D I R E C TOR: Antoni FurióCAP DE REDACCIÓ: Gustau MuñozC O N S E L L D E R E D AC C I Ó:

Xavier Antich, Olga Dénia,Martí Domínguez, FerranGarcia-Oliver, Vicent Olmos,Faust Ripoll, Pau Viciano

C O N S E L L A S S E S S O R:Cèlia Amorós, Joan Becat,Manuel Borja-Villel, EudaldCarbonell, Narcís Comadira,Manuel Costa, Alfons Cucó,François Dosse, Antoni Espasa,Ramon Folch, Mario GarciaBonafé, Salvador Giner, JosepFontana, David Jou, JohnKeane, Giovanni Levi, IsabelMartínez Benlloch, JoanFrancesc Mira, Javier Muguerza,Francesc Pérez Moragón,Damià Pons, Josep Ramoneda,Ferran Requejo, Vicenç Rosselló,Xavier Rubert de Ventós, PedroRuiz Torres, Vicent Salvador,Josep Maria Terricabras,Vicent Todolí, Enzo Traverso,Josep Antoni Ybarra

REVISTA FUNDADA PER JOAN FUSTERSEGONA ÈPOCA / NÚM. 4 / PRIMAVERA 2000

Edita: Universitat de València

i Edicions Tres i Quatre

Redacció, administració i subscripcions:

Publicacions de la

Universitat de València,

Arts Gràfiques, 13 46010 València.

Tel.: 96 386 41 15 Fax: 96 386 40 67

E-mail: lespill@uv.es

Disseny gràfic: Enric Solbes

Fotocomposició i maquetació:

Publicacions de la

Universitat de València

Impressió: Tipografia Artística Puertes

Distribució: Enlace S.A.

Tels.: 96 186 10 34 / 93 338 14 00 /

971 71 30 78

ISSN: 0210-587 X

Dipòsit legal: V-2686-1979

Preu d’aquest número: 1.500 ptes.

E D I T O R I A LSembla bastant evident, a hores d’ara, que termes com la glo-balització o el multiculturalisme són molt més que rètols identi-ficadors de modes teòriques efímeres. Que, més aviat, designentendències i fragments d’una realitat en mutació accelerada, ambcomponents importants d’innovació. De poc val d’afirmar, ambescepticisme o sornegueria, segons els casos, que no hi ha res denou sota el sol. La intensificació dels fluxos econòmics globals, laconstitució d’un mercat mundial efectiu en molts sectorsd’activitat, l’amplíssima circulació d’informació i de productesculturals enllà de les fronteres o les noves onades migratòries, aixícom les reacomodacions institucionals en curs, per força hand’induir a replantejar esquemes de pensament. És, doncs, tot unconjunt vast de qüestions relacionades amb la identitat, lesminories, la convivència de cultures, la ciutadania que cal repensaren les noves condicions. Sens dubte, els qui primer ho hancomprés això, són els defensors de l’statu quo. Els estats naciótradicionals, llevat del més poderós d’aquesta terra, no deixen deqüestionar-se la nova situació, en termes del risc associat, peròtambé dels rèdits possibles de cara a la consumació d’antics somnishomogeneïtzadors. Certament, les situacions són d’allò més di-verses. La galàxia de la identitat engloba un ventall molt ampli derealitats. Per la seua banda, les cultures i nacions minoritàries, osense estat, tenen una feina feixuga per davant, tot i que tambépossibilitats inèdites que han de saber aprofitar. La tasca primeraés, en efecte, passar comptes amb els perfils nous de la realitat ques’atansa, copsar-ne els trets més significatius. Però sobretot haurande defugir l’estèril insistència identitària o etnicista, una deriva enel fons afeblidora i inacceptable, per a trobar un nou concepte deciutadania avançada, més complexa, capaç d’incloure els drets dequarta generació (drets col·lectius, drets culturals) i culminar, així,el paradigma de la modernitat. I mentre es mira de no errar elsdiagnòstics, caldrà parar esment en la necessitat indefugibled’articulació i d’actualització de formes i pràctiques per a situar-seen millors condicions en un context més difícil. Perquè si fins arahavien hagut de fer front a estats homogeneïtzadors, aras’enfronten també a la pulsió abassegadora del mercat, del noumercat global, no menys homogeneïtzador, que ve a reforçar, ambnous instruments, les antigues pressions. I tanmateix, parado-xalment, el panorama actual ofereix també altres possibilitats.Parlem-ne.

1 Editorial

5 La modernitat i els seus enemics.De la revolta contra la Il·lustració al refúsde la democràciaZeev Sternhell

25 La globalització com a qüestió filosòficaFredric Jameson

45 Els desafiaments del territori i els dretsde la ciutadaniaJordi Borja

MULTICULTURALISME, IDENTITAT I CIUTADANIA

82 Cap a una societat pluralMiquel Siguan

89 Intercanvi cultural: sobre el polivalentcomerç dels signesEnric Sòria

98 Drets individuals, drets col·lectiusi ciutadaniaMontserrat Guibernau

108 Identitat nacional i modernitatAgustí Colomines

S U M A R I

D O C U M E N T S

119 La integritat de l’intel·lectual.En memòria de Walter BenjaminLeo Löwenthal

130 De la generació perduda a una generacióllançada a perdre.Julio A. Máñez

140 Història, oblit, memòria, justícia.El cas Pinochet i els crims contra la humanitatJoan del Alcázar

152 El «Florido Pensil» de la biologiaÒscar Barberà i Beatriz Zanón

160 Cultura nacional en una societat dividida,deu anys desprésJosep Maria Fradera

L L I B R E S

167 Will Kymlicka. Ciutadania multiculturalVicent Raga

173 Guillem Calaforra. Paraules, idees i accionsJoan Garí

177 George Steiner. ErrataFerran Garcia-Oliver

183 Enric Guinot. Els fundadors del Regne de ValènciaJosep Maria Salrach

Doro BalaguerComposició, 1961

5

Com tots els conceptes clau del nostretemps, la idea de modernitat carrega ambun significat incert i ambigu. Investit dediversos sentits diferents, aquest concepteha estat fet sevir una mica pertot, d’ençàde més d’un segle, no sols en matèria decreació artística, sinó també en tots elsaspectes importants de la vida política,social i intel·lectual. Com ha mostratJürgen Habermas, hom retroba aquestconcepte cada vegada que es pren cons-ciència, a Europa, d’una època nova.1

Octavio Paz, per la seua banda, insis-teix en tot el que aquest concepte té derelatiu. Remarca que allò modern és pernaturalesa passatger i allò contemporaniuna qualitat altament provisional: existei-xen tantes modernitats i antiguitats com

èpoques i societats, i l’època moderna nodeixarà de ser l’Antiguitat de demà.2

Certament. Però si la idea no ha estatmai nova i mai no podrà ser-ho, no deixade ser el cas que en cada període, en cadaèpoca, ha estat sempre moderna en les seuespercepcions successives. Nosaltres, al segleXX, som perfectament conscients que lanostra modernitat és molt específica i noté punt de comparació, ni en la vivència niquant a concepció, amb la que tenien cons-ciència de viure i de comprendre els con-temporanis de Carlemany, els homes delsegle XX o fins i tot els del Renaixement.

És en el decurs dels darrers anys delsegle XVII que la modernitat comença ainstal·lar-se com a expressió d’una ruptu-ra, que es vol radical, amb el passat (l’An-tiguitat) i sobretot amb els seus modelsnormatius. Amb la famosa querella delsAntics i els Moderns s’esdevingué un tallmolt especial, pràcticament sense prece-dents, que consagrà els continguts de re-volta, d’innovació i de crítica que homvolia associar a la idea de modernitat.

Al segle XVIII aquestes noves tendènciesassoleixen el ple. Amb les Llums francesesmadura la revolució científica i filosòficadel segle anterior: s’imposa llavors la idead’un progrés indefinit del coneixement id’una progressió contínua vers una socie-tat millor i més moral; és aleshores que

La modernitat i els seus enemics.De la revolta contra la Il·lustració al refús de la democràcia

Zeev Sternhell

Zeev Sternhell és professor de Ciència Política a laUniversitat Hebraica de Jerusalem. És autor d’obrescabdals sobre història contemporània europea i elsorígens del feixisme, com ara Maurice Barrès et lenationalisme français (1972), La droite révolu-tionnaire (1978, 1984), Ni droite ni gauche (1983,1987), Naissance de l’ideologie fasciste (amb M.Sznajder i M. Asheri, 1989). Aquest assaig consti-tueix la introducció de l’autor al llibre L’ÉternelRetour. Contre la démocratie l’idéologie de la déca-dence (Presses de la Fondation Nationale desSciences Politiques, 1994), l’edició original del qualfou publicada per l’Acadèmia Israeliana de Ciènciesi Humanitats.

6hom desenvolupa concretament i aplica ala política els fonaments universalistes dela moral i el dret. El racionalisme, l’op-timisme i l’universalisme de les Llums, lafe gairebé absoluta en la ciència trobenuna concreció immediata en l’aspiraciód’una transformació racional de la vidapolítica i social.

L’era de la Il·lustració és la de la críticai la crítica, concebuda com un mètoded’investigació, de creació i d’acció, és eltret distintiu de la modernitat: crítica dela religió, de la filosofia, de la moral, deldret, de la història, de l’economia i de lapolítica. Les idees cardinals de l’èpocamoderna –progrés, revolució, llibertat,democràcia– han eixit de la crítica.3 És dela crítica racional de les certeses i delsvalors tradicionals –en primer lloc la reli-gió– d’on prové la teoria del dret natural,el principi de la primacia de l’individurespecte de la societat i la idea segons laqual el bé i la felicitat de l’individu han deser sempre el punt de mira de tota acciópolítica. És la crítica racional de l’ordreexistent allò que permet concebre la socie-tat com una suma d’individus i l’estat comun instrument a les mans de l’individu.És, doncs, la crítica allò que produeix lanostra visió hedonista i utilitària de la so-cietat i de l’estat sense la qual no són possi-bles ni el liberalisme, ni la democràcia, niel socialisme. Finalment, és encara aquestacrítica –que és així mateix crítica de lametafísica tradicional– el que dóna lloc al’imperatiu categòric, aquest símbol de laIl·lustració, la seua emanació més noble.

La utilització instrumental de la raóamb la finalitat de dominar el món per albé individual i col·lectiu apareix, doncs,com a quelcom d’específic de la moder-nitat. Igualment és característica de la

modernitat la idea de la perfectibilitat hu-mana: al segle XVIII l’individu fou consi-derat subjecte històric, responsable del seupropi destí. L’emancipació del subjectehumà, en el sentit que Kant donà a aquestprocés, troba la seua concreció en la Revo-lució francesa. La Revolució tradueix tam-bé en termes polítics la visió històrica deles Llums: una visió lineal que concebial’avenir com a realització dels projectesutòpics del present.4 Fou, per tant, a travésde la Revolució francesa –aquest primer igran esforç de concreció de la utopia ra-cionalista de les Llums– que la modernitats’identificà concretament amb el progrés.«Les utopies –diu també Octavio Paz– sónels somnis de la raó. Somnis actius que estransformen en revolucions i reformes.»5

La idea segons la qual els homes sóncapaços de crear-se d’una manera racionalun avenir millor és, en molts aspectes,l’essència mateix de la modernitat. El fetque mai la utopia no haja estat tan blas-mada com durant l’any del bicentenari dela Revolució francesa no manca de signi-ficació. De fet, la negació del valor intrín-sec de la utopia no és més que una altraforma de tractar de soscavar els fonamentsde la modernitat en tant que portadora–en la definició de Habermas– del projec-te il·lustrat. Tanmateix, si hi ha cap con-clusió que podríem extreure dels debatssobre la postmodernitat i la desconstruccióque han animat la darrera dècada, seria,precisament, que la utopia de la Il·lustra-ció continua sent el terreny més sòlid, i pot-ser l’únic, damunt del qual es pot bastirencara una societat més justa i més lliure.

A hores d’ara, cap sistema de pensa-ment no ha vingut a substituir amb avan-tatge la crítica racionalista, l’humanismeuniversalista i la fe en el progrés que ens va

7llegar el segle XVIII. La famosa controvèrsiade Davos que oposà el 1929 Cassirer aHeidegger ho havia palesat ben bé:l’objecte n’era Kant. La crisi de la civilitza-ció europea que madurava d’ençà de la fidel segle anterior i que, a poc a poc, anavaassumint dimensions veritablement dra-màtiques, havia assolit el seu punt culmi-nant. Per parlar del destí d’Europa es par-lava de Kant. Pocs anys després, al maig de1935, en una conferència a la Kulturbundde Viena Husserl llançaria encara un dar-rer crit d’alarma: «La “crisi de l’existènciaeuropea”... que es documenta en innom-brables símptomes de desintegració de lavida, no és cap destí obscur, cap fatalitatimpenetrable»; aquesta crisi rau no pas «enl’essència del racionalisme mateix, sinóúnicament en la seua alienació, en el seuentestament en el “naturalisme” i l’“objec-tivisme”».6

Davant els fossats cada vegada mésprofunds que separen les nacions europeesHusserl evoca el pòsit cultural que consti-tueix el patrimoni comú dels homes d’Oc-cident; enfront de la desviació naturalistaque corca la interpretació de la naturalesaessencial dels pobles, sosté que no hi ha«per essència cap zoologia dels pobles»;enfront de l’irracionalisme dels cerclesagrupats entorn de Heidegger, destaca laseua concepció essencialment distinta delracionalisme ingenu dels segles XVII iXVIII.7 «També jo sóc conscient del fet quela crisi europea arrela en un racionalismeque s’extravia. Però això no vol dir que laracionalitat com a tal siga dolenta o quetinga una importància subordinada en elconjunt de l’existència de la humanitat.»8

No és cap efecte de l’atzar el fet, quedes de la fi del segle XIX, Kant i Rousseausiguen l’objecte principal de les fiblades de

tots els enemics de la modernitat. Des deNietzsche, que estigmatitza el «tartufismearnat i virtuós» de Kant9 fins als persona-listes francesos al moment de la débâcle de1940, és sempre el segle XVIII al qual es faresponsable de la decadència i la descom-posició. A l’entremig els nacionalistes i elssindicalistes revolucionaris francesos iitalians, els vorticistes anglesos, els conser-vadors revolucionaris alemanys o els futu-ristes de Marinetti, filòsofs com Unamunoa Espanya, escriptors com Barrès o Musil,o publicistes com Drumont o Langbehn,havien arribat a la mateixa conclusió.

L’irracionalisme «íntim» és el denomi-nador comú d’aquesta visió del món queMiguel de Unamuno resumeix així:«Hegel va fer famós el seu aforisme segonsel qual tot el que és racional és real i tot elque és real és racional. Però en som moltsels qui, no convençuts per Hegel, conti-nuem pensant que el real, el realment real,és irracional i que la raó es basa enl’irracional».10 Per la seua banda, RobertMusil esmerça tot el seu talent a descriurecom el pensament racionalista, tan ric dossegles abans, havia degenerat en un positi-visme «menyspreable i ridícul».11 EnL’home sense qualitats Musil retrata lareacció antiracionalista del seu temps ianalitza els mals de la cultura europea talcom es manifestaven a Viena abans de1914 en uns termes que, en molts sentits,recorden amb insistència l’obra de Barrèsvint anys enrere. Musil i Barrès no podienser més diferents quant a origen, entorn icultura, però compartien tanmateix unpunt de confluència: Nietzsche.

Identificat amb el refús de la moder-nitat en els termes que havia manifestatNietzsche, Barrès assenyalava la «idea ra-cionalista» com a «antagonista de la vida i

8les seues formes espontànies»,12 i cobriad’oprobi Rousseau acusant-lo d’eterilitzarla vida per voler racionalitzar-la.13 Barrèsera molt conegut no sols als països llatinsd’Europa, sinó també a Amèrica del Sud, iel seu eco arribava fort fins i tot a la Vienade Hugo von Hofmannsthal i HermannBahr.14 La crida a la intuïció, a l’instint, ala voluntat, a les forces profundes de l’àni-ma i de l’inconscient enfront de la factici-tat del racional és moneda corrent al’època. La qual cosa explica molt bé lanaturalesa del combat contra la moderni-tat. «Aquest llibre (1886)», diu Nietzschea Ecce Homo tot referint-se a Més enllà delbé i del mal, «és en l’essencial una crítica dela modernitat, sense excloure’n les ciènciesmodernes, les arts modernes, ni tan solsla política moderna.»15 Per a Nietzsche, «lafilosofia de les “llums” –“llums” entre co-metes, igual com figuren a tot el llibre en-tre cometes tots els altres mots del lèxicliberal: “llibetat”, “progrés”, “avenir”, “es-perit científic”, etc.– té quelcom de revol-tant»;16 aquesta filosofia havia generat «larevolució francesa, aquesta farsa sinistra ide tot punt inútil» (p. 63), amb la qual co-mença «la darrera gran revolta d’esclaus»(p. 73).

Perquè, segons Nietzsche, la moder-nitat sorgeix d’una i la mateixa font: lamoral d’esclaus que «és essencialment unamoral de la utilitat» (p. 213) i que temptad’amagar-se rere diferents designacionscom ara humanisme, progrés, altruïsme,igualitarisme, hedonisme, utilitarisme oeudemonisme (p. 162). Traduït a termespolítics, d’això se’n diu democràcia, libe-ralisme, socialisme. En termes més gene-rals encara i obviant matisos, se’n diu de-cadència. D’una manera o una altra,aquestes idees seran represes per Barrès,

Sorel, Maurras, Spengler, Hulme, Ortega,Carl Schmitt, Drumont, Langbehn,Moeller van den Bruck i molts altres. Totsaquests homes estan fascinats per la deca-dència que, segons ells, és sinònim del queNietzsche anomenà el «segle de les masses»i que la psicologia social de Le Bon ano-menarà l’era de les multituds. Tots aquestshomes contemplen amb horror l’ascensd’aquest «animal de ramat anomenathome» (p. 127) que pretén el lliure albir ila creació de valors.

La idea segons la qual sols una elitcultivada és capaç d’aixecar-se per damuntdel ramat i de crear valors nous estavallavors molt estesa. Articulació essencial dela revolta contra la Il·lustració, aquestaidea era així mateix el teló de fons de lesciències socials a l’època del canvi de segle.L’elitisme no és només una característicad’allò que s’anomena comunament l’esco-la italiana de sociologia política, sinótambé de l’obra de Durkheim i de MaxWeber, per no parlar de les obres deGumplowicz, que inspirà tant el pensa-ment de Mosca.

Però és sobretot en l’obra històricad’Hippolyte Taine on pouaren els teòricsde les elits. Per a Taine la Revoluciófrancesa fou un veritable desastre cultural.L’explicació n’era la revenja dels petits idels febles contra els grans i forts, unareacció plebea contra els senyors naturals.La caiguda de la vella França fou laculminació de la dimissió de les elits da-vant el vil populatxo. Aquesta anàlisi de lesraons de la Revolució francesa inspirà aljove universitari sicilià Gaetano Mosca laidea d’elevar l’explicació al nivell de lleigeneral d’evolució de les societats. Nietz-sche, per la seua banda, considerava Taine«el primer dels historiadors vius» (p. 200)

9i, sens dubte, el terror que inspirava el ja-cobinisme a Taine deixà un rastre profunden el pensament del filòsof alemany.

L’aportació de Nietzsche a la revoltacontra la filosofia de la Il·lustració és tantmés significativa i tant més reveladora enla mesura que aquest manifest de l’antihu-manisme que és Més enllà del bé i del malés així mateix el manifest del cosmopoli-tisme més consistent. A la fi del segle XX

cap pensador important no tenia un senti-ment més pregon de la unitat culturald’Europa, cap no s’havia oposat amb mésforça a la xenofòbia i l’antisemitisme (p.182 i 194), que Nietzsche. Ningú menys-preava tant el nacionalisme de més enllàdel Rin i cap alemany del seu temps novomitava tant contra el nacionalisme ale-many i els seus profetes, amb Treitschke alcapdavant. Tothom coneixia els detalls dela seua desavinença amb Wagner. Tanma-teix, si Nietzsche s’arravata contra elnacionalisme és perquè té horror a la «mo-ral de ramat», a l’igualitarisme i la demo-cràcia. El nacionalisme no és per a ell mésque un aspecte particularment violent iodiós del moviment democràtic, de la ma-teixa manera que el socialisme no repre-senta per a ell sinó una altra cara delmateix mal (pp.127-131). Per vomitarl’universalisme no calia, ni de bon tros,engolir-se abans el nacionalisme o l’antise-mitisme. Gobineau no era tampoc ninacionalista ni antisemita.

Però allò que manca en Nietzsche, apa-reix en Heidegger. En aquest, les tendèn-cies irracionals s’acompanyen d’una pode-rosa dimensió völkisch: és interessant com-provar fins a quin punt les evocacions quefa Heidegger de la Selva Negra s’assem-blen a les d’un Barrès respecte de la seuaLorena natal. En l’escriptor nacionalista

més important del seu temps, i un delsprimers a definir el seu pensament aEuropa –ja d’abans de la fi del segle XIX–en termes de socialisme nacional, laLorena rural s’alça enfront de París com laSelva Negra enfront de Berlín: el terrer ésl’únic dic capaç de resistir l’erosió kan-tiana, la fragmentació i la corrupció moralde la societat burgesa. Tant en l’un com enl’altre, la gent del poble, perquè són gentsimple i propera a la natura, són diposi-taris de la salut social i de la rectitud mo-ral; com a tals, són els únics capaços derefer aquesta unitat orgànica de la naciótrencada per la modernització.

En moments de dubte, quan havia deprendre una decisió especialment difícil,Heidegger demanà consell a la terra:

«He rebut fa poc una segona invitacióa la Universitat de Berlín. En un cas així,m’allunye de la ciutat i em trasllade a lameua cabana. Escolte la veu de les munta-nyes, dels boscos i dels camps. Tot cami-nant em trobe amb el meu vell amic, unpagès de setanta-cinc anys. S’ha assabentatde la invitació pel diari. ¿Què en dirà? Emmira tranquil·lament a la cara, els seus ullsclars i segurs s’acosten als meus, manté elsllavis ben closos i posa la seua mà fidel iprudent al meu muscle, i d’una maneragairebé imperceptible sacseja la testa. Aixòvol dir: de cap de les maneres!»17

També els joves lorenesos de Barrèsescollien, per defugir la influència del seuprofessor kantià, per purificar-se d’aques-tes «humanitats vagues, flotants, que homels havia ensenyat al liceu», d’anar a pren-dre tot al llarg del Mosel·la «una lliçó decoses», en virtut del principi segons el qualno es pot accedir a «l’esclariment de la

10consciència individual» més que «pelconeixement dels morts i de la terra pro-pis».18 La fórmula de la terre et les morts ésl’equivalent francès del Blut und Boden: elpensament völkisch no es limitava a Ale-manya i no era cap monopoli alemany. Enaquest sentit, la comparació amb França ésparticularment il·lustrativa.

A despit de tot allò que separa la seuahistòria de la història d’Alemanya, es fapalès que, després d’haver conegut l’únicarevolució liberal del continent europeu,França covà també una intensa revoltacontra el segle XVIII. Realment, el refús dela modernitat no hi és menys pregon quea Viena o a Berlín. I per molt que aixòpuga semblar contrari a la lògica, Françaté també problemes d’identitat. Al capda-vall, es fa palès que la crisi del liberalismeno fou menys profunda a la societat liberalmés avançada del continent que a Ale-manya, Itàlia o Àustria. El nacionalismeorgànic d’un Barrès o d’un Maurras, l’an-tisemitisme d’un Drumont, d’un Guérino d’un Morès, no tenen res a envejar al’antisemitisme de Wagner, de Marr, deTreitschke, de Von Schönerer o de Lueger.L’embranzida de l’antisemitisme com aideologia i com a fenomen social és undels aspectes essencials de la crisi del libe-ralisme. Si París no tingué un alcalde anti-semita exactament al mateix moment enquè Karl Lueger prenia possessió del’Ajuntament de Viena fou, simplement,perquè després de la Comuna la capital deFrança ja no tenia alcalde elegit. El cert ésque, pocs mesos després de l’entronitzacióde Der Schöne Karl com a alcalde deViena, una proposició de llei que equivaliade fet a la revocació de l’emancipació delsjueus obtingué 158 vots favorables alPalais Bourbon.19

La crisi del liberalisme, una crisid’adaptació a la societat de masses i a lapolítica de masses, és sens dubte un feno-men europeu general. Les masses, comensenyava llavors la psicologia social de LeBon i de Sighele, es mouen a colp de mite.La política esdevé l’art de manipular elsinstints, les emocions i les pors dels ho-mes. D’altra banda, la democratització noimplicava només la implantació del su-fragi universal, sinó també la integraciócultural. Ara: la integració cultural per-metia precisament una veritable integraciónacional.

Vet ací que l’alfabetització, l’ensenya-ment obligatori i la lectura de diaris (eltiratge dels quals era sovint superior al delsdiaris actuals) comportà un efecte total-ment imprevist: molt aviat es va fer palèsque l’accés de les masses a la cultura noafavoria ni el liberalisme ni el socialisme,sinó que beneficiava sobretot el naciona-lisme. «Podem esperar: el saber allibera»,deia un liberal austríac el 1861.20 Unageneració més tard aquest optimisme eraja inacceptable. La desil·lusió era propor-cional a les esperances: al tombant delsegle era evident que la democràcia i lacultura no havien transformat els rústicsd’ahir en ciutadans esclarits, plens de va-lors universals. La decepció no fou enllocmés dura que a França; enlloc la signifi-cació d’aquesta circumstància per al con-junt d’Europa fou més gran que ací.

En això rau tot just la veritable im-portància de l’afer Dreyfus. En els anysdarrers del segle, alguns socialistes i algunsliberals implicats en aquesta batalla ex-traordinària, alhora lluita política despie-tada i drama moral col·lectiu sense pre-cedents, s’adonaren esparverats que, alpoble, hom el podia fer fer i fer creure

11qualsevol cosa. ¿No seria el poble sobiràuna vil multitud plena d’instints sòrdids?¿Encertava Gustave Le Bon? «No es potnegar ja –escrivia Clemenceau–, és amb lacomplicitat del poble que el mal s’ha ins-tal·lat entre nosaltres. [...] El poble no hosap. Això és el mal més gran de la terra.»21

La sobirania del poble, la democràcia, elsufragi universal no engendraven, segonssemblava, un règim millor que els altres.Mentre el poble havia restat mut, totes lesil·lusions i totes les esperances eren possi-bles, «el poble era tot blancor de colom».Ara, però, calia acceptar l’evidència: «Ate-sa la fosca indiferència de les masses sobi-ranes [...], ¿què és el que farà el poble ambel seu poder inútil i tanmateix perillós?Allò que n’han fet la majoria dels monar-ques: l’ús pitjor de tots. El tirà col·lectiuescampat pertot no és més acceptable queel tirà únic al seu tron».22

La democràcia no va sortir engrandidade l’agitació de la fi de segle. ¿Com podiahaver estat altrament si els defensors mésfervents del sufragi universal, de la repre-sentació nacional i de la justícia (ins-titucional) eren les bandes antisemites? Lapèrdua de fe en les virtuts intrínseques dela democràcia i la nova convicció que lallei de la majoria no era automàticamentla de la llibertat i la justícia pesaren comuna llosa en l’avenir de la democràcia. «Laveritat, cal reconèixer-ho –escrivia un altredreyfusard eminent–, no ha estat mai ambles masses, amb aquesta majoria compactade què parla Ibsen en algun lloc. Desempre –la història ho mostra– ha estatproclamada per una petita minoria. [...]Creure en l’opinió pública és una ximple-ria o una mostra de covardia.»23 Nietzsche,Pareto i Mosca, però també Freud i MaxWeber, no digueren mai una altra cosa. A

França l’embranzida del populisme nacio-nalista, antisemita i socialitzant, un feno-men conegut també a Viena, dugué JulienBenda a concloure que un sistema quehagués estat establert pels «representantsdel tipus de gent que ha sofert ens depa-raria un règim del qual la idea de justícia,la llibertat i la raó, hi haurien estat rigoro-sament bandejades».24 Res no palesa mi-llor la naturalesa de les dificultats enormesque tingué la democràcia liberal per a res-pondre a les aspiracions socials i a lesnecessitats emocionals de les noves capesurbanes que la identitat dels obstacles ambquè ensopegà tant al primer estat-naciódel continent com a l’imperi multina-cional dels Habsburg.

En aquest atac general a la funcióemancipadora de la Il·lustració, el libera-lisme i el socialisme descobreixen enemicscomuns. Segons els crítics de la cultura,liberalisme i socialisme pequen d’un hu-manisme, d’un universalisme i d’un utili-tarisme iguals. En una pàgina lluminosadel seu assaig sobre La crisi de la democrà-cia parlamentària, escrit el 1923, CarlSchmitt convidava a adonar-se del caràc-ter indissoluble dels lligams que unienmarxisme i liberalisme a partir del seuparentiu materialista: «Si hom segueix elburgès en el terreny de l’economia, estàobligat a arrenglerar-se amb la democràciai el parlamentarisme».25 En efecte, amb elmarxisme la filosofia de la Il·lustracióateny una nova dimensió. ¿No fou Marxun dels darrers racionalistes? Nietzsche,segons aquesta lògica, no errava pas quanafirmava que «els taujans i imbècils delsocialisme» eren tan menyspreables i tandanyosos com Locke, Hume, Bentham iJohn Stuart Mill.26

La figura emblemàtica que representa

12totes les tendències antimodernistes decomençament de segle, una figura tantmés fascinant pel fet que no pertany alcomplex cultural germanoaustríac i fran-coitalià, és Thomas Ernst Hulme. Mort ala guerra al setembre de 1917, a l’edat de34 anys, traductor de la Introduction à lamétaphysisque de Bergson i de les Réfle-xions sur la violence de Sorel, admirador dela filosofia antiintel·lectualista de la fi delsegle XIX i de començament del XX, estavadestinat, segons va escriure Bergson, «aproduir obres interessants i importants».27

Certament, Hulme no era un esperit ori-ginal, però fou un extraordinari acom-boiador d’idees, que s’imposava per la po-tència de la seua personalitat. Tothom queha deixat memòries sobre la vida intel·lec-tual de Londres a l’inici d’aquest segle nos’està d’assenyalar l’impacte de la seuapresència.28

Al cor del pensament de Hulme hi hauna recusació violenta de l’humanisme, dela perfectibilitat humana i de la idea deprogrés. Les seues crítiques més duresapunten a «allò de què depén realmenttota la resta, aquestes concepcions abstrac-tes de la naturalesa humana» i a la ideasegons la qual l’existència és o ha de ser lafont de tots els valors.29 Hulme escometl’esperit i l’art del Renaixement –Dona-tello, Miquel Àngel, Marlowe–, períodeen què una nova psicologia i una novaantropologia nodririen aquesta filosofianociva que, al seu torn, forniria el marcconceptual a una ètica i a una política nomenys devastadores: les de Descartes,Hobbes i Spinoza. El menyspreu que sentHulme envers Rousseau només té parió enla seua admiració per Pascal. L’humanismerepresenta per a ell allò fals, la concepcióantihumanista allò ver. Feliçment, pensa-

va, el període humanista semblava acostar-se a la fi. L’humanisme s’esmicolava alhoraque s’anunciava el «desvetllament d’unaactitud antihumanista» i la «subordinacióde l’home a determinats valors absoluts».30

A la concepció humanista de la natu-ralesa humana, a la fe en la perfectibilitatde l’individu i en el progrés, Hulme oposala concepció religiosa fonamentada en laidea de pecat original, la caiguda de l’ho-me i l’existència de valors últims.31 Peraixò declara la guerra al romanticisme: enl’arrel del romanticisme i de la Revoluciófrancesa es troba la concepció rousseau-niana de l’individu. Rousseau havia ense-nyat als seus contemporanis «que l’homeés bo per naturalesa», que és «una reservainfinita de possibilitats» i que a l’origen detots els mals es troben les «lleis dolentes».La destrucció d’aquest ordre opressiuobriria perspectives infinites de progrés. Elclassicisme es defineix precisament peruna concepció oposada: «L’home és unanimal extraordinàriament fix i limitat, lanaturalesa del qual és absolutament cons-tant. És només per la tradició i l’organit-zació que se’n pot treure alguna cosa».32

Des d’aquest punt de vista, Hulme s’ar-renglera –i ho diu explícitament– amb lesposicions i les definicions de Maurras, deLasserre i dels homes d’Action Française.Els romàntics creuen en la infinitud del’home, els clàssics en els seus límits.33 Eldespertar de l’antihumanisme s’expressaen la transformació tant de la literaturacom de la societat segons els principis dits«clàssics», en el sentit que Action Françaisedonava a aquest terme. Aquest és el marcconceptual que Thomas Hulme va trans-metre, els anys que precedeixen la guerra,a Yeats, Pound, Lewis i Eliot. Tots coin-cideixen a rebutjar la tradició humanista,

13tots es drecen amb una violència extremacontra la democràcia.34

Adepte de la filosofia intuïtiva deBergson,35 Hulme va copsar immediata-ment la importància de Sorel. En elmoment que començava a exercir el seumagisteri en els medis d’avantguarda lon-dinencs, ja havia assimilat les grans tesis deles Réflexions. Ningú no ha donat unadefinició més exacta i més subtil del llocque ocupa el teòric de la violència en lahistòria de les idees: «Un revolucionarique és antidemòcrata, un absolutista enètica, que rebutja tot racionalisme i totrelativisme, que destaca l’element místicen la religió, del qual sap que “mai nodesapareixerà”, que parla amb menyspreude la modernitat i del progrés i que empraun concepte com el d’honor sense elmenor toc d’irrealitat».36 Per a tots els quicomençaven a caure en el desencís respec-te de la democràcia liberal, Sorel aparei-xerà com un «alliberador».37 Per a Wynd-ham Lewis també, «Georges Sorel és laclau de tot el pensament polític contem-porani», és «una figura simptomàtica quedifícilment podrà igualar-se».38

Procedent d’un medi totalment dife-rent, Carl Schmitt es va sentir igualmentfascinat per Sorel: per a ell, «la teoria delmite constitueix el símptoma més poderósdel declivi del racionalisme relatiu delpensament parlamentari».39 Ortega yGasset fins i tot va més lluny: «Quan s’em-prendrà la reconstrucció dels orígens de lanostra època, es veurà que els primersacords de la música específica del nostretemps foren tocats al si d’aquests grups desindicalistes i de realistes francesos delsvoltants del 1900, inventors del mètode idel nom d’acció directa».40 Perquè, enaquest inici de segle, la revolta cultural

precedeix la revolta política. La voluntatde purificar el món de les miasmes delsegle XVIII i d’introduir diverses formes dedisciplina –classicisme i nacionalisme–,igual que el rebuig de la «decadència»liberal i burgesa, uneixen en un mateiximpuls algunes de les més importantsavantguardes literàries i artístiques d’Eu-ropa. I el lloc de Sorel, en aquest movi-ment de les idees de l’inici del segle, apa-reix de manera més colpidora, no pas perla seua contribució a la teoria marxista,amb tota seguretat, sinó més aviat pel pa-per que té en aquesta revolta cultural sensela qual no seria comprensible l’emergènciadel feixisme. En efecte, és el culte a laviolència creadora de moral el que con-tribueix a alimentar l’ofensiva dels vorti-cistes tant com la dels futuristes, dels sin-dicalistes revolucionaris i dels nacionalistes.

D’altra banda, el menyspreu envers lademocràcia es nodreix sens dubte de la porque la societat de masses no acabe des-truint l’alta cultura. Ací, una certa formad’elitisme cultural es fa ressò de la teoriade les elits que prediquen Pareto, Mosca iMichels. De fet, l’avantguarda vorticista ifuturista troba un suport lògic en les tesisde les noves ciències socials, i les seuespreocupacions s’adiuen perfectament ambl’elitisme dels sindicalistes revolucionaris.El menyspreu olímpic que aquests darrerssentien vers les masses inertes i desorga-nitzades, davant la llei del nombre, davantla democràcia, i així mateix el seu culte ales minories, a la violència i a l’acció di-recta, els arrengleren entre els aliats natu-rals d’aquests escriptors, pintors, arquitec-tes i músics que anunciaven el naixementd’un món nou.

A la fi del segle XIX, aquesta revoltacultural troba el seu marc conceptual en la

14idea de l’antimaterialisme. Per antimate-rialisme s’entén ací el rebuig de l’herènciaracionalista, individualista, utilitària ihedonista dels segles XVII i XVIII. En termesde filosofia política, l’antimaterialisme sig-nifica un rebuig total de la visió de l’homei de la societat elaborada des de Hobbesfins a Kant, des de les revolucions anglesesdel segle XVII fins a la Revolució americanai la Revolució francesa. Pren cos, d’aquestamanera, el rebuig a concebre la col·lecti-vitat com una agregació d’individus i lasocietat com un simple instrument a lesmans de l’individu. En termes de pràcticapolítica, l’antimaterialisme significa el re-buig dels principis endegats per primeravegada a la fi del segle XVIII, i aplicats enuna escala molt més vasta cent anys méstard pels règims de democràcia liberald’Europa Occidental i dels Estats Units.Es tracta, doncs, d’un atac global a totauna cultura política, als seus fonamentsfilosòfics, als seus principis i a la seuarealització. Així, es posa en qüestió tant lateoria dels drets naturals i la primacia del’individu com el conjunt de les estructu-res institucionals de la democràcia liberal.

Tanmateix, l’antimaterialisme no for-mula tan sols una negació del liberalismebé en la seua versió de «contracte social», béen la que promou l’utilitarisme anglès ique, des dels seus orígens, implica la de-mocratització de la vida política i la refor-ma de la societat. En la mateixa mesura,l’antimaterialisme expressa el rebuig almaterialisme històric, no sols als postulatsde base de l’economia marxista, sinó alconjunt dels fonaments racionalistes delpensament de Marx.

Bé és cert que Tocqueville també estavahorroritzat pel materialisme de les masses,però s’esforçava a neutralitzar-ne els efec-

tes fins on fos possible, no pas soscavantles bases de la democràcia sinó tractant demillorar-la. És amb Renan que el mate-rialisme esdevé no sols un factor determi-nant de l’explicació històrica, sinó tambéun instrument de combat contra la demo-cràcia. Després d’haver pronosticat que elsegle XIX seria «considerat en la història deFrança com l’expiació de la Revolució»,Renan escomet aquest «esperit democràtic[…] que bé es pot qualificar de materia-lisme en política» i que, comptat i deba-tut, no pot generar més que «una mena demediocritat universal».41 Aquesta anàlisi iaquesta previsió apareixen en un llargassaig de la Revue des deux mondes sota eltítol, alhora revelador i altament signifi-catiu, de «Filosofia de la història contem-porània». Aquest text es va publicar alnovembre de 1869, quasi un any abans dela batalla de Sedan, la qual cosa demostraque la famosa Reforma intel·lectual i moralde França, on Renan continua la seuacampanya, sovint en els mateixos termes,no és un treball de circumstàncies.

Per a Renan, la desfeta de Sedan és lad’una cultura política que havia fomentatla «negació de la disciplina», els adeptes dela qual estaven abocats a «disminuir l’Estaten benefici de la llibertat individual». Da-vant una Prússia que havia conservat totesles virtuts d’un «règim quasi feudal, unesperit militar i nacional menat fins a larudesa»,42 França expiava llavors la «con-cepció filosòfica i igualitària de la societat»unida a la «falsa política de Rousseau».43

Als homes de la seua generació, als seusinnombrables deixebles de la generaciósegüent, Renan els ensenya que «un paísdemocràtic no pot ser un país ben gover-nat, ben administrat, ben manat». Per aixòla derrota de 1870 no s’explica pas per una

15política atzarosa o per la incompetènciamilitar, sinó més aviat per la ruïna de totauna cultura política. Eren els efectes con-jugats d’una certa forma de relacions en-tre els homes, d’un cert mode de vida id’una ideologia on predominaven els ne-fastos valors jacobins, els que arrossegavenel país a la decadència, i la desfeta no n’eramés que un dels signes: l’enfrontamentviolent sols va fer que «totes les veless’esquinçassen» i que «les mancances detemperament que només se sospitaven»,tot d’una «es fessen presents d’una manerasinistra».44

La primera i la més gran d’aquestesmancances, la falta capital, era el «mate-rialisme». L’antimaterialisme, idea clausense parió, constitueix la columna verte-bral i el denominador comú de totes lestedències que, de Sedan a Vichy, es revol-ten contra el llegat del segle XVIII, contral’utilitarisme liberal o socialista. El «mate-rialisme» resumeix, de fet, el que Renandenomina el «mal de França».45 «Mentrenosaltres descendim despreocupats pelpendent d’un materialisme obtús o d’unafilosofia excessivament generosa, quasideixant perdre’s qualsevol record de l’espe-rit nacional, Prússia, que ha romàs un paísd’antic règim, i que s’ha preservat així delmaterialisme industrial, econòmic, socia-lista, revolucionari, (és) qui ha dominat lavirilitat de tots els altres pobles».46 La de-mocràcia i el socialisme són materialismes;però també hi ha un «materialisme bur-gès»,47 un altre aspecte d’aquesta medio-critat que, d’ençà de la fi del segle XVIII,s’empara de tot. És el materialisme allòque es troba l’origen de la decadència fran-cesa, és el materialisme liberal i burgès, lateoria dels drets naturals i l’individualismeallò que fou vençut a Sedan. En Wagner i

Treitschke, com en Renan, és sempre elmaterialisme el que té la responsabilitat dela decadència de la cultura europea.48 AFrança, aquesta convicció serà repetida devalent, d’una manera pràcticament idèn-tica, setanta anys més tard, arran de ladesfeta de 1940: és sempre el materialismequi rosega el cos de la nació.

Per a Emmanuel Mounier, per exem-ple, la caiguda de França no fou ni més nimenys que la derrota d’una «certa formade civilització occidental».49 En aquest casconcret, Mounier, com Renan, assenya-lava el materialisme, els principis de 1789,la democràcia, que no cessaven de destruirel cos i l’ànima de la nació. Des de la seuafundació, tot expressant el seu horror pelmaterialisme marxista, Esprit llança unaveritable crida a la revolta contra lademocràcia liberal. La crítica despietadadel «desordre establert» s’adreça llavors nosols a la praxi d’un règim, a les seues feble-ses institucionals, sinó a tota una culturapolítica. És certament aquest rebuig delmaterialisme el que condueix els revoltatscom Mounier a treballar per la Revoluciónacional als seus inicis, aquesta revoluciód’un tipus nou que l’equip d’Esprit nohavia deixat d’invocar al llarg de la dècadaque precedeix la guerra. La denúncia per-manent de la decadència de tota una civi-lització que havia esdevingut inevitablepel materialisme inherent al sistema eixitde la Revolució francesa és un aspecte es-sencial de la revolta cultural que, per laseua banda, encoratja la recerca d’una ter-cera via entre el liberalisme i el marxisme.

La revolta contra el materialisme de laIl·lustració, o en termes polítics concrets,contra el liberalisme, la democràcia i elsocialisme, és el lloc geomètric on es retro-ben tots els contestataris: els qui veuen

16amb horror el sistema totalitari però que,al mateix temps, no poden resistir l’atrac-ció d’aquest antimaterialisme per excel-lència que és el feixisme i els qui s’adhe-reixen ja a la praxi feixista.

Així, diverses famílies de pensaments’apleguen a l’entorn d’un mateix rebuig al’ordre liberal i tracen una corona exterioral voltant del nucli dur del pensament fei-xista. L’espiritualisme i l’idealisme quepreconitza el feixisme forneixen els mit-jans d’una revolta total: com que es consi-dera portador d’una revolució política, elfeixisme es considera també la palancad’una revolució moral, d’una transfor-mació profunda dels esperits i de les àni-mes. No és només la sort de la nació el queimporta, sinó també la de la civilització, iel problema de la decadència és una de lespreocupacions pregones del feixisme.Aquesta recerca de valors nous impres-siona vivament àmplies capes de la intel·li-guèntsia europea. En aquest món d’im-pugnació, entre tots aquests revoltats alsquals repugna de reconèixer-se en la de-mocràcia decadent, burgesa i liberal, de lamateixa manera que miren amb horror elcomunisme, o el que solen anomenar labarbàrie americana, els feixistes no repre-senten més que una minoria, però unaminoria d’avantguarda que dóna el to iincita el conjunt de les forces d’impug-nació a situar-se respecte a ella.

La reacció sempre és la mateixa. Peraturar el declivi, cal una altra civilització iuna altra societat: una societat orgànica,«comunitària» –conduïda per elits virilsimbuïdes del sentit de sacrifici– ha dereemplaçar l’actual civilització mercantil.«Una civilització humana va a desapa-rèixer», diu un jove autor personalista,Alexandre Marc, en el segon número d’Es-

prit. 50 Una «societat es mor», una societatque serà estigmatitzada en nom de «laimpugnació de la fallida liberal, deldesordre actual, estèril i inhumà, del fàsticinstintiu que les il·lusions parlamentàries ipseudodemocràtiques ha de produir desd’ara en tota ànima ben nascuda». Alexan-dre Marc convoca tots els moviments delsjoves de tot arreu «que comparteixen elnostre fàstic i la nostra ira».51 Les simpatiesque expressa pretenen aplegar tots els revol-tats, però ell invoca sobretot la major partde les idees que manifestaven llavors els ene-mics de la República de Weimar. De fet, as-sumeix sense dubtar-ho les seues crítiques.52

Mounier mateix no pot evitar de sen-tir-se atret per aquest refús total del mónburgès i liberal, un refús primari sense capombra de compromís que traspua el«feixisme en sentit ampli», el feixisme coma «fenomen històric molt determinat de lapostguerra».53

«El feixisme, a primer cop d’ull, oposaa la primacia de l’espiritualitat la primaciadel poder i la força. Quan sent el motcultura, deia Goering, prepare la pistola.Al feixisme li agrada d’afirmar aquestpragmatisme en termes provocatius. Esvanta de no pensar, d’anar avant sense capaltre objectiu que fer camí. “¿El nostreprograma? –declara Mussolini– Volem go-vernar Itàlia.” I a un diputat que ingènua-ment li pregava que concretàs la seuaconcepció de l’Estat li va dir: “L’honorableGronchi m’ha demanat que definesca l’Es-tat. En tinc prou de governar-lo.” El costatsimpàtic d’aquestes boutades, és la negaciórevolucionària del racionalisme burgès, dela república dels professors, dels qui des-cobrien a vegades, com digué un d’aquests,que “l’acció també és creativa”.»54

17Mounier precisà finalment el seu pen-

sament en un text que no pot ser consi-derat com un article de diari enllestit acorre-cuita, perquè tracta d’un dels seusescrits més madurs i importants:

«Qualsevol que haja visitat sense pre-judicis els països feixistes, que haja prescontacte amb les seues organitzacions,amb les joventuts, no pot haver deixat desentir-se impactat, en efecte, per l’em-pemta espiritual autèntica que emmenaaquests homes deslliurats violentament dela decadència burgesa, plens de l’enardi-ment que dóna el fet d’haver trobat una fei un sentit a la vida. Negar això o com-batre uns valors autèntics –per bé queatabalats– en nom de fidelitats ploraneresa un món decadent o a virtuts en cartera,oposar-hi una incomprensió partidista oadmonicions de sedentaris a països quehan retrobat el sentit de la dignitat, a jo-ventuts que hom ha alliberat de la deses-peració, a homes que tot just han desco-bert, després d’anys i anys d’indiferènciapetit burgesa, què vol dir l’abnegació, elsacrifici, l’amistat viril, és tant com ferrecaure més violentament encara en elserrors que hom condemna una generositatmal orientada, però vigorosa.»55

Aquest text és d’octubre de 1936. Tresanys abans la revista personalista, L’Ordrenouveau, havia mostrat ja en què consistia,segons aquest grup no conformista, lagran contribució del nazisme: «La políticasocial del nacionalsocialisme és hostilalhora al capitalisme i al marxisme: l’un il’altre desarrelen l’home, l’arrenquen de latradició viva, en fan un proletari». D’altrabanda, «en el terreny cultural i espiritual, elnacionalsocialisme mostra una voluntatde ruptura amb el materialisme».56

El rebuig del materialisme és al cor dela llarga «Carta a Adolf Hitler, cancellerdel Reich», publicada al novembre de1933 al número cinquè de L’Ordrenouveau. Aquesta professió de fe és undocument d’un interès extraordinari.Dandieu i Aron hi manifestaven admira-ció envers el nazisme com a sistema ideo-lògic, com a cos de doctrina: «La vostraobra és valenta: té grandesa». I mésendavant hi tornaven: «El vostre movi-ment posseeïx, en el seu fonament mateix,una grandesa autèntica». Aquesta gran-desa, ¿en què consistia? «La grandesaautèntica del vostre moviment rau en el fetque és, per l’heroisme, el sacrifici i l’abne-gació que ensenya, una protesta contra elmaterialisme contemporani.» Els autorsd’aquesta Carta insistien bastant en aques-ta idea. Per a ells, aquesta «revolta legítimacontra el materialisme modern “fa” que al’origen espiritual, si no en el desenvolu-pament tàctic del moviment nacional-socialista, trobem la llavor d’una posiciórevolucionària nova i necessària».57

Mussolini se situava exactament enaquesta línia de pensament quan definia,el 1932, el feixisme com una revolta con-tra «el materialisme i el feble positivismedel segle XIX».58 I poc temps després, arrande la fundació de la Falange espanyola,José Antonio Primo de Rivera començavael seu discurs amb un atac a Rousseau.59

En 1940, Drieu de la Rochelle se’n feiaressó: «França ha estat destruïda pel racio-nalisme».60

Tots aquests textos ens indiquen i ensexpliquen les raons de l’efecte de satel·lit-zació que exercí el feixisme en nombrososmedis intel·lectuals. Aquestes raons, queper exemple menaren Mounier a treballar,fins a les acaballes de l’any 1942, per la

18Revolució nacional de Vichy, no eren decap manera manifestacions apressadesde la manca de judici polític de jovesadolescents «anti» per motiu de l’edat. Dela mateixa manera, l’actitud de Heideggerenvers el règim nazi no estava dictada perun oportunisme vulgar, sinó que denotavamés aviat una certa comunitat d’idees. Enocasions acadèmiques d’aquesta èpocaHeidegger havia parlat de l’«íntima veritati grandesa» del nacionalsocialisme.61 Elstermes que feia servir recorden els delspersonalistes francesos. Habermas remar-ca que el 1953, quan publicà els seus cur-sos d’aleshores, el Heidegger de l’èpocad’Adenauer no es va distanciar ni un bridel Heidegger de 1935. I per què hauriade desdir-se l’autor de Sein und Zeit, siacabava la seua «Carta sobre l’humanis-me» (1946) amb aquesta conclusió: «Haarribat el moment de deixar de sobre-valorar la filosofia, pel fet mateix de de-manar-li massa. Això és tot just el que enscal en l’estat actual de penúria del món:menys filosofia i més atenció al pensa-ment; menys literatura i més cura de lalletra com a tal».62 (El subratllat és meu.)Cal dir que Habermas no s’equivoca pasquan assenyala que si no hi hagué intel·li-guèntsia nazi pròpiament dita, la causafou simplement la mediocritat del perso-nal d’enquadrament nazi, que no féupossible per al partit d’acceptar les ofertesde servei dels intel·lectuals.63

Si de cas arriba a ser expressada,l’oposició dels intel·lectuals fa referènciamolt més als excessos policíacs dels règimsen qüestió que no a les ideologies. D’acíprovenen, és clar, moltes de les ambigüi-tats i contradiccions tant del pensamentcom del comportament d’aquests gransintel·lectuals, sovint destarotats davant

l’astúcia de la història. Perquè les formesconcretes que prengueren les revoltes anti-materialistes per les quals s’havien delit noresponien sempre als desitjos d’aquestsesperits sensibles.

Cadascú a la seua manera, Spengler,Jünger o Freyer –però no Carl Schmitt–manifestarien reserves davant el règimhitlerià. Tanmateix, allò que invocaran noserà pas raons morals o filosòfiques. Labrutalitat i la vulgaritat nazis enterbolienel tracte dels nous amos i senyors amb elsintel·lectuals. Una cosa és disertar docta-ment sobre la moral dels esclaus, plànyer-se per la decadència, oposar-se apassiona-dament al materialisme de la societat bur-gesa, i una altra és d’acceptar i assumir elterrorisme d’Estat com a forma normal degovern. Però mentrestant aquesta críticaobsessiva del llegat de la Il·lustració haviadonat resultats concrets: els homes d’a-questa tendència, coneguda amb el nomde Revolució conservadora, havien retut jaun gran servei al nacionalsocialisme. Ha-vien llançat les classes altes de la societatalemanya en braços del Tercer Reich.64

Entre aquells que acolliren joiosamentl’embranzida nazi es trobaven també al-guns que més endavant, al juliol de 1944,pagarien amb la seua vida un reflex tardàde refús a Hitler.

Passà quelcom de semblant també finsi tot a França, on alguns dels protagonistesi admiradors de la gran revolució anti-materialista acabarien agafant les armescontra els nazis o en foren les primeresvíctimes. Però mentrestant, en l’intervalde sis mesos, un segle i mig de tradiciórepublicana havia desaparegut com si maino hi hagués existit. Però de cap maneraper art d’encanteri! A l’octubre de 1940 lalegislació racial de Vichy havia llançat

19la darrera palada damunt la tomba delsprincipis de 1789. La Revolució nacionales fa de mal entendre sense la prolongadaimpugnació antimaterialista, el llarg com-bat contra el llegat de la Il·lustració. No hiha dubte que, igual que a Alemanya, nofou tota sola la revolució cultural queabaté la democràcia. Pel que fa a França, laresponsabilitat directa recau, abans queres, en la màquina de guerra alemanya. Elcas és, tanmateix, que quan el govern de laRevolució nacional «reprèn el controlsobre França», la carcassa ideològica quepermeté la solució de recanvi hi era total-ment a punt.

D’aquesta manera es va crear, a totarreu d’Europa, una doxa antidemocrà-tica, antiuniversalista, que, sens dubte,devia més a la vulgarització banalitzadoraque a les grans obres mateixes, però que, sino era sempre fidel als matisos de l’altacultura, no deixava de reflectir-ne les ideesprincipals.

Ací es planteja l’eterna qüestió de laresponsabilitat de l’intel·lectual. No es potfer cap autor responsable de les deriva-cions no volgudes o pervertides del seumagisteri. D’altra banda, però, un pensa-dor treballa en un context històric deter-minat, escriu per al seu temps i la seuaobra té conseqüències. Entre els autors oles obres tractats ací, no n’hi ha cap quepuga ser adscrit a cap mena d’apoliticisme.Fins les construccions més abstractes deNietzsche i les seues preferències estèti-ques tenien implicacions polítiques im-mediates. Nietzsche, d’altra banda, hosabia, això, i ho sabia molt bé. Més difícilencara és d’imaginar un Heidegger, en elclima passional dels anys trenta, incons-cient de la significació que prenien totseguit el seu ensenyament i les seues activi-

tats. La veritat és que el famós apoliticismede la universitat alemanya, es vulga o no,expressava llavors un pregon conformismeantidemocràtic, antiliberal i antimarxista.A tot arreu d’Europa no hi havia capintel·lectual important que pretenguésveritablement de mantenir-se al margedels enfrontaments polítics.

Per ella mateixa la crítica de la demo-cràcia liberal, com tampoc l’atur, la infla-ció o les derrotes militars, no havia deconduir necessàriament al feixisme, al na-zisme o a les diferents formes de revoluciónacional. Fou la conjugació de tots aquestselements allò que provocà la ruptura delsanys vint i trenta. Perquè, a tot EuropaOccidental, la revolta cultural precedí larevolta política. És la revolta cultural, enla qual participaren tant els qui es vancomprometre en l’activisme polític comaquells que no es van embrutar les mans,el que explica l’embranzida de la menta-litat feixista i la seua difusió. Si hi haguéuna trahison des clercs, com deia JulienBenda, aquesta traïció es concretà no en elrefús de la política, sinó més aviat en elcompromís de nombrosos intel·lectualsamb el combat contra l’esperit de laIl·lustració.

I és que l’atracció del feixisme va rauresobretot en el fet que aquesta ideologia deruptura no fou mai una altra cosa que elnucli dur d’un fenomen més ampli: la re-volta contra la modernitat eixida de laIl·lustració. Vet ací perquè tot al llarg dela primera meitat del segle la temptaciófeixista va tenir incidència, en graus diver-sos, sobre àmplies capes de la intel·li-guèntsia europea. El feixisme, certament,fou aquell «mal del segle» del qual parlavaRobert Brasillach. Brasillach, un dels in-tel·lectuals feixistes més envilits però

20també dels més intel·ligents i dels mésconseqüents de la seua generació, veia enel feixisme «un esperit»65 situat a les antí-podes de l’esperit «burgès», racionalista iutilitari, un esperit en revolta contra unacivilització baixament materialista. Perparticipar d’aquesta revolta, per mirar-seamb indulgència, gairebé amb simpatia, elcombat nazi o feixista contra l’ordre esta-blert, per acollir amb entusiasme, almenysen una primera etapa, la instauració d’unasolució de recanvi a la democràcia, nocalia identificar-se necessàriament ambtotes les manifestacions de la brutalitatfeixista. Aquesta (pretesa) possibilitatd’adherir-se «sols» a tal o tal aspecte de laidea, tot negant-se a veure el que hi haviad’indissoluble en la cadena, explica lareverència de la gran majoria dels mediscultes italians davant el feixisme en marxai la cooperació de la intel·liguèntsia alema-nya amb la màquina de repressió nazi.Aquesta és també la veritable raó per laqual la Revolució nacional de Vichypogué fruir, els dos primers anys de la seuaexistència, d’un suport molt ampli entreles elits franceses.

Sens dubte, allò que constitueix el corde la ideologia de la Revolució nacional ésel nacionalisme de la terra i els morts,molt proper al nacionalisme de la sang i elsòl alemany: tota la legislació de Vichy,que canvià la faç del país els sis mesosposteriors a l’armistici –la instauració de ladictadura, l’organització d’un sistemarepressiu policíac, el culte al cap caris-màtic, les reformes del sistema escolar,l’enquadrament de la joventut, la censura,la manipulació de la informació, l’esforçper imposar un cert corporativisme–, totplegat tendia a donar a la nació l’estatusd’un organisme semblant a un ésser viu.

Contràriament a allò que pretén la inter-pretació apologètica, les estructures derecanvi mostraven un caire molt proper alssistemes totalitaris. Fins i tot el culte retutals valors tradicionals –la família, la terra,la religió– no s’allunyava gaire de l’enfo-cament mussolinià o hitlerià i formavapart de l’arsenal d’armes forjades contral’«individualisme». El mateix pot dir-sedel lloc que hom va fer a l’Església deFrança al si del sistema de Vichy, que voliadesfer l’obra del jacobinisme i combatre el«materialisme» burgès (el liberalisme) i elmaterialisme obrer (el marxisme).66

Per tal que el caràcter totalitari haguésestat ben clar fins i tot als ulls dels observa-dors menys perspicaços, certament hauriacalgut que Vichy s’hagués proveït d’unpartit únic. Però a Alemanya i a Itàlia elpartit únic no fou mai una altra cosa queun mitjà, i no una finalitat en si. Els par-tits feixista i nazi foren instruments decombat per assolir el poder: després de lavictòria, una vegada havien acomplit laseua missió, foren els únics partits quesobrevisqueren, és veritat, però el poderreal s’hi trobà ben aviat a les mans el líder,en la seua condició de Cap de l’Estat(Hitler) o de Cap del Govern (Mussolini).No deixa de ser interessant, d’altra banda,el fet que Pétain tingués un estatus alhoranominal i real, més proper al de Hitler queno al de Mussolini. El Duce exercia a Itàliaun poder menys total que el Mariscal aFrança, fou destituït pel rei i tancat a lapresó amb l’assentiment dels jerarques delPartit Nacional Feixista. Heus ací unadesgràcia que no li podia haver passat maia Pétain, que no havia de retre comptes aningú. L’abril de 1944, nou mesos desprésde la caiguda de Mussolini, encara eraaclamat als carrers de París. Tot i que

21aquesta manifestació no pot ser de capmanera comparada, quant a dimensió,amb la que acolliria De Gaulle, no deixaemperò de ser un símptoma de la popu-laritat del Mariscal encara a la vespra del’Alliberament. De fet, Pétain fou into-cable fins a la fi.67

El Mariscal Pétain, que mai hagué debatre’s pel poder, no tenia cap necessitatd’un partit. En tenia prou de proscriuretots els partits. D’altra banda, ¿com es potavaluar d’una manera encertada la natu-ralesa del règim de Vichy sense esmentarque la repressió policíaca, a la zona noocupada pels alemanys, fou sovint mésdura que a Itàlia i que en molts aspectes elrègim mussolinià es mostrà més clementque el del Mariscal, i que hagueren de pas-sar quinze anys des de l’accés dels feixistesitalians fins a la promulgació de les lleisracials a Roma? ¿Cal afegir-hi, encara, queaquestes lleis no foren mai aplicades a lapenínsula amb el mateix rigor que al’hexàgon?

No hi ha cap dubte que la repressió de1940-1944 inspirà una gran repugnànciaentre la gran massa dels francesos. No ésmenys cert que els resistents, jueus, comu-nistes i altres dissidents mai no hauriensobreviscut si no haguéssen comptat ambl’ajut de centenars de milers de francesos,que hi posaren sovint en perill la vida. Elfrancès mitjà no pot fer-se grans retrets.Igual que la gran massa dels italians,d’altra banda, àdhuc militants feixistes ooficials de l’exèrcit, que actuaren mésd’una vegada per salvar les víctimes d’unrègim al qual ells en principi servien.

Tanmateix, aquests fets indubtables nopoden ni haurien d’enterbolir la visió.¿Què se’n feu, de les elits –de dreta o d’es-querra–, dels membres dels cossos cons-

tituïts, de l’administració, de la justícia?¿Què passà amb els periodistes, els escrip-tors, els universitaris? ¿Què passà amb totsaquells homes que corregueren a posar-seal servei de la Revolució nacional? Quanun jutge aplica la llei amb rigor, quan unpolicia l’executa, quan un universitaril’explica i un periodista l’exalça, quan unescriptor relaciona la desfeta amb la supe-rioritat del nazisme sobre el liberalisme,això té un nom: és identificació amb unsistema ideològic. Que no sempre es perce-bien ben bé les conseqüències, immediateso a llarg termini, d’aquesta identificació,no deixa de ser un argument post-factum,fal·laç i inacceptable aplicat a personesobligades, pel seu ofici, a reflexionar. Totsaquests homes, entre els quals figuravenmolts grans intel·lectuals, ¿s’adheriren a laRevolució nacional perquè s’imposava«l’acostament entre la Pucelle (Joanad’Arc) i el Mariscal»? ¿No els «recordavaindefectiblement el govern de Vichy alregne de Bourges»68 també a ells? ¿Nocaldria, més aviat, plantejar-se la possi-bilitat que l’explicació d’aquest compor-tament rau, com als països veïns, incloent-hi naturalment Bèlgica (vegeu el cas deHenri de Man i del seu nebot, el famóscrític de Yale, Paul de Man) en la im-pregnació antimaterialista, molt sovintfeixista o feixistitzant, del mig segle que pre-cedeix la instal·lació del règim de recanvi?

El nacionalisme total que triomfa l’es-tiu del 1940, que es vol una ètica, unaconcepció sencera del bé polític, que pre-tén instaurar un tipus nou de relació entrel’individu i la col·lectivitat, no arrenca dela desfeta d’aquell 1940. Aquest naciona-lisme que nega l’existència de qualsevolnorma universal i absoluta, que conreauna visió de la societat com a ens tancat i

22compartimentat, havia estat elaborat aFrança des de la fi del segle XIX. L’expressiómés concreta –perquè planteja l’únicaqüestió que compta de veritat, la de saberen què consisteix la nació francesa– ésl’antisemitisme.

La Revolució nacional no aparegué exnihilo a França, igual que la resta de revo-lucions nacionals europees. El règim deVichy és fill d’una llarga tradició autòcto-na i europea alhora: fou la revolta d’unaFrança intel·lectual i política que mai noacceptà la filosofia de les Llums. Concre-tament, aquesta revolta assumí, desprésdel boulangisme i l’antidreyfusisme, lesformes d’una revolta contra la democràcialiberal. Com a Itàlia, com a Alemanya,aquesta revolta contra el «materialisme» dela Il·lustració, burgès o proletari, teniaaromes atraients per a una gran part de lesclasses cultivades. És ben bé aquestaseducció antimaterialista, que molt sovintesdevingué una veritable temptació feixis-ta, el que explica la simpatia de la granmajoria dels intel·lectuals italians envers eljove moviment revolucionari encapçalatper Mussolini, o de la quasi totalitat delmón universitari alemany envers el nazis-me. No en fou gaire diferent, el 1940, elcomportament d’un gran nombre d’in-tel·lectuals francesos. El nou règim esbeneficià tot seguit de la cooperació de leselits que, tot al llarg dels anys trenta,havien mirat amb molt bons ulls la granrevolta «antimaterialista» i que havien pro-clamat sense embuts el seu refús d’allòque, en ambients d’oposició, hom s’es-timava de dir-ne el «desordre establert»,i que no era una altra cosa que la de-mocràcia. ❐

Traducció de Jaume Soler

1. J. HABERMAS, «La modernité: un projet inachevé»,Critique, 413, octubre 1981. Aquests darrers anysla problemàtica de la modernitat ha estimulat bas-tant el pensament, i la bibliografia de què disposema hores d’ara és tan variada quant a enfocamentscom desigual pel que fa a qualitat. Es trobarà untractament excel·lent d’aquesta problemàtica a l’obramés recent sobre la qüestió: A. Touraine, Critique dela modernité, Fayard, París, 1992. Hom pot con-sultar així mateix: S. Best, D. Kellner, PostmodernTheory. Critical Interrogations, Guilford Press, NovaYork, 1991, i G. Vattimo, The End of Modenity.Nihilism and Hermeneutics in Postmodern Culture,The Johns Hopskins Press, Baltimore, 1991 (nova ed.).

2. O. PAZ, «Poésie et Modernité», Le Débat, sept.-des.1989, p. 4

3. Ibid., pp. 4-5. 4. F. LATRAVERSE, W. MOSER (eds.), «Avant-propos»,

dins Vienne au tournant du siècle, Albin Michel,París, 1988, pp. 9-10.

5. O. PAZ, cit., p. 5.6. E. HUSSERL, La crise de l’humanité européenne et la

philosophie, Aubier-Montaigne, París, 1977, p. 31(trad. catalana : «La crisi de la humanitat europea ila filosofia», dins E. HUSSERL, Fenomenologia, tra-ducció i edició a cura de Francesc Perenya Blasi,Edicions 62, Barcelona, 1999, p. 224).

7. Ibid., p. 4 (prefaci del traductor). 8. Ibid., p. 20 (trad. catalana cit., pp. 210-211). 9. F. NIETZSCHE, Par-delà bien et mal, UGE, París,

1970, p. 27.10. Cit. segons A. DOBSON, An Introduction to the

Politics and Philosophy of José Ortega y Gasset,Cambridge U.P., Cambridge, 1989, p. 19. SobreUnamuno, cf. així mateix M. Nozick, Miguel deUnamuno. The Agony of Belief, Princeton U.P.,Princeton, 1982.

11. Cit. a D. S. LUFT, Robert Musil and the Crisis ofEuropean Culture 1880-1942, University of Cali-fornia Press, Berkeley, 1982.

12. M. BARRÈS, Mes cahiers, vol. IX, Plon, París, p. 24.13. Ibid., p. 290 i vol. VIII, pp. 77 i 78. Vegeu així

mateix vol. X, pp. 99 i 219 i vol. VIII, p. 161.Sobre totes aquestes qüestions, vegeu Z. Sternhell,Maurice Barrès et le nationalisme français, Presses dela Fondation Nationale des Sciences Politiques, Pa-rís, 1972; nova edició: Complexe, Brussel·les, 1986.

14. R. STÄBLEIN, «Dissociation du sujet et culte du Moi:la réception de la décadence barrésienne par Hugovon Hofmannstahl et Hermann Bahr», a F. Latra-verse, W. Moser, op. cit., pp. 217-257.

2315. F. NIETZSCHE, L’Antéchrist suivi de Ecce Homo,

Gallimard, París, 1992, p. 173 (subratllat al text).Cf. també Par-delà bien et mal, op. cit., pp. 130,158, 198 i 199.

16. F. NIETZSCHE, Par-delà..., op.cit., p. 73. Cf. tambépp. 162, 163, 212. (Les referències de pàgina quehom indica endavant remeten a aquesta edició).

17. Cit. a Theodor W. ADORNO, The Jargon of Authenti-city, Northwestern U. P., Evanston, 1973, p. 54.

18. Vegeu Z. STERNHELL, Maurice Barrès et lenationalisme français, op. cit., pp. 298 i ss.

19. Ibid., p. 238.20. Cit. a SCHORSKE, Fin-de-siècle Vienna, Vintage

Books, Nova York, 1981, p. 134.21. G. CLEMENCEAU, Contre la justice, Stock, París, 1900,

p. V.22. Ibid., pp. IV-VI. Cf. també L’iniquité, Stock, París,

1989, p. 142.23. P. BRULAT, L’affaire Dreyfus. Violence et raison, Stock,

París, 1989, pp. XXIII-XXIV.24. J. BENDA, Dialogues à Byzance, Éditions de la Revue

blanche, París, 1900, p. 43.25. C. SCHMITT, The Crisis of Parliamentary Democracy,

tr. Ed. Kennedy, The MIT Press, Cambridge(Mass.), 1988, p. 73.

26. F. NIETZSCHE, Par-delà..., op. cit., p. 131.27. Vegeu el prefaci i la introducció a T. E. HULME, Spe-

culations. Essays on Humanism and the Philosophyof Arts, Routledge and Kegan Paul, Londres, 1954,p. X.

28. Cf. T. E. HULME, Further Speculations, University ofMinnesota Press, Minneapolis, 1955, pp. VII-XIV.

29. T. E. HULME, Speculations, op. cit., pp. 47 i 58.30. Ibid., pp. 55-57, 60-62. Cf. també p. 31.31. Ibid., pp. 68-71; cf. també p. 256.32. Ibid., pp. 116 i 117.33. Ibid., pp. 114 i 117-120. Cf. també pp. 255 i 256.34. J. R. HARRISON, The Reactionaries. Yeats, Lewis, Pound,

Eliot, Lawrende: A Study of the Anti-democraticIntelligentzia, Schoken Books, Nova York, 1967,pp. 30-33.

35. Cf. especialment Speculations, op. cit., pp. 173-214,i Further Speculations, op. cit., pp. 28-63.

36. T. E. HULME, Speculations, op. cit., p. 250 (subratllatal text).

37. Ibid., pp. 254 i 258-260.38. W. LEWIS, The Art of Being Ruled, Chatto and

Windus, Londres, 1926, p. 128. Cf. també pp.407-409.

39. C. SCHMITT, The Crisis of Parliamentary Democracy,op. cit., pp. 68-76.

40. J. ORTEGA Y GASSET, The Revolt of the Masses, UnwinBooks, Londres, 1961, pp. 56 i 57.

41. E. RENAN, «Philosophie de l’histoire contemporaine.La monarchie constitutionnelle en France», Revuedes deux mondes, 84, nov. 1869, p. 73.

42. E. RENAN, La réforme intellectuelle et morale de laFrance, UGE, París, s.d., pp. 89-93.

43. Ibid., p. 32.44. Ibid., pp. 79 i 94.45. Ibid., p. 29.46. Ibid., pp. 88 i 92.47. Ibid., p. 26.48. R. WAGNER, «German Art in German Policy», dins

Wagner on Music and Drama: A Selection fromRichard Wagner’s Works, Victor Gollancz, Londres,1977, p. 439, i H. von Treitschke, A Word Aboutour Jewry, Hebrew Union College, Jewish Instituteof Religion, Cincinnati (Ohio), s. d., p. 4.

49. El 25 d’octubre de 1940 la revista catòlica nord-americana The Commonwealth publicava unmissatge de Mounier intitulat «Letter from France:A Personalist Leader, Editor of Esprit, Sends ThisMessage to America From France» (pp. 8-11).John Hellman ha descobert aquest article (cf.Emmanuel Mounier and the New Catholic Left1930-1959), University of Toronto Press, Toronto,1981). Heus ací el que diu el text anglès: «The firststep to take is to place onself on the scale of visionof the man who at this moment has taken theiniciative in the history of Europe. Herr Hitler onseveral occasions has declared that he envisions hispolicies on the scale of a thousand years. The“realists” smile. But on reflection this perspectivewould seem a bit narrow.» (p. 8).

50. A. MARC, «Vers un ordre nouveau», Esprit, 2,novembre 1932, p. 330.

51. Ibid., pp. 332-333.52. A. MARC, «Jeunesse allemande», Esprit, 5, febrer

1933, pp. 723-724.53. E. MOUNIER, «Le monde moderne contre la per-

sonne», a Oeuvres, Seuil, París, 1963, 1, p. 499.54. Ibid., p. 500.55. Ibid., p. 501. Cf. també E. MOUNIER, «Esprit au

congrès franco-italien sur la corporation», Esprit,33, juny 1935. Aquest congrés, interessant irevelador dels lligams intel·lectuals que hi havia al’època d’entreguerres entre els no conformistesfrancesos i els revolucionaris d’enllà el Rin i elsAlps, havia passat pràcticament desapercebut.Les actes només han estat publicades molt recent-ment i, encara, sols a Itàlia. Vegeu M. NACCI i

24A. VITTORIA (dirs.), «Convegno Italo-Francese diStudi Corporativi, Roma, 1935», Dimensioni, 40-41, 1986, i G. Parlato, Il convegno italo-francese distudi corporativi (1935) con il testo integrali degliAtti, Fondazione Ugo Spirito, Roma, 1990.

