Capçalera. Febrer /Març 1997

5TEMA DEL MES

Retrat clarobscur delfotoperiodisme catalàEn el cinquentenari de l'agència Magnum,la professió encara no és del tot reconeguda

—Antoni Capilla—

L'agència fotogràfica Magnum complirà

mig segle aquest any. No és cap grup de

pressió, però les imatges que han captat

durant dècades gent tan cèlebre com

Cartier-Bresson, Morath, Capao Koudelka

han influït en la nostra retina sentimental i

estan en el patrimoni gràfic de la

humanitat. Com va dir Inge Bondi, un

reporter gràfic és un periodista i un poeta

al mateix temps, si té autèntica classe.

Magnum ha estat el model de milers de

fotoperiodistes de tot el món, inclosos els

de casa nostra. Llavors, per què no fer

una radiografia de com està el

fotoperiodisme a Catalunya en aquest mig

centenari de l'agència internacional més

prestigiosa? Capçalera ha parlat amb

quatre destacats professionals —Antonio

Espejo (El País), Joan Guerrero (free¬

lance), Pedro Madueño (La Vanguardia) i

César Rangel (Associated Press)— per

elaborar un retrat, en clarobscur, de la

realitat del fotoperiodisme català.

—Segons Zachmann, moltsbons fotògrafs no treballenen premsa perquè no tenenpossibilitats de fer-ho encondicions normals—

Capçalera. Febrer/Març 1997

6TEMA DEL MES

No fa gaires anys, el fotògraf Patrich Zachmann,membre de l'agència Magnum, va visitarBarcelona per presentar Tassociació Droit deRegard. Durant la seva estada va tenir temps defer un retrat força precís de la situació delfotoperiodisme espanyol. Segons Zachmann, "lafotografia té un molt bon nivell a Espanya. Elsbons fotògrafs, però, no treballen en premsa, noperquè no siguin bons professionals delreportatge, sinó perquè no tenen possibilitats detreballar en condicions normals. Fan massa

feines al dia, massa encàrrecs, i no tenen tempsni d'editar la seva pròpia feina ni de controlar elproducte final. El fotoperiodisme espanyol ésencara en bolquers".

Sigui com sigui, els fotoperiodistes es trobenplenament immersos en l'anomenada era de lacomunicació, en la qual els diferents mitjansinformatius es guien gairebé exclusivament percriteris de pura competència dels uns amb elsaltres. Aquesta competitivitat ha accelerat larevolució tecnològica dels mitjans informatius.Primer van ser les redaccions i les impremtes,ara els toca el torn als laboratoris i als fotògrafs.Noves cameres, nous sistemes de pel·lícules i eltractament informàtic de les imatges hanrevolucionat el fotoperiodisme en pocs anys, enun procés que encara no ha arribat a la seva fi.Les revolucions no es fan d'un dia per l'altre.

Antonio Espejo porta molts anys fentfotografies a la redacció barcelonesa d'E/ País,on ara també fa tasques d'editor gràfic. Potser ésaquest coneixement de dues esferes de laprofessió el que el fa ser molt pessimista: "Aixòs'acaba. Per moltíssimes raons, com ara lautilització de les noves tecnologies, el periodismegràfic concebut com el coneixem tendeix adesaparèixer. Sobretot en els diaris, on estàesdevenint una altra cosa molt diferent. Elfotoperiodisme només es cuida en moments moltoportuns, o en algunes seccions de diaris moltconcretes. La tendència és que el 90% de lesfotografies siguin retrats, rodes de premsa, actesoficialistes.

"El fotoperiodisme no s'acaba"

Pedro Madueño és un dels millors reportersgràfics de La Vanguardia. Des del seu objectiu,veu una realitat un xic més optimista.."Elfotoperiodisme no s'acaba", assegura. "El quepassa és que està perdent el romanticisme queabans tenia, quan el fotògraf es ficava allaboratori, revelava la pel·lícula, es tacava lesmans de fixador, hi havia una llum vermella...;tot això s'està perdent amb les novestecnologies. La nova tecnologia va contra elsprofessionals. Les empreses la utilitzen perestalviar sous. No és gaire lluny el dia que en elcamp del Barça hi haurà càmeres robotitzadesque faran fotografies que es transmetrandirectament als diaris, fent que la feina delsfotògrafs sigui del tot prescindible".

