Foto

grafi

a S

alva

dor S

abat

er

LA REVISTA DE SANTA CRISTINANúmero 13 / HIVerN 2015

exemplar gratuïtpvp 3,50 €

JORDIFINAZZIDe radio Santa Cristina a director de mitjans musicals del Grup Prisa a AmèricaPer David González pag.4

CHarlIe HeBDoDes De parísPer Estefania Santacreu-Vasut pag.8

JaNDro goNZÁleZ lluItaNt pel poBle Per Alexandra Anguera pag.10

la Vall Dels DuCsPer Jaume Ramot President del Grup de Natura Sterna pag.18

LLUM

Ponents de reconegut prestigi nacional i internacional es trobaran a Santa Cristina el proper 21 de Març per afrontar des d’un punt de vista tècnic, la previsible evolució del model sociopolític actual i la necessitat dels partits polítics i plataformes ciutadanes d’adaptar-se a les noves i punyents demandes d’una societat en trànsit.

SEMINARI GRATUÏTPARTICIPA DELS DEBATS OBERTS I TAULA RODONAInscripcions i programació administració@revistallum.org

REPTES DE LA POLÍTICA SOCIAL DEL SEGLE XXI

DISSABTE 21 DE MARÇ DE 2015 ESpAI RIDAURA SANTA CRISTINA D’AROA LES 10:00 HORES

II SEMINARI INTER-pROvINCIAL

Organitza: Col.labora:Àrea de cultura del Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

P l a t a f o r m a c i u t a d a n a

EDITA: EMPRENEDORS PER SANTA CRISTINA NIF G-54101547

Editor: Julio Rico Directora: Malu Gil Directora d’Art: Carolina Amell Il·lustracions: Olga Sala Fotografia: Salvador Sabater, Rosa MatesanzCorrecció: Jèssica Martí

Redactors:Carlos BassóJose Vives-RegoJaume RamotFelisa MolinaMalu GilEstefania SantaCreu-VasutCristina CalladoAlexandra AngueraDavid GonzálezLaura Perez Antoñana

Redacció i Administració:Bell-Lloc 4, 17246 Sta. Cristina d’Aro Tel. 972 83 52 12administracio@revistallum.org

Publicitat:Bell-Lloc 4, 17246 Sta. Cristina d’Aro Tel. 972 83 52 12administracio@revistallum.org

Impressió:Balmes Print SA CIF A-61480059

Data publicació: Gener 2015

Propera publicació: Abril 2015

Dipòsit legal: B-2137-2012

El nerviosisme i l’angoixa s’apoderen de la classe política muni-cipal que a la desesperada busca la seva pròpia subsistència.

La proximitat al nou escenari electoral posa en dubte les convic-cions i aspiracions reals dels nous i vells candidats a governar Santa Cristina els propers quatre anys. Aquest fet provoca entre els cristinencs una confusió de principis sense precedents, fas-tiguejats per l’oportunisme i la manca de solucions reals d’una mediocre classe política on sembla que tot val.

Tinc la sensació que hi ha més alcaldables i futurs regidors amb ambició que partits amb idees i programes concrets.

Si bé són les primeres posicions d’aquestes noves llistes elec-torals les que estan més cotitzades, costa posar nom a les nou o deu posicions següents, aquelles que les omplen ciutadans, que sense ànim de figurar ni de ser retribuïts, estan disposats a treballar per un projecte col•lectiu en el que creuen, dedicant-hi hores poques vegades valorades, compensades i agraïdes. Són ells el vertader motor i benzina de qualsevol partit polític.

Per altra banda, haurem de veure si la fuga d’actuals regidors cap a partits diferents als que sempre han militat correspon a principis de canvi ideològic, cosa que puc entendre, o s’ajusta més a la recerca desesperada d’un paraigües que els permeti no perdre certs privilegis dels que han gaudit en els darrers quatre anys com a regidors.

Julio Rico Editor

eDItorIal

“mÁs JeFes Que INDIos”

pàg. 4 PROTAGONISTA LLUM

protagoNIsta

Ja és fosc quan arribem a la casa de Jordi Finazzi a Santa Cristina. Ens rep a la porta amb el seu gran i carismàtic somriure i ens sa-luda efusivament amb una potent i ben modulada veu de ràdio: “Endavant, passeu a casa” (diu)...

Preparant els estris per fer l’entrevista i les fotos de rigor, en Jordi, com no podia ser d’una altra manera, comença a preguntar per la revista, quants exemplars es publiquen i quina distribució té... Mostra un gran interès pel que passa a Santa Cristina i per com està feta aquesta revista i per qui.... Es nota que és un home de ràdio i el seu caràcter és el de preguntar, sempre amb un gran afecte per les respostes i trobant-li la part positiva a les coses: “quina il•lusió que em fa que vulgueu entrevistar-me per la re-vista del poble” (exclama somrient).

Després d’aquesta benvinguda i breu posta al dia, seiem a un am-ple i còmode sofà a la sala d’estar de casa seva. Pel que he pogut percebre en els pocs minuts des de que hem arribat puc preveure que l’hora d’entrevista que tenim pactada ens quedarà curta.

El Jordi Finazzi és fill de Santa Cristina, es va criar amb la seva família al barri de l’Església i des de ben petit va estar influenciat per la música i les arts. Ell és pare d’un nen i d’una nena, està casat i és un gran a apassionat a la seva feina.

Actualment ocupa el càrrec de director corporatiu de mitjans musicals del Grup Prisa a Amèrica i viu i treballa a la ciutat de

Bogotà a Colòmbia. Sempre que pot torna a Santa Cristina d’Aro amb la seva família perquè com ell diu: “venir a Santa Cristina és un pol a terra”.

DG: D’on et ve la passió per la comunicació i en particular per la ràdio?JF: Quan tenia 15 anys vaig començar a anar a la discoteca Carol’s i de les quatre hores que estava a la discoteca tres i mitja les pas-sava al costat del Discjòquei. De ben petit vaig estudiar música, solfeig i guitarra. La música sempre m’ha apassionat i després l’electrònica, de fet la música i la electrònica em van portar a la ràdio casualment... la primera ràdio que vàrem muntar va ser amb un Sales Kit a casa d’en Marcel i això de parlar pel micròfon em va agrada molt.

DG: Què penses de la situació de Ràdio Santa Cristina en aquests moments?JF: Crec que és un error que no hi hagi ràdio, ara bé, jo buscaria el model de ràdio que volem i com subvencionar-la.Jo crec que tots els ajuntaments han de tenir una ràdio d’una forma o d’una altra, tan li fa com es distribueixi, avui és la FM i demà pot ser la xarxa.

DG: Quin creus que ha de ser el model de Ràdio Santa Cristina?JF: És molt senzill: jo crec que una ràdio local ha de donar un servei al poble, un servei al ciutadà i crec que ha de ser sostenible o pràcticament sostenible.

