Premis Sambori Òmnium 2013 Obres guanyadores de l’Institut Escola Daniel Mangrané

Un raig d’esperança per Nadal. Aleix Montero CM Tres cops i fantasia. Gemma Colomé 1r ESO Història d’un estornell. Laura Pallarés 2n ESO

Institut Escola Daniel Mangrané

Premis Sambori Òmnium 2013

Un raig d’esperança per Nadal

Jordi és un nen que viu a Tortosa, la seva família no té diners, el seu pare s’ha quedat sense feina i la seva mare tampoc no treballa, i per acabar-ho d’adobar el banc els vol embargar la casa, on ha viscut tota la seva vida.

Sinó troba remei, el dia trenta de desembre, els faran fora de casa, hi hauran d’anar ha viure amb els seus avis.

Jordi, quan passa per davant la botiga de joguets s’entristeix, perquè sap que aquest any no vindrà el Pare Noel a casa seva, però igualment es sent reconfortat ja que té una família que l’estima moltíssim.

Quan al col·legi escriu la carta al Pare Noel, ell no demana joguines, ell demana una feina pel seu pare, perquè no els prenguin la casa i que les coses tornin ha ser com abans .

Els dies passen i la situació segueix igual, els seus pares comencen ha fer el trasllat dels mobles i de la roba, tot això fa que Jordi cada cop cregui menys amb el Nadal .

Ja s’han traslladat a casa els avis. És una casa petita que només té dues habitacions per això han de dormir en una el seus avis, i a l’altra ell amb els seus pares.

L’àvia de Jordi decora la casa amb motius nadalencs perquè Jordi no es quedi sense Nadal, però Jordi dintre seu està enfadat amb el Nadal i amb el Pare Noel, però per no desanimar la seva àvia, fingeix que li agrada molt i que està molt content.

Ja és la nit de Nadal, Jordi sopa amb els seus avis i els seus pares. La seva àvia ha fet un sopar molt bo, però estant tots tan tristos que ningú s’atreveix a dir res i quan acaben, Jordi se’n va a dormir, perquè els seus pares i avis no el vegin plorar.

A l’endemà Jordi es desperta pels crits d’alegria que es senten al menjador,

S’aixeca ràpid per veure què passa, i es troba als seus pares, abraçats d’alegria.

Ell no entén el què passa i l’àvia li explica que han trucat al seu pare, per dir-li que el dilluns vinent començarà a treballar, això vol dir que es solucionarà la situació en la que estant i que tot tornarà a ser com abans.

A les hores , Jordi veu que a sota de l’ arbre hi ha paquets, va a obrir-los i exclamar tot sorprès. -Oh!. Són les joguines que mirava a la botiga i no podia demanar!

També hi ha una carta, Jordi l’obre i la llegeix.

Benvolgut Jordi: Si no es perd l’ esperança i es creu fermament amb els somnis, aquests es fan realitat. Signat, Pare Noel.

Des de llavors, Jordi decideix no tornar a dubtar mai del Nadal, ni del Pare Noel.

Institut Escola Daniel Mangrané

Premis Sambori Òmnium 2013

Tres cops i fantasia

En un poble molt llunyà anomenat Rintet, hi vivia una nena que creia en la màgia. Ella es

deia Sandra i tenia 8 anys. Era baixeta i prima com un escuradents, els seus ulls eren

negres com la nit, el nas semblava un cigronet, tenia la boca petita i els cabells castanys

amb algunes metxes d’or. Sempre anava amb xandall i bambes, li encantava jugar a tennis

i era molt valenta.

Un matí de primavera, la Sandra se’n va anar a jugar amb els amics, als Ports. Van decidir

jugar al joc del Pot i ella es va amagar darrere un castanyer. Com que va anar molt ràpid es

va pegar un cop contra l'arbre i li van caure un grapat de castanyes al cap. Es va quedar

estesa al terra i quan es va despertar estava dins d’un món on tot eren éssers fantàstics:

uns amb un cap d’esquirol i cos de serp, uns altres amb el coll i el cap de girafa i cos de

lleó, un canari amb cap de tauró, fades, i molts més. Ella es va dirigir a una fada que estava

ballant. Li va preguntar on estava i com hi havia arribat. La fada li va contestar que era el

País dels Colors i que, en caure, havia donat 3 cops a una pedra i era la clau per poder

entrar. Ella es va presentar, es deia Mireia, i li va oferir un plateret molt petit amb unes

herbes que feien molt bona olor. L’hi van encantar.

