24

gastronomia

Núm. 3, desembre 2010 www.roigcultura.cat roigences@roigcultura.cat 5 €

Igual que Jean Baptiste Grenouille busca els perfums més exquisits, en Muriel Barbery no té altra preocupació que trobar aquell sabor que ve a ser l’essència de tots els sabors

“En el nom del pare, del fill i del bunyol, amén. Em moro.”

Ja està. Ja s’ha acabat, juntament amb la vida, la recerca del sabor perdut.

Si em permeteu la gosadia de la comparació, igual que Jean-Baptiste Grenouille busca –i troba– els perfums més exquisits, “el perfum”, el protagonista de la primera novel·la de Muriel Barbery (Rapsòdia Gourmet), a les portes de la mort, no té altra preocupació que trobar aquell sabor que ve a ser l’essència de tots els sabors. “Vaig a morir, però no té importància. (...) Vaig a morir, i no encerto a recordar un sabor que albergo en el més profund del meu ser”.

Pierre Arthens, un afamat crític gastronòmic, té, per prescripció facultativa, anunciada la data de la seva mort: quaranta-vuit hores. A partir d’aquí, i com una rapsòdia, s’aniran alternant fragments dels seus records amb les impressions dels seus familiars i fins i tot dels seus animals de companyia. Els seus records ens porten a un viatge pel descobriment des dels sabors més exquisits (el sashimi, pastís de colomí

Gauthier amb la seva guarnició de macis, fruits secs i foie amb raves) als més simples (el pa, la maionesa). Com diu millor el protagonista: “Degustar és un acte de plaer, escriure aquest plaer és un fet artístic, però l’única obra d’art veritable, en definitiva, és el festí aliè”.

Personatge odiós i odiat en la seva vida quotidiana, es transforma quan comunica les seves olors, els seus sabors, les seves vistes –“un hort caòtic, en ple camp, pot ser de les més belles obres d’art”–. I no és necessari que descrigui els millors plats dels millors restaurants del món, es transforma recordant els sabors més elementals tastats, ja, des de la seva infantesa: els tomàquets menjats sota la tomaquera a l’hort de la seva tia Marthe; el pa, descrit amb tota mena de detalls, tastat amb delit a les seves vacances familiars al Marroc: “...doncs el pa és ric, el pa és molts pans, el pa és un microcosmos”.

I al final, com un viatge en cercle, torna a l’inici. A les portes de la mort recorda el sabor i demana al seu fill que li vagi a comprar els bunyols en bossa de plàstic del supermercat.

A la recerca del sabor perdut

Indiana Jones

Ósc

ar M

artí

nez

2 3

Reconeixement - NoComercial (by-nc): Es permet la generació d’obres derivades sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb finalitats comercials. http://es.creativecommons.org

Una filosofia per a la lluita

pàg. 4-7

HUMANITATS

Fahrenheit 451

pàg. 8-9

CINEMA

El dret de vaga: història i

necessitatpàg. 10-12

TREBALL

PharosAssociació

Cultural pàg. 14-15

ENTREVISTA

Amb vostè per la revolució

pàg. 16-17

LLIBRES

Drogues legals, consums letals

pàg. 18-22

CIÈNCIA

A la recerca del sabor perdut

pàg. 24

GASTRONOMIA

Direcció:Miquel Àngel Sòria

Consell de redacció:Judith CalabriaNeus FerrerJuan LinaresEduard MarínÒscar Martínez Manuel MorenoJordi RelañoIrene Sá

Han col·laborat:Pol AcózarAntoni BarbaràDavid CasassasPatricia da SilvaÀngel FerreroAnna Maria VillalongaÓscar MartínezJoan SuredaMiquel Àngel Sòria

Maquetació:Sally Pebre

Disseny de la portada:Irene Sá

Mural porta Ateneu Roig:Pablo Kalaka

Correccions:Mar Olivé

Per rebre la publicació us podeu fer socis de l’Ateneu Roig. ateneu@roigcultura.cat

La publicació és bimensual. Aquesta publicació és una de les activitats del’Associació Cultural Roig amb seu a Ciudad Real, 25 Barcelona

Impressió: Cevagraf scclDipòsit legal: B-19470-2010

I ja en van tres. Com que tot és relatiu, per a nosaltres aquest tercer número de la revista representa un llarg camí ple d’entusiasme i il·lusions. Llarg, però només l’inici. L’Ateneu Roig ha obert les seves portes, com mostra la il·lustració de la nostra portada.

És un inici ple de contingut: hem posat en funcionament la seu social i les activitats ja comencen a omplir una programació que vol ser densa sense perdre qualitat. El local ja és viu! Ha trencat el foc –el joc de paraules és pura coincidència– la societat gastronòmica, organitzant diversos àpats. Alguna entitat vinculada al barri ha fet les seves reunions, amb la qual cosa aconseguim l’objectiu de posar el local al servei de les entitats que manquen d’un espai propi on desenvolupar la seva activitat.

I hem tingut el privilegi de que un muralista de la talla de Pablo Kalaka –xilè de naixement, venezolà d’adopció– hagi pintat la nostra porta i hagi escollit el nostre local per treballar’hi i ensenyar-nos el seu art en propers tallers. Les mans de Pablo són úniques per portar la cultura al carrer i el carrer a la cultura, justament la raó per la qual va veure la llum quelcom com l’Ateneu Roig.

I hem donat els primers passos per organitzar un cicle de cinema d’allò més interessant. Esperem obrir aviat la nostra pròpia ràdio a Internet (estem oberts a totes les vostres aportacions) i estem començant a col·laborar amb els mitjans de comunicació locals.

La revista, en el seu futur més immediat, aspira a poder dedicar un espai on ressoni a l’exterior tot allò que es produeix a l’interior. Aquest objectiu volem que sigui compartit amb molts de vosaltres.

És per això que us hi esperem!

Pas a pas

D’un roig encès voldria el móni dir les coses tal com són…

Raimon, (A Joan Miró)

sumari editorial

roiga s s oc i a c i ó

c u l t ur a l

4 5

Una filosofia per a la lluita

Deia Sòcrates, l’antic filòsof d’Atenes, que una filosofia que no afecta en cap sentit el nostre mode de vida no mereix el nom de filosofia. Al seu voltant, a l’àgora, la resta de filòsofs divagaven sobre l’origen del cosmos, els elements primordials i el sentit de l’existència, però totes les seves especulacions no influïen de cap manera en els seus actes, no repercutien sobre les seves vides quotidianes.

