serveis CIUTADANIAF3%20especialoctubre2013.pdfempreses elèctriques: des que es van privatitzar, les...

FEDERACIÓ DE SERVEIS A LA CIUTADANIA Edició EspecialVia Laietana 16 l 08003 Barcelona www.ccoo.cat/fsc

federació de serveis a la ciutadania 1

digital

serveis a la CIUTADANIA

SUMARI: Serveis Públics, serveis a la ciutadania, pag 2-21

federació de serveis a la ciutadania federació de serveis a la ciutadania

digital digital

Edició Especial Edició Especial

2 3

OPINIÓ

Francisco Sánchez: Responsable de la Secretaria de Defensa dels Serveis Públics, de la FSC-CCOO de Catalunya

------------------------------------------------

PRIVATITZACIÓ DELS SERVEIS PÚBLICS:NO ÉS QUESTIÓ D’EFICIÈNCIA O D’ECONOMIA, ÉS “IDEOLOGIA”. El negoci davant l’interès general.

Com diria un bon amic meu “de aque-llos polvos estos lodos”. Quan l’any 2004 la Comissió Europea va publicar el llibre blanc dels “serveis d’interès general” va deixar clar per on anaven els trets, i amb el text de la Constitu-ció Europea va aprofundir en la seva visió del futur dels serveis públics: subordinant aquests als principis de l’economia capitalista i imposant polí-tiques de tall neoliberal sota la forma de plans d’austeritat o disciplina fiscal. Un text que no preveu cap garantia ni harmonització dels drets socials entre els Estat membres.Ja els successius governs de Felipe González (PSOE) i Jose Maria Aznar (PP), com alumnes avantatjats de les polítiques neoliberals imperants a Eu-ropa, havien regalat al sector privat la banca pública i les empreses més renta-bles (més de 150 empreses entre 1985 i 2007). Encara recordem l’origen públic d’algunes empreses de les que expre-sidents i exministres d’ambdós partits cobren suculents sous com a membres dels consells d’administració.Amb aquestes antecedents, ens trobem amb un nou atac als drets dels treballa-dors i dels més desprotegits de la

societat, en benefici de les classes do-minants, perpetrat aquesta vegada pel

govern amb més poder institucional i mediàtic des de la dictadura feixis-ta que va governar aquest país durant quaranta anys.En aquest escenari, des de la caverna mediàtica, que sustenta aquest go-vern de dretes, ens estan bombardejant diàriament sobre la ineficiència dels serveis públics i l’eficiència del sector privat sense cap argumentació científi-ca que l’avali, amb l’objectiu de justi-ficar la privatització, és a dir, la trans-ferència dels beneficis de les empreses o serveis públics a l’empresa privada. I dic els beneficis perquè quan hi hagi pèrdues no dubtaran en fer-les públi-ques i les pagarem entre tots.Les bases del mite neoliberal són l’eficiència, l’eficàcia i la productivitat de la gestió privada davant de la públi-ca. Tòpics que no es sustenten amb cap evidència científica, sinó tot al contra-ri. La mateixa Comissió Europea que porta dècades defensant les bondats de la gestió privada i la ineficiència de la gestió publica, ha estat contradita per fonts acadèmiques contractades per ella mateixa amb l’objectiu d’avaluar entre altres coses si la privatització dels serveis públics havia comportat una millora de la qualitat i productivitat dels serveis privatitzats.Els resultats van ser demolidors pels interessos dels defensors de les políti-ques privatitzadores. L’informe afirma entre d’altres coses: - “Es transformen monopolis públics en privats” (a Espanya tenim clars exemples amb les empreses ener-gètiques i de comunicació privatitza-des). - “No hi correlació entre priva-tització i qualitat”.- “No és garantit l’accés uni-versal ja que augmenten els preus, deixant una part de la societat sense poder accedir-hi.”

- “L’Estat no estalvia costos.” (acaba pagant els deutes per mantenir el servei).

Malgrat l’evidència dels seus propis estudis, els governs espanyol i català continuen privatitzant empreses i ser-vies públics, posant-los en mans dels seus amics per a què augmentin els guanys que acabem pagant els treballa-dors mitjançant la devaluació de salaris i l’augment de la precarietat laboral.L’excusa que utilitzen per privatitzar es basa en quatre axiomes: aconseguir diners per les arques públiques, reduir el dèficit, fer el servei més eficient i possibilitar la lliure competència que abaixarà les tarifes que paguem els ciu-tadans.Aquests quatre axiomes formen la gran mentida dels neoliberals de dretes o centre esquerra (cada dia costa més diferenciar-los) es desmitifiquen si ob-servem que ha passat els últims anys amb les privatitzacions.Per una banda, si es privatitzen em-preses o serveis amb pèrdues, el sector privat els compra a un preu simbòlic després que l’Estat assumeixi els deu-tes: Seat, caixes d’estalvi, Aigües Ter Llobregat.... Per l’altra banda, amb la venda d’empreses o serveis que do-nen beneficis, el que aconsegueixen és privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Un exemple evident són les empreses elèctriques: des que es van privatitzar, les tarifes han pujat més del 80% i continuem aportant diners públics dels pressupostos de l’estat que van a parar a les butxaques d’uns quants. A més, és completament fals que la gestió privada del serveis sigui més efi-cient com volen fer-nos creure. La rea-litat és que quan es privatitza la gestió d’un servei públic, s’ha de pagar a més del cost del servei, els beneficis empre-sarials i l’IVA. Per tant, ni augment de diners a les ar-ques públiques, ni reducció del dèficit, ni baixada de tarifes ni augment de l’eficiència.

I no és veritat que no hi hagin alterna-tives diferents de gestió dels serveis públics, i com els fets demostren, els governants no estan en possessió de la veritat absoluta. Quan els ciutadans d’alguns països han tingut l’oportunitat d’expressar de forma directa la seva opinió de com volen que siguin gestio-nats els serveis públics, ha sortit guan-yadora l’opció de gestió directa del serveis. Així va passar a Amsterdam l’any 2002, quan la població va votar en contra de la privatització de la com-panyia de transport; a Eslovènia on la ciutadania va votar en contra de la pri-vatització dels ferrocarrils i les teleco-municacions; a Hongria l’any 2004 la ciutadania va votar en contra de la pri-vatització dels hospitals; o a Itàlia l’any

2010 quan els ciutadans en referèndum van votar en contra de les pretensions del govern de dretes de Silvio Berlus-coni de privatitzar una part de les em-preses de gestió de l’aigua.Un exemple que desmitifica les “grans veritats neoliberals” ens el proporciona el municipi de Montornès del Vallès. En aquest municipi del Vallès Oriental tenim un exemple demostratiu de ges-tió eficaç dels diners públics: el servei de manteniment de l’enllumenat públic, que era prestat per una empresa privada costava més de 500.000 euros anuals, ha estat recuperat per l’ajuntament gestionant-ho directament i l’estalvi que se n’ha derivat és superior al 40%. Però aquest no és el camí que sembla que vulguin seguir els govern del PP a l’estat espanyol i el de CiU a Catalun-ya.Aquests són solament alguns exemples de com la decisió de com volem que siguin gestionats els nostres serveis pú-blics és a les nostres mans com a ciu-tadans, i el nostre èxit dependrà de la relació de força que siguem capaços d’aplegar davant els interessos privats que volen mercantilitzar els béns co-muns. És a dir, ells ens volen canviar l’estatus de ciutadans amb drets pel de clients als que espoliar i a les nostres mans està la capacitat de dir prou.L’últim exemple que ens afecta molt de prop, la privatització Aguas del Ter Llobregat, l’empresa encarregada de gestionar el servei públic d’aigua en alta, és sens dubte un atemptat de CIU contra la ciutadania catalana en benefi-ci econòmic dels seus amics (catalans i forans). Una privatització d’un servei essencial que ha comportat d’entrada, un augment de tarifes per tal de fer la venda atractiva als inversors, alhora que la Generalitat assumia el deute de l’empresa ( 640 milions de euros) que acabarem pagant els ciutadans, a més del compromís d’una futura pujada de tarifes per fer rentable el negoci. Evidentment si els comptes d’aquesta empresa no surten, la Generalitat no deixarà als ciutadans sense aigua i tornarem a posar diners públics per l’enriquiment de les èlits dominants: “privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues” és el programa ocult del libe-ralisme econòmic. Davant d’això, la gran incògnita no és quant trigarem en tornar a posar diners públics pel guanys d’un quants, sinó quant trigarem els treballadors i la ciu-tadania en dir prou a aquestes políti-ques que es fan en benefici de les èlits dominants i a costa nostra. Ara més que mai, és el moment de defensar els nos-tres serveis públics.

1- Informe PIQUE que en les seves sigles en anglès signifi-ca “Privatització of Públic Services and Impact on Quality Employment and Productivity”.

EDITORIALUna editorial per encàrrec

Pepe Galvez: La democràcia és una cosa seriosa

La democràcia és una cosa molt seriosa , de les més serioses de les que ens con-cerneixen com a individus i col • lectivament . Ho és perquè de la seva qualitat depèn la qualitat de la nostra vida , ni més ni menys . No són els mercats , ni el lliure mercat , ni la nostra capacitat de consum la que ens va assegurar, a la gran , grandíssima majoria social una bona salut , educació , coneixements , cultura , seguretat , medi ambient , vellesa digna , autonomia personal .... La democràcia és el conjunt de drets que construeixen l’entorn necessari per desenvolu-par-nos com a persones . Ningú ens va regalar graciosament, el vàrem guanyar nosaltres i els que ens van precedir en la llarga i contínua pugna per la llibertat , la justícia i la igualtat. Ara ens volen menysprear la nostra democràcia , jivaritzar diuen els de Mongòlia , ens volen donar el “cambiazo” amb els nostres drets , ens els volen deixar reduïts a títol gaire-bé sense contingut . Doncs això vol dir l’ofensiva contra els serveis públics . Són els serveis públics els que asseguren l’exercici dels drets de ciutadania en condicions d’equitat per a tots .

Ens han declarat la guerra , una guerra sense tancs però que utilitza les majories parlamentàries que no corresponen a majories socials , ni tan sols en vots , per destruir els nostres drets , la nostra democràcia , per fer malbé les nostres vides de forma cruel i dolorosa . Per això hem protestat de mil maneres i en mil llocs , hem fet vagues , parcials i generals , ens hem manifestat centenars de vegades , per això responem . Però davant d’aquesta guerra declarada, davant aquesta situació excepcional cal alguna cosa més que la resposta puntual i aïllada . Els que tenim davant, no són intel • ligents , són mediocres , corruptes ... si , però els que els manen són implacables , la seva cobdícia necessita devorar els nostres drets i ho van a fer si no ho impedim . Davant del seu poder , cal oposar un altre poder , el d’una societat organitzada i coordinada . Els múltiples focus de resposta que han aparegut tenen el risc de consumir-se en ells mateixos al no poder aconseguir èxits aïlladament . I per desgràcia la nostra societat no té un ric teixit associatiu , som campions en l’individualisme . En aquesta hora de la solidaritat , cal construir aliances , cal donar sentit general a les nostres mobilitzacions, cal fer-les confluir , cal unificar esforços i propostes . Al peu del canó però amb una visió social , amb coordinació i continuïtat . En això estem i seguirem estant .

“Ens han declarat la guerra , una guerra sense tancs però que utilitza les ma-jories parlamentàries que no corresponen a majories socials , ni tan sols en vots , per destruir els nostres drets , la nostra democràcia , per fer malbé les nostres vides de forma cruel i dolorosa”

“En aquesta hora de la solidaritat , cal construir aliances , cal donar sentit general a les nostres mobilitzacions, cal fer-les confluir , cal unificar esforços i propostes . Al peu del canó però amb una visió social , amb coordinació i con-tinuïtat . En això estem i seguirem estant “


digital digital


4 5

SERVEIS PÚBLIS SERVEIS PÚBLICS

Pepe Galvez.Portaveu FSC-CCOO

---------------------------------------LA CONTRAREFORMA DE LES ADMINISTRACIONS LOCALS

REFLEXIONS PRÈVIES i NECESSÀRIESL’anomenada LRSAL no és una modi-ficació parcial del funcionament d’una administració; és una contrareforma del mateix calat, almenys, que les reali-tzades en el camp dels sistemes educa-tius i de la salut .

Gran part de l’avanç en drets indivi-duals i col•lectius en la nostra socie-tat , s’ha produït per la vitalitat de la democràcia municipal, amb totes les seves contradiccions, és a dir, per la proximitat entre ciutadania i institucio-ns . I han avançat en la concreció tant de drets reconeguts , educació i salut , com d’altres no tan assentats , o sigui, en la prestació de serveis.

