Crisi restauracio

Tema 6: “La crisi del sistema de la Restauració”

(1898-1931)

Història2on Batxillerat

Apartat 1: “El reformisme dinàstic”

• L’any 1902 assoleix la majoria d’edat el rei Alfons XIII. Fi de la regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-1902).

• El “desastre del 98”, l’ascens d’Alfons XIII i el fracàs del regeneracionisme de Silvela, Polavieja i Duran i Bas van ser situacions que van animar a fer reformes en el sistema polític de la Restauració.

• Aquestes reformes van ser protagonitzades pels líders dels dos partits dinàstics: el conservador Antonio Maura (successor de Silvela i Villaverde) i el liberal José Canalejas (successor de Sagasta).

Apartat 1: “El reformisme dinàstic”José Canalejas, líder dels

liberals Antonio Maura, líder dels conservadors

Apartat 1: “El reformisme dinàstic”• El conservador Maura va ser President del Consell de Ministres durant els

períodes 1903-1904 i 1907-1909. • El seu segon govern es van caracteritzar per una intensa iniciativa

legisladora coneguda com a “revolució des de dalt”. Aquest conjunt de reformes es va caracteritzar per:

- Intentar acabar amb el frau electoral (Reforma de la llei electoral, 1907). - Acabar amb el caciquisme i el terrorisme anarquista. Les lleis referents a

aquests conceptes van ser rebutjades per les Corts. El desig d’acabar amb el sufragi universal masculí i de regular la llibertat d’associació va fer que rebés el rebuig dels liberals i grups d’esquerra. També va rebre les crítiques de les classes altes pel seu interès en acabar amb el frau electoral i el caciquisme.La “Setmana Tràgica” de Barcelona (1909) va posar fi al govern e Maura.

Apartat 1: “El reformisme dinàstic”

• El liberal Canalejas va governar entre 1910 i 1912 i va fer un conjunt de reformes socials:

- Supressió de l’impost de consums. - “Llei de lleves”: eliminació del pagament per no fer el

servei militar, ara obligatori només en temps de guerra. Altres mesures de Canalejas:

- Limitació del poder de l’Església amb la “Llei del Candau”, que evitava l’establiment de nous ordes religiosos.

- Possibilitat de concedir autogovern a Catalunya amb la “Llei de Mancomunitats” (1911-1913).

Massa reformista per molts sectors, Canalejas va ser assassinat pels anarquistes l’any 1912.

Apartat 1: “El reformisme dinàstic”Canalejas va ser assassinat per l’anarquista Manuel Pardiñas quan mirava l’aparador d’una llibreria del centre de Madrid. Recreació cinematogràfica de la seva mort i imatge del seu funeral.

Apartat 2: “Catalanistes i republicans”

• La Lliga Regionalista va anar perdent força progressivament, especialment per la forta oposició que va fer a la vaga general obrera de 1902, on van recolzar la desmesurada actuació policial. Aquest fet va afavorir el revifament dels republicans.

• Però el moment més crític per la Lliga va ser l’escissió del partit. Els problemes es van originar amb la visita del rei Alfons XIII a Barcelona l’any 1904. Alguns polítics de la Lliga volien fer boicot, i altres, com Francesc Cambó, van rebre al rei amb tots els honors.

Apartat 2: “Catalanistes i republicans”La vaga general del sector industrial de febrer de 1902 va afectar sobretot a Catalunya degut a la manca d’implicació del sindicat UGT. Durant uns dies la ciutat de Barcelona va estar paralitzada fins que les autoritats van decretar l’Estat de Guerra. La repressió va ser força contundent. Els vaguistes demanaven la jornada laboral de 9 hores, que no van aconseguir.


• L’any 1907 neix el “Centre Nacionalista Republicà”, format pel sector més radical de la Lliga, de caire progressista i contrari a la monarquia.