El Gos Feralhttp://elgosferal.blogspot.com

Per a Sòcrates totes aquelles disquisicions a l’àgora eren inútils i insignificants. Al cap i a la fi, era (i és encara) complicat tenir respostes clares sobre els inicis dels temps, la composició de la matèria o per què existeix la vida, però és molt més senzill i pràctic trobar solucions als nostres problemes reals i diaris.

El vell ensenyament socràtic té avui més sentit que mai, en una societat on les filosofies s’han convertit en passatemps minoritaris i un únic valor sembla haver-se imposat sobre tots els altres: el despietat individualisme lucratiu del capitalisme. La societat capitalista, amb totes les seves injustícies i barbàries, tan extremadament complicada que ens sembla, se sustenta només sobre un sol pilar: la complicitat ideològica de la majoria. Podríem dir que, en el fons, el capitalisme és un deliri col·lectiu que beneficia només una minoria però que gràcies a tots és possible. Si cada dia milions de persones fan rodar amb el seu esforç la immensa maquinària de la societat contemporània i sostenen amb la seva activitat una civilització tan complexa, malgrat totes les injustícies que aquesta comporta, només és possible perquè la gran majoria n’és còmplice o creu ser-ne beneficiada d’alguna manera.

Totes les societats tenen la seva ideologia dominant i, tal com ja va dir Marx, aquesta és sempre la ideologia de la classe dominant. La ideologia del capitalisme és senzilla, és la dels rics

capitalistes: la societat és una selva, cadascú està sol, només els diners proporcionen sustent, enriquir-se i consumir ociosament són l’única finalitat d’existir. La gran traça del capitalisme per a imposar-se com a ideologia dominant no ha estat només la seva senzillesa, ni el seu epicurisme mal entès, ni la seva simplicitat, sinó també la seva permeabilitat per a conviure amb qualsevol filosofia que no es contradigui amb l’objectiu elemental d’enriquir-se individualment. També l’ha afavorit la seva capacitat per simplificar totes les relacions humanes a les fredes transaccions monetàries, per desproveir de tota litúrgia l’activitat de les persones. Però, sobretot, allò que l’ha ajudat més a estendre el seu domini ha estat la seva capacitat d’estendre la seva ideologia en cadascun dels seus actes. La gran sort del capitalisme és que forma part del seu negoci el promoure la seva ideologia o, dit d’una altra manera, resulta molt lucratiu difondre els seus valors.

Un exemple clar d’això que volem dir és la publicitat, una idea en la que es va centrar molt Naomi Klein a la seva obra No Logo. Aquesta ciència de la persuasió s’ha desenvolupat paral·lelament al sistema capitalista i ha evolucionat amb

ell. Si bé formalment la publicitat té l’objectiu de promocionar productes, en realitat ja fa temps que té funcions molt més importants. Les empreses que controlen l’economia d’avui ja no són en la seva majoria empreses que produeixen coses, són empreses de gestió de la informació i de prestació de serveis. S’estructuren en unes complexes xarxes de relacions de capital interdependent, com a personalitats jurídiques, impersonals, que mantenen a l’anonimat els seus propietaris. Allò que venen no són productes, sinó marques. Allò que anuncien no són béns de consum, sinó modes de vida. Tot bon departament

de màrqueting sap que les seves vendes no augmentaran notablement gràcies a un anunci televisiu. Són altres objectius els que motiven aquesta publicitat: el coneixement de la marca, la imatge corporativa, la difusió d’una idea propícia als seus interessos comercials o la senzilla necessitat de mantenir atrapat un grup específic de consumidors que comparteixen uns mateixos gustos o necessitats. La publicitat no és informació innocent sobre productes, sinó que és la més perversa forma de propaganda. A aquestes alçades això no hauria de ser motiu de sorpresa: els reclams que obscenament ens assetgen de manera constant inculquen en nosaltres tots els valors de la ideologia dominant.

Però, tot i que influent, la publicitat no és l’únic instrument de domini ideològic del capitalisme, és només una força de xoc que serveix d’esquer, la petita guarnició d’avantguarda d’un La publicitat no és

informació innocent sobre productes, sinó que és la més perversa forma de propaganda

Ósc

ar M

artí

nez

humanitats humanitats

Totes les ideologies tenen la seva ideologia dominant, i tal com ja va dir Marx,aquesta és sempre la de la classe dominant

6 7

poderós exèrcit ideològic. Des de la invenció de la impremta, la invenció de la ràdio o la popularització de la televisió, els mitjans de comunicació de masses s’han convertit en la principal eina de difusió del Pensament Únic. La divulgació de notícies, l’oferta d’entreteniment per al lleure, música, cinema, programes, tertúlies, diaris, revistes, llibres, qualsevol cosa és vàlida per promoure els valors absurds del capitalisme i dotar d’aparença raonable la seva naturalesa irracional. Els mass media són l’artilleria pesada de la propaganda liberal, una espessa xarxa d’editorials, emissores i canals que ens repeteixen de manera mecànica una visió simplificada i interessada de la realitat. Tots els mitjans depenen directament de les mateixes corporacions, que en són propietàries a través d’accions o que les financien a través de la publicitat. Publicitat i mitjans són la perfecta combinació per al control de l’opinió pública: no només difonen ideologia, sinó que ho fan de manera lucrativa.

També les estructures educatives contribueixen a estendre la ideologia capitalista. No es tracta tan sols que l’ensenyament estigui “contaminat” per una visió mercantilista de la formació o que no sigui suficientment capaç de formar una ciutadania amb capacitat

de crítica. És que la mateixa concepció del sistema educatiu ha derivat en una visió conductista que té l’únic objectiu de formar una ciutadania dòcil, limitada a exercir les tasques productives bàsiques i consumir, segons criteris de rendibilitat. El capitalisme ha sabut disfressar de disciplines científiques aparentment neutrals les més maquiavèl·liques tècniques de manipulació de la informació i de gestió de l’opinió. Gràcies a la complicitat d’importants sectors acadèmics i universitaris, que treballen activament per legitimar els seus instruments de propaganda i reafirmar les seves consignes, la ideologia capitalista s’ha estès a tots els àmbits de la vida. Ha contaminat, tal com diu Samir Amin, tots els aspectes de les nostres rutines com un virus.

Som molts i moltes els que des de diferents fronts de lluita combatem el capitalisme nociu i els seus efectes catastròfics sobre els pobles, les persones treballadores, els infants, la

gent gran, els febles. Però cal que comprenguem que la lluita que portem a terme és una lluita que succeeix sovint dins les nostres consciències, una lluita violenta que enfronta els nostres sentits a la realitat fabricada per enganyar-nos, una lluita que ens contraposa als desitjos que els mitjans han sembrat persuasivament a les nostres ments, a les frustracions i temors que han plantat en els nostres esperits.

