Otto Bauer Karl Renner Escrits sobre nació i federalisme ...socialdemocràcia / Otto Bauer. El dret...

Clàssics del Federalisme

Otto BauerKarl RennerEscrits sobre nació i federalisme. Selecció de textos d’autors austromarxistesEstudi introductori de Klaus-Jürgen NagelOt

to B

auer

, Kar

l Ren

ner

Escr

its

sobr

e na

ció

i fed

eral

ism

e. S

elec

ció

de t

exto

s d

’aut

ors

aust

rom

arxi

stes


Escrits sobre nació i federalisme. Selecció de textos d’autors austromarxistes

Otto BauerKarl Renner

Escrits sobre nació i federalisme. Selecció de textos d’autors austromarxistes

Barcelona 2016

Escrits sobre nació i federalisme : selecció de textos d’autors austromarxistes. – Primera edició. – (Clàssics del federalisme)Bibliografia. – Conté: Estudi introductori / Klaus-Jürgen Nagel. Sobre la qüestió de les nacionalitats austríaques / Karl Renner. La qüestió de les nacionalitats i la socialdemocràcia / Otto Bauer. El dret a l’autodeterminació de les nacions, aplicat especialment a Àustria / Karl Renner. El dret de les nacions austríaques a l’autodeterminació / Otto BauerISBN 9788439395232. – ISBN 9788439395249 (PDF). – ISBN 9788439395263 (EPUB)I. Renner, Karl, 1870-1950. Staat und Nation. Català II. Bauer, Otto, 1881-1938. Natio nalitätenfrage und die Sozialdemokratie. Seleccions. Català III. Renner, Karl, 1870-1950. Selbstbestimmungsrecht der Nationen in besonderer Anwendung auf Österreich. Seleccions. Català IV. Bauer, Otto, 1881-1938. Selbstbestimmungsrecht der österreichischen Nationen. Català V. Nagel, Klaus-Jürgen, escriptor d’una introducció VI. Institut d’Estudis de l’Autogovern (Catalunya) VII. Col·lecció: Clàssics del federalisme1. Nacionalisme i comunisme – Àustria 2. Federalisme – Àustria 3. Autodetermi-nació nacional – Àustria 4. Minories – Àustria 5. Escola austromarxista323.1:330.85(436)316.26(436)

Consell Editor: Consell Assessor:Carles Viver Pi-Sunyer Xavier Arbós MarínMireia Grau Creus Ramón Máiz Suárez Ferran Requejo Coll Miquel Àngel Cabellos Espiérrez

© 2016 Generalitat de Catalunya. Institut d’Estudis de l’AutogovernPalau Centelles. Baixada de Sant Miquel, 8 - 08002 Barcelonaweb: presidencia.gencat.cat/iea

Estudi introductori: Klaus-Jürgen NagelTraducció: Pilar Estelrich i ArceTítols originals dels textos seleccionats:

I. Zur österreichischen Nationalitätenfrage. Staat und Nation. Staatsrechtliche Un-tersuchung über die möglichen Principien einer Lösung und die juristischen Voraus-setzungen eines Nationalitätengesetzes (1899), Karl Renner. II. Die Nationalitätenfrage und die Sozialdemokratie (1924), Otto Bauer.III. Das Selbstbestimmungsrecht der Nationen in besonderer Anwendung auf Öster-reich (1918), Karl Renner.IV. Das Selbstbestimmungsrecht der österreichischen Nationen (1918), Otto Bauer.

Disseny de la col·lecció: Carlos CubeiroMaquetació i impressió: Entitat Autònoma del Diari Oficial i de PublicacionsISBN: 978-84-393-9523-2 (paper) 978-84-393-9524-9 (pdf) 978-84-393-9526-3 (epub)DL B 23814-2016

Aquesta obra està subjecta a una llicència Creative Commons del tipus reconeixement d’autoria, usos no comercials i sense obra derivada.

Biblioteca de Catalunya. Dades CIP:

Sumari

Estudi introductori 9

Klaus-Jürgen Nagel

I. Sobre la qüestió de les nacionalitats austríaques 53

Karl Renner

Pròleg 55

Estat i nació: Estudi de dret constitucional sobre

els possibles principis d’una solució i les

premisses jurídiques d’una llei de Nacionalitats 59

II. La qüestió de les nacionalitats i la

socialdemocràcia 109

Otto Bauer

Pròleg a la primera edició 111

Pròleg a la segona edició 113

La nació 137

L’autonomia nacional 203

Programa i tàctica de la socialdemocràcia austríaca 286

III. El dret a l’autodeterminació de les nacions,

aplicat especialment a Àustria 353

Karl Renner

Capítol segon: L’Estat de les nacionalitats 355

Apartat 1: Les concepcions atomistes 367

Apartat 2: Les concepcions orgàniques 400

Capítol cinquè: L’estat federal 430

Apartat 1: La vinculació orgànica entre estat i nació 430

Apartat 2: Els succedanis insuficients de l’estat

federal 445

Apartat 3: Els límits de l’autogovern 460

Apartat 4: La reforma constitucional 475

IV. El dret de les nacions austríaques a

l’autodeterminació 545

Otto Bauer

9

Estudi introductori

Klaus-Jürgen NagelProfessor al Departament de Ciències Polítiques i SocialsUniversitat Pompeu Fabra, Barcelona

“L’ennemi, c’est la souveraineté!” (Karl Renner 1937/1998)1

Les posicions de l’austromarxisme són avui poc conegudes. Les referències que s’hi fan s’enfoquen cap a la seva idea de nació o cap a la proposta d’autonomia cultural no territorial, però no precisament cap al seu federalisme. La majoria de liberals i marxistes són crítics. Pel que fa als marxistes, o bé qualsevol idea sobre “despertar nacions”, des de Rosa Luxemburg, els sembla una idea antiprogrés, o bé en la línia de Lenin o Sta-lin consideren l’autodeterminació nacional un principi que el proletariat ha de defensar en abstracte, però que en la pràctica queda sotmès a l’anàlisi que el partit socialista o comunista en faci en cada cas. Pel que fa als liberals, o bé rebutgen la idea de la nació com a intermediària entre l’individu i l’estat (o el món, en les versions més utòpiques), o bé consideren, com els liberals del “tipus II”, que l’autonomia territorial proveeix les minories nacionals amb força més garanties. Tanmateix, com demostren els textos reunits en aquest volum, els austro-marxistes eren federalistes (i consociacionalistes), i òbviament antiseparatistes. Amb l’edició que presentem, el que es pretén

1 Karl Renner, La Nation, mythe et réalité, trad. S. Pierré-Caps i C. Tixador (Nancy: Presses Universitaires 1998), 122.

10

és recuperar també el seu vessant federal, que inclou el rol important del territori.

L’austromarxisme és tant (o potser, més) un descriptor ge-ogràfic com un corrent homogeni o una escola. Es tracta d’un grup heterogeni dins i al voltant de la socialdemocràcia austrí-aca que es va manifestar sobretot en els articles i en les redac-cions dels diaris Der Kampf, Marx-Studien i Blätter zur Theo-rie und Politik des Wissenschaftlichen Sozialismus, i en molts pamflets i alguns llibres. En podem parlar a partir del 1904. Eren membres d’aquest grup heterogeni, entre altres, socialistes com Max Adler, el teòric de l’imperialisme Rudolf Hilferding, Gustav Eckstein i, és clar, Otto Bauer i Karl Renner, els dos especialistes del partit per a les qüestions nacionals de l’imperi austrohongarès i per als plans del partit per a la seva reorganit-zació federal. A partir del 1926, pel fet de ser els instigadors de l’esquerrana “Internacional 2 ½”, que intentava lligar els partits socialistes i els comunistes de nova creació, també habitualment s’entén per austromarxisme una posició socialista radical d’es-querres i per tant situada ideològicament a l’esquerra de la so-cialdemocràcia centreeuropea. Aquest corrent, representat per Bauer, però del qual les posicions de Karl Renner ja se n’havien distanciat, no el tractarem en aquest article.

Vida i temps de Renner i Bauer

Dels dos protagonistes d’aquest llibre, Karl Renner segurament era la figura amb més èxit polític, tot i que també tenia el seu vessant acadèmic com a sociòleg del dret. Otto Bauer era, per la seva banda, l’ideòleg del partit més destacat.

De tots dos, Renner és també el qui va gaudir d’una vida més llarga. Va néixer el 14 de desembre de 1870 a Untertan-

11

nowitz (avui Dolní Dunajovice) al sud de Moràvia (avui Re-pública Txeca) i va morir el 31 de desembre de 1950 a Viena. Era fill d’uns vinyaters pobres —no se sap si n’era el dissetè o divuitè fill— que van perdre la terra i van haver de viure a l’asil municipal de pobres. Contra tot pronòstic, Renner va arribar a estudiar al Gymnasium (“col·legi”) de Nikolsburg (avui Mikulov, República Txeca) i després va estudiar dret a la universitat de Viena. Es va llicenciar l’any 1896 (segons altres fonts, el 1894) i es va doctorar el 1898. Va treballar de professor particular, fins que la seva vida va fer un tomb l’any 1895 quan va guanyar una plaça de funcionari a la biblioteca del Reichsrat, entre el 1867 i el 1918 la primera cambra del parlament de la part cisleitana (austríaca) de la doble monar-quia austrohongaresa. El 1897 es va casar amb Louise Stoic-sics, amb qui ja havia tingut descendència el 1891, i va haver de fer el servei militar obligatori. Cofundador del Moviment Internacional dels Amics de la Natura (1895), va començar a militar a la Sozialdemokratische Arbeiterpartei (SDAP; Partit Obrer Socialdemòcrata), de la qual va arribar a ser funcionari. L’any 1907 va ser elegit diputat al Reichsrat imperial i el 1908 addicionalment al Landtag (parlament provincial) de la Baixa Àustria. Cooperativista destacat, el 1911 va ser elegit president de l’Organització Central de Cooperatives de Consum Austrí-aques, i el 1912 va ser fundador de l’Associació de Caixes de Crèdit de les Associacions Obreres Austríaques, precursor de l’Arbeiterbank (“banc obrer”) del 1922, dissolt el 1934 sota el règim autoritari de Dollfuss i refundat l’any 1947. Dins del partit, els cooperativistes sempre li van donar molt de suport.

El concepte federalista de Renner s’ha d’entendre dins del context del seu temps, com un intent de salvar la continuïtat del territori austrohongarès i al mateix temps organitzar-lo, segons principis federals i nacionals. La Primera Guerra Mun-

12

dial va amenaçar la continuïtat política de l’imperi. És cert que inicialment Renner fins i tot considerava la possibilitat d’annexionar més terres a l’est, si bé va acceptar, també en interès d’un ordre territorial pacífic, una Polònia independent que havia d’incloure fins i tot la Galícia o Galítzia austríaca i la Polònia prussiana. En defensa de l’hegemonia dels poders del centre (Mittelmächte), va pronunciar-se en contra de la idea de republicanitzar Europa à la française i va arribar a defensar la Mitteleuropaidee del liberal alemany Friedrich Naumann. No va ser fins al 1917 que va començar a defensar una pau sense annexions ni contribucions.

Amb l’arribada de la Revolució Russa, Renner va accen-tuar la seva posició antirevolucionària. Com a defensor de la democràcia parlamentària, es va situar per sempre a l’ala dreta o pragmàtica del partit. Insistia a defensar un marxisme sui generis i es va convertir en el blanc preferit de l’esquerra del seu partit. Defensor de la continuïtat de la monarquia del Danubi fins a la fi de la Primera Guerra Mundial, no fou fins al 1919 que passà, a posteriori, a criticar-la com un “Völker-kerker” (“una garjola dels pobles”).

La carrera política de Renner va agafar més volada després de la desfeta austríaca, i malgrat que aquest període no es tracta en les publicacions que presentem aquí, n’hem de fer un petit esbós, ja que sens dubte va influenciar la recepció dels conceptes que Renner havia desenvolupat anteriorment. Entre la fi de l’imperi i el 1920, Renner va ser canceller de la repú-blica austríaca quan aquesta, en nom de l’autodeterminació nacional promulgada per Wilson, es volia unir a la República de Weimar, cosa que els aliats prohibien. Autor principal de la constitució provisional austríaca, al mateix temps va actuar temporalment de ministre d’Exteriors i d’Educació. Líder de la delegació austríaca a Saint-Germain (la “Versalles” austríaca),

13

li va tocar signar el tractat de pau i defensar-lo a la cambra. El 1920 va deixar els càrrecs executius, però va continuar a la cambra, de vegades actuant de portaveu del seu grup parla-mentari. En resum, va romandre al Nationalrat entre el 1920 i el 1934 –el va presidir del 1931 al 1933–, i quan va dimitir va deixar el parlament sense president i va generar una situ-ació que l’executiu de Dollfuss va aprofitar per concentrar les regnes del poder i impedir que els diputats es tornessin a reunir. La proposta de Renner d’aturar el camí cap a la dicta-dura mitjançant l’aliança amb els cristianosocials va fracassar i el 1934 va ser empresonat temporalment. L’any 1938, Ren-ner es va manifestar públicament per l’Anschluss d’Àustria a l’imperi alemany. Argumentava que com a socialdemòcrata i com a defensor del dret a l’autodeterminació alemany havia de votar amb un “sí” en el referèndum convocat pel govern nazi sobre això. A posteriori, va justificar aquesta posició per protegir els socialdemòcrates que corrien el perill de ser deportats al camp de concentració de Dachau. Tanmateix, en la qüestió dels Sudets també va prendre partit pel bàndol alemany. Després de la Primera Guerra Mundial, la seva pàtria petita, una zona poblada per alemanys situada a la Moràvia del Sud, havia estat ocupada per militars txecs i després va ser incorporada a la República Txecoslovaca i no a l’Àustria alemanya (Deutschösterreich), com era la voluntat manifesta de la majoria de la població. Tanmateix, Renner va passar els anys del feixisme a la seva casa de Gloggnitz en règim de reclusió domiciliària.

El 1945, i fins i tot abans d’acabar la guerra, l’exèrcit sovi-ètic va anar a buscar-lo per encàrrec directe de Stalin i en con-tra de la voluntat dels comunistes austríacs perquè formés un govern provisional per tal d’avançar-se als aliats occidentals, que no volien retornar la capacitat d’autogovern als austríacs

14

fins molt més tard. Renner estava d’acord a formar el govern encarregat per Stalin, però no a crear un front popular amb els comunistes. Pel que fa a les eleccions austríaques, els so-viets esperaven que guanyessin els socialdemòcrates, els quals necessitarien suport comunista. Però van guanyar els cristia-nodemòcrates, i tanmateix Renner va ser president de la nova república (la identitat austríaca de la qual reivindicava) fins a la seva mort el 1950.

Otto Bauer va tenir una vida diferent. Va néixer el 5 de se-tembre de 1881 a Viena i va morir exiliat a París el 5 de juliol del 1938. Era fill d’un fabricant jueu de la indústria del tèxtil, un empresari econòmicament benestant i políticament liberal. Va visitar col·legis a Viena, Meran (Tirol del Sud, avui Itàlia) i Reichenberg (avui Liberec, República Txeca) i va estudiar dret a Viena, on es va doctorar el 1906. També va cursar matèries d’història, filosofia, economia nacional, sociologia i llengües i va arribar a dominar l’anglès, el francès, i, com a conseqüència del seu captiveri, el rus.

Bauer va entrar en el partit socialdemòcrata (SDAP) l’any 1900 i va ser membre de l’Associació Lliure d’Estudiants Soci-alistes i de l’Associació d’Educació de Ciència Social. Pel fet de ser estudiant, podia fer el servei militar abreujat d’un sol any com a aspirant d’oficial de la reserva (1903). Juntament amb Renner, Rudolf Hilferding i Max Adler, va fundar l’Associació Zukunft (“futur”) com a escola d’obrers. El 1907 va arribar a ser secretari del grup parlamentari dels socialistes al Reichs-rat. Aquell mateix any, va ser cofundador de la revista teòrica mensual Der Kampf. Sozialdemokratische Monatsschrift, de la qual va ser cap de redacció fins al 1914 i coeditor fins al 1934. Entre el 1912 i el 1914 també va ser membre de la redacció de l’Arbeiter-Zeitung, l’òrgan portaveu del partit. En conjunt, va escriure prop de quatre mil articles de diari. Bauer es va casar

15

amb Helene Landau, una de les poques dones llicenciades de l’època i deu anys més gran que ell.

Cridat a files l’agost del 1914 com a lloctinent de la reser-va de la infanteria, dos mesos després va caure presoner dels russos. Intercanviat com a invàlid el setembre del 1917, més tard va prestar servei al Ministeri de la Guerra, en el context de l’organització militar de l’economia austríaca.

En el curs de la Revolució Russa, Bauer, que tenia contactes amb els menxevics del Marxistisches Zentrum, es va situar a l’ala esquerra del partit i va fer un rol important a l’hora de mantenir, davant l’embranzida comunista, molts obrers a les files de l’SDAP, rebutjant sempre l’alternativa bolxevic. Després de la mort de Viktor Adler, Bauer va exercir la vicepresidència del partit, des d’on va actuar d’una manera més brillant que no pas el president Seitz. Com a cap real del partit, es va oposar moltes vegades a la política del canceller (cap de l’executiu) del govern provisional de la República Deutschösterreich (Àustria alemanya), aleshores Karl Renner, i va continuar com a diputat fins al 1934.

Entre les fites dels seus anys més revolucionaris, cal es-mentar la redacció de l’esborrany de la llei sobre els comitès d’empresa de l’any 1919. També va ser membre de la comissió que preparava la socialització, la qual, tanmateix, finalment va fracassar aquell mateix any. En política exterior, va cridar la llavors encara democràtica Itàlia per ajudar Àustria contra la invasió eslava a Caríntia del Sud, i va col·laborar a sufocar els aixecaments comunistes del 12 de novembre de 1918 i del 14 de juny de 1919.

Quan en el curs de la dissolució de l’imperi els alemanys d’Àustria volien adherir-se a la República alemanya (Anschluss), que a més semblava que esperava una revolució social, Otto Bauer va convertir-se en un dels màxims defensors de la idea,

16

que va argumentar, tant des de la posició nacional, com també com a socialdemòcrata. En tant que ministre d’Exteriors, el 1918 va enviar una nota verbal als poders victoriosos defensant l’Anschluss com a única opció correcta i en consonància amb el dret a l’autodeterminació nacional propagat per Wilson. Bauer va celebrar reunions confidencials amb el ministre d’Exteriors alemany per preparar l’adhesió durant els mesos de febrer i març del 1919 (havia de lluitar contra les reticències alemanyes a causa de la mala situació econòmica i fiscal d’Àustria). Al parlament, Bauer va titllar els adversaris de l’Anschluss de tra-ïdors a la pàtria. Va intentar col·locar com a cap de la delegació austríaca a Saint-Germain un destacat defensor de l’Anschluss, però va haver de cedir a les pressions britàniques i acceptar precisament Renner, considerat menys bel·ligerant. Quan en les negociacions amb Alemanya a Versalles els aliats van deixar clar que no hi hauria Anschluss, Bauer va dimitir com a mi-nistre d’Exteriors; per encàrrec de l’Assemblea Constituent, el canceller Renner va agafar també aquesta cartera. Fins al 1933, Bauer no va deixar de defensar la seva posició nacional, però més tard va canviar de posició: “Cada socialdemòcrata i cada obrer a Àustria tenia clar que volíem l’Anschluss a la República Alemanya, però no a la presó de Hitler”.2

El 1920 l’SDAP va perdre la majoria relativa i, per insistèn-cia de Bauer i en contra de la voluntat de Renner, va abando-nar la gran coalició amb els cristianosocials. El programa de Linz del 1926, amb la seva retòrica revolucionària, portava les senyes de Bauer. Sens dubte, el radicalisme verbal servia per mantenir la unitat del partit i es convertia en marca de la casa, però no sempre lligava bé amb la política reformista pràctica, sobretot al feu del partit, a Viena.

2 Cit. a Bruno Kreisky, Zwischen den Zeiten, 1986, 224.

17

El 1931 i el 1932, Bauer va rebutjar en nom del partit ofertes de coalició dels cristianosocials. Quan el 1933 els tres presidents de la cambra baixa van dimitir, Dollfuss va procla-mar que el parlament s’havia autoexclòs del procés polític. En el context de les lluites del febrer contra la incipient dictadu-ra, Bauer es va haver d’exiliar a Brünn/Brno, a la República Txecoslovaca. Ja sense cap càrrec, va contribuir a organitzar els socialistes austríacs exiliats. Va continuar definint-se naci-onalment alemany, i com a tal va trobar correcta la decisió de Renner de prendre partit a favor de l’Anschluss l’any 1938. Després es va exiliar a França i va morir d’un atac de cor a París.

Bauer va exercir una influència considerable a la república austríaca d’entreguerres i en la socialdemocràcia internacio-nal. Deixant de banda la qüestió nacional, va representar una posició radical. Fent ús d’una retòrica abrandada (l’anomenat austrobolxevisme), va ajudar a mantenir les esperances en la revolució, però al mateix temps veia “relacions objectives” que no permetrien accions per dur-la a terme. En la crisi final de la democràcia austríaca, el 1934 va rebutjar formar coalició amb els cristianosocials per no endarrerir una revolució que tampoc no va ser possible. Els seus intents de mediatitzar entre la II Internacional i la III Internacional (l’anomenada Internacional 2 1/2), amb les idees del socialisme integral i la consideració de la victòria socialista com a inevitable, en retrospectiva apa-reixen com a wishful thinking.

Bauer versus Renner?

Els autors dels textos que reproduïm aquí van anar diferenciant les seves posicions des de la Primera Guerra Mundial, fins al

18

punt que els podem considerar líders de les ales dreta i esquerra del partit. Tanmateix, en la qüestió nacional, abans de la guer-ra no hi va haver gaire diferències, amb la possible excepció que Renner dóna més importància a l’organització territorial federal que no pas Bauer; per tant, sembla justificat reunir els seus textos en aquest llibre. Fins i tot després de la guerra, les diferències creixents es referien sobretot a les posicions sobre la revolució social i les tàctiques, com ara la qüestió de la coalició amb els cristianosocials. Bauer va preferir portar el partit a l’oposició el 1920, amb la qual cosa va perdre el control sobre l’exèrcit contra la voluntat de Renner; en el decenni de 1930, la discrepància es va tornar a repetir. En situacions com aquestes, a penes es mantenia la disciplina de partit.

És cert que darrere d’aquestes qüestions tàctiques hi ha-via una discrepància fonamental sobre el rol de l’estat. Per a tots dos, l’estat democràtic era un instrument de repressió en mans de la classe dominant. Bauer el volia substituir per la dictadura del proletariat agafant-ne primer les regnes per després passar a la veritable comunitat socialista que, per naturalesa, seria contrària a l’estat en totes les seves formes històriques i actuals. El jurista Renner (com Kelsen) concebia i analitzava l’estat com una construcció d’institucions execu-tives, legislatives, administratives, que era irrenunciable quan grans masses d’homes havien de conviure; els representants del poble havien d’adaptar contínuament aquest constructe a les necessitats d’una societat canviant. De manera simplifi-cada, entre la democràcia i el socialisme, Bauer es va quedar amb el socialisme, fins i tot quan aquest no era (encara?) la voluntat de la majoria, mentre que Renner propagava la de-mocràcia majoritària. Quan per a Bauer el partit ho era tot, per a Renner el partit no podia substituir el tot de la societat. Renner insistia a ampliar el concepte d’obrer obrint-se cap

19

a altres capes de la societat, en primer lloc als intel·lectuals, ja que admetia que des dels temps de Marx la societat havia canviat. Com a cooperativista, donava més espai a idees evo-lutives. Al mateix temps, com a socialdemòcrata que buscava progressos ja en la societat actual, criticava la posició de Ba-uer, que esperava que el desenvolupament del capitalisme ja portaria a la situació revolucionària, com a quietisme polític, que tanmateix podia donar lloc a un hiperactivisme temporal, igualment criticable.

El context contemporani de les idees nacionals i federals de Bauer i Renner

Les idees originals de Renner i Bauer sobre la solució federal dels problemes nacionals es desenvolupen en el context de l’imperi austrohongarès tardà, és a dir, entre la fi del segle xix i la Primera Guerra Mundial. Després de la desfeta de l’imperi i del seu esmicolament, les seves publicacions sobre això perden originalitat, ja que tots dos es decanten pel dret a l’autodeterminació nacional territorial i, en la seva aplicació, per la preferència per formar part d’un estat nació alemany.

Així doncs, quin era aquest context històric?3 L’imperi aus-tríac havia necessitat l’ajut rus per sobreviure a la revolució burgesa nacional del 1848, i, en particular, a l’aixecament ma-giar. Les nacions petites havien ajudat a la contrarevolució. Per això, Engels, fent-se ressò de Hegel (tots dos parlen dels pobles sense història, és a dir, sense estat), volia enviar-los, com

3 Trobeu una història de les lleis lingüístiques en la introducció de Xabier Arzoz Santisteban (ed.), Karl Renner. Estado y nación. El derecho de las naciones a la autodeterminación (Madrid: Tecnos 2015).

