Sala Gran · Web view2009/04/30 · Versió castellana al Teatro Español de Madrid. 2006-2008;...

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala Gran

Una comèdia sorprenent i refinada de l’autor de Pigmalió i guanyador del premi Nobel

La casa dels cors trencats és una de les grans obres de Bernard Shaw. Situada en una casa que funciona com a metàfora d’un vaixell i protagonitzada per aristòcrates ridículs, pretendents excèntrics i dones iconoclastes que desafien la hipocresia moral i les convencions socials de l’època, l’autor irlandès pinta un fresc magnífic de relacions impossibles en un món a la deriva marcat pel conflicte bèl·lic.

La dramatúrgia de Shaw, caracteritzada per una ironia punyent, es tradueix en jocs de paraules enginyosos i en una pirotècnia teatral infal·lible. De tot això, La casa dels cors trencats n’és una bona mostra. Josep Maria Mestres, que ja va dirigir amb èxit El ventall de Lady Windermere d’Oscar Wilde, torna a dirigir a la Sala Gran una comèdia incisiva i amb un regust àcid. Una obra que, gairebé noranta anys després de la seva publicació, encara ens ofereix una crítica vigent al cinisme i a la desafecció de la nostra societat. Potser resulta que, al cap i a la fi, no han canviat tantes coses.

Bernard Shaw (1856-1950) té l’honor de ser l’única persona que ha rebut un premi Nobel (de literatura, l’any 1925) i que ha guanyat un Oscar (l’any 1938, al millor guió adaptat per Pygmalion). Tot i destacar com a dramaturg i novel·lista, també va exercir de periodista i de polític. Entre les seves peces teatrals destaquen L’home i les armes (1898), Cèsar i Cleopatra (1901), Home i superhome (1903), Pigmalió (1913), La casa dels cors trencats (1919) o Santa Joana (1924). De la seva poderosa influència com a polític i intel·lectual, no se’n té cap dubte. En el seu llit de mort, una revista americana va arribar a oferir-li un milió de dòlars per les seves últimes declaracions. Molt amablement, Shaw va declinar l’oferta.

2


«Shaw és un terrorista. El terror shavià és un terror insòlit, i per obtenir-lo fa servir una arma també insòlita: l’humor.»

Bertolt Brecht

La casa dels cors trencats va ser definida com una fantasia a la manera russa sobre temes eminentment anglesos. I és que, d’alguna manera, l’obra respira un aire txekhovià: Bernard Shaw s’endinsa en l’estat anímic de tota una nació i la seva indiferència preocupant respecte del seu destí mitjançant el retrat de la vida i els amors d’un seguit de personatges de classe mitjana que semblen, ben bé, sortits de Bloomsbury.

«Què puc fer amb la meva vida?», es pregunta Ellie Dunn, una dona jove i tanmateix desencisada amb l’amor, que és a punt de casar-se per conveniència amb un gris home de negocis. Dunn acaba d’arribar a una casa, dirigida per l’entusiasta capità Shotover com si es tractés d’un vaixell, on gairebé tothom es fa aquesta mateixa pregunta: les filles del capità, incapaces de gestionar la fascinació que exerceixen envers els homes, o Hector, un seductor cansat de la seva pròpia vulgaritat. Tancats en aquella casa, trobaran respostes a les seves inquietuds.

Estrenada l’any 1921 al Royal Court de Londres, La casa dels cors trencats va generar de bon començament una gran divisió d’opinions. Tant la crítica com el públic es trobaven descol·locats davant d’una peça que en alguns moments coquetejava amb l’aire de farsa i, poc després, s’endinsava en la tragèdia; una obra que era capaç d’erigir-se com una comèdia de maneres mentre s’anticipava a la gran catàstrofe de la guerra. L’obra, encara avui, desperta una polèmica entre els teòrics, tot i que és considerada, per molts, la millor peça teatral de Bernard Shaw juntament amb Santa Joana i l’aclamada Pigmalió. Sens dubte és, això sí, la més profunda i ambiciosa. També era l’obra de la qual Shaw es va sentir més orgullós. Algun motiu deuria tenir.

3


La casa dels cors trencatsBernard Shaw

Traducció ............................................................................Joan Sellent

Direcció ..................................................................Josep Maria Mestres

Escenografia ......................................................................Alfons Flores

Vestuari .............................................................................Maria Araujo

Il·luminació .......................................................Ignasi Camprodon (aai)

So ..........................................................................Juan Manuel Galiano

Caracterització ....................................................................Toni Santos

Col·laboració al moviment .............................................Montse Colomé

Ajudanta de direcció .............................................................Marta Solé

Ajudant d’escenografia ......................................................Carles Berga

Alumnes de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona en pràctiques:Israel Solà (direcció)Nadia Balada (escenografia)Isabel Velasco (vestuari)

Realització d’escenografia .........................................................El Teler

Realització de vestuari ...............................................................Atubcn

4


Repartiment:

Tata Guinness ................................................................Carme Fortuny

Ellie Dunn ....................................................................Anna Ycobalzeta

Capità Shotover .......................................................................Pep Cruz

Lady Ariadne Utterword, filla petita del Capità Shotover ........Sílvia Bel

Hesione Hushabye, filla gran del Capità Shotover ..............Carme Elias

Mazzini Dunn, pare d’Ellie .....................................................Artur Trias

Hector Hushabye, marit d’Hesione ........................................Abel Folk

Alfred Mangan ............................................................Pep Anton Muñoz

Randall Utterword, cunyat de Lady Utterword ....................Santi Ricart

Lladre .................................................................................Carles Sales

Agraïments:Salvador Boix, Institut Cartogràfic de Catalunya. Cartoteca

Muntatge, assaigs i representacions:Equips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya

Producció:Teatre Nacional de Catalunya

Durada de l’espectacle:Primera part: 60 minutsEntreacte (10 minuts)Segona part: 70 minutsEntreacte (20 minuts)Tercera part: 35 minuts

5


Hi ha textos que no te’ls acabes, textos on sempre hi descobreixes coses noves, nous significats, nous camins per encetar: La casa dels cors trencats n’és un. Crec que Bernard Shaw és un dels autors més grans de la història de la literatura dramàtica, un dels més brillants, dels més profunds, dels més compromesos. El seu és un teatre fet amb personatges magnífics i entranyables, situacions potents, sensibilitat a flor de pell, frases brillants… però, sobretot, és un teatre d’idees, de conceptes: un teatre profundament ètic. I, a més, domina com molt pocs –d’abans i d’ara– els mecanismes de la comicitat. Què hi feia aquí amagat tant de temps, esperant-nos? A La casa dels cors trencats Bernard Shaw parla de moltes coses: de la pèrdua de la innocència de tota una societat que s’enfronta a la Primera Guerra Mundial, dels perversos mecanismes de funcionament de l’economia capitalista… però, sobretot, parla d’éssers humans que busquen desesperadament trobar un sentit a les seves vides. Per a uns es tracta d’estimar o de ser estimats, per a d’altres de fer diners, per a uns pocs d’aconseguir-los robant o fent trampa… i, per a la majoria, d’apaivagar el desassossec, de deixar passar la vida tot esperant que alguna cosa forta, excitant, perillosa, els faci sentir vius de debò. Al final del pròleg de La casa dels cors trencats Bernard Shaw justifica el seu silenci durant el primer gran conflicte bèl·lic mundial adduint que «en temps de guerra el poeta és una amenaça militar més gran que el verí, l’acer o el trinitrotoluè», eines i armes que el vell capità Shotover, protagonista de La casa dels cors trencats, manejaria de grat en les seves fantasies de destrucció d’un món corromput. Sortosament, el silenci del poeta Shaw va durar poc, i la resposta fou la peça que avui veureu i, espero, gaudireu. Shaw està a punt de disparar. Us voleu deixar trencar el cor? Crec que puc assegurar-vos, sense por d’equivocar-me gaire, que després, quan el torneu a recompondre, us sentireu molt millor.

Josep Maria Mestres

6


Sobre La casa dels cors trencatsFragments del Prefaci a l'obra (juny de 1919)La casa dels cors trencats no és només el títol de la peça que ve després d’aquest prefaci. És l’Europa de la cultura i del lleure d’abans de la guerra. Quan vaig començar a escriure aquesta obra encara no s’havia disparat cap tret, i tan sols els diplomàtics professionals i un petit grup d’aficionats a la política exterior sabien que les armes ja estaven carregades. Txèkhov, el dramaturg rus, va escriure quatre estudis dramàtics fascinants sobre La casa dels cors trencats, tres dels quals, L’hort dels cirerers, L’oncle Vània i La gavina, ja han estat representats a Anglaterra. Tosltoi, a Els fruits de la il·lustració, va retratar la casa en les seves formes més ferotgement despectives. Tolstoi no hi va posar ni un xic de simpatia: per a ell, aquella era la casa que representava una Europa amb l’ànima ofegada. [...]

Caricatura de Bernard Shaw

L’alternativa a la casa dels cors trencats era Horseback Hall, un estable per a cavalls amb un annex per a les senyoretes i els senyors que els muntaven, els cercaven, en parlaven, els compraven i els venien, els hi dedicaven nou desenes parts del seu temps lliure, tot dividint la desena part restant en bones obres, en anar a l’església (una activitat que utilitzaven per substituir la pràctica religiosa), i participar en campanyes electorals (una activitat que utilitzaven per substituir la pràctica política). [...]Al llarg del mig segle que va precedir la guerra, la civilització se n’ha anat en orris molt ràpidament sota la influència del pseudocientifisme, que ha resultat tan nefast com el calvinisme més obscur. [...]La gent de la casa dels cors trencats, amb Butler i Bergson i Scott Haldane al costat de Blake i dels altres grans poetes a les seves prestatgeries (per no parlar de Wagner i dels altres poetes de la música), no estava tan encegada pel materialisme absurd de laboratori com la resta del món, mancat de cultura. Ara bé, com a lloc on s’hi duia una vida ociosa, la casa dels cors trencats era una casa que patia d’hipocondria, i sempre estava a la recerca de remeis. [...]Tenien por dels despietats, però entenien que la crueltat era, com a mínim, eficaç. Mitjançant la crueltat es podien fer diners, mentre que l’amor l’única cosa que aconseguia era ratificar aquell refrany tan eufònic de Larochefoucauld: que molt poca gent s’enamoraria si no

7

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala Granhagués llegit textos sobre l’amor. Els habitants de la casa dels cors trencats, així doncs, no sabien com viure, de manera que l’únic que els restava era vanagloriar-se que si més no sabien morir: una fita ben melancòlica.

Bernard Shaw

8


Sobre Bernard ShawFa poc més de cent anys que l’estrena de Càndida va significar l’inici de l’escassa presència de Bernard Shaw en el teatre català. Poc representat en l’escena professional i en la nostra llengua, si exceptuem les versions de Joan Oliver i Xavier Bru de Sala de Pigmalió, el text més reconegut internacionalment del dramaturg irlandès. La complexitat, l’atreviment i el pòsit intel·lectual de les seves propostes dramàtiques no en van facilitar possiblement una àmplia difusió en els escenaris europeus del seu temps. Certament,Virginia Woolf considerava, en plena Segona Guerra Mundial, que La casa dels cors trencats, era el text que més s’estimava de Shaw. En canvi, la generació dels angry young men no s’hi va sentir gaire identificada, de la mateixa manera que, permetin-me la llicència, els plantejaments dels dramaturgs de la generació del premi Sagarra tampoc no

Shaw a Adelphi Terrace el 1905

encaixaven amb l’estil i els procediments de l’autor de L’Hostal de la Glòria. Encara que Shaw i Sagarra hagin estat els dramaturgs canònics per excel·lència de les respectives literatures dramàtiques durant la primera meitat del segle XX, van ser clarament qüestionats per les generacions posteriors, la dels seixanta/setanta, especialment.

En els inicis del segle XXI, ¿un dramaturg com Bernard Shaw i una obra de les característiques de La casa dels cors trencats trobarà en la crítica i en el públic català la mateixa resposta de rebuig, indiferència i perplexitat d’aquella Càndida, que va dirigir Adrià Gual, el 1908? ¿Fins a quin punt serà vigent per als nostres espectadors una reflexió sobre els efectes polítics, socials i humans de la Gran Guerra? ¿Es pot interpretar avui La casa dels cors trencats en clau al·legòrica del nostre present polític, social i cultural?

