Revista de Sant Jordi 2015

Autor: Àlex Castro

---…

Editorial

Un altre any som amb vosaltres en la nostra cita de Sant Jordi, patró de

diversos països entre els quals el nostre; però també, assenyalada per ésser la

diada de la rosa i el llibre.

Aquest dia que no és festa però tothom la fa és la diada en què l’Escola

mostra els treballs literaris al Poble.

Enguany el motiu escollit ha estat la gent de Sant Quirze que és coneguda

per alguna activitat social o cultural. No hi és tota la que haguéssim volgut

però si que hi ha una àmplia representació.

No ha estat fàcil poder fer les entrevistes ja que en el món en què vivim

tothom va carregat de feina i trobar el moment adequat ha estat una feina

feixuga i fer els equips de reporters també ha estat una feina àrdua dels

professors de l’Escola, en especial els de llengua, però ha valgut la pena i ací

trobareu els treballs realitzats pels alumnes de les diferents classes.

També hi trobareu una entrevista a l’erudit del seu temps, ara que en

commemorem els set-cents anys de la seva mort; ens referim a l’il·lustre monjo

i missioner mallorquí Ramon Llull, també conegut com a Ramon lo Foll.

Fou un rellevant místic, filòsof, teòleg,.. i en definitiva un gran escriptor (produí

la més vasta obra escrita en el món medieval) que utilitzà el llatí, llengua

franca a l’època a Europa; occità; àrab, per poder cristianitzar el món

islàmic; i en català, fou el primer escriptor que utilitzà una llengua vulgar a

Europa per transmetre coneixement.

Un aspecte que no podem deixar de banda és la tasca que han fet els

artistes del poble per a les escoles i el treball que han dut a terme al llarg del

curs i com a cloenda l’exposició a la Casa Vila Puig, casa del pintor

santquirzetenc per excel·lència.

La nostra Escola també hi participa d’aquest projecte i hi participem amb

l’alumne del centre que alhora és artista. Estem parlant de l’Àlex Castro que

ha fet una exposició al centre per celebrar la setmana cultural.

ÍNDEX

ÀLEX CASTRO

M ROSA TANTINYÀ

JORDI CODER

JOAN PÉREZ

LLUÍS VILLA

M. ÀNGELS RELAT

JORDI CALVÍS

JOSEP BUSQUETA

JAUME CARBÓ

HENRY MÉNDEZ

ÀNGEL SALA

RAMON LLULL

NÚVOLS LLULL

INVENTEM HISTÒRIES AGUDES

LLIBRES SANT JORDI

1

6

9

10

14

16

17

25

28

29

35

36

43

44

47

PERSONPERSONPERSONPERSONES RELLEVANTS DE SANT QUIRZE DEL VALLÈSES RELLEVANTS DE SANT QUIRZE DEL VALLÈSES RELLEVANTS DE SANT QUIRZE DEL VALLÈSES RELLEVANTS DE SANT QUIRZE DEL VALLÈS

1

SANT JORDI

2015

ENTREVISTA A L’ÀLEX CASTRO, PINTOR

L’artista neix o es fa? Ui! Que complicat. Personalment penso que l’artista, bé, el concepte d’artista és molt ampli. Anem a dir, qualsevol persona pot aprendre a pintar. El problema és, has de néixer per donar el pas següent de dir jo pinto i sóc artesà de la pintura, que es diu, que és el que sap un ofici, pinta, però, pinta. Ara, quan tu vols transmetre alguna cosa al quadre, o que li transmeti a la gent que el vegi, hi ha gent que veu un quadre i es posa plorar, i tu pots passar i dir: perquè plora? A tu no et pot emocionar un quadre, però pot emocionar a algú altre. Llavors, per a aquest pas, s’ha de néixer. Perquè és una cosa més interior, més especial, no és el que tu pintes, no necessites néixer i saber molt, pots aprendre, tu no saps dibuixar, vas a un lloc i t’ensenyen a dibuixar i acabes dibuixant, més bé o més malament, però acabes dibuixant igual que pintant. Però clar, donar el pas és complicat, per tant, jo crec que s’ha de néixer. Què és per a vostè la pintura? Què significa?

Per a mi, significa l’expressió dels sentiments, expressar un sentiment, gaudir, gaudir quan estàs treballant, quan pintes, com qualsevol altre que gaudeix fent fotografia o fent coses a l’ordinador. Per a mi és gaudir, és transmetre o intentar transmetre, i una cosa important per a mi, l’ensenyament. Quasi tota la meva vida, no m’hi he parat a... he après això i ja acabo. No, jo sabia que si volia aconseguir alguna cosa, havia d’aprendre-la, a través dels llibres, a través dels companys, o a través d’anar a cursos. Doncs, per a mi la pintura és aprendre. Jo, possiblement, ara em dirien els companys: Perquè vas ara a pintar? Qui t’ensenyarà si tu pots donar classes? No! Si és que hi ha persones que algunes coses les fan millor que jo. Com les fan millor que jo, necessito veure com les fan per intentar algun dia aconseguir això, m’entens? Vulguis o no, igual no milloro en allò que fa aquella persona, però, t’obliga a dir: Ostres, haig d’aprendre, i haig d’anar millorant, millorant... No sé, jo crec que la meta te l’has de posar molt lluny i sense córrer per arribar-hi, i si no hi arribes, doncs, no hi arribes. Però has de tenir aquest al·licient per aconseguir les coses, perquè si no et quedes amb el clic, clic, clic (fa gestos de pinzellades). Quan va començar a pintar? En realitat, pintar, pintar, el desenvolupament creatiu, és a dir, la ment creativa, el pensar en els colors i tot això... tota la meva vida professional, però el que es diu l’ofici de pintar, fa vuit anys, no fa més. Quina relació té la pintura en la seva vida? Bé, forma part de la meva vida. El més important per a mi és la meva família, la meva dona. Seria capaç de deixar la pintura per la meva dona si fos necessari. El que passa és que ella em recolza, m’acompanya, no l’importa si m’hi dedico, no tots els dies, però si puc, totes les vegades que puc, i no em diu: Ei! Un altre cop a pintar? Per a mi és importantíssim, em fa desenvolupar com a persona humana, aconsegueixo un equilibri,


2

SANT JORDI

2015

vulguis o no, en qualsevol àmbit, et poses aquí (assenyala on pinta), escoltes música, estàs pintant, estàs relaxat, vas pensant això, què faré la setmana que ve, què pintaré en el pròxim quadre... i vulguis o no, és una ensenyament interior positiu, per a mi, positiu. Ha fet alguna exposició? Sí. No massa, però sí. N’he fet d’importants; de galeria només dues. Una, quan hi havia a Sant Quirze una galeria que després va plegar, que era... com es deia? Era d’un fotògraf.. no ho recordo. I ara he fet una a Sabadell, en un restaurant, cafeteria, galeria, que es diu Genial. La vaig desmuntar farà una setmana. Això com a galerista. Ara, en centres culturals, aquí en el Vila-puig, no és una galeria, però, en el seu moment era un espai d’exposicions. He fet en el Vila-puig, he fet a Sabadell dos a part d’aquest restaurant, que el considero galeria més que un restaurant, a altres restaurants, he exposat també a Sant Carles de la Ràpita, he exposat a Granollers, a Vic, bàsicament són aquests. Quines valoracions has tret d’aquestes exposicions? Quan tu pintes, depenent de les coses que tu puguis percebre, diguéssim, que tu et trobis a gust, i sigui una superació i tot això, depenent d’això, també pintes perquè dius: home, m’agrada que l’altra gent ho vegi, com a mínim, no? I aleshores, sempre busques exposar al lloc que sigui. Què he tret de positiu? Doncs, les coses que he vist que la gent ha passat de llarg, m’ha servit per dir: “Àlex, has de millorar, no has fet parar a la gent per veure-ho, per tant, no és problema de la gent, és problema teu, no estàs aconseguint que la gent, que algú es pari i digui...” després et pot agradar o no... però com a mínim que es pari. Doncs, m’ha servit per això. Quina és la seva trajectòria dins del món de la pintura? Sempre ha pintat igual? Quina evolució ha tingut?

“Constel·lació”

No, no sempre he pintat igual, i espero d’aquí cinc anys no seguir pintant el mateix, sinó una altra cosa. El que passa és que, suposo que sempre serà a partir del que faig ara, sempre serà amb un transfons... no dic personal, o íntim, o social... perquè és aquest pas que us deia una miqueta de..., vas pintant, i pintes això (assenyala quadre de l’etapa de textures), que en el fons és una cosa mental. Podries fer quadres, rodones, o pots fer el que vulguis, no? M’entens? però no expresses un sentiment, el que estàs expressant és un concepte que tens, d’una cosa equilibrada, racional i totes aquestes coses. Després vas intentant, vas aprenent, fas aprenentatge, i quan dónes aquest pas... no dic que sigui un pas important, simplement, que he arribat a una tercera etapa, penses: ara el que pintis ha de tenir un transfons, o una emoció, o alguna cosa, és això. Crec que seguiré pintant pensant que haig de transmetre coses, que és l’important. Si ho aconsegueixo o no, això ja és una altra història. Quins materials feia i fa servir? Des d’un principi faig servir massilles plàstiques, paper gravat, alumini, bàsicament des d’un principi fins a un final. Perquè això deu ser molt profund, no ho he abandonat, el que passa és que de tenir un gruix s’ha anat reduint, ha disminuït, però segueixo treballant, ara només serveix de suport, o d’acompanyament a la pintura. Això ha


3

SANT JORDI

2015

resultat ser un tret característic dels meus quadres, perquè hi ha molta gent que quan veu un quadre, sense veure la firma diu: És de l’Alex. Només per aquesta motiu, perquè no és normal, diuen: Ostres! El de les textures. Quines tècniques fa servir? Bàsicament l’oli, pinto a l’oli i empasto, és a dir, empastava molt. És com la textura, empastar vol dir el gruix de pintura. Al principi empastava molt i també l’he anat reduint, i pinto en sec. En sec vol dir que jo pinto... hi ha pintors que al dia següent, no, a la tarda ja hi pinten a sobre, d’aquesta manera amb el que està a sota que està tendre ja poden mesclar..., jo no, jo deixo que s’assequi una mica perquè m’agrada raspar, i en el pinzell amb pasta sense diluir, doncs fer fregats. També us ho puc explicar sobre els quadres perquè us feu una idea. Són tècniques que cadascú les agafa segons es trobi més a gust, veu que representen... que és capaç de plasmar millor el que està pintant i coses d’aquestes. Quins són els colors que més utilitza? Normalment segueixo en equilibri, no faig contrastos exagerats. Normalment sempre utilitzo la mateixa gama de colors. Tinc una gama de dotze colors: (pensant) el marró, el siena, el groc indi, el blanc, el groc, el vermell, verd, blau ultramar i blau cobalt. No utilitzo cap més, tots el colors que trec vénen de la mescla d’aquests, perquè una cosa interessant és aconseguir mescles, aleshores aconsegueixes colors i atmosferes molts més reals que si... no sé, per dir quelcom... per fer un arbre o una cosa verda, agafes (fa moviment de mesclar colors), va aquest verd, no, mescles blaus amb ocres o terres, i blaus amb grocs, vas aconseguint uns verds que tiren cap a càlids o cap a freds, i és interessant. Això m’ho van ensenyar des de la primera vegada, un professor del que tinc molt bon record, i no ho he abandonat perquè és veritat. Aleshores fas una gama que te la fas teva, entens? Segons els colors que escullis, aconsegueixes una gama de colors determinats.

Quines característiques té la seva obra? Com la podríem reconèixer? Per les textures, que ja us ho he dit, això seguríssim... I ara, si m’hagués de definir, faig un realisme poètic, que es diu. Perquè és realisme poètic? Què vol dir poètic? Vol dir que vols transmetre alguna cosa, però, dolça. Hi ha pintors que estan ara pintant senyores grans tal com són, nues, tal com són..., gent grossa..., això és un realisme, volen cridar l’atenció, remoure consciències, però ho trobo exagerat. Jo crec que ha de ser, no sé, cadascú s’inclina per alguna cosa, jo diria que és el poètic en el sentit que busco una cosa suau, un lirisme que es diu, una cosa més light. En quin autor o autors s’ha inspirat? O s’ha influït?

“Absència núm. 4”

M’ha agradat sempre l’Impressionisme, tots els autors de l’Impressionisme. I, sobretot, del Modernisme català, en Joaquim Mir, que aquest m’encantava com pintava. M’ha servit de base, per veure-ho, què feia, com ho feia. Aleshores, em va cridar molt l’atenció el Realisme americà, en Hopper, que és un pintor americà que plasma les escenes de l’Amèrica profunda, de la gent en un bar, en una barra quiets..., d’una senyora assentada en un llit mirant per la finestra. Tu el veus i penses: Ostres! Aquesta senyora pot estar esperant algú o està... mira, que li agrada mirar per la finestra... però, veus una certa


4

SANT JORDI

2015

soledat, o està transmetent una cosa, tu veus el quadre i penses: A aquesta senyora li passa alguna cosa, no? Doncs és això. Això és el que us he dit que em va cridar molt l’atenció, o més que cridar l’atenció, és aquest pas que us dic que tu no t’adones i vas pensant, vas rumiant i dius: T’hagués pogut sorgir això, com igual..., no, m’hagués sorgit això perquè m’hi vaig fixar en això, perquè sinó m’hagués fixat en una altra cosa d’una altra època de la pintura, i vaig dir: És veritat que els quadres han d’expressar alguna cosa. Així és com vaig començar.

“Instants 2”

Cap a on creu que evolucionarà? No ho sé, la veritat. Simplement, a mi m’agradaria seguir pintant, i sempre la meva dona em recolzarà. El meu desig és arribar a etapes noves, això vol dir que estaré aprenent, perquè és una cosa que és innata en mi, sí, necessito aprendre; vol dir que aniré evolucionant fent unes altres coses dins del mateix món. Així com de la primera a la segona etapa hi ha un salt, però hi ha un salt perquè seguia aquest ofici, aquest ofici que dic jo, entens? L’ofici d’aprendre, d’artesà, de saber posar un color, de mesclar els colors... i quan has donat el pas, possiblement és perquè has començat a pensar en això. Ara ja no em preocupa tant si he posat bé el pinzell o malament. Aleshores, no sé a on arribaré, les ganes són seguir pintant amb il·lusió, com quan vaig començar. No sé a quin lloc arribaré... L’etapa ha de ser llarga, però, sense presses, igual no hi arribes, igual et quedes dues etapes més enllà, o ja no arribes a la pròxima perquè et quedes estancat en la idea.

Algun cop ha fet algun retrat de persona? No, us diré perquè. És un pas a donar, tots els pintors, eh! Perquè es necessita alguna cosa més que tècnica, perquè has de reflectir a la persona en el seu caràcter i en la seva forma. Com no ho he fet mai, no ho he intentat mai, el retrat. Podria pintar, puc arribar a pintar gent i persones, perquè una de les coses que faig és, com avui dia tenim aquesta tecnologia, de programes informàtics d’imatge i de coses..., doncs faig muntatges, i busco informació, faig fotografies, i ara estava treballant amb gent, amb gent anònima, gent que camina pel carrer, per posar-les en els espais que siguin. Això jo ho estic pensant, ho estic ajuntant... Sí que pintaré gent, però, el retrat, això ja és molt complicat, molt difícil, perquè necessites reflectir a la persona, perquè si no, jo puc pintar i després mirar, i pensar: No sé si s’assembla gaire, no? No tinc pas intenció de fer-ho. Quin és el problema actual que més el preocupa? En general? Sí, en general. (Bufa) Encara que sembli estrany, el problema de la joventut. Del problema que teniu, entens? Perquè, jo quan era jove vaig estudiar, vaig estudiar el que m’agradava, vaig tenir la gran sort de trobar una feina que... primer era una de les primeres feines que sorgien i que em va agradar moltíssim, em va agradar tant que n’he gaudit desesperadament igual que amb la pintura durant el temps que he treballat. Però, vosaltres ho teniu complicadíssim, perquè estudieu una cosa o treballeu d’una cosa, heu de treballar en coses perquè necessiteu treballar. Això, no és que em preocupi, ho trobo... no trobo la paraula exacta, ho trobo horrorós, entens? I si parléssim de política, millor no parlar-ne, no, perquè reconec que hem perdut certs valors i l’ètica, encara que sembli una cosa nyonya... però l’hem perduda. Perquè? No ho sé, de veritat t’ho dic. Igual és el món del negoci, el món dels diners que ho ha impregnat tot, entens? Jo vaig estar treballant, i jo vaig notar un canvi en les relacions laborals quan van entrar els


5

SANT JORDI

2015

de màrqueting; això era positiu per intentar obrir mercats, ja que es van crear unes relacions humanes dins de les empreses quan van entrar... que dius: Alguna cosa està passant aquí. Competències, i possiblement de creure’s que eren el talismà, per a dir quelcom, o la part més alta o superior d’una empresa, perquè arribaven ells i ho anaven a canviar tot, anaven a obrir el món i aquella empresa...(obre els braços engrandint) arribaria a no sé quin lloc, i tractaven a la gent com si fossin mercaderies, per tant, les relacions es van començar a deteriorar des d’aquell moment. Jo vaig pensar: Àlex, això està canviant. Jo no vaig tenir problemes perquè estava en zona directiva, perquè la part creativa era també la part més important d’una empresa, i no m’afectava directament, però si m’afectava en l’entorn general de la gent, quan veies que la cosa es deteriorava, la cosa no funcionava, que aquesta competència i el “aquí estoy yo”... doncs vaig pensar alguna cosa està passant, no sé el que passa, i no te n’adones possiblement inconscientment, però després de deixar la feina, reflexiones i penses: Déu senyor! Però com la relació, aquella relació de la gent que hi havia... De competència en una empresa, sempre n’hi ha, però, vaja, als límits que s’ha arribat no hi eren en aquella època. Què ens aconsellaria als joves? (Riu) UUiiii!!! Jo us diria que apreneu sempre, aneu aprenent com he fet jo, perquè he après i he estudiat coses que tenien relació amb la meva feina... la meva feina era creativa, però jo depenia d’uns senyors que feien altres coses, feien estampats, altres feien tintures, altres feien uns acabats, i jo pensava: Àlex, has d’aprendre, com a mínim tenir nocions, no dic treure’t la carrera... però, com s’estampa, com es tenyeix; clar, també passa una cosa, vols anar a un lloc... això era conveniència meva, anaves a un lloc i et deien: “No, esto no se puede hacer porque no sé qué, no se cuántos”, i tu deies: “No no, sí que es pot fer per això i per allò”, perquè clar, la gent també s’acomoda una mica. Però també, pel que us he dit abans, em sap greu per com teniu el panorama laboral, que el teniu complicat, però... però, us diria que aneu aprenent, i avui dia encara més, amb aquest món de la informàtica que ho està

revolucionant tot, on cremes etapes constantment. En cinc anys penses: Ostres! No m’ha servit de res tot el que he après, ara resulta que he d’aprendre altres coses. De totes formes, jo ja sóc de la prehistòria... no ho sé, us aconsellaria que tingueu sort, que lluiteu, que tingueu sort perquè reconec que se’n necessita... Jo vaig estudiar i vaig tenir la sort que em van venir a buscar del tèxtil, però, si jo m’hagués dedicat... jo estava estudiant i em volia dedicar, en el seu temps, al món de l’arquitectura. Començaven els arquitectes per influències dels italians a... començaven a estudiar les façanes, els vestíbuls de les empreses, o les cases, a fer un disseny per les coses, no? del producte. Vaig pensar que el món de l’arquitectura també m’atreia, i pensava: m’hi dedicaré. Però no va ser així. Quan vaig estudiar, en els mesos de vacances, ja podia anar a buscar un estudi d’arquitectura per fer pràctiques i em donaven un sou, això, avui dia no hi és, no n’hi ha, els pobres arquitectes estan fent de cambrers. A part de la pintura, té alguna altra afició? Diria que m’agrada la informàtica, però l’utilitzo per les coses que abans comentava. És una eina, per tant, m’hi dedico en programes de fotografia, per modificar fotos, per fer proves de coses... però sempre derivat a aquest món. Viatjar també m’agrada moltíssim, perquè a tot arreu aprens, veus coses... Si vas amb l’ànim de no comparar, sinó de veure i sentir. Abans podies agafar una motxilla i anar a qualsevol lloc, ara has d’anar amb més de compte.

Per Jordi Beltran i Susanna Badia

PERSONES RELLEVANTS DE SANT QUIRZE DEL VALLÈSPERSONES RELLEVANTS DE SANT QUIRZE DEL VALLÈSPERSONES RELLEVANTS DE SANT QUIRZE DEL VALLÈSPERSONES RELLEVANTS DE SANT QUIRZE DEL VALLÈS

M ROSA TANTIÑÀ, GABRIEL NAVARRO

LA MEVA SEGONA CASA He de donar les gràcies al Dr. Gabrielhaver-me donat l’oportunitat de viatjar agrup d’odontòlegs a Burkinacom a cooperant. Recordo l’arribada a la capital ser impactant, el primer contacte amb primera vegada que hi viatjava va ser increïble. No deixo de pensar en el subsegüent desplaçament a Jakma, lloca pocs quilòmetres del nostre centre de treball. Les condicions eren tremendament dures: no teníem aigua corrent, la llum provenia d’un generador capciós que deixava de funcionar quan més ho necessitàvem, els esterilitzadors de calor seca funcionant a 50º a l’ombra! D’aquesta manera treballàvem de sol a sol fins que tornàvem a l’hostalNomés es parava durant mitja hora escassa per a de ser confiscat en la duana i de pagar una suculenta sanciósé com descriure el nus a l’estómac que es fa quan tot de nens t’envolten iullets famèlics, miren el bocí de pa que sostens a les mans.

altres portant els fills a collrecordo de manera especial un home deshidratat que havia estafill en braços més de cinquanta hores per ser tractat. Ell duia una infecció al queixal més gran que una pilota de tennis, que li deformava tot el rostre. Era espantós. Li vam salvar la vida. La meva experiència em va obrir els ulls


6

M ROSA TANTIÑÀ, COOPERANT DE LA FUNDACIÓ DR.

GABRIEL NAVARRO (ABANS ONG DENTAL COOP)

He de donar les gràcies al Dr. Gabriel Navarro per me donat l’oportunitat de viatjar amb ell i un

grup d’odontòlegs a Burkina Faso, el meu primer destí

ecordo l’arribada a la capital -Ouagadougou- que va ser impactant, el primer contacte amb l’Àfrica, la

vegada que hi viatjava va ser increïble. No deixo de pensar en el subsegüent desplaçament a Jakma, lloc on anàvem a allotjara pocs quilòmetres del nostre centre de treball.

Les condicions eren tremendament dures: no teníem aigua corrent, la llum provenia d’un generador capciós que deixava de funcionar quan més ho necessitàvem, els

calor seca funcionant a 50º a l’ombra! D’aquesta manera treballàvem l fins que tornàvem a l’hostal. L’activitat era frenètica i les cues feien paüra.

