1

Reformes per a la competitivitat

El reequilibri financer de la Generalitat de Catalunya

Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya28 d’abril 2011

2

La crisi: perspectiva a llarg termini

• La crisi que esclata amb la fallida de Lehman Brothers el 15 de setembre de 2008 ha esdevingut una de les pitjors crisis financeres i econòmiques conegudes, la segona en intensitat després de la gran depressió dels anys 30.

• A diferència del que aleshores va passar, els governs han estat molt més atents a evitar un col·lapse creditici i un col·lapse del comerç mundial. Però això s’ha evitat parcialment.

• Malgrat la intensitat de la crisi l’any 2009, ja són moltes les economies que s’han recuperat plenament de la crisi. És el cas dels països emergents, que estan convergint ràpidament amb els països més avançats. També és el cas d’alguns països avançats.

• En canvi, algunes economies de l’àrea euro tenen greus dificultats per sortir de la crisi. Hi ha un ampli consens que els seus problemes són de manca de competitivitat.

2

3

La crisi a Espanya: perspectiva a llarg termini

• Per a l’economia espanyola (i per a la catalana), que va patir relativament poc la crisi econòmica dels anys trenta, la crisi actual només és comparable a la dels anys 1930 i 1931. És la més gran registrada el segle XX en temps de pau (és a dir, exceptuant la Guerra Civil).

• Ha estat més intensa que la crisi de 1993, que les crisis del petroli i que la crisi del final de l’autarquia (la que va donar lloc al Pla d’Estabilització). No ha estat tan intensa en un any com la sequera de 1945, però ha estat més llarga. Està essent més llarga que la dels anys trenta i podria esdevenir més llarga que l’estanflació de les crisis del petroli.

• En termes dels principals desequilibris macroeconòmics (dèficit exterior sobre PIB i dèficit públic sobre PIB –però no inflació-) és la més gran mai registrada des que hi ha registres (1850). El 2007 el desequilibri exterior havia arribat a duplicar els màxims històrics. Com sabem, el grau d’endeutament exterior de tota l’economia (empreses, sector financer, famílies i administracions públiques) havia assolit nivells completament desconeguts. La manca de competitivitat es palesa en un nivell d’atur molt elevat.

3

44

Gráfico 11.2 Saldo de la balanza de pagos por cuenta corriente, en porcentaje del PIB (1850-2007)

-12

-10

-8

-6

-4

-2

0

2

4

6

1850

1860

1870

1880

1890

1900

1910

1920

1930

1940

1950

1960

1970

1980

1990

2000

Gràfic 11.2 Saldo de la balança de pagaments per compte corrent, en percentatge del PIB (1850-2007)

55

Gráfico 11.5 Déficit público, en porcentaje del PIB (1850-2009)

-12

-10

-8

-6

-4

-2

0

2

4

1850

1860

1870

1880

1890

1900

1910

1920

1930

1940

1950

1960

1970

1980

1990

2000

Saldo presupuestario de AA.PP.

Gràfic 11.5 Dèficit públic, en percentatge del PIB (1850-2009)

Saldo pressupostari de les administracions públiques

6

La crisi a Espanya: perspectiva a curt termini

• En el passat, l’economia espanyola havia reaccionat davant de crisis semblants devaluant la pesseta. La seqüència de 1) creixement ràpid, 2) desequilibri exterior i interior i 3) correcció del desequilibri exterior mitjançant devaluació i dels desequilibris interiors mitjançant plans d’estabilització, havia estat recurrent ben bé des del final de la Segona Guerra Mundial.

• Amb la incorporació a la zona euro, aquest recurs es perd. Es guanya estabilitat, credibilitat, reducció dels tipus d’interès i reducció dels costos de transacció, però es perd sobirania monetària.

• Sense sobirania monetària no hi ha solucions fàcils per recuperar competitivitat. Cal fer una “devaluació interna”. Recuperar competitivitat sense poder alterar el tipus de canvi. Com fer això sense perjudicar els nivells de vida de la ciutadania no és fàcil. Cal millorar molt, i en poc temps, la productivitat.

• La crisi financera, particularment aguda, ho complica tot.

6

7

El paper del sector públic

• Els precedents històrics de què disposem per afrontar aquests nous reptes ens indiquen que la principal contribució que pot fer el sector públic és deixar de demandar finançament. El finançament que demana és, inevitablement, en detriment del sector privat. Com menys temps duri aquesta demanda, millor.

• També sabem que el sector públic pot millorar la qualitat de la provisió de béns públics, pot millorar la qualitat de les regulacions –sovint eliminant-les- i pot oferir un marc legal i institucional que promogui el creixement. Però aquestes accions són secundàries respecte a la necessitat de reconduir els desequilibris en els comptes públics.

• Entre els països del nostre entorn, el cas modèlic ara i en crisis anteriors, és el d’Alemanya. El punt de vista d’Alemanya s’ha transmès al conjunt de la UnióEuropea i, per descomptat, a tota l’àrea euro. Però, no ens enganyem: les regles de la UE no són una imposició teutona sinó el resultat de l’acceptaciógeneral de la seva bona trajectòria històrica i de la seva eficàcia.

