Guia Pedra de Tartera

Pedra de tartera: Introducció a l'estudi i anàlisi. Pura Santacreu.

D. FILOLOGIA CATALANA

DIÀLEG ENTRE L'ESCRIPTOR

I ELS LECTORS JOVES

2010

Pedra de tartera de Maria Barbal

Introducció a l'estudi i anàlisi de l'obra: Pura Santacreu.


ÍNDEX 1.-Maria Barbal, l'autora de Pedra de tartera 1.1-Qui és? 1.2-Què ha escrit?

1.3-Què escriu i com escriu? 1.4-Selecció d'entrevistes i opinions de l'autora sobre Pedra de tartera 1.4.1.-Qüestions a Maria Barbal (Carles Cortés) 1.4.2.-Entrevista: Maria Barbal rep el premi Jaume Fuster, que concedeixen per votació els membres de l'AELC (Ignasi Aragay) 1.5.-Adaptació teatral de la novel·la 2.- Pedra de tartera 2.1.-Preàmbul 2.2.-Àmbit geogràfic: els Pallars 2.3.-Àmbit lingüístic: subdialecte nord-occidental 2.4.-Introducció a l'anàlisi narratiu de l'obra: 2.4.1.-Gènere 2.4.2.-Argument i tema 2.4.3.-Estructura 2.4.4.-Narrador i personatges 2.4.5.-Temps i espai 2.4.6.-Estil literari 2.4.7.-Relacions amb altres obres literàries 2.4.7.1.-Obres de l'autora 2.4.7.2.-Obres d'altres autors 3.-A l'entorn de la novel·la: activitats interdisciplinars 3.1.-Llengua 3.2.-Geografia 3.3.-Història 3.4.-Psicologia i sociologia 4.-Pàgines webs 4.1.-Sobre Maria Barbal 4.2.-Sobre l'obra 4.3.-Vídeos 5.-Altra manera de llegir: els itineraris literaris 6.-Bibliografia


1.-

1.1.-QUI ÉS?

Maria Barbal va néixer a Tremp, capital del Pallars Jussà, comarca lleidatana,afinaldel’any1949.Ellamateixaexplica: ”Sóc una dona. Nascuda a Tremp, i per tant, trempolina. He viscut la infantesa i primera joventut al Pallars. Centenars de dies al Jussà i uns centenars d’hores al Sobirà.”

Considera un privilegi, quan era infant, haver pogut jugar al carrer en llibertat, el contacte amb el treball de la pagesia i la natura. ”Els pares em van donar el que ells no havien pogut tenir: instrucció des de ben xica; però eren els anys cinquanta i els centres escolars respiraven submisos, el català hi era ignorat. També a diferència dels pares, vaig viure amb la despreocupació de qualsevol feina necessària que no fos estudiar. El meu germà i jo, com la majoria de nens i nenes de Tremp, vam aprendre a nedar al pantà de Sant Antoni. Ja som a l’època de les vacances, però les millors vam tenir-les els primers anys, a la vall d’Àssua, a casa de la padrina, quan encara hi havia terra sembrada i bestiar per aviar. Una mica lluny, com si fos un joc sense esforç, vaig conèixer les feines pròpies de l’estiu. Segar, gavellar, batre... Era el final d’una època que, quan vaig complir dotze anys, ja havia acabat per a la casa de la meva mare, en hores de gran afluència de famílies des de la muntanya cap a les ciutats.”


Per continuar estudis de batxillerat passà a viure a Barcelona, on estudià Filosofia i Lletres a la Universitat Central fins a l’any 1971, en què es llicencià. Llavors va iniciar la seva dedicació a l’ensenyament: ”La meva va ser, només, una migració cultural. Vaig arribar a Barcelona als catorze anys, el 1964, per continuar el Batxillerat. Aleshores no sabia que esdevindria la meva ciutat. Aquest fet es va produir molt més tard, quan ja havia acabat Filosofia i Lletres a la Universitat Central i em decidia a buscar feina en el camp de l’ensenyament”

Després de versos i algunes narracions, cap als trenta anys escriu la seva primera novel.la, Pedra de tartera, amb què va guanyar el premi Joaquim Ruyra 1984, i amb la qual es va donar a conèixer: Feia temps que m’agradava escriure, però aquesta era una preocupació instintivament íntima, de què no acostumava a parlar. ”Recordo uns versos en un bloc quadriculat, devia tenir tretze o catorze anys. D’aleshores són també unes llibretes on recollia un diari. Quan amb les companyes de l’Institut Montserrat vaig viatjar a Castella, prèviament el pare me n’havia demanat un reportatge. El seu amor per la terra i les persones, per la lectura, per les anècdotes, per les paraules, el compto definitiu en el fet que jo comencés a escriure.”

Tot i la dificultat d’alternar la professió, l’escriptura i la maternitat, des de l’any 1985 ha publicat cinc novel.les i tres llibres de contes, a més de la producció infantil i la redacció sovintejada d’articles i de reflexions que han estat matèria de xerrades.

La seva obra editada s’agrupa en quatre apartats: novel.la, contes per a lectors adults, col.laboracions a la premsa i contes infantils. La novel.la és el gènere en el qual se sent més còmoda i pel qual ha rebut molt de reconeixement. Així, Pedra de tartera, a més del premi Joaquim Ruyra 1984 -ja esmentat-, ha estat mereixedora del Premi Crexells 1985 i el Premi de Literatura Juvenil Generalitat Catalunya del mateix any. Al seu torn, Càmfora ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Literatura Catalana 1993, el Premio de la Crítica Literaria de Narrativa Catalana (Espanya) 1993 i el Premi de la Crítica de Serra d’Or, també de 1993.

Els temes preferits per l’autora són la maduresa personal en el temps a través de l’experiència provocada pels canvis o migracions (camp-ciutat); la complexitat de les relacions humanes (de parella, pares-fills i d’amistat), i els matisos dels sentiments. Pel que fa als motius que l’han empès a escriure, comenta: ”Hi ha més d’una resposta i, per tant, cada una conté només una part dels motius, encara que qualsevol d’aquestes parts és suficient per escriure. Escric perquè m’agrada. Perquè és una manera de viure sota d’altres pells. És a dir: per ser qui no sóc i fer allò que no faig, segurament un intent de transvestisme i d’inconformisme. Escric per tenir la llibertat de dir el que no diria enraonant. Algunes hores, escric per necessitat.”


1.2.-QUÈ HA ESCRIT? Novel·la

· Pedra de tartera. Barcelona: Laia, 1985. Conxa, la protagonista, és la representant d'una generació de dones de poble dotades d'aquell secret orgull que les ha mantingut fermes en la tempestad del drama de la guerra civil espanyola. Originària de la comarca del Pallars, ella és pedra entre les pedres, el seu destí és desviat violentament fins a descarrilar rodolant en una Barcelona que li resulta desproporcionada.

· Mel i metzines. Barcelona: La Magrana, l990. LÁgustí neix en una família pagesa en un poble de muntanya. Com que no n´és l´hereu, es dedica a diverses feines, entre les quals la caça de talps amb metzines. La fi de la Guerra Civil láboca a una precària existència a França, que canvia de signe quan aprèn lófici de cuiner. Segona obra del conegut cicle novel·lístic de Maria Barbal ambientat al Pallars, que comença amb Pedra de tartera, Mel i metzines recrea la pagesia amb el personal vigor de láutora, i séndinsa en les dificultats de lámor fraternal i el sentit de la vida. · Càmfora. Barcelona: La Magrana, 1992. És una història d'amors i desamors, de gelosies i d'enveges, de tendreses i de dolor.

· Escrivia cartes al cel. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1996. Un home gris, culte, de bona família, fill d'un pare dèspota i influent, segresta una classe de pàrvuls d'una escola. Per què? Maria Barbal, a través de recursos literaris diversos i des d'angles imprevistos refà la història i s'interroga sobre la condició humana.

· Carrer Bolívia. Barcelona: Edicions 62, 1999. És una novel·la de maduració dels dos protagonistes que emigren de Linares al barri del Besòs de Barcelona. El Néstor, que esdevindrà un capdavanter en la lluita obrera contra la dictadura franquista, i la Lina, que viu en un segon pla, criant la filla, activa al Centre Social del barri, estudiant, en un ambient senzill i amistós. Els lligams amb la ciutat d'origen són encara importants en el seu present i després de l'exili a França, la rebel.lió de la filla adolescent i la consolidació d'algunes relacions, tindran part essencial en el desenllaç.

· Cicle de Pallars. Barcelona: La Magrana, 2002. Cicle del Pallars aplega les tres novel·les de Maria Barbal, Pedra de tartera, Mel i metzines i Càmfora, ambientades, en part o totalment, en el seu Pallars natal, l’àmbit geogràfic que emmarca la primera part de la seva obra. L’element clau d'aquesta trilogia són els personatges, el seu procés de maduració, que els acosta a un punt de saviesa vital. La prosa és precisa, sòbria; la tendresa matisa l’estil depurat, essencial de l'autora, que ha esdevingut, sens dubte, una referència obligada de la novel·lística catalana actual.


· Bella edat. Barcelona: Edicions 62, 2003. Fidel Sala, un escriptor que ha fet fama als Estats Units, decideix tornar a la seva ciutat nadiua, al costat del mar. Allí retroba Simoneta Vega, una amiga d'infantesa, infermera de bellesa singular; i coneix Alexandre Peris, un professor tímid i sensible.

. · País íntim. Barcelona: Columna, 2005. Planteja les difícils relacions entre una filla i una mare, una mare possessiva a qui li costa manifestar els sentiments, que està condicionada per uns tràgics esdeveniments familiars ocorreguts durant la guerra civil al seu petit poble de muntanya. Tot això marca profundament la manera de ser de la filla, que veu en cada acció, en cada pensament, en cada relació, la presència de la mare. A la vegada, retrata l'evolució dels últims 50 anys del nostre país, a partir de la relació mare-filla i de les seves vivències: del despoblament rural a l'arribada de les estacions d'esquí, de la Barcelona grisa de principis dels anys 60 a la Barcelona que viu l'arribada de la llibertat. Però també fa un recorregut que va de la complexa convivència en els petits pobles entre vencedors i vençuts de la guerra civil a l'afany de les generacions actuals de superar el trauma.

· Emma. Barcelona: Columna, 2008. Recull el cas dels tres joves que van cremar una indigent en un caixer el desembre de 2005. L'autora ofereix una mirada crítica sobre la societat i dóna una resposta fictícia al fet. La malaltia i la tristesa predominen al llarg de l'obra i faran que es trenqui la relació entre la protagonista, Emma, i en Denís, que apareix a la vida de l'Emma quan ella se sent desesperada com a dona.

Prosa

· Camins de quietud: Un recorregut literari per pobles abandonats del Pirineu. Barcelona: Edicions 62, 2001. Narrativa breu

· La mort de Teresa. Barcelona: Empúries, 1986.La Ventureta rep el consell de la seva àvia que no deixi que la casin gaire jove. L’adolescent Aurora descobreix “la mel dels petons i el desig del cos” amb l’Enric de cal Peiró. Cinquanta anys més tard, en Cristòfol recorda la festa major en què no va atrevir-se a festejar la Rita, de qui no sap què se’n va fer... Aquests són alguns dels personatges que habiten la formidable sèrie de narracions sobre l’insondable paisatge humà del Pallars, l’esperit del qual ha immortalitzat el geni literari de Maria Barbal en les seves aclamades novel·les Pedra de tartera, Mel i metzines, Càmfora i País íntim. · Ulleres de sol.Barcelona: La Magrana, 1994; Barcelona: Columna, 2008. Cinc petites novel·les bellíssimes, subtils i àgils, plenes de maduresa, solidesa i encant. Cinc narracions, cada una d'elles diferent, totes enllaçades per un tènue fil, escrites amb tendresa i concisió.


· Bari. Barcelona: La Magrana, 1998. Cinc relats quotidians que destil·len una certa ironia i que volen ser un homenatge als animals que, amb la seva companyia, ens fan sentir menys sols i més persones. Des del punt de vista de la gent o des de l'animal, veureu com el fer dels uns i els altres influeix en els sentiments i els estats d'ànim de tots dos.

. Narrativa infantil i juvenil

· Pampallugues. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1991. · Des de la gàbia. Madrid: Edelvives, 1992. · Espaguetti Miu. Barcelona: La Magrana, 1995; Barcelona: Barcanova, 2008

Teatre

·L'helicòpter.Barcelona:Edicions62,2000. Premis

! Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil (1984): Pedra de tartera. ! Premi Joan Crexells (1985): Pedra de tartera. ! Premi Literatura Catalana de la Generalitat, creació per a públic jove

(1986): Pedra de tartera. ! Premi de la crítica, de narrativa catalana (1992): Càmfora. ! Premi Nacional de Literatura Catalana, de narrativa (1993): Càmfora. ! Premi de la Crítica Serra d'Or, de novel·la (1993): Càmfora. ! Premi Cavall Verd-Blai Bonet, de narrativa (2000): Carrer Bolívia. ! Creu de Sant Jordi (2001) ! Premis Literaris de Girona-Prudenci Bertrana, de novel·la (2005): País

íntim. ! Premi Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalana (2009): per la

seva trajectòria.

Llengües a les quals ha estat traduïda la seva obra

Alemany, asturià, castellà, eslovè, francès, neerlandès, portuguès, romanès.

Altres dades literàries

Ha estat antologada dins Narradors de ponent, 1987 i Dones soles: 14 contes, 1995. Ha participat en el volum col·lectiu Barceldones, 1989. Ha estat Escriptora del Mes de la ILC- novembre 1993. El text de Pedra de tartera, amb dramatúrgia de


Joaquim Vilà i Folch, va ser publicat el 1991 per Ed. 62 dins la col·lecció de teatre El Galliner.

1.3.-QUÈ ESCRIU I COM ESCRIU?

Al llarg de la seva trajectòria com a escriptora, Maria Barbal reconeix que ha passat de l’escriptura més o menys espontània i feta de cop, a l’escriptura més elaborada i pensada que, alhora, representa més esforç. Pel que fa a la inspiració, creu que efectivament hi ha dies en què escriure és més fluid, tot surt més bé i més de pressa, i, en canvi, d’altres en què no surt res o tot costa molt més; en qualsevol cas, considera que aquesta “inspiració” t’ha de trobar escrivint, treballant, perquè si no, no serveix de res. Quant a les idees de partida d’un conte o d’una novel.la, diu que els motius perquè arribin són molt variats: una notícia que sorprèn per algun motiu (encara que no sigui tan impactant com moltes d’altres(; una persona que es coneix o s’observa en alguna ocasió, i queda voltant pel cap lligada a alguna història coneguda; un tema que interessa i al qual es va donant voltes fins que agafa forma d’història i personatges per explicar.[...]

Pel que fa a lectures i gustos literaris, Maria Barbal recorda que de joveneta llegia literatura de consum, llibres d’aventures d’El Coyote i d’altres que tenia el seu pare. Ha llegit molt i té clar que el que ha llegit ha influït en la seva obra, però no reconeix influències clares i directes d’un autor determinat; no fa un plantejament elitista de la literatura i no s’amaga d’haver llegit, com dèiem, obres de consum popular: ”Sóc una gran lectora de novel.les. Si m’agraden, ja poden ser llargues... En segon lloc, m’agraden els contes; si són llargs millor. Si són curts no m’entusiasmen


(a no ser que siguin molt brillants(, perquè se m’obliden de pressa i no assaboreixo el recorddelalectura. Quant a la poesia, sóc una lectora molt variable. M’agrada llegir-ne en moments molt determinats. M’agrada també rellegir un poema i sentir-lo com a meu, adonar-me que expressa alguna cosa que jo sento. La poesia la considero un plaer de sibarita. L’assaig sobre temes concrets, per exemple la sociolingüística, també m’interessa.”

