’aquestes terres.

La formació de Catalunya i les seves relaeions amb els Omeies de Còrdova (758-1010)

Un text del geògraf Ibn Hawqal, que visità lÀndalus a mitjan segle X, expressa bé les relacions que es donen al llarg de tot aquest període de dos segles i mig entre el poder central i centr^itzador de l’adminis- tració musulmana de Còrdova i les petites formacions feudals que serien el nucli de la futura Catalunya. Explica, per exemple, com alguns cris- tians de lÀndalus es van proclamar rebels, van anar a les muntanyes i no hi havia manera de sotm etre’ls.15

En el cas de la Marca Hispànica hi va haver sobretot una clara voluntat per part de l’imperi carolingi i els seus successors, a partir del segle VIII, de consolidar posicions cap al sud, tot expulsant els musul- mans de les planes transpirenenques (Narbona, Perpinyà, Elna...), tancant-los els passos dels Pirineus (Cerdanya, Girona) i reforçant unitats feudals al llarg dels estreps m untanyosos septentrionals de la vall de l’Ebre i de les planes costaneres fins al riu Llobregat.6ل

Aquesta política, que aspirava a fer girar tota l’antiga Hispània al voltant de l’imperi franc o germànic, era com partida per l’Església de Roma en el camp religiós. Això explica l’acció política i religiosa del final del segle VIII contra la doctrina de l’adopcionism e hispànic, man- tinguda per Elipando de Toledo i Eèlix d ’Urgell.17 Aquesta doctrina, amb múltiples influències islàmiques, va ser fruit, en part, dels con- tactes del bisbe urgellenc amb les guarnicions musulmanes de la Cer- danya que vigilaven el pas de muntanya de la ruta entre Narbona i Saragossa.18

Vegeu DE E .ول palza , M.: «Descabdellament p ^ ític i militar dels musulmans a terres eatalanes (segles viii-xi)», Sym posium In ternacional sobre els orígens de C atalunya (segles viii-xi), Barcelona, 1991, I,49-79.

16. Vegeu Salrach,}.: El procés d e fo rm a c ió nacional de Catalunya (segles viii-x), Barcelona, 1978, 198!, i B e n e t C la r a , A.: El procés d ’independència de Catalunya (797-989), Sallent, 1988.

17. Vegeu dÀBADAL, R.: La batalla del adopcion im o en la desintegración de la iglesia visigoda, Vic, 1949؛ Manuel Riu, «Revisión del problem a adopcionista en la diòcesis de Urgel», A n u a rio de Es- tudios Medievales, Barcelona; I, 1964, 77-96.

18. Vegeu DE E p alza , M.: «Influences islàmiques dans la théologie chrétienne médiévale: l’adoptio- nisme hispanique (VIII؟ s.)>>, Islam ochristiana, Roma, 18, 1992, 55-722.

Mikel de Epalza

A la resta de les terres que més tard serien catalanes, el poder polític i la civilització urbana islàmica de l’Àndalus es van anar assen­tant sobretot a l’eix Fraga-Lleida-Balaguer-Tortosa, ciutats que van formar la xarxa adm inistrativa del que els àrabs van anom enar «les regions frontereres de l’est» (a th-thugur ax-xarquia) de l’Àndalus, juntam ent amb «la regió fronterera superior» o Marca Superior de l ’Àndalus, amb capital a Saragossa.19 Al sud del riu Llobregat, fins a Tortosa, el camí costaner que travessava el Penedès i el Camp de Tarragona, com també els camins de m untanya de l’interior sem bla que estaven controlats pels m usulmans fins al segle xi, amb im plantacions militars i urbanes islàmiques que han deixat empremtes toponímiques, però sense cap ciutat im portant.20

Tant a Lleida i a Tortosa com a Saragossa, les autoritats cordove- ses procuraven arbitrar entre les poderoses famílies locals i les seves clienteles militars. La docum entació àrab recull múltiples «rebel·lions» i guerres en aquesta regió, com també expedicions cordoveses més o menys regulars que tenien per objectiu afirmar la sobirania suprema dels Omeies a tot l’Àndalus mitjançant el cobram ent d ’impostos o la rapinya del territori, l ’enderroc o afebliment de fortaleses i exèrcits locals o els pactes i les submissions dels poders regionals. Aquesta política va regir també amb els poders cristians septentrionals, com po t analitzar-se als textos referents a ambaixades catalanes a Còrdova o a l’expedició d ’Al- m ansor contra Barcelona el 985.21

En aquesta època es va com ençar a produir, a partir de Ripoll, un fenom en cultural molt im portant a l’Europa medieval: la traducció i l’adaptació de la ciència àrab al llatí i més endavant a altres llengües europees.22 Aquest transvasament científic va afectar principalment l’as­tronom ia, les matemàtiques, la medicina i la filosofia, però abraçà tot

19 . Vegeu DE E palza, M.: «Tortosa, un lloc estratègic a Al-Àndalus», D (T), Tortosa, 2, 1987, ,5ل-قل El Islam aragonés, un Islam de frontera», Turiaso, Tarazona, VII, 1987, 9-21; Duràn G» ل u d io l A.: De la M arca Superior de al-Ándalus a l reino de Aragón, Sobrarbe y R ibagorza, Huesca, ا97و .

