C E N T R E D E R E C E R C AE N E C O N O M I A I N T E R N A C I O N A L

Per què creixel sector públic?

El paper deldesenvolupament

econòmic,el comerç

i la democràcia

Carles Boix

Els Opuscles del CREI

núm. 5novembre 99

1

Per què creix el sector públic?

El paper deldesenvolupament

econòmic, el comerç i la democràcia

Carles Boix

Dos fenòmens estilitzats descriuen l’evoluciódel sector públic a nivell mundial durant el darrersegle: primer, el seu creixement estable; segon,l’existència de diferències substancials en la sevamida entre països. El sector públic ha crescutnotablement des del canvi de segle. Excloentperíodes de guerra, en el món avançat la despesadel govern es va mantenir al voltant del 10 percent del PIB durant el segle XIX. Després de1914, no obstant, la mida del sector públic es vaexpandir substancialment. Com s’observa al Gràfic1, a principis de la dècada de 1950, els ingressoscorrents totals del sector públic van promitjar un24 per cent del PIB a l’OCDE. A mitjans dels anys70 havien augmentat, en promig, al 36 per cent. Aprincipis dels anys 80 s’havien estabilitzat al vol-tant del 44 per cent. Encara que el ritme de canviha estat menys dramàtic, el sector públic tambéha crescut en el món en vies de desenvolupa-ment. Entre els països no integrants de l’OCDE,els ingressos corrents públics van promitjar un 14per cent del PIB el 1950, van assolir el 20 per

El Centre de Recerca en Economia Internacional(CREI) és una institució de recerca constituïdacom a consorci integrat per la UniversitatPompeu Fabra i la Generalitat de Catalunya.La seva seu és al campus de la UniversitatPompeu Fabra, a Barcelona.

El CREI va ser endegat al mes de novembrede 1993. Fou el resultat de la combinació dedos impulsos: d’una banda, de l’evolució actualde l’economia internacional i europea, queha plantejat nous reptes i ha creat un entorncompletament inèdit per a regionseconòmicament dinàmiques com ara Catalunya;i, en segon lloc, dels darrers desenvolupamentsen teoria econòmica, que han revitalitzat campsfins ara molt segmentats com l’economiainternacional, l’economia regional, la teoriade l’equilibri general, la teoria dels jocsd’estratègia, la teoria del creixement, l’economiadel desenvolupament, la macroeconomia deles economies obertes o les financesinternacionals.

Els Opuscles del Crei volen ser els instruments de difusió de larecerca del CREI en l’àmbit no acadèmic. Cada opuscle recull,per un públic general, les conclusions i observacions de treballspublicats, o en vies de publicació, a les revistes especialitzades.En el respecte a la llibertat intel.lectual, es fa constar que lesopinions expressades en Els Opuscles del CREI són responsabilitatdels seus autors.

Editat per: CREIUniversitat Pompeu Fabra.Ramon Trias Fargas, 25-27 08005 BarcelonaTel. 93 542 24 98© 1999, CREI© d’aquesta edició: Carles BoixISSN: 1137 - 7836Disseny: Fons GràficImpressió: Masanas GràfiquesDipòsit legal: B-47860-99

cent del PIB a finals dels 60 i han rondat el 27per cent des de finals dels 70 fins a l’actualitat1.

No obstant el creixement generalitzat del sec-tor públic, les diferències entre països continuenessent considerables. A mitjans dels anys 80, perexemple, els ingressos públics van oscil·lar entremenys del 10 per cent del PIB a Sierra Leone iParaguai fins a la vora del 60 per cent aBotswana, Kuwait, Reunion i Suècia. El Gràfic 2mostra la mitja i la dispersió de l’ingrés públic alspaïsos de l’OCDE. A principis dels 50, l’ingréspúblic va passar del 19 al 32 per cent del PIB. El1985 oscil·lava entre el 31 i el 60 per cent delPIB. Com mostra el Gràfic 3, la variació entre paï-sos fins i tot s’ha aguditzat en el món en desen-volupament. A mitjans dels anys 80, els ingressospúblics variaven des del 6 per cent del PIB aSierra Leone fins gairebé un 83 per cent aReunion.

És interessant, no obstant, subratllar que, mal-grat la creixent divergència entre països, hi hahagut una remarcable estabilitat en la posiciórelativa dels països en relació a la mida del seusector públic. Com s’aprecia en els Gràfics 4 i 5,que mostren la relació entre l’ingrés públic migen 1950-59 i 1970-74, i entre l’ingrés públic migen 1970-74 i 1985-89 respectivament, aquells paï-sos que van tenir un sector públic considerable el1950 continuen tenint avui en dia un sectorpúblic gran. Similarment, molts dels països ambun estat petit fa quaranta anys encara continuen ala cua en el rànking internacional en termes desector públic2.

32

Grà

fic

1L’

evo

luci

ó d

els

ingr

esso

s p

úb

lics

, 195

0-93

45 40 35 30 25 20 15 10

Percentatge del PIB

1950

1952

1954

1956

1958

1960

1962

1964

1966

1968

1970

1972

1974

1976

1978

1980

1982

1984

1986

1988

1990

1992

Paï

sos

OCD

E

Paï

sos

No O

CD

E

54

Grà

fic

2In

gres

sos

pú

bli

cs e

n p

aïso

s d

e la

OC

DE

. Mit

ja i

dis

per

sió

, 195

0-93

Grà

fic

3In

gres

sos

pú

bli

cs e

n p

aïso

s N

o-O

CD

E. M

itja

i d

isp

ersi

ó, 1

950-

93

55 50 45 40 35 30 25 20 15

Percentatge del PIB

1950

1952

1954

1956

1958

1960

1962

1964

1966

1968

1970

1972

1974

1976

1978

1980

1982

1984

1986

1988

1990

1992

Una

des

viac

ió e

stàn

dar

d

Mitj

a

50 45 40 35 30 25 20 15 10

Percentatge del PIB

1950

1952

1954

1956

1958

1960

1962

1964

1966

1968

1970

1972

1974

1976

1978

1980

1982

1984

1986

1988

1990

1992

Una

des

viac

ió e

stàn

dar

d

Mitj

a

76

Grà

fic

4E

stab

ilit

at e

n i

ngr

esso

s, 1

950s

-197

0s

Grà

fic

5E

stab

ilit

at e

n i

ngr

esso

s, 1

970s

-198

0s

50 40 30 20 10 0

Ingressos públics / PIB 1970-74

Ing

ress

os

pú

bli

cs

/ P

IB 1

95

0-5

90

1020

3040

50

60 50 40 30 20 10 0

Ingressos públics / PIB 1985-89

Ing

ress

os

pú

bli

cs

/ P

IB 1

97

0-7

40

1020

3040

50

En m

ajús

cula

,paï

sos

de l’

OC

DE;

en m

inús

cula

,res

ta d

e pa

ïsos

.

En m

ajús

cula

,paï

sos

de l’

OC

DE;

en m

inús

cula

,res

ta d

e pa

ïsos

.

visió de menjar, allotjament i assistència podenser força difoses. A les societats modernes, elcanvi tecnològic i l’expansió dels sectors indus-trial i de serveis transformen la vella estructuraeconòmica en dos sentits. En primer lloc, la distri-bució del risc econòmic canvia, concentrant-se ensegments específics de la població. L’atur i elsaccidents relacionats amb l’àmbit laboral, queemergeixen com una contrapartida als incrementsde productivitat generats per la manufactura,esdevenen importants entre els treballadors indus-trials i, particularment, entre els menys qualificats.En altres paraules, el procés d’industrialització i laformació d’una àmplia classe d’assalariats resultaen pressions polítiques importants per incremen-tar les transferències intra-generacionals. En segonlloc, una millora global en les condicions mate-rials en general i en les tecnologies de la salut enparticular estenen l’expectativa de vida i finalmentcondueixen a un canvi en l’estructura demogràfi-ca. A mida que el perfil de la població envelleix ila proporció de cohorts velles s’expandeix, lapressió per transferències inter-generacionals, enforma de pensions i programes d’assistènciamèdica, augmenta4.