JORDI FINAZZI

De radio Santa Cristina a director de mitjans musicals del

Grup Prisa a Amèrica

PER DAVID GONZÁLEZFOTOGRAFÍA: SALVADOR SABATER

pàg. 5PROTAGONISTALLUM

Foto

grafi

a S

alva

dor S

abat

er

Jordi Finazzi fotografiat al seu domicili de Santa Cristina d’Aro

Si jo fos l’alcalde subvencionaria tots els anys l’entitat perquè San-ta Cristina tingués una ràdio i si no hi ha subvenció que almenys es donin facilitats d’espai, de serveis com la llum, aigua, telèfon, etc. La ràdio local ha de ser una eina pel poble i ha de tenir al ciutadà informat i actualitzat.

DG: Com recordes els teus inicis a Ràdio Santa Cristina?JF: És el millor que m’ha passat a la vida, a mi sempre m’ha agradat molt parlar i debatre sobre música i la ràdio et dóna la oportunitat de parlar de música i per a mi va ser una manera d’expressar el que jo creia sobre la música i vaig poder plasmar amb so el que explicava sobre un moviment o una tendència i axò va ser molt gratificant. Recordo que havies d’anar a Can Viader a comprar els singles perquè era l’únic lloc on es podien comprar en aquell moment i això et comportava una gran despesa económica. Després vaig fer-me un ‘forofo’ del periodisme musical vaig acabar subscri-vint-me, a l’any 83, al Melody Maker i al New Musical Express que eren setmanaris anglesos que t’arribaven tres setmanes més tard i això ens alimentava de quins eren els grups de moda i les tendències amb un enfoc molt anglès.

DG: A l’any 1989 fas el salt a Ràdio Girona i treballes de locutor als 40 Principals. Quines són les principals diferències que tro-bes i què és el que més et sorprèn?JF: El que més em sorprèn són els processos i la forma de fer les coses, perquè no té res a veure amb la ràdio local, hi ha

una persona per fer una determinada feina i per primera ve-gada te n’adones que no pots fer tot el que saps fer.... perquè no t’ho permeten! I que a la radio local fèiem ràdio quatre persones i a la ràdio pro-fessional se’n necessitaven vint.

DG: Mentre treballes a la ràdio segueixes estudiant. Com i quan decideixes que et vols dedicar a la ràdio i no al que estaves estudiant?JF: Jo vaig començar a la Salle-Bonanova a estudiar telecomu-nicacions, però vaig fotre tant el pendó aquell any i mig que no vaig aprovar pràcticament res i el meu pare em va dir: si haig de pagar el teu pis a Barcelona perquè marxis de marxa amb els teus amics... si vols estudiar Enginyeria l’estudies a Girona i vens cada dia a sopar i a dormir a casa. Vaig deixar les ‘telecos’, que les volia per fer Imatge i So, i vaig passar a fer Enginyeria Electrònica In-dustrial a Girona que al final no m’agradava. Quan acabo la carrera, a l’any 91, em trobo amb la disjuntiva de: a què em dedico, a ser enginyer o a la ràdio? Ja portava 10 anys treballant a la ràdio i a mi el que m’agradava era la ràdio i vaig continuar a la ràdio. Això em va ensenyar que un s’ha de dedicar al que li agrada, més tard o més d’hora un acaba fent allò que li agrada.

DG: Quan eres més jove havies fer teatre musical. Quina expe-riència en vas treure? Segueixes cantant?JF: Ara em sembla que només canto a la dutxa...

pàg. 6 LLUMprotagoNIsta

protagoNIsta

m’agrada molt cantar i no ho he fet mai professionalment però m’hagués encantat. La primera obra de teatre musical que vaig veure va ser ‘Llu-na de cristall’ a Sant Feliu. Quan vaig veure allò em vaig dir: si això és el que t’agradaria fer, fes-ho! Em vaig apuntar a la companyia d’en Quim Planella de Llagostera i vaig fer ‘Jesu-crist Super Star’ i ‘Els Miserables’ entre d’altres.Per mi va ser un canvi brutal a la meva vida, em vaig adonar que hi havia coses que m’agradaven molt i no ho sabia, com el teatre o cantar.Malauradament vaig tenir un problema a la veu i em van operar les cordes vocals, una de les cordes va quedar una mica to-cada i això no em va permetre dedicar-me al teatre ni al doblatge de pel•lícules. Sinó probablement hagués continuat per allà.

DG: Has treballat i viscut els darrer 14 anys a l’estranger. Com i quan et proposen anar a treballar a París?JF: Al setembre del 1999 estava treballant a Ona Catalana a Bar-celona. El director general em proposa posar en marxa la cadena de ràdio musical Ona Musica. Estava molt bé, amb un ambient collonut i en una empresa renovada amb ganes de fer coses noves i era molt interesant. Però clar els trens arriben quan arriben i has de decidir si puges o no puges i es clar, el que va arribar era molt potent... Em truca el director general de la SER i em proposa anar a París a dirigir una ràdio musical que es diu Radio Latina. Quan li pre-gunto per què arriben a mi, em diu que necessiten algú que hagi fet gestió i que parli francès. Jo sempre he estudiat francès i havia treballat en empreses franceses als estius i vaig aprendre l’idioma de jovenet. La meva dona em va dir: ostres estaria bé perquè viuríem en una gran ciutat, podríem fer aquella lluna de mel que no havíem fet mai... i vam decidir anar a París!

DG: Al 2002 et tornen a proposar un canvi important: anar a treballar a Panamà, quines són les diferències entre viure i tre-ballar a Europa o a l’Amèrica Llatina?JF: La cultura de treball de la gent és molt diferent, a Americà llatina les velocitats són unes altres, el tracte és un altre, la gent és més afectuosa. Aquí anem més per feina! El canvi més brutal va ser el cultural i la manera de viure, ells treballen amb un altre ritme i no busquen la confrontació i això és bo i dolent al mateix temps. Al final he arribat a la conclusió de que les coses es fan igual amb un nivell de productivitat molt semblant però hi ha menys estrès i la gent és una mica més feliç.

DG: T’agrada viure i treballar a Colòmbia? Com ho porta la família?JF: La meva família ha estat molt bé a Amèrica, jo crec que el trauma més gran dels últims anys va ser tornar, inclús jo. Vam passar un primer any a Madrid molt dur habituant-nos de nou al ritme i a les formes de fer d’aquí, a més a més en uns anys de crisi brutal, pensa que jo vaig tornar al 2007 on el sector estava molt malament i la meva empresa tenia molts problemes, com totes les empreses de mitjans, va ser horrible.

A la meva feina hi havia molta tensió, encara que aquest últim any ha estat una mica menys, però la situació no canviava, la feina era molt dura i de molta pressió. I al final mira com hem acabat... tornant a Amèrica.