Els serveis socials i culturals d’atenció a la persona, necessaris i claus per a la integració i l’equilibri social, els me-diambiental , el transport , la seguretat ciutadana, l’educació infantil i la com-plementària, la salut, l’aigua, la promo-ció i la dinamització econòmica... que han estat i són essencials per al benes-tar de la ciutadania, han crescut i han consolidat al voltant de la democràcia local . I això és en gran part perquè en les institucions municipals és on més marge de participació té la ciutadania, que per això té similar capacitat de pressió que els lobbys d’interessos pri-vats o particulars . Aquesta relació de proximitat i la pressió de les reivindi-cacions, que no sempre són encertades, han mantingut viva la democràcia mu-nicipal .

Per contra, a mesura que la institució s’allunya del ciutadà , aquests lobbys han passat a dominar les institucions , i el pes de la ciutadania i la seva ca-pacitat d’intervenció i decisió s’ha re-duït dràsticament i la democràcia s’ha deteriorat . És des d’aquesta perspec-tiva que adquireix tot el sentit el con-cepte d’autonomia local recollit a la Carta Europea així com la seva defen-sa; no és un caprici, sinó un fruit de l’aprofundiment de la democràcia que ja és una necessitat . Des d’aquesta perspectiva, no és gens estrany sinó molt coherent que en el projecte de la LRSAL no s’esmenti en cap cas el con-cepte d’autonomia local . Una anàlisi de la llei evidencia que no hi ha al darrere cap model ni

de planta ni d’administració local, i és que el seu objectiu no és construir sinó destruir l’autonomia local i amb això , neutralitzar la democràcia municipal , reduir o deteriorar la prestació dels ser-veis públics , eliminant o privatitzant-los, i ficar una vegada més la tisora pressupostària a costa de la ciutadania.

Una altra forma d’enfocar la reforma

És necessària ara una reforma de l’Administració local? Sí , però per motius molt diferents, i majoritària-ment contraris dels esgrimits des de les fonts de la ideologia neoliberal i des dels interessos privats . Una reforma que tingui com a eix central el servei a la ciutadania , és a dir, la major i millor capacitat d’intervenir tant social com econòmicament, de donar solucions a les enormes i urgents necessitats ac-tuals i posar les bases d’una sortida a la crisi amb un model econòmic nou.

Per tant, una reforma de veritat de les nostres administracions , en primer lloc ha de ser conjunta de totes elles alhora per aconseguir una repercussió gene-ral i de millor i més eficaç articulació; ha d’assegurar el seu finançament mi-tjançant una actuació fiscal , eficaç , justa i progressiva, i al mateix temps i alhora ha de distribuir els pressupostos generals de l’estat amb criteris que

prioritzen l’atenció i la proximitat amb la ciutadania , no com passa ara .

Condicions prèvies a l’elaboració d’una reforma de la Llei de Bases de Reforma Local

A) Anàlisi de les realitats so-cioeconòmiques , culturals , polítiques , articulació territorial, sostenibilitat de les noves realitats demogràfiques, identitària, econòmiques , productives , d’infraestructura , comunicació , mit-jans i recursos naturals o articulació de serveis públics.

B) En base en aquesta anàlisi s’hauria d’elaborar una carta de drets dels ciutadans i ciutadanes i una car-tera de serveis públics .Posteriorment, s’hauria de realitzar un mapa actual de serveis i necessitats com a base d’una proposta de racionalització dels ser-veis en base a criteris de coordinació i cooperació , així com d’aprofitament de les experiències positives en entitats supramunicipals . Tot això mantenint la proximitat , l’eficiència social i la par-ticipació ciutadana , és a dir, potenciant l’autonomia local.

C) Elaboració d’una Llei de les Hisendes Locals que garanteixi la ca-pacitat pressupostària i, mentrestant, establir mesures urgents d’increment d’ingressos públics i de redistribució pressupostària més justa entre les dife-rents administracions.

D) Establir mecanismes de partici-pació clars, transparents, equitatius, re-

presentatius i eficaços en l’elaboració de la reforma de la Llei per aconseguir el major consens social possible .

Objectius de la Llei de Racionalitza-ció i Sostenibilitat de les Administra-cions Locals

L’abús de la manipulació en el llen-guatge és una de les característiques de l’actuació del Govern de l’Estat actual.

Així, el títol de la Llei ens parla de ra-cionalització i sostenibilitat de les ad-ministracions locals , quan no hi ha res més irracional que obviar o amagar la realitat per actuar d’esquena a ella. I aquesta llei ignora la realitat de la di-versitat necessària de l’administració local, la pluralitat de situacions de den-sitat geogràfica, d’especialització en activitats econòmiques, de comunica-ció, de relació amb el territori i el seu equilibri . De la mateixa manera aques-ta llei obvia l’element clau d’assegurar els ingressos necessaris per al funcio-nament dels ajuntaments.Hi ha una altra justificació: el com-pliment de compromisos amb la Co-missió Europea , compromisos que no figuraven en cap programa electoral i que no han estat sotmesos a consulta ciutadana .

Un d’aquests compromisos seria el de reduir nivells en les nostres adminis-tracions. Des d’una perspectiva pura-ment buròcrata la nostra administració múltiple: estatal, autonòmica i local pot semblar excessiva . Però cal recor-dar la pluralitat nacional i la diversitat del nostre estat , i sobretot cal recordar

que el pes de les administracions , és a dir, dels empleats públics , de la despesa social i dels ser-veis públics és dels més baixos de la Unió Euro-pea .

D’altra ban-da, un dels ele-ments negatius recurrents és el de l’excessiu n o m b r e d’ajuntaments. És cert que a Europa s’han realitzat dife-rents reformes que han reduït el nombre de municipis, però quan s’han rea-

litzat voluntàriament han reforçat l’autonomia municipal. Un altre cas és Grècia que, pressionats per la

Troica el 2010 van reduir, en aplicació del Pla Calícrates , tots els municipis de menys de 10.000 habitants , deixant el total en 355.

A Espanya hi ha un alt nombre de mu-nicipis és cert , i també és cert que això complica la gestió dels recursos i els serveis , però al mateix temps és tam-bé molt evident que hi ha un alt grau de sentiment identitari local , tan real que una reforma a l’ estil grec desenca-denaria una fractura social d’evolució impredictible. Potser per això aques-ta reforma renuncia a la reducció del nombre de municipis i opta pel buida-ment de les seves competències, per l’anul•lació de l’autonomia municipal de la gran majoria dels ajuntaments.

L’altre element justificatiu és l’econòmic: la necessitat de reduir des-peses com a conseqüència dels com-promisos derivats del rescat del sistema bancari . Val la pena insistir una vegada més en què:

A ) El dèficit públic actual s’origina majoritàriament per cobrir el deute pri-vat d’empreses , particulars i banca .

B ) En època de crisi, quan el sector pri-vat no tira de l’economia ho ha de fer el públic i amb la baixada d’ingressos, inevitable en la crisi, s’origina dèficit.

C) Que la hisenda espanyola és la sego-na que ha registrat una major caiguda d’ingressos fiscals i cotitzacions socials de la UE , que en conjunt van represen-tar el 32,4 % el 2011 i està molt per sota del 40,8 % que és la mitjana de la zona euro . A Espanya es poden incrementar els ingressos públics no només a mig termini sinó a curt si s’actua sobre el frau , les Sicav , es recupera la progres-sivitat en l’impost de societats ...

Però a més resulta que, segons les es-tadístiques oficials manejades pel Banc d’Espanya , incloses en el Protocol de Dèficit excessiu , l’any 2012 el deute del total de les corporacions locals va su-posar el 4% del PIB, enfront del 66,6% l’Administració central i el 17,6% de les comunitats autònomes , per la qual cosa és evident que l’administració lo-cal no és la preocupant en aquest as-sumpte, però d’aquest deute munici-pal , les capitals de província sumen el 38,4% del total, que suposa 15.966 milions d’euros , destacant les 6 ciutats més grans, les de més de 500.000 habi-tants (Madrid , Barcelona , València , Sevilla , Màlaga i Saragossa) que acu-mulaven 11.696.000 d’euros , suposant el 28% del total , mentre que els 8.065 ajuntaments restants van sumar el

4, 4% , suposant 19,295,000 d’euros . Així mateix, en aquests dies hem sa-but que en un primer moment , la In-tervenció General de l’Administració Estatal (IGAE) va informar que els ajuntaments van registrar un dèficit al 2012 de 1.624 milions d’euros (0,15 % del PIB) . No obstant això, aquesta xifra provisional s’ha convertit ara en un superàvit lleuger, i ha permès que el dèficit públic total baixi al 6,8% que va anunciar Rajoy . És a dir, que si en conjunt les administracions locals ja estan en situació de superàvit, quin ob-jectiu econòmic real té aquesta refor-ma? Doncs és lògic pensar que el de detreure de les arques públiques locals 8.000 milions , aquesta és la xifra que ells mateixos han donat.

En el terreny institucional, cal assenya-lar que no apareix en aquest projecte de reforma cap projecte alternatiu al mo-del d’administració local actual, només la voluntat de destruir l’autonomia lo-cal , és a dir, de restringir la capacitat d’atendre la ciutadania per part les ad-ministracions locals .

Mecanismes que empra la LRSAL per aconseguir aquests objectius

I ) Redisseny de les competències: Es proposa una reducció de les competèn-cies pròpies en general i sobretot dels ajuntaments de menys de 20.000 habi-tants.

Passen a ser de competència autonò-mica exclusiva, salvant les actuacions residuals previstes a la norma:• La inspecció alimentària indus-trial , el control i la inspecció de mer-cats

• La intervenció en el medi rural• El transport de viatgers• La defensa de consumidors• L’habitatge• La iniciativa econòmica• El control de l’activitat al seu territori

Especialment greu és la pèrdua de competències que passen a les admi-nistracions autonòmiques dels serveis socials d’atenció a la persona , la sa-nitat i l’educació . Cal estar vigilants ja que en el ball de traspassos entre l’administració local i l’autonòmica poden caure moltes escoles infantils, escoles de música i altres serveis com-plementaris .

II ) Inseguretat en els serveis i les acti-vitats complementàries prestats actual-ment per les administracions locals.

Aquests quedarien supeditats :• Al compliment de les condi-cions d’estabilitat de l’entitat.• A la seva supressió , com a con-seqüència de la necessitat de plantejar un pla d’ajust o d’equilibri , d’acord amb el que preveu l’Art 116.bis• A l’autorització expressa o tà-cita de l’administració titular de la ma-

tèria , que podria ordenar la seva pre-sió, per concurrència. Per raó de la matèria :- Per passar a competència exclusiva de l’AA , amb alguna previsió sobre transferència i manteniment del servei ( sanitat , educació i serveis socials )- Per passar a competència exclusiva d’altres administracions , sense previ-sions sobre transferència .

III ) Imposar la intervenció de les Di-putacions a la prestació de serveis. En

els municipis amb població inferior a 20.000 habitants, la diputació provin-cial coordinarà la prestació dels serveis següents:a) Recollida de residusb) Neteja viàriac) Abastament domiciliari d’aigua potabled) Accés als nuclis de poblacióe) Pavimentació de les viesf) Tractament de residus

Així mateix, els atribueix la capacitat de decisió sobre la prestació directa per ella mateixa de tals serveis o la implan-tació de fórmules de gestió compartida a través de consorcis , mancomunitats o altres modalitats . D’altra banda, se’ls dota d’altres competències importants de prestació de serveis als municipis (gestió tributària, contractació cen-tralitzada, administració electrònica, participació “activa” en l’elaboració de plans econòmicofinancers o la parti-cipació en les tasques de coordinació i supervisió de els processos de fusió de municipis) .Que les Diputacions provincials , unes institucions que no fa molt eren posades en qüestió , no poden substi-tuir ni intervenir l’ autonomia local és una realitat de legitimitat democràtica

, de proximitat , d’eficàcia i d’eficiència.

IV ) Cost efectiu . En princi-pi aquest concepte té menys força que l’anterior “cost estàndard” , ja que han des-aparegut les referències als processos d’avaluació dels serveis públics . No obstant això, caldrà veure què s’entén per cost efectiu , els “criteris de càlcul” s’imposaran per ordre ministerial. És a dir, sense cap garantia que recu-lli la pluralitat de factors que condicionen el cost d’un servei derivada de la gran diversitat de situa-cions en què aquest es presta.

V ) Pla d’ajust econòmic financer: Quan alguna ad-

ministració local no compleixi els criteris d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera se li aplicarà un pla d’ajust econòmic financer que ha d’incloure una sèrie de mesures, com ara:a) La supressió de les competències di-ferents de les pròpies o per delegació (llegiu les “competències impròpies”)b) La gestió integrada o coordinada (per les diputacions) dels serveis obli-gatoris per reduir els seus costosc) L’increment d’ingressos


digital digital


6 7

SERVEIS PÚBLICS SERVEIS PÚBLICS

d) Les mesures de racionalització organitzativae) Una proposta de fusió amb un municipi confron-tant de la mateixa província

Així doncs, per superar una situació temporal es pre-tenen imposar decisions estructurals o permanents (supressió de cartera de serveis o de la pròpia exis-tència del municipi com a tal).

