Publicat a facebook desembre 2014

Passi-ho bé Mr. Rajoy

La recent visita de Mariano Rajoy a Barcelona ha estat tan fugaç com estèril. No ha aportat res de nou. En menys de dues hores ha despatxat el «problema» català. És més, aquesta visita ha estat un insult a la intel·ligència humana, un nou acte de menyspreu cap els catalans. Rajoy no ha vingut pas com a president del govern espanyol, si no com a cap del Partit Popular; la quarta força política a Catalunya. La seva intervenció no ha enriquit en res el debat sobre els pros i contres de la independència. Però sobre tot evidencia la manca de voluntat de diàleg del govern espanyol. No són simples gestos. Rajoy respon a una política perfectament calculada pels falcons de l’Espanya tardo franquista que nien als despatxos del Partido Popular, de les Faes i de la Fundación Nacional Francisco Franco.La tàctica del govern espanyol passa per estrènyer encara més el feble autogovern de Catalunya i induir el progressiu endeutament de la Generalitat amb l’Estat espanyol. La Llei de caixes, la Llei de cambres, la Llei de garantia d’unitat del mercat, la Llei de regulació del micromecenatge, la Llei Wert, la reducció de les inversions en infraestructures, la recentralització de la despesa pública, els constants incompliments pressupostaris, el dèficit fiscal, la manipulació de la fiscalia de l’Estat i del Tribunal Constitucional, etc., pretenen ser mesures que haurien de permetre obtenir, al govern espanyol, un cert avantatge de cara a una possible sortida pactada del procés sobiranista. Així, el govern espanyol calcula que qualsevol pacte que avortés el procés sobiranista ens deixaria en una situació prèvia a l’ofensiva recentralitzadora de l’Estat. En tal cas haurem retrocedit fins el juny de 2010, com si no hagués passat res. Però a més, novament ens deixaria a expenses de la voluntat de Madrid. I una vegada vençuts per ofegament, Madrid ens mantindrà collats vint-i-cinc anys més; el temps que trigarem a pagar els 32.000 milions d’euros de deute induït per la instrumentalització d’uns mecanismes de finançament autonòmic, que no tenen cap altre objectiu que fer créixer el deute d’una Comunitat Autònoma que per sí sola seria autosuficient. I mentre estant, les comunitats subvencionades abaixen impostos i es fan l’orni quan s’han de fer retallades.I malgrat tot, el procés continua endavant. Ja no hi ha lloc per a excuses. Cal posar en marxa les estructures d’Estat sense més demora i dotar-nos d’una constitució de la qual emani un nou règim jurídic. I mentre estant hem de seguir treballant, per que encara hi ha ciutadans que no ho volen veure. Hem de seguir explicant que a finals aquest any el dèficit fiscal acumulat des de 1986 superarà els 300.000 milions d’euros; que si no hagués existit el dèficit fiscal, avui Catalunya no tindria deutes, ni dèficit, ni hauria d’hipotecar el seu creixement futur. Hem de continuar explicant que si les inversions de l’Estat haguessin estat equitatives al pes econòmic de cada territori i a la seva aportació, avui Catalunya representaria quasi el 30% del PIB de tota Espanya;

1

que el dèficit fiscal es podria haver evitat si l’economia submergida d’Espanya tingués un pes homologable a la dels països del nostre entorn; que si destinéssim un terç del dèficit fiscal als ajuntaments catalans, quasi tots ells podrien doblar els seus pressupostos i molts d’ells, fins i tot, triplicar-los… Però sobre tot, cal explicar que el model econòmic espanyol, fonamentat en l’economia extractiva, les obres públiques i l’economia dels mercats oligopolístics, no funciona. El nostre model econòmic és completament diferent i per això mateix, ens cal un Estat que adeqüi les seves polítiques econòmiques a les necessitats del país.I els dubtes? Els dubtes es dissipen a mida que avancem en el procés, malgrat la malsana insistència dels intoxicadors. En aplicació del principi de continuïtat dels Estats, Espanya heretarà ambaixades i representacions en organismes internacionals, però també el deute espanyol, en tant no arribi a un acord amb Catalunya i transfereixi els actius que també ens corresponen. A més, mentre no arribi l’acord sobre el repartiment del deute, Catalunya podrà deixar en suspens el pagament del deute contret amb Espanya, cosa que representa el 47% del total. Així, si les coses es fan ben fetes, Catalunya podria néixer amb un endeutament del 17% del PIB, quan la mitjana d’endeutament dels països del nostre entorn supera el 90%.Ara ja sabem que una Catalunya independent necessitarà uns 5.500 milions d’euros al mes per assumir totes les despeses d’Estat, incloses les pensions i els subsidis d’atur; i que només evitant el dèficit fiscal aconseguirem gestionar més de 5.800 milions d’euros al mes. No tinguem dubtes. Els números surten. Per tant, en principi no ens caldrà endeutar-nos per construir estructures d’Estat. A més, hi ha organismes especialitzats del sistema de les Nacions Unides que podrien avalar l’economia catalana mentre constituïm el nostre propi banc central.Sabem que la Generalitat haurà de respectar els drets d’explotació i de concessió de les empreses espanyoles (i catalanes) que gestionen recursos i béns públics a Catalunya; però també sabem que en virtut del principi de la plena sobirania sobre els recursos propis, serà Catalunya i no Espanya, qui des de l’endemà mateix de la independència, haurà de percebre els rèdits de l’explotació dels seus béns públics. Això suposa disposar d’un instrument de finançament addicional, que pot fer viable la independència des del mateix moment de la seva proclamació.També sabem que els tractats multilaterals de lliure comerç, els que constitueixen l’Espai Econòmic Europeu i la Zona Duanera Europea, es transmeten quasi automàticament, mitjançant una simple notificació de successió. I sabem que els Estats del món hauran de reconèixer la república de catalana si volen continuar gaudint dels drets establerts en tractats bilaterals signats amb Espanya i en vigor a Catalunya. Ara ja tenim clar que caldrà negociar la nostra adhesió a la UE com a Estat membre de ple dret. Però mentre estant podrem continuar aplicant la legislació comunitària tal i com fan els països candidats, a mida que es van tancant els capítols de les negociacions amb la UE, simplement per que forma part del nostre ordenament jurídic. I fins que no siguem admesos com a membre de ple dret, podrem deixar de pagar a la UE més de 2.600 milions d’euros anuals i destinar-los a la nostra pagesia, als sectors econòmics més tocats per la crisi i als segments socials més desafavorits.

2

Ja comencem a tenir clar que mentre Espanya no reconegui la nostra independència, seguirem essent territori comunitari i podrem continuar gaudint de la ciutadania europea. I que mentre la resta de membres de la comunitat internacional no reconegui la nostra independència, no haurem d’assumir la part del deute que Espanya hagi contret amb ells, ja que per assumir un deute sobirà cal ser reconegut com a entitat sobirana. Si algun Estat no ens volgués reconèixer, ens hauria de tractar com una regió d’Espanya, és a dir, com a part d’un Estat membre de Schengen, de la UE i de l’Espai Econòmic Europeu. I si ens reconeix, és precisament per fer efectiva la substitució de Espanya per Catalunya ens les relacions internacionals del nostre territori. No haurem de fer doncs, cap sal al buit. Ni haurem de demanar cap sacrifici insuportable als nostres conciutadans. Ans al contrari. El finançament, les pensions, la seguretat jurídica, el reconeixement internacional i l’adhesió de Catalunya als organismes internacionals estan més que garantits.Ens manca, doncs, seguir avançant en el procés, seguir divulgat la necessitat de la independència i com mica en mica hem anat neutralitzant els possibles riscos. Però sobre tot, ens cal tenir una actitud constructiva i donar un vot de confiança a una classe política que no sempre ha fet mèrits per merèixer-la. I mentre estant Rajoy que vagi dient. 

Albert Pont

President del Cercle Català de Negocis.

Sergi López: ‘Si fóssim independents podríem proposar al món alternatives al model de pensament únic’VilaWeb inicia la publicació d'una sèrie, en català i en anglès, on personatges coneguts expliquen els motius del seu independentismeVilaWeb inicia avui la publicació d'una nova sèrie on personatges coneguts del país expliquen perquè volen la independència i què pot aportar una Catalunya independent al món. La sèrie es publica en català i en anglès. El primer entrevistat és l'actor Sergi López.

—Per què i per a què voleu la independència?

—Em sembla l'estat natural de qualsevol poble. Em sembla que és ben senzill. És legítim que qualsevol poble que no sigui independent desitgi, somniï i lluiti per tenir una relació de tu a tu amb la resta de

3

pobles del món. En el cas de Catalunya, la independència és necessària perquè deixi de ser subordinada. Personalment, sóc independentista des que tinc consciència de l'existència del poble català, perquè crec que tenim el dret de decidir cap on volem avançar i de quina manera.

—Què pot aportar una Catalunya independent al món?

—A partir del moment que tinguem una certa normalitat com a país suposo que podrem aportar la nostra pròpia visió del món. Si fóssim estat hauríem de redactar una constitució i seria una oportunitat única de llançar un missatge al món que blindés la lluita contra la injustícia social. De cara a la resta del món podríem tenir una constitució contemporània i molt trencadora que defensés allò que és públic per sobre d'allò que és privat. Seria molt valent que el text defensés els més febles.

A l'àmbit cultural, cal tenir present la lluita que hi ha a tot el planeta contra el model imperialista, d'homogeneïtzació i globalització. Penso que com més petits són els països i més eines tinguin per a autogovernar-se, més fàcil és de no deixar-se engolir. Cada país té la seva visió, però com que seríem un país petit podríem proposar més fàcilment alternatives al model de pensament únic.

Publicat 1 de desembre 2014

La querella dictatorial"Fan mans i mànigues per convertir el procés català en el Pla Mas"Víctor AlexandreLa querella presentada per la Fiscalia espanyola contra el president Mas conté, si més no, tres elements que la fan necessària per al govern de l’Estat malgrat el descrèdit internacional que li suposa. El primer element consisteix a donar carnassa a la fera nacionalista espanyola, que treu foc pels queixals per la humiliació soferta el 9-N amb la insubmissió de Catalunya. Mai no els n’havia caigut al damunt una de tan grossa. I, per acabar-ho d’adobar, ho ha vist tot el món.

El segon element té a veure amb la necessitat del govern espanyol de transmetre una imatge de control de la situació i de justificar la passivitat de Mariano Rajoy amb la idea que el tema català no és polític, és jurídic. És a dir, que ell ni vol ni pot dialogar sobre coses

4

il·legals. Encara que la legalitat espanyola, com és el cas, sigui antidemocràtica, caldria afegir.

I el tercer element rau en la necessitat de reduir el Procés a una sola persona tot convertint-lo, encara que no tinguin res a veure, en la versió catalana del Pla Ibarretxe. Ibarretxe va anar a Madrid a explicar-se, però se li van riure a la cara, el van ficar dintre d’un cotxe, el van acompanyar a l’aeroport, el van pujar a un avió de retorn al País Basc i, sense deixar de riure, se’n va anar cap a casa fregant-se les mans i dient: ‘Morta la cuca, mort el verí’. Amb Artur Mas volien fer el mateix, però no se’n van sortir. Mas no va caure en el parany, i les feres, malgrat que ja salivaven, no el van poder devorar. Ara, per tant, ho intenten per una altra via i fan mans i mànigues per convertir el procés català en el Pla Mas. Estan convençuts que, si ho aconsegueixen, n’hi haurà prou d’inhabilitar el president de Catalunya –o d’emmanillar-lo, jurídicament parlant–, per esberlar el moviment i guanyar temps.

És cert que aquesta operació té l’inconvenient de la victimització de Mas, que li reportarà un munt de vots, però ho donen per bo perquè els permet frenar Esquerra i fer que la ferida d’una inhabilitació presidencial sigui més traumàtica. Pensen que com més majoritari sigui el partit del president, més seran les persones que correran d’una banda a l’altra com ho fa el cos esparverat del gall decapitat. És força il·lustratiu que aquests dies Josep Antoni Duran i Lleida i Alícia Sánchez-Camacho, en un intent de patrimonialitzar l’abstenció i sense cap pudor per mostrar la seva tradicional sintonia ideològica, hagin apel·lat tots dos als “catalans orfes de partit”. Caldria recordar-los que els vots del SÍ-SÍ, en la consulta del 9-N, equivalen a uns dotze milions de vots a l’Estat, xifra que no sols és fabulosa, tenint en compte la persecució política, jurídica i mediàtica estatal soferta, sinó que és superior als vots amb els quals governa el Partit Popular. Té gràcia que una xifra com la del PP sigui vàlida per governar, però no per autogovernar-se. O, dit d’una alta manera, crida l’atenció que aquesta xifra s’admeti per dir als altres el que han de fer, però no pas per dir-s’ho un mateix.

Amb tot, no cal patir. El descrèdit d’Espanya en el món democràtic, més enllà de la política del dia a dia, és esborronador i ja ha quedat al descobert que es tracta d’un Estat en què la separació de poders no existeix. Com en les dictadures, els alts tribunals estan al servei del

5

govern, obeeixen les seves ordres i serveixen els seus interessos. La mascarada de la Fiscalia, amb la querella contra el president de Catalunya per haver complert el mandat dels ciutadans permetent-los votar, és tan escandalosament franquista que no mereix cap mena de consideració. Ara ja tothom sap que l’Estat espanyol és un Estat que condecora nazis i que criminalitza la llibertat d’expressió; un Estat que permet cridar “¡Artur Mas, cámara de gas!” mentre apallissa i sanciona persones per portar una estelada; un Estat que apallissa persones africanes com si fossin gossos rabiosos mentre posa querelles contra els qui posen urnes. I el més greu és que aquest Estat n’és tan conscient, d’això, que no va tenir valor de retirar les urnes el 9-N davant de tot el planeta. Hi havia massa llum i massa càmeres per fer una cosa així. Per això el Tribunal Constitucional no va ser explícit en aquesta qüestió. Es tractava de no forçar el govern de l’Estat a actuar per la via policial per tal que pogués fer-ho a posteriori per la via penal. Aquesta via, a més, té l’avantatge, des del punt de vista espanyol, que ho concentra tot en la persona del president Mas, que és la peça que de debò els interessa. Allò que no han tingut en compte, però, allò que defugen irracionalment perquè en són al·lèrgics, és la transversalitat de la força independentista de Catalunya. No han tingut en compte que el procés català no és el projecte de cap president ni de cap partit, és el projecte d’un poble.

Bonaventura Clotet: 'Vull la independència perquè Espanya no respecta la diversitat'VilaWeb comença a publicar una sèrie d'entrevistes, en català i en anglès, en què personatges coneguts expliquen per què són independentistes

VilaWeb va començar ahir la publicació d'una nova sèrie on personatges coneguts del país expliquen per què volen la independència i què pot aportar una Catalunya independent al món. La sèrie es publica en català i en anglès. El primer entrevistat fou l'actor Sergi López i el d'avui és el doctor Bonaventura Clotet, director de l'Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa, cap de la unitat de VIH de l'Hospital Universitari Germans Trias i Pujol i especialista en medicina interna i malalties infeccioses. 

6

—Per què i per a què voleu la independència?

—La independència de Catalunya no és el resultat d'un procés de tres anys, sinó de tres segles de desafeccions. Espanya és un estat amb una gran diversitat, que podria ser riquesa. Però no n'ha sabut tenir cura ni respectar-la, ni a Catalunya, ni al País Basc, ni a Galícia, ni a les Illes… En comptes de defensar la diversitat, l'ha atacat. En lloc de protegir-la, ha dedicat esforços a destruir-la: les llengües, les cultures, les tradicions, etc. Això ha fet que molta gent que es pensava que era possible una Espanya federal, ara vegi que la independència és l'únic camí, perquè veu que no té cabuda a Espanya. N'hi ha molts, d'exemples d'aquesta incomprensió d'Espanya cap a la seva diversitat.

Per poder créixer en l'àmbit de la recerca, i fer-la més potent i consistent, necessitem més eines, i Espanya no ens en dóna. El suport d'Espanya a la recerca, i també a la cultura, són insuficients. Fins i tot demostra menyspreu envers aquestes eines.

La recerca és riquesa, i si volem construir una economia forta per sortir de la crisi, a llarg termini hem d'invertir en recerca, en innovació, en patents, en creació d'empreses, tant en el camp de la biomedicina com a la resta. 

Vull disposar d'un país que pugui gestionar la seva recerca, fomentar la innovació, crear una llei de mecenatge atractiva... Això són eines que ens farien avançar. I el dia que siguem independents mantindrem una bona relació amb Espanya, perquè som oberts i solidaris, però ara estem ofegats, en les nostres necessitats i en les nostres reivindicacions. Necessitem un marc segur i tranquil que faci possible d'avançar, d'organitzar-nos nosaltres mateixos. 

Estem sota el paraigua d'Europa i necessitem països que permetin defensar i organitzar d'una manera més eficient la seva cultura, la seva recerca, la seva economia, etc. No necessàriament serem millors, però és més fàcil d'arreglar les coses petites. 

—Què pot aportar una Catalunya independent al món?

—Catalunya pot aportar lleis més favorables a la recerca que fomentin la innovació i l'emprenedoria, situar-les com a prioritat del govern, juntament amb les polítiques socials. Catalunya té un gran talent. El podria fer fluir més i d'aquesta manera contribuir a la millora global, perquè la recerca i el progrés no tenen fronteres. A més, nosaltres som solidaris i podríem ajudar les parts del món que ho necessitessin. I continuaríem col·laborant en recerca amb Espanya, com ho fem amb França, amb els Estats Units i amb molts altres. Ho continuaríem fent i ho faríem millor, perquè les lleis ens protegirien i prioritzarien molt més la recerca. 

7

No tan sols haurem de garantir un finançament adequat per a la nostra recerca, sinó estimular tant com puguem el talent que tenim, que és enorme, i potenciar la innovació i la transferència tecnològica que ens permeti de garantir la riquesa a termini mitjà. Per això, com jo, molts investigadors van a favor de la independència.

Publicat 2 de desembre 2014

I tan lluny com som…

Oriol Junqueras va començar la conferència d'ahir dient que mai tants no havíem estat tan junts ni havíem anat tan lluny. Té raó. Això que vivim no ho havíem vist mai. I una setmana després de la conferència que va fer Artur Mas al Fòrum, Oriol Junqueras ho ha certificat: hi ha moltes coses en comú en un espectre molt ampli del país, coses que ja són fora de tota discussió.

Hi ha acord que ja no hi ha res a fer amb Espanya. Hi ha acord que cal anar a unes eleccions tan aviat com siga possible. Hi ha acord que aquestes eleccions han d'obrir un procés constituent ràpid. Hi ha acord en la necessitat d'un govern d'unitat, l'endemà mateix de les eleccions. I hi ha acord que no és el moment dels partits tradicionals, sinó que cal anar a les urnes d'una manera diferent, única —amb indiferència que siga junts en una sola llista o separats. Vist amb la perspectiva de només fa tres mesos, i potser amb la de fa tres setmanes i tot, sembla increïble.

Evidentment que al costat d'això pesen les diferències, que també n'hi ha. Però a parer meu no tenen ni de lluny la importància, ni encara menys la dimensió, dels punts d'acord. Hi ha aspectes que mereixen ser discutits a fons, però entenc que no hi ha, de cap manera, obstacles insalvables. Per exemple, a mi em sembla molt més raonable la proposta de Junqueras en el sentit que el referèndum final siga de ratificació de la constitució, que no la que va fer Mas la setmana passada. En canvi el raonament de Junqueras sobre les llistes el veig incoherent i demagògic. 

Probablement ho és perquè Junqueras no es deu veure amb cor de dir que ell, en realitat, voldria guanyar les eleccions. Guanyar-les ell, vull dir. I explicar-se a la contra, forçant els arguments per a dir que no vol una llista si no l'encapçala ell però intentant al mateix temps que no es note que diu això, fa que la seua retòrica no aguante ni la mínima anàlisi lògica. Li passaria a qualsevol, és clar, però és

8

preocupant. Junqueras no està fi, i tinc la sensació que s'ha quedat aturat en algun minut pretèrit que no el deixa encertar el present, que li emboira massa la vista.

Siga com siga, ara la cosa important és encarar amb el cap clar aquestes setmanes vinents, que seran molt transcendentals, i recercar al màxim els punts d'acord per construir el nostre futur immediat. Hi ha qui interpreta que Junqueras va dir un no rotund ahir a la proposta de Mas i que això és el final de tot --entre els espanyolistes regna l'entusiasme. Ja veurem com acaba la cosa, que tampoc no es pot negociar si abans no es marca el territori. Però, àdhuc si realment esdevingués impossible la llista de país, abans de convocar les eleccions Junqueras i Mas i Fernàndez i qui siga haurien de negociar totes les altres coses en què l'acord és tan evident i preciós. Perquè el projecte de fons és claríssim, tan clar com no ho havia estat mai, i és compartit.

I si no es posen d'acord només en la qüestió de les llistes, l'única cosa que passarà és que als electors ens obligaran a posar a cadascú en el lloc que amb les seues propostes i actituds s'haurà guanyat. A més a més de votar la independència. 

Jo preferiria que no fos així, m'agradaria estalviar-m'ho i evitar les polèmiques estèrils i les rabioles infantils que tots sabem que haurem d'aguantar. M'agradaria estalviar-m'ho, també, pensant en quants centenars de milers de persones hem treballat anys i anys des de la societat civil sense que el color polític del veí importàs gens, pensant que seria així fins al final. M'agradaria estalviar-m'ho perquè la competició dels partits —prou demagògia sobre això, per favor— inevitablement ens afebleix a tots. Però si al final no hi ha cap més remei, amb tants acords tancats com tenim sobre la taula i després de tanta i tanta feina com hem fet, la veritat és que haver de dir amb una papereta en qui confie i en qui no confie em sembla un preu discret a pagar per una república nova

Vicent Partal

Joaquim Forn: 'La independència és la manera de fer progressar el país i preservar la nostra identitat'

9

Joaquim Forn, primer tinent batlle de l'Ajuntament de Barcelona, respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya en el món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.

—Per què i per a què voleu la independència?

—Vull la independència de Catalunya perquè sempre he cregut que és la millor manera de fer progressar el país i preservar la nostra identitat com a poble. Catalunya ha demostrat en el curs dels anys una altíssima capacitat de resistència i una ferma voluntat de ser com a poble. I ara ha arribat el moment de culminar els somnis i els anhels de milers i milers de catalans, de procedència diversa. Catalunya té la capacitat d'esdevenir un nou estat d'Europa. Tenim una cultura, una llengua i una identitat pròpies, i també una societat cohesionada, una economia amb una base sòlida i —cosa que és més important— tenim la voluntat de ser.

—Què pot aportar una Catalunya independent al món?—Gràcies al procés de transició nacional que hem iniciat, demostrem demostrant a tot el món una gran defensa de la democràcia com a única via per a decidir el futur d'un poble. Crec que aquest ja és un gran missatge que Catalunya dóna al món: la democràcia i la llibertat com a motor per a canviar les coses. I jo hi afegiria un altre valor: el del respecte. Fem un procés sense anar contra ningú, en pau i amb una forta cohesió entre persones de procedències molt diferents. Per un altre costat, Catalunya pot ser i vol ser un país obert i modern, amb una gran capacitat creativa i d'innovació, i amb una capital, Barcelona, que és reconeguda i admirada a tot el món.

Publicat 3 de desembre 2014

Carme Forcadell: 'Els catalans ens sentim maltractats, la independència és un cas de justícia social'Carme Forcadell, presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.

10

—Per a què voleu la independència de Catalunya?—Necessitem un estat per a defensar els nostres drets, els nostres interessos, i que ens ajudi a ser més feliços. L'estat espanyol ha tingut l'oportunitat durant tres-cents anys de ser l'estat dels catalans, però no ho ha volgut ésser. És un estat que no respecta la diversitat cultural i lingüística; tampoc no ens respecta ni com a ciutadans ni com a poble. Necessitem un estat que ens sentim nostre; no un estat que vagi permanentment contra els interessos i els drets dels catalans. Estem convençuts que, precisament per això, si fóssim independents tothom qui viu a Catalunya tindria una vida millor. Tant se val com pensin o quina llengua parlin, estic convençuda que seria el millor per a tothom. Ara estem discriminats socialment, cultural i econòmica: per això volem la independència. Ens sentim maltractats, és un cas de justícia social. Quan era adolescent no era independentista. Fou més tard, quan vaig anar a la universitat i vaig conèixer amb profunditat la situació de minorització de la llengua catalana, quan em vaig fer independentista. Vaig veure que la llengua catalana havia de lluitar contra un estat molt poderós. A partir d'aquell moment em vaig adonar de moltes més raons per les quals necessitàvem un estat.

—Què pot aportar una Catalunya independent al món?—Podem aportar-hi la nostra tenacitat. Durant tres-cents anys hem mantingut la nostra voluntat de ser. Som aquí malgrat que hem tingut un estat en contra. Això demostra que amb força de voluntat les coses es poden canviar. Sobretot podem aportar això: hem demostrat que som capaços d'organitzar les mobilitzacions més importants de la història d'Europa d'una manera pacífica i transversal. Tenim una manera d'entendre el món des de la visió democràtica i pacífica. També podem aportar la gestió de la diversitat. Som un poble que aquests darrers anys ha rebut ciutadans que han vingut de fora. Ho hem sabut gestionar i hem sabut cohesionar el país amb totes aquestes persones. No hi ha xenofòbia. Evidentment, hi ha casos aïllats, però en general ens agrada la diversitat, l'entenem i sabem com gestionar-la.

Collar Espanya Cal un gir peremptori de les forces catalanes en el marc espanyol que implica fer allòque el catalanisme encara no ha practicat mai: boicotejar Espanya

11

Hèctor López Bofill

Les estratègies proposades per avançar cap a la independència, com la dibuixada pel president Mas el 25 de novembre, semblen ometre un necessari canvi d'actitud per part del catalanisme polític respecte a les institucions espanyoles. La prioritat de visualitzar la majoria que dóna suport a la secessió i els moviments que es perfilen per part dels actors catalans cridats a liderar el procés esquiven les probables resistències que es manifestaran davant de qualsevol gest de ruptura. En la seva conferència, Mas parlava de “comunicar” a les institucions espanyoles el resultat d'unes eleccions catalanes de caire plebiscitari i d'anar elaborant les “estructures d'estat” i el projecte de Constitució catalana com si davant no tinguéssim ningú que posarà, que continuarà posant, tots els pals a les rodes. Certament, davant de la voluntat ferma de la societat catalana i dels seus representants, allò que faci el govern espanyol o les Corts Generals no ens hauria d'importar gaire, però hi ha la qüestió que el catalanisme polític té una projecció a Madrid i que, fins ara, la seva expressió mai no ha renunciat a col·laborar amb Espanya i a ocupar tots els càrrecs possibles que corresponen al pes electoral dels partits d'obediència catalana.Si les apostes de Mas i de Junqueras van de debò, i evolucioni com evolucioni el tema de l'anomenada llista única i de les eleccions al Parlament, cal un gir peremptori de les forces catalanes en el marc espanyol que implica fer allò que el catalanisme encara no ha practicat mai: boicotejar Espanya, fer la vida impossible a la governabilitat i a l'estabilitat de les estructures de poder espanyoles, almenys fins que no s'avinguin a autoritzar un referèndum oficial d'independència o, directament, fins que no acceptin negociar els termes de la secessió. És veritat que el marge de maniobra en l'actual legislatura espanyola amb una majoria absoluta del Partit Popular al Congrés i al Senat és escàs; però, deixant de banda que tot indica que hi haurà una fragmentació i un canvi de majories a partir del 2015 que permetrien al catalanisme polític incrementar la pressió i intensificar el conflicte, hi ha actituds que haurien de començar a canviar des d'ara mateix.Si el context de dominació és tan intens com el que es desprèn d'una prohibició d'organització de referèndums de sobirania o d'una resposta a un procés participatiu en forma de querella, per què els diputats i senadors d'ERC i CiU no mostren una actitud més combativa? Per què continuen participant com si res en els debats proposats per trobar solucions als problemes espanyols quan potser caldria pensar en com agreujar-los fins que no s'ofereixi cap sortida a la demanda catalana? Per què encara s'accepta caure en la lògica del “millorar” Espanya, d'entrar en discussions relatives a un ordre

12

nacional diferent? Com es pot continuar tolerant que Duran i Lleida pregunti a Mariano Rajoy què pensa fer per potenciar l'economia productiva espanyola mentre el president de la Generalitat pot ser processat per desobediència (i també, per cert, la vicepresidenta, Joana Ortega, del mateix partit que Duran i Lleida). I com es pot continuar enviant gent a les institucions de l'Estat que es manté passiva, en el millor dels casos, o que, en el pitjor, actua amb connivència amb les majories properes al PP o al PSOE o que, directament, s'aprofita del càrrec en benefici propi?Així, segurament no era il·legal que Mercè Pigem, ja exvocal del Consell General del Poder Judicial proposada per Convergència, travessés la frontera amb Andorra amb gairebé deu mil euros a la bossa, però què havia fet aquesta senyora al CGPJ per la independència? Ajudava, per exemple, a definir un futur poder judicial de la República Catalana o simplement estava cobrant i escalfant una cadira o “facilitant acords” entre els vocals propers al PP i els propers al PSOE? No cal dir que els proposats per a una “llista única” i per a totes les llistes de les eleccions que encara falten abans no es constitueixi la Catalunya independent han d'estar lliures d'aquestes temptacions.

Publicat 4 de desembre 2014

Jaume Cabré: 'Vull un estat propi que protegeixi i dignifiqui la nostra cultura i la nostra llengua'Jaume Cabré, escriptor, autor de les novel·les 'Jo confesso' i 'Les veus del Pamano', respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.

―Per què i per a què voleu la independència de Catalunya? ―Per raons naturals: qualsevol persona del món s'estima més que el seu país sigui lliure que no que sigui supeditat a un altre. Sobretot si aquest altre quasi mai no hi té una actitud positiva. Sobretot si aquest altre fa servir l'anticatalanisme per prosperar en vots. Vull un país lliure, vull un estat propi que protegeixi i dignifiqui la nostra cultura i

13

la nostra llengua i defensi els interessos econòmics i de la societat del benestar sense que ningú ens ho hagi de discutir.

―Què pot aportar una Catalunya independent al món? ―El millor que podem fer és entrar en l'àmbit internacional sense pretensions i amb ganes d'aprendre. No crec que hàgim de donar lliçons de res a ningú; per tant, el que podem aportar al món és una veu més en l'àmbit on s'escolten les veus dels països. No sé com serà el nostre país; el volem perfecte; però no sé si serem capaços de fer-lo bo, exemplar, força perfecte o…

El mandat democràtic per la independència, segons experts en política internacionalMartí Anglada, Vicenç Lozano, Raül Romeva, Ramon Tremosa, Xavier Solano i Martí Estruch analitzen les fórmules electorals i la validesa que poden tenir per al reconeixement internacional

En el debat entorn de les eleccions avançades sobre la independència de Catalunya, un dels punts centrals és la manera com la comunitat internacional n'interpretarà els resultats. El president Artur Mas va explicar que els estats exigien un resultat molt clar per a considerar bo el mandat democràtic i que això exigia una llista unitària que obtingués la majoria absoluta. Per contra, els defensors de les llistes separades consideren que hi ha recursos alternatius per a fer visible la majoria independentista: una part del nom compartit, un punt comú al programa, etc.

