Pedra de tartera Maria Barbal. Adaptació teatral de Marc Rosich · 2019-04-26 · Pedra de tartera...

Pedra de tartera Maria Barbal. Adaptació teatral de Marc Rosich Sala Petita

2

La gran història de les veus silenciades del nostre país

Pedra de tartera va suposar el debut literari de Maria Barbal (Tremp, 1949), i ben aviat es va convertir en un text clàssic i un autèntic fenomen editorial en diversos països, amb més de cinquanta-cinc edicions en diverses llengües. Tot just s'acaben de celebrar els vint-i-cinc anys de la seva publicació. Ambientat fonamentalment en el Pallars nadiu de l’autora, el llibre és el relat en primera persona de la vida de Conxa, que va des de començament de segle fins a la dècada de 1960. Un relat magnífic sobre la supervivència i el desarrelament.

Víctima passiva del seu temps, Conxa representa totes aquelles dones que, mentre la vida les obligava a callar, han vist com el temps passa per davant sense poder fer-hi res. A través de les seves paraules i, especialment, dels seus silencis, Barbal retrata la duresa de la vida d’una dona pagesa, mentre els ecos dels esdeveniments històrics que sacsegen el país, des de l’adveniment de la República fins a la dictadura, van arribant, a poc a poc, a les comarques del Pallars.

Amb direcció de Lurdes Barba i una nova adaptació per al teatre a càrrec de Marc Rosich, en la qual els temps de la novel·la travessen i conviuen en l’espai d’una cuina, aquest muntatge il·lumina un dels textos essencials de la literatura catalana contemporània amb el prisma dels records, els fantasmes, les pors i les esperances.


3

Pedra de tartera, la primera coproducció del TNC i El Celler d’Espectacles El primer resultat del conveni signat el mes de juny de 2009 entre el Teatre Nacional de Catalunya i El Celler d’Espectacles és la coproducció de Pedra de tartera, de l’escriptora lleidatana Maria Barbal (Tremp, 1949), amb adaptació teatral de Marc Rosich i direcció de Lurdes Barba. El Celler d’Espectacles va iniciar, l’any 2008, el Projecte d’Activació Teatral (PAT) del territori de Lleida, amb el suport del departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida i l’Ajuntament de Lleida. Durant el camí recorregut s’han engegat diferents línies de treball amb el propòsit de consolidar una estructura estable que permeti dur a terme una política escènica integral: producció pròpia, disseny d’una gira i oferta als municipis. Enguany se n’enceta una de nova destinada a les coproduccions. Gira per Catalunya Després de les representacions a la Sala Petita del TNC, Pedra de tartera farà una gira gestionada pel Celler d’Espectacles de Lleida: Calendari de dates confirmades: • 26 de març al Teatre La Llotja de Lleida • 8 d’abril al Teatre Fortuny de Reus • 16 d’abril a Girona • 12 de novembre a Tàrrega


4

Pedra de tartera Maria Barbal Adaptació teatral de Marc Rosich Direcció .......................................................................................... Lurdes Barba Escenografia ...................................................................................Max Glaenzel

amb la col·laboració d’Estel Cristià Vestuari .....................................................................................Meritxell Muñoz Il·luminació ..................................................................... Maria Domènech (aai) Imatges ....................................................................................Eugenio Szwarcer Espai sonor i música original ..........................................................................Sila So ..............................................................................................Ramon Ciércoles Caracterització .............................................................................Noemí Jiménez Col·laboració al moviment ................................................................Carles Salas Ajudants de direcció ....................................................................... Lídia Linuesa

Xavier Iglesias Ajudant d’escenografia ...................................................................... Jose Novoa Ajudanta d’imatges .......................................................................... Paula Bosch Preparació d’actors nens ................................................................. Lídia Linuesa Assessorament lingüístic ..................................................................Xavier Macià

Noëlia Motlló Ramon Sistac

Alumna de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona en pràctiques: Núria Vizcarro (direcció i dramatúrgia) Construcció d’escenografia ..................... Jorba-Miró estudi-taller d’escenografia

Pascualín Confecció de vestuari ............................................................................Dress Art


5

Repartiment Conxa ...........................................................................................Àurea Márquez Tia Encarnació .............................................................................. Rosa Cadafalch Oncle Ramon / Mossèn Miquel ...................................................... Eduard Muntada Jaume / Mateu jove ..................................................................... Roger Casamajor Delina .......................................................................................... Annabel Castan Conxa adolescent / Elvira ............................................................... Marina Barberà Conxa petita / Angeleta ...............................Júlia Pedra / Marta Vidal / Carla Vives Mateu petit / Jaumet ................................ Max Figueres / Max Megias / Max Roca Personatges de la filmació: La mare .................................................................................... Eugènia Gonzàlez El pare ...................................................................................... José Pedro García Agraïments: Damià Dip Buil, Oriol Genís, Josep Massagué, Elisabeth Muñoz, Joan Negrié, Manel Veiga, David Vert, Marià Manzanares i Lazzigags-Aula de Teatre Muntatge, assaigs i representacions: Equips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya Producció: Teatre Nacional de Catalunya i El Celler d’Espectacles de Lleida


6

Tot just quan s’acaben de celebrar els vint-i-cinc anys de la publicació d’aquesta novel·la, assumim amb molta il·lusió el repte de convertir-la en text dramàtic i de portar-la a l’escenari. A través d’un encadenament d’escenes sense interrupció, circulen cinquanta anys de la vida de Conxa, des del seu primer exili, empesa per la pobresa dels seus quan encara és una nena, al darrer i definitiu, que l’apartarà per sempre del seu món però no dels seus records. Una vida que la protagonista veu passar sense capacitat ni possibilitat d’intervenir-hi. Però la passivitat de Conxa no és ni indiferència ni desconnexió de la pròpia realitat, sinó que és reflex del silenci a què estaven condemnades tantes dones del seu temps i del seu entorn. Com diu ella mateixa: «Em sento com una pedra amuntegada en una tartera, si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres pedres rodolant cap avall. Si res no s’atansa, m’estaré quieta dies i dies…» El desarrelament obligat, la pobresa i la guerra marquen aquesta història que se situa en un entorn rural de muntanya, al Pallars, però el que succeeix pot ser extrapolable a qualsevol indret, no només del nostre país, sinó d’arreu. Sense que això signifiqui allunyar-nos del caràcter universal que té aquesta obra, hem volgut que els actors parlin en català nord-occidental, utilitzant girs lingüístics propis dels dos Pallars, convençuts que d’aquesta manera ens apropem més a l’essència dels personatges de Pedra de tartera. Lurdes Barba


7

Sobre aquesta adaptació Pròleg a l’edició del text (TNC-Proa) Tota adaptació dramàtica d’un text narratiu comporta dificultats, i cada obra és una nova empresa que amaga esculls específics i demana solucions particulars, adequades a la naturalesa i l’esperit de l’original. Quan vaig rebre l’encàrrec per part del TNC d’adaptar la novel·la Pedra de tartera de Maria Barbal, el primer que vaig fer, abans de llançar-me a bastir la dramatúrgia, va ser preguntar-me quines eren les principals incògnites a resoldre, quines eren les dificultats que la novel·la plantejava per a la seva translació a escena.

Per a l’adaptador, la primera gran dificultat que presenta Pedra de tartera és l’ampli arc temporal que abasta, i el repte rau en trobar l’estratègia dramàtica més eficaç per fer passar davant els ulls de l’espectador els més de seixanta anys de la vida de Conxa que se’ns narren a la novel·la, des de la seva infància a l’Ermita fins a la seva vellesa en una porteria de l’Eixample barceloní. A la novel·la, el temps passa de manera accelerada, a partir d’una estructura de capítols d’entre quatre i cinc pàgines, amb salts temporals continus, hàbils el·lipsis que impulsen cap endavant les vides dels personatges. De bon principi, vaig descartar l’opció lògica de convertir aquests capítols breus en escenes curtes juxtaposades, ja que el mecanisme narratiu que funciona perfectament a la novel·la, en teatre, s’hauria convertit en una acumulació de foscos contraproduents, que haurien tallat el ritme dramàtic i haurien fet perdre la paciència a l’espectador.

Tot cercant solucions, em va venir al cap el tractament del pas del temps que el dramaturg americà Thornton Wilder utilitza en la seva obra en un acte El llarg sopar de Nadal. En aquesta peça, Wilder ens explica la història d’una nissaga durant més de mig segle a través de totes les nits de Nadal celebrades al menjador del casal familiar. Els anys s’encadenen els uns amb els altres en una escena única al voltant de la taula parada per acollir el sopar nadalenc, i el pas del temps es fa evident en les rèpliques dels personatges. A mesura que els anys passen, entren nous membres de la família per asseure’s a taula, d’altres es fan grans i canvien de cadira, i n’hi ha que moren i s’aixequen per no tornar. Per què no utilitzar una fórmula temporal similar per descriure la vida de Conxa? Així doncs, seguint el fil que m’oferia aquest referent, vaig optar per ordir un text en una gran única escena contínua, on la vida de la Conxa avança davant nostre sense talls aparents, de manera que tinguem la sensació d’haver vist passar la vida sencera de la protagonista en no més de dues hores.

Així com Thornton Wilder havia escollit la taula del sopar de Nadal, jo també havia de decidir-me per un espai que funcionés com a centre neuràlgic de la funció. Però quin escollir, d’entre tots els diferents escenaris on Barbal situa els personatges? Un cop descartats els exteriors, vaig arribar a la conclusió que l’espai central de la novel·la era la cuina del mas a casa els oncles de Conxa, el lloc al qual totes les dones de la novel·la estan lligades i, al mateix temps, espai de pas obligat de tots els personatges, al voltant del foc de rogle. Així doncs, l’esquelet de la dramatúrgia reposa damunt aquest espai on contínuament les


8

brases estan enceses i on sempre hi ha una dona que cuina. D’aquesta manera, en el temps que Tia i Conxa ens preparen una escudella (o més aviat dues), tenim la sensació que tota la vida de Conxa ha passat davant nostre, una vida lligada a la cuina del mas, amb els únics punts de fugida del pròleg de la infància, l’alberg a l’Aragó on és deportada amb les seves filles i la porteria de l’Eixample barceloní, a l’epíleg.

Una altra de les principals dificultats que planteja l’adaptació teatral de la novel·la és que ens trobem davant del monòleg interior d’un personatge, Conxa, que té com a leitmotiv vital el silenci. De petita, un callar que és per respecte. D’adulta, un silenci que és per por i tristesa. El món passa per damunt de la vida de Conxa i ella, en comptes de rebel·lar-s’hi, calla resignada, i no és fins que ja és una àvia de vuitanta anys, que decideix explicar tot el que li passa pel cap. Com fer parlar un personatge que té el silenci tan arrelat, sense trair l’original? Hem hagut de claudicar davant la impossibilitat d’aquest repte, de manera que la Conxa de la versió teatral es descobreix un punt més oberta, menys passiva que la de la novel·la, tenint com a principals confidents del que pensa Jaume i l’amiga Delina. Inevitablement, des del moment que hem hagut de fer que Conxa callés menys i expressés més, el personatge de la dramatúrgia és una mica diferent del de la novel·la, però creiem que això va a favor del resultat final. El que perdem per un costat, ho guanyem a l’hora de poder expressar, a partir dels recursos teatrals, subtileses del pensament de Conxa que d’altra manera no haurien passat del llibre a l’escena. Paradoxalment, fent-la parlar una mica més del compte podem explicar millor el perquè dels seus silencis.

Finalment, un dels punts més delicats en l’elaboració de la dramatúrgia ha estat el tractament de la llengua, ja que en l’encàrrec d’adaptació que se’m va fer des del TNC anava implícit un treball de transformació lingüístic de l’estàndard literari al parlar del Pallars. Fer aquest treball intensiu en la llengua no em feia por, ja que comptava amb l’experiència d’experiments lingüístics de compromís i dificultat similars: amb el valencià antic per al Tirant Lo Blanc que vam ordir amb Calixto Bieito o amb el mallorquí per a la versió de Mort de dama de Llorenç Villalonga que amb Rafel Duran vam presentar ara fa dues temporades a la Sala Petita del TNC. Si aleshores me n’havia sortit, també seria capaç de resoldre el que llavors se’m plantejava amb Pedra de tartera.

