1

QUÈ DIEM, QUÈ CREIEM QUAN PROFESSEM EL CREDO

QUE ENS ENSENYA L’ESGLÉSIA?

TEMA INICIAL Preguntem-nos: Què vol dir “creure”? Parlem-ne...

Paraula de Déu. «Pare, (...) això és la vida eterna, que us coneguin a vós, únic Déu veritable, i el qui heu enviat,Jesús, el Messies» (Jn 17,3). «Déu, Salvador nostre, vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (lTm 2,3-4). «No hi ha cap altre nom sota el cel, donat als homes, en el qual hàgim de salvar-nos» (Ac 4,12) que el nom de Jesús.

Documents de l’Església. Catecisme de l’Esglesia Catòlica I. LA VIDA DE L'HOME: CONÈIXER I ESTIMAR DÉU 1. Déu, infinitament perfecte i benaurat en ell mateix, amb un designi de pura bondat, ha creat l'home lliurement per fer-lo participar de la seva vida benaurada. Per això, sempre i en tot lloc s'ha fet pròxim a l'home. El crida, l'ajuda a buscar-lo, a conèixer-lo i a estimar-lo amb totes les forces. Convoca tots els homes, que el pecat ha dispersat, a la unitat de la seva família, l'Església. Per fer això, ha enviat el seu Fill com a Redemptor i Salvador, en arribar la plenitud del temps. En ell i per ell, crida els homes a esdevenir, per l'Esperit Sant, els seus fills adoptius, els hereus de la seva vida benaurada.

I. EL DESIG DE DÉU 27. El desig de Déu és inscrit en el cor de l'home, ja que l'home ha estat creat per Déu i per a Déu. Déu no para d'atreure l'home cap a ell, i només en Déu podrà trobar l'home la veritat i la felicitat que desitja constantment.

L'aspecte més sublim de la dignitat humana el trobem en aquesta vocació de l'home a comunicar-se amb Déu. Aquesta invitació que Déu adreça a l'home de dialogar amb ell comença amb l'existència humana. Si l'home existeix, és perquè Déu l'ha creat per amor i, per amor, no para de donar-li l'ésser. I l'home només viu plenament segons la veritat reconeixent lliurement aquest amor i abandonant-se al seu Creador (Gaudium et Spes 19)

YouCat, 21 Fe és conèixer i creure. Te set significats distintius: . La és un pur do de Déu que nosaltres rebem quan el demanem amb fervor. . La és la força sobrenatural de la qual tenim necessitat per a assolir la nostra salvació. . La fe requereix el lliure albir i la lucidesa intel·lectual de l’home en el moment en què ell es fia de la invitació de Déu. . La fe és absolutament certa, perquè Jesús n’és el garant. . La és imperfecta fins que no esdevé activa en l’amor. . La fe creix quan nosaltres escoltem cada vegada més bé la paraula de Déu i estem en viu intercanvi amb ell mitjançant la pregària. . La fe ens dóna ja ara un tast de la joia celestial. “No creuria si no reconegués que creure és raonable” (Sant Tomàs d’Aquino)

2

Reflexions 1. La paraula clau és “confiança en Algú” que abans ens ha estimat i ens ho ha donat tot. En Ell ens fonamentem (“és la meva Roca”). La fe és una resposta lliure i agraïda a la proposta de Déu. Hi ha qui no és sensible a la proposta de Déu, que no és conscient del que Ell li ha donat. Hi ha a qui no li ha arribat el coneixement de l’amor de Déu. La recerca de sentit de la vida és recerca de Déu, que és el nostre origen, el nostre sosteniment, la nostra fi. (Ac 17, 26-28) És més important en qui creiem que no què creiem.

2. Quan dic “crec” de fet m’adhereixo al que creu l’Església (“creiem). Ningú no creu per si mateix, com ningú no pot viure per si mateix. Rebem la fe, do de Déu, per l’Església. La comunió de Fe demana un text comú, normatiu, per a tots, encara que es visqui amb accents diferents personals, culturals, educatius. Des de l’origen l’Església ha expressat i ha transmès la seva fe en fórmules breus i normatives: Rm 10,9; 1 Cor 15, 3-5 (1-8); i Cor 13,13. Les professions de fe són símbols de fe.

(Catecisme Església Catòlica 188. El mot grec symbolon significava la meitat d'un objecte trencat

(per exemple, un segell) que hom presentava com un signe de reconeixement. Les parts trencades s'ajuntaven per verificar la identitat del portador. Per tant, el símbol de la fe és un senyal de reconeixement i de comunió entre els creients. Symbolon ha passat a significar després un recull, una col·lecció o un sumari. El Símbol de la fe és el recull de les principals veritats de la fe. D'aquí ve que serveixi de punt de referència primer i fonamental de la catequesi.) 3. Creure no és principalment un assentiment mental a veritats doctrinals (ortodòxia). La professió de fe inicial, que es fa al Baptisme, compromet la vida (ortopraxis)

Símbol dels apòstols Crec en un Déu, Pare totpoderós, creador del cel i de la terra. I en Jesucrist, únic Fill seu, Senyor nostre,

Credo dels Concilis de Nicea (325)-Cosntantinoble(381) Crec em un sol Déu, Pare totpoderós, creador del cel i de la terra, de totes les coses visibles i invisibles. I en un sol Senyor Jesucrist, Fill Unigènit de Déu, nascut del Pare

3

el qual fou concebut per obra de l’Esperit Sant, nasqué de Maria Verge. Patí sota el poder de Ponç Pilat, fou crucificat, mort i sepultat, davallà als inferns, ressuscità el tercer dia d’entre els morts; se’n pujà al cel, seu a dreta de Déu Pare totpoderós, d’allí ha de venir a judicar els vius i els morts. Crec en l’Esperit Sant; la santa Mare Església catòlica (apostòlica, romana), la comunió dels sants; la remissió dels pecats; la resurrecció de la carn; la vida perdurable. Amén

abans de tots els segles. Déu nat de Déu, Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare; per ell tota cosa fou creada. El qual per nosaltres els homes i per la nostra salvació, davallà del cel. I per obra de l’Esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria i es féu home. Crucificat després per nosaltres sota el poder de Ponç Pilat patí i fou sepultat, i ressuscità el tercer dia com deien les Escriptures i se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare. I tornarà gloriós a judicar els vius i els morts i el seu regnat no tindrà fi. Crec en l’Esperit sant que és Senyor i infon la vida, que procedeix del Pare i del Fill. I juntament amb el Pare i el Fill és adorat i glorificat; que parlà per boca dels profetes. I en una sola Església, santa, catòlica i apostòlica. Professo que hi ha un sol baptisme per perdonar el pecat. I espero la resurrecció dels mort i la vida de la glòria Amén.

El símbol dels apòstols el considerem un resum fidel de la fe dels apòstols; és un antic símbol de l’Església de Roma. Notem la fórmula trinitària que correspon a la triple invocació baptismal (Mt 28,19: fixem-nos en els verbs que utilitza Jesús!)) després de la triple professió de fe del catecúmen, o dels seus pares en nom d’ell.

4

4. El nostre llenguatge sobre Déu és sempre imperfecte i limitat. Ens fiem de Jesús i diem de Déu el que ens ensenya el Fill encarnat. Seguim la Tradició secular de l’Església en les seves professions de Fe, segons el Magisteri apostòlic. Seguim el guiatge de l’Esperit que ens ajuda a comprendre més i més a fons l’Evangeli de Jesús i escoltem els testimoni dels sants i santes. 5. El Credo és com el “mapa de carreteres” per les quals passa la vida cristiana. Ens el posa a la ma l’Església, Mare i Mestra, que el concreta i l’adapta de manera autèntica en el Catecisme. El “territori”, el “contingut” no és la doctrina, sinó l’experiència creient de Fe. la realitat espiritual de creure en Ell i en el què ens diu. El Credo és un sola fórmula de fe per a sintetitzar i comprendre millor el que creiem, per a guiar l’ensenyament de la fe en la Catequesi i la predicació, per a unir totes les Esglésies en una sola família confessant. Pregària Recitem el Credo i afegim el que cadascú creu personalment de Déu Pare, de Jesús el Fill i de l’Esperit. (Primer cadascú ho escriu)

5

QUÈ DIEM, QUÈ CREIEM QUAN PROFESSEM EL CREDO

QUE ENS ENSENYA L’ESGLÉSIA?

TEMA PRIMER: CREC EN UN DÉU, PARE TOTPODERÓS, CREADOR DEL CEL I DE LA TERRA Preguntem-nos: Què diem i què creiem amb cadascuna d’aquestes afirmacions? Quin ensenyament varem rebre en la nostra infància? Com hem anat entrant en el misteri de Déu amb una formació més bíblica i evangèlica? Com vivim la nostra relació amb Déu Pare? (pregària de petició, lloança, acció de gràcies, penediment i petició de perdó...) CREC EN UN DÉU És la primera afirmació i la més important: que Déu és. Si Déu és tot té un sentit... si no existís... D’aquí arrenca tota la vida creient. Paraula de Déu Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta: -Quin és el primer de tots els manaments? Jesús va respondre: -El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests. Llavors el mestre de la Llei li digué: -És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'ell,i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si

mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis. (Mc 12, 28-33)

La lògica creient diu que només pot ser un. (Les tres religions monoteistes s’originen en Abraham) “La glòria de Déu és l’home vivent. La vida de l’home és veure Déu” (St Irineu) El nom de “Déu” segurament té origen en el sànscrit “DEV” , que significa “lluminositat”, que travessa el que és opac.

6

En l’AT, “JHWH” = “JAHVÉ” “jo sóc”, “el qui sóc per mi mateix”, revelació que Déu fa a Moisès d’Ell mateix, perquè tot és per Ell i per a Ell. “ADONAI” “SENYOR”, l’únic Senyor, “Kyrios” (en grec) Els ídols d’avui que intenten substituir Déu: el diner, el poder, el sexe, la vanitat, el benestar material, el consum, etc.). Creure-hi, confiar-hi per damunt de tot, adorar-los, donar-los-hi la vida... és el primer pecat, perquè renunciaríem a la nostra dignitat humana esclavitzant-nos a una cosa. La idolatria perd la nostra dignitat, la nostra llibertat. Nosaltres no hem d’adorar a res ni a ningú, només a Déu. Compte a les nostres imatges “mentals” de Déu: poden ser ídols. (Ex 20, 1-4) Santa Teresa de Jesús: “Res no t’alteri, res no t’espanti, tot va passant, Déu no canvia. La paciència ho assoleix tot. Al qui té Déu res no li falta, tan sols Déu basta.” PARE TOTPODERÓS És el nom de Déu segons Jesús; “Abbà”, pare-mare, (terme familiar) font de vida i d’amor. (Rm 8,15). Vocable no utilitzat en les pregàries israelites. Pare ple de misericòrdia (Paràbola del pare bo i dels dos fills: Lc 15,11-31) Nosaltres creiem en el Déu que ens ha revelat Jesús. “A Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i età en el si del Pare, és qui l’he revelat.” (Jn 1, 18) “Déu és Amor” (1 Jn 4, 8.16) això no ho diu cap altra religió. (Està ja suggerit a l’AT: Is 49, 15-16a). Ens estima com estima el seu propi Fill, Jesús. Conèixer i estimar aquest Déu Pare-Amor em demana . admetre’l com aquell que m’ha creat i que m’estima del tot, . sentir-me protegit i guardat per ell, . ser agraït en una constant acció de gràcies . reconèixer els altres (tots) com a fills del mateix Pare i per tant germans . aprendre a estimar com ell i a mirar les persones, la vida i els esdeveniments com ell els mira . viure en dependència filial i en la lloança envers ell. És totpoderós, perquè és el Senyor, i, tot i ser-ho, està present en la impotència i l’anorreament del seu Fill a la creu.

7

La Trinitat en Déu. YOU CAT 35 “Creiem en un únic Déu en tres persones (TRINITAT). «Déu no és solitud, sinó perfecta comunió» (Benet XVI) Els cristians no preguen a tres déus diferents, sinó a una única entitat que es desplega de manera triple bo i restant una. Que Déu sigui tri, ho aprenem de Jesucrist: ell, el Fill, parla del seu Pare en el cel («jo i el Pare som una sola cosa», Jn 10,30); ell prega adreçant-se al Pare i ens dóna l’Esperit Sant, que és l’amor del Pare i del Fill. Aquest és el motiu pel qual som batejats «en el nom del Pare, i del Fill, i de l’Esperit Sant» (Mt 28,19)”. YOU CAT 36 “Es pot explicar racionalment la naturalesa trina de Déu? No. La naturalesa trina de Déu (→TRINITAT) és un misteri; aprenem tal naturalesa trina de Déu solament a través de Jesucrist. Els homes no poden explicar la naturalesa trina de Déu amb els mitjans de la seva pròpia raó; ara bé, sí que poden reconèixer la raonabilitat d’aquest misteri en el moment en què acullen la REVELACIÓ de Déu en Jesucrist. Si Déu fos sol i solitari, no podria estimar des de l’eternitat; gràcies a la il·luminació de Jesús trobem en l’ANTIC TESTAMENT (per exemple, Gn 1,2; 18,2; 2Sa 23,2), i àdhuc en tota la creació, la petja de la naturalesa trina de Déu.” La Trinitat de Déu és un misteri, no un enigma ni un problema. Déu no es un solitari. “Allà n existeix l’amor existeix una trinitat: un amant, un amat i la font de l’amor” (St Agustí) Paraula de Déu “Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l’amor de Déu i la comunió de l’Esperit sant siguin amb vosaltres” (2 Cor 13,13) (Les salutacions de les cartes de Pau) Càntic de lloança a Déu de la carta als Efesis 1, 3-14 CREADOR DEL CEL I DE LA TERRA Déu és l’origen de tot el que existeix. Tot ha sortit de les seves mans i és bo. Els relats del Gènesi (1,1-2,4 i 2,5-25) no són una explicació científica de l’origen de l’univers i del món, sinó una afirmació amb llenguatge poètic inculturat sobre l’origen i el sentit de l’existència de les coses i de les persones. YOU CAT 42 Podem estar convençuts de l’evolució i creure igualment en un Creador? Sí. La fe està oberta respecte als coneixements i a les hipòtesis de la ciència natural. La teologia no té competències en el camp científic, i la ciència no té competències en el camp teològic. La ciència no pot excloure dogmàticament que en la creació existeixin processos orientats vers un fi; la fe, per altra banda, no pot definir de quina manera aquests es concreten en el procés

8

d’evolució natural. Un cristià pot acceptar la teoria evolucionista com un útil model d’explicació, a condició que no caigui en la falsa opinió de l’evolucionisme que considera els homes com un producte casual de processos biològics. L’EVOLUCIÓ pressuposa que existeixi alguna cosa que pot ser subjecte d’un desenvolupament; però sobre la provinença d’aquesta cosa no es diu res. Tampoc les preguntes relatives a l’ésser, a l’essència, a la dignitat, a la funció, al sentit i al perquè del món i dels homes no poden resoldre’s en una resposta de tipus biològic. L’«evolucionisme» per una banda i el CREACIONISME per una altra van més enllà dels propis límits. Els creacionistes interpreten les dades bíbliques (com ara l’edat de la terra, la creació del món en sis dies) d’una manera ingènuament literal. 43 El món és un producte de l’atzar? No. Déu, i no pas l’atzar, és la veritable causa del món. Sigui pel que es refereix al seu origen, sigui pel que es refereix al seu ordre intern i a la seva orientació vers un fi, el món no és un producte de factors que actuen «sense un sentit». Els cristians estan convençuts de poder reconèixer la mà de Déu en la seva creació. A alguns científics, que definien l’univers com un procés casual, mancat d’un sentit i d’un fi, Joan Pau II els va objectar en 1985: «Parlar d’atzar per a un univers que presenta una organització tan complexa en els seus elements i un finalisme tan meravellós en la seva vida, significa renunciar a la recerca d’una explicació del món tal com ens apareix. En realitat, això equival a voler admetre efectes sense causa. Es tracta d’una abdicació de la intel·ligència humana, que renunciaria així a pensar, a buscar una solució dels seus problemes.» Vocabulari EVOLUCIÓ (del llatí evolutio = desenvolupament) indica el desenvolupament de la forma última de determinats organismes que s’esdevé en el curs de milions d’anys. Des del punt de vista cristià l’evolució és una forma de creació progressiva realitzada per Déu en el curs dels processos naturals. CREACIONISME (del llatí creatio = creació) és la convicció segons la qual, com si la narració del Gènesi fos una acta del que va passar, Déu hauria creat la terra d’una sola vegada actuant directament sobre aquesta. Cap científic no disposa ni d’un sol argument... amb el qual pugui contradir una tal convicció [la de l’existència d’un creador]. (HOIMAR VON DITFURTH, 1921-1989, científic alemany) I això [l’extraordinària precisió dels processos que van esdevenir-se amb el Big-bang] hauria de ser fruit de l’atzar? Quina idea més absurda! (WALTER THIRRING, 1927, físic austríac) Les lleis naturals i les ordenacions naturals pertanyen a la creació (providència de Déu). Déu guia i proveeix i mai ens abandona a la nostra sort, i condueix la història dels homes cap a la plenitud (Fets 17, 24-28). Tot està naixent d’ell, tot està fonamentat en ell. La creació és primer moment de l’Aliança de Déu amb la humanitat L’home i la dona són “imatge i semblança” de Déu, el cim de la creació. Són responsables de la natura perquè tothom pugui viure dignament i amb suficiència en aquesta terra. Els seus dos trets fonamentals són la seva dignitat i la seva fecunditat. El pecat d’origen tots el portem en la nostra naturalesa per culpa la nostra llibertat mal usada. Es una condició heretada que ens condiciona, però no anul·la la nostra llibertat.