Hem parlat amb partidaris de totes dues teories. Són catalans que viuen en contacte amb representants polítics de països europeus que ens han explicat com veuen aquest debat i què els diuen quan parlen del procés d'independència de Catalunya. Són Martí Anglada, periodista internacional i delegat de la Generalitat a França i Suïssa;

14

Martí Estruch, ex-delegat de la Generalitat a Alemanya en l'època del govern tripartit; Vicenç Lozano, periodista internacional i corresponsal a Itàlia i al Vaticà; Raül Romeva, ex-eurodiputat d'ICV i doctor en relacions internacionals; Xavier Solano, assessor de l'SNP al parlament britànic i ex-delegat de la Generalitat al Regne Unit en l'època del tripartit; i Ramon Tremosa, eurodiputat de CiU i economista.

Martí Anglada, periodista internacional i delegat de la Generalitat a França i Suïssa

Unes eleccions han de ser tan semblants com sigui possible a un referèndum perquè puguin dir-se plebiscitàries. Què vol dir això? Que quedi clar que s'escull entre dues opcions: el sí i el no. Evidentment, no es pot obligar els del no a anar plegats. Però sí que pots fer que hi hagi una gran unió entre els del sí. D'aquesta manera, tots els qui no vagin en aquesta unió del sí seran comptats com a contraris a la independència. Un referèndum serveix per a dir sí o no. I què vol la comunitat internacional? Poder desxifrar clarament quants vots obté cada opció. Per això cal que quedi molt clar quins són els del sí. El mandat democràtic és clar si es busca la dicotomia. O sí o no. No hi poden intervenir elements que desdibuixin aquest pronunciament. És una manera encoberta de fer el referèndum. Les eleccions són com una metamorfosi de referèndum. Però ha de ser molt semblant perquè pugui ser interpretat correctament al món. Hi ha d'haver més del 50% dels vots pel sí i que es puguin comptar d'una manera clara. No es poden tenir dubtes del sentit de cada vot.

Aplicat aquest criteri que demana la comunitat internacional, cal trobar la fórmula més bona. Si algú vol fer una altra cosa, com unes eleccions constituents, que ho digui. Però això ja no serveix com a referèndum. Unes eleccions plebiscitàries són diferents de les constituents. No es poden barrejar les coses. En unes constituents hi ha d'haver tots els colors del país. Però a les plebiscitàries es vota sí o no. Les eleccions plebiscitàries i les constituents no es poden fer a la vegada. És impossible. Són lògiques completament diferents. L'una cosa desvirtua l'altra.

Cal que hi hagi una llista única pel sí perquè siguin plebiscitàries? No. Però tampoc n'hi pot haver més de dues. Pot ser que entre independentistes hi hagi alguna barrera insuperable. Però això es resol amb dues llistes. És l'experiència dels països bàltics. Estònia i Eslovènia van anar amb dues plataformes electorals independentistes. I Letònia va anar amb una sola llista independentista. No poden ser més de dues. I una d'aquestes ha de tenir vocació majoritària clara. Traduït al català, aquí n'hi podria haver una i prou. Però també se'n podrien fer dues. La primera hauria de tenir tres branques (Convergència, Esquerra i els socialistes sobiranistes). L'altra podria agrupar la CUP i Procés Constituent. I Iniciativa haurà d'escollir amb qui va. Perquè si no suma en una opció

15

d'aquestes anirà a engreixar el bloc del no a la independència. Cal un aplegament de forces perquè Europa pugui constatar que són unes eleccions excepcionals. Amb la idea de posar-se un vestit diferent —com el nom paraigua o el punt al programa—, continuarien essent unes eleccions normals disfressades. I la comunitat internacional no accepta disfresses. Demana un senyal clar sobre la independència.

Martí Estruch, periodista i ex-delegat de la Generalitat a Alemanya

La meva opinió és que no crec que la llista unitària o les llistes separades determinin el mandat democràtic. Sinó que és una qüestió de claredat. De la meva experiència a Alemanya, puc dir que quan vius a l'estranger t'adones que Catalunya és un punt més o menys minúscul a Europa i encara més al món. I la gent no té ni idea de què hi passa, aquí. Tan sols els quatre experts del Ministeri d'Afers Estrangers alemany saben realment què fem i quina és la realitat política del nostre país. És cert que com més va més sortim als mitjans i que el coneixement sobre el nostre país va creixent.

La llista unitària amb un suport molt majoritari afegiria un punt de claredat i d'obvietat dels resultats. És important la imatge de país que es pot posar d'acord per qüestions importants. La idea que tothom rema en la mateixa direcció quedaria molt reforçada. I això dóna més confiança a la comunitat internacional. Amb tot, no crec que la legitimitat democràtica es ressenti per les llistes separades. No és tant una qüestió de mandat democràtic com de reforçament del procés de cara al món. Al cap i a la fi, si tens un parlament constituït amb una majoria de diputats a favor de la independència, la legitimitat democràtica hi serà.

La llista unitària afavoreix la claredat i la nitidesa del trajecte. El projecte tindrà més força als ulls del món si hi ha una entesa per a una llista electoral que ultrapassi els partits. La gràcia de la proposta del president Mas era la inclusió de la societat civil. Perquè això dóna molta força al procés abans de les eleccions i després. Pensem que ja fem una cosa que no és la normal. Hem de fer unes eleccions perquè no hem pogut fer un referèndum. I això ja s'ha d'explicar al món. Ja ho hem anat fent, però hem de ser conscients de la situació excepcional i les dificultats afegides que tenim. La claredat del missatge serà superior si es fa una plataforma conjunta.

Vicenç Lozano, periodista internacional i corresponsal a Itàlia i al Vaticà

L'anomenada comunitat internacional, i el nostre referent més pròxim, Europa, exigeixen una visualització clara del desig d'independència d'una comunitat. Ja tenen prou problemes, i si se'n poden estalviar un de nou, millor. Ara, si les coses es presenten com un mandat popular i democràtic contundent i —diguem-ho tot— 'dramàtic', no tindran cap més remei que pronunciar-s'hi. Sovint em

16

pregunten si el Vaticà és favorable o no al procés sobiranista i sempre dic que la Santa Seu mira amb atenció —com ho fan totes les cancelleries internacionals— aquest desafiament a l''status quo'. La resposta fins ara era que es tractava d'un 'afer intern d'Espanya'. A partir d'unes eleccions plebiscitàries —que substitueixen el referèndum que ens han negat—, si el resultat és positiu i la llista o llistes pro-independència superen amb escreix el 55% dels vots, aquesta qüestió deixa de ser un 'afer intern d'Espanya' i es converteix en un afer internacional. Les pròximes eleccions catalanes han de ser plebiscitàries i prou. El president Artur Mas, la cara més visible del procés també internacionalment, ha de continuar liderant el projecte i potser seria positiu que ho fes —busquem la fórmula— pel damunt dels partits. El món actual és bàsicament visual i necessita lideratges clars al capdavant dels desafiaments de futur. Mas és un valor inestimable, en aquest sentit. Ara, el president Mas porta un bagatge de govern —molt criticat per les retallades i més factors— i és lògic de pensar que no tothom vol votar una llista que ell encapçali. La fórmula de Junqueras defensa la transversalitat, la inclusió, sumar indecisos encara recelosos de fer el 'clic' i creure en una il·lusió cada vegada més col·lectiva. La síntesi entre Junqueras i Mas seria la llista o llistes amb personalitats i dirigents dels partits —tres o quatre, màxim— sota un paraigua únic. Un lema clar conjunt per a totes i un compromís ineludible de proclamar la independència del nostre país al nou parlament si obté una majoria qualificada.

Després, totes unides, a treballar si fos possible en un únic grup parlamentari, que doni suport a un govern de personalitats destacades, que prepari les estructures d'estat, la transició i un esborrany de constitució que haurà de referendar la ciutadania. Esquerra, dreta, centre no han de ser cap obstacle i aquesta unitat s'ha de transmetre en un missatge clar i net a l'opinió internacional. Contundent. Aleshores qui podrà ignorar Catalunya? Quedarà molta feina a fer, però tindrem un esquema a seguir amb avals internacionals que s'aniran fent palesos com un degoteig.

Raül Romeva, ex-eurodiputat d'ICV i doctor en relacions internacionals

Per valorar què és millor, val la pena d'escoltar què diuen els polítics dels altres països, però també què ha passat en els casos d'independències recents. Si analitzem els processos que hi ha hagut aquests últims anys i els que se n'han sortit millor a Europa, podem obtenir-ne bones lliçons. Cal entendre que ja no som a l'etapa en què els referents eren Escòcia i el Quebec. A nosaltres, desgraciadament, se'ns ha tancat la porta a fer un referèndum. Els referents han de ser uns altres. No com a models de país, però sí per a donar pistes. Hi ha dos països, Estònia i Eslovènia, que van caminar amb dues opcions electorals cap a un mateix objectiu. D'aquesta manera van construir

17

un marc més estable que no els que ho van fer amb una sola opció electoral. A Eslovènia hi havia dos blocs per la independència: la més socialdemòcrata, que es deia Demos, i una altra de més esquerranosa.

Però és cert que la interpretació dels resultats ha de ser clara. No havent pogut fer el referèndum que volíem, cal una lectura clara i nítida en el marc d'unes eleccions. Si hi ha eleccions, és evident que no seran normals. Són unes eleccions excepcionals i es llegiran en aquesta clau. Jo entenc que la proposta d'una llista unitària permet una lectura molt clara. Però també ho pot ser la proposta de diverses llistes amb un mateix objectiu. La interpretació clara per la comunitat internacional s'aconsegueix amb totes dues fórmules. Per mi, la proposta que fa Oriol Junqueras, des del punt de vista internacional, és tan vàlid com la que fa el president Mas.

El subtítol del llibre que he escrit és 'Una carpeta incòmoda'. No tan sols no ens esperen, sinó que som un problema per a la resta d'Europa. Des d'aquesta perspectiva, els ho hem de fem fàcil. És cert que no podem complicar gaire les coses. El mandat també serà nítid si l'endemà de les eleccions hi ha un acord de la majoria parlamentària amb l'objectiu concret de la independència.

Xavier Solano, assessor de l'SNP al parlament britànic i ex-delegat de la Generalitat al Regne Unit

La llista unitària és una fórmula que ja s'ha experimentat en algunes ocasions. Recordem que el Partit Quebequès es presenta a les eleccions al parlament canadenc com a Bloc Quebequès. És una manera que té el moviment independentista d'aglutinar sensibilitats diferents en una mateixa llista per a un mateix objectiu. Aquesta fórmula també es considera a Escòcia amb la voluntat d'aplegar tot el moviment independentista que ha fet la campanya del sí al referèndum del setembre. Hi havia molta gent que havia participat en la campanya i molts votants del sí que no eren votants de l'SNP. Per exemple, un 25% de votants dels laboristes van votar a favor de la independència. Una candidatura unitària dóna espai a aquests votants en un moment determinat perquè desfà la idea que es vota un partit determinat. La llista unitària és una pràctica que, als llocs on s'ha fet, ha funcionat.

I és important de saber que no tan sols serveix per a aplegar sensibilitats, sinó també per a aconseguir que la comunitat internacional doni validesa al mandat democràtic que es busca amb les eleccions. És important que la comunitat internacional visualitzi que el moviment per la independència té la capacitat d'aglutinar sensibilitats diferents. És una manera de dir que la independència és prou urgent i prioritària per a aconseguir la unitat de projectes ideològics diferents en una mateixa llista. Si això reïx, el resultat és incontestable. Tothom ha d'interpretar per força que la independència

18

és l'objectiu prioritari.

El mandat democràtic per la independència de Catalunya requereix un programa electoral exclusiu sobre la independència. Per mi, és més important el programa electoral que no la fórmula de les llistes. Si van junts, molt millor. Tot serà més clar i no hi haurà interpretacions del resultat esbiaixades ni interessades. Però si es fan llistes separades, el programa d'aquestes llistes hauria de ser el mateix i amb un únic punt. Si es fan programes amb diversos punts i tan sols un punt comú, això no valdria com a eleccions plebiscitàries. Si es fan aquestes eleccions és perquè no es pot fer el referèndum. Això el món ho té clar. Però si els independentistes van a les eleccions amb programes diferents, la comunitat internacional dirà que s'han votat moltes coses diferents, entre les quals la independència. I que això no vol dir que tots els qui hagin votat aquestes llistes ho hagin fet per la independència. Si es volen fer unes eleccions normals sense un mandat democràtic per la independència, també es poden fer. Però no serviran per al que volem.

Ramon Tremosa, eurodiputat de CiU i economista

El fet que preocupa molt a Brussel·les és la gran fragmentació dels mapes polítics del sud d'Europa. La fragmentació s'alimenta de la crisi, el populisme i la demagògia. Això tan sols ho podem contrarestar amb una llista unitària que demostri que la independència és una qüestió de país per damunt d'ideologies concretes. Si es fan unes eleccions normals en què el president que ha donat la cara al món surt afeblit i en resulta un parlament més fragmentat, el missatge no serà gens clar ni favorable a la independència. Els mandataris internacionals podran dir que s'han votat coses diferents i contradictòries. I no aconseguirem el mandat que necessitem. Necessitem un referèndum i tan sols el podem fer amb unes eleccions. Per tant, hem de fer que el format de les eleccions sigui tan semblant a un referèndum com pugui ser per a obtenir un resultat clar i sense interpretacions possibles.A Brussel·les, he tingut molts contactes amb polítics de diversos països que s'interessen per la situació de Catalunya. I em diuen que els avisem quan tinguem data per al referèndum en forma d'eleccions. I pregunten per les enquestes i les conseqüències d'una derrota del president Mas. I volen saber com quedarà el procés si ell plega. El president ho va dir clarament: ningú no ens espera amb els braços oberts. Som una nosa, més que no pas una bona notícia. Els posem un problema gros damunt la taula. I estaran encantats de tenir excuses per a evitar de reconèixer que hem votat per la independència. Perquè obrirem una capsa de Pandora a la Unió Europea. Si emboliquem la troca amb candidatures, programes, noms comuns i processos confusos, els ho deixarem fàcil perquè puguin fer com si res. Amb aquestes fórmules, el món sortirà la nit electoral a dir que s'ha votat contra les retallades, contra el deute, i la

19

independència quedarà diluïda completament. Com s'ha de creure el món un govern de concentració si s'ha estat incapaç de fer una candidatura unitària per una cosa tan important com la independència del país?El missatge de les manifestacions d'aquests últims anys ha estat d'unitat. I Europa ha interpretat que Catalunya era un poble amb un objectiu clar. Aquestes mobilitzacions unitàries han impressionat molt la comunitat internacional. La simpatia internacional ha anat creixent perquè han vist aquest moviment seriós, transversal i cívic, que ha sabut caminar unit.Publicat 5 de desembre 2014

Josep Fontana: 'Aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent'Entrevista a l'historiador, que publica el llibre 'La formació d'una identitat'

Josep Fontana (1931) és un dels historiadors catalans més prolífics i llegits. Més de quinze llibres escrits, doctor en lletres per la Universitat de Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant. L'any 1966 les autoritats franquistes el van apartar de la docència durant dos anys. Ha exercit de degà a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i ha estat professor a la mateixa universitat i a la Pompeu Fabra. Fundà l'Institut Universitari d'Història. Fontana ha introduït els treballs d'Eric Hobswam, Edward Thompson, George Rudé o Aleksandra Lublinskaia a casa nostra. Ara acaba d'escriure el llibre 'La formació d'una identitat' (Eumo Editorial). És una història de Catalunya des del segle VIII fins als nostres dies. En 482 planes (incloses cinquanta de bibliografia) mira de respondre com és possible que la identitat catalana hagi arribat fins als nostres dies amb tants entrebancs. Ací en podeu llegir un fragment. Fontana ens rep molt amablement al seu pis del Poble-sec, barri de Barcelona on viu des de l'any 1939.

—Dieu que us vau animar a escriure el llibre després d'assistir a la manifestació independentista de l'any 2012.—Els de Catalunya Ràdio, no sé per què, m'inviten al seu estand, a l'Estació de França. Ho veig tot, i amb els monitors de televisió al voltant. Hi tinc una percepció de la manifestació diferent, i d'un final que no sé si la gent va copsar: quan es van presentar les peticions a Núria de Gispert, presidenta del Parlament, la gent xiula. M'adono que agafa de sorpresa la gent de Convergència i que per primera vegada es produeix una mena de resposta clara sobre la petició

20

d'independència. Això em fa pensar que allí hi ha alguna cosa. Sobretot una, per mi fonamental: aquella gent es mobilitza des de sota. Això em lliga amb unes altres experiències. Per exemple: com és que l'any 1977 surt un milió de persones al carrer? Qui ho ha preparat allò? Ningú. No havien estat ensinistrats, aquella gent. No hi havia propaganda catalanista, aleshores. La manifestació em fa pensar en aquestes coses.

—També dieu que voleu divulgar investigacions recents sobre la història catalana que no han arribat a la gent. Per exemple?—La idea que el despotisme il·lustrat del segle XVIII va promoure el creixement econòmic després del 1714 és una 'filfa'. Ho dius a la gent i es queden sorpresos. Que els Borbons van promoure l'èxit econòmic s'ha dit tant, que s'ho han cregut!

—M'ha xocat una cosa que dieu en algunes altres entrevistes: la paraula 'raça' és un invent espanyol.—Això ho va explicar un historiador anglès sobre morescos. Diu que 'raza' és una paraula castellana que vol dir 'defecte en un teixit'. 'Un teixit que té raça.' Després la paraula passarà a les altres llengües, perquè efectivament a Castella és una paraula que passa a aplicar-se a 'la raça de moros i raça de jueus'. Com un defecte. A Castella hi ha un refús a la diferència cultural. Refús més cultural que no pas religiós, perquè quan es converteixen es manté. No hi ha hagut manera que Castella entengués l'associació amb ells de cap més manera que no sigui l'absorció. No toleren la diferència cultural. Castella no ho pot suportar. I aleshores... raça. L'exigència d'un certificat de netedat de sang es manté encara al segle XIX. El 1824, al reglament de mestres de primeres lletres s'exigeix la presentació d'un certificat de netedat de sang. Jo en guardo algun, d'aquests.

—Una idea del vostre llibre és que la falta de grans fortunes a la Catalunya medieval va afavorir la democràcia interna.—Sostinc que hi ha un equilibri, si es vol en la mediocritat, dins la societat medieval catalana, que empeny cap a una sortida pactista entre els membres de la societat. El fet que la monarquia no és prou forta, a Catalunya, per convertir-se en absoluta, i que més tard la gran noblesa catalana emigri cap a la cort de Madrid ajuda. No queden nobles i queda un tipus de societat que té dues classes de regiment: la Generalitat i el Consell de Cent. Tens una societat que funciona bastant com una República. Dóna un tipus de societat molt diferent del que es va desenvolupar a Castella.

—Per exemple?—Les corts, per exemple, que fixen al rei l'obligació de reunir-les. A Castella el rei no té aquesta obligació. O l'existència de la Generalitat, que és molt important perquè manté aquesta observació sobre les lleis entre reunió de corts i reunió de corts. Això no existeix a Castella. No hi ha aquest organisme que manté el control sobre la política. I sobretot el fet que arriba un moment que qui controla la

21

Hisenda pública és la Generalitat. El control dels diners és a les mans d'aquestes institucions, i per tant fora de l'abast del rei. Això és un fet molt nou, que no es dóna a França ni Anglaterra fins el segle XVII o XVIII. I aquí apareix des del segle XIV.

—Catalunya com a protoestat modern.—Sí, són estructures d'estat modern. Sempre s'ha de matisar. Són societats en camí de la democratització, no democràtiques encara. I la societat catalana de començament del segle XVIII és una societat efectivament amb uns graus de llibertat considerables, i fixats en aquestes lleis. Lleis que garanteixen coses tan importants com ara que no es pot castigar ningú sense judici. Als militars castellans, quan vénen aquí, això els fot nerviosos. Una altra: no hi ha obligació d'anar a la guerra llevat que sigui per a defensar el país i sempre que el rei hi sigui present. De cap manera no és té obligació d'anar a una aventura de conquesta. Hi ha també el Tribunal de Contrafaccions (1702-1713). Aquest tribunal a penes s'havia estudiat i és important. Feia de tribunal de garanties. Recomano un estudi d'Eva Serra i Josep Capdeferro: 'La defensa de les constitucions de Catalunya. El Tribunal de Contrafaccions'. Em fa por que aquest llibre no es difongui prou. Dóna una idea clara de cap a on anaven. No parlem d'una democràcia moderna. No. Però anàvem per aquest camí. Per tant, com podia haver funcionat la monarquia de les Espanyes en un tros funcionant amb regles com aquestes, i Castella amb les seves? Impossible.

—Com expliqueu que s'hagi mantingut aquesta idea de nació entre els catalans, tot i formar part del regne espanyol des de fa segles?—L'evolució separada d'aquestes dues societats, la catalana i la castellana, fa que a principi del XVIII Catalunya sigui ja una realitat molt diferent. La gent es creu els drets i les llibertats que tenia. La prova és com ho defensen durant la guerra: des de sota. I quan perden la guerra, després del 1714, no ho perden tot. Perden la Generalitat, les corts, el Consell de Cent i en principi els ajuntaments, que s'obren a la venda de càrrecs. (Sí, els càrrecs es venien. Qui els comprava, se'ls quedava. És certament un element destructor.) Vull dir que quan s'acaba la guerra se suprimeix l'aparell polític, cert, però se salva en canvi el dret civil. Justament els reialistes, els borbònics, el salven! Perquè són gent que tenen terres i negocis i saben que el codi civil els salva. Les normes sobre les herències, el matrimoni, la formació de societat i companyies, els contractes de la terra, etc. Si més no, la societat continua funcionant com abans. Per exemple, una de les coses que transforma Catalunya al segle XVIII és l'emfiteusi. Donar les terres perquè un altre les treballi en canvi de part del fruit. Això permet que tothom tingui una oportunitat de feina. Jovellanos ja deia que en agricultura i indústria Catalunya havia anat creixent i Castella, tot el contrari. No s'ho expliquen, i és quan surt aquest mite: 'El labriego catalán de las peñas saca pan.' No era veritat. De les 'peñas', en treia vi. Plantava vinyes, feia vi, el venia, comprava blat, etc.

22

—Això sol ja explica les diferències entre Catalunya i Castella?—No. Explica tan sols que aquesta societat continua essent diferent. I que pot fer créixer els nuclis d'industrialització. El 1840 Catalunya té els tres primers sindicats moderns. Quan fora d'aquí no s'ha passat de confraries pietoses. Té unes formes de vida diferents. Distintes. A mi m'impressiona un fet, i l'assenyalo: quan als anys quaranta del segle XIX s'enderroca la Ciutadella, a Barcelona els membres del batalló de la milícia diuen que ho fan perquè la terra de la Ciutadella havia estat arrabassada a gent de la ciutat per un tirà que era Felip V. I que s'ha de tornar a les famílies propietàries. 'Lo hemos hecho porque somos libres, somos catalanes.' Com el 1842 existeix aquesta idea que aquí hi havia hagut una usurpació més de cent anys enrere, que ens havien pres les cases, les terres. Com perviu. I sense llibres d'història, sense escoles que ho expliquin.

—Dieu que no voleu que us tradueixin el llibre a l'espanyol.—Aquest llibre ja em porta maldecaps ara. Això de voler mostrar que són diferents.... Abans d'ahir fins i tot a El País en feien conya, d'això. Sobre historiadors a sou que diuen que 'somos diferentes y si cuela cuela'. Miri, jo no estic a sou de ningú. De fet, jo no sóc una persona benvista ni a Convergència ni a La Vanguardia. Jo, a un lector castellà li ho hauria d'explicar d'una altra manera. I sempre comparant amb la seva realitat de Castella. Seria un altre llibre. Si aquest llibre es tradueix al castellà, els lectors de bona fe, bé, però la majoria se sentirien 'rebotats'. Per això, a la primera proposta que m'han fet de traduir-lo al castellà, hi he dit que no. No serviria de res, perquè si ho he d'explicar a un lector castellà, li ho he d'explicar d'una altra manera. Aquest llibre és fet per a la gent d'aquí, per explicar-los que aquesta cosa que els duu a sortir al carrer, a manifestar-se, ve de lluny. El protagonista d'aquest llibre és la gent. Podria dir el poble. No. La gent. Els qui defensen Barcelona el 1714 són la gent. Els qui fan el gran canvi econòmic al segle XVIII són la gent. Els qui salven la llengua al segle XIX són la gent. I és la gent que resisteix l'impacte del franquisme sense deixar-se esclafar. No són els partits. Quan el 1977 surt un milió de persones és la gent. I el 2012 és la gent que surt. La meva idea és que aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent.

—Havíeu militat al PSUC antifranquista, i parleu de les esquerres traïdores.—Jo vaig ingressar el PSUC, amb un programa que parlava d'autodeterminació, l'any 1957. Fins el 1977, vaig estar-hi vint anys. Els pactes de la transició van arribar. Els partits d'esquerres es van adonar que no es podien imposar. No eren prou forts. Jo hauria acceptat que el partit del qual formava part hagués dit: 'No tenim ni les condicions ni la força per a aconseguir els objectius.' En lloc d'això se'n van oblidar. El carrer ja no importava, importava la política parlamentària. I ho van engegar tot a rodar. Es va matar des de dalt. Sostinc que en alguns casos parlar de traïció és ben clar. Dono l'exemple de Felipe González. Ara han sortit unes memòries d'un que

23

va ser membre del futur CESID. Hi explica les converses de González i Guerra amb els membres dels serveis secrets just abans de legalitzar-se el PSOE. González, de cara enfora, diu que defensa el dret d'autodeterminació. I al serveis secrets els diu que de cap manera acceptarà el pacte fiscal per a Catalunya, que aquí a Catalunya hi ha una cosa errònia, que els treballadors segueixen als comunistes i no els socialistes, i que mai no tolerarà un partit socialista català independent. Aquest, pel cap baix, van mentir de la manera més descarada. Sí, parlo dels que van trair la gent que s'ho havien jugat per una altra cosa. Volíem una altra cosa.

—Escoltant-vos... No hauríeu de ser a la CUP?—Hi he parlat, i em cauen molt simpàtics. Quan es mouen en l'àmbit municipal, pel que sembla, ho fan esplèndidament bé. Però ara que han passat més amunt... Per exemple, posar en primer lloc els Països Catalans. Mmm. Anem amb calma. Perquè a València hi ha una altra cosa. I a Mallorca, una altra. Vull recordar que en tots dos llocs voten el PP. Ara, hi ha una cosa molt reveladora. Quan em toca anar a reunions obertes, xerrades, etc., per exemple, de CCOO veig que són gent de cinquanta anys en amunt. I quan vaig amb la CUP són gent jove. La CUP té més capacitat, però tenen problemes. Costarà d'eliminar la por que encara fan. Tinc una considerable simpatia per ells, però també dubtes considerables sobre com se'n sortiran en la política parlamentària.

—He vist que dèieu que la independència només s'aconsegueix amb una guerra.—Quan dic això, es pot matisar. La independència es pot aconseguir o per la força o per la negociació. Força no en tenim. Negociació? Fer-se il·lusions que avui algú en un govern de Madrid és capaç de concedir-nos això em sembla bastant difícil. En tot cas em sembla que serà una lluita que serà llarga. A mi l'aspiració a la independència em sembla totalment justa i legítima. Ara, em sembla que és difícil. És admirable que s'hagi aconseguit el nivell de mobilització que s'ha aconseguit. Que la gent no s'hagi cansat de veure que aquests passos no aconsegueixen coses.

—El 9-N vós i jo vam votar al mateix col·legi.—I una cosa estimulant era veure que tot funcionava ordenadament sense funcionaris, sense policia. Sí, jo vaig votar al col·legi d'aquí al barri. Era bonic. Em vaig fer la il·lusió que un dia muntarem una cosa d'aquestes des de baix i farem unes eleccions no per elegir ningú, sinó per fotre'ls al carrer a tots. Una mena de somni de futur. Però em preocupa que l'entestament a presentar el resultat com una cosa que es pot aconseguir a curt termini acabi desmoralitzant. I el motiu del llibre, i acabo així, és dir que aquesta és una lluita molt llarga. No és de fa sis o set anys, sinó de cinc-cents. Hem continuat, hem anat aguantant, hem perdut guerres, hem anat tirant endavant. I hem de continuar tirant endavant.

24

Publicat 6 de desembre 2014

Article La Vanguardia (desembre 2014): "Independència i punts euclidians"

ferranrequejo

El govern central del PP ha vingut mostrant reiteradament que l’actual procés polític de Catalunya li ve molt gran. El seu president està situat a les antípodes d’un estadista. En el si del govern central preval una cultura administrativista, de mera aplicació d’unes lleis clarament superades pels fets polítics, socials i culturals desenvolupats a Catalunya en els últims anys. Es tracta d’un govern que no té capacitat ni tan sols per definir bé el problema. I encara menys per plantejar mesures encaminades a resoldre’l. Sembla viure en una granja d’estruços. La manca d’intel·ligència emocional resulta flagrant. Sovint fins i tot la manca d’intel·ligència a seques. En conjunt, al govern central se li podria aplicar la frase que el físic neozelandès Ernest Rutherford va dir d’un alt càrrec que mostrava ínfules de creure’s important: “és com un punt euclidià: té posició, però no magnitud”.Aquesta incapacitat política i analítica no resulta massa estranya donada la cultura política que travessa els dos principals partits espanyols. Una cultura jeràrquica, afrancesada, jacobina de l’estat amb un refús quasi genètic del pluralisme nacional de la societat. Difícilment es podrà solucionar una qüestió que mostra un profund dissens històric i polític enfocant-la merament des d’unes lleis estatals que son precisament bona part del problema. PP i PSOE son partits antiquats, tant en termes liberal-democràtics com en termes nacionals i culturals. I hi ha indicis de que Podemos comparteix bona part d’aquesta mateixa cultura. De fet, a Catalunya, Podemos i PP son els dos únics partits significatius que tenen la seva direcció fora del país, tota la resta la tenen a Catalunya. Progressisme antic? Sucursalisme populista? Lerrouxisme del segle XXI? Els partits espanyols operen en un “estat de dret tort”, un estat de dret degradat per alts índexs de corrupció; manca de separació de poders; un frau fiscal que dobla la mitja europea; incompliments constants dels acords; marginació sistemàtica d’inversions territorials; refús al pluralisme; un finançament que implica un dèficit fiscal de més del 8% del PIB a Catalunya; implicació de ministeris en pràctiques arbitràries de difamació; aquiescència en casos de negligència com Bankia i Castor. La llista es podria ampliar fàcilment.A Catalunya, el 9-N ha representat un canvi d’escenari malgrat totes les limitacions imposades per l’estat (Govern, Corts Generals, Tribunal Constitucional, Fiscalia). De fet, ha estat la primera vegada en 300 anys que els ciutadans han votat sobre la independència del país. Es diu aviat. L’èxit d’organització i de participació suposa un punt de no retorn, tant en les idees i els valors democràtics com en les actituds i les perspectives de futur. A partir del 9-N hem entrat en una nova etapa. El canvi de paradigma resulta clar. En els darrers anys s’havia produït una desconnexió mental per part de molts ciutadans respecte al món polític i cultural espanyol, però ara s’ha iniciat una desconnexió més profunda, més institucional, més sistèmica. Les properes eleccions al Parlament seran especials. Substituiran al referèndum que l’estat no permet, en contrast amb altres democràcies plurinacionals més civilitzades

25

(Regne Unit, Canadà). Resulta d’una importància cabdal que la classe política catalana i el proper govern mostrin estar a l’altura de la situació, oferint lideratge intern, projecte compartit i acció internacional. Els partits catalanistes també han de mostrar que no son mers punts euclidians. Han de mostrar que tenen “magnitud”, congruent amb el moment històric actual. Des de la perspectiva independentista les eleccions estaran presidides per dos objectius: establir un resultat favorable que sigui entès nítidament per la col·lectivitat internacional, i maximitzar el nombre de vots i d’escons en el Parlament. I aquesta maximització requereix dues condicions: que tots els independentistes es sentin còmodes en el moment de votar una llista concreta, i que es capti un nombre important de vots del grup de ciutadans encara indecisos (i que poden ser decisius). Catalunya és un dels països europeus més plurals -bastant més que, per exemple, Noruega, Àustria o Portugal. Els partits polítics expressen i canalitzen aquest pluralisme vers les institucions. Comptat i debatut, crec que una sola llista transversal i unitària no resulta possible donada la composició electoral i dels partits a Catalunya. El país és molt plural per presentar només aquesta opció. Crec que potser resulta més convenient la presentació de dues llistes (més llistes faria perdre nitidesa al resultat). Una podria agrupar votants de CiU, ERC ex-PSC, mentre que l’altra podria maximitzar votants de la CUP, ICV, Procés Constituent. Ambdues poden treure vots també de l’abstenció.La qüestió del què no constitueix el problema de la independència. El país té recursos humans i materials suficients per constituir una democràcia de qualitat adequada als nous temps, amb altes cotes de benestar, i oberta i solidària internacionalment tant en termes socioeconòmics com culturals i nacionals. Estic convençut que ens en sortiríem amb nota. La qüestió clau segueix sent la del com arribar-hi. En aquest moment del partit no es poden cometre errors. El sobiranisme està guanyant la batalla de la legitimitat interna, però li queda per guanyar les batalles de la facticitat i de la legitimitat internacional. 