Només es parava durant mitja hora escassa per a dinar un entrepà d’embotit que confiscat en la duana i de pagar una suculenta sanció- portàvem des de casa. No

sé com descriure el nus a l’estómac que es fa quan tot de nens t’envolten iel bocí de pa que sostens a les mans.

Quan sentien les furgonetes sortien“Le blanc, le blanc, est ici!!!. Al capvespre, sopàvem arròs barrejat amb carn possiblement de gos i queuna vegada assabentada, per mi va passar a ser dieta d’arròs pelat. Burkina Faso és el tercer país més pobre Els pacients venien en processó des de llogarrets que no apareixen en les mapes arrossegant els peus,

altres portant els fills a coll-i-bé, veïns transportant ancians en cadires, d´entre aquests recordo de manera especial un home deshidratat que havia estat caminant amb el seu fill en braços més de cinquanta hores per ser tractat. Ell duia una infecció al queixal més gran que una pilota de tennis, que li deformava tot el rostre. Era espantós. Li vam

La meva experiència em va obrir els ulls a una realitat que està molt

SANT JORDI

2015

COOPERANT DE LA FUNDACIÓ DR. (ABANS ONG DENTAL COOP)

on anàvem a allotjar-nos,

Les condicions eren tremendament dures: no teníem aigua corrent, la llum provenia d’un generador capciós que deixava de funcionar quan més ho necessitàvem, els

calor seca funcionant a 50º a l’ombra! D’aquesta manera treballàvem L’activitat era frenètica i les cues feien paüra.

dinar un entrepà d’embotit que -a risc portàvem des de casa. No

sé com descriure el nus a l’estómac que es fa quan tot de nens t’envolten i, amb aquells

sortien al camí cridant ici!!!. Al capvespre, sopàvem

arròs barrejat amb carn possiblement de gos i que, per mi va passar a ser

és el tercer país més pobre d’Àfrica. Els pacients venien en processó des de llogarrets que no apareixen en les mapes arrossegant els peus,

bé, veïns transportant ancians en cadires, d´entre aquests t caminant amb el seu

fill en braços més de cinquanta hores per ser tractat. Ell duia una infecció al queixal més gran que una pilota de tennis, que li deformava tot el rostre. Era espantós. Li vam

a una realitat que està molt


7

SANT JORDI

2015

més enllà d’un reportatge a la TV o en una exposició de fotografia. Són pobres, molt, no us ho podeu imaginar. I no podeu, no podeu, perquè la pobresa és impossible de ser imaginada, només es capta, de manera definitiva, quan s’hi té contacte. Bo i l’experiència tant dura viscuda a Burkina Faso, les ganes de continuar cooperant eren gegantines. El segon viatge em va dur a Senegal, a un poble de nom Thionk Essyl. L’equip el formàvem setze voluntaris entre odontòlegs, higienistes i auxiliars. Alguns dels vilatans ens ajudaven fent tasques de traducció de llengües locals (Diola, Mandinga i Olof) al francès. És per aquest motiu que vaig decidir aprendre francès, necessito comunicar-me amb els pacients i els traductors.

L’acollida a Senegal per part de la població, metges i sanitaris de l’hospital va ser molt diferent a la de Burkina Faso. És un país pobre però no miserable. Aquí he vist com treballa l’enginy humà. Sané –cap de manteniment de l’hospital a Thyonk Essyl- fa funcionar les canonades, els desaigües, el generador i altres màquines creant del no-res les eines necessàries o els recanvis que no es poden comprar!

El tercer viatge –segon a Senegal- el vam fer juntament amb un equip de cirurgia pediàtrica, anestesistes, infermeria i auxiliars de diferents hospitals (Parc Taulí de Sabadell, Vall d´Hebrón, St. Joan de Déu i Hospital Gral. de Catalunya). Aquesta vegada va ser com tornar a casa, ens van rebre amb mostres d’afecte i molta il·lusió. Ara tots tenim noms africans! A l’últim viatge, ja sense el Gabriel, ens vam ubicar en diferents poblacions degut a que volíem cobrir més zones d’assistència. A mi em va tocar anar a Kafountine (Casamance) on, com sempre, la calor i les condicions tècniques són desastroses. La perícia del tècnic que ens acompanyava feia pujar i abaixar la cadira, tornava a la vida els compressors reescalfats per les altes temperatures i feia tot el possible perquè poguéssim treballar amb el mínim de preocupacions possibles. Una vegada més Àfrica és la improvisació, usar la imaginació i pensar que tot anirà bé. És per això que cada any, en cada missió ens superem, sabem que ens trobarem de nou fent cua al Prat i, només pensar en el proper enlairament, ens desborda l’energia i la il·lusió necessàries per a continuar la nostra tasca a l’Àfrica. Ens tornem a marcar reptes, cada vegada més ambiciosos, i amb resultats que superen amb escreix el que hem imaginat al sofà de casa uns mesos abans.


FUNDACIÓ DR. GABRIEL NAVARRO SOTO La ONG Dental Coop, convertida aquest any en la Fundació DR. Gabriel Navarro Soto, coopera al Senegal des de ja fa quatre anys amb servei odontològic. Es procura tractaments gratuïts (càries,endodòncies, neteges, extraccions…), i inclou la medicació (antibiòtics i antiinflamadults. Per fortuna, cada any s’han anat afegint més voluntaris al projecte de la Fundació i el fet de poder formar diversos equips de treball ens permet donar els nostres serveis a diferents zones i localitats com són el cas de Tendouk, Al’hospital de Thionk Essyl un grup de cirurgians pediàtrics, anestesistes, instrumentistes de quiròfan, infermeres i una sèrie de col·laboradors que s’encarreguen de tota una sèrie de tinvisibles però fonamentals (esterilització d’instrumental, atenció i acompanyament abans i després de les intervencions...) perdestacar la incorporació d’un traductor que parla difereni ens les tradueix al francès, facilita la comunicació, la diagnosi, els tractaments i el seguiment dels pacients. Amb aquest grup d’especialistes en pediatria es practica cirurgies que sense aquests voluntariserien possibles ja que, a causa del cost que tenen, es troben fora de l’abast de la població menys afavorida, que és la majoria. L’última campanya es va tancar amb xifres impensables. En aquests dos últims anys s’han duplicat les expectatives que manera que ara podem operar a dos pacients per quiròfan a la vegada. La nul·la atenció sanitària que hi ha en els països on col·laborem fa que es treballi en condicions força dures i en moltes ocasions s’hagi d’improvisar. Per això cada any necessitats més prioritàries. Es procura mantenir les infraestructures bàsiques, millorarne de noves quan és possible. Totes les despeses que comporten aquests viatgesvan a càrrec del propi voluntari. I és gràcies a totes les persones que tant en odontologia com en cirurgia pediàtrica col·laboren amb il·lusió en aquest projecte que la Fundació pot seguir desenvolupant les seves tasques en cada expedició que organitza. La medicació i material sol ús (mascaretes, guants, aspiradors de saliva, gases, talles, gorros cirurgia, tovallons, pitets…) són donacions de laboratoris farmacèutics, dipòsits dentals i de material quirúrgic que fan possible les tasques de la Fundació. Són aquestes aportacionles que fan possible que podem ajudar a totes aquestes persones que tant ho necessiten. Jo vaig començar fa cinc anys i tinc la meva segona casa a comparteixen tot el que tenen, la paraulahauríem d’aprendre molt de la seva cultura: el pilar de la família, el respecte a l’educació dels nens, l’atenció a la gent gran. Allà el dia a dia édemà?”. Diuen que Déu és gran i els ajuda. Penso que tots hauríem de fer un voluntariat, com a mínim un cop a la vida. Us puc ben assegurar que ens fa més rics en sentiments, el cor s’eixampla i ens fa conscients de la fortuna que tenim


8

FUNDACIÓ DR. GABRIEL NAVARRO SOTO

convertida aquest any en la Fundació DR. Gabriel Navarro Soto, coopera al Senegal des de ja fa quatre anys amb servei odontològic. Es procura tractaments gratuïts (càries,endodòncies, neteges, extraccions…), i inclou la medicació (antibiòtics i antiinflam

Per fortuna, cada any s’han anat afegint més voluntaris al projecte de la Fundació i el fet de poder formar diversos equips de treball ens permet donar els nostres serveis a diferents zones i localitats

Tendouk, Abene, Thionk Essyl, Kafountin. L’any 2013 es va incorporar a l’hospital de Thionk Essyl un grup de cirurgians pediàtrics, anestesistes, instrumentistes de quiròfan, infermeres i una sèrie de col·laboradors que s’encarreguen de tota una sèrie de tinvisibles però fonamentals (esterilització d’instrumental, atenció i acompanyament abans i

de les intervencions...) perquè tot funcioni sense entrebancs. D’entre tots ells, però, cal destacar la incorporació d’un traductor que parla diferents llengües locals (Diola, Mandinga, Olof,..) i ens les tradueix al francès, facilita la comunicació, la diagnosi, els tractaments i el seguiment dels

Amb aquest grup d’especialistes en pediatria es practica cirurgies que sense aquests voluntariserien possibles ja que, a causa del cost que tenen, es troben fora de l’abast de la població menys

L’última campanya es va tancar amb xifres impensables. En aquests dos últims anys s’han duplicat les expectatives que es tenien i per això ara ja viatgen dos grups de professionals, de manera que ara podem operar a dos pacients per quiròfan a la vegada.

La nul·la atenció sanitària que hi ha en els països on col·laborem fa que es treballi en condicions oltes ocasions s’hagi d’improvisar. Per això cada any

necessitats més prioritàries. Es procura mantenir les infraestructures bàsiques, millorarne de noves quan és possible.

Totes les despeses que comporten aquests viatges (bitllets d’avió, visats, van a càrrec del propi voluntari. I és gràcies a totes les persones que tant en odontologia com en cirurgia pediàtrica col·laboren amb il·lusió en aquest projecte que la Fundació pot seguir

les seves tasques en cada expedició que organitza. La medicació i material sol ús (mascaretes, guants, aspiradors de saliva, gases, talles, gorros cirurgia, tovallons, pitets…) són donacions de laboratoris farmacèutics, dipòsits dentals i de material quirúrgic que fan possible les tasques de la Fundació. Són aquestes aportacions, fonamentals i desinteressades, les que fan possible que podem ajudar a totes aquestes persones que tant ho necessiten.

Jo vaig començar fa cinc anys i tinc la meva segona casa a l’Àfrica. Són grans amfitrions, comparteixen tot el que tenen, la paraula “racisme” no existeix en el seu vocabulari. Penso que hauríem d’aprendre molt de la seva cultura: el pilar de la família, el respecte a l’educació dels

a gent gran. Allà el dia a dia és pensar: “Podré menjar avui? Què passarà uen que Déu és gran i els ajuda. Penso que tots hauríem de fer un voluntariat, com a

mínim un cop a la vida. Us puc ben assegurar que ens fa més rics en sentiments, el cor s’eixampla i ens fa conscients de la fortuna que tenim.

cooperan t de la Fundació Dr. Gabriel Navarro

SANT JORDI

2015

convertida aquest any en la Fundació DR. Gabriel Navarro Soto, coopera al Senegal des de ja fa quatre anys amb servei odontològic. Es procura tractaments gratuïts (càries, endodòncies, neteges, extraccions…), i inclou la medicació (antibiòtics i antiinflamatoris) a infants i

Per fortuna, cada any s’han anat afegint més voluntaris al projecte de la Fundació i el fet de poder formar diversos equips de treball ens permet donar els nostres serveis a diferents zones i localitats

L’any 2013 es va incorporar a l’hospital de Thionk Essyl un grup de cirurgians pediàtrics, anestesistes, instrumentistes de quiròfan, infermeres i una sèrie de col·laboradors que s’encarreguen de tota una sèrie de tasques invisibles però fonamentals (esterilització d’instrumental, atenció i acompanyament abans i

tot funcioni sense entrebancs. D’entre tots ells, però, cal ts llengües locals (Diola, Mandinga, Olof,..)

i ens les tradueix al francès, facilita la comunicació, la diagnosi, els tractaments i el seguiment dels

Amb aquest grup d’especialistes en pediatria es practica cirurgies que sense aquests voluntaris no serien possibles ja que, a causa del cost que tenen, es troben fora de l’abast de la població menys

L’última campanya es va tancar amb xifres impensables. En aquests dos últims anys s’han es tenien i per això ara ja viatgen dos grups de professionals, de

La nul·la atenció sanitària que hi ha en els països on col·laborem fa que es treballi en condicions oltes ocasions s’hagi d’improvisar. Per això cada any s’intenta cobrir les

necessitats més prioritàries. Es procura mantenir les infraestructures bàsiques, millorar-les i crear-

, visats, trasllats, allotjament,…) van a càrrec del propi voluntari. I és gràcies a totes les persones que tant en odontologia com en cirurgia pediàtrica col·laboren amb il·lusió en aquest projecte que la Fundació pot seguir

les seves tasques en cada expedició que organitza. La medicació i material d’un sol ús (mascaretes, guants, aspiradors de saliva, gases, talles, gorros cirurgia, tovallons, pitets…) són donacions de laboratoris farmacèutics, dipòsits dentals i de material quirúrgic que fan

s, fonamentals i desinteressades, les que fan possible que podem ajudar a totes aquestes persones que tant ho necessiten.

Àfrica. Són grans amfitrions, “racisme” no existeix en el seu vocabulari. Penso que

hauríem d’aprendre molt de la seva cultura: el pilar de la família, el respecte a l’educació dels odré menjar avui? Què passarà

uen que Déu és gran i els ajuda. Penso que tots hauríem de fer un voluntariat, com a mínim un cop a la vida. Us puc ben assegurar que ens fa més rics en sentiments, el cor s’eixampla

Ma Rosa Tantinyà, t de la Fundació Dr. Gabriel Navarro


9

SANT JORDI

2015

ENTREVISTA A JORDI CODER, DIRECTOR DE TEATRE

Hem entrevistat al Senyor Jordi Coder, director del grup “Més o Menys Teatre”. Durant la conversa hem intentat fer-li les preguntes adequades per conèixer millor aquest grup, la manera com treballen, les

il·lusions que tenen i els seus projectes. Com neix la idea del grup de teatre? Jo formava part d’un grup de teatre a Barcelona, i un dia vam actuar a La Patronal. A partir d’aquí, l’Escola d’Adults va pensar en mi per realitzar un taller de teatre de vuit o deu setmanes. Els alumnes es van animar, i així va sorgir la idea. Aquest va ser “l’embrió” del grup. Quan neix definitivament el grup? En iniciar-se el curs 2011-2012, l’Escola em va demanar que preparés alguna obra per representar-la al sopar de Nadal dels alumnes i professors. Un restaurant no era el lloc més idoni per a una representació, però d’aquesta actuació va sorgir el grup, amb força i ànims per continuar endavant. I per vèncer dificultats, que de tot hi ha hagut. I com veu continuar després? Sempre amb el recolzament de l’Escola; a la festa final de curs de 2012, a La Patronal, vam representar “Ponga un Pobre en su Mesa”, adaptació feta per nosaltres de l’obra de Berlanga “Plácido”, ja com a grup teatral i amb el nom de “Mes o Menys Teatre”. Quan assageu?

Assagem els divendres a la tarda, dues o tres hores. Això ja suposa un sacrifici per a tots, ja que hi ha qui treballa, però hem d’intentar la màxima disponibilitat dels components. Qui integra el grup? Actualment són deu actors, vuit dones i dos homes. I dic actors totalment convençut. Amb l’esforç que fan, es guanyen aquest títol. El grup és obert a noves incorporacions, però lògicament el que necessitem més son homes; a més, tots els integrants del grup, menys un, superen els cinquanta anys, així que els joves serien rebuts amb els braços oberts. Amb quin criteri seleccioneu les obres a representar? Intentem oferir obres de diferents temàtiques. Extraiem una idea bàsica d’una obra i l’adaptem a les nostres necessitats, sempre amb un retoc personal. I les idees per als decorats, d’on sorgeixen?

Per la meva professió, tinc la intuïció per imaginar i reflectir la idea i el muntatge idoni de cada obra i situació. Al públic, sembla ser que sempre els ha agradat els decorats que hem ofert.


Hi ha nervis el dia de l’estrena? Nervis, sempre n’hi ha, en adaptar el guió, quan el presento al grup perquè és important que s’entusiasmin amb ell, en adjpersonatges i al llarg dels assajos. Sobreles últimes setmanes, i el dia de l’estrena...millor no parlar-supervisar vestuari, música, llums, attrezzo… I el més important: muntar l’escenari. Tinc la sort que tots en la mesura de les seves possibilitats. Quantes obres heu representat? “Ponga un pobre en su mesa” adaptació de “Plácido” de Berlanga, al Nadal de 2011 i al juny de 2012; “La muerte da…” adaptació de “La muerte da un paso atrás” d’Horacio Ruiz de la Fuente a l’abril i maig de 2013; “Taxi”, al Parc de les Morisques, adaptació de l’obra “Taxi” de Ray Cooney al juny i setembre de 2013; “Tastet” d’aquestes tres obres i de les dues que teníem en preparació, que es van representar per col·laborar amb l’ajua la Marató de TV3, al desembre de 2013; “Ara parlem nosaltres”, amb guió propi, com a homenatge a la dona, al març de 2014; “On és el doctor?”, adaptació de l’obra “Toc, toc” de Laurent Baffie, a l’octubre de 2014. Ara que ho penso, tenim un ampliconsiderem el poc temps que fa que es va formar el grup. Quins són els projectes de futur? Donar-nos a conèixer a certàmens amateurs; intercanvis i contactes amb altres grups d’aficionats; buscar la possibilitat d’actuar fora de Sant Quirze. Actualment estem preparant una sorpresa per a la festa final de curs de l’Escola, i

ENTREVISTA A JOAN PÉREZ PASTOR, CANVIS SOCIALS AL SANT QUIRZE DELS ANYS 70

Parlem amb en Joan Pérez Pastor, nascut el 1957 a Sant Quirze del Vallès, periodista i fotògraf que actualment treballa a la UPC.


10

Hi ha nervis el dia de l’estrena?

Nervis, sempre n’hi ha, en adaptar el guió, quan el presento al grup perquè és important que s’entusiasmin amb ell, en adjudicar els

al llarg dels assajos. Sobretot les últimes setmanes, i el dia de

-ne. S’ha de supervisar vestuari, música, llums, attrezzo… I el més important: muntar l’escenari. Tinc la sort que tots hi col·laboren en la mesura de les seves possibilitats.

Quantes obres heu representat?

“Ponga un pobre en su mesa” adaptació de “Plácido” de Berlanga, al Nadal de 2011 i al juny de 2012; “La muerte da…” adaptació de “La muerte da un paso atrás” d’Horacio Ruiz

Fuente a l’abril i maig de 2013; “Taxi”, al Parc de les Morisques, adaptació de l’obra “Taxi” de Ray Cooney al juny i setembre de 2013; “Tastet” d’aquestes tres obres i de les dues que teníem en preparació, que es van representar per col·laborar amb l’ajuntament a la Marató de TV3, al desembre de 2013; “Ara parlem nosaltres”, amb guió propi, com a homenatge a la dona, al març de 2014; “On és el doctor?”, adaptació de l’obra “Toc, toc” de Laurent Baffie, a l’octubre de 2014. Ara que ho penso, tenim un ampli currículum si considerem el poc temps que fa que es va

Quins són els projectes de futur?

a certàmens amateurs; intercanvis i contactes amb altres grups d’aficionats; buscar la possibilitat d’actuar

Actualment estem preparant una sorpresa per a la festa final de curs de l’Escola, i

tractant de confirmar data per novament “On es el doctor?”. Desitges afegir alguna cosa més? Doncs sí, comunicaractualitzant el perfil en Facebook, el correu, i que el número mòbil de contacte és el 629 145 718, o bé a través de l’Escola.Estem molt contents de La Patronal, i esperem que tant el públic com els actors i la resta d’entitats podem disfrutar de les millores.Us hi esperem!

Per Concepción Otero i Salvador Osete

JOAN PÉREZ PASTOR, MEMBRE ACTIU DELS

CANVIS SOCIALS AL SANT QUIRZE DELS ANYS 70

Parlem amb en Joan Pérez Pastor, nascut el 1957 a Sant Quirze del Vallès, periodista i fotògraf que

SANT JORDI

2015

tractant de confirmar data per representar novament “On es el doctor?”.

Desitges afegir alguna cosa més?

Doncs sí, comunicar-vos que estem actualitzant el perfil en Facebook, el correu, i que el número mòbil de contacte és el 629 145 718, o bé a través de l’Escola.

pel projecte de reformes esperem que tant el públic

els actors i la resta d’entitats podem disfrutar de les millores.

Per Concepción Otero i Salvador Osete

MEMBRE ACTIU DELS CANVIS SOCIALS AL SANT QUIRZE DELS ANYS 70

Parlem amb en Joan Pérez Pastor, nascut el 1957 a Sant Quirze del Vallès, periodista i fotògraf que


11

SANT JORDI

2015

De ben jove, als 14 anys, ja va començar a endinsar-se en el món de la fotografia. Recorda com revelava a la cuina de casa i, fins i tot, van muntar-li, “el meu pare i el meu germà”, un laboratori “de fusta”, al pati de casa seva on estava tot el dia revelant fotos. Més tard, va fer diferents cursos al Centre Internacional de Fotografia de Barcelona on va aprendre de fotògrafs de renom com ara Lucho Poirot, fotògraf del ex-President de Xile Salvador Allende, assassinat pels feixistes del General Augusto Pinochet. En Lucho va exiliar-se a Barcelona i el considera un referent important en la seva carrera, “gràcies a ell em vaig dedicar a això”.