Combatre el capitalisme és combatre la seva ideologia i els seus valors: combatre l’explotació i la injustícia amb la igualtat, combatre l’individualisme amb la fraternitat i la solidaritat, combatre la tirania amb la llibertat, combatre la prohibició amb l’exercici dels drets, combatre el virus de la ideologia capitalista amb una filosofia que no només ens serveixi per resistir, sinó per vèncer. Per a això ens cal una filosofia: no que sigui nova, sinó que sigui forta; no monolítica, sinó flexible; no perfecta sinó amb capacitat de memòria i d’aprenentatge. És aquesta la principal tasca que ens cal portar a terme als qui somiem amb una

alternativa: construir una filosofia que, tal com deia Sòcrates, serveixi a les persones i les impliqui en les seves pròpies vides.

La nostra és, doncs, tal com insistia Lenin, una lluita ideològica. I és una lluita bàsicament contra la idea de neutralitat, contra una concepció de la llibertat que la compren com la completa desvinculació de la realitat. La nostra és, en conseqüència, una lluita per assumir i difondre els valors fonamentals d’una rica tradició humanista que enfonsa les seves arrels en els temps antics de l’esclavatge, que ha begut del paganisme i de les escoles filosòfiques gregues. Una tradició filosòfica que ha perdurat a la història, després del període fosc de l’Edat Mitjana, amb un Renaixement que ha fet possible la Il·lustració, el desenvolupament de les arts, la ciència i la tecnologia, les revolucions socials, el progrés de la societat i l’emancipació de l’individu de les supersticions i les creences.

La nostra és una lluita per a la qual necessitem una filosofia. Però no ens val una qualsevol. Necessitem una filosofia que sàpiga recuperar els valors més elementals de l’humanisme, aquells que apel·len al més fons de nosaltres mateixos: ser conscients, comprometre’ns, ser conseqüents, implicar-nos, prendre partit.

Po

l Acó

zar

Necessitem una filosofia que sàpiga recuperar els valors més elementals de l’humanisme

La gran traça del capitalisme ha estat conviure amb qualsevol filosofia que no es contradigui amb l’objectiu d’enriquir-se individualment

humanitats humanitats

8 9

diàlegs. Les paraules representen un greu perill. Un perill que desestabilitza, que fa trontollar l’ordre establert. Els llibres són concebuts com un terrible enemic. No aconsegueixen altra cosa que generar idees noves, pensaments, inquietuds, neguits, evolucions. L’Estat totalitari considera que “els llibres no diuen res”, que “les biografies són vides d’homes morts que sustenten la vanitat” o que “la filosofia encara és pitjor que les novel·les perquè cada teoria filosòfica sosté punts de vista diferents”. Els veïns es delaten sense remordiments els uns als altres per tal de mantenir el suposat estat de beatitud. La cultura ha estat anihilada i, amb ella, la llibertat.

L’argument volta entorn del personatge de Montag, un dels cremadors de llibres, que té un futur professional prometedor. Tanmateix, quan coneix una dona que el sacseja amb preguntes pertorbadores, cau en una crisi de replantejament personal. I comença a guardar llibres. I comença a llegir. En iniciar-se en la lectura, mentre desgrana amb veu vacil·lant les primeres pàgines de David Copperfield, sent com s’obre davant seu la bellesa del món perdut. La veritat de la història de l’espècie humana, d’una realitat artística i cultural que li han negat impunement. Tremolant de por i d’emoció, s’adona de la gran infelicitat d’aquella societat lineal i emmudida en la qual es troba. Comprèn extasiat que “els llibres tenen vida, em parlen” i que “darrere de cada llibre, hi ha un home”.

Quan Montag copsa la tràgica situació social, li resulta quasi impossible no descobrir-se. Gairebé no sap com dissimular la seva evolució personal. Només vol llegir, devorar literatura. Viu la terrible experiència d’haver de participar en la destrucció d’una esplèndida biblioteca clandestina. Allà, enmig de la muntanya de llibres que crepiten entre les flames, la dona de la casa s’autoimmola, triomfant i victoriosa. Com una nova Joana d’Arc que no vol renunciar a les seves creences, el personatge mor cruelment mentre l’espectador també assisteix, astorat, a la desaparició esfereïdora de milers de títols de la literatura i del saber universal.El succés marca definitivament l’actitud de Montag, que entra en contacte amb la resistència clandestina. Delatat per la seva esposa (fidel al sistema), Montag ja no vol continuar amb la gran mentida. No intenta negar la seva condició de defensor de la paraula. Perseguit pels bombers, antics companys, es veu obligat a fugir.

El desenllaç és absolutament colpidor. Els homes i les dones de la resistència s’amaguen pels boscos, enmig de la boira i el fred. Viuen en petits grups aïllats. Ja no importen com a individus. Han renunciat a tot. Han perdut el seu nom. Carreguen sobre les espatlles una immensa responsabilitat: han esdevingut els guardians del coneixement humà. Cadascun ha adoptat orgullosament un nom que el distingeix: el títol d’una obra literària universal. Ja no són només persones. Són els homes-llibre. Atresoren en la seva memòria el saber de tots els temps, que transmeten de generació en generació. És magnífic veure com un oncle a punt de morir traspassa al seu nebot, encara un nen, les paraules exactes del llibre que preserva. La seqüència que clou la pel·lícula resulta també fortament estremidora. Centenars d’homes i dones anònims, perduts en la boira, caminant sense rumb i repetint incansablement els mots dels llibres, un cop rere un altre, per tal de no oblidar-los mai.

Tot un cant punyent i ferm a la potència de la veu de l’home. Una oda al valor de la creativitat, al tresor que estem obligats a preservar i transmetre. Un cant al poder de la paraula, sempre temut pels dominadors.

cinema cinema

fahrenheit 451 (Regne Unit, 1966)director: François Truffaut guió: François Truffaut i Jean-Louis Richard,a partir de la novel.la de Ray Bradbury.actors: Oskar Werner, Julie Christie, Cyril Cusack.