9

La gran qüestió! Si Déu és bo, i tot ho ha fet bé, si ho sap tot i ho pot fer tot, perquè no impedeix el mal? YOU CAT 51 Déu permet el mal només per deixar-ne sorgir una cosa millor (sant Tomàs d’Aquino). El mal en el món és un misteri obscur i dolorós. Jesús mateix a la creu demanava al Pare: «Déu meu, per què m’heu abandonat?» (Mt 27,46); en aquest misteri hi ha molt d’incomprensible. Tanmateix sabem amb certesa una cosa: Déu és bo al cent per cent i no pot crear res de dolent. Déu ha creat bé el món, si bé aquest encara no és complet. En els rebuigs violents, en els processos dolorosos, el món camina cap a la seva definitiva perfecció. D’aquesta manera es defineix més bé el que l’Església anomena mal físic, com ara una discapacitat congènita o una catàstrofe natural; els mals morals, en canvi, deriven d’un abús de la llibertat a l’interior del món. L’«infern sobre la terra» (nens-soldats, atacs suïcides, camps de concentració) és generalment degut als homes. La qüestió decisiva no és, doncs: «Com es pot creure en un Déu bo, des del moment que hi ha tant mal?», sinó: «Com podria un home dotat de cor i d’intel·ligència suportar la vida en aquest món, si Déu no existís?» La mort i la resurrecció de Crist ens mostren que el mal no tenia la primera paraula i no tindrà tampoc la darrera; del pitjor mal, Déu n’ha fet sorgir el millor bé, i nosaltres creiem que amb el Judici Universal Déu posarà fi a tota injustícia. En la vida del món que vindrà, el mal ja no hi tindrà lloc i el sofriment s’acabarà. CATECISME DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA

309. Si Déu Pare totpoderós, creador del món ordenat i bo, té cura de totes les seves criatures, per què existeix el mal? A aquesta pregunta tan punyent com inevitable, tan dolorosa com misteriosa, no li podem donar una resposta ràpida. Només el conjunt de la fe cristiana pot oferir la resposta: la bonesa de la creació, el drama del pecat, l'amor pacient de Déu, que es fa amatent a trobar l'home amb les seves aliances, amb l'Encarnació redemptora del seu Fill, amb el do de l'Esperit Sant, amb l'aplegament de l'Església, amb la força dels sagraments i amb la crida a una vida benaurada, a la qual les criatures lliures són invitades per endavant a consentir, però a la qual també per endavant, per un misteri terrible, poden refusar-se. No hi ha una sola ratlla del missatge cristià que no sigui, en part, una resposta a la qüestió del mal.

314. Creiem fermament que Déu és el Senyor del món i de la història. Però sovint els camins de la seva providència ens són desconeguts. Només al final, quan desapareixerà el coneixement parcial, quan veurem Déu «cara a cara» (1Co 13,12), veurem clars els camins per on, fins i tot a través dels drames del mal i del pecat, Déu haurà conduït la seva creació fins al repòs d'aquell Sàbat definitiu amb vista al qual va crear el cel i la terra.

Pregària: Salm 63 Tu ets el meu Déu, Senyor; a l'alba et cerco. Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor en terra eixuta, assedegada, sense aigua. Jo et contemplava al santuari quan et veia gloriós i poderós.

10

L'amor que em tens és millor que la vida; per això els meus llavis et lloaran. Que tota la vida et pugui beneir i alçar les mans lloant el teu nom. Saciat del bo i millor, et lloaré amb el goig als llavis. Quan des del llit et recordo passo les nits pensant en tu, perquè tu m'has ajudat, i sóc feliç sota les teves ales. La meva ànima s'ha enamorat de tu, em sosté la teva mà.

11

QUÈ DIEM, QUÈ CREIEM QUAN PROFESSEM EL

CREDO QUE ENS ENSENYA L’ESGLÉSIA?

TEMA SEGON: CREC EN JESUCRIST, ÚNIC FILL SEU I SENYOR NOSTRE, EL QUAL FOU CONCEBUT PER OBRA DE L’ESPERIT SANT, NASQUÉ DE MARIA VERGE. 1. Preguntem-nos: * Què destaco de la vida i de les paraules de Jesús, segons llegeixo en els Evangelis? L’anomenem Jesús (nom imposat en la circumsició, fill del poble de Déu que és Israel)- Crist (Messies, Ungit, la missió de la seva vida. El seu nom és “Jesouah ben Josef”, de Natzaret, fill del fuster. Jesús ha de ser el centre, la referència, el criteri dels nostres pensaments i actuacions. * Qui és Jesucrist per tu? Que canviaria de la teva vida si no l’haguessis conegut, si no creguessis en Ell? (Recordem les paraules de 1 Pe1,8- 9: “Vosaltres l'estimeu sense

haver-lo vist, i ara, sense veure'l, creieu en ell. I teniu una alegria tan gloriosa que no hi ha paraules per a expressar-la, ja que heu assolit el terme de la fe: la vostra salvació”). * És nota que en l’Església Jesús és el centre de tot, que té la prioritat en tot el que es fa i es diu, que tot e refereix a Ell? En el Credo de Nicea-Constantimoble, responent a l’heretgia que negava la seva divinitat i emprant termes de la filosofia helenista. Afegeix aquesta fórmula de fe: nascut del Pare abans de tots els segles. Déu nat de Déu, Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare; per ell tota cosa fou creada. El qual per nosaltres els homes i per la nostra salvació, davallà del cel.

12

2. Coneixem Jesús pels Evangelis i per la predicació de l’Església (Fets dels Apòstols i cartes apostòliques). Ens ha arribat a nosaltres pels ensenyaments de la nostra família, parròquia, escola, dels sants i dels testimonis de la fe. Com a Messies (Crist), és el anunciat pels profetes de l’AT, “consagrat per l’Esperit sant” (Fets 10,38) tal com ens narra l’escena del seu baptisme al Jordà a mans de Joan (davalla l’Esperit sobre ell). També nosaltres “cristians” hem estat consagrats, ungits en el Baptisme i la Confirmació, per això no adorem ni servim cap altre senyor fora d’ell (imatge romànica del Pantocrator = totpoderós, amb la mà dreta beneint i l’esquerra sostenint els Evangelis) 3. És home del tot, en tot igual a nosaltres menys en el pecat, i Déu del tot, Fill del Pare, Senyor, (Kirios, Adonai, nom de Déu en l’AT). “Senyor meu i Déu meu”- confessa l’apòstol Tomàs, que havia dubtat. La seva divinitat no anul·la ni disminueix la humanitat, no es confonen ni s’identifiquen, ni una no rebaixa ni dissimula l’altra. “La naturalesa humana va ser assumida no absorbida” (GS 22). És el misteri de l’encarnació: Jesús és veritable Déu i és veritable home. És anomenat Fill per Déu Pare en el Baptisme i Transfiguració: “Fill estimat” (Mt 11,27; Jn 1, 14-18; Jn 3, 16; 1 Jn 4,9; Heb 11, 7) Jesús és Fill de Déu es una afirmació de fe central i necessària per a ser cristià, per a ser comunitat cristiana. “Va restar el qui era i va assumir el qui no era” (Litúrgia romana del dia 1 de gener) YOU CAT 77 Què significa afirmar que Jesucrist és alhora veritable Déu i veritable home? En Jesús, Déu esdevé de debò un de nosaltres i amb això ell s’ha fet germà nostre, sense deixar de ser el nostre Déu i el nostre Senyor. El Concili de Calcedònia va decretar, l’any 451, que la divinitat i la humanitat en l’única persona de Jesucrist van unides l’una a l’altra «sense separació i sense confusió». L’Església va lluitar molt temps per establir de quina manera pot expressar-se la relació entre divinitat i humanitat en Jesucrist. Aquestes no estan en competència recíproca talment que Jesús sigui només en part Déu i només en part home; el component humà i el component diví no es confonen pas, en Jesús. En ell Déu no ha assumit un cos humà només de manera aparent (docetisme), sinó que s’ha fet veritablement home; la persona divina i la persona humana no són pas dues persones diferents (nestorianisme); i, en fi, la natura humana no es dissol completament en la natura divina (monofisisme). Contra totes aquestes doctrines equivocades l’Església ha sempre professat fermament la fe segons la qual Jesucrist és al mateix temps veritable Déu i veritable home en una única persona. La famosa fórmula «sense separació i sense confusió» (Concili de Calcedònia) no vol pas explicar el que seria massa elevat per a la intel·ligència humana, sinó que estableix per

13

dir-ho així les pilastres de la fe; indica la «direcció» en la qual es pot buscar el misteri de la persona de Jesucrist. En les catacumbes romanes trobem aquesta inscripció en llengua grega: ΙΧΘΥΣ (=peix) ΖΩΝΤΩΝ (=de la vida) i les lletres de la primera paraula són les lletres inicials de Jesús, Crist, Déu, Fill (de), Salvador 4. JESUCRIST ÉS L’ENVIAT DEL PARE (EL QUAL PER NOSALTRES ELS HOMES I PER LA NOSTRA SALVACIÓ DAVALLÀ DEL CEL) Gàlates 4, 4-5: “Quan arribà la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona,

nascut sota la Llei, perquè rescatés els qui vivíem sota la Llei i rebéssim la condició de fills” Joan 3, 16: “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic”.

Déu s’ha fet germà nostre en Jesús, va assumir la nostra condició humana, fràgil, mortal. Un de la nostra família humana és el Fill de Déu! Jesucrist és el nostre Salvador (=Jesús) (veure la Pregària Eucarística IV), per això l’adorem: ens agenollem davant d’Ell, però estem drets davant del món per servir tothom, especialment els pobres, tal com Ell ens ensenyà, i sense ser esclaus de ningú. 5. EL QUAL FOU CONCEBUT PER OBRA DE L’ESPERIT SANT, NASQUÉ DE MARIA VERGE. Maria és la noia disponible (“sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves

paraules”) en mans de Déu per donar vida humana al Fill de Déu. El que neix de Maria és tot de Déu, no és obra humana. “El qui és la Paraula s’ha fet

home, en Maria, i ha habitat entre nosaltres” (Jn 1, 14)

Per això la podem anomenar “Teotokos”, Mare de Déu, perquè el seu fill és Fill de Déu; no ho serà després, sinó que ho és des de l’inici. Maria no ha donat a llum un Déu, sinó un home que és Déu. L’obra de l’Esperit sant va necessitar el consentiment de Maria. “El seu consentiment fou la paraula humana més decisiva en la història”. La seva virginitat de Maria és un dogma cristològic, perquè afirma que el fill nascut de Maria és Fill de Déu per l’acció de l’Esperit sant, i no per obra d’un pare. Santa Maria en la vida cristiana, en la litúrgia i en la pietat. 6. JESÚS FOU PODERÓS EN OBRES I EN PARAULES (A casa de Corneli) “Llavors Pere prengué la paraula i digué:

14

-Ara veig de veritat que Déu no fa distinció de persones, sinó que es complau en els qui creuen en ell i obren amb rectitud, de qualsevol nació que siguin. Ell va enviar la seva paraula als israelites, anunciant la bona nova de la pau que arriba per Jesucrist, el qual és Senyor de tots els homes. Vosaltres ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per Galilea, després que Joan prediqués a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va ungir amb l'Esperit Sant i amb poder, i com va passar fent el bé i guarint tots els oprimits pel diable, perquè Déu era amb ell. Nosaltres som testimonis de tot el que va fer en el país dels jueus i a Jerusalem. Ells el van matar penjant-lo en un patíbul, però Déu el ressuscità el tercer dia i li concedí que s'aparegués, no a tot el poble, sinó als testimonis que Déu mateix havia escollit des d'abans, és a dir, a nosaltres, que vam menjar i beure amb ell després que hagués ressuscitat d'entre els morts. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble i testimoniéssim que Déu l'ha constituït jutge de vius i de morts. Tots els profetes donen testimoni a favor seu dient que tothom qui creu en ell obté el perdó dels pecats gràcies al seu nom”. (Fets 10, 34-43) Repassem algunes paraules de Jesús, les paràboles del Regne i el do del perdó i els seus miracles (signes) Lc 4, 16-30: a la sinagoga de Natzaret, anuncia la seva missió. Mt 5-7: el sermó de la muntanya (les benaurances) Jn 4, 1-42: la dona samaritana vora el pou de Jacob Jn 11, 1-44: resurrecció de Llàtzer a Betània La vida humana de Jesús, Fill de Déu, és un misteri que mai acabem de comprendre del tot. Veiem que viu igual que nosaltres, que sofreix, dubta, s’alegra, es cansa i comparteix la taula de l’amistat. Però sempre hi ha un secret interior, alguna cosa més... que està més enllà de la nostra comprensió. És el Fill de Déu! Carta als Colossencs 1, 15-18 “Amb alegria doneu gràcies al Pare, que us ha fet dignes de tenir part en l'heretat del poble sant, en el Regne de la llum. Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al Regne del seu Fill estimat, en qui tenim la redempció, el perdó dels nostres pecats. Ell és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat per ell totes les coses, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons i sobiranies, potències i autoritats. Tot ha estat creat per ell i destinat a ell. Ell existeix abans de tot, i tot es manté unit gràcies a ell. Ell és també el cap del cos, que és l'Església. Ell és l'origen, el primogènit dels qui retornen d'entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell tota la plenitud. Déu volgué reconciliar-ho tot per ell i destinar-ho a ell,

15

posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist.”