20. Vegeu DE E p alza , M,: «Toponímia àrab 1 estructura comarcal: El ?enedès». Societat d'O nom àsti- ca. B utlletí Interior, Barcelona, XL, 1990, 76-82.

21. Vegeu Millas Vallicrosa, J.M.: «Els textos d ’historiadors m usulm ans referents a la Catalunya ca- rolingia». Quaderns d ’Estudi, Barcelona, XIV, 1922, 125-161, i H istoriadors àrabs referents a la re- conquesta catalana, Barcelona, 1936, 1987. També Abdurrahman Ali EL HAJJI, Andalusian Diplom àtic Relations with Western Europe during the Um ayyad Period (À.H. 138-366/A.D. 755-976), Beirut, 1970; Chalmeta, «El Estado cordob és y el M editerráneo septentrional durante la primera mitad del siglo x. Los datos de Ibn Hayyán», Actas del II C ongreso Internacional sobre Culturas del M editerráneo O ccidental, Barcelona, 1978, 151-159; Català i R©ca, R; El dia que Barcelona va m orir (6 juliol 1985; al-Mansur), Barcelona, 1984.

22. Vegeu MiLLÀs V allicrosa , ].M.: Assaig d'història de les idees físiques i matemàtiques a la Cata- lu n y a medieval, Barcelona 1983 , ق ل9ل ; «Las primeras traducciones científicas de origen oriental hasta mediados del siglo XI», Actes du IX Congrés International d'H istoire des Sciences, Barcelona, 1959, 33-68; i Nuevos estudios sobre historia de la ciencia españo la , Barcelona, 1960, 79-116.

d ’història de l’islam ؛Sínt€S

el conjunt dels coneixements orientals vehiculats per l’Àndalus.^ La in- fluencia de l’art àrab ٠ islàmic en terres catalanes, com en altres terres cristianes, donarà lloc a l’anomenat art mossàrab, o arabitzat, amb motius de l’art àrab24 i, més endavant, a l’art gòtic mudejar.25

Reis de Taifes, almoràvits i almohades musulmans. Pactes i conquestes catalanes (segles xi-xiii)

El poderós Estat dels Omeies de l’Àndalus es disgrega al principi del segle XI, com a conseqüència d ’unes revoltes militars a la capital, Còrdova. La política militar del ministre Almansor (Muhàmmad Ibn-Abi- Amir Al-Mansur, que governa en nom del califa Hixam II entre el 976 i el 1002) havia consistit a im portar exèrcits berbers del Magrib i exèr- cits cristians de territoris septentrionals de la ?enínsula, bo i fent-ne pagar el m antenim ent als andalusins. Quan va esclatar l’anom enada «rebel·lió dels berbers» (1009), s ’hi van afegir també exèrcits de comtes catalans, pagats per una de les parts en conflicte. D ’aquestes lluites pel poder a Còrdova va néixer progressivament una regionalització del poder a l’Àndalus, amb tot un seguit d ’aliances i guerres entre sobirans locals musulmans i cristians. És l’anom enat «període dels reis de Taifes», que va durar més d ’un segle.2̂

A la part oriental de la ?enínsula (Xarq-Al-Andalus), diverses ciutats-capitals van anar formant regnes islàmics força estables, gover- nats per alts funcionaris del règim anterior i representants de podero- ses famílies tradicionals de la regió: Múrcia, Dénia, València, Alpont, Albarrassí, Tortosa, Saragossa, Lleida. Aquests reis de Taifes, seguint la dinàmica de la política d ’Almansor, paguen exèrcits cristians per a les seves necessitats militars, alhora que fomenten la riquesa econòmica dels seus Estats. Això du a una ingerència cada cop més gran dels sobirans cristians en els afers dels reis de Taifes, tot im posant el seu ajut militar en forma de pagaments (el sistema de «pàries»).2ت El cavaller castellà

23■ Vegeu V e r n e t , La cultura hispano-árabe en Oriente y Occidente, Barcelona, 1978; M a rtí R. (i altres) «La eièneia catalana medieval», L'avenç, Barcelona, 41, setembre 1981, 19-42.

24. Vegeu G aíllard, G.: «La Catalogne entre l’art de Cordoue et l’art roman; influences musulmà- nes sur l’art préroman en Catalogne», Stlidia Islam ica, París, 6, 1956, 19-35, i Études d ’art roman,París, 1972, 183-194.

25. Vegeu B orràs G.: «El legado del arte mudejar en España», Legados del m undo m edieval p a ra la sociedad actual, Zaragoza, 1987, 31-47, i altres obres del mateix autor.

26. Vegeu W asserstein , D.: The Rise a n d Fall ٠/ the Party-Kings, Politics a n d Society in Islamic spain, 1002-1086, Princeton, 1985•

27. Vegeu Lacarra, J.M.: «Aspectos económ icos de la sumisión de los reinos de tai؛as (1010-1102)», H om enaje a Ja im e Vicens Vives, Barcelona, 1965, 1, 255-277.