7

8

Consens ampli respecte de la conveniència del sanejament de les finances públiques

Existència d’una relació negativa entre dèficit públic i creixement a llarg termini

• efecte crowding-out

• incertesa que genera sobre inversors

efectes negatius en l’acumulació de capital a llarg termini i, així, en les possibilitats de creixement.

Necessitat de sanejament de les finances públiques

9

Necessitat de sanejament de les finances públiques

Aquesta conveniència passa a ser necessitat en el marc dela Unió Monetària Europea.

Les polítiques fiscals, que segueixen en mans dels estats, han d’adequar-se a dues grans funcions:

– són un instrument important per actuar, via demanda agregada, davant de situacions recessives o d’inflacióque afecten un país

– cal evitar polítiques fiscals excessivament deficitàries que dificultin el funcionament de la política monetària.

10

Necessitat de sanejament de les finances públiques

1997 s’aprova el Pacte d’Estabilitat i Creixement, reformat l’any 2005, amb l’objectiu de limitar l’actuació de les polítiques fiscals nacionals.• Part preventiva, amb l’intent d’evitar polítiques pro-cícliques,

• Part correctiva per evitar dèficits públics excessius (els que superin el 3% del PIB).

La crisi ha tornat a donar protagonisme a la política fiscal i ha posat de manifest les carències del PEC per garantir la disciplina fiscal.

11

Efectes de la crisien les finances públiques

Dèficit públic (% sobre el PIB)

-35,0 -30,0 -25,0 -20,0 -15,0 -10,0 -5,0 0,0 5,0 10,0

EstoniaLuxembourg

FinlandGermany

MaltaBelgium

ItalyAustriaCyprus

NetherlandsSlovenia

FranceSlovakiaPortugal

SpainGreeceIreland

2007 2010

12

Per evitar estancaments, tendències insostenibles del deute, superar els desequilibris acumulats i garantir la seva competitivitat, la UE ha d’accelerar el sanejament de les seves finances públiques i la reforma del seu sector financer, així com situar en un primer pla les reformes estructurals.

Aquesta és la finalitat de l’Estratègia Europa 2020 que estableix objectius per a una nova via de creixement centrada en tres àmbits:

• Un sanejament fiscal rigorós que permeti l’estabilitat macroeconòmica• Reformes del mercat de treball per assolir major taxes d’ocupació• Mesures de foment del creixement

La tasca més urgent de la UE és restablir la confiança

13

Necessitat de sanejament de les finances públiques

La consolidació fiscal en un context en què encara no s’han resolt els problemes en el sector financer i en el mercat de treball comporta riscos,...

... però mantenir els dèficits fiscals als nivells que s’han generat arrel de la crisi pot tenir conseqüències pitjors.

• nivells de deute exterior elevats suposen una restricció atès que impliquen dificultats creixents de finançament

• la injecció de consum públic continuada pot frenar o endarrerir la necessària adopció de reformes per millorar la competitivitat de les economies

• l’efecte multiplicador de les injeccions fiscals és superior quan va acompanyat de l’anunci de consolidació creïble a mitjà termini

14

Una nova governança econòmica

El disseny de la governança econòmica ha de tenir present la necessitat d’establir mecanismes de coordinació que permetin l’estabilitat macroeconòmica.

• En matèria fiscal, adopció del PEC.

• Pel que fa a les polítiques estructurals, l’esquema de coordinació era menys estricte, sota la hipòtesi que la pròpia existència de la UEM i el consegüent augment de la competència impulsarien les reformes i la convergència d’estructures econòmiques. Aquest fet no s’ha produït i els països de la UEM han acumulat divergències creixents que s’han posat plenament de manifest amb l’esclat de la crisi.

1515

El Pacte d’estabilitat és l’instrument clau per consolidar les finances públiques i estimular el creixement.L’Estratègia Europa 2020 ha d’ajudar l’economia europea a recuperar-se de la crisi i sortir-ne més forta, mitjançant l’impuls a la competitivitat, la productivitat, el creixement i la convergència econòmica.La política pressupostària influeix en les reformes estructurals i a l’inrevés. El nou marc de governança econòmica ofereix una cooperació més estreta entre el PEC i Europa 2020 amb:

un seguiment periòdic i recomanacions periòdiques en relació a una bateria àmplia d’indicadors econòmicsuna coordinació més estricta de les polítiques econòmiques dins del marc del semestre europeu.

El nou marc de governançaeconòmica

1616

Subtítol

Semestre europeu. Coordinacióde polítiques econòmiques

1717

• Augment de la despesa pública inferior a la tendència de creixement a mitjà termini del PIB.

• Obligatorietat de presentar els plans de despesa i les principals mesures proposades per eliminar els dèficits excessius.

• Els països amb quantiosos dèficits estructurals o elevats nivells de deute públic hauran d’anticipar els seus esforços el 2011. Si el creixement econòmic o els ingressos superen les previsions hauran d’accelerar el sanejament fiscal.

• Alguns països hauran d’augmentar els impostos. Els impostos indirectes són preferibles als directes, pels seus efectes menors sobre el creixement. L’ampliació de les bases impositives és preferible a l’augment dels tipus impositius.