Enric GallénProfessor de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra

9


Sobre La casa dels cors trencats: una reflexió sobre Anglaterra i Europa en temps de guerraFragments del pròleg a l’edició del text (TNC-Proa)

Tres anys després de presentar Pygmalion (1914) a Londres, on feia poc que s’havien estrenat tres obres de Txèkhov, Shaw va enllestir la redacció d’un nou text, La casa dels cors trencats, els primers indicis del qual són de l’any 1913, en un dels moments més durs i crítics de la Primera Guerra Mundial. Si Txèkhov és un punt de referència indispensable per conèixer-ne el possible deute o al·licient amb relació a una peça que obria un camí nou per al dramaturg irlandès, la Gran Guerra i l’impacte immediat dels atacs aeris alemanys sobre Anglaterra es van convertir en el rerefons imprescindible perquè Shaw examinés el comportament d’uns determinats sectors britànics pel que fa al conflicte.

D’entrada, la definició de La casa dels cors trencats com a «fantasia a la manera russa sobre temes anglesos», sembla respondre al fet que «les obres tan intensament russes reflectien qualsevol casa de camp europea, en la qual els plaers de la música, l’art, la literatura i el teatre han acabat reemplaçant les activitats més clàssiques: caçar, pescar, flirtejar, menjar i beure. La mateixa genteta amable, les mateixes futileses. Aquesta gent amable sap llegir; alguns d’ells fins i tot saben escriure; ells són els únics dipositaris de cultura amb oportunitats de contacte social amb els nostres polítics, gestors, propietaris de diaris, o alguna oportunitat de compartir o influir en la seva activitat. Tanmateix, es van fer enrere quan hi van contactar. Odiaven els polítics. No volien crear cap Utopia per a la gent normal: el que volien era fer aparèixer a les seves vides les ficcions i els seus poemes preferits. I quan podien, vivien sense escrúpols i amb salaris que no es mereixien».

El cas és que, a cavall de la farsa i del drama «intel·ligent» i «elevat», La casa dels cors trencats presenta una atmosfera singular de signe txekhovià, en què uns escollits caràcters ofereixen en ple conflicte bèl·lic una radiografia social significativa: «una mostra molt positiva del millor de la nostra cultura anglesa. Vostès són una gent encantadora, d’idees avançades, sense prejudicis, francs, humans, anticonvencionals, democràtics, lliurepensadors... en fi, tot allò que fa les delícies de la gent seriosa», com molt bé assevera Mazzini Dunn, un dels personatges externs a la casa.

Com se sap, Shaw es va manifestar decididament en contra de la guerra, en va seguir de prop el desenvolupament i en va viure personalment alguns dels efectes. De manera conseqüent, va decidir donar forma literària, mitjançant un tractament al·legòric d’espai, situacions i personatges, a una de les seves preocupacions del moment: el naufragi d’Anglaterra, la casa/«vaixell antiquat», perquè

10

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala Granels sectors dirigents responsables de governar-la, l’havien abandonada. A l’entorn d’aquest eix temàtic central, el dramaturg presenta una sèrie de personatges sense motivacions ni objectius clars, ni tampoc ganes ni voluntat de participar o d’intervenir en el món o la seva realitat més immediata: «veiem

11


passar la vida i ho deixem tot en mans d’en Mangan i de l’atzar i del diable. Pensem en els poders de destrucció que exerceixen en Mangan i la seva trepa d’admiradors recíprocs», segons afirma Hector Hushabye a l’acte tercer.

Shaw observa sense cap tipus de commiseració el comportament d’un determinat segment social, extret de la pròpia realitat, que s’enfronta a una situació extrema, en què significativament no s’esmenta en cap moment de manera explícita el conflicte. La manca de referències a la Gran Guerra es manté fins a l’acte tercer, quan comencen a sentir-se algunes detonacions, que han estat precedides, a finals de l’acte segon, per la reclamació gens gratuïta d’Hector Hushabye de la intervenció del cel.Tots els personatges mostren a l’obra les seves misèries morals, els seus «cors trencats», tots ells es despullen –fins i tot Mangan ho prova físicament–; tots ells es treuen i es tornen a posar la màscara invariablement, mentre conviuen en un ambient tancat que, indefectiblement, fa aigües.

Comencem per Ellie Dunn. Filla de Mazzini Dunn, un home arruïnat, desitja poder viure un intens amor romàntic amb Hector Hushabye, un mentider guapo, en qui la jove cantant vol veure la reencarnació d’un nou Otel·lo experimentat. Fracassada aquesta possibilitat sentimental, Ellie aspira al matrimoni de conveniència amb el patró del seu pare, Mangan, un home que amaga la seva veritable condició, la de ser un estafador sense escrúpols. Desaconsellada des del primer moment la seva relació amb Mangan per part de Hesione Hushabye i Shotover, Ellie troba el seu destí en el vell capità, perquè es converteixi en «el meu marit espiritual i segon pare».

El contrapunt femení al tarannà i actuació d’Ellie l’ofereixen les guapíssimes filles del capità, Hesione i Ariadne/Lady Utterword, dues dones «absolutamente desilusionadas [que] se dedican a actividades sin sentido, traman intrigas, seducen hombres y “funcionan” vacías, aburridas, hartas. Adoptan actitudes falsas, porque no tienen vida ni quieren tenerla y “para ir pasándola” se ocupan en descubrir las mentiras de otros» (segons definició de Gertrud Mander). Marcades per una infància sense afecte ni control, apareixen casades amb dos tipus de distinta configuració moral. El marit d’Hesione, Hector Hushabye, o l’home insatisfet i enamoradís de mena, que viu encadenat a la dona, voraç seductora d’homes, a qui tanmateix se li resisteix Mazzini Dunn. Quant a Ariadne, que va fugir de jove de la casa a la recerca d’uns valors morals de rectitud, està casada amb Hastings, un marit físicament absent a l’obra i tanmateix present com a màxima encarnació de l’actiu món de negocis, pragmàtic i triomfant. Retornada a la casa al cap de vint-i-tres anys, Ariadne es mostra com una persona aparentment buida d’afectes i de tracte distant, un pèl comedianta en la seva actuació, que no s’està de titllar

12

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala Granpúblicament el seu cunyat Randall, un impenitent faldiller enamorat, de «penques descarat», «insatisfactori» i «menyspreable», mentre accepta el flirteig d’Hector Hushabye, l’altre cunyat.

13


Paradoxalment, les dues germanes, que saben manipular a consciència els homes –«els saben fer estimar i els saben fer plorar», segons Hèctor–, no poden evitar manifestar-se com unes filles dependents o subordinades, com també Ellie Dunn, al seu pare.

Encarem-nos, doncs, al vell capità Shotover, un personatge que enyora un passat de vivències intenses, al qual sembla ja no importar-li el present en què es mou. Ara la «felicitat» consisteix per a ell a «cedir i [de] somiar en lloc de resistir i d’actuar, la dolçor de la fruita que s’està podrint». Tanmateix si, per un costat, Shotover espera assolir només el «setè grau de concentració» –la seva addicció al rom com a consol, tal vegada–, per l’altre, es mostra disposat a fer explotar la càrrega de dinamita perquè desaparegui «l’espècie humana pels aires si es passa de la ratlla», o mati gent com en Mangan o en Randall, uns éssers que «creuen en ells mateixos». Aquesta darrera observació el duu també a assenyalar: «Nosaltres, quan també creguem en nosaltres mateixos, els matarem», una idea que pot compartir amb Hector Hushabye.

Passa que Mangan i Randall són els qui, del present estant, poden «fer estèrils les nostres aspiracions» i «quan estem temptats de buscar la seva destrucció, ells engendren dimonis perquè ens enganyin, disfressats de filles atractives, de cantants, de poetes i coses per l’estil, i és per això que els perdonem la vida», sentencia profèticament el capità. Mangan, el menys simpàtic dels personatges de l’obra, és la personificació de l’home amb sentit pràctic, que es presta a servir el govern del país, liberal o conservador, tant se val! A banda de l’invisible Hastings, menyspreat per Shotover, Mangan és l’únic que pot governar el país, però no és tampoc l’home adequat perquè no té definits ni els objectius ni la direcció.

Com es pot copsar, la ullada crítica dirigida als residents de la casa, Shaw la fa extensible i més severa a l’hora de tractar determinats personatges del món exterior –Randall i Mangan, en particular. En canvi, es mostra comprensiu amb Billie Dunn, un lladre atípic, casat amb la Tata Guinness, un altre caràcter vist amb simpatia, per posar en evidència la hipocresia de determinats sectors de la classe benestant anglesa. Com ha estat dit sovint, el tarannà i el capteniment pragmàtic del lladre recorda el del pare Doolittle de Pygmalion.

Un món i una societat en extinció

En el tercer acte, que transcorre en el jardí de la casa, la suma d’observacions i de reflexions desplegades fins aleshores culminen en una autèntica catarsi de tots els personatges, quan els efectes de la guerra, sense ser pròpiament verbalitzats o explicitats, es fan ja perceptibles.

14


Shaw expressa la duresa del temps present, tot col·locant les seves criatures, depassades i perplexes per les circumstàncies, davant d’un futur immediat, ple d’una sèrie d’interrogants, que potser no han previst. Com sobreviuran en un

15


«món cruel i detestable», segons paraules d’Hesione en l’acte primer? Com quedaran d’afectades per les amenaces d’uns bombardeigs reals, que són ja a tocar? És aquell moment en què tots els personatges desemmascarats es deixen anar i exhibeixen els seus sentiments immediats davant del cul de sac en què es troben i enfront del qual hauran de respondre en un o altre sentit. Vet aquí algunes de les seves invocacions o consideracions:

*«Jo sempre espero alguna cosa. No sé el que és, però un dia o altre la vida ha d’arribar a algun terme.» Ellie Dunn*«Mai no passa res. És increïble com ens en anem sortint, si ho tenim en compte tot plegat.» Mazzini Dunn*«Mai no passa res, tret d’una cosa que ni val la pena d’esmentar [la patacada contra les roques].» Capità Shotover*«Aquest lloc pot ser la Casa dels Cors Trencats per vostè, senyoreta Dunn, i per aquest senyor de la ciutat [Magnan] que sembla tenir tan poc control de si mateix; però per mi només és una finca molt mal organitzada i bastant desendreçada, i sense estables.» Ariadne, Lady Utterword*«Fora de perill. I de sobte... que increïblement ensopit que s’ha tornat el món, altra vegada.» Hector Hushabye*«Però quina experiència més extraordinària! Espero que tornin a venir demà.» Hesione Hushabye

Davant de l’actuació de les «classes neuròtiques» –el conjunt dels personatges de La casa dels cors trencats–, tan distinta de la de les «classes eqüestres», i mentre la civilització europea crema, Shaw no se n’està de qüestionar la misèria moral i material del seu present: la banalitat, l’ensopiment, la infelicitat i la buidor vital d’uns éssers que un cop més mostren la seva manca d’esma per actuar. Altrament, no es pot esperar res més que no sigui la seva desaparició simbòlica, el seu estavellament definitiu contra les roques, perquè la vida continua, segons Mazzini Dunn, ell que temps enrere havia esperat una «revolució, o algun daltabaix espantós». Cap dels residents o visitants de la casa no està en absolut preparat per prendre les regnes o el timó del govern de la casa/vaixell/país. I és per aquest motiu que el capità Shotover aconsella a Hector Hushabye que «aprengui el seu ofici, simplement: el que li correspon com a bon anglès», i puntualitza: «La navegació. Aprengui a navegar i visqui; o deixi-ho córrer i podreixi’s.» Cal assumir el repte de la governació, i no refiar-se de la intervenció de la Providència. Si no s’intervé, el judici i el càstig de Déu seran inevitables.