Mikel de Epalza

Rodrigo Díaz de Vivar serà el prototip de la utilització d ’aquest sistema al Xarq-Al-Andalus, en profit propi i dels seus exèrcits, al final del segle xi.28 En general, tota la regió catalana del nord de la vall de l’Ebre es veurà militaritzada per aquesta dinàmica de defensa prim er i més enda­vant d ’ingerència en les lluites entre i contra els musulmans.29 Tarra­gona i la seva regió seran ocupades pels catalans el 1085. El sistema polític dels reis de Taifes serà escombrat pels almoràvits, reformistes re­ligiosos magrebins, amb capitalitat a Marràqueix, que instauren el seu poder a tota la vall de l’Ebre i a Saragossa l’any 1110.

El període dels reis de Taifes és una època de puixança per a la societat de Xarq-Al-Andalus٠30 Arran de la dispersió de l’administració cordovesa, aquesta regió va acollir una part im portant dels funciona­ris, literats, artistes, professors i tècnics, els quals van fomentar la pros­perita t de la zona en tots els cam ps, especialm ent en el cam p cultural.

Aquest alt nivell cultural i econòm ic es m antindrà durant els règims polítics islàmics següents, aprofitant a més la immigració de les classes socials més altes des de la vall de l’Ebre, des que fou conqueri­da per Aragó i Catalunya a la prim era meitat del segle xn.31 És particu­larm ent conegut el teòleg, escriptor i professor Abu Bakr de Tortosa, mestre de savis musulmans a Alexandria (Egipte).32

Aquests règims islàmics posteriors a les Taifes són els almoràvits (primera meitat del segle xn, amb una branca a les Balears fins el 1202), mardanixins (dinastia d ’Ibn-Saad Ibn-Mardanix de Múrcia i València —1143-1172— i Abu-Jumail Zayyan Ibn-Mardanix de València —1228- 1238), i almohades, poderós imperi reformista religiós, també amb seu a Marràqueix (darrer terç del segle xn i primera meitat del xm). Les seves relacions amb els comtats catalans van tenir moltes formes. Estan docum entats des de serveis de militars catalans al Magreb33 fins a

2 8 . Vegeu DE E palza , M. «El Cid y los musulmanes: el sistema de parias-pagas, la colaboración de Aben Galbón, el título de Cid-León, la posadita fortificada de Alcocer», El Cid en el Valle del Ja ló n , Zaragoza, 1 9 9 1 , 1 0 7 -1 2 5 .

29 . Vegeu L e w is , A.R.: «Cataluña com o frontera militar (8 7 0 - 1 0 5 0 )» , Anuario de Estudios M edieva- les, Barcelona, 5 , 1 9 8 6 , 1 5 -2 9 .

30. Vegeu DE E p a lza , M.: «Estructura, evolució i esplendor de les Taifes valencianes», En torno al 750 aniversario... I, 1 3 0 -1 4 0 .

31. Vegeu G ra u M o n ts e r r a t , M.: «Contribución al estudio del estado cultural del valle del Ebro en el siglo XI y principios del XII», Boletín de la Real Academ ia de Buenas Letras de Barcelona, XXVII, 1 9 5 7 -1 9 5 8 , 2 2 7 - 2 7 2 .

3 2 . Vegeu la traducció d ’una obra d’educació político-moral seva, per Maximiliano A la r c ó n S a n tó n ,

A .: Lám para de los príncipes, p o r Abubequer de Tortosa, Madrid, 1 9 3 0 -1 9 3 1 .

33 . Vegeu A lem any, ].: «Milicias cristianas al Servicio de los sultanes del Almagreb», Homenaje a D. Francisco Codera, Zaragoza, 1 9 0 4 , 1 3 3 -1 6 9 (documentats ja des del 1138).

م370

Síntesi d’història de l’islam

acords de trànsit de bestiar del m onestir de Poblet per territori m usulmà.34

Pel que fa als territoris catalans sota el poder cristià, el segle x i

els du —com a tots els regnes cristians d ’Hispània— una relativa riquesa, en bona part com a conseqüència de les seves relacions amb els m u­sulmans. Aquestes relacions fom enten la seva estructuració militar. Al final del segle x i i com ençam ent del x ii , aquestes forces militars s’orien­taran decididam ent cap a la conquesta territorial, per pressió ideològi­ca de l’esperit cristià de les croades papals europees i com a reacció als atacs religiosos i militars dels almoràvits. Després de la conquesta de Saragossa per Alfons I d ’Aragó (1118) i la seva victòria contra una ex­pedició almoràvit a Cutanda (1120), tant Aragó com els comtats catalans ocuparan tota la vall inferior de l’Ebre (Fraga, Lleida, Tortosa i finalment, l’any 1152, la fortalesa de Siurana). L’aliança dinàstica definitiva de les cases d ’Aragó i de Barcelona en la federació d ’estats de la Corona d ’Aragó reforçà aquesta tendència cap a l’expansió territorial, només frenada per la profitosa aliança econòmica, política i militar amb els mardanixins a mitjan segle x ii i pel poder dels almohades.