DG: Quines són les teves funcions com a director corporatiu?JF: Jo quan vaig anar per primera vegada a Amèrica era direc-tor general de companyies i gestionava les empreses de ràdio de Centre Amèrica. La feina que m’han proposat fer ara és

curiosa perquè és complexa des del punt de vista conceptual perquè es la primera vegada que donen aquestes capacitats a un directiu. Sóc el director corporatiu de mitjans de

música, això inclou la ràdio i tots els servies digitals: aplicacions mòbils, websites, serveis de streaming, etc...És una feina de gran responsabilitat i on has de demostrar cons-tantment que hi ha un fruit, que realment les estratègies que es creen han servit per alguna cosa.

DG: Com defineixes la teva trajectòria professional?JF: Ara que tinc gairebé 50 anys, de fet els faig aquest gener, he après moltes coses i la vida m’ha ensenyat tres coses fonamen-tals: T’has de formar per la feina que fas, has de saber dir sí a les oportunitats i has d’aprendre a que no serveixes per tot.Els que portem tants anys a la ràdio ens

pensem que ho sabem tot d’aquest negoci i a vegades gent que no ha estat a la ràdio et fa veure les coses d’una altra manera.

DG: Alguna anècdota curiosa de la teva feina a Amèrica llatina?JF: Anècdotes n’hi ha a milers, potser les relacionades amb l’idioma són les més interessants. Tots parlem castellà però el castellà d’allà és un altre i hi ha paraules prohibides, hi ha expres-sions que allà no entenen com per exemple ‘culo’ a Colòmbia es quasi una blasfèmia!Al principi a les reunions et deien: escolti ‘jefe’ es que no l’entenem parlant, vostè fa servir tantes expressions i tantes frases fetes que

no l’entenem! Intenti parlar més normal, perquè no l’entem i ningú s’atreveix a dir-li... o no parli tant fort perquè la gent pensa que ens està renyant... Va ser la primera vegada que vaig aprendre que tenia que baixar el volum, a modular les paraules i l’entonació.

DG: Què és el que primer fas quan tornes a Santa Cristina des-prés d’un llarg període?JF: Del primer que em contagio és de la baixada d’Alou, em dóna la sensació de que ja estic arribant i quan enfilo la recta de Les Panolles dic: ja sóc a casa!El que més m’agrada de Santa Cristina és la Vall d’Aro, de fet la part de Romanyà, l’Ardenya i els Carcaixells. Jo he sigut caçador durant molts anys i em conec aquestes muntanyes i camins, els he ‘patejat’ molt i això és el que més m’agrada retrobar. Agafar la bicicleta i anar-me’n a Romanyà o anar a Solius, això per mi es fantàstic. I després els amics, que ser que continuen al seu lloc de treball i quedo amb ells per fer un cafè o un sopar i recordem vells temps i això ens permet reafirmar la nostra amistat.

pàg. 7PROTAGONISTALLUM

L’únic que tinc a la meva vida de veritat meu és això, és aquesta casa i aquest poble.

DG: Què trobes a faltar quan marxes?JF: Afortunadament els meus fills parlen català i l’idioma no el trobo a faltar perquè el parlo cada dia amb la meva dona, però el que trobo més a faltar és l’aire, la muntanya, el fred a l’hivern i la calor a l’estiu, les estacions. Jo visc a Colòmbia i allà hi ha una sola estació tot l’any.M’encanta passejar pel mercat de Sant Feliu un diumenge al mati i trobar-me amb amics i saludar-los o anar a esperar els Reis el dia 5 que sé que em trobaré a d’altres amistats amb els seus fills, trobo a faltar aquests moments.

DG: Com és la teva vida no professional i com gastes el teu temps lliure?JF: M’agrada molt la bicicleta i em va molt bé pels genolls, en una època em va agradar molt el golf, el vaig deixar perquè vam tenir els nens i no tenia temps per jugar, encara que sempre que puc i vaig però no em mato! Les dues grans passions a la meva vida han sigut el golf i la cacera i les vaig tenir que deixar totes dues.

DG: Què és el que t’hagués agradat fer si no treballessis a la ràdio?JF: A mi m’hagués agradat ser tres coses: actor de cine, doblador de pel•lícules, que ho vaig ser però no vaig poder continuar-ho, i m’hagués encantat ser cantant i per osmosi cantant de musicals! DG: Quina és la teva assignatura pendent?JF: Em queda pendent d’acabar els meus estudis de guitarra, es-tudiar cant professional i després posar ordre als meus discos.

DG: Què és el que mai t’haguessis imaginat?JF: No m’hagués imaginat mai que me’n anés a Amèrica a tre-ballar i probablement tampoc a París. Jo imaginava la meva vida com a un locutor de ràdio de torn i sempre em vaig pensar que em quedaria aquí i faria de director de ràdio i aquest seria el meu ecosistema.

DG: Amb què et mostres intolerant?JF: No suporto la prepotència. Hi ha molt poca gent que em cai-gui malament a la meva vida però si n’hi ha algun és per això.

DG: Quin és el tret principal del teu caràcter?JF: Jo crec que sóc molt honest, sóc una persona molt honesta i transparent. No sé si és una virtut o un defecte. Sempre em diuen: “tu no faràs mai ni un duro” perquè sóc molt honest.

DG: Per qui et canviaries?JF: No ho he pensat mai! Potser per una actor famós! Sempre m’ha agradat molt el Jeremy Irons i l’Alan Rickman. Sóc un fanàtic d’en Michael Bol, és la persona que m’hagués agradat ser en el món del teatre perquè canta magníficament bé i actua molt bé fent teatre musical.

DG: Què és el que més valores de les persones?JF: Valoro la sinceritat i també valoro molt la generositat. Sóc una persona molt generosa i m’agrada que la gent ho sigui. En-tenc a les persones que no ho són.

DG: Com penses que serà la teva vida d’aquí a quinze anys?JF: A mi m’encantaria viure a Santa Cristina, de fet m’agradaria jubilar-me i fer vida aquí. Tinc tantes coses per fer que no m’avorriré. Però dependrà d’on creixin els meus fills, on estudiïn i treballin.

DG: Quines són les teves influències musicals?JF: Són moltes.... vaig començar amb el rock simfònic i el rock dur, soc de l’època de Deep Purple, Led Zeppelin i després tot el que és Genesis, Pink Floyd, ELO, Supertramp. Tots aquests grups de rock simfònic dels anys 70 fins AC/DC. Després em vaig pas-sar molt al soul i al funky fins arribar al teatre musical. I el meu gènere preferit és el teatre de comèdia musical.

DG: Una cançó?JF: A Whiter Shade Of Pale de Procol Harum

DG: Què li recomanaries a algú que com tu vol dedicar-se al món de la comunicació?JF: Que es formi molt digitalment, la comunicació sempre exis-tirà, encara que ara està de cap a caiguda però tornarà a revifar-se i que intenti treballar a tots els mitjans que pugui encara que sigui durant els estius o als caps de setmana o de becari. Perquè l’experiència és la que fa que una persona acabi sent bo amb això.

