Àrea de Patrimoni Comarcal - Consell Comarcal del Garraf · El Museu del Ferrocarril dins la nova...

Àrea de Patrimoni Comarcal

editaConsell Comarcal del GarrafPlaça de Beatriu de Claramunt, 708800 Vilanova i la Geltrút. 93 810 04 40f. 93 810 00 [email protected]

Terra xix Masia d’en CabanyesMasia d’en Cabanyes s/n08800 Vilanova i la Geltrút. 93 811 57 15f. 93 814 74 [email protected]

breus

miscel·lània

recerca i investigació

quadern central

tendències i experiències

eines per aprendre

sabies que…

celebrem

5 ElspréstecsdelMuseuVíctorBalaguer

5 ElMuseudelFerrocarrildinslanovaxarxaestataldemuseus

5 AcabadeslesobresderestauraciódelazonadeponentdelcastelldeCubelles

6 LaBibliotecaMuseuVíctorBalaguerrecuperalasevaesplendor

6 NouavantprojectearquitectònicdelMuseudelFerrocarril

7 Unpasméscapalarecuperaciódelamemòriahistòricad’Olivella

7 EugeniMoleroiPujós(Barcelona,1943-SantPeredeRibes,1984)

8 Donaciód’‘ElMetdeRibes’al’AjuntamentdeSantPeredeRibes

10 Exposició‘40anysdecanviadorsautomàticsd’ampledeviaaEspanya’

11 LaMasiad’enCabanyesielsJocsFlorals

12 Intervencionsenalgunesdelesobresqueformenpartdel’exposició

percommemorarel125èaniversaridelaBibliotecaMuseuVíctorBalaguer

13 RehabilitaciódelanaudelMuseudelFerrocarril

14 RecuperantcaminsanticsaOlivella

15 LaPrehistòriad’Olivella:unbreuestatdelaqüestió

18 CanGranell

21 MiquelUtrilloilesarts.Unaexperiènciadeconeixementipatrimoni

29 ElMuseudelFerrocarril,unmuseuperatotselspúblics

31 Novapropostad’activitatsculturalsipedagògiquesdel’exposiciópermanent

delpallassoCharlieRivel

33 SabiesqueIsidoroCabanyesiOlzinellesvaserunpionerdelesenergiesrenovables?

33 SabiesqueunnenvaregalarunxumetaCharlieRivel?

33 SabiesquelabaronessadeWilsonvadonarobjectesdelesculturesprecolombines

alMuseuBalaguer?

34 SabiesquelaMasiaCabanyestéunavoltacatalanaesplèndida?

35 125èaniversaridelaBibliotecaMuseuVíctorBalaguer

índex

número 11

publicat Novembredel2009

Dipòsit legal b-00000-2009

isbn 000-00-00000-00-0

editaConsellComarcaldelGarrafÀreadePatrimoni

consell de redacció JosepCanalsElisendaCasanovaLourdesCulebrasPilarGarciaMontserratGelabertSalvadorGarretaAnaGrandeSandraIbarsSantilLlacunaAnnaLlanesLluísOchoaMireiaRosichAlbaTomàs

consell editorial MilaArcaronsPrudènciaCarrascoMontserratCoimasPilarGarciaDavidMirandaSixteMoralIsabelPlaEstherRodríguezMireiaRosichAntoniSellaBàrbaraScuderiGabrielSerrano

coordinació ÀreadePatrimoniComarcal

disseny i maquetacióladyssenyadora

correcció ElisabetKamal

Impressió GràfiquesVoisin-Mateu

quadernsdepatrimonidelgarraf 5

Els préstecs del Museu Víctor Bala-guer. La importància del fons pictòric i escultòric català dels segles xix i xx dipositat al Museu Víctor Balaguer es fa palesa amb el nombre de préstecs que la institució fa cada any per par-ticipar en exposicions, tant d’àmbit nacional com internacional.

L’estiu del 2009, el Museu va ce-dir l’escultura Neptú, de Damià Cam-peny, i quatre xilografies correspo-nents a la sèrie L’Odissea, d’Enric C. Ricart, perquè formessin part de la mostra Fascinació per Grècia. L’art a Catalunya als segles xix i xx, que va tenir lloc al Museu d’Art de Girona. L’exposició feia un repàs de la histò-

ria de l’art català des del Neoclassi-cisme fins al segle xx, a partir de l’obra dels artistes influenciats per l’ideal del món grec.

En l’àmbit internacional, cal asse-nyalar el préstec de la pintura La Grille (1926), de Manolo Hugué, que va viatjar al Museu d’Art Modern de Ceret per participar en la mostra Un siècle de paysages sublimes. L’exposi-ció oferia una selecció de tots els ar-tistes que van passar per Ceret al segle xx.

El Museu del Ferrocarril dins la nova xarxa estatal de museus. El Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú és un dels trenta-sis museus inclo-sos en la Red de Museos de Espanya, l’únic de Catalunya. La nova xarxa, que es va crear el 31 de juliol per re-ial decret del Consell de Ministres, té l’objectiu de coordinar els mu-seus de titularitat i gestió estatal, i promocionar i millorar l’eficàcia dels museus que la integren, a més d’encarregar-se de la seva projecció nacional i internacional. Molts dels museus que la formen ho fan a pro-posta del Ministeri de Cultura (és el cas del Museu del Prado o el Reina Sofia), però d’altres els han incor-porats la resta de ministeris. El de Foment hi va incloure dos museus, els del Ferrocarril de Vilanova i de

Madrid. Aquesta integració pot ser un fet determinant en l’impuls de l’equipament vilanoví.

Acabades les obres de restauració de la zona de ponent del castell de Cubelles. Els treballs de restauració de la zona de ponent del castell de Cubelles s’han acabat. Aquesta fase ha comportat l’adequació de la planta baixa de l’edifici, que antigament eren les quadres, i la zona del pati del cas-tell. Les actuacions s’han dut a terme en l’àmbit estructural, s’han refet les cobertes, s’han reforçat els sostres i s’han deixat espais buits per a quan es defineixi l’actuació que s’hi vol fer.

breus

Escultura‘Neptú’,deDamiàCampeny LogotipdelMuseudelFerrocarrildeVilanovailaGeltrú

breus

6 quadernsdepatrimonidelgarraf

breus


ològic actual i amb unes previsions pressupostàries reals.

De la direcció de l’avantprojecte se’n farà càrrec ADIF, l’entitat pública titular dels terrenys i les edificacions del Museu, i, en concret, l’arquitecte José Ramón Pastor, en coordinació amb la direcció del Museu.

Un pas més cap a la recuperació de la memòria històrica d’Olivella. El mes de setembre passat, el Servei de Cul-tura de l’Ajuntament d’Olivella, amb l’ajuda de dos joves historiadors de la Universitat Autònoma de Barcelona, Edgard Camarós i Eduardo Descal-zo, va acabar de fer l’inventari de la documentació de Can Suriol, amb la transcripció del diari personal de Pau Raventós i Marsé, la publicació de la qual es va presentar el dia 8 de novembre a La Sala, durant les Festes de Tardor - Olivella Viu el Parc.

El pas següent en aquest projecte de recuperació de la documentació històrica d’Olivella se centrarà en l’inventari de l’Arxiu Parroquial, que durant aquesta tardor han iniciat els mateixos historiadors, amb l’auto-rització de mossèn Ramon Català i la col·laboració inestimable de Vicenç Carbonell.

Un cop més, aprofitem aquesta publicació per convidar tots aquells que disposin de documentació histò-

rica o de fotografies antigues d’Olive-lla a participar en aquesta tasca de recuperació de la memòria històrica del nostre municipi. Només cal que us poseu en contacte amb el Servei de Cultura de l’Ajuntament d’Olivella.

Eugeni Molero i Pujós (Barcelona,1943-SantPeredeRibes,1984). Aquest any es compleix el vint-i-cinquè ani-versari de la mort d’Eugeni Molero i Pujós (Barcelona, 1943 - Sant Pere de Ribes, 1984), un dels periodistes més rigorosos i compromesos de la nostra comarca.

Impulsor de nombrosos projectes en l’àmbit cultural i col·laborador de diferents publicacions, Molero va dei-xar empremta en diferenciar-se del tipus de periodisme que es feia a la seva època. Eren temps de transició cap a la democràcia i, a través dels seus articles, va demostrar el seu compro-mís amb la llibertat dels pobles i la seva crítica cap al franquisme.

Molero va ser redactor i col·labo-rador de diferents publicacions. Va ser impulsor i ànima del Setmanari de Vilanova i la Geltrú, la primera publicació en català que es va fer al Garraf, entre els anys 1977 i 1978, i també va crear la publicació mensu-al Montgròs, a Sant Pere de Ribes.

Va fundar l’Associació Catalana de Crítics d’Art, i la seva passió per la

música el va portar a escriure les bi-ografies d’Eduard Toldrà, Rafael Fer-rer i Francesc Mas i Ros, i a publicar La Principal de la Bisbal: cobla de la Generalitat de Catalunya i Josep i

Manuel Saderra, músics de cobla i compositors. Va ser guardonat en cinc edicions amb el Premi Pau Casals d’Assaig Musical Català, als Jocs Flo-rals de la Llengua Catalana a l’exili.

El Consell Comarcal del Garraf ret homenatge a la seva figura amb el lliu-rament dels Premis Eugeni Molero de Periodisme i Investigació, que s’ator-guen anualment des de l’any 1992.

Portadadel’opuscledecelebraciódel25èaniversari

També s’han incorporat serveis sanitaris al recinte, per donar suport a l’Oficina de Turisme i a l’exposició permanent del pallasso Charlie Ri-vel, un element indispensable per a la millora de la prestació de serveis de qualitat.

La Biblioteca Museu Víctor Balaguer recupera la seva esplendor. El mes de juny passat es van iniciar els treballs de rehabilitació de les façanes i de recu-peració dels esgrafiats de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. L’edifici es va construir entre el 1882 i el 1884, sota la direcció del mestre d’obres Jeroni Granell, i és un exemple paradigmà-

tic de l’arquitectura eclèctica prèvia al Modernisme, que inclou diferents trets estilístics neoegipcis i neogrecs, baixos relleus i esgrafiats.

