dossier portada

A l’estiu, el Fonoll (l’únic poble nudista del nostre país) acull més visitants. tothom pot fer ús dels espais, com ara la zona del solàrium (foto).

‘slow’Vida

a la vall delTenes

117116

119118

Text agnès rotger Fotografia Siqui Sánchez

El rellotge de sol marca gairebé les nou. Prop d’allà, dos rellotges d’aigua ho ignoren, man-drosos. Fa temps que no tasten l’aigua –excepte la de pluja– i s’han rovellat una mica. Per fi ja ningú no els posa a prova i s’han convertit en el que realment eren: experiments artístics que van ocupar en algun moment la passió creativa de l’amo de la casa, i ara fa temps que formen part del paisatge del Rull, al costat d’una escultura a mig fer o de l’hort ecològic de la casa. Fa un dia de primavera tranquil, una mica fresc, mig ennuvolat: “la meva àvia, d’això, en deia un cel esteranyinat”, diu afable la mestressa.

Els ulls d’en Ferran Capdevila brillen quan parla d’aquest lloc que, per a ell, és molt més que un bosc o un tros de terra. Ens ensenya el taller, on dóna forma a les idees que li bullen per dins: ferro, pedra, volum, forma. I amb ell pugem al punt més alt del Rull i explica el seu projecte de construir-hi un punt d’observació de la vall del Tenes, que gairebé es pot veure sencera des d’aquí. Caminem; un roure, una atzavara, un ocell que vola –potser la mítica àliga cuabarra-

da?–, i com a música de fons de les explicacions, una estranya bonior. I sorgeix enl Ferran activis-ta: “són els camions que van a la pedrera. I si no canvia res, aviat en tindrem una altra que ens farà malbé un altre tros de paisatge a Bigues i Riells”. No és l’únic que desentonaria: una part de la muntanya més propera està mossegada per una urbanització. Contra això, ja poca cosa s’hi pot fer. Potser només girar la vista als 340 graus que encara conserven la seva bellesa original.

De fet, però, aquesta taca humana i la presèn-cia intuïda de la pedrera actual ajuden a fer-se un retrat molt real del que és la vall del Tenes: un tros de terra on conviuen, amb harmonia o a cops de colze, el món rural i la natura més espectacular amb les urbanitzacions i els polí-gons industrials.

antigues feixes, nous gratacels“Quan algú em pregunta on és la vall del Tenes”, explica la Gemma Ferran, que s’ha instal·lat fa poc a Bigues, “els dic que és on hi ha Sant Miquel del Fai”. Hi ha pocs catalans que no hagin anat mai a Sant Miquel del Fai, a veure els salts d’ai-gua de les rieres del Tenes i el Rossinyol, la cova

Poca gent és capaç de situar la vall del Tenes en un mapa. Ara, però, hi ha una colla de gent emprenedora i lligada a la terra que s’entesta a canviar-ho. I ho han començat a aconseguir.

‘slow’Vida

a la vall de

l

Tenes

Després de rural de la dècada del 1950, els pobles han recuperat vida. A la dreta, músics durant la festa major de la Pobla de Roda i el pastor bfdb Carmelo Ballarín

la vall d’iSàvena

120

amb estalactites i estalagmites i l’església romà-nica incrustada a una balma. Els que no hi han estat, igualment en tenen una imatge –molt menys afavoridora– que els ha quedat enganxa-da involuntàriament a la retina: la dels adhesius que milers de cotxes han passejat durant molt anys. No hi ha dubte: Sant Miquel del Fai és la cara més coneguda de la vall. I en segon lloc, els imponents cingles de Bertí.

Mirant Sant Miquel de lluny, descobrim les parets de roca alçant-se enmig d’un paisatge frondós de pins blancs i pinyoners, i alzines –pot-ser menys frondós que abans del devastador incendi del 1994 però tampoc no gaire. Podríem estar, vés a saber, al Solsonès?, al Priorat? Canvi-em de perspectiva. Situem-nos ara a Sant Miquel i mirem endavant. Veiem com el Tenes, riu humil, fa camí avall. Ara, enca-ra refiant-nos només dels nos-tres ulls, continuem pensant que ens podríem trobar a una comarca interior... si no fos pel que es veu a l’horitzó.

