Secretaria de Coordinació Provincial de Girona · rosada, obrien i tancaven les portes de l'Olimp,...

Secretaria de Coordinació

Provincial de Girona

Secretaría de Coordinación


_______________________________________________________________

Plaça Josep M. Lidón Corbí, 1. 17001 GIRONA Telèfon 972 94 25 19 Fax 972 94 23 80

Correu electrònic: [email protected]

Tipus d'Instrument: ACORD

Número: 024.8/2018

Origen: Secretari Coordinador Provincial de Girona

Vigència:

Cessament de vigència:

Breu resum del contingut:

EL DRET I NO LA JUSTÍCIA COM A LEGITIMACIÓ DEL SERVEI PUBLICO DE L'ADMINISTRACIÓ DE JUSTÍCIA

ACORD 024.8/2018 I. PRIMERA SEQÜÈNCIA.

“Només es pot veure l'invisible si s’ està cercant”. (Sherlock Holmes).

En el seu tenaç esforç per posseir mentalment la realitat, els éssers humans han explicat els fenòmens incomprensibles del món perceptiu, servint-se dels fenòmens comprensibles del món perceptiu. La mitologia, d'aquesta manera, és un intent de comprendre realitats misterioses, a partir de realitats quotidianes. Per als antics grecs, la Via Làctia va néixer perquè del pit de la deessa Juno es van escapar unes gotes de llet, quan el seu nadó va deixar de mamar. Les estrelles, eren les esquitxades d'aquesta llet divina en el mantell celeste: una anècdota familiar. Així el que és estrany es feia familiar, el que és descomunal es reduïa a mida casolana; però l'apaivagament era precari perquè tan brillants explicacions deixaven massa respostes sense contestar.

A l'ésser humà del nostre temps, li succeeix el mateix que al nen, que cada vegada és més exigent a l'hora d'acceptar una resposta. Repeteix una vegada i una altra les mateixes preguntes-què és això?, per què és?, com és?, què fa?-, però no sempre li valen les mateixes respostes. Segons Brandenburg i Boyd, els nens entre els quatre i els vuit anys, formulen una mitjana de trenta-tres preguntes per hora, amb el que la intel·ligència familiar queda degudament estimulada i “torturada”. El que resulta més interessant, és que una mateixa pregunta





_______________________________________________________________



no significa el mateix en els diversos moments de la seva vida. Hi ha una etapa, en què la pregunta què és això? queda contestada amb el nom de la cosa. Més endavant caldrà donar més explicacions perquè el nen espera més, necessita més, i quan el nen sigui un científic o un jurista, tornarà a fer les mateixes preguntes i només haurà canviat el buit que ha de ser omplert per la resposta, que s'haurà fet, un buit cada vegada més gran. Per això, l'existència i aplicació dins els diferents ordenaments legals dels principis de legalitat, tipicitat, intervenció mínima i imputació objectiva que tenen clar exponent en les reformes introduïdes en matèria penal, no deixa de contrastar amb la freqüent i reiterada al·lusió que es fa a un valor superior subjectiu, com és la justícia. Referència, que no és exclusiva a l'ordre penal, sinó que la seva invocació és extensible a qualsevol tipus d'actuació jurisdiccional, per fonamentar en últim extrem, la seva significació. I és que el treball de la justícia com valor jurídic, ha constituït al llarg de les diverses èpoques històriques un “forat negre”, que ha servit per justificar i legitimar a tots aquells que han retingut i aplicat els mecanismes de direcció o resolució de conflictes existents entre els membres d'una comunitat social, però que en els nostres dies deixa de tenir sentit. És més, avui no existeix amb claredat, en absolut, ni una fonamentació racional per a valors i un ordre de principis, ni un sistema de preferències discutible i reconeixible racionalment per a la determinació de la jerarquia de valors i per a una ponderació dels mateixos, edificada sobre ella... La invocació a una ordre o a una ponderació de valors, no és, per tant, cap fonamentació d'allò, per a la qual cosa s'ofereix com a fonament. Més aviat, oculta decisions ponderatives i manté una aparença racional que se sostreu a la fonamentació real. Així, i conscients d'aquest contrasentit, les denominades per la doctrina italiana qüestions de legitimitat constitucional in malam partem, van plantejar ja fa anys la idea d'una tutela penal obligatòria que semblava desprendre's, paradoxalment, de la teoria dels béns jurídics constitucionalment protegits, com ara la salut, el medi ambient o la vida humana. Emparats amb bon sentit en el principi de legalitat penal, els Tribunals Constitucionals han esquivat, generalment, la temptació d'entrar de ple en el dret penal substantiu. L'objecte de la tutela penal troba sens dubte fonament, en l'ordre de valors i béns jurídics constitucionalment establerts. Però com ha indicat la doctrina, el principi del bé jurídic és un criteri de legitimació negativa per a la





_______________________________________________________________



potestat punitiva de l'Estat, és a dir pressupost necessari d'un problema de tutela, per a de la qual solució el legislador està legitimat a recórrer contra a instruments penals, però no és encara raó suficient del tipus i modes de tutela penal. Com escriu C. Roxin: “el principi de legalitat no només exigeix que la sanció es basi en una norma jurídica escrita, sinó que també imposa, que la pena es determini amb certesa per la Llei”. En aquest sentit, parlen els penalistes del monopoli de la llei, com a font del Dret Penal. I també la jurisprudència del nostre Tribunal Constitucional afirma amb rotunditat, que la llei és l'única instància normativa legitimada per establir la perseguibilitat de determinades conductes i, consegüentment, les sancions i les penes que puguin correspondre'ls, a exclusió de qualssevol altres fonts del Dret (STC 15/1986 i 42/1986). III. SEGONA SEQÜÈNCIA.

“Tot en el món és teatre”.(Rètol en el frontispici del Teatre Globus, a Londres).

“El país que no tingui llegendes -diu el poeta-, està condemnat a morir de fred”. És molt possible. Però el poble que no tingui mites està ja mort. La funció de la classe particular de llegendes que són els mites, és, en efecte, expressar dramàticament la ideologia que viu la societat, mantenir davant la seva consciència, no només els valors que reconeix i els ideals que persegueix de generació en generació, sinó abans de res, el seu ser i estructura mateixos, els elements, els vincles, les tensions que la constitueixen; justificar, les regles i les pràctiques tradicionals, sense les quals tot el que és seu, es dispersaria. Com diria Vigotsky, conscient que l'oblit és un gran rosegador, l'home posa fora de perill els seus records. I ha après a dominar la seva memòria natural mitjançant signes, que actuen com a estímuls artificials o auto generats. Per això, són molt abundants les teories que, durant la història i en especial, des del segle XIX, s'han establert per determinar l'origen, la funció i el significat dels mites. Cal tenir en compte que tots els grups humans i totes les cultures conegudes tenen en major o menor grau la seva pròpia mitologia, i que, per bé que existeixen importants





_______________________________________________________________



coincidències entre les diferents representacions de les forces superiors que regeixen el món i els conflictes humans, cada poble desenvolupa el seu propi sistema de creences mitjançant unes categories peculiars que només poden relacionar-se per aproximació. A més aquests estudis s'han dut a terme des de diferents camps del saber. Així, mentre l'antropòleg tendeix a cercar en el mite, l'explicació o el resultat de la manera com un poble concep els seus orígens, el sociòleg, pot veure en ell, l'arrel d'una manera concreta d'organització social, mentre que el lingüista-etimològicament el terme mite, significa “paraula”- es preocuparà per la manera com tal mite apareix narrat, etc. L'opinió més estesa actualment, és que no pot generalitzar-se un enfocament1, com l'únic criteri vàlid, sinó que els diferents aspectes, han de ser tinguts en compte de forma simultània. Tanmateix, sí se sol acceptar comunament una teoria sobre l'origen dels mites que es relaciona amb aquest despertar intel·lectual i creatiu de l'home: l'home primitiu, desconeixedor de les causes dels fenòmens de la Naturalesa, imaginava unes forces que els provocaven i controlaven i, en conseqüència, se sotmetia al seu poder amb súplica. El llamp i el tro eren considerats com la manifestació d'un déu la còlera del qual, era convenient aplacar. D'aquí, a l'establiment d'una genealogia que el relacionés amb els déus dels altres fenòmens naturals, només hi ha un pas fàcil de donar. I així, s'atribuïen als déus fets i formes de vida similars als dels homes, encara que sense les limitacions a què aquests estan sotmesos. Aquesta concepció personal i familiar de la vida divina, es prolongava fins a la societat, de manera que el rei o cap era considerat descendent d'un déu, i d'aquí neixen els herois i les heroïnes. D'altra banda, els mites solen classificar-se, segons el seu contingut: cosmogònics, quan intenten explicar la creació del món; teogònics, quan es refereix a l'origen dels déus; antropogònics, relatius a l'aparició de l'home; i etiològics, quan intenten explicar el perquè de determinades institucions polítiques, socials o religioses. Així mateix existeixen alguns mites, que se centren en imaginar la vida d'ultratomba o la fi del món, que reben el nom d'escatològics, i d'altres, denominades morals, el contingut de les quals sol referir-se a la lluita entre principis contraris, el bé i el mal, àngels i dimonis, etc. No obstant això, molts

1 El mite, més aviat fa la seva funció “ad extra hominem”, és a dir, cap a fora de la unitat vital de l'individu, mentre que feia l'interior podem parlar del “geni”. Figuradament, el geni és el ser que acompanya amb a l'home des del seu naixement fins a la seva mort. Eren immanents no només als éssers humans, sinó també a totes les coses de la naturalesa i de la societat. Neix amb l'objecte a què està lligat i la seva missió principal, consisteix en conservar-ho existent. Així doncs, el geni té cert poder creador, intervé misteriosament en la generació i determina el caràcter individual i específic del ser.