El perquè de tres llistesPeriòdicament, hi ha gent que se sorprèn que les enquestes suggereixin que hi ha entre un sis i un nou per cent de votants del PP que estan a favor de la independència. És evident que si això entrés dins el marge d’error, aquesta dada no es mantindria més o menys estable. A priori ens costa entendre la lògica d’aquesta actitud. Ens costa perquè no tenim en compte una condició determinant: per molt que, dintre la nostra lògica, la creació d’un nou estat permeti el replantejament de tot plegat i això sigui font de solució de tots els problemes, no tothom endreça la lògica de la mateixa manera que nosaltres. I aleshores aquesta raresa passa a ser versemblant.Tots tenim un seguit d’objectius individuals i col·lectius, tots. I totes. Poden ser banals o transcendentals, poden ser meditats o irreflexius; de base científica o com a conseqüència d’inèrcies de l’entorn; poden ser dos o cent; però tots en tenim. Per fer-ho de manera gràfica ens podem imaginar escrivint-los cadascun en un full en blanc. Els posem damunt la taula i els ordenem per prioritats. A molts de nosaltres el paper de dalt de tot diu “independència”. I després hi pot haver “socialisme”, “Països catalans” (alguns tenim aquests tres objectius escrits en el primer full), la defensa de la natura, la solidaritat amb els febles, la desaparició del racisme, l’eradicació del maltracte animal, el Barça, l’escoltisme, els castells, el heavy metal. Sumeu-hi els que vulgueu i endreceu-los com cregueu. Sigui com sigui, la majoria de gent del nostre entorn té, a dalt de tot el

26

que diu “independència”. I més enllà de la gent que coneixem, hi ha centenars de milers de persones que també l’hi tenen.Quan fan una enquesta i pregunten si s’està a favor de la independència, tota la gent que té un full que posa “independència” damunt la taula respon afirmativament. I no només responem els que ho tenim a dalt de tot com a prioritat absoluta, sinó també els que ho tenen en el lloc 3r, 17è o 61è.Es pot donar el cas que hi hagi una persona que estigui en contra de l’avortament i que aquest tema el preocupi molt, que això figuri a dalt de tot del seu plec, però que també, estigui a favor de la independència, però en 7è lloc. Aquesta persona que a l’enquesta sumarà amb els que estem a favor de la independència però, en canvi, haurà arribat a la conclusió que per intentat abolir l’avortament (que és el seu full nº1) ha de votar el PP perquè és l’únic partit que veu capaç de fer-ho. Això pot explicar aquest petit percentatge de votants del PP que es declaren favorables a la independència.Anem al gra. Dic això perquè el cop d’efecte èpic que pot suposar el fet de formar una llista única independentista (que el pot tenir) pot fer molt fort i cohesionat el grup de gent que té la “independència” en el full de dalt de tot però també crea un problema: farà molt difícil sumar-hi la gent que té la independència més enrere del 3r full, aquells pels quals ni és una prioritat, ni és una urgència i fins i tot no tenien clar si escriure-ho o no. La possibilitat de definir la independència, d’acompanyar-la d’altres valors (sincerament, no com a estratègia de marketing), en canvi, si que fa possible que moltes persones que a les enquestes sumen amb els independentistes, a les eleccions exerceixin com a tals, activament, a favor d’alguna de les llistes independentistes que es presentin.L’error seria pensar que tothom actua amb la nostra lògica. El sistema de llistes separades amb un objectiu comú definit i calendaritzat permet sumar tota aquella gent que comparteix amb nosaltres l’objectiu de la independència, encara que ho tinguin escrit al darrer full.Permeteu que afegeixi una darrera cosa: hem vist que molta gent, molta, de la que a les enquestes respon que és independentista, ho és d’una manera tan passiva que només ho manifesta si li ho venen a preguntar; ho és d’una manera tan passiva que ni tant sols participa en el 9N. Ho és de manera tan passiva que no se sent cridada per una llista unitària. Però aquesta persona, que potser sí que va a votar a les autonòmiques, triar per triar, ho farà per un partit que tingui aquell seu —mínim, discret, gairebé imperceptible— independentisme en el programa.Els convençuts som molts però aquests que dibuixava ara al final que també són moltíssims votaran a favor de la independència potser només si ho fan de rebot, en virtut d’un programa que reculli aquells valors que tenen com a prioritaris, en els primers fulls. I això s’aconsegueix amb tres llistes, cadascuna definint no només la independència sinó també de quina independència es parla.És la meva humil i inexperta opinió.

Albert Ribera TITOT

Publicat 7 de desembre 2014

27

La decepció i la possible solució

Avui som una mica més lluny de la independència que no abans-d'ahir. Reconec i defenso que la força de l'independentisme és al carrer i a la societat civil, però sempre he dit que no hi hauria independència sense una representació política forta, unida i que treballés amb visió estratègica, coordinada i molta intel·ligència. Podria ser que la conferència de Junqueras de dimarts fos una escenificació per a marcar territori i negociar amb més força des de la distància. Però si la proposta era completament sincera, és innegable que avui som una mica més lluny d'aconseguir l'objectiu que ens ha de fer sortir del pou. La distància entre les dues propostes que s'han posat damunt la taula és sideral. L'ANC i l'Òmnium, amb una decepció de cavall, ja s'han ofert a fer de mitjanceres entre el president Mas i Junqueras. Esperem que la responsabilitat històrica pesi més que no els aparells de partit.

Podríem aturar-nos a parlar de les formes i les consignes de militància que es van poder veure al Palau de Congressos dimarts, però ja ho han fet alguns altres amb prou d'encert i potser val més girar full ràpidament. Ara ja tenim les dues propostes i cal trobar-hi solucions. Hi ha massa gent que ha treballat tota la vida, dels qui encara són vius i dels qui ja no hi són, per a deixar perdre ara aquesta oportunitat històrica. La setmana passada demanava que els líders polítics i els partits pensessin més en els ciutadans que no en els militants. Si això no és possible, caldrà que la societat faci un pas endavant i prengui la iniciativa encara més que no ho ha fet. L'ANC ja va reiterar dissabte el clam per la llista unitària transversal. Potser caldrà fer una passa més.

Amb tot, cal sortir de l'atzucac. I l'única manera és cercant alguna solució que pugui acostar dues posicions tan distants. Hi ha aspectes de la proposta de Junqueras que em semblen lògiques. Per exemple, que el referèndum que clogui la transició sigui per a ratificar la constitució i no pas per a ratificar una independència que ja s'haurà votat en les eleccions. Però perquè això sigui així, és evident que les eleccions que es facin ara han de ser tan semblants a un referèndum com sigui possible.

El president Mas proposava una llista unitària sense partits i amb representants de la societat civil i professionals de prestigi. Si la llista guanya les eleccions amb majoria absoluta, durant divuit mesos es prepara l'estat i s'obre un procés participatiu constituent. Al final d'aquest període, noves eleccions amb caràcter constituent per a preparar la constitució. Per una altra banda, Junqueras proposa unes

28

eleccions constituents d'entrada i començar a actuar com un estat independent amb la formació d'un govern d'unitat. Començar el procés constituent i tancar-lo amb un referèndum de ratificació constitucional.

Ara mateix tan sols hi veig una solució possible. Unes eleccions al febrer per a decidir exclusivament sí o no a la independència. Això demana una llista unitària de la societat civil i tan sols un representant per partit polític que hi doni suport. Aquesta llista ha d'aconseguir més del 50% dels vots i, per tant, la majoria absoluta. En lloc de destinar divuit mesos a negociar i preparar estructures d'estat, tot plegat es farà en mig any. De fet, no hi haurà negociació amb l'estat espanyol i caldrà actuar sota unes condicions completament hostils. Infernals. L'Onze de Setembre es proclamarà la independència i es faran eleccions constituents a continuació. Aleshores, cada partit s'hi presentarà com vulgui i farà valer el seu pedigrí ideològic. El nou parlament haurà de fer la constitució i sotmetre-la a referèndum.

Què hi guanyarem amb aquesta fórmula? Per una banda, es podrà fer un plebiscit sobre la independència sense les interferències que no tindria mai un referèndum. La durada limitada a set mesos del mandat per la independència ofereix la possibilitat de tornar a posar damunt la taula els projectes de país molt aviat. No es confon la decisió sobre la independència amb la decisió sobre com ha de ser l'estat independent. La separació en dos temps queda molt delimitada en el temps. En un sol any es fan totes dues coses: plebiscit i procés constituent.

Finalment, si la cosa es fes així, jo demanaria una rectificació al president Mas sobre la intenció de no tornar-se a presentar una vegada acabat el procés. Em sembla que algú com ell pot tenir moltes coses a dir en el procés constituent. És tan important de decidir que es vol començar a caminar com triar bé el camí que cal prendre.perecardus@mesvilaweb.cat

Ha arribat el temps del com29

Salvador Cardús Published on 18 November 2014

S’ha presentat a Lleida el Premi d’Assaig Josep Vallverdú del 2013, La guerra des del Despatx Oval (Pagès Editors), de Pere Franch, periodista i professor de la URL. Es tracta d’un estudi sobre la retòrica de la guerra emprada pels presidents nord-americans, on s’analitza el recurs a la retòrica de la persuasió i la retòrica de la convicció. Es tracta d’un text que es pot llegir ja sigui per l’interès en el relat polític, per l’interès en la política nord-americana o, sobretot ara i aquí, per entendre la retòrica del combat dialèctic que vivim entre Espanya i Catalunya.

EL RECOMANO PERQUÈ la Catalunya del debat sobiranista també es mou entre aquestes dues retòriques, la de la persuasió i la de la convicció. La primera fa crides a l’emoció i els sentiments per aconseguir la reacció massiva de la ciutadania. La segona apel·la a la raó, la informació i l’adhesió personal. Doncs bé: tot i que a la pràctica les dues retòriques se solen entrellaçar, d’ençà del 9-N crec que cal desenvolupar més la retòrica analítica i racional que no pas insistir en la persuasió. I és així perquè s’ha entrat en un període d’una enorme complexitat, les regnes del qual estan més en mans de les institucions polítiques democràtiques que no pas en les de la societat civil, que ha de mantenir la seva solidesa però ocupant un lloc més discret.

AQUESTA NOVA complexitat, doncs, ja no demana grans demostracions de força sinó subtils capacitats estratègiques i de convicció. I convé que aquest nou escenari no es col·lapsi atrapat en les antigues capacitats persuasives. Ho dic perquè em sembla molt pobre que es posi gairebé tot l’accent del dilema actual en la data de les eleccions plebiscitàries, o en l’existència o no d’una llista unitària. Totes dues qüestions segueixen vinculades principalment a la retòrica de la persuasió. És a dir, a la por a una futura desmobilització, o a la confiança en l’entusiasme que podria crear una llista (semi)unitària. Però la independència només serà possible si no depèn d’estats d’exaltació transitoris i si és assumida sòlidament, perquè se sap i es té confiança en el com es farà.

HI HA, DONCS, MOLTES altres qüestions a considerar, totes més vinculades al com que al què. En dic algunes. Primera: atès que encara cal avançar en el suport a la independència, aconseguir noves adhesions entre els indecisos -i evitar desercions entre els dubitatius- dependrà més de saber explicar de manera convincent el com es farà que no pas d’insistir a persuadir del què. Segona: cal determinar quin governant i amb quin govern convé que es lideri el període de transició -que pot anar dels sis mesos a l’any i mig- i com s’assegura que tingui la legitimitat política interna i externa que li caldrà. Tercera: si s’ha de parlar d’una candidatura sobiranista àmplia, fem el

30

favor de deixar d’anomenar-la “de país” i diguem-ne un nom propi (UTP -unió temporal de partits- per Catalunya, o com es vulgui). “De país” ho seran totes les candidatures, i no seria bo començar amb mal peu, atribuint-se el que no és propi. Quarta: com que es tracta d’escollir polítics per fer una transició, seria aconsellable elegir-los també transitoris, amb el compromís que es retiraran un cop proclamada la República catalana, cosa que evitarà tàctiques partidistes que posarien traves a l’èxit del procés.

L’EXPERIÈNCIA dels casos més propers al català, al Quebec i a Escòcia, mostra que el que retreu el vot a la independència, sovint al darrer minut, és l’aversió al risc. No partim pas d’una situació caòtica, i el ciutadà, amb tota la raó, vol saber -per posar un exemple- no tan sols que es podran pagar les pensions, sinó com es farà per pagar-les des del primer mes. Donar explicacions concretes i convincents és la feina dels propers mesos.

Bonaventura Clotet: 'Vull la independència perquè Espanya no respecta la diversitat'VilaWeb comença a publicar una sèrie d'entrevistes, en català i en anglès, en què personatges coneguts expliquen per què són independentistes

VilaWeb va començar ahir la publicació d'una nova sèrie on personatges coneguts del país expliquen per què volen la independència i què pot aportar una Catalunya independent al món. La sèrie es publica en català i en anglès. El primer entrevistat fou l'actor Sergi López i el d'avui és el doctor Bonaventura Clotet, director de l'Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa, cap de la unitat de VIH de l'Hospital Universitari Germans Trias i Pujol i especialista en medicina interna i malalties infeccioses. 

—Per què i per a què voleu la independència?

—La independència de Catalunya no és el resultat d'un procés de tres anys, sinó de tres segles de desafeccions. Espanya és un estat amb una gran diversitat, que podria ser riquesa. Però no n'ha sabut tenir cura ni respectar-la, ni a Catalunya, ni al País Basc, ni a Galícia, ni a les Illes… En comptes de defensar la diversitat, l'ha atacat. En lloc de protegir-la, ha dedicat esforços a destruir-la: les llengües, les cultures, les tradicions, etc. Això ha fet que molta gent que es pensava que era possible una Espanya federal, ara vegi que la independència és l'únic

31

camí, perquè veu que no té cabuda a Espanya. N'hi ha molts, d'exemples d'aquesta incomprensió d'Espanya cap a la seva diversitat.

Per poder créixer en l'àmbit de la recerca, i fer-la més potent i consistent, necessitem més eines, i Espanya no ens en dóna. El suport d'Espanya a la recerca, i també a la cultura, són insuficients. Fins i tot demostra menyspreu envers aquestes eines.

La recerca és riquesa, i si volem construir una economia forta per sortir de la crisi, a llarg termini hem d'invertir en recerca, en innovació, en patents, en creació d'empreses, tant en el camp de la biomedicina com a la resta. 

Vull disposar d'un país que pugui gestionar la seva recerca, fomentar la innovació, crear una llei de mecenatge atractiva... Això són eines que ens farien avançar. I el dia que siguem independents mantindrem una bona relació amb Espanya, perquè som oberts i solidaris, però ara estem ofegats, en les nostres necessitats i en les nostres reivindicacions. Necessitem un marc segur i tranquil que faci possible d'avançar, d'organitzar-nos nosaltres mateixos. 

Estem sota el paraigua d'Europa i necessitem països que permetin defensar i organitzar d'una manera més eficient la seva cultura, la seva recerca, la seva economia, etc. No necessàriament serem millors, però és més fàcil d'arreglar les coses petites. 

—Què pot aportar una Catalunya independent al món?

—Catalunya pot aportar lleis més favorables a la recerca que fomentin la innovació i l'emprenedoria, situar-les com a prioritat del govern, juntament amb les polítiques socials. Catalunya té un gran talent. El podria fer fluir més i d'aquesta manera contribuir a la millora global, perquè la recerca i el progrés no tenen fronteres. A més, nosaltres som solidaris i podríem ajudar les parts del món que ho necessitessin. I continuaríem col·laborant en recerca amb Espanya, com ho fem amb França, amb els Estats Units i amb molts altres. Ho continuaríem fent i ho faríem millor, perquè les lleis ens protegirien i prioritzarien molt més la recerca. 

No tan sols haurem de garantir un finançament adequat per a la nostra recerca, sinó estimular tant com puguem el talent que tenim, que és enorme, i potenciar la innovació i la transferència tecnològica que ens permeti de garantir la riquesa a termini mitjà. Per això, com jo, molts investigadors van a favor de la independència.

Publicat 8 de desembre 2014

32

Fets contra relatsSalvador Cardús

L’actual acceleració de la vida política fa posar totes les mirades en la distància curta. La majoria dels articles d’anàlisi de l’actualitat es veuen amenaçats per la possibilitat que un esdeveniment imprevist els faci obsolets abans de ser publicats. Els lideratges resten sotmesos a vaivens incontrolables i es fan més volàtils que els valors borsaris. Les enquestes clàssiques d’intenció de vot neixen mortes i només serveixen per aparentar una continuïtat inexistent. Els sistemes conceptuals que ens haurien de permetre comprendre la realitat quotidiana ens proporcionen fotografies mogudes d’entorns que abans tenien perfils nítids. Tot va tan de pressa que no percebem el temps llarg ni el punt de vista amb perspectiva.

Aquesta circumstància es fa del tot evident en la confrontació partidista. Ara mateix, els partits solen entrar en conflicte per la defensa d’unes posicions que tenen els dies comptats. El mapa polític, particularment a Catalunya, però també a Espanya i a bona part del nostre entorn europeu, es veu sacsejat per unes tensions que van molt més enllà d’aquest combat entre partits. I, tanmateix, els propis partits les ignoren i segueixen analitzant la situació com si el seu espai depengués només dels envits que es llencen entre ells. Per mostra, aquesta rara voluntat de reconstruir, amb més nostàlgia que audàcia, un centre polític que no és altra cosa que el forat produït per la fugida en estampida d’un espai que ha esdevingut putrefacte. Es defensa amb ungles allò que inexorablement està a punt de desaparèixer. I és una llàstima, perquè només l’assumpció que el mapa està a punt d’esclatar proporcionaria la generositat necessària per afrontar la profunda renovació que els cal.El mateix succeeix en allò que se suposa que són les confrontacions identitàries. La persistència d’una concepció obsoleta del que és la identitat, fonamentada en models d’anàlisi propis de temps superats, permet seguir anunciant fragmentacions ingovernables i amenaces a la cohesió social. Torna a ser la mirada curta la que confon la crisi dels mecanismes tradicionals de solidaritat amb l’absència de vincles. Si, en canvi, paréssim atenció al temps llarg, podríem constatar l’aparició de sistemes d’interdependència molt més subtils i forts. Uns sistemes que perfeccionen la satisfacció de les exigències

33

identitàries, que no són altres que les del reconeixement. Així, la inclusió social cada vegada depèn menys de la capacitat per adquirir uns trets d’identificació estables i, en canvi, en té prou amb l’establiment de xarxes de relació elàstiques que permeten mantenir ocult allò que, precisament, seria causa d’exclusió.Tal com he sostingut en aquestes mateixes pàgines, el mateix es podria dir sobre el debat secessionista que tenim obert al nostre país. Només la mirada curta i el temps accelerat expliquen la incapacitat per desdramatitzar un procés que, al contrari del que se sol dir, encaixa a la perfecció amb els signes dels temps actuals. Si hagués estat possible abandonar les velles perspectives essencialistes del projecte nacional espanyol, l’aspiració independentista no hauria causat el trasbals a què estem assistint. En canvi, la comprensió serena, amb perspectiva, de quines són les conseqüències de la mundialització, paral·lela a la crisi dels estats, permet entendre que les independències del segle XXI resultaran extremadament positives per a la conformació d’un món socialment més equilibrat i políticament més governable. Estem davant d’un procés social nou, al qual apliquem categories velles -secessió, independència, separatisme, autodeterminació…-, i només la distància i el temps ens permetran anomenar-lo de manera més adequada i mostrar-ne l’oportunitat.Voldria que aquestes reflexions s’entenguessin més com una autocrítica que no pas com un discurs de desqualificació arrogant. Perquè tinc la impressió que, particularment des de les ciències socials, i encara més per part dels inventors de relats socials i polítics, fem fotos en blanc i negre d’una realitat que tothom veu en color. Sembla que l’alta definició encara no ha arribat als nostres instruments de captació de la realitat. Tenim memòries amb poques gigues per a tanta complexitat. I treballem amb sistemes operatius que es col·lapsen. Crec que minimitzem les decisions audaces dels nostres líders -quan en prenen- perquè les mesurem amb aparells poc precisos. I menyspreem el que és nou -i els apliquem el dissolvent del populisme- simplement perquè no encaixa en els nostres esquemes.Que ningú cregui que m’he perdut en l’especulació abstracta. Tinc al cap realitats molt concretes i pròximes. Per exemple, penso en el contratemps provocat per la celebració de la consulta del 9-N, un desafiament conceptualment inabordable amb el recurs a un sistema judicial que no havia previst res semblant. O bé en el paper determinant de l’Assemblea Nacional Catalana, que no es pot reduir ni a les apel·lacions habituals al paper de la societat civil, ni es pot simplificar suggerint que respon a un exercici d’exacerbació emocional. I penso en l’abraçada ideològicament incomprensible -en termes clàssics- entre Mas i David Fernández, però perfectament coherent entre portadors d’actituds audaces, conscients que estan assumint grans riscos, cadascú els seus.

34

Els fets desmenteixen els nostres relats. Però, com diria Chesterton, en contra de la nostra pròpia naturalesa, estem més disposats a dubtar de la veritat -dels fets- que de nosaltres mateixos.

Núria Picas: 'Amb la independència podria córrer pels colors que sento' La corredora manresana Núria Picas, campiona d'Ultra Trail i amb un grapat d'ors al medaller, respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.

―Per a què voleu la independència de Catalunya?―Perquè tenim una cultura i una identitat pròpia i ens sentim catalans i no pas espanyols. No necessitem formar part d'Espanya per a sobreviure. Sóc independentista de tota la vida, fa molt de temps que ho he vist clar. De fet, a casa meva sempre ho hem tingut clar: els meus avis van patir la guerra i durant molts anys els va privar fins i tot de parlar la seva llengua. Una de les meves àvies va poder estudiar català durant la República, però la resta no. Jo no hi entenc, en política, estrictament parlant, però tinc la sensació que és molt millor que des d'aquí puguem gestionar els nostres recursos que no pas haver de perdre temps i diners passant per Madrid. Som un país amb una gran projecció econòmica. Per mi, amb la independència tot canviaria molt: podria córrer pels colors que sento. Lluitaria defensant el país que m'estimo. Seria molt millor que no pas haver de lluir uns colors que per mi no representen res. Actualment ja he renunciat a la selecció espanyola i a causa d'això si es disputa un mundial potser no tindré ni l'oportunitat de córrer-hi.

―Què pot aportar una Catalunya independent al món?―Tenim grans figures esportives, som una potència mundial, i la independència encara ens afavoriria més. No tan sols en curses de muntanya sinó també en futbol, motociclisme, piscina sincronitzada, hoquei, handbol, natació…

Publicat 9 de desembre 2014

35

Les llistes i el full de ruta: en cerca del desllorigadorJaume Marfany, Vicent Sanchis, Vicenç Villatoro, Joan Manuel Tresserras i Francesc Ribera exploren les vies d'acord per desembussar el procés sobiranista

Després del 9-N el procés sobiranista s'ha encallat. El president Artur Mas i el cap de l'oposició, Oriol Junqueras, han posat damunt la taula les seves propostes per a la fase final del camí cap a la independència. Però són camins que demanen equipatges i estratègies diferents. Segons molts analistes, el procés està embussat i cal trobar-hi un desllorigador que torni a activar-lo. Llistes separades o llista unitària? Eleccions plebiscitàries o constituents? Divuit mesos de transició o independència des del primer dia? Aquests són els dilemes amb què topen ara les propostes de Mas i Junqueras. Hem demanat a membres destacats de les principals entitats sobiranistes i a veus influents dels entorns de CDC, ERC i CUP que mirin d'explorar els punts d'acord per a poder saltar la barrera actual i tornar a caminar amb el pas ferm que tenia fins fa poques setmanes el procés. Jaume Marfany (vice-president de l'ANC), Vicent Sanchis (vice-president d'Òmnium), Vicenç Villatoro, Joan Manuel Tresserras i Francesc Ribera 'Titot' exposen les seves propostes a continuació:

Jaume Marfany: la candidatura unitària és del tot possible i necessària

Perquè el consens sigui possible, cal començar a parlar sobre el què i el perquè d'aquestes eleccions. L'objectiu només pot ser un: obtenir una majoria àmplia de diputats disposats a portar endavant el procés de transició cap a la república catalana independent. Alhora, i perquè el resultat sigui inqüestionable, aquests diputats han de significar també la majoria absoluta de vots emesos.

Com hi arribem? Cal acordar un programa electoral i un full de ruta comuns entorn dels següents punts: declaració de sobirania, proclamació d'independència, marc legal provisional, creació d'estructures d'estat basades en els principis de regeneració democràtica i de justícia social, inici d'un procés constituent que sigui participatiu i referèndum. Aquests punts són els que permetran de bastir la majoria política i social necessària.

Una vegada s'arribi al consens entre tots els actors polítics i socials, caldrà enfrontar-se al com.

Amb un programa electoral i un full de ruta comuns la candidatura unitària és del tot possible i necessària. Només caldrà que sigui integrada per gent que representi la transversalitat de forces

36

polítiques i socials que s'ha obtingut mitjançant l'acord previ sobre el programa i el full de ruta.

El quan és irrenunciable i ha de permetre que la primavera del 2015 tinguem un nou parlament ja constituït que pugui aplicar el full de ruta pactat cap a la independència.

Vicent Sanchis: un estudi fiable

Ha quedat clar i entès que Artur Mas i Esquerra Republicana discrepen en un punt que no permet gaires filigranes. O hi ha una llista unitària o n'hi ha tres o quatre amb marca de partit. I no sembla que hi hagi cap camí del mig que aquesta vegada, com va passar amb la pregunta i la segona consulta, permeti de conciliar les diferències. Els uns i els altres parlen d'un 'acord', però no sembla que ningú estigui disposat a renunciar al seu punt de partida. Quin 'acord' pot haver-hi sense que l'un accepti la proposta de l'altre? El procés sobiranista, doncs, ha entrat en un carreró sense sortida plausible.

I això com es pot arreglar?, es demanen els centenars de milers de catalans de bona fe que fins ara han fet miracles per arribar on som i anar més enllà. El dilema només té solució si tothom ha arribat a la conclusió a què ha arribat de bona fe. Si Artur Mas considera que cal sumar una majoria absoluta i inequívoca a favor de la independència, per sobre de qualsevol altra consideració. I si Oriol Junqueras creu que allò que realment importa és aconseguir atraure com més vots millor de l'esquerra més reticent. Si tots dos líders no amaguen personalismes ni interessos inconfessables, només es tracta de buscar una fórmula que permeti esbrinar qui dels dos té raó. Quina proposta de les dues garanteix més l'èxit. Qui guanyi que sigui generós i qui perdi que accepti l'esmena.

La millor manera de saber-ho és encarregar un estudi fiable. No una enquesta de tres rals que pregunti a menys de mil persones si votarien més a gust una llista unitària 'de Convergència i Esquerra' o dues llistes separades. No és això. Perquè no es tracta de sumar dues sigles sinó d'oferir als votants una candidatura amb Mas, Junqueras, dirigents dels dos partits i personalitats de gran prestigi social. Aquest país té experts en política, en sociologia i en estatística de sobres per arribar a conclusions vàlides i honestes. El resultat resoldria l'empat. Ara, això sí, la solució només és acceptable si tothom és honrat. Si només els preocupa com sumar més indecisos a favor de la causa que els uneix.

Vicenç Villatoro: un govern d'unitat sense eleccions

Entre l'opció d'una llista única i la de més d'una llista no hi ha camí del mig. Per tant, és difícil el pacte i la transacció. O cedeixen els uns o cedeixen els altres. I, segons qui cedeixi, les eleccions tindran una

37

proposta d'interpretació com a plebiscitàries o com a constituents (o com a autonòmiques normals i corrents). Personalment, sóc partidari de la llista única i no m'imagino aquest camí del mig satisfactori.

En aquesta situació, la possibilitat de pacte seria col·lateral: no pactem allò que és essencial, perquè no és possible, però arribem a tants pactes com puguem en allò que és accessori. Que cadascú faci què li doni la gana, que cadascú respongui com vulgui a la proposta d'una llista unitària, però en tot cas evitem de fer-nos mal mútuament, perquè això disminuiria el perímetre del vot sobiranista i perquè faria més difícil l'acció conjunta l'endemà de les eleccions. Serien, d'una manera o altra, pactes de no-agressió, per a minimitzar els inconvenients de la divisió.

Hi ha, certament, una altra idea de pacte. En qualsevol situació, quan hi ha dues propostes antagòniques, el pacte pot ser buscar el camí del mig... o buscar la trobada en un altre punt exterior a tots dos, ni teves ni meves. Si no convenim com anem a les eleccions ni què han de ser les eleccions, però estem d'acord a fer un govern d'unitat sobiranista l'endemà, una possibilitat de pacte seria no fer eleccions. De moment, és clar. No és obligatori. El calendari no hi obliga. Queden dos anys de legislatura. Si les eleccions són la causa del problema, passem-lo per alt. Anem directament a la constitució d'un govern d'unitat sobiranista, amb la composició actual del parlament, que ho permet i on aquest govern tindria majoria absoluta (una majoria que no és tan obvi que tingués després de les eleccions, ni en llista única ni en llistes separades). Algú pot dir que això no és cap solució, sinó que és ajornar el problema. I tindria tota la raó. Però permetria de fer junts un tros més del camí, i vés a saber què ens hi trobarem, després d'aquest tros de camí compartit. Per tant, un possible pacte seria deixar les eleccions per a més endavant, formar immediatament un govern d'unitat sobiranista i pactar un programa de govern de gestió per a aquests pròxims mesos. No és la millor opció, al meu parer. Però tampoc la pitjor.

Joan Manuel Tresserras: Mas cedeix en les llistes i Junqueras en el ritme

En primer terme, vull dir que estic convençut que hi haurà un acord. Em sembla que la possibilitat que no es convoquin eleccions amb un component plebiscitari tindria uns efectes greus per al conjunt del procés sobiranista. És urgent que les eleccions es facin aviat i abans de les municipals. És a dir, dins el termini que més o menys va proposar la societat civil. Per arribar a l'acord, cal tenir en compte tres elements diferents. Primer, com s'hi va --una llista o unes quantes. Segon, el contingut programàtic --caràcter plebiscitari estricte o no tan sols plebiscitari. Tercer, el ritme del full de ruta fins a la independència.