Des de llavors, la Sandra, anava totes les tardes a jugar amb les seves amigues, les fades. I

cada tarda feia un amic nou. Però amb el temps, la Sandra tenia exàmens i el temps lliure

que tenia el preferia compartir amb la seva colla d’amics i amigues. I les seves visites al

País dels Colors es van anar espaiant.

Però tot va canviar un estiu. La Sandra ja tenia 13 anys i feia 1r d’ ESO. A final de curs, la

seva classe havia d’anar a fer el Treball de Síntesi als Ports. S’havien de quedar allí, en una

casa de colònies durant 3 dies. Una nit d’aquelles van jugar a fet i amagar i ella es va

amagar darrere un castanyer. En arribar, se’n va recordar d’aquell arbre que li havia portat

molts bons moments. I va decidir donar 3 cops damunt la pedra. Però es va endur una

decepció. El País dels Colors s’havia convertit en el País del Blanc i Negre. Tot era fosc, no

hi havia ni un raig de llum. Ella se’n va anar a casa de la seva amiga la fada Mireia. Quan va

arribar va veure que ja no tenia aquelles ales tan boniques, sinó que havien perdut el seu

color. Aquella vegada no li havia servit un plateret de flors, sinó una tassa amb sopa negra,

com no. La Sandra li va preguntar, amb cara d’ espantada, què havia passat. La Mireia,

Institut Escola Daniel Mangrané

Premis Sambori Òmnium 2013

amb un to de tristor, li va respondre que un malvat bruixot ho havia convertit tot en blanc

i negre i que només podria ser tot com abans quan algú li entregués una trompeta de la

mort. Però ningú li n’havia pogut entregar una, ja que allí no en creixien. La Sandra va fer

cara d’ estranyada i la Mireia es va avançar, informant-la que era un bolet de color negre

amb la cama molt prima i molt petitet. La Sandra li va prometre que en portaria un perquè

tot tornés a la normalitat.

L’endemà al matí, els professors de l’ institut els van deixar triar l’activitat que volien fer, ja

que era l’últim dia. La Sandra va comentar de fer una gimcana de bolets on s’havia de

buscar una trompeta de la mort i qui la trobés guanyaria. A tothom li va semblar bé, i així

ho van fer. Tots els seus companys es van preparar i va començar l’activitat. La Sandra

tenia tantes ganes de trobar-ne una, que va ser ella qui va guanyar. Ella li va demanar al

seu tutor si se’l podia quedar. I el professor de seguida va fer que sí amb el cap. La Sandra

li va demanar que si podien anar cadascú pel seu compte a fer una volta pel bosc, així, ella

podria anar a salvar el País dels Colors. El tutor ho va consultar amb els altres professors, i

tots van dir que sí menys un, és clar, el raret de sempre. Però la majoria, és la majoria.

Se’n va anar corrents, va donar tres cops a la pedra i va anar a casa la Mireia a consultar-li

on estava el bruixot. Ella la va guiar fins al immens castell. La Sandra va entrar amb el

bolet a les mans i es va dirigir cap a una porta enorme. Allí, molt educadament, va

intentar donar-li el bolet al bruixot però, per assegurar-se, li va dir que primer havia de

tornar aquell país tal i com era abans. El bruixot tot encantat mirant el bolet, ho va fer

sense protestar i li va explicar a la Sandra que la seva germana estava malalta i el bolet era

l’únic remei per salvar-la. I el bruixot va desaparèixer.

Tot va anar molt bé. El País dels Colors ja tornava a estar acolorit i la germana del bruixot

es va curar perfectament. El País dels Colors li ho van agrair molt i, des de llavors, el poc

temps lliure que té, se’l reparteix per poder anar amb els seus amics els humans i els seus

amics els éssers fantàstics.

Institut Escola Daniel Mangrané

Premis Sambori Òmnium 2013

Historia d’un estornell

Sempre el veia en èpoques de fred, quan la gent que acudia a la plaça anava abrigada de

cap a peus. Portaven abrics dobles que feien soroll en moure’s i gorres, bufandes i guants

de llana. Els veia passar pel meu voltant, a vegades tremolant de fred i amb el nas roig. Jo

sóc un arbre com qualsevol, al vell mig de la plaça d’un poble poc conegut pel món.

