R E V I S T A P O L I T I C A I D E P E N S A M E N T

F I N I OO

DOSSIER: IDEA'92Lluís Armet: La ciutat en lluita per la igualtat.Lluís M. de Puig: Catalunya. Demà.Manuel Marín: La política de cooperació al desenvolupament de la Comunitat

Econòmica: un repte per a Espanya.COL·LABORACIONS :Joan Cals: Espais naturals, paisatge, turisme, activitats recreatives i món rural.Rossana Rossanda: Una rediscussió de l'ideal polític de la igualtat.Adam Przeworski: La fal·làcia neoliberal.CAP A UNA EUROPA FEDERAL:Fernando Pérez Royo: El federalisme després de Maastricht.Enrique Barón: Europa: un procés federatiu en construcció.Isidre Molas: La construcció d'una estructura política federal.

Núm. 16 4 - Vol. IV

JUJ@-EINI.ÛS O C I L I S T "A

C/. Balmes, 72, 2on pisTél.: 487 56 34Fax: 487 56 4208007 Barcelona

Comitè de redaccióLluís Armet (Director)Antoni Castells (Sots-director)Mercedes ArozHigini Clotas'Jordi FontJoaquim LlachIsidre MolasJosep Maria SalaJaume SobrequésDamià-Ferrà Pons

Col·laboradorsFrancesc BaigesEnric Bastardes

Coordinació de redaccióFrancesc SerranoFrancesc Trillas

Secretaria de redaccióClara Ribera

ProduccióJordi Serra

Consell EditorialXavier ArbósJoan BarrilOriol BohigasJosep Maria BricallJosep Maria CastelletJorge González AznarJosé Antonio González CasanovaJosé Agustín GoytisoloMarta LlompartJordi MaragallJosé Luis MartínFerran MascarellMarta MataJoaquim MonellsDavid Pérez MaynarLluís Maria de PuigXavier Rubert de VentósIgnacio SoteloJosep Lluís SuredaJosep Maria VegaraJosep Verde AldeaJosé Maria Zufiaur

Index

DOSSIER: IDE A'92

La ciutat en lluita per la igualtatLluís Armet 5

Catalunya. DemàLluís M. de Puig 17

La política de cooperació aldesenvolupament de la ComunitatEconòmica: un repte per a EspanyaManuel Marín 38

COL·LABORACIONS:

Espais naturals, paisatge, turisme,activitats recreatives i món ruralJoan Cals 47

Una rediscussió de l'ideal políticde la igualtatRossana Rossanda 64

La fal·làcia neoliberalAdam Przeworski 79

CAP UNA EUROPA FEDERAL:

El federalisme després de MaastrichtFernando Pérez Royo * 95

Europa: un procés federatiuen construccióEnrique Barón 101

La construcció d'una estructurapolítica federalIsidre Molas 106

Disseny gràficLoni Geest i Tone Hoverstad

Subscripció anual(4 números): 2.500,— ptes.

fo ''ü< cooiwf*ko

l <̂>^•Q P \

y>cy &s

Edita: Partit dels Socialistes de CatalunyaFòtocomposició: Marge design editorsAvda. Diagonal 541, 3r. 2a. - 08029 BarcelonaImpressió: Oikos-Tau, S. L.C/. Montserrat 12 - 08340 Vilassar de MarDipòsit Legal: B-2.118/86

DossierIdea'92

La ciutat en lluita per la igualtatLluís Armet

L'any 92 és l'any dels Jocs Olímpics, l'any de l'Expo, l'any de la capitali-tat cultural i l'any del cinquè centenari. Però, és també l'any que va comen-çar amb el ressò dels acords de Maastrich, l'any en què es debaten els meca-nismes per aconseguir el que s'ha anomenat la cohesió social i la convergènciaeconòmica europea. Aconseguir, en definitiva, una major igualtat entre elsciutadans europeus.

Els valors tradicionals del socialisme democràtic es fonamenten en unamajor igualtat, en una major llibertat i en una voluntat de solidaritat. Si-tuar això en el marc de la ciutat vol dir que, amb independència d'unes polí-tiques generals que creen el marc de graus més elevats d'igualtat al si delspaïsos, les ciutats poden ser elements complementaris que esmenin dels grausde desigualtat que es produeixen a la nostra societat. No se m'escapa queles potencialitats de les polítiques estatals són molt fortes, que només es potparlar d'una política que redueixi les desigualtats des d'una perspectiva ge-neral; però, voldria també fer tot l'esforç possible per marcar totes aquestespolítiques complementàries, que per a mi són fonamentals o, almenys, prouimportants. No són, potser, les més importants, però curiosament avui es-devenen polítiques significatives.

Les condicions per a una major igualtat passen per un conjunt de factors.En primer lloc s'ha de produir el que podríem anomenar creixement i dina-misme de la ciutat. Si ens trobem en una ciutat en situació d'estancament,amb un cert grau de decadència, difícilment la ciutat jugarà el rol importantde corregir les desigualtats socials que es produeixin al seu si. Difícilmentes pot repartir el creixement si aquest no s'arriba a produir. Si no hi ha un

DOSSIER: IDEA'92

dinamisme en la pròpia ciutat, és molt difícil que se'n pugui parlar com amecanisme de reequilibri, ja que aquests mecanismes vindrien d'altres llocsi la ciutat no hi jugaria el seu paper complementari.

En segon lloc, és important el pes polític i econòmic que les ciutats podenarribar a tenir. Quan dic pes polític em refereixo a una ciutat democràtica-ment articulada, on els seus representants tinguin un paper polític acceptatpels propis ciutadans, i on aquest paper polític tingui una densitat significa-tiva i, per tant, una acceptació social que els doni la capacitat de liderar lapròpia ciutat. Quan em refereixo al pes econòmic de les ciutats en refereixofonamentalment, al fet que si la ciutat no és generadora de noves activitats,de nous impulsos i de nous projectes, difícilment farà un eixamplament deles expectatives sense el qual no es produeixen mecanismes de reequilibri.En una situació política burocràtica, sense idees de projecció de futur —obé, en una situació econòmica de desconcert— difícilment la ciutat podràjugar un paper significatiu.

El tercer element, des del meu punt de vista, seria la voluntat que la ciutatlideri el procés de tot allò que la pugui afectar, tant en el present com enel futur. És a dir, una voluntat, en aquest cas política, clara i inequívoca,que tot el que passi en el seu entorn territorial, ha de ser responsabilitat delpoder democràtic de la pròpia ciutat. Aquest concepte de lideratge de la ciutatrespon a una voluntat política que sobrepassa el que són les estrictes compe-tències que corresponen a una administració local.

En el cas concret de Barcelona hem pogut treballar en una ciutat on elcreixement i el dinamisme hi són i s'han excitat. Hi ha una base fiscal crei-xent i suficient per desenvolupar una política de reequilibri de la ciutat. Elpes polític i econòmic de Barcelona s'ha vist clarament reforçat per actua-cions molt significatives per part de l'alcalde i del seu equip de govern, quehan situat el paper de la ciutat per damunt d'allò que, en sentit estricte, litocaria. Ha anat més enllà i ha estat capaç de dissenyar projectes de futuramb un mecanisme polític i social molt significatiu, que és el de la concerta-ció. Concertar amb sectors econòmics, socials i ciutadans diversos, un con-junt d'objectius en els quals tots coincidíem i, a partir d'aquí, tenir moltamés força per a la defensa d'aquests objectius.

L'àmbit territorial de la ciutat és una variable decissiva en els processosd'igualació. Quan s'actua en un territori on hi ha rendes desiguals i situa-cions clarament diferenciades, com més extens sigui el territori més impor-tant serà la capacitat de redistribució territorial que es pot arribar a fer.

Barcelona és una ciutat de 97'5 Km quadrats. Això vol dir que, si nomésjuguéssim amb l'estricte terme municipal, la redistribució la faríem en unentorn molt limitat. Però si contempléssim un territori més ampli, com serial'antiga Corporació Metropolitana de Barcelona, parlaríem d'una ciutat real,d'uns 478 km quadrats, faríem una política amb major capacitat de redis-tribució.

6

L'OPINIÓ SOCIALISTA

Com més gran és l'àmbit territorial en què s'actua, més grans són les dife-rències de renda que s'observen i més grans són els dèficits que es contem-plen en el conjunt del territori. El quadre de necessitats està molt més benprioritzat. L'actuació política que es pot derivar en funció d'aquest quadrede necessitats és molt més efectiva. Com més ampli és l'àmbit territorial,més se'n poden beneficiar les zones perifèriques, que veuen clarament mi-llorada la seva situació.

Amb la Corporació Metropolitana de Barcelona, Barcelona i els vint-i-sismunicipis del seu entorn, els beneficiaris principals d'aquesta política erenel conjunt de ciutadans, però de forma específica aquells ciutadans de mu-nicipis amb una base fiscal molt feble. En aquests casos, típics de municipissuburbans, una actuació mancomunada permetia que una bona part delsrecursos disponibles anés directament a les àrees urbanes àmplies i és un pa-trimoni clarament progressista i és un patrimoni de l'esquerra, perquè haestat un dels mecanismes de reequilibri més importants i més significatiusque s'han trobat. I també perquè, lògicament, en aquestes àrees hi havia unaresposta de vot democràtic progressista i d'esquerres que avalava aquesta po-lítica. Des de la política de dretes s'ha intentat sempre la segregació, la frag-mentació, situar el poder local com a poder residual, menys important, aixícom que el poder local mai no pogués dur a terme polítiques que poguessinposar en qüestió altres instàncies de poder. Aquesta és una lluita tradicionalque s'ha produït a tots els països i que, al nostre, s'ha dut a terme amb unaespecial significació.

La petita superfície de Barcelona té una explicació històrica, que va ferque, en un moment determinat, no es permetés cap absorció municipal persituar Barcelona molt per sota del que era el creixement expansiu de Ma-drid, per interessos del franquisme. Amb la fi del franquisme, la demo-cràcia afavoria la solidaritat, respectant la independència de cada muni-cipi, i els mecanismes de cooperació i de solidaritat que saltaven per sobreels límits dels termes municipals, van demostrar abastament la seva efi-càcia.

El procés de reequilibri d'una ciutat es fonamenta en criteris racionals,en criteris elementals i en criteris fins i tot de «manual clàssic». Cal invertirmés on n'hi ha menys, i cal invertir menys on n'hi ha més. Tot el que s'apar-tés d'aquesta política no aniria en una direcció correcta, no aniria en la di-recció de reequilibrar socialment una ciutat.

És evident que quan parlem de reequilibri d'una ciutat, l'horitzó que hemde somniar és el d'una ciutat en la qual els que hi creixen tenen la mateixaigualtat d'oportunitats a tots els terrenys: en l'educatiu, al sanitari, al l'es-portiu, al cultural, al del desenvolupament de la seva personalitat. Això no-més és possible si es creen les condicions físiques, ambientals i d'equipamentsque afavoreixin aquesta lògica.

Les lleis de mercat no solventen, ni molt menys, els problemes de la nostra

DOSSIER: IDEA'92

societat. Cal tenir l'ambició legítima d'una major igualació d'oportunitatsentre tots els ciutadans que viuen en un context determinat. En un momenten què priva el «papanatisme» ideològic de dir que l'únic vàlid són els es-quemes de mercat, és bo assenyalar on no es produeix un mecanisme bene-ficiós si utilitzem solament les lleis de mercat. A la ciutat és segur que esproduiria el caos, el desgovern, la densificació. Seria una ciutat profunda-ment inhumana, en què no es controlarien ni es tutelarien els mínims estàn-dards necessaris per a la població, per tal que pugui desenvolupar-se ambuns mínims de dignitat. Hi ha exemples de ciutats que, seguint models decapitalisme salvatge, s'han desenvolupat sense ordre ni concert i avui tenenuns costos econòmics i, sobretot, socials, de difícil redreçament. Perquè, laciutat genera unes inèrcies molt importants i els errors que s'han comès enun moment determinat creen unes lògiques que hipotequen el futur d'unamanera extraordinària.

La ciutat requereix el pacte continuat i sistemàtic per a la presa de deci-sions importants, perquè difícilment en una ciutat es pot anar per la vidade la imposició jacobina simple i exclusiva. I si es vol fer una política dereequilibri, cal començar per una política de coneixement profund de la si-tuació de la pròpia ciutat.

Aquí sí que hi ha dues línies diametralment oposades. Una és la línia delpaternalisme, fonamentalment de dretes, que passa per dir que els proble-mes de misèria, de marginació, tot el conjunt de situacions patològiques quees produeixen en una ciutat, són inevitables. Sabem que hi són, amaguem-les, situem-les allà on molestin menys i la cosa pugui anar tirant. A més,sempre hi ha bones persones i institucions que fan una tasca assistencial,benèfica.

El cas de Ciutat Vella, és exemplar. Sis anys enrera hi havia unes situa-cions de marginació importantíssimes. Es podia haver amagat aquesta mi-sèria, controlar-la, especialitzar uns sectors que, d'una manera o d'una al-tra, poguessin conduir-la o, si més no, amorosir-hi els efectes negatius dela situació. I després hi ha una altra actitud: coneguem la veritat, sapiguemquè passa, coneguem ben bé els dèficits que s'hi produeixen i, a partir delconeixement de la realitat, per dura que sigui, actuem per corregir-hi les si-tuacions anòmales. De manera sistemàtica, racional, justa i, per tant, d'unamanera que a mig termini tindrà uns efectes beneficiosos. Aquest planteja-ment passa per una actitud fonamental: estar disposat a fer molt més enquant a esforç i actuació del sector públic democràtic allà on es manifestenels dèficits més importants. I tenir l'esperança, i la certesa, que el sector pri-vat reaccionarà millor allà on el nivell de renda permeti pensar que calennomés unes actuacions d'acompanyament però no ja unes actuacions bà-siques.

Aquesta lògica, sovint ensopega amb certes incomprensions, perquè el pen-sament tradicional de l'esquerra també cau en plantejaments paternalistes

L'OPINIÓ SOCIALISTA

ben intencionats. Des de l'esquerra de vegades es preferirien actuacions deplans especials i singularitzats en aquells llocs on, d'una manera o d'unaaltra tothom admet que hi ha problemes. Però sovint es perd la perspectivad'una actuació que tingui més profunditat, més contundencia, més efectivi-tat i que permeti dir, al cap d'un temps, que s'ha produït des de la pròpiaciutat un procés de reequilibri.

Això no acostuma a ser fàcil perquè sovint les demandes socials que s'ex-pressen no estan en proporció als problemes reals, sinó que les demandesreals estan en funció, sobretot, de la capacitat d'iniciativa que els diferentssectors tenen. Si des d'una autoritat democràtica no es té la suficient sereni-tat i la suficient visió de conjunt per valorar la realitat, fàcilment es pot cau-re en l'error de donar satisfacció demagògica a les demandes socials que s'ex-pressen amb més contundencia. Fóra allò d'acontentar qui més crida, noqui té més raó. Així doncs, hi ha tots els elements perquè aquesta políticasigui realment difícil. Només té efectivitat quan s'aplica, no una mesura, sinóun conjunt de mesures i no s'utilitza un únic instrument, sinó un conjuntd'instruments que es complementen.

Per posar un exemple concret, quan s'actua en una ciutat, posem per casBarcelona, que té una organització administrativa en deu districtes, i s'uti-litza un sistema que fa que els fons de lliure disposició de cada districte esti-guin en proporció inversa a la renda per càpita, aquell districte que té menysnivell de renda tindrà el doble o el triple d'inversió per càpita per fer en aquellazona. A més, tan bon punt com des d'una àrea central el propi ajuntamentes fa una anàlisi objectiva de les necessitats i el quadre d'actuacions dissen-yat permet fer unes actuacions en relació a les necessitats reals existents, s'afa-voreix una política de redistribució.

Hem fet al·lusió abans a la concertació; vèiem ara quinstsón els papersdel sector públic i del sector privat en el marc d'actuació de la ciutat. Hiha gent que defensa l'actuació del sector públic en tot i per tot, negligintel paper que pot fer el sector privat, mentre altres propugnen l'actitud con-trària, de dir que ha de ser un sector públic discret el que faci polítiquesd'acompanyament i que serà el sector privat qui, amb la seva dinàmica, tira-rà endavant els processos en el si de la ciutat. Des d'una perspectiva pro-gressista i des d'una perspectiva d'esquerres cal fer recaure com a elementclau en l'actuació de la ciutat el rol en els representants democràtics, els quals,en última instància, tenen un contracte temporal amb uns ciutadans que elshan escollit lliurement. Els representants democràtics haurien de tenir la força,l'audàcia i la fermesa d'actuar en tot moment defensant l'interès de la col·lec-tivitat, l'interès públic. En el moment en què es perd la noció d'interès pú-blic —que és quan l'interès en conjunt és superior a l'interès en concret—es pot perdre l'orientació. No s'ha d'oblidar que el sector públic ha de jugaramb una gran contundencia en aquelles situacions on es produeix un procésde deteriorament progressiu.

DOSSIER: IDEA'92

La ciutat té alguna cosa semblant al cos humà i quan s'hi desenvolupensituacions de marginació urbana, es podria establir un cert paral·lelisme ambprocessos cancerosos. Hi ha un cert efecte multiplicador que porta a marcarmolt més el caràcter de marginació de determinades zones o de determinatsllocs. Quan d'una o altra manera es devaluen espais urbans i això formapart de la comú acceptació dels ciutadans, no és una devaluació tendencial-ment a la baixa, sinó que és tendencialment progressiva. És a dir, que agafauna força i una empenta increïbles. De la mateixa manera que, en un mo-ment determinat, el mercat privat crea unes expectatives desmesurades o jugadesaforadament determinades alternatives, així la pròpia lògica urbana creasovint una lògica molt negativa amb un procés de degradació creixent. Desd'aquest punt de vista, l'actuació del sector públic en aquests casos ha deser clara, nítida i tenir una gran contundencia. Perquè si no posem un espi-gó, difícilment podrem contenir la lògica de deteriorament que es produeixa determinades zones.

Es podria fer una màxima genèrica que passaria per dir: el sector privatha d'actuar on ha d'actuar, però amb els condicionaments que li marca elsector públic. I el sector públic ha d'actuar amb força i contundencia allàon el sector privat no actua. Sempre trobarem un cert equilibri entre l'actua-ció del sector públic i la del sector privat. Però el que sí és cert, és que elsector públic mai no ha de deixar la responsabilitat de la direcció i la tuteladel procés. En el moment en què el sector públic deixa anar el timó, aquestpassa a mans de determinats sectors que l'únic que pretenen és el beneficia curt termini, el qual, normalment, en la immensa majoria dels casos, noté res a veure amb la defensa de l'interès general i contribueix més aviat adesequilibrar situacions o zones territorials.

El sector públic ha d'actuar sempre, però ha d'actuar moduladament.L'escenografia gratuïta o excessiva seria absolutament innecessària perquè,a més, hi ha un factor, que ja assenyalaven Chomsky i d'altres abans i des-prés d'ell, que diu que si una obra té limitacions, i els diners són la primeralimitació, surten els fenòmens de major creativitat. A partir de la limitacióhom s'esforça de trobar una solució creativa que d'alguna manera la superio la compensi. Quan no existeixen limitacions, sovint es cau en la paranoiadel desenvolupament de grans idees i projectes, que no és res més que unplantejament nociu, gratuït i possiblement elemental.

La valoració de sector públic versus sector privat és un element d'una granimportància en la política de reequilibri de la ciutat. Sense un sector públicactiu difícilment podem parlar de política de reequilibri de la ciutat.

Hi ha tres bons exemples aplicables al cas de Barcelona. L'un és l'aprofi-tament progressista de l'objectiu olímpic. L'altre, les actuacions contundentsen zones de degradació, com el cas de Ciutat Vella. I el tercer, la descentra-lització com una bona resposta a les demandes socials que es produeixenen el territori.

10

L'OPINIÓ SOCIALISTA

Els Jocs Olímpics són una oportunitat única en la història de la ciutatde Barcelona. I des d'aquest punt de vista, l'actuació de l'alcalde Maragalli dels seus col·laboradors, s'haurà de valorar, no ara, sinó en la història. Aquíes produeix un fenomen que es pot resoldre de moltes maneres. Per exemplesituant aquest gran fet com un accident més o menys marginal en relacióamb la ciutat pròpiament dita, puntual en el temps, complementari, situatgeogràficament en unes zones allunyades, com una cosa que es desenvolupaen paral·lel a la ciutat. També es pot situar aquest fet impregnant la pròpiaciutat, fent que es constitueixi en la gran oportunitat per ser l'element con-formador definitiu de la ciutat, per superar els dèficits històrics que veniaarrossegant i com a excusa màgica —valgui l'expressió— per reivindicar totun conjunt d'aspectes importants que reclamava.

S'ha fet un aprofitament progressista perquè s'ha dut a terme una opera-ció que ha consistit bàsicament a definir unes zones de la pròpia ciutat iactuar-hi amb ànim clarament revulsiu. Una ciutat que tenia cent metres dezona costanera ha passat a tenir més de cinc quilòmetres de façana maríti-ma. És una transformació inimaginable fa uns anys.

En el moment que es va parlar de la Vila Olímpica, els constructors dela ciutat es van presentar a l'alcalde de Barcelona i li van dir que farien habi-tatges socials en aquesta zona i a un preu raonable, si l'Ajuntament hi posa-va el terreny. Això, analitzat en primera instància semblava ja prou raona-ble, que en aquella zona s'hi fessin habitatges socials, podia ser una políticaencertada. Curiosament, la reacció va ser dir que no. Per una raó molt sen-zilla: perquè la ciutat en aquesta zona, per construir-hi un passeig marítimque sigui per a tots els ciutadans, de cinc quilòmetres; per fer-hi un portmarítim que sigui també d'ús públic, per millorar tot el clavegueram de lazona, que és una zona que tradicionalment s'inunda, i per totes les obresd'urbanització complementària que cal fer, calen uns cent mil milions depessetes, si volem fer-ho bé, com és el cas. Doncs bé, aquests nous habitat-ges, que seran els primers beneficiaris d'aquests equipaments, han de finan-çar, en gran part, el cost de la urbanització i no podrien pas fer-ho, si estractés d'habitatges socials.

En aquell moment hi va haver molt poca gent que seguís aquest discursprogressista, que tenia un extraordinari interès des del punt de vista delque havia de significar aquest gran esforç que s'estava fent en aquestazona. Aquest esforç l'havien de sufragar fonamentalment les personesque gaudirien d'una renda que els permetés comprar un habitatge en aque-lla zona.

Si no ho fèiem així anàvem a una urbanització decadent ja de bell nou,que podia produir una contaminació de marginació en una zona àmplia dela ciutat i amb uns costos econòmics i socials a mig i a llarg termini. És evi-dent que aquestes visions ja són unes visions més complexes, però no deixade ser un plantejament que crec absolutament encertat.

11

DOSSIER: IDEA'92

S'ha endegat tot un conjunt de polítiques d'habitatges a preus assequi-bles a diversos llocs de la ciutat, com per exemple, a l'obertura de la Diago-nal fins al mar, a totes les voreres del Cinturó. Però en aquell lloc no es po-dia fer una operació d'aquest tipus. Si s'anava a fer una operació que podiatendir a una certa marginació, amb una realitat urbana que no era molt po-tent, aleshores el que es feia era un procés de contaminació que podia em-pènyer cap a una degradació molt més profunda i podia passar que, en elmoment en què es revitalitzava la Ciutat Vella, es donés peu a una altra zonade marginació. Per tant, els processos urbans han de saber combinar ambintel·ligència i sàviament les actuacions del sector públic i del privat, en ca-dascuna de les circumstàncies, i fer que els beneficis que es puguin derivard'una actuació urbana els financiïn en gran part els representants del sectorprivat, siguin empreses o siguin particulars. No hi ha dret que a ningú li to-qui la rifa gratuïtament des del sector públic, sinó que evidentment quanhi ha algun beneficiari directe d'una operació, aquesta plusvàlua que es de-riva cap el sector privat ha de ser una plusvàlua que derivi cap a l'interèscomú o general.

El segon exemple és el de la Ciutat vella. La degradació dels cascs anticsés comú a moltes ciutats per l'envelliment de la població, pel tradicional sis-tema d'arrendaments, per la minva progressiva de la renda per capità i dela qualitat de vida a tots els nivells. La gent que assolia uns mínims nivellsde renda sortia de Ciutat Vella i se n'anava a viure a altres zones. Davantuna situació d'aquestes característiques calia posar-s'hi a tots els nivells pos-sibles: judicial, policial, fer juntes de seguretat local, crear un marc de rela-ció i convivència amb els actors importants del propi barri, crear una situa-ció en què els representants de les associacions de veïns de la zona i elscomerciants puguin definir objectius comuns de redreçament dirigits pelsrepresentants de la pròpia ciutat. Cal actuar amb una gran contundenciai amb mitjans econòmics que permetin fer operacions també contundents.Vol dir esponjar la realitat, re-ubicar la gent, trencar la dinàmica negativai, simultàniament, engegar una dinàmica positiva.

El més difícil és arribar al punt d'inflexió, a partir del qual es començaa remuntar. Fa més de dos anys que hem arribat a aquest punt d'inflexió.Es comença a produir el procés invers. En aquests moments observem coms'ha produït tot un procés que fa que novament aquesta zona de la ciutattingui un interès específic. Això s'ha produït gràcies a actuacions urbanísti-ques d'una gran brutalitat; a nous equipaments situats a la zona, com arala quarta universitat, posada al final de la Rambla; a actuacions amb elscomerciants molt significatives i singulars; a una política de recompra detots els locals que queden buits per intentar posar-hi activitats dignes; a unapolítica de promoció d'habitatges per fer que determinades persones s'inte-ressin per anar-hi a viure; a polítiques de recol·locació en el propi barri. Totaixò només ha estat possible amb una voluntat de consens present en tot

12

L OPINIÓ SOCIALISTA

moment, amb autoritat moral i consens. Aquest joc d'autoritat moral i con-sens no és el que es fa amb les polítiques generals, en el terreny per exemplesindical, que un cop a l'any o un cop cada dos anys es poden establir unconjunt d'acords de tipus genèric; sinó que és un consens que es fa dia adia, moment a moment, situació a situació, i que és permanentment con-flictiu. Es a dir, només vivint un permanent conflicte es pot ser capaç decorregir les situacions problemàtiques.

Només si psicològicament i políticament s'està disposat a admetre situa-cions punyents, difícils i complexes, es poden solventar aquestes situacionspunyents, difícils i complexes. Només una actuació contundent del sectorpúblic pot ser l'element que ens permeti corregir i canviar el signe d'una ten-dència de degradació en les actuacions urbanes.

El tercer exemple és la descentralització, entesa com a un conjunt de me-canismes que permetin detectar el més aviat possible les demandes i els pro-blemes socials. És ben coneguda l'experiència de Barcelona, única a Espan-ya, de fer una nova divisió en districtes, donar-los més competències icompartir la seva direcció amb els regidors de l'oposició. Però hi ha un altreaspecte de la descentralització menys conegut.

En el projecte de Carta Municipal s'introdueix la justícia municipal. Ésun cert retorn a la idea clàssica, que passa per dir que hi ha milers i milersde casos judicials repetits, que si es resolguessin en primera instància a propd'on viuen els ciutadans donarien una gran flexibilitat a la justícia. Aquestscasos, lògicament, podrien ser recurribles, podrien entrar després en el sis-tema judicial habitual, però en principi assolirien una notable agilitat. Amés, això permetria una certa integració d'aquest poder judicial a la pròpiarealitat socio-política del barri, amb tots els seus serveis socials, amb les juntesde seguretat. És a dir, hi hauria un coneixement molt estricte i proper dela realitat.

La situació actual fa que un guàrdia urbà pugui detenir una persona, però,com que no és policia judicial, no pugui actuar posteriorment. El màximque pot fer és acompanyar el detingut. El guàrdia urbà perfectament, en moltsdels casos, què és el que realment hi ha succeït i per què ha succeït i malgrataixò, queda diluït en un sistema judicial que és molt lluny de la realitat, creantaixí unes ineficàcies i unes frustracions que fan que la justícia difícilmentfuncioni amb la necessària flexibilitat.

Es evident que la justícia ha de tenir aquest element de descentralització.Possiblement un 50 per cent o un 60 per cent dels casos quedarien resoltsper vies d'arbitratge que no serien recorregudes amb posterioritat. Això per-metria una defensa dels més febles, que no accedeixen a la justícia perquèpensen que els costos i el temps esmerçat no compensen allò que voldriendefensar. En canvi, els poderosos sempre recorren a la justícia intentant de-fensar els seus interessos o utilitzar aspectes o defectes formals per mirarde treure'n algun profit.

13

DOSSIER: ioEA'92

Com a conclusió, i reprenent l'objecte d'aquest article, podríem dir queles ciutats, quan estan governades amb voluntat progressista i amb els ins-truments tradicionals de corregir els desequilibris, poden desenvolupar me-canismes complementaris importants d'igualació urbanística, educativa, cul-tural, sanitària.

No dic que des de la ciutat és des d'on es fa la igualació, però en canvisí que té mecanismes complementaris importants, segurament molt més im-portants que el que tradicionalment han considerat els teòrics polítics. A laciutat se l'ha deixat més com una realitat administrativa, que gestiona ser-veis, que dóna sortida als problemes concrets i reals que té la població, ien canvi les grans decisions, els grans canvis polítics, econòmics i socials s'handeixat sempre a instàncies superiors.

La grandària del territori de la ciutat és un element molt significatiu enl'execució de les polítiques de requilibri. Com més gran és l'àmbit d'actua-ció, normalment, s'observen diferències superiors, la qual cosa vol dir quel'actuació en aquest àmbit superior produeix una política de major iguala-ció, de major reequilibri.

La ciutat és l'expressió més punyent dels problemes i contradiccions dela pròpia societat. En principi, la marginació i la pobresa no són mai conse-qüència de la ciutat. La ciutat és un lloc d'acollida de la marginació i dela pobresa, ja que no ho són els llocs d'origen de moltes de les persones quees troben en aquesta situació. Per això sovint la ciutat és el receptacle dela situació política i econòmica que es produeix en un moment determinaten una societat. És evident que en una gran ciutat, una persona marginadaté més sortides que no pas en un poble petit. Té sortides de promoció i finsi tot sortides perilloses com, per exemple, robar, cosa que no passaria maien un petit poble, amb una moral molt més rígida, on no hi ha sortides niesperances, on tot està codificat i tothom es coneix.

La ciutat no és una realitat estàtica, sinó una realitat permeable i dinàmi-ca. Aquesta realitat, suposant que arribéssim a un punt d'equilibri ideal enel qual la ciutat fóra benestant, utilitzant els indicadors que volguéssim, eldesequilibri es produiria de forma immediata, per la presència de nous ciu-tadans que accedirien a aquesta ciutat pel sol fet de ser benestant i equili-brada. Si volem fer una política progressista des de la ciutat, els observato-ris han de ser permanents, el coneixement de la realitat ha de ser profundi detallat i les polítiques han de ser canviants, perquè mai no es pot fer unamateixa política durant molt de temps, sinó que s'han de fer polítiques enfunció d'una realitat que és clarament canviant, en funció de les circums-tàncies.

Sense un creixement de la base fiscal de la ciutat no és possible una políti-ca de corecció de les desigualtats territorials i socials de la ciutat. Nomésfóra possible amb algun esquema que passes perquè les ciutats rebessin di-ners directament de l'estat. Però amb un sistema més europeu, que fa que

14

L'OPINIÓ SOCIALISTA

la ciutat hagi de recaptar gran part dels seus propis recursos, que permetranactuar, aleshores aquest principi serà vàlid.

Sovint es diu que Europa és un continent de ciutats. Des d'aquest puntde vista, el plantejament d'una ciutat com Barcelona, ciutat important, ca-pital de Catalunya; capital també d'Espanya, una segona capital que, en al-guns aspectes, té la primacia; ciutat que al mateix temps té un gran rol coma gran centre urbà de la Meditterrània, s'ha de fer tenint en compte no tansols les seves dades estadístiques estrictes, sinó aquesta realitat més àmpliai més ajustada als fets. En aquests moments s'està fent la política d'una àreaeconòmica que abasta uns quinze milions d'habitants, política de la qual,sens dubte, el gran beneficiari serà la conurbació de Barcelona, per la capa-citat d'atractiu econòmic i cultural que té i que tindrà en el futur.

L'experiència de la ciutat de Barcelona als últims anys permet dir una mu-nió de coses. S'ha intentat donar sortida a les responsabilitats que té un Ajun-tament en tot moment. A partir d'aquí s'han començat a llançar tot un con-junt d'iniciatives que han estat especialment significatives per la ciutat i perla concepció de govern democràtic de la ciutat. S'ha partit del principi queres que afectés l'àrea territorial de Barcelona i el seu entorn no podia seraliè als poders democràtics de la pròpia ciutat. Això significa que s'ha estatal davant de tot, sovint el propi alcalde, que en aquest aspecte ha jugat unpaper cabdal. No s'ha deixat res per fer i en tot moment s'ha liderat el pro-cés de la defensa dels interessos dels ciutadans que viuen a aquest territori.Això pot semblar fàcil, però no ho és, perquè té costos i provoca friccionsi tensions. Però els costos i les tensions en la política sempre són legítimsi necessaris si finalment els objectius que s'han marcat s'obtenen. En canvi,els costos i les friccions són estúpids i innecessaris si és la baralla per la ba-ralla, o la mera afirmació davant l'adversari polític. t

S'ha anat una mica més enllà, en el sentit de pensar que s'estava en unazona estratègicament significativa i important, que calien aliats territorials,que calia fer dissenys de cara al futur i, sobretot, s'ha fet un esforç per defi-nir a través d'un pla estratègic tot allò que volem ser de cara al futur, peròno amb frases sonores i plantejaments teòrics, sinó estudiant dèficits i reali-tats que cal no oblidar en la nostra ciutat i el seu entorn. Per tant, amb unabase d'un realisme profund. El Pla Estratègic permet que, en un momentdeterminat, forces diverses d'una societat, liderades pels seus representantsdemocràtics, en les quals hi són presents des dels representants empresarialsals representats sindicals i tota mena de representació estamental significati-va, siguin capaces d'assenyalar quins són aquests dèficits que encara té lanostra ciutat, assenyalar quins objectius cal perseguir i, per tant, crear unsistema que faci factible que en l'horitzó de l'any 2.000 aquests objectiusestiguin definits, concertats, coberts, o en vies de cobertura.

Si es dissenya el futur des d'una perspectiva democràtica i de concertació,s'està condicionant el futur en la direcció més adequada. Si es deixa que el

15

DOSSIER: ioEA'92

present condicioni els projectes i que les actuacions vagin només en funciódel rendiment a curt termini, des de la perspectiva de representant democrà-tic no es marquen les pautes del futur i es deixa que l'espontaneïtat, que nor-malment és malèvola, sigui qui decideixi el futur.

LLUÍS ARMETSecretari de Coordinació

Institucional del PSC

16

Catalunya. DemàLluís M. de Puig

Em diuen que escrigui sobre el futur de Catalunya, sobre els reptes queel nostre país té al davant avui mateix. I ben segur que no hi ha res que m'in-teressi més que això, políticament parlant. En aquests temps en què circulaper les nostres contrades algun venedor de fum mentre els responsables delgovern dediquen el seus eforços a tapar errors i mancances cantant el virolaide l'autosatisfacció o carregant els neulers a d'altri, és suggestiu posar-sea reflexionar sobre el que ens espera els propers anys i especialment, sobreel que ens podria esperar si féssim les coses bé. M'agrada doncs, que m'ha-gin fet aquest encàrrec agosarat i temible; m'esforçaré a argumentar que elfum no serveix per a res i que no ens interessa anar allà on ens porten. Enca-ra que, sobretot, provarà de dir cap on és raonable i positiu que anem (aparer meu).

