QUÍMICA EXCEL·LÈNCIA QUÍMICA4 NPQ 443 • novembre-desembre 2008 juntes i sumari SERVEIS DEL...

PORTADA: Dia de pluja.Fotografia: Antoni Portela.

QUÍMICAI INVESTIGACIÓ CRIMINAL,

EXCEL·LÈNCIA QUÍMICA

TERCERA ÈPOCA ANY XLNÚM. 443 NOV. - DES. 2008

Director en funcions:

ANTONI PORTELA

Comitè de Redacció:

JOAN ASTORMARTA CALVETJOSEP MANUEL RICART

Edita:

COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICSDE CATALUNYA

Òrgan de difusió de:

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICSDE CATALUNYA

Redacció:

Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r08002 BarcelonaTel.: 93 317 92 49Telefax: 93 317 92 99e-mail: [email protected]: quimics.cat

Maquetació i creació arxiu PDF:

Joan Astor

Realització gràfica:

Editorial EstelGrup EMA - S. L.Equador, 32-34 ent. 1a, 2a08029 BarcelonaTel. 93 419 33 21

Publicitat:

Gecap S. L. - Ricard PiquéTel. 93 459 33 30

Dipòsit Legal: B-14.622 -1969ISSN 1577-4600Nombre d’exemplars: 4.000

NPQ no es responsabilitza de lesopinions expressades en elsarticles signats

ste editorial està dedicat a dos projectes als quès’ha consagrat un gran esforç i s’espera molt d’ells.

El primer, començat fa ja més d’un any, corres-pon a la coedició amb Editorial Reverté d’un llibre:

Química e Investigación Criminal, que s’acaba de publicar ique hem donat a conèixer als nostres companys de professióen l’Assemblea de Valladolid, i a la societat química en l’últi-ma Expoquimia. És el primer d’una sèrie de llibres ques’autofinancen i que coeditarem amb Editorial Reverté. Ésdoncs un projecte nou per a un Col·legi professional en lalínia de contribuir a ensenyar Química. En este mateix núme-ro trobareu propaganda del llibre i en la Secretaria Tècnicadel Col·legi us informaran d’una oferta d’adquisició per alscol·legiats-associats.

El segon projecte, titulat Premi a la Excel·lència Química,s’anunciava a l’últim número d’NPQ, i d’acord amb les basesallí indicades es va constituir el jurat, es van acordar els pre-miats i es van lliurar per primera vegada en un desdejuni detreball a Expoquimia 2008 en presència de l’Administració iprincipals actors de la societat química industrial. Les empre-ses guardonades han sigut: BASF, The Chemical Company iGrifols. A la vista de l’impacte aconseguit, s’ha decidit donar-licontinuïtat i entregar-lo anualment en el tradicional acte delParanimf de la Universitat de Barcelona, que venim celebranttots els anys amb motiu de la festivitat de Sant Albert, en elque es lliuren els Ordes del Neodimi (60 anys de col·legiació)i s’anomenen els Col·legiats d’Honor.

Feliç Nadal 2008 i pròsper 2009.

José CostaDegà CQC

President AQC

NPQ 443 • novembre-desembre 2008 3

editorial

4 NPQ 443 • novembre-desembre 2008

juntes i sumari

SERVEISDEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Escola de Graduats Químicsde Catalunya

• Cursos postgrau.

Borsa de Treball

• Rep i cursa peticions laborals per alsnostres col·legiats.

Publicacions

• NPQ.

• Química e Industria.

Serveis Professionals

• Visat de projectes. Certificacions.

• Defensa jurídica professional.

• Peritatges legals.

Serveis d’Assistència

• Assessoria jurídica i laboral.

• Assistència mèdica. El Col·legi té subscri-ta una pòlissa amb ARESA.

• Assegurances.

– Mutualidad General de Previsión Socialde los Químicos Españoles.

– Eurogestió bcn. El Col·legi disposa delsserveis d’una corredoria d’assegurancesque pot orientar-vos i subscriure lespòlisses que desitgeu.

Serveis Financers

• Proporcionen als col·legiats avantatgesexcepcionals en les seves gestions finan-ceres a través de les següents entitats:

– Santander Central Hispano.

– Caixa d’Enginyers.

– Tecnocrèdit - Banc Sabadell.

Si voleu més informació truqueu a lasecretaria del Col·legi

COL·LEGI DE QUÍMICSDE CATALUNYA

Degà: José Costa.

Vicedegà: Alfredo Vara.

Secretari: Agustí Agustí.

Vicesecretari: Aureli Calvet.

Tresorer: Joan Llorens.

Vocals: Xavier Albort, M. Glòria Aguilera,Joan Bertrán, Jordi Bonet, Carme Borés,Francisco José España, Santiago Esplugas,Sebastià Estrades, Enrique Julve, AnnaLlobet, Claudi Mans, Juan Carlos Montoro,Enrique Morillas, Roger Palau, JosepManuel Ricart, Pascual Segura, Alfred Vara,Jaume Vilarrasa, Josep M. Viñas, ÀngelYagüe.

EDITORIAL

Química i investigació criminal, excel·lència química ............... 3

58 ASSEMBLEA ANQUE

Yes, we can. Pinzellades de la 58a Assemblea de l’ANQUE ... 5

Acuerdos y recomendaciones aprobados en la asamblea ....... 6

COL·LABORACIONS

Una travessa d’Europa en bicicleta (I) ....................................... 7

Lliçons d’estar per casa. La dutxa descontrolada ................... 15

Un viaje a la Grecia continental:cuarenta años después (II) ................................................. 22

Margarita Xirgu i el teatre de Mèrida ....................................... 30

INFORMACIÓ

Asseguri’s la jubilació amb la millor fiscalitat ........................... 31

ACTIVITATS

Jornada tècnica sobre el canvi climàtic ................................... 32

El Col·legi i l’Associació a Expoquimia 2008 ........................... 33

GRUPS DE TREBALLDEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Borsa de Treball: Antoni Portela.

Escola de Graduats: Alfredo Vara.

NPQ: Joan Astor.

Olimpíada Química: Carme González.

COMISSIONS:

• Cultura: Carme Borés.

SECCIONS TÈCNIQUES:

• Alimentària: Gemma Barceló.• Anàlisis Clíniques: Jorge Morancho.• Corrosió: Enrique Julve.• Ensenyament: Roser Fusté.• Medi Ambient: Xavier Albort.• Metal·lúrgia i Ciència dels Materials:

Joan Antoni Bas.• Patents: Pascual Segura.• Prevenció de Riscos Laborals: Ramon Pou.• Química Farmacèutica: Sònia Guasch.• Química Forense: José Costa.

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICSDE CATALUNYA

President: José Costa.

Vicepresident: Alfredo Vara.

Secretari: Agustí Agustí.

Vicesecretari: Aureli Calvet.

Tresorer: Joan Llorens.

Vocals: Joan Astor, Joan Bertrán, CarmeBorés, Francisco José España, Jordi Galván,Marta García, Anna Llobet, Claudi Mans,Pere Molera, Josep Manuel Ricart, PascualSegura, Alfred Vara, Àngel Yagüe.

Assembleistes Electes: M. Glòria Aguilera,Agustí Agustí, Joan Astor, Joan A. Bas,Carme Borés, Aureli Calvet, Francisco JoséEspaña, Santiago Esplugas, Roser Fusté,Marta García, Carmen González, EnriqueJulve, Anna Llobet, Margarita Luria, PereMolera, Enrique Morillas, Pascual Segura,Emilio Tijero, Antoni Tuells, Alfred Vara.

Assembleistes Nats: José Costa, AlfredoVara, Antoni Portela.


58 assemblea ANQUE

YES, WE CANPINZELLADES DE LA 58a ASSEMBLEA DE L’ANQUE

Antoni Portela

Amb el record encara fresc de la58a Assemblea de l’ANQUE, i forçainfluenciat per la campanya de leseleccions a la presidència del paísmés poderós del món, jo també vullcridar: YES, WE CAN.

També nosaltres hem tingut, al’Assemblea de l’ANQUE, eleccionsa la presidència. Tenim un nou pre-sident, de pell blanca ell però decognom Negro, i desitjo que ens di-gui amb força: Yes, we can.

Necessitem un canvi a fons enles nostres organitzacions, neces-sitem un aire nou, necessitem no-ves idees, però sobretot valentia, ne-cessitem més energia, necessitemaquest optimisme encomanadís queha inundat els Estats Units d’Amèri-ca de la mà d’un desconegut fins faquatre dies, i trencant el tabú delcolor de la seva pell. Cert que nobasta amb un Obama, necessitemObames a cada Associació de lesque componen l’ANQUE. Necessi-tem que tots ens impliquem i cridemamb una sola veu: Yes, we can.

He subtitulat aquest article coma pinzellades, no arriba a crònica,la crònica arribarà en el proper nú-mero d’NPQ de la mà (millor dir dela ploma) d’un assembleista nou; ellens donarà la versió d’un novell,sense vicis, sense tics. Però senseentrar en el detall de les maratonia-nes sessions de l’Assemblea, si usvull donar, aquest assembleista ve-terà que us parla, amb moltes as-semblees a l’esquena, i per tant ambmolts tics, una impressió general.

Seguim amb unes assembleesatapeïdes i poc productives. Molts

informes però poc debat, i quan n’hiha molt improvisat, amb molta ora-tòria però amb poc contingut. Somesclaus de la dinàmica de l’Assem-blea, perquè uns Estatuts diuen queha de ser així, i estem encotillats.Els Grups de Treball de l’Assembleano treballen durant tot l’any, així noes pot fer feina. Tenim Acords d’As-semblea que es repeteixen any rereany. Tenim d’altres que no es com-pleixen i desapareixen del panora-ma. També n’hi ha de molt pocavolada. Els Acords i Recomanacionssón un fidel reflex del que són lesassemblees.

Seguim amb uns pressupostosde despesa estructural que es vaninflant, i després, durant l’Assem-blea venen les activitats que gene-ren més despesa. Com s’ha de dirNO a un grup que vol fer coses?Tant és que aquesta activitat siguiprofitosa per als interessos delcol·lectiu, com que sigui una micaal marge. No tenim la mentalitatd’una empresa on les inversions esfan en funció de la rendibilitat pura idura. Aquí anem sumant i despréses divideix pel nombre d’associats,i «paga que és gata». Cal una revi-sió a fons d’on posem els diners delsassociats.

A l’informe que va presentar elpresident de Catalunya, repetia lesmateixes preguntes del passat any.I seguim buscant respostes vàli-des:

• ¿Responden nuestras organi-zaciones a lo que los químicosesperan?

• ¿Faltan objetivos atrayentes?

• ¿Faltan actividades interesan-tes?

• ¿Faltan servicios con demanda?

• ¿Nos falta marketing?

• ¿Actuamos correctamente?

• ¿Tenemos futuro?

Sí, tenim problemes, i grossos.També els té els EUA amb duesguerres calentes i unes quantes defredes, amb una crisi financera im-portant, amb problemes d’atur, ambuna imatge de país degradada pelsexcessos que ha fet... malgrat tot elseu president diu: Yes, we can. Joespero que de la mà del nou presi-dent, el nostre, també puguem dir:Yes, we can.

En el decurs d’aquesta Assem-blea el president de la ComissióConsultiva Superior va presentar uninforme DAFO sobre l’ANQUE.DAFO és un acrònim de Debilida-des-Amenazas-Fortalezas-Oportu-nidades. És una bona teràpia, abansde començar a actuar, saber comestem; i casualment el presidentd’aquesta comissió és l’actual presi-dent de l’ANQUE, coneix doncs comestem i segur que té clar el camí aseguir. O com deia el poeta... sehace camino al andar. No serà uncamí planer. La Junta de Govern del’ANQUE i les diferents associacionsque la componen han d’anar de lamà fent aquest camí. Sense associ-acions no hi ha ANQUE, sense AN-QUE perdem projecció. Ens mouenuns mateixos interessos, i aquest hade ser el motor per fer efectiu aquestYES, WE CAN. ☯


58 assemblea ANQUE

ACUERDOS

1. Conste en acta el sentir de laAsamblea de la ANQUE por loscompañeros fallecidos desde lacelebración de la última Asam-blea y con especial recuerdo deD. Francisco de Pedro, de laAsociación de Químicos de Ma-drid, D. Enrique Macías, de laAsociación de Químicos de Ga-licia, y D. Ildefonso SánchezParareda, de la Asociación deQuímicos de la Comunidad Va-lenciana.

2. Se aprueba el Acta de la 57Asamblea de la ANQUE, cele-brada en Madrid los días 1 y 2de diciembre de 2007.

3. Se nombran interventores deacta a D. Ernesto Colomer, dela Asociación de Químicos de laComunidad Valenciana, y aD. Miguel Ferrer, de la Asocia-ción de Químicos del Principa-do de Asturias.

4. Se aprueba la gestión de la Jun-ta de Gobierno, incluyendo elbalance de situación y cuenta deresultados del ejercicio 2007.

5. Se aprueba el presupuesto deGastos Estructurales de la Jun-ta de Gobierno de la ANQUEpara el ejercicio 2009.

6. Se aprueba el presupuesto deActividades de la ANQUE parael año 2009.

7. Aprobar las candidaturas apuestos vacantes de la Mesa dela Asamblea y de la Junta deGobierno, quedando elegidos:D. Leopoldo Martínez Nieto, pre-sidente de la Mesa de la Asam-blea; D.ª Elsa Suárez Álvarez-

Cascos, secretaria de la Mesade la Asamblea; D. Carlos Ne-gro Álvarez, presidente de laJunta de Gobierno; D.ª M.ª Car-men Lobo Bedmar, secretaria dela Junta de Gobierno; D. Luis Fe-lipe Rivera, tesorero de la Juntade Gobierno.

8. Se nombran censores de cuen-tas a D. Juan Amador de la Aso-ciación de Químicos de Madridy a D.ª Rosa Martínez Redondode la Asociación de Químicos delPrincipado de Asturias.

9. Felicitar a los compañeros JuanGarcía Monar y Ernesto RiveraTomasich por la extraordinariatarea llevada a cabo para la edi-ción de la Historia de la ANQUE(Una Historia en Azul Turquí),que esperamos sea publicada enbreve plazo.

10. Felicitar y agradecer a nuestrocompañero Baldomero LópezPérez por los ocho años de sugestión como presidente de AN-QUE, en los que nuestra Asocia-ción ha alcanzado las mayorescotas de prestigio nacional e in-ternacional, deseándole los me-jores éxitos como decano delConsejo General de Colegios deQuímicos.

11. Apoyar las III Jornadas sobre laEnseñanza de la Química que secelebrarán en Valencia del 1 al4 de octubre de 2009, y solicitara la Asamblea, conjuntamentecon la Asociación de Químicosde la Comunidad Valenciana queserá la responsable de la orga-nización de las mismas, una ayu-da económica de 8.000 euros.

12. Mantener las actividades de laComisión de Enseñanza y soli-

citar a la Asamblea un presu-puesto de 4.000 euros para fi-nanciar los costos ordinarios deesta comisión.

13. Que los coordinadores de Sec-ciones Técnicas de cada Asocia-ción envíen la planificación anualde actividades de sus SeccionesTécnicas al coordinador nacio-nal, que a su vez, una vez reco-piladas las reenviará a cada unade las asociaciones, permitien-do así una intercomunicaciónentre ellas.

RECOMENDACIONES

1. Que la Comisión de Enseñanzarecopile, entre las distintas aso-ciaciones de la ANQUE, toda lainformación existente sobre laimagen y difusión de la Química,para poder realizar un DVD o al-guna información general sobrealgún soporte digital, que sirvapara su difusión general y distri-bución entre las asociaciones.

2. Que se habilite un espacio den-tro de la página web de la AN-QUE para la Comisión de Ense-ñanza y solicitar la asistenciapara el mantenimiento de dichoespacio. La Comisión de Ense-ñanza se hará responsable deactualizar los contenidos.

3. Se recomienda que se publiqueuna memoria anual de la AN-QUE, de acuerdo con las conclu-siones emanadas del DAFO.

4. Se recomienda a la Junta deGobierno y las asociaciones,tengan presente las conclusio-nes del informe DAFO para suaplicación en la medida que seaposible. ☯

ACUERDOS Y RECOMENDACIONESAPROBADOS EN LA ASAMBLEA


col·laboracions

UNA TRAVESSA D’EUROPAEN BICICLETA (I)

Oriol Gibert

Panoràmica sobre elfiord d’Isfjorden on estroben Longyearbyen

i Barentsburg.

