L’art Asturià

Santa Maria del Naranco

Context històric

El 739 es fundà regne d’Astúries. No es crea directament després de la batalla de Covadonga (718)El primer rei serà Alfonso I el Católico (739-757) Altres monarques importants: Alfonso II el casto (791-842) Ramiro I (842-850) Alfonso III (866-910)

El regne d’Astúries estava format, inicialment, per ramaders... Poc a poc s’incorporen els que fugen de les zones ocupades pels àrabs (califat Omeia). Es proposaran com a estratègia reivindicar el regne d’Astúries com a continuador del regne visigòtic. Inicien la reconquesta per obtenir més terrenys. Inicialment els asturs i els visigòtics també havien estat enemics.

Es fixa la primera capital a Cangas de Onís. Com que estava al mig de la muntanya es canvia a la localitat de Pravia, on s’instal·larà la cort. Es construeixen alguns edificis reials i religiosos per consolidar la nova capital.

En temps d’Alfonso II el Casto es tornarà a traslladar la capital a Oviedo. El seu objectiu és convertir-la en una “nova Toledo” (ideològicament, políticament i simbòlicament). La seva hereva.

L’art AsturiàEs va desenvolupar al petit regne d’Astúries, quan els cristians que fugiren de la invasió musulmana es van refugiar a les muntanyes del nord de la Península. Es va desenvolupar als segles VIII i IX.

L’arquitectura és bàsicament religiosa (esglésies), tot i que també es van construir edificis civils (petits palaus i hospitals, la majoria desapareguts avui).S’hi diferencien tres períodes o fases:

Preramirense.Regnat d'Alfons II(791-842).Segueix l’arquitectura visigoda i romana(arc mig punt i mancade contraforts externs)

Ramirense.Regant de Ramir I(842-850).Etapa de plenitud

Postramirense.Regnat d’Alfons III(866-910)Elements arquitectura mossàrab (arc ferradura)

Característiques arquitectòniques:

-Planta basilical, amb una o tres naus.-Transsepte (sol mantenir l’iconostasi visigòtic).-Absis rectangulars (normalment amb una cambra secreta pel tresor).-Volta de canó.-Arc de mig punt romà.-Arc peraltat (element específic de l’art asturià).-Columnes substituïdes per pilars, generalment sense capitell.-Exteriorment els murs presenten petits blocs de pedra tallats de manera irregular (carreuó i maçoneria).-Finestres germinades molt ornamentades amb gelosies i motllures.-Contraforts resistents que suporten el pes de les voltes.

L’obra més completa d’art asturià es troba a Santullano.L’església de San Julián i Santa Basilea. El conjunt també es coneix com San Julián de los Prados. 812-842Possiblement era l’església d’un monestir privat, un descans pel rei que era molt devot. Es tracta, doncs, d’una fundació àulica (vinculada Alfonso II) entre 812-842.Aquesta construcció permet definir les característiques de l’arquitectura (ara sobre un model reial).

San Julián de los Prados

Característiques de San Julian de Prados

- Arquitectura molt vertical- Aparell mur: carreus de pedra irregular (OPUS INCERTUM), marcant la diferència amb les construccions visigòtiques que tenien carreus perfectament escairats. Només seran regulars els dels contraforts, angles i arcs interiors. - Planta: esquema basilical rematada amb capçalera tripartita i plana (un absis principal i dos laterals)- 3 naus (la central més ampla) dividides amb pilars de perfil quadrat.- Transepte molt ample, més marcat. Verticalment és més alt que la nau longitudinal (principal).- Entre el transepte i la nau principal hi ha un iconostasi que separa els fidels dels clergues. Era una zona dedicada als clergues i al rei (es creu que hi havia una tribuna).

- Als extrems del transepte trobem 2 annexos afegits ja a l’època que funcionaven com a pòrtics d’entrada, una forma de monumentalització dels accessos a l’edifici. En cap cas es vol definir una creu llatina.

Aquesta planta ve definida pels visigots arribats del sud com es pot apreciar a la similar planta de Santa María de Quintanilla de las Viñas (s.VII), una de les obres emblemàtiques de l’arquitectura religiosa visigoda. Però mentre que a Quintanilla (i a l’arquitectura visigoda) els contraforts tenen una funció estructural i garanteixen l’estabilitat... a l’arquitectura asturiana no sempre tenen funció estructural sinó decorativa.