Maria Barbal va imaginar-se la novel·la narrada per Conxa, que ja porta més de vint anys a Barcelona; una àvia de vuitanta anys que ha contaminat la seva parla amb la llengua que sent enraonar des de la porteria de l’Eixample i ha arraconat bona part dels trets dialectals del pallarès. A la versió teatral, però, no ens podíem mantenir fidels a aquest llenguatge estilitzat, més estandaritzat, matisat per la distància i els records. Des del moment que esborrem la nebulosa de la memòria i les escenes se’ns representen davant els ulls com si fossin en temps present, Conxa, Jaume, Tia Encarnació, Oncle Ramon demanen expressar-se fent servir el seu llenguatge quotidià, el parlar propi de muntanya. De fet, deixar que els personatges s’expressin amb les paraules que fan servir en el seu dia a dia no és sinó una manera més de dibuixar el paisatge del Pallars, sobretot tenint en compte que en teatre no tenim les capacitats de viatge descriptiu de la narrativa o del cinema.


9

Així doncs, en la present versió s’ha fet un esforç de translació del llenguatge literari de la novel·la al parlar del Pallars, en un intent d’insuflar veritat escènica als personatges. El treball en aquest sentit ha estat força dur i ple de murs a abatre, ja que en català no comptem amb una tradició arrelada de l’ús del dialecte dalt dels escenaris més enllà del nostre teatre rural clàssic. De manera que, per tradició, les formes dialectals en teatre han estat associades indefectiblement al costumisme i al folklore. Nosaltres, però, hem volgut lluitar contra tots aquests prejudicis i confiar en els interessants recursos expressius i de dibuix de personatge que ens pot oferir l’ús de la varietat lingüística. En aquest sentit, a casa nostra anem al darrere d’altres tradicions com l’anglesa, on aquesta realitat, quan és necessari, apareix en la seva literatura dramàtica de manera completament desacomplexada.

De la mateixa manera que en el tractament de la llengua hem intentat defugir el costumisme pintoresc i romàntic, tampoc no hem volgut plantejar un treball acadèmic de reconstrucció històrica. Sinó que la voluntat ha estat fer un exercici d’hiperrealisme, una aparença de realitat, en la recreació del català que es parla al Pallars. La intenció ha estat fer-ne una reformulació en què prevalgués la força teatral de la llengua viva, de manera que poguéssim reproduir la parla d’uns personatges secs, de poques paraules, que callen més que no diuen, d’un llenguatge tan eixut i punxent com el paisatge de muntanya en què viuen. En aquest sentit, s’ha prescindit d’alguns trets distintius del pallarès que eren més durs, per quedar-nos amb els que eren més expressius i afavorien la comprensió per als qui no en tenen l’oïda acostumada. Al capdavall, hem creat una convenció lingüística, en la qual, a partir de l’ús de determinats trets distintius i la invocació dalt de l’escenari de cert vocabulari, fem creure l’espectador que és dins la cuina d’una casa a muntanya, però sense haver de passar pels peatges d’una reconstrucció de documentalista. Trobar el punt d’equilibri en la creació d’aquesta convenció, arribar a la modulació justa, ha estat una de les tasques més difícils, i és per això que incloem juntament amb la dramatúrgia un apartat de consideracions lingüístiques explicant les decisions que hem pres amb l’ajuda d’un equip d’experts en la matèria, encapçalats per Xavier Macià i Ramon Sistac.

No voldria acabar la introducció sense mencionar que la present dramatúrgia és també fruit d’un treball col·laboratiu, en el qual he comptat amb la complicitat de moltes individualitats. Entre totes elles, voldria destacar la generositat efusiva d’Eduard Muntada, membre de la companyia coproductora, El Celler d’Espectacles, i el meu primer guia per terres del Pallars; així com tampoc puc oblidar els consells salvadors de la lingüista Noëlia Motlló. Però sobretot voldria agrair la participació activa i còmplice de la directora Lurdes Barba, que és qui ha d’omplir de vida les potencialitats que ara només són sobre el paper, així com l’encertada perspectiva de Maria Barbal, que és qui coneix millor els contorns del món que ha creat i de qui hem rebut valuosos consells per tal de perfilar millor personatges i paisatges. Marc Rosich


10

Consideracions lingüístiques Per a l’elaboració de la convenció lingüística de la dramatúrgia de Pedra de tartera, s’han hagut de prendre decisions de tot tipus i a diferents nivells, solucions que a primera vista podrien semblar confuses i arbitràries, però que en veritat responen a uns criteris meditats, encaminats a l’objectiu final de tota peça teatral, que és la representació. És per això que hem pensat que valia la pena aturar-nos a explicar les regles que hem seguit a l’hora de recrear dalt de l’escenari el català que es parla al Pallars. Com ja s’ha mencionat en el pròleg, la intenció no ha estat fer un treball d’academicisme dialectològic, sinó crear l’aparença d’un llenguatge, un artifici que faci creure a l’espectador que està escoltant el parlar quotidià dels personatges que hi ha dalt de l’escenari. En la creació d’aquesta convenció s’ha optat per prescindir de certs trets geolingüístics, que no afavorien la comunicació immediata que demana el teatre, mentre que d’altra banda s’ha decidit subratllar altres característiques que ajuden a fer un dibuix clar de la parla dels personatges.

Dins la dramatúrgia, i pel que fa al tractament dels textos que han de ser dits pels actors, hem fet una clara divisió entre les escenes dialogades i els moments en què la veu de Conxa pren la paraula com a narradora. Per als diàlegs, en tant que pretenen ser una recreació de la llengua viva i espontània dels personatges, s’han fet servir com a base els trets distintius del subdialecte pallarès. Malgrat tot no ens hem pres les marques dialectals com a regles que s’haguessin d’aplicar de manera matemàtica. Tenint en compte que la llengua parlada és viva i sovint s’escapa de la rigidesa de les normes gramaticals que regeixen els textos escrits, ens hem permès certa flexibilitat. De fet, en un moment de la novel·la Conxa diu que la llengua li sembla com una eina que tothom fa servir per la mateixa cosa, però que cadascú agafa a la seva manera. I així mateix, en la nostra versió, cadascun dels personatges es posa en boca el dialecte segons els diferents condicionants que el defineixen, seguint les pràctiques pròpies de la caracterització dramàtica. Això ha fet que en la versió convisquin solucions que podrien semblar contradictòries, però que són coherents des del moment que són dites per personatges diferents o que apareixen en circumstàncies que estan molt allunyades en el temps.

Si ens aturem a analitzar el que es parla avui dia als pobles del Pallars, ràpidament ens adonem que un mateixa persona, en una mateixa frase, per posar un exemple clar, pot alternar el mot ningú amb la forma més marcada dingú. Les raons d’aquesta variabilitat són misterioses i sovint responen a qüestions fonètiques... però la majoria de les vegades no responen a lògiques fàcils d’acotar, tenint en compte la gran diversitat de condicionants de naturalesa diversa que poden influir perquè una frase sigui dita d’una manera determinada i no d’una altra. Nosaltres ens hem emparat en aquestes percepcions a l’hora de fer la caracterització dels personatges a través del seu parlar. Per exemple, en el cas del mossèn (que ha accedit a una instrucció mitjana en llatí, segurament a La Seu d’Urgell), alguns dels trets del subdialecte pallarès han quedat lleument neutralitzats en favor de l’estàndard del català nord-occidental. En aquest sentit la manera d’expressar-se de Jaume també és


11

fluctuant, com si en determinats moments el pallarès es contaminés del parlar de la gent amb qui es relaciona en els seus viatges i es portés a la boca girs que l’emparenten amb el pensament d’alguna d’aquestes noves coneixences, més obertes, més lliberals i segurament més urbanes. En altres casos, les diferències són generacionals: el parlar dels qui ja són grans i poc viatjats és més marcat i agrest que el dels més joves, que han rebut la influència d’una instrucció incipient.

Pel que fa a la veu narradora, deutora clara de l’escriptura de l’original, hem optat per una solució més formal que a les escenes dialogades. Malgrat tot, no podíem fer servir el català estàndard general que Barbal empra a la novel·la, ja que, en conviure amb tanta proximitat amb el pallarès dels diàlegs, hauria generat una sensació d’estranyesa en l’espectador, com si la Conxa narradora i la que viu les escenes en present no fossin la mateixa. Al final hem optat perquè la narradora fes servir l’estàndard del català nord-occidental, que inclou la varietat pallaresa, però alhora prou formal com per crear una distinció clara entre les parts rememorades i els fragments dialogats viscuts en present. En essència, la principal diferència que hi ha entre els dos parlars és de morfologia verbal. En els diàlegs, les formes del passat es fan amb la característica terminació amb ve baixa (jo diva, ell sentive), mentre que la Conxa narradora usa les formes més estandarditzades del nord-occidental (jo deia, ell sentie).

De la mateixa manera que, per a la creació de la convenció lingüística de la versió, s’ha hagut de trobar un equilibri entre la fidelitat a la llengua parlada en la realitat, a muntanya, i la funcionalitat del llenguatge dalt de l’escenari, a l’hora de preparar-ne la publicació també ens hem hagut de plantejar com reflectíem sobre el paper el dialecte sense que això afectés la comprensió i la legibilitat de la dramatúrgia, i sense que, al mateix temps, no haguéssim de renunciar a les marques dialectals. Al final, també hem hagut de trobar una solució de compromís, de manera que hem mantingut en el text escrit totes aquelles formes que no dificultaven la lectura. Passem a enunciar alguns dels trets dialectals que hem volgut reflectir en la publicació.

Pel que fa a la fonètica, hem volgut marcar tota una sèrie d’emmudiments propis del pallarès, com ara la desaparició de la ge final en les paraules acabades en –ig (roi, fai, vei en comptes de roig, faig, veig), així com la caiguda de la erra en els infinitius seguits de pronom feble (donà-li, conservà’s en compte de donar-li, conservar-se). Si analitzem la tendència a eliminar la essa del present de la tercera persona del singular del verb ser, hem preferit fer una alternança entre la solució més estàndard és i la más marcada é, escollint-ne una o una altra segons el context i la comprensibilitat de la rèplica en ser dita en veu alta. També hem volgut assenyalar les elisions, especialment en el cas de l’auxiliar haver (haví, haràs, harim en comptes d’havia, hauràs, hauríem) i de la conjunció però que perd la lletra e per convertir-se en pro. Pel que fa a les elisions consonàntiques, hem optat per atre, vos, sas en comptes d’altre, vols, saps, així com hem fet caure la lletra de als verbs amb –ndr– (venre, entenre, encenre en comptes de vendre, entendre, encendre). En els demostratius, també hem preferit


12

la forma pròpia del pallarès amb la sonorització de l’oclusiva intervocàlica: aguest, aguell, aguestos, aguells, etc.

En referència a la morfologia, s’ha usat el pronom jo en el complements verbals que en català estàndard es farien amb mi: a jo, en jo, etc. Pel que fa a l’article masculí determinat singular i mimetitzant el que passa a la realitat, hem fet que coexistissin les dues formes el i lo, decantant-nos per una o altra segons les normes de fonètica sintàctica: el després de paraula acaba en vocal (vora el foc) , lo a inici de frase i després de mot acabat en consonant (dins lo foc). Igualment, però, aquí tampoc no hem pogut ser matemàtics i les solucions també són vacil·lants a conseqüència d’altres interferències de situació i context. A més, hem mantingut el costum arrelat al Pallars de fer caure l’article en els noms propis i els de relacions de parentiu (Conxa, pare, tia en comptes de la Conxa, el pare, la tia)

Un cas apart ha estat el de l’article masculí determinat plural, que al Pallars tradicionalment rep la forma les, provocant en l’oient no acostumat un paradoxal xoc de gèneres: les camins, les arbres, les hòmens. Aquest és un dels trets dialectals a què hem hagut de renunciar, per tal d’afavorir la immediatesa de comprensió del text en ser recitat pels actors. De fet, en tota la versió hi ha una intenció d’atenuació i dosificació de les formes més marcades del dialecte, amb l’objectiu de rebaixar un to que pogués caure en el costumisme més autocomplaent i evitar que la llengua acabés robant el protagonisme al veritable centre del muntatge teatral: el relat vital de Conxa. Aquesta estratègia també s’ha seguit per al tractament de la morfologia verbal, utilitzant en tot moment les formes que empren els parlants de pallarès, però evitant l’acumulació excessiva de formes massa marcades.

