RESUM P.FISIOLÒGICA

MÒDUL 1

CONCEPTE I ORIGENS DE LA PSICOLOGIA FISIOLÒGICA

La psicología fisiológica té un objecte d’estudi propi i utilitza el mateix mètode que la resta de

disciplines científiques. Per tant, es persegueix la contrastació empírica, en la mesura que es formulen

hipòtesis per a buscar evidencies empíriques que les confirmin o les refutin.

La psicobiologia és la disciplina l’objecte d’estudi de la qual, és la conducta i la cognició, però atenent les

bases biològiques subjacents.(1950). Aquesta forma part de la psicobiologia que s'encarrega d'abordar

els mecanismes neurals de la conducta i la congnició, duent a terme manipulacions del sistema nerviós

en situacions controlables. Tot això està ubicat en el marc de les neurociències.

MÒDUL 2

1. LA VISIÓ

1.2 Cap a l'escorça

Els psicòlegs de la percepció diuen que hi ha dos tipus d’estímuls; el distal i el proximal. L’estímul distal es

refereix a l’objecte físic que desencadena el procés perceptiu. Mentre que anomenem estímul proximal

la projecció particular que conforma l’estímul distal en les superfícies sensorials.

En el cas de la visió podem assumir que un estímul distal és qualsevol dels objectes capaços de reflectir la

llum, mentre que l’estímul proximal és el patró distribuït d’energia captada pels fotoresceptors a partir

de la presència de l’estímul distal. L’estímul proximal serà, per tant, una imatge amb característiques

certament diferents de les de l’estímul distal en el qual s’origina.

Les característiques que coneixem de l’estímul distal són les que provenen de la interacció

sensoriomotriu que mantenim amb el món físic., per tant el punt de partida dels sistema visual, per

aconseguir la formació del precepte és l’estímul proximal.

1.2.1 NERVI ÒPTIC

El nervi òptic és el segon dels 12 parells de nervis cranials. Els axons de les cèl.lules ganglionars deixen la

retina a través del disc òptic i constitueixen les fibres del nervi òptic. A grans trets podem decidir la retina

1

en dues grans meitats; la meitat nasal i la meitat temporal. Els axons de les cèl.lules ganglionars de les

retines nasals creuran d’hemisferi en el quiasma òptic, mentre que els axons que provenen de cèl.lules

de les hemiretines temporals passaran també pel quiasma òptic però sense decusar. Tota la informació

del món que prové del camp visual esquerre és processada a l’hemisferi dret i tota la informació que

prové del camp visual dret és processada a l’hemisferi esquerra.

Un pacient que manifesta veure només la part central del seu camp visual ens podria està indicant que

no rep informació de les hemiretines nasals i, per tant, es podria pensar en una lesió en l’àmbit del

quiasma òptic.

1.2.2 NUCLI GENICULAT LATERAL DEL TÀLEM NGL

El NGL és la primera instància de la via visual que es modulada per informació que prové d’estructures

jeràrquiques superiors. Una vegada que els axons de les ganglionars passen pel quiasma òptic, entren a

l’hemisferi cerebral que els correspon segons el sector del camp visual del qual reben informació i arriben

al NGL del tàlem. Els axons que arriben a cada NGL mantenen separada la informació que prové de cada

ull i generen un mapa ordenat de la informació corresponent al sector del camp visual que codifiquen. En

cada NGL, trobem 6 capes en les quals es distribueixen els cossos cèl.lulars de l’NGL, segons la seva

procedència. A les capes 1 i 2 que són les més ventrals, faran sinapsis les cèl.lules ganglionars de la retina

tipus M. Allà es trobaran amb cèl.lules de cos cèl.lular gran que són les que donen el nom a aquestes

capes magnocel.lulars. En aquestes capes es processarà la informació provinent d’estímuls amb baixa

freqüència espacial i alta freqüència temporal que els arriba de cèl.lules ganglionars tipus M de la retina i

conformen així la via magnocel.lular.

Les capes 3, 4, 5 i 6 es coneixen com a capes parvocel.lulars ja que hi trobarem cèl.lules amb cossos

petits que reben informació de les cèl.lules tipus P. Per tant són senssibles als components espectrals de

la llum i processen els components d’alta freqüència espacial (codifiquen detalls) i baixa freqüència

temporal de la imatge visual.

A cadascuna de les 6 capes de l’NGL les cèl.lules mantenen un mapa retinotòpic.

Estudis recents mitjançant imatge per ressonància magnètica funcional (IRMF) sembla evident que l’NGL

en la seva vinculació íntima amb l’escorça té un rol important en diversos aspectes de la cognició humana

i particularment en la percepció.

1.2.3 VIES PER AL TRANSPORT DE LA INFORMACIÓ VISUAL

Una vegada que els axons de les cèl.lules ganglionars passen pel quiasma òptic, aquestes formen el que

és coneix com el tracte òptic que serà l’estructura que transportarà informació visual a partir d’aquí. La

majoria de les fibres procedents de la retina(90% més o menys) conformaran la via geniculoestriada o via

2

visual primària que connecta amb l’NGL i des d’allà amb les diferents capes de l’escorça visual primària

(V1).

Totes les fibres que arriben fina a les capes 4ca es denominen via magnocel.lular, les quals són força

importants per a la detecció de canvis ràpids relacionats amb la detecció de moviment visual i amb la

percepció de components de baixa freqüència espacial en la imatge visual. Anàlogament, el conjunt

complet de cèl.lules que arriba fins a la capa 4cB es coneix com a via parvocel.lular, la qual resulta

impresindible per a la codificació del color i la visió espacial de gran detall.

També hi ha algunes neurones ganglionar que connecten amb diversos nuclis de processament

d’informació visual i regulen questions com el parpelleig, el control pupil.lar... . hi ha un altra conjunt de

fibres que van des de la retina fins al col.licle superior i conformen la via tectopulvinar, d’origen evolutiu

més antic. Aquests conjunt de fibres (100.000 més o menys) estableix sinapsis en primer lloc al col.licle

superior, després amb el pulvinar (un altra nucli al tàlem)i, des d’allà, bona part d’aquesta informació va

cap a àrees específiques de l’escorça visual V2 i V5. la seva finció sembla està centrada en l’orientació de

respostes mitjançant el control del moviment del cap i dels ulls, específicament dels moviments sacàdics.

La via geniculoestriada amb els seus components parvocel.lulars, magnocel.lulars i coniocel.lulars

podria constituir les fases inicials de dos grans corrents d’informació en el sistema visual, que es

coneixen amb els noms de la ruta del què i la ruta de l’on.

Ungerleider i Mishkin (1982), van proposar l’existència de dos grans corrents de processament en el

sistema visual a partir que la informació arriba a la V1. d’una banda suggereixen l’existència d’un corrent

ventral d’informació (també denominat canal de processament per a la percepció) que es projectarà,

després de passar per l’escorça visual primària, sobre el còrtex inferotemporal ( té un paper fonamental

en la identificació i el reconeixement dels objectes) En aquest corrent, el trajecte que va des de la retina

fins a l’àrea V1 és el que prèviament hem denominat la via geniculoestriada. D’altra banda, hi hauria el

corrent dorsal (també denominat canal d’informació per a la guia de l’acció) que s’acabarà projectant al

còrtex parietal posterior després de passar pe V1, però que connectaria amb la informació que prové per

la via tectopulvinar.(intervé en la localització; posició a l’espai, moviment...)

El nostre cervell visual sembla funcionar descomponent la imatge per múltiples rutes funcionalment

dispars que combinen el processament en paral·lel, la cooperació horitzontal i la jerarquia par a garantir

la supervivència de l’observador mitjançant la programació visiomotora que li permetrà desenvolupar

conductes eficaces davant de les diferents situacions que provoca la seva relació amb el món físic.

3

1.2.4. ESCORÇA VISUAL PRIMÀRIA

L’escorça visual primària igual que tot el neocòrtex és composta per 6 capes diferenciades des del punt

de vista dels tipus cèl.lulars, les connexions i les entrades i sortides.. l’escorça visual primària s’ubica a la

part posterior del lòbul occipital, just per devant i envoltant-la hi ha l’àrea V2.

La projecció de la via visual primària sobre V1 és retinotòpica, és a dir, manté les relacions topològiques

de la retina. Però aquests mapatge no respecta les proporcions espacials. La fòvea, la zona de més

agudesa visual, que a la retina s’ha de concentrar per raons geomètriques en uns quants graus de la

superfície corba de l’ull, no té aquestes restriccions a escala cortical.. com en altres modalitats sensorials

la quantitat d’àrea cortical està relacionada amb la densitat de fotoreceptors per àrea de retina més que

amb l’àrea per si mateixa. Per tant, la fòvea ocupa en termes relatius un àrea cortical molt més gran que

la que li correspondria segons la seva àrea a la retina. A aquests fenomen se’l coneix com a magnificació

cortical.

Encara que l’NGL rep entrades d’ambdós ulls, els axons acaben en capes separades, de manera que les

neurones de l’NGL són estimulades per l’ull esquerre o el dret però no per ambdós. Més enllà de la V1, els

senyals dels dos ulls es combinen fent que la majoria de les neurones corticals tinguin camps perceptius

binoculars amb la mateixa mida, forma, orientació preferida i la mateixa posició en el camp de visió de

cada ull.. la unió de les entrades dels dos ulls en l’àmbit de V1 proporciona una base per a l’estereòpsia, la

sensació de profunditat que tenim quan observem objectes pròxims.

Encara que la majoria de les neurones en V1 responen a estímuls provinents d’ambdós ulls, la intensitat

relativa d’aquestes entrades varia de neurona a neurona. En la V1 té lloc un primer processament dels

trets elementals (per exemple, freqüències espacials) que culminarà, més endavant, en la percepció de la

forma, del color i del moviment.

Agnòsia visual; aquests concepte s’utilitza per a designar dèficits de reconeixement visual que no es

poden explicar a partir de desordres sensorials ni de disrupció del llenguatge o de deterioraments

mentals severs. La majoria de les agnòsies visuals sembles ser provocades per accidents

cerebrovasculars, amb conseqüències en les àrees V2 i V3 i possiblement en altres àrees de l’escorça

visual. Aquests tipus de lesions solen tenir una representació clara en ambdós costats dels lòbuls

4

occipitals. L’agnòsia de la forma consisteix, fonamentalment, en la incapacitat d’organitzar la informació

sensorial en una forma determinada mitjançant la discriminació del contorn de l’estímul davant el fons.

Una de les síndromes més sorprenents del grup de les agnòsies és la prosopagnòsia, i es manifesta en la

dificultat d’un pacient per a reconèixer cares, inclosa la seva.

