Revista ...ànsia

Edita:Institut Numància

C/ Prat de la Riba, 118T. 93 391 20 53

08921 - Santa Coloma de Gramenet

http://[email protected]

Aquest número ha estat dirigit i coordinat pels professors de l’Institut Numància, Gabriel Fernández Paz i Jaume Costa i Masó.

A més d’aquests dos professors, el Consell de Redacció està format pels següents alumnes de Batxillerat de l’Institut Numància: Raquel Aguilar Sánchez, Ariadna Anunciación Llunell, Irene Fernández Vilasó, Montse Lorenzo Górriz, Daniel Montes Bautista, Paula Novales Herbera, Tanjiba Rahman Rahman, Marc Rodríguez Zarzoso, Diana Rodulfo Tàpies, Nil Sampayo Magallón i Adriana Valero Dengra.

Agraïm la inestimable col·laboració per aquest número de les següents persones: Lina Casanova (Historiadora i Inspectora d’Ensenyament) Emiliana Corral (Professora de Dibuix de l’Institut Numància) Laura Fernández (Directora de Marketing) Adrián Fernández (Estudiant d’Història de l’Art) Manel Galgo (Membre de Gramenet Imatge Solidària) Joan García (Professor psicopedagog de l’Institut Numància) Josep Anton García (Pianista) Mar Gil (Professora de Llengua i Literatura Anglesa de l’Institut Numància) Albert Martí (Estudiant de Batxillerat) Carmina Martí Lluch (Professora d’Economia de l’Institut Numància) Cristina Martos (Professora de Física i Química de l’Institut Numància) Mireia Román (Estudiant de Batxillerat) Joan Pere Romero (Professor psicopedagog de l’Institut Numància)

Cinéfi lo Impertinente????

Les fotografi es exposades en aquest número són obra original de l’autor/a japonès/a Ichigo Satou.

El disseny de la portada és obra de l’autora Emi Corral, professora de Dibuix de l’Institut Numància.

El professor Jordi Estany, del Departament de Llengua i Literatura Catalana de l’Institut Numància, ha tingut cura de la correcció lingüística.

Els articles i l’obra gràfi ca publicada en aquesta revista són propietat intel·lectual del seus autors i cedits exclusivament per a aquest número.

El Consell de Redacció d’...ànsia no comparteix necessàriament les opinions dels autors expressada en els seus articles.

Dipòsit Legal B-27072-2010ISSN 2013-9128

1

NÚM. 6 - OCTUBRE 2011

ÍND

EX

2 EDITORIAL

4 MONOGRÀFIC: BÈSTIES

6 El drac xinès. Carmina Martí

8 El lleó (el merchandising del rei de les bèsties). La senyora inspectora

10 Falta títol. Joan Pere Romero

12 Les sangoneres. Joan García

14 ¡Mujer tenía que ser! Cristna Martos

16 ENTREVISTA

18 JORGE WAGENSBERG, doctor en física i director del CosmoCaixa

22 SECCIONS

22 Actualitat: El fenomen del moviment 15-M

24 Llibres

26 Vie de Château

28 Música

32 Rodamons

34 Temes de ciència

38 Cinema

41 Creació literària

42 EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

44 AGENDA

EDIT

OR

IAL

2


Tardor. Però tranquils, amb la caiguda de la fulla no ens deixarem arrossegar cap a la melangia, l’autocompassió, la decepció o la pèrdua de l’alè. No plorarem, us ho prometo. Plorar és un privilegi exclusiu dels que tenen molt a perdre. Nosaltres preferim la denúncia i la lluita, fi car el dit a l’ull (però no a la portuguesa), i una mica d’alegria per adobar la crítica. I si algú ens vol fer callar, que vingui, que ens agafarà amb la ploma a la mà i disposada (aquí els dobles sentits es multipliquen i podríem riure una bona estona, però no tenim espai sufi cient i us deixo la feina a vosaltres).

L’estiu, bé? Suposo que no haureu gaudit massa del paradís grec. De fet, ni els mateixos grecs l’han pogut gaudir massa. Ells, que semblaven tan amables i alegres, i ara resulta que eren bèsties disfressades. Què fàcil és construir dolents, oi? La senyora Merkel i “els mercats” s’han encarregat de transformar els grecs en les bèsties devoradores de l’Europa social. Si us trobeu amb un grec pel carrer, aneu en compte no us agafi la cartera o fi ns i tot no us robi la roba interior (i sense adonar-vos, que encara fa més mal). Qui ho havia de dir! Llàstima que els que hem pogut visitar aquell país sabem que els grecs no vivíem millor que els alemanys i que l’únic error que han comès és deixar-se governar per incompetents (parlava de Grècia, oi?). Però la propaganda és imparable i las bèsties, les veritables, són insaciables.

I què penseu de la transmutació del llenguatge? De la reinvenció i incorporació del nou vocabulari? Gràcies a la crisi hem après un munt de mots que ni els economistes entenien. Jo m’he passat tot l’estiu fent-me un diccionari català-crisi crisi-català. I he estat tan atent que fi ns i tot he sentit unes redefi nicions polítiques molt originals d’algunes paraules (si és que el polítics no ho semblen, però són molt de la broma). En el nostre cas, “retallades”. Aquesta és la paraula més de moda que, aquí a Catalunya, hem sigut els primers en reinventar. El nou govern, per tal de “retallar” el dèfi cit, ha pres mesures contundents durant l’estiu. Us preguntareu si ha creat un nou impost per a les grans fortunes, doncs no. Potser ha retallat despeses dels sous del govern? Home, una mica, però no massa. Ha pres mesures per controlar el frau fi scal? No, res de res. Llavors ha fet alguna cosa per a incrementar els ingressos públics? No, que jo recordi. Segur que han renunciat als seus privilegis de jubilació? Ni per casualitat. Llavors, què ha fet el govern? Com ha redefi nit el terme “retallades”? Doncs, el govern de CiU s’ha passat tot l’estiu revisant un per un els benefi ciaris del PIRMI (Renda Mínima d’Inserció). Déu m’empari! Totes les grans mesures de l’estiu es resumeixen en la persecució de les persones que cobren una pensió mísera i que no tenen més ingressos que una almoina per no caure en la indigència? Sense paraules. Això sí, després han trobat altres culpables de la crisi i, per tant, més subjectes propicis per a les “retallades”: els professors, que són mandrosos i treballen poc; els metges, que són els únics culpables del forat de la sanitat; les llars d’infants, que impedeixen la maduració prematura dels “curritos” del futur; els geriàtrics, que mantenen un munt de vells inútils que, a més, no fan més que incrementar la despesa sanitària. “Ole, ole i ole” (ara que ja no tenim toros, ningú es molestarà, oi?)... i la festa “retalladora” continua.

A més a més, últimament el polítics de CiU s’han desmarcat amb un populisme que espanta (i espanta perquè algú se’ls escolta i aplaudeix fi ns deixar-se les mans com a monyons). L’ocurrència és la següent: Els andalusos i els gallecs són tan ignorants que ni saben parlar aquella “altra llengua” i, a més, els andalusos són borratxos i ganduls. Així m’agrada, fent amics! Però és el que tenen les crisis: és molt més fàcil acusar als “altres” de qualsevol estupidesa que admetre que nosaltres tenim alguna culpa i, de pas, ens fem les víctimes de tot plegat. Les veritables bèsties són els “altres”. El problema és que històricament aquestes ocurrències han sigut sufi cients per encendre l’odi entre germans i fer-nos oblidar qui som realment. No, segur que no ha sigut aquesta la intenció. Però, si no és aquesta, quina altra pot ser? Ja està! Se m’acut que potser els nostres governants han descobert que els metges i professors són tots andalusos infi ltrats a Catalunya i per això han pres les mesures

“retalladores”.

3


Clar, després de tot això algú es podria preguntar: i què podem de fer? No ho sé, però així, de cop, se m’acut una recepta mínima: riure molt, però que molt. Primer de nosaltres, perquè no sigui dit, i després, i sense cap tipus de pudor, de tots aquells que ens volen prendre el pel: començant pels bancs que continuen guanyant molts diners, i continuant pels executius que s’han incrementat el sou un 15% de mitja, pels governants que continuen demanant la nostra confi ança, pels assessors econòmics dels governs que no tenen ni punyetera idea del que hem de fer (però que continuen guanyant molts diners), pels jugadors de futbol que guanyen encara poc per defensar els “nostres” colors, pels mitjans de comunicació i la seva connivència amb el poder i amb els partits polítics, per la Unió Europea i la seva caríssima inutilitat, pel Senat, per les Diputacions, pels Consells Comarcals... Per cert, algú sap si el Rei continua amb el mateix sou o quina és la seva aportació a les retallades?

Com diu el meu amic a l’altre costat de l’…Ànsia: “Aux armes citoyens… le jour de gloire est arrivé” (... mais riant, afegiria jo, que si no encara ens tornarem a creure alguna mentida).p

G.F.P.

EDIT

OR

IAL

Autor: Ichigo Satou

MO

NO

GR

ÀFI

C

4BÈSTIES


Vivim en presència de bèsties. Bèsties reals i imaginaries. Bèsties al carrer, a casa o al cap. Sigui com sigui les bèsties de tota mena s’infi ltren en els nostres cervells des dels temps primigenis -una de les funcions del foc era espantar-les- i sempre han condicionat les nostres existències, com s’encarreguen de demostrar molts àmbits del coneixement: de la psicologia a la política i altres ciències socials. També la literatura en va plena i l’art les mostra o les insinua. Potser l’autor d’aquestes línies pensava en el terror irracional que les bèsties són capaces de provocar-nos quan escrivia:

“No us diré el meu nom, només fa deu dies que he començat a tornar-me boig. Deu dies des de que vaig entrar en aquella botiga de disseny espectacular fred i impersonal, tot blanc i lluent. Un sol article exclusiu a tota la botiga: uns robots de gos. El manual d’instruccions, infi nit. Però el botiguer només em va advertir d’un fet: el gos-robot podia enregistrar dos milions d’olors d’individus humans i si algun cop li deia el nom d’un d’ells, no pararia de seguir el rastre d’aquell desgraciat, capturar-lo i devorar-lo.

Me’n vaig riure, vaig preguntar si allò era veritat, si era legal. Vaig dubtar i fi nalment el vaig comprar.

La setmana següent vaig deixar d’anar a la feina i el temps el vaig repartir encarinyant-me de les ganyotes hermètiques d’en Baby Doll i obsessionant-me, més i més, amb l’afi rmació del botiguer.

Ahir al matí vaig dir el meu nom en veu alta al costat d’en Baby Doll i vaig fugir de casa. Aquesta nit no he pogut dormir a cap racó de la ciutat, escolto grinyols metàl.lics contínuament i sorolls d’enginy mecànic s’acosten assassins al perímetre dels meus somnis”.

Potser és així com els monstres regnen en els moments de difi cultats, es multipliquen amb les crisis de qualsevol mena que pateixen les societats contemporànies i s’apoderen dels cervells dels humans. Però, quin és el territori de les bèsties? Quina la seva forma o quin el seu temps? O al revés, quan han viscut els homes, les societats civilitzades o bàrbares sense bèsties? Quin racó del planeta no ha tingut les seves bèsties? En tot moment, a qualsevol lloc ha calgut bregar amb les bèsties, lluitar contra elles o utilizar-les. Perquè a voltes, què oportunes són les bèsties! , tant fa si de veritat o mentida, que bé va tenir una mala bèstia a mà des del poder, pel poder o amb el poder!. També des de la religió, la que sigui, la més poderosa i institucionalitzada o el tabú més primitiu.

I és que en defi nitiva tots sabem que les bèsties van amb nosaltres, dins dels nostres cervells, passejant com si res arrapades a la nostra ombra i entrant a casa amb nosaltres quan tornem a la llar que suposem el nostre refugi, la darrera esfera de privacitat i protecció. Però són allà preparades per llençar-nos el seu alè infecciós, per esquinçar la nostra pell i prendren’s la vida… Llegiu els articles amb la ment i la llum obertes, en acabar, quan tanqueu la làmpada (quan apageu el llum): bona nit i dolços somnis.p

J.C.M.

5

MO

NO

GR

ÀFI

C


Autor: Ichigo Satou

MO

NO

GR

ÀFI

C

6


Vivim uns temps de convulsions econòmiques que contínuament qüestionen les previsions i els plans econòmics i polítics de les principals economies desenvolupades. I en aquest context, ens troben que després d’haver passat mig any esperant la tant esperada recuperació econòmica, l’estiu ens ha tornat a un escenari complex i incert on de fons es pot intuir un nou reordenament geopolític i econòmic.

Són les economies emergents les que en l’actualitat estan contribuint en major mesura al creixement mundial, i principalment els BRICS, (sigles de Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-Àfrica), països de grans dimensions, amb unes taxes de creixement econòmiques dispars però molt superiors a les que s’estan donant en les economies desenvolupades. I tot i que el seu pes polític encara no és determinant en els principals organismes internacionals, cada vegada tenen més a dir i sobretot condicionen l’evolució econòmica dels principals líders mundials.

El cas paradigmàtic és el drac xinès, símbol de prosperitat i de força, que sobresurt per damunt de la resta dels països emergents. Les dades per sí soles són més que sufi cients per donar-nos idea de la seva importància a nivell mundial. I és que amb informació del Fons Monetari Internacional per al 2010, la Xina presentava una població de 1.341,41 milions i un creixement econòmic del 10,3 %, (tot i que la previsió per al 2011 ha baixat fi ns al 9,6%). Per contraposició i perquè serveixi de referència, trobem les dades dels Estats Units i de la Zona Euro que mostren l’enorme distància que els separa del drac xinès. Al 2010, els Estats Units presentava una població de 309,997 milions i un creixement del 2,8 % i la Zona Euro una població de 327,694 milions i un creixement del 1,7 %.

Però és sobretot el paper que està tenint en l’actualitat econòmica el que desperta major interès i inquietuds. I és que el drac xinès és un dels principals banquers a nivell mundial i està duent a terme fortes inversions tant privades com de deute públic. Presenta un superàvit comercial que refl exa la important penetració dels seus productes en els mercats de les economies desenvolupades. I malgrat les pressions dels Estats Units i dels organismes econòmics internacionals, la seva política monetària s’ha mantingut desafi ant, mantenint una moneda barata, el yuan, durant un important període i

EL DRAC XINÈS

afavorint així la seva competitivitat en perjudici dels països amb qui es relaciona comercialment.

Li queda un llarg camí per recórrer. Per una banda, la seva renda per càpita es situa en el lloc 90 en la classifi cació mundial i ocupa el segon lloc en el nombre de consumidors pobres, desprès de l’Índia. Per altra banda, la participació democràtica dels seus ciutadans es veu limitada per la manca de llibertat d’expressió i en massa casos per la violació dels drets humans.

A més a més, amb unes dimensions com les que presenta, el seu ràpid creixement econòmic comporta riscos d’infl ació i de patir bombolles fi nanceres. Així com complexos desafi aments demogràfi cs i medi ambientals que caldria que afrontés el més aviat possible. L’envelliment de la població, les grans desigualtats que pateix la població, la migració interna de la mà d’obra i la conseqüent accelerada urbanització. I a nivell global, les tensions que pot provocar el fort creixement del seu consum sobre els recursos i el deteriorament del medi ambient.

Davant el seu indiscutible protagonisme en l’esfera mundial podem trobar sentiments enfrontats en la ciutadania, por, indignació, respecte, admiració... Sentiments que es podem entendre en un món globalitzat i cada vegada més incert, on les relacions entre les variables del sistema es multipliquen i els resultats de les actuacions polítiques semblen cada dia més imprevisibles. A més a més, en uns moments on part de la població sent desconfi ança i indignació respecte al distanciament que la política econòmica està tenint de l’economia real.