16

QUÈ DIEM, QUÈ CREIEM QUAN PROFESSEM EL CREDO

QUE ENS ENSENYA L’ESGLÉSIA? TEMA TERCER: CREC EN JESUCRIST, QUE PATÍ SOTA EL PODER DE PONÇ PILAT, FOU CRUCIFICAT, MORT I SEPULTAT; DAVALLÀ ALS INFERNS, RESSUSCITÀ EL TERCER DIA D’ENTRE ELS MORTS En el Credo no hem cap referència als fets i paraules de la vida pública de Jesús. Passa directament de l’afirmació del misteri de l’encarnació al misteri de la redempció. (En el TEMA SEGON hi hem fet alguna referència de passada. CATECISME DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA ARTICLE 4 «Jesucrist patí sota el poder de Ponç Pilat, fou crucificat, mort i sepultat» 571. El misteri pasqual de la creu i la Resurrecció del Crist és al centre de 1a Bona Nova que els apòstols, i l'Església després d'ells, han d'anunciar al món El designi salvador de Déu s'ha acomplert «una vegada per sempre» (He 9,26:) amb la mort redemptora del seu Fill Jesucrist.

572. L'Església és fidel a «la interpretació de totes les Escriptures» que el mateix Jesucrist havia donat, tant abans com després de la Pasqua: «No calia potser que el Messies patís tot això i així entrés a la seva glòria?» (Lc 24,26 27.44-45). Els sofriments del Crist van prendre una forma històrica concret pel fet que va ser «rebutjat pels ancians, els grans sacerdots i els escribes» (M 8,31), els quals «el van lliurar als pagans, perquè l'escarnissin, l'assotessin i el clavessin a la creu» (Mt 20,19).

573. La fe, doncs, pot mirar d'aprofundir en les circumstàncies de la mort de Jesús, transmeses fidelment pels Evangelis1 i aclarides per altres fonts històriques, a fi d'entendre millor el sentit de la redempció. 1. Coneixem els relats històrics de la passió, mort i sepultura del Senyor. (El diumenge de Rams cada any escoltem el de l’evangeli del cicle litúrgics: Mt 26-27; Mc 14-15; Lc 22-23. El divendres sant el de l’evangeli de Joan 18-19. Seria interessant llegir seguit un relat sencer, per descobrir paraules, detalls, etc. que no es capten quan s’escolta) Cada narració té les seves particularitats, però tots coincideixen en els fets principals. Aquests textos segurament formaven part de la primera i

17

essencial predicació apostòlica oral, que després es va passar a escrit. Els apòstols n’havien estat testimonis. És com a mínim “estranya” la citació del nom del governador romà, Ponç Pilat. Així Jesús queda fixat a la història del seu temps. En aquests detallades i emocionants narracions s’hi comunica aquest missatge evangèlic: “Déu va estimar tan al món que li va donar el seu Fill” i també “No hi ha amor més gran que donar la vida pels amics”. El sacrifici de Jesús, la sang (=la vida) que va vessar per nosaltres fou per amor, portat fins a la fi. No per aplacar l’ira de Déu. De fet, llavors i ara, l’amor autèntic, generós i fidel és sempre sacrificat, és donació d’un mateix. S’han donat diverses interpretacions d’aquesta mort, al marge de la fe cristiana: judici polític per interessos; mort d’un profeta molest; abandonament de la gent, dels seguidors, dels deixebles; el destí fatal que s’abat sobre una víctima; el suïcidi, etc. Fou certament una mort desconcertant pels amics de Jesús: esperaven, com molts altres, un altre Messies! És el final previsible d’un estil de vida de compromís d’amor i vida a favor dels marginats i d’una fidelitat total la missió encomanada per Déu Pare. 1 Corintis 1, 18-25 “Els qui van a la perdició tenen per un absurd la doctrina de la creu; però per a nosaltres, els qui ens salvem, és poder de Déu. Diu l'Escriptura: Destruiré la saviesa dels savis i anul·laré la intel·ligència dels intel·ligents. On són els savis d'aquest món? On són els mestres de la Llei? On són els qui saben discutir? Déu ha convertit en absurda la saviesa d'aquest món! El món comptava amb la saviesa de Déu, però malgrat aquella saviesa no va arribar a reconèixer-lo; per això Déu ha volgut salvar els creients per aquest absurd que prediquem. Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. Perquè allò que sembla absurd en l'obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l'obra de Déu és més fort que no pas els homes”. 2. Fou una mort de veritat, no aparent, verdadera i completa, que posà fi a l’existència humana, fins al “tercer dia” CATECISME DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA 627. La mort del Crist va ser una mort autèntica, en tant que posà fi a la seva existència humana terrenal. Però, a causa de la unió que la persona del Fill mantenia amb el seu cos, no va reduir-se a una despulla mortal com els altres, perquè «no era possible que la mort el dominés» (Ac 2,24) i, per això, del Crist podem dir a la vegada: «Va ser arrancat de la terra dels vivents» (Is 53,8), i: «La meva carn reposarà esperançada, perquè no abandonareu pas la meva ànima al reialme de la mort, ni

18

permetreu que el vostre sant vegi la corrupció» (Ac 2,26-27). La Resurrecció de Jesús «al tercer dia» (1Co 15,4; Lc 24,46)4 n'és la prova, puix que es creia que la corrupció es començava a manifestar des del quart dia.

Per això afegim que va estar, va baixar al lloc dels morts, perquè els morts s’enterren a l’”hades” (grec), al “xeol”(hebreu), als in-fern (llatí) (=sota terra), el lloc dels morts. Només baixant fins als morts els pot aixecar del sepulcre i donar-los la vida nova i eterna pels mèrits de la seva passió i mort. Jesús va obrir les portes de la vida als justos que l’havien precedit. (Representació dibuixada a la nostra icona de Pasqua)

CATECISME DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA 635. El Crist, doncs, va baixar als abismes de la mort, perquè «els morts escoltin la veu del Fill de Déu, i els qui l'hagin escoltada visquin» (Jn 5,25). Jesús, «l'Autor de la vida» (Ac 3,15), «ha destruït per mitjà de la mort el qui tenia el domini de la mort, això és, el diable, i ha alliberat tots els qui la por de la mort tenia subjectes tota la vida a l'esclavitud» (He 2,14-15). Des d'ara, el Crist ressuscitat «té la clau de la mort i de l'Hades» (Ap 1,18) i «en el nom de Jesús es doblega tot genoll al cel, a la terra i als inferns» (Fl 2,10).

Avui regna un gran silenci sobre la terra, un gran silenci i una gran soledat. Un gran silenci, perquè el Rei dorm. La terra ha tremolat i ara ha entrat en calma, perquè Déu s'ha adormit en la carn i ha anat a desvetllar els qui dormien des de feia segles (...). Va a cercar Adam, el nostre primer pare, l'ovella perduda. Vol anar a visitar tots els qui rauen enfonsats a les tenebres i a l'ombra de la mort. Va a deslliurar Adam dels seus dolors i els seus lligams, i Eva, captiva amb ell, aquell que és alhora el seu Déu i el seu fill (...). «Jo sóc el teu Déu i per causa teva he esdevingut el teu fill. Aixeca't, tu que dorms, que jo no t'he pas creat perquè sojornis aquí encadenat a l'infern. Aixeca't d'entre els morts, que jo sóc la vida dels morts. (Antiga homilia del Dissabte Sant)

Encara que buit de cap celebració litúrgica (llevat de la pregària en comú) el Dissabte Sant és molt important perquè ens fa estar en l’espera contemplativa de la Resurrecció d’Aquell que fou mort i sepultat. (Llegir el text “Descendió a los infiernos” de la pàgina 91 de “Para decir el Credo) 3. L’afirmació fonamental de la fe cristiana (del kerygma = anunci, proclamació) és que Jesús, que realment havia mort, és viu, va ressuscitar d’entre els morts. Fets dels Apòstols 2, 22-25.36 (Anunci de Pere el dia de la Pentecosta) “Israelites, escolteu aquestes paraules: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d'ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabeu prou. 23 Doncs bé, aquest Jesús va ser entregat d'acord amb la decisió que Déu havia pres i fixat per endavant, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. 24 Però Déu l'ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort, que de cap manera no podia continuar retenint-lo sota el seu poder.

19

Per tant, que sàpiga de cert tot el poble d'Israel que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar”. 1 Corintis 15, 14-20 “Si prediquem que Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com és que alguns de vosaltres neguen la resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe. Fins i tot donem un fals testimoni de Déu mateix, ja que testimoniem en contra d'ell quan diem que ell ha ressuscitat el Crist: si és cert que els morts no ressusciten, Déu no l'ha pogut pas ressuscitar. Perquè si els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria, encara viviu en els vostres pecats. En conseqüència, els qui han mort en Crist, també estarien perduts sense remei. Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes. Però, de fet, Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com a primícia de tots els qui han mort.” Les narracions de les aparicions del Senyor Ressuscitat ocupen el darrer capítol dels evangelis Mt 28, Mc 16, Lc 24, i els dos darrers de Jn 20-21. (Seria interessant, llegir tot seguit, alguns d’aquests breus capítols per descobrir paraules, expressions, detalls, etc i poder-los comentar) En situacions diverses i en aparicions a persones distintes ens diuen: . “Jesús, que havia mort, nosaltres l’hem vist viu! Ha ressuscitat!” . És Ell mateix, però no és el mateix. . Aquest esdeveniment va transformar radicalment la vida dels qui el van “veure” vivent. . Les dones van ser les primeres testimonis i les primeres que van ser enviades (=apòstols) a anunciar Jesús Ressuscitat. La resurrecció del Senyor és un fet real, més enllà de la història física la que és coneguda per la ciència humana. Els testimonis directes de la visió del Crist Vivent sí són històrics. La seva experiència única va ser històrica i real. Són creïbles perquè va ser capaços de donar la vida per aquesta confessió de Fe en el Crist Ressuscitat. CATECISME DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA 641. Maria Magdalena i les santes dones, que anaven a acabar d'embalsamar el cos de Jesús, enterrat a corre-cuita a causa de la imminència del Sàbat la tarda del Divendres Sant, van ser les primeres a trobar el Ressuscitat0. Així les dones foren les primeres missatgeres de la Resurrecció del Crist, fins per als apòstols (Lc 24,9-10). A aquests, després se'ls aparegué de seguida, primer a Pere i després als Dotze. Pere, cridat a confirmar la fe dels seus germans, va veure el Ressuscitat abans que ells, i pel seu testimoniatge la comunitat va exclamar: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó" (Lc 24,34.36).

642. Tot el que va passar durant aquests dies de Pasqua compromet cadascun dels apòstols -i Pere molt particularment- en la construcció de l'era nova que s'inicià el matí de Pasqua. Com a testimonis del Ressuscitat, són les pedres de fundació de la seva Església. La fe de la primera comunitat dels creients es basa en el testimoni d'homes concrets, coneguts dels cristians i, la majoria, encara vivint

20

entremig d'ells. Aquests «testimonis de la Resurrecció del Crist, són, en primer lloc, Pere i els Dotze, però no pas ells sols. Pau parla clarament de més de cinc-centes persones a les quals Jesús es va aparèixer en una determinada ocasió, a més de Jaume i de tots els apòstols.

Jesús té la vida nova de la glòria, és “un home celestial”, amb un “cos espiritual” (1 Cor 15, 35-50) 646. La Resurrecció del Crist no va ser un retorn a la vida terrenal, com en les resurreccions que ell havia obrat abans de Pasqua: la filla de Jaire, el jove de Naïm, Llàtzer. Aquests fets eren esdeveniments miraculosos, però les persones beneficiades retrobaven, gràcies al poder de Jesús una vida terrenal «ordinària». Més endavant tornaran a morir. La Resurrecció del Crist és essencialment diferent. En el seu cos ressuscitat, passa de l'estat de mort a una altra vida més enllà del temps i de l'espai. En la Resurrecció, el cos de Jesús és ple del poder de l'Esperit Sant. Participa de la vida divina en l'estat de la seva glòria. Així sant Pau pot dir del Crist que és «l'home celestiah»9. La resurrecció confirma la divinitat de Jesús. 653. La veritat de la divinitat de Jesús es confirma amb al seva Resurrecció. Ell havia dit: «Quan haureu alçat el Fill de l'home, llavors sabreu que Jo sóc» (Jn 8,28). La Resurrecció del crucificat demostra que ell és verament «Jo sóc», el Fill de Déu i Déu mateix. Sant Pau va poder dir als jueus: «La Bona Nova que és la promesa feta als pares, Déu l'ha complerta per als nostres fills (...) tal com està escrit al salm segon: Tu ets el meu Fill, jo avui t'he engendrat» (Ac 13,32-33)1 La Resurrecció del Crist va estretament lligada al misteri de l'Encarnació del Fill de Déu. N'és l'acompliment, segons el designi etern de Déu. Preguntem-nos:

- Tenim qüestions plantejades i dubtes sobre la resurrecció de Jesús... - Altres religions tenen altres maneres d’entendre la supervivència més

enllà d’aquesta vida... - Com recordem i ens imaginem els nostres éssers estimats que viuen

en el cel... (la pregària pels difunts és una pràctica religiosa que es manté i fins creix!)

RESUM YOU CAT 106 Hi ha proves de la resurrecció de Jesús? De la resurrecció de Jesús no n’hi ha proves en sentit científic, però hi ha forts testimoniatges individuals i col·lectius per obra de molts contemporanis dels esdeveniments de Jerusalem. [639-644, 647, 656-657] El més antic testimoniatge escrit sobre la resurrecció és una carta que l’apòstol Pau va escriure als cristians de Corint uns vint anys després de la mort de Crist: «A vosaltres, efectivament, us he transmès, primerament, el que també jo he rebut, és a dir, que Crist va morir pels nostres pecats segons les Escriptures i que fou sepultat i que ressuscità el tercer dia segons les Escriptures i que s’aparegué a Cefes i després als Dotze. Llavors s’aparegué a més de cinc-cents germans en una sola vegada: la majoria d’ells encara viuen, mentre que alguns ja són morts» (1Co 15,3-6). Pau parla en aquest punt d’una tradició viva que ell va trobar ja existent en la comunitat primitiva quan dos o tres anys després de la resurrecció de

21

Crist es va fer cristià a conseqüència d’un impressionant trobament amb el Senyor ressuscitat. Com a primera referència a la veritat de la resurrecció de Crist els deixebles comprenen la realitat de fet del sepulcre buit (cf. Lc 24,5-6). Van ser precisament les dones —que en aquell temps no eren considerades testimonis dignes de crèdit— a descobrir-ho. Encara que de l’apòstol Joan es diu que, arribat al sepulcre buit, «veié i cregué» (Jn 20,8b), s’afirmà la certesa del fet que Jesús vivia en primer lloc per raó d’un gran nombre d’aparicions; aquestes aparicions del Ressuscitat cessaren amb l’Ascensió de Jesús; amb tot, hi hagué també després i hi ha encara trobaments amb el Senyor vivent: Jesucrist és viu. 108 Què ha canviat en el món amb la resurrecció? Com que ara, amb la mort, ja no s’acaba tot, joia i esperança han fet entrada en el món. Des del moment que la mort «ja no tenia cap domini» (Rm 6,9) sobre Jesús, no en té tampoc sobre nosaltres, que pertanyem a Jesús. PREGÀRIA Carta als Filipencs 2, 1-11 “Així, doncs, per tot el que trobeu en Crist d'encoratjament, de consol en l'amor, de comunió en l'Esperit, d'afecte entranyable i compassiu, us demano que feu complet el meu goig: tingueu els mateixos sentiments i el mateix amor els uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres. Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist: Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s'agenolli al cel, a la terra i sota la terra, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.”