VI ) Redimensió del sector públic local: Redimen-sionar és un altre dels eufemismes d’aquesta llei en particular i del vocabulari de l’actual Govern de l’Estat en general , i amb ell es vol dir simplement que reduiran tot el que es pugui. A CCOO hem criti-cat els experiments de “holdings”, l’augment injusti-ficat d’organismes autònoms , empreses i altres ens públics, i en general la fugida del dret públic com a alternativa a una reforma progressista de les adminis-tracions.

Ara bé , el que pretén ara el legislador no és enfor-tir les administracions amb la recuperació de la ges-tió directa d’aquests serveis, sinó el seu tancament i posterior privatització. Per a això, el projecte de llei disposa que, quan s’apliqui un pla d’ajust econòmi-cofinancer en un Ajuntament, els ens d’aquest sec-tor públic local han de ser rendibles de forma inde-pendent durant la vigència dels plans adoptats per l’entitat titular o desapareixeran.

Així mateix, si algun d’ aquests ens es trobés en si-tuació de desequilibri financer , disposaran del termi-ni de dos mesos des de l’entrada en vigor d’aquesta Llei per aprovar , previ informe de l’òrgan interven-tor de l’entitat local , d’un pla de correcció d’aquest desequilibri. Si aquesta correcció no es complís el 31 desembre de 2014 l’entitat local, en el termini màxim dels sis mesos següents a comptar de l’aprovació dels comptes anuals o de la liquidació del pressupost de l’exercici 2014 de l’entitat segons escaigui , dissoldrà cadascuna de les entitats que continuïn en situació de desequilibri.

VII ) Subordinació de l’administració local davant els nivells autonòmic i central . D’una banda, es restrin-geix la prevalença de la intervenció pública local so-bre d’altres, incloent la privada, de la gestió d’aigües, residus i transport públic de viatgers, exclusivament. D’una altra, els serveis i activitats locals que puguin topar amb els d’altres administracions, podran que-dar subjectes a la intervenció d’aquelles , “ eliminant duplicitats” (turisme , esports , cultura ... )

Conseqüències

1) PRECARIETAT I INSUFICIÈNCIA DE LA HISENDA LOCAL

No només no soluciona el problema essencial de la hisenda local sinó que l’agreuja . Així, en enfocar la reforma des de la perspectiva exclusiva del control de la gestió i de la reducció de la despesa pública es limita a reduir el seu àmbit d’intervenció per ajustar les seves despeses als ingressos previsibles en el mo-ment d’ajust actual. Amb això, s’oblida i s’amaga la urgència de la reforma de les hisendes locals, neces-sària per assegurar una suficiència financera que no estigui supeditada al cicle econòmic expansiu de les activitats vinculades a la gestió i ordenació del sòl .

2) DETERIORAMENT DE L’OCUPACIÓ PÚBLICA

La inseguretat sobre les competències impròpies i les activitats econòmiques, i un procés alambinat de transferències i retribucions genera inseguretat labo-ral. D’altra banda, és evident que hi ha una clara vo-luntat de supressió d’entitats i organismes, així com de tancament de serveis .Per tot això, és evident que es perdran llocs de treball i es forçaran reduccions salarials , tant en els treballadors propis dels ajunta-ments com dels que treballen des de fora per a ells .A més, els PGE de cada exercici establiran el límit màxim i mínim de les retribucions anuals del perso-nal d’EELL i dels ens instrumentals.

3) RECENTRALITZACIÓ per limitació dràs-tica de l’autonomia local, per recuperació de les diputacions, per imposició del ministeri com a àrbitre, per no tenir en compte les competències sobre l’administració local de diferents estatuts d’autonomia.

4) REDUCCIÓ DE L’ESTAT

Aquesta llei aposta per una banda, per restringir en quantitat i qualitat la prestació de serveis per part de les administracions és a dir, per privatitzar-los, i per una altra per limitar i gairebé anul•lar el control de les administracions locals sobre la iniciativa pri-vada .

5) LIMITACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

Aquesta llei, com la LOMCE o com les mesures que s’estan prenent sobre el sistema de salut o sobre el sistema de previsió social , restringeixen directament els serveis públics que garanteixen l’exercici de drets bàsics de ciutadania , és a dir, el seu exercici per la ciutadania en condicions d’equitat . Com hem expo-sat abans, també allunya la gestió de la cosa pública de la ciutadania més pròxima i afectada.

Tot això, no és una modificació simple del funcio-nament de les administracions locals sinó que repre-senta una contrareforma que deteriora clarament la democràcia.

En aquest sentit la resposta a la llei, tant ara en el debat paralamentari com després de la seva aprova-ció probable, ha de tenir un contingut laboral però sobetot ciutadà . El Govern ha pretès furtar el debat sobre aquestes mesures a la ciutadania; nosaltres per contra, l’hem d’estendre a les majors capes de la so-cietat .

A més, per guanyar eficàcia i coherència, la nostra mobilització s’ha de coordinar i complementar amb les què s’estan donant i les que es poden exercir con-tra el conjunt de mesures antidemocràtiques que ens intenten imposar .

Gabriel TinocoCoordinador del Sector de l’Administració LocalFSC-CCOO

EN ÈPOCA DE CRISI, ELS SERVEIS PÚBLICS MÉS NECESSARIS QUE MAI

Els Ajuntaments com a administració més propera a la ciutadania, són en la pràctica els principals proveïdors de serveis públics de proximitat, és a dir sobre tot els adreçats directament als ciutadans i ciutadanes: serveis socials, oci, cultura, esport, activitats del lleu-re, neteja de la via pública, enllumenat, subministrament de l’aigua, escoles bressol, promoció econòmica.... A més a més, són els que tenen o hau-rien de tenir un coneixement més real de quines són les necessitats de la seva ciutadania, i on la relació entre la ciuta-dania i la representació política és més directa.

En lloc de potenciar això el que vol fer el Gover del PP, mitjançant el Projecte de Llei de Racionalització i Sostenibi-litat de les Administracions Locals és buidar de contingut els serveis muni-cipals, ja que per exemple, els Ajunta-ments acollits al pla d’ajust simplement no podran prestar els serveis no obliga-toris afectant això a molts serveis mu-nicipals que desapareixeran, amb una repercussió molt important en les plan-tilles municipals, incrementant l’atur, i disminuint els serveis a la ciutadania, instaurant municipis i ciutadans/es de 1ª i de 2ª o 3ª .També, si les entitats municipals cons-tituïdes d’aquest ajuntaments, no com-pleixen els principis d’estabilitat fi-nancera al 31/12/2014, s’hauran de dissoldre.

En els Ajuntaments de -20.000 habi-tants les Diputacions coordinaran la prestació dels següents serveis: recolli-da de residus, neteja viària, abastament domiciliari d’aigua, accés als nuclis de població, pavimentació de les vies i tractament de residus, avaluant els serveis municipals en el seu conjunt. També prestaran els serveis supramu-nicipals, i en el seu cas supracomarcals.En determinats casos seran les Dipu-tacions les que acabaran prestant ser-veis de competència municipal, podent acordar fins i tot externalitzar el servei, és a dir, que el prestin empreses priva-des.

Desapareixen competències obliga-tòries dels ajuntaments, com per exem-

ple: Control sobre begudes i aliments; obligació d’escorxador en poblacions de -20.000 habitants;dispensar serveis de lectura descentralitzada a partir de 30.000 habitants; no hi ha cap referèn-cia a l’obligació de transport adaptat a partir de 50.000 habitants; desapareix l’atenció social primària;les competèn-cies en salut i educació correspondran a les CCAA que podran delegar en els Ajuntaments; s’eliminen moltes llicèn-cies municipals; eliminen la promoció de les polítiques per promoure la igual-tat de gènere, etc, etc.

Això pot tenir un abast incalculable, tant pel que fa referència al personal de les AA.LL com als serveis que es presten a la ciutadania, en un moment tant complicat com aquest, i quan són més necessaris els serveis de proximi-tat, vulnerant el principi constitucional d’igualtat de drets i perjudicant a la gent que més ho necessita.

A més a més, cal tenir en compte que, hores d’ara, ja molts serveis públics s’han externalitzat, i això en molts casos ha incrementat els costos, sen-se millorar, ans el contrari, la qualitat dels serveis.Aquestes externalitzacions comporten, a més a més i en molts casos, la man-ca d’un control real i rigorós de com es presten aquests serveis i de la seva qualitat i una degradació de les condi-cions laborals dels/de les treballadors/es subrogats/des.

En aquests moments de crisi econò-mica, i no només econòmica sinó de credibilitat de la política, cal ser molt curosos en la defensa dels serveis pú-blics i la seva qualitat, donat els atacs que s’estan produint des d’alguns mi-tjans de comunicació i des de la con-creció de polítiques impulsades des de les posicions més de dretes destinades al buidatge de les polítiques públiques de prestació de serveis i del personal al seu servei, i el desviament cap a la ges-tió privada dels mateixos, és a dir dels desviament dels recursos econòmics públics cap a les empreses privades, sent exemple clar el que estan fent no només des dels Governs de la Genera

litat, de l’Estat i de moltes altres CCAA ( com per exemple Madrid i València), sinó també des de molts ajuntaments..

Per tot això, el sector de l’Administració Local de la FSC-CCOO, es manifesta absolutament en contra de Projecte de Llei de Racionalització i Sostenibilitat de les administracions locals, i exigeix al Govern espanyol que el retiri i que obri un procés negociador amb les enti-tats municipalistes i els agents socials, ja que buida de competències a les corporacions locals, i això significarà la pèrdua de molts serveis municipals, la majoria dels quals van adreçats a la població que més ho necessita; no so-luciona el problema de finançament de les AA.LL i en realitat el que fa es re-centralitzar el funcionament dels ajun-taments anul•lant l’autonomia munici-pal.

També denunciem els processos d’externalització dels serveis públics, que en molts casos només serveixen per afavorir a determinades empreses adjudicatàries, sent un exemple evident el que està passant a la Comunidad de Madrid i el procés d’externalització

dels hospitals públics, que per sort la justicia ha aturat.

“CCOO, es manifesta absolutament en contra de Projecte de Llei de Ra-cionalització i sostenibilitat de les ad-ministracions locals i exigeix al Go-vern español, que el retiri, i que obri un procés negociador amb les entitats municipalistes i els agents socials”

“En aquests moments de crisi econò-mica, i no només econòmica sinó de credibilitat de la política, cal ser molt curosos en la defensa dels serveis pú-blics i la seva qualitat, donat els atacs que s’estan produint “


digital digital


8 9

Mertxe ParedesSecretaria Poltíques i plans d’igualtat

------------------------------------------

La destrucció dels serveis públics, un doble cop per a les dones

Des de l’esclat de la crisi especulativa i la manca de finançament, les úniques formules adoptades pels diferents governs (de cara a recuperar l’estabilitat econòmica) han estat l’abaratiment dels salaris i l’eliminació de llocs de treball als diferents nivells de l’administració pública. Consolidant aquell “mantra” que planeja sobre l’imaginari de la societat, i que cul-pabilitza com a causants d’aquest desastre financer i econòmic, a les institucions, entitats, organismes i empreses públiques, així com també a les persones que en elles hi treballen.

Una administració pública que ha fet possible el desenvolupament d’allò que majoritàriament es de-nomina estat de benestar social. Que ha garantit la prestació universal de drets de ciutadania (com ara l’educació, la sanitat, l’ocupació….), i que ha permès corregir desigualtats i discriminacions, (principals fonts de conflictivitat i d’inseguretat en les comuni-tats i les societats).

Tot i que al nostre país el creixement del sector públic ha estat moderat, en comparació a la resta de països europeus, el cert és que ha estat determinant per a la incorporació de les dones al mercat de treball. Princi-palment, perquè els serveis públics d’educació, cura i atenció a les persones, són activitats fortament femi-nitzades. D’altra banda, perquè l’extensió d’aquests serveis ha facilitat la conciliació entre les responsabi-litats familiars (atorgades exclusivament a les dones) i el desenvolupament d’una feina o professió.

Si bé fins el 2012, l’ocupació femenina al sector pú-blic havia resultat inalterable (inclús s’havia produït algun increment), en aquests darrers 12 mesos la des-trucció d’ocupació femenina a les activitats desenvo-lupades per entitats públiques és galopant. No només, s’han perdut llocs de treball en l’educació, la sanitat, i en l’atenció a les persones, sinó que també aquest desmantellament s’està produint en aquells serveis tècnics i administratius que fan possible la prestació dels serveis públics de ciutadania.

Mès enllà de les xifres dels informes i estudis que de-mostren la realitat de la pèrdua de llocs de treball de

les dones a l’ocupaciò pública (només a l’administració local catalana, més del 60% dels llocs de treball perduts esta-ven ocupats per dones, i a les CCAA el 67%), el que està clar és que les retalla-des pressupostàries en sanitat, educació, atenció a la depedència, serveis socials, polítiques i serveis d’ocupació, de vio-lència de gènere, etc …….. estant tenint diverses repercussions en la mínima ga-rantia de prestació d’aquests serveis, i el perjudici cap a la ciutadania. Sobretot en els sectors més vulnerables com la gent gran, l’infància i la joventut, les perso-nes migrades i les discapacitades.