1.3 Processament cortical

El conjunt d’àrees corticals que processen la informació visual s’organitza en dues grans vies, una ventral

que inclou part del lòbul occipital ,que processaria aspectes relacionats amb la forma i característiques

dels objectes com el color, i una dorsal que s’esten per part del lòbul parietal i que processaria aspectes

relacionats amb la posició dels objectes (ubicació a l’espai, moviment). La ruta ventral (representació) és

la ruta del que i la dorsal (acció) la del on.

1.3.1. PERCEPCIÓ

Percepció de la brillantor: és la sensació que produeix la luminància d’una superfície després de ser

processada pel nostre sistema visual. (perceptual)

Percepció del color: experiència subjectiva vinculada a la composició espectral de la llum que arriba a les

retines dels nostres ulls.

- El to és la quantitat de vermell, blau, verd o groc en un estímul.

- La saturació és la quantitat de tonalitat que hi ha en la llum.

Percepció de la forma: V2 integra els atributs processats en V1 i la ruta del què. Agnòsia visual=dèficit de

reconeixement i prosopagnòsia=dificultat per reconèixer cares, inclosa la seva

Percepció del moviment: per a detectar el moviment global en el pla frontal les senyals s’integren a l’àrea

mediotemporal i cap a V1. Acinetòpsia=només perceb objectes quiets

1.3.2 PROCESSAMENT DE BAIX A DALT:

2 tipus de proces de la inf sensorial

- Des de dades sensorials fins la construcció d’un precepte, idees (buttom-up)

- Des d’una idea o concepte fins la formació del precepte(activitat cortical)

2. AUDICIÓ

Podem definir els sons com a ones que es propaguen a través de l’aire com a conseqüència de la vibració

que produeixen els objectes quan vibren. Sabem que no tots els sons són iguals, i això es deu al fet el els

sons tenen tres dimencions perceptives diferents; to, volum i timbre.

5

· El to, és determinat per la freqüència de la vibració de l’ona i es pot mesurar en hertzs(Hz)

· El volum, es podria dir que és la intensitat amb que percebem un so.

· El timbre, ens dóna informació sobre la complexitat o naturalesa d’un so concret, per exemple el lladruc

d’un gos.

L’orella humana es conformada per tres parts;

· orella externa, constituïda pel pavelló auricular, la conca i el conducte auditiu. Funció reculloir l’energia

sonora i dirigir-la cap al timpà o membrana timpànica, pel canal auditiu.

· Orella mitjana, està conformada pel martell, l’enclusa i l’estrep o ossets de l’orella mitjana.

· Orella interna, està conformada per la còclea. La còclea es divideix en tres parts; la rampa vestibular, la

rampa mitjana i la rampa timpànica, i a més a més conté a l’organ de corti, que és l’organ receptor, està

format per la membrana basilar, les cèl·lules ciliades, que són els receptors auditius i la membrana

tectorial. L’òrgan del Corti és l’encarregat d’enviar la informació auditiva cap a l’encèfal per mitjà del

nervi coclear o gangli espiral. Aquest nervi té unes neurones bipolars que els seus axons formen les vies

aferents del nervi coclear fins al bulb raquidi en els nuclis coclears. I els axons que constitueixen les vies

eferents s’originen en el complex olivari superior i sinapten directament amb les cèl.lules ciliades. Els

neurotransmissors implicats en les sinapsis aferents són dels aminoàcids glutamat o aspartat i en les

sinapsis eferents acetilcolina que és inhibitori. La membrana basilar respon de manera diferent davant de

sons amb diverses freqüències sonores; per aquests motiu, es diu que la relació entre l’escorça i la

membrana basilar és considerada com un representació tonotòpica. Les freqüències altes o mitjanes es

codifiquen d’una manera espacial, mentre que les freqüències baixes ho fan d’una manera temporal.

Cada hemisferi cerebral rep informació auditiva de les dues orelles , però sobre tot de l’orella

contralateral.

Nervi auditiu Lemnisc lateral

Gangli espiral>nucli coclear ventral>oliva sup.del mateix bulb>col·licle inf. mesencèfal > NGM del tàlem >

escorça auditiva lòbul temporal.

L’escorça auditiva dos corrents:corrent ventral (s’encarrega d’analitzar sons complexos) i corrent dorsal

( localització dels sons)

2.4. Codificació dels sons

-codificació del to: és la freqüència de la vibració de l’ona i la còclea és l’encarregada de captar

aquesta vibració. Freq altes extrem basal de forma espacial i, freq baixes extrem apical de forma

temporal (via aferent del nervi coclear)

-Codificació del volum: segons el nombre de descàrregues

-Codificació del timbre: mb basilar- nervi coclear- escorça

6

2.5 Percepció de la localització espacial del so

-Localització del so mitjançant diferències de fase: Les neurones del sistema auditiu responen

selectivament als diferents temps d'arribada.

-Localització del so mitjançant el timbre: Quan arriben les ones a les orelles reboten i segons si

provenen del davant o del darrere sonaran diferents.

- Localització mitjançant diferències o intensitats: Hi han neurones que s'activen de manera

diferent. Les cèl·lules binaurals amb relació al volum es troben al complex olivari superior lateral i les que

diferencien el temps o la fase, es troben al complex olivari superior medial.

4.3 Vies somatosensorials

Les neurones aferents del sistema somatosensorial projecten les dendrites als receptors i l’axó , a la

medul·la espinal.

7

• Les fibres que provenen dels receptors del tacte i la propiorecepció discorren per la via posterior

del lemnisc medial o via de les columnes dorsals. Receptors mecanosensorials/ Mèdul.la espinal/

Bulb raquidi- nucli gràcil (parts inferiors del cos) i nucli cuneïforme (parts superiors del cos)/

contralateral- nucli ventral posterolateral del tàlem/ escorça somatosensorial primària.

• Les fibres que provenen dels receptors del dolor i de tº discorren per la via anterolateral. Gangli

trigemin (cara) receptors mecanosensorials/mèdul.la espinal/ decussen a l’altre meitat lateral

(feix espinotalàmic)/ nucli ventral posterolateral del tàlem o posteromedial de la cara.

4.4.- L' organització cortical del tacte

COMPLEX VENTRAL POSTERIOR DEL TÀLEM I PROJECCIONS CORTICALS

8

L'àrea cortical rep l'activitat de les vies perifèriques somatosensorials, després de la sinapsi al tàlem, és coneguda com a cortex somatosensorial.

L'ESCORÇA SOMATOSENSORIAL PRIMÀRIA I LES ÀREES SECUNDÀRIES ADJACENTS

4.4.1 ÀREA SOMATOSENSORIAL PRIMÀRIA

L’organització cortical del sistema somatosensorial està creuada lateralment respecte l’aparell corporal.

Zona tàctil, propioceptiva, tendons i articulacions. Hemisferi dret=imaginació, hemisferi esquerra=

analític, verbal

Àrea sometosensorial secundària forma una dinàmica d’interacció espaciotemporal.

4.4.2 ÀREES SOMATOSENSORIALS SECUNDÀRIES

El processament somatosensorial, no acaba en les projeccions que arriben a l’escorça somatosensorial

primària. L’anàlisi de les propietats complexes, tant del propi cos, com dels objectes que hi estan en

contacte, necessita la integració de l’activitat de múltiples receptors, de diferents tipus, i en diferents

localitzacions, en la forma d’una dinàmica d’integració espaciotemporal. Aquests processos complexos

d’integració els trobem ja a l’escorça somatosensorial secundaria (SII) i en altres àrees com l’escorça

parietal posterior (CPP) o l’ínsula.

4.7.- Percepció del dolor i la temperatura

4.7.1 EL DOLOR

Podem definir la percepció del dolor com un mecanisme d’alarma enfront de situacions nocives. Els

estímuls capaços de produir aquests danys són de diversos tipus:

Mecànics: pressió excessiva

Tèrmics: calor i fred extrems.

Químics: pH excessius, determinats ions o substàncies neuroactives...

9

A escala fisiològica l’actuació dels nociceptors es relaciona amb l’alliberament de substàncies químiques

en resposta al dany o inflamació dels teixits. Aquestes substàncies químiques són les que provoquen

l’activitat dels nocioceptors. Les fibres associades als receptors de les vies somatosensorials poden ser

de dos tipus; fibres A_ i fibres C. Les primeres estan associades a nocioceptors mecànics, tèrmics i

químics, i la sevaactivació s’associa al dolor primari (sensació punxant, viva , molt definida i amb una

localització precisa). I les fibres C estan associades a nocioceptors polimodals, que són activats per

diversos tipus d’estímuls mocius. La seva activació s’associa a dolor secundari (difús, persistent i

escassament localitzat).

La variabilitat del sistema del dolor permet unes

formes de regulació inexixtents en altres

sistemes sensorials. Se sol parlar de dues formes

essencials de regulació del dolor; la regulació

aferent i la regulació descendent. La primera es

produeix per la interacció, a escala medul.lar, dels

aferents dels mecanoreceptors i dels

nocioceptors, que resulta en la modulació dels

senyals dolorosos transmesos al cervell. El patró

classic de la regulació aferent és l’anomenada

hiperalgèsia, en la qual l’activitat del tacte suau

provoca dolor. O al contrari, quan l’activitat dels

mecanoreceptors provoca una reducció del

dolor. Per aquesta rao, fer massatges a la zona

adolorida després d’un cop lleu, produeix una

reducció de la senssació de dolor. I la regulació descendent es produeix per la intervenció dels centres

superiors del sistema nerviós central, que modulen la resposta al dolor en els múltiples nivells implicats,

tan a la mèdul.la com a l’hipotàlem, l’amigdala o l’escorça.

4.7.2. LA TEMPERATURA

És considera que la percepció de la temperatura constitueix un subsistema independent dins de

l’organització del sistema somatosensorial. La importància vital de la temperatura depèn de que totes les

cèl.lules del cos hi són sensibles, ja que hi pot afectar el funcionament químic. Els termoreceptors a la pell

detecten principalment canvis sobtats i variacions de temperatura, i s’adapten durant els estímuls de

llarga durada.

5.4. Vies descendents

10

Hi ha vies medials que acaben en motoneurones que

controlen els músculs axials i els proximals de les

extremitats, i vies laterals que acaben en

motoneurones que controlen els músculs distals de les

extremitats. Les vies medials estan implicades, en el

control de la postura, mentre que les vies laterals

s’encarreguen del control dels moviments precisos

fets pels membres més distals, com els dits o el peus.

Hi ha 4 vies descendents fonamentals. Via

corticoespinal, via corticobulbar, vies ventromedials i

el tracte rubroespinal.

Els axons del tracte corticoespinal ventral controlen

les motoneurones (a) que mouen els músculs del coll,

el tronc i els músculs proximals de les extremitats. Per

tant aquesta via està implicada en el control de la

postura i la locomoció. Els axons del tracte corticoespinal lateral discorren pel costat contralateral des

del bulb. Aquests axons controlen les motoneurones (a) que mouen els músculs de la musculatura distal.