Resulta difícil trobar esperança en la realitat més immediata, on cada dia les notícies econòmiques semblen ser pitjor que les del dia anterior. Però pot ser en aquest reordenament incipient, on el drac xinès sobresurt de la resta, es donin oportunitats per arribar a un nou equilibri. Per una banda, facilitant-li la seva participació política a nivell internacional perquè s’impliqui en els grans reptes mundials i s’impregni dels valors democràtics. I per altra, intensifi cant les relacions econòmiques per aprofi tar les potencialitats que ofereix el seu creixement.p

Carmina Martí LluchProfessora d’Economia

7

MO

NO

GR

ÀFI

C


Autor: Ichigo Satou

MO

NO

GR

ÀFI

C

8


associats a la deessa dels guerrers, Istar.

Als textos hindús, fou una encarnació de Vixnú (lleó/humà) i a la Xina des del segle VI o V aC es van posar lleons guardians imperials davant dels palaus. En el tetramorf simbolitza l’evangelista Marc i al romànic era el dipositari del coneixement i també el gran enemic. Més tard Dant en farà menció com a símbol de supèrbia i serà Nietzsche qui, encara molt posteriorment, parli del nihilisme actiu prenent-ne com a fi gura el lleó, el qual simbolitzaria la destrucció dels valors establerts.

Les primeres representacions eren poc naturalistes, copiades segons els models dels quals es disposava en aquell moment. El seu cos era gruixut i curt i la crinera arrissada. El

La imaginació, la por, comportaren la creació de mites que van omplir de símbols i de signifi cats el començament de l’art. Les constel•lacions del zodíac en foren un inici i la de Lleó mencionada ja per Claudi Ptolomeu, una de les més conegudes.

El lleó, es potser la fi gura més representada i amb major projecció simbòlica al llarg de tots els temps. Imatges d’ells es remunten a fa uns 32,000 anys (un cap de lleó d’ivori trobat a Alemanya ; les pintures rupestres paleolítiques de Lascaux..). A l’antic Egipte veneraven les lleones com a deïtat bèl•lica i a Micenes, a la “porta del lleons” (lleones també) hi van ser representades el 1300 aC. L’admiració per les seves estratègies de caça era evident i a Mesopotàmia aquests animals van estar

“Sometimes we see a clouwd that’s Dragonish,A vapour sometime like a Beare, or Lyon.A tower’d Citadel, a `pendent Rocke,A forked Mountain, or blue PromontoryWith Tress upon’t nod unto the world, And mocke our eyes with Air”

Shakesperare “Antony and Cleopatra” (1)

EL LLEÓ (el merchandising artístic del rei de les bèsties)

9


MO

NO

GR

ÀFI

C

de diversos governants. La seva fi gura ha estat utilitzada també com a símbol d’equips d’esports i mascota de moltes institucions, com a element de nombroses obres literàries, cinematogràfi ques, teatrals i musicals i, fi ns i tot, com a element publicitari. La seva fi gura regna a diferents dites (“batre’s com un lleó”; “quedar-

se amb la part del lleó”; “ésser un lleó”...), endevinalles (“Jo , o ell, dit al revés, t’acabo de dir qui és”), en faules (“El lleó decrèpit”; “El lleó i la rata”, “L’Ase i el Lleó”; “L’Home i el lleó”), i poesies (“Bestiari” de Joan Oliver)...

El seu valor simbòlic encara ven, i avui en dia és encara tant rellevant que fi ns i tot ens permet trobar a Internet una faula sobre la gestió d’empreses (“El lleó i la formiga”) on guanya la

formiga gràcies a la supèrbia i prepotència de sa majestat.

Del porc tot es ven?... Doncs del rei de les bèsties –dins l’àmbit artístic- tot i més!p

Lina CasanovaInspectora d’Ensenyament

(1) “De vegades veiem un núvol que és com un

drac, un vapor de vegades sembla un ós o un lleó,

una ciutadella amb torres, una roca pendent, una

muntanya bífi da, o un promontori blau amb arbres

que capceigen cap al món i s’enriuen, jugant amb

l’aire, del que veuen els nostres ulls”.

(2) La Fiera Corrupia

Historias Horrorosas, copblas de soldados, regocijos

de las mozas, milagros y misterios de la naturaleza,

noticias truculentas y otros casos espantosos.

Una breu historia de Lleida de Joseph Pleyan de

Porta (1882).

desconeixement real de la fi gura del lleó abocà que fos l’imaginari popular qui, a través d’explicacions de viatgers o d’imatges que de per sí ja no responien a la realitat, anessin confi gurant la seva fi gura -entre la veritat i l’estereotip- en tots els àmbits artístics. Només en un cas rar dins l’art medieval, a les obres de Villar de Honnecourt, entre els seus dibuixos, n’hi ha un d’un lleó vist de front on consta una inscripció de l’autor que diu: “Et saves bien, qu’il fut contrefais al vif” (Sapigueu que el vaig dibuixar al natural).

El 1531 dins l’ambient renaixentista, el

“Emblematum Liber” d’Andrea Alciato mantenia que la imatge era capaç de copsar l’objecte i el concepte amb més efi càcia que les paraules i ell lleó sempre havia gaudit d’una visió positiva en la cultura com una bèstia forta i noble (amb tals atributs ja es va presentar com a rei dels animals en les faules d’Hisop). Així doncs, la seva imatge no va trigar a formar part de l’imaginari col•lectiu de molts països, amb totes les addicions que el converteixen en una fera amb diferents característiques físiques, amb afegits irreals (alat, urpat...), i amb més o menys fi delitat anatòmica no exempta d’un punt d’idealització. Si a Gizeh es representava com un lleó amb ales i cara de dona (com a símbol de vehicle fi ns el més enllà), al bestiari popular s’hi incorpora com a drac identifi cat amb la serp (com a símbol del mal). Ben avançat el segle XXI encara podem trobar imatges aterridores en romanços de l’època (2) però la primera referència al lleó com a símbol festiu a Catalunya, ja es troba el 1424 al “Llibre de Solemnitats” de Barcelona, com a imatge participant a la processó de Corpus.

La heràldica va convertir els lleons rampants en uns dels elements més utilitzats en aquest àmbit: és el senyal de regnes i dinasties, es troba als escuts de diferents països i ha estat el sobrenom

El desconeixement real de la

fi gura del lleó abocà que fos

l’imaginari popular qui, a través

d’explicacions de viatgers o

d’imatges que de per sí ja no

responien a la realitat, anessin

confi gurant la seva fi gura -entre

la veritat i l’estereotip- en tots els

àmbits artístics.

MO

NO

GR

ÀFI

C

10


Els conceptes bèstia, monstre, ... tenen, des d’un punt de vista lingüístic, un signifi cat, de vegades, ambivalent (“Persona cruel o perversa. Ésser fantàstic que causa espant/Persona d’extraordinàries qualitats”) que explicaria la nostra actitud contradictòria, d’atracció i repulsió, davant d’aquests personatges fantàstics. Ho dic en plural perquè, com veurem més endavant, aquest símbol universal i ancestral que pertany al imaginari col•lectiu és manifesta amb una gran diversitat i heterogeneïtat morfològica tot i preservar la unitat i homogeneïtat del seu contingut inconscient .

Les referències culturals a aquests éssers fantàstics al llarg de la història són recurrents i abundants i, tot i que no pretenc fer una relació exhaustiva d’aquestes, posaré alguns exemples: en la mitologia grega (la lluita d’Ulises contra Polifemo), en el cristianisme (l’Apocalipsi expressa la lluita del bé contra el mal, identifi cant al mal amb el dimoni o la bèstia), en la literatura (els comtes de fades

“La Bella i la Bèstia”), en el cinema (King Kong o Godzilla). Tots aquests personatges fantàstics són una projecció d’allò irracional que roman a l’interior de l’home. Aquestes històries que narren el cinema o la literatura intenten expressar que, aquesta lluita amb allò irracional, amb la bèstia, ... és inevitable, que no es pot defugir i que és l’única forma d’alliberar-se de les pulsions més irracionals per a poder aconseguir arribar a ser un ésser humà.

Aquella ambivalència de la que parlàvem anteriorment fa referència, per una banda, a aquella por, intranquil•litat, inquietud, inseguretat, angoixa, rebuig, ... que produeix el perill real o imaginari d’aquest personatge intern associat a allò natural, salvatge, caòtic, indomable, bàrbar, inculte (contrari a cultural), emotiu, ... i, per l’altra, a l’atracció, seguretat, tranquil•litat, ... que provoquen la força, l’agressivitat, l’energia (libidinal), la creativitat,

... d’aquest mateix personatge que moltes vegades identifi quem d’una manera absoluta, suposo que per una qüestió cultural, amb el mal.

Tot i així, si que és cert que si la cultura no posa

cap límit o la lluita amb aquest personatge fracassa per qualsevol motiu pot aparèixer una bèstia despullada de tota humanitat, una bèstia perversa capaç de convertir als altres en mitjans dels seus desitjos més depravats sense cap mena de empatia i compassió. És per aquest motiu que voldria dirigir una mirada clínica que ens permeti refl exionar sobre els aspectes patològics individuals i socials d’aquest tema apassionant. En l’actualitat es pot observar com molts dels pacients que van a la consulta dels professionals que exerceixen la psicologia no només són els que han fracassat en la seva lluita interna i s’han convertit en “monstres” atrapats en les seves pròpies fantasies, deliris, perversions, ... sinó que també trobem persones enfonsades, desesperades, atrapades, ... en una realitat monstruosa que les deshumanitza, que les sotmet a un sofriment permanent i quotidià, que acaben, fi nalment, embogint convertint-se en un producte de rebuig més d’aquesta “gran societat comercial”.

Podríem afi rmar fi nalment que els monstres no només habiten en el més profund de nosaltres mateixos i s’expressen mitjançant la fantasia i la creativitat de les pròpies projeccions inconscients o les perversions de qui no ha estat capaç de vèncer la seva pròpia lluita sinó que, moltes vegades aquests monstres, habiten la realitat més objectiva convertint el món en un lloc infernal on la vida gairebé esdevé impossible. Un monstre pervers, engendrat per la cobdícia i avarícia d’uns mercats i uns polítics que s’han deixat seduir pel seu poder, capaç de devorar els seus propis fi lls sense cap mena de remordiment. Tot i que sembla que aquest fi nal és tràgic i pessimista, i que contrasta amb el fi nal més optimista de les narracions literàries o cinematogràfi ques, en realitat és un fi nal que pretén sacsejar les consciències, acceptar per canviar, lluitar per vèncer, lluitar i vèncer èpicament, com a les narracions, a aquest monstre que ens vol sostreure la nostra dignitat.p

Joan Pere RomeroPsicopedagog

FALTA EL TITOL DE LA BESTIA

11

MO

NO

GR

ÀFI

C


Autor: Ichigo Satou

MO

NO

GR

ÀFI

C

12


fi nalitza l’adolescència, en lo sociològic resulta més difícil encara. Ser adult vol dir assolir els rols propis d’aquesta etapa de la vida tals com l’adquisició de la independència econòmica i el desenvolupament d’una professió. En aquest cas, part de la responsabilitat és de la societat en la que vivim i haurien d’assumir la responsabilitat. Com en el cas de les sangoneres que es van buscar les seves utilitats i aplicacions, potser la nostra societat hauria de posar els mitjans necessaris per a què aquest col•lectiu no es veiés abocat a la indolència i desesperació, fl exibilitzant la formació i afavorint la formació

professional, les escoles taller, cases d’ofi cis i tallers ocupacionals.

La majoria dels joves als quals ens referim són immadurs i adolescents tardans que no tenen esperança en res ni projecten la seva vida amb sentit vital il•lusionant. En la seva defensa hem de dir que no tot és culpa seva ja que si fem un anàlisi una mica més profund ens adonarem que són les víctimes d’una època de

consumisme que els ha portat a desenvolupar una personalitat caracteritzada per una mala adaptació i una manca d’habilitats socials; aquests dèfi cits conjuntament amb l’absència del coneixement i formació adequades els impedeixen evolucionar cap a conductes prosocials que donin sentit a les seves vides.

En la nostra societat la crisi ha vingut a accentuar la incertesa en el sinus d’una generació que va créixer en un àmbit familiar de millora continuada del nivell de vida i que, de cop, s’ha vist confrontada al deteriorament de les condicions laborals: precarietat, infraempleo, mileurisme,...etc, i que ha vist com no es veia mai que la qualitat de la seva vida serà inferior a la dels seus pares.

La família ha jugat un paper important en què

Col•loquialment ens referim a les sangoneres com aquelles persones que s’aprofi ten d’altres i les exploten o els treuen els diners i els bens; i si no fem una refl exió més a fons d’aquest terme podrien arribar a trobar certes similituds amb el que avui coneixem com “generació Ni-Ni” quan ens referien als joves d’edats compreses entre els 18 i els 30 anys que viuen mantinguts a casa dels seus pares i que passen els seus dies sense fer res. Ni estudien ni treballen, ni busquen feina i veuen aproximar-se el seu incert futur entre la indolència i el conformisme. Però també és veritat, continuant amb l’analogia, que des de l’època d’Hipòcrates les sangoneres s’utilitzaven en gran quantitat de tractaments mèdics, en alguns casos justifi cadament i en altres no. En el passat la seva demanda va créixer tant que es van requerir mesures especials per protegir-les. Avui en dia són utilitzades per investigadors mèdics per estudiar processos biològics com la coagulació sanguínia, la genètica del desenvolupament i la neurobiologia; per tant, d’aquest paràsit la societat ha tret múltiples utilitats d’aplicació en el camp de la medicina. No sembla que tot sigui dolent.

Però tornem als “Ni-Nis”. Encara que probablement no en la mateixa mida que en la societat actual, “Ni-Nis” han existit sempre, si bé, les condicions socials actuals fan que el seu número s’hagi incrementat notablement; a aquest fet ha contribuït de forma notable diversos factors que analitzarem posteriorment, fet pel qual no em sembla correcte identifi car a tota una generació per les actituds d’uns quants, per això, ens referirem a ells com “col•lectiu Ni-Ni” i no com a “generació Ni-Ni”.

Si en lo físic i psicològic és difícil precisar quan

La majoria dels joves als quals

ens referim són immadurs i

adolescents tardans que no

tenen esperança en res ni

projecten la seva vida amb

sentit vital il•lusionant. En la seva

defensa hem de dir que no tot és

culpa seva.

LES SANGONERES

13

MO

NO

GR

ÀFI

C


triguem en actuar, més s’enquista l’anormalitat i més es perpetuen els rols d’acció; una vegada que el jove és Ni-Ni és difícil reconduir-lo i, probablement necessitarà l’ajuda d’un especialista per enfrontar-se a la realitat. Lo millor és prevenir mitjançant una educació materna-paterna adequada on els límits i les normes estiguin ben defi nides i on es treballin els valors i les habilitats socials tant des de l’àmbit familiar com l’escolar.

No voldria fi nalitzar parlant d’aquest tema sense aclarir, i més en els moments actuals que ens toca viure, que no hem de confondre a aquest col•lectiu amb la gran quantitat de gent jove que avui en dia pateix la falta de treball per les condicions de vida que ens està tocant viure. Això és una altra història.p

Joan GarcíaPsicopedagog

aquest joves arribin a aquesta disfuncionalitat; en molts casos i sense generalitzar estem parlant de famílies amb poca presència en la criança i educació dels seus fi lls, en les que la raó de ser d’aquestes ha sigut tenir un alt nivell d’ingressos que els pugues permetre que els seus fi lls poguessin gaudir de tot allò que ells no van poder. En molts casos es va suplir la poca presència familiar i la falta de límits i normes defi nides amb la presència de tot tipus de confort i comoditats; i encara que en aparença són feliços perquè no realitzen cap tipus d’esforç, a mida es senten depressius i desil•lusionats perquè han abandonat la lluita per la vida, els estudis i el treball, sense voler créixer ni esforçar-se.

