el debat sobre la Constitució europea: la cerimònia de la con-fusió, Montserrat Pi / balanç del govern de Lula segons el movi-ment sense terra de Brasil / claus per entendre el conflicte deCosta d’Ivori / Chile, la memoria se impone a la barbarie /cinema i realitat social al Brasil

p u b l i c a c i ó d e l a l l i g a d e l s d r e t s d e l s p o b l e s

núm. 31/2005

LLIGA DELS DRETSDELS POBLES

En la realitat social més propera que ara ens tocaviure, es donen certs canvis que, tot i essent mésaviat petits i de segon ordre, obliguen a entitatscom la nostra, a replantejar i reformar determina-des pautes d’orientació i d’organització. És un re-plantejar i reformar que demana força inventiva,força creativitat. Ja no s’hi val, com en reformesanteriors, en simples retocs en l’organització i unacrida als socis demanant-los més compromís i mi-litància. Ja no s’hi val amb el típic sermonet: Ep!Noies i nois, a veure si col·laboreu més!

No s’hi val, perquè precisament un d’aquests can-vis socials que afecta molt a la Lliga - del qual arano us podem donar xifres ni estadístiques ni estu-dis de per què es produeix- és que moltes persones,joves i no tant joves, es veuen en una situació eco-nòmica, o familiar, o professional, que fa pràctica-ment impossible, o molt difícil, que puguin assumirun compromís de militància real, activa i decidida,en alguna entitat o moviment, de manera que espugui comptar amb elles per un període de, perexemple, dos anys.

Si fins ara eren normals i freqüents les militànciesde llarga durada, que permetien la creació de grupsestables a la Lliga, i assumir projectes que avança-ven per terminis de molts anys a la vista, ara,aquestes militàncies van desapareixent i apareixenles diguem-ne militàncies intermitents. Que no vo-len dir falta d’interès o de ganes, sinó simplementque la persona es troba que ves a saber on l’hauràportat la vida d’aquí a dos, tres o quatre anys. És unfet que moltes persones, més o menys per força oper ganes, accepten viure en la interinitat en gai-rebé tot, i volen mantenir l’agilitat d’adaptaciósense haver d’assumir gaires trencaments.

No ho criticarem pas, sobretot en cada cas concret,tot i que aquesta acceleració i flexibilització de lanostra societat a alguns no ens convenci gaire i enssembli plena de trampes deshumanitzadores.

Des de la junta

2

SumariSumari

Des de la junta... 2Joan Casañas

Retalls de premsa 4

OpinióEl debat sobre la Constitució europea:la cerimònia de la confusió 5Montserrat Pi

Amèrica LlatinaBalanç del govern de Lula segons elmoviment sense terra de Brasil 10Secretaria Nacional de l’MST

ÀfricaClaus per entendre el conflicte de Costa d’Ivori 12Grup d’Àfrica Negra

Amèrica LlatinaChile, la memòria se impone a la Barbarie 14Mónica González Clarín

CinemaCinema i realitat social al Brasil 15Isabel Ruíz

BibliotecaBibliografia destacada 18

Activitats de la Lliga 19

Revista PapersEdita Lliga dels Drets dels PoblesTiratge 1.100 exemplarsData d’edició Gener de 2005Consell de Redacció Rita Huybens, Neus Morgui, Albert

Roig, Isabel Ruíz, Salvador Sort i Xavi Zulet.

Revista trimestralDisseny i Impressió Impremta Dit i fet

LLIGA DELS DRETS DEL POBLESAdreça Carrer Sant Isidre, 140 (Ca l’Estruch)

08208 SABADELLAdreça Postal Apartat de Correus 2045

08200 SABADELLTelèfon i Fax 93 723 71 02Web www.lligadelsdretsdelspobles.orgAdreça electrònica info@lligadelsdretsdelspobles.orgHorari d’atencióal públic De dilluns a divendres de 17 a 21 h

Disposem d’una biblioteca especialitzada en drets humans,desenvolupament, cultura de pau, política, pobles indígenes,món àrab i musulmà... on trobaràs informació alternativa ala dominant. Pots consultar el fons bibliogràfic a la nostraweb. L’horari de consulta del biblioteca és de dilluns adivendres de 17 a 21 h.

La Lliga dels Drets dels Pobles no comparteix necessàriament,l’opinió dels autors dels articles publicats en la revista.Respectem la llengua original en que s’han escrit els articles.

La Lliga dels Drets dels Pobles agrairà la reproducció i divulga-ció dels continguts d’aquesta sempre i quan se citi la font.

Fotografia de portada: Sessió de debat al parlament europeuamb una alta representació dels mitjans de comunicació.

amb la col·laboració de:

Militàncies intermitents

continua a la pàgina següent ›

Es comprèn dons, que, la Junta de reflexió de la Lligadels passat 13 de desembre estigués destinada a aquesttema, a aquesta realitat. I podríem formular així la pre-gunta inicial: Quina Lliga volem per a una militància nopermanent, gairebé esporàdica de la majoria dels seussocis? Quina organització hem d’assumir o haurem d’in-ventar per seguir perseguint els objectius que ens sónpropis, però sense l’estil de treball amb grups especialit-zats, permanents, de llarga durada, que és com hem fun-cionat des de fa molts anys i fins ara?

Us serà fàcil recordar grups que hi ha o hi havia: el deRecursos Pedagògics, el de Xile, el de Yurimaguas, eld’Àfrica Negra, el de, el de,... si n’hi ha hagut de grups!

Si aquest estil de treball en base a grups més o menysnombrosos, estables, centrats en un tema a fons, dellarga durada, sense data de caducitat prevista, i ambuna Junta Directiva formada fonamentalment per un re-presentant de cada grup, ja és impracticable, quina novaorientació i estructuració de la Lliga hem d’establir? Ipotser es tracta d’alguna cosa més que d’una nova es-tructuració. Quin invent, quina mena d’ONG ens cal ferper seguir fidels a les causes per les quals sempre hemtreballat i que segueixen vigents i urgents, des de la ciu-tat de Sabadell?

Insistim. No es tracta de desànim, ni, podríem dir, demanca d’energies. Ni d’aquest gust, tan estès en entitatsi grups, de sovint mirar-se el melic i començar a parlar

una i altra vegada de com anem i com hauríem d’anar,per acabar, normalment, amb penes i laments. Es tracta,ara a la Lliga, d’aquesta dosi d’iniciativa, imaginació icreativitat que les noves realitats demanen. Cal ser fidelsa la realitat i no somniar impossibles. (Una altra cosa éssomniar que realitats de justícia i humanització que perara són impossibles algun dia arribaran a ser possibles icap allí empenyem.)

Ves a saber si d’aquí a pocs anys, tots tornarem a uns ti-pus de vida més estables i serens, amb possibilitat i ga-nes de compromisos de llarga durada, com arbres –per-meteu-nos una mica de poesia- contents de formar partd’un bosc que avui aixopluga i dóna vida, i demà també,i l’any vinent també, i l’altre,... Però, de moment, semblaque gairebé tothom, sobretot la joventut, és una altramena d’arbre, un bon trasplantable, per fer jardins oncalgui. Doncs som-hi!

Sens dubte que aquest factor, el de les militàncies, no ésl’únic, ni de bon tros, a tenir en compte a l’hora de pen-sar un pla estratègic per a la Lliga. Però l’hem volgutdestacar perquè molts lectors i lectores s’hi poden sentirreflectits.

Ja sabeu, per tant, quin repte ha assumit i procurarà re-soldre en les properes setmanes la Junta de la Lliga. To-thom que vulgui dir-hi la seva, sap que pot fer-ho.

Joan Casañas

3

Si fins ara eren freqüents les militàncies de llarga durada, ara van desapareixent, i apareixen les, diguem-ne militàncies intermitents.

opinió

4

El tráfico de los niños yemenitas haciaArabia Saudí es un fenómeno nuevo, almenos su documentación, pero no lo esla compra de niños por Jeques saudíes.Ha sido denunciada la venta de niños deBangla Desh, menores de 10 años, comojinetes en carreras de camellos.Tambiénse ha reportado la venta de niños y niñasde Somalia esclavizados como “trabaja-dores” del sexo. Pero por intereses geo-políticos de Imperio la corrupta monar-quía saudí cuenta con una especie de in-munidad en la prensa y en los organis-mos internacionales a su constante vio-lación de los derechos humanos. Hastaahora las autoridades saudíes se han li-mitado a limpiar sus calles de niños li-mosneros mandándolos de regreso a Ye-men mezclados con los adultos, peropoco ha hecho por castigar, por ejemplo,a los agricultores que explotan a estosniños, o en gastarse algo de su insultanteriqueza para atenderlos.