La dona del Jordi obre la porta de la sala d’estar i el reclama per sortir amb la seva família. Ja ha passat més d’una hora i la con-versa segueix sent tant apassionada com en els primers minuts. Com ja havia imaginat s’han quedat al tinter algunes preguntes que possiblement ens donarien una versió més amplia de qui és en Jordi Finazzi. Estic content perquè hem parlat pràcticament de tot i ha estat molt fàcil fer l’entrevista. Penso que només he po-gut escoltar una cara del disc de la seva vida i segur que queden unes quantes cançons interessants a la cara B. M’agradaria poder escoltar-les algun dia.

David González

protagoNIsta

Jordi Finazzi

Foto

grafi

a S

alva

dor S

abat

er

pàg. 9LLUM

Notes D’eCoNomIa

El reconeixement ciutadà, però, ha estat mínim en els últims anys. La feina de la policia francesa és en la majoria de casos invisible, excepte quan un atac es produeix.

El 2013, segons l’estudi de l’agència Europea EUROPOL (2014) sobre la situació del terrorisme religiós a la Unió Eu-ropea, 143 individus van ser detinguts a França per terroris-me, xifra molt superior a la de països com Espanya (‘només’ 20) o Alemanya (‘només’ 5). El nivell de detencions en l’àm-bit europeu del 2013 s’eleva a 216. És a dir, més de la meitat eren a França.

El més preocupant, però, és el fet que la tendència és crei-xent; només en 5 anys, des del 2009 al 2013 el nombre de de-tencions de presumptes terroristes religiosos s’ha doblat, de 110 al 2009 a 216 al 2013. Potser estem en un canvi de para-digma, o potser els ciutadans com jo hem obert els ulls sobre una realitat que els nostres polítics no volien que veiéssim. La por és perjudicial per l’economia, per l’estabilitat política, per la confiança, que és la base d’una societat que funciona.

Hübl deia algo aixi “Per liquidar un poble es comença per eliminar la seva memòria. Es destrueixen els seus llibres, la seva cultura, la seva historia”. (Milan Kundera, Le livre du rire et de l’oubli, p. 258)

Dedico aquesta columna, modestament, als morts en els atacs del 7, 8 i 9 de gener de 2015 a París i més globalment per les víctimes del terrorisme arreu. Perquè en el 2015 el riure, i no les sirenes de policia, se sentin, i perquè la memo-ria, i no l’oblit, triomfi.

Seguda en un petit parc del centre de París, sento sirenes de bombers i policia des de fa ja més de 78 hores. Em lle-vo aquest matí de dissabte estrany i continuo la lectura de ‘El llibre del riure I de l’oblit’ de Milan Kundera, publicat en francès el 1979. Llibre que està d’actualitat. En dies com l’11 de setembre, o l’11 de març o els dies viscuts a París la set-mana passada, el ciutadà es veu confrontat amb la incom-prensió d’individus amb un passat i una vida que obliden com a terroristes.

Avui no som economistes, ni biòlegs, ni polítics, ni agents de borsa. Tot i això, hem de defensar les nostres llibertats exercint-les, hem de continuar fent la nostra feina de la mi-llor manera possible, hem d’escriure la columna d’economia de Llum. Més que mai, llum contra l’obscurantisme dels fa-natismes, de la por, de la venjança. Les paraules volen i els escrits queden.

Des del punt de vista de la recerca econòmica, què sabem del lligam entre terrorisme i economia? I què no en sabem?

Els atacs terroristes, però també i sobretot les mesures de seguretat en els àmbits public i privat, tenen repercussions en l’economia d’un país, i més enllà de les seves fronteres. La presència de dirigents de països propers i no tan propers a París s’explica com una demostració de solidaritat envers França però també per aquests lligams.

Una part important de l’homenatge dels manifestants ha es-tat per la policia. Durant la manifestació en els carrers de Pa-rís els aplaudiments pels cossos policials han sigut massius.

PER ESTEFANIA SANTACREU-VASUTDoctor (PhD) en Economia, University of California, Berkeley. Professor at ESSEC Business School i THEMA, París.

CHarlIe HeBDo

Notes D’eCoNomIa

des de París

Jandro González: Enginyer de Camins, canals i ponts

pàg. 11LLUM mou-te

Alejandro González, conegut al poble com a Jandro, va néi-xer a Santa Cristina d’Aro l’any 1989 i amb 25 anys es presen-ta a les llistes d’Emprenedors com a cap dels Joves Empre-nedors. Actualment ja és en-ginyer de ponts i camins i està acabant el màster en Organit-zació Industrial. Treballa al grup Tot Cable al departament de producció com a enginyer.

En Jandro és un dels Joves Emprenedors actius que assis-teix als plens de l’ajuntament i està al dia dels temes d’interès del poble.

“No podem demanar canvis i quedar-nos

a casa de braços plegats. “Quién

algo quiere, algo le cuesta”

Jandro, T’agrada la política?No m’agrada la política que hi ha ara, però si volem canvis ens hem de posar les piles. Sóc de Santa Cristina de tota la vida i m’agradaria veure un canvi pel

bé d’aquest poble. Això només és possible amb la participació dels ciutadans. No podem de-manar canvis i quedar-nos a casa de braços plegats. Quién algo quiere, algo le cuesta.

“He sentit a dir moltes mentides amb la finalitat

d’aconseguir vots”

Per què et presentes a les llis-tes d’Emprenedors i no a les d’un altre partit?Estic cansat de veure com s’ac-tua i com es fan les gestions a l’Ajuntament, sembla que es facin les coses per decret. Ac-tuen de forma general i no es centren en el poble. He sentit a dir moltes mentides amb la finalitat d’aconseguir vots, que després no s’han complert.

Emprenedors és un partit que surt una mica dels de sempre, un partit sense sigles. Em sem-bla que els seus objectius són bons, en tenen pocs però clars i possibles. Durant aquests úl-tims quatre anys han fet una bona oposició.

Què creus que pot fer Empre-nedors per SCA?Si aconsegueixen guanyar les eleccions, intentaran que la gent participi en les decisions que afecten al poble i lluitaran per la transparència, neces-sària pel bon funcionament. Veig gent motivada de veritat, que senten la política i estimen el poble. Dur a terme aquests dos objectius donaria una altra cara al poble.

Què t’agradaria canviar?M’agradaria canviar el fun-cionament en general, apro-par l’Ajuntament al poble, hi ha una distància abismal entre aquests.