56. A. MARC, «Hitler ou la Révolution manquée»,L’Ordre nouveau, 2, juny 1933, pp. 29-30.

57. L’Ordre nouveau, 5, novembre 1933, pp. 4, 12-16.58. B. MUSSOLINI, «La Dottrina del Fascismo», dins E. I

D. SUSMEL (dir.), Opera Omnia, Florència, 1962,t. 34, p. 118.

59. J. A. PRIMO DE RIVERA, Selected Writings, a cura deH. Thomas, Jonathan Cape, Londres, 1972, p. 49.

60. P. DRIEU DE LA ROCHELLE, Notes pour comprendre lesiècle, Gallimard, París, 1941, p. 171. Vegeu tambéA. JAEGER KAPLAN, Reproductions of Banality.Fascism, Literature and French Intellectual Life,University of Minessota Press, Minneapolis, 1986,pp. 92 i ss.

61. J. HABERMAS, Profils philosophiques et politiques,Gallimard, París, 1974, p. 91.

62. M. HEIDEGGER, Lettre sur l’humanisme (ed. bil.),trad. i presentació a cura de R. MUNIER, Aubier-Montaigne, París, 1964, p. 171.

63. J. HABERMAS, op. cit., p. 90.64. F. STERN, Dreams and Delusions, A. Knopf, Nova

York, 1987, pp. 156-157 i 164-165.65. R. BRASILLACH, Notre avant-guerre, Plon, París, 1981,

pp. 243 i 291.66. Em permet de remetre a obres anteriors meues:

Maurice Barrès et le nationalisme français, Pressesde la Fondation Nationale de Sciences Politiques,París, 1972 (nova edició: Complexe, Brussel·les,1985); La droite révolutionnaire. Les originesfrançaises du fascisme, Le Seuil, París, 1978 (col·l.«Points-Histoire», 1984); Ni droite ni gauche.L’idéologie fasciste en France, Le Seuil, París, 1983(nova edició augmentada i revisada: Complexe,Brussel·les, 1986).

67. Vegeu, en canvi, l’explicació que en dóna R.RÉMOND, Notre siècle de 1918 à 1991 (nova edicióaugmentada), Fayard, París, 1991 i Librairiegénérale française, 1993, pp. 270-271.

68. Ibid., p. 263.

25

1

Són quatre les proposicions que semblenlògicament possibles en relació ambaquesta problemàtica. La primera afirmaque no existeix aquest fenomen de laglobalització (continua havent-hi elsestats-nació i les situacions nacionals; nohi ha res de nou sota el sol). La segonaafirma que la globalització no és cap no-vetat; sempre hi ha hagut globalització in’hi ha prou de mirar-se un llibre comEuropa i la gent sense història d’Eric Wolf1

per adonar-se que una cosa tan reculadaen el temps com les rutes de comerçneolític eren ja d’abast global, de formaque apareixen artefactes polinèsics a Àfricai terrisses asiàtiques en un indret tanremot com el Nou Món.

Llavors em pense que se’n poden afegirunes altres dues més: una que reconeix larelació entre la globalització i aquestmercat mundial que és l’horitzó darrer delcapitalisme, tot assenyalant que les xarxesmundials actuals només són diferents en

grau, però no per la seua mena. I unaquarta afirmació (que em sembla més in-teressant que les altres tres) que postula laconformació d’un nou, o un tercer, estadidel capitalisme, la globalització del qualseria un tret intrínsec i que a hores d’aratendim, ens agrade o no, a associar enbona part amb allò que s’anomena la post-modernitat.

Després, per damunt i més enllà de totaixò, hi ha els judicis: hom pot deplorar laglobalització o celebrar-la, tot just com esdóna la benvinguda a les noves llibertatsde l’era postmoderna i de la perspectivapostmoderna, i en particular a les novesrevolucions tecnològiques, o bé en sentitcontrari es lamenta amb tons elegíacs perla davallada dels esplendors de la moder-nitat: les glòries i les possibilitats del mo-dernisme en les arts, la desaparició de laHistòria com a element fonamental en elqual existeixen els éssers humans, i –no endarrer terme– la fi d’un terreny de lluitapolítica essencialment modern en el qualles grans ideologies tenien encara la força il’autoritat de les grans religions dels tempspassats. Però crec que és interessant de se-parar, si més no provisionalment, aquestdebat postmodern ara ja ben conegut i laqüestió de la globalització, tot i sabent benbé que ambdues qüestions es troben pro-fundament imbricades i que és d’allò més

La globalitzaciócom a qüestió filosòfica

Fredric Jameson

Fredric Jameson és catedràtic de Literatura a la DukeUniversity. És autor, entre altres, de Postmodernism,or the Cultural Logic of Late Capitalism. El presenttreball fou publicat originalment a The Cultures ofGlobalization, ed. a cura de F. Jameson i M.Miyoshi, Duke University, 1999.

26probable que les posicions sobre la post-modernitat tornen a entrar al debat.

Donarem per fet que ja sabem, si fa nofa, què és la globalització i mirarem, mésaviat, de centrar-nos en el concepte de glo-balització, en la seua estructura ideològica,si voleu (tot considerant d’antuvi que laparaula ideologia no és pejorativa i que unconcepte pot ser ideològic i tanmateixcorrecte o vertader alhora). Crec que laglobalització és un concepte comunicacio-nal, que alternativament disfressa i trans-met significats culturals o econòmics. Te-nim la percepció que avui hi ha a tot arreudel món xarxes comunicacionals mésdenses i més extenses alhora, xarxes quesón, per una banda, resultat d’innovacionsmolt remarcables en les tecnologies de lacomunicació de totes les menes i, per unaaltra, conseqüència del grau tendencial-ment més elevat de modernització a totsels països del món, o si més no de les seuesgrans ciutats, la qual cosa inclou la im-plantació d’aquestes tecnologies.

Però el biaix comunicacional delconcepte de globalització el fa substan-cialment incomplet. No crec que es pugapensar exclusivament en termes de mitjansde comunicació o comunicacionals. D’al-tra banda, podem trobar un punt decontrast i de diferenciació en les imatgesdels mitjans de comunicació a la primerapart del segle XX, és a dir, en el períodemodernista. Llavors semblava que existiauna certa semiautonomia pel que fa aldesenvolupament dels mitjans de comuni-cació: la ràdio penetrava per primera ve-gada en àrees mols remotes (en cada país ipertot arreu); la difusió del cinema a tot elmón fou ensems ràpida i impactant, isemblava que comportava la propagaciód’un tipus nou de consciència de masses;

el periodisme i la tasca dels repòrters,mentrestant, tenien quelcom d’actes he-roics en ampliar el seu abast, tot aportantnova llum i fent arribar nova informació.Ningú no pot pensar que la revoluciócibernètica tinga a veure amb això, ni quesiga perquè opera a partir d’aquestes xar-xes anteriors, ja existents. El desenvo-lupament comunicacional d’avui ja no ésun procés d’«il·lustració» en totes les seuesconnotacions, sinó més aviat de novestecnologies.

Aquesta és la raó per la qual, al costatdel concepte comunicacional de globalit-zació, hi trobem sempre implicades d’al-tres dimensions. Així, si el fenomen mésnou es distingeix essencialment del mésantic, del modern, per la tecnologia mésque no pas per la informació (tot i queaquest terme és avui objecte de reapro-piació i de desenvolupament ideològic agran escala), el que passa és que la tec-nologia i allò que la gent del món delsordinadors en diu informació comença aderivar, gairebé sense que ens n’adonem,vers el terreny dels anuncis i la publicitat,del màqueting postmodern i finalment del’exportació de programes de TV, més queno es dedica a promoure reportatges im-pactants de llocs remots. Però això és tantcom dir que el concepte superficial, el co-municacional, ha assolit de sobte unadimensió cultural plena: el significantcomunicacional ha acabat revestint unsignificat o una significació més pròpia-ment cultural. Avui la postulació d’unaampliació de les xarxes comunicacionalss’ha transformat d’amagat en una mena demissatge relatiu a una nova culturamundial.

Però la derivació pot prendre tambéuna altra direcció: l’econòmica. Així, en la

27temptativa de pensar aquest conceptenou, fins ara purament comunicacional,comencem a omplir el significant buitamb visions relatives a transferències fi-nanceres i inversions arreu del món, i lesnoves xarxes comencen a inflar-se amb elcomerç relatiu a un capitalisme nou isuposadament més flexible (haig de con-fessar que sempre he trobat ridículaaquesta expressió). Comencem recordantque aquesta nova producció flexible haestat possible precisament per la informa-tització (i tornem, doncs, a l’aspectetecnològic) i recordem també que els ordi-nadors i els seus programes i tota la restaformen part de la mena de béns avui mésintensament intercanviats entre les na-cions. En aquesta variant, doncs, elconcepte obertament comunicacional s’hatransformat d’amagat en una visió delmercat mundial i la seua interdependènciatot just descoberta, una divisió global deltreball a una escala extraordinària, novesrutes comercials electròniques que exalcensense cansar-se, i a l’uníson, el comerç i lesfinances.

Ara em sembla que estem millor equi-pats per a entendre el flux de debats id’ideologia al voltant d’aquest concepterelliscós, les cares bessones i no comple-tament commensurables del qual semblenproduir ara dues menes diferents de po-sició, que són tanmateix reversibles. Així,si s’insisteix en el contingut cultural d’a-questa nova forma comunicacional, empense que fàcilment es pot concloure enuna celebració postmoderna de la dife-rència i la diferenciació: de sobte totes lescultures d’arreu del món han establert uncontacte tolerant al si d’una mena d’im-mens pluralisme cultural que fóra bendifícil de no saludar. Més enllà d’això, més

enllà de la celebració de la diferència cul-tural que s’insinua, i sovint estretamentlligada amb aquesta, hi ha la celebració del’accés de la paraula en l’espai públic d’unagamma immensa de grups definits per laraça, el gènere o l’etnicitat; una davalladade les estructures que condemnaven seg-ments sencers de la població al silenci i ala subalternitat; una expansió mundial dela democràcia i la participació popular–¿per què no?– que sembla tenir algunarelació amb l’evolució dels mitjans decomunicació, però que s’expressa directa-ment a través d’una nova riquesa i varietatde cultures al nou àmbit mundial.

Si en canvi la reflexió s’endinsa en elterreny de l’economia, i el concepte deglobalització n’assumeix els codis i signi-ficats, em pense que esdevé enfosquidor id’una opacitat creixent. En aquest cas elque destaca és, cada vegada més, la iden-titat (més que no la diferència): la ràpidaassimilació de mercats nacionals i zonesproductives anteriorment autònoms en unespai únic, la desaparició de l’autosufi-ciència nacional (quant a aliments, perexemple), la integració forçada de païsosde tot el món, justament, en aquesta novadivisió global del treball que esmentavaadés. Ací el que comença a definir les nos-tres idees sobre la globalització és unaimatge d’estandardització d’una intensitatsense precedents; d’una integració aixímateix forçada en un sistema-món respec-te del qual la «desvinculació» (per dir-hoamb Samir Amin) és, per tant, impossiblei, fins i tot, impensable, inconcebible.Aquesta és, òbviament, una perspectivaforça més sinistra que la joiosa visió ante-rior d’un món d’heterogeneïtat i diferèn-cia, però no estic segur que aquestes duesvisions siguen lògicament incompatibles;

28de fet, semblen d’alguna manera lligadesdialècticament, si més no en termes d’unaantinòmia irresoluble.

Però ara que hem accedit a aquestesdues posicions acoblades, i hem pogutcapgirar en un primer moment el con-cepte per tal d’omplir-lo d’una o una altrad’aquestes dues menes de contingut, ex-posant-ne la superfície a la llum i despla-çant-la després a una zona de foscor od’ombra, ara és molt important d’afegirque poden començar les transferències.Després d’haver assentat aquestes possibi-litats estructurals inicials, es pot fer unaprojecció dels eixos respectius. I així, en unsegon moment, la visió sinistra de la Iden-titat pot ser transferida al reialme de lacultura i del que es parlarà, a la manera unamica malencònica de l’Escola de Frank-furt, és de l’americanització o estandar-dització mundial de la cultura, de la des-trucció de les diferències culturals, de lamassificació de tots els pobles del planeta.

Però també es pot procedir a la inversai transferir la Diferència joiosa i celebra-tiva i les múltiples heterogeneïtats de laprimera dimensió, cultural, a l’esfera eco-nòmica i aleshores, com es pot ben béimaginar, els retòrics del pop del mercatens cantaran una i altra vegada les excel-lències i les possibilitats del nou mercatlliure a tot arreu del món: els augments dela productivitat que generaran els mercatsoberts, la satisfacció transcendental quehan començat a copsar finalment els éssershumans en veure en l’intercanvi, el mercati el capitalisme les possibilitats humanesfonamentals i les fonts més segures dellibertat.

Aquestes són les múltiples possibilitatsestructurals i combinacions que permet

aquest concepte ideològic extremamentambigu i els seus continguts alternatius,que explorarem ara, de manera provi-sional, tot seguint alguns camins.

2

Un camí molt evident té a veure amb elfet que la globalització implica l’expor-tació i la importació de cultura. Això, sensdubte, és una qüestió relacionada amb elsnegocis, però també augura, probable-ment, el contacte i la interpenetració deles cultures nacionals amb una intensitatque difícilment podia concebre’s en èpo-ques antigues, més lentes.

N’hi ha prou de pensar en tota la gentd’arreu del món que mira els programes detelevisió exportats per Nord-amèrica peradonar-se que aquesta intervenció culturalés més profunda que qualsevol formaanteriorment coneguda de colonització,imperialisme o simple turisme. Un grancineasta indi va descriure una vegada comel fet de mirar programes de televisiónord-americans modificava els gestos i lamanera de caminar del seu fill adolescent;es pot suposar que també modificaven lesseues idees i els seus valors. ¿Vol dir aixòque la resta del món està americanitzant-se? I si és així, ¿què n’hem de pensar? Opotser caldria preguntar-se: ¿què en pensala resta del món i què n’haurien de pensarels nord-americans?

Perquè caldria afegir ací un elementbàsic pel que fa al pluralisme i la diversitatcultural, fins i tot pel que fa al pluralisme ila diversitat lingüística. Hem d’entendre,en aquest país, una cosa de la qual ens ésdifícil de fer-nos càrrec: i és que Estats

29Units no és tot just un país, o una cultura,entre altres, de la mateixa manera que l’an-glès no és només una llengua entre altres.Hi ha una asimetria fonamental en lesrelacions entre els Estats Units i qualsevolaltre país del món, i no sols amb països delTercer Món, sinó també, fins i tot, amb elJapó i els països d’Europa Occidental,com mostraré tot seguit.

Això significa que hi ha una mena deceguesa al centre, que la reflexió sobre laglobalització pot ajudar-nos en part a es-menar. La ceguesa nord-americana es posade manifest, per exemple, en la nostratendència a confondre l’universal i el cul-tural, així com a assumir que en qualsevolconflicte geopolític donat tots els elementsi valors són, si fa no fa, iguals i equivalentso, altrament dit, que no els afecten les des-proporcions de poder. Crec que aixòplanteja problemes filosòfics interessants irelativament nous, però n’il·lustraré lesconseqüències en termes més concrets.

Considerem, per exemple, el problemade les llengües en el nou sistema-món:¿són totes iguals, pot qualsevol gruplingüístic produir lliurement la seua prò-pia cultura d’acord amb les seues necessi-tats? Els parlants de les llengües menorshan protestat sempre contra aquesta visióde les coses. I el sorgiment d’una mena decultura transnacional global o jet-set, en laqual un grapat de cims (literaris o cul-turals) són canonitzats pels mitjans decomunicació, cosa que els dóna una cir-culació enorme i impensable per alsproductes locals, que de tota manera ten-deixen a esborrar, no pot fer més quepotenciar encara aquestes aprensions.D’altra banda, hem de tenir present el fetque per a la majoria de la gent del món

l’anglès no és ben bé una llengua de cul-tura: és la lingua franca dels diners i delpoder que cal aprendre i fer servir ambfinalitats pràctiques però molt migrada-ment, o no gens, per a un propòsit estètic.I a més, aquesta mateixa connotació depoder tendeix a reduir el valor de totes lesformes d’alta cultura en llengua anglesa alsulls dels parlants foranis.

Així mateix, la cultura de masses nord-americana, associada com està amb elsdiners i les mercaderies, frueix d’un pres-tigi que constitueix un perill per a lamajoria de les formes de la producció cul-tural autòctona. Que o bé es veuenesborrades –com en el cas de les cinema-tografies nacionals i de la producció tele-visiva dels diferents països– o bé sóncooptades i transformades, fins a fer-lesdifícils de reconèixer, com s’esdevé amb lesmúsiques locals. No estem suficientmental cas –perquè no hem d’estar-ho– sobrela significació de les clàusules culturals enles negociacions i acords del GATT i laNAFTA i de la lluita entre els immensosinteressos culturals dels Estats Units, quevolen obrir les fronteres d’arreu a lespel·lícules, la televisió, la música, etc.,nord-americanes, i els estats estrangers,que encara afavoreixen la preservació i eldesenvolupament dels seus idiomes icultures nacionals i malden per limitarels danys, materials i alhora socials, quecausa el poder aplanador de la cultura demasses americana. Danys materialsderivats dels enormes interessos financersimplicats i danys socials pel canvi de valorsque ben fàcilment pot causar allò quehom en deia –quan es tractava d’unfenomen d’un abast molt més limitat–l’americanització.

303

Tot plegat suggereix que convé obrir unllarg parèntesi sobre la significació delsacords del GATT i la NAFTA, que cons-titueixen passes d’una temptativa nord-americana a llarg termini per soscavar lapolítica de subvencions i quotes culturalsen altres llocs del món, però sobretot aEuropa Occidental.

Molt sovint s’ha presentat ací la resis-tència francesa davant aquestes pressionsamericanes com una excentricitat cultural,del tipus el costum de menjar anques degranota. Jo, en canvi, vull argumentar queconstitueix un programa de gran impor-tància per a tots els treballadors de lacultura en el pròxim decenni i que ben bépot entendre’s com una referència ade-quada per a reformular el concepte, igual-ment passat de moda o excèntric, d’impe-rialisme cultural o, de fet, de l’imperia-lisme en general, avui, en el nou sistema-món del capitalisme tardà.

La transformació de l’econòmic encultural i del cultural en econòmic ha estatsovint considerada com un dels trets quecaracteritzen allò que es coneix avui àm-pliament com a postmodernitat. En totcas, té conseqüències fonamentals quant al’estatus de la cultura de masses com a tal.Les negociacions del GATT ens recordenque el cinema i la televisió americanscorresponen igualment, per dir-ho així, ala base i a la superestructura; són econo-mia en la mateixa mesura que són culturai, de fet, constitueixen, junt amb la pro-ducció agroalimentària i els armaments laprincipal exportació econòmica dels Es-tats Units: una enorme font de beneficipur i de renda. Per això no hem de veurela insistència nord-americana a anul·lar les

quotes sobre pel·lícules en altres païsoscom una excentricitat cultural pròpia delsEstats Units, del tipus el pastís de poma ola violència, sinó més aviat com una neces-sitat molt realista del món dels negocis:una necessitat econòmica formal ambindependència de la frivolitat dels con-tinguts culturals.

La política nord-americana quant alGATT en matèria cultural ha de veure’stambé com un impuls vers l’expansió eco-nòmica: en general, la lògica del capital ésla d’un impuls irresistible vers l’expansió iplanteja exigències d’acumulació amplia-da que no poden ser alentides o aturades,interrompudes o alterades, sense causar undany mortal al sistema mateix. Convé, enparticular, marcar distàncies iròniquesenfront de la retòrica de la llibertat –nosols del lliure comerç, sinó també de lallibertat d’expressió, de la lliure circulaciód’idees i «béns» intel·lectuals– amb què esrevesteix aquesta política. El costatmaterial de les idees o dels fets de culturarau sempre en les institucions de repro-ducció i transmissió. Però avui aquestesinstitucions adopten bàsicament, i pertotarreu, la forma de grans corporacions ba-sades en un monopoli sobre la tecnologiade la informació més rellevant. Així,doncs, la llibertat d’aquestes corporacions(i del seu estat nacional predominant) noté res a veure amb la nostra llibertatindividual com a ciutadans. I mentrestantles regulacions concomitants del copyright,patents i propietat intel·lectual, indisso-ciables de la mateixa política interna-cional, ens recorden bruscament que lacobejada llibertat de les idees és importantperquè les idees són propietat privada iestan destinades a ser venudes en gransquantitats i amb beneficis. No discutiré

31aquest tret tan important (que té el seuequivalent ecològic en l’intent de patentarproductes farmacèutics derivats de lesselves tropicals del Tercer Món, i cosessemblants), però més endavant tornaremsobre el lliure mercat.

L’altra cara d’aquesta particular lliber-tat que vull comentar, tanmateix, és que estracta, literalment, d’un joc de suma zeroen què la meua llibertat mena a la des-trucció de les indústries culturals nacio-nals d’una altra gent. Aquells de vosaltresque penseu que la política del socialismeestà morta –aquells que mantingueu ahores d’ara prejudicis inveterats contra laintervenció de l’estat i que fantasiegeusobre les possibilitats de les organitzacionsno governamentals (ONG)– fareu bé dereflexionar sobre la necessitat de les sub-vencions governamentals per a la creacióde qualsevol indústria cinematogràficaindependent o nacional: els länder d’Ale-manya Occidental han estat durant moltde temps un model en la subvenció de lesavantguardes; França ha desenvolupat ini-ciatives complexes i valuoses en suportdels joves realitzadors més enllà dels bene-ficis comercials de la indústria cinema-togràfica; la «nova onada» britànica actual,al voltant del Canal Quatre i la BFI, noexistiria sense el govern i les antigues tradi-cions de la BBC i socialistes; finalment,Canadà (i Quebec) ofereix una gamma deprecedents quant a un paper realmentproductiu i estimulant de l’estat en lacultura i, fins i tot, d’una política cultural.La qüestió és que les negociacions delGATT tenien com a objectiu, si més noen l’ànim dels negociadors nord-ame-ricans, el desmantellament de totes aques-tes subvencions locals i nacionals, consi-derades com a formes de competència

«deslleial». Aquestes subvencions eren elblanc directe i explícit de totes les pres-sions favorables al lliure comerç en laindústria de l’esbarjo, que fins ara no hanreeixit. I espere que siga evident que sireeixien, això significaria l’extinció ten-dencial de la nova producció cultural iartística nacional a tot arreu, exactamentcom la lliure circulació dels films nord-americans al món fa sonar campanades demort per totes les cinematografies nacio-nals d’arreu, i condueix probablement a ladesaparició de totes aquestes cinema-tografies nacionals com a entitats diferen-ciades. Parlar d’això en termes d’un telos od’una intenció pot semblar conspiratiu,però no hi ha dubte que ambdues caresvan juntes: l’assegurament de l’avantatgepropi i la destrucció de l’enemic. Enaquest cas concret, el nou mercat (encaramés) lliure és clar que no condueix a unaugment paral·lel de l’activitat dels com-petidors. Ja d’abans, ja en un moment tanreculat en el temps com el Pla Marshall,l’ajuda nord-americana als països d’Euro-pa Occidental en la postguerra portavaaparellades estipulacions molt previsoresquant a les quantitats de films americansque havien de ser admesos per llei alsmercats europeus; en molts casos, i espe-cialment en els casos anglès, alemany iitalià, l’allau de pel·lícules americanes queinundà les sales d’exhibició efectivamentmatà les indústries nacionals respectives,que hagueren d’especialitzar-se o esdeve-nir tercermundistes per a sobreviure. Noés cap casualitat que només la indústriafrancesa mantingués el seu caràcter nacio-nal i que, en conseqüència, siga a Françaon s’hi pot trobar la consciència mésaguda d’aquests perills.

La destrucció de les produccions

32cinematogràfiques nacionals –i amb elles,potencialment, la destrucció de les cul-tures nacionals o locals en el seu conjunt–és allò que es pot observar a hores d’ara, atot arreu, al tercer i al segon mons. Caldriaentendre bé que el triomf de les pel·lículesde Hollywood (de les quals no vull separarla televisió, que és avui tan important omés) no és un triomf només econòmic: éstambé un triomf formal i polític. Penseque tingué gran rellevància teòrica el fetque Bordwell, Thompson i Staiger pro-clamaren, al seu llibre de 1985 TheClassical Hollywood Cinema, la mort delsdiferents experiments fílmics dels anysseixanta i setanta a tot el món i l’hege-monia universal de la forma hollywoo-diana clàssica.2 Això, evidentment, és enun altre sentit equivalent a una relativamort final del modern, en la mesura queels cineastes independents d’arreu delmón podien ser considerats com a ins-pirats en un cert modernisme, però éstambé la mort del polític i una al·legoriadel final de tota possibilitat d’imaginaralternatives socials radicalment diferentsd’aquesta sota la qual vivim ara. Perquè elsfilms polítics dels anys seixanta i setantaencara afirmaven aquesta possibilitat (comho feia el modernisme en general, d’unamanera més complexa) en connotar que eldescobriment o invenció d’una formaradicalment nova era paral·lela al desco-briment o invenció de relacions socials imodes de vida radicalment nous al món.Són aquestes possibilitats –fílmiques,formals, polítiques i socials– allò que hadesaparegut d’ençà que sembla haver-seassentat una hegemonia d’alguna maneramés definitiva dels Estats Units.

Ara es dirà que hi ha bones raons per-què tot plegat haja estat així, és a dir, que a

la gent li agraden les pel·lícules de Holly-wood, que probablement també els agra-darà la forma de vida americana, si de cass’hi podien apuntar. ¿Per què el públichongarès o rus prefereix les pel·lícules deHollywood més que no allò que en restade la seua cinematografia nacional, en unaltre temps tan prestigiosa? ¿Per què es pottèmer que, amb la privatització, la fins araben guardada i protegida cultura cinema-togràfica de l’Índia es desfaça com la neu,a despit de l’extraordinari abast quanti-tatiu i de la gran popularitat de la comèdiaíndia tradicional? La rapidesa de llan-çament dels films americans i l’atracció dela seua violència essencial poden serinvocades com a explicació, però aquestamena de consideracions tenen un aire mésaviat moralitzador. És fàcil esdeveniraddicte a les pel·lícules i la televisió holly-woodianes; de fet, imagine que molts denosaltres ho som. Però fóra preferible demirar-se les coses d’una altra manera i me-surar fins a quin punt una culturanacional i la vida quotidiana que im-pregna és una xarxa completa d’hàbits i depràctiques habituals, que conformen unatotalitat, un sistema. És molt fàcil detrencar aquests sistemes culturals tradi-cionals, que conformen la manera com lagent viu el seu cos i usa el llenguatge, aixícom la forma en què es tracten els uns alsaltres i la relació que tenen amb la natura.Una vegada destruïts, aquests teixits ja nopodran ser refets mai. Algunes nacions delTercer Món es troben encara en unasituació en què aquests teixits s’hanpreservat. La violència de l’imperialismecultural nord-americà i de la penetració deles pel·lícules i de la televisió de Holly-wood rau en la destrucció d’aquestes tra-dicions, que estan molt lluny de ser

33precapitalistes o quasireligioses, sinó quesón més aviat acomodacions recents ireeixides de les antigues tradicions a latecnologia moderna.

L’aspecte clau, doncs, és que, junta-ment amb el lliure mercat com a ideo-logia, el consum de la forma fílmica deHollywood promou l’aprenentatge d’unacultura específica, d’un tipus de vidaquotidiana com a pràctica cultural: unapràctica de la qual són expressió estèticaels relats esdevinguts mercaderia, demanera que les poblacions en qüestióaprenen ambdues coses alhora. Holly-wood no és tan sols el nom d’un negocique fa diners, sinó també la designaciód’una revolució cultural fonamental delcapitalisme tardà, en el curs de la qual esdesfan velles formes de vida i se n’im-planten de noves. Però... i si aquests païsosho volen, això?, es preguntarà. El rerefonsd’aquesta mena de pregunta és que això vaamb la naturalesa humana; i, més enllà,que tota la història s’ha desenvolupat endirecció a l’apoteosi representada per lacultura americana. Però la qüestió és, mésaviat, si ho volem, això, nosaltres ma-teixos; perquè si no podem imaginar capaltra cosa, aleshores òbviament no podremadvertir altres cultures sobre res.

4

Cal, doncs, tornar a l’escenari nord-americà i remarcar l’aspecte que té a veureamb l’asimetria bàsica que hi ha entre elsEstats Units i altres cultures. Mai no pothaver-hi, dit d’una altra manera, paritat enaquestes qüestions: en la nova culturaglobal no hi ha etapes de take-off; els altresidiomes no s’equipararan mai a l’anglès

quant a la seua funció global, per molt queproven a fer-ho; de la mateixa manera, ésabsolutament improbable que d’altresindústries locals de l’espectacle arribenmai a substituir Hollywood en cap formaglobal o universal, que es deu sens dubte ala manera com el sistema americà proce-deix a la incorporació d’elements exòticsde l’exterior: de la cultura samurai a lamúsica sud-africana, de les pel·lícules deJohn Woo al menjar thai, per posar-nealguns exemples.

Aquest és, de fet, el sentit en què la no-va explosió de la cultura mundial ha sem-blat a tanta gent un motiu de celebració.Ara, tampoc no cal triar entre les duesperspectives, tan diferents, sobre la qües-tió, sinó que més aviat caldrà subratllar-nela incompatibilitat i l’oposició, de maneraque podrem viure aquesta contradiccióparticular com la nostra forma històricapròpia de la «consciència dissortada» hege-liana. D’altra banda, hi ha la visió segonsla qual la globalització significa essen-cialment unificació i estandardització. Permitjà de les grans corporacions transna-cionals o multinacionals, la majoria de lesquals són nord-americanes, hom transmetsistemàticament a d’altres cultures unaforma estàndard de la vida material ame-ricana, així com també dels valors i lesformes culturals nord-americans. No s’hitracta simplement de màquines i edificis,que cada vegada fan més semblants tots elsindrets del món. I tampoc no és sols unaqüestió de valors, tot i que els americanstroben sempre xocant quan alguns foranissuggereixen que els drets humans, elsvalors feministes i àdhuc la democràciaparlamentària no han de veure’s com auniversals, sinó més aviat com a tretsculturals nord-americans de caràcter local

34que han estat exportats com a pràctiquesvàlides per a tots els pobles del món.

Aquesta mena de xoc és bo per a no-saltres, diria jo; però encara no m’he referita la forma suprema en què els interessoseconòmics i la influència cultural nord-americans conflueixen en l’exportaciód’una manera de viure. Sovint s’evoca«l’individualisme corrosiu» i també el«materialisme» consumista per al·ludir alcaràcter destructiu del nou procés de glo-balització. Crec, tanmateix, que aquestsconceptes moralitzadors són inadequatsper a la comesa i que no identifiquen comcal les forces destructives que són nord-americanes d’origen i que deriven de laprimacia incontestada de què gaudeixen ahores d’ara els Estats Units i, per tant,l’american way of life i la cultura de lacomunicació de masses americana. Elnucli de tot això és el consumisme com atal, l’autèntic eix del nostre sistema eco-nòmic, i també el tipus de vida quotidianaa què ens conviden incansablement, diarere dia, tota la cultura de masses i lesindústries de l’esbarjo, tot configurant unaimatge i una bateria mediàtica sense pre-cedents en la història. Després del des-crèdit del socialisme i de la caiguda delcomunisme soviètic, només el fonamen-talisme religiós ha semblat oferir una for-ma de vida alternativa –que no en direm,Déu ens en guard, un estil de vida– alconsumisme nord-americà. Però ¿és veri-tat, com creuen Fukuyama i altres, quetota la història humana ha estat una pro-gressió tortuosa devers el clímax del con-sumidor americà? ¿I és tan segur que elsbeneficis del mercat poden estendre’s finsal punt de fer possible que aquesta novaforma de vida estiga a l’abast de tothom,arreu del planeta? Si no és així, haurem

destruït les seues cultures sense oferir-hicap alternativa. Ara, també s’ha assenyalatque tots els altres esclats d’allò que se’n diuviolència local i nacionalista són, al seutorn, reaccions i mecanismes de defensadavant la intensificació de la globalització.Així diu, per exemple, Giovanni Arrighi:

«Comunitats senceres, països, fins i totcontinents, com en el cas de l’Àfrica sub-sahariana, han estat declarats “redun-dants”, sobrers en el context econòmic del’acumulació capitalista a escala mundial.En conjunció amb el col·lapse de l’URSScom a potència mundial i imperi terri-torial, la desconnexió d’aquestes comuni-tats “redundants” respecte del sistemamundial ha nodrit innombrables, i en lamajoria dels casos violentes, baralles alvoltant de “qui és més redundant que l’al-tre” o, tot simplement, al voltant del’apropiació de recursos que la descon-nexió havia fet absolutament escassos. Engeneral, hom ha analitzat i considerataquestes baralles no com a expressió del’autoprotecció d’unes societats davant ladisrupció de les formes de vida existentssota l’impacte d’una competició intensi-ficada en el mercat mundial, que és el quesón bàsicament, sinó més aviat com aexpressió d’odis atàvics o com a lluites depoder entre capitostos locals, coses aques-tes que hi han tingut, en el millor delscasos, un paper secundari.»3

Siga quina siga la validesa d’aquestdiagnòstic d’Arrighi, almenys ens dónauna lliçó eloqüent de tractament delsesdeveniments actuals en termes de lasituació creada per la globalització, i no entermes culturalistes (que generalment aca-ben convertint-se en racistes).

És difícil donar veu ara a visions méspositives, després d’aquestes visions catas-

35tròfiques, sense trivialitzar l’altra cara de lamoneda: la celebració de la globalització ila postmodernitat. Però aquesta és tambéuna visió molt persuasiva que pense quemolts de nosaltres, particularment alsEstats Units, tendim a compartir incons-cientment i en la pràctica, en la mesuraque nosaltres mateixos som receptors de lanova cultura mundial. De fet, aquestamateixa Conferència [«Globalització iCultura», organitzada per la Duke Univer-sity. N. del t.] és un indicador del fet que,a hores d’ara, ens trobem en situació debeneficiar-nos de la globalització amb l’ac-tivació d’una munió de noves xarxes intel-lectuals i amb intercanvis i discussions so-bre una varietat de situacions nacionalsque s’han estandarditzat al seu torn com aefecte de la globalització, fins al punt queara podem parlar els uns dels altres. Crecque l’antiga i fonamental oposició, al móncolonitzat, entre occidentalistes i tradicio-nalistes, ha quasi desaparegut completa-ment en aquest nou moment postmoderndel capitalisme. Aquesta oposició era, perdir-ho així, modernista, i ja no s’aguantaper la simple raó que la tradició, en aques-ta forma, ha estat esborrada a tot arreu. Elneoconfucianisme i el fonamentalismeislàmic i hindú són ells mateixos inven-cions postmodernes, no pas vestigis d’an-tigues formes de vida. En aquest sentit hadesaparegut també l’oposició entre lesmetròpolis i les províncies, tant a escalanacional com global. I no necessàriamentper una raó que podríem dir-ne falaguera,perquè és així mateix l’estandarditzacióallò que esborra la diferència entre el cen-tre i els marges. I tot i que pot ser exageratdir que ara tots som marginals, certamentmoltes noves llibertats s’han aconseguit enun procés en el qual la globalització ha

significat descentrament i proliferació deles diferències. Ja es veu que aquesta pers-pectiva considera l’adveniment de la glo-balització en termes exactament oposats ala perspectiva pessimista, per a la qual sig-nificava bàsicament unificació i estan-dardització. Tanmateix, aquests són, defet, els dos trets antitètics d’aquest ele-fant que estem temptant de caracteritzarací a cegues.

En l’àmbit de la cultura ningú no haofert una versió més poderosa de la imatgecelebradora de la globalització que elteòric mexicà Néstor García Canclini ambla seua concepció de la cultura com amestissatge.4 En la seua opinió, els con-tactes i manlleus eclèctics que permet laglobalització són una cosa progressista isaludable i encoratgen positivament laproliferació de noves cultures (d’altrabanda, em pense que aquesta idea implicaque en qualsevol cas la cultura sempre hafuncionat així, a través de combinacionsimpures i desordenades, i no per situa-cions d’isolament i de tradició regulada).L’obra de García Canclini forneix, doncs,munició a les visions utòpiques més enfe-brides del nostre temps, aquelles que ensparlen d’un immens festival interculturalurbà i global sense centre i sense ni tan solsun tipus cultural dominant. Per la meuabanda, crec que aquesta visió de les cosesnecessita alguna especificació de caireeconòmic i és més aviat inconsistent ambla mena i l’empobriment d’allò que caldriadir-ne cultura corporativa global.

Però aquesta topada amb l’anteriorvisió pessimista del procés de globalitzacióés la mena de xoc del qual espere queprovocarà espurnes i, en qualsevol cas,aquest és un dels debats més importantsdels nostres dies.

36(L’altra oposició molt important, i sens

dubte relacionada, és la que es dóna entreels valors més antics d’autonomia i auto-suficiència –tant en l’economia com en lacultura– i les visions actuals sobre la inter-dependència sistèmica, en la qual totsseríem només punts d’una xarxa global.També en aquest cas podríem manifestarreserves de molta entitat en ambdós cos-tats, però esmente ara aquest debat sols depassada i per tal d’inserir-lo en un contextmés ampli.)

Ara, però, cal tornar a la possibilitattrilateral i dir que, si García Canclini s’e-quivoca quant a les perspectives de vita-litat i producció cultural de l’anomenatTercer Món, faríem bé de no esperar uncontrapès a l’americanització als altres dosgrans centres mundials, Europa i el Japó.

En aquest context presentaria això coma problema i no com a mera opinió: és adir, si en la nostra època no s’ha alterat demanera fonamental la relació entre culturai economia. Em sembla, en qualsevol cas,que l’indicador clau de la centralitat d’unaàrea determinada no el dóna pas la riquesai la capacitat productiva, sinó la producciócultural nova i vigorosa, la innovació(concretament, en l’àmbit de la cultura deconsum massiu). És per aquesta raó quefou extraordinàriament significatiu que lesdues darreres iniciatives japoneses adreça-des a penetrar en la indústria americana del’entreteniment –l’adquisició per Sony deColumbia Pictures i l’oferta de Matsushitasobre MCA– acabassen en un fracàs. Aixòvol dir que malgrat la immensa riquesa i lagran capacitat tecnològica i industrial, finsi tot a despit de les adquisicions mateixes ide la propietat privada, els japonesos sónincapaços de dominar la productivitatessencialment cultural exigida per assegu-

rar-se el procés de globalització enfront dequalsevol competidor. Qui diu produccióde cultura diu producció de la vida quoti-diana: sense això, un sistema econòmicamb prou feines podrà aconseguir unaexpansió i una implantació creixents.

Pel que fa a Europa –més rica i cultu-ralment més elegant que mai, un museubrillant d’un passat remarcable, en l’èpocamés immediata del passat del modernismemateix– assenyalaré també que el seu fra-càs quant a generar formes pròpies de pro-ducció cultural de masses és un símptomaominós. ¿Podria ser que la mort delmodernisme significàs també una certa fid’un cert tipus d’art i cultura europeushegemònics? L’esforç encoratjat per laUnió Europea adreçat a fer aparèixer unanova síntesi cultural europea, en quèMilan Kundera substituiria T. S. Eliot, emsembla igualment ominós, per bé que méspatètic. El sorgiment d’una munió de cul-tures populars locals i ètniques, o de cultu-res d’oposició, a tot arreu d’Europa és unaagradable aportació suplementària de lapostmodernitat, igual que a tot arreu delmón, però significa per definició la re-núncia al vell projecte hegemònic europeu.

De la mateixa manera, els antics païsossocialistes foren en gran mesura impotentsper a generar una cultura original i unaforma de vida distintiva capaç de mante-nir-se com a alternativa, alhora que –com jahe suggerit– al Tercer Món els tradiciona-lismes més antics es presenten igualmentafeblits i momificats i només el fonamen-talisme religiós sembla tenir força i volun-tat per resistir a l’americanització. Però acíla paraula clau és, segurament, sembla. Per-què encara s’ha de veure si aquests experi-ments ofereixen alternatives socials positives,o tan sols violència reactiva i repressiva.

375

La celebració de la «llibertat» de mercat hasemblat tan sovint que col·locava aquestaevolució ominosa sota una llum totalmentnova i positiva que té molt de sentit, endefinitiva, d’interrogar aquest concepte iel seu gir i de determinar la interferènciade categories filosòfiques, activada per laidentificació de la globalització amb elmercat com a tal. Hom pot, d’entrada,copsar aquestes contradiccions concep-tuals internes en termes de fusió de «ni-vells» de la vida social que són d’altrabanda distints i diferenciats.

Així, en una esplèndida obra, A. O.Hirschman ha documentat les diferentsmaneres que, a l’època del Renaixementprimerenc, els pamflets i tractats sobre elsbeneficis del comerç i sobre allò que benaviat havia de transformar-se en el capi-talisme mateix, celebraven la douceur ducommerce: la influència benèfica delcomerç sobre les mentalitats salvatges oviolentes, barbàriques, la introducciód’interessos i horitzons cosmopolites, laimplantació gradual de la civilitat en po-bles rudes (i no en darrer terme, podríemafegir-hi, en els de l’Europa feudal ma-teix).5 Ací hi ha ja una fusió de dos nivells:el de l’intercanvi es fon amb el de lesrelacions humanes i la vida quotidiana(com en diríem avui), i s’afirma unaidentitat entre tots dos. Mentrestant, en lanostra època, l’inefable Hayek ha proposatuna identificació similar, però a una escalapolítica més vasta: la identitat entre lalliure empresa i la democràcia política.Hom suposa que la manca de la segonaimpedeix el desenvolupament de la pri-mera; i, per tant, caldrà concloure que eldesenvolupament de la segona –la demo-

cràcia– depén del desenvolupament dellliure mercat com a tal. Aquest és unsil·logisme que difonen amb entusiasmeels friedmanians i que han brandat darre-rament tots els economistes propagan-distes del Món Lliure que acudiren cor-rents als ignorants països de l’antic blocoriental després de 1989 per tal d’oferir elsseus consells sobre com calia construiraquesta particular trampa per a ratolins.6

Però fins i tot al si d’aquest sistema d’iden-tificacions ideològiques hi ha una ambi-güitat més bàsica, que té a veure amb elmercat: l’ús de categories típiques de Marxsuggereix que aquesta mateixa «idea» oideologema comporta una fusió il·lícita dedues categories distintes, la de la distri-bució i la de la producció (pot haver-hitambé un lliscament vers el consum enalgun moment de l’operació retòrica).

Perquè és la producció capitalista allòque en general es defensa ací, tot i queamb el nom i sota la forma de la distri-bució –les bigarrades i enormement varia-des formes de l’intercanvi del mercat–, dela qual sabem que és d’on prové, preci-sament, un dels punts fonamentals de crisien el capitalisme sempre que aquestes co-ses no funcionen en sincronia: sobrepro-ducció, amuntegament als magatzems debéns que ningú no pot comprar, etcètera,etcètera. I a hores d’ara la libidinització delmercat, si puc dir-ho així, és a dir la raóper la qual tanta gent troba ara sexyaquesta cosa avorrida i arcaica, deriva del’endolciment d’aquesta píndola a travésde tota mena d’imatges relacionades ambel consum com a tal: la mercaderia, com sidiguéssem, ha esdevingut la seua pròpiaideologia. I es resol en el que Leslie Sklairen diu la nova «ideologia-cultura del con-sum» transnacional, que modifica els

38hàbits psíquics i les pràctiques tradicionalsi que, sobretot, en fa un garbuix que se su-posa que s’assembla a l’american way of life.

Suposem, no obstant, que aquestselements identificats ací com a nivellsdiversos de la mateixa cosa estiguessen encontradicció els uns amb els altres; perexemple, suposem que el consumisme fosinconsistent amb la democràcia, que elshàbits i les addiccions del consum post-modern bloquegen o reprimeixen lespossibilitats de l’acció política, de l’acciócol·lectiva. Hom pot recordar, per exem-ple, que històricament la invenció de lacultura de masses com un component delfordisme fou l’origen mateix de la famosaexcepcionalitat nord-americana. És a dir,allò que féu possible als Estats Units unfederalisme, un melting-pot, un maneig dela lluita de classes en fort contrast amb elque s’esdevenia a la majoria de països delmón, fou precisament el nostre sistemaúnic de cultura i consum de masses, capaçd’induir un desplaçament d’energies versnoves direccions dominades pel consens.No deixa de ser, doncs, irònic, que –comtendeixen a fer molts participants en eldebat sobre la globalització– es vulgapresentar la cultura de masses com unespai de democratització. I no diguem jade resistència.

Ara bé, algunes d’aquestes confusionspoden ser aclarides amb l’anàlisi de lessituacions mateixes, d’altres mitjançantuna separació estricta de nivells, que jopropose ací. Mirem-nos més de prop lacelebració dels efectes alliberadors de lacultura comercial de masses, particular-ment a l’àrea llatinoamericana, on ha estatexalçada amb èmfasi especial per acadè-mics i teòrics com George Yúdice, sobre-tot pel que fa a l’àmbit de la música

popular (i al Brasil, de la televisió).7 Enliteratura, la llengua protegeix les gransproduccions literàries modernes –el boomllatinoamericà, per exemple– que aconse-gueixen, per diversos camins, capgirar elsentit i conquistar mercats nord-ame-ricans i europeus. En música es diu que nosols la música local guanya les importadeso nord-americanes, sinó que, cosa encaramés important, les multinacionals real-ment hi inverteixen, en la música local ien les indústries discogràfiques (al Brasiltambé en les xarxes de televisió locals).Ací, doncs, la cultura de masses semblariaque ofereix un tipus de resistència a l’ab-sorció general de la producció local inacional en l’òrbita dels negocis transna-cionals o, com a mínim, en el darrer cas,una via per cooptar i desviar tot aquestentrellat en avantatge propi. D’altra ban-da, però, fins i tot aquesta història nacio-nal particular d’èxit no constitueix laregla, sinó més aviat l’excepció, si tenimen compte fins a quin punt en uns altrespaïsos (no necessàriament del TercerMón) la televisió es troba gairebé total-ment colonitzada per programes i sèriesnord-americanes. Sens dubte és correctedistingir d’entrada entre dependènciacultural i dependència econòmica: el quevolia assenyalar és que fins i tot aquestadistinció tan banal reintrodueix elsdilemes filosòfics, i particularment elsproblemes de categoria i nivell, que hesubratllat ací. ¿Quina és, fet i fet, la jus-tificació de distingir entre aquests dosnivells de l’econòmic i el cultural quan ahores d’ara als Estats Units, com hem vist,el cultural –la indústria de l’entreteni-ment– és, junt amb la producció agroali-mentària, un dels primers capítols d’ex-portació i el govern americà està disposat

39a fer el que calga per defensar-lo, com s’hapogut comprovar en les negociacions delGATT i la NAFTA?

D’altra banda, la teoria de la postmo-dernitat afirma –des d’un punt de vistateòric d’una mena diferent– que hi ha undesdibuixament gradual de la diferènciaentre aquests nivells: l’econòmic es fa apoc a poc cultural, mentre que el culturalesdevé a poc a poc econòmic. La societatde la imatge i la publicitat poden indubta-blement documentar la transformació gra-dual de les mercaderies en imatges libidi-nals d’elles mateixes, és a dir, gairebé enproductes culturals. Alhora, la dissolucióde l’alta cultura i la intensificació simul-tània de la inversió en mercaderies lligadesa la cultura de masses, en poden ser ben béprou per suggerir que, fos quin fos el casen els estadis i moments primerencs delcapitalisme (quan l’estètic era, ben clara-ment, refugi i santuari enfront dels negocis il’estat), avui ja no hi ha enclavaments–estètics o d’una altra mena– en què lamercaderia no regne amb poder suprem.

Així doncs, la proposició segons la quall’àmbit cultural pot entrar en determi-nades circumstàncies (la televisió brasi-lera) en conflicte amb l’àmbit econòmic(dependència), tot i que no és il·lògica niimpensable, hauria de ser matisada. I unaspecte d’això seria, sens dubte, tenirpresent el caràcter únic del Brasil com amercat immens de dimensions virtual-ment continentals, una explicació quepreferesc a les idees més convencionalsque insisteixen en la diferència cultural, lestradicions nacionals, l’idioma, i aixísuccessivament, que caldria, d’altra banda,traduir en termes materialistes.

Tanmateix, cal considerar encara laproposició de Yúdice segons la qual, en

determinades condicions, la cultura –cen-trant-nos ara només, per a simplificar lescoses, en la música popular– pot servircom a terreny de proves de la democràciaperquè ofereix noves concepcions i acti-vitats relacionades amb el que en podríemdir la ciutadania. Dit d’una altra manera:que hi ha pràctiques d’elecció de consum id’autonomia personal que poden entrenarels individus –d’altra banda subalterns– enun nou tipus de llibertat que pot ser con-siderada (com féu fa temps Schiller)8 coma preparació per a la llibertat política. Aixòequival clarament a postular una «fusió»extrema dels nivells de la cultura i lapolítica, i la restricció a la música (noexactament escoltar música contempla-tivament, a la manera burgesa, sinó ladança i la pràctica musical en general) fala proposició molt més plausible del quepodria semblar atenint-nos al que en diuJohn Fiske, per exemple, quan s’hi refereixen relació amb la televisió comercial.9

Tampoc hauríem d’oblidar que els grans i(ai!) avortats projectes utòpics de canvique mai dugué a la pràctica el socialismefrancès quan arribà al poder havien estatelaborats segons el model de la música pelseu teòric principal, Jacques Attali, ellmateix músic i economista (i que sovintsubratllava el parentiu entre aquests dos«nivells»).10 Però és potser Stuart Hall quiha preconitzat de manera més convincentuna nova concepció de la cultura, parti-cularment pel que fa al que ha definit coma «temps moderns», el nou període otombant (que he estat temptat de dir-nepostmodern). Deixant de banda la qüestiódel marxisme o el socialisme de Hall, laseua explicació sobre la manera comfunciona la nova cultura musical de lapostmodernitat per superar la subalter-

40nitat dels diferents grups minoritaris aGran Bretanya, té una gran volada i avan-ça molt en el sentit de recuperar lespotencialitats polítiques de l’art, i con-trasta fortament amb allò que normal-ment tenim tendència a pensar respecteaixò.11 Aquesta multiplicitat cultural,tanmateix, té com a objectiu, sens dubte,de qüestionar dues formes d’unitat od’unicitat: la unicitat de l’estat racista i launitat dels ciutadans blancs (protestants)representada per l’estat. (És clar que ensreferim a l’estructura antagonista de les re-lacions de l’Imaginari, i no necessàriamenta les realitats socials empíriques de tal o tallocalitat concreta de Gran Bretanya).

Es tracta d’un model que pot aclarirl’èmfasi teòric i polític, tan estès, sobre lacultura i el mercat també a l’AmèricaLlatina. Perquè sovint hom ha subratllat (iningú no ho ha fet amb tanta força comGarcía Canclini) que a tot arreu d’Amè-rica Llatina la cultura i els seus suportss’identifiquen amb l’estat; a Mèxic, ambl’estat postrevolucionari. El poder enaquests països s’identifica amb l’estat mésque no –com als països de l’anomenat pri-mer món– amb el capitalisme mateix. Feti fet, l’èmfasi en el comerç i l’intercanvi enuna situació d’autoritarisme estatal equi-val precisament a privilegiar el moment dela diversitat com a element de llibertat iresistència. El mercat en el sentit de co-merç i intercanvi funciona, doncs, en unsentit molt semblant a les ONG a Àsia iÀfrica, com a espai que fuig de la domi-nació brutal de l’estat. Però al primer mónangloamericà, diria jo, l’estat pot serencara un àmbit positiu: els seus podershan de ser defensats enfront de les temp-tatives dretanes de dissoldre’l en els nego-cis i les activitats privades de tota mena.

L’estat és l’àmbit d’on sorgeix la legislaciósocial i de benestar, l’origen de tota laxarxa de seguretat constituïda per unagamma amplíssima de mesures legals(sobre ocupació, salut, educació, etc.), unainstància que no hauria de ser deixada amercè dels efectes d’esmicolament i dedesintegració que genera l’economia pri-vada americana.

No obstant, hi ha una manera de com-parar aquestes dues situacions radicalmentdiferents: si en una, a l’Amèrica Llatina,hom celebra la multiplicitat enfront d’unaunitat opressiva, en l’altra, a Nord-amè-rica, hom hi defensa una unitat positivaenfront d’una multiplicitat opressiva. Peròaixò és un simple canvi de les valènciesassociades als termes, alhora que el tipusde valoració roman igual. Aquests canvis isemblances han de ser vistos, crec, com apeculiaritats estructurals, no de la globa-lització com a tal, sinó més aviat del sis-tema internacional més antic. En d’altresparaules, un nivell d’abstracció i d’inter-relació en el qual es manté a distància allòque resta a un nivell nacional. Si aixòsembla més aviat fosc, esmentaré unexemple, el més dramàtic que he trobat,de la gran història de la revolució haitianade C. L. R. James, que porta el significatiutítol The Black Jacobins.12 El títol expressaper si mateix la paradoxa que tinc present,perquè allò que traspua el relat de James ésque els anomenats subjectes de la històriatenen papers molt diferents en un costat il’altre de la xarxa internacional. Sabem, defet, que la força més radical de laRevolució Francesa eren els sansculottes:no exactament una mena de proletariat,sinó una barreja de petits burgesos, apre-nents, estudiants, membres del lumpen,etc. Aquests constituïen l’exèrcit del movi-

41ment jacobí i de Robespierre. James mos-tra que a Haití els sansculottes (amb la seuacultura revolucionària exportada des deFrança) esdevingueren la força de la reac-ció, la força principal que s’oposà al mo-viment revolucionari, els enemics deToussaint Louverture. És massa fàcild’evocar simplement el racisme en aquestasituació. Pense que caldria interpretar-la,més aviat, com una inversió dialècticadeterminada al seu torn per l’advenimentd’un tipus de relacions que ja no sónnacionals i internes (no he gosat d’empraruna paraula com transnacional, perquè toti la seua idoneïtat literal té connotacionsmolt més recents; així mateix, la paraulaimperialisme és anacrònica en aquest con-text; i tampoc no s’hi pot parlar d’escla-vitud en termes simplement colonials). Eltomb dialèctic de positiu a negatiu, enaquesta qüestió d’unitat i multiplicitat, enles diferències entre la situació nord-americana i la situació llatinoamericana,hauria de ser teoritzat també en termesmolt semblants.

Però ara caldria desenvolupar aquestadialèctica amb una mica més d’amplitud.Hem vist, en aquest punt particular,l’associació de l’oposició abstracta entreIdentitat i Diferència a un contingut espe-cífic d’unitat versus multiplicitat. Podríemara traslladar tot això als termes dels de-bats sobre la postmodernitat. En el casd’Amèrica Llatina pense que la força posi-tiva de la cultura no es refereix exclusiva-ment a la cultura de masses o popular, sinóque inclou més aviat l’alta cultura i, moltespecíficament, la literatura i la llenguanacional. La samba –diguem-ho així–s’oposa a Guimaraes Rosa, però s’iden-tifica amb els assoliments literaris d’aquesti s’inscriu en l’orgull més ampli d’una

cultura nacional autònoma com a tal. Peròhom pot identificar així mateix situacionsnacionals –i faig servir deliberadamentaquest circumloqui maldestre per tal dedefugir els habituals i inacabables debats alvoltant de si existeixen encara coses comara les «nacions» i quina relació tindrienamb una altra cosa misteriosa anomenada«nacionalisme»– en les quals la defensa del’autonomia nacional pren la forma delque podríem considerar un modernismemés tradicional: la defensa dels poders del’art i l’alta cultura, el parentiu més pro-fund entre aquest modernisme artístic i elpoder polític de la col·lectivitat mateixa,concebuda ara com un poder políticunificat o un projecte col·lectiu més queno com un esmicolament en multiplicitatsdemocràtiques i posicions identitàries.

L’Índia, certament, és un indret enor-me i divers, i hom hi troba modernismes ipostmodernismes en ple desenvolupa-ment. Però jo faig referència en particulara una visió específica que uneix el projectesocialdemòcrata de l’antic Partit delCongrés i el no-alineament de Nehru,aquesta mena de posició típica de com-pany de viatge, amb tota una políticaestètica i artística que és molt diferent dela política d’estudis culturals (si puc dir-hoaixí) que hem considerat en el cas de lasituació llatinoamericana. Ara, ¿és això totjust l’antic modernisme, ajornat i reescal-fat? ¿Condueix realment a una defensa dela Identitat enfront de la Diferència, totreforçant en aquest sentit els atacs almodernisme habituals a tot arreu i que fansempre l’efecte que condueixen al bande-jament de la política modernista, i tambéde l’art modern, deixant-nos doncs políti-cament sense objectius, com tanta gentse’n plany a hores d’ara?

42El fet que propose la hipòtesi que

aquestes diferències no tenen a veure ambla Diferència sinó més aviat amb on sesitua o es col·loca, no es deu a cap desig demediar, de resoldre totes aquestes diferèn-cies i bescanviar els debats i les barallesteòriques per un espai d’harmonia, sinósobretot a la voluntat de posar a prova elspoders i els avantatges de la dialèctica ma-teixa. ¿Qui pot oposar-se a la Diferènciaen el pla social o àdhuc en el polític? Defet, rere moltes d’aquestes temptatives hiha la validació d’una nova política demo-cràtica (en el primer món igual que en eltercer) estimulada per la vitalitat dels mer-cats com a tals, siguen pagesos o no: estracta d’una variant sociològica més exò-tica de l’antiquíssima defensa –ja esmen-tada– del comerç i el capitalisme entermes d’intercanvi i llibertat política.Però tot depén del nivell en què discernimuna identitat maligna i estandarditzadorao despòtica. Si la situem en l’existència del’estat mateix, com a entitat nacional,aleshores és clar que caldrà afirmar, en-front d’aquest, una forma més micropo-lítica de la diferència, en els mercats i lacultura, com a força de resistència davantla uniformitat i el poder. Ací, doncs, sesuposa que els nivells cultural i social estroben en conflicte radical amb el polític.I en moments clau d’argumentacions d’a-questa mena, hom invoca alguna cosasemblant al federalisme com a ideal defutur, tot i que alguns esdeveniments his-tòrics recents podrien suggerir el fracàs i lamort no del comunisme, sinó més aviat,precisament, del federalisme com a tal(l’URSS, Iugoslàvia, fins i tot Canadà).

Tanmateix, si situem les amenaces a laIdentitat al nivell més alt, globalment,aleshores tot canvia: en aquest àmbit supe-

rior, l’enemic de la diferència no és el po-der estatal nacional, sinó el sistematransnacional mateix, l’americanització iels productes estandarditzats d’una ideolo-gia i una pràctica del consum d’araendavant uniformes i estandarditzades. Enaquest punt, els estats i les cultures nacio-nals són cridats de cop i volta a fer el paperpositiu fins ara assignat –en contra seua– ales regions i les pràctiques locals en elparadigma anterior. I en oposició a lamultiplicitat de mercats locals i regionals,d’arts minoritaris i de llengües, la vitalitatdels quals pot ser reconeguda arreu delmón en incòmoda coexistència amb lavisió de la seua fi, de la seua extinció uni-versal, és sorprenent de contemplar –enuna atmosfera en què l’estat nació com atal, i no diguem ja el «nacionalisme», ésuna entitat i un valor molt difamat– la rea-parició de defenses de la cultura nacionalper part d’aquells que afirmen les capaci-tats de resistència d’una literatura nacionali d’un art nacional. Aquests defensorsidentifiquen els nivells de l’art i la políticatot lligant la vitalitat d’una cultura nacio-nal i modernista (ací, potser, podríemoposar a l’estratègia «nacional-popular» deGramsci una altra de genuïnament «na-cional-modernista», tot i que Gramsci eraprobablement un modernista en aquestesmatèries) a la possibilitat d’un gran pro-jecte polític nacional o col·lectiu semblantals concebuts per l’esquerra i la dretadurant el període modernista.

D’acord amb això, només per aquestavia hi ha possibilitat d’oposar-se a les in-trusions del mercat mundial, del capitalis-me transnacional i dels grans centres fi-nancers de l’anomenat primer món. El fetque en aquest procés caldria oposar-setambé a la dispersió d’una cultura de

43masses postmoderna situa aquesta posicióen contradicció amb la d’aquells per alsquals només l’activació d’una cultura real-ment de base, d’una cultura de la multi-plicitat i les diferències, podria oposar-se,primer a l’estat nacional mateix i després,probablement, a tot allò que rau més enllàd’aquest, en el món exterior (tot i que,paradoxalment, sovint es produeix unaapropiació d’elements d’aquesta culturade masses exterior, transnacional, peraquesta mena de resistències: de vegadesels films de Hollywood són font deresistència a la hegemonia interna i alhorala forma que pren, en darrer teme, l’hege-monia externa).

Finalment, resumiré breument el queha pogut semblar una sèrie inacabable deparadoxes. Aquesta impressió, de totamanera, marcaria un bon punt de partidaperquè pot nodrir la sospita que els nostresproblemes rauen tant en les categories depensament que fem servir com en elssimples fets de les matèries debatudes. Iaquest seria, crec jo, el sentit i la funciód’un retorn a Hegel avui, com si digués-sem contra Althusser. Aquest l’encerta,probablement, en la seua dialèctica mate-rialista, els seus nivells semiautònoms, lacausalitat estructural, la sobredetermina-ció. Si anem a Hegel, pel que fa a aquestesqüestions, hi trobarem allò que tothomsap des de sempre, és a dir, que era sen-zillament un idealista. Però la maneraescaient d’utilitzar Hegel no és aquesta.Més aviat, la manera escaient d’utilitzar-lotindria a veure amb aquelles coses queHegel era capaç d’explorar precisamentperquè era un idealista, val a dir, les cate-gories mateixes, els modes i les formes depensament a través dels quals hem depensar, indefugiblement, les coses, però

que tenen una lògica pròpia de la qualsom víctimes si no som conscients de laseua existència i de la influència in-forma-dora que exerceixen sobre nosaltres. Així,en el capítol més conegut de la Gran Lò-gica, Hegel ens ensenya com hauríemd’utilitzar categories potencialment tancomplicades com les d’Identitat i Dife-rència.13 Si comencem amb la Identitat,diu, aviat ens adonem que sempre esdefineix en termes de la seua Diferènciaamb alguna altra cosa; si tractem la Dife-rència, comprovarem que totes les refle-xions sobre aquesta n’inclouran d’altressobre la «identitat» d’aquesta categoriaparticular. Quan analitzem la Identitathem de tornar a la Diferència i quan ana-litzem la Diferència hem de tornar a laIdentitat. Aleshores comencem a entendreambdues en termes d’una Oposició indes-triable, i ens adonem que cal pensar-lessempre conjuntament. Però després d’ha-ver après això, ens adonem que no estanen oposició, sinó que més aviat, en algunsentit, l’una i l’altra són una i la mateixacosa. En aquest punt accedim a la Iden-titat de la identitat i la no-identitat, i en eltombant més decisiu del sistema de Hegeltot sencer, l’Oposició hi apareix de sobtecom a Contradicció.

Aquest és sempre el punt que volemassolir en la dialèctica: volem posar al des-cobert fenòmens i trobar les contradic-cions essencials que hi ha rere ells. Iaquesta era la idea de la dialèctica quetenia Brecht: la percepció clara de lescontradiccions que hi ha en totes les coses,que les fan canviar i evolucionar en eltemps. Però en Hegel la contradicció passaa ser causa o fonament, allò que jo en diriala situació mateixa, la vista aèria o el mapade la totalitat en la qual s’esdevenen les

44

1. Eric WOLF, Europe and the People without History,Berkeley, 1982.

2. David BORDWLL, Kristin THOMPSON i Janet STAIGER,The Classical Hollywood Cinema: Film Style andMode of Production to 1960, Nova York, 1985, pp.381-385.

3. Giovanni ARRIGHI, The Long Twentieth Century,Londres, 1994, pp. 330-331.

4. Néstor GARCÍA CANCLINI, Culturas híbridas, MèxicD.F., 1989.

5. Albert O. HIRSCHMAN, The Passions and the Interests,Princeton N.J., 1977.

6. Cal veure, però, el llibre de Maurice MEISNER, TheDeng Xiaoping Era, Nova York, 1996, que presentadades molt importants quant a les possibilitats queofereixen al desenvolupament capitalista els ano-menats sistemes «no-democràtics».

coses i es realitza la Història. M’agradapensar que fou una cosa semblant a aquestmoviment de les categories –produint-serecíprocament, i evolucionant deverspunts de vista sempre nous– allò queLenin va veure i aprendre en Hegel en laseua lectura decisiva d’aquest durant lesprimeres setmanes i mesos de la PrimeraGuerra Mundial.14 Però també m’agra-

7. George YÚDICE, «Civil Society, Consumption, andGovernmentality in an Age of Global Restruc-turing», Social Text 45, 1995, pp. 1-25.

8. Friedrich SCHILLER, On the Aesthetic Education ofMan (trad. d’E. M. Wilkinson i L. A. Willoughby),Oxford, 1967.

9. John FISKE, Television Culture, Londres, 1987.10. Jacques ATTALI, Les Trois Mondes, Nova York, 1983.11. Stuart HALL i Martin JACQUES, New Times: The

Changing Face of Politics in yhe 1990’s, Nova York,1991.

12. C. L. R. JAMES, The Black Jacobins, Nova York, 1963.13. G. W. F. HEGEL, The Science of Logic (trad. d’A. V.

Miller), Londres, 1969, llibre 2, secció 1, cap.2:«Trets essencials de la determinació de la reflexió».

14. Kevin ANDERSON, Lenin, Hegel and WesternMarxism, Urbana Il., 1995.

daria pensar que aquestes són lliçons queencara podem fer servir avui, no en darrerterme en les nostres temptatives de copsarels efectes, encara mal definits i tothorapresents, d’aquest fenomen que hemcomençat a anomenar globalització. ❐

Traducció de Gustau Muñoz

45

La ciutat democràtica ha de tenir encompte totes les persones que la integren.La participació ciutadana en l’organitzaciódel territori i en la concepció i la gestiódels espais públics és un senyal d’identitatd’aquest model de ciutat, entesa com alloc de trobada i civisme que proposa elProjecte Educatiu de Ciutat.

L’urbanisme és necessari, però no éssuficient per construir el civisme. Perquèla ciutat no és només l’espai (urbs), sinóque també és el conjunt de persones queviuen en comunitat (civitas). Els nousdesafiaments del territori exigeixen ladefensa i l’extensió de nous drets ciuta-dans que siguin reclamats pels movimentscívics (dret a l’espai públic, dret a les novestecnologies, dret a la justícia, dret al treballi al salari ciutadà...). Aquest repte implicauna participació ciutadana i una respostapolítica que tingui en compte les neces-sitats de tota la ciutadania. El dret a laciutat per a totes les persones comporta, amés, canviar la idea d’una pedagogia quees basa en la ciutat per la idea de la ciutatcom a pedagogia.

INTRODUCCIÓ

La ciutat és el producte cultural o, millor,la realització humana tout court méscomplexa i significant que hem rebut de lahistòria. I que construïm i destruïm cadadia. Entre tots.

I ho és perquè és la maximització de lespossibilitats d’intercanvi. «No hi ha resmés important –econòmicament parlant–en una ciutat que els cafès, els bars, elsrestaurants», deia el director de planifi-cació de la ciutat de Londres per justificarperquè malgrat el neoliberalisme impe-rant, imposaven als edificis d’oficines queles plantes baixes oferissin aquest tipusd’equipament considerat decisiu per a laproductivitat urbana.

Ciutat, cultura, comerç, són termesetimològicament i històricament units.Com ciutat i ciutadania (persones ambdrets i responsabilitats, lliures i iguals). Iciutat (polis, lloc de la ciutadania) i polí-tica (com a participació en els assumptesd’interès general). No està de més recordaralguns conceptes que expressen uns valorsforts que no sembla que mereixin sersuplantats per altres de més febles o menyssolidaris.

La complexitat i la càrrega de sentitque es vinculen a la ciutat no resultenautomàticament de la concentració de

Els desafiaments del territorii els drets de la ciutadania

Jordi Borja

Jordi Borja és sociòleg i urbanista. Ha estat professor deGeografia Urbana a la Universitat de Barcelona, itinent d’alcalde d’aquesta ciutat. És autor, entre altres,de Local y Global (amb M. Castells, Taurus, 1997).

46població ni de la importància de la sevaactivitat econòmica, ni pel fet de ser seude poders polítics o administratius. Si l’in-tercanvi és una dimensió fonamental, la«ciutat ciutat» és aquella que optimitza lesoportunitats de contacte, la que aposta perla diversitat i la mixtura funcionals i socials,la que multiplica els espais de trobada.

L’urbanisme no pot pretendre resoldretots els problemes de la ciutat. RolandCastro, per una vegada modest en les sevesafirmacions, diu que almenys no hauriad’agreujar-los (l´urbanisme ne devrait pasajouter au malheur des hommes). No és unafrase buida. En molts moments històrics,incloent-hi l’actual, sembla entossudit afer-ho. La literatura sobre això és abun-dant i aquest autor també ha contribuït ala crítica d’un urbanisme menyspreadorde l’espai públic.1

Perquè aquí hi ha una dimensió decisivade la ciutat: la qualitat del seu espai públic.El lloc d’intercanvi per excel·lència. I tam-bé on és més manifesta la crisi de la ciutat.

LES DIALÈCTIQUESDE LA CIUTAT ACTUAL

La ciutat actual sofreix un triple procésnegatiu: dissolució, fragmentació i priva-tització. Dissolució per difusió de la urba-nització desigual i l’afebliment o especia-lització dels centres. Fragmentació perl’exasperació d’alguns supòsits funciona-listes, caricatures del moviment modern:la combinació d’un capitalisme desregulatamb la lògica sectorialitzada de les admi-nistracions públiques, produeix la multi-plicació d’elements dispersos i monova-lents en un territori retallat per vies decomunicació. I privatització per la genera-

lització de guetos per classe social (des delscondominis de luxe fins a les favelas osimilars) i la substitució dels carrers, lesplaces i els mercats per centres comercials.Els tres processos es reforcen mútuamentper contribuir a la quasi desaparició del’espai públic com a espai de ciutadania.

Som davant la mort de la ciutat com esproclama tan sovint?2 Sembla obvi que lestendències esmentades contrarien el com-plex «producte ciutat» caracteritzat per ladensitat de relacions socials i per la barrejade poblacions i d’activitats. I més encara,accentuen les desigualtats i les margina-cions, redueixen la capacitat d’integraciócultural i la governabilitat del territori i,finalment, neguen els valors universalistesque es vinculen a l’entitat «ciutat».

Tanmateix, davant aquestes dinàmi-ques desestructuradores de la ciutat actuenaltres dinàmiques de sentit contrari. Entots els moments històrics de canvi s’haanunciat la mort de la ciutat. I, a la llarga,han prevalgut en molts casos –no sempre iamb alts costos socials en tots els casos– lesdinàmiques de revaloració de la ciutat.D’on procedeixen les tendències i les for-ces (re)constructores de la ciutat?

Hi ha factors econòmics i tècnics (enespecial els progressos en el món del trans-port i de les comunicacions) que afavo-reixen la dispersió. Però n’hi ha d’altres designe contrari: el capital fix polivalent, elteixit de pimes i d’empreses de serveis a lesempreses, els recursos humans qualificats,la imatge de la ciutat, l’oferta cultural ilúdica que atreu cada vegada més elsagents econòmics i els professionals, lesmúltiples oportunitats (teòriques) de tre-ball, la diversitat d’equipaments i serveis il’ambient urbà que demanen amplis sec-tors mitjans. El fet és que una part impor-

47tant dels col·lectius socials que semblavenirreversiblement instal·lats en la suburba-nització revaloren la ciutat tant a l’hora dedecidir la seva inversió o el seu treball coma l’hora de fixar la seva residència.

Però a més d’aquests factors econòmicsi socials hi ha factors culturals i políticsque expliquen la revaloració de la ciutat.Mite o realitat, la ciutat apareix com el llocde les oportunitats, de les iniciatives i deles llibertats individuals i col·lectives. Ellloc de la intimitat, però també el de laparticipació política. «Ahir, en la manifes-tació d’aturats, em vaig sentir, per primeravegada en molts anys, un ciutadà» (decla-racions d’un manifestant, París, maig de1997). La ciutat és, a més –potser la cosamés important–, el continent de la histò-ria, el temps empresonat a l’espai, la inci-tació del passat i la memòria de l’avenir, ésa dir, el lloc des d’on es produeixen els pro-jectes de futur que donen sentit al present.La ciutat és un patrimoni col·lectiu en elqual trames, edificis i monuments es combi-nen amb records, sentiments i momentscomunitaris. No sembla que la gent, moltagent, pugui renunciar fàcilment a tot això.

Finalment, si concloem que a la ciutat,o més exactament a les regions urbanes, esconfronten dinàmiques contradictòries ique les polítiques urbanes, que impliquenresponsables polítics, professionals i elsagents econòmics i socials, poden impul-sar unes dinàmiques i reduir-ne d’altres,llavors els valors culturals i els objectiuspolítics esdevenen la qüestió decisiva delnostre present i del nostre futur urbans.

Com recordava recentment MichaelCohen, dirigint-se als responsables de lapolítica urbana de Buenos Aires, el quehan de plantejar-se abans que res és quinssón els valors que orienten la seva acció,

on volen anar, quins models de vida urba-na proposen a la ciutadania.3

Si com s’ha dit tantes vegades lapolítica és pedagogia i la ciutat és política,sembla lògic plantejar-se la dimensió pe-dagògica de l’urbanisme, és a dir, l’estratè-gia urbana com a gran projecte educatiu.

Per a la qual cosa sintetitzarem, encaraque sigui esquemàticament, els reptes quedesafien avui les polítiques urbanes perconcloure amb els drets i les responsabi-litats dels ciutadans que es dedueixen deles respostes que es proposen.

Però, abans, vegem ràpidament fins aquin punt i per a qui la ciutat és avui unainiciació a la vida.

