Pot no haver passat

puc haver-lo evitat

però ara ja és tard

solament em queda penedir-me

solament em queda plorar i lamentar el que mai hauria haver començat

ho desitjava però ara ho odio

suposo que no era el moment

suposo que no eres l'adequat

però en part sóc feliç

soc feliç perquè no ha arribat a on podia haver arribat

encara que el sentiment de culpa em crema per dintre sense haver fet res

i encara que no puc oblidar-lo juro per tot el que estimo que no tornarà a passar.

Victoria Adekahunsi

Em sent bruta pel que va passar

penedida em sent abans de tot

ganes de plorar no em falten

però les llàgrimes no em surten

ganes de cridar no em falten

però la boca no se m'obre

per què serà que no puc plorar

per què serà que no puc cridar

serà perquè t'estimo

serà perquè desitjava el que va passar

o simplement serà perquè no aconsegueixo oblidar-te

però encara així em sento culpable pel que va passar

espero algun dia poder-te esborrar.

Els dracs d’avui en dia

Jaume Coll Ferragut

Antigament, un drac era un ésser mitològic. Enormes bèsties que escopien foc, destruïen ciutats, es menjaven el bestiar dels pastors… En l’actualitat, ja no es parla d’enormes llangardaixos que escupen foc. Però, n’hi ha més d’un. I més de dos. Per exemple, ara fa unes dècades, quan hi va haver la segona guerra mundial . Els dictadors suprems de cada país, mentre ells estaven tranquil·lament a casa seua, els seus soldats s’estaven morint en la batalla. Però no tots els governants són dracs. Els dracs estan més a prop del que pareix. Per exemple, aquell professor de matemàtiques que et té tanta mania, la tieta que per Nadal et regala uns mitjons mentre que als altres cosins els regala unes joguines molt cares, tots aquells famosos que guanyen doblers i no fan res… Però aquests només serien els dracs “passius”. Però de dracs, n’hi ha de molt pitjors. Per exemple: els racistes, maltractadors assassins, i tots els que són d’aquest tipus. Després, hi ha els dracs que no saben estar-se callats. Posem un exemple: Estic amb un amic meu. Li cont un secret molt íntim i llavors confies que ell no ho contarà a ningú. Però al cap d’un minut, hi ha més persones de les que et pots imaginar que saben el que li has contat a ell. Encara hi ha moltes més classes de dracs, que les pots trobar per tot arreu, allà on menys esperes. Ah! I mai més pensis que els dracs són monstres alats amb enormes ullals.

Ilona Nedilko

Els dracs d'avui en dia

Jonatan Mariscal García

Aquesta història va tenir lloc a les costes de Galícia, ben famosa pel seu marisc. Allà, des de fa molts anys, la pesca és molt artesanal; quasi tot s'agafa a mà, o bé es pesca sense xarxes ni altres eines que danyin el medi ambient.

En Xavier és un vell pescador que des de nen sortia amb el seu pare i la barqueta per agafar tonyines. Encara ara feia aquesta feina, amb tres o quatre treballadors. Sortien tots plegats molt prest i, el que aconseguien, ho venien a una petita botiga.

Déu va voler que un dia començassin unes obres molt a prop de la botiga. El constructor era un home molt alt i corpulent, però el que més el definia era la seva pell: era tan seca i escatosa que li donava l'aspecte d'un d'aquests dracs de llegenda. Quan en Xavier el va sentir el va atemorir encara més:

- Molt bé, si continuam amb aquest ritme, en poc temps les portes del nou centre comercial s'obriran a tothom! -va dir amb veu greu i amenaçant.

Als tres mesos, el nou centre comercial “Els Ocellets” ja estava obert de cara al públic. En Xavier va ser un de tants dels petits treballadors perjudicats per aquest centre, ja que tothom hi anava a comprar. El constructor, a qui anomenaven “el Drac”, els va oferir doblers per les seves botigues, però encara s'hi resistien.

Durant aquests mesos, van tenir una forta crisi: el centre els comprava els productes a un preu molt més barat i els venien a un preu assequible, incomparable amb el de les botigues. Poc a poc, els botiguers s'anaven rendint i venien les seves botigues al constructor, que planejava ampliar el centre comercial esbucant-les primer. En Xavier va ser un dels pocs que no varen vendre la seva botiga, i continuava sortint a la mar per agafar tonyines i vendre-les.