La gran transformació tecnològica que viu lafotografia en els darrers anys l'ha popularitzat. El

que abans era quasi un ofici, avui ha esdevingutuna afició que, sovint, duu a un perillósamateurisme. Joan Guerrero és un veteràfotògraf free-lance que ha treballat, entre

— Fan massa feines al dia,massa encàrrecs, i no tenen

temps de controlarel producte final —

Capçalera. Febrer/Març 1997

7TEMA DEL MES

FOTOS: LAURA GUERRERO

A dalt, a l'esquerra, JoanGuerrero; a la dreta, César

Rangel. A sota, a

l'esquerra, PedroMadueño; a la dreta,Antonio Espejo.

d'altres, per a El Periódico, Diari de Barcelona,El Observador i El País. "Abans la gent noviatjava tant. Ara ho fan amb la seva càmerareflex, i quan tornen inunden les redaccions i lesagències de fotografies sense qualitat, no pastècnica, que això ho corregeix la càmera, sinó deconcepte, d'ànima", alerta Guerrero.

Des de la famosa i mítica Leica a la darrerageneració de càmeres autofocus, elfotoperiodisme s'ha massificat. "Hi ha moltagent que se sent fotoperiodista perquè porta unareflex a les mans", apunta Antonio Espejo."També n'hi ha molta que confia més en latècnica que duu a les mans que no pas en la sevacreativitat", afegeix. La darrera joguinafotogràfica que és a punt d'arribar és la càmeradigital, sense negatiu, que treballarà connectada

directament amb elsordinadors de les redaccions dels diaris i elsmagazins. La fotografia esdevindrà, llavors, unamena de televisió amb foto fixa.

Si aquesta nova manera de treballar esconsolida, desapareixeran alguns oficis ararelacionats amb la fotografia, com elslaboratoristes. "No ens ha d'estranyar", asseguraJoan Guerrero. "D'uns anys ençà handesaparegut molts oficis de premsa, com ara elslinotipistes, els fonedors de plom, els muntadorsde planes, els correctors de planxes... Ara elfantasma ens amenaça a nosaltres. Sincerament,i molt a desgrat, crec que bastants fotògrafs quefan les coses rutinàries —és a dir, rodes depremsa, partits de futbol o coses d'aquestes—desapareixeran, ja sigui per culpa de la fotografia

— "Hi ha molta gent que

confia més en la tècnica que

duu a les mans que no pas

en la seva creativitat" —

Capçalera. Febrer/Març 1997

8TEMA DEL MES

digital, de les cameres robotitzades o de lesimatges de televisió. Els linotipistes no es vancreure mai que el seu ofici desapareixeria, imira..

Pedro Madueño encara veu un altre problemaafegit en l'imparable avanç tecnològic del mónde la fotografia. "Les noves tecnologies, més quebeneficiar-nos en algunes coses concretes, comara una més gran velocitat en tot el procés, ensperjudiquen, pel fet que cada cop controlemmenys la nostra feina. Hi ha alguns diaris que jano tenen laboratori, en els quals no pots fer elrevelatge, i et veus obligat a entregar els rotllos aterceres persones que s'encarreguen de la resta.Al meu parer, el fotògraf hauria de revelar ientregar la còpia que hagi triat, la seva versió dela notícia. No oblidem que encara firmem lanostra feina".

En aquest sentit, les grans agències gràfiquesinternacionals porten la iniciativa. César Rangel,després de fer-ho a diversos diaris com ElObservador i Diari de Barcelona, ara ho fa aAssociated Press. "A l'agència, elsfotoperiodistes tenim una part molt activa en elprocés d'edició de la nostra feina. Tot i que elslaboratoris convencionals han desaparegut oestan a punt de fer-ho, el fotògraf pot continuartreballant a l'ordinador de la mateixa manera queabans ho feia a l'ampliadora. Canvien els mitjanstecnològics, no pas la filosofia de la nostrafeina".