Potser el món no el coneix però jo ho sé tot sobre el meu poblet. Sé tots els secrets i

xafarderies que us pugueu imaginar. No es culpa meua, la gent s’asseu en un banc de

fusta que hi ha sota meu (fusta d’algun arbre desafortunat) i comença a xerrar. És el

millor punt de trobada del poble i la gent l’aprofita per explicar-se coses que (encara que

ells no ho saben) jo també escolto i entenc. Mai he explicat cap d’aquests secrets a cap

humà o humana, encara que volgués no podria, però sí que ho vaig fer amb un amic meu.

Ell era un estornell, no un estornell qualsevol, era el més divertit i curiós de tota la seva

badada, i n’eren cinc-cents! Volaven per sobre de tothom , provocant admiració per les

estranyes formes que feien en viatjar, o queixes per culpa del seu aliment. I és que els

estornells s’alimenten de cultius que treballen els humans i és per això que són tan odiats

en alguns llocs.

El meu amic i la seua bandada volaven de dia i menjaven i descansaven per la nit. Alguns

dormien, però ell venia al meu costat abans d’instal·lar-se en una casa abandonada per

passar la nit. Ens explicàvem històries. Jo li deia les notícies que corrien pel poble i també

rumors de tot tipus. He de reconèixer que allò era un mica xafarder però ens ho

passàvem molt bé. Ell anava coneixent poc a poc gent del poble i jo, amb les seues

històries coneixia la seua bandada. A primer cop d’ull les dos societats eren

completament diferents però un cop vistes de prop tenien les seues semblances. Hi havia

joves que buscaven oportunitats i d’altres que no, hi havia vells amb històries escoltades

amb admiració pels més petits, adults que ensenyaven com viure als que encara ho

havien d’aprendre...

Però no tot el que ens explicàvem era sobre les nostres societats, també m’encantava

escoltar les seues aventures. Viatjava pel món i quan arribava l’època, acudia al meu

costat i passàvem llargues nits parlant. Gràcies a ell i a les seues paraules vaig conèixer

llocs com Itàlia amb la seua apreciada ciutat: Roma. Em va descriure el Colisseu, un gran i

Institut Escola Daniel Mangrané

Premis Sambori Òmnium 2013

antic edifici, la famosa font de Trevi i la seva llegenda...També vaig conèixer França i la

seua capital, París. Em va parlar dels seus edificis però en especial d’una gran torre

punxeguda, la torre Eiffel. Em va dir que la gent considerava aquella ciutat la cuitat de

l’amor, però mai vam entendre ‘n el motiu.

Va parlar-me de llocs meravellosos que jo, sent un arbre no podré visitar mai ja que no

em puc moure. Els estornells es mouen seguint l’instint, volant sempre cap a llocs amb

una temperatura confortable per al seu petit cos. A pesar de tot, una vegada al meu

amic li va fallar l’instint i volent anar a França va anar a parar a Suïssa. Em va descriure el

que va veure: valls i camps inundats d’un interminable color verd, amb alguns animals de

quatre potes pasturant, menjant herba fresca; casetes de camp de colors marrons vora

rius; muntanyes de grans dimensions, algunes d’elles amb un mantell blanc sobre pins i

avets i d’altres tan verdes com les valls.

D’aquesta manera vaig conèixer molt món i sense moure una rama. Però el temps va anar

passant i el meu amic va anar envellint fins que un hivern ja no va aparèixer més... Vaig

saber que ja no tornaria. Sabia que algun dia havia d’arribar aquell moment, però tot i

això em va fer una immensa pena. A pesar de tot, va passar una cosa insòlita. Quan ja

havia perdut tota esperança de tornar a tenir un amic va aparèixer un altre estornell. Era

jove i no tenia massa experiència amb les migracions, no s’orientava gens bé i es perdia

molt sovint. Tot i així el vaig reconèixer. Se semblava molt al seu pare, i ens vam entendre

de seguida.

Ara qui em visita cada hivern és ell, el seu fill. Amb ell també expliquem històries i

compartim informació. A més a més li conto coses sobre el seu pare i consells sobre volar

que ell comentava durant les nostres trobades. Al seu fill li agrada escoltar-los i seguir-los.

Segur que de gran serà un excel·lent viatger i veurà tant món com el seu pare.