Fahrenheit 451, novel·la de 1953 escrita per Ray Bradbury, és una obra futurista i inquietant que se situa dins del grup de les distòpies (utopies negatives) a l’estil de 1984 de George Orwell o d’Un món feliç, d’Aldous Huxley. Tenen en comú la plasmació d’una societat anòmala i sense llibertat, on l’Estat manté un alt nivell d’intervencionisme per tal de controlar el pensament de la població. En aquest cas, a través de la persecució incansable i sense excepcions dels llibres. L’any 1966, sota l’eximia direcció de François Truffaut, va aparèixer el film, de producció anglesa. Va esdevenir un gran èxit, fins al punt que actualment està considerat com un dels títols de culte de la ciència ficció. Val a dir que, evidentment, la novel·la com la pel·lícula representen molt més que un simple producte d’entreteniment a l’estil de moltes de les obres del gènere. Es tracta d’una compromesa i intel·ligentíssima reflexió al voltant de l’home modern (situem-nos en la meitat del segle passat, en plena Guerra Freda) i de l’esdevenidor cap el qual caminava (o camina) la nostra societat.

A Fahrenheit 451 el foc hi juga un paper esfereïdor. Els bombers no són un cos públic que ajuda els ciutadans i salva vides. La seva comesa principal consisteix, com si d’un cos policial es tractés, a buscar

els infractors de la llei imposada per l’Estat censurador: la gent que amaga llibres, la gent que llegeix. No apaguen focs, els provoquen. Cerquen llibres de manera frenètica i, quan en troben, els amunteguen i els cremen públicament, a la vista de tothom. El títol (451° F) fa referència precisament a la temperatura (equivalent a 233° C) a la qual el paper s’inflama i crema.És veritat que abans els bombers apagaven focs? pregunta amb estranyesa, en una trista seqüència, una de les protagonistes. La noia no coneix aquesta realitat. No ho pot concebre. Per a ella, en una societat en què les cases són totalment ignífugues, els bombers han esdevingut els experts en provocar incendis, no en sufocar-los.

Fahrenheit 451 és un cant punyent i ferm a la potència de la veu de l’home

Fahrenheit 451 constitueix una denúncia de l’intervencionisme de la cúpula totpoderosa que, des de l’ombra, dirigeix el destí del món. El poder establert nega la individualitat i preconitza l’hedonisme a ultrança. Que la gent es distregui, que no es preocupi ni es plantegi interrogants, que no intenti saber. Que la gent no pensi. La tecnologia envaeix els espais privats i públics; la uniformitat esdevé total. La màxima diversió de la població consisteix a interaccionar de manera dirigida amb les pantalles de televisió que presideixen els racons de totes les llars.

Priva la fal·làcia d’una imatge irreal i idíl·lica creada pels dominadors, que titllen d’“insociables” els defensors de la literatura. Els còmics que s’imprimeixen només tenen vinyetes il·lustrades, sense

Bombers cremant llibres

Enmig d’una societat que ens encotilla i ens fa emmudir, en què la llibertat d’expressió encara és un dret a conquerir diàriament, us proposo el comentari d’una pel·lícula de culte que continua essent de rabiosa actualitat.

Anna Maria Villalonga Professora de Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona

What

if

you

had

no

right

to

read?

10 11

infiltració d’espies i agents provocadors, el lock-out i, sempre que ha estat necessari, la intervenció policial i fins i tot militar. El conflicte, doncs, està servit.

el dret de vaga: sentit polític i funció democratitzadoraRas i curt: si el conflicte està servit, és perquè la vaga constitueix un dels escenaris en què la lluita de classes es manifesta de forma més visible. I si el conflicte està servit, és perquè el dret de vaga, juntament amb tot allò que fa possible el ple desplegament de l’activitat vaguística, suposa una peça clau per a una resolució democràtica, en clau popular, de la lluita de classes. Vegem per què. Democràcia significa accés del conjunt de la població, inclosa la gran majoria pobra o no propietària –les classes treballadores–, als processos de presa de decisió des dels quals es conforma la naturalesa i funcionament de les nostres societats. Oligarquia, en canvi, significa exclusió de la gran majoria treballadora d’aquests processos de decisió i, en conseqüència, determinació de l’espai social i econòmic de les nostres societats d’acord amb els

interessos d’una minoria. Per tant, la constitució d’un model de ciutadania plenament democràtic passa per dotar la gran majoria pobra –el conjunt de les classes treballadores– de tots aquells mitjans que permetin l’expressió dels seus interessos i l’harmonització d’aquests interessos al si de projectes polítics orientats a la garantia universal d’unes condicions de treball i de vida que permetin tothom la posada en pràctica efectiva dels plans de vida propis. És aquí on el dret de vaga juga un paper democratitzador –civilitzador, podríem dir també– fonamental: juntament amb tota una constel·lació de drets orientats a blindar una elemental capacitat d’incidència i de decisió per part del conjunt de la població, el dret de vaga contribueix a reforçar la veu i el vot de la part més vulnerable de la relació laboral –de la relació social–, amb vistes a convertir-la en peça clau en els processos de regulació de la vida social. I això equival a elevar la gran majoria pobra, no propietària, treballadora, a la condició de ciutadania activa.

D’aquí la bilis demofòbica vessada, des dels mitjans de comunicació de la dreta, per tots aquells que han entès que la democràcia, plenament desplegada, equival a defensar els interessos de la gran majoria treballadora i que, per tant, condueix, en últim terme, a posar fi a tota

El dret de vaga: història i necessitat

Quan el diputat de CiU, Duran i Lleida, proposa revisar el dret de vaga per adequar-lo, segons diu ell, al segle XXI… Què està en joc, exactament? De què parlem al dir dret de vaga? Què és, exactament, allò que tant preocupa aquesta dreta, tan nova i tan vella alhora?

David Casassas Doctor en Sociologia i Professor de la Universitat Autònoma de Barcelona

Àngel FerreroCol·laborador habitual de la revista Sin Permiso amb traduccions i articles de crítica político-cultural

El 29 de setembre, el mateix dia que deu milions de ciutadans (la meitat del total de la força de treball a Espanya)1 sortien al carrer per protestar contra el pla d’austeritat aprovat pel govern Zapatero, el diputat de CiU a les Corts Josep Antoni Duran i Lleida proposava “una revisió del dret de vaga per adequar-lo al segle XXI”. Duran i Lleida no feia més que expressar la seva intenció de portar al parlament el desig d’una dreta a l’ofensiva que, mitjançant la seva premsa, no ha dubtat a qualificar els sindicalistes del 29-S de “delinqüents extremadament perillosos” al servei “d’un Estat del Benestar hitlerià” i, fins i tot, a proposar “empresonar els líders” (La Razón) o “il·legalitzar UGT i CCOO” (El Mundo)2. En aquest punt, convé plantejar-se les següents preguntes: què és, exactament, allò que tant preocupa aquesta dreta, tan nova i tan vella alhora? Què està en joc, exactament, quan parlem del dret de vaga?