LA CIUTAT COM AAVENTURA INICIÀTICA

La ciutat conquereix si és conquerida. Iper tant ha d’oferir els mitjans indispen-sables als seus «ciutadans conqueridors».És a dir, la ciutat és l’aventura iniciàtica aquè tots tenim dret. Les llibertats urbanessón, tanmateix, més teòriques que reals.Una primera aproximació a la ciutat ésanalitzar la seva oferta complexa en termesd’inclusió i exclusió.

Qui inclou? Qui exclou? Qui pot uti-litzar les seves oportunitats de formació id’informació, de treball i de cultura?

Com s’accedeix a un habitatge? Viureen un barri o un altre, ofereix possibilitatssimilars? Les centralitats, són accessiblesde la mateixa manera?

Les noves tecnologies de comunicació(NTC), potser no integren (globalitzen)uns, però exclouen (marginalitzen) d’al-tres? És possible la democratització de lesNTC? L’àmbit urbà, no ofereix possibili-

48tats múltiples d’intercomunicació democrà-tica? Per exemple, en les relacions Admi-nistració-ciutadans. Per cert, millor parlar deTIC (tecnologies d’informació i comuni-cació) que de NTC, car ja no són tan noves.

Les preguntes són gairebé infinites. Laqüestió interessant és veure els processosurbans (incloent-hi les polítiques) des d’unpunt de vista que tingui en compte la dia-lèctica inclusió-exclusió, així com es tenenen compte d’altres (creixement econòmic-sostenibilitat, governabilitat- mobilitzaciósocial, universalisme-localisme, etc.).

La ciutat com a aventura iniciàtica és unamanera, no l’única, d’agafar l’àmbit urbà iles seves dinàmiques físiques, econòmiques iculturals des d’aquests punts de vista.

La ciutat com a oportunitat iniciàticapateix avui una crisi que s’expressa mitjan-çant una paradoxa, o potser dues contra-diccions.

1. Mai probablement en la història les«llibertats urbanes» no havien estat teòri-cament tan diverses i tan extenses com ara:heterogeneïtat del mercat de treball, mo-bilitat en un espai regional metropolità,ofertes múltiples de formació, cultura illeure, més possibilitats de triar l’àrea i eltipus de residència, etc. I tanmateix larealitat quotidiana de la vida urbana negaa molts, i de vegades a tots, aquestes lliber-tats: segmentació del mercat de treball idesocupació estructural per a certs grupsd’edat (p. ex., joves poc «qualificats»),congestió viària i insuficiència o mala qua-litat del transport públic, accés molt pocpràctic a les ofertes culturals i lúdiques permanca d’informació, de mitjans de trans-port o econòmics, inadequació de les ofertesd’habitatge a les demandes socials, pobre-sa o privatització dels espais públics, etc.

2. La ciutat actual ofereix, o així ho

sembla, un arsenal enorme de sistemesque haurien de proporcionar protecció iseguretat. Mai no hi havia hagut tantscentres assistencials (sanitaris i socials) ieducatius, tantes policies públiques i pri-vades, tantes administracions públiquesactuants al territori, tantes organitzacionscíviques, professionals i sindicals, etc. I,tanmateix, la inseguretat, la incertesa, lapor, fins i tot, caracteritzen la quotidia-nitat urbana. Ja no se sap què és ciutat iquè no (la ciutat difusa), la jungla admi-nistrativa és incomprensible o inaccessibleper a molts ciutadans (vegeu, p. ex., lajustícia), l’educació no condueix al treballremunerat, els sistemes de protecció socialo bé es redueixen o bé se n’anuncia lafutura fallida, la inseguretat urbana sub-jectiva condueix a l’agorafòbia, bona partdel jovent no sembla sentir-se interessat orepresentat per partits i associacions, etc.

Viure la ciutat com una aventura ini-ciàtica implica assumir el risc del seudescobriment i de la seva conquesta.4

Descobrir el territori i la diversitat de lesseves gents, conquerir les possibilitats queofereix la ciutat, construir-se com aciutadà, heus aquí el desafiament urbà pera petits i joves.

L’aventura iniciàtica és un desafiament.Però la resposta requereix tenir els mitjansper ajuntar-hi el coratge de la conquesta.Ens sembla que una bona pregunta queens podem fer avui és la següent: la ciutat,ofereix els mitjans als qui haurien deviure-la com una aventura iniciàtica?

En les pàgines següents intentaremaportar dos tipus de respostes. Els desafia-ments del territori i les alternatives de po-lítiques urbanes. I, en segon lloc, la relacióentre aquestes polítiques i l’adquisició dela ciutadania.

491. EL DESAFIAMENT URBÀDE LA GLOBALITZACIÓ:

CONSTRUIR EL TERRITORI

La mundialització de l’economia –que,juntament amb la revolució del món de lainformació i la desaparició dels blocs, con-figuren la globalització famosa o banal– haprovocat una redistribució de cartes entreels territoris. Les ciutats i les regions tenenuna nova oportunitat per a una inserciócompetitiva o per quedar-se en una margi-nació més o menys relativa. I també a l’in-terior de cada regió o ciutat es pot donarla mateixa situació: que predomini unadinàmica integradora o fragmentadora,que creixi la cohesió o l’exclusió.

Quin és avui l’espai econòmic méssignificatiu? Ja no és el de l’estat nació, elsmarges del qual per fer polítiques autòno-mes que marquin l’especificitat del «terri-tori nacional» són cada dia més reduïts.Tampoc l’empresa no pot determinar laseva competitivitat sense un entorn favo-rable: infraestructures i serveis bàsics, in-serció en sistemes de comunicació global,teixit econòmic de petites i mitjanes em-preses amb flexibilitat d’adaptació, recur-sos humans qualificats, centres de forma-ció i recerca a tots els nivells, sector terciarique inclou tota mena d’empreses i profes-sionals de serveis a les empreses... i totsaquests elements articulats estretament, jaque es necessiten mútuament. Les siner-gies determinen avui la productivitat i lacapacitat d’innovació i es produeixen a laciutat o, més ben dit, en el sistema urbà-regional, més o menys polaritzat per unagran ciutat (encara que no sempre) que, alseu torn, forma part d’un sistema deciutats que poden constituir un eix o unamacroregió.

Avui es revalora la «ciutat regió» com aespai econòmic més significatiu. Però ésun espai de geometria variable, de límitsdifusos i sotmès a fortes tensions pelsdesequilibris territorials i socials que s’hiprodueixen. És un espai, no un territori,la qual cosa planteja problemes de cohesiósocial, identitat cultural i governabilitat.

Un desafiament de la globalització ésque fa necessari desenvolupar estratègiesque configurin un territori. És a dir, ladelimitació d’un espai per convertir-lo enterritori, el de la ciutat regió. Avui lapolítica urbana no hereta un territori. Elconstrueix. O el desestructura, si es deixaportar per dinàmiques disperses.

Ciutats i regions, llurs administracionspúbliques i llurs agents econòmics i socialssón conscients que han de jugar les sevescartes i aprofitar les seves oportunitats. Dela política econòmica local i regional del’oportunitat, es passa fàcilment a l’urba-nisme de les oportunitats.

La política urbana no pot recolzarúnicament en les fórmules normatives dela planificació tradicional que no facilitenmoltes vegades ni les actuacions que exi-geixen iniciatives ràpides i flexibles, ni laconcertació d’actors. En conseqüència,s’ha entrat en la via fàcil de la desregulaciói de la submissió a la dinàmica del mercat.

Però la desregulació dels usos delterritori (com per exemple les rares ideesde declarar qualsevol terra urbanitzable),la privatització incondicional dels serveispúblics (una altra cosa és la gestió empre-sarial d’alguns d’ells) i la dimissió totaldavant el mercat per respondre a deman-des socials bàsiques (com l’habitatge)produeix innombrables efectes perversos:fragmentació i guetització dels teixits ur-bans; congestió d’unes zones i marginació

50d’altres; empobriment de les ofertes ur-banes accessibles; misèria si no gairebédesaparició dels espais públics; inseguretaturbana que expressa la reacció en moltscasos de grups socials que se senten alhoraexclosos, no reconeguts i rebutjats; aug-ment de les incerteses i de les pors per ladificultat de conèixer i d’utilitzar el nousistema urbà, etc.

Aquests efectes perversos provoquen ohaurien de provocar una reacció moral, jaque ataquen directament els valors demo-cràtics que ha forjat la nostra històriaurbana. I, a més, qüestionen l’eficàcia eco-nòmica de les nostres ciutats.5 Si resumimels requisits que els principals autorsconsideren necessaris per a la producti-vitat i la competitivitat de les àrees urba-nes, ens trobem amb el següent:

a) Articulació del territori urbà-regio-nal mitjançant un bon sistema d’infraes-tructures de transports i comunicacions ide serveis bàsics (aigua, energia, saneja-ment, etc.). Accessibilitat externa iinserció en sistemes globals de comuni-cació. Diversitat de centralitats.

b) Infraestructura en «capital fix» quedoni suport a un teixit econòmic regionalde petites i mitjanes empreses, sobretot,car solament una fracció de l’activitat eco-nòmica està globalitzada, però requereix,en canvi, d’aquesta infraestructura quenomés pot ser rendible si serveix a més al’economia local o regional, al seu torngeneradora d’ocupació.6

c) Recursos humans qualificats en unagran diversitat de sectors i nivells. For-mació contínua, articulació universitats-empreses, inversió flexible i mixta enR+D, etc. Esperit empresarial i capacitatd’adaptació als canvis dels entorns.

d) Imatge positiva de la ciutat. Atractiu

de les seves centralitats. Oferta cultural i lú-dica. Seguretat urbana. Qualitat ambiental.

e) Institucions polítiques representa-tives de proximitat (subsidiarietat). Efi-ciència i transparència dels procedimentsadministratius. Programes públics confia-bles que redueixin els marges d’incertesa.

f) Cohesió social. Reducció progressivade les desigualtats socials. Regles tàcites ipautes de comportament que garanteixinuna seguretat relativa en les relacionseconòmiques i socials. Civisme.

g) Sostenibilitat del desenvolupamentque permeti de fer previsions a mitjà i llargtermini. Estructura física de l’espai urbà-regional que redueixi els desequilibris i elsmalbarataments i que asseguri alhora lacapacitat d’integració i d’evolució.7

Com es pot veure, aquests requeri-ments van més enllà dels requerimentsclàssics de les economies de l’aglomeraciói de les sinergies (que continuen essentmolt importants) i són molt més integralsque els que consideren la inserció en laglobalització amb un reduccionisme infor-macional-financer. D’altra banda, aquestsrequisits exigeixen una política urbanapotent que no es pot basar exclusivament,com ja s’ha dit, en la planificació terri-torial clàssica, però tampoc en les actua-cions puntuals o els programes sectorials.

Cal que ara tornem a l’urbanismenecessari i possible, el qual ha d’actuarsobre una ciutat difusa, sobre un territoriurbà-regional fragmentat, però ni de bontros buit. És complicat i costós. Calprendre decisions ràpides, actuar eficaç-ment a curt i mitjà termini. Però els efec-tes són duradors a llarg termini.

S’han d’aprofitar les oportunitats perdur a terme els «grans projectes urbans»que permeten una adaptació competitiva

51a les noves exigències de la globalització.Però es corre el risc que aquests gransprojectes urbans resolguin un problema,però generin efectes perversos que creïn oagreugin molts altres problemes.

Per això, com diu Nuno Portas,8 calcreuar sempre, en un sistema ideal decoordenades, els objectius amb les opor-tunitats. Els objectius són les respostes queles institucions i els agents econòmics,socials i culturals es donen d’una maneraconcertada per respondre als desafiamentsdel seu entorn i a les seves demandes in-ternes. Les oportunitats apareixen o s’in-venten, procedeixen d’iniciatives públi-ques o privades, endògenes o exògenes.Però si els objectius no són clars les opor-tunitats no s’aprofitaran positivament.

Aquests objectius només adquireixenconsistència, coherència i legitimitat siformen part d’un tot, d’un projecte globalde ciutat o de regió, concertat socialment,liderat democràticament i validat cultu-ralment. L’apogeu actual de la planificacióestratègica, la revaloració dels governslocals i regionals i la recuperació dels va-lors culturals i morals per orientar les polí-tiques urbanes expressen avui aquestanecessitat d’una política urbana ambobjectius. La nova política urbana és unaestratègia que construeix el seu territoriregional, és a dir, defineix i delimita nousàmbits espacials sobre els quals les institu-cions públiques i els actors econòmics isocials han d’actuar conjuntament (p. ex.,els grans eixos i les macroregions euro-pees), però també, i sobretot, ha de res-pondre al desafiament més pròxim: el defer ciutat sobre la ciutat.

2. EL DESAFIAMENT URBÀ:FER CIUTAT SOBRE LA CIUTAT

Hi ha una estratègia urbana per construirun nou territori que va més enllà de laciutat metropolitana. Un territori queestarà en molts casos polaritzat per unagran ciutat. Però en altres no tant, coml’anomenada terza Italia i algunes regionsfranceses i alemanyes. Però, en tots elscasos, ens trobem que les unitats terri-torials fortes ho són per la fortalesa del seu«sistema de ciutats». L’espai urbanitzat noés ciutat. El territori articulat exigeixciutats, llocs amb capacitat de ser centra-litats integradores i polivalents i consti-tuïts per teixits urbans heterogenis social-ment i funcionalment.

Fer ciutat és, abans que res, reconèixerel dret a la ciutat per a tothom. Davant elsprocessos dissolutius de la urbanitzacióperifèrica, la degradació dels centres here-tats i l’eclosió de pseudocentralitats mo-nofuncionals, reivindicar el valor ciutat ésoptar per un urbanisme d’integració i no-exclusió que optimitzi les «llibertatsurbanes».

Quins són els desafiaments decisiusespecíficament urbans per fer ciutat sobrela ciutat i fer efectiu el dret a la ciutat?

La resposta és gairebé òbvia: centres,teixits urbans i mobilitat.

Els centres: Què es pot fer amb els cen-tres antics? Com es poden fer nous centres?En el cas dels centres antics, la dialècticainfernal congestió-degradació pot sersubstituïda per la dialèctica conservació-transformació. La congestió es deu tant al’especialització terciària d’algunes de leszones com a la inadequació d’algunes deles seves trames o a la utilització intensiva

52de l’automòbil. La cosa és que no siguinni monofuncionals (p. ex., administratius)ni es pretengui que serveixin per a tot,sinó que tinguin algunes funcions pre-dominants (comercial, cultural, turística,etc.), incloent-hi sempre la residencial. Nopoden estar saturats d’actuacions, peròhan de ser fàcilment accessibles (transportsubterrani, aparcaments estratègics).

La degradació es redueix mitjançantestratègies que combinin obertura d’al-guns eixos i espais públics amb acupun-tura múltiple en els punts més crítics.Aquesta acupuntura combina normal-ment, a més dels espais públics esmentats,actuacions de renovació de blocs d’habi-tatges, equipaments culturals o educatius(p. ex., universitaris), promoció del co-merç, prevenció de la inseguretat, etc.Sense oblidar que no està malament man-tenir o acceptar algunes àrees marginalsque són alhora refugi i aventura.

Només mitjançant una acció perma-nent de transformació es conservaran elscentres antics.

Precisament la conservació en ella ma-teixa és el que planteja el problema con-ceptual més delicat.

Què cal conservar? ¿El conjunt de latrama, illes de cases, edificis aïllats? Evi-dentment, cal trobar solucions de com-promís, que poden ser diferents en cadacas. Però la qüestió conceptual que s’ha dedebatre és la del patrimoni històric, la dela memòria col·lectiva, la monumentalitati el sentit que transmet. I també la impor-tància que es concedeixi a l’animació ur-bana diürna i nocturna, al carrer i a laplaça com a llocs d’estada i no vies de pas,a la presència de tota mena de gent i a lesseves trobades...

La història urbana que els ciutadans

assumeixen depén, en part almenys, de lesdecisions que es prenen, gairebé semprepoc democràticament, sobre edificis, mo-numents, noms de carrer, plànols i guiesturístiques, etc. I la integració dels habi-tants de l’aglomeració metropolitana de-pèn també en bona part de l’ús que podenfer dels centres amb història. Ens hempreguntat mai per què es transmet unsentit militarista de la història, per què esmitifiquen certs estils burgesos o aristo-cràtics i es destrueix la memòria popular,per què hi ha barris sencers que no figurenmai en els mapes, fins i tot en els editatspels governs municipals?9

Els centres no són tan sols els nuclisneuràlgics de la vida urbana per la sevacapacitat multifuncional i de produir unsentit integrador. També són el lloc de ladiferència. Les ciutats es diferencien, so-bretot, pel seu centre. La seva competiti-vitat i el seu potencial integrador seranmés grans com més gran sigui la sevadiferenciació respecte de les altres ciutats.

I com es poden fer nous centres? I on?Els nous centres són necessaris per conser-var els centres antics, per desenvoluparnoves funcions i per estructurar la ciutatmetropolitana. On? Allà on la ciutat estroba amb la seva perifèria i aprofitantzones obsoletes o que l’evolució urbananecessita reapropiar-se (àrees industrialsdesactivades, terrenys militars, antiguesestacions o ports, etc.). Cal apostar per laseva accessibilitat, per la seva multifun-cionalitat i per la seva monumentalitat.Les noves centralitats no han d’acom-panyar necessàriament totes les dinà-miques urbanes, sinó que han de recolzaren una forta acció pública per contrarestarels seus efectes perversos. S’ha d’escollir,evidentment, i aquesta acció pública ha

53de recolzar en potencialitats objectives deles àrees escollides, en operacions efectua-des amb la cooperació pública i privada.El desenvolupament posterior d’aquestaacció es deurà en gran part al mercat. Peròles noves centralitats reequilibradoressocialment i territorialment, polivalents,estructuradores del territori, obertes al’evolució i a la diversitat, no es realitzaransense projectes públics forts que marquinel lloc i imposin compromisos als agentseconòmics.

LA MOBILITAT I LA VISIBILITAT

Optimitzar la mobilitat de tots els ciuta-dans i l’accessibilitat de cada una de lesàrees de les ciutats metropolitanes és unade les condicions perquè la ciutat demo-cràtica sigui real. Si existeix una tendènciaa la diferenciació social horitzontal, als in ials out, i si la diversitat de funcions id’ofertes està distribuïda desigualment perun territori extens, les diferents classes demobilitat i l’accessibilitat de cada punt ésuna condició de ciutadania.

El dret a la mobilitat s’ha de comple-mentar amb el dret a la visibilitat.

«En la ciutat hi ha zones il·luminades izones fosques. Un govern democràtic de laciutat s’ha de comprometre a encendrealguns llums en totes les zones fosques», vadir amb una expressió que ens semblamolt afortunada el qui va ser alcalde deBarcelona, Pasqual Maragall, en els inicisdel seu mandat (1983).

Mobilitat i accessibilitat no depenenúnicament de sistemes de transports ade-quats a les demandes heterogènies, encaraque es tracti d’una condició sine qua non.També depenen de la diversitat i de la

distribució de centralitats, de la qualitaturbana i de les ofertes de serveis de leszones menys atractives, de l’existència enaquestes d’alguns elements que els pro-porcionin personalitat i interès. És a dir,no es tracta únicament que els habitantsde les zones fosques es puguin moure pelconjunt del territori metropolità. Es tractatambé d’«il·luminar» aquestes zones per-què siguin visibles a la resta de la ciuta-dania. Tots tenim dret a la ciutat i aquestdret inclou la mobilitat i també el reco-neixement pels altres. Tots tenim dret asentir-nos orgullosos del lloc on vivim ique els altres reconeguin la dignitat de lanostra zona de residència. La qual cosa ensremet als teixits urbans.

ELS TEIXITS URBANS

Heretem unes trames, en construïm d’al-tres, algunes es degraden amb l’ús, d’altress’adapten a nous usos. Fora del cercled’especialistes, no s’analitza ni es debat perquè ocorre tot això. Els responsablespolítics i els funcionaris prenen decisionssectorials (sobre habitatge o activitatseconòmiques, sobre circulació o dissenyde vies i espais públics, etc.), sense conèi-xer o sense preocupar-se dels seus efectessobre el teixit urbà i els usos socials quefacilita o obstaculitza. I sovint sense haverposat els peus en els llocs afectats. Elsciutadans viuen la trama urbana com unfet «natural» i, llevat de situacions críti-ques (p. ex., una via ràpida que elsvianants han de travessar amb cert risc),expressen la seva opinió amb els peus, noamb el cap: utilitzen més o menys elsespais urbans. Cada un té la seva tramasubjectiva: la forma de la ciutat segons els

54seus trajectes quotidians (vegeu JulienGracq).10 Però no hi ha gairebé mai debatciutadà sobre formes i trames urbanes.

Algunes qüestions que ens semblenrellevants per a aquest debat són:

a) La continuïtat i la diferència de latrama urbana. La continuïtat formal (p.ex., la quadrícula dels eixamples, els granseixos) és un factor important d’integracióciutadana. D’altra banda, és convenientque cada zona de la ciutat tingui elementsdiferencials, bé com a resultat de la tramaheretada, bé per la producció present demorfologia específica. Les formes queprengui el teixit urbà (mitjançant eixosviaris, espais públics, actuacions construc-tives, llocs amb alguna dimensió de cen-tralitat) han de tenir en compte el com-promís necessari entre continuïtat idiferenciació, ja que ni la integració éshomogeneïtat ni la diferenciació ha deresultar marginació. El territori necessitaeixos que explicitin la seva continuïtat ifites que marquin els llocs.

b) El debat sobre homogeneïtat oheterogeneïtat social no pot partir defonamentalismes, ni de la inevitabilitat (ofins i tot la conveniència) d’àrees social-ment homogènies, és a dir, la segregacióclassista del territori, ni de l’axioma quetots els barris han d’optimitzar la mixturasocial. D’una banda, perquè la realitat decada ciutat, la seva història urbana, hagenerat àrees mixtes i d’altres més homo-gènies que no es poden canviar radical-ment. I, en segon lloc, perquè si bé es potorientar el mercat i les administracionspúbliques poden impulsar actuacions queintrodueixin elements d’heterogeneïtatsocial, aquestes polítiques tenen els seuslímits. Tanmateix, hi ha un valor públicque és el que creiem que ha de tenir prio-

ritat: l’heterogeneïtat, la barreja, la presèn-cia de col·lectius socials diferents en cadazona de la ciutat facilita tant el funciona-ment urbà (ocupació, mobilitat, equipa-ments, etc.) com la integració sociocul-tural. Aquesta heterogeneïtat s’aconse-gueix tant mitjançant la residència commitjançant l’ús dels espais urbans.

c) La trama urbana ha de poderadaptar-se a usos diversos i afavorir la mul-tifuncionalitat. La ciutat no suporta bé elzoning rígid. La barreja de funcions éspossible i desitjable si se’n sap treure par-tit. Els edificis administratius públics oprivats poden generar en les seves àreesd’accés i les plantes baixes espais de lleure.Les illes industrials poden tenir entornsenjardinats que no signifiquin rupturespsicològiques i ambientals en àrees resi-dencials. Es poden multiplicar els exem-ples de barreges positives. Una àrea urbanaque permet una flexibilitat d’usos és la quemillor s’adapta a la seva evolució i es potmantenir correctament durant molt detemps (p. ex., l’eixample de Barcelona ideatper Cerdà, quadrícules llatinoamericanescom Buenos Aires, barris per a treballadorsde qualitat a Viena o Amsterdam, etc.).

d) La monumentalitat i la identitat decada teixit urbà és una exigència social.Com més problemàtica o deficitària siguiuna zona, més s’ha d’invertir en la qualitatde l’espai públic (vegeu els punts següents).

e) L’animació i la seguretat urbana. Lavitalitat de l’ambient urbà és un factorimportantíssim d’atractiu i capacitat d’in-tegració. La seguretat urbana depèn sobre-tot de la presència de gent al carrer (vegeuels punts següents).

Com es pot respondre a aquests reptesurbans? Com es poden plantejar les res-postes en el marc de les polítiques urbanes?

55La concepció dels projectes urbans no

hauria de ser mai funcionalista strictosensu, ni hauria de tenir objectius a curttermini només. Els projectes urbans, siguiquina sigui la seva escala, però especial-ment els considerats a gran o mitjanaescala, s’han de plantejar sempre com uncompromís entre objectius diversos: fun-cionament urbà, promoció econòmica,redistribució social, millora ambiental,integració cultural, etc. Sempre han d’es-tablir previsions sobre els seus impactesestimats i no volguts per tal de reduir-losal màxim. Cal no oblidar que cada projec-te pot ser molt més important pel que sus-cita que pel que és en primera instància.

La participació ciutadana no és unaexigència retòrica, ni una formalitat infor-mativa, sinó un debat polític i cultural enel qual han de poder intervenir moltsactors, residents presents i futurs, usuarisde treball, de lleure i ocasionals o de pas.Ningú no és propietari exclusiu de captros de territori. Ni la municipalitat, ni elpromotor, ni els veïns. El debat ciutadà had’estar orientat per objectius políticsexplícits, cal fer emergir els valors culturalsi els interessos socials implícits, s’han depresentar les propostes tècniques i lesfinanceres amb la màxima claredat (la qualcosa es fa rares vegades) i tothom ha detenir la seva oportunitat. La qual cosaexigeix proporcionar mitjans als qui no entenen (vegeu els punts següents).

Les administracions públiques i en es-pecial el govern local no poden renunciara un paper regulador i impulsor de latransformació i de la cohesió dels teixitsurbans. El seu paper no és ni imposar sen-se debat el seu imperi en aquelles funcionslimitades que té en exclusiva ni seguirobstinadament les dinàmiques del mercat.

Ni tampoc condemnar-se a no decidir-seescoltant uns i altres sense prendre partit.El govern local ha de tenir un projectepolític i intel·lectual per a la ciutat.

3. EL DESAFIAMENTDE L’ESPAI PÚBLIC:

LA PROVA DE L’URBANISME

La bondat de l’urbanisme actual es verificaen la qualitat de l’espai públic. «Nosaltrestambé tenim dret a la bellesa», em deiauna vella d’una favela de Santo André (SãoPaulo, el Brasil). A la bellesa, al luxe fins itot, perquè no hi ha mai malbaratamentquan es dóna riquesa als pobres. Per tant,abans que res, l’espai públic és undesafiament i una oportunitat per a lajustícia urbana. Reivindiquem la màximaqualitat per a l’espai públic de la quo-tidianitat, però també l’accés als espaispúblics de centralitat per a tothom.

L’espai públic és un desafiament global ala política urbana: un desafiament urbanís-tic, polític i cultural, referit a tota la ciutat.

Urbanístic: l’espai públic no és l’espairesidual entre el que s’ha construït i l’espaiviari. Cal considerar-lo l’element ordena-dor de l’urbanisme, sigui quina sigui l’es-cala del projecte urbà. És l’espai públic elque pot organitzar un territori que puguisuportar diversos usos i funcions i el queté més capacitat de crear llocs. Ha de serun espai de la continuïtat i de la diferen-ciació, com dèiem abans. Per als governslocals, l’espai públic és l’examen que hand’aprovar per ser considerats «constructorsde ciutat».

Polític: l’espai d’expressió col·lectiva.De la vida comunitària, de la trobada i del’intercanvi quotidians. Res no és aliè a

56aquest desafiament: blocs d’habitatges,centres comercials, escoles, equipamentsculturals o socials, eixos viaris, per noesmentar carrers i galeries, places i parcs.Totes aquestes realitzacions arquitectò-niques són susceptibles d’un tractamenturbanístic que generi espais de transició,que contribueixi a crear espais d’ús col·lec-tiu. És una qüestió de voluntat política, dequin sentit es vulgui donar a la quotidia-nitat ciutadana.11

Però hi ha una altra dimensió políticade l’espai públic: el dels moments comu-nitaris forts, d’afirmació o de confron-tació, el de les grans manifestacionsciutadanes o socials. La ciutat exigeixgrans places i avingudes, especialment enles seves àrees centrals (i, també, a unaaltra escala, en els seus barris), en les qualspuguin tenir lloc grans concentracionsurbanes. Aquests actes d’expressió políticatenen el seu lloc preferent davant elsedificis o els monuments que simbolitzenel poder. En conseqüència, és essencial-ment antidemocràtic quan per mitjà de laprohibició d’accés o del disseny urbà s’im-pedeix aquest tipus de manifestacions. Alcontrari: s’ha d’ampliar l’espai públic finsa l’interior dels edificis polítics i adminis-tratius que representen o exerceixen podersobre la gent. Com a mínim, fins a laplanta baixa.

Cultural: la monumentalitat de l’espaipúblic expressa i compleix diverses fun-cions: referent urbanístic, manifestacionsde la història i de la voluntat del poder,símbol d’identitat col·lectiva... És un delsmillors indicadors dels valors urbans pre-dominants. Per què se’ns imposen gransedificis públics com a fortaleses (religioses,polítiques) o són inaccessibles al públicmalgrat el seu suposat paper representatiu

(palaus, alguns parcs...)? Per què les avin-gudes més populars es coronen amb mo-numents o són batejades amb noms queglorifiquen gestes militars gens populars?Per què s’ornamenten i es qualifiquen coma culturalment vàlides certes zones de laciutat i no d’altres abandonades o des-valorades?

La gestió democràtica de la ciutatconsisteix precisament en el contrari:socialitzar la monumentalitat central i«monumentalitzar les perifèries» desqua-lificades.12

La dimensió cultural de l’espai públic,però, no es limita a la monumentalitat,sinó al conjunt dels espais, equipaments iinfraestructures de la ciutat. Les formessempre transmeten valors, l’estètica éstambé una ètica. Menysprear el públic, laseva qualitat, la seva bellesa, la seva ade-quació als gustos i les aspiracions dels dife-rents sectors de població més enllà de laseva funció específica, és simplement dei-xar de banda la gent i contribuir alsprocessos d’exclusió. Res no justifica queno hi hagi una preocupació i un debatpúblics sobre el disseny, el color, elsmaterials, etc., de grans edificis públics,d’estacions o autovies urbanes, d’hospitalso casernes, etc.

Qui determina l’espai públic? Aquest,com es produeix i com s’avalua?

L’espai públic és abans que res unadeterminació politicojurídica, però tambéun producte de l’ús social. És a dir, hi ha«espais públics» inaccessibles o prohibits id’altres, que no són jurídicament públics,d’ús col·lectiu intens. Sembla raonableplantejar-se com es poden socialitzar elsprimers i convertir en públics els segons.

En l’actualitat es dóna una patologiaque es podria anomenar agorafòbia urba-

57na (vegeu la nota 1). No solament es con-fon vialitat amb espai públic i seguretatamb privatització, sinó que aquesta ten-dència social la reforcen els poders públicstancant i especialitzant els llocs públics13

davant demandes de signe oposat.Però hi ha experiències diverses que

demostren que és possible desenvoluparalmenys 3 estratègies de «producciód’espais públics»: regeneració, reconversiói producció ex novo.

La regeneració d’espais públics cobreixdiferents tipus d’actuacions com ara:

– Recuperació dels centres històricsdegradats per mitjà d’obertures de carrersi places, animació lúdica i comercial enespais oberts (fires, exposicions, festes,etc.), equipaments universitaris i culturals,conversió en zona de vianants i milloradels carrers existents, mesures per crearuna imatge de més seguretat, etc.

– Reconversió de vies urbanes que enles últimes dècades van quedar monopo-litzades per la circulació en avingudes,passeigs, bulevards, jardins, terrasses, etc.

– Millora mitjançant enjardinament,mobiliari urbà, il·luminació, actuació so-bre els entorns, etc., de carrers i places delsbarris de baix nivell d’urbanització (sovintexperifèrics) que es converteixin en verita-bles espais públics d’ús col·lectiu i propor-cionin qualitat de ciutat a aquests barris.

La reconversió: ens referim a la con-versió en espais i equipaments públicsd’àrees que fins ara han estat infraestruc-tures de comunicacions (ports, estacions),indústries desactivades, casernes, etc., queper les seves condicions materials o delocalització es poden considerar obsoleteso d’usos alternatius més positius per a laciutat, la qual cosa suposa una negociaciópolítica amb agents públics o privats (cal

tenir en compte que els agents públics devegades actuen amb una escassa visió del’interès públic ciutadà i poden combinarl’arrogància administrativa amb l’afanyespeculatiu). L’exigència de reversió a laciutat, sense altres costos que el desmante-llament i trasllat, sembla una demandalògica dels governs locals, sobretot quanels interlocutors són ens públics.

La producció d’espais públics ex novono solament ha de formar part principalde tota operació de desenvolupamenturbà, sinó que n’ha de ser, com ja hem dit,l’element ordinador, tant pel que fa a l’ar-ticulació amb la resta de la ciutat metro-politana com pel que fa a l’ordenacióinterna. Però hi ha altres oportunitats deproduir espai públic com ara les següents:

– La consideració com a espais públics,i no com a espais buits, dels espais naturals(forestals, fonts d’aigua, reserves ecològi-ques), definint usos compatibles amb laseva sostenibilitat.

– La utilització d’àrees vacants perentreteixir la trama urbana perifèrica mit-jançant parcs equipats i accessibles, nusosde comunicacions amb vocació d’atreureelements de centralitat, etc.

– La utilització de les noves infraes-tructures de comunicacions, com els anellsde circumval·lació i els intercanviadors,per generar espais públics i «suturar» barrisen comptes de fragmentar-los.14

– L’obertura de nous eixos en la ciutatconstruïda per dotar-la de més monu-mentalitat, desenvolupar i articular lesseves centralitats i generar espais públics /llocs forts.15

I, finalment, qui fa els projectesd’espais públics i com es duen a terme?

És obvi que l’Administració pública téun paper principal per la mateixa natu-

58ralesa d’aquests espais. Però convé intro-duir algunes precisions:

– El govern local és el més indicat perdefinir i programar els espais públics, peròen molts casos haurà de concertar les sevesiniciatives amb altres administracions, béper la seva competència legal o la sevapropietat del sòl, bé per la necessitat decofinançar els projectes. El cas més clar ésel que té a veure amb les grans infraes-tructures o la reversió a la municipalitatdel sòl de zones militars, portuàries, etc.

– La necessitat d’adaptar els programesa realitats socials heterogènies i a situa-cions de vegades microlocals, que exigei-xen intervencions oportunes i alhoraintegradores de demandes diverses, reque-reix en les grans ciutats una programació iuna gestió descentralitzada dels projectesd’espais públics.16

– També cada vegada més, hi ha ini-ciatives privades o mixtes que assumeixenla producció o la gestió d’espais públics (ol’esponsorització, el manteniment, la vigi-lància, etc.), cosa que pot estar molt bé...o no, perquè pot conduir a una priva-tització excloent dels espais públics sil’Administració pública no estableix unesnormes d’ús adequades.

– Els programes d’espais públics, enbastants casos, formen part de programesurbans que inclouen altres objectius idiversitat d’actors amb finalitats mésespecífiques i immediates. En conseqüèn-cia, el programa d’espais públics ha de sermolt fort d’entrada i ser defensat al llargde tot el procés de desenvolupament delprograma. Altrament, els supòsits condi-cionants constructius o de circulació, perexemple, van reduint o desvalorant elsespais públics. D’altra banda, cal inserirels programes d’espais públics en els grans

projectes urbans, perquè contribueixen, oaixí hauria de ser, a la seva qualitat,multifuncionalitat i capacitat d’evolució.

– La sostenibilitat i l’ús social futurdels espais públics són dues qüestions ques’han de plantejar des de la seva concepció,fet que implica tenir en compte sectorsprofessionals, culturals i socials, cosa quepoques vegades es fa.

En resum, els espais públics reque-reixen un debat públic, una participacióciutadana, al llarg del procés de concepció,producció i gestió. Participació de qui? Lallista podria ser interminable. També espodria simplificar responent «participaciódels qui es manifestin com a interessats».Tanmateix, hi ha alguns col·lectius socialsque ens sembla que requereixen unaatenció especial i, per tant, cal fer emergirles seves aspiracions. Les dones, en primerlloc, amb les seves demandes d’accessi-bilitat o d’il·luminació, com també res-pecte al seu horari laboral, i tants altresaspectes que s’escapen als «responsablesmasculins».17 Els joves, que no són neces-sàriament «els veïns». La gent gran i elsinfants, als quals ningú no demana la sevaopinió i pocs s’hi fixen i els defensen (pot-ser les dones). Les minories ètniques, cul-turals o sexuals que sofreixen alguna menad’exclusió.

Cal que els professionals assumeixinuna responsabilitat especial en la concep-ció i disseny dels espais públics. No són untipus de projectes com altres. No n’hi haprou de respondre a la demanda del«client», sigui aquest l’Administració pú-blica, un organisme autònom o unaempresa privada. Cal fer tot el possibleperquè s’expressin tots aquests interessos.I produir i difondre una cultura d’espaispúblics que permeti fer propostes i també

59qüestionar o combatre aquelles demandeso exigències socials no sempre generoses,amb els altres o amb un mateix. Més quequalsevol altre programa urbà, un projected’espai públic ha de recolzar en valorsètics, de llibertat, tolerància i solidaritat.

4. EL DESAFIAMENTDE LA INTEGRACIÓ

I LA DEMANDA D’IDENTITAT

L’exclusió és un concepte a la moda, queexpressa una realitat múltiple i dolorosa:els qui estan sense treball, sense papers,sense família, sense sostre... L’exclusió esmanifesta sobretot a les àrees urbanes. Hiha territoris i grups exclosos. A Franças’inventa la «zona» per distingir-la de labanlieu, és a dir, la perifèria dels marginalsde la dels integrats.

Els territoris d’exclusió són aquells queexpressen el fracàs de la ciutat, la no-ciutato, com va escriure Francisco Candel,«donde la ciudad pierde su nombre». Elsterrains vagues ocupats per gents fora delcircuit del reconeixement social.

El problema a què es confronten avuiles àrees urbanes és el del creixementd’aquests territoris d’exclusió i dels grupsmarginats per l’acumulació d’exclusions:ni treball ni ingressos estables, en zonesd’escàs o nul reconeixement social, perta-nyents a grups ètnics o culturals poc ogens acceptats institucionalment (fins i totil·legals), desintegrats familiarment (per-sones soles, vells, infants o joves noescolaritzats...). La ciutat és un enormecontinent de problemes socials. Lespolítiques urbanes no poden romandreindiferents en nom de les seves compe-tències legals i dels seus mitjans econòmics

limitats. L’urbanisme no pot resoldre totsaquests problemes, però, com a mínim, nohauria d’agreujar-los, com hem dit ante-riorment.

En conseqüència, s’ha de plantejarsempre, en cada programa d’actuació mu-nicipal, en cada projecte urbà, quina ésla seva contribució a la cohesió social, a laintegració de sectors exclosos. Ja ens hemreferit a l’espai públic i més en general al’urbanisme, com un mitjà potencial depromoure la redistribució social de béns iserveis, d’afavorir les relaciones socials i dedonar sentit a la vida quotidiana per a totsels grups i les àrees urbanes tenint encompte les desigualtats i les discrimina-cions existents. Diversos estudis sociolò-gics i també la simple observació demos-tren les diferències d’ús dels espais públicssegons el gènere, l’edat, el grup ètnic depertinença, etc. (vegeu la nota 17).

És obvi que no n’hi ha prou amb l’ur-banisme per promoure la integració socio-cultural a la ciutat. Tanmateix, és un bonpunt de partida per plantejar-se tres objec-tius integradors: la creació d’espais quereforcin identitats, el reconeixement de lesdiferències i l’existència de moments illocs d’expressió universalista.

ESPAIS SENSE IDENTITAT

La ciutat és, o hauria de ser, un sistema dellocs, és a dir, d’espais amb sentit. Per tant,en tractar els centres i els barris, les viespúbliques i els equipaments, els monu-ments i tots els elements que configuren laimatge urbana (des del transport públicfins a la publicitat), s’ha de qüestionar elsentit que transmeten. Promoure laintegració vol dir que tots aquests llocs i

60elements han de contribuir a la identitatde la ciutadania. O més ben dit, a lesidentitats. Cada grup ha de trobar espais illocs, signes i senyals, amb què es puguiidentificar. Reforçar la identitat de grup(d’edat o de gènere, de barri o social,d’orientació cultural o sexual, ètnica oreligiosa) no va contra la integració globala la ciutat, sinó que generalment la faci-lita. Produir sentit mitjançant la identi-ficació amb els elements materials isimbòlics de l’entorn suposa contribuir ala cohesió interna dels col·lectius socials,però també a la seva visibilitat en elmagma urbà.

RECONÈIXER LES DIFERÈNCIES

EN EL TERRITORI

I EL DRET A LA TROBADA

Si d’una banda la ciutat ha de contribuiral fet que s’expressin les identitatsdiferenciades, de l’altra és el lloc detrobada i d’intercanvi, és a dir, una escolaque estimula la innovació i la tolerància.

Per tal que això sigui possible, el dis-seny dels espais públics i dels equipa-ments, la concepció de les àrees residen-cials i de les centralitats, han de garantirl’accessibilitat als diferents grups deciutadans i afavorir la seva presència i laseva barreja, sens perjudici que es diferen-ciïn funcions. El contacte i l’intercanvisuposen també que s’«internalitzin» unespràctiques administratives i unes pautesculturals que vegin en la barreja un valorpositiu i no una molèstia o un perill.L’agorafòbia, l’obsessió per la seguretat, el«racisme» masclista, xenòfob o antijove,que són moltes vegades comuns a aparellsde l’estat i a sectors importants de la

població, neguen un dels valors més im-portants de la ciutat: el dret a la trobada.

LA CIUTAT COM A LLOC

D’UNIVERSALITAT

Globalització i ciutat global? Aqueststermes han esdevingut part d’un discursbanal. En totes les èpoques les ciutats hanestat llocs centrals de l’intercanvi de pro-ductes i d’idees. La intensitat de l’inter-canvi dependrà, òbviament, del grau dedesenvolupament econòmic i tecnològic,dels mitjans de transport i comunicació ide l’ordre polític mundial. Avui es pro-dueix en temps real en alguns aspectes(mitjans de comunicació, finança i nego-cis) i són més nombrosos els actors impli-cats. Però això, ha canviat substancialmentla vida de la gent?

Cosmopolitisme i ciutadans del móntota la població? No, solament una petitapart de la ciutadania viu globalitzada. Notothom està connectat a Internet o amb laresta del món. Fins i tot la difusió delturisme internacional en els països mésdesenvolupats implica únicament, gairebésempre, visitar «enclavaments» en els qualses reprodueix l’entorn conegut.

La ciutat com a lloc de la universalitatés una altra cosa. És l’àmbit de construcciói expressió de valors amb vocació més omenys universal. El lloc on «mucho mástemprano que tarde se abrirán las grandesalamedas por donde pase el hombre librepara construir una sociedad mejor», enparaules de Salvador Allende.18

Aquestes grans alberedes han d’existir,hi ha d’haver un espai cívic per a les gransconcentracions, culturals o polítiques, ons’expressen els moviments col·lectius més

61amplis. Ja sabem que aquests movimentssocials poden tenir motivacions i objectiuscorporatius o localistes, però troben tam-bé la seva legitimitat en la seva referència avalors més universals: drets humans,llibertats, solidaritat. I, per a la integracióciutadana, per al triomf de la tolerància il’obertura al món, cal que s’expressin itinguin llocs d’expressió en els llocs méscentrals, més significants.

Aquesta referència a la universalitat ensporta a una última reflexió: la integraciósociocultural, quina classe d’identitatconstitueix?

La ciutat és, en ella mateixa, un con-junt d’identitats que se sumen, es con-fronten o viuen d’una manera més omenys aïllada les unes de les altres. Hi haidentitats de barri, d’altres de caràcterètnic (a causa de les immigracions), degènere i d’edat (dones, joves), de caràctersociopolític, etc. De vegades recolzen en elterritori, altres vegades molt escassament.Aquestes identitats, s’oposen o faciliten laintegració ciutadana global? La facilitenper la via de la suma o de la confrontació,és a dir, si hi ha alguna mena de relacióamb la societat i l’espai urbà més globals.Quan aquestes identitats de grup expres-sen aïllament –o hi contribueixen–, és mésdiscutible, per bé que en la mesura quepermeten superar l’anomia i reforcen elgrup, també en faciliten la relació col·lec-tiva o individual amb la resta (p. ex., lesassociacions de minories ètniques).

Existeix una identitat socioculturalciutadana diferent d’aquest conjunt d’i-dentitats descrites. És un triple productede la història de la ciutat, dels grups i delsvalors hegemònics en el present (que espoden expressar a través d’un lideratge po-lític) i dels projectes i els col·lectius emer-

gents, és a dir, de futur. Quan algund’aquests elements és feble, la integraciósociocultural es torna més difícil. Aquestaidentitat sociocultural ciutadana, al seutorn, es pot articular més o menys a lesidentitats nacionals, estatals o més globals(l’europea, p. ex.). És una relació com-plexa, sobre la qual és difícil generalitzar.En alguns casos l’articulació sembla rela-tivament fàcil: p. ex., Barcelona-Cata-lunya, París-França, la qual cosa no excloudimensions conflictives. En d’altres pre-domina la confrontació, si no l’esperitsecessionista: p. ex., les ciutats del nordd’Itàlia respecte a l’Estat italià. Aquestscasos també poden expressar un dèficit devalors universalistes ciutadans o una inca-pacitat per assumir l’hegemonia respecte aentorns considerats com a antagonistes(pel seu poder o per la seva dependència).

5. EL DESAFIAMENTDE LA INCOMUNICACIÓ

I EL DRET A LA RELACIÓ SOCIAL

La ciutat és el lloc per excel·lència on esconstrueix la relació social (le lien social ésavui un concepte de moda en la sociologiafrancesa). Si la relació social s’afebleix, siressorgeixen o es desenvolupen fenòmensd’anomia (una altra vegada la sociologiafrancesa, ara clàssica: Durkheim), si lamanca de cohesió social i de cultura cívicaes converteix en lamentacions perma-nents, si torna la por a la ciutat i prevaluna visió apocalíptica d’aquesta, aleshoresés que passa alguna cosa molt greu. Laciutat no provoca necessàriament aquestaruptura, però l’expressa escandalosament.Per on es trenca la relació social? Elsmecanismes de l’exclusió són diversos i

62anteriorment ja hem esmentat els mésespecíficament urbans: les àrees on esprodueix el cercle viciós de l’exclusió, ons’acumulen els efectes de l’atur, de lamarginalitat territorial i cultural (minoriesètniques), de la pobresa, de l’anomiainterna, de la manca de reconeixement so-cial, de la feble presència de les institu-cions i dels serveis públics, i de la dificultatper fer-se escoltar per les administra-cions.19

Creiem que hi ha un element fona-mental que és a la base de l’exclusió i de laruptura de la relació social: la pèrdua –o elfet de no haver tingut mai– dels mitjansper comunicar-se amb els altres.

La ciutat, tal com hem dit, és comerç icultura, és a dir, intercanvi i comunicació.Les dinàmiques urbanes més perverses quedesenvolupen l’urbs ciutat, agreugen laruptura de la relació social. Un urbanismemés integrador i significant pot contribuira restablir-la. Però hi ha altres mecanismesd’inclusió-exclusió més enllà de l’urbanis-me i que han de ser assumits per les políti-ques urbanes. Tres ens semblen especial-ment rellevants: treball remunerat / atur,comunicació i noves tecnologies i relaciódels ciutadans amb les administracionspúbliques.

TREBALL REMUNERAT / ATUR

La relació social s’estableix principalmentper mitjà del treball: ingressos, inserció enla societat activa, reconeixement per partdels altres. Avui l’atur és, amb totaseguretat, la causa més important deruptura de la relació social, no solamentper la manera com afecta els qui estansense feina, sinó també perquè deixa sense

esperança d’inserció una part importantde la població jove.

És possible fer alguna cosa des de lapolítica urbana? Què s’hi pot fer i com?

– Els projectes urbans han d’incorpo-rar entre els seus objectius la generaciód’ocupació.

– Les polítiques públiques poden pro-moure importants bosses d’ocupació ade-quada als sectors més vulnerables, com enel manteniment urbà i l’ecologia de la ciu-tat i en els anomenats serveis de proximitat.

– L’educació, la cultura i el lleure, laseguretat ciutadana, els serveis socials, sónsectors susceptibles d’oferir binomis deformació-ocupació per als joves,20 comtambé les tecnologies de la informació i lacomunicació i les relacions Administració-ciutadans (informació, assistència).

Aquests i altres mitjans no semblen,però, suficients per tornar a una situaciópròxima a la plena ocupació formal en lesàrees urbanes. Per això creiem que calplantejar seriosament el debat i experi-mentar l’aplicació d’alguna de les diversesmodalitats de «salari ciutadà» que diversoscol·lectius i experts proposen a Europa.21

TECNOLOGIES

DE LA INFORMACIÓ I LA

COMUNICACIÓ I CIUTADANIA

Aquestes tecnologies, que ja han deixat de ser«noves», poden ser incloents o excloents.

Actualment s’ha imposat la concepcióeconomicista (technological push) sobreuna altra més orientada a la seva utilitatper cobrir les necessitats col·lectives (socialpull). Heus aquí algunes propostes per aun ús incloent de les tecnologies de lainformació i la comunicació:22

63– El sector públic ha de partir de les

necessitats ja identificades en equipamentsi serveis per tal de regular l’oferta i nodeixar que aquesta s’orienti únicament capals sectors consumidors més solvents.

– Així mateix, convé prioritzar les xar-xes descentralitzades de caràcter públic osocial (en educació, sanitat, cultura, mit-jans de comunicació social d’àmbit local,etc.) i no, com es fa ara, l’oferta industrialconcentrada.

– La legislació (europea, nacional) hade garantir l’accés gratuït de tota lapoblació a la informació d’origen públic.

– Els poders locals han d’utilitzar lestecnologies de la informació i la comuni-cació per transformar les relacions Admi-nistració-ciutadans (p. ex., finestreta úni-ca) i per promoure la capacitat d’expressióciutadana, especialment dels sectors quepateixen algun tipus de discriminació od’exclusió.

– Les tecnologies de la informació i lacomunicació han de ser considerades ser-veis d’interès general i els poders públicshan de garantir la igualtat d’accés mitjan-çant polítiques actives a favor dels usuarisi un observatori de vigilància dels seus usos.

RELACIÓ CIUTADANS -ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES

Encara que darrerament el discurs públicsembla molt preocupat per l’exclusió, ésencara més preocupant com la seva pràc-tica sovint contribueix a reforçar els meca-nismes excloents.

Les polítiques urbanes, en especial al’hora d’efectuar grans projectes d’infraes-tructures, tenen rarament en compte ob-jectius de redistribució social i d’integra-

ció de sectors exclosos. Altres vegadess’elaboren projectes destinats a sectors vul-nerables (operacions d’habitatges, espaispúblics, etc.) sense tenir en compte –nitan sols escoltar– les demandes d’aquestapoblació, i menys encara intentar enten-dre primer les seves aspiracions. El funcio-nament polític (partitocràtic) i adminis-tratiu (burocràtic) és ja en si mateix ex-cloent per a una gran part de la població.

Davant aquestes situacions, el discurscrític cau fàcilment en la retòrica populis-ta. El que avui impera és la transformacióde les relacions entre les institucions polí-tiques i la ciutadania. La descentralitzaciódels governs locals, la planificació estra-tègica amb participació ciutadana, la ges-tió mixta d’equipaments i serveis, la de-mocratització de les tecnologies de lainformació i la comunicació esmentadaanteriorment i en general totes les actua-cions d’«acció positiva» per donar veu alsqui no la tenen o no es fan escoltar sóncamins que indiquen que es redueixen elsmarges de l’exclusió.

6. EL DESAFIAMENT DE LADEMOCRÀCIA I DE LA

CIUTADANIA EN EL TERRITORI:EL DRET A LA INNOVACIÓ

POLÍTICA I A LA IL·LEGALITAT

No hi ha dubte que hi ha un dèficitdemocràtic en els àmbits de la globalit-zació, de l’economia mundial, dels mitjansde comunicació social uniformadors, deles organitzacions internacionals. Una de-mocràcia territorial propera (regional olocal) i forta podria ser un contrapès im-portant i un mecanisme de participaciódemocràtica en els àmbits globals. Però

64seria molt ingenu idealitzar l’actual demo-cràcia local i regional. És cert que té al seufavor un conjunt de factors prou recone-guts com ara:

– La proximitat a la població en lagestió.

– La major capacitat d’integrar lespolítiques públiques.

– La representativitat immediata idirecta.

– La cultura cívica que considera igualstots els ciutadans.

– La consciència d’identitat que elsprocessos globalitzadors actuals han refor-çat, com a afirmació davant l’homoge-neïtzació.

Però hi ha altres factors de signecontrari que redueixen i fins i tot supri-meixen els anteriors:

– Els impactes sobre el territori dedecisions econòmiques i polítiques exte-riors sobre les quals els governs locals i elsactors de la societat civil tenen escassa onul·la influència i que tenen, en canvi,importants efectes socials i ambientals.

– La confusió, superposició i, moltesvegades, escassa cooperació i poca trans-parència de les administracions públiquesactuants sobre el mateix territori.

– La relativa feblesa legal i financera enel marc regional metropolità dels governslocals que els impedeix exercir el paper in-tegrador per al qual estan més capacitats.

– La no-adequació entre les estructurespolítiques representatives i les dinàmiquessocials del territori (els governs localsrepresenten els dorments, però només enpart els usuaris del territori).

– L’existència de col·lectius de poblacióque no tenen reconegut l’estatus de ciuta-dà i que per la seva mateixa existència ne-guen un dels valors essencials de la ciutat:

la igualtat en l’espai públic i en l’ús de lesllibertats urbanes.

Un govern democràtic del territorirequereix un ambiciós projecte d’inno-vació política. Aquest projecte difícilmentsortirà d’una manera espontània de lesinstitucions i tampoc de les cúpules políti-ques. És un procés que s’ha de desenvo-lupar en primer lloc en la vida social icultural. Ja s’entreveuen alguns elementsinnovadors:

– El nou territori regional metropolitàel construeix una estratègia concertadaentre institucions que, al seu torn, ha dedonar lloc a una nova forma de governd’aquest territori. En general no sembla niviable ni raonable crear una nova insti-tució que se superposi a les moltes que jaexisteixen. Algunes solucions més realistesi menys incrementalistes poden ser:

a) Elecció democràtica i atribució decompetències «locals» de desenvolupa-ment urbà i programació i gestió de gransequipaments i serveis metropolitans a lainstitució intermèdia (tipus departamento província) o, millor, a una entitat subs-titutòria en el mateix àmbit territorial(model italià i holandès).

b) Creació d’un organisme de concer-tació (tipus consorci) que reuneixi lesprincipals institucions actuants en elterritori a fi de promoure la seva plani-ficació estratègica i coordinar les inver-sions, gestions i serveis de caràctermetropolità.

– L’aplicació sistemàtica del principi desubsidiarietat implica no tan sols descen-tralitzar a favor del nivell regional i localtotes aquelles competències i funcions quees puguin exercir en aquest nivell, sinótambé atribuir a la institució territorial lacoordinació dels programes i projectes

65concertats. Aquest mateix principi suposadescentralitzar o preservar a favor dels ensmunicipals i dels barris aquelles funcionsque requereixen més proximitat. En el casde les grans ciutats, la descentralització ésun procés, en molts casos incipient, eldesenvolupament del qual hauria de per-metre una participació molt més intensa ivariada de la societat civil. Tanmateix,s’han de tenir en compte les tendènciesinsolidàries que s’expressen en els micro-territoris (p. ex., suburbis rics als EstatsUnits i cada vegada més en altres països)que, en nom de la subsidiarietat, la des-centralització i la societat civil, tendeixena independitzar-se de la institució regio-nal, metropolitana o municipal d’unagran ciutat i a substituir la seva parti-cipació en els impostos per la privatitzaciódels serveis. Per això cal mantenir sempreun equilibri entre la governabilitat regio-nal o metropolitana i la descentralitzaciólocal o «barrial». És a dir, entre eficàciasocial i participació, entre subsidiarietat isolidaritat.

– En el marc legal i financer bàsic deles grans unitats polítiques (Unió Euro-pea, estats, regions autònomes), les rela-cions entre els poders públics tendeixen aser més contractuals que jeràrquiques imés basades en la cooperació que en lacompartimentació. No oblidem que sónmés complicades les relacions entre els po-ders públics que les relacions entre elspoders públics i els privats. Tot i ser dis-tintes, aquests dos tipus de relacionsplantegen un repte polític i jurídic. Calinnovar en les figures i en els procedi-ments per combinar la flexibilitat amb latransparència i l’agilitat en les actuacionsamb la preservació dels interessos col·lec-tius a mitjà o llarg termini. En aquest

període de transició cap a noves regula-cions, cal actuar moltes vegades en elslímits de la legalitat o, millor, en àmbitsd’al·legalitat, la qual cosa pot conduir al’arbitrarietat i a la corrupció. Tanmateix,no és aquest l’únic risc. Les reaccions judi-cials, mediàtiques i socials davant aquestesdesviacions de l’acció pública condueixena construir múltiples sistemes cautelars i aun autocontrol paralitzant dels respon-sables públics.

– El millor control és el que pot exercirel conjunt de la ciutadania mitjançant lainformació més transparent i la multipli-cació de les possibilitats de participació detots els col·lectius socials. Avui es parlamés de participació ciutadana que departicipació política. Això no obstant, noés difícil constatar que les pràctiques polí-tiques i administratives són tan reticents ainnovar en els mecanismes participatiuscom, fins i tot, reticents davant el desen-volupament de les possibilitats dels jaexistents. Els programes i projectes urbanses presenten gairebé sempre de tal maneraque difícilment són comprensibles per alsciutadans. No s’utilitzen mitjans que se-rien més comprensibles i motivadors comara maquetes, vídeos, simulacions, etc.S’eviten les consultes populars i hi ha pocasensibilitat respecte a tramitar les inicia-tives ciutadanes. Una cosa tan elementalcom el pressupost participatiu apareix finsi tot com l’excepció. No es tracta d’ex-posar ara els mecanismes possibles departicipació que l’autor, com d’altres, haexposat ja en altres ocasions,23 però sí quevolem cridar l’atenció sobre el que enssembla que és el principal obstacle aldesenvolupament de la participació ciuta-dana. No és solament el marc legal exis-tent gairebé sempre limitador i, òbvia-

66ment, poc obert a la innovació. Ni tampocl’eventual feblesa de les organitzacions dela societat civil, o la seva iniciativa insu-ficient per incidir en les polítiques públi-ques. Tot això pot contribuir a explicarque la innovació política quant a la parti-cipació ciutadana progressa amb gransdificultats. Però ens sembla que el princi-pal obstacle està en l’aliança de facto que esdóna en les institucions entre la partito-cràcia i la burocràcia. La participacióciutadana només progressa si qüestiona itransforma la vida política local.

Quina innovació política local éspossible i desitjable? Aquella que permetd’establir una separació o confrontacióamb el sistema polític estatal. Precisamentperquè considerem molt necessàries unesrelacions contractuals entre les adminis-tracions, cal primerament un procés deruptura entre la política estatal i la políticalocal. Aquesta ruptura s’ha de donar al-menys en tres aspectes: la cultura política,el sistema representatiu i la conquesta decompetències. La cultura política implicael procés de legitimització i d’hegemo-nització dels valors i els objectius implícitsen els temes actuals de la subsidiarietat, elgovern de proximitat, la participació ciu-tadana, el federalisme, la identitat local-regional-nacional (no estatal), l’autodeter-minació. Es tracta d’un procés en marxaque encara que en alguns plantejaments illenguatges de vegades pugui semblararcaic, és terriblement modern. És l’altracara, imprescindible, de la globalització ila millor resposta al procés paral·lel d’afe-bliment de l’estat centralitzat.

El sistema representatiu local/regionals’ha de distingir clarament de l’estatal i elsupraestatal (europeu, etc.). Els partits, lescoalicions o les agrupacions electorals no

haurien de ser els mateixos. Més clar: elspartits polítics d’àmbit estatal no s’han depresentar a les eleccions locals. Algunsexemples (el Canadà, Califòrnia) demos-tren la viabilitat d’aquesta distinció. Somconscients de les perversions possiblesd’un sistema polític local independent:caciquisme, insolidaritat, populisme, etc.Aquestes perversions es poden donar tam-bé en altres nivells, amb menys transpa-rència i més dificultats per combatre-les.L’àmbit urbà-regional és, d’altra banda,prou gran i heterogeni perquè hi arrelintambé valors universalistes. Sense secessiódel sistema polític representatiu no hi haconfrontació i conquesta de cotes signifi-catives de poder ciutadà.

La conquesta de competències és laconseqüència necessària del que hem ditabans. Avui sabem que l’espai urbà-regional és el que determina en gran ma-nera la productivitat, la sostenibilitat, lacompetitivitat de l’economia, la cohesiósocial, la identitat cultural i la governa-bilitat. No és possible que el seu sistemapolític i legal sigui feble i subordinat, queno li siguin reconeguts ni les capacitats niels mitjans per fer el que ha de fer. Elgovern democràtic del territori exigeixconquerir competències econòmiques, enl’àmbit de la justícia i la seguretat, eninfraestructures i equipaments del terri-tori, en benestar social, en cultura i mit-jans de comunicació social.24

Qui pot conquerir aquestes compe-tències i recursos necessaris? De quinamanera? En termes generals, no és possibleprecisar, ja que els contextos polítics, le-gals, territorials, etc., són molt diferents.Però sí que és possible fer algunes conside-racions generals que no sempre es tenenen compte.

67La conquesta implica iniciativa, con-

flicte i risc. També legitimitat, força acu-mulada, aliances i negociació. La iniciativapot sorgir de la institució política local od’un moviment cívic, fins i tot d’uncol·lectiu social o professional. Vegem-nealguns exemples:

– La conquesta d’espais i d’edificissusceptibles de tenir un ús públic queestan a les mans d’ens públics o privatsque els tenen infrautilitzats o congelats. Jaens hem referit a la necessitat de revertir ala ciutat terrenys militars, portuaris,industrials desactivats, etc. A una altraescala, una cosa semblant ocorre amb edi-ficis més o menys abandonats i que hadonat lloc al fenomen okupa. Aquestaconquesta no arribarà únicament permitjà de demandes respectuoses dins elsmarcs i els procediments legals. Cal teniriniciatives per crear moviments d’opiniófavorable, situacions de fet mitjançantocupacions simbòliques o continuades, re-cursos legals davant tribunals superiors (p.ex., europeus enfront dels estatals, etc.).

– L’existència de la justícia local i decossos de policia dependents del poderlocal o regional. Sense capacitat d’exercircompetències de seguretat i de disciplina,de justícia i de sanció, no hi ha poderpolític. És un camp en el qual els podersdels estats són especialment susceptiblesde perdre el seu suposat monopoli. Laresistència a una descentralització real deles funcions de seguretat i de justícia tél’efecte pervers de la privatització, d’unabanda, i la violència urbana, de l’altra.

– La revolució en els mitjans d’infor-mació i comunicació ha convertit enobsolets el marc polític i legal en el qual esdesenvolupen. La construcció d’una demo-cràcia local telemàtica exigeix que el poder

polític local o regional pugui regular, pro-gramar i gestionar les tecnologies de lainformació i la comunicació en el seuàmbit, dins un marc global de participacióciutadana que en garanteixi l’ús social.

– La indefensió dels ciutadans en tantque usuaris i consumidors, el respecte delsseus drets ambientals, a la qualitat de vidai a la intimitat, hauria d’obligar les institu-cions polítiques més properes i les admi-nistracions que en depenen a actuar d’oficicom a defensores dels drets genèrics delsciutadans i, per tant, a enfrontar-se ambels organismes públics o privats les actua-cions concretes dels quals els vulnerin,encara que en fer-ho es recolzin en el dretpositiu o en la inèrcia administrativa.

– La promoció econòmica i la genera-ció d’ocupació, la implantació de formesde «salari ciutadà» i l’execució de políti-ques que combinin la productivitat, lasostenibilitat i la cohesió social, exigeixendels poders locals una capacitat de coor-dinar els grans projectes urbans, de desen-volupar projectes empresarials mixtos, dedisposar de recursos ara centralitzats (p.ex., d’obres públiques, de la seguretatsocial i de les institucions d’ocupació) id’assumir unes competències legals (deregulació de les activitats econòmiques idels possibles impactes ambientals d’a-questes, d’expropiació, etc.), de les qualsara no disposen.

– La identitat cultural, que cada ve-gada en més casos adquireix o recuperauna connotació «nacional» sense ser esta-tal, requereix per tal de ser defensada idesenvolupada una capacitat d’autogovernen matèria d’educació, de regulació delsmitjans de comunicació social de masses,d’ús públic de la llengua i dels elementssimbòlics d’una comunitat (com ara fes-

68tes, monuments, museus, etc.) que latradició unitarista o centralista dels estatsamb prou feines accepta. L’anacronismeavui és aquesta tradició que es consideramoderna en el segle XIX.

– L’existència de sectors de la poblacióque no tenen reconegut l’estatus de ciu-tadà planteja un problema especialmentdelicat. L’estatus de ciutadania (drets po-lítics, civils i socials que fan una societatd’iguals) encara va lligat a la nacionalitatque atribueix l’estat. Els no-ciutadans,d’altra banda, neguen el valor integradorde la ciutat i la seva capitis diminutiocontribueix a la xenofòbia, al racisme, al’exclusió social i cultural i a la sobreex-plotació. La moral cívica s’enfronta a lalegalitat estatal. El dret a la il·legalitat, adefensar els «il·legals», ens sembla obvi.

En tots aquests casos apareix precisa-ment com a element comú la necessitatd’ampliar els marges de la legalitat. Somconscients que el dret és la garantia dejustícia i que proclamar la il·legalitat coma pràctica social en un estat de dret potentendre’s com una manera d’afavorirl’arbitrarietat i el privilegi dels forts. I nosolament resulta paradoxal el mateix con-cepte de dret a la il·legalitat, sinó també elfet de reclamar aquest dret per a insti-tucions del mateix estat, les locals oregionals, a les quals a més hem titllat, entant que institucions ocupades per cúpulespartidàries i administratives, reticents a lainnovació política.

Tot això és cert si s’analitza estàtica-ment. Però no ho és tant si ho veiem comun procés en el qual intervenen dialècti-cament els moviments socials ciutadans il’evolució de l’opinió pública, el reforça-ment, per la via de la renovació i de la con-frontació amb els estats i els marcs legals

estrets, dels poders locals i regionals i eldesenvolupament de contradiccions en elsi de les institucions polítiques i judicialsde l’estat i de les institucions supraestatals.

El dret a la il·legalitat és eficaç si esrecolza en valors i principis universalsrecollits en les constitucions i les declara-cions de drets nacionals i internacionals.És a dir, la il·legalitat jurídica és relativa ies recolza en la legitimitat moral o social.25

La iniciativa al·legal i sobretot il·legald’una institució política ha de comptaramb un suport social molt important enel seu territori perquè no condueixi a unfracàs que signifiqui un retrocés encomptes d’un progrés. Aquesta iniciativaserà més eficaç com més pugui incidir enles contradiccions del sistema polític ijurídic en el marc del qual es realitza.L’èxit de la iniciativa no consistirà única-ment en el fet que s’aconsegueixi imme-diatament l’objectiu perseguit (moltdifícil gairebé sempre), sinó que s’iniciï os’acceleri un procés de canvi polític i legal.

Els moviments ciutadans i les insti-tucions polítiques locals i regionals han deprendre, per tant, iniciatives que es recol-zin en la legitimitat dels valors que lesjustifiquen, que comptin amb un suportsocial ampli i que responguin a proble-màtiques que els són pròpies. A partird’aquí s’ha de prendre la decisió d’im-pulsar accions destinades a canviar el marclegal exercint una força que inevitable-ment, en molts casos, va més enllà de lalegalitat específica i de la pràctica adminis-trativa, però amb un objectiu clar: conver-tir el dret a la il·legalitat en la legalitat delsdrets necessaris i legítims.

697. EL DESAFIAMENT POLÍTIC

DE LA GLOBALITZACIÓ PER ALES CIUTATS I ELS CIUTADANS

Les ciutats, ¿s’han de resignar a ser con-tinents passius dels problemes socials,culturals, ambientals... derivats de laglobalització i de la pèrdua de capacitatreguladora dels poders públics estatals isupraestatals?

Si la ciutat és el que se suposa que hade ser, un lloc i una comunitat amb capa-citat d’autogovern; si avui és també unterritori articulat que en les regions mésdesenvolupades i urbanitzades converteixla ciutat en un sistema de ciutats; si aquestespai té vigència econòmica; si cerca lacohesió social; si té identitat cultural (o laconstrueix); si és capaç de definir estra-tègies de desenvolupament concertadesentre institucions locals i regionals i lasocietat civil..., aleshores, li pot ser negatel dret i la possibilitat de ser un actor res-pecte als continguts problemàtics queassumeix? Un actor que reclama interveniren els processos que generen els problemesde la ciutat i en les polítiques amb què se’lsdóna resposta.

El desafiament polític de la ciutat en laglobalització és el d’obtenir un reconeixe-ment d’actor polític a escala global, mésenllà del seu territori i més enllà de lesfronteres cada vegada més artificials del«seu» estat.

El món actual exigeix un plantejament«glocalitzador», una articulació de l’àmbitlocal i l’àmbit global.26

Com es pot donar aquesta articulació?La cultura política i jurídica ha d’assu-

mir l’anacronia de monopoli que pretenentenir els estats de ser els únics subjectespolítics de les relacions internacionals i de

basar la seva legitimitat per a això en el fetde ser detentors de la sobirania. En l’actualvida política internacional hi ha, per sobredels estats, els organismes internacionals(com ara les Nacions Unides) i d’altres demenys polítics, però que prenen decisionsimportants, de vegades amb escassa pre-sència dels estats de les parts afectades.27 Amés de la Unió Europea, es produeixenaltres unions polítiques i econòmiquessupraestatals. D’altra banda, per sota delsestats, sense comptar-hi els grups econò-mics (alguns dels quals tenen més forçaque molts estats), es creen xarxes i associa-cions civils (organitzacions no governa-mentals, associacions de professionals...) ide ciutats i regions. És el nou tiers état dela Revolució Francesa que pugna per serreconegut pels altres dos.

Els poders locals i regionals reclamen laseva presència en els organismes i les con-ferències internacionals, i també en elsprocessos d’elaboració i de seguimentdels programes que els afecten directa-ment. Es proposen com a partners tantdels organismes internacionals com delsestatals. De fet, comencen a ser normalsen la Unió Europea programes a tresbandes (europea, estatal, local o regional).

Una altra dimensió de la «glocalitza-ció» és la importància que adquireixen elsgrans eixos i les macroregions que consti-tueixen en molts casos sistemes de ciutatstransfrontereres, és a dir que travessenfronteres. És un cas freqüent a Europa.28

Aquests eixos i les macroregions tendeixena concertar projectes i crear estructures decoordinació. Fins i tot es parla de ciutatsmetropolitanes transfrontereres (entreFrança i Bèlgica, Alemanya i França,Suïssa i Alemanya, etc.).

70Una tercera dimensió de la «glocalit-

zació» és la reivindicació de les institu-cions locals i regionals d’obtenir unagarantia i una protecció política i jurídicade la seva autonomia i dels seus drets enels marcs estatal i supraestatal dels organis-mes internacionals, tant polítics comjudicials. És a dir, fins i tot a ser defensadescontra el seu estat. S’han fet alguns pro-gressos en aquest camí, com ara la Cartad’autonomia local aprovada pel Conselld’Europa, ratificada per la majoria delsestats europeus (cosa que encara és pre-ceptiva perquè els acords internacionalssiguin aplicables a cada estat..., llevat dequan les grans potències imposen resolu-cions del Consell de Seguretat de lesNacions Unides) i que ha servit de base aalgunes sentències del Tribunal Europeu.

Som en els inicis d’un canvi històric,només en els inicis. Els organismes inter-nacionals són poc receptius tant per l’opa-citat de les seves burocràcies, com peldomini polític que hi exerceixen els go-verns dels estats. Aquests governs i la sevaalta Administració no toleren fàcilment laintromissió dels poders locals i regionalsque introdueix, és cert, una considerabledosi de complexitat a la complexitat jaexistent, encara que també facilita l’elabo-ració i el seguiment de polítiques adequa-des a cada situació territorial. La resis-tència de governs i altes administracionsens sembla que es deu no tant a raonsfuncionals ni a principis polítics, com al’afany de mantenir el seu estatus deprivilegi en els sistemes polítics de cadapaís. Només es produirà un canvi siregions i ciutats generen una relació deforces que progressivament imposi la sevapresència en la vida internacional. Aquestprocés ja s’ha iniciat a Europa per la

pressió del CMRE (Consell de Municipisi Regions d’Europa), de l’ARE (Associacióde Regions d’Europa), d’Eurociutats i d’al-tres organitzacions de ciutats i municipis.

La presència activa dels governs locals iregionals no equival a un reconeixementde la dimensió global de la ciutadania enla nostra època. És cert que la presència deles institucions polítiques més properes alciutadà significa una democratització de lavida política institucional, per la seva re-lació directa amb els problemes específicsde cada territori i de la seva gent. Per tant,aquesta presència emergent de les ciutatsen l’escena mundial representa un progrésde la ciutadania. Però no n’hi ha prou. Enla globalització es produeix un conside-rable dèficit democràtic. Els capitals, lesinformacions, sectors minoritaris i privi-legiats, d’empresaris i professionals, dispo-sen d’una capacitat i d’uns drets per actuaren el món global dels quals no disposen lamajoria de ciutadans. N’hi ha proud’esmentar tres exemples:

– L’accés restringit als grans mitjans decomunicació social i el predomini de lesofertes de les tecnologies de la informaciói la comunicació adreçades a demandessolvents.

– La no-adequació entre els àmbits deles decisions econòmiques i els de la nego-ciació de les relacions de treball i de lespolítiques socials.

– Les limitacions de les migracions, quesón molt més grans que les que té el capital.

