ÀRAB Entenem per àrab tant l’àrab estàndard modern, comú a tots els estats que s’autoidentifiquen com a àrabs (el que s’ensenya a l’escola, s’utilitza en els documents formals i es difon en els mitjans de comunicació -orals i escrits), com l’àrab dialectal (cal tenir en compte que aquestes varietats regionals poden ser mútuament inintel·ligibles). Al Marroc, l’àrab col·loquial és conegut amb el nom darija. En l’àmbit religiós es fa servir a tots els països musulmans l’àrab clàssic . Els dos contes que trobareu en aquest CD són en àrab dialectal del Marroc, en concret de la zona d’Oujda i altres pobles propers, al Marroc oriental. Cal tenir en compte que l’àrab dialectal del Marroc, en no tenir cap organisme que estipuli les seves normes, varia segons les zones i que hi ha una marcada tendència a la dispersió i al canvi lingüístic (de fet, trobem una koiné septentrional i una koiné de Casablanca, cada cop més important, al sud). No cal dir que a la zona nord la influència de l’espanyol hi ha deixat força rastres, mentre que al sud la influència del francès ha estat molt important; sense oblidar, és clar, la gran empremta de l’amazic, que actua de substrat i també d’adstrat. Sociolingüísticament parlant, l’àrab dialectal, que parla habitualment tota la població arabòfona (o millor dit els àrabs dialectals del Marroc), es troba en una situació de diglòssia enfront de l’àrab clàssic (o fusha). L’àrab, en la seva variant estàndard, és llengua oficial a Algèria, Bahrain, Comores, Txad, Djibouti, Egipte, Eritrea, Iraq, Israel, Jordània, Kuwait, Líban, Líbia, Mauritània, Marroc, Oman, Palestina, Qatar, Aràbia Saudita, Sudan, Síria, Tunísia, Emirats Àrabs Units, Iemen i Somàlia. Un cas especial és el de la República Àrab Sahrauí Democràtica, no reconeguda pel Marroc, que té també com a llengua oficial l’àrab (l’àrab col·loquial de la zona té el nom de hassaniyya1). Tot seguit trobareu el mapa procedent de l’entrada “Països àrabs” de la Viquipèdia. Les zones acolorides en verd clar són aquelles on hi ha importants minories de llengua no àrab (amazics al nord d’Àfrica, kurds al nord d’Irak, els pobles nubi, bedja, ful -o fulbe- al Sudan...). Cal tenir en compte, a més:

*Material elaborat per Pere Mayans

1 L’idioma parlat pels sahrauís és el hassaniyya, una de les modalitats de l’àrab, també present a la veïna

Mauritània. Els lingüistes classifiquen el hassaniya com un dels dialectes occidentals de l’àrab, tot i que presenta diferències considerables respecte les altres modalitats nord-africanes d’aquesta llengua (fent-lo clarament distingible de l’àrab marroquí). El hassaniyya ha rebut influències, entre d’altres llengües, de l’amazic (el dialecte de les tribus sahrauís tekna incorporen al voltant d’un 30% de mots d’aquesta llengua) i del wòlof. Més modernament, s’hi han incorporat paraules del castellà, ja que va ser una colònia espanyola fins al 1975.

Segons un informe de l’ONU de 1975, l’ús del hassaniyya és un dels trets que uneixen les diverses tribus sahrauís, alhora que les distingeixen dels marroquins: "[Els sahrauís estan] units per una llengua comuna, el hassaniyya, i per lligams culturals i tradicionals molt estrets".

La llengua oficial de l’administració marroquina és l’àrab estàndard. El hassaniya no té ús oficial al Sàhara Occidental, tot i ser la llengua de la pràctica totalitat dels sahrauís. A pesar d’aquesta circumstància, existeix una rica tradició literària en hassaniya. Bona mostra en són els poemes transmesos oralment, dels quals s’han fet diversos estudis i han estat escrits.