PRÒLEG

Així com existeix la crida delbosc, del mar o de la muntanya,deu haver-hi també la de la carre-tera o, si més no, la de la bicicleta.O almenys alguna cosa semblantnoto jo cada vegada que m’agafala dèria de viatjar a cop de pedal.L’obsessió comença sempre de lamateixa manera: al cap, davant delsmapes, dels llibres i, sovint, d’unacervesa a una terrassa qualsevold’un bar qualsevol. És així com,sense voler-ho, el que primer espresenta com una idea incipient vaagafant volada fins a convertir-seen un projecte que et desborda laimaginació.

En aquest cas el projecte con-sistia a creuar Europa en bicicleta,

de l’illa de Spitsbergen (a l’arxipè-lag de Svalbard) fins a Barcelona,sense més ajuda que el propi es-forç i segons les inclemències decada paisatge. Emprendre una rutaaixí pot ser per a alguns en el millordels casos una experiència maso-quista totalment prescindible, peròno ho és si es té l’afició de pedalar.Viatjar amb bicicleta és lent i de ve-gades dificultós, però malgrat això,o precisament per això, m’agrada:tot va tan a poc a poc que les cosesqueden més retingudes a la retina ia la memòria, alhora que tens unasensació de recompensa (si no detriomf) en arribar a cada meta.

Segurament hi ha tantes rutesper creuar Europa de nord a sudcom persones. Jo vaig escollir la queper a mi reunia més atractiu natu-

ral, ciclista, cultural i lingüístic. Pre-tenia pedalar de la tundra àrtica a lagarriga mediterrània, visitant parcsnaturals i superant alguns dels portsque el Giro d’Itàlia i el Tour deFrança han fet llegendaris, alhoraque testimoniant de primera mà l’es-tat d’algunes llengües d’Europa delmeu interès. És doncs una ruta ín-tegrament en territori europeu quecreua països culturalment propers ique, per tant, no contacta amb tri-bus remotes ni s’enfronta a climestropicals, ni a animals exòtics ni aguerrilles perilloses com es pot lle-gir en relats d’altres ciclistes.

Poc a poc, l’itinerari va anar pre-nent forma i color als mapes, a l’or-dinador i, sobretot, al meu cap. Elsgargots de llapis que al principis’anaven amuntegant impulsiva-


col·laboracions

Vista del nucli miner rus de Barentsburg.

ment damunt les taques grises, ver-des i marrons dels mapes van co-mençar a dibuixar el traçat que, méso menys, podria acabar sent la rutafinal. Comprar el bitllet (d’anada no-més!) va ser l’impuls a entrar irre-versiblement a la fase executòria delprojecte. Ara ja només faltava pre-parar les alforges (no ve d’un gram!)i, sota la consigna de «la funció creal’òrgan» (em vaig dir que tindria proutemps per posar-me en forma), llan-çar-me a la carretera.

SPITSBERGEN:NO HI SOM TOTS

Finalment ens trobem la Maria ijo asseguts a l’avió camí cap a Spits-bergen, creuant l’oceà en direccióal nord. Per la finestreta, veiem comtranscorre sota nostre la massa d’ai-gua grisa, viscosa, immensa del’oceà. Penso en això de ser projec-tat en avió en poques hores des deBarcelona fins a aquest arxipèlagsituat a 1300 km del pol nord, so-brevolant tota mena d’obstacles quehauré de trampejar en el meu pe-daleig de retorn a casa. No deixa deser desconcertant.

De sobte, per la finestra es dei-xa veure sobre l’horitzó una petita

taca blanca i negra. L’avió avança,però la clapa de terra continua peti-ta. A partir d’un moment, començaa fer-se gran i, lentament, es va di-buixant el perfil de l’illa. Les vistesdes de l’avió sobre l’illa de Spitsber-gen són impressionants: glaceres imés glaceres s’alternen amb mun-tanyots blancs i valls igualment blan-ques. Només alguns pics de lesmuntanyes i els penya-segats quecauen al mar són de color marrófosc. Si no fos per aquest to lleuge-rament marronós, es diria que elpaisatge se’ns mostra en blanc inegre. En un moment donat, veiemun edifici arran de costa i una ratlle-ta de color gris més pàl·lid al seucostat. L’avió l’encara i aterra. Soma Spitsbergen!

Només sortir de l’avió, un rètolens dóna la benvinguda. És un ae-roport petit i molt casolà, i de segui-da els passatgers ens trobem api-nyats al hall esperant l’equipatge,que no es fa esperar. La primerasorpresa del viatge no triga a cau-re: la bicicleta no ha arribat! Aques-ta sí que no me l’esperava. M’haviaimaginat que arribés el moment detirar la tovallola perquè em notéscansat o caigués malalt, perquè labici patís incidències mecàniques,perquè vés a saber qui podia fer-me

què... però tornar a casa abans nitan sols d’arrencar... això sí que noho havia contemplat. El personal dela companyia aèria m’assegura quelocalitzaran la bicicleta i que me l’en-viaran cap a Spitsbergen tan bonpunt els l’arribi, la qual cosa no evi-ta que els nervis s’apoderin de mi. Isi no arriba a temps? Me’n torno?Em compro una bici? Si a cada bu-gada perdo un llençol com aquest...Els crits del xofer de l’autocar queens espera em fan aparcar els mal-decaps. Encabim els paquets i lesalforges a la panxa de l’autocar iarranquem cap a Longyearbyen.

Veure que hi ha vida humanaaquí a Spitsbergen no deixa de sersorprenent. Fa pensar que és undels últims episodis de l’expansió dela humanitat per la Terra. Situat persobre del paral·lel 75º, l’arxipèlag viuen la foscor durant 4 mesos l’any ien la claror permanent durant altres4 mesos l’any. Aquí l’excentricitat ésque el sol surti i es pongui el mateixdia! El clima és naturalment àrtic,amb un fred glacial bona part del’any, tot i que ara, els dies que hisom nosaltres (finals de juny) fa fredperò és suportable.

Històricament fondejat per bale-ners i caçadors, el que va portarassentaments més o menys perma-nents a l’arxipèlag van ser els jaci-ments de carbó que s’hi van trobar.Pel tractat de Sèvres de 1920 l’arxi-pèlag de Svalbard va quedar sotasobirania noruega, tot i que el ma-teix tractat permetia a d’altres paï-sos explotar-ne els recursos minersi establir-hi assentaments per pro-pòsits científics. Actualment, hi hadues poblacions principals: Longye-arbyen, que fa de capital de l’arxi-pèlag i és el principal nucli noruec(1600 habitants), i Barentsburg, cen-tre miner poblat per russos i ucraï-nesos (900 habitants). De més amés, hi ha escampades per l’illaunes poques bases científiques perpart de noruecs i polonesos, algu-nes d’elles habitades només de for-ma temporal.


col·laboracions

Pont sobre el fiord de Tromsø, exemple de les infraestructures de la costa noruega.

Longyearbyen consisteix en unaaglomeració de cases de formaaparentment desordenada en unpla arran de mar, amb alguna cons-trucció sobresortint del conjunt. L’ur-banisme és escàs, no hi ha carrers,ni voreres ni places. A la vegada,però, tot pren envergadura: Longye-arbyen té universitat, centre debombers, central tèrmica, aero-port... no deixa de ser curiós. Totsels edificis estan construïts sobrepilones per aïllar-los del terra i, pelque sembla, gaudeixen del més cà-lid dels conforts noruecs. L’escoladisposa d’una piscina climatitzadaque fan venir ganes de banyar-s’hi.Sense comptar els turistes, es ve-uen més motos de neu i cotxes ijeeps que persones. No sorprendriaque aquí hi hagués la proporció devehicle per habitant més alta d’Eu-ropa. Al peu d’un vessant de mun-tanya foradat per una boca minerahi ha posat el cementiri: tot just unadotzena de creus blanques agrupa-des. Ja fora dels límits del poblecomença l’àrtic i, si hem de fer casdels senyals, el risc constant delsóssos polars.

ANANT I VENINT PERFIORDS ÀRTICS

L’endemà ens embarquem alLangøysund per anar a Barents-burg. Com que a penes hi ha car-reteres a l’illa, aquí tot el transportes fa per mar. De camí el vaixells’entreté acostant-se a glaceres ipenya-segats, on els turistes, ar-mats amb càmeres de fotografiar iprismàtics, ens desfoguem apun-tant a la foca o l’ocell de torn. Nosé com ens ho fem, però durantaquests dies sempre tenim al can-tó la mateixa parella de noruecs.Ell no amaga la seva afició a la cer-vesa, com ella no amaga un estatde resignació que sembla a provade bomba. Al vaixell, ella fa fotos,si fa no fa com tothom. Ell, estàassegut indiferent al paisatge, pro-bablement pensant en la pròximacervesa.

La panoràmica àrtica es veu al-terada quan se’ns dibuixa la siluetade Barentsburg. D’entrada xoca unaenorme fumarada negra que surtd’unes xemeneies, que no quadraamb l’estereotip de tranquil·litat itransparència pròpies d’un paisat-ge àrtic. L’aspecte de Barentsburgés completament diferent del deLongyearbyen. Aquí hi ha pocs edi-ficis però mastodòntics, d’arquitec-tura típica de l’era soviètica, amb elseu aspecte pesant i contundent, ibastant desballestats. La fumaradaque vèiem des del vaixell semblatenyir el poble amb un tel de polsnegra que confereix a l’ambient unaspecte encara més miner. Del mollals edificis s’hi va caminant –aquíno es veuen cotxes– per unespassarel·les fetes de llistons de fus-ta que, com els edificis, es veuenbastant atrotinats. Un bust de Leninés pràcticament l’única cara queveiem: deuen ser tots treballant a lamina. El conjunt té un aire una micafantasmagòric.

Un altre dia remem per anar al’altre riba del fiord de Longyear-byen. La primera cosa que sobta ésque el guia que ens hi porta duu unrifle. Diu que anar armat és obliga-tori quan es deixa un nucli urbà per-què hi ha óssos polars. No podem

deixar de preguntar-nos si és unatàctica d’impressionar el turista imostrar-li quant salvatge és l’illa. Iés que Svalbard és conegut per lapresència d’óssos polars. «N’hi hamés que persones» diuen totes lesguies. Potser sí que és veritat, peròper a nosaltres, lamentablement,l’ós polar s’ha fet fonedís i no el po-drem veure. Ens sorprenen tambéunes casetes aïllades, de fusta, ai-xecades sobre la tundra i, per cert,amb unes vistes esplèndides sobreel fiord. Ens expliquen que són se-gones residències de gent de Lon-gyearbyen per desconnectar del«brogit de ciutat» i trobar una micade pau. Té tela... Enmig de tantadesolació trobem una altra sorpre-sa: aquí i allà hi ha restes de ferra-lla, oxidada. Resultarà que són res-tes d’antigues activitats mineres i dematerial bèl·lic de la Segona Guer-ra Mundial, perquè pel que es veuSvalbard també va ser escenari decombats entre els nazis i els aliats,que van deixar entre altres cosesLongyearbyen devastada. Una micamés enllà, veiem les restes d’un aviónazi abatut pels aliats.

Avui ha arribat la bici! Me l’he tro-bada a la porta de l’hotel, esperant-me. Una mica atropellada però sen-cera al capdavall. No puc resistir-me


col·laboracions

Assecadors de bacallans i arengs, una constant als pobles pescadors noruecs.

a fer unes rodades per Spitsbergen,tot just pels pocs quilòmetres decarretera o pista que hi ha al poble,fins al senyal de trànsit de «perilld’ós polar». Fa un dia esplèndid, sónles dotze de la nit però el cel és blaucom si fossin les nostres dues delmigdia.

Però els dies a Spitsbergen arri-ben a la seva fi, i cal acomiadar-se’n.Encara estupefactes per l’existènciade vida humana sota els rigorsd’aquest clima àrtic, ens embar-quem a l’avió, que no tarda a deixarl’illa. Tromsø serà la següent para-da, i on ens separarem amb laMaria: aquí ella agafarà un avió capa Oslo, mentre que jo en faré el puntde partida de la meva ruta cap aBarcelona. Els següents instantsseran de comiat: la fila dels passat-gers de l’avió a Oslo avançant, l’úl-tim petó, l’últim adéu a distànciamentre la Maria desapareix rere elcontrol… fins a quedar-me sol i trist,mirant-me la bici que tinc al costat.

CAP A BARCELONA FALTAGENT

Quan finalment tinc tota aquellaestesa d’alforges i bosses col·lo-cades sobre la bici, m’assalta la

clàssica sensació de vertigen d’inicide ruta. Comprovo la pressió delspneumàtics per últim cop i comen-ço a rodar disposat a abandonarl’aeroport. Una barreja d’excitació inervis m’acompanya les primerespedalades. M’aixeco del seient im’assec de nou, comprovo tothoraels canvis de marxes, freno i acce-lero successivament, tenso i desten-so els pops que subjecten l’equipat-ge... sembla que la bici i jo –tot i quenerviós– anem bé.

He mirat tant els mapes que tincla ruta ben interioritzada. Tant ésaixí, que al cap d’uns 10 km m’ado-no que he sortit de l’aeroport en ladirecció contrària a la que pretenia.Això sí que és un bon principi. Faigmitja volta i torno cap a l’aeroport,que deixo, ara sí, més tranquil.

Corregit l’error, prenc finalmentla carretera rumb cap al nord. És unacarretera ben asfaltada que serpen-teja resseguint la costa a l’ombra demuntanyes imponents. El paisatgeés el típic de la costa noruega, ambboscos frondosos que s’enfilen pelsvessants d’unes muntanyes queneixen directament del mar, amb elspics enfarinats de neu (som a finalsde juny) i difuminats per una boiraalta. Es veu aigua pertot arreu, als

salts d’aigua que cauen en picatquasi sobre la carretera, als llacs, ials innombrables rius, immensos,que ni tan sols surten al mapa tot iser més cabalosos que molts delsnostres rius. El silenci fa l’ambientmés majestuós. Amb tants istmes,penínsules, ponts i túnels se’m fadifícil sovint afirmar si estic en unailla o en terra ferma, o determinarsimplement en quina direcció es tro-ba el mar obert.

De tant en tant travesso un po-ble amb les típiques cases de fustapintades de colors llampants, algu-nes suspeses sobre el mar ambpilars de fusta. Tampoc falten els as-secadors de peix, d’on pengencentenars de bacallans i arengs as-secant-se, ben coberts amb xarxesper protegir-los dels ocells afamats.

La carretera discorre sinuosaperò plana, i el trànsit és escassís-sim i molt respectuós. Tot plegat,ideal per anar en bici, si no fos quede vegades els fiords, a més de serespectaculars, són interminables iles cames, naturalment, se’n res-senten. Per posar-hi remei, agafoalgun ferri per escurçar distàncies.

Amb la primera nit, arriba el dra-ma: els mosquits! N’hi ha a cente-nars, a milers, i es fiquen pertot ar-reu. Anant en bici no ho sembla, iquan m’adono de la seva presènciaparant la tenda ja és massa tard. Jam’han assaltat. Sabia que n’hi ha-via, però mai havia imaginat quetants. Es fa francament insuporta-ble. Plantar tenda i acomodar-m’hila primera nit, i les següents fins queno hauré desenvolupat un pla dedefensa (i d’atac), es converteix enuna batalla sense treva per a lameva pell. En aquest sentit, l’ús delbarret amb xarxa antimosquits resul-tarà ser una de les grans troballesdel viatge.

Sense més estridències passoels primers dies, acostumant-me ala rutina del pedaleig diari. On no hiha hàbits és amb els horaris: amb


col·laboracions

El Cap Nord, clàssic punt de peregrinatge per observar el sol de mitjanit.

el sol de mitjanit a la que et despis-tes se’t capgiren i et trobes esmor-zant a les cinc de la tarda i pedalanta la una de la matinada.

De camí em trobo ciclistes de totpelatge i condició, amb qui intercan-vio les rituals salutacions i conver-ses de cortesia. Gairebé tots són depaïsos del nord, sobretot holande-sos, alemanys, anglesos i danesos.Particularment graciós n’és un queva amb una Vespino carregada finsdalt avançant no gaire més ràpidque jo. En els següents dies, nopararem d’avançar-nos, ell a la car-retera, i jo durant els seus descan-sos. Els altres companys de viatgeseran els rens. El primer ramat notarda a aparèixer, intimidant els pocsvehicles que circulen per aquestescarreteres. Des de llavors, l’apari-ció de rens seria una constant i, enalguns punts, caldria avançar quasiapartant-los de la calçada.