Un dia de màxim juror, va arribar un jove a la ciutat. Tot vestit de blanc, caminava amb serenitat pels carrers, i es va plantar davant el centre comercial. El va rebre “el Drac”, amb cara enfadada i sense cap tipus de modals.

• Què fa vostè aquí?

• Sóc de l'Ajuntament, i vinc a tancar aquest centre: esta construït il·legalment. Procedirem al tancament i vostè haurà de venir amb nosaltres, senyor.

Tot seguit, dos cotxes de policia arribaren i arrestaren el constructor. Les petites botigues tornaren a obrir, i tot va tornar a la tranquil·litat de sempre.

No els cerquis, ells vénen.

Laura Sánchez Moreno

Encara em record com va ocórrer. Pensava que mai podria passar, i aquest va ésser el meu principi. Jo era una noia més, la mateixa nina de sempre extravertida i activa, sense germans. La típica al·lota que s'havia criat en un ambient d'adults. Les meves aficions eren el cinema, la platja, el ball, els nois... ¡una pura rutina! fins que ell va arribar a la meva vida.

Era un sentiment de plaer allò que sentia, però al mateix temps d'incomoditat. Ells imposaven respecte i això d'un cert mode em provocava por... Ells eren criatures, que de cop i volta arriben per quedar-se i conviure amb tu. Criatures que t'apropen a les dificultats i obstacles que has d'anar superant poc a poc. Són els anomenats dracs. Aquests dracs sorgiren gràcies a en Pau. Ell,aquell noi que m'aportava seguretat, a qui pareixia conèixer de tota la vida. Jo no volia que aquelles converses acabassin mai. Parlar amb ell em feia gravitar. Teníem confiança mútua i en certa forma, supòs que el no conèixer-nos ens donava llibertat a l'hora d'explicar-nos qualsevol esdeveniment. A mesura que transcorria el temps, aquells petits dracs anaven creixent, sembrant així en mi nous sentiments. Era tan tendre veure de sobte com apareixien dins el teu cor... i com poc a poc els dracs t'engrandien com a persona. M'encantava mantindre viva aquesta relació, pensava que mai podríem contaminar-la...

Ell era finalment el meu destí, i tenir-lo entre els meus braços era un regal que no sabia perquè havia merescut. No oblid aquell somriure tan perfecte, ni aquell petit matís que ressaltava el seu rostre. Tot era tan fugisser... Els culpables eren els dracs. Ells creaven un estat de màxima conformitat en tot el que em formava com a ésser humà. Allò em lliurava del dolor que durant anys enrere m'havia ferit dies i dies. Malgrat tot, va ésser gràcies a en Pau i a ells que vaig poder viure moments màgics. Moments als quals m'aferr, com un nàufrag a la seva taula de salvació. En Pau era tan bonic com intuïa per la seva veu, pel seu mode de veure el món... ¡era impossible conèixer-lo i no estimar-lo!

Ahir em demanaren uns petits nois que jugaven al parc: ¿qui són aquests petits dracs?

Els vaig contestar que no eren dracs materials. Aquells dracs no eren més que la personificació de l'amor en la nostra societat d'avui dia. Ells eren el reflex de tot un món que ha tingut experiències inesborrables. Es allò el que a la llarga floreix en tu, l'amor. Aquell sentiment immaterial que es manté viu i despert, els dracs, sí... ¡els dracs!

>>..Els dracs d'avui en dia..<<

Micaela Gavilán

Els dracs d'avui en dia no són molt particulars, tampoc parlem dels mateixos dracs mitològics que hi havia abans, corpulents, grans, amb dents enormes i afilades, pell verda ... sinó que parlem dels dracs que fan mal a la nostra societat actualment, com per exemple els lladres, els maltractadors ... aquestes persones són uns bons exemples dels dracs que ens trobam avui en dia. Si parlam sobre aquest tipus de persones , podríem dir que uns dels dracs, com ara els lladres, es dediquen només a fer mal, per aixecar la seva autoestima i aconseguir coses que no són seves llevant-les de mala manera. Un altre tipus de drac d'avui en dia que et trobes fàcilment, per desgràcia, són els maltractadors, que l'únic que volen fer és sentir-se bé fent mal psicològicament i física. Ells deixen petjada a la seva vida i són coses de les quals una persona no es recupera fàcilment. Aquests maltractadors, lladres ... no estan bé psicològicament i encara que ells diguin que no i no la demanin, necessiten molta ajuda.

