“Considero que el trànsit de l’infinit al finit és el problema de tota la filosofia, i no sols d’un sistema

particular… La raó volia efectuar aquell trànsit de l’infinit al finit per assolir la unitat dels seus

coneixements. Volia trobar el mitjà entre l’infinit i el finit per poder vincular-los en la unitat del

saber… Però, com no pot donar-se cap trànsit entre l’infinit i el finit, l’impuls vers l’infinit, la

tendència eterna a perdre’s en l’infinit ha de ser immanent al finit mateix”.

Cartes sobre dogmatisme i criticisme, VII.

Tota la filosofia parteix i ha de partir d'un principi que, com a principi absolut, és també alhora allò

totalment idèntic. Quelcom absolutament simple i idèntic no es deixa aprehendre per descripció ni

en general per conceptes”.

Sistema de l’idealisme transcendenal, Cap. VI, § 3.

Podem anomenar natura al concepte de tot allò merament objectiu en el nostre saber; per contra,

el concepte de tot allò subjectiu s'anomena jo o intel.ligència. Ambdós conceptes són

contraposats. La intel.ligència és pensada originàriament com a allò merament representant, la

natura com a allò merament representable; aquella com a allò conscient, aquesta com a allò

inconscient. Ara bé, en cada saber és necessari un trobament mutu d'ambdós (d'allò conscient i

d'allò inconscient en si); la tasca consisteix a aclarir aquest trobament.»

Sistema de l’idealisme transcendental (SW, I/3, p. 339).

En tant que oposada a la filosofia transcendental, la filosofia de la natura se’n diferencia

principalment perquè planteja la natura com a quelcom autònom (no en la mesura que és un

producte, sinó en la mesura que és alhora productiva i producte), i així pot anomenar-se

breument com espinozisme de la física [...].

La natura, en tant que mer producte (natura naturata), l’anomenem natura com a objecte

(l’única a la que es refereix l’empeiría). La natura en tant que productivitat (natura naturans),

l’anomenem natura com a subjecte (l’única a la que es refereix la teoria) [...

]. La natura ha d’esdevenir originàriament objecte, i aquesta transformació del pur subjecte a

ser ella mateixa objecte és impensable sense una escissió originària en la mateixa natura [...].

Per tant, [el producte] tindria que ser alhora finit i infinit, hauria de ser aparentment finit però

inserir-se en un desenvolupament infinit.”

Introducció a l’esbòs d’un sistema de la filosofia de la natura (SW, I/3, 273, 284, 290

Establir allò objectiu com a primer i derivar-ne allò subjectiu és, tal i com acabem de mostrar, la

tasca de la filosofia de la natura.

Doncs bé, si hi ha una filosofia transcendental, sols li queda la direcció oposada: partir d'allò

subjectiu, en tant que allò primer i absolut, per deixar sorgir allò objectiu. En aquestes dues

possibles direccions de la filosofia s'han separat així la filosofia de la natura i la transcendental; i si

tota filosofia ha de partir d'aquí -o bé establir una intel.ligència a partir de la natura, o bé una natura

a partir de la intel.ligència-, llavors la filosofia transcendental, que té aquesta darrera tasca, és

l'altra ciència fonamental necessària de la filosofia.

Amb tot això no sols hem deduït el concepte de filosofia transcendental, sinó que alhora hem

proporcionat al lector una visió de tot el sistema de la filosofia que, com hom veu, assoleix la

completud per dues ciències fonamentals que, oposades una a l'altra pel que fa al principi i a la

direcció, se cerquen i completen mútuament.»

Sistema de l’idealisme transcendental (SW, I/3, p. 342).

La filosofia [transcendental], doncs, sols pot enumerar aquelles accions que fan època en la

història de l’autoconsciència i presentar-les en llur connexió sistemàtica [...].

La filosofia [transcendental] és així una història de l’autoconsciència que té diverses èpoques, i a

través de les quals es configura successivament aquella síntesi única i absoluta.”

Sistema de l’idealisme transcendental (SW, I/3, p. 398-399).

«Si en el producte orgànic l'activitat inconscient (cega) es reflecteix com a conscient, s'esdevé el

contrari en el producte del que aquí parlem [l'art]: l'activitat conscient es reflecteix com a

inconscient (objectiva). O si el producte orgànic em reflecteix l'activitat inconscient com a

determinada per la conscient, llavors el producte que aquí és derivat, per contra, reflectirà

l'activitat conscient com a determinada per la inconscient. Breument: la natura comença per allò

inconscient i acaba en allò conscient. El jo, en l'activitat que aquí es tracta, ha de començar amb

consciència (subjectivament) i acabar en allò inconscient o objectiu; el jo és conscient respecte a

al producció, inconscient respecte al producte.»

Sistema de l’idealisme transcendental, (SW, I/3, p. 612-613).

«Si la intuïció estètica sols és la transcendental objectivada, s'entén de per si que l'art sigui l'únic

órganon veritable i etern -i alhora document- de la filosofia, el qual presenta sempre de nou allò

que la filosofia no pot exposar externament, çò és, l'inconscient en l'actuar i en el produir, i la seva

identitat originària amb el conscient. Per això, l'art és per al filòsof allò suprem, puix que en certa

mesura li obre el Santíssim on crema, en una unió eterna i originària semblant a una flama, allò

que en la natura i en la història està escindit, i que en el viure i en l'actuar, així com en el pensar,

se'ns escapa eternament”.

Sistema de l’idealisme transcendental (SW, I/3, p. 628-629).

«Tota la filosofia parteix i ha de partir d'un principi que, com a principi absolut, és també alhora

allò totalment idèntic. Quelcom absolutament simple i idèntic no es deixa aprehendre per

descripció ni en general per conceptes. Sols pot ser intuït. Una tal intuïció és l'organ de tota

filosofia. Però aquesta intuïció, que no és sensible sinó intel.lectual, que no té per objecte

l'objectiu ni el subjectiu sinó l'absolutament idèntic (en si ni subjectiu ni objectiu), és ella mateixa

merament una intuïció interna que no pot esdevenir, al seu torn, objectiva per a si mateixa: només

pot esdevenir objectiva per una segona intuïció. Aquesta segona intuïció és l'estètica. Sols l'obra

d'art em reflecteix allò que, d'altra manera, no seria reflectit per res: allò absolutament idèntic que

àdhuc en el Jo ja s'ha escindit. Així, allò que el filòsof deixa escindir-se ja en el primer acte de la

consciència es reflecteix pel miracle de l'art a partir dels seus productes (si no, seria inassolible

per a tota intuïció).»

Sistema de l’idealisme transcendental, cap. VI, § 3.