“Hi ha un alt percentatge juvenil a Santa Cristina i s’ha

de manifestar”

Creus que la presència de jo-ves és important? Per què?Som el futur, ens hi hem d’im-plicar. Hi ha un alt percentat-ge juvenil a Santa Cristina i s’ha de manifestar. Som part del poble i actualment estem

pràcticament absents. Podem aportar noves visions, som frescos, estem formats i el po-ble necessita novetat, nous punts de vista.

Què pot aportar un jove com tu dins l’Ajuntament?A part de ganes de treballar i il•lusió, aportaré coneixe-ments urbanístics, ja que és la branca que més m’agrada i el que jo he estudiat. Dins d’EMP estaré vinculat a Carles Bassó en urbanisme, cosa que hem considerat adient degut a que tinc coneixements al respecte. Jo aportaré tot el que sé, i d’al-tra banda a mi em servirà per aprendre i seguir així, aportant coneixements per la bona ges-tió del poble.

Una pregunta d’actualitat, què et sembla el nou emplaçament del mercat de segona mà? El mercat és una bona inicia-tiva pel que respecte a la idea principal. L’antiga ubicació és millor en quan a situació, però està clar que s’ha massificat i no hi havia prou espai. Considero que manca organització, i pot-

JaNDro goNZÁleZ

mou-te

LLUITANT PEL POBLE

PER ALEXANDRA ANGUERA CAMPILLOFOTOGRAFÍA: SALVADOR SABATER

pàg. 12 LLUMmou-te

mou-te

ser falta també marcar un ob-jectiu del per què es vol aquest mercat. Hem de tenir les idees clares del que volem. Pel que fa a l’augment de preus, no acabo d’entendre la pujada de preus, si la finalitat del mercat és fer poble. No veig avantatge com-petitiu, doncs els metres són els mateixos que sempre.

Què creus que s’hauria de fer amb els joves cristinencs?Implicar-los més fent alguna assemblea de joves amb or-ganització pròpia. Preguntar més. El poble del costat ho té i funciona bé, la joventut està més unida. El Correbars que es va dur a terme durant la festa major va ser una bona inicia-tiva i un bon exemple, preci-sament per la unió d’associa-cions.

Ara tornem a sentir a parlar del Cristinenc com a equip de futbol, què en penses?Jo sempre hi havia jugat i si po-gués en formaria part. Sé que estan tenint una bona ratxa i els desitjo que continuïn així.

Trobo molt positiu que es doni suport a les iniciatives esporti-ves, són una eina per fer poble, fomentar les bones relacions entre els joves, i a més, és sa-ludable. A tot això cal afegir també que és una manera de fer conèixer el nom del nos-tre poble, i que la gent parli de Santa Cristina.

Què penses que és necessari per ser regidor de l’Ajunta-ment? Què se li ha de dema-nar a un regidor?D’una banda, legalment, per ser regidor no és necessari te-nir cap tipus d’estudis, però jo considero que resulta indis-pensable estar mínimament format en el teu àmbit, és a dir, estar a l’altura de les circums-tàncies, ja que el regidor és el que pren les decisions que aca-baran afectant al ciutadans. D’altra banda, un regidor ha d’estar al dia del que passa al poble, de les coses que preo-cupen als cristinencs. La seva feina no hauria de ser escalfar una cadira, sinó vetllar per el be comú.

Insisteixo que aconseguir feina ben feta per part de la gent que ens governa seria més senzill si tots els ciutadans prengu-éssim més part en el que es fa i es desfà a l’ajuntament, que no només ens interessem per la política quan un tema ens afecta directament, sinó que intentem estar al dia de tot allò que passa al nostre municipi, penso que només així aconse-guirem polítics de qualitat ca-paços de dirigir Santa Cristina pel bon camí.

“Aconseguir feina ben feta per part

de la gent que ens governa seria més senzill si tots

els ciutadans prenguéssim més

part”

En política tot val? El fin jus-tifica los medios?No, en cap cas. Els polítics prenen decisions que difícil-ment agradaran a tothom, però és allò que diuen que

mai plou al gust de tots, però bé que ha de ploure, no? Es tracta de deixar de banda els interessos particulars i inten-tar centrar-se en el bé comú, el bé del poble i el seu futur. I el que sí que ha de quedar clar, és que les normes han de ser iguals per tots. Això significa deixar de banda els favoritis-mes que per desgracia inun-den els telediaris d’avui en dia.

“És allò que diuen que mai plou al gust de tots, però bé que ha de ploure, no?”

En poques paraules, quin model de poble t’agradaria que fos Santa Cristina?Un poble residencial i turístic de qualitat.

Desitjo molts d’èxits a aquest jove emprenedor cristinenc.

Alexandra Anguera Campillo

llum DeCarBuroPER: OLGA SALA

pàg. 13LLUM

Bloggers

¿QuÉ pueDo HaCer por saNta CrIstINa?

malu gIl

http://maluproductions.blogspot.com.es

Llevo semanas, qué digo semanas, meses, dándole vueltas a la frase del Presidente americano John Fitzgerald Kennedy “No te preguntes qué puede hacer tu país por ti, pregúntate que pue-des hacer tú por tu país”. Seguramente poco o nada.

Pero si cambiamos “país” por “Santa Cristina”, el asunto se nos acerca bastante más y podemos empezar a esbozar alguna que otra idea.

Se nos llena la boca de exigencias y derechos. Esperamos el mejor servicio, las mejores prestaciones, las perfectas solucio-nes… ya que por nuestra parte alimentamos con nuestro dine-ro las arcas públicas. Lógico, muy lógico!!!

Pero… y que puedo hacer yo por Santa Cristina aparte de la contribución económica derivada de los impuestos que tienen a todo el pueblo ahogado hasta límites insospechados??? Po-dría parecer que sólo somos una gota en un océano pero dispo-nemos de una herramienta para empezar a marear la perdiz: la de apoyar a partidos y organizaciones que dispongan de nuevas ideas, de entusiasmo, de un equipo de trabajo organizado ca-paz de sacar adelante a nuestro pueblo. Los cargos públicos de los partidos que nos gobiernan deberían estar imbuidos por el espíritu de esta famosa frase que me ha inspirado este escrito: “No te preguntes qué puede hacer tu país por ti, pregúntate que puedes hacer tú por tu país.”

Ese es el espíritu ciudadano que permitirá que algo cambie, asistiendo a los plenos, aportando ideas, dando publicidad a los comunicados, no quedándose callados ante las barrabasa-das del político de turno, alzando la voz ante las injusticias, publicitando aquellas noticias que los medios ignoran pese a la importante trascendencia social que tienen, compartiendo en definitiva el sentir del pueblo.

Resumiendo, no hay que ver estas actuaciones como algo ajeno porque incumben a todos… y mucho.

Actúa, a tu manera, y ya habrás empezado a hacer algo por Santa Cristina.

CrIstINaCallaDo

cristinacallado28@gmail.com

En aquest número de la revista us vull parlar d’una iniciativa sorgida al Punt d’Igualtat de Santa Cristina durant l’any 2012, el Banc del Temps.