_______________________________________________________________



d'aquests elements apareixen barrejats en un mateix mite, i fins i tot existeixen d'altres que no s'adeqüen a aquesta classificació. Tots aquests factors fan del mite, una realitat sociocultural molt complexa, l’estudi i comprensió de la qual només són possibles en el context general a què cadascun pertany. No és per això, d'estranyar, que dins la nostra cultura europea i sobretot en les civilitzacions grega i romana2, sorgeixin una sèrie de personatges que compleixen aquesta funció justificadora i interpretativa de les raons o motius últims, que fonamenten una comunitat o estructura social. Així, les Hores, eren uns sers que distribuïen les pluges i la rosada, obrien i tancaven les portes de l'Olimp, presidien els casaments dels déus i les vides dels homes. Eren deesses de l'equilibri i l'harmonia vitals, i creadores del benestar, al mateix temps que impulsores de la convivència. De totes elles, només la Justícia té un interès mitològic3. Se les coneixia amb els noms d'Eumonia, que representava la legalitat; Dike, que personificava el dret i la justícia; i Eirene o Irene, que materialitzava la pau. Amb el que veiem, que fins i tot des del principi, es produeix una osmosi conceptual entre els conceptes de justícia i dret, encara malgrat ser nocions totalment diferents. La paraula dret “directum”, no procedeix de la tradició jurídica romana, sinó que pertany al llenguatge vulgar tardo-romà, d'inspiració judeo-cristiana i, reflecteix la idea moralitzant que la conducta justa és aquella que segueix el camí recte (opinió mantinguda per l'insigne García Gallo). La paraula romana és “ius”, que significa el justo, és a dir,

2 D'igual manera, aquests personatges han sorgit en tota mena de cultures. A tall d'exemple, esmenarem a Forseti, dins els pobles vikings. FORSETI, era fill de Balder, déu de la llum, i de Nanna, deessa de la puresa. Tenint aquests pares, a Forseti se’l considerava com el més amable i savi de tots els déus. La seva llar era Gitnir, on tenia la posició d'àrbitre i legislador de déus. Assegut en el seu tron, jutjava cada dia els seus problemes. Considerava amb la màxima atenció tots els costats i aspectes de la qüestió. Finalment formulava una decisió tan inequívocament sensata que tots se sentien feliços de complir la seva voluntat. Invocaven el seu nom tots els qui necessitaven auxili en assumptes legals, però la seva ajuda només requeia sobre la part justa. Ningú s'atrevia a trencar un vot fet en el seu nom per por de causar el seu desgrat. Les seves paraules eloqüents persuadien fins i tot als enemics més aferrissats perquè es reconciliessin en les seves diferències. Se’l representa sostenint una destral de dos talls, que sosté amb la seva mà forta i vigorosa en perfecte equilibri, impedint que caigui cap als costats, al· legoria que representa la seva imparcialitat. El seu símbol és l'espiral, que indica la complexitat de l'equilibri i les dificultats que han de vèncer-se en inesgotables argumentacions abans d'arribar a la veritat. (Text del llibre “Déus, sagues i runes de les vides dels vikings” de Clive Barrett. Edit. Edaf, Madrid 1991, pàg. 35 i següents. 3 L'home no ha d'oposar-se mai a la justícia divina, perquè l'origen de tots els seus mals, encara que es mostri com a fruit del càstig diví, resideix dins el seu propi ser.





_______________________________________________________________



l'ordre judicial socialment admesa, formulat pels quals saben del justo, és a dir, pels “iuris prudents”. L'etimologia “ius”, és insegura, però està en relació evident amb “ius-iurare”, jurar, i això permet pensar en una relació amb Iovis-Iuppiter, déu principal romà, que castiga el perjuri4. En la seva concepció originària, “ius”, es diu pròpiament de l'acte de força que fa formalment una persona, i que la societat, mitjançant els seus jutges, reconeix com a ajustat a les conveniències (“ius est”). El dret consisteix en judicis5, però aquests es fonamenten en els criteris formulats pels prudents. El concepte de “iustitia”, és més propi dels filòsofs que dels juristes, que prefereixen utilitzar el sinònim d’ “aequitas” (no en sentit aristotèlic de correctiu de llei: “epieikeia”) i conceben més aviat el ius com la disciplina de l'equitat. I com dèiem, Dike que era filla de Tetis, és la personificació de la justícia (representa, la disciplina i la pau). Apareix a l'Olimp empunyant una balança, on es pesen les accions dels déus i dels homes. Se la representa també, amb una espasa en la mà. Al seu torn també trobem la figura de Nèmesi6, que és un mite complex, en què coincideixen una divinitat i un concepte moral. Filla de Nyx (“la nit”) i que, estimada per Zeus, va intentar evitar “l'abraçada del déu”7, per a la qual cosa va cobrar mil formes, acabant per convertir-se en oca. Zeus va fornicar amb ella, transformant-se en cigne. D'aquesta unió, Nèmesi, va posar un ou, que va ser recollit per uns pastors. I d'ell, van néixer Helena i els dioscuros. Nemesis castigava l'orgull, la supèrbia, l'amor ultratjat i repartia la sort i la desgràcia entre els mortals. Tanmateix, com posa de relleu D´Ors, la deïficació grega de la justícia (Dike, té poca acceptació a Roma), la coneguda al·legoria de la justícia amb els ulls embenats, no és romana, sinó que la difonen, presa del vell Egipte, els artistes del segle XVI. Una altra al·legoria important és Astrea deessa de la justícia en la mitologia grega de la decadència. Filla de Júpiter, i col·locada en el zodíac amb el signe de Verge. Els seus atributs, són una balança i una 4 A part de la sanció purament sacral del perjuri, podia aquest donar lloc a indignitat per nota censoria i a la pena corresponent al crim instrumentat amb ell (fals testimoni, estel· lionat, etc). 5 Ciceró, pro Sest. 42,92: iudicia, quibus omne ius continetur. 6 Imitada i plagiada, probablement de la cultura egípcia, que tenia com a emblema de la justícia l'erecta ploma del tocat de Matt (que significa rectitud), deessa egípcia de la justícia. 7 Usem un gir amable, per significar la inquietud de la pobra Nèmesi, que tractava per tots els mitjans de fugir de l'assetjament sexual a què era sotmesa per Zeus i no arribar a ser posseïda pel mateix.





_______________________________________________________________



palma a la mà, i en l'altra, un ram d'espigues. Va estar vivint entre els mortals i va retornar a l'Olimp en ocórrer el primer crim. D'ella diu Ovidi que “d'entre tots els déus, va ser l'última a abandonar la Terra ensangonada, la verge Astrea”. IV. TERCERA SEQÜÈNCIA. EL MITE DE LA JUSTÍCIA, AQUEST GRAN ENGANY. Una anàlisi breu sobre la idea de la justícia, requereix si més no sumàriament reflectir una visió retrospectiva de la seva incardinació dins el pensament humà; percepció, que, combina unes vegades elements màgics, religiosos, filosòfic-metafísics, tots ells impregnats com a factor fonamental, del temor de l'home a l'existència i als poders que el dominen, així com de la necessitat de cercar refugi en alguna cosa absoluta, en certeses…; una mica, que estigui per damunt de qualsevol canvi i que pugui oferir la pau i la seguretat, davant els poders còsmics de l'existència (incerteses de la vida, infortunis, morts abusos), i també, com una defensa contra les ansietats i dubtes de l'ànima humana mateixa, o el temor a ser el vertader responsable de les pròpies accions. Tal actitud davant la vida, és típicament infantil. La història de la ciència, és la història de l'alliberament de l'esperit humà de les pesades cadenes del temor. Però aquest, és un procés, que encara no ha estat conclòs. Així, mentre l'enfocament científic, és dominant a l'hora d'enjudiciar els fenòmens naturals, en les qüestions socials, morals i jurídiques, romanem encara estancats en un persistent infantilisme. Al món antic, hi ha una indiferenciació de l' “ethos” (segons Cerroni, no existeix escissió entre el que és públic i el privat, no hi ha possibilitat de distingir entre política, moral i religió. Segons Tomás y Valiente, hi ha una unió del dret penal i factor religiós). És més, en els sistemes teocràtics hi ha una identificació entre el delicte-pecat, moral-dret, estat-religió. Hi ha una confusió entre la religió que d'una forma o una altra, pressuposa una activitat divina, i la màgia, que pretén comptar per a les seves manipulacions amb l'operativitat de forces no divines. En Dret Romà, la mateixa auctoritas dels juristes que profereixen els responsa, es basa en la reverència religiosa; que no és essencialment diferent de la





_______________________________________________________________



dels auguris, intèrprets del consens diví i la intervenció dels quals era necessària per poder celebrar els actes principals de la vida política, fins que els magistrats romans van arribar a tenir la facultat de fer ells mateixos tal funció interpretativa, mitjançant l'auspicatio. Per això, el mateix Ciceró ja deia que IUSTITIA ERGA DEOS RELIGIO NOMINATUR, és a dir, que la justícia quan fa referència a Déu, es diu religió. Encara malgrat aquesta relació, el ius segueix camins diferents de la religió, distingint-se com a ordre secular. I és la consciència d'aquesta secularitat del dret, la que permet la formació del propi ius civile. Posteriorment, a mesura que es produeix un reforçament dels reis i prínceps, el poder secular, legitimat a través d'arguments teològics, no obstant, exerceix la justícia penal en defensa de la comunitat. Diu Tomás y Valiente que: “És l'època en què l'església se serveix del braç secular i en què el poder polític es compromet a complir fins estrictament religiosos. De la simbiosi entre ambdues esferes de poder... és evident que el poder polític va obtenir un enfortiment notable de cara als súbdits en veure’s recolzat per aquesta ingerència en el que és intern de les consciències. El rei absolut, regnava també en certa manera, fins i tot, en les mateixes consciències dels súbdits”. I així fins als nostres dies, l'administració de la justícia ha consistit en determinar i defensar els drets de l'individu d'acord amb el que estableix la llei o els principis d'equitat, de manera que la idea cristiana de dret i justícia, ha estat acceptada generalment com a base per les institucions legals i governamentals de l’anomenada civilització occidental. Al món del dret, la justícia sempre ha ocupat una posició central, encara malgrat ser un valor de contingut variable, mai plenament confiscat, la definició i determinació de la qual ha estat sotmesa a la constitutiva variabilitat de les circumstàncies històriques. En teoria, la justícia és la idea específica del dret. Està reflectida amb un grau major o menor de claredat o desfiguració en totes les lleis positives i és la mesura de la seva correcció. És un valor transcendent i es manifesta com a necessitat constant que ha de presidir les relacions de convivència. Neix al si d'una societat per cobrir una exigència social, no és un “flatus vocis”, una fórmula vàcua i buida. Com a base i principi del dret i de l'ordenament, la justícia, delimita i harmonitza els desitjos, pretensions i interessos en conflicte de la vida social de la comunitat.