16


Bernard ShawCronologia1856. El 26 de juliol neix a Dublín Bernard Shaw. El seu pare és George Carr Shaw (1814-1885), un home de negocis fracassat, membre d’una família protestant del nord d’Anglaterra. La seva mare, Lucinda Elisabeth Shaw, Gurly de naixement (1830-1913), una cantant professional. Acaba la seva formació escolar al Dublin English Scientific and Commercial Day School. Entre els quinze i els vint anys treballa en una empresa immobiliària.1876. Abandona Dublín i se’n va a Londres, on s’havien traslladat la seva mare i les seves germanes, per dedicar-se a la literatura. El seu aprenentatge com a escriptor és molt dur. Escriu articles (la majoria inèdits) i novel·les que són rebutjades pels editors.

Bernard Shaw el 1891

1885. Inicia la seva carrera de crític de llibres i d’art. Entre 1890 i 1894, fa crítica de música per a The World, que posteriorment aplegarà en un volum, Music in London 1890-94: Criticisms contributed Week by Week to The World (1931). El 1932 es fa de la Fabian Society, que aspirava a la transformació de la societat amb mètodes no revolucionaris i de la qual serà membre del comitè executiu fins al 1911.1891. Publica The Quintessence of Ibsenism (revisat el 1913), on defensa el model teatral de Henrik Ibsen, les obres del qual van escandalitzar el públic victorià.1892. L’Independent Theatre Society estrena Widowers’s Houses al London’s Royalty Theatre, i Arms and the Man, que protagonitza Florence Farr al Avenue Theatre de Londres. Escriu Mrs Warren’s Profession, que és representada per la Stage Society of New Lyric Club de Londres el 1902.1895. Crític de teatre del Saturday Review fins al 1898. Recopilarà posteriorment els articles en un llibre, Our Theatres in the Nineties (1906).1897. Estrena The Devil’s Disciple al Bijou Theatre, Bayswater, de Londres, i al Hermanus Bleeker Hall,Albany, de Nova York.1898. Es casa amb Charlotte Payne-Townshend, una dona molt ben situada socialment i econòmicament. Escriu Caesar and Cleopatra i

17

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala GranThe Perfect Wagnerite: A Commentary on the Niblung’s Ring, una aproximació en clau socialista del seu compositor preferit. Publica Plays Pleasant and Unpleasants.1904. Candida, escrita el 1894, és estrenada amb tots els honors al Royal Court Theatre en una producció de J. E. Vedrenne i Harley Granville-Barker.

18


1905. Estrena Man and Superman al Royal Court Theatre, protagonitzada per H. Granville-Barker. Amb aquesta obra Shaw es converteix en l’ídol de la jove intel·lectualitat del seu país, alhora que exerceix una influència literàriaa Anglaterra fins al 1914 quan arran de la seva posició pacifista va ser durament qüestionat per diferents sectors. Estrena també de Major Barbara al Court Theatre.1911. Escriu Androcles and The Lion, que s’estrena al Little Theatre de Londres el 1913 i es publica el 1916.1913. Estrena Pygmalion a Viena en llengua alemanya. Un any després Patrick Campbell l’estrena al His Majesty’s Theatre, de Londres. El 1938 guanya l’Òscar al millor guió adaptat de la versió cinematogràfica, que va ser dirigida per Anthony Asquish i Leslie Howard, que va interpretar també el professor Higgins. El 1964 Georg Cukor va dirigir My Fair Lady, una adaptació que van protagonitzar Rex Harrison i Audrey Hepburn.1913. Publica Common Sense About the War i és titllat d’antipatriòtic. Enllesteix Heartbreak House, que es publica el 1919 i el Theatre Guild estrena al Garrick Theatre de Nova York un any després. El 18 d’octubre del 1921 és estrenada al Court Theatre, dirigida conjuntament per J. B. Fagan i Bernard Shaw. El 1978 Cedric Messina va dirigir una versió per a la BBC amb John Gielgud, Siân Philips, Barbara Murray i Daniel

Heartbreak House. Court Theatre.

1921

Massey; el 1987 Anthony Page en va dirigir una nova versió interpretada per Rex Harrison, Amy Irving i Rosemray Harris, entre altres.1918. Escriu Back to Metuselah, que el Theatre Guild estrena al Garrick Theatre de Nova York el 1922.1923. El Theatre Guild estrena Saint Joan al Garrick Theatre de Nova York. Un any després es representa al New Theatre de Londres i recupera el prestigi perdut durant la guerra.1925. Rep el Premi Nobel de Literatura.1928. Publica The Intelligent Woman ‘s Guide to Socialism and Capitalism.1930. Publicació de The Apple Cart i What I Really Wrote about the War.1932. Publica The Aventures of a Black Girl in Her Serach for God.

19


1949. Estrena de Shakes Versus Shav, una obra de titelles, a càrrec de Waldo Lanchester Marionette Theatre al Lyttelton Hall, de Malvern.1950. Mor el 2 de novembre a Ayot St. Lawrwnce, Hertfordshire, la seva residència de 1906 ençà.

20


Alguns muntatges anteriors de Bernard Shaw

Santa Juana. Cia. Margarida Xirgu. Teatre Novetats. 17 de juny de 1918

Santa Joana, EADAG. Dir. Ricard Salvat, 1963.

Pigmalió. Cia. Montserrat Carulla. Teatre Romea. 1969. Foto: Pau Barceló.

L'home i les armes. Cia. U de Cuc . Dir. Francesc Alborch. 1986-87. Centre Parroquial de Sarrià.

Cesar i Cleopatra. Dir. Adolfo Marsillach. Teatre Grec. 1959. Foto: Manuel Gausa.

Pigmalió. Cia Dagoll Dagom. Teatre Poliorama. 20 de maig de 1997. Actriu Lloll Bertran. Foto Ros Ribas.

21


Entrevista a Josep Maria Mestres

Com vas entrar a La casa dels cors trencats?Amb el Sergi Belbel havíem parlat de posar en escena un Bernard Shaw. Ens va semblar que ja era hora que el TNC li fes justícia. Vam rellegir la seva extensa obra i, quan estàvem a punt de decidir-nos per Comandant Barbara o Santa Joana, dues de les seves peces més emblemàtiques i excel·lents, va aparèixer La casa dels cors trencats: un Bernard Shaw en estat pur, sí, i que a més comptava amb una gran modernitat temàtica i formalment resultava d’allò més atractiu. Un text que d’entrada podia tenir lectures múltiples, que podia resultar enigmàtic fins i tot, però que estava carregat d’intensitat, de contingut ideològic, d’humor, de poesia… i, sobretot, un clàssic d’allò més pertinent per mostrar-lo als espectadors d’avui. A més, reunia les condicions d’espectacularitat que requereix un espectacle idoni per ser representat a la Sala Gran. La casa dels cors trencats està plena de matisos, de temes i de presagis. Com s’afronta la direcció d’un text d’aquesta envergadura?El primer pas per afrontar un text com aquest –de fet, qualsevol text– és poder comptar amb un bon repartiment. Un repartiment que sigui adient als personatges que retrata aquesta obra tan rica. Curiosament, hem fet poc treball de taula. De seguida vam «aixecar» personatges i situacions a l’escenari. Evidentment, però, hem aprofundit en què s’hi diu, hem intentat trobar-hi tots els sentits, i et puc assegurar que cada dia n’hi trobem de nous, però segur que se’ns escapa alguna cosa… Els actors i els directors d’escena sempre ens queixem que ens falten més dies d’assaig, però en aquest cas la queixa està especialment justificada: necessitaríem almenys dos mesos més per desxifrar completament La casa dels cors trencats, una obra «inabastable», potser la més ambiciosa de Bernard Shaw.No podem perdre de vista l’esperit que s’amaga rere La casa dels cors trencats. Bernard Shaw ens parla del sentit de la vida, fa que ens preguntem quin sentit té viure en aquest món. Aquesta és l’espina dorsal del que estem treballant, des del riure, des del plor. Cada actor defensa el seu personatge per fer-nos entendre quin és el seu paper dins el món que Shaw ens ha regalat.Molts reptes, en definitiva, i una feina molt estimulant i molt divertida. Ens trobem davant d’un text que no sabem si podrem arribar a obrir

22

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala Grandel tot, per dir-ho així, dalt de l’escenari, però farem tot el que podrem, i mentrestant, tenim la sort de passar-nos-ho francament bé. No estic gens espantat. La por no és bona per a res, i molt menys en el teatre. D’estímul i motivació, en canvi, en tenim, i en grans quantitats.

23


Efectivament, tot un repte: Bernard Shaw va dir que aquest era el seu Rei Lear.Exacte, és una obra immensa. No hi ha sang a escena, però sí en el rerefons. És una obra que no va escriure des de la perspectiva de la tragèdia, però no per això resulta menys profunda que la peça de Shakespeare. Penso que La casa dels cors trencats assoleix un equilibri entre lleugeresa i profunditat que sens dubte és un dels seus punts més destacables.És curiós veure com Bernard Shaw converteix La casa dels cors trencats, que considerava la seva peça més ambiciosa, en la seva resposta particular i contemporània al Rei Lear de Shakespeare. Shaw va escriure una obra petita, de titelles, que es titula Shakes versus Shav. La peça és una mena de combat dialèctic entre els guinyols de Shakespeare i de Shaw, on el primer pregunta al segon si hauria estat capaç d’escriure el Rei Lear, i el personatge de Shaw respon que ja ho ha fet: «contempla el meu Lear, La casa dels cors trencats».Bernard Shaw és, en certa manera, hereu de Shakespeare?Una bona part dels experts considera que, després de Shakespeare, el més gran autor dramàtic en llengua anglesa és Bernard Shaw, perquè recull el testimoni d’allò que Harold Bloom definia, en relació amb Shakespeare, com a «invenció de l’humà», i aconsegueix dur-lo enllà per fer una «re-invenció de l’humà del segle xx». A més, si bé fa uns anys podia semblar que, formalment, Shaw estava superat, que hi havia una mirada de suficiència en el seu teatre, ara es torna a representar al West End, a Broadway i arreu del món. Shaw s’ha tornat a posar de moda, i això és perquè ens parla de nosaltres, de l’ésser humà en essència, i no ha perdut gens de vigència. És un referent ètic important, una personalitat amb una gran autoritat moral. Pel que fa a la influència de Shaw sobre la literatura posterior, m’atreviria a dir que hi ha pocs autors referencials del segle XX que no es puguin considerar deutors del mestre: Brecht, Beckett, Ionesco, Pinter… per citar-ne només uns quants que han begut de les formes, l’estil, l’humor, les temàtiques shavianes de la mateixa manera que Shaw beu de Shakespeare, de Goldoni, d’Ibsen, de Txèkhov…La casa dels cors trencats és un text difícilment classificable. Té coses de comèdia, però el dibuix dels personatges té molts matisos dramàtics. Quina mena de comèdia és La casa dels cors trencats?A Bernard Shaw, li surt l’humor per tot arreu. La seva brillantor, fins i tot quan es posa transcendent, flueix, i molt sovint ho fa per apaivagar un moment especialment tens: en el moment precís, Shaw hi posa un acudit o una situació divertidíssima i t’acaba sorprenent.En el prefaci de l’obra, Shaw parla del seu homenatge a Txèkhov, el declara el seu referent a l’hora d’escriure La casa dels cors trencats. I és evident que tota la peça desprèn un aroma txekhovià, especialment en el tercer acte, on ja no només ho són els personatges i la situació, el

24

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala Granclima, la textura dramàtica… sinó la mateixa manera d’escriure que és absolutament deutora de l’autor rus. Shaw, però, té la virtut de ser més còmic que Txèkhov, i això que paradoxalment, Shaw afirma que escriu drames mentre que Txèkhov afirmava