Els pares se senten responsables d’aquesta situació però no saben com canviar-la o reconduir-la. En aquest sentit hem de dir que no hi ha cap recepta màgica i que quasi sempre la mateixa té múltiples utilitats: quan més

Autor: Ichigo Satou

14

MO

NO

GR

ÀFI

CNÚM. 6 - OCTUBRE 2011

¡Mujer tenía que ser! … quien escribiera este artículo, pensarás al leerlo y lo acompañarás de una sonrisa cómplice si eres mujer o una mueca de escepticismo si eres hombre. Te recomiendo cautela en cualquier caso, no pretendo hacer un alegato feminista sino evidenciar e interpretar las diferencias entre ellos y nosotras.

Aunque no sea políticamente correcto, creo que hay ciertas características, aptitudes y actitudes innatas que diferencian a hombres y mujeres. Por supuesto que debemos ser iguales y gozar de los mismos derechos - y deberes- pero eso no implica que seamos idénticos. Así, y siempre hablando en promedio, los hombres son más altos y fuertes, más agresivos, prácticos y nobles que nosotras, que solemos ser más empáticas y emotivas, más detallistas y ordenadas y más habladoras. Nuestra esperanza de vida es mayor, sufrimos menos problemas cardiovasculares y somos más propensas a la depresión. Eso sin olvidar la evidente diferencia a la hora de

controlar nuestros impulsos sexuales o de saber separarlos de otros sentimientos: a las mujeres nos resultan más fáciles de controlar al tiempo que no podemos desligarlos de ciertos estados de ánimo o preocupaciones (ella:¡qué pesado eres, siempre estás pensando en lo mismo!, él:¿hoy también te duele la cabeza?...y ¿qué hago yo con esto?).

Sin pretender negar la infl uencia de factores culturales, pienso que la biología explica en gran medida esas diferencias. Aunque genéticamente sólo nos diferenciamos en uno de lo 46 cromosomas que nos caracterizan como especie (los cromosomas sexuales de la mujeres son XX y los de los hombres XY) los cientos de miles de años de evolución que nos han confi gurado habrían dotado a cada sexo de las características que le permitieran lograr con más éxito sus roles asociados. A nadie se le escapa cómo condicionaba a las mujeres el embarazo y posterior cuidado de

¡MUJER TENÍA QUE SER!

Autor: Ichigo Satou

15


los numerosos hijos, que les impedía alejarse del hogar, y obligaba a la vez a los hombres a abandonarlo para cazar y defenderlo, con el consiguiente aumento de su sentido de la orientación y su dominio del entorno ( ¿ya sabes por dónde vas?... yo preguntaría – que ellos se toman como un desafío- ). El hecho de que las mujeres hayan estado al cuidado de personas con difi cultades de comunicación (hijos, ancianos, enfermos) explicaría que entendamos mejor las emociones y expresiones y seamos más empáticas (¡no hay quién te entienda!). También que nuestras habilidades sociales y de diálogo sean mayores (perdona, cariño, ¿qué estabas diciendo?) ya que debía ser mediante pactos y acuerdos como resolvíamos los confl ictos y manteníamos la necesaria cohesión del grupo. Y también, por qué no, serviría para entender nuestra frecuente obsesión por el orden y la limpieza (pero, ¡si ya está limpio!) ya que debíamos mantener el hogar en buenas condiciones.

En cuanto a los hombres, se necesitan buenas aptitudes físicas (sí, sois mejores deportistas) y cierto nivel de agresividad (niños, dejad ya de pelearos) para cazar y defender el territorio, así como rapidez en la resolución de situaciones de peligro.

Por lo que respecta a los impulsos sexuales, es sabido que la zona del hipotálamo cerebral que los regula es mucho mayor en los hombres. Además, en las relaciones sexuales está latente el instinto de reproducción, que impulsaría a los hombres a transmitir sus genes en cualquier

momento mientras que las mujeres somos fértiles un corto periodo de tiempo cada mes y además nos interesaría conseguir compañeros para la crianza de los hijos. De hecho, parece que la elección de uno u otro hombre por parte de una mujer depende de la fase de su ciclo menstrual y del objetivo último de esa elección: cuando

estamos ovulando o buscamos sólo pasar un buen rato, preferimos hombres que derrochen testosterona. También se sabe que, delante de una infi delidad, a las mujeres nos preocupa más la posible relación afectiva que pudiera establecerse y hacer que perdiéramos a nuestro compañero (pero, ¿la quieres o no?) mientras que a los hombres les duele la relación sexual en sí misma, que podría llevarlo a cuidar hijos que no fueran propios.

Pero en nuestra sociedad y nuestra época, la liberación sexual de las mujeres y la mejora de la calidad de vida gracias a los avances tecnológicos

ha trastocado el reparto atávico de roles. Nuestra irrupción en los ámbitos laboral, intelectual y social nos obliga a nosotras a hacer malabarismos para conciliar la vida sociolaboral y familiar y a los hombres a responsabilizarse de parte de las tareas propias del hogar, con el estrés y la tensión que esto supone a ambas partes. Puesto que está claro que somos iguales pero no idénticos, el reto actual sería respetar esas diferencias y aprovecharlas como elementos enriquecedores de nuestras relaciones.p

Cristina MartosProfessora de Física i Química

MO

NO

GR

ÀFI

C

Aunque genéticamente sólo

nos diferenciamos en uno de

lo 46 cromosomas que nos

caracterizan como especie

(los cromosomas sexuales de

la mujeres son XX y los de los

hombres XY) los cientos de

miles de años de evolución que

nos han confi gurado habrían

dotado a cada sexo de las

características que le permitieran

lograr con más éxito sus roles

asociados.

16


ENTR

EVIS

TA

JORGE WAGENSBERGDoctor en Física i Director del CosmoCaixa

Anem al CosmoCaixa, tot i que aquesta vegada és diferent d’altres visites. En aquesta ocasió ens rebrà el senyor Jorge Wagensberg, el seu director. Anem doncs a trobar-nos amb una persona que, a més de dirigir un dels museus de ciència més importants del món, és també un savi. Ho diem nosaltres, no ell. L’hem vist en altres ocasions, però des de més lluny. I quan estem a prop, confi rmem la nostra sospita: és veritablement un savi. Els ulls el delaten, perquè amb cadascuna de les nostres preguntes no pot evitar una mirada incisiva que analitza, no només el signifi cat dels nostres dubtes, sinó també la nostra intenció o la nostra ignorància.

Jorge Wagensberg, doctor en física, professor de la UB i director del CosmoCaixa, reconegut divulgador científi c i un referent mundial en la tasca d’apropar la ciència als ciutadans.

Qaun arribem, ens convida a entrar a una sala de reunions (no hem pogut evitar anar amb algun convidat de més) i primer demanem disculpes per ser tants els entrevistadors, però ens ha d’entendre, l’ocasió ho mereixia. La seva amabilitat i un somriure ens tranquil·litzen:

“no calia disculpar-se, estic disposat a respondre totes les preguntes que em vulguin fer”.

...Ànsia: Doncs, comencem. Si ens permet, li farem primer per una pregunta personal. En quin moment de la seva vida va decidir dedicar-se plenament a la ciència? Quines són les motivacions que l’han portat a voler endinsar-se en el camí del coneixement i a voler respondre preguntes?

Jorge Wagensberg: Al contrari del que surten en les biografi es, vaig triar física perquè m’agradaven molt les matemàtiques, però les matemàtiques són una construcció mental, és una gran aventura de la ment humana però no és una ciència en el sentit estricte de la paraula, les matemàtiques no tenen perquè fer concessions

a la realitat. En canvi a mi m’agradava la idea de comprendre la realitat i per això vaig fer física que és una manera de fer matemàtiques mirant la realitat. Bé, de fet m’agradaven les dues coses, però no volia quedar-me amb la eina sol, sinó fer matemàtiques, fi ns i tot inventar matemàtiques, però per a comprendre el món.

De totes maneres, també haig de dir que a mi em va començar a agradar la física quan estava acabant físiques, que és quan la vaig conèixer. Vaig començar a gaudir de la física quan vaig començar a fer física jo mateix.

...À.: Vostè és doctor i professor de física a la UB.

17


ENTR

EVIS

TA

El plaer intel•lectual d’entendre

la realitat i després poder

comunicar-la no existeix a

l’escola ni a la universitat.

Aprendre a parlar i escriure és

essencial.

Per tant, coneix de primera mà la tasca docent. Què és el que li atrau de la tasca docent?

J.W.: La indignació que em produeix el record de l’adolescència que vaig patir. Recordo el meus vint anys de formació a l’escola, ja sé que ha canviat molt, però jo penso que encara hi hauria d’haver una revolució total perquè en primer lloc la primera qüestió en pedagogia és que el coneixement es transmet amb estímuls. Un bon professor és un bon transmissor d’estímuls i els estímuls els trobes a la realitat del món, no tancat en un aula. I resulta que no sortíem mai nosaltres, era com un sacrilegi estar fora de l’aula durant l’horari escolar. Ara se surt molt més, però és que jo sortiria un dia sencer a la setmana a recollir estímuls de la realitat per poder pensar la resta de la setmana. Però normalment es desaprofi ta aquesta oportunitat de sortir als carrers.

La segona cosa és la conversa. Molt sovint crec que la paraula silenci es va inventar a l’escola. La meva mare fa deu anys em va donar tots els càstigs que m’havien posat els meus professors i que no sé perquè havia guardat. Hi havia com quaranta fulls de càstigs i totes eren per intentar parlar. Però hi ha alguna cosa que no va perquè qualsevol ensenyament s’adquireix a través de la conversa Hi ha molts tipus de conversa. Aquí al Museu em vist que el millor professor per a un nen de quatre anys és un altre nen de quatre anys perquè amb ell pot conversar, a nosaltres ens veuen com una cosa rara. És molt més fàcil fer una classe en una sola direcció, però mantenir una conversa a la classe és molt més difícil. Cada any surt la llista de les millors universitats del món i la millor és Cambridge. Però allà hi ha un professor per cada deu alumnes. És impossible fer una classe amb dos cents alumnes a la universitat, la classe magistral és una estafa. Als vint anys tots ja sabem llegir i que et llegeixin una lliçó és terrible.

I per últim està la comprensió. La comprensió es dona sempre en la més radical de les solituds. Quan comprens estàs sol, tot i que sigui en una conversa. Però tot el sistema d’avaluar amb un

examen és com si el professor posés una pistola al cap de l’alumne i l’amenacés dient que si no confesses que has comprés et foto un tret. Naturalment l’alumne clar que confessa, però no és una autèntica comprensió.

El plaer intel•lectual d’entendre la realitat i després poder comunicar-la no existeix a l’escola ni a la universitat. Aprendre a parlar i escriure és essencial. S’acaba el batxillerat sense saber parlar ni escriure. Els alumnes saben redactar, però no saben construir un argument o un discurs. Jo crec que un o dos alumnes de batxillerat són capaços d’agafar un llibre de fi losofi a i entendre’l. Això signifi ca que no dominen les paraules. I el problema és molt greu ara perquè els joves estant creixent

sense paraules, no utilitzen el llenguatge, tan sols utilitzen imatges, emocions visuals. Ara hi ha una gran discussió social a Catalunya perquè hi ha persones que volen una llengua menys, però jo fi ns els deu anys només ensenyaria llengües i no una ni dos, sinó quatre o cinc. És bastant ridícul

això. No sé si us heu adonat que els presidents de govern a Espanya només parlen castellà i és bastant ridícul quan estan amb altres presidents i els grava una càmara i riuen però no saben de què riuen.

...À.: I vostè va triar la física, la branca científi ca que s’ha encarregat d’encapçalar les grans revolucions en el àmbit de la ciència i que potser, hores d’ara, és la més incomprensible de totes les branques per a la gent no especialitzada. Expliqui’ns, a grans trets, quines són les línies d’investigació més actuals o que més l’interessen.

J.W.: Ara, a grans trets, m’interesso per temes molt diversos. M’interessa molt el tema de l’evolució, però no només l’evolució biològica, sinó l’evolució de la matèria en general, l’evolució relacionada amb qualsevol objecte real.

...À.: Bé, doncs potser també ens podria explicar alguna cosa sobre el misteri de l’origen de la

18


ENTR

EVIS

TA

Sempre que hi ha una població

esclavitzada és perquè l’han

segrestat la seva capacitat de

conèixer... penso que primer és

pensar i després menjar, perquè

si et donen de menjar sempre

dependràs de qui et dóna de

menjar.

vida o com a mínim un petit aclariment: la primera cèl•lula va aparèixer per generació espontània?

J.W.: Home, la primera cèl•lula va sorgir de la matèria sense vida, però avui dia els físics pensen que la vida és un estat més de la matèria. Fins ara hi ha hagut cent mil religions diferents i totes han parlat de l’origen de la vida amb una idea màgica, sobrenatural. L’explicació sobrenatural és una explicació sobre allò que no entenen encara, però cada vegada que es publica un article de ciència hi ha una cosa sobrenatural que passa a ser natural.

Sobre l’origen de la vida actualment hi ha un dilema entre la idea de Freeman i la idea dels biòlegs. El problema és saber si va ser abans el metabolisme o l’intercanvi d’informació. Un ésser viu és un sistema que intercanvia matèria, energia, informació. No es pot caviar matèria sense canviar energia i això és que anomenem metabolisme. Però, què va ser primer? Segurament primer va ser una bola de greix que ja defi nia un dintre i un fora. La vida no és una sopa “desparramada” pel planeta, els individus sempre tenen un dintre i un fora. Però el que no sabem és si primer aquesta gota primer va intercanviar informació i després es va reproduir o si va ser primer una molècula molt complexa que es va reproduir i després va intercanviar informació.

Avui hi ha models per a les dues idees. Jo crec que va començar amb un intercanvi de matèria i energia, és a dir, un metabolisme amb un ordre, i en el moment que aquesta molècula sap reproduir-se apareix la vida. La primera cèl•lula va ser una cèl•lula procariota, que era molt senzilla, i que va arribar un moment en què es va dividir en dos. Després van aparèixer les cèl•lules eucariotes i durant mil milions d’anys només van existir bacteris. I de sobte va haver la simbiosi entre un bacteri que menjava molt bé i caminava malament amb un altre que era al contrari. L’autora d’aquesta teoria és la Lynn

Margulis, bona amiga nostra, i si tot va bé algun dia d’aquests li donaran el Nobel.

...À.: Amb l’actual nivell cultural i tecnològic pot l’espècie humana “escapar” de l’evolució (en el sentit de Darwin) o som el fruit de lleis universals (com les de la física) de les que cap espècie pot escapar? Dit d’una altra manera, poden la cultura i la tecnologia superar les lleis de la biologia?

J.W.: Actualment està passant una mica el contrari, és a dir, la selecció cultural està copiant el que ha passat en la selecció natural. Aquesta pregunta està relacionada amb el temps: la selecció natural és massa lenta

per competir amb la selecció cultural. A la selecció natural, abans que el problema primer és la solució, però no se sap a quin problema. Ara, com us deia abans, en aquest moment hi ha tota una línia que es diu biomimetisme en què els científi cs estan mirant com s’ho fan els animals i les plantes per resoldre problemes que nosaltres avui dia encara no sabem resoldre. Un molt típic es les teles de les

aranyes. Si tinguéssim una corda de quatre mil•límetres amb les seves propietats, podríem parar un cohet en marxa, és d’una potència terrible. Fins i tot podríem tenir un satel•lit agafat amb una corda. I aquest precisament és un projecte de la NASA

...À.: Vostè és un dels grans divulgadors científi cs actuals i coneixem alguns dels llibres que ha publicat, com la col•lecció Metatemas, amb la intenció de trencar una mica amb tots el mites respecte la ciència. Com a gran divulgador científi c que és, expliqui’ns d’on sorgeix aquest afany per divulgar la ciència i quin és el secret per fer-ho tan bé?