Davant d’aquesta realitat provocada per les mesures austericides, les dones ens trobem doblement afectades, com a usuàries dels serveis públics i com a treballadores de les entitats públiques (administracions, organismes, consorcis, empreses públiques, etc…). Però a més, aquestes polítiques de retallades i de “reformes” legislatives tenen l’intencionalitat de carregar sobre la dona la manca de serveis en l’atenció i cura, perpetuant-se novament les desigualtats socials i econòmiques que per raó de gènere han castigat històricament a les do-nes.

“Davant d’aquesta realitat provocada per les mesures austericides, les dones ens trobem do-blement afectades, com a usuàries dels serveis públics i com a treballadores de les entitats pú-bliques (administracions, organismes, consorcis, empreses públiques, etc…)·

MOBILITZACIONS SERVEIS PÚBLICS

Silvia CegarraCoordinadoraSector Generalitat

--------------------------

LES PRIVATITZACIONS A LA GENERALITAT

L’Administració de la Generalitat la conformem molts professionals amb diferents formacions i especialitats. Tots sabem molt bé qui són els bombers, els mossos d’esquadra, els metges, els docents, els agents ru-rals, els jutjats, els auxiliars de geriatria, els educa-dors socials, i tants altres professionals especialitzats que composen el ric mosaic de la Funció Pública. Ens queda una mica més lluny i més “amagat”, conèixer qui són els que mouen l’engranatge i con-formen l’eix vertebral del funcionament d’aquesta pesada maquinària que és l’Administració de la Ge-neralitat. Aquests grans invisibles són un nombrós col•lectiu que, dia a dia, atén el ciutadà darrera un taulell, rep les trucades telefòniques d’informació, tramita ex-pedients o qualsevol altra burocràcia interna per tal que l’usuari pugui obtenir el servei que ha vingut a sol•licitar.Malgrat totes les retallades de personal, de drets socials i de sou, els treballadors i treballadores de la Generalitat, continuen desenvolupant les seves tasques amb una gran professionalitat i vocació de servei.CCOO exigim uns serveis públics democràtics, transparents i de qualitat, que són la garantia d’un bon funcionament de l’Administració catalana. Les treballadores i treballadors públics són els garants d’aquesta transparència . Des de CCOO exigim que es retorni als serveis públics totes les tasques que el govern ha anat externalitzant i que ara desenvolu-pen empreses privades amb ànim de lucre, dismi-nuint d’aquesta manera la qualitat i la quantitat de feina desenvolupada, a favor d’uns guanys econò-mics substanciosos. Aquesta política de reducció de personal a favor de la privatització del servei públic, a banda del que ja hem dit pel que fa a la qualitat i la quantitat del servei prestat, comporta un greu malbaratament de recursos en un moment que recomana contenció de la despesa. És una vergonya tot el que, per una banda dilapida l’Administració (subvencions als mitjans de comunicació, contractació d’empreses externes per fer la feina dels serveis públics), i d’altra banda, fa pagar després agafant diners del sou dels seus treballadors.La força que aquest govern està mostrant per reduir els serveis públics, les plantilles i les condicions la-borals dels treballadors i treballadores, contrasta amb la feblesa que té davant les empreses, com ara les de begudes edulcorades, que han forçat la retirada de l’increment d’impostos, o davant les grans fortunes de Catalunya en la tributació de l’impost de successions. Externalitzar serveis que poden desenvolupar perfec-tament les empleades i empleats públics, pot tenir, a la llarga, conseqüències devastadores per als usuaris i per a la societat. A banda de la despesa econòmica que ha de fer el ciutadà per fer tràmits que abans eren gratuïts i ara cal pagar, l’Administració deixa la gestió dels ser-veis públics en mans de tercers i no pot respondre per

ells. Tenim com a exemple, el recent cas del Depar-tament de Benestar i Família, d’un educador social d’un servei externalitzat, que ha causat agressions a 14 menors. La Consellera del Departament de Benestar i Família diu que “no sap que ha fallat”. Doncs el que falla és que no hi ha el mateix control, ni la mateixa responsabilitat. Darrera les externalitzacions, venen els acomiada-ments amb l’argument que sobra gent,( ja que la feina la faran empreses privades), i així es van aprimant i desintegrant els serveis públics.

Exemples d’externalitzacions generalitzades són els serveis informàtics dels departaments, la gestió del correu i la valisa, el desmembrament del Departament de Cultura amb la creació de l’Agència de Patrimo-ni Cultural, la privatització dels museus, el tancament de centres educatius de Justícia Juvenil, el tancament de les residències de temps lliure, dues presons tanca-des amb un import total de despesa anual de 2 milions d’euros en drets de superfície. Si fem un càlcul aproxi-mat, en el Centre Penitenciari Puig de les Bases, de Figueres, que ja fa més de 30 mesos que hauria d’estar obert, s’han pagat 30 milions d’euros, quan el cost to-tal de construcció del centre és d’uns 108 milions. És a dir, durant 30 anys la Generalitat pagarà a l’empresa que té l’explotació de la superfície, un total de 360 milions d’euros, més de tres vegades el seu valor!!! En aquest cas s’ha privatitzat la construcció, cosa que costarà molts diners als contribuents. Des de CCOO denunciem que el nombre de treballa-dores i treballadors dels serveis públics de la Generali-tat de Catalunya, està molt per sota de les ratios

europees, així com de les ràtios de les comunitats au-tònomes i també de les de l’Administració de l’Estat. A la Generalitat no sobra personal. Els que sí sobren són alts càrrecs i càrrecs de confiança, ja que la relació percentual entre el nombre d’aquests i el nombre de treballadors és totalment desproporcionada.L’equilibri del dèficit no pot tornar a caure a les nostres espatlles. Cal una política fiscal més justa i social, per tenir més ingressos i cal també un reordenament i una priorització del pagament del deute. Si no, no ens en sortirem i el servei públic caurà.


digital digital


10 11

SERVEIS PÚBLICS

Cristobal CoboCoordinador Sector Ferroviari

-----------------------------------L’ INTERÈS SOCIAL DEL FERROCARRIL DE PROXIMITAT

Des del Sector Ferroviari de Catalunya de CCOO volem compartir l’anàlisi que fem de la situació ac-tual dels serveis ferroviaris de proximitat en el nostre àmbit, i traslladar la valoració negativa de les actua-cions regressives que realitzen els seus gestors empa-rats per les administracions titulars dels serveis; si no flueixen recursos cap a polítiques inversores en trans-port ferroviari la insuficiència de xarxa bloquejarà la mobilitat a poc que millori la situació econòmica.

La societat civil, juntament amb les organitzacio-ns sindicals, hem de mantenir la pressió davant els responsables de les empreses per protegir i millorar del dret a la mobilitat de la ciutadania. Encara que la conjuntura econòmica sigui difícil, cal la inversió en infraestructures ferroviàries de proximitat, potenciar el trànsit de mercaderies i no utilitzar la majoria dels recursos en Alta Velocitat.

Totes les formes de transport han de coexistir, prio-ritzant els que tinguin un menor impacte ambiental i una major utilitat social que permeti optimitzar els recursos i caminar cap a una mobilitat sostenible; per tant, el ferrocarril és un sector estratègic.

Els serveis ferroviaris de viatgers s’han de configurar com un metro regional que n’estengui l’ús del trans-port públic col • lectiu a més àmbits de Catalunya. Proveir la majoria de la ciutadania de l’accés al trans-port públic col • lectiu de qualitat enforteix la cohe-sió social, l’equilibri territorial i el desenvolupament sostenible.

El passat 17 de juny es va acordar el nou contracte de servei entre la Generalitat de Catalunya i MFOM-Renfe Operadora pel període 2013-2015. Durant dos anys, hem assistit a una confrontació política entre governs per la concreció del model de transferències que ha erosionat la viabilitat de l’empresa, l’eficàcia en la gestió i la qualitat del servei prestat als usuaris.

Des del 2005 els dos governs han anat consolidant un model ferroviari que no compartim i pel qual con-tinuarem combatent. Aquest es caracteritza per la liberalització del mercat de viatgers a l’agost 2013, la cessió d’àrees d’activitat a la iniciativa privada, la segregació de les empreses públiques, la reduc-ció de les obligacions de finançament amb la pèrdua d’ocupació i l’augment de la precarietat i el creixe-ment del deute que qüestionen la seva viabilitat. Du-rant aquest temps aquestes actuacions no han provo-cat la reducció tarifària ni la millora dels serveis a la ciutadania.

Amb les dades del 2012 de Transmet (ATM), el trans-port ferroviari suposa el 64,2% del total. Rodalies de Catalunya, un 11,8% de la ATM, s’estén 456 Kms, 125 estacions, 136,87 MEUR d’ingressos, 105,9 Mi-lions de viatges, i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, un 8,3% de l’ATM, amb una xarxa de 144 km, 75 estacions, 67,3 MEUR d’ingressos, 75 mi-lions de viatges.

Els serveis de Regionals de Catalunya van transpor-tar 11.338.000 de viatgers i van tenir uns ingressos 49,896 MEUR. L’altre gran operador públic és Me-tro Barcelona, un 41.5% de l’ATM, amb una xarxa de 102 km., 140 parades, 235 MEUR d’ingressos, 373.500.000 de viatges i finalment el Tram, un 2,6% de l’ATM , amb xarxa de 29,2 Kms , 66 parades , 12,44 MEUR d’ingressos , 23,7 milions de viatges .

El descens important de l’activitat econòmica també ha tingut el seu efecte en la reducció de la mobilitat en ferrocarril respecte al 2011 , des d’un -0,2% a Ro-dalies fins a un -6,9 a FGC i un -4% a Metro .

La situació de l’ocupació de les empreses a Cata-lunya és, en ADIF de 1.660 treballadors /res, amb el 75% dedicada a regulació i manteniment de la xarxa

catalana, a Renfe Operadora amb 2.112 treballadors/res, amb el 75% dedicada a la prestació dels serveis de titularitat de la GENCAT, en les diferents àrees d’FGC 1550 treballadors/res i a Metro Barcelona al voltant de 3700 treballadors/res.

Encara que les polítiques econòmiques dominants qüestionin el desenvolupament i el manteniment de

les activitats de l’àmbit públic i els governs apliquinretallades generalitzades en els plans previstos, mantenim com a reptes sectorials: enfortir el paper del sector públic empresarial en les empreses ferro-viàries, mantenir la titularitat pública del transport ferroviari, la lluita pel manteniment de l’ocupació i les condicions de treball , considerar tots els serveis ferroviaris actuals com Obligació de Servei Públic a càrrec de les administracions i la participació sindical en el desenvolupament del Model ferroviari com a garantia de futur per als/les usuaris/àries.

La inversió pública ha de ser motor de la recupera-ció econòmica i la generació d’ocupació , cal que els governs impulsin les inversions, prioritzant les més necessàries. Cal començar a executar (amb prou fei-nes un 8% fins avui) les obres del Pla de Rodalies de Catalunya 2011-2015 concretada en: desdoblament de la via entre Montcada i Vic (R3), entre Arenys de Mar i Blanes (R1), línia Orbital per connectar Garraf , Alt Penedès, Baix Llobregat, Vallès Occidental, Va-llès Oriental i Maresme, nou accés a l’Aeroport (Ter-minal 1), construcció de noves estacions i intercan-viadors, modernització de l’actual infraestructura per incrementar la intensitat dels tràfics, aplicació dels sistemes ERTMS i GSM- R per millorar la seguretat en la circulació dels trens , tancament de les estacions per augmentar la qualitat i reduir el frau, millorar la seguretat en els trens i les estacions, l’ augment i la renovació del parc de trens, la posada en funciona-ment de Rodalies de Tarragona , Girona i Lleida i la integració tarifària a l’ATM , finalitzar les obres de connexió entre les estacions de Vandellòs i el Camp de Tarragona per alliberar de tràfic de Llarga Distàn-cia en el seu vessant sud dels accessos ferroviaris a Barcelona i amb això incrementar els serveis de Ro-dalies i Regionals .

Pel que fa a les inversions a FGC , cal continuar amb les obres de millora de les línies , ampliació de la ter-minal de Plaça Catalunya i amb la prolongació de la S1 i la S2 en els nuclis urbans de Terrassa i Sabadell .

Pel que fa de Metro Barce-lona , després de la decisió de la GENCAT de paralitzar les obres del tram central de l’L9 demanem el reinici de les obres i agilitar els trams de l’accés al Prat -Aeroport i a la Zona Franca -ZAL

SERVEIS PÚBLICS

Manuel CaroSecció Sindical AENA

-------------------------------------DE QUI SÓN ELS AEROPORTS?