Ja en el segle x iii , Jaume I ocuparà Mallorca (1228), Eivissa (1235), València (1238), Dénia i Xàtiva (1244) i, tot establint una complexa polí­tica de pactes amb Castella-Lleó i els poders locals, les actuals regions alacantina i murciana. Els seus successors posen fi als poders locals is­làmics, que havien estat tolerats, a Menorca (1285) i Crevillent (1318).

De l’època de la instal·lació política de l’islam àrab provenen la majoria dels topònim s o noms de lloc d ’origen àrab de les terres catala­nes (almenys 118 només a Catalunya).35 Moltes més són les paraules ca­talanes d ’origen àrab (arabismes) o d ’origen llatí influïdes per l’àrab (mossarabismes).36

A partir del segle x iii , les relacions polítiques de Catalunya amb l’islam s’establiran com a relacions interiors, amb els súbdits musulmans dels sobirans catalans.

34 Vegeu de G ayangos, R: «Documento arábigo del monasterio de Poblet», M em orial Histórico Español, Madrid, VI, 1853, 11-119•

35. Vegeu C o r o m in es , ].: «Noms aràbics», Estudis de toponím ia catalana, Barcelona, 1965, I, 265- 266, 273• Un volum ha estat dedicat només a l’estudi del topònim «Ràbita», institució religiosa i mili­tarista islàmica de fronteres, al I Congrés d ’Història de les Ràpites, Sant Carles de la Ràpita, 1989•

36. Vegeu C o r o m in es , J .: «Mots catalans d ’origen àrabic», Butlletí de Dialectologia Catalana, Bar­celona, 24, 1936, 1-81, 286-288, i Entre dos llenguatges, Barcelona, 1977, vol. III, 68-177; R ubiera I M ata, M .J.: «Els arabismes del català; història d ’un rebuig cultural», IX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Alacant, 1992,

Mikel de Epalza

Els musulmans sota el poder cristià: mudèjars, moriscos, esclaus i viatgers

Els musulmans que van quedar sota poder cristià, a partir del segle x i i i , a la vall de l’Ebre, seran anom enats «moros»37 i «sarraïns»,38 però la historiografia m oderna els anomena «mudèjars»39 per tal de distingir- los dels altres m oros i sarraïns, els que no són autòctons (musulmans estrangers, esclaus o lliures) i dels «moriscos»,40 que van ser conside­rats oficialment cristians després dels bateigs forçats pel decret de 31 de desembre de 1525.41

Els mudèjars es van organitzar en aljames,42 especialment docu­mentades a partir de la conquesta dels territoris del regne de València, al segle x i i i .43 Es m antindran molt vives al llarg dels segles xiv i xv,44 tot i patir les conseqüències dels avalots populars, especialm ent a Va­lència.45 Al segle xv van patir les revoltes de les Germanies valencia­nes, arran de les quals els mudèjars van ser obligats a batejar-se.46 Però l’estructura tradicional de les aljames va perm etre als moriscos de m an­tenir la seva fe en la clandestinitat fins a l’expulsió final de 1609-1614.47

Els mudèjars i moriscos han estat objecte de nom brosos estudis, basats en l’abundant docum entació cristiana i en uns pocs textos d ’ells

37. Del llatí m auri ٠ habitants de la Mauritània Caesarense, de Cherchel a Algèria, ه de la Maurità- nia Tingitana, de Tànger al Marroc.

38. De l’arab xargiyin , «orientals», del Maxreq o Orient del món àrab, per oposició als habitants del Magreb o Garb, Occident del món àrab.

39• De l’àrab m udajjan, «domesticat», «protegit mitjançant el pagament d ’un tribut».40. Diminutiu o qualificatiu depreciatiu derivat de l’apel·latiu «moro».41. Vegeu bibliografia recent sobre mudèjars i moriscos al butlletí bibliogràfic Aljam ia de la Uni-

versitat d ’Oviedo, anual des del 1989, i a les actes del Congrés «Els Moriscos abans i desprès de llur expulsió». Sant Carles de la Ràpita, 1990, editat per la Generalitat de Catalunya.

42. De l ’arab al-jam a, «comunitat». No confondre «aljama» (plural «aljames»), «comunitats de mu- sulmans o de jueus» als regnes hispànics medievals, amb «aljamiat» o «aljamia» (de l’àrab ’ajam iyya, «llengua no-àrab», qualsevol, especialment el castellà, l’aragonès i el català) oposat à «algaravia» (de l’àrab a l- ’arabiyya, «la llengua àrab», incomprensible per la majoria dels catalans). Actualment es diuen «aljamiats» els textos en una llengua romanç (castellà, català...) escrits en escriptura àrab; és un sentit molt restrictiu del significat àrab d ’«aljamiat».

43. Vegeu B u r n s , R.I.: L’islam sota els croats, València, 1990; Colonialisme medieval, València, 1987;i altres obres d ’aquest investigador. També «The Mudèjars o f the Crown o f Aragón in the early Docu- ments o f Jaume The Conqueror (1218-1227)», Sharq Al-Andalus, Alacant, 4, 1987, 123-129.

44. Vegeu FERR£R i M a l l o l , M.T.: Els sarraïns de la Corona Catalano-Aragonesa. Segregació i dis- crim inació, Barcelona, 1987; i altres publicacions d ’aquesta investigadora.