Per tant, aquesta via està implicada en el control del moviments precisos de les mans i els dits.

11

Els axons del tracte corticospinal ventral (A), controlen les moroneurones (a) que mouen els músculs del

coll, el tronc i els músculs proximals de les extremitats. Per tant, aquesta via està implicada en el control

de la postura i la locomoció.

Els axons del tracte corticoespinal lateral (B), discorren pel costat contralateral des del bulb. Aquests

axons controlen les motoneurones (a) que mouen els músculs de la musculatura distal. Per tant, aqueta

via està implicada en el control dels moviments precisos de les mans i els dits.

La via corticobulbar, també és formada per axons que parteixen de l’escorça motora primària.

Tanmateix, aquesta via no s’estén per tota la medul.la espinal, sinó que acaba al bulb raquidi, en els

nuclis motors dels nervis cranials cinquè (trigemin), setè (facial), desè (gandul) i dotzè (hipoglòs).El

axons de la via corticobulbar controlen els moviments dels músculs de la cara i la llengua. Els axons de la

via corticobulbar, controlen els moviments dels músculs de la cara i la llengua.

Les vies ventromedials s’originen en diferents nuclis del tronc cerebral, però totes controlen

motoneurones de la part ventromedial de la substància grisa medul.lar. les vies ventromedials estan

implicades en el control dels moviments dels tronc i de la musculatura proximal de les extremitats. A

partir del tronc segueix tres tractes diferents. El tracte vestibulospinal, recull les projeccions dels nuclis

vestibulars ( postura i equilibri). Tracte tectospinal, origen al col.licle superior (moviments oculars, del

tronc i del cap). Tracte reticuloespinal, de la formació reticular (to muscular, respiració, locomoció)

El tracte rubrospinal té l’origen en el nucli vermell (fa referència a l’escorça motora) del mesencèfal i

transcorre per la substància blanca medul.lar, controlen els moviments dels músculs distals de les

extremitats anteriors i posteriors (implicat en el control dels moviments coordinats dels braços, cames i

les mans, però no dels dits).

12

5.5 organització de l’escorça motora

El control de l’execució de múltiples moviments simples es produeix en el àmbit de la medul·la

espinal,gràcies als reflexos. El control de les accions més complexes que som capaços de fer també

requereixen la participació del encèfal.

5.5.1 L’ESCORÇA MOTORA PRIMÀRIA

Es troba al lòbul frontal, en la circumvolució precentral del cervell,immediatament per davant del solc

central. S’estén fins el lòbul temporal. L’escorça motora suplementària i l’escorça premotora són àrees

que semblen implicades en la selecció i la preparació del moviment, mentre que l’execució es fa des de

l’escorça motora primària.Flexió i

extensió dels dits

L’execució de moviments simples de

flexió i d’extensió dels dits activa

l’escorça motora primària contralateral al

costat,de l’escorça somatosensorial

primària. Si la tasca exigeix una seqüència

més complexa de moviments també

apareix activació a l’escorça motora

suplementària, i de manera bilateral. Si

els subjectes simplement imaginen la

seqüència de moviments sense produir-

los, veurem activació bilateral només a

l’escorça motora suplementària.

5.5.2. ÀREES PREMOTORES

Les àrees premotores es troben al lòbul frontal, immediatament a continuació de l’escorça motora

primària en direcció rostral (àrea 6 de Brodmann).

Hi ha dues àrees premotores diferenciades;

-L’escorça motora suplementaria: situada a la secció medial.

-L’escorça premotora; situada a la secció lateral.

Aquestes àrees tenen un paper important en el control del moviment, L’escorça motora suplementària i

l’escorça premotora són àrees que semblen implicades en la selecció i la preparació del moviment,

mentre que l’execució es fa des de l’escorça motora primària. L’escorça premotora, està implicada en la

selecció de la trajectòria del moviment en funció de les característiques del medi, així com en la correcció

13

del moviment durant la seva execució. L’escorça motora suplementaria, està implicada en la producció

de seqüències complexes de moviments, com els que requereixen coordinació bimanual. Flexió i

extensió dels dits L’execució de moviments simples de flexió i d’extensió dels dits activa l’escorça

motora primària contralateral al costat, de l’escorça somatosensorial primària. Si la tasca exigeix una

seqüència més complexa de moviments també apareix activació a l’escorça motora suplementària, i de

manera bilateral. Si els subjectes simplement imaginen la seqüència de moviments sense produir-los,

veurem activació bilateral només a l’escorça motora suplementària.

5.5.3. INTEGRACIÓ SENSORIOMOTORA

Perquè una acció surti bé el sistema motor ha de tenir informació constant sobre l’ambient i també sobre

l’estat del cos. Aquesta informació permet adequar la planificació motora a l’estat present de

l’organisme, anticipar les conseqüències d’una acció o corregir-la en cas de necessitat. Per tant podem

dir que determinar on acaba la percepció del cervell i on comença l’acció és impossible. .

L’escorça motora primària està estretament connectada a l’escorça somatosensorial primària, la qual

cosa permet el flux constant d’informació sobre l’estat actual dels músculs. Les connexions entre

l’escorça motora i l’escorça somatosensorial també es caracteritzen per l’organització somatotòpica.

L’escorça premotora, rep projeccions de l’escorça parietal posterior que transmeten informació sobre les

coordenades dels objectes externs en funció de la posició de l’animal.

L’escorça parietal posterior (àrees 5 i 7 de Brodmann) és un àrea d’associació, i sembla especialment

implicada en els processos d’integració de la informació sensorial necessaris per a la planificació motora,

tenin en compte, al seu torn, l’estat motivacional de l’organisme. Algunes àrees de l’escorça frontal, com

l’àrea prefrontal dorsolateral, són fonamentals en la planificació dels moviments en funció de

l’experiència prèvia.

5.6 El tronc encefàlic, els ganglis basals i el cerebel

5.6.1 TRONC ENCEFÀLIC

La formació reticular és una gran estructura situada al centre del tronc del encefàlic .D’una banda rep

axons de les àrees de l’escorça motora dels ganglis basals i del cerebel,del aparell vestibular, i també

aferències provinents de la medul·la. D’una altra banda en projecta tant a l’escorça com al tàlem i la

medul·la espinal

La característica principal de la formació reticular és l’alt grau de interconnexió que tenen amb altres

àrees del S.N.

La formació reticular és una àrea d’integració en la qual es combinen i coordinen la informació sensorial i

motora provinent de l’escorça, la informació relacionada amb l’equilibri i els plans motors en marxa.

14

5.6.2 ELS GANGLIS BASALS

Tenen un paper important en el control del moviment, ja que modulen, mitjançant connexions

inhibitòries, l’activitat de les àrees motores de l’escorça.

Els nuclis caudat i putamen reben la majoria de les projeccions que arriben als ganglis basals. Aquestes

projeccions provenen de totes les regions de l’escorça (a excepció de l’escorça visual primària i l’escorça

auditiva primària) i també de l’àrea pars compacta de la substància negra.

Sistemes de modulació

Els ganglis basals també estan involucrats en la modulació d’altres aspectes de la conducta, a més dels

motors. En aquest sentit, podem parlar de tres sistemes més de modulació que impliquen diferents àrees

de l’escorça, nuclis dels ganglis basals i àrees del tàlem: un circuit prefrontal, implicat en l’inici i

l’acabament de processos cognitius; un circuit límbic, que regula la conducta emocional i la motivació, i

un circuit oculomotor, camps oculars frontals.

15

5.6.3 EL CEREBEL

Tal com veurem ara amb detall, una de les característiques centrals del cerebel és la riquesa de

connexions amb altres àrees del sistema nerviós central, com l’escorça, el tàlem, els ganglis basals, el

tronc encefàlic i la medul·la. Al seu torn, el

cerebel projecta principalment a les àrees

motores de l’escorça. Igual que els ganglis

basals, el paper fonamental del cerebel és

la modulació de la conducta motora. El

cerebel integra informació cortical i

medul·lar per a detectar la diferència entre

el moviment planejat i el realment executat

(error motor), de manera que es pugui

corregir l’execució. Al seu torn, participa en

els processos d’aprenentatge motor.

El control de moviments de la part dreta

del cos implica l’activació de l’hemisferi

dret de l’escorça cerebol·losa i de

l’hemisferi esquerre de l’escorça motora.

El cerebel es divideix en :

16

• Cerebrocerebel: està impicat en el control del moviments que exigeixen alta precisió, tant

espacial com temporal

• Espinocerebel

• Vestibulocerebel

Atès que l’espinocerebel rep informació de caràcter somàtic sobre l’estat dels músculs i la seva posició,

està implicat en el control del moviment gruixut de les diferents parts del cos i en el manteniment de la

postura. En funció de la informació sensorial rebuda durant l’execució, l’espinocerebel pot modificar el

moviment en curs per a adaptar-lo a les circumstàncies.

La funció principal del vestibulocerebel consisteix en la regulació dels moviments relacionats amb la

postura i l’equilibri a partir de la informació vestibular disponible. A més, està implicat en la coordinació

dels moviments oculars amb els moviments del cos.

En conjunt, el complex sistema de circuits neuronals permet la integració de la informació sensorial i

motora sobre els moviments en marxa i la seva adequació a les circumstàncies. També es creu que hi ha

mecanismes químics de plasticitat sinàptica a les cèl·lules de Purkinje que podrien ser la base dels

processos d’aprenentatge motor en els quals està implicat el cerebel.

Ni quan parpellegem ni quan fem moviments sacàdics no tenim la impressió de “discontinuïtat” en la

nostra experiència visual, ja que es produeix una reducció de la sensibilitat visual (supressió sacàdica).

Això només pot ser possible si hi ha una comunicació estreta entre les àrees visuals (còrtex occipital) i els

nuclis motors implicats en l’activitat oculomotora.

La locomoció implica la realització de moviments sincronitzats amb les dues parts del cos i també la

contracció i relaxació sincronitzada de parells de músculs agonistes-antagonistes.

La parla necessita l’activitat coordinada de tres

subsistemes: el respiratori, el laringi i l’articulatori.

La parla té una altíssima variabilitat, tant a escala

motora com a escala

sonora.

Finalment, podem destacar una tercera

característica del sistema de producció de la parla:

la producció de la parla requereix un alt grau

d’integració perceptivomotora.

17

MODUL3

2.5 La conducta del menjar:

Hi ha dos tipus de sistemes de reserva:

A curt termini(emmagatzema carbohidrats i es troba en les cèl·lules del fetge i del músculs)cel SNC

(glucago) Glucosa sang- glucogen fetge (insulina)

A llarg termini emmagatzema greixos en el teixit adipós, les cèl·lules d’aquest teixit converteixen el

greix en triglicèrids . Aquest sistema proveeix les cèl·lules de la resta del nostre organisme.