20

a tals, a les escombraries de la història.4 Després de la desfeta en la guerra alemanya del 1866, l’imperi havia de buscar el compromís, l’Ausgleich, un tractament d’igual a igual amb els hongaresos, i donar lloc a la doble monarquia (k.u.k., kaiser-lich und königlich, imperial i reial, per a les corones d’Àus-tria i d’Hongria; la denominació irònica Kakània es refereix a l’acrònim). A partir del 1867, les dues meitats es regirien per constitucions diferents, una de més centralista, l’honga-resa, i l’altra, l’austríaca, amb un caràcter més descentralitzat i, almenys en comparació, més respectuosa amb la pluralitat lingüística. A la part hongaresa, regnava la idea de convertir els hongaresos en magiars, assimilant totes les minories, també l’alemanyòfona, amb la sola excepció dels croats que gaudien d’un estatus especial estipulat a l’Ausgleich. Els escrits dels nostres autors habitualment tracten de la meitat austríaca, la cisleitana (segons el riu Leitha, que feia de frontera). Àustria no era un estat nació, els seus Kronländer, les províncies histò-riques de la Corona, gaudien de drets asimètrics, però al centre no hi havia govern compartit, sinó institucions centrals fortes. No es tractava d’un estat plurinacional conscientment constru-ït, sinó d’un imperi supranacional, on precisament la paràlisi parlamentària producte de polítiques d’obstrucció nacionals fomentava l’autoritarisme monàrquic.

El partit socialdemòcrata austríac, l’únic que tenia interès tant per mantenir l’estat, com per reconèixer les nacionalitats, havia anat federalitzant la seva estructura interior a partir de la dècada de 1870, i el 1897 consistia en sis partits socialde-mòcrates units. En el programa de les nacionalitats de Brünn (Brno, avui República Txeca) del 1899 el partit havia abando-

4 Vegeu Charles C. Herod, The nation in the history of Marxian thought. The concept of nations with history and nations without history (The Hague: Martinus Nijhoff, 1976).

21

nat definitivament la tradició d’ignorar la qüestió nacional. El partit, si més no formalment, romania unit, però les lluites pel sufragi universal masculí dels anys 1905 i 1906 donaven més importància a la qüestió del demos i dels districtes electorals. Segons el programa, el partit volia convertir Àustria en un estat federal basat en les seves nacionalitats i amb concessió d’autonomia nacional i cultural. L’any 1907, com a conse-qüència de les primeres eleccions amb sufragi universal mas-culí, el grup socialista va passar de catorze escons el 1897 a vuitanta-set i es va convertir en el segon grup de la cambra. Tanmateix, l’any 1911 el partit txec va sortir del partit unit sobre la qüestió de la unitat internacional dels sindicats, que va deixar preveure l’esmicolament posterior de la Internacional. La Primera Guerra Mundial va provocar una política d’unitat interpartidista (Burgfriedenspolitik), que, com també en altres estats en guerra, va incloure els socialistes. Aquesta política va mantenir-se fins al 1917, quan les crítiques a la guerra van créixer. Al final de la guerra, el partit (i també el partit dels so-cialistes austriacoalemanys) havia d’acceptar ratificar el tractat de Saint-Germain, tot i la pèrdua de Tirol del Sud, dels Sudets i sobretot de la prohibició d’adhesió a la República de Weimar.

Les obres. Karl Renner

Ens hem decidit per combinar textos no traduïts a altres llen-gües peninsulars amb altres que ja ho han estat. Tanmateix, en tots els casos ens hem decantat per presentar traduccions noves directament dels originals alemanys a càrrec de Pilar Estelrich.

En el cas de Renner, un autor molt prolífic, calia restringir la selecció a textos emblemàtics. Perquè, fins i tot si només ens fi-xem en les obres que tracten directament de qüestions federals

22

i nacionals, aquestes són molt nombroses. A més, Renner, de formació jurista, té molts escrits de sociologia del dret, discipli-na de la qual se’l considera pioner. Va emprar els pseudònims Rudolf Springer i Synopticus, entre altres, ja que, mentre era funcionari de l’administració del parlament no volia publicar amb el seu nom autèntic.

La primera obra major sobre el nostre tema és Staat und Nation. Zur osterreichischen Nationalitätenfrage. Staats-rechtliche Untersuchung über die möglichen Principien einer Lösung und die juristischen Voraussetzungen eines Nationa-litätengesetzes, Viena: Josef Dietl 1899 (publicada amb el pseu-dònim Synopticus). Es tracta d’un petit estudi de quaranta-dues pàgines, una anàlisi que ell mateix situava en l’àmbit del dret constitucional, i en el qual volia buscar els principis de la solució i analitzar les precondicions jurídiques d’una possible llei de nacionalitats. L’estudi, basat en una conferència i en dos articles anteriors,5 també tenia per objectiu influir en la conferència del partit de Brünn/Brno. Es tracta del text clàssic sobre el principi de l’autonomia personal nacional.6

5 Die Verfassung als die Quelle des Nationalitätenhaders in Österreich (Viena/Leipzig: Breitenstein, 1897), i Grundzüge für eine endgültige Lösung der Natio-nalitätenfrage in Ósterreich (Viena/Leipzig: Breitenstein, 1897).

6 Tanmateix, el mèrit d’haver inventat el concepte potser pertoca al socialista eslové Etbin Kristan. Vegeu Franc Rozman, “Etbin Kristan und seine Idee der Personalautonomie”, a Helmut Konrad (ed.), Arbeiterbewegung und nationale Frage in den Nachfolgestaaten der Habsburgermonarchie (Viena: Europa-Verlag, 1993), 97-109, i la discussió a Arzoz, ibíd., XLI.

23

Presentem aquí la primera traducció de l’obra al català. Disposem ja d’una traducció a l’anglès7 i, molt recentment, de la ja esmentada al castellà.8

Al llarg d’aquesta obra, Renner mostra la seva confiança en les capacitats pacificadores del dret, i per aquesta raó pro-posa transformar les lluites nacionals polítiques en jurídiques. Tanmateix, la situació jurídica que trobava no acomplia les seves expectatives. Anticipant-se a modernes idees sobre drets col·lectius, proposa acceptar que les nacionalitats existeixen en els seus membres. Ni la situació programàtica del partit so-cialdemòcrata (que reivindicava el dret d’autodeterminació de les nacions) ni la divisió austríaca en Kronländer (els territoris de les “corones” que portava l’emperador, o sigui, els territoris històrics, cadascun habitualment amb institucions pròpies com ara el seu propi Landtag, almenys en la part cisleitana de la doble monarquia), no establien una base suficient, ja que no fixaven clarament quin era el dret d’autodeterminació de l’estat en la seva totalitat i quin el nacional. Els Kronländer almenys tenien el caràcter de subjectes de dret públic, mentre que les nacionalitats no el tenien; però la seva autonomia no era en cap cas una autonomia nacional. Les seves fronteres trosseja-ven les nacions i originaven majories i minories.

La proposta, agosarada, de Renner busca l’analogia de les nacions amb les religions. Primer, perquè les religions eren separades de l’estat; de la mateixa manera, també s’havien de separar les nacions de l’estat, reconeixent-les jurídicament

7 “State and Nation (1899)”, traduït per Joseph O’Donnell, a Nimni, Ephraim (ed.), National cultural autonomy and its contemporary critics,(London/New York: Routledge, 2005), 15-47.

8 “Estado y Nación”, a Arzoz Santisteban (ed.), Karl Renner. Estado y nación. El derecho de las naciones a la autodeterminación, traducció de José Borja y Álvarez (Madrid: Tecnos 2015), 1-66. Segons indica el mateix Arzoz en la introducció a aquesta obra, també hi ha una traducció russa de 1906, CXXIX.

24

com a corporacions públiques. A l’hora de reconèixer la reli-gió de les persones, l’estat acceptà la declaració de la voluntat de cada individu (o dels seus pares). Ser membre d’una nació també s’hauria de regular per declaracions de voluntat de cada individu, fent possible, malgrat totes les acusacions d’apostasia que es podien esperar, fins i tot el canvi de la nacionalitat. Per tant, les crítiques que retreuen a Renner haver reproduït un essencialisme nacionalista són falses.9 A diferència de les con-fessions religioses, les nacions tindrien, tanmateix, una funció de dret públic reconegut i fins i tot sobirania en determinats assumptes.

Renner distingeix entre Volk (pertinença jurídica a un es-tat), Volksstamm (denominació etnològica) i nacionalitat.10 L’última de les tres es manifesta en una comunitat lingüística, amb la seva producció cultural. En aquest sentit, els naciona-listes provindrien sobretot de les classes mitjanes, perquè a la massa li importa més la pertinença ètnica o la religió. Però, típic per a un socialista del seu temps, Renner donava molta importància a l’educació de les masses. Mentre els naciona-listes de classe mitjana es dirigeixen contra altres nacions, les masses populars volen assolir la seva pròpia culturització: en l’òptica de Renner, la qüestió del poder nacional es converteix en un problema d’accés a la cultura nacional.

Amb la declaració individual de pertinença a una nació, cadascú adquireix el dret a gaudir de la producció dels béns de cultura nacional i a participar-hi. Però també s’adquireixen

9 És veritat, tanmateix, que el canvi de nacionalitat li sembla un cas extraordinari, que no ens parla gaire sobre persones que vulguin declarar-se de més d’una nació (tot i que admet l’existència de persones binacionals), i que el seu sis-tema de registres nacionals no preveu lloc per a persones que no es vulguin pronunciar.

10 Malgrat no ser totalment conseqüent en l’ús d’aquests conceptes.

25

deures, com per exemple contribuir a finançar la vida cul-tural de la nació respectiva, que tindria capacitat impositiva per cobrar impostos per tal de finançar la seva vida escolar i cultural. La nació així organitzada tindria dret a legitimar queixes contra membres d’altres nacions i altres corporacions nacionals, i prestaria protecció jurídica als seus membres, amb la qual cosa civilitzaria els conflictes nacionals. Les nacions així organitzades també defensarien els drets de les nacions (drets col·lectius) davant de l’estat.

El problema màxim d’aquesta separació entre nacions (por-tadores de la vida cultural) i estat es veia en l’organització com a persones jurídiques. Es rebutja la idea que l’essència del principi de les nacionalitats era aconseguir que cada nació tin-gués el seu estat nació propi i exclusiu, i es pretén desvincular la nació de la tinença d’un territori delimitat. Les nacions són comunitats que viuen a tot el territori estatal o només en una part, en zones majoritàries i minoritàries.

Renner no nega la raó als qui pensen que seria bo que les fronteres de nació i estat fossin idèntiques, però la realitat, sobretot en una societat capitalista mobilitzada, és una altra. Admet que l’estat modern obeeix al principi territorial, i que la seva sobirania expressa el seu domini, però aquest domini no expressa, com caldria, la igualtat de dret entre ciutadans de diferents nacions. Caldria evitar un nou cuius regio illius religio. En tractar les fronteres estatals com si fossin nacionals en l’estat territorial modern es facilita la situació de vencedors i vençuts, però no es proveeix cap instrument d’arbitratge de conflictes en via del dret.

Renner rebutja les secessions i els esmicolaments. Àustria ha d’existir, per raons polítiques i, sobretot, per raons econò-miques: el gran mercat facilita el desenvolupament burgès i per tant finalment la preparació de la revolució socialista. Ara

26

bé, Àustria no hauria de tenir una sola sobirania territorial o una llengua o religió oficial. A la majoria alemanyoparlant de la meitat austríaca, tanmateix no li caldria patir les necessitats de comunicació entre nacions i les necessitats econòmiques ja ferien que fos necessari aprendre l’alemany.

Quant a l’organització jurídica concreta de les nacions, proposa la formació de Nationalräte (consells nacionals). Els drets de sobirania a Àustria s’haurien de distribuir entre ad-ministracions territorials i nacionals.

També en altres escrits, Renner insistia en què, a la pràcti-ca, en un 90 per cent de les comarques o districtes (Kreise) les agendes de les administracions territorials i nacionals eren les mateixes, i no calia separar-les. Només calia desdoblar l’ad-ministració nacional en la resta. Però es tractaria d’adminis-tracions paral·leles que, passés el que passés, tindrien com a resultat que gairebé en cada cas l’estat així organitzat es co-municaria amb els seus ciutadans en la llengua dels ciutadans. Amb aquest principi, s’assoliria també que cada nació, en el seu nucli poblacional, tingués el domini del govern territorial, però que a més els membres de cada nació també estiguessin protegits a fora del seu nucli poblacional, ja que en els assump-tes nacionals s’autogovernarien com a nacions a través dels consells nacionals imperials. Renner insisteix que les compe-tències dels consells nacionals havien de ser de caràcter cultural i que havien d’assegurar la provisió d’escoles, teatres, museus, etc. Cada nació s’havia d’autofinançar amb els seus propis im-postos i tindria l’autonomia de fixar i cobrar impostos directes. Precisament, un dels problemes del seu concepte rau en la (im)possibilitat de segregar clarament les competències nacionals (escola, cultura, protecció jurídica) de la resta (des de l’econo-mia fins al transport, passant per totes les altres), fins i tot si es proveïa les nacions amb la sobirania de taxar els seus súbdits.

27

Sens dubte, Renner parteix d’una idea de les nacions que descobreix els seus orígens en el passat preburgès i també pres-suposa que seguirien existint després de la revolució socialis-ta.11 Precisament, seria en el socialisme quan es desenvoluparia plenament la nacionalitat de cada ésser humà, ja que acabaria amb les barreres feudals i burgeses que fins al moment havien impedit l’accés i la participació dels obrers i d’altres capes socials baixes en la vida cultural nacional. D’aquesta manera, cada socialista podria i hauria de ser nacional, però a favor d’una autonomia nacional cultural en el si de la internacio-nalitat. Amb l’autorealització de cada ciutadà dins de la seva nació, fins i tot allà on aquesta era minoria dins d’un territori, les tendències secessionistes s’haurien acabat.

En els escrits posteriors sobre la qüestió nacional,12 Renner encara insistia més en el principi personal d’adscripció nacio-nal, i en la federació de les nacions de l’imperi en un Nationa-litätenbundesstaat (estat federal de les nacionalitats), que havia de salvar l’estat austrohongarès de les tendències secessionistes.

Aquí traduïm bona part del seu llibre més extens sobre el tema, publicat l’any 1918.13 Per una banda, el títol indica

11 “Die Nationen sind vor dem heutigen bürgerlichen Staat da gewesen und werden nach ihm da sein”, a Karl Renner, Die Nation als Rechtsidee und die Internatio-nale. Vortrag gehalten an der Wiener Universität 1914 (Viena: Verein, 1914), 15.

12 Entre altres, Der deutsche Arbeiter und der Nationalismus. Untersuchungen über die Grösse und Macht der deutschen Nation in Österreich und das nationale Programm der Sozialdemokratie (Viena: Verlag der Wiener Volksbuchhandlung, 1910); Was ist die Nationale Autonomie? Was ist Soziale Verwaltung? Einführung in die nationale Frage und Erläuterung der Grundsätze des nationalen Programms der Soialdemokratie (Viena: Brand, 1913); Die Nation als Rechtsidee und die In-ternationale, Vortrag gehalten in der Freien Vereinigung Sozialistischer Studenten (Viena: Verlag des Vereines, 1914); Österreichs Erneuerung (Viena, 1916); Poli-tische Demokratie und nationale Autonomie. Rede und Debatte auf dem Parteitag der Deutschen Sozialdemokratie in Österreich zu Wien im Oktober 1917 (Viena: Verlag der Gemeinde, 1917).

13 Das Selbstbestimmungsrecht der Nationen in besonderer Anwendung auf Öster-reich, T. 1: Nation und Staat; zugleich 2. Vollständig umgearbeitete Auflage von

28

que es tracta d’una reelaboració (vegeu el significatiu canvi de títol) d’una obra ja publicada l’any 1902.14 Per altra banda, l’obra pretenia ser (i així encara consta en el títol) el primer de diversos volums sobre el tema. Durant la redacció de la obra, l’autor mateix va abandonar aquest propòsit.15 Així doncs, es tracta de la versió “definitiva” de la seva idea, ja revisada, com demostren polèmiques evidents amb els defensors del dret a l’autodeterminació nacional del seu temps, Wilson i Lenin.

La traducció al castellà de José Borja que recentment va presentar Xabier Arzoz inclou els tres primers capítols d’aques-ta extensa obra, però s’hi opta per ometre els capítols 4 i 5 (sobre l’estat i l’estat federal) per ser de caràcter menys gene-ral i massa fixat en el tema de l’organització constitucional austríaca.16 Per raons d’espai, nosaltres tampoc no en podem incloure una traducció completa. Però, mentre Arzoz s’interes-sa sobretot per la solució de la qüestió nacional que ofereix, pel dret a l’autodeterminació i per si Renner li dóna suport o no, nosaltres que, per una banda, també disposem d’espai per introduir les idees sobre la nació d’Otto Bauer i, per l’altra, tal com s’escau a una contribució a la sèrie “Clàssics del Fede-ralisme”, ens interessa l’interface entre organització nacional i federal fins i tot quan només es refereix al cas austríac, ens hem decantat per una tria diferent. Ometem el primer i el tercer capítols, que repeteixen part del que Renner i Bauer ja

des Verfassers Buch “Der Kampf der österreichischen Nationen um den Staat” (Leipzig/Wien: Franz Deuticke, 1918).

14 Karl Renner (=Rudolf Spinger), Der Kampf der Oesterreichischen Nationen um den Staat, Erster Teil: Das nationale Problem als Verfassungs- und Verwaltungsfrage (Leipzig / Viena: Franz Deuticke, 1902).

15 Em sembla qüestionable si realment se’n va perdre el manuscrit, com suposa Arzoz (CXXXI).

16 Ibíd., CXXXI. Finalment, tanmateix presenta un resum curt i parcial de la part no traduïda en la seva introducció.

29

han escrit abans, sobretot en les seves obres també incloses en aquest volum. I presentem el segon i el cinquè capítols. El segon, indispensable, ja que polemitza amb altres propostes, s’endinsa en les qüestions lingüístiques, dels registres electorals per elegir les representacions de les nacions, la distinció entre associació (privada) cultural nacional i l’autonomia nacional en format públic i fins i tot d’estat membre (aquesta última ja podria servir per descartar bona part dels suposats casos d’au-tonomia cultural nacional que avui en dia es presenten com a tals). I guanyem espai per presentar el cinquè capítol, encara no traduït a cap llengua peninsular que sapiguem. El seu in-terès rau precisament a desenvolupar, això sí, per a l’Àustria cisleitana, tot l’organigrama del Nationalitätenbundesstaat, en polèmica amb altres propostes, com ara el federalisme a base dels Länder històrics, les províncies de l’imperi (Kronlän-derföderalismus). Tal com ja ha remarcat Arzoz, la proposta d’algun òrgan del govern federal (és a dir, ni confederal ni descentralitzat), encara és un mer esborrany.17 Però, fins i tot en aquest cas, ens serveix per presentar un Renner molt més territorial que el que ha estat presentat fins ara en la literatura. Per bé o per mal, no es pot reduir Renner al seu concepte més innovador, l’autonomia nacional cultural a base de nacions formades per declaració voluntària dels individus. Amb això, se’ns obre una interpretació renneriana, per bé o per mal, molt més territorial, molt més austríaca també. Perquè Renner ni molt menys no renuncia a “pensar” el territori: la manera com configurar els Kreise, la unitat bàsica, i els criteris per dibuixar les seves fronteres; la discussió intensiva de les unitats bases territorials, pretesament desnacionalitzades; la configuració de les nacions com a estats membres (precisament vuit i totes amb

17 Notòriament el tribunal constitucional.

30

seu a Viena!) i la seva integració en l’organigrama nacional (la primera cambra “nacional i territorial” no gaire dibuixada, i el Consell Federal executiu, etc.). Al final, també s’hi presenta un Renner molt més confiat en les possibilitats d’un govern federal nacionalment neutralitzat (però funcionant per conveniència en alemany) com calia esperar llegint escrits anteriors.

La recepció de les idees de Renner ben sovint no recorda els elements territorials i federals de les seves propostes i tendeix a fixar-se sobretot en el concepte d’autonomia nacional-cul-tural no territorial. Renner no va aconseguir que el congrés de Brünn/Brno, que fixava el programa nacional dels socialistes, acceptés les seves idees en la seva totalitat. Els intents d’in-troduir principis d’autoadscripció nacional en reformes que es feien a Moldàvia i la Bucovina no aplicaren altres parts de l’agenda del nostre autor. Tanmateix, en els seus manuscrits dels anys 1936 i 1937, Renner s’autoatribuí aquestes refor-mes.18 Potser amb això ja contribuïa a ampliar la noció que té la literatura posterior i actual sobre quins són els casos d’apli-cació del concepte d’autonomia nacional cultural.

Les publicacions posteriors de Renner (en especial les de la postguerra, en què també ha de justificar la seva actuació davant del feixisme, com per exemple en les seves memòries),19 tal vegada amaguen que, almenys al començament del segle xx, la intenció política renneriana és molt clara: sortir de la

18 Die Nation: Mythos und Wirklichkeit. Manuskript aus dem Nachlass, a Jacques Hannak (ed.) (Viena/Colònia/Stuttgart/Zurich: Europa-Verlag, 1964), 98. Hi ha una traducció francesa: La Nation, mythe et réalité, trad. S. Pierré-Caps i C. Tixador (Nancy: Presses Universitaires, 1998).

19 Wege der Verwirklichung (Berlin, 1929); An der Wende zweier Zeiten. Lebenserin-nerungen (Viena, 1946 [les memòries]); Mensch und Gesellschaft (Viena, 1952); Wandlungen der modernen Gesellschaft (Viena, 1953); Das Weltbild der Moderne (Viena, 1954); Die Gründung der Republik Deutsch-Österreich, der Anschluss und die Sudetendeutsche Frage (Viena, 1990). Hi ha unes obres completes editades per Anton Pelinka, Schriften (Salzburg/Viena: Residenz, 1994).

31

dinàmica perniciosa de majories i minories sumant un nivell d’autogovern nacional al territorial i convertint la qüestió de la sobirania en una qüestió jurídica, de garanties i drets. En la confiança que, de la mateixa manera que s’havia pogut regular la convivència religiosa de ciutadans en un mateix estat i amb els mateixos mètodes, també es podria regular la convivència de nacionalitats diferents.20

Les obres. Otto Bauer

Les obres de Bauer que tracten de problemes nacionals i fe-derals (molt més dels primers que no dels segons) són de la preguerra. La seva obra mestra, de prop de sis-centes pàgines, la va escriure quan només tenia vint-i-sis anys i porta per tí-tol Die Nationalitätenfrage und die Sozialdemokratie (Viena 1908, segona edició revisada Viena 1924).21 També podríem esmentar l’obra petita Nationaler Kampf oder Klassenkampf?

20 I aquí també podríem discutir les premisses: mentre que l’administració amb prou feines pot arribar a ser religiosament neutral, difícilment ho pot ser en as-sumptes lingüístics. I tampoc no ho és en el model de Renner, amb vuit nacions autoadministrant-se en la seva llengua, però amb administracions de l’estat sencer en alemany i territorials en llengües diferents.

21 Reimprès a Glashütten im Taunus, 1971. Per a la traducció, hem fet servir la versió publicada en les seves obres completes: Arbeitsgemeinschaft für die Geschichte der österreichischen Arbeiterbewegung (ed.), Otto Bauer. Werkaus-gabe 1 (Viena: Europaverlag, 1975). Ens hem decidit per traduir les pàgines de la 170 a la 189, de la 229 a la 244 i de la 373 a la 435 d’aquesta edició. També hi incloem la traducció dels dos pròlegs; el segon, en particular, és una reacció a crítiques contra la primera edició del llibre. L’obra ha estat traduïda al castellà (La cuestión de las nacionalidades y de la socialdemocracia, México: Siglo XXI, 1979), al francès (La question des nationalités et la social-démocratie, Paris: Arcantère 1987) i a l’anglès (“Die Nationalitätenfrage und die Sozialde-mokratie”, traducció per Joseph O’Donnell, a Ephraim Nimni (ed.), The question of nationalities and social democracy, Minneapolis 2000). Hi ha un petit llibret escrit en català amb traducció d’alguns apartats centrals: Sobre la qüestió nacional, trad. Enric Pagès (Barcelona: La Magrana, 1979).

32

Ein Gespräch (Viena: Verlag der Wiener Volksbuchhandlung 1911), així com una pluja d’articles en la premsa del moviment i del partit, tant la de consum diari com la dels òrgans teò-rics.22 Totes aquestes obres formen part d’un immens nombre de publicacions que tracten aspectes diferents del programa i de la pràctica socialista, des de la política religiosa,23 passant per l’agrària,24 explicant situacions particulars25 o intentant presentar el gran quadre de la política internacional26 i, en particular, estimant les possibilitats de la revolució anhelada.27

En la seva obra principal sobre la democràcia social i la qüestió de les nacionalitats, Bauer defensava l’autonomia naci-onal cultural com a solució. Basant-se en Renner (en particular en l’obra del 1899 que també hem traduït), encara que vas més lluny, la propaga, no solament com a instrument per solucio-nar els problemes de les nacionalitats de la doble monarquia, sinó també per establir les bases de la política de nacionalitats del moviment obrer internacional. Per a Bauer, els interessos comuns dels pobles a mantenir l’espai econòmic gegant de l’imperi i les tendències nacionalistes centrífugues es podrien neutralitzar mútuament. L’autonomia nacional era un resultat necessari de la lluita d’emancipació de les nacions, però també

22 Particularment, en la revista Der Kampf. Avui, es troben inclosos en la publicació esmentada de les seves obres completes, publicades entre el 1975 i el 1979.

23 Sozialdemokratie, Religion und Kirche (Viena, 1927).

24 Der Kampf um Wald und Weide (Viena, 1925); Sozialdemokratische Agrarpolitik (Viena, 1926).

25 Die Sozialisierungsaktion im ersten Jahr der Republik (Viena, 1919); Die öster-reichische Revolution (Viena, 1923); Der Aufstand der österreichischen Arbeiter. Seine Ursachen und seine Wirkungen (Praga, 1934).

26 Kapitalismus und Sozialismus nach dem Weltkrieg (Berlin, 1931); Zwischen zwei Weltkriegen? (Praga, 1936).

27 Revolutionäre Kleinarbeit (Viena, 1918); Der Weg zum Sozialismus (Berlin, 1919); Bolschewismus oder Sozialdemokratie (Viena, 1920); Die illegale Partei (Paris, 1939).

