RONDALLA

“Els neguitosos” i la seva mascota.

Ana Caballero García 3B

Al poble de Xàbia, anys arrere, vivien els germans petits més entremaliats del poble, Maria i Adrià, junt amb el seu volgut gos, Tolo. Tots els coneixien com “els neguitosos”, perquè no paraven quiets. Vivien en la caseta de camp més vella, gran i acollidora del Montgó. Ella tenia sis anys, el cabell llarg, llis, ros i els ulls blaus. Li encantava viure aventures, anar pels camins de la muntanya i descobrir llocs amagats dels boscos, al igual que al seu germà. Ell tenia deu anys, el cabell castany i els ulls d’aquest mateix color i blau per la part de dins. Tolo era un pastor alemany jove, aventurer, afectuós i molt fidel. Se’l van trobar sol i tremolant, en una carretera un dia d’hivern. Els va fer molta pena i se’l van quedar. Aquest gos els acompanyava en totes les seves aventures. Tots tres sempre estaven fent malifetes a tot el veïnat, però en el fons eren molt bons, i tots els tenien molt d’afecte.

Una de les coses que més els agradava fer era anar a passejar i jugar amb el seu gos cada dia després de dinar. Al igual que a Tolo li encantava. Recorrien tots els camins del Montgó, excepte un bosc, on tenien prohibit anar perquè hi havia una casa abandonada, plena de fem, que estava en ruïnes. Era la d’una dona ex alcohòlica que donava molts problemes. Tot el veïnat la coneixia perquè va viure allí tota la seva vida. La justícia li va llevar els fills, que se’n van anar a viure amb el seu pare. Ella va tindre una vida molt pitjor després d’açò i va decidir canviar de vida i anar-se’n a la Granadella, on va fer amistat amb tots i va tindre una vida completament nova. Era molt coneguda entre els habitants del Montgó, perquè era una dona molt agradable abans de tot.

Un dia d’estiu, com era habitual, van anar pels camins del Montgó amb Tolo. Els germans van decidir anar a aquella casa prohibida, perquè tenien curiositat per saber el que hi havia. No van tardar gens a arribar i reconèixer aquella casa, tan sols quedava la mitat d’ella, l’altra mitat estava entre grans arbustos i pins. Maria, que era més atrevida, va decidir entrar abans, Adrià la va seguir, espantat, i Tolo la va avançar per la dreta. Van obrir la porta gran de fusta, havien d’anar botant les herbes i esquivant les plantes que punxaven. Adrià havia anat fins allí amb ànim, però en arribar i veure la casa davant, es va espantar, així que Maria va entrar per la part oberta amb Tolo i Adrià va decidir esperar-los fora.

Tolo olorava cada cantó, totes les pedres i plantes amb les quals es creuava. A Maria li feia pena tot el que veia, i ho observava amb una mirada trista. Van continuar endinsant-se, quasi no es distingien les habitacions, però el sol entrava i feia molta llum. Maria pensava que seria més interessant però l’únic que hi havia allí eren les habitacions de la casa mig destruïdes. Mentrestant, Adrià esperava fora, impacient, assegut damunt una pedra gran. Quan es va alçar, es va punxar sense voler amb una planta i es va marejar. Maria i Tolo mentre eixien amb compte, van veure Adrià a terra, i van córrer cap a ell. Adrià es va despertar de seguida i va veure la punxada al dit, li feia molt de mal, i eixia un líquid verd. Quan va alçar la mirada estava a un metre del terra, estava al·lucinant, pensava que era un somni. La seva germana, embadalida, el va agafar del peu i el va fer baixar, però ell no volia. Va intentar fer un pas avant i no va poder. Va fer els braços cap avant i va avançar un poc , era com si poguera volar. Quan va agafar el truc, ja podia volar! Tolo no parava de lladrar-li i Adrià reia. Maria estava més que al·lucinada mirant-lo i cridant-li, al mateix temps que pensava què havia pogut passar. A la fi, Adrià va baixar i caminava com tots, no s’explicava que una punxada li haguera fet volar.