Les fronteres ètiques

Edició informàtica de la fotografia. En altresparaules, el tan temut programa Photoshop.Temut al menys per Pedro Madueño, queassegura que "cal lluitar per no deixar que latecnologia acabi amb la puresa de la fotografiacom a llenguatge. Una puresa relativa, que maiha estat completa, però que donava confiança ala gent. Abans la gent podia pensar que la fotodel milicià mort a la Guerra Civil estavapreparada, però ningú no dubtava que hi era, alcamp de batalla. Ara no: amb les novespossibilitats de manipulació que ens dóna elPhotoshop, la gent comença a dubtar de lacredibilitat de les fotografies".

Una manipulació que no és pas nova. Qui norecorda l'ús propagandístic que van fer elssoviètics de la fotografia, fent desaparèixer oaparèixer els seus dirigents segons els diferentsmoments polítics? "Sí, però abans eraperceptible, et podies adonar que la fotografiaestava trucada. Ara no, aquesta és la diferència.Els fotoperiodistes tenim un paper moltimportant a jugar en aquest sentit, ens hem denegar rotundament a fer servir les einesinformàtiques per desvirtuar, per manipular lesimatges. Hi ha una frontera ètica molt fàcil detraspassar. Potser un dia et sobra un personatgeper fer una foto a tres columnes... i l'elimines",contesta Madueño.

Sigui com sigui, el programa Photoshops'està imposant com una nova eina indispensable

als diaris i a les revistes. Segons Antonio Espejo,"hem d'aprendre a dominar la tecnologia peraprofitar-la en el nostre benefici. No l'hem demenysprear com a un enemic, sinó al contrari,assumir-la i treballar amb ella. A veure, abansteníem un pinzell del doble zero i un pot de tintaxina per retocar les fotografies i ningú deia res.Ara, per a les mateixes necessitats, tenim elPhotoshop. No pas per manipular ". César

Rangel encara va més lluny. "A les agències, lautilització desvirtuadora del Photoshop estàtotalment prohibida. Pots retocar les fotos, peròsi les manipules te'n vas al carrer", assegura.

El Photoshop, però, també té un vessantpositiu. "Els gèneres periodístics es podendiferenciar clarament. No és el mateix un diarique una revista o un suplement setmanal. En eldiari, el fotògraf fa una funció periodísticad'informació estricta. En una revista la feina ésdiferent, no fa informació normal, sinó una tascamés creativa, més d'il·lustrador, més defotomuntatges; més elaborada, en definitiva.Aquí la possible manipulació que es faci amb elprograma Photoshop no pretén enganyar ellector, sinó informar d'una altra manera, això sí,sempre dins d'uns límits", puntualitza Espejo.

La popularització del programa Photoshop noha fet més que tornar a posar sobre la taula un

— "Ens hem de negar rotun¬dament a fer servir les einesinformàtiques per

desvirtuar, per manipularles imatges" —

Capçalera. Febrer/Març 1997

9TEMA DEL MES

dels temes tòpics de la fotografia: la seva puresa,l'autenticitat del moment que recullen. Per posarun exemple, no fa gaires anys es va descobrirque el gran Robert Doisneau va falsificar la sevainstantània més famosa, "El petó". A JoanGuerrero no li importa. "Una simfonia com lesque feia Gustav Mahler sempre serà una bonasimfonia. Una bona fotografia com la de RobertDoisneau, encara que falsa, sempre serà una

I

bona fotografia", afirma.La puresa de la fotografia es qüestiona cada

dia. Pedro Madueño alerta sobre l'existènciad'una nova moda: "Veure qui la fa més grossa,qui pot fotografiar Jordi Pujol a la teulada delSant Jordi o l'entrenador del Barça penjantd'una corda al mig de l'estadi. La fotografia noha d'anar per aquest camí. El fotoperiodisme noés això". Però què és el fotoperiodisme? SegonsMadueño, "tots ens diem fotoperiodistes, peròen realitat no ho som del tot. Jo porto moltsanys de professió i encara no he assolit aquestameta. El que sí que crec és que defotoperiodisme només n'hi ha un: fer que lesfotografies expliquin coses, que parlin".