Podem diferencia dues fases del metabolisme energètic: una de dejuni, que es produeix quan al nostre

tracte intestinal no hi ha aliments . i una altra d’absorció quan si que hi ha aliment.

2.6 Mecanismes que inicien la conducte del menjar

Factors ambientals i socials: Els horaris dels àpats veure o olorar estímuls apetitosos i menjar en

companyia d’altres persones, estimulen la conducta del menjar.

Factors fisiologics: El cervell respon a dos tipus de senyal de gana,a curt termini (determinat per la

disponibilitat de nutriens al corrent sanguini i que és detectat per receptors hepàtics i cerebrals. i a llarg

termini (s’origina en el teixit adipós depenent si les reserves són plenes o s’esgoten).

2.7 Mecanismes de sacietat

Hi ha dos tipus:

• A curt termini, es posa en marxa quan comencem l’àpat, el cervell reb info. De factors cefàlics

localitzats en diferents parts del cap, de factors gàstrics, factors intestinals, on el duodè secreta

colecistocinina (CCK) que detecta la presència de greixos i envia senyal de sacietat al encèfal,

factors hepàtics, quan els nutrients arriben al fetge s’envia una senyal al encefal.

• A llarg termini factors hormonals les cèl·lules adiposes secretant leptina en proporció al greix.

La leptina disminueix la quantitat de menjar que ingerim i augmenta la sensibilitat del cervell als

senyals de sacietat. Factors moleculars, el malonil-CoA és important en el procés de sacietat.

2.8 Control neuronal de la ingesta d’aliments

18

Tronc del encèfal: implicat en les conductes més bàsiques, mastegar, empassar i diferenciar sabors.

Conté2regions implicades en la ingesta d’aliments, L’àrea postrema i el nucli del feix solitari.

Hipotàlem:Només dos nuclis d’aquesta àrea tenen un control de la ingesta

Area lateral, que controla la ingesta, una lesió aquí comporta una disminució de la ingesta i una pèrdua

de pes i una estimulació un augment de pes, conte dos tipus de neurones que secreten pèptids, l’orexina

i l’hormona concentradora de melanina ambdós estimuladors de la gana i nucli ventromedial. El nucli

arquejat de l’hipotàlem intervé en el control de la ingesta amb l’alliberament del neuropèptid (NPY),

aquest actua en dues regions del hipotàlem ,el hipotàlem mediolateral, (estimula la conducta del

menjar) i el hipotàlem medià (disminueix la tº i promou la segregació de la insulina i glucocorticoides)

3. SON I VIGILIA

3.2 Com és el son d'una persona?

La polisomnografia enregistra info sobre l’activitat elèctrica cerebral, l’ocular, i el to muscular

(EEG,EOG,EMG,EKG,activitat respiratòria, sensors de moviment,termistor,saturació del oxigen en sang,

moviments i altres fenòmens conductuals.

3.2.1 CRITERIS POLISOMNOGRÀFICS DE CLASSIFICACIÓ

El son es pot dividir en son REM i son NREM, aquest últim es divideix en 4 estadis;

-estadi I abundant moviments corporals és un son extremadament lleuger, redueix el to muscular

-Estadi II el EEG s’alenteix ,el to muscular es redueix més,el son és més profund que en el estadi I i el

llindar per despertar és més alt.

-Estadi III ,el EEG mostra més activitat delta , . mostra activitat Theta,el to muscular és encara més reduït

que en la fase II. No mostra signes de cap tipus d’activitat

-Estadi IV encara més activitat delta.

El son REM rapid eye movement (son paradoxal, perquè s'assembla al estat de vigília) mostra una

atonia muscular. Inclou ones PGO (Protuberància, Geniculat, Occipital), comença la resposta breu i fàsica

d'activitat elèctrica a la protuberància, es propaga fins el nucli geniculat lateral del tàlem, fins arribar a

l'escorça visual primària.

3.5 Regulació fisiològica del son i la vigília, Sistemes de desvetllament

Sistema noradrenèrgic; s’origina en les neurones noradrenèrgiques del locus ceruli de la protuberància

dorsal, processos de consolidació, reconsolidació i recuperació de la memòria

19

Sistema serotoninèrgic; originat en els nuclis de la rafe, implicades en la supressió del processament de la

informació i evitar reaccions que poguesin interrompre les conductes o activitats en curs.

Sistemes colinèrgics, relacionat amb el cicle son/vigília, modula l’atenció i la memòria de treball.

Sistema histaminèrgic, nucli tuberomamil.lar, exerceix una funció inhibitòria en el control del reforç.

Sistema orexinèrgic, activen les altres vies ,son R inf, relacionat amb el sistema límbic i les emocions. Es

troben actives durant la vigília i inhibides durant el son

Control neural: L’àrea preoptica té un paper crític en la iniciació i el manteniment del NREM GABA i

glicina són els inhibidors. El

nucleòsid adenosina es produeix

quan les neurones es troben

marcadament actives (glicogen-

glucosa) i promouen el son NREM

en actuar sobre les neurones

colinèrgiques del prosencèfal

basal.

El son REM és controlat per

neurones ubicades en una regió

del tronc de l’encèfal: la

protuberància. D’aquesta manera, l’activitat de dos grups de neurones colinèrgiques localitzades a la

protuberància dorsolateral posa en marxa els diferents components del son REM: les neurones del nucli

pedunculopòntic tegmental i les neurones del nucli lateral dorsal tegmental. Les neurones colinèrgiques

de l’àrea peribranquial constitueixen el mecanisme executiu germinal que inicia el son REM

Durant el son NREM, les neurones de l’àrea preòptica ventrolateral envien influències inhibitòries sobre

neurones monoaminèrgiques de l’hipotàlem i del tronc de l’encèfal.

Hem de tenir present que quan ens referim al son NREM, al son REM i a la vigília, grups de neurones d’un

mateix sistema neuroquímic poden dur a terme diferents funcions. D’aquesta manera una població

neuronal de neurones colinèrgiques pot iniciar l’estadi de son REM, mentre que un altre de diferent es

troba principalment implicat en l’activació cortical induïda durant la vigília.

4. CONDUCTA REPRODUCTORA

Gònades, en presencia del cr Y es secreta una prot TDF (factor determinant dels testícles) gen SRY

conducte de wolff- òrgans interns masculins// concucte de Müller- òrgans sexuals femenins

cèl.lules de Leyding- testosterona- cond wolff//cèl.lules de Sertoli- H antimülleriana- cond muller

20

-la síndrome d’insensibilitat als andrògens (no R andrògens) no òrgans sexuals interns diferenciats

-la síndrome del conducte müllerià (no R AMH) tan masculins com femenins

-la hiperplàsia adrenal congènita les glàndules suprarenal secreten molts d’andrògens en lloc de

corticosteroides, pubertat precoç

-alteració de la 5-a-reductasa, la testosterona no catalitza DHT x masculinització dels òrgans externs.

4.1.3 DIFERENCIACIÓ SEXUAL DELS CARÀCTERS SECUNDARIS

Apareixen a la pubertat. La tetosterona estimula el creixement del pèl, els genitals i el canvi de veu.

L'estradiol, indueix el creixement de la mucosa uterina i la maduració dels genitals femenins

4.2 Efectes hormonals sobre la conducta sexual

Les cèl.lules hipotalàmiques alliberen GnRH a hipòfesis FSH/LH a les gònades testosterona/estradiol, el

colesterol és el precursor dels esteroides suprarenals i gonadals, els andrògens són els precursors de tots

els estrògens

andrògens: hormones esteroïdals , la testosterona +teixit muscular, +pels, maduració dels genitals M i

canvi to de veu, -creixement ossi, participen en l’espermatogènesi, (tb secretada per l’ovari)

estrògens: estradiol, +mucosa uterina, maduració genitals femenins, + pits, disposició teixit adipós, -

creix ossi, influeix en el metabolisme de l’aigua (retencions) i del calci(regeneració os)

els caràcters sexuals secundaris depenen de l’alliberament d’esteroides gonadals durant la pubertat

oxitocina: secretada per la neurohipòfesis conducta sexual i parental, contraccions uterines, llet pits

vasopresina: secretada per la neurohipòfesis intervé a les jerarquies socials i s’allibera per l’estimulació

tàctil,+retenció d’aigua al ronyó.

Certes conductes sexuals dimòrfiques requereixen l’acció organitzadora de les hormones gonadals

durant el desenvolupament i la seva acció activadora durant l’edat adulta.

El període perinatal és crític per a la diferenciació sexual, tant en mascles com en famelles.

Els estrògens són els factors principals que mediatitzen els efectes diferenciadors de les hormones

gonadals sobre el cervell. O acció no genòmica: R cel.lular actua de forma directa sobre la sinaps

neuronal alterant la síntesi, l’alliberament o la recaptació. O acció genòmica amb la modificació de

l’expressió dels gens de forma indirecta per mitjà de receptors a l’interior de la neurona.

L’exposició als esteroids testiculars durant el desenvolupament genera diferències sexuals en el sistems

nerviós: l’estradiol que prové de l’aromatització de la testosterona sembla que és el principal

responsable de la diferenciació masculina del sistema nerviós. La metabolitzacio de la testosterona cap a

estradiol (estrògens) és una condició necessària per a la masculinització del cervell.

21

Sembla que la testosterona aromatitzada és la responsable e la masculinització del nucli sexualdimòrfic

de l’àrea preòptica de l’hipotàlem.

El nucli periventricular és més gran en rates femelles que en mascles a partir de la pubertat.

La testosterona actua sobre la musculatura pelviana i promou la supervivència de les neurones del nucli

espinal del bulbocaverós a la medul.la espinal de rates mascles, desapareix en femelles.

Els nuclis que exerceixen un control neural sobre la conducta de cant dels ocells tenen una grandària 5 o

+ superior n els mascles que en les femelles.

L’amígdala dreta s’activa d’una manera màxima en els homes i l’esquerra en les dones

Hi ha menys diferències sexualdimòrfiques en l’estructura cerebral humana que en altres mamífers.

Feromones: la via vomeronasal del processament de les feromones és la via olfactiva accessòria. L’òrgan

vomeronasal és present en el sistema olfactori humà. Els andrògens indueixen una activació a

l’hipotàlem anterior en dones i els estrògens una activació de l’hipotàlem posterior en homes.

4.3 Bases neurals : control neural de la conducta sexual en l’ésser humà.

El control de la resposta sexual prové en part de l’escorça cerebral, però és la medul.la espinal

l’encarregada de coordinar amb la informació sensorial dels genitals.

-via sensorial: els mecanoreceptors del penis i del clítoris envien els axons cap a l’arrel dorsal de la

medul.la i projectar per les columnes dorsals envers l’encèfal.