1. 2. La redistribució i el paper de la democràcia

Si els models de modernització econòmicaexpliquen el creixement del sector públic com aresultat de les noves necessitats funcionals de lessocietats en vies d’industrialització, un segon con-junt de teories connecten l’expansió de l’Estat ales seves conseqüències redistributives – expli-cant-ho així com un resultat de certes coalicionspolítiques enfocades a redistribuir l’ingrés entregrups socials. Entre les múltiples formes adopta-des per aquest punt de vista, Meltzer i Richards(1981) argumenten en un article força influentque, en una democràcia, quan la renda mitja

9

1. El debat sobre les fonts decreixement del sector públic

El creixement del sector públic ha originat totauna gamma de models teòrics per a explicar lesseves causes3. Considerem, molt breument, lesquatre següents famílies d’explicacions.

1. 1. L’impacte de la modernització

Segons el primer grup de models, generalmentrecolzat pels primers estudis sociològics i perforça economistes, l’ampli procés de modernitza-ció econòmica ha tingut com a mínim dos efectessobre l’estructura de la societat i sobre el paperque juga l’Estat a l’economia. D’una banda, unaeconomia moderna imposa nous requisits funcio-nals a l’Estat, com ara establir un marc regulador,pagar les infrastructures i generar treballadorsqualificats. Per tal d’aprofitar completament elsbeneficis dels xocs tecnològics i de creixents flu-xos de capital, associats amb el procés de desen-volupament, els responsables de la políticaeconòmica són empesos cada cop més a utilitzarl’Estat per a generar nivells mínims de bénspúblics.

D’altra banda, el procés de modernitzaciótransforma l’estructura subjacent de la distribucióde la renda. Tot i que l’organització econòmica ide la propietat varia substancialment en societatstradicionals, la major part de la població treballaa l’agricultura. En les economies agrícoles tant lafont d’ingressos (l’explotació de la terra) com lavolatilitat d’aquells (bàsicament derivada de lescondicions climàtiques) són generalment comunsa la major part dels individus. Malgrat no sercomplementament universals, les organitzacionscomunals per a compartir riscos – com ara lesterres comunals i els ajuts distribuïts per l’esglé-sia– i l’existència de famílies esteses per a la pro-

8

duria a taxes d’inversió decreixents i estancamenteconòmic, tots els Estats es veuen obligats amaximitzar la taxa de retorn dels inversors pri-vats. Per a atreure’ls, els Estats competiran entreells oferint impostos baixos i tota mena d’incen-tius7. En resum, en una economia altament inter-nacionalitzada, el reformisme i les polítiquesredistributives es troben durament restringides perla mobilitat dels factors.

Una variant interessant d’aquesta posició rela-ciona el federalisme i el nivell de despesa públi-ca. Segons aquest enfocament en un sistemafederal, és a dir, en una àrea econòmicament inte-grada però políticament fragmentada, el poder demonopoli de l’Estat es trenca tant per la mobilitatde factors com per la competició entre els nivellsde govern. La capacitat dels agents econòmics, ien particular del capital, per a traslladar-se asubunitats polítiques amb impostos més baixoscondueix a una proporció més baixa d’impostos anivell de tot el país (Brennan i Buchanan 1980,Przeworski i Wallerstein 1988, Weingast 1995).

1. 4. Internacionalització econòmica i un sector públic creixent.

L’impacte del procés d’internacionalització és,tanmateix, incert. Impostos baixos no atreueninversors privats automàticament. Encara queforça països del Tercer Món tenen nivells imposi-tius baixos, l’entrada de fluxos de capital des depaïsos industrialitzats, amb un nivell d’imposicióalt, ha estat modest. Això és així perquè, per talde maximitzar beneficis, els propietaris del capitalinverteixen en aquells països (o sectors econò-mics) que ofereixen la taxa neta de retorn mésalta, és a dir, la separació més gran entre la taxabruta de retorn al capital i els impostos (Lucas1990). Mitjançant la reducció dels impostos i man-tenint baixos els salaris podria ser possible incre-

11

d’una determinada comunitat política excedeix larenda del votant medià, els polítics duran a termepolítiques redistributives a favor de la meitat infe-rior de la distribució de renda. O dit d’una altramanera, sempre que la distribució de renda esti-gui esbiaixada cap a els rics, els polítics gravaranaquests últims i transferiran els ingressos als méspobres per tal d’obtenir una majoria dels vots5.Això explicaria per què la despesa pública vacomençar a augmentar amb la generalització delsufragi universal després de la Primera GuerraMundial. Si aquesta teoria fos correcta, hauríemd’esperar també, ceteris paribus, nivells més bai-xos de despesa en règims no democràtics.L’enfocament de Meltzer i Richards hauria de serigualment vàlid per a explicar la redistribucióintergeneracional: a mesura que les cohorts vellesaugmenten de mida dins d’una població, la des-pesa pública en pensions hauria d’augmentar6.

1. 3. Internacionalització econòmica i un sector públic decreixent

La decisió de posar impostos sobre el capital iel treball per a finançar el sector públic no es potaïllar de la reacció d’aquests factors a una pressiófiscal creixent. Per aquesta raó, per a un correntimportant de literatura, la mobilitat de factors (o,utilitzant termes més periodístics, la progressiva“globalització” de l’economia) restringeix l’habili-tat dels governs per a establir impostos i realitzardespeses. La lògica de l’argument, que s’aplicaprincipalment al capital (bàsicament per la sevasuposada major mobilitat), és senzilla. Donat queel creixement econòmic depèn de la inversió, ialhora la inversió depèn dels beneficis, els Estats iels polítics estan limitats en últim terme pels càl-culs racionals dels posseïdors del capital, queestan sempre cercant la taxa de retorn més altaper als seus actius. Per tal d’evitar que el capitales traslladi als països més rentables, la qual cosa

10

més dinàmiques en països que necessiten compe-tir en els mercats mundials per a sobreviure.

2. Debilitats de la recerca empíricaexistent

La recerca contemporània sobre les causes dela despesa pública es troba afectada per duesdebilitats fonamentals: la primera, empírica; l’altra,estrictament teòrica.

Fins a l’actualitat la majoria dels estudis empí-rics no són concloents (Alt i Chrystal 1983, capítol8; Lybeck 1988; Mueller 1988, capítol 17; Holsey iBorcherding 1997). La major part dels acadèmicsutilitzen mostres limitades, com ara sèries tempo-rals d’un país o un tall transversal de països, i esconcentren en una única mesura de políticaeconòmica, com ara transferències en conceptede seguretat social o consum públic8. Per tant ésdifícil generalitzar-ne els resultats. Alguns estudisrecents han unificat sèries temporals i de talltransversal per la majoria dels països de la OCDE(Pampel i Williamson 1988; Hicks i Swank 1992;Huber, Ragin i Stephens 1993). Encara queaquests estudis quantitatius més amplis han pro-gressat notablement en la determinació de les for-ces darrera del creixement del sector públic,diversos factors explicatius, com ara el predominide governs d’esquerres, institucions corporatistes,el pes del comerç i la proporció de poblacióanciana, estan tan correlacionats que és difícild’esbrinar, en primer lloc, quina variable és defet important i, en segon lloc, a través de quinmecanisme específic ho és. A més a més, el seuenfocament en països de la OCDE els dóna unalimitada aplicabilitat. En termes generals, amb lamostra de democràcies avançades solamentpodem comprovar molt dèbilment els efectes queel creixement econòmic i el corresponent canvi

13

mentar els beneficis i per tant estimular la inver-sió privada. Però la taxa de retorn al capitaldepèn de la productivitat dels factors primarisque entren en el procés productiu. Donat que elprincipal determinant de la rendibilitat bruta és laproductivitat dels factors de producció, els impos-tos poden ser alts en la mesura en què la produc-tivitat es manté suficientment alta per a propor-cionar els beneficis nets més alts (en comparacióa d’altres llocs) pel capital. El capital sempre pre-ferirà un país on els impostos són alts, sempreque la productivitat sigui molt alta, a un país ontant impostos com productivitat són baixos.