Actualment viu a Sant Cugat, però va néixer a Sant Quirze, “concretament al menjador de casa”,al carrer Sabadell en una de les cases adossades que hi havia de “tota la vida” com ell diu. Vivia al davant on hi ha actualment el Casal d’avis, antigament l’Ajuntament i l’Escola; i, on eren les cases, ara hi ha un bloc de pisos. Testimoni de primera mà del teixit associatiu social i cultural de Sant Quirze, ja que en formà part com a membre actiu, ens recorda algunes de les accions que es van dur a terme en aquella època tant activa en canvis polítics i socials com van ser els anys 70. La seva actitud compromesa també el va portar a declarar-se objector de consciència l’any 1976 i, potser, sense tenir-ne consciència, podria haver-se convertit en la primera persona que ho feia a Sant Quirze. La seva vinculació amb el teixit associatiu del poble comença quan es fa membre de la Societat Coral i Artística que tenia seu a la Patronal. És aquí on, juntament amb altres joves, va formar el col·lectiu Força, un trampolí a partir del qual van organitzar diferents activitats i actes. El primer que van fer va ser muntar un esplai pels nens i nenes del poble, amb la idea d’ integrar tant als que eren fills de Sant Quirze com, molt especialment, als nens que havien vingut de les barraques de Montjuïc a viure a Sant Quirze amb les seves famílies i que, en aquells anys, s’ havia convertit en una mena de “Ghetto”. “Havíem de fer quelcom amb aquella situació, sobre tot amb la idea d’ integració dels nens, ja que ells no eren culpables de res.... hi havia molta pobresa, amb nens i nenes que ho passaven malament... ,per exemple, hi havia un nano, que malauradament els seus pares anaven borratxos tot el dia, i venia a l’Esplai per a poder menjar quelcom i rebre un xic d’atenció i suport”. L’Esplai, poc a poc, es va convertir en un lloc de referència per tots aquells nens. Els va ajudar integrar-se al poble i a l’ escola, on també durant aquells anys van aparèixer mestres amb inquietuds socials que treballaven per a un ensenyament públic de qualitat. D’aquesta experiència en va néixer la idea del llibre “Nens, no ninots” editat l’any 1978, juntament amb altres dos fotògrafs, Pepe Baeza i Sígfrid Casals. El llibre recull fotografies dels nens i nenes que majoritàriament havien vingut de les barraques de Montjuic, “tot i que molts d’ ells no passaven per l’ esplai, el fet que germans més petits o amics hi vinguessin, va ajudar a que podés anar coneixent-los i, poc a poc, vaig anar posant cara i ulls a la realitat que vivien”. Tot un revés a la consciència de la societat de l`època al posar en evidència en quines condicions de pobresa i risc social vivien aquells nens.


12

SANT JORDI

2015

Recorda com va ser el mateix Lucho Poirot qui ens va animar a publicar el llibre en veure les fotografies “que li vaig ensenyar perquè les critiqués. Em deia, ‘tu lo tienes en la sangre, tienes que ponerte’... va creure molt en mi ... va dir que es tenia que publicar un llibre... i va estar dos o tres anys.. ens va ajudar molt, a mi particularment em va fer créixer com a fotògraf”. El llibre va ser notícia a diferents diaris com el País, la Vanguardia, la Calle o TeleExprés.

El País

La Vanguardia

La Calle

Tele Exprés

Explica també com “just a la meitat dels setanta, Sant Quirze començava a viure un sentiment de recuperació d’ una cultura activa, popular, coincidint amb la vitalitat de la transició política i social que vivia el país. Des de la biblioteca que teníem, la persona responsable va fer un gran treball per a la normalització lingüística amb revistes infantils com el Cavall Fort i autors com en Manel de Pedrolo, Mercè Rodoreda o en Pere Calders. Fins i tot, en aquells dies van aparèixer les primeres pintades al poble. Al menys ningú recorda haver-ne vist mai cap. El primer graffiti reivindicatiu del poble era més que necessari, hi havia tan sols un nom, just a les parets de l’ Ajuntament, un nom en majúscules que deia: “SANT QUIRZE del VALLÉS”, cal recordar que en aquella època el poble encara tenia el pes del nom:“San


Quirico de Terrassa”, els joves que ho varen pintar ho van encertar de ple. La llavor ja estava plantada i , evidentment, sense l’ ajut de twiter, faceboock, Whatsup es va estendre per tot el poble”. Per altra banda recorda que una de les accions que van fer i va causar més ressò al poble va ser l’organització l’any 1975 d’un concurs popular. Es demanava que la gent opinés sobre el poble mitjançant la fotografia o l’expressió plàstica com el collage. El guanypopular, sense la creació de cap jurat. Recorda que “representava els pisos del Living Club dins d’un vàter sota el títol ‘Quién tira de la cadena’?crítica davant la primera construcció de blocs de pisos al poble. O també una obra veure l’església i tot el poble dins d’un búnquer... Va ser un èxit, es va presentar molta gent i es va convertir en una acció molt reivindicativa per l’època. “La gent va opinar de veritat i van participar molt...se’ns va escapar de les mans, però en el sentit positiu. Hi havia fotos de gent que no coneixia de res fent coses molt crítiques Va guanyar “’La Mort d’un poble’.... on es veia un cementiri i a sobre de les tombes eLiving Club. També i coincidint amb el concurs, que per cert es va realitzar durant la Festa Major, es va editar el llibre vermell de Sant Quirze, on amb clau d’ humor es feia una crítica sana del poble. Tot plegat va fer molt de soroll, peròobrir un debat, de fet participar als veïns ens els aspectes importants pel poble. Ningú negava la conveniència d’ un progrés, tan sols es demanava la possibilitat de participar Avui Sant Quirze del Vallès és un poble on si hi viu bé, amb Parcs i Masies restaurades, una bona biblioteca municipal, en els setanta s’ estava començament a gestionar el creixement i molts veïns hi volien fer sentir la seva veu. Jo vaig marxar de Sant Quirze l’ any 19Era un tema que tenia molt clar. No tenia intenció de servir amb un exèrcit que amb aquells temps encara tenia molt de franquista. A més no estava gens d’ acord amb la idea de la violència. Per sort hi havia més gent que pensava de la mateixa manera i els vaig trobar a Barcelona a l’ organització Justícia i Pau, avui encara existeix i segueix treballant per a la no violència i per el suport als més desfavorits. En aquells moment al cap de l’ organihavia l’ Arcadi Oliveres i gràcies a ell i, per suposat, a altres organitzacions del país, varen aconseguir que en Gutiérrez Mellado, aleshores cap de l’ exèrcit amb el Govern d’ en Felipe González, fes una carta per a reco D’ aquesta manera vaig poder entrar a treballar al Periódico de Catalunya que es posava en marxa a principis del 1978 i després d’ estar a unes quantes de redaccions de diaris i revistes de premsa, agències de publicitat i finsmai, al món de la comunicació.”


13

Quirico de Terrassa”, els joves que ho varen pintar ho van encertar de ple. La llavor ja estava plantada i , evidentment, sense l’ ajut de twiter, faceboock, Whatsup es va estendre per tot el

banda recorda que una de les accions que van fer i va causar més ressò al poble va ser l’organització l’any 1975 d’un concurs popular. Es demanava que la gent opinés sobre el poble mitjançant la fotografia o l’expressió plàstica com el collage. El guanyador es faria per votació popular, sense la creació de cap jurat. Recorda que “es va presentar coses fortes com un collage que representava els pisos del Living Club dins d’un vàter sota el títol ‘Quién tira de la cadena’?

construcció de blocs de pisos al poble. O també una obra veure l’església i tot el poble dins d’un búnquer...”

Va ser un èxit, es va presentar molta gent i es va convertir en una acció molt reivindicativa per r de veritat i van participar molt...se’ns va escapar de les mans, però en

el sentit positiu. Hi havia fotos de gent que no coneixia de res fent coses molt crítiques

La Mort d’un poble’.... on es veia un cementiri i a sobre de les tombes eTambé i coincidint amb el concurs, que per cert es va realitzar durant la Festa Major,

es va editar el llibre vermell de Sant Quirze, on amb clau d’ humor es feia una crítica sana del poble. Tot plegat va fer molt de soroll, però per molts de nosaltres tan sols hi havia les ganes d’ obrir un debat, de fet participar als veïns ens els aspectes importants pel poble. Ningú negava la conveniència d’ un progrés, tan sols es demanava la possibilitat de participar

del Vallès és un poble on si hi viu bé, amb Parcs i Masies restaurades, una bona biblioteca municipal, en els setanta s’ estava començament a gestionar el creixement i molts veïns hi volien fer sentir la seva veu.

Jo vaig marxar de Sant Quirze l’ any 1976, just quan en vaig declarar objector de consciència. Era un tema que tenia molt clar. No tenia intenció de servir amb un exèrcit que amb aquells temps encara tenia molt de franquista. A més no estava gens d’ acord amb la idea de la violència.

t hi havia més gent que pensava de la mateixa manera i els vaig trobar a Barcelona a l’ organització Justícia i Pau, avui encara existeix i segueix treballant per a la no violència i per el suport als més desfavorits. En aquells moment al cap de l’ organització, entre altres persones hi havia l’ Arcadi Oliveres i gràcies a ell i, per suposat, a altres organitzacions del país, varen aconseguir que en Gutiérrez Mellado, aleshores cap de l’ exèrcit amb el Govern d’ en Felipe González, fes una carta per a reconèixer la nostra condició.

D’ aquesta manera vaig poder entrar a treballar al Periódico de Catalunya que es posava en marxa a principis del 1978 i després d’ estar a unes quantes de redaccions de diaris i revistes de premsa, agències de publicitat i fins i tot muntar el meu propi estudi, segueixo vinculat, més que mai, al món de la comunicació.”

SANT JORDI

2015

Quirico de Terrassa”, els joves que ho varen pintar ho van encertar de ple. La llavor ja estava plantada i , evidentment, sense l’ ajut de twiter, faceboock, Whatsup es va estendre per tot el

banda recorda que una de les accions que van fer i va causar més ressò al poble va ser l’organització l’any 1975 d’un concurs popular. Es demanava que la gent opinés sobre el poble

ador es faria per votació es va presentar coses fortes com un collage que

representava els pisos del Living Club dins d’un vàter sota el títol ‘Quién tira de la cadena’?”, una construcció de blocs de pisos al poble. O també una obra en que es podia

Va ser un èxit, es va presentar molta gent i es va convertir en una acció molt reivindicativa per r de veritat i van participar molt...se’ns va escapar de les mans, però en

el sentit positiu. Hi havia fotos de gent que no coneixia de res fent coses molt crítiques.”

La Mort d’un poble’.... on es veia un cementiri i a sobre de les tombes els pisos del També i coincidint amb el concurs, que per cert es va realitzar durant la Festa Major,

es va editar el llibre vermell de Sant Quirze, on amb clau d’ humor es feia una crítica sana del per molts de nosaltres tan sols hi havia les ganes d’

obrir un debat, de fet participar als veïns ens els aspectes importants pel poble. Ningú negava la conveniència d’ un progrés, tan sols es demanava la possibilitat de participar-hi.

del Vallès és un poble on si hi viu bé, amb Parcs i Masies restaurades, una bona biblioteca municipal, en els setanta s’ estava començament a gestionar el creixement i molts veïns

76, just quan en vaig declarar objector de consciència. Era un tema que tenia molt clar. No tenia intenció de servir amb un exèrcit que amb aquells temps encara tenia molt de franquista. A més no estava gens d’ acord amb la idea de la violència.

t hi havia més gent que pensava de la mateixa manera i els vaig trobar a Barcelona a l’ organització Justícia i Pau, avui encara existeix i segueix treballant per a la no violència i per el

tzació, entre altres persones hi havia l’ Arcadi Oliveres i gràcies a ell i, per suposat, a altres organitzacions del país, varen aconseguir que en Gutiérrez Mellado, aleshores cap de l’ exèrcit amb el Govern d’ en Felipe

D’ aquesta manera vaig poder entrar a treballar al Periódico de Catalunya que es posava en marxa a principis del 1978 i després d’ estar a unes quantes de redaccions de diaris i revistes de

i tot muntar el meu propi estudi, segueixo vinculat, més que


14

SANT JORDI

2015

ENTREVISTA A LLUÍS VILLA, RESPONSABLE DE CÀRITAS A SANT QUIRZE

L’Escola d´Adults l’Olivera de Sant Quirze del Vallès ens ha proposat fer un treball d’entrevistes a personatges rellevants del

nostre poble. El nostre grup està format per Pilar, Rosa i Jordi. Nosaltres hem pensat en Lluís Villa, que és un dels nostres companys de català, per la important tasca que està portant a terme en el nostre poble. Lluís Villa i Carbó va néixer a l’Hospitalet de Llobregat i actualment té 65 anys. Està casat i té dos fills i quatre néts. Va arribar a Sant Quirze l’any 2000, després d’haver viscut en diferents barris de Barcelona. La seva vida professional ha estat lligada al sector metal·lúrgic, i ja des de jove en llocs de responsabilitat. Amb 19 anys ja era encarregat de l’empresa on treballava. Es va jubilar als 62 anys, l´any 2010, quan era responsable de producció d’una important multinacional del sector. Lluís, com et definiries? En primer lloc, sempre he tingut present el missatge que el meu Pare em va deixar com herència: Ser solidari amb els altres. Sempre he tractat de posar-ho en pràctica en les meves conductes i crec que per això em considero progressista. També tenir sempre en compte el concepte d’equip, tant sigui en l’àmbit familiar, amics, com a la feina). Finalment em considero autodidacta (mai vaig ser un bon estudiant). Lluís, quines són les teves aficions actuals? A quines activitats dediques la resta del temps? Avui dia dedico la meitat del meu temps a fer de pagès. Al meu tiet és gran, té més de 80 anys i té una masia amb hort i arbres. Jo cuido del meu tiet i l’ajudo en les tasques de la masia. Sí, definitivament SÓC UN PAGÈS.

A l’àmbit polític, sóc membre fundador del partit Ciudatans. A les properes eleccions municipals em presentaré com número 2 de la llista de Ciudatans. Sóc soci del Real Club Deportivo Español. No fa falta dir res més. A la meva dona i a mi ens agrada molt viatjar. Sempre que podem, ho fem. El nostre últim viatge? Sí, sí...La Patagònia. Ara ens agradaria parlar de la teva activitat a CÀRITAS. Com hi vas arribar, quines activitats porteu a terme, com esteu organitzats, dins quin estament esteu situats? Bé, en arribar a Sant Quirze vaig contactar primerament amb l’ajuntament per tal de veure en quin tipus de tasca podia col·laborar. També ho vaig fer a la parròquia, i em van oferir l’oportunitat de col·laborar amb Càritas. Més tard, i com les activitats augmentaven, em van oferir la possibilitat d’encarregar-me del grup de treball. Actualment som 14 voluntaris amb una dedicació de 4 a 6 hores setmanals. Cobrim els pobles de Sant Quirze i Les Fonts. En aquests moments estem atenent a un total de 225 persones equivalent a aproximadament 66 famílies. Les principals activitats són: -Recapte de productes alimentaris, via Banc d’Aliments o Comunitat Europea-Espanya-Ajuntaments o recaptes especials via jornades específiques o entregues voluntàries de persones. -Amb els productes recollits preparem els lots, que repartim cada 15 dies, (de 8 o 16 kg segons famílies) una setmana a Sant Quirze i l’altre a Les Fonts. -També es recull roba, encara que la distribució es fa des de Sabadell. -En l’aspecte econòmic hi ha aportacions especials per a famílies en condicions extremes.


És el nostre poble solidari? Sí, definitivament sí; però cal dir que amb el temps, la gent ens acostumem a la situació de crisi i aquest nivell pot disminuir. Nosaltres tractem que no passi, però... Quins són els projectes de futur a Càritas? Crear un grup de voluntaris per fer les tasques d’acompanyament de persones malaltes o de gent gran; crear un grup “d´acollida” on la gent amb dificultaparlar, ser escoltada i recolzadaproblemes, intentar trobar-los una sortida a través de Càritas. Bé, Lluís, estem arribant al final d’aquesta entrevista, i ens agradaria que expliquessis on podem portar els productes, que després repartireu vosaltres.

Dintre de l’església hi ha unes caixes per deixar els productes, roba i altres les persones vulguin donar. Els productes alimentaris han de ser “NO PERIBLES”, tipus


15

Sí, definitivament sí; però cal dir que amb el temps, la gent ens acostumem a la situació de crisi i aquest nivell pot disminuir. Nosaltres

Quins són els projectes de futur a

Crear un grup de voluntaris per fer les tasques d’acompanyament de persones malaltes o de gent gran; crear un grup “d´acollida” on la gent amb dificultats puguin

colzada en els seus los una sortida a

Bé, Lluís, estem arribant al final d’aquesta entrevista, i ens agradaria que expliquessis on podem portar els productes, que després repartireu

Dintre de l’església hi ha unes caixes per deixar els productes, roba i altres coses que les persones vulguin donar. Els productes alimentaris han de ser “NO PERIBLES”, tipus

arròs, sucre, oli, llet, llaunes, etc. Al despatx de Càritas, a la parròquia, els dijous de 5 a 7 de la tarda. El grup d’entrevistadors volem donar les gràc ies en Lluís per les seves informacions. Ha estat una experiència molt enriquidora per a tots. Finalment, us volem explicar un somni: Imaginàvem que 1000 persones de Sant Quirze (5 % de la població) porten 1kg de productes al mes a Càritas. A més, expliq uen el que han fet als seus familiars i amics; aquests, a la vegada, ho expliquen a d’altres familiars i amics. Objectiu: Sant Quirze seria autosuficient per donar els productes alimentaris a les 225 persones que estan amb dificultats. Això és possible, i nosaltres.

FORÇA SANT QUIRZE

Per JORDI BUENO, ROSA CAMBA I PILAR VILA

SANT JORDI

2015

arròs, sucre, oli, llet, llaunes, etc. Al despatx de Càritas, a la parròquia, els dijous de 5 a 7

El grup d’entrevistadors volem donar les ies en Lluís per les seves

informacions. Ha estat una experiència molt enriquidora per a tots.

Finalment, us volem explicar un somni:

Imaginàvem que 1000 persones de Sant Quirze (5 % de la població) porten 1kg de productes al mes a Càritas. A més,

uen el que han fet als seus familiars i amics; aquests, a la vegada, ho expliquen a d’altres familiars i amics. Objectiu: Sant Quirze seria autosuficient per donar els productes alimentaris a les 225 persones que estan amb dificultats. Això és possible, i només depèn de

FORÇA SANT QUIRZE

JORDI BUENO, ROSA CAMBA I PILAR


Recordant el meu pare, el Doctor Josep Ma RelatRecordant el meu pare, el Doctor Josep Ma RelatRecordant el meu pare, el Doctor Josep Ma RelatRecordant el meu pare, el Doctor Josep Ma Relat

Fa 30 anys que va morir el meu pare, el Josep Ma Relat.

Aquells dies hi va haver una onada de fred i les temperatures eren molt baixes, i això no els va gens bé a les persones que tenen el cor malalt, com era el cas. El dia que va morir va voler anar a era ple de neu glaçada i no s’hi podia accedir. A la sortida, ja quedar inconscient i, tot i que va ingressar a l’hospital, va morir poc després. Va ser molt trist, però crec que si ellhagués pogut triar, no li hagués desagradat morir d’aquesta manera. Va fer el que li agradava fins l’últim moment. Tenia 74 anys. El meu pare va ser el metge de Sant Quirze des de poc després d’acabar la carrera. Tot i que no era del poble, s’hi va integrtothom el coneixia a ell. Intentava curar malalties amb els mitjans que tenia, que eren molt pocs. Havia de fer de tot: de pediatre, de dermatòleg, de traumatòleg, de ginecòleg… Atenia parts, arreglava ossos, cosia sets… A casa meva sempre hi havia activitat. El timbre i el telèfon no paraven mai de sonar (quan em vaig casar, em semblava estrany que no truqués ningú en tot el dia; ho trobava a faltar). El meu pare sempre estava de guàrdia. A les nits, també. Segons l’època, era corrent que hagués de sortir a visitar algun malalt una o dues nits a la setmana.Però el més important que feia el meu pare era no considerar els malalts com a malalts, només, sinó com a homes, i no tractava només la malaltia, sinó que tractava la pel’animava al tram final de la seva vida.Cada dia visitava els malalts nous i els que patien una malaltia crònica. Els feia costat, a ells i a les seves famílies, fins l’últim moment de la seva vida. Llavors la gent es moria a casa i la família sabia que, el truquessin a l’hora que fos, el Doctor Relat hi aniria, encara que poca cosa es pogués fer.Això era una qüestió de vocació. Va treballar molt i va estimar molt. Però també puc dir que es vestimat: tots els agraïments els va rebre en vida. L’any 1975 li van fer un homenatge totes les entitats del poble: ajuntament, coral artística, handbol, futbol… i tot el poble.Va estar molt content i emocionat. La gent va respondre massivament. Quan es va morir, vaig sentir que no érem la família només els que estàvem de dol, sinó també molta gent del poble. Encara ara, després de 30 anys, molts el recorden llegint el diari pel carrer mbarret de feltre per tapar la seva calvície del fred, i sense ensopegar. I això m’encoratja i em sento molt orgullosa d’haver tingut un pare com ell, que amb el seu exemple ens va ensenyar a ser bones persones.


16

Recordant el meu pare, el Doctor Josep Ma RelatRecordant el meu pare, el Doctor Josep Ma RelatRecordant el meu pare, el Doctor Josep Ma RelatRecordant el meu pare, el Doctor Josep Ma Relat

Fa 30 anys que va morir el meu pare, el Josep Ma Relat.

Aquells dies hi va haver una onada de fred i les temperatures eren molt baixes, i això no els va gens bé a les persones que tenen el cor malalt, com era el cas. El dia que va morir va voler anar a visitar els avis de la residència Assís perquè feia dies q

podia accedir. A la sortida, ja dins del cotxe amb la meva germana Anna Ma, va quedar inconscient i, tot i que va ingressar a l’hospital, va morir poc després. Va ser molt trist, però crec que si ellhagués pogut triar, no li hagués desagradat morir d’aquesta manera. Va fer el que li agradava fins l’últim moment.

El meu pare va ser el metge de Sant Quirze des de poc després d’acabar la carrera. Tot i que no era del poble, s’hi va integrar ràpidament. Coneixia tothom i tothom el coneixia a ell. Intentava curar malalties amb els mitjans que tenia, que eren molt pocs. Havia de fer de tot: de pediatre, de dermatòleg, de traumatòleg, de ginecòleg… Atenia parts, arreglava ossos, cosia sets…

casa meva sempre hi havia activitat. El timbre i el telèfon no paraven mai de sonar (quan em vaig casar, em semblava estrany que no truqués ningú en tot el dia; ho trobava a faltar). El meu pare sempre estava de guàrdia. A les nits, també.

era corrent que hagués de sortir a visitar algun malalt una o dues nits a la setmana.Però el més important que feia el meu pare era no considerar els malalts com a malalts, només, sinó com a homes, i no tractava només la malaltia, sinó que tractava la persona malalta. Si no podia curar algú, al menys l’acompanyava i l’animava al tram final de la seva vida. Cada dia visitava els malalts nous i els que patien una malaltia crònica. Els feia costat, a ells i a les seves famílies,

a vida. Llavors la gent es moria a casa i la família sabia que, el truquessin a l’hora que fos, el Doctor Relat hi aniria, encara que poca cosa es pogués fer. Això era una qüestió de vocació. Va treballar molt i va estimar molt. Però també puc dir que es vestimat: tots els agraïments els va rebre en vida. L’any 1975 li van fer un homenatge totes les entitats del poble: ajuntament, coral artística, handbol, futbol… i tot el poble. L’any 1983 li van dedicar una plaça al mig del poble.

olt content i emocionat. La gent va respondre massivament. Quan es va morir, vaig sentir que no érem la família només els que estàvem de dol, sinó també molta gent del poble. Encara ara, després de 30 anys, molts el recorden llegint el diari pel carrer mentre anava a fer visites, amb el barret de feltre per tapar la seva calvície del fred, i sense ensopegar. I això m’encoratja i em sento molt orgullosa d’haver tingut un pare com ell, que amb el seu exemple ens va ensenyar a ser bones persones.