El Banc del temps no és res més que una cadena de favors on persones ofereixen el seu temps i destreses a canvi d’altres. El servei consta de 173 socis, 134 dones i 39 homes dels quals 119 són del municipi i 54 de rodalies.

La metodologia del servei és molt senzilla: quan un soci neces-sita quelcom s’ha de posar en contacte amb el Punt d’Igualtat i allà li passaran la relació de persones que ofereixen aquest servei. Cada soci disposa d’un talonari de xecs. Una vegada fet el favor el beneficiari d’aquest escriurà el servei al xec, qui l’ha realitzat i el número d’hores que hi ha dedicat. Aquest xec es portarà al Punt d’Igualtat i allà es gestionarà el número d’hores intercanviades.

Per ser soci del Banc només s’ha d’anar al Punt d’Igualtat i con-testar un petit qüestionari, simple i senzill. Un cop fet el qüestio-nari rebràs el teu talonari i podràs començar a fer-ne ús.

Alhora també és realitzen trobades on tots els socis intercanvien opinions i vivències relacionades amb el servei. A més, també s’organitzen activitats lúdiques i dinàmiques.

Entre alguns dels serveis hi podem trobar: classes d’informàtica, conversa en diferents idiomes, massatges de diferents tipus i tot tipus de tasques relacionades amb el bricolatge i reparacions.

En poc més de dos anys del servei ja s’han comptabilitzat 1458 hores intercanviades i el seu funcionament és tant bo que d’altres municipis han demanat assessorament al Banc del temps de San-ta Cristina per tal d’engegar-ne un al seu poble.

Tothom és vàlid per tal de formar part del Banc del Temps i és una iniciativa molt encertada en moments difícils, ja que per-met que la gent es conegui entre si, ocupar el temps, aprendre a demanar i reconèixer i valorar les habilitats d’un mateix.

Aquesta iniciativa no seria possible si no fos per tots aquells socis que en formen part, ni sense la Laura i la Mònica que l’or-ganitzen i el tiren endavant dia a dia.

BaNC Del temps: FaVor per FaVor.

Bloggers

pàg. 14 LLUMCoNsIstorI

Trimestre intens pel que fa a la política local: Josep Llensa ha acceptat ser el cap de llista per CiU a les properes elec-cions, Jordi Oriol i Carme Soler abandonen el partit i no es descarten noves fugues a CDC. Tere Moreno (PSC) no es tornarà a presentar i Xavi Sala (ERC) substituirà a Jordi Mulà com a alcaldable de la formació republicana. EM-PRENEDORS repeteix equip amb Julio Rico al capdavant.

DeCIsIoNs pleNÀrIes:

Octubre: Al ple extraordinari del dia 14 es varen aprovar el comptes generals de 2013 mentre que al ple ordinari es varen aprovar els impostos i taxes per a 2015 amb la par-ticularitat de la rebaixa de l’IBI d’un 5%. La proposta de la plataforma ciutadana EMPRENEDORS de baixar l’impost un 10 % no va rebre el suport de cap formació. Per con-tra, la proposta de l’equip de govern d’aprovar el projecte mur de l’escola, valorat en 450.000 euros, va quedar deses-timada en no rebre el suport de l’oposició que considera un pressupost excessivament alt i que va destacar el fet que no s’haguessin tingut en compte opcions més econòmiques.

Novembre: La part ordinària del ple va estar marcada per les aprovacions d’ordenances urbanístiques i modifi-cacions del POUM relatives a tanques, porxos, pèrgoles,

via pública, voreres i solars. El recolzament a Llensa es va fondre al torn de Precs i Preguntes: el portaveu d’EM-PRENEDORS va incomodar fins al límit a l’alcalde amb un ventall de preguntes que no van rebre resposta. Rico pretenia demostrar que l’alcalde va mentir deliberadament a la premsa amb l’afer de les banderes i que va manipular i amagar informació. El PSC per la seva banda va retreure al batlle que els hi proposés entrar a formar part de l’equip de govern a canvi de mantenir obert el centre de dia.

Desembre: Esbatussada forta a Sebastian Mateo per la proposta del PP d’incrementar la taxa de sis a deu euros a les paredes del mercat de segona mà. ERC va lamen-tar que el regidor popular no s’hagués llegit l’informe del tècnic i que no presentés un informe econòmic per a jus-tificar la pujada com és perceptiu en aquets casos. EMP va qüestionar la idoneïtat d’aquest mercat de segona mà que segons el seu portaveu no aporta valor al municipi amb l’actual concepció i model existent. El PSC, per la seva banda, va lamentar la manca de dedicació en prepa-rar la documentació que va presentar Mateo. Tot seguit es va procedir a la votació, que amb la majoria absoluta que sumen PSC, ERC i EMPRENEDORS, es va tombar la proposta de l’equip de govern.

Equip de Redacció

l’eQuIp De goVerN CIu-pp a

la DerIVael tINeNt D’alCalDe JorDI orIol (uDC) I la regIDora Carme

soler (CDC) No aCompaNYaraN a Josep lleNsa a la prÒxIma legIslatura. No es DesCarteN NoVes Fugues a la CoalICIÓ.

L’oposició no dóna treva i tomba als plens vàries iniciatives del Govern

CoNsIstorI

The Man Behind The Mask

NIXONRICHARD

by GARY ALLENPortada NIXON, Rico va comparar Llensa amb Nixon per les seves mentides a la prensa i li va fer entrega al ple de novembre de la biografia del President Amèrica.

Celia Cullell Bassó amb la seva neta a l’estanc del carrer Teulera

pàg. 17LLUM CrIstINeNCs

CrIstINeNCs

“L’estanquera”PER CARLOS BASSÓ

FOTOGRAFÍA: SALVADOR SABATER

Assentats a Can Barnés, la Loli ens acaba de portar un café i un tallat. Davant meu se seu una nena que va arribar a Santa Cristina el dia 3 de Gener de 1949, és a dir, abans d’ahir.Celia Cullell Bassó, els seus pares i el seu germà van arribar a Santa Cristina deixant al darrere Arenys

de Munt i buscant un clima més saludable per la Celia, seguint les recomanacions dels metges. Pa-tia una malaltia que l’hi provocava forts dolors als ronyons i estava molt delicada. Curiosament va sor-tir d’Arenys amb 8 anys i quan va arribar, el mateix dia, ja n’havia fet 9.

ELS PARESDel Maresme a l’Empordà

“El meu pare va escollir Santa Cristina perquè la seva família era de Cal Cusie a Solius. Va fer de pagés i de manobre però sobretot el coneixien com el rei dels pè-sols. Els pèsols i altres productes de pagès els veníem dimecres i dijous als mercats de Cassà i Llagostera. En aquells temps vivíem en una casa que es deia Can Ba-llester que, últimament, era Can Timus”.