J.W.: No hi ha cap secret. Per això us deia abans que conversar a l’escola és important. Si una persona és un bon comunicador i un bon actor (perquè un bon professor és un bon actor que sedueix a uns alumnes sobre una tema) ja té alguna cosa guanyada i l’avantatge de fer

19


ENTR

EVIS

TA

recerca és que no es pot transmetre una emoció si primer no l’has viscut, i els bons divulgadors són primer bons científi cs. Ja sé que hi ha casos de divulgadors professionals, però jo crec que aquests no són tan bons perquè, a part de què no saben el que diuen, no s’emocionen en el moment que toca.

...À.: Abordem ara la seva tasca com a Director del Museu de la Ciència de la Fundació de La Caixa, conegut com a CosmoCaixa. Voldríem saber com ha arribat a convertir el CosmoCaixa en un Museu de referència a tot el món?

J.W.: En aquest moment tenim una crisi econòmica molt important, però aqui hem tingut la sort de què CosmoCaixa ha creat un abans i un després dins de la museologia actual en el món, és a dir, és una referència mundial dins de la museologia moderna, i per això ens estan demanant ajuda per a fer museus fora d’aquí. D’aquí a uns dies inaugurarem a Itàlia el Museu d’Arquímedes que està dedicat a un personatge que jo l’he descobert fa poc i que era una de les ments més brillants de la història de la matemàtica. Acabem de començar un altre a Montevideo, el Museu del Temps. Jo em dedico ara mateix a la invenció de nous museus i a trencar amb un vici que s’havia instal•lat en els últims vint anys i és que els nous museus copiaven d’altres museus, hi havia museus clònics. Hi ha molts CosmoCaixa falsos arreu del món.

...À.: En relació a aquesta tasca museística vostè ha afi rmat que és molt important que tothom, des d’un nen fi ns a un catedràtic emèrit, puguin trobar l’emoció de descobrir. Aquesta sembla una tasca difícil, com s’aconsegueix?

J.W.: No és tan difícil. Ara mateix acabo d’arribar d’un congrés que ha tingut lloc a Sudàfrica i m’han convidat a un safari i hem pogut veure els lleons de ben a prop. Amb mi hi havia també una nena de quatre anys i no havia cap diferència entre lo que disfrutava jo i lo que disfrutava la nena. On està el secret? El secret és que la natura és prou rica en estímuls com per a què tothom trobi els seus. Clar, jo no m’emociono de les mateixes coses que una nena de quatre anys, però tots dos trobem els nostres estímuls. La bona museugrafi a, la

basada en la realitat, és igual que un tros de natura.

...À.: Vostè ha afi rmat que “la humanitat només es salvarà quan siguem capaços de posar el coneixement per davant de tot” o també “hem de conèixer abans de menjar”. És el coneixement la via de salvació de la humanitat? Per què i en quin sentit?

J.W.: És una frase provocativa perquè l’excusa per no donar coneixement és que primer has de tenir la panxa plena i tots aquests països quan hi ha una dictadura forta és l’excusa perfecta: no estem preparats per a la democràcia ni estem preparats pel coneixement. Però, un homo sapiens està sempre preparat per conèixer. A l’època del colonialisme l’activitat consistia en crear necessitats en els pobles colonitzats que era crear una certa dependència. Però la manera de sobreviure és saber detectar els problemes i fer recerca sobre això. Sempre que hi ha una població esclavitzada és perquè

20


ENTR

EVIS

TA

l’han segrestat la seva capacitat de conèixer. Sí, aquesta frase encara la puc subscriure i penso que primer és pensar i després menjar perquè si et donen de menjar sempre dependràs de qui et dóna de menjar.

...À.: Per últim, permeti’ns unes preguntes sobre temes científi cs que desperten el nostre interès i que segurament vostè ens podrà aclarir. Algunes de les teories o investigacions més actuals semblen mostrar-se hermètiques a la comprensió de les persones comunes. Per exemple, la teoria de cordes en física. Com a doctor en física i gran divulgador científi c, què ens podria explicar sobre aquesta teoria?

J.W.: Els físics sempre pensen que les teories són casos particulars d’una teoria més general i això sempre porta a un somni, a una mena de monoteisme en què tot el coneixement està inclòs en una sola teoria. En aquest moment, el gran problema que té la física actual és que la teoria de la relativitat i la teoria quàntica no només són incompatibles, sinó que a més són contradictòries i això no hi ha físic que ho aguanti. Ara progressar en física és trobar què passava en els primers instants del Big-Bang, és a dir, saber què passava molt en el principi de tot quan ni la teoria de la relativitat ni la teoria quàntica poden explicar el que estava passant. La teoria de les supercordes és una teoria que a la llarga sembla ser que pot unir teoria quàntica i teoria relativista.

La meva opinió és que es trobarà una teoria que comprengui la teoria quàntica i la relativista, però no serà una teoria del tot, la teoria fi nal o Déu.

De totes maneres, que siguem capaços d’entendre la natura sense l’ajuda de Déu és una hipòtesi de la ciència, no és una tesis. Per això, la ciència mai podrà demostrar ni l’existència ni la no existència de Déu.

...À.: Ara que els autors de ciència-fi cció són superats per una innovació tecnològica constant i immediata, com imagina vostè que serà el nostre món d’aquí a vint anys? Com serà la vida quotidiana? O les condicions de feina?

J.W.: Jo el que sé és que serà una pena morir-se en els propers vint anys perquè veurem moltes coses molt interessants. Per exemple la fusió termonuclear que és un tema pendent.

Es va accelerant el ritme de la ciència i ara s’està ajuntant biologia amb biomimetisme amb nanotecnologia amb capacitat de càlcul... Jo quan estava estudiant va arribar una computadora que feia arrels quadrats i ens van quedar bocabadats, imagina’t. I ara m’ho penso i em pregunto per què estàvem tant contents. Els ordinadors que hi havia tenien menys potència que un telèfon mòbil actual. La potència de computació canviarà la ciència i la capacitat de simulació serà més important que la teoria i això ens permetrà uns dominis ni tan sols sospitats.

...À.: Per últim, ens agradaria saber si la ciència pot també il•luminar-nos d’alguna manera sobre l’actualitat política i econòmica que ens envolta. Sí des de la ciència és evident que el model de creixement econòmic és insostenible, per què el món científi c es mostra incapaç d’infl uir en les decisions econòmiques i polítiques? Des del coneixement, realment, es pot fer alguna cosa?

J.W.: Jo això de l’economia tenia un cert complex perquè no entenia d’economia, però ara m’he adonat que no l’entenc ningú. Vaig fer aquí, al CosmoCaixa, una trobada entre físics i economistes perquè per un físic no es pot entendre el fet de què tots els economistes parlin sempre de creixement. No es pot créixer indefi nidament. I vaig fer una trobada amb economistes i els hi vaig dir que si no ens controlem nosaltres ens controlarà la realitat mateixa. Em van dir que no, que això no passarà, que això és impossible. Però créixer indefi nidament va en contra del primer i el segon principi de la termodinàmica, és a dir, si tu no et regules, et regularà l’economia. La idea de la piràmide és el que fa l’economia. La seguretat social és una gran piràmide, és a dir, per donar diners al que està al cim de la piràmide, la base ha de créixer contínuament. Però no surten el comptes i hem de canviar completament de fi losofi a de convivència. I no es tracta de buscar de quina manera podem créixer indefi nidament, sinó de buscar models en què aquest creixement no existeixi. Si tots els habitants de la Terra visquessin com els habitants de Barcelona, en aquests moments necessitaríem vuit planetes.

...À.: Cada cop són més els joves que es decideixen a estudiar la branca científi ca, la física, la química o la biotecnologia són alguns

21


pròpia indústria demanarà patents, investigació, i la tendència canviarà.

Dit això, afegiré que un científi c és molt difícil que estigui en l’atur, contràriament al que es pensa, és molt més fàcil trobar a un economista o un advocat a l’atur. Jo no conec cap físic o cap matemàtic a l’atur. El que passa és que no és per fer-se ric i tampoc conec cap físic o cap matemàtic que s’hagi fet ric.

I la conversa, ara ja distesa, ens dóna l’oportunitat de continuar xerrant de temes que oscil•len entre la sociologia, la biologia, la política, l’economia o la física, però sense que tinguem cap problema en entendre les seves refl exions. És el que té poder parlar amb un savi i un gran comunicador.p

Equip de Redacció d’...Ànsia

ENTR

EVIS

TA

exemples. Pensa que això pot ser perquè ens trobem davant d’un jovent que creu més en el mètode científi c i no tant en supersticions i suposicions basades en el fonamentalisme ?

J.W.: Jo he viscut lo sufi cient per adonar-me que això és una oscil•lació. I curiosament el desinterès per la ciència apareix cada vegada que hi ha atur al carrer perquè la joventut no té interès en dedicar cinc anys de la seva vida a estudiar desinteressadament per la ciència. Un científi c és una persona que fa una inversió de temps mínima de cinc anys i això per a molts joves és una... no tenen temps per fer això. Bé, això és una teoria molt improvisada, ningú n’ha fet càlculs. Fa poc m’han convidat a Tokio a un congrés perquè els japonesos s’han adonat que els seus joves volen fer negocis, no volen estudiar física o matemàtiques. Però a mi no em preocupa perquè és una oscil•lació i això canviarà segur. La facultat de física actualment va a mig gas, però arribarà un moment en què la

22


AC

TUA

LITA

T

El dia 15 de maig de 2011 neix als carrers de les principals províncies espanyoles un moviment ciutadà reivindicant tot una sèrie de propostes igualitàries per tal de promoure una democràcia més participativa per part dels ciutadans. Es consideren un grup completament apartidista (al marge de les estructures dels partits polítics), les seves reivindicacions tenen a veure amb els drets fonamentals dels ciutadans i els seus mètodes recorden els moviments de resistència civil que tant van aconseguir al segle passat. Aquest col•lectiu d’indignats va començar amb manifestacions massives i més tard amb acampades a les places de les grans ciutats d’Espanya que en molts casos van acabar amb fortes represàlies per part de la policia, com en el cas de Barcelona i les polèmiques decisions del Conseller d’Interior Felip Puig. No sabem quin serà el seu futur, però és evident la seva actualitat i més davant de la convocatòria de les properes eleccions del vint de novembre. És per això que volem dedicar aquest espai del número 6 d’...Ànsia.p

Adriana Valero i Diana RodulfoEstudiants de Batxillerat

EL FENOMEN DEL MOVIMENT 15-M

En primer lloc, els membres que formen part d’aquest moviment són un grup molt heterogeni, doncs engloba a tota mena de persones amb els seus respectius ideals. És aquest fet el que ha provocat que el que va començar sent una “insurrecció” recolzada per individus que realment tenien plena consciència de la situació en la que ens trobem i d’allò que necessitem canviar per tal de milllorar-la, fi nalment hagi acabat sent un moviment on sembla que s’hi apunta tothom sense tenir ben bé idea de per què estan protestant. A la llarga, això ha fet que la majoria de gent que ha observat el 15-M des de fora tingui la idea que tots els que el formen siguin joves ”ni-nis” amb ganes de cridar l’atenció, per sobre de l’afany de fer millorar el sistema polític.

En segon lloc, aquest grup que es declara apartidista es limita a criticar el sistema des de fora, des dels marges polítics. I per tant, no utilitzen els mecanismes tradicionals de

pressió social com podrien ser els mitjans de comunicació, una de les eines més infl uents en política avui dia.

Sense l’utilització d’aquest recurs el canvi esdevé molt més complicat, doncs les repercussions que tenen els seus actes sobre la classe política seran molt més lleus.

I per últim, sembla que el missatge dels indignats està cada cop menys defi nit. En lloc de proposar –com ho van intentar en el seu inici- alternatives concretes i directes, cada cop són més i menys clares les propostes que estan aportant. Provocant així una forta desorganització que fa que siguin molts els que pensin que aquest moviment s’està dissolvent i perdent força.p

Adriana Valero i Diana RodulfoEstudiants de Batxillerat

UN MOVIMENT PER DEFINIR


És bo, necessari i totalment

justifi cat que les noves

generacions s’indignin i

protestin per les mancances

i deteriorament del sistema

democràtic del nostre país i per

l’immoralitat del sistema fi nancer

mundial envers els ciutadans.

AC

TUA

LITA

T

23

El moviment dels indignats m’ha fet pensar, salvant les distancies, amb el moviment del Maig del 1968 a França; òbviament no es comparable en les formes (a França hi va haver forts enfrontaments amb la policia, que van arribar a posar en qüestió al propi Estat), però si que hi ha bastants similituds en el fons de les protestes.

El Maig del 68 va ser una protesta, conduïda pels joves, contra els esquemes de relació jeràrquica a tots els nivells, unes formes de vida menys hipòcrites i mes lliures, unes demandes de major participació de la ciutadania en la presa de decisions polítiques i un qüestionament de l’ordre social imperant. El resultat fi nal va ser determinades concessions des del poder, certs canvis en les relacions socials i una conscienciació de que calia canviar moltes mes coses; un dels líders mes destacats d’aquell moviment fou Daniel Cohn-Bendit, avui portaveu dels Verds al Parlament europeu i que encarna l’esperit crític d’aquell moviment.

Han transcorregut 43 anys i moltes de les critiques i demandes del 68 continuen vigents, i tornen a ser els joves els que encapçalen la denuncia contra les defi ciències dels sistema, formalment democràtic, així com les injustícies de la societat actual.

Es evident que governar un país es difícil (moltes vegades conviure en una família ja ho és), però no per això hem d’acceptar com inevitable les mancances del sistema democràtic

(històricament la conquesta de les llibertats i la justícia, ha estat fruit de les reivindicacions socials; els poders socials i econòmics mai han cedit els seus privilegis de forma altruista).

Personalment vaig viure i participar (modestament) en la lluita contra la dictadura franquista, llavors molts militants polítics clandestins i altre gent van patir per defensar uns ideals de justícia, llibertat i solidaritat; quan va començar la transició i la possibilitat de “tocar” el poder a traves de les llistes electorals, aquest

ideals van anar quedant una mica oblidats o aparcats, sense masses càrrecs de consciència.

Avui, aquells ideals sembla oblidats o aparcats i és bo, necessari i totalment justifi cat que les noves generacions s’indignin i protestin per les mancances i deteriorament del sistema democràtic del nostre país i per l’immoralitat del sistema fi nancer mundial envers

els ciutadans.

El que passa no es nou, diuen alguns fi lòsofs que el poder corromp, però no podem acceptar passivament la fatalitat de l’historia, cal lluitar perquè la societat millori, sempre ha estat així, i encara que formalment gaudim d’un sistema democràtic, queda molt camí perquè aquesta democràcia sigui real.p

Manel Galgo IserteMembre de Gramenet Imatge Solidària

INDIGNATS: LA LLUITA SENSE FI


24

LLIB

RES

EVOLUCIONEM O RETROCEDIM?

La vostra Majestat,

Encara manteniu el meus records. Heu estat una imatge típica i educativa que albergava davant els meus ulls i davant els ulls de qualsevol ciutadà. Éreu la cultura de cada país, l’expressió de cada persona, l’ajuda per qualsevol dels problemes que succeïssin. Éreu un miracle caigut del vostre Déu on expressàveu allò que no volíeu expressar. Jo us vaig ajudar tant en la vostra evolució! Us veia i us segueixo veient com un regal capaç de descriure sensacions, paisatges i paratges naturals on la imaginació ens deixàveu anar. La textura del vostre cos, el perfum a fusta i tinta que despreníeu era el verí plaent que sentia en mirar-vos, al llegir-vos i a comprendre el que amb ajuda d’algun escriptor que us mimava i us pessigollejava lliscant una lleugera ploma o us tatuava amb alguna Olivetti , Smith Corona, Olympia o alguna de les seves amigues, escrivia.