45. Vegeu G u a l C am aren a , M.: « L o s mudéjares valencianos en la época del " IV Con- greso de Historia de la Corona de Aragón, Palma de Mallorca, 1959, 467-494.

46. Vegeu O r t e g a , p.: «De mudéjares a moriscos: algunas reflexiones en torno a las relaciones so- ciales de producción y la conflictividad religiosa; el caso de la Ribera d ’Ebre (Tarragona)», Miscel·lània de Textos Medievals, Barcelona, 4, 1988, 319-333, i C is c a r P a l la r è s , E .-G a r c ía C ^ r c e l , R.: Moriscos i agerm anats, València, 1974.

47 Vegeu DE E palza , M-: «L’identité onomastique et linguistique des Morisques», Religion, Identité et Sources Documentaires sur les Morisques Andalous, Tunis, 1984, I, 269-279.

Síntesi d ’història de l’islam

mateixos, en àrab, català o castellà,48 curiosíssims docum ents que m ostren de vegades sorprenents hibridacions entre l ’àrab i el català.49 Hi ha en particular estudis sobre la seva permanència a la regió de Lleida i del Baix Ebre.50 Alguns personatges polítics del m om ent de la con­questa valenciana del segle xm han estat objecte d ’estudis particulars: el ministre valencià Ibn Al-Abbar,51 l’antic governador almohade o rei de València el Sayyid Abu-Zaid, Vicent de Belvís;52 el cap resistent de la regió d ’Alcoi Al-Azraq;53 els riquíssims senyors autònom s de Crevi­llent, emparentats amb els reis de Múrcia,54 etc. També se n ’ha estudiat la im portant contribució a l’econom ia de la Corona d ’Aragó,55 els co­neixem ents en el camp de la m edicina56 i molts altres aspectes de la vida en la societat hispànica d ’aquests segles. Cal destacar alguns estudis generals sobre la seva identitat específica dins aquesta societat,5"7 com també sobre la dispersió geogràfica que presentaven en el m om ent de la gran expulsió definitiva.58 També s’ha estudiat el poc que se sap sobre la instal·lació a països musulmans després de l’expulsió.59

Altres musulmans que van viure en territoris catalans eren estran­

48. Vegeu B a rceló T o r r e s , M.C.: M inorías islámicas en el País Valenciano. Historia y dialecto, Va­lència, 1984.

49■ Vegeu R u b iera M ata , M.J. «Els topònims aràbigo-catalans del Baix Segura (Alacant)», Sharq Al- Andalus, Alacant, 6, 1989, 159-160, d e E p a lza , M ., «Diminutiu amb flexió interna àrab en cognom s catalans: «Curt», «Cureyet» (Cocentaina, 1515)», A Sol Post. Estudis de Llengua i Literatura «Universi- tas», Alacant, 1, 1990, 133-138.

50. Vegeu B ia r n e s i B ia r n e s , C : Moros i moriscos a la Ribera de l ’Ebre (710-1615), Barcelona, 1972; P ita M e r c è , Lérida morisca, Lleida, 1977.

51. Vegeu d e E p a lza , M. (ed.) i altres, Ibn Al-Abbar. Polític i escriptor àrab valencià (1199-1260), València, 1990.

52. Vegeu M o lin a L ó p e z , E .: Ceyt Abu Ceyt: novedades y rectificaciones, Almería, 1977; B a r c e ló

T o r r e s , M.C.: «El sayyid Abu Zayd: príncipe musulmán, señor cristiano», Awràq, Madrid, 1980, 3, 101- 109; B u r n s , R.I.: «Príncipe almohade y converso mudejar: nueva documentación sobre Abu Zayd», Sharq Al-Andalus, Alacant, 4, 1987, 109-122, i «Regalo para una madre: una muchacha esclava musul­mana del nieto de Abu Zayd, el señor de Borriol (1301)», id . , 6, 1989, 115-117; d e E p a lza , M.: «El Cid com o antropónimo («el LEON») y com o topónim o («el SEÑOR o GOBERNADOR almohade»)i, id . , 7, 1990, 157-169•

53• Vegeu B u r n s , R.I.: «The Crusade against Al-Azraq: A Thirteenth-Century Mudejar Revolt in In­ternational Perspective», The American Historical Review, 93/1, 1988, 80-106, i B u r n s, R.I-Paul E. Che- vedden, «El tractat de rendició d ,Al-Azraq amb Jaume I i l’infant Alfons en 1245: el text àrab i el context valencia», L'EspiU, Valencia, 17-18, 1983, 231-257, i «Al-Azraq’s Surrender Treaty with Jaume I and Prince Alfonso in 1245: Arabic Text and Valencian Context», Der Islam , Berlín, 66/1, 1989, 1-37.

54. Vegeu G u ic h a r d , P : Un señor musulmán en la España cristiana: el «ra ’is» de Crevillente (1243- 1318), Alicante, 1976.

55• Vegeu B o s w e l l , J . : The Royal Treasure. Muslim Communities under the Crown o f Aragón in the Fourteenth Century. Londres, New Haven, 1977.