L'HORA DE LA GRAN POLÍTICA

Catalunya avui és un país de clars obscurs i hauríem de mirar que demàsigui quelcom més nítid, més clar. Som un país industriós, dinàmic —sensdubte el més dinàmic econòmicament d'Espanya— però estem prou enreraen el context europeu. Tenim una autonomia ample que s'ha consolidat, peròque no és suficient, que cal millorar. Som un país convivencial però no passoldat i amb prous elements fraccionaris en l'àmbit cultural i social. Comp-tem amb un sistema polític, aparentment arrelat i ponderat, però, també da-vant el risc de la rauxa que ens proposa el nacionalisme radical. Hem avan-

17

DOSSIER: IDEA'92

çat en la nostra recuperació nacional però tenim encara seriosos problemesper resoldre en relació a la nostra identitat. Ens hem posat a l'alçada tecno-lògica i arquitectònica mundial, però tenim molts problemes de marginaciói de misèria urbana a les nostres ciutats i a la nostra societat. Hem entrata Europa, però servem encara estigmes dels anys d'aïllament i xacres queens acosten molt més al sud que no al nord. Avui, la situació de Catalunyadesprés dels avenços dels darrers anys és més positiva que no negativa, peròel que hi ha de bo no ens pot fer perdre de vista tot el que ens manca i totel que ens sobra.

Amb tot, l'avenir de Catalunya, si fem les coses bé, es presenta falaguer.Vull dir que, gràcies a l'empenta del país i dels beneficis que ha extret dela seva reconstrucció política, de l'etapa de creixement que ha viscut el con-junt de l'economia espanyola i de les perspectives que ens ha obert Europa,en el punt de sortida que ens trobem, el podem acarar amb optimisme. Pot-ser mai en la història, Catalunya s'ha trobat amb una oportunitat de prepa-rar un futur òptim com en aquesta conjuntura històrica. Partim d'una reali-tat política, econòmica i social envejable per a molts a l'hora d'endinsar-nospel mar de la Unió Europea. Seria un error colossal que no aprofitéssimaquest viatge per resoldre els nostres problemes estructurals i avançar en laconstrucció de la Catalunya nova, en la cual hagin disminuit fortament lamisèria, la marginació, la incultura i les desigualtats que a hores d'ara enca-ra ens afligeixen.

Aquest punt superior el podem assolir si volem fer l'esforç, car és una qües-tió de sacrificis i de treball sistemàtic, d'intel·ligència i d'unitat. I la pregun-ta és si aquest esforç es vol fer. El nostre govern, ¿actuarà amb les prioritatsnecessàries o continuarà la política de tapar forats i fer contents a uns i al-tres amb mesures d'anar fent la viu-viu? ¿Presentarà projectes de racionalit-zació industrial i comercial del país? ¿S'enfrontarà a aquells que no estiguinper la modernització? ¿Plantarà cara als especuladors? ¿Dirigirà les ajudesals sectors amb més futur? ¿Crearà les condicions de formació professionalnecessàries? ¿Seguirà permetent la degradació del medi ambient que hemviscut? ¿Farà la política unitària que convé per a projectar el país amb for-ça? ¿Primará el sectarisme habitual? ¿Continuarem considerant el centre delmón al nostre melic? Preguntes que per ara no tenen resposta. En tot cas,la gran oportunitat la tenim i caldrà veure si la sabrem aprofitar. Aquestaés l'hora d'omplir els anys que venen amb una política de realisme, d'eficà-cia i de generositat, amb bona política en definitiva.

Gran política sí, però que no vol dir que no sigui fora de mesura ni fanta-siosa. El país és el que és i es tracta justament de projectar a partir de lanostra realitat, sense fantasies ni deliris de grandesa que no pertoquen. Peraixò cal assenyalar d'entrada alguns elements condicionants de tota ambi-ció de futur.

Primer. Som un país petit, amb uns límits geogràfics, demogràfics, eco-

18

L'OPINIÓ SOCIALISTA

nòmics i culturals perfectament descriptibles. Com deia Pla, el nostre és unpaís més aviat reduït que ens ha d'impulsar a la modèstia. Seria estúpid as-pirar a cap mena d'hegemonia, dominació o influència decisiva en el con-cert mundial. Podem participar, aportar el nostre gra de sorra, fer-nos sen-tir, però per favor que ningú es cregui que podem aspirar a qualsevol cosa.No fem el ridícul, si us plau.

Segon. Mirem-nos el país tal com és. Allò que deia Hobswaum de la his-tòria ho podem aplicar aquí: Catalunya és el que és i no allò que ens agrada-ria que fos. Planifiquem sobre el país real, amb les seves contradiccions icomplexitats, no sobre el que hem somniat.

Tercer. El futur depèn de la política, però no tan sols de la política i delspolítics. Depèn de la societat, de la seva cohesió, del seu dinamisme, tal coml'economia depèn del govern però també dels empresaris i dels sindicats. Elsalt endavant de què parlem és un projecte col·lectiu i si no hi és tothom,no reixirà.

Quart. Tenim importants dèficits. Un dèficit de capacitat financera atà-vic. Un dèficit tecnològic important. Un retard en sectors productius herèn-cia del passat, que costarà superar. Un dèficit de formació, de preparacióprofessional, de coneixement d'idiomes, de nivell cultural. I el país, com ensrecorda Vilar, no presenta precisament una riquesa de recursos naturals, ansel contrari.

Si tenim en compte aquestes limitacions i juguem amb els elementsavantatjosos, podrem guanyar-nos aquest esdevenidor millor que és al'horitzó.

UNA CONSTRUCCIÓ REAL, DEMOCRÀTICA i NACIONALDEL NOSTRE FUTUR

En el camp de la prospectiva en general i, particularment en la política,sovint hi dominen dues tendències que em semblen equivocades. La primeraés un curiós sentit de la història. En refereixo a la idea de treballar per ala història, a concebre el futur lligat a una mena de discurs de la històriauniversal al qual cal donar satisfacció i —capgirant exactament el movimentdels processos històrics, això és, decidint ja ara com serà el futur— aplanificar-lo a llarg termini, a 50 o 60 o 100 anys vista, si convé. Error gaire-bé ridícul, avui dia en què constatem la rapidesa amb què s'esgoten determi-nats processos. Ni ningú sap cap on va la història —la història no va, lahistòria es produeix—, ni ningú pot augurar com seran les coses a llarg ter-mini. Tota proposta, tota propaganda sobre el llarg termini a més de ser cla-rament anti-històrica, no és més que pura especulació, pur bavardage. Aixòpassa molt sovint a algunes proclamacions sobre el futur de Catalunya. Ensparlen, per exemple, d'una independència que vindrà no se sap quan, però

19

DOSSIER: ioEA'92

que vindrà inexorablement, passi el que passi i sigui quan sigui. És el deter-minisme de la indeterminació.

La segona tendència és la de pensar en el futur com en un transplanta-ment temporal, és a dir, en termes del passat o actuals, però d'aquí un temps.Hom s'arriba a imaginar les exigències de futur a partir de situacions histò-riques o de l'actual societat, no de la societat del futur. S'insisteix una i altravegada en aplicar fórmules d'ahir o d'avui a una realitat que, de fet, no te-nim idea de quina manera serà, i de la qual no en podem conèixer, per tant,les exigències ni les connotacions. Això no obsta però, perquè hi hagi predi-cadors a casa nostra que es mouen com els peixos en aquestes aigües. Aixíes pot dir tranquil·lament que es pretén una situació com l'anterior al 1714,o es pot inventar un emplaçament de Catalunya dins una hipotètica Europade les nacions on ja no existeixen els estats, és a dir on ha desaparegut unarealitat anomenada França, i Espanya i Itàlia i Alemanya i el Regne Unit;0 es poden fer mapes en els quals Catalunya és tot el territori dels PaïsosCatalans, etc., etc.

Aquestes tendències existeixen i les veiem reflectides en el llenguatge polí-tic. Em limito a apuntar aquí que em sembla prou irresponsable actuard'aquesta manera. Un polític responsable no pot, en el nostre temps, venir-nos amb determinismes històrics ni avançar futuribles hipotètics, ni projec-tes de temporalitat nebulosa. No pot tampoc, si vol mantenir una seriositatbàsica, operar amb nocions i categories del passat per a plantejar-nos l'ave-nir. Ens hem d'exigir el mínim esforç de rigor i, sobretot, de modèstia. Unesforç, simplement de sentit comú.

Sobre aquest particular crec el que ara exposaré. En els projectes i els pro-grames polítics no podem ni hem d'anar més enllà del termini d'una genera-ció, això és, uns vint anys. Si una cosa demostra la història dels darrers temps1 els seus canvis profunds és que vint anys, per un projecte polític és ja unllarg, llargíssim termini. La resta ha de ser laborar per l'esdevenidor imme-diat, pel cicle d'una o dues legislatures. Superar aquests esquemes tempo-rals és suspendre's en la intengibilitat del buit. Més enllà de quinze o vintanys ¿què en sabem?: Res. I d'altra banda, si volem construir un país d'unadeterminada manera, ¿què ens autoritza a fer-ho sense intervenció, ni op-ció, d'aquells qui en seran els gaudidors o les víctimes? Com ha de ser Cata-lunya d'aquí quaranta o seixanta anys no és alguna cosa que hàgim de deci-dir ara nosaltres. Nosaltres ens hem d'ocupar del present i de l'horitzóraonable del nostre temps. Després ja ho decidiran els seus protagonistes.I llavors, potser voldran ser independents o no, potser socialistes o no, pot-ser catòlics o no, potser catalans o no. Aquest element democràtic de la con-cepció del devenir històric no és negligible; estem envoltats de messiànicsque pretenen organitzar la vida política dels nostres besnéts, dels quals sem-blen interpretar ja què pensaran, què voldran i què faran.

Crec doncs, que el demà de Catalunya que sensatament i assenyada po-

20

L'OPINIÓ SOCIALISTA

dem projectar és el del futur immediat fins a una generació. I això fent en-cara la salvetat de tot el que se'ns escapa avui i no som capaços ni d'intuir,des d'aquesta limitació que la racionalitat i la decència imposen tractaréd'endinsar-me en què poden ser els reptes que el present i l'esdevenidor plan-tegen al nostre país. Un país, Catalunya, que viu una etapa històrica d'enor-mes potencialitats.

LA SOBIRANIA POSSIBLE

No vull defugir el tema més percutani que planeja sobre la vida políticacatalana, això és, la qüestió de la independència que alguns propugnen. Elplantejament de la separació d'Espanya és alguna cosa que no admet la con-temporització: o hi estàs d'acord o hi estàs en contra. La seva radicalitat mo-difica talment els esquemes que no és compaginable. Si participes d'aquestcriteri no pots admetre ni el projecte particularista ni el federal i a l'inrevés:no hi ha encabiment possible.

Em manifestaré aquí contrari a la proposta independentista dels amicsd'Esquerra Republicana. He estat d'aquells que vaig estudiar-me els esquit-xos de separatisme que s'han produït al llarg de la història del catalanismepolític, fent-ne una valoració més aviat negativa. De vegades (Prats de Mo-lló, gent de la Falç, primer Macià) tot reconeixent l'idealisme de fons i lagenerositat patriòtica al mateix temps que constatava el ridícul dels resul-tats. Altres vegades, el judici ha estat més sever. (Nosaltres sols, les joven-tuts de Dencàs o el 6 d'octubre) pel mal que aquelles actituds ens han fet.Igual que en el passat, crec que avui l'independentisme és més negatiu queno positiu i us estalviaré de fer aquí una anàlisi completa de la qüestió. Peròdonaré les quatre raons principals del meu rebuig a l'opció separatista.

Primera. No és factible, no és realitzable en els termes en què ens ho ve-nen. Ni pel costat espanyol ni per l'europeu. I com que no és possible, l'en-testament en fer entrar el clau per la cavota només ens pot portar problemes.

Segona. El país no ho vol. No existeix una majoria ni en broma. Per tant,amb tots els respectes pels qui ho desitjarien, el que cal és treballar pel quevol la gent.

Tercera. L'hipotètic procés cap a la separació d'Espanya podria produiruna fractura en la societat catalana, quasi irreparable amb el conseqüent afe-bliment nacional del país.

Quarta. El màxim nivell de sobirania que Catalunya pot assolir en un fu-tur europeu és més fàcilment assolible per una altra via, no traumàtica nigeneradora d'enemics: l'autonomia en un marc federal. Avui d'independèn-cies no n'existixen (utilitzar el mot en un sentit clàssic és una vertadera fal·là-cia) i tot el que hi ha són nivells d'autonomia, o com diu Elazar, nivells deco-govern. Catalunya pot assolir un determinat nivell en l'àmbit europeu.

21

DOSSIER: iDEA'92

Aquest nivell adequat per un país com el nostre és el que ja es dibuixa enel projecte federal europeu. I aquest nivell és el que defensem, la màximasobirania possible.

Jo vull, doncs, per a Catalunya aquesta autonomia màxima. I no tinc capinterès, per arribar-hi, de fer-ho pel camí més abrupte, més cridaner i mésperillós pel país. La qüestió del futur de Catalunya no és assumpte de viscè-res ni de «trágalas», ni d'hipotètiques dignitats a restituir. Es treballa perconstruir-nos el nostre espai en un món canviant i provar de trobar-hi la ubi-cació precisa.

La via independentista causaria greus conseqüències en l'estabilitat del país,en la seva cohesió social i en la seva economia. Entestar-se a no veure aquestsesculls i proclamar que la separació de Catalunya es podria fer sense capcost o fins i tot encara guanyant-hi, és d'una frivolitat i d'una irresponsabi-litat no negligible. És no solament no voler veure les coses tal com són, sinóconfondre les més inconsistents imaginacions amb la realitat.

Els plantejaments independentistes actuals es basen en criteris abstractes,sentimentals, perfectament anacrònics. Una anàlisi real de la política cata-lana, espanyola i europea de tots els temps és més que suficient per fer veurela irrealitat del projecte independentista. La invocació d'Europa no repre-senta res més que fugir d'estudi, tan irreal i tan anacrònic com l'altre. Dis-senyar un projecte independentista comptant amb imaginaris defensors euro-peus és un plantejament fantasiós, negat repetidament per la història quedemostra ignorar els vents que bufen a Europa i fins i tot les més elementalscaracterístiques del projecte d'unitat europea.

Però s'equivocarien els qui creuen que amb l'autonomia actual ja som onhem de ser. No; hi ha un important tram a recórrer dins el marc espanyolque s'anirà fent sens dubte els anys a venir, i s'obriran les possibilitats euro-pees, cada vegada més, que ajudaran a configurar un sistema de co-governcomplex i trabat a base d'aplicar-hi fórmules típicament federalistes.

És en aquesta perspectiva que nosaltres crèiem que l'autonomia actual jaimplantada a l'Estat i en vies de consolidació, no té altra sortida que unprojecte federal. La federalització de l'Estat de les Autonomies resulta l'úni-ca sortida que implica un pas qualitatiu endavant en l'organització i la re-destribució del poder polític a Espanya, amb els màxims guanys per al con-junt de tota la societat i amb els mínims sacrificis per cada un dels seuscomponents. Es un camí lògic i realista que fa un contrast radical amb lesincògnites que comportaria una solució independentista.

Quan Catalunya inicia el seu procés industrial i comercial pròpiament mo-dern, comença a endinsar-se en el món de la interdependència econòmicai de les relacions humanes complexes, l'antic país gremial que durant segleshavia estat Catalunya es transforma en una societat de burgesos, menestralsi proletaris, amb tots els processos dolorosos inherents a un canvi tant pro-fund. La Catalunya que arriba fins als nostres dies, la Catalunya moderna,

22

L'OPINIÓ SOCIALISTA

és un país complex, un país on s'hi manifesten voluntats diverses, un paísque té lligams positius i contradictoris amb l'Estat espanyol, un país queper la seva efervescència i per la varietat de les seves relacions econòmiquesi la complexitat de la seva vinculació dins d'Espanya veu néixer en el seusí un pluralisme ideològic i polític consistent. S'ha d'acceptar del d'on boncomençament aquest tret de la modernitat catalana i no anar a buscar espe-culativament la imatge d'una Catalunya que es pot somniar que existeixi undia. En parlar de Catalunya cal que sempre esguardem, en primera intenció,la gent de Catalunya, els catalans, tal com són i no tal com voldríem quefossin.

FORA ELS IL·LUMINISMES

L'obligació d'un polític és oferir una idea clara de què proposa. Però devegades és difícil i, especialment compromès, ja que sovint el pas del tempsposa de relleu els errors en què s'ha pogut incórrer. Per això molts es refu-gien en la reiteració de principis generals i d'idees aparentment sòlides senseanar al detall i la precisió. El risc és menor. En aquest article penso fer elcontrari: fins allà on pugui intentaré precisar què pot ser per a mi l'evolucióde Catalunya durant els propers anys, quins seran els seus principals desa-fiaments i com haurà de confrontar.

Em sembla també necessari dir un mot sobre els objectius imprescindi-bles de tot projecte polític. ¿Quin sentit últim —i primer— té i ha de tenirl'acció política i, així doncs, l'acció política a Catalunya? Sense cap menade dubte la construcció d'un món millor, d'una Catalunya millor. La cons-trucció i la consolidació d'una realitat política, social, econòmica que per-meti als ciutadans del nostre país gaudir del més gran benestar en un régi-men de drets i de llibertats democràtiques. Vull dir que no em semblapresentable a aquestes alçades cap voluntarisme ni cap idealisme —i moltmenys cap il·luminisme que suposi sacrificar el benestar dels ciutadans, laseva convivència, la millora de la seva qualitat de vida i la seva tranquil·litatd'esperit per a una hipotètica satisfacció històrica o l'acompliment d'unaaspiració essencialment romàntica.

No condemno, compte, el nacionalisme radical i els seus propòsits benlegítims. Dic, per contra, que la formulació romàntica i irredemptista delcatalisne no té res a veure amb el nacionalisme, puix aquest si respon a crite-ris de racionalitat i sentit comú, no pot mai deslligar els seus plantejamentsde construcció nacional amb els de la preservació de la unitat de la societatcatalana, la prosperitat econòmica, social i cultural. Tot el que posi en perilll'avenç incessant del poble, les seves condicions de vida i la seva bona relacióamb altres pobles és, a parer meu, antinacional, per més que obeeixi a acti-tuds de bona fe —d'ingenuïtat— i, a una il·lusió honesta i legítima. Ara,

23

DOSSIER: iDEA'92

de benintencionats l'infern n'és pie; allò que objectivament pot perjudicarel país no es pot acceptar vingui d'on vingui. I no es pot acceptar precisa-ment per patriotisme. Sobre el futur del nostre país no s'hi han de projectarnomés els nostres sentiments, sinó, i sobretot, la nostra intel·ligència. Altra-ment no farem res.

És important també discernir entre el plantejament de futur utòpic o ideali el futur possible, la realitat factible de la Catalunya venidora que no sónel mateix. És fàcil expressar un desig de futur, ho és menys descriure compot ser realment el demà. I això és el que vull intentar tot seguit; no inventarallò que m'agradaria més, —fos o no realitzable— sinó tractar d'exposar unaimatge del nostre esdevenidor versemblable i plausible, raonablement asso-lible per a Catalunya en l'horitzó de l'any 2010.

ELS REPTES DE CATALUNYA

Al nostre país se li presenten els desafiaments de qualsevol altra societatavançada del nostre temps, a més dels particulars i específics per la seva pròpiarealitat nacional i la seva ubicació geogràfica, política i cultural. Molts delsreptes a afrontar ho seran conjuntament amb altres pobles de la terra. Laconstrucció d'un nou ordre mundial, la recerca de la pau, el triomf de lademocràcia, la cooperació amb el Sud, el respecte de les llibertats, el predo-mini de la justícia, la lluita per un planeta menys devastat, etc., etc., i altresobjectius generals els haurem de treballar a l'ensems amb els nostres com-temporanis d'arreu del món. Encara que Catalunya sigui un país petit, ambla nostra acció haurem de contribuir a millorar les coses en aquests àmbitsplanetaris.

Uns desafiaments, Catalunya els haurà de resoldre juntament amb els po-bles veïns i homòlegs, els hispànics i eís europeus. Els propis de la construc-ció d'Europa, de la modernització de les administracions, de la legislaciócomuna, de la convergència econòmica i de la seva pròpia ubicació en elsnous marcs jurídico-polítics que la Unió Europea anirà creant. A aquestscamps en què s'ha de treballar colze a colze amb els veïns, cal afegir-hi elsproblemes de societat que ens afecten a tots per un igual, la immigració, l'ecològia, les noves tecnologies, la informació, la violència urbana, el terroris-me, la droga, els flagells epidèmics, la xenofòbia, la deshumanització de lasocietat, l'individualisme i la insolidaritat, el desprestigi de la política, lapèrdua de valors, la marginació i el darwinisme social, els límits de la cièn-cia, els drets de les minories, etc., etc.

Heus aquí un ventall de reptes que sens dubte haurem d'acarar en els pro-pers anys, molts dels quals els tenim plantejats de fa temps. Són reptes queté, en general, la resta d'Espanya i la resta d'Europa.

Ara Catalunya té els propis i particulars reptes, qüestions històriques pen-

24

L OPINIÓ SOCIALISTA

dents que han de resoldre ineludiblement els anys a venir. L'un és central:la identitat del país. Acabar de normalitzar-nos com a nació, culturalment,lingüísticament, políticament i socialment. Aquesta és una tasca fonamen-talment interna, encara que podem rebre ajuts externs; però és una respon-sabilitat fonamentalment nostra. L'altre gran repte propi és el de la nostraubicació política a Espanya i a Europa com a nació; és el nostre futur insti-tucional, que volem que sigui corresponsable amb qui ho hagi de ser, però,alhora, satisfactori per als catalans. És el repte del federalisme.

SOBRE LA IDENTITAT

La identitat del país es fonamenta bàsicament en la llengua i la cultura,les estructures polítiques, els símbols i les formes de vida que ens fan sercol·lectivament diferents.

És possible que alguns elements que han comptat històricament en el fetdiferencial català avui no siguin especialment diferenciadors. Al segle xixi ben entrat el xx, una Catalunya industrialitzada contrastava amb una restad'Espanya sub-desenvolupada. Ara aquesta no seria una característica queens distingís d'altres col·lectius humans, a la Península o a Europa. Altreselements han afegit complexitat a la realitat catalana. Penso ara amb la lite-ratura castellana d'autors catalans, en la Fira de Barberà del Vallès o en laimmigració massiva dels anys cinquanta. País de marca, passadís d'homesi de coses, Catalunya no deixa de ser una considerable barreja; de maneraque la presència d'elements foranis és una característica també de la identi-tat d'aquest poble.

Preservar la identitat, la personalitat nacional de Catalunya., Hi ha la qües-tió de la llengua, que cal normalitzar. S'ha d'aconseguir que el català siguila primera llengua dels catalans. Ara no ho és, però ho pot ser, ho ha deser. És cabdal. Compte: primera llengua, no llengua-única. Els qui postulenaixò pretenen acabar amb el castellà al nostre país. Diuen: la més grandificultat per salvar del tot el català és la força que té el castellà, ergo, femllengua única el català. I afegeixen que sense un alt nivell de coerció,d'impossició, no hi haurà manera de normalitzar la llengua. Però com que,avui aquí i arreu del món la llengua única és indefensable, els amics d'ERCproposen una altra forma de bilingüisme: la substitució del castellà perl'anglès.

Tot això és un disbarat. I un perill. Acabar amb el castellà és una via ab-surda culturalment i nefasta políticament. No m'extendré: diré només quetot admetent les enormes dificultats del català per recuperar-se, no té capviabilitat la proposta de llengua única. Uúnic remei és concentrar-se en l'en-senyament, la divulgació, i l'ús correcte de la llengua —quin català escoltemals mitjans audiovisuais...!— per avançar pas a pas enmig de les dificultats.

25

DOSSIER: iDEA'92

La coerció, la imposició, no ens interessa. Seria pitjor el remei que no lamalaltia.

Haurem de treballar molt per la normalització. I ens cal que l'Estat enshi ajudi i que Europa ens hi ajudi. Reconeixent, promovent, i pagant la re-cuperació de la llengua a més, naturalment, de respectar els seus drets.

La cultura catalana, serà objecte, ben segur d'un llarg debat en el futur.De fet, d'ençà del Dr. Rubió, no s'ha embestit gaire la dualitat evident quela composa. És clar que n'hi ha que estan disposats a defensar a peu i acavall que la identitat cultural del país és allò que es troba al Joan Amades.Aquests reduccionismes no ajuden pas a la credibilitat de qui els fan. No;no ens podem explicar la cultura catalana amb Ferran Soldevila, Fabra, Es-priu, Emili Vendrell o Pep Ventura i homòlegs, i oblidar en Peret, en Váz-quez Montalban, o La Vanguardia, El Periódico i homòlegs. I el mateix espot dir de les formes de vida i dels trets psicològics.

Caldrà aclarir-nos en aquesta qüestió que en presuposa una altra de laqual ningú no parla ¿És també el castellà una llengua dels catalans o tal ve-gada no? La meva resposta és sí, rotundament. I la història i l'actualitat des-menteixen qui afirmi el contrari.

El debat s'haurà de fer i la meva impressió és que la qüestió de la culturacatalana és una qüestió de síntesi i de dualitat, com ho són les cultures es-candinaves i tantes altres de l'Europa Central. I probablement en aquest temapodem concloure que tot passat fou pitjor, si ens remontem un parell de cen-túries.

La bi-culturalitat tant accentuada de l'actual societat catalana és un fetque no es pot tractar amb lleugeresa. Conté enormes potencialitats, però tam-bé pot ser el germen de la discòrdia; la reticència o l'exclusió ens ne podenportar a la discòrdia mentre que l'assumpció i l'obertura en ambdós sentitsno pot fer sinó enriquir-nos. Hem de fer dues coses alhora: recuperar plena-ment el català i soldar, unificar, nacionalitzar el país a base d'acceptar unapresència inescamotejable i important de la llengua i la cultura compartidesamb la resta de l'Estat i una part molt important del món. Com s'ha de ferigualment amb la tendència a la multiculturalitat i el multilingüisme en quèens hi aboquen Europa i els mitjans del nostre temps. Hi ha un procés impa-rable d'integració d'elements culturals fins ara foranis a les vides dels po-bles. Menjar un plat d'espaguettis és avui tan normal a Barcelona com aParís, a Londres o a Milà, o beure Coca-Cola, o comprar-se un Golf o es-coltar Debussy. I no parlem del món de la ciència, de la tècnica, del cinemao de l'esport. La nostra cultura rep constantment aportacions antigues i no-ves procedents d'altres móns. Lluitar contra el corrent universalitzador éstemps malgastat i inútil, i lluitar contra la presència de la cultura més prope-ra encara més. Al que hauríem d'aspirar precisament és a una màxima assi-milació de la cultura. Pel que fa a les llengües crec que hauríem d'anar capa una concepció multilingüísta en la formació dels catalans. Assegurar la

26

L'OPINIÓ SOCIALISTA

primera llengua, el català, però garantir al mateix temps el domini del caste-llà, del francès i de l'anglès. Això, pedagògicament parlant no és cap difi-cultat.

És clar que aquests plantejaments ens aboquen a canvis substancials decara al futur. No hi ha dubte que el predomini present de l'anglès arreu ila força del missatge comunicatiu del món anglo-saxó influiran decisivamentsobre la nostra cultura. Tant si ho volem com si no ho volem. I lingüística-ment parlant en un futur no gaire llunyà l'anglès pot disputar espais de pre-sència al català i al castellà i, òbviament, crear el mateix tipus de problemesque avui planteja als suecs, als danesos o als noruegs. Anem a un multilin-güisme que també té els seus riscos, però que és imparable i globalmentpositiu.

Ara com ara, hem d'anar per aquest camí, en el bonentés que la cosa mésimportant és que la llengua no es converteixi en un factor de divisió. La nor-malització lingüística ha de ser compatible amb la cohesió, la no separacióamb l'evitació de l'enfrontament. Altrament, no solament no hi haurà nor-malització de cap mena, sinó que trontollarà de dalt a baix el projecte depaís, la nació. Recordem que la llengua és la base essencial de la nostraidentitat.

Veig actituds, de vegades, que més que respondre a una anàlisi de lasituació, són filles d'un rebuig epidermic. No es tracta tant de trobar solu-cions pel català com de refusar el castellà, de concentrar en aquest refús,una ràbia històrica acumulada durant anys d'opressió. Aquestes actituds fo-namentalment anticastellanes constitueixen un greu error i no arrajaran res,més aviat al contrari, tant políticament com lingüísticament crearan gransdificultats.

No perdem més el temps: el castellà és una llengua dels catalans, com talvegada —tant de bo— ho serà d'ací poc l'anglès.

Així, doncs, hauríem d'assegurar la continuïtat dels trets més caracte-rístics de la nostra personalitat nacional evitant tot anacronisme i avançantmés aviat cap a un cosmopolitisme i una universalitat que ens faci com-parables als països més espabiláis de la terra. No és incompatible servar lestradicions, els costums, les formes de vida que ens ha llegat el passat i queestimem i al mateix temps promoure un dinamisme avançat i creatiu, en totsels sentits.

En una altra ordre de coses és evident que hem de conservar i prestigiarels símbols i les institucions que ens són propis. De fet, són l'expressió mésclara de la nostra personalitat nacional. La clau de volta del nostre fet na-cional són les estructures polítiques, la Generalitat. El President, el Govern,el Parlament. Juntament amb la llengua, avui, aquestes institucions són elstrets més pregons de la realitat nacional. Són la base del fet diferencial i delpoder polític. La identitat de Catalunya en el futur ha de ser i cada vegadamés serà representada per la Generalitat. Mentre no es va tenir accés a la

27

DOSSIER: IDEA'92

política, altres elements col·lectius eren el punt de referència diferencial. Arael poder polític català és i ha de ser la mostra més clara del fet nacional quehi ha al darrera.

Si insisteixo en aquest punt és perquè és decisiu. Si Catalunya hagués createl seu propi estat, d'això no en parlaríem. Les seves institucions no serienun signe identificador de la seva existència com a poble. Ningú creu que Ità-lia, França o Alemanya tindrien una altra identitat si fossin una monarquia,(o si el Regne Unit, Holanda o Suècia no ho fossin). Ni tan sols variariala seva identitat nacional si canviessin a un règim autoritari, sense institu-cions democràtiques. En canvi, per a Catalunya, tenir o no tenir la Genera-litat és bàsic, és identificador. ¿Per què? Perquè és allò que ens dóna la partde sobirania, és allò que ens permet organitzar bona part de la nostra vidai és allò que ens assenyala com a diferents a l'interior de l'Estat. I és el queens marcarà com a diferents a Europa. Pels catalans l'Estatut i la Generali-tat, no són només una qüestió de drets, llibertats i democràcia —que, natu-ralment ho són— sinó també una qüestió d'identitat.

RECONEIXEMENT i ENCAIX

D'aquí que el reconeixement polític i jurídic que tingui Catalunya i la sevaubicació en la part del món on vivim, té aquest component vital que va mésenllà de les anades i tornades de cada conjuntura. I del què es tracta és detrobar un encaix plausible dins les possibilitats reals existents.

Catalunya no va voler ni va poder construir l'estat propi quan es forma-ven els estats-nació moderns. És la veritat pelada. Tenim la tendència—accentuada sovint fins a la deformació històrica— de clavar les responsa-bilitats a altri, proclamant que no ens van deixar, que Espanya ens ho vaimpedir. Però el fet és que tots els estats es van constituir contra els que hovolien impedir, a base de tenir un projecte, una força, una voluntat i d'aca-bar guanyant la batalla i la guerra. Amb això som molt poc autocrítics. Opotser som incapaços d'assumir les nostres pròpies incapacitats històriques.

No construït l'Estat català i immersos en l'Estat espanyol, el catalanismepolític, durant decennis i quasi es pot dir segles, ha aspirat a l'autonomiapolítica. Des dels il·lustrats del divuit fins la darrera transició política espan-yola l'aclaparadora majoria dels pensadors i dirigents del catalanisme polí-tic s'ha batut perquè Catalunya tingués unes estructures polítiques pròpiesen règim de co-govern, d'autogovern, d'autonomia, que li signifiquessin elreconeixement de la seva personalitat i de la seva voluntat nacionals. I bé,després d'una llarga història de problemes i fracassos, avui Catalunya té elreconeixement i exerceix l'autonomia en el marc de l'Estat espanyol. Aquestautogovern és perfectible, sens dubte, però del punt de vista dels principisel reconeixement i l'autonomia són indiscutibles.

28

L'OPINIÓ SOCIALISTA

Tothom sap que l'organització de l'Estat de les autonomies és quelcomcomplex i encara ens troben en el que podríem dir un procés constituent.S'han de millorar coses, ampliar competències, revisar estructures i funcio-naments. I això es va fent, per exemple, com ho demostren el recent acordde finançament, el pacte per a les autonomies de via lenta o les propostesde transformació de l'administració perifèrica de l'Estat. Els mesos i els anysfuturs seguiran aportant ajustaments i millores al sistema, que permetranals catalans sentir-se més positivament encabits en el marc espanyol.

El camí cap aquesta situació de bona entesa, de reconeixement i de soli-daritat entre catalans i la resta de l'Estat planteja dues exigències. La unaés que de part del govern espanyol, del seu parlament i de totes les institu-cions de l'Estat es mantingui una actitud oberta, de respecte per al fet na-cional català i molt particularment dels seus trets diferencials. D'una vega-da s'ha d'acabar amb les reticències i les malfiances. No es pot exigircontinuadament lleialtat constitucional sense oferir lleialtat estatutària; laplena integració de Catalunya en el procés polític espanyol, sense ambigüi-tats ni garreperies ha de ser complementada per un respecte a la pluralitatnacional de l'Estat i unes polítiques autonòmiques i autonomistes dels po-ders centrals. Sé que aquests plantejaments, simplement federals no seranacceptats per algún sector de l'espanyolisme tronat, que ha considerat la cons-trucció de l'Estat de les autonomies com un mal necessari susceptible de con-tinues restriccions. Però confio que la immensa majoria dels demòcrates es-panyols seran capaços de comprendre, acceptar i recolzar la via federativade respecte de les diferències entre els pobles d'Espanya.

L'altra exigència afecta els catalans. Els ciutadans i les forces polítiquesde Catalunya han de jugar net amb la seva integració hispànica. No és pos-sible el regateig constant, la implicació aquí i la desafecció allà. No és possi-ble continuar fent electoralisme amb la disjuntiva catalanisme-espanyolisme.El reconeixement de què som per part dels altres ens obliga a la reciprocitat.No podem, per la nostra banda, exigir de l'Estat una incessant transferènciade poder, sense garantir una clara inserció del nostre país en el marc espan-yol, sense oferir la part que ens toca en la cohesió de la realitat històricai política que és Espanya. Sé també que aquesta actitud mai no serà accep-tada per l'irrédentisme català, que és obertament anti-espanyol; però esticconvençut que representa la voluntat de l'immensa majoria dels catalans.

