Introducció

La bellesa de l’univers és només comparable al seu misteri. L’observació dels planetes i del’univers ha ocupat bona part de la vida de moltsestudiosos que han combinat diferentsbranques de la ciència amb els coneixements iels instruments que han tingut a l’abast a cadaèpoca.

Del pensament aristotèlic al copernicà

Aristòtil: En la seva obra sobre el cel deia que la terra era esfèrica i no plana, com es pensava en aquella època. Deia que el cel estava format per esferes concentriques d’èter i que la terra estava quieta enmig de l’univers.

Demòcrit: Deia que la matèria estava formada per diferents tipus d’àtoms.Va ser el primer que coneixia la via làctea.

Eratòstenes: Va ser el primer en mesurar la circumferencia de la terra.

Hiparc de Nifea: Va calcular la distància entre la terra i la lluna, els conceptes de longitud i latitud, i la precessió dels equinoccis.

Ptolomeu: Deia que el sol girava al voltant de la terraCopèrnic: Va donar a conèixer la teoria heliocèntrica, que havia

proposat Aristarc de Samos.

El sistema solar

• A l’agost de 2006, es va determinar que el nostre sistema solar estava format per vuit planetes més tres nanoplanetes: Sol, Mercuri, Venus, Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó.

L’evolució d’una estrella

• Les estrelles naixen, evolucionen i moren. Una estrella de massa petita s’anomena nana blanca (té una mida similar a la terra). Si la massa de la estrella es similar al nostre sol, es tracta d’un gegant vermell. Quan aquesta explota es converteix en una supernova. Aleshores gran part de la massa desapareix, però la que queda s’anomena púlsar. També es troba el forat el forat negre, que és un objecte dens i petit d’on no s’escapa cap tipus de radiació ni llum.

Big Bang

• Fa entre 10000 i 20000 milions d’anys es va produir a l’univers una explosió que anomenem Big Bang. A partir d’aquí, l’univers no ha deixat d’expandir-se. Algunes proves de l’existència del Big Bang són:1. La radiació de fons de l’univers.2. L’expansió de l’univers3. La relativitat general.4. La foscor al cel nocturn.5. La presència d’elements lleugers.

Teoria de la relativitat

• Aquesta teoria diu que el temps i l’espai no són dues entitats separades, sinó que formen part d’una mateixa forma. El fet més important de la teoria de la relativitat és mostrar-nos la relació entre massa i energia. S’expressa amb la següent fòrmula:

E=mc2

La mecànica quàntica

• És la branca de la física que estudia el comportament de la llum i de la matèria en les partícules més petites i de les lleis que les regeixen. Va néixer el principi del segle XX. La mecànica quàntica posa en dubte la relació causa-efecte.

L’edat de la terra

• La terra és un sistema complex i no sols una efsfera de fang sòlid. Amb l’ajuda de la termodinàmica i el supòsit que tota l’energia potencial gravitatacional del sol provenia del seu interior, arribà a la conclusió que l’antiguitat de la terra era de 98 milions d’anys. La terra anava augmentant. L’estudi de la radioactivitat va posar de manifest que el calor interna de la terra era causada per la desintegració radioactiva dels àtoms del seu interior. Actualment s’ha establert que el nostre planeta té uns 4600 milions d’anys.

La geosfera

• Les investigacions sobre la estructura interna de la terra estableixen que les capes de la terra, segons la seva profunditat, són l’escorça, el mantell i el nucli. Segons el model dinàmic l’estructura interna del planeta es pot dividir en quatre capes principals separades per discontinuitats: La litosfera, la astenosfera, la mesosfera i endosfera. Continuament hi ha unes ones sísmiques que travessen aquestes capes de l’escorça, i segons la profunditat la velocitat de les zones sísmiques augmenten.

La dinàmica terrestre

• Existeix la teoria de la tectònica de plaques, que ens explica el procés i els desplaçaments que han experimentat les diferents plaques continentals que formen la superfícies terrestre. Aquestes plaques se separen, s’acosten o llisquen. Aquests canvis de posició provoquen: Creació de muntanyes i fosses marines, vulcanisme, terratrèmols…

Deriva dels continents• La deriva dels continents és una teoria segons la que els

continents es mouen els uns respecte als altres. La idea de que els continents es movien és força anterior a Wegener. El 1590, el cartògraf flamenc Abraha Ortelius va assenyalar al seu assaig Thesaurus Geographicus que el contorn de les costes dels continents mostrava clarament que s'havien separat els uns dels altres. La idea d'Ortelius va ser represa en els segles posteriors per diversos autors com per exemple Francis Bacon, Benjamin Franklin o Alexander von Humboldt. La idea va esdevenir encara més atractiva durant el segle XIX, quan l'estudi des fòssils va aportar proves de que, per exemple, a Amèrica del Nord i a Europa havien tingut una flora comuna en el passat. Basant-se en aquestes observacions, Eduard Suess va fer la hipòtesi de que l'origen dels continents moderns era la fragmentació d'un antic supercontinent (Gondwana).