25


que ell feia comèdies. En el cas de l’autor rus, el discurs és més emocional, la situació és més climàtica, mentre que Shaw aconsegueix fer coses més atrevides, que coquetegen amb l’absurd, com en el moment en què el pare no vol reconèixer la filla que va marxar de casa fa vint-i-tres anys. La situació, que el pare no reconegui la seva filla, és terrible, però en mans de Shaw es converteix en una cosa terriblement còmica. Això és magnífic, perquè aconsegueix emocionar a través de l’humor.Tornant a la pregunta, La casa dels cors trencats és, efectivament, una comèdia, però a mi m’agrada treballar les comèdies, per més banals i poc profundes que siguin, des d’una perspectiva de veritat. I aquesta és una comèdia profunda, fins i tot podríem dir densa, perquè no permet que l’espectador es relaxi, el fa seguir un discurs que arriba de vegades a una alta volada filosòfica i a una profunditat ètica que exigeix a l’espectador una lectura que vagi més enllà de la superfície. Sí que hi ha un argument que es pot explicar, però va molt més enllà de tot això. És per això que La casa dels cors trencats pot agradar a tot tipus de públic: qui vulgui quedar-se només amb un argument interessant, el podrà anar seguint i delectar-se amb això, i qui vulgui anar més enllà i fer l’esforç de seguir el discurs dels protagonistes, hi trobarà una gran recompensa, un gran estímul, i això, al cap i a la fi, és el que pretenem els que ens dediquem al món de l’art: estimular les ments pensants.Un dels temes que, de manera més o menys explícita, surten a l’obra és el de la guerra, oi?Sí. Resulta interessant veure com es va gestar aquesta peça. Es diu que Bernard Shaw va escriure el primer acte de La casa dels cors trencats, va dissenyar-ne els personatges i les situacions, i li va sortir el text rodó a la primera. A partir d’aquí, però, no sabia per on anar, què fer-ne, de l’obra. Un dia, mentre estava gaudint d’un cap de setmana fora de Londres amb uns amics que provenien d’un món artístic, bohemi, progressista, gent que parlava de literatura, de teatre, d’amor…, es va inspirar. De sobte, va descobrir que tenia ganes de parlar d’aquella gent, d’aquella colla de diletants a qui l’únic que interessava era «reviure a les seves vides les novel·les i els poemes que havien llegit abans». I a tot això s’hi va sumar el que s’estava vivint en aquell moment: la Primera Guerra Mundial. Si t’hi fixes, no hi ha cap personatge que tingui menys de quaranta anys, perquè en un principi la intenció era representar-la durant la guerra. Finalment, però, la guarda al calaix, i això ho explica al prefaci: prefereix callar per no perjudicar el país en temps de guerra.Hi ha aquesta sensació de sentir-se indefens davant una amenaça anònima, gairebé m’atreviria a dir global. Això lliga el text de Shaw amb l’actualitat?És possible, però penso que va més enllà de tot això. Una altra peça que m’entusiasma de Shaw és Comandant Barbara, un text magnífic amb uns certs punts de contacte amb La casa dels cors trencats:

26

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala Grantambé parla del bel·licisme, més concretament del funcionament d’una fàbrica d’armament, de com podem destruir-nos de la manera més fàcil, i tot per una qüestió econòmica. Shaw era una personalitat política de caràcter marcadament socialista, i en el seu temps

27


tenia una gran autoritat moral. A més, i per això és un gran autor, no alliçona ni pontifica. Tots els personatges de l’obra tenen la seva raó per fer el que fan, i això és meravellós.Hi ha també el tema dels diners o de la productivitat econòmica, enfrontat amb les idees, o la poesia i les arts.Bernard Shaw és molt escèptic amb el món dels habitants de la casa dels cors trencats, que ell, en l’extens, magnífic i aclaridor prefaci de l’obra, confronta amb la gent que viu en cases amb estables, amb cavalls. De manera sorneguera i provocativa, divideix la societat anglesa en dues classes: l’eqüestre (els conservadors, els que passen els caps de setmana de cacera, menjant i bebent) i la neuròtica (els progressistes, els bohemis que deixen passar les hores discutint sobre l’art, el teatre, la literatura, la música, l’amor…). Shaw pot ser tan amable i comprensiu com cruel amb totes dues classes i les persones que les integren. Per exemple, hi ha el personatge de Mangan, que representa el món de la doble moral, unes formes que s’han de mantenir; és un personatge amb un toc mesquí, però que també té un cor, un cor que, com passa a tots els altres personatges, se li trenca. Un personatge que serveix a Shaw per explicar-nos la seva particular visió de l’economia capitalista i els seus perversos mecanismes de funcionament. I, a més, ho fa amb humor! I amb una clarividència impressionant.De què parla Shaw quan parla de l’amor? Les passions amoroses, el desamor, i sobretot la seducció són ben presents en l’obra, que per algun motiu porta per títol La casa dels cors trencats.Efectivament, a tots els personatges que trepitgen la casa dels cors trencats se’ls trenca el cor d’alguna manera: a alguns per amor o per desamor, i a d’altres per culpa d’una mena de desencís vital. Però és important dir que a La casa dels cors trencats tots els personatges tenen un cor. Mangan, de qui ja hem parlat, o Hector, que avui podríem considerar una mena d’addicte al sexe, o més ben dit, a la seducció. Però com a bon addicte, no hi troba plaer, és un bucle que no té fi… Els cors de tots aquests personatges es trenquen, però també es poden recompondre. El que no es pot recompondre és la venda d’un mateix, i és per això que Shaw és tan ètic. Ètic, sí, però no moralitzant.Bernard Shaw tampoc moralitza quan descriu el funcionament absolutament lliberal, fins i tot sorprenent per a les nostres mentalitats contemporànies, de la parella formada per Hesyone i Hector… I és d’una sensibilitat que voreja el sublim quan es fica en la pell d’Hesyone, una dona que fa temps que ha deixat de ser jove, amb un cor que se li va trencar fa molt de temps però que intenta estimular fent que altres persones visquin emocions que ella ja no pot viure. I ens emociona i estimula el nostre sentit de l’ètica quan se centra en el dilema d’Ellie Dunn, que dubta entre fer cas al seu cor o «vendre’s» per aconseguir un bon casament…

28

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala GranHi ha algun paral·lelisme entre La casa dels cors trencats i l’anterior muntatge que vas fer al TNC, El ventall de Lady Windermere?Sí que n’hi ha, de paral·lelismes. L’experiència de fer El ventall de Lady Windermere va ser molt i molt positiva, però l’obra de Wilde s’inscrivia en un

29


gènere que, encara que pugui semblar molt atractiu per a alguns espectadors, també resulta una mica caduc: el melodrama, amb una trama entre mare i filla que era molt digerible però que resultava un pèl decimonònica. És cert que totes dues obres tenen un punt de contacte clar amb la presència de frases brillants, molt witty. Si bé El ventall de Lady Windermere en té moltes més, és veritat que Shaw també esquitxa el seu text amb aquest humor afinat. Potser és que Irlanda té alguna cosa que fa que els seus autors utilitzin un humor més agut, ple d’aforismes i d’epigrames (riu). Shaw, però, té un discurs més profund, un discurs social, ètic, fort, contundent. No vull dir que Wilde no sigui un gran autor, que ho és, però quan parlem de Shaw estem parlant de paraules majors.Una altra cosa: a La casa dels cors trencats, Bernard Shaw fins i tot fa l’ullet al teatre de Wilde, concretament a La importància de ser Frank: en una de les històries que s’inventa Hector per seduir Ellie, el personatge descriu els seus orígens lligats a una maleta…Com són els personatges principals de La casa dels cors trencats? Parla’ns una mica del repartiment.El primer que he de dir és que La casa dels cors trencats no té un protagonista clar. Potser el pol principal sobre el qual l’obra bascula és el que enfronta Ellie Dunn, el personatge més jove de l’obra, amb el personatge més vell, el capità Shotover. Però també podríem dir que Hesyone és una de les protagonistes de la comèdia. O Hector, o Lady Utterword… perquè aquesta és una obra absolutament coral.Pel que fa al repartiment, per sort he pogut comptar amb molts dels actors que tenia a El ventall de Lady Windermere i amb d’altres amb qui ja he treballat en ocasions anteriors i als qui gairebé puc considerar «família». La parella protagonista d’El ventall de Lady Windermere, Carme Elias i Sílvia Bel, que en aquella obra feien de mare i filla i aquí són germanes excèntriques, juganeres i fascinants, actrius meravelloses, bellíssimes per dins i per fora. L’Anna Ycobalzeta, una força de la natura, una actriu intel·ligent, generosa, bella, còmplice. L’Abel Folk, un actor que s’adapta com un guant a la condició de primer actor-galant, i que té la intel·ligència i el sentit de l’humor suficients per parodiar-la. El Pep Anton Muñoz, company i amic en moltes empreses anteriors, que posseeix allò que tots els actors voldrien tenir: un sentit de l’humor a prova de bomba i l’estimació incondicional del públic. La presència sempre sensible i elegant de l’Artur Trias. El rigor i la humanitat de la Carme Fortuny. I les noves incorporacions a la «família»: el Santi Ricart, sensible, sincer, lluminós, i el Carles Sales, sorneguer, minuciós, entregat. I per acabar, last but not least, el Pep Cruz. El seu personatge, el Capità Shotover, és un dels grans personatges del teatre anglès (entre d’altres actors de renom l’ha interpretat John Gielgud), un d’aquells personatges que marquen la maduresa d’un actor, com passa, precisament, amb el personatge de Lear. Shotover té un toc més tragicòmic, fins i tot més delirant i surrealista, que en el cas del rei shakespearià. Pep Cruz està fent un treball de composició fantàstic: un vell octogenari, savi, delirant,

30

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala Granexcèntric… amb un pes i una presència que resulten fascinants. El seu treball és d’una entrega, d’una saviesa i d’una maduresa excepcionals.

31


D’altra banda, penso que és bo crear-se una sèrie de complicitats amb els actors. I jo, en aquest cas, crec que m’he acostat molt al que jo diria que és un repartiment somiat. Tots els actors estan aportant moltes coses al muntatge. Hi ha talent, hi ha saviesa, hi ha sensibilitat, i a mi em faciliten, i molt, la meva feina.Passem a parlar de l’escenografia. Com és aquesta casa dels cors trencats que Shaw defineix, a la primera acotació de l’obra, com un enorme vaixell? Què representa?Una de les coses complicades de la Sala Gran és l’escenografia, perquè diguem que s’ha de pensar que hi ha un escenari molt gran que s’ha d’omplir. S’ha de «pensar en gran». Amb l’Alfons Flores hem volgut crear una casa que navega, literalment, en un món a la deriva. La imatge del vaixell conduït cap a no se sap on pel Capità Shotover està clara. I amb timó i tot…Parla’ns dels diversos espais del muntatge, perquè el segon acte és una aposta molt agosarada, oi?El tercer acte passa al jardí, que nosaltres hem transformat en un camp de futbol. És una aposta arriscada, però molt coherent: el capità i les seves filles no són gent corrent, són massa excèntrics com per tenir un jardí convencional, ben al contrari, deixarien que els nens juguessin al seu jardí... i per això hem fet un camp de futbol. Al cap i a la fi, a la casa dels cors trencats les portes sempre són obertes, i sempre hi ha una cambra llesta per a qualsevol que hi vulgui entrar. És un jardí de gent no convencional..., seguint amb la metàfora de Shaw, en aquesta casa no hi ha cavalls. La casa és còmoda, sí, però emocionalment. La gent es pot permetre que li passin coses. Aquí, tothom pot permetre’s que el seu cor es trenqui. El públic ha de resoldre el seu propi dilema ètic, ha d’optar entre viure a la casa dels cors trencats o viure en una casa amb estables i cavalls… No es pot quedar indiferent.Dius que vosaltres us ho heu passat bé. Com s’ho passarà el públic?Per a l’espectador, és una obra molt estimulant, un viatge que et fa replantejar coses, tan socialment i política com emocionalment. No és cap tractat de filosofia: és art, teatre, entreteniment, una obra amb una gran comicitat, sí, però alhora ens confronta amb la nostra manera de viure, a tots els nivells. I això és, en definitiva, el que defineix un clàssic, una obra mestra.