La part més important de l’actua-ció ha estat la recuperació i la recons-trucció dels esgrafiats, obra del pintor Josep Mirabent, que fan referència a escenes simbòliques de l’art egipci, grec i cristià. D’aquesta manera, tor-nen a la llum unes obres de gran valor històric i simbòlic. D’altra banda, s’ha aprofitat per millorar la zona del jardí i l’accessibilitat al Museu per a les per-sones amb problemes de mobilitat.

La intervenció ha restituït de ma-nera integral les façanes originals,

concebudes per l’arquitecte Jeroni Granell, i ha deixat la resta de façanes amb una intervenció mínima de ne-teja i consolidació.

Era una rehabilitació necessària, que s’ha pogut dur a terme en el marc de la commemoració del cent vint-i-cinquè aniversari de la inauguració de l’equipament, gràcies a les sub-vencions rebudes de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

La intervenció ha permès recuperar l’esplendor d’un edifici emblemàtic, ja que es tracta d’un dels museus més antics i més singulars de Catalunya.

Nou avantprojecte arquitectònic del Museu del Ferrocarril. El Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) finançarà, per mitjà d’una subvenció, l’avantprojecte arquitectònic del Museu del Fer-rocarril, un estudi que inclogui les actuacions necessàries per a la recu-peració d’edificis i instal·lacions, que les posi en valor, defineixi els espais necessaris i situï l’equipament patri-monial en el lloc que li pertany dins del panorama museístic europeu. Tot això suposa fer un replantejament general del Museu i de les actuacions necessàries per vertebrar les diferents edificacions i la seva infraestructura patrimonial, amb el projecte muse-

L’esglésiad’Olivella


miscel·lània


magí fortuny i albareda

cap altra que “Nar fent”. La seva tranquil·litat aparent, però, desapareixia de manera immediata quan –com a bon pa-gès– endevinava l’amenaça d’una pedregada.

Era aleshores quan, es trobés on es trobés, deixava el que estava fent i corria cap a l’església per dur a terme el que només ell sabia fer: fer ressonar les campanes de tal manera que desplacessin la tempesta cap a un altre indret. Alguns dels qui el van conèixer asseguren que, mentre va ser el campaner, cap pedregada no va malmetre mai una collita dels pagesos ribetans. Una bona feina que li agraïen amb una part de les collites que el toc magistral havia salvat.

En Jaume Raventós i Lloses, català d’esquerres i repu-blicà compromès, es va haver d’exiliar quan va acabar la Guerra Civil. Probablement, a algun camp de refugiats francès. La seva mare, d’edat avançada, se’n va anar a viu-re a Barcelona. Solter i sense fills, a Ribes només en queden familiars llunyans. Ells són els primers a creure que l’es-sència d’en Met del Castell no s’hauria d’oblidar mai.

JoanRoigiCapdevila,l’autordel’obrailessevesmotivaci-ons. Joan Roig, escultor i pintor de professió i vocació, va néixer un 28 de maig del 1926 a Barcelona. Va estudiar a París i a Brussel·les, tot i que la seva carrera artística la va desenvolupar principalment a Flandes, on va viure la major part del temps, al costat de la seva dona Jeanine.

L’escultura El Met de Ribes vol ser un petit reconeixe-ment a l’ambient acollidor que els pares de l’autor van trobar a Ribes, amb veïns i amics que els van fer sentir feliços fins al darrer moment. Un record permanent pels seus progenitors, per tots els ribetans que els van acom-panyar i per la sensació de concòrdia que sempre li ha desprès aquest poble.

miscel·lània

Donaciód’‘ElMetdeRibes’al’AjuntamentdeSantPeredeRibesDins del marc de la diada deSant Jordi d’enguany, i aprofitant la celebració dels deu anys de la Biblioteca Manuel de Pedrolo, ens omple de goig rebre aquest regal tan emblemàtic i de gran valor simbòlic per al nostre municipi, l’escultura El Met de Ribes. Servei de Cultura Ajuntament de Sant Pere de Ribes

HomenatgeaJaumeRaventósiLloses:enMetdelCastell.Un dels personatges més rellevants, i actualment oblidats, del Ribes del segle passat és en Jaume Raventós i Lloses, encara que –tal com era habitual en aquella època– la gent del poble el coneixia més aviat pel seu sobrenom. En aquest cas, el de Met del Castell.

En Met era un pagès que vivia amb la seva mare, la Car-meta, al castell de Sota-ribes. D’ella en va aprendre l’habi-litat que més endavant el convertiria en un dels ribetans més populars i estimats: l’art de tocar les campanes. I és que, durant molts anys, les campanes van ser els altaveus dels esdeveniments quotidians de la vida local. D’aquesta manera, la gent del poble podia saber, amb un simple repic, si havia nascut una criatura o si s’havia mort algun veí.

De totes maneres, un dels tocs diaris de referència (si més no, per als pagesos) era el de les dotze del migdia. El seu so, lligat a la posició del sol, orientava la gent que treballava la terra durant tot el dia. I aquesta era, precisa-ment, la tasca diària de la Carmeta, que pujava puntual-ment del castell fins a l’església Nova per executar-la.

Si hi ha algun toc de campanes que va donar una altra dimensió a la figura d’en Met, però, va ser el de tempes-ta. Consistia en un repic lent i continuat, amb el ressò del qual s’aconseguia desviar els núvols portadors d’una pe-dregada imminent. Cal recordar que qualsevol tempesta d’aquestes característiques podia arruïnar la collita que havia requerit l’esforç de tot un any. Un fet al qual s’ha d’afegir que, en aquella època, l’economia ribetana girava bàsicament al voltant del conreu de la vinya i els cereals. Per tot això, la figura del Met campaner era cabdal.

En Met, que era conscient d’això, era un home eixerit i menut, conegut popularment pel seu tarannà presumit i parsimoniós. Una de les expressions que defineixen més bé el seu caràcter és, justament, la resposta que donava a tothom que li preguntava com li anaven les coses. I no era

miscel·lània


miscel·lània


L’exposició Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernitza-ció i romanticisme, que es mostra al Museu d’Història de Barcelona fins al mes de gener del 2010, és un fet impor-tant per a la comarca, ja que la Masia d’en Cabanyes hi participa activament mitjançant el préstec d’algunes de les seves obres del llegat.

A finals de juliol, el Museu d’Història de Barcelona va inaugurar aquesta exposició amb l’objectiu de com-memorar el cent cinquantè aniversari de la restauració dels Jocs, tot situant aquell episodi en un moment clau de la història contemporània de Barcelona: aquell en què les elits ciutadanes, davant de l’expectativa certa d’unes transformacions materials i institucionals (com el Pla Cerdà) en què projectar l’optimisme del moment, ela-boren estratègies de construcció cultural que les legitimin i les dignifiquin.

D’aquesta manera, l’exposició vol mostrar com, en l’horitzó del “gran desvetllament de Catalunya el 1854”

de què parlava Vicens Vives, i en el marc d’una reacció catalana a l’intens procés de nacionalització espanyola i de centralització de l’època moderada, els Jocs serveixen l’objectiu de redefinició de les pràctiques culturals tot articulant els valors de l’historicisme romàntic (cosa que assegurava un espai lluït a les pràctiques literàries en ca-talà) amb les noves exigències de representació urbana.

La Masia d’en Cabanyes ha cedit per a la mostra l’oli sobre coure Les coves d’Artà (1850), de Joaquim de Ca-banyes, i l’oli sobre cartró Vaixell i Mort, de Llorenç de Cabanyes, així com una col·lecció important de llibres datats entre el 1819 i el 1824, d’Ossian, Sir Walter Scott i Lord Byron.

Detalldel’exposició‘BarcelonaielsJocsFlorals,1859’

LaMasiad’enCabanyesielsJocsFlorals

Exposició‘40anysdecanviadorsautomàticsd’ampledeviaaEspanya’

Per raons tècniques derivades de la necessitat de tenir locomotores amb potència superior, la construcció de la xarxa ferroviària espanyola es va fer amb un ample de via (1.674 mm) superior a l’estàndard internacional (1.524 mm). En aquells moments incipients de la his-tòria del ferrocarril, la potència de les locomotores era proporcional a la mida de la caldera, i amb més distància entre rodes se’n podien construir de més grans. La con-seqüència va ser que la península va quedar aïllada per ferrocarril de la resta d’Europa.

Les solucions tradicionals per superar el problema han consistit bé en el transbordament de mercaderies i viatgers a la frontera, bé en el canvi de rodes i eixos dels vehicles, amb la consegüent despesa econòmica i de temps que suposa. La solució que s’ha demostrat més eficaç, i que es fa servir des de l’any 1969, consisteix en un sistema que permet variar la distància entre les dues rodes d’un eix o rodal. Per fer efectiva aquesta solució calen equips de rodament especials en el vehicle i unes infraestructures fixes específiques: els canviadors d’amplada. Aquest sis-tema innovador, patentat per l’empresa Talgo, actua de manera automàtica mentre el tren passa per la instal·lació i fa innecessari el canvi d’eixos o bugies.

L’exposició, que es pot veure al Museu del Ferrocarril fins al 10 de gener del 2010, commemora els quaranta anys d’explotació amb trens comercials d’aquests sistemes de canvi automàtic d’ample de via. És un homenatge als pioners que ho van fer possible i a la funció capdavantera de la indústria espanyola en aquest àmbit. A la vegada, anima els enginyers a continuar innovant en un sector que esdevindrà vital en el futur espai ferroviari europeu.

rafael salvador ortegacoordinador de documentació

Detalld’un‘talgo rd’rodantperuncanviador

miscel·lània


miscel·lània


RehabilitaciódelanaudelMuseudelFerrocarrilAbans d’acabar l’any 2009, s’ha previst que comencin les obres de rehabilitació de l’edifici més antic del Museu, la nau del taller de reparacions de locomotores de vapor, que data del 1881, l’any en què es va inaugurar la línia. Aquesta construcció es troba fora del circuit de visita del Museu pel seu deteriorament. És un primer pas important per a la recuperació d’un edifici valuós de caire industri-al i de l’inici de les intervencions necessàries per a la re-modelació completa del Museu.

La dotació econòmica sol·licitada per al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú, en una esmena pre-sentada per CiU als Pressupostos Generals de l’Estat del 2009, va ser de 450.000 euros. Aquesta quantitat va ser recollida al programa pressupostari del Ministeri de Foment i, un cop signat el conveni corresponent amb l’ADIF –com a propietària de terrenys i instal·lacions–, permetrà efectuar una primera fase de la rehabilitació d’aquesta edificació valuosa. Els treballs s’iniciaran en els catorze mesos posteriors a la firma del conveni, i seran dirigits i tutelats per l’equip d’Arquitectura de la Direcció de Patrimoni d’ADIF.