22

QUÈ DIEM, QUÈ CREIEM QUAN PROFESSEM EL CREDO

QUE ENS ENSENYA L’ESGLÉSIA? TEMA QUART: CREC EN JESUCRIST, QUE SE’N PUJÀ AL CEL, SEU A LA DRETA DE DÉU PARE TOTPODERÓS, I D’ALLÍ HA DE VENIR A JUDICAR ELS VIUS I ELS MORTS. Aquest fragment del Credo és inseparable de l’article comentat en el tema 3, de fet la “glorificació del Senyor” forma part del seu Misteri Pasqual i n’és el compliment. 1. La Paraula, el Fill “baixà” del Pare i ara “puja”. torna a Ell. Déu envià el seu Fill “el qual per nosaltres i per la nostra salvació davallà del cel” (Credo de Nicea-Constantinopla) No afirmem només una vinguda, sinó un abaixament fins a nosaltres, humans, “Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb

Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu”. Es feu en tot igual a nosaltres. Menys en el pecat. Déu acull la seva submissió, el seu capteniment humil i l’aixeca fins a la glòria. “Per això Déu l'ha exaltat i li ha

concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom” (Carta als cristians de Filips 2) De notem: baixà el Verb de Déu, la Segona de la Santíssima Trinitat i pujà el Fill fet home. La humanitat és glorificada en Ell (tots els homes i dones som germans seus). Podem ben dir un dels nostres és el Senyor de la Glòria. La Festa de l’Ascensió, és el segon dia d’una única Festa de Pasqua. Commemora la fi dels 40 dies durant els quals Jesús ressuscitat és feu visible, palpable als seus deixebles. Fets dels Apòstols 1, 2-11 Després de la passió es presentà a ells i els donà moltes proves que era viu: durant quaranta dies se'ls va aparèixer i els parlava del Regne de Déu. Un dia, mentre menjava amb ells, els donà aquesta ordre:

23

-No us allunyeu de Jerusalem; espereu-hi aquell que el Pare ha promès i que us vaig anunciar: Joan va batejar amb aigua, però vosaltres, d'aquí a pocs dies, sereu batejats amb l'Esperit Sant. Ells, doncs, que es trobaven reunits, li preguntaren: -Senyor, és ara que restabliràs el Regne a favor d'Israel? Ell els contestà: -No és cosa vostra de saber els temps i els moments que el Pare ha fixat amb la seva autoritat. Però vosaltres, quan l'Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l'extrem de la terra. Quan hagué dit això, es va enlairar davant d'ells; un núvol se l'endugué, i el deixaren de veure. Encara s'estaven mirant fixament al cel, mentre ell se n'anava, quan se'ls van presentar dos homes amb vestits blancs i els digueren: -Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n'hi anava. (Fixem-nos en les paraules escrites en cursiva i entenguem el seu sentit simbòlic) Catecisme de l’Església Catòlica 659. «Així, doncs, el Senyor Jesús, després d'haver-los parlat, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu» (Mc 16,19). El cos del Crist va ser glorificat des del moment de la seva Resurrecció, com ho demostren les propietats noves i sobrenaturals que té des de llavors d'una manera permanent. Però durant els quaranta dies, quan menjava i bevia familiarment amb els deixebles' i els instruïa sobre el Regne; la seva glòria encara era velada sota els trets d'una humanitat ordinària. La darrera aparició de Jesús s'acaba amb l'entrada irreversible de la seva humanitat a la glòria divina simbolitzada amb el núvol i amb el cel, on seu des d'ara a la dreta de Déu. Només d'una manera excepcional i única es mostrarà a Pau, «com a l'avortó» (1Co 15,8) en una darrera aparició que el constitueix apòstol.

661. Aquesta darrera etapa resta estretament unida a la primera, és a dir, a la baixada del cel realitzada amb l'Encarnació. Només aquell qui «ha sortit del Pare» pot «retornar al Pare»: el. Crist. «Mai ningú no ha pujat al cel, sinó només el Fill de l'home que ha baixat del cel» (Jn 3,13). Deixada a les seves forces naturals, la humanitat no té accés a la «Casa del Pare» (Jn 14,2), a la vida i a la felicitat de Déu. Només el Crist ha pogut obrir aquest accés a l'home, «perquè nosaltres, els seus membres, tinguéssim confiança de seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor».

L’expressió “seu a la dreta del Pare”, o glorificació, es comprèn que és una expressió literària que ens vol ensenyar que Jesucrist és el Senyor (recordeu “kirios” = Déu) de tots i de tots, que reconeixem i adorem com a únic Salvador de les nostres vides i del món, de la creació.

663. Crist, des d'ara, seu a la dreta del Pare: «Per dreta del Pare entenem la glòria i l'honor de la divinitat, allí on aquell que existeix com a Fill de Déu abans de tots els segles, Déu i consubstancial al Pare, s'asseu corporalment després d'haver-se encarnat i d'haver estat glorificada la seva carn».

664. Seure a la dreta del Pare significa la inauguració del Regne del Messies, acompliment de la visió del profeta Daniel referent al Fill de l'home: «A ell fou conferit l'imperi, la glòria i la reialesa, i tots els pobles, tribus i llengües li retien homenatge. El seu imperi és un imperi etern, que no desapareixerà; la seva reialesa, una reialesa eterna, que mai no es farà malbé» (Dn 7,14). Des d'aquest moment, els apòstols són els testimonis del «Regne que no tindrà fi».

24

Però Jesucrist no abandona els seus germans, que som nosaltres, sinó que continua present i actiu, encara que no de forma visible, sense les limitacions de la condició històrica de quan va viure entre nosaltres. Per això reconeixem la seva presència i la seva acció en els sagraments i de manera particular i real en l’Eucaristia, en la seva Paraula llegida i escoltada, en la reunió en el seu nom, en els pobres i necessitats que són estimats i servits 2. És una fórmula de fe l’aclamació que junts cantem després de la cosagració del pa i el vi en el Cos i la Sang del Senyor, i que és el més important que proclama el poble aplegat per l’Eucaristia: Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús. (La segona fórmula: Cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze, anunciem la vostra mort, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús) Detinguem-nos en aquesta proclamació tan central: anunciar, confessar, esperar; el sentit de la mort, la centralitat de la resurrecció, la tensió vers la segona i definitiva vinguda del Senyor. Catecisme de l’Església Catòlica 670. Després de l'Ascensió, el designi de Déu ha entrat en la seva consumació. Ja som a «l'hora darrera» (1Jn 2,18) «És, doncs, en nosaltres que els segles s'encaminen ja al seu terme, i el renovellament del món està irrevocablement decretat i en realitat comença a realitzar-se d'alguna manera en aquest món, pel fet que l'Església ja en aquesta terra es troba revestida d'una santedat, imperfecta, sí, però autèntica» . El regnat del Crist ja manifesta la seva presència amb signes miraculosos que acompanyen el seu anunci per l'Església

672. Abans de l'Ascensió, el Crist va afirmar que encara no era l'hora d'establir el Regne messiànic i gloriós que Israel esperava i que havia de portar a tots els homes, segons els profetes, l'ordre definitiu de la justícia, de l'amor i de la pau. Segons el Senyor, el temps present és el temps de l'Esperit i del testimoniatge, però també és un temps marcat encara per «les dificultats» (1Co 7,26) i la prova del mal que no plany l'Església i inaugura els combats dels darrers dies. És un temps d'espera i de vetlla.

El “judici” del Senyor és ple de misericòrdia i de perdó, però també de rectitud i justícia, que en Ell seran “compatibles”. Un judici per posar en clar tot, per descobrir els secrets i denunciar les hipocresies. Una opció definitiva pels pobres i marginats. Una salvació definitiva, doncs la seva redempció serà del tot eficaç. Però Crist no pot salvar el qui no vol saber res de l’amor i del perdó: aquest ja s’ha condemnat ell, tot sol.

Serem jutjats de l’amor:

25

Evangeli de sant Mateu 25, 31-46

Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:

-Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm. Llavors els justos li respondran: -Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?

El rei els respondrà:

-Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.

Després dirà als de la seva esquerra:

- Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.

Llavors ells li respondran:

-Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?

Ell els contestarà:

-Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.

I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna.

.

La segona i definitiva vinguda del Senyor és el compliment del Regne de Déu, quan tot el mal i la mort serà destruït i el projecte de Déu es realitzarà del tot i per sempre, quan les nostres esperances es compliran, quen Déu ho serà tot en tots, tal com bellament ens revela el darrer llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi 21, 1-4:

Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d'abans havien desaparegut, i de mar ja no n'hi havia. Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s'engalana per al seu espòs. I vaig sentir una veu forta que proclamava des del tron:

-Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble i el seu Déu serà "Déu que és amb ells". Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat.

I el qui seu al tron va afirmar:

-Jo faig que tot sigui nou.

I afegí:

-Escriu aquestes paraules, perquè són veritat i dignes de tota confiança.

3. Un text meravellós de Pau en la seva carta als cristians de Colosses (1, 12-23) en farà el resum perfecte del que en el Credo confessem sobre Jesucrist. Convé llegir i comentar amb detenció pel que fa a paraules i conceptes.

26

Amb alegria doneu gràcies al Pare, que us ha fet dignes de tenir part en l'heretat del poble sant, en el Regne de la llum. Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al Regne del seu Fill estimat, en qui tenim la redempció, el perdó dels nostres pecats.

Ell és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació,

ja que Déu ha creat per ell totes les coses, tant les del cel com les de la terra,

tant les visibles com les invisibles, trons i sobiranies, potències i autoritats.

Tot ha estat creat per ell i destinat a ell. Ell existeix abans de tot,

i tot es manté unit gràcies a ell.

Ell és també el cap del cos, que és l'Església. Ell és l'origen,

el primogènit dels qui retornen d'entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer.

Déu volgué que residís en ell tota la plenitud. Déu volgué reconciliar-ho tot per ell

i destinar-ho a ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel,

per la sang de la creu de Jesucrist.

Vosaltres, en altre temps, estàveu allunyats, i amb les vostres obres us mostràveu contraris a Déu. Però ara Déu us ha reconciliat amb ell, per la mort que Crist ha sofert en el seu cos, a fi de portar-vos a la seva presència sants, irreprensibles i sense culpa. Cal, però, que us mantingueu ferms en el fonament de la fe, sense deixar-vos apartar de l'esperança que us promet l'evangeli que heu sentit i que ara ha estat anunciat a la humanitat sencera arreu de la terra. És d'aquest evangeli que jo, Pau, sóc servidor.

Escriu la teva fe personal en Jesucrist.

QUÈ DIEM, QUÈ CREIEM QUAN PROFESSEM EL CREDO

QUE ENS ENSENYA L’ESGLÉSIA? TEMA CINQUÈ CREC EN L’ESPERIT SANT. 1. Preguntem-nos: Què sabem de l’Esperit sant? Sabem el que ens ensenya Jesús d’Ell (igual com pel

27

que fa al Pare!) Li preguem? (Sabem alguna pregària o algun cant a l’Esperit sant?)

Ignorància sobre l’Esperit sant: Fets 19, 1-7 (un Baptisme en dos moments!)

El Símbol de Nicea-Cosntantinoble confessa: Crec en l’Esperit sant, que és Senyor i

infon la vida, que procedeix del Pare i del Fill. I juntament amb el Pare i el Fill és

adorat i glorificat; que parlà per boca dels profetes 2. Paraula de Déu Jn 14, 16-17 “Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres”. Jn 15, 26 “Quan vingui el Defensor, l'Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi. I també vosaltres sereu testimonis, perquè heu estat amb mi des del principi”. Jesús promet un Consolador (Paraclet), un Mestre que ens ensenya a recordar i a entendre el seu Evangeli Jn 20, 19-23 “Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: -Pau a vosaltres. Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: -Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: -Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó”. Fets dels Apòstols 2, 1-13 “Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l'Esperit els concedia d'expressar-se. Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquella remor, la gent s'aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Sorpresos i meravellats, deien: -¿No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Parts, medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Judea i de

28

Capadòcia, del Pont i de l'Àsia, de Frígia i de Pamfília, d'Egipte i de les regions de Líbia tocant a Cirene, i els qui han vingut de Roma, tots, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu. Sorpresos i desconcertats, es deien els uns als altres: -Què vol dir tot això? Però d'altres, rient-se'n, deien: -És que el vi els ha pujat al cap!”. L’Esperit sant és el do de Jesucrist als seus deixebles, a la seva Església com a fruit de la seva Pasqua-Pentecosta. Aquest Esperit transforma radicalment els deixebles, que es converteixen en testimonis fins a ser capaços de donar la vida. L’Església neix no només del record del Jesús històric, sinó sobretot quan, complint la missió per Ell encomanada, anuncien Jesucrist Salvador. “Ningú no pot dir: «Jesús és el Senyor» si no el mou l'Esperit Sant” (1 Cor 12,3). “La prova que som fills és que Déu ha enviat als nostres cors l'Esperit del seu Fill, que crida: «Abba, Pare!» (Gal 4,6) 3. Documents de l’Església: CATECISME DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA (Fixem-nos especialment en les paraules i frases en cursiva) 687. «Les coses de Déu ningú no les coneix sinó l'Esperit de Déu» (lCo2,11). El seu Esperit el revela i ens fa conèixer el Crist, el seu Verb, la seva Paraula viva, però no es diu ell mateix. Aquell qui «ha parlat per boca dels profetes» ens fa sentir la Paraula del Pare. Però a ell no el sentim. Només el coneixem dintre el moviment on ens revela el Verb i ens disposa a acollir-lo en la fe. L'Esperit de Veritat que ens «descobreix» el Crist «no parla de per si mateix» (Jn 16,13). Una ocultació així, pròpiament divina, explica per què «el món no el pot rebre, perquè no el veu ni el coneix», mentre que els qui creuen en el Crist el coneixen, ja que habita en ells (Jn 14,17).

688. L'Església, comunió viva en la fe dels apòstols que ella transmet, és el lloc del nostre coneixement de l'Esperit Sant: en les Escriptures que ell ha inspirat; en la Tradició, de la qual els Pares de l'Església són els testimonis sempre actuals; en el Magisteri de l'Església que ell assisteix; en la litúrgia sacramental, a través de les paraules i els símbols amb què l'Esperit Sant ens posa en comunió amb el Crist; amb la pregària amb què ell intercedeix per nosaltres; amb els carismes i els ministeris amb què l'Església és edificada; amb els signes de vida apostòlica i missionera; amb el testimoniatge dels sants, on ell manifesta la seva santedat i continua l'obra de la salvació. 691. «Esperit Sant», aquest és el nom propi d'aquell que adorem i glorifiquem amb el Pare i el Fill. L'Església l'ha rebut del Senyor i el professa en el baptisme dels seus nous fills. La paraula «Esperit» tradueix el mot hebreu Ruah, que, en el seu sentit originari, significa buf, aire, vent. Jesús utilitza precisament la imatge sensible del vent per suggerir a Nicodem la novetat transcendent d'aquell qui és personalment el buf o l'alenada de Déu, l'Esperit diví (Jn 3,5-8). D'altra banda, Esperit i Sant són atributs divins comuns a les Tres Persones divines. Però quan uneixen els dos termes, l'Escriptura, la litúrgia i el llenguatge teològic, designen la Persona inefable de l'Esperit Sant, sense equívoc possible amb els altres usos dels termes «esperit» i «sant».