Una meta que no sempre s'assoleix. "Lamajoria de les imatges que publiquen els diarisespanyols són repetitives", denuncia AntonioEspejo. Per a Pedro Madueño, "els directors de

diaris haurien de començar a plantejar-se de feruns productes que no fossin resums calcats delstelediaris de les grans cadenes. Cal un canviradical, fer uns productes més d'autor. AAnglaterra, per exemple, hi ha un diari, TheIndependent, i a França un altre, Libération,que van obrir un nou camí, treballen molt elreportatge i cadascuna de les fotografies quepubliquen són d'autor, són úniques i diferents. Elnostre futur, si es que en volem tenir, va unamica per aquest camí".

Davant aquesta tendència uniformista quedomina la fotografia al nostre país, JoanGuerrero té una única recepta: "La fotografiad'autor, la fotografia que no es repeteixi a cadamitjà, la fotografia que digui alguna cosa, queexpressi sentiments, que no tothom la puguifer". Per a Madueño, el fotògraf ha eje defensar acapa i espasa la fotografia d'autor: "Es l'únicataula de salvament que ens queda. De momentsembla que estem pel bon camí, ja hem canviatun mica el llenguatge gràfic; les entrevistes, perexemple, ja són alguna cosa més que retrats defotomatón i tenen un toc personal". AntonioEspejo hi coincideix. "L'única sortida delfotoperiodisme són els reportatges de fons, elsdominicals, les seccions que et permeten unamica de relaxament, d'interpretació", assegura.

El futur

El fotoperiodisme és un ofici molt jove que esdesenvolupa a gran velocitat. Els reportersgràfics dels anys 90 poden utilitzar i transportarpersonalment unes eines i estudis que els pionersde la fotografia mai van arribar ni a imaginar.Quin futur té el fotoperiodisme a Espanya?Difícil. Per a Antonio Espejo, "en un futur nogaire llunyà, només quedarà una eût deprofessionals que es dedicaran a fer reportatgesd'autor amb un estil molt fort i molt propi. Laresta serà absorbida per la tecnologia". Davantd'aquesta situació, es perfilen un parell dereplantejaments.

El primer, apuntat per César Rangel, parlapessimistament de la creació d'una nova figura,"molt en la línia dels equips televisius actuals, elsfamosos ENGs, que portin uns aparells prousofisticats per permetre a un sol equip o personafer una informació multimédia, és a dir, perràdio, televisió i premsa. Si cada gran mitjà escritdel país participa d'alguna televisió o grupmultimédia, ¿qui ens diu que les empreses nointentaran economitzar despeses i ens duran auna concentració de tots els processos decomunicació en una sola persona?".

El segon replantejament l'explica AntonioEspejo: "Seria més favorable que, malgrat quetothom es vanagloriï de ser un tot terreny, lagent pensés una mica en la seva especialització,de la mateixa manera que ja fa anys es va fer enl'àmbit dels redactors. No tothom té 20 anys peranar d'enviat especial a una guerra, ni tothomcontrola amb la mateixa efectivitat un

teleobjectiu per fer bones fotografies esportives,

— És a punt d'arribar la ca¬

mera digital, sense negatiu,que treballarà connectadadirectament amb els ordina¬

dors de les redaccions —

Capçalera. Febrer/Març 1997

10TEMA DEL MES

ni tothom sap utilitzar perfectament lail·luminació per fer bones fotos d'estudi. Si lagent s'especialitzés, en esports, en retrats, enpolítica, sortirien fotografies més bones. N'esticconvençut. Si en comptes d anar un cop al mesal Parlament, hi 'vius cada dia, al final li treusmolt més profit. Segur".