SANT JORDI

2015

Aquells dies hi va haver una onada de fred i les temperatures eren molt baixes, i això no els va gens bé a les

els avis de la residència Assís perquè feia dies que no hi anava: el camí dins del cotxe amb la meva germana Anna Ma, va

quedar inconscient i, tot i que va ingressar a l’hospital, va morir poc després. Va ser molt trist, però crec que si ell hagués pogut triar, no li hagués desagradat morir d’aquesta manera. Va fer el que li agradava fins l’últim moment.

era corrent que hagués de sortir a visitar algun malalt una o dues nits a la setmana. Però el més important que feia el meu pare era no considerar els malalts com a malalts, només, sinó com a homes, i

rsona malalta. Si no podia curar algú, al menys l’acompanyava i

Cada dia visitava els malalts nous i els que patien una malaltia crònica. Els feia costat, a ells i a les seves famílies, a vida. Llavors la gent es moria a casa i la família sabia que, el truquessin a l’hora que

Això era una qüestió de vocació. Va treballar molt i va estimar molt. Però també puc dir que es va sentir molt estimat: tots els agraïments els va rebre en vida. L’any 1975 li van fer un homenatge totes les entitats del poble:

L’any 1983 li van dedicar una plaça al mig del poble.

Quan es va morir, vaig sentir que no érem la família només els que estàvem de dol, sinó també molta gent del poble. entre anava a fer visites, amb el

barret de feltre per tapar la seva calvície del fred, i sense ensopegar. I això m’encoratja i em sento molt orgullosa d’haver tingut un pare com ell, que amb el seu exemple ens va ensenyar a ser bones persones.

MªÀngels ReMªÀngels ReMªÀngels ReMªÀngels Relat Mirlat Mirlat Mirlat Mir


17

SANT JORDI

2015

ENTREVISTA A JORDI CALVÍS , PINTOR Bona tarda Jordi, abans de res gràcies per acceptar la invitació per a prendre un cafè amb nosaltres. Som alumnes de l’Escola d’Adults l’Olivera del nostre poble, i hem de fer un treball per la Diada de Sant Jordi que es publicarà a la revista de l’escola. Consisteix a fer una entrevista a persones rellevants del poble perquè els puguem conèixer una mica millor; per aquest motiu ens agradaria que ens donessis una visió de la teva vida personal i professional sobretot. Volem donar una informació amb el màxim rigor i és per aquest motiu que et demanem permís per fer servir la gravadora. Jordi Calvís: Endavant, no hi ha problema per això. Sis Senyores: Bé, doncs, comencem.

Avui entrevistem al senyor Jordi Calvís, pintor quirzetenc, conegut per les textures pictòriques que impregnen els seus quadres, gràcies a les sorres que ha anat recollint arreu del món. La informació és correcta. Ens podria dir el lloc i la data de naixement? Vaig néixer a Sant Quirze del Vallès, per variar, tinc 57 anys, el dia 12 de març proper en faig 58, i espero continuar vivint a Sant Quirze, gràcies a tots vosaltres que sou els que em feu viure-hi.

Nosaltres no hem nascut aquí, però bé, ja fa anys que hi vivim i ens considerem quirzenques. Sant Quirze va descobrir el croissant gràcies a vosaltres, doncs; això d’anar a fer el cafè cada tarda, això no “s’estilava”, era d’aquí al “troll” i cap a casa. Com recordes el Sant Quirze de la teva infància? Sant Quirze, a banda d’haver canviat el nom, no ha canviat res més, perquè la resta ja ho he pintat tot. Ha anat evolucionant, naturalment, ha passat de ser una zona agrària a industrial, i ha millorat l’habitatge. Tu què feies aquí, quan eres petit, jugaves, anaves a algun lloc especial….? Jo sortia de casa i ja tenies el camp, i allà ja ho tenies tot, i al camp i amb la teva imaginació anaves fent els estris que et calien per jugar, llaunes, canyes, o anaves a saltar el barranc o a la riera, segons l’edat que tenies. Anar en bicicleta, fer guerres de rocs, i totes aquestes històries. De les guerres de rocs, no en tens cap seqüela? No eren ben bé guerres, eren enfrontaments i prou, però no en tinc cap, de seqüela, jo m’ajupia quan venien els rocs. Pobre mare, pobre Angelina, quina feinada li deuries donar, eh? No, era broma, no podia dir-ho. Perdó.


18

SANT JORDI

2015

Has treballat en altres oficis? A veure, això de la pintura, de virolles te’n dóna moltes? O no te’n dóna? En realitat, aquestes moltes, venen de tant en tant si és que venen, i la resta has de buscar una alternativa, perquè diguéssim, vols tenir una família, vols tenir una casa, vols tenir un cotxe, vols tenir una sèrie de coses que requereixen uns ingressos constants, aleshores va ser que, com estudiava belles Arts i estava estudiant tècniques industrials, vaig di “Posa’t a la indústria que saps que cada setmana o cada mes tindràs un sou”. I vaig entrar a la indústria fins que es va presentar… doncs pintar; vaig estar pintant els caps de setmana per entretenir-me, no condicionant la pintura a la vida familiar, sinó que condicionant-la a mi mateix. Que deies: “Ara que no hi ha ningú, vas al despatx i vaig a pintar”. Després, com el món va donant moltes voltes, apareix una història, un imponderable, una parida que jo dic, que et delimita i et condiciona a continuar fent una vida normal, a fer uns horaris, a tenir unes taxes, un seguit de coses i, aleshores, què passa? Que has de prescindir d’allò; que penses: “I ara què?”. I rumiant, rumiant dius: “Tens la pintura! Que aquí no et mana ningú!”Aixeques el pinzell, agafes el color que tu vols, la terra que vols i la barreges com vols. I, a més a més, que la pintura et permet comunicar-te amb la gent, els hi agradi o no els hi agradi, però pots comentar-ho. I…..ahí estamos. Quins tipus de tècniques utilitzes quan pintes? Totes, perquè depèn el tema que hagi de

ser, fas servir un sistema o un altre. I després les terres és una altra història, perquè les terres tenen vida pròpia; encara que tu les vegis per allà, reaccionen amb l’aigua que faig servir o la cola i els pigments que hi poso, que poden aclarir o enfosquir el color; després les zones d’on les has portades, doncs segons els minerals que portin, portin coure o portin sofre, o allò que portin, doncs canvien el color. (Algú s’atansa a tocar una tela) Ne touche pas. Ce n’est pas possible, madame. Oui, oui. Perdó, perdó. Et perdono, però continua sent tan guapa com ets, eh? Gràcies. (un altre veu en off) Què has fet? Què has fet? No ho vulguis fer tu també, que no t’ho diré. (La primera veu en off) És que he volgut tocar per veure si era sorra.

És que moltes de vosaltres dieu: “Es que siempre dice todo de lo mismo” És que és un senyor encantador que té sempre una paraula justa per a cada persona. Exacte. (La primera veu en off)


19

SANT JORDI

2015

I m’ha dit que això no ho faci més. Que només es mira però que no es toca. Tan sols volia saber si era sorra. Jordi, com definiries la teva tècnica pictòrica? Mixta, perquè aplego i replego tot el que pot anar-hi, sigui el material que sigui. Sorra? De tot, ja sigui sorra, trossos de fusta, papers, en aquest de l’entrada mateix hi ha burilles i tot, pujant les escales, hi ha una cadira amb burilles. Quan el vaig pintar, en aquell temps fumava (Burilles? Colillas, no; del nas). El que queda de les cigarretes, ja veuràs que aprendràs català. No català de la costa, no. D’aquí, de la muntanya. Quins han estat els teus mestres? Que et refereixes a nivell històric o a nivell professional? A nivell històric, jo vaig començar amb els impressionistes: Monet, Matis, Cézanne; després en Van Gohg, ja no perquè és postimpressionista, psicològicament perquè caragola la pinzellada. Jo els quadres, si us heu fixat i ja ho anireu veient, no enfarfeguen. Tu identifiques al moment el que hi ha allà, ara la manera que està pintat, en el seu inici està com insinuant, perquè tu i la teva imaginació ho acabi de completar, acabo potser abans i dic: “Es queda com es queda”. Quins pintors t’han influït més en la teva obra?

Com he dit abans, els impressionistes, perquè ells pintaven el color, la forma i el tema, no hi posaven mai una cosa fora de lloc. O sigui, una casa, te la posaven sobre el terreny, no te la fotien per l’espai sideral, els arbres a dintre un llac. Més realista. Per connectar amb el públic. No per anar al minimalista de la pintura. Has estat sempre el teu propi mecenes? Sí, jo m’he pagat sempre els meus trastos, les meves despeses. No has tingut mecenes? Jo el que vaig tenir una vegada va ser una persona que em deia: “Avui, Jordi, vindré a gastar tants cèntims”, i ell anava triant quadres, fins que li deia: “Eh, ja t’has passat”. Però això, s’ha acabat. Una vegada i prou. No va ser una fantasia. Un incís: Compte, que això queda tot gravat. Està tot enregistrat, després no diguis que no ho has dit. Borrarlo todo. Tornem a començar…… (ha, ha, ha……) Resulta estimulant per a un artista fer quadres per encàrrec? A veure, si un estímul és l’alimentació, sí, si és una alimentació material. Si ha de ser una alimentació espiritual, aleshores, no. Perquè has de pregunta “Quin tema vols? Quines mides vols? Com ho vols?” T’estimes més anar al teu aire? Ets coherent amb tu mateix? Perquè t’has d’enganyar, si has de viure molts anys? A quina de les teves creacions li tens més “carinyo” i perquè? Home, l’última, l’Estelada; és una repetició de l’exposició que es va fer allà al museu de les dones, allà a les Oliveres. L’Associació de Dones que vàrem fer amb en Josep Busqueta, que


20

SANT JORDI

2015

hi ha tres quadres i un s’ha hagut de repetir i és el que he fet ara. L’últim. En els teus viatges pel món, hi ha algun lloc que t’hagi impactat de manera especial, ja sigui el paisatge, la gent, l’entorn?

Cada zona, cada país té la seva idiosincràsia. Té el seu paisatge, té la seva atmosfera, té la seva gent, té la seva manera de fer, és completament diferent. No hi ha cap barri igual. Si posem que el món està compost de barris, per això no ens posem mai d’acord. Però hi haurà algun que t’hagi impactat més que els altres? A mi el que més em va impactar va ser Menorca, quant vaig descobrir la terra, que va ser allà als talaiots, que vaig entrebancar-me, em vaig fotre de morros que les ulleres varen anar a pastar fang; les vaig poder recuperar, però jo era quiet a terra i la gent em volia ajudar. Però jo els hi deia: “No, quiets, no pasa nada, perquè sóc un mascle, jo; no pasa nada". El teu interès per la sorra, sabem que et ve de quan eres petit, d’un dia que vas anar a banyar-te a la platja de la Barceloneta; ens podries explicar amb més detall aquesta experiència? Això de la Barceloneta són els mol·luscs. Això va ser l’època que anàvem a fer els banys, que era agafar el tren, anar cap a Barcelona i allà fins a la platja de la Barceloneta. Tot això caminant menys el tros del tren i aleshores allà, a la platja, es feia el

Pic-nic que era doncs el pare i la mare ja portaven la carmanyola amb l’enciam, oli, els fideus, el conill o la carn arrebossada. I allà vaig començar a descobrir les cosses, les petxinetes, que jo no sabia de què anaven les petxinetes, també hi havia barques. I això té una data, quina edat tenies? La tierna infancia, que en diuen els castellans. Un altre incís: ¿Hasta cuándo te duró la tierna infancia? No vamos a hablar de sexo. Doncs aquí hi ha una pregunta d’aquestes, però tu contestaràs el que voldràs i les altres no. Hem pensat que com ets una persona molt oberta, doncs, no et faria res. Vergonyós, molt vergonyós sóc jo. Tens inconvenients que et preguntem sobre la teva malaltia? No, visc d’això. Gràcies a la meva malaltia em coneixeu. Molta gent em coneix per això. Tingueu en compte que, en els titulars dels diaris, el primer que posen és això: “Jordi Calvís, gràcies a l’esclerosi múltiple, ha pogut viatjar a tal lloc, a conèixer a “aquell””. O be “Jordi Calvís, que té esclerosi múltiple, ha fet o esta fent “això”. I has conegut gent que t’ha ajudat molt? Tothom, jo necessito a tots, jo no he conegut ningú a qui hagués de dir “A ti no te necesito” o “Tú no me vales”; fins i tot aquells que em fan nosa em serveixen, perquè em paren. No és que corri, perquè no corro, però em paren. Com t’ha influït en el dia a dia? Bé, aquest any he millorat. Que les coses no les fas ràpidament, sinó que les fas pausadament, perquè tens temps per fer-ho. Que això la pintura ja t’ho ensenyava perquè quan tu estàs pintant i veus una cosa de què


21

SANT JORDI

2015

no te’n surts, el color o algun altra cosa, agafes un histerismo, comences a donar pinzellades per tot arreu i et carregaves l'obra aquella. O sigui que el que ja havies fet t’ho carregaves. Aleshores has d’optar per si avui no ho faig bé, ho tornaré a provar demà. I et donaves compte que demà o un altre dia, ho solucionaves al moment. No sé on fotia el llapis però arreglaves la història. I després un altra cosa, que arriba un moment que tu ets el mecànic, no ets l’artista que dic jo. Hi ha un altre subconscient que et va dictant “ara suca aquí en groc, ara amb blau, ara en turquesa i posa aquesta pinzellada allà”.

Vols dir que sinó hagués estat per la malaltia, tu no hauries sigut tant pacient. Després ja no hauríem parlat de la malaltia. Hauríem començat parlant que havia deixat de pintar per qüestions econòmiques, per tenir una afluència d’ingressos. Aleshores això m’acapararia tot el temps, m’estava acaparant tot i la parida aquesta de les crosses em va permetre de di “Hòstia, para i rumia!” Perquè tingues en compte que quan la malaltia es presenti jo, a més a més de l’estabilitat, començava a perdre la vista. I vaig començar a veure llibres, enciclopèdies… Per veure tot allò que no havia vist per tenir referències , per poder per exemple parlar amb vosaltres de “Què et sembla el Taj Mahal? És maco, oi?” I jo poder-te di “Oh, sí, és molt maco”, i tot això… Però jo ara ho sé perquè ho he vist. He estat a Agra, a prop de Nova Delhi, on hi ha uns esglaons que per pujar-hi no saps on agafar-te; que hi havia gent que s’esperava estirant els braços perquè jo pogués pujar-hi, que ho

feia a quatre grapes, perquè no em podia enganxar a la paret. Hi havia unes coses com de marbre rosa del Pakistan i no hi havia lloc per a poder posar-hi els dits. I jo anava caminant, de genolls i ja està. Hi anaves sol a l’Índia, o hi anaves amb gent? Aquesta també entra en el programa, anem enrere. Portava un tió, una crossa mòbil que se'n diu, que quan començaves a fallar deies: “Eh, por favor” que t’ajudes. L’únic viatge que vaig fer sol, va ser anar a Holanda. El punt de referència era Amsterdam i allà, està clar, quan la màquina s’espatllava, al començament t’asseies. Anaves tort, arrambat a les parets. Però després vaig veure que per allà, que jo no era diferent que tota la gent. Perquè allà van col·locats tots, per tots el barris que anaves tots…Jo em sentia content, perquè deia, aquí hi ha una gent que distorsiona la realitat, “están todos….que vaya…” Vaja, que t’hi senties bé? No, “que pasabas desapercibido”, a mi no em tremolava res. Creus que la malaltia ha sigut una maledicció o una gran prova de vida? Jo crec que les persones ja tenen el seu camí marcat; d’hòsties, me n’han fotut moltes. Però no has contestat la pregunta. Contesta-la perquè aquesta l’he feta jo; bé, l’hem feta entre totes però m’agradaria que contestessis. Por favor, replay. Què? Que la tornis a repetir. Creus que és una prova de vida? Prova de vida sí que ho és, des del moment que sóc aquí és una prova. Cada dia has de dir gràcies, cada dia. Tant en començar com en acabar perquè això ja t'ho diu tot. Per


22

SANT JORDI

2015

exemple, jo he d'anar demà a comprar un cotxe, no sé quan temps podré tenir el cotxe aquest. Si tu tens una grip o un refredat o

una història d'aquestes, fas volar coloms. Jo m'estic mirant un catàleg de viatges i dic: “M'agradaria anar a tal lloc”, i he de començar a veure amb qui puc anar, com hi vull anar i com funcionaré perquè jo va arribar un moment que era previsor; feia les coses, si per exemple hi havia programada una exposició per l'any 2016 al gener, doncs ja començava a fer-la, i l'acabava al setembre, i encara em quedaven 3/4 mesos per fer l'exposició; doncs no estava parat jo, sé que compliré, encara que l'espitxés abans que arribés el dia de penjar el quadres, independentment què em trobés bé o no. I aleshores, jo feia un altra cosa, no estava parat. I ara no. Ara ets més previsor? Una instal·lació d'unes estructures metàl·liques, per exemple, doncs, que muntessin l'estructura i després jo anava a fer els complements que anaven a l'ornamentació de l'entorn, però ho fotia jo sol, pujant per les vestides amunt i avall, amb les cordes. Ara jo això m'ho miro així (mirant amunt), i si et cau qualsevol cosa a terra, miro i, si ha anat molt lluny, jo ho deixo allà. Faig una valoració de les coses. No és que la vulguis deixar, és veure-ho d'un altra manera. Perds l'egoisme. No és que siguis altruista, però el perds. Dius: “Si pogués tenir una casa a tal lloc, si pogués tenir un cotxe que vés a saber com és i quant val”. Jo em foto la mà a la

butxaca i dic: “Hòstia mira, tens dos euros, aquests per un cafè”. No vas a la ficció. Penses que sinó haguessis patit aquesta malaltia, la teva vida hagués sigut més gris, més monòtona probablement? Ens acabes de dir que ets previsor, que has viatjat per tot arreu. El que passa és que fas un esquema, no és que facis previsions, fas un esquema. Aquest esquema et permet que en un moment donat que, sinó es compleix allò que tens previst o no pots fer-ho, en tens un altre a fer, allò que diuen els del PP, una caixa B; doncs jo tinc tot un ABECEDARI. Menys quan tinc el cul llogat que, aleshores, jo no puc fer això altre perquè he de fer un altra cosa. Creiem que aquesta pregunta ja l'has respost. Agreixes a la vida tot el que t'ha donat? Sí, és clar que sí. Jo no sóc d'aquells “de todo son penas y sufrimientos en la vida, voy a conseguir este hito en mi vida". No, sóc un espadatxí. Jo a tallets petits. Però que no sagni. Perquè mira aquests de Bankia, Aquests setanta que tenien la targeta de crèdit, molta opulència, i ara que els hi surti bé o no els hi surti bé.... ja els han enxampat. I ara també els quatre que no les han fet servir, als que pregunten: “I vostè, perquè no l'ha fet servir?”. Aleshores ets babau. Aquesta pregunta li deixarem a la Paqui, és seva: ¿“Colorearías” el corazón en una radiografía? Ara, quan varen fer la marató del Cor, havia de pintar un Cor a Sant Quirze, el cor jo ja el tenia perquè vaig anar a un d’aquests que es dediquen a la medicina forense, perquè el meu no el sabria posar al lloc després...ha, ha, ha, ha, ha... Paqui Gemar: Així que en realitat ja has pintat un cor de veritat? Te has ruborizado.


23

SANT JORDI

2015

De què t’ha vingut aquesta pregunta a tu? Paqui Gema: Ah, Ah... ”En una noche fría y oscura, la luciérnaga enciende su foco”. Paqui Gemar: Tenia més d’aquestes preguntes rares, però no m’han deixat. Pregunta, pregunta. Paqui Gemar: No, ja no les hi tinc posades, i no les recordo. Com mira un artista el món? Molt diferent de tothom. Perquè és clar jo, que no sóc artista, de vegades miro, miro i m’agrada; un fotògraf, mira i enquadra; però un pintor, com ho fa, això? Si tu mires el món, fas una selecció prèvia, no és que ho prenguis tot; si tu veus un bosc no pintaràs tots els arbres, agafaràs aquells que t’agradin més, i veuràs una persona i li miraràs la cara, faràs unes línies, enquadrant-la per les línies més significatives que tu li vegis, que mostrin més la seva persona. Però això amb una figura d’una persona; però en un paisatge, igual? A tot arreu, tot té vida; no deia Miguel Àngel que a dins de cada pedra hi ha una escultura? Doncs tu mires la pedra i veuràs l’escultura que tu hi vols veure. És diferent un escultor que un pintor, un escultor s’ho ha d’imaginar, però un pintor ho està veient? Tu tens una pedra, i l’escultura l’has de veure allà a dintre i has de marcar les línies. Un paisatge l’has d’enquadrar, l’has de situar. Hi ha per exemple que el format dels quadres ja hi posa els paisatges, la figura, la marina...El format a la figura és més quadrat, al paisatge mes apaïsat i a la marina, encara

mes apaïsat.

Però això passa quan dius pintaré això, però si no ho penses, no ho mires ... Hi ha vegades que tanques els ulls, perquè no saps el que veus, i d'altres et gires i mires en un altre cantó. O de vegades et poses a parlar, i de cop i volta, gires i te'n vas. A les hores diuen que estàs volat. No, al contrari, estàs fent la teva pròpia historia, l'estàs explicant, però té l'estàs explicant a tu mateix, ja t’és igual que t'entenguin o no. Però tu ja estàs sortint com els llimacs de dintre de la cova. No m'agrada fugir. Et demanem disculpes, per si ens hem excedit en alguna pregunta que t'hagi pogut resultar incòmoda. Que va, que va, jo sóc una persona pura. Aquestes noies volem fer-nos una foto amb tu. L'altra dia amb en Busqueta, com és fotògraf, va trobar la manera de fer-nos la foto tots junts, però nosaltres no en sabem tant de com va la màquina. Potser tu saps com fer-ho. Jo en sé fer moltes, de coses, però que ara no venen al cas. Tot això s'està gravant? L'altra dia amb en Busqueta, no se'ns va gravar res, i el pobre ha estat tan amable de fer-nos ell mateix l'entrevista escrita. Tu també ho faries? Com he xerrat tant amb vosaltres, si voleu la repetim. Tinc fins i tot un troç de pa i la tonyina per al sopar preparat allà. Que si no


m’ho menjo ni es notarà, amb engreixat amb l’entrevista. Que sàpigues que et farem arribar un exemplar de la revista per Sant Jordi, el dia del teu Sant, si és que ens la publiquen. Ha estat un plaer de totes i en especial de les que han tingupoder-te conèixer, que d'altres ja et coneixien. Bé doncs, que no s'acabi en una sola visita. Unes quantes referències als signes zodiacals donen per acabada aquesta llar ga entrevista. I una visita a l'estudi del pintor, serà el millor fons per una bona composició fotogràfica del grup, un recorregut breu per la seva obra i cloenda magní fica a la vetllada. Doncs això ja s’acaba, eh? Doncs, sí; creiem que hem tocat bastants temes i molt interessants, i no volem abusar per més temps de la predisposició que has tingut amb nosaltres. Un darrer suggeriment: si creus que hi ha alguna cosa especial que vulguis explicar- nos i que et porti bons records, ens agradaria que ens la comentessis. Sí, no hi ha problema, gràcies de tot cor. Podríem parlar d’alguna anècdota com això de la velocitat; a París, al Sena, molt romàntic tot. Jo caminant, davant meu anava una noia i jo vinga esforçant-medarrere per tal d’apropar-me; en un moment en què ja no podia córrer perquè ja hi tenia la parida aquesta, la noia gira per sobre el riu, per damunt del pont, i cada vegada jo quedava encara més endarrere; aleshores vaig desistir i vaig pensa bé, ha estat maco mentre ha durat. També et demanem disculpes per si ens hem excedit en alguna pregunta


24

m’ho menjo ni es notarà, amb el que m’he

arribar un exemplar de la revista per Sant Jordi, el

que ens la Ha estat un plaer de totes i en

tingu t la sort de conèixer, que d'altres ja et

en una sola visita.

als signes zodiacals donen per acabada aquesta

ga entrevista. I una visita a l'estudi del per una bona

del grup, breu per la seva obra i una fica a la vetllada.