Ara la càmera faria un zoom marejador, i veuríem desaparèixer ràpidament aquest entorn verd per concen-trar-se en... uns gratacels? Doncs sí. Des d’aquest indret bucòlic de postal es veuen les torres Mapfre i l’Ho-tel Arts de Barcelona. Perquè ningú no ho diria, però Barcelona és molt a prop: som al Vallès Oriental. Si seguim el riu sabrem que regarà molt aviat uns quants pobles que no veiem des d’aquí: Riells, Bigues, Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà d’Amunt, Lliçà de Vall. I que abans de dissoldre’s al Besòs passarà dels salts d’aigua de postal, les masies i els petits con-reus, a abeurar fàbriques, magatzems i cases fetes amb motlle.

Però tornem enrere, a Sant Miquel, i fixem els ulls als cantons. Terra roja, trepitjada pels sen-glars. I antigues feixes, amb els marges de pedra seca, que abans donaven raïm a dojo i que ara només són un record de la gent més gran. Almenys fins fa uns anys. Però ara hi ha gent que ha començat a treballar per reivindicar les feixes

com a valor paisatgístic i una part indestriable de la seva identitat. I alguns d’ells van més lluny, i estan convençuts que podran demostrar que el conreu d’alguns productes tradicionals de la vall no té per què ser una cosa només del passat.

raïm d’aquíUna persona clau d’aquest moviment és l’Enric Blajé. A la seva finca del Bruguer Vell, del segle xvii, hi té una casa de turisme rural, i també espais per fer-hi àpats familiars, reunions d’em-presa o tastos de vins en un entorn idíl·lic. Però això és, diguem-ne, la tapadora alimentària del que veritablement el fa moure: la recuperació –adaptada als temps actuals– d’una certa manera de conrear, de menjar, de viure. I als seus camps,

de producció ecològica, hi té una petita joia: el raïm de pansa rossa, una

varietat autòctona semblant al xarel·lo, que quan madura

agafa un color rovellat molt especial. Són molt pocs els

que en conreen, i l’Enric Blajé és molt conscient del seu paper de recu-perador.

La passió de gent com l’Enric Blajé s’es-

tén com una taca d’oli –que potser no ha arri-

bat a algunes cases fetes en sèrie, però, qui sap, pot-

ser algun dia hi arribarà. A la vall del Tenes rural, els fills o néts

dels pagesos, els de tota la vida, es mouen. Alguns han heretat la casa pairal, o n’han comprat una de nova, i posen els seus coneixements de ciutat al servei d’una certa manera de viure de la terra, amb la qualitat i el respecte per l’entorn com a divisa.

“En Carles no em deixa cuinar plats de casa meva!”, es queixa mig en broma la Isabelle, espo-sa i corresponsable de l’hotel Molí de la Torre. Ella és bretona, però en aquest antic molí, que després va ser una fàbrica tèxtil, es fan poques concessions a la cuina forana. El restaurant dóna prioritat absoluta als productes locals i ecolò-gics. De fet, la Isabelle, mentre repassa el menú de la nit, recita a quina carnisseria o a quin pagès han comprat cadascun dels ingredients. Com al

Loremipsum dolor vsdbs sdbsd-bsda bsdabsa dbasd absd-basb v ffsg sdsfsv

La decoració de la Pujada de Sant Martí és cada any una nova sorpresa plena de color i imaginació [fotografia superior esquerra]. No hi ha racó de la ciutat que no ostenti ferències florals, fins i tot el riu Onyar [a dalt, vist des del pont de Pedra]. Els patis particulars i els temples religiosos també esdevenen

121

‘slow’Vida

a la vall delTenes

dossier portada

123122

Bruguer Vell –que a l’entrada del restaurant hi ha el caragol distintiu–, a l’hotel s’identifiquen amb la filosofia de l’slow food (menjar sense pres-ses), i l’acompanyen amb altres declaracions de principis: “tradició, proximitat, identitat, terri-tori, qualitat”.

Aquesta “proximitat i identitat” vol dir, aquí, el vi fet amb varietal pansa rossa o les mongetes del ganxet. I també podria incloure les avellanes i les tòfones de Can Burgués, i la farigola o el romaní del magnífic Parc de les Olors de Riells, i la mel de Can Caponet. El millor de tot plegat és que sembla que aquestes apostes, ara coordi-nades, funcionen a caixa. L’Enric Blajé afirma que l’esperit que el mou és “una mica romàntic”, però no pot amagar que tampoc no li falta empenta comercial. Prova d’això són les cinc mil

ampolles de vins i caves que ven cada any, que inclouen el blanc Pansa Rossa. I n’hi ha d’altres que poden explicar èxits semblants. Cada cop són més els que busquen un restaurant o un hotel no gaire llunyà de Barcelona i que es tro-ben, de cop, amb una realitat inesperada, més rural, més orgullosa i amb més personalitat del que podia semblar just després de travessar algu-nes de les parts més industrials i adotzenades del Vallès Oriental. I així s’omplen les cases de turisme rural amb clients fidels que s’enganxen als encants de la vall del Tenes. I alguns assegu-ren que quan són allà el temps s’atura, o si més no, sembla que va més slow.

lorem ipsum. És fotògrafa i autora d’una guia de rutes pel Pirineu. escriu les rutes amb bici de Descobrir.