La vaga: apunts històricsSi entenem la vaga com l’aturada de la producció causada pel rebuig massiu dels treballadors a fer la seva feina en senyal de protesta per les seves condicions laborals, podem dir que de

vagues n’hi ha des que existeixen les societats de classes. Per exemple, un document de l’any 1329 del Sacre Imperi Romanogermànic recull la crònica d’una vaga de ferrers a Breslau que durà un any sencer. Òbviament, amb la concentració de capital, la creació de grans unitats de producció i el naixement del proletariat modern arran de la revolució industrial, la vaga adquireix tota la seva importància com a tàctica del món del treball, organitzat en sindicats obrers, per pressionar el capital i obtenir concessions laborals i salarials, tàctica que, en última instància, pot acabar conduint a una vaga general revolucionària que marqui l’inici d’un procés revolucionari.

El segle XX ha vist l’ampliació i la diversificació de les tàctiques sindicals, des de la primera vaga general (Bèlgica, 1893), les vagues de zel (la primera de les quals va tenir lloc a Itàlia el 1904) i les ocupacions de fàbriques a l’Europa occidental posteriors a la Primera Guerra Mundial, fins a les vagues a la japonesa (acceleració de la producció o sobreproducció), les vagues per retardament de la producció i les vagues amb piquets mòbils, que giren al voltant de l’ús de l’automòbil i dels moderns mitjans de comunicació (per exemple, la vaga de la mineria britànica de 1984-85). Tanmateix, el segle XX també ha vist el desenvolupament paral·lel de les tècniques de coerció i repressió contra el treball: acomiadaments massius improcedents, contractació d’esquirols,

Ger

d A

rntz

, “S

trik

e” (

193

6)

1 Michael Hudson, “Huelgas contra un golpe de estado financiero en trance de obligar a Europa a cometer suicidio económico, demográfico y fiscal”,

SinPermiso, 10 d’octubre del 2010.

2 Gerardo Pisarello i Jaume Asens, “Las violencias y la huelga”,

SinPermiso, 10 d’octubre del 2010.

La vaga constitueix un dels escenaris en què la lluita de classes es manifesta de forma més visible

treball treball

12 13mena de privilegis de classe. En altres paraules, d’aquí la bilis demofòbica de tots aquells a qui espanta l’article 28.2 de la Constitució Espanyola, que és el que permet la cessació concertada i col·lectiva del treball per part dels assalariats –la vaga– amb vistes a qüestionar els dictats d’uns poders polítics i econòmics massa disposats a satisfer els interessos de les oligarquies. I d’aquí la necessitat, per part

de l’esquerra, d’una defensa aferrissada i d’un desplegament profund d’aquest instrument previst per l’article 28.2 de la Constitució que anomenem “vaga”.

Perquè del manteniment i exercici del dret de vaga no només en depèn l’aturada d’una reforma laboral perjudicial per a la classe treballadora o l’obtenció d’uns convenis millors –i res d’això és poca cosa–; del manteniment i exercici del dret de vaga, que empodera la majoria no propietària i horitzontalitza l’exercici del poder, en depèn, ni més ni menys, que el progrés de la democràcia front l’oligarquia.

Ósc

ar M

artí

nez

De vagues n’hi ha des que existeixen les societats de classes

treball

14 15

entrevista entrevista

Associació Cultural Pharos“Volem donar a coneixer la cultura

des d’un punt de vista crític”

Entrevistem, al nostre ateneu, a en Joan Sureda, president de la recentment creada Associació Cultural Pharos.

D’on neix aquesta associació?…quines són les seves bases?Pharos neix a partir d’una associació gironina que es deia “Memòria, lluita i resistència”, i que tenia com a objectiu la recuperació de la memòria històrica, la lluita contra el capitalisme i l’imperialisme i la resistència contra el neoliberalisme. Tenint com a base aquests tres pilars, Pharos apareix fa un any, quan jo vinc a viure a Barcelona i em poso d’acord per crear-la amb alguns amics que comparteixen la meva ideologia esquerrana. La finalitat de Pharos és donar a conèixer les diferents expressions culturals que han conviscut al llarg de la història de les civilitzacions.

a què fa referència el nom de Pharos?El seu nom ve de l’illa on es va construir el far que hi havia a l’antiga ciutat d’Alexandria. Els fars observen, il·luminen, orienten, i a més resisteixen

els cops de mar i les tempestes... Aquesta és la nostra filosofia.

Quin tipus d’activitats heu organitzat?Des del novembre passat, quan ens vam constituir, hem fet una sèrie de lectures de poetes de l’exili interior i exterior. Vam fer, junt amb CCOO del Barcelonès, un homenatge a l’escriptor uruguaià recentment desaparegut, Mario Benedetti, amb la participació de la realitzadora Alessandra Mosca, que ha fet un documental –Mario Benedetti y otras sorpresas (2004)– molt interessant sobre ell.

…quins altres actes teniu previst muntar?Vam organitzar, junt amb la Fundació Pere Ardiaca, les primeres jornades de denúncia dels mitjans de comunicació. En aquest últim trimestre hem fet unes jornades sobre Bertolt Brecht. I ara estem organitzant per al desembre, en col·laboració amb la CONC, tres dies d’homenatge a Miguel Hernández.

D’associacions culturals n’hi ha moltes, en què es diferencia Pharos de la resta?El que ens caracteritza és que volem donar a conèixer la cultura des d’un punt

de vista crític i per això tenim com a referència creadors crítics, que s’han mantingut fidels a les seves idees, com el Mario Benedetti, o el Miguel Hernández. Això no vol dir que creiem que la cultura crítica no pugui ser també divertida.

Sembla que esteu conveçuts que es pot utilitzar la cultura per millorar el món. Sí, com deia el Gabriel Celaya, la poesia és un arma de combat.

Per què incidiu tant en la crítica al poder de la manipulació dels mitjans?Tots nosaltres pensem que els mitjans de comunicació manipulen absolutament la informació. Aquesta manipulació és fonamental per a la supervivència del sistema. Penso que l’esquerra –parlo de l’esquerra real– hauria de tenir uns mitjans de comunicació propis, que no té. Perquè Internet és una eina útil, però dóna tanta informació que arriba a ser desinformació.