Com ja hem dit abans, per a la publicació hem decidit no plasmar alguns trets que, segons el nostre parer, haurien entorpit la lectura fluïda. Malgrat tot, això no vol dir que hàgim renunciat a incorporar-ne. Al contrari, els espectadors que vindran a veure la funció sí que podran sentir-los en boca dels actors. Atès que no hem pogut incloure’ls en el text, creiem que fóra bo enunciar-los, sobretot perquè, en el cas que algú vulgui tornar a portar a escena la dramatúrgia, tingui unes recomanacions clares per a la recreació de l’accent. En trets generals, aquestes instruccions de pronúncia es podrien resumir en els punts principals següents:

‐ Els sons j i tj entre vocals esdevenen i consonant (puiar, festa maior, festeiar en comptes de pujar, festa major, festejar).

‐ El so palatal inicial x es pronuncia africat, com si fos tx (txic, txiular, txolís en comptes de xic, xiular, xolís)

‐ A inici de mot, la vocal àtona e tendeix a obrir-se en a (asperar, astómac, ampassar, anfarinar en comptes d’esperar, estómac, empassar, enfarinar).

‐ La vocal e inicial àtona en situació pretònica tendeix a tancar-se en i (vidella, ginoll en comptes de vedella, genoll).

‐ Desaparició de la lletra e en el verb deixar (dixa-la, es dixave portar...) ‐ La o inicial àtona tendeix a diftongar-se en au (aucell, aubrir, auliva

en compts d’ocell, obrir, oliva)


13

No podem acabar l’article sense parar esment en una de les estratègies més productives a l’hora de dibuixar el parlar del Pallars: el lèxic específic. És per això que hem volgut incloure un glossari amb alguns dels mots i expressions del català nord-occidental i el subdialecte pallarès que apareixen en la versió. a bocafoscant: quan el sol es pon al restany del sol: a ple sol amassar amb força farina: ser ric anar a vistes: un xicot, anar a demanar la mà de la promesa apariar: preparar menjar a plairet: a poc a poc brena: menjar que es porta de camí o fora de casa camí: cop, vegada cap: pas clop: pollancre deixar-se arribar el ruc a les cols: una noia, deixar-se seduir per un home enquitiar: molestar enreulat: pelat de fred esquerar-se: un ocell, sortir del niu; per extensió, un nen, estar ben criat explicada: conte goiat/a: noi/a, despectiu, aplicat a algú de fora de casa mai tant!: exclamació de sorpresa o desaprovació matalot: curt de gambals, beneit medrar: créixer molla: gens mostillo: pastís fet amb farina, mel i nous peperepep: flor de la rosella popa: pit popar: mamar potxó: petó salipàs: instrument per beneir ser més gormand que les paelles: ser de menjar bé taleiar-se: adonar-se tot gat i fura: tothom tribulosi: daltabaix truitada: truita d’ous trumfa: patata xolís: llonganissa


14

Epíleg Escric en un moment en què Pedra de tartera, acollida en la programació del Teatre Nacional de Catalunya, dirigit per Sergi Belbel, és a punt d’entrar a l’escena professional. A la ratlla dels noranta, l’obra havia voltat el país amb el grup «El triangle» de Cornellà de Llobregat, de la mà de Joaquim Vilà Folch, mestre i crític de teatre, el qual en va fer una adaptació per a l’escena pensant en tres actrius, Rosa Franco, Rosa Masats i Ana María Mayor. Sempre dins del circuït de teatre d’aficionats, van aconseguir un gran èxit de públic, premis de direcció, d’interpretació i d’escenografia. Aquest text teatral de Vilà Folch, publicat per l’Escorpí teatre al segell d’edicions 62 l’any 1991, acaba de ser traduït a l’alemany per Heike Nottebaum i tindrà la seva representació al Festival de Meiningen (W. d’Alemanya) el 23 d’abril de 2011, dirigit per Jan Steinbach. Pedra de tartera és la novel·la que em va convertir en escriptora. Qui va pensar-la no era pas algú que se sabés escriptora sinó una persona empesa per una inquietud fonda i per l’admiració a una dona conformada i amable. La inquietud provenia de no acabar d’entendre els fets. Les emocions amb què parcialment m’havien arribat eren doloroses, quasi tràgiques; en canvi, la informació em presentava alguns buits. I, sobretot, no comprenia si aquella història em pertanyia com a fruit d’una herència indefugible o era un episodi circumstancial en la meva vida. L’admiració naixia de conèixer una víctima de la guerra civil espanyola, semblant a la protagonista, que es comportava amb un tarannà pacient i constructiu. No es queixava ni alçava la veu, somreia, escoltava i servava el dolor amb modèstia, actuava per afavorir la reconstrucció de la vida de família en el seu difícil present. Hi ha les paraules, és clar. Escrivim utilitzant-les i em calia buscar-les. Vaig triar la veu que em semblava més directa. Com si la protagonista, Conxa, m’expliqués la història de la seva vida, amb la perspectiva de la vellesa, des d’una modesta porteria de la capital. Una dona gran que hagués viscut en un poble dels Pirineus la major part de la seva vida i que, acabada de descarregar com un moble en una vorera de l’Eixample barceloní, iniciés una última etapa en què la lectura i el contacte amb el català de ciutat, modifiqués un xic la seva parla. La idealització del marit i d’allò viscut amb ell havia d’afegir elements a la visió dels fets. En gran part vaig escollir els mots que havia sentit a diari al Pallars fins als quinze anys i d’altres de la collita de lectures d’obres dels autors de casa. Així va començar tot. I és clar que jo havia estudiat Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, però no recordo que fos conscient que m’introduïa dins una escriptura de ficció amb base real. Tampoc, que posava en paraules una part de la història que encara resultava escandalosa i alçava recels. La guerra havia tret el nas ja en unes quantes novel·les, alguna d’extraordinària com La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, però encara no era còmode, després de tanta pèrdua,


15

enraonar de les víctimes ni de les fosses ni del que representa una dictadura en un poble de pocs centenars d’habitants. Qui pensi que la literatura de ficció té signe neutre s’equivoca. Des de l’inici de la seva publicació, el llibre no va deixar indiferent. El premi juvenil d’editorial Laia, el «Joaquim Ruyra» del 1984, modest en dotació econòmica i en expectatives literàries, va ocupar un espai als diaris i va desencadenar interès durant un temps desacostumat. Hi van participar lectors, crítics, professors, escriptors... Vaig notar que el que havia escrit removia els dintres. M’atorgava honors i mirades de biaix. Jo no havia buscat ni l’una ni l’altra reacció; ja ho he dit, volia entendre i, si calia, m’agradés o no, acceptar el que era meu. Els professors van començar a fer llegir la novel·la als alumnes; entre els adults, els qui havien viscut la guerra s’hi reconeixien, o no del tot; els seus fills, o néts, la valoraven en relació als records dels seus. I així, la vida de la Conxa es va anar fent dels lectors. Sense cap promoció, la novel·la va iniciar un recorregut que no ha parat encara. Va rebre dos premis més, el Crexells i el de la Generalitat, tots dos durant el 1985. I, en un càlcul aproximat, ha obtingut pel cap baix en català uns dos-cents mil exemplars en aquests vint-i-cinc anys. Les traduccions de literatura catalana fins fa ben poc constituïen una assignatura pendent. El treball de l’Institut Ramon Llull ha estat, en aquest sentit, notable i clau. Ja abans de Frankfurt 2007, la porta de la gran fira del llibre mundial en aquesta ciutat alemanya, l’IRL va despertar un interès cap a les obres d’autors catalans que, sortosament, sembla haver obert un camí cert. Abans del 2007, Pedra de tartera s’havia traduït a l’asturià, al portuguès, al castellà, al francès i al romanès, en aquest ordre. Després de la traducció a l’alemany, ha assolit tenir forma en llengües com el neerlandès, l’eslovè, l’anglès, el serbi i l’italià. He firmat contractes perquè sigui traduïda a l’hebreu i a l’occità. S’ha reeditat la traducció castellana a El Aleph i altres novel·les meves han estat traduïdes a l’alemany (País íntim i Emma; en procés, Càmfora). Els darrers tres anys els comentaris sobre la meva obra s’han relacionat amb la bona rebuda que ha tingut Wie ein Stein im Geröll, la versió alemanya de Heike Nottebaum amb estudi de Pere Joan i Tous, dins l’editorial berlinesa Transit. He fet una trentena llarga de lectures a Alemanya. Allí m’he sentit, per primera vegada, una autora normal. Vull dir una escriptora més, entre els centenars de creadors d’arreu, que participa amb ells, gràcies als traductors, d’un intercanvi lliure de lectures i de tradicions culturals. Quan un tema et tria, ¿quin mèrit personal pot haver-hi en desenvolupar-lo? La qüestió d’escriure la novel·la va ser indefugible. Com ja vaig escriure en la fita dels vint anys de la primera edició, endevino que l’argument de Pedra de tartera em va ser cedit perquè el convertís en paraules amb la intenció que l’oblit no silenciés aquells fets, aquelles persones que els van viure. Em sento profundament agraïda per aquest regal com també per cada persona que el rep. I avui, per aquest grup de professionals que volen fer-li d’altaveu. Maria Barbal


16

Maria Barbal Tremp, 1949. Maria Barbal es va donar a conèixer amb la novel·la Pedra de tartera (premis Joaquim Ruyra 1984 i Joan Crexells 1985), una fita de la narrativa catalana contemporània. Aquest llibre obre un cicle novel·lístic amb el Pallars nadiu de l’autora com a punt de referència, que també integren Mel i metzines (1990), Càmfora (premis de la Crítica 1992, Crítica Serra d’Or 1993 i Nacional de Literatura 1993) i País íntim (premi Prudenci Bertrana 2005). La seva obra com a novel·lista també comprèn els rellevants títols Escrivia cartes al cel (1996), Carrer Bolívia (1999), Bella edat (2003) i Emma (2008). Després del seu brillant debut com a autora de narracions amb La mort de Teresa (1986), ha publicat els volums de relats Ulleres de sol (1994) i Bari (1998).

Obra Novel·la: • Pedra de tartera. Barcelona: Laia, 1985 • Mel i metzines. Barcelona: La Magrana, l990 • Càmfora. Barcelona: La Magrana, 1992 • Escrivia cartes al cel. Barcelona: Edicions de La

Magrana, 1996 • Carrer Bolívia. Barcelona: Edicions 62, 1999 • Cicle de Pallars. Barcelona: La Magrana, 2002 • Bella edat. Barcelona: Edicions 62, 2003 • País íntim. Barcelona: Columna, 2005 • Emma. Barcelona: Columna, 2008

Prosa: • Camins de quietud: Un recorregut literari per pobles abandonats del Pirineu.

Barcelona: Edicions 62, 2001. Narrativa breu: • La mort de Teresa. Barcelona: Empúries, 1986. • Ulleres de sol. Barcelona: La Magrana, 1994; Barcelona: Columna, 2008. • Bari. Barcelona: La Magrana, 1998. • La pressa del temps. Columna. 2010


17

Narrativa infantil i juvenil: • Pampallugues. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991. • Des de la gàbia. Madrid: Edelvives, 1992. • Espaguetti Miu. Barcelona: La Magrana, 1995; Barcelona: Barcanova, 2008 Teatre: • L’helicòpter. Barcelona: Edicions 62, 2000. Articles sobre l’autora: • BROCH, Àlex: «Maria Barbal: Pedra de tartera», Serra d’Or (Barcelona),

núm. 361, gener de 1990, p. 75. • ISERN, Joan Josep: «Un Complex artifici literari: Maria Barbal, Escrivia

cartes al cel», Avui. «Cultura» (Barcelona), 11 d’abril de 1996, p. 5. • ISERN, Joan Josep: «Mapa d’un país íntim», Avui. «Cultura» (Barcelona),

16 de novembre de 2005, p. 12. • JULIÀ, Lluïsa: «Maria Barbal, Carrer Bolívia». Serra d’Or (Barcelona), núm.