29

4. Els fruits o obres de l’Esperit en el cristià i en l’Església Gàlates 5, 16-25 “Ara, doncs, jo us dic: comporteu-vos d'acord amb l'Esperit i no satisfareu els desigs terrenals. Perquè els desigs terrenals són contraris a l'Esperit, i l'Esperit és contrari als desigs terrenals. Hi ha una lluita entre ells, i per això no feu el que voldríeu. Però si us deixeu guiar per l'Esperit no esteu sota la Llei. Les conseqüències dels desigs terrenals són prou clares: relacions il·legítimes, impuresa, llibertinatge, idolatria, bruixeria, enemistats, discòrdies, gelosies, enfuriments, rivalitats, divisions, sectarismes, enveges, borratxeres, orgies i coses semblants. Ja us vaig advertir, i us adverteixo encara, que els qui obren així no posseiran en herència el Regne de Déu. En canvi, els fruits de l'Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d'un mateix. La Llei no és contrària a res d'això. Els qui són de Jesucrist han clavat a la creu totes les passions i tots els desigs terrenals. Si vivim gràcies a l'Esperit, comportem-nos d'acord amb l'Esperit!” (Recordem les paraules de Jesús a la sinagoga de Natzaret en l’inici de la seva missió: Lc 4,18-19) El llibre dels Fets dels Apòstols ha estat anomenat l’evangeli de l’Esperit Sant perquè la seva presència i acció és constant, i així s’hi refereix el text. Fins i tot en els no creients (llegir Fets 10,44-48; 11,15-18) You Cat 119 Què obra l’Esperit Sant en l’Església? L’Esperit Sant edifica i anima l’ESGLÉSIA; li recorda la seva MISSIÓ; crida les persones al seu servei i els concedeix els dons necessaris i ens guia cada vegada amb més profunditat en la comunió amb el Déu tri. Fins i tot quan, en la seva llarga història, ha semblat que l’Església «hagués perdut el cap», malgrat tots els errors i les mancances humanes, l’Esperit Sant actuava en ella. Fins i tot solament els seus dos mil anys de vida i els molts sants de totes les èpoques i cultures són el signe visible de la seva santedat. L’Esperit Sant és la força que manté l’Església en el seu conjunt dins la veritat i que la guia cada vegada amb més profunditat cap al coneixement de Déu; és l’Esperit Sant qui actua en els SAGRAMENTS i qui fa viva per a nosaltres la Sagrada Escriptura; als homes que se li obren completament els concedeix encara avui els seus dons de gràcia o CARISMES. CARISMES (del grec kharis = gràcia, benvolença, favor, do d’amor) són anomenats els dons de l’Esperit Sant, com ara en 1Co 12,6ss: el do de les guaricions, el poder dels miracles, la profecia, la varietat de llengües, la interpretació d’aquestes, la saviesa, el coneixement, la força de la fe. D’aquests carismes també en formen part els set dons de l’Esperit Sant: són dons particulars per al guiatge, l’administració, l’amor al pròxim i l’anunci de la fe. 120 Què fa l’Esperit Sant en la meva vida? L’Esperit Sant m’obre a Déu; m’ensenya a pregar i m’ajuda a estar al costat dels altres.

30

El «silenciós hoste de la nostra ànima» —aquest és el nom amb què Agustí anomena l’Esperit Sant. Qui vol sentir-lo ha d’estar en silenci. Sovint aquest hoste parla molt baixet en nosaltres i amb nosaltres, com ara en el silenci de la nostra consciència o bé mitjançant altres impulsos interns o externs. Ser «temple de l’Esperit Sant» significa ser presents amb cos i ànima per a aquest hoste, per al Déu en nosaltres. El nostre cos és, doncs, en certa manera l’estança de Déu. Com més nosaltres ens obrim interiorment a l’Esperit Sant, més ell esdevé el mestre de la nostra vida, i més, també avui, ell ens dóna els seus CARISMES per a l’edificació de l’Església. D’aquesta manera creixen en nosaltres, en lloc de les OBRES DE LA

CARN, els FRUITS DE L’ESPERIT. ELS “DONS” DE L’ESPERIT SANT, que s’esmenten en la pregària del sagrament de la Confirmació, s’inspiren en el text d’Isaies 11, 1-2 (3-10) “Un rebrot naixerà de la soca de Jessè, brotarà un plançó de les seves arrels. L'Esperit del Senyor

reposarà damunt d'ell: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor”. 5. Els símbols de l’Esperit Sant (Més explanat a Catecisme de l’Església catòlica 694-701) Aigua “Bevem d’un sol Esperit” (1 Cor 12,13) en el Baptisme; l’aigua

és vida, fecunditat, nou naixement. (“cal néixer de nou per l’aigua i per l’Esperit” – Jesús a Nicodem)

Unció Amb oli (crisma o dels malalts), som impregnats, posseïts per

l’Esperit sant; Crist = Ungit = Messies. Jesús és l’”ungit amb l’Esperit sant. Confirmació, fortalesa. Fórmula de la Confirmació: “N. rep el signe del do de l’Esperit sant”, Fórmula de la Unció dels malalts: “Que per aquesta santa unció i per la seva gran misericòrdia el Senyor t’ajudi amb la gràcia de l’Esperit Sant, perquè, alliberat dels pecats et salvi i bondadosament alleugi les teves sofrences”.

Foc Transforma i fa dúctil el que és dur. Les llengües de foc que es posaren sobre tots i cadascun

dels qui estaven reunits (no només damunt els apòstols) que eren uns 120! Segons Joan el Baptisme de Jesús és amb l’Esperit i amb foc.

Núvol i llum Cobreix i senyala el camí, és protecció i guia, obscur i lluminós. En el camí de l’exode, en el

teofania del Sinaí, cobrint Maria perquè concebi el fill.

31

Segell Estem “marcats” per sempre, és l’efecte inesborrable de la unció de l’Eseprit sant en els

sagraments del Baptisme, la Confirmació i l’Orde (se’n diu “caràcter) i per això no es poden repetir.

Mà La imposició de la mà, que és un gest que ens ve de Jesús, per significar el do de l’Esperit

que ve de dalt. Les epíclesis en tots els sagraments i en algunes benediccions solemnes.

Colom Davallà l’Esperit sobre Jesús en forma de colom en el seu baptisme a mans de Joan. Una qüestió controvertida, que ens ve de la història: En el Credo de Nicea-Constantinoble diem Crec en l’Esperit sant,(...) que procedeix del Pare i del Fill. (en llatí “Filioque”) Aquesta va ser una qüestió llargament debatuda amb confrontació entre Orient i Occident. L’argumentació en contra de la inclusió del text es fonamentava en què no constava en l’original i el concili d’Efès havia prohibit taxativament afegir res al text de la professió de la fe. Desgraciadament va ser un argument més per la ruptura de 1054, que va està motiva per altres desconfiances i per qüestions de poder. Potser l’expressió més adient és “L’Esperit sant procedeix del Pare pel Fill” i el vincle que els uneix no és altre que l’amor total que es tenen entre ells que són un sol Déu. 6. Pregària Veniu, oh Esperit Sant / des del cel al nostre pit / amb un raig de llum divina. Pare dels pobres, veniu / deu-nos els dons que teniu / oh Sol que el cor il·lumina. Vós sou el consolador, / de l’ànima Habitador / i dolcíssim refrigeri. En els treballs sou confort / en les penes sou conhort / en la calor temperi. Oh divina Claredat / visiteu la intimitat / del cor que ja us ansia. Res tindrà l’home si vós / no li deu vostre socors / divinal que bé li sia. Tot el que no és net renteu / to el que ja és sec regueu / cureu tota malaltia. Tot l’indòmit endolciu / tot el fred encalentiu / regiu el qui s’esgarria.

32

Deu als fidels confiats / dels vostres dons esperats / la sacrosanta Setena. El mèrit de la virtut / el camí de la salut / la joia immortal i plena. 1. Veniu, oh Esperit Sant, Aura divina, / baixeu del cel als cors que haveu creat; / Pentecostès l’obra del Crist culmina: / veniu, Amor sagrat. 2. Veniu, oh Alè diví, que fecundàreu / la massa informe en el començ del món; / paraules als profetes inspiràreu / que avui complides són. 3. La llei d’amor que avui heu promulgada / el pacte Sinaític, ha marcit: / és plenitud la Pasqua, ben granada / de fruits de l'Esperit.

4. Consolador, present de l etern Pare / que avui el Crist envia des del cel; / baixà brumint la vostra llum preclara / que inflama el cor fidel.

5. Vós segelleu la Trinitat divina, / de Pare i Fill Amor substancial; / i sou pels cors fontana cristal·lina / d’amor celestial.

6. Amb vostres dons se sent l'Església ardida / i surt al món, el Crist glorificant; / Vós embelliu sa Esposa redimida, / verger que és d’amor sant. 7. Del cor mortal sou vós l’hoste dolcíssim / on troba fortitud per triomfar; / feu-ne, si us plau, un temple de l'Altíssim / i encens del vostre altar.

8. A vós, Pare eternal, donem lloança, / i a Jesucrist, el nostre Redemptor; / honor a vós Amor, que sou gaubança / del fills d’adopció. Amén. Al·leluia. Esperit de Pentecosta, Flama d’amor: / mira aquell poble que tu has aplegat, / Esperit de Pentecosta, Vent poderós, / renova’ns amb el teu alè. (2)

33

1. Flama d’amor, escalfa allò que és fred, / Vent poderós, aplega allò que es perd, / Aigua abundant, renova el cor marcit, / Foc lluminós, encén la nostra nit. 2. Poble de Déu, que escolta la Paraula, / Poble de Déu que viu de l evangeli, / Poble de Déu que es reparteix el pa, / Poble de Déu que esdevé Cos de Crist. 3. Poble de Déu, atent als clams del món, / Poble de Déu, que viu els seus combats / Poble de Déu que avança esperat, / Poble de Déu, mogut per l'Esperit

34

QUÈ DIEM, QUÈ CREIEM QUAN PROFESSEM EL CREDO QUE ENS ENSENYA L’ESGLÉSIA? TEMA SISÈ CREC EN L’ESPERIT SANT,

LA SANTA MARE ESGLÉSIA CATÒLICA 1. Adonem-nos: . Tot el que el Credo afirma a partir de la confessió de Fe en l’Esperit sant li ho atribuïm a

Ell, és acció seva. . Nosaltres creiem l’Església, escoltem el seu mestratge i acollim la seva maternitat espiritual. El Papa i els bisbes han rebut “el ministeri d’ensenyament sobre la fe i els costums exposada en nom de Crist i (els fidels) s’hi han d’adherir amb submissió religiosa d’esperit” (LG 25) . En el Símbol de Nicea-Constantinoble diem “I ‘en’ una Església, santa, catòlica i apostòlica que vol dir “dins de” l’Església, perquè hi pertanyo d’una manera lliure, responsable i adulta. Com que és la meva Mare i Mestra de la fe, l’obeeixo sincerament. En ella Jesucrist realitza la seva obra salvadora (no únicament dins d’ella; però certament en ella i per mitjà d’ella) (romana –en el nostre Credo- pels vincles històrics que hi tenim, per la proximitat geogràfica, cultural i lingüística; és com si diguéssim “humana”) Preguntem-nos: . D’on venen els nostres “problemes” amb la jerarquia de l’Església (si és que els tenim!)

35

. Com és que identifiquem Església amb jerarquia (És significatiu l’ordre dels capítols de la

Lumen Gentium és: I. El misteri de l’Església, II. El Poble de Déu, III Constitució jeràrquica de l’Església i en especial de l’episcopat, IV. Els laics, V. La vocació universal a la santedat en l’Església, VI. Els religiosos, VI. Dimensió escatològica de l’Església pelegrina i la seva unió amb l’Església celestial, VII. La benaurada Verge de Maria, Mare de Déu en el Misteri de Crist i de l’Església).

. Quan diem que “estimem l’Església”, ¿què volem dir? . L’Església pot ser democràtica, pot anar copiant els sistemes polítics que es vagin donant en la història? Altres que ha copiat l’han fet anar malament i encara en sofrim les

conseqüències YOU CAT 140 Per què l’Església no és una organització democràtica? El principi de la democràcia és que tot poder ve del poble; en l’→ESGLÉSIA, en canvi, tot poder ve de Crist. Per això l’Església té una estructura jeràrquica; ara bé, Crist li ha donat també una estructura col·legial. L’element jeràrquic de l’Església consisteix en el fet que és Crist mateix qui actua en ella quan els ministres ordenats fan o donen alguna cosa que no podrien fer o donar pel propi compte, o sigui quan en lloc de Crist administren els sagraments i ensenyen en nom d’ell. L’element col·legial de l’Església consisteix en el fet que Crist va confiar el conjunt de la fe a una comunitat de dotze apostols els successors dels quals regeixen l’Església sota la presidència del Magisteri petrí. A conseqüència d’aquesta organització col·legial els concilis pertanyen de manera irrenunciable a l’Església; però també en els altres òrgans de l’Església, en els sínodes i en els consells, el múltiples dons de l’Esperit i la universalitat de l’Església catòlica poden revelar-se fructuosos. 2. You Cat 124 Per què l’Església és molt més que una institució? L’Església és molt més que una simple institució, perquè és un misteri alhora diví i humà. El veritable amor no fa tornar cecs, sinó que hi fa veure. El mateix passa en el cas de l’Església: vista des de fora és una simple institució espiritual marcada per un desenvolupament històric, però també per errors i qui sap si crims —una Església de pecadors. Aquesta visió no és prou profunda; Crist s’ha lligat de tal manera a nosaltres pecadors que no abandona mai l’Església, encara que el traíssim cada dia. Aquesta comunió tan indivisible de diví i d’humà, de pecat i de gràcia, és el secret de l’Església. Aquest és el motiu pel qual, si la mirem amb els ulls de la fe, la santedat de l’Església és inatacable. ESGLÉSIA Del grec Ekklesía = reunió de fidels, lloc de culte, assemblea) són tots els qui han estat cridats (del verb grec ekkaleo = cridar) de tots els pobles i, batejats, pertanyen al cos de Crist. (El terme Església, Iglesia, Eglise venen d’aquesta paraula. El terme anglès Church i el terme alemany, Kirche, venen del grec. Kyriaké = pertanyent al Senyor.)

36

“L’Església és una senyora anciana amb moltes arrugues i xacres; però és la meva mare, i a una mare no la peguem pas”. (KARL RAHNER, teòleg jesuïta, quan s’assabentà d’una crítica inadequada referida a l’Església 3. Creure l’Església

CATECISME DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA 749. L'article sobre l'Església depèn també totalment de l'article sobre l'Esperit Sant que el precedeix. «En efecte, després d'haver ensenyat que l'Esperit Sant és la font i el donador de tota santedat, ara confessem que és ell el qui dóna la santedat a l'Església»1. L'Església, segons una dita dels Pares, és el lloc «on floreix l'Esperit» 750. Creure que l'Església és «santa» i «catòlica», i que és «una» i «apostòlica» (tal com afegeix el Símbol de Nicea-Constantinoble) és inseparable de la fe en Déu Pare, Fill i Esperit Sant. En el Símbol dels apòstols, fem professió de creure una Església santa (Credo ..Ecclesiam») i no en l'Església, per no confondre Déu i les seves obres i per atribuir clarament a la bondat de Déu tots els dons que ell ha posat en la seva Església. 4. L'Església, instituïda pel Crist

CATECISME DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA 763. Pertoca al Fill de realitzar, en arribar la plenitud del temps, el pla de salvació del seu Pare. Aquí rau el motiu de la seva «missió» «Jesús, el Senyor, posà el començament de la seva Església predicant la Bona Nova, l'adveniment del Regne de Déu promès en l'Escriptura des de feia segles» Per complir la voluntat del Pare, el Crist va inaugurar el Regne del cel sobre la terra. L'Església «és el Regne del Crist ja misteriosament present»

765. Jesús, el Senyor, ha dotat la seva comunitat d'una estructura que perseverarà fins al ple acabament del Regne. Hi ha d'antuvi l'elecció dels Dotze amb Pere com a cap. Representant les dotze tribus d'Israel són les pedres fonamentals de la nova Jerusalem5. Els Dotze6 i els altres deixebles participen de la missió del Crist, del seu poder, però també de la seva sort8. Amb tots aquests actes, el Crist prepara i edifica la seva Església.

