Ressenya El Camí Cap a La Nova Música
description
Transcript of Ressenya El Camí Cap a La Nova Música
Ressenya
El Camí Cap A La
Nova Música
El Camí Cap A La Nova Música
Anton Webern
101 pàgines
Antoni Bosch, editor 1982
"És característic que Webern donés als dos cicles de conferències el títol de "Camins".
Ell mateix, que estigué sempre "fent camí", volia també mostrar els camins als altres."
Així introduïa Willi Reich el cicle de conferències de Webern. Unes conferències que
serveixen a Anton per explicar la seva manera d'entendre la nova música. En un
llenguatge assequible i amb pocs tecnicismes per arribar al públic en general amb
vocació pedagògica però també per buscar complicitats i aconseguir acostar el mon de
la música atonal ò dodecatònica al lector. Un te la sensació al llegir aquest llibre que
Webern no és sent només usuari d'aquest estil, si no també militant. Està clar que fins i
tot avui dia encara no s'ha paït del tot la separació de la tonalitat. I un compositor com
Webern qui té assumit el canvi s'ha d'estar justificant constantment enfront aquells que
viuen encara en l'empara sonora de la música tonal. Ell mateix diu "No sé si la gent va
plorar també tant per les tonalitats eclesiàstiques- avui, per causa de la tonalitat, tot són
planys i crits d'espant." Es posiciona carament a favor de la nova música. "Nosaltres ho
tenim ben clar, i no ens hem pas de barallar! Com vaig dir no fa gaire: ningú no ha
sobrepassat el nostre estil- i dels altres, que encara escriuen de manera antiga, no val la
pena de parlar-ne." Webern té la necessitat de fer aquestes conferències. Ha de ser dur
creure que tu tens la raó, que estàs seguint el camí que l'art en general i la música et
marquen. I que tot i així, la resposta del públic sigui pobre o fins i tot de rebuig.
"Sempre passa el maeix. Els mediocres són exaltats, els grans són ignorats."
Així doncs és un llibre que demana al lector que entengui i comparteixi l'estima cap a la
nova música.
Un dels arguments més recurrents de Webern per justificar la nova música són els
pensaments de Goethe. Emparant-se amb la natura universal. En aquest punt és on jo
difereixo principalment amb les explicacions de Webern, però ja tornaré a aquest tema
més endavant. Segons Goethe l'art és un producte de la natura universal sota l'impuls
particular de la natura humana. Així doncs la música ja existeix en la natura l'únic que
fem els homes és descobrir-la i adaptar-la a la nostra natura humana. "Tal com el
naturalista cerca de trobar les lleis que són la base de la natura, nosaltres ens hem de
basquejar per trobar les lleis segons les quals la natura, sota l'aspecte particular de
l'home, esdevé creativa."
Així doncs, tot emparant-se en les lleis de la natura, Webern fa una evolució
cronològica de la tonalitat. Partint de l'escala de set tons que descobreixen els homes i
sobre la base d'aquesta escala es produiran els modes eclesiàstics. Després d'aquests
modes se'n van destacant dos i desplaçant la resta, el mode major i menor. De la elecció
d'aquests dos modes en deriva la necessitat d'una conclusió final i així surt la necessitat
d'una sensible que manca en els altres modes (És curiós veure que en el moment mateix
de la creació de la tonalitat amb la dualitat tònica-dominant. Just en aquest precís
moment del naixement de la tonalitat neix amb ella la llavor que portarà la destrucció de
la tonalitat; LA SENSIBLE). Tot seguit aquesta sensible es va anar incorporant en els
altres modes que en un bon principi no la tenien. Les alteracions van donar el cop de
gràcia al món dels modes eclesiàstics; així és com va presentar-se la realitat dels nostres
modes major i menor. Aquests es van anar complicant i cromatitzant cada vegada més
(fent servir cada vegada harmònics més allunyats de la seqüència d'harmònics) fins al
punt de crear viatges on no és podia ja trobar una relació amb la tònica inicial. I
finalment Wagner amb el seu famós acord de tristany i Isolda marca el punt en que ja va
ser superada la tònica (l'acord ja havia estat presentat anteriorment per altres
compositors però no en un sentit tant resolutiu com Wagner). Fins arribar a Schoenberg,
qui va encetar el mon de la atonalitat i dels dos modes va néixer un "super-mode".
