Un minut per pensar Inadaptat social? Sóc un noi de 18 anys i el problema que tinc és el següent: Des de sempre he estat una perso-na introvertida, no parlo massa, perquè la ma-joria de les vegades no sé de què parlar amb la gent, fins i tot em passa amb amics de tota la vida. Però el pitjor és que la gent, en general, sembla rebutjar-me i em sento desplaçat, no em sento estimat. Em passa moltes vegades que quan parlo amb algú les primeres vegades hi ha bon rotllo, però al poc temps perden l'in-terès per mi, com si no fos una persona in-teressant. Això per a mi és molt frustrant, per-què intento ser agradable amb la gent, sempre somric, sóc amable, però veig que altres perso-nes que són més xerraires, més "enrotllades", es porten tot el respecte i l'afecte de la gent, llavors això fa que cada vegada em senti més aïllat, i que cada vegada em vingui menys de gust estar amb gent. A vegades penso de què em val ser bona perso-na, ser noble i responsable si al cap i a la fi gai-rebé ningú valora això. Sembla que avui en dia la societat només valora que siguis un “tio guai" i si ets una mica reservat et miren i et tracten com si fossis mig ximple. T’agrairia que em donessis una opinió sobre el meu cas i m’o-ferissis algun consell per canviar la meva situa-ció. Que li diríeu a aquest noi? Algú s’ha sentit així alguna vegada?

Pregarock Tornar a començar. Sau Com és que encara no hi puc veure, com és que encara parlo sol. Després de tant de temps, no m’he acostumat a trencar amb tot el meu passat. Solitari és el meu pas i tothom m’és estrany, sóc el nou de la vella ciutat. Tot té un preu, tot té un adéu que no pots comprar. Juga fort i torna a començar. Per què no tinc les coses clares? No vull la dura realitat. Les cartes que jo vull, no es poden donar; tot o res, pots perdre o guanyar.

Has d’aprendre a acceptar les regles del joc, no sempre ho tens tot a les mans. Sempre jugo de "farol", estic desesperat. És millor que torni a començar. Només hi ha una via per on passa el tren. Ha arribat el dia d’anar cap a l´infern, o tornar a començar.

Dilluns 9 de novembre

Dimarts 10 de novembre

El relat El savi i les orenetes Quan el savi va obrir la finestra, va observar que les orenetes havien tornat a Barcelona. A l'estona de veure-les voletejar a la recerca d'insectes, es va ado-nar que un grup d'elles donaven voltes inquietes en un mateix lloc. Després va recordar que allà l'any passat hi havia un edifici que havia estat derruït. Va recordar que les orenetes fan cada any el niu en el mateix lloc i va compren-dre el seu desconcert. Va mirar el seu jove seguidor, que l’acompanyava, i li va dir: - Espero que sàpiguen adaptar-se i trobin un altre lloc per fer el seu niu ... Després, somrient, va afegir: - Els cristians correm el mateix perill. Creiem que fidelitat significa fer sempre el niu en el mateix lloc. No obstant això la societat canvia ... Tornant a mirar per la finestra, va prosseguir: - No es tracta de canviar per canviar. Ni tan sols de canviar perquè ens consi-derin més simpàtics i populars ... El que nosaltres hem de comprendre és, que ser cristià és estar sempre en camí i adaptar-nos.. I Ell precisament és el Camí. Jesús no es casa amb una època, una cultura, una societat ... Jesús ens indica que ser cristià és seguir-lo. I Ell és Vida i Llum per a tots i en tots els temps. I van seguir contemplant el vol alegre de les orenetes ... Jesús va saber adaptar-se als seus temps i vas ser capaç de qüestionar la llei de la Torà. Jesús no s’hi va enfrontar directament però la va sobrepas-sar. Va saber passar del concepte “l’home al servei de la llei” al de “la llei al servei de l’home”.

Dimecres 11 de novembre

Aquesta cançó representa d’una manera objectiva la duresa de tor-nar a començar. Vida nova, gent nova, lloc nou... Reflexa el que cos-ta fer-se a totes les coses noves i a tots els canvis, d’haver de canvi-ar la teva forma de ser per adaptar-te al nou repte que t’espera. És difícil adaptar-se a la gent i tenir una relació positiva quant tot es nou però tot té un inici, i aquest inici un dia s’acabarà i aquelles si-tuacions noves tan incòmodes seran el teu dia a dia i ja no patiràs sinó que començaràs a gaudir. Finalment t’adones de que realment tan sols tens dues opcions, adaptar-te i ser feliç o enfonsar-te en un pou de tristesa i de melancolia que no et durà a cap lloc.