La cultura que proporcionen els mass media a la població en general és cada cop més banal i vulgar. Com creus que podem lluitar contra la perversió de la cultura?El primer que s’ha de fer és instruir la gent. La gent no està prou instruïda i no és casualitat que sigui així. Al poder l’interessa aquesta desculturització perquè va en detriment de la consciència de pertànyer a una determinada classe social. El que passa és que tampoc podem lluitar contra això utilitzant en els nostres canals un llenguatge massa especialitzat. Hem de fer comprensible per a tothom la nostra ideologia.

http://pharos-as.blogspot.com

pharos.as@gmail.com

“Si la gent vol veure només les coses que pot entendre, no haurien d’anar al teatre: haurien d’anar al bany.” Bertolt Brecht

“La poesía muerde.Por ser libre, preguntona,subjetiva, fantasiosa,hermética a veces ycomunicativa en otras.Por eso muerde.” Mario Benedetti

“Sangre que no se desborda, juventud que no se atreve, ni es sangre, ni es juventud, ni relucen, ni florecen.” Miguel Hernández

16 17

Amb vostè per la revolució

Óscar MartinezLlicenciat en Història Contemporània

Amb aquesta frase s’acomiada de Jack London un obrer d’Arizona, en una carta dirigida al gran escriptor nord-americà. Tiempos de ira recull alguns dels seus relats curts, desconeguts per al gran públic, així com uns apunts biogràfics de Pepe Gutiérrez-Álvarez sobre la seva vida turbulenta i les seves idees revolucionàries

Jack London tiemPoS De ira. textoS antiCaPitaLiStaS Los Libros de la Frontera, Barcelona, 2009. Col·lecció Papeles de Ensayo, núm. 12, 190 pàgines.

Forma part de l’imaginari col·lectiu la creença que els Estats Units mai no han estat un país en què l’esquerra precisament tingui –o hagi tingut mai– gaire terreny adobat per arrelar-se. Podem dir amb total convicció que es tracta d’una llegenda urbana, alimentada per la pròpia indústria cultural d’aquell país, que s’ha preocupat sempre per córrer una cortina de silenci sobre qualsevol manifestació cultural que faci olor a socialisme genuïnament nord-americà. Sense anar més lluny, dues de les dates claus del calendari obrer commemoren fets succeïts als Estats Units. Em refereixo a l’1 de maig, que recorda els anarquistes morts a Chicago el 1886 per reivindicar la jornada de 8 hores, i al 8 de març, que commemora la mort el 1909 de més de 140 treballadores a l’incendi de la fàbrica Triangle, a Nova York.

Com oblidar, per altra part, el gran Thoreau, inventor del concepte de la desobediència civil, Mark Twain, Emma Goldman, Malcom X, Howard Zinn

o Noam Chomsky? Tots ells eren –o són– de la terra de George Bush, el que demostra que no tots allà són cowboys amb ganes de liquidar gent a canvi de petroli i que la seva cultura no es limita pas a Steven Spielberg i la Super Bowl.

Aprofito per recordar en aquestes planes un altre socialista nord-americà la influència del qual va ser manifesta, tot i que al nostre país les seves idees revolucionàries no són prou conegudes. Qui no ha llegit algun cop “La llamada de la selva”, o “Colmillo Blanco”, o ha vist alguna vegada adaptacions d’aquestes obres a la televisió? I, no obstant, poca gent sap que London era un fervent partidari que la classe obrera prengués el poder i derroqués el despotisme burgès.

London va néixer el 1876 a San Francisco, al si d’una família de classe humil i sense conèixer el seu veritable pare, un astròleg de nom Chaney, que mai no va admetre la seva paternitat. De jove va saber el que era el treball dur a les fàbriques de bot i de conserves d’Oakland. Ben aviat va embarcar, als 17 anys, en una goleta que feia ruta cap a les illes del Japó, iniciant així el seu gust per l’aventura i el desarrel. La consciència de classe se li va despertar a base de palades de carbó durant 10 hores seguides a la companyia Electric Railway i se li va refermar després de passar 30 dies a la presó per vagància.

llibres llibres

Als 21 anys inicià el seu periple en busca d’or per la vall del Yukon, que li va donar la fama. De formació autodidacta, a aquelles alçades ja havia iniciat la seva carrera com a escriptor, tot i que sense gaire èxit. La seva experiència a l’Àrtic va ser un absolut fracàs. Sense haver pogut trobar or i totalment arruïnat, vagarejant borratxo pels carrers de Dawson, London va estar a punt de deixar-hi la pell per culpa de l’escorbut. Però l’aventura va tenir la seva recompensa, donant-li prou material per escriure les seves obres ambientades a Alaska. “Tiempos de ira” en recull una, la impressionant “Amor a la vida”, on narra la supervivència fins al límit d’un buscador d’or que perd el camí de tornada i està a punt de morir d’inanició mentre un llop, també moribund, espera que caigui rodó per menjar-se’l.

London guanyà molts diners amb la seva ploma, però mai oblidà els seus orígens ni les seves idees revolucionàries. “Tiempos de ira” recull algun dels seus escrits amb més càrrega socio-política. A destacar “La fuerza de los fuertes”, una paràbola del naixement de la societat de classes. L’escriptor narra en boca del vell “Barba-Llarga” la història de la tribu dels “menja-peixos”: com la por a la tribu rival dels “menja-carn” és aprofitada per uns pocs per fer que es creïn l’exèrcit, l’estat, la religió, la propietat privada..., tots aquells mecanismes que permeten una minoria viure del treball de la majoria, mantenint-los subjugats mitjançant una mescla de força bruta i de “propaganda”.

Jack London ens mostra un estat desbordat, uns burgesos incapaços defer res per si mateixos

“La huelga general (el sueño de Debs)” és un altre relat –premonitori dels temps actuals?– pensat per cridar l’atenció del lector sobre la força que una majoria conscient pot tenir si està disposada a treure’s de sobre els seus opressors. Narra des del punt de vista d’un milionari una vaga general (fictícia) que té lloc als Estats Units. Veiem com els obrers ben organitzats són capaços de paralitzar

el país, posant en evidència l’absoluta dependèndencia de la burgesia pel que fa a la classe treballadora. London ens mostra un estat desbordat, uns burgesos incapaços de fer front a la progressiva manca de productes i serveis, incapaços de fer res per si mateixos (els seus criats els abandonen), i uns obrers que dominen la situació gràcies a què han preparat a consciència la vaga, juntant reserves ocultes que els permeten subsistir mentre els rics saben per fi què es passar gana.“Tiempos de ira”, en definitiva, ens mostra l’altra cara poc coneguda d’un escriptor famós, en una època on encara tenia gran importància la figura de l’intel·lectual compromès, sense por de dir la veritat a la cara a aquells homes orgullosos que creien –encara ho fan– que ningú els podrà vèncer mai.