32


Josep Maria Mestres Direcció

Llicenciat en Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona i Diplomat en interpretació per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.Ha estat membre de la companyia Zitzània Teatre (1990-98), membre fundador de la companyia Kràmpack (1994-97) i director-fundador de l’Aula de Teatre de la Universitat Pompeu Fabra (1995-99). Ha impartit cursos d’Interpretació i Direcció d’Escena tant a l’estat Espanyol com a l’estranger.Ha dirigit els següents espectacles: La infanticida / Germana Pau de Víctor Català. Teatre Romea. 2009 Cancun de Jordi Galceran. Teatre Borràs. 2008 Converses amb la Mama de Jordi Galceran, a partir del guió

cinematogràfic de Santiago Carlos Oves. Teatre Capitol. 2008 Silencio... vivimos d’Adolfo Marsillach/Paco Mir. Teatro Fígaro–

Adolfo Marsillach. 2008 El maletí o La importància de ser algú de Mark Ravenhill. TNC Sala

Petita. Grec 2007 El ventall de Lady Windermere d’Oscar Wilde. TNC Sala Gran.

2007. Premi ADE de Direcció. El barbero de Sevilla – Bohemios de Nieto y Giménez. Teatro de la

Zarzuela. (Madrid). 2007 Baraka de Maria Goos. Cia. Toni Cantó, Josep Maria Mestres... (en

gira per Espanya). 2006 Il piu bel nome d’Antonio Caldara. Teatre Metropol. Festival d’Òpera

de Butxaca. 2006 Paradís de Jordi Galzeran i Esteve Miralles. Música d’Albert

Guinovart. Bitó Produccions. Temporada Alta. Teatre de Salt. Teatre Condal. (Premi Butaca al millor espectacle musical). 2005

Les variacions Goldberg de George Tabori. Teatres de la Generalitat Valenciana. Teatre Rialto. (Premi a la Millor Direcció als Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana / Premi de la Crítica de Teatre de València al Millor Espectacle). 2005

Un matrimoni de Boston de David Mamet. Teatre Lliure. (Premi Butaca al millor espectacle de petit format). 2005 i reposició 2006

La xarxa de Joan Brossa. Espai Brossa. 2005 El otro lado de la cama de David Serrano, versió de Roberto

Santiago. Teatro Amaya (Madrid). 2004 El retablo de maese Pedro de Manuel de Falla terrasanta de Bruno

Dozza (Festival Internacional de Piano de Lucena). 2004 El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh. TNC Sala Petita. 2003 Romeu i Julieta de William Shakespeare. Cia. Teatre Lliure. Teatre

Fabià Puigserver. 2003

33

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala Gran Pallassos. Forum 2mil i pico d’Oriol Boixader, Josep Maria Mestres i

Joan Montanyès. Monti i Cia. Teatre Lliure. Teatre Fabià Puigserver. 2002

34


No es tan fácil de Paco Mir. Teatro Muñoz Seca. Madrid. 2002 Sueños & folias. Raices y Memoria de la Hesperia Perdida. Direcció

musical de Jordi Savall. Teatro Liceo. Salamanca 2002. La filla del mar d’Àngel Guimerà. TNC Sala Gran. 2002 23 centimetros de Carles Alberola i Roberto Garcia. Pentación.

Teatro Reina Victoria. Madrid. 2002 Unes polaroids explícites de Mark Ravenhill. Teatre Lliure de Gràcia.

2001 Tot Lloll de Lloll Bertran, Guillem-Jordi Graells i Josep Maria Mestres.

Cia. Lloll Bertran. Teatre Poliorama. 2001 La bella Helena d’Offenbach, Meilhac i Halévy. 3xtres. Teatre

Victòria. 2001 23 centímetres de Carles Alberola i Roberto Garcia. Bitó

Produccions / Albena. Teatre Poliorama. 2000 No és tan fàcil de Paco Mir. El Tricicle/Vània Prod. Teatre Capitol.

1999 Fashion, feeling, music de Lluís Hansen, Josep Maria Mestres i

Carles Puértolas. Cia. Teatre Lliure. Teatre Lliure. 1999 Cantonada Brossa de Joan Brossa. (Co-dirigida amb d’altres

directors) Cia. Teatre Lliure. Teatre Lliure. 1999 Salvats d’Edward Bond. Cia. Zitzània Teatre. Teatre Lliure. 1998 Hola Brecht sobre textos de Bertold Brecht. Zitzània Teatre.

Artenbrut. 1997 Fum, fum, fum de Jordi Sànchez. Centre Dramàtic de la Generalitat

de Catalunya. Teatre Romea. 1997 Klowns de Joan Montanyès i Josep Maria Mestres. Monti & Cia.

Teatre Lliure. (Premi Especial de la Crítica de Barcelona). 1997 Dakota de Jordi Galceran. 3xtres. Teatre Poliorama. (Premi Butaca a

la Millor Direcció). 1996 A l’est de qualsevol lloc d’E. Thomas. Zitzània Teatre. Mercat de les

Flors. 1995 Kràmpack de Jordi Sànchez. Cia. L’Idiota. Festival de Sitges 1994.

Villarroel Teatre. (Premi Especial de la Crítica de Barcelona). 1994 Enemic de classe de Nigel Williams. Zitzània Teatre. SAT. Teatre

Liure. 1994 Yvonne, princesa de Borgonya de Witold Gombrowicz. Cia. Rebeca

de Winter. (Premi Especial de la Crítica de Barcelona). 1993La Lloll, un xou ben viu. Cia. Lloll Bertran. Teatre Condal. (Premi

FAD). 1993La infanticida de Víctor Català. CDGC. Teatre Romea i Teatre Lliure.

(Premi Especial de la Crítica a la Millor Actriu, Emma Vilarasau). 1992

Feminista de Santiago Rusiñol. CDGC. Teatre Romea. 1992Negroni de Ginebra de M. A. Oliver. Zitzània Teatre. Teatre Alegria.

1991Reivindicació de la senyora Clito Mestres de Montserrat Roig. CDGC.

Teatre Romea. 1991. (Espectacle reposat el 12/11/2001 al Teatre

35


Nacional de Catalunya, amb motiu del desè aniversari de la mort de Montserrat Roig).

Gran imprecació davant la muralla de la ciutat de Tankred Dorst. Cia. Zitzània Teatre. Teatre Adrià Gual. (Premi Especial de la Crítica Serra d’Or). 1990

Fantasio d’A. de Musset. Teatre Adrià Gual. (Premi Adrià Gual 1985). 1988

36


Com a actor ha treballat en els espectacles: Brossalobrossotdebrossat. Espectacle de Carles Santos sobre el

món de Joan Brossa. Teatre Lliure. 2008L’adéu de Lucrècia Borja de Carles Santos i Joan Francesc Mira. Cia.

Teatre Lliure. Teatre Fabià Puigserver. Dir.: Carles Santos. 2001Hola Brecht, espectacle musical sobre textos de Bertold Brecht i

músiques de Weill, Eisler, Dessau i Puértolas. Dir.: Josep Maria Mestres. 1996

Les alegres casades de Windsor de William Shakespeare. Dir.: Carme Portacelli. 1993

Estrés d’amor. Cia. La Canyí. Dir. Helena Ramada. Teatre Lliure. 1993

Pels pèls / Por los pelos de Paul Pörtner. Cia. El Tricicle/Anexa. Dir.: Pere Planella. Teatre Victòria. Teatro Fígaro. 1988

El bon doctor de Neil Simon / Anton P. Txèkhov. Dir.: Pere Planella. Teatre Regina. Teatre Condal. 1986

Alfons FloresEscenografiaComença la seva carrera professional com a escenògraf el 1978 amb la posada en escena de La zapatera prodigiosa de García Lorca, una producció del G.A.T., grup de L’Hospitalet del qual va ser cofundador, a més d’escenògraf habitual i director d’escena. Els seus treballs més recents i destacats com a escenògraf són: La nit més freda (veus a l’exili). Dir. Teresa Vilardell. TNC Sala Tallers.

2009 Le grand macabre. Òpera de György Ligeti. Dir. Àlex Ollé. La Fura dels

Baus. La Monnaie de Brussel·les. 2009 Cancun de Jordi Galceran. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Borràs.

2008 Ensam d’August Strindberg. Dir. Teresa Vilardell. TNC Sala Petita.

Grec 2008 Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell. Dir. Calixto Bieito. Teatre Romea.

2008 Los persas. Rèquiem por un soldado. Dir. Calixto Bieito. Teatre

Romea. 2007 Plataforma de Michel Houellebecq. Dir. Calixto Bieito. Teatre Romea.

2007 Valentina de Carles Soldevila. Dir. Toni Casares. TNC Sala Petita. 2006 Peer Gynt de Henrik Ibsen. Dir. Calixto Bieito. Focus. 2006 Madame Butterfly de Puccini. Dir. Calixto Bieito. Komische Oper

Berlin. 2005 Woozzeck d’Allan Berg. Dir. Calixto Bieito. Gran Teatre del Liceu. 2005 Celebració (Festen) de Thomas Vinterberg. Dir. Josep Galindo. Teatre

Romea. 2005

37

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala Gran Espectacle inaugural Forum Universal de les Cultures Barcelona 2004.

Dir. Alfons Flores, Hansel Cereza. Producció: Focus. 2004 Entführung aus dem serrail de Mozart. Dir. C. Bieito. Komische Oper

Berlin. 2004 La celestina de Fernando de Rojas. Dir. Calixto Bieito. Edimburgo

Festival. 2004 El barret de copa d’Eduardo de Fillippo. Dir. Jordi Mesalles. Teatre

Lliure. 2003 Manon de Jules Massenet. Dir. Calixto Bieito. Oper Frankfurt. 2003 Macbeth de Shakespeare. Dir. Calixto Bieito. Teatre Romea. 2002 Fledermaus de Johann Strauss. Dir. Calixto Bieito. Welsh National

Opera. 2002 Piazzolla hora cero. Astor Piazzolla. Dir. Jose Luis Bieito, Alfons Flores.

2002

38


Don Giovanni de Mozart. Dir. Calixto Bieito. Teatre del Liceu, English National Opera i Staatsoperhannover. 2001

Tres Dones de Samuel Beckett. Dir. Víctor Batallé. Teatre Artenbrut. 2001

Bodas de sangre de Federico García Lorca. Dir: Ferran Madico. Teatre Grec de Barcelona,

Cacao de Dagoll Dagom. Dir. Joan Lluis Bozzo. Teatre Victoria. 2000 Las comedias bárbaras de Valle-Inclán. Dir. Calixto Bieito. Festival

d’Edimburg. 2000. Premi de la crítica de Dublín. Un tramvia anomenat desig de Tennessee Williams. Dir. Manuel

Dueso. Teatre Romea. 2000 Ballo in maschera de Verdi. Dir. Calixto Bieito. Teatre del Liceu,

English National Opera i Det Kongelige Teater de Copenhagen. 2000 Il mondo Della luna de Haidyn. Dir. Calixto Bieito. Opera Zuid

Maastricht. 1999 Al Canigó ja no hi ha àguiles de Joan Brossa. Espai Brossa. Dir. Carme

Sansa. 1999 Cosí fan tutte de Mozart. Dir. Calixto Bieito. Welsh National Opera.

1999 Carmen de Bizet. Dir. Calixto Bieito. Festival de Peralada. 1999 El giravolt de maig de Tolrà. Dir: Ricard Salvat. 1998 La casa de Bernarda Alba de García Lorca. Dir. Calixto Bieito. Centro

Dramático Nacional. 1998 Tarasca. Dir. Jose Antonio Gutierrez. Festival de Otoño. 1998 Farsa y licencia de la reina castiza de Valle-Inclán. Dir: Enric Flores.

G.A.T. 1998. Premi de la crítica al Millor Vestuari. Maria Rosa de Guimerà. Dir. Rosa Novell. Teatre Joventut. 1997 La cabeza del dragón de Valle-Inclán. Dir. Enric i Alfons Flores. G.A.T.

1996. Premi de la crítica de Barcelona. Martes de carnaval de Valle-Inclán. Dir. Mario Gas. CDN. 1995

39

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala GranVista virtual de l’escenografia

40


Vista virtual de l’escenografia

María AraujoVestuariEs dedica a la realització de vestuari, investigació d’imatge i caracterització per a cinema, teatre i televisió des de 1980Alguns dels seus treballs en el disseny de vestuari per al teatre són: La vida por delante. Dir. Josep Maria Pou. Teatre Goya. 2009 Traïció de Harold Pinter. Dir. Carles Alfaro. Teatre Lliure. 2009 L’home dels coixins de Martin McDonagh. Dir. Xicu Masó. Teatre

Lliure. 2009 El bordell de Lluïsa Cunillé. Dir. Xavier Albertí. Teatre Lliure. 2008 Els nois d’història d’Alan Benet. Dir. Josep Maria Pou. Teatre Goya.