Doncs, sí; creiem que hem tocat bastants temes i molt interessants, i no volem abusar per més temps de la bona predisposició que has tingut amb nosaltres. Un darrer suggeriment: si creus

especial que nos i que et porti bons

records, ens agradaria que ens la

Sí, no hi ha problema, gràcies de tot cor. parlar d’alguna anècdota com això

de la velocitat; a París, al Sena, molt romàntic tot. Jo caminant, davant meu anava

me a caminar al me; en un moment

en què ja no podia córrer perquè ja hi tenia la arida aquesta, la noia gira per sobre el riu,

per damunt del pont, i cada vegada jo quedava encara més endarrere; aleshores vaig desistir i vaig pensa bé, ha estat maco

També et demanem disculpes per si ens hem excedit en alguna pregunta que t'hagi

pogut resultar incòmoda. Que va, que va, jo sóc una persona pura. L'altra dia amb en Busqueta no se'ns va gravar res, i el pobre ha estat tan amable de fer- nos ell mateix l'entrevista escrita. Tu també ho faries? Com que he xerrat tant amb vosi voleu la repetim. Tinc finspa i la tonyina per al sopar preparatsinó m’ho menjo no es notarà, amb el que m’he engreixat amb l’entrevista. Que sàpigues que etexemplar de la revista per Sant Jordi, dia del teu Sant, si éspubliquen. Ha estat un plaer de totes i en especial de qui hempoder-te conèixer, ja que algunes ja et coneixien. Bé, doncs, que no s'acabi Unes quantes referèncieszodiacals donen per acabada aquesta llar ga entrevista. I una visita a l'estudi del pintor, serà el millor fonscomposició fotogràfica

Per Isabel Bernàldiz, Júlia Cardizales, Paqui Gemar, Ana López, Roser Palazon i Pepita Torras

SANT JORDI

2015

pogut resultar incòmoda.

Que va, que va, jo sóc una persona pura.

L'altra dia amb en Busqueta no se'ns va gravar res, i el pobre ha estat tan amable

nos ell mateix l'entrevista escrita. Tu també ho faries?

Com que he xerrat tant amb vosaltres, voleu la repetim. Tinc fins i tot un tros de

pa i la tonyina per al sopar preparat allà. Que sinó m’ho menjo no es notarà, amb el que m’he engreixat amb l’entrevista.

et farem arribar un exemplar de la revista per Sant Jordi, el

és que ens la publiquen. Ha estat un plaer de totes i en

qui hem tingut la sort de conèixer, ja que algunes ja et

s'acabi en una sola visita.

referències als signes diacals donen per acabada aquesta ga entrevista. I una visita a l'estudi del

el millor fons per una bona fotogràfica del grup.

Per Isabel Bernàldiz, Júlia Cardizales, Paqui Gemar, Ana López, Roser Palazon i


25

SANT JORDI

2015

ENTREVISTA A JOSEP BUSQUETA, FOTÒGRAF Hola Josep, bona tarda, abans de res gràcies per acceptar la nostra invitació, per prendre un cafè, amb aquestes cinc senyores, que d'entrada creiem que ja és un repte per la teva part. Com ja saps som alumnes de l’Escola d’Adults l'Olivera, del nostre poble. A l’escola es publica una revista per Sant Jordi, i enguany la tasca dels alumnes és entrevistar a persones rellevants del poble, per conèixer-les una mica més. Ens agradaria donar una visió profunda de la teva vida personal i professional, i que ens expliquis una mica quins records tens de la teva infància, vivències, entremaliadures, jocs, amics, com era el Sant Quirze de llavors; les teves experiències culturals, esportives, artístiques... Volem informar amb el màxim rigor, i per això sol·licitem el teu permís per poder utilitzar la gravadora. Doncs, comencem: Quin és el teu lloc i data de naixement? Vaig néixer el 30 d’abril de 1963, a Sabadell, al carrer Cellers núm. 154 del barri de Gràcia de Sabadell. De fet , crec que dec ser un dels últims que va néixer a casa. Com recordes el Sant Quirze de la teva infància i joventut? Recordo un poble…poble, on tothom es coneixia, amb molts carrers sense asfaltar, on només teníem un policia que venia de Sabadell, a fer hores a Sant Quirze de tant en tant . Un escombriaire, que anava amb carro. Teníem tan sols un metge, el doctor Relat; al cap d’uns pocs anys, l’ambulatori, que estava rere de l’Ajuntament. I el bosc rodejava tot el poble. Quines vivències o entremaliadures de l'època han quedat gravades en la teva memòria? Com tots els nens, ens agradava trucar timbres de les cases, i amagar-nos. Una vegada també vàrem riure molt amb una

trucada telefònica , tenia un aparell que ampliava el so del telèfon, i un amic que havia “partit peres” amb la novia, va trucar a casa seva i es va posar la seva mare; li va explicar que estava molt trist, la pobra dona no sabia què dir. Estàvem escoltant quatre o cinc la conversa. El moment culminant va ser quan la dona li va dir que ja trobaria una altra noia, que encara era molt jove….i el nostre amic va dir “I què faig ara!”. Ens varem posar a riure com bojos i es va acabar la conversa. Quines activitats feies de petit al poble? Abans no es feia moltes activitats al poble, no és com ara. Teníem el cine a dalt de la cooperativa (Bar Hermanos Bravo); anàvem a veure l’handbol; els joves ens trobàvem al Frankfurt JJ (ara hi ha una rellotgeria) o al pub Pirot, al carrer Pi i Margall. Recordes com era La Taula Rodona de l’època? El bosc de la Taula Rodona era un lloc idíl·lic, maquíssim, amb uns arbres centenaris. Encara es pot veure l’alçada dels arbres. Començava al darrera del carrer Barcelona. Anaves a buscar aigua i a jugar com tants nens a la Font de la Taula Rodona? Jo anava a l’escola a Sabadell, concretament als Maristes, i moltes vegades ens portaven a peu fins a la Taula Rodona, a berenar i, com no, també recordo d’anar a buscar aigua a la Taula Rodona, i a altres fonts de Sant Quirze, Can Barra, Les Morisques, La Font del Sapo… Tens fotografies de l’antiga Taula Rodona amb la Font? Sí, tinc fotografies de la Taula Rodona, de la font no en tinc.


26

SANT JORDI

2015

Taula Rodona

Mantens amics de la infància? D’aquí Sant Quirze tots mai hem perdut el contacte. Algun d'ells, té alguna rellevància social, política o artística al poble? Doncs del poble ara que recordi, en Jordi Vidal, que ha estat regidor, i en Jordi Pujol, que també va ser regidor de l’Ajuntament; sóc també amic d’en Jordi Calvís amb el que últimament he col·laborat amb una sèrie d’exposicions, on compaginem la fotografia i la pintura. A quina edat vas començar a fer fotografies, i com va sorgir la teva vocació? A casa meva sempre ens ha agradat la fotografia, a la meva mare ja li agradava molt i de ben petit m’entretenia moltes hores mirant fotografies antigues de la família. En tenia de molts llocs ja que el meu avi va viure molts anys a l’ Argentina, i el germà del meu avi era un aventurer, al principi del 1900 viatjava molt, París, Londres, Estats Units…tenia fotos de la primera guerra mundial i va col·laborar amb l’insigne inventor de l’autogiro De la Cierva. Doncs de ben petit, i quan vaig tenir una càmera, ja estava fent fotos. Llavors feies la comunió i te’n regalaven una, doncs als 9 anys. Quan vas saber que volies ser fotògraf? Doncs saber-ho, saber-ho, no ho sé. De fet, d’un hobby moltes vegades, per sort, ho converteixes en professió i justament és una gran sort treballar del que més t’agrada. A mi m’encanten els vídeos i el posterior muntatge.

Quina és la teva formació com a fotògraf, o ets autodidacta? Totalment autodidacta, el que no sé, ho consulto tant per internet, com amb tutorials o llibres. Aquests últims anys també he anat avançant amb els muntatges de vídeo, gràcies a la meva filla gran Marta, que està estudiant cinematografia (efectes especials), a l’ESCAC. Com aquell qui diu, estem estudiant junts, i moltes vegades li consulto molts temes. Com vas arribar a l'Ajuntament de Sant Quirze? Doncs la primera vegada que em van proposar un reportatge de fotos, va ser per una Cavalcada de Reis, i vaig accedir a fer-lo. Un dia vaig proposar també fer petits clips de vídeo pel Youtube, la idea va agradar, i s’han fet molts vídeos, alguns meus i altres també d’altres reporters. Explica'ns alguna experiència, cultural, esportiva o artística de la teva vida. Unes de les experiències fent reportatges han estat les últimes concentracions de la població, tant de la Via Catalana, com la V baixa, del passat 11 de setembre. Quines experiències professionals o personals tens del poble? Del poble m’agraden molt les festes que es fan en general, la gran participació de totes les entitats (que en son moltes); em diverteix molt, a vegades haig d’anar per feina, perquè molta gent es para a parlar amb mi, però no m’importa, m’agrada xerrar. Quin és el treball que has realitzat del qual estàs més orgullós, t'ha impactat o que creus que és el més interessant? Un dels que m’ha agradat més va ser el vídeo de la Via Catalana, i el de la V baixa a Barcelona també. Un gran ambient i la sensació de gravar dos fets que seran història. També he gravat molts personatges de la política, cultura, us en podria anomenar molts. Arcadi Oliveras, Artur Mas, Albert Rivera, Didac Lee, Joseph Arjan, Pere


27

SANT JORDI

2015

Navarro... molts; algun dia faré una recopilació amb algun vídeo. Què creus que li falta a Sant Quirze com a poble, i què creus que és podria millorar? Doncs a Sant Quirze, ara mateix per la població que tenim, falta un pavelló d’esports, un teatre, i alguna sala polivalent d’exposicions. El poble creix. Canviaries Sant Quirze per una altra ciutat més gran per viure? No canviaria Sant Quirze per cap altre poble, és un poble molt tranquil, molt ben comunicat, en fi, un lloc molt agradable per viure. Has rebut premis per la teva feina? Sí, dos premis Santa Llúcia consecutius, un per l’activitat de divulgació al web El Sot.cat i un altre també per la difusió de la cultura popular quan era president de Sant Quirze Té Vida. Fas fotografies artístiques? De ser així, què expresses o vols expressar? Sí, moltes vegades i normalment les improviso amb el mòbil, veig quelcom curiós al terra o una imatge impactant. Algun dia prepararé una exposició d’aquest tipus de fotos.

Abans d'un reportatge, com et prepares? Miro el material que necessito, vaig a visitar el lloc abans, i on em posaré per fer fotos o vídeo. I si faig un vídeo, vaig pensant mentre gravo com posaré la imatge a l’hora d’editar-la.

Fotografies amb un propòsit determinat, o et deixes portar per les oportunitats que van sorgint?

Si t’encarreguen una feina, vas a fer el que et manen; i si fotografio per mi, en pla artístic, tampoc improviso; excepte el que us explicava de la improvisació amb el mòbil, llavors és l’oportunitat del moment. Moltes vegades és estar al lloc i al moment adequat, és quan es fan millors fotos. Quin reportatge que no hagis fet, t'agradaria fer? M’hagués agradat molt anar al palau de la Generalitat el dia que tots els alcaldes donaven suport a la consulta del 9-N, era una imatge molt cinematogràfica. Quins són els teus hobbies? Apart de la fotografia i el vídeo, col·lecciono figures de Star Wars i de tot tipus, m’agraden molt. Bé, creiem que hem cobert bastants temes, i que hem abusat massa del teu temps i bona predisposició per a aquest grup d'aficionades entrevistadores, però si vols comentar-nos algun tema que tu consideris interessant i que ens hagi quedat en “el tinter”, t’ agrairíem que ens ho expliquessis. Porto des de fa 6 anys una web de notícies www.elsot.cat juntament amb un company, en Xavier Blanca, i també continuo el negoci familiar de bandes transportadores i màquines desfibradores (diables) que va iniciar el meu avi a l’any 1921; va continuar el meu pare i ara, tot i les dificultats d’aquests últims anys, anem continuant amb els meus dos germans.


Ens agradaria finalment invertir els papers i en aquesta ocasió poder fertu, ja que normalment els fotògrsempre es queixen que ells mai hi surten.

ENTREVISTA A JAUME GRUP D´ INVESTIGACIÓ I HISTÒRIA

Jaume Carbó,president honorífic del Grup d´ Investigació i Història de Sant Quirze del Vallèsnéixer a Sant Quirze del Vallès, l’any 1942.“Sant Quirze poble de pagès, amb quatre horts i molta

vinya, i d’indústria res de res”. Com va començar el seu interès per la història de Sant Quirze del Vallès? Érem un grup d’amics que estàvem interessats per recollir la informació històrica de Sant Quirze i teníem la seu en el Centre cultural al carrer Nou: un dia allà per casualitat, buscant una bombeta de recanvi, vam trobar unes caixes amb arxius municipals tirats per terra. Hi havia molts documents i quantitat innumerable de fotos. A partir d’aquest material vam fer la primera exposició fotogràfica l’any 1970, que va tenir molt èxit.


28

Ens agradaria finalment invertir els papers i en aquesta ocasió poder fer -te una foto a tu, ja que normalment els fotògr afs sempre es queixen que ells mai hi surten.

Bé, per a alguna de nosaltres que no et coneixia personalment, ha estat un plaer i t'agraïm sincerament i de tot cor la teva gentilesa i amabilitat.amb tu i, quan tinguem la arribar un exemplar. De nou moltíssimes gràcies! Per Isabel Bernàldiz, Júlia Cardizales, Paqui Gemar, Ana López, Roser Palazon i Pepita Torras

JAUME CARBÓ , PRESIDENT HONORÍFIC DEL GRUP D´ INVESTIGACIÓ I HISTÒRIA

Jaume Carbó, president honorífic del

d´ Investigació i Història de Sant Quirze del Vallès, va

a Sant Quirze del Vallès, l’any 1942. Sant Quirze era un

poble de pagès, amb quatre horts i molta

.

Com va començar el seu interès per la història de Sant Quirze del Vallès?

Érem un grup d’amics que estàvem interessats per recollir la informació històrica

i teníem la seu en el Centre cultural al carrer Nou: un dia allà per casualitat, buscant una bombeta de recanvi, vam trobar unes caixes amb arxius municipals tirats per terra. Hi havia molts documents i quantitat innumerable de fotos.

erial vam fer la primera exposició fotogràfica l’any 1970, que va tenir

D’on van treure tota la informació per investigar? Una troballa molt important va ser a l’església mig destrossada al final de la Guerra Civil. Contenia arxius parroquials i els més antics daten mil anys enrere. Com va ser la seva infantesa? Anava a l’escola, que tenia només dos classes: una per als nens, l’altra per a les nenes, així fins complir onze anys. Després agafava cada dia el tren per anar a Sabadella l’acadèmia Tacher (escola Mercantil). Jugàvem al carrer molt tranquils, ja que només hi havia dos cotxes en tot Sant Quirze. Estava molt integrat al poble? Sí, i tant. Vaig jugar a handbol, vaig estar a l’Ajuntament i vam fundar oficialment l’any 1985 l’entitat d’investigació i el mateix any vam organitzar la primera Festa de Most. Com veu la continuïtat d’activitat del grup d’investigació?

SANT JORDI

2015

Bé, per a alguna de nosaltres que no et coneixia personalment, ha estat un plaer i t'agraïm sincerament i de tot cor la teva gentilesa i amabilitat. Estarem en contacte amb tu i, quan tinguem la publicació, et farem

De nou moltíssimes gràcies!

Per Isabel Bernàldiz, Júlia Cardizales, Paqui Gemar, Ana López, Roser Palazon i

PRESIDENT HONORÍFIC DEL GRUP D´ INVESTIGACIÓ I HISTÒRIA

D’on van treure tota la informació per

Una troballa molt important va ser a l’església mig destrossada al final de la Guerra Civil.

parroquials i els més antics daten mil anys enrere.

Com va ser la seva infantesa?

Anava a l’escola, que tenia només dos classes: una per als nens, l’altra per a les nenes, així fins complir onze anys. Després agafava cada dia el tren per anar a Sabadell a l’acadèmia Tacher (escola Mercantil). Jugàvem al carrer molt tranquils, ja que

hi havia dos cotxes en tot Sant

Estava molt integrat al poble?

Sí, i tant. Vaig jugar a handbol, vaig estar a l’Ajuntament i vam fundar oficialment l’any

5 l’entitat d’investigació i el mateix any vam organitzar la primera Festa de Most.

Com veu la continuïtat d’activitat del grup


Actualment el grup està format per persones il·lusionades pel tema i que tenen molts projectes, perquè no volem que es perdi la memòria del poble.

ENTREVISTA A Quan vas decidir dedicar- te a la música? Quan vaig arribar a Espanya vaig començar a participar en grups de “hip-hop” per lade Ciutat Meridiana i Torre Baró. Vaig començar així, i després treballava a Sant Cugat a l’antiga discoteca “Chic”, ara és un hotel i ja no existeix. Crec que vosaltres encara no havíeu nascut (riures). Allà em van donar l’oportunitat de treballar ci animador. Hi vaig conèixer un senyor que em va donar una targeta, quan va venir un Nadal a celebrar un sopar d’empresa; mentre jo rapejava, em va di “Escolta, mira, passa’t un dia pel meu estudi”. I així vaig començar. Dos o tres anys després vaig treure el meu primer disc amb aquella productora.Primer vam estar polint, polint i polint una mica de tot el tema; i així va començar la carrera musical.

Què és el que més t’agrada de dedicarla música? El que més m’agrada de la música és qpots transmetre molts missatges, moltes coses d’una manera molt massiva. Tu, quan fas música, arribes a la gent, si la gent escolta la teva música doncs el missatge serà ràpid, i ara més amb el tema de les xarxes socials. I moltes vivències i sentiments que tu expliques a través de la música. A mi, el que més m’agrada és sobretot aquesta recepció, el missatge que


29

Actualment el grup està format per persones il·lusionades pel tema i que tenen molts

que es perdi la

Per Georgina Pont, Lluïsa Brossa, Antonio Molina, Eva Barbado i Larissa Jusuk

ENTREVISTA A HENRY MÉNDEZ, CANTANT

te a la música?

Quan vaig arribar a Espanya vaig començar hop” per la zona

de Ciutat Meridiana i Torre Baró. Vaig començar així, i després treballava a Sant Cugat a l’antiga discoteca “Chic”, ara és un hotel i ja no existeix. Crec que vosaltres encara no havíeu nascut (riures). Allà em van donar l’oportunitat de treballar com “Speaker” i animador. Hi vaig conèixer un senyor que em va donar una targeta, quan va venir un Nadal a celebrar un sopar d’empresa; mentre jo rapejava, em va di “Escolta, mira, passa’t un dia pel meu estudi”. I així vaig començar.

s vaig treure el meu primer disc amb aquella productora. Primer vam estar polint, polint i polint una mica de tot el tema; i així va començar la

uè és el que més t’agrada de dedicar -te a

El que més m’agrada de la música és que pots transmetre molts missatges, moltes coses d’una manera molt massiva. Tu, quan fas música, arribes a la gent, si la gent escolta la teva música doncs el missatge serà ràpid, i ara més amb el tema de les xarxes socials. I moltes vivències i

que tu expliques a través de la música. A mi, el que més m’agrada és sobretot aquesta recepció, el missatge que

es transmet i que la gent agafa de bon rotllo. Aquest és l’objectiu, que la gent desconnecti una mica dels problemes. Jo no faig música perquè la gent estigui trista, sinó que la gent en realitat oblidi tots els problemes que té. En aquest cas que és el que t’agrada transmetre a les persones? M’agrada transmetre positivitat, alegria, bona vibració com es sol dir en el nostre argot. La positivitat sempre és una base fonamental perquè els sentiments sempre estiguin alegres. Hi ha gent que està enfonsada, i més amb el tema de la crisi que hi ha des de fa 4-5 anys enrere, el que fa que la gent no pugui aixecar el cap. I perquè explicaré jo aquests sentiments si ja és el pa de cada dia? Llavors, el que intento és ferdesconnectar. Potser és la part que més m’agrada de la música: missatge positiu i gaudir amb ell. Tu tens el teu estil de música, però escoltes d’altres? Jo sóc una persona molt oberta, molt versàtil; he escoltat tot tipus de música. Escolto: heavy metal, rock, AC/DC, Metallica, etc...Puc escoltar de tot, perquè aquest ventall de coneixement aporta moltes coses a l’hora de compondre cançons encara que la gent no ho cregui. Tualtre, d’altres estils de música, de com l’han personalitzat. Llavors et preguntes perquè, com ho fa. Per exemple, la màgia d’un guitarrista com pot ser August John quan es posa a tocar la guitarra. Llavors et poses a veure que són grans musics de diferents estils, i diferentment de l’estil que practiquis va bé apreciar això. Què diries a la gent que pensa que el reggaeton no és música?

SANT JORDI

2015

Per Georgina Pont, Lluïsa Brossa, Antonio Molina, Eva Barbado i Larissa Jusuk

CANTANT

es transmet i que la gent agafa de bon rotllo. Aquest és l’objectiu, que la gent desconnecti una mica dels problemes. Jo no faig música

què la gent estigui trista, sinó que la gent en realitat oblidi tots els problemes que té.

En aquest cas que és el que t’agrada transmetre a les persones?