Però el gran auge dels formats documentals que existeixen en la World Wide Web o el vostre pèrfi d i malèvol enemic E-Book que us porta directament a la nova Inquisició del segle XXI, cremant-vos així en grans i commovedores fogueres que són pròpies i dignes d’alta traïció a la vostra excel•lència transmetent tristesa, rancor i pèrdua. Vós, la meva gran altesa, no us vull assignar la mort, doncs tant de bo es tractés d’un malson. Sou un geni que ha perdut el seu poder i que, en aquesta societat en la qual els joves, i cada vegada més els adults que els ensenyen, estan malacostumat. A penes hi ha l’hàbit d’implantar i que tant va agradar a la ciutadania d’arreu del món. Aquests pocs minuts o llargues hores que es passaven agafant i llegint-vos intrigats i desesperats per conèixer-vos a fons.

Segurament no hi hagi ningú al món que senti tanta enyorança per una pèrdua com aquesta. La gent no s’ha adonat del que heu recorregut i evolucionat durant tants segles. Ara la gent us tira i us llança descuidadament a diferents contenidors de reciclatge de paper o fogueres

a Sant Joan, com si fóssiu quelcom vell del que ningú vol saber-ne res. No obstant això, sou una família tan gran i expandida que dubto que el maleït diable E-Book i la joventut d’avui en dia us extermini. Jo us guardo a vós i els vostres familiars en el meu armari prohibint-me a mi mateix no cremar-vos perquè al cap i a la fi vaig ser jo, estimada excel•lència, un amic i aliat alemany que us va ajudar. Prometo i juro davant vós, que seré passi el que passi fi del a la seva altesa i us desitjo el millor dels prospers futurs que vinguin i restin a aquest segle, com els del segle que ve.

Us ambiciono a prendre un bon avenir,

Johannes Gutenberg

(*) Estimat lector, estic segur que una mica desconcertat t’hauràs quedat en llegir això. És el comiat de Gutenberg (inventor de la impremta) “actual” i el llibre, com a material físic. Aquest costum d’agafar un llibre (físic) s’ha perdut fi ns a reduir-se un 18% en un any (març de 2010 - març de 2011). No obstant això, si mirem retrospectivament, ara llegim més que abans. És veritat, fa un parell de segles gairebé ningú llegia perquè tampoc tenien accés a l’educació. Després, aquest passat segle, sobretot els últims 50 anys, els nens tenien dret a una educació gratuïta i àmplia on se’ls ensenyava a llegir, escriure, a comptar ... Ara, com sembla que l’hàbit d’estudiar és una obligació, i com s’ha convertit en un fet immemorable (cosa que no havia de ser així), els estudiants cada vegada més dediquen més temps a consoles o diversió personal. Mentre una part Ni-Ni i l’altra part dels avenços de la tecnologia, el llibre físic s’acabarà. Sí, és un fet no una teoria. Llavors a mi se m’acut una pregunta a la qual no sé com hauria de respondre: ¿Hauríem d’aturar el problema tant amb els estudiants com amb la tecnologia o és qüestió d’evolució?p

Daniel MontesEstudiant de Batxillerat

25


LLIB

RESLAS COSAS QUE NO NOS

DIJIMOSLa tragèdia grega la podem defi nir des d’una perspectiva històrica i excloure-la de l’actualitat, però seria un greu error, ja que ha tingut un gran pes en la defi nició de la nostra cultura i, a més, encara és present. Quins són els elements propis de la tragèdia? Podríem destacar-ne molts i molt importants, però hi ha un element que trobo bàsic i que va defi nir Aristòtil amb el terme “catàrsi”. Quin signifi cat té aquest terme? Doncs Aristòtil el va defi nir com el plaer que sentim al veure una acció representada, ja sigui una acció noble o una acció totalment menyspreable i, això si, sempre tractada des d’una perspectiva altiva i superior.

La “catàrsi”, així defi nida, també la podem sentir perfectament en el nostre món i, de fet, això ja ho va dir un tal Freud molt abans que jo. Quantes vegades has viscut una història d’amor d’una hora i mitja veient en la telelvisió una comèdia romàntica americana que després has criticat per ser banal i totalment superfi cial? Quantes vegades t’has trobat acorralat en un camp de batalla per molts nazis que estan desitjant matar-te dins d’una gran sala de cinema?

El que tracto d’explicar és que les pel•lícules i la literatura són la nostra evasió i a la vegada la nostra cura, són les nostres tragèdies gregues. Una novel·la moltes vegades és la manifestació d’alguna situació que mai arribarem a viure, però que hauríem desitjat viure. Tot i així, i com vaig llegir fa poc en un llibre (una novel•la lleugera molt assenyada per llegir en el metro), allò que no vivim és tan present i tan important a les nostres vides com el que vivim.

Vivim en un món d’aspiracions, un món en el qual volem expandir la nostra infl uència sobre la majoria, deixar l’emprenta del nostre poder. En aquest sentit, afi rmo, tot i que amb la boca petita i des d’una perspectiva humil, vivim de senyals de fum, de coses que voldríem arribar a fer o que voldríem tenir, però deixem de valorar el que tenim i el que hem arribat a fer, i arrosseguem el pes de tot allò que no hem arribat a posseir. És aquesta la necessitat de la

“catàrsi”, de la literatura i del cinema: desfer-nos de les ànsies de grandesa que ens ve implícita en la educació que aquesta societat ens inculca.p

Adrián Fernández CarbónEstudiant d’Història de l’Art

LES NOSTRES TRAGÈDIES GREGUES

Com deixes que algú marxi de la teva vida? Com saps que això està bé? Com trobes la forma de sentir-te a gust sense que el cor se’t trenqui? A vegades, el més difícil que pots aprendre a fer és a dir adéu. Això és el que ens planteja aquesta encisadora història. Les paraules claus d’aquest relat són el risc i les segones oportunitats, ja que la nostra protagonista s’haurà de debatre entre arriscar-se o no a brindar una última oportunitat a la persona que més va estimar.

Tot comença quan, quatre dies abans del seu casament, la Julia Walsh rep una trucada del secretari del seu pare. El senyor Walsh és un gran home de negocis però, per contra, sempre ha estat un pare absent per la Julia, i més ara que porten un any sense veure’s. Com ella s’imaginava, el seu pare no podrà assistir al casament. Però aquest cop té una excusa indiscutible: el seu pare ha mort. Quina desgràcia, no? Doncs, a més, tot canvia completament quan, uns dies després de la tragèdia, arriba un misteriós i inesperat paquet a casa de la Júlia que li oferirà l’oportunitat de passar uns moments més amb aquell home que va ser el seu pare i amb el que van quedar tantes coses per dir.

Com que la vida en molt poques ocasions ens ofereix segones oportunitats, hem de saber aprofi tar al màxim aquestes experiències, ja que més val lamentar-se per coses que hem sabut aprofi tar feliçment fi ns a l’última dècima de segon, que lamentar-se per allò que no ens hem volgut arriscar. Perquè viure és saber aprofi tar aquestes oportunitats que ens són concedides, arriscar-se a estimar, a perdre, a equivocar-se, a sentir, a canviar... i així, només així, aprendrem a ser lliures en les nostres pròpies decisions, coincidint d’aquesta manera amb la nostra protagonista.

“Las cosas que no nos dijimos” (Ed. Planeta, any d’edició: 2009) és un llibre més intens en les descripcions que en els diàlegs, i utilitza un vocabulari ben treballat però fàcil d’entendre. L’autor d’aquesta història, Marc Levy, ha sabut acabar el relat amb un fi nal sorprenent i emotiu, i, a més, gens previsible. Una autèntica història sobre les segones oportunitats.p

Mireia RománEstudiant de Batxillerat

26


4:30 DEL MATÍ

VIE

DE

CH

ÂTE

AU

Deu ser la vie de château la que provoca reaccions d’aquesta mena o potser és per les ganes de comoditat que gairebé sense voler imposa l’edat. No ho sé, però en els darrers anys no sento en absolut aquella pulsió romàntica pel vagareig. Aquell “millor en qualsevol altre lloc” intens vitalment i fatal des del punt de vista existencial perquè no deixa viure.

No va ser, doncs, motiu de profunda satisfacció l’amenaça d’un amic de fer-me complir un compromís. Per telèfon em va recordar que feia un any, al fi nal d’una nit molt llarga, el vaig fer signar en un tovalló de paper –ja sabeu, allò del contracte del Messi o potser perquè en aquest país diuen que els acords seriosos es signen en un document com aquest- que faríem un viatge l’estiu següent. I aquestes coses es compleixen, em va dir. A més a més va fer una oferta de les que no es poden rebutjar: dos setmanes en descapotable per carreteres secundàries franceses fi ns a Alsàcia i Lorena. Després, hotels perduts, àpats pantagruèlics, art i història a cada revolt. Vaig dir que sí. A voltes l’heroïsme també forma part de la nostra existència. Evidentment, com un heroi tràgic qualsevol –o millor, com un covard heroi qualsevol - sabia que pagaria cara aquella acceptació; la felicitat no te l’has de jugar en el pòker de les temptacions.

Juliol arribava a la seva fi , el món era suau, els dies lents. A St. Dizant-du-Gua la vida passava sense fer mal. Però al capvespre del 25 de juliol, un dia de festa a casa, la sentència va fer acta de presència a les portes del château en forma de descapotable conduit per Ell. S’havia perdut –cap novetat-, es va entretenir tirant pedres al riu Garona i calculant les probabilitats dels rebots de cadascuna d’elles sobre l’aigua quieta, i el temps es va esvair en una equació amb massa incògnites. Volia comprar alguna cosa per no presentar-se amb les mans buides però no va trobar res obert a les vuit del vespre (això a França ja passa) i, i fi ns i tot ell va adonar-se que feia tard.

El seu aire era el de sempre, inmillorable: jove, encantador, educat i despistat fi ns al punt d’oblidar-se’n. El vaig abraçar tan bon punt

va sortir del cotxe –també es pot ser amable amb els botxíns de la teva felicitat-. Anava informalment elegant, moreno, atractiu… les gruixudes ulleres de pasta, per un moment, gairebé van dissimular una mirada trista que jo no li coneixia… Tot bé R.?

En el sopar va quedar clar que no. Feia molts anys que ens coneixíem, de quan jo i un altre bon amic comú érem per primer cop redactors en cap i editors d’una important revista cultural i ell amb prou feines s’estrenava a la professió, un becari, en diríen ara. Sempre animós, treballador, brillant i sobretot –sobretot- original en les seves idees i arguments. Un nano íntegre i “bon tio” com pocs. Ara, per això, fet pols a causa dels nous vents que bufaven en el món del periodisme, amb empreses expressament tendencioses, d’ideologia cavernícola i poder carnívor. La vida de les persones només un negoci i la destrucció de la gent un ofi ci. També humiliat per la directora del seu diari –una dona “Murdoch”-: han passat els temps de fer feina d’investigació seriosa, de comprovar les fonts, de mantenir els principis –pocs, però incorruptibles-… Que poc encaixava en els temps i el món en el qual hauria de viure inevitablement! Per animar-lo vaig improvisar un esplèndid sopar a base de confi t d’ànec, patates a l’antiga i poma cuita amb una reducció de Calvados.

Volia que s’oblidés d’aquella paia de pell morena pansida de màquina, d’aquella “tres quarts de meuca” –com diria Jacques Brel- que feia de la humiliació la forma de tractar als subordinats i volia també que no li donés més voltes als dos petons que li va fer hipòcritament en un acte públic i que encara el mantenien obsessionat. Però la injustícia i el menyspreu són plats difícils d’empassar.

A l’hora d’anar a dormir, quan ja ens convenia anar a dormir, vam acabar per obrir una botella especial de cognac Fussigny, que des del primer moment sabíem que estava sentenciada: “Un enfant de la France meurt pour la patrie”. I és clar, en ell l’acumulació de copes va provocar la reacció habitual: xerrar i xerrar sense

27


VIE

DE

CH

ÂTE

AU

pensàvem oferir amb entusiasme el millor de nosaltres per sentir-nos vius; si el partit encara és obert cal jugar fi ns al fi nal.

Ens vam posar les ulleres de sol i vam assumir l’esperit d’aventura que tocava per un moment com aquell. La resta: el món, el sedentarisme, els mals dies i la mala gent quedaven al darrera. Només la carretera, ell i jo. Tot un futur.p

Monsieur J.Château de Beaulon, St. Dizant-du-Gua

aturador, sense cap mena de contenció. Jo escoltava i bevia, ell parlava i bevia, parlava i parlava i bevia. Era molt tard, el nostre viatge de l’endemà perillava i -si no fos per la seva tristesa- a mi el viatge tant em feia. Però la seva proposta va ser diferent, com no! A quarts de cinc de la matinada va trobar que era un bon moment per marxar.

El descapotable rodava vertiginós en mig de la fresca de primera hora del matí per les carreteres de la Gironda, la música a tota pastilla. Nosaltres, tots dos, enlluernats per dins i pel sol. Aquell prometia ser un gran viatge al costat d’un gran amic, en el que ambdós

Autor: Ichigo Satou

28

MÚ

SIC

ANÚM. 6 - OCTUBRE 2011

ENTREVISTA A CESK FREIXAS,CANTAUTOR I REVOLUCIONARI

Cesk Freixas és un jove cantautor català nascut al Penedès i que, juntament amb d’altres artistes d’arreu del país, forma part de l’actual escena de la cançó en català. Freixas ha editat una maqueta, tres treballs discogràfi cs i un recull de versions d’altres cantautors internacionals amb la intenció de contribuir a recuperar la cançó d’autor i de protesta als Països Catalans. ...Ànsia ha volgut entrevistar-lo per a què ens faci cinc cèntims sobre la seva tasca creativa.

...Ànsia: Pel que sabem, un dels objectius de les teves cançons és recuperar la tradició catalana de la cançó protesta. És veritat que aquestes cançons tenen una sonoritat especial. Ens podries explicar quins són els elements tècnics que fan de la cançó protesta un tipus molt especial?

Cesk Freixas: Jo crec que més que tècnics, hi ha uns elements literaris que li donen una dimensió especial, segurament més narrativa, i això permet que les històries que s’hi expliquen estiguin més carregades de crítica o de denúncia. Estilísticament, la cançó d’autor està mutant molt cap al pop, i el que la diferencia de les propostes comercials és, precisament, la seva vessant poètica i literària.

...À.: En alguns discs hem vist que toques amb “Els altres bandais”, i en d’altres no. Com et trobes més a gust a dalt d’un escenari?

C.F.: ‘Els altres bandais’ era el nom que rebia la banda que m’acompanyava fa uns anys. Amb el temps, els directes s’han adaptat a la realitat musical i els hem acabat fent, majoritàriament, amb el format de duet, en el que m’acompanya el guitarrista Víctor Nin.

...À.: Hem vist concerts teus on no s’hi cabia, i d’altres que eren d’allò més íntims, en sales tancades I en grans espais oberts. Quan disfrutes més?

C.F.: M’agraden els dos formats, tot i que prefereixo els espais tancats i recollits, com els teatres.

...À.: Quins són els teus màxims referents en el món de la música i quin missatge vols transmetre amb les teves cançons?