De fet, i contrastant fortament amb la predic-ció que alts nivells d’internacionalització conduei-xen a nivells baixos de despesa pública, unmodel de despesa pública molt influent ha rela-cionat positivament el nivell d’intervenció delgovern amb el nivell d’obertura de l’economia.S’ha mostrat com nivells més alts d’integració enel comerç incrementen la mida del sector públicen democràcies avançades (en ciència política,Cameron 1978, Katzenstein 1985; en economia,Rodrik 1998). La despesa del govern creix en eco-nomies obertes com a mecanisme de compensa-ció pels costos d’ajust en l’obertura del comerç.Països petits i oberts, que són intensament afec-tats pels cicles de negocis mundials dels quals noes poden aïllar mitjançant polítiques macroeconò-miques estàndar, escullen mantenir alts nivells dedespesa pública i transferències per a protegir elstreballadors en els seus sectors econòmics mésfebles. Els nivells alts de despesa són, per tant,entesos gairebé com a requisit funcional per almanteniment de l’estabilitat interna i de l’ordresocial. Addicionalment, nivells alts d’intervenciógovernamental s’observen com a mitjà per a supe-rar fallides de mercat en la provisió de qualifica-ció professional i infrastructures, I per facilitar, pertant, la transició dels aturats a àrees de producció

12

tral– la qual cosa produeix valors extremadamentesbiaixats per països com Argentina, l’Índia o elsEstats Units10.

3. Aspectes teòrics sense resoldre

La manca de resultats concloents produïts perla recerca sobre el creixement del sector públicno es deu solament a les limitacions del treballempíric existent, sinó també a una especificacióinadequada dels models teòrics.

Els models purament polítics, com aquells des-crits a la subsecció 1.2, es concentren massa enl’efecte que una distribució desigual dels recursosté sobre el nivell d’imposició, fins a l’extrem d’o-blidar com el desenvolupament econòmic alteral’estructura subjacent de les preferències de l’elec-torat. Per aquesta raó, no poden explicar per quèla renda per càpita està tan ben correlacionadaamb la mida del sector públic.

Per la seva banda, els models de modernitza-ció, que es basen en la idea que els polítics res-ponen mecànicament als gustos (canviants) delvotant medià, no paren atenció a l’àmbit polític iinstitucional en què es decideixen les mesureseconòmiques. És a dir, parteixen de la hipòtesique els polítics són planificadors benevolentsque, interessats a maximitzar la renda nacional,automàticament fan servir l’Estat per a proveir elsbéns públics (com ara infrastructures, educació iagències reguladores) que faran possible que elpaís gaudeixi completament dels beneficis de lamodernització. Aquesta premissa és, però, pro-blemàtica: els responsables de la política econò-mica no es comporten automàticament com plani-ficadors benignes, interessats a perseguir elbenestar col·lectiu per davant dels seus guanyspersonals a curt termini. Només sota aquelles ins-

15

social, l’impacte de règims democràtics (en relacióals dictatorials) i la influència d’una distribuciódesigual dels recursos (que condueix a diferentspressions redistributives), tenen sobre el sectorpúblic.

Per tal de solucionar aquests problemes, hereunit una àmplia mostra de països desenvolupatsi en vies de desenvolupament. Aquesta mostrainclou tots els països pels quals hi ha disponiblesdades comparables sobre ingressos públics(corrents) de tots els nivells de les administra-cions públiques des de 1950 fins a 1990. Lesdades provenen de United Nations NationalAccounts (ONU, diversos anys) i deGovernmental Financial Statistics Yearbook (FMI,1971-90)9. La mostra inclou uns 80 països (22 sónmembres de la OCDE) amb certes fluctuacionsdepenent del període temporal, i consta d’unes2.300 observacions. L’anàlisi estadística, discutidaa les seccions 4 i 5 més avall, es basa en unpanell de dades amb informació de tall transver-sal i anual.

La variable dependent és ingressos correntsdel govern general (la suma de tots els nivells deles administracions públiques) en lloc de despesapública, per tal de maximitzar la mostra analitza-da. A United Nations National Accounts s’oferei-xen dades menys completes sobre desemborsa-ments públics. Encara que dues altres bases dedades ofereixen mostres més grans per a parts dela despesa pública, no són compatibles amb elsobjectius d’aquest article. A les Penn World Tableses presenta la proporció del consum dels governsd’uns cent països –però el consum del governrepresenta una fracció de tota la despesa delgovern. El Banc Mundial ofereix nivells totals dedespesa del govern per uns 80 països. Peròaquesta darrera (així com les dades del FMI) pre-senten despesa només al nivell de govern cen-

14

titucions polítiques i legals que efectivament res-tringeixin la persecució de rendes personals perpart dels polítics s’introduiran mesures econòmi-ques òptimes. Les institucions democràtiques, enfacilitar el control dels responsables de la políticaeconòmica, en terme mig haurien de generar unaprovisió de béns públics més complerta11.Similarment, el nivell al que els polítics desenvo-luparan programes de pensions i un sistema desalut pública dependrà de l’existència de canalsinstitucionals que facin que els polítics siguin sen-sibles a les demandes dels ciutadans. En resum,el desenvolupament econòmic és una condiciónecessària però no suficient per al creixement delsector públic: els mecanismes institucionals i polí-tics a través dels quals els polítics prenen deci-sions determina la intensitat amb què la moder-nització afecta la mida de l’Estat.

Un problema semblant ha afectat la literaturasobre la internacionalització de l’economia i lamida de l’Estat. Per què algunes economies sónmés obertes que d’altres segueix sense resposta ila presència d’un sector públic gran és entesasimplement com a un requisit funcional per agarantir un règim de comerç lliure. Tanmateix,com es discuteix amb més detall a la secció 5, laselecció de polítiques comercials (i fiscals) nomésés comprensible i modelitzable com un resultatdel conflicte polític que té lloc entre diferentsconjunts d’agents (polítics i votants) sobre elrègim comercial i el nivell impositiu.

4. Resultats (I). La interacció deldesenvolupament econòmic i elrègim polític

Per a superar els problemes que presenten lesteories existents, necessitem un model que integriels efectes tant de variables econòmiques com de

16 17

factors purament polítics. En aquesta secció con-sideraré, en termes força generals, com política idesenvolupament interaccionen fins a determinarla mida del sector públic12. La discussió del paperque hi juga l’obertura comercial es presenta sepa-radament a la secció 5.

Amb el desenvolupament econòmic les pres-sions per a engrandir el sector públic augmenten,com s’ha indicat a la subsecció 1.1, per duesraons. En primer lloc, els processos d’urbanitzaciói d’industrialització generen incentius per a laprovisió estatal de certs béns col·lectius com araagències reguladores, infrastructures i qualificacióde la mà d’obra. En segon lloc, l’emergènciad’una economia industrial i una població queenvelleix modifica la distribució de renda subja-cent, fins a generar una demanda més alta dedespesa pública.