Al marc de la ubicació institucional de Catalunya, cal tenir present tambéla qüestió dels Països Catalans. Sens dubte la relació de Catalunya amb laresta dels països catalans és un repte important al qual hem de trobar sorti-da. Ara, si el plantejo en aquest àmbit de l'emplaçament institucional delpaís, és perquè a parer meu no és un problema d'identitat, sinó de relació.Efectivament, malgrat algunes simplificacions que no se sostenen, la identi-tat de Catalunya no és assimilable als Països Catalans ni depèn del futurd'aquesta altra realitat històrico-cultural. Catalunya és un fet nacional. Als

29

DOSSIER: IDEA'92

els països catalans hi ha la comunitat de llengua i de cultura que hom coneixi que podria donar lloc o no al desenvolupament d'una realitat nacional peròque ara de cap de les maneres ho és. No hi ha la homogeneïtat mínima polí-tica, ni econòmica, ni social, ni tampoc cultural i, sobretot, no existeix unaconsciència col·lectiva apreciable, llevat de cercles reduïts, admirables pel seucoratge, però sense arrelament en el poble. Més aviat el que apareix massasovint és el rebuig contundent de sectors importants en diversos indrets delsPP.CC., no solsament contra tot procés d'organització política d'aquests,ans a tota iniciativa que aparegui com a catalanització. El fenomen és prouconegut i no val la pena insistir-hi.

Vertaderament veure entre Andorra, la Catalunya Nord, i l'Alguer o el PaísValencià una comunitat única, una col·lectivitat cohesionada nacionalmentés, per a dir-ho suamen, una exageració. No és versemblant que un procésd'institucionalització sigui possible en molt i molt de temps, si és que maies produeix.

Cal situar, doncs, la qüestió dels PP.CC., en termes de relació estreta, decooperació (i d'institucionalització d'aquesta cooperació en els àmbits co-muns com la llengua i la cultura) d'intercanvi cultural unificador, de bonveinatge i de relacions privilegiades en tots els àmbits, respectant les institu-cions i la identitat de cadascú. Només amb aquest esforç prudent però siste-màtic trobarem un camí d'acostament a la solució del problema.

Allò, però, que donarà satisfacció més plena a una Catalunya autònomaés la gran novetat del nostre temps, l'encaix en l'Europa unida. Per un paíssense estat propi, l'autonomia estricta dins l'Estat espanyol, podia mantenir-laen un Estat d'insatisfacció i de frustració permanents. Per contra, l'oportu-nitat europea obre unes possibilitats de primer ordre. L'inseriment europeupot completar l'aspiració d'autogovern dels catalans en permetre el seu exercicien un marc jurídic, polític i econòmic molt més ample i infinitament méspotent que l'àmbit purament hispànic. En un món en què han desaparegutles sobiranies nacionals enteses en un sentit clàssic, i en el qual —sobretota Europa— les formes de cogovern s'imposen, l'encaix de la Catalunya autò-noma en la comunitat europea, equival pràcticament a la màxima sobiraniaa què podem aspirar.

Els catalans hem de jugar fort aquesta carta, la carta d'Europa. I sempretocant de peus a terra. Un plantejament secessionista dintre la C.E. no ésprecisament el millor camí si volem aliats. Catalunya no tindrà ningú a fa-vor si vol portar les coses a nivell d'enfrontament amb Espanya. Es conver-tirà immediatament amb un enfrontament amb Europa. Al contrari, la par-ticipació en els afers europeus, com a nacionalitat espanyola, ens pot obrirportes i tenir, d'entrada, amics. És important per això, tenir present que no-saltres hem.entrat a l'Europa comunitària com una «regió» —el terme éseuropeu i dóna idea de per on van les coses enllà del pirineu, això és: menyspartidaris dels nacionalismes— de l'Estat espanyol. Aquesta condició ens

30

L'OPINIÓ SOCIALISTA

permet un joc determinat que hem d'ampliar i d'aprofitar al màxim, comen-çant per ajudar en tot moment a conformar la política del govern centralen qüestions de tota mena.

L'altra possibilitat que ens oferirà Europa és la via directa, encara magraperò que té futur. Avui les regions europees tenen encara poc pes en les deci-sions i la política de la Comunitat, però sense cap mena de dubte la sevainfluència i el seu paper creixeran. Cal ser presents en aquestes institucionsdel regionalisme europeu. Cal fer lobby català a Brussel·les i cal tenir un pro-jecte clar i factible per a moure-ns amb eficàcia i èxit en les institucions dela unió europea. El dia arribarà en què els ens territorials prendran més for-ça en l'entramat comunitari, començant pels ajuntaments. I probablementaquella vella idea d'una Cambra territorial on hi fossin representades les na-cionalitats i les regions —allò que hom ha anomenat el Senat europeu— aca-barà essent una realitat.

ALTRES REPTES

Ja ha estat dit, Catalunya tindrà diversos desafiaments d'ordre intern. Nofaré ara el llistat d'aquests reptes ni tampoc donaré les receptes per a afrontar-los. La majoria de les solucions que podria insinuar aquí figuren en el pro-grama dels socialistes a les darreres eleccions autonòmiques que és un pro-grama de profunditat i d'imaginació. Un programa de detall quasi inoït. Lesqüestions institucionals immediates, les mesures industrials i econòmiques,el benestar dels ciutadans; tot hi és tractat amb ponderació i realisme. Nosabria afegir-hi gaire res.

Però m'interessa assenyalar algun repte concret que caracteritzarà els anysa venir. Quedi benentès que sóc perfectament conscient dels problemes «clàs-sics» que Catalunya, com tot país, ha de resoldre. No me'n descuro. Sé quehem de créixer econòmicament: que si volem ser competitius hem de pren-dre tota mena de mesures de formació, d'avenç tecnològic, de política labo-ral, de priorització industrial, etc., etc. Tot això s'ha de fer. I cal també mi-llorar les infraestructures tan febles encara de les comunicacions i dels serveispúblics en general. Cal millorar molt la sanitat, la cobertura social, la justí-cia, l'educació, l'administració. En fi, si volem ser un país de qualitat calque fem un millor ús de la riquesa que creem. Vol dir que hem d'impulsarun progrés econòmic sobre bases d'equilibri i de racionalitat. Tot això s'hade fer i més en cada un dels camps i dels sectors econòmics, socials, políticso culturals. Són reptes als quals s'ha de donar resposta automàtica. Els so-cialistes ja hem dit quin tipus de resposta cal donar. No insistiré.

Ara hi ha nous reptes (o vells que reapareixen) i que tindran tanta impor-tància com els suara esmentats en la configuració de la Catalunya del futur.Vegem-ne uns quants.

31

DOSSIER: IDEA'92

I. La degradado ecològica, és un fet de proporcions alarmants arreu i tambéa casa nostra. Els propers anys ens caldrà un esforç ingent per fer front ales agressions del nostre medi ambient immediat i també al nivell planetari.Es urgent adequar la producció industrial i les formes de vida quotidianaals nivells de no toxicitat i pol·lució. Ens hi juguem la vida. Hem de seguiri si és possible anar al davant de les organitzacions internacionals que cla-men per aturar la destrucció de la terra. L'escalfament de l'atmosfera o ladesforestació no són fenòmens que ens agafin lluny. Es un problema tambéde Catalunya. Si volem d'aquí a uns anys respirar més tranquils hem de ferun treball enorme perquè el país ha estat abandonat en aquest camp.

II. Les tecnologies punta, seran el substitut de les indústries clàssiques enla societat postindustrial. Sigui per la microelectrònica, la biologia molecu-lar, les fibres òptiques, la robòtica, la mecatrònica o d'altres ciències i tècni-ques, la vida futura dels ciutadants, els serveis i la producció, quedaran en-vaïts per la tecnologia avançada. Un país que vulgui comptar haurà dedesenvolupar tecnologia punta. Probablement especialitzant-se, com de fet,pot acabar fent tota Europa; Catalunya ha d'endinsar-se amb força en lainvestigació i la producció dels nous enginys del nostre temps. És una prioritat.

III. La immigració, és un fenomen sobre la taula. La immigració magre-bí. La immigració de l'àfrica negra. La immigració del centre i de l'est d'Euro-pa. La immigració d'Amèrica llatina. L'explosió demogràfica de certes zo-nes i la crítica situació econòmica d'altres ens marquen un horitzó no llunyàmés aviat preocupant. Catalunya s'ha de preparar per esdevenir una societatmultiracial i trobar una solució digna a les arribades massives que es podenproduir els propers anys. Una solució digna implica, naturalment, la no ex-plotació dels immigrats i l'absència de qualsevol forma de xenofòbia.

IV. El repte de l'educació, de la qual depèn el futur, en dos grans direc-cions: la de donar capacitació professional i a preparar els infants per a de-senvolupar les seves potencialitats dins la societat. D'una banda, la forma-ció professional s'ha de comtemplar com l'element fonamental del progréseconòmic. No hi haurà una Catalunya tecnològicament avançada si no esfa un esforç grandiós per a preparar a la gent de tota edat, per a reciclar-los,per a dotar-los de coneixements específics complexes. S'ha d'adaptar el sis-tema educatiu a aquesta exigència principalíssima, sobre la base d'entendreque la formació és un aprenentatge permanent.

D'altra banda, l'educació de tot ésser humà és avui tan complexa com hoés la societat. Si volem que els catalans de demà tinguin els coneixementsnecessaris per participar intel·ligentment en la societat, acceptar les seves res-ponsabilitats i estar preparats pels canvis que se succeiran hem de millorarsensiblement el sistema educatiu, ampliant la seva acció, fent-lo multidisci-plinar, prestigiant el magisteri, repensant els conceptes educatius i innovantl'ensenyament de soca-arrel. El paper de l'educació en el nou temps és vital,molt més del que hom havia cregut.

32

L'OPINIÓ SOCIALISTA

V. El repte de la informació, que es deriva de l'avenç de la tècnica, estàcanviant i canviarà els nostres comportaments tradicionals. L'accés a conei-xements i informacions que permeten la revolució en l'àmbit comunicacio-nal és enorme. El paper dels mitjans —sobretot, la televisió— és ja fona-mental en la nostra societat. D'aquí que el risc de la utilització d'aquest poderen un sentit manipulador és alguna cosa que cal evitar. La concentració demitjans en unes poques mans ha de ser compensada amb controls estrictesque salvin als ciutadans de la desinformació i la deformació. El món de lainformació ha de ser plural i diàfan i presidit per codis ètics perfectamentestablerts i generalment acceptats.

Si bé és cert que la informació no és el poder per ella mateixa, en mansd'un «Big brother» o d'un grup de pressió, pot devenir un autèntic poder,que condicioni les nostres vides, sobretot en un país petit.

VI. El repte dels valors que es perden o s'han perdut. El progrés que hacreat benestar i riquesa ha fet els homes més egoistes, individualistes i inso-lidaris. La caiguda de sistemes ideològics i valors morals col·lectius, ha creatuna manca de punts de referència morals que ha donat lloc al predominid'actituds hedonistes per un costat o de marginació i antisistema per l'altre.A Catalunya n'hi ha prou mostres.

Una societat no pot prosperar si no està dominada i impregnada d'unscerts valors, d'una certa moral. El valor de la solidaritat, de la justícia so-cial, de la consciència col·lectiva, de la llibertat i del respecte dels drets i lli-bertats d'altre, de l'ètica personal i professional, de la honradesa, del treballi del treball ben fet, del respecte a la majoria, a la llei. Promoure aquestsvalors i altres qui hi podríem afegir ha de ser una tasca sistemàtica. Si Cata-lunya no avança per aquests camins de moral col·lectiva i ètica individual,esdevindrem la selva. ,

VIL El repte de la democràcia, que encara s'ha de guanyar. La lluita delsanys a venir en el terreny polític serà aquesta: defensar la democràcia. Éscert que hi ha una crisi de la democràcia, que té defectes, que permet deri-vacions i usos criticables i criticats: corregim-hi tot el que calgui, peròdefensem-la perquè no hi ha sistema millor. I revitalitzem-la. El paper delspartits, el funcionament dels governs, la burocràcia administrativa, tot ésmillorable i adaptable al món nou de la mundialització de les coses, de l'eco-nomia i de la política.

Apliquem el principi de subsidiarietat, acostem el poder al poble. Fem l'ac-ció política transparent, gestionem amb eficàcia i sota control. I sobretot,respetem les institucions que nosaltres mateixos ens hem donat. En aquestaqüestió de la defensa de la democràcia hi ha una gran responsabilitat delsmitjans de comunicació.

A Catalunya ens caldrà treballar molt per frenar l'actual desinterès. Calque la gent participi en la democràcia a l'hora del vot i en la cooperaciódins el món associatiu, que és la base d'una democràcia participativa, això

33

DOSSIER: iDEA'92

és, no dirigida per una «classe política» sinó convertida en una xarxa desde la base social fins als representants elegits per governar.

VIH. El repte de la justícia social, que és la batalla contra les desigualtatsa que ens podria portar un progrés econòmic resultant de la lògica del mer-cat pur i simple. A Catalunya hi ha situacions de misèria, de marginació.Cal erradicar-les. I hi ha àmplies diferències socials. Cal reduir-les. No po-dem aspirar a ser res a Europa si no actuem en profunditat en el camp dela cohesió social, de la solidaritat, de la igualtat. Cal redistribuir millor lariquesa i el benestar. Cal més salari social. Sobretot, s'ha de progressar enuna cosa que s'ha convertit en un tòpic però que no s'aplica prou: donarigualtat d'oportunitats, que és exactament el contrari de donar subvencions.

El creixement ràpid que esperem i que propugnem pels propers anys po-dria deixar al marge molta gent. S'ha d'evitar amb accions correctores po-tents. No necessitem més rics, necessitem menys pobres. Una Catalunya avan-çada, però amb tases de marginació com les actuals no és acceptable.

IX. El repte de la cultura, que és el de l'humanisme, la civilitat, la univer-salitat. Si Catalunya vol ser un país de qualitat, com s'ha dit, i no tam solsen termes materials, cal que sigui un poble culte, instruït, obert. Tinc la con-vicció absoluta que l'èxit del nostre futur depèn de la cultura. El progrés,l'assentament de la democràcia, els valors, la justícia social, tot funcionaràpositivament si fem dels ciutadans catalans gent de coneixements, d'esperitcrític, comunicativa, creativa, conscient dels propis límits i capaç de contro-lar els impulsos negatius i destructors. La cultura és el gran repte. Una cul-tura de l'home, oberta i repectuosa, cívica, plural.

Aquest ha de ser un esforç de tots. Hem de crear fórmules que permetinaprendre continuadament. Hem de crear una atmosfera de cultura, sobretota l'escola i als mitjans de comunicació. Si no guanyem aquest repte, si elperdem, molt probablement Catalunya es trobarà abocada a lluites internesquasi tribals pròpies d'un poble sense cultura, sense obertura d'ulls, reple-gat en si mateix.

X. El repte dels flagells del nostre temps, com ara la SIDA, la droga, elterrorisme, la violència, la inseguretat ciutadana, que han esdevingut pro-blemes punyents arreu i també al nostre país. Catalunya haurà de fer fronta aquestes misèries inquietants, amb polítiques de prudència però dedicant-hi un gran esforç. Cadascun d'ells i d'altres —noves formes de delinqüència,màfies— mereixen un tractament concret i una actitud de la societat que donisuport als esforços dels poders públics.

Allò que és més preocupant d'aquestes problemàtiques és que, a més dela càrrega negativa que porten en elles mateixes, sovint són creadores d'acti-tuds socials d'autodefensa que demanen repressió i només repressió. Peròtots sabem que amb mesures repressives no es resol cap problema. Al con-trari, cal sobretot prevenir i trobar fórmules que facin possible evitar l'ex-tensió d'aquests flagells.

34

L'OPINIÓ SOCIALISTA

Catalunya haurà de fer front i resoldre, els propers anys la part que li to-qui d'aquestes misèries. Els poders públics han d'extremar-hi l'atenció, peròés qüestió que tota la societat hi ajudi.

CATALUNYA. 2010

Si el nostre país és capaç de donar resposta a aquests reptes i als més con-vencionals que he citat abans, és possible que al cap d'una generació ha-guem assolit un nivell interior i una situació en el món que ara mateix m'atre-viria a anomenar con satisfactòria.

Penso ara en una Catalunya reconeguda i respectada arreu, plenament in-serida en una Europa unida, amb relacions d'autonomia respecte a l'Estatespanyol i a l'Estat europeu, formant part de l'entremat institucional de laUnió Europea.

Un país políticament normalitzat, amb institucions que a més de repre-sentar la voluntat dels catalans, representaran també l'Estat espanyol i l'ad-ministració europea. Amb un President que, a Catalunya ostentarà la repre-sentació de l'Estat i també de la Unió.

Una Catalunya immersa en un règim federal en què prevalgui el principide la subsidiaritat. Positivament inserida en el marc d'un estat espanyol nou,diferent del que coneixen ja que haurà esdevingut una estructura integradaa la unitat europea i en molts aspectes depenent totalment de les decisionscomunitàries. Si ja avui és absolutament fora de raó ignorar el canvi feno-menal que s'ha operat a Espanya des la transició política ençà, que ha con-vertit el vell Estat unitari, centralista i uniformista espanyol, en un dels mésdescentralitzats d'Europa (administrativament i política) i en un dels mésrespectuosos amb els drets de les nacionalitats, el procés de construcció dela realitat supraestatal europea accentuarà els nivells d'autonomia respectea l'Estat que perdrà una bona part de les seves competències en favor delgovern i del parlament de la Unió. En aquest marc federatiu, d'enormes po-tencialitats per un país com Catalunya, ens serà possible aprofitar totes elsavantatges del bon veinatge i les excel·lents relacions amb la resta d'Espanyai les que es derivin de la nostra presència cada vegada més profunda i còmo-de a Europa, on s'haurà desenvolupat necessàriament el nivell naciona-litari i regional fins a convertir-se en una part important de l'entramatinstitucional, tal vegada organitzat en una cambra europea de representacióterritorial.

Una Catalunya industrial i tecnològica que formi part de les regions mésdesenvolupades d'Europa, plenament integrada en els circuits econòmics icomercials europeus. Naturalment haurà de ser un país competitiu, capaçde produir i vendre a països molt avançats. Vol dir que a més de basar laprosperitat en una activitat econòmica equilibrada entre agricultura, indús-

35

DOSSIER: IOEA'92

tria i serveis, haurà d'haver-se especialitzat en el camp de la producció, re-generant les seves indústries tradicionals i accedint a nous sectors.

No és difícil imaginar que Catalunya i, sobretot la seva capital, Barcelo-na, hauran desenvolupat extraordinàriament la seva xarxa de comunicacions,ja molt tecnificada a partir de l'experiència Olímpica. La capacitat tecnolò-gica de les comunicacions, paral·lela a la situació geogràfica relativamentbona del país pot ajudar a centralitzar una mica més el paper econòmic^comercial del principat en la dinàmica comercial europea.

Una Catalunya en què el progrés econòmic hagi permès superar les sevessituacions de misèria i de marginació, que garanteixi unes prestacions so-cials com les del país més avançat del món. Un país estructurat amb unaimmensa classe mitjana a la qual ha accedit una gran part del món obrer.

Una Catalunya molt més cosmopolita que haurà rebut immigració del Sudi de l'Est i que s'haurà anat convertint en una societat multiracial fet queaportarà noves característiques a la seva identitat i que obligarà a crear fór-mules d'organització social d'acollida i integració d'emigrants. Amb l'espe-rança que la presència de minories ètniques o religioses no creï cap menade rebuig ni racisme ni tampoc sigui el resultat d'una explotació escandalo-sa d'homes desesperats disposats a qualsevol feina per allunyar-se del fan-tasma de la fam i la de misèria.

No solament Catalunya haurà de donar un exemple a tots de convivènciai solidaritat internes, sinó que haurà de fer un esforç d'ajuda al desenvolu-pament dels països del tercer món.

Un esforç de cooperació no pas basat en la pura generositat, sinó tambéen l'interès perquè el món subdesenvolupat trobi vies de creixement, moder-nització i prosperitat. El país petit que és Catalunya ha de contribuir ambuna acció decidida i tangible a l'eliminació de les diferències Nord-Sud. Al-trament, com a la resta d'Europa, ens trobaríem davant processos de crisii inestabilitats que ens podrien portar a una etapa regressiva en tots els sen-tits. S'ha de donar una perspectiva al Sud, altrament, ho pagarem tots.

Un país pacífic, amable, culte, multilingue, que ofereixi atractius de totamena als visitants d'arreu del món. Un país cohesionat internament, plural,però social i convivencial, amb bones relacions amb la resta de l'Estat id'Europa.

Un país que tingui més consciència que mai de la seva identitat, que hagiguanyat definitivament la batalla de llengua i de la cultura pròpies, que hagitrobat una manera satisfactòria de participar com a nació en els afers d'Euro-pa i del món.

És evident que la Catalunya d'aquí vint anys no serà el paradís terrenal.Hi haurà problemes. En persistiran de vells i n'hi haurà de nous, els derivatsde la nova societat. No serà el món feliç i com sempre passa, els ciutadanstrobaran prou elements de crítica i els programes polítics plantejaran solu-cions als problemes del moment i del futur. Ara: si malgrat les falles i els

36

L OPINIÓ SOCIALISTA

problemes que sorgeixin —alguns dels quals avui desconeixem— les coseses mouen en la direcció que hem anat dibuixant en aquestes pàgines, Cata-lunya haurà donat un gran pas endavant en allò que li és essencial i en allòque li és material. Es tracta d'un esforç comú, de tota la societat, però moltparticularment, ho és dels poders públics i de qui governi a la Generalitat.És, per això, una qüestió de voluntat política.

Crec fermament en la possibilitat d'acarar el futur sobre la base de la de-fensa de la identitat nacional catalana i alhora el seu inseriment ple i lleialen el marc hispànic; així com no puc concebre cap progrés ni prosperitatper a Catalunya que no vagin lligats a una superació de les marginacions,una redistribució més justa de la riquesa i una igualtat veritable d'oportuni-tats per a tothom. I amb aquestes orientacions, crec que la Catalunya delfutur haurà superat molts dels problemes que avui tenim, i presentarà unarealitat nacional i social millor que la dels nostres dies.

Això és possible. Per aconseguir-ho, com espero que haurà quedat clar,han de passar moltes coses i hem de fer un esforç ingent. ¿Voldrem fer-lo?¿Sabrem fer-lo? Això ens ho respondrà la Catalunya de demà.

LLUÍS M. DE PUIGDiputat al Congrés.

President de la Delegació SocialistaEspanyola al Consell d'Europa

37

La política de cooperacióal desenvolupament dela comunitat econòmica:Un repte per a EspanyaManuel Marín

No cal recordar aquí la comésa excepcional per a la construcció europeaque realitza el «Patronat Català Pro-Europa», per difondre la idea d'Euro-pa a Catalunya. En aquests moments crucials crec que la seva comesa cons-titueix un exemple per a totes aquelles comunitats autònomes que volen rea-litzar amb èxit un esforç d'adaptació a una Comunitat Europea en plenatransformació.

Voldria doncs agrair al «Patronat» el fet d'haver-me ofert aquesta opor-tunitat d'adreçar-me a vostès per tractar un tema que m'interessa de maneraespecial.

Avui els voldria parlar, en efecte, d'una de les meves dues àrees de compe-tència en el si de la Comissió Europea, la cooperació al desenvolupamentsota dos punts de vista:— en primer lloc, a la llum de les negociacions per a la signatura del nou

Tractat de la Unió Política;— en segon lloc, des d'una perspectiva espanyola, és a dir, la política de

cooperació com un repte al qual Espanya i, els seus ciutadants, hi hande respondre.

INTRODUCCIÓ

Els treballs de la Conferència intergovernamental sobre la Unió Políticaencara no han acabat. Tot i que caldrà esperar fins a la cimera europea deMaastricht del proper mes de desembre sembla que existeix ja un cert con-

38

L'OPINIÓ SOCIALISTA

sens al voltant dels articles que tractaran de la Política per al desenvolupa-ment en el Futur Tractat.

En conseqüència, doncs, m'és possible esboçar a partir d'ara i, amb uncert realisme, allò que podrà constituir l'evolució de la política de coopera-ció comunitària durant els propers anys.

Voldria sobretot recordar una dada fonamental. Des dels seus origens laComunitat ha aplicat polítiques de cooperació mitjançant d'instruments es-pecífics: Conveni Lomé, protocols mediterranis, línies pressupostàries assig-nades a accions de desenvolupament per a regions com Amèrica Llatina oÀsia, o per a temes com ara el medi ambient, l'ajut alimentari i d'urgència.

La dimensió financera de les accions esmentades és actualment d'uns 4.000milions d'Ecus per any, és a dir uns 520.000 milions de pessetes. Això repre-senta entre el 13 i el 14 per cent de la totalitat de l'ajut de l'Europa dels Dotze.

Es tracta així doncs d'un ajut important. Però no es pot considerar coml'expressió d'una política comunitària «strictu sensu», ja que el tractat deRoma no preveu instruments específics d'harmonització i de coordinació deles polítiques nacionals de cooperació.

El nou tractat podrà finalment proporcionar-nos la base jurídica que ensmancava per a l'aplicació d'una autèntica política comunitària en matèriade cooperació.

El deure de concertació i de coordinació entre els Estats membres així comentre aquests Estats i la Comissió Europea sortirà reforçat de manera signi-ficativa. D'això, n'haurà de resultar una racionalització de les polítiques dedesenvolupament una major coherència amb les altres polítiques comunità-ries i, en última instància, una millor coordinació amb els altres proveïdorsde fons i institucions internacionals.

Tanmateix, tot i que el Tractat de la Unió Política proporcionarà instru-ments de coordinació això no vol dir que, de la nit al dia, passem de l'actualsituació de pluralitat de polítiques d'ajut a la unitat.

Ara com ara, evidentment s'hauran de prendre com a punt de partida les«consecucions inicials», és a dir, de les polítiques de desenvolupament jaaplicades pels Estats membres i per la Comunitat, i que s'hauran d'integrarprogressivament, tot apaivagant les disparitats que es puguin observar enmatèria d'objectius, d'instruments i de prioritats. Aquestes disparitats sónde vegades nombroses i profundes, encara que les polítiques nacionals deri-vin totes —amb una dosi i intensitat diverses— de la interacció d'una triplemotivació: altruista i humanitària, política i estratègica, comercial i financera.

El paper de la Comissió Europea en aquesta primera fase resultarà fona-menta, ja que li correspon aplicar els mecanismes de coordinació per crearles sinergies necessàries entre les polítiques dels Estats membres.

Tot i així, encara que aquesta comesa és fonamental, tan sols es consideraprioritária a curt termini.

Efectivament, si es volen superar les consecucions i crear una autèntica

39

DOSSIER: ioEA'92

estratègia de desenvolupament portadora de canvis i innovacions, cal quela Comunitat intensifiqui la seva reflexió comuna sobre el futur dels païsosen vies de desenvolupament (PVD) i defineixi a llarg termini els objectiusi els recursos més ambiciosos que superin l'actual dimensió nacional de l'ajut.

Això exigeix la definició a escala comunitària d'un conjunt d'objectiusi principis comuns per construir sobre ells una evolució progressiva tant dela política comunitària com de la dels Estats membres cap a una estratègiaconcertada i coherent de la Comissió Europea.

PRINCIPI D'UNA ESTRATÈGIA COMUNITÀRIA

Voldria arriscar-me a donar ara ja algunes pistes per a aquesta estratègiacomunitària.

El meu punt de partida és senzill. S'han de treure conseqüències del fetque massa sovint el fracàs de moltes accions en matèria d'ajut no resultad'una mala concepció tècnica o econòmica, sinó més aviat d'elements d'or-dre estructural preexistents en el país que n'és el beneficiari.

Els elements estructurals en qüestió són tres: una situació política bloque-jada, una mala organització de l'economia i una inserció defectuosa en elsintercanvis mundials ja siguin fluxes de béns, de serveis, de tecnologia, d'in-formació o de fluxes financers.

Davant aquests fets no disposem de cap model definitiu i global de desen-volupament. Però cada vegada estem més convençuts que tant l'acoblamentcom el manteniment del procés de desenvolupament exigeix una estratègiaque actuí simultàniament sobre aquests tres elements estructurals i que, endefinitiva, contempli:— una reforma de l'Estat i de la societat civil;— l'estabilització i la reconstrucció de l'economia;— i la progressiva inserció dels països del Sud en les relacions econòmiques

internacionals.

ABANS DE TOT L'ESTAT

A molts dels països en vies de desenvolupament, l'Estat ha demostrat laseva incapacitat per controlar l'increment de les desigualtats, quan aquestcontrol resultava fonamental per al progrés econòmic i la cohesió social. Lesestadístiques sobre la distribució de la riquesa nacional als països en viesde desenvolupament, tot i ser parcials o incompletes, demostren que per ala majoria d'aquests països les situacions de desigualtat no tan sols són es-candaloses, sinó que han quedat paralitzades en el temps.

Això significa que no s'ha assolit un dels principals objectius del desen-

40

L'OPINIÓ SOCIALISTA

volupament i, per l'altra, que una part de la població exclosa fins a avuidels fruits del creixement, difícilment es mostrarà disposada a acceptar l'apli-cació de polítiques de reestructuració que amb freqüència resulten dures desdel punt de vista social.

Perquè l'Estat pugui actuar necessita una autèntica base popular, que acabiamb el divorci massa freqüent entre la població i l'aparell polític.

Això només pot fer-se a través d'una reestructuració democràtica basadaen una autèntica representativitat popular i en la transparència i el controlde la gestió de la hisenda pública.

Evidentment, als mateixos països del Sud, els correspon prendre decisionscom aquestes. Però els proveïdors de fons i, en particular la Comunitat, hau-ran d'implicar-se cada vegada més en el procés de democratització ja en marxaa molts dels Països en Vies de Desenvolupament, tot exercint, en la mesuradel que és possible, les pressions necessàries amb l'objecte de mantenir elsgoverns en el camí de les reformes polítiques. I, en el cas de regressió delprogrés de democratització o de greus violacions dels drets humans, apli-cant les sancions adequades com s'ha fet recentment en el cas d'Haïti.

El segon repte per a la Comunitat és reconstruir les bases del creixement,tot donant suport als esforços que fan els països en vies de desenvolupamentper restructurar un aparell econòmic estatal i privat que amb freqüència estroba en decadència.

Tot això suposa, abans de cap altra cosa, tornar a una situació d'equilibrimacroeconòmic a través d'una fase d'estabilització, la duració i despeses dela qual han estat subestimats sovint i els quals necessitaran, en conseqüèn-cia, un recolzament continu i, tot seguit, una acció més profunda, estructu-ral, de reconstrucció de l'entramat econòmic.

Aquesta reconstrucció pretén palesar les potencialitats econòmiques delpaís a través d'una liberalització interna que racionalitzi les legislacions eco-nòmiques, faci disminuir el domini de l'Estat sobre amplis sectors general-ment mal administrats i reestableixi una determinada realitat dels preus.

No creguin vostès que em faig gaire il·lusions sobre la possibilitat d'apli-cació immediata de mesures com aquestes. No seria en absolut realista creu-re que el buit creat per l'abandonament per part de l'Estat de determinadesactivitats econòmiques es pugui omplir immediatament mitjançant l'activi-tat del sector privat. Serà un procés llarg que caldrà seguir i al qual caldràdonar suport. L'Estat conservarà, i ha de continuar conservant, les funcionsessencials per a la vida del país.

Per això, l'estabilització, la reordenació de l'economia, la revitalitzaciódel sector privat i, sobretot, la redistribució dels fruits del creixement a latotalitat de la població, necessiten d'una estratègia de cooperació coherenti a llarg termini, la qual tan sols una política d'ajut a escala comunitàriapodrà produir.

Si volen afrontar radicalment qüestions tan fonamentals com ara la lluita

41

DOSSIER: tOEA'92

contra la probresa, Pevolució demogràfica, el desenvolupament dels recur-sos humans, la urbanització o la conservació del medi ambient, els proveï-dors de fons hauran d'abandonar els projectes pilot nacionals i abordar demanera més unitària la problemàtica del desenvolupament.

Tanmateix, abans que aquestes reformes d'ordre econòmic i polític pu-guin donar resultats, caldran alguns diversos anys, per no dir decennis, d'es-forços continuats. Mentrestant, les situacions de misèria no es resoldran iles tensions socials que en deriven poden degenerar en crisis polítiques greusamb la possibilitat de comprometre les accions de reforma econòmica a llargtermini.

Resulta, així doncs, necessari que, paral·lelament a les accions a llarg ter-mini, es prenguin mesures immediates d'ordre fonamentalment social i adre-çades principalment als sectors sanitari, de l'educació i de l'ocupació.

L'objectiu darrer de les polítiques de reestructuració econòmica als païsosen desenvolupament —i el criteri que permetrà jutjar el seu èxit— consis-teix a aconseguir convertir-los en interlocutors actius i competitius de l'eco-nomia mundial. Això exigeix, evidentment, promoure la creació d'espais re-gionals, però, sobretot, una millor inserció en els fluxes d'intercanvis, decapitals i d'informació que estructuren l'entorn internacional i determinenel creixement futur.

Aquesta inserció tan sols té sentit si es duu a terme paral·lelament a unaestabilització de l'entorn internacional, la qual és el tercer repte la responsa-bilitat fonamental del qual incumbeix els països industrialitzats i la Co-munitat.

Resultaria, efectivament, poc conseqüent incitar els països en vies de de-senvolupament a obrir gradualment les seves economies i les seves societatsa un entorn mundial hostil o profundament inestable.

La primera contribució de la Comunitat a les reestructuracions internesque se sol·liciten als països en vies de desenvolupament —com, d'altra ban-da, als països de l'Europa Central— haurà, així doncs de consistir a millo-rar l'entorn econòmic internacional per fer-lo més segur, més previsible i mésobert, ja es tracti d'assumptes tradicionals tractats aquí, comerç, moneda,hisenda (on figuren el deute i els productes bàsics) o de qüestions més novescom la seguretat col·lectiva o el desarmament.

En aquest context sorgeixen tres prioritats:— Creació d'un entorn macroeconòmic més estable i més previsible (tipus

d'interès, tipus de canvi...).— Promoció d'un sistema comercial multilateral més favorable als països

en vies de desenvolupament.— Aplicació de noves polítiques en matèria de deute i de productes bàsics.

Aquí no és possible desenvolupar detalladament aquests temes fonamen-tals. Tot i així, els esmento per una raó fonamental: la Comunitat, a di-ferència d'altres organismes d'ajut, té competència per tractar-los. En

42

L'OPINIÓ SOCIALISTA

determinats àmbits, com el comerç, la seva competència és pràcticamentexclussiva.

Això implica que amb el nou Tractat, la Comunitat tindrà la possibilitatd'aplicar una política de cooperació global i coherent, la qual afecta no tansols els sectors de la cooperació financera i tècnica, sinó també elements tanessencials com són el comerç i la política monetària.

El raonament encara pot anar més lluny: en les seves decisions de políticaeconòmica o comercial la Comunitat hauria d'estar obligada, per un deurede coherència interna, a tenir en compte les implicacions que puguessin te-nir les seves decisions per a la política de cooperació.

Siguem realistes: no pretenc que, de la nit al dia, puguin superar-se unsinteressos nacionals bastant difícils de conciliar amb una política d'aperturarespecte als països en vies de desenvolupament i amb això em refereixo enparticular, com tots vostès hauran comprès, a determinats elements de lapolítica agrària comuna i de la política comercial.

Però resulta important que el procés es posi en marxa. El fet que la políti-ca de cooperació es trobi inclosa en el Tractat portarà necessàriament alsòrgans de decisió comunitària a prendre més en compte que en altre tempsels interessos dels nostres interlocutors.

Crec en una evolució en aquest sentit. El fet de considerar que determina-des posicions o determinats interessos es trobin paralitzats per sempre mésrepresentaria una manca de perspectiva política. Sobretot, s'ha de subesti-mar en aquest context la funció que puguin tenir en la decisió política lesnoves formes d'interdependència que avui uneixen el món desenvolupat i elmón en vies de desenvolupament: la demografia, el medi ambient, les mi-gracions, el tràfic de drogues, són qüestions d'escala planetària impossiblesde resoldre a nivell nacional. ,

En conseqüència, constituiria un greu error considerar-les, com a «natu-rals» per a la construcció comunitària, ja que són un resultat directe delsproblemes del subdesenvolupament.