Font: http://www.mondivers.cat/spip.php?article220

• A Israel, l’àrab és llengua oficial conjuntament amb l’hebreu i és parlat per més d’un milió de persones).

• Les zones ratllades corresponen a països membres de la Lliga Àrab, tot i que els

arabòfons hi són minoria. • No s’inclouen al mapa les minories arabòfones en països limítrofs no àrabs: Iran,

Nigèria, Mali, Camerun, Txad (on és oficial), Kenya, Níger, Eritrea (on també és oficial).

• Tampoc no hi apareixen les Comores, on l’àrab és llengua oficial conjuntament

amb el swahili, tot i que no és la llengua familiar de ningú, ja que la població parla comorès, una variant de swahili.

• El maltès és una llengua que deriva de l’àrab i que s’escriu en alfabet llatí. • L’alfabet àrab és conegut amb el nom d’alifat i moltes altres llengües a part de

l’àrab també l’utilitzen, amb algunes modificacions per a cada llengua: l'usen o l'han usat el persa, el paixtu, l'urdú, les llengües turques i les caucàsiques del nord (encara que a Turquia fou adoptat, el 1928, l'alfabet llatí, i a l’antiga URSS, després del 1917, el ciríl·lic), el malgaix, el siríac, l’amazic, el wòlof, el ful, etc. En el període de la dominació musulmana peninsular fou usat algunes vegades per a escriure les llengües romàniques que s’hi parlaven.

• A l’Estat espanyol, podem considerar que Ceuta forma part del domini lingüístic de

l’àrab (al voltant del 40% de la població el té com a llengua familiar). Es pot consultar una interessant aproximació sociolingüística de Ceuta a Importancia y valoración sociolingüística del Darija en el contexto de la educación secundaria pública en Ceuta de Verónica Rivera: (http://www.tonosdigital.com/ojs/index.php/tonos/article/view/52/51).

Material de referència: � ALKUWAIFI, Ahmad; TORRES, Montserrat. Diccionari infantil il·lustrat. Barcelona:

Punt d’Intercanvi, 2000. � ALKUWAIFI, Ahmad; TORRES, Montserrat. Hola Nur! Barcelona: Punt

d’Intercanvi, 2004. � ALKUWAIFI, Ahmad; TORRES, Montserrat. La Nur aprèn. Barcelona: Punt

d’Intercanvi, 2004. � ALKUWAIFI, Ahmad; TORRES, Montserrat. El món de la Dúnia. Català / àrab,

amazic, wòlof, manding, ful. Barcelona: Punt d’Intercanvi, 2007. � BALAÑA, Pere. Lèxic usual català-àrab àrab-català. Barcelona: Secretaria de

Política Lingüística, 2005 (2a edició). � CASTELLS, Margarida; CINCA, Dolors. Diccionari àrab-català (àrab estàndard

modern). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007. � ESTEVE, Montserrat (coordinadora). Vocabulari visual català-àrab. Barcelona.

Icària, 2003. � HAMPARZOUMIAN, Aram. Guia pràctica de conversación español árabe magrebí.

Malaga: Editorial Arguval, 2007. � HERRERO MUÑOZ-COBO. Gramàtica de árabe marroquí para hispano-hablantes.

Almería: Universidad de Almería, 1999. � KAMEL, Said; WILLIAMS, Jennifer. Mirades àrabs. Barcelona: Save the Children,

2006. � MAIXÉ, Joan-Maria. Sàhara occidental. Aspectes i vivències. Valls: Cossetània,

1999. � MORAL, Rafael del. Lenguas del mundo. Madrid: Espasa-Calpe, 2002. � SÁNCHEZ, Raquel. L’àrab. Dins de la col·lecció Llengua, immigració i

ensenyament del català, núm. 2. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2002. (http://www.gencat.net/benestar/immi/pdf/02comple.pdf)