Els aeroports de l’Estat han patit des de pràcticament la seva creació , múltiples variacions en la seva titu-laritat , dependència o pertinença a un organisme o ministeri . El 1992 es va formar AENA amb la fusió de diversos organismes d’aviació civil , aeroports na-cionals, etc .. Des de llavors i fins a 2011 l’empresa es va mantenir dins de l’antic Ministeri de Transport i Comunicacions , per a més tard passar al Ministeri de Foment . En tot aquest període la seva personalitat jurídica no va variar , sent en tot moment de titularitat pública i amb total independència econòmica respec-te als pressupostos generals de l’Estat.

AENA sempre havia basat la seva supervivència econòmica en el cobrament de les taxes i els ingres-sos procedents de l’activitat comercial.

Al desembre de 2010 el Govern del PSOE feia l’anunci de privatització de Barcelona-El Prat i de Madrid-Barajas , procés que mai es va dur a terme a causa de la derrota d’aquest i al triomf del Partit Popular . Durant l’any 2011 es va iniciar un nou dis-seny d’AENA , separant aeroports de navegació aèria i convertint l’ens públic en dos: per una banda, una empresa anomenada AENA aeroports SA i AENA ens públic per l’altra.

El procés privatitzador , iniciat pel partit socialista , del Prat i de Barajas es va veure frenat per l’arribada al poder del Partit Popular . El nou govern inicia un nou estudi per trobar noves fórmules privatitzadores.

Com avantsala o preparació per a la privatització , la nova direcció nomenada pel govern inicia una reta-llada en la despesa i una pujada de les taxes .

Els aeroports privats tendeixen a pujar les tarifes a curt termini per rendibilitzar les seves inversions , com a Atenes , Istanbul , Malta etc . En aquest cas

la nova direcció fa el mateix per “posar en valor “ al conjunt d’aeroports.

Ara AENA , tant l’ens públic com Aeroports SA , se-gueixen sent de capital públic .

El model d’AENA, amb la gestió integrada en xarxa de seus aeroports i dels sistemes de navegació aèria , presenta unes sinergies i unes econo-mies d’escala productives i operacionals , per la inter-dependència i el suport en-tre les instal • lacions , no comparables a les dels aero-ports aïllats o a les d’altres infraestructures de transports com poden ser la dels ports. L’operativitat i la gestió coordinada dels aeroports en xarxa aporta notables efi-ciències en l’ocupació dels recursos econòmics , mate-rials i humans.

AENA és el gestor aeroportuari més eficient d’Europa, tal com ho demostren les dades comparati-ves següents amb la mitjana europea:

- Els costos totals per passatger d’AENA són un 40% menors

- Els costos totals per aeronau són un 50% infe-rior - La ràtio passatgers per empleat ( productivitat ) és 2 vegades superior Els aeroports de la xarxa AENA ofereixen unes ins-tal • lacions modernes, amb unes infraestructures en ampliació permanents i unes tarifes altament com-petitives . Això introdueix un important factor de competitivitat que beneficia les companyies aèries que utilitzen els aeroports espanyols davant els de l’entorn europeu.

Conseqüència de l’anterior és que les taxes aeropor-tuàries d’ AENA estan entre les més baixes d’Europa.

AENA no solament és una empresa pública de tots i totes els ciutadans i les ciutadanes de l’Estat , sinó que a més , no costa res al ciutadà . Només paga qui vola i fa servir els serveis de navegació aèria . El sis-tema de gestió en xarxa d’AENA fa que, com en el cas de Catalunya ( Reus , Girona i Sabadell ) aero-ports deficitaris , puguin mantenir-se sense aporta-cions de l’administració pública.

Cercar la privatització dels aeroports per buscar el benefici empresarial sense buscar el benefici social, és aplicar aquella màxima del capitalisme : “socialit-zar les pèrdues i privatitzar els beneficis “ .Si es continua amb el procés privatitzador dels ae-roports , s’acabarà la cohesió social i territorial que generaven , obrint a ben segur , un debat sobre la ne-cessitat de mantenir operatius 47 aeroports .

Debat que ja es va iniciar amb alguns aeroports pri-vats o autonòmics de trist record .


digital digital


12 13

SERVEIS PÚBLICS

Cesc GarciaCoordinador SectorCicle Integral de l’Aigua

----------------------------------

A CCOO defensem el dret a l’accés a l’aigua i la participació social a la seva gestió.

Des de CCOO de Catalunya volem rei-vindicar l’accés universal a aquest bé per sobre de la seva consideració com a mera mercaderia.L’aigua és un recurs escàs i bàsic per a la societat donada la seva funció social, ambiental i econòmica. La lluita con-tra la pobresa, la mitigació del canvi climàtic, la disponibilitat d’aliments, la qualitat de la salut o el deteriorament dels ecosistemes naturals són reptes que estan vinculats directament a les polítiques hídriques.

Aquesta problemàtica és especialment d’actualitat a Catalunya, on s’estan desenvolupant importants canvis en la gestió de l’abastament i el sanejament de l’aigua. Per exemple, la Generalitat ha privatitzat la gestió de Aigües Ter Llobregat (ATLL) durant un període de 50 anys, el què ha implicat un aug-ment de les seves tarifes del 85% du-rant l’any 2012 amb un impacte directe

sobre el rebut de l’aigua de milions de ciutadans/es i de milers de petites em-preses (amb pujades finals entre un 18 i un 33%), amb la oposició dels sindi-cats majoritaris. Aixì com també s’ha privatitzat l’empresa que gestionava la depuració a l’Àrea Metropolitana, EM-SSA, constituida avui en una Societat d’ecomomia mixta juntament amb Ai-gües de Barcelona, amb un capital pri

vat del 85% i públic 15%.

Els sindicats europeus de serveis públics, organitzats entorn de la Federació Sindical Europea de Serveis Públics, vàrem engegar al juny de l’any passat una Iniciativa Ciutadana Euro-pea (ICE), demanant a la Unió Europea els següents objectius:• Garantia d’uns serveis d’aigua i sane-jament per a tots els ciutadans (a la UE hi ha més d’un milió de persones sense accés a l’aigua, i vuit milions sense sa-nejament),• Priorització dels interessos col�lectius per sobre dels comercials (rebutjant la liberalització de serveis),• Augmentar els recursos per fer realitat el dret d’accés universal a l’aigua i al sanejament, mitjançant les aportacions de cooperació al desenvolupament.

Aquesta campanya de recollida de sig-natures per la presentació de la ICE ha

estat tot un èxit, aconseguint el seu ob-jectiu recollint un total de prop de 1,9 Milions de signatures. Els països que han fet possible arribar a aquest objec-tiu han estat: Finlandia, Lithuania, Hungria, Ale-manya, Austria, Slovenia, Slovakia, Italia, Grecia, Luxemburg, Belgica, Paisos Baixos i Espanya. (més info a: http://www.right2water.eu/es)

La participació de la societat i la implicació de totes les parts interes-sades en la gestió de l’aigua esdevé clau per definir les millors polítiques, accedir a la informació de qualitat i establir els compromisos de cada sec-tor. La Directiva Marc de l’Aigua ja indica de manera decidida la necessitat d’establir espais de participació social. En canvi, a Catalunya acabem de pa-tir una visió totalment contrària. UGT i CCOO hem estat apartats del consell d’administració de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), on hi érem observa-dors (no teníem dret a vot, no rebíem cap mena de dieta, però participàvem dels debats de la gestió de l’aigua). Decisió que rebutgem i de la que de-manarem explicacions al conseller de Territori i Sostenibilitat, màxim res-ponsable polític de la decisió i que ha iniciat el seu mandat amb una particu-lar manera d’entendre la democràcia.Els sindicats majoritaris també rebut

gem la expulsió de la Confederació de Veïns de Catalunya d’aquest organisme de l’ACA, una entitat que s’ha implicat força en els debats sobre l’aigua i que sí era membre de ple dret al consell. Així, amb la sortida d’aquestes tres en-titats, la Generalitat ha deixat fora a les organitzacions més potents i represen-tatives de casa nostra, en un moment on la cooperació i la cohesió social són, segurament, més importants que mai.

SERVEIS PÚBLICS

Jose Luis OrtegaCoordinadorAgrupació Policia Local----------------------------

POLICIA I DEMOCRÀCIA

L’article 104 de la Constitució dissen-ya un model policial descentralitzat en la mesura que el servei públic de seguretat es caracteritza per l’existència de diver-sos cossos de policia, amb incidència en di-ferents àmbits territo-rials .

Els articles 137 i 140 de la Constitució re-coneixen a les ciutats i als municipis auto-nomia per a la gestió dels seus interessos, deixant-los llibertat per organitzar les se-ves competències en matèria de seguretat i policia .

La Policia Local sem-pre s’ha distingit per un contacte directe i de proximitat al ciutadà en la seva missió de protegir el lliure exercici dels drets i les llibertats i de garantir la seguretat . D’aquesta manera, es garanteix una millor qualitat de vida i un major benestar dels seus ciutadans .

Però la reforma de la policia encara no s’ha realitzat en aquest país . Molt s’ha parlat i s’ha escrit sobre la policia de Catalunya . Molt s’ha debatut en diferents esferes de la societat sobre el futur del sistema policial català . Però a l’hora de concretar, ens trobem amb una nebulosa formada per innombrables interrogants, que no ens permeten endevinar quin tipus de policia tindrà aquest país en els propers anys .

Es tracta d’un mecano les maquetes del qual, totes i tots volem que es munti el més aviat possible, però les peces clau està en mans de la classe política . La voluntat i el ritme per acabar aquesta estructura bàsi-cament les marcarà el Govern de la Generalitat . Els altres podem buscar les peces , podem buscar i fins i tot ajudar a què aquestes encaixin i , sobretot , podem i volem oferir una col•laboració positiva que permeti enriquir el resultat final .

La seguretat es tracta d’un servei bàsic a la ciutadania que, com a tal , ha de ser percebut per la població . No és bo ni aconsellable les constants indefinicions . Poden produir-se discrepàncies en els criteris , però no interrogants sobre el model . Els dubtes poden resultar negatius al conjunt del sistema .

En els últims dotze anys no s’ha vist bon tarannà en cap dels governs per trobar mecanismes de col•laboració i coordinació entre les policies . Cal concretar i treballar conjuntament per dotar-nos d’un sistema de seguretat pública assumit àmpliament per totes les forces polí-tiques .

Cal aplicar un discurs basat en els principis d’eficàcia, economia i eficiència, i sobretot per sobre d’interessos partidistes. A Catalunya operen sis cossos policials di-ferents; les duplicitats són totalment escandaloses en una societat castigada per una crisi econòmica tan dura .Qualsevol política que es limiti a substituir agents o crear més cossos policials , és una mala política .Una política en matèria de seguretat del país que no compti amb un paper important dels agents socials i de les organitzacions sindi-cals , és una política destinada al fracàs .

Una política que planifiqui sense valorar en la seva justa mesura a tots els cossos policials , però especialment a les policies locals , és una mala política .La societat en el seu conjunt ha d’establir els principis bàsics del model de policia que vo-lem per aquest país.

Perquè els serveis de seguretat públic, servim a les ciutadanes i ciutadans, i no pas a la clas-se política .


digital digital


14 15

SERVEIS PÚBLICS

Cristina LópezSector del Mar

___________________

Rebaixes al sistema portuari

El president de Ports de l’ Estat, José Llorca, va inter-venir el dia 04/07/2013 al Executiu Fòrum davant un auditori entre els quals es trobaven representants relle-vants de la Comunitat Portuària espanyola. En la seva intervenció, Llorca ha indicat que en aquest moment s’està treballant en modificacions legislatives imme-diates que aportin solucions a efectes de fer possible una reducció de costos tant en l’escala de vaixells com en la manipulació de mercaderies.

Segons Llorca, la reducció dels costos d’escala i ma-nipulació s’abordarà des de diferents línies d’actuació. D’una banda, es reduiran els costos portuaris per la uti-lització d’infraestructures i els costos fixos dels con-cessionaris per l’ocupació privativa del domini públic. Per aconseguir-ho, es deflactaran les quanties bàsiques de les taxes d’utilització en un 5% (8% per als tràfics de curta distància) i en mig punt percentual els gravàmens de les taxes d’ocupació, el què suposarà una baixada del 8,5%. Així mateix, es desindexaran de l’IPC els valors del sòl i la revaloració anual de les taxes.

Des de CCOO rebutgem rotundament els plans de Ports de l’ Estat d’obligar les autoritats portuàries a re-duir taxes, ja que la reducció només beneficia les em-preses estibadores, transitàries i navilieres, mentre que les empreses exportadores i importadores segueixen pagant les seves tarifes habituals. Per tant, els usuaris veritables dels ports (amos de la mercaderia i consu-midors finals) no reben cap rebaixa amb aquest tipus de mesura.

D’altra banda, Llorca manté que s’augmentaran els coeficients reductors per a alguns tràfics, ampliant les bonificacions per al trànsit i ampliant la possibilitat d’estimació simplificada de les taxes per als cotxes nous.