Així transcorren els dies rumb alCap Nord, fent gal·la al nom delpaís. I és que Noruega (Norge, talcom s’escriu en noruec bokmål, oNoreg, com s’escriu en noruec ny-norsk) significa literalment «camí delnord», com és fàcil d’entendre perla seva forma en un mapa. Bokmål inynorsk no són més que dos estàn-dards oficials per al noruec: el primerté una forta influència del danès–com a resultat del llarg períoded’unió amb Dinamarca–, mentre queel segon està suposadament purifi-cat de les influències daneses.Aquesta duplicitat d’estàndards ofi-cials fa de Noruega un cas únic aEuropa pel que fa a política lingüís-tica. Els esforços que s’han fet perconvergir les dues varietats en unallengua comuna no han prosperat i,fins avui dia, totes dues varietatsmantenen un estatus similar.

L’AFER D’ÁLTÁ

Amb aquesta teló de fons arriboa Áltá (nom sami corresponent ald’Alta en noruec), la primera gran

població des que he començat apedalar. Áltá és turísticament co-neguda pel seu conjunt de gravatsrupestres de fa 6.000 anys, quemostren, si fem cas de les explica-cions dels guies i fulletons del mu-seu, tota mena de fauna local i d’ac-tivitats humanes d’aquells temps. Laveritat és que és un conjunt bonicde veure, i paga la pena aturar-s’hi,ni que sigui com a modest home-natge a aquells avantpassats quevan voler deixar testimoni de la sevaèpoca.

El nom d’Áltá s’associa tambéinevitablement al moviment reivin-dicatiu sami (el terme lapó té con-notacions pejoratives per les remi-niscències colonials i folklòriquesque arrossega). En totes les publi-cacions sobre els samis i la seva llui-ta per a la seva supervivència esparla, amb un to solemne, del’»afer» o de l’»episodi» d’Áltá. Vatenir lloc a mitjan dècada dels 70,quan el govern noruec va decidir laconstrucció d’una presa hidroelèc-trica al riu que uneix Guovdageaid-nu (Kautekeino en noruec) i Áltá ique implicava negar el poble deMáze (Masi) i terres de pastura perals rens. L’oposició al pla no es vafer esperar per part de la poblaciólocal i organitzacions ecologistes

noruegues, que al·legaven un im-pacte nefast de l’obra sobre els eco-sistemes i la vida tradicional delssamis. El que va començar com unafer ambiental va esdevenir un as-sumpte nacional (per als samis,s’entén), que en certa mesura s’ar-rossega fins avui en forma de litigisinterminables sobre qui té la legiti-mitat en la possessió de la terra. Lapresa es va acabar fent, desprésd’una acció militar sembla que se-vera, però l’episodi ha passat a laposteritat com l’espurna que va en-cendre la consciènca sami.

PEDALANT CAP ALFINIS TERRAE DEL NORD

Pujant per la E6 cap al nord, elsboscos de la taigà van fent-se es-cassos fins a deixar pas a la tundra,una vasta ondulació d’un color verd-gris mancada de qualsevol vegeta-ció arbòria. En la carretera que esperd en l’infinit, veig un rètol: Nord-kapp 197 km.

Per arribar al Cap Nord cal pas-sar abans pel (justificadament te-mible pels ciclistes) túnel de l’illa deMagerøya, on hi ha el Cap Nord.En arribar al túnel la carretera sesubmergeix al mar i em toca patir


col·laboracions

L’aparició de rens a la carretera esdevé una constant de la ruta.

els 3,5 km de baixada (fins a 200 msota el nivell del mar) i els corres-ponents 3,5 km de pujada. Són7 km de foscor, de fred a la baixa-da i d’ofec a la pujada. El trànsit hiés abundant, i cada cop que un cot-xe passa pel meu costat, el seu so-roll es veu amplificat exagerada-ment per les parets de la roca. A lafi veig una llum al final del túnel i,en sortir-ne, una gespa per jeure-hii prendre el sol que, per primer diades que he començat la ruta, esdeixa veure. El segon regal és sa-ber que les bicis no paguen el pe-atge d’accés al túnel.

L’illa de Magerøya és un lloc durde pedalar, independent de la direc-ció que prenguis. El vent bat ambforça, i l’orografia del terreny tam-poc hi ajuda: la carretera fa un puja-i-baixa que dinamita la moral dequalsevol que es pensa que per sera l’illa ja té el Cap Nord a tocar.

Al vespre arribo per fi al CapNord. Tot i que la foto a què estemacostumats a veure d’aquest puntés un globus metàl·lic arran d’unpenya-segat de 300 m que cau enpicat sobre les aigües de l’oceà Gla-ciar Àrtic, la realitat mostra quan hiarribes una barrera de peatge (al-menys les bicis no paguen) i al seu

darrere un gran complex amb res-taurant, museu, botiga de records i,com no podia ser d’altra manera,estafeta de correus. Al seu costat,hi ha un pàrquing gegant on van ar-ribant contínuament autocars vomi-tant turistes fins a les 12 de la nit.

L’ambient general entre els visi-tants que han vingut a observar elsol de mitjanit és d’excitació, que nopara de créixer a mesura que avan-ça el temps i arriba al màxim esplen-dor al punt de les 12, amb retiradade teló i aplaudiments inclosos. Laveritat és que a aquesta hora no esveu altra cosa que el sol lluint en uncel blau, bastant amunt de l’horitzó.Si fa no fa com estava fa un parelld’hores i com estarà en les dueshores següents. Però passat el puntde la mitjanit, tothom se’n torna alscotxes o autocars, comentant l’es-pectacle com si d’un concert o obrade teatre es tractés, i el recinte que-da absolutament desolat.

A Honnesváhki (Honningvåg ennoruec) m’embarco en un ferri de laHurtigruten que em porta a Gilevu-otna (Kjøllefjord), a la península ve-ïna, on giraré de rumb i m’encararédefinitivament cap al sud. Refet dela becaina que he fet al ferri, m’en-valenteixo i pedalejo lleuger. Els

quilòmetres que segueixen els pas-so en la soledat més absoluta, pe-dalant per una vasta extensió detundra davant meu. El vent bufa fort,sense cap obstacle natural que eldetingui.

SÁPMI, LA TERRA DELSSAMIS

Rumb al sud, la tundra deixa pasde nou a la taigà, que ja no em trau-ré de la vista en les properes set-manes. A dreta i esquerra veig no-més troncs i més troncs, alts i drets,d’avets, pins i bedolls, amb un sota-bosc tirant a pobre que em facilital’acampada. M’afartaré de veure-hirens, en solitari o en ramats.

Enmig d’aquests boscos que avi-at ja se’m fan interminables arribo aKárášjohka (Karasjok). Tot i queconsiderada una ciutat petita, per alsparàmetres catalans és un poble (noarriba als 3000 habitants). Els po-bles, aquí, no tenen res a veure ambels nostres. Aquí no hi ha placesempedrades, amb bancs on jeure alsol i taules amb tendals per fer-hiun cafè, ni fonts, ni carrers estretsflanquejats per edificis apinyats...no, aquí tot és el contrari: els po-bles es caracteritzen per no tenir unnucli, les cases estan separades perjardins, o bosquets. Semblen mésarbredes amb cases que poblesamb arbres. El centre sol estar pre-sidit per una benzinera (o dues), unsupermercat amb pàrking, un banci si el nucli és gran, com és el casde Kárášjohka, una rotonda. Defini-tivament, estan més pensats perdesplaçar-t’hi en cotxe que a peu.

Kárášjohka és la capital sami aNoruega. Els samis aquí hi són ma-joria i el sami hi és parlat majoritàri-ament. Moltes de les seves institu-cions, com ara el Parlament, laràdio, o la biblioteca hi tenen la seu.En aquest sentit és un nucli inhabi-tual, perquè els samis constitueixenla majoria de la població a no gairellocs. Viuen en una àrea molt ex-


col·laboracions

tensa que s’estén pels estats de No-ruega, Suècia, Finlàndia i endins dela península de Kola, a Rússia, peròes troben dispersos i barrejats ambaltres grups no samis. Tots plegats,sumen unes 70000 persones. Elsami pertany a la família de llen-gües finoúgriques i és, doncs, deles poques llengües europees queno pertanyen a la família indoeuro-pea. La legislació noruega actual re-coneix només 6 municipis oficial-ment bilingües sami-noruec (und’ells, Porsáηgu-Porsanger-Por-sanki, és fins i tot trilingüe, amb elkven, un dialecte del finès del nord,com a tercera llengua oficial).

La literatura de viatges ha pre-sentat tradicionalment els samiscom una curiositat remota i exòticade la perifèria d’Europa, amb la seva«gent de la natura» que passeja elsseus ramats de rens i viu en tendesenmig de boscos de coníferes comels indis nord-americans. Veient al-gunes postals, un té la sensació queaquest mite encara avui persisteix,i no és d’estranyar que alguns sa-mis reivindiquin una revisió d’aques-ta imatge i de tot aquest attrezzoamb què els han vestit.

El cert és que la del poble samiés una història de colonització, pro-hibicions, assimilació forçosa i de-portacions que ha tingut efectesdevastadors en la seva cultura i queha acabat provocant una reacciódels samis per mantenir la seva es-pecificitat. Els samis són l’únic po-ble europeu reconegut com a indí-gena per les Nacions Unides, comho són els inuit de Grenlàndia. Això,que pot semblar una declaració bui-da de contingut, té conseqüènciesactuals: és en virtut d’aquest reco-neixement que, per exemple, a No-ruega i Suècia, el pasturatge delsrens –i les activitats que hi estiguinrelacionades– només poden serpracticades pels samis. És tambédins aquest context en què se sus-tenten els nombrosos plets entre elssamis i els governs noruec, suec ifinlandès sobre els drets d’ús i ex-

plotació dels recursos naturals deles seves terres.

A poca distància de Kárášjohka,creuo la frontera amb Finlàndia. Lavisió del paisatge, a banda i bandade la carretera, es manté: boscos imés boscos, i una carretera llargaque canvia de rasant per continuarsent recta i llarga. Esporàdicament,em creuo amb algun cicloturista osenderista i algun cotxe, però la res-ta de la humanitat sembla haverdesaparegut. Només treuen el capalguns rens i, naturalment, els mos-quits, el nombre dels quals continuasent fora de mida.

Poc més al sud, arribo al llac Ánar(Inari) centre neuràlgic dels samis aFinlàndia. Hi conflueixen tres delsdialectes samis: el predominant delnord, el sami d’Inari i el sami deSkolt, els dos últims parlats per unes400 i 500 persones, respectivament.M’ho explica la bibliotecària del po-ble, mentre m’ensenya la placa dela biblioteca, que està escrita en fi-nès i en els tres dialectes samis. Abanda d’això, la veritat és que la pre-sència pública del sami sembla re-duïda pràcticament al no-res.

A la sortida de Vuotso, una micamés al sud, veig dues banderes sa-mis a banda i banda de la carreterai un rètol: «buorre mátki». Passat elrètol giro el cap i en veig un altreper als conductors que vénen delsud: «Sami poarta», «Bures boh-tain». És el límit de Sápmi?

NAVEGANT PER UN MAR DEBOSCOS

Just a l’alçada del cercle polaràrtic topo amb una àrea de serveigairebé convertida en un parc temà-tic del Pare Noel. De la mateixamanera que pujant Noruega tot pre-sumeix del rècord de septentriona-litat: «el McDonald’s més septentri-onal del món, el torneig de voleibolde platja més al nord del món...»,aquí tot té l’afegitó de Pare Noel: «el

pàrquing del Pare Noel», «el restau-rant del Pare Noel»... tot plegatembafa una mica.

La catifa contínua de boscos co-mença a fer sensació de monotoniamés que de grandiositat. La nove-tat a mesura que s’avança cap alsud és que els boscos es veuencada cop més esquitxats de llacs.Les xifres són eloqüents: el 70 % dela superfície de Finlàndia està ocu-pada per boscos, i hi ha més de180.000 llacs.

Els següents dies transcorrensota un cel que amenaça constant-ment pluja, i em canso de pedalarmirant el cel tractant d’endevinarquan el xàfec caurà sobre meu. Tanbon punt noto aquell bufarut de venti el soroll de les fulles que cridenl’alerta de l’aiguat que s’acosta,m’afanyo a trobar un aixopluc. Res-guardat sota un arbre, una paradaisolada d’autobús o una cabana, empregunto si no aniria millor vestitamb un trajo de neoprè. De vega-des no hi ha recer possible i no emqueda altre remei que pedalar sotala pluja. En aquestes condicions uns’arriba a sentir bastant a la intem-pèrie, veient els ocupants dels cot-xes i autocaravanes com saluden,ben calents, tocant el clàxon.

Amb aquesta sensació de dei-xadesa arriba un moment màgicd’aquells que mai arriben buscant-los. M’aturo a una granja a Saari-Kämä, i la meva petició d’una micad’aigua és corresposta amb una in-vitació a una sauna i un sopar.Abans de pensar-me la resposta, jaestic a pèl dins un vapor asfixiantamb les cames relaxant-se. L’hos-pitalitat de la família és generosa:sortint de la sauna em conviden aseure amb ells a sopar. M’hi asseci, fetes les presentacions pertinentsentre tots nosaltres, em limito amenjar i escoltar encantat els relatsque el pare i la mare de la famíliaem van desplegant: ara històries dela família i de la comarca, ara de-talls de la fauna de la zona, que si


col·laboracions

viatges passats –no mencionen lesRambles!–, antigues estades enkibbutz, que si al poble hi haurà pro-perament una recepció de refugiatsafganesos... francament, s’hi estàbé, i entre la meva sorpresa i elcansament em quedo en estat ca-tatònic. La invitació es completaamb la proposta de quedar-m’hi adormir i si cal a dinar l’endemà. M’hiquedaré a dormir, però l’endemà lamaleïda pluja fa una pausa i em tocaacomiadar-me dels Saarijarvi, nosense que la mare em doni una bos-sa plena de puurlla que ha cuit du-rant el matí.

A Ranua, l’obsessió bèl·lica con-tra els mosquits continua. En un in-tent de foragitar-los del barracó onfaig nit acabo trobant-me jo fora ambla clau del barracó dins. Per postres,tot això em passa quan em dispo-sava a dutxar-me, de manera queem trobo a l’exterior a pèl nomésamb una tovallola. Per sort, fora ambla bici m’havia quedat una alforja,d’on puc treure unes fundes de cal-çat impermeables –el just per tapar-me els peus–, uns pantalons curts iuna capelina per poder anar a re-cepció d’una manera presentable ademanar una còpia de la clau delbarracó. Mai sabré (tot i que ho pucsuposar) què es xiuxiuejaven els dela recepció i els clients del bar delcantó mentre em miraven.

Finlàndia avall segueix la tònicaclimàtica. El temps amenaça cons-tantment pluja, que es compleix so-vint i que fa que em passi hores in-terminables dins la tenda mentre afora és un degoteig incessant.Aquestes pauses forçades em re-presenten un descans per al cosque, per dins, agraeixo. Les gotesde pluja tamborinegen sobre la ten-da i, quan no s’hi para esment, te-nen un efecte somnolent. M’endor-misco sovint.

A mesura que avanço cap al sud,els canvis van fent-se perceptibleslentament. La taigà es veu diferent,amb més arbres petits i falgueres, i

més sotabosc, tot i que continuasent fàcil l’acampada. El paisatge esva tornant una mica més humanit-zat: cada cop es veuen més camps,més granges, més vaques (em cri-da l’atenció una mena de sosteni-dors aguantats amb corretges queduen algunes i que no havia vistmai). Al llarg de la carretera es ve-uen molts troncs, perfectament api-lats, fent olor a fusta recent tallada,com esperant algú que els vingui arecollir. A igualtat de lletra al mapa,les poblacions són cada vegadamés grans, amb alguna plaça i ter-rasseta. També m’adono que quanacampo al vespre ja no hi ha la cla-ror del sol de mitjanit i per primercop em cal encendre el frontal perveure-m’hi dins la tenda. I amb ale-gria, constato que ja no hi ha a pe-nes mosquits! També han deixat deveure’s rens, o almenys no vaguenper la carretera.

Els interminables horitzons deboscos, però, persisteixen. Sovints’hi pot endevinar on són els poblesperquè de la capa forestal sobresurtuna torre de comunicacions, altíssi-ma, delatant que allí hi ha algunnucli. N’hi ha tantes que fan justa lafama de Finlàndia de ser una de lespotències europees en telecomuni-cacions. Això m’ho va deixar clar unautòcton a qui vaig preguntar onpodia trobar una cabina de telèfonsper fer una trucada. L’home es vaquedar estupefacte: «Cabina? Aixòés el país dels mòbils!».

PER FI HÈLSINKI!