• D’aquesta manera el nacionalisme català queda dividit en:

- Nacionalisme de dretes, burgés i pactista amb Madrid per tal d’aconseguir l’autogovern de Catalunya: Lliga Regionalista d’Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó

- Nacionalisme “enemic d’Espanya”, més progressista, representat pel Centre Nacionalista Republicà de Jaume Carner

Apartat 2: “Catalanistes i republicans”Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista

i primer president de la Mancomunitat de Catalunya

Francesc Cambó, representant de la Lliga Regionalista a Madrid


• Però, no ens oblidem, a Catalunya també estaven els republicans (demòcrates, contraris a la monarquia, progressistes i federalistes), que van augmentar forces amb la crisi de la Lliga.

• A partir de 1903 els republicans van guanyar adeptes amb el seu nou i carismàtic líder, Alejandro Lerroux, líder a Catalunya del partit “Unió Republicana”.

• Lerroux va proposar allunyar el republicanisme català del model federalista.


• D’origen andalús, Lerroux tenia un discurs radical i demagògic que agradava escoltar a la classe obrera. Demanava la jornada laboral de vuit hores, criticava l’Església i, sobretot, al catalanisme polític, acusant-lo de recolzar a la burgesia i el clergat.

• Els berenars fraternals que va impulsar i les tècniques modernes de propaganda política que practicava van fer que obtingués grans èxits electorals en pocs anys.

• L’any 1908 va fundar el “Partit Radical” amb l’objectiu de presentar-se com a candidat a tota Espanya. Això el va fer perdre pes a Catalunya. Amb els anys, Lerroux va anar fent-se cada cop més conservador.


Alejandro Lerroux fent un míting a una plaça de braus


• L’any 1905 va tenir lloc un incident amb gran transcendència política. La revista satírica “Cu-cut”, propera a la Lliga regionalista, va fer un acudit on es comparava el poc èxit electoral dels partits dinàstics espanyols amb l’efectivitat de l’Exèrcit d’Espanya.

• L’acudit no va agradar a Madrid, on ja es vivia un clima anticatalanista. L’exèrcit va decidir, sense autorització, clausurar les revistes Cu-cut i La veu de Catalaunya (també propera a la Lliga).

• La resposta del govern va ser la “Llei de Jurisdiccions”, per la qual, una ofensa a l’Exèrcit passaria a ser un delicte militar.

• El rebuig a la llei va impulsar la creació de Solidaritat Catalana (1906), una coalició electoral on van anar juntes totes les forces polítiques de Catalunya (Lliga, Centre Nacionalista, republicans, carlins...); tots, excepte Lerroux. A les eleccions de 1907 van aconseguir 41 escons de 44.

Mapa polític a Espanya a principis del segle XXPARTIT DINÀSTIC CONSERVADOR (dretes)

Partit Conservador Antonio Maura i Eduardo Dato

PARTIT DINÀSTIC PROGRESSISTA (“esquerres”)

Partit Liberal José Canalejas

NACIONALISME BASC (CONSERVADOR)

Partit Nacionalista Basc Ramón de la Sota

NACIONALISME CATALÀ CONSERVADOR

Lliga Regionalista Prat de la Riba, Francesc Cambó

NACIONALISME CATALÀ PROGRESSISTA

Centre Nacionalista Republicà

Jaume Carner

REPUBLICANS(POPULISTA)

Partit Radical (1908) Alejandro Lerroux

REPUBLICANS A ESPANYA Unió Republicana Nicolás Salmerón i Alejandro Lerroux (a Catalunya, fins el 1908)

SOCIALISTES MARXISTES Partit Socialista Obrer Espanyol

Pablo Iglesias

Apartat 3: “La setmana tràgica” • Perdudes les colònies d’ultramar, Espanya va orientar la seva

política exterior cap al nord d’Àfrica (recordem que l’expansionisme cap al Marroc va començar amb O’Donnell en la dècada dels 50 del segle XIX).