El gobierno en Yemen, al menos hastaahora, tampoco ha hecho nada para aca-bar con este negocio ilegal. En la fron-

tera decían que los traficantes estánidentificados, pero se sienten impunes.(...) En las comunidades donde esta in-dustria de explotación infantil ha flore-cido la actuación es incluso más difícilque en la frontera. Cuando se recriminaa estas familias su conducta, muestran elcontrato que han firmado como si su ac-titud estuviera amparada en bases lega-les. (...) Por su parte, las autoridades lo-cales no hacen nada porque dicen queesta práctica no está criminalizada porla ley. Al fin y al cabo se trata, argumen-tan, de un acuerdo entre los padres, lostraficantes y los niños hecho con el con-sentimiento de los tres y plasmado en undocumento legal.

Mark Aguirre, El Viejo Topo,Núm 200-201, desembre de 2004

El debate sobre el eventual ingreso -enuna docena de años- de Turquía en elseno de la Unión Europea carece de su-tilezas. Y autoriza muchos delirios. Conun fondo de “choque de civilizaciones”,testimonia la actual angustia identitariade las sociedades occidentales frente alislam.Y saca finalmente a la luz la isla-mofobia que obsesiona a la casi totali-dad de las familias políticas.

Apostando por el rechazo instintivo a ungran Estado de mayoría musulmana, al-gunos, para negar su ingreso, esgrimenargumentos “técnicos”. Hacen de la geo-grafía, por ejemplo, un criterio de exclu-sión definitivo. (...)

Otros recurren a la historia. (...) Sucesordel Imperio Bizantino, el Imperio Oto-mano tuvo de hecho la ambición de do-minar el Mediterráneo y Europa (pro-yecto varias veces quebrado, particular-mente en Lepanto en 1521). Esta ambi-ción no convierte a Turquía en una espe-cie de “anti-Europa”. Otros Estados –Es-paña, Francia, Alemania- también acari-

ciaron el proyecto de someter al ViejoContinente a su potencia.Y nadie discutesu europeidad. (...)

Ningún otro país consintió jamás en sa-crificar tantos aspectos fundamentalesde su cultura para afirmar su identidadeuropea. La Turquía moderna llegó hastaa abandonar su antiguo sistema de es-critura (árabe) para adoptar caractereslatinos; sus habitantes debieron desha-cerse de sus ropas tradicionales paravestirse con vestimentas occidentales y,en nombre de un laicismo oficial inspi-rado por la ley francesa de 1905, el islamdejó de ser religión de estado. (...)

Queda por recorrer un largo camino enmateria de respeto de las libertades pú-blicas y de los derechos fundamentales.(...) Pero la perspectiva de adhesión a laUnión ya tiene como efecto principal re-forzar la democratización de Turquía, sulaicismo y la defensa de los derechos hu-manos. Para los grandes países del Me-diterráneo oriental, amenazados por laviolencia y por corrientes oscurantistas,esta adhesión constituirá un mensajeconcreto de esperanza, de paz, de pros-peridad y de democracia.

Ignacio RamonetLe Monde Diplomatique

(edició espanyola),núm 109, novembre 2004

Retalls de premsa

El ingreso deTurquía en la UniónEuropea

Tráfico de niñosen el Yemen

El gobierno en Yemen, no ha hecho nadapara acabar con el tráfico de niños.

Ningún otro país consintió sacrificartantos aspectos de su cultura para afir-mar su identidad europea.

opinióLLIGA DELS DRETSDELS POBLES

5

El debat sobre la Constitució europea:la cerimònia de la confusió

La primera confusió del debat comença amb el propinom del tractat

La convocatòria d’un referèndum elmes de febrer de 2005 per pronun-ciar-nos sobre la Constitució euro-pea ha generat un debat en el quetots els partits polítics i també altresorganitzacions i persones expressenla seva posició. Tot i que aquest és,en principi, un fet positiu des d’unpunt de vista democràtic, també s’hade dir que es tracta d’un debat sovintconfús, en el que es donen moltesopinions, amb afirmacions contra-dictòries sobre el mateix text, i moltpoca informació. Per ara, no hi hahagut campanyes institucionals ambl’objectiu d’explicar el contingut d’a-questa Constitució, ni tan sol se n’hadistribuït un exemplar entre la ciu-tadania. El President del ParlamentEuropeu, Josep Borrell, ha arribat adeclarar que no cal que tothom esllegeixi el document, n’hi ha prou en

entendre "el seu sentit polític". No ésfàcil, doncs, que les persones crida-des a votar en el referèndum pu-guem formar el nostre criteri ambun mínim de rigorositat.

La primera confusió comença jaamb el nom. Malgrat s’hagi genera-litzat l’ús de l’expressió “Constitucióeuropea”, la denominació oficial és“Tractat pel qual s’estableix unaConstitució per Europa” i cal nooblidar que un tractat no és el ma-teix que una constitució. Un tractatés una norma de dret internacional,un acord entre estats. Una constitu-ció, en canvi, neix d’un poder cons-tituent que institueix una comunitatpolítica.

Doncs bé, no hi ha dubte que el textque se’ns presenta és formalmentun Tractat, ja que ha estat aprovat ifirmat pels representants dels 25 es-tats membres de la Unió Europea i,perquè pugui començar a aplicar-se,ha de ser ratificat per tots aquests25 estats segons els procedimentsprevistos en el seu ordenament jurí-dic per la ratificació de tractats in-ternacionals. Tot i que legalmentmolt pocs estats hi estan obligats(Irlanda i Dinamarca), bastants go-verns han anunciat la celebració dereferèndums (com ara a Espanya,Regne Unit, Portugal, França, Bèl-gica, Luxemburg, Holanda, Polònia,República Txeca).

Una eventual revisió d’aquest Trac-tat en el futur també hauria de serpactada i aprovada pels represen-

¿Tractat oConstitució?

El debat sobre la constitució és confús, i sovint hi ha afirmacions contradictòries, i amb molt poca informació

6

opinió

tants del estats. Per tant, malgrat

que l’article 1 del document declari

que “la Constitució neix de la volun-

tat dels ciutadans i dels estats d’Eu-

ropa de construir un futur comú”, la

realitat és que només els estats con-

tinuen sent “els senyors”del text. No

existeix un subjecte europeu que es

configuri com autèntic poder consti-

tuent democràtic.

Ara bé, és cert que aquest Tractat

presenta un caràcter “constitucio-

nal”més aguditzat respecte la situa-

ció actual. Primerament, per la sim-

plificació que significa. El conjunt

de tractats europeus vigents, autèn-

tic galimaties difícilment compren-

sible (¿qui sap, per exemple, que la

Comunitat europea no és exacta-

ment el mateix que la Unió euro-

pea?), serà substituït per un únic

tractat i una única organització, la

Unió Europea, que tindrà personali-

tat jurídica internacional. Tindrem

així una única norma superior que

fixarà les opcions fonamentals de

l’organització, amb una funció simi-

lar a la d’una constitució.

De tota manera, segueix sent un text

molt voluminós, dividit en quatre

parts. Les dues primeres i alguns as-

pectes de la quarta són les que tenen

un caràcter constitucional més clar.

La primera inclou les disposicions

bàsiques respecte els objectius, els

principis, les institucions, els instru-

ments jurídics i financers i les com-

petències de la Unió. La segona part

recull la Carta dels Drets Fonamen-

tals de la Unió Europea. La tercera

es titula “De les polítiques i el fun-

cionament de la Unió”, i és la part

que més s’allunya de l’estil d’un text

constitucional, al regular els objec-

tius de les polítiques de la Unió amb

un nivell de detall impropi d’una

constitució. La quarta part regula els

aspectes més tècnics en les “Disposi-

cions generals i finals”.

La denominació de Constitució peraquest conjunt de disposicions, queformalment són un tractat, tradueixaquests aspectes constitucionalsdel Tractat, però també té una di-mensió simbòlica perillosa, doncsla paraula constitució evoca una le-gitimitat democràtica que ara perara és més virtual que real. Com diuCastoriadis, “Pesa molt la il·lusióconstitucional, la idea que n’hi haprou amb tenir una Constitució per-què tot estigui en ordre”. Per això,el debat sobre si és un Tractat o unaConstitució no és només una dis-cussió nominalista, sinó també defons.