M’agrada transmetre positivitat, alegria, bona vibració com es sol dir en el nostre argot. La

tivitat sempre és una base fonamental perquè els sentiments sempre estiguin alegres. Hi ha gent que està enfonsada, i més amb el tema de la crisi que hi ha des de

5 anys enrere, el que fa que la gent no pugui aixecar el cap. I perquè explicaré jo

sts sentiments si ja és el pa de cada dia? Llavors, el que intento és fer-los desconnectar. Potser és la part que més m’agrada de la música: missatge positiu i

el teu estil de música, però

molt oberta, molt versàtil; he escoltat tot tipus de música. Escolto: heavy metal, rock, AC/DC, Metallica, etc...Puc escoltar de tot, perquè aquest ventall de coneixement aporta moltes coses a l’hora de compondre cançons encara que la gent no ho cregui. Tu veus la versió d’un altre, d’altres estils de música, de com l’han personalitzat. Llavors et preguntes perquè, com ho fa. Per exemple, la màgia d’un guitarrista com pot ser August John quan es posa a tocar la guitarra. Llavors et poses a

ns musics de diferents estils, i diferentment de l’estil que practiquis

Què diries a la gent que pensa que el reggaeton no és música?


30

SANT JORDI

2015

Bé... per a gustos es van fer els colors. Evidentment, tot el món té la seva opinió i es respectable, sempre i quan es basi en el respecte. A mi, molta gent em pot dir que el reggaeton o la música llatina no és música, però tot el món la balla, la realitat que es viu al carrer. Per exemple, a la radio s’escolten molts tipus de música i quan vas a la discoteca no s’escolten ni la meitat, s’escolta reggaeton, mambo, pachanga... perquè la gent el que vol és diversió. Jo sé que és molt bonic que cantants com Pablo Alborán, David Bisbal cantin així, són grans músics, grans intèrprets i grans artistes, però la seva música arriba a cert tipus de gent, no a tot el món li agrada el que fan ells. Però el fet que nosaltres siguem artistes que venim del carrer no vol dir que no tinguem aquest mateix carisma per defensar el que nosaltres fem. La varietat va a gustos, i a qui li agradi aquest tipus de música bé, i al que comença a descobrir-la també perquè pot ser que desconegui tota la base del que nosaltres fem. Abans de dedicar-te a la música, què és el que volies fer? Bé, vaig fer moltes coses. A tu la música et ve des de petit? Sí, bé, jo vinc de família de músics. El meu avi ja tocava a un grup a la República Dominicana, tocava l’acordió, tocava la percussió, el “cuiro” i, clar, ja des dels cinc anys el veia assajar, i ho vas veient des de petit. Però, jo sempre he fet moltes coses. Si el dia de demà la música em donés l’esquena, jo tinc seguretat. Tinc unes altres facetes que he desmoblat al llarg d’aquest temps, per exemple la nutrició. Tinc bastants coneixements en el món de la nutrició perquè he estat estudiant, m'he dedicat a això, tenia el meu propi negoci de nutrició. He treballat de moltes coses: pintor, mecànic... Jo sé una mica de tot. A la República Dominicana has de tenir en compte que quan no hi ha per treballar de pintor, hi ha per treballar de mecànic, has de saber fer una mica de tot. Però, gràcies a Déu, tinc els meus coneixements, si la música no em funciona.

Quants treballs vas tenir abans de decidir-te per la música? De pintor, de forner, a la indústria del metall vaig estar treballant en una fundició de l’alumini en la part de control de qualitat. He estat treballant com a propietari dels meus propis negocis de nutrició, com a tècnic de nutrició, descarregant camions, un munt de coses. La vida tal i com et ve, l'has d'anar assimilant. Però a més he treballat de: animador, professor de ritmes llatins, de monitor en un gimnàs de fitness i tot això. M’agrada també molt l'esport, tinc una titulació en campionats d’Espanya en fitness acrobàtic. Com a membre del món de la música, què penses sobre l’ SGAE? L’SGAE és una entitat més, ajuda en aquest cas. Nosaltres amb la dificultat d’anar a tots llocs no tenim temps de fer una monitorització de veure on estan les nostres cançons, per anar a reclamar i ells van com un organisme oficial en conjunt amb l’estat. No em sembla malament, sí que és cert que es queda amb una comissió molt elevada. De moment a nosaltres ens va bé, perquè en el meu cas sí que és veritat que m’aporta bastant a l’hora de recopilar els meus drets, i que treballen en conjunt i també preveient els teus ingressos. Però el que passa és que en tota feina hi ha una ovella negra, i també hi ha dolents gestors que pensen que el negoci és seu i acaben jugant amb els diners dels altres, per exemple els polítics també fan el mateix.

Tu creus que la música està polititzada? En part sí hi ha un monopoli de la música. En


31

SANT JORDI

2015

tots llocs, per exemple aquí a Espanya, tu no escoltes alguna cançó de Henry Méndez a la ràdio, si no és a una ràdio local. En ocasions sonarà a segons quines ràdios de l'àmbit nacional, perquè els interessa. Però després no s’escolta, és molt fort que tu vivint a Espanya el 80% de la música que sona per no dir el 90% sigui música estrangera. A França el 75% de la música que s’escolta és francesa, d'artistes francesos. A Finlàndia el mateix, a Alemanya el mateix. Nosaltres anem al revés. Els artistes nacionals ens hem de queixar evidentment, sense importar que jo sigui de la República Dominicana, fa molt temps que visc aquí. T’has mogut per tot aquest món, on et coneix més la gent? Ara començo a ser conegut a Veneçuela. Mira, ara fa poc em va arribar l'informe de la llista nacional de reproduccions de Veneçuela, estem al primer lloc. És curiós, la cançó va entrar la setmana passada i en una setmana la cançó s’ha posat al número 1 de 200 cançons, en una setmana. I si compares les ràdios de Veneçuela, Xile, Equador, i aquestes ràdios d’aquests països són molt millor, allà són llatins i t’entenen. Tots parlen espanyol, d’una manera o una altra... Quin consell li donaries a un jove que vol entrar al món de la música? Que persegueixin el seu somni i que corrin molt. Que s’esforcin molt però que no tirin la tovallola. És una mica una loteria també, és una sort donar amb la cançó adequada en el moment precís i a l’hora indicada. Si s’il·lumina la bombeta a qualsevol empresari del món de la música i que escolti la teva cançó i que digui “aquesta cançó és la que triomfarà “, o si no ser un geni amb les xarxes socials o amb Youtube. Com li va passar a Pablo Alboran, que va pujar una cançó seva i allà va ser on el van descobrir. Ell va pujar un vídeo, al cap d'una setmana tenia més d’un milió de visites i, clar, va cridar l’atenció per la cançó. I automàticament el va agafar una multinacional i el va fitxar. Però tot això va passar després d'estar cansat d'enviar maquetes al moltíssimes discogràfiques. Són coses de la vida; i si ningú et fa cas, puja les teves cançons a les

xarxes socials i llavors va aparèixer algú amb lògica i va dir “et convertirem amb una estrella de la música”. I mira’l ara, mira on és. És un dels artistes, actualment, més important d’Espanya i del món hispà. Llavors, tu el consell que donaries seria aprofitar les noves tecnologies. Clar, evidentment. No únicament amb les noves tecnologies, són necessàries però també, si vols fer música amb músics, envoltar-se de bons músics és essencial. Tenir bons músics que et donin suport, que sàpiguen tocar bé. Perquè després, durant el directe, no faràs el mateix que a l’estudi. Que aprenguin dels bons músics, que siguin esponges? Sempre he dit que potser el treball més difícil avui en dia al món de la música sigui ser músic perquè com tot està tan informatitzat i digitalitzat... els músics estem en una època una mica difícil. Tu veus uns músics de conservatori, i un grup que fa qualsevol ruqueria de música i allà estan, els primers de la llista de vendes. I no tenen la més mínima qualitat. Sonen a les plataformes digitals, i arrasen pel contingut de les seves lletres. Però bé, a nivell musical, deixen molt a desitjar. Aquí, a Espanya es fa una selecció i s’escull cent cançons de l’àmbit llatí i subgèneres. I potser cinc tenen la qualitat suficient per sortir a nivell internacional. Això és “pachanga” però bé, és el que la gent vol escoltar, no? Doncs si la gent vol escoltar això, els donem això. Això és com quan es posen unes bambes de moda. Tot el món vol comprar-se-les encara que costin un ull de la cara. Si hi ha demanda d’aquest producte, doncs que es fa? Es dispara el producte. Doncs el mateix passa amb els artistes, es dispara la demanda, es dispara el seu catxet, i paios que potser no saben fer ni “la o con un canuto” estan cobrant milers d’euros. Però bé, això és la sort de la música també, també té aquesta part. Aquest és el factor sort. Quins plans professionals tens per al futur? Bé, jo sempre tinc plans professionals per al futur. Crec que la ment d’un músic o d’un artista no es concep sense pensar més enllà,


32

SANT JORDI

2015

tingues en compte que quan nosaltres traiem una cançó és perquè en tenim dos o tres ja preparades. En el meu cas, i en el de molta gent que conec. Perquè si una cançó et funciona, pràcticament et serà impossible posar-te a crear. Perquè si tens una demanda forta que et produeix aquesta cançó, aquest tema, no pararàs. Viatjaràs aquí, allà, cap a d’alt, cap a baix. Passaràs nits sense dormir, sense sopar... aleshores el moment que tens et passarà com a mi, que sec al tren, ajupo al cap i fins que no arribo no em desperto. Pujo a un avió i abans d’enlairar-nos ja estic dormint. Perquè el ritme de vida és tan frenètic que no et permet descansar. Imagina’t composar. Sempre hi ha una època de descans, que necessites per desconnectar. I després, les últimes dos o tres setmanes posar-te a escriure cançons o plasmar el que estàs pensant. No és difícil, avui en dia només has de mirar fora al carrer i, si tens creativitat i li saps posar una mica de música, pots fer multitud de coses. Et pots posar a mirar la tele, i et donarà moltes idees i opcions per fer cançons. Però hi ha moltes coses que no pots dir, perquè si les dius poden ser capaços de posar-te a la presó. Coses que més d’un no diria amb la boca oberta i un megàfon cridant-t’ho als quatre vents. Però, evidentment, s’ha de ser prudent en aquest aspecte. Per seguir menjant s’ha de callar una mica la boca. És paradoxal. Evidentment no fa molta gràcia, però no pots dir segons què.

Respecte al boom que tenen les xarxes socials: Facebook, Instagram, Twiter, i tot això...creus que és una ajuda o un “enemic” per un artista?

Las xarxes socials sempre van bé. Alguns artistes estem vius gràcies a les xarxes socials. Per exemple, al desembre de 2012 no sonaven cançons meves a cap ràdio a nivell nacional. I 2013 i 2014 pràcticament han estat els meus anys de més èxit perquè el carrer m’està funcionant un tema. Jo pujo alguna cosa a les xarxes socials, i m’arriben respostes a una velocitat increïble. Faig un post i a mi em segueixen 140.000 persones. Imagina’t que aquestes 140.00 persones fan un retweet. Cada una té els seus seguidors. És una bola que va creixent de 0 a 100 en no res. Són súper essencials pels artistes, qui digui que no menteix. Perquè, fixa’t tu, la majoria dels artistes amb què estan treballant. I a part, les xarxes socials són molt bones per les noves maneres de vendre música o fer econòmica la música. L’streaming, Spotify, tot això són plataformes de música digital en què no has d’anar a comprar la música, pagues una quota i estàs escoltant el més nou. D’aquests diners que tu pagues, evidentment guanyes diners, és el més fàcil. Sí que és cert que per tu fer un disc d’or has de tenir un streaming de 5.000.000 de persones. 5.000.000 milions de persones han d’escoltar-te per aconseguir un disc d’or. Tu saps quants en tinc jo? I fixa’t tu que no sonen a la ràdio. Jo tinc disset discs: quinze d’or i dos de platí. I estem parlant de tres anys, un me l’acaben de donar i quasi no sona la cançó per la ràdio. Per exemple, l’últim me l’han entregat aquest dimarts passat. Avui és divendres. Dimarts passat em van entregar el meu disc de platí per més de 8.000.000 de reproduccions en streaming a spotify amb la cançó “Mi reino”. Més de 8.000.000. I això que la cançó té més de 14.000.000. El que passa és que aquesta dada és de quan es va començar a compatibilitzar. I compta que d’això fa més de dos anys, del 15 de gener de fa dos anys. I en dos anys porta quasi 14.000.000 reproduccions a spotify. I a youtube, en són quasi 30.000.000. I no sona a cap emissora, surt a la millor cançó de 2013, perquè va ser quan la vaig treure aquí a Espanya, i no sona a cap ràdio si us fixeu. Però què passa? Que en aquest cas les xarxes socials van fer la seva feina. Van fer el seu boom. Per això dic que depèn de per a què són les xarxes socials. Si tu ets un “manquis” o un bala perduda i que va per allà fent destrosses i ja


33

SANT JORDI

2015

ets un artista i t’estàs traient fotos i les vas pujant...aleshores clar que et perjudicaran. NO tindràs problemes mentre no vagis per on no has d’anar. Has de cuidar una mica la teva integritat i no posar-te a fer bogeries perquè en qualsevol moment les xarxes socials...són bones al 99,9% dels casos. El 0,01% restant és molt dolent, perquè en el moment en què et descuides, qualsevol tonteria queda plasmada en una foto i a la gent li és igual. Així com hi ha gent que t’estima, també hi ha gent que et vol fer mal a tu i a la teva música. Pel simple fet de fer-te una foto, perquè els és igual. Però sempre he dit que facebook, twitter, instagram...tots són molt necessaris. Sobretot pels artistes. Totes les estrelles de la música primer han d’estar pendents, si tenen guanys al seu llançament ho anuncien per la ràdio i les xarxes social.

En aquesta professió a què et dediques, en els anys que has evolucionat, t’has sentit ben pagat? Bé, això és una escala, tu vas aconseguint més popularitat, més presència, més protagonisme a nivell musical, i així vas cobrant en funció d’això. Qui paga millor és el que s’ho emporta, no? Clar, això és que si un et dóna deu i l’altre cinc, està clar per on aniràs. No sempre et trobaràs ben pagat perquè hi ha coses que dius que arriben a un lloc on hi ha quinze mil persones i tu veus que el paio ha guanyat vuitanta vegades més que tu, quan saps que t’han vingut a veure a tu. Aleshores, això és una mica una “cabronada”. Hi ha persones així, que tot ho volen per a ells. Però també hi ha el contrari. Jo m’he trobat en el cas d’anar a tocar a un lloc, venir deu vegades més persones de les que s’esperaven i que

el paio et digui: “Escolta, això ha estat per tu i això no t’ho cobraré. Tu de cada entrada guanyés X per cada entrada. A partir de les 1.200 persones, el que ens esperàvem, guanyaràs 1 o 2€ més per a cada persona que ha entrat. Això ho compartiré amb tu perquè això és per tu.” I amb aquesta gent si que treballes, però són una entre un milió. Perquè hi ha gent que, quan té els diners a la mà, volen els diners. Però tu has tingut casos així, no? De trobar-te gent així. Sí, sí. Evidentment el que digui que no, s’equivoca. He arribat a casos en què després de cantar no m’han pagat. I he hagut de tornar d’Astúries sense haver cobrat el show. Et trobes amb gent que et diu: “No, t’ho dono aquí”. Et donen el vol d’anada i després no et donen el de tornada. M’han arribat a dir que em deixaven el sobre amb els diners i el vol de tornada, i després dir-me que no m’ho donen. Em van donar el viatge de tornada perquè deixés de molestar. Com pots veure, hi ha de tot, molta bona gent i persones menys bones. Per anar acabant. Tu a nivell professional, quina formació tens? Jo vaig arribar a ser universitari, a la República Dominicana. Vaig començar amb disset anys la carrera d’odontologia. Però teniu en compte que és diferent de la d’aquí. Aquí has de tenir la nota justa per entrar a la universitat. Allà he vist persones amb setze anys entrar-hi perquè són cervells. Súperintel·ligents i més avançats. A la seva vegada el que té de bo allà és que si avances, no has de menjar-te un any de costos, si ja saps o estàs molt per sobre d'això pots avançar. Jo vaig començar la meva carrera d'odontologia, ni batxillerat. Llavors vaig venir aquí i em vaig posar a estudiar a nivell tècnic d'informàtica i després nutrició, monitor de fitness, instructor de gimnàstica, preparador físic, tota aquesta titulació la tinc. Tot s'ha basat en l'esport, no? És clar. Jo era jugador de beisbol a la República Dominicana, i vaig lligar tots aquells actes d'esport a la meva persona. I


34

SANT JORDI

2015

era la base per als estudis, sobretot aprendre el que puguis. Bé també he anat fent coses a nivell musical, em vaig treure el curs de productor, també em vaig treure cursos de màster de mescles, perquè és que has de conèixer-lo. No pots di «Ah, jo canto», i els productors treballen, i això és perquè és així i això és perquè és «aixà». No, no, jo volia saber què era un «ki», què és un «high-ha», que és el “tempo”, què és una «claqueta». Llavors, és clar, has de saber-ho si estàs ficat en el món de la música. Què és un «bounce», paraules tècniques que quan te les pregunten has de saber què és. Llavors, a nivell musical, has de saber el do, re, mi, fa, sol, la, si, això ho has de saber per saber quan una nota està en la, quan està en do menor, quan està en do major, quan està en re. Això és important per tu quan has de vocalitzar, i també llavors saps com sol ésser la pujada i la baixada. I si baixes de la a fa sostingut, llavors ja saps. Els «vibratore» quan fan «AaaaaaaaaH» i quan baixen, aquest és el per què. Llavors el paio és pianista i sap com ho ha de fer també. Això són classes de solfeig, no he fet moltes classes de solfeig, ja que el que jo faig tampoc ho necessita. Però a nivell d'estudi, quan sóc allà, sí que sé què és el la i què és el re. Quan tu composes o fas una cançó, t'ajudes d'algun instrument? O fas alguna cosa en especial per concentrar-te? Sí, jo tinc un piano, un piano mini, llavors jo l'agafo encara que sigui amb dos dits, perquè jo no sóc pianista ni molt menys, però amb dos tecles vas buscant la melodia que t'agrada. I moltes vegades ho faig al revés, jo no faig primer la música i després canto, sinó que jo tinc la idea de música al cap i la taral·lejo amb el piano i les tecles. Abans ho feia més perquè tenia més temps, ara tinc persones que treballen per a mi i jo m'assento a l'estudi, jo taral·lejo i ells tenen l'habilitat de saber tocar-ho. I llavors ens ajudem amb el piano o agafem la guitarra. Al noi que toca la guitarra jo començo a taral·lejar-li la melodia i comencem a buscar acords i gravem amb el que hi hagi, el mateix telèfon, i gravem. Tingues en compte que tu a través de l'ordinador tens tots els instruments del món. Llavors ho pots tocar.

Però quan la cançó surt, o sigui es produeix, en realitat se li fa la producció, llavors es truca als músics. Jo no faig música, encara que la meva música sigui enllaunada que diu molta gent, es fa en un estudi. Però a l’estudi ve el músic a tocar, quan hi ha metalls el músic ve i toca la trompeta, toca el saxofon. Les percussions també es toquen. Els baixos, les guitarres, tots aquets sons són reals, més endavant el dibuix ja està i em diuen toca el que hi hagi. Agafen la idea i se'n van. Però m'agrada això perquè jo em sento molt identificat amb el que t'estava dient abans dels músics de conservatori i els músics de metro. És molt fort veure que hi ha persones que han estudiat molt i de veritat, i que no tinguin la mateixa oportunitat que pots tenir tu. I la vida és una “noria”. A vegades puges, a vegades baixes. Per acabar, voldries enviar alguna salutació, dir algun missatge al públic de Sant Quirze? Bé, sóc una persona a qui agrada sentir l’opinió del poble de prop. M'agrada relacionar-me entre la gent perquè això et dóna vida, o sigui, a nivell personal t'omple molt. No és que m'estiguin tirant floretes i dient-me «per allà va Henry Méndez». És escoltar la problemàtica del dia a dia, integrar-te entre la gent prenent un cafè a la terrassa d’un bar. Parlar amb aquell o l'altre. Tot això jo crec que ha de formar part de la teva vida perquè això és la teva història, això és el que el teu cos i el teu cap viuen. I tu ho podràs explicar. Llavors únicament dir a la gent de Sant Quirze que segueixin escoltant música, no solament la meva, i que recolzin una mica sobretot l'Ajuntament quan ofereix qualsevol esdeveniment cultural al poble. Doncs que recolzin una mica això perquè no tot ha de ser, tot i que respecto molt la llengua catalana, en català. Les meves cançons no sonen igual quan sonen en català que quan les canto jo. I dir a tothom que disfruti, que la vida és una i llastimosament curta, saps? Moltes gràcies! PER CARLOS ENRIQUE MORENO, MARC LARRODA, AARON SORIA I VÍCTOR GIMÉNEZ


35

SANT JORDI

2015

ENTREVISTA A ÀNGEL SALA , NÉT DE LA PURIFICACIÓ SALAS XANDRI

Va néixer a Còrdova el 18 d’abril de 1892 i va morí a Sant Quirze el 22 de desembre de 1974, als 82 anys. Ella venia d'una família de militars de Mataró, però ella va néixer a Còrdova. Va ser coneguda com a donya Pura. Era filla de Vicent Salas Camacho i de Concepció Xandri Pons. El dia 7 de juny de 1919 es casà amb el mataroní Segimon Sala, i van viure a Barcelona al carrer Sepúlveda; d’aquest matrimoni van néixer Romaldu i Lluís. Després va ser destinada a treballar a un poblet de Lleida, més tard va venir a Sant Quirze. El seu fill Lluís va tenir 4 nenes i 2 nens. Va ser pedagoga, tasca professional que va començar a l’Escuela Nacional de Sant Quirze, el 5 d’octubre de 1934. Purificació Salas va viure i va ser mestra a Sant Quirze durant els anys de la postguerra i del franquisme fins l’any 1958, quan es va jubilar. Moltes generacions de quirzencs i quirzenques es van formar amb Purificació Salas, fet que la convertí en una persona popular. Per això es va posar el seu nom a l’escola.

Recordeu quan va començar la seva carrera? Abans d'exercir es va casar amb Segimon Sala Torres. La seva carrera va començar anys abans que el seu nét nasqués, durant la postguerra i el franquisme, el que significava que ella era una dona molt avançada en l’època que es trobava. Ella va ser una de les poques dones que estudiava una carrera, ja que poca gent podia estudiar una carrera.