Normalment, quan comença a escriure, ja coneix el final de la història que vol explicar. Parteix d’un mínim esquema que va seguint, però sí que pot ser que, a mig escriure, quan els protagonistes van agafant gruix, van enfortint-se com a personatges, segueixi en direccions una mica diferents de les que en un principi s’havia plantejat. Per exemple, referint-se a Carrer Bolívia (1999), l’autora diu: ”Jo em proposo fer una novel.la, però no amb una intenció determinada de tocar un tema històric. No hi és mai. La història em ve per una altra via. [...] Una que s’hi nota ben poc, en sóc conscient. Volia explicar el procés invers del que abans ja havia parlat [referint-se a camp-ciutat]: una noia jove que deixa la ciutat per anar a viure a un poble, per tenir més contacte amb la natura. Aquest era un dels meus impulsos literaris.”

Al principi, l’opinió dels crítics li interessava i neguitejava molt. Hi pensava i hi donava voltes dies i dies. Ara, no tant. Valora molt la crítica ben feta, de persones que han llegit el llibre amb atenció. Hi ha crítiques que semblen fetes més a corre cuita, destaquen un parell de passatges del llibre i els lliguen de manera que l’autor no hi reconeix la seva obra. De fet, l’opinió dels crítics l’ha sorpresa de vegades perquè s’ha trobat amb classificacions de la seva obra que no s’esperava. Per exemple, de Pedra de tartera es va dir de seguida que era una novel.la rural, i de Carrer Bolívia, una història sobre la immigració a Catalunya. Quan Barbal va publicar Càmfora (1992), Ramon Solsona, en la crítica que en va fer al diari Avui, comentava: ”És una història d’homes i dones que dubten entre la vida escarrassada al terrer i la redempció a ciutat. Jo crec que l’autèntic món de l’escriptora no és el Pallars, que només és escenari, sinó la interiorització dels personatges, gent aparentment opaca que pren relleu literari quan els coneixem les costures més fortes i les esquerdes de l’ànima, el coratge i l’eixutesa de l’esperit. La mirada de l’autora s’atura en el pòsit d’incomprensió, sofriment i desarrelament que filtren la lluita i el treball de cada dia.”

Li agradaria ser capaç d’escriure una obra de teatre, però creu que li falta “fusta” dramàtica, que el teatre comporta donar per enteses moltes coses o donar-les a entendre només a través dels personatges, i que ella necessita explicar-ho molt més, li sembla que hi falten coses... Cal explicar més causa-efecte i crear més intriga. La novel.la, en canvi, es pot permetre suggerir i deixar temes i fets només apuntats. Considera que seria un repte per a ella poder-ho aconseguir. Però canviar de gènere costa molt, afirma. L’ofici compta, però tornes a ser aprenent quan fas el canvi.


Tot i això, no és el primer cop que li diuen que alguna de les seves obres podria transformar-se en una telenovel.la de les de gran audiència. De fet, ha seguit un curs de guionatge que li va resultar molt interessant i té escrita “la bíblia” de Pedra de tartera perquè hi ha interès a dur-la al cinema (recordem que Vilà i Folch ja va convertir-la en una obra teatral que va ser estrenada l’any 1989). Veure la representació del que ella havia concebut com una novel.la amb una sola veu narrativa li va resultar sorprenent i interessant, encara que no va ser el desencadenant del seu interès per escriure una obra de teatre.

També li agrada treballar en projectes col.lectius, perquè suposa un esforç d’adaptació a un projecte que no ha pensat un mateix i obliga a una mena de gimnàstica intel.lectual que, com la corporal, sovint costa posar-s’hi, però fa sortir dels moviments rutinaris, manté en forma i resulta saludable de tant en tant. De vegades el resultat sorprèn perquè es veu que un mateix projecte ha estat interpretat de maneres diferents per la gent que hi participa, tal com li va passar amb Barceldones. En paraules de R. Solsona: ”La prosa és precisa, molt sòbria. No abusa dels adjectius i defuig tota mena d’ornamentació. Al contrari, l’estil és depurat, essencial, nu. Però és ric de plasticitat i el llenguatge és esplèndid, amb un ús vigorós i mai abusiu de formes dialectals. L’extrema contenció de Maria Barbal té les virtuts concentrades de la gota que regalima després de la pluja: clara, fresca, lluminosa, amb espurnes de diamant i el tremolor delicat de l’aigua humil que és el batec líric d’uns personatges quasi anònims.”


1.4.-SELECCIÓ D'ENTREVISTES I OPINIONS DE L'AUTORA SOBRE PEDRA DE TARTERA1

1.4.1.-Qüestions a Maria Barbal (Carles Cortés) [...] Pedra de Tartera va representar la benvinguda de Maria Barbal a les lletres catalanes, amb el reconeixement rebut als Països Catalans i en l’àmbit internacional, cosa que sens dubte va marcar la seua trajectòria. En una entrevista que vaig tenir el gust de realitzar fa un temps a Maria Barbal, ens va dir coses que poden ser una bona síntesi de com veu la seva pròpia obra. Per exemple, i aquesta frase serveix ja com a primera qüestió, digué: « Vaig escriure la primera novel·la, Pedra de Tartera, sense cap consciència ni cap pretensió ».

Què ens podries comentar, d’això? Com vas escriure Pedra de Tartera?

Maria Barbal. Abans de respondre’t, voldria donar les gràcies a moltíssimes persones : en primer lloc a totes les que han permès que aquest llibre avui sigui rebut a França pels estudiants i que han fet possible que estem aquí reunits i el meu llibre rebi l’interès d’estudiosos i de professors, a més de la calidesa que m’heu donat tots. També a l’Anne Charlon, aquí present, una traductora molt discreta però que sempre em dona suport. I a tots vosaltres, a cadascun de vosaltres.

Pel que fa a la teva pregunta, manca un adjectiu: « sense cap consciència d’escriptora ». Jo vaig escriure la meva primera novel·la d’una manera força espontània, sense pensar que l’havia d’acabar per publicar, que és un element característic quan tens aquesta consciència d’escriptora. Per què? Doncs perquè com ha quedat palès en moltes intervencions, el llibre sorgeix de la necessitat d’expressar una ferida que ve de la història del nostre país i que va tenir conseqüències individuals i familiars. La necessitat d’expressar una cosa tan senzilla com la vida d’aquesta protagonista em va moure a escriure la novel·la. Com que jo era una persona amb uns estudis relacionats amb la llengua, que estimava la lectura i la literatura oral, vaig escriure un llibre. La meva consciència d’escriptora comença a partir de la rebuda de Pedra de Tartera, després de la publicació i amb les primeres crítiques.

Quant a la “pretensió”… no n’hi havia cap, si no és la d’escriure la novel·la.

Enric Sullà. Hi ha però una cosa que pot sorprendre. El llibre el vas presentat a un premi de literatura juvenil, el Joaquim Ruyra. Com s’explica?

1 La selecció pretén donar una primera idea clara i precisa del què pensa Maria Barbal sobre la seua

novel·la. Hi ha moltes entrevistes a l'autora, tant a l'Avui com a La Vanguardia, sobre l'èxit de Pedra de tartera, bé en el moments de la publicació, bé per les traduccions i la Fira del Llibre a Frankfurt, i totes es poden consultar on line.


MB. Una mica per inexperiència i manca de coneixement del panorama literari del moment. Podria haver anat a una editorial i proposar-ne la publicació, però això em semblava una mica fred perquè jo no estava connectada amb cap editorial, ni amb cap editor o autor. Presentar-la a un certamen literari suavitzava la proposta, però el llibre no arribava al centenar de pàgines i els certàmens destinats a adults especificaven que calia una extensió mínima de 200 folis. Fins que vaig veure al Serra d’Or una proposta de Joaquim Ruyra, de l’editorial Laia, que demanava llibres que parlessin del món, de la història, de les persones, i l’extensió havia de ser al voltant de 100 a 150 fulls. Vaig pensar que hi cabia, tot i tractar-se d’un premi juvenil. Per a mi va ser una sortida i un gran pas. Carles Cortés. S’ha dit que a la novel·la hi trobem molts elements biogràfics o reals que pertanyen al teu passat i al teu present, ja que no has trencat el lligam amb Tremp. En la nota biogràfica que se’t consagra a la pàgina web de l’Associació d’Escriptors de la Llengua Catalana es llegeix : « va passar la seva infantesa al Pallars, un fet que va marcar les seves primeres narracions i que amb l’amor per la terra que li va transmetre el seu pare li va ajudar a veure el món d’una altra manera ». Quina és aquesta altra manera de veure el món ? Procedir de Tremp dóna una altra manera de veure’l? MB. Penso que sí. Qualsevol lloc on haguem passat part de la nostra vida, sobretot si es tracta de la infantesa i dels anys que l’hi segueixen, encara més si hi hem tornat, determina, marca i configura una manera de veure el món. En el meu cas no és que aquesta visió hagi de ser molt diferent de les altres, però una mica sí, per totes les característiques de paisatge, d’economia i de moviment humà que tenen i han viscut comarques com el Pallars Jussà, la capital de la qual és Tremp, i el Pallars Subirà, que és la pròpiament pirinenca i seria l’escenari de la novel·la. CC. Segurament per això, en publicar-la, vas incorporar un pròleg en el qual justificaves l’opció lingüística, i que va desaparèixer en les edicions posteriors. Què ha canviat en el mercat editorial o en el lector català perquè aquest pròleg ja no tinga sentit? MB. Quan el llibre obtingué el premi, des de l’editorial se’m va comentar que potser el títol era una mica problemàtic perquè molta gent no entendria el mot tartera. Van començar a trobar dificultats i volien que facilités la tasca a un possible lector ciutadà que se sentís sorprès i no sé si una mica agredit per un vocabulari que li seria estrany. Aquesta nota respon fonamentalment a això. Sona potser a disculpa i per això després es va retirar. M’ha estranyat saber que en algunes edicions ha tornat a aparèixer. Això pot ser resultat d’una meditació de la gent de l’editorial o bé d’una distracció, sincerament no he controlat prou aquest tema. En tots aquests anys jo vaig revisar el text dos cops ; un, quan va passar de Laia a Empúries ; i l’altre crec que va ser quan va passar d’Empúries a la Magrana. Aquí vaig fer algunes modificacions, vaig treure alguns mots i alguna descripció que em va semblar que no s’avenia amb la protagonista. De fet, a mesura que


em parlaven del llibre jo anava prenent consciència d’haver-lo escrit i d’algunes d’aquestes qüestions. Us confesso que a mi em costa llegir-lo, perquè fa més de vint anys que el vaig escriure i jo ara l’escriuria d’una altra manera. No canviaria l’argument, ni els personatges, només alguna sintaxi, substituiria o eliminaria alguns mots. Crec, però, que he de respectar l’escriptora que vaig ser. Alhora, aquests plantejaments me’ls faig precisament gràcies a què el llibre ha tingut vida fins ara, per tant ho considero una fortuna. El que passa és que en aquests anys jo he fet un entrenament com a escriptora i ara hi ha un cert distanciament amb aquesta manera d’escriure. CC. Enllaçant amb algunes d’aquestes idees, hem parlat dels premis que va guanyar Pedra de Tartera. Aquí és interessant recordar que Maria Barbal no s’ha presentat pràcticament a cap premi literari. Em va cridar l’atenció que en una ocasió Maria Barbal va destacar que « és obvi que els premis donen més facilitat de difusió », parlant de la novel·la, però curiosament els llibres posteriors no els va presentar a cap certamen. Les excepcions són Pedra de Tartera i País íntim, la primera i l’última novel·les. Pot ser sigui una coincidència, però pot ser interessant comentar que País íntim, que va guanyar el Premi Prudenci Bertrana, coincideix amb Pedra de tartera també en la temàtica. País íntim no és una segona part de Pedra de Tartera, però sí que hi ha una voluntat de revisió històrica o d’abordar un mateix període. Quina relació real hi ha entre País íntim i Pedra de tartera? MB. A País íntim la història és explicada per la néta d’aquesta Conxa. No és una continuació, la història de Conxa només és un rerafons. La neta explica la seva experiència amb la mare, l’Elvira, aquesta filla forta que apareix a Pedra de

tartera. A País íntim, l’Elvira parla alhora de la seva experiència amb la seva mare. Al darrere hi ha la història, que condiciona inevitablement la relació. No és una continuació, però el passat hi és present, condicionant. Jo no el volia tornar a treure, pero vaig veure que era indispensable. CC. Hi ha una qüestió que em sembla interessant en relació amb l’element històric, fonamentalment a Pedra de tartera però aplicable també a altres novel•les. Un cop vas parlar sobre la possible utilitat de la literatura en els processos de revisió històrica. Deies : « Estic d’acord amb la funció didàctica que té la literatura encara que no escric per alliçonar ». És una expressió molt interessant que voldria que ens comentares. Per què en aquestes novel·les, la primera i l’última, has volgut abordar un tema històric com el de la Guerra Civil? Hi havia, al darrere, una voluntat didàctica, una finalitat de divulgació històrica, o només buscaves fer ficció? MB. Aquesta paraula, alliçonar, em sona molt dura. Crec que en general l’escriptor de novel·la no busca ser didàctic. No dic que no pugui existir en algun cas, però en general no és l’objectiu. La meva intenció no és dir com haurien de ser les coses, però sóc molt conscient que enraono sobre el tema de la injustícia, que és un gran tema, present arreu, que sovint es relaciona amb la guerra però no sempre. Aquest tema a Pedra de Tartera queda molt subratllat, com a rerafons de la vida de la protagonista; a País íntim també hi és molt present, perquè la noia es planteja sempre el perquè: per què la seva mare es comporta amb ella com es comporta; i mentre, la mare es planteja per què li ha


passat el que li ha passat. Les respostes a aquests perquès només les té la vida, és a dir ningú. Sóc conscient que parlo d’això però no vull que ningú es vegi obligat a pensar d’una manera determinada. Montserrat Prudon. Dius que no hi havia voluntat d’alliçonar. Jo crec, però, que no escrius per a ser moralista, és a dir per donar lliçons. Però vulguis que no, en el teu text, la intenció de cara al lector hi és. Ell fa la interpretació; copsa alguna cosa, que potser no és exactament en la direcció que tu li donaves, però ell sí que hi veu la intenció. El que tu no fas és dir que una cosa estava bé o malament. A mi, per exemple, una de les coses que em va sobtar és quan Conxa diu: « ens volien fer sentir dolents », però en canvi ella no diu mai : « els dolents em van fer això ». La teva intenció de denúncia per boca de Conxa potser tu no l’has volguda, però el lector sí que l’ha captada. El que expliques tu, nosaltres ho interpretem a través de la lectura i, a la lectura, el lector hi va amb el seu cistell, amb el mocador de fer farcells i caminant… MB. Hi estic totalment d’acord. Aquesta és l’altra part, en la qual jo no m’hi vull posar, però en sóc molt conscient. A més hi poden haver lectures molt diferents d’un mateix text. Normalment no són gaire diferents, però n’hi poden haver. Justament pel farcell. Alguna persona em va arribar a dir: « Oh és clar, és que tu expliques la història des d’un bàndol determinat! ». I tant ! No he dit mai que no! CC. Has dit que intentes no rellegir Pedra de Tartera perquè canviaries moltes coses. Però com que de tant en tant ho has hagut de fer, tinc curiositat per saber quina escena de la novel·la s’ha imposat i s’ha convertit en la teva preferida. MB. Això connecta amb el que ja s’ha dit avui sobre un altre llibre meu, Camins