478, octubre de 1999, p. 130-131. • NADAL, Marta: «Maria Barbal: una novel·la entorn del desarrelament»,

[Entrevista] Serra d'Or (Barcelona), núm. 407, novembre de 1993, p. 10-12. • PIÑOL, Rosa Maria: «Maria Barbal regresa en su último libro al universo del

Pallars», [Entrevista] La Vanguardia (Barcelona), 20 de març de 1990, p. 41-42.

• RAFART, Susanna: «Cicle del Pallars», Avui. «Cultura» (Barcelona), 13 de juny de 2002, p. 16.

• VIDAL, Pau: «A peu Pirineu (abandonat)», El País. «Quadern» (Barcelona), 28 de juny de 2001, p. 5.

• VIDAL-FOLCH, Estanislau: «El riu fugaç de la vida», El Periódico de Catalunya. «Llibres» (Barcelona), 11 d’abril del 2003, p. 24.


18

Qui sóc i per què escric... per Maria Barbal Institució de les Lletres Catalanes (1998) Sóc una dona. Nascuda a Tremp, i per tant, trempolina. He viscut la infantesa i primera joventut als Pallars. Centenars de dies al Jussà i uns centenars d’hores al Sobirà.

Els pares em van donar el que ells no havien pogut tenir: instrucció des de ben xica; però eren els anys cinquanta i els centres escolars respiraven submisos, el català hi era ignorat. També a diferència dels pares, vaig viure en la despreocupació de qualsevol feina necessària que no fos estudiar. El meu germà i jo, com la majoria de nens i nenes de Tremp, vam aprendre a nedar al pantà de Sant Antoni. Ja som a l’època de les vacances, però les millors vam tenir-les els primers anys, a la vall d’Àssua, a casa de la padrina, quan encara hi havia terra sembrada i bestiar par aviar. Una mica de lluny, com si fos un joc sense esforç, vaig conèixer les feines pròpies de l’estiu. Segar, gavellar, batre... Era el final d’una època que, quan vaig complir dotze anys, ja havia acabat per a la casa de la meva mare, en hores de gran afluència de famílies des de la muntanya cap a les ciutats.

La meva va ser, només, una migració cultural. Vaig arribar a Barcelona als catorze anys, el 1964, per continuar el Batxillerat. Aleshores no sabia que esdevindria la meva ciutat. Aquest fet es va produir molt més tard, quan ja havia acabat Filosofia i Lletres a la Universitat Central i em decidia a buscar feina en el camp de l’ensenyament.

Feia temps que m’agradava escriure, però aquesta era una ocupació instintivament íntima, de què no acostumava a parlar.

Recordo uns versos en un bloc quadriculat, devia tenir tretze o catorze anys. D’aleshores són també unes llibretes on recollia un diari. Quan amb les companyes de l’Institut Montserrat vaig viatjar a Castella, prèviament el pare me n’havia demanat un reportatge. El seu amor per la terra i les persones, per la lectura, per les anècdotes, per les paraules, el compto definitiu en el fet que jo comencés a escriure. Ara bé, se’m demana per què escric, en present.

Hi ha més d’una resposta i, per tant, cada una conté només una part dels motius, encara que qualsevol d’aquestes parts és suficient per escriure.

Escric perquè m’agrada. Perquè és una manera de viure sota d’altres pells. És a dir: per ser qui no sóc i fer allò que no faig, segurament un intent de transvestisme i d’inconformisme.

Escric per tenir la llibertat de dir el que no diria enraonant.

Algunes hores, escric per necessitat.


19

Maria Barbal celebra els 25 anys de Pedra de tartera amb un èxit internacional esclatant (Vilaweb 12.03.2010) L’aniversari coincideix amb la publicació del llibre de narracions La pressa del temps (Columna) Maria Barbal celebra els vint-i-cinc anys de Pedra de tartera amb una xifra que té ben pocs precedents: la traducció alemanya (en rústica i de butxaca) ha sobrepassat els 100.000 exemplars venuts (és el títol més venut de l’editorial alemanya Transit) des del març del 2007. I s’ha traduït també a l’astur-lleonès, a l’eslovè, a l’espanyol, al francès, al neerlandès, al portuguès i al romanès. El mes vinent n’apareixerà la traducció anglesa i, abans de gaire, la italiana. Coincidint amb l’aniversari de la seva primera novel·la, Barbal acaba de publicar el llibre de relats La pressa del temps (Columna). Barbal explica que, des que la versió alemanya de Pedra de tartera es va presentar a Leipzig, el març del 2007, ara fa tres anys, n’ha fet una trentena de lectures en aquell país. I que encara li’n continuen demanant, perquè, mercès a l’èxit de la novel·la, li n’han traduïdes més. En aquests vint-i-cinc anys, de Pedra de tartera, se n’han venut 200.000 exemplars en català. És un llibre de llarg recorregut que continua ben viu: va sortir a la Magrana i fa pocs anys va passar a Columna; se n’han fet una seixantena d’edicions / reimpressions en col·leccions diferents; a més, el llibre ha entrat a l’escola i encara es va llegint. Enguany per commemorar l’aniversari s’estrenarà al Teatre Nacional de Catalunya una versió teatral de la novel·la, adaptada per Marc Rosich, dirigida per Lurdes Barba i protagonitzada per Àurea Márquez. A Alemanya també conquerirà l’escenari en una versió de Joaquim Vidal-Folch, traduïda per Heike Nottebaum. L’escriptora honesta Carme Arenas, especialista en l’obra de Maria Barbal, prepara un opuscle sobre l’escriptora, que s’afegirà a la sèrie Retrats de l'AELC. Arenas compta les deu novel·les, els tres llibres de narracions, les obres per a infants, etc., i resumeix: 'La trajectòria de Maria Barbal és sòlida, feta amb l’honestedat que actua amb una llibertat total.' I recorda que, si la crítica va aplaudir Pedra de tartera, també la va etiquetar frívolament de novel·la rural (llavors hi havia el debat sobre la novel·la rural i la novel·la urbana), i això va fer que tingués una lectura local, que segurament va fer més difícil que s’exportés i que entrés en el circuit internacional. Sigui com sigui, ara és un fenomen mundial.


20

Continua Carme Arenas: 'La literatura de la Maria Barbal t’atrapa, t’involucra, et porta a identificar-te amb els personatges (com tota bona literatura). I és una autora que confia en els lectors, tant que arriba a resoldre les situacions amb el·lipsis. Els personatges de les obres de Maria Barbal semblen febles i fràgils, però tenen una força increïble. Són personatges serens, com la Conxa de Pedra de tartera, personatges amb moltes cares i matisos.' Personatges a banda, l’obra de la Maria Barbal té més característiques: l’estil, la llengua…, una llengua depurada, que no fa concessions, però que arriba perfectament al lector. Perquè la llengua conforma el pensament. 'Parlar de narrativa és parlar de temps' Maria Barbal acaba de publicar el llibre de narracions La pressa del temps. Són vint-i-set relats que, si res tenen en comú, i no és deliberat, és la idea del temps, de com el temps afecta i transforma els personatges. Aquest factor és comú en tots. 'Potser perquè parlar de narrativa és parlar de temps. En un relat dos personatges es troben en un moment donat i giren la mirada al passat; en un altre el protagonista és un home molt gran que ha viscut una vida determinada i al final la voldria canviar; un home que viu per endavant tot allò que ha de fer… Són contes que tenen una marca de present molt clara, però no tenen tan clara la societat en què s’esdevenen. En el rerefons es veu que és aquí, però de fet podrien passar en un altre lloc. Són molt viatgers aquests contes.'


21

Marc Rosich Adaptació teatral Barcelona, 1973. És llicenciat en Periodisme (UAB) i Traducció i Interpretació (UAB). Dramaturg, director, actor i traductor literari, s’ha format en l’escriptura dramàtica als seminaris de l’Obrador de la Sala Beckett, on actualment imparteix cursos especialitzats i d’iniciació a la dramatúrgia.

Acaba de signar, amb Calixto Bieito, la dramatúrgia de l’espectacle de creació Voices (a modern passion), producció del Betty Nansen Teatret de Copenhagen, i que s’ha estrenat al Festival Internacional de Bergen i al FACYL de Salamanca. Actualment, està preparant la dramatúrgia de l’espectacle Falstaff, a partir d’Enric IV de Shakespeare, amb direcció d’Andrés Lima i producció del Centro Dramático Nacional. Acaba d’enllestir per a la companyia Q-Ars teatre, el text Rive gauche, que s’estrena el mes de febrer a la Sala Muntaner, amb direcció de Rafel Duran. Actualment, està escrivint el seu nou text dramàtic, Carwash (tren de rentat) dins el projecte People Cars and Oil, iniciativa conjunta del Teatre Romea de Barcelona i l’Staatstheater Stuttgart (Alemanya), amb el suport de la fundació Wanderlust. La peça serà estrenada el 2011 a ambdós teatres amb direcció d’Annette Pullen.

Entre els seus treballs més recents es troben les dramatúrgies per a la Companyia del Teatre Romea que ha signat juntament amb el director Calixto Bieito a partir de l’obra Don Carlos de Friedrich Schiller (2009, Nationaltheater Mannheim / Festival Grec Barcelona / CDN Madrid) i de les novel·les Tirant lo Blanc de Joanot Martorell (2007, Schauspielfrankfurt / Hebbel am Ufer Berlin) (Premi de la Crítica Barcelona a la Dramatúrgia 2008, Finalista als Premis MAX 2008, millor adaptació) i Plataforma de Michel Houeulebecq (2006, Festival d’Edimburg / Teatro Bellas Artes Madrid) (Finalista als Premis MAX 2007, millor adaptació). També ha signat juntament amb Rafel Duran la versió dramàtica de Mort de Dama de Llorenç Villalonga, (2009, Teatre Nacional de Catalunya / Teatre Principal de Palma) (Premi Escènica 2010 a la millor adaptació teatral). També ha preparat per a Lluís Soler la dramatúrgia de L’Odissea d’Homer a partir de la traducció de Carles Riba, i direcció d’Antonio Calvo (2009, Temporada Alta, Girona / Théâtre de l’Archipel, Perpinyà / 2010, Festival Grec ).

Com a dramaturg, ha estrenat les peces següents: Vittoria, al Festival LOLA d’Esparreguera 2009 – Club Capitol 2010, creació conjunta amb Antonio Calvo; N&N (Núria i Nacho) a la Sala Beckett 2008 amb direcció d’Antonio Calvo; El joc dels idiotes, adaptació del film de Francis Veber, al tealtre Condal 2009, amb direcció d’Antonio Calvo; Enfermo Imaginario, al teatre Condal 2008 escrita amb Pau Miró i amb direcció d’Antonio Calvo; Party Line a la Sala Beckett 2007 amb direcció d’Andrea Segura; Duty Free (finalista als Premis MAX 2007, millor musical) al Teatre Talia de València 2007 per a Jácara Teatro (Alacant) i direcció d’Antonio Calvo; Entre Meses Variados assaig obert al Teatre Lliure 2006 amb direcció d’Antonio Calvo; De Manolo a Escobar, amb direcció de Xavier Albertí, de gira des de 2006; Surabaya, al Teatre Romea 2005 amb direcció de


22

Sílvia Munt, obra finalista al Premi Fundació Romea 2004; Copi i Ocaña, al purgatori al Teatre Tantarantana 2004 i Club Capitol 2005 amb direcció de Julio Álvarez i Unhappy meals, al teatre Malic 2002 amb direcció del mateix autor.

