P E R S P E C T I V A - fundaciontierra.es · La gènesi de les ciutats La ciutat jardí El món es...

P E R S P E C T I V AA M B I E N T A L

Juny 2007SUPLEMENT DE

3 9Ecociutats

Fonts Mixtes

Edició:Associació de Mestres Rosa SensatDrassanes, 3 • 08001 Barcelona• Tel: 934 817 373 • Fax: 933 017 550Fundació TERRAAvinyó, 44 • 08002 Barcelona• Tel: 936 011 636 • Fax: 936 011 632• http://www.ecoterra.org; en aquesta web podeutrobar la col·lecció sencera de tots els quadernsd'educació ambiental PERSPECTIVA AMBIENTALen format PDF Acrobat d'ADOBE, que es publicades de l'any 1995.

Redacció:Lali Roca

Fotos de satèl·lit:Earth Observatory NASA, Photografy of Earth, TheGateway to Astronaut. Portada: Londres de nit el 4 defebrer de 2003.Fotos:Fundació Terra i altres fonts

Imprès sense fotolits amb el sistema Computer toPrint. Autoedició feta en ordinadors alimentatsamb energia solar fotovoltaica. Maquetat ambAdobe InDesign CS2

Impressió:GyERSA

Dipòsit Legal: B. 2090-1975

Juny 2007

P E R S P E C T I V AA M B I E N T A L 39

EcociutatsLa gènesi de les ciutatsLa ciutat jardíEl món es fa urbàRiscos i oportunitats per a les ciutatsEcologia d'una ciutatL'urbanisme ecològicArquitectura ecològicaLes energies renovables a les ciutatsLa ciutat verda i comestibleTransport i mobilitatLa promoció del transport no motoritzatEls residus, una mina a la ciutatAigua potable i sanejamentLa ciutat sostenible com a paradigmaCentres d'educació ambientalGovernança i sostenibilitat urbanaExplorem la ciutat verdaPromoure el transport no contaminant peranar a l'escolaVermicompostatge casolàVergers comestiblesOnes solars a les escoles

Fonts MixtesGrup de producte de forests bengestionades, fonts controladesi fusta o fibra reciclada.

1

FUNDACIÓTERRA 2007

AM

BIEN

TAL

Atenes (Grècia), amb l’Acròpolis al bell mig. Juny de 2004.

Igual que un individu madur, una ciutat madurano pot augmentar i expandir-se en qualsevoldirecció sense una pèrdua de qualitat. El nostremón s’ha fet urbà i la meitat de la poblacióhumana s’aglomera en ciutats. Ens cal trobar unnou estil de vida que permeti que les ciutats escomportin com ecosistemes madurs capaços deno malmetre el seu entorn en el seu metabolismequotidià. Hi ha exemples arreu del món que éspossible que les ciutats vagin assolint un dissenyurbanístic i de funcionament més sostenible.

La gènesi de les ciutats

Tot i que la cultura humana emprengué ara fauns 100.000 anys un nou rumb, els primers vestigisde ciutats no se situen fins al voltant del 4000 aC.entre el Tigris i l’Eufrates. Les ciutats evoluciona-ran amb diferents models des de la ciutat pública opolis grega, la civitas romana, la ciutat domèsticadel món germànic o la ciutat secreta o privadaislàmica on no hi ha ciutadans, sinó creients. Peraixò la ciutat islàmica és irregular i intrincada, pera crear el sentit intimista que imposa la religió i onl’espai col·lectiu no té cap valor.

A l’Edat Mitjana i durant el règim feudal, lesciutats concentraven amb prou feines un 10% dela població global. Era la ciutat emmurallada, peròtambé la ciutat jeràrquica presidida perl’arquitectura religiosa i militar. També és en aquestmoment en què quedaren pràcticament definits tots

2

PERSPECT IVAAMBIENTAL 39

Ecociutats

Venècia, la ciutat-illa unida pel pont ferroviari amb elcontinent (2004).

els nuclis urbans d’arreu d’Europa. En el Renaixement i segles posteriors,la ciutat millorà en espais públics de convivència, com són les gransplaces i els jardins, i les muralles caigueren definitivament. La ciutats’obrí al territori i la conquesta de l’espai es va fer definitivament amb larevolució industrial. Les fàbriques necessitaven força de braços i ben aprop. Les colònies industrials o les fàbriques-residències ampliarenl’extensió de les ciutats. La necessitat d’una salubritat més bona va im-pulsar la creació dels “eixamples” o un creixement més obert que elsheretats de l’Edat Mitjana. Les barriades o suburbis entraren en escena ihan arribat fins a l’actualitat, una realitat que es fa més patent en les

ciutats dels països en vies dedesenvolupament, que s’han convertiten focus d’immigració des de les zonesagràries. El barraquisme nostre, elbidonville francès o les favelasbrasileres són exemples de coms’ocupa de manera salvatge l’espai te-rritorial, sense cap mena deplanificació ni d’organització. En elspaïsos de colonització més recent, comés el cas d’Austràlia o moltes regionsde l’Amèrica del Nord, la població s’hiha assentat en un grup de grans ciutatsque alberga més del 50% de lapoblació total.

El món urbà no ha estat un fenomenexclusiu de la civilització occidental.A l’Àsia, la ciutat ha estat també unarealitat consolidada des de molt antic.Influïda per les creences religioses,l’estructura arquitectònica la hi mar-

quen també els grans temples. A l’Amèrica precolombina, els poblesindis des dels maies fins els inques construïren també ciutats organitzadesal voltant dels temples i els espais col·lectius com els terrenys de joc ialtres espais cerimonials.

També és una constant històrica que les classes benestants dissenyinels seus propis espais de privilegi, de la mateixa manera que es confinendeterminats grups socials, ja sigui per qüestions d’organització social ode creences, en barriades.

Les ciutats són, doncs, la “forma i i el símbol d’una relació social

3

FUNDACIÓTERRA 2007

Evolució de la urbanització de la regió de Barcelonaentre l’Edat Mitjana i el 1992, segons un estudi de

Barcelona Regional

En color rosa el territori ja urbanitzat i en vermell elplanejament aprovat i que pot ser executat segonsdades del 2002 aportades per Barcelona Regional.

Edat mitjana 1880

1957 1992

Població: 70.000 habitantsTeixit urbà: 200 ha

Població: 644.000 habitantsTeixit urbà: 3.100 ha

Població: 2.267.000 habitantsTeixit urbà: 11.500 ha

Població: 4.264.000 habitantsTeixit urbà: 47.700 ha

integrada”. Però durant les darreres dècades la ciutat també ha fet aflo-rar la importància de la seva relació amb l’entorn i el fet que una posicióde predominança no respectuosa sobre la natura amenaça fins i tot laseva pròpia supervivència. La contaminació està destruint el patrimoniarquitectònic acumulat durant segles. La manca d’espais naturals al seuvoltant empobreix la qualitat de vida dels seus residents i els obliga aexplotar nous territoris amb segones residències que causen un impacteecològic descomunal.

El gran canvi de la revolució industrial que sacsejà les ciutats europeesva servir per a fer aflorar propostes innovadores com la ciutat-jardí, laqual més enllà del seu pràcticamentnul èxit real es pot considerar lapreconitzadora de l’ecologia urbana i,per extensió, de la futura ciutat soste-nible.

Les ciutats són assimilables a lesestructures vives en la mesura quecreixen i es renoven, que destrueixenparts inservibles o que preserven elseu patrimoni més exclusiu. Com diul’urbanista Jaime Lerner, excalde del’exitosa ciutat brasilera de Curitiba,la ciutat és un somni col·lectiu, raó perla qual és vital construir aquest somni,perquè sense el somni no hi haurà laimplicació bàsica de la ciutadania.

Una ciutat és més una estructura decanvi que no pas un model de planificació,un instrument de política econòmica o unnucli de polarització social. L’esperit dela ciutat –la força que la fa bategar, exis-tir i progressar– és dins de cadascun delsseus habitants. L’evolució de la tecnologiai la seva democratització presenten novesperspectives per a les ciutats de qualsevoltipus i forma. El que diferenciarà la ciutatadequada serà la capacitat de reconciliarels seus habitants amb la natura. En defi-nitiva, ciutats socialment justes iambientalment sanes.

4


Ecociutats

Atlanta (EUA), la ciutat amb menys densitatde població. La foto inferior recull latemperatura de la superfície, on s’aprecienmés de 8ºC a les àrees urbanitzades que nopas les verdes. Aquest efecte d’illa calenta témolts efectes sobre la població i el climaurbà. (Setembre, 2000).

La ciutat jardí

El 1902 es va construir la primera ciutat-jardí a Letchworth, a uns60 km de Londres. Malauradament, l’experiència no va reeixir. Laidea de la ciutat orgànica fou formulada pel biòleg i sociòleg escocèsPatrick Geddes (1854-1932), el qual enriqueix el concepte de ciutat-jardí –desenvolupat pel teòric socialista Ebenezer Howard (1850-1928)– amb una síntesi científica d’ecologia urbana basada en elscontinguts de la geografia humana d’Elisée Reclus i de la sociologiade P. Kropotkin. Geddes proposà que aquest nou enfocament rebés elnom de ciència cívica o ciència de les ciutats. També va definirl’anàlisi dels fluxos d’energia i materials no renovables emprats pelsistema industrial del final del segle XIX (essencialment del carbó) i

advertí de la necessitat de superar la«paleotècnica», caracteritzada per l’ús del carbó,per passar a una nova etapa «neotècnica», mar-cada per l’ús d’energia de font renovable i perl’equilibri entre la ciutat i el camp.

Al nostre país hi haurà un moviment social afavor de la ciutat-jardí liderat per Cebrià deMontoliu (1873-1923), advocat, literat i humanis-ta, des del Museu Social creat per la Diputació deBarcelona el 1910, dedicat a l’estudi dels fenòmenssocials. Montoliu es convertí en un defensor aultrança del model de ciutat-jardí com unacolonització interior basada en la descentralitzacióde la indústria i l’equilibri camp-ciutat a fi de fermés sana i barata la vida urbana i, alhora, quel’agricultura veïna es beneficiés dels avantatgessocials de la ciutat. Cebrià de Montoliu distingiaclarament entre la ciutat-jardí i el suburbienjardinat.