56. Vegeu G a r c ía B a l l e s t e r L .-B la s c o R .: Los Moriscos y la M edicina, Barcelona, 1984.57. Vegeu C a r d a i l la c , L.: Moriscos y cristianos. Un enfrentamiento polém ico, Madrid, 1979؛ H a lp e -

rin D o n g h i , T.: Un conflicto nacional. Moriscos y Cristianos en Valencia, València, 1980.58. Vegeu L apeyre H.: Geografía de la España morisca, València, 1986.59• Vegeu d e E p a lza , M.: «El català al Magreb. Els moriscos expulsats», Segon Congrés Internacio­

nal de la Llengua Catalana. VIII. Área 7. Historia de la Llengua, València, 1989, 385-388, i B ern a b e ,

L.F .-de E p a lza , M.: «Els moriscos valencians a l’exili després de l’expulsió del 1609», Afers, Catarroja,7, 1988-1989, 207-214. Llibre general sobre el tema de d e E p a lza , M.: L o s moriscos antes y después de la expulsión, Madrid, 1992.

Mikel de Epalza

gers captius, reduïts a l’esclavatge o a l’espera de ser redimits. No hem d ’oblidar que la captura hum ana amb finalitats econòm iques era una operació comercial de gran evergadura a tota la Mediterrània. La redem p­ció de captius, entre cristians i entre musulmans, tenia les seves institu­cions: els alfaquencs,60 els ordes i les associacions de redemptors,61 etc. L’esclavatge era un fenomen im portant en la societat catalana dels segles xi al xvm, especialment a les ciutats portuàries.

Molts musulmans estrangers, especialment comerciants, demana­ven i obtenien autorització per a residir per períodes més o menys llargs en territori cristià. Es conserva el relat autobiogràfic d ’Ahmad Ibn-Fath Ibn-Abi-r-Rabí, m arroquí que havia estat capturat per uns genovesos durant el seu viatge de pelegrinatge a la Meca: va ser propietat d ’un traficant mallorquí, fou rescatat pels musulmans d ’un poble aragonès per tal que es cuidés de l’ensenyament i l’educació dels seus nens i tra­vessà els territoris de Tarragona i Lleida en plena Guerra de Successió de la Corona d ’Aragó, cap al 1412.62

Les relacions internacionals de Catalunya (èpoques medieval, moderna i contemporània)

Les relacions internacionals de Catalunya amb els països m usul­mans són molt complexes en l’edat mitjana per les variacions que ex­perim enten les seves aliances amb els nom brosos països musulmans de la Mediterrània (dinastia de mamelucs d ’Egipte, hàfsides de Tunis i Bugia, abdelwadites de Tremissan, merinites de Fes, nassarites de Granada, etc). Alguns períodes han estat particularment ben estudiats.63 Al costat dels factors polítics, militars i de rapinya marítima (corsaris oficials o pirate­ria privada), hi intervenen molts i complexos factors d ’intercanvis eco­nòmics.64

60. Vegeu F ita E: «Judíos alfaqueques d e sarracenos en Barcelona», Boletín de la Real Academia de la H istoria , Madrid, 48, 1906, 332.

61. Vegeu G a z u l la , d.: «La redención de cautivos e n t r e l o s * Boletín de la Real Aca- dem ia de Buenas Letras de Barcelona, XXVIII, 1928, 321-342; F e r r e r i M a l l o l , M.T.: «La redempció de captius a la Corona Catalano-Aragonesa (segle xiv)». A nuario de estudios medievales, Barcelona,H ؛237-197 ,1985 ,15 in o jo s a M o n ta e v o , j.: «Tácticas d e apresamiento de cautivos y su distribución en e l mercado valenciano (1410-1434)», Qüestions Valencianes, València, 1, 1979, 5-45.

62. Vegeu DE E palza , M.: «Dos textos moriscos bilingües (árabe y castellano) de viajes a Oriente (3 9 5 لy 1407-1412)», Hesperis-Tamuda, Rabat, XX-XXX.I, 1982-83, 24-112.

63• Vegeu D u f o u r c q , C-E.: L'expansió catalana a la M editerrània occidental. Segles XIII-XIV, Bar- celona, 1969; Mabia, a Jaum e II: Aragó, Granada i Marroc. A portado documental, Barcelona, 1989; Vilar, J.B.: «Relaciones de la gobernación valenciana de Orihuela con e l reino nasrí de Granada (s ig lo s

xiv-xv)». Boletín de la Asociación Española de Orientalistas, Madrid, 16, 1980, 187-208.64. Vegeu A la r c ó n ة ANTÓN, M .-G a r c ía L in ares, R.: L o s d o c u m e n to s d ip lo m á t ic o s d e l A r c h iv o

Síntesi d ’història de l’IsJam

Amb la unió de les dues eorones dAragó ل de Castella, i després de la conquesta de Granada (1492), la política catalana forma part de la de les Espanyes, cada cop més agressiva contra els musulmans del Magreb i els seus aliats, els turcs otomans.65

Aquest llarg període de tres segles es tanca amb les paus hispano- musulmanes del final del segle XVIII (amb el Marroc el 1775, amb Turquia el 1782, amb Trípoli el 1784, amb Alger el 1786 i amb Tunis el 1792).66 Espanya entra així, tot i que amb força retard, en la políti- ca general d ’equilibris europeus, on tindrà un paper modest, també amb els països m usulm ans Catalunya, com ص. la resta d ’Espanya, viurà aquests fets internacionals, amb una especial incidència en la seva vida marítima (expedicions militars, corsaris i pirateria, defensa costanera, esclavatge de musulmans a Catalunya i de catalans a terres islàmiques, com erç autoritzat o contraban de productes d ’importació, com el blat magrebí, o d ’exportació tèxtil al Magreb, etc).