L’absència de cap aportació relle-vant del nou text en matèria de legi-timitat democràtica es posa de ma-nifest en la forma de la seva adop-ció. Pel que fa a la redacció, un pri-mer projecte ha estat obra de laConvenció europea, creada per de-cisió del Consell Europeu de Laekende desembre del 2001. La Convencióeuropea ha estat formada per repre-sentants dels governs i dels parla-ments dels estats, del Parlament eu-ropeu i de la Comissió europea. ElConsell Europeu també va decidirque estaria presidida per l’antic capd’estat francès Valéry Giscard d’Es-taing i que tindria dos vicepresi-dents, l’italià Giuliano Amato y elbelga Jean Luc Dehaene. Aquestscàrrecs han estat completats per laConvenció amb l’establiment d’unòrgan executiu de direcció dels tre-balls anomenat Praesidium.

És indubtable que el mètode de laConvenció ha aportat transparènciai pluralitat en comparació amb coms’han elaborat els tractats europeusfins ara.Transparència en la mesuraen que les seves sessions han estatpúbliques i s’ha creat una pàginaweb en la que es poden trobar tots

Aquest grup reclama una sobirania real del poble europeu a l’hora de prendre les de-cisions que afectaran a milions de persones.

LLIGA DELS DRETSDELS POBLES

7

els documents que s’han presentat idiscutit, tots els esborranys i les es-menes. També aporta pluralitat per-què a part dels tradicionals repre-sentants dels governs, també hanpogut donar la seva opinió els re-presentants dels parlaments esta-tals i de les institucions comunità-ries. A més, la Convenció ha orga-nitzat entrevistes i audicions ambexperts i amb representants de lasocietat civil i ha utilitzat les novestecnologies informàtiques per reco-llir aportacions diverses de maneraoberta. Ara bé, ¿aquesta transparèn-cia i pluralitat impliquen aportarmés legitimitat democràtica al pro-cés de reforma de la Unió Europea?.No crec que es pugui contestar afir-mativament, per diferents raons.

En primer lloc, la Convenció no hapartit d’un mandat ciutadà, els seusmembres tenen un nivell de repre-sentativitat molt variable si tenimen compte les diferències de pobla-ció entre els estats membres, l’assig-nació de dos parlamentaris per estatsilencia les veus minoritàries en elsparlaments, i no s’ha previst una re-presentació de les regions.

En segon lloc, els mètodes de treballque s’han utilitzat són molt discuti-bles des d’un punt de vista demo-cràtic. S’ha optat per un mètodeanomenat deliberatiu, que ha supo-sat en la pràctica un paper decisiudel Praesidium. No s’ha votat mai iha estat el Praesidium qui ha elabo-rat el text definitiu recollint el sentitde la majoria, a partir dels debats iles esmenes presentades. Per posarnomés un exemple: la propostafranco-alemana de crear un presi-dent estable pel Consell Europeu vaser defensada pels estats grans, i enla discussió plenària d’un total depoc més de 90 intervencions, més de60 es van pronunciar en contra. Perescrit es van presentar 80 esmenes.

Malgrat això, la proposta es va man-tenir i es va donar per aprovada.

En tercer lloc, la Convenció no hatingut poder de decisió, només haelaborat un projecte que té el valord’una proposta que es presenta alsrepresentants del governs dels es-tats, únics que poden decidir el con-tingut final de la reforma. Per tant,una vegada la Convenció va acabarels seus treballs es va convocar, al’octubre del 2003, una ConferènciaIntergovernamental (la CIG) per ne-gociar el text definitiu. La prova mésclara de que els representants delsgoverns tenen tot el poder en les se-ves mans ha estat el fracàs del Con-sell Europeu de desembre del 2003 aBrussel·les, quan estava previst ques’aprovés la Constitució i el desacordsobre un dels articles del projecte de

Tractat va impedir aquesta aprova-ció. La CIG es va tornar a reunir amitjans de maig del 2004 i al mes dejuny es va arribar a un acord políticque implica modificacions en algunsaspectes importants del projecte, so-bre tot en l’àmbit institucional.

Finalment, el Tractat es va firmar aRoma el 29 d’octubre del 2004. L’úl-tima paraula l’han tingut, doncs, elsestats, no els ciutadans. Ni tan solsels referèndums previstos poden serconsiderats com una manera de le-gitimar democràticament el Tractata nivell europeu, doncs només con-dicionen la posició d’un estat, i jahem dit que per que el Tractat puguientrar en vigor cal la ratificació dels25 estats membres.

La confusió regna també en el debatsobre el contingut del Tractat consti-tucional. Al tractar-se d’un docu-ment de 448 articles resulta impos-sible de fer un anàlisi exhaustiu i

¿Pas endavanto oportunitatperduda?

El Tractat es va firmar aRoma el 29 d’octubre de2004. L’última paraulal’han tingut els estats,no els ciutadans.

Josep Borrell és l’actual president del Parlament Europeu

per tant els comentaris que faré acontinuació necessàriament serande caràcter general. Primer que res,cal ressaltar el caràcter continuistade la Constitució en relació ambl’actual Tractat de la Unió Europea.La Constitució no comporta canvisradicals ni en el funcionament ni enles polítiques de la Unió Europea.Es tracta, més aviat, de reformesque pretenen clarificar, simplificar iintroduir algunes millores tècniquesen l’actual sistema. Així, per exem-ple, una de les qüestions que méspositivament es valora és la inclusióen el text del Tractat constitucionalde la Carta de drets fonamentals.

Certament això representa una no-vetat, però una novetat relativa en lamesura en que el Tribunal de Justí-cia de les Comunitat europees hadesenvolupat des dels anys seixantauna jurisprudència protectora dels

drets fonamentals. La Carta recullaquesta realitat i la fa més visible.Un comentari semblant es pot ferrespecte la delimitació de compe-tències entre la Unió Europea i elsestats membres, qüestió que apa-reix per primera vegada reguladade manera detallada, però amb uncontingut que reprodueix bàsica-ment el que ara ja és la pràctica deles institucions europees i la juris-prudència del Tribunal de Justícia.

També en l’àmbit institucional les lí-nies bàsiques del model actual esmantenen i es reafirmen les tendèn-cies de la seva evolució en els darrersanys: un reforç simultani del parla-mentarisme i de la presència dels es-tats en la presa de decisions. El Par-lament europeu amplia la seva capa-citat d’influència, tant en el procedi-ment legislatiu com en l’elecció delPresident de la Comissió europea.

Però aquesta afirmació s’ha de mati-sar amb dues consideracions.

La primera és que en alguns àmbitsimportants, com l’harmonització fis-cal, o alguns aspectes de la políticasocial o de la política de medi am-bient, se l’exclou del poder de deci-sió, que es reserva pel Consell de mi-nistres, sent el Parlament meramentconsultat. La segona és que el poderlegislatiu el comparteix sempre ambel Consell de ministres. Això no tin-dria perquè ser negatiu si aquestConsell es configurés com una se-gona cambra legislativa de repre-sentació territorial, però en realitataquesta institució està formada pelsrepresentats dels poders executiusdels Estats i acumula alhora fun-cions executives i legislatives.

Efectivament, es manté la bicefàliaen el que podríem dir “el govern”eu-

Un parell d’exemples de les reaccions en contra de la constitució europea.

opinió

8

LLIGA DELS DRETSDELS POBLES

ropeu: Consell i Comissió conservencompetències executives.També s’hade dir que el Tractat constitucionalmodifica la regla de les votacions permajoria en el si del Consell, per fermés explícit que es basa en dos crite-ris: majoria d’estats i majoria de po-blació. L’articulació concreta d’a-quest principi continua sent, de totamanera, força complexa. Paral·lela-ment, la Constitució reforça el paperdel Consell Europeu, format pelscaps d’estat i de govern dels Estatsmembres, creant la figura del seuPresident, que serà escollit per unperíode de dos anys i mig pels propismembres del Consell Europeu.Aquest càrrec no podrà ser compati-ble amb l’exercici d’un mandat na-cional. Malgrat que formalment no-més serà el president d’una de lesinstitucions de la Unió (la Comissió iel Parlament també tenen el seu pre-sident) a la pràctica, degut al nivellpolític de la institució, actuarà com elpresident de la Unió. La cara visiblede la Unió serà, doncs, la menys de-mocràtica de totes.