Semblava mentida però els bos-cos inacabables de Finlàndia tenenun final: per fi, a uns 30 km de Hèl-sinki, veig el cartell que l’anuncia,en finès i suec: Hèlsinki-Helsinfors.I és que el sud de Finlàndia, comaltres zones de la costa oest delpaís, és oficialment bilingüe, per tro-bar-s’hi minories sueco-parlants (un5 % de la població finlandesa) pre-sents pel llarg període en quèFinlàndia havia estat part de Suè-

cia. És sorprenent el bon tracte querep el suec a Finlàndia, tot i que lamajor part del país és avui dia uni-lingüe finès. La primera mostrad’aquest tracte me la vaig trobar enun poblet del nord de Finlàndia,quan feien, en horari punta, les no-tícies en suec per la cadena estatalfinesa. «Sí, aquí tots aprenem elsuec a l’escola i ho entenem. Ésobligatori, tant per als sueco-par-lants com per als fineso-parlants»em van dir els que seguien les notí-cies i, posteriorment, altres finesosque em vaig anar trobant. Que dife-rent de les nostres latituds...

Exultant, em vaig acostant a Hèl-sinki, final de la primera etapa delmeu viatge en bici. La carretera queentra a la ciutat està resseguida percarrils bici i voreres amples, moltconcorreguts per vianants caminanti patinant tots amb bastons. És real-ment l’esquí de fons sobre l’asfalt.No n’havia vist mai tants. Creuo elssuburbis de la ciutat, que em són untrofeu per als meus ulls fatigats detant veure arbres i més arbres du-rant un mes. A mesura que entro ala ciutat, se m’apareix un autènticlaberint de carrils bicis que m’acabadificultant l’arribada al centre de laciutat. A la fi, no sense voltar amunti avall innecessàriament, arribo alcentre de la ciutat, amb els seusedificis alts, avingudes amples ambtramvies i parcs i jardins, però totplegat sense cap encant especial.

Cansat però satisfet, arribo a l’al-berg on m’allotjaré. Em miro elspneumàtics: estan gastadíssims,tant, que es veu la capa blanca desota la coberta grisa, que està benllisa. Quantes voltes han fet? Enaquests moments, l’únic que m’im-porta és aparcar la bicicleta, pren-dre’m una dutxa i esperar la Mariaque arriba demà. El pla per als pro-pers dies no pot ser millor: jeure ala riba d’un llac i bullir-se dins unasauna a un locus amoenusd’aquests típicament finlandesos, iestirar les cames i omplir el pap aHèlsinki. ☯


col·laboracions

Claudi Mans i TeixidóDepartament d’Enginyeria Química

Facultat de Química · Universitat de Barcelona

LA DUTXADESCONTROLADA

Por un áspero caminoun cansado peregrinobusca la felicidad.Y cuantos al paso hallatodos le dicen que vayamás allá....Por fin, en el camposantocon ojos llenos de llantobusca la felicidad.Y una figura huesosale dice abriendo una fosa:«Más allá».

Què et sembla?

—Comences fort, avui... Això dela figura huesosa…

Ara t’explico per què començoaixí. Fa uns dies visitava una in-dústria petroquímica amb els alum-nes de la facultat. A la sala decontrol, després de les explicacionsdel tècnic, vaig intentar que com-prenguessin que les condicions depressions, temperatures o cabalsdels processos mai no són estables,perquè contínuament hi ha factorsque les fan desviar de l’estat esta-cionari òptim: un petit canvi en lacomposició d’una primera matèria,un dia més fred o més calorós, uncatalitzador que s’ha desactivat,una fluctuació del corrent elèctric...Qualsevol petit incident fa que lescondicions del procés es modifiquin,

i això fa imprescindible que hi hagiinstal·lat un sistema de control. Perexemple, si veiéssim que una tem-peratura es disparés, caldria ques’obrís una vàlvula que deixés pas-sar més aigua de refrigeració. Aixòés controlar el procés.

Doncs bé, jo comentava que elsdiferents aparells i operacions,abandonats a ells mateixos sensecontrol quasi sempre es desvien deles condicions desitjades i van capal desastre, seguint estrictament lallei de Murphy, i per això cal aplicarcontínuament accions de control. Iem va brollar la frase: «Intentar arri-bar a l’estat estacionari és combuscar la felicitat. Fas tota menad’esforços per acostar-t’hi, però maiacabes d’arribar-hi del tot». Unalumne va dir: «Segur que això hoescrius en un article!» I, efectiva-ment, aquí el tens.

—Ja entenc el perquè de la poe-sia. Per cert, d’on l’has treta?

Era a un llibre de primer de bat-xillerat, del batxillerat d’abans, capals meus deu anys. Tenia més es-trofes, aquestes són la primera i ladarrera. És d’autor anònim, del se-gle XIX, i es veu que per molts al-bergs del Camí de Sant Jaume hiés reproduïda. A mi em va impres-sionar molt.

Però bé, no busquem més la fe-licitat en abstracte. Busquem-la enconcret. Parlem de control de pro-cessos.

LA DUTXADESCONTROLADA

Tots tenim experiència de con-trolar un procés, perquè contínua-ment ho estem fent, de forma cons-cient o inconscient. Caminar, llegiro conduir un automòbil en sónexemples. Volem anar a una certavelocitat, mirem el velocímetre i pre-mem l’accelerador o el fre fins aaconseguir-ho. Volem passar per undeterminat carril i, a partir de la in-formació visual, movem el volant adreta o a esquerra. I contínuamenthem d’anar revisant la posició delpeu i la del volant, perquè insensi-blement ens desviem de les condi-cions requerides.

—El meu cotxe té control de cre-uer i va a la velocitat que li indico.

Això vol dir que el control el fa elvehicle i no tu, però hi ha també uncontrol. El que fa el control de cre-uer és comparar la velocitat que vaamb la que vols que vagi, i obre otanca més la vàlvula del combusti-ble. Potser fins i tot canvia la mar-xa, si té canvi automàtic.


col·laboracions

1 Enric Larreula (Barcelona 1941) és es-criptor, militant de l’ensenyament en ca-talà a tots els nivells, i professor a laFacultat de Ciències de l’Educació de laUAB. D’ell vaig aprendre, quan col·la-borava a una ràdio ja fa anys, que aPerpinyà el col·lectiu que més havia con-servat el català eren els gitanos. El lli-bre La dutxa (Edicions la Campana,Barcelona) va guanyar el Premi PereQuart d’humor i sàtira l’any 2000.

A vegades es parla de controlperò realment no n’és. Quan unmunicipi diu que controla la conta-minació atmosfèrica, el que vol dirrealment és que la monitoritza, quela vigila. Però controlar-la no la con-trola: perquè normalment no potprendre les mesures que realmentla farien baixar.

T’has dutxat mai fora de casa, aun hotel, per exemple?

—Sí, és clar. Cada cop que sor-tim de viatge. Per què ho pregun-tes?

Perquè quan no coneixes la dut-xa, sovint et cremes o et geles o lesdues coses successivament. Sí ono?

—No me’n parlis. A la major partd’hotels barats tenen dutxes desas-troses, que ni estan ben clavades ala paret. L’aigua surt o freda o mas-sa calenta, i tarda a sortir-ne, i des-prés t’escaldes. Tanques de cop illavors et geles. Un desastre. I a l’es-tranger no saps com va l’aixeta. Avegades s’ha d’estirar, altres s’ha deprémer, jo què sé.

Bé, graduar la dutxa és un típicexercici de control. L’Enric Larreu-la 1 ja va descriure-ho de forma hila-rant a un conte seu que es diu Ladutxa, que és el darrer conte del lli-bre del mateix nom. Recordes enPhileas Fogg?

—En qui?

En Phileas Fogg, l’anglès de lanovel·la La volta al món en vuitan-ta dies, de Jules Verne. Va despat-xar un criat perquè li va servirl’aigua d’afaitar-se a 84 oF en llocde 85 oF. És a dir, a 28,9 oC enlloc de 29,5 oC.

—I aquesta subtilesa es nota?

Sí, s’arriba a distingir. Jo a casahe comprovat que m’agrada dutxar-me a 38 oC, però a 40 oC ja és mas-

sa calenta. Deu dependre de cadapersona, del gruix de pell, del greixque hi tingui, de l’hàbit… No, no tincsistemàticament un termòmetre a ladutxa, simplement ho he mesuratuna vegada per poder escriureaquesta lliçó.

LA DUTXA CONTROLADA

A continuació mirarem si podemdissenyar una estratègia òptima perdutxar-nos de forma òptima. Con-trolarem la dutxa. Començarem pelcomençament. Imagina’t que a ladutxa desconeguda hi tens dues ai-xetes, una d’aigua calenta i unad’aigua freda. En aquesta situació,tenir l’aigua a la temperatura desit-jada és fàcil. En tens prou amb obrirles dues aixetes i anar ajustant latemperatura i el cabal simultània-ment. La cosa és ràpida. Però araho complicarem, perquè en la ma-jor part d’ocasions hi ha una solaaixeta…

—Això, això. Una sola aixeta, i amés d’un tipus que no hagis vistmai…

Imagina’t una dutxa simplificadís-sima, amb una sola aixeta quenomés pot oscil·lar entre dues posi-cions: freda, a 10 oC, o calenta, a70 oC. I tu et vols dutxar a 40 oC.

—Impossible. En primer lloc per-què dutxes així no n’hi ha, i desprésperquè no es podria…

Ja sé que no hi ha dutxes així,però la ciència planteja inicialmentcasos molt simples, el que n’hi po-dríem dir casos ideals, i després jaho anirem complicant, acostant-nosa la realitat. És allò de «suposemuna vaca esfèrica».

—Què dius que suposi?

Ui!, ja veig que no recordes la lli-çó del Quimioscopi. L’hauràs de re-passar. NPQ número 432 de 2006,pàgines 5 a 10. Què faries, dic, si et

trobes en aquella dutxa ideal de lesdues posicions?

—D’això n’hi dius una dutxa ide-al? Jo me n’aniria de l’hotel.

Dic dutxa ideal per contraposar-la a les dutxes reals. I no, no te’npots anar de l’hotel, t’has de dutxarperquè vas brut i no vols quedarmalament davant d’algú amb quit’has de trobar.

—Ompliria la banyera amb unacerta quantitat d’aigua calenta, labarrejaria amb freda i em rentaria.

Bona idea. Però imagina’t que nohi ha banyera ni pica.

—Però a quin hotel m’has ficat?Em rentaria amb aigua freda, ambel risc d’un atac de cor.

Bé, però tu vols aigua tèbia comsigui. Per aconseguir-ho, podriesintentar una estratègia una micasalvatge. Podries obrir l’aigua calen-ta, que al començament no sortiriamolt calenta perquè la canonadaencara estaria freda. Quan notessisl’aigua massa calenta, passes a fre-da, que no sortiria tan freda perquèla canonada és calenta. Quan estornés massa freda, passaries no-vament a calenta, i així successiva-ment. És a dir, anar obrint la freda ila calenta alternativament i amb unacerta rapidesa, cada vegada ambels canvis més ràpids i jugant ambla inèrcia tèrmica de la instal·lació.Seria quasi l’estratègia de la dutxaescocesa. Tindries una aigua a tem-peratura oscil·lant, i hauries d’anarajustant contínuament la posició del’aixeta.


col·laboracions

—Vaja una solució…

Amb les condicions que hemposat, és la millor solució. Però lamillorarem.

Ara imaginarem que la dutxa téun comandament que es pot mou-re de dreta a esquerra per selecci-onar la temperatura, amb tots elsvalors intermedis. Farem la següentestratègia: si l’aigua surt freda i vo-lem l’aigua a 40 oC, obrirem l’aixe-ta cap a la part calenta. La posaremen una posició cap a la zona ca-lenta, en una posició que intuïti-vament imaginem que serà lacorresponent a la temperatura quevolem. La temperatura de l’aiguapujarà amb una certa velocitat.Quan arribem a la temperatura quedesitgem, desplacem la posició del’aixeta cap a una temperatura mésfreda, per no passar-nos. I quansurti massa freda, viceversa. Al fi-nal, després de diferents temptati-ves, l’aixeta quedaria en unaposició que correspondria a la tem-peratura desitjada. Aquesta serial’estratègia prudent.

—Sembla raonable.

Aquesta estratègia sembla cor-recta, però falla per un parell depunts: el primer, que la mesura dela temperatura la fem amb la pell,i no amb un aparell. La sensibilitatno és molt alta, i per tant no po-dem conèixer amb prou exactituduna temperatura, sinó que sempreens estem movent en una franjade temperatures. El segon motiués que des de que fem un canvien la posició de l’aixeta fins quenotem el canvi de temperatura enla pell passa un cert temps mort,que és el que tarda la barreja d’ai-gües a la nova temperatura en ar-ribar a la pell, i que depèn de ladistància entre l’aixeta i la carxofade la dutxa.

—Carxofa, n’hi dius? Jo n’hi dictelèfon, tot i que es deu haver de dirbrollador…

El resultat de tot plegat? Sem-pre anem retardats. Quan notem l’ai-gua freda obrim l’aixeta cap a lazona calenta. Quan notem que ésprou calenta (punt a), regularem capa la zona freda però com que tardauna mica a obeir, ens haurem pas-sat a una posició massa calenta.Durant tot l’interval C ens cremarem.S’anirà refredant, i quan notem queés freda (punt b) regularem cap a lazona calenta. Però per la inèrcia,sortirà més freda que el que volem,i durant l’interval F tindrem aiguamassa freda. I així successivament.

—Tot això s’assembla a un arti-cle que havies escrit sobre la cale-facció.

Tens raó. S’hi assembla. No ésel mateix, però hi té punts en con-tacte 2.

Podem millorar l’estratègia. Ima-gina’t que fas el procediment ante-rior però tu, que ets molt hàbil, japreveus el resultat anterior i no volspassar-te en absolut. Per evitar-ho,quan comences a notar que la tem-peratura comença a pujar, vas capa temperatures fredes molt abansdel que l’estratègia prudent anterioret deia: com que ja saps que et pas-saràs, preveus de no passar-te, iregules abans.

—Molt hàbil sóc, efectivament.

Aquesta component és la com-ponent que n’hi podríem dir intran-sigent, perquè no vol de cap maneraque ens passem per dalt o per baix...Però fins i tot aquesta estratègia ésmillorable.

Hauràs observat que, al comen-çament, a l’aigua li costa d’arribar ala temperatura desitjada, perquè hasobert amb una posició no massacalenta per por de passar-te. Peraccelerar el procés probablementinteressa un començament unamica més fort, per escalfar les ca-nonades, per estalviar-nos tempsmorts allà fora, despullats i potsersense calefacció… Per això, percomençar, el millor és obrir benoberta la dutxa en la posició méscalenta des del començament, comsi volguéssim dutxar-nos a la màxi-ma temperatura. Aquest seria elcomportament que n’hi podríem dirdecidit i audaç al començament, iimmediatament després, al cap depocs segons i un cop comencem anotar aigua calenta, ja ajustaremamb les altres dues estratègies.

Figura 1. Amb aquest control ens passem per dalt i per baix.

2 Calefacció sense control, NPQ n. 404(2001) p. 21 a 24. Reproduït a La truitacremada (2005), Ed. Col·legi de Químicsde Catalunya.

Temperatura

Temps

tolerància

T aigua calenta

T desitjada

T aigua freda

C C

F F

a ab b


col·laboracions

—Torna-m’ho a explicar.

En resum, l’estratègia òptimaseria la següent: al començamentuna component decidida, que voldir obrir l’aixeta d’aigua calenta deltot. Quan notem que la temperatu-ra de l’aigua puja de forma signifi-cativa, però molt abans de ques’arribi a la temperatura desitjada,posicionar-nos en l’estratègia pru-dent, que vol dir anar cap a posici-ons progressivament de més aiguafreda. I, quan ja siguem a prop dela temperatura desitjada, frenar l’es-tratègia prudent tot incorporant-hil’estratègia intransigent, passant aproporcions encara superiors d’ai-gua freda. Amb tot això, l’aixetaquedarà posada en un punt en quela temperatura de l’aigua s’ajustaràforça bé a la temperatura desitja-da, cap a la franja superior de tem-peratures acceptables. Tot plegatés, en certa manera, com si tingués-sim tres aixetes: la prudent, la in-transigent i la decidida. I tu deixesque actuï una o l’altra, amb més omenys intensitat segons el mo-ment 3. Però tot això ho fem ambuna sola aixeta que anem posanten posicions diferents.

Doncs els sistemes de control deles indústries tot això ho apliquen,només que una mica més compli-cat. Molts sistemes de control com-binen dispositius que alhora sónprudents, intransigents i decidits:PID. A la indústria n’hi diuen siste-mes de control proporcional, inte-gral i derivatiu: PID també.