La teoria de la ciutat orgànica en la quals’emmarca el pensament ecològic i social de JohnRuskin (1818-1900) adverteix de la desintegraciódel món natural, de la bellesa, de l’art i de la cultu-ra. El somni d’aquests protoecologistes eraaconseguir una Europa més verda, més sòlida ibella que regenerés la corcada societat de l’èpocai on prevalgués com a valor suprem la idea que

5

FUNDACIÓTERRA 2007

Buenos Aires de nit (febrer 2003). La il·luminació vialressegueix el contorn de la ciutat i les principals artèries de

comunicació així com la major intensitat en la zona històrica.

l’única riquesa és la Vida. El pensador socialista William Morris (1818-1896) exposà en la novel·la Noves d´enlloc, publicada el 1918, el quees pot considerar també una visió utòpica de la societat del futur basa-da en l’amor, la cooperació i el respecte a la natura en ciutats enharmonia amb l’entorn. La proposta de la ciutat-jardí reconeixia quel’organisme urbà consta d’òrgans que condicionen la seva funcionalitat.Les ciutats-jardí són, segons el seus inspiradors, poblacions amb totsels serveis i d’uns 30.000 habitants, instal·lats en unes 405 hectàreesamb zones verdes a tot el voltant. Dins d’aquestes noves poblacions,la zonificació havia de separar les cases i els jardins de les fàbriques, iles explotacions agrícoles i ramaderes. Malauradament, les idees deprogrés tecnològic indefinit, l’arribada de l’automòbil i la implantaciódel model de ciutat lineal i del creixement poblacional (recordem queentre 1850 i 1900 la ciutat de Barcelona havia passat dels 175.000habitants als 537.000), ho impediren definitivament.

Cebrià de Montoliu (impulsor delmodel urbanístic de la ciutat-jardíentre el 1912 i el 1919) va proposarl’alternativa al projecte GrossBarcelona defensat per la burgesiacatalana i que el 1914 ja preveia unaBarcelona com l’àrea que avui ocupal’anomenada regió metropolitana.Una àrea en la qual ciutats comMartorell, Vilanova i la Geltrú,Sabadell, Terrassa, Granollers iMataró fossin barris industrialssuburbans de Barcelona.

El model teòric de Cebrià deMontoliu s’oposava frontalment alconcepte de ciutat metropolitana degrandària il·limitada, quadriculada i simètrica sense cap inclusiód’elements ni naturals ni artístics tal com volien les classes conserva-dores per especular amb el sòl lliure de manera organitzada. Les illesde l’eixample barceloní, sobre una xarxa de carrers amples paral·lelscom a unitat bàsica per a aconseguir una urbanització accelerada ensón el paradigma que ho féu possible: un pla per a urbanitzar el territorirural. En paraules del mateix Ildefons Cerdà, autor del Pla de l’Eixamplede 1859, «Barcelona, debe ensancharse, dilatarse y extenderse por todoeste llano que Dios ha concedido generosamente a su desarrollo».

6


Ecociutats

Imatge de Nova Orleans feta el 6 de setembre del2005 després de la inundació provocada pel pas del’huracà Katrina el 29 d’agost. De color fosc es potapreciar la zona inundada de la ciutat.

El món es fa urbà

Durant la segona meitat del segle XX, lapoblació urbana del món es va multiplicar perquatre i va passar de 732 milions d’habitantsel 1950 a 2.800 milions el 2000 i a 3.200milions el 2008. Avui, més de 50 milions depersones –l’equivalent a la població de França-passen cada any a viure a les ciutats i suburbisdel món. A l’Amèrica Llatina, la població ur-bana és d’un 77 %; en canvi a l’Àfrica ésnomés d’un 38%. La meitat dels habitants hofan en assentaments de menys de 500.000habitants.A les megàpolis de més de 10 milionsde persones, hi viu un 9% de la població urba-na. El 1950, només Nova York i Tòquiosuperaven aquesta xifra, avui ja n’hi ha mésde vint, especialment a l’Àsia i a l’AmèricaLlatina.

Al costat d’aquesta urbanització del planetahi ha hagut també espectaculars transformacionseconòmiques i sociopolítiques incomprensibles

sense el desenvolupament de la cultura urbana. Tot i les creixentsdesigualtats que es generen a les ciutats, l’avenç de la democràcia estàlligat al fenomen urbà. La part de la població mundial que vivia en règimsdemocràtics va passar del 4% el 1840 al 12% el 1900 i va superar el50% al voltant del 2000. La industrialització va portar una transicióeconòmica sense precedents, canvi que encara s’està duent a terme ambel procés de globalització. Els canvis tecnològics han fet créixer les ciutatsamb altius gratacels, han permès foradar el subsòl i construir carrers ivies ràpides que travessen muntanyes o artefactes mòbils que minimitzenles distàncies. Aquestes ciutats que semblen no tenir fi en alguns casos,com passa en determinades ciutats d’Amèrica del Nord, poden contenirbosses de misèria humana formades per centenars de milers de perso-nes. En aquestes ciutats hi ha també la terra apta per a fer-hi créixer elgermen d’un desenvolupament fet amb sistemes sostenibles que marquinuna nova manera de viure on ciutat i entorn componguin un binomi mésharmoniós. Tenim a l’abast l’oportunitat de crear uns hàbits urbans queproporcionin la riquesa de la natura d’una manera sostenible als habitantsde les ciutats, i és justament això el que posarà a prova la nostra humanitat

7

FUNDACIÓTERRA 2007

Lima (Perú) és una megapolis de 7,7 milions d’habitantssobre la vall fluvial del Riu Rimac. La imatge és només

del barrri benestant de San Isidro i Miraflores en la que espot observar la gran taca verda del Club Golf Lima. Els

carrers més foscos estan esfaltats, els més pàlids sónsimplement de terra.

Riscos i oportunitats per ales ciutats

Si tenim en compte que el 60%de l’espai natural –incloent-hi lesterres de conreu, les pesqueries iels boscos– s’estan degradant outilitzant de manera insostenible,és evident que les ciutats que estanrelacionades amb la natura permitjà dels mercats i la tecnologiapoden convertir-se en elementsclaus per a assolir la sostenibilitat(que no vol dir pas autosufi-ciència).Un planeta finit i latendència a la urbanització con-verteixen les ciutats en elsprincipals agents per a assajar lespolítiques de sostenibilitat. Lesciutats atrauen habitants i retenenresidents perquè ofereixen oportunitats d’ocupació, de trobada, de vidasocial i de transformació de les persones. Fins i tot en els suburbis es té lasensació de ser al lloc on cada persona pot tenir la sort de reinventar-se.

Però si les ciutats atrauen persones dels espais rurals és perquè s’haestablert una competència insana entre la urbs i el camp. Una competènciaque no és real, però que com un miratge fa sortir gernacions de personesde la natura treballada cada any (50 milions arreu del planeta). Eldinamisme de les ciutats no és pas l’altra cara del immobilisme rural.Tot i així, el concepte o delimitació de les ciutats tampoc no té unaestandardització arreu del món. La frontera entre espai rural i espai urbàno implica pas una brusca separació entre camp i àrea edificada. Tambéhi ha disparitat d’opinions sobre el volum que ha de tenir l’assentamentperquè es consideri zona urbana.

Potser cal definir la ciutat com el lloc on es poden crear pautes devida en harmonia amb el ritme de la natura tot i la urbanització del territori.El món demana més solucions ràpides i les ciutats són les primeres quepoden aportar-les amb més eficàcia a causa de la proximitat respecte ales persones. Les polítiques demogràfiques que s’han d’aplicar per a unfutur sostenible tenen en les ciutats l’única oportunitat viable per adesenvolupar-se de forma efectiva.

8


Ecociutats

Irkutsk, una de les principals ciutats de la Sibèriarussa a la riba del riu Angara i a 55 km del llacBaikal. A la punta esquerra hi ha el casc històric i laciutat s’estén cap a la dreta, on es poden apreciarmolt bé les illes d’habitatges fetes de blocs quedelimiten espais comunals a l’estil de l’urbanismesoviètic de mitjan segle XX (maig del 2005).

Vivim en un món urbà i per això cal cercar les solucions a les ciutats.La demografia, la mobilitat, la sostenibilitat i la identitat són les principalsàrees d’actuació que plantegen alguns experts com Jaime Lerner. Lademografia, perquè una urbs aglomerada no pot ser mai saludable niamb futur. La mobilitat, perquè el desplaçament de persones i mercaderiesés una de les principals fonts d’emissions de gasos amb efecte hivernaclei perquè s’endú una quantitat important de recursos econòmics eninfraestructures. La sostenibilitat exigeix una assenyada relació entre elque s’estalvia i el que es gasta. Quan la despesa és igual a zero o fins i totnegativa, vol dir que anem bé. Però, probablement, el factor determinantperquè la gent decideixi la necessària incorporació de les ciutats a lasostenibilitat sigui la identitat, l’autoestima i la sensació de pertinençaque tenen les persones pel que fa a la seva pròpia ciutat. És amb identitatque es pot ser solidari i tenaç i plantar cara a la injústicia social quepropicia la ciutat sense personalitat. Precisament, la natura pot contri-

buir de manera molt notable, amb parcs,horts urbans i espais naturals, a estrènyerels llaços de relació entre la ciutadania imillorar la convivencia.

Ecologia d’una ciutat

Les ciutats es poden considerar com amecanismes físics i socials d’obtenció idistribució de serveis naturals bàsics, comara l’aigua potable, aliments, béns i serveisa una població humana concentrada. A lapart física d’aquest sistema hi ha la infra-estructura vial i arquitectònica, a banda deles xarxes de telecomunicacions id’informació cultural. A la part social hiha els mercats, el comerç, l’entreteniment,les associacions cíviques i el govern. Enaquest marc, com passa amb totecosistema, també hi ha necessitat de

sistemes d’evacuació de subproductes com ara les aïgues residuals, lesdeixalles, els fums i gasos, etc.

La infraestructura física com ara carrers, canonades d’aigua, fibraòptica, clavegueram i la xarxa de transport col·lectiu ja no pot ser uncompromís a llarg termini. Cada una d’aquestes infraestructures deter-

9

FUNDACIÓTERRA 2007

Houston (EUA), un altre exemple d’urbanisme dispers queconsumeix gran quantitat de territori i d’energia per mantenir

els seus habitants cohesionats. El sistema de mobilitat eldeterminen les grans artèries viàries per als automòbils que

reticulen tota la ciutat. (2001).

mina un model de ciutat respecte al seu comportament amb l’entorn. Perexemple, quan l’aigua de la pluja passa de l’asfalt als embornals i esbarreja amb la xarxa de clavegueram impedeix que un recurs valuóscom és l’aigua pluvial pugui ser aprofitada i no acabi directament a laplanta de sanejament abans de transportar-la al riu o directament al mar(encara que després del costós procés de depuració pugui ser dedicada aalguns usos delimitats).