_______________________________________________________________



Adoptant la idea que tots els problemes jurídics són problemes de distribució, el postulat de justícia, equival a una demanda d'igualtat en el repartiment d'avantatges i càrregues. La justícia és la igualtat. Ja en el segle IV aC., els pitagòrics, van simbolitzar la justícia mitjançant el número quadrat, en què l'igual està unit a l'igual. Des de llavors, la idea de justícia ha presentat innombrables variants (a cadascun segons el seu mèrit, segons la seva contribució, segons les seves necessitats, segons la seva capacitat, segons el seu rang i condició, etc.). D'aquesta manera, la idea de justícia sembla ser una idea clara i simple dotada d'una poderosa força motivadora, que gaudeix moltes vegades d'una comprensió gairebé instintiva (els nens de pocs anys, apel·len ja a la justícia si un rep un tros de pastís més petit, arribant-se fins i tot a sostenir per alguns autors, que fins a fins i tot els animals posseeixen el germen del sentiment de la justícia)8. El poder de la invocació a la justícia és gran. Lluitar per una causa justa enforteix i excita a una persona. Totes les guerres han estat lliurades en nom de la justícia i el mateix pot afirmar-se dels conflictes polítics entre classes socials. El fet mateix d'aquesta aplicabilitat gairebé ubiqua del principi de justícia, desperta la sospita que alguna cosa va malament amb una idea que pot ser invocada en suport de qualsevol causa, i arribar de vegades fins i tot, a l'aberració de confondre-la amb la moral o l'ètica mateixa. Un estudi sobre la justícia, ha d'anar acompanyat amb d'una preferent atenció al seu vertader protagonista; el jutge, centre i figura sublimadora de la justícia, del dret i de la llei en la seva més àmplia accepció. Així es justifica, que en els primers grups tribals, fos el “xaman” o bruixot, l'alquimista d'aquest valor, mentre que apareixia vinculat amb un poder superior, d'origen diví. O que Horaci digui que “encara que la justícia es mou a poc a poc, rarament deixa d'agafar al culpable”, conseqüència lògica de l'omnipotència divina. Per això, Ulpià, cèlebre jurisconsult de l'escola de Dret de Beirut (al costat del seu mestre i “compedagogo” Paulo) digui que “el jutge és el vertader sacerdot de la justícia, és el que practica una veritable filosofia i no fingeix fer-ho”. Apareix així la justícia, revestida d'un caràcter diví i sobrenatural i el jutge com un ser ungit d'aquesta virtut d'inspiració deista. Reminiscència d'això, és que l'article 117 CE, digui que “La justícia emana del poble i s'administra en nom del Rei...”. Això és fruit de la consideració del Rei, com a legítim representant de Déu a la Terra, convicció plenament arrelada a partir de l'època de les monarquies

8 Roos, G; “L'era dels jutges”. Editorial Progensa 1994, pàg. 31 i següents.





_______________________________________________________________



absolutes i de què va sorgir la construcció teòrica de l'estat modern, per pensadors com Maquiavel, Bodino o Guillermo d'Occam. O que en les nostres Partides, es transcrigui: “Jutges, que vol dir homes bons que són posats per manar i facer el que és dret” i que al seu torn el propi Asso i de Manuel, partint de la definició anterior, digui en la seva obra “Institucions de Dret Civil” l'any 1805, que “Havent de ser home bo, es dedueix, que no podrà ser jutge ni alcalde, el de mala vida”9. Amb precedents com aquests, la justícia s'ha concebut com un ideal per al bon jutge, com un Standard professional suprem ad intra i ad extra i així parlem de jutges justos o injustos i de decisions justes o injustes. Aquesta concepció s'ha traslladat a diverses manifestacions culturals, literàries, filosòfiques, de les quals aquí queden exposades algunes a títol il·lustratiu:

-“IUSTTITIA EST CONSTANS ET PERPETUA VOLUNTAS IUSSUM CUIQUE TRIBUENDI”. Justícia, és la perpètua i constant voluntat de donar a cadascun el seu. (Ulpià). -“IUSTITIA EST HABITUS, SECUNDUM QUEM ALIQUIS CONSTANTI ET PERPETUA VOLUNTATE IUSSUUM UNICUIQUE TRIBUIT”. Justícia és l'hàbit, segons el qual, algú dona a cadascun el seu dret, amb constant i perpètua voluntat. (Sant Tomás d'Aquino). -“IUSTITIA EST HABITUS VOLUNTATIS, IURISPRUDENTIA HABITUS INTELLECTUS”. La justícia radica en la voluntat i la jurisprudència en l'intel·lecte. -“UBI NON EST IUSTITIA, IBI NON POTEST ESSE IUS.” On no hi ha justícia, no pot haver-hi dret. -“IURIS NATURA PRAECEPTA SUNT HAEC: VIVERE ALTERUM, NON LAEDERE SUUM ET IUS SUIS CUIQUE TRIBUERE”. Els preceptes de dret natural són: viure honradament, no fer mal a un altre i donar a cadascun el seu. -“Allunyi's dels palaus el que vulgui ser just. La virtut i el poder no s'agermanen bé”. (Lucà).

9 Escudero Moratalla, J.F. i Sòria Casao J.A.; I Premi Jurídic Justiforum de la Generalitat de Catalunya. Treball “Metafísica terminològic-visionària d'un nou sistema judicial i aplicació de la lògica #palaéstrica# al mateix”.





_______________________________________________________________



-“Una bona causa, no pot témer a cap jutge”. (Publio Sirià). -“Quan un home demana justícia és que vol que li donin la raó”. (Rusiñol). -“El jutge està més lligat per la seva llei, que el presoner per les seves cadenes”. (R. Tagore). -“El que considerem justícia, és amb molta freqüència una injustícia comesa en el nostre favor”. (Reveillere). -“Res no ha de veure la justícia amb el temporal. La justícia aquesta arrelada en els instints de la humanitat”. (W.Wilson). -“El dret és la invenció més bella dels homes contra la justícia” (C. Delavigne). -“És de menor dany, un mal concert, que un bon plet”. (Mateo Alemán). -“La justícia és una facultat que no pot ser desenvolupada; i aquest desenvolupament és el que constitueix l'educació de la raça humana. La justícia no és, en cap manera, obra de la llei”. (P.J. Proudhon). -“No és la justícia la que jutja; menys la gràcia la que dicta la decisió; és la vida únicament, potència que és insaciable a desitjar-se a si mateixa”. (Nietzsche). -“L'última i definitiva justícia és el perdó”. -“Sigues atrevit contra la injustícia, mentre les teves cames siguin ràpides”. (A. Forges). -“No hi ha justícia perfecta. Les bones intencions poden tenir conseqüències desastroses, i les bones accions causar la mort. Per a cadascun, és just el que desitja i fals el que desitgen els seus veïns, just és també el que desitgen els rics i fals el que desitgen els pobres. El nostre cor ens diu que la justícia en un país lliure, és preferible a la justícia en un país sotmès”. (Mika Waltari).





_______________________________________________________________



-“Quan els homes són amics, no hi ha cap necessitat de justícia”. (Aristòtil, en la seva obra Ètica a Nicómaco). -“Jo, declaro, que la justícia no és una altra cosa que la conveniència del més fort” (Plató). -“La justícia és la veritat en acció”. (Jouvert). -“Prefereixo una justícia que pugui frustrar-se, a una coacció que irremeiablement s'imposi”.(A. Hernández Gil). -“Observar que els estratagemes de la guineu triomfen sobre la justícia del lleó, fa que el creient dubti de la justícia”. (Terenci). -“Els ocells es posaran on els seus semblants, de la mateixa manera, la justícia torna als qui la practiquen”.(Llibre de l'Eclesiastés. Sagrada Bíblia). -“La Justícia!... Vaig córrer el món, i on vaig posar la planta, sempre he vist a la Justícia, per la Llei ajusticiada!”. (Villaespesa). -“Hi ha en la vida una justícia immanent, que es compleix amb lentitud, però sense fallar; en ella deixo tota la meva esperança”. (Rilke). -“Atès que reconeixem que errar és propi de l'home... no resulta una crueltat sobrehumana l'administració de justícia?” (Pirandello). -“Quan es posseeix la força, es deixa d'invocar la justícia”. (Gustavo le Bon). -“La justícia és una verge que, quan se l'ofèn, es postrarà davant Júpiter en demanda de reparació”. (Hesíode). -“Fer dependre la justícia de les convencions humanes, és destruir tota la moral”. (Ciceró) -“Si l'esforç del govern dins el termini de pau és la virtut, la força del govern popular dins el termini de revolució és a un temps la virtut i el terror. La virtut, sense la qual el terror és funest; el terror, sense el qual la virtut resulta impotent. El terror, no és més que la justícia ràpida, severa, inflexible”. (Discurs de Robespierre, pronunciat el dia 5 de febrer de 1784).





_______________________________________________________________



-”La justícia, ha de ser com la immòbil roca enmig del mar sempre agitat, a la qual s'acullen els que, combatuts per la tempesta, cerquen en ella la seva salvació i contra de base de la qual s'estavellen sempre les embravides onades sense commoure-la”. (Montero Ríos, en el Discurs d'Obertura dels tribunals de 15 de setembre de 1870).