de quietud, que és un llibre de no-ficció, de recorreguts per pobles abandonats. I a Pedra de Tartera hi ha precisament un moment en què la protagonista recorda que la tia li diu: « vosaltres ja no morireu en aquesta casa ». Quan ho escolten, pensen que s’ha trastocat perquè és una persona gran i està a les acaballes. La tia parla de la casa que s’anirà cobrint de pols, i on s’anirà obrint la primera escletxa... Connecta amb el que tu dius sobre aquestes dues visions aparentment molt distanciades d’aquests pobles. A Camins de quietud jo vaig parlant del meu recorregut, en un to desenfadat, però el rerafons de Pedra de tartera hi és present, sobretot cap al final, que és el moment del viatge últim cap a Barcelona, quan abandonen la casa i el poble. Antoni Martí. Aprofitant que parlem de Camins de quietud, m’agradaria que ens expliquessis com sorgeix aquest llibre, precisament perquè trobo molt interessant la funció de les imatges en la narració. MB. De fet Camins de quietud sorgeix purament del gust de caminar, de conèixer pobles de les comarques que considero meves, els dos Pallars i alguna més que queda a prop; per aquest gust d’estar en la natura, de fer un trajecte que ja no es pot fer en vehicle normal i repensar la història a través de la visió d’un poble en runes amb algunes cases en peu que es renoven. Cases que s’han rehabitat a partir de famílies que tenien orígens en aquests llocs o bé famílies de


fora, sovint joves. Sorgeix de les ganes de conèixer aquests pobles i, és clar, de reflexionar després. I d’aquí surt, probablement, la part més literària. Enric Sullà. Quin és el poble de la Conxa? Hi ha algun poble que faci de referent de Pallarès o és un poble inventat, barreja de molts de diferents? MB. De fet, podria ser qualsevol poble del Pallars Subirà o, per què no, de l’Alta Ribagorça o de l’Alt Urgell. Podria ser fins i tot d’alguna altra banda. Ara, en la meva imatge interna, hi ha una vall en concret del Pallars Subirà, però podria haver estat una altra; hauria pogut ser la Vall de Cartabòs, la Vall Farrera, la Vall d’Àneu, la Vall d’Àssua… Qualsevol d’aquestes valls, perquè els pobles s’hi assemblen. De fet, quan Conxa és a l’església a Pallarès i pensa en l’ermita, diu que els àngels de l’ermita la miraven amb els seus ulls i li preguntaven si havia fet bondat. Si hi ha ulls probablement és Àneu.... Això vol dir que ella ha anat de la Vall d’Àneu a una altra vall. Però a una altra vall pròxima, perquè caminant amb l’oncle triga aproximadament un dia. CC. Hi havia una Conxa tal qual o és una barreja de diversos personatges? MB. Hi havia una Conxa tal qual, i jo partia de la imatge d’una persona real i d’un argument verídic d’uns fets històrics. Però és clar, aquí recordaria el que ja s’ha dit, que vaig escriure la vida i la història de moltes persones, de moltes famílies en una època determinada. CC. Potser el personatge existia, però també hi trobem coses teues. Tot i que són èpoques diferents, la protagonista arriba a Barcelona igual com vas fer tu, tot i que en el teu cas hi vas anar a estudiar i molt més jove… Però en els dos casos hi ha un canvi de lloc. En aquest sentiment de trasllat, no creus que hi poden haver elements teus biogràfics, conscients o inconscients? MB. Segur que sí. Justament en l’últim capítol crec que vaig traspassar la meva vivència de noia jove de Tremp, que va a estudiar a Barcelona i que veu les coses diferents, a aquesta protagonista, que és una dona vella i que té unes circumstàncies molt diferents i que es troba també en aquesta gran ciutat. Potser allò de la llet, dels gossos passejant, eren més experiències meves aplicables a la protagonista. CC. Has comentat que si haguessis d’escriure ara aquesta novel·la, canviaries coses, tot i que no ho faràs per fidelitat als teus orígens com a escriptora. Però si tinguessis la possibilitat de canviar alguna cosa, què canviaries? MB. Crec que no he pensat. No canviaria res, precisament perquè vaig ser molt fidel a la història d’una persona i després vaig veure que havia escrit una història molt semblant a la de moltes altres, tot i que ingènuament jo em pensava que escrivia una historia molt particular i molt personal. ES. De fet, quan apareix la novel·la l’any 1985, aquestes històries les coneixíem perquè a casa ens les havien explicades i sabíem que hi havia un bàndol dels vençuts.


Aleshores un dia t’adonaves que tu formaves part d’aquest bàndol, t’ho trobaves, perquè tu no ho havies decidit, i en prenies consciència. Hi ha dues coses en particular que trobo molt interessants en la novel·la: d’una banda, la manera de presentar situacions que es podrien generalitzar. Això és el que potser explica que la novel·la pugui tenir èxit a Alemanya o a França, aquesta capacitat de no caure en un excés de detall. Hi ha una proporció molt equilibrada entre categoria i anècdota: la categoria seria la vida d’una dona que ha passat per una situació prou generalitzable; alhora, hi ha prou anècdotes que li donen un detall local i una convicció personal molt important. L’altre aspecte que m’ha semblat molt interessant és el fet que no calgui dir les coses sinó que les situacions dels personatges es van creant a partir de situacions dramàtiques. Hi ha una escena en particular que m’ha agradat molt de la novel·la perquè està molt ben construïda; veus com se sent la protagonista pel que fa. Però hi ha una atenuació molt gran, una cosa que els anglesos dominen molt bé, que és l’ under staitemant. Les coses són dites d’una manera molt atenuada, i pel meu gust una escena que està molt ben feta és la de la temptativa de suïcidi, quan la tia entra i diu “que no pots agafar el son?”. La intensitat la sents en la descripció de l’escena, no cal insistir en ella; la Conxa no diu en cap moment que es vol suïcidar, fa el gest. És una escena molt ben resolta, que a més és simptomàtica de com la novel·la va construint situacions i les va posant en escena. L’escena explica les situacions, les emocions i les tensions. AM. A més, segueix la mateixa estructura amb què se’ns explica la Guerra Civil: ni morts ni esclats de violència. Res. I en canvi, la intensitat de la guerra no s’esvaeix, la tens molt present. CC. Jo vaig tenir la mateixa sensació quan poc després vaig llegir Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda, que és quatre o cinc anys anterior. Les dues protagonistes no tenen res a veure l’una amb l’altra, però en certa manera sí que aborden la guerra sense dir la guerra. La diferència és que Mercè Rodoreda crea un món de ficció simbòlic tan distint que el lector pot arribar a no interpretar-lo. A Pedra de Tartera hi ha moltes escenes que més o menys pots localitzar, seguint el que les padrines o les àvies ens han contat, mentre que a Quanta, quanta guerra no saps ni on ets. Convenia que els escriptors ens parlaren d’aquest període, que ens explicaren coses que havíem sentit a casa però que no havíem viscut. També et volia preguntar: com a lectora, quins són el teu gènere i els teus autors privilegiats, en literatura? MB. De gènere, sens cap dubte, narrativa: novel·la i conte, per aquest ordre. I d’autors, de tot arreu, però amb una atenció especial pels que escriuen en català. [...] CC. Entrem en recta final. Voldria introduir alguna reflexió sobre la recepció del llibre per part del lector. Llegiré una breu ressenya de l’any 1985, poc després que sortís la novel·la, que aparegué a La Vanguàrdia: « En Pedra de tartera Maria Barbal demuestra unas aptitudes más que considerables como narradora, que se complementan con su pericia al señalarse unos límites. Por


ello ha conseguido una novela donde no sobra ni falta nada. Conxa -que no Barbal- cuenta su existencia (es decir, los momentos más significativos e intensos, que no son muchos) desde la vejez. Sabemos que quien habla ha vivido toda una vida, pero su voz es tan verosímil que en cada episodio tiene la edad de la protagonista. La descripción atiende a detalles mínimos que crean el ambiente; esto no es un simple recurso literario, sino que responde a los dos rasgos más notables del carácter de Conxa: la intuición y la sencillez ». Això servirà per a preguntar-te si consideres que Pedra de Tartera ha estat valorada com pertocava per la crítica. Creus que els crítics i els lectors, en un primer moment, van saber captar el que tu cercaves? Això serviria per enllaçar amb una qüestió que també em sembla important: quina importància ha tingut Pedra de Tartera en la teva trajectoria posterior ? MB. Crec que des de bon començament la novel·la va ser molt ben valorada, com ho demostra aquest text de La Vanguardia d’un grup de joves que evidentment jo no coneixia. Si tenim en compte que jo no esperava res de concret, ni guanyar el premi, ni publicar l’obra, ni tenir crítiques, i que vaig crear aquest text com una cosa personal pensant que no interessaria a ningú, que fos així de ben rebuda va ser per a mi un gran regal. Quant a si Pedra de Tartera ha pesat o no en la meva trajectòria literària, evidentment que sí, i molt, i jo en faig un balanç molt positiu. És cert que pot haver fet una mica d’ombra als meus llibres posteriors, però jo no ho veig ben bé així, perquè per altra banda veig que aquest primer llibre també va donar interès als meus llibres posteriors. Sense aquest primer llibre probablement els altres haurien passat molt més inadvertits i per tant jo crec que aquesta novel·la m’ha donat moltíssim: de fet és el que va fer que decidís continuar escrivint i em convertís en escriptora. CC. Amb tants lectors de Pedra de Tartera com hi ha hagut, segurament tindràs alguna anècdota d’algun lector o lectora que ens puguis explicar. MB. D’anècdotes, n’hi ha hagut moltíssimes. Hi ha hagut sobretot molta identificació amb la novel·la, gent que em deia: « Jo tenia una àvia que va viure una cosa molt semblant; sentia que explicaves la vida de la meva àvia ». Aquesta emoció és evident que te la traspassen. També hi ha una anècdota molt còmica, de fa poc, que em va explicar un llibreter: un jove estudiant que havia de comprar Pedra de Tartera va anar a la llibreria i va demanar que li donessin Perdre la cartera. CC. Si em permets, Maria, m’agradaria que recordares una cosa curiosa que va passar fa uns deu anys durant la presentació teatral del teu llibre, que va fer Joaquim Vilà Folch a Cornellà. MB. Sí, tot i que no es tracta d’una anècdota divertida. Una senyora del públic es va començar a trobar malament perquè el que veia a l’escenari l’estava afectant moltíssim perquè s’havia sentit molt identificada amb la història, i al final la van haver d’atendre.


MP. Hi ha algun altre grup que hagi representat Pedra de tartera? MB. Hi ha hagut tres o quatre grups més, pero sempre de teatre d’aficionats. Una vegada la van incloure en la programació del Grec i, a la Tantarantana antiga, també hi va estar una setmana, però mai no ha estat representada en un teatre de sala.Quant a la representació de Vilà Folch, consistia en tres dones a l’escenari que representaven la Conxa jove, la madura i la vella. En cada una de les parts una de les actrius era la protagonista i les altres dues representaven els altres personatges. Aparentment pot semblar estrany, però en realitat tenia un efecte molt positiu. Els textos havien estat seleccionats per Joaquim Vilà Folch. La veritat és que, vista, l’obra era molt dramàtica. Encara queda més subratllat el dramatisme de la novel·la. [...]


1.4.2.-Entrevista: Maria Barbal rep el premi Jaume Fuster, que concedeixen per votació els membres de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

Maria Barbal tanca a Berlín una gira de tres setmanes havent venut 10.000 exemplars de 'País íntim' i 50.000 de 'Pedra de tartera'(AVUI, 21 d'abril del 2009)

"M'atrauen personatges que no tenen poder"

A les portes de fer 60 anys, Maria Barbal (Tremp, 1949) va rebre ahir el premi Jaume Fuster de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, atorgat per votació del miler d'autors que en són socis.

L'èxit de 'Pedra de tartera' és espectacular.

Sí, a Alemanya ja porto venuts 150.000 exemplars. S'ha traduït a diverses llengües i al darrere ja m'estan traduint altres obres. Ara també sortirà Emma en alemany i la versió teatral de Pedra de tartera que va fer fa anys Joaquim Vilà Folch.

Deu tenir més lectors fora que aquí.

Sí, és una cosa que encara em costa d'entendre.

A què atribueix aquest èxit?

El factor atzar hi compta. Amb Pedra de tartera ja vaig tenir la sort inicial de l'article de Ramon Pla i Arxé a l'AVUI, el 1985, que va generar una reacció en cadena. I a Alemanya va passar el mateix amb una periodista en un programa de televisió.

Després de Mercè Rodoreda i Maria Àngels Anglada, segurament a hores d'ara ja deu ser l'autora més traduïda.

No ho sé. Tot plegat ha estat un fenomen dels últims temps. Però, per exemple, Carme Riera, tot i no tenir un èxit tan concentrat en el temps i en un títol, també té moltes obres traduïdes.[...]

S'ha descrit la seva prosa com a sòbria, senzilla, despullada. Molt precisa, intuïtiva. Fins i tot es podria parlar d'una prosa silenciosa.


Ho trobo molt afalagador, molt generós. Ja m'agradaria. La veritat és que no tinc gaire consciència del meu estil. Potser no tendeixo a l'ampul·lositat, tinc tendència a la síntesi. I més aviat tinc dificultats en el sentit que a vegades penso que ja he dit una cosa i després algú em fa notar que no.

El món de les seves històries és d'uns personatges que no són exactament dèbils i perdedors, però segur que tampoc triomfadors.

M'atrauen els personatges quotidians, anònims, que viuen el seu dia a dia, i que no tenen poder. En part perquè els veig més pròxims al que podria fer la globalitat dels lectors i dels mateixos escriptors. Vaig començar escrivint d'un personatge que és tractat d'una manera injusta i que no rep ni consol ni ajut mai més. I aquesta línia d'alguna manera m'ha continuat marcant. Però no m'ajusto a un principi ferri, ni de bon tros.

Faci una recomanació per als joves autors.

Sobretot no desanimar-se. El treball és molt important. I mai no n'hi ha prou. Un llibre realment mai no està acabat.

Ignasi Aragay


1.5.-Adaptació teatral

CIA. BOIRA TEATRE COORDINADORA DE GRUPS AMATEURS DE TEATRE D'OSONA (L'obra es podrà veure el divendres, 31 d'octubre i el dissabte, 1 de novembre, a dos quarts de deu del vespre i el diumenge, 2 de novembre a les set de la tarda al Teatre de Ponent de Granollers. Octubre de 2008) Pedra de tartera, basada en la novel.la de Maria Barbal, és l'obra que va triar la Coordinadora de Grups Amateurs de Teatre per presentar, com fa anualment, a la Trobada de Grups Amateurs de Teatre d'Osona 2008. En aquesta vuitena trobada, els autors contemporanis conformaven un eix temàtic que va influir en diversos actes. Quan se'm va fer l'encàrrec de portar a terme el muntatge d'aquesta VIII Trobada i per tant, triar l'obra, tenia aquesta premisa: treballaríem amb un autor contemporani. Tenia al calaix des de feia força temps la idea de fer Pedra de tartera, amb actrius de la comarca, tot i que no havia sorgit la ocasió de realitzar-la. Però no hi vam anar a parar de seguida; va ser coincidint amb la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007 i la nova onada de merescut reconeixement cap a Maria Barbal, sobretot per part del públic alemany, que estrenava traducció de Pedra de tartera, que vam prendre la decisió. Una nova lectura de la novel.la i de l'adaptació teatral ja existent, em va fer adonar, una vegada més, de l'actualitat de l'obra i del saber fer de l'autora.