Divendres 13 de novembre

MONTFORT 300 San Lluís i la seva vida: l’inadaptat A la comunitat del senyor de la Barmondière, encara que fervorosa i lliure d'esquemes preestablerts, el seu com-portament no sembla menys desconcertant. Cal advertir: signes evidents manifesten que en Lluís, l'etern inadap-tat, dret com el tronc d'un arbre jove, no s'ha integrat en la vida de la casa que tant estima. En els esbarjos, en no saber parlar de coses quotidianes, i atès que els seus companys es cansen de sentir-lo parlar de Jesús i de Maria, acaba per romandre callat. Es quedaria fins i tot en la seva cambra, si el senyor de la Barmondière no li hagués dit que considerava com una temptació el seu afany de solitud, testimoni de desadaptació social que corre el risc de convertir-se en cicatriu íntima de la personalitat del jove. Passa així que el temps destinat comunitàriament a la distensió i l'amistat es converteix per a Lluís en un subtil turment, atès que no poques vegades es converteix en blanc del bon humor general. Els seus companys inconscientment cruels amb aquest jove aïllat no només es diver-teixen de comú acord a costa seva sinó que cedeixen a vegades a la temptació de "mortificar-lo", és a dir, a ferir-lo en forma massa pesada. A Lluís li poden fer de tot: llançar aigua a la cara o omplir-li d'ella les butxaques, i fins col-pejar-lo fortament l'esquena ... La intensitat de les burles ens revela de sobres el que pensen els seminaristes del seu absort condeixeble. És penós contemplar l'espectacle d'aquest jove, el més pobre i humiliat del grup, posat a la picota, coneixent el seu sensible cor i veient les seves mandíbules petrificades en un pacient somriure. Les bur-les encara que no siguin malèvoles, l'aïllen cada vegada més darrere d'un mur de soledat. El quadre es completa recordant que Luis és un irascible: mentre l'exercici quotidià de la paciència li perfora l'ànima, noves arrugues s'im-primeixen en el seu cor que pateix. Introvertit, incomprès, mans, Luis avança perdudament en una direcció d'inte-

rioritat, psicològicament més propera als solitaris i humili-ats, als pobres (del llibre Un hombre para la Iglesia de hoy. B. Papasogli.pag 34 )

Dijous 12 de novembre

Una mirada al món L'increïble Ben Ben Baltz té 12 anys i viu en una família de corredors: el seu pare, la seva mare i el seu germà gran són “runners”. Ben amb només 6 anys va patir càncer en els ossos. Des-prés de patir l'amputació d'una cama i 8 mesos de quimi-oteràpia pensava que ell mai podria córrer com la resta de la seva família. Però cinc mesos després de tenir la seva cama ortopèdica va anar a caminar per primera ve-gada amb la seva mare i a l'any ja podia córrer 6 km. Ara s'ha convertit en font d'inspiració per a molts corredors quan va circular aquesta foto seva completant un triatló al costat del seu pare sota una pluja torrencial. "Significa molt per a mi inspirar a altres joves que facin esport i encara més a altres amputats perquè comencin a cór-rer". http://blogs.sportlife.es/el-pez-chico/2015/10/28/el-increible-ben/

Podia haver estat “el pobre Ben”, y la llàstima hagués estat el sentiment majoritàriament expressat. Però no, ell, amb tan sols 12 anys ha assolit un repte espectacular: ADAPTAR-SE a la seva situació i convertir-se en inspiració per als altres. Cal entendre que això implica un esforç titànic i que gràcies al recolzament i l’ajuda de la seva família, en Ben no ha renunciat al seu somni de corredor malgrat les dificultats. I això ens porta a nosaltres. Com afrontem les dificultats que se’ns presenten en el nostre dia a dia? Ens costa adaptar-nos a les noves situacions. O m’agrada el paper de l’inadaptat?

El text ens remet a un Lluís de 20 anys, acollit a la comunitat del Sr de la Barmondière mentre realitza els seus estudis al seminari. Imagineu-vos-ho com una residencia d’estudiants i entendreu la situació explicada. Segur que també podeu ac-tualitzar els fets i reconèixer que les actituds de rebuig vers els que no segueixen el nostre fil no ha variat gaire després de 300 anys. El que sí que hauríem d’observar és la reacció d’en Lluís: Ser pacient. Ja heu vist que fàcil no va ser, conei-xent el seu caràcter, i de ben segur que va patir molt, però no es va enfonsar; es va posar a les mans de Déu.