33

de la lluita del proletariat de les nacions desenvolupades per participar plenament en la seva respectiva cultura nacional –per tant, l’autonomia nacional cultural era en interès últim, tant de les nacions dominades, com de les emancipades. La burgesia ja havia traït la idea nacional, quan va començar a passar a l’expansió imperialista. El principi de les nacionalitats, en aquestes circumstàncies, passa a les mans dels obrers. En certa contradicció amb el Manifest Comunista (en què Marx celebra la barreja de les literatures nacionals i la seva desapa-rició en una literatura mundial),28 per a Bauer la plena realit-zació nacional només serà possible amb el socialisme. En el passat, la cultura nacional (que per a Bauer no és només una obra burgesa), només havia estat accessible per a parts petites de la població. Així, durant el feudalisme estava a les mans de l’aristocràcia i durant el capitalisme tampoc no estaria encara a l’abast de totes les classes, cosa que només s’assoliria en el socialisme;, per tant, aquest no acabaria amb les nacions exis-tents, ni les amalgamaria en un univers sense nacions, però socialitzaria el gaudi de la cultura nacional. Cal dir que també hi ha alguns comentaris sobre la capacitat planificadora del socialisme sobre això, dirigir inversions i organitzar la divisió del treball de manera que es controli la distribució regional i la seva estabilització, per exemple pel que fa a les fronteres lingüístiques, l’assimilació de poblacions o la seva transferència (aquesta capacitat de planificació econòmica socialista pos-sibilitaria territoris nacionalment homogenis). Finalment, en la federació europea socialista hi hauria nacions, però ja no conflictes nacionals.

28 Sobre les tensions entre diferents paràgrafs del “Manifest”, vegeu Shlomo Avi-neri, “Marxism and nationalism”, a Jehuda Reinharz i George L. Mosse (eds.), The Impact of western nationalisms (London: Sage, 1992).

34

Salta a la vista la diferència respecte de la idea leninista de la desaparició gradual, però final, de les nacions en el comu-nisme. I es veu que amb Bauer el proletariat té més interessos que no solament els econòmics.

Més que Renner, Bauer s’endinsa en qüestions de concepte i d’origen de les nacions. Per a Bauer, la nació és una creació de la història. No és eterna, no és la manifestació d’un Volks-geist (esperit nacional) o de la raça o descendència; la nació és d’una historicitat específica; és, de fet, la història “erstarrt” (gelada, petrificada) o, millor encara, “geronnen” (coagulada) de la comunitat. D’aquesta manera, la nació prové de la histò-ria, però està separada de l’estat. Amb el desenvolupament del capitalisme, el procés d’integració de la població en una nació s’accelera; ara bé, en principi això afecta només les classes dominants. Els proletaris i els pagesos són els “Hintersassen” (vassalls llauradors tributaris) de la nació. Amb el canvi en les relacions de producció, la cultura, originalment aristòcrata, és rebuda per les classes que s’emancipen, i els dialectes locals s’integren. De la mera Abstammungsgemeinschaft (comunitat de descendència) es va cap a la historische Schicksalsgemeinsc-haft (comunitat/unitat de destí històrica), i d’aquesta es desen-volupa el caràcter nacional (i no al revés, com amb Herder, quan el caràcter nacional o Volksgeist el determina la llengua). La comunitat o unitat de destí (Schicksalsgemeinschaft) de Bauer és producte de la història, no la precondició d’aquesta història. No implica l’absència de la lluita de classes, però implica que hi ha comunitat de comunicació o de relacions amb una economia de divisió laboral (arbeitsteilige Verkehrs-gemeinschaft), que funciona mitjançant una llengua comuna. Amb aquest procés, es va cap a la Kulturgemeinschaft (comu-nitat de cultura), i aquesta porta finalment a una comunitat de caràcter (Charaktergemeinschaft) que transcendeix els límits

35

interiors de la societat de classes. Amb aquesta interpretació històrica, el caràcter nacional no és precondició de l’existència d’una nació, sinó un producte del procés històric que porta a la nació. La persona es concep com a producte de la comunitat nacional que, per la seva banda, és resultat d’una experiència històrica que s’ha plasmat en la nació i que influencia decisiva-ment els seus membres. La nació és allò històric que nosaltres portem dins (Nation – das Historische in uns). Només amb la realització del socialisme, la nació arriba a la seva plena realització, “kommt zu sich selbst” (arriba a ella mateixa, es realitza plenament). Perquè només en aquesta situació, quan ja no hi ha lluites de classes, la nació està alliberada des de dins, i la comunitat (cap a dins) i l’exercici de poder (cap enfora) coincideixen.

En el cas de les nacions històriques, l’emancipació social és al mateix temps la nacional. Llavors, la nació s’haurà autore-alitzat. Bauer rebutja la condemna de les nacions sense histò-ria, concepte hegelià mantingut per Marx i Engels, que tenien pressa per enviar aquestes nacions (geschichtslose Völker) a les escombraries de la història, ja que eren contrarevolucionàries per essència. També les nacions sense estat tenen història; i es “despertaran”. En aquests casos, en què una classe oprimida nacional lluita contra una classe dominant forana, l’odi na-cional només és una transformació de l’odi de classe. A les nacions fins ara dominades, la ideologia de classe de l’obrer necessàriament és nacional. Tota lluita de classe és també una lluita sobre la possessió de la cultura nacional. Pel que fa a la qüestió territorial, són summament interessants les raons que addueix Bauer per demanar l’assimilació dels jueus.

Quan s’apropa la fi de la guerra mundial, Bauer abandona a poc a poc la seva posició (a favor de la conversió d’Àustria en un Nationalitätenbundesstaat a l’estil de Renner), i amb

36

l’esquerra del partit lluita primer per convertir Àustria en una federació d’estats nació territorials i finalment per defensar el dret d’autodeterminació de la nació alemanya, amb la inclusió de l’Àustria de parla alemanya a l’estat nació alemany.

El primer d’aquests canvis queda molt palès en l’últim text que hem traduït, de fet, una ressenya de l’obra de Renner del 1918, escrita aquell mateix any. Allà, en contra de Renner, ja defensa una Àustria estat federal integrada per estats nació territorials. Incloem aquest text perquè representa una posició també federal, però molt diferent de l’adoptada per Renner. Que nosaltres sapiguem, aquest text fins ara no s’havia traduït.

Influències i crítiques

Aquesta introducció no és el lloc adequat per parlar de la in-negable influència del concepte de Bauer sobre la nació com a comunitat de comunicació, la teorització del nacionalisme i les recerques comparatives sobre moviments nacionals. N’hi ha prou d’esmentar autors tan diferents i influents que s’hi han referit, com Karl Deutsch,29 Ernest Gellner30 o Miroslav Hroch.31 Sobre la influència de Renner en la doctrina jurídica del seu temps i posteriorment en el desenvolupament de règims de protecció de minories, ja n’ha informat Arzoz.

Nosaltres ens volem centrar en l’autonomia nacional cultu-ral i la seva relació amb el federalisme, és a dir, en els dubtes

29 Karl Deutsch, Nationalism and social communication (Cambridge MA 1953, (2)1966).

30 Ernest Gellner, Nations and nationalism (Ithaca/London, 1983).

31 Miroslav Hroch, Social preconditions of national revival in Europe. A comparative analysis of the social composition of patriotic groups among the smaller European nations (Cambridge 1985, New York 2000).

37

sobre la seva aplicabilitat, el desenvolupament del concepte i la bondat de la seva introducció com a suplement o alternativa a l’autonomia territorial. Cal dir que en moltes presentacions, crítiques o no crítiques, el principal ingredient del concepte austromarxista és la decisió personal sobre l’afiliació nacional de cada persona i la no-territorialitat de la corresponent au-tonomia nacional cultural. Però, malgrat la seva importància, aquesta idea liberal de la tria personal no és l’única que trobem en Bauer i Renner, i l’autonomia no és tan no territorial com tan sovint es presenta.

És cert que, com molts crítics subratllen, la posició austro-marxista no s’ha portat mai a la pràctica al país dels seus “in-ventors”. Ni tan sols el seu partit socialista va acceptar de ple les idees de Bauer i Renner –ni el programa de Brünn represen-ta el principi personal pur. El país tampoc. Tanmateix, es pot discutir si el compromís de Moràvia del 1905 era una aplicació dels conceptes austromarxistes. A Moràvia, terra de naixement de Renner, hi vivien un setanta-dos per cent de txecs i un vint-i-vuit per cent d’alemanys. El compromís incloïa l’elecció del parlament regional per registres de votants separats, amb un nombre prefixat de diputats per a cada grup, i amb ministe-ris d’educació separats per a les dues comunitats. Ara bé, el registre per una o altra “cúria” va ser controlat per una admi-nistració que treballava sobre criteris pretesament objectius, com ara el lloc de residència i la llengua. També s’ha discutit la incoherència dels compromisos de la Bucovina (1910) amb un Landtag dividit per nacionalitats, i encara a la Galícia o Ga-lítzia austríaca (1914).32 Almenys en el prefaci al seu llibre del

32 Vegeu John Coakley, “Approaches to the resolution of ethnic conflict: The stra-tegy of non-territorial autonomy”, International Political Science Review 15, n. 3 (1993), 297-314; Börries Kuzmany, “Habsburg Austria: Experiments in non-territorial autonomy”, Ethnopolitics 15, n. 1 (2016), 43-65; G. Stourzh, “Problems

38

1918, Renner no feia seus aquests compromisos, que quedaven curts. Podria ser que la proposta austromarxista ja fes tard; va arribar quan les reivindicacions nacionals, i en particular el moviment txec, ja s’havien establert, i concretament aquest últim ja no es podia acomodar amb una autonomia cultural. Això, però, diria molt sobre els límits d’aplicar Renner i Bauer a casos de nacions amb nacionalismes desenvolupats (que a més també inclouen reivindicacions econòmiques!). Ara bé, moltes vegades s’oblida que Renner era perfectament conscient que amb una mera conservació de l’espai econòmic de la doble monarquia no n’hi havia prou, i que calia una redistribució econòmica per mitigar les tensions entre nacions, malgrat no incloure aquestes consideracions en el concepte d’autonomia nacional cultural. És cert que, quant a l’autofinançament de la cultura i de l’educació de cada comunitat nacional, sembla donar a algunes nacions, les riques com ara l’alemanya, una base molt millor que a altres per finançar la seva autonomia cultural respectiva. Tanmateix, cal dir que també hi ha altres parts del seu concepte que s’han discutit molt menys, com la shared rule al centre i el federalisme territorial, on a la majoria de les comarques, les mononacionals, territorialitat i naciona-litat coincidirien. És també per aquesta raó que hem introduït textos o capítols de textos sobre els aspectes territorials del seu federalisme.

Crítics de l’austromarxisme ben sovint addueixen que tam-bé fora d’Àustria no hi ha gaires casos en què els seus con-ceptes s’hagin aplicat amb èxit. Els seus defensors es posen a buscar-ne, de vegades proveint llistes maximalistes. Entre els exemples es troben les escoles alemanyes a la República Txe-

of conflict resolution in a multi-ethnic state. Lessons from the Austrian historical experience, 1848-1918”, a U. Ra’anan, M. Mesner, K. Armes, i K. Martin (eds.), State and nation in multi-ethnic societies (Manchester: University Press, 1991).

39

coslovaca o les seccions escolars del Ministeri d’Educació de la Letònia d’entreguerres.

En aquests casos, trobaríem aplicacions si de cas parcials d’autonomia cultural no territorial. Entre els casos històrics, segurament caldria considerar també la Llei sobre autonomia cultural d’Estònia del 1925, tal vegada el cas que més s’apro-xima als conceptes austromarxistes, ja que es permetia l’elecció de la nacionalitat, amb consells culturals que podien taxar la seva població.

A l’hora de cercar casos actuals, s’han discutit possibles aplicacions de l’autonomia cultural nacional no territorial a Estònia, Eslovènia, Hongria, Croàcia, Alemanya (minoria sò-raba), Alemanya i Dinamarca (l’acomodació de les minories a banda i banda de la frontera actual) i fins i tot la Federació Russa…33 Un cas molt recent sobre el qual s’ha discutit seria la Bolívia actual, definida constitucionalment com un estat plurinacional i protector de les comunitats.34

En alguns casos, les aplicacions parcials només es refereixen a “cúries” electorals, com el registre electoral dels maoris per a les eleccions a Nova Zelanda o els registres electorals separats de les illes Fiji.

33 Per discutir possibles casos a tots els continents, cal consultar Xabier Arzoz, ibíd., CXX-CXXVI; Ephraim Nimni (ed.), National cultural autonomy and its con-temporary critics (London/New York: Routledge, 2005); Tove Malloy, Alexander Osipov, i Balázs Vizi (eds.), Managing diversity through non-territorial autonomy: assessing advantages, deficiencies, and risks (Oxford: UP, 2015); Tove Malloy, i Francesco Palermo (eds.), Minority accommodation through territorial and non-territorial autonomy (Oxford: UP, 2015).

34 Ephraim Nimni, “Minorities and the limits of liberal democracy. Democracy and non-territorial autonomy”, a Tove Malloy, i Francesco Palermo (eds.), Minority accommodation through territorial and non-territorial autonomy (Oxford: UP 2015).

40

Finalment, s’ha considerat també la creació de “parlaments” ètnics, com l’assemblea dels sami a Noruega.35

El cas més citat és Bèlgica,36 on la doble federació de regions i de comunitats fa pensar ràpidament en Renner. Ara bé, les comunitats lingüístiques belgues també són territorials i no coneixen l’adscripció voluntària, amb l’excepció del territori (!) de Brussel·les, on sí que hi ha registres lingüístics, amb autoafiliació.

Alguns dels arranjaments que d’antuvi semblen d’autono-mia nacional cultural, en acabat es poden qualificar millor com a consociacionals (Bèlgica, Suïssa, la Xipre de la dècada de 1960, el Liban i Malàisia entre el 1955 i el 1969).37 De vegades, es tracta d’experiències fracassades, com la política de nacionalitats de la Lliga de Nacions del temps d’entreguer-res o la legislació ucraïnesa per als ucraïnesos russòfons; o es tracta d’experiències reeixides però a favor de comunitats molt petites, com ara els aspectes no territorials de l’acord amb la comunitat Nisga’a a la Colúmbia Britànica38 o la ja esmentada autonomia per als sami.

35 John Coakley, “Dispersed minorities and non-territorial autonomy”, Ethnopolitics 15, n. 1 (2016), 1-23; Karl Kössler, “Beyond the illusion of ethno-culturally homogeneous territory”, a Tove Malloy, i Francesco Palermo (eds.), Minority ac-commodation through territorial and non-territorial autonomy (Oxford: UP 2015).

36 Vegeu John Coakley, “Patterns of non-territorial autonomy”, Ethnopolitics 15, n. 1 (2016), 166-185; Maarten Theo Jans, “Personal federalism: a solution to ethno-national conflicts? What it has meant in Brussels and what it could mean in Abkhazia”, a Bruno Coppierters, David Darchiashvili, i Natella Akaba (eds.), Federal practise: exploring alternatives for Georgia and Abkhasia (Brussels, 1999); Emmanuele Dalle Mulle, “Belgium and the Brussels question: The role of non-territorial autonomy”, Ethnopolitics 15, n. 1 (2015).

37 Vegeu Coakley, ibíd. (1994), 308-310.

38 Vegeu Tim Nieguth, “An Austrian solution for Canada? Problems and possibilities of national cultural autonomy”, Canadian Journal of Political Science 42, n. 1 (2009), 1-16; Tim Nieguth, “Accommodating ethnic minorities: The austro-marxist personality principle and Canada`s multicultural condition”, Canadian Review of Studies in Nationalism 27 (1999), 91-105.

41

Com ja s’ha assenyalat, molt sovint es confonen autonomia no territorial, autonomia cultural nacional, autonomies funcio-nals i autonomia personal, i no sempre es distingeix prou entre autonomies garantides de dret públic i possibilitats d’exercir autonomies escolars i altres, però de dret privat.39

L’argument crític és que no hi ha gaires experiències reei-xides i duradores, sobretot si posem el llistó alt i demanem que s’hi hagin aplicat els conceptes de Bauer i Renner en la seva totalitat o gairebé (i no solament aspectes parcials) i en comunitats grans. Moltes vegades, l’argument se serveix con-juntament amb l’observació que els mateixos protagonistes, Bauer i Renner, van abandonar les seves posicions després de la Primera Guerra Mundial. Però, si no hi ha casos, i si Bauer i Renner canviaven de posició, això també pot ser resultat de les circumstàncies i no de les errades que suposadament van cometre o del fracàs del contingut filosòfic del seu enfocament.

Així doncs, passem a crítics que s’enfronten a Bauer i Ren-ner filosòficament. Pel que fa a les crítiques marxistes, entre els contemporanis de Bauer i Renner destaca la posició de Kautsky.40 Com Renner, Kautsky havia nascut en territori mixt txec i alemany. Però la posició de Kautsky, un autor molt llegit no solament a Alemanya, s’oposava totalment a l’austromar-xista, ja que, segons ell, calia continuar amb el principi de “a cada nació, un estat”. Kautsky, que havia llegit i ressenyat el llibre de Bauer, trobava que en la seva definició de nació, aquest últim encara no donava prou importància a la llengua.

39 Vegeu Markku Suksi, “Non-territorial autonomy. The meaning of ‘(Non-)territoria-lity’”, a Tove Malloy i Francesco Palermo (eds.), Minority accommodation through territorial and non-territorial autonomy (Oxford: UP, 2015).

40 Vegeu Karl Kautsky, “Die Befreiung der Nationen. Otto Bauers Theorie der Natio-nalität”, Die Neue Zeit 35, 2, 10 (18.6.1917), un article de ressenya crític amb Bauer.

42

Rosa Luxemburg,41 com Stalin i Lenin, va rebutjar l’autono-mia cultural nacional per no afeblir la unitat del partit. Però en consonància amb la idea de conservar mercats grans, ella no seguia Lenin quan aquest últim establia el dret a l’auto-determinació nacional, amb possibilitat de secessió.42 Com Bauer i Renner, Luxemburg, que fins i tot va acabar sent “més marxista que el mateix Marx”, volia conservar els mercats grans dels estats grans, i no feia excepcions a aquesta regla ni per a la seva nativa Polònia ni per a Irlanda, països que Marx i Engels, per raons diferents, havien salvat de la seva oposició generalitzada a la independència de les nacions sense estat. Lenin i Stalin compartien una crítica principal a Renner, la suposada ignorància d’aquest últim sobre la importància del territori com a base de la nació. La coneguda definició de la nació que va propagar Stalin té una connotació clara antiaustromarxista.43

Segons Lenin, segregar assumptes culturals i d’educació de la seva base econòmica seria poc marxista. Amb l’auto-nomia nacional cultural, el nacionalisme burgès obtenia una justificació absoluta, principal, i Lenin només s’hi volia aliar tàcticament, distingint entre nacionalisme progressiu i retrò-grad. En conseqüència, Lenin i Stalin defensaven el dret a l’autodeterminació nacional amb inclusió de la secessió, però només a nacions que complien amb la definició staliana, i sense garantir el dret a ningú. D’aquesta manera, es perme-

41 Vegeu Rosa Luxemburg, “The national question and autonomy”, a H.B. Davis (ed.), The national question: Selected writings of Rosa Luxemburg (New York: Monthly Review Press, 1976), 251-287.

42 Vegeu Vladimir I. Lenin, “Sobre el derecho de las naciones a la autodetermina-ción” (1914), a Obras escogidas (Moscú: Progreso, 1966), 627.

43 José Stalin, El marxismo y la cuestión nacional (Madrid: Fundamentos, 1976), 59: “La autonomía cultural-nacional de Springer y Bauer es una sutil variedad del nacionalismo.”

43

tien prou llibertat en la pràctica d’aliances amb moviments nacionals. Per interessos obvis de lluita contra altres forces obreres i en concret contra el Bund (un moviment de base jueva), Stalin ja havia rebutjat Bauer. I Lenin no hi havia res que temés tant que la divisió d’un partit en dos o més que actuessin sobre el mateix territori polític, justament allò que havia passat a Àustria.

Després de la revolució soviètica, el dret a la secessió le-ninià es va convertir en pura entelèquia, i a pesar de deter-minats elements de drets nacionals no territorials, l’URSS funcionava a base d’una federació territorial. Es discutible si la política de nacionalitats soviètica, que en principi òb-viament era territorial (fins i tot adjudicant un territori als jueus que no en tenien, en una regió on pràcticament no hi havia ni hi hauria jueus), també tenia alguns aspectes aus-tromarxistes (la continuada existència d’una nacionalitat en el passaport soviètic o el tractament de minories nòmades a Sibèria).44 A la llarga, tanmateix, va dominar el “patriotisme soviètic” stalinià.

Pel que fa a les crítiques filosòfiques de caire liberal, és obvi que les posicions del “liberalisme tipus I”, no comunitari, no s’avenen amb les posicions austromarxistes. Per a aquest tipus de liberals, l’autonomia cultural potser seria millor que la ter-ritorial, però tampoc no deixaria de ser essencialista i sobre-

44 Sobre possibles relacions entre la política de nacionalitats soviètica i russa i l’autonomia no territorial, vegeu Bill Bowring, “Austro-marxism’s last laugh? The struggle for recognition of national cultural autonomy for Rossians and Russi-ans”, Europe-Asia Studies 54, n. 2 (2002), 229-250; Bill Bowring, “Burial and resurrection. Karl Renner’s controversial influence on the ‘national question’ in Russia”, a Ephraim Nimni (ed.), National cultural autonomy and its contem-porary critics (London/New York: Routledge, 2005), 191-206; vegeu, però, A. Osipov, “Non-territorial autonomy as a way to frame diversity policies: the case of Russia”, a Ephraim Nimni, A. Osipov, i D.J. Smith (eds.), The challenge of non-territorial autonomy: theory and practice (Oxford: Peter Lang, 2013), 133-148.

44

tot “grupista”, ja que privilegia l’adscripció nacional a altres identitats. A més, malgrat evitar els tractaments asimètrics, tan odiats pels “liberals tipus I”, els austromarxistes tampoc no consideren, o almenys no consideren prou, les persones que no es volen adscriure a cap nacionalitat o les que en volen tenir més d’una. Malgrat el principi de l’adscripció indivi-dual i de manifestacions aïllades a favor de la possibilitat de canviar la nacionalitat, suposen que l’austromarxisme no és res més que un “perennialisme” nacional camuflat, ja que pressuposa una continuïtat grupal intergeneracional. Amb l’autonomia cultural en marxa, tot i la tria individual de la membership, s’essencialitzaria la natio, i això no seria res més que un etnicisme camuflat. A més a més, els austromarxis-tes tindrien una agenda pedagògica d’imbuir els obrers amb nacionalisme. Les experiències actuals amb quotes i declara-cions personals (Tirol del Sud) des d’aquesta òptica reforcen la crítica. Finalment, també es pot criticar que identitats no territorials com els rom i els jueus difícilment tenen cabuda en el sistema proposat.45

Des de les posicions liberalnacionalistes o liberalcomuni-taristes, l’austromarxisme no va prou lluny, no satisfà les re-ivindicacions de les minories nacionals, no les reconeix ni les acomoda suficientment. Aquestes nacions no són merament comunitats culturals i lingüístiques, sinó també polítiques i econòmiques i, també en aquests àmbits aquestes comunitats volen replicar les possibilitats que té la majoria. La isolació de competències culturals per administrar-les nacionalment, men-tre que la resta queda en mans d’un estat nacionalment neutral, seria impossible. Això també per part de l’estat, que no pot ser

45 Vegeu, entre altres, John Schwarzmantel, “Karl Renner and the problem of mul-ticulturalism”, a Ephraim Nimni (ed.), National cultural autonomy and its contem-porary critics (London/New York: Routledge, 2005), 63-73.

45

lingüísticament neutral, cosa que ni el mateix Renner proposa-va. De fet, allà on ja hi ha autonomia territorial, l’autonomia cultural nacional no sembla massa rellevant. A més, corrents nacionalistes separatistes poden considerar l’autonomia naci-onal cultural com una maniobra més per mantenir l’estat exis-tent. S’observa que fins i tot les reivindicacions de comunitats petites com els indis o els inuit estan orientades cap a relacions especials amb la terra. Els liberals nacionalistes troben a fal-tar tractaments asimètrics que afavoreixin les minories; també observen que al centre, i en particular a la cambra popular, la minoria queda en minoria estructural, sense compensació. En concret, consideren el sistema ideat pels austromarxistes com un intent més o menys subtil de mantenir el predomini de la minoria alemanya, ja que aquesta era la més dispersa al territori i, per tant, amb l’esquema proposat podia mantenir aquests grups dispersos; a més, es tractava de la comunitat culturalment i econòmicament més forta, les escoles de la qual, amb el dret a taxar en mans de les entitats nacionals, podia aprofitar-se més de la seva autonomia. A pesar de l’elecció lliure de la nacionalitat, sense autonomia territorial, la majoria i/o l’administració territorial podien influenciar la declaració individual dels ciutadans. Recerques modernes sobre llengües en contextos minoritaris demostren que les illes lingüístiques, sense protecció, tendeixen a la desaparició lenta, fins i tot allà on hi ha escoles com les previstes per l’austromarxisme. El que cal és una llengua parlada en un territori, usada en tot tipus de comunicacions.