L’ESTUDIAprendre de lletres

“No tinc gaire bon record de l’escola a Santa Cristina. Jo era, com he dit, una nena amb salut delicada i ho vaig passar molt malament amb els càstigs de la mes-tre. Potser per algú va ser una bona mes-tre però no es pot ser bo per a tothom. Conscients del meu patiment els pares em van canviar d’escola i vaig anar a es-tudiar a Castell d’Aro on vaig trobar-me molt més a gust i vaig estar-hi fins acabar els estudis”.

LA FEINADe la indústria surera a la indústria tu-rística

“Als 12 anys, mentre encara anava a estu-di, vaig començar a treballar a la petita gasolinera amb bar que, si ho recordeu, hi

havia al mateix lloc de l’actual. Ja amb 18 anys vaig anar a treballar a la fàbrica de taps de suro de Can Genó on vaig passar 8 o 9 anys seleccionant els taps segons la seva qualitat, les primeres per l’estranger, les segones, les terceres.... Desprès vaig treballar al súper i al restau-rant de l’Oriol Center de Platja d’Aro, da-vant del Tiffany’s que començava aquells temps però era conegut arreu del país”.

EL MARIT I L’ESTANCFumar es un placer...

“Al meu marit el vaig conèixer a Can Su-reda on també anava a fer de cambrera als vespres. El noi Sureda va ser el meu testi-moni de casament a l’ermita de Bell-lloch. Un cop casats varem passar un període de mes de 20 anys alternant Barcelona i els caps de setmana a Santa Cristina fins que varem agafar l’estanc de la Manuela, ja fa mes de 24 anys. Vaig perdre al marit fa 17 anys i ara porto l’estanc amb l’ajut de la meva única filla”.

EL BARÇAMés que un club

“El meu marit era soci i jo també me’n vaig fer. El meu nét també és soci des de petit i vaig fer-lo soci per complir la vo-luntat del meu marit. Ja tinc la insígnia de plata del Club. Dels seus dos néts el noi ha heretat dels avis la passió per el futbol

i juga amb 14 anys a l’equip de Santa Cris-tina i sembla que ho fa molt bé”.

SANTA CRISTINAMés que un poble

“La Santa Cristina de fa 65 anys era més petita, més solidària i tothom es coneixia. Teníem les portes obertes, teníem agutzil i no teníem policia local. No en calia. La botiga d’en Font, el Molí de la Farina, el cine Balmanya, Can Celdoni, Can Paret, les cases de pagès del Barri de Salom, les festes majors de Cassà i Llagostera on anàvem els joves... tots érem amics, la gent era molt més amable, hi havia una unió de poble. Ara cadascú va a la seva”.

La Celia em deia que abans no corries per el món com corres ara però malgrat que això deu ser veritat la filla d’en Pere Cullell i la María Bassó, ha tingut fins al moment una vida molt plena i ha estat testimoni dels canvis que ha sofert el poble i el país, però encara li queden moltes coses per fer i segueix mantenint gran interès per el que passa al seu poble, la política municipal i el seu Barça. Espero que tots puguem celebrar plegats l’insígnia d’or del club dels seus amors a una Santa Cristina, potser més gran però tan solidària i activa com la que ella va descobrir aquell 3 de gener del 1949.

Carlos Bassó

CelIa Cullell BassÓ

pàg. 18 LLUMNotes D’eCologIa

Notes D’eCologIa

PER JAUME RAMOTPresident del Grup de Natura Sterna

FOTOGRAFÍA: ROSA MATESANZ

la Vall Dels DuCs

La Vall d’Aro, malgrat haver sofert una transformació so-cial i urbanística molt dràstica en les darreres dècades, manté una densitat de ducs (Bubo bubo hispanicus) prou important. Amb tot, però, ja veurem com aquesta espècie s’enfronta a un destí incert.

El duc és el rapinyaire nocturn més gran d’Europa. Mos-tra una silueta robusta amb “orelles” i uns ulls grans i ex-pressius de color taronja. Tanmateix els seus gairebé dos metres d’envergadura i un pes que oscil•la dels 1,5-2,8 kg en mascles als 1,7-4,2 kg en femelles, li confereixen prous motius com per situar-lo al capdamunt de la cadena trófi-ca. La seva distribució mundial és holàrtica, que vol dir que s’escampa per Europa, Àsia i nord d’Àfrica, malgrat que manca al terç més nòrdic europeu incloses les Illes Britàniques. Els darrers estudis fets per membres del Grup de Natura Sterna, apunten que podrien ser un mínim de 10 les parelles de ducs que nidifiquen dins l’àmbit de la Vall d’Aro i zones d’influència. Aquesta dada, ens dóna molta informació sobre la salut ambiental del nostre territori. Els requeriments que aquesta espècie necessita per viure i re-

produir-se fa que els ducs actuïn com a bioindicadors que demostren una qualitat òptima dels seus hàbitats naturals i de les preses de les que s’alimenta.

Les condicions geològiques de la Vall d’Aro, amb presència de parets rocoses a la part més costanera de l’Ardenya i alguns afloraments granítics de segona línea, són els prin-cipals actius que els ducs exploten per tal d’instal•lar-se. El duc és una espècie sedentaria, és a dir, que és present du-rant tot l’any. El període de cria s’inicia força aviat; al mes de gener ja s’aparellen i al febrer solen pondre una mitjana de 2’2 ous, que cova la femella durant uns 32 dies. Pon els ous directament a terra, sense gairebé aportació de mate-rial, en una difusa cassoleta que la femella excava amb les potes. El ous són grossos, gairebé esfèrics i de color blanc opac. Les mides dels ous que s’han pogut mesurar (sobre 3 ous) fan una mitjana de 58,7 mm de llargada per 48,5 mm d’amplada.

Durant la incubació el mascle aporta el menjar a la femella de manera que aquesta no hagi d’abandonar la posta. En

pàg. 19LLUM Notes D’eCologIa

néixer, els polls mostren un primer plomissol blanc que aniran mudant progressivament. Quan s’espavilen, els dos adults ja es poden dedicar a la recerca de preses per atipar uns polls que en poques setmanes arribaran a la seva mida adulta. En els darrers 15 anys s’han marcat un total de 64 polls a la Vall d’Aro. Malgrat que és un nombre important, només hem sabut de la recuperació d’un exemplar anellat a la vall que va ser trobat mort fora d’aquesta; concreta-ment a Pineda de Mar. La dada, tot i que trista, ens dóna una pista de la dispersió dels joves a la recerca de zones òptimes per instal•lar-hi nous territoris. L’alimentació dels ducs de la vall és molt variada. Sembla que la baixa densi-tat de conills han fet orientar la seva dieta cap als d’eriçons, rates i un gran ventall d’ocells entre els que s’hi inclouen la gran majoria de rapinyaires nocturns i diürns que cohabi-ten a la vall.