Les ciutats s’han convertit, en l’aspecte polític, en un pol de forçaper a dissenyar suports físics i s’ha cregut que aquests suports tot sols japosen en marxa els mecanismes de “mercat”. Però les ciutats són espaisvivencials i d’aquí ve la importància que la part física no pugui serdissenyada sense la part social. Els creixents conflictes veïnals, més enllàde les excepcions de tipus numantí, tenen molt a veure amb aquestamanca de consciència dels governs del fet que les ciutats són suportsfísics que cal alimentar, fer créixer i evolucionar, perquè la vida humanaja s’hi adaptarà. I, certament, elshumans s’adapten a tot, però tambéevolucionen. Una ciutat projectadaamb una visió ecosistèmica i, pertant, amb un metabolisme querequereix interactuar amb el seuentorn de forma harmònica, l’ano-menat metabolisme circular, en quèes reutilitzen els residus o s’aprofital’aigua de la pluja per a crear jardinsi natura urbana, s’oposa al meta-bolisme lineal que es limita a con-vertir els recursos en residus i l’aiguaen una dissolució pestilent. La infra-estructura posada al servei delmetabolisme circular pot contribuira un disseny de ciutat menys agressiuamb l’entorn.

Podem trobar exemples d’urba-nisme amb un metabolisme circularen el nou barri ecològic Hammarby Sjöstad a tocar d’Estocolm (Suècia),on hi ha més de mil pisos equipats amb cuines que funcionen amb biogàsprocedent de les aigües residuals: la fracció del rebuig es crema i estorna en forma d’energia elèctrica i aigua calenta; les aigües pluvials noes barregen amb les residuals i s’empren per al reg de la vegetació que hi

10


Ecociutats

Bahia Blanca, el reticle urbà contrasta amb la riquesa deformes paisatgístiques dels aiguamolls que fan el delta delrió Colorado (2004).

ha a les teulades; disposen d’un tren lleuger que connecta amb el centred’Estocolm i una xarxa de cotxes multiusuari distribuïts per la zona. Enuna visió més ambiciosa, podem citar l’exemple de la nova ciutat deDongtan que s’està construint al costat del Iang-Tsé, prop de Xanghai,on els molins de vent aportaran energia, les teulades estaran cobertes devegetació i plaques solars, es reciclarà prop del 80% dels residus sòlidsurbans i es compostaran o cremaran les fraccions orgàniques per a gene-rar calor i electricitat. Només es permetrà la circulació de vehiclesalimentats amb electricitat o cèl·lules de combustible. Els seus projectistesafirmen que Dongtan serà autosuficient en energia, aliments i aigua, iles seves emissions de carboni procedents del transport seran pràcticamentigual a zero.

Però més enllà de la planificació tècnica hi ha la necessitat deconnectar la població amb la natura. En aquest sentit, una ecociutat apostapel fet que els seus habitants puguin experimentar amb l’entorn naturala través d’espais verds, d’horts urbans, de jardins amb silenci, de caminsi infraestructura de transport públic per a sortir a passejar pels afores nourbanitzats i d’una mobilitat no agressiva com la bicicleta. I en aquestmarc, potenciar la vida comunitària a partir del foment del dinamismecívic (ateneus laics i progressistes) i d’uns servies socials i assistencialspropers a les persones, de centres d’educació assequibles des de caminspacificats al trànsit, perquè la canalla pugui anar a l’escola a peu o ambbicicleta.

No són postals ideals d’un futur. L’ecologia aplicada a les ciutatsaporta una visió fresca en un moment en què la humanitat necessita nous

models de desenvolupament urbà.

L’urbanisme ecològic

És evident que el creixement de lesciutats després de la Segona Guerra Mun-dial ha estat marcat per un sol criteri: edi-ficar amb energia barata i el màximbenefici econòmic. És així com s’haaconseguit aquesta important alienacióentre el camp i la ciutat, el malversamentde recursos naturals i una progressivaocupació dels espais naturals de formaintensiva. L’urbanisme s’ha convertit enl’art de planificar el nombre més alt

11

FUNDACIÓTERRA 2007

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Edificis habitables i energèticamenteficients

Solar Tower CIS a Manchester (UK) dotada de7.244 panells fotovoltaiques incorporats a la

façana que produeixen 180 MWh d’electricitatl’equivalent al consum d’uns 50 habitatges.

d’habitatges per unitat de superfície. Els municipis han obtingut elsbeneficis necessaris per a oferir els serveis bàsics a cop de llicènciesurbanístiques i les constructores s’han convertit en un motor econòmictot i no ser un sector productiu en termes d’economia clàssica.L’urbanisme d’aquest darrer mig segle és el principal causant de la pèrduade qualitat de vida humana. Les ciutats s’han convertit en trampes decontaminació, en caos circulatori, en espais incòmodes dels quals ensvolem alliberar fugint-ne cada cap de setmana. Alhora les segonesresidències edificades per a oferir una aparentment proximitat a la naturasón peces que destrueixen el mateix recurs paisatgístic que pretenenvendre.

Els principis de l’ecologia urbana han d’aplicar-se per reduir laintensitat energètica de les ciutats, facilitar les interdependències de lavida humana, garantir la biodiversitat del medi natural i connectar l’ésserhumà amb els processos naturals en un nivell essencial. Mentre les ciutatsens apartin de coses tan bàsiques com els aliments saludables, gaudir dela natura i comunicar-nos fàcilment amb els nostres congèneres és evidentque no podrem superar l’actual crisi urbana amb què ens enfrontem. El

Un dels principals reptes del sector de laconstrucció és assumir que consumeix el 60 % del’energia del planeta. Per això com més va mésnecessitat hi ha que els edificis es construeixin ambmaterials de baix impacte ambiental i fàcilmentreciclables. Però també cal que els mateixos edificisestiguin dotats de tota mena de tecnologiesenergètiques que els converteixin en el màximd’eficients. Per exemple, l’ús de canonades derefrigeració per sota terra (puits canadencs),bombes de calor geotèrmiques, panells fotovoltaicsi tèrmics per a l’aigua calenta sanitària i laclimatització (fred solar inclòs), fins i tot turbineseòliques en el cas dels gratacels són algunes de lesaplicacions tecnològiques que poden fer disminuirla despesa energètica. En aquests moments ja hi hagratacels que en el seu conjunt permeten estalvisde més del 30% respecte a un arquitecturaconvencional.

12


Ecociutats

Primera centralfotovoltaica urbanade participaciópopular: l’Ona Solardel Mercat delCarmel de Barcelonaamb alguns delscompte partíceps (12maig de 2007)

problema no rau només en el progressiu augment de la població ur-bana mundial, sinó en el fet que aquest augment es faci com si lesciutats fossin l’equivalent de granges d’animals d’engreix ràpid. Unavida humana digna exigeix repensar l’urbanisme o, més ben dit, queaquest urbanisme s’amari dels principis de l’ecologia sense els qualsés impossible crear ciutats i barris que permetin la vida social delsseus residents, en un paisatge connectat amb la natura, amb unadespesa energètica quant a combustibles fòssils mínima, un consumde recursos materials global (aigua, aliments, matèries primeres, etc.)que assumeix la necessitat de la recirculació, reutilització i reciclatged’aquests recursos, i una ordenació espacial que integri els usosresidencials, laborals, formatius, social o d’oci.

Arquitectura ecològica

Al sector de la construcció, li correspon més d’una tercera partde les emissions de diòxid de carboni (CO

2) mundials i produeix

gairebé el 40% dels residus generats per l’home. Per això laconstrucció ecològica esdevé l’única solució per a reduir lesemissions amb efecte hivernacle. La integració d’un dissenyintel·ligent als edificis, acompanyat d’una sèrie de mesuresd’eficiència, pot reduir el consum d’energia d’un edifici a la meitato menys en comparació amb una construcció convencional. Un

edifici amb certificació ecològicapot consumir un 70% menysd’energia que un d’estàndard. Lesraons econòmiques per a l’efi-ciència són també poderoses. AlsEstats Units, els guanys mitjansd’un edifici ecològic se situen enun 2-5%, si bé els estudis demos-tren que els guanys econòmics enun període de vint anys superendeu vegades la inversió inicial.D’altra banda, els costos delsedificis també es veuen disminuïtsperquè els seus habitants tenenmés salut i viuen amb méscomoditat, cosa que també els famés productius en el treball.

13

FUNDACIÓTERRA 2007

Microaerogeneradoreòlic de l’empresa

holandesa TurbyEngine que amb 2

kWp ésdevé unamàquina energèticaútil per a implantar

les renovables enl’entorn urbà.

Aprecieu lasensacional estètica

d’aquest molí devent tipus Savonius

(Foto cedida perTurby Engine).

Les energies renovables a les ciutats

Les ciutats necessiten energia per a crear infraestructura, per ail·luminar, escalfar i refredar edificis, per a cuinar, per a fabricar béns deconsum i per a transportar les persones. Per això són grans devoradoresd’energia que transformen el seu entorn i en canvien fins i tot lescondicions ambientals. Un estudi fet a la ciutat americana de Houstondemostra que les emissions de calor, especialment la dels aparells declimatització, causen l’apujada de mig grau durant el dia i de 2,5 grausde nit. Per això, amb una quantitat suficient de teulades verdes urbaneses poden aconseguir importants reduccions de l’efecte illa de calor is’obté, a més, el benefici afegit de la disminució de la boira contaminant.

El consum directe d’energia per persona a les ciutats dels païsosindustrialitzats sovint és més baix que el de les zones rurals, a causa dela densitat més alta de població i dels desplaçaments. Tanmateix, aquestasituació s’inverteix en els països en vies de desenvolupament, on unagran part de la població de les zones rurals no accedeix als serveisd’energia moderns, fet que provoca que els habitants de les ciutatsconsumeixin en general molta més energia que els de les zones rurals.Per exemple, la tercera part de la població de l’Índia que viu a les zonesurbanes consumeix un 87% de l’electricitat del país. Prop d’una cinquenapart dels 1.600 milions d’humans que es calcula que avui no disposend’accés a l’electricitat i a altres serveis que proporciona l’energia viuenen zones urbanes del món.

Un altre aspecte important respecteal subministrament d’energia a lesciutats és l’enorme volum d’energia quenecessita travessar llargues distànciesamb unes poques línies d’alta tensió.La proporció d’electricitat perduda pelcamí va d’un 4% a un 7% en els païsosindustrialitzats i supera el 50% endeterminades parts del món en vies dedesenvolupament, sobretot per lesconnexions il·legals a les línies per partde la població.