• Espanya va arribar a un acord amb França per repartir-se Marroc (“Tractat Hispanofrancès” de 1912) establint dos protectorats on França controlaria el centre i el sud, i Espanya el nord:

- Ciutat de Tetuan. - Muntanyes del Rif al nord-est (Nador) - La ciutat atlàntica d’Ifni - Territori de Cabo Juby, a l’extrem sud- A més, es colonitzaria Riu d’Or (Sàhara Occidental)

Apartat 3: “La setmana tràgica”

Apartat 3: “La setmana tràgica”

• La idea era refer-se de la desfeta a la Guerra de Cuba i imitar a les potències colonials europees (Gran Bretanya i França). Els defensors d’aquesta política expansiva es coneixien com “militars africanistes”.

• Espanya va treure profit al Marroc amb l’extracció de minerals i les inversions en obra pública.

• La primera gran derrota al Marroc va ser a l’any 1909. Les tropes espanyoles van perdre la batalla de “Barranco del Lobo” contra els rebels berbers.

Apartat 3: “La setmana tràgica”• La guerra al Marroc no era gaire popular, i encara menys amb la

derrota de “Barranco del Lobo”. El govern va enviar molts soldats, la majoria reservistes casats i amb fills, i molts d’ells catalans.

• El 18 de juliol de 1909 es va iniciar la “Setmana Tràgica”, protesta popular antimilitarista al Port de Barcelona. Les protestes van tenir també un marcat caràcter anticlerical. Es va crear un comitè que va acordar fer una vaga general.

• La protesta era espontània i no estava organitzada. Aviat va degenerar en enfrontaments amb les forces de l’ordre: aixecament de barricades als carrers de Barcelona i incendis de fins a 80 esglésies o monestirs. Es va decretar l’estat de guerra. L’Exèrcit va posar fi, després d’una setmana, a la revolta.

Apartat 3: “La setmana tràgica”Esglésies i monestirs de Barcelona

incendiats Barricada a un carrer de Barcelona

Apartat 3: “La setmana tràgica”• La repressió va ser molt dura. Molts anarquistes van ser

detinguts, sense mirar si havien participat o no als fets. Van patir consell de guerra 1.700 persones, amb 5 executats.

• El pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia va ser executat exemplarment, encara que no va participar directament als fets.

• Va créixer un fort sentiment contrari al conservador Maura que, poc després, perdria el govern per donar pas al liberal Canalejas.

• També es va criticar la complicitat a la repressió dels polítics de la Lliga Regionalista i del republicà Lerroux.

• Els anarquistes, en canvi, van guanyar adeptes, fet que va impulsar la creació del nou sindicat anarco-sindicalista “Confederació Nacional del treball” (CNT) l’any 1910.

Apartat 3: “La setmana tràgica”Francesc Ferrer Guàrdia va ser afusellat als soterranis del Castell de Montjuïc. Va ser l’autor de l’obra “Escola moderna”, on defensava l’educació laica i racional dels infants.

Apartat 4: “La Mancomunitat de Catalunya”

• Catalunya va tenir autogovern per primer cop, des dels “Decrets de Nova Planta” de 1714, amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925).

• L’artífex va ser el liberal Canalejas que va formular la “Llei de Mancomunitats” (1911-1913) a petició dels nacionalistes catalans. L’assassinat de Canalejas (1912), i l’oposició a la llei per part dels conservadors i de molts liberals, van retardar el projecte.

• La insistència dels nacionalistes va permetre que un conservador, Eduardo Dato, concedís la Mancomunitat, és a dir, la unió de les quatre províncies catalanes (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona). La idea era traspassar les competències de govern que ja tenien les diputacions provincials a una assemblea catalana.


Eduardo Dato (1856-1921) va ser un advocat i polític conservador gallec. President del Consell de Ministres (1913-1917),va concedir la Mancomunitat de Catalunya i va declarar la neutralitat d’Espanya a la Primera Guerra Mundial. Va haver de fer front, anys més tard, a la crisi del 1917 i va dimitir. Un grup d’anarquistes el va tirotejar des d’unsidecar a la Puerta del Sol l’any 1921, quan tornava a governar.