—Je je, quina casualitat. Ho hasfet expressament.

Naturalment. És per tal que te’nrecordis. Els noms de proporcional,integral i derivatiu ve de les expres-sions matemàtiques que relacionenla magnitud que volem controlar–en el nostre cas la temperatura–amb la magnitud que usem per fer-ho –en el nostre cas la posició del’aixeta–. Hi ha aparells que es di-uen controladors, que es poden pro-

gramar perquè obrin i tanquin aixe-tes, vàlvules o resistències elèctri-ques seguint una pauta que depènde quin sigui el valor d’una variableque volem controlar. Així es podencontrolar temperatures, cabals,pressions, nivells de líquid, pH, con-centracions, colors i tota mena devariables a les indústries, a vehi-cles, o a escala domèstica, com ales dutxes.

—Haurem d’anar a la dutxa ambla calculadora…

En certa manera ja hi vas. Lateva dutxa la coneixes bé perquèl’has anat calibrant intuïtivamentamb el temps, i saps si l’has d’obrirmolt o poc, i quant tarda en sortirl’aigua calenta. L’estudi dels siste-mes físics que varien amb el tempses diu dinàmica de sistemes, i ésun camp molt extens de la ciència,que s’aplica a tota mena de situaci-ons, incloses les biològiques. Al’ecologia, per exemple, la variacióde les poblacions de depredadors ide preses en un determinat ecosis-tema permet aplicar-hi models ma-temàtics similars als sistemes físics.Però hi surten moltes matemàtiques,i a aquests articles m’he prohibitescriure-hi equacions.

—Fas bé. Tot s’ha de poder diren paraules.

Però les relacions quantitativesrequereixen de l’aparell matemàtic.No te’n pots escapar, si abordes deforma mínimament científica qualse-vol tema.

L’AIXETA TERMODINÀMICA

Ara ja són força comunes les ai-xetes termodinàmiques.

—Amb aquestes no m’hi podriadutxar mai, perquè sempre suspen-dria…

No, una aixeta termodinàmica voldir el que etimològicament diu: que

obre i tanca sola segons la tempe-ratura. És a dir, que tu li indiquesuna temperatura i un cabal, i l’aixe-ta, per ella mateixa, tria quinabarreja de cabals d’aigua freda i d’ai-gua calenta ha de barrejar perassolir-ho.

—Ja n’he vistes, però no les hesabut usar mai. Jo obro l’aigua compuc i m’adapto a allò que el d’abansha deixat. A vegades massa calent,a vegades massa fred. Com que noporten instruccions...

Això és una falla dels hotels. Etdonen instruccions de com telefonarara que tothom té telèfon mòbil iquasi mai no cal. Però, en canvi, not’expliquen com funciona la dutxa.Aquestes aixetes termodinàmiquessón de construcció força complica-da, i a dins tenen un dispositiucontrolador sofisticat, amb diversoselements: un mesurador de la tem-peratura de sortida; un comparadorde la temperatura de sortida amb latemperatura que se li ha prefixat; iun sistema accionador que obre otanca les aigües calenta o freda,segons el que li diu el resultat de lacomparació. I a dins de l’aixeta nohi ha ningú, no et pensis. Tot ésmecànic.

I espera’t, perquè a les dutxes hivan arribant tota mena de novetats.Ara hi ha unes dutxes japonesesque es diuen Color Shower ambunes llumetes que canvien de colori il·luminen l’aigua segons la tempe-ratura a la que surt.

—I si t’enrampes de l’electricitatmentre et dutxes?

3 Tota aquesta explicació de les tres aixe-tes és inspirada en una idea d’un clàs-sic llibre de control: el de Carlo TorresanAutomación de las instalaciones quí-micas y térmicas, de l’Editorial Científi-co-Médica (Barcelona, 1970). Em vatocar explicar-lo ara fa més de trentaanys en un curs de control de processosque donava en unes condicions –en uncentre de fora de la UB– que he preferitesborrar del currículum, però no se m’haesborrat de la memòria.


col·laboracions

Són dutxes que no s’endollen alcorrent. La pròpia pressió de l’aiguagenera la petitíssima quantitatd’electricitat necessària per fer fun-cionar els leds.

—Els què?

Els leds. Els LED’s. Els LightEmission Diodes. Són aquelles llu-metes petites de colors que pràcti-cament no gasten i que són a lespantalles de la major part d’aparellselectrònics. Si la temperatura de l’ai-gua és de menys de 28 oC el llumés blau fosc, de 28 a 34 blau clar,de 35 a 42 barreja vermell-blau, i a43 i més, vermell.

I també hi ha una dutxa que ésuna butaca, i que pots tenir a lasala d’estar, si vols. Es desplegauna mampara transparent que t’en-volta i unes aixetes estratègicamentsituades et dutxen per tot arreu,mentre estàs mirant la tele, perexemple.

—Què vols que et digui... No m’hiimagino, allà al mig de tothom...

No, jo tampoc. També hi hamoltes dutxes amb MP3 o ràdio, iara fan unes pissarres per a dutxaper apuntar les idees que se t’acu-deixin.

—Però, escolta, tantes idees set’acudeixen a la dutxa? Que t’hi pas-ses tres quarts d’hora?

No, tres quarts no, però a vega-des sí que aniria bé per apuntaraquella idea que no et voldries des-cuidar després 4 i que et sabrà greuhaver oblidat.

LA DONA MORTA IL’HOME MORT

La Dona Morta –la Mujer Muer-ta– és una muntanya de la serrade Guadarrama, de 2193 metres,que té el perfil d’una dona que jeuestirada amb les mans creuades a

la cintura, Es veu bé des de la car-retera que va de Segòvia a Madrid.Però l’Home Mort és un sistema deseguretat que hi ha a diversos pro-cessos industrials i que persegueixaconseguir unes condicions intrín-secament segures. És a dir, que sihi ha algun error o accident, el sis-tema evolucioni cap a la seguretati no cap al desastre. Jo l’he vist endiverses instal·lacions, per exempleen la càrrega de cisternes de ga-solina o gasoli. Es tracta, simple-ment, de que l’operari hagi d’estarefectuant alguna acció permanent-ment mentre es fa la càrrega de lacisterna, i si per negligència o peraccident ha deixat d’actuar, el sis-tema atura automàticament la càr-rega en una posició segura, sen-se que es vessi producte. És lamateixa idea que el disseny actu-al de les centrals nuclears o lesplantes químiques, pensades pertal que en cas de qualsevol acci-dent o incident s’aturin en posiciósegura per elles mateixes, basant-se en principis com la gravetat –sifalla l’electricitat una vàlvula caupel seu pes i tanca el flux de pro-ducte, per exemple– o dispositiussimilars.

—Estaria bé això en els automò-bils. Algun sistema que fes que sit’adorms s’aturi el vehicle.

Es dissenyen sistemes així. N’hiha un que, si t’adorms i deixes deprémer amb força el volant detec-ta el canvi de pressió i el vehiclefrena suaument. O sistemes quevan seguint les pupil·les del con-ductor i si tanca els ulls s’atura elvehicle. No són, en sentit estricte,intrínsecament segurs, però s’hiacosten.

—Estaria bé que els sistemesd’«home mort» dissenyats per pro-tegir la seguretat de les instal·lacionsservissin per evitar la mort de l’ho-me, o de la dona.

Efectivament estaria bé. I capaquí van els esforços dels tècnics.

CONTROL FEEDBACK IFEEDFORWARD

Tots els controls vistos fins arasón similars, i es poden reduir a unesquema comú: tots són llaços decontrol. Un llaç de control és el con-junt format per cinc unitats: lainstal·lació que volem controlar –unreactor químic, per exemple–, elsensor que mesura la variable quevolem controlar –un termòmetre, perexemple–, l’element comparador,que mira si el valor actual de la vari-able és el valor que voldríem quetingués –denominat el valor de con-signa o set point–, el controlador quedecideix què s’ha de fer i en quinamagnitud –tancar una vàlvula a lameitat, per exemple– i l’element fi-nal del control –la vàlvula sobre laque s’actuarà, en l’exemple–. És uncicle tancat, que es repeteix indefi-nidament tantes vegades comcalgui, i amb la freqüència que esdesitgi. Les sales de control de lesindústries contenen dotzenes, cen-tenars, milers de dispositius com eldescrit. D’aquest sistema de controlse’n diu control en llaç tancat, o con-trol en feedback.

—Això es diu molt ara. Per exem-ple, quan un fabricant rep queixessobre un determinat producte,aquestes queixes són el feedbackque l’hauria de portar a modificaralguna cosa en el procés de produc-ció o en el que sigui. O quan elsestudiants es queixen d’un determi-nat professor, el cap d’estudis...

Sí, més o menys. En el nostrepropi cos hi ha molts llaços de con-trol molt similars. La reacció quetenim al fred, per exemple. Els sen-sors de la pell sensibles a latemperatura detecten una tempera-

4 A l’article Cada dia de cada dia, publicata la revista de la Societat Catalana deQuímica n. 3 (2002) p.78 i 79, i reproduïttambé al llibre La truita cremada feia re-ferència als pensaments químics quepots arribar a tenir a la dutxa. Què béque aniria tenir-hi una pissarra, i, posatsa demanar, connexió a Internet.


col·laboracions

tura inferior a la normal, i reaccio-nen donant ordres diverses: a la pell,que eriça els pèls que hi hagi, i alsmúsculs superficials, que es posena tremolar i a activar la circulació. Ial sistema nerviós central, que ensfa ser conscients de la sensació ianar a buscar més abric, a posaren marxa la calefacció o a anar aun altre lloc.

—O, si tens mal de cap, prensuna aspirina.

Sí, també és un llaç de control. I,ja que cites els medicaments, dei-xa’m fer una digressió sobre la for-ma d’enfocar la malaltia d’abans id’ara, i relacionar-ho amb el control.Normalment actuem enfront de lamalaltia amb un llaç de control clàs-sic. En un moment determinat tenim

una sensació de malestar: una fe-bre, un dolor, un símptoma. Això és,en el llaç de control, la mesura de lavariable, que agafa valors no pre-vistos: temperatura alta, dolor d’unacerta intensitat, color de la pell dife-rent del normal. Nosaltres, i tambéel metge, comparem aquests valors–els símptomes– amb els valors queteníem abans. Normalment el met-ge també ens demana que ens femuna anàlisi –una analítica, n’hi diula gent– d’algun fluid orgànic. Elsparàmetres que es mesuren escomparen amb els valors estadísti-cament normals i ens diuen si es-tan desviats de la mitjana o no. Totaixò és, en el llaç de control, la com-paració amb el valor del set point.D’aquí se’n pot desprendre una ac-ció, una decisió: deixar de menjardeterminat aliment, prendre un cert

medicament, fer determinat exerci-ci, una intervenció quirúrgica… Aixòsón els elements finals de control,que modifiquen parcialment el com-portament del sistema per tal quevagi cap a l’estat normal.

—No cridis el mal temps.

No crido res: poso exemples ipossibilitats. I, en principi, tota lateràpia funcionarà i tornarem alsvalors desitjats, i a l’estat saludable.Un típic sistema de feedback, repre-sentat a la figura 2.

Però les coses han canviat is’han complicat. La ciència ha avan-çat, i sabem que amb els anys hi hala probabilitat de tenir osteoporosi.O problemes cardiovasculars. O di-abetis. O artrosi. O el que sigui. I,abans de que tinguem res, abansde cap símptoma, abans de cap in-dici, ja actuem. Prenem alimentsamb olis omega 3 per si un cas. Pre-nem aliments amb isoflavones desoia. Amb magnesi. Amb àcid fòlic.Nous. Te verd. Prunes. Pa integral.Llet amb suplement de calci. Plà-tans, pel potassi. Iogurts amb bífi-dus. I dotzenes d’aliments funcio-nals. I tot això, abans de tenir capsímptoma, només per evitar de te-nir més endavant la malaltia. Aixòés una altra forma de control, el con-trol anticipatiu o feedforward, que esfa preveient el que no volem quepassi i prenent les mesures oportu-nes per evitar-ho. Mira la figura 3.

En certa manera, és com el man-teniment d’un automòbil. Podemanar al taller quan el vehicle estàavariat, o podem fer mantenimentpreventiu: anem també al taller, peròabans de que passi res, per tal d’evi-tar que un dia el cotxe ens deixitirats. A la indústria ho fan també: amés de tenir equips redundants endeterminats circuits crítics, substi-tueixen certs equips quan ha pas-sat un cert temps estipulat, quanencara funcionen bé, precisamentper evitar que fallin en un momentinesperat.

Figura 3. La nova dieta d’aliments funcionals, un exemple de control anticipatiu.

Figura 2. La curació d’una malaltia, un exemple de control de llaç tancat.

Aliments Dietavariada

Percepció

Teràpies Indicisde malaltia

Organisme

SímptomesMedicaments,dietes especials

Provesi anàlisis

Salut

Aliments Novadieta Organisme Percepció

Indicisde malaltia

Teràpies

Informació

Medicaments,dietes especials

Alimentsfuncionals

Nova informacióNous mites

Salut

Provesi anàlisis

Símptomes


col·laboracions

—Ja ho entenc. A partir d’araquan compri un iogurt li diré a la de-pendenta: «És que estic fent man-teniment feedforward del meuorganisme, sap?».

No te’n riguis, perquè ara això ésun negoci que mou molts milions.Tot el disseny de nous aliments ambpropietats saludables ha generat uncanvi importantíssim a escala mun-dial en la indústria de producció d’ali-ments preparats. I és que jo crecque se n’està fent un gra massa. Hiha una decisiva diferència entre elcontrol feedback i el feedforward dela salut. I és que, així com en el pri-mer cas ens prenem només elsmedicaments que requereix la ma-laltia que tenim, en el segon cas,com que no estem malalts i estemprevenint el futur, hem de prevenirtotes les malalties que encara notenim. I, per tant, hauríem de pren-dre tots els aliments funcionals quehi hagi a la botiga, i tots els que ani-ran sortint, perquè en principi podrí-em agafar totes les malalties.

—I és dolent, fer-ho així?

No, dolent no ho és. El quepassa és que ara estem anant capa una nova dieta, constituïda peraliments funcionals, que aporta sifa no fa el mateix que ens aporta-va la dieta diguem-ne clàssica,sempre que fos prou variada. Peròla nova dieta és força més caraque la tradicional. Simplementaixò.

—O sigui que recomanes a lagent que no es prengui iogurts ambsoia, ni ous amb omega 3.

Jo no recomano res, Déu nosen guard de recomanar. Que tot-hom faci el que vulgui. Al cap i ala fi, aquests productes són ex-cel·lents, sans i de marques reco-negudes i fiables. Però potser sóninnecessaris. Innecessaris com elcafè soluble amb gust de cacau,per exemple, que et pots fer tu ma-teix a casa si t’agrada, i que no etcaldria comprar. Però si t’agrada i

el vols comprar, compra’l. Amb elsteus diners, fes el que vulguis,mentre no et faci mal. I, si tensdubtes de salut i no saps què etpot anar bé i què necessites, josempre dic el mateix: vagi a unmetge de confiança, faci-li confian-ça i faci el que li digui. I si no hoacaba de veure clar, busqui un al-tre metge que li faci més confian-ça. En el fons, tot és qüestió deconfiança.

—La Confiança era –i és– el nomd’una cotilleria i sabateria deBadalona de tota la vida, de quanles botigues tenien noms dels va-lors morals que practicaven. La Pun-tual, per exemple, era la famosabotiga de vetes i fils del senyor Es-teve, popularitzada per SantiagoRusiñol. Ara hi ha mil botigues i ser-veis –i una sala de teatre de tite-lles– que es diuen la Puntual.

Doncs acabem puntualment, quevol dir que acabem amb un punt.Aquest:. ☯


col·laboracions

UN VIAJE A LA GRECIA CONTINENTAL:CUARENTA AÑOS DESPUÉS (II)

Enrique Julve

Una vez visitada la ciudad deAtenas, con sus monumentos y susprincipales lugares de interés, con-tinuamos el viaje hacia otras locali-dades de la Grecia clásica conti-nental.