El cost estimat per a una intervenció global és aproxi-madament de dos milions d’euros, per la qual cosa s’ha previst sol·licitar més endavant l’1% cultural per a la recu-peració total d’aquesta construcció patrimonial única.

La primera fase, tenint en compte el pressupost apro-vat, cobreix la redacció del projecte bàsic i d’execució, l’estudi de seguretat i salut de la rehabilitació del conjunt

de la nau, així com la intervenció i l’execució d’obres a la zona on se situa el pont-grua. Aquest primer àmbit de 360 m2 es pot considerar el de més valor patrimonial del conjunt de la nau, d’un total de 1.500 m2. Aquesta reha-bilitació inicial permetrà un nou circuit de visita del Mu-seu, així com una museografia que destaqui els valors del ferrocarril i que permeti preservar tant l’edifici com alguns dels vehicles més valuosos que es custodien al Museu.

pilar garcía fuertesdirectora

Pont-gruadelanaupendentderehabilitació(fotodeJoanUbide)

Intervencionsenalgunesdelesobresqueformenpartdel’exposiciópercommemorarel125èaniversaridelaBibliotecaMuseuVíctorBalaguer

La mostra commemorativa dels 125 anys del Museu Víc-tor Balaguer de Vilanova i la Geltrú ha fet sorgir obres que fins ara, segurament, no s’havien pogut veure.

L’exposició, que vol ser una reproducció de la sala del Museu en els seus orígens, consta d’una varietat d’objec-tes d’art del seu fons de col·lecció, com mobles, escultu-res i pintures a l’oli.

La majoria de les obres escollides per a aquesta exposi-ció són de les més antigues que té la institució. En desta-quen obres de Wildens, Esquivel o Luna, entre d’altres.

S’ha hagut de fer una mínima intervenció en una part de les peces per tal que se’n pugui gaudir a la mostra i per a una millor conservació en el futur.

Les obres, en general, es trobaven en bastant bon estat de conservació, el problema més comú era l’acumulació de pols i l’aparició d’insectes. En alguns casos, hi havia degra-dacions més greus, com algunes pèrdues, aixecaments i

fissures de la capa pictòrica o oxidacions de vernís que en-fosquien i engroguien molt la pintura o els suports.

La posada a punt d’aquestes obres s’ha basat en fixa-cions de capa pictòrica, retirada de vernissos oxidats, re-tirada d’alguna intervenció de restauració anterior que ja no feia la seva funció, col·locació d’alguns pedaços o punts de sutura en alguns estrips del suport de la tela, reinte-gracions cromàtiques i envernissades generals, però, so-bretot, la neteja amb consciència de totes les peces.

Totes aquestes intervencions han estat possibles gràcies a un equip de restauradors, alguns en pràctiques, provinents de la Diputació, i d’altres com a col·laboradors o treballadors del Museu, que, a més a més, han documentat tots els pro-cessos i l’estat actual de les peces intervingudes.

natàlia sànchez carreteroconservadora-restauradora de patrimoni

‘Dànaeilaplujadaurada’,d’autordesconegut.Datad’ingrés:any1884

miscel·lània

14 quadernsdepatrimonidelgarraf quadernsdepatrimonidelgarraf 15

IntroduccióEl municipi d’Olivella disposa d’un bon registre arqueològic de la seva Prehistòria, amb tot, no gaire conegut. La consti-tució calcària del Garraf és responsable de les moltes cavitats del massís, i és precisament en aquestes cavitats on els ves-tigis del passat prehistòric del neolític a l’edat dels metalls s’han localitzat en aquest municipi. De les moltes cavitats de les quals disposa el municipi, no totes van ser utilitzades per les comunitats humanes que vivien al Garraf durant la Prehistòria, o almenys no ens en queden evidències, però sí que ho van ser moltes d’elles, com la cova Xaro, la de les Piques, la del Tramper i d’altres. Això no vol dir, però, que no es fessin servir altres llocs del massís per a diverses acti-vitats, com ara viure-hi, enterrar-hi o emmagatzemar-hi coses, el que passa és que les restes arqueològiques són més fàcils de trobar dins d’una cova que a l’aire lliure.

La seqüència temporal que s’adscriu al registre prehis-tòric d’Olivella va del neolític i el calcolític, passant per l’edat del bronze i la del ferro, fins a l’època ibèrica. És a dir, un interval de temps que va des del 4000 aC fins al 50 aC, aproximadament.

En aquest article (en dues parts), com a resum i per

proporcionar una petita idea sobre l’estat de la qüestió de les investigacions sobre la prehistòria d’Olivella, exposa-rem breument els jaciments arqueològics i les seves res-tes associades, i finalment farem una valoració i una con-clusió en el seu conjunt i en relació amb el que coneixem de la resta del Garraf.

Cova de Can MontanerLa cova de Can Montaner (vora la masia del mateix nom) està situada al costat de la riera de Begues. És una cavitat de calcària aptienses que ja es va inventariar en el catàleg que van dur a terme J. Castell i J. Tejedor (Castell i Tejedor, 1982) als anys vuitanta. No es coneixen materials arque-ològics associats directament a la cavitat, però als voltants de Can Montaner es van localitzar unes destrals polides que es troben dipositades al Museu Vinseum de Vilafran-ca del Penedès (v. figura 1).

Aquest tipus de materials són molt comuns a Catalu-nya durant tota la Prehistòria recent, i especialment durant el neolític. No obstant això, ja que es tracta de restes des-contextualitzades arqueològicament, no se’n pot establir la cronologia.


part i

La Prehistòriad’Olivella: un breuestat de la qüestió

f igura 1DestralspolidesprovinentsdelsvoltantsdeCanMontaner(imatgeextretaimodificadadeBorrell,2007)

RecuperantcaminsanticsaOlivella

Ja fa uns anys que, des del Servei de Cultura de l’Ajunta-ment d’Olivella, s’està treballant en la recuperació de diferents elements patrimonials del municipi. En aques-ta línia, s’ha endegat un treball de recuperació de diferents camins que, al llarg dels anys, s’havien deixat de fer servir i, en algun cas, fins i tot gairebé s’havien perdut.

El mes de juliol passat, l’Escola de Natura de Can Grau va organitzar un camp de treball amb vint-i-sis joves de tot Catalunya, que durant deu dies van estar treballant en la recuperació d’un tram d’uns 1.500 metres d’un camí que permetrà unir a peu i amb bicicleta el nucli antic

d’Olivella amb els nuclis urbans de Las Colinas i Can Su-rià, i que, a la vegada, connecta amb el camí que uneix també el nucli antic amb el nucli de Mas Milà - Can Milà, que, alhora, ja és contigu del Mas Mestre. Tot plegat ha estat possible amb l’autorització dels propietaris dels terrenys per on passen aquests camins, la família Camps, especialment en Josep Camps, i amb l’esforç d’aquests joves i els seus monitors. A tots ells, des d’aquí, els fem arribar el nostre agraïment per ajudar-nos a recuperar el patrimoni d’Olivella.

D’altra banda, s’ha previst per a l’any 2010 la senya-lització d’aquests camins dins d’un projecte comarcal, que portaran a terme el Consorci de Turisme del Garraf i l’Àrea de Turisme de la Diputació de Barcelona amb tots els ajuntaments de la comarca, i que permetrà la connexió, degudament senyalitzada, per camins de vianants i de bicicleta de tots els municipis de la comarca.





quatre estan confeccionades sobre pedra negra (possible-ment esteatita) i les altres tres ho estan sobre os. El botó quadrat de secció piramidal, que probablement està fet sobre petxina, presenta en la seva cara anterior una doble perforació obliqua (ídem.) (v. figura 5).

Aquesta cavitat, tal com ja hem apuntat, sembla que va ser utilitzada com a context funerari durant diferents moments de la prehistòria. Les denes i la ceràmica raspa-llada fan pensar en algun moment del neolític antic post-cardial, i el botó piramidal i un fragment de bronze loca-litzat a la cavitat ens fan decantar pel període calcolític o per l’edat del bronze. No obstant això, aquesta materialitat no és exclusiva de contextos funeraris, i no podem des-cartar, tampoc, que la cova del Tramper es fes servir com a lloc d’hàbitat o com a lloc d’emmagatzematge durant una cronologia compresa entre el 4000 aC i el 650 aC.

Continuarà a la segona part, que apareixerà al núm. 12 dels Quaderns de Patrimoni del Garraf

bibliograf ia

Borrell, F. (2007): El patrimoni arqueològic d’època pre-històrica del municipi d’Olivella (Garraf). Informe inèdit d’Estrats, Gestió del Patrimoni Cultural, SL.

Castellà, A. (2007): Memòria de la intervenció arqueolò-gica a la cova de Can Montaner i de la documentació del Barret del Rector i de la cova del Tramper. Memòria d’intervenció (núm. 6736) per a la Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya.

Castell, J., Tejedor, J. (1982): Cadastre espeleològic de la comarca del Garraf. Butlletí de la Biblioteca Museu Víc-tor Balaguer, VI època. Vilanova i la Geltrú.

f igura 3Fragmentinformedeceràmicaraspallada(imatgeextretadeBorrell,2007)

f igura 4Esclatsdesílexmarró(imatgeextretadeBorrell,2007)

f igura 5Algunesdenesenpedraios(dreta)ielbotópiramidal(esquerra)(imatgeextretadeBorrell,2007)

ferran borrellSchoolofArts,HistoriesandCulturesUnivestityofManchester

edgard camarósLaboratorid’ArqueozoologiaDepartamentdePrehistòria.UniversitatAutònomadeBarcelona

L’any 2006, l’empresa Estrats S.L., a petició de l’Ajun-tament d’Olivella, va desenvolupar una intervenció ar-queològica sota la direcció d’A. Castellà (2007) i va en-carregar a F. Borrell (2007) un informe del potencial arqueològic del municipi. L’excavació va consistir en la realització de dos sondejos de 2 x 1 metres en diferents sectors de la cova, i va constatar la presència nul·la de restes arqueològiques (v. figura 2). L’investigador atribu-eix la falta de material a un possible efecte de neteja i erosió, dut a terme per la pujada i la baixada del nivell de l’aigua de la riera durant molt de temps (Castellà, 2007), i no refusa la possibilitat que en algun moment hagués estat utilitzada, ja que molt a prop hi ha la cova del Tramper. Tampoc no es descarta, ja que es tracta d’una bona cavitat, en el sentit que és gran, ombrívola i a prop de la riera.