46

Crítics com Levey,46 Bauböck47 i Kymlicka48 barregen con-sideracions parcials i generals. L’efecte desitjat que l’existència en regions d’un mateix país de minories encreuades desincen-tivi les majories respectives de fer ús de la repressió contra les minories pel temor a reaccions de revenja contra la part de la seva nació que viu una situació de minoria territorial, no és tan convincent si polítics majoritaris a banda i banda pensen només localment, sobretot perquè el sistema proposat per Renner, com en la praxi també el belga, no presenta massa incentius als líders polítics per pensar en el benestar comú, més enllà del grup. A més, l’estat central es pot secularitzar, però no es pot desnacionalitzar.

També genera la desconfiança dels liberals nacionals que, on hi ha arranjaments entesos com a semblants o propers a les propostes austromarxistes, la comunitat minoritària perd pes (p. ex. els parlants del finès a les illes Aland i del suec a la Finlàndia continental). Per a aquests crítics, el sistema austromarxista no ofereix autodeterminació nacional, sinó que reprodueix al centre la idea de l’estat neutral, i també pel que fa a les comunitats reprodueix la idea de la simetria. Tal com Kymlicka afirmava, se’n fa ús per no haver de concedir

46 Vegeu Geoffrey Brahm Levey, “National cultural autonomy and liberal nationa-lism”, a Ephraim Nimni (ed.), National cultural autonomy and its contemporary critics (London/New York: Routledge, 2005), 150-165.

47 Vegeu Rainer Bauböck, “Territorial or cultural autonomy for national minorities?”, a Alain Dieckhoff (ed.), The politics of belonging. Nationalism, liberalism and plura-lism (Lanham: Lexington, 2004); “Political autonomy or cultural minority rights? A conceptual critique of Renner’s model”, a Ephraim Nimni (ed.), National cultural autonomy and its contemporary critics (London/New York: Routledge, 2005), 97-111.

48 Vegeu Will Kymlicka, “Renner and the accommodation of sub-state nationalisms”, a Ephraim Nimni, National cultural autonomy and its contemporary critics (Lon-don/New York: Routledge, 2005), 137-149.

47

l’autonomia territorial, que per a un liberal culturalista seria l’alternativa preferida.49

Pel que fa als consocialistes (Lijphart, etc.),50aquests cri-tiquen la falta de garanties per tal que les minories puguin realment codecidir al centre. Si cap grup queda en minoria, continua depenent del “goodwill” de la majoria. A diferèn-cia del consocialisme, el sistema austromarxista no proveeix d’incentius la cooperació al centre, com ara una orientació generalitzada cap a la recerca de consens, reforçada per l’exis-tència de drets de veto. Com podem veure en el text reproduït, Renner precisament no preveia els saveguards, habitualment tan cars als teòrics consociacionals, i que trobem a Suïssa o parcialment a Bèlgica, les quotes a l’executiu i al poder jurídic, el veto nacional al legislatiu… Per als consociacionalistes, és precisament per la falta d’aquests instruments que un sistema austromarxista pot caure en l’agonia. En general, l’intent de separar estat i nació no els convenç ja que més d’una nació pot arribar a considerar un sol estat com a seu, o bé l’estat pot arribar a ser pluricultural i plurilingüe, com Suïssa, model de la democràcia de consens.

En conseqüència, tot i la seva importància com a concepte i fins i tot per alguns casos històrics i actuals, s’ha criticat l’austromarxisme des de diferents enfocaments. Si de cas, els crítics consideren el seu instrumentari com un possible afegitó adequat per a situacions molt particulars, allà on l’autonomia territorial (en forma d’autonomia regional o amb formes fe-derals, simètriques o asimètriques) no sigui possible, com per exemple per a les comunitats francòfones del Canadà fora del

49 Kymlicka, ibíd., 146, Will Kymlicka, “National cultural autonomy and international minority rights norms”, Ethnopolitics 6, n. 3 (2007), 379-393.

50 Vegeu Arend Lijphart, “Self-determination versus pre-determination of Ethnic minorities”, a Will Kymlicka (ed.), Power-sharing systems (Oxford: UP, 1995).

48

Quebec, les comunitats anglòfones al Quebec (clàssic exemple de minories encreuades com a l’Àustria de Bauer i Renner), els aborígens migrats a les ciutats i fora de les reserves o també per a comunitats nacionals no territorials com els rom.51 Així, per a Nieguth l’austromarxisme és una “addition to the tool-box” de la protecció de minories,52 però tal com manifestava Kymlicka, l’autonomia territorial és preferible, tant per raons normatives, com pràctiques.53

Ara bé, molts dels punts febles que els crítics pretenen haver trobat ja els discutien els mateixos Renner i Bauer. I com també demostren els textos editats, algunes de les crítiques citades de liberals culturalistes o nacionalistes i de consociacionalistes serien menys justificades, si no reduïssin els austromarxistes a l’autonomia nacional cultural, obviant el federalisme, tan manifest en les obres aquí presentades. Per aquesta raó, po-dem afirmar que el federalisme territorial és el vessant mig oblidat del concepte austromarxista. I això, ho afirmem sense menysprear el fet que per a moltes nacions minoritàries la possibilitat de control d’un territori de manera completa i, en particular, incloent-hi l’economia (que, per cert, afecta, i molt, la supervivència i el benestar de la cultura nacional), ja és més llaminera que l’autonomia cultural, i fins i tot pot ser necessària i justa si realment pensem en una acomodació igua-

51 Quan precisament Bauer no els hauria considerat com una nació (vegeu el seu tractament del cas jueu). Vegeu I. Klímová-Alexander, “Transnational Romaní and indigenous nonterritorial self-determination claims”, Ethnopolitics 6, n. 3 (2007), 395-416; “Prospects for Romaní national-cultural autonomy”, a Ephraim Nimni (ed.), National cultural autonomy and its contemporary critics (London: Routledge, 2005), 124-134.

52 Kymlicka, ibíd. (2009), 13. Vegeu Bauböck, ibíd. (2005).

53 Kymlicka, ibíd. (2005). Vegeu Geneviève Nootens, “Can non-territorial autonomy bring an added value to theoretic and policy-oriented analysis of ethnic politics?”, a Tove Malloy i Francesco Palermo (eds.), Minority accommodation through ter-ritorial and non-territorial autonomy (Oxford: UP, 2015).

49

litària de comunitats. Però, per ser equànimes amb els autors aquí presentats, hem d’admetre que ells anaven més enllà de l’autonomia cultural, encara que potser no prou. Tot i això, no van ser capaços de convèncer un nacionalisme txec que ja cercava un domini territorial, primerament dins de l’imperi austrohongarès i després en un estat independent.

Bibliografia escollida

Agnielli, A. Questione nazionale e socialismo: contributo allo studio del pensiero di Karl Renner e Otto Bauer. Bologna: Il Mulino, 1969.

Albers, Detlev. Versuch über Otto Bauer und Antonio Gramsci. Zur politischen Theorie des Marxismus. Berlin, 1983.

Albers, Detlev, Josef Hindels, Lucio Lombardo, i Radice Hrsg. Otto Bauer und der “dritte” Weg. Die Wiederentdeckung des Austromarxismus durch Linkssozialisten und Eurokom-munisten. Frankfurt/New York, 1979.

Albers, Detlev, Horst Heimann, i Richard Saage (eds.). Otto Bauer – Theorie und Politik. Berlin, 1985.

Braunthal, Julius (ed.). Otto Bauer. Eine Auswahl aus seinem Lebenswerk. Viena, 1961.

Butterwege, C. Austromarxismus und Staat. Politiktheorie und Praxis der österreichischen Sozialdemokratie zwischen den beiden Weltkriegen. Marburg: Verlag Arbeit, 1991.

Connor, Walker. The national question in marxist-leninist the-ory and strategy. New Jersey: Princeton University Press, 1984.

Guber, Franz. Das Selbstbestimmungsrecht in der Theorie Karl Renners. Würzburg: Creator, 1986.

Hanf, T. “Reducing conflict through cultural autonomy. Karl

50

Renner’s contribution”. A: U. Ra’anan, M. Mesner, K. Ar-mes, i K. Martin (eds.). State and Nation in Multi-Ethnic Societies. Manchester: University Press, 1991.

Hanisch, Ernst. Der grosse Illusionist. Otto Bauer (1881-1938). Viena: Böhlau, 2011.

Kaltenbrunner, G. Die politische Theorie Otto Bauers und ihre Umsetzung in die Praxis anhand von Beispielen. 1992.

Kann, Robert A. Renners Beitrag zur Lösung nationaler Kon-flikte im Lichte nationaler Probleme der Gegenwart. Viena: Österreichische Akademie der Wissenschaften, 1973.

Kogan, A.G. “The social democrats and the conflict of nati-onalities in the Habsburg monarchy”. Journal of Modern History 21 (1949): 204-217.

Kulemann, Peter. Am Beispiel des Austromarxismus. Hamburg, 1980.

La Rocca, Tommaso (ed.). Otto Bauer, “Religion als Privat-sache”. Viena, 2001.

Leichter, Otto. Otto Bauer. Tragödie oder Trumpf. Wien-Frankfurt/Zürich, 1970.

Leser, Norbert. Zwischen Reformismus und Bolschewismus. Der Austromarxismus als Theorie und Praxis. Viena, 1968.

Löw, Raimund. Otto Bauer und die russische Revolution. Vi-ena: Europaverlag, 1980.

Mommsen, Hans. Arbeiterbewegung und Nationale Frage: Ausgewählte Aufsätze. Kritische Studien zur Geschichtswis-senschaft 34. Göttingen, 1979.

Mommsen, Hans, i Albercht Martiny. “Nationalismus, Na-tionalitätenfrage”. Sowjetsystem und demokratische Ge-sellschaft (1971): 623-740.

Nasko, Siegfried, i Johannes Reichl. Karl Renner. Zwischen Anschluss und Europa. Viena: Holzhausen, 2000.

Nimni, Ephraim. “Nationalist multiculturalism in late Impe-

51

rial Austria as a critique of contemporary liberalism. The case of Bauer and Renner”. Journal of Political Ideologies 4, 3 (1999): 289-314.

. Marxism and nationalism. Theoretical origins of a po-litical crisis. London: Pluto, 1994.

Pelinka, Anton. Karl Renner zur Einführung. Hamburg: SOAK, 1989.

Pierré-Caps, S. “Karl Renner et l’État multinational. Contribu-tion juridique à la solution d’imbroglios politiques contem-porains”. Droit et Société 27 (1994): 421-441.

Rauscher, Walter. Karl Renner, ein österreichischer Mythos. Viena: Ueberreuter, 1995.

Riesbeck, Peter. Sozialdemokratie und Minderheitenrecht. Der Beitrag der österreichischen Sozialdemokraten Otto Bauer und Karl Renner zum internationalen Minderheitenrecht. Saarbrücken: Verlag für Entwicklungspolitik, 1996.

Strasser, Josef. Der Arbeiter und die Nation. Anhang: Schriften zum Austromarxismus. Viena: Junius, 1982.

Strasser, Josef, i Anton Pannekoek. Nation et lutte de classe. Josef Strasser. “A propos de l’internationalisme. L’ouvrier et la nation”. Anton Pannekoek. “Lutte de classe et na-tion”. Introduction par Claude Weill. Paris: Union Générale d’Éditions, 1977.

I

Sobre la qüestió de les nacionalitats austríaques

Estat i nació. Estudi de dret constitucional sobre els possibles principis d’una solució i les premisses jurídiques

d’una llei de Nacionalitats

Synoptikus

Amb un panorama de la bibliografia existent.

Viena, 1899. Editat per la llibreria de Josef DietlKaiserstrasse 86. Districte VII.

55

Pròleg

El motiu de portar a la impremta aquesta conferència, dictada el 9 de febrer de 1899, va ser únicament la insistència reiterada dels oients. Prou sabia l’autor que per al polític, sobretot l’aus-tríac, és massa teòrica, i alhora massa política per al teòric aus-tríac. En el nostre entorn, aquestes dues professions i dedicacions estan massa distanciades entre si. No només ens diferenciem de la Politeia de Plató, encara més, fem el contrari: no només els filòsofs, sinó sobretot els no-filòsofs, els convertim en polítics per principi. Així doncs, aquells que contemplen de forma sinòptica la política i la ciència política desperten fàcilment en tots dos gremis la sospita de fer-los una competència deslleial, situació incòmoda que talla les ales de la política científica i fa emmudir la ciència política. Aquesta mena d’observadors tan sols tenen la paraula durant les pauses històriques en les quals es barregen les cartes. Després que ja n’hagin sortit diversos a la palestra, prego que se’m permeti també a mi intervenir-hi.

Quan ja s’havia completat la composició tipogràfica d’aquest text, el doctor Von Herrnritt va pronunciar a la Societat Jurídica una conferència sobre “la nacionalitat com a concepte jurídic”. El títol em va causar el més viu interès. Car aquest és també el meu tema. ¿De quina forma jurídica es pot copsar la naciona-litat com la suma d’individus, d’una banda i, de l’altra, com la qualitat etnopsicològica de cadascú? Quin paper fa la nació dins l’Estat, dins l’ordenació jurídica? Quin rol reivindiquen per a la nació els partits nacionals? Quina és l’expressió jurídica de la consigna política? ¿Com es poden transformar en relacions legals pacífiques aquestes turbulentes lluites pel poder?

Em vaig sentir decebut en no escoltar altra cosa que un re-sum de les opinions acadèmiques prèvies i de la situació legal

56

actual i en veure reduïda la qüestió de les nacionalitats a la qüestió de la validesa de la llengua en el dret públic. En altres temps era veritablement així, i sembla que formalment encara ho sigui ara. I els interessos materials que s’hi amaguen al darrere? L’afany del poder dels partits nacionals? Dret públic de Bohèmia? Intervenció alemanya? És realment cert que tan sols es lluita per la “igualtat de drets de les llengües?”.

¿Que potser aquesta “igualtat de drets de les llengües” no és un concepte ridículament inapropiat a l’àmbit jurídic, malgrat que formi part de la Constitució de l’Estat? ¿És possible que en cap sistema jurídic imaginable la llengua tingui drets o que sigui un objecte de dret? Fins i tot considerada com el dret de la persona a parlar en la seva llengua materna, no és sinó una emanació jurídicament irrellevant del dret genèric a la lliber-tat personal. Tan sols podria tenir sentit en tant que obligació de l’Estat d’escoltar tothom en la seva pròpia llengua. ¿Que potser s’hauria prestat un servei a alguna nació en concret, amb aquesta obligació? ¿Que potser els txecs quedarien satis-fets amb el pronunciament legal següent: “Els càrrecs estatals només poden ser exercits per alemanys, si bé aquests tenen l’obligació de dominar les llengües pròpies de la província de la Corona on prestin servei?”.

Una aportació positiva del conferenciant va ser, en canvi, la clara demostració de la necessitat d’atorgar de forma defi-nitiva a la pertinença nacional un estatus de dret públic, si ha d’esdevenir la base d’una ordenació jurídica.

També l’article de Kramár 1 a Die Zukunft va aparèixer en el període transcorregut entre la meva conferència i la seva impressió. L’autor renuncia a la defensa de l’autonomia ter-

1 [N. d. T.: Karel Kramár (1860-1937), destacat polític txec que es convertiria en el primer president de l’estat de Txecoslovàquia.]

57

ritorial i es pronuncia a favor de la nacional. La importància d’aquesta declaració esdevindrà palesa per al lector del present text. Si no és una formulació purament teòrica, sinó política, i acceptada pel partit de Kramár , aleshores el punt principal de la iniciativa de conciliació haurà quedat resolt, aleshores les meves disquisicions seran més actuals del que podia ima-ginar-me, aleshores es poden tenir esperances d’assolir la pau. Però em temo que aquesta bona nova no trobarà fidels que l’assumeixin.

L’autor

59

Estat i nació: Estudi de dret constitucional sobre els possibles principis d’una solució i les premisses jurídiques

d’una llei de Nacionalitats

Inter arma silent leges. Sota el soroll de les armes, les lleis guar-den silenci. I no és tan sols la situació jurídica del moment la que trontolla per culpa del combat, sinó que la pròpia forma-ció del dret futur, l’elaboració teòrica i codificadora de les qües-tions actuals esdevé impossible mentre encara constitueixin qüestions de poder. Tot i així, sembla que al cap de dos anys de lluites aferrissades s’hagi iniciat una breu fase de calma, una gens menyspreable recuperació del seny de totes dues bandes, en comptes de l’entusiasme ardent previ. Hem deixat enrere el Königgrätz2 de la nostra política interior; un Königgrätz sense vencedors, però amb una enorme indemnització de guerra, que d’aquí a poc temps serà abonada als hongaresos d’acord amb l’article 14 del tractat. Ha quedat segellada la derrota de la idea que sigui possible governar Àustria tot permetent que una nació governi l’altra, una raça domini l’altra. La qüestió del poder ha quedat definida a través de la impotència de totes les bandes. Així doncs, tan sols resta recórrer a una solució de compromís. Ja només es planteja quina fórmula cal aplicar per entendre’s, quins principis cal aplicar per tal de delimitar les esferes de poder nacionals.

2 [N. d. T.: Referència a la derrota patida el 1866 per les tropes austríaques i saxones a mans de l’exèrcit prussià; la batalla també es coneix amb el nom de la localitat de Sadowa. Va significar la imposició definitiva de l’hegemonia de Prússia a una Alemanya sense Àustria.]

60

Fins ara no es tractava en absolut de combatre per principis. Inicialment es discutia sobre Cilli,3 sobre Weckelsdorf,4 sobre una o altra plaça d’assessor de la Cort, sobre aquesta escola i aquell càrrec, i al capdavall sobre tots els càrrecs de Bohèmia, Moràvia i Silèsia. El funcionariat txec lluitava per assolir un major o menor dret exclusiu a ocupar els càrrecs públics. La burgesia alemanya d’Àustria, que fins feia poques generaci-ons proporcionava funcionaris a tots els reialmes i territoris habsbúrgics i al Sacre Imperi Romà Germànic, es va veure ex-pulsada del Reich alemany, d’Hongria, de Galítzia, finalment també dels països de la Corona de Sant Venceslau i de la part eslava dels Alps, i va quedar limitada al petit cercle dels vells reialmes hereditaris dels Habsburg. La importància material d’aquest fet explica la virulenta resistència oposada pels ale-manys. El principi de nacionalitat, la idea de l’Estat unitari, el postulat de la igualtat de drets i l’autonomia eren les banderes destinades a reunir al seu entorn els interessos materials que hi havia al darrere, tot dissimulant-los. Al llarg del combat aquests principis amb prou feines es van explicitar, ni tan sols es va in-tentar formular-los legalment, i les observacions periodístiques d’aquest tipus es van deixar de banda. La qüestió del poder va ser tractada com a tal per totes bandes, cosa realment honesta.

Avui, un cop ajornades les deliberacions del Parlament, ara que tothom ha quedat privat de l’espasa que brandava, sembla que per fi esdevé més actual formular la qüestió dels drets i dels principis per tal de buscar els fonaments d’una solució a partir dels principis possibles i necessaris i d’establir les premisses jurídiques a partir de les quals es pugui arribar a construir tal solució.

3 [N. d. T.: Nom alemany de la ciutat eslovena de Celje.]

4 [N. d. T.: Nom alemany de la ciutat txeca Teplice nad Metují.]

61

Tan impossible és que aquesta anàlisi sigui senzilla com que ho sigui el seu resultat. A causa de la complexitat i singularitat de les circumstàncies, el problema austríac és potser el més difícil de tots els problemes estatals moderns. No resulta fàcil creure que serà possible aplicar-hi petits remeis i pegats. A més a més, s’hi afegeix la diversitat de cadascuna de les qüestions nacionals que formen en conjunt la qüestió de les nacionalitats, a la qual no és fàcilment imaginable que es pugui donar aviat i d’una vegada per totes una solució única, mitjançant una llei lingüística per a tota la monarquia. Car tota ordenació jurídica és una ordenació pròpia de la pau. O bé és el resultat d’una solució de compromís negociada després d’una lluita que ha quedat en taules, o bé és el Diktat, el sic volo del vencedor. La confrontació germano-txeca ha assolit el seu punt àlgid. Sembla possible negociar-ne un compromís. Per contra, en-cara falta molt per tal que la confrontació germano-eslovena, la italo-alemanya, la italo-eslava i especialment la poloneso-rutena assoleixin la maduresa necessària per al compromís. Aquests partits es deleixen per combatre; encara n’hi ha algun que espera assolir la victòria, mentre un altre no tolera l’status quo i es llança a l’atac.

En aquests casos esdevé utòpic creure en una reconciliació voluntària de les parts enfrontades; en aquest casos el sic volo d’una tercera part poderosa pot decidir definitivament el com-bat, o bé es pot pactar un armistici ad hoc.

Ara bé, si la llei d’ordenació lingüística que està pendent s’arriba a materialitzar, no serà sinó parcial i provisional men-tre no es faci per la via de la imposició, i la nostra evolució futura tan sols anirà passant d’un estadi provisional en un altre fins que assolim la resolució definitiva. Aquest punt final de l’evolució no és possible en l’actualitat. Però tot i així ens cal saber on ens dirigim, quin rumb portem, esbrinar quins són

62

els objectius finals imaginables, de la mateixa manera que no emprenem cap camí sense tenir definida una meta. Per això és necessari que ens preguntem quines modalitats fan possible la convivència de diversos grups ètnics [Volksstämme]. A partir d’aquí podem obtenir perspectives que ens serveixin de guia per a les nostres accions immediates, i de criteri per jutjar l’adequació de les mesures preses a cada moment. Si totes les mesures provisionals no se situen en la línia d’una solució final, no serviran sinó per barrar-nos l’arribada a la meta.

Per això res no és més actual que aquest resultat final utò-pic, boirós i allunyat de l’actualitat. Si no en posseïm una visió clara, no és possible formular cap proposta pràctica. No hi ha res més necessari que buscar per la via científica els prin-cipis últims d’una regulació de la qüestió de les nacionalitats d’acord amb el dret i la llei. Sembla que gairebé mai no s’ha intentat fer aquesta recerca; intentar-la constitueix precisament l’objectiu d’aquestes ratlles. No pretén ser una proposta pràc-tica, sinó un mitjà necessari, un treball previ inevitable per tal d’arribar a formular-la.

Davant d’aquesta tasca, el principi de la igualtat de drets de les nacionalitats, per més còmode que resulti com a consig-na política, ens deixa de seguida a l’estacada. L’article 5 de la Constitució imposada del 4 de març de 1849 proclama: “Tots els grups ètnics posseeixen els mateixos drets”, i aquesta frase reapareix al punt 1.A.1 de l’article 19 de la Llei fonamental de l’Estat sobre els drets generals dels ciutadans de l’Estat. Per tal de mostrar fins a quin punt és errònia la recepció d’aquesta consigna política en forma legal, basta esmentar la crítica que en fa Gumplowicz: “Gràcies a la ciència jurídica sabem prou bé de quina manera una corporació o associació poden ser subjec-tes de dret i exercir-lo. Però un grup ètnic no és una associació ni una corporació, ni tan sols una persona ‘moral’ en el sentit

63

jurídic”. “Si ens manca […] la condició necessària de qualsevol dret, concretament el concepte clar i precís del subjecte que ha de ser-ne titular, encara esdevé menys possible fer-nos una idea de com podria exercir el dret que li pertoca aquest grup ètnic indefinible”. “Així doncs, per més que donem voltes al tema, l’article 5 de la Constitució de març del 1849 ens planteja un enigma sense proporcionar-nos la clau per resoldre’l. No sabem què entén el legislador com a ‘grup ètnic’, ni disposem d’una de-claració fefaent de quants grups ètnics hi ha a Àustria” (mentre que l’existència i les magnituds de les províncies de la Corona estan definits constitucionalment), “ni tampoc de quina manera pot un grup ètnic ser subjecte de drets”.

Ara bé, l’única interpretació possible de la “igualtat de drets dels grups ètnics” que ens resta és la negativa, que ens porta a entendre aquesta norma legal en el sentit que la pertinença a qualsevol dels grups ètnics no pot comportar la disminució dels drets polítics de cap ciutadà de l’Estat. De fet, aquesta exegesi ens fa veure la disposició sencera com un pleonasme innecessari, ja que no fa sinó reiterar el que estableix la dispo-sició constitucional sobre la “igualtat dels ciutadans de l’Estat davant la Llei”.

Així doncs, si aquesta disposició es refereix als grups ètnics en conjunt, esdevé impossible, ja que els grups ètnics no són subjectes de dret; si es refereix als individus concrets, resulta supèrflua, atès que la igualtat davant la llei ja ha quedat esta-blerta per la constitució.

Ara se’ns objectarà que un principi jurídic general no és mai una disposició legal independent, no és sinó una directriu que permet establir relacions de dret concretes mitjançant preceptes jurídics concrets que tan sols es poden derivar a partir d’aquest principi. Però tampoc la “igualtat de drets” no ens permet avan-çar gens en aquest sentit, ja que, independentment dels casos

64

concrets en què es presenti, mai no diu res més que això: sem-pre que l’ordenació jurídica reconegui un dret a una persona, aquest dret mai no podrà ser supeditat a la pertinença a una nacionalitat determinada, sinó que li haurà de correspondre pel fet de ser ciutadà de l’Estat. Es tracta d’un principi negatiu. Mai no indica quin ha de ser el contingut d’aquests drets iguals, el principi no ens n’informa. El que cal establir és precisament la delimitació de la matèria jurídica, donar a l’Estat el que pertany a l’Estat, i als pobles [Völker], el que pertany als pobles.

Encara més, en el marc de l’Estat sencer ningú no té dret a un càrrec, a excepció del monarca. Aleshores, com seria pos-sible atorgar la igualtat de drets als membres de cada nació si cap individu no té dret a ostentar un càrrec? I justament la qüestió dels càrrecs constitueix un important aspecte polèmic. Quina mena de disposició jurídica creuen que seria possible es-tablir prenent com a base la igualtat de drets? Atorgar càrrecs és una prerogativa de la Corona, i ho continuarà sent malgrat totes les lluites entre nacionalitats. Qualsevol disposició jurídi-ca d’aquest tipus no és sinó un desig elevat davant la Corona, l’acompliment del qual depèn de ministeris i majories parla-mentàries. Existeixen també molts altres motius de polèmica entre nacionalitats que no poden ser vistos com un dret, i per tant resulta impossible parlar de cap mena d’igualtat de drets.