Sembla que, en acabar aquest mil·lenni, la generositat que va donar ori-gen a bona part de la política de cooperació es converteix en alguna cosauna mica passada de moda. La renovació neoclàssica de les doctrines deldesenvolupament ens arrossega cap a uns discursos basats en l'eficàcia i l'in-terès més que no en la solidaritat humana.

Ho sento profundament, però potser sigui avui efectivament necessari l'úsd'un llenguatge d'aquest tipus davant opinions públiques que palesen cadacop menys entusiasme per a les polítiques de cooperació.

Caldrà transmetre, així doncs, a les opinions públiques el missatge senzilli clar que la construcció d'Europa necessita d'un entorn estable per progres-sar i que aquesta estabilitat tan sols es pot obtenir mitjançant una políticaexterior clarivident, fins i tot si això ens ha d'imposar sacrificis.

D'aquest fet es dedueix la necessitat absoluta, per als nostres Estats mem-

43

DOSSIER: ioEA'92

bres i la Comissió, de renovar el seu interès pels països del Sud i, sobretot,d'aprofitar les noves oportunitats que ens concedeix el futur Tractat per apli-car una política de cooperació capaç de solucionar els problemes encara noresolts que hem heretat tot i els trenta anys de cooperació al desenvolupament.

Voldria ara referir-me breument al cas espanyol: Quin paper té Espanyaen el marc de la política de cooperació al desenvolupament de la Comunitat?

Des del començament de les negociacions d'adhesió a la CE, Espanya haadoptat una actitud profundament comunitària en tots els àmbits. Avui, da-vant la perspectiva del Tractat de la Unió Política, hem de mantenir aquestaactitud.

En aquest sentit, la signatura del Tractat, i amb ella la consolidació d'unavertadera política de cooperació al desenvolupament comunitària, consti-tueix un vertader repte per a Espanya.

Això és en particular cert si considerem que l'esforç que realitza el nostrepaís en matèria de cooperació no ha estat plenament a l'alçada de les sevespossibilitats.

En efecte, tot i que Espanya ha reafirmat l'objectiu d'assolir una xifra d'ajutal desenvolupament equivalent al 0.7 per cent del Producte Interior Brut,la contribució total el 1990 va ser d'uns 80.400 milions de pessetes, és a dir,del 0.16 per cent del Producte Interior Brut espanyol.

Aquesta xifra equivalent a la de Bèlgica en termes absoluts, constitueixun percentatge molt baix: el més baix de tota la Comunitat Europea, llevatde Luxemburg, i un dels més reduïts de l'OCDE.

Aquesta situació s'explica, òbviament, per raons històriques: fins fa enca-ra no unes dècades, Espanya figurava entre els països assistits, i no entre elsproveïdors de fons.

Però avui, amb una renda per capità propera als 10.000 dòlars Espanyaha d'asumir plenament el seu paper de país desenvolupat.

L'única manera d'exercir una influència real en els organismes internacio-nals és augmentar la contribució espanyola en matèria de cooperació al de-senvolupament fins a nivells comparables a la nostra capacitat econòmica.

Com a punt de referència, n'hi ha prou d'assenyalar que els vuit païsoscomunitaris que pertanyen al Comitè d'Ajuda al Desenvolupament del'OCDE, van adoptar un promig del 0.5 per cent del seu PIB el 1990. Aquestmateix any, Espanya ha estat convidada formalment a participar en el CAD:raó de més per incrementar la nostra solidaritat amb els països en vies dedesenvolupament.

Barcelona 25 octubre del 1991MANUEL MARÍN

Vicepresident de la ComissióEuropea

44

Col·laboracions

Espais Naturals, paisatge, turisme,activitats recreatives i món ruralJoan Cals

PRESENTACIÓ

Aquest article tracta de forma relativament poc convencional temes quepersonalment m'han interessat molt des de fa ja una colla d'anys. Agraeixoals companys de L'Opinió l'oportunitat que em donen per exposar les mevesidees. També els agraeixo la confiança d'encomanar-me, en camps que con-sidero tan importants, la realització d'un balanç del període que va des del1980 fins a l'actualitat, així com la presentació de propostes per a l'acciódel Govern de la Generalitat en una nova etapa. '

L'article no pretén donar respostes sectorials acabades i, en canvi, vol in-tegrar plantejaments sectorials, perquè el supòsit de partida és que hi ha mol-tes interdependències. El nexe d'unió n'és el territori, l'entorn. De tant entant, l'enfocament integrat dóna pas a una penetració parcial cap algun delscamps.

M'avanço a dir que l'extensió temàtica i la prioritat concedida als aspec-tes estratègics van en detriment de les qüestions més pròpiament tècniques.No voldria, però, que anessin en detriment del rigor.

UNA MIRADA AL PASSAT I AL PRESENT

Els espais naturals i el paisatgeVers la meitat dels anys setanta, Catalunya viu l'eclosió d'una gran cons-

ciència col·lectiva sobre la gravetat de la destrucció de la natura i del paisat-

47

COL·LABORACIONS

ge. L'any 1976 veu tres esdeveniments molt representatius d'aquella conscièn-cia: la Campanya per a la Salvaguarda del Patrimoni Natural, la publicaciódel Llibre Blanc sobre la Gestió de la Natura als Països Catalans i el DebatCosta Brava. Els governs de la Generalitat preestatutària, movent-se hàbil-ment entre la penúria financera, els pocs serveis traspassats i la gran autori-tat moral, es mostraren sensibles a la situació, que començaren a afrontarper la via del planejament i de les actuacions urbanístiques del Departamentde Política Territorial i Obres Públiques, a càrrec de Narcís Serra, primer,i de Lluís Armet, després. Fou una etapa d'il·lusió que, en aquest terrenyconcret, es tancà a partir del 1980, segons intentaré explicar més endavant.

Crec que érem força els qui pensàvem, en aquells anys, que Catalunya dis-posava de poc temps per no arribar tard a actuar en aquest aspecte de lareconstrucció nacional. La crisi econòmica, però, en reduir la dinàmica cons-tructora, va introduir una moratòria. Tanmateix, a partir del 1985, la mora-tòria es va acabar, les coses prengueren una acceleració vertiginosa... i el Go-vern de la Generalitat seguí tant lent i tant indecís. Per això, avui hem delamentar fins a quin punt és important la desfeta del medi natural i del pai-satge a Catalunya, i més d'un no se'n pot estar de comparar els disbaratsd'aquests anys amb els d'èpoques anteriors, per concloure que alguns nodesmereixen pas els seus precedents. Per això, avui és obligat situar la pro-tecció del medi natural entre les prioritats d'un govern de progrés a la Gene-ralitat.

En un ben documentat article publicat al número 13 de L'Opinió, RafaelMadueño descrivia la situació del medi natural a Catalunya, «Un patrimonimal conservat i poc protegit». D'acord amb les seves dades, els espais prote-gits són, només, un 4,6 per cent de la superfície catalana, que augmenta al6,1 per cent si es consideren les zones d'influència.1 Atesa la realitat eco-nòmica i demogràfica del nostre país, i la pressió que se'n deriva cap al seusespais naturals, aquestes xifres són notòriament baixes. Nombrosos espaisde gran vàlua ecològica intrínseca, o d'interès pels seus efectes positius enl'estructuració i l'ordenació del territori, es troben amenaçats de destruccióirreversible o viuen una degradació continua.

Ultra l'anterior, la gestió dels espais naturals a cura de la Generalitat esfa amb mitjans materials, humans i financers escandalosament insuficientsi, en alguns casos —paratges naturals i reserves— ni tan sols es pot parlarde gestió.

Una llacuna particularment greu en la gestió del patrimoni natural de Ca-talunya és, al meu entendre, l'existent entorn del paisatge o, si es vol, delsòl urbanísticament qualificat de no urbanitzable. Parlem, ja ho reconec,d'una qüestió complexa i contradictòria. Contradictòria perquè fem refe-rència a la protecció d'un bé —el paisatge— que, en gran part, és conse-qüència de la societat, de la seva economia, de la seva tècnica, de les sevespautes culturals, etc., i, així doncs, es transforma tot reflectint els canvis de

48

L OPINIÓ SOCIALISTA

la societat. Però no podem parlar d'una protecció petrificadora dels paisat-ges, sinó d'una gestió que, conscient del caràcter intrínsecament dinàmicd'aquests, es proposi oferir algunes pautes de la seva transformació creado-ra, en un sentit d'autenticitat i, alhora, conservar els trets més rellevants dela seva personalitat. En definitiva, diem que l'empastifada general del terri-tori català, la seva uniformització, la seva banalització, no són el preu obli-gat del progrés. No està escrit enlloc que les coses hagin de ser així. No ésraonable continuar acceptant una concepció del sòl no urbanitzable que enfa un territori residual, magatzem de mals endreços. Ni la sensibilitat majo-ritària del país crec que sigui aquesta, ni és coherent amb l'opció per a l'es-pecialització turística que Catalunya escollí ja fa molts anys.

El turismeEn el camp turístic, els anys vuitanta foren d'expansió de la demanda cap-

tada per Catalunya —tant interior com exterior— fins l'última part del de-cenni, en què s'entrà en una fase d'una certa recessió, que ha continuat finsben entrat el 1991. A mitjan d'aquest any s'ha produït una llengera recupe-ració, causada principalment per la redistribució de corrents turistes que haseguit la crisi del Golf Pèrsic i el conflicte iugoslau.

Durant els primers anys vuitanta, en un context de crisi econòmica i depreus del transport relativament cars, l'expansió moderada de la demandainternacional beneficià, particularment, la costa catalana, a causa de la sevaproximitat als principals mercats emissors de turisme; el nou impuls al trans-port turístic per carretera, amb un creixement molt fort del turisme d'auto-car, reforçà la renda de situació de l'oferta catalana. A partir del 1985, ambla reactivació econòmica i els preus del transport que evolucionaven a la bai-xa, la demanda turística internacional intensificà la seva expansió, però totsembla indicar que l'oferta catalana se n'aprofità de forma força limitada,mentre augmentava fortament la demanda del mercat interior. En la reces-sió actual, iniciada segons els casos el 1988 o el 1989, els problemes estruc-turals s'han precipitat i han abocat a una situació en què són freqüents lesmostres de desconcert i de pessimisme. El diagnòstic d'aquesta situació pre-senta un quadre complex, que cal tenir en compte en la seva integritat perconjurar el risc —sempre elevat, en parlar de turisme— de les simplifica-cions i dels tòpics, i per deixar de pensar en solucions miraculoses.

En la meva opinió, les dificultats actuals són el resultat d'una sèrie de causesde naturalesa molt diversa, la coincidència de les quals ha posat en crisi laindústria turística catalana dedicada al que en l'argot professional s'anome-nen productes de «so/ / platja». Som, crec, davant una nova estapa en lademanda turística de sol i platja, els elements diferencials de la qual exposa-ré tot seguit.

La primera dada a remarcar és que la taxa de sortida turística —percentatgede ciutadans que se'n van de viatge— tendeix a estabilitzar-se al Regne Unit,

49

COL·LABORACIONS

a Alemanya, a França, a Bèlgica, a Holanda, a Suïssa i als Països Nòrdics.Altrament dit, el nombre de ciutadans que esdevenen turistes als països queens envien més clients ja no creix, o ho fa lentament, amb algunes excep-cions, com és ara Itàlia o Espanya mateixa. La raó d'aquest fet no és altraque l'elevat nivell ja assolit per l'esmentada taxa. En canvi, els dies de va-cances que té la població activa van en augment. No es tracta d'ampliacionssubstancials a curt termini, sinó d'un creixement gradual, suau; ara bé, enla mesura en què beneficia molts milions de persones, els seus efectes posi-tius sobre la demanda potencial de turisme són importants, la qual cosa nosignifica, necessàriament, que els esmentats efectes abastin tots els segmentsde demanda o tots els períodes de vacances. Més concretament, els estudisde mercat indiquen que la durada mitjana de les estades turístiques durantles vacances llargues —generalment les de l'estiu— no solament no s'allargasinó que s'escurça. Atès que és durant aquest període llarg quan la gent solcomprar destinacions turístiques de sol i platja, resulta que l'augment delnombre anual de dies de vacances no es tradueix en un creixement de la de-manda potencial que ha d'alimentar el gruix de la indústria turística catalana.

La reduccció de la durada de les estades turístiques de l'estiu sembla quees relaciona estretament amb la necessitat de redistribuir el pressupost anuali els dies disponibles per fer turisme, a conseqüència del major nombre dedesplaçaments turístics al llarg de l'any o de l'ampliació de les estades turís-tiques durant les vacances de Nadal, de primavera, etc. Igualment, la pos-sessió d'una segona residència, fenomen avui estès als països de l'Europaoccidental, sembla que influeix en la reducció de la durada de les estadesturístiques de l'estiu; això es produiria a causa del fet que progressivamenthi ha més persones o famílies que distribueixen el període d'oci estiuenc en-tre una estada de vacances —a la seva residència secundària— i una estadaturística, la cual cosa ha d'implicar la disminució del nombre de dies de lasegona estada.

La identificació del producte turístic de sol i platja amb el dolce far nien-te o amb la diversió nocturan ha anat minvant, la qual cosa és compatibleamb el fet que aquesta sigui encara, amb molta diferència, la demanda mésgran. Però, es detecta una tendència molt forta a desplaçar la demanda capals productes de sol i platja que s'han enriquit amb formulacions diverses,que es poden resumir en la disponibilitat de més oferta complementària, ésa dir, de més oportunitats per omplir d'activitats les estades turístiques.Aquesta demanda de més activitat no té un sentit únic. Té un sentit espor-tiu, però també recreatiu, lúdic, cultural, educatiu, d'atenció a la salut i demanteniment de la forma física, etc.

Juntament amb el clima temperat o càlid, dues components importantsen moltes destinacions de sol i platja han estat històricament l'exotisme, eltipisme i l'atractiu paisatgístic de la regió, país o zona de destinació. Actual-ment, és encara així, malgrat l'esforç de l'urbanisme de l'oci per crear ciu-

50

L'OPINIÓ SOCIALISTA

tats de vacances, resorts, urbanitzacions o noves ciutats que, a manera d'en-clavaments en un territori, puguin compensar, gràcies a la seva concepcióespecífica, la manca d'atractiu del territori que els suporta. Aquelles desti-nacions que gaudexin de totes dues components anteriorment esmentadeses troben en una situació competitiva privilegiada, turísticament parlant. Arabé, com a conseqüència del creixement econòmic, o del mateix establimentd'equipaments turístics i de segona residència amb pautes urbanístiques errò-nies, o poc respectuoses amb el medi, aquells factors d'atracció van perdentforça. L'oferta turística de la costa catalana pateix fortament, al meu enten-dre, una pèrdua d'atractiu com aquesta, si bé el problema afecta de formamolt desigual les diferents zones i nuclis.

Examinats els trets principals de la nova etapa del turisme de sol i platja,cal observar l'escenari de la competència, on apareixen progressivament mési més diversos competidors per a les destinacions tradicionals de sol i platja,com les de la costa catalana. Es pot parlar de quatre grups principals decompetidors, responsables del gran enduriment de les condicions de mercaten què es mou actualment l'oferta catalana: els dels productes mediterranistradicionals; els dels productes de sol i platja nous a la Mediterrània; els delsproductes de sol i platja situats fora de la Mediterrània, i els dels productessubstitutius.

En el primer grup, la capacitat de recepció de les zones mediterrànies—espanyoles, franceses, italianes i iugoslaves—, que d'ençà dels anys seixantahan captat una gran part de la demanda turística europea de sol i platja,ha continuat augmentant en el decurs dels anys vuitanta, particularment enla segona nxeitat. Les zones espanyoles ho han fet a un ritme més ràpid.Aquest ha estat, igualment, el comportament d'unes zones espanyoles —lesCanàries i els espais litorals de les províncies de Cadis i Huelva— que, toti no ser mediterrànies des del punt de vista geogràfic, són molt afins desdel punt de vista del mercat. En el segon grup —productes de sol i platjanous a la Mediterrània— se situen a diversos països. Grècia és, per la di-mensió ja assolida del seu equipament turístic, el més important, i si bé noes un destí turístic tan nou com tot això, continua gaudint d'una imatge ambtrets acusats d'exotisme i tipisme; juntament amb altres condicions favora-bles, això li ha de permetre seguir guanyant quota de mercat. En aquest grups'hi trobem, també, Turquia, un destí turístic d'atractiu poderós, i els païsosdel nord d'Àfrica, de capacitat receptiva encara molt limitada. Els produc-tes de sol i platja situats fora de la Mediterrània —tercer grup de compe-tidors— capten darrerament una part, petita encara, dels fluxos que, proce-dents de l'Europa occidental, invariablement, durant molt de temps, havienestat fidels al Mare Nostrum; es tracta de productes molt heterogenis i delocalització geogràfica ben diversa: des del Carib, Mèxic o l'Amèrica del Suda l'Extrem Orient i a l'Àfrica. Finalment, els productes turístics substitutiusdels de sol i platja són diversos, destacant el turisme verd, el turisme urbà

51

COL·LABORACIONS

i el turisme itinerant (touring)', en qualificar-los de substitutius es vol signi-ficar que fins i tot desplacen les preferències dels turistes pels destins de soli platja durant les vacances llargues.

En passar a analitzar la competitivitat de la indústria turística catalana,una qüestió prèvia es fa present: la importància cabdal de l'evolució de l'en-torn ambiental, cultural, social i econòmic. Doncs bé, aquest entorn ha con-tinuat movent-se, en el decurs dels anys vuitanta, de forma, generalment,desfavorable pels interessos d'aquesta indústria que, paradoxalment, ha con-tribuït notablement perquè les coses anessin tal com han anat. Tanmateix,les causes són complexes. Simplificant, es pot dir que unes s'originen en elcreixement econòmic general —és a dir, en els canvis de civilització, de cul-tura, d'actituds socials, d'estructura productiva, de costos de producció, depaisatge, etc., causats per l'esmentat creixement— i les altres en el modelde desenvolupament turístic. Les primeres no solament han comportat la de-saparició, lògica, de l'exotisme, sinó que també han fet un país molt menysamable, molt menys acollidor i força més car. Les segones han intensificatles tendències a la degradació que solen acompanyar els processos de desen-volupament turístic i, en conseqüència, han reforçat l'acció de les primeres.Deixem per la part següent l'anàlisi de les polítiques públiques, en especialles de la Generalitat.

Mentrestant, el nivell general de preus s'ha anat aproximant al dels païsosde procedència dels nostres visitants. Malgrat això, els preus en Phosteleriade la costa no han augmentat de forma extraordinària —i, així doncs, sónencara relativament barats en el context mediterrani— però la qualitat delservei i de les instal·lacions, sovint, s'ha deteriorat; sí que han pujat forta-ment, en canvi, els preus en la resta de serveis —restaurants, cafeteries, salesde festa, comerços, etc.— de consum habitual per part dels turistes.2 Para-doxalment, s'han consolidat, en diferents nuclis de la costa, ofertes hotele-res i d'apartaments de lloguer turístic a preus anormalment baixos, super-barats; es tracta d'ofertes molt degradades que, en el límit de la conculcaciódels drets dels turistes com a consumidors i amb el recurs freqüent a la in-fracció de normatives sectorials diverses, basen el seu únic atractiu en el preu.Aquestes ofertes han fet, i continuen fent, molt de mal a la resta de la indús-tria turística.

Al repàs del complex quadre en què he basat el diagnòstic de la situaciórecessiva dels últims anys, cal afegir-hi algunes característiques de la indús-tria turística catalana, particularment de Phosteleria. Altrament, es fa difí-cil comprendre l'abast de les dificultats que afronta últimament. En relacióamb això, és obligat referir-se al gran augment experimentat, d'ençà del 1980,per l'oferta il·legal d'apartaments. També, a les baixes barreres d'entradade la indústria turística, la qual cosa vol dir incentius clars per a la crea-ció de noves empreses competidores, així com un risc més gran de situacionsde sobredimensionament de l'oferta. Considero que som davant el sobredi-

52

L OPINIÓ SOCIALISTA

mensionament de determinades ofertes, de la mateixa manera que em sem-bla evident un cert dèficit en d'altres.

Els problemes que plantejen les situacions d'excès de capacitat s'accen-tuen en circumstàncies com les que ara contemplem. És a dir, quan hi hapràctiques generalitzades de competència deslleial; quan es tracta de pro-duccions com la de serveis d'allotjament turístic, en què la producció i elconsum han de ser simultanis, i en què la modulació de la capacitat produc-tiva es fa difícil. Observem, finalment, que el sobredimensionament tendeixa accentuar-se quan els nous competidors potencials saben o creuen que laseva entrada en el nogici no solament presenta exigències petites quant alcapital o a la tecnologia, sinó que també la seva sortida d'aquest negoci,en cas de fracàs, és fàcil, amb sancions escasses o, fins i tot, amb guanys;en la indústria turística, la perspectiva immobiliària ha contribuït decisiva-ment a crear aquesta mentalitat empresarial.

Les activitats recreatives a l'aire lliureEls anglosaxons van encunyar, ja fa temps, l'expressió outdoor recreation

per denominar aquelles pràctiques de lleure dels ciutadans en espais obertsfora de les ciutats, al camp, a la muntanya, a la costa, etc. Són pràctiquesque han tingut, arreu, una expansió extraordinària. És el cas, també, de Ca-talunya, on aquesta expansió ha anat associada amb un gran creixement delcens de cotxes i de motos. La diversitat del que les persones fan o busquenen les activitats a l'aire lliure, la varietat de les formes que prenen, i el seucaràcter sovint desorganitzat, dificulten una anàlisi detallada. La informa-ció que tenim sobre aquestes activitats és ben escassa. Malgrat això, inten-tem fer-ne una aproximació.

Probablement allò que més destaca en la realitat catalana de les activitatsrecreatives a l'aire lliure és la desproporció entre l'elevat nivell de la deman-da i la migradesa dels serveis, tan públics com privats. El nostre territori ofe-reix un ventall molt ampli, suggestiu i ric per a aquesta recreació, però tam-bé una manca molt preocupant de serveis i de gestió pública. D'aquí es derivaun balanç doblement negatiu: insatisfacció de les demandes dels ciutadansi conseqüències nefastes per l'estat de conservació dels boscos, de les ribesdels rius, dels prats, de les fonts i, en general, dels llocs d'interès i dels espaisque atreuen els fluxos recreatius. Sovint, l'estat que presenten aquests llocsi espais és deplorable, a causa de l'acumulació de deixalles i d'agressions detota mena.

D'una manera especial es fa notar la inexistència d'una xarxa d'àrees re-creatives, degudament equipada i gestionada, mínimament proporcionadaa la forta demanda. Aquesta mancança duu la demanda cap als pocs espaisnaturals protegits de què disposem, els quals es veuen obligats a suportaruna pressió que, d'altra manera, es desviaria parcialment cap a aquella xarxa.

Igualment, sembla evident que la demanda de recreació a l'aire lliure no

53

COL·LABORACIONS

solament ha experimentat un gran canvi quantitatiu, sinó també qualitatiu.Efectivament, cal assenyalar que la motorització privada ha donat a la po-blació, alhora que una mobilitat molt superior a la del passat, una capacitatperillosa d'accés il·limitat de vehicles a indrets i racons pels quals seria reco-manable una freqüentació controlada, en nombre i mitjans, d'usuaris. Tam-poc es pot passar per alt l'abundància de comportaments inadequats, previ-sible en una societat que viu tan girada d'esquenes al món rural i a la natura.Malhauradament, hom no se'n pot estar de lamentar que les positives i en-tranyables tradicions de l'excursionisme, de les entitats recreatives popularsi de l'escoltisme, de les entitats recreatives populars i de l'escoltisme no tin-guin més vigència. Tinc la impressió, però, que les coses comencen a can-viar en el si de la generació més jove, on són ja força evidents els efectesd'una educació més sensible a les temàtiques del medi ambient.

El món ruralNomés 77.000 persones, equivalents al 3,5 per cent de la població catala-

na ocupada, treballa en el sector primari. Des del 1980, ha continuat bai-xant, tan en termes absoluts com relatius, la població ocupada en aquestsector. El nivell actual no larri va a la tercera part de la mitjana espanyolai és la meitat de la mitjana de la Comunitat Europea. Però, el món rural,per bé o per mal, econòmicament avui ja no és, ja no pot ser, només, l'esce-nari de les activitats agràries i forestals. Comprendre això és essencial pera tot projecte de govern. El desenvolupament rural, sobre tot en un país comCatalunya, no pot plantejar-se solament a partir de la protecció i de la mo-dernització de les explotacions agràries i forestals. Per comprendre-ho mi-llor, vegem algunes tendències i problemes del món rural, que examinem ambla referència d'una comunicació tramesa per la Comissió de la ComunitatEuropea al Consell i al Parlament el juliol del 1988,3 remarcant aquells as-pectes més relacionats amb l'enfocament que hem adoptat per al presentarticle.

El document de la Comissió Europea parteix de la identificació de tresgrans problemes, la solució o no dels quals determinarà en bona mesura elfutur del món rural. No és pas difícil, amic lector, traslladar mentalmentaquests problemes a comarques i a territoris concrets del nostre país: hi sónben representats. La descripció d'aquests problemes pot fer-se de la formasegüent:— La decadència del món rural, problema que afecta a la majoria de zones

rurals, particularment a aquelles que tenen una estructura econòmica pocdiversificada i basada principalment en el sector primari;

— El despoblament i l'abandonament agrícola, problema molt acusat a certesàrees de muntanya o de condicions difícils per a les pràctiques agràries;

— La pressió del món modern, problema que es planteja amb una inten-sitat especial en les zones rurals properes a les grans aglomeracions ur-

54

L'OPINIÓ SOCIALISTA

banes o amb bona accessibilitat des d'aquelles. Les seves manifestacionssón diverses: forta competència entre els usos alternatius del sòl; degra-dació paisatgística i del medi ambient, augment de les externalitats ne-gatives per a les pràctiques agràries i conflictes entre activitats, etc.

Als tres problemes anteriors cal afegir-hi les incerteses i els efectes que esderiven de la revisió de la política agrària comunitària. Efectivament, sotala pressió combinada del gran augment dels excedents agraris, l'evolució des-favorable de les rendes dels agricultors i la necessitat de disminuir la partici-pació de les despeses agràries en el pressupost comunitari, a mitjan dels vui-tanta la Comunitat es replantejà la seva política agrària. Es pot considerarque l'objectiu bàsic d'aquesta reforma és aconseguir una progressiva adap-tació del sector agrari a la realitat del mercat —«produir per al mercat i noper a la intervenció»—, la qual cosa significa noves reduccions en les super-fícies dedicades als conreus agrícoles i en el nombre de persones ocupadesen el sector. D'això últim se'n deriva la reducció, també, de l'aportació deles activitats agràries al desenvolupament econòmic del món rural. La con-clusió obligada és clara: el desenvolupament del món rural en el futur hauràde descansar, molt més que no ho fa ara, en la promoció d'activitats pro-ductives diferents a les agràries.4 Però també hi ha una altra conclusió perextreure: en un país com Catalunya, en què han reculat tant, ja, les activi-tats primàries i la població que en viu, els costos socials en termes d'equili-bri territorial són molt elevats, per la qual cosa és d'interès general actuarper esmorteir aquesta tendència.

LA GESTIÓ DEL GOVERN DE LA GENERALITAT

tDiverses raons em fan difícil atendre bé, com ho voldria, la sol·licitud de

L'Opinió de realitzar un balanç de l'actuació del Govern català en els campsanteriorment tractats i durant el període que va des del 1980 fins a l'actuali-tat. En primer lloc, perquè és un lapse temporal força ampli. Segonament,perquè les responsabilitats del Govern se superposen, a vegades, amb les d'al-tres administracions. En tercer lloc, degut al fet que analitzem matèries d'unagran heterogeneïtat, amb una distribució de les competències entre un bonnombre de departaments i serveis. Finalment, perquè desitjaria matisar elmeu judici —i avanço que és molt desfavorable— amb una adequada pon-deració de la magnitud dels problemes reals i de la capacitat efectiva perafrontar-los a l'abast d'una administració com la catalana. Les característi-ques d'un treball com aquest fan impossible una avaluació completa i deta-llada; i també la ponderació adequada a la qual m'he referit. Això que uspresento, amic lector, és la meva valoració global, acompanyada d'una se-lecció de clars-obscurs.

El gruix de la meva crítica s'adreça, principalment, a les omissions, a les

55

COL·LABORACIONS

passivitats. Per errors de diagnosi unes vegades, per manca de voluntat unesaltres, per manca de sensibilitat la resta. Posem un exemple ben representa-tiu. Catalunya té des del 1985 una bona llei d'espais naturals, però l'instru-ment a través del qual s'han d'establir les noves proteccions —el Pla d'Es-pais d'Interès Natural— encara no ha estat aprovat, i s'al·legarà en els últimsanys que es treballava en la seva redacció, o que estava pendent de tramita-ció i d'aprovació, s'han paralitzat les iniciatives. He observat que, en gene-ral, davant de problemes existents o en gestació, de presentació difusa, en-cara que fossin molt importants —i és indubtable que alguns dels exposaten la part anterior ho són—, la passivitat ha estat la norma. És l'altra carade la meneda de l'anomenada política d'aparador? Probablement, sí. Cer-tament, és una temptació permanent per a tot govern moure's i actuar alritme dels fets immediats i que més s'exterioritzen, així com de buscar larendibilitat electoral immediata, tot defugint assumir responsabilitats quepuguin tenir costos electorals a curt termini. És comprensible i és habitualen l'espectacle polític arreu, però hi han límits en la passivitat i, fins i tot,en la deixadesa a Catalunya que, ideologies al marge, no s'havien de rebassar.

Però és justament en l'àmbit ideològic on crec s'ha desenvolupat una deles contradiccions bàsiques^dels diferents governs Pujol. Hi excloc, ara, lapolítica de promoció del turisme, que s'ha utilitzat, en general, de formacorrecta —bé que amb alguns excessos folklòrics i localistes— per donar aconèixer la realitat nacional de Catalunya. En la resta, apareix una falta enor-me de coherència entre la ideologia nacionalista dels governs i la seva actua-ció en camps com el del patrimoni natural i el del paisatge, que tradicional-ment s'han associat estretament amb la identitat d'un país, fins i tot si esvol, només, per causa de la seva condició de béns col·lectius.

Examinem, breument, l'actuació de la Generalitat pel que fa a la protec-ció de la naturalesa i del paisatge. Els espais protegits, relacionats en la nota1, constitueixen un balanç ben pobre, que encara es veu més reduït en consi-derar l'efectivitat de la protecció, condicionada desfavorablement per la in-suficiència de la superfície protegida, en uns casos, i per l'escassedat delsmitjans, en gairebé tots. Cal fer notar, però, que la salvació dels Aiguamollsde l'Empordà, a començament dels vuitanta, representà un desembós supe-rior als mil milions de pessetes. En realitat, els espais protegits fins ara hosón més com a conseqüència de la inevitabilitat de la decisió de protegir-losde cara a la pressió de l'opinió pública, o d'emergències diverses, que nopas d'una opció deliberada de govern. D'altra banda, l'actuació de la Gene-ralitat s'ha ressentit del repartiment de competències en aquest camp entreel Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca, i el de Política Territoriali Obres Públiques, el qual ha vingut accompanyat d'una mala entesa cròni-ca entre tots dos. El primer departament és el que ha tingut cura de la gestiódels espais protegits —amb l'excepció del Parc Natural de la Zona Volcànicade la Garrotxa— i el segon de la planificació. Aquell ha estat públicament

56

L'OPINIÓ SOCIALISTA

i repetidament criticat —fins i tot per persones que són al seu servei— per lamanca de sensibilitat proteccionista i pels pocs recursos destinats als espaisque gestiona; aquest ha portat amb tanta lentitud l'elaboració i tramitació delPla d'Espais d'Interès Natural que a mi m'ha donat la impressió que ho feiaper esma, com resignadament. Finalment, aquest cicle històric tan poc exem-plar s'ha tancat amb la sorprenent decisió de crear la Conselleria de MediAmbient sense incorporar-hi les competències en matèria de medi natural.

Per cert, en una perspectiva que va més enllà de la protecció dels espaisnaturals, no voldria deixar d'esmentar la dada positiva aportada pel desen-volupament del servei de prevenció i extinció d'incendis de la Generalitat.Per bé que considero que els seus mitjans no són encara adequats a la mag-nitud dels riscos, crec que ha fet una feina relativament bona en la defensadel patrimoni forestal.

Vull referir-me, ara, a l'actitud del Govern de la Generalitat entorn de laqüestió paisatgística, que plantejo en els termes exposats en un apartat an-terior. Parlo d'actitud perquè crec que és més correcte, ja que, pròpiament,no es pot parlar d'actuació de la Generalitat respecte al paisatge. Ara bé,cal precisar aquesta afirmació en el sentit següent: el planejament urbanístic—l'aprovació final del qual es troba en mans del Departament de PolíticaTerritorial i Obres Públiques— és una forma d'actuar sobre el paisatge. Noignoro l'actuació protectora d'aquest departament operada via planejament,però crec que es pot afirmar que és d'escassa entitat, fet del qual calresponsabilitzar-ne tan als ajuntaments com a l'Administració de la Genera-litat. I en aquesta mateixa línia cal parlar de les infraccions a la disciplinaurbanística, de la tolerància, de la permissivitat pel que fa al sòl no urbanit-zable. Quant a la Generalitat, crec que a l'origen de tot això hi ha una acti-tud apriorística de no intervenció en matèria de paisatge, ni per la via delplanejament ni per la de les normatives sectorials; tampoc, per la via de l'as-sessorament, la persuassió o l'educació. No vull analitzar, aquí, les causesd'aquesta actitud, que són diverses, des de les de caràcter estrictament tèc-nic, fins a les d'oportunitat política. Em limito a constatar que les conse-qüències són a la vista, i em permetrereu de dir que, i mai millor empradal'expressió, encara que sigui una vista tan poc agradable.

De la política de turisme, poca cosa rellevant se'n pot dir. Novament sónles omissions o, potser, la mediocritat dels plantejaments, allò que hi desta-ca. Cal dir, tanmateix, que en la primera meitat dels anys vuitanta, és cons-tatatale una certa imaginació i frescor d'idees en el camp de la promoció.No pretenc establir, amb això, una relació de causalitat entre aquesta actua-ció pública i la progressió del turisme a Catalunya. De fet, l'experiència com-parada posa en relleu que en turisme, durant diverses dècades i donades unesdeterminades condicions, el més fàcil ha estat créixer, mentre que el més di-fícil ha estat administrar el creixement, regular-lo i ordenar-lo per tal de mi-nimitzar les hipoteques amb vista al futur. Doncs bé, això últim és el que

57

COL·LABORACIONS

el Govern de la Generalitat no solament no ha fet, sinó que ni tan sols nos'ha proposat fer-ho. Tanmateix, vull advertir que la rotunditat de l'afirma-ció no s'ha de confondre amb la creença que una administració com la dela Generalitat ha de substituir els ajuntaments o els mecanismes del mercat;tampoc, s'ha de confondre amb una visió ingènua de les possibilitats d'aques-ta administració per augmentar o conservar l'atractiu turístic de Catalunyai la competitivitat de la indústria corresponent. Em refereixo, bàsicament,a una política de contribució a la creació d'unes determinades condicionsi de dificultar, en canvi, els processos de degradació. L'experiència que ana-litzem és, com a moltes d'altres països i a regions turístiques, la d'una polí-tica de turisme de concepció clarament restrictiva —centrada a l'entorn dela promoció i de la informació—, poc atenta a la política de producte i, enparticular, als components públics d'una política com aquesta.