Per això el futur energètic de lesciutats passa per l’anomenadageneració distribuïda, és a dir, per lageneració d’electricitat en els mateixos

14


Ecociutats

Huerta Solar deMilagro (Navarra),el parc fotovoltaicd’inversió privadamés gran del mónpromogut perAcciona Solar(abril 2007).

espais de consum. En aquest sentit, les energies renovables i,especialment, l’energia solar fotovoltaica, la microeòlica i lesmicroturbines de cogeneració són una solució que cada cop pren mésforça en les ciutats més avançades. Pensem que fins a mitjan dècada de1930, la major part de les ciutats dels països industrialitzats eren abastidesper petites companyies d’energia que produïen l’electricitat in situ in’aprofitaven la calor residual. La generació distribuïda a petita escalaés modular, es pot instal·lar en poc temps i es pot ampliar en funció delritme de la demanda a mesura que va creixent una ciutat. Alhora es redueixla necessitat d’infraestructura de transmissió i distribució costosa i almateix temps disminueix les pèrdues de la xarxa. Tot plegat és un siste-ma més fiable i menys vulnerable als accidents i sabotatges.

Les energies renovables poden satisfer les necessitats de milions depersones. La tecnologia fotovoltaica ha evolucionat fins al punt en quèpodria subministrar una cinquena part de la demanda d’electricitat. Les

centrals termosolars als afores d’unaciutat poden abastir barris sencersdensament poblats. Les centrals degas obtingut per la metanització delsresidus orgànics també poden con-tribuir a l’estalvi d’energia fòssil. Ien ciutats situades en regionsventoses, les microturbines eòliquesinstal·lades a les cobertes delsedificis hi poden ser també una fontimportant i estalviar fins a un 5% del’energia total consumida perl’edifici.

Finalment, l’aprofitament del ca-lor acumulat pel sòl, l’anomenadageotèrmica solar, pot subministrar a

través de pous d’intercanvi (mercès a l’estabilitat tèrmica que hi ha auns 15 o 20 m de fondària) i de bombes de calor geotèrmiques la meitatde l’energia que es necessita per a climatizar un edifici. I tot plegat senseoblidar el potencial tèrmic de l’escalfor del sol per a l’obtenció de l’aiguacalenta sanitària o climatitzar amb l’anomenat fred solar a base demàquines d’absorció. El parc eòlic danès de Middelgrunden, a la costade Copenhaguen, satisfà un 4% de les necessitats d’electricitat de laciutat i és el projecte d’energia eòlica de propietat cooperativa més grandel món. D’altres ciutats exploten els seus recursos d’aigua per a la

15

FUNDACIÓTERRA 2007

Hort urbà al bell migde Nova Yorkpromogut pel

moviment veïnalGreen Guerilla que

ha plantat centenarsd’aquests horts

urbans aprofitantespais marginals.

refrigeració. Toronto extreu aigua profunda i gèlida del llac Ontario pera la refrigeració de més de cent blocs d’oficines. Però aquestsaprofitaments de les energies renovables locals no es poden deslligar demillores en l’eficiència d’energia en el disseny de la construcció o alsedificis ja existents.

Els esforços dels governs locals per a fomentar les energies renova-bles no són estèrils. L’ordenança solar de Barcelona promoguda pel pri-mer regidor de Sostenibilitat el 1996 i que va entrar en vigor l’any 2000ha demostrat ser molt efectiva per a estendre l’energia solar tèrmica pera l’escalfament de l’aigua sanitària i a hores d’ara ja ha originat un estalviequivalent a 20 MWh d’energia l’any i ha reduït així les emissions deCO

2 en 3,5 tones anuals. Malauradament, moltes de les instal·lacions no

disposen de contractes de manteniment que n’asseguri el bonfuncionament. L’obligatorietat del’aprofitament geotèrmic solar en elsedificis de nova construcció tambépermetria reduir els costos d’aquest sis-tema, ja que es poden aprofitar elsfonaments per a situar-hi els pousd’intercanvi.

La participació de la població en lesenergies renovables és una de lesmillors estratègies per a fomentarl’increment d’aquestes fonts d’energiano contaminants. La Fundació Terra vainaugurar el maig de 2007 la primeracentral solar fotovoltaica de participaciópopular, situada al Mercat del Carmel,mercès a un conveni amb l’Institut deMercats de Barcelona. Aquesta centralfotovoltaica, amb una potència nomi-nal de 40 kW, produirà uns 52.000 kWh/any i la inversió de prop de tres-cents mil euros s’ha cobert ambparticipacions d’entre mil i tres mil euros aportades per unes 150 perso-nes. A més, amb aquest projecte, conegut per Ona Solar, els seusparticipants es beneficien dels incentius econòmics de les energies reno-vables.

El Grup de Científics i Tècnics per a un Futur no Nuclear ha calculatque per a produir tota l’energia elèctrica que l’any 2003 van generar lescentrals tèrmiques de combustibles fòssils i nuclears de Catalunya

16


Ecociutats

Un exempleemblemàtic deterrassa comestible,la del veí deBarcelona JoanCarulla, a la qualdedica la seva granpassió horticultora.

(31.489,3 GWh) caldria instal·laruna potència solar fotovoltaica de18.401 MWp que ocuparia unasuperfície de 184 km2, o bé unquadrat de 13,6 km de costat, és adir, tan sols un 0,57 % del territoricatalà. Tenim l’oportunitat d’avan-çar cap a l’anomenada ciutat-solar,on les energies renovables il’eficiència converteixin les zonesurbanitzades amb menys devo-radores d’energia.

La ciutat verda i comestible

El Programa de les Naciones Unides per al Desenvolupament calcu-la que uns 800 milions de persones participen en l’agricultura urbana atot el món. D’aquestes, 200 milions produeixen aliments principalmentper al mercat, però la gran majoria conrea aliments per a la seva família.Les ciutats de tot el món ja produeixen de mitjana al voltant d’un terçdels aliments consumits pels seus habitants, un percentatge quesegurament creixerà en les properes dècades, perquè l’agricultura urba-na podria ser més necessària que mai. Un 44 %dels habitants deVancouver (Canadà) conreen hortalisses, fruita, baies, fruits secs o herbesals seus jardins, balcons o en un dels disset horts comunitaris situats enterrenys de propietat municipal. Beijing compta amb desenes de milersd’explotacions domèstiques i més de 1.900 horts urbans.

L’agricultura urbana pot ser un dels factors més importants a l’horade millorar la nutrició de la infància, ja que incrementa l’accés als alimentsde qualitat nutricional. Malgrat tot el que l’agricultura pot fer pel paisatgede les ciutats i l’ànima urbana, els polítics, les empreses i els urbanistescontinuen considerant els aliments com una qüestió rural que no requereixla mateixa atenció que l’habitatge, la delinqüència o el transport. Enaquest sentit, els polítics farien bé d’adonar-se dels beneficis nutricionals,socials, ecològics i econòmics provinents de la inversió d’aquesta acti-tud i instaurar programes per encoratjar les ciutats a produir els seuspropis aliments. Cal que els urbanistes vegin més enllà en l’aplicació del’agricultura, ja que pot ser un element de transformació del mateixdisseny de les ciutats.

Els terrats i balcons «comestibles» poden contribuir, amb les actuals

17

FUNDACIÓTERRA 2007

Aliments biològics i proximitat de les mercaderies

tècniques arquitectòniques, que les ciutats recuperin espais per a unanecessitat vital. A Tòquio, una nova ordenança obliga que tots els nousedificis de més de mil metres quadrats de planta cobreixen el 20% de laseva coberta amb vegetació per a reduir els costos de climatització.

L’arquitectura també pot ser un element clau de revegetació de laciutat amb les anomenades façanes verdes que permeten reduir la despesaenergètica dels edificis, millorar-ne l’estètica i fins i tot ser un referentemocional per als habitants d’una població. La ciutat densa i ambgratacels es caracteritza pel fet que el cel i l’entorn geogràfic ens quedafora de l’abast visual. En aquest sentit, les façanes verdes permeten re-confortar-nos i asserenar-nos. Les tècniques de jardineria amb poca aiguao que la conserven constitueixen el millor aliat per a impulsar una novaestètica en l’arquitectura urbana i la millor qualitat de vida.Malauradament, en l’actual disseny arquitectònic prevalen el vidre, l’aceri el ciment. Crear espais verds urbans que no només siguin oasis per ales plantes i animals silvestres i que puguin ser conreats és l’embriód’una nova manera d’entendre la ciutat ecològica. L’acció comunitàriaha fet que fins i tot en ciutats d’alta densitat com Nova York hi hagi

Consumir aliments biològics és una garantia no només per a la nostra salut, sinó també per a lesqualitat de vida de les generacions futures. Les ciutats com a grans consumidores són claus per aldesenvolupament de l’agricultura sense verins. Com més va més els aliments ecològics deixen de ser unproducte minoritari. En alguns països, com passa a Alemanya, ja hi ha grans superfícies comercialsnomés de productes ecològics i manufacturats amb criteris derespecte ambiental. Al nostre país és encara un fenomen minoritari,tot i que cada vegada hi ha més establiments a la ciutat quepermeten canviar cap a un estil de vida amb una menor petjadaecològica. Les cooperatives de consumidors de productesecològics van cap amunt.

Una altra realitat per a impulsar l’agricultura ecològica sónels mercats de pagesos biològics. Una vegada la setmana o fins itot més dies, la ciutat sostenible organitza mercats de venda directaper part dels pagesos locals. A Nova York, per exemple, ja hi hamés de quinze mercats de pagesos amb productes frescos ibiològics cultivats a menys de 150 km de la ciutat. Aquesta realitat es complementa amb granges urbanesper a l’autoconsum de verdures i fruites a l’abast de barris sencers. La nostra administració encara nopreveu que els horts urbans puguin vendre els seus productes i els limita a l’autoconsum. Potenciarterrats i balcons comestibles com espais que eduquen la ciutadania respecte a la qualitat i seguretatalimentarìa és un dels reptes més sorprenents que poden canviar la fisonomia de les ciutats en el futur.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

18


Ecociutats

El tramvia és unmitjà de transportmés ràpid quel’autobús i permetuna integracióurbana de granqualitat.

jardins i horts urbans. Aquest és el cas del moviment Green Guerilla,que en aquesta ciutat ha aconseguit ja recuperar més de 200 espaismarginals per a l’ús veïnal.

En alguns municipis, els tradicionals espais verds enjardinats ambplantes ornamentals han estat reconvertits en espais per al conreu deplantes hortícoles. La combinació de tècniques estèticament valuosescom és l’anomenada “parada en crestall” del mallorquí Gaspar Caballe-ro, ha permès dissenyar espais verds comestibles d’una bellesa estèticacomparable a un espai ornamental al bell mig de les poblacions igestionats pels veïns. En altres ciutats trobem els anomenats parcs públicscomestibles (public edible parks), que són plantacions d’arbres fruiters(pomeres, pereres, cirerers, presseguers, etc.) en espais verds públicsdestinats a fer que la ciutadania pugui collir fruita local. En alguns casoss’han emprat les tècniques de la permacultura per crear els boscos co-mestibles (forest garden).