Un vertader drac Àlex Saz

Marcus es va despertar absolutament suat. Havia tingut el mateix somni des de feia 2 mesos, i sentia que d'aquí a poc es faria realitat. Va mirar el rellotge, eren les 3 del matí. Era molt prest i tot i així no volia tornar a dormir-se. El mateix somni nit si nit també, no volia tornar a somiar una altra vegada. Va agafar el llibre de biologia i va començar a repassar per a l'examen de primera hora.

A les 7 en punt va aixecar-se, va berenar ràpidament, es va arreglar i va sortir tan ràpidament com li fou possible per no veure la seva mare. El seu pare es trobava a un missió de pau a Bòsnia i feia dies que no xerrava amb ell. I la seva mare estava molt nerviosa i preocupada, tant pel seu pare com per ell, doncs s'havia adonat de les nits en vetlla i de les suades nocturnes.

-On vas tan accelerat?

Marcus es va girar de sobte. La Marta corria per posar-se a la seva altura mentre cridava perquè deixés de caminar tan de presa.

-Perdona me n'he oblidat completament!

-Marcus això comença a ser molt normal tots els matins, no fa falta que te disculpis. Has tornat a tenir el mateix somni?

La Marta no pareixia enfadada, però sí preocupada.

-Sí. Avui ha estat molt intens. La noia de veres pareixia que tenia problemes. I ha cridat el meu nom tan fort que quan m'he despertat encara sentia el seu crit dins el cap.

-Encara no saps qui era?

-No. En realitat esper no saber-ho mai.

-Estàs segur que pots fer l'examen? Pareixes molt cansat. Cada dia estàs més magre.

-No te preocupis estic bé. Un examen no és gaire esforç comparat amb el que he de suportar al somni.

-Doncs esper que te'n recordis de tot, perquè si necessit ajuda m'has d'ajudar.

-Només m'estimes per això?

-Qui t'ha dit que t'estimi?

Quan es varen adonar ja es trobaven davant l'institut i el timbre els obligava a entrar a classe. Durant l'examen la Marta li va demanar ajuda i ell la va ajudar, com sempre ho feia, només li donava pistes perquè ella mateixa fes el seu examen. No volia fer-li l'examen doncs ho trobava injust, fer-li l'examen.

Acabat l'examen, Marcus va seure al seu pupitre a l'espera del canvi de classe. Mirava el company que tenia al davant, en Carles, i sentia que la Marta li tornava a demanar qualque cosa, però la seva veu era molt llunyana. La classe es va tornar fosca, com si els llums s'haguessin apagat. Els alumnes i la professora varen desaparèixer i en el seu lloc aparegueren un munt de persones encaputxades. Totes amb la mateixa capa negra que cobria tot el cos i tota la cara. Es trobava en un sala circular on ell era al centre. Estava encadenat de mans i peus. Un home davant d'ell contava una història que ell no aconseguia sentir. Al seu costat un noia es trobava encadenada a una cadira. Tenia diversos talls i diferent ferides per tot el cos. Plorava silenciosament i murmurava un nom. Marcus ja sabia quin era el nom que ella murmurava, era el seu nom. Però no aconseguia veure la noia amb claredat. La seva figura era molt borrosa. Tot i així ell sabia que ella sofria i que ell l'havia d'ajudar. Va intentar alliberar-se de les cadenes. Però no va poder. De sobte, l'home que tenia just al davant es va agenollar al seu costat, cosa que el va sorprendre, doncs al seu somni aquí era quan es despertava. L'home va apropar el seu cap a la seva orella dreta i va murmurar:

-Desperta, desperta Ancros.

-Marcus estàs bé?-va sentir la veu de la Marta.

-M'ha parlat, Marta! M'ha dit que he de despertar! Però no ha dit el meu nom. Ha dit un altre nom, un nom antic. Mai abans l'havia sentit.

-Et trobes bé Marcus?- va demanar-li la professora.

Tota la classe el mirava formant un cercle en el qual ell era el centre. Es trobava tombat a terra cap per amunt. Alguns companys aprofitaven per copiar-se entre ells i intentar aprovar.

-Sí, estic bé. Perdó, m'he adormit.-va mentir ràpidament.

-No m'estranya gens. Hauries de mirar per un altre institut. Tens un talent increïble i crec que aquí, entre tanta gent incapaç de saber quina és la funció d'un mitocondri, no explotes en absolut el teu potencial. Pots sortir de classe i anar a fer una volta si vols.