Però l'absència d'aquesta política de turisme de més gran volada —espe-rable d'un govern que, en paraules d'en Francesc Sanuy, qualificava Cata-lunya de «primera regió turística d'Europa»— no és, en la meva opinió, l'únicerror greu. Em sembla que, ara, els fets n'assenyalen dos més. Un error es-tratègic: continuar apostant, amb l'únic atractiu de preus superbarats. Unerror de diagnosi: sorpresa i perplexitat davant la recessió turística i les difi-cultats de la indústria turística als últims anys.

Acabaré aquest repàs de l'obra de govern de la Generalitat amb una refe-rència a l'actuació en el món rural, en què deixo de banda les polítiques agrà-ries i forestals, sobre les quals tinc un grau de coneixement insuficient. Nohe sabut trobar un disseny global de política rural en línia amb el que sóna l'Europa occidental les estratègies actuals de desenvolupament rural, ba-sades en un enfocament integrat de diverses activitats econòmiques i de va-loració del medi ambient i el paisatge. És la concepció que precedeix la defi-nició i consecució de l'objectiu número 5b en els nous reglaments dels fonsestructurals de la Comunitat Europea. Més enllà de la política sectorial agrà-ria, la idea del desenvolupament rural integrat tracta, d'una banda, de ferpossible la continuïtat de les explotacions agràries familiars, oferint a les per-sones que hi treballen l'oportunitat d'obtenir ingressos econòmics addicio-nals mitjançant l'exercici de noves activitats, compatibles amb les labors prò-pies d'aquelles explotacions; de l'altra, contempla la promoció en el medirural de la producció industrial, de l'artesania, de la construcció i de serveisdiversos, particularment els de caràcter personal lligats a activitats turísti-ques i recreatives, de tal forma que es creïn llocs de treball en quantitat sufi-cient per ocupar la població activa que no és absorbida pel sector agrari iforestal. Repeteixo, és aquest disseny global de política rural el que, sobre-tot, he trobat a faltar, per bé que s'han desenvolupat o s'ha donat suporta algunes iniciatives sectorials —principalment en relació al turisme— quevan en la línia estratègica assenyalada.

58

L OPINIÓ SOCIALISTA

OBJECTIUS i PROPOSTES PER AL FUTUR

Catalunya és, actualment i alhora, un país amb un nivell alt de desenvolupa-ment, d'urbanització i de fluxos turístics i recreatius a l'aire lliure. Aquestescircumstàncies, i l'escassa protecció que fin ara ha rebut el seu patrimoni na-tural i paisatgístic, aconsellen de fer de la conservació i de la gestió del ditpatrimoni un dels objectius principals d'un govern de progrés a la Generalitat.

La protecció d'espais naturals ha de plantejar-se tan un augment substan-cial de la superfície protegida com la millora en la dotació dels mitjans alservei de la seva gestió. Bé que no el conec amb detall, tinc la impressió queel projecte de Pla d'Espais d'Interès Natural és un document essencialmentvàlid per ampliar aquella superfície, per la qual cosa caldria procedir a laseva ràpida aprovació i execució, amb les rectificacions que fossin del cas,particularment aquelles que pugui recomanar l'òrgan consultiu pertinent,el Consell de la Natura. Per la seva banda, l'increment del finançament pera la gestió s'ha de considerar no solament a partir d'un càlcul de les necessi-tats estrictes de manteniment i de vigilància, sinó també, a patir de què hade ser el nivell adequat d'atenció als visitants, així com de prestació de ser-veis i d'incentivació als propietaris particulars de terrenys i a la gent que viuen els espais protegits. La política d'espais naturals ha de ser respectuosai generosa amb aquests interessos locals, per raons de justícia i d'eficàcia.Els incentius de la política agrària i forestal s'han d'engirar de forma inten-siva per discriminar positivament les explotacions privades situades en es-pais protegits.

Cal protegir molts dels nous espais per raons estrictament ecològiques,però també cal buscar les coincidències entre els interessos ecològics i elseconòmics. Aquesta exigència ens porta a proposar l'objectiu del desenvolu-pament rural i el mètode d'integració d'activitats, de les quals tracto tot se-guit les relacionades amb el lleure.

L'espai rural és, de forma creixent, destinatari de fluxos turístics i de re-creació a l'aire lliure. Aquest turisme es manifesta diversament sobre el terri-tori: concentradament unes vegades, difusament altres. També les seves mo-tivacions són plurals: des de l'esport fins a la contemplació de la natura.La importància que pren explica que, gairebé sempre que es parla de desen-volupament rural integrat, sigui una referència obligada l'aportació que po-den fer-hi les activitats turístiques i de recreació a l'aire lliure. D'entre aquestes,proposo de concedir una atenció especial a aquelles que tenen un caràcterterritorialment més difús i que responen a motivacions directament lligadesal gaudi dels valors més específics del món rural —contemplació de la natu-ra, contacte amb la cultura rural, coneixement del seu patrimoni, gaudi delsilenci i la tranquil·litat, recuperació física i espiritual, etc.—. El seu desen-volupament planteja una doble exigència: la creació d'un equipament receptiui la gestió del territori. Vegem-ne les seves especificitats.

59

COL·LABORACIONS

En l'equipament pel turisme rural s'han d'afavorir aquelles modalitatsd'allotjament que aprofiten les característiques de l'hàbitat rural i que te-nen, així doncs, un impacte ambiental de menor intensitat: l'allotjament encases particulars, l'allotjament en masies, el càmping, el càmping a masies,els albergs rurals, les cases de colònies, etc. De la segona exigència esmenta-da —la gestió territorial— cal remarcar-ne, principalment, les accions queimplica per revaluar el patrimoni natural i cultural, ordenar el territori, pro-tegir el paisatge, disposar d'infrastructures públiques adequades i exercir fun-cions de vigilància i de manteniment. En realitat, no descobrim res de nouen afirmar que el desenvolupament sostingut del turisme, que en faci unafont estable de riquesa, exigeix arreu una sèrie d'actuacions en el camp delsbéns i dels serveis públics, per tal que aquests compleixin, de manera dura-'dora, el paper de mecanismes d'atracció del turisme i/o de suport a l'activi-tat dels agents privats; és obligat, però, insistir-hi, perquè la nostra expe-riència en el camp del turisme massiu, tant a la costa com a la muntanya,no és gaire exemplar.

Faré una menció especial d'una de les funcions públiques esmentades: laprotecció del paisatge. Tres raons principals em porten a emfasitzar, aquí,aquesta funció. Primera, una'idea de país i de sensibilitat col·lectiva. Sego-na, l'abandonament del tema a Catalunya. Tercera, el gran interès que ob-servo en les societats avançades per gaudir de paisatges ben tractats. En aquestúltim sentit, és evident que l'auge de les demandes turístiques i de recreacióa l'aire lliure, així com les exigències de nivells superiors de qualitat de vida,comporten una cotització creixent del paisatge rural, el qual pot esdevenir,així doncs, un recurs de gran vàlua en mans de municipis, paradoxalment,decadents econòmicament i demogràficament. Cal, doncs, que el Governde la Generalitat en sigui conscient, i que ajudi els ajuntaments rurals i lessocietats locals a usar de forma intel·ligent aquest recurs.

Tanmateix, és impossible dissociar les polítiques de paisatge dels usos delsòl. Per això, cal remarcar la importància que té en aquest moment, a Cata-lunya, la frenada del retorcés de les activitats agràries. Certament, l'impulsprincipal per a la reforma de la política agrària comunitària va en un sentitcontrari a l'esmentat objectiu, per la qual cosa el Govern de la Generalitathauria d'utilitzar a fons els mecanismes correctors de les conseqüències ne-gatives de la reforma, mecanismes amb què, massa tímidament, la pròpiaComunitat Europea acompanya les noves formulacions de política agrària.Fem nostra la idea següent, continguda en un document recent de la Comis-sió Europea: «Cal mantenir un nombre suficient d'agricultors en les terres.És l'única forma de preservar el medi ambient, un paisatge mil·lenari i unmodel d'agricultura que és expressió d'un model de societat».5

En definitiva, estic dient que, precisament pensant en el desenvolupamentde les zones rurals, la hipotètica dicotomia entre aquest objectiu i el de laprotecció del medi ha de ser substituïda per un binomi que combina tots

60

L'OPINIÓ SOCIALISTA

dos objectius. La recerca cooperativa del desenvolupament i la protecció potproduir efectes sinèrgics molts positius. És una mancança més de la políticade protecció d'espais naturals a casa nostra. L'experiència francesa dels «parcsnaturals reginonals»6 va per la via apuntada, i en seria partidari d'introduir-la a la Catalunya interior, adaptant-la a les característiques de la realitat ca-talana. Aquest tipus de parcs —en la creació i gestió dels quals hi tenen unpaper decisiu els ajuntaments— són considerats com instruments d'una novaordenació del territori, basada en la superació de la contradicció entre el de-senvolupament de les activitats econòmiques i la salvaguarda del patrimoni,natural i cultural.

El turisme i les activitats de recreació a l'aire lliure són una font poten-cialment abundosa d'oportunitats per contribuir al desenvolupament eco-nòmic de les zones rurals. Cal que el Govern de la Generalitat en sigui cons-cient i actuï en conseqüència. Igualment, cal que s'avanci als riscos dedegradació del medi ambient que totes dues activitats comporten i, amb elsorganismes locals, contribueixi a cobrir el buit clamorós existent en el queabans denominava gestió del territori. En particular, és indispensable bastiruna extensa i diversificada xarxa d'àrees recreatives, des dels àmbits metro-politans fins les zones de lleure més allunyades de les aglomeracions urba-nes. Els ajuntaments, els consells comarcals, les empreses privades, les so-cietats d'economia mixta, les societats recreatives sense ànim de lucre, toteselles, han de trobar en el Govern de la Generalitat el suport, l'assessoramenti, fins i tot l'impuls per oferir als ciutadans les instal·lacions i els serveis derecreació a l'aire lliure adequats a la forta demanda que Catalunya presenta.

En un pla més general, es fa necessari un replantejament en profunditatde la política de turisme. En aquesta nova etapa, la política turística ha d'as-sumir els canvis internacionals en la demanda i l'oferta de serveis turístics—que com hem vist anteriorment són de gran abast— així com les novescondicions en què opera la producció d'aquests serveis a Catalunya. En l'àm-bit turístic principal —el dels anomenats productes de sol i platja— és ons'observen els desajustos més acusats, Pobsolescència de fórmules que hanignorat aquells canvis. L'encariment general del país no és un obstacle deci-siu per a la competitivitat de la indústria turística. Es troben en un error—que la realitat de països tan diversos con França, els Estats Units, Suïssao Àustria evidencia— aquells que sostenen que només les economies subde-senvolupades són aptes per a la recepció turística a gran escala. Però, igual-ment, s'equivoquen aquells que avalen la via de la degradació dels serveisturístics com a solució per a la pèrdua de competitivitat. Avui, a Catalunya,és possible i és desitjable un rellançament turístic, no per recuperar les taxesde creixement del passat, sinó per millorar l'aprofitament dels nostres recur-sos i per obtenir-ne una rendibilitat —privada i pública— més gran. Aixòexigeix una política de turisme que tingui una clara i decidida voluntat decombatre les externalitats negatives i de generar-ne de positives: des del pai-

61

COL·LABORACIONS

satge a les infrastructures viàries; des de la neteja a la seguretat ciutadana;des de la persecució de les pràctiques fraudulentes a la conservació dels bénspúblics. Igualment, la política de turisme ha de proposar-se estimular el procésd'adapatació de la indústria als canvis de la demanda i la correcció dels pro-blemes d'organització i de competència que alimenten la dinàmica de la de-gradació.

L'apel·lació a la qualitat, com a consigna per a la nova etapa turística, hodiu tot i no diu res. És preferible parlar d'ofertes de bones relacions quali-tat/preu, sempre entesa la qualitat en el doble sentit de béns i serveis pri-vats, i de béns i serveis públics. La política de turisme de Catalunya ha d'ins-trumentar una estratègia basada en una gamma àmplia d'ofertes que tinguinun perfil propi en el mercat, una posició competitiva basada més en la dife-rència que no en el preu. La diferenciació i la diversificació, segons pautesrealistes atentes al nivell general de preus del país i a l'evolució de la deman-da, han de presidir aquesta estratègia, que alhora volem més intel·ligent imés respectuosa amb la utilització dels recursos turístics de Catalunya.

Notes

1. El Govern de la Generalitat té cura del Parc Nacional de Sant Maurici i Aigües Tortes, delsParcs Naturals del Delta de l'Ebre, dels Aiguamolls del l'Empordà, de la zona volcànica dela Garrotxa, del Cadí-Moixeró, de Montserrat, dels Paratges Naturals d'Interès Nacional deles Alberes, de Poblet i del Pedraforca i d'un cert nombre de petites reserves naturals. Per laseva banda, la Diputació de Barcelona gestiona els Parcs Naturals del Montseny, el Garraf,Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac, el Montnegre-Corredor i dos petits espais a Montes-quiu i Olèrdola. També existeixen altres espais protegits per entitats locals, com és el cas delParc Metropolità de Collserola, gestionat per un Patronat dels municipis afectats.2. La competitivitat turística es veu afectada per les taxes relativament altes d'inflació. Aquestno és un problema recent. Es pot considerar, pràcticament, una constant en el desenvolupa-ment turístic. Allò que és nou en la situació actual és la impossibilitat de recórrer a devalua-cions periòdiques de la pesseta, amb què recuperar part de la competitivitat perduda. Recor-dem que des de juny del 1989, quan es produí l'ingrés de la pesseta en el Sistema MonetariEuropeu, la nostra moneda pot variar la seva cotització únicament dins la banda de fluctuacióàmplia negociada amb la Comunitat Europea, que és del 6 per cent, i que probablement aviatserà substituïda per la banda estreta del 2,5 per cent. L'estudi «Evolución de precios y competi-tividade realitzat per Consultur i publicat al número 1582 de la revista Editur, de 6 de julioldel 1990, calculava que en el breu període gener del 1988-marc del 1990, els encariments realsdels serveis turístics espanyols —causats pels efectes combinats del tipus de canvis i dels dife-rencials d'inflació— havien estat els següents: 23,79 per cent sobre Holanda; 20,58 per centsobre la República Federal Alemanya; 18,79 per cent sobre França; 16,85 per cent sobre el Reg-ne Unit i 12,56 per cent sobre Itàlia.3. Vegeu «El futuro del mundo rural» a Boletín de las Comunidades Europeas», Suplemento4/88, Comissió de les Comunitats Europees, Luxemburg, 1988.4. En coherència amb la conclusió exposada, quan l'any 1988 la Comunitat Europea va apro-var els nous reglaments per regir el funcionament dels seus fons estructurals, en definir-Pobjec-tiu número 5b —«fomentar el desenvolupament de les zones rurals»— va encomanar la sevarealització no únicament al Fons Europeu d'Orientació i Garantia Agràries, sinó també al Fons

62

L'OPINIÓ SOCIALISTA

Europeu de Desnvolupament Regional i al Fons Social Europeu. Fins i tot el reglament relatiual FROGA estableix que el finançament aportat per aquest pot beneficiar, entre altres, les ac-tuacions destinades a la diversificació, particularment de les activitats i les fonts d'ingressosdels agricultors; el foment de les inversions turístiques i artesanals, fins i tot la millora de l'ha-bitatge en les explotacions agrícoles, i la protecció del medi ambient i conservació de l'espai rural.5. Comissió de les Comunitats Europees, Evolución y futuro de la PAC. Documento de refle-xión de la Comisión, COM (91) 100 final, Brussel·les, 1991.6. Una exposició de què són i com funcionen els parcs naturals regionals francesos es pot tro-bar en l'estudi de Joan Cais i Pere Riera, La protección de los espacios naturales y su aporta-ción a la oferta turística y recreativa, Secretaría General de Turismo, Madrid, 1988. Un resumdel mateix va ser publicat a la revista Estudios Turísticos, número 103, 1989.

JOAN CALSCatedràtic d'Economia Aplicada de l'UAB

63

Una rediscussió de l'ideai políticde la igualtatRossana Rossanda

Igualtat i diferència han esdevingut en aquesta última dècada un binomipolític. Igualtat és una vella paraula de la política inherent a aquell concepted'equitat i justícia que és present com a valor fins i tot en les societats mésdesiguals. Diferència no ha estat abans d'ara, una paraula política o almenysno ho ha estat confessadament, si no és a les societats de tipus aristocràtico-racistes, com el nacionalsocialisme: en un altre lloc ha estat sobrentesa ambhipocresia pels qui en treien profit, o amb resignació pels qui la patien. Lesdues mai no han aparegut juntes, crec, abans d'aquesta segona meitat delsegle, quan es presenten com una parella que expressa dos valors, l'un con-tra l'altre, però, totes dues en nom de subjectes fins ara exclosos. Igualtato diferència.

1. L'antagonisme, que sorprèn el pensament polític modern, sembla quees pot liquidar com a fals dilema tot assenyalant que és des del punt de vistalèxic impropi: l'opost d'igualtat no és diferència sinó desigualtat, l'opost dediferència no és igualtat sinó desigualtat, l'opost de diferència no és igualtatsinó uniformitat.

I, tot i així, és una solució aparent, perquè tots dos termes venen sobreca-rregats de valències les quals tot i ser filològicament indegudes, històrica-ment no ho són. És cert que igualtat al·ludeix a la paritat de drets i de po-ders, que diferència al·ludeix a la irreductibilitat del subjecte: la primera fareferència a les regles de les relacions en la polís, és a dir, a la llei, la segonafa referència a la identitat del subjecte, així doncs a la filosofia o a l'antro-pologia. Mentre la igualtat mai és substancial sinó abstracta, formal, la di-ferència és substancial, qualifica els «jo». El dret refusa doncs l'antinòmia,

64

L'OPINIÓ SOCIALISTA

en la mesura en què es limita a sancionar que tots han de «poder» de la ma-teixa manera impedint que es persegueixi algú per la seva especificitat i cos-tums. En canvi, el dret en defensa la inaccessibilitat: el dret igual pressuposauna diferència substancial dels subjectes, els quals s'atorguen un pla de rela-ció, que fonamenten en la paritat, en funció de la convivència i dels àmbitsde decisió comuna. Si els subjectes siguessin idèntics per naturalesa i afins,el problema no es plantejaria.

I, en efecte, històricament la igualtat es presenta com un ideal polític: ciu-tadania que no admet altres jerarquies tret de les funcionals, electives i revo-cables, a adquirir o adquirides en general no sense conflicte entre figuresdiferents per status, nació, sexe, etc. Un cop realitzades, pel que fa a la restasón encara diferents: es pot dir així que per primera vegada són legitimadesen la seva diversitat. Tant és així que la via d'una diferència en els drets pera subjectes diferents que sigui multiplicació i no negociació dels poders ésimpracticable o, en qualsevol cas, ha estat poc experimentada. La diferènciade drets per als esclaus o als estrangers, o als hebreus, o a les dones o pera tothom que no posseïa un determinat empadronament, s'ha expressat entermes de «no poder»: no poder ésser, no poder fer, no poder decidir.

I, tanmateix, la qüestió s'ha plantejat cada vegada que les normes del dret,en la seva perfecta formalitat, semblaven eludir, si no amagar, diferènciesque eren encara substancials. El marxisme, en anomenar «formals» les lli-bertats polítiques, donava a la paraula una connotació negativa atès que «lallei és igual per a tothom» amagava sobretot la desigualtat de drets en larelació de treball, la qual quedava fora de l'esfera política, i en aquella rela-ció el citoyen feia de la seva força de treball mercaderia venuda al preu esta-blert per l'amo, i era a la seva vegada condicionat pel mercat: i en segonlloc, la diferent capacitat dels subjectes socials, més o menys poderosos ocuits, per tal d'exercir els drets que es pressuposaven com a iguals.

Aquest efecte pervers de la igualtat es troba en el cor mateix de la Letteraa unaprofessoressa de l'escola de Barbiana: l'escola del deure no és de capmanera igual, en la mesura en què el mateix ensenyament i durant el mateixnombre d'anys recau sobre nens diversament dotats per rebré'l (i, s'afegiaque, de fet, és predisposat per als més ben dotats).

El punt de mira d'aquesta crítica és encara la insuficiència de les condi-cions que fan a cadascú accessibles els drets i els sabers: «formalitat» voldir aquí «aparença». És aleshores quan el «dret desigual» assumeix una fun-ció compensatòria, però paradoxal i transitòria, com a mesura punitiva adre-çada a la part opressiva de la societat, la qual és necessària pel gran enrede-riment dels subjectes que abans eren privats. Això fa presuposar així doncsun temps en què s'atorguen més drets al feble i menys drets al fort, perso-natges tots dos heretats de la societat injusta, a fi i efecte d'assolir desprésuna igualtat efectiva: l'objectiu és encara el poder repartir amb igualtat. Unaforma de dret desigual és present en la idea de «dictadura del proletariat»,

65

COL·LABORACIONS

que no és una casualitat que s'anomeni amb el terme negatiu de «dictadu-ra»: nega durant un període de temps una sèrie de drets polítics a aquellsqui, pel fet d'haver gaudit de més propietats i sabers, els exercirien amb unapossibilitat major d'influència o manipulació: suprimir-los es presenta comel mitjà per enturar l'abisme de desigualtat. Alguna cosa semblant està pre-sent a les lluites sindicals més avançades dels anys setanta, quan la demandad'un augment igual dels salaris implicava un augment proporcionalment de-sigual: la finalitat era reduir el ventall salarial, injustificable, atesa la unitatdel cicle i el valor produït. En el si de diferents societats postrevolucionàriess'ha atorgat prioritat a l'educació dels fills dels més pobres que se supossaque manquen de la cultura extraescolar que és introjectada en les famílies aco-modades. Es tracta, com es pot veure, en tots els casos de limitacions dela naturalesa formal del dret a través d'un substancialisme que, tanmateix,és considerat passatger, perquè lesiona un principi que es manté com a fi.1

Aquesta temàtica es reflecteix a algunes de les obres de Bertolt Brecht comara Kaukasiche Kreidekreis o els Lehrstucke, i durant els anys seixanta haestar teorizada pel grup de Xangai de la «revolució cultural». Dures críti-ques l'empren ara, a la seva vegada, encara que des de l'esquerra: la primeraés si es pensable sense que comporti de fet una cristal·lització dels podersdesiguals. La segona prové sobretot del feminisme post-emancipacionista,que tot considerant com a fruit del poder masclista l'aparent neutralitat deldret, en qüestiona els principis a partir de la representació i del funciona-ment en democràcia: ¿per què les dones, diferents, haurien d'aceptar les lleisque esborren la seva pròpia especifícitat? ¿Es podria, i en quines condicions,renunciar al tema de les diferències en un pacte legislatiu fonamental, decaràcter constituent, el qual representés una veritable medació entre els sub-jectes diferents, i no la mera subsumció formal d'aquells històricament mésfebles a les regles «iguals» dels més forts?

2. Però continuem encara un moment amb la igualtat, actualment qües-tionada en profit de les «diferències». La sobrecàrrega de positivitat que desde fa segles pertany a la paraula prové del fet que la persona, home o dona,sent en ella alguna cosa d'irrepetible i en conseqüència incomparable, nomesurable a partir d'altri. Com a tal portadora d'un «igual dret a ésser ia fer». La petició d'igualtat no ve de la percepció elemental d'una identitat,sinó de l'elaboració de l'elemental percepció de la diversitat del jo.

No tan sols ens sentim inexorablement diferents, en certa mesura «únics»com ho és el nostre rostre, sinó que experiementem de sobte que la nostradiversitat intrínseca en el sexe, en el cos, en l'edat, en els havers, en el destí,correspon a una col·locació en el que és social que en lloc d'exaltar-la, l'es-trafà en diversitat arbitrària de status, limitant-la o negant-li legimitat quearriba fins a la lesió d'un mateix o de les seves potencialitats. '

Ara bé, un cop caigut l'univers teocràtic, en el qual les diferències socialsapareixien preconstituïdes per una finalitat secreta de Déu i, així doncs, eren

66

L'OPINIÓ SOCIALISTA

acceptades, la qüestió de la llibertat de la persona i dels límits deguts a laconvivència social esdevé explosiva. Qui pot decidir per mi? Ningú més quejo. Tots els «mi», tots els «jo» s'han de contrastar doncs amb les limitacionsque recíprocament s'atorgen per mor de la convivència: això tan sols potesdevenir-se si de salvaguardar-se una «igualtat essencial» dels poders en ladesigualtat natural i de naixement. D'aquesta manera es delínia un nucli abs-tracte, en la mesura en què és de tothom i inviolable, en què és la «ciutada-nia»: el ciutadà no es correspon amb algú o amb alguna, sinó que és el dretd'ésser de tots i de totes. La substancialitat del jo és garantida per l'abstrac-ció de la regla.

D'aquí el caràcter «innatural» i «cuit» de la igualtat: a diferència de laIl·lustració, que carrega totes les queixes en la civilisation, a la naturalesano es coneixen igualtats. Les espècies es conserven en virtud d'una violènciarecíproca entre elles i també interna a la mateixa espècie. El més fort domi-na fins a la negació de l'altre (la mort, el devorament). L'equilibri de la na-turalesa neix de la fragilitat i de la dura selecció de criatures que no són iguals.La llibertat del subjecte humà només pot ser construïda per la civilisation.

Però si fins ara no ho ha estat, és perquè la força —física, militar, sacer-dotal, de terres o de diners— se sobreposa il·lícitament a la incommensura-ble diversitat de les persones, la commensurable i prescriptiva diferència delspoders. Aquesta percepció és intolerable. Tota la lluita moderna per la de-mocràcia —i per aquella radicalitat de la democràcia en la igualtat concretadels poders i dels havers que és la teoria del comunisme— neix d'aquestacontradicció entre l'individu i la societat que l'oprimeix o el nega per im-posició dels més forts. Aquells qui en són exclosos o tots els qui en algunamesura hi tenen una categoria inferior tendeixen a derrocar aquesta desi-gualtat. Tota teoria de les diferències que no assumeixi aquesta veritat histò-rica/social és reaccionària.

3. Tanmateix en el status polític no rau tota la qüestió, sinó en la sevaesquematització en el sistema convingut de relacions entre persona i polís.De fet, també en prescindir dels poders repressius, la diferència-desigualtatés una experiència humana permanent. La més constant i significativa ésaquella que hi ha entre els sexes. Però cadascú experimenta quotidianamenttambé aquella que hi ha entre individus del mateix sexe i en la seva pròpiavida: és el més fort i el més feble, el més bell i el més lleig, el més jove iel més vell. Se'n deriven concepcions d'un mateix, possibilitats de realiza-cions diferents d'un mateix, i si de cas connexes a ondes llargues del sentitcomú social, no són referibles a poders polítics precisos. Diferents són o es-devenen les capacitats, les ambicions i el cúmul de dades que, exteriors ala nostra voluntat i també a la d'altri, ens condicionen i les anomenem destí.

Però rarament ens adonem que són valors. Com a molt sentim incomodi-tat o inquietud de pedre-les si es tracta de diferències «positives». Apreciarla «diferència» és una cosa obvia com el fet de saber-nos «diferents».

67

COL·LABORACIONS

Potser sigui així perquè la primera percepció és determinant: naixem desi-guals, abans que diferents. La supervivència es pot representar també coml'esforç per esdevenir iguals a aquells qui, més forts que nosaltres, ja trobemal món. També en aquest cas la igualtat és inherent al «poder ésser»: podernodrir-se, mantenir-se, moure's, no dependre per a la vida o per a la mort.En aquesta experiència, la qual és comuna tothom, es tracta d'«ésser com»el pare o el germà o el veí més proper del qual depèn el nostre nodriment,el dormir, la defensa respecte de forces enemigues: «ésser com» en l'ésseren el món, és potser, la primera declinació del tema de la igualtat.

Aquí donem la paraula a la psicologia del profund: ningú ha dit, crec,com ho ha fet Melanie Klein, com advertim l'altre, en la incertesa en quèarribem infantans pel ventre matern, com a potentíssim en relació amb elnostre ésser incapaç i desvalgut, i per tant de quina manera el consideremperillós. La primera pulsió és el terror al cos fort de la mare i, així doncs,és pulsió a destruir-lo: la segona, més madura, tendeix a «adobar-lo» coma força amiga, tan bon punt el jo hagi aconseguit consolidar-se en relacióa la primera i dramàtica sensació de la seva pròpia feblesa.2 Quan, després,l'infant petit o el nen percebrà la diferència sexual, s'adonarà que el parepot més que la mare, i entra en una nova dependència, menys fisiològicai més, diguem-ne «social»; de la mare tem sobretot la mancança (que desa-pareixi, que no el nodreixi, que el deixi caure), del pare tem que intervingui(que l'agredeixi o el castigui).

En aquest punt les diversitats són ja un problema: el nen sap, abans i totd'entrar en la societat, que fins en el lloc més proper i protegit no tindràmai els drets que té el pare, i que només pot tendir a imitar-lo, mentre queserà dissuadit de voler imitar la mare, destinada a no poder com pot el pare,ni tan sols sobre ella mateixa.

Hi han senyals sumaris, adreçats tan sols a assenyalar com la percepcióde la diferència i la tensió per a la igualtat semblen partanyer a l'estructura-ció primària del jo, el qual s'experimenta sobretot diferent en el sntit de sermés feble que tots els qui l'envolten. En la mesura en què això és cert, espodria afirmar que la irrepetibilitat d'un mateix, la primera dada de la cons-ciència, és percebuda ambiguament, és a dir d'una banda com un nucli deljo, i de l'altra com a feblesa, com a risc.

I se'n podria deduir que tan sols es tendeix cap a la igualtat (ésser final-ment fort com els altres, no estar a l'arbitrari dels altres) en aquell pla sobreel qual pot ser perseguida, és a dir, en el pla de les relacions, dels drets idels poder socialment definits i contractats, com una compensació o garan-tia: garantia del propi poder de ser diferent, que és l'únic ésser nostre queconeixem.

4. L'experiència del sexe és tan sols aparentment anàloga, està inestrinca-blement fonamentada en la diferència dels cossos i en el domini d'un sexesobre l'altre per la iniciativa i la possessió. La projecció d'aquesta diferència-

68

L'OPINIÓ SOCIALISTA

desigualtat investeix la història humana. I és a la seva vegada diferent deles altres i anteriors projeccions de diversitat, perquè en el sexe no es tractade voler ser com l'altre, sinó de defugir el domini de l'altre, tot restant unmateix. Per aquesta raó es percebeix no com a feblesa, sinó com a valor.

Però no ha anat així. D'ençà que comença la història a la qual pertan-yem, la diferència dels sexes ha estat sempre en sentit ple desigualtat en eldret, en l'ètica, en els costums, en la mateixa relació sexual. Les civilitza-cions han construït en el mascle la consciència d'una superioritat, gairebécom si fos natural i estigués en relació a la força física, malgrat la percepcióprimària que no domina l'essencial, és a dir, la reproducció de l'espècie, encontrast al poderós cos femení que és capaç de desdoblar-se. La imposiciódel que és masculí con a valor ha comportat la imposició del que és femenío bé com a no valor o bé com un valor relatiu, funcional per a l'altre i defi-nit per ell, com un valor no autònom. La relació entre els sexes ha estat du-rant mil·lennis dissimètrica, no perquè no siguin fisiològicament iguals —sexeés diferència—, sinó perquè a aquesta diferència s'ha sobreposat un codi devalors, el qual ha fet d'aquesta relació desigualtat.

En aquesta situació més que en cap altra s'intueix de quina manera unaexperiència íntima i vital pot vincular la necessitat d'igualtat i la de diferèn-cia. En el substancialisme de la individualitat sexuada el tema de la igualtatrevela la seva necessitat natural: perquè els dos sexes són inexorablement di-ferents, experimenten la impossibilitat d'una relació lliure, si no és que hiestatueixen una igualtat de dret entre «dos diferents».

Però fins ara, en presentar-se com a unió estretíssima, natural, de diferèn-cia/domini, la relació sexual o no és expressada pel dret o és codificada coma domini d'un sexe. I això, pel que sabem, ja sigui en el matriarcat, coma domini de la dona, ja sigui en el patriarcat: i no tan sols ¡amb la finalitatde la «possessió dels fills» sinó en el mateix acte de conjunció dels cossos,iniciativa, temps i forma. És un cas en què el substancialisme de la diferèn-cia, invocat en contra de l'«abstracció» del dret, juga des de fa mil·lennis,contra el sexe femení.

Sempre ha estat així? No s'ha donat mai una relació entre els sexes senseque hi hagi hagut domini físic i, en alguna mesura codificat, d'un dels sexessobre l'altre, més propera a la llegenda de l'androgin o a les paraules quepronuncia Diòtima al Banquet de Plató? Pregunta que hem d'adreçar a l'et-nòleg. És un fet que cap altra diferència no té la potència evocativa i lace-rant que té la sexual, perquè a totes les altres els és inherent que el creixe-ment, l'educació o la força, l'èxit o la riquesa, l'alliberament de la classeo del poble que t'oprimeix, fan possible o, si més no, supossable reproduiren un mateix la relació envejada, aconseguir un domini d'un mateix i delsaltres. D'aquesta manera esdevenir adults —com per a un poble és el fetd'alliberar-se— no és tan sols possible, sinó recomanable. En la relació se-xual es deixa anar en lloc d'això sobtadament la projecció inversa: a la nena,

69

COL·LABORACIONS

la superació de totes les diferències no li és recomanada, li és prohibida. Acon-seguirà com a molt aquella proporció de domini d'un mateix i dels altresque se li concedeix a la mare. La diferència de gènere recomana una dupli-cació assimétrica de vies i objectius socials, pels quals cada sexe ha de mirarel propi model que ha rebut, sota pena d'una transgressió imperdonable.

5. Potser val la pena assenyalar que, fins i tot si es prescindeix de la qües-tió del sexe, el binomi igualtat-diferència rarament sembla ordenable con-cretament com ho és en els termes del dret.

El jo entra en conflicte amb la regla social fins i tot quant aconsegueixser formal en el món més àmpliament consentit, en lloc d'amagar (com enel dret familiar o de la propietat) les substancialitats inconfessades. La subs-tancialitat del jo s'afronta a la formalitat de les regles, que també reconeixcom a necessària, fins i tot quan pensa haver-la convingut lliurement. So-bretot les mateixes normes formals impliquen algunes desigualtats substan-cials, més del que el filòsof del dret està disposat a reconèixer: la formalitatestà transida d'història. En segon lloc, en les relacions socials, no tot, sinóafortunadament poc, és estrictament formal: el jo s'afronta de manera per-manent en la seva corporalitat o psicologia sencera amb el «ciutadà». Ésen aquest marge, d'altra banda, on es produeix el ventall de les desviacions.

Una segona tensió afecta l'àmbit de les regles i dels grups de ciutadantsportadors de tradicions o exigències o valors indentificats per ells i conflic-tius amb els d'altri. Aquí la discriminació passa, d'una banda, entre aque-lles identitats que tendeixen a ser legitimades pel sistema de regles preexis-tent (en general) en el sí de la majoria en què han de viure, i en conseqüènciess'hi avenen, tot i mantenir una cultura pròpia o bé alguns dels seus trets di-ferencials, i de l'altra, aquells qui no accepten els sistemes de regles propo-sats perquè els consideren contraris als seus principis fonamentadors.