Cova del TramperLa cova del Tramper està localitzada vora la cova de Can Montaner. Té una longitud d’uns 15 metres i està dividi-da en dues sales. Aquesta cavitat va ser descoberta l’any 1976 per M. Miret (Castellà, 2007), i aquell mateix any

s’hi van trobar una sèrie de materials que es van dipositar al Museu Vinseum. Entre aquests materials (un total de setanta), el que abunda més són les restes ceràmiques fetes a mà, amb cinquanta-nou fragments. Trobem restes de vores de vasos ceràmics de boca tancada, llavi arrodo-nit i parets lleugerament convexes, i restes de vasos cuits de manera oxidant, de boca oberta i exvasada i llavi arro-donit. Algunes disposen de desgeixant considerable (pos-siblement pedra calcària). Altres restes ceràmiques són els fragments de bases, que ens parlen de l’existència d’al-menys un bol de base còncava amb una superfície inte-rior i exterior brunyida (Borrell, 2007). També localitzem restes amb elements decoratius, com un doble cordó llis. Deu dels fragments tenen la superfície interior i exterior raspallades (v. figura 3).

Podem destacar, també, la presència de dos esclats no corticals de sílex marró (ídem.), producte de la talla lítica (v. figura 4).

La presència d’elements d’ornament, com ara denes de collaret i un botó piramidal, fan pensar en un possible ús sepulcral de la cavitat durant diferents períodes. Les denes són de tipus discoïdal i, de les set que s’han trobat,

f igura 2Detallsdelssondejosfetsel2006alacovadeCanMontaner(imatgeextretadeCastellà,2007)





La masia cubellenca més bonica, per la seva senzillesa i el seu perfil arquitectònic, podria ser Can Granell. Amb una història molt lligada a la vila i a una nissaga de cubellencs que ha arribat fins als nostres dies, la casa pairal dels Gra-nell es troba situada a pocs centenars de metres del cen-tre de la vila, al nord del nucli urbà i, històricament, havia pertangut a la quadra de Gallifa.

Les terres que la delimiten són les de l’Hort del Rector i el carrer del Torrent del Raval, al sud; la carretera de Mas Trader –antic camí de l’Arboç–, a l’oest; les de la masia del Molí de la Palma, al nord; i el torrent del Cementiri, a l’est.

El tipus de construccióCan Granell és una masia de dos cossos classificada dins del grup II, amb el carener perpendicular a la façana. Pos-teriorment s’hi va afegir un cos a ponent, i més tard, a la dècada dels seixanta del segle xx, s’hi va construir un late-ral a sol ixent.

Gràficament, podem explicar una hipòtesi plausible sobre les fases constructives de la masia, partint del mas original de dos cossos (v. figura 1).

Les cobertes de Can Granell són de teula àrab rogenca i

la seva inclinació és mitjana, a les teulades del cos central, i se suavitza en l’afegit de llevant. Les teulades no tenen ràfecs en cap de les cobertes de l’edifici, i pel que fa al nom-bre d’aiguavessos, és de dos per al cos central, un per a l’afe-git de llevant i un de paral·lel a la façana per a la construcció de ponent, que conté un terrat, que està semicobert.

La façana de Can Granell és austera i amb l’orientació cap a migdia. A la dovella central del portal principal d’en-trada hi ha una inscripció amb l’any 1697.

Els murs són fets de pedra picada unida amb morter, arrebossats de calç blanca, que, amb el temps, ha agafat una tonalitat terrosa. Els solers s’han mantingut pràcticament intactes en gran part de les estances. A banda de l’espina de peix, algunes estances, com el distribuïdor, eren de qua-drícula, i d’altres, com les golfes, eren sense enrajolar.

El Registre de Finques municipal del 1922 esmenta Can Granell com a “casa de llaurar, composta de planta baixa, un pis, golfes i casa annexa”, amb una dimensió de 162 metres quadrats.

Les terres de Can GranellSi parlem de les terres, trobem que són dues peces unides

Can Granell

Primerafegitf igura 1 Masoriginaldedoscossos Segonafegit



Miquel Utrilloi les artsUna experiència de coneixementi patrimoni

a l’altura del mas. Una primera, de seixanta-sis àrees i seixanta-quatre centiàrees, al cantó sud, fins al carrer del Torrent del Raval, i una segona de cabuda una hectàrea, seixanta-vuit àrees i quaranta-set centiàrees, al cantó nord, fins al Molí de l’Anton.

El conreu principal era el de cereals, encara que la vinya va tenir una aportació important a l’economia de la masia, si fem cas de les fonts orals i de les imatges que se’n conserven.

Hi havia peces importants plantades amb blat de moro, per al menjar dels animals, i camps d’ametllers.

CuriositatsLes curiositats de Can Granell són la seva sínia i la seva latrina. La sínia es va fer el febrer del 1861, quan el cons-tructor de carros vilanoví Josep Mostera va cobrar cent sis duros “per la feina i els materials d’una sínia que dit Granell m’ha fet construir per ser enterament inútil l’antiga, en una peça de terra hortícola que ell mateix posseeix al terme de dita Cubelles, contigua a l’horta del mossèn”. L’altre tresor és la latrina, conservada perfectament a la planta baixa del mas, una de les rareses de les cases de pagès locals.

La històriaEl pas del temps de Can Granell va lligat amb la família que dóna nom al mas. El primer membre de la família que s’ha pogut documentar és Antoni Granell, de Cunit, que el 21 d’agost del 1653 va donar sepultura al seu fill Rafael a la vila veïna del Baix Penedès. Per al naixement dels següents fills, Miquel, Francesc i Antoni, ja a partir del 1655, el veïnatge que figura als llibres de batejos és “habitant de la Casa de la Creu, de Cubelles”.

Ramon Granell i Ventosa apareix esmentat en un do-cument parroquial del 26 de juny del 1804, quan es diu: “Ramon Granell, o los hereus de la Casa Granell, sobre hort de la rectoria.” Aquesta anotació del 1804 és la pri-mera prova trobada de la propietat dels Granell sobre el mas que hi ha documentada.

Per voluntat testamentària d’Eduard Granell i Torrents, la masia va passar en herència a Anna Granell i Albet, casa-da amb Gaspar Toscano. Així doncs, actualment la masia de Can Granell és propietat de la família Toscano i Granell.

grup d’estudis cubellencsAmicsdelCastell

LasíniadeCanGranellal’actualitat

quadern central


quadern central


del 1892, quan ella inicia un afer amorós amb Erik Satie i arriba la ruptura definitiva. Durant aquest temps, Utrillo retroba Rusiñol a París i ocasionalment comparteix amb ell i altres artis-tes catalans –Andreu Solà i Vidal, Clarasó, Canu-das i Ramon Casas– els habitatges successius que té a Montmartre, i introdueix tota la troupe a la vida artística i mundana del medi. Mentrestant, ha deixat el periodisme i es dedica als espectacles d’ombres xineses als cafès de Le Chat Noir i de l’Auberge du Clou, freqüentats també per Satie, Steilen i Toulouse-Lautrec, entre d’altres. Arran de la ruptura amb Suzanne Valadon, Utrillo em-prèn el camí cap als Estats Units, acompanyat, entre d’altres, per Pere Romeu, amb l’esquer de l’Exposició Internacional de Chicago (1893) i amb la intenció de promoure els espectacles d’ombres xineses. En retorna la primavera del 1895.

Instal·lat per uns pocs mesos a l’apartament de Rusiñol al Quai Bourbon, pel juny d’aquell any l’acompanya a Sitges, on, per primera vegada, entra en contacte amb el Modernisme català. En-tre el 1895 i el 1899, Utrillo esdevé el col·laborador més important i constant de Rusiñol, i cerca, al-hora, un lloc entre el medi artístic. És en aquests anys quan Utrillo es manifesta com a pintor i, sobretot, com a dibuixant, tant en les il·lustracions a La Vanguardia dels articles que Rusiñol envia d’Andalusia estant –on l’ha acompanyat, junta-ment amb Arcadi Mas i Fondevila i Macari Oller i Codoñet8– com en les d’Oracions, una de les obres més preuades de l’art total modernista9. Però el que li atorga la carta de modernitat i d’in-novació és el cartellisme, que practica des dels anys noranta a París i que reprèn al Cau Ferrat,

amb els cartells d’Oracions i de La Fada per anun-ciar la IV Festa Modernista, tots dos del 1897.

Del mateix any data el cartell dedicat a les om-bres xineses d’Els Quatre Gats, fet a quatre mans amb Ramon Casas, i el cartell de la festa major de Sitges, amb Rusiñol, una experiència que repeteix el 1898 amb el cartell de Fulls de la Vida. Des de l’obertura de la taverna barcelonina, que pren el relleu al Cau Ferrat com a nucli dur del Moder-nisme, Utrillo n’esdevé l’animador més constant, promovent exposicions, espectacles d’ombres xineses i de putxinel·lis –recuperant sota la capa artística aquest vessant important de la cultura popular– i transportant a les pàgines de Quatre Gats (1899) i Pèl & Ploma (1899-1903) informa-ció de primera mà sobre valors artístics consoli-dats i emergents, així com la seva pròpia visió crítica. L’activitat d’Utrillo com a comentarista i crític d’art, que s’origina al París del 1889 i continua a Bar-celona des de les pàgines de Luz (1987), culmina amb la direcció i la redacció de Pèl & Ploma i Forma (1904-1907), gràcies a la col-laboració econòmica de Ramon Casas, i el posiciona com un dels experts més reconeguts i prestigiosos dins i fora d’Espanya. El 1906 el crida José Espasa, que li encarrega la direcció artística i la redacció de l’En-ciclopèdia Espasa, tasca a la

8 (Rusiñol, 1897) (Rusiñol, Panyella, Andalusia, Museo Casa de los Tiros, 2001).

9 (Rusiñol, 1897).

fotoLafamíliaUtrilloalcomplet:MiquelUtrilloiVidal(l’avi),MiquelUtrilloiRiu,RamonaMorliusiBorràsielsnensMiqueliJosep(1870)

Una vida dedicada a l’artTots els oficis que en algun moment van iden-tificar l’activitat d’Utrillo –crític d’art, pintor, promotor artístic, enginyer, periodista, decora-dor…– tenen a veure amb la implicació en el medi artístic. Dues constants caracteritzen la seva trajectòria: la curiositat científica i la vocació artística que va viure des de diversos vessants.