Els dos germans i la mascota feren camí de tornada a casa. Quan anaven a obrir la porta, se’ls aparegué un donyet, molt baixet, vestit de verd amb el cabell pèl-roig. Els va prohibir anar-se’n, traient una vareta i advertint-los. Maria, atrevida, va dir que no era ningú per a manar-los i va empènyer la porta, Tolo li va donar la raó amb un lladruc. El donyet, va traure una vareta i va convertir la porta en un mur molt alt, ara ja no podien escapar. Es va presentar. Li deien Sifus, i vivia en aquest bosc del Montgó, anomenat Vila Sifus. Adrià li va dir que els deixés eixir, que havien de tornar a casa, però no va fer cap cas. Sifus els digué que hi havia un altre camí per a eixir i que ell els acompanyaria. Els tres amb incertesa, el van seguir, fins arribar a una porta i, quan la van travessar, es van tancar les portes a les seues esquenes i es quedaren atrapats, amb molta port i ensurt. Tolo no parava de lladrar i rascar la porta per fer un forat i eixir, però no hi havia manera. Maria i Adrià no sabien reaccionar davant la situació, estaven molt sorpresos i a ella li van caure les llàgrimes. Van passar la nit allí dins. A l’alba, quan va començar a entrar el sol dins l’habitació pels forats entre les pedres de la paret, van veure que es tractava d’un estable de cavalls buit, ple de palla i ferramentes.

Maria va ser la primera a despertar, i, quan va apartar la rama que creixia de la paret i molestava, es va punxar i li va eixir el mateix líquid que el de la punxada de Adrià. Més tard va veure que podia travessar coses amb la mà! Al·lucinada, va tocar tot el que hi havia i era cert. Adrià, molt sorprès, va saber de seguida que les plantes eren màgiques i, com a qualsevol xiquet, li va parèixer una meravella tindre poders. La germana també estava encantada. Una vegada controlat el poder els germans començaren a pegar colps contra la porta perquè algú els escoltés, Tolo els acompanyava lladrant. Sifus va aparèixer per l’escletxa i els va dir que podien eixir. Tots tres van eixir corrents, una vegada fora, es van trobar amb tots els donyets que vivien allí, feien molt mala cara, i els van dir que havien de treballar per a ells. Els germans i la mascota, com si estiguessin en un somni, els van escoltar. La seva feina consistia a anar fins la cima del Montgó i agafar una planta màgica i especial. Era una flor amb pètals rojos i roses, i el pol·len verd. Era molt important per a ells, el perquè no els el van dir. Els donyets no podien anar perquè si eixien del seu bosc s’exposaven al perill de tots els habitants, que ja els havien fet passar males jugades. Si els desobeïen, serien castigats. Els dos germans van voler fer un pacte, si ells els portaven la planta, els deixarien lliures; tots van acceptar.

Al cap d’una estona els van obrir la porta del bosc per que anaren a per la planta. Van eixir primer els dos germans, i Tolo darrere.

Pujant cap a la muntanya, cansats i mig desorientats, van nomenar els poders que havien aconseguit, ell volava, i ella travessava objectes. Adrià es va sentir inútil per un moment i va cridar. Digué que, si tenien poders, podien escapar sense fer la feina i sense que els veieren. Amb tot el que havia passat, se’ls havia oblidat tot per complet i tenien el cap a resoldre el problema dels donyets i eixir del bosc. Maria li va donar tota la raó, es va posar contentíssima i van fer camí enrere. Durant tot el temps no havien parat de pensar en els seus pares. Van utilitzar els seus poders per a escapar. Adrià es va posar a volar camí a casa, i Maria va agafar Tolo i corrien travessant totes les cases i camins.

Els donyets, des del seu bosc, els van veure passar a tota velocitat i ho van donar tot per perdut. Ningú va saber per a què voldrien aquella planta. Maria, Adrià i Tolo van arribar de seguida a casa. Els pares estaven molt preocupats, ja havien posat cartells per tots els llocs, fins i tot els veïns els van ajudar a buscar-los durant tot el dia... Es van alegrar moltíssim quan els van veure arribar. Els van explicar tot el que els havia passat, una gran anècdota; els pares van al·lucinar, però en realitat ells sabien que allí vivien aquells donyets, per això no els deixaven anar. Els van renyar molt per haver-los desobeït i mentit. Els dos germans espantats, van prometre que mai més tornarien a anar, i que sempre farien cas al que els digueren els pares, es van abraçar i van donar per acabada aquesta increïble anècdota.