Proposta de la Comissió Europea per reforçarles normes fiscals per als països en

procediment de dèficit excessiu

18

Objectiu de consolidació fiscal

• L’objectiu de consolidació fiscal per assolir un dèficit del 3% del PIB ve motivat per la necessitat de:

– Garantir la sostenibilitat de les finances públiques a mitjà termini– Ser un recolzament per a la recuperació del potencial de

creixement– Contribuir a la millora de la competitivitat de l’economia– Facilitar l’accés al finançament tant del sector públic com del

sector privat

19

Situació actual

• El context actual de crisi ha condicionat fortament els comptes de les administracions públiques.

– Augment considerable dels dèficits públics com a conseqüència d’una important disminució de la recaptaciói d’un augment de la demanda de despesa pública.

– La crisi immobiliària ha afectat profundament les CA degut al pes relatiu que tenen els impostos vinculats a aquest sector.

20

Evolució del dèficit públic (% s/PIB)

2008 2009 2010Estat -2,8 -9,4 -5,7

Comunitats autònomes -1,6 -2,0 -2,8

Corporacions locals -0,5 -0,5 -0,5

Seguretat Social 0,8 0,8 -0,2Total -4,1 -11,1 -9,2

Important deteriorament del dèficit de les administracions públiques

21

• La llei d’estabilitat pressupostària i el compliment de la normativa de la UE exigeixen una correcció dels augments de dèficit públic.

• L’Estat ha de presentar a la UE un programa d’estabilitat en el que s’inclouen els objectius i mesures per assolir un dèficit públic del 3% del PIB.

22

Correcció dels dèficits

• Al principi de la crisi, es van establir una sèrie de polítiques keynesianes per lluitar contra el creixement de l’atur, afavorir el creixement econòmic i millorar la liquiditat de famílies i empreses.

• A mitjan del 2010 l’Estat va anunciar un pla d’austeritat de la despesa, de caràcter totalment contrari a les polítiques preses anteriorment.

• Algunes d’aquestes mesures varen afectar el conjunt del sector públic.

23

Mesures

• Mesures preses a mitjan any 2010 per part de l’Estat (algunsexemples)

– Reducció de les retribucions del personal de l’administració pública

– Reducció i retard en l’execució de les inversions públiques– Increment del tipus impositiu de l’IVA– Supressió d’alguns ajuts (xec bebè..)

24

Programa d’estabilitat pressupostària (Dèficit s/PIB)

2011 2012 2013Estat -4,8 -3,2 -1,9

Comunitats autònomes -1,3 -1,3 -1,1

Corporacions locals -0,8 -0,3 -0,2

Seguretat Social 0,4 0,4 0,2Total -6,0 -4,4 -3,0

Important esforç de reducció del dèficit respecte als anys anteriors

25

Consolidació fiscal en les comunitats autònomes

• Marc normatiu: lleis d’estabilitat pressupostària

• El Consell de Política Fiscal i Financera és l’òrgan en el qual s’acorden els objectius d’estabilitat de les CA i els plans economicofinancers de reequilibri

25

26

Consolidació fiscal en les comunitats autònomes

• La Llei d’estabilitat pressupostària estableix el procediment per fixar l’objectiu d’estabilitat de les CA

• Acords a prendre en el Consell de Política Fiscal i Financera:– Acord sobre l’objectiu del conjunt de CA– Acord sobre els objectius individuals de cada CA

26

27

Consolidació fiscal en les comunitats autònomes

• La Llei d’estabilitat pressupostària estableix l’elaboració dels plans economicofinancers de reequilibri per a les CA que no hagin complert amb els objectius d’estabilitat aprovats.

• Els plans han de contenir totes les mesures en matèria d’ingressos i de despeses necessàries per assolir els objectius marcats.

• Aquests plans s’han d’aprovar en el si del Consell de Política Fiscal i Financera

27

28

Procés de consolidació fiscal a la Generalitat

• El dèficit de la Generalitat l’any 2010 va ser del 3,86% del PIB, superior a l’objectiu fixat per aquest any (2,4%)

• Necessitat d’elaborar un pla econòmicofinancer de reequilibriper a corregir l’evolució del dèficit.

• Corresponsabilitat amb l’Estat en el compliment de l’objectiu: negociació en matèria d’ingressos.

• Austeritat en la despesa: reducció global del 10%

29

Consolidació fiscal a la Generalitat (2)

• Independentment de les condicions que fixin administracions superiors, la conveniència de la consolidació fiscal s’imposa per si mateixa.

• La trajectòria de la consolidació ha de ser factible i creïble. • La Generalitat prefereix una trajectòria progressiva que

assoleixi els objectius de dèficit a partir del 2012. • En el marc de l’actual model de finançament autonòmic, si no

hi ha creixement econòmic i els nous ingressos que se’n deriven, això vol dir un esforç sostingut de reducció de les despeses.

• Caldrà que l’esforç d’estalvi s’acompanyi d’una millora en la qualitat i la rellevància de la despesa. Això ens obliga a repensar tot el que fem i com ho fem.

29