• El primer President de la Mancomunitat de Catalunya seria Enric Prat de la Riba (Lliga Regionalista).

• Eren dos els objectius de la Mancomunitat: crear infraestructures públiques per modernitzar Catalunya i defensar la llengua i la cultura catalanes.

1) Es va fer arribar el servei postal i telefònic a bona part del territori, es van fer carreteres, es va potenciar la productivitat agrària amb escoles d’enginyers agraris, etc.

2) En l’àmbit de la cultura, es va finançar l’Institut d’Estudis Catalans i altres institucions i museus, a més d’unificar l’ortografia catalana, encàrrec que va assolir Pompeu Fabra. També va néixer l’Escola Industrial, destinada a la formació professional.


Pompeyo Fabra, enginyer industriali gramàtic, va ser el pare de la laberíntica ortografia catalana.

Apartat 5: “La Primera Guerra Mundial i la crisi del 1917”

• Espanya es va declarar neutral a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) per decisió del govern del conservador Eduardo Dato.

• A Espanya es va viure la guerra amb interès, declarant-se uns “germanòfils” (normalment la dreta) i d’altres “aliadòfils” (generalment progressistes). El moviment obrer rebutjava una guerra que consideraven capitalista i aliena als seus interessos.

• La guerra va provocar una forta expansió econòmica: Espanya produïa aliments, roba i armes per als països bel·ligerants.


• Però l’expansió econòmica sol anar de la mà de la inflació (pujada dels preus). En definitiva, la burgesia feia negocis molt rendibles, però no pujava els sous a les classes populars que veien com el pa s’encaria un 72% per culpa de les exportacions i l’escassetat de menjar.

• L’any 1917 va esclatar la Revolució Russa on, per primer cop a la història, els comunistes van prendre el poder construint un país sense propietat privada ni diferències de classe.

• La pujada dels preus i l’exemple rus van afavorir tot un seguit de vagues i reivindicacions obreres. Aquesta situació es coneix com la “Crisi del 1917”. La crisi del 17 va tenir tres vessants: militar, política i social.


• La crisi militar va començar amb la reclamació de millores salarials, especialment per part dels militars de la península que veien com els “militars africanistes”, per estar en guerra, tenien més possibilitats de ser ascendits.

• Es van crear a Barcelona unes “Juntes de Defensa” per pressionar al govern a fer una reforma constitucional que permetés als militars associar-se en sindicats i poder reclamar millors remuneracions.


• Crisi política: la reacció de Dato davant la crisi militar va ser clausurar les Corts temporalment i decretar la censura de premsa en juliol del 1917.

• Davant la protesta militar i la situació d’excepcionalitat institucional, la Lliga Regionalista va decidir convocar una Assemblea de Parlamentaris Catalans el 5 de juliol de 1917 a Barcelona.

• Estaven convidats a l’assemblea tots els diputats i senadors catalans de qualsevol partit.


• La majoria dels polítics catalans no va assistir (només els republicans i els socialistes) i l’Assemblea de Parlamentaris va acabar sent dissolta per la Guàrdia Civil. A més, es van tancar els diaris catalanistes.

• La conclusió a la que van arribar les forces polítiques catalanes en aquesta Assemblea de Parlamentaris va ser la necessitat de convocar eleccions, crear una nova constitució i garantir la netedat de les eleccions.

• El sistema de la Restauració va patir la seva pitjor crisi.


• Crisi social: PSOE i el sindicat UGT (marxistes) van convocar una vaga general l’agost del 1917.

• Es van produir enfrontaments violents amb les forces de seguretat a les zones amb més presència socialista: Madrid, Astúries i País Basc.

• Aquestes protestes van acabar amb la declaració de la “llei marcial” (el govern va donar via lliure a l’exèrcit per resoldre la crisi per la força).

• La repressió militar va ser molt forta, amb 2.000 detinguts i una setantena morts.