En d’altres àmbits, pocs canvis s’-han introduït. Aquest és el cas, perexemple, del reconeixement i de laparticipació de les entitats subesta-tals que continua, com ara, depe-nent de cada estat membre. Tambéés el cas de la majoria de les políti-ques de la Unió, que es recullen a latercera part del Tractat que, de fet,gairebé ni es va discutir per part dela Convenció europea. Les novetatsque s’han introduït són més aviat decaràcter tècnic, i per tant no podemdir que la Constitució representi ungran pas endavant en matèria socialo mediambiental.

L’exemple potser més clar el consti-tueix la Política exterior. Sorprensentir sovint l’afirmació de queaquesta Constitució és necessàriaper reforçar Europa enfront de les

polítiques unilaterals i imperialistesdel govern nord-americà de GeorgeBush. El cert és que el Tractat nodóna instruments a la Unió Europeaper complir aquesta tasca. Per unabanda, exigeix que totes les deci-sions de principi en matèria de polí-tica exterior s’adoptin per unanimi-tat. Això dóna un dret de veto a totsels Estats, que a la pràctica significaque qualsevol d'ells pugui impedirque la Unió Europea adopti una de-cisió contrària o alternativa a la po-lítica dels Estats Units.

Per altra banda, el Tractat constitu-cional expressament prohibeix quecap decisió de la UE entri en con-flicte amb les polítiques de la OTAN,és a dir, amb les polítiques de de-fensa dels Estats Units, que liderenaquesta organització. Tot plegat im-pedeix el desenvolupament d’unapolítica exterior i de defensa europeaindependent. L’única novetat desta-cable en matèria de política exteriorés la figura del Ministre d’AssumptesExteriors, que unifica el dos càrrecsactuals: comissari de relacions exte-riors i Alt Representant de la PolíticaExterior i de Seguretat comuna.

Aquesta unificació, però, és mera-ment orgànica i no funcional. És adir, es tracta d’un càrrec amb “doblebarret”: serà vicepresident de la Co-missió i actuarà com a tal en els àm-bits comunitaris de les relacions ex-teriors (política comercial, entre d’al-tres), però serà nomenat pel ConsellEuropeu i actuarà sota el seu mandaten el terreny de la PESC. Aquestaambigüitat, a cavall entre dues insti-tucions que representen interessosdiferents, pot limitar el seu potenciald’unificar i enfortir la representacióexterior de la Unió.

En definitiva, la Constitució europeaés essencialment continuadora del’actual Unió Europea i si bé algunesde les reformes que aporta es podenconsiderar positives si les comparemamb l’actual Tractat, les seves man-cances justifiquen que es pugui con-siderar com una gran oportunitatperduda per construir una Unió Eu-ropea més democràtica i fer d'Eu-ropa un contrapès als EEUU.

Montserrat Pi LLorensProfessora de Dret Internacional

Públic a la UAB

9

La política de l’OTAN condiciona les decisions a Europa. A la foto, el secretari generalde l’OTAN, el nord-americà Lord Robertson i el representant de la UE, Javier Solana.

amèrica llatina

En aquest document socialitzem les

nostres reflexions sobre la situació

de la lluita per la Reforma Agrària

al Brasil (…). D’un costat, continuem

amb gairebé 200.000 famílies acam-

pades. Prop del 70% d’elles tenen

vincles amb el Moviment dels Treba-

lladors Rurals Sense Terra (MST).

Les altres estan organitzades per al-

tres moviments socials i pels sindi-

cats de treballadors rurals.

Tot i la dimensió del problema, el

govern de Lula manté el ritme lent

en l’adopció de mesures concretes

per assentar aquestes famílies. Les

xifres de l’MST indiquen que aquest

any el govern ha aconseguit assen-

tar menys de 6.000 famílies acam-

pades. No assentar als acampats

significa exigir un grau de sacrifici

molt gran a les famílies i, per tant,

mantenir un focus de tensió social.

La Reforma Agrària al Brasil en-

cara pateix les seqüeles de la falta

d’acció de l’etapa Fernando Henri-

que Cardoso. Hi ha famílies que

porten més de 5 anys acampades,

passant tot tipus de dificultats. El

govern no aconsegueix ni distribuir

amb regularitat les cistelles bàsi-

ques per a aquestes famílies. Cada

endarreriment genera fam i motiva

protestes, tal i com la premsa ha re-

gistrat en diverses regions.

La classe dominant, aliada amb els

grans latifundistes, continua la sevapropaganda sistemàtica de projec-tar l’agronegoci com la solució pera bona part dels problemes del país.Els latifundis es modernitzen, aug-menten les seves exportacions, pro-dueixen dòlars, però no produeixenmenjar, treball ni renda per al poblebrasiler. Només una minoria degrans propietaris, que es dediquenal monocultiu, amb alts costos peral medi ambient, s’està enriquint.

És important observar que l’estudisobre les transformacions tecnològi-ques promogut per la Fundació Se-ade (Fundacâo Sistema Estadual deAnálise de Dados de Sâo Paulo) i perla Unicamp (Universitat de Campi-nas), va revelar que l’adopció delsmètodes de conreu de l’agronegocien tot el país provocaria una reducciódel 70% de mà d’obra en el sectoragrícola. O sigui, el desenvolupamentde l’agronegoci genera més atur.

L’anomenada gran premsa brasilera

representa lleialment els interessos

de la classe dominant i dels latifun-

dis exportadors, acomplint el paper

de realitzar la seva exhortació quo-

tidiana en contra de l’MST i la Re-

forma Agrària. Qualsevol persona

que conegui la realitat brasilera no-

més per aquests mitjans de comuni-

cació, estaria convençuda que al

Brasil ja no hi ha latifundis, ni po-

bres, ni atur, ni fam. També estaria

convençut que l’MST està constituït

per una colla de dements i bolxevics

fora de lloc que mereixen la presó!

Tot això no ens espanta. La classe

dominant brasilera i els seus porta-

veus sempre defensaren els seus

privilegis tant sols, atacant als que

lluiten per la justícia social. Volem

només el que ens pertany: terra,

dignitat i el dret sagrat de treballar

tots els dies.

El Govern reafirma sistemàtica-

ment que té el compromís polític de

fer la Reforma Agrària, però en la

pràctica la ineficiència de la mà-

quina burocràtica impedeix la seva

realització. Tot i això, en aquest es-

cenari d’inactivitat hi ha alguna

cosa de positiu: el govern va anun-

ciar l’obertura a concurs públic de

4.500 noves places per a l’INCRA

(l’Institut governamental encarre-

gat de la Reforma Agrària), tornant

10

Balanç del govern de Lula segons elMoviment dels Treballadors RuralsSense Terra del Brasil

La classe dominant brasilera ataca als que lluitenper la justícia social

Hi ha famílies que por-ten més de 5 anysacampades. El governno aconsegueix distri-buir amb regularitat lescistelles bàsiques per aaquestes famílies.

LLIGA DELS DRETSDELS POBLES

11

així al mateix nombre de funciona-ris de la dècada de 1970. L’allibera-ment de recursos per a l’assistènciatècnica també és positiu; però lesdesapropiacions de latifundis estanaturades. I, pitjor, el govern encarano veu la Reforma Agrària com apart d’un nou model de desenvolu-pament agrícola. En el fons, el queens entristeix és veure la repeticiód’accions de governs anteriors,quan es prioritzaven mesures decompensació social.

L’MST ha criticat durament l’actualpolítica econòmica que afavoreix no-més les multinacionals, les exporta-cions, el capital estranger i els bancs.Defensem una política econòmicacentrada en generar llocs de treball iconsiderem la Reforma Agrària coma instrument de distribució de larenda, sosteniment de les famílies alcamp, producció d’aliments i demo-cratització de la propietat.

La política econòmica del model encurs pren la direcció oposada. Sino canviem la política econòmica,si no discutim un nou model, no hihaurà espai per a la Reforma Agrà-ria. Estaran sepultades les esperan-ces d’assentar-se al camp i de recu-perar la seva ciutadania de milionsde famílies. Continuarem lluitant,complint la missió d’organitzar elspobres del camp perquè lluitin pelsseus drets, pel canvi de la políticaeconòmica i per la Reforma Agrà-ria. Esperem que, passades leseleccions municipals, el govern tin-gui el coratge de reprendre el debatsobre el model econòmic i que se-gueixi el camí de la construcciód’un projecte popular pel Brasil.De la nostra part, afirmem quecontinuarem ferms en el camí deles lluites socials, perquè ningúmereix i suporta viure sota unalona negra (la lona preta amb quees construeixen els acampaments)

per molt temps, il·lusionat tant solsper promeses que no omplen l’estó-mac. Els treballadors i les treballa-dores rurals necessiten accionsconcretes i urgents per part delsgovernants. I ja.Una forta abraçada per a tots i totes!