El període d ’ocupació colonial europea del Magreb com ença el 1 8 0 amb l’ocupació francesa d ق ’Algèria, en la qual tingueren un paper im portant els menorquins, com a proveïdors d ’equipaments i emigrants a la nova colònia.^ Coincidint amb fortes crisis socials espanyoles, una intensa emigració de les regions mediterrànies es dirigirà cap a Algèria, on tindrà un paper rellevant durant tot el període colonial.^ En menys mesura, catalans i altres espanyols emigraren a territoris àrabs ocupats colonialm ent (Egipte el 1883, Tunísia el 1882, Líbia el 1911). En canvi, successives ocupacions espanyoles de territoris marroquins (Tetuan 1869, Ifni, Sàhara; zona del protectorat espanyol--■) van comportar accions mi­

de la Corona de Aragón, Madrid, 1940; G u i r a l , }.: «Les relations commerciales du royaume de Valence aveç la Barbérie au XV siècle». Mélanges de la Casa de Velázquez, París, 10, ل974ء 99-1و1أ H in o jo s a

M o n ta lv o , ].: «Las relaciones entre los reinos de Valencia y Granada durante la primera mitad del siglo XV», Estudios de H istoria de Valencia, 1978, 91-160.

6 5 . Vegeu B raudel, E : El M editerráneo y el m undo mediterráneo en la época de Felipe / / , México,2 , ؤ ا9و vols; Ló pez N adal , G.: El corsarism e m allorquí a la M editerrània occidental 1652-1698: un comerç força t, Palma de ,Mallorca, 1986.

66. Vegeu C o n r o t t e , M.: España y los pa íses musulm anes durante el m inisterio de Floridablan- ca, Madrid, 1909; G arrigl'es, E.: Un desliz diplomático. La p a z hispano-turca. Madrid, 1962; DE E palza,

M.: «Interese.؟ árabes e intereses españoles en las paces hispano-musulmanas del XV11I», Anales de Historia Contemporánea, Murcia, 1, 1982, 7-17; ID., «El primer tratado de paz hispano-libio de 1784 (1198 Hégira)», H ispania, Madrid, XLIV/157, 277- ق1و .

67. Vegeu DE E palza, M.: «Las relaciones hispano-magrebíes en 1812, según un informe contempo- ráneo», Alm enara, Madrid, 9, 1976, 110-121; ID., «Los Soler menorquines en el Mediterráneo islámico (Mágreb y Oriente) y la expansi6n mediterránea de los menorquines (siglos XVIIIXI^)», Revista de Menorca. Maó, 71, 1980, 106-112; DE E palza, M .-E l G afsi, a.: «Relations tuniso-espagnoles au XIXe siècle: docum ents et synthèse», Les Cahiers de Tunisie, Tunis, XXVI/I01-102, 1978, 183-216.

6 8 . Vegeu V ila r , J.B.: «Las Baleares y la expedición francesa a Argel en 1830»:, M ayürqa, Palma,13, 1975, 220-225.

69 . Vegeu V ila r J .B .: Los españoles en la Argelia francesa (1830-1914), Madrid-Murcia, 1989; B on m atí

A n to n , J.F.: La emigración a licantina a Argelia (siglos XIX y prim er tercio del siglo x x ) , Alicante,

Mikel de Epalza

litars i polítiques de gran transcendència en la vida de l’Estat espanyol, i particularm ent de Catalunya, al llarg del segle xx.

Al Marroc, l’ocupació colonial va com portar l’assentament de nom brosos interessos econòm ics catalans i de població emigrant, tant a la zona espanyola com a la francesa. Cal no oblidar tampoc la im por­tància de l’emigració forçada després de la guerra civil de 1936-1939.70 Els processos descolonitzadors, especialment el traumàtic d ’Algèria, van dur de nou als llocs d ’origen molts d ’aquests emigrants i els seus des­cendents.71

Amb les independències successives dels països musulmans, es­pecialment després de la Segona Guerra Mundial, les relacions interna­cionals de Catalunya am b aquests països han pres una dim ensió totalment nova, dins el marc polític i social de l’Estat espanyol, dels or­ganismes i les lleis internacionals i, més recentm ent, de la Comunitat Europea. S’han intensificat, especialment, les relacions turístiques i mi­gratòries (en tots dos sentits), els intercanvis comercials (especialment amb els fosfats marroquins, el gas i el petroli algerians, el cotó egipci i sudanès, etc.), les trobades culturals i les relacions diplomàtiques (a Barcelona hi ha diversos consolats àrabs).