I malgrat tot una regulació legal, una norma jurídica?La qüestió ha estat formulada de diferent manera per l’únic

partit internacional de la Cambra de Diputats, el socialde-mòcrata, l’únic que almenys té el valor de presentar-se com a tal, mentre que el partit clerical i el cristianosocial són com a mínim igual d’internacionals gràcies a la internacionalitat dels seus adversaris. Reivindica el dret a l’autodeterminació de les nacions. Tal com veurem, aquest és un principi clarament positiu. Ara bé, deixa de banda, i fins i tot evita de forma ben

65

visible, donar detalls sobre la persona jurídica concreta a qui en correspondria la competència i sobre la forma com caldria delimitar el dret d’autodeterminació del conjunt de l’Estat en-vers els drets nacionals.

Evidentment, la qüestió esdevé molt més senzilla si hom subs-titueix les nacionalitats per les províncies de la Corona, que constitueixen subjectes de dret privat i públic. Però l’autonomia de les províncies de la Corona dista molt de comportar l’au-tonomia de les nacions. Més endavant tractarem aquest tema.

Independentment de com es vulgui regular la qüestió de les nacionalitats, de forma centralista o federalista, per mitjà de l’autonomia de les províncies de la Corona o de les naci-onalitats, si es vol assolir una ordenació legal de ple dret, cal preguntar-se primer de tot: ¿A qui ha de pertocar un dret, quin n’és el contingut, quina sanctio, quina garantia ha d’assegu-rar-ne la inviolabilitat?

Malgrat que els polítics preveuen la necessitat que la nació com a tal disposi d’una certa ingerència jurídica en l’adminis-tració estatal que hauria de ser regulada i garantida mitjançant la llei de llengües, no la conceben pas com a quinta essència de lleis en sentit material que fonamentin drets i deures dels ciutadans de l’Estat, és a dir, de les personalitats naturals i jurídiques en si mateixes, sinó com a reglaments administra-tius que atorguin als òrgans oficials poders i mandats de cara a un procediment determinat. Aquests constitueixen sempre disposicions oficials en sentit material. La via de les dispo-sicions oficials ha estat qüestionada. ¿Significa això tan sols que des d’un punt de vista formal únicament el poder legislatiu hauria de tenir competències per emetre aquestes disposicions, o bé significa, a un nivell més pregon, que no tan sols hi van aspectes de l’organització dels aparells oficials, sinó interessos importants dels ciutadans com a persones i de nacions sence-

66

res? ¿No es tracta precisament d’aquestes? Si és així, cal que tinguin accés als drets “nacionals” aquells subjectes als quals pertoquen, i no poden amagar-se sota l’aparença d’ordenaci-ons i permisos administratius. ¿O és que les nacions no volen veure garantits els seus drets? Ara bé, ¿quines garanties hi ha que una administració procedeixi segons la llei, si manca el dret constitucional del ciutadà exactament formulat? En aquest cas, no són competents ni el Tribunal Suprem de l’Imperi ni el Tribunal Contenciós Administratiu. Tan sols es pot recórrer a la responsabilitat ministerial. Actualment, tothom sap que aquesta no és cap garantia pel que fa als afers nacionals. Cal no fer-se la il·lusió de pensar que cap dret nacional queda garantit per la via de promulgar disposicions oficials.

Tan sols es pot assolir una solució duradora mitjançant lleis materials, és a dir, normes que atorguin als ciutadans de les nacionalitats concretes, així com a les nacions, drets públics subjectius de contingut ben concret, en comptes de reglaments per a l’actuació de les autoritats. Una exacta fixació del subjec-te de dret i del contingut d’aquest dret constitueix una qüestió jurídica prèvia ineludible.

Ja la primera premissa formal, l’establiment del subjecte de dret, ens enfronta amb diversos principis imaginables. Cal decidir-se per un d’aquests principis. L’establiment de la perti-nença a una nació ha estat objecte de múltiples disquisicions científiques, i constitueix una tasca especialment difícil per a l’estadística. En aquest sentit, remetem en primer lloc a les deliberacions del Congrés Internacional d’Estadística celebrat a Petersburg el 1874 i als informes que hi foren exposats per Ficker i Keleti. Existeixen tres possibilitats d’establir la naci-onalitat: 1) Per mitjà de característiques etnològiques. 2) Per mitjà de la llengua materna. 3) Per mitjà de la llengua utilitza-da (langue parlée). El congrés es va decidir per aquesta última

67

tot basant-se en consideracions pràctiques amb la intenció de copsar el problema a nivell estadístic.

És ben palès que cap d’aquestes tres característiques és sufi-cient per a la regulació constitucional de la qüestió lingüística. Abans de buscar un resultat per la via deductiva, exemplifica-rem el tema mitjançant una analogia.

¿Existeix un àmbit de la vida estatal i social que mostri al-gun parentiu amb la lluita entre nacionalitats? No s’ha recorre-gut gaire a emprar-lo per tal d’il·luminar els conceptes, tot i ser ben il·lustratiu: ens referim a les relacions interconfessionals. Després de segles de confrontacions amb estadis semblants a la nostra lluita entre nacionalitats, en l’època actual, en el marc del modern estat de dret, la qüestió interconfessional ha assolit un compromís legal, encara que no sigui ben bé la pau. Diver-ses confessions amb la seva administració respectiva conviuen al municipi, el districte i el país gairebé sense friccions. Mal-grat que el contingut de la vida i del dret confessionals i dels nacionals sigui del tot diferent, la delimitació jurídica formal, l’única que aquí ens interessa, entre una confessió i una altra, així com entre església i estat, presenta analogies fructíferes.

Com es regula l’adscripció a una confessió? Cadascuna tendeix a considerar immutable la pertinença de l’individu que n’és membre. Baptisme, circumcisió, etc., ens imprimei-xen marques inesborrables. Quan és la confessió qui decideix dins la vida estatal, sorgeixen constants contradiccions i lluites. L’estat en tant que comunitat terrenal no pot tenir cura de les actituds excloents i contraposades de les confessions, obligades a conviure per raons històriques i econòmiques. Posa l’èmfasi en la declaració lliure i explícita de la voluntat individual i atribueix a aquest acte de caire no religiós ni ritual un valor generador de dret en l’àmbit confessional. El major d’edat tria lliurement de jure la seva confessió, però en el cas del menor

68

d’edat l’escull el seu tutor; l’estat en té prou amb la declaració davant l’autoritat eclesiàstica. I amb raó. L’ordenació jurídica en tant que voluntat comuna no fa sinó regir-se per la voluntat individual. La voluntat explícita de la persona, tant la jurídica com la natural, constitueix l’ànima de la vida jurídica. Totes les relacions jurídiques assumeixen la forma de la relació volitiva. Els béns jurídics, els interessos materials i ideals, es manifesten en tant que continguts volitius dels individus. En els seus im-peratius, el dret no es relaciona amb els solars ni els edificis. Tan sols es pot relacionar amb la voluntat de les persones. No li és possible considerar cap altra cosa. La pertinença a una nació només la pot decidir la lliure declaració de nacionali-tat de l’individu davant l’autoritat competent. Aquest dret a l’autodeterminació de l’individu és correlatiu a qualsevol dret a l’autodeterminació de la nació. A un nacional de raça, una renúncia a l’adscripció nacional heretada li pot semblar tan digna de rebuig com el canvi de religió per als creients. El dret a emetre un judici sobre aquesta mena d’actes no pertoca al dret públic, sinó a la moral nacional.

En canvi, qui tingui una visió correcta del concepte de na-cionalitat, concordant amb la recerca científica existent, està obligat a considerar incontestable aquest acte. No és aquest l’indret adient per tal de resseguir el desenvolupament del concepte de nacionalitat al llarg del nostre segle [xix]; ens cal remetre a les referències bibliogràfiques finals. En qualse-vol cas, està clarament establert l’ús lingüístic següent: Volk [en el sentit de nació] com a concepte de dret constitucional indica pertinença a una entitat estatal amb igualtat de drets; Volksstamm [en el sentit de grup ètnic] indica unitat etnològica amb una mateixa llengua, i Nationalität [nacionalitat] designa una comunitat espiritual i cultural posseïdora d’una literatu-ra nacional prou vàlida com a expressió d’aquesta comunitat

69

cultural. ¿Quin altre criteri pot haver-hi per a la pertinença a una comunitat espiritual i cultural més enllà de la cons-ciència d’aquesta pertinença? No pas la “llengua materna”. Chamisso,5 per exemple, pertany espiritualment i culturalment a la nació alemanya. Ni tampoc la “llengua utilitzada”. Ja que l’italià refugiat a Londres continua sent italià, encara que en la vida quotidiana faci servir només l’anglès. Així doncs, ¿de quina altra manera serà possible copsar la consciència nacional de cara a la vida jurídica si no és per mitjà de la declaració explícita de la nacionalitat a la qual hom pertany?

Certament, la vida nacional es manifesta sobretot en la co-munitat lingüística. Però aquesta no és la manifestació essen-cial de la consciència d’unitat nacional i racial. ¿O tal vegada quedaria documentat el sentiment unitari compartit per les nacions eslaves d’Àustria en el fet que cada cop que interactu-en ho fan en alemany? En aquest sentit, em limitaré a citar el que diu Gumplowicz: “Encara que es parli d’una nacionalitat documentada només per l’ús de la mateixa llengua, tot i així segueix sent un fet que en l’àmbit d’aquestes nacionalitats cal establir primerament una diferència entre nacionalitat activa i passiva. Únicament les classes cultes estan en condicions de posseir una consciència de cultura nacional compartida, que veuen expressada en la llengua culta escrita de la seva nació. La massa inculta no posseeix aquesta consciència, és incapaç de sostenir una consciència nacional pura i veritable; tan sols pot copsar la pertinença conjunta a una ètnia o una religió. El veritable sentiment nacional més elevat, que pressuposa un cert nivell cultural, li roman distant sempre i arreu. La llengua representa per a la massa inculta un signe de pertinença local,

5 [N. d. T.: Adelbert von Chamisso (1781-1838), naturalista i escriptor d’origen francès que va publicar en alemany.]

70

ètnica o confessional, però no pas cap expressió de comunitat espiritual de cultura. A partir d’aquesta diferència s’expliquen molts fenòmens de la vida pública de les nacions, com ara el fet que pertot arreu l’entusiasme per la causa nacional i el seu foment gairebé només sorgeixin de la classe mitjana culta, mentre que generalment el poble tan sols és arrossegat en for-ma de seguici. En aquest sentit, és molt encertada l’observació d’Eötvös:6 ‘[…] Constatem que per més que s’hi esforcin els capdavanters dels moviments nacionals, per més que procla-min les seves reivindicacions en nom del poble, el concepte roman aliè al poble en si mateix’”.

Per més certes que siguin aquestes observacions, en espe-cial la imatge del poble com a seguici passiu, des dels temps d’Eötvos els fonaments objectius d’aquesta crítica s’han mo-dificat molt. Actualment les classes socials baixes aspiren a adquirir cultura, truquen a les portes dels temples de la cultura nacional. Però plantegen la qüestió nacional d’una manera molt diferent. La formulen a la seva pròpia nació i li exigeixen el dret a participar dels béns culturals. En canvi, l’avantguarda de l’altre moviment, l’exclusivament nacional, s’enfronta a les altres nacions. Per tant, són aquestes nacions estrangeres els enemics, mentre que els anteriors són internacionals, ja que les capes dominants de totes les nacions s’esforcen per mantenir tancades i barrades les portes dels temples de la cultura, amb una curiosa unanimitat. Amb l’accés del proletariat a la polí-tica austríaca, la qüestió nacional deixa de ser una qüestió de poder per esdevenir una qüestió de cultura.

Quina rellevància hauria de tenir una declaració de nacio-nalitat com l’esmentada? L’article 19 de la Constitució afirma el següent: tots els grups ètnics posseeixen els mateixos drets.

6 [N. d. T.: József Eötvös (1813-1871), escriptor i polític hongarès.]

71

Cada grup ètnic té el dret inviolable de conservar i tenir cura de la seva nacionalitat i la seva llengua. Ara bé, tan sols un subjecte de dret pot posseir drets, i més encara si són “inviola-bles”. Si són violats, tan sols un subjecte de dret pot elevar una demanda. Un precepte legal impossible de reclamar i d’imposar no és cap precepte jurídic, sinó un desig benintencionat. Si real-ment ha d’existir un dret de la nacionalitat, cal que l’adscripció nacional justificada per la declaració esmentada esdevingui un atribut de l’estat civil de l’individu, com ho són el catolicisme, la majoria d’edat, la paternitat, etc., de tal manera que la decla-ració fonamenti un dret públic subjectiu, el contingut essencial del qual indiquem breument tot seguit:

1. La pertinença a la nació, és a dir, el dret a participar dels seus béns culturals i el deure de contribuir a sostenir-los, per tant un dret legal i un deure envers la pròpia nació. Els partits burgesos tan sols veuen en la qüestió nacional una relació entre estat i nació, així com entre una nació i una altra. Allò que es disputen és en primer lloc la sobirania sobre els càrrecs públics. I precisament és aquest el punt que menys interessa les grans masses. En canvi, per al treballador txec que a cau-sa de la llei de l’oferta i la demanda es veu obligat a viure fora d’un país pertanyent a la Corona de Sant Venceslau –i no és cap cas infreqüent–, té una enorme importància poder fundar associacions educatives txeques i tenir dret a rebre el suport jurídic gratuït de la seva pròpia nació. Però també per a l’oficial alemany destinat en una guarnició de Galítzia seria important poder exigir a la seva nació –al sosteniment de la qual contribuiria– l’oferta d’ensenyament en llengua alema-nya per als seus fills. També hi ha drets de l’individu envers la pròpia nació!

2. El dret a presentar demanda contra individus pertanyents a altres nacions i contra la nacionalitat aliena en tant que cor-

72

poració en cas de veure perjudicats els drets nacionals, o sigui en cas de patir persecució nacional i perjudicis envers béns jurídics individuals per motius nacionals. L’alemany els béns del qual siguin saquejats per txecs, i el txec els béns del qual siguin saquejats per alemanys, han de poder presentar una reclamació contra la nacionalitat aliena quan no sigui possible establir l’autoria concreta dels fets, si no es vol que dins d’Àus-tria mateix l’austríac arribi a trobar-se més desprotegit del que hi estaria per exemple un anglès, el qual obtindria satisfacció per la via diplomàtica.

3. La legitimació per garantir els propis drets nacionals enfront de l’estat en cas que l’àmbit estatal d’actuació envaeixi l’àmbit jurídic reservat a les nacionalitats com a tals.

El que acabem d’esmentar tan sols es proposa esbossar el contingut del dret nacional. Únicament preteníem desenvolu-par de forma esquemàtica les relacions entre subjectes. Però és ben palès que si la lluita ha de ser substituïda per les rela-cions de dret, si les qüestions nacionals s’han de regular sobre una base jurídica, esdevé imprescindible definir els subjectes de dret a partir de les seves característiques jurídiques. Així doncs, aquesta qualitat d’estatus, aquest dret públic subjectiu de l’individu, constitueix una premissa jurídica ineludible per a una solució legal de la problemàtica. Si convé que la declaració abans esmentada s’introdueixi en els registres ja existents o en altres de nacionals, com en registres escolars, ja que aquest és l’objectiu principal de tota la institució, constitueix una decisió rellevant amb vista a l’aplicació pràctica.

El problema principal rau en l’organització dels grups ètnics com a personalitats jurídiques. La qüestió nacional no es resol pas si en aquest punt decisiu se substitueixen subreptíciament els territoris de la Corona per les nacions, tal com es duu a terme des de fa cinquanta anys. Altrament, cal demostrar de

73

forma prèvia que de l’autonomia dels territoris de la Corona es deriva amb tota certesa la pau nacional. Mentre aquesta afirmació no quedi demostrada, no es pot pas plantejar la qüestió d’un major o menor grau de descentralització de l’ad-ministració estatal i provincial en comptes de la qüestió de les llengües. És evident que totes dues qüestions estan estretament lligades. Ara bé, amb vista a una reflexió teòrica no és adequat intercanviar els objectes de la recerca en arribar a un punt de-terminat. Si les nacionalitats no han de ser partits enfrontats, talment brivalls polítics, sinó factors de dret rellevants, però pacífics, també cal desitjar que neixin com a personalitats jurí-diques, com totes les entitats de dret, i no es pot tolerar que els territoris de la Corona les substitueixin com si fossin bastards introduïts d’amagatotis en el seu bressol. La situació serà ben diferent quan les nacionalitats designin determinats territoris de la Corona en tant que circumscripcions territorials que són com els seus llocs de residència, com la seva pàtria.

Hi ha fatalistes –i el seu nombre avui en dia és terriblement elevat a Àustria– que creuen inútil qualsevol esforç d’organit-zació davant la decadència de l’imperi, que donen per segura. Sobreestimen desmesuradament el nombre d’interessos rela-cionats amb les qüestions nacionals, perquè els enganya el nostre sistema electoral i els seus resultats, així com la xerra-meca habitual, i creuen inevitable el seguici passiu. En canvi, cal témer que, per descurança, la crisi esdevingui crònica, a la manera típica d’Àustria. Però avui ja no cal discutir si els rètols dels carrers han d’anar en una sola llengua o bé en dues, o bé ocupar-se d’altres picabaralles, ni tampoc sobre les expecta-tives dels membres alemanys, txecs i polonesos de les classes socials altes i mitjanes per situar-se en un ofici, sinó que el que cal és debatre l’organització d’Àustria, la seva reconstrucció després de la seva completa desorganització. És l’hora de cre-

74

ar una Àustria en la qual totes les nacionalitats es governin i s’administrin elles mateixes, que cadascuna s’ocupi dels seus propis afers, i que gestionin entre totes els del conjunt. I si existeix una llei de l’evolució orgànica segons la qual de l’or-ganisme general es desprèn un òrgan específic per a cada funció concreta, llavors també el poble com a unitat de dret públic, com a comunitat d’interessos materials i socials, i les nacions en tant que comunitats culturals i espirituals, tenen necessitat d’òrgans específics per a funcions específiques. ¿Que potser no vivim en l’època de la diferenciació del dret segons els grups d’interessos socials i culturals? Hem extret del cos del codi civil el dret comercial i canviari, el dret miner i el marítim, el dret laboral, el dret industrial. L’agricultura reclama un dret propi. Pertot arreu es formen grups que reclamen un dret específic. ¿I els grups més importants per a la nostra organització estatal, les nacionalitats, a l’efecte de la vida jurídica, continuen sent encara uns aborígens transcendentals que no encaixen dins del vestit civil de la normativa jurídica estatal? Eliminem, doncs, les formes buides, i posem en el seu lloc les nacions orga-nitzades! Ara bé, no serà aquesta una simple consigna buida igual que totes les altres? No estarem interpretant malament el principi de les nacionalitats? Que potser l’essencial d’aquest principi no és la formació d’estats nacionals? ¿La història del segle xix no ens ha mostrat irrefutablement que la tendència a la formació d’estats nacionals esdevenia el principal factor de l’evolució? ¿Existeix una forma d’organització de les na-cionalitats que no sigui en estats segregats? Se’ns planteja la relació entre estat i nació. El nostre objectiu no pot consistir a examinar aquí les múltiples definicions d’estat. N’hi ha prou de subratllar-ne les característiques més essencials: l’estat és una corporació territorial sobirana. Els requisits necessaris per a aquest concepte són els següents:

75

1. La població. 2. L’organització d’aquesta, de tal manera que no romangui

com una simple agregació d’individus, sinó que a banda dels objectius concrets s’imposin objectius d’interès general que suscitin l’aparició d’òrgans per a la formació de la voluntat global i per a la realització d’aquesta. Aquesta voluntat global no equival a la voluntat individual de tots els membres de l’es-tat, no és pas voluntat general: si ho fos, no caldria imposar-la per la força als qui s’hi resistissin. És l’expressió de la voluntat dels grups d’interès dominants segons cada situació.

3. La sobirania d’aquesta voluntat global. 4. El domini exclusiu d’aquesta corporació sobirana sobre

un territori.Ara bé, la nació és una comunitat cultural. En quins ele-

ments coincideixen els conceptes d’estat i de nació? D’entrada, en el primer element. La nació és una comunitat d’individus. Però no pas una societas, sinó una communio. Perquè aquí el principi d’individuació no és pas una voluntat global qualse-vol; la comunitat, almenys a nivell conceptual i en primera línia, no se situa en l’àmbit de la voluntat, sinó en el del pen-sament i el sentiment, així com en l’expressió de tots dos: la llengua i la literatura nacionals, en les quals s’encarna aquesta unitat. Afecta un aspecte de la persona humana completament diferent. Allà on la voluntat deixa de ser objecte de considera-ció, no existeix tampoc una voluntat dominant sobirana, sinó només tendències dominants del pensament i del sentiment. Les diferències nacionals tan sols es deriven d’elles. La consciència de constituir una nacionalitat tampoc no està necessàriament relacionada amb un determinat territori.

Així doncs, ¿d’on es deriva el principi de nacionalitat, for-mulat per Mancini, Napoleó III i altres, que reclama per a les comunitats nacionals una existència estatal particular, i per

76

tant una voluntat global nacional, sobirania i domini territo-rial?

Es deriva de les condicions necessàries per a l’existència de l’estat i la nació. L’estat existeix gràcies al dret: la seva vida consisteix en la formació de la voluntat global, a la qual sotmet la voluntat individual mitjançant els imperatius legals. Tanmateix, la transformació de la voluntat individual en vo-luntat global i de la voluntat global en voluntat individual no s’esdevé de forma mecànica, automàtica, com passa amb les forces naturals, sinó pel mitjà propi de les persones: per tal de causar efecte, la voluntat global ha d’adoptar una expressió verbal que apel·li a la capacitat humana de coneixement. El reconeixement de la necessitat i utilitat de les normes, el reco-neixement de la inutilitat d’oposar-hi resistència, esdevé una motivació per a la voluntat de cadascú i conflueix aquí amb tots els altres motius resultants del conjunt de la vida mental i sentimental. I la potència relativa de tots aquests motius és de-terminant per a la decisió d’actuar. És gràcies a aquesta llarga via indirecta que l’ordre estatal i jurídic té efectes reguladors i ordenadors sobre l’actuació humana. El fet que una norma legal causi o no efecte no depèn d’ella sola, sinó del conjunt de tots els aspectes del coneixement i del sentiment.

L’estat primitiu medieval té poques tasques al seu càrrec, i a més no es troba en cap relació immediata amb el conjunt del poble, sinó amb els senyors patrimonials, una ínfima part d’aquest. Tan sols li cal tractar amb poques persones sobre po-ques coses. Actualment, les relacions fàctiques de les persones han adquirit una complexitat immensa. El millor economista polític amb prou feines està en condicions de copsar el conjunt de les relacions econòmiques. I l’estat regula totes aquestes relacions de fet i les converteix en relacions de dret. Disposa d’una denominació específica per a cadascuna. Ja tan sols la

77

terminologia jurídica s’ha convertit en un sistema conceptual difícil d’abastar. És en aquesta forma que l’ordre estatal arriba a cada individu. Exigeix un nivell intel·lectual i cultural elevat, que tan sols pot ser assolit mitjançant una cultura nacional. Pressuposa un nivell de vida nacional elevat. D’altra banda, a la vegada tan sols pot influir en els individus a través d’aquests mitjans culturals nacionals. Per tal de viure dins l’estat, cal que el grup ètnic amb un idioma no desenvolupat esdevingui una nació amb literatura nacional desenvolupada o sigui absorbit per una nació d’aquest nivell, mentre que l’estat s’ha de servir dels mitjans culturals nacionals per tal d’exercir-hi influència.

La conclusió més simple és la següent: convé que l’estat i la nació siguin coincidents, per tal que la maquinària estatal faci front a les menors friccions possibles.

Per la seva banda, la nació és una comunitat de vida en el pensament i el sentiment, és a dir, quelcom totalment in-terioritzat. Ara bé, els pensaments i els sentiments tan sols es poden compartir en expressar-se i comunicar-se, per mitjà de la llengua nacional. Els pensaments i sentiments no neixen pas sense cap motiu dintre nostre. Són el reflex dels esdeveniments externs, especialment de les actuacions humanes. Avui en dia aquestes es troben regulades gairebé en tots els aspectes per l’estat i determinades per la llei. El sentiment nacional es troba en primer lloc sota la influència de l’ordenació estatal, que tant el pot estimular com refrenar. Com més independent del sentiment nacional esdevingui l’ordenació estatal, més perilla la vida nacional, més entrebancs troba per desenvolupar-se.

La conclusió més simple és la següent: convé que la nació i l’estat siguin coincidents, per tal que la nació es pugui desen-volupar amb les menors friccions possibles.

El principi de les nacionalitats arriba a aquestes dues con-clusions, que són correctes, sense cap mena de dubte.

78

Ara bé, com és que en la realitat l’estat i la nació mai no són del tot coincidents? Doncs justament perquè l’estat té al seu càrrec altres tasques a banda de garantir la millor cultura espiritual nacional, unes tasques que li semblen de tanta im-portància que suporta pacientment aquelles friccions a canvi d’assolir els altres objectius. Tal com ja s’ha dit, l’ordenació ju-rídica estatal és expressió de la voluntat dels grups d’interessos dominants en cada cas. Ara bé, aquests interessos, bàsicament de tipus material, són compartits per les classes dominants de totes les nacions. Com tota matèria, viuen en un espai i tan sols poden realitzar-se en un territori determinat. Per aquest motiu no és possible imaginar un estat sense sobirania territorial ex-clusiva. El desenvolupament territorial estatal està dominat per les esferes d’interès material dels grups dominants dins l’estat. Estat i territori estatal són conceptualment inseparables, però en canvi les nacions es barregen en el territori d’acord amb els seus interessos materials; la lluita per l’existència les bar-reja. La nació no constitueix conceptualment cap corporació territorial.