� SELLIER, Jean Atlas des Peuples d’’Afrique. París: Éditions la Découverte, 2003. � TRIBAK, Saïd. Introducció a l’aprenentatge de la llengua àrab. Tarragona: Edicions

el Mèdol, 1998. Algunes fórmules de salutació en àrab (transliteració fonètica en caràcters llatins)

Àrab estàndard Àrab dialectal marroquí Adéu Ilà-likà ma a-salàma (bes)-slàma Bon dia S’abàh’u l-h’’äyri Sbah el-kheir Bona nit Läyla sa’ída Líla s’ída Bona tarda Mas.sà’u l-h’’äyri Msa el-kheir Hola Äs-salàm ‘aläy-kum Àhlan

AMAZIC 2 Llengua (amb una variació interna important) de la família afroasiàtica que no pertany, però, al grup semític (com seria el cas de l’àrab), tot i que segles de convivència ha fet que una part significativa del lèxic actual de l’amazic sigui d’origen àrab i que també hagi incorporat alguns fonemes d’aquesta llengua. Té parlants al Marroc (12 milions de parlants, aproximadament el 40% de la població marroquina, tot i que no hi ha dades prou contrastades), Algèria (7 milions, 25% de la població algeriana, aproximadament), Tunísia, Mauritània, Líbia, Estat espanyol (Melilla), Egipte, Burkina Faso, Níger, Nigèria i Mali. Abans de la colonització castellana, a les Canàries, també hi habitava un poble amazic: els coneguts com a guanches. Sota aquest concepte, englobarem el rifeny (tarifit), beràber o tamazight (aquest darrer és el nom global de la llengua), taixelhit o tassussit (conegut pels noms àrabs i afrancesats chelha i chleuh). A més, cal tenir en compte que a Algèria es parlen el cabilenc (taqbaylit), el taixawit i el tamzabit, entre d’altres. El parlar dels tuaregs és conegut amb el nom de tamaceq, l’única varietat que ha conservat l’antiga escriptura (tifinagh). A Catalunya, la majoria dels amazics parlen rifeny, tot i que també hi ha col·lectius importants de parlants del tamazight i del taixelhit. En aquest CD trobareu un conte en rifeny (tarifit) i un altre en taixelhit.

Mapa procedent de La llengua rifenya. Tutlayt tarifit. (Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1995)

Actualment, la llengua amaziga es pot escriure en tres alfabets diferents: el tifinagh (l’alfabet que té un clar valor simbòlic, i que actualment s’utilitza en les classes de llengua amaziga que es fan al sistema educatiu marroquí des de fa molts pocs cursos),

2 També conegut amb el nom de berber.

l’alfabet àrab (l’alifat) i l’alfabet llatí (que és el que fan servir la majoria de membres del moviment cultural amazic i d’estudiosos de la llengua amaziga pel fet que es valora la possibilitat de vinculació amb la modernitat i amb la resta del món que ofereix aquest alfabet; per aquesta raó és anomenat també alfabet universal). De fet, a les classes de llengua amaziga que es fan a Catalunya des de fa diversos cursos s’ha optat per l’ús de l’escriptura llatina al costat d’un ús emblemàtic del tifinagh. Algunes curiositats: • Bona part dels marroquins que viuen a Catalunya no són de llengua àrab, sinó de

llengua amaziga –segurament la 3a llengua més parlada al nostre país. • El procés d’arabització dels amazics va començar fa 1400 anys (de fet, l’àrab

dialectal que es parla al Marroc té un importantíssim substrat amazic), bo i això (i malgrat la pressió de l’Estat marroquí i de la pressió religiosa, que es vehicula únicament en àrab) l’amazic és una llengua vivíssima.

• El tamazight, la llengua dels amazics té el reconeixement com a llengua nacional a

Níger i a Mali, on hi ha els tuaregs (tant a Níger com a Mali, a la dècada dels 90 del segle passat hi hagué nombroses insurreccions dels tuaregs, els quals obtingueren finalment una certa autonomia política i la part que els corresponia dels ajuts públics). A Algèria (on hi hagut nombroses protestes populars) també té un reconeixement com a llengua nacional i al Marroc té un cert reconeixement com a llengua d’escola (s’ensenya l’assignatura d’amazic en algunes escoles) i una presència molt tímida i més aviat propagandística en els mitjans de comunicació.