• L’esclat en agost del moviment vaguístic va calmar les crisis política i militar. En tot cas, Eduardo Dato va haver de dimitir, formant-se governs de concentració de totes les forces monàrquiques.

• Un any després va revifar l’agitació social amb l’anomenat “Trienni Bolxevic” (1918-1921).

• Anarquistes i marxistes, sobretot els primers, van impulsar revoltes camperoles per tota Espanya on es van cremar collites i es van ocupar i repartir terres entre els jornalers, especialment a Andalusia.

• La revolució començava a ser una possibilitat real a Espanya.

Apartat 6: “El pistolerisme”

• Les primeres dècades del segle XX van estar marcades per una forta agitació social. Els obrers van fer protestes, vagues i reivindicacions en contra de la burgesia i l’Estat.

• Les causes, molt diverses, cal trobar-les en: - l’atur, especialment masculí (les dones cobraven menys i no feien tantes vagues), - en la difusió de les idees anarquistes i marxistes, - en la pujada dels preus dels productes bàsics, - en la manca de democràcia i llibertats, - en l’exemple revolucionari rus, - etc.


• El primer avís va ser la vaga general de 1902 a Barcelona. L’objectiu era l’augment dels salaris i la reducció de la jornada laboral. La vaga va acabar amb una forta repressió.

• El sindicat Solidaritat Obrera, que agrupava anarquistes i socialistes, va ser fundat l’any 1907 amb la idea de recuperar la unitat sindical perduda amb el trencament de l’AIT.

• Aquest sindicat perdria protagonisme amb la creació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) l’any 1910, de caràcter anarco-sindicalista. L’objectiu de la CNT era promoure una vaga general revolucionària que donaria pas a la destrucció de l’Estat i la propietat privada.


• Els líders cenetistes més destacats van ser: Salvador Seguí (“El noi del sucre”), Ángel Pestaña o Joan Peiró.

• La CNT va arribar a tenir 700.000 afiliats a Espanya en 1919, la majoria a Catalunya; també va tenir molta importància a Llevant, Aragó i Andalusia.

• La CNT va ser el primer sindicat que va unificar les seccions sindicals, fins llavors dividides en gremis, i que va buscar la negociació directa entre obrers i patrons.


Cartell de la pel:lícula “El noi del Sucre”, biografia del dirigent anarquista Salvador Seguí.Fundador de “Solidaritat Obrera”i Secretari General de la CNT, va ser assassinat per mercenaris e lapatronal catalana als carrers del barri del Raval de Barcelona l’any1923.


• El primer gran enrenou provocat per la CNT va ser la Vaga de La Canadenca (1919), que va durar mes i mig i es va estendre a la resta d’indústries de Barcelona.

• La ciutat va quedar paralitzada, a les fosques i sense transport públic.

• La vaga es va resoldre amb un acord amb l’Exèrcit que militaritzaria l’empresa a canvi d’una sèrie de concessions:

- Readmetre els treballadors acomiadats - Reduir la jornada laboral a vuit hores - Augmentar els sous - Alliberar els sindicalistes apressats.


• Els sindicalistes empresonats no van ser alliberats i la vaga va tornar a començar. Les accions sindicals van radicalitzar-se: entre 1919 i 1922 Catalunya va viure un estat d’excepció (les garanties constitucionals van ser suspeses) i l’Exèrcit va prendre la ciutat de Barcelona.

• Els anarquistes van prendre la decisió de protagonitzar atemptats violents a través dels “grups d’acció” com els de Buenaventura Durruti, Joan Garcia Oliver o els germans Ascaso. Els seus objectius eren la burgesia industrial i les forces de l’ordre.


Cartell de propaganda de la CNT-FAI durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) amb la imatge de Buenaventura Durruti, “l’heroi del poble”


• La resposta dels patrons a la violència anarquista va ser la creació de bandes de pistolers a sou que assassinaven els dirigents obrers.