2008 Rock’nRoll de Tom Stoppard. Dir. Àlex Rigola. Teatre lliure. 2008 Sweeney Todd de Stephen Sondheim. Dir. Mario Gas. Teatro

Español. 2008 MacbethLadyMacteth. Dir. Carles Alfaro. Teatro Espanyol. 2008 Tío Vania de Txèkhov. Dir. Carles Alfaro. Centro Dramático

Nacional. 2008 El Duo de la Africana. Dir. Xavier Albertí. Teatre Lliure. 2007 La cabra d’Edward Albee. Dir. Josep Maria Pou. Teatre Romea.

2006 Un matrimoni de Boston de David Mamet. Dir. Josep Maria Mestres.

Teatre Lliure. 2006 Merrily We Roll Along de Stephen Sondheim. Dir. Daniel Angles. El

musical més petit. 2006

41

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala Gran P.P.P. Dir. Xavier Albertí. Teatre Lliure. 2006 Cara de plata de Valle-Inclán. Dir. Ramon Simó. CDN 2005

42


La controversia de Valladolid de Jean-Claude Carrière. Dir. Carles Alfaro. Teatre Lliure. 2005

Hedwig. El Musical més Petit. 2005 Fuente Ovejuna de Lope de Vega. Dir. Ramon Simó. TNC Sala

Gran. 2005 L’home de teatre de Thomas Bernhard. Dir. Xavier Albertí. Teatre

Lliure. 2005 Ròmul El Gran de Friedrich Dürrenmatt. Dir. Carles Alfaro. TNC Sala

Petita. 2005 Off Broadway. El musical més petit. Teatre Romea. 2004 Calígula d’Albert Camus. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2004 L’escola de les dones de Molière. Dir. Carles Alfaro. TNC Sala Gran.

2003 Escenes d’una execució de Howard Barker. Dir. Ramon Simó. TNC

Sala Petita. 2002. Gira per Catalunya i Espanya i reposició al TNC el 2003.

Gaudí. Dir. J.A. Gutiérrez i E. Crehuet. Barcelona Teatre Musical. 2002

Estiu d’Edward Bond. Direcció: Manel Dueso. TNC. Sala Petita. 2001

Cacao. Dir. Joan Lluís Bozzo. Dagoll Dagom. 2000 La Jaula de las Locas. Dir. Ángel Alonso. Focus. 2000 Rent. Focus. 1999 Molt soroll per no res. Dir. Ferran Madico. Grec 1999 Amadeus. Dir. Àngel Alonso. Focus. 1999 Les dones sàvies. Dir. Rosa Novell. Focus. 1999 Guys & dolls. Direcció: Mario Gas. TNC. Sala Gran. 1998West side story Dir. Ricard Reguant. Focus. 1996Àngels a Amèrica. (vestuari i caracterització). Dir. Josep M. Flotats. TNC.

1996De poble en poble (vestuari i caracterització)Direcció: Joan Ollé. Grec

96 Torna-la a tocar, Sam. Dir. Ricard Reguant. Focus. 1996Quatre retrats de mare. Dir. Mercè ManaguerraSexe, drogues, rock & roll. Dir. Josep Costa. 1996Revolta de bruixes (vestuari i caracterització). Dir. Lourdes Barba.

1996Martes de Carnaval., Dir. Mario Gas. Teatro Maria Guerrero. 1995Els bandits (vestuari i caracterització). Dir. Lluís Homar. Teatre

Lliure. 1995 Oleanna (Escenografia, Vestuari i caracterització). Dir. Mercè

Managuerra. Teatreneu. 1995 Sweeney Todd (vestuari i caracterització). Dir. Mario Gas. CDGC.

Teatre Poliorama. 1994 Acreedores . Dir. Juan Carlos Corazo. Cia. Encuentros. 1994 Cal dir-ho? (vestuari i caracterització). Dir. J.M. Flotats. Cia Flotats.

Teatre Poliorama. 1994

43

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala Gran Tot assajant Dom Joan (vestuari i caracterització). Dir. J.M. Flotats.

Cia. Flotats. Poliorama. 1994 Cavalls De Mar (vestuari i caracterització). Dir. J.M. Flotats. Cia.

Flotats. Teatre Poliorama. 1991 A la glorieta (vestuari tècnic i caracterització) Dir. Simonne Ben

Mussa. Cia.Flotats. Teatre Poliorama. 1991

44


Ignasi CamprodonIl·luminacióS’inicia professionalment en el món de l’espectacle com a actor, entre el 1976 i el 1989. A partir de 1984 comença a col·laborar amb la Companyia Flotats com a Ajudant de direcció d’escena. Ha exercit aquesta tasca en 15 espectacles dirigits per Josep Maria Flotats, i també amb altres directors de prestigi com Maurizio Scaparro, Simone Benmussa i Pierre Romans.Durant la temporada 1994/95 col·labora com a Coordinador artístic del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, tasca que també ha exercit al Teatre Nacional de Catalunya des de 1995 fins a l’actualitat.Com a il·luminador cal destacar els següents treballs: Trueta d’Àngels Aymar. Dir. Àngels Aymar. TNC Sala Tallers. 2009 Tren de somnis de Jordi Sabatés. Dir. Joan Font. TNC Sala Tallers.

2007 El ventall de Lady Windermere d’Oscar Wilde. Dir. Josep Maria

Mestres. TNC Sala Gran. 2007 Salamandra de J. M. Benet i Jornet. Dir. Toni Casares. TNC Sala

Petita. 2005 Ga-gà. Cia. Marta Carrasco. Dir. Marta Carrasco. TNC Sala Petita.

2005 Maria Rosa d’Àngel Guimerà. Dir. Àngel Alonso. TNC Sala Gran.

2004 El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh. Dir. Josep Maria

Mestres. TNC Sala Petita. 2003 La filla del mar d’Àngel Guimerà. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala

Gran. 2002 La Mare Coratge i els seus fills de Brecht. Dir. Mario Gas. TNC Sala

Gran. 2001 Lulu. La capsa de Pandora. Una tragèdia-monstre de Frank

Wedekind. Dir. Mario Gas. TNC Sala Gran. 2001 Històries d’amor de Toni Cabré. Dir. Toni Casares. TNC Sala Tallers.

2000 Olors de Josep Maria Benet i Jornet. Dir. Mario Gas. TNC Sala Gran.

2000 El criptograma de David Mamet. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita.

1999 Die bajadere de R. Minkus. Dir. Vladimir Malakhov. Staatsoper.

Viena. 1999 Galatea de Josep Maria de Sagarra. Dir. Ariel Garcia Valdés. TNC

Sala Gran. 1998 Un cop més... Una mica de música. Espectacle creat per El Musical

més Petit. Teatre Principal. 1998 Guys & Dolls d’A. Burrows, J. Swerling i F. Loesser. Dir: Mario Gas.

TNC Sala Gran. 1998

45

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala Gran El somni de Mozart espectacle creat per El Musical més petit. TNC

Sala Petita. 1997 Àngels a Amèrica de Tony Kushner. TNC Sala Tallers. Dir. Josep

Maria Flotats. 1996 Sweeney Todd. El barber diabòlic del carrer Fleet de Stephen

Sondheim. CDGC. Dir. Mario Gas. 1995 Oleanna de David Mamet. Producció Teatre-Bis. Dir. Mercè

Managuerra. 1995

46


Cal dir-ho? D’Eugène Labiche. Dir. Josep Maria Flotats. 1994 El verí del teatre de Rodolf Sirera. Posada en escena d’Orestes

Lara. 1993 Tot assajant dom Joan de Louis Jouvet. Dir. Josep Maria Flotats.

També la il·luminació de l’enregistrament d’aquest espectacle per a Televisió de Catalunya. Real. Orestes Lara. 1993

Lucrècia Borja de Joan Francesc Mira. Premis Octubre de València. 1992

Cavalls de mar de Josep Lluís i Rodolf Sirera. Dir. Josep Maria Flotats. 1992

Il·luminació de l’enregistrament per a Televisió de Catalunya d’Ara que els ametllers ja estan batuts. Real. Lluís Maria Güell. 1991

Carme Elias, Sílvia Bel, Anna Ycobalzeta i Pep Cruz

Pep Cruz és... Capità ShotoverTeatre. Entre d’altres: Còmica vida de Joan Lluís Bozzo; Soterrani de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Xavier Albertí. Sala Beckett. 2008; Antígona de Sófocles. Dir. Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya. 2006; Salamandra de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Toni Casares. TNC Sala Petita. 2005; El rei Lear. Dir. Calixto Bieito; Hello Dolly; Les variacions Goldberg de G. Tabori. Dir. Àlex Rigola; El temps de Plank de Sergi Belbel. Dir. S. Belbel; El Florido Pensil; L’héroe de Santiago Rusiñol. Dir. Ferran Madico; Pigmalió de G.B. Shaw. Dir. J.L. Bozzo; Maror de Rodolf Sirera. Dir. J.L. Bozzo; Otel·lo de Shakespeare. Dir. Mario Gas;

47

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala GranFugaç de Benet i Jornet. Dir. Rosa Maria Sardà; La senyora Florentina i el seu amor Homer de M. Rodoreda. Dir. Mario Gas; Restauració d’Eduardo Mendoza. Dir. Rosa

48


Novell; Infantillatges de Raimon Cousse. Cia. Flotats; Cyrano de Bergerac. Cia. Flotats. Amb Dagoll Dagom ha participat als musicals La Perritxola, Flor de nit i Mar i Cel. També ha fet direcció teatral, en espectacles com Còmica vida de Joan Lluís Bozzo, La bona gent de Santiago Rusiñol, i muntatges de la companyia Vol-Ras com Insòlit, Psssssh!!, Gagmania i Again, againTelevisió. Sèries: Ventdelplà, La memòria dels Cargols, Oh, Europa!, Oh, Espanya!, La Lloll, El comte Arnau, Tot un senyor, Tres estrelles, Vostè jutja. Presentador i animador del programa de TV3 Moltes gràcies. Cinema. Entre d’altres: El triunfo de Mireia Ros; Si te dicen que caí de Vicente Aranda; Los mares del sur de Manel Esteban; El amante bilíngüe de Vicente Aranda; Bufons i reis de Lluís Zayas; Souvenir de Rosa Vergés; Gimlet de José luis Acosta.

Anna Ycobalzeta és... Ellie Dunn

Teatre. Ha actuat a: Las troyanas. Dir. Mario Gas. Festival de Mérida i Matadero del Teatro Español de Madrid. 2008. Premi a la millor actriu de repartiment al Festival de Mérida; Don Juan. Príncipe de las Tinieblas de Josep Palau i Fabre. Teatro Español de Madrid. 2008; El maletí o la importància de ser algú de Mark Ravenhill. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Petita. Grec 2007; El fervor de la perseverança de Carles Santos. Teatre Lliure. 2007; Santa Joana dels escorxadors, de Bertolt Brecht, Ricard III de Shakespeare, i European House, totes tres dirigides per Àlex Rigola al Teatre Lliure; El rei Lear de William Shakespeare. Dir. Calixto Bieito. Teatre Romea; Acosta’t (Closer) de Patrick Marber, dirigida per Tamzin Townsend. Villarroel Teatre; Cuando todo termine. Dir. Emilio del Valle. Sala Cuarta Pared de Madrid. 2002; Geloses. Dir. Teresa Devant. Grec 2002; Refugiats de Sergi Pompermayer, dirigida per David Plana. TNC Sala Tallers. 2002; Las lágrimas amargas de Petra Von Kant dirigida per César Martínez; Un dia després dirigida per Anna Llopart; El Combat de les sorpreses o el misteri de l’estoig xinés dirigida per Herman Bonnín.Cinema. Ha intervingut a les pel·lícules Cualquiera dirigida per David Marqués; Volverás dirigida per Antonio Chavarrías; A ras de suelo dirigida per Carlos Pastor i Eskalofrío dirigida per Isidro Orti.Televisió. Ha intervingut a les sèries Pagats per riure, Psico Express, Espejo rojo, 20 tantos; El pantano, As de espadas, Porca Misèria, Ventdelplà, Lo Cartanyà, Hospital Central i Gratacel.