Respecte al dèficit de ciutadania en unmarc global, en aquest cas europeu, ensremetem a l’Informe sobre la ciutadaniaeuropea.29 Volem destacar especialment ladistinció que aquest Informe proposaentre nacionalitat i ciutadania, distincióque permetria als «nacionals extracomu-

71nitaris» adquirir la ciutadania europea,sense que això comportés adquirir lanacionalitat d’un país de la Unió Europea,però si equiparar-se en drets. La ciutada-nia ja no pot ser un atribut que concedeixexclusivament l’estat. Els poders locals iregionals i els ens supraestatals han de po-der també definir i atribuir el conjunt dedrets i deures que iguala a la gent de terri-toris que són alhora subestatals i globalit-zadors. La nostra època exigeix un replan-tejament de la base territorial i institu-cional dels drets i una ampliació d’aquests.

CONCLUSIONS:NOUS DRETS CIUTADANS COM A

RESPOSTA POLÍTICA ALS NOUSDESAFIAMENTS DEL TERRITORI

Els desafiaments i les respostes a aquestsexigeixen, per la seva novetat, una acciópolítica nova. Aquesta acció políticadifícilment pot sortir de les institucions idels partits polítics que en formen part, elsquals tendeixen normalment a conservarel sistema que els garanteix la representa-ció i l’accés als llocs de govern. Hi ha unacontradicció entre el respecte de l’estat dedret, sense la qual cosa la democràcia esperverteix per l’ús arbitrari de la força, i latransformació d’aquest mateix estat, que sino es produeix també porta a la perversióde l’estat de dret per la seva incapacitat derespondre eficaçment als processos ex-cloents i als nous desafiaments. Transfor-mació que difícilment impulsen les cúpu-les polítiques i jurídiques de l’estat, gaire-bé sempre conservadores del sistema queels concedeix el poder.

Com es pot sortir d’aquest atzucac?Com es pot anar més enllà de les crides

retòriques a la societat civil i a la iniciativaciutadana? Com es pot aconseguir que lespropostes no siguin utòpiques, sinó «eutò-piques», situades en el temps i en l’espaipossibles, en un futur més pròxim quellunyà i viables en uns llocs que les podenrebre, concretar i realitzar?

En primer lloc, no s’ha de veure elsistema polític institucional com un tothomogeni. No solament per les lògiquesdiferències ideològiques i d’interès entrepartits polítics, sinó també per com viuenles contradiccions entre valors i principisgenerals, d’una banda, i les normes ipràctiques polítiques i administratives, dell’altra.30 Una altra contradicció ben evi-dent és la que es dóna entre l’àmbit políticinstitucional local-regional i l’estatal. Ésprou simptomàtica la revitalització ol’aparició ex novo de moviments políticsregionalistes o nacionalistes a Europa,l’auge del municipalisme, tant a Europacom a Amèrica, i l’emergència de liderat-ges forts en aquests àmbits.31

Per tant, l’àmbit institucional, tant elpolític com el judicial, l’executiu com ellegislatiu, el supraestatal (europeu) coml’estatal, i sobretot l’àmbit local i regional,poden ser receptors en molts casos iimpulsors en d’altres –encara que menys–de propostes innovadores. En cada cas,davant cada tipus de propostes es mani-festaran contradiccions diferents. Perexemple, la renovació democràtica de lapolítica europea troba molt més ressò enel Parlament Europeu que en el Consell deministres (que representa els governsestatals). La modificació dels sistemeselectorals troba una forta resistència en elspartits estatals i és, en canvi, essencial perreforçar l’àmbit polític regional i local.

Les propostes renovadores no poden

72dependre únicament del que passi en unàmbit contradictori, però en el qual pre-domina el conservacionisme, com és l’ins-titucional. Les contradiccions emergiran sihi ha una pressió política exterior a lesinstitucions, social o cultural, que dugui aterme iniciatives que tinguin un impacteen l’opinió pública i modifiqui la relacióde forces o l’equilibri establert i que esconcreti en propostes de canviar tant lesnormatives com les pràctiques en la vidainstitucional. Per tant, sense movimentscívics no hi haurà canvi polític i, sense canvipolític, no hi haurà tampoc una respostaeficaç als nous desafiaments del territori.

Aquests moviments sorgeixen de lesmateixes contradiccions generades pelsdesafiaments analitzats anteriorment. Lesestratègies sobre el territori, la «demanda»de ciutat i d’espai públic, la reivindicaciódel reconeixement social, polític i jurídic,el rebuig a l’exclusió, l’exigència de parti-cipació i de comunicació, etc., incitendiversos col·lectius de població, en tantque ciutadans o «demandants» de ciuta-dania, a actuar.

Ara bé, en la mesura que ens trobemdavant problemes nous es requereix tambéuna cultura política nova que construeixiun discurs que proporcioni legitimitat icoherència als moviments cívics. Altra-ment, es corre el risc d’accentuar la frag-mentació territorial i sociocultural, dedonar una imatge anacrònica o corpora-tiva de les iniciatives cíviques (que pot serreal si els manca un ancoratge universa-lista) i de dependre únicament de com esresolguin en cada cas les contradiccions enel sistema institucional establert.

Per aquesta raó som en un període enquè el paper dels «intel·lectuals» (en unsentit «gramscià») esdevé decisiu.32 Si a

finals del segle XVIII es van construir lesbases de la cultura democràtica en unsentit civil i polític, que van tenir la sevamàxima expressió en les revolucions ame-ricana i francesa i que només esdevin-gueren universals, fins i tot parcialment,en els segles següents, si a finals del XIX elmoviment obrer i socialista va posar enprimer pla la qüestió dels drets econòmicsi socials, que van donar lloc a les revolu-cions de base proletària i, sobretot, alwelfare state, ara ens correspon assumir nosolament el combat per la plena realitzaciói adequació a les circumstàncies actualsd’aquests valors i objectius universalistes,sinó també els nous valors i objectius queens permetin donar una resposta als nousdesafiaments (que de vegades s’anomenendrets de tercera generació, especialment enla cultura de l’ecologia política).

Ens sembla que un camí útil és elseguit històricament per tots aquells quehan promogut el canvi en nom dels dretsde les persones. És a dir, en nom de laciutadania, dels subjectes actius i iguals endrets. La revolució americana es presentacom una exigència de ciutadania (l’expres-sió més radical i actual de la qual ésThomas Paine). La revolució francesa pro-clama els «drets de l’home» i defineix totsels francesos com a citoyens (tant és aixíque als partidaris de l’ancien regime se’lsanomena membres del «partit dels estran-gers»). El moviment obrer i socialistaparteix de la crítica de la contradiccióentre drets formals i drets reals, entre lespossibilitats que ofereix la nova societatindustrial i les opressions i les exclusions ales quals dóna lloc. Sempre, en tots elsprocessos de canvi, hi ha un punt de par-tida comuna: l’exigència d’uns drets queapareixen com a legítims, però que són

73negats a molts, com a potencials però norealitzats. L’objectiu històric del socialismeeuropeu, com també dels movimentspopulars llatinoamericans del segle XX, haestat convertir les classes treballadores i engeneral els exclosos en ciutadans. I en con-seqüència el seu objectiu polític principalha estat conquerir els drets que els faranciutadans mitjançant noves institucionseconòmiques, socials i polítiques (welfarestate, planificació econòmica, contraactua-lització de les relacions laborals, etc.).

Ara, i per concloure, intentarem feruna contribució a aquesta redefinició iampliació de drets de la ciutadania a partirdel tipus de respostes que hem donat alsdesafiaments esmentats en els puntsanteriors. Tot això, sense pretendre ni debon tros proposar un catàleg exhaustiu.

1. Dret al lloc: la gent té dret a man-tenir la seva residència en el lloc on té lesseves relacions socials, en el seu entornsignificant. O a tenir-ne un altre que hagiescollit lliurement.

2. Dret a l’espai públic i a la monu-mentalitat: és el complement necessari deldret anterior. Cal dotar els llocs de signi-ficat i de qualitat urbana.

3. Dret a la identitat col·lectiva dins laciutat: l’organització interna de l’espaiurbà ha de facilitar la cohesió socioculturalde les comunitats (de barri, segons grupsd’edat, ètniques, etc.).

4. Dret a la bellesa, al luxe de l’espaipúblic, a la visibilitat de cada zona de laciutat. Cada part de la ciutat ha de tenir elseu atractiu per als altres.

5. Dret a la mobilitat i a l’accessibilitat:cal tendir a igualar les condicions d’accés ales centralitats i la mobilitat des de cadazona de la ciutat metropolitana.

6. Dret a la centralitat: cal que totes les

àrees de la ciutat metropolitana tinguinllocs amb valor de centralitat i puguinaccedir amb la mateixa facilitat als centresurbans o metropolitans.

7. Dret a la ciutat: és la suma dels dretsanteriors, és a dir, el dret d’exercir el con-junt de les llibertats urbanes. L’ofertaurbana global ha de ser accessible, cone-guda i amb possibilitat de ser usada pertots els qui viuen en la regió metro-politana.

8. Dret a l’accés i a l’ús de les tecno-logies de la informació i la comunicació:les administracions públiques no solamenthan de protegir i garantir aquest dret, sinótambé utilitzar les tecnologies de la infor-mació i la comunicació per democratitzarrealment l’accés de tothom als serveisd’interès general.

9. Dret a la ciutat com a refugi: la ciu-tat ha d’assumir àrees de refugi per aaquells que per raons legals, culturals opersonals necessitin durant un tempsprotegir-se de les institucions, en tant queaquestes no són capaces de protegir-los.D’altra banda, aquestes àrees de refugiformen part de l’oferta urbana com aaventura transgressora.33

10. Dret a la protecció per part delgovern més proper davant les institucionspolítiques superiors i les organitzacions iempreses prestadores de serveis: el governlocal ha d’actuar de defensor d’ofici delsciutadans en tant que persones sotmeses aaltres jurisdiccions i també en tant queusuaris i consumidors.

11. Dret a la justícia local i a la segu-retat: avui la justícia és inaccessible per a lamajoria dels ciutadans (pel seu cost, la sevalentitud, etc.). La seguretat és vista princi-palment en termes de repressió i es plan-tegen polítiques de seguretat sobretot

74quan la «inseguretat» afecta sectors mit-jans i alts i agents i representants de lesinstitucions. La justícia local de basemunicipal i la seguretat com a actuacióconcertada entre la institució local i lasocietat civil organitzada és avui unademanda inajornable de les majoriesciutadanes, en la mesura que pot asseguraruna prevenció més eficaç i, si cal, unareacció sancionadora més ràpida.

12. Dret a la il·legalitat: paradoxal-ment, tant els col·lectius socials com, devegades, les institucions locals hauriend’assumir el cost de promoure iniciativesil·legals o al·legals per convertir unademanda no reconeguda en un dret legal(p. ex., per obtenir la reversió d’ús d’espaipúblic congelat per una institució estatal).

13. Dret a la innovació política: elsgoverns locals i regionals han de recollir lesdemandes socials per innovar quant asistemes electorals, mecanismes de partici-pació, instruments de planificació i degestió, etc. (p. ex., la planificació estratè-gica és una innovació política encara norecollida pel dret públic).

14. Dret a l’ocupació i al salari ciutadà:l’àmbit urbà-regional ha de garantir unpaper social que proporcioni ingressosmonetaris, és a dir, remunerats al conjuntde la població activa. A més de les inicia-tives generadores d’ocupació (p. ex., ser-veis «de proximitat», ecologia urbana,etc.), és en aquest àmbit que es podenexperimentar i gestionar algunes formesde «salari ciutadà».

15. Dret a la qualitat del medi am-bient: entès com un dret a una qualitat devida integral i com un dret que cal preser-var per a les generacions futures. Aquestdret inclou l’ús dels recursos naturals ienergètics, el patrimoni històric i cultural

i la protecció davant les agressions a laqualitat de l’entorn (contaminació, con-gestions, brutícia, lletjor, etc.).

16. Dret a la diferència, a la intimitat ia l’elecció dels vincles personals: ningú nopot ser discriminat per motiu de les sevescreences, els seus hàbits culturals o lesseves orientacions sexuals, sempre querespecti els drets bàsics de les personesamb qui es relacioni. Qualsevol tipus devincle personal lliurement consentit (p.ex., les parelles homosexuals) mereixen lamateixa protecció. No hi ha un model devida personal o familiar que tingui dret amés protecció que un altre.

17. Dret de tots els residents en unaciutat a tenir el mateix estatus polític ijurídic de ciutadà: i, per tant, igualtat dedrets i responsabilitats. Cal distingir laciutadania de la nacionalitat (que, en elmarc de la globalització i de les unionspolítiques supraestatals, ha de perdre elseu caràcter absolut actual, és a dir, lafacultat de proporcionar un estatut dife-renciat). És la relació amb un territori,amb un entorn social allò que ha de deter-minar l’estatut legal.

18. Dret que els representants directesdels ciutadans, tant institucionals (governlocal o regional) com socials (organitza-cions professionals, econòmiques, sindi-cals, territorials, etc.), participin en lesconferències i els organismes internacio-nals que tracten de qüestions que els afec-ten directament.

19. Dret dels ciutadans a la mateixamobilitat i accés a la informació similar al’accés que posseeixen els capitals privats iles institucions públiques. Dret a accedir aqualsevol classe d’informació emanadadels organismes públics i de les empresesde serveis d’interès general. Dret a la

75mobilitat física completa en els espaispolítics i econòmics en els quals es trobenimmersos. Dret a l’ús social de les actualstecnologies de la informació i la comuni-cació, especialment en les relacions ambles administracions públiques (p. ex.,finestreta única).

20. Dret dels governs locals i regionalsi de les ciutats a constituir xarxes i asso-ciacions que actuïn i siguin reconegudes aescala internacional. Aquest dret incloutant el reconeixement per part de laNN.UU. i de tots els seus organismes i elsprogrames com d’organitzacions moltmenys transparents (com l’OrganitzacióMundial del Comerç o el Banc Mundial).La regulació dels processos globalitzats nola realitzaran únicament els governs delsEstats i els grans grups econòmics com elfracàs de l’AMI acaba de demostrar. Vegeureferències esmentades en nota 26.

21. Dret a desenvolupar una identitatcol·lectiva com a comunitat d’àmbit regio-nal-urbà i a conquerir la cota d’autogo-vern que aquesta mateixa comunitat de-termini lliurement, amb la sola condicióque no exclogui cap habitant del territoride cap dels drets dels ciutadans d’aquestmateix territori.

El desenvolupament i la legitimació d’a-quests drets dependran d’un triple procés:

– Un procés cultural, d’hegemonia delsvalors que són a la base d’aquests drets i dela seva explicitació o especificació.

– Un procés social, de mobilitzacióciutadana per aconseguir la legalitzaciód’aquests drets i la creació dels mecanis-mes i procediments que els facin efectius.

– Un procés polític i institucional performalitzar-los, consolidar-los i desplegarles polítiques per fer-los efectius.

En la mesura que en molts casosaquests drets apareixen com una novetatpolítica i no tenen encara l’arrelament so-cial suficient, el paper dels intel·lectuals,alhora com a força sociocultural i com acol·lectiu capaç de definir els continguts iles motivacions d’aquests drets, esdevéavui fonamental. En aquesta etapa histò-rica el desafiament que el territori plantejaa la intel·lectualitat exigeix un gran coratgemoral i una considerable audàcia política.

NOTA SOBRE LA CIUTATCOM A PEDAGOGIA

La ciutat, és una aventura iniciàtica pos-sible? Tornem a la pregunta del principi.Aventura iniciàtica ho és sempre. Però capa on? Integra en una societat global, enuna cultura ciutadana, en una classesocial, en un barri?

L’aventura iniciàtica que la ciutat ofereixals joves és sempre una combinació entrela transgressió i la integració. L’«acultu-ració» s’entén com el procés a través delqual la integració (que no és necessària-ment submissió a l’ordre establert: pot serintegració en un moviment polític ocultural opositor o alternatiu) predominasobre la transgressió. L’aventura començaquan el nen surt de casa, va a l’escola,conquereix l’espai públic. És una aventuraque ja hem exposat.34 I és un procés que ales ciutats europees ha funcionat més omenys correctament sobre tres bases:

a) Grup familiar relativament estable.b) Escola que permetia d’accedir al

mercat de treball.c) Plena ocupació en circumstàncies

normals i expectatives de mobilitat socialascendent.

76A aquestes bases s’hi afegia l’existència

d’un conjunt d’institucions i organitza-cions (religioses, polítiques, sindicals, cul-turals, lúdiques, etc.) de composició inter-generacional, així com la possibilitat demoure’s amb certa facilitat pel conjunt dela ciutat (per la seva grandària, seguretat,etc.). Actualment aquests factors integra-dors, fins i tot existint, estan afeblits, ambla qual cosa la transgressió inicial (sortir decasa al carrer, no anar a l’escola, aventurar-se en les zones prohibides, etc.) corre elrisc de conduir a conductes anòmiques.Què fer llavors?

Al llarg d’aquest treball hem intentatrespondre a aquesta pregunta indirecta-ment. Es tracta de donar respostes que re-forcin el potencial integrador de la ciutat apartir de enfrontar-se als processos dissolu-toris que s’hi donen: urbanització perifèricasense llocs forts, desocupació estructural,pobresa o inexistència d’espais públics, etc.

Unes respostes que han de tenir encompte que hi ha una part dels joves queacumulen tots els efectes perversos de ladissolució urbana i de les dinàmiquesdesestructuradores de la família, l’escola il’ocupació, a les quals s’afegeix moltes ve-gades la marginació cultural i la victimit-zació per la xenofòbia i el racisme.

Som conscients que l’urbanisme ésnecessari, per bé que no és suficient perconstruir el civisme. La ciutat com a polisha de ser una mica més que la ciutat com aurbs. Algunes línies d’actuacions perreconstruir la polis com a lloc de conquestade la ciutadania poden ser:

– Legitimar culturalment –i donar-hisuport mitjançant les polítiques socialsadequades– els diferents tipus de «família»o de nuclis de vida quotidiana en comú (p.ex., programes d’habitatge jove).

– Revalorar l’escola com a institució dequalitat diferenciada clarament del seuentorn, condició necessària per establiruna relació fructífera amb aquest (p. ex.,diferenciació arquitectònica, la qual cosano exclou «espais de transició»).

– Promoure programes de formació iocupació en tots els serveis de caràcterpúblic o parapúblic.

– Lligar els avantatges socials de quègaudeixen infants i joves amb laparticipació en programes o activitats decaràcter cívic o social que permetinadquirir hàbits de disciplina i deresponsabilitat.

– Estimular o facilitar les formes devida col·lectiva o associativa d’infants ijoves no solament mitjançant programes oequipaments socials o col·lectius, sinótambé facilitant mitjans per al seu desen-volupament independent.

Aquesta llista podria ser molt mésextensa. Creiem que sobre tota aquestatemàtica serà interessant seguir algunesexperiències en curs a França (Emploi/jeunes) i el Regne Unit (programa educa-tiu del nou govern laborista). En aquesttreball ens limitem a assenyalar a tall d’e-xemple algunes línies d’acció que puguinser implantades per governs locals i regio-nals i que tenen una relació estreta amb lesrespostes proposades als desafiaments delterritori.

Una relació perversa es produeix entreels diferents processos excloents queafecten directament els joves i la debilitatde l’oferta urbana allà on la ciutat es dissolcom a les perifèries modernes (sembla unsarcasme dir-ne «la ciutat emergent»). Elsgrups de zonards, les bandes de joves de labanlieu de París, que s’enfronten amb vio-lència alhora a la policia i a les manifes-

77tacions d’estudiants d’ensenyament mitjà,que assalten comerços i persones, i quedestrueixen mobiliari urbà gratuïtament,expressen una forma extrema d’exclusió iun fracàs de la ciutat com a aventurainiciàtica integradora. Les urbs del móndesenvolupat, per mitjà d’aquesta fracturatremenda que es dóna en la joventut,manifesten una dualitat que semblavapròpia dels països menys desenvolupats.La ciutat i la política urbana s’han deplantejar avui quina oferta integradora,que inclou el reconeixement del conflicte ide la diferència, poden fer als joves de lesseves «perifèries». La qual cosa ens porta alprincipi: el dret a la ciutat i el deure políticde fer ciutat sobre la ciutat per a tothom.

No plantegem una pedagogia que esrecolza en la ciutat, sinó la ciutat com apedagogia. ❐

1. J. BORJA i M. CASTELLS, Local y Global, Madrid, 1997. 2. F. CHOAY, «Le règne de l’urbain et la mort de la ville»,

dins La ville. Art et Architecture, París, CentrePompidou, 1994. De conclusions precipitades idiscutibles. F. ASCHER, La metapolis, París, 1995.Anàlisi dels processos i de les polítiques urbanesactuals; probablement el més complet de laliteratura dels noranta. Vegeu també RolandCastro: Civilisation urbaine ou barbarie, París,1994. J. GARREAU, Edge City: Life on the NewFrontier, Nova York, 1991. J. BARNETT, TheFractured Metropolis, Nova York, 1995. Exposen elsnous processos suburbans a la regió del món –elsEUA– on més s’han desenvolupat.

3. M. COHEN: Intervenció en el col·loqui «Hacia unaestrategia para Buenos Aires», Buenos Aires, Go-vern de la ciutat, 1997. M. Cohen fou director del’àrea urbana del Banc Mundial. En aquestcol·loqui també va intervenir Peter Rees, directorde Planificació de la ciutat de Londres, el quals’esmenta al principi d’aquest text.

4. J. BORJA, «La ciudad conquistada», Primer CongrésInternacional de Ciutats Educadores, Ajuntamentde Barcelona, 1990, i revista Claves, núm. 11,Madrid, 1991.

5. La literatura sobre els requisits per a l’eficiència i laproductivitat dels sistemes urbans actuals és moltnombrosa. Un precedent interessant és JaneJacobs, Las ciudades y la riqueza de las naciones(ed. or.: Random House, 1984). Ariel, Barcelona,1986. Vegeu M. CASTELLS, La ciudad informacional(Madrid, 1995) i la seva obra més recent, La era dela información, 3 volums (Madrid, 1997). I lesobres, entre d’altres, de S. Sassen, M. Cohen, M.Storper, F. Ascher, etc. (citades a Local y Global, op.cit.). Vegeu també els treballs de la Planificacióestratègica de Barcelona (1988-1998), en especial elsde F. Santacana, M. de Forn, F. Raventós i J. Trullén.

6. «No hay que temer a la globalización»..., sempre quees prioritzi la demanda interna, la qual cosa reque-reix invertir en el binomi capital fix / ocupació,com diuen O. Lafontaine i C. Müller en el llibreamb el mateix títol (Biblioteca Nueva, 1998).

7. La sostenibilitat de les àrees urbanes és òbviament undels grans reptes actuals. Les pautes actuals de con-sum energètic i d’aigua, els impactes ambientals del’ús intensiu de l’automòbil, les formes de desen-volupament urbà que accentuen la congestió enàrees centrals i el malbaratament de sòl a les àreesde baixa densitat, la creixent dificultat per contro-lar, eliminar o reciclar els residus, etc., són proble-mes àmpliament estudiats i debatuts. En aquesttreball no ens proposem de tractar les temàtiqueseconòmiques i ambientals, sinó els desafiamentspolítics, socials i culturals de l’urbanisme. Sobre lasostenibilitat urbana, entre l’abundant i recentbibliografia, podem destacar dues obres editades aBarcelona: el catàleg de l’exposició «La ciutatsostenible» / «The Sustainable City», Centre deCultura Contemporània, 1997, i el llibre deSalvador Roda: Ecologia urbana, Beta Ed., 1995,que conté abundant bibliografia.

8. Nuno PORTAS, A politica das cidades, Conselhoeconomico e social, Lisboa, 1996.

789. Vegeu l’Informe «Patrimoni arquitectònic i urbà.

Aprenentatge de la ciutadania», elaborat en el marcdel Programa Comenius (Unió Europea, DGXXII). Síntesi publicada sota el títol «Ville-citè», acàrrec de J. Tsiomis, Picard, París, 1998.

10. J. GRACQ, La forme de la ville, Corti Ed., París, 1985.11. A l’Estat espanyol, en època de la dictadura, els

polígons d’habitatges (grups d’habitatges socialssimilars, però de qualitat inferior, al grands ensem-bles) es dissenyaven per facilitar-ne l’aïllament i lavigilància i dificultar la vida col·lectiva. La revistaEjército, de les Forces Armades de la dictadura, vapublicar un ampli informe sobre urbanisme iseguretat (4 números, Madrid, 1972). Fins i tot eslimitava la superfície dels bars per evitar que lagent s’hi reunís. Actualment en moltes ciutatsamericanes i també a Europa es tendeix a posarreixes a espais públics de la quotidianitat. Els go-verns locals que actuen així, per raons de «seguretatciutadana» i a «petició del veïnat», segons diuen,contribueixen a agreujar els problemes que volenresoldre. Les reixes generen abandó del carrer ioportunitat per a la violència urbana. Vegeu, perexemple, la polèmica sobre les places de BuenosAires en la premsa de la ciutat de 1998. L’autor hatractat de la qüestió de l’espai públic i la seva rela-ció amb la seguretat en l’article «Espai públic i ciu-tadania», dins la revista Diálogo, núm. 24, Unesco,Mèxic, 1998, i en una versió més ampliada amb elmateix títol en un llibre col·lectiu editat pel CCCB(Barcelona, 1998). Vegeu també «Ciudadanía yseguridad ciudadana», dins Prevenció, núm. 14,Ajuntament de Barcelona, 1998.

12. Expressió d’Oriol Bohigas. Vegeu Reconstrucció deBarcelona, Edicions 62, Barcelona, 1985.

13. Per exemple, el Ministeri d’Obres Públiques de Xilepublica un llibre molt ben editat amb el títol Espa-cios públicos de Santiago en el qual només apareixenressenyats edificis públics d’accés restringit i jar-dins enreixats (Santiago de Xile, 1996). La Mone-da, palau presidencial, envoltat d’uns espais teòri-cament públics, però de facto «militaritzats», en elsquals es prohibeixen les manifestacions cíviques, ésun exemple de pervivència de la perversió dicta-torial de l’espai públic democràtic.

14. Per exemple, el Nus de la Trinitat a Barcelona. Unaresponsable del Ministère de l’Equipement francèsva comentar: «A França no se’ns ha ocorregut maifer una cosa semblant». N’hi ha prou de pensar enla gent que viu a la zona i no solament en els auto-mobilistes que hi passen.

15. És la lògica d’urbanistes com Busquets, Leira, NunoPortas, Herce, Ascher, Forn i el mateix autor, i quepresideix les seves propostes en ciutats com Barce-lona, Bilbao, Lisboa, Buenos Aires, Santiago deXile, Santo André (São Paulo) o Rio de Janeiro.

16. No és casual que l’ambiciosa política d’espais públicsen tots els barris de Barcelona en la dècada delsvuitanta coincidís amb la posada en marxa de ladescentralització en 10 districtes, la majoria d’ellsde menys de 150.000 habitants. Vegeu Barcelona,un modelo de transformación urbana (J. Borja ialtres, PGU, Quito, 1995) i «Barcelona - La deu-xième renaissance», dins la revista Projet Urbain,núm. 14 (editada per Arielle Masboungi, Minis-tère de l’Equipement, París, 1998).

17. El feminisme ha estimulat interessants estudis críticssobre l’exclusió en l’espai públic. Vegeu, per exem-ple, els treballs de la Fundació Maria AurèliaCapmany a Barcelona i del Colectivo de MujeresUrbanistas a Madrid. Un equip de la Universitatd’Hannover (Alemanya) dirigit per Ursula Paravi-cini, arquitecta, duu a terme una investigaciócomparativa, a Berlín, París i Barcelona, sobre l’úsdels espais públics des d’una perspectiva feminista.Sobre Amèrica Llatina, vegeu l’estudi d’Olga Sego-via i Marisol Saborido Espacio público barrial. Unaperspectiva de género, Sur, Santiago de Xile, 1997.

18. Discurs de Salvador Allende pronunciat l’11 desetembre de 1973 amb motiu del cop militar queposaria fi a la seva vida i a la democràcia.

19. J. DELARUE, Banlieus en difficulté: la rélégation, París,1991. També s’ha constatat que aquestes àreesmarginades poden desenvolupar una interessantcohesió interna (Le Monde, 8-10-1998, «Coeur descités»).

20. Vegeu l’experiència de l’Associació de Joves de laVillette de París o de l’Ateneu Popular i la sevaEscola de Circ de Barcelona (Nou Barris).

21. Vegeu l’obra col·lectiva Vers une economie plurielle,Syros, París, 1997, i el debat sobre la qüestió delsalari ciutadà a la revista Transversales (París, apartir de 1996).

22. Vegeu els Cahiers VECAM (París, 1996-1998) i elcapítol «Ciudadanía y TIC» (V. Kleck), Informesobre la ciutadania. Participació social i drets cívics(Comissió Social d’Eurociutats, Barcelona, 1998).

23. Vegeu Jordi BORJA, Las grandes ciudades en la décadade los 90 (amb M. Castells, I. Quintana i altres,Madrid, 1990) i Barcelona, un modelo de transfor-mación urbana, op. cit.

24. Vegeu J. BORJA i M. CASTELLS, Local y Global, op. cit.

7925. Sobre aquestes bases se sustenten les accions d’ocu-

pació de locals administratius dels movimentsd’aturats i les seves exigències de salari ciutadà id’inserció social remunerada (a Alemanya i França,especialment). Una cosa semblant passa amb elsimmigrants «sense papers» i el suport que reben dediferents moviments, els quals no dubten a enfron-tar-se a la legislació repressiva quan, per exemple,assumeixen públicament que acolliran els «il·le-gals» i que en cap cas n’informaran els serveis ad-ministratius. Aquest anunci d’«intenció de delin-quir» o d’haver-ho fet (que té antecedents en altrescasos com l’avortament), permet que s’expressi elsuport social de certs moviments cívics. Un altretipus de situació interessant és quan un acte «il·le-gal» és legalitzat pels jutges en considerar la legiti-mitat d’una acció d’acord amb els principis gene-rals del dret i de les normes constitucionals. Perexemple, algunes sentències favorables als okupes.

26. Vegeu Manuel CASTELLS, La era de la información,vol. II. El poder de la identidad (Madrid, 1997) il’obra citada de J. Borja i M. Castells, Local y Glo-bal (cap. IX, «Las ciudades en la escena mundial»).J. Borja va elaborar un informe sobre autoritatslocals i organismes internacionals que va presentaramb el nom G4 (IULA, FMCU, Metropolis iSummit) a l’Assemblea d’Organitzacions Interna-cionals de Ciutats convocada amb el suport dePNUD a Nacions Unides (Nova York, 1994).

27. Per exemple, l’OCM (Organització Mundial delComerç) o la recent negociació sobre l’AMI(Acord multilateral d’inversions) entre l’OCDE(25 països representats) i els principals grupseconòmics mundials (les «multinacionals»).

28. Vegeu, per exemple, el Pla estratègic de Barcelona,que defineix una macroregió estratègica que incloudues regions del sud de França (Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus). En zones menysdesenvolupades i urbanitzades també emergeixenaquests eixos urbans transfronterers. Per exemple,al Mercosur, l’eix Valparaíso-Santiago-Mendoza-Córdoba-Buenos Aires-Montevideo.

29. Informe proposta sobre la ciutadania europea. Par-ticipació, drets socials i drets civils (Comissió Sociald’Eurociutats, Barcelona, 1998). Aquest Informeha estat redactat per J. Borja, G. Dourthe iV. Peugeot, amb la col·laboració de Roger Sunyer,R. Erne, J. C. Boual, V. Kleck i representants deles Eurociutats. S’hi proposen tant mesures perreforçar la presència de les institucions locals iregionals en la Unió Europea com una ampliació

dels drets de participació, cívics i socials a escalaeuropea per a tots els residents en els països de laUnió. En aquest marc es proposa l’adquisició dela ciutadania europea pel fet de residir en un paísde la Unió Europea, independentment de la nacio-nalitat d’origen, que no es perd. Els «ciutadanseuropeus», sigui quina sigui la seva nacionalitat,tindran els mateixos drets, incloent-hi els dretspolítics, que els nacionals del país en el qualresideixen. Pel que fa la ciutadania europea, vegeutambé l’Informe del Comitè d’Experts o ComitèPintasilgo sobre els drets cívics i socials (ComissióEuropea, Brussel·les, 1996), el recent llibre deCatherine Withol de Wenden (Fondation Natio-nale de Sciences Politiques, París, 1997) i EuropeMagazine-Europartenaires (París, maig de 1998),l’obra de P. Herzog Reconstruire un pouvoirpolitique (La Decouverte, París, 1997) i Europecontre le racisme (Forum Alternatives Européennes,París, 1997).

30. Un «lloc» on és especialment interessant l’aparició decontradiccions entre els valors ètics o morals reflec-tits en els principis generals del dret, en les consti-tucions, etc., i el dret positiu i les seves formeshabituals d’aplicació és precisament l’àmbit jurí-dic, que no sempre és conservador, com es tendeixa creure. La doctrina com la jurisprudència contri-bueixen a renovar la política reconeixent drets tanta les institucions locals, com als ciutadans en temà-tiques noves (medi ambient, dret a l’ocupació, es-pai públic-habitatge [cas okupa], intimitat, etc.).

31. L’aparició de fenòmens polítics locals té signes moltdiversos. En alguns casos és una regressió evidentdels valors ciutadans universalistes, com el segrega-cionisme municipal dels suburbis rics als EstatsUnits que donen lloc al triomf de «movimentscívics» que s’independitzen políticament i fiscal-ment i privatitzen els serveis col·lectius per al seuús exclusiu (a Califòrnia la meitat dels municipishan vist triomfar aquests moviments excloents). Hiha regressions pitjors, com les que condueixen a la«depuració ètnica». Hi ha fenòmens de populismelocal, amb fortes connotacions conservadores, peròque de tota manera introdueixen una certa inno-vació en la política local posant damunt la taulaproblemes sentits per la població pel que fa a laseguretat, l’ocupació, l’eficàcia dels serveis socials,etc. És el cas dels alcaldes electes fora del sistemade partits que comença a ser freqüent a AmèricaLlatina (i que ja és freqüent de fa més temps alsEUA). A Europa els governants electes en l’àmbit

80local o regional, encara que tinguin una etiquetade partit, tendeixen a actuar amb molta autono-mia, si no confrontació, respecte a les direccionsdels partits estatals.

32. Per intel·lectuals entenem no únicament elsproductors d’ofici de discurs teòric, sinó totsaquells que des d’un rol polític o de lideratgesocial, des d’una concepció compromesa amb elsvalors universals de la seva professió, o des de laseva capacitat per produir elements significants(és a dir, carregats de «sentit», o que podensuscitar idees o emocions) i per incidir en elsmitjans de comunicació i d’intercanvi simbòlic,poden contribuir a la renovació de la culturapolítica. No hi pot haver una esquerra política i

social sense una esquerra moral, encara que nosempre coincideixin.

33. Vegeu J. B. V. N. PLEUMETIEERS, «El protagonismode los ciudadanos». Ponència presentada en la Con-ferència Europea de Prevenció de la Inseguretat,Barcelona, desembre de 1997. Publicada dins elnúm. 14 de la revista Prevenció, Barcelona, 1998.L’autor defensa l’existència de «zones de tolerància(droga, prostitució, etc.) com un componentd’una política de seguretat». Pleumetieers és alcal-de de Heerlen (Holanda) i en la seva ponència esbasa en l’experiència duta a terme a la seva ciutat.

34. J. BORJA, «La ciudad conquistada», Claves, núm. 11,Madrid, 1991, i «Juventud y ciudadanía», Pre-venció, núm. 13, Ajuntament de Barcelona, 1997.

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Nom i cognomsAdreça Població Codi postalTelèfon e-mailEm subscric a la revista L’Espill per 3 números (1 any) a partir del número , raóper la qual:

OPCIÓ A: Us tramet un xec per valor de 4.000 ptes.* a nom de: Universitat deValència. Revista L’Espill.

OPCIÓ B: Us adjunte fotocòpia de l’ingrés de 4.000 ptes.*, a nom de la revistaL’Espill, en el compte corrent de la Universitat de València (Bancaixa,Urbana Sorolla de València: 2077-0063-51-3101204651).

* Preu a Europa: 4.500 ptes. Resta del món: 5.000 ptes.

Data

Signatura

81

INTRODUCCIÓ

Són molts els problemes que hom pot tractar, i moltes les perspectives des de les quals fer-ho, enrelació amb aquesta cruïlla de qüestions punyents de la nostra època que englobem sota el títolde «multiculturalisme, identitat i ciutadania». Certament, en contra del que pretén tot uncorrent de caire simplificador, són qüestions que caldria no banalitzar. L’omnipresència d’aquestamena de debat en multitud de països i situacions diferenciades ja dóna a entendre que s’hitracta de temes bàsics que articulen el feix de preocupacions actuals. Almenys, d’una partsubstancial d’aquestes. D’altra banda, és un fet que ben sovint assistim a desqualificacionsgrolleres i sumàries no ja de les posicions contràries, sinó fins i tot del debat mateix. L’aposta peldiàleg i la ponderació d’idees i arguments sembla el camí més encertat, sobretot perquè parlemde qüestions molt complexes que demanen, abans que res, la clarificació temàtica i conceptual,la distinció i el matís, la mirada crítica i distanciada, el recurs a la història i a la teoria. Enaquest dossier presentem quatre aportacions de caràcter ben distint quant a temàtica ienfocament. Els seus autors –Miquel Siguan, Enric Sòria, Montserrat Guibernau i AgustíColomines– reprenen idees i punts de vista exposats en el Congrés de Pensament que, dedicat aaquesta mateixa problemàtica, se celebrà a València el 1999 en el marc de la darrera ediciódels Premis Octubre.

Multiculturalisme, identitat i ciutadania

82

Integració o marginació, aquesta és laqüestió. Però la paraula integració es potentendre de tantes maneres que sols plan-tejant el dilema no avancem gaire. Senseobsessionar-nos per les paraules el quenecessitem és una reflexió sobre les condi-cions que facin possible, i vivible, la nos-tra societat futura.

Comencem per situar les dades de laqüestió. A Europa, i amb més intensitatencara a l’Europa del Sud, i per tant a lesterres de llengua catalana, i també al con-junt d’Espanya, la taxa de fecunditat nopermet mantenir el volum actual de lapoblació i, si no intervinguessin altres fac-tors, en algun moment del segle que aca-bem de començar la població es reduiria ala meitat. Evidentment això no es pro-duirà perquè el buit que deixen els que noneixen l’ocuparan immigrants vinguts defora. Mentre aquí gaudim d’una relativaprosperitat i altres parts del món coneguinuna misèria generalitzada els desplaça-ments estan assegurats. Si, per posar unexemple significatiu, actualment la meitatde la població de Catalunya ha nascut fora

de les seves fronteres però a l’interior de lesfronteres de l’Estat espanyol, d’aquí a un se-gle la meitat hauran nascut fora d’aquestes.

La proporció més important d’aquestsnou vinguts vindrà del Magreb i, precisantmés, del Marroc. Però també de l’Àfricasubsahariana. I de l’Amèrica Meridional iCentral. I de l’Europa de l’Est. I del Llu-nyà Orient. I encara que aquí penso, enprimer lloc, en els immigrants pobres quevénen buscant la subsistència cal no obli-dar que l’existencia de la Unió Europa il’atractiu que constitueix el clima benignei les possibilitats que ofereix la informàticaper gestionar negocis a distància portarà ales nostres terres un nombre importantd’europeus de nivell relativament alt queun dia exerciran el seu dret a votar.

No crec exagerat dir que a la majoriade països europeus en els propers anys lapresència, cada vegada més gran, d’immi-grants estrangers es convertirà en un delsproblemes polítics principals. Un proble-ma que té múltiples aspectes. Un d’ells ésque l’emigració massiva resulta d’uns dese-quilibris econòmics a escala mundial quecaldrà compensar si no volem arribar aldesastre. I un altre, que la marginació delsimmigrats resulta, en primer lloc, del seubaix nivell econòmic i que si en les nostressocietats la distància entre rics i pobres esfa cada vegada més gran la diacrònica dels

Miquel Siguan

Cap a una societat plural

Miguel Siguan és psicòleg i escriptor. Professor al’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitatde Barcelona, ha publicat, entre altres, Bilingüisme ieducació (amb I. Vila, Proa, 1998) i La escuela y losinmigrantes (Paidós, 1998).

83emigrats serà cada vegada més forta. Veri-tats evidents i problemes urgents, però enquè aquí renuncio a entrar. Em concen-traré en un dels aspectes de la qüestió: lacoincidència en una mateixa societat d’in-dividus i de grups amb tradicions culturalsmolt diferents. O sigui, en el fet que anemcap a una societat ètnicament i cultural-ment molt variada.

Com aprendrem uns i altres a conviurei a ser solidaris? I atès que el futur de laimmigració es juga amb els fills i amb elsnéts dels immigrats, i atés que la convi-vència i la solidaritat s’aprenen en primerlloc a l’escola, com organitzarem la nostraeducació per aconseguir-ho?

TRES TRADICIONSENTORN DE LA INTEGRACIÓ

Abans d’intentar respondre a aquestespreguntes recordem l’existència de tradi-cions molt diverses entorn de la integraciódels estrangers, tant en general com con-cretament respecte al paper de l’educacióper aconseguir-ho.

Les nostres idees sobre una escola de-mocràtica, oberta a tots i que, almenys enteoria, ha d’oferir a tots unes mateixesoportunitats, estan estretament relaciona-des amb els ideals de la Revolució francesao si es prefereix amb les preocupacionssocials del segle XIX. Però aquesta escola,de la qual l’Estat és, en darrer terme,responsable, és també una escola que pre-para ciutadans en el marc d’un estat nacio-nal. Desenvolupa la identitat dels seusalumnes ensenyant la història nacional i lacultura nacional i ho fa en la llenguanacional. En el cas de França, el país onmés sistemàticament s’ha desenvolupat

aquest ideal educatiu, l’escola i després lacaserna, és el lloc on es forja la identitatnacional dels francesos de demà.

Què fa aquesta escola amb l’alumneestranger? En el cas de França la respostaés senzilla. Una constitució francesa delperíode revolucionari deia clarament queés francès tot el que viu a França i par-ticipa dels ideals de la nació francesa. Laconseqüència per a l’educació és fàcil deformular. El nen estranger que està dispo-sat a incorporar-se a l’escola francesa, aadoptar el francès com a llengua principal,a identificar-se amb la història i amb elsprojectes de la nació francesa, i a donar, sical, la seva vida per França en el camp debatalla, és plenamente francès, sigui onsigui on hagi nascut. I es pot afegir queaquesta «màquina de fer francesos» que hasigut l’escola ha funcionat durant molttemps amb una gran eficàcia.

Malgrat que França hagi estat el paíson, des del Renaixement i al llarg dequatre segles, amb més coherència s’hapreparat l’adveniment de l’estat nació, enun procés començat amb la monarquiaabsoluta i seguit amb plena continuïtat pelracionalisme revolucionari, el fonamentideològic del nacionalisme contemporani,i més específicament del nacionalismelingüístic, es va posar a Alemanya. Unseguit de pensadors a cavall entre el segleXVIII i el XIX, començant per Herder, vanpopularitzar la idea que la història estàconstituïda per un seguit de cultures cadauna amb la seva pròpia individualitat quees manifesta de moltes maneres des del’estructuració social, unes lleis i uns cos-tums, com en els productes culturals, lle-gendes, història, filosofia, art... i per sobrede tot en una llengua. Una societat huma-na que té una llengua i una cultura pròpia

84constitueix una nació i en la mesura queels seus membres es fan conscients de laseva identitat col·lectiva aspiren a la sevaautonomia política, aspiren en definitiva aconstituir-se en un estat.

En nom d’aquests principis al segle XIX

els alemanys, que constituïen una colla depetites unitats polítiques, es van unificar enun estat i el mateix van fer al mateix tempsque ells els italians mentre en altres casoses produïa el fenomen contrari, pobles en-globats en estructures polítiques més am-ples com l’imperi austrohongarès o l’impe-ri otomà reclamaven la seva independència.

Des d’aquesta perspectiva la preocu-pació per posar l’ensenyament al servei dela identitat nacional resulta evident, com hoés la preocupació perquè els irredempts,els alemanys nascuts fora de les fronteresd’Alemanya, mantinguin la seva identitat.En canvi, la preocupació per integrar l’es-tranger, el que té una ascendència biolò-gica i cultural diferent, és mínima. Proba-blement no és estrany a aquesta lògica elfet que quan després de la darrera guerramundial la reconstrucció econòmicad’Alemanya va atreure molts treballa-dors estrangers se’ls qualifiquès de Gast-arbeiter, «treballadors hostes», donant persuposat que la seva presència era noméstemporal i que acabada la seva feinaretornarien als seus llocs d’origen. I tambées pot interpretar així que el govern ale-many afavorís que els governs dels païsosde procedència enviessin mestres encar-regats de mantenir entre els fills dels emi-grats assistents a les escoles alemanyes elconeixement de la seva llengua, reforçantaixí els llaços amb el lloc de procedència.

I podem tenir en compte un tercermodel, del qual Anglaterra seria el primerexemple. A les seves colònies, i en pri-

mer lloc a l’Índia, els anglesos acceptavenque els indígenes mantinguessin la sevaorganització social i la seva cultura dema-nant només que admetessin la superioritatanglesa i que eren els anglesos qui assumienel poder polític i econòmic. En dissoldre’sl’Imperi i posteriorment la CommonwealthAnglaterra va admetre molts immigrantsprocedents de les antigues colònies asse-gurant els seus drets de ciutadania i per-metent que mantinguessin les seves carac-terístiques culturals. I es pot considerar re-sultat d’aquest model el fet que a moltesciutats angleses els representants de certscol·lectius immigrants actuen com a inter-mediaris en les institucions municipals.

UN FRACÀS I LES SEVES RAONS

Per il·lustratiu que resulti conèixer aquestsmodels i per molt que expliquin algunescaracterístiques de la realitat actual a dife-rents països la pura veritat és que avui elstres es poden considerar fracassats

És cert que una part dels emigrants aAlemanya a la dècada dels 60 van retornarals seus llocs d’origen i és cert que a Ale-manya es fan esforços per organitzar unaemigració temporal, per exemple amb Po-lònia, però la veritat és que la major partde la immigració actual és una immigraciósense retorn. Els turcs en són l’exemplemés clar, no sols hi ha més d’un milió deturcs establerts a Alemany sinó que cadaany neixen milers de nens d’origen turcque arriben a l’escola parlant turc i sensesaber alemany. I la qüestió de quan se’lspot concedir la nacionalitat alemanya i desi és possible establir per a ells un règim dedoble nacionalitat s’ha convertit en unproblema polític de primer ordre.

85Quant a França l’escola fa temps que

ha deixat de ser una «fàbrica de fer fran-cesos». Més d’un milió d’immigrats àrabs,la major part algerians i una part d’ellsamb la nacionalitat francesa, no renunciena la seva identitat musulmana. I al mateixtemps les seves possibilitats d’incorporar-se a la societat civil francesa per mitjà deltreball retribuït són petites, de manera queel seu destí natural és la marginació i lasegregació.

I quant a Anglaterra, la ficció d’«igualsperò separats» referida a les diferentscomunitats d’immigrats fa temps que s’haconvertit en una realitat de segregació. Icoses semblants es poden dir del conjuntdels països europeus que atreuen mi-grants, que de fet són la majoria dels paï-sos de la Unió Europea, als quals s’afegei-xen altres amb un alt nivell econòmic comSuïssa. A tots ells els emigrats constituei-xen un segment de la població que pateixla doble discriminació de ser pobre i de serdiferent. I l’escola resulta impotent perassimilar un nombre cada vegada més im-portant d’alumnes estrangers a les aules.

Arribem així a una primera constata-ció. La resposta espontània de les nostressocietats occidentals als reptes que repre-senta la immigració ha estat proposar laintegració pura i dura, els vinguts de foraque volen integrar-se a la nostra societathan d‘acceptar els nostres sistemes de va-lors i això vol dir que han d’acceptar coma pròpia la nostra tradició cultural i na-cional i acceptar per tant que com a nou-vinguts han d’ocupar un lloc secundari enla nostra societat. Vist així, l’escola no téper què modificar en res els seus ensenya-ments i sols s’ha de limitar a facilitar laincorporació dels immigrats, per exempleoferint els mitjans perquè aprenguin la

llengua del país on s’instal·len en la me-sura que la desconeixen o perquè compen-sin el retard en els aprenentatges escolarsque aquest desconeixement els hauràproduït. Però, com acabo de dir, per moltque hi hagi qui s’entesti a manteniraquesta manera d’entendre la integració,la veritat és que ha deixat de ser viable.

Per què? Una primera explicació apel·laal nombre dels nouvinguts. La nostrasocietat i el nostre sistema educatiu sóncapaços d’integrar un cert nombre de fo-rasters però si el nombre és excessiu des-borden les capacitats integradores delsistema. Una altra explicació és dir que lamarginació a què se’ls sotmet desperta enells el desig de mantenir i defensar la sevaidentitat. I una última explicació és quesom nosaltres mateixos els que dubtem dela fórmula integradora en la mesura queens adonem que el tracte que els hi donemcontradiu els nostres propis principis èticssobre la dignitat i els drets de les persones.

Siguin quins siguin els motius, i proba-blement els tres són certs, el fet és que desde fa anys s’obre camí la idea que l’escolaha de preparar els nostres alumnes perviure en una societat pluricultural i queper això cal introduir la diversitat culturalen el mateix sistema educatiu.

ELS CAMINS DE L’EDUCACIÓPLURICULTURAL

La proposta d’una educació pluricul-tural va néixer als Estats Units en el anysde la crisi d’identitat que va acompanyarla guerra del Vietnam, les reivindicacionsde la minoria negra en nom dels dretshumans o la reclamació d’educació bilin-güe per part d’altres col·lectius ètnics i

86lingüístics, i d’Amèrica va passar al RegneUnit com a resposta als problemes plante-jats per la presència d’immigrats a les esco-les i finalment d’allí ha passat al Continenti ens ha arribat a nosaltres. Però amb aquestnom d’educació pluricultural o multicul-tural es difonen propostes molt diverses.

EL CONEIXEMENT DE L’ALTRE

Un primer tipus de propostes tenencom a objecte millorar el coneixementdels immigrats per part de la poblacióautòctona i concretament per part delsescolars. És evident que el recel que des-perta l’estranger perquè és diferent resultadel desconeixement de les seves pecu-liaritats i que cal fer un esforç per vènceraquest desconeixement oferint una infor-mació adequada i, en la mesura del pos-sible, no sols informació sinó fins i totcontactes directes amb els productes cul-turals i les formes de vida dels que perta-nyen a altres cultures. Tot això es pot feramb activitats lúdiques o amb intercanvisescolars. I es pot fer també a través d’infor-macions sistematitzades en forma de lli-çons. Tals esforços es poden dirigir en pri-mer lloc als alumnes que comparteixen lesaules amb alumnes immigrats, però cal pen-sar també, i sobretot, en els que assisteixena escoles que no freqüenten els immigratsperquè el dia de demà seran ells qui, ambmés facilitat, acceptaran els prejudicis.

Actualment abunden els programes iels materials pedagògics destinats a oferiraquesta informació i abunden igualmentles iniciatives per procurar els contactesamb cultures alienes al si de les nostresescoles. I l’única objecció a fer és que mal-grat els esforços que es porten a cap aquestainformació és encara molt insuficient.

MES ENLLÀ DE L’ETNOCENTRISME

Suficients o no, aquests esforços peraugmentar el coneixement dels estrangersi del seu entorn cultural, són activitats ex-ternes al que pròpiament són els progra-mes escolars i és en aquests programes ones plasmen els objectius del que entenemper educació.

Res mes fàcil que advertir que els nos-tres programes escolars estan pensats desd’una perspectiva clarament etnocèntrica,a la major honor del nostre poble, el quesigui, i que moltes vegades això implicadesvaloritzar els estrangers. Per tant, unasegona manera d’entendre el pluricultura-lisme en l’educació és reescriure els textosutilitzats en l’ensenyament eliminant lesreferències negatives als membres d’altresètnies i representants d’altres cultures. I evi-dentment hi ha molt a fer en aquest sentit.

A mesura que avancem en aquestadirecció acabem topant amb una dificultatde fons. Podem, per exemple, proposareliminar expressions despectives respecteals «moros» però el que no podem negarni dissimular és que la nacionalitat cata-lana, igual com la castellana, es van forjarconquerint terres als àrabs. I com abans re-cordava, entre nosaltres, com arreu d’Eu-ropa, l’escola està al servei de la identitatnacional. Revisar els programes escolarspensant en la incorporació dels immigratsno sols vol dir suprimir expressions avui«políticament incorrectes», vol dir pro-posar una idea més oberta de la nació, mésdirigida al futur que determinada pel passat,un projecte de societat nacional en la qualels nouvinguts es puguin sentir còmodes.

I així arribem a la darrera i definitivadificultat. Els nouvinguts no sols són indi-vidus disposats a integrar-se en una nova

87societat, tenen unes particularitats cultu-rals que en molts casos desitgen mantenir.Característiques culturals que a vegadesentren en conflicte amb la nostra manerad’entendre els drets dels individus i de lacol·lectivitat.

La societat a la qual ens dirigim in-clourà en el seu si persones de molt di-verses procedències ètniques i socials,organitzades també de maneres moltdiverses, però sols podrà subsistir com asocietat si els individus i els grups, racialso culturals, no sols es respecten mútua-ment sinó que exerceixen algun tipus desolidaritat i de col·laboració. I el sistemaeducatiu ha de preparar els joves per viureen una societat així.

Sovint amb el nom de multicultu-ralisme en l’educació el que es proposa ésque l’educador presenti amb la màximaclaredat i la màxima objectivitat lesdiferents cultures i reclami el respecte pertotes elles. Aparentment aquest planteja-ment assegura el màxim respecte pels dretsdels immigrats, sigui quina sigui la sevaprocedència i la seva adscripció nacional icultural. Diguem clarament que això no ésun plantejament educatiu. L’educació solsmereix aquest nom si és capaç de portar elsalumnes a desenvolupar una personalitatpròpia en el marc d’un sistema de valorsconscientment assumits.

I si els prepara per viure en una societaten què participen persones de culturesdiferents, el sistema de valors haurà defonamentar i fer possible la convivència ila solidaritat. Això vol dir uns valors com-partits, no sols el respecte per les dife-rències sinó el reconeixement d’uns dretshumans bàsics, i la necessitat de lacol·laboració i de la solidaritat per sobre dequalsevol tipus de diferència.

La veritable arrel de l’educació pluri-cultural té una fonamentació ètica i esfonamenta en la igualtat de drets entre totsels éssers humans i entre totes les culturesque representen. I sols cal recórrer l’abun-dant bibliografia sobre el tema per advertirque en totes les exposicions es reiterainsistentment l’apel·lació als drets humansper justificar el dret de tots els éssershumans, autòctons i emigrats, a defensarles seves peculiaritats culturals. Es tractad’una tendència general al nostre temps.Mentre la declaració universal dels dretsde l’home, formulada en l’estela de la Re-volució Francesa, se centra en els drets delsindividus, avui som també sensibles alsdrets de les minories amenaçades pel pes ila força de les majories.

O sigui que l’educació pluricultural noes fonamenta sobre la indiferència èticasinó precisament al contrari. Es fona-menta sobre uns drets universals dels indi-vidus i dels grups que imposen tambéobligacions i responsabilitats per assegurarl’exercici d’aquests drets. Per assegurar, perexemple, que la defensa dels drets d’unaminoria cultural no permeti oblidar elsdrets d’uns individus.

És evident que, fins i tot així limitada,una autèntica educació pluricultural exi-geix canvis molt profunds en els nostressistemes educatius, canvis en els contin-guts dels programes i en la mentalitat delsensenyants, però són canvis que van mésaviat en el sentit d’una ampliació que noen el d’una ruptura ja que l’afirmació delsdrets humans no és quelcom estrany a lacultura dels europeus sinó la culminaciód’una tradició que comença amb la so-cietat grecollatina, segueix amb la sistema-tització medieval i renaixentista del dretnatural i culmina en el pensament racio-

88nalista. I que als nostres dies està represen-tada per l’esperança d’unes organitzacionsinternacionals democràtiques i al servei dela solidaritat i de la pau.

És cert que els europeus al llarg de la his-tòria, malgrat aquests principis o utilitzant-los com a excusa, sovint han oprimit i en-vilit altres cultures i les han posades al seuservei. Però també és cert que sempre hanmantingut la possibilitat de redescobrir-los ide convertir-los en estímuls per a la soli-daritat. Els esforços per establir una edu-cació pluricultural en són ja una bona prova.

Ara bé, perquè l’escola posi al centre deles seves preocupacions preparar els seus

alumnes per viure en una societat pluri-cultural i dirigeixi els seus ensenyamentsa aquest fi no n’hi ha prou amb què elsensenyants ho creguin convenient. L’esco-la no pot viure a contrapèl de la realitat enla qual existeix. Diguem-ho clar, fixar elsobjectius últims del sistema educatiu ésuna decisió política i són els ciutadans quil’han de prendre. Sols en la mesura que lanostra societat es faci conscient que ensdirigim cap a una societat pluricultural idesitgi que els seus fills es preparin per ser-ne membres responsables serà possible itindrà sentit que l’escola estableixi unaeducació pluricultural. ❐

Informació i subscripcions a Mètode: Arts Gràfiques, 13-2n pis. València 46010. Tel: (96) 386 46 86

N. 25REVISTA DE DIFUSIÓ DE LA

INVESTIGACIÓ PRIMAVERA 2000

COL·LECCIONS DE LA MEMÒRIAMONOGRÀFIC. Articles d’Antoni Roca; José R. Bertomeu i AntonioGarcía Belmar, Mª Amparo Salinas, Margarita Belinchón iEsteban J. Sánchez; Rafael Sisto, Xosé Fraga i Ánxela Bugallo;Alfredo Baratas; José Luis Fresquet; Jesús I. Català. ACTUALITAT:Les col·leccions universitàries, Francisco Tomás. El coneixementdels rèptils i dels amfibis, Vicent Roca. La Societat Valencianade Ciències de la Salut, «Joan Baptista Peset», Francesc AsensiBotet. Universitat 2000, Aurelio Beltrán. Angles, circumferènciesi logaritmes a la vida quotidiana, Ester Pinter. Continuant lesobservacions de Plini el vell, Enrique Peñalver. Planck i larevolució quàntica, José Bernabeu Alberola. Sobre la matèria imés enllà, Miguel Ángel Sanchis Lozano. ENTREVISTA: Entrevistaa Jim Bennet, per Víctor Navarro, Amparo Salinas i Jesús Català.LLIBRES. NOVETATS PUBLICACIONS. TESIS. HISTÒRIES DE

CIENTÍFICS. CIÈNCIA PER A POETES: La Serena i la Terra Alta perJoan Perucho.

89

UN PROBLEMADE DEFINICIONS

Per començar, crec que hauria d’advertirdel meu recel a l’hora de parlar d’un tematan complex com ho és el del contacteentre les diferents tradicions culturals,complexitat que ha vingut a augmentar unterme ara de moda, multiculturalitat, queen multiplica un altre, cultura, que per ellmateix ja és prou ambigu.

Com sabem, el terme cultura provéd’un verb llatí que, en principi, volia dirremoure, llaurar, treballar la terra, passar-la de l’estat silvestre al cultivat. Per exten-sió, passà a referir-se a diverses activitatsque compartien amb el fet de cultivar laterra el tret de ser típicament humanes i,finalment, acabà incloent tot allò que enl’home és aprés, no innat, amb la ideaque l’home, quan aprén, es treballa a ellmateix, es cultiva. És aquest el sentit queja donà al mot Ciceró. Ara bé, el tempspassa i les paraules canvien. Per exemple,en els capítols inicials del seu cèlebre Elprocés de la civilització, Norbert Eliasexaminà el significat que va anar prenent

el terme cultura, per oposició a civilització,entre els cercles doctes de la burgesiaalemanya del segle XVIII. En aquella èpocai en aquest àmbit, civilització passà adesignar els sofisticats costums de la cort,tal com els veien els gelehrten exclosos:amb les seues maneres elegants, etiquetaelitista i llenguatge francés. Un universpotser exquisit i cosmopolita, però tambéfrívol, de moralitat més que dubtosa,malsanament artificiós, alié. Per contra, elterme cultura va anar tenyint-se de conno-tacions que corresponien, alhora, a unasincera recerca del coneixement i a unanaturalitat franca i bonhomiosa, pròpiadels sanitosos costums d’una determinadacomunitat cristiana, la pròpia dels que aixíel definien. De mica en mica, doncs, i percontraposició a una civilització sentidacom a aliena, la cultura dels savis alemanysva anar convertint-se en la cultura ale-manya. Aquesta apropiació (o patrimo-nialització) del terme, que en certa maneraera també una naturalització (valga laparadoxa, ja que parlem de cultura) haviade tenir enormes conseqüències en elfutur i encara ens afecta.

Però la notable evolució germànica queassenyalà tan brillantment Elias no ésl’única, ni potser la més transcendental,que ha patit la noció que ens ocupa, iaquesta és la primera i principal dificultat

Enric Sòria

Intercanvi cultural: sobre el polivalentcomerç dels signes

Enric Sòria és escriptor i periodista. Ha publicat, entrealtres, els llibres Mentre parlem. Fragments d’un diariiniciàtic, Sermonari laic i Incitacions.

90a l’hora d’encarar el nostre tema: saber dequè parlem. L’any 1952, en un treball fa-mós, els antropòlegs Kroeber i Kluckhohnenllistaren centenars de definicions delterme cultura; la llista, ara, podria aug-mentar-se fàcilment. No sols hi ha moltesdefinicions, i molt distintes, és que noparlen de la mateixa cosa. Això és proudesconcertant, i ara només puc suggeriralgunes impressions, bastant desconcer-tades també, que n’he pogut extraure. Quitindrà més llums s’hi veurà més.

CULTURA O CULTURES

En primer lloc, un grapat de les defi-nicions avui més en voga tenen en comúel fet que provenen, de manera més omenys directa, del bagatge conceptual del’antropologia. Simplificant molt, es po-dria dir que, per a aquesta ciència, culturaseria el conjunt d’idees i destreses –ente-nent destreses en un sentit molt ampli–que posseeix en un moment donat unasocietat determinada. Tants caps, tantsbarrets, i tantes societats, tantes cultures.

La noció antropològica de cultura tévirtuts que no podem menystenir: és útil imolt comprensiva; engloba per completl’activitat humana sense establir-hi jerar-quies de partida i en subratlla (pense queamb encert) el caràcter social. A més,aprofita tant als intel·lectuals patriotes(perquè delimita territoris) com als ar-queòlegs positivistes (perquè permet pre-cisions i distincions quantitatives). Ara bé,entre els problemes que planteja, n’hi haun que no tinc més remei que destacar:cohabita pèssimament amb la noció tradi-cional, o clàssica, que intentaré resumiraixí: cultura com a conjunt de sabers

(també en un sentit molt ampli, queinclou les arts) que la humanitat aprén iensenya. És una noció que subratlla fenò-mens com ara la ciència, la literatura, elpensament, les sales de concert, etc., i quegenera termes com aportació, comuni-cació, enriquiment, etc. És, dit siga de pas,la que jo acostume a manejar.

La manera en què s’imbriquen avuieixes dues nocions de cultura provoca ma-lentesos continus, per això convé subrat-llar-ne les diferències principals. La segonaés una noció molt dinàmica i tendeix a serjeràrquica. De cultura, se’n pot tenir méso menys, es pot acréixer. També és univer-sal. Cadascú, persona o societat, participad’una forma, determinada i potser espe-cificable, en la cultura; però, en sentitestricte, no posseeix una cultura determi-nada i específica.

El rendiment d’aquesta noció es famolt obvi en aquell segment de la culturaque és la ciència. Igual que dos i dos fanquatre en totes les llengües del món (i acíla diversitat de pronunciacions no ésrellevant), resultaria bastant ridícul parlard’una astronomia francesa, o esquimal.Pot haver-hi, i n’hi ha, astrònoms france-sos i esquimals, que, des d’observatorissituats o no en les nacions respectives,contribueixen a fer avançar l’astronomia.L’astronomia com a ciència és una, i lesdivisions socials (nacionals o de classe,etc.) no l’afecten. Si generalitzàvem fins al’extrem aquest punt de vista, no vindriaal cas parlar, per exemple, de cultura cata-lana (¿hi ha una ciència, una matemàticao una astronomia catalanes?) sinó de lacultura a Catalunya o als territoris de parlacatalana: és a dir, de les aportacions catala-nes a la cultura i del nivell o les manifesta-cions peculiars de la cultura en aquest àmbit.

91Dit això, convé matisar de seguida que

no tots els sabers que la humanitat aprén iensenya són tan unitaris, ni molt menys,com se’ns apareix la ciència astronòmica.Cal tenir molt en compte que els diferentstrets culturals no es distribueixen aleatò-riament entre la humanitat. Cada societat,en cada època, educa els seus membresd’una manera més o menys determinada iels inculca certs sabers i costums i no, o notant, uns altres. Posseeix, diem-ho així, undeterminat patrimoni cultural perquè i entant que el col·lectivitza. Justament, elsgrups socials es caracteritzen pels hàbitsculturals que comparteixen els seus mem-bres. Per això, al capdavall, no és para-doxal que dins de la Cultura, entesa com aconjunt de sabers que posseeix la huma-nitat, puga haver-hi tantes manifestacionsaproximadament delimitables –(sub)cul-tures– com subconjunts socials serem ca-paços de distingir dins del conjunt Huma-nitat. Sense eixir-nos del punt de vistaclàssic, doncs, podrem distingir entre unanoció universal, la cultura, i unes mani-festacions específiques, unes parts. I en lesparts, i com es combinen en cada lloc, encada nació, per exemple, hi haurà el sucdel nostre tema.

Crec que aquest enfocament clàssic témolts avantatges sobre les nocions aradominants. En primer lloc, dóna per des-comptat que cada home és un món, queadapta i crea de manera complexa, sensesupeditar-se del tot al mercat cultural de laseua societat. D’altra banda, no consideraaquesta una estructura essencialment tan-cada i contraposada a unes altres. A mésde dinàmic, és un enfocament fluid. Si ental societat no hi ha astrònoms, l’astro-nomia no queda refutada per això. Pot serque n’hi haja més endavant, i això no serà

cap intrusió d’una cultura aliena, sinó uneixamplament de les manifestacions cul-turals d’eixa societat. Això desbanderitza,diem-ho així, el nostre tema radicalmenti, de passada, el desdramatitza bona cosa.Per un altre costat, no puc ocultar que lanoció tradicional de cultura com a con-junt de sabers planteja uns problemesenormes quant als límits (que és i que noés cultura) i la taxonomia. Ací té uns puntsdèbils letals, i exigiria una revisió com-pleta. Ara no hi podem entrar.

En canvi, un problema que sí que ensinteressa és el de la relació entre les mani-festacions específiques de la cultura i eldivers tracte que reben en cada lloc i mo-ment. Per exemple: una manifestaciócultural concreta es pot imposar per laforça. Això sembla pervers. No sempre hoés. De menuts no volem anar a escola.Com hem dit adés, cultura implica treballdes del mateix origen del mot. Sense uncert grau de coerció, ara no sabríem llegir ino hi hauria ni editorials, ni revistes, niestudis culturals.

Ara bé, també es pot eradicar unamanifestació cultural determinada per laforça, prohibir-la. Això, a primera vista, jano té cap excusa. ¿I què hauríem de dirquan es tracta d’un acte que, des de la nos-tra concepció del món, és criminal, comen el cas dels assassinats rituals o de l’abla-ció de l’himen de les dones d’alguns païsosmusulmans? ¿Imposarem el nostre puntde vista a uns altres o consentirem eixesatrocitats sense ni tan sols gosar de cri-ticar-les? És un dilema moral greu. Dissor-tadament, els debats culturals n’estanplens, de dilemes així. Un altre cas quepodem adduir és quan en la nostra ma-teixa ciutat ens trobem amb manifesta-cions culturals que ens resulten comple-

92tament estranyes. Això és el que, des de laconcepció antropològica dominant, esdenomina multiculturalisme. Una font deconflictes, sí, i de perplexitats.

Pel seu costat, la noció antropològicade cultura, en la pràctica, quan passa del’àmbit estrictament acadèmic, on és ex-traordinàriament rendible, a ser esgrimidaen el camp del debat social, pot agegantarproblemes que ja són prou espinosos,perquè tendeix a considerar les societats coma blocs monolítics, endins, i com a compar-timents estancs, enfora. Tendeix a reïficaradjectius –converteix el peculiar en pecu-liaritat–, a desvalorar coses importants,que són generals (la ciència, el món uni-versitari, etc.) i a subratllar com a signifi-catius curiositats o accidents molt localit-zats (la paella, la barretina o el txistu: lagastronomia i el folklore són una fontinexhaurible de peculiaritat; sorprenent-ment, la seua mateixa nimietat n’aug-menta l’eficàcia com a símbols guia iden-tificadors de tota mena de cercles cul-turals); tendeix també, molt sovint, atractar la cultura com si fóra una llengua ia sotmetre-la a un procés de dialectalit-zació pràcticament il·limitat. Així, es parlacada vegada més d’una cultura saforenca,una cultura homosexual, o jove, o de latercera edat, o burgesa, o lumpen, etc.,tantes com grups o subgrups socials espuguen delimitar. A més, com que suposaque cada grup té un patrimoni propi dedestreses que el defineixen, tendeix adelimitar i a fixar aquest patrimoni en ca-da cas, a tractar-lo com si fóra el fonamento l’essència del grup que defineix i, pertant, a veure els contactes com a contami-nacions i els canvis com a desfiguracions.A l’extrem, qualsevol novetat, interna oexterna, esdevindrà sospitosa. A partir d’ací,

tot pot ser motiu d’escàndol o conflicte.Aquesta al·lèrgia al canvi ha estat

atiada, en part, pel llarg domini de l’es-tructuralisme en l’estudi de les societats,que ha fet que se’n menysvalorara massa ladinàmica interna i el contacte extern i quees desatenguera una de les lliçons mésòbvies dels veïns estudis històrics: tretd’excepcions molt localitzades, el comerçentre les diverses societats, el contacte, elmoviment, la comunicació, en la petita es-cala i en la gran, n’ha estat una de les cons-tants més porfidioses, tant com les diferèn-cies i els conflictes a dins de cada societat.

La història de la interrelació humana,tot i ser enormenent difícil d’enquadrar,per multiforme, almenys ha estat esbos-sada en bona part, i si se n’ha fet ben pocde cas és perquè xocava frontalment ambconcepcions profundament estàtiques dela cultura humana. Concepcions que, enel fons, l’entenien com a fonament defi-nidor i no com a bé intercanviable. No-més així es pot entendre que discutim comsi fóra únic del nostre temps el que s’hadonat sempre. Ara, només les enormesdimensions del contacte són peculiars, iencara així, seria fàcil adduir exempleshistòrics de contactes massius entre gentsde molt diverses tradicions culturals. Encreure que l’intercanvi cultural en granescala és un tret excepcional del nostrepresent, renunciem a la perspectiva deltemps per entendre’l i el convertim en unfenomen molt més estrany i amenaçadorque no ho és.

NOCIONS I DOCTRINES

Dir que la manipulació de la noció an-tropològica de cultura pot dur a veure les

93societats com a estàtiques, monolítiques adins i tancades a fora, no vol dir que elsantropòlegs hi caiguen. Més aviat hi estanen guàrdia, almenys la majoria. Ara bé, hiha un tipus de discurs que sí que hi cau, ide la manera més extrema. Acostume adenominar tribalisme aquesta mena dediscurs. El tribalisme seria aquella doctri-na que pretén convertir la pròpia societaten subjecte perfecte del discurs antropo-lògic clàssic. Quan el tribalisme cultural esmescla amb el nacionalisme polític (mes-cla que no és ni necessària ni convenient)el resultat sol ser explosiu. A l’exIugoslàviaha passat això, entre altres coses. És unexemple tristament suficient.

També ací hi ha matisacions a fer.L’antropologia és una disciplina científicaque intenta explicar fenòmens complexosi que usa una terminologia rendible senseparar esment en l’ús que els profans pu-guen fer-ne, actitud metodològicamentinobjectable. Per contra, el tribalisme ésuna doctrina política més o menys difusaque manipula unes nocions per a acon-seguir uns objectius: el manteniment il’exaltació del propi grup amb totes lespropietats que se suposa que el caracterit-zen, conservades amb la màxima puresaenfront d’un entorn hostil. La discussiórespecte a l’instrumental antropològic ésuna cosa, la confrontació amb les doc-trines tribals, una altra de molt distinta.

El tribalisme, d’altra banda, extrau lesseues consignes més letals, no de la ma-nipulació de nocions antropològiques(aquestes només li subministren part delmarc a defensar), sinó d’una mena devulgarització de la biologia vuitcentista,amb el seu èmfasi en la lluita per la vida ien l’ideal de puresa racial. Debades elsbiòlegs actuals, com Cavalli-Sforza, s’han

escarrassat a explicar que, de cara a lasupervivència dels grups humans, nomésla mescla amb estranys permet el manteni-ment d’un patrimoni genètic ric i operatiui que, per contra, en una comunitat isola-da, sense cap contacte exterior, el patrimo-ni genètic es depauperarà gradualment finsa un punt, dit de no retorn, que en reduiràfatalment les possibilitats biològiquesdavant dels reptes canviants del medi.

En aquest sentit almenys, el que passaamb la biologia és extrapolable al quepassa amb la cultura, on una comunitatque no es comunica amb les altres i no enrep nous influxos de cap mena té més pos-sibilitats d’anquilosar i en darrer extremperdre els seus sabers que d’augmentar-los. La comunicació, en canvi, desvetla ivivifica. Les societats més innovadores hanestat aquelles en què les vies de contacte al’exterior han estat tan obertes com elsàmbits de discussió dels diversos punts devista interns. Holanda i Anglaterra, a par-tir del segle XVII, en són exemples llam-pants. Però aquestes idees, que privilegienel contacte en l’espai i la fluïdesa en eltemps, tarden a imposar-se perquè xoquencontra un sistema organitzat de prejudicis,fermament assentat, que defensa l’absurdanoció de puresa en biologia, en cultura ifins i tot en el lèxic. Més enllà del camp dela higiene (i, potser, del d’algunes analo-gies morals), la idea de puresa no va en-lloc, no és més que un mite perillós. No hiha races ni cultures pures o impures. Hi hauna sola raça humana, que manifestadiversament el patrimoni genètic col·lec-tiu en la multiplicitat interrelacionada deles seues societats, tot al llarg del planeta. Iel mateix es podria dir, i crec que calcomençar a dir, de la cultura.