Per trobar un punt d'acord entre les propostes que han fet

38

fonamentalment el president Mas i Oriol Junqueras, penso que en la qüestió de les llistes caldrà ser molt pragmàtics. Valdrà la pena que s'atengui l'opinió dels experts. Particularment, estic convençut que, si volem sumar el màxim de vots, cal que hi hagi diverses llistes amb un element comú transversal que pugui ser compartit des de CiU fins a la CUP i Procés Constituent. Si s'ha d'obrir el ventall per sumar vot independentista, el més efectiu és oferir totes les opcions possibles. Amb alguns elements compartits, les eleccions ja tindran caràcter plebiscitari. En la qüestió de la fórmula electoral, penso que qui haurà de ser més generós serà el president Mas.

En la qüestió del contingut programàtic, penso que és bo que hi tinguin una certa participació la gent d'Iniciativa i tot aquest univers. Encara que ha de quedar clar que les eleccions són plebiscitàries, és difícil que els sectors no independentistes entenguin les eleccions en aquesta clau. Ells aniran amb programes complets com en les eleccions normals. Per tant, hi ha d'haver uns punts transversals referits a la independència i, si fos possible, en alguns aspectes més. No serà possible que les eleccions siguin tan sols la cobertura legal d'un referèndum. Perquè la situació del país presenta moltes urgències. Caldrà trobar la fórmula per a combinar el caràcter plebiscitari amb els programes socials dels partits.

Finalment, hi ha la qüestió del ritme. Per simplificar-ho, hi ha un ritme ràpid proposat per Junqueras --exercir com un estat independent des del primer dia-- i un ritme apaivagat proposat pel president Mas --divuit mesos amb espai per a la negociació amb l'estat i la comunitat internacional. En aquest aspecte, qui haurà de fer més concessions per facilitar que el procés el puguin fer tots junts serà Junqueras. És a dir, tothom haurà de ser generós, però sense capacitat per a endarrerir el moment electoral. L'opció de no convocar les eleccions regalaria a l'estat espanyol una capacitat de pressió que ara no té.

Francesc Ribera 'Titot': la unitat, l'endemà de les eleccions

Diu l'adagi que la unió fa la força. Però si ens haguéssim de prendre els adagis com a dogmes, fent cas d'aquest hauríem de deixar de ser independentistes immediatament.

No vull llevar mèrits al fet que diverses opcions polítiques actuïn conjuntament amb un propòsit comú. Estic segur --jo, i em sembla que tothom-- que la concentració de forces ofereix més garanties d'èxit. Però també veig que és preferible la unitat en l'acció concreta que la unió estable dels partidaris. Vaig teoritzar fa uns dies sobre els independentistes que no tenen la independència com a prioritat i que difícilment s'acolliran a una unió amb gent que té característiques que detesten. Crec que hi ha d'haver unitat, unitat en l'execució de la independència, no pas xecs en blanc a una de les opcions.

39

Desenganyem-nos, una acció pot ser compartida per gent diversa; una activitat, difícilment. Un govern, per tècnic que sigui, no és neutre. O està a favor de la sanitat pública o creu que es gestiona millor des de l'àmbit privat. I això, aquest parer, condicionarà durant divuit mesos la realitat sanitària de milions de catalans. I condicionarà per la via dels fets consumats com serà la sanitat del nou estat. L'acció, en canvi, l'execució de la independència l'endemà de les eleccions no traeix cap votant independentista i n'aplega més.

Hi ha d'haver unitat, ningú diu que no, però s'ha de fer el dia que aquesta unitat sumi més força i això no és el dia de les eleccions sinó l'endemà. Sumar la diversitat i trobar-nos en l'acció. Potser no té l'èpica d'una desfilada camí de la victòria, però sí que permet de sumar més gent. I ara cal guanyar. L'èpica, si de cas, després.

Publicat 10 de desembre 2014

No és hora d’autofotos, sinó de foto de grup"No hi ha dubte que som duals i que alternem l’esperit constructiu amb una tendència autodestructiva; som capaços de gestes èpiques i també especialistes a fer-nos mal"

Víctor Alexandre

Té raó el president Mas, en dir que “ho tenim més a prop del que ho ha tingut mai ningú”. Es refereix a la independència de Catalunya, naturalment. Mai, en els darrers tres segles, no havíem arribat tan lluny. Per això és tan important que en aquest tram final ple de paranys i infestat de taurons ens regim per la intel•ligència i no per les emocions. Seria imperdonable que després d’haver superat etapes dificilíssimes, com ara la imprescindible desconnexió mental de l’Estat espanyol, ho engeguéssim tot a dida per culpa d’aquest tret idiosincràtic tan català que és l’individualisme. Sembla mentida que un país com el nostre, amb una tradició associacionista farcida de gremis, confraries, col•legis, mútues i organitzacions no governamentals, sigui tan procliu a la picabaralla i tan punxafigues a l’hora d’arribar a acords. No hi ha dubte que som duals i que alternem l’esperit constructiu amb una tendència autodestructiva; som capaços de gestes èpiques i també especialistes a fer-nos mal.

Amb tot, esperem que aquest tarannà no interfereixi en el Procés, ja que com va remarcar el president Mas en el seu discurs del 25 de novembre passat –el millor discurs que ha fet mai, per cert–, no n’hi ha prou que el SÍ aconsegueixi majoria absoluta, cal també “que tot el món entengui que és la llista que ha guanyat les eleccions”. En aquest sentit, també té molta raó l’Assemblea Nacional Catalana, en demanar “una candidatura transversal que tingui com a principal objectiu l’assoliment de la independència nacional en el termini més breu possible” la qual cosa “només es podrà aconseguir des de la unitat política i social”. Certament és així. No hi ha fita política més important que la llibertat d’un poble, cap ni una. Totes les altres, per importants que siguin, resten supeditades a la primera, per la senzilla raó què no hi pot haver justícia social en cap col•lectivitat nacional privada del dret a autogovernar-se. Una nació sotmesa i espoliada

40

com Catalunya, que l’Estat espanyol ‘rescata’ econòmicament amb els diners espoliats i pels quals, per a més escarni, cobra interessos –és a dir, que fa negoci extra amb l’espoliació–, no pot tenir cap altra prioritat que la llibertat. Pensem que tota política que no tingui aquest objectiu serà una política profundament estúpida, demagògica i cínica que farà més gruixuts els barrots de la gàbia.

I és que la llibertat és un dret universal inherent a la maduresa humana que no admet discussió. Es pot discutir la gestió que hom faci de la seva llibertat, però no pas la llibertat en si mateixa. No és hora, per tant, d’autofotos, sinó de foto de grup; no és hora de promoció individual, sinó de sentit de la col•lectivitat. Encara no hem guanyat. Podem guanyar, i tant que sí!, però encara no ho hem aconseguit. El partit dura noranta minuts i, de moment, el resultat ens és advers. Davant d’això, podem fer dues coses: perdre el temps fent-nos retrets entre nosaltres i dient-nos “i tu més!” o “a tu, al meu costat, no t’hi vull” o fer pinya, ajornar les nostres diferències i intentar guanyar el partit. El que demana la gent, és prou sabut; ara només falta saber si els partits sobiranistes estaran a l’alçada de la gent.

Empar Moliner: 'Jo també vull dir "sóc ciutadana del món", com diuen ells'i periodista Empar Moliner respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.

―Per què i per a què voleu la independència?—Per, un cop obtinguda, seure de nou al sofà i ser una descreguda, com tots els que viuen en un estat. Jo també vull dir allò que diuen ells: 'Sóc ciutadana del món.' Ser feminista, independentista o animalista és una actitud que parteix d'una desigualtat. Aspiro a la igualtat per no haver de ser res de res. Sempre he pres les meves decisions, he anat als bars sola i he triat què volia beure. No vull que triïn per mi, perquè el que em solen triar no m'agrada.

–Què pot aportar una Catalunya independent al món?―No és igual que tu retallis a casa meva que no que hi retalli jo. Jo em conec. Potser a casa meva és millor no retallar en fuet, que ens agrada molt i ens fa feliços, però en canvi podem retallar en llet condensada, que no ens agrada (tot i que ara, ens en fan prendre per força). La microgestió és eficaç. Amb un pressupost administrat per nosaltres, podem provar d'aconseguir una igualtat social superior. Per exemple, diria que no ens cal un exèrcit. Si Corea ens envaís perdríem, tinguéssim tancs o no en tinguéssim. Val la pena doncs invertir en cultura. Que l'atac ens agafi llegint.

Publicat 11 de desembre 2014

41

Ara no podem fallar!MARTA ROVIRA

Un moment del recompte del 9-N en què, en total, van votar més de 2,4 milions de catalans Foto: ALBERT SALAMÉ.1

El 9-N vam fer un acte de sobirania sense precedents. Vam superar, per la via dels fets, totes les declaracions sobre el dret a decidir que fins aleshores havia fet el Parlament de Catalunya –en total, onze– i vam deixar clar que la voluntat democràtica dels ciutadans estava per sobre d'un Tribunal Constitucional deslegitimat per la seva partidització. Tanmateix, el 9-N no ens va donar un mandat per fer la independència. Per això, ara ens toca posar el futur del país en mans dels ciutadans. I atès que el govern espanyol ens nega l'acord polític per fer el referèndum i, alhora, ens prohibeix la consulta, l'única eina que tenim per obtenir el mandat per exercir la independència són unes eleccions constituents.Aquests comicis seran el substitutiu al referèndum que l'Estat espanyol ha bloquejat i, per tant, ens ho jugarem tot, ens hi jugarem la independència. És per això que és vital trobar, entre tots, l'estratègia que ens permeti maximitzar els vots independentistes. I per fer-ho, cal aconseguir el suport del màxim d'indecisos, és a dir, d'aquells que van votar Sí-No el 9-N i també d'una bona part d'abstencionistes. En aquest sentit, és evident que els independentistes convençuts votaran una opció independentista, ja

42

en sigui una amb un accent una mica més cap a la dreta o cap a l'esquerra. En canvi, els indecisos probablement només votaran una opció independentista si, alhora, tenen la certesa que es lluitarà de forma impecable en contra de la corrupció, o que es reconstruirà l'estat del benestar, o que es garantirà la igualtat d'oportunitats, o bé que s'aplicaran mesures de més liberalització de l'economia, cadascú segons les seves preferències polítiques.La majoria d'indecisos vol, per sobre de tot, construir un país amb un compromís nítid de lluita en contra de la pobresa i les desigualtats i amb un programa de regeneració democràtica que posi la política realment al servei dels ciutadans. Els indecisos volen una revolució democràtica perquè els ciutadans ho guanyin tot.Per aquest motiu, des d'Esquerra Republicana proposem una fórmula de llistes unides amb un punt programàtic conjunt a favor d'exercir la independència. Les diverses llistes ens permetrien arribar a les diverses sensibilitats dels indecisos; i el punt programàtic conjunt, que podria estar avalat per l'ANC, Òmnium i l'AMI, asseguraria la unitat d'acció; d'altra banda, estigueu-ne ben segurs, donaria un mandat inequívoc davant la comunitat internacional. De fet, les eleccions per la independència a Lituània, Estònia i Eslovènia també es varen fer amb diverses candidatures i la comunitat internacional hi ha donat plena validesa.La fórmula de llistes unides és la fórmula guanyadora. Ens permet anar tots junts i, alhora, ens permet mantenir la pluralitat de l'independentisme.Del que es tracta, doncs, ara, és d'acordar amb la resta de partits a favor de la independència com ens presentem a les eleccions, i també quin full de ruta proposem. Per primera vegada a la història podrem fer unes eleccions sobre la independència, i Esquerra Republicana serem tan generosos com calgui per tirar-les endavant, i com més aviat millor, si pot ser el febrer millor que el març, perquè els ciutadans necessiten resoldre els problemes com més aviat millor. No deixarem escapar aquesta oportunitat. Els independentistes estem predestinats a entendre'ns per fer possible la independència i estic convençuda que trobarem la manera de fer-ho. Ara no podem fallar!El 9-N s'acostava a les urnes molta gent il·lusionada a votar a favor de la independència. Gent amb orígens, parla i ideologia diferents. I tots ells, units pel somni de construir un nou país, van decidir no fer cas de la suspensió cautelar del procés participatiu que va emetre el Tribunal Constitucional. Aquell dia, més de 2,3 milions de ciutadans no només vam dir que érem sobirans, sinó que en vam exercir. Aquest gest és el que ens haurà d'inspirar a tots per seguir el camí cap a la independència.El fet d'acostar-nos al cim no vol pas dir que el camí s'aplani, ans al contrari, a voltes és més costerut que mai. I tanmateix, tenim il·lusió suficient per fer front a tots els obstacles que vagin apareixent, i a totes les traves que l'Estat espanyol ens hi posi, perquè no hi ha res

43

més encoratjador que albirar la llibertat i la cobertura de les necessitats socials dels nostres ciutadans.

Publicat 12 de desembre 2014

Deixar-ho a mitgesArtur Mas té una sòlida formació de base cultural francesa. No seria estrany, per tant, que conegués la frase següent, que extrec de les voluminoses memòries de Chateaubriand: “Els que fan revolucions a mitges no fan altra cosa que cavar-se una tomba”. Oriol Junqueras, en canvi, va ser alumne del Liceu Italià i, tot i ser un home de molts i diversos coneixements, potser no té present aquesta màxima de l’aristòcrata que va contemplar el naixement de l’era democràtica amb un lucidesa només comparable al seu escepticisme. On hi diu revolucions hi podeu llegir també revoltes. L’advertiment sembla útil per a qualsevol situació històrica en la qual sigui imprescindible tenir molt presents les febleses pròpies tant com les fortaleses de l’adversari. També les febleses que no ho semblen perquè l’error del camp contrari les relativitza de manera sistemàtica.Es parla molt aquests dies, sobretot en el món sobiranista, de generositat. Entenc que la paraula vol suggerir que tots els implicats renuncien a una part dels seus interessos per assolir un bé col·lectiu. Dit això, crec que insistir en la generositat no extirpa les desconfiances que hi ha entre uns i altres, més aviat les incrementa. Perquè planteja la negociació en el terreny d’una cessió altruista quan, de fet, el debat de fons reclama més intel·ligència que altra cosa. Un cop s’assumeix que la distància entre les direccions de CDC i ERC és molt gran, allò que cal posar damunt la taula és el principi de necessitat. Dit de manera breu: Quina és la fórmula que asseguraria una victòria de les formacions partidàries de la independència en unes plebiscitàries? No hi ha enquestes definitives sobre l’assumpte. Els que volen llista unitària i els que volen llistes separades es mouen per impressions, intuïcions. És una aposta d’alt risc, es faci una cosa o una altra.Entorns propers a ERC diuen ara que el que genera més refús en el moment d’imaginar una llista unitària és el fet que CiU està afectada per casos de corrupció i que això restaria molts vots, perquè Mas no deixa de ser el líder convergent tot i el seu coratge davant de Madrid. És un bon argument (tant com el de la competència de qui governa), però convida a una reflexió demolidora: si les ombres de corrupció són tan determinants a l’hora de preguntar la gent si desconnectem o no d’Espanya, calia haver-ho expressat abans. Molt abans, per exemple l’any 2012. Si el factor corrupció és superior a la necessitat estratègica d’unitat, tampoc es pot esperar gaire d’un govern de concentració com el que proposa Junqueras. Per entendre’ns, i d’acord amb aquesta peculiar lògica: CDC només és bona quan aporta nous independentistes al procés. Queda clar, doncs, quin seria el principal assumpte de debat en una campanya amb llistes sobiranistes separades. Sánchez-Camacho, Iceta i Rivera ja es freguen les mans.Francesc Marc Alvaro

44

Carlos Ferrater: 'L'encaix de Catalunya dins Espanya ha estat errat des del primer moment'L'arquitecte Carlos Ferrater respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.

―Per què i per a què voleu la independència de Catalunya? ―En el meu cas, no és tant una qüestió de sentiment nacionalista, perquè els nacionalismes són majoritàriament excloents i excessivament conservadors. Penso que l'encaix de Catalunya dins Espanya ha estat errat des del primer moment, des de la transició. A més, ha degenerat i empitjorat amb el pas dels anys.

La impugnació de l'estatut aprovat pel nostre parlament, per part del Tribunal Constitucional, va ser el punt més crític pel que fa la relació amb l'estat, la constatació definitiva que l'encaix no era possible. Tot aquest sentiment d'impotència va esclatar definitivament en la negació del dret de decidir. Tot plegat va desencadenar un moviment de la societat civil, compartit, solidari i clamorós. Qualsevol poble té el dret de decidir el seu futur. Els catalans ho demanem de manera pacífica i democràtica. 

―Què pot aportar una Catalunya independent al món? ―En l'àmbit de l'arquitectura també hi ha molt a decidir i aportar. Gairebé un miler d'arquitectes ens hem adherit a un manifest en què declarem la nostra voluntat de decidir plenament les polítiques d'habitatge i d'equipaments, l'assignació de recursos per a infrastructures, les estratègies energètiques o de comunicacions a Catalunya, com elements clau per a la impulsió del país cap a un futur més equilibrat, a partir de l'excel·lència en el disseny i de la cohesió territorial, urbana i social. El clam pel dret de decidir mostra al món la nostra voluntat de projectar i construir democràticament un país nou al servei dels ciutadans.

Publicat 13 de desembre 2014

45

De l'eufòria a la brega: un procés ondulantMichel de Montaigne deia que la vida era ondulant. A fe de Déu, que ho és. Si el pensador occità hagués viscut el procés d'independència de Catalunya no hauria fet sinó confirmar i reforçar la seva tesi. Els independentistes passem de l'eufòria a la brega amb una facilitat que sobta. Abans de cada gran salt, fem debats a vida o mort i ho veiem tot perdut. Però cada vegada acabem fent un salt més gran que l'anterior. I és que la llavor de la desconfiança sembrada durant tants anys de subordinació no podia ser tan fàcil d'extreure. Com hem dit sempre, la independència comença en un mateix. Fins que no s'actua com un ciutadà lliure és molt difícil d'aconseguir la llibertat del teu poble. I la confiança és un ingredient imprescindible del ciutadà lliure.

Després de l'eufòria justificada del 9-N i de la il·lusió suscitada per la proposta regeneradora del president Mas, ha arribat el desencís de la divisió. Però és el mateix desencís del trencament de la unitat pel 9-N, el mateix de les setmanes prèvies a l'acord sobre la data i la pregunta de la consulta, el mateix dels dies previs a l'aprovació de la declaració de sobirania, etc. La vida és ondulant i el procés, també. Quan tot sembla perdut, tornem a alçar-nos i a mobilitzar-nos com mai.

Ara som en una depressió de les ones. Teníem coll avall que al febrer o al març votaríem en unes eleccions convertides en referèndum sobre la independència. Una votació definitiva que el desacord polític ha refredat. Estic convençut que per Nadal tornarem a ser al capdamunt de l'ona. Mas i Junqueras no es poden permetre d'aturar el procés d'independència. I no crec que hi tinguin gens d'interès. Ajornar la votació definitiva tindria efectes catastròfics per als interessos del sobiranisme. No crec que Mas tingui marge de maniobra per a allargar la legislatura. Però és cert que és el moment de fer el plebiscit legal i amb plenes garanties democràtiques que no ens han deixat fer. No és el moment de les eleccions normals. Allò que ha mobilitzat milions de catalans aquests últims tres anys ha estat la independència. El clam és que volem votar, no pas unes eleccions avançades ordinàries, sinó la independència de Catalunya. Tot allò que afegeixi confusió i s'allunyi d'aquest vot net i clar és alterar el clam unitari del carrer.

Passi per on passi l'acord, no tinc cap dubte que aviat tindrem bones notícies i recuperarem la rialla que ha caracteritzat el moviment democràtic per la llibertat. Aquests dies hi ha molta gent barallant-se a les xarxes i en reunions. Uns fan debats interessants plens

46

d'arguments i uns altres viuen amb massa agressivitat la divisió d'opinions. Però, com ha passat en tots els 'moments crítics' que hem anat superant, aviat oblidarem tota aquesta cridòria i tornarem a donar-nos les mans per presentar-nos al món com un poble unit, alegre i combatiu.perecardus@mesvilaweb.cat

Maria Barbal: 'Vull la independència per justícia. Els franquistes i els seus hereus encara campen amb el cap ben alt' 

L'escriptora Maria Barbal respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.

―Per a què voleu la independència de Catalunya? En què milloraria el vostre sector amb eines d'estat?―Jo pertanyo a la generació que neix dins la postguerra. L'escassa memòria de les víctimes de guerra, dels represaliats, espoliats i bandejats està pendent. Els franquistes i els seus hereus encara campen amb el cap ben alt sense haver donat cap explicació; en canvi, no paren de donar-nos lliçons sobre legalitat. 

El 1975, quan la dictadura espanyola es descompon i es camina cap a la democràcia, neixen les meves esperances. Quasi quaranta anys més tard, després dels governs espanyols successius, tant els que s'han anomenat d'esquerra com els que no ho són ni se'n diuen, em queda molt clar que tots han estat, com a mínim, sords i incrèduls al fet diferencial català. Ja van començar a repartir autonomies a tort i a dret per esborrar la nostra peculiaritat. Tant en transició com en democràcia hem continuat havent de demanar perdó pel fet de ser catalans. Mentre afirmaven cofois que érem espanyols per tots els conceptes, han procurat escatimar-nos la presència dins l'estat en tant que professionals, en especial, pel que fa a cultura vehiculada en llengua catalana. I encara ens hem hagut de sentir que era a Catalunya on es discriminava algú per raons de llengua. Han procurat destruir els nostres lligams tan antics amb València i Balears. Intents desvergonyits de fragmentar la llengua, prohibició dels mitjans en

47

català d'una àrea a una altra. Llavors, doncs, l'esperança fa temps que s'ha fos i no desitjo de cap manera continuar sota cap govern espanyol per molt democràtic que es defineixi. Hi ha qüestions prèvies no resoltes i sense cap voluntat de resoldre. 

Jo no em plantejo la independència en termes útils. Penso que, sens dubte, amb eines d'estat podria millorar la difusió i el paper de la literatura catalana dins de Catalunya i arreu, però no m'empeny l'espera de cap gratificació en el meu camp, sinó un profund instint de justícia per al meu poble.

―Què pot aportar una Catalunya independent al món?―Catalunya pot aportar la seva experiència com a lloc d'acollida d'immigració, el respecte recíproc de cultures que s'han fos amb les seves aportacions en la catalana per la voluntat de viure junts, la seva tradició escolar de primera qualitat, que qualla en temps de la Segona República i que va ser estroncada tants anys, però que es manté viva.  Uns moviments socials en defensa dels més febles, que sovint han substituït les mancances econòmiques en una autonomia precària. Un nivell sanitari excel·lent, ara en perill com la investigació. Un periodisme de primera línia. Una cultura musical, teatral i literària que ha donat noms excepcionals i en continua donant. 

Publicat 14 de desembre 2014

10 gràfics per entendre com ha evolucionat l’independentisme

48

 

Les dades ens diuen que, des del 2006, el suport a la independència s’ha triplicat a Catalunya. Aquest creixement ha produït una inevitable transformació de la base social de l’independentisme que, eixamplant-se, ha desbordat els que fins fa 10 anys semblaven els seus límits socials, demogràfics i geogràfics, transformant al mateix temps actituds i comportaments polítics. Recollint les dades del Baròmetre d’opinió política del CEO, n’hem extret 10 gràfics que ens poden ajudar a entendre l’abast d’aquests canvis. 

1. L’independentisme ja no és una cosa de joves

49

Tradicionalment, l’independentisme ha estat una opció política amb més tirada entre els joves. La literatura acadèmica ens explica que, aparentment, a mesura que esdevenien adults, una part dels joves independentistes deixaven de ser-ho (podeu veure el gràfic a pàgina 18 d’aquest article d’en Roger Civit). De totes maneres l’efecte edat, fort durant els anys 90 i encara perceptible l’any 2006, ha anat perdent importància en els últims temps. Si en el període 2006-2007 els joves es trobaven encara 5 punts per sobre de la mitjana catalana, en el període 2012-2013 la diferència s’ha reduït a 2,5 punts. Aquesta diferència molt probablement ja no es deu a un efecte de l’edat (el canvi d’actituds al llarg del cicle vital) sinó més aviat a un efecte generació. Tal i com demostra el gràfic de la pàgina 20 de l’article citat més amunt, cada cohort de catalans és més partidària de la independència que les anteriors.

50

2. L’independentisme ha crescut (lleugerament) més a l’àrea metropolitana de Barcelona que a altres àrees

De vegades es parla de l’entrada de l’independentisme a l’àrea metropolitana de Barcelona sense tenir en compte que la majoria d’independentistes han estat sempre a la província de Barcelona. La raó és senzilla: és a Barcelona on viuen 3 de cada 4 catalans. De totes maneres, les dades indiquen que el creixement de l’independentisme en el període 2006-2013, tot i ser bastant homogeni des del punt de vista territorial, ha estat lleugerament més significatiu a la província de Barcelona. Si l’any 2006 Barcelona comptava amb el 74% de la població i el 68% dels independentistes, l’any 2013 a Barcelona hi havia el 73% de la població i el 70% dels independentistes.

51

Si ens fixem en l’evolució de l’independentisme a nivell comarcal veurem que a les comarques de l’àrea metropolitana, durant el període 2007-2013, el creixement de l’independentisme en termes relatius ha estat d’entre un 165% (Vallès Occidental) i un 230% (Barcelonès), un augment de 26 punts i 29 punts respectivament en termes absoluts. En aquest mateix període a les comarques d’Osona, Ripollès, Berguedà i Garrotxa el creixement ha estat del 82%, 30 punts en termes absoluts.

52

3.Una qüestió d’identitat 

El creixement de l’independentisme s’ha donat quasi de forma exclusiva entre aquells per a qui la identitat catalana predomina sobre l’espanyola. Ni entre aquells que se senten tan espanyols com catalans, ni entre els que se senten més o només espanyols s’observa cap tipus de moviment en els últims anys. És cert que hi ha hagut un cert augment entre aquells que reconeixen com a pròpia la identitat catalana, però això no treu que la identitat nacional catalana sembla ser necessària per a fer-se independentista.

53

4. L’independentisme hi posa més interès que ningú…

Una de les principals conseqüències polítiques de la crisi econòmica és que l’interès per la política de la ciutadania ha augmentat. A Catalunya, a la crisi econòmica cal sumar-hi l’evolució del Procés. Els independentistes tenen un doble motiu per estar interessats en el que passa, i es nota. Com s’observa en el gràfic, del 2006 al 2013 hi ha una pujada del 26% d’independentistes que diuen estar molt o bastant interessats en política. Pensem que a Espanya, on l’augment de l’interès també ha sigut molt pronunciat, els nivells màxims amb prou feines han superat el 35%. Aquí els independentistes porten tres anys en nivells que oscil·len entre el 60 i el 70%.

54

5. …i té dos motius per no estar satisfet amb el funcionament de la democràcia

Un fenomen similar al cas anterior. La crisi ha provocat que l’augment de la insatisfacció amb el funcionament de la democràcia sigui generalitzat. A Catalunya, i concretament entre els independentistes, aquesta insatisfacció ha estat sempre en nivells superiors a la resta d’Espanya. L’explicació és força evident: al fet d’estar insatisfet amb el funcionament de la democràcia hi sumem un desencant total envers les institucions espanyoles. Dos motius per declarar que el sistema polític actual no et satisfà de cap de les maneres i, per tant, mostrar una actitud més extremista que la mitjana.

55

6. Un moviment quasi transversal 

El creixement de l’independentisme s’ha donat de forma transversal entre tots els grups. Tot i que els tempos no han estat iguals, i no tots els grups s’han mogut alhora, al final trobem augments significatius entre els 4 grups ideològics identificats (de fet l’únic grup que sembla haver-se mogut una mica més és l’extrema esquerra, i cal anar en compte amb aquest grup, ja que té una dimensió que el fa poc representatiu). Això no treu que, com més a l’esquerra es posiciona un grup, més alt el percentatge dels seus membres que es consideren independentistes.

56

7. Els independentistes busquen partit, i alguns partits, independentistes

Les oscil·lacions en el vot independentista segueixen, com és lògic, una tendència similar a les oscil·lacions en intenció de vot i resultats de CiU i ERC. Hi ha, però, alguns detalls més que val la pena destacar. Primer, el 2010 un 14% d’independentistes eren electorat potencial del PSC. Ara, aquest electorat s’ha evaporat en totes direccions (qui sap si serà la base electoral del nounat Moviment d’Esquerres – MES).Segon, el percentatge d’independentistes que diuen votar ICV s’ha mantingut constant al voltant del 5%. Poden semblar pocs, però són suficients com per provocar, almenys en part, que el partit estigui constantment fent equilibris.Tercer, l’espai independentista, tot i el seu creixement, té uns límits i no pot absorbir tota l’oferta. Això s’entén veient com la davallada de Reagrupament + SI coincideix amb la pujada de les CUP i la recuperació d’ERC.I quart, la mobilització dels independentistes s’entén millor que mai si observem els seus nivells d’abstenció: de l’11% al 2006 fins a un 3-4% al 2014.

8. Independentisme de classe mitjanaEvolució de l’independentisme segons classe social (2006-2014) (%)

57

Hi ha molts autors i articles que apunten que l’independentisme està promogut sobretot per la burgesia o la classe alta de Catalunya. En aquest gràfic que presentem intentem veure quina és l’evolució del suport a l’independentisme segons la classe. I el que s’hi veu és que la classe social que dóna més suport a l’independentisme és la classe mitjana, a la què pertanyen un 59% (de mitjana) dels ciutadans independentistes.També veiem que s’han produït diverses fluctuacions entre 2006 i el 2014: és la classe mitjana-baixa la que ha experimentat un major increment entre els independentistes, passant de ser un 20% a un 33%. Ara, atès que no disposem de dades pànel, no podem discernir si aquesta modificació pot ser deguda a un canvi de preferència territorial dels ciutadans de classe mitjana baixa, o bé a un canvi d’identificació de classe per part dels enquestats, conseqüència dels efectes de la crisi.I per acabar: si bé és cert que els últims anys la classe alta s’ha tornat majoritàriament independentista, cal tenir present que no pesen gaire dins del conjunt dels independentistes (i té tota la lògica del món: la classe alta és, per definició, socialment minoritària).

9. Els universitaris, els conversosEvolució de l’independentisme segons nivell d’estudis (2006-2014) (%)

58

L’evolució dels independentistes des del 2006 fins al 2014 és bastant estable. Entre els que menys s’identifiquen amb posicions independentistes, hi ha una preeminència d’aquells que no tenen estudis o només estudis primaris. Ara, dins d’aquells que s’identifiquen com a independentistes, ha crescut molt el percentatge d’aquells que tenen estudis universitaris: han crescut del 23% al 31% en 8 anys. Tot i això, el nivell d’educació majoritari entre els que prefereixen aquest tipus d’organització territorial (ho diem així per no escriure per enèsima vegada “independència”) continua sent l’educació superior no universitària (Batxillerat i Cicles de formació professional).