El procés de desenvolupament econòmicconstitueix, tanmateix, una condició necessàriaperò no suficient per a l’aparició d’un sectorpúblic gran. Els responsables de la políticaeconòmica fixen el nivell impositiu (per afinançar la provisió de serveis i transferències)amb l’objectiu de satisfer les preferències delvotant medià. La identitat d’aquest varia segons lalegislació electoral vigent (així com amb el nivellde mobilització de l’electorat). I és aleshoresaquesta la que determina la mida del sectorpúblic. Sota un règim democràtic, on els políticsresponen a les demandes de tots els votants, elsector públic creix paral·lel als canvis estructuralsgenerats pel procés de desenvolupament econò-mic. En canvi, en règims autoritaris, on tothom ocom a mínim una part substancial de l’electorat estroba exclòs del procés de presa de decisions,precisament per a evitar les conseqüències redis-tributives de la democràcia, la mida del sectorpúblic es manté petita.

19

La Taula 1 mostra els resultats d’estimar perseparat i conjuntament, a través de tècniques eco-nomètriques detallades a l’apèndix, l’impacte deldesenvolupament econòmic (mesurat com arenda real per càpita en preus de 1985), l’obertu-ra comercial (mesurada pel logaritme del la sumad’importacions i exportacions dividida pel PIB) iel règim polític (democràtic o autoritari)13.

18

Taula 1La interacció del règim polític i el desenvolupament econòmic

Ingressos públics com a percentatge del PIB, 1950-1990

VariablesIndependents (1) (2) (3)

Constant -76,73* -60,44* -69,11*(2,29) (3,13) (2,59)

Renda Per Càpita 11,33* 8,88* 10,98*(Log)a (0,31) (0,44) (0,31)

Obertura Comercial (log desuma d’exportacions i 3,48* 3,93* 2,23*importacions sobre PIB)b (0,41) (0,41) (0,45)

Institucions Democràtiquesc 0,95* -23,62* -11,45*(0,35) (3,25) (2,05)

Institucions Democràtiques x 3,21*Log de Renda Real Per Càpita (0,42)

Institucions Democràtiques x 3,24*Obertura Comercial (0,53)

Nombre d’observacions 2322 2322 2322

a Renda Per Càpita. Log de PIB per càpita en $ en preusconstants de 1985. Font: World Penn Tables.

b Obertura Comercial. Log de la suma d’exportacions iimportacions sobre PIB. Font: World Penn Tables.

c. Institucions Democràtiques. Democràcia=1; No-democrà-cia=0. Font: Alvarez, Cheibub, Limongi i Przeworski (1996).

Estimació: Mínims Quadrats Generalitzats de Model deRandom-Effects.Els errors estàndard estan presentats entre parèntesi.* p<0.01

Grà

fic

6L’

evo

luci

ó d

els

ingr

esso

s p

úb

lics

co

m a

in

tera

cció

de

des

envo

lup

amen

t i

règi

m p

olí

tic

50 45 40 35 30 25 20 15 10

Ingressos públics com a percentatge del PIB

Re

nd

a re

al p

er

càp

ita

040

0060

0010

000

1600

080

0012

000

1400

020

00Règ

im D

emocr

àtic

Règ

im A

uto

rita

ri

nivells mitjos de desenvolupament fins a nivellsalts.

En segon lloc, el tipus de règim polític noafecta per si sol la mida del govern. Per tal queaixò fos cert, el sector públic hauria de ser sem-pre més gran sota un sistema democràtic per aqualsevol dels nivells de renda. Els resultats mos-tren, en canvi, que els règims democràtics eneconomies autènticament subdesenvolupades notenen incentius per a gastar més que els règimsautoritaris. En nivells extremadament baixos dedesenvolupament els ingressos públics correntssón, de fet, més alts en règims no democràtics.Per un nivell de renda per càpita de 500 dòlars(en preus de 1985), els ingressos públics són un 4per cent més baixos en democràcies que enrègims autoritaris. Això pot ser degut a dos fac-tors. Primer, la demanda de transferències asso-ciada amb el desenvolupament no ha afectat elsEstats democràtics. Segon, és probable que Estatsautoritaris carreguin impostos més alts per tal definançar els seus mecanismes repressius.

Finalment, un cop la modernització socioe-conòmica es produeix, les institucions democràti-ques comporten governs més grans. La modernit-zació genera un conjunt de demandes i necessi-tats als quals els polítics democràtics necessitenrespondre. En superar la renda real per càpita els1.000 dòlars, el sector públic s’expandeix a unataxa més ràpida sota règims democràtics. Ambuna renda per càpita de 4.000 dòlars, l’ingréspúblic és 3 punts percentuals més alt en un paísdemocràtic. Per una renda per càpita de 10.000dòlars, els ingressos públics serien hipotèticament6 punts percentuals més alts en una democràcia(aproximadament una sisena part més en termesrelatius)14. L’experiència històrica d’Espanya exem-plifica, amb gran exactitud, aquests resultats.L’any 1974, Espanya tenia una renda per càpita

21

D’acord amb les prediccions de la teoria de lamodernització, i per el període sota anàlisi (1950-90), la columna 1 mostra que el desenvolupa-ment econòmic afecta positivament la mida delgovern. Mantenint constant l’obertura comercial(a la mitja mostral del 62 per cent del PIB), enpaïsos subdesenvolupats (amb renda per càpitade 1.000 dòlars) els ingressos públics fluctuen alvoltant del 17 per cent del PIB. Per damuntd’una renda per càpita de 3.500 dòlars, l’ingréspúblic augmenta fins a un 30 per cent. En unpaís amb una renda per càpita de 15.000 dòlars,s’hauria d’esperar arribar al 47 per cent del PIB.La presència d’institucions democràtiques té unefecte positiu, però reduït, en la magnitud delsingressos – un 0,95 per cent del PIB més alt si elpaís és democràtic.

Per a realitzar un test de la interacció entre lamodernització socioeconòmica i les institucionspolítiques, afegeixo el terme interactiu‘Institucions Democràtiques x (Log de) Renda Realper Càpita’ a la columna 2 de la Taula 1. Per ainterpretar els resultats de la columna 2, que con-firma les prediccions teòriques, simulo al Gràfic 6l’evolució dels ingressos públics corrents com aproporció del PIB a mesura que la renda realper càpita augmenta, sota un sistema democràtici sota un règim dictatorial (l’obertura comercials’ha igualat a la mitja mostral del 62 per cent delPIB). L’estructura de la simulació al Gràfic 6 sug-gereix els següents fenòmens estilitzats. En pri-mer lloc, el nivell de desenvolupament té unimpacte incondicional sobre la mida del sectorpúblic. Degut als incentius per a proveir certsbéns públics, el sector públic sempre creix ambla renda per càpita. Independentment del règimpolític vigent, els ingressos públics augmentenuns 15 punts percentuals des de nivells molt bai-xos de desenvolupament fins a nivells mitjos, icreixen uns altres 10 punts percentuals des de

20

23

de 7.291 dòlars (en preus de 1985) i els ingressospúblics corrents van totalitzar un 22,8 per centdel PIB. Deu anys més tard, tot i que la renda percàpita a penes havia augmentat (a 7.330 dòlars),els ingressos públics corrents s’havien incrementatfins al 32,7 per cent del PIB. La transició a lademocràcia havia transformat el paper del sectorpúblic. De la mateixa forma, a Singapur o aCorea, amb nivells mitjos de desenvolupament, lamanca d’un sistema democràtic va conduir a unsector públic molt més petit del que caldria espe-rar en termes estrictament econòmics.