En el camp de l’òpera, ha escrit el llibret de l’ópera de cambra La Cuzzoni, esperpent d’una veu amb música d’Agustí Charles i producció de l’Staatstheater de Darmstadt (Alemanya 2007), que es va poder veure a L’Auditori de Barcelona 2007 i al Teatro Albéniz de Madrid 2008. Com a encàrrec del mateix teatre alemany, actualment ha enllestit LByron, un estiu sense estiu, un nou llibret per a òpera de gran format també amb música d’Agustí Charles i amb estrena prevista a Darmstadt el març de 2011. L’òpera també es podrà veure el 2011 a Barcelona (Gran Teatre del Liceu) i Madrid (Teatros del Canal).

És membre fundador de Teatre Obligatori, empresa dedicada a la producció d’espectacles infantils, teatre de text i òpera de butxaca. Amb Teatre Obligatori ha escrit diversos textos dedicats al públic infantil, així com també ha escrit els espectacles per a nens Bèl·lum per a la companyia Clownx i No passa res i I per què? per a la companyia El replà.

En el camp de la direcció escènica d’espectacles amb música, ha signat força projectes, gairebé sempre en col·laboració amb la directora musical Elisenda Carrasco. En aquest sentit ha creat els concerts per a nens Pierrot a la lluna i Va de banda, per al servei educatiu de L’Auditori de Barcelona, així com els concerts amb escolars Jugant amb Haydn, Les faules de La Fontaine i Les quatre estacions, tots tres encàrrecs de l’Orquestra de Cambra de l’Auditori de Granollers.

És cofundador de la companyia d’òpera de cambra La trattoria lírica, amb la qual ha col·laborat anualment en el Festival d’Òpera de Butxaca i Noves Creacions, firmant la dramatúrgia i la direcció dels espectacles lírics següents: Alma 2007, a partir de la figura d’Alma Mahler; Últimes cançons, 2006 a partir de Lieder de Mahler; Don Giovanni de Mozart 2005 per al titellaire Pepe Otal i Il geloso Schernito de Pergolesi 2003, juntament amb Albert Tola.

Com a traductor literari, ha treballat per a les editorials Empúries, Edicions 62, Destino i Alba Editorial, entre altres. A més ha signat, entre altres, la traducció de les peces següents: La febre de Wallace Shawn (Teatre Lliure, 2010); A qui li pugui interessar de Daniel Keene (Tantarantana, 2008); L’amant de Harold Pinter (Festival Lola Esparreguera, 2008); Rosencrantz i Guildenstern són morts de Tom Stoppard (Festival Shakespeare / Sala Beckett 2006); Estricta vigilància de Jean Genet (Tantarantana 2005); Cruel i tendre de Martin Crimp (Sala Beckett 2005); Un balanç delicat d’Edward Albee (Teatre Romea 2005); Copenhaguen de Michael Frayn (Setmana de la Ciència UPF 2003).

Com a actor ha treballat en els muntatges La màquina de parlar de Victòria Szpunberg (Sala Beckett, 2007) i De Manolo a Escobar (gira nacional, 2006-2009).


23

Lurdes Barba Direcció Barcelona, febrer de 1949. Cursa interpretació a l’Escola de Nous Estudis. Dir. Albert Boadella (1970-71). Curs de Direcció Escènica a l’Institut del Teatre de Barcelona (1988).

Treballs més destacats com a directora de teatre: La música segona de Marguerite Duras. Círcol Maldà. 2010; Saló primavera de Lluisa Cunillé i Paco Zarzoso. Sala muntaner. 2008; La musica segona de Margueritte Duras. Teatre de Ponent. 2007; Dimonis de Lars Noren. Temporada Alta 2006 i Sala Beckett 2006-2007; Occisió de Lluïsa Cunillé. Teatre Lliure. 2005; Diktat d’Enzo Corman. Teatre Tantarantana. 2004. Teatro Bellas Artes de Madrid. 2005; Buits de Toni Martí. Teatre Tantarantana. 2004; Barcelona mapa d’ombres de Lluïsa Cunillé. Sala Beckett. 2004; Bled de Miche Azama. Teatre de Ponent. Sala Beckett. 2003; El clavicèmbal de Dani Salgado. TNC Projecte T6. 2002; Addictes a la xocolata de R. Blasband. Sala Muntaner. 2002; Un Sant Sopar Europeu de B. Schwab. Mercat de les Flors. 2001; Caça de rates de Turrine. 2001; Oblidar de Marie Laberge. Artenbrut. 2001; La mare sempre deia, No de Charlotte Keatley. Artenbrut. 2000; Platja negra de Jordi Coca. Espai Brossa; Revolta de bruixes de Benet i Jornet, obra que ella mateixa va interpretar en el muntatge original dirigit per J. Montanyès. Teatre Joventut; Noves veus, nous poetes, recital de poesia. Grec 96. Amb el teatre de Barcelona: Picadillo i canelons de Francesc Lucchetti; Gust de mel de Shelag Delaney; Les cinc-centes i una nits de F. Lucchetti; Final d’estiu amb tempesta de F. Lucchetti (Premi de l’AET de Reus a la millor direcció); Mal viatge de F. Lucchetti; La primera de la classe de R. Sirera. Amb la Cia. Ignasi Iglésias: El mentider de Goldoni; El titella pròdig de S. Rusiñol. Altres: La infanticida de Víctor Català; Havies de ser tu de Taylor i Bologna.

Treballs més destacats com a actriu de teatre: The Hamlet circus de Toni Martí. CAER. Teatre Romea. 2010; Oratori jacint verdaguer de Narcís Comadira. Dir. Xavier Albertí Teatre Lliure 2009; La corte del faraon de Xavier Albertí. Sala Muntaner. Teatro de la Abadía. 2008-2009; Nunca estuviste tan adorable de Javier Daulte. CDN Madrid. La Villarroel. 2008; Cosa de dos de G. Montero. Dir. Rafel Duran. Biblioteca de Catalunya. 2007-2008; Sangre lunar de J. Sanchos. Dir. Xavier Albertí. CDN. Teatro María Guerrero de Madrid. 2006; European house. Dramatúrgia i direcció d’Àlex Rigola. Teatre Lliure. Temporada Alta 2005; Ricard III de Shakespeare Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2005; Santa Joana dels escorxadors de Brecht. Dir. Àlex Rigola. 2005; L’home de teatre de Thomas Bernhard. Dir. Xavier Albertí. Teatre Lliure. Teatro de la Abadía. 2005-2006; Just la fi del món de J.L. Lagarce. Dir. Roberto Romei. Grec 2003; El cafè de la Marina de Josep Maria de Sagarra. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Gran. 2003; La dama enamorada de Joan Puig i Ferreter. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Petita. 2001; La barca nova d’Ignasi Iglésias. Dir. Joan Castells. TNC 1999. Amb Xavier Albertí: La cita de Lluïsa Cunillé; El dia dels morts de Narcís Comadira; A la meta de T. Bernhard (premi de la crítica a la millor interpretació). Amb Rafel Duran: L’alfabet de l’aigua i Abans de la jubilació de T. Bernhard. Les presidentes de B. Schaw. Dir. C. Portaceli (Premi de la Crítica a la millor interpretació); Partage.


24

Dir. Jordi Mesalles; Marat-Sade de P. Weis. Dir. Pere Planella. Medea. Versió de Schroeder. Dir. L. Pasqual. Víctor o els nens al poder de R. Vitrac. Dir. Santi Sans. Travessa deserts de C.Reig. Dir. S. Sans. La puta respectuosa de J.P. Sartre. Dir. A. Lucchetti. Coriolà de Shakespeare. Dir. J. Teixidor. Josepet de Sant Celoni de S. Rusiñol. Dir. F. Roda. Canti amunt, canti avall de J. Abellán. Dir. L. Pasqual. La cocina d’A. Wesker. Dir. Miguel Narros. Numancia de Cervantes. Dir. M. Narros. Molok d’Allen Ginsberg. Los dos verdugos de F. Arrabal. Grup Catarsis. La casa de Bernarda Alba de F.G. Lorca. Grup Catarsis.

Televisió. Ha intervingut com a actriu en nombroses sèries i dramàtics: Laberint d’ombres; Rosa; Recordar peligro de muerte; Vídua, però no gaire; Las salvajes en Puente San Gil, etc. També ha fet de presentadora en programes com El castell dels tres dragons, i d’ajudant de realització de Miquel Fortuny (Plató vacío, Ahí te quiero ver, Juego de niños) i Sergi Schaaff (Un paseo por el tiempo).

Max Glaenzel Escenografia Amb la col·laboració d’Estel Cristià Teatre: L’arquitecte de David Greig. Dir. Julio Manrique. Teatre Lliure. 2011; Agost de Tracy Letts. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2010; Gata sobre teulada de zinc calenta de Tennessee Williams. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2010; La Gavina de Txèkhov. Versió de Martin Crimp. Dir. David Selvas. La Villarroel. Grec 2010; The Hamlet’s circus de Toni Martín. Dir. Toni Martín. CAER. Teatre Romea. 2010; Escenes d’un matrimoni / Sarabanda d’Ingmar Bergman. Dir. Marta Angelat. TNC Sala Petita. 2010; El ball d’Irène Némirovsky. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Tallers. 2009; Alícia de Lewis Carroll. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2009; Nixon-Frost i Nixon-Frost (unplugged scenic) de Peter Morgan. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2009; L’inspector de Nikolai Gógol. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2009; Días Mejores de Richard Dresser. Dir. Àlex Rigola. Festival Temporada Alta, Teatro de La Abadía, CAER. 2008; Jugar amb un tigre de Doris Lessing. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2008; Rock’n’roll de Tom Stoppard. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2008; Rodoreda, retrat imaginari. Dir. Carlota Subirós. Mercat de les Flors. Grec 2008; Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2008; Goldberg de Ferran Carvajal. Mercat de les Flors. 2008; A la Toscana de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2007; 2666 de Roberto Bolaño. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. Grec 2007; Viatges a la felicitat. Projecte T6-dansa. TNC Sala Tallers. 2007; Tornar a casa de Harold Pinter. Dir. Ferran Madico. CAER de Reus. TNC Sala Petita. 2007; Unes veus de Joe Penhall. Dir. Marta Angelat. Villarroel Teatre. 2007; En Pólvora d’Àngel Guimerà. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2006; Otel·lo de Shakespeare. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2006; Els estiuejants de Màxim Gorki. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2006; Les falses confidències de Pierre de Marivaux. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2005; Ròmul El Gran de Friedrich Dürrenmatt. Dir. Carles Alfaro. TNC Sala Petita. 2005; El beso de la mujer araña de Manuel Puig. Dir. Manuel Dueso. Teatro Muñoz Seca de Madrid. 2004; Forasters de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2004;


25

Barcelona mapa d’ombres de Lluïsa Cunillé. Dir. Lurdes Barba. Sala Beckett. 2004; Primera plana de B. Hecht i C. MacArthur. Dir. S. Belbel. TNC Sala Gran. 2003; Il viaggio a Reims de Gioachino Rossini. Dir. Sergi Belbel. Dir. musical Jesús López Cobos. Gran Teatre del Liceu. 2003; L’habitació del nen de J.M. Benet i Jornet. Dir. S. Belbel. Teatre Lliure. 2003; El cas Gaspard Meyer de Jean-Yves Picq. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2002; Dissabte, diumenge i dilluns d’Eduardo De Filippo. Dir. Sergi Belbel. TNC. Sala Gran. 2002; El club de la corbata de Fabrice-Roger Lacan. Dir. Pep Anton Gómez. Teatre Romea. 2002; Moll Oest de Bernard-Marie Koltés. Dir. Sergi Belbel. 2002; Vindrà algú de Jon Fosse. Dir. Antonio Simón. Sala Beckett. 2002; El perro del hortelano de Lope de Vega. Dir. Magüi Mira. Vània Produccions. 2002; La dona i el detectiu de Mercè Sàrrias. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2001; Mort accidental d’un anarquista de Dario Fo. Dir. P. Planella. Teatre de calaix. 2001; Madre (el drama padre) d’Enrique Jardiel Poncela. Dir. Sergi Belbel. Centro Dramàtico Nacional. 2001; La dona incompleta de David Plana. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2001; Eso a un hijo no se le hace de J.M. Benet i Jornet. Dir. Tamzin Townsend. Euro Escena. 2001; Excuses de Jordi Sánchez i Joel Joan. Dir. Pep Anton Gómez. Teatre Romea. 2001; Suite de Carles Batlle. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2001; Estiu d’Edward Bond. Dir. Manel Dueso. TNC. Sala Petita. 2001; Històries d’amor de Toni Cabré. Dir. Toni Casares. TNC. Sala Tallers. 2000; El temps de Planck de Sergi Belbel i Òscar Roig. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 2000; La mort d’August de Romain Weingarten. Dir. Víctor Álvaro. Centre Dramàtic del Vallès i xtv: 2000; Taurons de David Mamet. Dir. Ferran Madico. Villarroel Teatre. 2000; Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs de Normand Chaurette. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2000; Penjats de Tim Firth. Direcció: Tamzin Townsend. Villarroel Teatre. 1999; La sang de Sergi Belbel i El gos del tinent de Josep Maria Benet i Jornet. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 1999; Això guixa de Joan Oliver. Dir. Pere Planella. Zitzània Teatre. 1999; Rumors de Neil Simon. Dir. Sergi Belbel. Vània Produccions. 1999; Àfrica 30 de Mercè Sàrrias. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 1998; Sóc Lletja de Jordi Sánchez i Sergi Belbel. Dir. S. Belbel. Cia. Kràmpac. 1997; kràmpack de Jordi Sánchez. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre de l’idiota. 1994; Yvonne, princesa de Borgonya de Witold Gombrowicz. Direcció: Josep Maria Mestres. Cia. Receca de Winter. 1993.