Millorar la feina, que les fotografies tinguinmés ànima, aquesta és una de les gransobsessions dels nostres fotògrafs. Hi ajudaria lafeina en equip amb els redactors? AntonioEspejo no hi combrega. "Podria ser interessant,però no pas necessari. Tots dos, el redactor i elfotògraf, són periodistes amb el seu propi criterii manera de treballar. El redactor fa la seva feinaamb les seves normes i amb el seu estil. Elfotògraf necessita altres mitjans. El redactor, perexemple, pot elaborar el 50% de lesinformacions sense sortir de la redacció; elfotògraf no ho pot fer, necessita estar in situ on

es produeix la notícia. Ja sona a caspa parlardel fotògraf com d'un apèndix del redactor perfer el que aquest vol. Això és història,afortunadament".

Joan Guerrero també creu que no ésnecessari, "potser aconsellable . César Rangelcreu que tot depèn del criteri que s'adopti: "Enuna agència, per exemple, ets tu qui decideixes,no tens ni editor ni redactor, has de fer tota lafeina completa, des del principi fins al final.Sincerament, crec que és un procés a imitar enels diaris, dóna una més gran responsabilitat alsfotògrafs". Qui sí que defensa el treball en equipés Pedro Madueño: "Si hi ha bonacompenetració, la feina millora, segur. Hi ha doscanals d'informació, el que tu veus i el que veu elredactor; compartir aquesta informació enriqueixel teu treball i el del redactor".

En solitari o en equip, si el fotògraf fa bonafeina i despunta una mica té un destí assegurat:

Magnum,mig segle d'imatges

Koudelka, de l'antiga Txecoslovàquia; Inge Morath(tercera esposa d'Arthur Miller), d'Àustria; SebastiaoSalgado, del Brasil i ara molt de moda, que ha pogut triarel seu treball —gens comercial— perquè un dia va tenir lasort de captar la imatge de l'atemptat contra el presidentamericà Ronald Reagan, el 1981. La llista es completaamb noms com l'americà W. Eugene Smith, el galès PhilipJones Griffith (el millor reporter de guerra des de Capa),1 hongarès Cornell Capa, germà de Robert, o l'austríacErnst Haas.

Inge Bondi va definir el 1955 el que era un reporterfotogràfic per a l'agència Magnum: "És al mateix tempsun periodista, un comentarista i un poeta, que empra laseva càmera per enregistrar l'atmosfera i l'esperit d'un lloco d un esdeveniment'. Actualment, Magnum té uns 40membres de diferents nacionalitats, i seus a París, NovaYork, Londres i Tòkio •

Corria l'any 1947 quan Robert Capa, Henri Cartier-Bresson i altres consagrats de l'art de la càmera vanfundar amb molt d'entusiasme l'agència Magnum en elrestaurant del Museu d'Art Modem de Nova York(MOMA). L'aparició de l'agència va suposar una rupturaradical en la història de la fotografia. En el cap delsfundadors es trobava la voluntat d'autoafirmació de laprofessió de fotògraf, fins llavors supeditada en la majoriade les ocasions al caprici de les grans agènciesinternacionals. Els membres de Magnum es van proposartreballar independentment, controlar la distribució de lesseves fotografies i conservar la propietat dels seusnegatius. Tres mesures que van dur la fotografia a rebreun més gran respecte cap a la integritat del producte finalper part dels editors.

La gestació de Magnum, però, havia començat molt abansde 1947. Així, no és d'estranyar que en els seus arxius figurinles famoses fotografies de Robert Capa sobre la guerra civilespanyola o les millors instantànies de l'alliberament de París alfinal de la Segona Guerra Mundial. El 1954 Magnum va tenirels seus primers màrtirs. Capa morí al Vietnam —llavorsIndoxina— en explotar una bomba sota els seus peus, iWemer Bischof als Andes. Només dos anys més tard, unsoldat del canal de Suez va acabar amb la vida d'un altre delsfundadors de l'agència, Chim. Magnum, però, ja havia assolitels seus objectius. Les grans revistes gràfiques (Life, Collier's,Look, París Match...) li compraven les seves exclusivesfotogràfiques.

Des de sempre, Magnum manté una única reunióobligatòria anual, en la qual s'examinen les qüestionspendents, s'accepten els nous membres, que haurand'estar sota tutela durant un any abans de ser acceptatscom a membres de ple dret, i es discuteixen tot tipus deproblemes. La trobada anual acostuma a durar uns quatredies i aplega la majoria dels 40 fotògrafs que formen lanòmina de 1 agència. No sempre, però, són els mateixos,ja que alguns l'abandonen a la recerca d'altres opcionsprofessionals.

Noms cèlebres omplen la història de Magnum: Josef

Capçalera. Febrer Març 1997

liTEMA DEL MES

editor gràfic. "Et converteixes en funcionari",sentencia Madueño. "Aquest és un granproblema dels diaris espanyols. Als Estats Unitspassa totalment el contrari, hi ha categories comel redactor sènior. Aquí, si escrius o fas bonesfotografies, de seguida et fan redactor en cap oeditor gràfic i t'anul·len de la feina. A casa nostrano s'entén que un bon redactor o un bonfotògraf puguin cobrar molt més que un cap desecció o un redactor en cap. El premi ésasseure't davant d'una taula i deixar de fer el querealments saps fer. Es una errada molt greu. ABarcelona hi ha excel·lents fotògrafs que estan14 hores asseguts davant d'un ordinador".

Antonio Espejo és editor gràfic d'E/ País.Lògicament escombra cap a casa. "D'acord queés una contradicció, que quan fas bé una feina ten'exiliïn, però l'editor gràfic també té una tascamolt important a desenvolupar, com ara laplanificació de la feina diaria, triar quins temespoden tenir una bona cobertura gràfica i,especialment, quin fotògraf és el més adient perfer cada tema. La gent s'ha d'especialitzar. Hi haqui no pot cobrir un partit de bàsquet però ésmolt vàlid per fer unes fotografies d'un concertde rock. En definitiva, l'editor gràfic ha de tenirmolt de criteri: per veure el que fan els altres, persaber triar d'entre cinc carrets quina és lafotografia més bona, la que interpreta més bé lanotícia".

Editors gràfics, fotògrafs de plantilla... i free¬lance. Aquests darrers són, actualment, la granmajoria a la professió catalana. Els free-lance ocol·laboradors han esdevingut una mà d'obramolt interessant per a les empreses. Des del seupunt de vista, són econòmics i produeixen molt, ifins i tot millor que la gent de plantilla. "Ésnormal que hi hagi més col·laboradors quefotògrafs de plantilla. Els primers potser tenenmés iniciativa perquè s'han de buscar la vidacada dia", assegura Madueño. Buscar-se la vidacada dia tampoc garanteix, però, la qualitat deltreball del free-lance. Segons Joan Guerrero,"amb la gana tendeix a desaparèixer l'esperit defotoperiodista, deixes de pensar en temes, enreportatges, en idees, i vas més per feina".

El tema dels free-lance dins la professió defotoperiodista és molt complex. Hi ha molta gentdesocupada i molta altra ocupada en situacióprecària. "Amb el que cobres com a free-lance,amb les tarifes actuals, no es pot ser competitiu.Cal fer un canvi radical en aquest sentit. AlsEstats Units, per exemple, el col·laborador no ésla persona que arriba al diari, recull tres ordres iles fa. Els free-lance americans funcionen com a

empreses: ofereixen un producte, unatecnologia, un servei, i no només al diaridirectament, sinó també a través d'altres canals,com les agències o Internet. És un altre món".

Sigui com sigui, treballar com a free-lance ésl'única sortida per a una gran majoria de laprofessió. Antonio Espejo ho veu directamentdes de la seva condició de responsable fotogràficde l'edició barcelonina d'E/ País: "Cada setmanave gent a oferir material o a oferir-se pertreballar. De cada 100, n'arriba un amb un bon

tema. Jo sempre els dic el mateix, que l'únicaforma viable de fer-se fotoperiodista actualmentés aprendre a treballar pel teu compte, com sifossis una agència, buscant temes i noticies" •

— Desapareixeran elslaboratoristes i fotògrafsque fan les coses rutinàries:rodes de premsa, partits defutbol o coses d'aquestes—