5. Resultats (II). La interacció decomerç i democràcia

Els resultats de la Taula 1 (columna 1) apuntencap a una relació directa entre el comerç i la midadel sector públic, confirmant d’aquesta maneratreballs anteriors de Cameron (1978), Katzenstein(1985) i Rodrik (1998). Per aquests autors, a midaque l’obertura augmenta, l’Estat adopta un paperdestacat en la minimització dels riscos d’unamajor integració econòmica i per a compensarsectors econòmics en declivi, actuant principal-ment com a dictador benevolent o com a maxi-mitzador del benestar. La política està, tanmateix,eminentment absent en aquest enfocament.Deixant a banda la recerca més recent sobre elsorígens polítics de diferents règims aranzelaris(Keohane i Milner 1996), el comerç és consideratcom una variable determinada exògenament.Negligint la literatura sobre les conseqüènciesredistributives de la despesa pública (Esping-Andersen 1990; Holsey i Borcherding 1997), elcreixement del sector públic és considerat unasimple resposta funcional als requisits del comerç.

Una comprensió més satisfactòria de la relacióentre l’economia internacional i la política domès-

22

tica requereix, tanmateix, entendre que l’eleccióde polítiques comercials i fiscals es fa simultània-ment a l’arena política. Per aquesta raó, els païsospoden seguir tres estratègies (estilitzades)15:

1. Per a aïllar els actors domèstics dels canvisen preus relatius induïts a nivell internacional, elsresponsables de la política econòmica nacionalpoden escollir tancar l’economia domèstica. Ambels actors domèstics relativament aïllats dels ciclesde negocis mundials no hi ha incentius per aaprovar nivells més alts de despesa pública per acompensar els votants per pèrdues de treballs(temporals o permanents)16. En resum, ceterisparibus, l’aïllament econòmic deprimeix el nivellde despesa pública.

2. Un cop acceptat un règim de lliure comerç,i donat que la gestió de la demanda keynesianaés difícilment factible en economies obertes (Alt1985), els responsables de la política econòmicanomés poden garantir nivells alts de benestarsocial (i per tant el suport necessari per a gover-nar) incrementant el sector públic per tal de sos-tenir els sectors econòmics en crisi.

3. Donat que la combinació d’obertura i com-pensació requereix impostos més alts, els respon-sables de la política econòmica podrien conside-rar afavorir una tercera estratègia política.Excloent d’una manera sistemàtica, és a dir, a tra-vés d’un sistema autoritari, aquells sectors quepoden perdre en augmentar la integració econò-mica, evitaran incrementar la despesa pública.

Per a realitzar un test sobre l’impacte que lesinstitucions polítiques (especialment la democrà-cia) poden tenir sobre la mida del sector públicper diferents nivells de comerç, afegeixo el termeinteractiu ‘Institucions Democràtiques x OberturaComercial’ al model bàsic de la columna 1. A la

columna 3 de la Taula 1 es presenten els resultatsde la regressió. La renda per càpita i l’oberturacomercial continuen estimulant els ingressospúblics. La presència d’institucions democràtiquesredueix lleugerament la despesa pública. Peròaquest resultat s’ha d’analitzar conjuntament ambel signe del terme interactiu. A mida que elcomerç creix, el sector públic creix en règimsdemocràtics.

El Gràfic 7 simula els resultats de la columna3. La simulació inclou l’evolució dels ingressospúblics corrents quan l’obertura comercial aug-menta en dos nivells de desenvolupament – unpaís amb una renda per càpita de 4.000 dòlars iun país amb una renda per càpita de 12.500dòlars. Quan la suma d’exportacions i importa-cions arriba al 20 per cent del PIB, els ingressospúblics totalitzen a la vora d’un 27-28 per centdel PIB. A mida que l’economia s’obre, la midadel govern augmenta però a taxes diferents. Enrègims democràtics creix aproximadament 9 puntspercentuals del PIB quan les exportacions i lesimportacions representen el 100 per cent del PIB.En règims autoritaris, en canvi, només augmentaen uns 3,5 punts percentuals. En resum, una eco-nomia tancada pressiona a la baixa els ingressospúblics. Però és la combinació de règim polític iobertura el que realment accelera la formació desectors públics substancials.

6. Discussió i observacions finals

L’exploració de les forces que han donatforma al paper econòmic de l’Estat en païsosdesenvolupats i en vies de desenvolupamentmostra que dues forces principals, la modernitza-ció i l’obertura comercial, determinen la mida delsector públic.

2524

Grà

fic

7L’

evo

luci

ó d

els

ingr

esso

s p

úb

lics

co

m a

in

tera

cció

de

com

erç

i rè

gim

po

líti

c

55 50 45 40 35 30 25

Ingressos públics com a percentatge del PIB

Ob

ert

ura

co

me

rcia

l20

6080

120

200

100

140

160

4018

0

Dem

ocrà

cia

i Ren

da P

er C

àpita

de

4.00

0$

Dem

ocrà

cia

i Ren

da P

er C

àpita

de

12.5

00$

Règi

m A

utor

itari

i Ren

da P

er C

àpita

de

4.00

0$

Règi

m A

utor

itari

i Ren

da P

er C

àpita

de

12.5

00$

madures. Un cop l’Estat del Benestar ha estatestablert i s’ha produït la transició demogràfica aun perfil poblacional més vell, la despesa públicacontinua augmentant, conduïda ara pels creixentscostos dels programes de sanitat i pensions.

Malgrat això, el procés de modernització ésnomés una pre-condició per a la formació de sec-tors públics més grans. És cert que tant les falli-des de mercat, que poden amenaçar la provisiód’educació i infrastructures, com l’efecte positiud’una administració pública adequada sobre lainversió privada incentiven tots els Estats a aug-mentar el seu pes a l’economia. Tanmateix, lamajor part del creixement del sector públic esdeu a la creació de programes redistributius (prin-cipalment a través de transferències i, fins a uncert punt, a través del consum públic). I aquestsprogrames redistributius emergeixen en funció delrègim polític establert i del nivell de mobilitzaciópolítica. En règims autoritaris, generalment esta-blerts per a bloquejar tota redistribució de rendes,els impostos es mantenen baixos. Pel contrari, enrègims democràtics, els impostos arriben a ser altsquan el procés de modernització dóna lloc a unaestructura social que porta al creixement detransferències intra i intergeneracionals, d’acordamb els interessos dels votants.

De nou, el comerç afecta la mida del sectorpúblic. Però ho fa també condicional al règimpolític vigent. Aquells països que apliquen políti-ques proteccionistes per a sostenir el benestar desectors domèstics importants, o que es beneficiend’una economia quasi-tancada donada la sevamida i diversitat, no realitzen una substancialdespesa pública. D’acord amb els resultats empí-rics de la Taula 1, en economies tancades, comara Argentina, Índia, Iran, Japó, Mèxic o elsEstats Units, els ingressos públics com a propor-ció del PIB són molt més baixos del que haurien

27

Societats pre-modernes tenen governs petits,independentment del seu règim polític. L’Índiademocràtica, els règims autoritaris de l’Àfrica sub-sahariana o fins i tot les democràcies limitades del’Europa del segle XIX encaixen en aquest patró.

El procés de modernització econòmica ha con-duït a sectors públics més grans a través de duesetapes seqüencials. En una primera etapa, amesura que economies basades en l’agricultura esconverteixen en societats urbanes i enfocades capa la manufactura, dos canvis estructurals obren elcamí per a un sector públic més gran. Per un cos-tat, els processos d’urbanització i industrialitzaciógeneren noves demandes: cal una força laboralqualificada per tal d’aprofitar els nous guanys enproductivitat; les infrastructures són una necessitatper a un apropiat desenvolupament del país. Perl’altre costat, la distribució dels riscos i els meca-nismes per a enfrontar-se a ells canvien. En socie-tats agrícoles, els riscos són generalment comunsa la majoria d’individus. La provisió d’atenció télloc a través de famílies (esteses). Pel contrari, elsxocs tecnològics associats amb la industrialitzacióporten a la diferenciació de la població en termesde les qualificacions i riscos, com ara accidentslaborals i manca de treball, en segments especí-fics de la població. Amb la reducció del nombrede famílies esteses, els mitjans tradicionals per adonar suport als treballadors en períodes d’atur ide crisi econòmica, és a dir, ajut informal provi-nent de familiars, desapareixen. Cal desenvolupar,per tant, mecanismes d’assegurança col·lectiva pertal de suavitzar l’impacte de l’atur. Finalment, lesmillores tecnològiques en les àrees de la produc-ció d’aliments i de l’atenció sanitària augmentenl’expectativa de vida i condueixen a l’emergènciad’institucions sanitàries i sistemes de pensions.