Després de rural de la dècada del 1950, els pobles han recuperat vida. A la dreta, músics durant la festa major de la Pobla de Roda i el pastor bfdb Carmelo Ballarín

ho Sabíeu?

Salts d’aigua maleïts L’any 1042, un monjo va escriure que el lloc on s’assentava sant Miquel del Fai no estava “fet per mà de l’home, sinó afaiçonat per l’admirable voluntat de déu”. d’altres, però, han envoltat la naturalesa exuberant d’aquell lloc d’elements màgics. Tradicionalment, es deia que tot el que tocaven les cascades es convertia en pedra, com si es tractés d’una mena de maledicció. i, és clar, era una llegenda... però no tant: l’aigua que porten està tan carregada de calci que és cert que si està en contacte un cert temps amb qualsevol objecte, es pot observar com queda recobert d’una crosta calcària. el que no és tan clar que tingui cap fonament són les llegen-des, recargolades i sinistres, de dones d’aigua que viuen als gorgs. de totes maneres, si una nit de lluna plena se sent cantar unes veus melodioses prop de riells, val més no acostar-se gaire a l’aigua...

‘slow’Vida

a la vall delTenes

123

dossier portada

124 125

125

Els veïns de lavall d’Isàvenaens han reco-manat de visitar el museu d’eines

i maquetes Era de Vicen, assistir a les romeries de primavera i fer algun dels itineraris geològics que organitza l’Ajuntament. Text lorem ipsum

La vaLL d’isàvena dadeS útilS

Vallès Oriental

124

adreça | Telèfon | Web | Preu | Horari | Pàrquing | apte per a nens | adaptat per a discapacitats | accepten animals espai reservat per a fumadors | Connexió a internet | allotjament amb servei de cuina | a favor | en contra | informació

La catedral de Roda d’Isàvena ostenta un robust campanar octogonal que té set campanes

Com arribar-hiamb autobús: Hi ha servei regular d’autobús amb l’empresa alosa ( 974 21 07 00

www.alosa.es) . L’autobús que fa la línia Graus-el Pont de suert té parada a tots els pobles de la ruta.amb cotxe: des del Pont de suert s’hi arriba per l’n-230, l’n-260 i l’a-1605 cap a la Pobla de roda. des de Graus, per l’a-1605.

On menjarhospedería de roda de isábenarestaurat dins l’antic refectori cistercenc de la catedral. s’hi accedeix pel claustre i ens ofereix cuina tradicional amb els productes típics. Tasteu-hi les mongetes estofades i la vedella a la brasa. Pl. de la Catedral. roda d’isàvena 974 54 45 54 | www.

hospederia-rdi.com Preu mitjà carta: 25€ | Tenen trones

i elaboren plats infantils La ubicació | no hi

ha plats de peix.

Casa peixrestaurant familiar al costat del riu, on ens ofereixen una cuina

tradicional amb tocs personals. Un bon àpat pot ser: torradeta de pa amb foie fresc i oli de tòfona, i espatlleta de cabrit al forn i patates emmascarades.

Ctra. de la vall d’aran, s/n. serradui 974 54 44 30 |

www.hotelcasapeix.com Menús de 22 a 53€ Trones i plats infantils | | L’ambient

relaxat | Cal renovar la decoració de la sala.

On dormirCasa Custodioestabliment familiar que ofereix deu habitacions i una sala per a ús comú.

Ctra. de viella, 7. La Pobla de roda 974 54 44 14 | 48€

(habitació doble) | Té restaurant propi | |

el tracte familiar sala d’estar petita.

hospedería de roda de isábenaa més de restaurant, té bones habitacions: les cambres on dormien els monjos. Pl. de la Catedral. roda d’isàvena 974 54 45 54 | www.

hospederia-rdi.com | | 64€ l’habitació doble el silenci | Té tres

plantes sense ascensor.

ajuntament d’isàvena Major, 23. La Pobla de roda | 974 54 44 03 | www.isabena.es

La vall de l’Isàvena és un lloc privilegiat per observar la transforma-

ció que ha patit el territori en els darrers 65 milions d’anys. Cada

any visiten la zona geòlegs i paleontòlegs d’arreu per estudiar un

patrimoni geològic de renom internacional. Fa 65 milions d’anys

la vall de l’Isàvena no existia, en el seu lloc hi havia un braç de mar

que anava cap a l’oceà Atlàntic. El constant aixecament del Pirineus

va acabar desplaçant la mar cap a l’oest i en el seu lloc s’instal·laren

els grans rius que venien del nord tot esculpint la serra del Cis. Des

d’aleshores, els rius i glaceres no han parat de modelar el paisatge.