Iniciamos el viaje partiendo deAtenas y dirigiéndonos hacia el oes-te, hacia las ciudades de Nauplia yMicenas, cruzando antes el Canalde Corinto, punto de convergenciade los mares Egeo y Jónico. En estecanal, después de una breve para-da para contemplar su angustura ysus alrededores, continuamos elcamino hacia Nauplia, pasando an-tes por Epidauro, a 30 km de esaciudad, siguiendo la carretera quebordea el monte Aracneon y a 8 kmdel mar Egeo. En esta localidad deEpidauro, la más importante de lamontañosa comarca de Epidaura,en la Argólida, se hallaban: el San-tuario de Asclepios (Esculapio, diosde la Medicina) –templo perípterodórico construido en el siglo IV a.C.–que albergaba una gigantesca es-tatua del dios, la fuente sagrada, elTholos, el gimnasio, la palestra y elteatro. El Teatro de Epidauro, el másfamoso y mejor conservado de Gre-cia, fue construido asimismo en elsiglo IV a.C. por Polícleto el Joven.Poseía una orquesta circular y unacávea con 34 gradas divididas en12 sectores, a las que en el siglo IIa.C. se añadieron otras 21, totali-zando con ello una capacidad demás de 12.000 espectadores. Laparte en que se desarrollaba la ac-ción teatral estaba dividida en unaescena, más alta, precedida de unproscenio, en cuya fachada, concolumnas jónicas, desfilaban los

paneles de la escenografía. La ex-cepcional calidad de su acústicapermitía al espectador escucharperfectamente, desde la última gra-da, un susurro del público o el des-lizamiento de una hoja en el centrode la orquesta, como pudimos com-probar en nuestra visita a ese tea-tro. Hasta el siglo IV d.C., durantela celebración de las fiestas Askle-pia, se representaban aquí desderapsodias de Homero hasta trage-dias de Sófocles y Eurípides. Toda-vía hoy en día se representan eneste teatro, durante los meses deverano, obras dramáticas y líricasantiguas y modernas.

Después de esta visita continua-mos viaje hacia la ciudad de Nau-plia, pequeña localidad asomada algolfo argólico, protegida por las for-talezas de Palamidi y de la Acron-auplia y vigilada por el fuerte deBourdzi, construida por los venecia-nos en el siglo XV d.C. Esta ciudad,fundada por el legendario héroeNauplio, pasó a ser dominio vene-ciano a partir del siglo XII, convir-tiéndose en importante centro co-mercial.

Desde esta ciudad continuamosviaje hacia la ciudad de Micenas,cercana a la ciudad de Nauplia y si-tuada en la fértil llanura al norte deArgos, en la parte más alta del valledel Inaco. De la época del Neolíticoapenas quedan restos en Micenas:un cementerio con recipientes dealfarería corrientes. Sin embargo, lacivilización que en Micenas se de-sarrolló –la de los aqueos de los quehabla el poeta Homero–, fue con-temporánea de la civilización minoi-

ca que se constituyó a partir del año1600 a.C. La fortaleza natural (acró-polis o ciudadela), delimitada por losprofundos barrancos Kokoretsas yChovos y protegida por los montesAghios-Helias y Zara, conserva to-davía las sugestivas ruinas de unreino que durante 400 años fue elmás poderoso de toda Grecia. Se-gún la tradición, el fundador de laciudad fue Perseo (hijo de Zeus yDánae), que se hizo construir lasmurallas por los míticos Cíclopes. Eltrono pasó después a Atreo y luegoa Agamenón –hermano de Menelaoy jefe del ejército aqueo que asedióy destruyó Troya–, quien con su trá-gico fin a manos de su esposa Cli-temnestra y de su amante Egisto,resume la suerte de la dinastía des-venturada de los Atridas, desventu-ra continuada después con lamuerte de ambos a manos de Ores-tes, ayudado por su hermana Elec-tra, hijos ambos de Agamenón yClitemnestra. El siglo XII a.C. mar-có el fin de la civilización micénica.Las huellas de la ocupación de laciudadela (acrópolis) en los perío-dos sucesivos, aunque confusas,son persistentes, avalando la conti-nuidad de este centro, que, despuésde tomar parte en las guerras médi-cas, fue conquistado por la ciudad-estado de Argos en el año 468 a.C.y posteriormente ocupado por los ro-manos. El arqueólogo alemánSchliemann, descubridor de las rui-nas de Troya en el año 1876, exca-vó en las tumbas de la ciudadela yrecuperó parte del Tesoro de Aga-menón (expuesto en el Museo Ar-queológico Nacional de Atenas), almismo tiempo que otros arqueólo-gos descubrían las tumbas reales.


col·laboracions

Accedimos a la Acrópolis, otroraimponente fortaleza, a través de laPuerta de los Leones, llamada asípor el relieve esculpido sobre el din-tel, en que aparecen dos leonesrampantes encarados a cada ladode la típica columna cretense, sím-bolo del poder de la dinastía Atrida,La puerta, construida al parecer enel año 1250 a.C., único vestigio quequeda de la gran escultura de eseperíodo, está formada por cuatrobloques de conglomerado: el um-bral, las dos jambas y el dintel. Yaen el interior del formidable anilloamurallado, encontramos a la dere-cha, en el llamado círculo A, las seistumbas reales tipo fosa descubier-tas por Schliemann y Stamatakis. Alnorte del círculo A están los restosdel granero, y al sur vestigios decasas micénicas. Por la gran ram-pa que partía de la Puerta de losLeones se llegaba, ascendiendo, alpalacio real, de construcción muysimple y dispuesta en torno a ungran patio rodeado por pasillos yespacios privados, hallándose a suderecha la sala del trono y el vestí-bulo, y a la izquierda el mégaron(edificio rectangular cubierto, centrosocial del palacio). En la parte nortede la ciudadela, a la que se llegapor un empinado camino –tortuosoy semiempedrado–, se encuentra lapuerta posterior, por la que, segúnla leyenda, huyó Orestes despuésde matar a su madre.

Fuera de la ciudadela se encuen-tran las tumbas atribuidas a Egistoy Clitemnestra, y el Tholos de Atreo(Tesoro de Atreo), tumba real cons-truida en el año 1250 a.C. y consti-tuida por una cámara circular exca-vada en las laderas de una colina,accesible por medio de un pasillo deentrada descubierto. Las paredes deeste pasillo están formadas porenormes bloques regulares de pie-dra, y la fachada de esa entrada pre-senta en su dintel un triángulo dedescarga, hueco, que debió estardecorado con lastras de mármol. ElTholos presenta una bóveda para-bólica, acampanada, obtenida me-

diante hiladas concéntricas que vanreduciendo el espacio a medida quevan llegando al techo, dando unparticular aspecto a esta cámarafuneraria.

Una vez realizada esta visita aMicenas, partimos hacia Olimpia,cuna en la antigüedad de los Jue-gos Olímpicos, atravesando el Pe-loponeso Central y las localidadesde Trípoli y Megalópolis. Esta últi-ma era la antigua capital de Arca-dia y fue fundada por el general te-bano Epaminondas en el año370 a.C.

Olimpia todavía constituye hoyen día la atracción principal de laÉlida –la división territorial que ocu-pa el extremo occidental del Pelo-poneso y se asoma a las aguas delmar Jónico–, pues en las cercaníasde la actual ciudad moderna se ha-lla la antigua ciudad sede de losJuegos Olímpicos y el majestuosoSantuario del Altis. Las actuales rui-nas de Olimpia y del santuario seextienden en un apacible valle, enla confluencia del torrente Kladeosy el lecho del río Alfiós, al pie de lacolina de Kronos. En épocas muyremotas (entre los años 1990 y

1600 a.C.) este territorio, dominadopor el rey de la ciudad peloponesade Pisa, Enomao, veneraba variasdivinidades subterráneas, entreellas Gea (la Madre Tierra); peromucho después este culto fue sus-tituido por el de Zeus, traído por losdorios e institucionalizado con la ce-lebración de los Juegos en su ho-nor. Según la mitología, los primerosJuegos Olímpicos fueron creadosen memoria de Pélope, el cual enunos primitivos Juegos, para que elrey Enomao le otorgara la mano desu hija Hipodamia, sobornó al co-chero de su rival (el rey Enomao)en una carrera de carros, ganándo-la. Caídos estos Juegos en desuso,Heracles (Hércules) los restableció,al tiempo que se atribuía la funda-ción del sagrado recinto del Altis ydel santuario dedicado a Pélope(Pelopion). En el año 776 a.C., elrey de Élida, Ifito, siguiendo el con-sejo del oráculo de Delfos, reorga-nizó e institucionalizó los Juegos,dedicados ahora a Zeus, con obje-to de poner remedio a las divisio-nes políticas que devastaban todaGrecia, ya que durante su celebra-ción –cada cuatro años– todas lasciudades y reinos estaban obligadosa suspender las hostilidades y a

Teatro de Epidauro.


col·laboracions

aceptar el armisticio sagrado. LosJuegos comprendían varias pruebasdeportivas que duraban cuatro días.El primer día se destinaba a la re-cepción de los participantes, el se-gundo día a las competiciones en-tre los más jóvenes, el tercer día alas carreras de carros, de caballosy el pentatlón (salto de longitud, dis-co, jabalina, lucha, etc.), y el cuartodía a las pruebas de atletismo: ca-rrera pedestre, carrera con armas,salto de altura, boxeo, lucha, pan-cracio (combate gimnástico), etc.Los Juegos terminaban el quintodía, en el que se hacía la proclama-ción de los vencedores y a cada unose le entregaba una corona de oli-vo, mientras un heraldo pronuncia-ba en alta voz su nombre, el de supadre y el de su patria. En ese díase sacrificaban cientos de bueyesen honor de Zeus y, por la noche,un banquete reunía a los vencedo-res, con la frente ceñida por la co-rona de olivo. Los Juegos Olímpi-cos eran también motivo de uninteresante intercambio cultural en-tre las distintas ciudades griegas yde otros lugares, porque durante losintervalos de las competiciones secelebraban también conciertos, re-citales y declamaciones. El máximo

esplendor de estos Juegos se alcan-zó en el siglo V a.C., despojándolosdespués de su carácter religioso, es-pecialmente durante la época roma-na. En esos años, algunos empera-dores romanos tuvieron algunaintervención en los mismos, comoNerón, que en el año 67 a.C., losretrasó dos años para poder partici-par y se hizo atribuir seis premios.Los Juegos Olímpicos recuperaronalgo de rigor con el emperadorAdriano en el siglo II d.C., pero enel año 267 d.C. el santuario fue sa-queado por las tribus bárbaras delos hérulos. En el año 393 d.C. losJuegos Olímpicos fueron abolidospor el emperador Teodosio, aban-donándose estos lugares, que lue-go (en el siglo VI d.C.), serían pastode terremotos e inundaciones. Másadelante, las excavaciones realiza-das en los años 1829 y 1875 deja-rían al descubierto el área sagradadel Altis (santuario sagrado de Olim-pia), que, restaurada en parte, con-templamos en este viaje.

En este santuario sagrado deOlimpia y alrededores existían dis-tintos edificios, que enumero segui-damente: 1. Gimnasio; 2. Palestra;3. Heroon; 4. Theokoleon; 5. Ergas-

terion de Fidias; 6, 7 y 8. Termas delas épocas helenística y romana;9. Leonidaion; 10. Stoa; 11. Buleu-terium; 12. Propylaion; 13. Pritaneode los Eleos; 14. Heraion; 15. Nin-feo de Herodes Ático; 16. Filipeion;17. Metroon; 18. Terraza de los te-soros; 19. Pórtico de Eco (stoa);20. Templo de Zeus; 21. Pelopión;y 22. Pórtico. Fuera del sagrado re-cinto del Altis encontramos un pór-tico y un gimnasio helenístico,unidos por un propylaion dórico. Alo largo del lado sur de la galería delgimnasio quedaba la planta cuadra-da de la palestra (del siglo III a.C.),rodeada por un peristilo dórico don-de los atletas se entrenaban. Másadelante se encuentran las ruinasde otro edificio cuadrangular: elTheokoleon (del siglo IV a.C.), cons-truido para albergar los sacerdotesdel santuario y otros funcionariosdistinguidos. Detrás de este edificiose encuentran los vestigios del He-roon (de la época romana), destina-do al culto de los héroes, y cerca deél, el Ergasterion (taller) en que tra-bajaban Fidias y sus colaboradores,convertido posteriormente en basí-lica paleocristiana. Más hacia el surencontramos las ruinas del Leoni-daion (del siglo IV a.C.), imponenteedificio de estilo jónico, construidopor Leónidas de Naxos, destinadoa albergar embajadores y otros dig-natarios. También fuera del recintosagrado quedaba el Buleuterium (delos siglos VI-V a.C.), edificio com-puesto por dos salas paralelas aca-badas en un ábside semicircular, yotros edificios menores, donde sereunían el Senado Olímpico y losjueces de los Juegos. Y asimismoquedaba fuera del recinto la Stoa(pórtico columnado), añadida en elsiglo IV a.C. Dentro del recinto sa-grado del Altis, al que se accede através del propylaion adjunto al gim-nasio, se encuentran los monumen-tos más representativos del caráctersagrado de los Juegos. De entretodos ellos destacaba el Templo deZeus, construido por el arquitectoLibón en los años 471 a 456 a.C.,de estilo dórico con altas columnas

Olimpia. Encendido de la llama olímpica ante el Templo de Hera.


col·laboracions

y altos escalones de acceso, alber-gando en su interior una estatua deZeus, de oro y marfil, obra de Fidias.Más hacia el norte se pueden verlas ruinas del Heraion, templo de ladiosa Hera (esposa de Zeus), deestilo dórico, construido hacia el año600 a.C., el menos derruido y mejorconservado del Altis. En su interior,en una de sus hornacinas, fue ha-llada la estatua de Hermes con elniño Dionisios, atribuida a Praxíte-les, que puede verse en el Museode Olimpia, en el área exterior cer-cana a este santuario. Entre estosdos templos se encuentra el Pelo-pion y, cerca del Heraion, hallamos:el Ninfeo de Herodes Ático, el Fili-peion (que contenía las estatuas dela familia de Filipo de Macedonia) yel Pritaneo (donde se reunían losadministradores del santuario y secelebraban las recepciones solem-nes en torno al fuego sagrado). Allado del Ninfeo estaba la Terraza delos doce tesoros –cuyos restos sepueden contemplar en las laderasde la colina de Kronos–, constituidapor pequeños templos de dos co-lumnas que distintas ciudades grie-gas (Sicione, Siracusa, Epidauro,Bizancio, Síbaris, Cirene, Selinun-te, Metapontio, Megara, Gela, etc.)habían erigido en honor de Zeus.

En la esquina noroeste de esteSantuario de Altis se abre la entra-da (krypté) al Estadio de Olimpia,constituida por un túnel en bóvedade cañón que utilizaban los atletasy oficiales, pero no el público. En elexterior del túnel, sobre 12 pedes-tales dispuestos de este a oeste,reposaban las estatuas de broncede Zeus, financiadas con las mul-tas infligidas a quienes habían des-honrado los Juegos Olímpicos. Lamás importante de todas ellas erala de Zeus Orkios, ante la cual losatletas prestaban juramento el pri-mer día de los Juegos. Entrando alestadio, construido en el sigloVI a.C. y restaurado según se ha-llaba en esa época, nos encontra-mos ante una explanada que poseelas dimensiones de los actuales es-

tadios olímpicos (212,17 m de largopor 192,27 m de ancho). Los espec-tadores (unos 20.000) se acomoda-ban en los taludes del contorno delestadio, aunque en épocas poste-riores (siglo II a.C.) se dispusieronbancos de madera en el lado norte,posiblemente para los miembros delSenado Olímpico y sus huéspedesilustres.

Durante nuestra estancia visitan-do este recinto olímpico tuvimosocasión de contemplar frente al tem-plo de Hera un simulacro del encen-dido de la antorcha olímpica –queviajará a Pekín para inaugurar losJuegos Olímpicos de este año talcomo lo hizo por primera vez en elaño 1936 en los Juegos Olímpicosde Berlín–, a cargo de una joven ata-viada con el ropaje plisado de lasantiguas vírgenes griegas, precedi-do este acto por una procesión dejóvenes llevando el mismo ropaje.

Cerca del terreno donde se des-cubrieron los restos de este santua-rio sagrado de Olimpia está situadoel Museo de Olimpia, que conservahallazgos arqueológicos muy impor-tantes, entre ellos: una colección decorazas de bronce con finos graba-dos; frontones y metopas del tem-plo de Zeus relatando, mediantebellas figuras esculpidas, la Centau-romaquia o los preparativos de lacompetición entre Pélope y Enomaoo los trabajos de Heracles (Hércu-les); estatuas representando a dio-ses (Apolo, Zeus, Atenea) y aguerreros y héroes mitológicos; di-ferentes exvotos de bronce y arci-lla, etc. Pero, posiblemente, lo másatractivo del museo lo constituye elgrupo estatuario de Zeus y Ganíme-des, la estatua incompleta de Apo-lo, la Niké (Victoria), atribuida aPaonio, y la estatua del dios Her-mes llevando al niño Dionisio, atri-buida a Praxíteles.