L'adaptació teatral de Pedra de tartera està feta per l'autor i dramaturg Joaquin Vilà i Folch. Va ser estrenada pel Triangle Teatre, del Patronat Cultural Recreatiu de Cornellà de Llobregat, el 19 de novembre de 1989. El nostre treball es basa en aquesta dramatúrgia, tot i que ens hem permès de fer-hi algunes modificacions, a mesura que ens hi anàvem endinsant. Originàriament, Vilà i Folch va crear el text per a tres actrius; el seu text és absolutament explícit pel que fa al moviment actoral, l'ambient sonor, les intencions, les atmosferes. La nostra proposta, amb la voluntat de mantenir un absolut respecte pel planteig de l'autor, però amb ganes de gaudir de llibertat creativa, incorpora una actriu més i la música és interpretada en directe per una acordionista. L'evolució del moviment i de les emocions que la provoquen ha nascut als assajos, és més producte de la necessitat d'evocar i comunicar amb el públic que d'una planificació ja establerta. El muntatge teatral de Pedra de tartera crec que és, en realitat, un monòleg a cinc veus de la Conxa, la dona protagonista de la història. Una dona de pagès, del Pallars, que des de la vellesa evoca tota una vida de feina, amor, patiment... sense estridències, sense heroïcitats, amb la quotidianitat que la majoria de persones vivim la nostra existència. Però amb la bellesa de les paraules de Maria Barbal i la poesia de les coses petites, dels costums arrelats. I, sobretot, de la llengua. Crec que aquesta obra constitueix un homenatge a la llengua; la possibilitat de reclamar, una vegada més -mai en seran prou- el respecte que el català es mereix, necessita. Em rebelo contra la pèrdua de tanta riquesa de vocabulari i m'admiro constantment de com un país tant petit té tantes maneres de d'anomenar les coses. Des de petita -tinc arrels llunyanes al Pallars- he anomenat pipiripips a les flors vermelles que quan ve la calor, taquen els camps de blat. Quan em vaig traslladar a Osona, vaig descobrir el noms de roselles i gallarets, mentre els osonencs em sentien, divertits, parlar dels pipiripips. Maria Barbal en diu peperepeps a la novel.la, i he comptat fins a vint i una formes d'anomenar-les segons el lloc, i segur que n'hi ha més. Un tresor. Pel que fa a la pronúncia no tenim el parlar dels pallaresos, ni pretenem utilitzar-lo. Creiem que respectem molt més el llenguatge si fem servir la nostra manera de pronunciar habitual, sense voler fer imitacions que serien postisses. Pel que fa a la música, Joan Alavedra va composar fa uns quants anys, per a un muntatge professional que es va fer de l'obra, una música d'acordió que ens va captivar des del primer moment. Donada la tradició que a les terres del Pallars té aquest instrument i l'encert de les composicions del Joan Alavedra, vam decidir d'incloure una acordionista -la cinquena Conxa- que interpreti en directe els temes musicals. Una cinquena veu que també expressa emocions i vivències, que acomboia i prepara l'atmosfera, però en un altre llenguatge, el musical. Per a mi és una Conxa més, la mateixa Conxa. També incloem, amb gravació, una de les músiques ja proposada per Vilà i Folch en el seu muntatge, de Frederic Mompou. Escenogràficament el muntatge es basa en la simplicitat, en pocs elements i ben escollits, amb la intenció de donar rellevància al que creiem més important: les veus. Reduïm al màxim la utilització d'objectes i de vestuari, buscant la tensió dramàtica en el gest, la veu i el moviment de les intèrprets.


Finalment hem de dir que aquest any la Coordinadora de Grups Amateurs de Teatre ha decidit de posar nom al grup teatral encarregat de realitzar aquest muntatge. Anualment, la Coordinadora tria un director professional que agrupa un seguit d'actors i actrius de diferents grups amateurs de teatre per fer l'obra corresponent. Això dona una bona oportunitat a un grup de gent de conèixer formes diverses de treball, altres actors i actrius, d'enriquir-se en definitiva. Ara, aquests grup variable, extens, que aglutinarà també altres projectes de la Coordinadora, es dirà Cia. Boira Teatre.

PROGRAMA DE MÀ PEDRA DE TARTERA Deia Joaquim Vilà i Folch: “Volíem entrar en els viaranys del pensament de la Conxa, poder traduir escènicament la boira espessa que avançava cap al cervell i d'allí passava al cor i me'l deixava gelat i a les fosques, la seva alegria boja, el seu no em sentia d'aquest món, poder anar des de la sensació de viure amb l'ai al cor, d'anar com si caminés de puntetes fins a la de saber que ben segur que t'has convertit en una vella inútil”. Seduït per l'excel.lent novel.la de Maria Barbal, Vilà i Folch va bastir una dramatúrgia plenament vigent, respectuosa amb el text original, un homenatge a la paraula. Així ho hem entès i així ho presentem, amb aquella mica de nosaltres que sempre posem en cada cosa que ens passa. FITXA ARTÍSTICA Obra: Pedra de Tartera, de Joquim Vilà i Folch, basada en la novel·la de Maria Barbal Grup: Cia. Boira Teatre Actrius: Dolors Bonay, Mariona Prat, Mariona Grané, Laura Sitjà. Acordionista: Montse Codina Música: Joan Alavedra, Frederic Mompou Disseny llums: Joan Serra


Construcció escenografia: Josep Espuña, Joan Serra, Jaume Serra i Xevi Morera Construcció vestuari: Anna Grau Fotografia: Àngels Parareda Producció: Coordinadora de Grups Amateurs de Teatre d'Osona Disseny escenografia, vestuari i direcció: Montse Albàs


2.- Pedra de tartera

2.1.-Preàmbul

"Es veia prou que a casa érem molts. I devia sobrar algú. Jo era la quinta de sis germans, i segons deia la mare..." Així comença la novel·la Pedra de tartera... i així comença l'obra literària de Maria Barbal.

L'autora, Maria Barbal, es donà a conèixer amb aquesta novel·la (1985; premis Joaquim Ruyra 1984 i Joan Crexells 1985), que esdevingué una fita important en la narrativa catalana dels vuitanta. Pedra de tartera és un dels grans best-sellers de la literatura catalana. Publicat per primer cop el 1985, no ha deixat mai de reeditar-se. Conxa, la protagonista, és la representant d'una generació de dones de poble dotades d'aquell secret orgull que les ha mantingut fermes en la tempestat del drama de la guerra civil espanyola. Originària de la comarca del Pallars, ella és pedra entre les pedres, el seu destí és desviat violentament fins a descarrilar rodolant en una Barcelona que li resulta desproporcionada. Digna i delicada, la novel·la convoca alhora allò local i allò universal i perfora el silenci de les dones anònimes en la Història. Una economia de mots i una tensió continguda sostenen un fil vermell de sang, aquell de la memòria popular catalana del darrer segle.

2.2.-Àmbit geogràfic: els Pallars


Mapa comarcal de Catalunya, al nord i limitant amb Aragó, França i Andorra estan les comarques del Pallars

Mapa del Pallars Sobirà, escenari de la novel·la; al sud la comarca bessona, Pallars Jussà, en la capital de la qual, Tremp, va nàixer Maria Barbal.


El Pallars Sobirà està situat al cor dels Pirineus, a la capçalera del riu Noguera Pallaresa i hi trobem cims com la Pica d’Estats, el més alt de Catalunya. Les valls de la riba dreta de la Noguera Pallaresa són de petites dimensions, com la de la Bonaigua o la d’Espot, mentre que les de la riba esquerra són força extenses, com la de Cardós o la de Ferrera. D’altra banda, cal dir que les restes del seu passat glacial són presents en tot el nord de la comarca i s’estenen fins a Llavorsí. El Pallars Sobirà té un clima de muntanya amb un efecte notable d’ombra pluviomètrica i la seva vegetació autòctona està molt influïda pel relleu. A les cotes solanes inferiors abunden els coscolls, a les cotes lleugerament superiors, el roure i el pi vermell i a les zones ombrívoles, l’avet i, ocasionalment, el faig. A partir dels 1.600 metres, es generalitzaria la presència del pi negre i, per sobre dels 2.300 metres, el prat alpí. La població de la comarca és escassa i les activitats econòmiques tradicionals, centrades en l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal, han experimentat un notable descens en els darrers anys. Actualment el turisme és l’activitat econòmica de més incidència en aquesta comarca, que destaca per la seva riquesa natural i els seus paisatges.La capital de la comarca és Sort i els llocs de la novel·la recreen les valls d'Àssua.

Etimologia incerta. Segons Balari Oríg. 83 i ss., ve del llatí pal!"res, que originàriament significava ‘barballeres de bou’ i secundàriament s'aplicà a designar les roques pendents a manera de cortinatges o torres, que es troben en les abruptes muntanyes de certes regions del Pallars, com per exemple en el pas de Collegats. Segons Griera (BDC, xviii, 146), Pallars ve del llatí pal!"res derivat de pal!a, amb el significat de ‘cabanyes’, ‘pallers’, ‘cases cobertes de palla’. Tant Balari com Griera citen el topònim castellà Pajares en corroboració de les respectives teories etimològiques referents a Pallars.

SOBIRÀ (ant. sobiran i subirà), -ANA adj. Situat més amunt que un altre (per oposició a jussà); cast. más alto, superior.

JUSSÀ o JUSÀ, -ANA adj. ant. Inferior; que està sota; cast. inferior.


2.3.-Àmbit lingüístic: subdialecte nord-occidental


També anomenat occidental, en sentit estricte comprèn les conques del Segre (des del límit entre la Cerdanya i l'Urgellet) i de l'Ebre, amb llurs afluents. Al sud, la isoglossa de l'imperfet de subjuntiu en -ara, -era, -ira (jo cantara, etc) marca un límit entre Villores i Alcalà de Xivert; per altres trets, com la desinència -o de la primera persona del present d'indicatiu, aquest límit davalla fins a la línia de l'Alcora a Cabanes de l'Arc. De fet, dins el País Valencià, els parlars d'una part de la Plana Alta, de gran part de l'Alcalatén i de tot el Maestrat i els Ports (amb el sector veí del Matarranya) formen una zona de transició entre el nord-occidental i el valencià; semblantment, el parlar de la regió de Tortosa (anomenat sovint tortosí) representa, dins el Principat, una zona de transició cap al valencià, per algunes característiques fonètiques (com, per exemple, la no palatalització del grup -tl-: batlle), morfosintàctiques (com, per exemple, el manteniment de la distinció est, eix, aquell) i lexicals (com faena per 'feina', endívia per 'escarola', etc). El català nord-occidental posseeix, com el valencià, un vocalisme àton d'articulació més tensa i de timbre més clar que l'oriental, amb distinció de a i e (passar [pasá], besar [bezá], tret del cas de a i e inicials de mot, que es neutralitzen en a, i la distinció de o i u (posar [pozá], curar [kurá]); la -a final pot passar a e oberta o tancada i, més rarament, a o. Són fenòmens força estesos la [¿e?] l e llarga llatina, la terminació -!s dels plurals, la desinència -o de la primera persona de l'indicatiu (jo canto), la manca de iotització, la indistinció entre b i v, les variants lo, los de l'article i les desinències del present del subjuntiu -os, -o, -on (que tu cantos, que ell canto, etc). Uns altres trets ocupen una àrea més reduïda, sovint amb caràcter d'arcaisme: imperfets en -eva, -iva (feva 'feia', voliva 'volia'), desinències -am, -au del present d'indicatiu (parlam, parlau), manteniment del grup [it] l ct ('lleit' l lacte) i de la palatal [y] en lloc de [#] o [zn;] ([puyá] 'pujar'), manca de palatalització de mn, nn (dan 'dany'). El lèxic ofereix alguns tipus lexicals o valors semàntiques diferencials respecte a l'oriental: espill 'mirall', melic 'llombrígol', xic 'noi', corder 'xai', romer 'romaní', catxap 'conillet', sangartalla 'sargantana', pegar 'encomanar', voler 'estimar', etc, que sovint es retroben en valencià i, a més, presenten paral·lelismes amb el lèxic castellano-aragonès. S'hi destaquen els parlars pallarès i ribagorçà, al límit occidental, i el xipella al límit amb el català central.


2.4.-Introducció a l'anàlisi narratiu de l'obra

Per a iniciar aquest estudi i comprensió de la novel·la, he incluït en cada apartat unes activitats de reflexió, comparació i creació per ajudar els professors i alumnes en la seua lectura. No cal dir que són bàsiques i senzilles i en la mesura que ens interesse un aspecte determinat, podem aprofundir més en ell i deixar de banda els altres.La riquesa d'elements presents en l'obra obliga a anar a poc a poc per a fer-los rellevants, ja que l'aparent senzillesa del relat amaga tot el treball exhaustiu d'engranatge d' elements narratius en la trama i organització del relat com ara anirem veient. No ens ha d'enganyar l'aparició de la novel·la en una col·lecció de llibres juvenils i el número de pàgines que conté.

L'obra que anem a analitzar fou la guanyadora del Premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil i el Premi Crexells a la millor novel·la de l'any 1985. Les nombroses edicions de Pedra de tartera que han aparegut donen fe de l'èxit de públic obtingut: després de deu reimpressions a l’Editorial Laia, la novel·la va ser publicada el 1987 per Empúries a la col·lecció “L’odissea” de “narrativa per a joves” (número 29), -que és la que faig servir per a les citacions-. Més endavant, ha estat publicada per La Magrana (col·lecció de butxaca), amb nombroses edicions des de 1993 fins ara. Aquest èxit de públic i de crítica justifica que la novel·la haja estat traduïda al francès i siga lectura obligatòria de les proves d’Agrégation de 2008. Darrerament s'ha convertit en un fenomen editorial a Alemanya, tal i com es va veure a la Fira de Frankfurt de 2007.


Només en dos mesos se'n van vendre 30.000 exemplars. Sols a Alemanya s'han venut més 150.000 exemplars.

2.4.1.-Gènere

En quin gènere podem classificar l'obra? Com la podem definir? Pertany a un sol gènere determinat? Aquestes preguntes són contestades per Montserrat Prudon-Moral2 al seu estudi sobre Pedra de tartera. De fet, ens argumenta diferents classificacions, totes elles igualment vàlides, encara que ella s'inclina més per la de novel·la històrica:

“Aquest argument em va ser cedit perquè jo hi posés les paraules”, diu l'escriptora en una de les seves entrevistes. A partir d'un argument procedent de la memòria col·lectiva, d'un testimoni personal directe, la novel·lista crea un univers que inventa en el sentit propi i elabora amb elements trobats. Per tant ella és la dipositària d'un missatge, és “Memòria, doncs, de les proves d'un poble, tornada sobre el passat col·lectiu d'una nació, exaltació de les veus anònimes, tantes pedres necessàries a la construcció d'ell mateix”.Conxa, la protagonista, esdevé un testimoni personal directe de la Història construïda amb les paraules de la ficció, La relació d'esdeveniments reals, consignats pel l'autora són comprovables i fins i tot coneguts pel lector. Dins d'aquestes peripècies verídiques s'elabora una intriga que, generalment, implica un personatge fictici. La invenció consisteix llavors a trobar en el personatge creat l'eco d'un o de múltiples testimonis realment viscuts. Al text hi ha fets històrics que permeten la datació de la narració.1929, any de l'Exposició universal de Barcelona, 1931: adveniment de la República i la seva ressonància en la presa de consciència ideològica als pobles més llunyans; 1936 : aixecament militar i desencadenament de la guerra civil ; 1939 : derrota republicana i repressió franquista.