“La huelga general” és un relat per cridar l’atenció sobre la força que una majoria conscient pot tenir

Res millor per acabar que unes paraules del protagonista del “Talón de hierro” –l’obrer Ernest Everhard (alter ego de London), transformat en portaveu de la causa revolucionària– adreçades als amos de la societat capitalista:“¡Estas son nuestras manos, nuestras fuertes manos! Ellas os quitarán vuestro gobierno, vuestros palacios y vuestra dorada comodidad, y llegará el día en que tendréis que trabajar con vuestras manos para ganaros el pan, como lo hace el campesino en el campo o los raquíticos y hambrientos empleados en vuestras metrópolis. (...) Si el poder de producción del hombre moderno es mil veces superior al del hombre de las cavernas, ¿por qué hay actualmente en Estados Unidos 15 millones de habitantes que no están alimentados ni alojados convenientemente y tres millones de niños que trabajan? (...) no cabe otra explicación que la de la mala administración de la clase capitalista; que sois malos administradores, malos amos, y que vuestra mala gestión es imputable a vuestro egoísmo.”

Res sembla que no ha canviat des dels temps en què Jack London va escriure aquestes paraules.

La consciència de classe se li va despertar a base de palades de carbó durant 10 hores seguides

18 19

Drogues legals, consums letals

En un reduït espai em proposo aportar algunes idees i conceptes que puguin ajudar a reubicar, allà on penso, l’estat de la qüestió al respecte de les drogues, les drogoaddiccions i les persones drogoaddictes, i el seu entorn.

Els nous temps han rellançat el tema de les drogues i tota la seva complexitat a la màxima actualitat mediàtica, econòmica, científica, social i política. Paradoxalment, sovint, seguim llegint o interpretant el tema en claus obsoletes.

Veiem, al meu entendre, algunes actualitzacions fonamentals:El que determina la relació perversa, la patologia, no és tant la substància/la droga pròpiament dita sinó la conducta addictiva de la persona afectada”, “enganxada” i per tant malalta. Voldrà dir això que el nucli de la prevenció, però també del tractament, passen necessàriament per evitar les relacions de dependència, hàbit o consum patològic respecte de qualsevol substància i/ o, també, conducta. Aquí entrem plenament en la personalitat addictiva com a expressió d’errors educacionals, conflictes de valors i de creixement personals, pressions socials, interessos crematístics, crisi de models i dificultats d’autocontrol. El que finalment compta no és només el tipus de substància sinó el trastorn de conducta, i això ens situa front a noves formes d’addicció tan serioses

com les ludopaties, ciberaddiccions i tota una sèrie de comportaments malaltissos i amb característiques de dependència i tolerància, com passa amb qualsevol droga.

Un segon concepte enganyós a superar és el que proposa el mateix títol d’aquest escrit i un dels seus objectius. La legalitat, o no, d’un determinat consum o substància no pressuposa una relació directa amb la seva toxicitat, gravetat o perill. Tant és així que les drogues més greus, les més letals i esteses, quantitativament i qualitativa són justament aquelles “legals”. Em referiré després a aquest flagel però poso ja el focus sobre una tríada mortal: el tabac, l’alcohol, els medicaments.

Naturalment que la cocaïna, l’heroïna, el cànnabis o els psicofàrmacs clandestins i de disseny, així com totes les seves barreges o derivats són també

ciència ciència

greus i poden acabar matant, però estadísticament, en valoració epidemiològica, ho fan menys que les “anomenades legals” esmentades.

De fet, la consideració de legal o il·legal depèn d’una sèrie de factors que van des de la tradició i cultura d’una societat fins a la mateix pauta de consum i sens dubte de la capacitat d’ingressos o d’enriquiment (sempre brutal en aquesta matèria), ja per part de l’Estat o ja de poderoses estructures clandestines i delictives. La dicotomia ha arribat a un extrem tal que avui l’enfrontament, les interaccions, connivències, entre Governs i governants, i màfies i organitzacions de narcotràfic és una realitat violenta, brutal i en creixement, que cal considerar per entendre gairebé tots els episodis de guerra i violència permanents arreu del planeta. Argumenten els qui defensen la “legalització” que això representa

millorar el control, qualitat (seguretat per puresa), gravar fiscalment i generar ingressos finalistes (per dedicar a tractar els estralls produïts), regulació del mercat i punts de venda, abordatge mèdic, o fins i tot (teòricament com a mínim) controlar o impedir-ne la publicitat. També, en gran mesura, impedir el creixement de les xarxes il·legals darrera aquesta activitat i la seva inducció paral·lela a nous consums i més conductes fora de la llei. Que no és poca cosa... Tanmateix no ha quedat demostrat, i fins i tot hi ha informacions que diuen el contrari, que aquesta inclusió dins del sistema aporti millors resultats pel que fa a quantitat de persones afectades ni de la gravetat

La legalitat, o no, d’una determinada substànciano pressuposa una relació directa amb la seva toxicitat

Antoni BarbaràMetge internista i Assesor de l’Àrea de Salut Pública de l’Ajuntament de Barcelona

Ósc

ar M

artí

nez

Paradoxalment, seguim llegint o interpretant el tema en claus obsoletes

Jornades Sin Permiso 2010

Barcelona, 10-11 de desembre

Avenç democràtic o involució:dues alternatives de sortida a la crisi

Lloc: Ateneu Roig (Ciudad Real 25, Vila de Gracia, Barcelona)

Inscripcions gratuïtes i obligatòries (Plaçes limitades)Contactar a: luisjuberias@fpereardiaca.org

et vols anunciar?contacteu amb

Laura Catalan: 625 601 107

roigences@roigcultura.cat

20 21

social derivada de la seva “normalització”, com veurem passa amb les drogues “legals”.

Si es tracta de “classificar” les drogues, caldria tenir en compte: origen (cultiu, tractament posterior i/o síntesi de laboratori), manipulació química, adulteracions i intervencions, creació de mercat i demanda, circuits de tràfic, penetració i distribució, finançament, promoció i venda... mercantilització a la fi. Atenent a la seva perillositat pel que fa a la salut i mortalitat, caldrà considerar drogues de perillositat immediata, o de mig i llarg termini. Tampoc podem oblidar les característiques de consum i per tant de risc, ja individuals, ja socials o grupals. Aquella vella distinció entre drogues “toves” i/o “dures”, ha decaigut finalment per la seva inoperància i el mateix error de base: les més dures, atenent a la mortalitat, són justament les més legals, fins i tot d’un cert prestigi social.