També s’augmentaran les bonificacions per la inversió privada en els molls, per la qual es podrà aconseguir fins a una bonificació del 75% de la taxa d’ocupació . El model concessional es revisarà per adaptar-lo a la situació actual. Així, s’hauran d’adaptar mesures com l’augment del termini concessional en funció de la in-versió fins als 50 anys.

El President de Ports de l’Estat ha apel•lat a la col • la-boració necessària de la iniciativa privada, que s’haurà d’implicar en aquests esforços.

A CCOO veiem que aquest és un projecte que, de forma literal, transfereix recursos públics a l’empresa privada amb la qual cosa, a més d’empobrir els ports, posen en risc els llocs de treball a la comunitat por-tuària.

Aquest tipus de reforma l’única cosa que fa és dirigir els ports a un dèficit que els portarà a la fallida econò-mica o bé a l’acomiadament de bona part de la seva plantilla. Ja hi ha diversos ports estatals amb proble-mes financers seriosos que se sostenen gràcies a la cooperació de la resta dels ports i als quals aquesta mesura els empeny irremeiablement a una fallida total.

CCOO, desitjant salvar tots aquests llocs de treball, ha aconseguit pactar un siste-ma que ha estat decisiu a l’hora de negociar la prò-rroga del conveni.

Altres forces sindicals s’uneixen a la nostra llui-ta, i junts farem arribar la nostra opinió al Ministeri de Foment i als grups par-lamentaris al Congrés per defensar un sistema por-tuari que ha estat creat pels ciutadans i ciutadanes i els beneficis han de ser per a tots i totes.

SERVEIS PÚBLICS

Rafi RedondoCoordinadora SectorIntervenció Social

..........................................L’externalització dels serveis socials. El camí de la degradació.

Quan l’administració vol abaratir costos en determinats serveis públics, utilitza la fórmula de l’externalització. Això és, deixar la gestió d’aquests serveis en mans d’empreses privades utilitzant la fórmula de concurs públic, de manera que l’Administració determina les condicions administratives i tècniques que caracterit-zen el servei, fixa el cost màxim i les empreses que concursen poden presentar la seva oferta a un preu in-ferior. No cal dir que qui iguala la seva oferta econò-mica a la que presenta l’Administració en un inici, mai guanya. En els darrers anys aquest sistema s’ha anat exte-nent i consolidant en la prestació del serveis socials amb l’excusa de guanyar en eficiència (com si només l’empresa privada pogués ser eficient) i crear ocupa-ció a través, preferentment, d’empreses de la iniciativa social. Així trobem que cada dos o cada quatre anys, o amb la periodicitat que es determini depenent del servei, els treballadors i treballadores resten pendents

de que el seu centre de treball sigui objecte d’aquesta mena de subhasta on no importa la qualitat del projecte ni la de l’atenció als usuaris del servei, sinó el cost que aquest representarà per l’Administració.Un exemple recent el tenim al Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) de Barcelona, depenent de l’Ajuntament, on les dues empreses d’iniciativa social més importants de Catalunya han jugat a guanyar a costa de rebaixar el preu hora del personal. Com s’ho faran aquestes empreses per a respectar les condi-

cions de subrogació del personal, aplicar el conveni col•lectiu del sector i atendre els usuaris i usuàries del servei amb els estàndards de qualitat exigibles en un servei de característiques molt especials? El conflicte està servit. Això sí, la principal empresa que va obtenir una puntuació més elevada en el projecte tècnic, s’ha quedat fora perquè el cost econòmic també era més elevat. Amb aquest exemple em pregunto si, en algun mo-ment, l’Ajuntament de Barcelona s’ha plantejat que amb aquestes pràctiques mercantilistes maltracta el conjunt de professionals i els usuaris del SAD i, per extensió, al conjunt de la ciutadania . És més, s’ho haurien de plantejar conjuntament empreses i Admi-nistracions, ja que actuen com a còmplices en la degra-dació dels serveis socials. La realitat ens demostra que l’externalització de ser-veis no crea ocupació sinó que substitueix millors con-dicions laborals per d’altres de menys qualitat a

expenses de l’empresa de torn que resulti guanyadora del concurs. I el pitjor de tot és que les empreses en treuen beneficis d’aquesta gestió. Diners públics, be-neficis privats.De fet, l’àmbit social ha estat catalogat com un sec-tor emergent, en expansió i amb unes expectatives d’ocupació molt elevades, i així ho demostra el nom-bre d’entitats d’iniciativa social creades en els darrers anys.

Des de CCOO fa anys ja advertíem que davant l’externalització dels serveis socials i la proliferació d’empreses privades disposades a gestionar -los calia un control exhaustiu de la gestió econòmica i tècnica, amb sistemes d’avaluació i control de l’execució dels projectes, amb determinació dels perfils professionals qualificats per atendre les necessitats de les persones usuàries de serveis socials, amb ràtios professionaI-usuari adequats a cada cas específic, amb la dotació pressupostària suficient per garantir-ne la qualitat del servei, ... I anem més enllà en reclamar la obligato-rietat de que en els plecs de condicions que han de re-gir en els serveis s’inclogui el conveni d’aplicació, el personal a subrogar de cada servei i que es faci públic el contingut dels projectes que les empreses presenten per a optar a l’adjudicació del concurs. Sense una gestió transparent dels serveis que són es-sencials per a la ciutadania perdem qualitat democràti-ca. Serveis socials públics, i de qualitat.


digital digital


16 17

SERVEIS PÚBLICSSERVEIS PÚBLICS

Màxim PujadeCoordinadorSector Mitjans ComunicacióOci, Cultura i Esports-----------------------------

COP DE DESTRAL A LA CULTURA I L’OCIL’oci i la cultura, en estat crític després de la política de retallades per part de les institucions

Moltes vegades es creu erròniament que l’oci és, només, la mera diversió, el con-sum material, l’oci passiu o la simple utilització del temps lliure. Però, l’oci i la cultura són molt més que tot això, constitueixen un canal que estimula el creixement i la transformació perso-nal, afavorint les necessitats humanes d’autonomia, competència, d’expressió personal i interacció social dins l’entorn de l’individu. Les institucions, en un Estat de Benestar estan obligades a atendre les ne-cessitats i drets dels seus conciutadans i aportar les infraestructures i condi-cions necessàries perquè aquests puguin desenvolu-par la seva creativitat i els seus pensaments i abocar-la la societat com a bé públic que són.

Partint d’aquesta base la cultura té un valor sim-bòlic d’identitat, educatiu i humanístic que les ins-titucions han de protegir com a font de coneixement i riquesa intel.lectual. La cultura és essencial per a un veritable desenvolupa-ment de l’individu i de la societat i per tant reclama de les institucions del país que protegeixin, estimulin i enriqueixin la seva identitat i el seu pa-trimoni cultural. Una riquesa de conei-xements que, dit de passada, reverteix en l’economia del país ja que el fa més competitiu i desenvolupat.

Ara, però, ens trobem immersos amb una crisi descomunal on les nostres ins-titucions que tant s’omplen la boca de parlar identitat cultural, han decidit re-tallar i, gairebé, aniquilar la cultura del nostre país. I de quina manera ho han fet!.

L’entrada en vigor del nou IVA en el mon de la cultura i l’oci que ha passat d’un 8% al 21% en l’entrada a cines,

teatres, circs, concerts i exposicions ha estat un cop de destral que ha repercutit en el desenvolupament de molts espais culturals i, també, en els treballadors/es que han vist minvades les seves con-dicions de treball i, d’altres han anat a engrossir les llistes de l’atur. Alguns treballadors , àdhuc, han hagut de patir situacions esperpèntiques com la que ha succeït, aquest estiu, en el Gran Tea-tre del Liceu on, quan escric aquestes línies, encara no hi ha cap solució a l’entrellat del buit de la direcció gene-ral amb la marxa de Joan Matabosch al Teatro Real de Madrid ni del futur dels seus treballadors que, immersos en un ERO temporal tant nefast com inútil, es van assabentar per carta que el Ministe-rio de Empleo y Seguridad Social els hi negava el cobrament de l’atur.

Molts dels espais culturals del país ja no poden aprimar-se més ni retallar més en personal. Llocs emblemàtics com El

Teatre Nacional de Catalunya, enguany, han vist reduïda la seva plantilla d’11 treballadors/es i l’amortització dels llocs de treball. Les retallades sofertes des de l’any 2010 en el TNC i en altres espais com el Lliure, el Coliseu i, infi-nitat d’espais culturals que han afectat a actors i actrius, creadors artístics i pro-duccions estan posant en seriós perill la seva missió que no és una altra que la d’ apropar a través de les arts escèniques i la cultura a tota la ciutadania.

Sembla com si aquell impuls olímpic que va venir acompanyat d’un ressorgir de la vitalitat cultural d’una ciutat com Barcelona que té sales d’audició de la

categoria del Liceu i l’Auditori així com museus de prestigi , s’hagi esvaït del totI si les Olimpíades de Barcelona van servir per posar a la palestra l’activitat cultural del país, també van ajudar a conscienciar a la societat que la pràctica regular de l’activitat física, pot ajudar a evitar malalties, millorar l’estat d’ànim, estimular l’agilitat mental, facilitar el tractament de l’estrès o augmentar la in-tegració i interacció social .

Però de la mateixa manera que la cultu-ra ha estat i és maltractada per la crisi , també, l’activitat física s’ha vist sacse-jada i poc recolzada per les institucions.La crisi ha començat a notar-se en l’afluència en molts gimnasos i centres d’esports municipals. La tendència dels centres municipals comença a anar a la baixa i l’actual situació de la crisi fa que molts usuaris hagin decidit retallar per l’esport.

Molts gimnasos, federacions esportives i d’altres centres esportius han posat en pràctica fórmules imaginatives per evi-tar la fuga dels abonats, els resultats no han estat suficients i, com a conseqüèn-cia, els treballadors/es d’aquests centres d’esports han pagat els plats trencats amb canvis substancials de les seves condicions de treball i amb l’aprovació de convenis a la baixa. Baixades de sou dels treballadors en gimnasos com el grup Holmes Place, Ubae, o convenis a la baixa com els del Club de Natació de Catalunya, la Fundació Claror, el Reial Club de Polo de Barcelona, en són al-guns exemples recents. Sense oblidar els parcs temàtics que també pateixen

de valent la crisi amb un degoteig d’acomiadaments incessant com està passant a Port Aventura o el Tibidabo.

En aquest i d’altres espais d’oci i cul-tura, els assessors/es de CCOO lluiten dia a dia contra aquelles empreses on la seva única via d’escapament a la crisi sigui la dels acomiadaments i precarit-zacions de les condicions laborals dels actuals treballadors i treballadores . Des del sector de mitjans de comunica-ció, cultura oci i esport de CCOO re-butgem l’atac indiscriminat a la cultura i l’oci del nostre país i al menyspreu dels treballadors/es que són els veritables protagonistes que fan possible que la societat gaudeixi i s’enriqueixi d’aquest bé públic tant preuat. Des de CCOO seguirem reclamant que tothom tingui accés als contextos d’oci i recreació cultural del país i, vigilarem perquè les institucions protegeixin, estimulin i

aportin més recursos humans i financers a disposició d’aquesta tasca.

Toio RibasSectorMitjans de ComunicacióOci, Cultura i Esports

--------------------------------------Els MC públics, garants de la democràcia

Sempre parlem de la BBC, el servei pú-blic de ràdio i televisió britànica, quan parlem d’un bon servei públic en els mitjans de comunicació. La mítica Bri-tish Braodcasting Corporation, que tant aprecien els qui viuen al Regne Unit com elogien –i somnien-- els profes-sionals de la comunicació d’arreu, és el paradigma del servei públic. Per què? Ras i curt: perquè és un mitjà que no està estrictament al servei del govern sinó que serveix a tota la societat.

Heus ací el moll de l’os del què ha de ser un servei públic: servir a tots. això tan senzill és especialment relliscós i complex en el món de la comunicació. La principal dificultat és que els mit-jans de comunicació vehiculen fets i idees “en calent”, o “immediatament” i a l’engròs, i aquesta mecànica és, vis-ta des de les diverses òptiques dels in-teressos creats, explosiva socialment. Tothom pretén fer-se-la seva. I no és cap exageració.

De serveis i organismes públics, és a dir, al servei de tots en l’organització de la societat i l’estat actual n’hi ha molts. Des de l’economia i les finan-ces –el mateix BCE!--, al transport. La sanitat i l’educació. Asseguren així que els serveis arribin a tothom i siguin per a tothom. Els més clars són la sanitat I l’educació. La informació, divulgar fets i opinions, és perillosa perquè fa conèixer moltes coses que interve-nen essencialment en la modificació d’aspectes del viure col•lectiu. D’aquí que es pretengui el seu control i d’aquí que la reclamació de que sigui pública, o realment pública --per a tots—sigui moltes vegades un fet revolucionari.