766. Però l'Església va néixer principalment del do total del Crist per la nostra salvació, anticipat en la institució de l'Eucaristia i realitzat a la creu. «El començament i el creixement de l'Església se signifiquen amb la sang i l'aigua que brollen del costat obert de Jesús crucificat». «Perquè del costat del Crist adormit a la creu ha nascut l'admirable sagrament que és tota l'Església» «Així com Eva va ser formada d'una costella d'Adam adormit, també l'Església va néixer del cor traspassat del Crist mort a la creu» .

5. L’Església és un misteri (=sagrament) del Crist, només comprensible amb la fe. “L’Església és en Crist com un sagrament, o senyal i instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el llinatge humà” (LG 1) És sagrament de Jesucrist en la història: una realitat amagada i alhora signe visible per a tothom. Som el Poble de Déu sacerdotal (CEC 784), profètic (CEC 785) i reial (CEC 786) guiat pel ministeri ordenat (CEC

37

5.1 L’Església és UNA. Dins l’Església hi ha diversitat de dons i seveis pel creixement del Regne i de l’edificació de la comunitat: els suscita l’Esperit de Déu. L’Evangeli és únic i única la professió de Fe, però per la evangelització, la predicació i la catequesi s’incultura diversament en el món i en les successives etapes històriques de la humanitat. Continua l’escàndol de la divisió entre les diverses Esglésies i Comunitats cristianes. La unió volguda pel Senyor activa l’ecumenisme i cada vegada fa més urgent la relació fraterna entre les religions del món davant l’allau de la incredulitat, l’ateisme i la indiferència religiosa. CATECISME DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA 816. «L'única Església del Crist és aquella que el nostre Salvador, després de la seva Resurrecció, confià a Pere perquè en fos el pastor. La confià a ell i als apòstols per propagar-la i dirigir-la. Aquesta Església com a societat constituïda i organitzada en el món perdura en (subsistit in) l'Església catòlica governada pel successor de Pere i els bisbes en comunió amb ell» (LG 8)

El decret sobre l'ecumenisme del Concili Vaticà II explicita: «Només amb l'Església catòlica del Crist, que constitueix el mitjà general de la salvació, pot assolir-se la plenitud dels mitjans salvadors. Creiem que el Senyor va confiar tots els béns de la Nova Aliança únicament al Col·legi apostòlic presidit per Pere, a fi de constituir un sol Cos del Crist a la terra, al qual han d'incorporarse plenament tots els qui ja d'alguna manera pertanyen al poble de Déu» YOU CAT.

129 Per què pot existir només una Església? Així com existeix un sol Crist, així pot existir també un sol cos de Crist, una única esposa de Crist, i doncs una única Església de Jesucrist; ell és el cap i l’Església el cos. Tots junts formen «el Crist sencer» (Agustí); com el cos té molts membres però és un de sol, així l’única Església subsisteix en i a partir de moltes Esglésies locals (diòcesis). Totes juntes formen el Crist sencer. Jesús va edificar la seva Església sobre el fonament dels apòstols; aquest fonament la sosté fins avui; la fe dels apòstols, sota el guiatge del magisteri de Pere, que «conserva el primat de l’amor» (Ignasi d’Antioquia), ha estat transmesa a l’interior de l’Església de generació en generació. També els sagraments, que Jesús va confiar al col·legi dels apòstols, són encara avui actius amb la seva força originària. “Estimar Crist i estimar l’Església són una sola cosa”. (GERMÀ ROGER SCHUTZ de Taizé) “Penses potser que les febleses de l’Església podrien induir Crist a abandonar-la? Si abandonés l’Església seria com si abandonés el propi cos”. (DOM HELDER CÂMARA, 1909-1999, bisbe brasiler) 130 També els no catòlics són germans i germanes nostres? Tots els batejats pertanyen a l’Església de Jesucrist; per aquest motiu també els batejats que es troben separats de la plena comunió de l’Església catòlica són justament anomenats cristians i són per això germans i germanes nostres.

38

Les separacions de l’única Església de Crist s’han format a causa de falsificacions de la doctrina de Crist, d’errors humans i de poca disposició a la reconciliació —sobretot en l’àmbit dels representants de les dues parts. Els cristians d’avui no tenen responsabilitat en les separacions històriques produïdes en el si de l’Església. L’Esperit Sant actua per la salvació dels homes també en les Esglésies i Comunitats eclesials separades de l’Església catòlica. Tots els dons que hi ha presents en aquesta, com ara la Sagrada Escriptura, els sagraments, la fe, l’esperança, l’amor i els altres Carismes, provenen de Crist. Allà on viu l’Esperit de Crist hi ha una dinàmica interna en direcció cap a una «reunificació», perquè allò que pertany a la mateixa realitat desitja créixer conjuntament. ESGLÉSIES I COMUNITATS ECLESIALS Moltes comunitats cristianes sobre la terra s’atribueixen el nom de «Església»; des del punt de vista catòlic són Esglésies solament aquelles en què els sagraments de Jesucrist s’han conservats complets; això val en primer lloc per a les Esglésies ortodoxes i orientals; en les «comunitats eclesials» que van sorgir de la Reforma els sagraments no s’hi han conservat íntegrament.

Recordem la coneguda afirmació de sant Agustí: “En les coses essencials, unitat; en les dubtoses, llibertat; però en totes, caritat”.

5.2 L’Església és SANTA YOU CAT 132 Per què l’Església és santa? L’Església no és santa en el sentit que tots els seus membres siguin sants, sinó perquè Déu és sant i actua en ells. Tots els membres de l’Església són santificats pel baptisme. Cada vegada que ens deixem tocar pel Déu tri nosaltres creixem en l’amor, som santificats i esdevenim sants. Els sants són els qui estimen —i no perquè sàpiguen fer-ho particularment bé, sinó perquè Déu els ha tocats; a la seva manera, sovint de forma original, transmeten als homes l’amor que han experimentat de part de Déu. Arribats prop de Déu ells santifiquen l’Església perquè són al cel a fi de socórrer-nos en el camí cap a la santedat. CATECISME DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA 826. La caritat és l'ànima de la santedat, a la qual tots són cridats: «Ella dirigeix tots els mitjans de santificació, els dóna la seva ànima i els condueix al seu fi» (LG 42). He comprès que, si l'Església té un cos compost de diversos membres, el més necessari, el

més noble de tots no li manca de cap manera. He comprès que l'Església té un cor, i que aquest cor CREMA D'AMOR. He comprès que només l'Amor pot fer actuar els membres de l'Església, que si l'Amor s'apagués, els apòstols ja no anunciarien l'Evangeli, els màrtirs refusarien de vessar la sang (...). He comprès que l'AMOR INCLOU TOTES lES VOCACIONS, QUE L'AMOR HO ÉS TOT, QUE S'ESTÉN A TOTS ELS TEMPS I A TOTS ELS LLOCS (...) EN UNA PARAUlA, QUE L'AMOR ÉS ETERN! (Santa Teresa de l’Infant Jesús)

Reconeixem la santedat dels qui han donat la vida pel Crist d’ahir i d’avui (els màrtirs) i també dels qui han confessat la fe amb una vida exemplar. (Les beatificacions i canonitzacions). Són testimonis del Crist, exemple per a nosaltres i intercessors prop de Déu

39

5.3 L’Església és CATÒLICA YOU CAT 133 Per què l’Església s’anomena catòlica? «Catòlic» (del grec kathólon) significa universal. L’Església és catòlica perquè Crist l’ha cridada a professar tota la fe, a conservar tots els sagraments, a administrar-los i a anunciar a tothom la bona nova; ell l’ha enviada a tots els pobles. 134 Qui pertany a l’Església catòlica? A la plena comunió de l’Església catòlica hi pertany el qui, en comunió amb el Papa i els bisbes, s’uneix a Jesucrist amb la confessió de la fe catòlica i rebent els sagraments Déu ha volgut una sola Església per a tothom. Malauradament nosaltres cristians no hem restat fidels a aquest desig de Déu; tanmateix amb la fe i amb el comú baptisme estem encara avui profundament lligats els uns als altres. CATECISME DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA 830. «Catòlic» vol dir «universal» en el sentit de «segons la totalitat» o «segons la integritat». L'Església és catòlica en un doble sentit. És catòlica perquè en ella el Crist és present. «Allí on hi ha Jesucrist, allí hi ha l'Església catòlica». En ella subsisteix la plenitud del Cos del Crist unit al seu Cap7, cosa que implica que rep d'ell «la plenitud dels mitjans de salvació» que ell ha volgut: confessió de fe recta i completa, vida sacramental íntegra i ministeri ordenat dins la successió apostòlica. L'Església, en el sentit fonamental, era catòlica el dia de la pentecosta, i ho serà sempre fins al dia de la Parusia. L’Església és catòlica i alhora local en cada Església diocesana, d’orient fins a occident, del nord al sud (Dos moviments. El primer, l’originari; el segon, posterior, cap al tercer món) L’afirmació “fora de l’Església no hi ha salvació” fou escrita quan es pensava que la predicació de l’evangeli i l’expansió de l’Església havia arribat a tot el món (llavors conegut, a tot l‘oikumene = la terra habitada, el globus

terrestre) i que, per tant, tothom havia tingut la oportunitat de conèixer la fe. El que podem afirmar, ara i sempre, és que en l’Església hi ha la salvació del Senyor, oferta a tothom. 5.4 L’Església és APOSTÒLICA.

És a dir “enviada” a tot el món, a totes les cultures, al llarg de la història... a anunciar i construir el Regne invitant a tothom a entrar-hi. És la seva raó de ser, la seva vocació pròpia, la seva missió essencial: existeix per evangelitzar. (EN 14) YOU CAT 137 Per què l’Església s’anomena apostòlica? L’ESGLÉSIA s’anomena apostòlic perquè, fundada pels apòstols, es manté fidel a la tradició d’ells i és guiada pels seus successors

40

Jesús va cridar els apòstols com els seus més estrets col·laboradors; van ser els seus testimonis oculars, i després de la resurrecció se’ls aparegué diverses vegades; els donà l’Esperit Sant i els envià a tot el món com els seus legítims enviats; en l’Església catòlica ells foren els garants de la unitat; transmeteren la pròpia missió i el propi magisteri als seus successors, els BISBES, mitjançant la imposició de les mans, i així s’esdevé fins avui. Aquest procés s’anomena successió apostòlica. CATECISME DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA 860. En la missió dels apòstols hi ha un aspecte intransmissible: el de ser testimonis escollits de la Resurrecció del Senyor i els fonaments de l'Església. Però també hi ha un aspecte permanent de la seva missió. El. Crist els va prometre que seria amb ells fins a la fi del temps. «Aquesta missió divina confiada pel Crist als apòstols ha de durar fins a la fi dels segles, puix que l'Evangeli que ells han de transmetre és per a l'Església el seu principi vital al llarg del temps. Per això els apòstols (...) van tenir cura d'instituir successors». Els bisbes, successors dels apòstols

861. «Els apòstols no solament es procuraren diferents col·laboradors, sinó que, perquè la missió a ells encomanada es pogués continuar després de la seva mort, com qui fa un testament van donar als seus cooperadors immediats l'encàrrec d'acabar i consolidar l'obra per ells començada, encomanant-los d'atendre tot el ramat enmig del qual l'Esperit Sant els havia posat per tal de pasturar l'Església de Déu. Establiren, doncs, aquests col·laboradors i els van donar l'ordre que, en l'esdevenidor, quan es morissin, d'altres homes provats s'encarreguessin del seu ministeri» (LG 20)

6. LA COMUNIÓ DELS SANTS Tots som fills de Déu i estimats per Ell, tots iguals amb dignitat, diversos en carismes, funcions i serveis. Estem en Comunió en les “coses santes”, sobretot en l’Eucaristia. YOU CAT 146 Què significa «comunió dels sants»? A la «comunió dels sants» hi pertanyen tots els homes que han posat en Crist la seva esperança i que amb el baptisme li pertanyen, tant si són morts com si encara viuen. Com que nosaltres som un sol cos en Crist, vivim en una comunió que abraça el cel i la terra.

L’Església és més gran i més viva del que ens pensem. Hi pertanyen els vius i els morts, tant si aquests es troben encara en un procés de purificació com si ja són a la glòria de Déu, coneguts o desconeguts, grans sants o persones qualssevol; podem ser propers l’un amb l’altre també més enllà de la mort; podem invocar els nostres patrons o els nostres sants preferits, però també els nostres parents difunts que creiem ja arribats a Déu; d’altra banda, amb la nostra pregària podem ser d’ajut per als difunts que es troben encara en una fase de purificació. Allò que cadascú fa o sofreix en Crist i per Crist ajuda a tots; a l’inrevés, significa també que cada pecat taca tota la comunitat

Resum final CATECISME DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA

865. L'Església és una, santa, catòlica i apostòlica en la seva identitat profunda i última, perquè en ella ja existeix i s'hi completarà a la fi del temps «el Regne del cel», «el Regne de Déu», que ha vingut amb la persona del Crist i va creixent misteriosament en el cor dels qui se li incorporen fins a la plena manifestació escatològica. Llavors tots els homes rescatats per ell i fets per ell «sants i

41

immaculats a la seva presència en l'Amor», seran congregats com l'únic poble de Déu, «l'Esposa de l'Anyell» (Ap 21,9), «la Ciutat santa que baixava del cel procedent de Déu i tenia la glòria de Déu» (Ap 21,10-11). «I la muralla de la Ciutat reposava sobre dotze pedres de fonament i sobre aquestes pedres hi havia els noms dels dotze apòstols de l'Anyell» (Ap 21,14). Hem de saber rellegir la història de l’Església (llums i ombres) amb la perspectiva de cada moment i amb la fe que mira amb profunditat, no només la superfície. L’Església s’ha mogut sempre entre dos dinamismes necessaris: un centrífug que la mou a avançar, a adaptar-se, a inculturar-se i un altre centríped que la mou a la concentració per evitar el desgast i disgregació. L’Església, propera i concretada en la parròquia, és com la font del poble a la que tothom es pot acostat quan vulgui a beure l’aigua que necessita; no és un museu, sinó un jardí on creixen les llavors de l’Evangeli. Són expressions de Joan XXIII, home de fe i d’esperança. Conclusions personals...

42

QUÈ DIEM, QUÈ CREIEM QUAN PROFESSEM EL CREDO QUE ENS ENSENYA L’ESGLÉSIA? TEMA SETÈ CREC EN L’ESPERIT SANT,

LA REMISSIÓ DELS PECATS (PROFESSO QUE HI HA UN SOL BAPTISME PER

PERDONAR EL PECAT) 1. Preguntem-nos: . Ens reconeixem pecadors (li fallem a Déu, no som bons fills seus) o només persones

que ens equivoquem? Tenim sentit de pecat com a infidelitat a Déu i als germans?

. Sentim la necessitat de ser perdonats per Aquell a qui hem ofès? . Com entenem la eficàcia del sagrament del Perdó, segon Baptisme? . Què ens aparta de la recepció del sagrament del Perdó i què ens podria apropar a freqüentar-lo?