En una segona etapa, les forces de la moder-nització continuen afectant les economies més

26

de ser d’acord amb els seus respectius nivells dedesenvolupament.

Per a mantenir l’obertura comercial en contex-tos democràtics, els responsables de la políticaeconòmica han de desenvolupar esquemes com-pensatoris amb fons públics per tal d’aconseguirel suport dels perdedors d’una major integracióeconòmica. En resposta a la crisi econòmica delsanys 30, la classe política en petits Estats euro-peus va utilitzar la despesa en inversió i benestarper a estructurar una coalició en defensa delcomerç lliure17. Aquesta solució va contrastar ambla decisió d’establir polítiques proteccionistes coma mecanisme per a estabilitzar els preus relatiusdomèstics sense haver d’incrementar els impostosi les transferències redistributives a través del sec-tor públic a l’Amèrica Llatina (i també a NovaZelanda i Àustria fins a cert punt) en el mateixperíode de temps.

Per acabar, com que la combinació d’oberturai compensació requereix nivells d’impostos mésalts, els responsables de la política econòmicapoden considerar excloure de manera sistemàtica,és a dir, mitjançant un sistema autoritari, aquellssectors que poden perdre en augmentar la inte-gració econòmica, per tal d’evitar augmentar ladespesa pública. En règims autoritaris oberts, comles economies de l’Est Asiàtic, el sector públic ésentre un 10 i un 15 per cent més petit que en unsistema democràtic amb nivells similars d’integra-ció econòmica.

La discussió i els resultats presents en aquestainvestigació són rellevants en els debats contem-poranis sobre les conseqüències polítiques ieconòmiques de la integració comercial (i finance-ra) en, com a mínim, dos aspectes: la sostenibilitatde l’Estat del benestar i els canvis que l’economiainternacional pot produir en el nombre i el fun-

28 29

cionament dels Estats. Considerem la primera d’a-questes qüestions. En termes genèrics, la literatu-ra actual sobre els efectes de l’obertura econòmi-ca es poden dividir en dos camps. Per un costat,l’enfocament més estès considera que el procésde globalització econòmica simplement imposarestriccions creixents a l’habilitat dels Estats per agovernar l’economia. Per l’altre costat, un conjuntd’investigadors subratlla la sorprenent correlacióexistent entre el nivell obertura i la mida del sec-tor públic per a concloure que el fet que la majorpart d’economies obertes s’associïn consistent-ment a sectors públics més grans demostra, d’unamanera inequívoca, que més comerç no condueixa menys impostos. És probable que, un cop con-siderades totes les variables rellevants, els dosenfocaments siguin compatibles. D’una banda éscert que l’obertura no restringeix automàticamentla possibiltat de desenvolupar un Estat deBenestar – encara que, de nou, per què el sectorpúblic creix en països comercials es deu princi-palment a l’estructura del conflicte polític (i nosimplement a necessitats econòmiques i estructu-rals). Però, d’altra banda, cal reconèixer que laliteratura actual sobre comerç i creixement delsector públic ha negligit el fet que la compensa-ció pública té límits. El manteniment d’un sectorpúblic gran depèn de l’avantatge comparatiu delssectors exportadors que el paguen. Si aquestavantatge s’erosiona, es redueixen els incentiusper a sostenir un govern gran – i els païsoscomencen a desplaçar-se cap a un sistema pro-teccionista (el camí seguit per l’Amèrica del Suden les dècades del 1930 i del 1940) o cap a unrègim autoritari de comerç lliure.

La forma en què la política fiscal i els règimscomercials es relacionen suggereix també que eltreball que serveix com a base d’aquest opusclepot resultar d’utilitat per a contribuir a la identifi-cació de les causes que expliquen l’evolució del

31

sistema estatal i de qualsevol variació històrica enel nombre de països. El supòsit subjacent en elmodel que recolza els resultats empírics descritsconsisteix en un responsable de la política econò-mica interessat en maximitzar la funció de benes-tar del votant medià amb l’objectiu de guanyar leseleccions (o més genèricament, per a romandre alpoder). La seva primera elecció consisteix a triarentre establir una economia relativament tancada(on seria possible suavitzar el cicle de negocis) oobrir l’economia (on la gestió de la demanda pre-sentaria riscos). Però les múltiples fórmules enquè pot arribar-se a l’autarquia han quedat senseexplorar. Per definició, l’autarquia ha estat identi-ficada amb elevar els aranzels domèstics. Peròuna economia tancada també pot ser el resultatde la integració de països anteriorment separats.En el context d’aquest model, el procés d’unifica-ció europea pot ser entès bàsicament com unaresposta alternativa (i més barata) a la globalitza-ció que no pas expandir l’Estat del benestar encada Estat europeu un pas endavant més.

30

Apèndix

Per a determinar les variables que determinenla mida del govern, he estimat el següent modelen una mostra de països i anys:

Ingressos Públics = α + α1(Economia) +α2(Comerç) +α3(Institucions Polítiques) + εt

1. ‘Economia’ inclou el conjunt de variablesque mesuren els efectes del desenvolupamenteconòmic (i els efectes generals de la modernitza-ció) sobre la mida del govern:

(a) El logaritme de la renda real per càpita (endòlars constants, Chain Index, expressat en preusinternacionals, amb base 1985), obtingut de PennWorld Tables;

(b) el percentatge mig de població urbana enel període 1970-90, obtingut del Banc Mundial;

(c) la proporció mitja del sector agrícola sobreel PIB durant 1970-90, obtinguda del BancMundial;

(d) la proporció mitja de la força laboral ensectors manufacturers durant 1970-90, proporcio-nada pel Banc Mundial;

(e) el ‘ràtio de dependència’, que consisteix enel nombre d’anys en què l’expectativa de vidaexcedeix 60 anys, durant 1970-90; l’expectativa devida prové del Banc Mundial.

2. ‘Comerç’ inclou:

(a) una mesura de l’impacte de l’oberturasobre els governs, calculat com el logaritme delràtio del comerç (suma d’importacions i d’expor-tacions) sobre el PIB, i prové de Penn WorldTables;

(b) el ràtio d’exportacions de combustiblesobre exportacions totals, durant 1970-90, obtin-gut de les taules del Banc Mundial;

32 33

(c) la proporció d’exportacions primàries nocombustibles sobre exportacions totals, per 1970-90, obtingudes de les taules del Banc Mundial.

3. ‘Institucions Polítiques’ inclou el següentconjunt de variables polítiques i institucionals:

(a) una variable anual que indica si cada paísés una democràcia competitiva;

(b) una variable anual que indica si cada paísés una ‘burocràcia’;

(c) una variable anual que indica si cada paísés una ‘autocràcia’;

(d) una variable anual que indica si cada paísés independent.

Per a mesurar la presència d’un règimdemocràtic, burocràtic o autocràtic, segueixo l’ín-dex desenvolupat per Alvarez, Cheibub, Limongi iPrzeworski (1996) i la classificació presentada al’apèndix 1 del seu article. Els règims democràticses defineixen com a aquells règims “en què elscàrrecs públics s’elegeixen mitjançant eleccionsamb candidats.” (p.4) Les burocràcies són dicta-dures que tenen cossos legislatius. Autocràciessón les dictadures que no en tenen i que per tantes pot considerar que no tenen cap tipus denorma institucionalitzada per tal d’operar elgovern.