En l'actual especir-se de les emigracions aquest problema és recurrent. Sien general les minories ètniques, com els qui són «diferents» pels costums,vindiquen la integració als drets civils tot i salvaguardar formes d'identitato pràctiques, aquells entre d'ells que tenen una concepció teocràtica de lasocietat, fonamentada en una revelació, rebutgen tota contradicció, «laica»,o l'acepten tot posant una mena jerarquia paral·lela, interna al propi grup.Certament no és senzill definir el terreny de la identitat respecte al de la rea-lització «política», la llibertat i l'ètica els constitueixen tots dos en propor-cions diferents. Així alguns nusos essencials metafísics, religiosos o de sang,fan que l'estranger es consideri com un altre en sentit ple, amb qui la comu-nicació és interrompuda, amb qui el pacte social és indeclinable: aquest dret,el qual és propi de tots els fonamentalismes, ha estat durant molt de tempsun aspecte de l'església católica, i roman en el fons de l'antisémitisme.

Finalment, també en el terreny del que és el polític més laic i madur, lesregles tendeixen a configurar un model d'identitat, i els papers hi degenerenpermanentment, si es pot expressar d'aquesta manera. Aquell qui detenta

70

L'OPINIÓ SOCIALISTA

un poder no l'experimenta tan sols com «tenir una facultat» sinó com «és-ser» més fort, més ric en mitjans i coneixements, més capaç d'escollir, enresum se sent investit d'una superioritat que fa que sigui un diferent.

El «sense poder» a l'inversa o bé se sent inferior o, si té consciència d'ésser-ho per una sobredeterminació social, esdevé rebel: però en la necessitatd'anul·lar la injustícia, és a dir, en la necessitat de restablir les regles amb«possibilitat paritària», el revolucionari proposa gairebé sempre una idea pres-criptiva d'humanitat que, o bé l'ha descobert en l'actuar «contra», amb elsseus riscos o valors relatius, o bé l'ha introjectada parcialment a partir del'adversari. Els subjectes de la protesta es formen, també, de manera ambi-valent.

De tot això, se'n deriva que també en l'àmbit formal, l'únic en què es po-dria realitzar, la igualtat és encara una tendència: la trama social no és maiinnocent, mai es presenta com el terreny esquisidament abstracte del joc, enel qual es pressuposa una reducció a condicions inicials paritàries dels ju-gadors.

Dos ordres d'igualtat juguen així doncs a l'interior mateix del principid'igualtat de poders. La crítica dels «diferents» retreu a l'igualitarisme pre-cisament el fet de constituir no tan sol una «regla» sinó un model: Marxja s'adonava del perill. Tota la cultura de la classe treballadora revolucionà-ria no és tan sols la negació de l'esdevenir mercaderia de l'home, sinó perfild'una humanitat «nova» que es formarà, —i així és realment en «la lluitaper...»— consciència d'una alteritat sovint sumària, amb elements de mora-lisme o de progressisme, etc. D'altra banda, el conreador de les meres regles,és a dir, el neoliberal pur proposa un model, una mena d'«eticitat democrà-tica» rígida. En abraçar el substancialisme tant el liberal com l'igualitarista es-devenen fàcilment autoritaris, i ni tan sols senten la necessitat de desmentir-ho.

6. En relació a aquest ventall de relacions concretes entre igualtats i dife-rències, la diferència de les dones resulta inassimilable a les altres, infinita-ment més problemàtica.

No pertany a una fase històrica única, ni a una civilització, ni a una ètnia,sinó que les travessa totes. Un sexe no és un grup d'interessos, això és evi-dent; menys evident és encara el fet que en les diverses civilitzacions i enl'historitzar-se del problema de la. polis, fins i tot quan tendencialment cauenels autoritarismes teocràtics o laics, una reflexió sobre la dona com a sub-jecte de dret o bé és negada, o bé és eludida per mitjà de la mera identifica-ció entre citoyen i citoyenne.

Tan sols en el decurs del nostre segle la meitat del gènere humà ha estatadmesa en la democràcia, i no és de supossar que això comporti un modediferent de pensar les formes. La temàtica de l'emancipació, encara que pro-tagonista de grans lluites feministes, dóna per descomptat que la dona noté res propi que aportar al discurs del mètode polític, sinó simplemente eldret de consentir-hi.

71

COL·LABORACIONS

Aquesta afirmació amaga sobretot una greu dada de la realitat: l'accésde la dona a l'esfera política es produeix sense modificar la mil·lennària di-visió sexual dels papers, com si la reproducció social (l'educació dels fills,l'assistència, el treball domèstic, etc.) no tan sols els hi continués pertocant,sinó que haguessin de mantenir la seva invisibilitat política i econòmica (nola divisió del paper, sinó la seva no formalització, és un element d'inferiorit-zació). Força modestes són les variacions de l'organització social concretaque han induït la societat democràtica i les necessitats de mà d'obra femeni-na. Ni tan sols les ideologies socialistes o revolucionàries han fet invisiblela divisió sexual del treball, o allà on ho han intentat —com va passar al'URSS als anys 20—han apuntat essencialment a resoldre les qüestions dela custòdia dels nens i de l'educació. La càrrega de la reproducció social,agreujada per l'economia de la penúria, ha pesat tant sobre les dones queavui el seu judici sobre l'emancipació reflecteix cansament i desil·lusió, finsi tot si no hi renunciem. Les dones tenen raó en assenyalar que la seva «dife-rència» ha estat negada tant el 1789 com el 1917.

Un segon element silenciat deliberadament és que, mentre la història so-cial reconeix haver estat determinada pels més poderosos, i si de cas contes-tada pels qui pertanyen a categories inferiors i que, així doncs, les relacionsde força legislades no són socialment neutres i objectives, en canvi, no ésadmès que l'absència de les dones de l'esfera política, l'hagi marcat amb unaunisexualitat densíssima d'autoritat i de valors. Tampoc sembla ser un pro-blema que la madre, l'esposa o la filla, referents tots ells sobrecarregats designificats per al mascle, el qual es mesura en la relació amb ella fins alslímits del seu equilibri intern i de la seva identitat més íntima (si més no,l'experiència secular de la passió i la psicologia del profund parlen un llen-guatge irrefutable), tingui una autonomia explícita de contratació en les re-gles socials. Dic «explícita» perquè és implícit que la contratació en el pladel privat, dels sentiments i de les necessitats, sigui codificada pels qui pos-seixen la clau dels codis, i al cap i a la fi, en duu 1'emprenta. En aquestamateixa contradicció cau l'església catòlica quan intenta avui donar una sa-cralitat al que és femení, i tanmateix no l'admet en cap grau de «govern»de l'església com a comunitat, i molt menys encara en l'elaboració teològica.

La valoració/desvalorització acomplida pel mascle amaga malament unacontradicció obsessiva en la relació amb l'altre sexe, una divisió en dues mei-tats entre figura privada i figura social. I, de fet, a la valoració/desvaloritza-ció, li corresponen també avantatges, concessions, regles tendents a donaral domini del mascle sobre la famella una naturalesa que cap altre dominino té; la dona és posseïda de manera que pot treure'n la idea d'un altre po-der «de ella», afectiu o de seducció, fins i tot si a nivell «del» poder políticés tot anul·lada. Mitjançant aquesta idea s'adona de la seva condició comd'una mixtura d'interdictes i d'avantatges: però sembla més aviat com unavariant en la relació Amo/Esclau, en aquella accepció específica i, sovint,

72

L'OPINIÓ SOCIALISTA

sublimada que adopta entre els sexes. És la màxima exaltació d'una diferèn-cia pensada i codificada i volguda per l'home, la qual duu a Tamil-lamentd'una «diferència» com a potencialitat de la dona per a intervenir «com atal» en l'esfera del contracte social.

D'aquí es deriva que amb raó les dones senten l'emancipacionisme comambigu i limitat: la proposta d'accedir a un model ja donat sense elles. Aixòs'esdevé històricament sempre als qui «accedeixen» a una democràcia sotal'hegemonia d'altri: però els grups ètnics o d'interessos que treuen profitd'aquest accés duen amb ells dues variants fonamentals respecte al movi-ment de les dones. La primera és que no dubtem de la fonamentació del codique les admet, o trobem el mode d'inserir-s'hi sense qüestionar-lo radical-ment; la segona és que poden conservar una tradició, però gairebé semprehi forma part el domini sobre les dones, si no la possessió.3

Però, d'aquestes raons plenes de crítica o al principi d'igualtat —el pen-sament de les dones, especialment el de la «diferència sexual»— se'n deri-ven al meu entendre dues conseqüències paradoxals: la primera és l'escome-sa contra la naturalesa formal de qualsevol codi, és a dir, contra la validesadel procés d'abstracció com a mètode de la codificació social entre els dife-rents, i la segona és la identificació de la igualtat amb un model substancia-lista, que reduirà a zero les diferències fins a la violació de qualsevol jo, in-dividual o plural. Si les dones són, en tots dos punts, més empeses al rebuigés perquè l'abstracció fins ara ha cobert el codi mascle, i la igualtat tendeixa assumir-les en això. D'una forma o d'una altra, d'una manera diferentals altres «diferents», se senten negades.

7. Les dones mantenen una relació força ambivalent amb la tradició. Entant que històricament subjectes, es dolen d'una tradició imposada i rebut-gen doncs tot el passat, o una bona part, per exemple, del passat nacionalo ètnic (més durament patriarcal de la «modernitat»): o bé aquell passat queaccepten és genèric o espuri, nostàlgic o experiència mísera. La tradició quepodríem brandir com a pròpia no és la d'un poble o la d'una etnia o la d'unacultura o la d'una religió, sinó la de minories femenines en si trangressives.La dona d'avui percebeix la pròpia diferència alhora com una Virtualität icom una privació mil·lennària.

Però la Virtualität, «diferència positiva», passa per tornar a qüestionarla imatge que de si mateixes han heretat. Si la négritude pot ser una formacultural a conservar per al negre emancipat en la polis moderna, la tradicióde la feminitat serà conservada? Les emancipades l'han refusada, redimen-sionant, amb això, en general, la sexualitat o vivint-la contradictòriament.Però una reivindicació del femení tradicional amb signe positiu és ambigua:les dones haurien estat o s'haurien convertit al llarg dels segles en diposità-ries de virtuts pròpies dels qui no tenen poders públics, és a dir, l'atencióa la substancialitat de la persona, la tolerància, el rebuig de la violència (oen tot cas interioritzada), l'atenció al cos, la capacitat d'assistència, el sentit

73

COL·LABORACIONS

dels béns no convertits en mercaderies, béns d'ús més que no pas de canvi,el gust pel que és bell, la prioritat dels afectes o del que és interpersonal perdamunt del que és públic, etc.

Veritablement són virtuts interioritzades per mantenir una subjecció o bécompensar-la. O bé ens caldrà admetre que de la subjecció, tant sexual compolítica, en neix un valor? O bé que el gènere femení serà en si portadord'una visió del món innocent? Les elaboracions més atentes s'inclinen tam-bé cap a una diposició de les dones, cap a un horitzó i una categoritzacióque delinien una «diversitat», els fruits, en positiu, de la qual estarien enl'especifícitat de la «relació entre les dones» i, en negatiu, en la tematitzacióde l'estranyesa i del límit.

En segon lloc, fins a la hora present em sembla discutible que les donesteoritzin el tema de les categories del pensament. L'estranyesa al «dret» haestat argumentada de diverses maneres per part de les minories marxistes,és a dir, per una crítica no dels límits, sinó de la naturalesa del principi d'igual-tat, com una crítica de l'abstracció del model jurídic. Es reconeix aquí ellligam amb el pensament feble i, en particular, amb les teories adreçades con-tra el logos: la masculitat del logos, en diuen les dones als anys 79 (Cfr. Crisidella ragione a cura d'A. Cargani, Turi, Einaudi, 1979) i en això la valoraciódel femení a «Spie, Radici di un paradigma indiziario» de Carlo Ginzburg,que és una crítica substancialista a la formalitat de la racionalització i, aixídoncs, del dret.

Sobre aquest punt l'elaboració del femení sembla sobretot atenta al queés simbòlic: el cert és que mai no ha objectat als desastres del substancialis-me jurídic, temptació permanent, la qual seria el corolari de la crítica al lo-gos, i que sempre cobreix una ideologia del poder arbitrari (n'hi ha prouper això de confrontar L. Farrojoli Diritto e ragion, Bari, Laterza, 1990).Quan les tesis de la «diferència» posen en dubte no una idea específica dela ciutadania, sinó qualsevol idea possible de ciutadania, és a dir un nucliqualsevol de legislació en nom de la irrepetibilitat de l'individu (o, en aquestcas, del gènere), pressuposen dos o més tractaments diferents dels subjectesde la polis, tot confiant doncs a l'arbitri del jutge o del legislador una infini-ta variabilitat de la llei o de la seva aplicació. La crítica al dret actual nos'adreça tant al seu formalisme com al seu inconfessat substancialisme mas-clista.

I el codi d'una societat que es reconeix bisexuada i nega la subjecció d'unsexe a un altre, podria posar una mediació entre els subjectes d'autonomiaigual, tenir en compte la diferència de gènere, d'una manera que avui nofa. Però fer-ho, ¿implica la radical posta en dubte del principi d'igualtat,o una de les seves articulacions? D'altra banda, també el gènere és una cate-goria abstracta, formal: el «gènere femení» és pensat per abstracció en rela-ció amb el masculí. La «unisexualitat» dels codis del coneixement és tambédescrita i desxifrada polèmicament, (penso en els treballs d'Adriana Cavare-

74

L'OPINIÓ SOCIALISTA

ro i Patrizia Violi) més que no desenvolupada en la proposta d'una modifi-cació de l'ordre lingüístic. D'altra banda, el pensament femení neix en la re-flexió sobre ella mateixa de la modernitat, en ser la raó susceptible d'unacrítica metodològica que l'irracionalisme rebutja: i hauria de tenir en comp-te que l'absència de la dona de les seus de decisió sobre el saber i sobre lallei no significa que el saber i la llei no es configurin també com una media-ció, per part del més fort, de la seva experiència/contrast amb els més fe-bles. La consideració anunciada repetides vegades per Cario Ginzburg sobrecultures dominants i inferiors és aquí plenament vàlida.

8. El reflex del domini masculí sobre el conjunt del saber i del mètodedel saber és doncs un tema obert: el límit del discurs de la diferència sexualés que primer l'indica i després l'ajorna.

Així en terminologia del dret, les hipòtesis sobre la igualtat i la diferència,per exemple, de Luce Irigaray, han estat fins ara addicions d'articles especí-fics, relatius a la condició de les dones, en lloc d'afrontar una crítica als fo-naments del mètode. La seva petició d'un «dret a la virginitat» o sobre la«maternitat»: es pot assenyalar així que el primer és implícit en la regla dela inviolabilidad de la persona, mentre el segon és assumit com un dret dellibertat per part de la dona-persona (com el dret de decidir per ella mateixasi ser o no mare). En resum, a tot estirar, serien una inserció en codis que,en qualsevol cas, són masculins.

Probablement la pregunta es plantejarà amb un perfil més ampli propd'una relació que sancioni explícitament el dret igual a les diferències se-xuals. Per exemple, en tot el que inhereix a la sexualitat i les seves projec-cions socials, homes i dones podrien votar separadament, i la mediació s'hau-ria de produir entre els dos gèneres, sense fer servir un principi de majoriaúnic. Es podria assumir també com a criteri que, si més no a llarg termini,en la composició mateixa de les institucions s'haurien de tenir en compteen la línia de partida l'existència de dos sexes: no tan sols en el sufragi, sinótambé en la valoració del sufragi. És assenyalable que en qualsevol elecciópolítica els vots expressats per les dones són diferents als dels homes, i noes diu de fet que siguin «més enrederits» respecte a la idea convencional dedemocràcia: i que si ho fossin, n'haurien tingut en compte igualment, exac-tament com es va esdevenir en el «concedir» el vot a les dones. Es podriaimaginar un parlament escollit en una de les dues meitats pels homes i, l'al-tra, per les dones, en llistes separades i no necessàriament unisexuals. (Ésevident que el sistema uninominal fa més difícil una sexuació).

Una nova proposició que tingui en compte algunes crítiques femeninesal principi de representació i de majoria aplana almenys el terreny (vegeupel que fa a aquestes crítiques sobretot Manifiesto bimestrale, n? 1, 1989,assaigs de Maria Luisa Boccia i Ida Dominijanni). Certament la representa-ció és sempre i de manera necessària abstracta, sigui quina sigui l'articula-ció —si no ho és, ens anem cap a relacions carismàtiques i/o aristocràti-

75

COL·LABORACIONS

quês, indeclinables en normes. Pel que fa al principi de majoria, el qual òb-viament enderroca la presència o la necessitat femenina, es podria anul·larper mitjà de la sexuació de les institucions. També, a l'interior del gènere,tanmateix, la qüestió de la majoria i de la minoria es planteja en dos sentits:el «com» del formar-se d'una voluntat, el límit del valor de la decisió.

Però aquesta temàtica ha estat present en el naixement de totes les assam-blees electives modernes, en què entre els drets de la majoria es troba la ne-cessitat de respectar un límit, en casos extrems, la impossibilitat de procedirper sí sola, i la tutela no formal de les minories. Tan sols en els règims auto-ritaris de dretes o d'esquerres és substituïda pel principi d'autoritat, i el fetque es presenti sempre com a «substancialista» i «reequilibradora de dife-rències» que escaparien a les «abstraccions» dels fenòmens igualitaris delcodi, hauria de fer-nos reflexionar.

Per concloure, mentre una revisió a l'interior dels codis del dret i del pen-sament polític em sembla, pel que fa referència a la igualtat i a la diferència,força útil, considero un perill la seva posta en dubte en nom d'un enderroca-ment del criteri d'abstracció en el coneixement, i del criteri formal en el le-gislar. Cert és que, com en tota llibertat, també la llibertat femenina nomésés concretament si és substancial: però aquestes notes tendeixen a verificarde quina manera la «diferència» irreductible del subjecte necessita el màximde condicions formals per expressar-se.

Naturalment això implica un pensament no linial, discontinu, en sentitpropi del terme «tràgic», de la tendencialitat i la incomponibilitat entre elsjo, o tota «diferència fonamental», com la del gènere, i els termes amb quèestan en relació amb l'altre o la codificació social. Però és bo que aquestaincomponibilitat deixi oberts els dos pols de la comunicació, sense la sevadissimetria, tota pacificació seria il·lusòria.

Notes

1. Diferent és el dret a una càrrega menor de treball per a les dones i per als infants: en aquestcas es tracta de mesures tutelars, tendents no tant a defensar la dona com a subjecte físicamentmés feble o més estressat, sinó a garantir que mantingui el seu paper en la reproducció social.(El mateix és abastament vàlid per als infants: per més dura que sigui la dicció marxista, allàon la reproducció de la mà d'obra no era necessària, la mortalitat infantil era, és encara, tolera-da). Donar per exemple a les dones una prioritat en la qualificació professional, tot sabent que,en igualtat de condicions, resten per norma en els nivells més baixos de qualificació, seria unaforma de dret desigual, anàloga a la que hem esmentat més amunt. Però la mesura no seriaresolutiva mentre sobre elles recaigui la càrrega de les funcions domèstiques, causa primera dela seva posició secundària en el pla del treball social, assalariat o no.2. Pel que fa a aquesta temàtica de Melanie Klein, sobretot vegeu Envy and Gratitude, 1957així com l'obra de D. Winnicott.3. Recentment, a França, ha tingut lloc un procés contra un treballador immigrat que teniala residència legalitzada al país i que havia infibulat la filla, i havia estat denunciat per l'hospi-tal que havia hagut de guarir-ne les conseqüències. La tesi ha estat que la tradició originària

76

L'OPINIÓ SOCIALISTA

havia de prevaldré per damunt de la llei francesa que considera la infibulació com una violèn-cia contra la persona. Al contrari, una escola parisenca ha imposat a les noies d'origen iraniàno poder dur el xador. També aquesta vegada la tradició ha guanyat.Més en general es pot dir que l'antropologia d'esquerres, que durant els anys 60 i 70 s'ha batutpel manteniment dels costums originaris contra l'apropiament per part de l'imperialisme cul-tural, no ha afrontat ni tampoc resolt la qüestió de la subjugació femenina que sovint el cos-tum originari duu en ell mateix.

ROSSANA ROSSANDAPeriodista i escriptora

Traduït de Problemi del Socialismo/5

77

La fal·làcia neoliberalAdam Przeworski

La nostra és una època d'ideologia. Diversos països, a l'Europa Orientali a d'altres indrets, acaben d'emprendre l'experiment més gran inspirat enla ideologia d'ençà que Josef Stalin inicià la industrialització forçada de laUnió Soviètica l'any 1929. Tot i que la tendència imperant es fa ressò dela màxima d'Adenauer «res d'experiments», les transformacions econòmi-ques projectades en aquests països reflecteixen, de manera irònica, el pro-jecte comunista. Implementen un projecte intel·lectual, un projecte redactatdins els murs del món acadèmic americà i configurat per institucions finan-ceres internacionals. Aquestes transformacions pretenen tenir efectes radi-cals, fer girar totes les relacions socials existents. Ofereixen una panacea, unelixir màgic que, una vegada pres, curarà tots els mals. Substituïm «nacio-nalització dels mitjans de producció» per «propietat privada» i «pla» per«mercat», i l'estructura de la ideologia queda intacta. Potser les revolucionssón estructurades pels mateixos sistemes que pretenen destruir.

Enfrontats amb allò que sovint són les crisis més greus de la seva història,a molts països de tot el món, se'ls diu que s'hi llancin i siguin persistents.Se'ls incita a llançar-se a reformes de les quals només es pot saber una cosaamb certesa: que deixaran la gran majoria força pitjor durant bastant detemps. Se'ls indueix a generar un curt circuit en el procés democràtic intro-duint reformes de manera tan ràpida que els ciutadans no tindran temps demobilitzar-s'hi efectivament. Fins i tot després que els dolors de les refor-mes hagin deixat de sentir-se, als polítics se'ls diu que aguantin, la qual cosafa la majoria. Els dirigents sindicals parlen públicament de la seva «espe-rança [que] hi haurà atur». Els ministres d'Hisenda declaren que, si l'atur

79

COL·LABORACIONS

no s'eleva fins a un 8 o 10 per cent, serà un «indici que les reformes no fun-cionen». Els dirigents del govern declaren estar disposats a perseverar «mal-grat les pressions polítiques».1

La ideologia neoliberal que emana dels Estats Units i de diverses agènciesmultinacionals afirma que l'elecció és òbvia: només hi ha un camí que portaal desenvolupament, i cal seguir-lo. Els qui proposen aquesta ideologia ar-gumenten, com si tinguessin una visió apocalíptica del món, a favor d'unmodel general de la dinàmica política i econòmica que els permet avaluarles darreres conseqüències de tots els passos parcials.2

Però aquest model només és una barreja de proves, d'arguments de prin-cipis inicials, d'interessos propis i d'il·lusions. A més, encara que la ideolo-gia de mercat sembla que ha aconseguit una hegemonia intel·lectual indiscu-tible, les virtuts dels mercats són molt qüestionades per les darreres evolucionsen la teoria econòmica neoclàssica —el mateix cos de pensament que finsara ha sostingut l'afirmació que els mercats són eficents distribuïdors de re-cursos. Les observacions en el sentit que és impossible un conjunt completde mercats, i que la informació és inevitablement imperfecta, invaliden ladefensa de l'eficàcia de la mà invisible.3 A més, els models de creixementeconòmic observats no poden ser explicats sense recórrer a externalitats, ambla qual cosa es frustra qualsevol expectativa que els mercats competitius si-guin eficaços en termes dinàmics.4

Enfrontada al món real, la ideologia del mercat no corre millor sort. Ladeclaració temàtica d'aquest simposi esmenta com a model a seguir «el delsEstats Units i d'altres països clau a l'Oest [que] han estat governats durantl'última dècada per partits conservadors que donen suport a la iniciativa pri-vada». Però si es demanés a un marcià que seleccionés els sistemes econò-mics més eficaços i humans de la terra, segurament no triaria els països quedepenen principalment dels mercats. Els Estats Units constitueixen una eco-nomia estancada on els salaris reals s'han mantingut constants durant mésd'una dècada i la renda real del 40% de la població més pobra ha disminuït.És una societat inhumana on l'li,5% de la població, uns 28 milions de per-sones —incloent-hi un 20% de tots els nens— viu en la pobresa. És la de-mocràcia més antiga de la terra, però té una de les participacions en vota-cions més baixes del món democràtic, i la població penitenciària per càpitamés alta del món. És aquest el model que hem de seguir?

Aquestes observacions no han de ser interpretades com una defensa delsmodels tradicionals d'intervenció estatal, sigui sota el capitalisme o el so-cialisme; o com un argument contra la dependència dels mercats; o comun atac contra les reformes que afavoreixen el mercat. Són, més aviat, partsd'un conte alliçonador que adverteix dels perills d'un excés d'entusiasmeideològic. A continuació argumento que encara sabem poc de mercats ide democràcies, i que el poc que sabem no dóna suport a projectes ideo-lògics.

80

L'OPINIÓ SOCIALISTA

ELS MERCATS i L'EFICÀCIA

En els primers moments de l'eufòria postcomunista a Europa Oriental,el model que s'havia de seguir semblava obvi. Però unes nocions vagues so-bre «encaminar-se cap a economies normals, abraçar el model posat a pro-va per l'experiència històrica dels països desenvolupats» o «construir unaeconomia de mercat com a l'Oest» no van ser, no són, ni poden ser, sufi-cients per guiar el progrés de la transformació econòmica. Les economies«normals» són molt diferents entre si mateixes: en el grau d'intervenció es-tatal, en la forma en què s'organitzen les seves empreses, indústries i institu-cions financeres, en els seus sistemes de negociació col·lectiva així com enels seus sistemes de previsions de benestar social. Imitar els Estats Units noés el mateix que imitar Suècia o el Japó. A més, no és del tot cert que lesalternatives obertes a Europa Oriental es limiten a les que posades a provaa d'altres països. En primer lloc, és probable que alguna classe de sector es-tatal reformat produeixi encara, en el futur previsible, la major part del pro-ducte interior en aquests països. A més, el suport a una mena de sistemadirigit pels mateixos treballadors té una certa força.

En línies generals, les qüestions són aquestes: el paper de l'estat en la coor-dinació de la distribució de recursos, el benestar i les propietats de distribu-ció de les estructures alternatives de propietat, i estratègies de desenvolupa-ment, si n'hi ha. La llarga història de la reflexió sobre aquests problemesno ens afecta en el nostre cas. En lloc d'això, plantejaré només les qüestionsque tenen un significat pràctic i immediat a l'Est i Sud globals.

Els qui esperen que el mercat coordini les activitats econòmiques perproduir, de manera intertemporal, les distribucions eficaces de recursos,assumeixen la veritat de la proposta —coneguda com el primer teoremade l'economia del benestar— que afirma que amb uns mercats competi-tius n'hi ha prou per generar eficàcia, almenys davant l'absència de bénspúblics, externalitats o rendiments creixents. Tot i això, el desenvolupamentdels mercats incomplets i la informació imperfecta ha cuinat aquesta creen-ça. Tal com Joseph Stiglitz afirma, «la mà invisible d'Adam Smith mésaviat pot semblar-se al nou vestit de l'emperador; invisible perquè noexisteix».5

El projecte dels mercats eficaços va ser gradualment desenvolupat pels eco-nomistes de final del segle xix i començament del segle xx com ara LeónWalras i Vilfredo Parete, abans de ser formalitzat per Kenneth Arrow i Geor-ges Debreu, l'any 1954.6 El model és senzill: els individus saben que tenennecessitats i dots, i que produeixen i intercanvien béns i serveis en llibertat.En un estat d'equilibri, es fan realitat les expectatives de tots els individus,i tots els mercats s'equilibren. Per això els preus a què els individus intercan-vien reflecteixen les preferències i mancances relatives de diversos béns i ser-veis; aquests preus informen els individus sobre totes les possibilitats a les

81

COL·LABORACIONS

quals renuncien. Per consegüent, els recursos són distribuïts de mane-ra que tots els guanys comercials s'exhaureixen; perquè un sigui ric un altreha de ser pobre; i la distribució que es deriva del benestar no es veuria modi-ficada sota una regulació d'unanimitat. Aquestes són tres definicions equi-valents de la racionalitat col·lectiva (també anomenada Poptimalitat dePareto).

El cas per als mercats com a distribuïdors eficaços de recursos es basaen el supòsit que els mercats són «complets» o, dit d'una altra manera, quehi ha un «mercat» per a cada estat contingent de la natura. Però, tal comel mateix Kenneth Arrow va demostrar l'any 1964, aquest supòsit no té fo-naments: manquen inevitablement alguns mercats de futur, sobretot, mer-cats de risc.7 Amb alguns mercats absents, els preus ja no resumeixen elscostos d'oportunitats, la qual cosa implica que no tots els agents econòmicsoperen amb la mateixa informació. Els mercats laborals, de capitals i de mer-caderies no s'equilibren, i la distribució resultant podrà ser millorada. A més,com Greenwald i Stiglitz han demostrat, si manquen mercats, fins i tot ladistribució dels recursos per als quals sí que existeixen, no serà eficaç.8

Per examinar l'efecte de les reformes orientades al mercat sobre el creixe-ment, hem de distingir tres preguntes: 1) Per què l'estabilització i liberalitza-ció (del comerç exterior i la competència domèstica) indueixen a recessions?2) Per què alguns programes d'estabilització minen el creixement futur? 3)N'hi ha prou amb l'estabilitat i la competència per reprendre el creixement?9

Els programes d'estabilització tenen tendència a induir a recessions, finsi tot quan no van acompanyats d'una liberalització. Hi ha com a mínim duesraons per a això: l'estabilització acostuma a aconseguir-se mitjançant la re-ducció de la demanda; i una estabilització encertada fa que els tipus d'inte-rès es disparin. A més, la reducció o l'eliminació de subvencions i d'indús-tries, el suport de preus, i els aranzels d'importació, juntament amb mesuresdomèstiques contra monopolis, acostumen a fer baixar els ingressos de lesinversions i fomenten l'atur.

Tot i que els alts tipus d'interès poden ser transitoris, els seus efectes ro-manen un cop finalitzat el període inicial d'estabilització. Com Stanley Fis-cher ha indicat:

La inversió no es recuperarà f ins que els tipus d'interès reals arri-bin a un nivell raonable, i els períodes prolongats d'alts tipus d'in-terès reals creïn crisis financeres i fallides f ins i tot per a empresesque serien rendibles a uns tipus d'interès raonables.10

La segona raó per la qual els programes d'estabilització minen les pers-pectives de creixement futur ha estat destacada per Vito Tanzi, que va obser-var que unes reduccions en despeses efectuades sota la pressió de crisis fis-cals tendeixen a no discriminar entre el consum governamental i la inversió

82

L'OPINIÓ SOCIALISTA

pública. Després d'examinar diversos exemples en què les polítiques d'esta-bilització van minar la capacitat i el creixement, Tanzi va concloure que:

En tots aquests exemples, l'oferta ha disminuït, tot creant així unsdesequilibris que, amb el pas del temps, s'han manifestat com unademanda excessiva. En aquests casos, n'hi hauria hagut prou ambunes polítiques de control de demanda per reduir els símptomesd'aquests desequilibris, encara que no n'haurien eliminat les cau-ses. Per tant, uns programes d'estabilització podrien seguir uns al-tres sense proporcionar un ajustament durador.11

En efecte, els projectes d'inversió són políticament més fàcils de retallarque els serveis estatals o l'ocupació pública. Es necessiten tant les inversionspúbliques en infrastructures com les mesures per induir la inversió privada,reduint d'aquesta manera l'oferta futura.

Finalment, encara que tinguin èxit en els seus propis termes, no és proba-ble que les reformes orientades cap al mercat generin condicions que con-dueixin al creixement. La teoria econòmica neoclàssica tenia poc a dir sobreel creixement. Les seves preocupacions eren principalment estàtiques, i qual-sevol persona que hagi llegit Schumpeter sap que l'eficàcia estàtica és uncriteri de benestar pobre. Les economies dinàmiques no són eficaces en elsentit estàtic: fan servir una sèrie de tècniques, amb diferents proporcionsde costos-beneficis. Al seu torn, la qüestió si un mercat competitiu generaeficàcia dinàmica, és altament complexa. La teoria que sí que va emergirde la política econòmica neoclàssica, el model Solow-Swan de creixementexogen, argumentava que l'equilibri competitiu és eficaç però condueix a l'es-tancament de la renda davant l'absència de creixement exogen de la pobla-ció i canvi tècnic exogen. Aquesta teoria va predir que els nivells de desenvo-lupament econòmic haurien de convergir entre tots els països, però no hofan.12 Els models recents, en canvi, proporcionen una explicació endògenadel creixement econòmic, però en aquestes teories l'equilibri competitiu jano és eficaç.13 El «motor del creixement» és un conjunt d'externalitats enl'educació, les capacitats, la tecnologia, etc. Els mercats competitius, on lesempreses no capten un ple rendiment sobre les seves dotacions, tenen ten-dència a suboferir els factors que generen aquestes externalitats.

L'ESTAT i EL CREIXEMENT ECONÒMIC

Per tant, l'actual estat de la teoria econòmica no dóna suport a la conclu-sió que amb els mercats competitius n'hi hagi prou bé per distribuir els re-cursos eficaçment o bé per generar creixement. Si examinem la teoria delsmercats incomplets, amb les seves asimetries d'informació; o bé la teoria del

83

COL·LABORACIONS

creixement endogen, amb uns rendiments constants sobre un sol factor iexternalitats; o bé la teoria del comerç no-walrasiana, descobrirem uns ar-guments neoclàssics que suggereixen que cal algun grau d'intervenció esta-tal per al creixement. La noció que el mercat només pot distribuir recursoseficaçment és purament exhortatoria.14

La lliçó principal de les teories del creixement endogen és la importànciade l'ensenyament, mesurada pels índexs de matrícula escolars o per índexscom el de l'alfabetització. L'ensenyament primari per a les dones ofereix unsrendiments especialment alts en termes de creixement per càpita. I mentreque sembla que no hi ha estudis estadístics semblants sobre les despeses desalut pública, World Development Report del 1991 elaborat pel Banc Mun-dial esmenta unes proves impressionants sobre els efectes que tenen els pro-grames de salut per estimular la productivitat, i la forta correlació estadísti-ca entre les distribucions més equitatives de renda i un creixement més ràpid.

L'efecte de la inversió pública sobre el creixement és un tema massa polè-mic per tractar-lo de forma molt breu, però les darreres investigacions resu-mides per Gene Grossman mostren que els governs haurien de dedicar-sea les inversions en infrastructura que els agents privats no proporcionen efi-caçment, i haurien de perseguir mesures que incrementin una taxa de rendi-ment sobre projectes privats.15 Aquest paper inclou una política industrialaltament selectiva que comprometi els tipus de crèdit preferenciais per a lesindústries d'alta tecnologia (on la taxa de rendiment és molt més baixa quela taxa social), per a projectes que pateixen alts costos d'entrada, substan-cials economies d'escala o abruptes corbes d'aprenentatge així com per aprojectes que tenen beneficis externs a diverses empreses ä causa d'externali-tats o simetries d'informació entre compradors i fabricants. Altres descobri-ments recents fets per economistes com Robert Barro i Ronald Finlay refor-cen la idea que algun nivell intermedi d'inversió pública i d'ocupació —moltper sota de 100 però també molt per sobre de zero— és òptim per al creixe-ment econòmic.16

Aquests descobriments sobre el paper que ha d'exercir l'estat per promourei sostenir el desenvolupament plantegen la pregunta fonamental i institucio-nal de quina manera organitzar les institucions estatals perquè intervinguinnomés quan cal. Els economistes liberals com Robert Tollison i George Sti-gler ens recorden que la capacitat de l'estat de participar en activitats pro-ductives o d'afavorir de forma diferencial els projectes privats pot donar llocfàcilment a la recerca de rendes.17 Però mentre la qüestió de les normes iestructures institucionals socialment òptimes resta oberta, seria erroni res-pondre que a l'estat se li ha de prohibir la intervenció discrecional, limitant-ne el paper a la promoció de «la llibertat de l'empresa individual». Els pro-blemes de disseny institucional no poden ser resolts fingint que es pot aixe-car un mur entre l'estat i l'economia, sinó que s'han d'afrontar com són.