• Els parlants de la llengua amaziga són, aproximadament, 20 milions. • Els amazics fan, com els catalans, fogueres per Sant Joan, una festa d’origen pagà

que compartim com a mediterranis. • Sant Cugat, Sant Feliu, Sant Agustí, Sant Cebrià procedien de zones amazigues. • Els amazics són a l’any 2958 (s'avança 950 anys al calendari gregorià, ja que

recorda l'accés al tron egipci de la 22a dinastia faraònica, la qual era d'origen amazic). El calendari és bàsicament agrari i solar, i, ena la seva divisió del temps, és utilitzat des de fa segles pels pagesos de tot el nord de l'Àfrica, amazigòfons i arabòfons. Es considera, per tant, que els amazics ja habitaven el nord d’Àfrica més de mil anys abans de Crist.

• A Catalunya existeix l’Observatori Català de la Llengua Amaziga. L’OCLA és un

organisme que treballa en l’àmbit de la investigació, l’ensenyament i la divulgació de la llengua i la cultura amazigues, creat el 7 de novembre de 2007 per mitjà d’un conveni marc de col·laboració entre Linguamón - Casa de les Llengües, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Cadis. Aquest organisme s’ha creat per a donar suport i visibilitat a la llengua i la cultura amazigues: (http://www10.gencat.cat/casa_llengues/AppJava/ca/multilinguisme/ocla/quisom.jsp).

Material de referència: � AKIOUD, Hassan; CASTELLANOS, Eva. Els amazics. Una història silenciada, una

llengua viva. Valls: Cossetània Edicions, 2007.

� ALKUWAIFI, Ahmad; TORRES, Montserrat. AOUATTAH, Asmaa; ZARIOUI,

Asmaa (traductores). Els llibres de la Nur / Idlisen n Nur català- amazic. Barcelona: Punt d’Intercanvi, 2005.

� ALKUWAIFI, Ahmad; TORRES, Montserrat. El món de la Dúnia. Català / àrab,

amazic, wòlof, manding, ful. Barcelona: Punt d’Intercanvi, 2007. � CASTELLANOS, Carles; EL MOLGHY, Abdelghani. Diàlegs, els amazic.

Barcelona: CIEMEN, 2003. � CASTELLANOS, Carles; CHILAH, Ikram; TILMATINE, Mohand. Guia de conversa

universitària amazic-català. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2006. � LAMUELA, Xavier. El berber. Dins de la col·lecció Llengua, immigració i

ensenyament del català, núm. 5. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2002. (http://www.gencat.net/benestar/immi/pdf/05comple.pdf)

� MORAL, Rafael del. Lenguas del mundo. Madrid: Espasa-Calpe, 2002. � OUAKRIM, Omar. Fonética y Fonología del Bereber. Cerdanyola del Vallès:

Universitat Autònoma de Barcelona, 1995. � SELLIER, Jean Atlas des Peuples d’’Afrique. París: Éditions la Découverte, 2003. � TILMATINE, Mohamed; EL MOLGHY, Abdelghani; CASTELLANOS, Carles;

BANHAKEIA, Hassan. La llengua rifenya. Tutlayt tarifit. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1995.

Algunes fórmules de salutació en rifeny (tarifit): Adéu Ar tufat Bon dia Tifawin Bona nit (fins demà) Ar tiwecca Bona tarda Tifawin Hola Azul En taixelhit: Adéu Ar timlilit Bon dia Tifawin Fins demà Ar assekka Bona nit Timensiwin Hola Azul I en tamazight: Adéu Ar timlilit Bon dia Tifawin Fins demà Ar assekka Bona nit Tnsit g-Iman Hola Azul