Per la computació de la regressió he emprat latècnica de mínims quadrats generalitzats (GLS)amb ‘variance-component’ per a corregir la mane-ra en què els supòsits subjacents dels mínimsquadrats ordinaris (OLS) són violats per les dadesde panell entre països (cf. Hsiao 1986, Hicks1994).

Notes a peu de pàgina(1) Els Gràfics 1 fins el 5 estan basats en dades obtingudes deUnited Nations National Accounts (Nacions Unides, diversosanys) i de Governmental Financial Statistics Yearbook (IMF,1971-90).

(2) El Gràfic 5 també mostra que, com a mínim entre païsosde la OCDE, la dècada del 1960 va presenciar un creixementdel sector públic considerable, especialment en alguns païsosescandinaus, Holanda i Bèlgica. A partir de mitjans de ladècada del 1970, el sector públic va tornar a expandir-se auna taxa extremadament uniforme a tots els països. A mitjansde la dècada del 1980, els ingressos públics com a proporciódel PIB van experimentar una lleugera contracció tant apaïsos desenvolupats com a països en vies de desenvolupament.

(3) Per a ressenyes més extensives, veure Lybeck (1988), Holseyi Borcherding (1997).

(4) Per a estudis sociològics del procés de modernitzacióeconòmica, veure Wilensky (1975) i Flora i Alber (1981).Entre els economistes, el recurs a explicacions basades en elsprocessos de canvi tecnològic i estructural ha adoptatprincipalment dues formes. Per una banda, l’anomenada lleide Wagner afirma que la despesa pública augmenta amb elprogrés social perquè els tipus de béns i serveis proveïts pelsector públic tenen una demanda d’alta elasticitat-renda.D’altra banda, l’anomenada malaltia de costos de Baumolprediu que la combinació d’increments similars de salarisreals en els sectors públic i privat amb un creixement més baixde la productivitat en el sector públic (que és un sector deserveis i és, per tant, una indústria relativament intensiva entreball) comparat amb el sector manufacturer porta a unaugment dels costos dels serveis del govern en termes reals alllarg del temps.

(5) El nivell al que els polítics gravaran els rics està restringit,de tota manera, per la intensitat amb què un nivell excessiud’impostos desincentiva el treball entre els altament retribuïts,deprimint per tant el volum total de renda disponible per aredistribuir.

(6) A més a més de models del votant medià, altres modelsredistributius expliquen la mida del govern com a resultat decoalicions polítiques específiques entre grups o, en el contextede democràcies modernes, partits (amb ideologies diferents) enel govern. Si donades unes certes condicions els polítics noconvergeixen cap al votant medià, és a dir, si els partits ogrups polítics divergeixen, és d’esperar que la despesa públicaestigui determinada pel partit o grup en el poder (Hibbs 1987),amb independència de la posició del votant medià. Per amodels sociològics que relacionen despesa pública i Estats delbenestar amb la solidesa d’una classe particular o ambaliances entre classes, veure Esping-Andersen (1990).

(7) Per a una anàlisi de la dependència de l’Estat respecte alcapital, veure Hirschman (1981) i Przeworski i Wallerstein(1988). El nivell de mobilitat del capital varia, de fet, depenent

35

del tipus de capital i està inversament relacionat amb la sevaespecificitat. Quan el capital és menys específic (és a dir, quanté més usos alternatius), és més mòbil i per tant tindrà méspoder o influencia sobre l’Estat. Veure Alt (1987) i Frieden(1991: 19-22).

(8) Per a estudis inicials d’un nombre limitat de casos, veureTitmuss (1958) i Peacock i Wiseman (1961). Per a estudisinicials de tall transversal, veure Cutright (1965) i Wilensky(1975) sobre països avançats i desenvolupats, Jackman (1975)sobre Estats americans, i Korpi (1989) i Cameron (1978) sobrepaïsos de la OCDE només.

(9) Totes dues bases de dades es sobreposen substancialment iles seves dades estan fortament correlacionades (r=.9556). Pera construir la mostra he utilitzat principalment dades de UNNational Accounts. Les dades de Governmental FinancialStatistics han estat utilitzades únicament per països no presentsen les dades de les Nacions Unides.

(10) Rodrik (1998) i Cheibub (1998) han construït recentmentmostres més amples que inclouen països desenvolupats i endesenvolupament. De tota manera Rodrik (1998) utilitzaconsum públic com a percentatge del PIB. Això és una einamassa limitada per a mesurar la mida de l’Estat del benestar iproveeix resultats altament esbiaixats (donat el nivelld’importància del consum públic en països endesenvolupament). Cheibub (1998) utilitza dades sobre elgovern central, que també mesuren de forma molt imperfectala depesa pública total (especialment per economies grans itancades, que tendeixen a estar descentralitzades), i esconcentra únicament en la capacitat impositiva associadaamb règims polítics diferents.

(11) Per a una discussió d’aquest argument en el context delcreixement econòmic, veure Olson (1993). Przeworski iLimongi (1997) ofereixen, de tota manera, una visió menysfavorable de la capacitat de control de la democràcia.

(12) Per a una àmplia discussió, veure Boix (1999).

(13) Per als resultats d’estimar l’impacte del percentatge migde població urbana, la proporció mitja del sector agrícolasobre el PIB, la proporció mitja de la força laboral en el sectorde la manufactura, i el ‘ràtio de dependència’, que és elnombre d’anys d’expectativa de vida que excedeixen 60, en1970-90, sobre la mida del sector públic, veure Boix (1999).

(14) A la mostra considerada en l’anàlisi, hi ha molt pocscasos autoritaris (alguns exportadors de petroli) amb unarenda per càpita sobre 8.000 dòlars. La manca de dictaduresen nivells alts de desenvolupament és un fet ben establert en laliteratura. Veure Lipset (1959), Limongi i Przeworski (1997).

(15) Per a un tractament formal d’aquesta qüestió, veureAdserà i Boix (1998).

(16) De fet la gestió de la demanda agregada pot esdeveniruna estratègia efectiva per a minimitzar l’aparició de

34

recessions. És a dir, imposar una economia tancada permet defet que els responsables de la política econòmica utilitzinmesures contracícliques per a suavitzar el cicle de negocis.Romer (1993) i Campillo i Miron (1997) mostren queeconomies tancades i inflació tenen una forta correlaciópositiva. Contrastant amb això, la gestió de la demanda eneconomies obertes només és possible sota condicionsparticularment restrictives (Alt 1985; Lange i Garrett 1985), iés només sostenible temporalment.

(17) Per a certa evidència que atribueix els orígens de l’Estatdel benestar escandinau a principis de segle a les demandes desectors exportadors agraris, interessats a minimitzar riscosrelacionats amb la producció, veure Baldwin (1990).

3736

Frieden, J. A., 1991. Debt, Development, and Democracy:Modern Political Economy and Latin America, 1965-1985.Princeton: Princeton University Press.

Hibbs, D. A. Jr., 1987. The Political Economy of IndustrialDemocracies. Cambridge, Mass.: Harvard University Press.

Hicks, A. M., 1994. “Introduction to Pooling”, dins de TheComparative Political Economy of the Welfare State, editorsThomas Janoski i Alexander M. Hicks. Cambridge: CambridgeUniversity Press.

Hicks, A. M., i D. H. Swank, 1992. “Politics, Institutions andWelfare Spending in Industrialized Democracies, 1960-82”,American Political Science Review 86, 658-74.

Hirschman, A. O., 1981. “Exit, Voice, and the State”, dins deAlbert O. Hirschman, Essays in Trespassing: Economics toPolitics and Beyond. Cambridge: Cambridge University Press,246-265.