10. L’estabilitat del lloc d’origen de la mare

Podríem pensar que a mesura que l’independentisme s’ha fet més transversal, la composició dels independentistes hauria variat. Però això no és així pel que fa el lloc d’origen de la mare. No s’aprecien modificacions de composició dels independentistes segons el lloc de naixement de la mare durant tot el període. Entre aquells que prefereixen que Catalunya esdevingui un estat independent, en un 70% dels casos la seva mare ha nascut a Catalunya, un 20% la seva

59

mare ha nascut a altres comunitats autònomes i un 1% tenen mares nascudes fora de l’estat espanyol.

Antoni Llena: 'Sóc independentista per convicció ètica i estètica' 

El pintor i escultor Antoni Llena respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.

—Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?—Podria dir: per fidelitat a artistes catalans com Pau Casals i Joan Miró, que també volien la independència del nostre país. O per solidaritat amb la gran majoria d'artistes catalans vius (quatre-cents deu, en aquest moment) que ara fan costat a més de tres mil associacions civils adherides al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Però, per extensa que sigui la llista d'artistes catalans que en el curs la història han defensat la llibertat del seu poble, no és pas per sentiment corporatiu que em declaro independentista: ho sóc per convicció ètica i estètica. La meni qui la meni, es faci com es faci, no és honrat negar a una societat el dret de poder-se desenvolupar amb naturalitat. I és en la 'naturalitat' entesa i defensada com a llibertat que trobo el quid de la qüestió estètica.

—Què pot aportar una Catalunya independent al món? —La defensa de la llengua pròpia és, segurament, l'aportació més gran que Catalunya pugui fer al món. Perdre una llengua és empetitir-ne la visió. A banda, el sector de la cultura podrà disposar de més recursos. Podrà esdevenir més visible. I amb una visibilitat acrescuda podrà projectar el conglomerat de sòlids valors nous (tantes cultures arribades de tot el món per a conviure amb nosaltres) amb la veu de la cultura local que, alhora, n'aprofitarà els ecos. És a dir, que es desplegarà, amb tota naturalitat, en una riquesa cultural productivament sofisticada.  

Publicat 15 de desembre 2014

60

Anàlisi DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) de les propostes d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras.

L’anàlisi DAFO és una metodologia d’estudi de la situació d’una empresa o d’un projecte, en què s’analitzen per un costat les seues característiques internes (les seues Debilitats i Fortaleses), i per un altre la seua situació externa (Amenaces i Oportunitats) en una matriu quadrada. És, bàsicament, una eina que permet conèixer la situació real en què es troba una organització, una empresa o un projecte (com és el nostre cas), i planejar una estratègia de futur.Aquesta metodologia va sorgir als Estats Units a finals de la dècada de 1960 durant una investigació realitzada a l’Institut d’Investigacions de Stanford. El seu objectiu era descobrir per què fallava la planificació corporativa en les decisions estratègiques empresarials o en el llançament de projectes.En el cas que m’ocupa, i seguint aquest mètode d’anàlisi bastant freqüentment emprat en l’entorn professional en què treballe, he intentat aplicar-ho als fulls de ruta cap a la independència proposats per Mas i Jonqueras com si d’un projecte empresarial es tractara.

61

Durant l’etapa de planejament estratègic, i a partir de l’anàlisi DAFO, s’han de contestar cadascuna de les següents preguntes:• Com es pot destacar cada fortalesa?• Com es pot gaudir cada oportunitat?• Com es pot defensar cada debilitat?• Com es pot aturar cada amenaça?Aquest recurs, que com he esmentat va ser creat a finals de la dècada dels seixanta del segle passat, va produir aleshores una autèntica revolució en el camp de l’estratègia empresarial.L’objectiu de l’anàlisi DAFO és determinar els avantatges competitius de l’empresa o d’el projecte sota anàlisi, per tal de definir l’estratègia genèrica que s’ha emprar en funció de les seues característiques pròpies i de les de l’entorn en què es mou.L’anàlisi consta de quatre passos:• Anàlisi Extern• Anàlisi Intern• Confecció de la matriu DAFO.• Determinació de l’estratègia a emprar.El meu propòsit d’inici amb aquest apunt es plantejar els dos primers punts. Els altres dos següents poden vindre de les idees i les reflexions que es pugen aportar en un debat obert que, sense dubte, pot resultar força enriquidor.L’organització o el projecte que s’analitzen en un DAFO no existeixen ni ho poden fer fora d’un entorn. L’anàlisi extern permet fixar les oportunitats i les amenaces que aquest entorn pot presentar a una organització o a un projecte.

62

Les oportunitats són aquells factors, positius, que es generen en l’entorn i que, un cop identificats, poden ser aprofitats.Per contra, les amenaces són situacions negatives, externes al programa o al projecte, que poden atemptar contra aquest, per la qual cosa, arribat el cas, pot ser necessari dissenyar una estratègia adequada per poder-les sortejar.Els elements interns que s’han d’analitzar durant aquesta anàlisi corresponen a les fortaleses i a les debilitats que presenten l’empresa o el projecte. L’anàlisi interna permet fixar-les.Per realitzar l’anàlisi interna, s’han d’aplicar diferents tècniques que facen possible identificar dins de l’organització o del projecte quins atributs li permeten generar un avantatge competitiu sobre la resta dels seus competidors o dels projectes rivals.Les fortaleses són tots aquells elements interns i positius que diferencien al programa o el projecte d’altres de la mateixa classe.Per contra, les debilitats es refereixen a tots aquells elements l’empresa o el projecte que presenten i que constitueixen barreres per aconseguir la bona marxa de l’organització o l’execució reeixida del projecte.De la combinació de fortaleses amb oportunitats sorgeixen les potencialitats, les quals assenyalen les línies d’acció més prometedores per a l’organització o per al projecte.Per contra, les limitacions, determinades per una combinació de debilitats i amenaces, col·loquen una seriosa advertència. Mentre que els riscos (combinació de fortaleses i amenaces) i els desafiaments (combinació de debilitats i oportunitats), determinats per la seua corresponent combinació de factors, exigiran una acurada consideració a l’hora de marcar el rumb que l’organització o el projecte haurà d’assumir cap a el futur desitjable.Explicat breument, i espere que comprensiblement, la tècnica d’anàlisi, passe a fer-ne en primer lloc el del full de ruta que va exposar Artur Mas:

DEBILITATS:-Una llista única independentista pot fer que la gent que no té la independència com a prioritat ni com una urgència no s’hi sume.

63

-És una proposta que no va en línia amb la dels altres dos partits sobiranistes, ERC i la CUP, que s’han manifestat a favor de llistes separades.-És una proposta personal d’Artur Mas, no consultada ni consensuada prèviament amb el seu partit. Per tant, no se sap el grau real de recolzament amb el que conta dins de la seua propia organització.AMENACES:-La dependència que tindrà Catalunya de l’Estat espanyol durant el 18 mesos posteriors a les eleccions plebiscitàries, durant els que aquest intentarà entrebancar al màxim i per tots els mitjans al seu abast el procés. Açò pot fer molt vulnerable el procés.-Perdre el referèndum de proclamació de l’estat català passats els 18 mesos desprès de les plebiscitàries, portaria el procés a un atzucac molt complicat de resoldre.FORTALESES:-La idea de llista única mixta i transversal entre polítics i societat civil, crea una imatge nova i fresca que no té precedents en cap de les eleccions fetes abans als països dels nostre entorn. Aquesta manera de fer les eleccions pot esdevenir un logo molt positiu i potent de cara a la comunitat internacional.-La idea de llista única pot desfer instantàniament qualsevol campanya de desprestigi que puga engegar l’estat espanyol, al no tindre aquest un objectiu clar al que combatre, en tractar-se d’una llista amplia, mixta i transversal.-Una llista electoral es composa de 135 noms, què es pot fer molt plural i atractiva apel·lant als indecisos de tots els colors de l’espectre polític. social i ètnic de la societat catalana.-En cas de què l’estat decidisca impugnar les eleccions o il·legalitzar als qui s’hi presenten, una majoria de la població se sentiria directament atacada, ja que degut a la pluralitat de la llista, a dins de la qual segurament hi haurà algú amb el que se sent plenament representat o identificat. Açò faria que el greuge se sentira en les persones d’una manera molt directa, diguem-ne personal-En fer-se el finançament de la campanya electoral al marge dels partits i dels seus canals habituals, es garantiria la indepèndencia sobre les influències i les pressions polítiques dels grups financers que habitualment financen les campanyes electorals dels grans partits (La Caixa, BBVA, Santander, …).-Amb el fet de que siga un requisit que la llista única obtinga la majoria absoluta en el nou Parlament, es llança un missatge molt potent i positiu a la comunitat internacional.-El fet de ser una llista mixta i transversal, que barreja representants de partits i de personalitats distingides i representatives de la societat civil, molts d’ells professionals i especialistes en matèries clau per a la construcció de l’estat a Catalunya, pot donar molta força i espenta al procés.-El referèndum de proclamació de l’estat català, en cas de guanyar-se, suposaria la proclamació definitiva del nou estat amb el potent aval d’una doble consulta, eleccions i referèndum, que faria reconèixer de manera inapel·lable davant la comunitat internacional i de les Nacions Unides la voluntat clara i

64

nítida del poble català d’esdevenir un nou estat sobirà dins d’aquesta mateixa comunitat internacional.OPORTUNITATS:-Les innegables sinergies que es derivaran d’una unió apartidista de polítics i de societat civil ben amplia, transversal  i plural, que multiplicaran l’efecte de suma inicial.-Les innegables aportacions originals i innovadores al procés que s’hi produiran per part dels profesionals qualificats de la societat civil que s’hi sumaran.I ara passe a fer l’anàlisis DAFO de la proposta d’Oriol Junqueras:

DEBILITATS:-El problema de les llistes separades és que si el resultat de les eleccions, tot i ser guanyadores, és molt ajustat, potser la minoria que hi haurà votat en contra i l’estat espanyol utilitzaran tots els arguments que pugan per convèncer la comunitat internacional que el resultat no es pot llegir en clau plebiscitària. Argumentaran que com totes les candidatures portaven al programa altres punts, tant o més importants, que la pròpia independència, seria impossible destriar-los, i més en una època de greu crisi econòmica com la que estem vivint.-Es una proposta que no va en la línia de llista única presentada pel partit majoritari per la independència, CiU.AMENACES:-Proclamar una DUI immediatament després de les plebiscitàries, potser no tinga el reconeixement de la comunitat internacional, per considerar-la precipitada, per haver-se fet sense una negociació prèvia amb l’estat espanyol i per no haver resultat de la voluntat popular a través d’un referèndum clàssic.FORTALECES:-Les llistes separades de diferents ideologies sota un mateix paraigües amb un ampli espectre ideològic, des del liberal independentista de CDC/CiU fins a l’esquerra marxixta independentista de la CUP, passant per la social-democràcia independentista d’ERC, farà sumar-hi gent que no té la independència com a urgència ni com a primera prioritat. El fet d’acompanyar-les d’altres punts socials i polítics, pot fer possible que moltes persones que a

65

les enquestes sumen amb els independentistes però amb certes reserves, a les eleccions acaben també exercint com a tals.-La proposta de llistes compartides es compartida amb un altre dels grups independentistes, el de la CUP.-La proposta presentada per Junqueras havia estat prèviament acordada amb el seu partit.OPORTUNITATS:-La proposta de Junqueras permet actuar amb la legalitat d’un estat propi des del primer moment per construir les estructures d’estat, amb una total indepèndencia de l’estat espanyol. Els entrebancs esperats per part d’Espanya vindran per molts costats, però mai des del costat de la legalitat espanyola.Des de què Mas i Junqueras van exposar públicament els seus respectius fulls de ruta, molts han estat els articles en mitjans de comunicació i les opinions en els blocs que han ressaltat els punts en comú i els de discrepància entre les dues opcions.Per tant, per no repetir-me, he intentat aportar-hi una visió des d’un punt de vista més nou i original, utilitzant una metodologia, com anteriorment he esmentat, molt utilitzada en el món empresarial més avançat, i que he considerat vàlida per mamprendre l’anàlisi d’aquest procés.Deixe obert i per a un següent apunt el punt culminant d’aquesta anàlisi, el de la determinació de l’estratègia o estratègies a emprar en el futur per intentar assegurar l’èxit final del projecte/s, una volta s’hagen pogut analitzar molt acuradament els punts forts i febles de les dues propostes. Potser es puga obrir un debat enriquidor al respecte en aquesta gran comunitat de lectors i blocaires que és VilaWeb.

Santiago Vidal: 'Vull un país nou, allunyat de tanta corrupció'El jutge Santiago Vidal respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.

—Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?—Perquè sigui un estat on la democràcia no sigui només una paraula, sinó la realitat que els ciutadans visquin cada dia. On la llibertat d'expressió, la llibertat l'opinió, la intervenció i participació dels ciutadans en els afers públics sigui real. Que la democràcia no sigui simplement posar un vot dins d'una urna cada quatre anys i confiar que els representants polítics compleixin el programa electoral que han promès, sinó un control sistemàtic i permanent a aquests representants perquè vagin adaptant la seves decisions, tant legislatives com executives, a les necessitats del poble. I quan parlo del

66

poble sóc conscient que dins d'un sistema capitalista i globalitzat com l'actual es vetlli sobretot pels interessos i els drets dels més febles, perquè la societat és desigual. Cal vetllar per aquells que no tenen totes les oportunitats. I volem la independència perquè tot això no existeix a l'estat espanyol actual. Es tracta de construir una cosa nova per fer realitat tots aquests desigs. I com a conseqüència fer un país més net, allunyat de tanta corrupció, un país més solidari i un país on la igualtat d'oportunitats sigui efectiva.

—Què pot aportar una Catalunya independent al món?—La Catalunya del futur pot aportar sobretot tres coses molt importants. La primera: demostrar que per les vies democràtiques i pacífiques, una minoria (perquè els catalans som una minoria en el conjunt de l'estat espanyol) pot aconseguir fer realitat un desig de llibertat com és el de crear un estat propi. La segona: ajudar que la Unió Europea passi a ser cada vegada més una associació o una federació de pobles i no tant d'estats. Des de Catalunya estic segur que defensarem que el parlament europeu cada vegada tingui més competències i més importància enfront del Consell d'Europa. I la tercera: demostrar com es pot fer una transició d'un estat corrupte, com és l'estat espanyol, a un país on aquells que practiquin el tràfic d'influències i facin ús de la seva posició dominant en rebin les conseqüències. Que es trobin uns tribunals que jutgen, condemnen i fan complir les condemnes, cosa que no passa actualment a l'estat espanyol.

Publicat 16 de desembre 2014

Independentistes al barri del Carmel

Bandera espanyola penjada en un balcó

L’independentisme més naïf sembla totalment convençut que el sí a la independència ja suma majoria claríssima, que Merkel ens reconeixerà de seguida i que els únics que ho retarden són l’Estat espanyol, el Tribunal Constitucional i Podem. Tenim pressa??!! Malgrat l’èxit incontestable, la consulta del darrer 9-N va mostrar els límits del sí-sí. Amb 1.861.753 vots no seria suficient: sí per vèncer, però… I per convèncer? Si la independència vol guanyar per golejada, l’independentisme necessitaria fer un pas més enllà. En camp visitant. L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium, i de retruc també Convergència, Esquerra o la CUP, saben que la gran batalla s’està donant als barris obrers del no, del sí-no i de l’abstenció. A Pedralbes tenen poc a fer.

67

Aquest article només ha d’importar als independentistes que volen guanyar per més d’un 51%-49% de vots. La resta pot deixar de llegir aquí mateix.El nivell de no, sí-no i d’indecisos és molt elevat en barris obrers i castellanoparlants de l’àrea metropolitana de Barcelona tal com van demostrar els mapes de participació al 9-N. Ciutats Invisibles d’Italo Calvino en versió catalana. Zones working class com Nou Barris, l’Hospitalet, Badalona, Cornellà, Badia, Terrassa i Sabadell, però també alguns barris de ciutats com Tarragona, Lleida, Blanes, Igualada o Mataró. Territoris d’identitats encreuades. Un no-lloc, parafrasejant Marc Augé, per al nacionalisme català. Aquí la majoria parlen castellà —tot i que sovint parlen català als fills—, els pares van néixer fora i molts tenen un conflicte a l’hora de triar si són únicament espanyols o catalans. No és senzill. Cal tenir en compte que el 20% de la població catalana actual ha nascut en altres regions de l’Estat espanyol. Estem parlant d’1,4 milions de catalans. Als anys vuitanta aquesta xifra era del 34%. L’amic Antonio Baños em diria que alguns d’aquests ja són de Súmate, sí, però no m’atreviria a creure que són la majoria.

Identitats encreuadesEls meus cognoms són Picazo i Guillamot. Em dic Sergio per al meu pare, Sergi per a la meva mare. Sóc del barri del Carmel tot i que la meva infància va transcórrer als xamfrans del Mercat del Ninot de l’Eixample. De vacances havia anat al poble del meu pare, Letur, entre Múrcia i Albacete, i a la platja a Palamós, on viuen els meus tiets. Castellanoparlant educat en la immersió lingüística via dibuixos del Club Súper 3. Vaig créixer llegint El País i escolant la SER alhora que no em perdia mai el Telenotícies de TV3. Escoltava cançons de Kortatu, de Brams i d’Obrint Pas, però també tenia cassets gravats de Sabina, de Loquillo i d’Ismael Serrano. Vaig descobrir la màgia de la literatura gràcies a García Márquez, Machado i Lorca, però flipava amb Montserrat Roig i ‘El mecanoscrit del segon origen’, de Pedrolo. Avui gaudeixo de com escriuen Maruja Torres, Enrique Vila-Matas i Javier Pérez Andújar alhora que assaboreixo Quim Monzó, Jaume Cabré i Marta Rojals.El Carmel era, i és, com qualsevol barri obrer d’extraradi. Amb les seves peculiaritats. Una muntanya, un laberint de carrerons costeruts, un desastre urbanístic nascut de l’autoconstrucció i del barraquisme. Geranis obrers a les finestres dels blocs de pisos, un Bar Deportes a cada cantonada, senyores grans carregant el cistell en escales mecàniques, quillos amb la Derbi Variant trucada, estudiants carregant carpetes d’universitat pública i places amb el nom de Salvador Allende. Mai al barri no vaig sentir a parlar d’això de la independència. No vaig veure una estelada fins a arribar a l’institut. Va ser un descobriment veure una bandera que era com la catalana però que, si tenia allò blau, volia dir no sé què; però, si era vermell, era com més d’esquerres. Al barri tots els amics donaven suport a la selecció espanyola de futbol —fins i tot quan no passava dels quarts de final—, pràcticament tothom parlava castellà i tots els nostres pares votaven socialista i comunista. Però molts d’ells, nascuts fora de Catalunya, no tenien cap dubte que els seus fills havien de ser del Barça, que havien d’aprendre català i que els entrepans es feien de pa amb tomàquet. El barri, a mig camí de Serrat i Sabina, de les tapes gallegues del Bar Delicias i l’escudella barrejada de la meva iaia, bategava abans, i batega avui, per sobreviure entre pensionistes, desnonaments i problemes per arribar a final de mes.El Carmel no és, però, aliè al procés independentista. És un tema que preocupa, del qual sí se’n parla. Els de Ciutadans no tenen ni idea quan diuen que aquest tema no preocupa la gent. Avui al barri també ha arribat la batalla —potser insignificant, però

68

simbòlica— de banderes. Hi ha rojigualdas —sobretot en dates assenyalades o mundials de futbol— però també, oh sorpresa!, al meu carrer van apareixent algunes estelades de tant en tant.L’últim 9 de novembre es va poder votar sobre la independència. No es pot dir que hi hagués una massa de persones trencant-se la clavícula per poder votar, però Déu n’hi do. A l’escola pública El Carmel, al carrer Llobregós, hi van anar 3.176 persones, amb un 63% de sí-sí, un 17,5% de sí-no i un 11,1% de no. A l’escola privada La Salle Bonanova, hi van votar 7.307 persones, amb un 77,4% de sí-sí (14 punts més), un 16,5% de sí-no (pràcticament igual) i un 3,5% de no (8 punts menys).L’apriorisme dicta que al Carmel no hi ha un gran sentiment independentista. Alguns diran que és un tòpic. Sí, ho admeto, és un tòpic. Hi haurà de tot. Les úniques dades que podrien servir de referència per aproximar-nos a saber què pensen els veïns del Carmel sobre l’independentisme són les eleccions dels darrers anys. I, òbviament, en unes eleccions, siguin plebiscitàries o municipals, la gent vota per més qüestions que l’exclusivament nacional.

Joan-Lluís Lluís: 'Catalunya ha de

poder ser independent per dignitat'L'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.

―Per què i per a què voleu la independència?―Si admetem que la dignitat col·lectiva és tan important com la dignitat individual, llavors Catalunya, per dignitat, ha de poder ser independent. La societat catalana ha donat prou senyals inequívocs de maduresa i de responsabilitat perquè vulgui, ara, poder decidir sense la tutela de cap estat que no sigui el propi. Són molts anys d'haver d'intentar fer sobreviure una identitat col·lectiva sempre amb el temor que, des de Madrid, arribi un nou episodi tempestuós que ho arrabassi tot.

Catalunya, interconnectada amb la resta de països del món i, principalment, amb els de la Unió Europea, no necessita cap amo i mereix viure sense el perill constant de noves ofensives (siguin militars, polítiques o jurídiques) vingudes d'Espanya. El paradigma d'aquesta dignitat és, per mi, la llengua catalana. Els sociolingüistes saben que, amb la globalització política i econòmica, sols les llengües que tenen un estat que els vagi a favor podran esperar sobreviure. Sense aquest estat, el dret legítim dels catalans de tenir una llengua plenament normalitzada no és garantit, sinó tot al contrari.

69

I, més enllà d'això, si penso que Catalunya ha de ser independent és, molt simplement, perquè aquesta independència depèn només de la voluntat popular, expressada democràticament i pacíficament. Si una majoria de catalans vol la independència, ningú no hauria d'atribuir-se la prerrogativa de negar-la.

―Què pot aportar una Catalunya independent al món?―Pot semblar una mica presumptuós predir quina seria l'aportació al món d'una Catalunya independent. També és difícil d'anticipar, però a mi m'agradaria bastant ser un ciutadà qualsevol d'algun país democràtic que mai no ha sentit a parlar de Catalunya i que, tot d'una, la veiés aparèixer al mapa. Tindria, crec, molta curiositat per saber més coses d'aquest país, i veuria com la seva prosperitat li permetria de fer aportacions específiques en molts camps. Així, per exemple, en el camp de la literatura catalana avui dia la situació no és plenament normalitzada pel que fa a les traduccions. Hi ha, en certs països, una mena de recel, potser de mandra, a l'hora de valorar la literatura catalana pel que és ―una literatura europea antiga, moderna i normalitzada― i no pel que sembla que és a qui ignora tot de Catalunya ―una literatura només regional.

Amb la independència, els lectors curiosos d'arreu del món veuran com el nombre d'obres traduïdes del català creix notablement i tindran a l'abast, doncs, autors importants que avui són molt sovint ignorats. I el que es pot dir de la literatura és extrapolable a una gran quantitat d'àmbits diferents: culturals, econòmics, esportius, etc. Sense cap mena de dubte, valdrà la pena de veure-ho.

Publicat 17 de desembre 2014

Rere les petjades de la independènciaArticle d'Òscar Palau publicat originàriament al Punt Avui

Catalunya és davant d'una cruïlla històrica per la qual molts altres estats ara independents ja han hagut de transitar. És inevitable, doncs, que giri la vista per veure com s'han resolt antecedents similars, sobretot els més recents, sobre els quals els últims anys ja s'han publicat diversos llibres, i que cobren un especial interès en moments de dubte com l'actual. Hi ha precedents de declaracions unilaterals d'independència (DUI)? I d'eleccions plebiscitàries? S'hi ha presentat una llista independentista o diverses? Sempre hi ha hagut referèndums de ratificació?

70

De possibles fulls de ruta en què emmirallar-se, n'hi ha de tota mena, però si en una cosa coincideixen els experts consultats és que cap és del tot comparable al català. 'Hi ha molt poc on agafar-se, la via que està prenent Catalunya és molt sui generis; és difícil trobar exemples de precedents', reflexiona David Forniés, de l'àrea de coneixement del Ciemen, entitat que estudia les nacions sense estat. El jurista Joan Ridao ho analitza en part en el llibre 'El derecho a decidir', i conclou que 'la DUI no és una fórmula insòlita; ja s'ha viscut en altres llocs, i el full de ruta de Mas s'hi inspira, ja que hi ha un seguit de regles internacionals que l'emparen'. Per exemple, la sentència del Tribunal de Justícia Internacional sobre Kosova, la de la Cort Suprema del Canadà sobre el Quebec o el Consell d'Europa, que el 2005 va fixar les regles del referèndum de Montenegro. Ridao, que xifra en 1,7 anys la mitjana de temps entre unes plebiscitàries (se'n poden identificar en tots els casos) i la DUI als llocs que ha analitzat (vegeu gràfic lateral), arriba a les seves conclusions pel que fa al cas català: 'Sembla raonable que una declaració al Parlament s'hauria de ratificar a les urnes en un referèndum legal i pactat amb l'estat, però si seguís sense acceptar-lo s'estaria legitimat a tirar pel dret.'

D'Europa al Quebec

'Vaig estudiar quatre casos, i com el català no n'hi ha cap, perquè no hi havia una història de partits, ni tan sols estaven constituïts', ratifica el periodista i delegat del govern a París Martí Anglada, autor del llibre 'Quatre vies per a la independència', en què dissecciona les d'Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia. 'L'URSS i Iugoslàvia eren dos estats que s'estaven dissolent, i Espanya no; la situació és molt diferent', insisteix Forniés. A més, allà es venia d'una dictadura, i a Catalunya, de vora quaranta anys de democràcia. 'I els bàltics ho tenien més fàcil perquè no els calia procés constituent, només havien de recuperar les seves constitucions d'abans de la Segona Guerra Mundial', indica Ridao.

El Quebec i Escòcia, de fet, són els que més s'assimilarien a Catalunya si l'Estat espanyol s'avingués a negociar les condicions del procés, tot i que no hagin acabat reeixint en el referèndum definitiu. A la resta del món, les independències al llarg del segle XX han estat arran de processos de descolonització a l'Àfrica o al Carib, que han arribat després d'acords amb la metròpoli, i en què, en alguns casos, ni tan sols hi havia govern propi previ.

Eslovàquia i Macedònia

La jurista Dolors Feliu, autora del llibre 'Manual per la independència', destaca els casos d'Eslovàquia i Macedònia, que també sortien del comunisme, perquè van formar 'candidatures unitàries en eleccions prèvies, plebiscitàries que van ser el desllorigador o detonant definitiu per al procés d'independència'. A Eslovàquia, les del juny del 1992, en què de fet els partits guanyadors optaven per la confederació, van

71

dur al Divorci de Vellut en mig any, ja que els txecs van preferir l'escissió. A Macedònia el procés es va completar en deu mesos, però Forniés matisa que la unitat total va ser impossible, ja que si bé els comunistes no s'oposaven a la secessió perquè veien que el nacionalisme serbi s'havia apropiat Iugoslàvia, la minoria albanesa també volia el seu estat.

El Demos d'Eslovènia

Potser el cas més comparable al català avui és l'eslovè. L'abril del 1990, les primeres eleccions després de la fi del comunisme van esdevenir també plebiscitàries. Dins de la coalició Demos (similar a la que proposa ERC), hi van concórrer sis grups, tot i que per separat. No es pot saber què haurien obtingut amb una sola llista, lògicament, ni es poden comparar resultats perquè era el primer cop que s'hi presentaven. Cinc dels quals, de diverses tendències (liberals, socialdemòcrates, cristianodemòcrates, verds i partit agrari), van obtenir representació i un 55% dels vots, per a un total de 41 diputats sobre 80. Molt lluny, amb el 17%, es van quedar els excomunistes, que, això sí, van guanyar les presidencials que es feien alhora i que també havien pres ja una clara tendència independentista, una altra diferència amb el cas català.

Demos va formar govern, va promoure una declaració de sobirania (com la del Parlament català el gener del 2013) i, al desembre, va convocar un referèndum en què la independència va guanyar amb un 90% dels vots. Tot i que la comunitat internacional havia avisat que no la reconeixeria mai, el 25 de juny del 1991 el govern va fer la DUI, i l'endemà l'exèrcit iugoslau hi va enviar els tancs. El conflicte no va durar ni deu dies. 'Va ser un error molt gran, perquè a partir d'aquell moment Bonn i Viena es van adonar que no hi havia possibilitats de mantenir Iugoslàvia unida i no hi havia marxa enrere', explica Forniés. Al cap d'unes setmanes es va arribar a un acord multilateral, que tot el que va fer és ajornar tres mesos la data del reconeixement de la independència.

Els bàltics i Ucraïna

La Constitució soviètica incloïa des del 1977 el dret a l'autodeterminació, però els països bàltics van haver de patir fins i tot l'assetjament de l'exèrcit rus per ser independents. En tots tres, els moviments van ser liderats per fronts populars, tot i que, segons Anglada, són poc comparables a Catalunya perquè 'lluitaven per la independència i la llibertat alhora, i era fàcil muntar plataformes de dissidents contra el règim comunista'. Tant a Estònia com a Letònia també es van crear fronts alternatius lligats a la dreta i l'exili. En el primer cas, la seva força es va equiparar a la del Front Popular, i uns i altres van arribar a convocar dues eleccions, amb criteris censals diferents, que, això sí, no es van boicotejar. Al contrari, 'fins i tot van crear una comissió paritària per dur el procés', explica Anglada, que

72

destaca també que això va permetre integrar la gran minoria russòfona del país. Els grups independentistes van assolir una àmplia majoria en les eleccions del maig del 1990, i a l'agost el Parlament va proclamar la independència, que es va ratificar en referèndum el març del 1991, quinze mesos abans d'un altre sobre la nova Constitució.

A Letònia, en canvi, la plataforma de dretes no va reeixir, i el que va pilotar el procés va ser el Front Popular, que va arrasar en les eleccions del març del 1990. Un any després van fer una consulta d'acord amb la legalitat soviètica, i la independència va guanyar de molt. La DUI es va proclamar al juny i, menys d'un any i mig després, es va aprovar la nova Constitució. 'Hi anaven tots units i després ha tingut una experiència política més agitada que Estònia', conclou Anglada.

A Lituània, el procés el va conduir també un front popular, Sajudis, creat el 1988 i que ja havia col·laborat amb el partit comunista. Sajudis va guanyar les eleccions del febrer del 1990, i al març va declarar la independència. Després d'una breu moratòria i una fallida intervenció militar soviètica, un referèndum la va ratificar el febrer del 1991. Després de l'intent fallit de cop d'estat a Moscou a l'agost, Lituània ja va ser reconeguda i fins i tot va entrar a l'ONU. La nova Constitució es va aprovar just al cap d'un any.

Ridao, a més, hi afegeix el cas ucraïnès, ja que el full de ruta és similar: després d'unes plebiscitàries el març del 1990 –en què es va imposar un moviment popular sorgit de la unió dels comunistes i els nacionalistes ucraïnesos–, a l'agost es va aprovar una llei de la independència que va desembocar en un referèndum de ratificació aquell mateix desembre.

El mirall de Kosova

Un darrer exemple és el de Kosova. El tribunal internacional va dir el 2010 que la DUI que va proclamar el febrer del 2008 no era il·legal en dret internacional. De fet, és l'únic cas en què no hi ha hagut referèndum de ratificació. Per Ridao, hi ha 'punts de contacte' dels quals Catalunya pot aprendre, com el bloqueig serbi de tota negociació o el principi d'efectivitat, que dóna la clau al reconeixement per part de tercers. És per això que Ridao indica que aquí primer cal saber 'guanyar empaties' gràcies a una diplomàcia 'sènior'.