Carme Elias és... Hesione Hushabye, filla gran del Capità Shotover

49

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala GranTeatre. Ha participat entre altres als següents espectacles: Rey Lear de Shakespeare. Dir. Gerardo Vera. Centro Dramático Nacional; El ventall de Lady Windermere (Dir. Josep Maria Mestres, TNC); 84 Charing Cross Road (Dir. Isabel Coixet); La gaviota (Dir. Amelia Ochandiano); Calígula (Dir. Ramon Simó, TNC);

50


La dama enamorada (Dir. Rafel Duran, TNC); Els gegants de la montanya (Dir. Georges Lavandaunt, TNC); Las últimas lunas (Dir. José Luis García Sánchez); Acreedores (Dir. Juan Carlos Coraza); La doble inconstancia (Dir. Miguel Narros); Casi una diosa (Dir. Miguel Narros); La quinta columna (Dir. Ariel García Valdés); El hombre del destino (Dir. María Ruiz); El misantrop (Dir. Josep Maria Flotats); Lorenzaccio (Dir. Josep Maria Flotats); El dret d'escollir (Dir. Josep Maria Flotats); Madame de Sade, de Yukio Mishima (Dir. Josep Maria Flotats); La gata sobre el tejado de zinc (Dir. Carlos Gandolfo); Absalón (Dir. José Luis Gómez); Terra baixa (Dir. Josep Montanyes); La gaviota (Dir. Herman Bonnin).Cinema. Ha intervingut a pel·lícules com: Camino (Dir. Javier Fésser. Guardonada, entre d’altres, amb els premis Goya, Sant Jordi i de la Unión de Actores); Los aires difíciles (Dir. Gerardo Herrero); Cien maneras de acabar con el amor (Dir. Vicente Pérez Herrero); Bestiario (Dir. Vicente Pérez Herrero); Manos de seda (Dir. César Martínez); No se lo digas a nadie (Dir. Francisco Lombardi); Pesadilla para un rico (Dir. Fernando Femán Gómez); En brazos de la mujer madura (Dir. Manuel Lombardero); Menos que cero (Dir. Ernesto Tellería); El hombre de arena (Dir. Vicente Pérez Herrero); La flor de mi secreto (Dir. Pedro Almodóvar); Los peores años de nuestra vida (Dir. Emilio Martínez Lázaro); Els de davant (Dir. Jesús Garay); Pont de Varsòvia (Dir. Pere Portabella); Puzzle (Dir. Luis José Comerón); Stico (Dir. Jaime de Armiñán); Entre paréntesis (Dir. Simón Fábregas); Victòria (dir. Antoni Ribas).Televisió. Ha participat a: Herederos (TVE); Mar de fons (TV3); 7 vidas (Telecinco); Mirall trencat; Antivicio (Antena 3); Dones d'aigua (Dir. Jesús Segura); Turno de oficio II (Dir. Manolo Matji); Turno de oficio.

Sílvia Bel és... Lady Ariadne Utterword, filla petita del Capità Shotover

Llicenciada en art dramàtic. Teatre. Ha interpretat entre d’altres obres: Miquel (homenatge a Martí i Pol). Amb Jordi Dauder i Lluís Llach. Teatre Lliure. 2998; La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Adaptació teatral de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Toni Casares. TNC Sala Gran. 2007; El ventall de Lady Windermere d’Oscar Wilde. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2007; Carnaval de Jordi Galceran. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea; Nausica de Joan Maragall. Dir. Hermann Bonnín. Teatre Grec; Aurora De Gollada, escrita i dirigida per Beth Escudé i Gallés. Projecte T6. TNC Sala Tallers; La Xarxa de Joan Brossa. Dir. Josep Maria Mestres. Brossa Espai Escènic; Sóc el defecte de Manuel de Pedrolo. Dir. Joan Maria Gual; Noves veus, nous poetes. Dir. Lourdes Barba; El

51

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala GranProcés de Kafka. Dir. Àlex Rigola; Els dos bessons venecians de Carlo Goldoni. Dir. Toni Cafiero; Jo era a casa i esperava que vingués la pluja de Jean-Luc Lagarce. Dir. Catherine Marnas; Quan serà pintada una escena de fons sense fi de Joan Brossa. Dir. Moisès Maicas; Les filles de King Kong de Theresia Walser. Dir. Anna Silvestre; Lleons al jardí, espill d’Abu Bakr d’Albert Roig.

52


Televisió. Ha interpretat el personatge d’Isabel a El cor de la ciutat, Thaïs a Vendelplà, i és una de les protagonistes de la sèrie Infidels.Cinema. Ha protagonitzat les pel·lícules: Año Mariano, dirigida per Fernando Guillén Cuervo i Karra Elejalde; i Torapia, dirigida per Karra Elejalde.

Pep Anton Muñoz és... Alfred ManganTeatre. Treballs més recents: Un fill, un llibre, un arbre de Jordi Silva. Dir. Antonio Calvo. TNC Sala Tallers. 2008; El professional de Dusan Kovacevic. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Petita. 2005; Casa de nines de Henrik Ibsen. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Petita. 2004; El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Petita. 2003; Retorn al Desert de Bernard-Marie Koltès Dir. Carme Portaceli. Teatre Lliure. 2003; La filla del mar de Àngel Guimerà. Dir. Josep M. Mestres. TNC Sala Gran. 2002; Sopar d’amics de D. Margulies. Teatre Apolo. 2001; L´augment de G. Perec. Teatreneu. 2000; Penjats de T. First. Villarroel Teatre. 2000; Sota el bosc lacti de Dylan Thomas. Teatre Grec. 1999; Cantonada Brossa de Joan Brossa. Teatre Lliure. 1999; Fuita de Jordi Galcerán. Teatre Principal. 1998; El florido pensil de A. Sopeña. Teatre Poliorama. 1997; Pat´s Room de Núria Amat. Grec/Sala Beckett. 1997; Portes comunicades de A. Ayckburn. Teatre Joventut L’Hospitalet. 1996; Titànic-92 de Guillem Jordi Graells. Teatre Lliure. 1988; El 30 d´abril de Joan Oliver. Teatre Lliure. 1987; Damunt l´herba de Guillem Jordi Graells. Teatre Lliure. 1986; Advertències per a embarcacions petites de Tennessee Williams. Teatre Lliure. 1983.Musicals: Paradís de Jordi Galceran i Albert Guinovart. A partir del text de Carles Soldevila. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Condal. 2006; La bella Helena de J. Offenbach. Teatre Victoria. 2001; Company de S. Sondheim Teatre Lliure/Mercat de les Flors/TNC. 1997; T’odio, amor meu. Dagoll Dagom. Teatre Victoria (Barcelona) Teatro Nuevo Apolo (Madrid). 1995; Casem-nos una mica d’S. Sondheim. Villarroel Teatre. 1993; Estan tocant la nostra cançó. Teatro Goya (Barcelona). Teatro Alcalá Palace (Madrid). 1990; La botiga dels horrors. Grec/Teatre Victoria. 1987; La bella Helena de J. Offenbach. Teatre Lliure. 1979.Cinema: Bienvenido a Farewell-Gutmann. Dir. Sabih Puebla. 2008; La ciudad de los prodigios. Dir. Mario Camus. 1998; Jaume I, el Conquistador. Dir. Antoni Verdaguer. 1994; Ni un pam de net. Dir. Raimond Masllorens. 1993; Monturiol. Dir. Francesc Bellmunt. 1993; Crits sords. Dir. Raúl Contel. 1988; Vivir cada día (L´home ronyó). Dir. Raúl Contel. 1985.Televisió (darrers treballs): Serrallonga. Dir. Esteve Rovira. Miniserie. TV3. 2008; El cor de la ciutat. TV3. 2000/2008; Crims. TV3. 2000; Nissaga de poder. TV3. 1997; Dones i homes. tv. movie per a TV3.

53

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala GranDir. Antoni Verdaguer. 1994; Agència de viatges. TV3. 1993; Mirandolina. Musical per a TV3. 1992.

54


Abel Folk és… Hector Hushabye, marit d’HesioneTeatre. Treballs més recents com a actor: Ex de Pierre Palmade i Muriel Robin. Dir. Abel Folk. Teatre Borràs. 2008; El ventall de Lady Windermere d’Oscar Wilde. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2007; Hysteria de Terry Jonson. Dir. John Malkovich; Pel davant i pel darrera de Michael Frayn. Dir. Alexander Herold; Ronda de mort a Sinera de Salvador Espriu. Dir. Ricard Salvat; Unes polaroids explícites de Mark Ravenhill. Dir. Josep Maria Mestres; 23 centímetres de Carles Alberola i Roberto García. Dir. Josep Maria Mestres; Guys and Dolls de Frank Loesser, Jo Swerling i Abe Burrows. Dir. de Mario Gas; Dakota de Jordi Galceran. Dir. Josep Maria Mestres; El verí del teatre de Rodolf Sirera. Dir. Orestes Lara. Com a director teatral: Ex. Òscar. Una maleta, dues maletes, tres maletes de Claude Magnier; Pel pèls de Paul Pörtner, Mentiders d’Anthony Nelson.Cinema. Entre d’altres: El coronel Macià de Josep Maria Forn; GAL de Miguel Courtois; 53 días de invierno de Judith Colell; Animals ferits i El perquè de tot plegat de Ventura Pons; Iris de Rosa Vergés; Pasos de baile de John Malkovich; La teta i la lluna de Bigas Luna; Monturiol, el senyor del mar de Francesc Bellmunt; Barrios altos de José Luis Berlanga; Mi general de Jaime de Armiñán i L’escot d’Antoni Verdaguer.Televisó. Entre moltes d’altres: Ventdelplà, Los simuladores, De moda; Mirall trencat; Secrets de familia, Estació d’enllaç, Raquel busca su sitio, Una nueva vida.Premis d’interpretació Teatre BCN 2003 i Butaca 1997. Premi de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya al Millor Actor de Cinema de 1993.

Artur Trias és... Mazzini Dunn, pare d’EllieTeatre. Al TNC: La Dama de Reus d’Ambrosi Carrion. Dir. Ramon Simó. 2008; El ventall de Lady Windermere d’Oscar Wilde. Dir. Josep Maria Mestres. 2007; Raccord de Rodolf Sirera. Dir. Carme Portaceli. 2005; Maria Rosa d’Àngel Guimerà. Dir. Àngel Alonso. 2004; El cafè de la Marina de Josep Maria de Sagarra. Dir. Rafel Duran. 2003; Coriolà de Shakespeare. Dir. Georges Lavaudant. 2002; La Mare Coratge de Brecht. Dir. Mario Gas. 2001; Lulu de Frank Wedekind. Dir. Mario Gas. 2001; El coronel ocell de Hristo Boitxev. Dir. Rafel Duran. 2000; La comèdia dels errors de Shakespeare. Dir. Helena Pimenta. 1999; Galatea de Josep Maria de Sagarra. Dir. Ariel Garcia Valdés. 1998. Altres: Josep i Maria de Peter Turrini. Dir. Carme Portaceli. Nau Ivanov. 2007; Metamorfosis de Kafka. Dir. Javier Daulte i Àlex Ollé. La Fura dels Baus. 2005-2007; El manicomi de Joe Orton. Dir. Sue Flack. 2000;

55

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala GranMein Kampf de Georges Tabori. Dir. Carme Portaceli. 1999; Les dones sàvies de Molière. Dir. Rosa Novell. 1999. Direcció: Sol, sota el sol de F.Trabal (En preparació). Espai Brossa. 2009; Hilda de Marie Ndiaye. Versus Teatre. 2005; Història del soldat de Ramuz i Stravinsky. Artenbrut Teatre. 2004; Les aventures de l’os Paddington de Chapell i Bond. Artenbrut Teatre. 2003; Una altra Lolita d’A.Trias. Versus Teatre. 2002

56


El gat i l’ocell de mar d’A.Trias. Teatre Regina. 2001; Les trapelleries d’Escapi de Molière. Fira de Teatre de Tàrrega. 2000; Vexacions d’Erik Satie. Espai Escènic Brossa. 1999; Nausica de Joan Maragall. Teatre Romea. 1997.Televisió. Entre d’altres: El cor de la ciutat, Crim, Des del balcó, Homenots, La memòria dels Cargols, Nissaga de poder, Secrets de família, Estació d’enllaç, Quico, el progre, La Lloll, I ara què, Xènia?, Vindrem a sopar.Cinema. Entre d’altres: Platillos volantes d’Oscar Aibar. 2003; El embrujo de Shangai de F. Trueba. 2001; Gaudí afternoon de S. Seidelman. 1999; Escenes d’una orgía a formentera de F. Bellmunt. 1994; Mi hermano del alma de M. Barroso. 1992; La febre d’or de G. Herralde. 1991; Monturiol de F. Bellmunt. 1991; El llarg hivern de J. Camino. 1990; La teranyina d’A.Verdaguer. 1989; El pont de Varsòvia de P. Portabella 1989.