Com és que es va decidir per aquesta professió? Algú la va motivar? Es va decidir per aquesta professió perquè li agradava molt llegir, ensenyar i tenia un caràcter molt estricte i tossut, ja que venia d’una família de militars. Va ser feliç amb el que va aconseguir a la seva carrera? Si, va ser una dona molt feliç i estimada per tothom. Quins projectes tenia? Els seus projectes eren l’ensenyament, tirar la família endavant, era molt activa treballant, fer la seva carrera i que els seus fills fessin una carrera de medicina o del que els hi agradés. Què és el que més li agradava de la seva carrera? El que més li agradava de la seva carrera era ensenyar. L’hàbit d’ensenyar no el va perdre mai. Llegir també li agradava, i va continuant estudiant després de jubilada, per encara aprendre més, perquè ella deia que mai en sabia prou. Quines altres activitats tenia? Una de les altres activitats que feia era boixets, aprendre i ser mestressa de casa, és a dir, les tasques de casa, però la cuina no era el seu. Què aconsellava a les persones que volien dedicar-se a la seva professió? Ella aconsellava que fossin elles mateixes i els hi agradés el que feien. Moltes de les seves alumnes es van dedicar a la seva mateixa professió. La seva néta també es va fixar amb ella i es va dedicar a mestra, i la besnéta també. Ja venia d’una família així i ella també ho va inculcar.


Ens podríeu explicar alguna anècdota? Algunes de les seves anècdotes eren: -Treure la pell de la patata amb molt poc gruix, si veia que algú treia la pell de la patata amb molt gruix, s’enfadava i els escridassava. -Bullir la mongeta tendra fins que es posava grisa. -Un Nadal van comprar un gall d’indi per matar-lo i cuinar-lo a casa. Alhora de tallarel coll, ho van fer dintre de casa, se’ls hi va escapar i va començar a córrer per tot el menjador, escampant tota la sang com si fos una font, deixant totes les parets vermelles. -No deixava que els seus alumnes escrivissin amb la mà esquerra, perquè no ho podia entendre, sempre s’havia escrit amb la mà dreta. -Ensenyava els seus néts tot aquella matèria que a l’escola encara no havien treballat. -Sempre estava a punt per rebre visites, és a dir, sempre estava preparada amb la roba

RAMON LLULL, ENTREVISTAT PER

És possible viatjar en el temps i en l'espai? A alguns els podria semblar que estem parlant de ciènciaficció però a l'escola L'Olivera els alumnes que ens estem preparant per a la prova d'accés als


36

Ens podríeu explicar alguna anècdota?

Algunes de les seves anècdotes eren:

Treure la pell de la patata amb molt poc gruix, si veia que algú treia la pell de la patata amb molt gruix, s’enfadava i els

Bullir la mongeta tendra fins que es posava

n gall d’indi per lo a casa. Alhora de tallar-li

el coll, ho van fer dintre de casa, se’ls hi va escapar i va començar a córrer per tot el menjador, escampant tota la sang com si fos una font, deixant totes les parets vermelles.

ava que els seus alumnes escrivissin amb la mà esquerra, perquè no ho podia entendre, sempre s’havia escrit amb la mà

Ensenyava els seus néts tot aquella matèria que a l’escola encara no havien treballat.

Sempre estava a punt per rebre visites, és a dir, sempre estava preparada amb la roba

posada i la bata; sempre que trucaven al timbre, trigava en obrir perquè s’anava a posar els talons per estar ben maca quan venia algú. -Quan es despertava al sempre deia que era “l’airet de la matinada”. -Quan va deixar de ser mestra, moltes alumnes li feien una visita i li portaven pots de confit, anaven sovint a veuresemblava la Rambla amb tanta gent. -Tenia uns horaris moltdinar i de sopar ja que, quan treballava, sortia del col·legi a les 12 i de seguida menjava; encara jubilada conservava aquests horaris. -Li agradaven molt els toros i li deien que li sortia la vena andalusa.

Per Pol Campos, MíMenárguez

RAMON LLULL, UN ESCRIPTOR DE L'EDAT MITJANA ENTREVISTAT PER ALUMNES DE L'ESCOLA L'OLIVERA

És possible viatjar en el temps i en l'espai? A alguns els podria semblar que estem parlant de ciència-ficció però a l'escola L'Olivera els alumnes que ens estem preparant per a la prova d'accés als

cicles de grau mitjà hem tingut l'ocasió de comprovar que les dimensions del temps i de l'espai, amb una mica d'imaginació, es poden arribar a superar sense cap mena de dificultat. Segurament, molts de vosaltres us estareu preguntant com; nosaltres també ens ho preguntàvem abans de conèixer Ramon Llull, però després de realitzar amb ell aquesta

SANT JORDI

2015

posada i la bata; sempre que trucaven al timbre, trigava en obrir perquè s’anava a posar els talons per estar ben maca quan

Quan es despertava al matí i feia fred, ella sempre deia que era “l’airet de la matinada”.

Quan va deixar de ser mestra, moltes alumnes li feien una visita i li portaven pots de confit, anaven sovint a veure-la; allò semblava la Rambla amb tanta gent.

Tenia uns horaris molt estrictes a l’hora de dinar i de sopar ja que, quan treballava, sortia del col·legi a les 12 i de seguida menjava; encara jubilada conservava aquests horaris.

Li agradaven molt els toros i li deien que li sortia la vena andalusa.

Per Pol Campos, Mí riam Garcia i Desiree

DE L'EDAT MITJANA ALUMNES DE L'ESCOLA L'OLIVERA

cicles de grau mitjà hem tingut l'ocasió de les dimensions del temps i de

l'espai, amb una mica d'imaginació, es poden arribar a superar sense cap mena de dificultat. Segurament, molts de vosaltres us

preguntant com; nosaltres també ens ho preguntàvem abans de conèixer Ramon Llull,

sprés de realitzar amb ell aquesta


37

SANT JORDI

2015

entrevista que us presentem tot seguit, hem descobert que els llibres, les històries i la literatura, en general, són una eina de primera per als qui volen conèixer altres èpoques i endinsar-se en el túnel del passat en ple segle XXI. Ens hi voleu acompanyar?

Ramon Llull, «Doctor Il·luminat»: entre l'acció i la reflexió

Per conèixer Ramon Llull hem hagut de viatjar fins al segle XIII i desplaçar-nos fins a la bonica illa de Mallorca, que segons ens ha explicat el mateix autor són el moment i el lloc on va néixer. Però, què us sembla, si li donem la paraula al mateix autor perquè sigui ell qui ens ho continuï explicant...

Les visions del Crist crucificat i les dues peregrinacions: a Santa Maria de Rocamador i Sant Jaume de Compostel·la. Ramon Llull: Doncs, sí. Com molt bé heu començat dient, sóc escriptor i vaig néixer al segle XIII a l'illa de Mallorca, coneguda arreu també com l'illa de la calma. Per ser més exactes, us diré que vaig néixer a Ciutat de Mallorques (nom medieval de Palma) l'any 1232, encara que segons les fonts històriques que consulteu també podeu trobar que s'ha fixat com a data del meu naixement l'any 1233. Us recomano que feu un cop d'ull a aquest lloc web http://quisestlullus.narpan.net/41_mallorca.html i vosaltres mateixos podreu comprovar el ball de dates que hi ha al voltant d'aquesta qüestió. Escola l'Olivera: Sabem que vàreu ser fill únic d'una família benestant barcelonina. És

així? Com va anar que la seva família es traslladés de Barcelona a Mallorca? Ramon Llull: Caram, sí que esteu ben informats! Els meus pares, Ramon Llull i Isabel d'Erill, pertanyien a la noblesa catalana i possiblement van arribar a Mallorca amb l'host del rei Jaume el Conqueridor. O sigui que s'hi devien instal·lar arran de la conquesta, cap al 1229. Escola l'Olivera: Així, doncs, vàreu viure en un ambient cortesà des de petit? Ramon Llull: Sí, sí, efectivament. I recordo molt bé que amb catorze anys vaig ser patge de Jaume el Conqueridor i aquest em nomenà també preceptor del seu fill, el futur Jaume II de Mallorca. Posteriorment, durant la meva joventut vaig continuar servint el rei Jaume II com a majordom i com a senescal. En aquesta etapa i fins als trenta anys, vaig viure un ambient totalment cortesà, escrivia poemes d'amor trobadoresc i reconec, perquè no dir-ho, que vaig dur una vida alegre, plàcida, i una mica esbojarrada. Escola l'Olivera: De tota manera l'any 1257 es produeix un gran esdeveniment en la seva vida. Ens el podríeu comentar? Ramon Llull: Finalment, després d'unes quantes aventures amoroses, vaig decidir casar-me i tenir fills. La meva esposa, Blanca de Picany, me'n va donar dos: en Domènec i la Magdalena. Però com ja deveu saber aquesta etapa de la meva vida va ser molt breu. Escola l'Olivera: I doncs, què va passar? Ramon Llull: L'any 1263, quan tenia trenta-un anys, vaig viure un episodi que encara em va marcar més que no pas el matrimoni. Un vespre estava composant un poema d'amor quan se'm va aparèixer Jesucrist crucificat. El fet es repetí cinc o sis vegades, fins que vaig compendre que era un senyal que m'invitava a dedicar-me del tot al servei de Crist, malgrat el meu passat cortesà. Vaig estar dubtant i donant voltes sobre el que havia de fer, però em sentia obligat a seguir la crida de Déu; així que vaig abandonar la vida mundana, la família i la posició social. Ho


38

SANT JORDI

2015

vaig deixar tot per començar un nou camí i fer realitat la meva missió. Escola l'Olivera: Imaginem que no deuria ser gens fàcil dur a terme un canvi tan radical com aquest? Com us el vàreu plantejar?

Llull sol·licita la protecció del papa i dels reis cristians per dur a terme les seves empreses.

Ramon Llull: Després de vendre'm la major part del patrimoni, tot i que és clar vaig reservar algunes riqueses per donar-les a la meva esposa i als meus fills, vaig veure que això d'entrar en una orde religiosa no estava fet per a mi. Els meus plans eren uns altres i el primer que vaig haver de fer per executar-los va ser estudiar molt, molt i molt. Escola l'Olivera: Ens esteu dient que vós, Ramon Llull, amb trenta-un anys us vàreu dedicar en cos i ànima a estudiar, vós que ja teníeu una vida fàcil i no us havíeu de preocupar de res? Però per què? Ramon Llull: Ai, amics meus!!!! Això de l'estudi mai es pot deixar de banda i penseu que qualsevol edat és bona per estudiar, ja sigui per iniciar de nou una formació o per ampliar la formació que ja es té. Mireu, jo, com a predicador, no tenia coneixement ni experiència i, per tant, em calia preparar-me a fons si m'hi volia dedicar. De quina manera sino arribaria a aconseguir els objectius que m'havia proposat? Al cap i a la fi el que em movia per dins eren tres coses i m'havia d'espavilar estudiant si les volia convertir en realitat.

Escola l'Olivera: Quins misteris!!! De quines tres coses ens esteu parlant. És que no us acabem d'entendre del tot... Ramon Llull: I ara!!! De misteris, cap ni un!!! El meu objectiu vital, la meva missió, se centrava en tres eixos, és a dir, en tres objectius. El primer, conduir els «infidels», sobretot els musulmans a la veritat de l'Evangeli. El segon, escriure el millor llibre del món per defensar el cristianisme primitiu amb arguments raonables i no basats en la fe. I el tercer, aconseguir el suport de papes i reis per construir monestirs destinats a l'ensenyament de l'àrab i altres llengües orientals i a la formació de missioners. Escola l'Olivera: Mestre Llull, ens heu deixat amb la boca oberta i amb un gran interrogant. Com us ho vàreu fer per aconseguir tot això? Ramon Llull: Anar de pelegrinatge al santuari de Santa Maria de Rocamador (França) i a Sant Jaume de Compostel·la, per consell de sant Ramon de Penyafort, m'hi va ajudar. I, sobretot, tornar a Mallorca, disposat, com us comentava abans, a formar-me intel·lectualment. Entre 1265 i 1274 vaig començar a estudiar grans llibres de la història de la humanitat, no només religiosos sinó també científics i de pensament. Vaig llegir la Bíblia, per exemple, Aristòtil però també em vaig interessar per llibres escrits en àrab. Escola l'Olivera: I com és que podíeu llegir en àrab? Com vàreu aprendre aquesta llengua? Ramon Llull: Durant aquesta etapa d'estudi, vaig dedicar-me a estudiar llengües també, especialment el llatí, que era la llengua vehicular del món cristià, i l'àrab, que era la llengua dels musulmans. Pel que fa a l'aprenentatge de l'àrab, m'hi va ajudar un esclau sarraí que vaig comprar amb aquest propòsit. Gràcies a ell no només vaig poder llegir llibres en àrab, també en vaig arribar a escriure'n; de tota manera, però, aquests llibres escrits en àrab no els busqueu perquè malhauradament no s'han conservat.


39

SANT JORDI

2015

Escola l'Olivera: Afortunadament, en vàreu escriure molts més. Nosaltres bé que hem llegit alguns fragments del Llibre de les bèsties i sabem que, al llarg dels vostres 84 anys, vàreu escriure uns 265 llibres més. Quines de les vostres obres considereu que són les més importants? Ramon Llull: Certament el Llibre de les bèsties és el que m'ha fet potser més popular, entre d'altres raons, perquè em sembla que les aules d'alguns instituts i escoles com la vostra s'hi han interessat i n'han llegit alguns capítols. Això em fa molt content i us ho he d'agrair perquè em demostra que, després de tants segles, obres com aquestes es mantenen vives d'una manera o altra. Com deveu saber, aquesta obra la vaig escriure a París entre els anys 1288 i 1289 i forma part d'un altre volum que es titula Fèlix o Llibre de meravelles. Escola l'Olivera: Amb quina intenció vàreu escriure exactament el Llibre de les bèsties? Ramon Llull: Vaig escriure el Llibre de les bèsties com si fos una faula, per aquest motiu tots els personatges que hi surten són animals. Hi apareixen el lleó, na Renard (una guineu), el lleopard, la pantera, l'elefant, el bou, el cavall, el gos, el gat i molts d'altres que amb el seu comportament posen de manifest les misèries i els defectes del comportament humà davant de certes situacions. La intenció de l'obra és clarament didàctica i moralitzadora perquè, en definitiva, està adreçada als prínceps de l'època. Volia que aquests reflexionessin sobre les seves males pràctiques a l'hora de fer-se amb el poder polític i que aprenguessin altres maneres d'actuar, més nobles i lleials. Escola l'Olivera: A banda del Llibre de les bèsties, quins altres títols destacaríeu de la vostra extensa producció literària? Per què? Ramon Llull: Un altre llibre força conegut és el Llibre d'Amic e Amat. Com en el cas del Llibre de les bèsties, aquest altre títol també forma part d'un altre volum que es titula Llibre d'Evast e Blanquerna. Vaig escriure el Llibre d'Amic e Amat a Montpeller entre els anys 1276 i 1278, o sigui, que és una mica anterior al Llibre de les bèsties. La importància

d'aquesta obra dins de la meva producció radica en el fet que, sota l'experiència del protagonista, un jove monjo que es diu Blanquerna i abandona els seus pares i la seva estimada per dedicar-se a la vida contemplativa, reflecteixo la meva experiència mística. A diferència del Llibre de les bèsties, que és una obra narrativa i amb un marcat caràcter polític, el Llibre d'Amic e Amat és una obra poètica i amb un marcat caràcter religiós: consta de 365 versicles, alguns dels quals són dialogats. Si accediu a http://www.am.ub.edu/~jmiralda/llulltra.html els trobareu tots i en podreu triar un per a cada dia de l'any. Entreu-hi i així podreu practicar l'art de la contemplació, amb les tecnologies del segle XXI però talment com ho van fer els meus deixebles al segle XIII.

Llull escoltant un sermó i prenent l'hàbit de drap vil. Escola l'Olivera: Feu referència al llibre d'Amic e Amat com una obra autobiogràfica, però el vostre llibre autobiogràfic per excel·lència diríem que és Vida coetània. Estaríeu d'acord amb aquesta observació? Absolutament, la vostra observació és del tot encertada, però compte. Aquest llibre no el vaig escriure directament jo, el vaig dictar i el va transcriure un deixeble meu, un monjo que s'hostatjava a la cartoixa de Vauvert, a París, l'any 1311. Ara, qui de veritat vulgui conèixer de primera mà fets i peripècies rellevants de la meva vida, el llibre que ha de llegir és Vida coetània, en això us dono la raó, sens dubte! Hi trobarà detalls sobre les meves visions de Crist a la creu, sobre la meva conversió i també sobre les dificultats amb què em vaig trobar a l'hora de voler convèncer els poderosos de la bondat de la meva missió i a l'hora de voler convertir jueus i musulmans al cristianisme. Cant de Ramon, una obra


40

SANT JORDI

2015

poètica que vaig escriure l'any 1303, també té caràcter autobiogràfic. Així que, per ser més exactes, qui vulgui tenir una visió completa de la meva vida aquests tres títols, Amic e Amat, Vida Coetània i Cant de Ramon, li aportaran molta informació. Escola l'Olivera: Dieu que us vàreu trobar amb moltes dificultats a l'hora de dur a terme la vostra missió, però finalment us en vàreu sortir i el rei Jaume II de Mallorca us hi va ajudar força, no és així? Ramon Llull: Sí, he de reconèixer que el rei Jaume II sempre em va donar suport i això a la llarga va acabar fent possible la realització de la meva missió. L'any 1275 quan el rei encara era príncep em va cridar a Montpeller per parlar de la fundació d'una escola missionera a Mallorca. Al cap d'un any, es van trobar uns terrenys a Miramar, entre Deià i Valldemossa, i el 17 d'octubre de 1276 el

La Il·luminació de Randa i Llull ensenyant a París.

projecte rebé confirmació amb una butlla del papa per tal que tretze pares fransciscans hi fossin instal·lats per aprendre-hi l'àrab a fi de convertir els infidels. Escola l'Olivera: Aquest va ser, doncs, un gran pas. Just un any abans de la fundació del monestir de Miramar, però, vàreu fer també un gran descobriment. En què va consistir? Ramon Llull: L'any 1274 em trobava fent un retir en una cova del puig de Randa, no massa lluny de Ciutat de Mallorques. Allà, fent vida d'ermità vaig tenir una revel·lació, una mena d'«il·luminació divina» que m'ajudà a concebre el millor llibre que mai més tornaria a escriure i que tan havia desitjat des

que havia abandonat la vida cortesana. El contingut de l'Ars, que així es va titular l'obra, em va permetre justificar i demostrar a jueus, àrabs i cristians que la realitat i la veritat es podia demostrar i justificar amb arguments basats en la raó i no en la fe. Dotada d'una vocació universal, l'Ars partia de principis comuns a les tres religions i no buscava imposar res a ningú per la via de l'autoritat sinó per mecanismes de raonament. Hi vaig incloure taules, figures i textos que semblen tractats d'àlgebra i en vaig arribar a redactar diferents versions. Escola l'Olivera: I a partir d'aleshores vàreu considerar conclosa la vostra missió? Ramon Llull: I ara! De cap manera! Diguem que tot just començava a encarrilar-se. A partir d'aleshores em vaig convertir en un viatger incansable. Volia donar a conèixer el contingut de l'Ars entre prohoms, reis i papes per tal que s'arribessin a convèncer de la necessitat de debatre (més que de combatre) amb els no creients. Primer me'n vaig anar a Roma i després a París. Malahauradament en cap dels dos viatges no vaig trobar la comprensió que esperava però no vaig defallir. Ja us hareu adonat amb aquesta entrevista que Ramon Llull és un home de caràcter tenaç i que res ni ningú no l'atura. Voleu que us digui cap a on me'n vaig anar després? La meva següent destinació va ser Tunis. Era l'any 1293 i m'ho vaig fer venir bé per discutir de religió amb savis musulmans emprant els mètodes de l'Ars. Aquest viatge, però, tampoc no va acabar gaire bé. Em van tancar a la presó i em van condemnar a mort. Sort que vaig poder salvar el coll pels pèls! Escola l'Olivera: Després d'això encara us van quedar forces i ganes per continuar viatjant? Ramon Llull: L'any 1294 me'n vaig tornar a Roma per estar a prop de la cúria papal però no em van fer gaire cas. En canvi, vaig fer una segona estada a París, entre el1297 i el 1299 i la cosa va anar millor. Entre el 1300 i el 1301 vaig quedar-me a Mallorca després de quasi divuit anys de no ser-hi. Però al cap d'un temps em vaig tornar a posar en marxa. L'estiu del 1301 mateix vaig viatjar a Xipre, on us asseguro que vaig viure una


41

SANT JORDI

2015

experiència no gens agradable: posaria la mà al foc que els meus propis servents hi van tenir molt a veure, em van intentar emmetzinar i vaig caure malalt. A causa d'aquest episodi, el Gran Mestre de l'Orde dels Templers em va acollir i, un cop em vaig haver recuperat, vaig reemprendre la meva activitat a diferents ciutats europees: Gènova, Montpeller, París i Lió van ser els meus punts de residència entre el 1303 i el 1307. Escola l'Olivera: Aquest període marca la finalització dels vostres viatges com a predicador?