Transports i mobilitat

El transport és una de les causes que pot fer possible o impossible lasostenibilitat d’una ciutat. Quan la ciutat s’agrupa al voltant dels eixosde transport públic i ho fa amb comunitats compactes d’ús mixt, permetun bon ús de la bicicleta o d’anar a peu com a sistema complementari iofereix una bona qualitat en els desplaçaments. Les noves tecnologiesd’abast global i, en general, de gestió de la informació permet endinsar-se en l’avenç cap a la ciutat sostenible.

El creixement en extensió de lesciutats ha obligat a la implantació desistemes per desplaçar-s’hi. Malaura-dament, el cotxe ha estat fins ara el granguanyador. I amb el cotxe el consum decombustibles fòssils i, per tant, lacontaminació de l’aire han anat debracet. A les ciutats europees, s’hiconsumeixen al voltant de 450 litres degasolina per persona i any. El transportpúblic no representa més del 25% delsdesplaçaments, tot i que són majori-tàriament ciutats denses i que tambéfaciliten els desplaçament a peu i ambbicicleta.

19

FUNDACIÓTERRA 2007

Els trens de rodaliesentre ciutats

constitueixen unapeça essencial en

qualsevol política demobilitat sostenible.

La forma de mobilitat està relacionada amb l’extensió de la ciutat.Extensions de menys de 5 km propicien el transport a peu. Extensionsd’entre 5 i 20 km obliguen al transport públic i l’automòbil es converteixen l’element definidor en superfícies urbanes de fins a 50 i 80 km, compassa en algunes ciutats americanes i grans metròpolis. L’urbanisme,doncs, no es pot deslligar de la mobilitat i de la importància de facilitarels desplaçaments de la manera menys perjudicial per a l’entorn.

Els polítics no s’adonen que quan augmenta la capacitat de lescarreteres també ho fa la utilització del cotxe per omplir l’espai creat.Com més s’inverteix en vialitat més congestió hi ha a les ciutats. Lalimitació de l’ús dels cotxes per a reduir la congestió és una solució méssostenible que no pas construir autopistes o anelles vials decircumval·lació. L’experiència del peatge per a accedir al centre de Lon-dres ha reduït en un 15% el trànsit viari i ha permès millorar la qualitatdel servei d’autobusos i reduir la contaminació. Altres metròpolis, comara Nova York, es plantegen mesuressemblants.

La planificació orientada cap altransport públic ha tingut ja algunsexemples reeixits, com és el cas deBogotà, on el bus ràpid Transmilenio,inspirat en l’experiència de la ciutatde Curitiba, presta servei a 35.000viatgers per direcció a l’hora punta auna velocitat superior als 28 km perhora. És evident que el metrosubterrani permet capacitats superiorsper direcció en hora punta i velocitatsmitjanes dels 30 km/hora, però ésmolt més car. Tot i així és rellevantque mentre el trànsit d’una autopistapermet el trasllat de 2.500 persones l’hora, un carril bus en trasllada de5.000-8.000, un tren lleuger o bus ràpid pot traslladar-ne 10.000-20.000i un sistema de trens de rodalies en transporta 50.000 a l’hora, és a dir,vint vegades més que una autopista. El tramvia ha demostrat ser tambéuna solució d’un cost raonable, una elevada capacitat de transport deviatgers i que permet una elegant integració en el paisatge urbà.

La política de mobilitat té un elevat grau d’incoherència. Mentre unquilòmetre d’autopista costa de 4 a 7 milions d’euros, el del tren(comunicacions i electrificació inclosa) en costa només de 5,2 a 6,5

20


Ecociutats

Un pàrking debicicletes exemplarper la seva integracióarquitectònicadissenyat perl’empresa vallesanaModular, que permetaparcar bicicletesamb un mínim espai.

milions d’euros. És a dir, que de mitjana són xifres semblants i en canviel tren té una capacitat de transport vint vegades més gran, un impacteambiental quant a contaminació tres vegades més baixa i un índex deseguretat 44 vegades més gran respecte al cotxe. Resulta, doncs, irònicque les inversions públiques s’orientin cap al transport privat en viesràpides. Una planificació del territori en criteris de sostenibilitats’orientaria a una intermodalitat tren-camió en la qual el primer seria laxarxa bàsica.

En la distribució de mercaderies a les ciutats s’apostaria per centralsde distribució per barris i des de les quals el repartiment es fes ambvehicles no contaminants i silenciosos com ara bicicletes de transport ivehicles elèctrics.

La promoció del transport no motoritzat

Per a promoure el transport col·lectiu, cal donar la mateixa importànciaal transport no motoritzat: bicicletes i trajectes a peu. El gran nombre depersones que va a peu o amb bicicleta o que hi aniria si disposés de viessegures justifica que les ciutats reservin per a aquests desplaçamentscarrers sencers o vies pròpies protegides del trànsit motoritzat. Les ciutatsque volen reduir la seva contaminació, millorar la seva qualitat de vida iaugmentar la velocitat en els desplaçaments i, per tant, estalviar temps ala seva ciutadania ha de manllevar espai i inversions al cotxe per desti-nar-les al transport col·lectiu i al no motoritzat.

A Barcelona, els desplaçamentsinterns en un dia laborable (dades del2003) eren un 35,3% a peu o ambbicicleta, un 40,6% amb transportcol·lectiu i un 24,1% amb vehicleprivat (d’aquests vehicles, un 30%recorren distàncies inferiors a 3 km ila seva ocupació mitjana és d’1,2 per-sones per vehicle). En comparació aCopenhaguen, per exemple, el 36%dels habitants anava a la feina amb bi-cicleta, un 27 % amb cotxe, un 33%amb transport públic i un 5 % a peu. ABarcelona, el cotxe circula a unavelocitat mitjana de 21,6 km/h, velocitatque una bicicleta assoleix fàcilment i

21

FUNDACIÓTERRA 2007

Macro pàrking per abicicletes a l’estació

de trensd’Amsterdam. Les

combinacions de treni bicicleta són ideals

per a reduirl’impacte de la

contaminació a lesciutats. Les bicicletes

urbanes de lloguertambé són una bona

alternativa.

sense massa esforç en un recorregutplaner. Curiosament, dels prop de 100km2 que ocupa Barcelona, cada ciutadàdisposa d’uns 4 m2 de vorera, mentreque a cada vehicle li correspon un espaiviari d’uns 12 m2.

Anar amb bicicleta consumeixunes 25 vegades menys d’energia quefer-ho amb cotxe i una quarta part queanar a peu. Amb un consum de 0,15calories per gram i per quilòmetre, ésel sistema més eficient. Si els 30.000ciclistes que actualment fan unrecorregut diari d’uns 10 km espassessin al cotxe, les emissions deCO

2 s’incrementarien en 50 tones diàries. Però l’increment de l’ús de la

bicicleta i el transport col·lectiu requereix arraconar el cotxe perquè hotingui difícil. Mentre s’adoptin polítiques poc intensives per al transportcol·lectiu i no motoritzat, el cotxe continuarà essent el rei i les ciutats nopodran guanyar en habitabilitat. L’actual tecnologia de la bicicleta apor-ta solucions per combinar aquest vehicle amb el transport col·lectius(bicicletes plegables), bicicletes de transport, bicicletes elèctriques,bicicletes taxis (trixis), bicicletes per a portar la mainada a l’escola. Noméscal obrir vies preferents i reduir el trànsit motoritzat.

Tota política de mobilitat sostenible no pot oblidar el disseny urbà.Les ciutats poden organitzar-se perquè els espais de treball, oci, habitatge,siguin en mosaic, de forma compacta i propera entre ells. Lògicament,si instal·lem grans superfícies comercials allunyades dels centres urbansfomentarem l’ús del transport privat. Però també fins i tot amb els actualsdissenys hi ha possibilitats per a impulsar el transport no motoritzatsempre i quan es doni prioritat a la seguretat de l’usuari i hi hagi infraes-tructura per a l’aparcament, s’obligui que els edificis disposin d’espaisper a guardar bicicletes i hi hagi una activa vigilància per a evitar-ne elsrobatoris.

Un altre element clau per a incrementar la sostenibilitat urbana és lade la intermodalitat del transport. Les estacions combinades dels diferentssistemes de transport col·lectiu en punts estratègics atorga confiança al’usuari per poder escollir el mitjà més idoni per a les seves necessitatsdel moment. Entre aquests sistemes intermodals hi ha el del carsharingo el bicisharing, que es converteixen en extensions del transport col·lectiu

22


Ecociutats

Per promoure labicicleta a les ciutatscal pacificar eltrànsit motoritzat ifacilitar viesespecífiques per a lesbicicletes.

i permeten a l’usuari de tenir la sensació queno li cal el vehicle privat per a moure’s. Elcarsharing és una alternativa molt millorque el transport col·lectiu, quan es tractad’un territori no metropolità. Malaura-dament, la pressió de les empreses detransport interurbà comarcals conces-sionàries d’un servei de transport públic ila feblesa administrativa impedeix que lesàrees territorials menys denses puguingaudir d’una mobilitat ecològica i dequalitat.

Finalment, acceptant la inevitabilitatreduïda del transport privat, caldria queaquest sistema fos el menys contaminantpossible localment. Molts dels usuaris decotxe a la ciutat recorren diàriamentdistàncies per sota dels 30 km al nostre país.Si hi hagués infraestructura de recàrrega

elèctrica i previsions normatives, els vehicles elèctrics silenciosos i nocontaminants podrien substituir un bon nombre de vehicles de l’actualparc automobilístic i de motocicletes sorolloses i contaminants.

Els residus, mina a la ciutat

El Worldwatch Institute afirma que la circulació de materials residualsaprofitables en una ciutat pot ser proprocionalment més gran que lesmatèries primeres que s’extreuen d’una mina. El creixement imparableen la generació de residus s’ha convertit en un dels principals problemesde les ciutats. La taxa mitjana se situa al nostre país en uns 1,6 kg/habitant/dia. Els ajuntaments, responsables del servei de recollida i tractamentdels residus domèstics, hi han cercat solucions. Una en són els contenidorsde recollida selectiva que recullen diferents fraccions valoritzables comara el paper, el vidre i els plàstics i metalls dels embalatges. Aquestesilles de contenidors, ja siguin a la superfície o soterratsa la via públicano són la millor solució, perquè per a determinades fraccions, com passaamb els envasos, acumulen molt volum i poc pes.