Después de pernoctar en el ho-tel Amalia, situado en la ciudad mo-derna de Olimpia, nos dirigimoshacia el norte, atravesando las ex-

planadas de Eliad y Achaia hasta lle-gar a la ciudad de Rhion, al bordesur de la bahía de Corinto. Una vezcruzada la bahía llegamos a la ciu-dad de Andirhion, en Etolia, situadaal borde norte de esa bahía. De allí,atravesando las ciudades de Lepan-to e Itea, arribamos finalmente a lalocalidad de Delfos, situada en laregión de Ática-Beocia-Fócida. Estalocalidad, una de las más sugesti-vas de Grecia, casi al pie del monteParnaso, es famosa por el Santua-rio de Apolo, situado a una altura de600 m sobre el nivel del mar, en elestrecho valle entre las dos Fedría-di y en medio de los extensos oliva-res consagrados a ese dios. Lasexcavaciones arqueológicas realiza-das a finales del siglo XIX y princi-pios del XX, han demostrado queDelfos fue un lugar sagrado ya des-de la edad micénica (siglo XIV a.C.),ligado a sus tres fuentes: Delfusa,Casotis y Castalia, y, especialmen-te, a su famoso oráculo. La funda-ción del Santuario de Delfos sedebió a una grieta en una roca sa-grada, de la que se desprendían va-pores capaces de embriagar y darel don de la profecía. Durante siglosninguna decisión política de impor-tancia se tomaba en Grecia sin con-sultar antes con la Pitonisa delsantuario. En torno a la roca sagra-da se creó un primer oráculo, el dela diosa madre Gea (la Tierra). Li-gado a esta diosa está también laserpiente Pitón, primera guardianay sacerdotisa de la sagrada roca deloráculo, muerta a flechazos, segúnla mitología, por el dios Apolo paraapoderarse del santuario. La misiónde predecir pasó entonces a unasacerdotisa consagrada a este dios,la Pyhtia (Pitonisa) que, bebiendo elagua de la Fuente Casotis, masti-cando hojas de laurel e inhalandoel espíritu divino que salía de la tie-rra, caía en éxtasis y daba, a quie-nes le hacían las preguntas, sibilinasrespuestas que luego eran interpre-tadas por los sacerdotes.

El Santuario de Apolo se extien-de sobre distintos niveles y está ro-


col·laboracions

deado por un espacio sagrado (té-menos), delimitado por un muro enel que se abren varias puertas. Laentrada principal se halla al sur, en-tre el museo y la Fuente Castalia ymarca el comienzo de la Vía Sacraal santuario. Delante de esta entra-da está situada la gran plaza enlo-sada del Ágora romana, flanquea-da por pórticos de estilo jónico, dela que partían las procesiones du-rante las celebraciones en honor deldios Apolo. A lo largo de esta VíaSacra, que recorría todo el santua-rio hasta llegar al templo de Apolo,se erigieron monumentos y templos(thesaurós, tesoros) de variada cro-nología, que constituían los doneso exvotos ofrecidos al dios y, al mis-mo tiempo, demostraban la eleva-da posición del donante, ya fuere unparticular o una ciudad. Al atrave-sar esa entrada principal y comen-zar la Vía Sacra, encontramos, a laderecha, el toro de bronce de Cor-cira (Corfú), ofrecido por esta ciu-dad en el año 480 a.C., y a conti-

nuación, junto a esaestatua, encontramosun largo pedestal paralas estatuas de broncede héroes y heroínasde Arcadia, exvoto delos Arcadios, ofrecidodespués de la victoriasobre los espartanosen el año 371-370 a.C.Seguidamente encon-tramos un gran pedes-tal sobre el que Espar-ta, como exvoto, habíadedicado 37 estatuasde bronce después dela victoria naval sobrelos atenienses en labatalla de Egospóta-mos. Junto a él se ha-lla el pedestal de la es-tatua de bronce delescultor Antífanes re-presentando el caballode Troya, exvoto de losArgivos, a los cuales sedeben también los dosgrandes hemiciclos queflanquean la Vía Sacra

y que acogían las estatuas de losEpígonos a un lado, y las estatuasofrecidas por la fundación de la ciu-dad de Mesene al otro lado. Des-pués del hemiciclo de los Epígonos,se hallan a su izquierda los restosdel imponente pedestal del exvotode Tarento: el Tesoro de Tarento (deprincipios del siglo V a.C.), represen-tando a caballos y mujeres prisio-neras tras la victoria de los tarenti-nos sobre los primitivos itálicos dela Apulia. A continuación encontra-mos el Tesoro de los Sicionios, detoba, con dos columnas de estilodórico en su frente (del siglo V a.C.),y seguidamente el Tesoro de losSifnios (construido el año 525 a.C.),posiblemente el monumento máshermoso de todo el santuario, de es-tilo jónico con dos cariátides en elfrente en lugar de columnas. Ascen-diendo por la Vía Sacra, llegamosal Tesoro de los Beocios y, segui-damente, nos encontramos con elTesoro de los Atenienses, erigido entorno al año 490 a.C. en agradeci-

miento a Apolo por la victoria enMaratón sobre los persas. Este edi-ficio, reconstruido y restaurado enel año 1906, es de estilo dórico condos columnas en el frente, represen-tando historias de Teseo en el fron-tón oriental y escenas de batallasen el frontón occidental, además dela Amazonomaquia y las empresasde Teseo y Hércules en las meto-pas. Unos metros más allá estándos formaciones rocosas: sobre lamás grande (Roca de la Sibila) sesentaba la pitonisa para dar sus orá-culos, y sobre la más pequeña(Roca de Leto) se narraba la muer-te de la serpiente Pitón por el pe-queño Apolo con su arco, ayudadopor Latona, su madre, que se habíasubido a la roca y lo levantó con susbrazos. Entre los dos riscos y ado-sada al muro que servía de espal-dón al templo de Apolo, muro poli-gonal, está la base de la altísimacolumna de los Naxos rematada conuna esfinge, que éstos habían eri-gido en el año 478 a.C. Paralela-mente a la superficie del muro depiedras poligonales (con unas 800inscripciones en él) se abría un Pór-tico con columnas jónicas, erigidopor los atenienses para albergar lostrofeos conseguidos a los enemigospersas. Continuando la empinadasubida y antes de llegar al gran Tem-plo de Apolo, encontramos: el granAltar de Quío, construido por loshabitantes de esta ciudad a comien-zos del siglo V a.C. y unido al tem-plo por una plataforma inclinada; elTrípode de Plateas, y las Estelas dePrusias. El Templo de Apolo es elúltimo de los edificios construidos eneste mismo lugar para honrar aldios. El primitivo templo fue des-truido por un incendio en el año548 a.C., siendo reconstruido por lafamilia ateniense de los Alcmeóni-das a finales del siglo VI a.C. (año510 a.C.). Arrasado por un derrum-bamiento en el año 373 a.C. fuenuevamente reconstruido gracias auna suscripción anfictiónica, termi-nándose definitivamente en el año327 a.C. De estilo dórico, poseía6 columnas en los frentes y 15 en

Delfos. Columnas del Templo de Apolo.


col·laboracions

los laterales, y en los frontones serepresentaban escenas mitológicas:en el oriental la cuadriga con Apolo,su hermana Artemisa y Latona,madre de ambos, y en el occidentalla batalla entre los dioses y los gi-gantes.

Caminando hacia arriba, rebasa-do este templo, encontramos dosedificios importantes: el teatro ymucho más arriba, accediendo porun empinado sendero, el estadio. Elteatro, destinado a albergar los en-sayos líricos y dramáticos, tenía unacapacidad para 5.000 espectadores.Parece que fue parcialmente des-truido, siendo restaurado en el sigloII a.C. por Eumenes II, rey de Pér-gamo. El estadio, con una medidade pista de 178 m, fue construidoen el siglo III a.C. y pasó por dosfases posteriores antes de presen-tar su actual aspecto. Así, los es-pectadores, que en un principio sesentaban en la cuesta de tierra api-sonada, se acomodaron a partir delsiglo II d.C. en el graderío, con ca-pacidad de unos 6.500 espectado-res, que donó en esa fecha el ricoateniense Herodes Ático. En el estede la pista había una puerta monu-mental con tres arcos de medio pun-to, por debajo de la cual se excava-ron algunas gradas supletorias enla roca que la bordea, aumentandocon ello la capacidad del estadio.

En el extremo norte del santua-rio, a la derecha del teatro, sehallan los restos de la Lesché (pór-tico) de los Cnidios, y al este yoeste, el Pórtico de los Etolios y elPórtico de Átalo I. Fuera del san-tuario, en la garganta entre lasrocas Fedríadi y estribaciones dela Yampeia, se encuentra la sagra-da Fuente Castalia, en la que sepurificaban los sacerdotes y se ba-ñaban los peregrinos. El frontal dela fuente, del período helenístico-romano, presentaba siete bocascon forma de cabeza de león, y losnichos de la parte superior eran uti-lizados para depositar pequeñasofrendas votivas.

En la zona más baja del Santua-rio de Apolo, en la localidad llamadaMarmariá, nos encontramos con elSantuario de Atenea Pronaia (Ate-nea «ante el templo»), que seremonta también a la época micé-nica. Este santuario ocupa unaterraza que conserva: el primerTemplo de la diosa (año 5000 a.C.),de estilo dórico, con 6 columnas enel frente y 12 en los laterales; dospequeños tesoros; el Gran Tholos(construcción circular), y el segun-do Templo de la diosa. De entreestos edificios, el más importante ysignificativo es el Gran Tholos, deplanta circular con 20 columnas dó-ricas que sostenían el arquitrabe,triglifos, metopas y cornisa esculpi-da, y con columnas embebidas enel interior.

El gimnasio, situado entre laFuente Castalia y el Santuario deAtenea, cerca de la carretera de Ate-nas, es otro monumento famoso dela antigüedad digno de visitarse.Está formado por la pista, en la te-rraza superior, y por el vestuario,palestra, cisterna y termas, en laterraza inferior. Fue construido enel año 330 a.C. y estaba considera-do como uno de los complejos de-

portivos más antiguos de la Greciaclásica. Aquí se preparaban los par-ticipantes (artistas y atletas) en losJuegos Píticos o Délficos, celebra-dos en honor de Apolo, a la vez queservía de lugar de ejercitación paralos jóvenes de la ciudad de Delfos.

Cerca de la entrada al recintosagrado de Apolo está situado elMuseo de Delfos, uno de los másimportantes de Grecia. Ya en el atriopodemos contemplar una copia enmármol de la piedra-ombligo (om-phalós) encima de la cual había doságuilas de oro, ya que, según la tra-dición, dos águilas, enviadas porZeus, viniendo cada una de ellas delos dos extremos opuestos del Mun-do, se encontraron en Delfos, de-mostrando así que era el ombligodel mundo. En este museo existen13 salas. La primera es la sala delos escudos de bronce (donde sereúnen escudos decorados y cabe-zas de grifo del siglo VII a.C.); lasegunda sala es la de los koúroi(donde se exhiben las estatuas delos atletas argivos Cléobis y Bitón y5 metopas con escenas mitológi-cas); la tercera sala es la del toro(donde se exhibe la estatua de untoro revestido con láminas de plata

Delfos. Teatro y al fondo: base del Templo de Apolo.


col·laboracions

junto a estatuas criselenfantinas yestatuillas de bronce); la cuarta salaes la del Tesoro de los Sifnios (quereúne algunas de las piezas másimportantes de la escultura griega:escenas de episodios de la guerrade Troya, el juicio de Paris, la luchaentre los dioses y los gigantes y lagran esfinge de los Naxos); la quin-ta sala es la del Tesoro de los Ate-nienses (donde se exhiben las30 metopas que decoraban el edifi-cio Tesoro de los Atenienses en elSantuario de Apolo); las salas sex-ta y séptima están dedicadas alTemplo de Apolo (donde se expo-nen, entre otras obras, los frontonesde los Alcmeónidas y la Niké aladaque constituía la acrotera del tem-plo); la sala octava es la de las es-telas (que contiene los monumentosfunerarios de los atletas del perío-do clásico y la estatua de Dionisiodel frontón occidental del templo deApolo); la novena y décima salasestán dedicadas al Santuario deAtenea Pronaia en Marmariá (don-de se exhiben relieves y elementosarquitectónicos); la sala undécimaes la de las bailarinas (que contie-ne el grupo de las hijas de Cécropedanzando y el exvoto del tesalianoDaocos); la sala duodécima es la delAuriga (donde se expone la célebreestatua de bronce, de 1,80 m de al-tura, de un auriga, la cual formabaparte de la cuadriga donada por elpríncipe griego de Sicilia, Polizalo,después de su victoria en los Jue-gos Píticos o Délficos del año 478a.C.); y la sala decimotercera estádedicada a las antigüedades greco-rromanas (donde se exhibe una im-portante colección de bronces y labellísima estatua de Antinoo de Bi-tinia, favorito del emperador roma-no Adriano, quien a la muerte deljoven sembró el Imperio romano deimágenes suyas).

En la Delfos clásica, a semejan-za de Olimpia, se organizaban cadacuatro años, los Juegos Píticos oDélficos en honor del dios Apolo.Estos Juegos, además de pruebasfísicas, abarcaban también una par-

te artística (musical y dramática).De su organización y administraciónse encargaba una asociación de ciu-dades o ligas griegas independien-tes denominada Anfictonía, que,aunque al principio sólo tenía un ca-rácter meramente religioso, poste-riormente se convirtió en un presti-gioso tribunal de arbitraje queestablecía una codificación de laguerra y de otras leyes comunes.

La edad de oro del santuario seubica en la época arcaica, gozandode un gran esplendor hasta la con-quista romana. A partir del sigloII a.C., desprovisto de su función po-lítica, el santuario declinó poco apoco. Por otra parte, la Anfictoníase extinguió hacia finales del sigloIII d.C., precediendo en poco tiem-po a la desaparición del paganismo.

Al día siguiente, tras pernoctaren el hotel Art Pythya de Delfos, sa-limos hacia la ciudad de Kalambaka,situada en las faldas de las impre-sionantes rocas de Meteora, en laregión de Tesalia. Antes de llegar aesa localidad, pasamos por las ciu-dades de Lamia, Karditsa y Trikala,todas ellas situadas en esa región,al norte de Ática-Beocia-Focia.

La vista de Meteora es especta-cular, contemplándose un escena-rio natural de inmensas rocas, encuya cima se encuentran los monas-terios, inaccesibles salvo por cestascolgantes pendientes de cuerdas.La palabra metéoros significa «enel aire» o «elevado» y, verdadera-mente, es un término apropiadopara estas colosales rocas de con-glomerado –fruto de la erosión ma-rina en épocas geológicas lejanas–,que se elevan hacia el cielo, casi sinningún contacto con el terreno queestá debajo de ellas.

Durante los siglos XIV-XV d.C.,cuando el imperio serbio luchabacontra Bizancio por la posesión deestas tierras de Tesalia, algunosmonjes ermitaños crearon peque-ños centros eremíticos en los pun-

tos más inaccesibles de esas rocas.Entre el año 1356 y 1372, el ceno-bita Atanasio (San Atanasio) fundóel Monasterio de la Transfiguraciónsobre la Gran Meteora (o Gran Me-teoro) e impuso una regla severísi-ma, que, en primer lugar, excluía lapresencia de las mujeres. Este mo-nasterio fue ampliado en el siglo XVIpor Joasaph, hijo del emperador deSerbia y discípulo de San Atanasio.A Atanasio le siguieron en su laborotros ermitaños, que fundaron pos-teriores centros, pero sobre ellossiguió predominando el de la GranMeteora.

De los 24 monasterios enclava-dos en esas rocas que existieron ensiglos pasados, sólo quedan cincoen la actualidad, pues los otros es-tán en ruinas y prácticamente des-habitados. El tipo de construcción deestos monasterios es muy semejan-te entre sí. Incluye: un patio centralcon la iglesia de estilo bizantino enel centro, las celdas de los monjesy el refectorio. Absolutamente inac-cesibles en el pasado –se subía aellos por escaleras de cuerda o pormedio de rudimentarias cestas-montacargas de polea–, en la ac-tualidad se puede llegar a estos mo-nasterios a través de empinadas yescarpadas escaleras de piedra.Los monasterios que actualmentepueden visitarse son los siguientes:el de la Transfiguración, el de Var-lam, el de la Santa Trinidad, el deSan Nicolás y el de San Esteban,habitados por monjes, y el de San-ta Roxana, habitado actualmentepor religiosas. Merecen una visitaespecial el mayor de ellos, el de laTransfiguración, situado en la GranMeteora y, como curiosidad, el deSanta Roxana.