2. Paraula de Déu Recordem la constant actuació de Jesús acostant-se als pecadors (Lc 15, 1-2), a la dona pecadora (Lc 7, 36-50), a Pere que l’havia negat (Lc 22, 34-62), a la dona adúltera (Jn 8, 1-11), a Mateu (Mt 9, 11-13), a Zaqueu (Lc 19, 1-10), al lladre penedit (Lc 23, 39-43). Recordem la predicació de Jesús sobre el perdó, especialment en les paràboles: la ovella perduda (Lc 15, 3-7), la moneda perduda (Lc 15, 8-10), el fariseu i el publicà (Lc 18, 9-14), el pare bo i els dos fills (Lc 15, 11-32) Del text “El sagrament del perdó, un sagrament que cal descobrir) 2.1 Es Jesús pastor i metge?

43

L’evangeli és bona notícia per a tots, bons i dolents, justos i pecadors, sans i malalts. Jesucrist és l’enviat de Déu que allibera, trenca les cadenes i «cura els cors desfets» tal com anuncia el profeta Isaïes (61,1). Ell es carrega a les espatlles les nostres febleses i malalties. Ell busca l’ovella perduda, recull l’esgarriada, embena la que s’ha trencat la pota i restableix la malalta (vegeu Ez 34,16). En una paraula, és el pastor que dóna la vida per les ovelles i, per això, les vol aplegades en un sol ramat: l’Església santa. 2.2 És el camí de Jesús un camí de perdó i de misericòrdia? Hi ha moltes imatges de perdó durant la vida de Jesús. A Cafarnaüm li porten un paralític entre quatre i, com que hi ha massa gent, han de descalçar la teulada i baixar el paralític amb llitera i tot. És una escena de fe i de perdó. De fet, Jesús, sensible a la fe d’aquella gent, diu al malalt: «Fill, et són perdonats els pecats» (Mc 2,5). Aquell home és perdonat en el cor i guarit en el cos. Jesús escampa a mans plenes la tendresa de Déu. En una altra ocasió, a Jerusalem, qui necessita misericòrdia és una dona que ha estat sorpresa cometent adulteri. La condemna radical i absoluta sembla ser la solució. Però qui pot condemnar? Tan sols aquell qui no tingui pecat. Per això la solució és una altra. Jesús, l’enviat de Déu, no condemna, sinó que dóna vida. Aquella dona no ha de morir corporalment apedregada pels qui l’acusaven, segons les pautes que eren llavors vigents, però tampoc no ha de morir pel que fa a l’esperit: «D’ara endavant no pequis més» (Jn 8,11). Abans de la passió, a l’últim sopar, Jesús, pren la copa plena de vi i la distribueix entre els seus deixebles dient: «Això és la meva sang, la sang de l’aliança vessada per tothom en remissió dels pecats» (Mt 26,28). La seva vida culmina amb el perdó de Déu ofert a tota la humanitat: la mort de Jesús neteja i purifica els cors dels homes, cridats ara a una amistat sense ombres amb Déu nostre Senyor. 2.3. Per què necessitem l’Església? No podem obtenir directament el perdó de Déu? El cas del paralític que hem comentat ens ensenya que el perdó de Déu arriba a aquell home a través de Jesús. El poder que té Jesús de guarir les ferides interiors i de perdonar els pecats es transmet a l’Església. Com trobem a Mt 9,8, la gent, en veure que Jesús perdona els pecats al paralític i el cura, «glorificava Déu que havia donat als homes un poder tan gran». L’Església i, en concret, els ministres de la reconciliació, són

44

servidors del perdó de Déu. Sant Pau escriu: «Déu ens ha reconciliat amb Ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Efectivament, Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats, i a nosaltres ens ha encomanat l'anunci de la reconciliació. Per tant, som ambaixadors de Crist, i Déu mateix us exhorta a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu! Al qui no havia experimentat el pecat, Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat, perquè gràcies a ell experimentéssim la seva justícia salvadora.» (2Co 5,18-21) Els ministres del sagrament reben el perdó i el donen. L’acullen i el reparteixen. L’amor misericordiós i compassiu de Déu arriba als qui són víctimes de la feblesa o bé ensopeguen i cauen. Hi arriba sempre i, sobretot, quan aquests es volen convertir i demanen ser acollits per l’Església, que és mare, i ser portats a la casa de Déu, el Pare. Sols no hi podem arribar. No hi arribarem sense la comunitat que prega per viure lliure de pecat i sense el prevere que actua com a ministre de l’Església i fa tot allò que féu Jesús amb el paralític. 2.4. Quin és el paper dels bisbes i dels preveres en el sagrament de la reconciliació? Els bisbes i els preveres, en virtut del sagrament de l’orde, tenen la potestat de perdonar tots els pecats. El bisbe, moderador de la disciplina penitencial, i els preveres, per encàrrec seu, exerceixen aquest ministeri (CEC 1461–1462). Els preveres, doncs, tot i que són febles i pecadors, han rebut l’encàrrec de ser servidors de la reconciliació. Això no ho fan per mèrits propis. La potestat que han rebut com a ministres de l’Església (vegeu Mt 18,18; Jn 20,23) ve dels apòstols i es correspon amb un anunci joiós: Déu ens perdona (vegeu 2Co 5,19). Aquest és el sentit que té el gest de l’absolució. El prevere estén les mans sobre el cap de qui demana ser perdonat i diu unes paraules que parlen d’alliberament («Jo t’absolc dels teus pecats») i de renovació gràcies a la bondat divina («en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant»). Com Jesús, el ministre del perdó anuncia que la conversió és molt necessària i sap que ell és el primer que s’ha de convertir. Ell dóna veu a Déu mateix. Perdona però no ho fa en nom propi: parla en nom del Pare misericordiós; del Fill, que treu el pecat del món, i de l’Esperit Sant, que renova tota la creació. (Fórmula del sagrament del Perdó: “Que Déu Pare misericordiós que per la mort i la resurrecció del seu Fill ha reconciliat el món amb Ell mateix

45

i ha comunicat l’Esperit sant per perdonar el pecat, et concedeixi el perdó i la pau pel ministeri de l’Església. I jo t’absolc dels teus pecats en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit sant.”) 2.4 De què ens hem de confessar? Confessar-se vol dir portar als llavis allò que tenim dins el cor. El model és el rei David. Abusant del seu poder va procurar que Uries caigués mort en combat i després prengué per esposa la seva muller (trobareu aquests fets en 2Sa 11–12). Quan el profeta Natan li ho retragué, David va reconèixer el que havia fet dient: «He pecat contra el Senyor» (2Sa 12,13). De manera semblant el fill pròdig que havia marxat de casa hi torna i diu: «Pare, he pecat contra el cel i contra tu» (Lc 15,21). Si en el nostre cor hi ha sinceritat, no ens faltaran les paraules. Si volem convertir-nos de cor, reconeixerem les intencions dolentes que ens surten de dintre: «relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa» (Mc 7,21–22). Trobareu, a més, dues llistes de normes per a la vida cristiana a Rm 12,9–21 i a Ef 4,25–5,20. Qui vulgui comprendre on el porta l’evangeli llegirà amb profit el sermó de la muntanya (Mt 5–7) i recordarà els deu manaments (vegeu Ex 20,1–17 i Dt 5,6–21). Com a resum, és d’actualitat tenir presents en el propi esperit aquells set camins que no porten enlloc i que anomenem els set pecats capitals: orgull o supèrbia (l’amor a un mateix), avarícia (ser amic dels diners), luxúria (viure esclavitzat pel sexe), ira (respondre amb venjança i violència), gola (tenir per déu el ventre), enveja (entristir-se del bé dels altres) i peresa (inhibir-se davant els problemes de la vida). Amb els ulls de la fe ens preguntem: què és el pecat? «El pecat és una ofensa a Déu: “Contra vós, contra vós sol he pecat, i allò que ofèn els vostres ulls, jo ho he fet” (Sl 51,6)» (cf. CEC 1850). Quan pequem manquem a l’amor amb què Déu ens estima i ens apartem de l’amor que els germans esperen de nosaltres. Per tant el pecat trenca la comunió amb Déu i amb l’Església (cf. 1849–1851). Per això, la conversió comporta a la vegada el perdó de Déu i la reconciliació amb l’Església: aquesta realitat l’expressem amb el sagrament de la Penitència. (cf. CEC 1849 i 1440). Després d’examinar la nostra consciència i de demanar el perdó de Déu amb cor sincer, ens cal confessar tots els pecats greus, i som convidats a confessar-nos de les faltes venials (cf. CEC 1493). 2.5 Però, què n’ha de fer un altre, dels meus pecats?

46

És veritat que ens molesta haver de reconèixer en veu alta allò que no hem fet bé. Ens fa vergonya i, sovint, fins i tot ens irrita. Hi ha una bona punta d’orgull en tot això. Dient-ho d’una altra manera: ens manca humilitat, coratge i, potser, sentit comú. És evident que si el malalt té vergonya de descobrir les seves plagues al metge, la curació no arribarà: la medicina no guareix allò que ignora. Amb aquesta comparació treta de sant Jeroni queda clar que ens cal sinceritat en el fons del cor per a penedir-nos del mal que hem fet o per a doldre’ns del bé que no hem fet i que estava al nostre abast. Ara, readmès a taula amb el Pare i amb els germans, i unit al cos de Crist, enriqueix la vida de tot el poble sant. Convé pel nostre propi bé reconèixer les faltes greus davant Déu, és a dir, davant els ministres de la reconciliació, que actuen en la persona de Crist. «El perdó dels pecats reconcilia amb Déu però també amb l’Església» (CEC 1462). «La reconciliació amb l’Església és inseparable de la reconciliació amb Déu» (CEC 1445). El sagrament de la penitència guareix el cor del pecador, que és membre de l’Església (cf. CEC 1469). 2.6 Com es pot celebrar el sagrament de la penitència? Els sagraments són signes visibles de l’amor de Déu que se celebren en l’Església. Els celebra Jesucrist mateix i donen nova vida en l’Esperit. Els sagraments tenen, doncs, un caràcter eclesial, i per això la celebració comunitària expressa clarament aquest caràcter. La reconciliació d’una sola persona és una celebració de la comunitat eclesial. Tal com disposa actualment l’Església: «La confessió individual i íntegra seguida de l’absolució segueix essent l’única manera ordinària per la qual els fidels es reconcilien amb Déu i amb l’Església, excepte si una impossibilitat física o moral dispensa d’aquesta confessió» (CEC 1484). «El sagrament de la penitència pot també tenir lloc en el marc d’una celebració comunitària, en la qual els penitents es preparen tots plegats a la confessió i donen gràcies junts pel perdó rebut. Aquí la confessió personal dels pecats i l’absolució individual queden inserides en una litúrgia de la paraula de Déu, amb lectures i homilia, examen de consciència dirigit en comú, petició comunitària del perdó, oració del parenostre i acció de gràcies en comú. Aquesta celebració comunitària expressa més clarament el caràcter eclesial de la penitència. Tanmateix, sigui quina sigui la manera de celebrar-se, el sagrament de la penitència és sempre, per la seva pròpia naturalesa, una acció litúrgica i, per tant, eclesial i pública» (CEC 1482).

47

«En casos de necessitat greu, quan “els penitents, sense culpa per part d’ells, es veurien privats durant molt de temps de la gràcia sacramental” (CIC 961, 1, 2n) es pot recórrer a la celebració comunitària de la reconciliació amb confessió general i absolució general.» Però «al bisbe diocesà li pertoca jutjar si es donen les condicions requerides per a l’absolució general. Una gran afluència de fidels amb motiu de grans festes o de pelegrinatges no constitueix un cas d’aquesta necessitat greu» (CEC 1483). 3. Documents de l’Església. YOU CAT 150, 151 Pot l’Església perdonar els pecats? Sí. Jesús no solament va perdonar els pecats, sinó que va confiar a l’Església l’encàrrec i el poder d’alliberar els homes dels seus pecats. Per mitjà del ministeri dels sacerdots és donat a l’home el perdó de Déu i el pecat queda absolt com si no hagués existit mai. Un sacerdot pot fer-ho només perquè Jesús el fa participar del seu poder diví de perdonar els pecats. Quines possibilitats de remissió dels pecats hi ha en l’Església? La remissió dels pecats es realitza fonamentalment en ocasió del sagrament del baptisme. Després d’aquest, per a la remissió dels pecats més greus és necessari el sagrament de la reconciliació (o sagrament de la penitència, confessió); la confessió és recomanada també per als pecats més lleus. Ara bé, així mateix la lectura de la Sagrada Escriptura, la pregària, el dejuni i les bones accions produeixen la remissió dels pecats. “La penitència és el segon baptisme, el baptisme de les llàgrimes” (GREGORI DE NAZIANÇ), “la segona taula de salvació”, renova la gràcia del Baptisme. 4. Reflexions El sagrament del Perdó s’ha celebrat de moltes maneres al llarg de la història. L’Església que n’és la dipositària és la que senyala com s’ha d’administrar aquest servei de la reconciliació que el Senyor li ha confiat. Una de les llacunes de la nostra educació cristiana és la dificultat en entendre i acceptar l’eficàcia dels sagraments. En tots ells, també en el del perdó, el que és primer i principal és el do de Déu, en aquest cas el seu perdó que ens allibera del tot del pecat i ens dóna la plena pau del Senyor i la reconciliació amb l’Església. Els punts que cal tenir ben presents pel que fa al sagrament de la Penitència:

- la revisió prèvia, amb sinceritat i humilitat, davant Déu que ens coneix millor que nosaltres mateixos i sense enganyar la nostra

48

consciència, sempre il·luminats per la paraula de l’evangeli de Jesús (que ens hem proposat que sigui la norma de la nostra vida),

- el penediment sincer dels nostres pecats i el desig de correcció posterior,

- acollir amb agraïment el signe del perdó de Déu (absolució) que administra l’Església,

- propòsit ferm de refer el mal causat (reparació) i de fer el bé que no s’ha fet (per omissió)

“Per damunt de tot, tingueu un amor intens entre vosaltres, perquè l'amor cobreix una multitud de pecats”. (1 Pere 4,8) “El missatge que hem sentit de Jesucrist i que us anunciem és aquest: Déu és llum, i en ell no hi ha foscor de cap mena. Si afirmàvem que estem en comunió amb ell, però de fet caminàvem en la fosca, mentiríem i no viuríem d'acord amb la veritat. Però si caminem en la llum, tal com ell està en la llum, estem en comunió els uns amb els altres, i la sang de Jesús, el seu Fill, ens purifica de tot pecat. Si afirmàvem que no tenim pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos, i la veritat no estaria en nosaltres. Però si reconeixem els nostres pecats, ell, que és fidel i just, ens els perdonarà i ens purificarà de tot mal. Si afirmàvem que no hem pecat, el tindríem per mentider, i la seva paraula no estaria en nosaltres. Fills meus, us escric això perquè no pequeu. Però si algú peca, tenim prop del Pare un defensor, Jesucrist, que és just. Ell és la víctima que expia els nostres pecats, i no tan sols els nostres, sinó els del món sencer”. (1 Jn 1,5-2,2) Sense el perdó tot abocaria a l’autodestrucció, el feix que hauríem de portar seria insuportable. L’oblit i la desmemòria no alliberen, sinó que atrapen, només són una evasió, una rebaixa en la nostra condició humana en la dignitat i en la llibertat. El perdó atura l’espiral de l’enfrontament i de la pròpia perdició.