I com a resum i per totes elles, Alfredo Colmo, al·ludint a la justícia escrivia: “Per alguna cosa no hi ha tractadista de dret polític, ni sociòleg o filòsof que no la comprengui entre les finalitats immediates de qualsevol Estat. Per alguna cosa figura entre els grans postulats dels preàmbuls constitucionals i es repeteix l'evident hipèrbole de fiat justitia et pereat mundus”. Però les paraules “just/a” o “injust/a” tenen vertader sentit, quan s'apliquen per caracteritzar la decisió feta per un jutge o per qualsevol altra persona que hagi d'aplicar un conjunt de regles. I dir que la decisió és justa, significa únicament que ha estat elaborada o construïda de manera regular de conformitat amb les regles vigents en el moment històric. Però aplicades per caracteritzar una regla general, una ordre o un sistema jurídic, els termes “just” o “injust”, manquen de significat. La justícia no ha de ser una guia per a l'aplicador del dret, i manca de significat descriptiu. Invocar la justícia, és com donar un cop sobre la taula: una expressió emocional que fa de la pròpia exigència un postulat absolut. Aquesta no és una manera d'obtenir comprensió mútua. És impossible tenir una discussió racional amb qui apel·la a la justícia perquè res no diu que pugui ser argumentat en pro o en contra. Les seves paraules constitueixen persuasió, no argument. La ideologia de la justícia, condueix a la intolerància i al conflicte, atès que per un costat incita a la creença que la demanda pròpia no és la mera expressió d'un interès en conflicte amb interessos oposats, sinó que posseeix una validesa superior, de caràcter absolut; i d'altra banda, exclou qualsevol argument i discussió racionals amb vista a un compromís. La ideologia de la justícia és una actitud militant sentimental de tipus biològic emocional, a la qual un mateix s'incita per a la defensa cega i implacable de certs interessos. La justícia, com un camaleó, de forma mimètica, està a disposició de qualsevol. No existeix cap ideologia, que no pugui ser defensada per mitjà d'una apel·lació a la mateixa, explicant-se, perquè les guerres i conflictes han estat lliurats en nom de l'exaltada idea de





_______________________________________________________________



justícia. Invocar la justícia és utilitzar una arma efectiva i convenient des del punt de vista ideològic, massa persuasiva com perquè deixi de ser empleada. A més, la majoria dels membres de la comunitat probablement siguin víctimes de l'engany. Conscient d'això Kelsen deia que...

“Verdaderament no sé, ni puc afirmar que és la Justícia; la Justícia absoluta que la humanitat ànsia assolir. Només puc estar d'acord en que existeix una justícia relativa i puc afirmar que és la justícia per a mi. Atès que la ciència és la meva professió, i per tant, el més important en la meva vida, la justícia per a mi, es dona en aquell ordre social sota la protecció del qual pot progressar la cerca de la veritat. La meva justícia, en definitiva, és la de la llibertat, la de la pau; la justícia de la democràcia, la de la tolerància”.

En resum, la justícia no pot ser una pauta jurídic-política o un criteri últim per jutjar una norma o un cas concret. Afirmar que una norma és injusta, no és més que l'expressió emocional d'una reacció desfavorable davant ella. La declaració que una norma és injusta, no conté cap característica real, cap argumentació, ni referència a criteri algun. La ideologia de la justícia no té cabuda, en un examen racional de les normes i dels supòsits concrets. És necessari, ja que, una superació d'aquest dogmatisme justicier i cercar un enfocament més racional a la solució dels problemes que es plantegen. V. QUARTA SEQÜÈNCIA.

“La veritat no és una heretat d'uns quants, sinó país obert, terra de conquesta per a tots. No hi ha accessos reservats, ni rutes exclusives. La veritat és una muntanya comunal i qui sàpiga cercar amb més ganes es farà amb ella”.

Certament, una aproximació realista al dret i al funcionament concret de les institucions jurídiques, és absolutament necessària i prejudicial, si no volem caure en aquesta oposada, però no menys estesa fal·làcia, idealista i normativista, per la qual es confonen el dret amb la realitat, les normes amb els fets. Tanmateix, el dret és sempre





_______________________________________________________________



una realitat no natural, sinó artificial (Ferrajoli); construïda pels homes, i inclosos els juristes, que porten una part gens menyspreable de responsabilitat. I no hi ha res que sigui determinísticament necessari o inevitable en el caos normatiu, ni en la proliferació de fonts en relació amb la consegüent incertesa i incoherència dels ordenaments actuals, circumstàncies amb què sol relacionar-se, l'actual crisi de l'Estat de Dret. La crisi del nostre temps consisteix en els creixents costos econòmics i socials del malbaratament, de la insensatesa, de la despreocupació i de la gana de l'Administració. La gent desconfia d'aquestes institucions, no a causa de la discrecionalitat o de la confusió de funcions, sinó perquè percep que l'Administració no està treballant suficientment bé. El Dret dels Estats democràtics no configura necessàriament el millor dels mons jurídicament imaginables (Tugendhat), encara que si és el millor dels mons jurídics existents, en què cada vegada tindrà menor pes específic la referència a la justícia, com a valor últim que justifiqui el sistema jurídic. No en va determinats autors comencen a fer referència a la declinant efectivitat de la justícia, i encara del dret. Segons els mateixos, desitjàvem una societat de ciutadans autònoms i hem creat una societat de sers atemorits o agressius. Anàvem a la cerca de Rousseau i ens hem trobat amb Hobbes. Les principals tendències socials que no poden ser seriosament posades en discussió, confirmen la ràpida expansió de la impunitat en àmbits del dret com el penal. En aquest sentit, estem en el camí cap a l'anomia: una situació social en què les normes que regulen el comportament de la gent han perdut la seva validesa. El debilitament de les lligadures que suposen els vincles culturals associats a la família, religió, territori, generacions o classe social, afecten a l'estructura normativa de la societat. I està clar, que un món amb lligadures debilitades és un món desconcertat i desorientador. Els mateixos autors, ironitzen sobre una justícia penal el fi de la qual sigui el d'ajudar a crear aquest món millor en què s'abandona a més gent als seus propis impulsos, o sigui, se li permet ser ella mateixa per a bé. I critiquen la confusió, segons la qual, el remei que ha de substituir al càstig tradicional, és un problema de política social. Resulta explosiva la confusió del dret, la justícia i la política social;





_______________________________________________________________



del dret, la justícia i l'economia. En aquest sentit, l'enfocament econòmic de les sancions priva a aquestes del seu caràcter normatiu, estableix la impunitat com una cosa desitjable i, d'aquesta manera, destrueix l'estructura normativa de la societat. Quin tipus de reinserció social -es pregunten amb escepticisme-, cap esperar d'una societat on més d'un deu per cent, i potser fins a un terç dels seus membres, no té cabuda ni lloc en el projecte de ciutadania?. Què significa exactament la resocialització, si la societat a què se suposa que els delinqüents han de tornar no existeix?. Per a què es “socialitzarà” a un jove si és clar que tornarà a una llar destrossada en un barri marginal, sense oportunitat d'un lloc de treball i amb tots els seus amics i companys bàsicament en la mateixa situació?. Fora de l'entorn de la ciutadania està servit el clima per al disturbi, la rebel·lió o la delinqüència individual pura i simple. La justícia no té cabuda, la llei i l'ordre, valors apreciats al món dels ciutadans, se senten amenaçats. D'altra banda, l'individualisme ha estat desplaçat en proporció creixent per idees de caire social i s'ha advertit gradualment que la llibertat sense restriccions, en particular en el camp dels contractes, no porta únicament benediccions amb si, sinó una tendència a fer que el poderós sigui més poderós, i el feble, més feble, i que per tant, les regulacions socials presidides per la idea de justícia, havien de ser necessàries per protegir els membres més desafavorits de la comunitat. Però això, no ha estat així. Com diria Taine, un sistema no ens satisfà perquè el jutgem verdader, sinó que el considerem verdader perquè ens satisfà; i el valor del resultat aportat per les solucions donades pels sistemes socials i pels ordenaments, és mesurat pel fet de ser acceptat per la comunitat sobre la que s'aplica, en particular, per aquells que estan en el poder, que són els principals causants d'haver elaborat un sistema judicial que tenen com a valor transcendent i centre neuràlgic de legitimació, la justícia i el dogmatisme jurídic. Per això s'ha de potenciar un retorn al legalisme, per mitjà d'una major consciència de la necessitat de les institucions i de les exigències a què s'han de sotmetre aquestes. Cal combinar, sentit de la responsabilitat, amb respecte pel Dret i consideració pel delinqüent concret i les seves víctimes, per tal de reconstruir el contracte social. Per a això resulta imprescindible que les institucions funcionin i que siguin creïbles.





_______________________________________________________________



I per al futur, això ens porta al vell problema filosòfic: tot el que sabem és que les lleis i normes de la societat són una bona descripció de la realitat, d'una societat actual en expansió i en desenvolupament, però no podem fer prediccions absolutes, ni immutables sobre l'estat futur de les mateixes. La possibilitat d'imaginar constants socials diferents de les conegudes, obre la porta a uns altres universos. És un dels camins possibles que segueixen alguns teòrics atrevits i audaços, però la majoria, romanen fidels al model “Standard” basat en la justícia, perquè malgrat que aquest descansa en suposicions que no poden ser demostrades, no és menys cert, que tampoc no es poden demostrar que no ho siguin, i ja se sap, en la lògica més elemental, la impossibilitat de demostrar la falsedat d'una proposició, és sempre, un signe inequívoc de la seva veritat. Per aquest motiu, i fent ús de les competències reconegudes per l'article 18.e) ROCSJ i l'article 467.1 i 4 LOPJ, dicto l'Acord amb el contingut següent: ACORD 024.8/2018 DEL SECRETARI COORDINADOR PROVINCIAL DE

GIRONA, IL·LM. SR. JOSÉ FRANCISCO ESCUDERO MORATALLA, 1. Destinataris d'aquest Acord. Aquest Acord va dirigit als LAJS de la província de Girona, així com a tots els funcionaris que presten els seus serveis en les oficines judicials que aquests dirigeixen. 2. Objecte de l'Acord. L'objectiu és traslladar de diverses consideracions sobre la justícia i el dret com a legitimadors de l'activitat desenvolupada pel servei públic de l'Administració de Justícia perquè en prengueu coneixement. 3. Entrada en vigor. Aquest Acord entrarà en vigor el dia 28 de desembre de 2018. Notifiqui aquest Acord a tots els destinataris del mateix, fent-los saber que contra aquest Acord pot interposar-se recurs d'altura en el termini d'un (1) mes a comptar de la seva comunicació davant el Sr. Secretari de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.