D’aquí es dedueix que l’argumentació del principi de nacio-nalitat va massa enllà en reivindicar per a la nació tots els drets de sobirania de l’estat, mentre que la sobirania territorial i la sobirania cultural material es troben fora de l’esfera de la vida nacional. Certament, allà on les nacionalitats estan netament diferenciades en el territori la maquinària estatal funciona amb més facilitat, perquè tots els drets de sobirania poden ser exer-cits pel mateix organisme. En canvi, allà on s’encreuen diverses nacions petites els territoris de les quals per si sols no són prou diferenciats o prou grans per oferir una base material suficient als interessos estatalitzadors dels grups dominants, esdevé ne-cessari restituir la proporció original i crear per a les funcions socials segregades un sistema d’òrgans igualment segregats.

79

En aquest sentit, estat i nació constitueixen una oposició del mateix tipus que la formada per estat i societat. L’estat és domini jurídic territorial, la societat és associació personal fàctica; una contraposició que ha tingut un paper significatiu en la història de l’evolució de la societat humana. La comunitat pública de la prehistòria és una associació personal basada en la consanguinitat. La necessitat de migrar, la vida nòmada, no permet generar cap relació estable amb un territori. Ens manca la sedentarietat per poder crear l’estat. Les grans mo-narquies orientals, l’imperi romà són les primeres sobiranies territorials, els primers estats en sentit modern, amb l’única diferència que el grup d’interessos dominant al principi no és cap classe econòmica, sinó una nació. Els vençuts esdevenen esclaus o peregrini dediticii,7 o sigui que perden els seus drets, o bé són integrats en l’entitat estatal com a ciutadans i per tant absorbits pel conjunt de l’estat. L’imperi romà és substituït per estats ètnics germànics, o bé àrabs, basats en la pertinença a la tribu. Aquí sorgeix per primer cop el fenomen que les tribus vençudes conservin el seu dret i la seva llengua talment com les vencedores, que dos pobles diferenciats jurídicament habitin un mateix territori. En canvi, a nivell polític és una sola tribu qui posseeix drets. En els primers temps, l’imperi carolingi va reunir moltes tribus sense eliminar-ne ni reprimir-ne el dret, la llengua o l’especificitat ni limitar-les a una demarcació territo-rial concreta. Qui dominava no era una tribu, sinó una classe econòmica, la dels propietaris latifundistes: el romà establert en territori conquerit mantenia el seu dret nacional tot i viure sota el domini de bàvars i frisons, i alhora el franc, l’alamany o el camavi conservava el seu dret tot i viure entre romans. Abans de dirimir un litigi, el jutge preguntava al comparei-

7 [N. d. T.: Literalment, “estrangers captius”.]

80

xent: Quo jure vivis? Per quin dret et regeixes? Aleshores la part declarava a quina nacionalitat pertanyia. Així, el jutge sabia en funció de quin dret l’havia de jutjar. El principi vàlid era l’anomenat principi de personalitat, sota el qual convivien dins l’imperi carolingi deu nacions, posseïdores no tan sols de llengües nacionals diverses, sinó també de drets diversos.

En el seu lloc, l’estat modern situa el principi territorial: si tu vius al meu territori, estàs sotmès al meu domini, al meu dret, a la meva llengua! És l’expressió de la dominació, no pas de la igualtat de drets; del domini del nadiu sobre l’immigrat, del propietari resident a les seves possessions sobre el desposseït, obligat a sotmetre’s a la llei de la demanda; en el cas menys extrem, el domini de la majoria sobre la minoria, si no ja de la minoria sedentària sobre la majoria. D’aquí es deriven les lluites territorials dels estats nacionals, com també la política territorial de les nacionalitats dins l’estat. És per això que els Joves Txecs reivindiquen el dret públic del territori pertanyent a la corona de Sant Venceslau, perquè els assegura el domini sobre les mi-nories, mentre que els Joves Alemanys reivindiquen l’autonomia dels antics territoris federals alemanys i l’exclusió de Galítzia i Dalmàcia, és a dir, un dret públic neoalemany, ja que així s’asse-guren la majoria dels alemanys. El principi territorial no podrà comportar mai solucions de compromís i igualtat de drets, tan sols lluita i opressió, ja que la seva essència és el domini.

La nació en el seu conjunt no obté cap avantatge d’aquest domini; a conseqüència de les migracions interiors i del con-tacte econòmic intens entre els cercles més amplis de la huma-nitat, no hi ha cap nació que es pugui limitar a unes fronteres determinades, i a més tan concretes. Tots aquells elements que surten del territori natal es troben privats de drets. Els par-tidaris conseqüents del dret constitucional estatal no poden sinó admetre que a Viena un txec no té cap dret a viure la seva

81

nacionalitat. El principi territorial comporta abandonar sense miraments les minories pròpies i dominar sense miraments les minories alienes, en benefici de les classes propietàries que hi resideixen des de sempre. Combina el pensament nacional amb idees patrimonials, i així esdevé tot sovint antinacional.

Ara bé, en la relació entre estats sobirans, el dret internacio-nal constitueix un baluard contra el principi territorial. L’anglès obté la protecció diplomàtica de la seva pàtria, té dret a penjar rètols en anglès a la porta del seu negoci a Praga, té dret a parlar anglès al carrer si li ve de gust. Prou que és estranger. En canvi, l’austríac de parla alemanya es troba mancat de drets a Praga, perquè es troba en “terra txeca”. No té dret a parlar alemany, ni a penjar un rètol en alemany; si ho fa, corre el risc de patir maltractaments o saquejos. Si li saquegen el negoci, a qui es pot queixar? Al poble txec? Però si no constitueix cap personalitat jurídica! Curiosament, aquesta nació que porta de corcoll tot Àustria des de fa tres dècades no existeix en absolut en la vida jurídica, esdevé una formació metafísica, transcendental per al dret i la jurisprudència. Com és natural, això també s’esdevé amb els alemanys envers els txecs, els polonesos envers els ru-tens, etc. En resum, qualsevol nacionalitat austríaca es troba més protegida a l’estranger que no pas dins del seu estat, qual-sevol estranger està més protegit entre nosaltres del que ho està un austríac, perquè en la vida intraestatal no hi ha cap remei contra el principi territorial, perquè ningú no rep la protecció de la seva nació, i aquesta no pot protegir ningú si no és mit-jançant represàlies i revenges. Aquesta no és pas una situació de dret, és una situació de guerra civil incipient o ja oberta.

D’aquí es desprèn la necessitat de constituir les nacionali-tats, dotar-les de drets i de responsabilitats, i de declarar que tot membre de la nació gaudeix arreu del país –si bé en la gradació que esmentarem després– de la protecció de la seva

82

nació i en suporta les càrregues i obligacions que se’n deriven. En definitiva, el principi de personalitat i no pas el principi ter-ritorial és el fonament en el qual cal basar la regulació, les na-cions no s’han d’establir com a corporacions territorials, sinó com a associacions de persones, no pas com a estats sinó com a pobles, no pas segons drets estatals llegendaris, sinó segons un dret popular vivent. Naturalment, cap poble no pot existir sense un territori: l’estructura interna no pot ser independent de la distribució local de la població. Si la personalitat és el principi constitutiu que regula la divisió entre les nacionalitats i la reunió dels individus, el principi territorial tindrà un im-portant paper en tant que principi organitzatiu.

Ara bé, si ja d’entrada es vol insistir en la impossibilitat d’una construcció d’aquesta mena, cal no perdre de vista el següent: en primer lloc, el principi de personalitat va dominar en l’imperi franc i va fer-hi possible la convivència de moltes nacionalitats, no tan sols des del punt de vista més aviat formal de la llengua, sinó en el conjunt del dret públic i privat, en una amplitud que avui no sembla aplicable. En segon lloc, aquest és el sistema legal vigent per a tots els forasters, que reben el nom de francs, a l’Orient, i no tan sols pel que fa a la llengua, sinó també en el dret privat i el penal. I a més, atès que la majoria no quedarà especialment impressionada per l’ordenació jurí-dica de Carlemany ni per l’estat de coses de l’Orient, afegirem que en tercer lloc, aquest principi es troba en plena vigència en la seva forma més pura entre nosaltres i en tots els estats civilitzats pel que fa a unes institucions que gaudeixen d’un poder gairebé indestructible sobre les ànimes i una vitalitat que ningú no posa en dubte: les comunitats religioses.

Dins d’una mateixa entitat local es troben representades dues i sovint tres confessions, que formen cadascuna –o al-menys així hauria de ser– una corporació de dret públic (la co-

83

munitat de culte), posseeixen les seves pròpies juntes directives, el seu propi patrimoni, institucions dedicades a l’ensenyament i la beneficència, i que com a entitats autoadministrades es fan càrrec d’afers estatals en l’àmbit que els ha estat transferit (la gestió dels registres) i es configuren territorialment en parrò-quies, deganats i diòcesis, etc.; algunes d’aquestes confessions, com la catòlica, constitueixen organitzacions de persones a nivell universal sense cap mena de sobirania territorial. Vet aquí la fórmula que permet resoldre el problema: “Doneu al Cèsar (a l’estat) el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu!”. Així va ser possible, per exemple, que residissin a Lemberg8 tres arquebisbes: un catòlic romà, un ortodox unificat i un ortodox no unificat, sense que ni ells ni els seus subordinats s’estigues-sin esbatussant sempre. És clar que les coses no sempre han estat així. Quan encara era vigent el principi Cuius regio illius religio, és a dir, el principi territorial pur (actualment, més o menys Cuius regio illius lingua), la baralla confessional ho do-minava tot. A partir d’aquells segles de combat es va aprendre finalment que no és adient cedir a l’església funcions estatals, ni funcions eclesiàstiques a l’estat. La pau va quedar instaurada tan aviat com es va treure a l’església la sobirania territorial i se li va confiar la sobirania de culte, quan va esdevenir l’únic que li correspon ser conceptualment: una associació personal de seguidors del mateix credo, tal com la nació és una associ-ació personal de ciutadans que pensen i parlen de la mateixa manera.

Ara bé, això no significa que el principi territorial en si mateix sigui erroni i insostenible, ben al contrari. És la fórmu-la per a la creació d’estats nacionals: tal com s’ha reconegut

8 [N. d. T.: Nom alemany de la ciutat ucraïnesa de L’viv (en polonès, Lwów; en rus, Lvov).]

84

abans, és l’organització estatal que presenta el menor grau de friccions internes, necessàriament l’ideal per naturalesa de tota nació o almenys d’aquells dels seus membres als quals s’atribueix la nacionalitat “activa”. És una de les modalitats imaginables per solucionar la qüestió nacional.

Però no és la fórmula que pugui solucionar la qüestió nacio-nal austríaca en el marc de l’estat austríac unitari històricament determinat i necessari des del punt de vista econòmic i social. Ja que l’estat nacional territorial no elimina els conflictes na-cionals, sinó que els genera i els aprofundeix; no els resol per la via del dret, sinó que els decideix per la força; fa possible l’expansió i la victòria, però també la pèrdua i la decadència. Mai no pot garantir el gaudi segur i tranquil dels drets nacio-nals, el desenvolupament no conflictiu en el marc d’un estat de dret unitari i multilingüe. No representa la solució del proble-ma austríac, sinó la dissolució d’Àustria. L’exemple d’Hongria ensenya que cap lligam de dret internacional no pot impedir la separació definitiva.

D’altra banda, tot i ser possible i necessari establir la dis-tinció conceptual estricta, els fets en si no es troben en una oposició irreconciliable: probablement el futur armistici ger-mano-txec haurà de ser un compromís entre ambdós principis. Serà més durador i profitós com més s’aproximi al principi de personalitat. No és possible assolir-lo sobre una base purament territorial.

Àustria no tolera drets constitucionals territorials, ni el txec de la corona de Sant Venceslau ni l’alemany dels antics països federals alemanys, com tampoc no tolera cap “partit estatal” ni cap llengua estatal imposada. Tal com la conflictivitat con-fessional s’inflama immediatament quan una confessió pretén actuar com a religió estatal, tota llengua estatal constitueix una font permanent de discòrdia. Un cop les nacions estiguin

85

constituïdes i organitzades i quedin descartades les imposici-ons i opressions per part d’una majoria nacional així com el “proselitisme” nacional a causa de l’escolarització obligatòria controlada per aquesta majoria, els pobles eslaus que es vegin obligats per motius històrics i econòmics a conviure amb els alemanys tindran la necessitat de fer servir arreu on els calgui fer-se entendre l’únic mitjà de comunicació possible, la llengua alemanya. No cal convertir en llei que les persones s’aparellin. Ho fan de tota manera.

Com és natural, l’organització interna de les nacionalitats hauria de regir-se per la densitat de la població local. Els con-nacionals d’una circumscripció local o comarcal formarien una entitat local nacional, és a dir, una corporació de dret públic i privat amb dret a emetre decrets i establir contribucions, així com amb patrimoni propi. Un nombre d’entitats locals unificades a nivell geogràfic i cultural formaria un districte nacional amb igualtat de drets corporatius. El conjunt dels districtes configuraria la nació. També la nació és subjecte de dret públic i privat.

La realització administrativa d’aquesta organització no comportaria excessius esforços ni costos massa elevats: l’ob-tenció per part de les autoritats administratives de primera instància de la declaració obligatòria de nacionalitat per part de tots els ciutadans majors d’edat, la inscripció de les declara-cions en registres nacionals, l’establiment de les entitats locals i dels districtes mitjançant persones de confiança de la nació, la realització d’eleccions a les tres instàncies de representació (consells de municipi, districte i nació) i la seva constitució. I llavors tindríem les nacionalitats com a tals: cadascuna per si mateixa, representada d’acord amb la seva estructuració inter-na i el seu poder fàctic; cadascuna seria alhora majoria en una regió determinada i minoria en una altra regió, que no podria

86

deixar abandonada en interès de la unitat nacional; cadascuna seria incapaç d’oprimir minories alienes perquè l’altra nacio-nalitat en conjunt respondria oprimint la seva pròpia minoria, i per tant sempre estaria predisposada a acceptar solucions de compromís amb altres nacions; cada nacionalitat dedicada a la consolidació interna, a la unió més estreta entre les classes econòmicament diverses i oposades entre si, al foment de la pròpia organització escolar, de la literatura i l’art nacionals; cadascuna senyora dels seus membres, senyora dels seus propis mitjans. ¿Qui pot dubtar que la vida nacional no s’exhauriria en el combat amb l’exterior, sinó que s’interioritzaria i s’apro-fundiria?

Res no pot exterioritzar els seus efectes propis i específics si no pot expressar-se amb puresa. Si es vol resoldre la qües-tió nacional, cal escoltar les nacions! Cal alliberar-les de les constel·lacions polítiques, de la necessitat de pactes polítics basats en intercanvis, d’influències feudals i clericals, cal con-vocar-les tal com són, sense que vagin disfressades amb màs-cares històriques marcides per tal d’esporuguir les altres. Qui és viu posseeix el seu dret, i el preservarà.

Si no s’escull aquesta solució, només queda l’altra. Única-ment existeix el dilema entre principi personal o territorial. Cal decidir-se per l’un o l’altre. Penso que el problema es veu més clarament si es contrasten nítidament les possibilitats de tots dos. La qüestió no és pas centralització o autonomia. La qüestió nacional es pot resoldre en el sentit de l’associació personal tant amb la centralització més radical com amb la més àmplia autonomia. La legislació pot ser centralista i l’ad-ministració descentralitzada. Igualment és possible tractar de forma unitària a nivell legislatiu i administratiu uns afers es-tatals concrets, i uns altres de forma diferenciada segons els països. El criteri per establir les distincions està determinat per

87

la naturalesa dels objectius i mitjans de l’estat. Tampoc aquest punt no quedarà ben dirimit mentre es confongui la qüestió de la centralització amb la de les nacionalitats.

Rares vegades els principis s’apliquen de forma pura en la praxi. Encara que se situï un principi com a fonament, cal fer certes concessions a l’altre. Però qualsevol combinació dels dos causa perjudicis a les minories i no permet obtenir un re-sultat nítid. I és que els conjunts de persones només es poden segregar d’acord amb característiques personals, no pas terri-torials. Romanen restes ètniques insatisfetes, romanen punts conflictius. L’incendi queda localitzat, però no extingit. El prin-cipi territorial pur –a banda que sigui o no viable aplicar-lo a Àustria– és la solució més cruel i inadequada. Sotmet sense misericòrdia els membres de nacionalitats foranes i els obliga a lluitar. És el sistema del litigi constant, de les disputes eternes per la possessió adquirida.

Queda admès sense cap mena de dubte que la constitució de les nacions és difícil. Però la dificultat rau precisament en la peculiaritat de la nostra entitat estatal. Algú creu en una solució senzilla? La mesura no té res d’utòpica.

El dret públic txec i el dret públic alemany (tal com jo de-signo el programa alemany radical), a banda de no resoldre la qüestió nacional sinó fer-la crònica, són les pitjors utopies, ja que pertanyen al passat i per tant sempre romanen irrea-litzables.

Ara bé, la major utopia és l’esperança que posen els ale-manys en el “Reich”. ¿Quin paper pot jugar la nostra feble indústria dins del Reich alemany, si ja ara amb prou feines pot competir amb l’alemanya, malgrat els aranzels? ¿Quina importància tindrà dins del Reich la nostra classe intel·lectual, el nostre funcionariat, que tantes dificultats troba ja per com-petir amb grups ètnics presumptament “inferiors”? En comptes

88

d’una avantguarda dels Habsburg esdevindríem una rereguar-da dels Hohenzollern. ¿I ja ha quedat oblidada la política que Prússia va aplicar a Bohèmia el 1866? El destí de Bohèmia septentrional seguiria sent problemàtic. Es mantindria viva la idea d’una Txecòvia, d’un Bojerheim,9 etc. El que era possible l’any 1848 ja no ho és avui. Cal pensar en la llibertat de movi-ments i les migracions interiors, en els mitjans de comunicació moderns, en les grans tasques de l’administració econòmica. A l’època feudal era possible administrar unitàriament regions i territoris segregats amb les configuracions més estranyes, era imaginable la divisió en molts petits estats. ¿Que potser es vol estendre la misèria del dualisme fins al detall i l’infinit?

La terra no es pot esbocinar i unificar a voluntat. El terri-tori és un factor immòbil, mort. En canvi, gràcies als moderns mitjans de circulació és molt més fàcil reunir i agrupar les persones. Tenim associacions i partits que s’estenen sobre la meitat sencera [austríaca] de l’imperi. Els interessos econòmics i culturals uneixen habitants de les demarcacions més distants. L’home ha esdevingut més independent del sòl: l’organització patrimonial deixa pas a la social, l’associació local a la intel-lectual. Entre totes les possibilitats, l’associació personal és la menys utòpica.

Un cop resolta la primera qüestió prèvia, la del subjecte de dret, també cal poder trobar el contingut del dret, el dret nacional d’aquests subjectes de dret. Els diputats nacionals hauran de manifestar quins drets de sobirania reclamen, qui-nes competències volen agafar de la responsabilitat de l’estat i administrar-les segons el seu propi dret, quines consideren

9 [Nota de l’editor: Els noms remeten a un pla per subdividir l’Àustria pròpiament dita (Cisleitània) en catorze províncies, presentat pel diputat Kautschitsch i basat en les ètnies dominants, en aquest cas la Bohèmia txeca (Txecòvia) i l’alemanya (Bojerheim).]

89

pràctic exercir en l’àmbit transferit; llavors hauran de declarar en quina mesura l’administració estatal hauria de ser nacional o internacional.

¿Com es pot esbrinar detalladament quines d’entre la sèrie interminable de tasques socials i estatals afecten els interessos nacionals? ¿Quines s’han de considerar com a interès nacional i ser convertides mitjançant garantia legal en dret “nacional” dels membres del poble i del seu conjunt? Què ens pot servir de principi heurístic en aquest context?

Des d’un punt de vista polític la lluita entre les naciona-litats és una competició entre els grups ètnics per exercir la influència dominant sobre l’estat. Per tant, l’objectiu de la lluita és el poder fàctic del partit nacional sobre legislació i administració estatals. Fins ara no hi ha cap motiu per tractar constitucionalment la lluita nacional d’altra manera que la dels partits polítics en general. El poder fàctic d’una fracció se situa fora de l’àmbit legal. Com que “el poder no està mai sense pretendents”, es genera la lluita pel poder entre ells. Als estats constitucionals, en aquesta lluita l’oposició pretén ob-tenir el suport de la majoria a través de principis i propostes pràctiques. Si els partits són nacionals, aquest instrument per a la competició queda exclòs, cosa que no evita la lluita, sinó que la intensifica. Hom recorre per necessitat natural a altres mitjans, tal com va succeir al parlament austríac; si aquests fracassen, ja no queda sinó la ultima ratio de la competència entre partits: el carrer.

Si el que es desitja és la continuació d’aquesta lluita usque ad finem, n’hi ha prou de deixar en mans dels partits nacionals la defensa dels drets nacionals per la via política, i no cal cap mena de regulació legal. Si el que es desitja és obtenir aquesta regulació, no pot tenir cap més finalitat que la garantia estatal del gaudi indiscutit d’una capacitat de poder que altrament

90

pertocaria als partits polítics, una porció delimitada d’influèn-cia sobre el poder estatal.

El poder de fet ha d’esdevenir de dret. D’aquesta manera el problema polític esdevé jurídic. La influència fàctica sobre el poder estatal ha d’esdevenir participació legal en els drets de sobirania estatals. El jurista els resol en un esquema de sobiranies reconegut de forma generalitzada. Si comprovem sistemàticament si permeten que hi participi la nació i fins a quin punt ho fan, el resultat ha de ser una visió general exhaustiva i jurídicament clara del dret de les nacionalitats. D’aquesta manera portem a terme la metamorfosi del progra-ma polític cap a la categoria jurídica, tal com cada programa de partit està pensat, si bé potser no capacitat, per esdevenir axioma legal i assumir un revestiment jurídic en cas d’accedir al poder. Per aquesta via arribarem a una avinença entre estat i nació. I aquest és el nucli del problema. Jurídicament, no em puc imaginar un plantejament diferent d’aquest.

A Àustria els drets de sobirania estatals estan dividits entre l’imperi i els territoris [Länder]. Suposant que aquesta divisió es mantingués, amb l’única diferència que una part dels drets de sobirania fossin atribuïts a les representacions nacionals, se’n derivarien els següents àmbits competencials: legislació a nivell estatal, territorial i nacional; administració estatal, i adminis-tració autònoma territorial i nacional. Exposat amb més detall:

1. Legislació a nivell estatal: un parlament central amb so-birania universal sobre les competències, si bé limitada per l’exigència d’una majoria qualificada per poder ampliar una competència ja establerta. Sistema bicameral: la segona cam-bra sorgida d’eleccions populars generals, la primera cambra formada pels representants de les nacionalitats i territoris. Ad-ministració estatal: sistema ministerial amb consells econòmics obligatoris.

91

El parlament de l’imperi austríac (Reichsrat) és el signe vi-sible de l’entitat estatal unitària de les terres situades a l’oest del riu Leitha. Ens hi basem per designar els regnes i els ter-ritoris representats al parlament imperial (die im Reichsrat vertretenen Königreiche und Länder). Si és possible fer-ho en algun lloc, és aquí on s’han d’imposar els interessos i factors decisius per a la formació de l’estat. La mateixa força que ha superat a Alemanya la divisió en múltiples microestats és la que ha de superar aquí el multilingüisme: el sufragi universal, igualitari i directe. Aquí és on ha de prendre la paraula el con-junt estatal, el poble com a concepte politicosocial, no pas la nacionalitat. Aquest és el terreny adequat per a les lluites entre interessos econòmics i socials. Són comuns a totes les nacions i més poderosos que qualsevol sentiment nacional. Reuneixen tots els grups ètnics austríacs, ja que en l’àmbit econòmic són interdependents els uns dels altres.

2. Legislació territorial: una cambra; els registres nacionals dels territoris serveixen com a registres electorals. Els munici-pis o els districtes nacionals són circumscripcions electorals. El principi de personalitat resol automàticament la qüestió de la representació de les minories i la de les cúries electorals segregades.

Des del meu punt de vista, aquests són només mitjans de realització del principi de personalitat. Agrupen les persones segons opinions i interessos, no pas segons circumscripcions electorals territorials. El diputat ja no representa el seu patri-monium juntament amb els seus glebae adscriptis com ho fa un senyor feudal, sinó les persones alliberades de la gleva natal amb els seus interessos mòbils.

L’elecció proporcional, la representació de les minories i el vot per cúries són formes imperfectes de posar en pràctica la idea bàsica pel que fa als afers nacionals. El fet és que tan

92

sols la realitzen a través del reglament electoral i intern dels òrgans de representació. Per aquest motiu tan sols asseguren a les nacions una influència legal sobre la legislació, no pas sobre l’administració (les coses són diferents en els nostres parlaments regionals), i fins i tot aquesta garantia és defici-tària.

Car un dret només és complet quan realment està a la dis-posició directa i absoluta de qui l’hauria de tenir, de tal manera que ell mateix estigui en condicions de vetllar per ell i en quedi garantida la inviolabilitat. Les tres salvaguardes anteriorment esmentades són formals, no proporcionen cap dret material, no es troben a disposició de la nació, la seva validesa depèn de la voluntat de l’elegit o de l’elector, i és ben sabut que la seguretat jurídica en qüestions de reglament electoral i ordre intern és la cosa més incerta del món.