-via parasimpàtica: (erecció, increment de flux sanguini) regió sacra de la medul.la es pot activar pels

mecanoreceptors o per axons descendents de l’encèfal. Alliberament d’acetilcolina (polipèptid intestinal

vasoactiu), òxid nítric (al teixit erèctil) i substàncies lubrificants durant la cópula (glàndules de Bartholin

dona, glàndula bulbouretral home)

-via simpàtica: quan l’estimul sexual es prou intens, les vies descendents de l’encèfal i els axons dels

òrgans sexuals(penis, clítoris) activen les neurones del segment lumbar i toràcic. Els axons eferents en

l’home desencadenen els processos d’emissió i ejaculació del semen i en les dones, contraccions

musculars, dilatació del conducte i augment de la motilitat de l’úter.

22

En la resposta sexual es produeix una activació sensorial del mecanoreceptor dels òrgans sexuals i una

estimulació de les eferències parasimpàtiques i simpàtiques. L’àrea preòptica medial en rates genera

l’activació de conductes de copulació en mascles. El nucli ventromedial de l’hipotàlem és la regió

prosencefàlica crítica per al control de la conducta sexual femenina. L’amígdala medial integra la

informació olfactiva amb la somatosensorial en mascles i femelles.

Control de la conducta sexual: en rates mascle

• Esteroides gonadals: efectes organitzadors i activadors (andrògens)

• Oxitocina: potencia el desig sexual, mecanismes d’erecció i ejaculació

• Vasopressina: conducta positiva

• Dopamina: conducta positiva

Control de la conducta sexual: en rates femelles

• Estrògens: l’estradiol augmenta la sensibilitat cel.lular a la progesterona, augmenta els receptors,

amplificador de senyal.

• Oxitocina: facilita la resposta sexual

• L’estimulació mecànica genera una activació noradrenèrgica

• Copulació: la testosterona i l’estradiol activen els mecanismes de les conductes de muntament i

lordòtica en rates mascles i femelles

La conducta sexual humana és molt complexa i els mecanismes d’elecció d’una parella sexual són amplis

i influenciables per factors educacionals i socials.

Les regions estudiades amb relació a l’orientació sexual i la identitat sexual han estat: el nucli

supraquiasmàtic de l’hipotàlem (+cèl homes homo), el nucli intersticial 3 de l’hipotàlem anterior (doble

en hetero, homo= dones hetero), la comissura anterior i el nucli del llit de l’estria terminal (homes

transsexual +gran, home +gran dones, dones transsexual + petit,).

Tant la predisposició genètica com l’organització anatòmica del cervell participen en l’orientació sexual.

5. REFORÇ I ADDICCIÓ

L’addicció és un estat (canvis biològics, psicològics i socials que determinen les pautes futures de

resposta) compulsiu d’us i d’abús d’una droga, i que malgrat tots els intents i tractaments duts a terme

per controlar-ne l’autoadmistració, tendeix a mantenir-se, persistent. Conjunt de factors nouronals i

fisiològics que inicien, sostenen i dirigeixen una conducta determinada. Es caracteritza per una falta de

control i per una sobrevaloració sobre altres reforços i metes. Els mecanismes cerebrals subjacents a

aquesta addicció utilitzen els processos neuronals que estan implicats en situacions normals

23

d’aprenentatge, per aixó es tan persistent. Les bases neurals de la persistència de l’addició es deuen als

mecanismes cel.lulars i moleculars que subjeuen a les memòries associatives a llarg termini en diferents

circuits del prosencèfal que reben connexions de les neurones dopaminèrgiques.

Hi ha una relació entre les substàncies d’abús i la plasticitat sinàptica en diferents regions cerebrals que

podria explicar la gènesi i el desenvolupament d’aquests aspectes critics.

L’alliberament de dopamina en els sistemes mesolímbics, mesocortical i nigroestriat estan relacionat

amb l’addicció.

En definitiva, tot fa pensar que l’ús compulsiu que els addictes mostren per les substàncies d’abús, la

persistència de l’addicció i les associacions entre diferents estímuls contingentment relacionats que

explicarien alguns aspectes fonamentals de les recaigudes podrien estar relacionats amb diversos

mecanismes moleculars i cel·lulars subjacents a memòries associatives a llarg termini en diferents circuits

prosencefàlics innervats per les neurones dopaminèrgiques del mesencèfal.

Sembla molt clara l’existència d’una relació entre els mecanismes de plasticitat sinàptica induïts pels

sistemes de neurotransmissió glutamatèrgica en els sistemes dopaminèrgics del sistema mesolímbic i les

respostes conductuals que es mostren en l’addició a les substpancies d’abús. El punt comú de les

substàncies d’abús és que augmenten els nivell de dopamina en l’estriat ventral. Amb la tolerància es

produeix una reducció de la

sensibilitat a la droga.

La sensibilització es pot

mantenir durant setmanes i

mesos després de l’acabament

de l’exposició a la droga.

Múltiples substàncies d’abús

generen sensibilització.

La tolerància implica un estat

de menys sensibilitat a la droga,

produït com a resultat de

l’exposició repetida a la droga.

S’ha pogut comprovar que

l’administració repetida d’una

droga pot comportar el desenvolupament de tolerància a uns efectes i no per a d’altres. Fins i tot, pot

sobrevenir una tolerància a alguns dels efectes de la substància d’abús al mateix temps que incrementa

la sensibilitat a altres efectes de la mateixa substància.

Hi ha una relació molt forta entre estrès, ansietat i addicció. Per a poder entendre els mecanismes

subjacents a l’addicció, és necessari tenir una descripció més o menys específica de la resposta d’estrès i

24

de les estructures i circuits que la controlen i que la seva disfunció pot implicar la gènesi d’alguns

trastorns d’ansietat.

Siguin els processos conductuals automàtics iniciats per estímuls, o bé un estat de desig conscient per la

droga el que explicaria en darrer terme la recerca constant que mostren les persones addictes a les

substàncies d’abús per la droga en qüestió, el que queda clar és que l’escorça prefrontal sembla tenir-hi

un paper important.

5.3.1 CIRCUITS SUBJACENTS A L'ADDICCIÓ

Hi ha 4 vies de projeccions dopaminèrgiques: la dopamina és una catecolamina que participa com a

neurotransmissor SNC però tb te efectes en el ronyó.

Sistema mesolímbic; cossos cel·lulars de l’àrea tegmental ventral del mesencefal projecten

fonemantalment cap al nucli acumbens (estriat ventral), l’amigdala, el septe lateral, el nucli del llit de

l’estria terminal i l’hipocamp.

Sistema mesocortical; l’àrea tegmental ventral projecta cap estructures corticals, especialment cap a

l’escorça frontal,l’escorça cingular anterior i l’escorça entorínica i suprarínica.

Sistema nigroestriat; neurones de la substància negra que envien els axons cap als ganglis basals (dorsal

estriat)

Sistema tuberoinfundibular; els axons de neurones en l’arquejat i en el nucli paraventricular de

l’hipotàlem innerven la glàndula hipofitica.

A més d’aquests 4 sistemes també podem trobar neurones dopaminergiques al bulb olfactori i a la

retina neuronal.

Des de l’area tegmental ventral es poden distingir 2 vies diferenciades, la mesocortical i la mesolimbica

les destinacions de les quals són l’escorça frontal i el nucli acumbens respectivament.

En definitiva, els sistemes dopaminèrgics mesolímbic i mesocortical exerceixen un paper capital en les

conductes motivades naturals, com el sexe o la ingesta, així com en l’ús de substàncies addictives. S’ha

25

vist que aquests sistemes neurals dopaminèrgics participen fonamentalment en les conductes

preparatòries per a la recompensa, més que en les conductes pròpiament consumatòries. A més de les

neurones dopaminèrgiques, les projeccions glutamatèrgiques descendents de l’escorça prefrontal al

nucli accumbens i les projeccions gabaèrgiques del nucli accumbens a l’àrea tegmental ventral també

serien components clau al substrat neural del reforç.

5.3.3 VIES NEURONALS DE LES FUNCIONS ASSOCIATIVES I MOTIVACIONALS AMB RELACIÓ AL REFORÇ I

AL DESENVOLUPAMENT DE L'ADDICCIÓ

En el desenvolupament de l’addicció amb relació al substrat nerviós del reforç és necessari partir del fet

que hi ha múltiples diferències entorn de l’ús de les drogues. Sembla ser que intervenen diversos factors

que modulen la desposta inicial a les

drogues. Des d’un punt de vista genètic, hi

ha gens que podrien induir una

susceptibilitat per una addicció concreta,

mentre que altres factors genètics

augmentarien el risc de sofrir addicció per

múltiples substàncies. No solament són els

factors genètics els que podrien explicar

l’inici de l’addicció, el seu manteniment i la

26

seva persistència sinó que hi ha altres factors que podrien influir com, per exemple, determinats trets de

personalitat o l’estrès. Una vegada emprès l’ús inicial d’una droga, de manera contínua l’administració de

la substància provocaria augments dels nivells de dopamina a la regió shell del nucli accumbens, que fins

i tot s’arribaria a sensibilitzar.

Tots els estímuls relacionats amb l’experiència de la droga es comencen a associar contingentment, de

manera que comencen a adquirir un valor reforçant determinat. De la mateixa manera, la informació es

comença a codificar en funció de les prediccions que aquests estímuls poden fer pel que fa a la droga.

D’aquesta manera, els estímuls associats a la droga adquireixen un valor marcat per un augment de les

seves propietats incentives. Apareixen canvis homeostàtics que provoquen que les propietats

gratificants de la droga mostrin tolerància. L’ús que la persona fa de la droga es converteix en un hàbit

compulsiu. El funcionament de l’escorça prefrontal queda modificat i genera alteracions en el control de

la conducta i la impulsivitat. Gradualment, té lloc una sèrie de modificacions plàstiques en circuits crítics

innervats per les neuronas dopaminèrgiques del mesencèfal. Aquests canvis perduren a llarg termini i

expliquen la persistència de l’addicció, fins i tot anys després de la retirada de la substància. Els estímuls

interoceptius, sensorials i contextuals, contingentment associats amb l’experiència de la droga,

juntament amb l’estrès podrien exercir un paper cardinal en la inducció de la recaiguda.

6. EMOCIONS

Consisteixen en patrons

el component conductual: definit pels patrons de resposta que són apropiats per a la situació que els

elicita, facilitant l’adaptació del subjecte

27

el component autonòmic, relacionat amb les respostes del SNAutònom que facilita la ràpida mobilització

dels recursos energètics que possibiliten la posada en marxa de les conductes apropiades per a la

situació

el component hormonal: té com objecte reforçar les accions del SNAutònom: catecolamines

(Noradrenalina i Adrenalina) i hormones esteroïdals a partir de la glàndula suprarenal. Les hormones

secretades per la medul.la de la glàndula suprarenal Na i A augmenten el flux sanguini als músculs i

provoquen que el glucogen emmagatzemat als músculs es converteixi amb glucosa. L’escorça de la

glàndula suprarenal secreta hormones esteroïdales (glucocorticoides) que faciliten la presència de

glucosa en els teixits que la requereixen per donar lloc a una resposta adaptativa.