Però, alguns fets consignats explícitament, s'integren dins de l'evocació d'un clima que pertany a l'ordre social, d'una atmosfera de novel·la camperola i proposant una visió del món rural català al tombant del segle XX, d'un món provisional en una regió austera. Zona de petites propietats i de misèria on el pas del anys deixa veure la inexorable degradació dels esquemes tradicionals. Aquests elements del relat incitarien tan bé a parlar de novel·la camperola fins i tot social. El suggeriment i les descripcions en tocs a penes insistents, mena de realisme minimalista. Per`també es pot pensar tot el contrari, doncs ni denunciara abusos o maltractaments, ni és una novel·la camperola en el sentit propi, amb llargues descripcions d'un món idealitzat desaparegut.

I, per últim, si ens limitem a la instància narradora, un es troba més prop del diari íntim, del monòleg interior o més exactament sens dubte del soliloqui, com podrem veure

2 .-M. Prudon-Moral a l'article “Dir la història amb les paraules deficció”.wwwcervantesvirtual.com


en l'apartat del narrador i els personatges. Estem davant d'una obra que admet diverses interpretacions per la pluralitat d'elements que hi conjuga.

2.4.2.-Tema

Pedra de tartera ens explica en primera persona la vida d'una dona, Conxa, que, ja gran i lluny dels paratges que la van veure néixer i on ha passat la major part de la seva vida, refà la seva trajectòria vital en una mena de memòries que recullen, en tres parts, tres estadis vitals de la protagonista. Ambientada al Pallars, i en el període històric que va des de començaments de segle fins als anys seixanta, la vida de Conxa es veu fortament marcada pels esdeveniments històrics (l'adveniment de la República, la Guerra Civil, els primers anys del franquisme) d'una banda i, per les característiques pròpies del seu entorn (la pobresa de la família, el fet de sentir-se forastera a casa dels oncles, la dependència envers els oncles, després del marit i després dels fills). La protagonista viu una situació de desarrelament en diverses etapes: l'abandó del nucli familiar per anar a viure a casa els oncles, la pèrdua del marit mort en la Guerra Civil i l'allunyament de l'entorn geogràfic (del Pallars rural a la Barcelona urbana).

Cal dir que el títol és d'allò més significatiu. Referència, símbol i metafòra. Descriu la condició de la protagonista i el lector se n'assabenta bastant avançada la


narració: “Em sento com una pedra amuntegada en una tartera” (p. 81). En el dialecte del Pallars, una tartera és un munt de pedres despreses dels cims i en sentit figurat alguna cosa inerta, en concret una persona sense iniciativa pròpia, dominada pels altres i per l’atzar. Així explica la protagonista com se sent quan, ocupat el poble pels franquistes, el marit és detingut i més tard se les enduen a ella i les filles a la presó. És clar que es pot considerar que el títol no descriu només un moment crucial de la vida de la protagonista, sinó el fet que aquesta mai no ha controlat la seva vida.

Juntament amb aquest tema, eix de tota la trajectòria vital de Conxa, és important també destacar altres temes subsidiaris com ara el de la migració camp-ciutat, la submissió de la dona que es viu en el seu entorn, la recuperació de la memòria o de la realitat històrica més o menys propera, la soledat... Conxa, la protagonista, és una dona vital i entusiasta, continguda en l'expressió dels seus sentiments igual que tots els personatges del seu entorn. Des de la maduresa té la capacitat de reflexionar, la lucidesa de veure la inutilitat de la vida sempre sotmesa als altres (jo, que mai ningú no m'havia preguntat què vols) i la capacitat de denúncia de la pobresa material i humana, tot i fent-ho sense emprar mai un to rebel. La resignació és la seva companya en tot moment.

Activitats

1.!Quina relació té el títol de l'obra amb l'argument (llig la pàgina 81)? Explica'l després d''haver llegit la novel·la i amb les teues paraules. 2.-Es podria considerar algun altre títol per a l'obra? És a dir, hi ha algun altre punt que consideres més important que la seua actitud davant els fets?

2.4.3.-Estructura i argument

La novel·la consta d'una “Nota preliminar”i tres parts. Aquesta nota, que va desaparèixer en una sèrie d’edicions de butxaca de La Magrana (fins 2001) però que ha reaparegut en edicions posteriors, l’autora fa saber que qui explica els fets, la “seva pròpia història”, és “el personatge principal” i que ho fa amb el lèxic de les “valls pirinenques de la part occidental de Catalunya”, determinat per una economia basada en la ramaderia i l’agricultura. No es pot negar que la informació prepara les expectatives del possible lector jove al qual la novel·la estava destinada als primers temps, però les expressions locals no són tan abundants com per dificultar la lectura a qui no conega el dialecte del Pallars ni potser cal subratllar que la protagonista conta la “seva pròpia història”.

El relat pròpiament dit es construeix en tres parts molt equilibrades pel seu nombre de pàgines (27 / 37 / 31) que es corresponen als apartats clàssics de presentació, nus i desenllaç. La part central és l'eix al voltant del qual s'organitza la narració: maduresa del personatge, adveniment de la República i explosió de la guerra. Cadascun d'aquests períodes conté un nombre equivalent de seqüències, breus fins i tot molt breus,


com una sèrie de flashs, records sobre els quals es para la narradora. Cap d'elles no porta títol, la cronologia dels fets és tinguda en compte amb pocs indicis, però el desenvolupament no és per lineal: certament, hi ha un abans i un després respecte a l'esdeveniment central (trastorn d'una vida per un fet històric) però, tot relatant una biografia, per tant respectant la inevitable cronologia. El text s'inscriu així en el que pot ser un relat de vida ja que és enunciat en primera persona. Però pren també valor de testimoni ja que aquesta vida es desenvolupa en un temps i un lloc precís que ens restitueix la mirada innocent però lúcida i aparentment resignada de la narradora, acceptant el que no és el que no pot modificar.

També es pot associar aquesta estructura de tres parts amb les etapes de la vida de Conxa: la primera arrenca quan la narradora deixa casa seva i es trasllada a viure amb la tia i comprèn l’adolescència i la joventut fins a l’enamorament del Jaume; la segona conta el festeig, el casament i el naixement dels tres fills (Elvira, Angeleta i Mateu), i abasta de 1920 (data en què es pot situar el casament) a l’arribada de la República, l’esclat de la guerra i l’entrada dels franquistes a Pallarès el 1938; la tercera part comprèn la detenció (i assassinat) del marit i de la protagonista, la dura vida de la postguerra, el casament dels fills i el trasllat final a Barcelona, en un arc temporal que va des del 1939 fins a una data acostada a la de la conclusió de la novel·la, 1984 (l’any en què va ser premiada). El procés descrit a la novel·la, doncs, va de la relativa fortuna que li reporta a la narradora viure amb els oncles i la felicitat que aconsegueix amb l’amor de Jaume i amb els fills “Ara sé que va començar aleshores l’època feliç de la meva vida”, (p. 29), a l’infortuni de l’assassinat del marit, la soledat i la dura vida de postguerra, fins que, ja vella, ha de seguir el fill cap a ciutat. Tal com diu E. Sullà3 “entre el principi i el final, la novel·la conta tota una vida o, si es vol, tot el que la narradora considera significatiu de la seva vida”. I fins i tot aquesta triple divisió que ofereix l'autora pren com a base als espais on viu el personatge central, o millor dit als desarrelaments que pateix. De casa dels pares, Ermita, a casa dels oncles, Pallarès;de la vida amb Jaume, feliç, a la detenció i mort d'ell i de la seua vida en anar-se'n a Barcelona on s'imposa el silenci i la solitud.

I)Inici: infantesa, joventut

Tal i com als millors relats clàssics, l'obra s'inicia amb un viatge que indica un canvi: el pas a l'edat adulta. De la infantesa d'una petita pagesa quasi illetrada del començament del segle en una regió muntanyosa se sabrà molt poc: la seva sortida de la casa familiar per causa del nombre excessiu de boques a alimentar i també el seu sentit de les responsabilitats en l'acceptació de la seva condició després les seves primeres emocions de jove adolescent. Per la duresa del camí i el patiment de la protagonista podem conèixer les dures condicions socials d'una terra àrida, les tasques domèstiques i els treballs dels camps, les festes tradicionals i els molt rars moments de descans. La família, els pares, els costums, la nova casa i la protecció de la tia ens situen en aquell Pallarès rural de primers anys del segle XX. Tot allò no és descrit però només

3 Enric Sullà “Del principi al final: una vida”. www.cervantesvirtual.com


fregat, suggerit com una sèrie de gravats o de fotos que fixen moments fràgils, els que es poden quedar en la memòria d'una adolescent a penes treta de la infantesa. II)Desenvolupament: maduresa feliç La segona etapa se situa en un context històric precís i algunes dates introduïdes en el relat permeten establir la cronologia de la vida individual, reflex dels anys de la República i del cataclisme en què acabarà. Els esdeveniments històrics són contats per la narradora en funció de l'impacte que han tingut sobre la seva vida i la dels seus. Aquesta part comença amb la coneixença de Jaume. Gràcies a ell, Conxa viu nous sentiments, Jaume la vol festejar però els oncles de Conxa no l'accepten; finalment ho acaben acceptant. Veiem l'evolució de Jaume i Conxa: el casament, el naixement dels seus fills i el que comporta ocupar-se de les criatures i al mateix temps del camp. A conseqüència de la feina d'ambdós, es distancien, resten units pels fills. Tot es complica encara més quan Jaume expressa els seus valors polítics defensant la República i el nomenen jutge de pau. Les discussions del matrimoni reflecteixen una situació social precària, no dóna lloc a cap comentari de denúncia o de reivindicació. Conxa reviu l'emoció de la seva tia que, marxant per primera vegada de la seva vida per a Barcelona en ocasió de l'Exposició Universal, celebra "l'única oportunitat d'anar-hi abans de morir" (p. 52). I en el mateix temps confirma el rebuig d'obertura que testimonia el món camperol mitjançant la ironia amb la qual l'oncle es burla d'aquest interés i entusiasme. De la mateixa manera la notícia de l'aixecament militar que provocarà la guerra civil és transmesa per la carta dels cosins de Barcelona renunciant a la seva habitual visita anual. I l'ambient nociu que s'instal·la al poble és referit pel nerviosisme que s'instal·la en la parella i la recurrència del malson de Conxa (p. 70-72). Allà encara la inquietud difusa, el trastorn anunciat, repercuteixen una situació històrica de cara a la qual la narradora evoca la seva incomprensió, la seva ignorància assumida i la seva angoixa. III)Desenllaç:postguerra i vellesa a Barcelona La tercera part del relat veu la instauració d'un ordre diferent.Les etapes semblen accelerar-se llavors, estrènyer-se el temps i allà, els dos temps (temps històric i temps individual) que regeixen el relat, se superposen i s'acaben d'alguna manera confonent per anul·lar-se. El text es pot llegir en els dos sentits : la Història imposa a la història i la història anomena la Història amb les seves paraules: detenció i execució de Jaume, detenció i desplaçament de Conxa i de les seves dues filles cap a Aragón, testimonien els mètodes de repressió del bàndol victoriós. Són moltes les anotacions històriques presents al text : bromes, vexacions i culpabilització sistemàtica dels vençuts en les quals l'església jugarà el seu paper (p. 68-69). El sermó del Rector incitant les esposes a portar els seus marits al dret camí, és a dir a l'acceptació del statu quo de la seva situació ; o el discurs moralitzador del militar que allibera les presoneres(p.90), sense parlar del territori lingüístic d'aquest exili interior en una província no catalanoparlant per trencar l'ús d'una llengua d'ara endavant prohibida (decret del 5 d'abril de 1938) o inclús la reacció i les


humiliacions infligides per veïns de tornada dels "culpables" (p. 94-95), són anotacions que marquen i condicionen la vida privada de la narradora. Quan torna a casa inicia la gran neteja a la casa - caça a les teranyines - i el bany personal que imposa també a les seves filles, com per esborrar la desgràcia, si allò fos possible, "com si m'haguessin embrutat el cos de sang, de por i de misèria, i desprès d'aquest bany no n'haguès de quedar gent" (p. 93). Intent inútil ja que al mateix temps es reconeix vençuda i diferent : "havia quedat descarragada. Sabia que era una altra Conxa, com si en un mes i mig hagués viscut una pila d'anys"(p.93). Conxa es convenç de la mort del seu marit i fon en llàgrimes, ens informa al mateix temps de la seva edat, 37 anys. Aquestes indicacions permeten inscriure la narració en un temps precís i seguir-ne el desenvolupament en el context historico-social que és el seu. El paisatge del present de Conxa no pot ser lloc de vida si no espera de la mort. Destacables són els elements evocats, les finestres, les portes, els gossos, els éssers humans són presentats de forma negativa: unes donen al passadís i no s'obren a l'espai que estan considerades revelar, els altres es tanquen a hora fixa en una total submissió al ritme imposat i no es queden obertes a cap crida, els humans s'ignoren i els gossos són tinguts en corretja. Anomena "lligats". El cel, l'aire i l'horitzó han desaparegut. Aquest últim apartat és molt poètic, conté molts recursos retòrics i fuig del registre lingüístic que ha mantingut fins ara. És com una ruptura intensificada per aquests recursos. El llibre es tanca sobre la paraula cementiri (p.108). Així es clou el relat d'una vida que s'inscriu entre dos temps : aquell la superabundància de vida de les primeres línies, excedent que no obstant això convoca la idea de pobresa i de manca : "es veia prou que a casa érem molts. I devia de sobrar algú" (p.13), i el temps de l'enunciació, és a dir, la lacònica, irònica i amarga comprovació de la fi ineluctable d'una vida feta inútil.El moment d'enunciació, la vellesa de la narradora, desemboca en un futur tancat, és a dir, la mort. Però abans la narradora deixa el testimoni de la seva vida: la novel·la que llegim; de fet, el final de l’acte de narrar acaba coincidint amb el final del text. La primera secció i l'última guarden un cert paral·lelisme com a fronteres o límits tant de la narració com de la vida de la protagonista. Si bé a l'inici “sobra”, “semblava una nosa”(15) al final no pot parlar amb ningú perquè no l'escolten. Hi ha un nou desarrelament, si bé no deixa la família, deixa el poble i la manera de viure. En aquest sentit l'última secció serveix de contrapunt: la vida rural contra la vida urbana; i aquest contrast s'accentua en la forma poètica d'aquesta part que trenca amb el registre lingüístic que ha mantingut en tot el relat. Esquemes estructurals:

A Temps personal(I) Història=temps personal(II) Història(III)

B Inici: adolescència Desenvolupament: maduresa Desenllaç: vellesa

C Ermita-Pallarès Vida matrimonial feliç Sola a Barcelona


Activitat 1.-Quins dels tres esquemes estructurals trobes més escaient? Raona la teua resposta en base a l'argument de l'obra.