Per a altres materials residuals (olis usats, roba, trastos, mobles vells,ferralla electrònica, etc.) que es troben en menor proporció, s’hanorganitzat els anomenats punts verds o deixalleries, que no són altra

23

FUNDACIÓTERRA 2007

Les illes decontenidors per al

reciclatge faciliten larecollida selectiva dela brossa domèstica.

cosa que àrees d’aportació i emmagatzematge temporal per a ser enviatsposteriorment a les plantes de tractament. Les deixalleries de barri hauriende ser un equipament bàsic a la ciutat sostenible. Malauradament, tot iser punts de recollida de materials inerts i que no fan pudor ni causenaltres molèsties, encara hi ha molta gent que s’oposa a aquestesinstal·lacions de proximitat. Alguns municipis disposen també dedeixalleries mòbils que recorren diferents punts de la ciutat en paradesprogramades perquè, especialment la gent gran, pugui apropar-s’hi.

A la ciutat sostenible, els residus haurien de tractar-se amb implicacióde la ciutadania com a persona individual, de la mateixa manera que esfa amb la sanitat o l’educació, encara que aquesta persona visqui amb ungrup familiar o d’amistat. El fet de pagar els residus per habitatge fa queles persones no es prenguin seriosament la importància de participar enla recollida selectiva i minimitzar els residus.

Amb l’actual metodologia d’illes de reciclatge, la recollida selectivano assoleix nivells de més del 60% en els països més avançats. Aixòdemostra que el ciutadà no percep el problema dels residus com un pro-blema fonamental. També es veu el fet paradoxal que els països que mésreciclen són els que més han incrementat la quantitat de residus sòlidsurbans. Vivim en una societat del malbaratament o del consumdesenfrenat, on la major part dels estris que substituïm té només entredos i cinc anys. No hi pot haver ciutats sostenibles sense polítiques con-tra el consum desenfrenat.

Una de les qüestions no ben resolta tampoc és la gestió dels residusdomèstics orgànics. Existeixen algunes tecnologies que permeten elcompostatge en el mateix edifici o fins i tot a dins l’habitatge. Sensdubte, convertir el 45% dels nostres residus en fertilitzants útils per a lajardineria urbana o l’agricul-tura periurbana seria la milloropció. Malauradament, l’apli-cació d’aquestes tecnologiesde compostatge domèstic en elmateix edifici o habitatge ésencara anecdòtic. Algunsmunicipis han optat perl’anomenat compostatgecomunitari i han instal·latcompostadors en parcs ijardins.

La reparació d’útils

24


Ecociutats

Compostadorcomunitari del’empresa suecaJoraform que permetconvertir la deixalladomèstica enhabitatgesplurifamiliars enadob orgànic.Aquesta tecnologiaés fonamental per alfutur de la ciutatsostenible. (Fotocedida perJoraform).

casolans i la recuperació de béns per a la seva venda com a productes desegona mà és una altra de les possibilitats per a reduir els residus, allargarla vida útil dels estris abans no es converteixin en valoritzables i alhoramantenir llocs de treball. Tot i així, en aquesta qüestió també ésfonamental que la indústria assumeixi l’ecodisseny i fabriqui productesque permetin una fàcil separació dels seus components al final del seucicle i que siguin reparables o actualitzables. Un telèfon mòbil, perexemple, que es converteix en ferralla electrònica en menys de dos anysa causa dels avenços tecnològics del sector és insensat. La ciutat soste-nible és també aquella que no permet el malbaratament dels productesque circulen pel seu interior, a banda de garantir que els residus sóntractats adequadament amb la potenciació del seu reciclatge i reutilització.

Aigua potable i sanejament

Més d’un 25% dels residents de leszones urbanes del món en vies dedesenvolupament (més de 500 milionsde persones) no disposa d’aigua pota-ble ni de serveis de sanejament i, coma conseqüència, cada any hi moren 1,6milions de persones.

Proporcionar aigua contínua a par-tir d’una xarxa que arribi a tots elshabitatges amb connexions interiorsd’aigua corrent és, sens dubte, una deles millors maneres d’aconseguir unavida de qualitat. El problema delsubministrament d’aigua potable i laxarxa de sanejament o clavegueres és

una realitat ben present en moltes ciutats dels països en desenvolupament.Una correcta gestió de l’aigua potable és també clau per a la salut de

les persones. Una xarxa de subministrament que no garanteixil’estanquitat o sigui feta amb materials no adequats pot donar lloc aepidèmies. Avui, al nostre país podem veure aquests problemes com ainversemblants, però no fa pas gaires dècades que hem solucionat lagestió de l’aigua en l’àmbit local. Recordem que a Barcelona, senseanar més lluny, entre l’octubre de 1914 i el gener de 1915 es va produiruna epidèmia de febre tifoide que va matar 2.267 persones perquè hihavia filtracions a les canonades de transport, que eren de ciment. I en-

25

FUNDACIÓTERRA 2007

La depuració de lesaigües residuals per

mitjà deprocediments

energètics eficientsés imprescindible.

Aquest és el cas deles anomenades

depuradores verdes(Foto de l’empresa

Ekö-plant).

cara fa menys anys que hem deixat d’abocar les aigües residuals urbanesdirectament a la llera dels rius i convertir-los en veritables clavegueres acel obert. Avui, sortosament, disposem d’una important xarxa desanejament i de depuradores, que tot i ser insuficients, han permès queels nostres rius recuperessin moderadament la vida aquàtica que els éspròpia.

Un altre aspecte en la gestió del cicle de l’aigua a les ciutats ésl’evacuació de l’aigua de pluja, atès que la impermeabilització de gransquantitats de superfície per la urbanització impedeix la infiltració natu-ral i això, quan hi ha pluges torrencials, causa inundacions. Les ciutatsmodernes han resolt aquest problema construint grans dipòsits subterranisde regulació que disposen de prou capacitat d’emmagatzematge per aregular l’aigua de pluja i evitar inundacions. Els anomenats dipòsitspluvials, per exemple, a Barcelona tenen una capacitat d’emma-gatzematge de 688.700 m3. Els primers es van inaugurar l’any 2000.Malauradament, aquestes obresrecullen les aigües que s’escolen pelsembornals, però no es pot emma-gatzemar ni aprofitar, perquè no esdisposa d’una xarxa separada quepermeti recollir les aigües pluvialssegregades de les del clavegueram.Les aigües pluvials separades podrienser emprades per a usos generals compot ser netejar carrers o el reg delsjardins. Tot i així, aquest dipòsitspluvials eviten que més de 500 tonesde residus vagin al mar.

L’aigua és un element clau en lagestió de les ciutats, especialment perl’augment de l’anomenada crisihídrica que afecta tot el planeta i lesprevisions d’un clima més eixut icalorós. La millora en l’eficiència dela gestió de l’aigua a la ciutat passaper la captació de l’aigua de pluja iseparar-la de les aigües grises o negres d’evacuació dels habitatges.Organitzar els baixants dels habitatges respecte a l’aigua del vàter delsaltres usos permetria fer un tractament d’aquestes aigües grises provinentsdel rentat de roba, la dutxa o la pica per a la seva posterior reutilització,

26


Ecociutats

Un sistema domèsticde millora de qualitatde l’aigua de beureamb osmòsi inversa,però que reculll’aigua de rebuig pera ser aprofitada.Caldria prohibir lavenda d’aquestsaparells si noincorporen sistemesper no llençar l’aiguadel rebuig.

amb un tractament previ senzill, altra vegada per al vàter, el reggeneral, etc.

L’organització de la xarxa de clavegueres perquè els embornals delscarrers que essencialment recullen l’aigua de pluja es puguiemmagatzemar és també una obra bàsica en les remodelacions viàriesque s’hagin de fer o en els barris de nova construcció. L’aigua pluvialamb una depuració mínima pot servir per a usos de neteja diversos finsi tot a la llar (rentar la roba, les necessitats d’aigua higiènica, etc.).

A la ciutat és imprescindible una gestió de l’aigua que en redueixi lademanda, que millori l’eficiència en l’ús i que eviti el deterioramentdels usos hídrics. Incentivar l’ús de sistemes d’estalvi d’aigua en lesinstal·lacions domèstiques com ara perlitzadors, reductors de cabal olimitadors en la descàrrega del vàter permeten reduir fins a un 40% delconsum d’aigua domèstica. El reciclatge d’aigües grises pot estalviar enun habitatge fins a un 24% del consum total.

Les aigües negres residuals domèstiques poden contenir una mitjanad’uns 35 mg/l de nitrogen aportat per l’orina i els excrements. Untractament secundari convencional pot reduir entre un 10 i un 30% delnitrogen i aplicades al reg converteixen aquesta aigua en un nutrient quepot permetre reduir en un 70% els fertilitzants convencionals en elsterrenys agrícoles.

Una altra possibilitat són els vàters compostadors (earth closed), elsquals tot i que fa més d’un segle varen perdre la batalla davant dels vàteramb aigua (water closed), han assolit un nivell tecnològic prou alt perquè

poguessin ser una alternativa enurbanitzacions menys denses o enciutats que potenciessin l’horticulturaurbana de proximitat o el conreu delsterrats. També existeixen vàters sensebarreja en els quals l’orina se separaper a la seva utilització com afertilitzant i els excrements es guar-den en una cambra de compostatge.

Caldria dedicar més esforços a larecerca per a l’estalvi d’aigua que nopas per a un subministramentil·limitat. El consum d’aigua perhabitant a casa nostra se situa, enpoblacions d’alta densitat, en uns 118litres/dia, però aquesta xifra creix fins

27

FUNDACIÓTERRA 2007

Exemple de cobertaverda al mig d’unamegàpolis com les

que promou l’entitatamericana Earth

Pleadge.

a 180 litres/dia en zones d’urbanització més laxa on piscines i jardinscausen un dany ambiental que no ens podem permetre a l’àreamediterrània.

Finalment, cal dir que la garantia sanitària de l’aigua potable pot noanar acompanyada d’una bona qualitat gustativa. Aquest fet genera unconsum d’aigües minerals o envasades que contribueix a un problemade residus i de sobreexplotació d’aqüífers de gran qualitat. Una alterna-tiva en aquells indrets on les fonts de subministrament d’aigües potablesvan molt carregades de minerals és la implantació de sistemes d’òsmosiinversa comunitaris amb recuperació de l’aigua de rebuig (un equipdomèstic pot rebutjar entre 50 i 70 litres diaris) per a obtenir l’aigua debeure dels residents.

La ciutat sostenible com a paradigma

La planificació urbana sostenible és un principi fonamental democràticque implica els ciutadans en la presa de decisions a tots nivells. És unaaproximació holística, que combina qüestions socials i ambientals –arqui-tectura que potencia el domini públic, transport públic que protegeix lavida al carrer, sistemes d’energia que redueixen la nostra dependènciade recursos naturals limitats– i que ofereix l’única oportunitat real quetenim de crear ciutats dinàmiques ideals que respectin tant les personescom el seu entorn.