• Els patrons de la indústria catalana es van organitzar en un “Sindicat Lliure” i van ofegar a la classe obrera barcelonina amb el locaut (tancament d’empreses per decisió dels patrons), deixant sense feina a 150.000 obrers.

• El govern espanyol havia d’intervenir per posar pau als carrers de Barcelona en mig de l’anomenat “pistolerisme” entre empresaris i obrers.


• L’any 1919, el general Martínez Anido va ser nomenat governador civil de Barcelona i, el general Milans del Bosch, Capità General de Catalunya.

• L’objectiu del nomenament d’aquests militars era acabar amb l’agitació social.

• Milans del Bosch va basar la seva estratègia en recolzar les bandes de pistolers per eliminar la violència anarquista. També va posar en pràctica la “llei de fugues” (disparar a l’esquena d’un sindicalista al·legant que fugia).


• En total, van ser assassinades unes 800 persones entre 1917 i 1922, la majoria obrers, als carrers de Barcelona.

• Entre els morts a causa del pistolerisme cal destacar a Salvador Seguí (CNT) o Francesc Layret (advocat obrerista).

• En aquest moment històric va ser també assassinat a Madrid pels anarquistes el polític conservador i President del Consell de Ministres Eduardo Dato (1921).

• L’Exèrcit va posar ordre i les accions sindicals van desaparèixer per por a les represàlies primer, i poc després, per la dictadura de Primo de Rivera.


Francesc Layret (1880-1920), polític i advocat de tendències nacionalista i progressista (Centre Nacionalista Republicà i, més tard,Partit Republicà Català). Va ser tirotejatpels pistolers del Sindicat Lliure

Apartat 7: “La descomposició del sistema de la Restauració”

• La solució a la crisi política, militar i social va ser la creació de “governs de concentració” (governs que aglutinaven a les principals forces polítiques).

• En aquests governs de concentració participaven conservadors, liberals, reformistes i, fins i tot, la Lliga Regionalista. Entre 1918 i 1923, Espanya va tenir deu governs diferents.

• A canvi de la col·laboració de la Lliga Regionalista en els governs de concentració, Alfons XIII va concedir, en 1918, una autonomia més gran per a Catalunya. La idea era crear un govern autònom escollit per sufragi universal.

• Aquesta ampliació d’autonomia no es va arribar a aplicar.


• Aquesta decisió del rei no va agradar gens a la resta de forces del govern de concentració. Alfons XIII va fer marxa enrere i Cambó (Lliga)ho va acceptar per tal de continuar al govern.

• Els nacionalistes catalans més radicals van veure això com una traïció i van impulsar nous partits polítics nacionalistes, més radicals:

- Acció Catalana (escissió de la Lliga dirigida per Rovira i Virgili). Volien més autogovern per Catalunya.

- Partit Republicà Català (esquerra nacionalista, dirigida per Francesc Layret i Lluís Companys).

- Estat Català (primera força independentista, creada per Francesc Macià l’any 1922).


Francesc Macià, polític independentista català, proclamant l’Estat Català durant la II República espanyola (1931). Va fundar elspartits Estat Català i Esquerra Republicana deCatalunya.

Antoni Rovira i Virgili, periodista iPolític nacionalista fundador d’AccióCatalana i, posteriorment, membre d’ERC i President de la Generalitat a l’exili.


• El nacionalisme català s’anava radicalitzant, mentre Espanya perdia la guerra al Marroc.

• El “Desastre d’Annual” (1921) va arribar amb l’atac per sorpresa de la cabila (guerrilla de rebels berbers) d’ Abd-el-Krim a la guarnició d’Annual, propera al penyal d’Alhucemas.

• Espanya va perdre uns 10.000 homes i el control del Rif (creació de l’Emirat del Rif).

• Es va criticar l’actuació del general Silvestre per internar els seus homes al Rif sense protegir la rereguarda.