Ara bé, tenen un gran valor com a primera providència. Tanmateix, la seva importància es palesa millor si es posen en relació amb el seu fonament últim. Fer-ho ens guarda de l’error de creure que una llei lingüística de tipus formal constitueixi la solució de la qüestió de les nacionalitats.

Autonomia administrativa territorial: administració col-legial per part del comitè territorial més reduït, elegit de forma proporcional.

3. Legislació nacional: consell nacional, elegit prenent com a base els registres nacionals; els municipis i districtes nacionals són circumscripcions electorals. Administració nacional: admi-nistració col·legial per mitjà d’un comitè nacional restringit; en són òrgans executius els comitès nacionals de districte i de municipi.

En regions monolingües predominaria l’atribució de les agendes estatals i nacionals als òrgans territorials autogesti-onats, mentre que en regions multilingües es confiarien les

93

agendes estatals i territorials als òrgans administratius autò-noms nacionals com a àmbit d’influència transferit. I aquest és el punt principal a nivell pràctic. Així s’evitaria tota mena d’acumulació d’instàncies administratives. En les regions mo-nolingües, la nova organització sencera tan sols es presentaria com un increment de les competències per tal d’administrar-se de forma autònoma. En regions amb diverses llengües compor-taria una nova creació completa: tal com hi ha petites ciutats de províncies que consten de dues comunitats, una cristiana i una jueva, també en regions bilingües ambdues nacionalitats posseirien les seves pròpies entitats locals, que com a entitats nacionals tindrien cura de les agendes corresponents transfe-ribles de les seves comunitats envers els seus connacionals. Els afers del municipi polític, o bé de la circumscripció política, recauen en part en el comitè nacional del municipi o de la circumscripció, i en part són gestionats pel conjunt d’ambdós col·legis sota la presidència del funcionari estatal.

Mitjançant un sistema establert sobre aquests principis d’una administració al més autònoma possible es podria acon-seguir que l’estat es comuniqués amb el ciutadà en la seva pròpia llengua pel que fa a la majoria de les seves funcions, i que l’administració continués sent nacional per a cada persona en els territoris multilingües. Ara bé, certament és un fenomen inhabitual que dues entitats administratives d’un mateix dis-tricte exerceixin la mateixa autoritat sobre el districte sencer, amb competències tan sols diferenciades segons l’adscripció nacional de la part. En l’àmbit del dret públic encara som in-capaços d’alliberar-nos de la visió patrimonial segons la qual a un càrrec li pertoca en primera línia un territori del qual formen part persones, ben a desgrat del funcionari. Si aquells assumptes que afecten el districte sencer i el poble com a con-cepte social i constitucional, així com els casos en els quals

94

dues nacions s’enfronten com a parts, es mantenen adscrits als col·legis unificats, no sembla comprensible que la divisió de competències pugui no ser factible. Ara bé, és segur que l’adap-tació de l’administració estatal a la nacional, la transferència dels afers estatals a les entitats nacionals autogestionades, no-més podria fer-se pas a pas i seguiria sent un programa per a un futur més llunyà, però la tasca més urgent és la formació dels quadres que han de fer-se càrrec de l’administració global de tota la població.

Un cop definits els tres grans àmbits competencials, talment els canals pels quals flueix el corrent de la vida social i naci-onal, tan sols queda pendent una qüestió, la més important i difícil: ¿quins afers concrets són d’àmbit estatal, quins d’àmbit territorial i quins d’àmbit nacional? Quins formen el contingut d’aquests àmbits competencials? Examinar en detall el nombre infinitament elevat d’agendes estatals i atribuir-les de forma adient a les necessitats econòmiques i culturals concretes d’un o altre òrgan només queda a l’abast de l’estadista, del polític, del representant d’aquests interessos econòmics i culturals. A tots ells els pertoca regir els estats, no pas als filòsofs com volia Plató. El jurista com a tal no és un polític. La seva tasca consisteix a donar a uns postulats polítics la forma que els faci jurídicament possibles, privar del seu encís les consignes que apel·len al sentiment i transformar-les en relacions volitives nues.

Tot i així, en aquest sentit intentaré trobar criteris generals per als afers estatals i nacionals i examinar la possibilitat de regular legalment algunes qüestions nacionals importants. Per fer-ho, el teòric tan sols pot seguir el mètode indicat prèvia-ment. Totes les propostes polítiques de caire pràctic tenen per objectiu la fixació jurídica dels seus ideals. Referir els postulats polítics a les categories corresponents del dret constitucional

95

pot contribuir a la comprensió i la clarificació de la política quotidiana.

Els interessos comuns dels individus la realització dels quals és un objectiu de l’estat, i que per tant corresponen a determi-nades prerrogatives estatals, són:

1. L’interès que té l’entitat pública de ser considerada com una unitat i en conseqüència ser representada i reconeguda com a tal unitat. Aquest interès es reflecteix en la sobirania de representació, la sobirania representativa. L’estat la posse-eix cap a l’interior i l’exterior. És evident que també la nació posseeix aquest interès per la unitat, que també a ella li ha de pertocar la sobirania representativa en el marc del conjunt de l’estat, tant envers les altres nacionalitats de l’estat com envers els seus propis membres.

Ja en aquest punt el mètode ens ofereix l’avantatge de per-metre’ns expressar de forma directa i clara el que les nacions cerquen instintivament i els partits polítics proposen amb més o menys claredat. El club polonès, els txecs, els eslaus meridio-nals, etc., intenten formar dins del parlament imperial un partit al més unitari possible, mentre que els alemanys reclamen la garantia pel que és comú. Les nacions volen ser representa-des de forma unitària en els afers nacionals, mentre que les rivalitats econòmiques, més poderoses que les nacionals, les escindeixen. Per això el poble més fort i desenvolupat té la re-presentació nacional més feble, ja que és dintre seu on les clas-ses econòmiques estan més diferenciades. Així doncs, el partit polític no pot substituir mai allò que manca a les nacions: la sobirania representativa. La darrera experiència dels alemanys ho demostra clarament. Dins d’una representació conjunta de tots els alemanys, els clericals i els cristianosocials haurien ha-gut de prendre d’entrada una actitud enèrgica, o en cas contra-ri, votant per separat, no només el seu vot hauria estat ofegat

96

per la majoria, sinó que ells mateixos probablement haurien sofert el mateix destí. Una represàlia contra els alemanys de Bohèmia i Moràvia s’hauria vist ja d’entrada com un atac a la nació sencera, que segurament hauria estat motiu de reflexió. Davant d’un partit que defensa certs interessos econòmics amb habilitat i valor es fan els ulls grossos en qüestions nacionals. Així s’esdevé amb els polítics de la classe mitjana i del prole-tariat. Per tots aquests motius, el partit polític no constitueix un substitut suficient per a la sobirania representativa.

2. L’interès que té l’entitat pública de poder disposar de la força física d’un nombre de persones suficient per tal d’imposar la voluntat estatal cap a l’exterior i l’interior. Es veu satisfet per la sobirania militar. La nació com a comunitat cultural tan sols en tindrà necessitat si li són negats il·legalment els instruments necessaris per al foment de la cultura. Tal com s’esdevé amb les comunitats religioses, resulta suficient el recurs al bracchium saeculare.

3. L’interès que té l’entitat pública que els seus membres convisquin de forma pacífica. Es veu satisfet per la sobirania judicial. Treure-la de les mans de l’estat es troba fins ara fora de l’àmbit de les aspiracions nacionals.

4. L’interès que té l’entitat pública d’evitar certs perills que amenacen el benestar general (manteniment de l’ordre) i de fomentar el benestar dels individus (beneficència, gestió de l’ensenyament). El primer interès tan sols el pot realitzar l’estat de forma efectiva; en el segon, l’estat entra en competència amb la nació. La segregació de les esferes d’interès prové de la naturalesa de l’estat i de la nació: el primer fomenta la cultura material, la segona té cura de la cultura espiritual. A les nacions els pertoquen l’organització escolar, l’art i la literatura. Ara bé, com que l’educació popular en si mateixa és una condició prèvia per a la cultura material, l’estat determina el grau mínim

97

de formació que ha de ser garantit per les nacions en tots els ni-vells educatius, però també garanteix a les nacions més pobres i subdesenvolupades els mitjans necessaris per a aquest mínim; per a la resta, deixa el sistema escolar totalment en mans de les nacions, que hauran d’encarregar-se de les relacions amb les confessions.

5. L’interès que té l’entitat pública d’obtenir i utilitzar els mitjans materials necessaris per tal de perseguir els quatre inte-ressos primaris esmentats. Correspon a la sobirania financera. També la nació en té necessitat. Quants conflictes es generen actualment pel fet que cap nació sigui mestressa dels seus mit-jans! Si el parlament de Bohèmia subvenciona un teatre txec o una escola txeca, els alemanys alcen el crit al cel: “Alimenten els nostres enemics amb els impostos que paguem nosaltres!”. Cada nacionalitat se sent constantment estafada. Que cada nació construeixi tants teatres i escoles com vulgui –com més, millor–, però que cadascuna se’ls pagui. Precisament en aquest aspecte la divisió segons el principi personal pot contribuir a la pau.

Per tal de dur a terme els cinc interessos esmentats, l’entitat pública necessita mitjans coercitius i drets de sobirania que són els mitjans per realitzar els fins. Aquests mitjans coercitius són:

1. La sobirania territorial com a capacitat decisòria sobre el territori poblat per l’entitat pública. Aquesta capacitat és la menys essencial per al concepte de nacionalitat. Justament, la nacionalitat no necessita aquesta sobirania per tal de de-senvolupar-se; tal com s’ha demostrat, convé que romangui plenament en mans de l’estat. Però de cara a l’organització interna nacional i estatal el fet que un territori hagi estat po-blat des de sempre per una nació determinada té una gran importància. El dret nacional ha de ser completament vàlid en

98

aquelles regions que són els llocs històrics i fàctics de residència de les nacions; caldrà esglaonar-les, però, segons la quota de la població. Els txecs han de poder considerar el conjunt dels països de la Corona de Sant Venceslau com la seva pàtria i gaudir-hi plenament del seu dret, però fora d’aquests països no han d’estar desprotegits i mancats de drets; els alemanys han de trobar-se a casa als antics països federats alemanys (prenent com a base el principi de personalitat, una regió també pot ser la pàtria de dos grups ètnics), però a Galítzia i Dalmàcia han de ser considerats hostes, no pas estrangers ni enemics. En aquest punt l’acord és possible i imprescindible per a les nacions constituïdes: perquè cada nacionalitat té forasters al seu propi territori i membres seus en territori aliè. Ha de con-cedir drets als forasters, per tal de gaudir de drets a fora ella mateixa. Si no és l’ajuntament vienès, sinó la nació alemanya com a unitat qui ha de decidir si una escola txeca (naturalment, finançada per la nació txeca) ha de ser considerada pública a Viena, la decisió que prendrà tot tenint en compte la situació similar dels alemanys de Praga serà diferent de la que prendria una corporació sense cap responsabilitat envers la minoria alemanya de Praga, cada cop més feble.

2. La sobirania sobre les coses materials com el poder de de-cisió sobre els objectes que es troben dins la regió compartida. Que la nació necessiti aquesta sobirania depèn de si participa o no de les contribucions directes o indirectes.

3. La sobirania personal com el poder de decisió sobre els individus pertanyents a l’entitat pública. Constitueix el princi-pal mitjà de dominació de l’estat. En virtut d’aquesta sobirania té el dret d’impartir ordres i prohibicions als individus, de re-clutar-los i arrestar-los, d’obtenir-ne contribucions personals. No hi ha dubte que aquesta sobirania ha de pertànyer jurídi-cament a l’estat.

99

Però també per a la nació és el mitjà de domini més impor-tant, gairebé l’únic. La necessita per a tots els afers nacionals. Cal que en aquests afers li correspongui la sobirania personal de jure i de forma exclusiva.

Ara bé, l’estat tan sols pot donar ordres a l’individu en la llengua d’aquest si vol que siguin compreses i obeïdes. D’aquí es deriva la conclusió: la sobirania personal de jure correspon a la nació en assumptes nacionals, en tots els altres correspon a l’estat. Per tal d’exercir-la, l’estat la transfereix a les nacions. Els òrgans nacionals autoadministrats recapten els impostos directes, porten a terme el reclutament, etc. Les nacions publi-quen per als seus membres les lleis estatals en la seva pròpia llengua, els transmeten ordenacions administratives, els ofe-reixen protecció jurídica nacional gratuïta. La representació de la nació txeca a Viena, la representació nacional destinada per als alemanys a Praga, gestionen les demandes i les citacions judicials dels seus connacionals, els fan d’intèrpret i defensor davant dels tribunals. En resum, la sobirania personal de l’estat és exercida per les corporacions nacionals en l’àmbit transferit, per principi i en tots els casos en els quals és possible; però també l’individu té garantit el dret a reclamar l’ajuda de la seva nació quan es relaciona amb autoritats estatals d’una altra nacionalitat. Quin àmbit intern d’actuació tan ric i fructífer per a les nacions!

4. La sobirania d’assignar càrrecs públics com el dret de confiar a individus la representació dels interessos conjunts.

Malgrat que la qüestió de les nacionalitats té un contingut molt més ampli, tal com demostra la nostra anàlisi, la lluita pels càrrecs constitueix el nucli del combat lingüístic que té lloc a Àustria. Al nostre país la relació natural entre totes les coses està capgirada. Ja que, ben bé com si ens fes por veure els fets tal com són, construïm un sistema de prismes refractants, i pre-

100

nem la imatge que ens projecten sobre la paret com si fos tan real que agafem el pinzell i la retoquem per tal que la realitat es modifiqui. Els grans interessos socials de l’època que governen els fets estan tan “refractats”, que tan sols es veu una petita franja “roja” a l’extrem esquerre de la paret. Els interessos de la nostra indústria, en la qual ben aviat es guanyarà el pa la major part del nostre poble, tan sols apareixen en l’espectre de la representació d’interessos com una boira blavenca de caràc-ter fantasmagòric. L’honorable compare guanter, la botigueta de queviures i la merceria amb els seus febles llums projecten el major efecte òptic de l’espectre: un únic gran nas jueu. Tota la resta queda en negre: el reflex dels 5.000 grans propietaris latifundistes de la monarquia i del clergat. Aquest espectre és reflectit per la nostra opinió pública. Si a algú l’indigna aquest fet o almenys un matís de color, agafa el llapis indeleble i ratlla aquella part del reflex de l’opinió pública: per fi, ara queda millor!

S’ha donat la culpa de les nostres circumstàncies polítiques al mandat imperatiu, que en realitat no existeix legalment. Ara bé, de fet sí que existeix una cosa semblant. Però precisament allò que ara es lamenta és allò que es volia: el diputat s’aferra al seu mandat i als interessos d’una prima capa d’electors que defensa, encara que mentrestant l’estat es faci miques. Vet aquí els fruits de la representació d’interessos. Això és el que volíeu!

Enlloc del món no hi ha cap diputat que no defensi interes-sos. Però el representant d’una circumscripció electoral general, encara que només defensi els interessos dominants, no està pas cec davant les minories de la seva circumscripció, ja que tan aviat com situa l’interès individual d’una capa social per damunt de l’interès del conjunt, la minoria contrària esdevé majoria. Dintre seu els interessos dominants estableixen cons-tantment compromisos, i davant dels altres també es troba en

101

situació de pactar compromisos per tal d‘aconseguir avantat-ges generals. Si perd aquesta capa de votants, guanya l’altra. En aquest cas, exceptuant que realment enganyi el poble, el guany egoista sempre apunta en la direcció de l’interès gene-ral. Però, què succeeix si el diputat tan sols defensa una única franja estreta d’interessos? Llavors depèn totalment d’aquests interessos, no hi ha cap possibilitat de compromís, tan sols lluita fins a la victòria o la derrota! ¿Que potser la nostra història parlamentària no és d’ençà dues dècades altra cosa que un procés ininterromput de depuració a través del qual són expulsats tots els diputats que no estan només al servei d’interessos especials extrems i exclusius, de tal manera que ja només afloren oposicions no mediatitzades i irreconciliables?

Vet aquí el millor sistema per generar rivalitats, per fer rebentar el conjunt! Vosaltres ho heu volgut: bé doncs, ha fun-cionat.

El nostre sistema electoral extreu del gran nombre d’inte-ressos materials i espirituals sempre canviants tan sols alguns, els fixa un cop i un altre i els contraposa constantment. Tant li fa que la indústria hagi reestructurat Àustria sencera. Gai-rebé tot el parlament sencer és agrari; en el fons, fins i tot Viena té una representació agrària. Però això aquí ens queda lluny. Constatem tan sols que només es veuen representades de forma efectiva aquelles classes de les nacionalitats que no es volen posar d’acord de cap de les maneres, que tenen inte-ressos materials enfrontats, que no perdonen fàcilment als seus representants cap minuciositat burgesa en la lluita nacional. (Vegeu el cas Steinwender.)10 Per a ells la qüestió nacional tan sols té un aspecte, la lluita pels càrrecs. Poden sacrificar-ho tot per ella, ja que la resta dels seus interessos materials està

10 [N. d. T.: Otto Steinwender (1847-1921), professor i polític liberal austríac.]

102

ben assegurada; la constitució no els pren ni els dóna res. Des d’aquest punt de vista els és ben indiferent.

L’única possibilitat de superar la crisi és retornar a tots els interessos la seva influència natural, crear una autèntica repre-sentació d’interessos tot eliminant-ne la representació actual. La part més nombrosa de tots els pobles certament no està ma-terialment interessada a ocupar càrrecs públics. La baralla tan sols pot ser apaivagada per algú no implicat, d’altra manera només pot acabar en victòria, derrota o esgotament mutu de tots els contrincants. En aquest darrer cas no hi ha cap garantia que no es torni a revifar.

És possible que ara, en el període d’esgotament de totes dues bandes la persona no implicada pugui prendre la paraula i exercir influència, encara que, altrament, no n’hi ha pas gaire esperança.

Tot i així, entrarem en la discussió del punt més difícil, la regulació de la qüestió dels càrrecs. Es pot formular d’aquesta manera: cada nacionalitat vol ser regida pels seus membres, abomina la dominació estrangera. Això és adient, ben cert. Però, ¿de quina manera s’ha de resoldre aquest problema? ¿Com se’n pot establir la solució de forma jurídicament pos-sible i efectiva?

Com hem dit abans, la prerrogativa d’atorgar càrrecs és una competència de la Corona, que exerceix a través dels mi-nisteris. Ara bé, la responsabilitat ministerial no ofereix cap garantia de ser exercida de forma imparcial. Ben al contrari: els ministeris depenen de les majories parlamentàries. Amb el seu suport, tenen més poder del que els pertoca. Reivindicar per a les nacionalitats la prerrogativa d’atorgar càrrecs signifi-caria negar-la a la Corona, cosa que ni tan sols s’intenta fer. En aquest país, la bandera de la democràcia tan sols es desplega quan cal captar votants. Un cop es tenen, es fiquen dins del sac,

103

i les concessions es bescanvien contra els principis. En comptes dels seus drets s’accepten regals. Les reivindicacions més justi-ficades i benèfiques esdevenen aquí les més necessàries, perquè allò exigit no s’aconsegueix mitjançant una lluita legal, sinó que s’obté d’amagat, per l’esquena, i genera injustícia i dolor. I a més no s’obté cap goig en assolir-ho, ja que sempre arriba un dia que cal dir, com Job: “El Senyor ho ha donat, el Senyor ho ha pres, lloat sigui el Senyor!”.

Així doncs, no es diu pas obertament que cada nació ha d’ocupar la part de les places de funcionari que li corresponen, que cadascuna ha de ser governada en el seu territori pels seus membres, sinó que s’exigeix el monolingüisme o el bilingüis-me dels funcionaris. Però tan sols amb això no es guanya res a nivell nacional: un govern contínuament proalemany pot ocupar totes les places funcionarials amb alemanys que tam-bé sàpiguen txec, i un govern contínuament protxec les pot cobrir amb txecs que sàpiguen alemany, D’aquesta manera, el bilingüisme pot esdevenir l’òrgan més efectiu de la dominació estrangera, per a totes dues bandes.

Ara bé, almenys el bilingüisme és una qualitat subjectiva que es pot constatar jurídicament i per tant es pot avaluar de forma codificable. Aquest és el seu avantatge. Tanmateix, no protegeix de la dominació estrangera nacional, sinó que la vehicula de la forma més eficient. Així doncs, què cal situar en el seu lloc?

Imaginem-nos totes les places de funcionaris de l’estat tal com les establia l’antic reglament del Tribunal Cambral del Sagrat Imperi: hi ha d’haver tants consellers de confessió ca-tòlica, tants d’helvètica i tants d’augsbúrgica. Ara bé, la con-fessió està més lligada a la persona que no pas la nacionalitat. No és possible pertànyer a dues confessions, però sí que ho és no saber de quina nacionalitat s’és, com per exemple escau

104

a un suís fill de pare francès i de mare alemanya, i que rep una educació tant francesa com alemanya. Ja que hom pot ser capaç de dominar intel·lectualment dos àmbits culturals i unir-los dintre seu. Fins i tot encara que la nacionalitat esde-vingui una qualitat amb estatus de dret públic, d’acord amb la nostra proposta, pot ser negada i bescanviada, i el sentiment nacional es pot qüestionar. Què són les conviccions? Es fonen com la mantega davant del sol del favor ministerial, tal com s’ha vist prou sovint. El favor canvia amb els ministeris, i aquests amb les majories. Ara bé, ¿com es pot establir consti-tucionalment la influència que correspon a cada nacionalitat sobre els càrrecs?

També en aquest aspecte no queda altra cosa sinó dir ober-tament allò que es vol, establir postulats jurídics concrets en comptes de frases genèriques. Les nacionalitats reivindiquen la sobirania d’atorgar càrrecs. No pas les nacionalitats soles, sinó en conjunt amb la Corona. I és que, de fet, actualment aquesta només actua en combinació amb la noblesa feudal. Les seves prerrogatives no es veuen reduïdes si aquesta noblesa és substituïda per les nacions. A l’antic imperi germànic els esta-ments catòlics i protestants del Reich proposaven els membres de la Cambra de la Cort Imperial [Reichskammergericht] i del Tribunal del Consell de Imperi [Reichshofrat], l’emperador nomenava el que considerava més afí i l’investia. I això mateix s’esdevé encara ara amb les posicions eclesiàstiques. També aquí la prerrogativa d’atribuir càrrecs és compartida entre estat i església. Prou que aquest procés ja es va esdevenir de forma latent entre nosaltres: els partits polítics van designar entre bas-tidors alts funcionaris judicials i administratius, els ministeris els van proposar i la Corona els va nomenar. A Àustria res no es conquereix, sinó que s’aconsegueix per regateig: aquesta és la moral política.

105

No existeix cap altra manera d’ordenar la qüestió que ga-ranteixi la pau duradora, impedeixi qualsevol dominació fo-rana i sigui codificable, si no és atorgant als consells nacionals o de districte organitzats el dret d’intervenir obertament en una provisió proporcional dels càrrecs, sia en forma electiva, tot confiant a les corporacions autònomes funcions estatals en l’àmbit d’actuació transferit, com hem exposat anteriorment, sia en forma de proposta plural de diversos candidats entre els quals la Corona o el ministeri efectuï el nomenament.

I tal com tornar a la racionalitat sempre ens fa descobrir de sobte tota una sèrie d’avantatges insospitats de les coses, també aquí s’esdevé el mateix. Si cada nació ha ocupat les places que li pertoquen amb els seus homes de confiança connacionals, ja no resulta perjudicada pel fet que aquests elements que té assegurats facin servir la llengua alemanya com a vehicle de comunicació general en afers de l’estat sencer. Ja que l’elit de la nacionalitat no es desnacionalitza pas pel fet d’emprar la llengua estrangera. Llavors la llengua alemanya de l’estat ja ha deixat de ser un mitjà d’opressió nacional i d’extensió injusta de la influència alemanya!

Si cada nació disposa de la possibilitat de fer servir els seus mitjans per fomentar el seu sistema d’ensenyament i fundar les seves universitats, com és natural proporcionarà ocupació en primer lloc als egressats de les seves institucions superiors. L’escolarització i la provisió de càrrecs se situen en una relació mesurable, cosa que contribueix en gran mesura a delimitar les utopies fundacionals de les nacions. Si una nació produeix més intel·lectuals dels que pot ocupar –cosa que ben aviat faran totes–, ella mateixa es veurà obligada a facilitar el bilingüisme mitjançant les seves escoles, per tal d’oferir-los una sortida addicional. Els alemanys s’hi veuran tan obligats com totes les altres nacions. En aquestes circumstàncies, el bilingüisme

106

no constitueix una càrrega, ja que ofereix un mitjà natural de promoció, ni un perill de dominació estrangera o desnaciona-lització. Això és tan vàlid per a l’escola primària com per a la universitat. No hi ha cap mitjà millor per entendre’s i eliminar les rivalitats que jugar ensenyant les cartes.

De la regulació exposada es desprèn el següent: la llen-gua oficial en les relacions entre les parts (la llengua oficial externa) és la nacional en la gran majoria dels casos. En cas contrari, tal com hem exposat anteriorment, la representació instaurada per la nació actua gratuïtament com a mitjancera entre l’autoritat i la part. La llengua oficial interna es deriva de la nacionalitat de les persones proposades per als càrrecs. En situacions mixtes, el bilingüisme és un requisit per poder ocupar el càrrec. El territori que li escau queda marcadament reduït; ja no manifesta sinó avantatges i deixa de representar un perill nacional.

La llengua de correspondència entre negociats de diverses nacionalitats és l’alemanya.