C.F.: L’Ovidi Montllor seria el primer referent. Després vindrien altres cantautors com Silvio Rodríguez o Alejandro Filio, però també escriptors com Pere Calders, Manuel de Pedrolo... Sobretot vull transmetre optimisme, i necessitat de dubtar, de qüestionar gairebé tot el que envolta la nostra vida. Això implica confrontació, moltes vegades. I la confrontació ens porta a la lluita.

...À.: La teva música, la cançó d’autor i de protesta té un fort caràcter independentista. Això t’ha suposat mai cap problema?

C.F.: Primer, el problema de l’etiqueta. Després, el de la censura. Per acabar, el problema de l’agressió, de la violència, més o menys evident. Per sort, la cosa no ha anat mai a més.

...À.: Què ens podries explicar de la Trobada de Cantautors dels Països Catalans que vas organitzar el 2005 a Sant Pere de Riudebitlles? Quin objectiu t’havies proposat?

C.F.: La Trobada de cantautors dels Països Catalans se segueix celebrant des de l’any 2005. En aquell moment la vam iniciar per crear un espai de trobada i de reivindicació del gènere. Avui en dia és un dels actes més multitudinaris que se celebren al poble.

...À.: A partir dels problemes que has patit tu mateix amb els sectors més conservadors, penses que algú té dret a censurar o prohibir només pel què es diu a les cançons (siguin d’esquerres, de dretes, independentistes o no)?

29


MÚ

SIC

A

C.F.: Això és molt relatiu. Un discurs que parla d’igualtat, de solidaritat, de democràcia, no s’hauria de poder censurar, perquè ens parla de valors humans, necessaris i urgents. Un discurs que parla de por, d’opressió, penso que s’hauria d’evitar. Però no és una qüestió d’ideologia, és un tema de coherència, de valors. És molt diferent un discurs que es basa en el respecte, que un altre que es basa en l’exclusió. No sé si aquest últim és censurable, però sens dubte no és igual de constructiu que l’altre.

...À.: Amb les teves cançons, amb les lletres, intentes fer obrir els ulls a la gent que no pensa igual o prefereixes tenir un públic ja convençut amb les teves paraules?

C.F.: La fi nalitat primera és arribar a les persones que veuen el món i la vida d’una manera diferent. Convèncer als convençuts és una feina molt avorrida.

...À.: La cançó “Diuen” del teu tercer àlbum “La mà dels qui t’esperen” és una clara reivindicació a la llibertat d’expressió i la independència. Creus que aquesta posició et pot limitar a l’hora de fer-te arribar a altres tipus de públic o, al contrari, et poden benefi ciar per no amagar el que penses?

C.F.: Més que a la independència, ‘Diuen’ és una cançó que parla de la lluita anticapitalista, i dels altaveus d’aquesta lluita. Evidentment que això m’encasella molt, però és un repte intentar arribar cada cop a més orelles, perquè la música també és una arma carregada de futur.

...À.: Què en penses del recorregut de la música en català en els últims anys? Et veus refl ectit en aquest gran “boom” de grups nous, o aneu per camins diferents?

C.F.: Penso que tot moviment que serveixi per normalitzar la cultura i la llengua de casa nostra és sempre positiu. Però això no té res a veure amb les diferències ideològiques evidents que hi ha entre totes les propostes musicals cantades en

català. Normalitat és diversitat. I hi ha públic per a tot. No m’agrada que s’utilitzi la música com un producte de consum, però en el context capitalista, això no ens hauria de sorprendre.

...À.: Suposem que has sentit parlar de Stéphane Hessel, l’autor de l’opuscle Indignez-vous. Creus en l’activisme polític i en què creus que consisteix exactament?

C.F.: No només hi crec, sinó que hi milito perquè tothom hi acabi creient. Consisteix en treballar pel país, en tots els seus àmbits. Millorar-lo farà que nosaltres puguem viure-hi millor. I això passa per la lluita nacional i social. Independència no és només canviar les fronteres. Independència és deslliurar-nos de tota opressió. I haurem de lluitar molt per ser independents de tot i de veritat.p

Redacció d’...Ànsia

30


MÚ

SIC

A

Per al compositor Einojuhani Rautavaara els somnis han estat un refugi des de la seva infantesa. Era un món més enllà de la vida quotidiana on el compositor podia evadir-se. Els seus somnis d’infant li van permetre crear un univers impenetrable i angoixant durant la seva adolescència… les prematures morts dels seus pares van ferir la seva ànima i, probablement, la música va contribuir a guarir-la en bona mesura. La vocació de compositor de Rautavaara (nascut el 1928) va arribar lentament. Va escriure un rèquiem per a un conjunt de metalls quan només tenia 20 anys i amb el qual va guanyar un concurs de composició a Cincinnati. Gràcies a aquest èxit la Fundació Koussevitzky, amb motiu del norantè aniversari de Jean Sibelius, va proposar el jove compositor per a una beca als Estats Units.

Posteriorment, “ni tan sols els errors van poder arruïnar el meu futur”, com diria el mateix Rautavaara irònicament. S’ha convertit, després de Sibelius, en el compositor fi nlandès més conegut internacionalment. En l’actualitat, la seva música s’interpreta arreu.

Si hem de trobar un leitmotiv, o un tema recurrent, en la seva obra, aquest és l’univers angelical.

Els àngels han aparegut en els títols de les obres de Rautavaara des de la dècada de 1970. No es tracta simplement d’éssers alats, fràgils o poètics. Són també éssers de la destrucció i la mort, la representació dels nostres desitjos més ombrívols, les nostres pors i els nostres malsons.

“Els meus àngels no són com els de Rafael o els dels retaules d’església que han pintat els grans pintors. Els meus àngels són forts, masculins i violents. Es podrien descriure amb l’expressió

“schrecklich Ein jeder ista Engel” (Tot Àngel és terrible), dels versos del poeta Rainer Maria Rilke”, afi rma el compositor. Són aterridors i poderosos com ho eren els serafi ns de quatre rostres descrits pel profeta Ezequiel a l’Antic Testament.

Ja el 1974 les ales apareixien, aquesta vegada en la seva forma “ocell”. Cantus Articus, un concert per a ocells i orquestra, és una de les obres més representatives de la música fi nlandesa, en la qual l’enregistrament electrònic dels cants

dels ocells contrasta amb el so acústic d’una orquestra, creant un paisatge sonor que sorprèn, impressiona i captiva l’oïde del que escolta, tot i la dissonància que traspua globalment. Escoltant-la, imaginem milers d’ocells travessant i saturant un cel, ocultant en la seva densitat la llum del sol i trencant la sonoritat metàl•lica de l’aire.

Una mica més tard, l’obra “Angels and Visitations”(1978) és una mena de premonició del que havia de composar a partir d’aleshores. El títol pot tenir diverses interpretacions. Podria referir-se, per exemple, a l’escena evangèlica de l’Anunciació, però també a una calamitat, a una força que provoca dolor i destrucció. En l’obra, la tendresa i l’hostilitat estan fortament contrastades. És evidente que es tracta d’un viatge que s’endinsa en una ànima que es troba inmersa en una intensa polaritat d’emocions.Els àngels tornan a aparèixer l’any 1994, amb la seva 7ªSimfonia, “Àngel de Llum”. No puc evitar pensar en la referència bíblica de la 2ª epístola als Corintis, atribuïda a l’apòstol Sant Pau: “Així doncs, els falsos profetes són agents enganyosos, hipòcrites, que es disfresen d’apòstols del Senyor. No és estrany, perquè el mateix Satanàs es transforma en àngel de llum“. (2 Corintis 11:13-14) . Aquesta ambigüitat és present en les harmonies i melodies de l’obra, una obra en un estil més en la línia del simfonisme romàntic. Rautavaara va ser consagrat internacionalment gràcies a aquesta composició.

Si repassem la trajectòria d’aquest compositor veurem que la mística és omnipresent, no només mitjançant les criatures alades, si no també amb la iconografi a pròpia de la església ortodoxa fi nlandesa i els paisatges, tot plegat embrió d’una espiritualitat que va nodrir la seva visió cosmològica ja des de la seva infantesa.Us recomano obrir la ment i les orelles… connectar-vos a Spotify, per exemple, i deixar-se impregnar del perfum de les seves estranyes i poètiques sonoritats.

Us sorprendreu i, potser, us naixeran ales que us permetran sobrevolar la grisor de la quotidianitat.p

Josep Anton GarcíaPianista

L’UNIVERS ALAT DE RAUTAVAARA

31


Autor: Ichigo Satou

32


RO

DA

MO

NS

EL MEU AUSCHWITZ

Realment vaig estar content de què em triessin per a fer aquest viatge, entre alumnes de l’Institut Numància i l’Institut Can Peixauet de Santa Coloma de Gramenet, per a veure en primera persona un monument (si se li pot dir monument) tant important per la història del segle XX a Europa com el camp de concentració nazi d’Auschwitz, situat en un context solidari i amb l’afegit de poder estar a l’estranger durant cinc dies en una ciutat com Cracòvia, el cor de Polònia.

Començant per la ciutat on ens allotjàvem (Cracòvia), diguem que viatjar a una ciutat europea, sigui quina sigui, és d’agrair. Hi ha de tot. Monuments antics, situats al centre de la ciutat i que parlen sobre la història de la ciutat, amb petits records de l’esplendor de Cracòvia com antiga capital Polonesa. Edifi cis moderns, que mostren com la ciutat es va expandir durant la seva industrialització, amb blocs d’edifi cis escampats al voltant del centre de la ciutat, en totes direccions, tot i que també parla de la gestió dels governs. Recordo un edifi ci en obres prop de l’hotel. Era una construcció aturada des de fa més de trenta anys degut a la falta de recursos del govern comunista instal•lat en aquell moment al país.

Entesos, fi ns aquí molt bé. Però jo no vaig venir a Polònia per veure Cracòvia, encara que tampoc m’estava de més, i si hi havia d’estar cinc dies, doncs aprofi tem-los, què coi!. Jo venia per veure, i no només veure, sinó sentir, intentar empatitzar i comprendre la gravetat del desastre que van patir dia a dia els reclusos al camp de concentració d’Auschwitz, el més gran i actiu de l’Alemanya nazi, i per extensió, a

la resta de camps del món. Però he de dir que l’ambient no ajudava. Entre la guia turística (atenció al que he dit, vàrem fer un viatge solidari a Auschwitz amb una guia turística), que anava a tot drap, i la enorme quantitat de gent fent-se fotos amb un somriure d’orella a orella, personalment, em sentia més a Eurodisney que no a Auschwitz. I allò em va fer mal. Realment és depriment no poder sentir el que esperes sentir perquè allò que històricament representa un dels pitjors genocidis de la història s’ha convertit en una autèntica atracció turística, com un palau, una Església o un museu. Fins i

tot en el moment de l’homenatge (l’únic moment realment emotiu de tota l’estada allà), els turistes s’acostaven i feien fotos, com si nosaltres fóssim la gent estranya que s’emocionava per estar allà. El núvol de frivolitat instal•lat sobre el camp era tan espantós que realment m’agafaven ganes de marxar.

En defi nitiva, una sensació general (i amb això tot el grup estàvem d’acord) d’haver fet, més que un viatge solidari per a conscienciar-nos del que va ésser l’Holocaust, un viatge turístic a Cracòvia. I a part de què no m’agradi el turisme en cap de les seves facetes, aquest no era l’objectiu del viatge. Tot i això, no me’n penedeixo d’haver-hi anat. Fins i tot m’atreviria a dir que hi aniria una altra vegada. Però hi aniria per a poder viure una mica el que va signifi car realment la vida i la mort en aquell camp, per descomptat no per a passar-ho bé durant un matí de primavera.p

Albert MartíEstudiant de Batxillerat

...els turistes s’acostaven i feien

fotos, com si nosaltres fóssim la

gent estranya que s’emocionava

per estar allà. El núvol de frivolitat

instal•lat sobre el camp era

tan espantós que realment

m’agafaven ganes de marxar.

33


Autor: Ichigo Satou

34


TEM

ES D

E C

IÈN

CIA Benvinguts, de nou, a la ciència.

Però quina ciència?, us deveu preguntar. Doncs la de tots. La ciència que ens fa, la ciència que fem i la que continuarà fent-se un cop ja no estiguem aquí. Hem d’entendre, llavors, que la ciència sempre ha estat amb (i sense) nosaltres? Possiblement sí, i és això el que la fa inabastable (i, per què no, fantàstica). La ciència és potser la més gran de les biblioteques, tot i que els seus llibres estiguin escrits en un idioma que no sempre entenem...

El missatge introductori de l’any passat era clar: Deixem pas a les joves ments i apartem un segon les velles idees per descobrir nous punts de vista.I d’on surten, aquestes noves ments? No fa gaire temps, ser científi c era una professió exclusivament reservada a persones selectes (i de butxaca gran). Tot i així, aquesta passió per descobrir els venia del mateix lloc que a nosaltres: de la curiositat. Les noves ments són encara igual de curioses que les de fa cent anys, i cada nou descobriment obre noves preguntes a fer, que a la vegada donaran lloc a més descobriments i més i més preguntes...

Així doncs, tots som noves ments. Qüestionant-nos el món que ens envolta generarem incògnites a resoldre, i qualsevol pregunta s’hi val. Fent-ho, posarem en dubte el que, generacions enrere, consideraven com a veritat. D’aquesta manera, entrarem en confl icte amb les antigues noves ments. No us esteu de preguntar res, mai se sap què us està esperant darrere una pregunta.

En aquest nou número, farem un tast a la ciència bàsica o quotidiana, aquella que pensem conèixer però que ens sorprèn per moments i farem un breu recorregut pel nostre voltant, fi xant-nos en els petits detalls que només uns pocs tenen la virtut d’atrapar.

Per acabar, volem subratllar que la ciència no només es troba en grans farmacèutiques, laboratoris, hospitals o en universitats especialitzades... La ciència és arreu: a casa vostra, al carrer, al bosc, més enllà dels núvols... No us conformeu amb la primera cosa que us venguin i busqueu-li les tres potes al gat! Només s’ha de ser curiós, tafaner, o preguntaire, tan és com ho vulgueu dir.p

Marc Rodríguez ZarzosoEstudiant de Batxillerat

Autor: Ichigo Satou

35


TEM

ES D

E C

IÈN

CIA

Al llarg dels anys, s’han fet afi rmacions d’aspectes que ens envolten, sense cap base científi ca. Era la saviesa popular la que donava explicacions a certs fenòmens que han arribat als nostres dies i que molta gent encara es creu. Nosaltres hem triat algunes d’aquestes afi rmacions o creences i intentarem desmentir-les o explicar-les.

Podríem començar amb un exemple ben clar:

El cel és blau?

Doncs no, el cel no és blau; no té color. La seva tonalitat blavosa es deu al resultat del que li succeeix a la llum mentre viatja a través de l’atmosfera. Això és degut a que només ens arriba una part de l’espectre visible (el conjunt de color que l’ésser humà pot veure). Les petites partícules que te l’atmosfera fan dispersar tots els colors tret del blau. El cel està il•luminat, en certa manera, per la llum blava continguda en la llum solar.

Tallar o rasurar el cabell contribueix al seu creixement?

Tallar o rasurar el cabell no millora ni empitjora el creixement d’aquest. La calvície és irreversible i defi nitiva. Té una característica heretada que es transmet per un gen d’infl uència sexual. De vegades l’alopècia hereditària es pot retardar, però mai detenir. Les dones tenen també aquest gen i encara que no la pateixen, la transmeten als seus descendents.

Els elefants tenen por als ratolins?

Aquesta, és una creença molt antiga y comú que no s’ajusta ni molt menys a la realitat. Moltes vegades els ratolins es colen a les gàbies dels elefants dels zoos i circs, però cap cuidador ha observat mai que la seva presència alteri als elefants.

Al escoltar una cloïssa, es pot sentir el murmuri del mar?