Com dèiem al principi però, l’estat d’aquesta espècie a la vall no és tan optimista com sembla. En els darrers anys les amenaces s’han multiplicat. Dels 20 exemplars trobats morts en aquests anys, un 20% electrocutats en línies de

mitjana i alta tensió, i un 15% han estat atropellats en car-reteres (especialment a la variant C-31). La resta per mo-tius ben variats. Actualment però, hem de sumar a aquests fets (més o menys accidentals), l’aparició d’una creixent amenaça: la proliferació de la pràctica no regulada de l’es-calada i vies ferrades. En els darrers dos anys el Grup de Natura Sterna ha observat com dues de les parelles han abandonat la nidificació i dues més han estat desplaçades cap a zones amb menys garanties d’èxit reproductiu.

En una vall tant massificada, caldria regular de forma ur-gent els usos de la muntanya, recordant que també hi ha fauna i flora en perill d’extinció que depenen d’aquests am-bients rupícoles amb afloraments de pedra. Caldria també una major conscienciació de tots els col•lectius que tenen el medi natural com a marc de les seves activitats lúdiques. La desaparició lenta i silent d’aquestes espècies no és res més que un senyal d’alerta de la nostra salut ambiental.

Marcòlic (Lilium martagon)

Foto

grafi

a R

osa

Mat

esan

z

LLUMpàg. 20

Fets I geNt

Com a molts altres barcelonins, des de ben petita els pobles de la Cos-ta Brava m’han acollit durant el perí-ode estival regalant-me els paisatges, la quietud i l’aire pur dels que la ciutat m’allunyava la resta de l’any. És tam-bé l’escenari de la majoria dels meus records de nits d’estiu, dels meus pri-mers grans descobriments, d’aquelles rutinàries passejades que eren un pessic al cor i de moltes altres expe-riències que sempre guardaré amb tendresa i gratitud.

Les habituals estades al poble de Santa Cristina d’Aro l’han fet protagonista important dels meus records d’infan-tesa i és potser per aquest motiu que ara, prenent la distància del temps, he volgut reconstruir la imatge d’aquella Santa Cristina tradicional que encara conserva la màgia dels meus records.

Tanmateix, mentiria si afirmés que aquest és l’únic motiu que m’ha portat a realitzar aquest projecte fotogràfic.

Les accelerades transformacions de l’actual societat contemporània em fan partícip de la recent sensibilitat post-moderna per la cerca de les formes antigues, d’aquells rastres de memòria individual i a la vegada col•lectiva que semblen ajudar-nos a donar sentit al nostre entorn.

L’accelerat procés de globalització de les últimes dècades, acompanyat de l’excés i el canvi que el caracteritzen i que tant familiar sonarà als habitants de la Costa Brava, engendren una ge-neralitzada tendència, estudiada des dels àmbits sociològic i filosòfic, a voler rescatar traces del nostre passat per a comprendre un present que se’ns mostra com a confús i inestable.

Així doncs, el projecte fotogràfic pre-sentat busca oferir una mirada dife-rent de Santa Cristina allunyada de l’actual modernitat que suggereixen

les últimes reformes urbanístiques. Es tracta d’un projecte proper al do-cumentalisme que inclou la meva sub-jectivitat poètica resultant de l’exercici contemplatiu dut a terme durant l’ela-boració de la sèrie.

Aquesta poètica és percebuda gràci-es al tractament del conjunt d’imatges que, fent ús de la manipulació tècnica i la tria de la llum, busquen remetre’ns directament al procés d’oblit que el pas del temps ha sotmès i està sometent la memòria de la història d’aquests espais de Santa Cristina, així com també cap-tar la bellesa de l’anacronisme que s’en-treveu respecte a la resta del poble i al nou model urbanístic contemporani.

És gràcies a la instantaneïtat única de la càmera Polaroid del vell passat dis-parada avui, que podem percebre el nexe entre la imatge presentada i la naturalesa fugaç dels records, uns re-cords que pretenc evocar a través de les fotografies d’aquest entorn tant fa-miliar alhora que quotidià.

poesIes IDeNtItÀrIes De saNta CrIstINa

Instantaneïtat única de càmera Polaroid

PER LAURA PEREZ ANTOÑANAEstudiant Facultat de Belles Arts UB (4º curs)

Fets I geNt

Instantaneïtat única de la càmera Polaroid del vell passat disparada avui

pàg. 22 LLUMamB gust a ...

Ingredientes:Ingredientes para 4 personas: 250 g de garbanzos, 300 g de morcillo de vaca, ¼ de gallina, 100 g de tocino blanco o entreverado, 100 g de morcilla de cebolla, 100 g de chorizo, 50 g de punta de jamón serrano, 4 huesos de tuétano de unos 5 cm, 1 Kg. de repollo, 4 patatas medianas, 2 zanaho-rias, 1 cebolla, 1 nabo, 1 diente de ajo, aceite de oliva para rehogar, 100 g de fideos cabellín para la sopa y sal.

PreparaciónRemojar los garbanzos la noche anterior en agua templa-da con un poco de sal. A la mañana siguiente, sacarlos y escurrirlos. Colocar en una cazuela grande de base ancha las carnes, el tocino, los huesos lavados y el jamón, y cubrir con unos 4 litros de agua. Poner la cazuela al fuego y, cuan-do rompa a hervir, aflorará la espuma a la superficie. Quitarla con la espumadera y agregar los garbanzos. Al segundo hervor añadir la zanahoria, la cebolla y el nabo. Cocer a fuego lento por espacio de tres horas o más, hasta que los garbanzos estén tiernos. Veinte minutos antes del final, in-corporar las patatas peladas y cortadas por la mitad poner

el chorizo y la morcilla Probar y rectificar de sal. Simultáne-amente, en otro puchero, cocer el repollo picado durante media hora. Escurrir y rehogarlo con el ajo.Presentación.Primero se sirve la sopa con fideos (para ello hay que co-cerlos en el caldo durante 5 minutos) Después se presentan los garbanzos en una fuente con las verduras: el repollo re-hogado, la zanahoria y el nabo. Las carnes troceadas, las chacinas, el tocino y los huesos de caña. El tuétano untado sobre unas tostadas está delicioso.Cuando el frío aprieta... ¡nada mejor que un buen cocido!¿Os animáis?

amB gust a ...

COCIDO MADRILEÑO

POR FELISA MOLINACHEF MARI HERRERA FUENTENEBRO

El cocido Madrileño es uno de los platos mas extendidos en toda nuestra geografía. Si bien es un guiso calorífico y cuya elaboración requier tiempo, en invierno es siempre bien venido.

Mari nuestra chef de hoy, como buena madrileña afincada en Santa Cristina desde hace casi 20 años me ha revelado su secreto.

EMPRENEDORS Plataforma Ciutadana

www.emp.cat

Per tú... per Santa Cristina