2.4.4.-Narrador i personatges Des de la lectura de les primeres seqüències estem davant un “jo” que conta fets, records o evocacions, que poc a poc anirem comprenent que es fan des d'un moment present. El text diu " Jo " i el lector escolta aquesta veu sense topades ni excés al fil d'un relat que s'assembla a una confidència en el que podria ser senzilla conversa, o escapada cap a l'en un altre lloc, pel somni o el món del record. El relat és un record: una vella dona de 80 anys que evoca les etapes essencials de la seva vida, sense que se sàpiga si es tracta dels records que és susceptible de desgranar en el transcurs de les rares converses que li són tolerades :”Barcelona és aprendre a callar. Fins que em pregunten alguna cosa” (p.108)…”Quan hi ha algú de fora no em fan callar” (p.108)…o del relat silenciós que es fa a ella mateixa, És un treball de la memòria sostinguda per la imaginació, aquella que pot despertar una olor en el que seria el present de l'enunciació - la visita d'un veí baixat del poble : "una engruna d'olor de fem" (p.108) per exemple, o encara un soroll o més simplement la tristesa de l'avorriment. Evocació que pot també passar pel somni: " i llavors els somnis són llargues converses que no puc fer desperta" (p.108). Conxa, el personatge narrador, evoca les etapes de la seva vida, enuncia els fets notables i parla d'alegria i de dolor sense presa de consciència política ; el passat que fa reviure, temps de vida evocat a l'imperfecte com el present - formulat a les últimes pàgines - que és el de l'enunciació, és donat en la immediatesa del moment viscut. El record aflora en la instantaneïtat d'una imatge, d'un esdeveniment desproveït de judici de valor. La mirada de Conxa sense altra referència que aquelles que li són donades a viure, sense odi ni enveja i en la discreció de la seva evocació, descobreix la força, el


valor i la capacitat d'acceptació del personatge. I al mateix temps una mirada que transmet l'afecte a una terra, a una vida, que accepta els rigors, però en un marc social on es posa, latent, el problema de les desigualtats. L'anàlisi dels altres personatges mostra un context en el qual es desenvolupen les etapes d'una vida aparentment basada en la submissió (a la família, a la societat, a les tradicions, essencialment controlades per la religió).Conxa es fa tanmateix el símbol de la dona - esposa i mare - de la qual els esdeveniments històrics destrueixen la pròpia vida. Segons la classificació de Genett podem dir que estem davant d'una narradora extrahomodiegètica amb focalització interna fixa. encara que procura limitar el seu saber al de la seva consciència en el moment evocat. 4

És a dir narrador en presència dins el relat, participa de l'acció narrativa.

-Conxa. A Pedra de tartera Maria Barbal construeix el personatge principal segons la metàfora del títol, autoidentificació formulada pel personatge mateix (p.81),referència semàntica que conté el sentit de fatalitat i de submissió, per a qui disposa de tan poc poder de decisió com la pedra d'esllavissada. Conxa es veu com una pedra semblant a totes les altres i dilueix la seva identitat en aquest anonimat. Ja hem vist en l'entrevista que manté Carles Cortés5 amb la novel·lista, el que opina sobre aquest anonimat que crea un col·lectiu d'individus : “... Conxa és pedra entre els pedres”.La protagonista, com les seves altres germanes d'infortuni, és una dona anònima que resisteix - sense revolta - al caràcter inexorable dels esdeveniments històrics i a la seva crueltat. No parla de rebel·lió, sinó de renúncia en l'episodi de la temptativa de suïcidi : “Una daga esmolada em feria al mateix instant que aparexia aquest pensament. A pesar del mal em vaig repetir : ja no em necessiten”( p. 97). Conxa és el nom amb què identifiquem la protagonista.Però no el coneixem fins ben avançat el relat, La frase que ens la presenta, a més a més, comença amb un explícit caràcter negatiu: “No sé pas per què m’havien posat Conxa”(p.34). Per escurçar la llargària del nom original, Concepció. Per a ella, Conxa no li sona com a propi: “Jo estava convençuda que sonava a dona grossa i ferrenya i, com que estava tan prima, quan em preguntaven el nom sempre pensava que arrencarien a riure i passava un mal moment”.(p.34) Així, la primera de les etiquetes que hauria de definir-la, que hauria d’adaptar a la seua fesomia, li sembla un nom prestat, aliè, pertanyent a algú altre que no és ella. Concretament, a un cos estrany, més evident, més visible, més decidit6. Poca cosa ens diu sobre el seu cos, prim, cabells ondulats i el color de palla, no encaixa en un nom sonor com el que té. El silenci és un altre dels pilars de la conformació del caràcter del personatge. Conxa és la cinquena de sis germans, en una família on els majors tenen un nom i una

4 .-G. Genette, “Discours du récit”, a Figures III, París, Seuil, 1972, p. 65-282. 5 Podeu veure el punt 1.4.1. del present treball. 6 -Mª À. Francés “D’absències : espais i identitat en Pedra de tartera, de Maria Barbal” wwwcervantesvirtual.com


funció : ella no té, en aquest primer capítol, ni una cosa ni l’altra. La veu narradora a penes sí dóna importància als aspectes que defineixen qui és: més aviat se’ns mostra com qui no és: no és una filla necessària, no és la pubilla, ni l’hereu, ni el seminarista: és justament la que sobra, la prescindible, la que ben aviat no hi serà. “Per això van decidir que jo, que era suau de caràcter i ben entenimentada, marxés...(p.13). És la suavitat de caràcter -submissió- la que la fa idònia per al procés de desarrelament. -Conxa-mare-tia Amb la primera partida, la que obre el llibre, Conxa s’allunya de la casa paterna. La mare, “una dona que només coneixia dues coses: feina i estalvi”(p.18),és de poques paraules i encara menys demostracions d’afecte. El pare, que “era més expansiu, i algunes hores enraonava coses gruixudes que, si les pensaves en solitari, més tard, et feien una mica de mal”(p.19). Malgrat la distància i el temps, Conxa mai no perd de vista el primer punt de referència que anomenar seu: “El temps passava i ningú no parlava de casa. Dels meus”.El dolor de la pèrdua de la primera família amb la qual va créixer, pel primer desarrelament, mai no l’abandona: Amb tot, la germana de la mare acaba desenvolupant el paper protector i benefactor que li correspon, i Conxa aviat esdevé part del nou espai domèstic que ella controla. “Altiva i segura, tia era tan estalviadora i feinera com mare, però, a més a més, era un geni coent fet a manar com a única mestressa de casa seva”.(p.19) L’autoritat d’aquesta figura femenina es manifesta en el control sobre tots els aspectes de la vida quotidiana al casal i, per extensió, dels qui l’habiten : Conxa hi restarà submisa d’ençà que hi fa el primer pas, adolescent, fins la mort de la tia, quan ja és una dona casada amb un fill i dues filles. L’aspecte negatiu d’aquest domini s’equilibra, però, amb els gestos d’afecte i protecció que la tia manifesta envers la xiqueta que afilla. El primer, només arribar:”em va abraçar amb força”(p.21). I el definitiu moment clau de la seua vida: aquell en el qual s’aboca al desarrelament definitiu, al suïcidi. “Tia em mirava amb uns ulls molt oberts. Va dir-me : que no pots agafar el son, nena? Em va passar el braç dret per l’esquena i així, ben junt al seu cos petit i ferm alhora, vaig davallar, boca closa, cap al dormitori.”(p.98). Les raons que empenten Conxa a aquesta dràstica decisió tenen a veure amb la pèrdua de les persones que l’ancoren a la vida, a la realitat: el marit, primer; les filles i el fill, després. El tercer nosaltres, el tercer nucli que esdevé la major font de felicitat per a Conxa.

-Conxa-Jaume Jaume irromp en la vida de Conxa amb la naturalitat de l’amor inesperat, que trenca la inèrcia envers un matrimoni no desitjat amb un hereu del poble. Ell, ple de vida, regira des d'aquest moment el món de la protagonista. La seua energia, semblant a la de la tia i, després, a la de la filla major, rescata Conxa, de nou, d’una situació de perill. Com una versió rural i casolana del príncep blau, els braços de Jaume l’arrenquen, quasi literalment, de la trampa de Martí, que n’és l’antítesi en tots els sentits.En el ball de la Festa Major del poble, doncs, de la mateixa manera que la Natàlia de Mercè Rodoreda passa a pertànyer a un home, que li canvia el nom, però, resta ben lluny del Quimet manipulador i dominant que transforma Natàlia en Colometa.


Jaume esdevé la identitat de Conxa, el lloc on ella és persona, amb ell és feliç, la vida li va bé i sols el temor de poder perdre'l l'angoixa. Conxa coneix la distància que, d’ençà que Jaume ha de treballar fora a l’hivern, s’esdevé entre tots dos. Ella, que pertany a la casa i a la terra, que no coneix ni vol saber de cap altra realitat i se sent abandonada. Però, a més a més, Jaume intervé de manera activa en l’àmbit públic, té un criteri polític i un compromís amb el poble: és d’Esquerra Republicana i és nomenat jutge de pau, Conxa, en canvi, no entén ni vol participar en els esdeveniments que es precipiten, l’any 36. La mort de Jaume, anunciada per negres presagis, té les dimensions d’una tragèdia que sols és explicable perque ell és el seu lloc en el món, és la seua identitat. Quan l’afusellen, Conxa inicia la primera fase de la transformació en la pedra que dóna nom a la novel·la. -Conxa-Elvira-Angeleta-Mateu Els fills, també s’enduen part de la seua vida, del seu cos. La maternitat és un altre dels papers que Conxa assumeix amb una certa dificultat: “Aquell tornar corrent dels prats, tipa de segar, amb el pit regalimant la brusa, i posar-me l’Elvira als braços perquè xuclés em deixava atuïda”.(p. 43). La terra i els fills la reclamen per igual, i ella no troba la manera de compaginar-los. Fragmentada, doncs, entre la duresa de la supervivència a l’àmbit rural, l’esclavitud de la terra, i l’absorció física i psíquica de la primera filla, només compta a Jaume per a continuar. Les filles prenen consistència a la novel·la en desaparèixer el marit. Elvira és qui més apareix al text, com a pubilla, doneta de casa, hi ha una certa complicitat en el seu món de dones. És qui trau caràcter davant la situació d'exili i presó, qui més pateix la repressió i qui més prompte marxa de casa. Angeleta, més tranquil·la s'hi va adaptant i també marxa de casa. Mateu, l'hereu queda a casa i amb ella però les circumstàncies el porten lluny i mb ell, Conxa viu un nou desarrelament. Les figures dels fills queden imprecises, doncs, ella s'ha convertit en “pedra de tartera” i les coses es precipiten sense ella.Si parla molt poc de la filla Elvira encara menys de l’Angeleta, l’altra filla; de fet, no fa al·lusió a l’una ni l’altra durant el llarg període a Barcelona. Fins i tot resumeix moltíssim el prometatge, les noces i la vida de casat del fill Jaume, que tantes conseqüències tenen per a la narradora. En aquest sentit, es pot dir que l’acció s’accelera a mesura que s’atansa al final. -Conxa-Delina En arribar al poble a Conxa li costa molt iniciar amistats, a més del seu caràcter les feines del camps deixen poques oportunitats al lleure. A poc a poc els joves van deixant-li lloc quasi més per iniciativa de la tia i d'ells que per ella mateixa. Amb mantindrà relació d'amistat al llarg dels anys és amb Delina, jove i treballadora com ella, però que no es casarà i per tant no trobarà el seu lloc. La seua presència a la novel·la és en representació de la situació de les dones que no es casen, que passen a dependre dels germans i són el reforç de les amigues o família. -Conxa-Poble


L'espai a la novel·la és Pallarès, lloc inexistent, però fortament representatiu del tipus de vida, treballs i paisatge de la zona. Com en tots els pobles hi ha gent bona i gent dolenta. A l'obra la distinció entre rics i pobres és molt instructiva en eixe sentit. La família rica del poble pretén Conxa per a l'hereu, cosa que finalment es trencarà per l'aparició de Jaume. La relació dels dos provoca l'enveja del poble, la seua felicitat no encaixa massa bé entre els veïns i, encara més amb el nomenament de jutge de pau per la Repúbica. Així es veurà més tard quan ell és empresonat i afusellat. La tornada al poble després de l'exili és com un calvari per a Conxa, tots li n'han de dir alguna. La diferència d'aquests personatges secundaris és que il.lustren només algun aspecte determinat, com ara la mestra, el Martí de cal Sebastià. -Autoritats Tant l'església com els militars apareixen en la novel·la al costat del poder. El Rector amb els sermons(p.68) intenta aturar els canvis de la República fins i tot obligant les dones a retornar els marits al bon camí. Els soldats amb crits i el militar que les acomiada de l'exili amb ordres els parlen en castellà, cosa molt significativa en aquest context històric de la novel·la. Activitats 1.- Busca al text els fragments on es veja clarament el paper protector de la tia envers Conxa. 2.- Selecciona algun passatge on s'observe clarament la submissió de Conxa, bé davant altres persones, bé davant els fets que li toca viure. 3.- Intenta unir totes les referències que Conxa fa sobre ella al relat. Intenta fer la seua descripció amb les dades que hi aporta sobre ella mateixa. Quines són les paraules que més repeteix? Es pot parlar de la seua evolució psicològica? 4.- Tria un dels personatges secundaris i fes l'anàlisi complet: qui és, com és, quina relació manté amb els altres,... 5.- A qui creus que va dirigida l'obra?Qui és el lector en qui pensa Conxa? I quin és el lector en què pensa Maria Barbal?


2.4.5.- Espai i temps

Si els nuclis familiars que l’envolten configuren les primeres pàtries de Conxa, i Jaume n’esdevé la definitiva, els espais que habita, en què s’arrela profundament, també tenen un paper important en la conformació de la seua identitat. L’ordre amb què descriu la primera partida és eloqüent al respecte: “...vaig deixar família, casa, poble i muntanya”(p.13).

Ermita, Montsent i Pallarès, els pobles del seu entorn vital, família, casa, muntanya i feina; La Noguera, Barcelona, més hostils, a la part baixa. Com bé sabem, cap de les tres viles primeres, que emmarquen els anys feliços de Conxa, són reals. Cal dir que els escenaris de l’acció no corresponen a cap població real, són imaginats, però és innegable que evoquen pobles i contrades del Pirineu de Lleida, sobretot perquè el nom de Pallarès, on viu, recorda clarament el de la comarca del Pallars. En tot cas, les localitzacions contribueixen a motivar, d’una banda, les expressions dialectals que fa servir la narradora i, de l’altra, els records que la protagonista s’endú del poble.

En efecte, les condicions de vida a l’entorn rural en què va nàixer Barbal es reflecteixen en la descripció minuciosa dels espais interiors i exteriors, i en la dificultat dels desplaçaments que ja hem esmentat anteriorment. Cal ressenyar la configuració d’aquests macroespais, amb la identificació de Conxa amb els elements concrets del paisatge natural, al qual fa constantment referència en els punts clau de la seua peripècia vital:

1) El dolorós camí de l’Ermita a Pallarès. A peu, les espardenyes que la germana major li ha regalat li enceten els peus: són massa grans per a ella, igual que l’esforç que se li demana, l’obligació d’abandonar l’única casa que ha conegut.

2) A casa dels oncles, l’espai de les golfes, amb el qual s’identifica ràpidament pel seu caràcter tranquil, solitari, apartat del món que, en aquest cas, connecta l’interior de la casa amb la natura, amb el soroll acollidor del riu i el perfum de l’herba. Aquest és el camí que, amb el temps, Conxa escollirà per a abandonar l’infern en què l’ha sumida la mort de Jaume i la independència dels fills.


3) La natura és un recer de felicitat per a Conxa. L’eixida a buscar carreretes i moixarrons(p.60) és relatada com una experiència alegre, sense pensaments que enterbolisquen la vesprada. És el moment de complicitat entre dones, de lleure, alternativa a l’esgotadora jornada diària. O passar la vesprada a l'ombra dels arbres, recollint flors i fruits amb les filles, descansant.