Si t’apropes una cloïssa a la orella, el soroll que escoltes es una combinació de sons procedents del exterior. Gracies a la peculiar forma de les cloïsses i la seva suavitat en el seu interior, el so extern es repeteix, provocant un eco constant.

Aquests ecos provoquen aquest característic so que solem escoltar. Alguns dels sons que solem escoltar es el pas de la sang a través de la oïda.

Els gelats redueixen la calor del cos?

Els gelats estan bons i donen la sensació de frescor, però en realitat no refreden el cos,

encara que ho sembli. Els gelats tenen moltes calories i aquestes escalfen el cos en lloc de refredar-lo.

Potser algunes d’aquestes coses ja les coneixíeu, però us hem posat aquests exemples per incitar-vos a que refl exioneu, a que no doneu per fetes les coses, a que investigueu. Us animem a conèixer, i a experimentar. Tots podem ser científi cs sense estar en un laboratori!p

Nil Sampayo MagallónEstudiant de Batxillerat

SENTIT COMÚ?

Potser algunes d’aquestes coses

ja les coneixíeu, però us hem

posat aquests exemples per

incitar-vos a que refl exioneu, a

que no doneu per fetes les coses,

a que investigueu.

36


TEM

ES D

E C

IÈN

CIA

Què és la química? És la ciència que estudia la composició, l’estructura i les propietats dels diferents tipus de substàncies.

Aprofi tant que aquest any va ser nomenat per la ONU any internacional de la química, l’equip de redacció vàrem decidir que la secció de ciència d’aquest número tractés justament sobre això. Però no de manera tècnica, sinó per tal de fer-la més propera i que qualsevol lector sigui capaç de comprendre-la. Per fer-ho partirem d’un punt base de la química del segle XX, amb un article d’un gran personatge com és Marie Curie (1867-1934), la causa de que s’hagi decidit que el 2011 sigui l’any internacional de la química, ja que fa 100 anys que va rebre el premi Nobel d’aquesta modalitat.

A la història de la ciència han ressaltat molts personatges per la implicació en aquest tema, si ens posem a pensar ens venen al cap noms com ara Charles Darwin (1809-1882) amb el llibre de l’origen de les espècies publicat al 1859, que ens proposava la teoria de l’evolució o Isaac Newton (1642-1727) amb la seva famosa poma que va fer que ell i el món s’adonés de l’existència de la gravetat. Però que tenen en comú, apart de ser científi cs? Que són HOMES! La dona al llarg de la història ha estat al marge de tot tipus de moviments culturals i la ciència no n’era cap excepció, i les poques dones que aconseguien avançar en aquest camps quedaven amagades darrere de grans homes. Fins al segle XX que Marie Curie (1867-1934), va imposar la seva fi gura científi ca sent el començament d’una gran cua de dones memorables que ja no quedaran a l’oblit.

Marie Curie va néixer a Polònia i durant la seva època d’estudiant ja va ser una dona revolucionària, fet que la va obligar a marxar a París on va encaminar la seva vida com a científi ca. A la Universitat de Sorbona, primerament es va llicenciar a Física i més tard en ciències matemàtiques. A la mateixa universitat va conèixer el professor Pierre Curie amb qui un any més tard es va casar.

Juntament amb el seu marit treballava en un laboratori en unes condicions una mica precàries i per això havien de basar gran part de la seva vida professional en donar classes a la Universitat i no només ho feia Pierre això, sinó que Marie també. Fet que la va convertir en la primera professora universitària.

Gràcies al descobriment de la radioactivitat de Henri Becquerel (1852-1908) al 1896, la vida professional de la parella va donar un gir inesperat.

Van trobar-li un ús a aquesta troballa, utilitzant els residus radioactius, que els va permetre aïllar dos nous elements químics, el Poloni (Po) i el Radi (Ra), sent respectivament els números 84 i 88 de la taula periòdica.

Al 1903 va ser atorgat el premi Nobel de Física a Marie Curie. Si aconseguir un premi Nobel ja té molt de mèrit, Marie en té el doble, ja que al 1911 l’hi va ser atorgat el seu segon Nobel, però aquest cop de Química. Si senyors, una dona digna d’admirar!

Però la seva vida com a científi ca no va acabar aquí, va seguir investigant després de la mort del seu marit al 1906 amb la seva fi lla Irene. Fent

La dona al llarg de la història ha

estat al marge de tot tipus de

moviments culturals i la ciència

no n’era cap excepció, i les

poques dones que aconseguien

avançar en aquest camps

quedaven amagades darrere de

grans homes.

L’OVELLA NEGRA DEL RAMAT

37


coincidir la seva trajectòria amb la primera guerra Mundial, on realment se li va treure partit al Radi, ja que el feien servir per disminuir els dolors dels ferits.

Finalment va morir a França a causa de la radiació a la qual va estar exposada en els seus estudis, es va quedar cega i va patir anèmia aplàstica que li va causar la mort. Es pot dir que va donar la seva vida a la ciència, literalment.

La intenció d’aquest article és que tots ens adonem del que ha fet científi cament aquesta gran dona i a més a més de la transcendència social i cultural que ha tingut, ja que mai no és fàcil ser la primera en tot i la vida de Marie Curie hauria d’haver sigut de tot menys fàcil. Gràcies a ella moltes dones menyspreades per la societat masclista d’aleshores, van sentir-se més recolzades per endinsar-se al món dels homes, sent Marie Curie el seu exemple a seguir.

Amb aquesta petita síntesi és fàcil entendre que Marie va ser una taca en una societat científi ca plena d’homes, en defi nitiva l’ovella negra del ramat.

Finalment volem citar una frase d’aquesta gran científi ca, on exposa alguna de les idees que us preteníem transmetre al fer aquest article. Volem que enteneu que la ciència no només es benefi cia a ella mateixa, sinó que a tots els individus que l’envolten.

“No hay que olvidar que cuando se descubrió el radio, nadie sabía que resultaría útil en los hospitales. El trabajo era ciencia pura. Y esto es una prueba de que el trabajo científi co no debe considerarse desde el punto de vista de la utilidad directa de la misma”p

Montse Lorenzo i Ariadna AnunciaciónEstudiants de Batxillerat

TEM

ES D

E C

IÈN

CIA

Autor: Ichigo Satou

38


CIN

EMA

ORIGENFITXA TÉCNICAAny: 2010Títol original: InceptionDirector: Christopher NolanRepartiment: Leonardo DiCaprio (Cobb), Ken Watanabe (Saito), Joseph Gordon-Levitt (Arthur), Marion Cotillard (Mal), Ellen Page (Ariadne), Tom Hardy (Eames), Cillian Murphy (R. Fischer), Tom Berenger (Browning), Michael Caine (Miles).Nacionalitat: USA-Regne Unit

Es una película que tuvo un enorme éxito de taquilla en el año de su estreno, que hoy podemos encontrar en DVD en los grandes almacenes y que cualquiera puede bajársela desde Internet. Pero, ¿marcó un hito en la historia del cine o fue simplemente un producto audiovisual más de consumo en el gran mercado global de las imágenes? Si no fuimos, ¿deberíamos verla hoy o revisitarla en pantalla doméstica? Seguramente la respuesta a la primera pregunta no será “blanco” o “negro”, pero si la gama de colores que utilicemos para analizarla es satisfactoria, entonces ya sabremos la respuesta de la segunda pregunta.

Recordemos brevemente: Dom Cobb es un ladrón especializado en robos sutiles, y es el mejor en ese arte: la sustracción de poderosos secretos en la profundidad del subconsciente durante el sueño, momento en que la mente es más vulnerable. Pero Cobb, además de ser un superespecialista de la mente y los negocios corporativos, es un fugitivo que ha perdido lo que más le importaba. Con el encargo más difícil y comprometido de su vida (suministrar una idea insidiosa en la mente de un poderoso magnate), tiene la oportunidad de redimirse, de volver a su vida anterior, “inocente” y familiar. Pero a la difi cultad extrema de la tarea, se le añade el enfrentamiento a muerte con un enemigo archiconocido…

El director de Origen, el británico Nolan (Memento, 2000; Insomnio, 2002; Batman Begins, 2005; El caballero oscuro, 2008), dijo sobre esta película algo que nos debería preocupar y aguzar nuestra propia capacidad de autoanálisis, porque de lo que se trata es de saber relacionarnos satisfactoriamente con nosotros mismos y con el mundo exterior:

“… me empezó a fascinar el mundo de los sueños y la relación de nuestra vida consciente

con nuestra vida onírica. Siempre me pareció una paradoja interesante el hecho de que todo lo que aparece dentro de un sueño, ya sea terrorífi co, feliz o fantástico, proceda, al parecer, de nuestra propia mente, lo cual implica que el potencial de la imaginación es absolutamente increíble. Entonces, empecé a pensar en cómo aplicar todo eso a una película de acción a gran escala con una dimensión muy humana”.Porque Origen es un fi lm de acción, pero también de refl exión, de relaciones humanas complicadas, aparentemente felices, pero frustrantes… y es también una narración audiovisual que busca mantener el equilibrio entre un viaje emocional complicado (recuperar un “origen de inocencia perdida”) y una excitante carrera contrarreloj (cumplir a tiempo con la peligrosísima tarea asumida). A esos valores debemos añadir el bien diseñado reparto de localizaciones naturales (Tánger, Calgary, Tokio…) con secuencias de estudio altamente informatizadas. Los actores, encabezados por el popularísimo DiCaprio (Titanic) y la maravillosa francesita M. Cotillard (La vie en rose), hacen verosímil y humana una trama onírica muy difícil de asumir desde el primer momento. Ni siquiera el fi nal del fi lm aclara racionalmente nuestras dudas… No querría olvidarme tampoco de la difi cultad del montaje (el paralelismo de secuencias cronometradas al segundo que interaccionan unas con otras…) que resuelve muy satisfactoriamente Lee Smith, ni del apropiado subrayado de la música de Hans Zimmer, por no hablar de las maravillas de los efectos especiales de Chris Corbould.

¿Qué más podemos decir? Que la película se hace larga pero no tediosa, que es complicada en su trama y necesita de toda nuestra atención, que la historia es impactante y traslada alguno de sus planteamientos contradictorios a nuestras preocupaciones e ilusiones cotidianas, pero también es una peli más de acción y entretenimiento. ¿Entonces? Es la formación humana del espectador, joven o adulto, la que rsponderá a las preguntas iniciales, quizás enfocadas ahora no como “hito en la historia del cine” sino como propuesta válida o no de autosuperación personal buscando la armonía y potenciación de nuestros mundos onírico/fantasioso y consciente/realista. Si se deciden a ver la película por primera vez o a revisitarla, ya me dirán qué les aportó y qué valor le dieron.p

El cinéfi lo impertinente

39


SUPER 8

CIN

EMA

Immediatament intervé l’exèrcit per tal de no deixar ni rastre del misteriós “carregament” que s’ha escampat amb el xoc. Però estranys fenòmens i desaparicions comencen a succeir al poble i els nois, és clar, volen arribar al fons de l’assumpte ...

Es veu que JJ Abrams ha begut del millor Spielberg (aquí productor de la pel.lícula); és clar que es va criar amb E.T., ENCUENTROS EN LA 3ª FASE i altres títols emblemàtics del “mestre” i del cinema dels 80, com ara LOS GOONIES (Richard Donner) o CUENTA CONMIGO (Rob Reiner), i en cap moment pretén ocultar-ho, però ha aconseguit, amb agilitat narrativa i bon ofi ci cinematogràfi c, un resultat fresc i entretingut on els protagonistes absoluts són els xavals (la Fanning es berena la càmera amb la seva sola presència), i on s’entrellacen temes tan universals com l’amistat i la lleialtat, com afrontar la pèrdua dels que estimes, la (in) comunicació pares-fi lls, el sentiment de culpa, l’atracció pel misteriós i un llarg etc.Ah! És imprescindible menjar-se l’entrepà fi ns al corrusco: prohibit aixecar-se de la butaca fi ns que no s’acabin els títols de crèdit. Que vagi de gust!p

Rosebud

FITXA TÈCNICAAny de producció: 2011Director: J.J. AbramsRepartiment: Elle Fanning, Noah Emmerich, Amanda Michalka, Kyle Chandler, Ron Eldard, Gabriel Basso, Zach Mills, Ryan LeeNacionalitat: Estats Units

No sempre tenim el cos per pelis d’alta substància intel.lectual i d’argument complicat, d’aquelles que et deixen rumiant durant setmanes les complexitats de la trama (o amb la sensació que les teves capacitats per interpretar el que veus amb prou feines arriben al nivell dels Teletubbies). A vegades et ve de gust enviar a fer punyetes l’ “haute cuisine” i cruspir-te sense cap sentit de culpa un bon entrepà de calamars; de tant en tant toca gaudir d’una pel.lícula d’evasió, no necessàriament perfecta (aquesta no ho és i alguns temes, de fet, es resolen una mica barroerament), però amb bons ingredients. Si et trobes en aquesta fase i el que vols és acció i entreteniment, aquest és el plat que busques.

Una colla de xavals en un poble dels EUA a fi nals dels anys 70, (boníssima la banda sonora amb cançons de l’època), s’ajunten a la nit clandestinament per acabar un curtmetratge casolà de zombies en format súper 8, ja que el volen presentar a un concurs de cinema amateur. Entre ells, Joe, que s’encarrega del maquillatge i que accepta donar un cop de mà al seu amic Charlie, el director, quan s’assabenta que Alice, la noia que li agrada, també participa en el rodatge. Mentre estan gravant una escena en una solitària estació de tren, té lloc un espantós descarrilament (els efectes especials són molt reals: no porteu a veure-la al vostre nebodet impressionable o el pagareu car) del qual són els únics testimonis.

40


CIN

EMA

FITXA TÈCNICA:Any: 2004Títol original: The PunisherDirector: Jonathan HensleighRepartiment: Thomas Jane, John Travolta, Rebecca Romijn-Stamos, Laura Elena Harring, Samantha Mathis, Roy Scheider, Will Patton, Ben Foster, John Pinette, Mark Collie.Nacionalitat: USA

S’han posat molt de moda les pel•lícules de superherois, les més recents son: “Linterna Verde” (Green Lantern) i “el Capitán América”. Estem acostumats a uns protagonistes que no cometen errors, que lluiten per una bona causa, que deixen de banda els sentiments per combatre el mal... no semblen “humans”, això fa que no ens creguem les històries que ens plantegen. El castigador (Thomas Jane) és el contrari d’aquest estereotip, té sentiments, ell no lluita per una bona causa, sinó per venjança.Centrant-nos en l’argument del fi lm, la història ens mostra a un agent del FBI, Frank Castlle (Thomas Jane), que en el seu últim encàrrec mata el fi ll d’un cap del crim organitzat, Saint (John Travolta). Per culpa d’això la seva família acaba sent cruelment assassinada per Saint com a venjança. A partir d’aquest moment,

Castle es converteix en el Castigador, decidit a matar a qualsevol involucrat en la mort de la seva família, fi ns arribar al propi Saint.

Una vegada conegut l’argument de la pel•lícula, ens pot sonar molt típic, i sí, ho és. Però això no li treu el mèrit d’unes escenes impactants i espectaculars com ara el fi nal, que és d’allò més èpic. Un aspecte negatiu, és la durada, 124 minuts en els quals es troba a faltar que se’ns parli més de la família, que apareix molt poca estona en el fi lm, això fa que ens “oblidem” del per què de tantes explosions i tants trets.

La música és molt important en aquest tipus de fi lms i en aquest cas no decep en absolut, fent que tot resulti més impactant. Una altre aspecte que s’ha de tenir en compte es que la pel•lícula s’ha dut a terme amb poc capital en comparació a altres grans produccions i això li atribueix més mèrit al fi lm.