Secretaria Nacional de l’MST.Butlletí núm 73 de setembre de 2004

Agraïm la col·laboració del Comitède Suport del MST de Barcelona perla traducció al català d’aquest texten portuguès.

L’actual política agrària, segueix afavorint les multinacionals, en detriment de les eco-nomies locals

Les dimensions de la situació dels sense terra no han trobat una ràpida resposta deLula, tot i les promeses inicials

àfrica

12

L'origen del brot de violència aCosta d’Ivori que va emergir a lapremsa internacional el passat no-vembre, hem de buscar-lo el dia 24de desembre de 1999, dia del copd'estat militar del general RobertGueï amb el suport d'un aspirant apresident nascut a Burkina Fasso,Alassane Ouattara. Aquest cop d'es-tat va fer caure del govern el llavorspresident, Heri Honan Bedié, acusatde corrupció.

Aquest fet va provocar movimentspolítics, desestabilització social iparalitzacions de l'ajut econòmic dela comunitat internacional. El gene-ral R. Gueï va intentar perpetuar-seal poder reformulant la constitucióper tal que tan sols els ivorians fos-sin els que poguessin accedir a llocsde poder. Amb aquesta iniciativa,perjudicava greument les aspira-cions de qui li va donar suport, Alas-sane Ouattara. Aquesta situacióperò, només va prolongar-se un any,ja que per les pressions internacio-nals i de la UE, va veure's obligat aorganitzar eleccions per escollir unnou cap de govern. Hi va haver lla-vors, l'intent de frau electoral perpart de R. Gueï. Però gràcies a lesmanifestacions de la població i demés pressions internacionals, quidefinitivament va arribar al poder,fou l'actual president, LaurentGbagbo. Qui realment va escollir el

poble. Socialista i cristià, rebia tot elsuport del llavors també cap de go-vern de la república francesa, Lio-nel Jospin.

La situació però, va desembocar enun conflicte armat al setembre del2002. Aquest conflicte enfrontava, ienfronta avui, dues parts. Per unabanda, els rebels, organitzats sota elnom de Forces Nouvelles (Forces No-ves, FN) dirigides per GuillaumeSoro, i les forces governamentals deL. Gbagbo. Els rebels varen fer-seamb la part nord, (s'inclou la zona deBoauké i també la Vall de Bandama,zones amb poca seguretat i ambpocs recursos i infrastructures) i elgovern va fer-se amb el sud del país.

França va desenvolupar el paper deforça mediadora i es diu que va evi-tar un cop d'estat contra L. Gbagbo,però el que sí va ocórrer fou queaquest enfrontament armat va pro-vocar el desplaçament de la pobla-ció cap a zones més segures durantels mesos de setembre a desembredel 2002 i també molts morts. La si-tuació va desbocar-se i ni el governni els militars fidels al govern varenaconseguir el control sobre les for-ces rebels. Així fou com el país vaquedar dividit en dues zones ben di-ferenciades. Fou al gener del 2003,quan es va signar l'acord de pau en-

tre les forces rebels i el govern através de la mediació de l’ONU i elgovern francès liderat per L. Jospin,els quals ja havien enviat cascosblaus a la zona.

Cal dir també que en aquest con-flicte hi prenen part països limítrofscom són Burkina Fasso o Libèria,donant suport als rebels amb armes,homes i diners. Malgrat aquestsacords de pau, la situació no s'ha es-tabilitzat i per aquest motiu, aquestsdies tornen aparèixer als mitjansnotícies sobre noves revoltes al paísque tornen enfrontar les dues parts,les forces opositores i les forces quedefensen el govern.

Actualment, el govern té com a ob-jectiu tornar a controlar aquestazona centre per tal que la poblacióretorni al seus llocs d'origen. Peròserà una tasca ben difícil per a ells,ja que el govern francès liderat avuipel conservador Jacques Chirac, noestà per la causa de L. Gbagbo, sinóque dóna el seu suport als rebels li-derats per G. Soro. Això significaque L. Gbagbo no té prou força pernormalitzar la situació i fer-se ambla zona nord rebel. Cal tenir presentque França, com a potència excolo-nial, continua avui amb molts inte-ressos sobre aquella zona. Se l'a-cusa per tant, de no ser un bon

Claus per entendre el conflictede Costa d’Ivori

França, com a potència excolonial, continua tenint moltsinteressos econòmics sobre la zona

Orígens del conflicte.Cop d'estat de 1999

La situació sota elmandat de LaurentGbagbo

Quins són els inte-ressos de França aCosta d'Ivori?

LLIGA DELS DRETSDELS POBLES

13

agent mediador per aquesta doblecondició.

Costa d'Ivori pot suposar perFrança controlar una de les ciutatsque ha esdevingut motor econòmicen aquella zona tan desfavorida,Abidjan. On hi ha unes 1000 empre-ses d'origen francès registradescom a ivorianes. A més, Costa d'I-vori és també un país on hi cal des-envolupar aspectes com ara les tele-comunicacions, les vies ferroviàrieso la gestió de l'aigua. Un pila depossibilitats de negoci de les quals,França i tampoc Estats Units, no hisón indiferents.

Pel que fa a aquest últim esclat vio-lent a Costa d'Ivori, cal dir que esdeu a la violació dels acords de Paufirmats a Marcoussis (França) du-rant el 2004. En aquests acords s'e-xigia el desarmament de les duesparts. Però el govern, va atacar lesforces rebels del nord a Boauké, vamatar a 9 soldats francesos. Això vaprovocar la resposta immediata deFrança que va destruir tota l’aviacióde Costa d'Ivori: dos avions i sis he-licòpters. Tal i com està la situaciódoncs, L. Gbagbo té davant seu unpanorama força complicat. Ara sónels rebels de G. Soro qui tenen supe-rioritat, gràcies al suport de França.Només dir que de cara el 2005, esta-ven previstes eleccions. Davant d'a-questa situació no sabem si seràpossible la seva celebració.

Amb tot plegat, L. Gbagbo ha optatper un discurs nacionalista, per talde crear una oposició contra els in-teressos francesos; però també deBurkina Fasso o Libèria que prete-nen desestabilitzar la zona per inte-

ressos de la seva pròpia sobiranianacional. A partir d'aquí molts mit-jans de comunicació acusen ambparaules i imatges, a l'actual presi-dent per afavorir i manipular la sevapoblació per tal que vagi a la caçade blancs, amb els corresponents in-cendis, saquejos i destrosses.Tot do-nat una visió de la població ivorianacom una gent més aviat primitiva isense massa criteri. Podríem, enprincipi, dubtar d'una percepció tanetnocentrista ja que molts dels feritsi morts pertanyen a la població civilsense distinció de cap mena. Segonsinformacions de la Fundació Ak-waba, amb seu a Bouaké, als hospi-tals d'Abidjan hi ha més de 1000 fe-rits de bala, pallisses i metralla. Lamajoria són joves, d'entre 20-25anys, i també moltes dones. Desenes(més de 50 persones) han perdut lavida per oposar-se amb les seves

mans i la seva veu als militars fran-cesos. Els francesos, per la sevabanda, van armats i estan protegitsper les Nacions Unides.

Tal com dèiem, no existeixen massamitjans de comunicació que doninuna altra versió als fets. França noconforme amb visualitzar l'agoniad'un poble i malmetre la seva sobi-rania, també fa servir la guerra me-diàtica per sortir triomfant enaquest combat tant deslleial. La po-blació està molt indignada pel com-portament de França tant per laseva ofensiva militar contra els ci-vils, com per les declaracions fetesper J. Chirac sobre L. Gbagbo "és ungovern feixista i qüestionable”.

Informació elaborada pel Grupd’Àfrica Negra

Lliga dels Drets dels Pobles

Últim esclat deviolència a Costad'Ivori

Les mobilitzacions populars a Costa d’Ivori han estat durament reprimides pel governprovocant diverses morts

amèrica llatina

14

El ex dictador Augusto Pinochet noestá loco. Así lo estableció ayer eljuez Juan Guzmán al procesarlo porsu responsabilidad sobre nueve dete-nidos desaparecidos y un homicidio,todos crímenes cometidos bajo la im-pronta del Plan Cóndor, la coordina-ción de los servicios secretos de lasdictaduras del Cono Sur para elimi-nar a sus opositores en los años 70.