• Les crítiques al govern i a l’Exèrcit per la mala organització van provocar la dimissió del govern conservador i es va iniciar una comissió per esbrinar les causes del desastre.

• “L’Expedient Picasso” va culpar els comandaments de l’Exèrcit, però l’amistat del general Silvestre (responsable al Marroc) amb el rei, va evitar que es prenguessin mesures en contra seva.

• Aquesta situació va derivar en una pèrdua de confiança de la societat espanyola en la monarquia.

• Abans que es pogués precipitar l’arribada d’una segona república, el rei va recolzar el cop d’estat del general Primo de Rivera. Fi de l’etapa de la Restauració borbònica.

Apartat 8: “La dictadura de Primo de Rivera”

• En setembre de 1923 el general Miguel Primo de Rivera va fer un manifest defensant un cop d’estat de l’Exèrcit per posar ordre a la situació de crisi que patia el país: pistolerisme a Barcelona i separatisme a Catalunya, derrotes militars al Marroc, successió de governs, atemptats contra dirigents polítics, corrupció, etc.

• Comptava amb el vist i plau del rei Alfons XIII. Va començar, doncs, la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).


A l’esquerra, el rei Alfons XIII; a la dreta, el dictador Miguel Primo de Rivera.


• Les primeres actuacions del dictador van ser: supressió de les Corts, abolició de la Constitució de 1876 i prohibició de tota activitat política i sindical.

• Primo de Rivera governaria per decret (les lleis no serien debatudes per cap parlament) com a cap del Directori Militar (nou govern, format per militars propers a Primo de Rivera).

• El dictador va cessar del seu càrrec a tots els governadors civils i alcaldes d’Espanya a partir de l’Estatut Municipal. En realitat va canviar a uns cacics per uns altres posant a persones de la seva confiança.


• Primo de Rivera va voler recuperar l’honor espanyol al Marroc amb el “desembarcament d’Alhucemas” (1925), derrotant a Abd-el-Krim (deportat) i recuperant els territoris perduts del Protectorat espanyol del Marroc en coalició amb l’exèrcit francès.

• Emulant al feixista italià Mussolini, va crear un partit únic, la “Unió Patriòtica”.

• I com els feixistes, també va voler portar la pau social al món obrer mitjançant la intervenció de l’Estat en els conflictes amb les empreses.

• Es va crear l’Organització Corporativa Nacional, integrada a cada empresa per patrons i obrers, per tal de negociar salaris i condicions de treball. Es va permetre a participació d’UGT, però no de la CNT.


• Primo de Rivera es va beneficiar de la bona conjuntura econòmica internacional dels anys 20.

• Es va practicar el proteccionisme i va impulsar el desenvolupament industrial.

• Va reduir l’atur amb obres públiques (ferrocarrils, carreteres, embassaments) i va crear grans empreses públiques com Telefònica i CAMPSA (que tindrien, respectivament, els monopolis telefònic i petroler).


• El moment culminant de la dictadura va ser l’Exposició Internacional de Barcelona (1929) que va transformar urbanísticament la ciutat (que ja tenia llavors un milió d’habitants), i va ajudar a impulsar l’economia catalana, afavorint l’arribada massiva d’emigrants d’altres zones d’Espanya.

• La burgesia catalana va recolzar el cop d’estat. A canvi, Primo de Rivera va manifestar el seu respecte aparent a la llengua i la cultura catalanes, i es va mantenir (per un temps) la Mancomunitat de Catalunya.

• Es van obrir 5.000 escoles durant la dictadura.


L’Exposició Universal de Barcelona de 1929 va servir per remodelar la ciutat (Palau de Montjuic, Plaça d’Espanya, jardinsde Montjuic...), però també per impulsar laIndústria catalana.

El pavelló alemany de la Expo del 1929va ser dissenyat per l’arquitecte Miesvan der Rohe.


• Però aviat es van emprendre mesures anticatalanistes: el nou president de la Mancomunitat, Alfons Sala (nomenat pel dictador), va acabar dissolent la institució en 1925.