Tampoc les qüestions institucionals poden ser limitades al paper de 1' «es-

84

L'OPINIÓ SOCIALISTA

tat». Qualsevol economia capitalista, en la qual els mercats són inevitable-ment incomplets i els diferents agents econòmics tenen accés a informacionsdiferents, inclou diferents tipus de principals i agents: directors i empleats,propietaris i directors, creditors i emprenedors, ciutadans i polítics. El ren-diment d'empreses específiques —i finalment el de l'economia en la sevatotalitat— depèn del disseny de les institucions que regulen aquestes rela-cions. Allò que importa és que els empleats tinguin incentius i que puguinser monitoritzats per tal de maximitzar l'esforç; que els directors tinguin in-centius i que puguin ser monitoritzats per tal de maximitzar els beneficis;i que l'estat tingui incentius i que pugui ser monitoritzat per tal de resistirla pressió exercida per empreses febles o interessos especials. Parlar del «mer-cat» com l'objecte de la «intervenció estatal» enfosqueix les autèntiques qües-tions: el problema que ens ocupa no és una simple qüestió del «mercat» contraP«estat», sinó un dels mecanismes institucionals específics que poden pro-porcionar agents econòmics concrets, incloent-hi l'estat, amb incentius i in-formació que els porti a comportar-se d'una forma col·lectivament ra-cional.18

Les conseqüències pràctiques de passar aquestes qüestions per alt tenenla millor il·lustració en les vaguetats de la privatització de l'Europa Orien-tal. L'antic ministre d'Hisenda polonès, Leszek Balcerowicz, ha defensat laprivatització de la següent manera:

Una economia de mercat basada en una àmplia participació de di-verses formes de propietat privada permet aconseguir el grau d'efi-càcia més alt —entre tots els sistemes econòmics coneguts en lapràctica— en l'ús dels recursos materials i espirituals d'una socie-tat. Com a conseqüència, genera una millora molt ràpida en el ni-vell de vida dels ciutadans. Això succeeix perquè economitzar enles despeses, una bona organització laboral, una alta qualitat pro-ductiva, la recerca eficaç de nous mercats, i el progrés i el desenvo-lupament tècnic són de l'interès dels propietaris que dirigeixen latasca de les empreses.19

Aquesta mena d'esperances respecte a la privatització es fonamenten entres supòsits falsos: 1) que la propietat privada resoldrà els problemes deprincipal-agent, obligant els directors a maximitzar els beneficis; 2) que elmercat és una font d'incentius per als empleats més que d'informació perals directors; i 3) que hi ha prou capital per injectar inversió en empresesrecentment privatitzades. Els primers dos supòsits es basen en conceptes delcapitalisme pertanyents al segle xix. L'error en l'últim supòsit és de compta-bilitat elemental: atès que els estalvis privats a l'Europa Oriental no superenel 10% del capital nacional, i suposant que els estrangers compraran coma màxim un 10% més, d'on sortirà la resta del capital? Com a resultat

85

COL·LABORACIONS

d'aquests conceptes falsos, Polònia ha passat dos anys debatent la privatit-zació, deixant en la incertesa les empreses estatals que continuen produintun 70 per cent de la producció no agrícola.

LA DEMOCRÀCIA i L'ACTUACIÓ ECONÒMICA

Certament voldríem estar d'acord amb la Conferència de Bonn sobre laCooperació Econòmica a Europa que «les institucions democràtiques i lallibertat econòmica fomenten el procés econòmic i social.» Però tenint encompte l'actual estat dels coneixements, no sabem si això és veritat. La pre-missa subjacent és que la democràcia salvaguarda els drets de propietat iaquests, al seu torn, reduint el risc per a inversors, fomenten el creixementeconòmic. Podria ser cert, com alguns han argumentat, que uns drets de pro-pietat segurs fomenten el creixement. Però si la democràcia fomenta el crei-xement, ha de ser per raons que no siguin la seva garantia dels drets de pro-pietat. A més, no sabem si la democràcia promou el desenvolupamenteconòmic, si hi posa obstacles o si li és irrellevant.

L'evidència estadística és poc concloent i els estudis que la van produirsón tots greument erronis. Vaig revisar 17 estudis que van generar 20 desco-briments (alguns distingien zones o períodes separats).20 Entre ells, vuit esvan proclamar a favor de la democràcia i vuit a favor de l'autoritarisme; elsaltres quatre no van trobar-hi cap mena de diferència. El que és encara mésmisteriós, entre els 11 resultats publicats l'any 1987 o abans, vuit van desco-brir que els règims autoritaris creixien més ràpidament, mentre que cap delsnou resultats publicats després del 1987 va donar suport a aquest descobri-ment. Ja que sembla que aquesta diferència no es pot atribuir a mostres oa períodes, un només pot preguntar-se per la relació entre l'estadística i laideologia. A causa de certs problemes tècnics, m'estimo més no donar mol-ta importància a aquests resultats d'una manera o d'una altra. Per tant, nosuggereixo que la democràcia generi una actuació econòmica inferior —peròno sabem quins són els fets.

La democràcia pot promoure el creixement econòmic per diverses raons:per exemple, perquè a nivell informatiu és ineficaç en el sentit de castigarels governants dolents i recompensar-ne els bons.21 Però la democràcia ensi mateixa no protegeix necessàriament els drets de propietat.

El mercat és un sistema en el qual uns recursos escassos són assignats ausos alternatius per decisions descentralitzades. Però amb el capitalisme lapropietat és institucionalment diferent de l'autoritat: els individus són, si-multàniament, agents de mercat i ciutadans. Com a resultat, hi ha dos me-canismes pels quals els recursos són assignats a usos i distribuïts entre lesllars —el mercat i l'estat. El mercat és un mecanisme en el qual els individus«voten» a favor de distribucions amb els recursos que ells posseeixen, uns

L'OPINIÓ SOCIALISTA

recursos que sempre són distribuïts de manera desigual; l'estat és un sistemaque distribueix els recursos que no són seus amb uns drets distribuïts de ma-nera diferent del mercat. Per tant, els dos mecanismes condueixen al mateixresultat només per simple casualitat. La distribució de recursos que els indi-vidus com a ciutadans prefereixen generalment no aconsegueix coincidir ambla distribució que trien a través del mercat.

La regla de la democràcia d'«un ciutadà, un vot» exacerba aquesta diver-gència igualant el dret d'influir en la distribució de recursos a través de l'es-tat. No és sorprenent que les distribucions del consum produïdes pel mercatdifereixin de les que l'electorat, com a col·lectiu, prefereix, ja que la demo-cràcia ofereix als pobres, als oprimits o als qui d'una manera o d'una altrano estan satisfets amb la distribució inicial de dotacions, una oportunitatd'exigir reparació a través de l'estat. Dotats de poder polític en la forma desufragi universal, els qui pateixen a conseqüència de la propietat privada in-tentaran utilitzar aquest poder per redistribuir la riquesa. Dit en termes tèc-nics: si el votant mitjà és decisiu, i si la distribució generada pel mercat dela renda és desplaçada cap a les rendes més baixes (com sempre succeeix),llavors el govern exigirà per majoria igualtat de rendes.22

«... la societat, i amb això em refereixo a tots els individus d'un paísque actuen mitjançant un procés democràtic, pot decidir col·lecti-vament que els béns que no siguin els maximitzats pel mercat hande ser l'objecte de desenvolupament.»

La qüestió de l'impacte de la democràcia sobre la institució de propietatprivada formava el nucli dels debats sobre els drets al vot i a l'associacióa l'Europa Occidental i Amèrica del Nord durant el segle xix. Els conserva-dors coincidien amb els socialistes que la democràcia —específicament elsufragi universal i el dret dels treballadors d'organitzar-se— constituiria unaamenaça a la propietat. Madison, Macaulay Ricardo i Marx coincidien enel fet que les persones amb poca o cap propietat utilitzarien els seus dretsper expropiar els qui en tenien més, minant així el capitalisme. El filòsofescocès James Mackintosh va predir, l'any 1818, que si les «classes treballa-dores» obtinguessin el sufragi, «una animositat permanent entre opinió i pro-pietat en seria la conseqüència». David Ricardo només estava disposat a es-tendre el sufragi a «aquella part [del poble] que se suposava que no teniainterès a fer caure el dret a la propietat.»23 Thomas Babington Macaulay,en el seu discurs de 1842 sobre els Chartists, imaginava el sufragi universalcom el final de la propietat i, per tant, el de tota la civilització.24 Vuit anysmés tard, Carles Marx va expressar la mateixa convicció que la propietat pri-vada i el sufragi universal són incompatibles.25

Retrospectivament, aquestes conclusions eren massa fortes.Actualment, hi ha 14 països al món que són encara, de forma ininterrompuda,

87

COL·LABORACIONS

capitalistes i democràtics durant l'últim mig segle. Però si «el poble» (en laforma gramatical singular del segle xvm) és sobirà, pot preferir una assig-nació i distribució de recursos que difereixi del resultat proporcionat pel mer-cat. Esmentant Brian Barry, «És precisament perquè el mercat és incompa-tible amb la introducció de consideracions de justícia de distribució, que nopot ser acceptat com a àrbitre en la distribució de la renda». Com ben haresumit Diane Elson, que en el mercat «l'elecció en les coses petites no pro-porciona elecció en les coses grans»; els individus poden triar però la socie-tat no pot.261 la societat, amb això em refereixo a tots els individus d'unpaís que actuen mitjançant un procés democràtic, pot decidir col·lectivamentque els béns que no siguin els maximitzats pel mercat han de ser l'objectede desenvolupament. La democràcia inevitablement amenaça els «drets depropietat».

Però les democràcies no són totes iguals. Els sistemes de representació,les disposicions per a la divisió i la supervisió del poder, els mètodes d'orga-nitzar interessos, doctrines legals, i els drets i obligacions associats amb laciutadania difereixen de manera significativa entre règims en què els partitscompeteixen i els individus gaudeixen de drets polítics. Conjuntament, aques-tes diferències generen efectes que, malgrat 2.000 anys de reflexió i d'investi-gació, no acaben de ser ben entesos.

Més específicament, hem de saber les condicions en les quals les institu-cions democràtiques funcionen i persisteixen. Amb la paraula «funcionar»em refereixo al fet que assoleixen uns objectius tan àmpliament desitjats comel creixement econòmic, la seguretat material, la llibertat de la violència ar-bitrària, etc. Amb «persistir» vull dir que absorbeixen i regulen efectivamenttots els conflictes d'envergadura, de forma que totes les lleis i altres normescanviïn sempre de forma legal i regular. Encara que això sembli curiós, lesrespostes ens continuen esquivant fins als nostres dies.

Això no vol dir que no hi hagi pistes —els estudis dels països desenvolu-pats capitalistes, per exemple, demostren que fins a començament dels anys80, només els països en què uns sindicats centralitzats i desenvolupants ne-gociaven amb els empresaris en la presència d'un estat controlat per un par-tit socialdemòcrata gaudien d'una millor actuació econòmica. Les anàlisisestadístiques dels països de l'OCDE han demostrat de forma repetida queuna menor igualtat de renda, uns serveis de benestar més estesos, un inter-canvi més favorable entre ocupació i inflació, un intercanvi més favorableentre salaris i investigació, i un intercanvi més favorable entre creixement ipolítiques socials es poden trobar a països que combinen sindicats forts ambun control socialdemòcrata sobre el govern.

El meu propi estudi de catorze països de l'OCDE entre 1960 i 1981 de-mostra que el benestar de l'adult mitjà, el treballador mitjà i el treballadormitjà de fàbrica era més alt als països socialdemòcrates. (Benestar en aquestsentit significa la utilitat, tenint en compte la prevenció de riscos, una lote-

L'OPINIÓ SOCIALISTA

ria composta de renda del mercat, compensació d'atur i salari social.) Ditd'una manera més senzilla, els únics països del món on gairebé ningú noés pobre després d'impostos i transferències són aquells que segueixen polí-tiques socialdemòcrates.27

Allò que sembla important per a una bona actuació econòmica i el benes-tar social, llavors, no és solament la «democràcia» en general sinó unes ins-titucions i polítiques democràtiques específiques. De fet, la qüestió correctano és si la democràcia tal com la coneixem serà desenvolupada als païsosque recentment han experimentat un col·lapse de l'autoritarisme, sinó mésaviat quina mena d'institucions democràtiques, i amb quins resultats eco-nòmics, podran aparèixer.

MODERNITZACIÓ A TRAVÉS D'UNA INTERNACIONALITZACIÓ?

Mentre les causes del col·lapse del creixement del Sud i l'Est globals sóndifícils de diagnosticar, sembla més fàcil identificar la resposta més comu-na. La millor descripció d'això és «La modernització a través de la interna-cionalització». Les diferents forces polítiques al Sud capitalista i a l'Est post-comunista no veuen cap altra alternativa que no sigui llançar-se al «Passatgedel Nord-Est» —un camí que conduiria els seus països al «Primer Món»,per a alguns «el Nord», per a d'altres «l'Oest». Aquesta és una estratègiaque consisteix a intentar adoptar els models polítics, econòmics i culturals(democràcia, mercats, individualisme del consumidor) que dominen el móncapitalista avançat. La modernització es converteix en sinònim d'internacio-nalització.

El programa polític i econòmic que guia les forces polítiques més impor-tants d'Europa Oriental és «unir-se a l'Oest» o «tornar a entrar en Euro-pa». Aquest programa està basat en allò que podríem denominar «el sil·lo-gisme de l'Europa Oriental». La premissa major d'aquest sil·logisme és «Sino hagués estat pel comunisme, seríem com l'Oest». La premissa menor és«Ara el comunisme ha desaparegut». La conclusió no tan sols afirma queEuropa Oriental hauria d'adoptar, i que adoptarà, el model de l'Oest, sinóque també promet que aquest model generarà la riquesa i l'encís del capita-lisme desenvolupat. Unes nocions similars prevalen a Amèrica del Sud i Cen-tral; vegeu la promesa feta pel president mexicà, Carlos Salinas de Gortari,de portar el seu país al «Primer Món», o com el President de Brasil, Fer-nando Collor, parla & integração competitiva.

Aquesta estratègia sembla que no té precedents en la història. Tots els in-tents anteriors de modernització concebien el desenvolupament com un pro-jecte lligat a la independència nacional, econòmica i política. Tots els ante-riors dirigents modernitzadors subratllaven la importància de les culturesnacionals, demanaven unes institucions polítiques conseqüents amb les

89

COL·LABORACIONS

tradicions nacionals i concebien un creixement dirigit per les indústries na-cionals i orientat cap als mercats interiors.28 Per contrast, l'estratègia de mo-dernització mitjançant la internacionalització accepta explícitament almenysuna renúncia parcial a la sobirania nacional en els àmbits polítics, econò-mics i culturals. Aquesta estratègia obre els nous mercats interiors a la pene-tració estrangera, aboleix les barreres culturals i fa servir models desenvolu-pats en un altre lloc per a les seves institucions polítiques. Coca-Cola ja noés la droga imperialista, sinó el néctar de la prosperitat universal.

La història demostra que en aquells casos en què la modernització va seruna estratègia de desenvolupament autònom nacional, acostumava a crearunes tensions enormes que produïen canvis en la distribució de renda, can-vis en les relacions del poder i transformacions culturals profundes. Llunyde fugir d'aquestes tensions, la recerca de la modernització a través de lainternacionalització en realitat les exacerba. Hi ha dues raons per a això.La primera radica en la naturalesa competitiva de l'estratègia: tots els païsosno poden tenir alhora una balança de pagaments positiva. En la cursa capa la modernització hi haurà, inevitablement, guanyadors i perdedors. A més,els guanyadors i els perdedors no seran nacions-estat sinó regions, sectors,indústries i, sobretot, grups sotials. Uns forts augments en la desigualtat re-gional, sectorial i social entre i a l'interior de les nacions, en seran el resul-tat. Al mateix temps, aquesta estratègia requereix que els governs nacionalsrenunciïn a alguns dels instruments tradicionals de la política econòmica:fixen el tipus de canvi, ajusten l'oferta a la dels seus socis comercials, se sot-meten a diferents objectius i condicions fixats pels dirigents internacionals.Com a conseqüència, els governs nacionals experimenten un greu declivi enla capacitat de compensar els perdedors i de controlar la tensió social engeneral. La democràcia també pateix quan les decisions anteriorment con-trolades pels funcionaris nacionals passen a les mans d'actors que no podenser eliminats mitjançant els comicis. La combinació de la desigualtat crei-xent i la decreixent sobirania nacional amenaça d'exacerbar els conflictes so-cials i debilitar les institucions democràtiques naixents.

L'estil polític inherent als programes de reforma neoliberals contribueixa aquest procés de la següent manera. Atès que la «cura» neoliberal és dolo-rosa, amb despeses socials considerables, les reformes acostumen a ser em-preses des de dalt i llançades per sorpresa, independentment de l'opinió pú-blica i sense la participació de les forces polítiques organitzades. Les reformesacostumen a ser implementades per fíat o votades apressadament, canvis quereflecteixen la divergència d'interessos i opinions. L'estil polític d'implemen-tació tendeix cap a la llei per decret: els governs intenten mobilitzar els seusadeptes abans que acceptar els compromisos que puguin sorgir arran de lesconsultes al públic. Al final, la societat aprèn que pot votar però no triar;les legislatures tenen la impressió que no tenen un paper a fer en l'elaboracióde la política; els partits polítics naixents, sindicats i altres organitzacions

90

t'OPINIÓ SOCIALISTA

.aprenen que la seva veu no compta. El caràcter autocràtic d'aquestes refor-mes «estil-Washington» ajuda a minar les institucions representatives, a per-sonalitzar la política i a engendrar un clima en què la política o bé es veureduïda a reparacions o bé inflada en una recerca de redempció. Per tant,encara que les reformes neoliberals tenen bon sentit econòmic, debiliten lesinstitucions representatives. A Polònia, les quatre institucions que gaudiend'una confiança més gran del públic quan el primer govern postcomunistava entrar en el poder l'any 1989 eren els dos parlaments, el govern de Mazo-wiecki i l'Església Catòlica. Després de divuit mesos de reformes econòmi-ques, les tres institucions que gaudien de més confiança eren l'exèrcit, la po-licia i l'Església, en aquest ordre.

«Tenint en compte que la cura neoliberal és dolorosa, amb despe-ses socials considerables, les reformes acostumen a ser empreses desde dalt i llançades per sorpresa, independentment de l'opinió pú-blica i sense la participació de forces polítiques organitzades».

Impressiona observar la freqüència amb què les estratègies de modernit-zació han fracassat en el passat. Aconseguir apuntar-se al club del PrimerMón de democràcia i prosperitat és tota una fita. Des de la Segona GuerraMundial, només Grècia, Japó, Portugal i Espanya ho han aconseguit. Co-rea del Sud i Taiwan podrien ser-hi a punt; és cert que són uns models quetot el món vol imitar. Però encara que aquestes fites no són impossibles, n'hiha hagut molt poques.

És aquest camí al Primer Món l'única alternativa disponible per als paï-sos menys desenvolupats de l'Est i del Sud? És aquesta estratègia econòmi-cament viable? Podrà guanyar i mantenir el suport polític domèstic davantels enormes trastorns provocats per la transformació econòmica i els seuscostos socials concomitants? Quina mena de forces culturals, nacionalisteso religioses podria desencadenar aquesta estratègia? On portarà, econò-micament i políticament? Què passarà sempre que aquestes estratègies noaconsegueixin de generar la prosperitat?

He argumentat, al llarg d'aquest assaig, que hem de prendre aquestesqüestions seriosament. La llibertat i la seguretat material són coses altamentvalorades pels individus, però l'entusiasme ideològic només tendeix a incre-mentar el patiment humà —i moltes de les receptes polítiques actualmentde moda es basen només en l'entusiasme. Cada vegada que sol·licito una becad'investigació al govern, se m'exigeix que ompli un formulari declarant queno duré a terme experiments amb éssers humans. Tant de bo que els governshaguessin de fer el mateix.

91

COL·LABORACIONS

Notes

1. La primera declaració, de Barbara Labuda, una dirigent de Solidaritat i diputada parlamen-tària, és citada a Zbigniew Domaranczyk, 100 dni Mazowieckiego (Varsòvia: WydawnictwoAndrzej Bonarski, 1990). La segona és de Vladimir Dlouhy, Ministre d'Economia de La Repú-blica Federativa Txeca i Eslovaca, citada al Financial Times (Londres), el 6 de febrer del 1991;mentre que l'última és de l'antic Ministre d'Hisenda polonès Leszek Balcerowicz, FinancialTimes (Londres), el 16 de juliol del 1990.2. Aquesta posició és sorprenent perquè els coneixements en què es basa aquest consell, a mésdels diners que segueixen les paraules, són molt febles. A mesura que un llegeix els successiusDevelopment Reports del Banc Mundial, hi troba investigacions sòlides que parlen a favor demobilitzar els estalvis públics, i que recolzen la importància de la igualtat de rendes i de lesdespeses en educació i salut pública per al creixement econòmic, i que posa de relleu els relatsalliçonadors sobre els perills de la desregulació financera i una liberalització comercial inopor-tuna. Però les recomanacions sobre la política coincideixen a insistir en les virtuts dels mercats.El mateix es pot dir del Fons Monetari Internacional: algunes de les anàlisis més escèptiquesde les polítiques del Fons procedeixen dels seus propis investigadors, el treball dels quals té poc,per no dir cap impacte sobre la política de l'IMF. Vegeu sobretot els estudis recollits a MarioBlejer i Ke-young Chu, eds., Fiscal Policy, Stabilization, and Growth in Developing Countries(Washington D.C.: International Monetary Fund, 1989).3. Joseph A. Stiglitz, «Whither Socialism? Perspectives from the Economics of Information»(Wicksell Lectures, Stockholm, Sweden,( 1990), i «The Invisible Hand and Modern Welfare Eco-nomics» (National Bureau of Economic Research, Working Paper no. 3641, 1991).4. Robert E. Lucas, Jr. «On the Mechanics of Economic Development», Journal of MonetaryEconomics 22 (1988): 3-42.5. Stigliz «Whither Socialism?» 12.6. Kenneth Arrow i Georges Debreu, «Existence of an Equilibrium for a Competitive Economy»,Econometrica 22 (1954): 256-90.7. Arrow, «The Role of Securities in the Optimal Allocation of Risk-Bearing», Review of Eco-nomic Studies, 31 (1964): 91-96.8. Bruce Greenwald and Joseph E. Stiglitz, «Externaliites in Economies with Imperfect Infor-mation and Incomplete Markets», Quarterly Journal of Economics, 90 (1986): 229-64.9. Aquesta discussió segueix gairebé literalment la de Luiz Carlos Bresse Pereira, José Ma-ria Maravall i Adam Przeworski, Economie Reform in New Democracies (Nova York:Cambridge University Press, 1992), on el lector pot trobar proves dels punts aquí desenvo-lupats.10. Stanley Fischer et al., eds. Lessons of Economic Stabilization and its Aftermath (Cam-bridge: MIT Press, 1991), 404-5.11. Vito Tanzi, «Fiscal Policy, Stabilization, and Growth», a Blejer i Chu, eds., op. cit., 30.12. Vegeu l'intercanvi entre Bradford Delong i William Baumol sobre «Productivity, Growth,Convergence and Welfare» a American Economic Review, 78 (1988): 1138-59.13. Vegeu Lucas, op. cit., Gary Becker et al., «Human Capital, Fertility and Economic Growth»,Journal of Political Economy, 98 (1990): 12-38; i Paul M. Romer, «Endogenous Technical Chan-ge», Journal of Political Economy, 98 (1990): S71-S103.14. Peter Murrell, «Can Neoclassical Economies Underpin the Reform of Centrally PlannedEconomies?» Journal of Economic Perspectives, 5 (1991): 59-76.15. Gene Grossman, «Promoting New Industrial Activities: A Survey of Recent Argumentsand Evidence», OECD Economic Studies, 14 (Primavera 1990): 87-125.16. Robert Barro, «Government spending in a Simple Model of Endogenous Growth», Jour-nal of Political Economy, 98 (1990): S103-25; Robert Finlay, «The New Political Economy: ItsExplanatory Power for the LDCs», Economics and Politics, 2 (1990): 193-221.17. Vegeu George Stigler, The Citizen and the State: Essays on Regulation (Chicago: Univer-

92

L'OPINIÓ SOCIALISTA

sity of Chicago Press, 1975); i Robert D. Tollison, «Rent Seeking: A Survey», Kyklos 35 (1982):572-602.18. La formulació seminal d'aquest problema la fa Leonid Hurwicz, «The Design of Resource-Allocation Mechanisms», American Economic Review 63 (1973): 1-30.19. Gazeta wyborcza (Varsòvia), 13 de juliol 1990 (cursiva afegida).20. Adam Przeworski, «Party Systems and Econòmic Development», tesi doctoral, Northwes-tern University, 1966; Irma Adelman i Cynthia Morris, Society, Politics and Economic Deve-lopment (Baltimore: John Hopkins University Press, 1967); William G. Dick, «Authoritarianversus Nonauthoritarian Approaches to Economic Development», Journal of Political Eco-nomy 82 (1974): 817-27; Samuel P. Huntington i Jorge I. Domínguez, «Political Development,»en F.I. Greenstein i N.W. Polsby, eds., Handbook of Political Science, vol. 3 (Reading, Mass.:Adison-Wesley, 1975); Robert M. Marsh «Does Democracy Hinder Economic Development inthe Latecomer Developing Nations?» Comparative Social Research 2 (1979): 215-48; Eric Wee-de, «The Impact of Democracy on Economic Growth: Some Evidence from Cross-National Analy-sis», Kyklos 36 (1983): 21-39; Roger C. Kormendi i Philip G. Meguire, «Macroeconomic Deter-minants of Growth» Journal of Monetary Economics 16 (1985): 141-63; Atul Kohli, «Democracyand Development», a John P. Lewis i Valeriana Kailab, eds., Development Strategies Reconsi-dered (New Brunswick: Transaction Books, 1986); Daniel Landau, «Government and Econo-mic Growth in the Less-Developed Countries: An Empirical Study for 1960-1980», EconomicDevelopment and Cultural Change 35 (1986): 35-76; John Sloan and Kent L. Tedin, «The Con-sequences of Regime Type for Public-Policy Outputs», Comparative Political Studies 20 (1987):98-124; Marsh, «Sociological Explanations of Economic Growth», Studies in Comparative In-ternational Research 13 (1988): 41-76; Abbas Pourgerami, «The Political Economy of Develop-ment: A Cross- National Causality Test of the Development-Democracy-Growth Hypothesis»,Public Choice 58 (1988): 123-41; Gerald W. Scully, «The Institutional Framework and Econo-mic Development», Journal of Political Economy 96 (1988): 652-62; Robert J. Barro, «A Cross-Country Study of Growth, Saving, and Government» (NBER Working Paper 2855, 1989); Ke-vin B. Grier i Gordon Tullock, «An Empirical Analysis of Cross-National Economic Growth,1951-80», Journal of Monetary Economics 24 (1989): 259-76; Karen Remmer, «Democracy andEconomic Crisis: The Latin American Experience», World Politics 42 (1989-90): 315-35; Pour-gerami, «The Political Economy of Development: An Emirical Investigation of the Wealth Theoryof Democracy», Journal of Theoretical Politics 3 (1991): 189-211.21. Brendan O'Flaherty, «Why Are There Democracies? A Principal-Agent Answer», Econo-mics and Politics 2 (1990): 133-55.22. Allan H. Meltzer i Scott F. Richard, «A Rational Theory of the Size of Government», Journalof Political Economy 89 (1981): 914-27.23. Es cita Mackintosh i Ricardo a Stefan Collini et al, That Noble Science of Politics (Cam-bridge: Cambridge University Press, 1983), 98, 107.24. Thomas Babington Macaulay, Complete Writings (20 vols., Boston i Nova York: Houghton-Mifflin, 1900), 17: 263-76.25. Carlos Marx, The Class Struggle in France, 1848 to 1850 (Moscou: Progress Publishers,1952), 62.26. Brian Barry, «The Continuing Relevance of Socialism» a idem., Democracy, Power, andJustice: Essays in Political Theory (Oxford: Oxford University Press, 1989), 259; Diane Elson,«Socialisation of the Market», New Left Review 112 (1988), 3-44.27. Entre els set països comparats en la investigació més meticulosa portada a terme sobre aquesttema fins avui, el percentatge de persones que són pobres després d'impostos i transferènciesés de 4,8 (195.000) a Noruega, 5,0 (410.000) a Suècia, 6,0 (3,23 milions) a Alemanya Federal,8,8 (1,61 milions) al Regne Unit, 12,1 (2,88 milions) al Canadà, 14,5 (446.000) a Israel, i 16,9(36,88 milions) als Estats Units. Aquestes xifres procedeixen de Timothy Smeeding et al., Po-verty, Inequality, and Income Distribution in Comparative Perspective (Washington, D.C.: TheUrban Institute, 1990).

93

COL·LABORACIONS

28. El mateix es pot dir d'Europa Oriental també. La Unió Soviètica va intentar imposar lesseves pròpies institucions polítiques i integració econòmica als seus satèl·lits a Europa Oriental,però el model de desenvolupament que existia allà era en bona part autàrquic: fins i tot el des-envolupament stalinista va produir grans fàbriques a cada país. A més, en la mesura en quèaquest model era internacionalista, va resultar ser impracticable, precisament perquè va toparamb les aspiracions nacionals.

ADAM PRZEWORSKICatedràtic Distingit Martin A. Ryerson de Ciències Polítiques

i codirector del Center for Rationality, Ethics, and Society de laUniversität de Chicago.

Llicenciat per la Universitat de Varsòvia i Doctor perla Northwestern University.

Traduït de «Journal of Democracy»juliol 92/N.° 3

Cap a una Europa FederalEl Fòrum Cívic de Barcelona va organitzar els dies 24 i 25 de gener d'en-

guany unes jornades sobre el tema genèric «Perspectives del Federalisme». Dinsd'aquestes jornades es va tractar, entre d'altres, la qüestió de l'Europa Federalque és el que us presentem a continuació amb les aportacions de Fernando Pé-rez Royo, Enrique Barón i Isidre Molas.

El Federalisme després de MaastrichtFernando Pérez Royo

Vull començar evitant al màxim el risc, sempre present en aquesta menàde temes, a les repeticions, evitant coses que ja ha dit PEnrique. Però vullcomençar a partir d'una pregunta que ell ens feia: És federal la Comunitat?És més o menys federal després de Maastricht? Crée que Barón ha empratels termes que la Unió Europea és un procés federatiu en construcció, i n'es-tic plenament d'acord. Crec que el federalisme europeu té darrera un llargcamí, amb una etapa que s'ha d'incloure com a punt de referència necessariprecisament a Maastricht. Maastricht, efectivament, representa un pas en-davant en aquest procés federatiu en construcció. '

Hi haurà qui refusi aquesta visió de l'última cimera en els termes optimis-tes o racionalistes de la visió federal, i tothom reconeix que, precisament coma conseqüència de la imposició dels negociadors de Gran Bretaña en el preàm-bul de Maastricht, es va suprimir concretament la referència a l'adjectiu fe-deral com a objectiu últim de la Unió. Hi haurà els qui pensin que es potanalitzar Maastricht dins d'una lògica diversa, i d'altra banda això, és unfet que està, precisament, dins la tradició metodològica de la construccióeuropea, que s'ha mogut sempre en una tensió dialèctica, podríem dir, entreels objectius o les aspiracions racionalistes pròpies dels federalistes més omenys radicals i les exigències per la casta de funcionaris més pragmàticaque existeix, com són la dels membres de la carrera diplomàtica. Es tracta,doncs, d'una observació. I per a dignificar aquesta referència em permetolil·lustrar-la amb una cita d'Espinelli, que ho diu millor que jo. Diu Espinellique «tot el que ha estat realitzat en el curs d'aquests anys —ell parlava el79— és el fruit d'una tensió entre la visió radical dels federalistes i la realit-

95

COL·LABORACIONS

zació pragmàtica dels estadistes. Sense aquesta tensió no s'hagués aconse-guit res. La visió dels federalistes hauria quedat com una utopia si no ha-guessin trobat ressò en els estadistes de les restauracions democràtiques na-cionals, i el pragmatisme fonamentalment conservador de l'Estat no hauriaproduït res, hagués estat obligat a meditar sobre el que els federalistes de-manaven». Recullo la cita de l'esborrany d'un llibre, que suposo serà unjlelsprimers llibres que apareguin sobre Maastricht, escrit per Dastolic. Enriqueel coneix prou bé, a qui jo anomeno la viuda d'Espinelli, el malmessor d'Es-pinelli en termes menys irònics i més dignes, i com jo sóc el seu amic empermeto anomenar-lo així, però, en definitiva, ell sí que és un federaste enel millor dels sentits.

Crec que això és així, i dins d'aquesta tensió, que es manifesta claramentdurant els procesos europeus, Maastricht és l'ultima etapa, i dins de Maas-tricht es poden observar coses d'un sector i de l'altre. Es poden veure ele-ments dels funcionalisme, que es manifesten bàsicament en la pròpia estruc-tura que té la unió europea, una unió que no té personalitat jurídica, peròque per primer cop apareix definida així, com a unió europea, fins al puntque nosaltres haurem d'anar modificant el nostre llenguatge.

REAFIRMANT L'ACCENT EN ELS CONTINGUTS POLÍTICS iALLUNYANT-SE DELS CONTINGUTS ESTRICTAMENT ECONÒMICS

Recordem que a l'inici no era una unió europea, era el mercat comú, alsanys 70 era el mercat comú. Posteriorment es va parlar de les comunitatseuropees ja en termes més tècnics i fonamentalment en els àmbits dels pro-fessors o dels experts. Després es va parlar de la CEE, ara de la ComunitatEuropea. Crec que en el nostre llenguatge ja fa temps es va desterrar la refe-rència econòmica quan parlàvem de la Comunitat Europea. Ara ja ens anemacostumant a parlar de la unió europea. És a dir, un camí que va reafirmantl'accent en els continguts polítics i allunyant-se dels continguts estrictamenteconòmics, i dins d'aquests continguts polítics insistint en els aspectes fede-ralistes. Crec que aquesta tensió, a la qual feia referència Barón, s'ha mani-festat a Maastricht i a les conferències intergovernamentals.

El que voldria exposar, tot seguit, és quin ha estat el camí que s'ha reco-rregut des de Maastricht, donat que si aquesta metodologia, com dic, noés una metologia de fet nova, tanmateix a Maastricht s'han manifestat fetsque són el resultat de Maastricht i del propi camí de Maastricht. S'han evi-denciat coses que, en canvi, no es podien preveure i que sí que són noves,com és el nou àmbit de les relacions internacionals, el nou panorama queexisteix a Europa com a conseqüència dels aconteixements que tothom co-neix i que s'han produït d'una manera que, pràcticament, coincideix ambel desenvolupament de la conferència intergovernamental. Faig referència,

96

L'OPINIÓ SOCIALISTA

naturalment, a l'esfondrament dels règims de l'Est i del Centre d'Europa,en aquests moments al desmembrament de la Unió Soviètica, substituïdaper una altra realitat encara amb límits molt problemàtics, que crec que hanestat bàsicament elements determinants en el camí cap a les conferències go-vernamentals i cap als resultats de Maastricht.