Después de casi cuatro años de es-cabullir su responsabilidad por losmúltiples crímenes perpetrados du-rante la dictadura que encabezó en-tre 1973 y marzo del 90, parapetadoen una "demencia cortical", final-mente ayer su trinchera se desplomóuna vez más. Su nuevo procesa-miento —que devela que Pinochet,de 89 años, aún controla sus esfínte-res y mantiene un alto nivel de vigi-lancia— le ordena además permane-cer en detención domiciliaria.

Mientras los abogados querellantescelebraban el fallo como "histórico",los defensores del ex dictador pre-sentaron un recurso de hábeas cor-pus ante la Corte de Apelaciones deSantiago y lograron frenar elarresto hasta que la Corte se ex-pida. "El fallo sobrepasa los dere-chos humanos que tanto se prego-nan en este país al someter a pro-ceso a una persona que no está encondiciones de defenderse", alegó elabogado Pablo Rodríguez.

El juez Guzmán empezó a investi-garlo a mediados de año, despuésde que la Corte de Apelaciones lodespojara de la inmunidad que te-nía como ex presidente, decisión ra-

tificada luego por la Corte Su-prema. El mismo magistrado ya ha-bía arrestado y procesado a Pino-chet por otra causa, la Caravana dela Muerte, pero en 2002 fue sobrese-ído por la Corte Suprema, que aco-gió un informe médico que le diag-nosticó una demencia leve.

Pieza clave en la decisión del juezGuzmán de ayer, que contó con tresperitos médicos para adoptar una re-solución, fue la entrevista que Pino-chet concedió a un canal de TV deMiami el 24 de noviembre de 2003.Allí demostró gran capacidad cog-noscitiva y habilidad —dice Guzmánen su fallo— al responder que "todolo que se hizo, se hizo meditado".También lo demuestra cuando diceque los llamados "excesos" (crímenesy tortura) no obedecían a órdenes su-yas, endosándoselos a "subalternosque actúan y se quedan calladitos".

Un segundo factor que influyó en ladecisión de Guzmán fueron las res-puestas que Pinochet dio al interro-gatorio del juez Sergio Muñoz,quien investiga el origen de los 8 mi-llones de dólares que el ex dictadorocultó en una cuenta en el bancoRiggs de Estados Unidos. Allí de-mostró "coherencia, lógica, una me-moria bastante acuciosa y precisiónen sus respuestas", dice Guzmán.

Ocho de las nueve víctimas que ayerfueron mencionadas en el fallo fue-ron detenidas con la colaboración dela Policía Federal Argentina. El pri-mero es Jorge Fuentes Alarcón, dete-nido en mayo de 1975, al ingresar aParaguay proveniente de Argentina,

junto al dirigente trasandino Amílcar

Santucho. Fuentes fue después tras-

ladado a Chile, a una de las tantas

cárceles secretas de la DINA, la poli-

cía secreta de Pinochet; fue torturado

y desaparecido en enero de 1976.

También puso su nombre en el juicio

el que fuera fundador del MIR, Ed-

gardo Enríquez, detenido en Buenos

Aires el 10 de abril de 1976 por agen-

tes de seguridad argentinos. Entre

ellos, Osvaldo "Balita" Riveiro, quien

el 27 de agosto de 1975, siendo el se-

gundo jefe del SIE, entregaba a la

DINA una completa información so-

bre la Junta Coordinadora Revolu-

cionaria, la que también dio al coro-

nel Podestá, agregado militar de Pa-

raguay en Buenos Aires. Riveiro

viajó a Santiago el 2 de setiembre de

1975, invitado por el jefe de la DINA

con su esposa, y llevó como regalo la

"relación completa de todos los chi-

lenos ingresados a la Argentina des-

pués del 11 de setiembre de 1973". En

uno de los mensajes entre el jefe de

la DINA en Buenos Aires, Enrique

Arancibia Clavel y su casa matriz en

Santiago, se lee: Riveiro "tiene la

idea de formar una central de inteli-

gencia coordinada entre Chile, Ar-

gentina, Uruguay y Paraguay".

Por ello, Eduardo Contreras, abogado

querellante, dijo ayer: "Es un fallo his-

tórico que abre una nueva página en

el Derecho Penal Internacional".

Mónica González Clarín

Article extret del diari Clarin del 15de desembre de 2004

Chile: la memoria se imponea la barbarie

Procesan y ordenan arrestar a Pinochet por el Plan Cóndor

LLIGA DELS DRETSDELS POBLES

“Crec que el cinema ha de ser el ve-hicle per apropar-nos a temes que re-flecteixen la realitat social, enaquests moments de crisi social ieconòmica on els valors, no tan solsa Brasil sinó arreu del món, hauriend’estar en primera línia.” Volem co-mençar amb aquesta declaració deprincipis del director Helvécio Rat-ton, l’autor de Radio Favela, un breurecorregut pel cinema recent produïta Brasil que aposta per promoure lacultura de la pau i la defensa delsdrets humans, alhora que denúnciales causes de la marginalitat i de lapobresa en el nuclis urbans.

Alguns d’aquests títols han arribat ales nostres pantalles amb gran for-tuna, com ara Cidade de Deus(2002). D’altres, com Carandiru(2003) o Madame Satã (2003) nohan tingut la mateixa sort. Sovintbasats en casos reals, adopten uncaràcter documental i al mateixtemps aposten per una opció estè-tica i un llenguatge que els dota deles qualitats d’obra artística quesempre ha de tenir el cinema.

Es tracta, en definitiva, d’una pro-posta que allunya l’espectador deltòpic del paisatge de postal, desamba o de carnavals, i que provocasempre la reflexió.

Adoptant un ordre cronològic, es-mentarem en primer lloc EstacióCentral de Brasil, del director Wal-ter Salles, que actualment té en car-tellera la commovedora Diarios demotocicleta. Estrenada el 1998, re-presenta pel cinema brasiler recu-perar la creativitat del “Cinema

Novo” dels anys 50 i 60. Fou candi-data als òscars a millor pel·lícula es-trangera i a millor actriu principal.

Salles havia tractat en el film ante-rior, Terra Estrangeira (1995), lesconseqüències dels problemes eco-

nòmics que obligaven a tota una ge-neració a emigrar al sud industria-litzat o a fora del país. A EstacióCentral de Brasil l’acció comença ala principal estació ferroviària deRio de Janeiro. Allà Dora (l’extraor-dinària actriu Fernanda Montene-

15

Cinema i realitat social a brasil

Una gran part de les produccions brasilenyesdenúncen la marginalitat i la pobresa dels nuclis urbans

cinema

Impactant cartell de la pel·lícula Carandiru, seleccionada a participar en el Festival deCannes

16

gro) escriu cartes a persones analfa-betes, per tal de completar la minsapensió de mestra jubilada. Un cop acasa decideix quines envia i quinesquedaran tancades en un calaix. Undia arriben una dona i el seu fill denou anys Josué. Quan la dona moratropellada, Dora es fa càrrec delnen. Penedida d’haver-lo lliurat auna llar d’adopció en un primer mo-ment, l’acompanyarà a la recercadel pare en un llarg a viatge, que lioferirà a ella la possibilitat de recu-perar la tendresa perduda.

El punt de trobada dels dos perso-natges, dona i nen, és l’ espai deshu-manitzat i anònim de l’estació. Elpaisatge que recorreran és inhòspit,com també ho és l’assentament decases on finalment troben el pare.Aquesta duresa exterior es corres-pon amb els sentiments i les angoi-xes dels protagonistes.

La crítica ha relacionat aquest filmamb El lladre de bicicletes (1948), ex-ponent del millor neo-realisme italià,entre d’altres raons, pel retrat de la

relació entre un adult sever i amar-gat, i un nen espantat i idealista.

El director Jorge Furtado està con-siderat l’autor del millor curtme-tratge del cinema brasiler, titulatIlha das Flores, on ens narra el ciclevital d’un tomàquet des del camp deconreu fins als pestilents dipòsitsd’escombraries on els més pobres idesposseïts es veuen obligats a bus-car l’aliment.