Imma Tubella: 'Em vaig fer independentista a l'escola perquè no

73

entenia la prohibició de parlar en català'Imma Tubella, catedràtica de comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i doctora en ciències socials, respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.

―Per què i per a què voleu la independència?―Vaig néixer en una família profundament catalanista que d'alguna manera havia estat víctima de la repressió franquista, però em vaig fer independentista militant a l'escola perquè no entenia la prohibició de parlar en català, no solament a la classe, sinó al pati, quan parlava i jugava amb les meves amigues. Si la part 'institucional' ja era difícil d'acceptar, encara era més indignant la repressió sobre la llibertat individual. Més d'una vegada m'havien dit, de manera no gaire simpàtica, que fes el favor de parlar 'en cristiano'. Jo em sentia catalana, estimava la meva llengua i la meva cultura i el caràcter obert i creatiu del meu país.

També era i sóc una enamorada de la cultura en llengua espanyola, però l'estat espanyol, governat per dretes o per esquerres, no m'ha ofert res de bo; al contrari, sempre he tingut la sensació que els catalans érem una realitat incòmoda que calia vigilar i sobretot, impedir i ridiculitzar les nostres ànsies de llibertat. Llibertat per a fer què? Llibertat per a ser nosaltres mateixos i per a construir un model de país que permeti de desenvolupar la nostra manera d'entendre la societat, oberta, equitativa, creativa i a la recerca del benestar comú. Aquest estat d'ànim compartit per una multitud transversal xoca amb una Espanya a la deriva que potser s'ha d'acabar d'enfonsar per fer un canvi de mentalitat que substitueixi la imposició pel diàleg. Però, en tot cas, són ells que ho han de fer; nosaltres ja ho hem intentat sense èxit des de fa segles i en vista de la impossibilitat fins i tot de ser escoltats, finalment ens hem desconnectat.

De tota manera, ens cal un rearmament moral a partir de valors que formaven part de la nostra identitat i que han estat el motor de l'èxit del nostre país, com ara la cultura del treball i de l'esforç, la paraula donada, la tolerància, la curiositat, l'obertura de mires i la lleialtat, que per múltiples raons han estat aigualits per miratges de vida fàcil com la cultura del subsidi i de la ganga. Jo vull un país abocat a crear, no a fer el viu. I aquest país només podrà ser si és independent.

—Què pot aportar una Catalunya independent al món?―De moment, la revolució dels somriures, una manera de fer les coses positiva, transversal, optimista, incloent, tranquil·la, però contundent. Hem plantat cara a un estat autista i dominant i ho hem

74

fet amb humor i creativitat, amb civisme i amb educació. Hem desobeït amb elegància i contundència.

També espero que la nostra revolta sigui una palanca de canvi per a un nou concepte d'Europa, avui moribund, dominat per uns estats que no estan disposats a cedir competències i que prefereixen mantenir les seves prerrogatives abans que construir una Europa forta. Forta però descentralitzada. L'Europa dels pobles, més propera a la que varen somiar els seus impulsors que no a allò que ha esdevingut.

Després de les darreres eleccions europees va quedat molt clar que Europa, si vol construir-se una veritable identitat, ha de començar refundant els estats i no impedir de crear-ne de nous. Amb les actuals estructures estatals no va enlloc, perquè s'han convertit en veritables focus de resistència que, malgrat els avenços en segons quines qüestions, més imposats per la força de les circumstàncies que pel veritable convenciment, donen avantposen els assumptes d'interès local als d'interès general.

A Europa cal un nou començament que permeti de construir una identitat continental basada en uns principis comuns i acordats de caràcter polític, social, cultural i econòmic que tinguin en compte les reivindicacions dels ciutadans. Catalunya i els petits estats hi tenen un paper molt important.Publicat 18 de desembre 2014

Temps de política en majúscules (però sense sigles)De vegades intentem començar la casa per la teulada: fa setmanes que alimentem la discussió sobre si aplegarà més gent una única llista o diverses amb un punt comú. Jo ho veig així: les eleccions que vénen seran el referèndum que no hem pogut fer. I, per tant, vull poder votar per la independència i no quin partit voldria que ens hi portés. Perquè vull que ens hi portin tots junts, que hi anem aplegats tants com hi vulguem ser.

Sí, ja ho sé, aquest referèndum tindrà la forma d'unes eleccions al parlament, i això implica el que implica: en primer lloc, els diputats electes hauran de triar entre ells el president de la Generalitat i aquest haurà de formar govern. Però quin hauria de ser el seu pla d'acció en aquests moments excepcionals? Tal com jo ho veig, si la majoria dels electors ha votat a favor de la independència, per

75

aconseguir-la caldrà que aquest govern es fixi quatre objectius que es complementen: gestionar el dia a dia, dissenyar les estructures del nou estat, encarregar la redacció de la nostra constitució i negociar amb Espanya i la Unió Europea la transició fins a la proclamació de la independència.

La tasca és ingent i, doncs, no pot prescindir de ningú: si no és en aquestes circumstàncies, no sé en quines caldria formar un govern de concentració. I és aquí on no entenc per què alguns dels partits polítics que defensen amb més vehemència l'objectiu de la legislatura que ve, el camí fins a la independència, s'oposen al gest que, a parer meu, més lluny ens duria: una candidatura única pel sí al nou estat, sense pugnes entre els partits i els seus programes electorals. Amb el desafiament comú de construir un nou país més just, més net, més eficaç. Un repte carregat d'il·lusió i d'esperança, que hauria d'engrescar, al costat dels convençuts, un bon gruix d'indecisos: tindrem gaires oportunitats més de tornar a començar i mirar de fer-ho millor?

I això, com es fa? Vegem-ho en relació amb alguns d'aquells objectius de govern per a la legislatura.

Pel que fa a la gestió del dia a dia, es deu haver de fer pactant unes mesures que garanteixin tant com sigui possible els serveis bàsics durant el període de transició: la salut, l'ensenyament, el suport a la gent amb més riscos i l'impuls de l'activitat econòmica. És aquí on la conjuntura dóna una oportunitat única a les forces que s'oposen a les polítiques actuals, això que en diuen les retallades: perquè poden posar com a condició per ser-hi unes prioritats altres que les que ara denuncien i poden fer-ho amb més capacitat de pressió que no els han donat les urnes fins avui. Si de debò creuen que hi ha unes altres maneres de governar, ara les poden posar a prova. És evident que aquest consens no serà gens fàcil: i doncs, això és fer política en majúscules.

Pel que fa a les estructures de l'estat, ara és l'hora de posar-ne els fonaments. Quines són aquestes estructures? Em sembla que no gaires: les imprescindibles per a garantir que el país no s'encallarà (hisenda i tributs, seguretat social, seguretat pública i serveis bàsics com els esmentats abans). Segur que algun partit polític en defensarà alguna que uns altres no consideraran prioritària: senyal que haurà de quedar per després, per quan torni a ser l'hora de les sigles. Igualment, els fonaments d'aquestes estructures s'hauran acabat de posar allà on comenci la discussió ideològica sobre com conformar-les, que també haurà de venir després.

76

Pel que fa a la nova constitució, m'agrada imaginar que serà prou breu i general per a suscitar el màxim consens. Ha de ser un marc tan ampli i sòlid que hi puguin encaixar tots els projectes polítics disposats a participar en la discussió i que demanin de fer-ho. Allò que pugui restringir-los haurà de quedar per a després del procés constituent, per al debat parlamentari ordinari.

I tot això, qui ho ha de fer? Les forces polítiques que avui són al parlament i almenys els col·lectius que integren el Pacte pel Dret de Decidir. I com? Construint espais de consens més que no esgrimint majories contra minories. Serà fàcil? No. És ingenu de veure-ho així? Segur. Però que la política en majúscules no és l'exercici de transformar la realitat amb les mans ben pragmàtiques i la mirada irrenunciablement utòpica?

Veieu, si hi ha tot això per fer, per què dic que és començar per la teulada esgratinyar-se per unes llistes?

Ventura Pons: 'Vull un país on puguem decidir democràticament entre nosaltres'Ventura Pons, director de cinema, respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.

―Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?

—Fa molts anys que sóc independentista. Senzillament perquè vull viure en un país normal, com tots els altres del món, on puguem decidir democràticament entre nosaltres les coses més elementals que ens nega sistemàticament, des de fa segles, l'estat espanyol: com volem organitzar-nos políticament, què fem dels nostres recursos econòmics, com solucionem els problemes socials, com ensenyem la nostra cultura al món, etc. És tan difícil d'entendre? Vull un país normal, que amb la seva potència emprenedora, que és molt gran, comparada amb les altres comunitats europees de la nostra dimensió demogràfica, fa anys que demostra que juga a la primera divisió en pràcticament tots els àmbits, malgrat no poder controlar els recursos que generem per a fer-ho com cal.

Els països, tots, són allò que els seus habitants volen ser i ara és ben clar què volem ser els catalans. És tan difícil d'entendre? Crec en la democràcia; si set milions i mig d'europeus tenen un problema polític,

77

ho resolen votant. Això és el que demanem nosaltres. El món veu molt clar que és un dret que ens és negat. Per això penso que ho aconseguirem aviat. Simplement és la voluntat d'un poble castigat i ferit de fa molts anys que ha decidit finalment de voler ser ell mateix. Malgrat tanta negativa, o potser precisament per aquest fet, els nostres conciutadans han obert els ulls, el cor, la raó i els sentiments i han decidit de fer un pas endavant, com qualsevol país normal.

―Què pot aportar una Catalunya independent al món? ―Dependrà de nosaltres, però fa anys que vaig pel món i observo que la feina ben feta dels catalans és molt ben rebuda arreu. Tant en cinema com en qualsevol altre art, en la música, el teatre, la literatura, etc... Si sense les eines d'estat ho aconseguim, estic segur que tenint-les, controlant-les amb seny, serà molt més positiu, perquè ens coneixeran més. Com passa en qualsevol altre país europeu, hem de fer ressaltar allò que ens fa únics, la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra diversitat i on rau la nostra veritat. Som europeus però catalans, venim de molt lluny i anirem més enllà, enriquirem el món amb les nostres històries. En el cas del cinema, aportarem la nostra mirada sobre una societat que a hores d'ara rep una atenció mundial extraordinària, mercès als seus creadors i a la força de Barcelona, la nostra capital.

Publicat 19 de desembre 2014

El Partit dels EstupefactesL'editorial d'ahir m'ha procurat unes quantes converses interessants i algun correu que guardaré amb cura una bona temporada. En essència, jo hi dibuixava el panorama polític que crec que s'obre al Principat si no hi ha acord per a fer eleccions ara. Ho remarque: si finalment no hi ha eleccions. 

M'adone que ERC, acomboiada i influïda pels socialistes que han abandonat el PSC i animada per ICV, comença a veure amb bons ulls una proposta de govern d'esquerres el 2016. I d'això, només se'n pot derivar que CiU prove de guanyar temps per a reinventar-se durant el 2015, comptant amb el greu handicap de saber que Artur Mas no es presentarà de nou. L'anàlisi, la faig fredament: les municipals seran el terreny de joc en què es dibuixarà el nou panorama. Frase escoltada: 'el tripartit va nàixer als municipis i el projecte que haja d'aparèixer al voltant d'ERC naixerà també des dels municipis'. No s'hi val a enganyar-se.

I a partir d'ací les converses i els correus. Alguna gent, d'una manera sincera, m'ha qüestionat fins i tot que faça aquest dibuix, que creuen

78

que allunya la independència de l'horitzó polític. Solament puc dir que no parle pas de què voldria que passàs, sinó de què crec que podria passar. I constate amb ells que, efectivament, si passa això, si el camí és aquest, el país haurà retrocedit clarament.

Descarte, per tant, totalment l'acord per a fer unes eleccions ara? És clar que no. Continue pensant que el preu de no fer-les és massa alt. I, tal com vaig dir fa uns quants dies, estic convençut que segurament algú, al marge dels partits, caldrà que faça un pas endavant, un colp de puny sobre la taula. No cal dir que pense, especialment, en l'ANC.

Tanmateix, convindreu amb mi que el silenci és eixordador. No el de l'ANC, que ho és, sinó el de tots nosaltres. Segurament la majoria del país formem part avui del Partit dels Estupefactes, el partit dels qui no entenem què ha passat perquè tota l'eufòria desencadenada per l'èxit espectacular del 9-N i la possibilitat real de ruptura que significava la proposta d'Artur Mas hagen esdevingut un festival de males cares.

Callem massa? Jo crec que sí. Crec que ja fa dies que els estupefactes hauríem d'haver començat a exigir aquest colp sobre la taula a qui el puga fer. Sabem que en divuit mesos podríem ser independents. Sabem que entre els tres partits sobiranistes hi ha acord gairebé en tot. Sabem que cap partit no pot pretendre que el seu pla siga assumit íntegrament, que caldrà que pacten. I sabem que el camí es tornarà molt complicat si no ens plantem amb contundència i els obliguem a posar-se d'acord. Qui més s'apunta a cridar?

Publicat 20 de desembre 2014

Freixenet, bombolles d’espanyolisme"Els imperis, per sobreviure, necessiten mantenir un règim d’esclavatge que engreixi les seves panxes i ornamenti els seus palaus"

Víctor Alexandre

L’entrada en política de la marca Freixenet ha estat molt aplaudida per la caverna espanyola. Freixenet ha decidit que el seu tradicional

79

anunci de Nadal sigui enguany un espot al servei del nacionalisme espanyol per tal que la catalanofòbia no li afecti les vendes en aquell país. El president de l’empresa, José Luis Bonet, sap que la cultura del vi a Catalunya, que ha augmentat moltíssim, va en detriment del seu producte, que és francament mediocre, ja que els catalans són cada cop més selectius i troben força xaró aparèixer en una celebració amb una ampolla de Freixenet sota el braç en comptes de fer-ho amb una marca de qualitat.

Una cosa que no diuen les bombolles d’espanyolisme de l’anunci televisiu ni les etiquetes de les ampolles de Freixenet és que l’imperi cavista de què es vanten és el fruit de l’explotació ferotge i sagnant que l’empresa exerceix sobre la pagesia pagant uns pocs cèntims d’euro –cèntims en el sentit literal– per quilo de raïm tot i saber que el preu mínimament digne, com passa a França, estaria entre vint o vint-i-cinc vegades per sobre. Això, a més, té uns repercussions nefastes per al sector, ja que el contamina rebaixant-ne la qualitat i causa un greu perjudici als petits productors. Per entendre’ns, Freixenet és un depredador que degrada la marca Catalunya associant-la a un producte escumós de poc nivell, cosa que en el nou Estat independent haurà de ser tallada de soca-rel en benefici del país i de la gent que treballa la terra.

Aquesta és, de fet, la por de l’emperador Bonet: la por que l’imperi Freixenet, construït sota l’aixopluc de règims absolutistes, es vegi obligat a passar per un adreçador depurador que en faci trontollar els fonaments. L’emperador mira el futur amb inquietud i sospira evocant aquells bells temps en què els afectes al règim de la “sagrada unidad de España” eren forts i sabien fuetejar sense pietat les ínfules de llibertat de Catalunya. Pensa que els governants espanyols d’avui són una esperpèntica còpia d’aquells i tenen les mans lligades per aquesta cosa tan perniciosa anomenada democràcia.

Certament han canviat força les coses des d’aquell 16 de setembre de 2008 en què l’emperador Bonet deia que “don Juan Carlos de Borbón ha sido y es un gran rey al servicio de nuestra nación”. Els imperis, per sobreviure, necessiten mantenir un règim d’esclavatge que engreixi les seves panxes i ornamenti els seus palaus. Però si ens revoltem contra marques internacionals que sabem que fabriquen els seus productes mitjançant l’esclavatge –no es pot dir d’una altra manera de l’explotació de persones a canvi de remuneracions

80

miserables i inhumanes– cal que fem el mateix contra aquelles de nom català que, al costat de casa, esclavitzen, sagnen i humilien els nostres pagesos per finançar, com fan Freixenet i l’emperador Bonet, campanyes destinades a la perpetuació dels seus reaccionaris interessos de classe.

Publicat 21 de desembre 2014

Mas i Junqueras, obrim el focus?Ahir el president Mas va dir a Oriol Junqueras que, si les eleccions avançades no havien de servir per a fer el referèndum pendent, no n'hi hauria i es farien quan toquessin: el 2016. Junqueras li havia demanat si les convocaria abans d'acabar l'any i feia valer el gest d'haver renunciat a presentar esmena a la totalitat al pressupost del 2015. Mas li va respondre que l'una cosa i l'altra no tenien res a veure i que les eleccions no podien servir tan sols per a canviar l'aritmètica parlamentària. En definitiva, que van demostrar públicament que la distància entre les seves posicions en la qüestió de la fórmula electoral és la mateixa de fa setmanes. No han avançat. Hi ha algú que no cedeix ni un mil·límetre. Estem estancats. La preocupació s'estén entre els més ben informats de l'evolució de les converses, però també entre tota la gent que no ha deixat d'empènyer des de l'anonimat. Hi comença a haver un cert emprenyament entre la bona gent que ho ha fet tot en canvi de res.

Obrim el focus.

La negociació per trobar una sortida per al tram final del procés d'independència s'ha estancat. Aquestes últimes setmanes el president de Catalunya i el cap de l'oposició han fet propostes concretes per a avançar cap a la independència. I han posat data i compromís personal. Fa poc més d'un mes, gairebé dos milions i mig de catalans i el seu govern van desobeir l'estat espanyol en la prohibició d'anar a votar en la consulta sobre la independència. El món sencer va veure aquest gest i el va interpretar com la voluntat insubornable d'un poble de ser lliure. Tot just dos mesos abans, centenars de milers de ciutadans havien fet la concentració més multitudinària de la història europea. La V també va causar un fort impacte mundial. La revolta dels somriures.

Obrim el focus.

L'any 2010, el Tribunal Constitucional espanyol va trinxar l'estatut d'autonomia aprovat en referèndum pel poble de Catalunya quatre anys abans. La forma i el contingut de la sentència eren una

81

humiliació clara i rotunda de l'estat espanyol als catalans. Després d'aquell atac, la societat civil va activar la mobilització de resposta al crit de 'som una nació, nosaltres decidim'. Va ser el punt de partida d'un moviment per la llibertat nacional que no ha cessat de créixer. Les enquestes abans de la sentència espanyola donaven a l'independentisme un suport que anava del 20% al 30%. A partir d'aquell moment, aquesta xifra no va parar de pujar, les mobilitzacions al carrer eren cada vegada més grans i els partits començaven a transformar-se per adaptar-se al nou paradigma polític central a Catalunya. Quatre anys després, amb la Via Catalana i la V, el concert del Camp Nou, les eleccions del 2012, la declaració de sobirania, el ressò internacional i el 9-N, encara no hem pogut fer el pas definitiu. Hi ha qüestions procedimentals que impedeixen l'acord entre els principals actors polítics. Però som a la porta d'unes eleccions que volen ser el referèndum que no s'ha pogut fer, a fi de llegar un mandat democràtic per a construir l'estat català.

Obrim el focus.

Després de quaranta anys de dictadura feixista a l'estat espanyol, la transició va establir els pilars d'una democràcia formal. Moltes renúncies i algunes presses van portar a la construcció d'un estat d'autonomies en què les nacions mancaven d'un reconeixement explícit i de drets col·lectius. L'autogovern s'eixamplava mitjançant un mecanisme d'enginyeria política molt complex que es va anomenar 'peix al cove'. Per a fer funcionar el mecanisme, calien dues senyoretes: la puta i la Ramoneta. Aquest sistema va funcionar d'aquella manera durant vint anys ben bons. Però a Espanya van descobrir la trampa, van rapinyar tot el peix i van clavar una puntada de peu al cove. Aleshores, a Catalunya es van encendre les grans ments i van decidir de fer un nou estatut. És a dir, una gàbia nova. Convençuts i volenterosos com sempre, els catalans es van arromangar i van anar per feina. El resultat va deixar ben enlluernats els autors i tot, que van portar la criatura a Madrid per passar-la pel sedàs. No tenien sedàs i es van estimar més de passar-hi el ribot. Però, tot i amb la cosa ben aprimada, el govern va convocar un referèndum per donar-la per bona. Obedients i educats com sempre, els catalans van aplaudir l'arribada de la gabieta. Més endavant, l'estat espanyol no en va tenir prou i va decidir que la volia abonyegar del tot. I ho va fer. Això ja no va agradar tant als catalans, que van reaccionar com no ho havien fet mai abans. Es va engegar un procés d'independència per canviar la gàbia abonyegada per una parcel·la amb vistes al mar. I avui són a prop de triar el terreny i dipositar la fiança.

Obrim el focus.

82

Fa tres-cents anys que els catalans van perdre la llibertat com a poble. Espanya i França van imposar la seva brutalitat i violència per mirar de fer desaparèixer qualsevol expressió de catalanitat. Per sort, no se'n van sortir, per bé que cal reconèixer que prou s'hi van escarrassar. Sense acabar d'aixecar el cap del tot, els catalans van anar refent l'autoestima i la dignitat pròpia durant decennis, cinquantennis i segles. Revoltes, renaixences i nous moviments van portar la nau fins al segle XX, el de les utopies polítiques i les atrocitats històriques. Després d'algunes experiències més o menys reeixides a principi de segle, la cosa va semblar que podia funcionar als anys trenta. Però quan ja es veia el somni a prop, la bèstia es va despertar i va imposar quaranta anys de silenci i foscor. Acabada la llarga nit, una democràcia coixa i escarransida va donar noves esperances als catalans, que no havien abandonat mai l'anhel de llibertat. I ara, al cap de tres-cents anys, constatat el fracàs de la convivència amb Espanya, Catalunya pot recuperar la independència.

Tornem a tancar el focus.

Molt Honorable President Mas, Honorable senyor Junqueras, respectius equips i assessors: oi que ara no la cagarem?perecardus@mesvilaweb.cat

Josep-Maria Terricabras: 'La nació catalana ha d'arribar a la seva plenitud'Josep Maria Terricabras, filòsof i actualment eurodiputat d'ERC, respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.

—Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?—La vull perquè penso que la nació catalana, que té mil anys d'antiguitat, ha d'arribar a la plenitud. I això vol dir capacitat d'autogovern i capacitat de decidir pel seu compte amb independència dels altres la seva forma de vida i les seves infrastructures. En aquest sentit, em sembla absolutament normal ser independentista. Tanmateix, també tinc ganes de deixar de ser-ho. La meva opció independentista és instrumental, perquè el poble pugui decidir sobre els seus afers amb la independència i dependència amb què ho fan els altres pobles del món. Sóc conscient que ara tots som interdependents.

83

—Què pot aportar una Catalunya independent al món?—Primer, m'agradaria posar èmfasi en totes les propostes constructives i de col·laboració que podríem aportar a Europa, perquè som un país més gran que Suècia i que Luxemburg i igual que Àustria i els Països Baixos. Europa cada dia entén més la importància de la nostra aportació: no únicament perquè aportem una mirada diferent sinó perquè col·laborem amb la mirada comuna. A Catalunya hi ha molt pocs antieuropeus, tenim una claríssima vocació europea, des de Carlemany! Advoco per uns estats units d'Europa, o si es vol, una Europa federal. Serà a través d'Europa que després de la independència podrem fer aportacions al món. De fet, em sembla que només podrà ésser dins d'Europa.

He fet vida acadèmica als Estats Units i a Alemanya i penso que individualment, ara com ara, tothom és lliure d'investigar allò que vol. Amb la independència els canvis en l'àmbit acadèmic serien sobretot en la política educativa. Ara depenem d'Espanya; en canvi, si fóssim lliures podríem decidir on van els diners per a la recerca i en què volem invertir.

Publicat 22 de desembre 2014

Antonio Baños: 'La societat civil ha d'aparèixer ara per estirar les orelles a Mas i Junqueras'Entrevista al periodista i membre de Súmate, que reflexiona sobre el moment

'Els polítics no els hem de deixar mai sols. Quan es tanquen, la caguen o es barallen. Hem de fer que sentin l'alè de la gent i la mobilització.' Ho diu el periodista Antonio Baños, en referència al moment de blocatge que viu aquests dies el procés. Baños defensa la pressió de la societat civil als partits ('ha d'estirar les orelles a Mas i Junqueras') perquè hi hagi eleccions i s'obri un procés constituent. 'Tant me fan els problemes entre Mas i Junqueras; ara l'única cosa important és la convocatòria avançada d'eleccions', diu. Amb sentit de l'humor i el seu sarcasme característic, aquest membre de Súmate, autor de 'La rebel·lió catalana', explica com veu i viu aquest moment ('estic avorridíssim!'). Però primer de tot li demanem per un dels esdeveniments més destacats d'aquesta setmana:

—Em sembla que alguna vegada us heu definit com a anarquista o proper als postulats de l'anarquisme. Com interpreteu l'operació Pandora d'aquesta setmana?—Ui! D'anarquista, m'agradaria ser-ho de gran, que és una cosa molt

84

seriosa. Però sí, vinc de la tradició llibertària. És una barbaritat. I comparteixo les valoracions que se n'han fet. Ho emmarco en una operació per a justificar la 'llei mordassa' que s'acaba d'aprovar. Una llei absolutament feixista. Des de l'11-S totes aquestes lleis han de venir avalades per fets que espantin la població. Aproven la 'llei mordassa' i apareix un enemic interior, que apareix de manera recurrent. És un 'déja vu': 'Com que no ens en sortirem econòmicament i la gent està emprenyada, fotem una llei mordassa i l'avalem a partir de grans enemics que tenim'. El concepte 'terrorisme anarquista' és absolutament ridícul. I qualsevol confrontació a aquestes situacions és necessària.

–Això ha passat uns dies en què sembla que tenim el procés aturat. Es respira una mena de desànim. Junqueras no vol llista unitària, Mas diu que sense llista unitària no hi ha eleccions i que vol deixar el debat fins passat Nadal… —Ara diré una cosa que ni em convé ni té cap interès periodístic: estic avorridíssim! A mi m'ha anat bé, perquè ho trobo com unes vacances de Nadal. L'un es queixa que l'altre no l'estima, l'altre que l'un no l'escolta… Jo estic força tranquil. Fa una setmana que ja no vaig actualitzant VilaWeb per saber què ha passat a la tarda sobre el procés.

Dit això, entenc que molta gent es desesperi i fins i tot s'emprenyi. Cap dels dos no es comporta amb el nivell institucional i històric que correspon. Podem destriar els motius fins allà on sapiguem fer-ho, però jo repartiria les culpes a tots dos i als equips respectius. Sabem que hi ha mala maror entre els equips més propers de cadascun. En aquest procés sempre ens hem vantat de la societat civil, i és la que ha d'aparèixer ara per estirar les orelles a Artur Mas i Oriol Junqueras. Que els digui: 'Això no és cap collonada, i ens és igual si teniu problemes.' A mi els seus problemes tant me fan, l'única cosa important és la convocatòria avançada d'eleccions. Després ja discutirem si junts o separats, ara és un debat secundari.

—Però és una de les qüestions clau. Mas diu que no convocarà eleccions si no tenen caràcter plebiscitari, i defensa que perquè es considerin un referèndum cal anar amb una sola llista. Però ERC no vol llista unitària. I ens trobem en aquest atzucac. —Per això dic que la culpa és de tots dos. Mas ha intentat colar una trampa molt convergent. Amagada entre sacrificis personals, hi ha una bomba de rellotgeria, que és: 'O això es fa com jo vull o no convoco eleccions.' Ell té el poder formal de convocar-les, però la lògica del procés deixa clar que les eleccions han de ser avançades, i abans de les municipals i les espanyoles. L'amenaça d'aguantar fins el 2016 no ens l'empassem. Per una altra banda, hi ha tota l'escenificació de Junqueras del desacord, de l'home irat a qui no fan cas i no l'estimen, i això és un drama que no ens interessa. Des de la crisi de Pedralbes, el missatge que emet Junqueras és inintel·ligible

85

per a molta gent. Va dient coses que jo, que l'escolto amb interès, no entenc. L'un està en un laberint retòric i l'altre, intentant endossar 'convergentades'. Les culpes són diferents, però tots dos intenten fer coses que no toquen.

—El president Mas ha presentat les eleccions com unes plebiscitàries. Hi ha qui les considera unes constituents, com és el vostre cas. Fer ara unes eleccions constituents no és passar per alt un referèndum amb cara i ulls?—El referèndum s'ha de fer de totes maneres. Ja hem vist que és impossible de fer-lo dins l'obediència a Espanya. Fer unes eleccions autonòmiques, encara que sigui amb una llista única però que legalment serien normals, i convertir-les en un referèndum és una via tan confusa com que un parlament amb majoria independentista faci una declaració que digui que la cambra deixa de ser autonòmica i esdevé nacional i republicana. Això no vol dir que es proclami d'avui per demà, sinó que es consideri que aquest parlament comença a sortir del marc legal espanyol, de manera que al final del procés es pugui fer un referèndum legal amb tots els ets i uts. A mi m'agradaria que fossin unes eleccions constituents, però si són plebiscitàries i les convoca aquesta tarda, ja em va bé, em poso a treballar de seguida. 

—Fèieu referència al paper de la societat civil. Què li toca fer ara: pressionar perquè això vagi endavant o deixar els partits que negociïn tranquil·lament?—Els polítics no els hem de deixar mai sols. Això ja ho hem après en aquest procés. Quan es tanquen, la caguen o es barallen. Hem de fer que no estiguin sols gaire temps. Que sentin l'alè de la gent i la mobilització. Recorda com va desencallar tota aquella crisi l'acte del 19 d'octubre a la plaça de Catalunya, on els van tocar el crostó. Vaig coincidir amb Carme Forcadell la setmana passada. Ella és molt optimista i confia que arribaran a un acord. Sigui com sigui, el pla és el mateix: manifestar-nos. Sortir al carrer i dir-los que no tenen opció. Negocien com aplicar un mandat popular, però no tenen opció de decidir si aquest mandat popular existeix o no. I això els ho hem d'anar recordant, perquè passats un parell de mesos es tanquen als despatxos, es posen a plorar i comencen l'espectacle del si no m'estimes i si tu m'enganyes.

—També sou optimista? No ho hem tingut mai tan a tocar com ara, però semblen encallats i això pot espantar i desanimar. —Hauríem de tenir més clar què significa la paraula procés. És un moviment històric. Moviment vol dir --això és la tercera llei de la dinàmica-- que quan una cosa té una inèrcia només la pot aturar una força contrària igual o superior. En tot moviment, els paisatges van canviant. Sempre mirem de fer fotografies de la situació, i com a periodista, jo el primer. Però potser hauríem de fer-ne la pel·lícula. Ara som en una fase nadalenca de decaiguda. Cal tenir en compte que els catalans ja ho tenim, això: som molt 'tribuners'.

86

Però més enllà de l'agenda administrativa i l'electoral, fins i tot més enllà de si es convoquen eleccions o no, això és un moviment de fons d'organització social. La gent es va organitzant políticament, ha creat un imaginari, ha construït un discurs arrelat per a fundar una república. Aquest corrent de fons, o bé li fots un moviment contrari igual de potent o no s'atura. Hem de tenir clar que això és una fotografia del moviment, més o menys lletja, però que el moviment continua. La gent es pot desanimar, però les idees que ha anat adquirint ja les té.