Per tot això la recomano als afi cionats de les històries d’acció i a la gent que li agraden els còmics. Passareu una bona estona!p

Nil SampayoEstudiant de Batxillerat

EL CASTIGADOR

Autor: Ichigo Satou

41


31 DE DICIEMBRE

CR

EAC

IÓ L

ITER

ÀR

IA

Se aseguró un buen aplauso gracias a su escote, y ella lo sabía. Era consciente de su abrumadora belleza. Al bajar del escenario se acercó a la barra donde la esperaban con una cerveza helada sus antiguos compañeros de trabajo. Había unos cuantos. Ella recordó aquellos meses en los que estuvo en ese mismo club trabajando y no los melancolizó en absoluto. La música había llenado un vacío que le habían dejado unos piropos fabricados en una cadena de montaje. Y además, todo a oscuras era siempre mucho más atractivo, decía ella.

Subir a un escenario era algo parecido a ser llamado a declarar delante de un jurado popular en un juzgado de guardia. Subir a un escenario conseguía helarle las manos, boicoteando lo que querían hacer durante los siguientes minutos. Subir a un escenario era coger todos sus nervios y atarlos en un ramo de amapolas.

Era Navidad, y la Navidad, de lejos, era un punto y aparte en el tiempo. Era una grieta, un respiro, un deseo. Era un “gracias” y un “lo siento”. Sin embargo, y vista de cerca, la Navidad se le antojaba de forma muy distinta. Cada vez se parecía más a un simulacro de felicidad. ¡Era una hipocresía moral! Esa Navidad ella no tenía un deseo... ¡tenía cientos! Y se ponía nerviosa por tener que decantarse por uno de ellos. Aquella era la mayor barbaridad que le había hecho hacer la vida: tener que decidir. No obstante, tenía el deseo-comodín que iba bien con todo: con las velas del pastel de cumpleaños, con la estrella fugaz que pasaba cada cien años, con la fuente de las monedas de cobre… y sí, también con las campanadas de la noche de fi n de año.

Bebió hasta la mitad de la botella. El resto era hielo y no quiso tragarlo, y esperó a que se deshiciera. Escuchaba a la gente y observaba atenta sus conversaciones. Dos minutos absorta

y de repente la interrumpió la vibración de su móvil, que sonaba histérico. Un número desconocido y muy largo había aparecido en la pantalla. “¿Sí?... ¿Cómo dice?... Sí, soy yo... Ah, sí, sí. Hola... Pues no sé qué decirte. ¿Te va bien que te llame mañana y te lo confi rme?... Vale, hasta mañana pues.” Y colgó. Era un cretino que meses atrás había intentado meterle mano durante la sobremesa de una cena poco apropiada, negociando un bolo. Un tipo repulsivo. Le proponía tocar en su club, muy cerca de París. Pensó que seguramente iría. Necesitaba el dinero.

No había nada que ella odiase más que llenar su pequeña maleta de asco y partituras, pero así eran las cosas, así le giraba la vida. Tonteaba ausente con su botella mediada sobre la barra del club que la había visto sonreír no hacía demasiado, mientras pensaba en distancias...

¿Cuánto hasta Paris?

¿Cuánto hasta su casa?

¿Cuánto hasta él?

Sólo algunas distancias son demasiado y sintió un escalofrío recorrerle la espalda al concluir que esas eran tal vez las más cortas.

Caen gotas azules, blancas y transparentes. Caen tres, caen cien, can millones de ellas.

El cosquilleo en su muslo esta vez la rescató del abismo al que se asomaba peligrosamente. Vió su número, sonrió y no dudó ni un instante. Descolgó el teléfono y pidió su deseo...

“No sueltes mi mano, que sin ti la lluvia moja.”p

Laura FernándezDirectora de Marqueting

42

EL Q

UE

NO

EST

À E

SCR

IT...

A L

’ED

ITO

RIA

L

L’ASSALT DEL PALAU D’HIVERN O UNA TEMPESTA EN UN GOT D’AIGUA


Entre l’hivern i l’estiu hi ha una estació maltractada pel canvi climàtic, vulgaritzada fi ns a la nyonyeria per poetes romanticons i amb mesos dedicats a les fl ors i les verges, si més no en els colegis de monges i de l’Opus Dei. Però també és la temporada de la impaciència, de l’ànsia de canvis. Un dels seus mesos, l’abril, s’entesta a convertir-se en metàfora de les expectatives vitals més agosarades dels que es troben al voltant dels vint anys, com el temps de les cireres. Per aquest motiu no se’ns fa difícil recordar moviments com: el Maig del 68, la Primavera de Praga –també a l’any 68, encara que una mica més seriosament- , la Revolució dels clavells a l’abril de 1974 o expressions com “la Primavera dels pobles”, o de ressonàncies tan properes com “la Primavera àrab”. Però, tal vegada, quan es va per feina, quan les Revolucions no es conformen amb els canvis culturals o morals, ni que sigui polítics, quan es busquen les transformacions radicals a la societat, tal vegada –deia- sigui a la tardor. A la tardor, com l’octubre de 1917 amb l’assalt al Palau d’hivern que posà fi a la Rússia autòcrata dels tsars. Tot i que no és l’exemple –ni la discussió de l’exemple- el que m’interessa aquí, si no la “tardor” com a metàfora.

Deia Marx (quant de temps desitjant tornar a començar un paràgraf d’aquesta manera) que els règims, el poder en defi nitiva, només pot caure quan és a les acaballes, quan està totalment podrit. I no em negareu que la tardor és el moment de la putrefacció, quan el raïm que és recull es desfà i és tan dolç que en prou feines serveix per fer vins com el tokaji hongarès (que no es cull fi ns al mes de desembre). Això si, amb la quantitat de puttonis, el percentatge de raïm pansit, que volgueu, tot i que més de sis no em sembla recomanable. També els ritmes del camp s’aturen i a les ciutats les nits es fan més presents, així com el fred. Aquest és el moment que tot govern tem: quan la seva vitalitat, l’agressivitat amb la qual s’imposa sobre les altres opcions o sobre els seus pobles, ja no és inqüestionable ni per a ells mateixos. Quan el poder comença a dubtar, a justifi car-se, a donar raons o es posa a la defensiva (de veritat), es quan els canvis poden succeir.

Però –sempre hi ha un però- tot poder, qualsevol règim, amb milers d’interessats en defensar-lo i d’interessos a mantenir, no cauen com la fruita madura: ai làs, la metàfora a fer punyetes. Cal una puntada de peu, una empenta contundent i només aleshores el que ja és a punt de ser l’Antic Règim es desploma, cau amb un estrèpit de pols amb el qual arrabassa vides i costums. Els contemporanis contemplen amb horror, entusiasme o indiferència la seva desaparició a una velocitat que a cap d’ells els semblava creïble. De nou Marx: “Tot el que és sòlid es desfà en l’aire”. O, al contrari, penso que era Talleyrand qui afi rmava que ningú que no hagi viscut abans de la Revolució sap que és la felicitat. Entre l’un i l’altre tot el que vulgueu: de la revolució a la reacció.

És clar que la violència en els models democràtics, a priori, és inacceptable. D’acord. Però quan el sistema democràtic és només formal, quan la casta política és privilegiada i defensa els seus interessos com un grup més de la lluita per mantenir un determinat estatus i s’empara en tota la força de l’estat (Hobbes, l’estat és l’únic legitimat per exercir la violència!) és a dir, la policia, els jutges, els mitjans de comunicació a favor de mantenir l’statu quo dels privilegiats –que són ells, és clar- què cal fer? Ser bons xicots, educats, demanar per favor les coses, netejar els carrers després de manifestar-nos i considerar els blaus dels cops de porres de la policia un cromatisme artístic del que en podem extreure virtuts estètiques? La “violència acceptable” en els models democràtics és –només- la desobediència civil? O pel contrari, és la violència política la única solució als mals del sistema capitalista? La única manera d’acabar amb l’increment injustifi cable de les diferències socials? O la manera d’arraconar a la classe política actual? I encara una altra pregunta: amb quin model de lluita?, Quina mena d’organització revolucionària serà la que

43


fi nalment encerti en la forma -no tant en el fons- a trobar l’escletxa?... Quina és l’estratègia adequada per lluitar contra el poder? Lenin va adaptar el seu model revolucionari a allò amb el qual s’enfrontava i per tant ara cal fer el mateix: atacar al poder per terra, mar i twitter.

Tot i que en mig d’aquesta pirotècnia de libel, queda la temptació, el remordiment, la lucidesa de recordar quants cops s’ha reinventat això que, tingui la “forma” que tingui, anomenem capitalisme des de fa més de 250 anys: Quantes revoltes han esdevingut tempestes en un got d’aigua? Quants cops les ments privilegiades, masses revolucionàries o treballadors plens d’il.lusió han enterrat el vell comte d’ullals esmolats i assedegat de sang productiva perquè fi nalment aquest reneixi sense remei, un cop i un altre, en el seu castell tenebrós en terres del benefi ci i l’explotació?

Per acabar, diré que sobreviure mai ha estat el motiu per a res, ni l’argument de cap societat millor i, en memòria de Jorge Semprún, que la vida no és el darrer motiu sinó la llibertat. Recordaré també que una posició massa elevada per sobre dels homes no és la millor per esbrinar què els passa als ciutadans: que de la injustícia, de la corrupció desbordant, dels privilegis atrinxerats de les castes ben situades en el model actual, mai en pot sortir cap societat en la qual la virtut i la felicitat siguin els objectius perseguits pels seus governants: “Aux armes citoyens… le jour de gloire est arrivé”

Potser sí que els temps estan canviant… A la tardor, ja se sap, els dies s’escurcen sense remei. Però tant com s’acosta l’hivern, també arriba el temps dels regals.p

J.C.M.

EL Q

UE

NO

EST

À E

SCR

IT...

A L

’ED

ITO

RIA

L

Autor:Jaume Costa

44

AG

END

A

CANIGÓde Jacint VerdaguerTeatre Nacional de Catalunya

(Sala petita)

Del 14 al 26 de desembre

Escrit el 1886, ara fa 125 anys, Canigó va suposar un dels punts culminants de la Renaixença. Poema èpic, llegenda i cant a la pàtria, els seus 4.334 versos constitueixen un dels cims de la literatura catalana. Aquest espectacle dirigit per Antonio Calvo va més enllà d’una lectura dramatitzada; Lluís Soler, magnífi c en la prosòdia, despulla el poema de Verdaguer i l’acosta al públic. L’acompanya el músic Eduard Iniesta, que hi aporta les composicions originals interpretades en directe.

Un fràgil equilibri Teatre Lliure de Montjuïc

Del 20 d’octubre al 27 de

novembre de 2011

Preu: a partir de 22 euros

...Un equilibri fràgil, delicat, per eludir el daltabaix... El paradís perdut que, de fet, mai es va perdre perquè mai no va existir. La simulació per conjurar el costat fosc de la nostra raó i tornar a l’ordre, a la llum del dia...L’autor, l’Edward Albee, disecciona una classe mitjana acomodada d’ahir, d’avui... i de sempre... Tot un regne perquè res no canviï. Dirigida per Mario Gas.

Ballet del Teatre MariinskiGran Teatre del Liceu

Del 21 al 27 de novembre

Basat en un poema de Lord Byron, el ballet Le Corsaire –un drama romàntic envoltat d’una exòtica atmosfera oriental– es va estrenar el 1856 al Théâtre Impérial de l’Opéra de París per encàrrec de l’emperadriu Eugenia de Montijo, amb música d’Adolphe Adam i coreografi a de Joseph Mazilier. La versió que forma part de l’actual repertori del Ballet del Teatre Mariinski de Sant Petersburg recull la llarga història d’aquest ballet en l’escola clàssica russa.

LUCES DE BOHEMIA

Teatre Sagarra

2 de desembre

Max Estrella és un personatge que habita un espai estrany. Un espai que es troba entre l’ordre, la vida com cal i la bohèmia, la vida de l’art. Fora del sistema, el gran poeta espanyol ha rebutjat per sempre l’Acadèmia i l’estil de vida obedient; és l’artista, el pallasso i l’escriptor perfecte. Viatja per Madrid com un Don Quixot que juga amb la sort, que qüestiona el que veu i mira les coses des d’un altre punt de vista. I amb la seva ceguesa hi veu clar. Luces de bohemia és una obra immensa, una obra molt per sobre de les nostres possibilitats, a la qual ens acostem amb respecte. Obra de l’autor gallec Valle-Inclán, estarà dirigida per Oriol Broggi i protagonitzada per Lluís Soler.

Barcelona Jazz Orquestra

Sala Apolo

Nou de la Rbla. 111 (Barcelona)

Diumenge 20 de novembre

20:30 h

Amb més de 10 anys d’història, la formació actual de la Barcelona Jazz Orquestra està dirigida pel jove trombonista Dani Alonso i compta amb músics ja consagrats de la ciutat, professors de prestigioses escoles i joves músics del món del jazz.


EL NÚMERO 7 D’...ànsia,el tindreu el pròxim mes de gener en els punts habituals de distribució.

Mentrestant, podeu seguir-nos al blog: http://revista-ansia.blogspot.com

Ichigo Satou, japonès(a). De vegades es defi neix com a dona, de vegades com a home. No és un ésser jove ni vell, ni introvertit ni extravertit. És algú molt especial, singular. Ha viscut en les seves pròpies carns les últimes catàstrofes al país del sol naixent, però Ichigo només pensa en si el dia següent serà un home o si serà una dona. Mentrestant, fa fotografi es; recull imatges que li parlin, que li expliquin històries, que l’ajudin a decidir el seu paper a la societat i el seu lloc a l’Univers. Les seves fotografi es són un crit al reconeixement de les petites coses com ell/a, un “no ens hem d’acostumar a res” etern, tan subjectiu i surrealista que gairebé fa por.p

Autor: Ichigo SatouAutorretrat

La fotografi a i el seu discurs. Potser sembla una portada de moda però no ho és. És una crítica al concepte de bèstia, la bèstia en femení, i una petita crítica social dels “ acomodats” de la societat i dels seus símbols que amaguen bèsties darrera d’ aquesta aparença tan elegant i serena, bèsties que enfonsen l’”altre” , bèsties camufl ats, però en el fons bèsties..p

Emiliana Corral

Agraïm el suport que hem rebut de les següents entitats patrocinadores:

LA CAIXAFUNDACIÓ HOSPITAL DE L’ESPERIT SANT

AMPA DE L’INSTITUT NUMÀNCIA

“Pluja de neutrins llençada des del CERN,

a Suïssa, i captada abans de caure sobre

la salsa bolonyesa d’uns científi cs italians.”

http://ansia-revista.blogspot.com

Entitats col·laboradores en la distribució d’...ànsia:

- ACP ARAMATEIX, C/ Montserrat, 3-5- ATENEU POPULAR JULIA ROMERA, C/ Santa Rosa, 18- BAR JOTA, C/ Major, 6- BIBLIOTECA CENTRAL DE SANTA COLOMA DE GRAMENET, Jardins de Can Sisteré- BIBLIOTECA SINGUERLÍN, PC de la Sagrada Família- CRJ MAS FONOLLAR, C/ Sant Jeroni, 1-3- ESCOLA DE MÚSICA MUSICAULA, C/ Mossèn Camil Rossell, 70- ESCOLA MUNICIPAL DE MÚSICA CAN ROIG I TORRES, C/ Rafael Casanova, 5- FORN 3/4 DE 3, C/ Mossèn Camil Rossell, 54- LLIBRERIA CARRER MAJOR, C/ Major, 13- PASTISSERIA GLASS, Plaça de la Vila, 30- TEATRE SAGARRA, C/ Lluís Companys, 27

Revista ...ànsia

Documents

Transcript of Revista ...ànsia