Va sortir de classe per beure un poc d'aigua. Quan va tranquil·litzar-se un poc va adonar-se del que havia passat. Havia tingut el mateix somni que tenia des de feia dos mesos, però el somni havia canviat. Havia canviat i això volia dir que el temps s'acabava. D'aquí a poc el somni es faria realitat, i això era l'últim que ell volia. Havia d'afanyar-se a trobar aquella noia i intentar separar-la d'aquells homes. Peró no tenia pistes ni cap tipus d'informació.

Només un nom, que no aconseguia recordar.

Va sentir un porta que es tancava i gent que corria pel passadís. Va obrir la porta per observar i el cor va aturar-se durant uns instants. Els homes de negre, dos homes de negre, amb la mateixa vestimenta que en el seu somni, transportaven un sac bastant pesat i tenien molta pressa. Una peça metàl·lica els hi va caure al terra però no s'aturaren a recollir-la. En el moment que giraren pel primer cap de cantó, va sortir i va cercar la peça de metall. La va trobar en mig del passadís. Pareixia una polsera de noia. Era de color blau obscur i tenia gravades unes lletres en color platejat: Sempre estic amb tu, M. Amb gran sorpresa, temor i espant, va aixecar la seva mà dreta, i va mirar la polsera germana de la que havia recollit al terra. Un gravat similar deia: Sempre amb tu, M. No hi havia dubte. La polsera era de la Marta. La por li va envair tot el cos i es va quedar congelat, incapaç de reaccionar o de fer res a respecte. Si el seu somni s'estava fent realitat, sabia com trobaria la Marta quan la tornés a veure. No volia pensar que la culpa del seu sofriment fos seva. La Marta no podia sofrir per un somni seu. En el moment que va sentir que la calor li tornava al cos, va aixecar-se i va començar a córrer. Va trobar els desconeguts homes, tancant un porta al final del passadís següent. Va arribar fins a la porta i va obrir-la. Unes escales de caragol antigues il·luminades amb torxes aparegueren darrera la porta. Mai abans les havia vist. Però concordaven amb el color de la sala circular del seu somni. Va descendir cautelosament. El cor li bategava fort i sentia que les venes no podien contenir la força amb la qual la sang hi passava. Arribava a la seva oïda una veu. Era una veu greu, i potent. Però parlava tranquil·lament, com contant una història. Quan va arribar a la fi de les escales, dos homes de negre l'esperaven davant d'una porta de fusta molt gruixuda. No feren cap moviment quan el varen veure aparèixer. Sabent que havia d'entrar a la sala circular, va encaminar-se a la porta. Però en aquell moment els homes de negre li varen impedir apropar-se a la porta.

-No pots passat. No encara.

Des de l'interior de la sala va arribar un crit de dolor. No era la primera vegada que sentia aquell crit, feia mesos que l'escoltava, i no estava disposat a sentir-lo durant més temps. Havia d'entrar i aturar aquella tortura. Si la Marta era aquella noia del somni no la volia veure com l'havia vist cada nit. Només el pensament provocava un brot de llàgrimes. Va intentar esquivar els guàrdies. Però poc podia fer contra ells. Pareixien homes robustos i ben plantats. No podia esquivar-los ni lliurar-se d'ells de cap manera. A la fi els crits varen deixar pas a un silenci nomes trencat pel soroll d'unes passes provinents de l'altre costat de la porta. Les passes s'acostaven lentament i constant. Quan arribaren a la porta, aquesta es va obrir i una veu va ordenar:

-Agafeu-lo i encadeneu-lo.-

Els dos homes no trigaren ni un segon a reaccionar. Abans que Marcus s'adonés del que passava ja el tenien agafat per peus i braços, i l'introduïren a la sala circular, que ella ja coneixia.

Els homes de negre l'agafaven amb força per impedir la seva fuga. Al poc temps d'entrar a la sala, un tercer home li va posar una bossa al cap. Poc després el deixaren a terra i unes cadenes molt fredes varen tancar-se en els seus canells i els seus turmells.

-Marta! On estàs Marta? Què li heu fet, malparits?

La mateixa veu que havia sentit quan baixava les escales va respondre a la seva pregunta amb tota la tranquil·litat del món:

-Es troba davant teu. Però està emmordassada. Espera, potser d'aquesta manera la sents millor.- Es va sentir com una tira adhesiva es desprenia de la boca de la Marta, i aquesta de seguida deixava escapar un crit i començava a parlar:

-Marcus! Marcus ajuda'm per favor!

-Marta! Estic aquí, he vingut. No te faran res més. Ja tenen el que volen: a mi!