Per comprendre aquest llegat, s’han creat diverses rutes geològiques.

Consten d’uns punts d’observació —actualment onze— equipats

amb panells informatius que ens expliquen de manera didàctica

el que veiem i com ho hem d’interpretar. A tots els punts, s’hi pot

accedir amb cotxe, excepte a tres als quals s’accedeix passejant.

muSeu

La curiosa casa de Vicente BallarínEn un dels carrers medievals de Roda

d’Isàvena, hi trobem aquest singular

museu. Ubicat a l’antiga i espectacular era

de casa Vicen, avui dia restaurada, Vicente

Ballarín ha creat un original espai amb

l’exposició Terra, mar i aire. Què hi podem

veure? Terra: eines del camp, utensilis

i objectes quotidians que ens acosten

al passat de la vida de Roda. Mar: una

col·lecció de setanta-dues maquetes de

vaixells que ens explica la història de la

navegació des de la caravel·la fins al

Titànic, construïdes pel mateix Vicente.

Aire: una col·lecció de quatre-centes deu

maquetes d’avions i objectes quotidians al

passat de la vida de Roda. Mar: una

col·lecció de setanta-dues maquetes de

vaixells que ens explica la història de la

navegació des de la caravel·la fins al

Titànic, construïdes pel mateix Vicente.

Aire: una col·lecció de quatre-centes deu

maquetes d’avions i objectes quotidians

al passat de la vida de Roda. Mar:

una col·lecció de setanta-dues

maquetes de vaixells que ens

explica la història de la navegació

des de la caravel·la fins al

Vicente. Aire: una col·lecció de

quatre-centes deu maquetes

d’avions i objectes quotidians que

al passat de la vida de Roda. Mar:

una col·lecció de setanta-dues

maquetes de vaixells que ens

explica la història de la navega-

ció des de la caravel·la fins al

Titànic, construïdes pel mateix

Vicente. Aire: una col·lecció de

quatre-centes deu maquetes

d’avions que ens expliquen la fins a

la Segona Guerra Mundial. El museu

obre de 10 a 13 i de 16 a 19.30 h.

museu era de vicen Pedro Pach, 8. roda d’isàvena

974 54 45 23 | www.laeradevicen.es

feSteS

Romeries antigues Els pobles de l’Isàvena

veneren els seus sants

tot fent romeries a les

ermites situades a les

muntanyes. Els habitants

de la Pobla de Roda

celebren cada 15 de maig

(o el dissabte més proper)

la romeria a l’ermita de

Pedrui. Antigament, s’hi

pujava amb ruc o a peu,

fins i tot hi havia qui hi

pujava descalç. Avui s’hi

va amb bici, a peu o amb

cotxe. Un cop acabada la

missa, es fa el reparti-

ment de panets d’anís

i s’hi organitza un dinar

animat per un grup de

músics. A la tarda, ja

davant l’església de la

Pobla, es berena coca

d’ou acompanyada amb

porrons de vi.

Cada Dilluns de

Pasqua els veïns de

Serradui també pugen

en romeria a l’ermita

romànica de la Mare

de Déu de la Feixa (del

segle xii). Després d’una

hora de camí, se celebra

la missa, a la qual solen

acudir unes cent perso-

nes. També els de Roda

d’Isàvena fan la seva ro-

meria a l’ermita de Sant

Salvador, cada 6 d’agost,

com un acte més de la

seva festa major dedicada

a sant Agustí.

ajuntament d’isàvena 974 54 44 03

www.isabena.es

ruteS

Un paisatge de milions d’anys

Sant Miquel del Fai

Sant Feliude Codines Riells del Fai

Bigues

Santa Eulàliade Ronçana

Caldesde Montbui

Lliçà de Munt

Lliçà de VallPalau-solitài Plegamans

Can Falguera

Palaudalba

el rieral

l’Ametlladel Vallès

Rierade

Tenes

N

0 2 km

C-59

C-59

C-17

VALL

DE

LTE

NES

Sentmenat