Meritxell Muñoz Vestuari Barcelona, 1973. Llicenciada en Filosofia.Llicenciada en Escenografia (Institut del Teatre, Barcelona, 2001). Amplia els seus estudis col·laborant en diferents espectacles al Piccolo Teatro di Milano (Itàlia). Experiència docent a l’Escola Massana i a la UPC.

Vestuari. Espectacles destacats: La conquesta del pol sud. de Manfred Karge. Dir. Carles Fernández Giua. Sala Beckett. 2009. La indiana d’Àngels Aymar. Dir. Julio Álvarez. Projecte T6. Teatre Tantarantana. 2007; Diable compartit de Fabrice Melquiot. Dir. Roberto Romei. Teatre Tantarantana. 2005; Copi i Ocaña al purgatori de Marc Rosich. Dir. Julio Álvarez. Club Capitol. 2005; Just la fi del món


26

de Jean-Luc Lagarce. Dir. Roberto Romei. Teatre Tantarantana. Grec 2003; 1024 decibels de Sílvia Ferrando. Dir. Silvia Ferrando. Sitges Teatre Internacional. 2003; De Víctor a Caterina. Dir. Lurdes Barba. Sala La Planeta Girona. Temporada Alta 2002; Dies meravellosos d’Antonio Morcillo. Dir. Roberto Romei i Antonio Morcillo. Teatre Tantarantana. 2002; Un sant sopar europeu de Werner Schwab. Dir. Lurdes Barba. Mercat de les Flors. 2002; La ratlla dels cinquanta de Joan Casas. Dir. Antoni Chic. Sala Muntaner. 2001.

Escenografia. Espectacles destacats: L’ham de Gemma Rodríguez. Dir. Glòria Balañà. Sala Beckett. 2007; Dioptria v.2.1 (35 anys de celebratge a Pau Riba). Idea i producció: Grup Enderrock i Mas i Mas. Dir. musical: Llibert Fortuny i David Soler. L’Auditori. 2006; Caça de rates de Peter Turrini. Dir. Lurdes Barba. Sala Beckett. 2001; Bukowsky Carnival de Jordi Forcadas. Dir. Jordi Forcadas. Teatre Malic. 2000.

Escenografia i vestuari. Espectacles destacats: La marca preferida de las hermanas Clausman. de Victòria Spunzsberg. Dir. Glòria Balañà. Teatre Tantarantana. 2010; Elèctrics de Pau Miró. Dir. Glòria Balañà. Sala La Planeta Girona. Temporada Alta 2009; Birds of a Feather... de Companyia Color Dansa. Dir. Mudit Grau. SAT. 2009; El somriure de M.O’Hara. de Pasqual Alapont. Dir. Gemma Miralles. Teatre Principal d’Alcoi. 2009; Mary Wollstonecraft: la dissident. Dir. Glòria Balañà. La Sala. 2008; Jo sóc la meva dona de Doug Wright. Dir. Marta Angelat. La Villarroel. 2008; Simone de Beauvoir: vida o escriptura. Dir. Glòria Balañà. La Sala. 2008; La mujer del perro cojo d’Antonio Morcillo. Dir. Roberto Romei. Teatre Tantarantana. 2007; Kohlhaas de Heinrich Von Kleist. Dir. Roberto Romei. Sala Maria Plans de Terrassa. 2007; Música a déuxiène de Margherite Duras. Dir. Lurdes Barba. Teatre de Ponent. Granollers. 2007; Natura morta de Fausto Paravidino. Dir. Roberto Romei. Teatre de Ponent. Granollers. 2006; So de corda. Música de Gerard Claret. Dir. Montse Colomé. L’Auditori. 2006; Pulsió de Franz Kroetz. Dir. Glòria Balañà. Teatre Zorrilla de Badalona. 2005; Buits de Toni Martin. Dir. Lurdes Barba. Teatre Zorrilla de Badalona. 2004; Ofèlia. de Cristina Oliva. Dir. Cristina Oliva. Teatre Estudi. 2002; Joc del drac i Espectacle de circ. Dir. Diego Murciano. Poble Espanyol. 2000.

Maria Domènech Il·luminació

Nascuda a Alacant. Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, 1979. Llicenciada en Art Dramàtic per l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre de Barcelona, 1980. Vicepresidenta de l’Associació d’Autors d’Il·luminació (AAI). Professora d’il·luminació a l’Institut Europeu de Disseny (IED). Premis Butaca a la millor il·luminació (2004- 2007).

Comença la seva trajectòria professional en el camp de la il·luminació, al Teatre Lliure de Barcelona (1984-1992), intervenint en més de cinquanta muntatges teatrals, col·laborant amb directors com Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Pere Planella, Josep Montanyès, Rosa Maria Sardà, Carme Portaceli, Xicu Masó, Lluís Homar, Ariel García Valdés, entre d’altres. Durant la Temporada 1993-


27

1994 s’incorpora com a ajudant d’il·luminació al Gran Teatre del Liceu, i participa als muntatges de Der Fliegende Holländer, Fedora, La Fille du Regiment, Mathis der Maler, Turandot i Lucia de Lammermoor.

Com a dissenyadora d’il·luminació ha diversificat el seu treball en diversos àmbits. Ha fet el disseny d’il·luminació d’un gran nombre d’exposicions com El Dublín de James Joyce (Premi FAD de Disseny), Art i Poder, Les cases de l’ànima, Les Lisboes de Pessoa, Madrid-Barcelona, La ciutat Sostenible, El Somriure del Monstre, L’Islam i Catalunya, Temps de radio, En guerra…, amb arquitectes com Dani Freixas, Òscar Tusquets, Fernando Marzá, Pep Cortés, Sílvia Farriol, Carles Guri, Lluís Pau, Saeta Estudi..i escenògrafs com Montse Amenós, Jon Berrondo i Quim Roy, entre d’altres. Entre els seus treballs hi ha també la il·luminació del Museu Dalí de Figueres, el Museu Marítim de Barcelona, el Museu del Cinema de Girona, el Monestir de Santes Creus a Tarragona, L’Abadia de Fontenay a França, L’Espai Gaudí a la Pedrera de Barcelona (Premi de la Crítica d’Art), la Casa-Museu Torrens Lladó a Palma de Mallorca, i el Museu Picasso de Barcelona.

Ha col·laborat amb directors com Konrad Zschiedrich, Teresa Vilardell, Xicu Masó, Victor Batallé, Josep M. Mestres, Carlos Lasarte, Imma Colomer, Carme Portaceli, Rafel Duran, Magda Puyo, Alex Rigola, Franco di Francescantonio, Joan Peris, Lurdes Barba, Josep Antón Gomez, Xavier Albertí, Stefano Poda, Rafael Lladó, Jaume Martorell, Angelo Gobbato, Rafel Duran, Carme Portaceli, Ricard Salvat, Ferran Madico, Rosa Mª Sardá, etc.; coreògrafs com Gelabert-Azzopardi, Sabine Darendorf, Mercè Boronat, Angels Margarit, Juan Carlos Lérida, Ferrán Carvajal, en teatres d’Espanya i Sudamèrica.

Dels seus darrers treballs cal destacar els muntatges: Panorama des del pont (TNC), dirigit per Rafel Duran, El perseguidor (Festival Grec-Sala Muntaner) i Saló Primavera (Festival Temporada Alta Girona), dirigides per Lurdes Barba; El largo viaje hacia la noche (Teatro de la Abadía), La nit just abans dels boscos (Temporada Alta Girona-Teatre Lliure), L’Holandès errant (Gran Teatre del Liceu), 2666 (Teatre Lliure) i Días mejores (Temporada Alta Girona-Teatre Lliure- Teatro de la Abadía), dirigits per Àlex Rigola; El Carnaval de los animales (Gran Teatre del Liceu), amb la companyia Etcétera; Festen (Teatre Romea-finalista Premis Max), dirigit per Josep Galindo; Solo por placer (Espai Lliure), coreografia d'Àngels Margarit; El arte de la guerra (Festival de Flamenco. Berlín-Radicals Teatre LLiure), coreografia de Juan Carlos Lérida; Vesalii Icones (Festival d’Òpera de Butxaca- Sala Ovidi Montllor) i Goldberg (Mercat de les Flors), coreografia de Ferrán Carvajal; Tornar a casa (CAER-TNC-Teatro Español. Madrid), dirigit per Ferran Madico; Tres Dramolette (CAER-Teatre Romea. Barcelona), dirigida per Rosa Maria Sardà; Un dia. Mirall trencat (Teatre Borrás), dirigit per Ricard Salvat; Molts records per Ivanov (Teatre Principal Palma), dirigit per Pep Tosar; La casa de Bernarda Alba (TNC Sala Petita), dirigit per Lluís Pasqual, i L’auca del senyor Esteve (TNC Sala Gran), dirigit per Carme Portaceli. I també les exposicions temporals: Oblidant Velázquez. Las Meninas i Objectes vius, figura i natura morta al Museu Picasso de Barcelona.


28

Eugenio Szwarcer Imatges Ha estudiat a la Fundación Universidad del Cine de Buenos Aires, Argentina (1994-1995), i Escenografia a l’Institut del Teatre de Barcelona (2002-2007).

Disseny de vídeo. Espectacles destacats: Joan Maragall. La llei d’amor. Dir. Joan Ollé. Temporada Alta. TNC Sala Gran. 2010; Amb els peus a la lluna. Òpera infantil. Dir. Paco Azorín. Teatre Lliure. Grec 2010; NÔ. Basat en relats de Yukio Mishima. Dir. Joan Ollé. Mercat de les Flors. També escenografia. Grec 2010; Marburg de Guillem Clua. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Petita. 2010; L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol. Dir. Carme Portaceli. TNC Sala Gran. 2010; El Quadern Gris de Josep Pla. Dir. Joan Ollé. Espai Lliure. També escenografia. Grec 2009; Edipo una trilogía. Dir. Geoges Lavaudant. Teatro Espanyol, Grec 2009 i Festival de Teatro Clásico de Mérida; El Ángel Exterminador de L. Buñuel. Dir. Joan Ollé. Grec 2008; Blanco d’Octavio Paz. Dir. Federic Amat. Temporada Alta 2008. Teatre Lliure; La finestra tancada d’Agustí Vila. Dir. Carme Portaceli. Teatre Lliure. 2006; Gènova 01. Dir. Carme Portaceli. Grec 2004.