Miquel Utrillo Morlius neix en el si d’una família liberal marcada per la personalitat del pare, l’advocat Miquel Utrillo i Riu, compromès amb el moviment liberal i republicà fins a formar part de la Junta Revolucionària de Barcelona el 1868. La família passa per l’experiència de l’exili a França en dues ocasions (1867 i 1880), i el jove Utrillo cursa estudis primaris, batxillerat i enginyeria a Avinyó, Barcelona i Madrid, tot i que al mateix temps manifesta una forta inclinació vers la pin-tura i l’arqueologia. A París, el 1880, Utrillo so-vinteja tant l’Institut National Agronomique com

la vida bohèmia i artística de Montmartre, on manté una relació amorosa amb Suzanne Vala-don, una model de Puvis de Chavannes i de Re-noir. A finals del 1883, es trasllada a Madrid i posteriorment viu a Barcelona, Bèlgica i Alema-nya, on fa feines d’enginyeria i de caràcter co-mercial. Torna el 1887 i treballa per a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, en l’atracció del Panorama de Waterloo5. Durant l’estada a Bar-celona del 1885 participa en la Societat d’Excur-sions Catalana i entra en contacte amb els homes de la Renaixença i amb els joves artistes, com Santiago Rusiñol i, per mitjà d’aquest, Enric Cla-rasó, Ramon Canudas i Ramon Casas6.

El 1889 torna a París com a corresponsal de La Vanguardia fins al 1891, any en què reconeix el fill que ha tingut amb Suzanne Valadon, el futur pintor Maurice Utrillo Valadon, després d’una trifulga que ha durat set anys7, i conviu amb Suzanne a empentes i rodolons fins a finals

El 2009 es compleix el setanta-cinquè aniversari de Miquel Utrillo i Morlius (Barcelona, 1862 - Sitges, 1934), un personatge d’importància notable en el context artístic de la història cultural de Catalunya i del medi hispànic. Relativament conegut com a nom d’acompanyament dels dos grans pintors del Modernisme, Santiago Rusiñol1 i Ramon Casas2, com l’artífex de Maricel, com l’autor del projecte del Poble Espanyol o de la Història anecdòtica del Cau Ferrat3, durant molts anys ha estat una figura poc coneguda i dispersa4.

1 (Panyella, 1981). 2 (Coll i Mirabent, 1999;

Coll i Mirabent, 2009). 3 (Utrillo, 1989). 4 La publicació de

(Panyella, 2009b) i del catàleg de l’exposició (Miquel Utrillo i les Arts [Catàleg]. Direcció Vinyet Panyella. 2009) constitueixen dues obres de referència bàsica.

5 (Moyano, 2008). 6 (Domènech, 2009). 7 El retrat que Utrillo fa

de Valadon el 1891, que titula ‘Retrat de Suzanne Valadon. Record de la guerra dels set anys’ (MCFS, núm. inv. 30.678), és una referència explícita. Vegeu també (Panyella, 2009a).

quadern central


qual es dedica fins al 1919, i que li val el qualifi-catiu d’Utrillo, l’enciclopèdic10.

Fins al 1903, Utrillo es vincula al Modernis-me. Ben abans, però, deixa entreveure una de les claus de la renovació estètica per la via del retorn a l’esperit del classicisme –contenció, serenitat, claredat, tot ben lluny de la bellesa convulsa i torbadora– amb el cartell d’anunci de la representació d’Ifigènia a Tàuride11, clarament influït per la pintura d’un dels artistes que més admira, Pierre Puvis de Chavannes, a qui ha dedicat diversos articles. El pas del Modernisme al Noucentisme s’entreveu des de l’editorial de Forma (1904), i el Palau de Maricel entra de ple en l’esperit noucentista, avalat des del primer moment per Joaquim Folch i Torres12 i, més endavant, per personalitats tan significatives com el poeta Joaquim Folguera13.

Entre el 1910 i el 1917, Utrillo construeix el Palau de Maricel per al milionari nord-americà Charles Deering i, alhora, forma la seva gran col-lecció d’art hispànic i universal. Per a l’obra i l’ornamentació del palau, Utrillo contracta di-versos artistes, com l’escultor Pere Jou i el pintor Josep M. Sert, i també encarrega obres als escul-tors Josep Clarà i Enric Casanovas, mentre que en la col·lecció d’art hi figuren obres de Casas, Rusiñol, Mir, Nonell i Sunyer, entre d’altres, es-tablint, a la seva manera, un cànon de la pintura catalana moderna. Alhora, Utrillo ha esdevingut el nexe d’unió entre el Modernisme i el Noucen-tisme, no únicament des de Maricel, sinó com a assessor de les Galeries Laietanes i del Faianç Català de Santiago Segura. En l’ordre personal, els anys del Maricel constitueixen l’estabilització

definitiva d’Utrillo, quan, el 1912, es casa amb la sitgetana Lola Vidal i Ribot, vídua i amb un fill del primer matrimoni, i el 1912 i el 1917 neixen els seus dos fills, Miquel i Joan, respectivament. Quan el 1921 Charles Deering marxa de Maricel i s’endú la seva col·lecció artística, Utrillo veu com s’esfondra el projecte de la seva vida.

Al llarg dels anys vint, Utrillo ha d’esquivar dificultats econòmiques que, fins i tot, el porten a vendre la seva col·lecció de pintura a Lluís Plandiura, el 1925, per bé que rep diversos en-càrrecs d’assessorament artístic. El més impor-tant és el d’assessor de l’Exposició Universal de Barcelona el 1926, quan ja ha elaborat un primer projecte amb el nom d’Iberiona, que constitu-eix l’origen del Poble Espanyol; a partir del viatge per Espanya amb els arquitectes Francesc Folguera i Ramon Reventós i el pintor Xavier Nogués, a la recerca d’indrets i elements artís-tics, des del 1927 fins al 1929 es dedica princi-palment a aquest projecte. Mentrestant, enmig d’una activitat viatgera constant per Espanya i per Europa, promou, impulsa i assessora diver-ses activitats al Sitges del Noucentisme.

Des de la mort de Santiago Rusiñol, Utrillo té una intervenció decisiva en la preparació del Cau Ferrat com a museu públic, exemplificada a la Guia sumària del Cau Ferrat (1933). La seva darrera obra, Història anecdòtica del Cau Ferrat, escrita el 1932, constitueix un record viu i ide-alitzat de l’amistat fidel professada a Rusiñol.

Utrillo mor a Sitges el 20 de gener del 1934 i és enterrat al cementiri de la vila. A la premsa de l’època se’l recorda destacant la seva perso-nalitat, representativa de tota una època.

10 (Castellano, 1994; Castellano, 2000).

11 L’obra de Goethe és traduïda per Joan Maragall i estrenada al Laberint d’Horta, a Barcelona, l’octubre del 1898. Utrillo hi treballa també com a escenògraf.

12 (Folch i Torres, 1912). 13 L’article ‘Maricel’, del

1918, aplegat a (Folguera, 1920).

fotos pàg. 25 (d’esquerra a dreta i de dalt a baix)

SantiagoRusiñol,RamonCanudas,MiquelUtrilloiEnricClarasóalpatidelcarrerdel’Orient,aMontmartre(París,1890)

‘Alvent’,deMiquelUtrillo.Il·lustracióperalllibre‘Oracions’,deSantiagoRusiñol(1897)

‘Reixagranadinaambtestos’,deMiquelUtrillo(1895).Il-lustracióde‘CartasdeAndalu-cía.LoscármenesdeGranada’,pera‘ImpresionesdeArte’,deSantiagoRusiñol(1897)

‘L’absisdeNotreDamedeParís,sotalaneu’,deMiquelUtrillo(hiverndel1895)

‘RetratdeSuzanneValadon.Recorddelaguerradelssetanys’,deMiquelUtrillo(1891)

MiquelUtrillodirigintlesobresdelSalód’OrdeMaricel(1914-1915)

ProcésdereconstrucciódelatorredeSantMiquel(1914)

quadern central


quadern central


El conjunt d’objectius s’han tingut en compte en el moment de programar les activitats de la commemoració, la més important de les quals és l’exposició Miquel Utrillo i les arts, progra-mada per al darrer trimestre del 2009, del 23 d’octubre al 10 de gener del 2010. Produïda i organitzada per l’Ajuntament de Sitges i el Con-sorci del Patrimoni de Sitges, amb la col·laboració de la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, se centra en l’actuació d’Utrillo com a artista, crí-tic i impulsor de projectes. Instal·lada en un espai de 250 metres quadrats, s’articula en un espai introductori i cinc àmbits que segueixen el fil cronològic de la seva biografia artística: Un infant a l’exili (1862-1883); Art i bohèmia a Pa-rís (1883-1895); Modernisme. Del Cau Ferrat a Pèl & Ploma (1895-1903); Noucentisme. Forma, Maricel, el Poble Espanyol (1904-1929), i Epíleg. Retorn al Cau Ferrat (1930-1934).

S’ha prioritzat la presentació de l’obra plàs-tica d’Utrillo, que aplega la pràctica totalitat dels cartells, els dibuixos d’Andalusia, Oraci-ons i d’altres, procedents de la Col·lecció Utri-llo14, així com d’obra original inèdita procedent de col·leccions privades. Des d’un altre ves-sant, hi figuren obres originals procedents de la Col·lecció Utrillo; diverses peces d’icono-grafia, com els retrats de Rusiñol, Casas, Pa-dilla i Bagaria, entre d’altres, i obres d’artistes amb qui es va relacionar, entre d’altres, Suzan-ne Valadon, Picasso i Joaquim Sunyer. La mos-tra, de cent setanta-vuit peces, es complemen-ta amb una selecció documental que subratlla la relació de Miquel Utrillo amb les arts com a creador, crític, gestor i expert.