Viatge a Bugia (1307), on Llull és apedregat i empr esonat. Ramon Llull: No, no. Amb 74 anys vaig tornar a trepitjar terres africanes, i aquesta vegada en vaig sortir tan escaldat com la primera. A Bugia, al nord d'Algèria, les apassionades discussions públiques sobre religió amb experts islamistes, desconcertats davant la meva dialèctica, em varen valdre de nou que em tanquessin a la presó durant sis mesos i ser bastonejat com no us ho podeu imaginar. Fins i tot, van intentar convertir-me a l'Islam i persuadir-me perquè escrivís un llibre amb el cap religiós dels musulmans. Volien que cada un exposés les raons per demostrar la seva fe, però al final, no ens vàrem entendre i em van expulsar del país. Malgrat tot, he de dir que l'any 1314, tossut com sóc, vaig retornar de nou a Tunis. Allà vaig estar treballant en la traducció d'alguns dels meus escrits, enmig de controvèrsies públiques, com sempre. Escola l'Olivera: Una de les coses que més ens admira de la vostra personalitat és, sens

dubte, haver comprovat que, amb més de vuitanta anys, vàreu continuar mantenint la vitalitat, l'empenta i la capacitat de treball. Expliqueu-nos com van ser els vostres darrers dies. Ramon Llull: Doncs me'n vaig tornar a Tunis l'any 1315 però aquesta vegada per morir-hi. Estava cansat, era pobre i em sentia vell. Ja tenia 83 o 84 anys. Certament, la meva vida no va trigar gaire a apagar-se tot i que en aquesta qüestió va passar el mateix que amb el meu naixement. Els estudiosos no acaben de posar-se d'acord en la data exacta del traspàs ni tampoc en el lloc on es va produir. N'hi ha que afirmen que vaig morir el 1315, d'altres, en canvi, diuen que vaig morir l'any 1316. Pel que fa al lloc, els estudiosos apunten tres possibilitats: que morís a Tunis, en el vaixell de tornada a Mallorca o a Mallorca mateix. A més, la tradició ha generat una llegenda segons la qual vaig morir lapidat a mans dels infidels. Vés a saber! El que sí tinc clar és on descansen les meves despulles: si mai veniu a Mallorca, apropeu-vos a l'església de Sant Francesc, a Palma. Serà un plaer tornar-vos a saludar. Escola l'Olivera: Abans d'acabar l'entrevista, mestre Llull, ens agradaria que ens diguéssiu quin fet o fets creieu que més han ajudat a l'hora de convertir el vostre nom en un dels més importants de la cultura catalana de tots els temps? Ramon Llull: Jo diria que bàsicament n'han estat dos, un relacionat amb la llengua i l'aportació literària i l'altre relacionat amb els mètodes científics que vaig emprar per demostrar la veritat del cristianisme i que es van concretar en el llibre que comentàvem abans, és a dir, l'Ars. Pel que fa al primer aspecte, penseu que en plena edat mitjana vaig ser un dels primers escriptors de la cultura europea que va escriure sobre tot tipus de disciplines del saber (filosofia, literatura, ciència, teologia) en una llengua popular; fins aleshores, aquests temes eren tractats només en llengua sàvia, és a dir, en llatí, però jo vaig voler trencar aquesta manera de fer i vaig començar a utilitzar el català com a llengua d'expressió. El llatí només el coneixien nobles i clergues i, per tant, m'era imprescindible comunicar-me en


42

SANT JORDI

2015

català si volia transmetre el meu missatge entre la gent del poble. El mateix em passava quan viatjava a l'Àfrica: el que jo buscava era convertir ànimes infidels i entendre'm amb experts islamistes, mantenir-hi converses apassionades per tal de fer arribar igualment el meu missatge; és per això que em vaig haver d'afanyar a aprendre la llengua que es parlava en aquells territoris; sense parlar ni escriure àrab no hauria estat possible comunicar-me amb ningú. Tot plegat, i per resumir, explica que tingués traduccions de molts dels meus escrits: en llatí, en àrab i també en d'altres llengües com el francès, l'italià o l'occità. Això m'assegurava que les meves idees i els meus textos s'entendrien arreu. Escola l'Olivera: I pel que fa a l'ús d'aquest mètode de conversió que vàreu recollir a l'Ars i que vàreu intentar extendre més enllà de la Mediterrània, fins a quin punt ha determinat el reconeixement del vostre nom com un dels més importants de la cultura catalana i, fins i tot, europea? Ramon Llull: Bé, més, que el mètode en si, jo diria que el que més s'ha valorat, amb el pas del temps, ha estat l'energia i la tenacitat que vaig posar per difondre aquest sistema innovador, viatjant amunt i avall, per la Mediterrània, però també pel nord d'Àfrica i l'Àsia Menor en una època en què viatjar no era tan fàcil com ara, entrevistant-me amb papes, reis i prínceps, jugant-me la pell més d'una vegada... Alguns coetanis de la meva època em van acusar de foll perquè em consideraven massa agosarat en les meves doctrines, però cap d'aquestes veus van aconseguir fer-me callar. Tampoc ho van aconseguir les estades a la presó, les pedregades i ni tan sols els naufragis. El de Bugia, camí de Gènova, per cert, a prop de les costes de Pisa, va ser desastrós! Aleshores sí que vaig pensar que hi deixava la vida, malgrat tot, la forta tempesta que va fer naufragar el vaixell l'únic que es va engolir van ser els llibres i els manuscrits que duia a sobre. Amb una petita barca vaig arribar a port i un cop vaig ser a Pisa em vaig posar de seguida a reescriure els textos. Escola l'Olivera: La Generalitat de Catalunya i altres entitats estan organitzant una sèrie d'actes per commemorar a finals

d'aquest any i durant tot el 2016 el setè centenari de la vostra mort. Us agrada que se celebri la vostra efemèride? (http://bit.ly/1DRyQka)

Primer viatge de Llull a Tunis

Ramon Llull: Sí, per què no? Celebracions com aquestes ens fan reviure entre les generacions més joves i entre públics que potser no havien tingut oportunitat d'aproximar-se a la nostra obra. Això ens passa molt als escriptors de l'edat mitjana; estem com silenciats perquè es pensa que les històries dels nostres llibres tracten temes que res tenen a veure amb l'actualitat i que costen de llegir perquè estan escrites en català antic, però ni una cosa és certa ni l'altra ha de ser un impediment per a la lectura; avui dia hi ha nombroses adaptacions al català del segle XXI d'alguns d'aquests llibres. És d'agrair, en aquest sentit, que també hi hagi músics, poetes i companyies teatrals que s'hagin interessat pels nostres textos i els hagin volgut interpretar. Us recomano que entreu en aquest lloc web http://bit.ly/1DFyyOP i escolteu alguns dels meus poemes o que el proper mes de juny aneu al Teatre Lliure de Barcelona a veure aquesta obra http://bit.ly/1GiGFks Escola l'Olivera: Mestre Llull, ha estat un plaer conversar amb vostè. Estem segurs que ens tornarem a retrobar llegint les pàgines dels seus llibres i que sentirem a parlar molt de vostè en els propers mesos. Gràcies per dedicar-nos una mica del seu temps.


43

SANT JORDI

2015

Demi

Marta

Nada

Edu

Òscar

Raquel


INVENTEM HISTÒRIES AGUDES Penseu que és possible escriure una història emprant només paraules agudes? Alguns alumnes de l’Escola l’Olivera ens hem volgut afrontar a aquest repte i hem comprovat que no és gens complicat inventar aquest tipus d’històries. Tot seguit us en presentem eus agradin els nostres textos. Feliç lectura i animeu-vos també a experimentar amb les paraules com nosaltres hem fet!!!

El naixement del primer

llop-humà

Un autobús agafà el camí més estret perquè el camí principal del bosc tenebrós no el va agafar mai ningú. Llavors el conductor va accedir pel camí estret que es cargolà pel muntijol. El camí tingué uns quants girs molt pronunciats i l’autobús gairebé caigué al buit, però el traçut conductor va recuperar el rumb. Els viatgers van callar. Tothom sorprès per l’habilitat del conductor, fins i tot el conductor oriünd del Japó.


44


Penseu que és possible escriure una història emprant només paraules agudes? Alguns alumnes de l’Escola l’Olivera ens hem volgut afrontar a aquest repte i hem comprovat que no és gens complicat inventar aquest tipus d’històries. Tot seguit us en presentem els resultats. Esperem que us agradin els nostres textos.

vos també a experimentar amb les paraules com nosaltres hem fet!!!

El naixement del primer

Un autobús agafà el camí més estret

el camí principal del bosc tenebrós no el va agafar mai ningú. Llavors el conductor va accedir pel camí estret que es cargolà pel

El camí tingué uns quants girs molt pronunciats i l’autobús gairebé caigué al buit, però el traçut

uperar el rumb. Els viatgers van callar. Tothom sorprès per l’habilitat del conductor, fins i tot el conductor oriünd del Japó.

Però la felicitat no va durar ni tres segons, ja que l’autobús va acabar caient per un barranc perquè va ensopegar amb un gradesprés del cop, el tanc de gasoil explotà i l’autobús, els viatgers i el conductor van quedar escampats pel puig. Pel so de l’explosió, van sortir molts llops famolencs, que van rebuscar menjar en el lloc de l’accident. Un dels llops va trobaconductor japonès i se’n menjà el cervell. Això va provocar que, amb la radiació de Japó, l’animal es transformés en un aglomerat de llop i humà, a l’inrevés que Licaó, un rei grec que al sacrificar un nen el Déu del llamp el convertí en el humà-llop. Així doncs, el llopcaminar alçat i parlar. L’animal pogué transformarquan volgués i així va aconseguir alimentar millor els seus companys

SANT JORDI

2015


Penseu que és possible escriure una història emprant només paraules agudes? Alguns alumnes de l’Escola l’Olivera ens hem volgut afrontar a aquest repte i hem comprovat que no és gens

ls resultats. Esperem que

vos també a experimentar amb les paraules com nosaltres hem fet!!!

Però la felicitat no va durar ni tres segons, ja que l’autobús va acabar caient per un barranc perquè va ensopegar amb un gran roc. Just després del cop, el tanc de gasoil explotà i l’autobús, els viatgers i el conductor van quedar escampats pel

Pel so de l’explosió, van sortir molts llops famolencs, que van rebuscar menjar en el lloc de l’accident. Un dels llops va trobar el cap del conductor japonès i se’n menjà el cervell. Això va provocar que, amb la radiació de Japó, l’animal es transformés en un aglomerat de llop i humà, a l’inrevés que Licaó, un rei grec que al sacrificar un nen el Déu del llamp el convertí en el primer

Així doncs, el llop-humà va saber caminar alçat i parlar. L’animal pogué transformar-se en humà o llop quan volgués i així va aconseguir alimentar millor els seus companys


llops, amb carn de gran qualitat comprada als millors carnissers.

Núria Pérez Cortina

D’excursió amb autobús

Un autobús agafà el camí més estret. Llavors vam parar a una vall on hi havia un riu. Més contents que mai, ens hi vam banyar i allà mateix un bon fricandó vam dinar amb aigua, pa, vi i meló de postres i un cafè per arrodonir. Es va fer de nit i a l'hotel vam anar a dormir; això sí, abans vam sopar un plat típic del país: peix al forn amb guarnició. Al dia següent, primer vam anar a treure el nas pels cims més propers i després vam agafar de nou l'autobús. Ple de gom a gom, com ahir, ens havia de dur fins a un convent o un monestir, però sense esperar


45

llops, amb carn de gran qualitat carnissers.

Núria Pérez Cortina

D’excursió amb autobús

Un autobús agafà el camí més estret. Llavors vam parar a una vall on hi havia un riu. Més contents que mai, ens hi vam banyar i allà mateix un bon fricandó vam dinar amb aigua,

postres i un cafè per

Es va fer de nit i a l'hotel vam anar a dormir; això sí, abans vam sopar un plat típic del país: peix al forn

Al dia següent, primer vam anar a treure el nas pels cims més propers i

nou l'autobús. Ple de gom a gom, com ahir, ens havia de dur fins a un convent o un monestir, però sense esperar-nos-ho

ens va sorgir una averia, quin daltabaix! Sortosament, però, el xofer, que era molt traçut, la va poder reparar en cinc minuts i al arribar. Un cop allà, vam menjar mató amb mel, tot fet pels monjos i capellans. Ens van ensenyar el convent, les cel·les on vivien i els ruscs que tenien. N’hi havia milers i va ser molt curiós veure com d'un lloc tan petit pot arribaruna cosa tan dolça.

L’autobús que quedà atrapat

al carrer

Un autobús agafà el camí més estret. Llavors, un vianant cridà molt fort. Cridà perquè l’autobús passà fregant un balcó. Del balcó sortí un veí de mal humor, ja que el bus tornà a picar un cop més. L’autobús quedà atrapat al carrer i no pogué avançar. El conductor buscà la solució a

SANT JORDI

2015

ens va sorgir una averia, quin

Sortosament, però, el xofer, que era molt traçut, la va poder reparar en cinc minuts i al monestir vam poder arribar. Un cop allà, vam menjar mató amb mel, tot fet pels monjos i capellans. Ens van ensenyar el convent, les cel·les on vivien i els ruscs que tenien. N’hi havia milers i va ser molt curiós veure com d'un lloc tan petit pot arribar a sortir una cosa tan dolça.

Anònim

L’autobús que quedà atrapat

Un autobús agafà el camí més estret. Llavors, un vianant cridà molt fort. Cridà perquè l’autobús passà fregant un balcó. Del balcó sortí un veí de mal humor, ja que el bus tornà a picar un cop més. L’autobús quedà atrapat al carrer i no pogué avançar. El conductor buscà la solució a


aquest fet, però, no trobà l’ajut de ningú. Més tard, un ciutadà qualsevol vingué amb uns agents del cos policial. Amb l’ajut del ciutadà, del veí i del cos policial, el xofer de l’autobús maniobrà i el mogué uns pams. Un cop el bus sortí del parany, el conductor agraí a tots els participants que el van ajudar. Després d’aquest fet, l’autobús canvià el recorregut per no quedar atrapat de nou. El veí arreglà el seu balcó, tornà a estar de bon humor i el ciutadà que avisà el cos policial visqué content pel detall que tingué amb el xofer.

Rescat a ple hivern

Un autobús agafà el camí més estret. Llavors , va xocar contra un camió. Per culpa del xoc, es va produir un gran esclat, però per sort no va morir ningú perquè va arribar un avió per salvar la gent.


46

aquest fet, però, no trobà l’ajut de ningú. Més tard, un ciutadà qualsevol vingué amb uns agents del cos policial. Amb l’ajut del ciutadà, del veí i del cos policial, el xofer de l’autobús maniobrà i el mogué uns pams. Un cop el bus sortí del parany,

onductor agraí a tots els participants que el van ajudar.

Després d’aquest fet, l’autobús canvià el recorregut per no quedar atrapat de nou. El veí arreglà el seu balcó, tornà a estar de bon humor i el ciutadà que avisà el cos policial

detall que tingué

Anònim

Rescat a ple hivern

Un autobús agafà el camí més estret. Llavors , va xocar contra un camió. Per culpa del xoc, es va produir un gran esclat, però per sort no va morir ningú perquè va arribar un avió per

Era un dilluns boirós i plujós, però entre els ferits del calamitós accident hi havia el doctor Maragall. Sense pensar-s’ho ni un moment, va començar a buscar el seu germà pagès, però no el va trobar, el fet es que se sentia confús i no el veia. Es va assabentar que el seu germà estava amb en Ramon, en Ramon qui va portar el cas del noi que està al calabós per haver atropellat l’espòs de la Neus.començar a buscar, i al cap de deu minuts el va localitzar; estava tremolant com un pollet, amb el braç com si fos un bloc de gel perquè tenia molt de fred i estava tot sol. Content d’haverabraçar ben fort i tots dos van començar a fer senyals perquè l’avió els veiés.

Amb un tres i no res, en Ferran, el pilot de l’avió, els va localitzar. Va fer un giravolt enmig del cel i els vaanar a buscar. Els va explicar que el viatge de tornada seria un xic llarg però que podien estar tranquils perquè els portaria a un lloc segur.

Així va ser, i ja de nit van aterrar a un aeroport estranger des d’on, a més, els van ajudar a trobar un hotelperquè poguessin descansar.

SANT JORDI

2015

Era un dilluns boirós i plujós, però del calamitós accident

hi havia el doctor Maragall. Sense s’ho ni un moment, va

començar a buscar el seu germà pagès, però no el va trobar, el fet es que se sentia confús i no el veia. Es va assabentar que el seu germà estava amb en Ramon, en Ramon és qui va portar el cas del noi que està al calabós per haver atropellat l’espòs de la Neus. Un altre cop el va començar a buscar, i al cap de deu minuts el va localitzar; estava tremolant com un pollet, amb el braç com si fos un bloc de gel perquè

olt de fred i estava tot sol. Content d’haver-lo trobat, el va abraçar ben fort i tots dos van començar a fer senyals perquè l’avió

Amb un tres i no res, en Ferran, el pilot de l’avió, els va localitzar. Va fer un giravolt enmig del cel i els va anar a buscar. Els va explicar que el viatge de tornada seria un xic llarg però que podien estar tranquils perquè els portaria a un lloc segur.

Així va ser, i ja de nit van aterrar a un aeroport estranger des d’on, a més, els van ajudar a trobar un hotel perquè poguessin descansar.

Anònim


Títol del llibre: Cap a terres salvatges

Autor o autora: Jon Krakaver

Editorial i col·lecció: Símbol Editors / Viatges i viatgers

Gènere: Novel·la de viatge

Any d'edició: 2000

Breu resum de l'argument

L'abril de 1992, Chris McCandless, de vintd'Alaska. Havia regalat tots els seus diners i abandonat el seu cotxe, i somniava viure una vida en estat salvatge. Quatre mesos més història, difosa en un reportatge de Jon Krakaver, va generar una agitada polèmica: per a uns, el protagonista era un intrèpid idealista, per a altres, un boig ingenu sense coneixement de la naturalesa. Però, per què un jove recentment graduat va decidir tallar tots els llaços amb la seva família i perdre's en una regió inhòspita?

Opinió personal

Aquest és un llibre que agrada molt a les persones inconformistes, a les persones

amb inquietuds, persones que no s'adapten al món en el qual vivim. Cap a rutes

salvatges és un llibre d'aquells que no pots deixar de llegir, encara que ja saps el

final, vols entendre per què el protagonista opta per aquest tipus de vida.

L'aventura d'aquest noi és el so

de trencar amb el que la societat ens imposa.

En la meva opinió, un llibre ple de missatge i de valors. Un llibre imprescindible en

la meva biblioteca.

Una nota de l'1 al 10: 9


47

es salvatges

Jon Krakaver

Símbol Editors / Viatges i viatgers

L'abril de 1992, Chris McCandless, de vint-i-quatre anys, s'endinsà sol i poc equipat per terres d'Alaska. Havia regalat tots els seus diners i abandonat el seu cotxe, i somniava viure una vida en estat salvatge. Quatre mesos més tard, uns caçadors van trobar el seu cos sense vida. La seva història, difosa en un reportatge de Jon Krakaver, va generar una agitada polèmica: per a uns, el protagonista era un intrèpid idealista, per a altres, un boig ingenu sense coneixement de la

ralesa. Però, per què un jove recentment graduat va decidir tallar tots els llaços amb la seva família i perdre's en una regió inhòspita?


persones que no s'adapten al món en el qual vivim. Cap a rutes



L'aventura d'aquest noi és el somni de moltes persones que no acaben de fer el pas

de trencar amb el que la societat ens imposa.


Recomana

SANT JORDI

2015

quatre anys, s'endinsà sol i poc equipat per terres d'Alaska. Havia regalat tots els seus diners i abandonat el seu cotxe, i somniava viure una vida en

tard, uns caçadors van trobar el seu cos sense vida. La seva història, difosa en un reportatge de Jon Krakaver, va generar una agitada polèmica: per a uns, el protagonista era un intrèpid idealista, per a altres, un boig ingenu sense coneixement de la

ralesa. Però, per què un jove recentment graduat va decidir tallar tots els llaços amb la seva


persones que no s'adapten al món en el qual vivim. Cap a rutes



mni de moltes persones que no acaben de fer el pas


Recomana Jordi Beltran


Títol del llibre: L'enigma del quatre

Autor o autora: Ian Caldwell i Dustin Thomason

Editorial i col·lecció: Roca Editorial / Els Imperdibles

Gènere: Novel·la de misteri

Any d'edició: 2004

Breu resum de l'argument

Dos estudiants que estan a punt de Hypnerotomachia Poliphili, un text renaixentista que, durant segles, ha portat de cap els acadèmics. Famós pel seu poder hipnòtic sobre tot aquell que l'estudia, després de cincla Hypnerotomachia podria acabar revelant els seus secrets als dos estudiants. Per a l'un, Tom Sullivan, la investigació constitueix un vincle amb el passat llibre; per a l'altre, Paul Hatrris, el llibre s'sembla que la recerca s'encalla de nou, apareix un vell diari que donaven per perdut i que conté una prova definitiva. Tanmateix, tot just quan comencen a pair la magnitud de la descoberta, el campus nevat de Princeton rep una sacsejada: un estudiós que feia temps que treballava en el llibre apareix assassinat als silenciosos passadissos del Departament d'Història. Paul i Tom s'enfrontaran al fet de saber que no són els únics que van darrere d'aquest mist

Opinió personal

L'enigma del quatre és un llibre interessant i complex. És una novel·la de misteri.

Narra la història de dos universitaris que fan la seva tesina final sobre la

Hypnerotomachia Poliphili.

Els personatges que intervenen

identificar-s'hi ja que són joves estudiants d'universitat. L'argument és una mica

complex, depenent del vocabulari que es tingui, pot ser de comprensió difícil. El

final de la història és una mica inesperat i o

continuació de la història. És un llibre d'extensió curta, unes 360 pàgines.

Recomanaria aquest llibre a qualsevol persona a qui li agradi el misteri i la història

ja que el llibre que estudien els nois és de fa més de ci

Una nota de l'1 al 10: 8


48

L'enigma del quatre

Ian Caldwell i Dustin Thomason

Roca Editorial / Els Imperdibles

Dos estudiants que estan a punt de graduar-se es troben a un pas de resoldre els misteris de la , un text renaixentista que, durant segles, ha portat de cap els acadèmics.

Famós pel seu poder hipnòtic sobre tot aquell que l'estudia, després de cincpodria acabar revelant els seus secrets als dos estudiants. Per a l'un, Tom

Sullivan, la investigació constitueix un vincle amb el passat -el seu pare havia viscut obsessionat pel llibre; per a l'altre, Paul Hatrris, el llibre s'ha convertit en una obsessió, una raó de viure. Quan sembla que la recerca s'encalla de nou, apareix un vell diari que donaven per perdut i que conté una prova definitiva. Tanmateix, tot just quan comencen a pair la magnitud de la descoberta, el campus

at de Princeton rep una sacsejada: un estudiós que feia temps que treballava en el llibre apareix assassinat als silenciosos passadissos del Departament d'Història. Paul i Tom s'enfrontaran al fet de saber que no són els únics que van darrere d'aquest misteri tan inquietant.

és un llibre interessant i complex. És una novel·la de misteri.


Hypnerotomachia Poliphili.

Els personatges que intervenen en la història estan ben descrits i és fàcil

s'hi ja que són joves estudiants d'universitat. L'argument és una mica


final de la història és una mica inesperat i obert perquè el lector s'imagini la



ja que el llibre que estudien els nois és de fa més de cinc-cents anys.

Recomana

SANT JORDI

2015

se es troben a un pas de resoldre els misteris de la , un text renaixentista que, durant segles, ha portat de cap els acadèmics.

Famós pel seu poder hipnòtic sobre tot aquell que l'estudia, després de cinc-cents anys, el llibre de podria acabar revelant els seus secrets als dos estudiants. Per a l'un, Tom

el seu pare havia viscut obsessionat pel ha convertit en una obsessió, una raó de viure. Quan

sembla que la recerca s'encalla de nou, apareix un vell diari que donaven per perdut i que conté una prova definitiva. Tanmateix, tot just quan comencen a pair la magnitud de la descoberta, el campus

at de Princeton rep una sacsejada: un estudiós que feia temps que treballava en el llibre apareix assassinat als silenciosos passadissos del Departament d'Història. Paul i Tom s'enfrontaran al fet de

és un llibre interessant i complex. És una novel·la de misteri.


en la història estan ben descrits i és fàcil

s'hi ja que són joves estudiants d'universitat. L'argument és una mica


bert perquè el lector s'imagini la



cents anys.

Recomana Núria Pérez

Agraïm la col·laboració desinteressada

de tothom qui ha participat en

poder fer aquesta revista

Autora : Nada El Kharbouchi

Revista de Sant Jordi 2015

Documents

Transcript of Revista de Sant Jordi 2015