94ELS UNS I ELS ALTRES UNS

Una altra matisació de més rang: ladialèctica entre l’un i l’altre, que és el grantema de les ciències socials, pot ser con-flictiva. La relació amb l’altre és ambigua:l’altre ens encurioseix i atrau (l’altreexòtic) o bé ens fa por o ens repugna (l’al-tre estrany). Com és ben sabut, hostil ihoste provenen del mateix mot. L’estran-ger ens provoca això: hostilitat i hospi-talitat. El recel davant l’estrany és unaactitud humana defensiva bastant generali de difícil inhibició. En realitat, un grauprudent de recel pot resultar-nos útil per-què, de vegades, l’estrany pot efectivamentamenaçar-nos. No oblidem que aquestaactitud és símptoma d’un fet que en si noés negatiu: només pot haver-hi conflicteon hi ha contacte.

Que la diversitat cultural, com lalingüística, a més d’una font de riquesa ésuna font de malentesos hauria de ser obvi.El tribalisme, en canvi, desfà tota l’ambi-güitat inherent a la relació amb l’altre. Totés recel perquè, per al buscador de lapuresa pròpia, l’estrany sempre és hostil.El tribalisme pretén eliminar els riscos dela comunicació eliminant aquesta; a dinsdel propi grup, perquè tots tenen elsmateixos valors i són en el fons el mateix,tots són u; cap a enfora, perquè barrejar-seamb l’enemic seria trair-se. La divisió ésmolt rígida: qualsevol influència estran-gera esdevé una taca, un barbarisme, unacontaminació que cal depurar, mentre quequalsevol dissident intern esdevé estran-geritzat, infectat o traïdor, i també se’ldepura. És la lògica del monòleg contra ladel diàleg. Pels seus propis passos, l’agres-sivitat defensiva d’aquesta posició acabaque no té límits (ja que no respecta més

valors que els propis, tot arbitri extern ésuna inacceptable ingerència. Darreramenthem vist que molts honestos defensors del’Estat-nació pateixen d’aquest mal). Defet, però, ni els altres són tan distints denosaltres, ni cap comunitat és tan mono-lítica, impermeable i fixa com el tribalismeho vol. L’esforç perquè ho siga converteixels règims guiats per aquesta doctrina entiranies brutals amb el seu estimat poble iamb els estrangers. Un altre incís: les doc-trines tribals han assotat tots els racons dela Península Ibèrica durant el segle XX.Han estat armes molt eficaces en la lluitapel poder. La fraseologia i els fets delprimer franquisme són un exemple nota-ble de tribalisme en la seua versió mésdura. N’hi ha versions més assuavidesperfectament vives i operants ara mateix.Són fàcils de detectar i crec que cal com-batre-les. L’orgull de pertànyer a unacomunitat determinada i compartir-hiuns hàbits culturals és legítim i potsernecessari. Articula el teixit social. Peròpertànyer a una societat on s’ha imposat eltribalisme com a ideal ja no seria caporgull, això ja deu ser una desgràcia i potacabar esdevenint un malson.

HARMONIA EN CONTRAST

La convivència en un mateix territori degent amb hàbits culturals distints ésconflictiva. La vida és conflictiva, i no peraixò volem morir-nos. Montesquieu ho vadir molt bé: «on no trobes conflictes, nobusques llibertats». La capacitat d’harmo-nitzar diferències dóna la mesura de lallibertat i la riquesa suportables per una so-cietat. Una societat rica i lliure és, doncs,una societat plena de perills potencials.

95No cal magnificar-los ni menystenir-los.Hi hem de conviure, perquè seria moltmés perillós no fer-ho. Tancar-se un ma-teix en la pròpia presó a la llarga és suïcida.

La diversitat i la complexitat són tretsconstitutius del món humà. Una teoriasensata afirma que el mateix cervell éssocial: que dins de cada home hi ha unamultiplicitat de veus que s’acorda endiàleg. Aquesta teoria de l’home com amultiplicitat articulada o organitzada deveus, vindria a confirmar una experiènciaque la literatura ha etiquetat de diversesmaneres: el petit món de l’home, la repú-blica o la consulta interior, etc. La inter-rupció conflictiva d’aquest diàleg internseria una forma de bogeria: desordre omonòleg delirant, i la cordura seria elmanteniment d’aquest diàleg intern perdamunt de qualssevol crisis i conflictes dela vida. Una societat seria una cosa sem-blant en gran escala, i la humanitat, com aconjunt, vindria a ser-ho també, en di-mensions molt més vastes. Siga així o no,és sabut que la diversitat intragrupal ésnecessària per a afrontar els distints reptesque una societat es troba al llarg deltemps. Quan uns fracassen, uns altresreïxen. I el que no acaben d’encertar elsarquitectes, potser que ho endevinen elsmanobres. A la llarga, el conjunt se’nbeneficia. De la discussió –que és concursde diverses opcions, harmonia de contra-ris– naix la llum. La diversitat intergrupalté les mateixes virtuts, o més encara. Crecque és crucial destacar que la diversitat, amés de ser una font inacabable de con-flictes, és també un immens receptaclede possibilitats, és el millor recurs de lahumanitat: una necessitat vital. El diàlegen la diversitat és la cordura de la raçahumana.

Per això, cada dia és fa més evidentque, en el nostre món, encara que larelativa facilitat de desplaçaments hajaconvertit en tema de debats el de la con-vivència de gent amb hàbits culturalsdiversos en un mateix lloc, el veritableproblema del futur serà un altre: la unifi-cació dels hàbits culturals, propulsada perla immediatesa de les comunicacions i perles tendències uniformadores de la societatindustrial, amb la seua aposta pel consumde masses. Tot això ha fet que molts ataü-llen una humanitat del futur constreta auna cultura ecumènica de mínims, és adir, sense diversitat interior, territorial osocial; un univers cultural uniforme, mo-nolingüe i gradualment depauperat. Crecque aquesta terrible visió és, en part, exa-gerada i que no té en compte ni la can-viant fluïdesa i la complexitat dels estí-muls exteriors ni la mateixa set de variacióque hi ha a l’interior de l’home, però, tot iaixò, el perill d’empobriment del mónhumà hi és, i així ha estat denunciat.

El que portem dit té moltes impli-cacions. N’indicaré molt de pressa unespoques:

Amb l’excepció d’aquelles que provo-quen objeccions morals o intel·lectualsgreus, tota manifestació cultural és enprincipi respectable i forma part del patri-moni de la humanitat. És riquesa. Ladiversitat d’aquestes manifestacions ens ésnecessària i el diàleg i la harmonia entreelles és possible, tot i que cal preveure’n (iintentar mitigar) un ròssec inevitable detensió i conflicte.

Això també val per a certes articula-cions o conjunts de manifestacions cultu-rals d’una societat amb continuïtat en eltemps denominats tradicions. Les tradi-cions, a més de ser respectables, complei-

96xen una funció educativa i integradora im-portant: aporten una certa solidesa o fami-liaritat, una certa coherència, que facilital’aprenentage i l’organitza, tot disminuintl’angoixa que ens provoca als humansviure en un món impredible i estrany.

Entenent la cultura com un tot, el can-vi dins de cada tradició cultural és factible,i necessari, tant per creació com per con-tacte. Un canvi positiu és una integracióque comporta una reestructuració ambenriquiment. Un canvi negatiu seria,doncs, una desintegració, i la conse-qüència, en compte d’un enriquiment,seria una desestructuració del món cone-gut; més que una alienació seria unaanihilació. D’ací que l’atac a una tradició,o la seua substitució forçada per una altra,sense imbricació ni diàleg, siga un acteinjustificable. Atempta contra una part delpatrimoni comú i provoca l’angoixa delsque participen de la tradició atacada, queviuen la destrucció del fonament mateixdel seu món. A l’extrem, cal afirmar quel’anihilació d’una tradició cultural és uncrim: un cosmicidi.

Ara bé, com molt oportunament varessaltar Paul Feyerabend en un articlelluminós en què, a partir d’una anècdotade la Ilíada, destacava la capacitat d’inno-vació ètica dels humans, les tradicionsculturals no són estructures estàtiques i notanquen els seus portadors dins uns mursinfranquejables, per molt que els seusguardians oficials o oficiosos de vegadesn’intenten barrar els passos. Al contrari,els éssers humans són creadors i adapta-dors i saben utilitzar-les, no com a pre-sons, sinó com a plataformes. En qualse-vol tradició cultural, com en qualsevolllengua, són possibles tots els discursoshumans, totes les interrelacions. Això vol

dir, per exemple, que els qui acusen decolonialisme cultural els defensors delsvalors democràtics o feministes en l’Islamno saben el que es diuen. Suposar que lacivilització islàmica, o qualsevol altra, nopot generar o assumir aquests o altresvalors és confinar-la en un nínxol massaestret, és condemnar-la al seu passat, o,millor dit, a una certa imatge del seupassat. Que una part de la intelligentsiatradicional islàmica haja decidit enterraren l’oblit els moviments modernitzadorsque van proliferar als seus països des delsegle XIX és bastant lògic, però no hi ha capobligació de creure’ns la seua esbiaixadavisió de la tradició pròpia. És evident quel’Islam pot pensar i imposar-se aquestsvalors sense desnaturalitzar-se, siga inven-tant-los, recuperant-los o amprant-los.Una altra cosa és que efectivament ho faça.

La diversitat i el contacte tant intragru-pal com intergrupal són un tret del mónhumà que no es deixa eradicar, més aviataugmenta amb la complexitat i la interre-lació de les nostres societats. Les doctrinestribalistes, per fer-se persuasives, han sub-ratllat com a nocives unes distincions in’han silenciades unes altres. A Londres,per exemple, hi ha més diferències entreels hàbits culturals d’un cercle cockney iun de membres de la cambra dels Lordsque entre un professor d’institut d’ori-gen paquistaní i un altre de nascut aSouthampton. Que això no salte a la vistaés un fenomen d’obstrucció ideològica deldiàleg social que bé mereixeria estudi.

Estem parlant de pressa de temes es-pinosos. No se m’escapa que tant els me-canismes de conformació com els dedominació de grups són en bona mesurasimbòlics. S’instrumenten aspectes de lacultura en un sentit o en un altre a fi

97d’aconseguir uns resultats determinats.Això aporta una tensió extraordinària alnostre tema. Potser perquè els discursosdefensius apinyen més el grup davall del’estendard de qui els proclama que no elshospitalaris, se subratllen molt els perills imolt poc els avantatges de la diversitat, iaixò sí que és molt perillós. Ho repetiréuna vegada més: la diversitat és inevitablei necessària. És alhora un gran problema iun gran recurs. Hem de ser-ne conscients.

Edgar Morin ha dit que un dels reptesdel nostre temps és el de defensar aquestadiversitat que permet una multiplicitat depossibilitats i, alhora, la unitat fonamentalde la raça humana, i veu una solució en ac-tivar el prefix inter del terme intercultu-ralitat, que és el que pot permetre aquellcorrent de comunicació que fa que lescultures es mantinguen vives i creadores.Per acabar, i a fi de positivar al màxim ladiversitat, modestament, i parlant en ge-neral, jo apostaria pel respecte mutu i eldiàleg. El respecte ens obliga a acceptarque l’altre és altre, i que té tot el dret deser-ho. N’exigim, alhora, la reciprocitat.El diàleg ens recorda que entre l’altre i johi ha relació, que formem part d’un tot, ique aquesta relació, inevitable, pot serconstructiva. Respecte mutu i diàleg, sem-bla una recepta senzilla. Tant de bo hofóra. ❐

98

Un dels debats més importants delmoment present gira entorn de la dico-tomia, compatibilitat o exclusió mútuaentre els anomenats drets individuals i elsdrets col·lectius. Aquest debat posseeixuna rellevància especial per les minoriesnacionals que reivindiquen el seu reconei-xement com a comunitats diferenciades, jaque en fer això defensen el que podríemdefinir com a dret col·lectiu, un tipus dedret que no ha estat reconegut per la tra-dició liberal i que tampoc no ha comptatamb defensors des de les esferes de governi de control exercit pels estats.

En aquest article em proposo fer unabreu reflexió sobre la relació entre dretsindividuals, drets col·lectius i ciutadania.

Per a començar ens cal establir dues pre-misses bàsiques que ens permetran enten-dre la situació actual i el sentit d’aquestdiàleg o dicotomia entre els drets indivi-duals i els col·lectius.

Primera premissa: els drets no existei-xen en abstracte. Per tal que un dret siguiconsiderat com a tal necessita ésser definiti reconegut per aquelles institucions quetenen la capacitat d’atorgar-lo, facilitar elseu compliment i sancionar la seva vio-lació. Tradicionalment en el món occiden-tal modern, l’estat nació ha estat la ins-titució encarregada de definir i atorgardrets als individus. De fet podríem dir queels homes i les dones, per tal de ser-ho, sóndipositàris de drets, però sense una insti-tució que els reconegui, aquests dretshumans «no existeixen». És l’estat quicrea, atorga i sanciona els drets. Però,l’estat nació rarament atorga els drets demanera gratuïta.

Segona premissa: sempre que es pro-clama un dret trobem al darrera un procésgeneralment llarg i dur que ha comportatel compromís i l’acció de moltes persones.Els drets responen invariablement a unprocés de lluita i reivindicació. Prenguemper exemple el dret de ciutadania. Inicial-ment es va plantejar com un dret restringitdel qual només podien gaudir certs homesamb mitjans econòmics.

Montserrat Guibernau

Drets individuals, drets col·lectiusi ciutadania

Montserrat Guibernau és doctora i màster en TeoriaSocial i Política per la Universitat de Cambridge. Elsseus darrers llibres són: Nacions sense Estat (Colum-na: 1999); Nacionalismes (Proa, 1997). És editora deNacionalisme: debats i dilemes per un nou mil·lenni(Proa-CETC, 2000) i, junt amb John Rex, TheEthnicity Reader: multiculturalism, ethnicity andmigration (Polity Press, Cambridge, 1997). Exerceixcom a professora titular de Ciència Política a TheOpen University (UK) i fa classes de Nacionalisme iEtnicitat a l’Europa Occidental a la Universitat deCambridge.

99Tot seguit estudiarem els processos que

portaren a una ampliació progressiva deldret de ciutadania per tal d’incloure totsels membres de l’estat.

ELS ORÍGENS DEL CONCEPTEDE CIUTADANIA

COM A DRET INDIVIDUAL

Abans del segle XVIII, el dret a governarquedava legitimat apel·lant a la voluntatde Déu, la sang reial o la força bruta su-perior, i aquestes raons es postulaven sobrela creença segons la qual la legitimitatprovenia de dalt, més que no pas delsgovernats. Sovint, l’emergència de l’estatnació i del nacionalisme se situa a Europaa la fi del segle XVIII, i és freqüent que elseu naixement es vinculi a les idees quevan donar origen a la Guerra de la Inde-pendència dels Estats Units (1776), i a laRevolució Francesa (1789). Aquestes ideesclau eren el culte a la llibertat, la igualtat i,sobretot, la idea que el poder de l’estatderiva del consentiment popular.1

El concepte de ciutadania està estreta-ment relacionat amb la idea de sobiraniapopular. El concepte de sobirania populardel segle XVIII es va concebre per a «tota lagent», si bé al principi es va assumir queels ciutadans més educats i erudits haviende guiar les masses i introduir-les gradual-ment dins la vida política. L’assoliment deldret de ciutadania s’ha de considerar comun procés lent iniciat per la RevolucióFrancesa, un procés que va retrocedir unpas amb el bonapartisme i la Restauraciódel 1815, però que va continuar present,ja que els ideals francesos de ciutadania ide govern constitucional van proporcio-nar un model segons el qual els liberals

europeus del segle XIX van forjar les sevesdemandes.

Les condicions degradants del proleta-riat, causades per la Revolució Industrial,van proporcionar tant l’oportunitat comla causa per a un augment de la consciènciapolítica que s’expressava en la creació dediverses menes d’organitzacions, entre lesquals n’hi havia que lluitaven per obtenirreformes socials i econòmiques, com eren elssindicats. Una de les raons més importantsper les quals les demandes de reformes i lesseves concessions van prosperar es devia ala por a les manifestacions de violènciaque causaria la resistència continuada.

En la majoria dels països europeus, eldret de vot es va limitar als homes quegaudien d’un cert nombre de propietats iriquesa. El 1830, França, que tenia unapoblació d’aproximadament 30 milionsde persones, comptava amb un electoratque arribava solament a 90.000. Però elpatrimoni, tot i que era la principal res-tricció del dret de vot, no era en absolutl’única. La religió també podia ser elmotiu pel qual un home no pogués votar,sobretot si era catòlic o jueu en un estatprotestant. Els catòlics britànics van haverd’esperar fins al 1829, i els jueus fins al1858, per obtenir el dret de vot.2

El sufragi universal per als homes es vaobtenir en gran part al principi del segleXX, mentre que les dones van haver d’espe-rar més temps. A la majoria dels païsoseuropeus les dones no van aconseguir elvot fins després de la Primera o la SegonaGuerra Mundial en reconeixement al pa-per que exerciren durant aquestes confron-tacions bèl·liques. La ciutadania atorga alsqui la posseixen el dret de participar en elgovern de l’estat. Diferents estats hanestablert condicions diferents per establir

100qui té i qui no té el dret d’esdevenir ciu-tadà. Probablement la diferència mésbàsica és la que distingeix entre el ius solis iel ius sanguinis.

Aquells estats que, com Alemanya,determinen la ciutadania en funció del iussanguinis només reconeixen el dret a laciutadania a aquells individus que podenprovar que pertanyen al país en funció delseu parentiu, és a dir, són descendents deciutadans del país. Les arrels ètniques sónbàsiques. És per això que a Alemanya nos’atorga la ciutadania als més de tresmilions de persones d’origen turc, moltesd’elles de tercera generació, que no sola-ment han nascut a Alemanya sinó que sónfills i filles de persones d’origen turc que jatambé havien nascut a Alemanya i hi ha-vien treballat durant tota la seva vida.

Per altra banda els estats que, comFrança, determinen la ciutadania en fun-ció del ius solis, en principi poden atorgarla ciutadania a aquelles persones nascudesdins del territori del país, i/o a aquellespersones que han viscut al país durant unnombre establert d’anys. En alguns païsoscom als Estats Units, les persones d’origenimmigrant que desitgen obtenir la ciu-tadania han de jurar els principis de laconstitució.

El subjecte receptor del dret deciutadania és l’individu, i l’agent que defi-neix i atorga la ciutadania, és l’estat. Noobstant això, avui ens trobem amb algunesexcepcions al monopoli tradicional delsestats en l’atorgament i definició de laciutadania. La defensa i definició dels«Drets humans» per part de les NacionsUnides, i l’establiment de la ciutadania eu-ropea representen dos casos en els quals ladefinició i defensa d’uns drets concrets sesitua més enllà de l’estat, i a les mans d’ins-

titucions supranacionals. En el cas concretde la ciutadania europea, això ha compor-tat el desacord entre els drets de ciutadaniaestatal i la ciutadania europea. D’aquí queexisteixin exemples de persones que hanapel·lat al tribunal de la UE per tal dedenunciar violacions als seus drets com aciutadans europeus infligides per part delsmateixos estats dels quals són ciutadans.Aquest fet apunta a possibles conflictesentre ciutadania estatal i europea durant elperíode en què encara no s’ha produït unaadaptació total de les lleis estatals als prin-cipis que defineixen la UE.

DRETS CIVILS, POLÍTICSI ECONÒMICS

Però, en què consisteix el dret de ciu-tadania? T. H. Marshall3 va establir unadefinició que ha esdevingut clàssica i quedesgrana els drets dels ciutadans en dretscivils, polítics i econòmics. Al seu parer lesllibertats civils es consolidaren durant elsegle XVIII, època en la qual es van afermarels drets a la llibertat dels individus i laigualtat davant la llei. La consolidació deles llibertats civils va marcar la dissoluciótotal d’alguns elements feudals encara pre-sents en la societat i es va transformar enel fonament necessari per a l’emergènciadels drets polítics; ja que només un indivi-du que és reconegut com a agent autònompot ésser considerat com a políticamentresponsable. L’establiment dels drets polí-tics universals corresponen al segle XIX iprincipis del segle XX. Segons Marshall,aquest procés s’ha d’entendre no com elresultat de l’emergència de nous drets,sinó com l’expansió a tota la comunitatpolítica d’uns drets ja existents però dels

101quals fins llavors només uns quants pri-vilegiats en podien gaudir.

Els drets econòmics pertanyen quasien la seva integritat al segle XX. Cal teniren compte que durant la Revolució Indus-trial (segle XIX) que donà lloc al capita-lisme industrial no existia cap tipus deprotecció per aquells que patien les con-seqüències d’aquest procés i vivien en lapobresa. Durant aquesta època la pobresaera interpretada com un senyal d’infe-rioritat social sobre la qual no calia actuar,però durant el segle XX aquesta percepcióva canviar, sobretot com a conseqüènciade l’organització de la classe treballadora,que va aconseguir l’establiment de laciutadania política que comportava el su-fragi universal i va mostrar prou forçapolítica per a consolidar els drets econò-mics com a tals.4 Marshall té una visióevolutiva de l’emergència dels diferentsdrets de ciutadania que acabem d’esmen-tar. Al meu parer, no és correcte entendreel desenvolupament dels drets civils,polítics i econòmics com a resultat d’unprocés natural, evolutiu, sinó que cal teniren compte que sempre que s’aconsegueixun dret, aquest fet respon a un procés delluita i de conflicte. Només aquesta lluitaha permès l’ampliació dels componentsdel dret de ciutadania. Això explicariaque no tots els drets s’aconsegueixen almateix temps i que hi ha drets civils, perexemple, que només s’aconseguiren du-rant el segle XX.

COM DEFINIR LA CIUTADANIAEN EL NOU MARC EUROPEU?

La definició clàssica de ciutadania es basaen el fet que tots els ciutadans tinguin els

mateixos drets i hagin de complir lesmateixes obligacions i obeir les mateixeslleis independentment del color de la sevapell, el seu gènere, la seva pertinença a unacol·lectivitat històrica particular o a ungrup ètnic, la seva religió, les seves carac-terístiques econòmiques i socials. Avui elconcepte clàssic de ciutadania és qüestio-nat. La presència d’un nombre elevatd’immigrants a la major part dels estatsoccidentals, la renovada importància ivisibilitat de minories ètniques i nacionals,han obert un nou debat sobre el conceptede ciutadania.

A Europa, les preguntes clau al voltantde les quals s’articula aquest debat són:com definir la ciutadania en el marceuropeu?, quin tipus de política adoptarenfront els no-ciutadans que viuen demanera permanent dins de societats euro-pees?, cal donar la ciutadania a aquestsimmigrants o és preferible ampliar els seusdrets polítics sense atorgar-los la ciutada-nia? Les respostes a aquestes qüestionsgiren al voltant de tres posicions bàsiques:

– cal substituir la ciutadania políticaper una «nova ciutadania» de caràcteressencialment econòmic i social;

– cal elaborar un concepte de ciuta-dania política postnacional, europea, basa-da en els Drets de l’home;

– cal repensar la ciutadania políticanacional que constitueix un principi cen-tral de l’organització i de la legitimitat del’ordre polític democràtic, tenint encompte els canvis propiciats per la moder-nitat avançada.

LA NOVA CIUTADANIA

Els defensors d’aquesta posició critiquenradicalment la noció de ciutadania ano-

102menada «clàssica» i la consideren devalua-da. Al seu parer cal substituir la nocióclàssica de ciutadania per una nova ciuta-dania de caràcter econòmic i social quesigui la base d’una nova pràctica demo-cràtica més participativa.

Elizabeth Meehan és la principalexponent d’aquesta posició.5 Al seu parer,la participació econòmica i la social hanesdevingut clau en la vida col·lectiva de lessocietats d’avui. La veritable pertinença ala col·lectivitat es defineix per l’activitateconòmica i no per la participació polí-tica. El caràcter purament polític de laciutadania estava vinculat a l’època en quèes constituïren els estats nació.

Des de la perspectiva de Meehan, laconstrucció d’Europa obre el procés d’alli-berament dels actors econòmics de lesrestriccions imposades per les fronteres iles legislacions heretades del que ella ano-mena com l’era de les nacions i els nacio-nalismes. La ciutadania nacional no ésl’única que confereix un estatus legal iatorga drets, de fet les institucions euro-pees han obert el procés de construcciód’una nova ciutadania. Meehan conclouque el lligam entre l’estat nació i la ciuta-dania, que té un caràcter històric, no ésnecessari i que la ciutadania es pot exercira un altre nivell.

LA CIUTADANIA POST-NACIONAL

Els teòrics de la ciutadania postnacionalconsideren que la ciutadania ha de conser-var el seu sentit polític i reflectir els valorscomuns a les democràcies europees ques’expressen a través de l’adhesió als Dretshumans. Però, cal dir que, pels defensorsde la ciutadania postnacional, la sobiraniadel dret nacional és posada en qüestió no

solament pel desenvolupament del dreteuropeu sinó també per la multiplicitat decondicionaments jurídics lligats a la mo-bilitat de les poblacions.

Aquests pensadors també tenen encompte el desig de les poblacions d’origenestranger de restar fidels a la seva cultura oa la seva nacionalitat d’origen tot i parti-cipant en la societat en la qual viuen. Laconstrucció de l’Europa política i la pre-sència d’estrangers instal·lats de forma de-finitiva fan necessària la dissociació delvincle històric entre la nacionalitat –entesacom a comunitat de cultura que derivade la pertinença a una mateixa nació–, ila ciutadania com a principi exclusiva-ment polític.

En aquesta categoria podem incloureel concepte que Jürgen Habermas6 ano-mema «patriotisme constitucional» quecerca dissociar la nació, caracteritzada pervincles afectius, i l’estat, caracteritzat pelterreny de la llei. D’aquesta manera sesepara la identitat nacional, amb la sevadimensió etnicocultural, de la participaciócívica i política basada en la raó i els dretshumans. El patriotisme constitucional,entès com una pràctica cívica separada dela pertinença nacional, permet a Haber-mas generar un instrument que resulta útila l’hora d’intentar refundar la identitatalemanya sobre un examen i una reapro-piació essencialment crítiques del passat.El sentiment patriòtic no queda lligat aAlemanya en tant que nació cultural ihistòrica particular, sinó al mateix principide l’estat de dret.

LA CIUTADANIA NACIONAL REPENSADA

A Europa la nació es troba indissociable-ment lligada a la comunitat de cultura, la

103memòria col·lectiva i la identitat històricai, al mateix temps, a un projecte cívic. Lanació democràtica es caracteritza precisa-ment per la preeminència de la idea cívicai pel principi de ciutadania per sobre delsparticularismes ètnics o religiosos. Elsrepresentants de la ciutadania nacionalrepensada es neguen a donar el dret de votals estrangers ja que segons ells, fer-hosuposaria negar la distinció entre elsnacionals i els estrangers, entre la societatpolítica i la societat civil, la qual cosaposaria en qüestió la idea de «comunitatde ciutadans» com a base de legitimitatpolítica.

Dominique Schnapper defensa aques-ta posició.7 Segons ella, això no ha d’im-pedir que els estrangers participin en lavida política a nivell local i que siguin con-sultats en totes les qüestions a nivell tantlocal com nacional que els puguin afectar.De fet, això és el que succeeix a la majorpart dels països europeus, on els membresd’altres països de la Unió Europea podenvotar en eleccions locals i en les eleccionsal Parlament Europeu, però no en les elec-cions estatals del país en el qual resideixen.

Des d’aquest punt de vista, els estran-gers han de gaudir dels drets civils, econò-mics i socials que corresponen a tota per-sona i que precisament són la base de lesdemocràcies modernes. Els drets del ciuta-dà no s’han de confondre amb els drets del’home, però sense drets de l’home no hipodria haver drets del ciutadà. Schnapperafegeix que, sense drets del ciutadà elsdrets de l’home no tenen un sentit con-cret, tal com tràgicament va demostrarl’experiència dels jueus durant la SegonaGuerra Mundial.

LES POLÍTIQUESDEL RECONEIXEMENT:

EINES PER A LA DEFENSADELS DRETS COL·LECTIUS

Fins aquí hem estudiat els orígens delconcepte de ciutadania, l’emergència dediferents tipus de drets individuals ques’inclouen dins del dret de ciutadania, i lesprincipals posicions en el debat que s’haobert recentment per tal de redefinir elconcepte de ciutadania. Arribats en aquestpunt voldríem anar més enllà i centrar-nosen l’anàlisi dels drets col·lectius. Comen-çarem amb les teories del filòsof quebe-quès Charles Taylor, que en el seu llibreLes polítiques del reconeixement 8 estudia lesrelacions entre identitat i reconeixementaplicat a individus i col·lectivitats, totqüestionant el model de societat liberal.

Taylor crida l’atenció sobre la prolife-ració de moviments socials i polítics quereivindiquen el principi del reconeixe-ment i assenyala que aquest és un principique es troba a la base de la major part delsmoviments nacionalistes contemporanis.Però no tan sols els nacionalistes (sobretotels que representen nacions sense estat)demanen el reconeixement: les feministes,el moviment verd, els defensors del multi-culturalisme també reivindiquen el dret alreconeixement. El desig de reconeixementve reforçat pels lligams existents entrereconeixement i identitat. Taylor afirma:

«La nostra identitat que en part ve con-dicionada pel reconeixement o per lamanca de reconeixement, sovint ve deter-minada pel reconeixement erroni delsaltres, així doncs, una persona o una col-lectivitat pot ser veritablement ferida odistorsionada si el grup o la societat que

104l’envolta se la mira de forma derogatòria.La manca de reconeixement o el reconei-xement erroni poden ferir individus igrups, poden ser una forma d’opressió,empresonant algú (persona o grup) en unamanera de ser falsa, distorsionada i mi-noritzada».9

Taylor centra la importància del reco-neixement en el fet que la identitat, tantindividual com col·lectiva, és el resultatd’una relació dialògica amb els altres.Descobrir la pròpia identitat no és unatasca que es pot portar a terme des de l’iso-lament, sinó que cal negociar a través deldiàleg amb els altres i amb un mateix.

Però, què significa la política del reco-neixement quan l’apliquem a l’esferapública? Aquí trobem dues respostes. Laprimera fa referència a l’adveniment delque s’anomena «política de l’universalis-me» que emfasitza que tots els ciutadanstenen la mateixa dignitat. En la pràctica,la conseqüència d’això ha estat atorgar elsmateixos drets a tots els ciutadans evitantles distincions entre «ciutadans de prime-ra» i «ciutadans de segona». Cal afegir,però, que, per a alguns, la igualació dedrets afecta només els drets civils i els dretsde vot; mentre que per a altres, s’estén al’esfera socioeconòmica.

En contrast amb l’anomenada «políti-ca del universalisme», Taylor defensa elque anomena «política de la diferència».La política de la diferència també comptaamb una base universalista, però posa unèmfasi especial en la identitat. Aquí elreconeixement significa alguna cosa mésque la igualtat de drets que acabem deveure en relació a la política de l’universa-lisme. Amb la política de la diferència elque es demana és el reconeixement de la

identitat específica de cada individu ogrup, d’allò que els fa diferents dels altres.Segons Taylor, el que caracteritza lapolítica de la diferència és la idea que ésprecisament aquesta especificitat la que haestat ignorada i sovint assimilada a unaidentitat dominant o majoritària. Segonsell, la base de la política de la diferènciaestà constituïda pel potencial de cadaindividu, grup i cultura de definir i formarla pròpia identitat.

La política de la diferència conté en elseu si la lluita pel reconeixement que noméses pot realitzar satisfactòriament si es trac-ta d’un reconeixement mutu entre iguals.

QUEBEC:DRETS INDIVIDUALS VERSUS DRETS COL·LECTIUS

Taylor aplica el seu concepte de reconei-xement a la situació del Quebec dins deCanadà. En concret analitza les conse-qüències de la introducció de la Carta Ca-nadenca dels Drets (Canadian Charter ofRights) que entrà en vigor el 1982 amb lapromulgació de la Constitució que mai nocomptà amb el consentiment del Quebec.Aquest document està basat en una con-cepció de tall liberal a la nord-americana,basada en l’atorgament dels mateixos dretsper a tots els ciutadans del Canadà. Lacontroversia sorgí arran de la qüestió sobrecom articular les reivindicacions dels que-bequesos de formar una «societat distin-ta», i també les reivindicacions dels poblesindígenes, amb el contingut de la Cartadels Drets. En última instància, la qüestióes redueix a la pregunta sobre com fercompatibles els drets individuals defensatsper la Carta Canadenca dels Drets amb elsdrets col·lectius reivindicats per quebeque-sos i primeres nacions del Canadà.

105Des del punt de vista de la majoria dels

canadencs anglòfons, la defensa de finali-tats col·lectives com és la promoció espe-cífica de la cultura i llengua franceses alQuebec amenaça la Carta. Al seu parer, elsobjectius col·lectius poden comportarrestriccions en el comportament d’indivi-dus que poden violar aquests drets; encaramés, la defensa de drets col·lectius per partd’una col·lectivitat nacional pot serconsiderada com inherentment discri-minatòria, ja que en el món d’avui semprehi ha ciutadans que no pertanyen a lanació i que es trobaran afectats per lajurisdicció que pretén tirar endavant elsdrets de la col·lectivitat nacional.

REBUIG AL MODEL DE SOCIETAT LIBERAL

Taylor rebutja el model de societat liberaldefensat per pensadors nord-americanscom John Rawls, Ronald Dworkin i BruceAckerman, entre d’altres, basat en la ideaque la societat liberal es caracteritza per noadoptar cap tipus de visió substantivasobre les finalitats de la vida. Aquests au-tors defensen la preeminència del compro-mís a tractar tots els individus amb elmateix respecte. Per això, per exemple, noes podria incloure en la legislació d’aques-ta societat cap objectiu destinat a generarciutadans «virtuosos», ja que tal objectiuviolaria la norma procedimental del trac-tament igualitari que acabem d’esmentar.

Taylor s’oposa a aquesta concepció delliberalisme i escriu:

«Però una societat amb objectius col-lectius com el Quebec viola aquest model.És axiomàtic que per al govern del Quebecla supervivència i el desenvolupament dela cultura francesa al Quebec és un bé. La

societat política no és neutra entre aquellsque valoren el fet de romandre fidels a lacultura dels nostres avantpassats i els quivolen prescindir d’aquesta herència ennom de qualsevol objectiu de desenvolu-pament personal».10

Al seu parer els quebequesos i aquellsqui valoren aquest tipus de finalitats col-lectives, com pot ser la preservació d’unacultura i llengua determinades, defensenun model alternatiu de societat liberal.Aquest model es basa en la idea que «unasocietat es pot organitzar al voltant d’unadefinició de vida bona sense que aixòsuposi infravalorar aquells que personal-ment no subscriuen aquesta definició».11

Per a Charles Taylor, una societat liberalcom la que ell proposa ha de ser jutjadaper la manera com tracta les seves mi-nories, incloent-hi aquells que no com-parteixen la definició pública d’allò que és«bo», i sobretot pels drets que atorga a totsels seus membres.

Will Kymlicka se situa en línia amb elpensament de Taylor però discrepa a l’ho-ra de valorar el vincle entre liberalisme idrets col·lectius. Segons Kymlicka els dretsde les minories han estat una part impor-tant de la teoria liberal des del segle XIX ien el període entre les dues guerres mun-dials. Al seu parer, la defensa dels drets deles minories des d’un punt de vista liberals’ha de basar en dues afirmacions: la lli-bertat individual està lligada a la perti-nença al grup nacional propi; i els dretsespecífics d’un grup concret poden pro-moure la igualtat entre la minoria i lamajoria. Al seu parer aquestes posicionstingueren una àmplia acceptació entre al-guns sectors liberals del segle XIX i deprincipis del segle XX.

106CONCLUSIONS

Com ja hem mencionat més amunt, calemfasitzar que la definició concreta de ca-dascuna de les dimensions del dret deciutadania depèn de l’època concreta enquè ens trobem; això vol dir que els dretsno són invariables, ans al contrari, res-ponen a canvis socials i s’adapten a novesrealitats sociològiques. Així doncs, podemparlar de l’aparició de nous drets connec-tats amb la necessitat d’afrontar i reaccio-nar a noves situacions.

Segons T. H. Marshall la implantaciód’un dret permet crear les condicions pera la reivindicació i definició d’aquest noudret. Si seguim aquesta línia de pensa-ment, podríem afirmar que el desenvo-lupament del dret de ciutadania, fins aradefinit com a dret individual, ens hade conduir a la definició i establiment dedrets col·lectius. Però, de quina manerapodem raonar aquesta inferència? Al meuparer, els drets individuals recullen unmínim nombre de drets que emfasitzenallò que fa iguals els individus i deixen debanda el fet que els individus no viuen enaïllament sinó formant comunitats que,sovint, o bé no coincideixen amb l’estatnació, o bé són comunitats no estatals di-ferenciades que compten amb algun tipusde base cultural. La consolidació delsdrets civils, polítics i econòmics obre laporta a l’establiment de drets col·lectiusentesos com aquell tipus de drets quederiven del caràcter social dels individus ique sovint troben expressió en l’orga-nització de moviments socials que cerquenreivindicar-los.

Un dels arguments que s’utilitza encontra del reconeixement de drets col·lec-tius es refereix a la possibilitat que, en

algunes ocasions, els individus es trobin enuna situació en la qual com a resultat delreconeixement del dret col·lectiu, vegindisminuïts o eliminats alguns dels dretsindividuals que els hi pertanyen com aciutadans. Posem per exemple la posicióen contra de l’Acord de Charlottetown(1992) per part de l’Associació de DonesNatives del Canadà (NWAC).

L’Acord de Charlottetown preteniaaugmentar substancialment els podersprovincials i afeblia els poders de l’estatfederal canadenc, i al mateix temps garan-tia al Quebec l’estatus de «societat dis-tinta». La descentralització anava mésenllà del que s’havia previst en el fracasatacord del llac Meech (1990). En l’Acordde Charlottetown, l’anomenada «clàusuladel Canadà» proclamava la «igualtat de lesprovíncies», «la dualitat lingüística» delCanadà, i proposava consolidar en laConstitució el dret a l’autogovern inhe-rent als pobles indígenes. La posició adop-tada per l’Associació de Dones Natives delCanadà (NWAC) va causar un dany irre-parable a l’Acord, que no va arribar mai aser signat. La NWAC va fer palesa la sevapreocupació per la primacia que es donavaen l’Acord a la cultura i les tradicionsnatives per damunt dels drets a la igualtatentre els gèneres que es preveuen en laConstitució canadenca.

Aquest fet exemplifica un dels possi-bles conflictes de compatibilitat entredrets individuals i drets col·lectius, i posade manifest l’estat embrionari en què estroba l’estudi dels drets col·lectius, que uncop desenvolupats requeriran, igual queels drets individuals, una sèrie de mecanis-mes que els regulin i que siguin capaços depreveure i evitar situacions com la queacabem d’esmentar.

107Al meu parer els drets col·lectius han

d’ésser definits com a drets que afegeixenuna nova dimensió als drets individuals, ino com una limitació d’aquests drets, ésper això que entenc que els drets garantitspel principi de ciutadania no poden ésserreduïts, sinó ampliats a través de la defi-nició dels drets col·lectius com aquells que

1. GUIBERNAU, M., Nacionalismes (Proa, Barcelona,1997) pp. 83-89.

2. Vegeu HEATER, D., Citizenship: the civil ideal inworld history, politics and education (Longman,Londres, 1990).

3. MARSHALL, T, H., Class, Citizenship and Social Deve-lopment (Westport, Greenwood Press, 1973).

4. GIDDENS, A., The nation-state and violence (PolityPress, Cambridge, 1985) p. 204.

5. MEEHAN, E., Citizenship and the European Commu-nity (Sage, Londres, 1993).

6. HABERMAS, J., The Past as Future (Polity Press, Cam-bridge, 1994).

7. SCHNAPPER, D., La Communauté des citoyens. Surl’idée moderne de nation (Gallimard, NRF/Essais,París, 1994). Vegeu també de la mateixa autora,«El debat europeu sobre la ciutadania» a GUIBER-NAU, M., Nacionalisme: debats i dilemes per un noumil·lenni (Proa-CETC, Barcelona, 2000).

8. TAYLOR, C., Multiculturalism: examining the politicsof recognition (Princeton University Press, 1994).

9. TAYLOR, C., «The Politics of Recognition» a Taylor,C., Multiculturalism (Princeton University Press,1994) p. 25.

10. TAYLOR, ibid., p. 5811. Ibid., p. 59.

permeten, faciliten i reconeixen els dretsdels individus a conrear la diferència a tra-vés de la pertinença a comunitats no esta-tals, sempre que aquestes respectin elsprincipis de diàleg, democràcia i toleràn-cia que aquestes comunitats reclamen pera elles mateixes en el marc de l’estat i d’ins-titucions supranacionals més àmplies. ❐

108

UNA INTRODUCCIÓCONCEPTUAL NECESSÀRIA

És obligat començar la meva exposiciódient que, fins ara, el debat sobre la iden-titat nacional s’ha plantejat mitjançant ladistinció entre dues perspectives: la pers-pectiva estructuralista i la perspectiva cons-tructivista. De fet, la primera d’aquestesperspectives es dissocia en dues interpre-tacions: la posició modernista, que entén laidentitat i el nacionalisme com un pro-ducte del procés de modernització, del de-senvolupament de les estructures econò-miques del capitalisme al costat de la im-plantació dels estats contemporanis, il’altra, la posició primordialista, la qual,sense menysprear la força d’aquest procésde modernització, considera que en laforja de les nacions la llengua, el territori iles identitats preexistents, com ara lareligió, han estat molt més determinants.Com assenyala Liah Greenfeld, en realitat

totes dues interpretacions són estructu-ralistes en tant que desatenen la interven-ció humana i atorguen un pes decisiu a lesforces socials que romanen rere els indi-vidus, les quals, a més, actuen al margedels individus.1

Així doncs, en el debat sobre la iden-titat, la distinció real és entre aquestesdues formes d’estructuralisme i la perspec-tiva constructivista, que veu el naciona-lisme com una construcció cultural, comun projecte cultural compartit entre elpoble (individualment i com a massa) i elsintel·lectuals de la nació, que són aquellespersones que codifiquen en un momentdonat el projecte cultural. Nikolai Ser-gèievitx Trubetzkoi (defensor d’un organi-cisme dut a l’última conseqüència) vaplantejar-ho, crec jo, d’una manera exem-plar. Per a ell, les cultures, els pobles, lesnacions, els «mons separats» (o conjuntsde nacions amb història i cultura comu-nes) formen uns cercles concèntrics iintersecats els extrems últims dels qualssón, d’una banda, l’individu i, de l’altra, lahumanitat sencera.2

El concepte de nació que Trubetzkoi vadiscutir i fonamentar científicament, apartir de mètodes etnològics i antropo-lògics en aquella època revolucionaris, noparteix d’una noció monolítica i tancadad’unitat nacional, sinó d’una aplicació als

Agustí Colomines i Companys

Identitat nacional i modernitat

Agustí Colomines i Companys és professor d’HistòriaContemporània a la Universitat de Barcelona i capde redacció de la revista El Contemporani. És autor,entre altres, dels llibres Les Bases de Manresa de 1892i els orígens del catalanisme (amb Josep Termes,1992) i El catalanisme i l’Estat (1993) i ha compilat(amb Vicent Olmos) Les raons del passat. Tendèncieshistoriogràfiques actuals (1998).

109agrupaments humans de la teoria delsconjunts. La nació va, sempre amb lamateixa cohesió interna, de la cèl·lula tri-bal a la nació conjunt de nacions, perquèallò que identifica els individus o els grupsen grups més amplis són una sèrie de tretsculturals distintius que no solen ser patri-moni exclusiu d’una sola unitat. Per en-tendre’ns, això vol dir que un terrassenc iun sabadellenc pertanyen a la nació delVallès, a la nació catalana, i aquesta, juntamb les nacions valenciana i baleàrica, an-dorrana i rossellonesa (fins i tot si el catalàha deixat de ser-hi element cohesionador),a la nació diguem-ne Països Catalans,aquests al seu torn pertanyen a la nacióconca mediterrània occidental, que per-tany a la nació Europa occidental, quepertany a la nació Europa, etc. Però a mésa més les nacions no formen part nomésd’un conjunt. Així, podem dir que unapart de la nació Països Catalans pertany ala nació península Ibèrica, o que la nacióconca mediterrània occidental pertany a lanació conca mediterrània, etc. O bé, comen el cas de l’antiga URSS que és el que ellanalitzava, hi ha també nacions panètni-ques (els eslaus enfront dels turanians, perexemple) o religioses (els musulmans en-front dels ortodoxos, per exemple).

Entenguem-ho bé, doncs, ja que estemparlant de la nació en un sentit cultural ino pas polític i, per tant, la més petitacèl·lula tribal irreductible forma la unitat,mentre que el conjunt més gran, amb unstrets culturals distintius tan abstractes quesón compartits per molts milions d’in-dividus, forma la unicitat. L’esquelet dela consciència social dels individus és laimatge de l’ordre social generat de baix adalt, cosa que també passa en les identitatspopulars, que representen la consciència

de les societats a les quals pertanyen, de lessubsocietats d’un macrocosmos.

Al llarg de la història hi ha hagut mol-tes identitats, perquè és prou reconegutque els humans no poden existir sense unaidentitat. Hi ha hagut, doncs, molts tipusde codificació de la identitat, moltesimatges de l’ordre social. Però allò quedefineix la modernitat, el món d’avui, ésla identitat nacional. És el medi dins elqual ens movem, el qual té, fins i tot, unaforça superior a les identitats de classe. Nocal ser nacionalista per reconèixer aquestaevidència, només cal observar en profun-ditat quina força ha tingut el nacionalismesi més no del segle XVIII en endavant, perbé que George L. Mosse va deixar clar quedes de l’Edat Mitjana existia en la majoriade nacions europees una consciència na-cional, un sentiment prepatriòtic focalit-zat en la lleialtat a un rei, a una dinastia obé a unes determinades institucions degovern. Amb la Il·lustració i el triomf dela Revolució Francesa la creació d’imagi-naris patriòtics es basaria en la identifi-cació de l’estat amb la nació, cosa que vaencetar un procés d’«invenció» de lesnacions contemporànies que perseguiatrencar les antigues lleialtats preexistents al’estat modern i que identificaven aquellscol·lectius inclosos dins l’estat nació queno sempre compartien amb el grup domi-nant ni el passat ni la cultura majoritària,que esdevindria oficial.3 Des d’aquellmoment, el nacionalisme va convertir-seen un mitjà d’autoidentificació, de codifi-cació de la pertinença, dels diversos grupshumans que, com indicava I. Berlin, va sertan influent, tan familiar i va provocartanta discussió entre els seus partidaris i elsseus enemics que no es pot concebre elmón del segle XIX –com tampoc el del XX–

110sense que no hi hagi representat cappaper.4 No és estrany, per tant, que lapreocupació per la història i la relació d’a-questa amb la contemporaneïtat dominésels comportaments polítics de l’anome-nada era de les revolucions.

No correguem tant, però. Convin-guem, d’entrada, que el nacionalisme,entès com una política de la identitat, ésun sistema cultural que crea i genera al-hora un ordre general que, des de la pers-pectiva de la consciència política, es basaen la solidaritat popular. Ara bé, com queen les societats modernes els individussón, a més, agents morals la defensa de laidentitat dependrà, en primer lloc, de lamanera com es defineix la identitat nacio-nal. Una identitat nacional que es potdefinir d’una manera composta i igua-litària o bé com en termes unitaris od’individu col·lectiu. Aquesta és la qüestióque es planteja, per exemple, quan homdebat l’abast dels drets individuals o elsdrets col·lectius referits a la llengua.

ELS SISTEMESDE CONSOLIDACIÓ

DE LA IDENTITAT NACIONAL

En un programa d’una TV francesa, Elisa-beth Badinter, referint-se a la iniciativa delgovern conservador de Jacques Chiracd’introduir en la Constitució una modi-ficació del seu article tercer, per la qual elspartits haurien d’afavorir «l’accés igualdels homes i dones als mandats electorals ia les funcions electives»,5 hi afirmava que«el dret a la diferència és feixista, car totadiferència –deia– porta a la segregació i,com vostès saben, tota segregació porta al’exclusió, la violència i al feixisme».

Definir un únic model de consolidacióde la identitat nacional és impossible. Defet, n’hi ha molts, de la mateixa maneraque el feminisme, posem per cas, com amoviment social de dimensions mundialsha estat polifacètic i pluralista i ha mobi-litzat les dones per qüestions culturals,socials i polítiques.6 Això no obstant, jotambé desconfio, com Salvador Cardús,dels models teòrics que parlen de ciuta-danies laiques, de societats postnacionals od’identitats multiculturals perquè solen serfugides cap endavant, deslligades de larealitat passada o present, d’una intel·lec-tualitat etnocèntrica i elitista que assumeixla universalitat com un a priori absolut,fundador del seu propi mite d’unaimpossible neutralitat analítica.7 El quepodem fer, si de cas, és establir una sèriede pautes de comportament comunes alsdiversos processos de construcció de laidentitat, les quals caldrà en tot momentcorroborar o refusar a la llum de la històriaparticular, i agrupar-les segons tres granssistemes.

El primer és el sistema «depredador» oètnic, que consisteix a refer la identitatnacional, espanyola o francesa, posem percas, sobre una sola identitat cultural queno inclou les cultures minoritzades. Elsegon és el sistema «historicista» o volun-tarista, que combina l’apel·lació a la cul-tura mil·lenària d’un territori que ha acon-seguit sobreviure amb unes característi-ques pròpies, la llengua, per exemple, peròque fa seva la barreja multiètnica sempreque quedi clar la preeminència de la cul-tura originària. Aquest podria ser el cas dela identitat catalana, que es resumeix moltbé en la màxima que és català aquell queviu a Catalunya i vol ser-ho, que, com ex-plica Michael Keating, escocesos i quebe-

111quesos han copiat per a si mateixos.8

Finalment, hi ha un tercer sistema, que ésl’anomenat «constitucional» o igualitaris-ta, el qual, partint de pressupòsits racio-nalistes, pretén refer la jerarquia de lesidentitats col·lectives a partir dels pos-tulats de la universalització de la democrà-cia i dels drets humans per arribar a unaidentitat postnacional.

Les declaracions de la senyora Badintersegueixen el patró apuntat en el tercer d’a-quests sistemes. Què és el que fa que unaintel·lectual que s’autoproclama d’esquer-res pugui afirmar que apel·lar a la diferèn-cia és sinònim de feixisme? Que una donad’esquerres s’oposi a una bona iniciativadels conservadors amb tanta vehemènciaindica alguna cosa. Quina cosa, però? Enprimer lloc que l’especulació teòrica sobrela igualtat és més còmoda que traduir-lalegislativament, i, en segon lloc, que larèmora «igualitarista» engendrada amb laRevolució francesa comporta, d’entrada,una perversió: la introducció del concepteunitari de ciutadà, el qual implica la con-demna sense pal·liatius de tota diferència,ja siguin lingüisticoculturals i d’història, jasiguin de gènere o nacionals. Malgrat elsavantatges de la Revolució de 1789 enrelació al que era l’Antic Règim, el sistemaque va instaurar de manera gairebé uni-versal ha estat profundament injust ambles minories i marcadament masculí. Imolta gent es resisteix a canviar-lo.

Ser és haver estat i saber projectar elpassat cap al futur, ha escrit DavidLowenthal,9 que ve a ser el mateix que jahavia formulat el filòsof danès SörenKierkegaard en dir que «la vida es viu capendavant, però es comprèn cap enrere». Lamemòria personal i la història col·lectivasón, doncs, dos ingredients necessaris per

a la vida i, també, per avalar a tot arreu eldiscurs de la nació. La memòria i la histò-ria recolzen, tanmateix, en les supervivèn-cies tangibles (relíquies, monuments, ron-dalles o cançons), però sobretot depenende la imatge que hom sàpiga crear del pas-sat per afavorir una identitat cívica com-partida per una comunitat específica i,també, de l’eficàcia que tinguin els histo-riadors a l’hora de difondre el passat alconjunt de la ciutadania i estimular laconsolidació d’imaginaris patriòtics.10 Detotes maneres, tot i que aquests imaginarisde la pàtria s’alimentessin de la constant iperiòdica representació d’esdevenimentsdel passat, cal no exagerar la importànciadels historiadors en el naixement delnacionalisme que els justificava, en espe-cial perquè la capacitat codificadora delsestats nació contemporanis va ser tant omés decisiva a l’hora de definir els espaisd’identitat col·lectiva que la tasca de filò-sofs, literats i historiadors.11

La revolució liberal va anar acompa-nyada de la proliferació d’obres de temà-tica històrica, l’objectiu de les quals erajustificar les dislocacions provocades pelnou ordre social resultat de l’ascendentsocietat industrial i, sobretot, ajudar adefinir els estats nació que s’anaven conso-lidant. La idea del precedent històric esde-vindria, doncs, important. Aleshores vaaparèixer, per dir-ho així, un sentimentnou, la nostàlgia del passat, que de vegadesserviria per combatre els suposats mals dela Revolució i, en altres moments, permantenir viva una identitat cultural espe-cífica, l’«herència comuna», que s’anavadiluint dins els ens estatals. Era l’esclat delRomanticisme i del Positivisme, dos im-pulsos metodològics successius i en granpart contraposats que van condicionar la

112historiografia europea vuitcentista, in-cloent-hi la catalana.12 El segle XIX va sertestimoni, doncs, de l’aparició d’una his-toriografia liberal romàntica que deseguida va decantar-se cap a l’historicismecom a reacció en contra de la historio-grafia sotmesa a la idea il·lustrada quedefensava l’existència d’un home universaldesvinculat dels avatars històrics. Encontrast amb aquest racionalisme cosmo-polita, el Romanticisme va oposar-hi lanació com un ens intemporal i de vegadesmític, va recuperar l’interès per l’EdatMitjana com a fonament de la naciona-litat contemporània dels estats nació enconstrucció, però també de les minoriesincloses en el seu si, i, finalment, vadefensar la fluïdesa essencial de la condicióhumana malgrat els cànons a l’ús.13

La historiografia romàntica naciona-lista va desenvolupar-se arran de l’impulsdonat per J. G. von Herder a la rupturarespecte a la concepció racionalista de lahistòria que havia presidit l’etapa anteriorde la cultura europea. Herder teoritzà quela distinció entre les nacions no era conse-qüència tan sols dels contrasts existentsquant a l’organització econòmica, l’estruc-tura social o l’ordenament jurídic, sinóque es fonamentava en l’existència d’unescaracterístiques singulars de cada poble,en una ànima col·lectiva que ell anome-nava Volksgeist i una cultura espiritual, elque es traduïa en diverses formes d’expres-sió, ja fossin orals o escrites, ja fossin artís-tiques o literàries. A partir de la concepcióherderiana de la diversitat –referida al’existència d’una ànima nacional–, vaestendre’s la idea que la nació era unacomunitat caracteritzada per tenir unidioma i una cultura, i, especialment, un

passat comuns. En definitiva, una històriacompartida i un esperit col·lectiu.

Els nous estats nació van apel·lar moltclarament a l’existència d’un «consensnacional» per justificar el seu naixement ila formació d’un cos juridicolegislatiunou que bandegés les antigues fidelitatslingüisticoculturals. Però la resposta a l’ac-titud de menyspreu cap als valors conside-rats tradicionals de les societats minori-tàries va ser propiciar l’aparició de movi-ments d’afirmació de l’autonomia cultu-ral, els quals, tanmateix, havien de com-plir una condició necessària: que en el capd’alguns dels seus membres més sensibleshi hagués una imatge de la societat quedefensaven com a nació, si més no enembrió, en virtut d’algun factor o factorsd’unificació general com ara la llengua,l’origen ètnic o la història (real o mítica).14

Que l’elit intel·lectual vuitcentista haguésassumit les idees i sentiments nacionals novol dir que també fossin presents en el capde la majoria de la població. En tot cas, iaixò sí que podia estar ben articulat enl’imaginari de la gent, els historiadorsromàntics es dedicarien a explotar una realcultura material (representada per lamanera d’organitzar el treball, la família,l’activitat tècnica, el sistema de propietat,el comerç i el desenvolupament econòmic),que hom considerava privativa i sovint vio-lentada per l’empenta dels estats nació.15

A mitjan segle XIX, la historiografia vafer un gir que derivava, «almenys en part,del mateix èxit de la croada historicistaprotagonitzada pels intel·lectuals romàn-tics» en favor de la idea de mutabilitat, perbé que, sota la influència del movimentpositivista, es retornava al vell ideal il·lus-trat de descobrir les lleis universals que

113presidien els canvis.16 El Positivisme vaintentar, doncs, assolir el mateix objectiuque ja s’havia proposat la Il·lustració:construir una explicació dels processos decanvi, a partir del model de les ciènciesnaturals, amb l’objectiu de superar l’estudihistòric concret i servir una explicació«racional». Fou en aquest context que lesidees filosòfiques de Kant, Fichte, Schel-ling i Hegel van aconseguir un alt grau dedifusió. Hegel, però, fou qui va elaboraruna teoria de la història basada en lanecessitat de comprendre per què elsfenòmens històrics s’esdevenien d’unamanera i no d’una altra i, com a resultatd’això, va impulsar una concepció «racio-nal» i abstracta de la història universal, perbé que acceptava que la humanitat s’agru-pava mitjançant grups socials i agrupa-cions nacionals i, també, per mitjà de lainstitucionalització progressiva de la socie-tat. Hegel, tanmateix, no va tenir en comptela tensió que hi havia –i hi ha– entremasculinitat i feminitat en el si de la societat.

La concepció generalista de la històriaque defensava Hegel, malgrat que recolza-va en un mètode dialèctic idealista, va sercontestada per Leopold von Ranke, qui,sota l’empremta romàntica i la sòlida ins-titucionalització de la historiografia através de les acadèmies i de les universitats,va orientar el Positivisme cap a l’Histo-ricisme. El concepte rankeà de la històriase sostenia en tres pilars: la fidelitat a lesfonts, la descripció i la imparcialitat, ob-jectius que només s’assolirien amb l’apli-cació al treball de l’historiador d’unmètode empirista (basat en el treball sobredocuments originals, el contrast de fonts,etc.) que afavorís l’elaboració d’estudismonogràfics.17 El virtuosisme monogràfic«resultava molt adequat –segons Grau– a

les necessitats de divisió del treball, unprocés inseparable del concepte de disciplinainstitucionalitzada, i als ideals d’una tascacompartida i acumulativa».18 És per això queel moviment positivista va assumir el pro-grama de Ranke i la continuïtat dels proce-diments promoguts pel Romanticisme.

LA IDENTITAT COM ADISCURS HISTORIOGRÀFIC

La identitat hauria de ser motiu dediverses investigacions. No ha estat així, jaque, per contra, la identitat com a centredel discurs historiogràfic ha estat motiu demoltes crítiques. Segurament injustes,sobretot perquè qui ho crítica parteix d’unapriorisme moral (què és bo i què no ésbo), cosa que fa impossible reconstruircada època i, tampoc, l’esperit d’aquellaèpoca, que és el més important. A propòsitde la history from below britànica, elprofessor Jim Sharpe fa una reflexió que éspertinent evocar-la ara:

«Els objectius de la història –diu– sóndiversos, però un d’ells consisteix a pro-porcionar a aquells que l’escriuen o lallegeixen un sentiment d’identitat, unaidea de procedència. En el nivell superiortoparíem amb el paper representat per lahistòria en la formació de la identitatnacional, en ésser part de la cultura de lanació. La història des de baix pot tenir unafunció important en aquest procés, en tantque ens recorda que la nostra identitat noha estat formada només per monarques,caps de govern i generals.»19

Una afirmació com aquesta, tan sen-sata, topa frontalment, amb la famosa

114frase d’Ernest Gellner, que és predomi-nant entre els científics socials, segons laqual el nacionalisme no és el despertar deles nacions a l’autoconsciència, sinó quemés aviat és un moviment que inventanacions allí on no n’hi havia.20 I a partird’això, una part d’historiadors s’ha llançatvers una croada desmitificadora inesgota-ble, descurant el fet, que ja havia plantejatJohn Stuart Mill, que, en relació amb elsmites, l’element subjectiu de sentir-se partintegrant d’una comunitat nacional –i nod’una altra– preval fins i tot per damuntdels elements objectius.21

Molts anys després que Gellner formu-lés el seu concepte del naixement de lesnacions, Benedict Anderson va observarque, atesa la voluntat obsessiva per mos-trar que el nacionalisme s’amaga sota falsesrealitats identitàries, Gellner assimila«invenció» a «fabricació» i a «falsedat»,sense comprendre el que pot ser la «imagi-nació» i la «creació» a l’hora d’estudiar laformació d’una comunitat determinada.22

L’anàlisi d’Anderson –encara que no ésl’únic a fer-la– assenyala una línia divisòriamolt clara dins els investigadors socials enencarar la qüestió de la identitat, que és unconcepte bàsic en la configuració de lesnacions, però, també, dels espais locals. Iaixí ens trobem amb una literaturahistòrica i antropològica que quan analitzai explica els processos identitaris es fixa tansols en les classes dominants, en la classedominant masculina, en els seus intel·lec-tuals i polítics, en les seves estratègies declasse i en els seus actes, que esdevenen elgran parany per a les classes populars i queés el que alguns denominen la teoria de la«bella dorment». O sigui el fet que les clas-ses populars són arrossegades cap a ladefensa d’una identitat nacional determi-

nada per la ideologia nacionalista burgesa.Ara bé, per què no ho formulem al revés?Per què no diem que la reivindicació de laidentitat fou el despertar d’allò que ja exis-tia però que simplement estava adormit?Certament, això és més difícil d’avaluar,encara que, en la mesura que la identitatpersisteix fins als nostres dies, esdevé plau-sible. Per als sectors crítics amb aquestaidea, la identitat es torna, en conseqüèn-cia, una categoria teòrica i historiogràficaincòmoda.

Josep Termes, parlant del cas català,apuntava que la visió que hom té del fetnacional és excessivament política perquèderiva molt dels programes dels partitspolítics, a més d’oblidar-se, posem per cas,que en l’àmbit local els partits sovint noaconsegueixen de vertebrar-se. Per a unareal comprensió de la identitat, el seuparer, que faig meu, és que, en canvi, calenforça més coses que l’anàlisi dels partits ode les ideologies de classe: cal tenir encompte, per exemple, tant la pervivènciad’una consciència idiomàtica en el terrenyescrit –i en conseqüència analitzar en laliteratura l’existència i el desenvolupamentd’una identitat nacionalitària–, com lapervivència d’una consciència idiomàticaen el camp de l’expressió oral –fenomenque considera importantíssim, atès que elfet nacional és molt més un fet de lesclasses populars (que són essencialmentanalfabetes) que no pas de les burgesies decada país, que a Catalunya, com tothomsap, a mitjan segle XIX, havia abandonat elcatalà. A la interpretació de la consciènciade parla, cal afegir-hi una qüestió quesovint no es té en consideració: els ele-ments de consciència psicològica de pertà-nyer a un determinat nucli d’identitat, enaquest cas nacional. Per a Termes, alguns

115

1. Liah GREENFELD, «Metodologies en l’estudi delnacionalisme, II», DD. AA., Nacionalismes i cièn-cies socials, Fundació Jaume Bofill/Editorial Medi-terrània, Barcelona, 1997, pp. 239 i ss. Vegeu,també, Liah GREENFELD, Nacionalisme i moderni-tat, Afers/Universitat de València, Catarroja-València, 1999.

2. Nikolai S. TRUBETZKOI, «Xovinisme i cosmopoli-tisme. Europa i els nacionalismes», El Contempo-rani, 18 (1999).

3. George L. MOSSE, La cultura europea del siglo XIX,Ariel, Barcelona, 1997, pp. 83 i ss. (1a. edicióanglesa de 1961). Quant al patriotisme de l’èpocamoderna, observeu el que exposa James Caseysobre la monarquia hispànica: «La monarquiahispànica, amb el seu caràcter multiètnic imultinacional, constitueix un exemple interessantde les forces en conflicte en aquest període. Lesrevoltes dels anys quaranta del segle XVII aCatalunya, Portugal, Sicília i Nàpols han plantejat

exemples indirectes de consciència psico-lògica particular poden ser: «el fet d’orga-nitzar partits i àmplies agrupacions so-cials, no pas generals de l’Estat, sinóparticulars [...] Un altre element d’aquestaconsciència psicològica particularistapodria ser, sembla, l’antiestatisme, delqual podem trobar perfectes rastres tanten les organitzacions o en els movimentsde la petita burgesia o de les classes po-pulars com en el món del proletariat. Oencara altres com l’antimilitarisme, o elrefús d’integrar-se en l’aparell militar (és adir, que els elements d’aquesta naciona-litat s’incloguin com a oficials dintre lesfiles de l’exèrcit), o en l’aparell adminis-tratiu de l’Estat».23

La història de la identitat ha de ser,especialment, una reconstrucció de l’es-pontaneïtat social de la classe, de la sevacreativitat, del seu protagonisme i de laseva autonomia cultural, la qual ha deprestar una atenció especial als aspectessocials i simbòlics i, és clar, a la recerca dela documentació adient que ho verifiqui.Una història, per tant, que no es preocupitant –com fan els funcionalistes– del’estructura administrativa del poder comde quina manera s’estructura socialment ipolíticament, que no ho redueixi tot a les

idees polítiques generades pels intel·lec-tuals, sinó que s’endinsi en la ideologia deles classes populars, que de l’estudi de lesinstitucions passi a analitzar les formesd’associació comunitàries, la beneficènciao l’esbarjo de masses i, per què no?, del’imaginari de la pàtria.24 Aquesta històriava més enllà de la discussió sobre elmètode i esdevé, en la mesura que adoptauna perspectiva des de baix i en la comu-nitat, una forma diferent d’interpretar lesdiverses expressions de la identitat en elpassat i pretén vindicar un lloc per a lesdones com a agents històrics. I en aquestsentit, em sembla que té raó RaphaelSamuel quan assenyala, en relació amb ladistància que es palesa en la historiografiabritànica entre la història acadèmica de lamemòria popular, que «...si s’observen lesmemòries de poble, l’autobiografia, lesllegendes locals, els glossaris de parlarslocals [...], si s’observa tot això, em semblaque s’obté una història que no s’assemblagairebé en res a allò que coneixem com ahistòria nacional», que és, sobretot, lahistòria dels estats nació construïda a copsd’exclusió.25 La història dels vencedorsque defensen el sistema de construcció dela identitat nacional que abans he ano-menat «depredador» o ètnic. ❐

116interrogants sobre la naturalesa de l’Estat modern isobre el seu èxit o fracàs en fonamentar la lleialtatpolítica sobre bases socials i culturals més fermes.Certament, hi havia ben desenvolupat un senti-ment d’orgull per la pàtria local. En aquell mónpreindustrial que evolucionava lentament, la gentera més agudament conscient que no ara de lesdiferències en l’estil de les cases, el vestit, les plan-tes, les llengües vernacles que es transformavengradualment en dialectes, és a dir, del conjuntcomplex de factors que podien configurar un ca-ràcter nacional, sobre el qual els escriptors del segleXVI van parlar abastament. Per altra banda, en unaèpoca en què les cosmografies, aquelles intrigantsbarreges d’història i geografia, eren la formaprincipal com un poble es presentava davant d’unaltre, la consciència de la identitat col·lectiva recol-zava en una tradició compartida de dret, religió imemòria històrica. El bon govern, que havia demantenir la tradició en la seua forma prístina, eral’essència del «patriotisme», en el sentit com l’EdatModerna va entendre el terme. Els guardians de lamemòria nacional no eren els mestres d’escola comen una època posterior sinó els juristes i el rei.Quan la qüestió del bon i el mal govern s’agu-ditzava, com semblaren demostrar els casos deCatalunya i Portugal en 1640, l’amor a la pàtriapodia esperonar el separatisme». James CASEY, «Elpatriotisme en el País Valencià modern», Afers.Fulls de recerca i pensament, 23/24 (1996), p. 10.

4. Isaiah BERLIN, Nacionalisme, Tàndem, València,1997, p. 24. Vegeu, també, Isaiah BERLIN, Entre lafilosofia i la història de les idees. Una conversa ambSteven Lukes, Editorial Afers, Catarroja-Barcelona,1998, pp. 75 i ss.

5. Cf. Alfons QUINTÀ, «El jacobinisme contra la dife-rència femenina», Avui, 16-II-1999, p. 19.

6. Mary NASH, «Seneca Falls. Un segle i mig delMoviment Internacional de Dones», article inclòsen el catàleg de l’exposició, que es féu amb elmateix títol a Barcelona l’abril de 1999. Diputacióde Barcelona, Barcelona, 1999, pp. 7-9.

7. Salvador CARDÚS, «Sobre algunes dificultats enl’anàlisi teòrica del nacionalisme», dins Naciona-lismes i ciències socials, op. cit, pp. 9-13.

8. Michael KEATING, Nations against the State: the NewPolitics of Nationalism in Quebec, Catalonia andScotland, Macmillan, Londres, 1995.

9. David LOWENTAL, El pasado és un país extraño, Akal,Madrid, 1998, p. 20.

10. Anthony D. SMITH, «El nacionalisme i elshistoriadors», Afers. Fulls de recerca i pensament, XI,23/24, (1996), pp. 257-281.

11. Això mateix és el que volia dir Hegel quan va afirmarque les nacions entraven pròpiament en la històriaquan arribaven a posseir el seu estat. Vegeu ErnestGELLNER, Nacionalisme, Editorial Afers/Universitatde València, Catarroja-València, 1998, pp. 15-23 i66-70.

12. Ramon GRAU, «L’aportació dels historiadors romàn-tics», al vol. IV de P. GABRIEL (dir.), Història de lacultura catalana, Edicions 62, Barcelona, 1995,pp. 221-248.

13. Vegeu Agustí COLOMINES i Vicent S. OLMOS, «Lapluralitat de la història. Concepcions teòriques ipraxis historiogràfiques», dins COLOMINES, A. i V.S. OLMOS, (ed.), Les raons del passat. Tendèncieshistoriogràfiques actuals, Editorial Afers, Catarroja,1998, pp. 13-59.

14. En relació amb la qüestió dels mites i de la mitifi-cació de la història, cal tenir present, però, que nila seva creació ni l’evolució no és de cap manerauniversal ni respon als mateixos motius a tot arreu.A Sèrbia, per exemple, el «mite» que els serbis vanpreservar l’Europa occidental de l’escomesa delsturcs als camps de batalla de Kosovo Polje, haservit per enaltir el poble serbi per damunt decroats i bosnians i, també, per negar als kosovars laterritorialitat, cosa que és ben diferent a la inter-pretació que fan del mateix fet els catòlics croats oels musulmans de Bòsnia i Kosovo. És per això quequan s’aborda allò que se n’ha dit l’«invent de latradició» cal, en primer lloc, circumscriure elsmites i ajustar-los als processos històrics particu-lars. Vegeu Ivo COLOVIC, «L’Edat Mitjana torna al’Era Moderna. Europa, Sèrbia i les figures de laguerra: una nova posada en escena de mites prese-culars als Balcans», El Contemporani, 15 (1998),pp. 49-52.

15. I. BERLIN, Nacionalisme, op. cit, p. 42.16. R. GRAU, «L’aportació ...», art. cit., p. 223.17. Adam SCHAFF, Historia y verdad, Crítica, Barcelona,

1977, p. 122 i A. COLOMINES i V. S. OLMOS, «Lapluralitat...», cit., p. 17.

18. R. GRAU, «L’aportació ...», art. cit., p. 224.19. Jim SHARPE, «Història desde abajo», art. cit., p. 56.20. Ernest GELLNER, Thought and Change, Weidenfeld

and Nicholson, Londres, 1964.21. J. S. MILL, Considerations on representative govern-

ment, Londres, 1861, cap. XVI. Hem utilitzat la

117traducció catalana: Barcelona, Laia, 1987, pp. 114i ss. En una polèmica recent entre els historiadorsMiquel Barceló i Antoni Quintana a propòsit de lacommemoració de la conquesta de Mallorca pel reien Jaume I, aquest darrer feia notar que, malgratque la conquesta podia ser considerada com ungenocidi dels musulmans (com defensa Barceló), lacommemoració del fet va anar evolucionant i, a lafi, va deixar de ser una «exaltació» del genocidi peresdevenir un referent, com també va passar amb lafigura del Rei, de la mentalitat col·lectiva delsmallorquins. Per tant, ens adverteix Quintana, pelque fa als mites i la identitat convé no simplificarels arguments ni descontextualitzar-los. Cf.Miquel BARCELÓ, «¿Cómo conmemorar conquis-tas?» i Antoni QUINTANA, «Història i mite de laconquesta de Mallorca», El País, 7-I-1995 i 9-II-1995, respectivament.

22. Benedict ANDERSON, Comunidades imaginadas.Reflexiones sobre el origen y la difusión del nacio-nalismo, FCE, Mèxic, 1993.

23. Josep TERMES, «El nacionalisme català: per una novainterpretació», dins La immigració a Catalunya ialtres estudis d’història del nacionalisme català,Barcelona, Empúries, 1984, pp. 64-99. La citacióés de la pàgina 71.

24. Vegeu l’article de Pierre VILAR, «L’Oda a la Pàtria. Lapàtria imaginària?», dins El Contemporani, núm. 5(1995), pp. 13-20, que és una crítica al llibred’Antoni-Lluc FERRER, La patrie imaginaire. Laprojection de «La pàtria» de B. C. Aribau (1832)dans la mentalité catalana contemporaine, Ais deProvença, PUP, 1987, 2 vols, en el sentit de si calaturar-se en l’observació purament mítica i ideo-lògica de la pàtria o bé en l’imaginari de la pàtria,que és una altra cosa ben diferent i que tracta sobreels lloc de memòria d’un poble.