Tele i ràdio

Inicialment els poders estatals –i anem als anys en els que la impremta de Gut-temberg s’imposa—eren els qui dona-ven els permisos per imprimir llibres i gasetes periòdiques que són l’origen dels diaris o de la comunicació impre-sa. El permís reial era una garantia de fidelitat, ja que qui el tenia no publica-ria res contra el poder que li donava el permís. Era alhora un control i un me-canisme d’autocensura. La censura

estricta, viva i roent, del poder polític i de l’ideològic (Inquisició fins al 1820!) existia i actuava. No és fins als perío-

des de gran auge del liberalisme que poden editar-se diaris lliurement. Tot i així, sempre hi ha un permís o altre que s’ha d’aconseguir… Però llevat d’aquest tràmit, la premsa en les demo-cràcies actuals és en mans de la inicia-tiva privada

A L’Estat espanyol va ser la televisió –i una gran cadena de ràdio, un pèl abans—que van quedar en mans del go-vern. Per la seva capacitat d’influència en tota mena de persones i per la com-plexitat tècnica i gran cost per aplicar-la –només cal pensar en la xarxa de re-petidors que calia per portar la imatge d’un punt a l’altre de l’estat, i després el cost de la xarxa de satèl•lits, que en-cara impera, per possibilitar la comu-nicació mundial. De tot això, l’aspecte més important per tenir captiva la tele és la seva riquesa comunicativa.

Als Estats Units, pàtria de l’evolució de la iniciativa privada i de les televi-sions a doll, és on van sorgir cadenes de ràdio i televisions en mans de grups privats. A Europa, la televisió, a partir de la postguerra, quedà a les mans dels governs i no es fins entrats els anys seixanta que es parla de les cadenes privades. Tot perquè els governs han descobert el potencial comunicatiu i de formar i conformar opinions i conduc-tes –influir a fons-- que tenen la tele-visió i la ràdio. I no volien deixar-s’ho prendre de les mans.

Govern o societat?

Amb l’arribada de la democràcia, es-pecialment aquí, hem après a definir i redefinir el concepte “públic” i seguint les pautes d’altres àmbits (educació i sanitat) s’ha concretat i reclamat com ha de ser un servei comunicatiu públic. I aquest debat encara s’està fent en

dues direccions, al seu si –ser verita-blement públics— i enfront de la com-petitivitat dels altres mitjans, en mans

privades. I és en aquest debat on cal parlar de democràcia.

D’entrada, un mitjà públic ha de passar de ser concebut com a governamental –o estar al servei del govern de torn -- per estar al servei de la societat, plu-ral i complexa. Perquè el mitjà ha de respondre al que la societat, el poble, expressa, viu i sent, parla i discuteix, demana i ofereix. I el mitjà, ja sigui de configuració i abast estatal, nacional, autonòmic o local, ha de respondre a aquests àmbits. Pot prendre per una base orien-tativa els re-sultats de les eleccions que configuren les majories i mi-nories.

Ara el defecte que té la nostra societat és que els mitjans de comunicac ió públics estan més encarats a respondre els interessos del govern que els de la so-cietat. No hem vist com canvien direc-tors de tele i de ràdios, àdhuc munici-pals, amb el canvi polític als governs després d’unes eleccions? Això passa perquè hi ha un defecte de concepció inicial (són tractats com si fossin qual-sevol àmbit de l’administració) i per-què, en el seu dia a dia, els mecanismes de direcció i gestió d’aquests mitjans no han estat dotats de la suficient força i llibertat per oposar-se, en més d’una ocasió, als capricis comunicatius del govern.

La segona vessant en què han de

moure’s els mitjans públics és en el bi-garrat món de la competitivitat. Ara les televisions i les ràdios publiques com-peteixen per l’audiència i la influèn-cia amb les emissores de TV i Ràdio creades per iniciativa privada i tots ells van al mercat publicitari per obtenir el gruix de diner necessari per finançar-se i, fins i tot, obtenir beneficis. Els mit-jans d’iniciativa privada veuen crítica-ment que els mitjans públics vagin al mercat publicitari i tinguin un a apor-tació de diner públic. És un debat no conclós, interessat i que manté oberta la solució. Però tots els mitjans públics i els privats han de saber conviure. Per-què tots estan al servei de la societat. Possiblement sigui en aquesta dimen-sió on els mitjans públics tinguin més obligacions, ja que han de saber oferir i respondre les necessitats de tots els grups socials.

Garantir la democràcia

És el gran objectiu de tots els mitjans, però especialment dels públics. Es a dir. que tots els grups socials puguin exercir el dret a ser informats i ben in-formats. Que totes les persones tinguin la possibilitat de fer-se sentir. I que to-tes les persones i grups vegin respos-tes a les seves necessitats culturals i

intel•lectuals.

I que els mitjans facilitin: els respecte a tots, de manera especial a les minories; el diàleg, la convivència, la participa-ció.

Només, si asseguren aquests elements basics, tenen sentit els mitjans públics. I avui són necessaris perquè, llastimo-sament, aquestes qüestions bàsiques fallen massa sovint.


digital digital


18 19

Benjamí MomblantCoordinador Sector Postal

---------------------------------

EL SERVEI POSTAL PÚBLIC ÉS UN DRET, NO UN NEGOCI

Sabem de la relació entre la invenció de l’escriptura i la comunicació mitjançant documents . Sabem trobar a l’antic Egipte els primers usos documentats d’un sistema organitzat de comunicació. I sabem també quan va sorgir el sistema postal pròpiament dit alguns anys més tard .La història del correu - més de 500 anys -és la de la superació constant . Des de la implantació de les primeres estafetes , des de les postes a cavall al ferrocarril , des de la invenció del telègraf a la irrup-ció actual de les noves tecnologies de la comunicació , Correus no ha fet altra cosa , històricament , que posar a prova la seva capacitat d’adaptar-se als canvis i el servei postal no ha deixat de ser mai el que en essència és: una enorme eina per a la comunicació entre les persones i la prestació de serveis als ciutadans , empreses i institucions . El desenvolu-pament de l’Estat modern , l’activació dels negocis o de la premsa escrita no haguessin estat possibles sense el servei postal .

El correu públic té un paper impor-tant com a cohesionador social

L’operador postal públic Correus és - per llei- el prestador del Servei Postal Universal a Espanya . Es configura com a Grup format per la unió de quatre em-preses ( Correus, Chronoexpres , Ne

xea , Correos Telecom ) on treballen més de 55.000 persones dedicades a distri-buir més de 4.000 milions d’enviaments l’any . El correu públic no és únicament una empresa de serveis , sinó que és un factor molt important per a la cohesió social i econòmica del territori i que dóna cobertura a gairebé 47 milions de

ciutadans en els més de 8.100 municipis a tot Espanya .

Amenaces per al servei postal públic

Correus , igual que qualsevol altre ser-vei públic , està permanent sotmès a la pressió del lliure mercat i no escapa a lobbies privats que pretenen fer-se amb una part important del “ pastís postal” . A més , la liberalització del correu urbà des dels anys 60 a Espanya , ha provo-cat que l’operador públic porti actuant des de fa molts anys en un mercat pos-tal molt més liberalitzat que el del nos-tre entorn europeu i , malgrat això , és el que més multes acumula . Així , per exemple Alemanya, amb una quo-ta de mercat del 90% enfront del 80 % d’Espanya, compta amb dues sancions davant de les sis de l’operador espan-yol . Si en aquest fet li afegim la subs-titució progressiva del correu físic per l’electrònic , una conjuntura econòmica difícil i l’interès per part del Govern de permetre l’accés dels operadors privats a la xarxa pública , és evident que sobre Correus i el servei postal públic prestat , planen algunes alertes i amenaces per al seu futur .

Aposta clara pel servei postal públic

El servei de Correus continua apareixent com un dels més valorats pels ciutadans, el què ha de servir d’estímul tant a la

pròpia companyia com al propietari - El Ministeri d’Hisenda a través de SEPI -per seguir apostant per ell . I la millor manera de fer-ho és garantint el finança-ment suficient que cobreixi el cost de la prestació del Servei Postal Universal que té assignat i activar el mercat postal tradicional a través de campanyes com

mailings per tal d’augmentar el nombre de trameses per ha-bitant, iniciatives que s’estan portant a terme en altres paï-sos . Alhora , el Pla Estratègic d’Empresa aprovat en 2012 ha de ser capaç - actuant sobre els ingressos - d’impulsar noves ac-tivitats de negoci , diversificant l’oferta de productes i la interna-cionalització de la seva activitat com la millor manera d’afrontar la caiguda en picat del correu tradicional amb un descens de la carta d’entre el 20% i el 30 % en els últims anys .

El servei públic i l’ocupació de quali-tat han d’anar de la mà

La major empresa pública del país ha de ser també la que encapçali , d’una ma-nera exemplar , el convenciment que no pot haver-hi un servei públic de qualitat si no hi ha una ocupació de qualitat i un respecte als drets dels treballadors . En aquest sentit , des de CCOO , valorem positivament el marc estable de

negociació que , amb totes les dificul-tats i retallades que també ens han estat aplicades , venim mantenint amb la di-recció de l’empresa des de la signatura ,a l’abril de 2011 , del Conveni de Per-sonal i Acord de Funcionaris amb un ba-lanç , en termes generals , positiu ja que , en plena recessió , hem estat capaços de mantenir i fer avançar drets laborals . En els propers mesos s’haurà d’obrir la taula de negociació del següent Con-veni i Acord que pretenem que sigui el que posi en valor més drets , buscant fórmules singulars de millores en salari, ocupació, promoció , protecció social i organització del treball .

Per a CCOO els drets regulats en l’operador públic han de ser el refe-rent perquè, en un marc de competèn-cia equilibrat , la resta d’operadors que presten el Servei Postal Universal ten-deixin a donar-lo amb ocupació de qua-litat i no practicant el dúmping laboral , en perjudici de tots els treballadors del sector .

Cristina FernandezSector Telecomunicacions

----------------------

Experiència d’acció sindicalen uns serveis externalitzats

Som moltes les empreses del sector de Telecomunicacions que estem acollits al conveni de Telemàrketing. Empre-ses com Atento, on atenem trucades del ciutadà, ja sigui per donar informació i atendre tràmits, com al 012, 010, cita prèvia per al metge, Adif - venda de bit-llets, o emergències com al 112...... són molts serveis que actualment ja no tenen les mateixes condicions que abans. Ac-tualment, els clients com la generalitat que han optat per reduir pressupost, re-duint l’atenció telefònica i augmentant els tràmits per Internet, fent a l’usuari un esclau de les complicacions d’aquestes pàgines, que per fer un tràmit “has d’estar dues hores passant pagines”, fent que la gent gran tingui problemes a la hora de tramitar qualsevol gestió, impotència de les persones que no tenen accés a Internet i que, per tanrt,no poden fer allò què necessiten...Tot això ens ha fet ser víctimes també de la “crisi” i amb l’ ajuda de la reforma laboral, estem vi

vint com pugen els acomiadaments, les modificacions de les condicions de tre-ball, l’anul•lació de la conciliació de la vida laboral i familiar, ja que els únics horaris que, segons indica l’empresa, “són els que vol el client” són la majoria torns partits. Ja no només són les em-preses les que aprofiten a reduir costos,

sinó els clients com la Generalitat de Catalunya i altres, com L’Ajuntament de Barcelona, que per estalviar teleope-radors, opten per la opció de “la màqui-na”, aquella locució que li pregunta con-tínuament quin es el tràmit que vol fer, fent que el ciutadà faci un viatge turístic per totes les opcions del servei 010.

Anem a destacar una de les què vam ha-ver d’intervenir, entre d’altres, amb di-verses demandes de conflicte col•lectiu, tant a nivell estatal com a Barcelona, en el servei telefònic de venda de bitllets de tren d’ADIF.

Atento no va assumir la prestació del servei fins el dia 20 de febrer de 2012, provenia d’un altra empresa del sector, Sertel. CCOO i un altra org. sindical, van arribar a un acord de manteniment de les condicions de l’empresa provi-nent, les millors pels treballadors, les negociacions del qual van durar aproxi-madament un mes. Va assumir una part dels treballadors, respectant les condi

cions laborals que podrien ser més favo-rables a les previstes a les normes legals o convencionals del sector. Es tractava de les següents condicions: “plus de cap de setmana” : per treballar un dissabte o un diumenge, si la jornada era inferior a 6 hores percebien 9.02€ i si era superior 10.52€. Rebien aquest plus sempre que

treballaven dissabte i si treballaven diu-menge tan sols si el mateix era superior al previst per conveni. Una altra condi-ció: “complement d’incapacitat tempo-ral”, als treballadors sense discapacitat del dia 1r al 3r de baixa, rebien el 75% del salari, sempre que la seva antiguitat fos de 6 o més mesos, i fins un màxim de 9 dies l’any. Del 4t al 20è de baixa, el 75% del salari i del 20è endavant el 100%. Per una altra banda, als treba-lladors amb discapacitat del 1r al 3r de baixa, el 100% en les mateixes condi-cions anteriors. Del 4t al 20è el 75% i del 20è endavant el 100% i el no aco-miadar a cap treballador.