Si bé l’espai disponible no ha permès fer una exposició d’obra completa, el catàleg s’ha con-cebut com un compendi bàsic de coneixement sobre la figura i l’obra d’Utrillo. A més de l’es-tudi introductori i el catàleg d’obres exposades, conté un Catàleg de l’obra de Miquel Utrillo, elaborat per Ignasi Domènech, que reuneix tota l’obra de l’artista que s’ha pogut localitzar fins ara; la Bibliografia de Miquel Utrillo, aplegada per Francesc Parra, i un Diccionari Utrillo, amb una quarantena d’entrades redactades per dife-rents experts que situen l’entorn del personat-ge en les seves etapes respectives.

vinyet panyellaTerramar,tardordel2009

14 L’any 1981, l’Ajuntament de Sitges va adquirir al

seu fill Miquel Utrillo Vidal la Col·lecció Utrillo, que conté els arxius de l’artista, manuscrits, dibuixos, llibres i documentació relativa a la seva personalitat i la seva obra. Forma part dels fons patrimonials de la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol i està oberta als investigadors. Actualment està en procés de digitalització, amb finalitats tant de conservació preventiva com d’accéss i difusió.

fotoMiquelUtrilloaMadrid(1909).‘Col·leccióMiquelUtrillo’-BibliotecaPopularSantiagoRusiñol,Sitges

Una commemoracióamb objectius concrets

La commemoració d’Utrillo es va plantejar amb uns objectius concrets que han marcat les ac-tuacions que s’han portat a terme fins ara, i que són:1. Recuperació de la personalitat artística de

Miquel Utrillo i Morlius en el context de la historiografia cultural, tornant-lo a posar en valor i destacant-ne la vinculació amb les arts per mitjà de les seves activitats com a promotor i crític d’art.

2. Reunió, catalogació i exposició de tota la seva obra plàstica (quadres, dibuixos, plà-nols, il·lustracions de premsa i de llibres i cartells), bona part de la qual forma part del patrimoni artístic i cultural de Sitges.

3. Promoció de la seva obra crítica i artística en la historiografia general i especialitzada de l’art.

4. Resituació de la seva personalitat en els pa-ràmetres de la història cultural, especialment pel que fa al Modernisme i al Noucentisme.

5. Posada en valor de la riquesa de l’Arxiu Utri-llo, per mitjà de la seva classificació i catalo-gació definitives i la digitalització, que el faci universalment accessible i alhora en garan-teix la preservació.

6. Posicionament definitiu de Miquel Utrillo i Morlius en la història cultural de Sitges en relació amb el medi universal, amb ple coneixement de la seva intervenció i del seu llegat.

quadern central



ElMuseudelFerrocarril,unmuseuperatotselspúblicsDes de fa anys, el Museu treballa per ser el centre de re-ferència del ferrocarril a Catalunya, amb un objectiu que té com a eix primordial coordinar diferents iniciatives, orientades, principalment, a preservar aquest patrimoni històric estès pel territori. L’altre objectiu és oferir una difusió acurada i un coneixement extens del passat, el present i el futur d’un mitjà de transport en evolució constant i una influència contínua en molts aspectes de la nostra història.

Durant els darrers deu anys, el Museu ha treballat fer-mament en una línia que permeti la consolidació d’una oferta d’activitats atractiva i adreçada al màxim de públic possible. S’ha volgut configurar un programa educatiu amb dos vessants clars: el del públic general i el que està adreçat específicament als centres escolars. Any rere any, s’han anat creant noves alternatives i ajustant les existents, de manera que s’adaptin als requeriments actuals de tots els sectors de públic.

Estem parlant, quant a públic general, d’un ventall molt ampli de possibilitats. D’una banda, professionals de les empreses de transport associades a la temàtica del Museu, però també professionals de l’àmbit museístic; de l’altra, especialistes i estudiosos en el camp de l’engi-nyeria ferroviària o del transport, però, igualment, purs aficionats al tren. Tanmateix, dins d’aquest conjunt que engloba el públic general, un apartat molt important és

el que avui en dia anomenem públic familiar, tot i que, en el fons, no ens estem referint al que coneixem com a família tradicional, sinó a petits grups heterogenis de persones que, amb parentiu per consanguinitat, per adop-ció o simplement per afinitat, vénen junts a les nostres instal·lacions culturals i d’oci. Aquesta gran gamma d’op-cions de visita obliga a anticipar-se i crear programes en els quals tothom tingui cabuda: experts i neòfits; profes-sionals i aficionats; grans i petits.

En general, els museus de ciència i tècnica gaudeixen d’un component didàctic intrínsec. L’observació dels ob-jectes que s’hi exposen condueixen a l’enteniment, i en-tendre un objecte tècnic significa conèixer el seu funcio-nament, el sistema productiu sobre el qual actua i les seves repercussions socials, econòmiques i ambientals. El patri-moni ferroviari permet explicar la història de la industri-alització, el transport i el seu gran protagonisme en el desenvolupament general del món contemporani. El fer-rocarril ha estat present en tots els grans esdeveniments de l’era contemporània i, encara avui, continua contribu-int a millorar la qualitat de vida. Com a disciplina d’estu-di, ajuda a difondre la transcendència que les innovacions tecnològiques del ferrocarril han suposat en el progrés tecnològic i social de la humanitat. Les magnífiques col-leccions de vehicles i objectes de totes les èpoques i la seva ubicació en espais que han estat productivament actius faciliten un diàleg suggeridor amb el públic.

Així doncs, aquest museu del ferrocarril té la sort de gau-dir d’una temàtica entenedora i encisadora per a la majoria de gent. A més, el conjunt dels edificis, les sales i, especial-ment, la col·lecció de vehicles de vapor té un valor incalcu-lable, per la seva exclusivitat, significat i diversitat tecnolò-gica. Pel fet de trobar-se a les instal·lacions de l’antic dipòsit de locomotores de vapor de Vilanova i la Geltrú, una part important dels edificis és originària del segle xix, entre els

bibliograf ia Philippe Castellano. L’Enciclopedia Espasa 1907- 1933. Histoire d’une entreprise d’édition espa-gnole. Thèse de Doctorat (Arrêté du 30 Mars 1992) presentée par... sous la direction du Pro-fesseur Jean-François Botrel. vol. 2, 1994.

Philippe Castellano. Enciclopedia Espasa. His-toria de una aventura editorial. Espasa-Cal-pe, Madrid, 2000.

Isabel Coll i Mirabent. Ramon Casas i Sitges. L’inici de la relació. Sitges, Fundació Ave Maria, 2009.

Isabel Coll i Mirabent. Ramon Casas: una vida dedicada a l’art. Catàleg raonat de l’obra pic-tòrica. Barcelona, El Centaure Groc, 1999.

Ignasi Domènech. Rusiñol i Utrillo van d’ex-cursió, a L’Amic de les Arts, núm. 1 (2009).

Joaquim Folch i Torres. Maricel, a Pàgina Ar-tística de La Veu de Catalunya, 8.VIII.1912.

Joaquim Folguera. Articles. Barcelona, La Re-vista, 1920.

Neus Moyano. El Panorama de Waterloo a Bar-celona (1888-1890), a L’Avenç, núm. 334, abril del 2008, pàg. 42-49.

Vinyet Panyella. Santiago Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona, Ed. 62, 2003.

Vinyet Panyella. Estimat senyor Domingo. Car-tes de Santiago Rusiñol a Miquel Utrillo, 1896-1898, a Cartipàs. Quaderns literaris penede-sencs, núm. 5, tardor del 1981, pàg. 17-26.

Vinyet Panyella. Miquel Utrillo i les Arts, a Mi-quel Utrillo i les Arts [catàleg]. Sitges, Ajun-tament de Sitges, Consorci del Patrimoni de Sitges, 2009a.

Santiago Rusiñol. Impresiones de Arte. Barcelona, La Vanguardia, 1897.

Santiago Rusiñol. Oracions. Barcelona, Tip. L’Avenç de Massó, Casas & Elías, 1897.

Santiago Rusiñol. Andalucía. Granada, Museo Casa de los Tiros, 2001.

Miquel Utrillo. Història anecdòtica del Cau Fer-rat. Sitges, Grup d’Estudis Sitgetans, 1989.

Miquel Utrillo i les Arts [Catàleg]. Sitges, Ajun-tament de Sitges, Consorci del Patrimoni de Sitges, 2009.

Miquel Utrillo, bohèmia i art (dossier monogrà-fic), a Serra d’Or, núm. 592, abril del 2009, pàg. 58-80.



eines per aprendre

Novapropostad’activitatsculturalsipedagògiquesdel’exposiciópermanentdelpallassoCharlieRivel

quals l’anomenada Rotonda és l’edificació més emblemàtica. Dins d’aquest edifici semicircu-lar, es conserven els vehicles que –per la seva varietat, característiques i cronologia– il·lustren la història del ferrocarril i la seva evolució tecnològica fins als nostres dies, donant a co-nèixer de manera activa l’univers del tren i el seu impacte tècnic, social i econòmic, sense oblidar el seu vessant emotiu i evocador.

En aquest sentit, l’oferta educativa per a tots els públics s’ha ampliat i diversificat per tal d’atendre tots els segments de públics i edats. Entre les propostes de caire més obert i amb una periodicitat anual, el Museu ofereix algunes activitats al voltant de dates conegu-des en el marc dels museus, com el Dia Inter-nacional dels Museus (18 de maig) o la Set-mana de la Ciència del mes de novembre, però també d’altres de creació pròpia, com la Setmana del Tren, un conjunt d’activitats creat l’any 2005 conjuntament amb la Federació Catalana d’Amics del Ferrocarril per comme-morar la data en què va funcionar el primer tren al nostre país (28 d’octubre), i els Premis Camins de Ferro a Vilanova, un certamen que se celebra anualment el mes de desembre, i que el Museu va crear l’any 2000 com a agraïment a les persones i les institucions que hi col·laboren desinteressa-dament. A les propostes anteriors, se n’hi afegeixen d’altres adreçades més específicament a públics professionals, com les Converses d’Estació, de les quals ja hem parlat en altres edicions dels Quaderns; a públics aficionats, com les Con-ferències, o adreçades a persones que s’estimen la cultura i les seves diferents formes d’expressió, com el Cicle Poètic Viatges i Hospitalitat, creat pel Museu i l’escriptora i huma-nista Teresa Costa-Gramunt aquest mateix any 2009.