25. Raphael SAMUEL, «L’esperit de lloc», Plecs d’HistòriaLocal, núm. 56 (abril, 1995), pp. 36-42, que és latraducció de la conferència «The Spirit of Place»,publicada anteriorment a: DD. AA., Perspectives onEnglish Local History, Bilbao, Servicio editorial dela Universidad del País Vasco, 1993, pp. 100-101.Sobre el caràcter de la història nacional britànica,vegeu la profitosa polèmica entre David Canna-dine, P. R. Coss, William Lamont i Neil Evans a:D. CANNADINE, «British History: Past, Present - andFuture?», Past and Present, núm. 116 (agost 1987),pp. 169-191 i P. R. COSS, W. LAMOND i N. EVANS,«Debate. British History: Past, Present - andFuture?», Past and Present, núm. 119 (maig 1988),pp. 171-183, 183-193 i 194-203, respectivament.

CARÀCTERSREVISTA DE LLIBRES

Núm. 11 Abril 2000

Institut Interuniversitari de Filologia ValencianaAv. Blasco Ibáñez 32 - 46010 València Tel.: 96 386 40 90 Fax: 96 386 44 93 E-mail: Vicent.Alonso@uv.es

Francesc Calafat, Notícia de la poesia de l’any 1999Maria Josep Escrivà, Josep Piera: 25 anys de finestres grogues

i verdesFrancesc Bayarri, La Biblioteca Valenciana, sense laberintsRamir Reig, David Landes: erudició aclaparadora, però

esbiaixadaVicent Alonso, Ignasi Mora: realitat i ficcióMaite Insa, El secret poder de GoetheEntrevista amb Antoni Martínez, editor de 7 i migPàgines centrals dedicades a Josep Piera

Publicació Trimestral:Gener · Abril · Juny · Octubre

118

119

Walter Benjamin clou el seu assaig sobre el surrealisme amb la imatge d’undespertador que sona seixanta segons cada minut. L’assaig es publicà en 1929 i portavacom a subtítol: «La darrera instantània de la intel·lectualitat europea». No podria ex-pressar millor els sentiments que m’han acompanyat en la tasca de dir algunes paraulesen memòria de Benjamin. Quan, en preparar-me per aquesta avinentesa, m’he ocupat denou i amb major precisió amb la seua obra, per a mi era, de fet, com si el despertadorsonàs ininterrompudament: l’actualitat de Benjamin em povocava xocs continus, emdesvetllava, m’exigia una atenció constant.

Si en aquest context partesc de les afinitats biogràfiques i intel·lectuals que m’uneixenamb Walter Benjamin, en sóc ben conscient de la dificultat que això planteja, enparticular que puc fer la impressió, ja pel fet mateix d’evocar aquest paral·lelisme, devoler posar-me al seu nivell. I no és aquesta la meua intenció. La circumstància que jotingués vuit anys menys que ell podria suggerir la temptació de sobrevalorar la signi-ficació de la mera supervivència i, amb això, de considerar coses que en són una conse-qüència com a més rellevants d’allò que haurien de ser-ho en el context del destí històricdels intel·lectuals alemanys i jueus-alemanys. Si parle del passat, és a dir, de l’obra deBenjamin i de la memòria de la seua persona, aquest passat es fa per a mi plenamentpresent. Els temes principals de Benjamin –i no és cap casualitat que haja esmentat enprimer terme precisament l’assaig sobre el surrealisme– m’han acompanyat al llarg detota la meua vida.

Tot i que la supervivència no pot ser considerada com a legitimació suficient per a undiscurs commemoratiu, tampoc no em trobe massa incòmode en aquesta comesa. En larelació que tinguérem Benjamin i jo –directament o indirecta– no hi hagueren eixides de

Leo Löwenthal

Leo Löwenthal (1900-1993) –una de les grans figures de l’Escola de Frankfurt, per bé que poc conegut entre nosaltres–és autor d’una obra molt important en el camp de la sociologia de la literatura, de la teoria i la crítica literària i delpensament social. Fou cap de redacció de la Zeitschrift für Sozialforschung. Aquest text de 1977 fou la seuacontribució als actes organitzats per la Universitat de Frankfurt en commemoració del 90è aniversari del naixementde Walter Benjamin. Ha estat publicat al volum IV de les obres completes (L. Löwenthal, Schriften 4, Suhrkamp,Frankfurt am Main, 1984).

La integritat de l’intel·lectual.En memòria de Walter Benjamin

120to. Ja en un altre lloc he rebutjat amb indignació les insinuacions que alguns hanescampat sobre la suposada subordinació i l’emmordassament espiritual en les relacionsde Benjamin amb l’Institut für Sozialforschung. Gershom Scholem, que avui els hauriad’haver parlat, ja no és viu. Tot recordant-lo, voldria citar algunes frases de la seua llargacarta a Benjamin del 6 i 8 de novembre de 1938. Scholem havia vingut a veure’ns a la seude l’Institut a Nova York i l’informava: «La gent de l’Institut té, al meu parer, totes lesraons del món per a cobrir-te d’or, ni que siga en secret. D’aquest encontre breu, peròfranc, n’he tret la impressió que això ho saben també, per exemple, gent com ara Marcusei Löwenthal». Sobre això no podia haver-hi cap mena de dubte.

Tot el que vaig tenir jo a veure amb les publicacions de Benjamin a la nostra Zeitschriftfür Sozialforschung, es troba acuradament documentat a l’aparell de notes de l’edició del’obra completa. Vull evocar ací només un episodi relatiu a l’assaig «El París del SegonImperi en Baudelaire», que fou publicat pòstumament, el 1969, per Rolf Tiedemann.Com a cap de redacció de la Zeitschrift, tenia el màxim interès que aquest article, partd’un llibre en preparació sobre Baudelaire i pertanyent al conjunt de l’Obra dels Pas-satges (Passagenwerk), fos publicat el més aviat possible. Hi havia una i altra vegadaajornaments, deguts en part al mateix Benjamin, i en part també a la complicada cor-respondència que mantenia amb Adorno. El 3 d’agost de 1938, des del lloc on feiavacances, Gretel Adorno escrigué a Benjamin: «Pel que fa al més important, al Bau-delaire. Fou molt positiu que precisament quan ens arribà la teua carta vingués LeoLöwenthal a estar-se un parell de dies amb nosaltres. Ens va semblar que el millor era demostra-li directament la teua carta. Löwenthal estava enfurismat (amb l’ajornament) iens explicà que havia de tenir, sense cap mena d’excusa, l’article per al pròxim número».Quan arribà finalment l’article, hi hagué un conflicte entre Adorno i jo, en el qual vaigperdre jo. En una carta del 10 de novembre de 1939 Adorno escriví a Benjamin: «Hihavia doncs el pla de publicar-ne quasi tot el segon capítol (“El flaneur”) i part del tercer(“Els moderns”). Leo Löwenthal, sobretot, defensà amb força aquesta opció. Jo mateix hiera inequívocament contrari». En aquella avinentesa –i d’això se’n faria després ús en elsatacs contra Adorno– es refusà la publicació de l’assaig, sens dubte per influènciad’Adorno. Aquest manifestà sense embuts les seues objeccions, com és palès a la cor-repondència amb Benjamin. Si d’entrada la seua crítica afectà molt Benjamin, desprésaquest l’aprofità d’una manera molt productiva. De la revisió proposada per Adorno ensortí un assaig nou i autònom –«Sobre alguns motius en Baudelaire»–, que publicàreml’any 1939 al darrer número de la Zeitschrift en llengua alemanya. En ell Benjaminvinculava explícitament els seus temes de la crisi de l’aura i de la pèrdua d’experiència,que havia tractat de manera separada als assaigs sobre «Narradors» i sobre «L’obra d’art».Aquest nou èmfasi tan determinant conferí després al primer assaig sobre Baudelaire, afavor de la publicació del qual jo havia votat, la seua peculiar importància. Tots dosassaigs han estat inclosos a l’edició dels Gesammelte Schirften.

El fet que el meu cercle d’amics i coneguts es confongués en gran part amb el deBenjamin no pot sorprendre ningú que tinga alguna familiaritat amb el món de laintel·lectualitat alemanya de l’època de Weimar i de l’exili. Esmentaré ací tan sols

121Adorno, Hannah Arendt, Ernst Bloch i Kracauer, Horkheimer i Lukács, Buber iRosenzweig. Aquests noms signifiquen també identitat i confrontació reals, com en elcas, per exemple, de les relacions primerenques amb la «Jüdische Lehrhaus» creada perBuber i Rosenzweig. Des del punt de vista biogràfic hi hagué, encara, una coincidènciaquasi tragicòmica: l’habilitació docent de Benjamin a la Universitat de Frankfurt fracassàl’any 1925 per l’oposició del germanista Franz Schulz, que no reeixí a superar ni tan solsla intervenció del filòsof Hans Cornelius, mestre d’Adorno i Horkheimer. Un any des-prés em passà a mi el mateix. També la meua habilitació –que s’emmarcava en l’assigna-tura de filosofia– fou impedida un anys més tard, el 1926, per Schulz en el seu paper dedegà, mentre que Cornelius va fer tot el que pogué per impulsar-la.

Si no recorde malament, l’any 1925 encara no coneixia personalment Benjamin, tot ique intel·lectualment teníem molts interessos comuns. Benjamin estava molt interessaten Franz von Baader, la filosofia religiosa de la mística de la redempció i alhora de lasolidaritat amb les classes socials inferiors del qual es pot rastrejar encara en les seues«Tesis sobre filosofia de la història». Jo vaig fer el 1923 la meua tesi de doctorat sobre lafilosofia social de Baader. Avui puc deduir de la recensió de Benjamin de la biografia deBaader per David Baumgardt i de la seua correspondència amb Scholem, que allò queens atreia a tots dos en aquest filòsof de la religió, conservador i catòlic, era sobretot laseua moral política i la seua simpatia pel dolor del món i pels qui en pateixen i hipateixen, els «proletaris», com els anomenava Baader. Per bé que jo era llavors políti-cament molt radical, vaig fer la meua tesi, amb tota la bona consciència del món, sobreun pensador conservador. Em sembla quasi una confirmació suplementària el fet quetambé Benjamin aprofundís en els escrits d’aquest home.

Una altra coincidència, més important, dels nostres interessos intel·lectuals es trobaen la dura crítica que féu Benjamin, el 1931, a l’establiment de la filologia i la història dela literatura alemanyes. El meu primer article al primer número de la Zeitschrift fürSozialforschung, de 1932, es titulava «Sobre la situació social de la literatura». A la seuamanera passava els comptes amb l’establiment universitari i literari d’aleshores, amb lesseues categories impolítiques, basades en la filosofia de la vida, i en darrera instànciareaccionàries. No és cap casualitat que hi tractàs no precisament amb miraments elsmateixos germanistes amb els quals havia ajustat els comptes Benjamin. Per a vergonyameua haig de confessar que no coneixia llavors el seu article, que havia aparegut alLiterarische Welt. En un altre cas no hi ha dubte que l’hauria citat amb aprovació o,potser, fins i tot hauria considerat sobrer el meu propi assaig. Benjamin coneixia ben béels meus treballs posteriors de sociologia de la literatura. Així tinc constància, perexemple, que, d’entrada, no l’entusiasmà gaire el meu article sobre Knut Hamsun, en elqual analitzava les novel·les de Hamsun com una anticipació de la mentalitat feixista.Tanmateix, valorà positivament el meu estudi sobre la recepció de Dostoievski aAlemanya. En aquest i d’altres estudis vaig encetar pràcticament els plantejaments avuihabituals relacionats amb la teoria de la recepció i la història de l’influx, per bé que ambun accent clarament ideologicocrític. Ací hi havia un punt de contacte amb els interessosde Benjamin. I així m’escriví l’1 de juliol de 1934 des de Dinamarca:

122«En els pocs dies que han passat d’ençà de la meua arribada a Dinamarca,

l’estudi del seu treball sobre Dostoievski ha estat el primer.Per a mi ha estat altament profitós per diversos motius i, abans de tot, perquè

després de la seua explicació inicial sobre Conrad Ferdinand Meyer, tinc ara davantels meus ulls el model exacte, i amb aquesta exactitud absolutament nou –fins onjo sé–, d’una història de la recepció. Fins ara aquesta mena d’intents, mancatsd’una formulació raonable de les qüestions que calia plantejar, no havien anat maimés enllà de la recopilació del material històric. Un intent anterior i interessant,que d’altra banda no té gaire a veure amb el seu enfocament, seria de totes maneresGenesis des Ruhms, de Julian Hirsch, que segurament coneixerà. Hirsch és tot sovintesquemàtic. Amb el seu treball ens trobem davant la situació històrica concreta.De l’actualitat de la situació històrica en què tingué lloc la recepció de Dostoievski,tanmateix, ens n’adonem amb sorpresa. Aquesta sorpresa colpeja el lector –si puctreure conclusions vàlides per altri a partir de la meua experiència– tot posant elseu pensament en moviment... Una certa continuïtat de la història de les classess’ha fet realment palesa a Alemanya a través de la guerra mundial, així com tambéla seua apoteosi mística en l’aura de la crueltat.

I d’altra banda m’arribaven llums que, procedents d’un focus tan llunyà, idoncs tant més instructiu, anaven a caure damunt figures i corrents amb els qualsben sovint la perspectiva corrent de la història literària no sap ben bé què fer-ne.Hi he trobat confirmades les consideracions sobre el naturalisme, que compartescsense reserves, que vostè m’havia fet avinents a París, oralment. Especialmentinteressant el que diu sobre Zola... ¿Fins a quin punt fou adequada a l’obra deDostoievski aquesta recepció alemanya? ¿No es podria concebre una altra cosaquant a aquesta o, dit d’una altra manera, la paraula de Gorki hauria de ser-hil’última? Per a mi, que fa ja temps que no freqüente Dostoievski, aquestes qües-tions són més obertes d’allò que em sembla veure en vostè. Puc imaginar que preci-sament en els plecs de l’obra, en els quals pren forma la seua visió psicoanalítica, hihavia elements que no eren assimilables pel mode de pensar petit burgès.»

El meu assaig sobre C. F. Meyer i la seua recepció com a ideòleg de la gran burgesianacional-alemanya semblà a Benjamin d’un cert interès també en un altre context. En elsseus esforços per col·locar un article sobre el nostre Institut de Nova York a la revista del’emigració de tendència cultural-conservadora Maß und Wert, Benjamin arribà a la ideade destacar les col·laboracions de caire estètic com a políticament innòcues, tot i queamb la secreta intenció de fer entenedor el seu significat polític real per a qui sabés llegir-les. Com comunicava a Horkheimer el 6 de desembre de 1937, volia intentar fer entrar,per dir-ho així, per la porteta de darrere la crítica radical del present que inspirava laZeitschrift. Escrivia Benjamin: «Caldria dur a terme l’aproximació extrema a aquesta (al’esfera de l’actualitat) amb un revestiment estètic, és a dir, a través de les recerques deLöwenthal sobre la recepció de Dostoievski i la poesia de C. F. Meyer».

123Tanmateix, crec que el punt de contacte més profund entre Benjamin i jo es troba en

la reflexió sobre la mai no resolta, i de difícil resolució, dicotomia entre el radicalismepolític secularitzat i la utopia messiànica –el concepte benjaminià del «temps-ara»– quevoldria fer esclatar el continuum homogeni de l’històric, la idea d’un progrés indefinit.En aquesta desavinença messianicomarxista estic totalment al costat de Benjamin, en sócdeixeble. Com ell, també jo vaig entrar inicialment en estret contacte amb la idea de lacomplementarietat dels motius religiosos i socialistes a través de l’Escola de Marburg deHermann Cohen. Però exactament igual que ell, també jo vaig comprendre mésendavant que la via del neokantisme de Hermann Cohen menava a una dolentainfinitud.

L’assimilació jueva al liberalisme filosòfic (amb o sense coloració socialista) era unaempresa vana per tal com el liberalisme, en qüestions d’esperit, sempre ha estat aliè aAlemanya. Així com la Universitat alemanya i després l’Estat feixista expulsaren Ben-jamin, aquest mai no pogué avenir-se, i ja des de bon començament, amb les institucionsde l’establiment cultural. ¿Fou per una mena d’instint d’anticipació que la primerainstitució amb la qual es trobà, el banc d’escola, el fes intuir la llei de la seua vida? Alcapítol «Matí d’hivern» del seu llibre Berliner Kindheit um 1900 diu: «Arribat allà (al’escola) em tornà, multiplicat per deu, al contacte amb el meu banc, tot aquell cansa-ment que abans havia semblat esvanit. I amb ell, també aquest desig de dormir senselímits. L’he formulat mil vegades i després pogué realment acomplir-se. Tanmateix,encara hagué de passar molt de temps abans que no m’adonés que l’esperança d’acon-seguir una posició i el pa segur havia estat, una vegada més, endebades».

En una carta a Scholem, del 13 de juliol de 1938, deia Benjamin a propòsit de Kafka:«A l’hora de fer justícia a la figura de Kafka en tota la seua puresa i singular bellesa, cal nooblidar mai això: és la d’un fracassat». No sols en el sentit tràgic que Benjamin, quanencara no havia fet els cinquanta anys, deixà anar la vida (¿hi trobà, ací, un complimenttràgic el desig infantil de dormir sense límits?), sinó en el sentit més positiu que en laseua vida i en la seua obra Benjamin reproduí permanentment el sofriment de l’ésserhumà, del qual parlava en el seu llibre més important. No es pot saber, i tant fa d’altrabanda avui, fins a quint punt el fracàs fou, conscientment o en part conscientment,suscitat per Benjamin i fins a quint punt estigué determinat pel context històric en elqual visqué i hagué de viure. Primera Guerra Mundial, inflació, expulsió, exili i inter-nament a França: aquestes dades il·lustren a bastament el context històric. Tanmateix,allò determinant del motiu del fracàs no és una altra cosa que la seua integritat com aintel·lectual. En realitat, mai no pogué decidir-se per una professió de tipus burgès.¿Quina era realment la professió de Benjamin?, hauria pogut preguntar-se amb malíciala burgesia culta i la no tan culta. Fins i tot les temptatives en aquest sentit que va dur aterme no eren en el fons creïbles, i probablement ni tan sols se les creia ell del tot. Deldesig del pare, que el volia introduir en l’activitat dels negocis, no en va fer gens de cas.L’habilitació docent no va reeixir. No va aconseguir mai una ocupació estable com aredactor al Frankfurter Zeitung o en alguna editorial. Finalment es frustrà també l’intent

124d’obtenir una plaça a la Universitat de Jerusalem. D’altra banda, la idea de traslladar-s’hino estigué mai mancada d’ambigüitat pel que feia a ell. Així, des del 1933 va prometreuna i altra vegada a Scholem de traslladar-se a Jerusalem, i una i altra vegada ajornà ladecisió. Romangué a França fins al darrer moment. En les cartes a Adorno i a Horkhei-mer es fa palès que entenia l’Obra dels Passatges com un deure que només es podia dur aterme a Europa, i més concretament a París. ¿Hauria estat l’únic refugi pel qual semblaque finalment s’havia decidit, la llar que l’esperava, la condició de membre de l’Institutfür Sozialforschung, el trasllat als Estats Units preparat fins al final i la instal·lació alcostat de tots nosaltres a Nova York, hauria estat això una solució satisfactòria per a ell?No visqué per comprovar-ho. Quina al·legoria més cruel del fracàs!

Si hi ha un destí per a Benjamin, és el de l’intel·lectual radical de la República deWeimar, i tot el que se’n segueix. Ell mateix va percebre amb molta claredat, no sols en laseua persona, sinó també en la seua anàlisi teoricopolítica dels intel·lectuals, que aquestacondició tenia molt poc a veure amb el concepte més aviat idealista de la intel·lectualitat«flotant», una fórmula llavors moderna, encunyada per Karl Mannheim; que no tenia resa veure amb els anomenats intel·lectuals sense adscripció de classe, però tampoc amb elsintel·lectuals «orgànics» en el sentit de Gramsci, i ni tan sols amb l’anomenada intel·li-guèntsia (a Benjamin aquesta paraula no li agradava gens ni mica). Sabia que l’intel-lectual és un apàtrida en el sentit més amarg. En va poder fer l’experiència en la seuapròpia pell com a intel·lectual alemany i pagà tribut a França, per la intel·lectualitat de laqual apostà. En una nota breu publicada el 1927 al Literarische Welt escrigué sobrel’«Associació d’Amics de la Nova Rússia a França»: «El caire problemàtic de la situació del’intel·lectual, davant la qual ell mateix posa en qüestió el seu dret a existir, alhora que lasocietat li nega els mitjans per subsistir, és gairebé desconegut a França. Als artistes iliterats no els va, potser, millor que als seus col·legues alemanys, però el seu prestigi hi haromàs intacte. Dit breument: coneixen la situació de flotament. Però a Alemanya aviat jano podrà existir-ne cap, com no siga que la seua presa de posició (val a dir, la d’unintel·lectual) esdevinga clarament visible». Als seus articles programàtics sobre elsintel·lectuals francesos, com ara el treball sobre el surrealisme citat adès o a l’article «Sobrela posició social actual de l’escriptor francès», publicat per primera vegada a la nostrarevista, Benjamin criticava els intents restauradors adreçats a mantenir la intel·liguèntsiaen un estatus independent, mancat de compromís, tot destacant enfront d’això experièn-cies radicals de politització. Cal reflexionar conjuntament sobre aquestes definicionsparadoxals: «intacte» i «clarament visible». Amb el segon concepte s’assenyala la necessitatd’una presa de posició política, amb el primer es fa referència a la preservació de laintegritat de l’intel·lectual. En situació de crisi l’intel·lectual sols roman «intacte», íntegre,si no es reclou en la torre d’ivori dels valors intemporals, si pren posició.

«Intacte» –en el sentit d’un noli me tangere– és, de fet, un mot juste per a la posiciósocial de Benjamin com a intel·lectual. Rere la seua urbanitat s’amaga un compromísobstinat, que fa servir, encara, aquesta urbanitat com a arma. Amb la delicada elegànciadel seu aspecte i del seu estil epistolar fa entendre a l’interlocutor i al destinatari de lesseues lletres que hi ha traçades fronteres que no admeten una violació de la integritat. Va

125haver de pagar per això. Puc recordar, en aquest sentit, amb quina exactitud entengué lesintencions de Benjamin el mercat intel·lectual d’Europa occidental i oriental. ElFrankfurter Zeitung, tot i el seu liberalisme i l’hospitalitat amb què acollia de vegades elsavantguardismes, refusà la publicació del polèmic article «Malenconia d’esquerres», enquè Benjamin passava comptes amb els falsos radicals. El radicalisme d’aquesta mena noera per a ell una altra cosa que «comèdia esquerrana» per al consum culturals dels bur-gesos, que mitjançant un radicalisme vicari prenien distàncies dels autèntics problemespoliticomorals de la societat en pagar, a la taquilla del teatre o a la llibreria, uns dinersexpiatoris que no comprometien a res. Una cosa pareguda li passà a Benjamin també al’altra banda: la mutilació, equivalent al refús, del seu magnífic assaig sobre Goethe al’Enciclopèdia Soviètica. El fet que el seu radicalisme autèntic fos intolerable per a lamanipuladora política cultural soviètica és eloqüent amb escreix.

Era un pària? El drapaire, que ningú no vol «tocar» i sobre el qual Benjamin té algunacosa a dir, especialment a l’assaig sobre Baudelaire, no sap res de disfresses, no representacap paper. El drapaire és com és: estigmatitzat i tanmateix independent. Allò que deixade banda, i que la societat no li toleraria, és el mimetisme, l’acostament als batallons delforts, a la prepotència social. El mimetisme és, al meu entendre, una de les categoriesmés penetrants per a caracteritzar allò fals: la falsa consciència, la falsa política, els intentsforaviats de trobar un aixopluc. Penseu en aquell passatge del comentari a propòsit delllibre de poemes de Kästner, motiu de l’article «Malenconia d’esquerres», en el qualBenjamin remarcava alhora el mimetisme feudal del sotsoficial en la reserva a l’Imperi iel mimetisme «proletari» de l’intel·lectual «d’esquerres» decadent. El sotsoficial en lareserva de la burgesia, que és esclafat després de la Primera Guerra Mundial i que maldaendebades per aconseguir la resurrecció en el Reich nazi, i el malencònic d’esquerres quetreu ingressos sucosos de la premsa burgesa alhora que tracta d’assegurar-se la simpatiadels radicals internacionals i que finalment s’enfonsa des de la impotència més absolutaenmig de l’immens desori dels anys trenta, es troben tots dos molt lluny del naufragi deBenjamin, de la seua mirada d’Angelus Novus al camp de ruïnes de la història. Benjaminroman del costat de la marginalitat, de la negativitat, resta una figura al marge, que esnega a col·laborar. En aquesta persistència a dir no, en aquesta insistència en la «sal delrefús» –com en va dir al seu assaig sobre George–, Benjamin es transforma (estic temptata dir) en la figura esotèrica de l’intel·lectual. La major part d’allò que s’ha dit sociològi-cament, antropològicament, en sentit politicocultural, a propòsit de la definició del’intel·lectual és no res davant la figura de Benjamin, que és exactament el que la intel-lectualitat ha de ser: independència en un exili lliurement elegit. Per això tota temptativade reduir-lo a una fórmula, per tal de fruir de la comoditat de la síntesi, tota pruïja deguanyar-se’l com a messiànic o jueu o marxista o surrealista, està condemnada al fracàs.Per utilitzar una expressió reeixida de Martin Lüdke, s’obstina en la «diferència», en laidiosincràsia, en la recerca incessant; resta l’esguard implacable que es plany.

Això es pot veure amb precisió en l’assaig sobre Karl Kraus. Aquest rebutjà d’unamanera no precisament falaguera l’assaig com a retrat psicoanalític d’ell mateix. Enrealitat, el treball de Benjamin té inspiració autobiogràfica: un testimoniatge a favor de la

126marginalitat i contra el mimetisme, un testimoniatge de la inexorabilitat d’aquell tribu-nal sempre vigilant, d’un judici universal quotidià. Llàstima que Kraus no ho entengués.

En l’assaig hi ha aquestes paraules sobre Kraus: «Posa sota acusació el dret en la seuasubstància. L’acusació és d’alta traïció del dret a la justícia». La tensió lingüística entre«dret», «justícia» i «tribunal» és decisiva per a Benjamin. Potser puc aclarir això millormitjançant dues citacions. La primera és la frase dita per Schiller quasi a les portes de lamort: «La història universal és el tribunal universal». L’altra és d’Ibsen: «Fer poesiasignifica jutjar, jutjar-se un mateix». Ni la formulació de Schiller ni la d’Ibsen podien seracceptables per a Benjamin; totes dues són superades dialècticament. Si la història uni-versal és el tribunal universal (i Hegel hi està d’acord), aleshores els vencedors no solss’han fet amb el botí, sinó que han administrat també justícia. I és una magníficaformulació de Benjamin aquesta segons la qual «la història sempre ha estat escrita pelsvencedors». L’idealisme burgès de Schiller segons el qual al final el tribunal universal diràl’última paraula, però sols com a «idea», ha pogut compaginar-se sempre «tràgicament»–com es diu– amb la pervivència de la societat burgesa. És això, també, el que assenyalenMax Horkheimer i Herbert Marcuse amb el concepte de cultura afirmativa. Certament,l’al·lusió d’Ibsen al jutjar és una denúncia de la ideologia de l’individu en la societatburgesa individualista. Però, sens dubte, per l’atribució a l’acte de fer poesia i al poetad’un paper que prefigura, per dir-ho així, l’existència humana autònoma, amb la qualcosa sembla alliberar de culpa a l’espectador o al lector passius com a simples receptors,no es transforma ni, menys encara, se supera en sentit revolucionari la monadologia de lasocietat dividida en classes.

Burkhardt Lindner, a qui vaig mostrar una primera versió d’aquesta exposició, m’es-criu tot reblant el clau: «L’ús per Benjamin del “tribunal” consisteix en el rebuig radicaldel “dret”. Critica l’anomenat dret positiu com a justificació del poder i la violència, quesols per error s’ocupa de la justícia. La justícia ha d’afectar l’individu, el particular. Lajustícia és la irrupció messiànica o també la violència profana i purificadora de lesrevolucions. En conseqüència Benjamin rebutja així mateix la idea de la història universalcom a tribunal universal. Només la interrupció revolucionària de la història o la rupturamessiànica de la història pot suspendre el continuum repressiu i sotmetre a judici allòesdevingut. La història universal com a tal és un frau que s’oposa teleològicament a laprogressió de la veritat».

En el concepte de tribunal que defensa Benjamin es barregen motius del radicalismepolític i del materialisme històric amb l’element messiànic del judaisme. Aquesta combi-nació de radicalisme polític, messianisme i judaisme és una característica específica deBenjamin. En els materials preparatoris de les tesis «Sobre el Concepte de la Història» estroben manifestacions d’aquesta mena: «Tot moment és de judici sobre certs momentsque el precediren». O bé: «Sense un examen, del tipus que siga, de la societat senseclasses, no hi ha, del passat, més que una composició històrica feta de retalls. En aquestamesura, qualsevol concepte del present participa del concepte del dia del judici final».

En aquest punt em sembla escaient de tornar de nou a la relació entre WalterBenjamin i els representants de la Teoria Crítica. Aquesta arribà de vegades a l’analogia

127de formulació. Un exemple: en l’article programàtic sobre «Teoria tradicional i teoriacrítica», publicat el 1937 per Horkheimer a la Zeitschrift für Sozialforschung, hi trobemaquestes paraules: «L’intel·lectual que es limita a proclamar amb gran devoció la forçacreadora del proletariat i es complau a adaptar-s’hi i a presentar-ne una imatge idea-litzada, perd de vista el fet que cada vegada que defuig l’esforç teòric, que pot estalviar-seper la passivitat del seu pensament, i cada vegada que defuig l’enfrontament circums-tancial amb les masses, al qual podria conduir-lo, segons com, el seu pensament propi, famés cegues i més febles aquestes masses d’allò que haurien de ser». Gairebé deu anysabans, el 1929, Benjamin havia escrit: «L’intel·lectual assumeix el mimetisme amb l’exis-tència proletària sense tenir per això el mínim lligam amb la classe obrera. D’aquestamanera busca l’objectiu il·lusori de situar-se per damunt de les classes i, sobretot, desaber-se fora de la classe burgesa». I posteriorment, al seu article sobre el nostre Institutpublicat el 1938 a Maß und Wert, cita aquest passatge de Horkheimer i hi afegeix: «Laidealització del proletariat no podrà desfer l’aurèola imperial de què s’han revestit elsaspirants al Mil·lenni. En aquesta idea rau ja indicat l’objecte d’una teoria crítica de lasocietat». Benjamin, com tots nosaltres, hagué de passar pel dolorós procés de recuperar-se, teòricament i emocional, de les decepcions que ens reportà la història de la repúblicasoviètica i del moviment comunista des de mitjans anys vint. Com vaig dir una vegada,sentíem no pas que haguéssem abandonat la revolució, sinó que la revolució ens haviaabandonat a nosaltres. Fou així com es configurà l’atziaga situació de la qual Jörg Drews,en un comentari a la Correspondència entre Benjamin i Scholem, diu: «El terrible dilemade saber en quines categories de pensament i en quin grup històricament orientat vers elfutur podia trobar orientació l’intel·lectual antifeixista, fou el problema central de Ben-jamin d’ençà de 1930». Era el problema central per a tots nosaltres.

Això permet entendre, encara, les raons per les quals havia de veure’s finalmentdecebuda la confiança inicial de Benjamin en el neokantisme de Marburg, que tractavade conjugar el sistema moral de Kant amb una concepció socialista del progrés. El fetque jo mateix vaig fer, uns deu anys després, una evolució semblant, determina queencara avui em cause un impacte particular el que Benjamin hi té a dir. Hi ha un passatgedels esborranys, adés esmentats, preparatoris de les tesis «Sobre el Concepte de laHistòria» en què Benjamin lliga la crítica al neokantisme amb la seua crítica a lasocialdemocràcia: al concepte d’un progrés buit indefinit, a l’actitud en darrera instànciaquietista del socialista mitjà. Enfront d’això Benjamin sosté la seua convicció relativa a lapresència sempre a l’aguait de la inspiració messiànica. Hi diu: «Amb la seua concepcióde la societat sense classes Marx va secularitzar el concepte de l’era messiànica. I aixòestava bé. El mal fou que la socialdemocràcia elevà aquesta idea a “ideal”. L’ideal foudefinit com una “tasca infinita” en la doctrina neokantiana. I aquesta doctrina era lafilosofia obligatòria del partit socialdemòcrata... Si hom defineix la societat sense classescom una tasca sense fi, el futur buit i homogeni es transforma, per dir-ho així, en unaantecambra en què es pot esperar amb més o menys calma l’adveniment de l’erarevolucionària. En realitat no hi ha un sol instant que no comporte la seua ocasió revo-lucionària».

128Ja una vegada, temps enrere, Benjamin havia parlat de la necessitat de superar el

neokantisme. Ho va fer en una breu recensió, molt significativa, de l’any 1929 en quèfeia esment dels «llibres que s’han mantingut vius». Cita entre altres Història i consciènciade classe de Lukács i diu de L’estrella de la redempció de Franz Rosenzweig: «Un sistema deteologia jueva. Memorable com l’obra que té el seu origen en les trinxeres de Macedònia.Irrupció triomfal de la dialèctica hegeliana en La religió de la raó en les fonts del judaismede Hermann Cohen.»

Ací ens trobem una altra vegada amb el tercer element de què havia parlat –l’elementjueu, al costat del messiànic i el polític, la importància del qual per a la nostra evolucióalguns vam menystenir durant molt de temps. Això caldrà esmenar-ho retrospec-tivament. Tant Benjamin en el seu temps, com jo mateix en el meu, ens vam exposar, enprotesta davant allò que trobavem a casa, a influències jueves positives. Benjamin arrandels seus encontres amb Scholem, jo mateix a través de l’amistat amb el carismàtic rabíNobel i l’apropament al cercle Buber-Rosenzweig i a la Jüdische Lehrhaus, que tambéfou després rellevant per a Benjamin.

El motiu utopicomessiànic, que té arrels pregones en la metafísica i la mística jueves,tingué un paper de notable importància en Benjamin i, probablement, també en ErnstBloch o en Herbert Marcuse i en mi. Horkheimer deia sovint en els seus darrers anys,uns anys en què, per al meu gust, s’acostà un xic massa a un simbolisme religiós concret,que calia atenir-se (i en això estic d’acord) al dogma jueu segons el qual el nom de Déuno pot ser dit i ni tan sols escrit. El nom de Déu –encara no s’ha acomplit i potser mai nos’acomplirà. No ens pertoca a nosaltres de decidir si, quan i com s’acomplirà per als altres,per als que vindran després de nosaltres. Crec que allò de realment essencial que tant ensva horroritzar en el socialisme pràctic, és la idea que es pot fer projectes per a uns altres.El moment del que potser és inassolible, de l’indicible, però que conté l’esperança de larealització, aquesta idea és profundament jueva, és sens dubte un motiu del meupensament i ho va ser també per als meus amics –i amb tota seguretat ho fou per aBenjamin, un exemple lluminós del deure indefugible de l’esperança, una esperança quesols ens és donada «per aquells que no tenen esperança».

En les reflexions inicials d’aquest discurs commemoratiu, però també d’agraïment,he evocat autocríticament el motiu de la supervivència, de la meua supervivència. WalterBenjamin hauria fet aquests dies noranta anys i l’editorial Suhrkamp tenia el projecte–per a un mateix si que s’hi val, a projectar!– de publicar per aquesta avinentesa l’Obradels Passatges, el pilar que encara hi manca en els fonaments de l’edifici intel·lectual deBenjamin. Aquest pla (i com és de rar que els plans arriben a fer-se realitat ja ho va indicarBertolt Brecht en els seus coneguts versos irònics), aquest pla s’ha pogut realitzarfinalment. L’honor de poder participar en aquest col·loqui em permet també el privilegid’expressar, en el marc d’una Universitat que en vida tancà les portes a Benjamin i queara n’honora la memòria, a l’editorial, al seu director Siegfried Unseld, als curadorsmodèlics, i sobretot a Rolf Tiedemann i Hermann Schweppenhäuser, l’agraïment –pucben dir-ho– d’una comunitat intel·lectual cosmopolita avançada. El fet que la llista delscuradors incloga també, entre els col·laboradors, Adorno i Scholem, aquests genis de la

129meua generació que ja no es troben entre nosaltres (l’obra dels quals és inseparable del’editorial Suhrkamp), enalteix més encara, si això era possible, un esdeveniment que ensés lícit de celebrar planyent-nos-en, però alhora joiosament.

A la tesi sisena «Sobre el Concepte de la Història» es diu: «Només pot habitar el dod’atiar en el passat l’espurna de l’esperança en l’historiador amarat per la idea que tampocels morts no estaran segurs davant l’enemic si guanya. I aquest enemic no ha deixat deguanyar». Amb l’edició ara culminada de les Obres Completes, l’editorial i el grup quen’ha estat responsable poden ser considerats col·lectivament aquell historiador deBenjamin, el gran mort. Hauria de ser la tasca de tots nosaltres, sobretot dels més jovesd’entre nosaltres, de defensar davant l’enemic allò que Benjamin ens ha regalat (i mai noens ho va posar fàcil: també això és un regal). L’enemic es presenta sota diverses disfresses,com ara el retret mesquí que Benjamin ha estat definitivament soterrat mitjançant elcerimonial fúnebre de l’edició pròpia d’un clàssic. I tots sabem que, particularment aAlemanya, ser considerat com a clàssic comporta, certament, un reconeixement senti-mental de caire molt especial, però alhora el ritual de la citació i l’oblit. Tanmateix, elfilòsof d’una teologia negativa, l’arquitecte de la història com a ruïna en l’espai temporali atemporal, el pensador de la contradicció (siga intencional o no intencional, i ell mateixno lliure de contradiccions), pot estar ben segur davant qualsevol possible encasellamenten el sentit d’un destí de clàssic alemany. Benjamin és immune a tot això, i en veritat hasobreviscut ja a l’enemic. ❐

Traducció de Gustau Muñoz

130

La munificència d’alguns sectors delgovern d’Eduardo Zaplana amb el món dela cultura, ¿no suposa una fallida de lesrelacions entre la cultura i el poder políticde conseqüències potser irreversibles?Aquesta hipòtesi sembla plausible en unadirecció doble. Els responsables institu-cionals de la nostra cultura manquen de latradició que es diria pròpia d’aquest país,almenys, els darrers vint anys, motiu pelqual, en nom del desenvolupament de lacultura, potencien sota el seu mandatqualsevol producte susceptible de ser afe-git a una llista cada vegada més llarga d’ac-tivitats culturals. I, alhora, aquesta dispo-sició a convertir la cultura en aparador dela seua gestió política acomboia mésvoluntats artístiques d’allò que qualsevolobservador sensat hauria gosat de vaticinarpocs anys enrere. Aquesta segona vessantdel fenomen té homologies clares enmoltes altres activitats, com ara la políticapròpiament dita, l’economia o la reorien-tació de la sanitat pública, entre d’altresparcel·les d’actuació on la intervenció pú-blica és decisiva. Ara: l’element diferen-

ciador consisteix en l’expectativa (ara esveu que d’escàs fonament) que el món dela cultura –per usar un terme globalit-zador– hauria d’oposar més resistència alsafanys propagandístics del partit actual-ment al govern per tal de perpetuar-se enel poder.

En qualsevol cas, sembla fora de dubteque la intervenció de bona part de lesinstitucions culturals del govern Zaplanaen el treball cultural aporta un perfil nouque contrasta amb experiències anteriorsno tan llunyanes. La novetat consistiria enuna pràctica planificada, propera a la com-pravenda, en la qual no importa tant queel contingut del producte artístic s’ajuste al’estratègia política dels seus subvencio-nadors com la possibilitat que aquests pu-guen gaudir personalment i políticamentdel suport personal i polític dels artistes.

És aquesta modalitat, que suposa unacerta perversió respecte de pràctiquesanteriors, la que resulta més contradictòriaper als artistes que l’executen i més profi-tosa per al partit en el govern. Es tracta, enresum, d’una pràctica que permet vantar-se d’un liberalisme respectuós a tots els quientren a protagonitzar aquesta història. Elpoder no imparteix consignes de caràcterartístic pel que fa a l’hipotètic significat

Julio A. Máñez

De la generació perduda a unageneració llançada a perdre.Cultura i poder al País Valencià dels darrers anys

Julio A. Máñez és periodista i escriptor, col·laboradorhabitual del diari El País.

131dels diferents productes estètics que sub-venciona, i fins i tot admet obres que enprincipi podrien qüestionar els valorssobre els quals diu assentar-se el podermateix, però deixa clar –per l’evidènciamateixa de les seues actuacions– que foradel suport institucional no hi ha capperspectiva de futur. Des de les platafor-mes de la creixent intervenció del governen tota mena de treball cultural convida–i no precisament de passada– els seussubvencionats a ratificar amb el seu suportels actes a favor de la política global delgovern. Fora de l’Església no hi ha sal-vació, però tampoc no n’hi ha fora delsuport a la política d’un govern que esmostra minuciosament hàbil a l’hora dedispensar els seus favors culturals.

Per la seua banda, un grup nombrós decreadors culturals pot sumar-se a aquestspropòsits aliens mitjançant la coartada–que poques vegades serà percebuda coma tal– que aqueixa col·laboració no elsobliga a violentar la seua consciència, simés no en el procés de creació de la seuaobra. I així, les vetlades amb Ana Botellaserien mera cortesia, per bé que contri-buesquen a consolidar les oportunitats deproduccció, exhibició o difusió que altra-ment, si no se sumaven a aquesta feliçcircumstància, serien més aviat improba-bles o esporàdiques o locals. Els repunts decaràcter narcisista en nombrosos creadorsculturals, o que es fan passar per tals,remataran la feina i tendiran a abonarl’explicació que per fi algú –es veu que noimporta gaire de qui es tracte– reconeixuns mèrits que l’artista sempre havia estatconvençut que atresorava més enllà deldesdeny dels seus iguals o del seu públic.

Aquest tipus de desplaçament –no escompra ja l’obra, en el sentit d’acoblar-la

en la seua gènesi als interessos propis, sinóla col·laboració de l’autor amb un projectepolític molt concret– suposa una modi-ficació d’una certa volada en el territoridifícil de les relacions entre el poder polí-tic i la cultura, promoguda tal vegada perl’habilitat dels tècnics provinents de lacultura política d’esquerra en incrustar-seen els dispositius culturals de la dreta, icap observador podrà ignorar que això im-plica –si és que no és la condició mateixade possibilitat– el menyspreu màxim quepot fer-se contra qualsevol tipologia deproducte cultural. Dit d’una altra manera:Zaplana i el seu coratjós equip de relacionsculturals no haurien dubtat a posar-se encontacte amb Pablo Picasso, en plenaGuerra Civil, per a promocionar el Ger-nika a tot el món a condició que el pintormalagueny es deixara veure al balcó d’au-toritats en el curs d’un d’aquells entusias-mes indescriptibles convocats a la Plaçad’Oriente madrilenya. Perdoneu-me lahipèrbole, que em sembla justa si en tras-lladem les proporcions al vestíbul delMuseu Sant Pius V de València, i potser escompartirà la sospita que alguna cosad’això és el que està passant en la nostracultura. Cert que molt probablement Pi-casso no hauria permès que el traguessen apassejar sota pal·li; i hom dirà que perquèno en tenia cap necessitat. En qualsevolcas, el lector trobarà sense dificultats nom-brosos exemples en el teatre o la pintura,l’escultura o la dansa, el cine o l’arquitec-tura, la narrativa o la poesia, de creadorsreconvertits a aquest tipus de raonamentfluctuant, sense necessitat que se’ls façapublicitat ací. D’això ja s’encarrega Con-suelo Ciscar.

Com és natural, el marc d’un debatd’aquesta mena és molt més ampli del que

132permet un article com aquest. Però enstrobem al punt precís que demana unacerta distància per mirar d’entendre algu-na cosa. Les característiques de la viavalenciana a la transició democràtica tin-dran alguna rellevància en un procés queencara en pateix les conseqüències, senseperdre de vista la primerenca adscripciódels protagonistes de la cultura en aquellperíode a posicions d’esquerra més omenys nacionalista (en aquest sentit, lesactes del Congrés de Cultura Catalanacelebrat entre 1976 i 1977 són d’allò mésil·lustratives) i sense menystenir la motiva-ció d’un cert component generacional enraó del qual abunden els productors decultura (treballadors de la cultura, se’ndeia llavors) que –arribats a una certaedat– creuen merèixer el moment del seureconeixement públic. El fet que semblano importar-los gens ni mica les condi-cions precises ni la inspiració d’aquestadveniment, això és un problema col·late-ral que tractarem més endavant. Unproblema poc estudiat, que jo sàpiga, i quedemanaria molta atenció, és l’adscripció,els anys immediatament anteriors a l’ex-tinció del franquisme, d’un nombre sig-nificatiu de productors o futurs gestors dela cultura de la representació a posicionspolítiques extraparlamentàries, val a dir, laprofusió universitària de sigles polítiquesentestades a reproduir a escala local lesinfinites escissions del trotskisme o les in-nombrables versions del pensament au-tèntic de Mao Zedong, etcètera. En aquestsentit, la hipòtesi consisteix en el fet que elnarcisisme implícit en aquesta mena depràctica política universitària –en unaèpoca en què qualsevol estudiant ambalguna facilitat de paraula era líder d’unaformació política esquerranosa d’almenys

quatre militants i atès que molts d’aquestslíders eren, alhora, guies culturals– té elseu arrelament en un dispositiu gens con-juntural els efectes més grans del qualpoden percebre’s encara ara. Insistesc en laversió local i adaptada de tot aquest afer,perquè res que no siga la ignorància mili-tant ha autoritzat mai la creença segons laqual es podria estar del costat de JoanFuster i contra Freud al mateix temps.

Hom pot discutir si el model de tran-sició cap a la democràcia fou el mésescaient, atès el gran nombre de condicio-nants que el van orientar, i si no s’ins-criuen en l’horitzó dels seus límits lesdeficiències que perduren encara avui,sobretot pel que fa a l’assumpció moral icol·lectiva d’un passat tan prolongat comescassament edificant. Però qualsevol queen siga la resposta, sembla clar que la viavalenciana cap a la democràcia es va veurefortament pertorbada per certs grups depressió autòctons, els mateixos que contri-buïen a assolir a Madrid els acords que esnegaven a pactar a la nostra comunitat, totgenerant un clima d’enfrontament civilsense parió en d’altres comunitats. Aques-ta circumstància no deixa de tenir interèspel que fa al conjunt de les pràctiquesculturals, en el sentit que durant molt detemps forçà la identificació de la culturaautèntica amb les posicions polítiques del’esquerra nacionalista. En aquesta orien-tació, mancada sovint de qualsevol pers-pectiva d’implantació real en el conjunt dela nostra societat, pot veure’s el germend’una propensió al desencís que, anys avenir, serviria a alguns protagonistes de lanostra cultura per justificar l’abandona-ment de les seues posicions anteriors enfavor d’un pragmatisme sense cap altrehoritzó que el de contribuir al rearma-

133ment ideològic d’una dreta més o menysde nova planta –la que s’aplega al voltantde la política de Zaplana–, i la rendiciósense condicions als seus designis.

D’altra banda, sembla difícil entendreel desconcert dels partits d’esquerra i lainsultant seguretat de la dreta, en un paístradicionalment de centreesquerra, si noes té present el fet que la dreta ha aconse-guit en poc de temps el relleu generacionalen les seues files i en els llocs de màximaresponsabilitat política, una transformacióque l’esquerra en el seu conjunt té encarapendent. I si no es té present, també, unade les conseqüències més espectacularsd’això: la nova dreta ha situat la pràcticapolítica en un altre terreny, el d’una eficà-cia aparent de la gestió que es vol més enllàde qualsevol debat ideològic –que es de-clara sobrer per decret–, en una mena deprimorriverisme que esdevé cridaner per lesseues constants exhibicions de desimbol-tura. En aquest terreny, l’esquerra tradi-cional no troba l’espai polític necessari pera qüestionar amb èxit una gestió que jugaa desdenyar el debat que és la substànciamateixa dels partits. Una altra conse-qüència és que, puix que ja no es discuteixsobre idees, sinó sobre realitzacions, aaquesta dreta reciclada –el primer pas dela qual en el trajecte de l’autoafirmacióvers l’hegemonia és la negació de la per-tinència de la contraposició clàssica entredreta i esquerra– no li representa cap pro-blema d’integrar en els seus propòsitspropagandístics qualsevol producte cultu-ral, vinga d’on vinga. Per una banda, liinteressa acomboiar el major nombre devoluntats en la seua ideologia improvisadad’integració centrista i, per una altrabanda, el seu tradicional desdeny per lacultura li fa planera l’apropiació de tota

mena de productes, si això contribueix areforçar la imatge liberal que s’atribueix ia condició de comptar, com a torna, ambel suport polític dels productors culturals.Un suport –i en són nombrosos els exem-ples que abonen aquesta afirmació– quecaurà en el miratge de formular-se com asimulacre d’acord amb una gestió sectorialque ja no seria política sinó, senzillament,eficaç. No caldrà, per descomptat, afegir-hi que aquesta compartimentació estancade les decisions polítiques de govern ésil·lusòria, i que el suport a la gestió cultu-ral d’una política determinada implical’assentiment a aquesta política en el seuconjunt, car no deixa de ser cert que unartista no pot rebre una subvenció copiosadel mateix govern que menysté de desenvo-lupar els serveis socials i, ensems, al·legarcom a descàrrec que no entén de política.

SUBMISSIÓ I CONTRAPARTIDES

El resultat és un panorama que aplegasuficient atractiu perquè nombrosos pro-ductors de cultura renuncien al que restad’antigues fidelitats per a sumar-se a unprojecte polític que els assegura la difusióampliada de la seua obra i que fa del’actual govern popular tant el seu patrócom el millor dels seus clients. Aquestasubmissió, perquè es tracta d’això, es dis-fressa sovint de reconeixement envers unagestió política que hom en dirà exemplaren les àrees en les quals els protagonistestenen dipositats els seus interessos. Qual-sevol apel·lació a la coresponsabilitat socialels semblarà estranya. Caldria completaraquesta observació amb una anàlisi –en-cara per fer– de l’evolució de les diferentsarts de la representació al fil de la major

134recepció de subvencions institucionals. Lahipòtesi de la censura indirecta pot sem-blar exagerada, però serà més plausible sies considera que el creixement de l’au-diència que implica el suport institucionalpot confondre’s amb l’èxit personal, iaquest amb el desig d’acontentar aqueixpúblic més nodrit al qual s’accedeixmitjançant el suport d’allò institucional...En el terreny de les arts escèniques aquestaevolució es troba en portes d’esdevenirnotòria en el cas d’algunes companyieshistòriques, tot i que tampoc no es potdeixar de banda la possibilitat d’una reo-rientació estètica en el sentit que cal forniral públic el que aquest desitja. Ara: aquestainstància és un enigma tan misteriós avuicom fa un parell de dècades.

En termes més genèrics es pot consi-derar de tot punt modèlic, pel que fa a totaixò, l’episodi, esdevingut no fa gaire, delsuport polític fornit per un grup repre-sentatiu d’artistes plàstics a la directorageneral de Promoció Cultural. Com éssabut, una parlamentària socialista anun-cià el seu propòsit de plantejar a les CortsValencianes una pregunta relativa a ladespesa pressupostària de l’esmentadadirecció general. Tot seguit es produí unairada reacció per part dels artistes del cir-cuit ciscarià que es pot desglossar en trestipus d’actituds presents a gairebé totes lesmanifestacions d’aqueix grup d’artistes: lagestió de la directora general és esplèn-dida, els socialistes (que, recordem-ho,posaren en marxa l’IVAM i altres institutsculturals enmig d’un espectacular ermcultural, i en l’estela dels quals encarasegueix el Partit Popular) mai no feren resde semblant, els representants socialistesno són qui per a formular al Parlamentpreguntes d’aquesta mena. De tot aquest

argumentari d’ocasió, que es diria dictatpels estrategs culturals del partit al govern,l’afirmació més perillosa és, sens dubte,aquella que de fet nega a una parlamen-tària socialista el dret de formular unapregunta a les Corts sobre qualsevol qües-tió, car fins el demòcrata més tebi hauràde reconèixer que el control de la despesapressupostària constitueix un dels requisitsbàsics de la convivència en democràcia.

Que les opinions contràries a aquestdret incloguessen les veus de persones comJosé María Yturralde, Joan Cardells o JoséSanleón, la biografia dels quals no mancade moments difícils en defensa de laconcòrdia democràtica, indica fins a quinpunt pot arrassar la política populista delpartit al govern. La idea segons la qual hiha principis bàsics que no poden bande-jar-se a favor d’un benefactor ocasionalsembla que s’ha perdut de vista fins a unslímits que poden considerar-se com aperillosos fins i tot per a la salubritat del’obra de l’intel·lectual o l’artista, perquècal que la capacitat d’enteniment s’hajaesmussat molt per no fer-se càrrec del fet,bastant sovintejat, que moltes vegades elpolític ambiciós no dubtarà a recórrer aqualsevol tripijoc si això beneficia els seuspropòsits. D’altra banda, no sembla forade lloc preguntar-se per la validesa d’unsproductes culturals realitzats per qui tantafacilitat mostra a l’hora de deixar de bandales seues posicions cíviques per tal de noveure’s exclòs dels dictats d’una políticainstitucional que, cal insistir-hi, es finançaamb els pressupostos públics.

No deixa de sobtar la facilitat amb quèintel·lectuals i artistes es creuen amb dreta viure del diner públic, fins en un pano-rama econòmic on sobresurt la privatit-zació de les empreses públiques rendibles.

135Com si una direcció general de Cultura nopogués funcionar com a empresa públicaal servei del seu titular. Que a certs artistesels resulte més ardu sobreviure sotmetent-se a les lleis del mercat, em sembla que non’és explicació suficient, car l’autènticreconeixement de qualsevol activitat noestrictament productiva –i especialmentde les que hom pot considerar artístiques–vindrà sempre d’aquelles instàncies aureo-lades amb el prestigi d’allò públic, en lamesura que els detentors del poder polític,i dels seus dispositius culturals, funcionensobre el simulacre de representativitat queinclouria tots els ciutadans sense exclu-sions. Una distinció de la Generalitat ouna exposició o una producció teatral aus-piciada des dels poders públics té l’avan-tatge d’ampliar d’entrada el consensd’origen. No hi fa res l’opinió dels especta-dors, i menys encara la dels crítics. Ni tansols importen els resultats. Allò que esdestaca ací és que la instància pública derepresentació, parcial però legitimada pelsimulacre d’universalitat restringida,reconeix el valor implícit dels productesculturals que subvenciona com si es tractàsd’una entitat superior en rang al gustparticular o privat. I a l’inrevés: si ensfinancen els representants polítics demo-cràticament elegits, és perquè ens trobemen sintonia no ja amb les opinions parti-culars, sinó amb l’opinió general, expres-sada en termes de còmput de vots, quesempre serà anterior, o de vegades coin-cident, a la nostra intervenció. Els misterisde l’ànima humana poden ser insonda-bles, però aquest tipus de raonamentimplícit té l’avantatge d’eliminar el risc afavor del desavantatge de perdre’s en abs-traccions il·lusòries. A la pràctica, funcio-na com un parany per delegació segons la

qual la producció i difusió de l’art i els seusproductes seran validades pels qui es con-sideren representants polítics dels ciuta-dans i no pels ciutadans mateixos.

Mantinc que cap intel·lectual i cap delssensibles artistes que es troben a les mansdel zaplanisme per tal d’obtenir a la fi lamerescuda difusió de la seua obra, ningu-neada com és públic i notori per anteriorsgoverns socialistes, haurien de defensarposicions d’aquesta mena, encara que fosnomés en raó dels pàl·lids residus d’unacerta continuïtat històrica, per bé que lescoordenades d’una situació política tanlamentable per altres conceptes no fa mésque encoratjar-los-hi. Precisament s’insis-teix ací que la lluentor d’aparador que elsartistes poden aportar a qualsevol progra-ma, campanya electoral o activitat política–en la mesura que se suposa que els pro-ductors de cultura són més coneguts delpúblic que els grans banquers o els empre-saris governamentals, tot i que menysdecisius a l’hora de determinar l’orientaciódels pressupostos públics– és qualsevolcosa tret d’innocent i que és d’allò mésoportú de plantejar-se l’abast del suportestratègic, i més accessible al ciutadà, quees presta a una determinada política con-tradictòria que simultanieja la generositatamb la dubtosa puixança de la indústriaaudiovisual i una gasiveria endèmica en-vers les necessitats dels immigrants. Res-ponsable d’aquesta disparitat deliberadano és tan sols el polític: també hi aporta laseua quota l’intel·lectual, l’artista o elprofessional de la cultura que admet degrat la sectorialització il·lusòria de laintervenció pública en la societat civil.

El fet que s’esmente ací el difús terri-tori de l’audiovisual no respon a un capricini, menys encara, a una concepció apres-

136sada dels nombrosos problemes culturalsque creen neguit. Una de les virtuts mésnotables dels responsables culturals delpartit al govern consisteix en la posada enpràctica d’alguna cosa pareguda a l’entris-me justificatiu en els problemes endèmicsde la nostra producció cultural. Per bé quefóra més encertat de dir-ne: d’una partnomés. ¿De quina? Aquella que el partit algovern creu que li pot servir més fàcilmentde tapadora per a d’altres actuacions decaire econòmic, aquella que podria fer-linosa en períodes electorals si no oferia elsimulacre d’acords puntuals orientats capal seu desenvolupament futur, aquella quepot viatjar sense gaires problemes mésenllà de les nostres fronteres i acreditar lanostra vitalitat cultural –tot generant depassada l’esbalaïment de minses elitsbrasileres i costa-riquenyes que, evident-ment, també tenen dret a gaudir de les artsinnombrables dels artistes valencians–,aquella que es pot oferir com a mostra desolvència sobrevinguda a uns altres cir-cuits culturals de l’estat, etcètera.

Un altre exemple singular de la desim-boltura de la política cultural d’aquestgovern, i dels seus còmplices, són els casosrecents dels projectes de les ciutats delCinema i del Teatre, o de l’Audiovisual ide les Arts Escèniques si volem donar-limés èmfasi a la pensada. El projecte de laCiutat del Cinema sembla que obeeix ala conjunció astral dels capricis de lesacaballes del cineasta Luis García Berlanga–que troba a faltar una època gloriosa delcinema espanyol que mai no va viure i enla qual mai no participà: el que animavenels productes de Benito Perojo o CesáreoGonzález i Sara Montiel o Lola Flores– iles ànsies de grandesa del govern deZaplana, qui hi veu l’ocasió perfecta per a

fer-se d’un sol colp amb els serveis d’uncineasta prestigiós i acomplir alhora unaltre dels seus grans projectes emble-màtics, o fantasmàtics. Per davall hi com-pareixen d’altres circumstàncies de primerordre, com ara l’especulació immobiliàriai una visió de la cultura com a macroex-positor de superborumballa, a la qual cosacaldrà afergir, encara, la col·laboració im-prescindible de tres o quatre personatgesde la fosca semiindústria local del cinema.

Si inicialment s’havia pensat perpal·liar els dèficits turístics de Sagunt, laCiutat del Cinema es construirà finalmenta Alacant, a fi d’il·luminar fins on sigapossible un ombrívol projecte anterior, elde la Ciutat de la Llum (i ja caldria fer unareflexió seriosa sobre l’afició d’aquestsgovernants de poble a la construcció denova planta de tota mena de ciutats delque siga), en el qual no està gens clar nitan sols com podria integrar-se. Fins fauns pocs mesos els arguments a favord’aquesta macrociutat de l’espectaclevisual eren dels de Berlanga. En resum:disposar d’un port de mar per disfressar-lode decorat i que el puguen visitar elsturistes, i comptar amb l’habilitat arte-sanal dels nostres artistes fallers per a...construir decorats. Ara: malauradament,la indústria europea del cinema no té res aveure amb una Ciutat de les Arts Deco-ratives. Sembla que no caldrà prendre’sseriosament aquesta mena d’arguments:però així estan les coses. Ja posats a forniralguna dada més, en la presentació sagun-tina de l’assumpte hom digué que unainversió d’uns 20.000 milions de pessetespodria considerar-se rendible només queals estudis d’aquesta futura ciutat cine-matogràfica hom hi arribàs a rodar anual-ment quatre pel·lícules i una producció

137televisiva (no s’hi arribà a especificar ambquants fallers com a figurants i amb quinanecessitat de port de mar com a decorat),quan tothom sap que el criteri dels estudiscinematogràfics fixa en el rodatge d’unatrentena de pel·lícules a l’any l’índex derendibilitat. Com és lògic, la preguntaobligada té a veure amb les necessitats realsque aconsellen la creació de nova plantad’un costosíssim complex audiovisual d’a-questes característiques, més enllà de l’im-puls estrictament polític que hi ha darrere.

Quelcom de semblant pot dir-se del’encara més indefinida Ciutat de les ArtsEscèniques, de la qual només se sap queanirà a raure als terrenys i instal·lacionsdesballestades dels antics Alts Forns deSagunt, no se sap ben bé en funció de quincriteri o planificació estratègica. Ací, i sen-se entrar en més detalls, la contradicció ésmés cridanera encara, si es considera queels teatres públics de València tanquen almaig i no tornen a obrir fins a mitjanoctubre, que els seus índexs d’ocupació desala es compten entre els més baixos de totl’Estat espanyol, per no dir res dels in-gressos de taquilla (vegeu l’anuari de laSGAE corresponent a 1998, per exemple),i tot això sense oblidar que manca encara,d’ençà de l’adveniment dels populars algovern, una definició precisa de lescaracterístiques o dels objectius de la seuaintervenció en l’àrea de les arts escèniques,farcida de contradiccions en què no caldràinsistir ara. Més encara: les instal·lacionsdel teatre romà de Sagunt (a mig construirpels entrebancs interposats pel mateix Par-tit Popular a la seua remodelació: mancaencara dels complements necessaris d’es-cenari per assegurar condicions escaientsper a qualsevol representació) amb proufeines són utilitzades un parell de setma-

nes a l’agost, quan qualsevol programadorassenyat no dubtaria a fer-lo servir mésintensament entre finals de maig i finalsde setembre. Això són només indicis de laprecarietat de la política escènica actual.Però tot s’agreuja encara més davant lasospita que hom llança aquests projectesen plena campanya electoral sense dis-posar de cap estudi previ de viabilitat peràrees de població, hàbits de consum d’ocii altres paràmetres tan acreditats en ladefinició de les actuacions públiques enla indústria cultural. La sospita que, a mésde tot el que s’ha assenyalat, es procedeixd’una manera semblant a la que predo-mina en el llançament de nous programestelevisius (un sondeig apressat –que talvegada ni tan sols s’ha fet en el cas que ensocupa– justifica la preproducció, produc-ció i postproducció d’un espai que iguals’enfonsa a la segona setmana d’emissió:però ací la fallida es minimitza per l’efectecorrector de l’oferta diversificada, etcè-tera), no fa més que reblar la certesa d’unafany d’improvisació que no té res a veureamb la seriositat que s’adjudica als propò-sits dels equipaments culturals de llarg abast.

En tot cas, no caldrà insistir massa enel fet que ni la construcció de la Ciutat dela Llum o del Cinema ni la reconversió deles instal·lacions dels Alts Forns de Sagunten Ciutat de les Arts Escèniques no obeei-xen a cap urgència real d’un sector puixantque demanaria el suport institucional pera la creació d’infraestructures en coherèn-cia amb la seua fase d’expansió. No emdetindré en els detalls, però cal dir que aValència es produïren tres pel·lícules fauns cinc anys (i es produïren totes alhoracom a fruit d’un atzar administratiu en elcalendari de les subvencions institucio-nals) que obtingueren un fracàs comercial

138estrepitós en la seua distribució normal enpantalla, i no ben bé perquè es tractàs depel·lícules difícils per al públic o acollidesa la modalitat estilística d’«Art i Assaig»,sinó perquè eren insofribles. Especialmentpatètic fou el cas de La camisa de la ser-piente, impulsada per Joan Álvarez, undels adalils de la Ciutat del Cinema: des-prés del seu (previsible) fracàs en les pan-talles no se li va acudir res de millor que,valent-se d’influències extraartístiques, ferprojectar la pel·lícula pel circuit d’institutsd’ensenyament secundari, amb els resul-tats desventurats que calia esperar. És totjust aquesta propensió a fer passar, a càrrecde les institucions públiques, com a accep-tables uns productes que són més aviat undesgavell, i finançats pel diner públic,d’allò que es tracta en aquest article. I elmateix passa amb les Arts Escèniques. Sila política teatral del govern es mostraincapaç de fer, per exemple, del TeatrePrincipal de València, un escenari digned’aquest nom, aleshores es poden consi-derar sobrers qualssevol altres escenaris denova planta que la política cultural delgovern s’enteste a aixecar per tal de demos-trar la seua manca de timidesa a l’horad’escometre els grans problemes del teatreo el cinema, dels museus o les galeries d’art.I tanmateix aquesta política instal·lada enel disbarat que tendeix, sense saber-ho, amagnificar els problemes a què haurà d’en-frontar-se en el futur, troba el suport d’unbon nombre de professionals que conei-xen a bastament els envitricollats proble-mes que pateixen els seus sectors respec-tius. No cal dir que aquesta situació no pro-voca cap sensació plaent en els seus crítics.

LÍMITS DE LARESPONSABILITAT

¿Qui pot dubtar dels propòsits claramentelectoralistes i, doncs, inequívocamentpolítics, de la major part dels projectesmacroculturals del govern popular? Peraixò no sembla fora de lloc de preguntar-se, com apuntàvem més amunt, si elsproductors de cultura que donen suport aaquesta mena de projectes són conscientsque, alhora, donen suport a la política delgovern en el seu conjunt, amb indepen-dència de la percepció que s’estimen mésde crear-se pel que fa a això, i més enllà del’eficàcia real de la seua col·laboració en lescampanyes electorals. Entre altres coses lapregunta és si l’artista àmpliament pro-mogut des de les esferes del poder, i quetroba l’ocasió tot sovint única per a difon-dre la seua obra més enllà dels circuitslocals, se solidaritza no sols amb la políticacultural del govern que el promociona,sinó també, i en nom de la coherència,amb la política global d’aquest. I, en cascontrari, on col·locarà els límits de la seuaresponsabilitat?

Una preocupació d’aquest tipus hauriade completar-se potser amb la hipòtesique una bona part dels efectes indesitjatsde la política dels socialistes en la darrerafase del seu mandat s’ha convertit, preci-sament, en objectiu prioritari del partitactualment al govern, sobretot pel que fa ales decisions de caràcter econòmic, peròtambé a les relacionades amb la sanitat ola cultura, l’ensenyament o els excessos enl’ús dels mitjans de comunicació públics.En aquest sentit, la contribució ideològicade nombrosos professionals de la cultura al’interès del govern a fer passar com a su-perada la contraposició clàssica entre dreta

139i esquerra polítiques, tot i que amb dife-rents graus de col·laboració, és força nota-ble, per bé que molts dels seus executorsno perceben sempre el caire justificatiu niles conseqüències despolititzadores d’unpropòsit que, de vegades, llisca gairebésense adonar-nos-en vers actituds clara-ment antidemocràtiques.

Amb tot, no n’hi ha prou amb queexistesquen ofertes desarmants per alscreadors al mercat cultural: ha d’haver-hipersones disposades a acceptar-les. En ladisponibilitat actual –que, en la meua opi-nió, frega amb el disbarat– de nombrososcreadors culturals compareixen tambécircumstàncies biogràfiques, no tant decaire personal com, fins a cert punt, gene-racionals. Ja se sap que la vanitat demanasatisfacció com més aviat millor: en unaltre cas es transforma en ressentiment.Aquest atribut psicològic pot tenir un certpes com a factor explicatiu, sobretot si esté present que la vanitat està probable-ment exempta de motivacions lligades ales adscripcions polítiques.

Ara, potser hi té un pes més gran lareferència a una certa feblesa conceptualen el procés de formació d’aquest nodritgrup de professionals que es va covar en elsneguits cívics i polítics de la mà de gru-puscles estudiantils d’extrema esquerra,que sovint lideraven, que adoptà posicionsproperes al partit comunista quan aquesttenia alguna possibilitat d’assolir un certpoder polític, que donà suport als socia-listes quan aquests ocuparen una posicióde primer pla, i que ha acabat aportant totaquest cabal d’idees rebudes a corre-cuitaals argumentaris electorals de la dreta detota la vida. Sembla obvi que les posicionsproperes al comunisme i les seues variantsideològiques representaven un resum cir-

cumstancial d’una situació més àmplia-ment desventurada. I que les condicionsque permeten suggerir que la societat estroba encara ben lluny del millor delsmons possibles perviuran encara durantun període indeterminat de temps.

Així les coses, el fals debat sobre la per-tinència de la contraposició entre dreta iesquerra, que hom voldria liquidada, notindria cap interès si no fos perquè lesraons que atorguen credibilitat a la neces-sitat d’un discurs d’esquerres continuensent bàsicament les mateixes. Com no sigaque es considere que, al marge dels tretsespecífics de cada situació regional euro-pea, allò que s’esdevé a Àfrica no té caprelació amb la resta de la política mundial.Entre tants altres exemples que podríeminvocar, no es pot afirmar alegrement queel procés de globalització converteix enantigalles els fonaments mateixos d’aques-ta discussió i ignorar, alhora, que la situa-ció esfereïdora i subordinada d’una munióde països perifèrics és un efecte més d’aquestmateix procés d’aparença unificadora.

És tot just la interessada abdicaciód’aquest tipus de correlacions probables elque permet suggerir que la rica evolucióinterior de molts dels nostres professionalsde la cultura pot ser qualificada, sense exa-geració, com la d’una generació no tantperduda com, fins a cert punt, llançada aperdre. L’esbós dels perfils d’una possiblealternativa a aquesta situació depassa, sensdubte, els límits d’aquest article. És pos-sible, tot i que no n’estic completamentconvençut, que nosaltres hàgem canviat.Però l’enorme capacitat de reproducció dela desgràcia en qualsevol dels països d’a-quest món no sembla que evolucione tande pressa. Vet ací el territori del debat. ❐

140

La detenció per la policia britànica delsenador vitalici Augusto Pinochet a Lon-dres, en executar l’ordre del jutge BaltasarGarzón, l’octubre de 1998, va obrir unanova època tant per a la tutelada demo-cràcia xilena –una democràcia de malaqualitat, en paraules del sociòleg ManuelAntonio Garretón–, com per a la realitatjurídica internacional. Paral·lelament, enun pla necessàriament més discret, m’hapermès personalment de participar com aprofessional de la Història en un afer quesemblava jugar-se exclusivament en els

terrenys de la política interna i interna-cional i en el de les ciències jurídiques.

A propòsit de la suposada ImmunitatSobirana que la defensa de l’exgeneral vaal·legar davant la justícia britànica s’hanescrit durant els darrers divuit mesosmilers de pàgines, tant a les tribunes d’o-pinió de la premsa internacional com a lesrevistes jurídiques especialitzades. Lògica-ment, no és aquesta una qüestió en què elshistoriadors tinguem molt a dir, i més en-cara vist que per als ignorants en matèriajurídica resulta tan sovint sorprenent ladistància existent entre l’aplicació de leslleis i el simple sentit comú.

És per això que, més que no intentarreproduir els arguments dels professionalsde la justícia o de les ciències jurídiques,considere molt més adient recordar ambAndrés Krankenberger les paraules queRobert H. Jackson, jutge nord-americà ifiscal als judicis de Nuremberg, va adreçar

Joan del Alcázar

Història, oblit, memòria, justícia.El cas Pinochet i els crims contra la humanitat

Joan del Alcázar és professor titular d’Història Contem-porània a la Universitat de València. És autor deTemps d’avalots al País Valencià, 1914-1923 (1989) icompilador, amb N. Tabanera, del llibre Historia ypresente en América Latina (1996), així comd’Estudios y materiales para la historia de AméricaLatina, 1955-1990 (1998).

«La historiografia –és a dir, la història com a relat, disciplina o gènere ambregles pròpies– no pot... suplantar la memòria col·lectiva ni crear una tradicióalternativa que es puga compartir (... Però) Contra els militants de l’oblit, elstraficants de documents, els assassins de la memòria, contra els revisors de lesenciclopèdies i els conspiradors del silenci... l’historiador, l’historiador tot sol,animat per l’austera passió pels fets, les proves, els testimoniatges, que són elsaliments del seu ofici, pot vetllar i muntar guàrdia».1

141al president H. Truman: «Tampoc nos’haurà de reconèixer com a defensa l’ob-soleta doctrina que un cap d’Estat ésimmune a tota responsabilitat legal. No ésuna simple sospita pensar que aquestanoció constitueix una relíquia segons laqual els reis deriven la seua autoritat isobirania de Déu (...) No acceptem laparadoxa que la responsabilitat legal ha deser mínima allà on el poder és màxim».2

La citació recordatori ve motivada perla realitat del procés que s’ha seguit a Lon-dres, en deliberar-se al voltant de la con-cessió o no a Pinochet de la sovereignity,una figura jurídica del segle XVI, segons laqual aquell que dicta la llei no hi està sotmès.

Ja al Tractat de Versalles, el 28 de junyde 1919, es va establir com a principifonamental del dret internacional que noes podia reconèixer immunitat als capsd’Estat i funcionaris de l’Estat acusats decrims de lesa humanitat. També a l’article7è de la Carta de Nuremberg es deiaexplícitament que haver detingut càrrecsde màxima responsabilitat, d’Estat o degovern, no hauria de ser considerat com aeximent de responsabilitat o com a motiuper a reduir la pena. A la sentència delTribunal Militar Internacional de Nurem-berg es va dir que «els crims contra les lleisinternacionals els cometen homes, noentitats abstractes, i sols castigant els indi-vidus que han comès aquests crims es potfer complir les disposicions del dret inter-nacional».3 Posteriorment, tant l’Assem-blea General de les Nacions Unides comla Convenció contra la Tortura de la ma-teixa organització mundial, van establirl’obligatorietat de la cooperació entre elsdiversos països per a dur davant la jus-tícia els responsables de crims contra laHumanitat.