Els estats corporals i sentiments emocionals són regulats per diferents circuits neurals. Els primers

sistemes emocionals (recerca, por, ira i pànic apareixen en edats primerenca mentre que el desig, cura i

joc apareixen en diferents estadis del desenvolupament.

Processament cortical i subcortical: Anatòmicament, el sistema límbic és compost per una sèrie

d’estructures corticals i subcorticals àmpliament interconnectades. De tot aquest sistema, els

components del subsistema de l’amígdala són els que es troben més directament vinculats al

processament de la informació emocional.

L’expressió facial i postural de les emocions constitueix un repertori de respostes motores innates, són

influïdes per la cultura i per la situació concreta en la qual es desenvolupen. Els mecanismes neurals

implicats en els moviments voluntaris dels músculs són diferents dels mecanismes neurals que regulen

l’expressió emocional mitjançant els mateixos músculs. Les emocions influeixen de manera determinant

sobre el procés de selecció de la informació que serà emmagatzemada a la memòria.

6.3 Anatomia de les emocions:

Broca feu la descripció

estructural de l’escorça medial

quan va introduir el concepte

de lòbul límbic. Papez va

descriure un sistemma

anatòmic emocional localitzat

a la paret medial dels

28

hemisferis, que interconectava l’escorça i l’hipotàlem. I 1952, Maclean va indroduir a la literatura el

concepte sistema límbic.

6.3.3 L’AMIGDALA

És una petita estructura subcortical amb forma d’ametlla que es troba a l’interior del lòbul temporal

medial adjacent a la porció anterior de l’hipocamp. Aquesta estructura envia informació a l’hipotàlem i al

tronc de l’encèfal per posar en marxa els

components d’una emoció (component conductual,

autonòmic i endocrí) com a resposta a situacions

d’índole variada.

Esta formada per La (amígdala lateral), Ce (amígdala

central) i B (amígdala basal)

L’amígdala esta implicada en les reaccions

emocionals de diferents espècies animals (també

humans) i en els efectes de les emocions sobre

l’aprenentatge.

Encara que sembli que tenir dues vies per a

processar la informació sigui redundant i no aporti

res nou al subjecte, resulta ser tremendament

adaptatiu.

La via inferior (receptors-tàlem) permet a l’amígdala rebre la informació d’una manera ràpida per a induir

una resposta emocional concreta que podrà ser confirmada per la informació provinent de la via superior

(escorça sensorial primària). L’amígdala és necessària per a l’expressió implícita de l’aprenentatge

emocional (estímul condicionat, per exemple por) però no per a totes les formes d’aprenentatge i

memòria emocional. Resulta realment important per a l’expressió indirecta de la resposta de por quan

l’aprenentatge emocional ocorre d’una manera explícita. (aprenentatge episòdic;inf sobre un mateix en

un temps específic, record i aprenentatge semàntic; inf referent al coneixement compartit amb els

altres)

El condicionament de la por del context es caracteritza pel fet que l’estímul condicionat no és un estímul

sensorial específic com una llum o so, sinó que es tracta d’un conjunt d’estímuls entre els que es poden

establir relacions. L’amígdala facilita els processos de consolidació de memòries, tant implícites com

explícites o declaratives quan la informació té una càrrega emocional considerable.

6.3.4 ESCORÇA

29

Nombrosos estudis clínics i experimentals han mostrat la implicació dels lòbuls frontals en les emocions,

sobretot d’una zona concreta: l’EPF (escorça prefrontal). Per les seves connexions amb regions de

l’escorça frontal i d’altres estructures cerebrals, l’EOF (escorça orbitofrontral) conté informació de la

planificació conductual frontal i del processament sensorial de l’entorn, la qual cosa li permet d’actuar

sobre el desenvolupament de determinades conductes i respostes fisiològiques.

L’escorça cingulada sembla que es constitueix com una àrea de nexe anatòmic entre els processos

funcionals de la presa de decisions, les emocions i la memòria. Lesions com les lobotomies o el cas de

Phineas Gage, donen com a resultat el deteriorament de respostes afectives, conductuals, de

personalitat i també epilèpsia i incontinència urinària.

6.3.5 NEURONES MIRALL

El descobriment recent que diferents cèl·lules premotores i parietals, conegudes com a neurones mirall,

s’activen no solament quan el subjecte experimental fa una acció sinó també quan observa que un altre

duu a terme la mateixa acció, proporciona un mecanisme neuropsicològic plausible per a una important

varietat de conductes, des de la imitació fins a l’empatia.

6.3.6 LATERALITZACIÓ DE LES EMOCIONS

L’hemisferi dret té més importància que l’esquerre en el reconeixement i en la comprensió de les

emocions. Les lesions de l’hemisferi dret incapaciten els subjectes per a manifestar emocions per mitjà

d’expressions facials i/o de la modulació del to del llenguatge. Diferents estudis clínics i experimentals

han mostrat un paper molt més important de l’hemisferi dret en el processament de les emocions

negatives i de l’hemisferi esquerre en les positives.

30

MODUL4

1. LA PLASTICITAT CEREBRAL

o neuroplasticitat és la capacitat del sistema nerviós per a canviar la seva organització estructural i

funcional en resposta als diferents estadis del desenvolupament, a l’experiència (aprenentatge), a

l’ambient o fins i tot a la lesió i el dany cerebral.

L’escorça prefrontal te un paper crític en el mantenimet (ventrolateral) i en la manipulació (dorsolaterat)

activa de la info (memòria de treball).

La memòria són les representacions a llarg termini i duradores que es reflecteixen en el pensament, en

l’experiència o en la conducta. L’aprenentatge és l’adquisició d’aquestes representacions. La memòria

inmediata i la memòria de treball ens permet emmagatzemar una quantitat limitada d’informació durant

un període de temps curt. Es tracta d’una tipologia de memòria relativament fràgil i transitòria que

resulta molt vulnerable a gairabé qualsevol tipus d’interferència. Estem davant un tipus de memòria a

curt termini. Al contrari, la memòria a llarg termini ens permet emmagatzemar una gran quantitat

d’informació durant un temps il.limitat, de manera que és una memòria més estable i duradora, i poc

vulnerable a les interferències.

1.1 La consolidació de la memòria.

La memòria és un procés actiu i complex que implica diferents estadis, a saber, l’aprenentatge, la

consolidació i la recuperació de la informació. El terme consolidació de la memòria es refereix al període

de transició des d’un estat fisiològic inicial làbil (mem a curt termini) fins a l’establiment d’una memòria

31

duradora (mem a llarg termini). Durant aquest estadi es produeix l’activitat neural necessària per a fixar

les associacions establertes durant l’aprenentatge. Fins que aquestes associacions no són fixades o són

consolidades, la memòria és susceptible de disrupció. Al llarg de l’estadi de consolidació de la memòria es

produeix l’activitat neural necessària per a estabilitzar les associacions adquirides en l’aprenentatge, de

manera que la formació d’una traça de memòria en un sistema cerebral pot ser modulada per l’acció

d’altres sistemes neurals en funció de les condicions d’aprenentatge.

1.3 Plasticitat sinàptica i aprenentatge

L’aprenemtatge representa canvis a les neurones que faciliten l’emmagatzemament d’informació nova,

cosa que implica que són plàstiques i flexibles. Sembla ser resultat de canvis en la força de les sinapsis

entre les neurones de xarxes neuronals que processen i emmagatzemen informació.

1.3.1 LA POTENCIACIÓ A LLARG TERMINI

Resulta una aproximació indirecta però il·lustrativa dels canvis neurals que succeeixen durant

l’aprenentatge i la formació de la memòria.

Producció de la potenciació: sinapsis exitadores glutaminèrgiques (R NMDA entrada de Ca2+ dendrites

postsinàptiques i activa proteïnes-cinases amb efectes activadors o inhibitoris)

Persistència i manteniment:

-Efectes postsinàptics (faciliten la recepció del neurotransmissors) el manteniment de la PLT requereix la

síntesi de proteïnes, acompanyada de modificacions estructurals a les espines dendrítiques i a les

densitats postsinàptiques

associades, activen proteïnes-

cinases que fosforilen R AMPA del

glutamat

-Efectes presinàptics(augment de

l’efectivitat en l’alliberament del

neurotransmissor) el R activa

l’enzim òxid nítric per eliminar-lo.

Aquest activa GMPc i augmenta

l’alliberament GABA.

-Sinapsis silencioses: mostren

resposta en els receptors NMDA,

però no en els AMPA del glutamat, aquestes sinapsis són incapaces d'intervenir en la transmissió

32

sinàptica. Aquestes abunden en els cervells joves, seran rutes de desenvolupament sinàptic dependent

de l'experiència.

2. APRENENTATGE I MEMÒRIA

L’aprenentatge són els canvis neurals que faciliten que es guardi la información del nostre entorn o de

les respostes que fem quant a aquest entorn per tal que la nostra conducta sigui més adaptativa. La

memòria és el procés pel qual un organisme manté durant un període de temps informació en el sistema

nerviós respecte del seu entorn i de les respostes que hi dóna, per tal de fer més adaptable la seva

conducta.

2.1 Abast de la memòria:

Els criteris per a classificar els processos d’aprenentatge i de memòria poden ser qualitatius (segons

l’estratègia usada en l’adquisició i en la recuperació de la informació) o temporals (tenint en compte la

durada del procés).

2.1.1 CATEGOTITZACIÓ QUALITATIVA:

Processos declaratius o explícits és que la informació es pot fer accessible a la consciència, es pot

verbalitzar mitjançant el llenguatge i es pot manipular, és susceptible de canviar al llarg del temps.

• Aprenentatges episòdics: totes les vivències pròpies que es guardaran mès o menys temps

depenent de factors tant personals com pels mateixos estímuls.

• Informació semàntica: fa referència al coneixement que tenim sobre el món en general.

• Memòria espacial: al posicionament de l’organisme en l’espai i a la distribució i a la relació dels

elements que conformen aquest espai, per afrontar amb garanties entorns nous.

En els processos no declaratius o implícits succeeix el contrari, solen ser força rígids, un cop fet

l’aprenentatge la memòria d’aquest aprenentatge no se sol modificar. Procedimentals.

• Aprenentatge per habituació(cada estímul provoca una resposta i la presentació repetida

provoca una disminució de la resposta)i sensibilització la resposta és més intensa del normal

perque anteriorment s’ha presentat aquell mateix estímul a una intensitat molt alta.

• El condicionament clàssic: un estimul natural genera una resposta natural. Si un estimul neutre el

presentem amb un estimul natural es produirà una associació i al final l’estimul neutral sol

produirà una respostacom la natural passant a ser un estimul condicionat.