(Curiosa resposta de Schoenberg quan li pregunten un cop si ell era el famós
compositor; "Sí, nungú volia ser-ne; per tant m'he agut de decidir jo")
Un altre aspecte important que Webern recorre sovint al llarg de les conferències és el
de la coherència i la claredat. És molt important per a qualsevol obra d'art assolir un bon
nivell de comprensibilitat per tal d'arribar al oient. Webern destaca la repetició com a
garant de que aquesta comprensibilitat es farà efectiva. Tant en Bach com en Hyden
com en Mozart com en Wagner. Sempre, al llarg de l'historia, en la polifonia més
bàsica, en la més complexa, el la gran forma, en formes tant rellevants com la sonata,
sempre s'ha fet ús de la repetició. Així mateix el sistema dodecatònic també persegueix
assolir la comprensibilitat. I veient com ho ha fet sempre la música, el sistema
dodecatònic també utilitza la repetició. Es basa en una repetició temàtica constant dels
dotze sons. Un principi de repetició en tota regla. També és necessari la coherència per
a fer comprensible un pensament. En el cas del dodecatonalisme és genera coherència
en la repetició retrograda, invertida... de la sèrie inicial de 12 tons. Així segons Webern
la principal raó d'aquest sistema de composició ha estat la coherència.
Com a valoració final, i ja entrant en un àmbit més personal recupero les idees
naturalistes de Goethe i sobre les quals Webern es justifica i justifica la música
moderna. No em sento tant còmode amb aquestes veritats absolutes i aquestes
justificacions universals. Ja no per un aspecte tant artístic sinó també en un àmbit més
general. Ja que per aquestes èpoques el Nazisme veu de pensaments unificadors i
absoluts que permetran edificar pensaments molt perillosos sobre unes bases que
generalitzen i unifiquen el pensament. M'agrada més un pensament com el de
Nietzsche, on no existeix una natura universal com a tal i en la que ens puguem
justificar. Déu ha mort. La natura universal ha mort. Aquí si nosaltres volem fer música
dodecatonal és per una necessitat, sí. Com Webern diu, una necessitat d'explicar
quelcom que amb paraules no en tenim prou. Som a la era de l'internet, de la freda
solitud d'internet i el pessimisme de les grans ciutats. Som a la era on la ciència i l'espai
deixen de ser tant científics. Una era on ens cal una música prou complexa i abstracte
per a poder satisfer les nostres necessitats creatives. Si que existeix en la natura una serè
d'harmònics, si que cada vegada n'hem anat fent servir més. Però no em cal trobar una
explicació unitària i inamovible per a justificar la meva musica atonal. I la música
india? I la afinació del Gamelan? Si que pot existir la natura, però no és universal i és
sempre canviant. I per mi pesa més la condició humana que no una natura universal.
També personalment m'ha agradat la manera d'entendre l'evolució com una necessitat.
No com una conseqüència d'uns processos que cada vegada es van complicant més i
més. "Una sola veu no pot expressar la idea, només la reunió de més veus pot assolir la
seva manifestació. La idea ha existit per a la seva expressió l'ús de diverses veus. La
polifonia va assolir llavors ràpidament la seva florida. Voldria donar-vos-en proves.
Tractarem dels principis segons els quals l'àmbit del material sonor va ser ampliat
progressivament amb el material sonor fornit per la natura." Tot i que continua referint-
se en la natura l'idea de necessitat com a motor de l'evolució m'atrau.
Per acabar si obviem la empara constant de Webern cap a la natura universal, si que
coincideixo amb ell que cal mantenir una visió professional i un pensament crític i
únicament musical per el bé de l'art i de la música. Com Karl Kraus amb la forma de la
paraula persegueix trobar unes regles generals que puguin generar un pensament unitari
i comú en les persones. En la música esta bé generar pensaments musicals però no cal
que siguin universals i unitaris. Així doncs ratifico la següent afirmació, però entenent
que precisa no vol dir universal:
"Seria molt important que els homes tinguessin una consciència precisa del material que
utilitzen contínuament, mentre viuen i poden parlar."