49

QUÈ DIEM, QUÈ CREIEM QUAN PROFESSEM EL CREDO QUE ENS ENSENYA L’ESGLÉSIA? TEMA VUITÈ CREC EN L’ESPERIT SANT, LA RESURRECCIÓ DE LA CARN; LA VIDA PERDURABLE (ESPERO LA RESURRECCIÓ DELS MORTS I LA VIDA DE LA GLÒRIA) AMÉN. 1. Preguntem-nos: . Com hem viscut la mort de les persones estimades.

. Quin record tenim dels difunts i la pregària que fem per ells. Les “intencions” de les Misses. (full que repartim la festa de Tots Sants) Quins objectes seus guardem que ens conserven la memòria, l’ensenyament i l’agraïment. . Preguntes que ens fem sobre la vida eterna, sobre les persones estimades que ens han deixat... Formes diverses de creure en la supervivència més enllà d’aquesta vida d’ara, segons diverses tradicions religioses. (Hebreus: “Els homes hem de morir una sola vegada”)

2. Paraula de Déu. L’evangeli ens narra Jesús que ressuscita alguns morts: la filla de Jaire, el cap de la sinagoga, el fill de la viuda de Naín, l’amic Llàtzer, germà de Marta i Maria. Però aquesta resurrecció els retornà a la vida terrena, mortal, no fou la definitiva. Jn 11, 17-45 (Jesús és la nostra resurrecció) Quan Jesús arribà, va trobar que Llàtzer ja era al sepulcre des de feia quatre dies. Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i Maria per la mort del seu germà. Quan Marta va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús:

50

-Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà. Però, fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis. Jesús li diu: -El teu germà ressuscitarà. Marta li respon: -Ja sé que ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia. Li diu Jesús: -Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això? Ella li respon -Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món. Havent dit això, Marta se'n va anar a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: -El Mestre és aquí i et crida. Ella, en sentir-ho, s'aixecà corrents i anà a trobar-lo. 3Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l'indret on Marta l'havia trobat. Els jueus que eren amb Maria a casa per donar-li el condol, quan veieren que s'aixecava corrents i sortia, la seguiren, pensant-se que anava al sepulcre a plorar. Maria va arribar on era Jesús i, en veure'l, se li llançà als peus i li digué: -Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà. Quan Jesús veié que ella plorava i que ploraven també els jueus que l'acompanyaven, es va commoure interiorment i es contorbà. Llavors preguntà: -On l'heu posat? Li diuen: -Senyor, vine i ho veuràs. Jesús començà a plorar. Els jueus deien: -Mireu com l'estimava. Però alguns replicaren: -Ell, que va obrir els ulls al cec, ¿no hauria pogut fer que aquest home no morís? Jesús, commogut altra vegada, va arribar al sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: -Traieu la llosa. Marta, la germana del difunt, li diu: -Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor. Li respon Jesús: -¿No t'he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu? Llavors van treure la llosa. Jesús alçà els ulls i digué: -Pare, et dono gràcies perquè m'has escoltat. Ja sé que sempre m'escoltes, però ho dic per la gent que m'envolta, perquè creguin que tu m'has enviat. Havent dit això, cridà amb tota la força: -Llàtzer, surt a fora! I el mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d'amortallar, i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: -Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar. Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, van creure en ell. Jn 14, 1-6 (Jesús ens assegura la vida a la casa del Pare) Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta. Tomàs li pregunta: -Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? Jesús li respon: -Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Rm 8, 18-38 (La reflexió creient de Pau des de la realitat de la vida present) Jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la glòria que s'ha de revelar en nosaltres. Perquè l'univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament: l'univers creat es troba sotmès al fracàs, no de grat, sinó perquè algú l'hi ha sotmès, però manté l'esperança que també ell serà alliberat de l'esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l'univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l'Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit. Hem estat salvats, però només en esperança. Ara bé, veure el que s'espera no és esperança: allò que es veu, per què s'ha d'esperar? Però nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància. Igualment, l'Esperit ve a ajudar la nostra feblesa: nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. I el qui coneix els cors sap quin és el voler de l'Esperit: l'Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol. Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha decidit cridar; perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d'una multitud de germans. I als qui havia destinat, també els ha cridat; i als qui ha cridat, també els ha fet justos; i als qui ha fet justos, també els glorifica. Què direm, doncs, davant d'això? Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra? Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament amb ell? Qui s'alçarà per acusar els elegits de Déu, si Déu mateix els fa justos? Qui gosarà

51

condemnar-los, si Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres? Qui ens separarà de l'amor de Crist? ¿La tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort violenta? Tal com diu l'Escriptura: És per tu que anem morint tot el dia, i ens tenen com anyells duts a matar. Però, de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima. N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre. Filipencs 3, 20-21 (esperança de la resurrecció, que ens dóna la vida) Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, i és d'allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor. Ell transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb què ell sotmetrà a si mateix tot l'univers. 1 Cor 15, 12-22 (la resurrecció del Crist i la nostra resurrecció) Si prediquem que Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com és que alguns de vosaltres neguen la resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe. Fins i tot donem un fals testimoni de Déu mateix, ja que testimoniem en contra d'ell quan diem que ell ha ressuscitat el Crist: si és cert que els morts no ressusciten, Déu no l'ha pogut pas ressuscitar. Perquè si els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria, encara viviu en els vostres pecats. En conseqüència, els qui han mort en Crist, també estarien perduts sense remei. Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes. Però, de fet, Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com a primícia de tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: així com per la seva unió amb Adam tots moren, així també per la seva unió amb Crist tots tornaran a la vida. 3. Algunes reflexions a partir de la Paraula de Déu i acollint el mestratge de l’Església 3.1 L’expressió “carn” en el llenguatge bíblic vol dir l`home i la dona en la seva condició feble i moridora. YOU CAT 153 El terme bíblic «carn» caracteritza l’home en la seva feblesa i en la seva condició mortal; tanmateix Déu no mira la carn humana com una cosa de qualitat inferior. En Jesucrist ell va assumir la «carn» per redimir l’home. Déu no redimeix solament l’esperit de l’home, sinó que el redimeix completament, en cos i ànima. Déu ens ha creat en cos (carn) i ànima, i a la fi del món ell no abandonarà pas la «carn» ni la resta de la creació com es fa amb una joguina vella. «En els darrers dies» ell ens farà ressorgir en la carn —cosa que significa: serem transformats, però ens trobarem sempre en el nostre element. També per a Jesús el fet de trobar-se en la carn no era una realitat episòdica; quan el Ressuscitat es va mostrar als seus deixebles, aquests reconegueren els senyals de les nafres en el seu cos. 3.2 Què passa quan morim? YOU CAT 154 Amb la mort ànima i cos queden separats l’un de l’altre. El cos es deteriora, mentre que l’ànima va a trobar Déu i espera de recuperar el seu cos un cop ressuscitat el darrer dia Com es realitzarà la resurrecció del nostre cos, és un misteri, però ens pot ajudar a entendre-ho una imatge: donant un cop d’ull a un bulb de tulipa, no podríem mai endevinar en quina esplèndida flor es transformarà dins la foscor de la terra; de la mateixa manera no sabem res de l’aspecte futur del

52

nostre nou cos. Amb tot, Pau n’està segur: «és sembrat en la misèria, reneix en la glòria» (1Co 15,43a). “Potser algú preguntarà: «I com ressusciten, els morts? Quina mena de cos tenen Insensat! Tu saps que allò que sembres no arriba a tenir vida si abans no ha mort. I allò que sembres no és el cos de la planta que ha de néixer, sinó tan sols un gra de blat o de qualsevol altra planta” (1 Co 15, 35-36) En la vida perdurable no viurà una part de nosaltres, sinó la totalitat de la nostra existència humana personal, transformada, gloriosa... amb la nostra història, amb el que haurem viscut. No sabem com serà això possible després de la desfeta de la mort. “I si habita en vosaltres l'Esperit d'aquell qui

va ressuscitar Jesús d'entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d'entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals” (Rom 8,11). 3.3 Què és la vida eterna? YOU CAT 156 La vida eterna comença amb el baptisme; va més enllà de la mort i no tindrà fi. Només quan estem enamorats volem que aquesta condició no s’acabi mai. «Déu és amor», diu la Primera carta de Joan (1Jn 4,16); «l’amor —diu la Primera carta als Corintis— no s’acabarà mai» (1Co 13,8). Déu és etern, perquè és l’amor; i l’amor és etern perquè és diví. Quan nosaltres som en l’amor entrem en el present sense fi de Déu. 3.4 Després de la mort serem sotmesos a judici? YOU CAT 157 L’anomenat judici particular o personal té lloc en el moment de la mort de l’individu. El judici universal, anomenat també últim, s’esdevé el darrer dia, amb la segona vinguda del Senyor. Amb la mort cada home arriba al moment de la veritat; en aquest punt ja res no es pot esborrar, amagar o canviar; Déu ens veu tal com som; ens presentem davant el seu judici, davant el seu just actuar; a la seva santa presència podem solament ser justos tal com ell ens volia quan ens va crear o bé no ser-ho. Potser haurem de recórrer encara un camí de purificació, potser podem caure de seguida en l’abraçada de Déu. Potser, però, som tan plens de maldat, d’odi, plens de «nos» en relació a tot, que girem el nostre rostre lluny de l’amor i de Déu. Una vida sense amor no és res més que l’infern “Un home pot perdre els béns terrenals contra la seva voluntat, però no perd mai els béns eterns si no és per la seva voluntat” (St AGUSTÍ) 3.5 En què consisteix el cel? YOU CAT 158 El cel és l’instant sense fi de l’amor. Ja res no ens separa del Déu que la nostra ànima estima i que ha buscat durant tota la vida. Juntament amb tots els àngels i els sants podem alegrar-nos per sempre de Déu i amb Déu. Qui observa l’esguard d’amor d’una parella, qui veu un infant agafat al pit de sa mare i buscant els seus ulls, com si volgués conservar per sempre qualsevol somriure, pot fer-se una mica d’idea del cel. Poder mirar Déu cara a cara és com un únic infinit instant d’amor. 3.6 Què és el purgatori? YOU CAT 159 El purgatori, que sovint és presentat com un lloc, és en realitat un estat o condició. És al purgatori qui mor en gràcia de Déu (per tant, en pau amb Déu i amb els homes) però que encara necessita una purificació abans de poder veure Déu cara a cara.

53

Quan Pere va trair Jesús, el Senyor es girà i Pere plorà amargament, experimentant una sensació anàloga a la del purgatori. I de la mateix manera un purgatori espera presumiblement la major part de nosaltres en el moment de la mort: el Senyor ens mira ple d’amor i nosaltres experimentem una vergonya inflamada i un penediment dolorós pel mal comès o fins «només» pel nostre comportament privat d’amor. Solament després d’aquest dolor purificador serem capaços de trobar el seu esguard d’amor en una serena joia celestial. “No dubtem a portar ajuda als difunts i a oferir per ells les nostres pregàries.” St JOAN CRISÒSTOM) “Per això ell [Judes Macabeu] va fer celebrar el sacrifici expiatori pels morts, perquè fossin absolts del pecat”. (2Ma 12,45) Podem ajudar els difunts que es troben en la condició del purgatori? YOU CAT 160 Sí, com que tots els batejats en Crist formen una comunió i estan lligats entre ells, també els vius poden ajudar les ànimes dels difunts en el purgatori. Quan l’home és mort ja no pot fer res per si mateix, perquè el període de la prova activa s’ha acabat; i tanmateix nosaltres podem fer alguna cosa pels difunts en el purgatori, el nostre amor arriba fins al més enllà. Amb el nostre dejuni, la nostra pregària, les nostres bones obres i sobretot amb la celebració de l’Eucaristia podem demanar gràcia per als difunts. 3.7 Què és l’infern? YOU CAT 161 L’infern és l’estat de l’etern allunyament de Déu, l’absència absoluta d’amor. Qui mor conscientment i voluntàriament en pecat mortal sense penedir-se’n i refusa per sempre l’amor misericordiós de Déu que perdona, s’exclou a si mateix de la comunió amb Déu i amb els benaurats. No sabem si veritablement algú en el moment de la mort pot mirar el rostre de l’amor absolut i continuar dient que no, però la nostra llibertat fa possible aquesta decisió. Jesús ens posa sovint en guàrdia enfront de la separació definitiva d’ell en el moment en què ens tanquem a la necessitat dels nostres germans i germanes: «Aneu, aparteu-vos de mi, maleïts... tot allò que no heu fet a un de sol d’aquests més petits, no m’ho heu fet a mi» “Em pregunto: què significa l’infern? I responc: la incapacitat d’estimar.” (FÉDOR M. DOSTOIEVSKI, 1821-1881, escriptor rus. I la nul·la necessitat de ser estimat... podríem afegir. 3.8 Si Déu és amor, com pot existir l’infern? YOU CAT 162 No és pas Déu qui condemna l’home. És l’home mateix qui rebutja l’amor misericordiós de Déu i així es priva voluntàriament de la vida (eterna), en el moment en què s’exclou de la comunió amb Déu. Déu vol estendre la comunió amb ell també al darrer dels pecadors; ell desitja que tothom es converteixi i se salvi. Ara bé, Déu ha creat l’home lliure i respecta les seves decisions; ni tan sols Déu no pot obligar a l’amor; en quant subjecte d’amor, no pot impedir a ningú d’escollir l’infern en comptes del cel. “En la seva infinita bondat, Déu no abandonarà mai els qui no volen deixar-lo”. (ST FRANCESC DE SALES) Apocalipsi 21, 1-7

54

Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d'abans havien desaparegut, i de mar ja no n'hi havia. Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s'engalana per al seu espòs. I vaig sentir una veu forta que proclamava des del tron: -Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble i el seu Déu serà "Déu que és amb ells". Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat. I el qui seu al tron va afirmar: -Jo faig que tot sigui nou. I afegí: -Escriu aquestes paraules, perquè són veritat i dignes de tota confiança. Després em va dir: -Ja s'han complert! Jo sóc l'Alfa i l'Omega, el principi i la fi. Als qui tinguin set, jo els concediré que beguin a la font de l'aigua de la vida sense pagar res. Els qui surtin vencedors posseiran tot això en herència. Jo seré el seu Déu, i ells seran fills meus. Però els covards, els descreguts, els corromputs, els homicides, els immorals, els malèfics, els idòlatres i tots els falsaris tindran la seva part a l'estany de foc atiat amb sofre, que és la segona mort.

AMÉN L’amén final del Credo recull i confirma la seva primera paraula: crec. Creure és dir amén a les paraules, a les promeses, als manaments de Déu, és fiar-se totalment del qui és l’Amén d’amor infinit i de perfecta fidelitat a Déu Pare. I aquest és Jesucrist, senyor nostre. La vida cristiana de cada dia serà també el amén al crec de la Professió de Fe del nostre Baptisme: “Que la teva professió de fe sigui per a tu com un mirall. Mira’t en ell: per veure si creus tot el que declares creure. I alegra’t cada dia de la teva fe” (St Agustí). És l’amén definitiu de l’amor del Pare cap a nosaltres però també assumeix i completa el nostre amén al Pare: “Totes les promeses fetes per Déu ha tingut el seu “sí” en ell, i per això diem per “Amén” a la glòria de Déu” (2Cor 1,20) (Rafel Serra) ________________________ Revisem el curs sobre el Credo, - què hem descobert de nou? - del que creiem què hem fonamentat millor? - repercussions favorables per la nostra vida cristiana, per la nostra fidelitat a Jesús, pel nostre compromís pel Regne? - ha millorat i s’ha ampliat el nostre testimoniatge com a cristians en la vida real?