33

• Aprenentatge instrumental: associació entre la conducta les seves conseqüències. La

conseqüència d’una acció modula que l’organisme torni o no a efectuar la mateixa acció.

• Priming : ens ajuda a construir rèpliques de l’entorn, ja sia per estímuls físics (perceptiu), pel seu

significat (conceptual), o per les

relacions que mantenen els estímuls

entre ells (semàntic)

L’aprenentatge per priming provoca

canvis neurals en l’àmbit del

neocòrtex i es forma i s’evoca

automàticament, sense que calgui

un esforç conscient com en el cas

dels aprenentatges declaratius.

• Aprenentatge procedimental: basat

en la repetició d’allò que volem

aprendre, rutines.

2.1.2 CATEGORITZACIÓ QUANTITATIVA:

temps necessari per dur a terme de manera efectiva el procés de la memòria

• Memòria immediata

• Memòria de traball

• Memòria a llarg termini

El nostre sistema nerviós no és un simple magatzem com pot ser el disc dur, sinó que és una eina molt

més fina, que a més d’emmagatzemar informació, optimitza l’espai que aquesta ocupa discriminant allò

que és rellevant d’allò que no ho és i, sobretot, establint relacions entre la informació com si fos un

índex. Per tant, no tenim memòria de tot el nostre entorn i del que fem perquè no tot és rellevant per a

la nostra conducta, i la nostra vida en general.

2.2 Bases neurals de l’aprenentatge i de la memòria

2.2.1 LA MEMÒRIA DE TREBALL

és la capacitat que ens permet mantenir temporalment la informació acabada de percebre o recuperada

de la memòria a llarg termini quan no existeix en el nostre entorn

• La primera xarxa implica connexions corticocorticals i la funció és guiar la conducta cap als

nostres objectius.

34

• La segona xarxa implica connexions corticosubcorticats i la funció és el control motor i la selecció

de resposta en relació amb la nostra conducta.

L’escorça prefrontal té un paper important en les dues xarxes. L’escorça prefrontal lateral dorsal té més

activitat durant la manipulació de la informació mentre que l’escorça prefrontal ventral durant tasques

de representació i manteniment de la inf. Neurotransmissor: dopamina.

2.2.2 APRENENTATGE I MEMÒRIA NO DECLARATIVA:

Segons la teoria de l’homeòstasi conductual, l’habituació i la sensibilització permetrien filtrar els estímuls

segons la rellevància i en funció de les necessitats del mateix organisme, de manera que llavors

l’organisme respongués de la manera més adaptada possible.

• Quant a l’habituació, la representació repetitiva del mateix estímul ocasiona una dissminució de

la resposta. Respecte de la sensibilització, la presentació d’un estímul aversiu provoca la resposta

de contracció muscular i allivera serotonina que augmentarà l’excitabilitat de la neurona

sensorial, en un segon estímul com que la neurona esta exitada cal poca intensitat perquè

s’alliberi glutamat i la motoneurona respongui.

• L’amígdala és clau en l’aprenentatge per condicionament, l’estímul condicionat i l’incondicionat

es transmeten des del tàlem fins l’amígdala, on convergiren al nucli basolateral fent sinapsi,

donant lloc al condicionament.

• L’estriat té un paper molt important en el condicionament instrumental com l’associació entre la

conducta i les conseqüències. L’escorça prefrontal és la que regula la nostra conducta per tant

també estarà implicara en l’avaluació de la relació causal entre els nostres actes i les seves

conseqüències.

Els sistemes de reforç dopaminèrgics reforcen els efectes beneficiosos de l’estímul incondicionat

(condicionament clàssic) o bé reforcen les conseqüències de la conducta (condicionament instrumental)

• Les tècniques de neuroimàtge mostren que els canvis neurals relacionats amb el priming es

reflecteixen amb un augment o disminució de l’activitat neural de la regió implicada, segons si

l’estímul és nou o familiar.

• L’aprenentatge procedimental es basa en la repetició per assolir una competència més gran

(motors, perceptius i cognitius). Estan implicades en les connexions cortico-estriato-corticals que

en forma de bucle connecten les àrees del neocortex amb els ganglis basals.

2.2.3 APRENENTATGE I MEMÒRIA DECLARATIVA:

paper de la formació del hipocamp. L’aprenentatge declaratiu es troba principalment en el lóbul

temporal medial, mentre que la memòria declarativa s’emmagatzema en diferents àrees d’associació

35

cortical. Si bé és clara la participació de l’hipocamp em l’aprenentatge i la formació de la memòria

declarativa, diversos autors han posat èmfasi en diferents aspectes de l’aprenentatge declaratiu, cosa

que ha donat lloc a la formulació de diferents teories, que en realitat es complementen les unes a les

altres.

La formació de l’hipocamp és una estructura allargada replegada sobre si mateixa, que es troba a la part

inferior i medial del lòbul temporal, a la base de la banya temporal del ventricle lateral.

3. LATERALITAT I COMUNICACIÓ HUMANA: asimetries a escala cerebral

3.1 Asimetries estructurals dels hemisfèris cerebrals

3.1.1 ASIMETRIES ANATÒMIQUES:

L’hemisfèri dret és lleugerament més gran i més pesat i l’esquerre presenta més substància grisa. La

cisura de Silvi separa el lòbul temporal del frontal i parietal i es diferent en el dos hemisferis.El ventricle

lateral esquerra es més gran (dretans encara més gran).

3.1.2 ASIMETRIES NEUROQUÍMIQUES :

la dopamina abunda a l’hemisferi esquerra i la noradrenalina i el receptors d’estrògens neurohormonals

en el dret

3.2 Asimetries funcionals dels hemisferis cerebrals:

l’estudi dels dèficits en pacients amb lesions a l’hemisferi esquerra va fer que es considerés aquest com

l’hemisferi dominant. Així, es va introduir el terme dominància cerebral- especialització hemisfèrica-

lateralització per a referir-se a l’hemisferi dret com a menor. Aquesta dóna a entendre que alguns

sistemes funcionals estan més connectats amb un costat del cervell que amb l’altre i que cada hemisferi

està especialitzat en maneres concretes de funcionar.

3.2.1 CONCEPTE D'ESPECIALITZACIÓ HEMOSFÈRICA:

estudia la lateralització d’una funció preferentment en un dels hemisferis cerebrals.

3.2.2 MÈTODES D'ESTUDI DE L'ESÈCIALITZACIÓ HEMISFÈRICA:

36

• Estudis amb subjectes amb cervell dividit: s’ha seccionat alguna de les comisures cerebrals,

pacients epilèptics, comissurotomia. La presentació taquistoscòpica és una tècnica que

consisteix a presentar informació visual accessible a un dels hemisferis únicament.

• Estudis amb pacients amb lesions cerebrals: d’origen traumàtic o vascular

• Estudis amb pacients neurològicament sans: Una altra tècnica de presentació hemisfèrica

selectiva és l’escolta dicòtica. En aquesta el subjecte escolta dues informacions diferents per les

dues orelles i la tasca consisteix a repetir aquestes informacions. La informació que arriba a

l’orella esquerra es processa a l’hemisferi dret i la que arriba a la dreta es processa a l’esquerre.

D’aquesta manera, hi ha més possibilitat que el subjecte recordi la informació que se li ha

proporcionat per l’orella dreta que la que se li ha proporcionat per l’esquerra. Això s’anomena

avantatge de l’orella dreta.

3.2.3 PREFERÈNCIA MANUAL:

Tant en dretans com en esquerrans el llenguatge es lateralitza preferentment l’hemisferi esquerre, però

entre la població esquerrana hi ha una variabilitat més gran pel que fa a la dominància del llenguatge.

3.2.4 ASIMETRIA EN EL SISTEMA VISUAL

la taquistoscòpica posa de manifest que la informació presentada en sol camp visual es processa d’una

manera més eficient a l’hemisferi preparat per rebre-la. Les paraules escrites, esquerre. Processament de

cares i estimuls visuoespacials, dret.

3.2.5 ASIMETRIA EN EL SISTEMA AUDITIU :

esquerra, processament de sons relacionats amb el llenguatge. Dret, sons relacionats amb la música,

però els músics a l’esquerra.

3.2.6 ASIMETRIA EN EL SISTEMA SOMATOSENSORIAL :

lectura Braille esquerra. Dret, informació espacial. Reconeixer els que ha tocat, mà dreta identificació

lletres. mà esquerra identificació d’altres formes.

3.2.7 ASIMETRIA DEL LLENGUATGE:

esquerre, nom de l’objecte. Dret, no nom si dibuixar amb la mà esquerra. Els subjectes amb

comissurotomia mostren capacitats verbals conservades quan el processament es fa amb l’hemisferi

esquerre, mentre que el processament amb l’hemisferi dret fa que el subjecte presenti característiques

d’afàsia o agrafia.

37

3.2.8 ASIMETRIA DEL PROCESSAMENT ESPACIAL:

dret, espacials.

3.2.9 ASIMETRIA DE LES EMOCIONS:

el costat esquerra de la cara és més expressiu que el dret. Dret distingir emocions d’altres persones i to

emocional de la veu i esquerra per identificar el significat del missatge.

3.4.2 BASES NEURALS DEL LLENGUATGE:

• Estudi de lesions en pacients

• Estudis amb estimulació elèctrica cerebral: l’estimulació elèctrica cortical consisteix que el

neurocirurgià estimuli elèctricament diferents punts de l’escorça mentre sotmet el pacient

despert –el cervell no té receptors de dolor- a diferents tasques lingüístiques, com la

denominació d’objectes o la lectura. Quan s’estimula un punt relacionat amb el llenguatge, es

poden produir “aturades de la parla” o errors de denominació o de lectura.

• Estudis de neuroimatge i llenguatge: s’ha proposat una nova aproximació a la representació del

llenguatge basada en el model cognitiu, en la qual el llenguatge és descrit en termes de diferents

nivells d’organització. Mentre que els subtipus clàssics d’afàsies es basen en característiques

lingüístiques superficials, els nivells d’organització lingüística s’ocupen dels processos subjacents

a l’afectació del llenguatge. Per al model cognitiu, el llenguatge se subdivideix en components

relacionats, que inclouen ortografia, fonologia, sintaxi i semàntica.

Un nombre d’estudis relacionats han comparat les regions cerebrals implicades en els llenguatges natiu i

les segones llengües. La conclusió en aquest estudis és que algunes àrees del cervell es formen amb

l’exposició primerenca a la llengua materna i que aquestes regions no s’activen quan es processa una

llengua que s’ha après més tard.

4. FUNCIONS EXECUTIVES

Les funcions executives són una sèrie de processos cognitius, dependents principalment del lòbul

prefrontal, que permeten dirigir la conducta i adaptar-se a situacions noves i complexes.

4.1 Avaluació de les funcions executives

38

Les proves més utilitzades per a avaluar les funcions executives són el test de Stroop (capacitat

d’inhibició de resposta-targetes amb nom de color escreit amb el color corresponent i ha de respondre

sempre el color de la tinta), la Torre de Londres i la Torre de Hanoi (capacitat de planificació de conducta-

puzles de traslladar peces en un ordre concret) i el test de cartes de Wisconsin (aspectes executius-

ordenar cartes de diferent manera).La incapacitat/dificultat per a canviar el criteri d’ordenació i mantenir

l’anterior es diu perseverança.

4.2 Anatomia de les funcions executives

4.2.1 FUNCIONS EXECUTIVES DEPENDENTS DEL LÒBUL FRONTAL ,

projeccions dopaminèrgiques, colinèrgiques i serotonèrgiques.

4.2.2 FUNCIONS EXECUTIVES DEPENDENTS D'ALTRES ÀREE S

escorça parietal posterior, ganglis basals.

4.3 Sistemes executius

4.3.1 SISTEMA DORSOLATERAL PREFONTRAL:

El sistema dorsolateral prefrontal s’encarrega, fonamentalment, d’iniciar i dirigir la conducta; inhibir-la

quan sigui necessari, i simular les conseqüències d’una acció.

4.3.2 Sistema ventromedial prefrontal:

El sistema ventromedial es relaciona amb la independència de camp, l’adhesió a les normes socials i la

sensibilitat a establir relacions entre conducta-reforços.

4.3.3 sistema cingular anterior :

L’escorça cingular anterior està implicada, fonamentalment, en la supervisió de la conducta,

especialment en situacions de conflicte.

4.3.4 escorça prietal posterior:

L’escorça parietal posterior participa en la presa de decisions, i també en l’activació en situacions

rutinàries.

4.3.5 Ganglis basals:

39

Els ganglis basals participen en l’establiment de relacions entre estímuls i conseqüències.

5. ATENCIÓ I COGNICIÓ ESPACIAL:

L’atenció és el procés mitjançant el qual una informació determinada és seleccionada per a processar-la

posteriormente, mentre que una altra informació és descartada. L’atenció és necessària per a evitar una

sobrecàrrega sensorial, ja que el cervell no té prou capacitat per a processar per completar tota la

informació que rep i necessita seleccionar-la per a funcionar d’una manera prou eficient. L’atenció,

clàssicament, s’ha comparat amb un filtre o un coll d’ampolla

5.1 Característiques dels models atencionals :

hi ha tres aspectes bàsics que modulen els processos atencionals: el filtre selectiu, el canal de capacitat

limitada i el sistema de detecció. No obstant aixó, es considera que el model de filtre és massa extrem

pel que fa als estimuls atesos i als no atesos, per la qual cosa es van proposar dos models

complementaris: el model de selecció tardana (tot es processa i es selecciona a la memòria de treball) i el

model d’atenuació(la selecció es primerenca). Els resultats d’estudis amb registres electrofisiològics i

amb ressonància magnètica funcional són més compatibles amb un model que permeti un control

flexible del processament dels estímuls, en funció de la tasca i de la nostra intencionalitat, tal com

proposa el model d’atenuació (Posner i DiGirolamo, 2000)

5.1.1 Tipus d’atenció:

• Vigília o alerta, nivell de consciència

• Span atencional: amplitud de l’atenció

• Atenció setectiva o focal:resposta a estimul

• Atenció de desplaçament entre hemicamps visuals: focalitzar l’atenció visual

• Atenció serial: cerca d’un estimul repetitd’entre un conjunt de distraccions.

• Atenció dividida: processament en paral.lel

• Atenció de preparació: operació cognitiva, respostes adequada

• Atenció sostinguda: prolongat en el temps

• Atenció passiva, focalitzar automàticament l’atenció cap a un estimul fins llavors no atès

5.2 neuroanatomia i neurofisiologia dels sistemes atencionals :

40

xarxes d’estructures corticals i subcorticals interconectades que funcionen de manera fluida, com una

unitat.

5.2.1 sistema d’alerta:

o arousal s’encarrega de mntenir un estat general de receptivitat als estímuls i a la preparació de

respostes.

-colinèrgic: modula la memòria i l’atenció

-dopaminèrgic: modulen l’activació conductual i la motivació

-serotonèrgic: modulen el cicle son-vigília i el sistema emocional.

-glutaminèrgics: modulen l’activació i sincronització corticals

- gabaèrgics i histaminèrgics: regulen el cicle son-vigília

5.2.2 el sistema atencional d’orientació:

orientar-nos cap als estímuls i localitzar-los

-escorça parietal posterior: intercanvi entre tots dos hemicamps visuals

-nucli pulvinar lateral: filtrar la informació rellevant de la que no

-col.licle superior: desplaçament visual i motor

5.2.3 el sistema atencional selectiu:

el sistema atencional selectiu també es coneix com sistema d’atenció selectiva, sistema atencional

supervisor o sistema d’atenció lligada a l’acció. S’encarrega de reclutar i controlar les àrees cerebrals

necessàries per a executar les funcions cognitives complexes. També regula la direcció i l’objectiu de

l’acció dins els espais que ens són rellevants. Els pacients afectats per la síndrome de negligència

unilateral no atenen els estímuls que se situen a l’espai oposat del’henisferi lesionat.

5.2.4 xarxa frontoparietal de l’atenció:

Aquesta xarxa atencional frontoparietal sembla operar tant per a la posada en marxa dels criteris

utilitzats en la selecció dels estímuls com per a la posada en marxa de les respostes. Així mateix, la seva

interacció amb altres xarxes neurals permetria l’avaluació de les metes, el manteniment de la informació

i la recuperació de l’emmagatzemada prèviament.

• La xarxa dorsal frontoparietal: mecanisme de control atencional descendent. S’activa de manera

prèvia davant de l’expectació de veure un objecte en una localització determinada.

• La xarxa frontoparietal ventral: s’activa quan detecta objectes que són rellevants des d’un punt

de vista conductual. Genera un canvi d’atenció cap al nou objecte d’interès

41

• La xarxa bilateral d’omissió: de manera conscient desactivada, filtra processos interns que són

irrellevants per la tasca.

Encara que aquestes xarxes s’han investigat sobretot en l’atenció visual, hi ha proves experimentals que

indiquen que exerceixen una funció supramodal, i que modulen l’atenció de difetrents modalitats

sensorials.

• L’atenció endògena per a emfatitzar els senyals interns de flux d’informació descendent (T-D)

que guien la percepció per la interacció dinàmica amb la informació sensorial ascendent (B-U).

• L’atencióexògena, ja que un estímul aliè al focus atencional actual és capaç d’atreure l’atenció. La

reorientació a objectes nous en una escena pot ocórrer d’una manera reflexiva partint de la seva

saliència sensorial o de la importància que tenen per al subjecte.

Només els estímuls que són conductualment rellevants activen la xarxa ventral. D’aquesta manera,

l’activitat d’aquesta xarxa és suprimida quan es presenten estímuls irrellevants, fins i tot si es tracta

d’estímuls distintius o sortints des d’un punt de vista sensorial, cosa que genera un senyal de filtre per a

controlar l’entrada de la informació sensorial en funció de la seva rellevància conductual. La font

d’aquest senyal de filtre podria ser la mateixa xarxa dorsal o parts de l’escorça prefrontal, com l’MFG.

6. BASES CEREBRALS DEL CÀLCUL I DEL PROCESSAMENT NUMÈRIC:

El solc intraparietal és l'àrea crucial del processament de la magnitud numèrica, tot i que l'escorça

prefrontal i altres gregions també hi tenen un paper clau.

6.3 bases neuroanatòmiques del processament numèric i del càlcul.:

solc intraparietal (representació abstracta de les quantitats), circumbalació angular (codis numèrics

verbals, relacionats amb el llenguatge), circumbalació fusiforme (format aràbic) i lòbul parietal, escorça

prefrontal (funcions executives i de la memòria de treball), tot i que encara hi ha nombroses incògnites

sobre el paper de la circumbolució angular en el processament numèric, es creu que també participa en

la representació numèrica espacial i en la resolució d’operacions aritmètiques complexes prèviament

entrenades.

7. BASES NEURALS DE LA COGNICIÓ:

7.1 percepció de senyals socials:

42

La percepció social es pot definir, per tant, com la capacitat humana de donar sentit a les persones i les

interaccions a partir de dades sensorials. La majoria dels processos subjacents a la percepció de senyals

socials són inconscistents i ultraràpids. Uns quants segons després de trobar-nos amb un congènere,

som capaços d’avaluar-ne l’actitud (hostil, amigable...), les seves possibles intencions i fins i tot el seu

perfit de personalitat.

7.2 teoria de la ment:

el concepte es refereix a la capacitat d’entendre que altres persones tenen creences, desitjos o

intencions que no cal que coincideixin amb els nostres; d’interferir i de representar el contingut

d’aquests processos mentals, i de desenvolupar teories que ens permetin predir com es comportarà una

persona determinara en resposta a diferents situacions ambientals. La capacitat de descentralització

(adoptar el punt de vista de l’altre persona) comporta un requisit imprescindible per al desenvolupament

de la teoria de la ment.

7.3 Empatia:

l’empatia, en neurociència social, s’entén com la capacitat que tenim de situar-nos, sense esforç, a la pell

de l’altre, de sintonitzar amb les seves emocions, és a dir, de sentir el que l’altre sent. Ens referim a

empatia únicament per a referir-nos al procés pel qual en observar (o imaginar) una persona en un estat

afectiu determinat s’experimenta aquest maeix estat o un estat isomòrfic. Els estudis de neuroimatge en

empatia subratllen dos aspectes importamts i característics d’aquest procés. D’una banda, la nostra

capacitat d’empatitzar recau sobre el mateix sistema neuronal que sosté els nostres propis estats

emocionals. I de l’altra. L’empatia està profundamet arrelada en les sensacions corporals. És a dir, podem

entendre l’empatia com una simulació corporal de l’experiència d’una altra persona.

7.4 les neurones mirall:

Les neurones mirall són un tipus particular de neurones que s’activen tant quan l’animal duu a terme una

acció com quan observa la mateixa acció, o una acció molt similar, duta a terme per un altre individu.

Podem dir que les neurones mirall btenn un paper important en la TM, encara que això no vol dir que

neurones mirall i capacitat de mentalització siguin conceptes equivalents.

7.5 la simulació com a integració de la TM, empatia i neurones mirall:

Quina relació hi ha entre les neurones mirall, l’empatia i la teoria de la ment? La relació entre aquests tres

processos es pot resumir en una sola paraula: la simulació. La simulació és l’element comú que els uneix;

tanmateix, això no vol dir que es tracti de processos equivalents. Cadascun d’ells s’especialitza en un

43

aspecte de la comprensió social i, tal com hem vist, cadascun es relaciona amb un patró cerebral

determinat.

44