Doncs bé, malgrat la rotunditat amb laqual Amnistia Internacional i molts il·lus-tres juristes argumentaven, hem vist comhi ha hagut posicions obertament discre-pants entre els juristes. Mentre el jutgeBaltasar Garzón instruïa el Sumari 19/97Terrorisme i Genocidi «Chile-OperativoCóndor», més conegut com el Cas Pino-chet, el fiscal en cap de l’Audiència Nacio-nal, Eduardo Fungairiño, i altres membresde la fiscalia s’hi oposaven. Mentre la SalaPenal, de la mateixa Audiència avalava lacapacitat jurídica d’Espanya per a jutjarPinochet, el tribunal de Law Lords bri-tànics establia, després d’invalidar unaprimera sentència, que el general xilèpodia ser extradit a Madrid però ambseveres restriccions pel que feia al períodepel qual podia ser jutjat. Com sabem,finalment, Augusto Pinochet ha tornat aXile mitjançant una polèmica decisió delministre Jack Straw qui ha esgrimit raonsde salut de l’acusat per a permetre’l retor-nar a recuperar-se dels seus mals a l’ombradels Andes. Straw ja havia anunciat lesseues intencions quan, en un comunicatdel Ministeri britànic de l’Interior es deia:«Ateses les circumstàncies, el ministre sesent inclinat a pensar –subjecte a les al·le-gacions que puga rebre– que no tindriacap sentit continuar endavant amb elprocediment actual d’extradició [a Espa-nya] i que, per tant, hauria de prendre ladecisió de no extradir el senadorPinochet».4

L’HISTORIADOR I LA JUSTÍCIA

No m’interessa ara, però, la conjunturajudicial de final incert del militar xilè,actualment a les mans de la justícia del seu

142país. L’objectiu d’aquestes pàgines ésreflexionar al voltant del paper dels pro-fessionals de la Història davant un cas comaquest, i això en el context històric deter-minat per les violacions sistemàtiques alsdrets humans practicades per les dicta-dures militars llatinoamericanes. La qües-tió té, si més no, dues vessants. La primeraés aquella relativa a la participació en qua-litat de perit en un sumari judicial de latranscendència d’aquest. La segona, potsermès complexa, ve determinada per laintervenció-participació de l’historiador enel desenvolupament d’un procés històricconcret i tangible, com és el de la demo-cratització xilena.

Pel que fa a la primera dimensió, allòque l’anomenat Cas Pinochet m’ha per-mès ha estat de realitzar un exercici que noés freqüent per als qui ens dediquemprofessionalment a la Història: fer allò queen diríem Història Aplicada. Com sabem,grosso modo, la investigació es divideix enbàsica i aplicada. Això ho poden explicaramb molta claredat els físics, els mate-màtics, els metges o els biòlegs. I tots ellspodrien dir-nos que sense investigació bà-sica no és possible la investigació aplicada.Els estudis de microbiologia bàsica, perexemple, permeten els estudis aplicatsper a la medicina, la farmàcia o la biologia;i sense el treball d’aquells no serien pos-sibles els resultats que fan servir els qui ensatenen als hospitals o els qui fabriquen elsmedicaments que consumim a casa.Doncs bé, també la Història té una vessantaplicada, com hem pogut comprovar arrande la participació en el Cas Pinochet.

Al gener de 1999, mentre el Tribunalde Lords britànics deliberava per segonavegada –després de la impugnació de laprimera sentència per la vinculació de

Lord Hoffman a Amnistia Internacional–al voltant de la concessió a l’exgeneralPinochet de la immunitat per haver estatcap de l’Estat de Xile, Lord Browne-Wil-kinson, president del Tribunal, va pregun-tar des de quan Pinochet podia ser consi-derat cap d’estat. Alun Jones, el fiscalbritànic que representava els interessosd’Espanya, va respondre que des del 26 dejuny de 1974, data de promulgació d’undecret que concedia al general el càrrec decap suprem de la nació. Com que elsadvocats de la defensa argumentaven quePinochet havia de ser considerat cap del’Estat des de l’11 de setembre de 1973,dia del colp militar que enderrocà el règimlegítim de Salvador Allende, LordBrowne-Wilkinson no quedà satisfet i vadir als advocats de la defensa i l’acusació:«Mireu-vos el tema aquesta nit i porteu elsdeures fets demà».5

El dubte del Lord President era trans-cendental. Si atenia els criteris de la defen-sa, calia esbrinar si concedir-li o no laimmunitat. Si acceptava els de l’acusació,l’escenari era radicalment distint, ja quePinochet hauria perdut la hipotètica co-bertura que podria emparar determinatsactes dels caps d’Estat en exercici, atès queentre l’11 de setembre de 1973 i el 26 dejuny de 1974 no ho era i podia ser jutjatpels crims comesos durant aquests deumesos (quasi dues mil víctimes, entremorts i desapareguts).

Els juristes de l’acusació dominavenperfectament tot allò que havien estat leslleis i decrets promulgats per la JuntaMilitar xilena des del mateix 11 de setem-bre de 1973. Coneixien, doncs, l’existèn-cia de l’Acta de Constitució de la Junta deGovern pel Decret Llei núm. 1, lliurat aSantiago de Xile l’11 de setembre de 1973,

143en què es nomenava Pinochet com a pre-sident de la Junta Militar, constituïdaaquesta com a òrgan col·legiat.6

Coneixien, igualment, el Decret Lleinúm. 9, de l’endemà, 12 de setembre de1973, al qual s’establia que Pinochet podiafirmar decrets, però en nom de la Junta deGovern i que aquesta era l’equivalent a laPresidència de la República. I coneixien,és clar, que pel juny de 1974 s’havia pro-duït un canvi transcendental en dictar-seel Decret Llei núm. 527, que lliurava latitularitat del poder executiu al presidentde la Junta de Govern, qui des d’aquell diaes convertia en cap suprem de la nació. Aldesembre d’aquell any es publicaria elDecret Llei núm. 806, que establia l’equi-paració entre cap suprem i president de laRepública de Xile.

Tot avalava, doncs, la posició de l’acu-sació, però Lord Browne-Wilkinson dub-tava. I aquí va ser on els historiadors, enaquesta ocasió qui signa, hi aportàrem lanostra. Vam fer ús de documentacióhemerogràfica que teníem recollida per ales nostres investigacions sobre Xile. Allòmés rellevant per al cas era una notícia deldiari La Tercera, del 28 de juny de 1974,que titulava: «Asumió como Jefe deEstado. Gral. Pinochet fue investido conlas insignias del mando». A més, comp-tàvem amb informacions coincidents aldiari El Mercurio i a la revista setma-nal Ercilla.

La Tercera, després de descriure breu-ment la cerimònia de presa de possessió dePinochet, recull íntegre i en un requadrecentral allò que encapçala com «Discursodel Jefe de Estado». En aquesta trans-cripció, podem llegir: «La Divina Provi-dència ha volgut que aquest soldat que elsparla, en la seua qualitat de president de la

Junta de Govern, siga avui ungit com acap suprem de la nació xilena».

Tot i que al peritatge que vam lliurar aljutge Garzón és bastant més complex, laidea bàsica és aquesta: el 27 de juny de1974, Pinochet afirma que fins aquest diaera una cosa –president d’un òrgan col·le-giat, la Junta de Govern Militar; i aqueixdia passa a ser-ne una altra, cap suprem dela nació. Sembla clar que per al mateixgeneral Pinochet hi ha un abans i un des-prés. Així s’havia materialitzat allò que endiu els designis de la Divina Providència:era president de la Junta de Govern i pas-sava a ser cap suprem de la nació. Ales-hores, abans no ho era. Allò que finsaquest moment era una convicció basadaen documents jurídics, es veia arrodonitper la confessió de l’inculpat: el mateixPinochet havia reconegut al seu discurs,vint-i-cinc anys abans, que accedia al llocde xap d’estat pel juny de 1974. Per tant,no es podia esgrimir l’argument de la seuaimmunitat des de l’11 de setembre.

Va ser en aquest sentit que, a propostade l’acusació, després de la petició de l’ad-vocat Joan E. Garcés, vaig elaborar uninforme –basat en fonts hemerogràfiques ibibliogràfiques–, en qualitat de perit, quedesprés de ser lliurat al jutge Garzón al’Audiència Nacional d’Espanya, va sertraduït a l’anglès i tramès a Londres ambcaràcter d’urgència.

Malgrat tot, el 24 de març de 1999,després de diverses peripècies jurídiques,el Comitè de la Cambra dels Lords, vadecidir, per majoria de 6 a 1, que AugustoPinochet podia ser sotmès a un procéslegal d’extradició a Espanya, però sols pelsdelictes de tortura i conspiració per a latortura comesos després del 29 de setem-bre de 1988.

144Com sabem, un any després, al març

de 2000, l’exgeneral i senador vitaliciAugusto Pinochet Ugarte ha tornat a Xileper decisió del ministre Straw.

Tot i que el resultat que desitjàvem–l’extradició i el posterior judici a Pino-chet– no ha estat assolit, ens sentim forçasatisfets no sols de la participació personal,sinó d’haver exercit com a historiador,com a professional de la disciplina, enaquest procés judicial. La situació recor-dava la participació d’historiadors france-sos en el conegut com a Cas Papon. Vanser ells els que, davant la Cambra d’Apel-lacions de Bordeus, participaren com aexperts en el judici contra Maurice Papon,secretari general de la Prefectura de laGironda durant l’ocupació alemanya de laFrança dependent del govern de Vichy.Papon hi va ser acusat de complicitat percrims contra la humanitat.

Segons el procés judicial, un procésque es va seguir més de cinquanta anysdesprés d’ocorreguts els fets denunciats,Papon, «...que coneixia la política moltesvegades afirmada pels nazis d’eliminar elpoble jueu, es va convertir en còmpliceamb coneixement de causa per l’ajuda iassistència prestades en els assassinats i lestemptatives d’assassinats comesos pelsnazis».7 El 2 d’abril de 1998, la CambraSuperior Penal de la Gironda va condem-nar Maurice Papon, cinquanta-sis anysdesprés, a deu anys de presó per crimscontra la humanitat.

En tots dos casos s’ha tractat, entenem,de la intervenció dels historiadors no solscom a col·laboradors de la justícia, sinó,també, com a participants en la recu-peració de la memòria històrica col·lec-tiva. Una funció, certament, que comptaamb notables precedents relatius a les

dictadures llatinoamericanes que vancaracteritzar-se per la violació sistemàtica imassiva dels drets humans.

L’HORITZÓDELS DRETS HUMANS

El jurista colombià Rodrigo Uprimny haescrit que els drets humans són una menad’ètica ciutadana moderna, un conjunt deprincipis per a la convivència democràtica,concebuts com a forma de vida i no sim-plement com a estructura política. Igual-ment, afegeix, són un grapat d’obligacionsjuridicopositives que limiten i regulen elpoder de l’Estat. Des d’aquesta perspec-tiva, els drets humans no sols són unabarrera contra l’arbitrarietat, sinó que enconvertir-se en una reivindicació multitu-dinària ens permeten imaginar una comu-nitat d’éssers humans lliures i iguals.

Agustín Squella, filòsof xilè, ens haadvertit al seu torn que el concepte dedrets humans recull una realitat molt hete-rogènia, atès que hi trobem vertadersdrets, però també llibertats, principisgenerals del dret i fins i tot determinadesaspiracions col·lectives, que exigeixen pera poder ser assolides la presa de decisionspolítiques i econòmiques per part delsgoverns respectius. Squella entén que laheterogeneïtat i la complexitat dels dretshumans està directament vinculada a laseua pròpia historicitat, especialment des-prés de la Segona Guerra Mundial. Arrande la darrera conflagració bèl·lica d’abastmundial, els drets humans arriben a la seuaúltima fase, que és la de la internaciona-lització, durant la qual aconsegueixenreconeixement i protecció més enllà delsdrets nacionals. La Declaració Universal

145dels Drets Humans de 1948 i els pactescomplementaris posteriors són el cimd’aquesta fase d’internacionalització.8

La gran paradoxa, pel que fa als dretshumans, és que són tan àmpliament reco-neguts i fomentats en les declaracionspúbliques i els documents oficials, comgreument amenaçats per actes reals depoder i per altres pràctiques molt estesesen les diverses societats. De fet, ens adver-teix Alfredo Riquelme, actualment no solsestan en perill les anomenades novesgeneracions de drets humans, és a dir, elseconòmics, socials i culturals, sinó encaraels més bàsics com ara la pròpia vida, lallibertat i la integritat personal. Això ésaixí perquè el segle XX més enllà de l’in-discutible avanç en la matèria, ha estat,també, una centúria durant la qual s’hanviolat aquests drets a una escala apocalíp-tica, des de la reintroducció i generalit-zació de la tortura, abolida legalment almón occidental a finals del segle XVIII, finsa la pràctica del genocidi arreu del món.

A Amèrica Llatina la qüestió dels dretshumans, tot i estar present amb altresnoms pràcticament des de la conquestaespanyola a finals del segle XV, assoleix uncaràcter de centralitat arran de la dècadadels setanta del present segle. D’aleshoresençà la violació sistemàtica dels dretshumans duta a terme pels diversos règimsmilitars que s’instal·len arreu del conti-nent colpeja les societats llatinoameri-canes. Aquests règims es van caracteritzarper la gravetat, la profunditat i l’extensióque hi assoliren les violacions dels dretshumans més fonamentals: el dret a la vida,negat per la pràctica sistemàtica de l’assa-ssinat com a política d’Estat, seguidageneralment per la desaparició i la negaciód’aquest crim; el dret a la integritat física

de les persones, violat sistemàticament imassiva per aquestes dictadures militars,que dins la seua política contrainsurgentsituaven la tortura com una arma espe-cífica i central d’una guerra unilateral queells mateixos van qualificar i definir com aguerra bruta.9

Els casos de Xile (1973-1989) i Argen-tina (1974/76-1982) són, potser, elsexemples més paradigmàtics d’aquestespolítiques d’extirpació d’allò que els mili-tars entenien com un càncer social. Trac-taren d’esborrar d’entre els vius totsaquells que van identificar com a enemicso opositors, reals o potencials, al règimque ells encapçalaven. El general ManuelContreras, responsable de la DINA, enca-ra va declarar a la revista xilena Qué Pasaal juny de 1995: «Estic penedit de nohaver estat més dur amb els marxistes».10

El rebuig absolut a aquest tipus de vio-lència monstruosa ha estat en la base de lanecessitat de col·laborar en la denúnciadels crims comesos pels règims militars, iaixò, com ha escrit José María Gómez, nosols pel rebuig a la seua violència explícita,sinó també com a rebuig a qualsevol for-ma i concepció política que en fa la basefonamental del poder. És des d’aquestaposició que hom pot imaginar un horitzóutòpic en el qual els individus, titulars delsdrets civils i polítics elementals, «podenconcebre’s i afirmar-se com a membresd’una comunitat d’homes lliures i iguals».11

Aquest horitzó s’identifica clarament, icoincidim amb Hilda Sábato, amb la ideamateix de democràcia, alhora que el pro-blema dels drets humans es constitueixparal·lelament com a memòria (recordhistòric d’una destrucció que no podemoblidar pel deute moral que tenim amb lesvíctimes i perquè no torne a passar), i com

146a promesa de l’ideal de convivència d’unaciutadania utòpica. És en aquest sentitque, en el cas argentí, l’informe NuncaMás i el judici a les juntes militars, «com aactes de veritat i justícia», es dreçaren coma «barreres contra la impunitat i l’oblit icom a esdeveniments fundadors de lacomunitat política».12

També a Xile s’han produït interven-cions dels historiadors en un sentit pa-ral·lel. Al gener de 1999, un grup de moltreconeguts professionals de la Història vafer públic un manifest.13 Aquests docents iinvestigadors denunciaren davant l’opiniópública xilena l’extraordinària difusió de«veritats històriques manipulades» –entreles quals citaven molt especialment l’ano-menada Carta a los chilenos, signada pelmateix general Pinochet a Londres, i elsFascículos d’Història de Xile publicats perl’historiador Gonzalo Vial al diari LaSegunda–, que, al seu parer, afectavennegativament l’articulació de la memòriahistòrica xilena i perjudicaven el desen-volupament de la sobirania civil.

El Manifest dels historiadors xilens,després de discutir contundentment allòque Pinochet anomena «veritats històri-ques» del període 1973-1990, i de qualifi-car de parcials i partidistes les «tesis his-tòriques» de Gonzalo Vial, conclou d’unaforma que sintonitza amb Hilda Sábato iJosé María Gómez en afirmar que «lahistòria no és sols el passat, sinó també, iprincipalment, present i futur. La històriaés projecció. És la construcció social de larealitat futura. El més important dels dretshumans consisteix a respectar la capacitatdels ciutadans per a produir per ells ma-teixos la realitat futura que necessiten. Noreconèixer aquest dret, usurpar o adulteraraquest dret, és imposar, per damunt de

tot, no la veritat, sinó la mentida històrica.És buidar la vertadera reserva moral de lahumanitat».14

Constitueixen, doncs, aquestes inter-vencions d’historiadors argentins i xilensuna evidència de la necessària participaciócol·laboradora en la dinamització delsprocessos de democratització dels païsosllatinoamericans. Una col·laboració quepot produir-se des de la reflexió i la de-núncia de les tergiversacions i les manipu-lacions o des de l’aplicació dels resultats deles nostres investigacions en benefici de laconsecució de la memòria i la justícia. Unsplantejaments amb els quals ens sentimidentificats.

EL FUTUR DE LADEMOCRÀCIA A XILE

El segon pla al qual em referia al comen-çament, la segona dimensió que hi esmen-tava, naix de la convicció personal que, enparticipar en un procediment judicial comel seguit a Londres contra Pinochet, inter-venia –amb la lògica modèstia, però, alcapdavall, intervenia– en un procés histò-ric actual com és el de l’evolució demo-cràtica xilena.

La condició d’especialista en HistòriaContemporània d’Amèrica Llatina i, par-ticularment, en la de Xile, no deixavad’alimentar l’angoixa que sentia pels efec-tes interns que la retenció de Pinochetpodia provocar a Xile. M’identifique ambaquells que, tot i les mancances i les om-bres del retorn a la democràcia viscut aXile des de 1990, valoren positivamentallò esdevingut en aquest país en el terrenyde la política des de l’accés de PatricioAylwin a la presidència. I això, especial-

147ment, perquè coneixia ben bé les dificul-tats del procés democratitzador xilè. Du-rant aquests mesos hem pogut llegir des-qualificacions rotundes, escrites des de laignorància o des de la lleugeresa més gro-llera, al voltant de la democràcia xilena, iper això no podien no preocupar-nos lesrepercussions que l’evolució del cas Pino-chet poguessen induir en l’escenari interndel país. Enteníem que l’aïllament de Pi-nochet a Londres no podia sinó beneficiarla regeneració democràtica xilena, peròalguns dels actors centrals del procés –ladreta política, els militars i els empresaris–semblaven entestats en tot el contrari.

Les reaccions a la detenció de Pinochetvan ser molt dures a Xile. Les declaracionsdels militars van ser les previsibles, i vamconèixer les paraules políticament correctesi mesurades del comandant en cap del’Exèrcit, Ricardo Izurieta, qui va afirmarque els militars estaven «summamentpreocupats per la retenció de Pinochet aLondres», i les més expressives i, potser,sinceres del general Sergio Moreno,comandant del Primer Cos de l’Exèrcit,qui va reconèixer un sentiment de «ràbia,indignació i impotència»15 per la situacióque afectava a l’excomandant en cap.

Potser més contundent va ser la reaccióde la Confederació empresarial xilena, laqual, en un comunicat públic en què, des-prés de fer palès el seu desig que l’assump-te no afectara «l’excel·lent nivell de rela-cions econòmiques i empresarials que Xilemanté amb Espanya i Anglaterra», afir-mava: «Cal ser clars. Aquí s’està defensantla sobirania del país, creiem que hi ha unaagressió d’autoritats de països estrangers ala nostra sobirania [...]. No hi ha, però,sols un tema jurídic [...] és un afer en el

qual tot el país ha de posar-se dempeus pera defensar la nostra sobirania».16

Els empresaris i els militars coincidienaixí amb la dreta política xilena, inequí-vocament pinochetista. Lògicament, pelque fa als empresaris, es tracta d’una elitque cap a finals de la dècada dels vuitantava ser beneficiada per un accelerat i irre-gular procés privatitzador, propiciat pelrègim militar, que va posar a les seuesmans a preu de saldo una sèrie d’empresesestratègiques d’origen estatal.

Certament, si els havia anat bé alsempresaris i exportadors amb Pinochet,millor els han resultat les coses amb lademocràcia. Com ens recorda Luis Maira,negant un estereotip econòmic molt estès,mentre que la taxa mitjana de creixementde l’economia xilena va ser d’un 3,1 du-rant el període 1974-1989 (inferior fins itot a la taxa mitjana dels anys 1957-1973,el 3,8), durant el període democràticaqueixa taxa s’ha situat per als anys 1990-1997 en un 8,3.17 Aquest és el resultatd’un consens nacional en política econò-mica que ha primat la modernització ambcreixement abans que el desenvolupamentamb democratització. Aquesta realitat haestat possible, com l’historiador GonzaloCáceres ha escrit, per l’existència d’uncompromís elitista construït al voltant dequatre principis inqüestionables: la conti-nuïtat de l’arquitectura bàsica de la mo-dernització autoritària, el mantenimentde l’autonomia militar, la culminació dela transició institucional des de l’autori-tarisme i la desactivació de la potencia-litat associativa-reivindicativa dels sectorspopulars.18

Aquest pacte entre els demòcrates de laConcertació i el pinochetisme polític i

148econòmic es va produir en un contextconcret i per la determinació dels primersa reduir els antagonismes polítics a la seuamínima expressió després de la seuavictòria en el plebiscit de 1988. Desprésd’aquest, el general Pinochet va gaudird’un any més de mandat mercè a allò dis-posat en la transitòria vint-i-novena de laseua Constitució. En aquells dotze mesos,Pinochet i els seus van consolidar allò queels politicòlegs han anomenat «els proces-sos d’amarratge». Aquesta supervivènciaautoritària, que encara avui llasta la demo-cràcia xilena, s’ha fonamentat en el siste-ma electoral binominal, en els senadorsdesignats i en les rígides normes establer-tes per a la reforma de la Constitució de1980. A més a més, és clar, la permanènciadel general Pinochet com a comandant encap de l’Exèrcit entre 1990 i 1998 (quanva passar a ocupar el càrrec de senadorvitalici), ha projectat durant els anys degovern democràtic una llarga i espessaombra sobre tot el procés.

La transició democràtica xilena, calfer-ne memòria, va presentar unes singu-laritats importants. Es va iniciar de formaimprevista per al règim en el moment quela ciutadania va dir NO en el plebiscit de1988; una consulta amb la qual l’aleshoresgeneral pretenia obtenir l’aval democràticper a romandre en la primera magistraturarepublicana fins al 1998.

Des d’aquest esdeveniment històric,s’han perfilat amb nitidesa les caracterís-tiques de la democràcia xilena. Una demo-cràcia construïda treballosament ambl’exdictador vigilant des del seu lloc decomandant en cap de l’Exèrcit. El pino-chetisme es va vertebrar en la políticapartidària al voltant de la Unió Demo-cràtica Independent (UDI) i Renovació

Nacional (RN), els quals –amb un terç del’electorat– es van trobar sobrerepresentatsen l’àmbit parlamentari pel sistema elec-toral binominal vigent. El centre i l’es-querra moderada i reformista es van aliaren la Concertació de Partits per la Demo-cràcia, i van ser presos d’un comprensiblepànic al conflicte especialment amb elsmilitars. Els comunistes del PCCh, men-trestant, amb un discurs d’elevada ètica enmatèria de drets humans però caduc enallò estrictament polític, es van veureaïllats i castigats per l’injust sistema elec-toral a l’amarga realitat de ser extraparla-mentaris. El moviment obrer, en altretemps puixant a Xile, amb prou feines vatenir un espai en el procés: la persecucióde la dictadura, la desregulació social i lahiperflexibilització laboral, el van mini-mitzar. Les Forces Armades, sota la batutade Pinochet, van mantenir (i malden permantenir) una dinàmica pròpia i no handonat símptomes de ser proclius a laintroducció de canvis vertaderament de-mocratitzadors. Paral·lelament, durantaquests anys, la Democràcia Cristiana,partit de govern en la Concertació, no hasabut permeabilitzar políticament els sec-tors econòmics i financers que romanenlligats al pinochetisme més ranci. A més amés, i aquesta és una dada transcendental,la societat xilena va arrossegar –i arrossegaencara– durant aquests anys una feridaoberta i sagnant: la provocada per la siste-màtica violació dels drets humans esdevin-guda durant el mandat de Pinochet.

Durant els últims nou anys l’escenaripolític xilè s’ha caracteritzat per una ine-quívoca tranquil·litat però, també, per unincrement dels decebuts per la democrà-cia. Un fenomen constatable, per exem-ple, mitjançant l’elevada xifra de ciutadans

149que no s’han inscrit als registres electo-rals.19 Aquesta desafecció a la participaciódemocràtica té, lògicament, les seues cau-ses. Des de l’autocomplaença dels dosgoverns de la Concertació que han gallejatdels seus innegables èxits econòmics (lareducció dels paràmetres de pobresa i elsalts nivells de creixement), i han eluditqualsevol signe d’autocrítica a l’immobi-lisme polític del país, a l’arrogància delsmilitars i a la despolitització d’amplissectors de la ciutadania.

Però no tota la responsabilitat pot seradjudicada al centreesquerra concertacio-nista. Què passa amb la dreta xilena? Enun article recent, el sociòleg Juan EnriqueVega es preguntava si existeix una dretademocràtica a Xile. Vega és contundent enla seua valoració. Així, emfasitza quementre que els partits democràtics hanestat autocrítics respecte als seus errors delpassat, errors que van debilitar el sistemademocràtic xilè durant el període de laUnitat Popular; la dreta amb prou feinesha donat cap mostra de reconeixementdels errors i els horrors del període de ladictadura.20

Aquesta dreta xilena viu en una apa-rentment còmoda esquizofrènia vital.Cosmopolita i mundana en matèria eco-nòmica, és provinciana i antiquada enmatèria política, social i cultural. Tanpartidaris com són de la globalització i dela integració capitalista mundial, esneguen a acceptar que no sols circulen lesmercaderies, sinó que també les idees viat-gen. Que a més dels drets de propietat,uns altres encara més importants tambéhan de ser protegits. Són aquests sectorsels que patiren un atac d’histèria col·lec-tiva després de la detenció de Pinochet aLondres. Han identificat Xile amb el vell

dictador i han titllat de traïdors a la pàtriatots els qui no els han secundat. Amb ladesmanegada col·laboració del governd’Eduardo Frei, incapaç de trobar unalínia pròpia d’actuació política en assumirla tesi de la sobirania ultratjada, hansotmès el país a una tensió extrema que hadurat més de setze mesos, i que encara noha finalitzat, tot i el retorn de Pinochet.

El sociòleg Manuel Antonio Garretón,ha afirmat que després de la detenció del’exgeneral, tot i que hi havia en joc unaqüestió que afectava la sobirania nacional,el Govern «va legitimar el discurs deses-tabilitzador de la dreta i va acceptar, enaquesta matèria la pressió militar, la qualcosa va permetre –per descomptat que no-més pel que fa a l’assumpte Pinochet–, unvirtual cogovern amb les Forces Armadesa través del Consell de Seguretat Nacional».21

Podria adduir-se que el Govern xilè esva veure tan sorprès per les circumstànciesque no va tenir temps per a pensar. Enaquests mesos tampoc no han gaudit d’unminut de tranquil·litat els mandatarisxilens. Ara, després de la resolució delsLords i de la decisió del ministre Straw,s’ha obert un temps per a invertir la ten-dència. Xile necessita temps: la dreta pino-chetista per a pensar amb el cap i no ambels budells; els militars per a comprendreque no poden acceptar indefinidamentque se’ls respecte perquè fan por; i la Con-certació governant, per a aprofitar aquestaoportunitat de la història i de l’atzar per areconduir la vida política nacional percamins de reconciliació i de normalitatdemocràtica.

Negociació, consens i pacte s’han fetimprescindibles. Un gran pacte nacionalque elimine els amarratges i que acosteXile a un procés constituent prenent com

150a base la transacció dels diversos actorspolítics xilens. Això, és clar, no serà fàcil.Però ajudarà molt el fet que l’exgeneralPinochet ja no podrà tenir el paper d’en-trebanc insalvable perquè l’anomenadademocràcia de mala qualitat xilena pugahomologar-se amb els sistemes demo-cràtics occidentals. A més a més, un delsproblemes centrals amb els quals Xileenfrontà el retorn a la democràcia en1990, el de la violació sistemàtica delsdrets humans, pot haver trobat una via desuperació, especialment si la justícia xilenafinalment processa Pinochet. Aviat veu-rem si són certes les paraules del ministred’Afers Exteriors de l’anterior govern xilè,

1. YERUSHALMI, Yosef (1989), «Reflexiones sobre elolvido», dins Yerushalmi, Yosef et al, Usos delolvido, Buenos Aires, Nueva Visión.

2. KRANKENBERGER, A. (1999), «El largo viaje de lajusticia desde Nuremberg a Londres», El Mundo,21.01.1999. Krankenberger és el president de lasecció espanyola d’Amnistia Internacional.

3. Ídem. 4. Comunicado del Ministerio británico del Interior, en

http://www.uv.es/~jalcazar/ext102.htm. 5. El País, 19.01.1999. 6. 100 primeros decretos leyes dictadas por la Junta de

Gobierno de la República de Chile, (1973), San-tiago, Ed. Jurídica de Chile.

7. Cas Papon. Auto de Processament, enwww.matisson.com/affaire-papon.

8. Cfr. RIQUELME, Alfredo (1996), «Historia yactualidad de los Derechos Humanos en AméricaLatina. Una mirada desde Chile», dins ALCÁZAR, J.i N. TABANERA (coord.): Historia y Presente enAmérica Latina, València, Fundació Bancaixa.

9. RIQUELME, A. op. cit.10. SALINAS, L. A. (1999), The London Clinic, Santiago,

Ediciones LOM.

Juan Gabriel Valdés, que va afirmar: «Sitorna Pinochet, és molt més fàcil impulsarla causa dels drets humans aquí».22

Tant de bo que siga així. Potser tot ique no puguem compartir absolutamentl’optimisme de Valdés, hem pogut contri-buir modestíssimament en la causa de lajustícia, en contra de l’oblit, a favor dela memòria. Si més no, hem intentat ferallò que proposava Josef Yersushalmi en lacitació que obria aquestes pàgines:«...l’historiador, l’historiador tot sol,animat per l’austera passió pels fets, lesproves, els testimoniatges, que són elsaliments del seu ofici, pot vetllar i muntarguàrdia». ❐

11. GÓMEZ, José María (1989), «Eclipse de la memoria,política del olvido: la cuestión de los derechoshumanos en una democracia no consolidada»,Punto de Vista, 36.

12. SÁBATO, Hilda (1994), «Historia reciente y memoriacolectiva», Punto de Vista, 49.

13. L’anomenat Manifiesto de Historiadores, publicat el25.01.1999, va ser signat per Mario Garcés, SergioGrez, María Eugenia Horvitz, María AngélicaIllanes, Leonardo León, Pedro Milos, Julio Pinto,Armando de Ramón, Jorge Rojas, Gabriel Salazar iVerónica Valdivia.

14. Manifiesto de historiadores, op. cit.15. El Mercurio, 22.10.1998.16. Estrategia, 21.10.1998.17. MAIRA, L. (1998), Los tres Chile de la segunda mitad

del siglo XX, Santiago, LOM Ediciones.18. CÁCERES, G. (1998): «El “modelo chileno”: un

producto de la intersección entre dictadura ydemocracia (1975-1998)», dins ALCÀZAR, J. i N.TABANERA: Estudios y materiales para la historia deAmérica Latina, 1955-1990, València, Tirant loBlanch/Universitat de València.

15119. En les eleccions parlamentàries de 1997 d’un cens

electoral potencial de 9.5 milions de persones, 1.5milions van automarginar-se en no inscriure’s alsregistres electorals. A més, 1.25 milions delsinscrits van fer vot nul. Vid. Riquelme, Alfredo(1999), «¿Quiénes y por qué “no están ahí”?Marginación y/o automarginación en lademocracia transicional. Chile, 1988-1997», dinsDRAKE, P. i I. JAKSIC (comp.), El modelo chileno.Democracia y Desarrollo en los 90, Santiago,Editorial LOM, 261-280.

20. VEGA, J. E. (1999), «¿Existe una derecha democrá-tica?», dins Nexos, 253, Ciudad de México, 1999.

21. GARRETÓN, Manuel Antonio (1999), «Balance yperspectivas de la democratización políticachilena», dins MENÉNDEZ CARRIÓN, A. i A.JOIGNANT, La caja de Pandora. El retorno de laTransición chilena, Santiago, Planeta-Ariel.

22. L’entrevista a Valdés, realitzada per Antonio Cañoper al diari El País (12.00.2000), venia titulada,precisament, així: «Si vuelve Pinochet es más fácilimpulsar la causa de los derechos humanos en Chile».

Per a una política d’identitat democràtica.Chantal Mouffe

Els estats europeus davant la globalització.Jürgen Habermas

Sobre l’ús polític de la història. Giovanni Levi

NEONACIONALISME ESPANYOL

Paranys i oblits del nacionalisme espanyol.Juan Sisinio Pérez Garzón

El pluralisme esquifit i poc constitucional delnacionalisme espanyol dels nostres dies. JoséIgnacio Lacasta-Zabalza

La memòria i l’amnèsia. Camilo NogueiraSobre la qüestió: «les noves formes del naciona-

lisme espanyol». Ramón CotareloSobre la cara d’Espanya. Joan Francesc MiraNeonacionalisme espanyol i nacionalismes pe-

rifèrics. Josep Ramoneda

D O C U M E N T S

Què en resta? En resta la llengua materna.Hannah Arendt. Entrevista, per Günter Gaus

Literatura i periodisme. La construcció d’uncànon personal. Isidor Cònsul

Hi hagué franquisme a Espanya? Reflexionsimpertinents sobre el lloc històric de la dic-tadura. Ismael Saz

Quan la ciutat no és ciutat. Josep Sorribes

L L I B R E S

El capitalisme reestructurat: l’era de la infor-mació segons Manuel Castells. Joan ManuelTresserras

Conquesta i colonització: una visió innovadora.Pierre Guichard

Segona Època — Núm. 3 — TARDOR 1999

152

La gran acollida del llibre El floridopensil. Memoria de la escuela nacionalcató-lica i de les corresponents seqüeles pròpiesde tot èxit editorial –en aquest cas encar-nades principalment en formes diversesd’enciclopèdies escolars caducades– ens hafet girar la vista cap a un instrument que,potser per quotidià, no se sol manejar ambla precaució que realment mereix: el llibrede text. S’ha estimat que cada alumnellegeix almenys 32.000 pàgines de ma-nuals en els dotze anys d’escolaritzacióobligatòria; i que el 75% de la vida enl’aula té un llibre de text com a protago-nista principal, percentatge que augmentafins al 90% en les tasques per a casa. Si béés cert que el llibre de text és una eina edu-cativa que fan servir de manera molt va-riada professors i estudiants, no és menyscert que aquests dos col·lectius són forta-ment dependents del contingut que pre-senten els manuals escolars.

Una bona pregunta és de què depèn elcontingut d’aquests materials educatius oinstructius, que no és ben bé la mateixacosa. Aquesta qüestió resulta avui especial-ment rellevant quan encara ressonen els

ecos al Ministeri dels episodis viscutsdurant l’intent de forja de «la vertaderahistòria d’Espanya», l’única aparentmentdigna d’aparèixer impresa en els llibres detext escolars, encara que solament sigaperquè una única història abarateix consi-derablement els costos d’edició. Però noentrarem a discutir sobre la història –unsaltres ja n’han fet córrer rius de tinta– i ensconcentrarem en l’objecte de la nostracompetència per intentar donar una res-posta a aquesta pregunta.

La biologia escolar és una de les matè-ries que més ha canviat el seu contingutdes del seu origen fins avui. Un dels mo-tors del canvi sens dubte ha estat el seupropi desenvolupament, fenomen comúamb altres disciplines. L’aparició de labiologia en el segle XIX –si bé el terme vaser encunyat amb anterioritat no es potparlar d’una ciència de la biologia prèvia ala citologia o la teoria de l’evolució– vaproduir que a poc a poc sorgís una novaciència escolar integradora dels cursos debotànica, zoologia i fisiologia. Aquest pro-cés ha tingut diverses històries segons elspaïsos, però fàcilment s’hi poden trobarelements comuns que ajuden a la com-prensió global del fenomen. Així, la bio-logia apareix a Europa i als Estats Unitsamb un enfocament de ciència experi-mental per dret propi, independent de les

Òscar Barberà i Beatriz Zanón

El «Florido Pensil» de la biologia

Òscar Barberà i Beatriz Zanón són membres del Depar-tament de Didàctica de les Ciències de la Univer-sitat de València.

153altres ciències, la física i la química, benestablertes ja amb anterioritat en el currí-culum escolar a causa de la demanda pú-blica generada pels espectaculars avançosde la revolució industrial del segle XVIII.Aquesta ciència nova, hereva en part de lahistòria natural alemanya dedicada alconreu de l’home ociós, va promoure la in-tegració de coneixements fins aquell mo-ment inconnexos, com també el treball delaboratori, especialment la vivisecció.

Des del mateix moment de la seuaaparició, la biologia escolar ha hagut demantenir sempre oberts dos fronts de llui-ta: un d’extern per aconseguir fer-se unforat en el currículum escolar a força deconquistar parcel·les horàries ja consolida-des per a altres matèries com ara zoologia,botànica, física o química: un altre d’in-tern, d’absorció de parts que prèviamenttenien existència independent. Natural-ment, aquest procés d’absorció sol anaracompanyat no solament d’una reformu-lació d’allò de ja prèviament assimilat enla biologia escolar, sinó també de la corres-ponent expulsió d’altres parts per fer lloc ales acabades d’arribar, més puixants. Eldesenvolupament de la biologia escolar alllarg del segle XX es pot descriure molt bécom un apinyament continuat de partsdiverses, no sempre adequadament inte-grades, que han competit per fer-se un llocen els sempre massa atapeïts currículumsoficials d’ensenyament.

A més, aquests dos fronts de lluita, l’in-tern i l’extern, no són independents, i endonarem un exemple que confiem quevaldrà de mostra. Un dels factors mésimportants a considerar per a la inclusiód’una matèria en el currículum escolar és,i ha estat de sempre, l’argument utilitari,el component econòmic del qual sempre

és el de major pes. Les idees eugenèsiquesFancis Galton reberen a començament desegle un fort suport en alguns països perdistintes raons: les allaus d’emigrantseuropeus als Estats Units d’Amèrica, eldeclivi de l’imperi britànic amb la guerradels bòers i la mort de la reina Victòria, elregeneracionisme i l’aparició de la medi-cina social en el context espanyol, etc.Aquestes raons aparentment distintes te-nen el seu nexe comú en l’afany de preser-vació i millora de la raça, el que aquí se’nva dir la «qüestió social», i va dur aparellatun extraordinari interès per justificar cien-tíficament el que no van ser mai hipòtesiscientífiques, sinó reflexions sobre actitudssocials i posicions polítiques que no es vansotmetre mai a l’escrutini de l’evidència.Com que l’estudi de l’herència pertanyiade ple a la nova biologia, l’efecte de «bio-logització» dels afers eugenèsics va sermolt important en la biologia escolar, per-què la va ajudar a penetrar una mica mésen el currículum escolar a mesura que elsprincipis eugenèsics anaven instal·lant-seentre els seus continguts. Avui sabem queels principis eugenèsics no eren bonaciència, però és un error pensar que llavorsla consideració pogués ser distinta: en elseu moment tampoc no van ser bonaciència, i mostra d’això és que mai no vanaparèixer en els llibres de text les dadescientífiques que avalassen les afirmacionssobre la millora de la raça humana. Tansols utilitzaren el suposat prestigi de laciència sobre la seua capacitat de ser objec-tiva, per justificar la posada en marxa deprogrames socials dels quals avui encaraguardem terribles records, de fet encararessonen els increïblement recents meaculpa entonats per països com ara els Es-tats Units, Anglaterra, Dinamarca o Suècia.

154Aquesta simbiosi entre biologia escolar

i eugenèsia, en què totes dues fases s’enfor-tiren en els seus objectius, és la respon-sable que una part important del temaride la biologia escolar de principis del segleXX inclogués temes de fisiologia humana illiçons d’higiene, els precursors de l’actualeducació per a la salut els objectius de laqual no tenen res a veure amb els seusorígens, però per a la qual la biologia con-tinua pagant el seu tribut en forma dededicació: les hores de currículum escolaresmerçades en l’educació per a la salutpertanyen quasi exclusivament a l’espaique el currículum escolar dedica a labiologia, i són els seus professors els prin-cipals responsables de posar-la en pràctica.Ni les humanitats, ni les matemàtiques, nialtres ciències assumeixen cap paperprotagonista en l’educació per a la salut,una cosa similar al que s’esdevé en l’edu-cació ambiental, per bé que aquí la par-ticipació d’altres disciplines del currícu-lum és en l’actualitat més notable.

Si bé aquest exemple mostra una clarafalta d’independència dels factors interns iexterns productors del canvi en el currí-culum, intentarem a partir d’aquí tractar-los separadament per mirar de continuarresponent de la millor manera la preguntade com i per què ha variat i varia el con-tingut de la biologia escolar.

Entre els factors interns, cal dir queallò que més ha marcat l’esdevenir de labiologia al llarg del segle XX és el seu puntde partida. A poc a poc, la mera super-posició de botànica, zoologia i fisiologiaha anat sucumbint davant una autènticaintegració de parts, si bé és veritat que lavelocitat d’aquest procés ha estat extraor-dinàriament lenta. Als Estats Units i aAnglaterra s’han anat oferint cursos sepa-

rats de botànica –principalment per anoies– i de zoologia –principalment per anois– fins molt avançat el segle XX, i laseua desaparició solament es va consumaramb la revolució curricular de finals delsanys cinquanta, que va proporcionar perprimera vegada uns programes d’estudicompletament renovats per a la biologia ique són fàcilment recognoscibles com aprecursors dels actuals.

El currículum de biologia ha anattransformant-se al llarg del segle XX des dela seua antiga barreja de temes d’anatomiai fisiologia humana, botànica i zoologia,cap als nous currículums basats en el nivellmolecular, en l’ecologia i en la fisiologiahumana. La taxonomia i la descripció delstaxa animals i vegetals ha desaparegutquasi completament dels currículumsnous, i el seu lloc ha estat ocupat per unenfocament ecològic, per una visió unità-ria dels fenòmens vitals i per l’estudi delsfactors responsables de la diversitat delséssers vius.

En l’estructura dels llibres de textespanyols del darrer curs de batxillerat espot veure molt bé aquesta transició. En elstextos de principi de segle predominen lazoologia i la botànica amb un enfocamentpurament sistemàtic, a les quals s’afegei-xen alguns conceptes de fisiologia humanai d’higiene. Les principals relacions entreconceptes es compten entre animals, vege-tals, espècie, home i aliments, el que denotala mateixa visió del món natural que lamantinguda en el segle XVIII, amb el seutípic afany descriptiu i classificador de ladiversitat i la seua concepció d’una natu-ralesa creada i al servei de l’home.

En els textos espanyols de mitjan seglees repeteix l’estructura setcentista, si bé lazoologia està representada en molta més

155proporció que la botànica, possiblementun fet no derivat més que d’una estructuraconjuntural de poder en la biologia espa-nyola d’aquells anys. Els únics símptomesde modernitat que es poden apreciar enl’estructura dels textos és una tímida apa-rició de la vida microscòpica i un papermés visible de la cèl·lula en el currículumde biologia. És oportú recordar ací que enla segona meitat del segle XX estaven jasòlidament assentades la teoria cel·lular,l’estudi dels microorganismes, la teoriasintètica de l’evolució, la genètica mende-liana, com també alguns dels més impor-tants descobriments que donaren origen ala biologia molecular.

La revolució curricular de la biologiadels anys 50 es retarda en el nostre paísfins a ben entrats els anys 70, per bé quealguns dels avanços biològics queden bendocumentats als llibres de text dels anys60: la irrupció de la microscòpia electrò-nica va canviar profundament el coneixe-ment de la morfologia cel·lular i subcel·lu-lar, i el nombre de pàgines dedicades acobrir la morfologia de la cèl·lula es vaincrementar considerablement. Això noobstant, aquesta lluita per l’espai als llibresde text també va produir efectes negatiuscom ara la desaparició de la teoria cel·lular,la qual cosa va provocar que aquests nousdescobriments reberen el tractament de «fetsbiològics» i que perderen d’aquesta mane-ra el potencial educatiu que representa elpoder explicatiu que tenen les teories.

El llibre de text actual presenta unaestructura completament distinta, en laqual prima clarament el caràcter de ciènciadura: la biologia molecular de les expe-riències de laboratori ha agranat per com-plet qualsevol vestigi del passat descriptiude botànica i zoologia. També és notable

observar l’aparició del concepte d’immu-nitat en els textos, una concessió a l’actua-litat del problema epidemiològic de lasíndrome d’immunodeficiència adqui-rida, i una oportunitat més d’introduir unaltre tema de biologia amb un fort con-tingut molecular que en reforça l’aspectede ciència dura, com també l’argumentutilitari capaç de justificar adequadamentla seua presència en el currículum escolar.

Quant als factors externs que mode-laven el contingut del currículum debiologia, el principal sens dubte és que labiologia ha estat, i continua essent, unamatèria que provoca excitació i contro-vèrsia social, especialment quan s’intentaintroduir alguns dels seus temes en elscurrículums escolars. L’exemple paradig-màtic d’aquest fenomen és el tractamentde la teoria de l’evolució en els llibres detext. La teoria de l’evolució és el principalpilar que proporciona consistència a tot elsistema explicatiu de la biologia, però adesgrat de la seua posició central en laciència de la biologia, no ha ocupat unpaper significatiu en la biologia escolarespanyola. Les pressions socials que hanprovocat aquesta situació es fan especial-ment patents durant la dictadura fran-quista: l’evolució, fins llavors tímidamentpresent, és eradicada dels currículumsoficials espanyols del batxillerat el 1937, ija no hi tornarà a aparèixer fins a la re-forma dels plans d’estudi de 1975.

Aquests factors que hem denominatexterns, i que es poden identificar princi-palment amb grups socials poderososcapaços d’imposar el seu criteri a tota lasocietat, no són ni de bon tros un feno-men exclusiu del nostre país, sinó unacaracterística social. Així, el fenomen deltractament deficient de la teoria de l’evo-

156lució en l’Espanya franquista té el seuparal·lelisme als Estats Units amb el mo-viment creacionista –des de fa alguns anysautoproclamat científic–, doctrina espe-cialment rellevant en alguns estats i que haobligat en diverses ocasions el TribunalSuprem nord-americà a dictar sentènciasobre com ensenyar evolució en les escolespúbliques. Afortunadament, aquest Tribu-nal Suprem no s’ha declarat mai a favorque la interpretació literal del relat bíblicsiga un tema adequat per a les classes debiologia nord-americanes. Això no obs-tant, el col·lectiu creacionista, econòmi-cament important i amb un potent grupeditorial especialitzat en manuals escolars,exerceix una pressió social de tal magnitudque ha provocat que algun president delsEUA haja arribat a proclamar pública-ment en campanya electoral que el relatbíblic de la creació té el mateix rigor cien-tífic que la teoria de l’evolució, i que con-següentment és necessari que compartescael 50% del temps en les classes de biologia.Per sort, la constitució nord-americanaprohibeix explícitament que els afersreligiosos siguen tractats en les aules del’escola pública, prohibició que ha ajudatel Tribunal Suprem a decidir que els pro-fessors de biologia no es vegen obligats aincloure entre els seus coneixements pro-fessionals els detalls del llibre del Gènesi.

Si canviem d’escenari, podem trobar-nos amb resultats absolutament distintsderivats exactament del mateix fenomende pressió social: a l’extinta Unió de Re-públiques Socialistes Soviètiques (URSS),on el cas Lysenko va ser un magníficexemple de desraó col·lectiva, la biologiaescolar presentava una quantitat especta-cularment alta d’informació sobre elsfenòmens evolutius, i va arribar a cobrir

fins a un terç del total dels llibres de textde biologia general. Però en aquesta ocasióés l’excés de contingut el que amaga elbiaix: la fi de l’URSS es va arribar aconsumar quan encara apareixia en elsseus llibres una desproporcionada quanti-tat d’informació sobre selecció artificial,clara herència d’un temps passat de tristrecord per a tots aquells biòlegs sovièticsque es van enfrontar a la pseudociència deLysenko; d’altra banda, apareixia com avigent, i de manera molt patent, la demos-trada falsa teoria de la recapitulació; itambé contenien una molt peculiar visióde l’evolució humana explicada des d’unateoria del treball com a motor evolutiu,d’altra banda quasi idèntica a la que tambécontenen els llibres de biologia de laRepública Popular Xinesa.

Si bé la teoria de l’evolució és el casparadigmàtic d’aquests biaixos imposatssobre la biologia escolar, podem dir sensdubte que el primordial i el més popularés el tractament del sexe. Ja el 1857George Combe, pioner de l’ensenyamentde la fisiologia a Anglaterra, justificaval’omissió dels òrgans reproductors en elsseus ensenyaments dient que «les seuesfuncions no estan directament relacio-nades amb la supervivència de l’individu,com ocorre amb òrgans vitals com ara elcor, els pulmons, l’estómac, el cervell i elsintestins». Aquest argument no semblaencaixar igualment amb el molt detallatestudi de l’esquelet proposat en les seuesmateixes classes de fisiologia, i les seqüelesdel qual alguns hem arribat a patir moltsanys més tard. Però no podem caure en latemptació d’atribuir tota la culpa del’omissió reproductora a aquest pioner, jaque si hagués defensat fermament la in-clusió dels òrgans corresponents en la seua

157proposta d’estudis, ben cert que l’An-glaterra victoriana s’hauria encarregatde fer que avui no poguéssem anomenar-lo, perquè el seu programa d’estudis nohauria estat posat en pràctica per impu-dícia i ell avui no podria ser consideratpioner de res.

La situació en el segle XIX no ha estatgaire diferent: quasi cent anys després, el1927, un veterà professor declarava amborgull en una reunió del Comitè d’Edu-cació del Sindicat d’Ensenyants d’Angla-terra i Gal·les: «Fa trenta anys que ensenyebiologia i encara no he pronunciat laparaula “sexe”». A Espanya, els llibres detext de biologia de la postguerra són untestimoni clar d’aquesta actitud. Tots elsòrgans i aparells hi són descrits mitjançantmodels humans, excepte els responsablesde la reproducció, que en les poquesvegades que no eren omesos s’il·lustravenamb els models de la vaca i del bou, cons-cients del biaix ideològic que sobre elsestereotips d’home i dona mantenien lesforces socials i polítiques del moment.

Els fenòmens del passat descrits enobres com ara El florido pensil podenproduir la il·lusió que aquests biaixos enels currículums escolars són ja aiguapassada en el modern, plural, permissiu isolidari panorama actual. Res més llunyde la realitat. El fenomen continua enfuncionament, i fins i tot alguns delsexemples del passat continuen increïble-ment vigents. Així, el 1995 vam poderllegir en Science que el Ministeri d’Edu-cació holandès havia mantingut la teoriade l’evolució fora dels exàmens nacionalsd’educació secundària des del 1991, i quela reconsideració d’incloure-la feta en uninforme d’un comitè extern havia mobilit-zat els protestants del govern per acon-

seguir que el mateix Parlament del paíscontinuàs mantenint-la al marge. Tambéel 1995, els diaris argentins descrivien lapressió realitzada pels responsables del’Església catòlica del país per excloureLamarck i Darwin de les propostes decurrículum d’ensenyament secundari quellavors s’elaborava per a la profunda refor-ma educativa posada en marxa a l’Argen-tina. La desaparició d’aquests noms en larevisió eclesiàstica va anar acompanyadad’algunes precisions molt concretes enqüestions relacionades amb el respecte ala vida des de la mateixa concepció, i dela desaparició del concepte de gènere i laseua substitució pel de sexe. Cal advertirque la mateixa Església catòlica que al’Argentina perfila els temes escolars quetracten la teoria de l’evolució, és la quetambé es presenta com a demandant da-vant el Tribunal Suprem nord-americà endiversos judicis contra el creacionismecientífic i en defensa de la presència del’evolució en l’escola pública. I seguint lapista a la incongruència aparent, podemenllaçar amb la suposada sorpresa quehauria de significar que els llibres editatsper les societats creacionistes nord-ameri-canes no limiten el seu biaix a l’esperat enassumptes relacionats amb la filogènia o al’origen i la història de la vida, tal i comsemblen dictar les seues creences: els seusmanuals també obliden qüestions menysjustificables per aquest particular credo,com ara el control de natalitat o l’avorta-ment. I a més a més, malgrat que a horesd’ara la capacitat de sorpresa deu estar jaesgotada, continua apareixent el gest d’es-tupor en les nostres cares quan avui dia nosom capaços de trobar entre les seues pàgi-nes ni una sola referència a la reproduc-ció humana.

158Els biaixos en els currículums de bio-

logia escolar podem identificar-los fàcil-ment amb el resultat de la pressió de grupssocials poderosos i al seu interès a imposarcertes creences socials, polítiques i religio-ses a tota la població. A Espanya, els perío-des dictatorials en el segle XX han estatespecialment actius en la imposició siste-màtica de les seues creences socials i reli-gioses mitjançant la biologia, bé ambl’omissió d’alguns dels seus aspectes, béamb una interpretació interessada, manca-da de rigor i fins i tot falsa.

Compartim l’opinió de Durkheim,segons el qual la història no es repeteix a simateixa i no pot ser utilitzada com a guiafiable per a evitar nous errors. Els estudisfets sobre la història de les disciplines esco-lars no rendeixen per se principis pedagò-gics que permeten resoldre circumstànciesconcretes, però sí que poden utilitzar-secom a eines intel·lectuals que permetencomprendre millor aquestes entitats so-cialment construïdes que són les assigna-tures, desmitificant-les si s’examinen algu-nes de les raons acadèmiques i no acadè-miques que les han modelades.

Per descomptat, actualment les forcessocials continuen actuant sobre els currí-culums de biologia. Així, es pot explicarque el poder econòmic de les noves bio-tecnologies siga el principal responsable del’enfocament gairebé exclusivament mole-cular del darrer curs del nou batxillerat,precisament el que dóna accés als estudisuniversitaris que formaran la següentgeneració de científics espanyols espe-cialistes en matèries biològiques. També ésfactible pensar que la introducció d’aquestmateix curs de la immunologia molecularés una resposta al problema social provo-cat per l’epidèmia mundial de sida. De

manera sorprenent, en el currículum ofi-cial d’aquest darrer curs de batxillerat noapareix en cap moment la teoria de l’evo-lució, una matèria que seria especialmentadequada atès que és la biologia molecularla que ha proporcionat des dels anys sei-xanta les millors evidències per a la teoriade l’evolució.

És més, la teoria de l’evolució apareixen l’ensenyament secundari obligatoriúnicament en el temari oficial del quartcurs, precisament quan l’assignatura deciències és opcional i solament ocupa treshores setmanals que ha de compartir ambla física, la geologia i la química. Aquestasituació dèbil de la teoria de l’evolució enla biologia continua essent incompren-sible si la comparem amb la posició centralque ocupa en la ciència de la biologia. Enaquest currículum de l’ensenyament obli-gatori, la preeminència de l’enfocamentecològic i l’aparició en el currículum delconcepte de desenvolupament sostenibletambé es pot interpretar com una respostaa la pressió social generada als països de-senvolupats per la degradació ambiental.

En resum, tots aquests són exemples deles pressions que distorsionen la imatgecurricular de la biologia escolar compa-rada amb la que hom podria esperar queidealment es correspon amb la disciplinacientífica. Els agents distorsionadors i elsseus resultats podran ser considerats bene-ficiosos o perjudicials com a modeladorsdels currículums, fins i tot totes dues cosesalhora depenent del col·lectiu que elsjutge, i tots els que posseïm responsabi-litats educatives hem de ser conscients dela seua existència i estar vigilants dels seuspossibles efectes. A tots se’ns deixa araprendre part en aquest joc que permet«deformar» les matèries per convertir-les

159en assignatures; per fi, després d’un llarg ifosc període en l’educació espanyola, totshem estat invitats a donar el millor quetinguem per millorar els nivells a les aules,i això és una magnífica notícia. ❐

160

El llibre en qüestió va ser escrit, els anys1988-1989, amb un propòsit ben definit:trencar el fonament sobre el qual s’haviaconstruït la gran interpretació del segle XIX

català, la de Jaume Vicens Vives a Intel·lec-tuals i polítics del segle XIX, publicat l’any1959. La columna vertebral de la sevainterpretació derivava de la idea d’una re-lació directa entre la modernitat de l’eco-nomia industrial catalana i les actituds delgrup social que havia encapçalat aquellagran transformació. En conseqüència, laburgesia catalana, la protagonista indis-cutible d’aquell canvi històric sense pre-cedents, clau per entendre la Catalunyacontemporània, havia de traduir en unesactituds i una cultura la modernitat de lesestructures profundes que s’estaven impo-sant a la societat catalana. I, no cal dir,marcar així un contrast profund amb elque succeïa a la resta de l’Estat. No cal queus digui que la poderosa interpretació deVicens, que se sosté sobre una imatge de larealitat catalana que és inobjectable però

parcial, com veurem, impregna encaraavui el discurs historiogràfic, cultural ipolític. Té, en conseqüència, una funciócabdal en la legitimació tant de la lògicaprofunda del discurs nacionalista cultecom connecta molt bé amb el discurs so-bre les bondats de la modernitat, entesa dela forma més trivial possible. En algunsentit, però, tots som hereus del llegat deVicens, vulguem o no, com ens han recor-dat recentment i repetida des del presidentPujol i el president in pectore Maragall finsaquells que varen ser els deixebles mésdirectes del gran historiador gironí.

El problema de la interpretació a quèhe fet referència és que és parcial isimplificadora, alhora. Per començar, ésfilològicament feble. En efecte, quan homs’acosta al detall d’allò que els nostresavantpassats del segle XIX varen fer o dir,no hi trobem l’esperit avançat, optimista igenuïnament modern que Vicens els vaatribuir. El gruix de la classe dirigent ca-talana era políticament molt conservador(en el sentit que això tenia a l’època, és adir que estava molt poc interessat a desen-volupar els aspectes democràtics i refor-mistes de l’ideari liberal), culturalmentmolt reaccionari (és a dir, contrari a unacultura laica o derivada de la ciència enallò que no era una necessitat del seu món,en relació amb les avantguardes artístiques

Josep M. Fradera

Cultura nacional en una societatdividida, deu anys després

Josep M. Fradera, catedràtic d’Història a la UniversitatPompeu Fabra, és autor de Cultura nacional en unasocietat dividida (Patriotisme i cultura a Catalunya,1838-1868), Curial, Barcelona, 1992. Aquest textserví com a base per a dues intervencions orals, a laUniversitat de Girona i al Centre de Lectura deReus, el desembre de 1999.

161i literàries), socialment molt refractari aqualsevol reformisme en allò que fes refe-rència a la condició femenina, al treballinfantil, en definitiva, a la regulació delsmals del capitalisme industrial o a la desi-gualtat política de l’Estat liberal de bonapart del segle XIX. No vull dir que no hihaguessin determinades franges del mónburgès o professional capaces de veure lescoses d’altra manera, certament, l’únicque volia era traçar un quadre de la culturaque s’imposà en el centre de la vida social,tractar d’explicar per què dominà i comho feu. El llibre no era, doncs, una foto-grafia de grup de tota la societat catalana,sinó una temptativa de descriure els meca-nismes de domini social i cultural ques’imposen i que condicionen, des d’aque-lla posició privilegiada, els registres delsaltres. A l’esquema poderós de Vicens caliacontraposar, responsablement, una altrainterpretació globalitzadora, això sí, mésrespectuosa amb la base filològica apor-tada per les investigacions posteriors (pen-so en els treballs de Manuel Jorba sobreMilà i Fontanals, per exemple).

El segon problema de la interpretacióde Vicens derivava d’una idea amb duescares molt fàcil d’identificar i que responiarealment al moment en el qual elaborà elllibre: em refereixo a aquella que defensavaque, a Europa, hi havia hagut una via nor-mal d’arribada al món modern basada enel creixement econòmic i la industrialit-zació, respecte de la qual Espanya eral’anomalia. El llibre de Vicens es basàsobre assumpcions d’aquest estil, ideesmolt corrents la dècada de 1950 (entreparèntesi, no costaria gaire documentar-les millor en la bibliografia de referència ien treballs periodístics). En aquest sentit,Cultura nacional en una societat dividida

va néixer de lectures que apuntaven versuna visió més complexa de la formació delmón modern, de la constatació que d’ano-malies n’hi havien moltes, cada cop mésen la mesura que integràvem més casos imés matisos en la interpretació globalit-zadora. En aquest sentit, hi ha dues refe-rències que planen de manera explícitasobre el llibre: la discussió promoguda peltreball de Raymond Williams sobre lacultura anglesa del segle XIX, més precisa-ment, de recuperació de la crítica anti-capitalista des del sistema que la impregnade dalt a baix, de Carlyle a Morris o Law-rence, i les discussions sobre el Sonderwegalemany, o, dit d’altra manera, la discussiódel per què una societat tan densamentcapitalista com la de l’Alemanya guille-mina engendrà una cultura i una políticatan allunyades dels paràmetres que tòpica-ment se solien atribuir a la burgesia delsegle XIX. Ara sabem que aquestes aparentsparadoxes es podrien multiplicar. O, ditd’altra manera, que el problema era mésaviat en els esquemes interpretatius de lesciències socials de l’època, en la mesuraque treballaven amb prototipus massatancats i reductius. No cal entrar, ara, enel tema de perquè la concepció que iden-tificava capitalisme a indústria, indústria aprogrés, i progrés a liberalisme i a culturaburgesa, encaixava tan bé en el marc de lacultura de la guerra freda que s’imposa al’Europa refeta pel Pla Marshall, ni de perquè aquesta idea va ser quelcom impor-tant quan va ser traslladada a la sinistraEspanya dels anys cinquanta, en ple fran-quisme i tot just sortint de l’autarquia.

A Cultura nacional en una societat divi-dida vaig constatar la distància enormeentre els tipus ideal –el burgès aquell queVicens presentava com a model als joves

162cadells de la burgesia barcelonina d’ales-hores– i allò que els textos suggerien. Cer-tament, si hom els interrogava a propòsitde les discussions de política aranzelària oeconòmica, deien allò que, més o menys,se suposava que dirien; quan es passavad’aquell terreny a quasi tots els altres,però, l’entusiasme transformador d’aque-lles generacions es refredava de sobte, po-díem observar un grup social políticamenttemorós i culturalment al·lèrgic a les ma-nifestacions més clàssiques de la culturaburgesa del segle XIX. Més inquietantencara, les manifestacions de lliurecanvis-me clàssic o temperat (de l’estil de LaureàFiguerola), les de reformisme social, delaïcisme incipient, d’abolicionisme enrelació a l’esclavitud, eren més fàcils dedocumentar a Madrid que no pas a Bar-celona. No vull pas dir que la capital delPrincipat fos una cosa i Madrid fos radi-calment el contrari. Vull dir, repetir de fet,que la manera com s’imposen unes i altresmanifestacions, tot elles pròpies del mónburgès, fins i tot en les notòries contradic-cions que conté, és distinta a Barcelona i ala capital de l’Estat. El fet no pot ser, en ab-solut, simplificat però necessita òbviamentd’una explicació. No és pas del tot arriscatafirmar que l’extraordinària densitat de leslluites de classe afirmà a Catalunya, abansi amb més consistència que a la restad’Espanya, les opcions conservadores enpolítica, cultura i visió social, les quals as-sajaren d’ocupar enterament la vida social.

El problema, doncs, és previ a la qües-tió del nacionalisme. I, en conseqüència,calia establir, en primer lloc, dins de quinsparàmetres s’havia constituït la culturaburgesa a la Catalunya del segle XIX. I, comque aquest és un problema molt ampli,entendre el procés en el moment que

començà a prendre forma, quan els nousgrups socials i intel·lectuals que accedirena l’hegemonia social amb la revolucióliberal els anys trenta i quaranta varendonar forma, a través d’un combat d’ideesque calia identificar i entendre, a unsistema de representació social col·lectiva,allò que correntment i convencionalmentanomenem «cultura». En segon lloc, caliaentendre com s’imposà una manera d’or-ganitzar el conjunt de peces propi de lacultura de l’època, producte d’unes elec-cions i d’unes exclusions, fins que acabàconsolidant-se amb unes regularitatsdeterminades. L’anàlisi es resol en el llibrea través d’una sèrie de perspectives parcialssobre les parcel·les (la literatura i lafilologia, la religió i la història,) que emsemblà que eren les més representatives deles pulsions procedents de les complexesrelacions entre intel·lectuals i classe. Lasuma d’aquestes perspectives parcials per-metia observar, estudiar i establir, les líniesgenerals de construcció de la cultura hege-mònica que s’imposà amb molta força lesdècades centrals del vuitcents, d’una cul-tura quasi sempre excloent en els àmbitsque aconseguí dominar.

La idea clau que articula tota la inter-pretació de la cultura liberal catalana demitjan segle XIX és la dissociació nítidaentre dos pisos que es formalitzen simultà-niament. Un d’ells, òbviament el superior,estava format pel conjunt de pràctiquesdisciplinàries a les quals es confià la fei-xuga tasca d’expressar i definir allò que elsgrups dirigents volien que fos la societatcatalana de l’època. En poques paraules,cal entendre per quins motius tota unasèrie de disciplines d’alt contingut sim-bòlic s’orientaren per satisfer la demandaque derivava d’un estat d’esperit molt tens

163en relació al context social. La literatura ila història, per exemple, varen ser escolli-des per projectar-hi totes les angoixes d’uncontext d’extremada violència, violènciaen bona mesura provocada per l’èxit ma-teix del desenvolupament social queaquells grups estaven dirigint i protago-nitzant. Al dessota, però, hi havia unamunió de gèneres i pràctiques literàries iculturals a les quals no se les condicionavaa respondre a aquell patró, o almenys ambuna intensitat comparable. Hi havia unaliteratura de l’entreteniment i de la vidasocial burgesa i/o popular poc o quasi genscondicionada per el motllo renaixentista,una altra cultura regida per uns paràme-tres distints.

Arribat a aquest punt em vaig adonarque les pulsions essencials que planavensobre les disciplines més identificades alpatró renaixentista derivaven de les fractu-res internes de la realitat catalana, que erenaquestes les que els donaven sentit. Ras icurt: prenien forma precisament per con-jurar-les, per dominar-les, per dotar elsgrups dirigents d’unes pautes d’identifi-cació enfront del desordre i de la violènciaque pujava des de sota, d’una conflictivitati violència que els imposava una conscièn-cia quasi agònica del món on vivien. Elmón justament que dominaven i que orien-taven. Heus aquí una paradoxa que podiaser interpretada, en definitiva, a condiciód’acceptar el repte d’explicar l’enorme dis-tància entre els models ideals i la realitatquotidiana, molt més complexa i proble-màtica, com dèiem en començar.

Ara bé, anant una mica més enllà, del’anàlisi prèvia es desprenia que la con-tradicció de fons de la societat catalana del’època, en termes culturals s’entén, no erala que suposadament oposava la cultura

renaixentista, definida més o menys con-forme als paràmetres que acabem d’es-mentar, a la cultura espanyola, la vehicu-lada per l’Estat liberal. Com a màxim,aquesta contraposició es produïa per me-diació d’una altra de molt més reveladora:la que oposava la cultura renaixentista a lesdiverses altres «cultures» igualment pre-sents a la Catalunya d’aleshores: les detradició popular o popularitzant, malestudiades, heretades del passat i refetesper la industrialització de l’edició; o a lacultura convencionalment burgesa quedemanava la societat catalana del segle XIX.La formació del patró renaixentista, ques’autoproclamava l’encarnació de l’ànima«popular», s’havia fet justament en elcontext d’una aguda batalla domèstica peldomini dels símbols, una batalla en la quals’havia imposat a través d’uns mecanismesdeterminats en l’escenari simbòlic quedominà les ments d’aquelles generacions.Unes generacions que s’acostumaren aviure en un món cultural que s’articulavaa nivells diferents. Un nivell alt que ex-pressava una visió del món que excloïa imarginava la possibilitat de resoldre literà-riament, posem per cas, la crisi social o dela moralitat individual i col·lectiva, el queserveix de fonament a la cultura renaixen-tista òbviament; un altre d’inferior, moltmenys condicionat, lliure de fer servir elcastellà sense massa problemes, el més ge-nuïnament i convencionalment burgès endefinitiva. La batalla ideològica entreaquestes dues cares d’una cultura, que vaiganalitzar a través de la primera guerra con-tra la novel·la d’inspiració francesa, fulle-tonesca si es vol, la dècada de 1840, emcontinua semblant clau per entendre lacultura de la Renaixença així com la querestà als seus marges, fos en català o en

164castellà. La possibilitat de construcció dedues literatures sobre un mateix públicpotencial, que és l’altra cara del problema,em sembla una qüestió tan decisiva coml’anterior.

La formació del model que acabod’esquematitzar, i que donava cos al segondels assaigs que formen Cultura nacionalen una societat dividida, derivava d’unacomplicada explicació prèvia de la formacom i per què s’havia optat per aquell mo-del de cultura i, en conseqüència, s’havienexclòs altres possibilitats viables i igual-ment congruents amb la situació ques’obre amb la revolució liberal. La qüestióera identificar els estímuls que portavencap a aquelles eleccions, entendre la racio-nalitat profunda d’una consciència burge-sa escindida entre la victòria del seu món(patent en el menyspreu amb què miravael món popular o el representat pel car-lisme, per exemple) i la por terrible a laviolència que pujava de baix, a la super-posició entre el conflicte rural i industrial,a la dificultat per controlar, en definitiva,als efectes indesitjats del canvi polític i dela industrialització. En un context, a més,i això és decisiu, on l’Estat actua conformea una lògica remota i difícil de controlar.El resultat final de tot plegat, va serl’aparent paradoxa d’una cultura burgesamolt escassament liberal i moderna, entermes culturals s’entén, i alhora forta-ment tocada d’antiindustrialisme i d’unruralisme clàssicament antiquat. I, en con-seqüència, com, en aquestes condicions,s’optà per definir amb tanta radicalitat unmodel de cultura patrícia tan distanciat iproblemàtic en relació amb qualsevolmanifestació cultural que, amb més omenys consciència, es constituís en un

vehicle de contrastació amb la realitat demanera més franca, oberta i productiva.

La incògnita de com una cultura tanprecisament i conscientment sostreta de laconfrontació directa i oberta amb la rea-litat, tan allunyada dels paràmetres bur-gesos clàssics, pren força i guanya labatalla de l’hegemonia social necessita, enconseqüència, una explicació adequada.En efecte, la visió del món renaixentistas’imposà en el centre de la cultura catalanai foragità la més convencionalment bur-gesa, alta i baixa, en una estructura quefuncionava clarament amb dos pisos benprecisament jerarquitzats. No hi fa resl’èxit de públic de la literatura popularamb fins comercials per negar aquellajerarquització, que va molt més enllà de lacontraposició entre alta cultura i culturespopulars consubstancial a qualsevol cul-tura moderna sota el capitalisme, en unaestructura social on el mercat constitueixuna variable essencial. Aquella jerarquiaexistia i ho condicionava tot, com la dra-màtica claudicació de Pitarra i els fracassossuccessius d’una cultura menestral inde-pendent en els seus marges ho mostra. Ocom ho mostren les habilitats escindidesde Víctor Balaguer, el mateix Antoni deBofarull i tants altres en escriure, ambregistres diversos es tractés de guanyar-sela vida o de guanyar-se el reconeixementpúblic que només podien atorgar els JocsFlorals o les plataformes dominades pelrenaixentisme. Però és encara més revela-dor, i de més trascendència a llarg termini,la fallida d’una literatura, en català o cas-tellà, feta conforme a les pautes obertes pelromanticisme, ben conegudes gràcies a latraducció massiva de novel·la i teatre fran-cès, una carència que les generacions de les

165dècades de finals de segle discutiran i trac-taran de cercar-li remei.

El poder enorme del model renaixen-tista no procedia del valor de la literaturaproduïda, amb independència que enalgun cas el tingués, sinó de la força de laidentificació entre les contraposicions queli donaven sentit, la idea de pàtria amb laqual es varen fondre i l’enorme projecciód’interessos socials que hi havia al seuvoltant. Resistència als valors del progrésmodern en nom de la tradició, èmfasi enels valors incontaminats de la pagesia, talcom ells la volien veure, és clar, (només calpensar en Guimerà o Verdaguer per ado-nar-nos de la força extraordinària d’unmodel que venia de quaranta anys enrera),el valor de determinades «institucions»socials antigues, com ara la llengua, certesruïnes arqueològiques o el catolicisme,que per això es reclamen i reivindiquen denou per a aquelles activitats que tenen unvalor simbòlic important, no pas per a lesprosaiques o quotidianes. Aquests valorses fonen, finalment, en una nova idea depàtria, no pas la d’Aribau, que es referia al’enyorament que qualsevol personanormal sent pel país, «le pays», «il paese»,d’origen, sense cap necessitat de dotar-hod’una significació cultural i política espe-cífica, col·lectivament determinada. Estractava de posar dempeus una identifi-cació col·lectiva, «la pàtria», que era lasíntesi dels valors destil·lats en el cor del’alta cultura, de la renaixentista. Aquestanova idea de pàtria, legitimada per lahistòria, rubricada per la llengua, la quales manipula sense límits aparents, consa-grada per la religió, finalment resolta endiverses pràctiques de culte patriòtic, tan-cava un cercle la clau del qual la tenienaquells que havien forjat el model, que

n’havien seleccionat les contraposicionsbàsiques que li donaven sentit.