El Monasterio de la Transfigura-ción está situado sobre uno de lospicos más altos y ásperos de la zona(a 613 m de altura), de modo quepara llegara a él tuvimos que reco-rrer un trayecto más bien escarpa-do y accidentado. A lo largo de suascensión pudimos contemplar un


col·laboracions

paisaje impresionante de estasgrandes rocas verticales, a la vezque las ruinas de otro monasterio,el de los Manuscritos, hoy totalmen-te abandonado. A través de galeríasabiertas en la gran roca llegamos algran portón que permite el accesoal patio de forma irregular, donde seven las entradas al claustro, al re-fectorio, a las capillas y a la graniglesia de la Transfiguración, dondese pueden admirar el retrato de SanAtanasio y los frescos dedicados almartirio de los santos, a la Nativi-dad, a la Transfiguración y a la Re-surrección de Jesucristo, así comonumerosos y valiosos iconos del si-glo XIV.

El Monasterio de Santa Roxana,habitado primitivamente por monjes,fue transformado en convento dereligiosas en las postrimerías delaño 1639, cuando las duras reglasdictadas por Atanasio, que excluíanla presencia femenina en estos lu-gares de culto, habían perdido vi-gor. Situado sobre una pequeñaroca y al pie de otra altísima, se tie-ne acceso a su interior a través deun pasaje excavado en la roca y enparte suspendido en el vacío. Unavez en el interior, sus dependenciasno difieren de las del Monasterio dela Transfiguración, con su iglesia re-pleta de iconos y de frescos dondese representan las persecucionesde los mártires.

Al día siguiente partimos del ho-tel Divani Palace, en Kalambaka,hacia Atenas, pasando de nuevo porTrikala, Lamia y Termópilas. En elpaso de las Termópilas, situado enla costa sur del golfo de Lamia ypuerta a la Grecia Central (que an-taño era un angosto desfiladero demontaña y hoy día es un lugar llanocomo consecuencia de los terremo-tos que se sucedieron desde la épo-ca arcaica) tuvo lugar la lucha épicade 300 espartanos y su rey Leónidascontra el numeroso ejército persadel rey Jerjes, en el año 480 a.C.

Kalambaka. Vista de las Meteoras con los monasterios.

Hoy se recuerda el hecho medianteun monumento rectangular corona-do por la estatua de un soldado es-partano armado en actitud de lucha.El recuerdo de este heroísmo que-dó plasmado en la inscripción queLeónidas, en aquel lugar, hizo gra-bar sobre una roca: «Oh, extranjero(viajero), comunica a los lacedemo-nios (espartanos) que aquí yacemosobedeciendo sus leyes».

Una vez llegados a Atenas, re-gresamos a Barcelona, vía Madrid,finalizando este interesante viaje. ☯


col·laboracions

MARGARITA XIRGUI EL TEATRE DE MÈRIDA

Isidre Clapés

Un dia de l’any 1927, anant degira per l’Estat espanyol, MargaritaXirgu va fer aturar el cotxe per esti-rar les cames. Era a Mèrida (Extre-madura) i allí va descobrir un teatregrec abandonat i degradant-se. Elseu descobriment la va impactarfortament. La va fascinar aquell es-cenari únic. Des de llavors no vaparar de gestionar, insistir i treba-llar per a la seva reconstrucció i tor-nada a la vida escènica. Finalment,la seva insistència va fer que l’any1933 el pogués reinagurar amb larepresentació de Medea de Sène-ca, versionada per Miguel de Una-muno. Va ser una inauguraciósolemne que va comptar amb lapresència de Manuel Azaña, presi-dent del Consell de Ministres delgovern espanyol. Naixia així el Fes-tival de Mérida, que aquest anycompleix el seu 75 aniversari; percelebrar-ho i com a homenatgel’han anomenat Xirgu 33.

S’ha fet un programa teatral comsempre però acompanyat d’altresactes com ara exposicions, confe-rències, llibres i diverses celebraci-ons, com posar el nom de MargaritaXirgu a la plaça del teatre. Totaaquesta corrua de commemoraci-

ons s’allargarà fins el novembreamb tota solemnitat i amb la pre-sència d’actors, conferenciants i ar-tistes que explicaran l’afecte i laforça del que representa la presèn-cia de la Xirgu a Mèrida des del1933 i fins avui.

L’actitud i l’activitat de MargaritaXirgu (Molins de Rei 1888 - Monte-video 1969) va desbordar les fron-teres de l’univers femení del seutemps. Va representar els autors demés nivell de l’època, va ajudar aconsolidar creadors com GarciaLorca, Alejandro Casona, Valle In-clán i, en definitiva, va representar idonar a conèixer el millor i més im-portant de la creació del moment.

La seva actitud i treball, sempreamb estimació i compromís, la vanportar també a viure actituds d’in-

comprensió i desterrament. Va mar-xar de gira el 1936 i ja no va podertornar a Espanya.

Els seus últims anys els va pas-sar a Amèrica del Sud: Cuba,Colòmbia, Perú, Xile, Argentina,Mèxic i Uruguai van ser etapes delseu periple i les seves gires teatrals.A l’Uruguai, on es va acabar ins-tal·lant i on va morir, va ser la direc-tora de la Comedia Nacional i de laEscuela Municipal de Arte Dramáti-co de Montevideo.

A Mèrida han volgut recordar ihomenatjar la seva actitud, el seutreball i el seu art. A Barcelona hiha una penya teatral, Carlos Lemos,que des de l’any 1972 concedeix unpremi teatral, que porta el nom dela Xirgu, a l’actriu més destacada dela cartellera barcelonina. Aquestapenya també ha estat invitada a par-ticipar als actes de Mèrida. ☯

Margarita Xirgu en una escena de Yer-ma, de Federico García Lorca, estrena-da al Teatro Español de Madrid el 29de desembre de 1934.

Margarita Xirgu a Electra, de Sòfocles.


informació

Els plans de pensions i elsplans de previsió assegurats sónuna opció ideal per assegurar unsingressos en el futur, alhora queredueixen els impostos que s’hande pagar en la declaració de larenda.

Actualment, els plans de pensi-ons i els plans de previsió assegu-rats són els únics instrumentsfinancers que permeten deduccionsfiscals directes, i d’aquesta maneracontribueixen a reduir la factura ambHisenda.

Les aportacions que es fan aaquests plans es dedueixen direc-tament de la base imposable del’IRPF, amb un màxim de 12.500euros o el 50 % dels rendimentsnets de treball o activitats econòmi-ques, per a més grans de 50 anys, ide 10.000 euros o el 30 % dels ren-diments nets de treball o activitatseconòmiques, fins als 50 anysd’edat.

A més de les deduccions realit-zades d’acord amb els límits ante-riors, els contribuents el cònjugedels quals obtingui rendiments netsdel treball inferiors a 8.000 euroses podran deduir les aportacionsfetes a plans de pensions delsquals sigui partícip aquest cònjuge,

amb el límit màxim de 2.000 eurosanuals. Sens dubte, un dels millorsproductes per invertir els seus di-ners de manera segura, alhora quegaranteix un important estalvi en elpagament d’impostos que pot arri-bar fins al 43 % de la quantitataportada.

QUIN PLA DE PENSIONSCAL ESCOLLIR?

És una de les preguntes bàsi-ques que ens hem de plantejar al’hora de decidir-nos per un tipusde pla o un altre. La resposta vin-drà determinada pel nivell de riscque s’estigui disposat a assumir iel temps que ens falti per a la ju-bilació.

Hi ha diferents categories deplans de pensions en el mercat, quees diferencien per la seva políticad’inversió, i es poden trobar des deplans que inverteixen el 100 % delseu patrimoni en renda variable finsa plans que només tenen inversionsen renda fixa.

Per a aquells clients amb un perfilconservador o molt pròxim a la jubi-lació, que vulguin garantir el 100 %del capital aportat i també el tipusd’interès que obtindran, la millor

opció d’estalvi és el BS Pla Previ-sió Assegurat. Es tracta d’un plaque garanteix el capital i, a més amés, un tipus d’interès trimestralconegut per endavant. A més a més,des de l’1 de gener d’aquest any,és possible traspassar el saldo d’unpla de pensions a un pla de previsióassegurat i viceversa, sempre quela persona que vulgui fer el traspàsno estigui jubilada.

BS Pla Previsió Assegurat for-ma part de l’àmplia oferta de pro-ductes destinats a l’estalvi per a lajubilació que SabadellAtlántico iBanco Herrero posen a disposiciódels seus clients, que són gestio-nats i administrats amb els criterisde seguretat, professionalitat i ser-vei que sempre han identificat elnostre grup. Per això, el convidema posar-se en contacte amb qual-sevol de les nostres oficines, per-què els nostres experts puguin es-tudiar el seu cas particular i oferir-liel pla que més s’ajusti al seu perfil.Si ja disposa d’un pla de pensions opla de previsió assegurat i se li acos-ta la jubilació, l’informarem sobre lesdiferents maneres de poder cobrarels seus diners i ajudar-lo a escolliraquella que s’ajusti més bé a lesseves necessitats.

Banc Sabadell

ASSEGURI’S LA JUBILACIÓAMB LA MILLOR FISCALITAT

NPQ és de tots!Col·labora amb els teus articles

C QC

COL·LEGIOFICIAL

DE QUÍMICSDE CATALUNYA

A QC

ASSOCIACIÓ

DE QUÍMICS

DE CATALUNYA


activitats

JORNADA TÈCNICASOBRE EL CANVI CLIMÀTIC

El pasado 9 de octubre tuvo lu-gar la presentación de la Jornadapor el presidente de la Secció Tèc-nica de Medi Ambient, Xavier Al-bort. A continuación cedió la pala-bra al Sr. Josep Garriga, directorde la Oficina Catalana del CambioClimático, con su ponencia Quépueden hacer la empresas catala-nas a favor de la mitigación delcambio climático. Realizó una ex-plicación larga y detallada de loque puede hacer la industria cata-lana. Expuso las consecuencias delaumento de la temperatura mediade 1,4 a 5,8 grados durante el si-glo XX, el problema de las lluviasde carácter torrencial, la desertifi-cación de zonas del planeta y au-mento del nivel del mar, entre otrosfenómenos. Centrándose en lo queafecta directamente a Catalunya,sectores que tienen opción de lamitigación del cambio climático enel suministro eléctrico, movilidad ytransportes, industria, agricultura,residuos y la silvicultura de los bos-ques, que es un gran estabilizadorde CO2 .

También comentó el Panel In-tergubernamental sobre el CambioClimático (IPCC), así como el Pro-grama Europeo de Cambio Climá-tico (PECC), que preparan políticaspara asegurar que la Unión Euro-pea consiga la reducción del 8 %de emisiones de gases a la atmós-fera en el período 2008-2010, asícomo el Programa de la NuevasPolíticas Europeas (PECC II)(2005), que incorpora la reducciónde las emisiones más significativasdespués del 2012. Otra políticaque resaltó el Sr. Garriga fue la Di-rectiva 2004/101/CE, que es el me-canismo de la flexibilidad del Pro-tocolo de Kyoto del derecho de

emisión. (Modificación de la Direc-tiva de Comercio de Emisiones2003/87/CE).

La finalidad de todo ello es al-canzar reducciones del 20 % deemisiones de gases con efecto in-vernadero hasta 2020, y del 30 %hasta el 2030.

También resaltó la política espa-ñola sobre el cambio climático: PlanNacional de Asignación (PNA), queestablece la Directiva 2003/87/CE:2005-2007 y 2008-2012, determi-nando el número total de derechosde emisión que se asignará a cadaperíodo por cada instalación afec-tada por la Directiva.

El derecho de emisión es aquelderecho subjetivo, de carácter trans-misible, que atribuye a su titular lafacultad de emitir a la atmósfera,desde instalaciones sometidas alámbito de aplicación de la Ley1/2005, una tonelada de CO2 equi-valente.

El Sr. Garriga recalcó que enCatalunya, durante los años 2005a 2007, el 35 % de las emisiones ala atmósfera correspondieron aenergía, transporte e industria, y el65 % restante a emisiones difusasprocedentes de transporte, vivien-da, residuos, gases fluorados ytodas aquella instalaciones indus-triales que no se incluyen en laDirectiva.

Las emisiones difusas son lasque están aumentando de una ma-nera más importante, y a causa desu naturaleza son posiblemente lasque requerirán más esfuerzos paraadaptarse a los nuevos compromi-sos adquiridos.

Por último recalcó el Sr. Garrigaque el Gobierno de Catalunya dis-pone de un marco de competencias,permitiéndole el desarrollo de unapolítica propia, transversal y ambi-ciosa en materia de cambio climáti-co en los llamados sectores difusoscomo: movilidad, residuos, agricul-tura, sector residencial, sector co-mercial, construcción o la industriano incluida en la Directiva Europeade Comercio de Derechos de Emi-sión. Por este motivo, el Plan deAcción para la Mitigación del Cam-bio Climático de Catalunya 2008-2012 deberá centrar sus esfuerzosen el sector de emisiones difusas.

Para más información, el Sr.Garriga nos facilitó la página web:www.oficinacanviclimatic.cat.

El siguiente ponente en la pre-sentación fue el Sr. Alfred MartínezSabadell, vicepresidente de la Fun-dación Empresa y Clima y Perspec-tivas de Futuro. Inició la ponenciaexplicando la importancia de la Fun-dación, por proporcionar a las em-presas las herramientas, formas yutilización para mitigar las emisio-nes de CO2. Seguidamente recalcóla importancia de la referencia em-presarial para la mitigación y adap-tación del cambio climático, desple-gando los mecanismos necesariospara el desarrollo competencial yhumano entre los empleados, cum-plir las obligaciones legales, trans-parencia informativa, precaución yeficacia en el medio ambiente, ase-soramiento y formación.

La Fundación también ofrece,como servicios, debates medioam-bientales, bechmarking entre em-presas y miembros, boletinesinformativos de asesoramiento y bo-


activitats

rradores y documentos sobre las di-rectivas de legislación ambiental.

También hizo referencia a lasclases de miembros en la Funda-ción, que son miembros gold, silver,base y colaboradores de la FEC, ex-

plicando la diferencia que compor-taba tales clasificaciones. Resaltótambién que la Fundación Empresay Clima colabora con la Oficina Ca-talana del Cambio Climático y elConsejo General de Cámaras deCatalunya.

Para más información el Sr. Mar-tínez facilitó la siguiente página web:www.empresaclima.org. Por últimose pasó a un coloquio general so-bre los temas expuestos.

X. A.

EL COL·LEGI I L’ASSOCIACIÓ AEXPOQUIMIA 2008

Una nova edició d’Expoquimiaha fet de Barcelona la capital de laindústria Química per una setmana,i una vegada més Col·legi i Associ-ació han estat presents.

Enguany la nostra presència haestat prou reeixida, i el nostre es-tand s’ha vist força concorregut. Aressaltar la presència d’un grupd’estudiants de Químiques que hancol·laborat per atendre els visitantsque se’ns atansaven. Ha estat ungran encert per atreure la gent jove,i així es va respirar un ambient for-ça engrescador.

Dos aspectes del nostre estand a Ex-poquimia 2008.

També cal ressaltar el Premi al’Excel·lència Química que el Col·le-gi va atorgar a dues empreses:Basf i Grifols. El nostre degà va ferel lliurament dels trofeus al Dr. Ger-hard W. Schwarz, vicepresident iconseller delegat de Basf, i al Sr.Sergi Roura, managing director deGrifols Engineering. Els trofeuseren una al·legoria al nostre logo,un disseny d’Àngels Graells i AlbertRocarols per a aquesta ocasió.

Pel que fa a l’aspecte científicvolem deixar constància de la Jor-nada técnica de medio ambiente dela industria de tratamiento de super-ficies que va organitzar el presidentde la nostra Secció Tècnica de MediAmbient, el Sr. Xavier Albort.

A. P.

El nostre degà, Dr. José Costa, fententrega del premi al Dr. Gerhard W.Schwarz, vicepresident i conseller de-legat de Basf, i al Sr. Sergi Roura, ma-naging director de Grifols Engineering.

Premis a l’Excel·lència Química, disse-nyats per Àngels Graells i Albert Ro-carols.


activitats

QUÍMICA EXCEL·LÈNCIA QUÍMICA4 NPQ 443 • novembre-desembre 2008 juntes i sumari SERVEIS DEL...

Documents

Transcript of QUÍMICA EXCEL·LÈNCIA QUÍMICA4 NPQ 443 • novembre-desembre 2008 juntes i sumari SERVEIS DEL...