—Dieu que preferiu llistes separades. De fet, heu signat la Crida Constituent. No penseu que això pugui anar en detriment del procés i fer perillar el reconeixement internacional? —Ep, si Convergència i Esquerra volen anar en una llista conjunta i no en diuen 'llista de país' --que és insultant perquè el país és de tots--, fantàstic. Des de la tradició llibertària, en el meu cas, i des de l'esquerra anticapitalista i transformadora, que és com se'n diu ara, això de fer una processó alegre i festiva darrere del líder no ens fa trempar gaire. Al contrari. Mireu, a Escòcia el moviment independentista era un sol partit, al Quebec també. Que aquí els independentistes vagin des de l'esquerra anticapitalista fins a la democràcia cristiana és un missatge molt més potent que no el d'una llista d'un conglomerat seguint un líder que es pot considerar carismàtic. Que molta gent segueixi un líder no crec que commogui el món, és una idea força normal. Passa de Putin a Berlusconi, de Maduro a Obama. Ara, que gent de l'esquerra anticapitalista, la socialdemòcrata, els demòcrata-cristians i els liberals s'hagin posat d'acord en un sol punt --la independència-- té una potència brutal. La d'un parlament que, sense amagar les seves divergències, exigeix un punt fonamental: la fundació d'un estat.

—Si cadascú va amb la seva candidatura, Mas no avançarà eleccions i s'esperarà a fer-les quan toquin, que és el 2016. —No és cap amenaça, però pobre d'ell. No perquè jo li vulgui fer res sinó perquè esguerraria tota la construcció de la seva imatge personal per a la resta de la història. Liquida Convergència de manera automàtica (ja es podrien buscar feina tots) i aturaria un procés però en crearia un altre de molt més radical. Si la idea de Mas és que el procés passi per majories consolidades i per unes formes pactistes i ens fa això, tindrà una altra cosa. A més, quina vida tindrà d'ara fins al 2016? Perquè Esquerra, per exemple, deixarà de fer l'orni amb les retallades i els pressupostos.

—Un dels elements que entraran en joc en aquestes eleccions és Podem. Com creieu que pot influir en el procés cap a la independència?—Diuen que es constituiran a Catalunya al febrer. Si les eleccions són a final de febrer o principi de març, tindran molt poc recorregut.

87

M'imagino que Pablo Iglesias vindrà cada dia de la campanya per fer recognoscibles els candidats.

—Diumenge vindrà a Barcelona. —Sí. Ve a posar una mica d'ordre, oi? Com que és un partit essencialment democràtic, vindran des de la capital a les províncies. Bé, a Podem aquest debat els incomoda, és evident. A Catalunya hi ha aquesta distorsió: tenim un procés de construcció d'una realitat estatal republicana, que és molt més potent que una proposta socialdemòcrata al regne d'Espanya. Allò que en uns altres indrets d'Espanya sona molt radical, aquí sona molt reformista. Pel que hem sentit, la seva oferta és que siguem quatre províncies esperant què diu Madrid en un suposat procés constituent on decidiran tots els espanyols. Més o menys, això ja ho diuen el PP i el PSOE. Pel que fa a la construcció de la república, poden recollir vots de sectors del PSOE o d'IU, però als qui volem una república catalana no ens aporten cap novetat.

—Han tingut un discurs rupturista que a voltes ha recordat el de la CUP. Us sorprèn que, essent així, li passi la mà per la cara a les enquestes?—No. Ells han incorporat el concepte de la victòria. De guanyar de seguida. Han supeditat qualsevol cosa, tant organitzativament com programàticament, a una idea que ara agrada molt: canviar-ho tot ara. La casta, la casta, la casta! Evidentment, molta gent s'apunta a una cosa ràpida i immediata, no ho critico pas. La CUP no té aquesta cultura política, no hi ha la idea de victòria. La CUP no vol guanyar unes eleccions, vol transformar una societat. Aquesta feina no vol soroll. Per això són candidatures municipalistes i es planteja tot en termes més radicals però en un espai de temps diferent. Són dos projectes polítics diferents.

—David Fernàndez no es tornarà a presentar a les eleccions. Fa bé? —Em sembla molt bé, ho ha de fer. Primer per ell, que descansi una mica. El missatge que es dóna no repetint és infinitament superior al que donaria tornant-se a presentar, traint allò que havien dit. El capital simbòlic de la CUP és complir allò que diu. I una cosa ha de ser clara, David Fernàndez no és un líder, és el portaveu d'una assemblea. Tot allò que ha dit és a la CUP i ell ho ha explicat molt bé. Però és molt més important ser fidel a les normes que t'imposes que no pas fer tripijocs. 

—Sempre reivindiqueu que s'ha de parlar més de la República Catalana. Quins han de ser els pilars d'aquest nou país?—Parlem d'independència en comptes de república, i molta gent es demana per a què ha de servir la independència i què passarà l'endemà. Molts es pensen que l'endemà governaran els consellers que hi ha ara i que l'estatut continuarà vigent. La independència té sentit si pensem en la construcció d'una república. Més enllà dels models de país, que poden ser fins i tot antagònics, hi ha una agenda

88

neutra republicana, que sembla bona per a tothom. Per exemple, dissenyar un poder judicial en xarxa, petit, eficaç; que es limitin els mandats i els sous; que l'administració sigui més petita i flexible. Comencem a pensar en els termes comuns de la república. La societat civil organitzada ha de començar a parlar de república i de constitució republicana.

—En aquesta constitució hi hauria de poder participar tothom, oi?—Ui, no, no podrà ser… Perquè ja l'ha feta el jutge Santiago Vidal tot sol. És com Napoleó Bonaparte, fa constitucions a casa com aquell feia codis civils, i ens la donarà generosament al poble català. Ja està, ja l'ha feta, ja no hi podrem fer res! Sarcasme a banda, si justament parlem de participació popular és per això. Hi ha treballs acadèmics de com ha de ser aquest procés i idees fantàstiques de juristes. I ara aquest senyor és allà, a casa seva, amb la bata, redactant la constitució! Que digui que la revelarà al poble el 7 de gener, ho trobo molt humorístic.

—Per què?—Molts intentem crear consciència d'un procés constituent, i ell diu que no, que ja l'ha feta ell. Precisament, per evitar que la gent cregui que la constitució la faran els partits tancats, és molt important que sigui un procés obert, deliberatiu, popular, multitudinari. I aquí l'ANC, Òmnium i Súmate han d'escoltar el país i començar a deliberar sobre quines lleis i institucions volem. La millor manera de desconnectar d'Espanya és fent-ho amb la praxi. Amb el cervell. Si comencem a imaginar la constitució catalana ja ens començarem a allunyar de la constitució espanyola.

Ramon Tremosa: 'Vull la independència per posar fi a l'abús econòmic de l'oligarquia espanyola'

Ramon Tremosa, eurodiputat de CiU, respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.―Per què i per a què voleu la independència de Catalunya? ―És una qüestió de l'abús econòmic que fa l'oligarquia espanyola de les classes mitjanes, i això val per a PP, PSOE, alguns membres de IU i

89

dels grans sindicats estatals. És un problema de casta de grans empreses que facturen a un govern i un estat, les grans empreses madrilenyes multinacionals que capturen el govern, contra les classes populars. El cas Castor n'és un exemple; l'última cosa que ha signat com a comissari espanyol Almunia ha estat contra el govern espanyol, perquè les multinacionals tornin milers de milions en desgravacions i beneficis fiscals fets a mida. Per sort, en l'època d'internet, en què la informació no passa només pel filtre dels diaris oficials, la gent s'assabenta d'aquests casos. Personalment, el conflicte Catalunya-Espanya el llegeixo en termes de segle XXI, no en els termes clàssics de dreta-esquerra.D'una altra banda, vull la independència perquè no hi ha un ple reconeixement de la nostra realitat política i cultural. No s'accepta la plurinacionalitat ni la diversitat lingüística. Avui al Parlament Europeu he hagut de parlar en anglès perquè no puc parlar en català.

―Què pot aportar una Catalunya independent al món?―Podríem ser una nació nòrdica avançada en el sud d'Europa. Això interessa molt a Europa i al món perquè Catalunya és una 'power house', és una nació molt potent econòmicament. Si va bé, pot ser un model per a regions de Grècia, França, Espanya o Portugal per a integrar-se al segle XXI, una manera d'obrir-se al comerç internacional, de fer créixer la riquesa. Una nació amb una forta identitat pròpia però alhora molt oberta als corrents avantguardistes del món. Podem ser un model si les coses es fan bé i el país prospera. Hi ha molt d'interès perquè a la Mediterrània hi hagi països que funcionin. Catalunya capta ja, a hores d'ara, l'atenció internacional perquè no és un territori aïllat, sinó un territori amb un PIB més gran que països com Finlàndia.

Publicat 23 de desembre 2014

Lluís Llach: 'La història els convoca a trobar l’entesa més bona i més ràpida possible'Entrevista amb el músic i escriptor sobre l'estat actual del procés d'independència, les sortides que cal prendre i la seva 'trisexualitat política' 

És a Palmarin, a la costa senegalesa, allunyat del soroll d'espases que és la música actual del procés d'independència. Llegeix l'actualitat a distància però no amb fredor. I actua a les xarxes enviant consignes i arguments per esmolar l'eina. Vam quedar que li faria les preguntes per Whatsapp i que les contestaria fent servir el servei de veu d'aquesta aplicació. Finalment, la connexió ha fallat i ho hem fet per la via no tan moderna del correu electrònic. Queda pendent una entrevista de cafè i mirada directa. En Lluís Llach ja fa molts mesos que s'ha reactivat després d'un període de desconnexió posterior a la

90

retirada dels escenaris. Està a plena disposició d'això que anomenem 'el procés'. Demana celeritat en l'acord que han d'establir el president Artur Mas i Oriol Junqueras. En aquesta entrevista, Llach explica la seva 'trisexualitat política'. I exposa què és allò que li fa més respecte de la construcció d'un estat nou per a Catalunya. L'escriptor i músic, referent destacat de l'esquerra, diu que no li faria res una llista presidida per Mas.

—El no a la independència s'imposa per primer cop en l’estudi del CEO. Què en penseu?—Penso que aquesta ha estat sempre una possibilitat sincerament assumida per molts dels que lluitem per la independència. No tan sols ho penso, sinó que en tots els actes organitzats per l'ANC en els que he participat, ho he dit i ho he sentit dir a tots els participants que hem defensat l'opció sobiranista. Crec —i n'estic convençut— que el sector independentista de la nostra societat acceptaria amb normalitat democràtica un resultat negatiu. En canvi, defenso que el poble de Catalunya no ha d'acceptar de cap manera que se li negui entitat jurídica i política per a decidir el seu destí i la manera d'organitzar-lo.

—Després de l’èxit del 9-N, el procés ha quedat empantanegat per la discòrdia entre Mas i Junqueras. Com es pot resoldre això?— Quan vaig veure que en Mas i en Junqueras preferien, no sé si amb prou encert, la proclamació dels seus postulats per mitjà de conferències públiques i notòries, vaig donar per entès que exposarien els seus ideals màxims. Per tant, vaig deduir que en fer aquells actes públics ambdós assumien implícitament que caldria rebaixar les seves pretensions per trobar el punt d'acord. Malgrat que jo he defensat públicament una de les dues opcions, em vaig mentalitzar que entràvem en un període en el que el concepte 'fermesa' no tindria més valor que el de 'renúncia'. I a l'inrevés. Ho segueixo pensant.

—Estan obligats a posar-se d’acord…—Primer: com que tots sabem que no tenen més remei que posar-se d'acord, com més aviat arribi aquest acord, millor. Segon: tothom reconeix que correspon al president la potestat de convocar les eleccions quan consideri convenient, però fer servir aquesta potestat com un condicionant del procés no seria encertat. Especialment, donada la contundència del mandat democràtic que li va expressar el 9-N, que ell mateix va convocar. I tercer: malgrat que legítimament Mas i Junqueras defensen els interessos polítics dels seus partits, des de la meva ignorància, penso que l'acord que assoliran ha d'arribar molt més enllà. Sigui quina sigui la formulació acordada, han de donar cabuda real i protagonisme a les altres forces sobiranistes que volen participar de la construcció de l’estat.

—Us vau oferir per anar a la llista si calia. Davant la manca

91

d'acord, us hi heu repensat?—No, ho mantinc. Però em semblaria molt millor que a la llista o llistes hi participessin en llocs destacats actius socials molt més importants i necessaris en aquest moment, com la gent de Súmate. Un cantant d'una certa càrrega simbòlica per alguns, però de poca transcendència i capacitat de maniobra social no em sembla tan útil.

—Dieu que Mas i Junqueras no cal que siguin amics. Que han de ser homes d'estat. Què vol dir això? Què els demaneu?—Sempre es diu que les relacions personals són molt importants en política. El problema és que en la nova política que el procés empeny, aquesta frase perd molt de sentit. Els nostres polítics —tots, però jo diria que per raons concretes d'actualitat els sobiranistes encara més— són mandataris, en el sentit estricte de la paraula. Tenen un mandat que han de complir i assolir. I al capítol que estem de la novel·la, que l’acord depengués de si s'estimen o no, em semblaria una manca d'alçada política considerable. Fins i tot, un acte de narcisisme infantil. Segur que hi ha d'haver raons més profundes i difícils. Segur. Però, tot i entenent la dificultat, ‘la història els convoca’ irremissiblement a trobar l’entesa més bona i més ràpida possible per convocar les eleccions de manera immediata.

—Sou un referent per molts defensors de la llibertat i per la gent d’esquerres. Una llista per la independència amb Mas al capdavant seria un fre per a un independentista d’esquerres?—Jo, més que un referent, em sento una persona qualsevol. Això sí, que vol ser lliure i d'esquerres, entès com un tot. No, no em faria res una llista presidida per Mas si d'antuvi els aspectes socials formessin part del programa. Estic segur que l'estat que volem, com molts estats actuals existents a Europa, no pot admetre deixar en mans dels oligopolis qüestions com la pobresa energètica o els desnonaments, per posar dos exemples actuals. O no lluitar aferrissadament contra la corrupció. Per tant, si l'estat que volem ha de ser així, penso que durant la seva formació tampoc ho hem d'admetre. Hem de fer ‘pràctiques’, que diríem col·loquialment. Jo crec que un acord social d'estat que sigui transversal i no excessivament ideologitzat entre tots els partits sobiranistes, per un període constituent establert i limitat, no ha de ser d'una gran dificultat.

—Què us fa més respecte del desafiament de construir un nou estat? Què és allò en què no podem fallar?—Jo diferenciaria entre respecte i dificultat. Crec que la situació actual, just en la que ara estem i en la que estarem els mesos vinents, serà d'una gran dificultat. I hem d'afinar i afilar molt bé els instruments per guanyar aquest període. El que em fa més respecte és la responsabilitat compartida de fer un estat que sigui un instrument permanent de servei als ciutadans, les seves necessitats, aspiracions, un estat integrador, inclusiu, com es diu ara... des d'àmbits de justícia, equitat, ètica. On el ciutadà sigui objecte, però

92

també subjecte, de tota acció política. Segurament amb més temps podria somiar una truita més perfecte, però per dir-ho de pressa...

—Una vegada vau parlar de la vostra 'trisexualitat política’ (referència al final del text). Ens ho podeu explicar?—La meva trisexualitat política… Doncs mira, sempre m'he sentit d'esquerres i combrego amb molts dels principis i maneres de fer de la CUP. Penso que són absolutament necessaris tal com són, sense trampa ni cartró. També tinc simpaties manifestes per ERC. I en el panorama actual de l'esquerra catalana, amb la dimissió del PSC d'assumir el seu paper nacional, em sembla que hi ha l'oportunitat de vehicular un centre esquerra poderós al voltant d'ERC, en un país en el que aquesta opció és socialment necessària i acceptada. I en el context actual, en el que la tranversalitat del projecte independentista ocupa tot l'espai ideològic, em sembla importantíssim que el centre-dreta català sigui fort pel bé del procés. Passa un moment difícil, però des de la distància ideològica espero que sàpiguen netejar el partit. I el president que aquest centre-dreta ens ha donat és una peça cabdal per vehicular el desig d'una gran part del poble català envers la plena sobirania.

—Si passen els dies i setmanes i no hi ha acord, què caldrà fer?— Jo ho tinc molt clar: escoltar què diuen les meves nenes —la Muriel Casals i la Carme Forcadell— pel que són, com són i allò que representen. I posar-me a la seva disposició disciplinadament per si les puc servir.

Joandomènec Ros: 'Sóc independentista perquè l'estat espanyol no em deixa cap més opció'Joandomènec Ros i Aragonès, president de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.―Per què i per a què voleu la independència de Catalunya? ―Sóc independentista perquè l'estat espanyol no em deixa cap més opció: no accepta la diferència (de llengua, de cultura, de tarannà) i contínuament ens diu, directament o indirecta, que per ser espanyol cal renunciar a moltes coses a què cap català de bé no vol renunciar. Sóc independentista perquè visc físicament i mentalment en el segle XXI, i no vull que m'encotilli una societat que en el millor dels casos és ancorada en el segle XX i, en el pitjor, en el XIX. Sóc

93

independentista perquè em considero europeu i ciutadà del món, i els meus valors no s'adiuen gens amb l'amiguisme, la corrupció, els toros, la 'xuleria' i més 'valors' que defineixen la veritable 'marca Espanya'. Sóc independentista perquè em sento orgullós de ser català i em cau la cara de vergonya cada vegada que llegeixo el meu DNI o el meu passaport.―Què pot aportar una Catalunya independent al món? ―Catalunya ha estat i és ara el motor econòmic i industrial de l'estat espanyol. És capdavantera en recerca científica, en solidaritat (no tan sols amb els altres pobles d'Espanya, sinó amb totes les causes que ho mereixen en tot el món) i ha fet sempre de la cultura, en totes les variants, un senyal d'identitat. Tots aquests atots, i més, que ens defineixen individualment i col·lectiva, i que són la veritable 'marca Catalunya', pels quals som coneguts al món, continuaran creixent sense les traves que ara els posa l'estat i irradiant la seva aportació a Europa i al món des d'una Catalunya independent. 

Publicat 24 de desembre 2014

Procés d’independència: la propera passaEl procés d’independència de Catalunya —o d’una part— ha estat funcionant a bona marxa durant dos anys i mig amb la vista posada en un referèndum d’autodeterminació. Era un objectiu clar, un referent que permetia focalitzar tota l’acció. El 9 de novembre es va realitzar un

procés participatiu que va ser el residu de diverses rebaixes de contingut, davant la

negativa del govern d’estripar les cartes amb l’estat. El 9-N permet tot tipus de

valoracions. Si bé va ser un èxit de participació popular sense precedents, no es va

aconseguir una clam absolutament incontestable que permetés fer, l’endemà, una

declaració unilateral d’independència.

Per donar valor a la forma que havia acabat prenent la consulta, el president Mas va

anunciar la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques amb caràcter plebiscitari

com a culminació del procés. Això sí, ho va sotmetre a la presentació d’una llista

única favorable a la independència.

I aquí estem, encanatrats en el debat de si és legítima la coacció d’Artur Mas o si és

preferible que cada opció política es presenti per separat i la unitat esdevingui, no el

dia de les eleccions, sinó l’endemà. En aquest sentit, ja hi vaig dir la meva.

94

Hi ha, en aquests moments, una sensació d’estancament. Aquell procés imparable

empès per la societat civil ha quedat aturat a l’espera del desenllaç de les intrigues i

els interessos dels partits.

Si aquest procés té una virtut destacable és precisament que,en tot moment, ha

estat la societat civil qui la menat i empès. Els partits polítics han hagut de refer

tàctiques i estratègies, just al contrari del que sempre havíem vist. Ara, però, els

partits han posat el fre i el procés s’ha aturat en espera que es decideixin en com i

quan seran les eleccions.

En la meva humil opinió, sempre la de militant independentista de base, penso que

és un error convertir les eleccions plebiscitàries en la següent estació del procés.

Penso que no ha de ser així perquè posaríem el procés de secessió en mans dels

partits polítics i penso que qui l’ha de seguir conduint és la societat civil. Aquella

societat civil que s’organitza a les assemblees locals de l’ANC, als moviments socials,

als col·lectius comarcals, a les colles d’amics, a les expressions de cultura popular,

als que defenses l’escola i la sanitat, als que aturen desnonaments; totes i tots

aquells que estan entestats en fer d’aquesta oportunitat que és la independència, un

país millor.

Penso que aquesta societat civil, viva i combativa, ha de prescindir del que facin els

partits en respecte a les eleccions i recuperar la iniciativa, posant a l’horitzó nous

reptes capaços de tornar a mobilitzar la gent com ho va fer el 9N. Quin és aquest

repte? El debat sobre quin país construirem, com serà la Catalunya lliure, com seran

els Països Catalans lliures. Imaginar, inventar, posar els somnis en negre sobre blanc,

aportar idees. I cal fer-ho entre tots i totes, com més millor. Establir guions i pautes

de debat i començar a parlar, barri a barri, poble a poble, de com farem que aquest

país que construirem sigui millor que del qual hem marxat. Com han de ser els

serveis públics? Quina forma ha de tenir l’estat? Quina forma tindrà el govern? Quina

forma tindrà la justícia? Com ens relacionarem amb el món? Com tractarem els

problemes socials? És una feinada però a l’hora és la manera de tornar a posar en

marxa el motor amb el millor combustible: la il·lusió.

Ara ja tocaria anar deixant enrere allò tan infantil de “primer la independència i

després ja veurem”. Anem-ho veient. Que, quan s’efectuï la secessió, bé hem de

saber què en volem fer de la llibertat recuperada. Seria de beneits deixar el disseny

del país que volem en mans d’”experts”, de pactes ocults, de passadissos. No

95

oblidem allò que deia Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres serà feta

contra nosaltres”.

Posem-nos dempeus altra vegada. Les eleccions plebiscitàries es faran d’aquí

tres mesos o d’aquí sis… Respecte a això poc hi podem fer, a part de mala sang. En

qualsevol cas la propera passa —penso— no són les eleccions plebiscitàries. La

propera passa, ara, és començar a esbossar el disseny per tenir-lo avançat quan

disposem del material per construir. Aquesta és la propera passa, la que podem fer

nosaltres. Fem-la.

Francesc Ribera TITOT

Publicat 25 de desembre 2014

Carta de la CUP a Pablo Iglesias: 'Benvingut als Països Catalans'Demana a Pablo Iglesias que es comprometi públicament a defensar un referèndum d'independència a Catalunya

La Candidatura d'Unitat Popular ha demanat al dirigent de Podem Pablo Iglesias a comprometre's públicament a defensar un referèndum d'independència a Catalunya. Ho ha fet mitjançant una carta oberta (PDF) aprofitant que Iglesias visita Barcelona aquest diumenge per fer un míting. A continuació podeu llegir-la íntegra:

«Benvolgut Pablo Iglesias,

Hem sabut per la premsa que aquest diumenge véns a Barcelona a fer un míting i diferents reunions. Aprofitem l'ocasió per saludar-te públicament. Benvingut a Barcelona; benvingut a Catalunya; benvingut als Països Catalans.

Com la resta de pobles de l'estat i de tot el sud europeu, avui els Països Catalans són víctima de greus injustícies que cristal·litzen en una majoria social empobrida per una oligarquia política i econòmica que opera a l'empara del capitalisme senil. Una oligarquia que és l'única beneficiària del règim constitucional, autonòmic i econòmic pactat per les elits al final de la dictadura amb l'objectiu de blindar Espanya. Empobriment generalitzat a canvi de l'enriquiment d'una minoria. Impunitat per als delictes de corrupció contra el bé comú. I paper de súbdits per a una ciutadania que fins fa molt poc es creia que gaudia de certs drets democràtics.

96

Paral·lelament, a Catalunya hi ha hagut un altre debat social vinculat al dret de decidir. Com a poble amb consciència de ser-ho, els darrers anys una majoria social d'aquesta part del país ha reclamat la convocatòria d'un referèndum per a decidir lliurement el seu futur. El govern espanyol i el PSOE s'hi han oposat reiteradament, com també ho han fet altres organitzacions socials espanyoles, així com algunes de catalanes de caire divers. Asseguren que no tenim dret de votar sobre la independència de Catalunya en un referèndum democràtic i que, si això fos possible, matisen que també haurien de votar els ciutadans espanyols.

En aquest context, per la CUP és una alegria comptar a Espanya amb partits que es comprometen a respectar la nostra sobirania com a poble. Tanmateix, també és una decepció constatar com la voluntat d'entendre'ns i respectar-nos democràticament s'esvaeix de manera reiterada perquè Espanya té altres prioritats. En canvi, i paradoxalment, l'ús de l'anticatalanisme per esgarrapar vots (o almenys no perdre'n) no s'atura.

No hi ha cap prova més evident de la voluntat de ratificar el règim de la transició que negar als catalans i catalanes el dret de decidir. En els últims anys, aquest dret s'ha concretat a fer un referèndum sobre la independència del país. És a dir, volem decidir lliurement la nostra relació amb l'estat i amb els altres pobles del món. És per això que us emplacem a sumar-vos, de manera clara i sense ambigüitats, a aquesta majoria social. I, sobretot, us emplacem a no impedir que el procés constituent català avanci independentment de com i quan ho faci l'espanyol.

La CUP sosté que aquesta decisió pertany només a la societat catalana, una part majoritària de la qual ha reclamat poder decidir el futur de Catalunya en un referèndum d'independència. Uns defensaran el sí, uns altres el no, però aquesta és una decisió nostra que no correspon a Espanya. El resultat serà el que serà, i caldrà acceptar-lo.

I aquí rau la qüestió que us volem plantejar: Podem es compromet a habilitar un referèndum d'autodeterminació a Catalunya en cas que guanyi les eleccions espanyoles? Podem es compromet, ara, a fer un referèndum d'independència a Catalunya? Podem respecta la llengua i la cultura catalanes i el dret d'autodeterminació dels Països Catalans i es compromet a defensar llengua i cultura catalanes al País Valencià i les Illes?

Formem part d'una majoria de catalans i catalanes que estem farts d'un sistema institucional i econòmic profundament desigual i antidemocràtic que pateix la mateixa dominació oligàrquica que patiu a Espanya. És per això que la CUP defensa que la independència ha d'obrir (hem de forçar que obri) un procés constituent, de base popular i radicalment democràtic i transparent que dibuixi les bases

97

socials, democràtiques i econòmiques de la nova República Catalana. En aquest sentit, cal estructurar una majoria social que, independentista o no, forci l'obertura d'aquest procés en clau democràtica i el lideri per al canvi social.

Benvolgut Pablo i resta de companys i companyes de Podem, aquesta vol ser una carta de benvinguda i de presentació, però també de petició de paraules clares i compromisos transparents.

Candidatura d'Unitat Popular19 de desembre de 2014Països Catalans»

Els 10 punts de la CUP cap a la República CatalanaUs oferim el document amb què la formació basa l'acord polític per a una 'candidatura excepcional'

La CUP proposa la creació d'una candidatura àmplia i de ruptura oberta a organitzacions i ciutadans, sobre la base d'un acord polític marc de deu punts que un conjunt d'organitzacions de l'esquerra independentista, anticapitalista i ecologista han estat debatent durant les darreres setmanes a proposta de la formació i de l'espai Crida Constituent. L'acord inclou un esbós de full de ruta per proclamar la independència i començar un procés constituent 'de caire popular i de base' per construir una nova República Catalana. 

Heus ací el document:

Independència cap a la República Catalana.

1. Ruptura amb el marc jurídic i polític estatal representat per la monarquia borbònica i la Constitució espanyola de 1978 mitjançant la Declaració Unilateral d’Independència i impulsant la construcció de les majories socials que permetin fer-la efectiva. Reconeixement del dret a l’autodeterminació dels Països Catalans.

2. El Parlament sorgit de les eleccions es proclamarà Assemblea Constituent amb l’encàrrec de redactar la Constitució de la República Catalana. La redacció de la constitució catalana es farà a partir d’un procés constituent popular, que haurà d’incorporar tant representants municipals com d’organismes de base. La constitució resultant haurà de ser validada per via de referèndum.

98

3. La candidatura treballarà per bastir noves institucions polítiques radicalment democràtiques i no per la regeneració de les institucions polítiques del règim liberal burgès. Volem unes institucions basades en l’exercici d’una democràcia real, popular, horitzontal, participativa, directa, activa i inclusiva, que permeti la intervenció directa de la gent en la definició i gestió de les polítiques públiques i de tots els afers col·lectius.

4. El trencament amb el regim hereu del franquisme és la nostra contribució a la lluita per l’alliberament dels altres pobles de l’estat. És a més l’única base possible de relacions solidàries entre pobles lliures i iguals. Així mateix treballarem per un marc de relacions internacionals basat en la solidaritat, la pau, la llibertat i la plena sobirania dels pobles i les treballadores.

5. Ens oposem a la destrucció del nostre teixit productiu, que ens aboca a la dependència i a la precarització. Rebutgem el TTIP i treballem per un comerç internacional basat en les necessitats de les poblacions i no en els beneficis de les multinacionals. Treballarem per un nou marc que superi les estructures de dominació política, econòmica i militar actual com són la OTAN, la UE i el FMI.

6. Obertura d’un procés de ruptura anticapitalista contra el control financer i especulatiu de l’activitat econòmica i a favor de l’economia productiva i col·lectiva, treballant per un nou model de relacions socials i econòmiques que permetin superar les formes d’organització capitalistes apostant pel no pagament del deute mentre no s’hagin cobert les necessitats bàsiques de la població i el control públic i democràtic dels sectors estratègics, incloent-hi la nacionalització i socialització i processos d’apropiació col·lectiva de les fonts d’energia cap a una societat ecològica.

7. En favor de les classes populars, contra les desigualtats i en defensa dels drets socials i ecològics, portar a terme un pla de xoc davant l’actual situació d’emergència que inclogui mesures per aturar els desnonaments i acomiadaments, revertir les retallades i privatitzacions, activació de l’economia social, cooperativa i ecològica i contra la corrupció i el frau fiscal. Aquest pla de xoc haurà d’abordar també la suspensió de les lleis sorgides de l’actual marc jurídic i polític, entre les quals les lleis de reforma laboral i de reforma de les pensions, que fomenten l’actual precarietat entre les classes populars.

8. Garantirem els plens drets polítics, econòmics, socials i de gènere de les persones immigrants en peu d’igualtat amb la resta de la població, que constituiran la nova ciutadania de la República Catalana.

9. Construir una societat no patriarcal, sense desigualtats entre homes i dones ni discriminacions per motius d’opció

99

sexual ni d’identitat o expressió de gènere. Garantir el dret a l’avortament lliure i gratuït i desenvolupar mesures immediates per aturar les violències contra les dones, assegurar el reconeixement del treball de cures i aplicació en tots els àmbits de polítiques feministes i d’alliberament lèsbic, gai, bisexual, trans i intersex.

10. La candidatura no s’endeutarà amb cap entitat financera i exercirà una transparència màxima en relació als seus comptes. Els seus representants actuaran d’acord amb uns principis ètics que no permetin la utilització de la política com a carrera personal i individual en benefici propi ni la concentració de càrrecs i se’ls podrà revocar en qualsevol moment. Tant les persones electes com les alliberades cobraran uns ingressos mensuals no superiors a dues vegades i mitja el salari mínim, i tindran els càrrecs limitats a una sola legislatura.Publicat 26 de desembre 2014

Muriel Casals: 'Quin polític voldrà fer malbé la il·lusió i l’esperança de tanta gent?'Entrevista a la presidenta d'Òmnium · Parlem de la negociació Mas-Junqueras, la perplexitat de la gent, el pas endavant de les entitats i les lliçons de quatre anys de presidència 

Han passat gairebé cinc anys d'ençà que Muriel Casals va ser escollida presidenta d'Òmnium Cultural. Va ser el març del 2010 i, des d'aleshores, Catalunya no ha parat d'avançar cap a la independència. La sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'estatut del 2006 va posar a prova aquesta economista especialitzada en reconversions industrials, història del pensament econòmic i economia europea. Aquell va ser el punt d'inflexió d'un renaixement nacional que ha tingut la fortalesa en la societat civil i al carrer. Casals ha estat una veu assenyada i compromesa que s'ha fet escoltar tots aquests anys. Avui li demanem que ens parli de la negociació política entre Mas i Junqueras per les eleccions avançades amb caràcter plebiscitari. I també de la perplexitat de tanta gent que pateix pel blocatge del procés. Què farà Òmnium? Casals ens regala unes quantes lliçons dels seus anys de presidència i explica el seu desig per al 2015. Confiança i tranquil·litat.