El seu film L’home que copiava(2002) expressa la dimensió més in-dividual de la crisi social del país, lafalta d’estructura familiar, el consu-misme i el relativisme moral.

El títol fa referència al protagonista,que s’encarrega de fer anar una foto-copiadora. Ell i els altres personatges,abandonats per una estructura socialque no els dóna l’oportunitat de mi-llorar, creen un codi moral propi quejustifica els pitjors actes: la falsifica-ció, el robatori, el crim. És, en defini-tiva, la visió pessimista d’una societaton tot sembla estar corromput.

Les conseqüències de la fractura so-cial sobre els destins individuals ésel tema de Cidade de Deus, (2002),basada en la novel·la homònima au-tobiogràfica de Paolo Lins. Dirigidaper Fernando Meirelles i KátiaLund, assistent de direcció d’Esta-ció Central de Brasil, es rodà ambun repartiment d’actors no profes-sionals a les perilloses faveles deRio de Janeiro.

Es presenta en tres talls temporals.El primer ens situa a finals delsanys 60. Buscapé té onze anys i ésun dels centenars de nens de Cidadede Deus, un suburbi de Rio de Ja-neiro. Es manté allunyat dels grupsde nens que roben i s’enfrontenamb la policia. Ha trobat en la foto-

cinema

Cidade de Deus, basada en la novel·la de Paolo Lins, és una reflexió sobre l’extremapobresa, i la violència que viuen els nens sense infantesa

LLIGA DELS DRETSDELS POBLES

grafia un mitjà per salvar-se en elmón violent de la favela.

Dadinho, un nen de la mateixa edat,arriba al barri. Somnia amb conver-tir-se en el criminal més perillós deRio. Comença l‘aprenentatge fentencàrrecs pels delinqüents locals,entre els quals destaca Cabeleira ila seva banda, atracadors de ca-mions de gas. Ell li dóna l’oportuni-tat de cometre el primer crim.

El segon període correspon als anys70. Buscapé continua estudiant, tot ique està molt a prop de la fronterade la marginalitat. Dadinho ja és elcap d’una petita banda i segueixamb les mateixes ambicions. Hasubstituït els robatoris pel tràfic decocaïna, molt més rendible.

Per últim, el tercer tall ens porta al’any 1989. Buscapé realitza els som-nis de la seva infància, quan aconse-gueix una càmera i pot fotografiar elmón de la favela, vedat per a tots elsque no hi pertanyen. Dadinho, per laseva part, s’ha convertit en el narco-traficant més temut i respectat de

Rio, amb el nom de Zé Pequeno.Viuenvoltat dels seus amics de la infàn-cia i protegit per un exèrcit de nensentre 9 i 14 anys. Disputa el seu po-der amb Carrot, el cap de la bandarival. Un cobrador d’autobús, ManuGalinha, testimoni de la violació dela seva xicota, decideix venjar-la, totmatant a Zé Pequeno.

La cinta és una reflexió sobre l’ex-trema pobresa i la violència queviuen aquests nens sense infància,armats, enfrontats amb la policia,amb poques possibilitats de defugirla misèria

Malgrat les dificultats de la vida enels suburbis de les grans ciutats, onmoltes persones es veuen abocadesa una precària subsistència, trobemuna escletxa d’esperança en els dosfilms amb els quals acabarem aquestbreu repàs al cinema brasiler.

En tots dos es presenta un exemplede superació de les dificultats, grà-cies al suport de la vida comunità-ria, que reforça la solidaritat entreels veïns.

Radio Favela (2002) explica la histò-ria real d’una emissora de ràdio(Uma Onda No Ar) que va ser creadaper un grup de quatre nois negres

d’un barri de faveles de Belo Hori-zonte a la dècada dels vuitanta.Aquesta veu dels sense veu va serperseguida durant més de vint anys;la programació i el llenguatge viu livan donar èxits d’audiència moltconsiderables més enllà de la favela.

L’acció del film comença amb unabatuda policial. Els narcotraficantsfugen o amaguen la seva mercade-ria, i una ràdio pirata adverteix alshabitants de la favela que es prote-geixin. L’objectiu de la policia éstrobar la ràdio i fer-la callar. Jorge,el líder, és empresonat i explica alsreclusos la història.

L’artista es converteix en un nou he-roi popular i esdevé com el modelque pot cohesionar la seva comuni-tat. És l’exemple de Carlinhos Browal film de Fernando Trueba El mila-gro de Candeal (2004), que volemincloure-hi tot i ser de nacionalitatespanyola.

Bebo Valdés, el gran pianista cubà de85 anys exiliat a Estocolm, viatja finsa Salvador de Bahia, on les músi-ques i les religions d’Àfrica s’hanconservat en les formes més pures.Mateus, un músic bahià, l’introdueixen la comunitat afro-bahiana i elporta a Candeal, una favela que s’haconvertit en un lloc molt especialgràcies a la iniciativa de CarlinhosBrown i sobretot a l’esforç dels seushabitants. Allà no n’hi ha armes nidrogues. Sí que hi ha, en canvi, unconservatori de música, un centre desalut i les il·lusions de moltes perso-nes que creuen que amb el seu esforçquotidià poden aconseguir una vidamillor. És, en definitiva, un magníficdocumental que ens fa gaudir la mú-sica i ens convida a confiar en quecanviar les coses és possible.

Isabel Ruíz

Madame Satã és una mirada a la societatbrasilenya més marginal, i també unahistòria èpica sobre com l’art pot provo-car canvis en els prejudicis del públic

17

Terra Estrangeira narra les migracionsforçoses causades per la pobresa

biblioteca

Què m’ha passat?En la fe, en la políti-ca, en l’amorFrancesc Puig i Busquets;Editorial Mediterrània,2004, 318 pàgines.

Què m’ha passat? És l’exclamació que li surt del’ànima a Francesc Puig, impressionat de la sevapròpia evolució personal, en rellegir, trenta anysdesprés, les cartes que ell mateix havia escrit afamiliars i amics des d’Anglaterra, Salamanca iRoma on era per motius d’estudi i sobretot des-prés, entre els anys 1963 i 1973, des de Xile on vaviure i treballar com a sacerdot en barriadesobreres, durant els governs d’Eduardo Frei i Sal-vador Allende. L’experiència humana, religiosa ipolítica del “socialisme en llibertat” va ser deci-siva per a ell, especialment quan va acabar em-presonat, torturat i expulsat de Xile per la dicta-dura del general traïdor Pinochet.Aquest llibre pot ajudar a tots els lectors i lec-tores a pensar en la pròpia experiència vital i,per què no?, a ajudar-nos a viure millor en laintempèrie i la incertesa dels temps actuals.

Hegemonia osupervivència.Estats Units a larecerca del dominiglobal.Noam Chomsky;Empúries, Barcelona, 2004,343 pàgines

Segons moltes opinions, fa més de mig segle queels Estats Units desenvolupen una ambiciosa es-tratègia imperial amb l’objectiu de mantenir elplaneta sota el seu control sense tenir en compteles conseqüències ni els riscs de les seves ac-cions. Actualment, el govern de Bush ha intensi-ficat aquest procés i ha dut el país fins als límitsdel control imperial, posant el seu afany de poderper davant de la preservació del nostre planeta.AHegmonia o supervivència Noam Chomsky in-vestiga, amb el rigor que el caracteritza, com s’haarribat a aquesta situació, quin perill ens ame-naça i per què el govern d’Estats Units està dis-posat a arriscar el futur de la nostra espècie.Lúcid i molt ben documentat, Hegemonia o su-pervivència és el primer llibre que Chomsky haescrit en molt temps, després de publicar diversesrecopilacions d’articles i conferències, i és, sensdubte, l’assaig més ambiciós dels últims anys.

Dar y tomar. ¿Quésucede con la ayudainternacional?David Sogge;Icaria Editorial,Barcelona, 2004,271 pàgines.

L’ajuda internacional és el resultat d’un esforçglobal caracteritzat per l’important flux de di-vises que involucra. És una activitat compli-cada, amb molts forats negres tot i que d’ella

s’espera que pugui respondre a nous i cada ve-gada més complexes problemes. Però ¿és real-ment capaç de fer-ho?Tot i que se suposa que és una activitat gene-rosa i desinteressada, amb freqüència perju-dica més del que ajuda, beneficiant més als do-nants que als receptors. Pot ser d’una altra ma-nera? Podem crear un sistema que genuïna-ment ajudi? Un sistema democràtic en la sevaexecució, efectiu en el seu impacte, adequatper la seva escala, just en els seus resultats?Dar i tomar aborda aquests interrogants.L’ajuda internacional és un tema que es afectaa tots, tant econòmic com èticament. Aquest lli-bre aposta per què l’ajuda deixi de ser un pro-blema i es converteixi –per fi– en una solució.