_______________________________________________________________



Així ho acordo i firmo

José Francisco Escudero Moratalla Secretari Coordinador Provincial de Girona





_______________________________________________________________



Tipo de Instrumento: ACUERDO

Número: 024.8/2018

Origen: Secretario Coordinador Provincial de Girona

Vigencia:

Cese de vigencia:

Breve resumen del contenido:

EL DERECHO Y NO LA JUSTICIA COMO LEGITIMACIÓN DEL SERVICIO PUBLICO DE LA ADMINISTRACIÓN DE JUSTICIA

ACUERDO 024.8/2018 I. PRIMERA SECUENCIA.

“Sólo se puede ver lo invisible si se lo está buscando”. (Sherlock Holmes).

En su tenaz esfuerzo por poseer mentalmente la realidad, los seres humanos han explicado los fenómenos incomprensibles del mundo perceptivo, sirviéndose de los fenómenos comprensibles del mundo perceptivo. La mitología, de este modo, es un intento de comprender realidades misteriosas, a partir de realidades cotidianas. Para los antiguos griegos, la Vía Láctea nació porque del pecho de la diosa Juno se escaparon unas gotas de leche, cuando su bebé dejó de mamar. Las estrellas, eran las salpicaduras de esa leche divina en el manto celeste: una anécdota familiar. Así lo extraño se hacía familiar, lo descomunal se reducía a tamaño casero; pero el apaciguamiento era precario porque tan brillantes explicaciones dejaban demasiadas respuestas sin contestar.

Al ser humano de nuestro tiempo, le sucede lo mismo que al niño, que cada vez es más exigente a la hora de aceptar una respuesta. Repite una y otra vez las mismas preguntas -¿qué es esto?, ¿por qué es?, ¿cómo es?, ¿qué hace?-, pero no siempre le valen las mismas respuestas. Según Brandenburg y Boyd, los niños entre los cuatro y los ocho años, formulan un promedio de treinta y tres preguntas por hora, con lo que la inteligencia familiar queda debidamente estimulada y “torturada”. Lo que resulta más interesante, es que una misma pregunta no significa lo





_______________________________________________________________



mismo en los diversos momentos de su vida. Hay una etapa, en que la pregunta ¿qué es esto? queda contestada con el nombre de la cosa. Más adelante habrá que dar más explicaciones porque el niño espera más, necesita más, y cuando el niño sea un científico o un jurista, volverá a hacer las mismas preguntas y sólo habrá cambiado el hueco que ha de ser llenado por la respuesta, que se habrá hecho, un hueco cada vez más grande. Por eso, la existencia y aplicación dentro de los distintos ordenamientos legales de los principios de legalidad, tipicidad, intervención mínima e imputación objetiva que tienen claro exponente en las reformas introducidas en materia penal, no deja de contrastar con la frecuente y reiterada alusión que se hace a un valor superior subjetivo, como es la justicia. Referencia, que no es exclusiva al orden penal, sino que su invocación es extensible a cualquier tipo de actuación jurisdiccional, para fundamentar en último extremo, su significación. Y es que el empleo de la justicia como valor jurídico, ha constituido a largo de las diversas épocas históricas un “agujero negro”, que ha servido para justificar y legitimar a todos aquellos que han detentado y aplicado los mecanismos de dirección o resolución de conflictos existentes entre los miembros de una comunidad social, pero que en nuestros días deja de tener sentido. Es más, hoy no existe con claridad, en absoluto, ni una fundamentación racional para valores y un orden de principios, ni un sistema de preferencias discutible y reconocible racionalmente para la determinación de la jerarquía de valores y para una ponderación de los mismos, edificada sobre ella... La invocación a un orden o a una ponderación de valores, no es, por lo tanto, ninguna fundamentación de aquello, para lo que se ofrece como fundamento. Más bien, oculta decisiones ponderativas y mantiene una apariencia racional que se sustrae a la fundamentación real. Así, y conscientes de este contrasentido, las denominadas por la doctrina italiana cuestiones de legitimidad constitucional in malam partem, plantearon ya hace años la idea de una tutela penal obligatoria que parecía desprenderse, paradójicamente, de la teoría de los bienes jurídicos constitucionalmente protegidos, tales como la salud, el medio ambiente o la vida humana. Amparados con buen sentido en el principio de legalidad penal, los Tribunales Constitucionales han esquivado, generalmente, la tentación de entrar de lleno en el derecho penal sustantivo. El objeto de la tutela penal encuentra sin duda fundamento, en el orden de valores y bienes jurídicos constitucionalmente





_______________________________________________________________



establecidos. Pero como ha indicado la doctrina, el principio del bien jurídico es un criterio de legitimación negativa para la potestad punitiva del Estado, es decir presupuesto necesario de un problema de tutela, para cuya solución el legislador está legitimado a recurrir a instrumentos penales, pero no es aún razón suficiente del tipo y modos de tutela penal. Como escribe C. Roxin: “el principio de legalidad no sólo exige que la sanción se apoye en una norma jurídica escrita, sino que también impone, que la pena se determine con certeza por la Ley”. En este sentido, hablan los penalistas del monopolio de la ley, como fuente del Derecho Penal. Y también la jurisprudencia de nuestro Tribunal Constitucional afirma con rotundidad, que la ley es la única instancia normativa legitimada para establecer la perseguibilidad de determinadas conductas y, consiguientemente, las sanciones y las penas que puedan corresponderles, con exclusión de cualesquiera otras fuentes del Derecho (STC 15/1986 y 42/1986). III. SEGUNDA SECUENCIA.

“Todo en el mundo es teatro”.(Rótulo en el frontispicio del Teatro Globo, en Londres).

“El país que no tenga leyendas -dice el poeta-, está condenado a morir de frio”. Es muy posible. Pero el pueblo que no tenga mitos está ya muerto. La función de la clase particular de leyendas que son los mitos, es, en efecto, expresar dramáticamente la ideología de que vive la sociedad, mantener ante su conciencia, no solamente los valores que reconoce y los ideales que persigue de generación en generación, sino ante todo, su ser y estructura mismos, los elementos, los vínculos, las tensiones que la constituyen; justificar, en fin, las reglas y las prácticas tradicionales, sin las cuales todo lo suyo, se dispersaría. Como diría Vygotsky, consciente de que el olvido es un gran roedor, el hombre pone a salvo sus recuerdos. Y ha aprendido a dominar su memoria natural mediante signos, que actúan como estímulos artificiales o autogenerados. Por ello, son muy abundantes las teorías que, a lo largo de la historia y en especial, desde el siglo XIX, se han establecido para determinar el origen, la función y el significado de los mitos. Hay que





_______________________________________________________________



tener en cuenta que todos los grupos humanos y todas las culturas conocidas tienen en mayor o menor grado su propia mitología, y que, si bien existen importantes coincidencias entre las distintas representaciones de las fuerzas superiores que rigen el mundo y los conflictos humanos, cada pueblo desarrolla su propio sistema de creencias mediante unas categorías peculiares que sólo pueden relacionarse por aproximación. Además estos estudios se han llevado a cabo desde diferentes campos del saber. Así, mientras el antropólogo tiende a buscar en el mito, la explicación o el resultado de la forma en que un pueblo concibe sus orígenes, el sociólogo, puede ver en él, la raíz de un modo concreto de organización social, mientras que el lingüista -etimológicamente el término mito, significa “palabra”- se preocupará por la forma en que tal mito aparece narrado, etc. La opinión más extendida actualmente, es que no puede generalizarse un enfoque10, como el único criterio válido, sino que los diferentes aspectos, deben ser tenidos en cuenta de forma simultánea. Sin embargo, sí se suele aceptarse comúnmente una teoría acerca del origen de los mitos que se relaciona con ese despertar intelectual y creativo del hombre: el hombre primitivo, desconocedor de las causas de los fenómenos de la Naturaleza, imaginaba unas fuerzas que los provocaban y controlaban y, en consecuencia, se sometía a su poder con súplica. El rayo y el trueno eran considerados como la manifestación de un dios cuya cólera, era conveniente aplacar. De ahí, al establecimiento de una genealogía que lo relacionase con los dioses de los demás fenómenos naturales, solo hay un paso fácil de dar. Y así, se atribuían a los dioses hechos y formas de vida similares a los de los hombres, aunque sin las limitaciones a que éstos están sometidos. Esta concepción personal y familiar de la vida divina, se prolongaba hasta la sociedad, de modo que el rey o jefe era considerado descendiente de un dios, y de ahí nacen los héroes y las heroínas. Por otra parte, los mitos suelen clasificarse, según su contenido en: cosmogónicos, cuando intentan explicar la creación del mundo; teogónicos, cuando se refiere al origen de los dioses; antropogónicos, relativos a la aparición del hombre; y etiológicos, cuando tratan de explicar el porqué de determinadas instituciones políticas, sociales o 10 El mito, más bien realiza su función “ad extra hominem”, es decir, hacia fuera de la unidad vital del individuo, mientras que hacía el interior podemos hablar del “genio”. Figuradamente, el genio es el ser que acompaña al hombre desde su nacimiento hasta su muerte. Eran inmanentes no sólo a los seres humanos, sino también a todas las cosas de la naturaleza y de la sociedad. Nace con el objeto al que está ligado y su misión principal, consiste en conservarlo existente. Así pues, el genio tiene cierto poder creador, interviene misteriosamente en la generación y determina el carácter individual y específico del ser.





_______________________________________________________________



religiosas. Asimismo existen algunos mitos, que se centran en imaginar la vida de ultratumba o el fin del mundo, que reciben el nombre de escatológicos, y otros, denominados morales, cuyo contenido suele referirse a la lucha entre principios contrarios, el bien y el mal, ángeles y demonios, etc. No obstante, muchos de estos elementos aparecen mezclados en un mismo mito, e incluso existen otros que no se adecuan a esta clasificación. Todos estos factores hacen del mito, una realidad sociocultural muy compleja, cuyo estudio y comprensión sólo son posibles en el contexto general al que cada uno pertenece. No es por ello, de extrañar, que dentro nuestra cultura europea y sobre todo en las civilizaciones griega y romana11, surjan una serie de personajes que cumplen esta función justificadora e interpretativa de las razones o motivos últimos, que fundamentan una comunidad o estructura social. Así, las Horas, eran unos seres que distribuían las lluvias y el rocío, abrían y cerraban las puertas del Olimpo, presidían las bodas de los dioses y las vidas de los hombres. Eran diosas del equilibrio y la armonía vitales, y creadoras del bienestar, al tiempo que impulsoras de la convivencia. De todas ellas, sólo la Justicia tiene un interés mitológico12. Se las conocía con los nombres de Eumonia, que representaba la legalidad; Dike, que personificaba el derecho y la justicia; y Eirene o Irene, que materializaba la paz. Con lo que vemos, que incluso desde el principio, se produce una ósmosis conceptual entre los conceptos de justicia y derecho, aún a pesar de ser nociones totalmente diferentes.

11 De igual modo, estos personajes han surgido en todo tipo de culturas. A modo de ejemplo, citaremos a Forseti, dentro de los pueblos vikingos. FORSETI, era hijo de Balder, dios de la luz, y de Nanna, diosa de la pureza. Teniendo estos padres, a Forseti se le consideraba como el más amable y sabio de todos los dioses. Su hogar era Gitnir, donde tenía la posición de árbitro y legislador de dioses. Sentado en su trono, juzgaba cada día sus problemas. Consideraba con el máximo cuidado todos los lados y aspectos de la cuestión. Finalmente formulaba una decisión tan inequívocamente sensata que todos se sentían felices de cumplir su voluntad. Invocaban su nombre todos los que necesitaban auxilio en asuntos legales, pero su ayuda sólo recaía sobre la parte justa. Nadie se atrevía a romper un voto hecho en su nombre por miedo a causar su desagrado. Sus palabras elocuentes persuadían incluso a los más enconados enemigos para que se reconciliaran en sus diferencias. Se le representa sosteniendo un hacha de dos filos, que sostiene con su mano fuerte y vigorosa en perfecto equilibrio, impidiendo que caiga hacía los lados, alegoría que representa su imparcialidad. Su símbolo es la espiral, que indica la complejidad del equilibrio y las dificultades que deben vencerse en inagotables argumentaciones antes de llegar a la verdad. (Texto del libro “Dioses, sagas y runas de las vidas de los vikingos” de Clive Barrett. Edit. Edaf, Madrid 1991, pág. 35 y siguientes. 12 El hombre no debe oponerse nunca a la justicia divina, porque el origen de todos sus males, aunque se muestre como fruto del castigo divino, reside dentro de su propio ser.





_______________________________________________________________



La palabra derecho “directum”, no procede de la tradición jurídico romana, sino que pertenece al lenguaje vulgar tardo-romano, de inspiración judeo-cristiana y, refleja la idea moralizante de que la conducta justa es aquella que sigue el camino recto (opinión mantenida por el insigne García Gallo). La palabra romana es “ius”, que significa lo justo, es decir, el orden judicial socialmente admitido, formulado por los que saben de lo justo, es decir, por los “iuris prudentes”. La etimología “ius”, es insegura, pero está en relación evidente con “ius-iurare”, jurar, y esto permite pensar en una relación con Iovis-Iuppiter, dios principal romano, que castiga el perjurio13. En su concepción originaria, “ius”, se dice propiamente del acto de fuerza que realiza formalmente una persona, y que la sociedad, mediante sus jueces, reconoce como ajustado a las conveniencias (“ius est”). El derecho consiste en juicios14, pero estos se fundan en los criterios formulados por los prudentes. El concepto de “iustitia”, es más propio de los filósofos que de los juristas, que prefieren utilizar el sinónimo de “aequitas” (no en sentido aristotélico de correctivo de ley: “epieikeia”) y conciben más bien el ius como la disciplina de la equidad. Y como decíamos, Dike que era hija de Tetis, es la personificación de la justicia (representa, la disciplina y la paz). Aparece en el Olimpo empuñando una balanza, donde se pesan las acciones de los dioses y de los hombres. Se la representa también, con una espada en la mano. A su vez también encontramos la figura de Némesis15, que es un mito complejo, en el que coinciden una divinidad y un concepto moral. Hija de Nyx (“la noche”) y que amada por Zeus, trato de evitar “el abrazo del dios”16, para lo cual cobró mil formas, acabando por convertirse en oca. Zeus fornicó con ella, transformándose en cisne. De esta unión, Némesis, puso un huevo, que fue recogido por unos pastores. Y de él, nacieron Helena y los dioscuros. Nemesis castigaba el orgullo, la soberbia, el amor ultrajado y repartía la suerte y la desgracia entre los mortales. Sin embargo, como pone de relieve D´Ors, la deificación griega de la justicia (Dike, tiene poca aceptación en Roma), la conocida alegoría de 13 Aparte de la sanción puramente sacral del perjurio, podía éste dar lugar a indignidad por nota censoria y a la pena correspondiente al crimen instrumentado con él (falso testimonio, estelionato, etc.). 14 Cicerón, pro Sest. 42,92: iudicia, quibus omne ius continetur. 15 Imitada y plagiada, probablemente de la cultura egipcia, que tenía como emblema de la justicia la erecta pluma del tocado de Matt (que significa rectitud), diosa egipcia de la justicia. 16 Empleamos un giro amable, para significar la zozobra de la pobre Némesis, que trataba por todos los medios de huir del acoso sexual a que era sometida por Zeus y no llegar a ser poseída por el mismo.





_______________________________________________________________



la justicia con los ojos vendados, no es romana, sino que la difunden, tomada del viejo Egipto, los artistas del siglo XVI. Otra alegoría importante es Astrea, diosa de la justicia en la mitología griega de la decadencia. Hija de Júpiter, y colocada en el zodiaco con el signo de Virgo. Sus atributos, son una balanza y una palma en la mano, y en la otra, un manojo de espigas. Estuvo viviendo entre los mortales y retornó al Olimpo al ocurrir el primer crimen. De ella dice Ovidio que “de entre todos los dioses, fue la última en abandonar la Tierra ensangrentada, la virgen Astrea”. IV. TERCERA SECUENCIA. EL MITO DE LA JUSTICIA, ESE GRAN ENGAÑO. Un análisis breve sobre la idea de la justicia, requiere siquiera someramente reflejar una visión retrospectiva de su incardinación dentro del pensamiento humano; percepción, que, combina unas veces elementos mágicos, religiosos, filosófico-metafísicos, todos ellos impregnados como factor fundamental, del temor del hombre a la existencia y a los poderes que le dominan, así como de la necesidad de buscar refugio en algo absoluto, en certezas…; algo, que esté por encima de todo cambio y que pueda ofrecer la paz y la seguridad, frente a los poderes cósmicos de la existencia (incertidumbres de la vida, infortunios, muertes abusos), y también, como una defensa contra las ansiedades y dudas del alma humana misma, o el temor a ser el verdadero responsable de las propias acciones. Tal actitud ante la vida, es típicamente infantil. La historia de la ciencia, es la historia de la liberación del espíritu humano de las pesadas cadenas del temor. Pero éste, es un proceso, que aún no ha concluido. Así, mientras el enfoque científico, es dominante a la hora de enjuiciar los fenómenos naturales, en las cuestiones sociales, morales y jurídicas, permanecemos todavía varados en un persistente infantilismo. En el mundo antiguo, hay una indiferenciación del “ethos” (según Cerroni, no existe escisión entre lo público y lo privado, no hay posibilidad de distinguir entre política, moral y religión. Según Tomás y Valiente, hay una unión del derecho penal y factor religioso). Es más, en los sistemas teocráticos hay una identificación entre el delito-pecado, moral-derecho, Estado-religión.





_______________________________________________________________



Hay una confusión entre la religión que de una forma u otra, presupone una actividad divina, y la magia, que pretende contar para sus manipulaciones con la operatividad de fuerzas no divinas. En Derecho Romano, la misma auctoritas de los juristas que profieren los responsa, se apoya en la reverencia religiosa; que no es esencialmente distinta de la de los augures, intérpretes del consenso divino y cuya intervención era necesaria para poder celebrar los actos principales de la vida política, hasta que los magistrados romanos llegaron a tener la facultad de realizar ellos mismos tal función interpretativa, mediante la auspicatio. Por ello, el mismo Cicerón ya decía que IUSTITIA ERGA DEOS RELIGIO NOMINATUR, es decir, que la justicia cuando hace referencia a Dios, se llama religión. Aún a pesar de esa relación, el ius sigue caminos diferentes de la religión, distinguiéndose como orden secular. Y es la conciencia de esta secularidad del derecho, la que permite la formación del propio ius civile. Posteriormente, a medida que se produce un reforzamiento de los reyes y príncipes, el poder secular, legitimado a través de argumentos teológicos, no obstante, ejerce la justicia penal en defensa de la comunidad. Dice Tomás y Valiente que: “Es la época en que la iglesia se sirve del brazo secular y en el que el poder político se compromete a cumplir fines estrictamente religiosos. De la simbiosis entre ambas esferas de poder... es evidente que el poder político obtuvo un fortalecimiento notable de cara a los súbditos al verse respaldado por esa injerencia en lo interno de las conciencias. El rey absoluto, reinaba también en cierto modo, hasta en las mismas conciencias de los súbditos”. Y así hasta nuestros días, la administración de la justicia ha consistido en determinar y defender los derechos del individuo de acuerdo con lo establecido por la ley o los principios de equidad, de modo que la idea cristiana de derecho y justicia, ha sido aceptada generalmente como base por las instituciones legales y gubernamentales de la llamada civilización occidental. En el mundo del derecho, la justicia siempre ha ocupado una posición central, aún a pesar de ser un valor de contenido variable, nunca plenamente aprehendido, cuya definición y determinación ha





_______________________________________________________________



estado sometida a la constitutiva variabilidad de las circunstancias históricas. En teoría, la justicia es la idea específica del derecho. Está reflejada con un grado mayor o menor de claridad o desfiguración en todas las leyes positivas y es la medida de su corrección. Es un valor trascendente y se manifiesta como necesidad constante que debe presidir las relaciones de convivencia. Nace en el seno de una sociedad para cubrir una exigencia social, no es un “flatus vocis”, una fórmula vacua y vacía. Como base y principio del derecho y del ordenamiento, la justicia, delimita y armoniza los deseos, pretensiones e intereses en conflicto de la vida social de la comunidad. Adoptando la idea de que todos los problemas jurídicos son problemas de distribución, el postulado de justicia, equivale a una demanda de igualdad en el reparto de ventajas y cargas. La justicia es la igualdad. Ya en el siglo IV a.C., los pitagóricos, simbolizaron la justicia mediante el número cuadrado, en el que lo igual está unido a lo igual. Desde entonces, la idea de justicia ha presentado innumerables variantes (a cada uno según su mérito, según su contribución, según sus necesidades, según su capacidad, según su rango y condición, etc.). De este modo, la idea de justicia parece ser una idea clara y simple dotada de una poderosa fuerza motivadora, que goza muchas veces de una comprensión casi instintiva (los niños de pocos años, apelan ya a la justicia si uno recibe un trozo de tarta más pequeño, llegándose incluso a sostener por algunos autores, que hasta incluso los animales poseen el germen del sentimiento de la justicia)17. El poder de la invocación a la justicia es grande. Luchar por una causa justa fortalece y excita a una persona. Todas las guerras han sido libradas en nombre de la justicia y lo mismo puede afirmarse de los conflictos políticos entre clases sociales. El hecho mismo de esta aplicabilidad casi ubicua del principio de justicia, despierta la sospecha de que algo anda mal con una idea que puede ser invocada en apoyo de cualquier causa, y llegar a veces incluso, a la aberración de confundirla con la moral o la ética misma. Un estudio sobre la justicia, debe ir acompañado de una preferente atención a su verdadero protagonista; el juez, centro y figura sublimadora de la justicia, del derecho y de la ley en su más amplia acepción. Así se justifica, que en los primeros grupos tribales, fuese el “chamán” o brujo, el alquimista de este valor, en tanto que aparecía vinculado con un poder superior, de origen divino. O que Horacio diga que “aunque la justicia se mueve despacio, rara vez deja de alcanzar al culpable”, consecuencia lógica de la omnipotencia divina. Por ello, 17 Roos, G; “La era de los jueces”. Editorial Progensa 1994, pág. 31 y siguientes.





_______________________________________________________________



Ulpiano, célebre jurisconsulto de la escuela de Derecho de Beirut (junto a su maestro y compedagogo Paulo) diga que “el juez es el verdadero sacerdote de la justicia, es el que practica una verdadera filosofía y no finge hacerlo”. Aparece así la justicia, revestida de un carácter divino y sobrenatural y el juez como un ser ungido de esta virtud de inspiración deísta. Reminiscencia de ello, es que el art.117 CE, diga que “La justicia emana del pueblo y se administra en nombre del Rey...”. Ello es fruto de la consideración del Rey, como legítimo representante de Dios en la Tierra, convicción plenamente arraigada a partir de la época de las monarquías absolutas y de las que surgió la construcción teórica del estado moderno, por pensadores como Maquiavelo, Bodino o Guillermo de Occam. O que en nuestra Partidas, se transcriba: “Jueces, que quiere decir homes buenos que son puestos para mandar y facer lo que es derecho” y que a su vez el propio Asso y de Manuel, partiendo de la definición anterior, diga en su obra “Instituciones de Derecho Civil” en el año 1805, que “Debiendo ser home bueno, se deduce, que no podrá ser juez ni alcalde, el de mala vida”18. Con precedentes como estos, la justicia se ha concebido como un ideal para el buen juez, como un standard profesional supremo ad intra y ad extra y así hablamos de jueces justos o injustos y de decisiones justas o injustas. Esta concepción se ha trasladado a diversas manifestaciones culturales, literarias, filosóficas, de las que aquí quedan expuestas algunas a título ilustrativo:

-“IUSTTITIA EST CONSTANS ET PERPETUA VOLUNTAS IUSSUM CUIQUE TRIBUENDI”. Justicia, es la perpetua y constante voluntad de dar a cada uno lo suyo. (Ulpiano). -“IUSTITIA EST HABITUS, SECUNDUM QUEM ALIQUIS CONSTANTI ET PERPETUA VOLUNTATE IUSSUUM UNICUIQUE TRIBUIT”. Justicia es el hábito, según el cual, alguien da a cada uno su derecho, con constante y perpetúa voluntad. (Santo Tomás de Aquino). -“IUSTITIA EST HABITUS VOLUNTATIS, IURISPRUDENTIA HABITUS INTELLECTUS”. La justicia radica en la voluntad y la jurisprudencia en el intelecto.

18 Escudero Moratalla, J.F. y Soria Casao J.A.; I Premio Jurídico Justiforum de la Generalitat de Cataluña. Trabajo “Metafísica terminológico-visionaria de un nuevo sistema judicial y aplicación de la lógica paléstrica al mismo”.





_______________________________________________________________



-“UBI NON EST IUSTITIA, IBI NON POTEST ESSE IUS”. Donde no hay justicia, no puede haber derecho. -“IURIS NATURA PRAECEPTA SUNT HAEC: VIVERE ALTERUM, NON LAEDERE SUUM ET IUS SUIS CUIQUE TRIBUERE”. Los preceptos de derecho natural son: vivir honradamente, no hacer daño a otro y dar a cada uno lo suyo. -“Aléjese de los palacios el que quiera ser justo. La virtud y el poder no se hermanan bien”. (Lucano). -“Una buena causa, no puede temer a juez alguno”. (Publio Sirio). -“Cuando un hombre pide justicia es que quiere que le den la razón”. (Rusiñol). -“El juez está más atado por su ley, que el prisionero por sus cadenas”. (R. Tagore). -“Lo que consideramos justicia, es con mucha frecuencia una injusticia cometida en nuestro favor”. (Reveillere). -“Nada tiene que ver la justicia con lo temporal. La justicia está arraigada en los instintos de la humanidad”. (W. Wilson). -“El derecho es la más bella invención de los hombres contra la justicia” (C. Delavigne). -“Es de menor daño, un mal concierto, que un buen pleito”. (Mateo Alemán). -“La justicia es una facultad que no puede ser desarrollada; y ese desarrollo es lo que constituye la educación de la raza humana. La justicia no es, en ningún modo, obra de la ley”. (P.J. Proudhon). -“No es la justicia la que juzga; menos la gracia la que dicta el fallo; es la vida únicamente, potencia que es insaciable en desearse a sí misma”. (Nietzsche). -“La última y definitiva justicia es el perdón”. -“Se osado contra la injusticia, mientras tus piernas sean rápidas”. (A. Forges).





_______________________________________________________________



-“No hay justicia perfecta. Las buenas intenciones pueden tener consecuencias desastrosas, y las buenas acciones acarrear la muerte. Para cada uno, es justo lo que desea y falso lo que desean sus vecinos, justo es también lo que desean los ricos y falso lo que desean los pobres. Nuestro corazón nos dice que la justicia en un país libre, es preferible a la justicia en un país sometido”. (Mika Waltari). -“Cuando los hombres son amigos, ninguna necesidad hay de justicia”. (Aristóteles, en su obra Ética a Nicómaco). -“Yo, declaro, que la justicia no es otra cosa que la conveniencia del más fuerte” (Platón). -“La justicia es la verdad en acción”. (Jouvert). -“Prefiero una justicia que pueda frustrarse, a una coacción que irremediablemente se imponga”. (A. Hernández Gil). -“Observar que las artimañas del zorro triunfan sobre la justicia del león, hace que el creyente dude de la justicia”. (Terencio). -“Los pájaros van a posarse donde sus semejantes, del mismo modo, la justicia vuelve a quienes la practican”. (Libro del Eclesiastés. Sagrada Biblia). -“¡La Justicia!... ¡Corrí el mundo, y en donde puse la planta, siempre he visto a la Justicia, por la Ley ajusticiada!”. (Villaespesa). -“Hay en la vida una justicia inmanente, que se cumple con lentitud, pero sin fallar; en ella dejo toda mi esperanza”. (Rilke). -“Puesto que reconocemos que errar es propio del hombre... ¿no resulta una crueldad sobrehumana la administración de justicia?” (Pirandello). -“Cuando se posee la fuerza, se deja de invocar la justicia”. (Gustavo le Bon). -“La justicia es una virgen que, cuando se la ofende, va a postrarse ante Júpiter en demanda de reparación”. (Hesíodo).





_______________________________________________________________



-“Hacer depender la justicia de las convenciones humanas, es destruir toda moral”. (Cicerón) -“Si el esfuerzo del gobierno en tiempo de paz es la virtud, la fuerza del gobierno popular en tiempo de revolución es a un tiempo la virtud y el terror. La virtud, sin la cual el terror es funesto; el terror, sin el cual la virtud resulta impotente. El terror, no es más que la justicia pronta, severa, inflexible”. (Discurso de Robespierre, pronunciado el día 5 de febrero de 1784). -”La justicia, debe ser como la inmóvil roca en medio del mar siempre agitado, a la cual se acogen los que, combatidos por la tempestad, buscan en ella su salvación y contra cuya base se estrellan siempre las embravecidas olas sin conmoverla”. (Montero Ríos, en el Discurso de Apertura de los Tribunales de 15 de septiembre de 1870).