Holsey, C. M. i T. E. Borcherding, 1997. “Why DoesGovernment’s Share of National Income Grow? An Assessmentof the Recent Literature on the U.S. Experience”, dins deDennis C. Mueller, ed. Perspectives on Public Choice: AHandbook. Nova York: Cambridge. 562-589.

Hsiao, C., 1986. Analysis of Panel Data. Cambridge:Cambridge University Press.

Huber, E., C. Ragin, i J. Stephens, 1993. “Social Democracy,Christian Democracy, Constitutional Structure and the WelfareState”, American Journal of Sociology 99, 711-49.

Jackman, R. W., 1975. Politics and Social Equality: AComparative Analysis. Nova York: Wiley.

Katzenstein, P., 1985. Small States in World Markets: IndustrialPolicy in Europe. Ithaca: Cornell University Press.

Keohane, R. O. i H. V. Milner, eds. 1996. Internationalizationand Domestic Politics. Cambridge: Cambridge University Press.

Korpi, W, 1989. “Power, Politics and State Autonomy in theDevelopment of Social Citizenship: Social Rights duringSickness in Eighteen OECD Countries since 1930s”, AmericanSociological Review 54, 309-28.

Lange, P. i G. Garrett, 1985. “The Politics of Growth: StrategicInteraction and Economic Performance in the Advanced IndustrialDemocracies, 1974-1980”, Journal of Politics 47, 792-827.

Lipset, S. M., 1959. “Some Social Requisites of Democracy:Economic Development and Political Legitimacy”, AmericanPolitical Science Review 53, 69-105.

Bibliografia

Adserà, A. i C. Boix, 1998. “Trade, Democracy and the Size ofthe Public Sector: The Political Underpinnings of Openness”,Political Economy Working Papers Archive.

Alvarez, M., J. A. Cheibub, F. Limongi i A. Przeworski, 1996.“Classifying Political Regimes”, Studies in ComparativeInternational Development 31, 3-36.

Alt, J. E., 1985. “Political Parties, World Demand, andUnemployment: Domestic and International Sources ofEconomic Activity”, American Political Science Review 79,1016-40.

Alt, J. E., 1987. “Crude Politics: Oil and the Political Economyof Unemployment in Britain and Norway”, British Journal ofPolitical Science 17, 149-199.

Alt, J. E. i K. A. Chrystal, 1983. Political Economics. Berkeley:University of California Press.

Baldwin, P., 1990. The Politics of Social Solidarity. New York:Cambridge University Press.

Boix, C., 1999. “Democracy, Development, and the PublicSector”, Manuscrit, The University of Chicago.

Brennan, G. i J. M. Buchanan, 1980. The Power to Tax:Analytical Foundations of a Fiscal Constitution. Nova York:Cambridge University Press.

Cameron, D. R., 1978. “The Expansion of the Public Economy:A Comparative Analysis”, American Political Science Review72, 1243-1261.

Campillo, M. i J. A. Miron, 1996. “Why Does Inflation DifferAcross Countries?”, Manuscrit, Boston University.

Cheibub, J. A., 1998. “Political Regimes and the ExtractiveCapacity of Governments: Taxation in Democracies andDictatorships”, World Politics 50, 349-376.

Cutright, P., 1965. “Political Structure, Economic Developmentand National Social Security Programs”, American Journal ofSociology 70, 537-50.

Esping-Andersen, G., 1990. The Three Worlds of WelfareCapitalism. Cambridge: Polity Press.

Flora, P. i J. Alber, 1981. “Modernization, Democratization andthe Development of Welfare States in Europe”, dins de P. Florai A. Heidenheimer, editors, The Development of Welfare Statesin Europe and America. Londres: Transaction Books.

3938

Lucas, R. E. Jr., 1990. “Why Doesn’t Capital Flow from Rich toPoor Countries?”, American Economic Review, 82, 1-13.

Lybeck, J. A., 1988. “Comparing Government Growth Rates:The Non-Institutional vs. the Institutional Approach”, dins deLybeck, Johan A. i Magnus Henkerson, editors, 1988.Explaining the Growth of Government. Amsterdam: North-Holland. 29-48.

Meltzer, A.H. i S. F. Richards, 1981. “A Rational Theory of theSize of Government”, Journal of Political Economy 89, 914-927.

Mueller, D., 1988. Public Choice II. Cambridge: CambridgeUniversity Press. Capítol 17.

OCDE, 1991. OECD National Accounts. Main Aggregates.1960-89. Vol. I.

Olson, M., 1993. “Dictatorship, Democracy, and Development”,American Political Science Review 87, 567-576.

Pampel, F.C. i J.B.Williamson, 1988. “Welfare Spending inAdvanced Industrial Democracies, 1950-80”, American Journalof Sociology 93, 1424-56.

Peacock, A. T. i J. Wiseman, 1961. The Growth of PublicExpenditure in the United Kingdom. Princeton: PrincetonUniversity Press.

Przeworski, A. i F. Limongi, 1997. “Modernization: Theoriesand Facts”, World Politics 49 (Gener).

Przeworski, A. i M. Wallerstein, 1988. “Structural Dependenceof the State on Capital“, American Political Science Review 82,11-30.

Rodrik, D., 1998. “Why Do Open Economies Have BiggerGovernments?”, Journal of Political Economy 106 (Octubre),997-1032.

Romer, D., 1993. “Openness and Inflation: Theory andEvidence”, Quarterly Journal of Economics 107, 869-904.

Titmuss, R., 1958. Essays on the Welfare State. Londres: Allenand Uwin.

Weingast, B., 1995. “The Economic Role of PoliticalInstitutions. Market-Preserving Federalism and EconomicDevelopment”, Journal of Law, Economics and Organization11.

Wilensky, H. L., 1975. The Welfare State and Equality.Berkeley: University of California Press.

40

Títols publicats fins ara

1. Una reflexió sobre l’atur a EspanyaRamon Marimon (juny 97)

2. Reduir l’atur: a qualsevol preu?Fabrizio Zilibotti (desembre 97)

3. Impostos sobre el capital i el treball, activitatmacroeconòmica i redistribucióAlbert Marcet (novembre 98)

4. El prestador de darrera instànciaen l’entorn financer actualXavier Freixas (novembre 99)

3. Impostos sobre el capital i el treball, activitatmacroeconòmica i redistribucióAlbert Marcet (novembre 98)

5. Per què creix el sector públic?El paper del desenvolupament econòmic,el comerç i la democràciaCarles Boix (novembre 99)

Ramon Trias Fargas, 25-27 - 08005 BarcelonaTel: 93 542 24 98 - Fax: 93 542 18 60E-mail: crei@upf.eshttp://www.econ.upf.es/crei

C E N T R E D E R E C E R C AE N E C O N O M I A I N T E R N A C I O N A L

Generalitat de CatalunyaDepartament de Presidència

Carles Boix

Carles Boix és Master en Administració Pública perla John F. Kennedy School of Government (1990) idoctor en Ciència Política per la Universitat de Harvard(1995).

És professor de Ciència Política a la Universitat deChicago, on és co-director del Seminari Nacions, Estati Política. També ha estat professor a Ohio StateUniversity i professor visitant a la Universitat PompeuFabra i al Centre per Estudis Avançats en CiènciesSocials de l’Institut Juan March de Madrid.

Les seves principals línies de recerca són: l’economiapolítica, les bases socials i institucionals de lademocràcia, i l’origen i desenvolupament de lesinstitucions polítiques.

Boix ha publicat articles a revistes internacionalsespecialitzades com American Political Science Review,American Journal of Political Science, British Journalof Political Science i Electoral Studies. El seu llibrePolitical Parties, Growth and Inequality (CambridgeUniversity Press, 1998) ha guanyat el American PoliticalScience Association Best Book Award de 1999 per almillor llibre en economia política.

P.V.

P.: 1

.000

Pte

s.