Darrera d’aquest submón de les drogues s’hi mouen interessos econòmics i de poder que superen qualsevol mesura tangible. Darrera la malaltia addicctiva de les persones trobem grans dosis de patiment, d’immaduresa, de manca de projecte i valors, de desesperança, de fugida cap al buit, de negació del conflicte, d’anestèsia momentània del dolor i la culpa… Sota una capa d’hedonisme, àmpliament publicitat, rau inicialment una desorientació patològica (sovint en adolescents cercant la seva ruptura i identitat”), una voluntat de sumar-se al grup o a la tendència, i desprès una necessitat sobrevinguda de consum per les mateixes característiques de dependència, taquifilàxia i tolerància (cada cop més dosi per aconseguir l’efecte desitjat).

L’Agencia de Salut Pública de Barcelona aporta any rera any dades1 sobre el consum de drogues a la ciutat i ho fa amb especial anàlisi de substàncies i grups, segons edat, classe social, gènere, origen, nivell educatiu, tal com cal fer-ho per llegir adequadament les dades i per poder actuar en funció d’aquestes desigualtats patents en salut, que com sempre tenen determinants de base social... En síntesi ve a dir que, producte de la crisi i també de les noves tecnologies i xarxes socials, han canviat

ciència ciència

els entorns, el espais de trobada, els itineraris… la tipologia del consum. Avui els joves apunten a una menor disponibilitat de diners per a la “festa”, més atur i precarietat, més “NiNi” (ni estudia ni treballa), més tendència a beure a casa, barat i abans de sortir per anar ja decididament embalat…

També es veu com ha baixat relativament el cànnabis, o la mateixa cocaïna (per preu abans de certs status avui menys rics, i en canvi més usada en marginalitat). El tabac sota campanya legal redueix el seu ús tot i que joves i dones són encara grups afectes; com l‘heroïna repunta però en

fumada més que via parenteral, i com guanya terreny el consum d’alcohol i les substàncies psicoactives i farmacològiques (speed, èxtasi, MDMA, ketamina, benzodiazepines, etc.), les grans amenaces en salut pública, al meu entendre.

El fenomen de l’alcoholisme està en creixement i pot abordar-se des de diversos angles, alguns força nous i no menys inquietants. Avui es parla del “turisme de borratxera”, avui l’objectiu de molts joves no és la diversió (amb alcohol inclòs) sinó l’embriaguesa com a final necessari (i arriscat). Les convocatòries socials, festives, pseudoculturals, lúdiques, esportives i massificades passen per i amb l’alcohol inexcusablement. L’alcoholisme pot matar de sobte, coma etílic o sobretot accident de tràfic o laboral, però va matant lentament, amb greus distorsions personals, afectives, professionals, familiars, econòmiques

Guanya terreny el consum d’alcohol i les substàncies psicoactives i farmacològiques (èxtasi, MDMA, ketamina, speed…), les grans amenaces en salut pública,al meu entendre

Darrera d’aquest submón de les drogues s’hi mouen interessos econòmics i de poder que superen qualsevol mesura tangible

Ósc

ar M

artí

nez

Ósc

ar M

artí

nez

1 http://www.aspb.es/quefem/docs/Observatori_2009.pdf

HOLLYWOODROIG

La presència comunista al cinema clàssic americàSelecciona i presenta Manuel Delgado

Divendres a les 21h3 desembre . 14 gener . 11 febrer . 11 març

Ciudad Real, 25 (Vila de Gràcia)www.roigcultura.cat roiga s s o

c i a c i óc u l t u

r a l

22 23

Vols col·laborar amb la revista?

Fes-te’n soci de l’Ateneu!

ateneu@roigcultura.cat www.roigcultura.cat

i fins a malaltia crònica hepàtica i cerebral. Malgrat tot, confrontar aquesta realitat és molt difícil i ja són molts/es els ministres de sanitat que no poden ni entrar en matèria legislativa de control i prevenció. El tabac, una addicció bàsicament psicològica i per tant molt difícil d’eradicar, malgrat la gran permissivitat i prestigi històric segueix matant milions de persones per la demostrada relació amb malalties cardio-respiratòries i càncers. Actualment les lleis antitabac comencen a donar els primers resultats i confirmen la seva transcendència en salut pública.

L’altre enorme macronegoci és la indústria farmacèutica. I aquí tan important és el consum de psicofàrmacs d’origen irregular com el que ve de la mà de la prescripció mèdica preceptiva. Avui les prescripcions de sedants, ansiolítics, antidepressius, hipnòtics és tan enorme que han desplaçat grups terapèutics clàssics. La societat, la sanitat que ens ve determinada, vinculada i subordinada a interessos de mercat i grans corporacions químic-farmacèutico-alimentàries, està “medicalitzant” la vida quotidiana i la sortida (sovint errònia o insuficient) al conflicte i la desesperació és la utilització addicctiva de medicaments.

Per això, des de la meva experiència mèdica professional, he escrit i ponderat sobre aquelles “Prescripcions NO farmacològiques” 2 com a les més rellevants en salut.

I per finalitzar aquesta elemental revisió, una visió personal, compromesa, sincera i subjectiva. No es pot considerar saludable qui està “enganxat” a una droga o a comportament addicctiu, però avui aquesta societat capitalista, neoliberal i mercantilista tot ho empastifa per a lucre i benefici de les grans corporacions. Amb la crisi, la pobresa, el dolor, la injustícia és difícil sobreviure, i sovint la fórmula d’escapada és la fugida alienadora de les drogues (legals o no).

El més veritatable és, com tantes vegades, el més dur i el més difícil: un bon diagnòstic, una bona anàlisi personal-social, un plantejament sincer, una decisió i un compromís al nivell triat, i finalment la LLUITA social, cultural i política. És lluitant contra les injustícies que s’aprèn, es creix, es veu clar, es fa salut, ni que sigui amb dificultats, esforços, treball i moltes dosis de solidaritat, humanitat, fraternitat i esperança.

Salut!

ciència

Les lleis antitabac comencen a donar els primers resultats

Avui la societat, vinculada a interessos de mercat,està “medicalitzant” la nostra vida quotidiana

2 http://bloclaratera.blogspot.com/2010/ 07/prescripciones-

no-farmacologicas-0.html

Aquella vella distinció entre drogues “toves” i/o “dures”, ha decaigut finalment per la seva inoperància i el mateixerror de base

roiga s s oc i a c i ó

c u l t ur a l