Santi Ricart és... Randall Utterword, cunyat de Lady UtterwordComença a fer teatre als sis anys dins el Quadre Escènic de l'Orfeó Vigatà, en el que hi treballarà fins els divuit anys. El 1986 entra a l’Institut del Teatre. Teatre. Treballs recents. Al TNC: L’home, la bèstia i la virtut de Pirandello. Dir. Pep Pla. 2008; Arcàdia de Tom Stoppard. Dir. Ramon Simó. 2007; En Pólvora d’Àngel Guimerà. Dir. Sergi Belbel. 2006; Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter. Dir. Ramon Simó. 2006; Fuente Ovejuna de Lope de Vega. Dir. Ramon Simó. 2005; Temptació de Carles Batlle. Dir. Rafel Duran. 2004; Calígula d’Albert Camus. Dir. Ramon Simó. 2004; Escenes d’una execució de Howard Barker. Dir. Ramon Simó. 2002; Lulu de Frank Wedekind. Dir. Mario Gas. 2001; Terra baixa d’Àngel Guimerà. Dir. Ferran Madico. 2001; L’Auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol. Dir. Adolfo Marsillach. 1997. Altres: Una ciutat brillant de Conor McPherson. Dir. Jordi Vila. Sala Beckett. 2009; Rock’n’Roll de Tom Stoppard. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2008; La classe neutra de Santiago Rusiñol. Dir. Jordi Pons Ribot. Sala Muntaner. 2008; Tots eren fills meus d’Arthur Miller. Dir. Ferran Madico. Teatre Romea. 2000; Hamlet de Shakespeare. Dir. Lluís Homar. Grec 1999.Televisió. Entre altres sèries: Infidels, Zoo, Àngels i Sants, De moda, Majoria absoluta, Hospital Central, Jet-lag, La compasión del diablo, Mirall trencat, El comisario, Nissaga l’herència, Sitges, Estació d'enllaç, Arnau, els dies secrets.Cinema: Las voces de la noche. Dir. Salvador García Ruiz. 2002; Un plaer indescriptible. Dir. Ignasi P. Ferré. 1992; Aquesta nit o mai. Dir. Ventura Pons. 1991; Chatarra. Dir. Félix Rotaeta. 1991.

57


Carme FortunyLlicenciada en Belles Arts a l’Institut del Teatre de Barcelona i estudià a l’Escola Adrià Gual.

58


Teatre. Entre d’altres: El ventall de Lady Windermere d’Oscar Wilde. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2007; El presoner de la 2a avinguda de Neil Simon. Dir. Manel Dueso. Villarroel Teatre. 2006; Cas i Jardí d’Alan Aycbourn. Dir. Ferran Madico. CAER Reus. 2006; Yerma de Federico García Lorca. Dir. Rafel Duran. Teatre Grec. 2005; Les tres germanes de Txèkhov. Dir. Ariel García Valdés. TNC Sala Gran. 2005; El coronel ocell de Hristo Boitxev. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Tallers. 2000; Plaça dels herois de Thomas Bernhard. Dir. Ariel García Valdés. TNC Sala Petita. 2000; El rei Joan de Shakespeare. Dir. Calixto Bieito; La loba de L. Hellman. Dir. Hermann Bonnin; Las amistades peligrosas de Ch. De Laclos. Dir. Pilar Miró; La missió de H. Muller. Dir. Carme Portacelli; Final d’estiu amb tempesta de F. Luchetti. Dir. Lourdes Barba; La disputa de Marivaux. Dir. Pep Pla (abril 2000).Cinema. Entre d’altres: Todo sobre mi madre. Dir. Pedro Almodóvar; Me llamo Sara. Dir. Dolors Payàs.Televisió. A TV3: El cor de la ciutat; Nissaga l’herència; Nissaga de poder; Sitges; Estació d’enllaç; Tot un senyor; L’avi Bernat. I la tv-movie L’estratègia del cucut. A TVE2: Tocao del ala. A Televisió Espanyola ha treballat amb: Guerrero Zamora, Pérez Puig, Pedro Amalio López, Páramo, Tafur, Pilar Miró, Antoni Chic, Sergi Schaff, Mercè Vilaret, Orestes Lara, Lluís Maria Güell.

Carles Sales és... LladreNascut a Barcelona. Procedeix del teatre independent (1966-1973). Llicenciat en Intepretació a l’Institut del Teatre de Barcelona (1976). Des de 2000 col·labora en Events Improvisats amb l’artista David Ymbernon i el poeta Carles Hac-Mor. Teatre. Entre d’altres: Unes veus // Las voces de Joe Penhall. Dir. Marta Angelat. La Villarroel. Versió castellana al Teatro Español de Madrid. 2006-2008; Els tres judicis d’Oscar Wilde de Moisés Kaufman. Dir. Teresa Davant. Artenbrut. 2004; Sik-sik, l’artífex màgic d’Eduardo de Filippo. Dir. Jordi Messalles. Teatre Lliure. 2003; Coriolà de Shakespeare. Dir. Georges Lavaudant.- Ariel G. Valdés. TNC Sala Gran. 2002; Aquí al bosc de Joan Brossa. Dir. Jordi Coca. Espai Brossa. Grec 2001; L’augment de Geroges Perec. Dir. Jesús Díez. Teatreneu. 2000; A la jungla de les ciutats de Bertolt Brecht. Dir Ricard Salvat. Mercat de les Flors. 1998; La mà de mico de W.W. Jacobs. Dir. Hermann Bonnin. Espai Brossa. 1999; L’auca del senyor Esteve de Santiago Russiñol. Dir. Adolfo Marsillach. TNC Sala Gran. 1997; Accident de Lluïsa Cunillé. Dir. Joan Ollé. Mercat de les Flors. 1996; El contrabaix de Patrick Süskind. Dir. Joan Ollé. Teatre Regina i La Cuina. 1987. Premi al millor actor de l’Associació d’Actors i Directors.Televisió. Entre d’altres: Estació d’enllaç, El cor de la ciutat, Temps de silenci, Periodistas, Hospital central, Cuéntame, El comisario, Ventdelplà, Los Serrano, Aida, LEX, Los hombres de paco.

59

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala GranCinema. Entre d’altres: Tramontana. Dir. Ramón Gieling. 2009; Los condenados. Dir. Isaki Lacuesta. 2008; Eloïse. Dir. Jesús Garay. 2008; El juego del ahorcado. Dir. Manuel Gómez Pereira. 2007; Gimlet. Dir. José Luís Acosta. 1995; Dragón Rapide. Dir. Jaime Camino; Lorca, muerte de un poeta. Dir. J. A. Bardem.

60


Sala GranDel 9 de maig al 21 juny de 2009

Horaris: de dimecres a divendres, 20 h; dissabte, 21.30 h; diumenge, 18 h.

Preus: 13-24 €

Col·loqui i audiodescripció: divendres 15 de maig

Espectacle recomanat a partir de 14 anys

Text editat per Proa

Programa de pagament

Més informació a:www.tnc.cat

61

http://www.tnc.cat/


Informació pràcticawww.tnc.cat

Venda d’entrades

Tel·Entrada Xarxa d’oficines de Caixa de Catalunya de dilluns a divendres de 8 a 14.30 h Telèfon 902 10 12 12 www.telentrada.com

Taquilles del TNCPlaça de les Arts, 1 (Barcelona)

Horari de taquillesDe dimecres a divendres, de 15 a 20 hDissabtes de 15 a 21.30 hDiumenges, de 15 a 18 hHoraris especials per a les funcions de matí. L’hora abans de l’inici de les representacions, venda i recollida d’entrades exclusivament per a la funció d’aquell dia. Venda subjecta a disponibilitat.

Al Palau de la VirreinaLa Rambla, 99 (Barcelona). Telèfon: 933 161 000De dimarts a dissabte d’11 a 20 h

Abonaments www.telentrada.com Taquilles. Atenció telefònica exclusiva per als abonats 933 065 720. De dimecres a divendres de 12 a 14 h (excepte festius).

Relació amb l’espectador i l’empresa

Grups933 065 707 [email protected] educatiu933 065 740 [email protected] Regal Empresa933 065 755 [email protected] Connecta’t 25933 065 749 [email protected] De dilluns a dijous de 9.30 a 14 h i de 15 a 16.30 h. Divendres fins a les 13.30 h.AccessibilitatA totes les sales del TNC hi ha espais reservats per a persones que utilitzen cadira de rodes. Per tal que el personal del TNC pugui garantir una atenció

Cafeteria i restaurant del TNCNou servei de restauració – Singularis: Cafeteria: des d’una hora abans de l'inici de la funció fins després de la representació. Restaurant del TNC, de dimecres a dissabte, amb dos espais:

Espai per a dinars i sopars per a grups (amb reserva prèvia)Restaurant: obert al públic en finalitzar les funcions, per sopar i prendre una copa. Els mesos de juny i juliol, restaurant obert a la terrassa del peristil.

Informació i reserves933 065 729/31 [email protected] Llibreria del TNCOberta des d’una hora abans de les representacions fins després de l’entreacte (excepte en les funcions de tarda)933 065 700 (ext. 243)[email protected]

VideotecaArxiu de gairebé 400 enregistraments de teatre, òpera i dansa. Hores de visionat concertades. 933 065 700 (ext. 312)Visites guiadesDimarts i dijous de 10 a 13 h, cada hora. Preu: majors 18 anys, 5€; menors 18 anys, 3€Grups reduïts (de 15 a 35 persones)El servei de visites requereix reserva prèvia.933 065 [email protected] Com accedir al TNC Autobús Línies 6, 7, 10, 56, 62, 92, B21 i B25 Servei nocturn N0, N3, N7 i N11Metro Línia 1 (Glòries i Marina) Línia 2 (Monumental)Tramvia T4 (Auditori Teatre Nacional)T5 (Glòries)Bicing Meridiana/Padilla i Padilla/RibesTren RENFE (Clot i Arc de Triomf)Autocars Estació del NordCotxe Aparcament al carrer de Padilla (preu especial) amb accés directe al teatre.

62

mailto:[email protected]







http://www.servicaixa.com/

http://www.servicaixa.com/

http://www.tnc.cat/

La casa dels cors trencatsBernard ShawSala Granadequada a les seves necessitats, és recomanable trucar al 933 06 57 20. Els vehicles que transporten minusvàlids tenen reservades places d’aparcament al carrer Padilla. Taxi En finalitzar les funcions de nit de dimecres a dissabte. Es pot sol·licitar des del punt d’informació del vestíbul principal.

Accés a la Sala Tallers L’accés a la Sala Tallers i a les taquilles d’aquesta sala és pel carrer Padilla, cantonada carrer Ribes.

63


64

Sala Gran · Web view2009/04/30 · Versió castellana al Teatro Español de Madrid. 2006-2008;...

Documents

Transcript of Sala Gran · Web view2009/04/30 · Versió castellana al Teatro Español de Madrid. 2006-2008;...