• Abans, es van tancar altres institucions catalanistes, es va utilitzar només el castellà en l’administració pública i es van prohibir la senyera i els Jocs Florals. La censura a la premsa i als llibres va ser constant.

• L’any 1926 es va produir un intent d’invasió guerrillera de Catalunya des de França per part dels independentistes d’Estat Català. Es coneix a això con els “Fets de Prats de Molló”.

• L’intent va fracassar i Macià va ser deportat a Bèlgica pels francesos.


• La CNT, des de la clandestinitat, va fer algunes accions contra l’Estat durant la dictadura. En aquest temps es va produir una divisió entre els pacifistes i els partidaris de la violència; aquests últims, van fundar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) l’any 1927, distanciant-se de la CNT.

• L’altre front opositor a Primo de Rivera el constituïen els republicans: progressistes, socialistes del PSOE (a darrera hora) i independentistes catalans, com Francesc Macià.


• L’atur va créixer molt a partir del 1929. A més, les classes altes van deixar de recolzar a Primo de Rivera perquè volien més intervenció als òrgans de poder. Molts sectors van impulsar a Alfons XIII a forçar la dimissió del dictador en 1930.

• L’encarregat de dirigir el nou govern va ser el general Berenguer, amb la missió de retornar a la normalitat constitucional. Aquest període es va conèixer popularment com la “Dictablanda”.


El general Dámaso Berenguer, nascut a Cuba, va tenir èxits militarsal Marroc, encara que també va estarimplicat al desastre d’Annual. La sevaproximitat al rei li va permetre dirigir el govern després de la caiguda de Primo de Rivera.


• Els republicans, socialistes i independentistes catalans es van reunir en agost de 1930 al “Pacte de Sant Sebastià” per preparar l’adveniment de la República, la democràcia i la concessió d’autonomia per Catalunya, País Basc i Galícia.

• Les primeres eleccions, municipals, el 12 d’abril del 1931, van ser un plebiscit sobre la monarquia. Els partits republicans van ser els més votats i van guanyar a les ciutats importants, deixant al rei en una situació molt delicada.

Apartat 9: “La modernització de la societat catalana”

• La societat catalana es va transformar profundament a principis del segle XX degut a la intensa urbanització i a la industrialització.

• L’any 1930, Barcelona superava el milió d’habitants. Les ciutats industrials properes a Barcelona també creixien molt: Badalona, L’Hospitalet, Sabadell, Terrassa... Ciutats com Reus o Igualada, més allunyades, deixaven de créixer.

• A nivell social, anava augmentant el nombre de proletaris urbans (obrers) i també la classe mitjana. La nova població urbana provenia del camp. Un 51% dels catalans treballava a la indústria en 1930 (percentatge similar al d’Anglaterra); un 23% als serveis i només un 26% al camp.


• Es van desenvolupar els mitjans de comunicació: ràdio, premsa escrita, telègraf, telèfon...; i els mitjans de transport: ferrocarril, metro, tramvia, autobús...

• L’accés a l’ensenyament va fer caure la taxa d’analfabetisme. També es va generalitzar la pràctica de la lectura (de premsa i novel·les) entre les classes altes i mitjanes.

• Es desenvolupà també el sector de l’oci: apareixen els primers cinemes i neix la pràctica de l’esport; sense oblidar els balls, sarsueles, teatres i curses de braus.


• També apareix a Barcelona, a principis del segle XX, la “dona moderna”. És urbana, benestant, té un cert nivell d’estudis, treballa i, per tant, té força autonomia personal.

• Les dones treballaven a la indústria, però també a les oficines, l’ensenyament, la sanitat, l’hostaleria, les botigues, les comunicacions, etc. Els sous, això sí, eren molt inferiors als dels homes.

• La dona portava roba més còmoda i escurçada, i pentinats més curts i ràpids.


Ideal estètic femení dels anys 20

Crisi restauracio

Documents

Transcript of Crisi restauracio