—Sou optimista sobre el possible acord entre Mas i Junqueras per fer el pròxim tram del procés?—Sí. Sóc optimista. Si no ho fos, no seria la presidenta d'Òmnium Cultural. Quan passes hores a Òmnium envoltada dels nostres socis, els tècnics i els companys de la junta, per força ets optimista.

100

—Tot el país ha estat optimista aquests últims mesos. I ha fet coses sensacionals. Però ara viu amb perplexitat la discòrdia política.—Cert. Però ja n'hem travessat, de situacions com aquesta. I tenim l'experiència que sempre han acabat bé. Ara, quan som tan a prop d'aconseguir l'objectiu, és impensable que no hi hagi un acord per a fer el pas que toca. És difícil d'imaginar.

—No trobeu sorprenent que una situació com aquesta no s'hagués debatut i acordat prèviament? La hipòtesi d'haver d'anar a unes eleccions ja fa temps que és damunt la taula.—Hi ha aquesta tendència, que sembla que cada vegada tornem a començar. Com si tots els documents i estudis que s'han fet no servissin de res. Hi ha informes molt ben fets, com els del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), on ja s'apuntava que si no es podia fer el referèndum com calia, es podria utilitzar l'eina de les eleccions autonòmiques per obtenir el mandat democràtic. Teniu raó. Això ja s'havia estudiat, presentat i hi havia un acord sobre aquest punt. Però en el moment de concretar com s'han de fer aquestes eleccions, els partits no s'entenen. Es diuen partits perquè representen parts. Cadascú vol que el seu tros brilli més que el de l'altre.

—Quina participació hi teniu, les entitats sobiranistes, en aquesta negociació?—Tenim els contactes que tenim de fa temps amb els partits i els protagonistes polítics sobiranistes. No cal dir que hem assistit i continuarem assistint a les conferències que fa tothom. Vam escoltar atentament la proposta que va fer el president Mas. I també escoltem les propostes de matisació que fan els altres. Però no fem propostes ni som consultats com a experts. Som societat civil i la nostra feina és ampliar la majoria a favor de la independència. No som estrategs polítics, ni ho volem ser.

—La força del moviment independentista és al carrer, a la societat civil, diuen. No ha arribat el moment que Òmnium i ANC facin un pas endavant per desencallar la situació?—No. Perquè nosaltres, tal com dieu, som societat civil. No podem prendre la iniciativa política institucional. És cert que el paper dels ciutadans i de les mobilitzacions al carrer ha estat determinant. I encara ho és i ho tornarà a ser. Però en aquests moments s'han de posar d'acord els polítics. No ens toca a nosaltres, de fer-ho. I potser cal més respecte, silenci, calma... No és bo que siguem a la porta de cadascuna de les reunions que fan. No cal que es facin tantes tertúlies amb gent que no para de fer voltes a la qüestió i potinejar-la. Que cadascú treballi en allò que li toca. Els professors hem de fer les classes tan bé com puguem; els metges, atendre els pacients com cal; i cadascú a fer la seva feina. Ara tothom fa d'estrateg polític. Això ja sembla el futbol, que tothom sap quina formació ha de tenir el Barça. Potser més val deixar que l'entrenador faci la feina.

101

—La gent ha fet molt d'esforç i hi ha posat molta il·lusió i esperança. I és lògic que ara estigui neguitosa.—Ja sé que és difícil d'entendre; però cal més tranquil·litat i calma en aquest moment. Hem d'estar alerta. No hem de badar. Però no convé expressar una impaciència que pugui malmetre les reunions. Que són delicades. Els polítics són gent molt sensible. Que no se sentin espiats. S'han de sentir pressionats positivament.

—A l'ANC hi ha tensió interna i disputes pel debat sobre les llistes electorals. Com ho teniu això, a Òmnium?—Nosaltres en parlem. Hi ha debat, evidentment. En parlem a la junta nacional, a les juntes territorials, a les reunions que fem amb regularitat amb els presidents d'Òmnium al territori... Aquesta qüestió surt i hi ha veus per a tots els gustos. La sort és que tots tenim un desig comú molt clar: arribar a la independència de Catalunya. Nosaltres sabem que hem de fer el nostre paper. I hem d'ajudar i no entrebancar la feina dels polítics. Entre la gent d'Òmnium que opina --ep! i opinem amb passió, eh!--, sento que quan algú defensa una posició amb rotunditat està disposat a canviar d'opinió si el seu interlocutor el convenç amb bons arguments. La nostra posició és que hi ha d'haver acord, tant si és amb una llista com amb més d'una. Volem que es desencalli.

—Rebeu pressió dels partits o dels seus militants?—No. Com us podeu imaginar, entre els nostres socis i a les juntes hi ha militants de partits que aporten la seva informació i enriqueixen el debat. Però ningú no pretén dir què hem de fer com a entitat. Algú, individualment, expressa la seva opinió sobre què caldria fer. Però ningú no actua de transmissor del seu partit. No, no... És que això d'Òmnium és una cosa bastant bonica de veure [riu]. Deixa'm ser entusiasta dels meus...

—Ja hi posarem una càmera, a la pròxima reunió...—De veritat, de veritat! És molt bonic.

—Tornem a les reunions no tan agradables. S'ha deixat massa de banda el debat sobre què caldrà fer l'endemà de les eleccions i es posa tota l'atenció a les llistes. Què pot requerir l'acord?—Com dieu, si discutíssim més sobre què caldrà fer i el perquè de les eleccions, potser seria més fàcil de resoldre el com. És a dir, per a què les volem aquestes eleccions? Per a enviar un senyal inequívoc a Espanya, a Europa i al món que volem la independència. Per tant, hem de recomanar als nostres polítics que parlin d'allò que caldrà fer després de les eleccions i veuran que estan d'acord en les coses més importants. I deixeu-me insistir-hi: tenim els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Tota aquesta feina no s'ha fet per desar-la en un calaix. Que sigui una llista o que siguin diverses... el fet important és que el resultat de les eleccions sigui clar i tot el

102

món entengui que hem votat per decidir sobre la independència i no per canviar l'aritmètica del parlament. Volem que sigui claríssim.

—Si passen les setmanes i els mesos i no hi ha acord, què caldrà fer?—Continuar fent la nostra feina amb tota la informació que tenim. Amb el record del 9-N, que va ser un èxit rotund. Molts catalans vam anar a votar cridats pel nostre govern. Però també vam veure que caldria sumar més vots a favor del sí per assegurar la victòria. Per tant, passi què passi, la nostra feina és ampliar la majoria del sí. I treballem amb molta fe i esperança perquè confiem que hi haurà acord. No ens podem imaginar que no n'hi hagi.

—En aquell acte que vau fer a la plaça de Catalunya, es va exigir que es convoquessin eleccions a principi de 2015. Si això no es compleix, hi haurà noves mobilitzacions?—De moment, farem aquesta feina de base. Continuarem treballant com ara perquè confiem que serem cridats a les eleccions i que tindran el caràcter plebiscitari que han de tenir. Tota l'activitat que fem, la nostra presència --no hem de posar nerviosos els polítics, però han de notar que hi som--, serveix per a dir que no ens podem imaginar un estancament del procés ara que hem avançat tant. No fem futurologia. No volem parlar de 'què passaria si...' perquè anem pel bon camí i no pot anar malament. Quin polític voldrà ser el dolent que faci malbé la il·lusió i l'esperança de tanta gent? Això no es pot frustrar. Els polítics han de notar que hi ha moltíssima gent que té il·lusió. Vam sentir de boca del president de la Generalitat un calendari de divuit mesos per a ser independents, per a fer el pas definitiu. Això no es pot malmetre. Això ja ho tenim.

—Sovint demaneu consciència sobre la dificultat de construir un estat independent davant un estat que ho vol impedir amb tots els mitjans. Estem preparats per fer-ho?—És clar que estem preparats! És clar! Estem preparats i continuem preparant el camí. Hi ha els documents del CATN, hi ha la feina feta des d'Òmnium i més entitats... Evidentment que estem preparats! Som un país amb ciutadans disciplinats, generosos... Fa quatre dies que es va fer la Marató de TV3... Som gent disposada a posar els nostres diners, el nostre temps i la nostra intel·ligència al servei de la llibertat. Els hospitals i les escoles treballen amb menys recursos sense rebaixar ni una mica la qualitat del seu servei; les nostres empreses exporten; els nostres sindicats són tan conscients com poden... El món no pot prescindir de tenir-nos com a país amb el nostre color al mapa. Estem preparats.

—Si no som capaços de posar-nos d'acord sobre com fer unes eleccions, com ens posarem d'acord per un govern d'unitat que construeixi un estat amb tota la seva complexitat?—Fer les eleccions ens porta a parlar de protagonismes. Sembla absurd, però és més difícil de resoldre el protagonisme que no posar-

103

se d'acord a l'hora de fer la feina quan ja ha quedat clar que l'han de fer junts. És evident que l'han de fer junts.

—Vau ser escollida presidenta d'Òmnium el 2010. El país ha canviat molt. La consciència nacional ha crescut molt. Us imaginàveu que passaria tot això?—No. Que podien passar tantes coses, tan de pressa i tan bé, no. Encara que aquests dies patim una miqueta, s'ha avançat molt i molt bé. Jo hi ha coses que el 2010 no les veia pas possibles. Per exemple, que el 2014 aniria a una conferència on el president de la Generalitat em diria que tenia un programa per a arribar a la independència de Catalunya. Imagina't si n'he de ser, d'optimista!

—Quines lliçons en traieu, d'aquest canvi que va des de la humiliació de la sentència contra l'estatut fins al 9-N i la conferència del president?—La lliçó és que quan anem junts, sense pensar en els colors polítics, deixem de ser un poble humiliat i passem a ser un poble que construeix el seu futur. I això ens dóna aquesta alegria. Fixeu-vos que la nostra proposta, la dels catalans que volem la llibertat, es defensa amb alegria i bona actitud. Diem que fem la revolució dels somriures. D'aquests quatre anys, jo en destacaria això: aquesta transformació de ser un poble de resistents a ser un poble de constructors.

—L'Òmnium que vau heretar no era independentista. Com ha estat aquest canvi? Tranquil? Natural? Lògic?—Mireu, em doneu les paraules. Jo crec que ha estat un camí tranquil, natural i lògic. De fet, els nostres socis antics se n'han alegrat i hem fet molts socis nous. Ara som 45.000. A Òmnium ha passat com a molts i molts catalans. Potser érem independentistes sense saber-ho. Com aquell personatge de Molière, que parlava amb prosa i no ho sabia. Nosaltres volíem la independència del nostre país. Però ens havien educat d'una manera que semblava que no s'havia de fer servir aquesta paraula. I ara hem sortit de l'armari. I el dia que dius 'jo sóc així' i fas servir la paraula correcta per definir-te et sents molt més feliç. Et sents alliberat. Ens ha passat això.

—Quin desig demaneu per al 2015?—Quin desig? Que efectivament anem a les urnes i que siguem una majoria esclatant els qui diguem que volem la independència. I que ho fem tan i tan bé que tots els qui encara no la volen, o pensen que no la voldran mai, se sentiran satisfets de conviure en un país on tothom serà més feliç.

—Moltes gràcies i bon Nadal.—Gràcies. Igualment.

Publicat 27 de desembre 2014

104

SolidaritatAhir el TSJC va acceptar a tràmit la querella contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, per l'organització del 9-N. Això obre la porta a un judici que si acaba per fer-se estic segur que tindrà conseqüencies importants. Com a mínim de l'alçada de les que ha tingut la sentència del Constitucional contra l'Estatut de 2006.Molta gent posa de relleu avui com d'estrany resulta que en un país democràtic, occidental, membre de la Unió Europea un president siga portat davant un tribunal. Ho és, certament. Però en tot cas el que hauríem de posar de relleu és com d'estrany resulta que en un país democràtic, occidental, membre de la Unió Europea siga prohibit el dret a votar i es facen servir els tribunals com escut per a impedir la negociació política. Allà on hi ha un conflicte obert i constatable, que es pot solucionar per les urnes i amb la negociació. Espanya és això, ho sabem tots, però acceptar l'evidència no treu ni un gram de gravetat als fets, a l’actitud que demostra.El president de la Generalitat de Catalunya serà processat per haver posat les urnes que em van permetre votar el 9 de novembre i davant això jo no tinc cap més opció que solidaritzar-me. Ho faig de gust i sense posar cap límit. Amb el president i amb la presidència. Que són dues coses diferents encara que recaiguen en la mateixa persona.Em solidaritze amb el president Mas i amb les conselleres Ortega i Rigau. I ho faig fent constar a més la meua condició d'independentista d'esquerres. Raó per la qual expresse també la meua solidaritat amb la Presidència de la Generalitat la institució que junt amb el Parlament de Catalunya és la màxima representació del Principat, la que encarna la perseverança d’aquest país per esdevenir normal. La presidència de la Generalitat ha patit situacions duríssimes al llarg de la història, molt més dures que l'actual. I per això és especialment significatiu que dècades després de ser reconeguda legalment per Espanya torne a ser acusada i perseguida. Com si no res, o poca cosa, hagués canviat.No té cap sentit que a la demanda de respostes polítiques per part dels catalans Espanya responga només amb la repressió. Però si és així contra la repressió només hi cap la solidaritat. I contra la repressió només ens fa forts la solidaritat.

Sàpiga EspanyaSàpiga Espanya que aquest el nostre país rebutja de manera indignada i contundent que el poder judicial admeti les denúncies i querelles contra el President i dues de les seves Conselleres per haver donada la veu al poble.Sàpiga Espanya que aquest el nostre poble, que es manifesta al carrer per a defensar totes les causes justes per molt llunyanes que li siguin, farà sentir arreu la seva veu indignada per a denunciar els atacs al President per haver defensat de manera justa el dret a decidir de tot un poble.Sàpiga Espanya que Catalunya mai no admetrà que es pugui considerar un delicte que el seu Govern escolti el seu poble

105

Sàpiga Espanya que avui s’ha allunyat encara més de Catalunya.

Carme-Laura Gil

Publicat 28 de desembre 2014

L'error de PabloPablo Iglesias va fer una demostració de força ahir a Barcelona. El seu partit va aconseguir un èxit notable de públic i d'expectativa amb el míting al pavelló de la Vall d'Hebron. Feia molt de temps que un partit espanyol no mobilitzava tanta gent al Principat i això cal tenir-ho en compte. Una altra cosa és si encertà el missatge o no.

Podem és un muntatge polític fred i calculador, tot i que disfressat de passió. Els impulsors són politòlegs i dominen la tècnica de la política com pocs. Pensen amb dades al cap, xifres, estatístiques. Saben quin és el seu mercat i què vol sentir. Saben que són ells que han d'adaptar-se al mercat i no a l'inrevés. I saben interpretar bé les reaccions socials, gairebé sempre.

Tanmateix, ahir Pablo Iglesias es va equivocar. Ser Pablo Iglesias déu ser molt difícil, certament. La sobreexposició mediàtica a que és obligat a mi em sembla inhumana. El líder de Podem ahir per primera vegada va comprometre el futur del seu partit amb una actuació molt equivocada. I el dubte que tinc, ara com ara, és si això va passar perquè els politòlegs de Podem no han entès què passa a Catalunya o perquè han entès què és en realitat Espanya —que em sembla l'opció més possible.

Perquè si haguessen entès què passa al Principat no s'haurien situat tan de pressa en les files de l'espanyolisme com han fet. No els calia, no calia que reduïssen tant, voluntàriament, el seu camp de joc i encara menys en un moment com el present. Podem hauria pogut fer un forat molt gran entre els votants independentistes i amb un sol acte em sembla que ho ha engegat tot a rodar. Si fa mesos, quan Pablo Iglesias va concedir aquesta entrevista a VilaWeb, molts independentistes van veure en Podem una esperança, avui no crec que ningú n'hi veja cap.

Voluntàriament, per tant, Podem ha renunciat a qualsevol possibilitat d'entendre la càrrega profundament regeneracionista del sobiranisme, de la gent que, des del carrer, empeny el sobiranisme. I s'ha apuntat, a Catalunya, al carro de l'immobilisme més tronat. Un partit que no deixa cap vot per verd, vinga d'on vinga, ara resulta que renuncia a moltíssims vots d'una sola tirada. Sorprenent. O significatiu, com vulgueu…

106

Podem diu que no vol una Catalunya independent perquè vés a saber si no seria de dretes, però alhora ens crida a quedar-nos en una Espanya que efectivament és de dretes i sense remissió. Podem reclama el dret de decidir-ho tot, llevat d'allò que una majoria notable de catalans volem decidir i maldem per decidir des de fa anys. Encara és l'hora que Podem condemne la prohibició de la consulta del 9-N o la querella contra el president Mas, però ahir el seu líder es va permetre el luxe de condemnar David Fernàndez per l'abraçada amb Mas el dia 9 de novembre. Va ser una frase efectista, de tertúlia televisiva, però profundament desafortunada per al seu projecte polític. Perquè em sembla que amb aquella frase n'hi hagué prou per a fer decantar molta gent que tenia dubtes sobre ell cap a la banda dels qui no ja no en tenen ni el votaran mai. A part d'obrir una via d'aigua impressionant a Guanyem Barcelona.

En qualsevol cas la meua impressió personal de tot plegat és un 'déja vu'. Jo, això de Pablo, ja ho he vist: es deia Felipe. Encara que he de dir que Felipe tenia molt més nivell que Pablo. Fins i tot diria que Zapatero tenia més gràcia —nivell, no m'atreviria a dir-ho— que Pablo.

Al darrere de Podem no hi ha pas gaire més cosa que això: el càlcul fred segons el qual ells poden ser avui allò que el vell Partit Socialista ja no pot ser —perquè ha perdut tota la credibilitat. I en això la CUP, tot siga dit, em sembla que s'equivoca: Podem no vol estar a l'esquerra del PSOE ni és anticapitalista. Felipe va tardar anys a abjurar del marxisme i abraçar l'OTAN. Podem corre molt més. Si comparem el programa de les europees amb el que tenen avui, hi veurem unes renúncies polítiques increïbles en molt pocs mesos. Però és que ells cerquen àvidament de col·locar-se al centre perquè els importen les matemàtiques, no la filosofia. I l'ètica encara menys.

I aquesta és la pista definitiva. Podem ha deixat caure la reivindicació democràtica del dret d'autodeterminació, és cert. Però és que amb la mateixa velocitat ha deixat caure, posem per cas, la renda bàsica universal, la nacionalització de sectors econòmics estratègics, la impossibilitat que les empreses amb beneficis acomiaden un treballador o l'impagament del deute usurer, per esmentar quatre coses que ràpidament han desaparegut del seu programa. Els politòlegs han fet càlculs i han entès que per a guanyar a Espanya no és possible ni ser mínimament revolucionari ni tenir un bri de comprensió per les altres nacions.

A Espanya, on a tot estirar hi ha Esquerra Unida cridant en el desert del bipartidisme, potser els fidels ni s'adonen de com els aixecaran la camisa. Al País Valencià i a les Illes patirem molt per culpa d'aquesta gent, em fa l'efecte. Però al Principat els quatre darrers anys han menat a una politització de la societat d'un abast tan monumental i profund que la irrupció de Podem, tal com ho fan, significarà un nou

107

repartiment dels vots d'un sector, a tot estirar. Però no pas cap canvi radical.

Que els matemàtics ho hagen entès, això, i hagen decidit per tant que al final els ix més a compte d'utilitzar Catalunya en favor del seu perfil polític a Espanya que no pas d'adaptar-se a la realitat catalana, seria una explicació plausible sobre la turpitud comesa ahir. I seria també la repetició —però molt més ràpida i tot— d'allò que ja van descobrir fa temps Felipe i Zapatero.

Marc Recha: 'La independència és consubstancial amb el pensament llibertari'El cineasta Marc Recha respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.

―Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?―Per a canviar-ho tot, des de baix, d'una manera pluridimensional, transversal i directa. Perquè és una oportunitat de construir un sistema de convivència enlluernador, on la corresponsabilitat, la igualtat i l'equitat entre persones siguin un far per als altres pobles del món. Independència per a generar una potent xarxa pública d'educació racional i científica que impulsi els valors de la solidaritat internacional, perquè les persones siguin lliures, responsables i autònomes. On la cultura --amb totes les arts i expressions-- sigui un dels motors per a consolidar la lliure transmissió del coneixement. I perquè la investigació i la sanitat pública esdevinguin un paraigua referencial per a la ciutadania i la gent d'arreu.

La independència és consubstancial amb el pensament llibertari: autogestió i llibertat per a ser independent.

―Què pot aportar una Catalunya independent al món? ―Un exemple de democràcia directa i participativa en estat pur, generada --sense intermediaris-- des de les classes populars. La fusió de la cultura llibertària amb el tarannà mediterrani. Una manera activa de conviure en harmonia amb la natura que ens envolta, on el paisatge és memòria i, per tant, un patrimoni col·lectiu indispensable per a entendre qui som, d'on venim i cap a on anem.

108

La potenciació de la cinematografia catalana, valenciana, menorquina… internacionalment, per tal de consolidar la transmissió del coneixement a través d'un flux fèrtil d'intercanvi cultural d'anada i tornada que, sens dubte, enriqueix tots els sectors de la societat.

Esperem la sòlida reconstrucció de la indústria cinematogràfica després del desballestament criminal que ens ha catapultat trenta anys enrere.

Publicat 29 de desembre 2014

Quatre comentaris i un prec (per Nadal)Primer comentari. Confiava que arribaríem a Nadal amb un acord entre el president Mas i Oriol Junqueras. Estava convençut que la demostració de força, de civisme i de compromís que havia fet la ciutadania el 9-N tindria una resposta d’alçada dels polítics que volen empènyer el procés d’independència. La conferència del president Mas va alçar aquesta expectativa i va generar una força il·lusionadora que després ha anat apagant-se. Per tant, contra allò que jo mateix havia pronosticat en aquesta columna, menjarem turrons sense acord i amb una incertesa injusta sobre què passarà amb tants anys d’esforços per esdevenir lliures.

Segon comentari. A banda del desencís per la manca d’acord, aquest Nadal també cau enmig de les cagarrines generalitzades per la irrupció de Podemos, amb tot el seu discurs d’inspiració lerrouxista. Els sondatges els donen una entrada al parlament amb entre deu i catorze diputats. Cal recordar que les projeccions de les enquestes són molt arriscades quan es tracta de mesurar formacions noves. Però sorprèn la reacció atemorida del sobiranisme quan aquestes mateixes enquestes mostren que Podemos es menja vot de partits del propi bàndol unionista. Jo celebro que hi hagi algú que amb el seu discurs ens obligui a millorar el dels sobiranistes. La competència és una palanca de perfeccionament.

Tercer comentari. A la discòrdia entre sobiranistes sobre les eleccions i la irrupció de Podemos, cal sumar-hi les dades de l’últim estudi del CEO sobre el suport a la independència. Aquí cal recordar que no es poden comparar pomes i peres. No es pot llegir el resultat d’una pregunta comparant-lo amb el resultat d’una pregunta diferent i amb opcions de resposta diferent. Divendres passat, quan van sortir els resultats del CEO, n’hi ha que es van posar les mans al cap per un

109

suposat increment notable dels contraris a la independència. Ja hi ha qui ha explicat el sentit d’aquell resultat amb arguments tècnics i no cal afegir-hi res més. Però el cert és que aquells titulars no van contribuir gens a aixecar l’ànim de tots plegats.

Quart comentari. Per rematar-ho, dilluns el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va acceptar a tràmit la querella contra el president Mas, la vice-presidenta Ortega i la consellera Rigau per l’organització del 9-N (aquella cosa de pa sucat amb oli que va tenir tants detractors que després no van dubtar ni un minut a fotografiar-se posant el vot a l’urna). Les amenaces deixen de ser-ho quan es converteixen en fets. I la via judicial per inhabilitar el president ha deixat de ser una amenaça i ja està en marxa. Alguns poden pensar que això va bé perquè obre un canal de solidaritat amb el president i el procés. Però emmardar la situació és també una estratègia per allunyar la simpatia de la comunitat internacional. Ja veurem quines són les conseqüències reals d’aquesta operació contra Mas.

I el prec. Tot plegat ens dibuixa un Nadal poc lluminós políticament. Cal trobar la llum d’aquestes festes en la família, els amics i els projectes personals per al 2015. Cadascú atribuirà la responsabilitat d’aquest estat d’ànim col·lectiu en el terreny polític o de país a qui consideri oportú. Així com sempre he demanat confiança en els líders del procés, ara és l’hora de ser exigents i demanar-los responsabilitat. Ningú —ni un líder ni una direcció de partit— no té cap dret d’espatllar el moviment democràtic dels catalans cap a la independència. Ara és la nostra hora i no podem acceptar que el tren passi de llarg mentre estem asseguts a l’estació. No ens equivoquem. L’èxit del procés no passa per les eleccions immediates sinó per l’acord, sigui quin sigui. Si no hi ha acord per les eleccions, com podem pensar que n’hi haurà per una cosa molt més complicada com un govern d’unitat? No es tracta de convocar eleccions a veure què passa. Això seria una irresponsabilitat que espero que el president no estigui disposat a cometre. Si es convoquen eleccions, ha de ser perquè s’ha arribat a un acord que incorpori les eleccions, el govern d’unitat, la proclamació d’independència i el format del procés constituent. Cal un acord sobre tota la última fase del procés d’independència. No ens podem permetre fer unes eleccions i tornar a la depressió i la discòrdia l’endemà. No ens ho mereixem i, sobretot, no ens convé gens. Jo no vull eleccions perquè sí. No m’interessa gens en un moment com l’actual si uns tenen més diputats i els altres menys. Vull que es facin eleccions si són per guanyar la independència.perecardus@mesvilaweb.cat

Publicat 30 de desembre 2014

110

Fem-ho bé i fem-ho ja

Aquest país és la seva gent, una gent meravellosa que en els darrers temps ha protagonitzat una mobilització social mai vista a Europa, una demostració de voluntat democràtica exemplar que ha provocat un terrabastall sense precedents i ens ha permès somriure com mai, esperançar-nos com mai, creure que els nostres somnis són possibles i que ens en podem sortir.

Fa tres-cents anys, pel cap baix, que el nostre país espera. No és una història de fa quatre dies, venim d’un silenci antic i molt llarg, que cantava Raimon, de gent que va alçant-se des del fons dels segles, de generacions que han patit tot tipus de privacions; gent que contra totes les adversitats han mantingut la flama d’una terra amb set de justícia i fam de llibertat.

Un país és, sobretot, la seva gent. I això vol dir no només les nostres famílies sinó també els nostres veïns, els nostres companys de feina, els del barri de la Guàrdia de Sant Vicenç dels Horts i els de l’Eixample de Barcelona, això és tothom. Per estimar el país t’has d’estimar en primer lloc tota la seva gent i saber que el futur que proposem construir entre tots és també per a tots. Deia el president Macià: “Nosaltres sempre hem agermanat la idea de Catalunya amb la reparació de les injustícies socials i serien malaurats els sacrificis que es fessin per assolir la llibertat de la nostra terra si no portava també justícia per als seus homes”.

El catalanisme ha estat sempre un projecte modernitzador però també inclusiu. I aquests factors l’han fet atractiu i majoritari. Si aquest catalanisme no ha

111

reeixit amb plenitud és perquè ha bregat per un camí amb el pas barrat, ha volgut canviar Espanya i cercar-hi un encaix amable, però ha encadenat fracàs rere fracàs. El canvi més determinant del catalanisme s’ha produït aquest segle XXI quan ha acceptat, molt majoritàriament, que l’entesa amb els altres pobles d’Espanya ha de ser d’igual a igual. I això només és possible constituint relacions d’igualtat entre Espanya i Catalunya, d’estat a estat.

Estem davant una conjuntura històrica, i d’un repte gegantí, que requereix un aval majoritari de la ciutadania, per al qual és imprescindible la concurrència d’una majoria social, tan plural i transversal com és avui l’independentisme, un independentisme que té en aquesta pluralitat una de les seves principals fortaleses i virtuts. Preservar aquesta pluralitat és bàsic per seguir sumant i per obtenir un mandat democràtic davant d’Europa i del món. I precisament aquesta pluralitat és la que ens permetrà maximitzar els suports i no deixar escapar ni un sol vot: els volem tots i els necessitem tots.

La Unió Europea és un club d’estats independents. Formar-ne part és una decisió nostra que requereix una voluntat i determinació insubornables. Som nosaltres els que hem de fer el pas endavant, ningú ens facilitarà la feina. Europa només atendrà a fets consumats i això vol dir -a falta d’un referèndum sobre la independència- un Parlament de Catalunya amb majoria absoluta de diputats independentistes compromesos amb un full de ruta comú i disposats a implicar-se o donar suport a un govern de concentració que actuï com el govern d’una República independent des del primer dia.

Potser la que tenim al davant no és l’única oportunitat però sens dubte és una oportunitat única i l’hem d’aprofitar. Aquest és el motiu que urgeix a posar el futur del país en mans de la gent. És la gent la que amb els seus vots constituirà o no un Parlament amb una majoria independentista que anhelem tan àmplia com sigui possible. Aquest és l’exitós camí que, a la seva manera, van fer Eslovènia, Lituània o Estònia.

Portem setmanes, mesos, d’un debat esgotador que ha generat una controvèrsia innecessària quan el que és realment important és consensuar ja un full de ruta nítid per la independència que sigui assumit pel major nombre de forces polítiques; aquest és el quid de la qüestió. Aquest sí que és un acord fonamental, bàsic, prioritari i imprescindible. I és, a més, un acord que permetrà dissipar dubtes i generar confiança entre tots aquells que el subscrivim davant la ciutadania. Cerquem punts de trobada, deixem-nos d’atiar polèmiques que en res beneficien la causa de la llibertat i que sembren la discòrdia entre la nostra gent. Oblidem els frontismes i implementem ja un gran acord per construir ja un nou país que neixi amb un suport ciutadà amplíssim i transversal. Això és el que convertirà aquestes eleccions en unes eleccions diferents, determinants, perquè des del primer moment sabrem que hi ha almenys tres grans candidatures de país compromeses amb un mateix objectiu: la independència.

I fem-ho ja, anem per feina, passem via i cridem la ciutadania a votar, sabent d’antuvi que aquestes no seran unes eleccions més sinó que tindran com a objectiu definir una majoria independentista al Parlament que es pronunciï i actuï com a tal. Hi ha una agenda catalana que ha de marcar el ritme del futur i

112

que no ha d’estar condicionada a una agenda espanyola que ens podria portar a un atzucac incert i que, com a mínim, ens podria fer perdre la iniciativa.

Necessitem posar data a la democràcia i no s’hi valen condicions de cap mena per fer el que és imprescindible fer: votar per obtenir un mandat democràtic, votar per la llibertat, votar per reeixir com a país i per avançar amb pas ferm i decidit cap a la independència.

Ara és l’hora!

Amb un somriure i endavant!

ORIOL JUNQUERAS

Publicat 31 de desembre 2014

113