L’urbanisme ja no pot ser reduccionista i s’hade convertir en interdisciplinari. No es pot limitarals límits metropolitans, perquè ha de valorar cadacop més les relacions de veïnatge. Per això,l’autonomia territorial del municipi és més quediscutible en un món cada cop més global. La criside la civilització moderna i la insostenibilitat delnostre estil de vida són proves evidents de lanecessitat de governs que planifiquin ciutatssostenibles. La ciutadania informada i participativaés el millor equilibri per a tractar la diversitat iespecificitat dels problemes urbans. Les polítiquesd’implicació de la ciutadania permeten incremen-tar el respecte per l’entorn i el desenvolupamentharmònic de les ciutats. L’existència de xarxes deciutats sostenibles i que aquestes xarxes no siguinpurament de galeria és també una gran oportunitat

28


Ecociutats

per al compromís. D’altra banda, els governs de les ciutats són els queen teoria estan més a prop de la població i, per tant, d’aportar solucionspràctiques i útils per a les polítiques de sostenibilitat per a aturar la crisiambiental mundial.

La importància de lluitar contra la pobresa a la ciutat rau en el fetque aquesta pobresa esdevé una onada perillosa que guanya terreny(marginalitat) i inseguretat a compte de l’orgull col·lectiu.

La sostenibilitat tracta de trobar formes socials més cohesives,econòmicament més eficients i ecològicament més assenyades deproduir i distribuir els recursos existents. Tracta d’assegurar la qualitatde vida establint el valor dels béns que es tenen en comú –l’entorn i lacomunitat– i de reconèixer la nostra dependència mútua de tots dos. Elplaneta és perfectament capaç de mantenir la humanitat si respectemla capacitat de regeneració de la natura.

Imitar la natura és el que fan les anomenades depuradores verdes, que són instal·lacions queempren plantes per a eliminar la càrrega orgànica de les aigües residuals o fins i tot els llots de lesmateixes depuradores.

Una depuradora biològica vegetal no és més que una bassa impermeabilitzada en la qual es plantaun canyissar i es deixa fluir l’aigua residual pel subsòl de la plantació de manera que la matèriaorgànica es converteix en l’aliment per a les arrels del canyís i el fa créixer. El canyís té la propietat degenerar una teranyina d’arrels que actuen com una xarxa impenetrable a tall de filtre. Així, doncs, ladepuradora biològica vegetal només requereix que l’aigua residual continuiï fluint per les seves arrels.Fins i tot a l’hivern, quan la planta no té cicle vegetatiu, les arrels continuen absorbint nutrients i, pertant, depurant l’aigua residual. Aquesta tecnologia també s’empra en la humidificació de fangs enfeixes plantades amb canyissars que permetendeshidratar els fangs i convertir-los en unsubstrat fertilitzant d’alta qualitat.Aquesta tecnologia està ben im-plantada en alguns països comAlemanya o Àustria, i és una raresa,malauradament, al nostre país.

Hi ha altres sistemes de depu-ració biològica vegetal com els que fanservir plantes aquàtiques surants com elsjacints d’aigua o els nenúfars, però no són tanhigiènics com les feixes de canyissars, on l’aiguano està en contacte amb l’aire.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Depuradores biològiques verdes

Dipòsit regulador

Filtre

Arrels

Impermeable

Dipòsit

Aigua neta

Substracte

Canyís

29

FUNDACIÓTERRA 2007

Fira per la Terra, percelebrar el Dia de la

Terra, unesdeveniment anual

que a Barcelona s’haconsolidat com el

més divers aparadorde la sostenibilitat

impulsada des de lasocietat civil.

Centres d’educació ambiental

La ciutat sostenible és també la ciutat educadora, la ciutat que faci-lita a la seva població la possibilitat de resoldre els dubtes ambientalsque se li plantegen. En aquest sentit, no n’hi ha prou que les escolesdisposin de programes de formació en els quals l’eix curricular siguiel medi ambient. Cal que existeixin equipaments específics per a di-vulgar les tecnologies i les possibilitats per a un estil de vida mésecològic (estalviar aigua, utilitzar les energies renovables, etc.). De lamateixa manera que la ciutat moderna no es pot entendre sense elscentres d’assistència sanitària, els centres d’educació ambiental hande formar part de la xarxa d’equipaments socials. L’organització deles comunitats en associacions, en consells de sostenibilitat són la millorgarantia per poder participar en la millora de la qualitat en l’entornurbà. Disposar dels anomenats mapes verds com hi ha en algunes ciutatsconstitueix un recurs informatiu imprescindible per a conèixer elsdiferents serveis, botigues i equipaments que permeten assolir hàbitsvitals més sostenibles.

Governança i sostenibilitat urbana

Les polítiques de fiscalitat governamentals solen afavorir lamecanització com a mitjà per a incrementar la producció. Esdeincentiven els processos de feina humana tot i que aquests processoscomporten sempre guanys socials o mediambientals que ultrapassende lluny l’aparent eficiència de lamàquina.

Els autobusos abans anaven ambcobrador. La gent entrava més ràpidacap dins del bus i per tant no frenavani el trànsit i feia el recorregut mésde pressa. D’aquesta manera nonomés s’aconsegueix, en realitat, méseficiència en contra del que sesuposa, sinó que a més permet oferiraltres beneficis complementaris comara atenció a la gent, minusvàlids,informació als turistes o no habituals,oferir seguretat, etc. El conductor solno pot assumir totes aquestes tasques.

30


Ecociutats

La ciutat sostenible (1)

• Una ciutat on la justícia, l’aliment, l’acolliment, l’educació, la saluti l’esperança estan distribuïts equitativament i on tothom participaen el govern.

• Una ciutat bella on l’art, l’arquitectura i el paisatge encenen laimaginació i emocionen l’esperit.

• Una ciutat creativa on l’obertura de mires i l’experimentaciómobilitzen tot el potencial de recursos humans de la comunitat ipermeten una resposta ràpida al canvi.

• Una ciutat ecològica que minimitza el seu impacte ecològic, on elpaisatge i la forma construïda estan equilibrats i on els edificis i lesinfraestructures són segurs i eficients amb els recursos.

• Una ciutat de contacte i mobilitat senzills, on la informaciós’intercanvia tant cara a cara com electrònicament.

• Una ciutat compacta i policèntrica que protegeix el camp, centra iintegra comunitats dins veïnatges i maximitza la proximitat.

• Una ciutat diversa, on una àmplia gamma d’activitats encavalcadescreen animació i estímuls i nodreixen una vida pública vital.

(1) segons Richard Rogers

Les màquines validadores dins el autobús eviten la lentitud de ladevolució del canvi al conductor, però no poden evitar la cua d’entradaal bus quan hi ha massa gent a la parada.

Els economistes expliquen que hi ha més beneficis per a lacompanyia amb aquesta reducció de personal i automatització, peròno hi compten el temps perdut de milers de passatgers cada dia, elcombustible malbaratat per les aturades més llargues, la contaminaciói la congestió (a altres autobusos) tot i tenir carrils propis i l’atur. Endefinitiva, els estalvis guanyats per la societat amb aquest plantejamentsón una il·lusió. Els nous combois de metro preparats per a funcionarsense conductor són l’equivalent de l’autobús sense cobrador, però elsingressos que s’obtenen són només pretesament superiors perquèemmascaren o no paguen els costos socials i ambientals.

A la ciutat sostenible, els costos per a la societat haurien de ser enbeneficis per als programes socials i educatius i no només per generarsuperàvits favorables als accionistes de les empreses públiques quetenen participacions privades importants o majoritàries. La càrrega fis-

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

31

FUNDACIÓTERRA 2007

Els parcs urbansconstitueixen

elements bàsics per ala salut de la

ciutadania. Aquestsparcs podrien

incorporartecnologies

sostenibles com lail·luminació solar o

el compostatgecomunitari.

cal hauria d’anar encaminada a fomentar el treballhumà, que estimuli la interacció eficient, ambien-tal i socialment sostenible de societat, natura imàquina.

Avui continuem necessitant arbres i zoneshumides que ens protegeixin contra les inundacionsi les tempestes, o insectes que pol·linitzin les florsdels nostres arbres fruiters i dels conreus que pro-porcionen aliments i confiem en la natura peraconseguir les primeres matèries de la nostra vidaquotidiana. Els serveis dels ecosistemes són bàsicsper a la vida i el benestar. La salvaguarda dels im-prescindibles serveis dels ecosistemes ha estat unapreocupació històrica de les societats agricultores iramaderes. I tanmateix, la ciutat no és pasl’alliberament d’aquesta relació depenent de lanatura, sinó la constatació de la necessitat mateixa. Potser té la mateixaimportància la magnitud de la dependència dels éssers humans respec-te de la natura que la manera com les persones tenen cura delsecosistemes que proporcionen els serveis.

Les ciutats han de ser espais de cultura ecològica en el sentit defomentar en els seus habitants la incorporació de les lleis i els cicles dela natura com una eina de responsabilitat socioecològica. Cal poten-ciar les relacions de solidaritat entre la població urbana a fi que elsinteressos individuals no s’enfrontin al bé comú. La tasca bàsica per ala sostenibilitat urbana és la gestió eficaç dels problemes comuns i laconservació dels ecosistemes que mantenen les ciutats.

Barcelona en unaimatge del

desembre del2006 que permetapreciar molt bé

els diferentsurbanismes de la

ciutat, des deCiutat Vella al

Poble Sec,l’Eixample,

Gràcia, etc. Laciutat ecològica

comença ambl’urbanisme.

32


EcociutatsA

MBI

ENTA

LLa ciutat sostenible, no la podem assolir si no la

fem possible des de la voluntat de les persones quel’habiten. Els governs locals necessiten de la

col·laboració cívica per impulsar mesures quepermetin implantar la recollida selectiva, que

fomentin el transport col·lectiu i les vies per alsvehicles no motoritzats, que permetin l’aplicació

de les energies renovables o que estenguinl’horticultura urbana. Totes les possibilitats per a

un futur sostenible requereixen del coneixement i lavoluntat popular.

Explorem la ciutat verda

Tenim propostes ben properes i útils per aimpulsar un canvi d’estil de vida basat en lasostenibilitat. Assumir un canvi vital requereixnous hàbits de consum. Per això conèixer elscomerços d’aliments i productes ecològics, lesbotigues especialitzades en energies renova-bles i eficiència energètica, els parcs urbans oels espais on descobrir la natura, les entitatsecologistes, les cooperatives de consum, etc.,és essencial. Probablement, la primera cosaque cal plantejar-se per avançar cap a lesecociutats és la descoberta absoluta de lespossibilitats que el nostre entorn urbà ensofereix per fer aquest canvi. Però ens cal plas-mar aquesta descoberta perquè sigui accessibleper al màxim nombre de persones. En aquestsentit, una de les propostes és la d’elaborar el

33

FUNDACIÓTERRA 2007

Reminiscències delconcepte de ciutat-

jardí al barri d’Hortade Barcelona. Un

carrer que sobreviu ifa de testimoni d’un

estil de vida urbàper al futur.

mapa verd del barri o la ciutat, és a dir, un mapa que reculli els llocsprecisos on trobar els brots de sostenibilitat que hi ha al nostre entorn.