-Cert és que te volíem a tu. Però sabíem que tu no volies venir pel teu compte així que hem hagut de cercar un mètode alternatiu.

-Què voleu de mi?- Va dir amb més convicció de la que sentia.

-En tu està el poder de restaurar l'harmonia en el món. En el teu interior hi ha un drac ancestral, més poderós del que pots imaginar. Pare de tots nosaltres. I necessitam el seu poder per restablir l'ordre en aquest món. Aquest món contaminat per una espècie inferior que ha oblidat qui li va donar tots els seus coneixements.- Va fer una pausa per respirar i va prosseguir- Sí, tu ets el nostre pare. Durant generacions hem esperat per trobar qualcú amb una intel·ligència com la teva, amb la teva força, i la teva energia interior.

-Dispensi, però crec que s'equivoca de persona.

-Potser si. Ara ho comprovarem.- Va llevar-li la bossa del cap, el seu somni es va fer realitat. La Marta es trobava davant d'ell, amb ferides per tot. La sala circular es trobava plena de persones, encaputxades i silencioses. Davant d'ell un home també encaputxat s'agenollava de cara a ell.

-La nostra espècie transmet malalties infeccioses desconegudes amb les seves mossegades. Potser si la vida de la teva amada es troba en perill, mostraràs el teu poder.

Va mirar a un dels dos homes que estaven vigilant la porta. Aquest es va llevar la capa. Un noi d'uns 20 anys va aparèixer mig nu entre ell i la Marta. De sobte va començar a a fer un soroll estrany des del seu interior, i un bramul tenebrosament potent sorgí del seu interior. La seva pell canvià de color i li sortiren escames. Li va créixer una cua amb espines i unes ales molt fines i fibroses. El cap se li va estirar cap endavant i li va sorgir un morro molt intimidant. De veres pareixia un drac. Va agenollar-se i es va preparar per mossegar la Marta.

-Si no vols comprovar si la teva al·lota pot resistir les nostres malalties, desperta, desperta Ancros.

-El meu nom es Marcus.

El drac va apropar-se al coll de la Marta. Aquesta intentava allunyar-se tant com podia però el drac s'apropava cada vegada més.

-Si li feis mal a la Marta ho pagareu!

-Desperta, desperta Ancros.

El drac va mostrar les seves dents. El coll de la Marta es mostrava en tensió i marcava totes les seves faccions. La Marta respirava intensament i i començava a cridar.

-Desperta, desperta Àncros.

El drac va posar les seves dents sobre el coll de la Marta. Marcus no ho podia consentir, ho havia d'impedir. Una calor li va recórrer tot el cos juntament amb un dolor penetrant. Va sentir com les cadenes es trencaven, com tothom retrocedia davant d'ell i com exclamaren tos un gran “ooooh”. Màrcus es va contemplar. Havia adoptat la mateixa forma que el drac que tenia davant, però el seu color era un blanc lluminós. Era bastant més alt i les espines li neixen al coll i no només per la cua. Era molt més musculós i se sentia molt més poderós.

-A la fi has despertat, senyor. Hem esperat la teva resurrecció molt d'anys. Ara finalment podrem retornar l'harmonia al món, Ancros.

-El meu nom és Marcus! I no deixaré que destruïu aquest món!

L'home de negre es va girar sorprès per la reacció de Marcus. Aquest va sentir una gran energia acumulant-se al seu interior. Quan va sentir que era el moment, la va amollar i una explosió va destruir la sala.

Quan va recuperar la consciència, va cercar la sala entre les restes.

-Marta! Marta on ets?

La va trobar davall del cos del drac. Aquest havia retornat a la seva forma normal d'home.

-Marta, com estàs?estàs bé?- La Marta no va respondre. Estava blanca i no es movia. Marcus la va treure i se la va col·locar entre els braços.

-Marta, desperta! per favor! Sempre junts, no ho recordes? És una promesa! Sé que ens vàrem separar, però sempre t'he estimat Marta. Tu m'entens i saps animar-me quan ho necessit. Sempre saps què dir-me per no perdre l'esperança i amb tu sóc feliç. No em deixis...per favor...MARTA!-

-No podia aturar-te quan m'estaves dient aquestes coses tan boniques...

-Marta!

-Ets un drac ho saps?

-Potser per això m'estimes.

-Qui t'ha dit que t'estim?

Marcus i Marta es besaren. I així resten en el firmament, doncs els vertaders dracs mai moren, i les persones a les quals estimen tampoc, encara que elles no els estimin.