Pel que fa a les propostes familiars, el Museu disposa

de dues àrees específiques per a nens: l’Espai Pequetren i el Parc Infantil Vall de Núria, on els infants menors de vuit anys, acom-panyats d’un adult, poden gaudir del tren i d’activitats pensades per a ells. Per a tota la família, la visita autoguiada Agafa la male-ta i viatja pel museu, amb la qual tots els components del grup poden interactuar entre ells i els elements més representatius del Museu. Els caps de setmana, ja fa un temps que el Museu va crear diversos pro-ductes que s’ofereixen de manera gratuïta: visites comentades cada dissabte a la tarda i, les tardes del darrer dissabte de mes, el Cinematren (cinema, documentals i curt-metratges sobre ferrocarril); els diumenges, el programa Diumenges de Tren al Museu! (primers diumenges de mes: vapor en viu

amb l’encesa de la locomotora Mataró; segons diumenges de mes: Videotren; tercers diumenges de mes: Narra-tren; darrers diumenges de mes: Contetren).

El programa educatiu adreçat a les escoles és igualment ampli, de manera que s’adequa tant als diferents nivells educatius com als diversos continguts curriculars. Com informàvem en l’edició anterior dels Quaderns, el Museu ha establert nous convenis amb l’UPC i el Taller de Renfe-Integria, que han permès completar i millorar l’oferta.

Fomentar un apropament amable i documentat al món del tren és assegurar que les futures generacions continuïn valorant el ferrocarril com un motor de progrés irreemplaçable.

CartelldelciclepoèticendegataquestanyalMuseu

ana grande jiménezCoordinadoradeComunicacióiDidàctica


sabies que…

Sabies que Isidoro Cabanyes i Olzinelles (1843 - 1916) va ser un pioner de les energies renovables?

L’oncle del poeta Manuel de Cabanyes, l’il·lustrat Josep Maria de Cabanyes (1787 - 1839), sempre va procurar que l’ensenyament de les matemàtiques i de les ciències naturals estigués present en la formació de la família. Josep Maria va col·laborar en els Anales de nuevos descubrimientos usuales y prácticos i va aconseguir una plaça de professor de matemàtiques al Real Colegio de Artillería d’Alcalá de Henares (1831). Aquesta tradició es va veure reflectida setanta-dos anys després (1903), quan el coronel d’artilleria Isidoro Cabanyes, nebot del poeta, va publicar el seu Proyecto de motor solar a la revista La Energia Eléctrica i va esdevenir, així, un dels pioners de l’energia solar.

Isidoro Cabanyes tenia l’afany de modernitzar el país, com ho demostra un primer intent de fabricar subma-rins, la participació en la primera gran empresa elèctrica de l’Estat (la Socie-dad Española de Electricidad) i l’es-mentada proposta del motor solar.

Aquesta construcció visionària constava d’una xemeneia on s’enca-bia un escalfador d’aire, que funcio-

nava amb energia solar. L’aire calent pujava pel tiratge, on una màquina eòlica produïa l’electricitat. Tot i que l’invent no es va dur a terme, l’any 1981 el ministeri alemany d’Investi-gació i Ciència (BMTF) va construir una màquina basada en el principi exposat per Cabanyes, i un aparell semblant es construeix avui a Austràlia, segons explica el professor de la Universitat Politècnica de Madrid Eduardo Lorenzo.·francesc carnicer

Sabies que un nen va regalar un xumet a Charlie Rivel?Charlie Rivel va ser el pallasso català més popular i universal. Va fer riure i plorar generacions d’amants del circ amb el seu udol cèlebre. La seva imat-ge (un vestit vermell i unes sabates grosses) i els seus instruments (una cadira i una guitarra) el van convertir en un mite.

Un dia, en una actuació, quan va sortir a la pista, un nen es va posar a plorar només veure’l. Charlie Rivel s’hi va acostar per calmar-lo, però no-més va aconseguir que el plor de l’in-fant fos més fort. Aleshores el pallas-so es va dirigir al centre de la pista i va començar a plorar desesperada-

ment, igual que el nen. I va ser llavors quan el nen va deixar de plorar i es va quedar mirant-lo. Charlie Rivel s’hi va tornar a acostar, i ell li va donar el seu xumet.

Un xumet que encara es conserva i que aviat podreu veure a l’exposició permanent del pallasso Charlie Rivel, a Cubelles. Actualment està en fase de restauració.

Sabies que la baronessa de Wilson va donar objectes de les cultures precolombines al Museu Balaguer?Emilia Serrano, baronessa de Wilson, va ser la primera espanyola del segle xix que va viatjar tota sola a Amèrica. És autora del primer estudi compren-siu de la dona americana, América y sus mujeres (1890), i de la primera antologia d’escriptors i escriptores americans, El mundo literario ame-ricano (1903).

Serrano va néixer a Granada l’any 1834, filla d’una família benestant. Es va educar en un ambient cosmo-polita i privilegiat. Amb quinze anys es va casar amb un aristòcrata anglès, amb la qual cosa es va convertir en baronessa de Wilson.

eines per aprendre

Des del 16 de març del 2006, l’exposició està instal·lada en una sala del castell de Cubelles i es pot visitar a títol individual o bé en grups. Entre altres materials, a l’expo-sició es pot veure una part del vestuari del pallasso cube-llenc, premis, imatges d’actuacions i altres documents.

Els visitants hi trobaran una part del llegat professio-nal i personal de Rivel i podran visionar dos documentals sobre el nostre pallasso més universal. L’un és un recull de petites mostres de les seves actuacions, amb la veu del mateix artista, i l’altre, que està acompanyat de diverses fotografies, relata la vida del pallasso. Des de l’octubre disposem del documental biogràfic en sis idiomes (cata-là, castellà, anglès, francès, italià i alemany).

A la sala hi trobaran un ampli recull de pintures, diplo-mes i fotografies, així com de medalles i condecoracions, com la Creu de Sant Jordi, concedida per la Generalitat de Catalunya, o la Medalla d’Or d’Ernest Renz, una de les més reconegudes en el món del circ, així com altres guardons, entre els quals destaca el Clown d’Or, un dels més impor-tants, que Rainier III va lliurar a Charlie Rivel l’any 1974, durant el Primer Festival Internacional de Pallassos de Mon-tecarlo. Aquests records són alguns dels més apreciats.

Els tres vestits més emblemàtics del pallasso, el de Charlie Chaplin, el de la soprano Maria Callas o el d’un dels números més recordats, el de la llarga samarreta ver-mella amb la cadira i la guitarra, s’exposen en diferents vitrines. També, un dels vestits artístics de la filla del ma-teix Charlie Rivel, Paulina Schumann, que va ser una de les cavallistes de circ més prestigioses.

Les visites guiades, concertades prèviament, estan adreçades a qualsevol grup nombrós (escoles, esplais, entitats i associacions, entres d’altres) o reduït (famílies, amics i artistes).

Al llarg d’aquest any, s’ha ampliat i millorat l’oferta d’activitats complementàries de l’exposició. En el cas dels

adults, consisteix en una petita passejada guiada pel nucli antic, on es presenten el poble i Charlie Rivel. Pel que fa als grups escolars, esplais i famílies amb nens, es fa un taller de maquillatge guiat, que dóna l’oportunitat als visitants de caracteritzar-se i actuar com el pallasso.

La nova proposta d’activitats culturals i pedagògiques està adreçada als grups escolars i a les famílies amb nens. Es tracta d’un recorregut per descobrir una petita part de la història de Cubelles i de Josep Andreu Lasserre, més conegut com a Charlie Rivel. D’altra banda, s’ofereix ma-terial de suport (una fitxa de treball i un plànol) que fa-cilita l’aprenentatge i ajuda a fer el recorregut.

El recorregut té una durada d’uns quinze minuts, apro-ximadament, i s’inicia a la plaça del Centre Social, des d’on es pot veure el castell de Cubelles. Continua pels carrers de Joan Roig, de l’Estació i Major, la plaça de la Vila, el carrer d’Anselm Clavé, la plaça de l’Església, el carrer Major, el del Doctor Juncà i la plaça del Castell.

Els visitants han de fer el recorregut per poder iden-tificar i elaborar les respostes de la fitxa de treball. L’acti-vitat permet conèixer la història dels edificis i els carrers més emblemàtics del centre de la vila.

L’objectiu prioritari d’aquesta nova proposta és donar a conèixer l’exposició i el municipi d’una manera més didàctica. Els visitants arriben a reconèixer, explicar i va-lorar el nostre patrimoni cultural i històric.

Mònica Fuster BauRegidoriadePromocióCultural.AjuntamentdeCubelles


Celebraciódel 125è aniversari de la BibliotecaMuseu Víctor Balaguer

sabies que…

Vídua i sense descendència, amb quaranta anys Emilia va decidir em-prendre sola el viatge a les Antilles per conèixer de primera mà el con-tinent americà, que l’havia fascinat des de petita. El 1862 va fer una se-gona estada a l’Amèrica Llatina, i va residir durant quinze anys en dife-rents països: l’Argentina, el Perú, l’Equador i Cuba. I a l’edat de setan-ta anys encara va continuar visitant altres indrets i redactant llibres.

Durant els seus viatges va recollir algunes peces precedents de les cul-tures precolombines, principalment de la zona de Mesoamèrica, de les quals va donar una bona mostra al

Museu el juliol del 1894. Com a agra-ïment a aquesta donació, el seu nom es va gravar a la làpida que es troba a l’entrada de l’edifici.

Sabies que la Masia Cabanyes té una volta catalana esplèndida?Una de les peculiaritats de la Masia Cabanyes és l’estructura de volta ca-talana que trobem a la planta baixa. Aquest sistema constructiu li confe-reix una amplitud extraordinària, però també la solidesa necessària per suportar la planta noble. La separació considerable entre pilars i les ober-tures laterals de ventilació que con-necten amb la porxada, necessàries a les dependències agrícoles de la casa, augmenten la sensació de lleu-geresa. La volta de la Masia Cabanyes, amb la disposició paral·lela a la direc-triu, n’és, sens dubte, un dels ele-ments més característics.

Coincidint amb la puixança del comerç a Vilanova i la Geltrú, la construcció de la masia testimoniava un període de creixement urbanístic que es va distingir, també, per l’ús estès de la volta catalana.

La volta catalana té l’origen en la tasca dels constructors romans, que van doblar, per reforçar-lo, el cindri

permanent de maons que s’estenia per sota de les voltes. Al segle xvii, els arquitectes i els mestres d’obra italians, que havien mantingut viu l’art de fer voltes, van ser cridats per les corones de Castella i d’Aragó per bastir tot tipus d’edificis segons els cànons i l’estètica del Renaixement. Va ser en aquesta època que el frare de l’orde dels Agustins Lorenzo de San Nicolás, que exercia de mestre d’obres a la Cort de Madrid, va po-pularitzar el nom de bóveda catala-na en reconeixement al bon ofici dels paletes i els mestres d’obra catalans que treballaven a Madrid, els quals es distingien per la perfecció amb què bastien la volta de maó de pla.·francesc carnicer


celebrem

hi encabir bé les llibreries i les taules, que la sala del Museu fos oposada a la de lectura i que fos prou ampla per celebrar-hi actes públics, que totes les dependències estiguessin integrades en un sol cos, per facilitar la vigilància i l’accés dels visitants, etc.