Cambra supra-absidial:A la capçalera trobem una finestreta que comunica amb l’interior de l’església que dona accés a una habitació tancada. Podria ser un reliquiari a sobre de l’absis. Les relíquies donaven prestigi, poder. Interior: San Julián de los Prados és l’únic conjunt que presenta decoració. Estava molt ornamentada ja que tots els murs estaven decorats amb pintures.Repertoris ornamentals: essencialment anicònic. Ni escenes religioses, ni bèl·liques, ni exaltació de victòries (com si es feia a la pintura carolíngia). La pintura tenia característiques geomètriques, floral i sovint es representava arquitectures.

Transepte en forma d’arc de triomf. A la zona sud s’han trobat forats per bigues, que es creu que podien sostenir una tribuna pel rei. Així podia seguir les cerimònies.

La coberta de les naus i el transepte és de fusta però les cobertes dels tres absis són da maons.

Decoració: Transepte: 4 registresAl registre inferior trobem reproduccions o evocacions d’estructures en marbre (com al primer estil de pintura romana: plaques i panells de marbre). Als tres registres restants del transepte trobem perspectives arquitectòniques.Naus: 3 registresAl primer trobem un sòcol que imita el marbre (o estructures); al segon estructures arquitectòniques i, al tercer, estructures arquitectòniques i creus. No trobem cap escena. No tenien cap necessitat de narració ja que la cort hispanovisigòtica toledana era anicònica (s’oposava a la reproducció de figures... iconoclasta).

Voltes dels absis pintades amb figures geomètriques: cercles, hexàgons, quadrats i octògons.

Perspectives d’edificis que evoquen la Jerusalem celestial: ciutat perfecta i utòpica per la que havia de lluitar qualsevol cristià. La trobem a la pintura romana, bizantina i islàmica.

Creus de San Julián ? s.IXBraços rematas en forma lobulada. Hi pengen un alfa i un omega.

Creu sacramentari Gelaio (gGelasià???) SVIII Vaticà ... similar

Santa María del Naranco

Context històric

Santa María del Naranco és una església de l‘art asturià situada a quatre quilòmetres d‘Oviedo, sobre el vessant sud del Mont Naranco que originàriament va ser palau del rei Ramir I d’Astúries. L'edifici que avui coneixem com Santa María del Naranco no es va construir com a església, es tracta de l'edifici més representatiu d'un conjunt palatí suburbà construït per Ramir I al segle IX.

L'edifici va ser manat construir per Ramir I com a palau, sent acabat l'any 842, formant part d'un complex arquitectònic que també comprenia la propera església de San Miguel de Lillo, erigida a tan sols cent metres de distància. Tanmateix, a causa de l'esfondrament de la capçalera i de part de les naus de San Miguel va ser transformat en església, probablement durant el segle XII, doncs la crònica silense de 1150 ja ho registra com a temple de Santa María. L'edifici es troba al vessant meridional del Mont Naranco on existia un bosc en què abundava la caça. L'absència d'un absis destinat a contenir el tron del rei fa pensar que l'edifici va haver de tenir caràcter de palau de camp o residència reial dedicada a l'oci.

El temple va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1985.

Planta de Santa María del Naranco (pis superior o principal, amb les escales exteriors).

Consta de dues plantes i traçament rectangular de 20 metres de longitud per 6 d'amplada, resultant una planta força allargada. En els seus costats més grans existeixen dos sortints dels quals el del costat nord, correspon a una escala de dos tiratges per la que s'accedeix a la planta superior.

La planta baixa consta d'un ampli cos central cobert de volta de canó recorregut per arcs faixons que descansen directament sobre el mur.

Va ser possiblement utilitzat com a oratori palatí, encara que es creu que podia haver estat d'una cambra règia on es rebés audiència, aquesta teoria és avalada per la bancada que recorre les parets, i està flanquejat per dues cambres laterals amb coberta de fusta.

D'aquestes cambres laterals la del costat est, comunica amb el cos central i va tenir funcions de sala de bany (interpretació controvertida) o cisterna, conservant la seva pila. La del costat oest només és accessible des de l'exterior, desconeixent-se la seva funció.