Y como resumen y por todas ellas, Alfredo Colmo, aludiendo a la justicia escribía: “Por algo no hay tratadista de derecho político, ni sociólogo o filósofo que no la comprenda entre las finalidades inmediatas de todo Estado. Por algo figura entre los grandes postulados de los preámbulos constitucionales y se repite la evidente hipérbole de fiat justitia et pereat mundus”. Pero las palabras “justo/a” o “injusto/a” tienen verdadero sentido, cuando se aplican para caracterizar la decisión hecha por un juez o por cualquier otra persona que deba aplicar un conjunto de reglas. Y decir que la decisión es justa, significa únicamente que ha sido elaborada o construida de manera regular conforme a las reglas vigentes en el momento histórico. Pero aplicadas para caracterizar una regla general, un orden o un sistema jurídico, los términos “justo” o “injusto”, carecen de significado. La justicia no debe ser una guía para el aplicador del derecho, y carece de significado descriptivo alguno. Invocar la justicia, es como dar un golpe sobre la mesa: una expresión emocional que hace de la propia exigencia un postulado absoluto. Esta no es una manera de obtener comprensión mutua. Es imposible tener una discusión racional con quien apela a la justicia porque nada dice que pueda ser argumentado en pro o en contra. Sus palabras constituyen persuasión, no argumento. La ideología de la justicia, conduce a la intolerancia y al conflicto, puesto que por un lado incita a la creencia de que la demanda propia no es la mera expresión de un interés en conflicto con intereses opuestos, sino que posee una validez superior, de carácter absoluto; y por otro





_______________________________________________________________



lado, excluye todo argumento y discusión racionales con miras a un compromiso. La ideología de la justicia es una actitud militante sentimental de tipo biológico emocional, a la cual uno mismo se incita para la defensa ciega e implacable de ciertos intereses. La justicia, como un camaleón, de forma mimética, está a disposición de cualquiera. No existe ninguna ideología, que no pueda ser defendida por medio de una apelación a la misma, explicándose, porque las guerras y conflictos han sido librados en nombre de la exaltada idea de justicia. Invocar la justicia es usar un arma efectiva y conveniente desde el punto de vista ideológico, demasiado persuasiva como para que deje de ser empleada. Además, la mayoría de los miembros de la comunidad probablemente sean víctimas del engaño. Consciente de ello Kelsen decía que...

“Verdaderamente no sé, ni puedo afirmar que es la Justicia; la Justicia absoluta que la humanidad ansia alcanzar. Sólo puedo estar de acuerdo en que existe una justicia relativa y puedo afirmar que es la justicia para mí. Dado que la ciencia es mi profesión, y por tanto, lo más importante en mi vida, la justicia para mí, se da en aquel orden social bajo cuya protección puede progresar la búsqueda de la verdad. Mi justicia, en definitiva, es la de la libertad, la de la paz; la justicia de la democracia, la de la tolerancia”.

En resumen, la justicia no puede ser una pauta jurídico-política o un criterio último para juzgar una norma o un caso concreto. Afirmar que una norma es injusta, no es más que la expresión emocional de una reacción desfavorable frente a ella. La declaración de que una norma es injusta, no contiene ninguna característica real, ninguna argumentación, ni referencia a criterio alguno. La ideología de la justicia no tiene cabida, en un examen racional de las normas y de los supuestos concretos. Es necesario, pues, una superación de este dogmatismo justiciero y buscar un enfoque más racional a la solución de los problemas que se plantean. V. CUARTA SECUENCIA.

“La verdad no es una heredad de unos pocos, sino país abierto, tierra de conquista para





_______________________________________________________________



todos. No hay accesos reservados, ni rutas exclusivas. La verdad es un monte comunal y quien sepa buscar con más arrojo se hará con ella”.

Ciertamente, una aproximación realista al derecho y al funcionamiento concreto de las instituciones jurídicas, es absolutamente necesaria y prejudicial, si no queremos caer en esa opuesta, pero no menos extendida falacia, idealista y normativista, por la que se confunden el derecho con la realidad, las normas con los hechos. Sin embargo, el derecho es siempre una realidad no natural, sino artificial (Ferrajoli); construida por los hombres, e incluidos los juristas, que llevan una parte nada despreciable de responsabilidad. Y no hay nada que sea determinísticamente necesario o inevitable en el caos normativo, ni en la proliferación de fuentes en relación con la consiguiente incertidumbre e incoherencia de los ordenamientos actuales, circunstancias con las que suele relacionarse, la actual crisis del Estado de Derecho. La crisis de nuestro tiempo consiste en los crecientes costes económicos y sociales del despilfarro, de la insensatez, de la despreocupación y del apetito de la Administración. La gente desconfía de estas instituciones, no por causa de la discrecionalidad o de la confusión de funciones, sino porque percibe que la Administración no está trabajando suficientemente bien. El Derecho de los Estados democráticos no configura necesariamente el mejor de los mundos jurídicamente imaginables (Tugendhat), aunque si sea el mejor de los mundos jurídicos existentes, en el que cada vez tendrá menor peso específico la referencia a la justicia, como valor último que justifique el sistema jurídico. No en vano determinados autores comienzan a hacer referencia a la declinante efectividad de la justicia, y aún del derecho. Según los mismos, deseábamos una sociedad de ciudadanos autónomos y hemos creado una sociedad de seres atemorizados o agresivos. Íbamos a la búsqueda de Rousseau y nos hemos encontrado con Hobbes. Las principales tendencias sociales que no pueden ser seriamente puestas en discusión, confirman la rápida expansión de la impunidad en ámbitos del derecho como el penal. En este sentido, estamos en el camino hacia la anomia: una situación social en la que las normas que regulan el comportamiento de la gente han perdido su validez.





_______________________________________________________________



El debilitamiento de las ligaduras que suponen los vínculos culturales asociados a la familia, religión, territorio, generaciones o clase social, afectan a la estructura normativa de la sociedad. Y está claro, que un mundo con ligaduras debilitadas es un mundo desconcertado y desorientador. Los mismos autores, ironizan sobre una justicia penal cuyo fin sea el de ayudar a crear ese mundo mejor en el que se abandona a más gente a sus propios impulsos, o sea, se le permite ser ella misma para bien. Y critican la confusión, según la cual, el remedio que debe sustituir al castigo tradicional, es un problema de política social. Resulta explosiva la confusión del derecho, la justicia y la política social; del derecho, la justicia y la economía. En este sentido, el enfoque económico de las sanciones priva a éstas de su carácter normativo, establece la impunidad como algo deseable y, de este modo, destruye la estructura normativa de la sociedad. ¿Qué tipo de reinserción social -se preguntan con escepticismo-, cabe esperar de una sociedad donde más de un diez por ciento, y tal vez hasta un tercio de sus miembros, no tiene cabida ni lugar en el proyecto de ciudadanía?. ¿Qué significa exactamente la resocialización, si la sociedad a la que se supone que los delincuentes han de regresar no existe?. ¿Para qué se va a “socializar” a un joven si es claro que regresará a un hogar destrozado en un barrio marginal, sin oportunidad de un puesto de trabajo y con todos sus amigos y compinches básicamente en la misma situación?. Fuera del entorno de la ciudadanía está servido el clima para el disturbio, la rebelión o la delincuencia individual pura y simple. La justicia no tiene cabida, la ley y el orden, valores apreciados en el mundo de los ciudadanos, se sienten amenazados. De otro lado, el individualismo ha sido desplazado en proporción creciente por ideas de tinte social y se ha advertido gradualmente que la libertad sin restricciones, en particular en el campo de los contratos, no trae únicamente bendiciones consigo, sino una tendencia a hacer que el poderoso sea más poderoso, y el débil, más débil, y que por lo tanto, las regulaciones sociales presididas por la idea de justicia, debían ser necesarias para proteger los miembros más desfavorecidos de la comunidad. Pero esto, no ha sido así. Como diría Taine, un sistema no nos satisface porque lo juzguemos verdadero, sino que lo consideramos verdadero porque nos satisface; y el valor del resultado aportado por las soluciones dadas por los sistemas sociales y por los ordenamientos, es medido por el hecho de ser aceptado por la comunidad sobre la se





_______________________________________________________________



aplica, en particular, por aquellos que están en el poder, que son los principales causantes de haber elaborado un sistema judicial que tienen como valor transcendente y centro neurálgico de legitimación, la justicia y el dogmatismo jurídico. Por ello se ha de potenciar un retorno al legalismo, por medio de una mayor consciencia de la necesidad de las instituciones y de las exigencias a que se han de someter éstas. Hay que combinar, sentido de la responsabilidad, con respeto por el Derecho y consideración por el delincuente concreto y sus víctimas, a fin de reconstruir el contrato social. Para ello resulta imprescindible que las instituciones funcionen y que sean creíbles. Y para el futuro, eso nos lleva al viejo problema filosófico: todo lo que sabemos es que las leyes y normas de la sociedad son una buena descripción de la realidad, de una sociedad actual en expansión y en desarrollo, pero no podemos hacer predicciones absolutas, ni inmutables sobre el estado futuro de las mismas. La posibilidad de imaginar constantes sociales diferentes de las conocidas, abre la puerta a otros universos. Es uno de los caminos posibles que siguen algunos teóricos atrevidos y audaces, pero la mayoría, permanecen fieles al modelo “standard” basado en la justicia, porque a pesar de que éste descansa en suposiciones que no pueden ser demostradas, no es menos cierto, que tampoco se pueden demostrar que no lo sean, y ya se sabe, en la lógica más elemental, la imposibilidad de demostrar la falsedad de una proposición, es siempre, un signo inequívoco de su verdad. Por este motivo, y haciendo uso de las competencias reconocidas por el art. 18.e) ROCSJ y el art. 467.1 y 4 LOPJ, dicto el Acuerdo con el contenido siguiente: ACUERDO 024.8/2018 DEL SECRETARIO COORDINADOR PROVINCIAL

DE GIRONA, ILMO. SR. JOSÉ FRANCISCO ESCUDERO MORATALLA, 1. Destinatarios de este Acuerdo. Este Acuerdo va dirigido a los LAJS de la provincia de Girona, así como a todos los funcionarios que prestan sus servicios en las oficinas judiciales que estos dirigen.





_______________________________________________________________



2. Objeto del Acuerdo. El objetivo es dar traslado de diversas consideraciones sobre la justicia y el derecho como legitimadores de la actividad desarrollada por el servicio público de la Administración de Justicia para su conocimiento. 3. Entrada en vigor. Este Acuerdo entrará en vigor el día 28 de diciembre de 2018. Notifique este Acuerdo a todos los destinatarios del mismo, haciéndoles saber que contra este Acuerdo puede interponerse recurso de altura en el plazo de un (1) mes a contar desde su comunicación ante el Sr. Secretario de Gobierno del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña. Así lo acuerdo y firmo

José Francisco Escudero Moratalla Secretario Coordinador Provincial de Girona

Secretaria de Coordinació Provincial de Girona · rosada, obrien i tancaven les portes de l'Olimp,...

Documents

Transcript of Secretaria de Coordinació Provincial de Girona · rosada, obrien i tancaven les portes de l'Olimp,...