Exteriorment, l’arquitectura de l’edifici és la que s’ha anomenat eclèctica, ja que incorpora ornamentacions històriques, d’estil neoegipci i neogrec. Té dues ales simètriques, amb una cúpula central, i esgrafiats a les parets, amb es-cenes relatives a les arts i la ciència i els noms d’escriptors i artistes destacats.

L’edifici original, però, ràpidament va quedar petit davant de l’arribada constant de llibres i, sobretot, d’objectes d’art. De manera que, no-més dos anys després de la seva inauguració, ja es va plantejar la necessitat d’ampliar les sales destinades a museu. En pocs anys es van fer reformes successives. L’any 1893 es va inaugu-rar el Saló Maria, destinat a les escultures, al-gunes de les quals mesuraven més de dos me-tres d’alçada; el 1899, el Saló Isabel, destinat a

la col·lecció de ceràmica, i el 1919, la Sala Silvela, que avui acull les col·leccions etnogràfiques i d’arts decoratives. Fins i tot la Casa de Santa Teresa, situada al jardí que envolta el Museu, tenia diferents peces destinades al Museu i que ja no cabien a les sales.

Les col·leccions La Biblioteca Museu, ja des dels seus inicis, va destacar per la nombrosa quantitat de donacions que rebia. Tot i que Balaguer hi va aportar les seves col·leccions personals, tant de llibres com d’art, els fons de la institució van anar creixent, bàsicament gràcies a les donacions desinteres-sades d’artistes, col·leccionistes i personatges il·lustres de l’època, que volien contribuir d’aquesta manera amb el projecte balaguerià.

Un exemple és l’arribada de la col·lecció egípcia que va donar al Museu Eduard Toda, considerat el primer egiptòleg català, l’any 1886. Toda havia estat diplomàtic al Caire i va parti-cipar en diverses excavacions, entre les quals la de la tomba de Sennedjem. Les peces que va

MuseuVíctorBalaguer

Lacol·leccióegípciad’EduardToda

celebrem

La primera biblioteca museu de CatalunyaAra fa 125 anys, el 26 d’octubre del 1884, tenia lloc a Vilanova i la Geltrú un fet singular: la inauguració de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Es tractava de la primera biblioteca

museu de Catalunya, erigida en un edifici de nova planta i un dels primers museus catalans oberts al públic.

En una època en què aquest tipus d’equipa-ments eren escassos, la ciutat obtenia, d’aques-ta manera, una situació rellevant en el mapa cultural català i espanyol.

La institució obria les portes amb més de 22.000 llibres catalogats i un fons artístic for-mat per pintures, escultures, objectes de cerà-mica, arqueologia, indumentària, numismàtica,

gravats i objectes curiosos. Entre les pintures cal destacar la presència, ja des del primer mo-ment, d’un conjunt important de quadres bar-rocs, procedents del Museu del Prado.

Víctor Balaguer havia volgut crear aquesta institució com a expressió de gratitud al poble de Vilanova i la Geltrú, per haver estat escollit diputat a Corts en diverses ocasions. D’altra banda, el projecte lligava, també, amb el seu desig de construir una institució de caràcter nacional, però descentralitzada de Barcelona.

El fundador va dedicar bona part de la seva fortuna i tots els seus esforços a fer realitat aquest projecte, convençut que un dia havia de ser, segons les seves pròpies paraules, “la mejor joya de Cataluña” i “el orgullo, la gloria y el porvenir de Villanueva”.

Un edifici singularL’edifici de la Biblioteca Museu el va crear el mestre d’obres Jeroni Granell, que uns anys abans (1868) havia projectat el Palau d’Expo-sicions de Belles Arts a Barcelona. Enderrocat el 1874, compartia amb la institució vilanovina algunes semblances en el terreny compositiu: les finestres bessones, separades per petites columnes, les pilastres adossades modulant les façanes, la composició simètrica, l’accés central a través d’un pòrtic amb frontó sostingut per dues columnes i els noms d’artistes clàssics i contemporanis inscrits en el fris.

La Biblioteca Museu es va dissenyar pensant en les funcions que havia de complir. Per aquest motiu, es van tenir en compte aspectes com que la sala de lectura fos rectangular, per poder-

BibliotecaMuseuVíctorBalaguer


celebrem

el 1884 i el 1901 –any de la mort de Balaguer–. En total, més d’un centenar de peces que permeten als visitants submergir-se de ple en una sala d’un museu de finals del vuit-cents. L’àmbit de la Bi-blioteca mostra llibres, cartes i altres documents sobre la creació de la institució, la primera cata-logació del fons bibliogràfic i un audiovisual sobre els primers anys de la Biblioteca Museu.

Durant el mes de novembre i desembre tindrà lloc un cicle de conferències que tractaran sobre la institució des de diferents punts de vista: l’ar-

quitectura de l’edifici i els seus símbols maçònics, les col·leccions del Museu, el fons bibliogràfic, el context de la Vilanova de l’època i de la museo-logia de finals del segle xix, etc. I una taula rodo-na, organitzada pels Amics de la Biblioteca Mu-seu, que comptarà amb les directores actuals i amb alguns exdirectors, per tractar sobre el pas-sat, el present i el futur d’aquest equipament.

També s’oferiran visites comentades a l’ex-posició, a l’edifici i als magatzems del Museu, així com visites especials per a grups escolars i

SalóIsabel

celebrem

trobar i va portar cap a Espanya les va dividir entre el Museu Nacional Arqueològic de Madrid i el Museu Víctor Balaguer. Entre els objectes destinats al museu vilanoví es trobava una mò-mia d’infant, que encara avui es pot veure a la sala egípcia, juntament amb bona part de les peces d’aquesta col·lecció.

Pel que fa a la pintura i l’escultura, van ser molts els artistes que van voler cedir obra al Museu. Balaguer estava especialment interessat a crear un Museu d’artistes catalans. Pintors i escultors de gran renom, com Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Enric Serra, Damià Campeny i els germans Vallmit-jana, entre d’altres, van donar obra al Museu de don Víctor, i d’aquesta manera van donar lloc a la col·lecció de pintura i escultura moderna, ja que era aquest l’art contemporani del moment.

Altres personatges de renom havien lliurat objectes i llibres a la institució, fins i tot les matei-xes regents espanyoles, Maria Cristina i Isabel.

Pel que fa a la Biblioteca, ja des dels inicis disposava d’una representació de totes les ma-tèries del saber, per voluntat expressa de Balaguer. A més de llibres, arran de donacions successives i intercanvis de publicacions, l’en-titat va disposar de manuscrits, fotografies, gravats, mapes, pergamins, etc.

Com en el cas del Museu, també aquí es van rebre donacions de gran importància, com la de la Biblioteca Pers, la de l’enginyer vilanoví Francesc Lluch i Rafecas, la col·lecció de menús del Dr. Thebussem..., i fins i tot es va establir un intercanvi de duplicats amb la Societat Ci-entífica d’Aude, a Suècia.

125 anys de Biblioteca Museu Per commemorar els 125 anys de la institució, s’han organitzat tot un seguit d’activitats dirigides als diferents tipus de públic, amb l’objectiu de donar a conèixer al conjunt de la població la im-portància d’aquesta entitat centenària, la seva sin-gularitat i el seu valor com a patrimoni cultural.

Un dels actes més destacats és l’exposició Sur-ge et Ambula, que pretén recrear l’aspecte que oferia la Biblioteca Museu a finals del segle xix. Dividida en dos àmbits, l’espai de la sala d’expo-sicions temporals mostra una sala del Museu tal com era durant els primers anys, seguint les pau-tes que les fotografies antigues ens han deixat com a testimoni. En aquesta sala s’hi mostren quadres, escultures, mobiliari i objectes diversos, que van entrar a formar part de la institució entre

AspectedelaPinacotecal’any1884


celebrem

un itinerari urbà per conèixer com era Vilano-va l’any 1884.

Amb la voluntat d’apropar la institució al pú-blic, es duran a terme activitats de participació ciutadana, com la recuperació de testimonis i fo-tografies de totes les persones que han estat usu-àries de la Biblioteca o el Museu en algun moment de la seva vida, els records de la primera visita que van fer al Museu, si han tingut alguna vinculació especial amb la institució, etc. D’aquesta manera, es pretén fer palesa la vinculació de l’equipament amb la ciutadania i recuperar la història oral i les experiències dels usuaris.

L’altra activitat pretén animar els visitants a expressar els seus gustos i predileccions esco-llint el seu quadre preferit. L’obra guanyadora es farà servir per editar una postal de Nadal.

La commemoració dels 125 anys coincideix, també, amb la rehabilitació de l’edifici i la res-tauració dels esgrafiats de la façana.

Poques ciutats catalanes poden tenir l’orgull d’haver heretat una institució tan antiga i il-lustre com la Biblioteca Museu Balaguer, creada des de la iniciativa privada amb afany de fer progressar un país promovent l’excel·lència cul-tural. Amb la celebració d’aquesta efemèride volem fer arribar a la població aquesta riquesa i l’esperit entusiasta de Balaguer, que va llegar la institució al poble de Vilanova i la Geltrú, “para ornato, recreo y utilidad de la villa y para cul-tura, instrucción y enseñanza de sus hijos”.

Mar Sánchez Hidalgo ServeiEducatiuiDifusió.MuseuVíctorBalaguer

SalóMaria


editaConsell Comarcal del GarrafPlaça de Beatriu de Claramunt, 708800 Vilanova i la Geltrút. 93 810 04 40f. 93 810 00 [email protected]

Terra xix Masia d’en CabanyesMasia d’en Cabanyes s/n08800 Vilanova i la Geltrút. 93 811 57 15f. 93 814 74 [email protected]

Àrea de Patrimoni Comarcal - Consell Comarcal del Garraf · El Museu del Ferrocarril dins la nova...

Documents

Transcript of Àrea de Patrimoni Comarcal - Consell Comarcal del Garraf · El Museu del Ferrocarril dins la nova...