És evident que Catalunya i els països islàmics no estan units només per un passat comú, sinó també per un obvi veïnatge geogràfic i una certa varietat d ’interessos compartits.

Tampoc no s’ha d ’oblidar que a Catalunya viuen cada cop més musulmans, d ’origen forà, però també catalans d ’origen o descendents d ’estrangers i nascuts ja a Catalunya.72 Amb la seva especificitat religiosa i cultural formen part de l’àmplia varietat que ha tingut i continuarà tenint la societat catalana.

70. Vegeu DE E palza , m.: «Max Aub et les écrivains espagnols exilés en Algérie», a D e je u x , J.-?AGEAL’X,

D.H. (edts.), Espagne et Algérie au XXeme siècle. Contacts culturels et création littéraire, ?aris, 1985, 125-139•

71. Vegeu Seva LL!NARES, a.: Alacant, 30 .0 0 0 pieds-noirs, Barcelona, 1968.72. Vegeu R o c a M .-R o g e r A .-A rranz , c.: Marroquins a Barcelona, Vint-i-dos relats, Barcelona, 1983.

L’Islam d’avui, de demà i de sempre

Equip CIDOB

Direcció Mikel de Epalza

Rafael Crespo Mikel de Epalza

Laura Feliu Eneida García Garrido

Elisenda Guedea Ferran Izquierdo

Pedro Martínez Montavez Aurèlia Mané

Jordi Moreras Oriol Pascual

Albert Roca Laura Sàenz

Centre d’Estudis de

Temes Contemporanis

Disseny de Ribas i Ribas i Creus

Primera edició: novembre del 1994 © 1994 Centre d ’Estudis de Temes Contemporanis

Han col·laborat en la preparació d ’aquest llibre:Josep Forcadell, Pau Joan Hernàndez, Jordi Llavina, Mercè Oller.

Drets exclusius d ’edició:Enciclopèdia Catalana, S.A.Diputació, 250 - 08007 Barcelona

ISBN: 84-7739-725-2 Dipòsit Legal: B. 37982-1994Impressió: Romanyà/Valls - Verdaguer, 1 - Capellades (Barcelona)

La reproducció total 0 parcial d ’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, com també la distribució d’exemplars mitjançant lloguer i préstec, resten rigorosament prohibides sense l’autorització escrita de l’editor i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.

ÍNDEX

Presentació, per Jaume L orés............................ .................................. 9

Introducció, per Mikel de Epalza........... ........................ ...................... 11

PRIMERA PART

VIslam de sempre, per Mikel de Epalza1. L’Islam, religió h istò rica ........................................... ................ . 152. Vida musulmana regulada per la religió ........................ ........ 263. Creences fonamentals de l’is la m ...................... 324. Preceptes religiosos de l’is lam ............ .................................... 375. La societat islàm ica............ ..................................... .................. 57

SEGONA PART

V Islam d ’avui, per l’equip CIDOB1. L’Islam a la Península Aràbiga, per Laura Sàenz ............ .... 712. L’Islam a Egipte, per Oriol Pascual.................................... . 953. L’Islam a l’Orient Mitjà, per Ferran Izquierdo . . .................... 1254. L’Islam al Magreb, per Laura Feliu...................... ......... 1515. L’Islam a Europa, per Eneida García G a rr id o ..... .......... . 1776. L’Islam a l’iran i l’Àsia Central, per Ferran Izq u ie rd o ..... . 2117. L’Islam al sud-oest asiàtic, per Elisenda G uedea.................. 2358. L’Islam al sud-est asiàtic i a la Xina, per Jordi Moreras ..... 2539. L’Islam a l’Àfrica subsahariana, per Rafael Crespo

i Albert Roca ............................................................................ 289

TERCERA PART

V Islam del segle x x i , per Mikel de Epalza1. El futur de l’islam i la projecció de desigs .......... ................. 3152. L’evolució de les societats islàmiques ........... 3173. La pervivència dels elements religiosos de l’Islam 330

QUARTA PART

M onografies1. L’Islam a Amèrica, per Pedro Martínez M ontàvez............ .. 3372. Síntesi d ’història de l’islam i Catalunya, per Mikel de

E palza ........... ............................................................................ 3613. Els musulmans a l’Estat espanyol, per Mikel de Epalza..... 377

APÈNDIXS

1. Glossari de termes i noms islàmics, per Mikel de Epalza .. 3992. Dades i quadres dels països musulmans,

per Elisenda Guedea, Aurèlia Mahé i Laura Sàenz .......... ..4193. Mapes, per Elisenda G uedea.................................................... ..4514. Petit glossari onomàstic, per Elisenda G u e d ea ................... ..4575. índex de topònims, per Elisenda G u e d ea ............................ ..4836. Entitats relacionades amb el m ón àrabo-musulmà,

per l’equip C ID O B ........................................ ............. .......... ..493

Bibliografia general........... ........................................................... ............ 507

L’Islam d’avui, de demà i de sempre

Mikel de Epalza (dir.) Equip CIDOB

Centre d’Estudis de

Temes Contemporanis