Les lentilles blaves

Anna Mª Pujolar Sicilia

Va mirar-lo als ulls i va reprimir-se el riure ¿Per què dimonis portava un xinès lentilles blaves?

El xinès va posar encara més cara de mala bava i va brandir l’arma amb més força ¿Per què dimonis el mallorquí es reia? Era un assassí en sèrie, un esbudellador a sou que l’apuntava a ell i a la noieta amb un revòlver ¿Què li feia tanta gràcia?

En Jordi, mallorquí com cap altre, es va recordar, en un moment de com havia arribat a aquella situació: Estar-se entre un xinès homosexual amb tendències homicides amb un revòlver i una japonesa amb una espasa de fusta… ¿S’havia begut ja l’enteniment? Segurament.

Quan li digueren que l’enviaven a Palma i que sortiria d’Inca va fer bots d’alegria, s’imaginava ajudar les ancianes a creuar es carrer i baixar moixets dels arbres, com feia a Inca. Il·lús. Mai de la vida pensà que les velles li farien batzacs de puny ni que els dolços moixets li arrepinyesin. Vaja policia.

El seu company, un mestre a l’art de posar sa mà i mirar cap a l’altre costat xiulant, el va intentar avisar, però no, ell havia de canviar el mon ¿De veres es creia això de que un gra d’arena podria canviar el desert? Quina ximpleria.

Quan va sentir que la “triada” volia fer-se amb l’illa, la qual podria tenir interès per passar paquets de l’Àfrica a la península, li va faltar temps per voler ficar-hi el nas. L’entusiasme juvenil. Com era lògic li varen dir que es tornés a ca seva amb la seva mama, i ell, caparrut… No, caparrut no, imbècil, més be, va agafar a seva Kawasaki blanca i se'n va anar a Son Banya, amb un parell de nassos (el que tenia de nassos li faltava de cervell).

Va intentar passar desapercebut, però els seus ulls, un ver i l’altre blau, i els rinxols daurats li feien sa cosa complicada, aixì que el varen agafar en un tres i no res, i el de portar la placa damunt ja va ser el millor.

No el varen torturar molta estona abans de cridar el seu company perquè se l’emportés. Després de portar-lo al seu pis nou a Palma, en Rafael, el seu company, va acabar de dóna-li el rotllo i el va deixar en pau, però això o va bastar per fer que en Jordi es desanimés i es quedés còmodament a la comissaria, com hauria fet qualsevol persona amb seny, però ¡Ah! ¡Se li havia oblidat! ¡Ell no en tenia!

El que ell no sabia es que havien contractat setmanes enrere el millor assassí de la Xina, un home jove de Xiang amb un nom així com Misha, que era nom de dona, però a primera vista qualsevol diria que era una noia molt estranya amb lentilles blaves i paquet.

Ja la segona vegada que va entrar a Son Banya li va tocar els nassos al que manava allà dels xinesos, i va manar al tal Misha per ell. Mai ningú es podria imaginar e difícil que seria trobar algú a una ciutat tan petita.

El Misha, al qual deien el “Drac de Xiang” pel drac que duia tatuat a les espatlles i al tronc, era aficionat als xapers; a usar-los i a esbudellar-los, i la forma tan brutal en que feia les dues coses espantava els altres policies.

En una de les seves travessies per aconseguir informació, en Jordi va conèixer la Tsukushi, una noia japonesa portada a la força per prostituir-la. En sentir la seva història, en Jordi, va pensar que ja tenia la millor prova, malgrat els jutges ho amagassin, s’havia d’intentar.

El jove policia va intentar que no el matessin cap dels dos, cosa força complicada, així que va decidir anar a Madrid, a probar sort, però abans de sortir del pis cap a l’aeroport en Misha els va agafar.

Ell va treure un revòlver, ella una espasa de fusta, regal del millor amic d’en Jordi de quan va complir 15 anys. Valent bestiesa.

-Deixa s’espasa, petita psicòpata- L’assassí va riure davant les seves paraules- ¿Últimes paraules, Tsukk?

Si- Va respondre ella-, ens veurem a l’infern, demanaré una altra cambra per a tu.

El xinés va riure.

-¿Y tu, poli?

-També- Es va aguantar el riure i el xinés va estrènyer les dents- ; les lentilles et queden com el cul.

L’última cosa que va sentir va ser a bala sortint de sa recambra del revòlver i l’últim que va veure varen ser aquelles lentilles blaves.