Si veiem les coses així no costarà d’en-tendre la paradoxa final d’aquesta situació.Aquesta definició d’una nova idea de«pàtria», associada a la mena de valors deconservació, estabilitat i deferència a la je-rarquia social i sexual, es produí justamenten el moment de màxima identificaciócatalana a la idea de nació espanyola, lapàtria de tots els liberals peninsulars, l’es-pai per excel·lència on defensar el sacro-sant dret de la propietat i els drets i deuresinherents a la ciutadania en la visió liberaldel món. Els catalans participaren activa-ment en la construcció d’aquesta Espanyacom a comunitat política, fins i tot, quancomençaven a descabdellar els fils de leselaboracions culturals i políques que elsportarien a una cultura i una idea de pàtriafoses en un tot únic i inseparable. Nocosta massa adonar-se que ambdues ideesde pàtria ni eren incompatibles ni s’ori-ginaven en el mateix punt: l’espanyolasegellava l’inseriment dels catalans en lapolítica espanyola en tant que liberals,inseriment que perseguia, entre d’altrescoses, esborrar la discriminació políticaderivada de la Nova Planta, ja que era lafamília liberal de la Península en pes la queblasmava el despotisme dels Àustries i delsBorbons. L’altre patriotisme, el provincial,que s’origina encara sota el lema d’«Espa-ña es la nación y Cataluña la patria»,derivava d’una lectura interna de com erai com havia de ser la societat catalana, erauna resposta a conflictes entre catalans, elsquals tenien ben poc a veure amb la par-ticipació dels grups dirigents en la cons-trucció de l’Espanya liberal. O, potser sí.Potser expressaven la doble incomoditatdel tracte que rebien dels liberals d’altres

166bandes i la que els produïa l’extensió, almarge de les seves prevencions i reticèn-cies, del marc liberal al Principat. Certa-ment que aquesta descripció no serveixper a tot l’espectre polític català sinó per aaquells que s’imposen el 1843, per a aquellsque dominen la vida política i social delPrincipat durant bona part del segle XIX.N’hi ha d’altres, certament: els perdedorsde 1843, els reformistes que marxen a Ma-drid en diversos moments, una esquerraliberal que no arriba mai a quallar ambprou força. Catalunya no era un país apteper a polítiques de «lib-lab», almenys amitjà termini, però no estic tractant de feruna síntesi d’història política sinó deraonar la imposició d’uns mecanismesd’hegemonia social determinats.

No em voldria allargar gaire més. Elproblema de fons, en relació a aquests te-mes, em sembla que rau en la sistemàticaimposició del pecat d’anacronisme tantdes de la perspectiva nacionalista espanyo-la com de la catalana, les dues cares de lamateixa moneda, que s’alimenten mútua-ment. Per a la historiografia nacionalistacatalana, qualsevol manifestació d’orgulllocal, català, és, per definició, el testimonid’un nacionalisme en potència, ambindependència d’allò que feien i deien elsindividus i els grups. I, per extensió, esrebutja qualsevol idea que apunti vers lapossibilitat que, tant individus com grupssocials, operin amb més d’una identitat al’hora.¿Seria raonable, per exemple, imagi-nar que, al segle XVI o XVII, la identitat decatalà passava per davant de la d’habitantde Barcelona, protegit pels privilegis delConsell de Cent? No ho crec. ¿És impos-sible imaginar que, d’aquí a cent anys, elscatalans se sentin a la vegada catalans i eu-ropeus, després de rebre lleis i anar a

reclamar a Brussel·les, o on sigui, durantdècades? No em sembla tan difícil. ¿Dequina manera hem de pensar, llavors, quèpassava el segle passat, quan tot just la ideade l’Espanya-nació començava a prendreforma? A la inversa, per a la historiografiaespanyola és impossible acceptar la possi-bilitat d’una lectura distinta del patriotis-me espanyol des de Catalunya, com a con-seqüència, per exemple, dels complicatsmecanismes mentals i psicològics intro-duïts per la cultura del doble patriotisme.Tendeixen a identificar, en conseqüència,qualsevol expressió de la peculiar estructu-ra de la política i de la cultura a Catalunyacom una manifestació de l’inevitable na-cionalisme «perifèric», com el símptomainequívoc d’un nacionalisme en formació.No costa gaire adonar-se de la simetriad’ambdues maneres de veure les coses,l’única cosa que canvia, en tot cas, és elpunt des d’on les observen. L’un i l’altrepecat d’anacronisme delaten una lecturafeta des del segle XX, són visions que novalen per al segle XIX i dubto que serveixinper al segle XXI.

El que m’incità a escriure Cultura na-cional en una societat dividida no era, exac-tament, aquest risc d’anacronisme. Era laidea paral·lela, tant o més nefasta, que elsindividus i els grups tenen, per sobre detot, una identitat definida per la pertinen-ça a la pàtria, a la qual faran bé de subjec-tar-se. Com que pensava, i penso, que lapersonalitat humana, que no és un fet do-nat sinó potencial, no és reduïble a l’homopatrioticus, em va semblar que valia lapena explicar com una cultura de la pàtrias’aixecà en unes circumstàncies específi-ques per reduir i aconduir la complexitathumana, social, sexual i cultural, dels ho-mes i les dones de mitjan segle XIX. ❐

167

Vicent Raga

Ciutadania multicultural. Una teoria li-beral dels drets de les minoriesWill KymlickaTraducció de Maria Lluïsa Parés291 pp., 1999, Editorial Proa/Univer-sitat Oberta de Catalunya

L’objectiu que s’imposa l’autor d’aquestllibre és d’explicar la compatibilitat entreels drets humans i els drets de les minories,amb la finalitat d’articular una teoria libe-ral d’aquests darrers. En primer lloc, enpresenta la justificació. El llibre s’obri ambl’observació que els 184 estats indepen-dents que hi ha al món contenen més de600 grups de llengües (un recent pronun-ciament del secretari general de NacionsUnides xifra en 6.000 les llengües actual-ment vives i denuncia el nombre creixentde les que s’extingeixen any rere any) i5.000 grups ètnics; de manera que sónpocs els estats dels quals pot dir-se que sónuninacionals (els exemples que hom potdonar-ne són Islàndia, Portugal, Corea delNord i Corea del Sud). Per una altra part,els conflictes que s’hi generen, lluny d’apa-vaigar-se, es multipliquen i s’intensifiquen

fins haver arribat a convertir-se en els dar-rers anys en la causa més freqüent de vio-lència política arreu del món. Els proble-mes que es plantegen entorn dels dretslingüístics, l’autonomia regional, la repre-sentació política de les minories, l’ense-nyament, les reivindicacions territorials,les polítiques de desenvolupament econò-mic que afecten grups minoritaris, etc.,tenen la peculiaritat que escapen –hanescapat fins ara– a molt diversos intentsd’anàlisi i, fins i tot, al més elemental reco-neixement previ. De fet, segons l’autor, espersisteix en greus confusions que afectenles molt diverses manifestacions del pro-blema del multiculturalisme. Kymlickaparteix de la constatació que algunsd’aquests conflictes són insolubles –és adir, sense solució possible; «indivisibles»,n’ha dit A. O. Hirschman– «fins i tot quanels contendents estan motivats per un sen-timent d’equitat i tolerància, sentimentque de vegades és absent». Hi ha, a més, launicitat amb què es presenta cadascund’aquests conflictes, que fa indesitjable eltractament indiferenciat dels diversoscasos. La qüestió és, doncs, si és necessari,i fins a quin punt possible, d’elaborar al-guns principis i conceptes clau que per-meten cercar d’aclarir els elements bàsicsd’una aproximació teòrica que puga re-sultar raonable.

Fins ara, per sorprenent que puga sem-blar, aquests rudiments teòrics no hanestat aportats. I no sols no han estat apor-tats sinó que, ben al contrari, la tendènciadominant n’incrementa la confusió enignorar sense més el relleu de la qüestió oen declarar-la fora del seu abast. Per unaaltra part, els intents d’afrontar-la oberta-ment en el terreny polític que tinguerenlloc durant el primer terç d’aquest segle

Ciutadania idiversitat nacional

168s’han diluït, per diferents raons, després dela Segona Guerra, sense haver aconseguit,en cap cas, una resolució satisfactòria.

La docrina dels drets humans, tal comva quedar formulada a la Declaració queNacions Unides aprovava l’any 1948, par-teix del supòsit que les minories nacionalsno necessiten –més enllà d’una vaga al·lu-sió a la pertinença cultural i al dret d’auto-determinació– el reconeixement positiude drets de caràcter col·lectiu. La Decla-ració –impecable en principi– no fa capaltra referència als drets dels membres deles comunitats ètniques o de les minoriesnacionals que no tenen reconeguda la seuaespecificitat. I és que aquesta especificitatha estat objecte també de maltractamentteòric per partida doble: d’un costat ésassimilada a la manera com s’havia tractatun altre problema, el de la llibertat deconsciència, resolt històricament i concep-tualment amb la separació entre l’Esglèsiai l’Estat i amb el reforçament de la llibertatreligiosa en el pla individual, és a dir, ambl’aplicació directa de drets individuals.Paral·lelament amb això, el problema queplantegen les minories nacionals i elsgrups ètnics s’identifica amb el de la inte-gració dels immigrants o amb el de laigualtat de gèneres que han estat enfron-tats amb propostes d’acció afirmativa odiscriminació positiva, deduïdes a partird’aquest mateix sistema de drets. Aquestaexplotació dels drets individuals ha provatde manera potser exemplar la seua capa-citat per a integrar els principis de justícia,llibertat i igualtat en el tractament d’a-quests problemes: la reducció a l’àmbitdels drets individuals s’hi ha revelat eficaç.Ara bé: la protecció que reclamen elsmembres dels grups minoritaris per poderfer efectius aquests mateixos drets indivi-

duals, no pot subjectar-se –per la seuapròpia naturalesa– a aquest motlle. Laseparació que sovint es proposa entre Estati nació o entre Estat i cultura fa impossibled’entrada el reconeixement dels termes enquè es presenta el conflicte que s’had’encarar. Per una altra banda –com sostéKymlicka– aquesta separació no és de fetpossible. L’Estat manté inevitablement laseua unió amb el grup majoritari o hege-mònic mentre que es veu obligat adesinteressar-se de les reivindicacions delgrup o dels grups minoritaris. Amb això,una de les més reeixides formulacions delprincipi de justícia –la justícia com a equi-tat– queda en entredit: no s’hi pot parlar,en aquest terreny, d’una societat cega adiferències realment existents (com hauriade fer-se des d’una perspectiva liberal). Perla seua part, el liberalisme clàssic –i encarael contemporani– tendeix a desqualificarqualsevol iniciativa que contribuesca aconsolidar les diferències al si de la socie-tat modernitzada. Apel·la, d’un costat, alprincipi d’igualtat i, de l’altre, a la neces-sària consolidació d’un alt nivell de cohe-sió nacional, d’harmonia i d’estabilitatinterna. Però les diferències realmentexistents –aquestes en particular– no po-den esborrar-se pel mer fet que en algunsentit puga estimar-se desitjable lainexistència.

Així doncs, com diu Kymlicka ja a laintroducció del seu llibre, el més preocu-pant no és que les doctrines i els debatscontemporanis donen una resposta equi-vocada a les qüestions que posa el multi-culturalisme, sinó «més aviat que no endonen cap». En efecte: l’apel·lació als dretsindividuals que és comuna a molt diversestradicions teòriques –no sols la liberal–resulta, davant la reivindicació de drets

169col·lectius en funció dels grups nacionalso ètnics, insuficient o errada ella mateixa:«El dret a la llibertat d’expressió no ens diuquina és la política lingüística apropiada,ni el dret de vot no ens informa de coms’han de traçar les demarcacions políti-ques, o com s’han de distribuir els podersentre els nivells de govern. [...] Totesaquestes qüestions s’han deixat als proces-sos habituals de presa de decisions querecauen sobre la majoria de cada Estat.[...] Les minories nacionals queden expo-sades a injustícies considerables per partde la majoria [...]; els conflictes etnocul-turals no fan sinó exacerbar-se.»

Una vegada presentada la qüestió enaquests termes, Kymlicka considera con-venient d’oferir, en primer lloc, una tipo-logia de les molt diferents formes de plu-ralisme cultural realment existents (les quees donen als estats multinacionals i alspoliètnics; de les minories nacionals, delsgrups ètnics), i també d’examinar les dife-rents formes de drets diferenciats segons elgrup (drets a l’autogovern, drets poliètnicsespecífics, drets de representació especial).L’autor arriba constantment a la conside-ració en detall dels casos particulars, ate-nent una exigència metodològica que lisembla en aquest terreny indefugible.

Cal articular, tot seguit, una teoria delsdrets dels membres de les minories per talde fer efectius els drets individuals tambéper a ells. La clau que, ja d’entrada, Kym-licka posa en joc és la idea que per alsgrups minoritaris s’han de donar condi-cions equiparables a les que gaudeixen elsmembres dels grups hegemònics. (Lasubstitució de l’expressió «drets col·lec-tius» amb aquesta altra de «drets delsmembres de les minories» –si més no oca-sionalment– podria veure’s, en primer

lloc, com una aportació al debat sobrel’acceptabilitat de la noció de drets «col-lectius» –debat que no es dóna per tancat–i, en segon lloc, com a part de l’intent peraproximar aquesta mateixa noció als con-ceptes i principis bàsics de la tradició libe-ral, en particular al ja esmentat de justíciacom a equitat. O és que no podem repre-sentar-nos el sistema de drets del qualgaudeixen els membres dels grups majori-taris com a drets col·lectius, només queefectivament realitzats?). La resta del llibrequeda orientada per aquesta mena deconsideracions, que s’ofereixen sempre demanera ponderada.

Kymlicka estima convenient intentard’explicar-se com ha estat possible un si-lenci tan persistent com el que trobementorn de la qüestió de les minories en lesdiferents tradicions de pensament, parti-cularment en la tradició liberal. En el ter-reny de l’anàlisi política, hi fa referènciatambé a l’evolució històrica del problema,farcit de moltes de les més penoses expe-riències socials i polítiques que s’han vis-cut al llarg del segle XX. L’autor presentaconsideracions de caràcter molt divers i ensubratlla algunes fites. En relació al primerordre de consideracions, hi destaca lacitació que fa de Mill, en defensa d’unmarc nacional estable com a requisit indis-pensable per a la implantació dels prin-cipis que han de regir una societat liberal.La concepció que té Mill de la nació és laque encara ara fan seua destacats pensa-dors en la seua mateixa tradició, i resultainobjectable; però no ha servit per vin-cular el primat conceptual d’aquesta noció(sòlidament inspirat: «la ciutat és anteriora la casa i a cadascun de nosaltres») amb elcas de les nacions que, de manera contin-gent, no gaudeixen de reconeixement.

170Així és com inicia Kymlicka l’anàlisi d’unade les vessants teòriques més rellevants dela qüestió: de què són privats els membresdels grups minoritaris quan no comptenamb el reconeixement de la seua pròpiaidentitat? Què els manca i què no podenaconseguir sense «drets col·lectius»? Laresposta a aquests interrogants mostra queper a una concepció liberal de la justícia hiha un greu problema fins ara mal tractat.Perquè el que manca és el no reconeixe-ment de la relació de pertinença cultural,constituent indispensable de la idea d’au-tonomia individual i, més en general,constituent també de la idea d’unasocietat justa i bona. El sentiment d’iden-titat o pertinença cultural –tàcit o explí-cit– és irrenunciable. De fet, els membresde la majoria no hi renuncien –si més no,no renuncien als seus efectes–; i no ho fanper la senzilla raó que, com mostra Kym-licka en ocupar-se del significat de la cul-tura en el desenvolupament dels indivi-dus, no podrien fer-ho. En cap d’aquestsdos casos l’esmentat sentiment pot consi-derar-se irrellevant, ni menys encara quali-ficar-se d’arcaic, en el sentit que hom po-dria prescindir-ne; però és justament aixòel que fan alguns teòrics del cosmopolitis-me en defensar, per exemple, la idea d’un«patriotisme constitucional postnacional».

El capítol cinqué és potser el cor delllibre. Aquí és on l’autor analitza, brillant-ment, el paper de la cultura per als mem-bres d’una societat modernitzada o liberal.Aquesta és la qüestió clau per a la jus-tificació d’una teoria liberal dels drets deles minories. Li ha de servir per «demos-tra(r) que els drets de les minories no escontradiuen amb la llibertat individual,sinó que en realitat la poden promoure».Recupera així la idea –conreada per alguns

teòrics liberals– que «la causa de la lliber-tat» sovint «troba els seus fonaments enl’autonomia d’un grup nacional». La tesisubjacent és que «la llibertat va íntima-ment lligada a la cultura i, alhora, endepén». Els membres d’una nació, permolt que no compartesquen valors moralso maneres de viure tradicionals –com pas-sa a les societats modernitzades–, se sentenestretament vinculats amb la seua llenguai la seua cultura (de fet, floreixen al seu si ino mostren un interès significatiu a subs-tituir-les). Aquesta vinculació, tan estretaque s’ha de considerar constitutiva, pro-porciona justament els fonaments establesque demanda l’autonomia i la identitatindividual. La cultura assegura, així, un«context d’elecció comprensible» al qualhom recorre per afrontar qüestions inde-fugibles sobre els valors i el projectes per-sonals. De manera que l’acceptació delsdrets diferenciats en funció del grup per ales minories nacionals i els grups ètnicsque garanteixen aquesta connexió no con-tradiu el compromís essencial amb lallibertat individual i la igualtat social, mésaviat al contrari, n’és una part indis-pensable. En obert contrast amb aquestalínia de raonament, alguns autors, en si-tuar la noció de pertinença o identitatcultural fora de l’esfera normativa hanoptat per considerar-la superflua i l’hanequiparada a una forma d’identitat primi-tiva, prepolítica, de la qual hauria de pres-cindir-se. La lliçó que deriva de l’argu-ment de Kymlicka és justament la con-traria: «Els grups nacionals proporcionenun marc de llibertat i igualtat, com tambéun factor de reconeixement i confiançamutus (a partir dels quals hom pot) arti-cular els desacords i els dissens inevitablessobre les concepcions del bé que es donen

171en la societat moderna». Per tant, «elsdrets diferenciats en funció del grup queprotegeixen les cultures minoritàries sóncoherents amb els valors liberals i, alhora,els promouen». Així, «els principis de lajustícia liberal –conclou Kymlicka–exigeixen (el reconeixement de) determi-nats drets diferenciats en funció del grup».

Més endavant s’exposen amb deteni-ment els tres principals blocs d’argumentsa favor d’aquests drets diferenciats. L’argu-ment basat en la igualtat és el més po-derós: després d’haver mostrat com l’auto-nomia individual només pot fer-se efec-tiva en connexió constitutiva amb lapròpia cultura, es planteja la qüestió del’aplicació d’aquesta relació al si dels estatsmultinacionals i, amb ella, una qüestióque afecta el principi d’igualtat. El pro-blema sorgeix quan els interessos espe-cífics de les cultures minoritàries exigeixenel reconeixement de drets diferencials quepoden semblar discriminatoris –o amena-çar de ser-ho realment–, atès que assignendrets individuals i poders polítics d’unamanera diferent segons l’adscripció grupaldels individus. Això podria fer pensar queaquells drets diferenciats no són coherentsamb el principi d’igualtat. Com quel’objectiu del present llibre és precisamentmostrar aquesta compatibilitat, Kymlickainsisteix a recordar que el seu planteja-ment encaixa amb el punt de vista liberaltal com és formulat pels seus teòrics mésdestacats. Segons aquests, l’eliminació ocompensació dels desavantatges no meres-cuts o moralment arbitraris és un impe-ratiu de la justícia, sobretot si aquests són«profunds i extensius». Ara bé: els matei-xos autors tracten els conflictes originatsper la raça, l’etnicitat i el gènere (els méspropers als que aquí interessen) com si

fossen anàlegs als que provoca la diversitatde les opcions individuals al si d’una so-cietat culturalment homogènia. Donenaixí per suposat que els conflictes queafronten tenen un caràcter transitori, puixque haurien de resoldre’s amb la integraciód’aquestes diferències dins l’àmbit delsestats uninacionals constituïts. Rawls, perexemple, considera explícitament que el«fet del pluralisme» s’ajusta al model per altractament de la llibertat religiosa quehem considerat abans. Per a Dworkin, lacomunitat política és equiparada –de ma-nera sistemàtica– amb una única «culturacompleta». Kymlicka, que no s’està dereconèixer l’èxit d’algunes polítiques d’in-tegració que se n’han derivat (en relacióamb els immigrants, les dones o els ciuta-dans de color als Estats Units), ha d’afegir,en vista de tot això, una vegada més que:«no és que aquests teòrics rebutgin explí-citament la possibilitat que les minoriesnacionals tinguin drets especials [...], alcontrari, ignoren la qüestió sencera». Ambla reiteració d’aquest pronunciament, elque fa Kymlicka és urgir un debat, noencetat encara, que no siga entrebancatd’entrada per supòsits addicionals que fanreferència a les condicions específiques dela cohesió social, als efectes suposadamentdivisoris de l’aplicació dels drets de lesminories, o a l’equilibri del mapa interna-cional, etc. (amb independència del pesque se’ls haja d’atribuir), que, fins ara,l’han impedit.

Els arguments que apel·len a la història–per la seua part– tenen un caire més con-tingent i recolzen en l’anterior, basat en laigualtat. Els acords i els tractats entre po-bles són, nogensmenys, una de les fonts delegitimació de la reivindicació d’un tracta-ment diferenciat dels grups que per raons

172històriques són governats per un Estat queno els reconeix els seus drets específics.

Finalment, l’argument basat en el tanpreuat valor intrínsec de la diversitatcultural mostra ser el més feble. Així comels dos anteriors posen l’accent en les«obligacions» de la majoria en termes dejustícia, aquest altre apel·la sospitosamentals «interessos» de la mateixa majoria i, enconseqüència, la defensa que fa dels dretsde les minories té com a fonament no tantel principi de justícia com el d’interès (eld’aquella majoria, per la diversitat quepodria enriquir-la). D’una altra part, siens limitem a aquest argument bé potocórrer que els avantatges que pot suposarla diversitat no arriben a justificar elscostos que origine la protecció de les mi-nories. En aquest cas, podria optar-se performes de conreu de la diversitat alterna-tives. De manera que el primer impuls del’argument conté el germen de la seua des-qualificació o almenys manifesta una no-table debilitat. Així que, segons adverteixKymlicka amb sagacitat, «és un errorassignar (a aquest argument) una impor-tància excessiva com a defensa dels dretsnacionals».

A partir d’aquí es debaten les dificul-tats pràctiques i teòriques que planteja larepresentació política dels òrgans legisla-tius en una democràcia liberal no unina-cional, i també les derivades del reconei-xement del dret d’autogovern. Kymlickainsisteix en les dificultats, fins i tot quansón d’una magnitud que –com indicàvemal començament d’aquesta nota– fanpensar que podrien donar lloc a conflictesirresolubles. Ha d’acceptar, si més no entermes pràctics, que un pes excessiu delssacrificis per al grup hegemònic pot su-posar la desatenció de les reivindicacions

de l’altra part, per ben fonamentades queaquestes siguen. En l’aproximació quel’autor fa dels temes dels quals s’ocupa enaquest capítol –tal com s’havia proposatdes del principi– examina cada cas perseparat, considerant-lo en la seua especifi-citat, mai com formant part d’una tipolo-gia preestablerta; menys encara confonentsota un mateix epígraf els problemes, perexemple, de la integració dels immigrantsamb els propis de les minories ètniques oreligioses o nacionals. Insisteix tothoraque no hi ha una fórmula única per a deci-dir quins són els drets que escau de reco-nèixer a les minories nacionals i als grupsètnics. Més: no tots els grups s’ajusten cla-rament a les categories de les quals esreclamen. En conseqüència, hi veu unlímit per a la teoria en determinats casos iassenyala l’espai que obri la confrontaciódemocràtica. (El lector trobarà un bonexemple d’aquesta anàlisi diferenciada total llarg d’aquest llibre i més explícitament,en referència exclusiva a algunes minoriesnacionals –porto-riquenya i quebequesa aAmèrica del Nord, catalana, flamenca igal·lesa a Europa– en «Nacionalismo mi-noritario dentro de las democracias libe-rales», un altre treball seu, dins S. García iS. Lukes (comps.): Ciudadanía: justicia so-cial, identidad y participación, Siglo XXI,Madrid, 1999. Pel que fa a la seua preo-cupació per la sistemàtica confusió delsproblemes als quals sol al·ludir-se en trac-tar dels drets de les minories, vegeu: «Elmulticulturalisme nord-americà en el con-text internacional», L’Espill, núm. 2, pp.25-35, i també: «El nacionalisme malentès», El contemporani, 10, pp. 39-45).

També afronta Kymlicka l’espinós pro-blema de determinat en què consisteix perals liberals la restricció dels drets bàsics

173individuals dels seus membres en què po-den incórrer les minories i en considera lespossibilitats d’intervenció. S’aprofundeixde nou en la relació entre els valors de latolerància i l’autonomia individual dinsuna teoria liberal. En copsa les dificultatsexistents –tant en la teoria com en lapràctica– per fer efectiva la imposició devalors liberals a minories no liberals al sid’un mateix estat i l’assimila a la qüestiód’imposar aquests mateixos valors anacions estat no liberals. Discuteix leslimitacions i les conseqüències que se’nderiven per arribar, una vegada més, a unpronunciament en contra de solucionsteòriques unívoques.

L’autor ofereix tot seguit una resposta–molt ponderada– a la pregunta de si elreconeixement dels drets diferenciats enfunció dels grups nacionals o ètnics és unobstacle per al desenvolupament d’unaidentitat compartida que abaste el conjuntde la nació ja constituïda. No sorprendràel lector d’aquesta nota que l’autor conclo-ga amb l’afirmació que, en efecte, sí quepot ser un obstacle i un de molt signi-ficatiu; però l’alternativa consistent aoptar per no reconèixer aquests drets, peraquesta raó, seria injusta i potser tambéinviable. En tot cas, doncs, es tracta d’unaopció indesitjable, tant per la fallida teò-rica que suposa com, sobretot, per les con-seqüències polítiques que se’n derivarien.

El darrer capítol és una recapitulaciódel conjunt de les qüestions examinadestot al llarg del llibre. L’autor aprofita perinsistir en la necessitat d’elaboració teòricaen què es troba avui el problema delmulticulturalisme en algunes de les seuesmanifestacions. Hi aporta un acurat perfilde l’aparent paradoxa que suposa la coe-xistència del fenomen de la globalització

amb el relleu creixent que pren l’afirmacióde les identitats diferenciades arreu delmón. Finalment, saluda com un indiciesperançador l’aparició al si de les societatsmodernitzades de majories cada vegadamés obertes davant la diversitat i la plura-litat, com a contrapunt del mite de l’Estathomogeni. ❐

Parlar(precisament)per no callar

Joan Garí

Temps roïnassos per a la lírica. O, mésben dit, per a quasi tot el que té a voreamb el pensament: a la crisi secular de lesideologies en el marc de l’encimbellamentde la cultura visual (tradicionalment vistacom una amenaça –sic– per a la paraula)s’hi afegeix les incerteses cognoscitives tanproclius a apocalipsis de via estreta en lanova era cibernètica i virtual. Davant aquesthoritzó de tribulacions hermenèutiques lacultura acadèmica ha contestat de manera

Paraules, idees i accions. Reflexions «socio-lògiques» per a lingüistesGuillem Calaforra306 pp., 1999, Institut Interuniversitaride Filologia Valenciana, València.

174No entraré ara, però, en disquisicions

especialitzades a l’entorn precisament dela disciplina principalment involucrada enels escrits de Calaforra, eixa vaga «socio-lingüística» que és el maridatge terrible –ino tan ben resolt com la meua taxativasinonímia a la pràctica puga suggerir–entre dos engendres entranyables com sónla «sociologia» i la «lingüística». L’Esglésiaja en té doctors –o en el propi anticòs hiha el virus, si voleu. Curant-se en salut,Calaforra ha col·locat en el subtítol del’obra la seua sociologia en quarantena:Reflexions «sociològiques» per a lingüistes. Jase sap que la cursiva –o les cometes queens l’estalvien– és als usos del llenguatgeescrit el que la llibertat condicional a lalegislació vigent. Recordaré, en tot cas,que ja el benemèrit Lluís Aracil fou peoner–també– a desdir-se d’un rètol tan flamantcom el de «sociolingüista», que ell haviaintroduït per aquestes contrades amb laseua característica vehemència. No, noestan encara clares les coses entre la«sociologia» i la «lingüística», i el llibrede Calaforra s’encarrega d’efegir-hi bri-llants elements per, si no resoldre l’aco-blament, si ajudar a contemplar-lo desd’una nova perspectiva.

M’atreviré a explicar, però, que no ésaquí on rau el mèrit fonamental deParaules, idees i accions. En tot bon llibrehi ha, a més dels seus encerts ocasionalspel que fa a la matèria tractada o la manerade disposar-la com a discurs, una(plus)vàlua especial que és el que ens deixaentreveure cap a on pot anar el seu autoren el futur, si és que va enlloc. Paraules...podria considerar-se –si no m’erre– el vo-lum inaugural d’un escriptor que ens do-narà alegries ulteriors, en el que s’endevinaun futur bon trajecte intel·lectual. I no és

unànime amb reaccions conservadores del’estil de l’anomenada «especialització». Siel saber està en perill, salvem-ne el quepoguem compartimentat en fragmentspetitíssims, potser esperant que, com en laconeguda metàfora tomista (i espriuana),en cadascun dels trossos habite l’autènticallum. Una estratègia natural, si es vol, icomprensible, però absolutament nefasta.En aquest context, cada vegada que algunautor s’arrisca a desmarcar-se d’aquest cor-rent poderós –al marge del qual només hiha sang, suor i llàgrimes– de l’intel·lectual-ment correcte, hem de felicitar-nos i felici-tar-lo. Un d’aquests esdeveniments rars iestimulants ha tingut lloc a València, quanels responsables de l’Institut Interuniversi-tari de Filologia Valenciana han tingut abé publicar Paraules, idees i accions (que fa elnúmero 48 de la Biblioteca Sanchis Guar-ner), del jove lingüista Guillem Calaforra.

És aquest un llibre de gran interés perdiferents raons. Es tracta, en primer lloc,d’una olla bullint: la d’un assagista inpectore que ens demostra, amb la socio-logia del llenguatge com a excusa, que elvell i clàssic apòstrofe «atreveix-te a pen-sar!» té encara subjectes que s’hi senteninterpel·lats. Per un altre costat, les qües-tions tractades en el volum constitueixenuna panòplia suficientment ampla perquèun lector culte interessat en la realitat alseu voltant s’hi senta al·ludit. Així, hipodem circular des de l’anàlisi de la socio-lingüística com a discurs (seguint un certparadigma anglosaxó) a la revisió d’algunsdels principals tòpics de la sociologia delllenguatge a casa nostra, amb sucosesqüestions eternament –i dissortadament–en vigor com aquelles relacionades ambl’argumentari a favor i en contra de la uni-tat de la llengua catalana.

175que siga aquest, en sentit estricte, unprimer llibre. Calaforra s’introduí prime-rencament en el panorama bibliogràficamb una traducció i edició de Das Katala-nische, el mític (és a dir, conegut peròoblidat, o oblidat però conegut) títol deMeyer-Lübke. Però aquesta recopilaciód’articles ens mostra, més enllà de l’odis-sea de recuperar el vell clàssic de la cata-lanística, les tendències intel·lectualsgenerals de Calaforra, la seua manerad’enfocar metodològicament els assump-tes que tracta i el tipus d’obres i d’autorsque l’interessen. I, last but not least, unestil agradablement precís, de fusta incon-fusiblement assagística, per on transpa-renta alguna cosa més que un investigadormés o menys heterodox: un autènticescriptor. En un altre lloc («Un públicopara el ensayo», El País, Edició ComunitatValenciana, 14-1-2000, p. 2) he advocatper la recàrrega del terme assaig en el sentitde la venerable, libèrrima i ubèrrimatradició de la «literatura d’idees». S’ha usati abusat massa, en els darrers temps, del’etiqueta encunyada per Montaigne per areferir-se a qualsevol producte acuitantengendrat per les necessitats curricularsdels esforçats practicants de les «cièncieshumanes». L’assaig és una altra cosa, esti-mats. No qualificaria jo d’«assaig» el llibrede Calaforra i, tanmateix, qui podria ne-gar que la força del seu estil a ràfeguesirònic i provocatiu, la profunditat apo-díctica del seu pensament i, sobretot, l’ac-titud d’absoluta manca de dogmes i partitspresos que informa la seua escriptura ensrevelen que som davant d’un autènticassagista in fieri. I em consta que ell sap icomparteix aquesta visió.

Però no voldria divagar. Parlava dequin és el mèrit fonamental, la plusvàlua

essencial del llibre que tenim entre mans.L’aportació cabdal d’aquest és, al meuentendre i al meu gust, la manera amb quèCalaforra s’aproxima a determinades per-sonalitats intel·lectuals de primer ordre,que hàbilment i automàtica passen a cons-tituir-se en formants essencials del seudiscurs. Són Joan Maragall, Joan Fuster,Lluís V. Aracil, John B. Thompson i,especialment, Czes˚aw Mi˚osz.

Dues paraules sobre Aracil. Si hi hauna figura incòmoda en la intel·lectualitatvalencianocatalana contemporània, aques-ta és sense dubte l’autor de Dir la realitat.Calaforra té el valor de reconéixer-hi,però, que Aracil és l’autor que més idees liha inspirat i amb qui té majors deutes. Elllibre, de fet, està doblement dedicat «aJoan Fuster, in memoriam» i «a Lluís V.Aracil, amb admiració i respecte». Alhora,però, no s’està de jutjar severament l’ac-titud pública d’aquest darrer en aquestsanys, quan el que he anomenat benig-nament en un altre lloc «un excés de zelepistemològic» ha dut l’introductor de lasociolingüística entre nosaltres a aparéixerdavant l’opinió pública més com unamena de «martillo de progres» que no comel que realment ha estat sempre: el mésdens, profund i estimulant dels nostresintel·lectuals, després de Joan Fuster. Peròel temps, que tot ho garbella, anirà deixantles coses al seu lloc.

Molt més importants em semblen lesnotes que el nostre autor dedica a la recu-peració d’El pensament captiu (Zniewolonyumysl, París, 1953), el volum amb quèCzes˚aw Mi˚osz, premi Nobel polonés,disseccionà magistralment les perversionsintel·lectuals de l’estalinisme rampant. Enel que constitueix el nucli dur de la seuainvitació, Calaforra es deté a recuperar per

176al lector d’avui les superbes intuïcions deMi˚osz sobre el mal que havia fet la im-placable dictadura comunista entre elsseus companys intel·lectuals a Polònia. I téla valentia de reconéixer una veritatincòmoda: l’estalinisme no mor amb Sta-lin. L’estalinisme (com el maccarthisme, elseu antípoda geopolític, que no ontològic)és una temptació de l’esperit, tant per al’esquerra com per a la dreta. La literalitatdel pensament de Mi˚osz (un intel·lectualque no va claudicar) ens sona, encara,terriblement familiar. Per als estalinistesnomés és real (només pot ser dit) allò quees pot interpretar des de la doctrina. És elseu una mena d’extraracionalisme dedimensions religioses que, tot i pretendrehaver-se deslliurat de la metafísica, enrealitat l’ha substituïda per la «fascinacióidòlatra». D’aquí ve de seguida, com unrecurs automàtic, la divisió entre «elsnostres» i «els altres» i el corol·lari de misè-ries intel·lectuals consegüents: «el discursde l’altre no s’ha de concebre mai com acomplementari del propi, sinó com a sos-pitós, erroni, o directament culpable i pe-rillós [...] Correlativament, un mateix fetno tindrà el mateix valor si el realitzen unsque si el ralitzen altres» (Calaforra, p. 159).

En aquest joc de prescipcions i pros-cripcions, «és fonamental saber com caldir quines coses i també quines coses nos’han de dir de cap manera» (p. 163). Enel nivell més simple, el llenguatge políticés un exemple perfecte d’aquesta perversiódel discurs.

Una vegada u resta pres en aquest fre-nopàtic amb aparença de convent quepretén passar per campament a l’aire lliu-re, és difícil escapar: la pantomima s’ha derepresentar sempre. «Un dubte ocasionalpot fer trontollar un sistema de creences,

és un element anòmal i es pot considerarcom una mena d’impuresa» (p. 165), en elsentit que donaria a aquest darrer termel’antropòloga Mary Douglas. «El dissi-dent, el suspicaç, l’impur és una excepcióen un sistema preestablert, és un elementdiscordant en la classificació maniquea i,per això, un perill encobert» (p. 167).

El més extraordinari d’aquest vademè-cum de Mi˚osz sobre la conversió delsintel·lectuals en carcellers més o menyscontents de ser-ho és que el seu esquemaserveix igual per a les circumstàncies hor-rísones de l’Europa de l’Est fins a 1989que per a les temptacions igualmenttotalitàries d’una part de la intelligentsiaoccidental fins ara mateix. Al capdavall,quan un intel·lectual se sent virginal,imbuït per la certesa que la seua és l’únicacertesa, ja és un captiu. Aquests purs, queen ocasions s’anomenen ells mateixosradicals, són com els escriptors i savispolonesos ràpidament convertits, en plenapostguerra, a l’estalinisme. Davant elsdubtes del mateix Mi˚osz, «los que habíandado el salto nos consideraban débilespoetas titubeantes, hombres de letrasdecadentes, incapaces de acción» (citat perCalaforra, p. 166). Trenta-sis anys desprésd’aquestes paraules, la Història donava laraó a Czes˚aw Mi˚osz –el dèbil, el titu-bant, el decadent–, i la llevava als quihavien traït la seua pròpia intel·ligència.

Paraules aclaridores, paraules impres-cindibles, idees, sí: accions, en definitiva(potser en el sentit que hi hauria donatel venerable Austin) per a comprendre elmón (i per a dir-lo, doncs) sense cotilles niorelleres. Guillem Calaforra ha escrit unllibre replegant escrits diversos que és tanimportant pel que s’hi llegeix com pel ques’hi endevina, i on només m’atrevisc a

177recomanar a l’autor que resolga de manerapositiva aquesta terra de ningú en què estroba immersa la seua escriptura. Una dedos: o s’abandona en braços de l’assaig i deles seues lleis (i serà aquesta l’única maneraque les sirenes curriculars no l’acusen sis-temàticament de fer «assagisme») o esfusiona sense ambages amb la lògica aca-dèmica, que no requereix potestats lite-ràries sinó únicament burocràtiques. O fallibres per als lectors o per al currículum.Dilema gens difícil de solucionar (i que,en el seu cas, em fa la sensació que ja estàresolt en realitat) per a una persona intel-ligent no subjecta a cap limitació profes-sional (les claudicacions del pessebre sem-pre són comprensibles humanament, peròmai intel·lectualmet). Dilema que, en diri-mir-se positivament, ens pot proporcionarun bon creador d’aquest gènere difícil,arriscat i rar que marida la intel·ligènciaamb la bellesa de l’escriptura i que, a faltad’un rètol millor, coneixem amb l’incitantmarxamo de «literatura d’idees». ❐

Recomptei balanç

Ferran Garcia-Oliver

Viure és un ofici, prou raó que en teniaPavese, i com qualsevol altre només s’a-prèn fent el camí. Però, curiosament, per aaquest ofici del qual no escapa ningú, nodisposem de cap manual que ens ensi-nistre en el seu aprenentatge. Probable-ment, perquè la vida és sempre una aven-tura individual i cap experiència resultamai intercanviable. Per sort hi ha balises isenyals que orienten la navegació, i ensajuden a mirar-nos-ho tot des de perspec-tives que demanen el matís i la relati-vització de les circumstàncies que a espen-tes i redolons van emmotlant-nos. Elsdietaris, les memòries i les autobiografiessón cròniques que, en il·lustrar periplesd’uns homes o unes dones incrustades enuna geografia social més aviat aliena anosaltres, ofereixen claus que els uns i lesaltres han fet o fan servir per sortejar elsesculls amb què s’han trobat en les seuesllargues o curtes, tant se val, travessies perla vida. Són ben útils, aquests quaderns deperipècies vitals i intel·lectuals. Les videsdels altres, quan són manufacturades per

Errata. Una vida a examenGeorge SteinerTraducció d’Albert Mestres228 pp., 1999, Proa-Enciclopèdia Ca-talana

178lleu els escrúpols de les nostres empreseseditorials davant els productes literaris queprenen l’escriptura del jo com a matèrianarrativa –Errata és, senzillament, un lli-bre de memòries–, o que serveixen perdivulgar «idees», transmetre opinions, in-dagar o burxar en les consciències indivi-duals i col·lectives, debatre qüestions fo-namentals d’avui dia, que de tot plegatErrata també en va ben servit.

Steiner és jueu i juga sobre segur: elsclàssics. Aquest seria el resum d’urgènciad’una singladura personal continguda endues-centes vint-i-cinc pàgines que sabena ben poc. Els cromosomes mosaics i lapassió pels grans homenots de la literaturai la música, modulen una veu que s’hadeixat sentir en llibres combatius i polè-mics, en selectes ambients universitarisnord-americans i europeus, o en les pàgi-nes de publicacions com el New Yorker,des d’on ha passat pel sedàs del seu ullcrític més de cent cinquanta llibres, que esdiu prompte.

És una aposta infal·lible, la dels clàs-sics. De menut, a casa, els ha respirat comuna cosa natural; el seu pare s’ha encar-regat d’inocular-li’n l’interès, d’incitar-lo asovintejar els llibres immortals mitjançantjocs de traducció i lectures supervisades.Hi ajuda poderosament, en aquesta peda-gogia domèstica, una educació trilingüe–francès, alemany, anglès– basada en la ra-cionalitat, els remors il·lustrats i la toleràn-cia. La seua infantesa fou «una festa absor-bent» que anava preparant l’amable recep-ció de les obres que sostenen la literaturad’Occident. En Homer i Sòfocles, enShakespeare i Racine –que és la nineta delsulls d’Steiner– en Dante i Joyce, hi ha con-densada la condició humana. La cadu-citat, eixe corcó que afecta la immensa

plomes responsables i atractives, sub-ministren alguns d’aquests senyals llumi-nosos per als Ulisses navegants, que hosom tots.

Aquestes escriptures cartografien ungènere que, tot i la bondat literària trans-missora de seduccions i plaer en la lectura,compta amb una feligresia escassa, encaraque devota. La demanda limitada explicabona part de les malfiances editorials, ialhora la perplexitat davant les narrativesdel pronom personal de primera personaque aconsegueixen infiltrar-se en llocsacceptables de les llistes de venda. Latraducció catalana d’Errata. An examinedlife (Errata. Una vida a examen) de GeorgeSteiner ha estat precedida per la bonaacollida entre el públic consumidor delletra impresa en castellà, com ho avalauna segona edició tan sols cinc mesosdesprés de la primera. Caldria no oblidaraquesta dada de partida.

El llibre sens dubte s’ho mereixia, i araper l’èxit inesperat d’una obra allunyadade la ficció, que ha compensat amb escreixles expectatives dels editors, ara pels crè-dits llustrosos del crític, escriptor i profes-sor Steiner, allò cert és que hem de saludarla iniciativa de Proa per fer arribar al lectorcatalà un llibre al cap i a la fi elogiat arreu,i destinat a una audiència que depassa, ohauria de depassar, els cercles restringits deconsumidors de «tebeos per a intel·lec-tuals», que deia Fuster. Les traduccions,per a una cultura com la nostra, són unbaló d’oxigen, un balcó obert al món tandivers de cultures, i les necessitem com elpa i l’aigua en aquesta batalla desigual, desde la perifèria i sense ressorts estatals decobertura, per la «normalitat». Els dosanys, però, que ens separen de l’originalanglès i de l’edició espanyola posa en re-

179majoria dels productes literaris, passa dellarg per les obres que serveixen de refe-rència per a qualsevol cànon. El temps, percontra, n’és el millor aliat. Les proses i elspoemes de fa cent, cinc-cents, mil i mésanys continuen commoguent-lo –conti-nuen commoguent-nos– perquè no solsparlen de nosaltres sinó que ens parlen anosaltres: «cada vegada que l’abordem, elclàssic ens interrogarà», diu Steiner.Harold Bloom no se n’allunyava gairequan deia que l’obra d’un clàssic, la canò-nica, suscita estranyesa cada vegada queens encarem amb ella. I les demandes for-mulades per mitjà d’un text, d’una com-posició musical o d’una peça d’art ens exi-geixen, tant o més que la comprensió, unareacció. El navegant ha sentit ben endinsl’esparpell lluminós enmig la fosca, enmigdel caos, i vira la nau cap a una vita nuova.El clàssic ens salva, ni que siga de certesestupideses.

Cadascú és fill de la seua educació i esdeu a les seues pròpies passions. Totes duesimposen barreres a successives recepcionsde materials culturals que no atenyenl’exigent i perdurable etiquetatge del clàs-sic. I més en un home com Steiner queprossegueix els estudis en centres que nofan més que aprofundir en un itineraritraçat i fins a cert punt planificat. Al Lycéede Manhattan s’obre a l’apogeu de la lite-ratura francesa, després d’Atenes i Roma; ia la sobirania de la paraula, que inclou,com no, l’adhesió incondicional a Shakes-peare. La inicial festa absorbent de Steinercedeix el seu lloc, doncs, a unes posicionsmés aviat refractàries, menys versàtils. Enun gest que l’honora, Steiner reconeix lesmiopies que l’assetgen, a causa de la vene-ració clàssica, però són a l’origen d’unsprejudicis que llasten un trajectòria intel-

lectual tan brillant, i ens alerten que l’elas-ticitat davant els fenòmens variats i impre-visibles de la cultura és incompatible ambels interessos monogràfics, per molt queaquests acoten l’àmbit prodigiós dels clàs-sics. Contraposar a hores d’ara una «altacultura», reservada a l’elit, a una «culturade masses», amb les butllofes maniqueesque això comporta, ens revela un Steinerpoc condescendent amb els nous llenguat-ges culturals –la fotografia, l’art méscompulsivament contemporani, el cinemafins a cert punt– i, encara més, amb els dela cultura popular, el tret distintiu de laqual seria el consum per part d’àmpliesaudiències: futbol, telenovel·les, músicapop. Steiner, per descomptat, l’admet ennom dels «ideals i de les institucions de lademocràcia». Diria que la tolera, més quela comprèn.

L’elecció entre l’abisme infranquejableo els ponts que hi ha entre cultura populari cultura d’elit ha vessat rius de tintapolèmica. Els historiadors n’han dit laseua, i han acabat per impugnar el que enrealitat és un fals dilema, en la mesura queparteix de la insistència de les inequí-voques distàncies que separen ambdues,però esquiva les fèrtils i permanents inter-ferències. Resulta estrany que Steiner hiquede atrapat, i a més des de posicionsbregoses: en una ocasió es pregunta quinajustificació podria tenir el seu enfron-tament, com el Quixot i els seus molins devent, a la cultura popular. Sovint no sónfàcils de detectar, romanen en l’ombra,però mai no s’han estroncat els diàlegsmutus entre l’«alta» i la «baixa» cultura.¿Quantes melodies i poesies subalternessón al darrere de sublimacions orquestralsi operístiques? Alt i baix són, a més, no-menclatures massa rígides que sovint cap-

180gira el temps. Els sirventesos de Marcabrú,el Sermó del bisbetó, qualsevol dels Car-mina Burana, són en el seu origen peces«populars», però en els dies que correnserveixen per al delit d’estrictes minoriescultes. Potser tot es deu a una incompati-bilitat generacional, però no deixa de seruna impròpia desmesura al·ludir a la re-gressió als grunys i als crits inhumans delsídols del pop i les estrelles del rock, justdesprés de recordar-nos la brutalitat polí-tica del segle XX. En fi, rebutgem allò queno entenem, cosa que no deixa de serestrany en un Steiner que reflexiona ambfinesa d’orfebre sobre la imprevisibilitat ila irreductibilitat de les notes damuntd’un pentagrama, enfront del llenguatgeque se sotmet a un codi ineluctable fins enel més extremat dels avantguardismes. Dela música busquem els efectes sobre l’«àni-ma i el diafragma», siga quin siga el seureceptacle, des del tam-tam dels bosqui-mans a la complexa simfonia. Com davantde qualsevol art o proposta literària, en lamúsica tot convé excepte els prejudicis.Les salmòdies de Bob Dylan o Pau Riba,les balades dels Beatles, les cròniquesurbanes de Lou Red, les visions de Leo-nard Cohen i fins els moments més dursdels Rolling Stones també poden produir,com Mahler o Purcell, aquells rars mo-ments d’intensa «espiritualitat», en trans-portar els oients «a les seues veritats alie-nes a la raó».

Amb tot, uns dels millors moments delllibre és precisament quan Steiner abocatots els seus dots especulatius a raonarsobre la música i la seua definició, com aproblema en la seua relació amb el llen-guatge, ara i adés conflictiva perquè col·li-siona amb els actes de la parla i la cons-ciència humana. No és nova de cap de les

maneres la qüestió. Joan Fuster, al seuDiari, ja es plantejava si era lícit justament«parlar» de música, i dubtava que fóra elmitjà adequat atès que implica la reduc-ció a uns recursos verbals limitats. Enefecte, confinar a paraules la «Patètica» deBeethoven –un quadre també– ens situadavant un mal pas. La música és una altracosa, car pot contenir contradiccions,inversions, contrapunts, la simultaneïtatd’innombrables veus, radicals ruptures dela temporalitat. Sándor Márai percep l’in-quietant llenguatge que subjau en les fon-dàries de la música i escriu, a L’últimatrobada, a propòsit de Konrád: «tenia porde la música, amb la qual mantenia unarelació secreta, que no només implicava laseva consciència sinó també el seu cos:com si el sentit més profund de la músicaconsistís en una mena d’imposició fatalque podia fer que es desviés del seu camí ique alguna cosa dintre seu es trenqués...Però la música que agradava al Konrád noestava feta per impressionar, tocava lapassió i els remordiments dels homes, feiaque en el cor i en la consciència sorgís elsentit d’una vida més real». I és que, comdiu Steiner, la música, com a moviment ifiguració primordial de l’esperit humà,juntament amb la dansa, anuncia un ordred’existència més pròxim que el llenguatgeal misteri de la creació.

Plató ja la temia, la música. Res millorper propalar una consigna que transmetre-la en forma de cançó. Les revolucions –lessubversions de l’ordre– troben les seuesimprescindibles audiències populars en lesemocions desbocades a frec dels himnes.Perquè himnes ho van ser la Marsellesa, elGrândola Vila Morena de José Alfonso enel Portugal del 75 o la mateixa Estaca quealgun dia hem cantat. La irracionalitat cap

181a la qual ens pot llançar la música, WoodyAllen –un jueu apassionat del jazz– lail·lustra en uns dels seus esquetxos mor-daços de paraules: cada volta que escolteWagner em vénen ganes d’envair Polònia.

Així com la música és un discurs aliè ala veritat i a la falsedat, també els jueussón, si bé és mira, un poble aliè a la lògicade la història –sempre que acceptem això,que la història té alguna «lògica». Malgratles diàspores i els progroms, malgrat elsexilis i l’Holocaust, malgrat les persecu-cions els jueus no sols han resistit dos milanys de puntellons i travetes sinó que amés han erigit un Estat que més tard omés d’hora serà reconegut fins pels seusmés obstinats enemics. La història ha de-vorat pobles, ètnies, grups humans solidi-ficats per creences religioses, imperis po-derosos. Els israelites han sobreviscut a lesinsídies multiplicades fins a l’absurd. Laresistència a l’assimilació és formidable.Com formidable i fonamental ha estatl’aportació jueva a la cultura occidental:Kafka, Freud, Wittgenstein, Schoenberg,Marx, Einstein. La llista és interminable.

Arribat en aquest punt haig de con-fessar les pròpies perplexitats. La «qüestiójueva» se m’escapa en una allau de matisos,d’impossibles sentiments, de patimentsmai experimentats. No podria mai dir delsjueus allò de «certament un poble escolliti un club als quals no renuncio», com afir-ma Steiner sense manies. La Shoah és unametàfora de l’horror, però no la porte, nola puc portar, tatuada a la pell. Tampoc noduc els senyals de Srebrnika, de Grozni od’Hiroshima. Sóc un observador perplex,que pot arribar a identificar-se i a fer seu eldolor aliè, però el problema essencial con-tinua sent patrimoni exclusiu dels seusvertaders protagonistes. Fa la impressió

que ara Steiner més que dialogar ambtothom es dirigeix als «seus», inclosos elsseus propis fantasmes; i prou que ho apro-fita per exorcitzar-los. Llegint les pàginessobre el problema jueu hi ha la incòmodasensació d’escoltar sense voler una conver-sa en l’habitació del costat. Una conversaen alguns fragments de la qual, possible-ment per l’estranyesa, hi sura un escreix demetafísica –«Israel és un miracle indispen-sable»– i d’ingenuïtat –el jueu com a eternerrant i camarada amb els vents com aantídot per a la desaparició– al cap i a la fien un nord-americà que ha renunciat aparlar l’hebreu i a instal·lar-se en el vesperde «Palestina», eludida, tot siga dit, dinsuns genèrics pobles veïns, enemics impla-cables i cínics que ansien esborrar la pús-tula israeliana del mapa. Però Steiner, enel balanç final de la seua vida, constatal’errata del qui s’ho ha mirat des de fora, ilúcidament reconeix que només els queviuen a Israel, «sota un perill imminent icercats per l’odi», estan en condicions derespondre al significat i la justificaciód’una nació com aquesta.

Això també és política, encara que aSteiner el terme «política» li resulte massapretensiós, una inversió en partits idisciplines confessionals que mai no hasubscrit. És, probablement, la condicióindispensable de l’intel·lectual, la de treba-llar en llibertat i evitar militàncies orgàni-ques que podien comprometre seriosa-ment l’objectivitat de les seues reflexions.Ell mateix es considera un «anarquista pla-tònic», una etiqueta més aviat per a épatermesocràcies amb vocacions romàntiques ocinematogràficament revolucionàries –ique solen usar conservadors versats enlletres reticents a definir-se de dretes– queper a precisar amb exactitud els contorns

182d’un pensament polític, i ho dic en nomno tant del pacífic filòsof atenès com del’autogestionari i corrosiu anarquisme. Noes pot ser anarquista, de qualsevol pelatge,i sostenir la necessitat de l’«Estat» d’Israel.

Steiner més aviat és un bon exemplardel liberalisme antidogmàtic, que resisteixl’envestida del pensament únic. Un mèritque no podem concedir a qualsevol queviu de fabricar idees o d’administrar peda-gogies universitàries. No és estrany, doncs,que desconfie de la teoria en les huma-nitats, en els estudis històrics i socials, enl’avaluació de la literatura i les arts. Leshumanitats no serien més que narrativesde la intuïció. Tot i l’abús de la teoria, enparticular en les convulsives dècades delsseixanta i setanta en què Steiner madura elseu pensament, tot i la justa reivindicaciódel caràcter narratiu, em sembla massapoc per a unes «ciències socials» que exi-geixen procediments i verificacions deprocessos socials complexos, mètodes so-fisticats, hipòtesis de partida i objectius delconeixement. Sense un utillatge concep-tual, la història almenys, seria un pur jocarbitrari, una mera especulació amb fets.

Steiner no s’instal·la en la comoditat dela neutra erudició. La seua acció va diri-gida cap a una societat contemplada ambun amarg pessimisme. Mai la història nos’ha saldat amb tanta crueltat com la delsegle amb què clou el segon mil·lenni. Noés sols el nombre terrible de morts, és laforma, de vegades ontològica, com s’haproduït la mort. L’home, aquest estranyanimal lingüístic, és capaç de crear les méssublims excel·lències morals i intel·lec-tuals, atret per l’irresistible esplendor del’inútil, i de perpetrar les més execrablesatrocitats, de destruir pel sol plaer de

destruir. Davant l’aluminosi que afectal’estructura de les democràcies occiden-tals, Steiner no amaga el cap dins l’ala. Ésun home de compromisos morals, de res-ponsabilitats cíviques. Aquest jueu nord-americà es mira el món com llegeix unclàssic, com un intercanvi de preguntes irespostes. Steiner reacciona, i amb lesseues literatures i des d’una radical lliber-tat irrenunciable tracta d’influir-lo, do-nant suport a qualsevol ordre social queatenue la quantitat d’odi i de dolor enl’existència humana.

Encara n’hi ha molt més en el llibre,notes sobre els seus mestres, la reivindi-cació de la Universitat i l’ensenyament, lesreflexions de l’agnòstic sobre Déu ambpassatges commovedors. El sentit de l’es-pecificitat sens nombre, de les múltiplessingularitats que habiten el planeta, que vadescobrir quan era un marrec davant unllibre il·lustrat d’heràldica, el porta alrebuig dels uniformismes, començant pellingüístic. Steiner lloa les bondats deBabel, de totes les llengües per petites imarginals que siguen, perquè cada llenguaengendra i articula la seua pròpia visió delmón. Contra la pol·lució dels sorolls, lapesta de les acaballes del mil·lenni, pro-clama la necessitat dels silencis, quecol·lecciona. Probablement, el melòmanté la millor oïda per escoltar la música delsilenci. Per això necessita de tant en tantfugir de l’enrenou del carrer 47 de NovaYork per perdre’s per qualsevol carrer tran-quil d’Europa, com ara el barri jueu deGirona o el llogaret del Franc Comtat ques’absté d’anomenar per preservar-li l’ano-nimat. Europa és una fascinació, perquè adiferència dels paisatges dels Estats Units,aliens al pensament i al dolor humans, s’hi

183sent la pressió inconscient de la història, elpas lent del temps, una geografia domes-ticada per l’home i la cultura.

Tot plegat parla d’un home de vastescuriositats, en un document que revela lestraces essencials d’un exigent itinerariintel·lectual. Si cap objecció podíemretraure al llibre és la brevetat amb quètracta tants problemes de la història de lesidees, de la teodicea i de la literatura, de lacultura o de la filosofia del llenguatge.Steiner hi passa de puntetes, de vegades enanacoluts trepidants. Les seues pinzelladessón vigoroses però escasses, com si haguéspreferit l’esbós al retrat perfectament aca-bat. També això és una estratègia narra-tiva, que inclou la gasiveria amb què obrel’àmbit de la vida estrictament privada. Ellector segur que en voldria més. L’altraobjecció no és imputable a l’obra sinó a latraducció. Més que la sintaxi sovint tor-turada, que no deixa transpirar l’elegant iagradable prosa d’Errata, el problema és lainvasió atrotinada de l’original sense havercopsat la finesa dels conceptes i, per tant,haver escollit paraules primordials quefalsifiquen el pensament i el sentit. No potser mai el signe de la passió de Crist una«bardissa» (thorn) sinó una corona d’«espi-nes»; no és el mateix «identificacionscomunitàries», que «identitats comunità-ries», com caldria, ni moralitat que moral.Deixem-ho córrer. Malament quedem da-vant un home com Steiner que duranttota la seua vida ha intentat actuar com adoble o triple agent, en procurar suggerira una gran llengua i literatura la presèncianecessària de l’altra. ❐

Els fundadors delRegne de València

Josep Maria Salrach

Seria difícil trobar un llibre tan volu-minós com aquest, construït amb rigorcientífic, i amb més de vuitcentes pàginesde llistats de noms, xifres i percentatges,que això no obstant resulti engrescador,apassionant, de llegir. N’estic segur, seràun llibre molt llegit, fins i tot per aquellsque procuraran ignorar-lo, i imagino queserà objecte de debat. És clar que potserconfonc el desig amb la realitat. Imaginoun debat d’historiadors i filòlegs, natu-ralment, però també de molta altra gent,gent que estima la història i gent quel’empra com a arma ideològica. De fet, siho pensem, seria bo que el llibre fosdebatut, a condició que el debat es fes ambcriteris de racionalitat, perquè la discussión’encoratjaria la lectura i el llibre acom-pliria la seva funció principal: ajudariaels valencians a conèixer-se millor i així,lluny de complexos i falsedats històriques,afrontar el present i el futur sense temors.

Per què dic que el llibre és ensems apas-sionant i científic? Senzillament perquè almeu entendre és l’obra (no una, l’obra)

Els fundadors del Regne de València.Repoblament, antroponímia i llengua a laValència medieval (2 vols.)Enric Guinot557 i 698 pp., 1999, Editorial Tres i Quatre

184que desmonta un per un els pseudoar-guments que pretenien sostenir històrica-ment el secessionisme lingüístic al PaísValencià. I, el que encara és més impor-tant: visiblement Enric Guinot Rodríguezno ho fa des de pressupòsits ideològicsapriorístics sinó des del més estricte serveia la ciència històrica. Així, doncs, apas-sionant perquè als que estimem la cata-lanitat, la pensem estesa pel País Valencià,les Illes i el Principat i sentim, en aquestàmbit, la il·lusió de ser germans en la llen-gua, el llibre ens dóna les raons històriquesdel nostre sentiment, i també científicperquè ha estat escrit amb el cap de formanotablement desapassionada. No vull dirque l’autor no senti i expressi el seu sentir,sinó que aquest sentiment no sembla con-tagiat per voluntats polítiques. Com a bonhistoriador, a Guinot li disgusten mites imitges veritats, li molesten els treballs malfets i l’emprenyen (perquè s’ha de dir així)les falsedats. És aquí, quan, llegit per unapersona que no viu el dia a dia del PaísValencià, el llibre causa al lector una bar-reja de sentiments: sentiments d’estupor iadmiració pel joc entre irònic i mordaçamb què Guinot critica els argumentshistòrics inconsistents dels historiadors ilingüistes del secessionisme, sentimentsd’incredulitat per les barbaritats que s’hanvolgut fer passar per veritats històriques itristor per la desconsideració que això re-presenta envers el poble valencià sobretoti, per extensió, envers tots els catalans.

Com ha fet Guinot aquest treball, quehauríem de qualificar de gegantí? D’entra-da s’ha de dir que l’autor és un dels capda-vanters del medievalisme valencià, queactualment viu, n’estic segur, la millorèpoca de la seva història. De tota manerasi algú havia de fer aquest llibre (que certa-

ment, calia fer) era Guinot, perquè, fixem-nos-hi, va començar treballant sobre elpoder senyorial al nord del País Valencià, iho va fer posant la visual sobre els homesi la terra. El resultat va ser un conjunt detreballs en els quals s’unia l’interès perconèixer la renda feudal i el poblament.Després el mètode assajat l’ha traslladat alconjunt del País Valencià en dues obrescabdals: les Cartes de poblament medievalsvalencianes (1991) i Els límits del regne(1995). Pel camí, em fa l’efecte, l’autor hadeixat caure abstraccions a fi de contem-plar més directament l’home concret. Elresultat és aquest llibre admirable, autèn-tic homenatge als fundadors reals delRegne de València, que van ser els immi-grants colonitzadors dels segles XIII i XIV,molt més que Jaume I i els seus guerrers.Un homenatge que no ignora ni preténesborrar la magnitud de la tragèdia sobrela qual és va construir el País: em refereixoal foragitament de la població musulmanavalenciana.

La recerca, consistent bàsicament ainventariar els habitants de les viles iciutats del País en els segles XIII i XIV, s’haportat sobre milers i milers de documentsen fons arxivístics que seria inacababled’esmentar, perquè l’autor ha treballat al’Arxiu de la Corona d’Aragó, a l’Arxiu delRegne de València, a l’Archivo HistóricoNacional de Madrid, a arxius eclesiàstics ide la noblesa i als arxius municipals i deprotocols, ha buidat també les cartes depoblament, ha estudiat el Llibre del Repar-timent, ha fet l’inventari de noms de per-sona dels llibres de cort publicats, haestudiat els censos de població contingutsen les primeres fonts fiscals, etc. El resultatha estat un fitxer de molts milers d’habi-tants, que, si no són tots els que hi eren,

185poc en falta. La mostra és tan àmplia comindiscutible. No crec que ningú ho puguinegar: estem davant de la nòmina méscompleta possible dels primers habitantscristians del Regne de València.

És més, Guinot devia estar convençutque el procés de formació del parlarvalencià, en una situació de partida, quepodem qualificar de pluralitat lingüística,havia de passar pel predomini d’una llen-gua, la catalana, sobre la resta, i que aixòdifícilment es podia produir de forma sob-tada, l’endemà de la conquesta. Calia exa-minar, doncs, l’evolució, en el sentit deprocés de catalanització, i per això no espodia satisfer recollint noms d’uns anysconcrets i limitats. L’opció, que em semblaraonable, ha estat fer els inventaris grossomodo de les tres primeres generacionsvalencianes: els de l’endemà de la con-questa (anys 30-40), els de la segonameitat de segle (anys 60-70) i els de finalsdel segle XIII i principis del XIV. El resultatés, en cert sentit, el balanç del movimentmigratori, i el descobriment de la formi-dable empenta del poblament català enetapes successives, fins alterar moltes vega-des de soca-rel la inicial distribució depobladors.

Fet aquest treball, el volum i dificultatsdel qual descoratjaria la majoria d’investi-gadors, el desafiament següent era què fer-ne, és a dir, com demostrar l’origennacional, en el sentit medieval del terme,que vol dir lingüístic, d’aquells primersvalencians. És aquí on entra en joc el pro-grés de la historiografia en els darrers deuanys, perquè ho recordo molt bé, va ser fauns deu o quinze anys que la professorafrancesa Monique Bourin i altres van llan-çar un projecte d’estudi del que ella endeia formació del sistema antroponímic

occidental a dos noms. Avui aquella re-cerca, de la qual alguns desconfiaven, hadonat fruits esplendorosos com aquest.Perquè és seguint les pautes de l’antropo-nímia històrica que Guinot ha pogutconstruir els models antroponímics delscatalans, aragonesos, navarresos, castellansi occitans dels segles XIII i XIV, i aplicar-losa l’anàlisi dels seus llistats de valenciansd’aquests segles per a concloure finalmentels percentatges d’immigrants d’un i altreorigen en cadascuna de les ciutats, viles ipoblets del País Valencià medieval.

Per fer-ho a l’historiador li ha calgutextrapolar la recerca a Castella, Navarra,Occitània, Aragó i Catalunya, i obtenirdades directament de les fonts històriquesesmentades. El mètode és científic i elgrau de fiabilitat altíssim perquè, segonsaconsegueix demostrar, les diferències enel sistema antroponímic, sobretot entrecatalans i aragonesos, són tan grans que hiha molt poc marge d’error.

A partir d’aquí, del gran esforç de recer-ca, ha vingut l’anàlisi pacient de les dadesamb l’elaboració (ciutat per ciutat, vila pervila, poblet per poblet) dels percentatgesd’immigrants classificats segons els seusorígens lingüístics, la qual cosa vol dir, perexemple que, dins dels percentatges decatalans, s’hi calculen els de la Catalunyaoriental, la Catalunya occidental i laFranja de Ponent, dels quals es dóna en-sems la suma i la composició percentual.

Com a bon científic, Guinot sap quel’exactitud absoluta és inassequible, peraixò reconeix en cada lloc un marge d’in-certesa en les atribucions d’origen dels im-migrants, però mostra que aquest margeés sempre petit i que en cap cas altera elsentit de les proporcions globals.

Naturalment l’anàlisi de les dades, en

186qüestió com aquesta, no podia fer-se sensel’ajut de la lingüística, i Guinot s’hatransmutat també una mica en lingüista afi de conèixer la posició de partida de lesllengües que al segle XIII van confluir alPaís Valencià, analitzar l’estadi de llengüesen contacte que es produí arran de lesonades migratòries i imaginar els ritmes iprocessos pels quals la llengua catalana esva imposar sobre el conjunt fins a formarla base del valencià actual.

El llibre fruit d’aquesta recerca noescatima esforços. Hi és tot, l’anàlisi i lesdades, és a dir, la reflexió de l’historiador iels noms, xifres i percentatges en què esbasa. Primer una cosa i després l’altra.Unes dues-centes-cinquanta pàgines dereflexió per unes vuit-centes o nou-centesde llistats i xifres.

La reflexió comença amb un estudi delsmusulmans valencians i la seva llenguaque, per moltes raons i evidències quel’autor aporta i la comunitat científica ava-la, era l’àrab i no un esperpèntic prevalen-cià. Segueix a continuació un capítol breusobre els mossàrabs, que conclou ambl’afirmació, innecessària fora del PaísValencià, que qui no existeix no pot trans-metre la seva llengua, i això en el supòsitque n’hagués tingut una de pròpia. Espassa després a la desmitificació de tòpicsque els historiadors (jo mateix inclòs) ha-víem transmès acríticament. Em refereixoa la idea del dualisme aragonesos-catalans,que Guinot desmunta mostrant que uns ialtres convivien en totes les ciutats, viles ipobles del Regne de València, una con-vivència que es va fer quasi a tot arreu enuna situació de predomini tan gran de laimmigració catalana que, en una o duesgeneracions, el català es va imposar. No hiva haver, doncs, pròpiament frontera lin-

güística dins del país. Tan important comaixò és la demostració, fins a la sacietat,que el famós Llibre del Repartiment noserveix per a parlar del repoblament, oserveix poc i malament, perquè conté lesdonacions que el rei va efectuar als seuscol·laboradors en la lluita, donacions deles quals aquests majoritàriament es vandesfer per a traspassar-les (mitjançant ven-des o establiments) als autèntics repobla-dors, els fundadors del regne. Ve a con-tinuació el capítol d’examen dels sistemesantroponímics als quals ja m’he referit,amb la construcció dels models (català iaragonès sobretot), i la seva aplicacióexemplar a dos casos singulars, de signeoposat: Castelló (on predomina el català) iAlpont (on s’imposa l’aragonès).

A partir d’aquí Guinot baixa al nivell delsòl, comarca per comarca, ciutat per ciu-tat, vila per vila i poble per poble, per exa-minar-ne la conquesta, el repartimentefectuat pel rei i els seus col·laboradors iels veritables habitants en les tres genera-cions successives que abans esmentàvem.

Un capítol darrer de conclusions, confec-cionat a cavall de la història i la lingüística,tanca aquesta primera part d’anàlisi i refle-xió. És, sens dubte, el capítol més impor-tant. Aquí l’autor mostra la fluïdesa delsparlars dels immigrants, la varietat de llen-gües de l’Aragó, les diferències dialectalsdel català, la situació de llengües en con-tacte que es va viure els primers temps delrepoblament i el perquè històricament elvalencià és un parlar de la gran famíliacatalana. En el conjunt del regne, diu, alllindar del 1300 hi havia més o menys un40 % de catalans occidentals, un 30 % decatalans orientals, un 10 % d’aragonesospirinencs (que parlaven la llengua arago-nesa) i un 20 % d’aragonesos meridionals

187(que parlaven castellà). Aquests percentat-ges globals variaven lleugerament segonsels llocs, de manera que també hi haviauna minoria, no gaire significativa, degent vinguda d’Occitània, Navarra i Cas-tella. La llengua de base, mare del valenciàactual va ser, doncs, el català, un catalàamb personalitat pròpia, i fins a cert puntdiferenciada (entengui’s bé el que vull dir),diferències que Guinot creu poder expli-car per les aportacions lingüístiques delsmusulmans preexistents i, sobretot, delsimmigrants aragonesos. I això no podemmés que acceptar-ho perquè és raonable ila recerca ho avala.

Dèiem abans que aquesta reflexió i anà-lisi històrica va seguida d’una massa acla-paradora (quasi mil pàgines) de llistes denoms de persona i de lloc, de xifres i de per-centatges, però sobretot de noms. Crecque legítimament ens podríem preguntarel perquè d’aquesta muntanya d’informa-ció: per què un autor i un editor ens do-nen fins a l’últim nom i l’última xifrad’una recerca? No és habitual. I crec quenecessita explicació. N’aventuraria dues.La primera és una raó científica, que té aveure amb el context sociopolític. Ho po-dríem argumentar partint de la cons-tatació que el problema de la llengua alPaís Valencià és un problema punyent desde fa anys, una qüestió que genera pas-sions i divideix la societat. Això vol dirque, per a justificar el secessionisme, s’handit tantes barbaritats que l’historiadorconscient ha d’anar amb peus de plom,mostrant les cartes, és a dir, les proves dequè disposa. Entenc que Enric Guinot nopot dir que el valencià és un parlar català oque els catalans eren majoritaris entre elsprimers valencians si no aporta una massade proves aclaparadora, sabent, així i tot,

que això no li estalviarà disgustos. La se-gona raó és la que m’agrada. Conscient-ment o inconscient, als historiadors ensagrada posar nom a les coses, als llocs i a lagent, i datar els fets. En aquest procedir hideu haver molt d’ofici, però no em sé estarde pensar que l’historiador sent simpatia,entengui’s estimació, per la seva gent: lagent d’ahir amb la qual viu a través delstextos escrits o de les restes arqueològi-ques, i amb la qual estableix una mena dediàleg imaginari per mitjà d’aqueststestimonis i de les reflexions que li sus-citen. I a la fi a l’historiador li passa com al’escriptor, que no es resigna a acceptar elpas del temps, sinó que treballa per a res-catar de l’oblit els homes que el passat haenterrat. En aquesta operació, de «salvarper a la memòria», els historiadors trien imassa sovint ens quedem amb els ano-menats grans homes: amb Jaume I, perentendre’ns. La tria d’Enric Guinot haestat diferent, ha estat la de rescatar del’anonimat per a la posteritat (posant-hinom i cognoms) els fundadors autènticsd’aquesta petita pàtria que és el PaísValencià. Voleu més servei, més provad’amor envers els homes i la terra? Jo crecque no n’hi ha! ❐