Escenografia. Espectacles destacats: El Cafè de Carlo Goldoni. Dir. Joan Ollé. Teatre Romea. 2010; La Conquesta del Pol Sud. Dir. Carles Fernandez Giua. Temporada Alta 2009. Sala Beckett; Aquí s’aprèn poca cosa de Robert Walser. Dir. Toni Casares. Temporada Alta 2009. Sala Beckett; El Muntaplats de Harold Pinter. Dir. Carles Fernández Giua. Institut del Teatre. Nau Ivanow. 2008; Venedors d’Edoardo Erba. Dir. Carles Fernández. Festival Terrassa Noves Tendències. Sala Beckett. 2008; La maquina de parlar de Victoria Szpunzberg. Sala Beckett. També vestuari. 2007; Leonce i Lena de G. Büchner. Dir. Pep Pla. Sala Muntaner. Grec 2007; L’olor sota la pell de Marta Buchaca. Dir. J.C. Martel. Sala Beckett. 2007; God is a Dj de Falk Richter. Dir. J.C. Martel. Ca L´Estruch Sabadell. Grec 2007; Volpone de Ben Jonson. Dir. Pep Pla. Centre Dramàtic del Vallès. 2006; El Mercader de Venècia de Shakespeare. Dir. Pep Pla. Grec 2006; No et moguis de Clara Segura i Bruno Oro. Club Capitol. 2006; Rosencrantz i Guildenstern son morts de Tom Stoppard. Dir. Oriol Broggi. Sala Beckett. 2006.

Sila Espai sonor i música original Argentona 1967. Llicenciat en art dramàtic per l´Institut del Teatre de Barcelona (1995). Actualment cursa estudis de composició al Taller de músics de Barcelona i d’informàtica musical i producció a cube audio amb el productor Rod Boyd.

Treballs destacats en música per a teatre: The Hamlet’s circus de Toni Martín. Dir. Toni Martín. CAER. Teatre Romea. Música original. 2010; Alicia (un viatge al país de les meravelles) de Lewis Carrol. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. Espai sonor i música original. 2009; Jugar amb un tigre de Doris Lessing. Dir. Carlota


29

Subirós. Teatre Lliure. Espai sonor. 2008; Bordell de Lluïsa Cunillé. Dir. Xavier Albertí. Teatre Lliure. Espai sonor. 2008; Mercè Rodoreda, un retrat. Dir. Carlota Subirós. Grec 2008. Espai sonor; L’home de la flor a la boca de Pirandello. Dir. Carlota Subirós. Biblioteca de Catalunya. Espai sonor i música original. 2008; Saló Primavera de Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso. Dir. Lurdes Barba. Temporada Alta 2007. Sala Muntaner. Espai sonor i música original; 2666 de Roberto Bolaño. Dir. Àlex Rigola. Teatre lliure. Espai sonor. 2007; L’ham de Gemma Rodríguez. Dir. Glòria Balañà. Sala Beckett. Banda sonora. 2007; La mujer del perro cojo de Roberto Romei. Teatre Tantatarantana. Espai sonor i música original. 2007; Tennessee de X. Albertí a partir de la vida i obra se Tennessee Williams. Teatre Romea. Espai sonor. 2006; El malentès d’Albert Camus. Dir. Joan Ollé. Teatre Lliure. Música original. 2006; Natura morta de F. Paravidino. Dir. Roberto Romei. Teatre de Ponent. Espai sonor i música original. 2006; La finestra tancada d’Agustí Vila. Dir. Carme Portaceli. Teatre Lliure. Banda sonora. 2006; PPP. Espectacle de Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí sobre l’obra de Pier Paolo Pasolini. Dir. Xavier Albertí. Teatre Lliure. Espai sonor i arranjaments musicals. 2005; Amor, fe , esperança d’Odon Von Horvat. Dir. Carlota Subirós. Grec 2005. Espai sonor i música original; Pulsió de Franz Xaver Kroetz. Dir. Glòria Balañà. Teatre Tantarantana. Banda sonora. 2005; La pell en flames de Guillem Clua. Dir. Carme Portaceli. Villarroel Teatre. Banda sonora. 2005; El Diable compartit de Fabrice Melquiot. Dir. Roberto Romei. Teatre Tantarantana. Espai sonor i música original. 2005; Occisió de Lluïsa Cunillé. Dir. Lurdes Barba. Teatre Lliure. Espai sonor i música original. 2005; Libera me de Yehoshua Sobol. Dir. Franco di Francescantonio. Sitges Teatre Internacional 2002. Sala muntaner 2004. Espai sonor i música original; Marie i Bruce de Wallace Shawn. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. Espai sonor i música original. 2005; Gènova 01. Dir. Carme Portaceli. Grec 2004. Espai sonor i música original; Como casas. Dir. Ernesto Collado. Grec 2004. Espai sonor i música original; Barcelona mapa d’ombres de Lluïsa Cunillé. Dir. Lurdes Barba. Sala Beckett. Banda sonora. 2004; Vianants de Ll. Cunillé i P. Zarzoso. Dir. Xavier Albertí. Sala Beckett. Banda sonora. 2004; Hamletmaschine de Heiner Müller. Dir Gloria Balañà. Teatre Lliure. Banda sonora i música original. 2004; Hamletmaschine de Heiner Müller. Dir Carme Portaceli. Festival Shakespeare de Santa Susanna. Banda sonora. 2003; Lear d’Edward Bond. Dir. Carme Portaceli. Grec 2003. Teatre Lliure. Banda sonora i música original; Ubú Rey de Alfred Jarry. Dir. Àlex Rigola. Teatro de La Abadía de Madrid. Espai sonor i música original. 2002; Juli Cesar de Shakespeare. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. Espai sonor. 2002; Suzuki l i ll d’A. Xipenko. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. Espai sonor. 2002; Món Brossa espectacle de creació de Franco di Francescantonio a l´entorn de l´obra de Joan Brossa. Banda sonora i música original. 2001; Woyzeck de G. Buchner. Dir. Àlex Rigola. Teatre Romea. Banda sonora i música original. 2001; Un cop baix de Richard Dresser. Dir. Àlex Rigola. Sala Beckett. Banda sonora i música original. 2000; Titus Andrónic de Shakespeare. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. Banda sonora i música original. 2000; Les variacions Goldberg de G. Tabori. Dir. Àlex Rigola. TNC Sala Tallers. Banda sonora i música original. 2000; Vacanze de Zoco Teatre espectacle de creació dins del Festival de teatre visual i de titelles de Barcelona 2000. Espai sonor; El amor brujo de Manuel de Falla (voce recitante) amb l’Orchetra simfonica di Milano al Teatro Giuseppe Verdi de Milà. 1998.


30

Àurea Márquez

és... Conxa

Llicenciada en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona.

Teatre: Vida privada de Josep Maria de Sagarra. Dir. Xavier Albertí. Teatre Lliure. 2010; La música segona de Marguerite Duras. Dir. Lurdes Barba. Círcol Maldà. 2010; Informe per a un policia volador de Mercè Sarrias. Dir. Miguel Casamayor. Sala Muntaner. Projecte T6. 2009; Mort de dama de Llorenç Villalonga. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Petita. 2009; Dublin Carol de Conor McPherson. Dir. Manel Dueso. Sala Beckett. 2008; Tornar a casa de Harold Pinter. Dir. Ferran Madico. CAER. TNC Sala Petita. 2007; Hedda Gabler de Henrik Ibsen. Dir. Pau Carrió. Biblioteca de Catalunya. 2007; Saló Primavera de Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé. Dir. Lurdes Barba. Sala Muntaner. 2007; Els estiuejants de Gorki. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2006; Al vostre gust de Shakespeare. Dir. Xicu Masó. Grec 2005; Santa Joana dels escorxadors de Brecht. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2004; Ganivets a les gallines de David Harrower. Dir. Antonio Simón. TNC Sala Tallers. 2001; Un tramvia anomenat Desig de Tennessee Williams. Dir. Manel Dueso. Teatre Romea. 2000. Nominada al Premi Max a la Millor Actriu de Repartiment; Titus Andrònic de W. Shakespeare. Dir. Àlex Rigola. Teatre Zorrilla de Badalona. Grec 2000; Ultramarins de Paco Zarzoso. Dir. Yvette Vigatà. 1999. Premi de la Crítica a la Millor Actriu; L´Héroe de Santiago Rusiñol. Dir. Ferran Madico. Teatre Romea. 1998; Zowie de Sergi Pompermayer. Dir. Lluís Homar. Teatre Lliure. 1997; La venda de Lluïsa Cunillé. Dir. Yvette Vigatà. 1997; La serventa amorosa de Carlo Goldoni. Dir. Ariel García Valdés. Teatre Lliure. 1997; El Rey Juan de William Shakespeare. Dir. Calixto Bieito. Teatro de la Abadía. 1996; De poble en poble de Peter Handke. Dir. Joan Ollé. 1996; Canvis de Toni Martín. Dir. Pere Anglas. 1996; Amfitrió/Anfitrión de Molière. Dir. Calixto Bieito. Teatre LLiure/Teatro Lara. 1995; Treballs d’amor perdut de William Shakespeare. Dir. Ferran Madico. 1995; Tanca els ulls i pensa un desig de Xavier Company. Dir. Anna Ullibarri. 1994; Per molts anys de Marc Camoletti. Dir. Frederic Roda. 1994; El vals dels desconeguts de Raimon Àvila. Dir. Pere Planella. 1994; Després de la pluja de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. 1993; Yvonne, Princesa de Borgoña de Witold Gombrowicz. Dir. Josep Maria Mestres. 1993; Mareig de Jordi Sánchez. Dir. Núria Furió. 1992; Alfons Quart de Josep Maria Muñoz Pujol. Dir. Jordi Mesalles. 1990.

Televisió: entre d’altres, Ventdelplà, Les veus del Pamano, Jet-Lag, Majoria absoluta, El cor de la ciutat, Laberint d´ombres, Pirata (TV-movie dirigida per Lluís Maria Güell), Poble Nou.

Cinema: En la ciudad de Cesc Gay. 2003; El perquè de tot plegat de Ventura Pons. 1995.


31

Rosa Cadafalch és... Tia Encarnació

Títol d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre de Barcelona. Va debutar el 1985 com a protagonista femenina del Cyrano de Bergerac dirigit per Josep Maria Flotats el 1985. Ha realitzat nombrosos recitals poètics, especialment amb obres de Miquel Martí i Pol.

Treballs més recents i destacats de teatre: Kvetch de Steven Berkoff. Dir. Pep Pla. 2010; Sol, sota el sol de F. Trabal. Dir. Artur Trias. 2009; La Dama de Reus d’Ambrosi Carrion. Dir. Ramon Simó. 2008; L’home, la bèstia i la virtut de Pirandello. Dir. Pep Pla. CAET – TNC Sala Petita. 2008; Leonce i Lena de G. Büchner. Dir. Pep Pla. 2007; El ventall de Lady Windermere d’O. Wilde. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2007; Aigües encantades J. Puig i Ferreter. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Gran. 2006; ¡Hombres! Cía. M de Misògines. Dir. Sergi Belbel. 2005; El camp de Martin Crimp. Dir. Toni Casares. 2005; La dona com a camp de batalla de M. Visniec. Dir. Pep Pla. 2004; Tatuatge de Dea Loher. Dir. Pep Pla. 2003; 11 set. 2001/ Les Troianes. Adaptació: M. Vinaver. Dir. Ramon Simó. TNC. 2002; Oblidar de M. Laberge. Dir. Lurdes Barba. 2001; Les Troianes dÉurípides. Versió: J.P. Sartre. Dir. Pep Pla. 2001; Ànsia de Sarah Kane. Dir. X. Albertí. 2000; El malentès dÁ. Camus. Dir. A. Simón Rodríguez. 2000; Collar de cranis de J. Brossa. Dir. Beno Mazzone. 2000; Platja negra de Jordi Coca. Dir. Lurdes Barba. 1999; A la jungla de les ciutats de B. Brecht. Dir. Ricard Salvat. 1998; Després de la pluja de S. Belbel. Dir. Sergi Belbel. 1993.

En televisió ha fet intervencions puntuals en moltes sèries, com ara: Vida privada, Estació dénllaç, Sitges, Jet lag, Mirall trencat, Ventdelplà, Hospital Central.

També ha participat en les pel·lícules Pa d´àngel de Francesc Bellmunt, Un parell dóus de Francesc Bellmunt i La teranyina d’Antoni Verdaguer.