Per a fer el mapa verd del nostre barri o ciutat no estarem sols.L’organització internacional Green Map System (en trobareu mésinformació en el web que hi ha a les referències de la darrera pàgina) ensproporciona ajudes per facilitar el nostre treball.

Green Map System també és un projecte social de participació am-biental. Com a idea fomenta el diàleg entre els participants, i al mateixbarri, i posa les bases perquè el coneixement pugui esdevenir una accióresponsable a favor d’un entorn més saludable. En el decurs de l’activitatens permetrà desenvolupar habilitats, fomentar la creativitat i la iniciati-va, alhora que estimularà la capacitat d’organització.

Promoure el transport no contaminant per anar a l’escola

L’aglomeració de vehicles de motor particulars davant de les escoles al’hora d’entrada o de sortida constitueix una imatge gens favorable per aeducar en la sostenibilitat. La lluita per un món amb menys contaminaciói responsable davant l’amenaça del canvi climàtic exigeix que des del’escola es faci un esforç per fomentar que la mainada que va acompanyadapels seus pares ho sigui amb transports no contaminants. Anar-hi a peu oamb bicicleta, encara que també pot ser amb un vehicle elèctric, són lesprincipals opcions. Per a acompanyar els infants més petits, la bicicleta ésun bon vehicle, si l’equipem amb cadiretes o adquirimuna bicicleta per a transport de nens. Al mercat n’hiha diversos models. Potser un dels més interessantsés el del triobike, una bicicleta especial que permetacoblar-hi un carretó que podem deixar a l’escola iaixí continuar fent servir la bicicleta de manera con-vencional fins que novament fem el viatge de torna-da a casa amb la canalla.

Una altra opció interessant és l’anomenat “camíamic”, un projecte iniciat per l’escola Joan Miró deBarcelona i compartit per diverses escoles del’Eixample d’aquesta ciutat. En aquest projecte esmostra la importància del carrer, de la participacióde les diferents entitats i persones del barri que creenuna dinàmica compartida per facilitar el camíd’anada i tornada de l’escola a peu dels nens i ne-nes. (Aquest projecte es va publicar en la revista

34


Ecociutats

Imatge de lacampanya de laFundació Terra perpromoure com atransport escolarfamiliar la bicicleta.

Perspectiva Escolar, número 267, del l’any 2004). A aquesta idea delcamí amic, entitats del lleure educatiu com és Acció Escolta de Catalunyatambé s’hi ha apuntat per desenvolupar itineraris que facilitin l’accés apeu, amb bus o amb bicicleta de casa al cau.

Vermicompostatge casolà

Diguem-ho clar i de bon començament. La descomposició de lamatèria orgànica és un procés que ens resulta incòmode perquè ens apropaal fenomen biològic de la mort. A tothom molesten les olors de ladescomposició d’un cos orgànic, però cal ser valents. La vida i la morten els éssers vius són processos indissociables. La legislació actual im-pulsa la recollida selectiva municipal de la matèria orgànica. És moltimportant que perdem el fàstic majoritari a la “descomposició orgànica”,si volem avançar en la recollida selectiva de la matèria orgànica. Per aaconseguir-ho, és imprescindible apropar-se a aquesta realitat. Entre totesles eines, la idònia és treballar amb els cucs de terra que es “mengen” lesrestes orgàniques vegetals, com són els cucs vermells o de Califòrnia,en l’anomenat procés del vermicompostatge. Actualment es disposa dediferents receptacles escaients per a poder criar cucs de Califòrnia a casai convertir-nos en “tractadors” de les nostres restes vegetals del menjar.La tècnica del vermicompostatge va ser comentada a bastament en elPerspectiva Ambiental, número 29, dedicat al compostatge. Tot i així,aprofitem l’avinentesa per recordar-ne alguns aspectes fonamentals. LaFundació Terra ofereix un model elaborat amb plàstic reciclat postconsumque és molt pràctic i interessant per al treball escolar. Els cucs, elssubministren directament alguns criadors professionals. Amb l’activitat

del vermicompostatge podem tancar el cicle delnostre hort escolar en la mesura que les restes de lapreparació de les hortalisses per a menjar es trans-formen en adob per a fertilitzar novament el nostreespai de cultiu.

Vergers comestibles

Ja hem comentat en altres ocasions els beneficisindiscutibles que té la promoció dels horts urbans.També hem comentat que hi ha tècniques estètiquesi eficaces com el mètode de les parades en crestall.Hem de reiterar que la ciutat sostenible és la que

35

FUNDACIÓTERRA 2007

La tècnica del cultiuamb el mètode de lesparades en cretall deGaspar Caballero és

un dels millorssistemes per a fer un

hort escolar si esdisposa de terreny.

apropa la ciutadania a la terra fèrtil. Conrear hortalisses i fruiters a l’escolaés una activitat amb un elevat valor pedagògic. Hi ha prou manuals iestris, com ara les safates de cultiu, que permeten aquest conreu quan noes disposa d’espais de cultiu directament sobre el sòl. Per tant, hem dereiterar que conrear plantes comestibles a l’escola és una activitat rellevantdes de molts punts de vista. Però a més podem fer que aquesta no siguiestrictament una opció de l’escola, sinó que també es traslladi a les llarsdels alumnes, perquè un simple terrat pot ser un espai idoni per a conrearuns enciams, unes tomaqueres o unes plantes aromàtiques. Lasostenibilitat no és més que un valor educatiu que requereix una pràcticaquotidiana. Tenir cura d’un hort escolar i que sigui l’excusa perquèl’activitat es prolongui a les llars dels alumnes és una eina que converteixla pràctica en un valor ètic.

Ones solars a les escoles

L’energia fotovoltaica té una component educativa important. Cadaquilowatt que es genera amb la radiació solar és un quilowatt que estalviaemissions tòxiques. La Fundació Terra va posar en marxa el maig del2007 la primera central fotovoltaica amb participació popular a la cobertadel mercat del Carmel gràcies a un acord amb l’Institut de Mercats deBarcelona. L’objectiu d’una central d’aquesta mena és participar ambpetites quantitats aportades per un col·lectiu. Amb una inversió de 1.000euros, que equival a la destinació de tan sols 11 cèntims d’euro al dia, esgeneren 175 kWh/any, és a dir, un 10 % de l’electricitat que consumim acasa per persona. Per això us proposem que us animeu a promoure unainstal·lació solar a la vostra escola amb aportacions populars i que esvisualitzi aquesta contribució escolar contra el canvi climàtic des de lacorresponsabilitat de pares i mares delsalumnes i també del mateix professorat.Per cada quilowatt elèctric generat ambel sol estalviem uns 0,4 kg de CO

2.

Tenim, doncs, a les nostres mans una einaeducadora de gran potència assumint elcompromís de generar energia elèctricaverda des de l’escola. És una qüestiód’organitzar-se i de ser actius per avisualitzar un compromís amb les futuresgeneracions que impliqui pares, mares,alumnes i professorat.

36


Ecociutats

Bibliografía

• Chiras, Dan i Wann, Dave. Superbia! 31 ways to create sustainable neighborhoods,Gabriola island: Newsociety, 2003.• Chueca Goitia, Fernando. Breve historia del urbanismo. Madrid: El libro deBolsillo, 136 - Alianza Editorial, 1989.• Droege, Peter. Renewable City. A comprenhensive Guide to an Urban Revolution.London: Wiley Academy, 2006.• Hough, Michael. Naturaleza y ciudad. Planificación urbana y procesos ecológicos.Barcelona: Gustavo Gili, 1998.• O’Meara Sheehan, Molly. L’estat del món 2007. El nostre futur urbà. Barcelona:Unescocat-Angle Editorial, 2007.• Parès, Margarida. Guia de natura de Barcelona. Aproximació a la història de lanatura a la ciutat. Barcelona: Ajuntament de Barcelona-Editorial Lynx, 2006.• Paris, Antoni. Mobilitat més sostenible. Guies d’educació ambiental, 22. Barcelona:Ajuntament de Barcelona, 2004.• Rogers, R. i Gumuchdjian, P. Ciutats per a un planeta petit. Barcelona, Espai PúblicUrbà, 0. Barcelona, Diputació de Barcelona, 2000.• Vallès, Josep Maria. L’hort urbà. Manual de cultiu en balcons i terrats. Barcelona:Editorial El Serval, 2007.

Recursos a internet

• http://www.worldchanging.com/; web que recull experiències d’arreu del món per aun món més sostenible. També tenen un llibre recopilatori amb el mateix títol.• http://www.iclei.org/ web de l’associació de municipis per la sostenibilitat.• http://www.eukn.org/eukn/; portal de la xarxa europea per a fomentar elconeixement de les ciutats.• http://www.greenmap.org; web de suport per a l’elaboració del mapa verd d’una ciutat• http://www.mityc.es/desarrollo/seccion/eficienciaenergetica/certificacionenergetica;pàgina del Ministeri d’Indústria sobre la certificació d’edificis.• http://www.dep.org.uk/scities/background/sustainablecity.php; projecte educatiuanglès per a promoure la idea de la ciutat sostenible.• http://www.terra.org/articulos/art01333.html; sèrie de tres articles que reculldiferents experiències per a fer les ciutats més sostenibles.• http://www.terra.org/data/parades.pdf; publicació digital sobre el mètode de lesparades en crestall.• http://www.turby.nl; pàgina web d’una empresa de microaerogeneradors urbans.• http://www.joraform.se/; empresa que comercialitza compostadors comunitaris.• http://www.espaibici.com; empresa especialitzada en bicicleta urbana.• http://www.ecoterra.org/articulos74cat.html; segell per a la certificació d’edificiscreat per la Fundació Terra.• http://www.ecoterra.org/articulos65cat.html; article que recull l’experiència de l’OnaSolar del Mercat del Carmel.• http://www.crana.org/; s’hi pot trobar la guia de l’energia per als centres escolarseditada per aquest organisme de Navarra.• http://www.greenguerillas.org; pàgina del moviment de promoció de l’agriculturaurbana a Nova York.• http://www.bcn.cat/agenda21/; pàgina de l’Ajuntament de Barcelona elaborada pelCentre de Recursos Barcelona Sostenible.

Hi col·laboren

P E R S P E C T I V A - fundaciontierra.es · La gènesi de les ciutats La ciutat jardí El món es...

Documents

Transcript of P E R S P E C T I V A - fundaciontierra.es · La gènesi de les ciutats La ciutat jardí El món es...