Hem d’aclarir que la nostra empresa, Atento, factura a ADIF en funció del número de trucades rebudes a cada pla-taforma, segons el preu estipulat (també hi ha plataformes a Madrid i Sevilla).

Segons les dades del plec de condicions, a la plataforma de Barcelona l’any 2010 va rebre els següents números de truca

des, al febrer 117.882, al març 279.457, a l’abril 162.241 i al maig 174.238. A l’any 2012 a la nostra empresa, es va re-bre, al febrer (des de el dia 20) 207.67, al març 86.305, a l’abril 84.545 i al maig 81.391.

Amb aquestes dades Atento, el 27 d’abril de 2012 va comunicar al Comitè d’Empresa de Barcelona la intenció de procedir a una sèrie de modificacions substancials de les condicions de treball, de caràc-ter col•lectiu, procedint a obrir un període de consultes. Ens comu-nicaven que eren causes organit-zatives i productives, que havien observat un descens del número de trucades del previst al plec de condicions. Proposaven les següents modificacions: 1- mo-dificacions de torns rotatius, per garantir el compromís d’atenció del 75%. 2- Reduccions de jor-danes del personal. 3- Regulació de les categories professionals, ja que podien ser teleoperadors es-pecialistes en comptes de gestors. 4- Suprimir el plus beneficiós de cap de setmana i d’incapacitat temporal.

El mateix dia 27 d’abril es va mantenir la primera reunió en-tre la direcció de l’empresa i els representants dels treballadors. CCOO, sempre va manifestar el seu rebuig a qualsevol modifica-ció, finalment al 6 de juny, Atento va fer efectiu la modificació subs-tancial.

Per tots aquests motius i la mala gestió per part de la empresa, la secció sindi-cal de CCOO Atento va interposar una demanda de conflicte col•lectiu que es va guanyar, i en la qual es va declarar a la empresa injustificada i sense efectes la modificació substancial de les condi-cions de treball de caràcter col•lectiu, consistent en la supressió de les condi-cions més beneficioses dels treballadors del centre de treball de Barcelona pro-cedents de l’anterior empresa, relatives a l’anomenat plus de cap de setmana i al complement empresarial de incapacitat temporal. La empresa Atento, ha reco-rregut la sentència, actualment encara estem amb recursos.

A més de la modificacio substancial, Atento va acomiadar a molts treballa-dors. Des de CCOO vam denunciar per conflicte colectiu l’incompliment de l’acord signat abans del canvi i la justi-cia ens va donar la raó.



digital digital


20 21

Empar Pablo MartinezSecretària de MovimentsSocials i Xarxes de la Confederació Sindical de CCOO

------------------------Repensar-nos, reinventar i reivin-dicar , també a la Xarxa

Històricament, el sindicat ha organitzat als treballadors i treballadores a través de l’acció sindical que coneixem : ne-gociació , afiliació , mobilització . Mi-tjançant el Diàleg Social i la gestió del conflicte en les empreses , hem anat consolidant drets socials , laborals i de-mocràtics , que han donat cos a un mo-del d’Estat Social avui en “franca reti-rada” pels múltiples atacs de la Troica i els seus governs aliats que sobradament coneixem .

Al seu torn , la societat digital s’estén. Els canvis que hem viscut en els darrers anys tenen un nivell exponencial , mai vistos en l’evolució i adopció d’una nova tecnologia per part de l’ésser humà.

En un context tan advers i crític amb allò que encara representem els sindicats de classe, orquestrat amb una terrible cam-panya mediàtica sense precedents , la comunicació ( en Xarxa ) ha de ser un factor estratègic en la nostra acció sin-dical . Però per a això hem d’assumir aquest procés de canvi , i sense aban-donar els instruments que ens són pro-pis, convertir-nos en Organització de la Xarxa , incrementant la nostra eficiència i revivint el nostre paper clau en la de-fensa dels interessos de la classe treba-lladora , de la ciutadania .

La Xarxa és “ escoltar” i relacionar-se. No és molt diferent a la quotidianitat de l’acció sindical que porta a terme l’actiu més important del sindicat , els seus delegats i delegades a les empreses. Es tracta doncs, de conèixer bé aquestes noves eines comunicatives per millorar la nostra acció sindical i la nostra capa-citat d’incidir i influir en la societat com a organització , i en tots els seus àmbits de participació i representació . El tre-

ball a la Xarxa ha d’estar integrat en les estratègies d’acció sindical i comunica-ció del conjunt del sindicat .

Com a organització , estem donant pas-sos en aquesta direcció des que CCOO va començar a participar en les xarxes socials a mitjans del 2010 . Estem desen-volupant un treball d’adaptació a la web, a les xarxes en les què major presència afiliativa i d’estructures tenim , així com revisant l’estratègia organitzativa del nostre actiu (cada dia més nombrós) a la Xarxa. Però ens queda molt per recórrer a nivell organitzatiu , formatiu, creatiu i metodològic . I per això, cal absorbir una nova cultura de la comunicació, un nou model d’organització del treball sindical , talent creatiu i creació de con-tinguts adaptats als nous canals de difu-sió a internet.

La nostra immersió en la Xarxa ha de fer-nos ocupar el lloc que socialment representem . Tenim molt a oferir com a organització : opinió , alternatives , solucions , assessorament ... i de rebre per part de l’afiliació, d’altres organitza-cions socials i de la ciutadania: suport, vinculació , participació , aliances ...

Però la Xarxa no és tenir un bloc , un compte a twitter o perfil de Facebook, i que cada persona o organització inter-vingui de manera individual o aïllada i

“se les arregli com pugui “ en situa-cions de confrontació. Com moviment de masses hem de ser capaços de po-sar en “clau de Xarxa “ al sindicat , ja que som una de les organitzacions en millor disposició d’accés a la tecno-logia , en nombre d’actius , generació d’informació , experiències , etc . i ne-cessitem referents propis a la Xarxa, que per identificació i confiança , guanyin en autoritat i lideratge . Estem obligats a “ traduir” o adaptar el nostre missatge, i tot el que fem i som capaços de fer per poder difondre-ho i compartir-ho a les xarxes socials .

Aquest sindicat , per naturalesa , té els valors de les xarxes socials : compartir , acció , xarxa , participació ... , es tracta d’ aprofitar-los i anar cap a ells per con-tinuar sent referents i útils en la defensa dels interessos de la classe treballadora i assegurar els objectius de les Comis-sions Obreres de transformació de la so-cietat i construir un món més just .

Xavier NavarroSecretari Comunicació FSC

----------------------

El llenguatge com arma de dominació (article publicat a societat.cat)

D’un temps ençà, veiem com diferents mitjans de comunicació, per no dir gai-rabé tots, i opcions polítiques, ens bom-bardegen amb un seguit d’expressions que molt intencionadament s’utilitzen des de determinades posicions ideològi-ques. Expressions que amaguen la reali-tat del què realment hi ha al darrera, no és un tema nou ja que històricament s’ha utilitzat, i exemples els trobem quan des dels diferents governs dels USA parla-ven de llibertats realment del què parla-ven era del mercat econòmic capitalista i les actuacions de les empreses nord-americanes.

Com tot, en els quefers públics i tam-bé privats, el llenguatge no és neutral, I la seva utilització no deixa de ser un instrument al servei d’unes posicions ideològiques per afavorir la consecució de determinats objectius. L’actual ofen-siva neoliberal contra els pilars bàsics de l’estat social i de dret té també el llenguatge com instrument per afavorir el brutal canvi de model de societat que estan imposant.

Exemples del que exposo hi ha molts, intentaré fer un breu repàs en aquests. Les dretes neoliberals utilitzen cons-tantment el concepte d’austeritat, d’estalvi de la despesa pública, per im-posar la seva obsesiva política de re-tallades. Hem de dir les coses pel seu nom: estalviar és l’acció de no gastar tot el que ingresses, però si es neguen ingresos, es rebutja una fiscalitat justa i progressiva i el que realment es fa és retallar partides i per tant no estalvien. Sobre el concepte d’austeritat també po-dem fer algun comentari. Una política austera és aquella que no utilitza els in-gressos públics en despeses socialment innecessàries, i a Castelló tenen un aero-port que és exemple de despesa social-ment innecessària i inútil, o bé que es podrien redimensionar en la seva con-cepció i sempre sota un estricte control democràtic tal com ja plantejava Enrico Berlinguer en un plenari de quadres del PCI l’any 1977. Tanmateix, ens trobem davant d’una utilització molt diferent per part dels neoliberals i altres, ja que el concepte és utilitzat per avalar les po-lítiques de retallades socials. Retallar en

salut, en educació, en serveis socials, en el conjunt dels serveis públics que són els que garanteixen l’equitat social i els drets als ciutadans, no és ser auster sinó retallador dels elements bàsics de l’estat social i per tant agredir a la majoria de la ciutadania.

Parlen constantment de reforma però realment volen dir altres coses. Refor-mar comporta una voluntat de canvi per la millora del que tenim per fer-la més eficaç i eficient però no per destruir, devaluar i degradar que és el què realment fan amb totes les seves actuacions que, com veureu, sempre tenen com títol aquest mot i també sovint acompanyat d’altres mots uti-litzats de manera barroera amb el ma-teix objectiu, mots com sostenibilitat, redimensió o racionalització, tenen sempre al darrera l’objectiu de reduir despeses en personal, recentralitzar en el cas del PP, així com dirigir els serveis públics vers el camí de la pri-vatització si hi ha volum de negoci o simplement la desaparició i/o degra-dació dels serveis públics. Uns clars exemples els trobem en l’anomenada Reforma Laboral ( per ser més exactes hauriem de dir contrareforma laboral) que no ha reformat, ans al contrari, ha destruit el que havia estat reformat d’abans i ha afavorit de manera clara i evident el poder empresarial, afavorint l’acomiadament, etc… Evidentment això no és reforma.

El mateix ho trobem amb el projecte de llei de Reforma i Sostenibilitat de les Administracions Locals, i aquí el mot reforma, eufemisticament acompanyat de del mot sostenibilitat. Una llei que va contra l’autonomia municipal, contra l’ocupació pública, afavorint la privatit-zació de serveis, que és recentralitzado-ra…., no és una proposta de reforma i de sostenibilitat, és l’aplicació del seu projecte ideològic de destrucció de drets ciutadans, privatitzant serveis…..

D’igual manera, ens trobem a Catalun-ya quan ens parlen de redimensionar plantilles, que volen dir senzillament, destruir ocupació pública. A Catalun-

ya tot el que abans he plantejat també s’utilitza per part del govern de CiU i de vegades amb més intensitat.

El cas de la utilització de la paraula emprenedor arriba a ser insultant per-què té una connotació classista brutal. Primer de què parlen, d’empresaris i /o autònoms, així perquè utilitzen aquesta

paraula, és que si no som empresaris o autònoms no som res, no tenim capaci-tats, hem de ser subalterns i obeir ja que servim per poc més. Aquest és el trans-fons, concepte individualista, insolidari i classista, i eina per amagar la manca de polítiques actives d’ocupació, dient que fan actuacions d’ajut als emprenedors, és a dir, afavorir determinats ajuts a au-to-ocupació i o acció de micro-empresa. No utilitzem aquesta paraula perquè emprendre tothom ho fa cada dia i més si lluites contra la injustícia social, per tant, que no ens enganyin més amb el llenguatge.

Un cas a banda ho trobem amb el con-cepte de dret a decidir. Aquí les interpre-tacions que es fan d’aquest mot, majori-tàriament són molt restrictives, i estan sempre subjectes al posicionament fina-lista . Dic que és fa una interpretació res-trictiva perquè sols parlen d’un aspecte,

el del dret d’autodeterminació, aspecte que comparteixo però que forma part d’un tot, del dret a decidir de tot allò que és trascendental per la ciutadania, com les polítiques econòmiques, fiscals o la sanitat, l’educació els serveis socials, etc, i això ho hem d’exigir, el dret a de-cidir el volem complert i no mutilat, per tant que no es jugui aquí també amb el

llenguatge.

La utilització del llenguatge com instru-ment és una de les actuacions més im-portants i fortes per conformar opinió i acceptació de les seves postures, hem de constuir, doncs, les accions que visibili-tzin la seva manipulació i disputar amb fermesa la hegemonía cultural, social i política.


federació de serveis a la ciutadania

digital

Edició Especial

22

CONTRA Direcció: Xavier Navarro Muntatge i Edició: Secretaria Comunicació FSC-CCOO Il.lustracions: Ernest Priego

serveis CIUTADANIAF3%20especialoctubre2013.pdfempreses elèctriques: des que es van privatitzar, les...

Documents

Transcript of serveis CIUTADANIAF3%20especialoctubre2013.pdfempreses elèctriques: des que es van privatitzar, les...