La planta superior va ser planta noble, presentant una distribució similar a la de la planta baixa. La gran sala central, rectangular i coberta per volta de canó peraltada reforçada per sis arcs faixons que es recolzen en mènsules. Està recorreguda en els seus costats més grans per una arcuació cega que es recolza en dobles columnes de fusts d'origen cèltic. Es troba flanquejada en aquest cas per dos miradors o tribunes també coberts amb volta.

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/62/Santa_Maria_del_Naranco.jpg

Aquest mateix esquema, a una escala molt més reduïda i estilitzada, es repeteix per damunt d'ells, formant el finestral de dues cambres a les quals no existeix accés excepte amb l'ajut d'una escala i la seva utilitat era de guardar el tresor del noble.

A l'exterior, als seus costats més grans, són visibles els contraforts que es corresponen amb els arcs faixons interiors. Als costats més petits la façana s'estructura a tres pisos, corresponent el central a la planta noble, els miradors del qual s'obren a l'exterior mitjançant tres arcs de mig punt peraltats, en els que el central és lleugerament més gran.

Tres finestres del primer nivell. A sobre Triple arqueria del belvedere. A sobre trobem una finestra tripartita que dona lloc a una sala superior (reliquiari?). Els arcs són de mig punt peraltats (ampliats). Voluntat d’estructurar, de crear ritmes.

Decoració: les que afecten als capitells i les columnes no tenen el fust llis sinó que estan decorades amb elements hel·licoidals. Un motiu que s’anomena ENCORDELLAT (o SOGUEADO), ja que imita el cordill relligat. També trobem motius d’entrellaços que fan referència al substrat romà i a la miniatura irlandesa.

El resultat és un edifici elevat, esvelt i elegant, modulat per la simetria dels contraforts i la gràcia dels seus arcs de mig punt peraltats, alguna de les solucions constructives i decoratives del qual, com ara les voltes de canó, els arcs faixons, els contraforts exteriors o la supeditació de la decoració escultòrica a l'arquitectura, suposen un clar avenç de l‘art romànic.

L’art Asturià: Sant Miquel de Lillo (Oviedo)

És una església prerromànica, dedicada a San Miquel Arcàngel, que va manar construir el rei Ramir I l’any 842, al Mont Naranco, als voltants d’Oviedo. Es troba a pocs metres de Santa Maria del Naranco. Possiblement fou la que sengons la crònica Albeldense, aquest rei va fer construir juntament als seus palaus, amb funció d’església palatina. Al principi va estar dedicada a Santa Maria i a Sant Miquel

Sobre el vestíbul es troba la tribuna reial, flanquejada per dues petites estances. A la foto l’estança sud.

Tribuna reial, sobre l’entrada

Originàriament tenia planta basilical, amb tres naus, però només en queden l’entrada i l’arrencada de les naus (una tercera part de la seva longitud). Durant el segle XIII o principis del XIV es va arruïnar possiblement per les males condicions del sòl.

Part conservada i planta original

La coberta és voltada, amb un complex sistema de voltes de mig canó. Les naus estan separades per arcs que descansen sobre columnes, cosa inusual en l’art asturià que utilitza el pilar com a suport. Les columnes es recolzen en altes bases quadrades que contenen decoració escultòrica d’anells que enquadren figures.

Bases de columnes amb representació dels evangelistes

Destaquen les gelosies de les finestres tallades en pedra i la decoració escultòrica bizantina. La construcció és esvelta i mostra l’interès de l’autor per les proporcions, ja que l’altura és el triple de l’amplada de les naus.

Decoració escultòrica

Destaque n els relleus, especialment a les jambes (laterals) de la porta d’entrada, possiblement inspirada en un díptic consular bizantí del segle VI. Hi trobem escenes de circ amb un saltimbanqui fent acrobàcies i un domador de lleons.

Tota la decoració escultòrica de jambes, bases i capitells denota una forma influència bizantina, oriental i també llombarda, amb un cert encant primitiu i antinaturalista.

Arcs del cor

Decoració pictòrica

Queden restes de decoració pictòrica mural en la que podem distingir dos tipus: la decorativa imita la de l’època d’Alfons II visible a Sant Julian de los Prados, però existeixen altres totalment noves amb la figura humana com a tema principal. Aquestes pintures són visibles en el mur sud de la nau sud i en el mur est de la mateixa nau.

http://www.jdiezarnal.com/sanmigueldelillo.html