El tractat de Maastricht podríem dir que té una doble font de naixement.D'una banda es tracta del desenvolupament lògic de la reforma anterior, del'acord de l'Acta Única Europea. Però, d'altra banda, fonamentalment ésfruit d'aquestes circumstàncies històriques. Á l'Acta Única Europea, en elpreàmbul i en el primer article, ja es parla de la unió europea i del compro-mís d'anar cap aquesta unió europea, però era un compromís poc concretit-zat. Es parlava, dins dels cinc anys de l'entrada en vigència de l'Acta Única,de que les altres parts contractants examinarien la possibilitat de revisar eltítol tercer, o el títol segon, ara no ho recordo bé, però era el que feia refe-rència a la cooperació intergovernamental entre els estats en matèria de se-guretat i defensa. El compromís més ferm era el de la realització del mercatúnic, segurament aquest segon compromís no hagués estat possible si no s'ha-guessin accelerat els fets de l'Europoa Central, fins el punt que, fins-i-totcronològicament la convocatòria de la Conferència intergovernamental so-bre la Unió Europea, no la de la unió monetària i econòmica, que té la sevapròpia lògica interna i que es podria dir que és una conseqüència lògica delmercat intern. Però les conferencies sobre la Unió política europea són pràc-ticament la resposta que des de la Comunitat es dóna al fet de la Unificacióalemanya.

Altrament, el problema que té aquest accelerament de la història és el queamplia l'horitzó de la construcció europea d'una manera extraordinària, finsal punt que converteix els plantejaments purament retòrics en-problemes po-lítics. Tothom ha sentit parlar de la fórmula o l'eslògan «Una Europa Unidade l'Atlàntic als Urals», que, d'altra banda, no tenia gaire sentit si no erades del punt de vista estratègic, donat que els Urals són una frontera físicaperò no una frontera política, i la frase era del General De Gaulle. També,tothom ha sentit parlar, més recentment, de la «Casa Comuna Europea deGorvatxov». Doncs be, aquestes són propostes retòriques que tenia fona-mentalment un sentit d'apel·lació retòrica. A partir de la situació actual, apartir de les revolucions democràtiques al centre i a l'Est d'Europa, ambtots .els. seus problemes, incloent-hi els problemes derivats de les tensions iguerres civils, a partir d'aquest moment el problema de la construcció euro-pea a nivell continental és un problema que es planteja, no simplement conuna qüestió retòrica, sinó com una qüestió política. Una qüestió política

, que encara està molt lluny de ser resolta i en la qual hi ha una gran quantitatde temes oberts.

Alhora això ha determinat, també, un moviment federalista europeu. Harepresentat una complexitat enorme de l'escenari i la ràpida superació de

97

COL·LABORACIONS

realitats conceptuals, fins i tot de realitats conceptuals, molt properes al nostredebat europeu, que amb prou feines presentats han esdevingut obsolets. Perexemple, un concepte com és el tema de la Europa de cercles concèntrics dequè parlava Delors, té avui, evidentment, una significació molt diferent ala que podria tenir fa uns anys. Un altre exemple seria el tema de la Confe-rència de Seguretat i Cooperació Europea, amb tots els problemes que po-dria comportar com la seva possible institucionalització, i que era la tímidaresposta o una forma de resoldre una situació determinada per la divisiód'Europa en dos blocs similars contraposats entre ells i a la militaritzacióde les relacions internacionals. Avui, la Conferència de Seguretat i Coope-ració Europea, segurament ja podem dir que gairebé ha recorregut el seucamí, que avui els problemes que es plantejen de cooperació política, finsi tot en el terreny militar enbtre una part i l'altra d'Europa, són un problemaque ultrapassa l'àmbit de la Conferència. També podríem fer esment a unfet més recent, com és el Consell de Cooperació de l'Atlàntic Nord, consti-tuït únicament a uns pocs mesos, el 21 de desembre del 1991, i que és la for-ma de reunir, per als disset països de l'OTAN, els sis països de l'antic Pactede Varsòvia, i també és una cosa que està pràcticament en curs de supera-ció, o millor dit, concebut com una forma transitòria cap a un estat poste-rior del qual encara no en coneixem exactament els límits. O el propi espaieconòmic europeu que ha estat l'última etapa dins el procés d'integració eco-nòmica a nivell continental, deixant de banda els problemes que té en el tri-bunal de justícia. Actualment es veu com un Estat sòlid en si mateix, comuna forma de transsició cap a futures ampliacions de la Comunitat.

Donats aquests condicionants, i encara aquests vents de l'Est es podrienfins i tot en els moments actuals al poderós vent del Sud, i que vé a compli-car les coses a Europa, però, repeteixo, donats aquests condicionants en eljudici sobre l'estat de la Unió i sobre llurs prespectives després de Maastritchha d'ésser un judici matitzat, però en el seu conjunt positiu.

Estem lluny dels màxins anhels federalistes tal i com els exposa —i empermetrà PEnrique una cita d'ell mateix quan parlava com a president delParlament Europeu, i no tant parlant a títol personal—, deia PEnrique enel discurs davant el Consell europeu, i es referia a la necessitat d'un tractatunitari i coherent que exigia no trencar amb la filosofia que suposi una per-sonalitat jurídica per a la Unió, institucions comuns i procediments de deci-sió analogs de la comunitarització de la PESC, de la Política Europea i deSeguretat Comú que ens és imposada, deia, pel vent de la Història, i emsuposo que feia referència a aquest mateix vent que abans esmentava, al del'est, no tant al del sud. I el mateix per altres qüestions com són la comuni-tarització dels assumptes de política interior i judicial.

Certament som lluny d'això, i també d'altres en els quals Maastricht s'haquedat a mig camí, però alhora, i com han assenyalat la majoria dels obser-vadors i dels grups polítics al Parlament Europeu, i crec que al Parlament

98

L'OPINIÓ SOCIALISTA

Espanyol, el judici global fonamentalment pel que significa de procés cons-tituent de la important revisió dels tractats, el procés és satisfactori, i mésdonat el fet que abans de Masstricht havia qui assegurava que la revisió que-daria únicament en una Carta Única «bis», i crec que ha quedat molt clarque hem anat molt més enllà.

LA COHESIÓ ECONÒMICA I SOCIAL

La cohesió econòmica, un tema important pel nostre país i per alguna deles nostres regions, entenc que ha de ser posat en connexió fonamentalmentamb el procés de construcció europea i eviti un risc important, com és elrisc d'una Europa a dues velocitats, a dues velocitats des del punt de vistaeconòmic i a dues velocitats des del punt de vista polític. Si per a nosaltresés important la cohesió, és a dir, una certa solidaritat Ínter-europea o in-traeuropea, això no és únicament pel nostre propi bé, sinó pel bé de la Co-munitat. És a dir, una de les formes d'evitar, no l'única, el risc d'una Euro-pa de dues velocitats és ajudar a aquells països que estan fent un esforçimportant per a possibilitar una integració europea des del punt de vista bà-sicament de la unió monetària, i recolzar-los perquè aquest objectiu s'acon-segueixi.

Això lliga amb un tema que es plantejava ahir, el tema de la lleialtat fede-ral. La lleialtat federal a l'interior de l'Estat i la lleialtat federal a l'interiorde la Unió, que, d'altra banda, crec que existeix un fil directe entre una cosai una altra, entre la lleialtat autonòmica dins el nostre propi Estat i la lleial-tat federal d'Espanya en el seu conjunt dins el conjunt de la Unió. Hi hauna dada que apareix aquests dies a la premsa que ho posa clarament enevidència, i és el tema del famós dèficit públic de les Comunitats Autòno-mes. Al nostre país, un dels temes que timdrem pel 1996 i per a la unió mo-netària és, precisament, haver resolt un seguit de variables, entre les qualocupa un lloc destacat el dèficit públic. El problema és que fins ara hemfet les comptes del dèficit públic, i aquesta és una de les assignatures en quèEspanya està prou bé, possiblement Solchaga dirà que estem encara millor.El nostre dèficit públic és inferior al d'Itàlia i al de Bèlgica. Quan als comp-tes hi incloem les Comunitats Autònomes les coses tenen encara aspectesoptimistes, no cal exagerar, però s'hi ha d'afergir-li gairebé deu punts. Eldèficit públic espanyol està al voltant del 40 per cent del PIB, si s'incloenles CC.AA estem al voltant del 50 per cent del PIB, encara lluny del 110 percent italià o belga, però ja és més complexe. Invoco el tema de la lleialtatfederal perquè això s'ha produït, entre d'altres, en certa mesura a partir de«trucs», donat que qualsevol que conegui la legislació espanyola sap queles CC.AA tenen sostres legalment establerts per al seu endeutament, i Ca-talunya és una de les més endeutades en termes relatius, en termes absoluts

99

COL·LABORACIONS

és Cantàbria, però a Cantàbria són cinquanta mil milions, i a Catalunya sóndiversos centenars de milers de milions.

Bé, crec que s'ha comprés bé el raonament i no vull abusar del temps quese m'ha concedit.

FERNANDO PÉREZ ROYOCatedràtic de Dret Financer

Ex-membre de la direcció del PCE i WDiputat al Parlament Europeu

Ex-Vicepresident del Parlament Europeu

100

Europa: un procés federatiuen construccióEnrique Barón

En primer lloc, vull agrair al Fórum Cívic de Barcelona aquesta oportuni-tat de participar en un debat sobre federalisme i, sobretot, parlar d'un tematan suggèrent i tan actual com és el federalisme a Europa.

Es parla en el programa que anem cap a una Europa Federal, i jo em per-meto dir d'entrada que de construcció europea, la comunitària, perquè elsproblemes de vocabulari que ja es van plantejar ahir també es plantejaranavui, però augmentats, i quan es parla de l'Europa Federal crec que parlemde la Comunitat Europea. Crec que es pot dir en aquests moments que laComunitat Europea, i la Unió Europea, que és del que s'haurà de parlar,és un procés federatiu en construcció.

LA HISTÒRIA DE LA COMUNITAT

Una primera reflexió abans d'entrar a fer una exàmen de la Comunitat,i és que la Història d'Europa es caracteritza, sobretot en els últims segles,pel que el filòsof txecoslovac Patoka ha denominat «la connexió entre el po-der i la desunió». És a dir, que a Europa sobretot, i en l'Europa Occidentalal segle xix ha hagut una sèrie d'Estats-nació progressivament poderosos idesunits, i, per tant, enfrontats en una lluita per assolir l'hegemonia en elcontinent, i per això per una part els intents d'unitat europea al llarg de lahistòria s'han fet a partir d'un intent d'hegemonia d'un líder, fos un empe-rador, un rei o un dictador o d'un poble sobre d'altres, i la conseqüènciaha estat un procés de guerres civils continues i de dimensió creixent entre

101

COL·LABORACIONS

europeus, que van acabar portant el continent al llindar de la desaparició.En aquest procés té una gran importància la consagració, a final del seglexvm i principi del segle xix, de la idea que havia d'existir una identitat entrel'existència d'un poble i la seva realització a través d'un Estat. Aquesta és,potser, una de les idees que han conduït a la configuració dels Estats-naciótal i com els hem conegut i que també ha tingut conseqüències més pernicio-ses des del punt de vista històric. A partir de la situació en què es troba Europaa final de la Segona Guerra Mundial s'inicia la història de la ComunitatEuropea.

La veritat és que la Comunitat Europea, tal i com existeix en aquests mo-ments, és un animal polític curiós, perquè es tracta de la unió de dotze Es-tats, de moment —van començar sis i ara en som dotze—, força diferents.Hi ha un empat entre monarquies i repúbliques, i em refereixo simplementa la forma d'Estat, que és un dels problemes que ha suscitat més passió po-lítica en molts països europeus, entre ells el nostre, durant més d'un segle.Curiosament, dins d'uns trets d'identitat comuns democràtics, hi ha sis re-públiques i sis monarquies, i no vull esmentar quines repúbliques són mo-nàrquiques i quines monarquies són republicanes. Aquests sis Estats són proudiferents, és a dir, que coexisteixen Luxemburg, que és un país que existeixgràcies al Congrés de Viena, amb 350.000 habitants, i la República d'Ale-manya, amb 80.000.000 habitants, i no s'ha d'oblidar que l'esborrany delTractat de Maastritch l'ha elaborat Luxemburg, i això vol dir que, malgrathi hagi vot ponderat del Consell, s'asseuen junts i el president de Luxem-burg pot, fins-i-tot, donar el seu veto al Canciller alemany o al Presidentespanyol.

D'altra banda, els estats Comunitaris tenen una organització política moltdiversa. Hi ha des d'estats federals avançats, com és el cas de la Repúblicad'Alemanya, fins a estats federals en construcció, com és Bèlgica, estats re-gionals com Itàlia, estats autonòmics com Espanya. També hi ha, i tambés'ha de dir, una majoria d'estats que no tenen estructures ni federatives niregionals avançades, àdhuc hi ha estats que són centralistes al màxim, i séque quan es diu això tothom pensa en França, però jo crec que l'estat méscentralista de la Comunitat, com història i com mentalitat, és el Regne Unit,i en el seu comportament es nota.

Si recollim la definició de Garcia Pelayo, que esmentava ahir Monreal,del federalisme com a procés d'unitat a partir del respecte de la diferènciai de la diversitat, la veritat és que la Comunitat té força d'aquestes caracte-rístiques.

Llavors, és federal la Comunitat? Crec que hem de remetre'ns a l'Acta Cons-tituent de la Comunitat, on apareix el mot federal, i em refereixo a la Decla-ració Ximaun del 9 de maig de 1950. En aquesta declaració diu que Europano es farà d'una sola vegada, sinó que es farà mitjançant una política depetits passos, amb una construcció progressiva, amb l'objectiu final de la

102

L'OPINIÓ SOCIALISTA

federalització europea. Si es considerada la interpretació autèntica, per exem-ple la correspondència i el debat entre Ximaun i Adenauer, es constata quehi ha una clara voluntat d'anar cap a un procés d'aquest tipus sobre la based'una paritat total entre França i Alemanya, que ara mateix és un dels temesque domina les preocupacions comunitàries i europees en general. S'ha dedir que des dels seus inicis la República Federal d'Alemanya és un Estat, iés el primer Estat que s'afirma com a integrat absolutament en el procésd'unitat europea, i aquesta unitat europea, en certa manera, forma una partconsustancial del desenvolupament de la República Federal d'Alemanya desdel seu naixement fins als nostres dies.

Aquesta declaració de Ximaun i el que ha passat després, va originar undebat sempre obert dins la Comunitat, que és el que es coneix amb el nomdel debat entre federalistes, àdhuc hi ha alguns crítics que als federalistesmés exaltats els anomenen federastes —però em sembla que és una micaexagerat— i els funcionalistes. Crec que veient el procés de desenvolupamenthistòric de la Comunitat hi ha arguments que permeten ambdues tesis.

Per exemple, en la història del Parlament europeu de la Comunitat potserla formulació més federalista, des del punt de vista d'una salt d'Estats Ge-nerals constituents i una lògica de conjunt, és el que el Parlament europeufa quan arriba el Tractat d'Unió Política de 1984, que es coneix pel nomdel projecte Espinelli. En aquest moment, si s'examina el nostre comporta-ment en tota la fase de negociació del tractats que han conduït a Maastricht,es pot dir que, amb criteris federalistes compartits, hem jugat amb un criterimés funcionalista, i el que es va anomenar abans també reformista. Peròanem insertant-nos en el procés, fet que ha estat possible en la mesura enque hem anat conquerint espais concrets.

Pel que fa a la Comunitat, és cert que des de l'inici la Comunitat ha anatmés enllà de l'aliança entre Estats. Per què? i és interessant subratllar aixòper veure on poden estar els elements federalistes:

En primer lloc, a través de l'existència d'una altra autoritat, així s'anome-nava al principi, ara s'anomena la Comissió, amb un nom prou ambigu iprou desorientador per al públic. Comissió que té el monopoli de les pro-postes polítiques concretes pel que fa a les tasques i als camps que es propo-sa la Comunitat.

En segon lloc, per l'existència d'un tribunal de justícia independent, queés una institució molt important en la història de la Comunitat.

En tercer lloc, per la consolidació recent del Parlament, sobretot des deque és escollit per sufragi universal d'ençà de 1969, fet que ha permès anarconfigurant el sistema comunitari a partir de la doble legitimitat, és a dir,a partir de la doble participació de les ciutadanes i dels ciutadans en les de-cisions comunitàries mitjançant l'exercici del seu vot.

Llavors es pot dir, com jo he tingut ocasió de dir-ho al Consell Europeureiteradament, que a la Comunitat el que és federal és públic i democràtic.

103

COL·LABORACIONS

Per què? perquè les decisions federatives, en primer lloc, són decisions enquè una sèrie d'estats poden quedar en minoria perquè es decideixen per ma-joria en el si del Consell. S'ha de tenir en compte que en la Comunitat hiha una Cambra Legislativa on es vota amb vot ponderat, a porta tancada,hi ha 76 vots, i en matèries que es considera que són comuns, els estats po-den quedar en minoria i no fan ús del veto, sinó que acaben acceptant lesdecisions de la majoria.

El CAS BRITÀNIC

Hi ha un cas en què el debat federal, com el debat és sobre el destí dePEstat-Nació, ha adoptat un caràcter molt destacat, és el cas de Gran Bre-tanya. Per què? perquè els anglesos tenen grans tradicions polítiques i són,d'altra banda, una gent amb una gran i sugestiva capacitat de fer teatre, iho fan molt bé, ho fan a més des de fa segles a les seves institucions, i crecque és una manera molt civilitzada de fer les coses. I a Gran Bretanya, enaquests moments, hi ha un debat de gran importància sobre el destí i l'es-sència d'un Estat-nació, que a.més ha estat un dels imperis més importantsde la història i dels més recents, que encara estan en fase de liquidació. Nos'ha d'oblidar, i aquesta és una experiència que compartim aquells qui es-tem en institucions europees, que la major part dels països comunitaris quehan tingut imperis colonials no han passat encara el seu 98. Com a mostratenim el cas de França amb Argelia que encara segueix sent un tema enor-mement complex i actual.

En el cas britànic, el debat sobre el federalisme ha sorgit amb una granvirulència, àdhuc escapant una mica del to de correcció que empren els bri-tànics. Ha hagut, sobretot, en el partit conservador, i també en el laborista,un comportament enormement agressiu en relació amb el federalisme. Crecque respon també a dues coses, una d'elles és que els anglesos sempre plan-tegen les negociacions en termes esportius, fet que els obliga a guanyar tro-feus; l'altra causa és que per a ells la paraula federal representa el que ésun debat molt important, que penso s'hauria de produir a Europa, que ésel dels «Federalists papers», que és un dels debats més importants sobre elfederalisme en la història de la humanitat, el gran debat que van fer Hamil-ton, Madison i Yale a l'Estat de Nova lork, en contra dels qui pensaven quela federació seria un gran centralisme als Estats Units. En el cas britànic hiha, també, una federació extraordinàriament forta, i és curiós, perquè se-gueix essent també la tradició britànica, a l'hora de negociar coses concretesque poden significar un avenç cap al federalisme no hi ha problemes, si esplanteja el debat nacionalista hi ha una oposició total. Però be, en qualsevolcas es tracta d'un debat suggestiu i interessant, i que crec que hauria de tenirmés presència dins la Comunitat.

104

L'OPINIÓ SOCIALISTA

L'EUROPA DE LES REGIONS

Vull fer una última referència, per breu que sigui, a un tema importantcom és el de l'Europa de les Regions. Aquí també sorgeix un nou problemade vocabulari, però la Comunitat és una construcció d'Estats, comença aser una construcció de ciutadans, i es planteja la participació i l'existènciade les entitats que no són els Estats i que tenen existència i protagonismepolític. Crec que això està molt clar en el cas dels països amb estructura fe-deral o autonòmica, i no és casual que la proposta que ha sortit de Maas-tricht sobre el desenvolupament del paper consultiu de les regions sigui, fo-namentalment, germano-espanyola. Per què? perquè a Alemanya els estatsFederats i a Espanya les Comunitats Autònomes tenen una entitat, existèn-cia i protagonisme polític, i aquest no és el cas de la major part dels païsosde la Comunitat, és el cas de Bèlgica, cada cop més el cas d'Itàlia, que had'acabar de desenvolupar la seva Constitució.

També s'ha de dir que en una gran part del països comunitaris les regionstenen una existència, quan la tenen, purament administrativa, i hi ha païsosque són difícils de dividir en regions, com pot ser el cas de Luxemburg. Quan-tes regions té Luxemburg? Hi ha països que a efectes comunitaris són unaregió, Portugal i Grècia, per exemple. Hi ha d'altres que tenen una enormetradició de democràcia ciutadana però no regional, és el cas d'Holanda, ihi ha altres, com Gran Bretanya, on encara es debateix el tema dels dretshistòrics, i aquí hi trobem escocesos i galesos. En definitiva, el fet és quesi s'ha donat un pas interessant i definitiu, és el de consolidar el paper con-sultiu de les regions.

Al parlament europeu vam convocar a totes les regions europees i coma resultat es va aprovar, al mes de novembre, una resolució en què es reafir-mava la importància del famós principi de subsidiaritat i la participació deles regions. Aquest és un altre dels passos que s'han donat a Maastricht,que no considero com un pas alternatiu sinó complementari.

Acabo repetint el que ja he esmentat a l'inici, i és que avancem cap a unafederació europea. En el moment actual es pot dir que el millor de la cons-trucció europea és el que és federatiu, perquè sobrepassa la simple relacióentre estats i té caràcter democràtic i obert.

ENRIQUE BARÓNEx-president del Parlament Europeu

Ex-Ministre de Transports del Govern de l'Estat Espanyol

105

La construcció d'una estructurapolítica federalIsidre Molas

És evident que la ciutadaniaYeuropea, reconeguda i afirmada ara amb ca-ràcter general, té unes exigències molt superiors a la unió duanera, a la su-pressió de barreres econòmiques, a la creació d'un mercat únic econòmic,0 fins i tot a la creació i manteniment d'una moneda única. Sembla tambéclar que a mig termini aquesta unificació econòmica provoca una unitat aun ritme que desconeixem.

Aqui hem de parlar no dels efectes a mig termini que provoca la unitateconòmica sobre la forma d'organització de les societats i de les persones,sinó de quina manera s'articulen les exigències d'una ciutadania europea.

A mi em sembla que només té una solució, només té una sortida, no n'hiha d'altra, és la força de la paraula si la volem creure com a real, i és quela ciutadania implica que som ciutadants d'una unitat política conjunta, ique hi ha una unitat política de caràcter democràtic. Això és el que vol dirciutadania, que vol dir alguna cosa que poden ser drets o llibertats, peròdrets i llibertats en un contingut de dret polític de participació i de decisió,1 per tant en lleis conjuntes, en dret conjunt i en òrgans polítics conjunts.

Aquesta Europa, aquesta comunitat de ciutadania en els europeus defi-nits només pot portar cap a una unió europea. I aquesta unió europea no-més pot ser-ho en base a dues vies: la via feta sobre la base d'un acte únicamb força imposant-se sobre tots els altres poders, o bé per acord, compro-mís, cooperació i coexistència dels poders existents, i això només té un nom,que és federalisme. Només en té un, no hi ha la possibilitat de trobar-ne d'al-tres. El que es pot dir és que no farem una federació a l'americana, no crea-rem una organització federal amb una constitució prèvia, sinó en un procés

106

L'OPINIÓ SOCIALISTA

constituent molt llarg, amb lleis constiuents anomenades tractats, però queno tindran el valor formal de les constitucions nacionals. El fet és que aixòen el llenguatge tècnic només té un nom, que és el de federalisme. I aixòen part ja existeix, i com es deia abans, és un procés començat fora de lapolítica explícita del dret explícit, i aquest procés és continuat. I a mi emsembla que l'exigència del caràcter de ciutadania europea comporta la crea-ció d'una Europa federal.

Intentaré dir-ho sobre dues idees. La primera és la que coincidiria ambel to del debat que hem fet. La segona obriria un tema més complex, a l'en-torn de tipus d'organització política i societat.

PODER POLÍTIC DE LA BASE DEMOCRÀTICA

La primera idea, que m'agradaria afirmar, és que en aquest procés d'unióeuropea, si es demana un poder polític de base democràtica, s'estructuraun poder federal. Si aquest poder polític no té una base democràtica directapoden mantenir la situació relativament indefinida. Per què? Perquè hi haun origen directe de legitimitat democràtica de la institució parlamentària,i aquest té participació com a mínim en l'exercici de la potestat legislativa,i el govern és el responsable davant del parlament elegit, i tenim una estruc-tura política pròpia per ella mateixa, és digui Estat o no se'n digui, i de fetés indiferent, però això que sortirà és un Estat federal, una federació, unaestructura política federal. Per què? Perquè hi haurà un dret que s'hauràd'aplicar amb prioritat, sobretot en els països, i no necessitarà que hi hagiun passi d'aquests països per acceptar aquest dret, cosa que ja passa ara,però serà, diríem, legal. Configurarem un dret democràtic, no el dret quehi ha actualment de la comunitat, que és un dret derivat que no té una fontde legitimitat democràtica directa, sinó derivada dels estats. És a dir, si esconstrueix el parlament com un parlament, anirem a parar a una estructurapolítica federal i tindrem un ordre polític democràtic europeu, cosa que avuiencara no existeix. Existeix un ordre polític democràtic de cadascun dels paï-sos de la unió europea, però no de les institucions europees. Plantejant l'exis-tència del contingut deomcràtic per les institucions europees i de superaciódel dèficit democràtic arribarem a una estructura de tipus federal, i no endiré Estat, estic disposat a no dir-ne estat. No farem una constitució formalprèvia amb un acte solemne. Farem una reforma de tractats, però serà unafederació. I aquest és el criteri dels funcionalistes, que en diàleg amb els ideò-legs federalistes han tirat endavant un procés fent prevaldré la creació delsfets a la declaració de principis.

A mi em sembla que, des d'aquest punt de vista, un poder polític europeude base democràtica directe amb la creació d'un poder jurídic i polític de-mocràtic serà un poder d'estructura federal. Aquest serà el debat, si existeix

107

COL·LABORACIONS

o no aquest poder, que em sembla més útil que el de si existeix o no unaestructura federal per a Europa, perquè si existeix estructura, aquesta seràfederal. D'altra banda, veure un poder amb quines competències. I si voleu,un poder polític democràtic europeu amb competències per poder realitzarun programa de reformes socials que els socialistes proposem. Aleshores,només tenim una solució, l'ampliació de les competències, la creació d'unespai social eropeu i l'ampliació de les competències dels òrgans polítics de-mocràtics europeus per abordar aquestes competències. I aquesta és la se-gona part de la federació europea, de la unió federal o si voleu del federalisme.

Potser el que estic dient és molt atavalador des del punt de vista de la pràc-tica diària, però els dos punts fonamentals són aconseguir institucions polí-tiques de base democràtica directa amb sistema parlamentari a Europa, d'unabanda i, de l'altra, ampliació de les competències europees per poder realit-zar un programa de reformes socials europees, o sigui un programa de go-vern socialista. Aquests dos elements, si es plantegen al mateix temps, do-nen com a resultat la creació d'una estructura federal europea. Per tant, pera mi, la construcció federal europea serà el gran tema que es planteja, elgran tema que, en part, ja és realitzat, i possiblement plantejat, de manerapoc ideològica. És a dir, més sobre els punts concrets de combat.

El segon tema al qual volia fer referència amb el plantejament dels aspec-tes del federalisme en el terreny europeu, deia abans, que podia anar lligatamb el tema de la reorganització, repensament o reformulació de les rela-cions entre la societat i el món polític o l'organització política, el sistemapolític.

Amb graus diferents, amb consciències diferents, cadascun dels estats queexisteixen avui a la Comunitat es troba, com més gran territorialment és en-cara més es troba amb el problema de la diversificació creixent, després dela crisi dels setanta, de subsocietats, de sectors diferenciats en el seu interior,

. territorialment amb exigències molt fortes en molts dels casos, però no com-partides per la resta dels territoris. És a dir, el procés d'homogeneització inacionalització de la demanda i de les respostes possibles de l'Estat, desprésdels anys setanta crec que es troba amb una realitat que és nova i amb laqual hi ha poca previsió, i és l'augment de demanda diversificada, de talmanera que des de polítiques de l'Estat nacional, és a dir molt àmplies iuniformes dirigides a tots els ciutadans, no es pot abordar la combinacióquantitat i reducció de persones que demanden i, d'altra banda, perquè desdel punt de vista de la quantitat disponible de recursos no sembla que hagide ser tan alta com per poder abordar la creació d'uns serveis nacionals pera tothom, que només serien utilitzats amb prioritat o amb demanda priori-tària per una part reduïda de la població.

Si això es produeix així, si existeix una situació amb una certa tendènciaa la congestió, i, d'altra banda, amb una diversificació de les demandes so-cials molt àmplies respecte a l'exigència de serveis públics, sembla que es

108

L OPINIÓ SOCIALISTA

pot produir una actualizado del debat del tema de la subsidiaritat, però noplantejat en el tema de l'autonomia i auto-organització de la societat, sinóen la necessària adaptació de l'Estat, dels poders públics amb la prestaciódels millors serveis possibles als ciutadans per resoldre o per fer possible quees resolguin els seus problemes.

Així doncs, la flexibilització o el pluralisme hi seran presents no en lesidees dels qui crèiem que això és millor, sinó en la necessitat de les cosesper evitar la malversació. I això significarà plantejar-se si la llibertat no con-sisteix bàsicament en la possibilitat que cadascú pugui fer de manera igualallò que vulgui, des de la meva perspectiva, és a dir, si la llibertat no s'had'entendre com la possibilitat de fer tots igualment de manera diferent, i siaquest no és el criteri del federalisme, si el criteri del federalisme no és sertots igualment lliures i marxar de manera diferent.

PLURALISME COM A IDEOLOGIA

I es plantejarà suposo la introducció a Europa, no traumàtica, però len-ta, i serà lenta encara durant molts anys, del tema del pluralisme com a ideo-logia, de si és bo que la societat sigui plural o, en canvi, és bo que sigui ho-mogènia, nacional, segura, amb característiques comunes. Crec que la forçadels fets ens portarà a acceptar el pluralisme i a intentar entrar sobre el temade la coexistència de races i de religions, de posicions ideològiques diferen-ciades amb pràctiques individuals diferenciades. Aquest serà un gran temade debat polític.

Ara bé, anant cap el federalisme, que és el que m'interessava, això signifi-caria que aquesta diversificació social creixent, l'acceptació d'un criteri d'or-ganització social pluralisme porta necessàriament a la concepció que el po-der polític no pot ésser unificat en un únic centre i amb una únicarepresentació nacional suprema superior que és tota l'estructura de la men-talitat representativa de l'Estat nacional.

Creada la unió política europea, i si és cert que pot existir aquesta pressiódels fets de pluralisme, l'exigència de pluralisme per a la societat, hauríemd'acceptar la diversificació de les representacions nacionals, o de les repre-

. sentacions ciutadanes, i així doncs la legitimitat real d'actuació a diferentsnivells dels diferents poders públics. I hauríem d'acceptar que el poder localestà més ben preparat per enfocar tota una resposta a una sèrie de deman-des existents, i que no tenen res en contra, excepte el territori, que la repre-sentació dels poders europeus o dels poders dels estats, nacionals o no, queexisteixin.

Aquest és un tema diferent al de la unitat europea, però és que em semblaque el federalisme europeu ha de comportar una certa concepció de socie-tat, i aquesta certa concepció de societat només podrà ser pluralista, i aquest

109

COL·LABORACIONS

pluralisme s'haurà de transmetre a les societats que es troben dintre de ca-dascun dels estats. Això implicaria un gran debat entre els països més cen-tralitzats enfront dels països que tenen regions organitzades o tenen munici-pis amb gran força d'actuació. I aquest serà un altre gran debat.

En la mesura que el federalisme sigui vist no tant sols com una organitza-ció per sobre dels estats, sinó també com una organització de les relacionsentre la societat i el poder públic, aleshores veurem que ens apareixerà laidea que l'Europa implica necessàriament un poder europeu, però tambéuna configuració de lliure joc dels municipis, el lliure joc de les ciutats, ellliure joc de les regions, és a dir, el lliure joc a l'interior de la comunitat polí-tica, de les entitats polítiques existents que representen i expressen també elsciutadans i que tenen un marge econòmic i d'atribucions o de competènciessuficientment ampli com per poder donar resposta immediata, i que el po-der europeu no donarà, ja quedarà massa lluny, i que els poders estatals pos-siblement ja avui en la majoria d'aquests països no la donen satisfactòria-ment, ni podran donar-la satisfactòriament en els propers anys, en la mevaopinió.

Aleshores, això ho voldrà dir, pensar que l'europa no és una gran flama-rada de passió nacional, potser"Vindran després poetes, pel·lícules, novel·lis-tes que acabaran creant i fent aquesta gran passió, sinó que és una construc-ció bàsicament, com totes les federals, racional perquè interessa, perquè ésmés el que ens uneix que el que ens separa, perquè tots hi sortirem guan-yant, i així doncs és la formulació més primària del contracte, si voleu, so-cial o del contracte polític, ens convé a tots.

Aquest ambient de conveniència hauria de dur possiblement també a laracionalitat de la creació, al reconeixement, i a l'impuls de la unitat europeahaurà de ser una unitat basada en una Europa socialment articulada sobreciutats i regions, que tindrà estats i que tindrà un poder conjunt. Podeu dirque això d'aquí és un plantejament excessivament a nivell ideològic, és pos-sible, però per saber quina unitat europea volem i podem no la podem plan-tejar en dos anys, l'hem de plantejar també a fons i a més llarg termini. Iem sembla que el gran descobriment de l'Europa del segle xxi no serà elfederalisme, que ja ho ha més o menys descobert, encara que no sempre hohagi entès igual, sinó el que haurà de descobrir és el pluralisme. I en el plu-ralisme social hi haurà d'incloure el fet d'organitzar-lo políticament amb unespai polític molt més ampli. Això voldrà dir que s'haurà de repensar quinés el paper de les ciutats i de les regions, i s'hauran de trobar formes bastantmés permissives que no organitzatives amb institucions polítiques per orga-nitzar, hauran de ser força més formes d'interrelació de la dinàmica políticaels subjectes que actuin lliurement dins d'un marc que els engloba que nopossiblement saber si és un consell que ha de fer un informe previ, o queté un vot de bloqueig, o que simplement formula una opinió que desprésserà discutida per aquell qui ha de prendre la decisió. En sembla que aques-

110

L'OPINIÓ SOCIALISTA

ta és una discusió menor des del punt de vista del contingut. Políticamenthauria de ser per on hauríem de començar. Ja existeixen consells d'aquesttipus dins el marc europeu, però a mi el que m'importa no és marcar això,sinó marcar que un objectiu del federalisme és la construcció de l'Europaunida, però la construcció de l'Europa unida és possible que també com-porti la creació o l'impuls del federalisme a un altre nivell, que és el federa-lisme com autogovern de les comunitats, com autogovern individual, comautogovern de les nacions, és a dir, el federalisme entès com a pluralisme,entendre la política no com un equilibri de poders dividits, sinó en la con-cepció federal, com la separació i equilibri dels poders públics entre ells ien el seu interior com a garantia de la llibertat de les persones i com a garan-tia de la societat democràtica.

ISIDRE MOLASCatedràtic de Dret Constitucional a l'UAB