4) La bellesa del paisatge resta impertorbable fins i tot en els moments més foscos de la vida de Conxa: “Tirem cap avall, cap a la plana. Tot es veu tan bonic que no sembla possible que algú hagi de patir, per petit i pobre que sigui”(p.82) La direcció és sempre avall, de la muntanya a la terra habitada per un no-res inhòspit : “No es veu gent pels camins ni pels pobles per on passen”.(p.83). Encara és més hostil la gent que els mira des dels carrers de la Noguera: “Ens miren des de lluny com si portéssim la pesta”.(p.83)

5) El camí de retorn és ple de contrastos, de nou, entre la bellesa de la natura i el dolor interior. Com un abans i un després, l’experiència de la guerra tot ho capgira: En tornar de l'exili “ho vèiem tot com si fos la primera vegada. La vidalba brotava pertot. Vaig arrancar un brot florit de sabonera i la seva olor dolcíssima em va fer una alegria que va acabar amb llàgrimes, i al mig del camí totes tres abraçades no paràvem de plorar, que l'una ho encomanava a l'altra”. (p.91) Les plantes conegudes, que formen part de la vida quotidiana, comencen a retornar Conxa, lentament, a la realitat, la connecten de nou amb el món i la seua història vital

6) En canvi Barcelona és interior, res a veure amb la lluminosa natura que Conxa, en el regne irreal del somni, encara reviu. Res no connecta aquesta casa fosca amb l’entorn en què ella arrela tot el que és i el que sap; cap dels sentits l’ajuda a reconéixer-s’hi. No és el soroll, no és el sabor de la llet, no és el tacte de l’herba perfumada. Solament una olor fugissera, enganxada en la roba de les visites de muntanya, la retorna a l’espai estimat, i trenca el silenci en què la vida urbana la té immersa.

Un element important en la identificació amb els espais és el llenguatge, la parla que la narradora fa servir augmenta aquesta sensació i dóna versemblança: els noms de les plantes, dels bolets, de les feines del camp i fins i tot les descripcions dels llocs del poble o els balls a la plaça.

El desenvolupament de la narració és una analepsi segons Genette7, temps del relat

remembrat del qual l'emissor es descobrirà en la fi del recorregut : la narradora és el personatge del qual es desenvolupa l'autobiografia. La trama de l'obra segueix la progressió cronològica de la vida de Conxa, la qual ens conta que té treze anys a l'inici del seu relat i al final és una dona vella camí de “l'últim graó abans del cementiri”.(p.108). Al llarg de la seua vida, en alguns moments de reflexió diu exactament els anys que té, per exemple trenta-set anys el 1939 (p. 92) i fins i tot la data del naixement dels fills.A partir del moment de la mort del marit i en constatar que no és necessària, el temps es precipita, vola, no ens aporta indicis, ens parla de la boda dels fills i dels néts al mateix temps. Es pot deduir que acaba de contar la seua vida amb uns vuitanta anys.

7 .G. Genette, “Discours du récit”, a Figures III, París, Seuil, 1972, p. 65-282.


El temps de la Història, els fets externs socials s'imposen en la seua vida i com a tals apareixen datats:l'exposició de1929, l'adveniment de la República en 1931; la guerra; el 1939.

2.4.6.-Estil literari

En parlar de la relació del relat amb l'espai que ocupa, hem assenyalat la importància que pren la llengua emprada per la narradora i els personatges. La parla del Pallars és un element configuratiu no sols d'ells, sinó també de l'espai. Com a relat testimoni d'una vida, l'ús de la llengua local és un recurs més. Aquesta afirmació es pot seguir en totes les pàgines del llibre, no sols en l'ús del vocabulari sinó també en la creació de figures retòriques relacionades directament amb eixe món rural i muntanyenc.

Aquest ús literari del llenguatge canvia radicalment en l'últim apartat, igual que ha canviat l'espai d'exterior a interior i l'edat de la narradora: és el punt final. Si en recordar la seua vida està interioritzant-la podem veure com la creació de l'espai tancat que és Barcelona ajuda aquesta idea i esdevé símbol i contrapunt al que ha estat fent abans: viure. El recorregut s'acaba amb una "Oda a Barcelona".8 Aquestes pàgines (p. 107-108) podrien, il·lustrar els principals temes de la novel·la: l'esfondrament d'una vida pels fets històrics, la desaparició d'una certa pagesia, la transformació d'una societat confrontant la duresa inhumana de la ciutat moderna a la rudesa d'una societat tradicional. El to elegíac és mantingut amb la repetició dels paral·lelismes ”Barcelona és...”, paràgrafs breus, repeticions i les paraules imaginació i somni. En aquest apartat tractarem de les figures literàries més abundants a l'obra, en particular les frases fetes, comparacions i metàfores de gran força significativa i visual.

8 M. Prudon, idem


Per exemple: “la son devia atrapar-la així com un pardal quiet al parany”(p.18), o “ella era qui més hi posava el coll per tirar endavant”(p.19). Com podem observar totes dues imatges tenen el referent en l'entorn rural, en el medi al que pertànyen.La primera evoca una maner antiga de caçar aus amb unes trampes o paranys; i la segona indica la manera en què eren lligats els bous al carro( pel coll) per moure'l i avançar.Sols indicarem exemples de les primeres pàgines per tal de promoure la localització, explicació, agrupament per tema, ... com a activitat a classe després de la lectura. -Frases fetes “un ramat de camins” (p.13) “poble del costat. Molta gent i poc forment” (p.14) “tallat-me el fil de les paraules” (p.17) “badar boca” (p.20) -Comparacions i metàfores Pedra de tartera “les lloses luïen com mirallets” (p.16) “cabellera panotxa” (p. 16) “un nus al coll com un llaç...el primer sanglot pit amunt i desfeia el nus, i llavors s'escapava un riu de llàgrimes...” (p.16-17) “el pedaç de cotó blancs'anava fent un bunyol” (p.17) “amb el cor encogit com una beneita, com si em portessin a vendre com una vaca més”(p.21) “Tot gat i fura sabia que a casa Sebastià hi havia moltes terres i poques ganes de treballar; el pare era mig carallot, la mare una salispàs i al fill no li agradava aplanar l’os de l’esquena” (p.41). Activitats 1.-Localitzar al text algunes frases fetes i explicar el seu significat. També podeu intentar explicar la seua funció dins la novel·la. 2.-Busqueu les comparacions de l'obra i destrieu-les segons es refereixen a objectes, plantes o animals. Quines hi abunden més? Les comparacions ens ajuden en la descripció dels personatges. Podeu buscar les que fan referència al primer promés, Martí i esbrinar què li semblava a Conxa per l'ús d'aquestes figures. 3.-Encara que no hem parlar de símbols, si que és fàcil observar-ne alguns. Us heu fixat en algun? Podrieu explicar-lo? 2.4.7.-Relacions amb altres obres literàries 2.4.7.1.-Obres de l'autora Cicle de Pallars


Edicions La Magrana l'any 2002 va arreplegar les tres novel·les de Maria Barbal,que giren a l'entorn del mateix paisatge en el Cicle del Pallars: Pedra de tartera, Mel i metzines i Càmfora, ambientades, en part o totalment, en el seu Pallars natal, l’àmbit geogràfic que emmarca la primera part de la seva obra. La mort de Teresa Recull de relats publicat a Empúries, (1986). Els personatges habiten i constitueixen paisatge humà del Pallars. País íntim.

A la novel·la queden reflectides les difícils reacions entre una filla i una mare. Aquesta útima és Elvira, filla major de la protagonista de Pedra de tartera, Conxa. Per tant la novel·la és contada per la seua néta. Els fets històrics vistos a Pedra de tartera no sols marcaren la seua protagonista sino també a les seues descendents. Si a la primera obra el món dels Pirineus era rural ara veurem l'arribada del turisme amb la pràctica de l'esqui i tot el canvi que ha suposat aquest.Columna, 2005.

2.4.7.2.-Obres d'altres autors La plaça del Diamant A primera vista si que és veritat que Pedra de tartera té punts de contacte amb La

Plaça del Diamant de Mercé Rodoreda: ambdós són relats de la vida d'una dona que pertany a les classes populars, narrats en primera persona, amb la Guerra Civil pel mig i les seves terribles conseqüències marcant el desenllaç vital. A partir d'aquí, però, el desenvolupament de la Conxa és sensiblement diferent al de la Colometa: mentre la segona busca passar pàgina amb el passat, deslliurant-se'n amb el segon marit i una vida renovellada, la primera assumeix el trasbals de la guerra amb una subsistència callada i gairebé ascètica, basada en la rutina de la vida rural. Precisament és en l'escenari on divergeixen ambdues obres. Pedra de tartera

s'allunya de Barcelona, la ciutat comtal només és present en el desenllaç i en l'eco dels parents llunyans que un cop l'any pugen al mas, i ens trasllada a la muntanya pallarenca per relatar-nos la vida dura i senzilla de la gent que hi viu, per retratar-nos un món tancat en si mateix a causa de les dificultats geogràfiques, on l'estructura feudal encara perviu en els masos i les viles, en la manera de treballar el camp, de tenir cura de la casa i de relacionar-se les persones i les famílies. És més, la Conxa revela una incipient però poc esmolada crítica al paper de la dona, sotmesa a una estructura patriarcal, però que depèn en gran mesura de la seva feina i capacitat organitzativa perquè la casa funcioni. Les dones cuinen, tenen cura dels nens i del mas, però també ajuden els homes al camp, l'única parcel·la que depèn absolutament d'aquests.


I encara hi podem trobar més diferències en l'estil. Mentre que Rodoreda assaja la novel·la psicològica, Barbal també tira de la memòria del personatge però en una estructura més fragmentada, breu i sintètica, que amb poques pàgines (els capítols més llargs tenen quatre planes) fa passar els anys d'una bufada. I aquesta és la impressió que ens aconsegueix donar, la brevetat del pas del temps i la reflexió de la vida a partir dels capítols més ressenyables, mentre que la resta es perd i es converteix en escenari, en actors secundaris, en sensacions i sentiments. Per acabar de donar-li atractiu i personalitat a la seva obra, Barbal empra un llenguatge dialectalitzat, depurat de barroquismes i altres ornaments innecessaris, però que no renuncia a una poètica despullada que pren de la naturalesa els seus referents més immediats. Terra baixa Al segle XIX, Àngel Guimerà establí el mite literari renaixentista “Conflicte Terra alta/ terra baixa” en la seua obra teatral Terra baixa. Molt resumit ve a ser així:la part alta, les muntanyes, representa la bondat, la pau; el lloc no està contaminat per la societat i que està més a prop de Déu. I la terra baixa, tot el contrari: representa la maldat, que està contaminada per la societat i que està més a prop de l'infern. A Pedra de tartera, malgrat no establir aquesta distinció si que es pot observar una gran diferència en els estat d'ànim de Conxa. A les terres altes era feliç amb Jaume i els fills; a les terres baixes, no. El canvi d'escenari ve imposat per motius greus i això ja marca l'estat d'ànim i la mirada de Conxa sobre aquests nous espais imposats.

Activitats 1.-Busca a 1.4.-SELECCIÓ D'ENTREVISTES I OPINIONS DE L'AUTORA SOBRE

PEDRA DE TARTERA el que opina Maria Barbal sobre aquestes semblances amb Mercè Rodoreda. 2.-Si has llegit La plaça del Diamant recordaràs com Colometa explicava com se sentia per la mort del marit i les circumstàncies que li havien tocat viure. A la pàgina 89, Conxa ens explica com se sent ella. Després de llegir/recordar els dos fragments, argumenta en quin dels dos t'identifiques millor. 2.-Quins espais de la novel·la es poden considerar “terra alta” i quins “terra baixa” seguint el mite d'À. Guimerà? Quins són els motius que provoquen la davallada a les terres baixes de Conxa i la seua família.


3.-A l'entorn de la novel·la: activitats interdisciplinars Tal i com anem veient, la lectura i estudi d'aquesta obra literària, igual que moltes altres, tenen una relació molt estreta amb altres disciplines diferents a la literatura. Si fins ara hem vist alguns aspectes narratius, també podem veure la relació de l'obra respecte altres matèries:la llengua, la geografia, la història, la sociologia,... des de totes aquestes matèries ( i més!) podem realitzar una aproximació a la novel·la. Algunes relacions són temàtiques, per exemple, la submissió de la protagonista. En canvi d'altres són situacionals, com el temps i l'espai on estan inserits els personatges. Des de les diferents perspectives que podem seguir intentem involucrar als companys professors d'aquestes assignatures. Moltes vegades les obres literàries il·lustren les teories o mostren exemples del que estan explicant a classe, per tant, en aquests punts de coincidència podem fer més profitoses les lectures. 3.1.-Llengua Un dels principals encerts de la novel·la és l'ús del parlar del dialecte nord-occidental, és a dir, el pallarés. Aquest fet ajuda a situar els personatges en un ambient i espai que es correspon plenament a la zona de les comarques del Pallarés. L'autora és de Tremp, capital del Pallarés Jussà i passa temporades al Pallarés Sobirà, és, per tant coneixedora no sols de les zones que descriu sinó també de les gents i el seu parlar identificatiu. Si haveu seguit aquest estudi, hi ha nombroses al·lusions a aquest fet i a la importància que té en la novel·la. La preocupació de l'autora per la dificultat d'entendre


aquest parlar es veu en la Nota preliminar; cosa que, almenys al País Valencià no és així. La proximitat dels dialectes juga a favor nostre i fins i tot pot fer més agradable la lectura. Fruit d'aquesta importància és la definició de llengua que dóna Conxa en constatar la manera diferent del parlar dels cosins de Barcelona: “A Pallarès no es diu “noia” ni “maca”; aquestes paraules que jo entenia sense fer-les servir em feien gràcia, i pensava que una llengua és com una eina que cadascú l'agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa cosa” (p.27-28) Activitats 1.- Busca a la novel·la algunes paraules pròpies d'aquest parlar i compara-les amb les formes que prenen a tot el domini lingüístic. 2.-I ,per tant, amb quin dialecte tenen més punts en comú? 3.-Busca al mapa dels dialectes catalans el pallarés i anota alguna de les característiques principals.4.-Raona la definició de Conxa; argumenta-la a favor o en contra basant-te en els llibres de text de Llengua. El vocabulari de la novel·la és ric amb paraules pròpies de la zona del Pallars. La majoria d'ell té a veure amb les plantes i amb les feines agrícoles: “Collirem flors de sabonera, del pericó, cervellines, rosetes, pareu compte amb les ortigues!” (p.71) “La vidalba brotava pertot. Enllaçava esbarzers sense por de la mosegada de les punxes. Vidalba blanca. Vidalba tendra però forta...”(p.91)


Clematis vitalba:Planta ranunculàcia de l'espècie Clematis vitalba, de tronc sarmentós, llenyós, enfiladís, fulles ovato-subcordiformes, flors blanques en panolla; es fa per marges, boscos i torrenteres (Conflent, Cardona, Pallars, Conca de Tremp, Bages, Anoia, Segarra, Conca de Barberà, Penedès, Tortosa, Mall.); cast. hierba muermera, Activitats 1.-Fes un recull de paraules pròpies del parlar de la zona on transcorre l'acció de l'obra2.- Localitza al text el nom de flors i altres vegetals i fes-ne una fitxa de cadascun amb el nom popular, científic, descripció i usos. 3.-Localitza a l'obra aquest fragment descriptiu: “El segon dall o segada d'un prat.El prat de Tres Aigües era el que més m'agradava. Per una banda el banyava el barranquet d'Arlet abans de deixar el seu cabal al riu, pel límit de baix tenia l'Orri mateix, i per dalt hi anava a parar el reguerol de la font de la Torna. L'herba s'hi feia alta i bona i era en l'únic que s'hi podien fer tres collites. La primera i dues vegades el redall. No era un prat gaire extens i quan fèiem la feina ens vèiem els uns als altres.” 3.- Saps que són les“carreretes i moixarrons”(p.60)?Pots dibuixar-los per la descripció que hi ha: "Primavera i tardor quan ha plogut prou i el sol ha escalfat neixen a corrua, als prats, dues classes de bolets bons per menjar. Uns són de color terra, d’aparença fràgil, amb la tija llarga i dreta i un barretet de paraigua que té per sota un llibre espès de fulls. Els altres


són blancs i molt aclofats al primer cop d’ull; tenen la tija curta i gruixuda i el llibre és de color torrat. Carreretes i moixarrons són molt valorats per menjar-los tendres i també, tots dos es deixen assecar en porgadors i són una preciosa reserva per a l’hivern quan no n’hi ha. Secs, perden gran part d’olor i el pes. Un sol grapadet dóna un gust excel.lent a l’arròs o a qualsevol guisat de conill, de pollastre o de carn."