32

Eduard Muntada és... Oncle Ramon / Mossèn Miquel

Va néixer a Tremp (Pallars Jussà) l’any 1960. Es va formar a l’Aula de Teatre de Lleida, fent teatre infantil i juvenil i en converses de bar i sopars amb Joan Ollé, Joan Anguera, Xavier Ariza i Carles Martínez. Ha realitzat també cursos, tallers i monogràfics amb Joan Ollé, Jordi Messalles, Frederic Roda, Elisa Crehuet, Marcel·lí Antúnez, Xavier Albertí i Xavier Ruano. Com a actor ha format part de companyies i grups com Teatre Estable de Lleida, Zum Zum Teatre i Boulevard Espectacles. Entre les diferents produccions en les que ha participat destaquen: Ricard III de William Shakespeare. Dir. Xavier Albertí; Assassins de Sondheim. Dir. Ricard Reguant; Les trapelleries d’Escapí de Molière. Dir. Artur Trias; L’aigua de Jesús Moncada. Dir. Xicu Masó; Magnòlies negres de Mercè Rodoreda. Dir. Llàtzer García / Oriol Tarascón; Doble contra senzill de Maria Barbal. Dir. Miquel Gòrriz; Moby Dick de Herman Melville. Dir. Luca Radaelli; L’home dels coixins de Martin McDonagh. Dir. Xicu Masó; Cyrano de Bergerac. Dir. Pep Pla; El jardí dels cinc arbres, a partir de textos de Salvador Espriu. Dir. Joan Ollé. Muntada també ha treballat com a director en diversos muntatges: Descontes i menú de contes, amb Xip Xap. A la companyia Festuc la va dirigir en els muntatges El soldadet de Plom, Le malade imaginaire, Le farce en farse i Le bourgeois gentilhome, mentre que a The power of peace de Xavier Baulies va posar-se al capdavant de la Camerata Coral de Sant Cugat, Increpación Danza i Carme Sansa. Del mateix autor, també ha dirigit Instint Mozart, amb Camerata Coral de Sant Cugat, O.B.C., Orquestra del Teatre Lliure, Increpación Danza, Pepe Hevia, Pere Arquillué i Mercé Pons. Altres obres que ha portat als escenaris són: La gàbia daurada, una òpera amb llibret de Pere Pena i música de David Esterri; Les noces de Ramon Berenguer i Peronella de Felip Gallart amb els Moros i Cristians de Lleida; Una fantasma com en hi ha poques de Màrius Torres; Oliver Twist de Charles Dickens, i Alícia amb Catacrac. Finalment també ha treballat amb Encara Farem Salat a Aladí, Pere sense por i La Bogeria de Narcís Comadira. També ha estat profesor de l’Aula de Teatre de Lleida, i fundador i professor de Zum-zum Escola de Teatre. Ha impartit tallers a la Universitat d’Estiu del Pallars i l’Urgell i cursos a diferents centres docents (escoles i instituts) de Lleida i província i Barcelona. També ha ofert els seus serveis en tasques socials donant tallers de teatre per a sord-muts (Llar de Sant Josep, Lleida) durant quatre anys i per a deficients (síndrome de Down), tres anys.


33

Roger Casamajor és... Jaume / Mateu jove

Nascut el 1976 a la Seu d’Urgell. Estudia al Col·legi del Teatre i a l’Institut del Teatre de Barcelona.

Teatre. Comença la seva carrera a Andorra amb la companyia Somhiteatre (Farses medievals, El xal, Festeja’m, El bon doctor, La boda dels petits burgesos). També ha intervingut a: Play, de John Davidson. 1998; Carnaval de Jordi Galceran. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 2006. Al TNC: El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh. Dir. Josep Maria Mestres. 2003; Jo sóc un altre! d’Esteve Soler. Dir. Tamzin Townsend. Projecte T6. 2006; La nit més freda. Veus a l’exili. Dir. Teresa Vilardell. 2009.

Televisió. Ha participat a les sèries Infidels, Los hombres de Paco, Via Augusta, Àngels i Sants, Ventdelplà, Temps de silenci, Crims i Nissaga, l’herència. I a les TVmovies Després de la pluja, Camps de maduixes, Sincopat i La Sucursal.

Cinema. Va destacar al seu debut com a protagonista d’El mar, d’Agustí Villaronga (2000), amb qui ha repetit a Pa negre (2010), per la qual ha guanyat el premi Gaudí al millor actor secundari. Altres treballs: El coronel Macià de Josep Maria Forn. 2007; El laberinto del fauno de Guillermo del Toro. 2006; Locos por el sexo de Javier Rebollo. 2006; Amor idiota de Ventura Pons. 2005; Nubes de verano de Felipe Vega. 2004; La Casita Blanca. La ciutat oculta de Carles Balagué. 2002; Guerreros de Daniel Calparsoro. 2002; L’illa de l’holandès de Sígfrid Monleón. 2001; Salvajes de Carlos Molinero. 2001.

www.rogercasamajor.com.

Annabel Castan és... Delina

Curs d’Art Dramàtic a l’escola Col.legi de Teatre de Barcelona )1999-2002).

Teatre: El mal de la joventut. Cia. Les Antonietes. Dir. Oriol Tarrason. 2009; Doble contra senzill. Celler d’Espectacles de Lleida. Dir. Miquel Górriz. 2008; Magnòlies Negres. Cia. Les Antonietes. Dir. Oriol Tarrason. 2008; L’Aigua. CAET. Dir. Xicu Masó. 2008; Oliver Twist. Cia. La Remoreu. Dir. Eduard Muntada. 2007; Una noche con Baudelaire. Teatre Llantiol. Dir. Maria Ibars.


34

2006; Hansel i Gretel. Centre de Titelles de Lleida. TNC. Dir. Joan Andreu Vallvé. 2005; Treballs d’amor perdut. Teatre Estable de Catalunya. Dir. Raimon Molins. 2004; Baal. Teatre Tantarantana. Dir. Abel Coll. 2003; Les Quatre bessones. Dir. Raimon Molins. 2002

A la televisió, ha fet intervencions a les sèries El cor de la ciutat i Lo Cartanyà.

Marina Barberà és... Conxa adolescent / Elvira

Curs de preparació actoral a l’Espai de teatre de la Universitat de Lleida, 2005/2006. Estudia interpretació en especialitat de text a l’Institut del Teatre de Barcelona. A l’Espai de teatre de la Universitat de Lleida, 2005/2006: Obra coral: Hèrcules i l’estable d’Augia. AEM-Belles Arts de Lleida, des del 2003: Noia dels encants a Dos marits per una dona (2003); Matilde a Don Armando Gresca (2004); Doña Ainés a Don Quan Tanorio (2005); Gabriel i Marta a Els Pastorets, de Josep Mª Folch i Torres; Elisabeta a Els Pastorets, de Lluís Millà, Secretària Pèl-roja a Després de la pluja (2006); Mestra a La mala sang (2008); Míriam a L’amor entra per la finestra (2009).

Júlia Pedra

Marta Vidal

Carla Vives

Conxa petita / Angeleta

Max Figueres

Max Megias

Max Roca

Mateu petit / Jaumet


35

Sala Petita Del 26 de gener al 20 de març de 2011 Durada: 1 hora 50 minuts (espectacle sense entreacte) Horaris: Dimecres, 16.30 i 20 h; dijous 17 h; divendres, 20 h; dissabte, 17 h i 21.30 h; diumenge, 18 h. Preus: 10-26 € Col·loqui: divendres 4 de febrer Espectacle recomanat a partir de 14 anys Text editat per Proa Presentació de l’espectacle, del llibre, i de l’edició del text de l’editorial Columna a la Biblioteca Horta – Can Mariner (Sala d’Actes Pep Montanyès), amb la presència de Maria Barbal Dilluns 7 de febrer a les 19 h. En el marc de la iniciativa d’ofertes i descomptes culturals Set de Cultura, organitzada per Turisme de Barcelona i l’ICUB, el TNC ofereix entrades a 10 € per a la funció de Pedra de tartera de dimecres 2 de febrer a les 20 h. Més informació a: www.tnc.cat www.tnc.cat/facebook www.tnc.cat/youtube www.tnc.cat/twitter www.tnc.cat/issuu


36

Informació pràctica www.tnc.cat

Venda d’entrades i abonaments Tel·Entrada • www.telentrada.com • 902 10 12 12 • Xarxa d’oficines de Caixa de Catalunya de dilluns a divendres de 8 a 14.30 h • Caixer del vestíbul principal. Recollida d’entrades Taquilles del TNC Plaça de les Arts, 1 (Barcelona) 933 065 720 De dimecres a divendres, de 15 a 20 h Dissabtes de 15 a 21.30 h Diumenges, de 15 a 18 h Horaris especials per a les funcions de matí. L’hora abans de l’inici de les representacions, venda i recollida d’entrades exclusivament per a la funció d’aquell dia. Venda subjecta a disponibilitat. Tiquet Rambles Palau de la Virreina La Rambla, 99 (Barcelona) De dilluns a diumenge de 10 a 20.30 h Abonaments • www.telentrada.com • 902 10 12 12 (Tel·Entrada) • 933 065 720 (TNC) • Taquilles del TNC • Atenció a l’abonat: 933 065 707 [email protected] www.tnc.cat/abonat Grups: 933 065 707 [email protected] Servei educatiu: 933 065 740 [email protected] Empreses: 933 065 755 [email protected] Apropa Cultura: 933 065 740 [email protected] www.apropacultura.cat Accessibilitat. A totes les sales del TNC hi ha espais reservats per a persones que utilitzen cadira de rodes. Per tal de garantir una atenció adequada a les seves necessitats, és recomanable trucar al 933 06 57 20. Els vehicles que transporten minusvàlids tenen reservades places d’aparcament al carrer Padilla. Web accessible. Funcions amb audiodescripció.

Restaurant del TNC Gestionat per Singularis: Restaurant Obert de dimecres a dissabte, amb dos espais: - Restaurant per sopar i prendre una copa en

finalitzar les funcions. També amb menú d’entreacte.

- Espai per a dinars i sopars per a grups (amb reserva prèvia).

Cafeteria del vestíbul principal Oberta des d’una hora abans de l'inici de la funció fins a l'últim entreacte. Bar del vestíbul de la Sala Tallers Obert des d'una hora abans de les representacions.La Terrassa del Teatre Durant els mesos d’estiu, el Restaurant baixa al peristil per gaudir del bon temps a l’aire lliure. Informació i reserves: 933 065 729 [email protected] www.tnc.cat/restaurant

Llibreria del TNC Proa Espais Oberta des d’una hora abans de les representacions fins després de l’entreacte (excepte en les funcions matinals i escolars) 933 065 700 (ext. 243) [email protected] www.tnc.cat/llibreria

Visites guiades Dimarts i dijous de 10 a 13 h, cada hora. Preu: majors 18 anys, 5€; menors 18 anys, 3€ Grups reduïts (de 15 a 35 persones) Reserves: 933 065 749 [email protected]

Videoteca Compta amb el fons audiovisual del Centre Dramàtic de la Generalitat, de la Companyia Flotats i del TNC. Reserves: [email protected]

Com arribar al TNC Autobús. Línies 6, 7, 10, 56, 62, 92 i B21 Nit Bus: N0, N3, N7 i N9 Metro. Línia 1 (Glòries i Marina) Línia 2 (Monumental) Tramvia.T4 (Auditori Teatre Nacional) T5 (Glòries) Bicing. Meridiana/Padilla i Padilla/Ribes Taxi. Padilla/Meridiana i Sancho d’Àvila/Meridiana Renfe. Clot i Arc de Triomf Autocar. Estació del Nord Pàrquing. Carrer Padilla (preu especial) amb accés directe al TNC. Accés a la Sala Tallers L’accés a la Sala Tallers i a les taquilles d’aquesta sala és pel carrer Padilla, cantonada carrer Ribes.


37

Pedra de tartera Maria Barbal. Adaptació teatral de Marc Rosich · 2019-04-26 · Pedra de tartera...

Documents

Transcript of Pedra de tartera Maria Barbal. Adaptació teatral de Marc Rosich · 2019-04-26 · Pedra de tartera...