Diferentes,desiguales ydesconectados.Mapas de lainterculturalidadNéstor García Canclini;Gedisa Editorial,Barcelona, 2004,223 pàgines.

A les societats occidentals la interacció entrecultures s’intensifica, impulsada pels intercan-vis tecnològics i econòmics. L’augment dexocs interculturals fa pensar que no suporta-rem bé tanta proximitat.Partint d’aquesta situació Néstor García Canclinielabora un llibre sobre teories socioculturals ifracassos polítics. Recórrer críticament la trajec-tòria recent de l’antropologia cultural, la sociolo-gia i, també, d’algunes teories de la comunicacióque solen pensar les diferències i desigualtats entermes d’inclusió i exclusió. Des d’una perspec-tiva transdisciplinària i intercultural, l’autor ana-litza amb un original enfocament les cultures ju-venils i les societats del coneixement.

La Deshonra rusaAnna Politkovskaya;RBA, Barcelona, 2004,218 pàgines

Des d’agost del 1999, Anna Politkovskaya, re-portera de la revista Novaia Gazetta, ha visitatTxetxènia en més de quaranta ocasions per in-formar sobre la segona guerra que arrasa aaquesta petita república.Al descriure el calvari de la població txetxena,Politkovskaya mostra que la prolongació delconflicte fa que la situació es torni cada ve-gada més incontrolable. La violència absolutaafavoreix a la minoria txetxena més radical,en detriment de la majoria partidària de lesidees occidentals, al temps que deshumanitzaals combatents d’ambdós bàndols. Els militarsrussos saquegen, violen i maten amb total im-punitat. Per altra banda, els combatents txet-xens són devorats per un sentiment de ven-jança que deriva a la criminalitat pura i dura.

Las guerras del aguaVandana Shiva, Icaria Editorial, 2002,159 pàgines

A Las guerras del agua,Vandana Shiva utilitzael seu coneixement de la ciència i la societatper analitzar la històrica erosió dels dretsd’accés a l’aigua per part de les comunitatshumanes. L’autora del llibre rebel·la commolts dels més importants conflictes actuals,moltes vegades emmascarats com a guerresètniques o religioses, són de fet disputes perrecursos naturals escassos i necessaris.Las guerras del agua ressalta la funció espiri-tual i tradicional que l’aigua ha tingut encomunitats històriques, i alerta de la privatit-zació que amenaça cultures i formes de vidauniversals.

Vandana Shiva

Vandana Shiva és una de les pensadores mésdinàmiques i provocadores del món en temesrelacionats amb el medi ambient, amb elsdrets de la dona i amb qüestions internacio-nals. Física, ecologista i activista, l’any 1993 vaser distingida amb el Right Livelihood Award,el Premi Nobel alternatiu.És directora de la Fundació per la Investigacióde les Ciències, la Tecnologia i la Política deRecursos naturals. Ha publicat nombroses lli-bres i articles entre els quals val la pena des-tacar els llibres Biopiratería i, juntament ambMaria mies, Ecofenimismo y La praxis de l’e-cofeminismo.

Vandana Shiva es una de las científicas másradicales y prometedoras del mundo.

The Guardian

Shiva es un estallido de energía creativa, unapotencia intelectual.

The progressive

Un llibre, un autor

18

Bibliografia destacadaTots aquests llibres els podeu consultar a la Biblioteca de la Lliga

19

activitatsLLIGA DELS DRETSDELS POBLES

El passat 19 i 21 d’octubre l’antropòleg Lluís Mallart i Guimerà va di-rigir el seminari La salut, la malatia i la medicina: la manera de fer ide pensar de la societat africana. Els Evuzok del Camerun. Les duessessions van servir per introduir al públic sobre la riquesa culturalque hi ha a l’Àfrica.

Seguim dient que l’Àfrica és el gran continent desconegut, però grà-cies a les aportacions com les de Lluís Mallart, mica en mica anemconstruint una base de coneixements per poder ser més crítics ambla informació que rebem de l’Àfrica.

Durant el mes de novembre vàrem organitzar, conjuntament ambla Secció Natura de la Unió Excursionista de Sabadell, un cicleorientat a reflexionar sobre què podem fer per assolir un món mésjust, sobretot, pel que fa al consum i l’ecologia.

Al cicle hi van participar Xavier Mayor, ecòleg; dos membres delCRIC (Centre de Recerca i Informació en Consum); Toni Codina, di-rector de Setem; i Raül Màrquez i Quimet Colom del Comité de Su-port de l’MST de Barcelona.

En total hi van assistir unes 200 persones. No es descarta la possi-bilitat d’organitzar conjuntament cicles similars de cara al futur.

El Grup de Yurimaguas ha realit-zat un calendari amb fotografiesde dones i nens de les comunitatsChayauites del Perú, amb quifem projectes des de fa més de 12anys. El calendari s’ha distribuïtper diferents comerços de Saba-dell, Castellar del Vallès, Rubí,Arenys de Munt i Sant LlorençSavall. La totalitat de l’import dela venda del calendari anirà a pa-rar al projecte de prevenció de lamalària, inclòs en el marc deldesenvolupament sanitari de lescomunitats chayauites.

Per tercer any consecutiu laLliga participarà en el catàlegd’accions de Diputació de Barce-lona 2005, que ofereix als ajunta-ments de la província. Enguanyl’activitat la plantegem des del’aproximació al pobles de la me-diterrània, i concretament al Ma-grib, però seguim mantenint eltema transversal de la dona.

Seminari a càrrec de l’antropòleg Lluís Mallart

L’emergència dels fets de Costa d’Ivori de novembre passat, va fernecessari organitzar una conferència per explicar, i donar claus perentendre el que està passant en l’anomenada “Suïssa africana”. Al’acte i van participar Marie Françoise Affoua, periodista de Costad’Ivori; Patrícia Rodríguez, responsable de l’Àrea d’Àfrica de l’A-gència Catalana de Cooperació al Desenvolupament de la Generali-tat de Catalunya; i N’Guessan Yao, membre de la Fundació Akwaba.

Conferència sobre el conflicte de Costa d’Ivori

Projecte de sensibilització de Costa d’Ivori

Cicle de conferències consum ecologia i relacionssud-nord

Calendari amb fotografies de les comunitatsindígenes chayahuites

Participació en el catàleg d’accions de sensibilitza-ció de la diputació de barcelona

Fa dos anys vàrem crear un consorci amb la Fundació Akwaba iFarmacèutics Mundi per un projecte de construcció de l’HospitalMaterno Infantil Catalunya a Bouaké (Cosa d’Ivori). Arrel del con-flicte iniciat el 2002, se n’ha retardat la construcció. Finalment, aprincipis de gener de 2005, ja estarà totalment construït, i es co-mençarà a constituir l’estructura de gestió de l’hospital.

Per part nostra, aquest any 2005 iniciarem la campanya de sensibi-lització sobre l’Àfrica Occidental, a les comarques del Vallès Occi-dental, el Vallès Oriental, el Baix Llobregat i el Barcelonès.

Informacions diverses

Utilitza aquest imprès si desitges fer-te soci/a de la Lliga dels Drets dels PoblesSí, desitjo col·laborar en els projectes i activitats que organitza la Lliga

Dades personals

Nom i cognoms: Data de naixement:DNI: E-Mail:Domicili: Població:Codi Postal: Telèfon:

Vull fer una aportació anual de

Dades bancàries

Entitat Oficina DC Compte corrent

Data Signatura del titular

*També pots fer-te soci/a de la Lliga a través d’internet o per telèfon (al 93 723 71 02)

LLIGA DELS DRETS DELS POBLES: Carrer Sant Isidre, 140 (Ca l’Estruch) 08208 Sabadell

Publicació de la

Podeu obtenir més informació a través de la nostra webwww.lligadelsdretsdelspobles.org

o contactar amb nosaltres mitjançant l’adreça electrònicainfo@lligadelsdretsdelspobles.org

CoordinadoraUn Altre Mónés Possible

Servei Ciutadà d’Acollimenta l’Immigrant

Finançament Ètic i Solidari

La Lliga dels Drets dels Pobles forma part de: