La família reial en 5899: la reina Victòria, Eduard VII(alesh¢res I^ri?sçe ge Galles), lord¢ V (aleshores duc de

York) r °-a

«PERQUÈ DEMÀ SURTI EL SOL»

AnydVII. Núm. 325 - Barcelona, dijous, 9 de maig de 1935

presenta, dimarts, dia 14, al Teatre Poliorama,la farsa d'ANGEL FERRAN

"PERQUE GEMA SURTI EL SOL"S*: rI1 MIUlL11II ii: I1I1'I!4TUIL%, í%I-^I' 1 P4JIAITICPreu: 3 0 cèntims - Rambla del Centre, i9 - Tel. 23118 - Subscripció : 3'30 pessetes trimestre

El jubileu reial a l'Imperi Britànic EIs Dijous .Blancs

MIRADOR INDISCRETDilluns passat, al matí, les campanes de festes. No mancaran a Lcndres, aquests

Londres; de tota Anglaterra, repicaven en dies, festes i honors pels prime minister i

honor i glòria dels vint-i-cinc anys de reg- pels maharajà imponents. L'alta societat,nat de Jordi i Maria. En aquell mateix mo- experta en l'art de plaure, sabrà quedar bé.

ment, a Amèrica, a Africa, a Asia, a Aus- Però els polítics i tècnics, els alts funciona-

tralia, els pobles més diversos per la líen- ris i les oficines d'informació, treballaran

gua, per la religió. i els costums, exterio- amb doblada activitat. L'Imperi necessita

ritzaven, d'una manera o altra, la seva un treball de readaptació, de reforç, diari.adhesió a la corona anglesa. Era una apo- Cal acarar-se, cada dia, amb nous proble-

teosi de llum, de força, d'elegància, de tra- mes insospitats. Menar la lluita simultà-dició. El rei Jordi, tot celebrant els seus n¡ament en tres o quatre fronts és una la-primers vint-i-cinc anys de regnat, recordava j bor de tità. Japó i India, Aus tràlia, Canadàsegurament festes similars enquè antecessors seus ocupavenla mateixa carrossa.

Fill d'Eduard VII i de lareina Alexandra, Jordi V re-uneix l'heretatge de dues gransdistincions. El seu pare fouun governant d'una gran hu-manitat. La seva mare, unadona admirable, per la sevabellesa i la seva espiritualitat.Conservant el record de totsdos, Jordi V s'ha mantingutfidel a les consignes de Vic-tòria i ha procurat ésser an-glès pel cantó «poble».

Les festes reials, passadesles alegries populars i l'esclatdels uniformes r toaletes, es-devindran plenes d'abast polí-tic. La corona anglesa té,avui, dos significats. Pel po-ble anglès representa la con-tinuació, la tradició, el mésalt representant d'unes ins-titucions espargides ça i ]la,en acords, actes parlamentà

-ries, revolucions i grans esde-veniments. Com tat allò espe-cíficament anglès, la Corona¡ les normes amb què actuasón plenes d'improvisacions,de manca de dogmatisme,d'empirisme. El poble anglès,insubornablement insular, veuen els reis els típics exemplarsdel seu tarannà. Ambaixadorsperpetus de la idea anglesa enel món, els sobirans disposenl'una adhesió sentimental que,a través de llargs segles, hansabut convertir en una forçapolítica sense parió.

Perquè al costat d'aquestesperit de la Corona hi hal'altre, avui el més important. La Corona 'anglesa és — com ha dit molt bé Baldwin

el vincle més fort que manté l'Imperi.Fem una mica d'histèria. Anglaterra, do-minadora d'una extensió territorial que re-presenta un quart del món, no tenia capidea, al començament del segle xix del queseria la seva potència més forta. Feia poctemps, relativament, que les colònies ian-

quis s'havien després de la «mare pàtria))i la idea colonial (no diem imperial) eracombatuda i depreciada pels liberals.

Elie Halévy, en la seva admirable histò-ria del xtx anglès, ha assenyalat les diversesetapes ascendents de l'organització colonial.Enmig d'una certa indiferència, produïdasobretot per la gran reeixida del lliure can-

vi, la idea colonial anà prosperant i orga-nitzant-se. A la meitat del segle x:x, es pot

(lir que Canadà, Austràlia, Nova Zelanda,adquireixen la fisonomia que més tard han

anat cristallitzant. Fou amb motiu del «ju-

bileu d'or» de la reina Victòria, en 1887, quees reuniren per primera vegada els repre-sentants de l'Imperi. En 5894 i en 1897, amb

motiu de les festes del «jubileu de diamant»,es tornen a reunir els imperials represen-tants. Joe Chamberlain aprofita l'avinente-sa per a exposar les seves idees sobre unConsell imperial i—ja heterodox del lliuri

canvi—la seva gran idea de les tarifes pre-ferencials que havien d'obtenir una esclatantacceptació anys més tard.

En iyoz es decideix reunir-se cada qua-tre anys, en 1907 s'adopten les designacionsde «dominis)). La guerra havia d'unir, ambfraternitat de sacrifici, els pobles de l'Im-peri. La S. de les N. reuneix com a mem-bres independents, les nacions de l'Imperi.

En 1926 la llei Balfour creava una situa-ció nova. D'aquesta llei data la desaparició

de la idea colonial. Ni el govern britànic,ni el Parlament no podrien intervenir en lagovernació del domini. Després d'aquestallei Balfour--que ha estat qualificada d'es-tatut imperial—, només mancarà l'Estatutde Westminster—que admet la separació—,per perfilar definitivament l'organitzacióimperial britànica. L'únic lligam que uneix

els pobles de l'Imperi és el rei, és la fide-

litat deis Dominis a la persona i la institu-ció reial.

Heus ací el gran ' significat d'aquestes

A h pàgina 2:

Pobles abandonats a la mà de

Déu: Erill la Vall•BoM Tahull,per Màrius Gifreda.

A la pàgina 3:

Homes de Catalunya: Sobre Jo=

sep Carner, per Fermí Vergés.

A la pàgina 4,

Malalfies i remeis: La censura enel cinema, per Rafael Tasís i Marca.

A la pàgina 5:

« Perquè demà surti el sol » : El

prospecte de l'autor, per Angel

Ferran.

OCISL'adroguer treu els canaris a gendre el

sol, tot deixant la gàbia damunt la baranade la rasa del carril, i aviat fa rotlle ambaltres botiguers del barri

—Hi ha tranquillitat per vendre i per do-iaar. Cona que ja se sap on s'entaforen elscaps calents, només cal anar a recollir-los,la vigília, i tal dia farà un any. No tingueupor que passi res.

----Si, és clar ; antb aquest luxe de pre-caucions!

—Però no veieu que és impossible ambla guàrdia que hi ha? Això és igual que elquè ha fet córrer aquell exaltat del tercerpis : que tota la nit han sonat trets de labanda del 15ort. Per a molta gent, l'ambientnatural és la catàstrofe.

—Tampoc no està gens bé fer-te la illu-sió que vius en una Arcàdia feliç i tancarels ulls a la realitat, sigui la que sigui.

-Em se nbla que vós sou d'aquells quees desdejunen amb bitxo i ceba crua, per-què teniu el parlar cantellut.

—No ho cregueu pas. Mireu si sóc homed'ordre que ja he regalat dos nacionals alsguàrdies que ens protegeixen des de lesdues de la matinada.

—Que fumen?,Vós direu] I també mengen. Si els ta-

lléssiu una bona rodanxa de pernil o mor-tadella, tornarien a passejar-se amunt iavall de la cruïlla amb aire marcial.

—Que no els paga l'Estát?_ . —.Deu . pessetes diàries; i encara no htiarriben, perquè han de deixar alguna cosaper al retir. Jo, per aquest preu, no m'ex-posaria la pell.

—Però són segures, sabeu? I no han derumiar la mostra per a pagar la contribu-ció, ni els impostos dels rètols,

—El que heu de fer és convidar-los, vósque els teniu tanta veneració,

—Corn que he de vagar per força, hotinc tot endreçat i desat.

. PPrb, i ý'r apte é- de donarun urrcu u tu . ^w•._,.. a., s_'. ..._'.

--Aneu, aneu, plaga ; de bona fe, que ena

portaríeu un trasbals.L'asfalt sembla, igualment, que vagui,

tot i el seu posat somnolent de sempre.

Pel seu lío+n no hi davalla ni un trist c ar-

retó i gairebé ja ha oblidat el panteix delsautòmnibus. Sort del pas lleuger dels ex-

cursionistes que s'evadeixen de la ciutat

f aralitzada i dels xavals que han convertit

la calçada en camp de futbol.El bar va emplenant-se dels clients que

en saben la tresquera a ulls clucs i que, adesgrat de la manca de servei, ròf'ia de ladiada, avui no se'n poden estar. Dins elsilenci general, les tocates de la pianola iles discussions de les taules del set-i-migsón més estentòries.

Dalt la golfa, l'estudiant universitari es

debat entre les gerdors absorbents de lajirimavera, el rodolar vertiginós de les ho

-res i• la imminència dels exàmens. A pocadístància, els seus companys substitueixenl'alambí per la coctelera l l'aspresa dels lli

-bres de text per la suavitat d'un tors f e-naení, però ell s'aconhorta amb el lenitiu deLawrence Klauder.

Should I go down totheir wasail bowl?No-for they are drunk but with dregs of wineWhile I am drunk'with a word, a line,A though, I sip of a draught divine.

S.

Una «gaia fesfan mésS'han celebrat els Jocs Florals. Els ha

presidit l'autoritat màxima de Catalunyaen aquests moments, el senyor Pich i Pon,el qual, durant la lectura dels versos gua-nyadors de la Flor Natural, de tant en tantexpressava visiblement la seva admiració.

Ho trobem molt bé.Com també trobem molt bé que el gua-

nyador de la Flor Natural hagi estat Sal-vador Perarnau.

El que ja no trobem tan bé és • que Pe-rarnau, en un interviu publicat a La Ram

-bla, digui que caldria modificar el règimde premis dels Jocs Florals, en aquest sen-tit : Flor Natural i mil pessetes, Viola imil pessetes, etc.

Nosaltres més aviat proposaríem, a l'in-revés, de donar mil pessetes a determinatsautors perquè no escriguin

Tot esperant aquesta ganga, hem adop-tat un procediment més econòmic : no lle-gir-los.

Senfif sense escoltar

Som al cinema Walkyria (on, com en elsaltres locals de la mateixa empresa, s'usaamb preferència el català).

S'hi projecta La Dama de les Camèlies.Darrera nostre, s'asseuen un home i unadona.

--Quina és aquesta pellícula? — fa ella.—Déu ésser La Dama de les Camàlies

(sic) — li respon ell.Al cap d'una estona, la dona torna a les

preguntes:—Saps quins artistes són aquests?—No. Em sembla que un es diu Dumas,

però no sé qui és. Potser és aquest —afegeix l'horrie, assenyalant Pierre Fresnay.

Una altra pausa. A la pantalla s'ha pogutveure un calendari que porta data del iS48i, poc després, un gest molt amanerat delprotagonista que va fer riure tot el públici exclamar a l'alludit veí nostre del dar-rera

—Que malament treballaven els artistasd'aquell temps !

Màxíma vellan 'niitat religiosa est'V1 efl{1e11';i-

als anti-clericals no ha creguin "póssible.

El superior passava molts mals de cap,no sabent com afrontar la situació econò-mica.

Un altre eclesiàstic, gat vell, va donar-liun consell paradoxal, que ha estat molt se-guit, i amb èxit segur, per innombrablesinstituts religiosos

—Faci obres, home, faci obres !

ConseqüèncíaEs fama que En Valls i Taberner ha

estat a punt, moltes vegades, d'anar-se'nde la Lliga, però que n'ha desistit i ha fetel sord a les sirenes que pretenien enci-sar-lo

—No, no ; mentre visqui En Cambó, no

em vull donar de baixa — oposava a totesles temptacions.

Ara, davant l'elevació del seu antípodaVallès i Pujals, compilador de l'Elogi deCatalunya, ha estat a punt de donar un copde cap, peiò també s'ha repensat:—Es creurien que estenc una acta de

defunció !

El marxisme ben vesfifUn vespre de la setmana passada, a l'om-

bra de Santa Maria del Mar, en el ròneccarrer de Rosic, es 'presentà al públic elflamant nacional-sindicalisme espanyol.

José Antonio Primo de Rivera, el cabdillde la F. E. de les J. O. N. S., donà unaconferència glossant el programa del par-tit. Els cognoms del jove líder havien fetjugar la seva força sentimental damunt d'unnombrós grup de dames i Jametes i jovin-cels de la nostra aristocràcia, els qualss'encabiren en els democràtics bancs de lasala d'actes del casal de la F. E.

I vetací que Primo de Rivera dedicà lesdues terceres parts de la seva conferènciaa glossar les teories de Marx!

Del desencisat i aristocràtic grup n'eixí,acompanyat d'un sospir, aquest comentari

^i Y para esto hicimos unas elecciones algrito de guerra al marxismo !...

La «mise en scène»EI naixent feixisme espanyol ha assimilat

dels seus germans estrangers—idees a part—el gust de la mise en scène.

Camises blau fosc, dutes sense ameri-cana ; un descomunal plafó roig i negre,amb les sagetes ensenya del partit servintde fons als oradors...

Quan feia uns minuts que parlava Primode Rivera, una avaria en la installació elèc-trica deixà el local a les fosques. Un certnerviosisme entre la concurrència, i al capd'uns instants l'acte continua a la llum deles espelmes.

L'espectacle és pintoresc. A banda i ban-da de l'orador, un «camisa blava», enraye-

nat com una estàtua, aguantant una espel-ma. Les ombres es projecten, fantàstiques,damunt el plafó roig i negre. La sessió téquelcom de ritu masdnic, estrafalari.

Quan, l'avaria reparada, torna a encen-dre's l'electricitat, un ingenu no pot repri-

-Quina llàstima 1

...i la mania de l'organització

I l'organització, sobretot l'organització !Acabat el míting, Primo de Rivera aban-

dona la sala, mentre els partidaris el sa-luden amb el braç alçat. Per a travessar lesdependències que donen a la sortida dellocal, els joves nacional-sindicalistes li fanun passadís. Un d'ells, ai!, ha oblidat laconsigna de l'acordonament. Tot allargantla mà al del costat, li pregunta

—¿Cómo es aquello? No me acuerdo...El «jefe» s'acostava. L'interrogat agafa

el braç de l'altre de qualsevol manera i lligael cordó, tot dient-li

—Déjate de historias.

La sorpresa d'uns quanEs

EI moment més espectacular dé la con-ferència fou quan al pati de l'escala sonàun tret, i després d'uns segons, una descàr-

rega completa al carrer.El pànic, a dalt, fou bastant considerable,

sobretot entre els elements de la high life,els quals s'ajeien a tenla, temorecs que lesbales entressin pels balcons.

Primo de Rivera intentava inútilment de-manar serenitat. Per a fer-se sentir més,s'enfilà dret dalt de la taula. Per la cara,semblava que aquell guirigall el divertiamés que no pas el preocupava.

Quan la calma fou restablerta, el jefepogué fer un latiguillo fàcil. Entre els ca-misa-blaves circulava en veu baixa la versiódel fet:

—Uno de los nuestros, que con el ner-vosismo se le ha disparado el arma. Nues

-tra guardia, por lo que pudiera ser, ha d is-parado un poco...

Tot plegat no fou obstacle perquè al finalde ]'acte, a tothom qui el volgués sentir, elsenyor Basses, jefe local, contés el fet ambtot el dramatisme del món

—Un grupo de comunistas nos ha agre-dido. Nuestros chicos, claro, han repelido laagresión...

En fof hi ha professíonalísme

Durant la confusió originada pels trets,un senyor de certa edat calmava els seusveins amb un procediment original

—Això no és res. Jo, quan l'advenimentdel feixisme, vaig passar sis anys a Milà.Els vidres de la Lògia cada dia eren tren-cats a trets. Jo ja hi estic acostumat! Dei-xeu que disparin...

I mentre el professional somreia, als po-bres amateurs se'ls posava encara més lapell de gallina...

Quins temps,Déumeu!

A la sortida, carrer de l'Argenteria amunt,els assistents comentaven l'acte. Poguéremsentir la conversa— gairebé tot veus feme-nines d'una colla.

—¡Qué tiempos! Un dia es un ministrode la Ceda que nos sale comunista. Ahora,es Primo de Rivera que se nos declara anar-

quista. ¡No te Quedes fiar de nadie!---fuerte que aun nos queda Goicoechea...—¡.4 lo menos, con este una puede dor-

nrir tranquila

i Estats Units, Unió Africana, quants pro-blemes incommensurables ! Mantenir la co-hesió del domini, mantenir encara la in-íluència arbitral a Europa, vol una orga-nització impecable, amb una tècnica, unsrecursos, un engranatge que funcioni cons

-tantment. Anglaterra, el gran secret an-glès, és la prodigiosa elasticitat del seu geni.Quan a Europa es preparava l'advenimentde l'industrialisme, Anglaterra sabé situar-se, tot seguit; en primer pla. Els factorspolítics ajudant, la causa era la preparaciómoral. de la seva societat, que havia sofertcanvis profunds en la seva estructura. Desde llavors ha sabut conservar el predominiamb una exemplaritat, amb una manca detraves, que per força imposen. Al llarg delsanys, les institucions. els homes, les ciutats,el paisatge, han adquirit aquesta pàtinabritànica que tothom reconeix de primer an-tuvi. No és cap miracle, no, aquesta dura-ció secular. Es el fruit de l'esforç i la cons

-tància. Si examineu l'estructura política an-g!esa veieu que el funciona:rent del parla-mentarisme, en aquesta seva hora de des-crèdit, té tota la brillantesa i l'eficàcia quedeu tenir. Ministeris polítics i tècnics tenenels òrgans burocràtics més eficients delmón. Foreign Office, Trade of Board, etc.,són institucions modèliques. Al costat d'aixòposeu-hi les organitzacions de rensenya:ments secrets que preveuen, actuen, fan rdesfan en nom de l'Imperi i per l'honord'Anglaterra.

FERMÍ VERGES(Segueix a la pàgina 8)

GRAN CONSULTA

—Anima't, et curaràs !—Ca, són massa...

(L'Illustré, Lausanna)

Bohí (Foto Arxiu Mas)

Tahull i Erill la Vall (Foto Arxiu Mas)

DEFENSA 1 JUSTIFICACIÓ

Del prof essionalis•me en el crític

No fa gaire, un novellista i comediògrafmolt decantat a fer-se ressò dels planys igemecs dels incompresos i perseguits en lesseves cròniques i critiques periodístiques, alqual, si l'haguéssim de jutjar per les sevesamistats preferides i per les opinions quesobre la vida literària del país reflecteix detant en tant en els seus articles—cosa que,afortunadament, no és així—hauríem de te-nir per un sinistre infeliç, pretenia impug.nar la funció d'un o altra crític en raó dela professió que, fora d'aquesta activitat,és la seva • principal font d'ingressos, ho itraient-ne alguna imatge de ben migradabrillantor.

La pugnacitat despertada en l'ànir; a d'a-quest cronista de què parlem per determi-nats esdeveniments que han remogut méso menys profundament les aigües del nos-tre safareig intellectual, com si no haguésquedat prou assaciada amb la pica-barallade què ens féu espectadors, sembla que uncop estenallat al fons del barranc el seuadversari, ens vulgui fer saber que encarali queden prou forces per estenallar-ne deuo dotze més i, no trobant-ne cap a mà, esdediqui a cercar-se'n de nous de totes pas-sades, vingui o no vingui a tomb, li n'hagindonat motiu o no, per pur plaer esportiui pel goig de satisfer-se amb l'espectacle dellurs cadàvers.

No pretenem pas entrar en polèmica niés cosa que ens faci cap illusió donar pretexta renovar-se les poc edificants escenes que

hem hagut de presenciar darrerament. Peròsí, com a bons confrares, hem d'acceptaramb molt de gust l'amable, per bé que in-directa, invitació a la presa de candela que1'alludit escriptor ens feia amb la seva ga-lanura habitual.

Es cosa que ens havia temptat ja mésd'una vegada perquè ens fa molta gràciael fet que, en aquest país on els escriptorsestrictament professionals es poden comptaramb els dits d'una mà, homtrobi tan so-vint, i precisament en escrits de molts delsque no entren pas en aquest nombre, recla-macions, allusions i invocacions a un pro-fessionalisme purament ideal que es preténsuposar existent i ben real i que, val a dir-ho, només és esmentat per a impugnacióde l'adversari.Perquè no creiem que, parlant de bona

£e, ningú gosi sostenir que és més proles-sional d les belles lletres tal demògraf del'Ajuntament, tal escrivent de la Generali-tat, tal funcionari de banca, tal mestre d'es-tudi, que un fabricant de gèneres de punt,un representant de merceria, un advocat oun metge. Mirada la qüestió sota aquestpunt de vista, ens trobaríem que els únicsa qui podríem donar belligerància serienaquells quatre o cinc que hem assenyalatmés amunt o els qui, vivint d'una bona ren

-da, no haurien de guanyar-se la vida en capactivitat aliena al pur exercici literari ; es-crivissin bé o malament, fossin uns asescomplets o uns savis de cap a peus, car nocreiem que per a ningú que hi pensi unamica el professionalisme sigui una garantiad'exce]•lència en cap terreny artístic o intel-lectual.

I si valer seguir aquest raonament ensha dut a aquest cu]-de-sac, bé haurem detirar per un altre cartó, on potser no enstrobarem amb els contrasentits que ací enshan barrat el pas. Per a nosaltres, profes-sional o no, buròcrata o comerciant, in-dustrial o rendista, el que ens haurà de ser-vir per a atorgar o negar bei•igeràncïa alpublicista serà la qualitat i la condició d'allòque escriu. Es en aquest sentit que l'hau-rem de jutjar i és sota aquest aspecte quepodrem dir si mereix o no mereix el nostrecrèdit.

Ací, on tants que es tenen per professio-nals, acumulen disbarat sobre disbarat, tantpel que toca a cultura general com pel quees refereix a coneixement de l'idioma quemanegen, que es creuen que ponderar voldir ]loar molt, que escriuen luctuós pensant

-se que vol dir de dol, taciturn, imaginantque vol dir trist ; inefable, convençuts quevol dir delicat; que parlen d'aire enrarit ivolen dir que és espès i de mal respirar, quees captenen de qui sap els problemes, quefan anar les solucions de continúitat comels ve de gust, allà on s'ha solucionat al-gun conflicte que havia interromput la mar- rxa d'alguna cosa, etc., etc. ; no serà unalleugeresa, si més no, voler negar solvènciaa ningú només perquè no exerceix aquellpretès professionalisme?

Joex CORTES(Segueix a la página 8)

i

z M^IRADDR9-V-35

POBLES ABANDONATS A LA MA DE DEU

Erili Bohí- TahuilDefinif contra indefíníf

Els quatre radicals justos que hi ha aSitges han estat nomenats gestors muni-cipals per a cobrir les vacants dels regidorsesquerrans deèlarats en rebellia, però el diade presa de possessió del càrrec no es pre-sentaren a la Casa de la Vila i l'Ajunta-ment ha quedat constituït igual com estavadesprés del 6 d'octubre. L'alcalde se'n pla

-nyia així:—No ho entenc; perquè ja els vàrem fer

dir que els reservàvem una vara...--Es una qüestió de detall: el que ells

volien era (dan vara — aclarí el segon ti-nent.

CroadesCom la majoria de gent dretana, les japs

són, gairebé totes, germanòfiles. La senyo-reta Carlota Ford marca, però, sempre quepot, el seu tipus de vehement francofília il'altra vetlla referia a les seves amiguesque els clos mil joves alemanys que anarena Roma en peregrinació i es feren beneirpel Sant Pare els rosaris i les medalles, entravessar de bell nou la frontera alemanya,els foren confiscats tots els records i àdhucles camises, perquè les creus que ostentavenno eren gammades.

—Y el Concordato, pues? — preguntà lasenyora Ibarrola.

—Por lo que se ve, Concordato no equi-vale a concordia'. — féu, sorneguerament,la franoòfila.

Fem=hi broma!El senyor Ribé, que és un dels homes

que posse dx una experiència municipal méssòlida, va rebre del senyor Pich i Pon l'en

-càrrec de desfer tota l'obra organitzadorade l'antiga Guàrdia Urbana portada a cappels senyors Vàchier i Bernades. El senyorRibé ha fet el que ha pogut per tal decomplaure el senyor Pich i cobrar-se, depassada, uns • comptes d'ordre moral. Lareforma ha estat de gran envergadura iaixa ha molestat bon nombre d'agents dede l'autoritat municipal, els quals l'anarena veure per tal de protestar del que es feia.La resposta donada pel senyor Ribé als co-missionats fou definitiva:

—D'això protesteu? — els va dir —. Jono vull reformar res. Vaig a fer una Guàr-dia Urbana d'opereta i prou.

Un dels comissionats, enfurismat per laresposta, li va contestar

—D'opereta, eh? Doncs nosaltres hi po-sarem música!

Ja n'hi han començat a posar...

Fe;E i fef...El dia de la festa del llibre a la Llibreria

Catalònia fou rebuda una comanda de cincexemplars d'EI fet del dia, de Josep Ter-radelles.

Un amic de l'Alavedra saltà, indignat—El fet del dia, de Terradelles? Quina

barra! Es veu que aquest corresponsal nodeu tenir aparell de ràdio!

—Hom, no n'hi ha per tant ! Si li ha-gués atribuït l'Odissea...

La impenetrableEntre la senyoreta Carlota Ford, secre-

Escoda, encara sense cap y galó, hi ha unamica de pica-pica, i mentre la primera ésun exemple de comediment i reserva, lasegona és allò que se'n diu una cantama-ñanas.

Dijous passat, la Carlota es veia asse-diada a preguntes sobre les gestores :

—Tú lo sabes todo y no nos quieres decirnada. Eres un cofre herméticamente cerra-do. En cambio, Margarita ya nos ha indi-cado algunos nombres : Jaumar, Gaspar deValenzuela, Quintana y un médico cuyonombre no recuerda.

—Pues yo tampoco; es de pronóstico re-servado.

Passanf bugadaA la tertúlia de les japs es comentava

el físic de les principals personalitats delpartit : ,

—Vaya, no digas ! Jover es feo "de so-lemnidad 'y Anguera da la sensación dedormir con el traje puesto.

—Si, Cirera es de lo mejorcito ; pero apesar de su cabellera de azabache, tienerubio el bigote.

—Es de fumar «Muratisn!—0 de agacharse hor sus inmensos tri-

gales !

ECONOMIA MODERNA

—Aquesta màquina fabrica cent mil pa-rells de sabates diaris.

—I aquesta altra?—Aquesta altra en destrueix noranta-cinc

mil

(Ric et Rac, París)

La majoria dels barcelonins — i perdo-nin — som uns grandíssims culs de cafè.

Passem l'hivern entaforats en tota menade cataus i fins que no arriba el bon tempsno en espolsem el tuf de resclosit.

Quan serem a l'estiu sortirem de la ciu-tat per airejar-nos, tornarem a empastifarels prats i les platges de pots de conserva,i fatalment anirem als llocs de sempre, onens tornarem a veure tots plegats.I així anirem, contínuament, can- .viant de pis.

Al barceloní no l'atrau la desco-berta del país ; prefereix anar a la tsegura, als llocs de benestar garan-tit i poques sorpreses. D'aquestamanera, tenint sempre terres perexplorar, encara que només enshagi tocat un trosset de mapa, po-dem imaginar-nos que vivim al'Imperi Britànic. ' E

Per una sola vegada siguem ago-sarats i anem a «descobrir» untros abandonat del nostre país.

Quan arribem a Pont de Suert p—a zryo quilòmetres de Barcelona— # áens veiem obligats a baixar del g '

cotxe perquè fins aquí arriba lacarretera i fins aquí s'estén allòque en diuen la civilització.

La vintena de quilòmetres dePont de Suert a Caldes de Bohíels haurem de fer a peu o dalt decavall, per un camí ple de rocs iaiguamolls. En aquest trajecte tro-barem una dotzena de pobles sensetelèfon, ni carretera i ni tan solsun mal camí de carro. Si en aques-tes cases hi ha un sobrant de lescollites, l'han de llençar al riu, per-què si el baixessin a vendre a Pontde Suert no podrien competir ambels altres pobles del pla. Es diude Tahull que hi ha homes queno han vist mai una roda de car-ro. Els carrers de Bohí estan coberts d'unaflonja catifa d'excrements de bestiar ambaquella mala olor, difícil de descriure peròfàcil d'imaginar. I a dintre les cases sem-pre hi ha malalts de les febres de Malta,tisis, tracoma, a més d'altres malures prò-pies de l'alta muntanya. I per acabar decompletar el programa, afegiu-hi el paga-ment de les contribucions fixades per l'Es-tat. I l'admirable del cas és que les paguen.Contribueixen a les despeses d'un serveisque no els serveixen per a res.

Ah !, un servei em descuidava : l'escola,D'ençà de 1a República, l'Estat hi ha es-tablert algunes escoles. Però resulta que aTahull hi ha una mestra sevillana, a Erilluna de granadina i a Durro una de Valla-dolid. Aquestes senyoretes fan tot el quesaben per a l'educació dels infants; d'ellesm'han donat les millors referències. Pel solfet d'haver hagut de traslladar-se de la.càlida Andalusia a dalt del Pireneu ja sónmereixedores de la més alta admiració.Tremolant de fred han d'educar uns noisque no les entenen. I no parlem dels malsde cap de la quitxalla per a compendre lesexplicacions en l'accent de García Lorca.Però tot això, vist des del ministeri deMadrid, no deu tenir molta importància.L'important deu ésser allò de l'escalafó.

I a l'hivern, quan les noies s'enyoren delseu país, ressona planyívolament per aque-lles muntanyes alguna cançó andalusa.

Un altre servei deficient— i ara va pelbisbat — és el de la religió. Els rectorsestan abandonats a la mà de Déu. I sórten tenen dels presents que la naturalesa elsofereix. Caçar, pescar i collir bolets no éspas un divertiment per aquests sants ba-rons, sinó, més aviat, una imprescindibleobligació. El que es diverteix és el feliçmortal que els acompanya ; perquè amb elseu nas d'isard ensumen els més recònditsdesignis de la terra. (Jo confesso que maino he trobat tants bolets com seguint unasotana pirenenca.) Però quan la terra deixade rajar, més d'un dia es veuen obligats acuinar sense oli perquè no els en quedariaper al Santíssim.

EI punt dolç del paisatge es troba alsvoltants de Bohí. A baix, el riu Tor com-pleix, bonament, la seva obligació de ser-

pentejar la vall ; i a dalt, arrapats al pen-dís, tres pobles s'aboquen a la barana:Erill-la-Vall, Bohí i Tahull.

No sé si aquesta presentació era del totnecessària; perquè quan un poble està mar-cat per un campanar romànic ja es potpresentar sol. I si, a més, ha tingut lasort de conservar algunes pintures medie-vals i la generositat de despendre-se'n, pot

comptar amb una sala honorífica al Museu.Segurament ben pocs haureu estat a Ta-

hull, però tots vosaltres recordareu l'emo-cionant Pantocràtor que ens beneeix, nit idia, des del museu de Montjuïc.

D'aquestes esglésies romàniques, SantCliment de Tahull és la més interessanti dels campanars, prefereixo el d'Erill.

No entenc per quin misteri l'interior deSant Climent em féu recordar la basílicaconstantiniana de Betlem. Ni per ]'edat niper l'estil no poden comparar-se ; la de

Judea és gran i rica, i la del Pirerieu ésben petita i pobreta. Però en totes dues esrespira el mateix aire d'encanteri...

Deixant la màgia de banda, passem a re-marcar una particularitat ben curiosa d'a-quests campanars romànics : si des de l'a-resta de la torre de Tahull s'entreguardenles altres dues de Bohí i d'Erill — situadesa llarga distància —, veureu que els tresparaments estan situats en el mateix plageomètric. Això té la seva gràcia. Potser,ben mirat, aquells constructors medievalsno eren tan primaris com s'acostuma a dir.

EI que també cal remarcar — encara queens dolgui — és l'estat ruïnós d'aquestesesglésies. En el campanar d'Erill hi ha unaesquerda important, de dalt a baix. E1nàrtex fa pena de veure. A l'interior deSanta Maria de Bohí, les empentes i reac-cions de voltes i pilars han guerxat com-pletament les superfícies. I quan les voltescomencen a ballar, pot haver-hi un dalta-baix. Tant és així que la gent del poble jano se'n fia i el rector s'ha vist obligat ahabilitar un altre local, fora del temple, pera poder oficiar amb tranquillitat.

En un país on es gasten tants diners perun pastitxo gòtic a dalt del Tibidabo, nohi haurà una gràcia de caritat per a tresvellets campanarets romànics?

Si la nostra veu no arribés a les alturesdels nostres consellers, confiem en l'actuacióbenefactora dels Amics de l'Art Vell, quesón, també, els nostres amics.

***

Seguint riu amunt, al cap de sis horesde cavall, arribarem al balneari de Caldesde Bohí, situat a 1,500 metres, en un con-gost espectacular i ple d'avets.

Si a Caldes no hi hagués res d'especialo si el trajecte fos molt encinglerat, troba-

ríem explicable que encara no s'hagués pro-longat la carretera. Però ens trobem ambun traçat planer, amb poques dificultats dereplanteig, i dóna la casualitat d'haver-hiuna de les deus d'aigües termals que, se-gons «autoritzades opinions d'eminènciesmèdiques», és dels més importants del món.(Diuen que només n'hi ha una al Japó quese li pugui comparar.)

El nostre inefable cofoisme tindria, doncs,amb aquestes aigües, motius eloquentíssimsde satisfacció. Al rostat dels vagons demetro més grans del món podríem presentarles millors aigües medicinals i, almenysaquesta vegada, tindríem una certa solta.Però quan la naturalesa es determina aportar-nos un regal damunt d'una safata,nosaltres l'arreconem sense donar-hi capimportància. Què hi farem si som així.

1 si ho vegéssiu !... n'hi ha tantes defonts i de tantes menes i són tan medici-nals, que fins s'arriba a fer difícil de tro-bar-hi una aigua fresca que sols tingui gustd'aigua natural. Hi ha la font del Bou, dela Tartera, de Santa Llúcia, dels Capellans,del Bosc, del Boix, de l'Avellaner, del Fer

-ro, etc., etc. ; cada una amb el seu gustpropi, i entre totes curen tots els mals. Esun llac ideal per a fer la felicitat de qual-sevol malalt imaginari. Tantes malures#uareixen aue fins nc eahr^ greu do tenirbona salut, perquè no en podreu treure totel rendiment.

El manantial més famós és el de l'aiguasulfurosa que surt a una temperatura d'uns600. Si us fiqueu, nu de pèl a pèl, dintrel'estufa — cova natural on es respira l'eva-poració sulfurosa — arrencareu una suadaque us deixarà escorregut fins al moll delsossos i us treurà tots els mals humors delcos.

En el casal del balneari hi ha un patiporticat molt agradable; té aquell punt degaucherie tan apreciat pels dibuixants a laploma. I • a l'església hi ha tot el que had'haver-hi en una ermita de muntanya.Fins podreu venerar una Mare de Déu tro-bada.

La inscripció de la porta diu i La Con-sorcia 1732. En el segle xvni, era una menad'entitat comunal dels pagesos de la ro-dalia. Però la deu és molt més antiga ; elsromans ja s'hi banyaven. Aquí els únicsque baden són els barcelonins. No badeu,doncs, i aneu-hi. Però no ho féu córrer,perquè si féssiu massa propaganda s'om-pliria de pots de conserva i els pocs iniciatsen la matèria ens veuríem obligats a can-viar de pis.

Allí podreu caçar l'isard, pescar truites,nedar als estanys, menjar bolets a la llosa,conversar amb un rector de les coses d'a-quest món i de l'altre, o apendre d'escor-xar un esquirol.

Si no fos per la ràdio, allò seria la bea-titud.

MAaios GIFREDA

d4a^ns

—Però, doctor, menjo bé, dormo perfec-tament...

—Sí, sí, tot això no és natural.(Ric et Rac, París)

LLOREMIRAMBLA b f LES FLORS • 30

—Canviaré el marc i hi posaré vidre...—Jo de vós l'hi posaria esmerilat.

(1935, París)

—Per què has dit a Betty que el seu amics'havia mort si només s'ha arruinat?

—Per donar-li amb precaució una malanotícia.

(The Aunsorist, Londres)

1 -^

—Moltes gràcies d'haver-me visitat, peròno estava malalta.

—EI que he de donar les gràcies sóc jo,perquè no sóc metge.

(I1 Sette Bello, Roma)

—Un nen?—Hèctor volia un gos, jo un gat, i vàrem

dir : ((ni la teva ni la meva»...

(Everybody's Weekly, Londres)

Mirana

El sentit de l'actualitat

Al mateix moment que fer les Qarets deParís apareixien els cartells de les eleccionsanunicipals celebrades diumenge passat, erenenganxats també els cartells d'un teatre, elde Variétés, anunciant la represa de To-paze, l'obra de Pagnol que va merèixer unarticle del senyor Lluís Duran i Ventosa ique, en la seva versió cinematogràfica, foupresentada per MIRADOR.

Els regidors parisencs es posaren tristosde veure que Topaze substituïa Girouette deRené Benjamín, i alguns d'ells es belluga-ren perquè no fos regresa la comèdia enplenes eleccions municipals. Però Max Mau-rey, director del teatre, i Marcel Pagnol sónhomes de teatre abans que res, i, plens delsentit de l'actualitat, no s'entengueren deraons.

La candidatura de Topaze

Al mateix tein s que apareixien els car-tells anunciant la represa teatral de Topaze,

n'eren enganxats uns altres, amb tots elsaires de cartells de propaganda electoral, quedeien : •

Ciutat de París.—Eleccions Municipals, —maig 1935.CANDIDATURA FIRMIN TOPAZE

CIUTADANS !... JA EM CONEIXEU TOTS!

Sóc el més conegut dels candidats que espresenta als vostres sufragis...

Des de fa uns quants anys que us ado-neu, en tota ocasió, de la meva presència!El Teatre mateix s'ha apoderat del meu nomi, en vida meva, l'ha transmès ja a la pos-teritat!

Ja sabeu quina benvolent atenció dedicoa les vostres economies ! Gràcies a mi, elsés assegurada una collocació segura i detot repòs.

La meva posició política és senzilla i pre-cisa:

Les vostres opinions són les meves, lesmeves seran les vostres!

El meu programa municipal és, també,senzill : es basta a ell mateix : OBRES...OBRES... SEMPRE OBRES!!

Heus ací els seus punts essencialsRepavimentació tota], anual i obligatòria

dels carrers parisencs.Obertura cada any de 200 carrers nous,

amb concessió d'àmplies indemnitzacionsd'expropiació. (Obligació de posar a cadaun d'aquests carrers el nom d'un ConsellerMunicipal no reeïegit.)

Construcció d'un grup nou de 2,000 im-mobles del tipus anomenat «de quarta partde confort i de lloguers alts».

Perforació anual de zoo passos subter-ranis.

Acondicionament de garatges subterranisen tota la part de París no ocupada actual-ment per les clavegueres i pel Metropolità.

Lloguer per a la publicitat i per 99 anys,a una societat d'irresponsabilitat illimitada,de les fatxades de tots els monuments pú-blics.

Transformació de les teulades de tots elsimmobles en terrasses per a banys de solobligatoris.

Installació de voravies mecàniques en to-tes les grans artèries.

Creació de 500 edículs subterranis proveïtsde telèfon directe amb els camps de curses,de T. S. F. i d'un Baby-Pathé-Cinema percabina individual.

Adquisició per la Ciutat de la patent prouconeguda dels urinaris amb rodes, perme-tent, mitjançant cànon, un més equitatiurepartiment de les lleugeres molèsties d'a-quests edículs entre els habitants.

Aquest és el conjunt del meu programaen el seu estat actua].

Ben entès, més endavant podrà rebre tota1'extensïó necessària.

PERÒ QUI PAGARA AQUBSTS TREBALLS ?, direu.Ciutadans ! Ja fa temps que us conec!Indefectiblement afectes a les institucions

municipals, no se us crida mai en va.Sé que la vostra bonhomia i els vostres

recursos són inesgotables...Doblant senzillament els impostos n'hi

haurà ben bé prou ! En cas que això nobasti, recorrerem, com de costum, a unemprèstit.

Tothom sap que com més endeutada es-tarà la Ciutat, més gran serà el seu Crèdit.CIUTADANS!

VACIL.LAR FÓRA CRIMINAL!VOTEU TOTS PER FIRMIN TOPAZE!

Vist i aprovat, F. Topase

Potemkin, el políglota reservat

Ja està firmat, després de llargues nego-ciacions, el pacte franco-soviètic. L'ambai-

xador rus a París, Potemkin — cognompopularitzat per un magnífic film—, hahagut de fer moltes visites al Quai d'Orsay,on trobava sernpre un núvol de periodistesque volien saber alguna cosa. Potemkim esmostrava l'home més somrient i cordial delmón... però s'evadia de respondre a totesles preguntes.

1 és que Potemkin, que parla vuit idio-mes, té una màxima

—En diplomàcia — responia a algú queel felicitava pel seu poliglotisme—, és moltmés útil saber callar que saber parlar, totesles llengües.

Un impost que ha baixat

Fa pocs dies, la República d'Andorra hatramès a la República Francesa el seu tri-but de dos anys, que puja set-cents francs.Els tres enviats extraordinaris portadors d'a-

quest sama han renovat el jurament defidelitat al prefecte dels Pireneus Orientals,que per al cas representa el president de

la República.Quan Napoleó restablí el statu quo que

la Constituent havia trencat, designà el pre-fecte de l'Ariège per a rebre el jurarnent.De l'Imperi ençà, doncs, hi ha hagut doscanvis: el prefecte i la quantitat del tribut,que aleshores era de nou-cents seixanta

francs ramals.Deu ésser aquest l'únic im¢ost que ha

baixat a menys de la ,neitat.

EI pacte de mútua assistència, conclòs isignat a París el 2 de maig, entre Françai Rússia, pot ésser considerat el fet mésimportant de la postguerra. Les negocia-cions han estat llargues i laborioses, compoques vegades en circumstàncies sem-blants, i no han mancat sovint rumorsalarmistes, perd donat el carácter del pacte,que substancialment uneix en un mateixdestí la defensa de dos grans països, ex-posats ambdós a un mateix perill d'agres-

cien ideat la constitució d'aquell pacte del'Est que hauria hagut de tenir un abastmolt més gran, i que no pogué realitzar-seper l'oposició d'Alemanya.El govern anglès, renegant de la seva

política de 1924, en aquests darrers tempss'ha convertit en partidari dels pactes col-lectius, i segurament hauria acollit de mésbona gana el pacte general. Però Mac Do-nald ha de reconèixer que han estat elsseus amics de Berlín els que han impedit

que a l'Est s'iniciés una política de pau, iés que precisament no és pas la pau elque desitgen. ***

El pacte firmat a París per Laval i Po-temkin compromet els dos països a pres-tar-se ajut recíproc en cas d'agressió. Evi-dentment, aquesta eventualitat només és pos-sible per part d'Alemanya. Com que estracta d'una aliança de caràcter puramentdefensiu, si Alemanya no té intencions bèl-liques no ha de témer res, i si en té, hauràde reflexionar força abans de córrer una

aventura béllica.Aquesta consideració tan senzilla basta

per a demostrar quina enorme importànciaté el pacte franco-soviètic.

S'han suscitat dubtes — jurídics i polítics— sobre una possible contradicció entre elpacte de Locarno i aquest que s'acaba d'es-tipular, ja que el primer comprèn la inte-gritat de les fronteres del Rin. Però aquestsdubtes han estat aclarits molt explícitamentper John Simon en un discurs a la Cambradels Comuns que ha fet profunda impressióa Berlín. El cap del Foreign Office ha ditque en cas que Alemanya agredís Rússia,i França per ajudar-la hagués d'envair elterritori germànic, Anglaterra, basant -se enel pacte de Locarno, no tindria cap obli-gació d'intervenir en favor d'Alemanya.Aquesta declaració és d'una considerableimportància, perquè enruna moltes esperan-ces alemanyes de poder comptar amb lesnacions que garanteixen ci pacte de Rapal-lo, en cas d'una acció militar francesa de-guda a un precedent atac contra altres paï-sos, parqué el cas que es refereix a Rússiapot compendie també Polònia.

Els articles del pacte de Locarno, queestà inspirat solament en fins pacífics, noens són tots coneguts ; però és fàcil decompendre que n'hi hagi d'aquells que exo-neren els estats garantidors de qualsevullaobligació en cas que Alemanya trenquila pau.

Es important, doncs, aquesta declaraciódel ministre anglès ; però això no dismi-nueix l'estat de preocupació creat per l'ac-titud de Mac Donald, el qual, pel quesembla, dóna un carácter personalista a lapolítica internacional de la Gran Bretanya.No sense raó la premsa italiana, i espe-cialment Virginio Gayda en el Giornale d'I-talia, ataca amb violència inusitada el pri-mer ministre britànic, al qual retreu devoler repetir els errors d'Asquith en 1914.Mac Donald, en efecte, reconeix el greuperill que Alemanya representa per a Euro-pa, que es rearma intensament, però con-tinua tenint confiança en Hitler. Però

—es pregunten els diaris de Mussolini, el qualdeu estar molt ben informat sobre els pro-pòsits hitlerians —, què espera Mac Donaldper obrir els ulls? Que, com féu Asquithen (914, esclati la .guerra? Però, quan ar-ribi aquest moment, la catàstrofe colpiràAnglaterra com totes les altres nacionseuropees!

La tàctica anglesa no afavoreix la causade la pau. Es que Mac Donald ho ha obli-dat tot dels esdeveniments que precedirenla guerra de 1914 i vol seguir la políticacatastròfica d'aquell temps?

El pacte firmat a París el 2 de haig, elrusso-txecoslovac que aviat el seguirà, sónfactors importantíssims per al mantenimentde la pau. Però perquè aquesta sigui sòlidacal que a Londres s'adonin de la gravetat

del moment i de l'enorme responsabilitatde la Gran Bretanya.

Una política d'incerteses, de febleses,d'ilusions, no evita, sinó que facilita laguerra.

TIGGIS

5I ÉS-ELÈCTRIC1 DEA.M VOSTfE AUT.OMOBJI

y hq,traba eu en lesnitlors condicions depreu i qualitaf, oI

GARATGE ELÈCTRICCAAAER MOIÀ,6i8'(Anbou i Da9oncl)

CAMISERESPECIALISTA

' E%IT EN LA MIDA

JAUME I, íiTelèfon 11655

L'ACTUALITAT INTERNACIONAL

El pacte franco -soviètic

sió, queda justificada la lentitud en la tra-mitació preparatòria.

Amb això no volem excloure ni les di-ficultats jurídiques ni eventuals intriguesestrangeres en el retard sofert. L'essencialés que el pacte s'hagi conclòs i signat. Totala resta no té més que un valor relatiu,que encara demostra millor la importànciade l'acord estipulat entre els das països.Aquest acord no surt del marc de la

S. de les N., para, com que l'experiènciaensenya que la institució ginebrina segueixde vegades una tàctica incerta i temporitza-dora, que en un cas de tan gran gravetatcom una agressió, no pot sinó ésser perju-dicialper a qui n'és víctima, així, ambuna cláusula que està en harmonia amb .l'article i6, en el pacte franco-soviètic espreveu el cas d'una acció militar immediata,'tot esperant que el Consell de la S. deles N. descabdelli la seva obra conciliadora, ila qual, com s'ha vist en els casos entreJapó i Xina i entre Bolívia i Paraguai, nodóna aquells resultats que serien desitjables.

El famós «automatisme», del qual s'haparlat tant, resta per tant, en la seva es-sència, idèntic al contingut en el projecteprimitiu.La situació europea, malgrat la gran

guerra, no ha canviat, perquè no ha canviatel tarannà teutó. El terrible vessament desang no ha portat aquest prodigi, com sem-blava en els primers anys de la postguerra.Recordem — i ho recordarem per anys quepassin — que Briand, de retorn de Berlín,on malalt i tot havia anat amb Laval, ales-hores cap del govern, a fer les darrerestemptatives de pau, exclamava, parlant ambels periodistes al Quai d'Orsay : «Avec lesallemands, ríen à faire!» I fou ell mateixqui inicià els primers passos per afavorirl'acostament russo-polonès i que emprenguéles primeres negociacions per a un pactefranco-rus d'amistat i no agressió.

Briand trobà una oposició formidable, iafeblit per la malaltia que havia de dur-loa la tomba, no pogué acomplir iá seva obra.Herriot, que el succeí en el ministeri d'A-fers estrangers, reeixí a vèncer tots els obs-tacles i conclogué aquell pacte, que en siera insignificant, donades les raons geogrà-fiques que fan impossible una agressió d'undels dos països contra l'altre, però que mo-ralment tingué un valor considerable, faci-litant l'entrada de Rússia en el concerteuropeu.

Avui, •en canvi, el molt més importantpacte militar conclòs el 2 de maig no hatrobat gran oposició, i fins el mateix Per-tinax en L'Echo de Paris, òrgan de LouisMario, líder de l'extrema dreta, el consi-dera com el pas més important realitzatdesprés de la guerra per la diplomàciafrancesa.

Aquella impressió de Briand s'ha gene-ralitzat i tothom comprèn que avui, comahir, Alemanya posa la pau en perill. Elsfets que s'han succeït, la violació del tractatde Versailles, el rearmament terrestre, aerii naval, han fet aparèixer la realitat alsmés escèptics.

***

Cal reconèixer lleialment que tots els es-forços diplomàtics dels paisos que recerquenla consolidació de la seguretat, de quinzeanys ençà, tendeixen a la constitució de

pactes regionals, els únics que poden ferserioses les garanties i les obligacions jacontretes en un pla general, gràcies al pactede la S. de les N. Era, en resum, una ma-nera de posar alguna cosa de concret al

costat de l'abstracte.La primera etapa d'aquesta política és

marcada pel pacte anglo-franco-nordame-ricá, que havia d'acompanyar el tractat depau, I que Wilson i Lloyd George idearena fi de tranquilitzar França. Perd, com éssabut, el Senat de Washington no sols no

ratificà el tractat de Versailles, sinó queno volgué saber res d'aquell pacte.

La segona etapa fou en 1924, amb elprojecte de mútua assistència, que tambéhavia de reforçar el Covenant. Però aques-

ta vegada fou Anglaterra que s'hi oposà,jutjant-lo massa vast. Nasqué aleshores laidea del pacte regional de Locarno, que fou

seguit de la constitució de la Petita Entesai la Unió Balcànica.

Ara ens trobem en aquesta nova i im-potant etapa, constituida pel pacte de mú-tua assistència franco-soviètic, que és l'únicque han estipulat els dos governs i, si noestem desmemoriats, l'únic en el seu gè-nere existent a Europa.Es sabut que abans d'arribar a la con-

clusió d'aquest pacte, França i Rússia ha-

Laval signant el pacte. A la dreta, assegut, Potemkin

9-V-35 pkJR 3

HOMES DE CATALUNYA

SobreA punt de partir cap a terres islàmiques seu esperit, d'aquell home eue, com deia

en compliment de deures professionals, Jo-sep Carner, l'admirable poeta, ha passat

Aristòtil «viu segons la part d'ell mateixque és millor i més agradable». Josep Car-

uns dies entre nosaltres. Entre les presses I ner ha arribat a aquell punt dolç d'equilibridels darrers preparatius i les visites de co- que permet pressentir la pròxima apariciómiat, Josep Carner ha tingut temps de pro-

I

d'una obra mestra, en la qual s'alií la gràcianunciar dos discursos : 1 un a l'Institut subtil de la primera època amb la profundad'Estudis Catalans, l'altre al Casal del humanitat de la maduresa. Llavors seriaMestre. hora que algú autoritzat revelés a Catalunya

Tots dos optimistes, d un optimisme que qui és Josep Carner, Per què—cal pregun-no exclou les advertències iels consells, tar-se— quants n'hi ha que saben qui és Car-Gran humanista, Josep Carner és d'a-quells que creuen que tot allò ques'aparta de la raó, del seny, s'apartade la llei i de l'ordre. En aquest sen-tit llegiu la seva allocució a l'Institut,rellegiu-la si cal, perquè Carner ésdifícil en la llarga mesura en què ésimportant :hi veureu tot d'adverti-ments als descoratjats i als poca fe,als que sempre, l'endemà de la cai-guda momentània, no tenen altra ac-titud que l'abandó covard de la posi-ció mantinguda ahir.

Com en són de necessaris homescom Carner ! El nostre poeta és d'a-quells homes que, quant a Catalunya,em fa l'efecte que viu en estat de F

presciència. Les seves absències nominven en absolut la seva prodigiosafacultat de «compendren. Catalunya r t s d - ^yels seus homes. Nosaltres, gent detràfec i de tirar al dret, necessitem ^hde mil anècdotes, de diaris i redac-cions, de taules de cafè illarguesamistats, per arribar a dilucidar lescoses que passen. Josep Carner arribad'on sigui, al cap d'un any d'absèn-cia, i ho sap tot, ho comprèn tat, amil quilòmetres ha previst el que fa-ria aquel! i l'altre i com reaccionaria rtot plegat, s

Per això l'endemà d'arribar ens potmeravellar amb les seves disquisi-cions. Josep Carner és admirable sem-pre : només cal fullejar el primer vo-lum de les seves obres completes, im-pecablement presentat per l'editor Josep Carner

Lluís Gili, perquè l'espontaneïtat i laforça del geni carnerià ens facin oblidar la ner? Ja s'ha remarcat més d'una vegada elmaterialitat del llibre. Tanta és la gràcia, el pudor excessiu de la nostra gent en tot allòdomini prodigiós del verb de Josep Carner; que afecta a l'íntima personalitat del polítictanta és, encara, la certesa dels «ambients» o el literat. En definitiva, aquest pudor ensdel poeta. A manca de novella, la sàtira ha valgut un cert conformisme, una certahumaníssima de Carner ens estalvia el mal taula de valoració i crítica a la qual tothomde cap que les altres generacions no com- s'ha sotmès voluntàriament. Potser el cata-prenguin la nostra època. Perd si totes les lanisme—en els seus primers temps—no do-obres de Carner ens entusiasmen, tinc la nava per més. A canvi de conèixer un Gui-seguretat que «l'home» mai no havia arri- merà, un Verdaguer, un Maragall estereo-bat com ara a un perfeccionament, a una tipats, fou possible iniciar la gran arrencadaeclosió, magnífics i pregons. Encara que si- I del catalanisme polític. Potser, encara, agui un judici de recent arribat, valdria con- costa d'un cert conformisme, el movimenttinuar exposant la meva impressió de Josep catalanista pogué tenir aquell sentit totali-Carner, plasmar «el meu Josep Carner,. tari que fou, sens dubte, una de les seves

I bé. Aquella mateixa força dels seus lli- grans forces.bres, la plenitud, és el que més sobta en Però ara les petites temences serien ri-Carner. En aquests dies del començament dícules. Explicar una mica la figura de Jo-de maig, a la nit, quan encara el ventijol de sep Carner seria fer sorgir ]'home que ambQuaresma refresca el rostre, és un plaer I la seva formidable potencialitat espiritualdiví acompanyar Josep Carner Passeig de va ésser un element bàsic del ressorgimentGràcia amunt. Us adoneu que la fregüen- lingüístic català. Carner collaborador de lestació dels textos carnerians es indispensa- principals figures polítiques i literàries delsble a l'àmplia comprensió de l'home. Sigui nostres inicis patriòtics seria un tema am-quin sigui el motiu de la conversa, ell us plíssim per traçar la seva vigorosa figura,obrirà mil noves perspectives. Amb una agi- + enmig d'esdeveniments id'homes d'unalitat mental sorprenent, us parlarà de lite- gran importància. Molts d'aquests homesratura anglesa, dels apòstols o de Castella. ; han desaparegut—Prat de la Riba, mossènAgafarà els nostres homes, els analitzarà Clascar —, d'altres són absents — Pijoan,un per un, recordará una anècdota que els D'Ors—, els més són encara vivents. Peròfarà comprensibles i els deixarà tranquils hi ha la suficient perspectiva histórica per-amb un mot final, ple de precisió, de gràcia, què un historiador faci jugar l'apassionantde caritat, matèria real.

Quan el tema li plau, la construcció ver- Heus ací el final dels quatre mots quebal de Josep Carner ateny una precisió, un hem volgut dedicar en homenatge de Josepvangelisme» sorprenent. Seguiu, amb mera- Carner. Que hagi estat dit per algú—jatsiavellada curiositat, els meandres més com- pel menys indicat—, la fe de la nostra jo-plicats del pensament carnerià enduts da- ventut en els homes que han sabut traçarvant vostre, el naixement de paraules i con- ! les perspectives brillants de la nostra terra.ceptes alats, precisos, clars, amb el dina- I I que avui encara, en aquest somni malas-misme i la puresa amb què l'aigua surt de truc ienmig dels poca fe, s'alci algú ala font. Si no es coneix aquesta força poè- agrair els missatges d'esperança dels quetica i epigramàtica de Josep Carner es des- han ofrenat la seva vida i el seu esforç a laconeix—sense cap mena de dubte—un dels «petita causa» de Catalunya, com ens re-aspectes més originals de la personalitat cordava fa poc, en deliri de grandeses, l'a-del poeta, gent de pompes fúnebres senyor Calvo So-

En la plenitud de Josep Carner, àdhuc fí- telo.sicament, us sembla veure la plasmació del { FERMI VERGES

Societat Espanyola de Carburs MetI'IicsCorreus: Apartat 190 BARCtLONA

Telèfon 73013Teled.: "Carburos" I^allorea, 232

CARBUR DE CALC[; Fàbriques a Berga (Barcelona) i Corcu-

bion (Corunya :: OXIGEN 99 % DE PURESA, Fàbriques a

Barcelona, València i Còrdova :: ACETILEN DISSOLT, Fàbri-

ques a Barcelona, Madrid, València i Còrdova :: FERRO MAN-

GANES i FERRO SILICI : : SOCARRIMAT i SECAT de

fils i peces de seda, cotó i altres teixits :: CALEFACCIO INDUS-

TRIAL -de laboratoris i domèstica : : GENERADORS, BU

FADORS, MANOMETRES, materials d'aportació per la SOL-DADURA AUTOGENA

PRESSUPOSTOS, ESTUDIS, CONSULTES I ASSAIGS GRATIS

Galswortliy per James WhaleEsligi;ia llibertador (One More River) és èxits els representants d'aquí no en saben

una pellícula de James Whale. Ara bé, Ja- res, i com que es consideren infallibles i enmes Whale és el director d'un dels films de possessió d'una ciència de l'espectacle quemés ressonància d'aquests darrers temps. no admet avisos de cap procedència, és in-Els nostres lectors ja saben que ens referim útil tot el que us proposeu fer perquè gua-a L'Home Invisible. Semblava que el reclam nyin més diners i puguin triomfar els filmsque això significava no podia ésser en aquest de qualitat.cas desaprofitat, puix que ultra el tema tan «El públic no comprèn això», ens van dirapassionant que el film exposava, L'Home un i vegada referint-se a una pellícula queInvisible era una pellícula intelligentíssima. no havien volgut valorar com es mereixia.Dir James Whale era clir garantia, oi més 1 passa que els que no ho comprenen sónsi tenim en compte que Estigma llibertador ells. Què us voleu jugar que hi ha a Bar-és també una pellícula de lavida anglesa d'abans de la tti^guerra .. Naturalment, no hi pel ,ha, llevat d'aquesta coincidèn-cia, parallelisme possible en-tre dos films tan diïerentsPerò, sigui com sigui, el nomde James Whale podia servir tper assenyalar el film, peròla casa que l'explota no ho f 1-

deu haver cregut així, puixque, llevat d'aquells com nos- E

altres de bona fe mai desar-mada, que furguem per totscantons tractant d'esmenar les yanegligències elementals que tycometen els que semblen més ^b` t+ rinteressats a assegurar l'èxit r' , r ,'°'de les obres, suposem que nin vvgú no s'ha assabentat d'això

"Però encara hi ha lusa cosa t a vmólt més extraordinària, i es w tl^;ï(kt iw It`que aquesta pellícula és extre-

^"ta d'una obra de John Galsworthy. Un Premi Nobel t

f w

molt recent! Un autor les ^J^ •(t vobres del qual s'han llegit ibastant a Barcelona. Precisa- Ifit^^ ^( •r

l t(^ment ara als aparadors podeu

I^

veure'n traduccions recentíssi- ¡rmes. Tots aquests lectors se-gurament s'haurien interessat'per un film sobre una històriad'un autor justament admirat.I sobretot el Premi Nobel,cosa que per ella sola signi-fica una bona propaganda quepugui fer-se d'un talent llte- Diana Wynyardrari.

Haver dit d'una manera visible que al celona una pila de gerents de cases cinema-Catalunya donaven un film de Galsworthy togràfiques que no saben qui és John Gals -era portar gent al cinema. La casa que ha worthy? I això no és indiferent per al ne-Uenfat pellícules tan extraordinàries com La Boci. Hi té, al contrari, una relació mésUsurpadora, i Imitació de la Vida, s'ha cui- directa del que es pensen.dat bé prou de no dir res d'això que podia Ets films tenen un contingut, ]'apreciació,beneficiar-la, comprensió i presentació del qual reclama

Nosaltres ja sospitem el motiu d'aquest una regular capacitat intellectual ; perd desilenci. Aquest reclam, - a la millor—pensen- ....moltes cases hom té la impressió que lesaquests comerciants-, no afecta sinó un , pellícules hi són considerades a pes, tot alnombre reduït de persones. Reduït, sí ; però més segons la despesa que sembla havermolt més nombrós que la gent que ha vist ocasionat o segons la lluminositat de lesa hores d'ara el film, també, perquè creieu stars que hi figuren.que el dia de l'estrena el cinema feia angú-nia de veure. * *

A nosaltres, en el fons, ens deixa molt

Allò que potser la censura no ens deixarà veure

1 .aIta)i setmana

Ide plens amb

9-V-35

EL CINEMAMALALTIES 1 REMEISla censura en e l cinema

tranquils que els negocis cinematogràfics va-gin malament. El que ens irrita és que homviu tranquil, refiant-se que l'avisaran res-pecte a certes coses que semblen de sentitcomú publicar, i darrera aquesta santa inno-cència hom s'exposa que un dia estreninuna pellícula de King Vidor en un cinemade barriada.

Queda el recurs de documentar-se per lapremsa de fora, diuen. Illusos, ja es cuidenels empresaris d'aquí de canviar els títols,a fi que no pugueu reconèixer en els títolsque ells posen els grans èxits de l'estranger.Es el cas que moltes vegades, d'aquests

MARYLANDAVUI

DAMAPOR UN

DIAD'aquest film el crític

JOSEP PALAU deia des

d'aquestes pàgines de

"MIRADOR" el segííent:

Dama por un dia es sen-zillament un conte defades, una història quehauria probablement ena-morat un Dickens.

Els que vulguin apendreel joc de narrar enimatges podran veure ireveure amb profit el filmaquest.Dama por un dia és unbon film. Si més no, elmillor de la setmana.D'això sí que en podeuestar segurs!

Que el lector excusi aquesta digressió, pro-vocada potser pel mal humor que els progra-mes de la setmana ens han encomanat. Ex-cepció feta, naturalment, de Dama per undia, tan divertit, tan intelligent ; de Fannyi d'aquest Estigma llibertador que ha pro-vocat les nostres reflexions.

Estigma llibertador exposa un assumptemagnífic i, a desgrat d'una certa fredor enl'estil, l'exposa intelligentment. Aquestagran actriu, una meravella de distinció i dela més autèntica elegància espiritual, DianaWynyard, comunica un interès excepcionala la pellícula, que es segueix amb interès.No és el que se'n diu una gran pellícula,però sí un film correcte que tracta d'expres-sar una acció intensament humana i en]'exposició de la qual s'endevina un granartista de la narració i un psicòleg profund.Llàstima de procés final, tan allargassat,tan poc cinematogràfic, a desgrat que JamesWhale faci tot el que es pot per variar elsangles i les perspectives.

Una dona que es divorciaria de grat delseu marit, perd que no pot acceptar aquestaseparació quan Ii és oferta per un mitjàillegítim : la calúmnia. Es una situació com

-plexa que provoca subtils reaccions moralsi on hom veu en acció un estil de vida d'altaelevació moral.

Sobretot, aquest film té una interpretacióque pot qualificar-se de magistral. Hi ha enaquest aspecte detalls que amb tota segu-retat procedeixen del director. Els nostresdirectors que aprenguin, que no costa pastant, i els «programadors» que aprenguinsobretot a estar-se de donar coses com Docehombres y unamujer el mateix dia que espot veure Diana Wynyard i Colin Clive ju-gar amb tanta perfecció una acció que tétanta solta, com la que juguen en Estigmallihertador.

Josep PALAU

_I IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIL

= Cine Actualidades

Un Programa extraordinari

t. Estrena del documental Fox en espanyol

S. M. el rci ]ordi V d'Anglaterra

25 anys rei demócrataEls màxims esdeveniments europeus a través dels ._

E episodis del seu regnat E_'

Noticiari Fox Mundial =_La volta ciclista a Espanya E

La cerimònia final a 1 ourdes i altres

3.

4 interessants documentals

en espanyol

illlllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllilllllh

Els films catalans amateursal Concurs Infernacíonal

d'enguanyPer tal de perdre part en el 1V Congrés

Internacional, que tindré lloc a Barcelonadel i6 al 20 de maig, han estat triats elssegüents films

16 millímetres, argument: L'home impor-tant, de Domènec Giménez ; documentalPallars i Ribagorça, de Joan Salvans ; lliu-re : La volta al món, de J. Argemí.

9'5 millímetres, argument : Sísif, de Fran-cese Gibert ; documental : La ,esca del nero,d'A. Sarsanedas ; lliure : Reflexos, de Do-mènec Giménez.

Color : De Barcelona a Port de la Selva,de T. A. Pinós.

«Angéle», de PagnolEl tercer film de Pagnol — el primer fou

Harius, el segon Fanny, tots dos trets d'o-bres teatrals seves — és Angèle, tret de lanovella Un de Baumugne, de Jean Giono.D'aquest film ha dit algú «és una obra quefa el buit al seu voltant, com totes les obresel caràcter de les quals és d'una absolutanovetabi. La crítica remarca que Pagnol hasabut penetrar l'esperit de l'obra, i així, fentobra d'artista, ha pogut fer que en el filmes trobés ]'ànima .mateixa del llibre de Gio-no. - L'única reserva que s'hi fa és l'excésde diàleg, admirable, pero que alenteixl'obra.

Noticies curtesAra que són moda les biografies, se n'està

rodant, a Berlín, una de Stradivarius. Ed-wige Feuillère treballa en la versió francesad'aquest film.

—Guy Kibbee, el pare de Sylvia Sydneyen Carrers de la Ciutat, el deliciós vell verdde les revistes de la Warner, tindrà ZasuPitts de partenària en Big Ilearted Her-bert, film en el qual treballa també EdwardEverett Horton.

—Anita Loos, l'autora d'Els homes lesprefereixen ,'osses i de Però es casera ambles niorenes, escriu, amb la collaboració deJohn Emerson, dos films : The Studio Girli San Francisco.

- .Roy del Ruth prepara una nova versióde Broadway Melody.

—En Sota la lluna de les PamQes, ambKetti Gallian i Warner Baxter, serà dona-da a conèixer una nova dansa, la zamba.

—'Franchot Tone — el llancer bengalí ir-landés --, Una Merkel, Conrad Nagel iLouise Henry figuren en e1 repartimentd'Una nit de Nova York.

—EI primer film americà de Fritz Lang,drama marítim, es titula No contis his-tòries !

—Claude Rains, d'home invisible», . seràel Quasimodo d'una Nostra Senyora de Pa-ns feta a Amèrica.

—Maureen O'Sullivan serà la vedette deTres Soldats, film inspirat en la novella deKipling.

—Serà dut a la pantalla El Llogater delTercer pis, de Jerome K. Jerome, amb Con-rad Veidt en el paper principal.

—A Amèrica preparen -- i que es prepa-rin per la seva banda els espectadors — unsTres Mosqueters!

—Kathleen Burke, que ha renunciat defi-nitivament al sobrenom de «dona pantera»,tindrà un paper de tot repòs en un filmpròxim on treballarà amb Jack Holt.

—EI film que René Clair rodarà a Lon-dres per a Alexander Korda porta el títolprovisional de Sir Tristan goes West. Char-les Laughton n'és l'estrella, amb un paperde fantasma.

—El mateix Charles Laughton será elCyrano d'un film que el mateix AlexanderKurda té intenció de realitzar.

El film del jubileu

Coincidint amb el jubileu del rei Jordi V,s'ha de projectar un film que posarà enescena els esdeveniments més importantsd'aquests vint-i-cinc anys darrers que afec-ten Anglaterra. Serà una mena de Caval-cada, almenys en el pla.

Una de les escenes d'aquest film serà lareconstitució de la signatura de l'armisticien el vagó històric del bosc de Compiégne.S'hi veurà Erzberger, representat per l'ac-tor Saxon Shell, dret davant una taula onseuen el contraalmirall Hope (Frank Webs-ter), l'almirall Wemyss (Edmund Bredon) iel mariscal Foch (C. M. Hallará). Al costatd'aquest darrer, dret, Franklin Bellamy re-presentarà el general Weygand.

Un altre dels episodis del film del jubileuserà l'arribada de Scott al Pol.

:ullnfl11111n111111111111III1111111111111111111111111111L

^_ Fna^sig de Gracia, 37. Te10(0n 79t381Sessi6 continua de 11 ma( a 1 matinada

ESEIENT. UNA PESETA

CURIOSITATS MUNDJALSInteressants repoda(yes U. F. A. exclur+a

ENCARE QUE SEMBLI MENTIDA ._Rareses del món

E_ NOTICIARIS D'ACTUALITATMUNDIAL segons visió PARAMOUNT

'— i ECLAIR JOURNAL; exclusiu.

FELIP II. t L'ESCORIALLa vuifena meravella del món E

Un film docamenfal espanyol de Cifesa

71111111111111111111111111111111111111111111111111111111111

Hom ha remarcat moltes vegades que elsestils paternalistes, amatents a obturar lalliure expressió dels pensaments, tenen encanvi una veritable obsessió a protegir lamoral dels súbdits que es proposen cle ferfeliços. Primo de Rivera ens en donà exeril-ples inoblidables i notes dignes de l'anto-logia. I qualsevol imitació més o menystransitoria i local del bizarro general anda-l ús haurà de decantar-se, per força, a es-

merçar unes possibilitats latents ele moralit-zació i de severa repressió dels actes puni-bles, damunt coses que 'no s'hi puguintornar ni facin mal a ningú.

Així tenim com l'autoritat màxima de latransitòria vida política catalana va gaire-bé debutar en l'exercici de les seves feixu-gues funcions suspenent un film que homanunciava com a nudista i que ja havia es-tat revisat per la censura, però que promo-via llargues cues d'espectadors carregatsd'intencions segurament malicioses i d'espe-rances d'un gaudi pecaminós que a ben se-gur s'haurien vist defraudades, amb seriósperill per a la integritat dels seients d'unlocal que no es distingeix pas per tenir unpúblic gaire pacient ni confortable. A con-seqüèneta del cor de lloances que promoguéen certs sectors de premsa i d'opinió el gestautoritari, hom anuncià la sistematitzaciód'aquesta vigilància post-censorial damuntel celluloide que gosés passar per les cabi-nes dels cinemes de Catalunya sense estardepurat de tot mena de virus morbós, jafos en forma de nudisme, de sex-ahpeal, degangsterisme o d'irreverència. Les delega-cions d'aquesta autoritat foren autoritza

-des i instades a exercir també aquest con-trol moralitzador de les pantalles, i ara te-nim una situació molt curiosa

Per perfeccionar, sens dubte, les esmen-tades iniciatives moralitzadores, fa pocsdies ha estat dictat, per la mateixa autori-tat que transitòriament assumeix les fa-cultats legislatives del Parlament Català,un decret basat en un dictamen de llei quehi havia en una Comissió sobre la censuracinematográfica de protecció a la infantesa.Segons aquest decret, d'un abast considera-ble (i que haurà d'ésser completat per unreglament que el farà eficaç o inoperant),en revisar la censura els films abans de laseva estrena, haurà de proveir-los del qua-lificatiu d'autoritzats o no autoritzats, se-gons que hom els cregui aptes per a ésservistos pels infants o no. Aquest judici, quehaurà d'emetre també el Comitè de Cine-ma de la Generalitat, constará amb lletresben visibles en cartells i piogrames de lessales d'espectacles, i hom estatueix unaescala de sancions per als empresaris queno compleixin aquest requisit i. permetinl'entrada al seu local als menors d'edat,quan projectin algun dels films no auto-ritzats.

Justament jo mateix, en aquestes matei-xes columnes, vaig demanar una vegadauna protecció efectiva per a la infantesa,lavant de films que, sense cap considera-ció, Ii eren servits. Vaig suggerir la crea-ció ele sales especialitzades de cinema pera infants, en les quals les meravelles acolo-cides de Walt Disney o de Max Fleischerfossin donades sense acompanyaments no-cius. M'hauria de felicitar, doncs, d'unadisposició que ve a donar satisfacció a al-gunes de les meves suggerències (que percert meresqueren una sèrie d'articles de Je-roid Moragues, tècnic en cinema, en medi

-cina i en psicologia infantils, d'una precisióabsoluta i científica sobre el que havia d'és-ser el cinema per a infants i si calia quen'hi hagués), però la meva desconfiançainstintiva d'escriptor liberal envers el règimde censura, del qual tan desagradables ex-periències tenim, em fa acollir amb totesreserves aquest decret.

Lamento, en primer lloc, que un articleterminant, basat en les exigències més ele-nlentals de la higiene, no prohibeixi dur acap local clos d'espectacles—teatre, cinema,music-ha'.1, tant se val—, infants menorsde cinc anys, com a mínimum. M'ha indig-nat tantes vegades l'espectacle d'una cria-

CAMISERESPECIALISTA

' E%IT EN LA MIDA

JAUME I, fíTelèfon 11655

tureta de bolquers, o d'un parell d'anys,congestionada per la son i per l'atmosferainfecta, a la falda de la seva mare que no-més procura que no plori per no haver-sede molestar a sortir, en la penombra d'uncinema atapeït de públic, i tinc encara tanpresent la impressió terrorífica, repetida através dels somnis ele moltes nits, que emproduí, quan tenia cinc o sis anys, unaadaptació cinematografica del Dr. Jehyll

and Mr. Hyde, de Stevenson, que consideroun crim exposar les fràgils naturaleses i lesimpressionables imaginacions dels infantsa la prova despietada d'un cinema popular.Estic content quan ún d'aquests infantstorturats plora en una sala d'espectacles,perquè almenys ell pren la revenja contrauns pares que no tenen prou sentit comúper a compendre allò que no convé per allurs fills.

1, altrament, quin criteri presidirà aques-ta censura prèvia? Seran les regles puri-tanes del Codi de Mr. Will Hays, les impro-visacions d'uns buròcrates de bona fe ipoca claredat de visió, la doctrina teòrica-ment perfecta elaborada per un cos de pe-dagogs, de pediatres o de moralistes pro-fessionals? Són coses molt importants, ique cal determinar amb precisió. Serà tin-gut en compte només el criteri de la moraldes del punt de vista més corrent, o bé homtendirà, com a l'estranger, a protegir, mit-jançant la censura, una moral social o na-cional com la que prohibeix a Alemanya elsfilms pacifistes, a França La Banque Nemoi La Casa de Rothschild, i en molts païsosels films soviètics?

EI Comitè de Cinema de la Generalitat,en fer aquesta revisió prèvia, anirà amidantels escots, cronometrant els petons, comp-tant el nombre de trets, sense entrar en elfons d'argument i tendència del film, o bétindrà en compte únicament això, per da-munt dels detalls d'expressió del director iels actors? Tot plegat suscita una pila dedubtes que la publicació del reglament d'a-questa disposició, i sobretot la seva aplicaciópràctica, quan comenci a efectuar-se, ensaclariran.

RAFAEL TASTS 1 MARCA

I 111111111111111111111111111111111111111111111111111111111)4

EIF1 fr'Î;IL!ri

Es un film Paramount

• 1Sense reestrena fins

a I octubre =

1 • 11=

iIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIP

Els grans amors de Diaghilew foren lapintura, primer, la música, després. Ladansa no ocupà mai un primer lloc en elseu cor. Tot el contrari. La considerà sem-pre com un simple auxiliar.

L'home que, al seu país, es dedicà prin-cipalment a renovar la pintura — fou elfundador del grup d'artistes revolucionarisMir Iskusstwa — i a organitzar exposicionsmemorables — la dels pintors anglesos ialemanys en 1897 ; la dels artistes russos,joves i vells, en 1898 ; la gran exhibició in-

tapissers orientals, aquests pintors, que re-tornaveri a la imatgeria popular i s'inspi-raven en la tradició dels fresquistes de l'è-poca de Palebleg, creaven unes obres queevocaven alguna festa súmptuosa i bàrbara.Abans de igi, Diaghilew no tenia una tropafixa. Els dansarins de Petersburg i Moscúfeien vacances durant maig i junv. Diaghi-lew els contractava per a aquests dos mesosi feia amb ells la temporada de París i Lon-dres. En 1914, formà la seva companyiacomençant amb Gontxarova, Larionow i

Tatuara Tumanova

ternacional en 1899, on els impressionistesfrancesos aixecaren una tempesta de protes-tes ; la sensacional retrospectiva de retratshistòrics russos en i9o5 —, aquest homeapassionat, quan es decidí a conquista'l'Occident, començà per organitzar al Salóde Tardor de París, en 1906, una gran ex-posició de l'art rus, que anava dels vellsícons i els retrats de Levitzki a les obresdels •menys de trenta anys.

L'home que, al seu pafs, estudiant en-cara, volia ésser compositor i sentia unapassió desordenada per la música, en laqual la veneració per Glinka i Borodin po-dia viure al costat de la debilitat per l'òperaitaliana i el menyspreu per Wagner, aquesthome apassionat, quan es decidí a conquis-tar l'Occident, començà també per organit-zar a ]'Opera de París, en 1907, uns discu-tits concerts de música russa, i, en 1908, larepresentació del Boris, que sorprengué tantpels intèrprets, Txaliapin i Snnrnoff, comper la presentació de Golovin i Juon.

Quan Diaghilew arribà a París — agoniade] fauvisme, naixement del cubisme —,.lesrecerques pictòriques eren combatudes acar-nissadament pels uns i posades als núvolspels altres. Enamorat de la pintura en primer lloc, com hem dit, devorat per unainquietud mai saciada, Diaghilew, com ha-via fet a Rússia, es posà tot seguit al costatdels renovadors. Tragué les discussions es-tètiques dels tallers de Montmartre i Mont-parnasse i les llançà a la voracitat del gros

públic i dels esnobs per mitjà dels seus ba-llets, l'element principal dels quals fou sem-pre el pictòric. Donats a conèixer Bakst,Benois i Roerich ; Sert, Larionow, Gontxa-rova, Picasso, Derain, Matisse, Laurencin,Braque, Pruna, Miró, Ernst, Utrillo, Rou-ault, Chirico, conegueren les Ilums de labateria gràcies a Diaghilew. Enamorat dela música en segon lloc, com hem dit, aixíque el nostre home s'installa a Parts, esfixa en Debussy, Ravel, Schmitt ; s'adona,el primer, del talent de Strawinski ; revelaProkofieff, el ballet del qual, Chout, és co-piosament discutit ; porta a l'escena ErikSatie i els seus deixebles, Poulenc, Auric,Milhaud ; descobreix Nabokoff ; fa conèixeral gran públic Falla ; treu de l'ombra el joveRieti...

I la dansa, preguntareu, quin rol jugava

en tot això? EI de simple auxiliar. Ja hohem dit. La dansa, per a Diaghilew, no eraun art autònom . No era fi, sinó mitjà.Un mitjà per a servir les seves dues debi-litats, la pintura i la música; un mitjà pera posar en escena la partitura d'un músici l'obra d'un pintor. Tots els seus ballets esdesenvoluparen sota la dictadura pictórica imusical. La pintura i la música foren lesarts que dictaren les seves ordres al mestrede ballet. Per a servir Straavinski, els Ba-llets li creen espectacles i dansen allò queno és coreogràfic. Els tandems Bakst-Rims-ld i Strawinski-Picasso determinen la co-reografia de Shéhérazade i de Pulrinella.La coreografia del Sacre du Printenrfs fouinspirada en part per unes pintures eslaves

primitives reunides per Roerich, els perso-

natges amb els genolls endins de les qualsempenyeren Nijinski a imitar-los, tot i cap-girant les posicions de l'escola.

Dlimats per Diaghilew, els artistes agafenpretensions, s'erigeixen en dictadors, trac-ten els dansarins com a simples servents.Quan Fokin abandonà ets Ballets, el pin-tor Bakst digué al crític Henri Prunières«Era com tots, no tenia imaginació. Jo ha-via d'ensenyar-li tot el que calia fer. Ellposava a punt els passos...» Vanitat, Vani-tat canta la mar!

Contes russes, amb els quals debutarendissabte al Liceu els Ballets de Monte-Carlo,són fills d'aquest estat d'esperit. I l'artistapensant en l'obra del qual fou muntat aquestballet era Larionow. Aquest pintor, NataliaGoritxarova, a la qual es deuen els enlluer-nadors decorats del ballet Le coq d'or, iSudeikin, autor de l'escenografia de La tra-

gédie de Salomé, pertanyien a l'escola mo-derna de Moscú. Enamorats de les taquesesclatants de color, en possessió de la ri-quesa d'invenció dels artistes bizantins, dela imaginació inesgotable dels brodadors i

Massin. La primera época d'aquest darrerva estretament associada al nom de Lario-now, • que inspirà la coreografia de, les prï-meres obres muntades per Massin. I aaquest període, que podríem qualificar depopular rus, pertany Contes russes, estrenata París en 191 7 i representat anys enreraací.

L'argument d'aquest ballet és una suc-cessmó d'escenes poades en la imatgeria i

la llegenda populars de l'antiga Rússia. Eldecorat de Larionow té les característiquesque hem comentat més amunt i és ric d'unexotisme fortament acolorit. Malgrat lesimposicions, les exigències i el control tirà

-nics del pintor, la coi'eografia, sobre unamúsica molt expressiva de Liadoff, portal'empremta de Massin. Aquell estil Massinque és animació bulliciosa i moviment con-tinu, agitació espasmòdica de cames i, so-bretot, de braços —• aquells braços tan in-quiets de Massin —, i submissió a l'impe-ratiu de la música. Peró Contes russes noens ha ofert gaire dansa. Les poques esto-

nes lliures que li deixava la recerca de nouspintors i músics, Diaghilew les dedicava ala dansa. I, tot i declarant-se enemic de la

tècnica pura, de l'abstracció amputada deseatiment, exigia del dansarí l'expressiódramàtica o còmica. Volia que es convertísen mímic. 1 el simbolisme primari dels ges-ts de Contes russes, més que dansa és

aquella pantomima que tant odiava Levin-son.

Les Sylphides, elegàncies somiadores, iEls presagis, una tècnica prodigiosa posada

al servei d'una certa filosofia, ballets delsquals ja hem parlat llargament ací, figu-raven també a] programa inaugural. I nocal dir que en tots els ballets la tropa deMonte-Garlo — Danilova, Tumanova, Ba-ronova, Jasinski, Petroff, etc. —, ha actuatamb una disciplina, una cohesió i una mes-tria insuperables.

SssnsTIA GASCH

t ` 7

ERROR.—Escolta, Alfred, compra un programa.

Em sembla que no som pas a la sessió deteatre moral.

(Ric et Rac, París)

—Está bé el film:—Ja ho crec, sen yora! Pot añar a ulls

clucs!(Ric el Rac, París)

l

9-V-35 Mil AI R 5

EL. TEATRE«PERQUÈ DEMA SURTI EL SOL»

Dimarts que ve,

El prospecte de l'autor al PolioramaParlar del que un hom ha fet és sempre porqué en aquests moments també em veuria En altre lloc d'aquesta pàgina, Angel

Ferranun

mateix parla als nostres lectors defeina delicada i compromesa perquè homs'exposa, temperament pescador, a

obligat apariar-né.Havent la pròxima estrena de la seva obra Perquès se

que

ha fetpa rar, fins sense voler, del que reeixit, doncs, aquest tractamentpreventiu, puc, ara, donar algunes explica-

demà surti el sol.Es la confiança que tenim que ente

o bé exposar-se a infondre sospites si co-per negar haver fet res i a

dons sobre això, aquesta comèdia, com halit

granaquesta sessió en la qual MIRADOR es pre-que, ue

vumen

bilme t interrogat, li facin confessar el que

algú, aquesta farsa, com diuen d'al-tres, i com dic jo simplement, aquests tres senta com a empresari teatral hem dJobtenir

un èxit ens estimuli a tornar-hi altresvulguin. I aquest compromís és molt méssi l' hàbit de parlar nom

vosés dels

actes i unP

prbleg, o aquest prbleg i tresactes. erquè demà surti el sol, aquest títol

quevegades. Si no fos així no ens hauríem pas

altres us

ha portat a considerar comaaltres us -,massa llarg i una mica estrany, te, però, embrancat en un assumpte tan ple de di-

ficultats i tan exposat en tots conceptes.Els decorats, de Francesc Fontanals, ja

a realitzats per Díaz Costa, són d'un efecteextraordinari ; en els assaigs, portats amb

'S tot rigor pe] mestre Enric Jiménez, hi hahagut bona ocasió ele comprovar com el bonefecte que produí l'obra de Ferran a tots

a, els que la llegiren, que podia ésser pura-r, ,.f ment per les seves qualitats literàries, ha

fi

' d'ésser augmentat en la seva representacióper les seves condicions de teatralitat ; tots

' els detalls estan ja enllestint-se i l'entusias-me dels que hi intervenen és cada vegadamés gran, per tal com, a mesura que s'ar-rodoneix el conjunt, la convicció que estracta d'alguna cosa de veritable qualitatr

s ` vjM que serà presentada amb tota la idoneïtatnecessària, es veu més i més corroborada.

Falten ja ben pocs dies perquè els nostresu amics puguin jutjar la comesa que portem

a terme amb aquests cordials i intelligentselements que composen la Secció de Teatre

a de l'Ateneu Polytechnicum, d'acord amb elsquals i per obra seva és que serà presen-tada al públic de Barcelona aquesta agudai intencionadíssima farsa del nostre humo-rista.

Si Ferran, amb el seu Perquè demà surtiel sol no s'hagués proposat res més que

" fer-nos riure una estona, en veritat, no hau-

Dtiaz (.'asta treballant en el decorat de l'obra d'Angel Ferranria tingut gaires dificultats per a aconse-guir-ho. Però potser ni els amics del Poly-technicum ni MIRADOR no s'haurien em-

a inexistent o, almenys, coro a invisible. ¡ l'avantatge que el producte que anuncia, a près aquesta feina per presentar-la. Es per-Però ve un dia que el més hàbil criminal l'inrevés de tants d'altres, és el que conté què hi ha alguna cosa més que l'estricte

comet una imprudència i per aquella l'en- l'ampolla. Cal advertir, però, que no es trac- estirabot còmic o enginyós que ens n'en -ganxen a les novelles policíaques i ve que ta cíe cap específic de tesi, de cap remei he- carreguem i volem donar-lo a conèixer, po-s'ha d'explicar perquè el lector pugui dor- roic, per a obtenir sense entrebancs la sor- sant-nos d'acord per tal que l'esdevenimentmir tranquil, i ara sembla que aquest és el tida del sol ; sinó simplement d'una mena tingui tota la importància que mereix.cas que ens passa a nosaltres, vu11 dir a de tilla o tot al més d'aigua-naf, i això vol Aquesta 'farsa del nostre autor, encarami, pronom estrany que sembla que de sobte dir que no pretén enganyar a ningú, sim- que és ben humorística i té 1 excellent vir-vingui a desfer el plec professional tan con- plement per a explicar, o per explicar-me, el tut ele no encaparrar-vos gens ni mica, esfortable de parlar en plural, de manera inde- perquè de l'inevitable, desprèn de la pura facècia gratuita perterminada i sota la sola responsabilitat d'un La idea base, que és el millor i potser apuntar als temes eterns del pensamentdirector de palla. I aquest dia sembla que sigui l'únic apreciable, és treta ele la Biblia, humà, sense cap pedanteria, sense cap pe-ha arribat amb motiu d'estrenar-me dimarts cosa que demostra que ací hom no s'està de santor, però amb un encert i una alacritatque ve al Poliorama, l'excellent formació res, i és allò que diu que, quan Jehovà va de primer ordre.de ]'Ateneu Polytechnicum, no la companyia haver creat el món, se'l va contemplar i el En fi, dimarts que ve a la nit, hom po-oficial, una comèdia, una farsa o cosa així, va trobar bo. Després va venir el setè dia drà veure fins on tenim raó en patrocinarmeva i titulada- Perquè demà surti el sol, i va reposar, i pel que sembla, aquest seté la representació de Perquè demà surti eli sembla que, abans que les responsabilitats dia encara dura i el món, ací baix, es go- sol. De l'assistència que rebem dependràsiguin massa greus, es vol saber de qué va verm per la mecànica establerta. Després que repetim amb altres obras i amb altresper prevenir-se, d'això, no intervindrà perquè un sol canvi i autors aquesta arriscada i compromesa

MIRADOR ja fa algunes setmanes que se podria espatllar-ho tot i potser demà no sor- aventura.n'ocupa i en el darrer número d'una mane- tiria el sol. 1 x #ra tan directa que, a na ésser que l'article Perquè això es veiés, i en l'obra jo pretencque firmava amb totes les lletres el meuamic Josep Maria Planes anava acompanyat

que es vegi, encara que no ho aconsegueixi,calia posar l'espectador com á simple es- NIiRAUOR i la secció de teatre de l'Ateneu

d'un retrat en el qual tots els cobradors de pectador, però no com a espectador d'un Polytechnicum, sota la direcció del mestre

tramvies em reconeixerien, aquesta setma- succés o d'un conflicte, sinó com a especta- Enric ,Jiménez, presenten, en sessió única,al teatre Poliorama, el dia 14 de maig, ana hauria estat publicada una gasetilla pro-

gant al director que fes constar que l'indi-dor del món (i ací és on l'obra indubtable-ment ha ele fallar) i, per aconseguir-ho, no un quart d'onze del vespre, la farsa d'ANGIu.

dividu al qual s'alludia no era ]'Angel Fer- hi havia altre remei que situar-l'en a fora. FERRAN en un pròleg i tres actes Perquè

ran de carn i ossos. Però com que sembla Aquesta posició de l'espectador és més demà surti el sol.que ja no sóc a temps a desmentir-ho, hau- fàcil d'aconseguir del que sembla, perquè laré de confessar de pla i potser això em val- mateixa disposició del teatre hi ajuda; l'ab- REPARTIMENTgui una mica d'indulgència per part del surda és l'altra, la realista, ja que les ha-jura t, bitacions en un escenari no tenen mai més

He de començar per agrair, en la nieva que tres parets reals i el públic assisteix PRÒLEGdeclaració, tot l'agraïment que sento perquè a la representació com un intrús invisible, iaquesta comèdia o el que sigui no s'hagi per tant absurd. Venedor ambulant, J. Balatrepresentat fins ara—i encara no s'ha re- El públic, doncs, en Perquè demà surti amic, E. Penedèspresentat—, ja que potser és l'única manera ei sol, seu fora del món com si es trobés enque la gent se n'hagi ocupat. Es evident, el terrat d'una casa que sobtadament s'ha-evidentíssim, que si s'hagués estrenat tot ' gués posat a créixer—ho diu un personat- Accióseguit d'acabar-la,l'any 1930, ja no se'n ge del pròleg—i, travessant els núvols, l'ha-cantaria gall ni gallina i avui dia s'hauria gués portat més enllà dels espais, a l'altre Lèdia, Maria Gotzensde comentar, segurament, alguna altra pro- món. Aleshores, fent un forat als núvols, Teresa, Maria del Carme Fontducció meva, cosa que jo també lamentaria podria contemplar l'espectacle del món dels Tia Clareta, Maria Teresa Gonzàlez

vins amb tota aquella serenitat que es re-bo. Tieta Maria, Gumersinda Piquereix per trobar-lo

Això, cal reconèixer-ho, és massa ambi- Lulú, Josefina Virgili

Presentació dels Ballets Russos

PER A FOTOGRAVATS, LA CASA

ANTONI MARTIMbxlma rapidesa p Màxima qualltat

AVINYÓ, 19, pral. i Telèfon 17047: BARCELONA

mmllnuullutlIIIllluutllIDIIIlllUIImmllulIII1lmUUmlllllIIllunumnIIIII

UNA PERIODISTA RODAMON

Janina OlszewskaMentre hi ha dones com Amy Mollison

o Ameliá Earhart que imiten els homesen la conquista de l'aire que cada dia re-dueix les distàncies terrestres, hi ha unadona que corre món pel sistema més antici més senzill, més econòmic i potser nomenys emocionant, d'anar a peu.

Aquesta heroïna ha estat aquests dies aBarcelona, i ha volgut fer una visita a Mt-RAUOU, l'existència del qual coneixia, i ex-plicar algunes de les seves peripècies.

Janina Olsztlwska és una escriptora ipoetessa polonesa, que mal-grat el seu llarguíssim romiat-ge a través de països tan di-ferents de raça, religió i cos-tums, ha romàs eslava centper cent, com es diu ara. Totparlant amb ella teniu la sen-sació de trobar-vos davantuna persona que viu fora dela realitat, en perpetu somni,somni que li fa considerar totel que la volta com molt mi-llor del que és efectivament.Només sembla desvetllar -sequan hom li pregunta si maino té por d'aventurar-se totasola a través de països i degent desconeguts, i responamb un perdonable esclat d'or

-gull nacional—No tinc por perquè sac

polonesa!

D'on ve Janina Olszewskai on va? Ve de la seva Polò-nia, de Varsòvia, d'on sortíef passat mes d'octubre, i va,a través d'Espanya, al Mar-doc, Algèria, Tunísia, la partcostera de Líbia, Egipte, Ter-ra Santa, Síria, Turquia, onvol acabar el seu tomb embar-cant-se, com qualsevol mortal,per a tornar al seu país nadiu.

Fins ara, la periodista polo-nesa ha travessat part deTxecoslovàquia, tot Austria,ha passat els Alps, ha arribata Venècia i, seguint les ribes de l'Adriàtic,ha entrat a Roma, d'on ha sortit cap a Or

-victo, Siena, Florència, Milà, Torí, Gènovai San Remo, la ciutat rival de Monte Carloen la ruleta.

S'ha deturat uns quants dies a San Remoper assistir a les experiències del seu com-patriota Zibigmied Dunikowski, el famós«fabricant d'or» del qual s'ha ocupat tantesvegades la premsa de tot el món. Janinaté Te en la invenció. Ha assistit a la «fa-bricació» d'or i porta a sobre un dobletubet de vidre en una de les branques delqual hi ha terra d'on s'ha extret l'or i en]'altra una lamineta del preciós metall quehauria sortit de la «màquina» de Duni-kowslci.Segons aquest, la terra que és bona és

la de la Riviera francesa ; la de la italianano conté absolutament gens d'or. L'Ols-zewska ha promès a l'inventor que li ex-pedirà terra roja de Catalunya, que, enopinió de Dunïkdwski, deu ésser d'allò mésbona per a extreure'n l'or segons el seuprocediment que no és més que una acce-leració de l'obra de la natura.

Però, en el fons, Janina s'interessa moltrelativament per aquestés coses i, malgrathaver quedat convençuda per les proves delseu compatriota, l'ha deixat, com deixà aPolònia el seu càrrec en ]'ensenyament, pera seguir el seu camí. I amb la motxilla acall i be — dotze quilos de pes —, la sevamàquina fotogràfica en bandolera, ha pas-sat la frontera franco-italiana, i després deNiça, Marsella i Perpinyà, ha entrat a Ca-talunya.

*x*

No és aquest el seu primer viatge a peu.La collega polonesa, abans d'empendre'l, jahavia recorregut tots els Balcans, especial-ment Romania, Bulgària i Turquia, bonapart de l'Asia Menor i fins totes les illesdel Dodecanès.

D'aquesta seva volta anterior parla ambespecial entusiasme de la mesquita d'Adria-nòpolis amb les seves nou mil nou-centesnoranta-nou finestres i de l'hospitalitat mu-sulmana. Quan arribava al capvespre a unpoble de Turquia, les dones es disputavenper allotjar-la a casa seva.

Ens conta també que una vegada, a Bul-gària, després d'haver recorregut trenta -sisquilòmetres sota una pluja contínua, arribàfinalment a un poble de quatre cases i fou«agredida» per una robusta pagesa búlgara,que violentament la dugué a casa seva, laficà al llit i l'atengué amb tan bon cor combrusquedat.

En canvi, a Itàlia, ningú no ]'estatjava

sense el permís previ del secretari del feixlocal o dels carabinieri.Aquesta dona va fent el seu camí sense

un programa determinat més que en lesseves grans línies. Normalment recorre tren-ta o trenta-cinc quilòmetres cada dia i nosap mai on dormirà ; si en un hotel o unafonda de mala mort, un convent o unacasa de pagés, una cambra confortable ounes golfes. Li és igual. Tot això li ésindiferent. El cas és seguir endavant, totasola, endavant pel seu camí.

..r . . .

Janina Olszewska al Masnou

Com s'acudí a aquesta dona, de bonaestatura, de cabells d'aquell característic roseslau, d'ulls grans i clars i de fesomia iveu canviants, la pensada de seguir móna peu? Heus ací un tret que no faltaràqui atribueixi a la psicologia eslava.Durant la guerra, desaparegué un germà

seu que vivia al Caucas. Una visió li'I féuaparèixer lluny, lluny... i ella decidí de tro-bar-lo. On? No ho sap... Però l'esperançano l'abandona. I a la recerca d'aquest ger-mà perdut, l'Olszewska ho ha deixat tot.

*x^

En les seves breus parades, l'Olzewskaescriu les impressions que tramet a un diaride Varsovia, i sovint compon sonets quepublicarà un cop hagi tornat a la seva pà-tria. La seva ànima de poeta necessita sem-pre nous horitzons i noves emocions.

La periodista polonesa ens ha parlat deCatalunya amb viu i sincer entusiasme.

—EI seu cel — ens ha dit — és merave-llós, com les seves muntanyes i els turonsque he vist de La Jonquera fins aquí. Hevist una mar tan bella, tan encisadora...

I per aixa s'ha quedat dues hores a laplatja de Masnou, perduda la mirada en laimmensitat del blau.

Janina Olszowslca, se n'ha anat de Bar-celona, de la qual diu que recordarà semprela grandesa i la modernitat, i també la bon-homia dels seus habitants, cap a Mont

-serrat, Tarragona, Madrid, Andalusia... en-lié, cada vegada més enllà.

Ateos NOVELLIS

SubS^^1vÍU_vos a M I R A D O RRambla del Cenfre, 19 (Llibreria Bergé) = Barcelona

BUTLLETI DE SUBSCRIPCIO

Ei Sr.

que viu a

carrei........................................................... n.°............ es subscriu a MIRADORpel preu fixat de 3`50 pies. trimestre.

de de 193

6 MIRA[^DR^--^ 9-V-35

LE.' LLETREðELS ORIGENS DE L'ATENEU (*)

La tertúlia decau GiróNo sabem res de cert de com va començar facècies i un malentès entre Illas i Figue-la tertúlia. Mañé i Flaquer i Figuerola tam- rola, com a penyora de pau i amistat, vapoc ho saberen, però hi donaren una expli- sortir aquella gramàtica de la llengua cas-cació que és possiblement la veritable. Fi- tellana, firmada per tots dos, i que perguerola diu que va néixer per «generación molts anys fruí d'una gran popularitat a

espontánea» i Mañé ho acceptà. La qual Catalunya.cosa és, si fa no fa, la raó de naixença Xavier Llorens callava sempre. Contem-de totes les tertúlies i de tots els grups que playa la psicologia d'aquella fauna. Parlavahan existit. Figuerola diu, itambé li fou solament quan hi era requerit, iho feiarecollit, que certes circumstàncies de veï- aleshores amb tan poques paraules i d'unanatge facilitaren la sevá creació, itambé manera tan discreta, que el que deia sem-I'^migració d'una part dels que formaven blava una sentència (Mañé i Flaquer).

No tots els que hi anaveneren, però, literats. Hi haviauna sèrie de tipus estranysun boter que es deia Castellsun cotoner; Buxó, que va com-prar Santa Caterina de Pe-dralbes, home incult, conegutper les seves extravagànciesi nicieses ; un tal Cañadó (Ca-ñadoret), «ex-oficial de cuer-pos francos», d'un pintorescSemblant al que l'amo traspua-

i va. Figuerola cita—a més deles anteriors figures — com amés o menys assidus a la ter-

11' túlia, en els primers temps,abans que ell mateix marxésa Madrid, Fargas, que va és-ser crític musical ; el mestreSirvent, el pintor Claudi Lo-renzale i l'escultor Clavé,abans d'embarcar -se cap aMèxic. També recorda Pifer-rer, Tillas i Vidal, com acci-dentalment varen passar-hiPermanyer, el notari Folgue-ra, «que cantaba el aria delNabuco», i el filharmònic Frei-xas, «de... réplicas instantá-neas». I hi podem afegir al-guns noms més ;els que Mañéi Flaquer recollí d'un tertuliàaccidental, que va ésser-hi de1844 a 1846, i els que ell ma-teix trobà quan va començara assistir-hi : el poeta J. F.Carbó, cunyat de Milà, iaquell altre poeta, mort jove,

Joan Mañé i Flaquer J. Semís i Mensa — «enfermoy maniático de sus males,concurrió poco», li escriu Fi-

una tertúlia literària, anomenada »El Fo- ' guerola—; Pau Piferrer—de qui ja hem re-lletín», al «Café del Rincón». collit quelcom en l'anterior article—; Ra-

En aquest moviment emigratori jugaven _mon Avellana, professo; de matemàtiques—perquèè aquest cas no sigui excepció—les i de piano; Antoni Fargas i Soler—succes-simpaties i les antipaties mútues; alguns, sor de Piferrer al Diario de Barcelona—;diu Mañé i Flaquer, aprofitaven l'avmen- el pianista Sirvent i el «genial maestro Josétesa per a separar-se dels germans Güell i Piqué», cuñado de Cuyás, el de la Fatu-Renté i dels Bermúdez de Castro i d'altres chera»; Ignasi Fontrodona; Bernabé Es-poetes i literats «que no les eran tan sim- peso ; Sol i Padrís—«cometa errante», se-páticosu. gons Figuerola, com molts altres—; An-

Les raons de veïnatge foren, segons re- toni Bofarull, «carácter mordaz y envidiosocorda Figuerola, que a la mateixa casa no engració en la tertulia» (Mañé i Fla-on era la farmàcia Giró vivien els germans quer), i Víctor Balaguer tampoc; volien,Sànchez Fuentes, i al mateix carrer Pau i segons sembla, ésser sempre cap i centreManuel Milà iFontanals, «a la izquierda, de constellació, i això a can Giró no elspasada la del Olmo, muy cerca de la mu- era possible.ralla de Tierra, en un entresuelo y cuarto A més dels discursos del farmacèutic iprincipal de angosta fachada», i Llausàs, de les discussions literàries, es parlava deque vivia on després va ésser ]'Ateneu, política amb una llibertat que tan sols in-mentre ell mateix, Laureé Figuerola, vivia cidentalment es tenia, en aquells anys de«en un entresuelo de la casa de Madama ! 1835 a 1845, a Barcelona, «en aquella tristeLebret que es la segunda a la izquierda época de guerra civil y de movimientos re-pasada la travesía de Lancástere, on ara volucionarios... La política nos acaloraba,hi ha un cert hotel. Tots ells, aleshores y los horrores de la guerra civil y las in-joves que tenien de divuit a vint-i-cinc anys, justicias de los partidos nos irritaban, em-hi anaven diàriament ialguns dies més pezando a dibujarse modificaciones en lad'una vegada. opinión con el transcurso de los años y po-

Ja hi trobaren tertúlia i tertulians—car siciones ocupadas...» Així s'explica Figue-Figuerola confessa que eren d'una gene- rola. 1 aquí tenim, sens dubte, una altraració anterior a la seva don Pedro Mata i ae les raons que contribuïren a l'esplendorAntonio Ribot—, i aleshores i després, en de la reunió de can Giró.diverses generacions, per la rera-botiga del Ja en ]'any 1847, en canviar la situacióantàstic senyor Giró passaren _tots, o gai- d^ molts dels que la formaven, va comen-

rebé tots, els que formaven la vida intel- çar la decadencia d'ella. Car coincidí quelectual barcelonina. Bergnes de las Casas, el matemàtic Presas,

Més que afegir noms i més noms, de Milà i Fontanals, Rubió i Figuerola, varenmolts dels quals ja no se'n conserva més fer oposicions i varen ésser nomenats sa-que un record vague, és interessant de veure tedràtics, la qual cosa coincidí amb la da-els qualificatius que en la intimitat un i vallada cada vegada més gran de la far-altre atribuïren a llurs amics. Per exemple, màcia i per tant l'agreujament de la malaEn Ribot era per a Laureà Figuerola «poeta situació económica del farmacèutic, quede raça» i .d'ell i de Mata parla com a també aleshores passà una malaltia per laperseguits «por los hombres de pesom Mañé qual va ésser prop de la mort. Cap a l'anyr Flaquer, més certerament, diu que el pri- 1847 començà, doncs, la deserció dels an-mer «no era más que un zurcidor de frases. tics tertulians i alhora el costum de reunir-Tenia facilidad para versificar, pero carecía se al «Café del Rincón, en una mesa in-por completo de numen poético.» mediata al piano donde mostraba su habi-

De Manuel Milà, Mañé i Flaquer tan lidad el pianista Nogués (F.)». A aquestasols escriu que era estimat i respectat per taula, que era reverentment anomenada pelstcts : «querido por su angelical carácter y" altres parroquians ida mesa de los sabios»,respetado por su gran saber», i Figuerola concorrien :l'enginyer don Víctor Martí,recorda com cap a l'any 1837 va caure al l'arquitecte Oriol i Bernardet, Antoni Bar-carrer, des de l'entresol de casa seva, i no rau, l'ad'ocat Joan Baptista Guardiola,es va trencar més que el braç, tot i «su d'idees «radicales que hoy se calificarían deinmensa mole». anarquistas», com escriu Figuerola—un

Ell amb Rubió i Llausàs parlaven i dis- dels assidus—, don Joan Agells, don Ramoncutien qüestions de literatura. Rubió era Martí i Eixalà, Olivarri, biscaí, catedràticespecialista «en las pelotadas de revés, que de Medicina, èxagerat com un andalús...sentaban en el suelo a los legos que se i d'altres id'altres.atrevían a gallear en el campo de la lite- En la seva història no els fa falta mésraturan, i Llausàs—de qui, fent-hi salve- que fer un pas per arribar a l'Ateneu. Latats, es riuen—, Llausàs, home que anava idea era vella, no tingué perd realitzaciósempre darrera de Manuel Milà i Fontanals fins l'any i 6o. Aquest any l'Ateneu obrícom a fidus Acates, diu Figuerola, i també les seves portes al carrer d'Escudellers, i«como la soga tras el caldero)>, encara que es troben entre cls seus fundadors els que«savi», confessen tots dos unànimement que hem trobat a la tertúlia de l'apotecari Giróera insuportable quan parlava de la segona i al voltant de l'anomenada «mesa de losensenyança o feia el seu «propio panegí- sabios». •rico.., que era casi siempre». La llengua X. vE S.espanyola, això sí, la coneixia profunda-ment. Per cert que d'aquella casa i d'a-quella reunió i com a conseqüència d'unes (z) Vegi's MIRADOR, n.° 3t6.

« Flush» segons

Virginia WoolfGairebé coincidint amb l'estrena a Bar-

celona de The Barrelt of Wimpole Street,ha aparegut la traducció francesa (LibrairieStock, París 1935) de la darrera obra deVirginia Woolf, que és la biografia de Flush,el gos d'Elizabeth Barrett Browning, la poe-tessa anglesa protagonista del film esmen-tat.

Els que l'hagin vist hi retrobaran els ma-teixos esdeveniments i les seves conseqüèn-cies, examinats perd d'un punt de vista pocordinari en els llibres. Es entorn de Flush

Virginia Woolf

que Virginia Woolf ha muntat tot el llibre,i és per tant des del punt de vista de lesseves opinions i sentiments que són presen-tades les aventures de Miss Ba, primer, iles del matrimoni Browning a Itàlia des-pres.

Flush, que és un gos de raça, amb unpedigree que gairebé es perd en els origensde la història, és un aristócrata i acceptaresignadament de canviar la llibertat delsseus camps nadius per la casa del tirà Mr.Barrett, negociant a la City. Malgrat elsavantatges materials, Flush potser no s'hau-ria assimilat tan bé a l'ambient de WimpoleStreet si la seva mestressa no l'hagués con-quistat definitivament i s'hagués establertentre ambdós una veritable camaraderia. Peraixò Flush, tot i no entendre moltes coses,accepta i estima el que plau a Miss Ba, idomina les seves temptacions de mossegarMr. Robert Browning, després d'unes temp-tatives poc afortunades. Fins i tat arribaa estimar-lo com un de la casa.

Quan Miss Be esdevé Mrs. Browning iFlush descobreix Itàlia, la seva vida canviatotalment, ltália és la llibertat per a un gosde raça. S'allibera del morrió i de la cade-na, vagabundeja per les ciutats italianes encompanyia de gossos descastats, sense pordels lladres que aterroritzen els gossos aris-tòcrates de Londres, i descobreix un mónde sensacions incógnitos : la calor del solitalià, l'olor dels carrers, dels mercats i deles esglésies, les puces, que seran la causad'una esquilada que l'allibera del seu pe-latge aristocràtic t el fa semblant a un lleó.L'esquilada és el senyal de la plena llibertat,i Flush l'aprofita amb escreix.

Com tants de poetes i literats anglesos,Flush queda encisat d'Itàlia. Quan torna a

Londres s'hi troba malament — altre cop elmorrió, la cadena i la por dels lladres —.Sortosament retorna a Itàlia ben aviat i allítorna a gendre el sol, com un filòsof, finsque la mort l'atueix al costat de la sevamestressa.

Sobre aquest tema senzill Virginia Woolfbroda tota una sèrie de comentaris agudís-sims. La biografia del gos és el punt de par-tida, el pretext per a donar-nos una visiópoética i humorística de dos móns ben opo-sats : Londres i Itàlia, Wimpole Street i lafamília Browning. Per aquesta oposició,Louis Gillet, el prologuista de la traducciófrancesa, qualifica Flush de conte filosòfic.L'afirmació sembla una mica arriscada sihom considera el concepte que Virginia

Woolf té de la biografia i, simultàniament,e' valor i les característiques de l'obra del'escriptora anglesa.

En un assaig aparegut poc temps abansd'aquesta vida de Flush, Virginia Woolfparlava de la biografia contemporània i deiaque «és un método per a escriure sobre la

gent com si fossin alhora, reals i imagina-ris... agafant el millor d'ambdós móns. Noés invenció, novella, perquè té la substància,la realitat de la veritat. No és tampoc bio-grafia (en el sentit clàssic) perquè té la lli-bertat, l'art de la novella». Així ella enFlush parteix d'uns fets coneguts i arribaa la creació d'un món eminentment poètic,però real. Les aventures del gos no són un

pretext per a treure'n unes conseqüències

generals. El que passa és que permeten ala seva mestressa de fer uns comentaris méso menys transcendentals i a l'autora delllibre de glossar-los.

Virginia Woolf ha excellit en l'art d'intro-duir la poesia en la novella. Ací, però, noabusa de les seves qualitats líriques. Mésaviat es manté en un to irònic que escaumeravellosament al tema. Les coses sónpoètiques, no directament, com en altresobres seves, sinó poètiques per a Flush, i

naturalment la poesia que ressona en l'es-perit del gos no té la mateixa qualitat quela nostra.

RAMON ESQUERRA

Aquest número hapassat per la censura

EXPOSICIÓ

OPISSO

SALARENARTDIPUTACIÓ, 271

De 1' i i al

24 de

Maig

Miquel Villà — La Taverna

important en el programa emocional delpintor. D'aquí prové una cosa essencial enVillà, que és la retòrica pictòrica, l'engres-cament de la inspiració, el gust sensual dela matèria i el traduir emocions captades

Ernest Maragall — Marbre

mitjançant la facilitat servida per la tor-rentada del color.

De cap de les maneres el que hem re-dactat vol minvar l'alt interès del pintorVillà. Altrament, aquell interès seria proufort per a rebutjar-ho. Villà és un esplèndidcas de pintura que només pot permetre'ssense immutar-se un gran moviment ar-tístic ple de facetes, igual que el que passaen una família molt nombrosa que té unnoi que èstudia per capellà. Consideraríemde mala llei silenciar que l'exposició es-mentada constitueix un esdeveniment no-table que cal assenyalar amb tot l'afecte.Hem dit, i ho repetim, que es tracta d'unsenyor pintor que, com tot mortal, no as-soleix la perfecció completa. Ja ens perdo-narà que hàgim cregut convenient referir-nos avui amb més amplitud a aquest fetdarrer que no pas als seus mèrits innom-brables.

ENRIC F. GUAL

MIR1fIDR

LES ARTS I ELS ARTISTES

Una nova exposició d'Ernest Maragall,més completa que les anteriors, dóna coma segur el fet d'haver-se emmotllat decisi-vament als postulats personals que ha deixatentreveure al llarg del període de la sevaformació.

Ha tingut l'ocasió de poder demostrar,d'una manera gens reduïda, la seva pos-sibilitat pel que es refereix a la materialitatde ]'ofici, de la qual n'hem extret la con-clusió que podent ésser un re-tumbant magnífic o bé un•goticitzant extraordinari, pre-fereix adaptar-se a la sevacomplexió espiritual i éssertothora ]'escultor Ernest Ma-ragall propi, amb totes les vir-tuts i tots els defectes.

A les altures actuals, aques-tes darreres consideracionsdeurien fer-se en cursiva. Elcomplex modern ha creat en-torn seu un entourage consi-derable contra la impuresa delqual cal refugiar-se en les en-senyances del cànon clàssic.Mal interpretats, els darrersmots donarien com a efectemirar amb ànsies de deslliu-rança el rígid camí del mu-seu. Però no és això exacta-ment, sinó únicament la joiade veure'] vetllant el desen

-volupament d'una obra plenade prometences.

Gràcies a aquest control,Maragall fa la seva via sensedeixar treure el nas a la ma-temàtica freda de l'acadèmia,i •sí sols recordant-ne allò queté d'inalienable, que en llen-guatge corrent és anomenatcorrecció. El resultat és a lavista de les vint-i-sis peces, re-collides en l'exposició. En lamajoria hi ha aferrada la grà-cia i l'encís una mica siste-màtic que el jove escultor apli-ca a la seva producció.

El temps que ens separavade la darrera exposició ensfeia esperar amb temença la multiplicacióde la sensibilitat en detriment de la veritatnua, però la veritat ens fa rectificar. Ma-ragall ha sbut mesurar excellentment lesparts integrants i primordials de la sevapersonalitat i fer-ne un punt dolç que tot-hom haurà d'avalar amb la complaença,uns veient-hi l'expressió normal de l'artista,altres la seva ratificació.

Citem com a exemples modèlics d'aquestresultat les obres núms, g : io i n, que cen-tren amb exactitud la posició artística d'Er-nest Maragall.

LeaGustju.. .

L iCiii«aCorneta»Ernes4 M aragall nera de veure i de fer absolutament per-

sonal i sense gota de posador, i és com unarepetició de la raresa ascètica del Greco en-mig de la llum clarivident del segle xv».

No fem d'aquest procedir una qüestió des-valoritzadora ni molt menys. Signifiquem laseva importància en un moment en quètothom està d'acord a dir al blanc blanc.

L'excés de color a què igualment ens re-feríem en començar arriba a l'ubsessió enalguna de les teles del conjunt. El fet deno existir límits per a la paleta té un rol

II (*) les millors produides a França, que ha estaton l'edició de llibres de luxe ha arribat alFa unes setmanes, parlava des d'aques- seu punt més alt, o a Holanda per unstes mateixes pàgines de la collecció de lli- quants impressors que cultiven la bibliofília

bres de luxe presentada per l'editor i bibliò- , de tipografia pura.fil Gustau Gili sota la graciosa marca de Els dos volums següents, els de CalderónLa Cometa i prometia dedicar un altre arti- de la Barca, contenen obres en vers. Laele a les quatre obres ja aparegudes, les 1 compaginació d'una obra de teatre, i mésquals són : Semana Santa, de Gabriel Miró, ! encara si és en vers, planteja una sèrie deamb boixos de J.-G. Daragnès ; El Alcalde ! problemes a cada pàgina, que en aquestsde Zalamea, de Calderón, amb litografies dei dos llibres de La Cometa han estat delicio-

sament resolts. Per a fer-sea ^, càrrec de l'escrupolositat que

',+ ha presidit l'establiment de lesdues obres de Calderón,"bastadir que, de primer, se'n féuuna composició a màquina, laqual només serví per a fer

:.- • 1'. uiia maqueta rigorosa de l'e-d - dició definitiva.

En la itlustració d'ambdues,` r ^ tant Togores amb les litogra-

fies com Ricart en els boixosi .,' no s'han limitat a seguir l'o)

y : riginal al peu de la lletra, sinót . que més aviat han fet una

'. interpretació de l'obra. Esj _ aquest criteri el que preval

. . - v modernament i, en la mevaJ ° opinió, el més escaient en la,

illustració d'obres literàries.T rY C '

Segurament del mateix parer° - hauria estoc Flaubert, que en

vida no es deixà illustrar capllibre, i en algun passatge dela seva correspondència ho

' .. motiva al•legant que prou fei-na té l'autor a deixar certs

1 t fj . ? tipus i certes descripcions enl'imprecís, perquè després vin-

s gui un illustrador que hor concreti, i al més sovint d'u-

v na manera ben allunyada alr^,° que s'havia imaginat l'auto

?y k t ' i al que pot imaginar-se ellector.

1 ^' El fet d'haver parlat alhorad'aquests dos darrers llibres,no vol dir que siguin esta-blerts sota un mateix patró.El procediment d'iflustració de

t m ,_ cada un d'ells ja els dóna ca-ràcter diferent, i la disposiciótïpogràfica no és pas igual en

X. Nogués — Aiguafort per a «El Sombrero detots dos, per bé que sempre

Tres Picos» és encertada en tots els de-talls.

Togores ; La Vida es Sueño, de Calderón, L'autor dels boixos, el nostre gran Ri-amb boixos d'E.-C. Ricart; El Sombrero de cart, ha fet una de les seves obres mestresTres Picos, de P. A. de Alarcón, amb aigua- en la illustració de La Vida es Sueño. Desforts de X. Nogués. , del punt de vista de l'ofici; s'ha de remar-Això és tant més necessari que aquestes car que no es tracta aquí de boixos senzills,

quatre obres, tot i formar part d'una ma- d'una sola tinta, sinó de gravats de diver-teixa collecció, tenen cada una un aire pro- ses tintes, i per a realitzar aquesta perfor-pi, que els dóna no solament el fet d'haver mança cal tot el domini que té Ricart deestat confiada la illustració de cada una la tècnica del boix. Però això no seria mésa un artista de prou personalitat, sinó també ¡ que una habilitat si Ricart no fos, a mésla seva presentació. Dintre la unitat supe- I a més d'un conscient gravador al boix, unrior que representa formar part d'una col- gran artista del dibuix i de la composició,lecció que no s'ha establert sinó d'una ma- dotat d'una gràcia sàvia i d'un sentit delnera reflexivament planejada, el seu anima- que ha d'ésser la illustració d'un llibre•dor ha volgut que cada una tingués un I arribem per fi a parlar del darrer yo-caràcter propi, que li pervé de l'harmonia lum publicat per La Cometa, illustrat ambdel fons i de la forma, del lligam perfecte aiguaforts de Xavier Nogués.entre el text i la seva illustració, servit tot 1 L'editor, aquí, s'ha trobat amb una obrael conjunt per una execució impecable, com a poder realitzar sense traves, mancada, es-s'escau a un llibre de luxe. I, abans de pas- . sent escrita en prosa, de la constricció delsar endavant, cal fer present una vegada vers, o bé, com en el cas de Semana Santa,per totes que el luxe és una condició que d'una justificació indefugible de la pàgina.no val res si no va acompanyat de la qua- D'altra banda, era d'esperar una compe-litat i del bon gust• netració entre ]'humorisme de l'obra ¢'Alar-

Desgraciadament, això havia semblat obli- cón i el del nostre gran Xavier Nogués,dar-se una mica, i en l'apreciació de molts aquest home, tot elogi del qual és poc, que

que no eren pas els millors —, el luxe ha sabut infondre un alè diví a les mise-no tenia gran cosa a veure amb el bon rabies i grotesques criatures que formen lagust. Amb comptadíssimes excepcions, quan part més coneguda i abundosa de la sevaalgun editor d'aquestes terres anunciava producció. Sense cap concessió al tipismo una obra de luxe, era qüestió de ni mirar-la• risc en què tants haurien caigut en illustrar

Era el domini del llampant, tan apreciat una obra l'acció de la qual transcorre apel nau ric. I allà on menys escau el llam- i Andalusia a començos del segle xix —, elspant, la pompa vàcua i la fastuositat sense seus tipus són, malgrat allò que retreia desolta, és en els llibres de luxe. Perquè el Flaubert,. com és difícil d'imaginar-los d'al-llibre de luxe treu tota la seva vàlua de la tra manera. Fins quan fa sàtira, Nogués

bona qualitat dels materials, de l'éxecució 1 no és mai cruel ; el seu deliciós humorismeimpecable i de l'aparent senzillesa, que és sempre inspirat en una bonhomia que no

amaga perd un treball de tots els moments sap acarnissar-se en el ridícul que plasma.i una cura de tots els detalls. A una obra del to d'El Sombrero de Tres

Cap d'aquestes condicions no manca en Picos calia un illustrador així, incisiu peròels llibres de La Cometa, que àdhuc al 1 no despietat, ple de malicia però no demenys avesat a veure llibres de luxe donen mala fe.una sensació senyorívola i de bon gust, per- * * *què de llur presentació s'ha bandejat vol-gudament l'enlluernament fàcil, l'espater- Perquè no fóra just que passessin en si-rament i el trompe-t'ceil, lenci, esmentem, demés dels ja anomenats,

No parlaré de 1a qualitat literària de les els collaboradors de què s'ha servit Gustauobres escollides, perquè no n'és l'ocasió, ni Gili per a realitzar aquesta obra de La Co-

cal descobrir autors com Gabriel Miró, Cal- meta que honorant-lo a ell és així mateixderón de la Barca i Alarcón. Només diré, un orgull per a tots nosaltres : ens referimuna vegada més, que només les obres de al director artístic, H. Alsina Munné ; alsqualitat són dignes d'ésser objecte d'una impressors J. Prous i Guinart i Pujolar ; aedició de luxe, i que la mediocritat del text Angelats, que ha tirat les litografies de To-apareix encara millor si compta amb tan gores, i a E. Rigal, que ha tirat els aigua-magnefics com desproporcionats elements torts.materials. (Aquest principi havia estat obli- No agrairem mai prou a Gustau Gili quedat en l'època, ja passada, de la inflació hagi fet possible l'aprofitament dels talentsbibliofílica.) dels seus collaboradors, que difícilment hau-

El primer llibre que aparegué de La Co- rien trobat esmerç sense la seva iniciativa.nieta, fou Semana Santa, executat a l'es- 1 tampoc no li agrairem mai prou que s'hagitranger. Fou, en efécte, el mateix Dara- llançat, amb tot el seu entusiasme de bibliò-gnés, autor dels boixos que l'illustren, qui fil, a una empresa de prestigi que no solsel compongué i l'imprimí en el seu taller recau sobre seu, sinó que ens dóna a totsde Montmartre. Es aquesta obra la de més plegats un motiu més d'orgull d'ésser ca-original presentació de totes les de la col- talans.lecció. La justificació en forma de creu ha JUsr CABOTobligat a una distribució tipogràfica ben poc ¡ (*) Vegi's M1R.vnoa, núm. 321.tradicional, però conservant el bon gust isense ni tan sols vorejar l'extravagància, Ique ha d'ésser deliberadament evitada enuna obra de bibliòfil. Parlar de Daragnés, I Francesc Domingocom a boixista i com a impressor, és ob^•iper a tothom que hagi seguit amb una mica —^d'atenció el moviment artístic d'aquests dar- El nostre amic Domingo ha tornat jarers temps. de la seca expedició a 1 Africa, i, tot just

Tots els altres llibres de La Cometa han arribat, organitza una exposició de pintura.estat realitzats a Barcelona, cosa molt de Temes del viatge, dirà tothom, equivocant-Iloar, ja que mal s'hauria realitzat el pro- e , perquè Domingo n'o oferirà, per ara,pòsit de Gustau Gili de crear una collecció sinó els temes de sempre més ben trac-autòctona havent de manllevar executants t tacs, si és possible, que abans. El queestrangers. ' pugui resultar del seu viatge, serà objecte,Cal dir de seguida que les obres executa- en tot cas, d'una al tra exposició, tan bona

des a Barcelona poden posar-se al costat de i tan esperarla com totes les seves.

Miquel Villà

Amb tot el respecte i consideració queens mereix un pintor com és Miquel Villà,hem de determinar que la seva exposicióde les Galeries Syra ens dóna lloc a for-mular dues reserves.

Avantposem la seva condició indiscutiblede pintor i de pintor intelligent, cor oberta tot el que sigui material pictòric, que hoés gairebé tot. Immediatament jutgem elsdos aspectes de la seva obra, que perso-nalment considerem inoperants : la classede pessimisme i l'excés de color.

Davant les teles de Villà, ens passa unamica com als simbolistes del xix quan cre-gueren oportú de reaccionar contra els es-tralls naturalistes de Zola. L'expositor deles Galeries Syra usa un naturalisme querecau en aquella tendència pessimista dela qual parlàvem i que investeix el conjuntpictòric d'una galvanització àcida, dura iprimitiva, que no encaixa massa exacta-ment dintre el nostre esperit acostumat, si ino predestinat, a assaborir la bellesa en el_seu estat més senzill i intranscendent.

Villà fa de dimoni temptador, mostrant-nos el revers de la medalla de la qual tan-

tas ocasions hem contemplat el seu anvers .on consten profusament catalogades les grà-cies nacionals del paisatge. Es ..un món apart de la pintura autòctona en el qualjuguen factors extraordinaris que no volemclassificar en aquest moment. La Tavernai algun paisatge típicament seu són telesque vibren amb un automatisme fatal, enles quals podrien transcórrer contes de fa-des perverses i viure-hi altres personatgesde psicologia enrarida, embolcallats per unmisteri moral profund. Constitueix una for-midable rèplica a tot el que plàsticaments'ha vingut dient del nostre país. Té una ma-

Ara és moda retolar les entitats amb ini-cials. Hom començà a fer-ho amb les quetenien caràcter polític. Com que la modaés una senyora exigent que no admet res-triccions, ha envait els altres sectors de lesactivitats collectives. I ací teniu, per exem-ple, nova de trinca, just sortida del forn iencara tèbia, la N. I. P. U., una entitatformada per ninotaires els quals, ultra ve-nir a oferir-nos el fruit de les seves manipu-lacions artístiques, em permeto malpensarque aspiren a dignificar aquestes branquesele l'art que són la caricatura i el dibuixhumorístic.

Cal registrar el fet per diversos motius.El primer, perquè assenyala els començosd'una reacció, sempre saludable, la qualtendeix a la selecció.

El segon no és altre que treballar pel re-coneixement tàcit de la seva categoria ar-tística i, possiblement; com a conseqüènciad'això, que s'operés en el nostre mercatartístic una reacció favorable la falta de laqual es fa sentir molt.

Cal conèixer, encara que sigui superfi-cialment, el nostre mercat artístic, per saberque si els amateurs d'ací es mostren prò-digs en l'adquisició de pintures i esculturesde tota mena, es giren d'esquena, en canvi,davant dels ninots o dels dibuixos humo-rístics.

El dibuix acolorit, amb un peu divertit asota i la caricatura personal, estilitzada iaguda, fruit d'un esperit d'observació quearriba, molts cops, al moll de l'os de l'à-nima humana, no els interessa, almenyscom a obra d'art. Només els fa riure. Hipassen pel davant, se'l miren una estona,riuen, i marxen. Ja han complert. En can-vi, davant d'un quadro de dimensions desmesurades o d'una escultura de tamany im-pressionant—només pel tamany—, que nodiuen res, per la senzilla ráó que són obresen què només hi ha que mans, pedra o cobor, no titubegen a adquirir-les, convençuts,ingènuament, que es tracta d'obres mes-tres.

En el nostre món artístic hi ha, encara,molt provincianisme. Si no fos així, és evi-dent que els dibuixos i les caricatures fruï-rien de la mateixa estima de què frueixenles altres obres d'art.

Fins ara, però, els nostres dibuixants 1caricaturistes na havien fet els possiblesperquè les seves obres assolissin la catego-ria artística deguda. S'agrupaven una vega-da a l'any en una organització improvisadai exhibien, en una bárreja confusionària, lesseves obres. Què succeïa? Que ni l'amateur,ni el públic, no hi donaven cap mena d'im-portància.

Més que no pas una exposició, ]'exhibiciófeia l'efecte d'un calaix de sastre. Hom hiportava el primer dibuix o la primera cari-catura que li venia a mà. Si la venia, en-cara que fos a preu molt reduït, tot aixòtenia de més. Aquestes exhibicions collec-tives no eren pas altra cosa , que un avançde les fires del dibuix que també s'han po-sat de moda, fa uns quants anys, més queno pas per raons de caràcter artístic, peraltres d'índole comercial; les mateixes, sifa no fa, degut a les quals es celebren En-cants pels volts del mercat de Sant Antoni.

I bé. Sembla que els N. I. P. U., deixantde banda les agrupacions improvisades iabsurdes d'abans, es proposen iniciar uncamí.

L'exposició que inauguraren a la SalaGaspar dissabte passat, n'és un bon senya].Hi ha obres d'En Junceda—l'excels dibui-xant—, del «ben intencionat» d'En Castanys,de 1'Opisso—l'home de les composicions es-fereïdores—, d'En Calzina, de l'agut Cor-net, d'En Mestres, d'En Moreno, d'EnPrat, del primitiu Quelus, d'En Roca iEn Xirinius, que són, comptat i remenat,les firmes més destacades entre els artistesque es dediquen al dibuix humorístic. Himanca, però, alguna signatura illustre, perexemple, la de l'Apa, i alguna altra, tambéde categoria, llevat de la nostra.

Algunes de les obres exposades són nota-bilíssimes.

En conjunt l'exposició dels N. 1. P. U.és important. Es, també, alegre. Fa moltcontrast amb les que celebraven abans elsnostres humoristes, la característica de lesquals eren la tristesa ò la grisor.

En fi. Tant de bo que aquesta exposicióresultés un èxit econòmic, ja que l'artístic eldonem per descomptat. 1 més tant de bo,encara, que decidís als nostres humoristesa celebrar exposicions individuals, ja que,molt més que no en les collectives, és onpoden ésser apreciades les característiquesartístiques de cada un d'ells.

A mi, que gairebé encara sóc del gremi,em prodfeix tristesa pensar que la gent escreuen que els humoristes del dibuix hanvingut al món amb la trista missió, engan-xada a l'esquena com un estigma, de ferriure a la gent primària, i encara de franc,per afegidura.

JAUME PASSARELL

CAMISERESPECIALISTA

EXIT EN LA MIDA

JAUME I, if

Telèfon 11655

GUTENBERG, S. A.

Fàbrica de maquinària

per a les Arts Gràfiques

Nápols, 215 Telèfon 85728BARCELONA

L'anuari de la British Broadcasting Cor-dóna, per exemple, t I execucions d'obres deporation, emissora oficial de I'Imperi Bri- Hindemith, io de Bartók i Schdnberg, itànic, que ha estat presentat aquest any 1 3 de Stravinsky, durant cinc anys. Això noper primera vegada, sota una nova forma, vol dir altra cosa que el radioient anglèsdifereix en gran manera del seu predeces- escoltarà, a ben segur, cada mig any, amasor, el B. B. C. Vear-Booh, del qual par- obra de cada un dels compositors que hemlàrem en ocasió de la seva publicació, un anomenat. Això vol dir doncs — i trobemany enrera més o menys, en aquestes pà- confirmat el nostre càlcul consultant la llistagines. Així com aquest darrer donava comp- de dates de les emissions de música mo-te cada any, al gran nombre d'auditors cierna —, que la B. B. C. fa sentir cadaanglesos, de les múltiples activitats d'aques- setmana almenys una obra d'un compositorta important estació, dedicant al mateix de la nostra época. Un gran nombre de les

250 500 750 1000 1250 1500 1750 2000 2250 2500 2750 3000 3250 3500ur4IuI1IiuhIIuI•d1iI 1111111

1931

1932

933

193

Vuit anys de drets de llicència i'adiofònica a la Gran Bretanya. (Les xifres de laUnia superior en milers de lliures. El sector puntejat representa la participació

de l'Administació de Correus ; el ratllat, la a.rtici ació de la B. B. C.)

927

1928

1929

1930

MOZART : Sinfonía en do mayor (uJií iter» r. (Orquestra Simfònica B. B. C.Londres, Dir. Adrian Boult) La Voz de su Amo DB Ig66-67-68-69.

L'atzar volgué que el mateix dia que re- nostra època. El seu gust musical es infal-

bérem el magnífic B. B. C. Annual 1935 de lible i fa justícia a les més variades mani-

Londres, la Companyia del Gramòfon ens festacions de la música clàssica i moderna.enviés, entre altres, l'edició espanyola del L'alta disciplina que sap imposar a la seva

darrer disc de ]'orquestra de l'emissora bri-orquestra dóna a aquest conjunt la darrera

tànica, la famosa simfonia Júpiter, de Mo- finesa d'execució i la fa del tot apta perzart. Això ens ha servit per a provar d'una a enfrontar-se amb les enormes exigències

manera immediata la realitat vivent que acústiques del micròfon. Els seus discos són,

s'amaga darrera les imponents xifres de les per aquesta raó, d'una puresa i d'una ex-

Un assaig de «La Lliçó» de Hindemith sota la direcció del doctor Adrian Boult(al seu costat, el compositor)

estadístiques de l'anuari, al qual hem cre- pressivitat refinades, fins ara sols assoli-gut oportú dedicar un article en aquesta des per una sola orquestra del món, la demateixa pàgina: No ens sorprengué pas de Filadèlfia, sota Stokovski. La interpretaciótrobar, a través d'aquests discos insupera- { de la simfonia de Mozart és un dels plaersbles, un dels més gans directors i una de niés purs que el disc ens hagi pogut oferirles millors orquestres que coneixem actual- fins ara en el camp de la música simfònica.ment a Europa. Solament aquesta alta qua- La impressió de la simfonia de Mozartlitat artística i instrumental ha pogut donar I no és més que la primera publicació de tota l'activitat musica] de la B. B. C. aquesta un cicle de composicions d'aquest gran mes-enorme preponderància sobre tots els altres tre clàssic que la Companyia del Gramó-organismes musicals d'Anglaterra i el re- fon es proposa editar i de la qual parlaremnom internacional de les seves emissions en el moment oportú. La Companyia delprop dels radioients de tots els països. Gramòfon fa una obra excellent propagant

Adrian Boult, que és un inconegut per a per aquest camí la música de Mozart, lales gran orquestres del continent, s'ha des- qual, com la de Bach, és encara molt pocenrotllat en aquests darrers anys fins a es- coneguda i rarament tocada a Espanya,devenir una de les figures més representa-tives entre els directors d'orquestra de la

B. B. C. Annual ^935^^ Les audicions La nostra discotecade "Díscòfíls"

temps una nombrosa sèrie d'articles i d'es-tudis als diferents problemes de la ràdio, elB. B. C. Annual es proposa més aviat dedonar, per mitjà d'alguns extensos capítolssubstancials, una síntesi general sobre elsdiferents dominis de la seva activitat. Moltmés de la meitat d'aquest bell volum de200 pàgines és dedicat a estadístiques idades sobre el servei de les emissions i a lacrónica dels programes, amb una llista com

-pleta de les estrenes musicals i dramàti-ques, de les conferències, dels cursos d'es-tudis, els comentaris de la vida esportiva,el servei religiós, molt extens, i les emis-sions per a les escoles, durant els anys1930-1934. A continuació es troben les in-formacions sobre els serveis especials pera la premsa, la policia, la beneficència imoltes altres activitats excellents del homeservice d'aquests institució poderosa, enl'any 1934• No és fins a la darrera seccióde l'anuari que trobem en una «tribunalliure alguns articles curts sobre els pro-blemes i les possibilitats de les emissionsinternacionals ; per últim una discussió so-bre les qüestions següents : Discursos lliu-res i intervius, Demana la ràdio una mú-sica composta especialment per a ella?, Rh-dio-Drama,L'art i el patronatge, etc.

Fa justament un any que a Espanya escomençà seriosament a voler transformarradicalment la ràdio. Amb diverses lleis ireglaments, sobretot amb les del 26 de junydel 1934 (Llei de Radiodifusió), fou creadala base legislativa per a la reversió dels ser-veis de radiodifusió a l'Estat. El 7 de setem-bre del mateix any, la Gaceta publicà undecret sobre el traspàs de serveis de radio-difusió al govern de Catalunya, previst jaen dita llei. Però d'ençà d'aleshores l'Estatespanyol no sembla haver-se preocupat mésdel servei de les seves estacions .de ràdio,les quals resten, com abans, objecte d'ex-plotació comercial.

L'Imperi Britànic ha demostrat d'una ma-nera concloent al món sencer allò que unainiciativa estatista, conscienciosa i ambiciosapot atènyer en aquest domini important dela vida pública. La ràdio anglesa compleixavui veritablement una profunda funció so-cial i cultural. No solament conserva d'unamanera perfecta valors d'una alta impor-tància cultural, sinó que també en crea. Pera donar només una idea d'aquesta activitatextraordinària d'avantguardisme cultural, do-narem un petit resum ele les obres de mú-sica moderna, estrenades durant els darrerscinc anys. No cal pas dir que els composi-tors anglesos contemporanis ocupen un llocd'honor en aquesta llista imponent : ArnoldBax, Arthur Bliss, Frank Bridge, FredericDelius, Edward Elgar, Goossens, ArmstrongGibbs, Holbrooke, Holst, Constant Lam-bert, Cyril Scott, Ethel Smith, William Wal-ton, Vaughan Williams i molts altres hanestat tocats amb moltes de les seves obres.(Ens ha sorprès de no trobar-hi el nom d'uncert compositor escocés, malgrat els esfor-ços desesperats que fa Casals per a fer-nos

-el considerar a Barcelona com a represen-tant important de la música anglesa.)

La música moderna internacional és re-presentada pels seus músics més illustres. Hitrobem; entre altres, els noms següents : BélaBartók (to vegades, 8 obres), Alban Berg(5/4), Busoni (7/5), Hindemith (it/to), Ho-neger (4), Krenek (4), Malipiero (i), Mar-tinu (2), Miaskovski (t), Milhaud (4), Pfitz-ner (3), Poulenc (4), Prokoffieff (6), ArnoldSchdnberg (tofo), Skriabin (i), Schostako-vitx (3), Stravinsky (13/lo), Schimanovski{z), Ernst Toch (}), Wladimir Vogel (i),Anton von Webern (S/a), Wellesz (I), etc.Espanya és representada en aquesta llistapels noms següents : Bacarisse (Suite Qer aballet), Falla (Tricornio), Robert Gerhard(cinc cançons catalanes anab orquestra), Gu-ridi (Una aventura de Don Quixot), Halff-ter (Sinfonietta), Manén (Partita, ConcertEspanyol), Turma (trios, peces simfòniques).

Qué signifiquen aquestes xifres? Hom

obres modernes tocades durant aquests cincanys no són pas solament presentades enprimera audició per la B. B. C. a Angla-terra, sinó que sovint signifiquen també es-trenes internacionals (entre elles només men-cionem l'important Concert per a piano deSchimanovski). No cal pas dir que la ràdios'encarrega en primer lloc d'assegurar alscompositors anglesos l'estrena de llurs obres.

Res no és tan significatiu per a ]'esperitmodern, ni tan al niveil dels problemes ac-tuals del nostre temps, com el fet que l'anua-ri no hagi inclòs en la seva llista especifi-cada les emissions de música clàssica. «Nocal que fem remarcar — diu una petita notaque encapçala l'informe sobre les emissionsde música moderna que el repertori demúsica clàssica i romàntica constitueix lamajoria de totes les emissions de música.»Però la secció musical no creu necessariomplir les pàgines de ]'anuari enumerant lesemissions de les nou simfonies de Beetho-ven o de les òperes de Wagner. L'emissoracompleix naturalment él deure de conservarels alts valors de la música, de servir de«museu sonor)). Però aquesta funció musi-cal no ocupa pas el primer pla de les sevesobligacions. I la B. B. C. té raó. Car l'obli-gació de la ràdio — obligació imposada so-bretot per la perfecció de l'aparell tècnic

—consisteix en primer lloc a anar més llunyque les institucions tradicionals com la salade concerts i els teatres d'òpera, a donarl'exemple d'una qualitat extraordinària i aimpulsar tot el moviment musical del país.Aquest exemple de la B. B. C. es troba benlluny de provocar una competència absurdaamb les institucions musicals tradicionals.Ben al contrari, les ajuda tant com pot;la collaboració entre la ràdio i les institu-cions és perfecta (transmissió de concerts,de tots els esdeveniments importants, con-tractes .d'orquestres i de cors, etc.). Si laràdio provoca l'esperit de competència, ésúnicament en l'esfera espiritual i en la qua-litat d'execució.

Aquesta realització permanent dels dosfactors, molt importants per a l'home mo-dern — la qualitat i l'actualitat — ha asse-gurat a la B. B. C. una popularitat i unèxit quasi inimaginables. Els 6.7 milions dellicències pagades pels radioients, és a dir,pel 15 per too de la població, reportavenl'any 1934 una suma de més de 3 milionsde lliures, ele la qual prop de la meitat potésser administrada per la ràdio mateixa(vegi's l'esquema). Aquesta considerablesuma permet a la B. B. C. de . fer progra-mes extraordinaris i de collocar-se sempreal nivell que se li reclama. Pot organitzarfestivals (Stravinsky, Hindemith, Sch6nberg,de compositors espanyols, etc.), transmetreles millors representacions de l'estranger( transmissions regulars de la Scala de Milà,de Salzburg, de ]'Opera de Viena, de Bay-reuth, etc.), invitar els més grans intèrpretsi els compositors, per a dirigir llurs obres,i encara, cosa que és potser més importantque tot, mantenir un aparell permanentd'excellents conjunts i orquestres. L'estacióde Londres disposa dels conjunts perma-nents següents: l'orquestra simfònica dela B. B. C. (tig músics), l'orquestra de tea-tre (27), la de varietats de la B. B. C. (t6),una banda de 36 i una orquestra de dansaeje 14 músics, un cor d'aficionats de aso i unde professionals de 40 veus.

Res no és deixat a l'atzar en aquesta ins-titució meravellosa. Les altres seccions (tea-tre, varietats, conferències, actualitat, esport,ensenyament, religió, etc.) no són pas menysben organitzades. La xarxa d'emissores estàpreparada per a la televisió. Cada vegadamés, la cultura europea abandona el seuvell centre, París, per a concentrar-se a An-glaterra. Es molt import9nt, sobretot pelsmúsics de tots els països, d'adonar-se (l'a-questa transplantació lenta però inevitableele la nostra cultura europea.

OTTO MAYER

L'evolució que ha arribat a fer possiblel'actual amatent de discos no ha estat cer-tament rectilínia, ans al contrari, hom hitroba etapes en les quals el disc, desprésde semblar fer una ascensió progressiva,torna a perdre el favor una estona assolit,i segurament de no haver-se iniciat en elsanys 1923-5925 l'enregistrament elèctric, eldisc no hauria passat d'ésser una curiositatacústica d'un valor musical molt relatiu.

Malgrat tot, hom troba en els catàlegsantics de discos omplerts pel procedimentacústic, noms famosos no solament d'artis-tes del bel canto sinó dels músics de prestigiindiscutible : recordeu si no els omplertspel mateix Grieg acompanyant el gran vio-linista Joaquim, cosa que indica, si mésno, que ]'invent cercava aleshores incorpo-rar-se ja les grans figures musicals.

Amb la pruïja de discos que seguiren al'aparició dels enregistraments elèctrics, éstal ]'empenta del disc, que hom arriba finsa influir amb ells el desenvolupament demolts gèneres. El tomb donat amb tota lamúsica frívola, però concretament amb lacoreogràfica per la imposició del jazz, ésindubtable que no hauria tingut lloc senseels discos que han donat valor internacionala un tipus de dansa, repetits sempre finsal standard més ensopit. Difícil era depreveure que el primer disc elèctric de laCompanyia del Gramòfon que porta unaimpressió d'un ballable, Oh Katherina, in-terpretat per la International Novelty Or-chestra, iniciés una sèrie que sembla ines-gotable. Es també després de 1925 que elscatàlegs dels editors de discos han destinatun lloc, si no tan important com el de lesseccions de música teatral a càrrec d'ar-tistes populars ja al gran públic, el suficientper anar incorporant les millors obres dela música instrumental. N.1 desenvolupa-ment posterior de la ràdio i sobretot l'es-devingut en el nostre país, com en moltsaltres, de la utilització del disc com a mitjàd'omplir amb els anuncis les llargues ho-res d'emissió, han portat a una indubtabledecadència del disc, dissort que es pot com-provar en els catàlegs dels discos publicatsal nostre país d'un temps ençà.

En el moment actual, però, és indubta-ble que, sense arribar a l'esplendor detemps enrera, durant el qual la produccióde discos va assolir xifres veritablementastronòmiques (a Anglaterra i Alemanya ar-ribaren a emprar-se en un any de 70 a8o milions de (liscos),, s'ha consolidat elmercat, principalment pel que es refereixals discos que contenen enregistraments dequalitat, que en definitiva sempre repre-senta un valor evident, tant material commusical. Corresponent a això es troba,doncs, un públic que veu en els discos un

perfecte instrument per al coneixement, di-fusió i gaudi en general de la música.Doncs bé, aquest aplec és el que reuneix

les sessions de la nova Associació Musicalde la nostra ciutat, que s'encapçala anfol'atribut ben significatiu de Discdfils.

La música contemporània ha tingut ambel disc el millor suport i els més famososautors no solament han subscrit els elogismés sincers per al disc, sinó que sovintFalla, Hindemith, Villalobos, etc., han prespart en els enregistraments de llurs obres.Strawinsky ha arribat fins a dir del gra-mòfon i dels discos «que són el millor mitjàde transmissió del pensament dels mestresde la nostra época». Unicament al bo deVincent d'Indy se li va acudir de malparlardels discos, per bé que hom trobi el seunom en moltes etiquetes.

Precisament en una ciutat com la nostra,on les audicions de música moderna sónben poc nombroses, i les novetats, si ar-riben, les escoltem quan deixen d'ésser-ho,els catàlegs dels discos editats ací no po-den anar tampoc al dia, i en aquest sentités d'una gran oportunitat aquesta inicia-tiva de Discdfils de presentar-nos aquestesedicions estrangeres com la simfonia deMathis el Pintor, de Hindemith, oferta enuna de les darreres sessions a base d'unaedició no molt perfecta potser, però quetenia la garantia de contenir una execuciódirigida pel mateix autor.

Hi ha també una innombrable literaturamusical, moltes obres de Bach i dels con-trapunts del segle xvu, lieders romàntics,obres d'autors moderns per a petits con-

j unts, que no arriben, malgrat llur valormusical, a merèixer l'atenció del gran pú-blic, ja poc decantat ací per al concert, ique per llur naturalesa s'avenen perfecta-ment a les audicions a través del disc, que

han estat ja objecte d'atenció en aquestes.primeres sessions i que són una esperança

perquè no resti inèdit per a nosaltres totaquest conjunt d'obres.

L'edició de discos d'interès musical, perúper als quals no es pot preveure valor co-mercial, la facilitat que el disc dóna pera les audicions comentades, molt més siaquestes illustracions són a càrrec, comen aquestes primeres reunions, d'elementstan competents i, diguem-ho tot, tan com-prensius del discófil, com Robert Gerhard,són ja a hores d'ara motiu de satisfacció,molt més per a nosaltres que amb totamodèstia des d'aquesta secció i des delsprimers números de MIRADOR havíem pre-vist que a través dels mateixos discos s'a-niria formant un públic amatent de la mú-sica i que per les nostres cròniques hemanat servint i que d'ara en endavant tro

-barà en aquestes sessions de Discófils unmotiu més ele reconeixement i de simpatiaper al disc, un dels més meravellosos ins-truments de difusió artística.

J. G.

La col'lecció completa deMIRADOR pot consultar■se a l'Arxiu Hisfòric ds laCiufa4 (Casa de l'Ardiaca)

E1 jubileu reial al'Imperi Brifaníc

(Ve de la página t)

Comercialment, financerament, trobeuinstitucions que travessen el temps sense in-cidències. Els Big Fives, els cinc gransbancs que detenen l'organització del Bancd'Anglaterra, .menen el combat comerciali financer en estreta collaboració del polític.

Diem en collaboració, però no dominació.Perquè davant de la reeixida del sentit po-lftic anglès ens hem demanat, moltes vega-des, quin és el seu secret. Ens sembla evi-dent que un, almenys, dels grans secretsd'aquest èxit és la finalitat nacional, espi-ritual, que ha tingut aquesta alta empresa.Comerç i finança, imperialisme polític, hoveiem junt en la temptat va de conquistamundial. Per sobre d'aquests interessos,però, hi ha un sentit ideal, espiritual, sivoleu : és l'afirmació del «britanicisme»-permeteu la paraula—, idea cara a Cham-berlain pare. Aquest sentit ideal, ideològico espiritual—que trobeu igualment en l'im-perialisme francés—ha mancat a l'imperia-lisme nordamericà. Però ha estat la força decohesió, l'evangeli de l'imperialisme brità-nic. Es clar que tot això—institucions po-lítiques, comercials, bancàries perfectes —haestat possible perquè Anglaterra és l'aris-tocràcia. Cal dir, però, que n'és mereixe-dora. En lloc del món el sentit de servirla nació ilo ha estat tan fort com en l'aris-tocràcia anglesa. De forta tendència rural,l'aristocràcia no ha estat mai un cas tan-cat sinó acollidor. En la política, en lacultura, ha tingut, com a honor suprem,ésser l'exemple, el model, per a tothom.Al costat dels noms lligats a la història pergestes i aventures, hi ha els que han sabut

elevar-se pel seu propi esforç. Perú l'aristo-cràcia ha sabut ésser sempre més servidorade la nació que dels seus interessos, més

apta a governar que al platxeri. Els altsfuncionaris, els homes de les grans missionspolítiques, els representants a l'estranger,seran o no d'origen humil. Tots però seranaristdcrates, perquè a Anglaterra es recom-pensa el valor personal i el servei a la nació.

En un article tan breu de comentari a tanvasta matèria, per torça l'esquematisme delraonament pot perjudicar la intenció del

comentari. Hem volgut fer una certa apo-logia objectiva'—.deixant ele banda tot allòque, en tots els pobles, trobem d'odiós o re-pugnant .

Hem cregut que ho podíem deixar perun dia que no comentem precisament el ju-bileu reial.

FERMÍ VERGES

Aquest número ha passat

per la censura

DEFENSA 1 JUSTIFICACIÓ

Del professionalismeen el crític

(Ve de la página a)

Referint-nos concretament al paper delcrític, hem de dir que, per a nosaltres,aquest és o ha d'ésser un bon senyor quesuposem normal, que parla en nom d'unpúblic normal, al qual es dirigeix i al qualrepresenta. Per damunt d'aquest públic noté ni ha de tenir res més ni res menys queuns coneixements que hem de creure-li mésextensos, una representació clara d'unesquartes idees bàsiques, una sistematitzacióde raonament més o menys ben engiponati una certa claredat d'expressió per exposarles seves opinions.

L'ambient ei qué el crític treballa no éspas l'atmosfera càlida i xarbotant de lacreació, la bullida tempestuosa de la inslii-ració, el boirós remolí fiel subconscientés una mica més tranquil. Almenys ideal-ment, en el scu treball és acompanyat de laraó, el criteri i la consciència. Allò amb quèexecuta la seva comesa no és pas unaànima assedegada d'immortalitat, famolen-ca n'infinit, afanyosa de reformes, trasbal-sos i aventures, sinó un cervell més o menysben amoblat d'experiències i d'adquisicions,amb tot el seu pòsit de cultura i d'erudició—mal ens està el dir-ho—, gran o petit. Ellés el burot, el policia que regula el tràfic—feina mal agraïda, impertinent i antipà-tica, però ben necessària—, encara que nomassa obeït, en exercici d'unes atribucionsque li han estat conferides per algú queno és pas ell mateix.

El que el crític acostuma a portar sotael barret no és pas un capritx, una dèria oun seguit d'invencions per al seu ús perso-

nal ; l'un més que ]'altre, l'altre menys quel'un, s'han bastit un sistema que els serveixper a amidar el que els és presentat. Enun terreny ideal, el crític és el representantd'una colla de regles, condicions, mesuresi valors que són la base de l'existència dela creació espiritual. Si s'equivoca, prouqueda la posteritat per a rectificar-lo i fer-lo quedar com un drap brut, reivindicant

els postergats i coronant de flor immarces-cible els qui han estat les seves víctimes.Per afer aquest paper que assenyalem,

és evident que no calen pas títols professio-nals—qué és el que ens serviria per • a es-tendre'ls?—, sinó alguna altra cosa que homposseirà o no, perú que no té res a veureamb la incompatibilitat d'activitats que yo-ha indicar el cronista que amb el seu ex-abrupte ens ha donat tema per a aquest ar-ticle.

Aquestes reflexions que hem fet sobre lafunció del crític ens en suggereixen d'altresque un dia o altre haurem d'explanar. Perdefensar el pretès intrusisme del crític queno es guanya la vida exclusivament escrivint,ens sembla que, per avui, ja n'hi ha prou.

Joax CORTES

IMPRESOS COSTANOU DF LA RAMBLA 45

BARCELONA