. 4.-Escriu al costat de cada definició el mot que hi correspongui d'entre els següents9:

segar / fer trepadella / batre / fer el mandongo / llaurar

Solcar la terra amb l'arada

Tallar herba o cultius amb la falç o amb una màquina

Fer sortir el gra de l'espiga dels cereals; fer caure certs fruits de l'arbre

Anar a collir una herba que serveix de farratge per als animals

Operacions diverses per elaborar botifarres i embotits del porc

9 Exercici tret de http://www.xtec.es/cgi/mediateca_crp?NU=CREL0394


3.1.-Geografia En estudiar els espais de l'obra hem vist que, encara que inventats, es corresponien a indrets i contrades de la comarca catalana del Pallars, tant Jussà com Sobirà. Aquests llocs són mostrats en tant i quan són importants no sols per a la protagonista sinó també per als personatges que l'acompanyen. A l'apartat dedicat a l'espai i temps de la novel·la ja s'ha comentat a bastament. Ara cal situar aquests espais per poder comprendre millor l'obra. Activitats 1.-Busca al mapa de les comarques(2.2.-Àmbit geogràfic) la situació exacta del Pallars. 2.-Localitza en un mapa físic els noms dels rius i muntanyes pròpies de la zona, recorda que la narradora ens els descriu i ens dóna noms. Intenta averiguar si són reals. 3.-Aquesta zona rural i agrícola que descriu l'autora, creus que encara hi és? Cerca informació sobre els aspectes econòmics i demografics de la comarca. 4.-Sobre el mapa de les comarques segueix els viatges que realitza Conxa. 3.2.-Història Els referents històrics que capgiren la vida de Conxa estan indicats però no descrits. Parla, per exemple, de l'afussellament del marit, però no diu ni on, ni quan, motius...De la guerra saben de l'alçament militar per la carta dels cosins; no ens diu res, sols quan s'emporten el marit i després a ella i les filles, no hi ha comentaris al respecte, és a dir, com a dona, pobra, aïllada a les muntanyes no coneix res i sols els sermons del Rector l'alerten. De l'exili apenes descriu els espais, sols la gent, les filles. La indicació dels bandols de la guerra sols són presents una vegada i pels colors, “els rojos” i “els negres”(p.87) El final de la guerra s'endevina en la frase “Quan van entrar a Barcelona...”(p.90). Activitats 1.-Localitza al text les dates històriques que hi apareixen i busca informació sobre elles. 2.-Conxa es testimoni directe de la guerra i la postguerra. Busca testimonis entre els teus familiars majors, o a l'arxiu del teu poble. 3.-A les classes d'Història es poden comentar aquests aspectes de l'obra, buscar altres textos que en parlen, fotografies, dades, etc. 4.-Indica els passatges de la novel·la on es parla de la guerra i la postguerra. Com es veu l'enfrontament entre els dos bàndols? Què pensa Conxa sobre el que passa? Li dóna importància? 5.-Llig la definició de guerra que ens diu Conxa. Creus que s'ha posicionat en algun dels bàndols?Com viu la mort del marit? Amb quina paraula qualifica aquesta mort? 6.-L'ús de diferents llengües indiquen una repressió lingüística vers el català. Busca i caracteritza els personatges de la novel·la que no l'usen. Investiga sobre aquest aspecte


lingüístic en el context històric i cultural de l'època en què s'incriuen els fets històrics de l'obra. 3.3.-Psicologia i Sociologia A més de poder seguir l'evolució del caràcter dels personatges, en llegir l'obra ens n'adonem de la classificació social que es manté en la societat rural. -organització familiar.”clan” -menuts / grans, obligacions d'uns i d'altres, feines diferents i per tant menjar diferent. -homes/dones, treballs diferents, el pes sempre el porta la dona (mare, tia, Conxa). -fills/filles, elles es casen i se'n van. -germà gran, hereu/ germana gran,pubilla i els altres -dona fadrina/dona casada. -rics/pobres -camperols/treballadors, Jaume no és camperol per això li costa ser acceptat. La dicriminació lingüística també hi és a la novel·la i marca separacions entre els personatges. El poder usa una llengua diferent i obliga a usar-la (recordeu com Conxa havia de resar en castellà i no en sabia).


4.-Pàgines webs interessants i profitoses

4.1.-Sobre Maria Barbal http://www.escriptors.com/autors/barbalm/ Biografia, publicacions i altres materials. Pàgina de l'AELC

http://www.partal.com/aelc/autors/barbalm/index.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail

http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/mariabarbal.html

Lletra, espai virtual de literatura catalana. Conté una bibliografia bàsica, informació i articles sobre les obres de l'autor i links .

http://www.escriptors.com/autors/barbalm/

Biografia, publicacions i comentaris sobre l'obra d'aquesta novel·lista.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Maria_Barbal_i_Farr%C3%A9


Maria Barbal (Tremp, Pallars Jussà, 1949) és una escriptora catalana. Tot i que viu a Barcelona des dels anys seixanta, el món literari dels primers ...

http://www.xtec.cat/~jducros/Maria%20Barbal.html

Biografia, publicacions i comentaris sobre algunes obres de MB i entrevistes

Qui és qui. Cercador de les Lletres Catalanes. Fitxa de l'Autor ...

Nom/s de ploma: Maria Barbal. Professió. Professora de secundària. Altres dades biogràfiques. ESTUDIS: Filologia hispànica ... http://lletra.uoc.edu/ca/autora/maria-barbal

Actualitat literària sobre Maria Barbal a LletrA, l'espai virtual de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya

cultura.gencat.net/ilc/qeq/FitxaAutors.asp

http://www.pencatala.cat/comites/escriptores

www.columnaedicions.cat/.../maria-barbal

4.2.-Sobre l'obra

http://www.partal.com/aelc/ilc/itineraris.html

És el programa Itineraris de Lectura, que promou la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), és una activitat de promoció de la literatura catalana, en l'àmbit de l'ensenyament primari i secundari. L'objectiu dels Itineraris de Lectura és que el professorat pugui comptar amb la presència al seu centre d'aquells autors treballats a classe i que els escriptors estableixin un diàleg amb l'alumnat. Conté Presentació, guies d'autors, sol·lcitud material de suport, sol·licitud fòrum autors.

http://www.xtec.cat/~lrius1/barbal/contenidor.htm

Guia interactiva de literatura catalana. Amb fragments literaris i exercicis, aixi com textos de suport per abans de llegir, tot llegint i despres de ..

Proposta de lectura a Biblionet, la guia interactiva de literatura catalana.

http://www.xtec.es/cgi/mediateca_crp?NU=CREL0394


Extens dossier pedagògic elaborat pel SEDEC, amb material sobre Pedra de tartera, Ulleres de sol, Escrivia cartes al cel, Bari i Carrer Bolívia.

http://lletra.uoc.edu/ca/cercar?cerca=Pedra+de+tartera

Maria Barbal (Tremp, 1949) es va donar a conèixer amb la novel·la Pedra de tartera (premis Joaquim Ruyra 1984 i Joan Crexell...

www.escriptors.cat/autors/barbaliti/guies1.html

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/pedra/index.htm

http://www.cervantesvirtual.com

4.3.-Vídeos

www.tv3.cat/videos/.../Maria-Barbal-escriptora

La seva primera novel·la, "Pedra de tartera", compleix vint anys. Se n'ha fet cinquanta edicions i l'autora manifesta que té una relació especial amb ...

http://www.vilaweb.tv/?video=5347

La Paraula Viva: Maria Barbal

Entrevista amb Maria Barbal de la sèrie 'La paraula viva', de l'exposició 'Cultura catalana, singular i universal', que es va veure l'octubre del 2007 dins la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt. Imatges cedides per l'Institut Ramon Llull. 31/07/2008.

http://www.tv3.cat/alexandria/programes/prog176508939.htm Maria Barbal a "Alexandria": "El que més m'interessa de les meves obres són els personatges". Maria Barbal visita "Alexandria" amb motiu del 20è aniversari de la publicació de la seva primera novel·la "Pedra de tartera", de la qual s'han fet 50 edicions, i La Magrana ho celebra amb una edició especial. 18/03/2005


5.-Altra manera de llegir: els itineraris literaris

Descobrir camins a través de la literatura

Dilluns 03, Agost de 2009 22:00

L'Ajuntament de Sort amb l'objectiu de donar a conèixer la literatura en català ambientada a la Vall d'Àssua, al Pallars Sobirà, ha creat una sèrie de rutes literàries. Aquestes rutes s'inspiren amb els llibres de Maria Barbal o Jaume Cabré. Tots ells inspirats en aquesta zona.

Per divulgar aquestes rutes que uneixen literatura i natura ha organitzar una sortida per un dels paisatges que va inspirar a Barbal per escriure Pedra de Tartera. La sortida ha


comptat amb la participació del darrer Premi Nacional de Teatre, l'actor Francesc Orella, qui ha fet una lectura d'un fragment del llibre durant l'itinerari.

Durant l'itinerari tots aquells que ho han volgut han pogut fer una lectura pública d'un fragment del llibre en paisatges que descriu la novel·la com la plaça del poble d'Altron (a la novel·la batejat com Pallarès), als prats on els protagonistes anaven a segar l'herba o a buscar bolets o el riu del poble, el Pamano. Entre tots els voluntaris per llegir fragments de Pedra de Tartera, aquest diumenge, hi ha hagut l'actor Francesc Orella, premiat recentment pel Consell Nacional de Cultura i les Arts amb el Premi Nacional de Teatre.

Orella, també està vinculat amb el llibre de Les Veus del Pamano donat que és un dels protagonistes de la sèrie de dos capítols que s'ha gravat al Pallars ambientada en l'obra de Jaume Cabré. L'alcalde de Sort, Agustí López, ha anunciat que l'estrena d'aquesta pel·lícula tindrà lloc al cinema Els Til·lers de Sort el proper dia 26 i 27 de setembre, com a deferència a la zona que va acollir pel rodatge la passada tardor.

López ha explicat als participants de la sortida guiada que l'Ajuntament de Sort proposa cinc itineraris per descobrir paisatges que han inspirat a escriptors com Jaume Cabré, Maria Barbal, Josep Maria Espinàs, Josep Virós o Joan Lluís i que fa als paisatges d'aquesta zona encara més especials. Tots aquests autors parlen, en les seves obres inspirades a la Vall d'Àssua, d'un món rural en evolució on els protagonistes se senten fermament lligats, i que influeix decisivament en les seves vides.

Agustí López proposa recórrer aquests camins de la mà de la literatura per descobrir espais concrets que han tingut una significació literària especial. Alguns, perquè hi tenen lloc escenes crucials de les obres, altres perquè hi apareixen descrits de forma molt precisa, fins i tot n'hi ha que són reincidents i apareixen en diferents obres. Els itineraris literaris són: els espais de Pedra de Tartera, els espais de Mel i Metzines, els espais de País Íntim i els espais de Verd Madur.

Alguns dels indrets que es troben en les caminades que es proposen tenen un simbolisme especial als llibres. Poden ajudar a evocar moments precisos de les històries que s'hi expliquen o fer que la imaginació es deixi anar. Sentir les veus del Pamano, topar-se amb la muntanya pelada de Serresaltes, o sentir el fred que esperonava la Conxa escales amunt a la plaça de Pallarès són alguns d'aquestos moments. Durant el recorregut hi ha fragments dels llibres impresos en escultures en forma de novel·la en els indrets concrets que es descriuen a les novel·les.

Aquests itineraris formen part del projecte La vall d'Àssua i el Batlliu, un paisatge de novel·la. Iniciativa que proposa un seguit de rutes que condueixen a l'excursionista a través d'aquesta geografia real i de ficció. S'ha parat especial atenció en no trencar en cap moment aquest equilibri, ja que s'enten que els paisatges literaris no són mai paisatges reals, per això sovint els itineraris i els indrets es presenten com un joc, en el qual és el mateix lector el que ha de descobrir una muntanya, un poble o una casa. D'aquesta manera, els itineraris han estat pensats per als amants de la lectura i del caminar, però també per a tots aquells que es volen deixar enamorar per un paisatge que ha sabut mantenir la seva essència de novel·la.


Vilaweb

DIMECRES, 19/08/2009 - 06:00h

Ruta literària: Maria Barbal

Durant el mes d'agost us oferim diverses rutes literàries Maria Barbal va passar la seva infantesa al Pallars, un fet que va marcar algunes de les seves narracions com 'Pedra de tartera' (1985), ambientada a Altron, localitat situada a la vall d’Àssua o Mel i metzines' en la qual apareixen noms del Pallars Sobirà com Olp, poble d’on és originari el protagonista i també Rialp, Sort i Gerri de la Sal. 'La vall d’Àssua i el Batlliu, un paisatge de novel·la' proposa itineraris, que podeu fer pel vostre compte.

> 'Pels camins de 'Pedra de tartera'': És un itinerari per conèixer els indrets més significatius de la novel·la 'Pedra de tartera' i per gaudir de vistes de la vall d’Àssua, el Montsent i el Pallars Sobirà. Aquesta ruta recorre alguns dels indrets on va viure, treballar, caminar, passar bones i males estones la Conxa, protagonista del llibre. Comença a Altron i passa per diverses bordes, Solati, Olp, Sant Josep d'Olp i torna a acabar a Altron. Us podeu descarregar l'itinerari en pdf on hi podreu trobar més informació. Durada: 3 hores i 15 minuts. > 'Pels camins de 'Mel i metzines'': El recorregut segueix la vida al Pallars del protagonista de 'Mel i metzines', els millors records d’infància al Batlliu, la vida a Rialp, a Sort. El punt de partida és Olp, se segueix fins la Mare de Déu de Montserrat, el camí de la Roca Roia, Rialp, Sort i es torna a Olp. Us podeu descarregar l'itinerari en pdf on hi podreu trobar més informació. Durada: 4 hores i 30 minuts.

Vall d'Àssua

Rialp

Sort


http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3616314&p_edi=


6.-Bibliografia

6.1.--Obres llegides i consultades

-BARBAL, MARIA(1985): Pedra de tartera, ed Empúries, col·lecció “L’odissea” de “narrativa per a joves”,número 29. 17ª edició(1991)

-GENETT,(1972): “Discours du récit”, a Figures III, París, Seuil, p. 65-282.

6.2.-Pàgines webs usades

http://www.cervantesvirtual.com/FichaMateria.htmlRef=143190&idGrupo=convencional

Barbal, Maria (1949-). Pedra de Tartera - Crítica textual

! Autour de "Pedra de tartera" de Maria Barbal. Cinq études et un entretien / Coordinat i editat per Maria Llombart, Montserrat Prudon (U. Paris 8) i Carles Cortés (UA).

! D'absències : espais i identitat en "Pedra de tartera", de Maria Barbal / M.Àngels Francés.

! Del principi al final : una vida / Enric Sullà. ! Dire l'histoire avec les mots de la fiction / Montserrat Prudon-Moral. ! Història en minúscula. Pedra de tartera, de Maria Barbal / Antoni Martí

Monterde. ! Qüestions a Maria Barbal / Carles Cortés.

Guia Pedra de Tartera

Documents

Transcript of Guia Pedra de Tartera