D’aquesta manera quedaria resolt el darrer i principal dret de sobirania estatal, la prerrogativa d’atorgar càrrecs. Ara te-nim al davant l’esquema dels drets fonamentals que constituei-xen el contingut de l’esfera de competències nacionals, el dret d’autodeterminació de la nació, sense que s’elimini la sobirania estatal. Una llei de llengües definitiva seria una elaboració de detall d’aquest esquema. Ja tan sols ens resta dir algunes pa-raules sobre l’escola i l’administració de justícia.

Les entitats locals nacionals són entitats escolars, els re-gistres nacionals són alhora registres electorals i escolars. La nació s’encarrega de les escoles. Allà on les entitats locals na-cionals tenen massa poc gruix per poder sostenir una escola independent, són incorporades a les entitats escolars locals, tot conservant la representació nacional al consell escolar local, ja

107

que també aquí els registres nacionals són registres electorals. Per tal de tenir cura de la seva llengua materna contracten professors ambulants. Amb aquesta finalitat se’ls permet dis-posar de les aules escolars i del temps necessari. En cas que numèricament siguin massa febles fins i tot per a això, de tota manera conserven les altres funcions per tal de preservar la nacionalitat, fonamentalment les funcions de protecció legal.

Arribem així a l’organització judicial, on la perspectiva pa-trimonial obstaculitza especialment l’evolució. El pretor romà viatjava d’una població a l’altra i hi celebrava les audiències, tal com ho fa el jutge de pau anglès. Però a casa nostra no és Mahoma qui va a la muntanya, sinó la muntanya qui va a trobar Mahoma. Un gran nombre de testimonis caminen du-rant dies sencers per tal de presentar-se a l’audiència, a fi de prestar declaració davant d’un únic jutge. El jutge posseeix el seu officium residendi, ben igual que el beneficiat eclesiàstic. La nova llei d’organització judicial ja s’aparta d’aquest principi tot ampliant la institució dels dies hàbils i establint funcionaris ambulants que actuen arreu d’un districte, d’una audiència territorial superior on s’hagin acumulat causes pendents. ¿No es podria aplicar aquesta institució a districtes més extensos en els quals habitin minories, tot fent que funcionaris bilingües actuïn en un torn preestablert per a un districte més ampli en causes de la minoria i de la doble nacionalitat, a més dels tribunals locals monolingües? D’altra banda, si aquesta pro-posta semblés massa costosa, seria suficient considerar que les comunitats nacionals són alhora organitzacions que ofereixen garantia legal, que actuen com a mediadores en el tracte de l’administració amb la part en la llengua d’aquesta, que cada nació proporciona a costa pròpia els seus torsimanys arreu on es troba representada de forma minoritària, especialment davant les instàncies centrals.

108

Creiem que hem intentat resoldre honestament els proble-mes teòrics basant-nos en la ciència jurídica. I cap teòric no pot voler arribar més enllà: treu a la llum els principis de dret públic que ofereixen una solució plausible. Entre els plausibles escull els jurídicament realitzables. No pot fer res més.

En contemplar de forma conjunta el resultat final de l’estu-di, esdevenim encara més plenament conscients de la dificultat del problema austríac. És cert que avui en dia no és virulent en tots els àmbits amb què l’hem exposat. Però el nostre sistema electoral, aquest sistema dissenyat per remarcar les oposicions irreconciliables, ens obligarà a buidar el calze fins a l’última gota. Fins aleshores tot allò científicament necessari que alho-ra ha de ser practicable no pot ser sinó una elucubració, una utopia. Ara bé, com a tal posseeix un valor infinit en l’actua-litat. Ens ofereix un criteri per poder jutjar els programes dels partits, per avaluar el que s’aspirava a assolir i el que ha estat assolit. És la imatge de l’Estat austríac possible. Si mai som capaços de destriar una meta, també podrem fer les primeres passes cap a la direcció adequada. La meta segura és el requisit primer i principal per a una política constant i ferma. Aquest requisit ens manca, i el propòsit d’aquestes ratlles era aproxi-mar-nos-hi amb l’únic mitjà adient, el plantejament científic del problema. Que les persones qualificades per fer-ho jutgin si he aplicat correctament aquest mitjà. Espero que el seu judici d’aquest primer intent sigui benèvol.

[Segueix una bibliografia de 3 pàgines no reproduïda aquí.]

II

La qüestió de les nacionalitats i la socialdemocràcia

Otto Bauer

Assaig publicat dins la col·lecció Marx-Studien. Blätter zur Theorie und Politik des wissenschaftlichen Sozialismus,

dirigida pels doctors Max Adler i Rudolf Hilferding.Volum 2, Viena 1924.

Reeditat dins: Otto Bauer: Obres Completes,Volum I. Viena: Europaverlag 1975.

111

Pròleg a la primera edició

A tots els estats de l’àmbit cultural europeu la posició del par-tit obrer socialdemòcrata davant les qüestions nacionals està situada al bell mig de la discussió política. A Àustria i Rússia la qüestió nacional constitueix el problema més complex de la política interior. Però tampoc la socialdemocràcia dels estats nacionals de l’Europa occidental i central no pot prescindir d’analitzar la relació de la comunitat nacional amb l’estat, ja que les qüestions nacionals estan inseparablement lligades als problemes de la política exterior, que esdevenen més impor-tants any rere any per a la classe obrera de totes les nacions.

Si volem estudiar l’evolució de la política socialdemòcrata sobre les nacionalitats, ens cal seguir la pista de les forces que tot actuant sobre milions de treballadors, sobre milers de delegats sindicals, modelen la consciència de les masses obreres, en determinen les decisions en tots els aspectes de la vida nacional. Així aprenem a comprendre la política de na-cionalitats de la socialdemocràcia a partir de la posició de la classe obrera en el marc de la societat burgesa, que planteja la qüestió nacional en tant que problema social. Ens cal posar a prova el mètode marxista de recerca social en un nou àmbit de treball. En aquest sentit, el meu assaig aspira a situar-se dins la sèrie Marx-Studien.

La comunitat nacional és un dels fenòmens socials més complicats, un complex de les manifestacions socials més diverses. Així doncs, qui vulgui esbrinar de quina manera el vincle de la pertinença a una comunitat nacional determina la voluntat de la classe obrera en lluita es veu obligat a examinar el problema des de diferents angles. Si no volem renunciar per complet a aquesta tasca, estem obligats a intentar ultrapassar

112

els límits del nostre àmbit de treball més estricte tot seguint un camí poc conegut, ara en un indret, ara en un altre. També jo hauria preferit continuar treballant com fins ara en el meu entorn habitual, en comptes de basar-me en estudis aliens i sovint imperfectes per tal d’esclarir un problema que en ser tan complex i confusionari representa un repte que la capacitat de treball i de coneixement d’una sola persona mai no pot re-soldre satisfactòriament. Però la classe obrera en lluita no pot prescindir de l’argumentació necessària en el moment actual, encara que els anys vinents puguin evidenciar-ne les imper-feccions. I esperem que el nostre aplec de materials, la nostra ordenació dels arguments, tot i ser defectuosa, pugui servir de base per a futurs estudis a més d’un que encara observa amb perplexitat els combats entre les classes i els partits.

Jo sóc l’únic responsable de les meves deduccions i rei-vindicacions. Sé que molts dels meus companys de partit no comparteixen la meva visió de molts problemes de la política socialdemòcrata de nacionalitats. Cap adversari honest pot fer responsable el partit sencer de les opinions d’un sol dels seus membres.

La major part del llibre que avui poso en mans del públic ja estava escrita i impresa l’any 1906. La seva publicació es va veure endarrerida per circumstàncies externes.

Viena, 24 de maig de 1907Otto Bauer

113

Pròleg a la segona edició

Vaig escriure el meu llibre La qüestió de les nacionalitats i la socialdemocràcia l’any 1906. Quan l’escrivia, la revolució russa del 1905 encara no havia acabat, i jo tenia l’esperança que l’evolució posterior de la revolució russa també acceleraria l’evolució interna de la monarquia habsbúrgica, tot exercint-hi influència. Quan escrivia el llibre, el conflicte entre la dinastia i el parlament aristocràtic hongarès encara no havia estat resolt; jo tenia l’esperança que gràcies a la pressió que la revolució russa exercia sobre les nacions eslaves de la monarquia el con-flicte entre l’emperador i la coalició hongaresa tindria com a resultat la remodelació interna de l’imperi.

Ben aviat es va fer palès que les meves esperances es basaven en premisses enganyoses. Poques setmanes després d’aparèi-xer el meu llibre, el cop d’estat de Stolipin1 va posar fi a la revolució russa; la reacció va dominar Rússia durant tota una dècada. La dinastia habsbúrgica ja no havia de témer l’efecte corrosiu de la revolució russa. Ara creia que podia aprofitar l’afebliment infligit a Rússia per la guerra de l’Extrem Orient i la revolució per tal de practicar una política d’expansió a la península Balcànica. A partir de l’annexió de Bòsnia i Herce-govina (octubre del 1908), l’hostilitat envers Sèrbia i Rússia va marcar la política sencera de la monarquia. Fou així com la dinastia va situar-se en la més marcada oposició respecte de les nacions eslaves de l’imperi, cosa que la va posar en mans de les classes dominants de les nacions històriques: l’alemanya a Àustria, la magiar a Hongria. D’aquesta manera va quedar liquidada la crisi patida el 1905 per l’imperi. Al mes de l’an-

1 [N. d. T.: Piotr Arkàdievitx Stolipin (1862-1911), polític rus i ministre de Nicolau II que moriria assassinat per un anarquista.]

nexió de Bòsnia, l’emperador va renunciar al sufragi universal a Hongria, tot concedint la sanció prèvia a l’esborrany de re-forma electoral d’Andrássy.2 Així fou com van ser enterrades totes les esperances en una revolució des de dalt que resolgués el problema de les nacionalitats austrohongarès. Ja a l’hivern del 1908 al 1909, jo mateix vaig començar a creure versem-blant que els esdeveniments seguirien un camí ben diferent del que esperava el 1906: que l’evolució portava a la guerra i la guerra portaria a la revolució, una revolució que posaria a l’ordre del dia el vell principi de les nacionalitats i trencaria el vell estat de les nacionalitats molt abans del que havia cregut probable el 1906. Ja a partir del 1909 vaig anar expressant aquesta idea en una sèrie d’articles apareguts a Der Kampf. I llavors, quan realment va arribar la guerra el 1914, i al seu darrere, el 1917, la segona revolució russa, vaig tenir la certesa que el problema de les nacionalitats austrohongareses ja només es podia resoldre mitjançant la dissolució de l’imperi. A partir d’aquesta deducció vaig extreure les darreres conclusions el gener del 1918 en el meu esborrany d’un Programa de nacio-nalitats de l’esquerra.

Tota aquesta seqüència de fets esdevinguts a partir del 1907, després que aparegués La qüestió de les nacionalitats, en el curs de la qual vaig revisar la meva concepció de les tendències que marcarien el desenvolupament de la monar-quia austrohongaresa, finalment ha quedat descrita el 1923 en els quatre primers paràgrafs de La revolució austríaca. Així doncs, aquesta obra no tan sols complementa les opinions que vaig defensar a La qüestió de les nacionalitats, sinó que les corregeix.

2 [N. d. T.: Gyula (Julius) Andrássy (1860-1929), aristòcrata i polític molt influent en l’imperi austrohongarès.]

115

L’imperi sobre les lluites internes del qual em proposava exercir influència amb el meu llibre del 1907 ja no existeix; i del 1909 ençà jo ja havia revisat les meves pròpies opinions sobre les lluites que acabaren per ensorrar l’imperi mateix. Tot i així, els llibreters continuen rebent encara freqüents petici-ons d’aquell llibre exhaurit. Però, si volia evitar malentesos, no podia permetre que es reedités aquella obra fins que no hagués aparegut La revolució austríaca. Ara, aquell llibre es pot publicar sense cap canvi en el text de la primera edició; el lector trobarà el que cal per completar-lo i corregir-lo en el primer apartat de La revolució austríaca.

La història ha deixat enrere el programa polític per soluci-onar el problema de les nacionalitats austrohongareses que jo defensava el 1907. Tanmateix, la meva exposició històrica de l’origen i l’evolució del problema no ha estat pas corregida, sinó confirmada pels esdeveniments i estudis posteriors. El fet que especialment el despertar de les nacions sense història, que vaig ser el primer en descriure en aquesta obra com un dels princi-pals fenòmens concomitants del desenvolupament econòmic i social modern, constitueix una de les forces revolucionàries de la nostra època, ha quedat demostrat per la història dels disset anys transcorreguts d’ençà de la primera edició del llibre.

Igualment han quedat confirmades per esdeveniments de gran abast moltes afirmacions que vaig posar per escrit l’any 1906 sobre les tendències evolutives de l’imperialisme mo-dern. Evidentment, avui no exposaria ben igual que el 1906 la deducció teòrica de la política expansiva capitalista a partir dels fenòmens del procés de circulació de capitals. En aquell moment, sota la influència dels treballs de Tugan-Baranowskij vaig sobreestimar els efectes de la sortida del procés de circu-lació dels capitals monetaris alliberats; aquest error ja ha estat corregit per Rudolf Hilferding amb El capital financer.

116

Ara bé, el nucli del llibre en si consisteix en el meu intent de copsar les nacions modernes com a comunitats de caràcter sorgides de comunitats de destí, tot aplicant els mitjans de la concepció marxista de la història. I aquesta part del meu llibre no em sembla que hagi quedat pas antiquada.

En la meva època d’estudiant, al final de la qual vaig redac-tar La qüestió de les nacionalitats, em trobava sota la influèn-cia de la filosofia crítica d’Immanuel Kant. Influenciat per la teoria kantiana del coneixement havia assolit les concepcions sobre el mètode de la sociologia en les quals es fonamenta l’exposició de la meva teoria de la nació. El 1908 vaig exposar a Neue Zeit3 aquestes concepcions en defensar la meva teoria davant la crítica de Karl Kautsky. No va ser sinó al llarg de treballs posteriors que vaig aprendre a considerar la filosofia crítica en si mateixa com un fenomen històric, amb la qual cosa vaig superar les meves malalties infantils kantianes tot revisant les meves concepcions metodològiques. Així doncs, si hagués d’exposar avui la meva teoria de la nació, modificaria la forma de presentar-la, expressaria un bon nombre d’idees de manera diferent de la del 1906. Però així tan sols es trans-formaria la forma d’exposar la teoria, no pas la teoria en si mateixa.

La meva definició de la nació –com una comunitat de ca-ràcter sorgida d’una comunitat de destí– ha topat contra una forta oposició en el si de l’escola marxista. Aquesta oposició es basa en la desconfiança de l’escola marxista envers el con-cepte de caràcter nacional, una desconfiança fàcilment com-prensible a causa de l’abús del concepte del caràcter nacional que el nacionalisme ha comès sempre, de forma especialment vergonyosa durant la guerra. Davant d’aquesta desconfiança

3 Bauer: “Bemerkungen zur Nationalitätenfrage”, Neue Zeit, XXVI, 1.

117

sembla necessari exposar aquí el que significa el concepte de comunitat de caràcter en el marc de la meva teoria de la nació i quina funció hi ha d’acomplir.

El físic francès Pierre Duhem compara en el seu estimulant llibre La teoria física: objecte i estructura la forma de treballar dels naturalistes anglesos i francesos.4 Mostra diferències molt remarcables en els treballs dels principals físics d’ambdues na-cions. Els francesos donen la màxima importància a la unicitat, l’absència de contradiccions i la claredat del sistema; la seva exigència intel·lectual no queda satisfeta fins que per mitjà de deduccions irrefutables no han arribat a les lleis experimen-talment demostrables a partir de les hipòtesis inicials. Els an-glesos no tenen aquesta necessitat. En canvi, la seva capacitat d’imaginació no es tranquil·litza fins que no han fet visible qualsevol complex de lleis empíriques mitjançant un model mecànic; no els incomoda pas que les hipòtesis en les quals han basat la construcció de cadascun dels models no estiguin coordinades o fins i tot es contradiguin. Les necessitats psíqui-ques que ambdues nacions intenten satisfer tot construint la ciència natural exacta són del tot diferents: els francesos senten la necessitat intel·lectual d’ordre i claredat, els anglesos senten la necessitat imaginativa de comprensibilitat, aprehensibilitat, visualitat. I les capacitats que actuen a l’hora de bastir els sis-temes físics són ben diferents les unes de les altres: els france-sos excel·leixen en l’abstracció i la generalització, els anglesos destaquen en la capacitat d’imaginar agrupacions complexes i presentar-les de forma visual.

Duhem observa aquestes diferències fins i tot allà on menys les sospitaria el profà: en l’ús de les matemàtiques

4 Duhem, Pierre: La théorie physique: son objet et sa structure (1906). Traducció a l’alemany de Friedrich Adler: Ziel und Struktur der physikalischen Theorien. Leipzig 1908.

118

per a la construcció dels sistemes físics. Segons diu, per als francesos la teoria física constitueix un sistema lògic, el càlcul algebraic és tan sols un recurs per tal de representar amb la major senzillesa possible la cadena de deduccions que porten des de les hipòtesis bàsiques fins a les conclusions finals. Per aquest motiu sempre procuren que en cada fase del raona-ment sigui possible substituir el càlcul per la deducció lògica que expressa de forma abreujada; en conseqüència, s’esforcen per aconseguir la concordança més estricta entre les hipòte-sis i les equacions que les expressen, entre els fenòmens i els seus símbols algebraics. Els anglesos no experimenten aques-ta necessitat. Per a ells, el càlcul algebraic fa el paper d’un model mecànic: els permet visualitzar els fenòmens gràcies al fet que les transformacions experimentades pels símbols algebraics al llarg del càlcul imiten les lleis del moviment dels fenòmens observats. Els físics anglesos no perden temps per buscar una coincidència estricta entre la idea i el seu símbol algebraic; deixen en mans de la intuïció la tasca d’establir un pont entre una i altre. En canvi, la seva gran capacitat de copsar de forma ràpida i senzilla fins i tot combinacions molt complicades es manifesta en la utilització de mètodes de càlcul condensats. Mentre els francesos prefereixen les operacions de l’àlgebra clàssica, que tan sols coneix un petit nombre d’operacions elementals, als anglesos els agrada em-prar els símbols algebraics moderns, que permeten estalviar la gran quantitat de càlculs intermedis de l’àlgebra, però a canvi necessiten una gran varietat de signes que cal aplicar d’acord amb regles molt complexes.

A continuació, Duhem mateix es pregunta si aquesta di-versitat en la formulació de teories físiques no manifesta una diversitat de l’esperit d’ambdues nacions que es pugui obser-var igualment en altres branques de la vida intel·lectual. Efec-

119

tivament, descobreix la mateixa diversitat en la filosofia, en comparar la filosofia anglesa des dels temps de Bacon amb la francesa posterior a Descartes. Descobreix una diversitat molt relacionada en la literatura, tot confrontant Corneille amb Shakespeare. Diu així: “Observem un protagonista de Corneille, com ara Auguste, que vacil·la entre la venjança i la misericòrdia, o bé Rodrigue, que contraposa el respecte envers els pares amb l’amor! Dos sentiments s’enfronten dins del seu cor, però quin ordre tan magnífic regna en aquest enfronta-ment! Cadascun pren la paraula quan li toca el torn, com dos advocats defensors que presenten els seus arguments ben es-tructurats davant del tribunal. I un cop aquests arguments han estat clarament exposats tant per una banda com per l’altra, la voluntat posa fi al debat amb una decisió tan nítida com una sentència judicial o una deducció matemàtica”. Duhem confronta aquests personatges amb Lady Macbeth i Hamlet: aquí no hi ha cap anàlisi conceptual que seccioni l’ésser humà en els seus elements. Hi ha l’ésser humà mateix amb la seva contradicció, en una presentació indivisa i una totalitat com-movedora!

I per últim, Duhem descobreix també una diferència rela-cionada tot comparant el dret francès i l’anglès. A França el dret està recollit en diversos codis, ordenat sistemàticament, edificat sobre conceptes abstractes clarament definits; a An-glaterra el dret és un cúmul de lleis i drets consuetudinaris amuntegats al llarg de segles, inconnexos, contradictoris entre si, que mai no han estat codificats ni sistematitzats, però sí constantment desenvolupats en la praxi dels tribunals d’acord amb les necessitats vitals. També aquí, ben igual que en la física com en la filosofia o en la literatura, es palesa la neces-sitat que senten els francesos de sistematització, de deducció estricta a partir de conceptes abstractes clarament definits,

120

d’un ordre lliure de tota contradicció, mentre que els angle-sos manifesten una gran capacitat de copsar d’una ullada el resultat de l’evolució orgànica en tota la seva diversitat ple-na de contradiccions, d’orientar-se en les combinacions més complexes sense sentir-se incòmodes ni voler-les més senzilles i divisibles, de posar al servei de la praxi fins i tot el que és contradictori.

El capitalisme modern ha anivellat els continguts culturals materials de les diverses cultures nacionals. Però tot i així ro-manen vives les peculiaritats nacionals en la manera d’adquirir, presentar, associar, aplicar i desenvolupar aquests continguts culturals. Una mateixa teoria de la relativitat penetra en la física de totes les nacions; però a Alemanya ha de superar unes inhibicions intel·lectuals ben diferents de les que troba a Anglaterra, els pensadors alemanys la situen en un context intel·lectual del tot diferent i en conseqüència la presenten de forma diferent de com ho fan els pensadors anglesos. La ma-teixa moda literària s’imposa en la literatura de tots els països; però l’expressionista rus relata el mateix fet de manera diferent de com ho fa el francès. El mateix moviment obrer sorgeix a tots els estats industrialitzats; però la classe obrera italiana reacciona davant els fets de l’explotació capitalista de manera diferent de com ho fa l’escandinava. A això em refereixo quan parlo de caràcter nacional. No penso pas en aquell fantasi-eig inventat per la demagògia nacionalista que descobreix tot d’herois en el seu propi poble i tot de botiguers en el poble contrari. Jo em refereixo a aquelles diferències de l’estructura fonamental de l’esperit, del gust intel·lectual i estètic, de la forma de reaccionar davant dels mateixos estímuls, que tan sols són accessibles a una anàlisi psicològica detallada i que ens criden l’atenció quan comparem la vida intel·lectual de les diverses nacions, la seva ciència i filosofia, la seva poesia,

121

música i arts plàstiques, la seva vida estatal i social, el seu estil de vida i els seus hàbits quotidians.

L’exposició nacionalista de la història presenta els caràcters nacionals com a substàncies diferents que amb l’atracció i re-pulsió mútues constitueixen el contingut de la història en si mateixa. No podrem superar aquesta concepció nacionalista de la història si qüestionem el fet innegable de les peculiari-tats nacionals, el fet innegable de la diversitat dels caràcters nacionals, sinó només si despullem el caràcter nacional de la seva aparença substancial tot demostrant que cada caràcter nacional no és altra cosa que el resultat de processos històrics previs i pot ser modificat a través de processos històrics suc-cessius. La tasca de deduir l’especificitat nacional a partir de la història de la nació, vet aquí el significat de la meva definició de la nació com una comunitat de caràcter sorgida d’una co-munitat de destí. Intentem, doncs, il·lustrar aquesta tasca per mitjà d’un exemple: ¿Com podem deduir de la història de totes dues nacions la diversitat entre el caràcter nacional anglès i el francès que ens ha fet observar Duhem?

Als segles xvii i xviii, a França la cort reial proporcionava el model per als costums i formava el gust de les classes supe-riors cultes de la nació. Una aristocràcia cortesana que vivia encasellada en les formes rígides però agradoses de l’etiqueta de la cort, immensament allunyada del treball del poble, sense participar en l’activitat administrativa quotidiana de l’estat, gaudint de plaers refinats sense assumir cap mena de feina, i que exercia la màxima influència sobre l’evolució de la cultura francesa. La cultura d’una societat àulica d’aquest tipus no pot ser sinó una alta cultura de la forma: el que li plau és la bellesa i la solemnitat de la llengua, l’enginy i la gràcia de l’ex-pressió, l’elegància de l’exposició, la claredat i la pulcritud del raonament. Aquest gust de la cort poderosa i brillant exercia

122

influència sobre la cultura, que primer va esdevenir propietat compartida pel conjunt de la noblesa i després patrimoni intel-lectual de la burgesia francesa.

En canvi, a Anglaterra la cort reial no va exercir ni tan sols en temps dels Tudor, i molt menys encara als segles xvii i xviii, una influència tan dominant sobre l’evolució de l’estil de vida i del gust. L’aristocràcia rural i el patriciat urbà eren els suports de la cultura anglesa. L’aristocràcia rural, hereva dels usurpadors de les propietats eclesiàstiques i feudals destruï-des, instal·lada a les seves residències campestres, ocupada ben aviat amb una agricultura d’orientació purament capitalista i amb el selfgovernment aristocràtic dels comtats, per força havia de desenvolupar un gust estètic ben divers del de la no-blesa francesa. Sense estar encasellada en les estrictes formes de l’etiqueta cortesana, dedicada a unes diversions molt més bastes, no estava en condicions de donar suport a una alta cul-tura de la forma com la que plaïa a la cort francesa. En canvi, en trobar-se molt més a prop de la natura, sabia observar la vida individual de la natura i dels humans. I en estar avesada a gestionar l’economia i l’administració, va desenvolupar un sentit molt més pràctic de les coses. Ara bé, paral·lelament a l’aristocràcia rural, el patriciat urbà –comerciants, banquers, armadors, navegants, propietaris de manufactures– va anar exercint cada cop més influència sobre l’evolució intel·lectual de la nació. “L’industrial”, afirma Duhem, “és molt sovint un esperit obert. La necessitat de combinar instal·lacions, gesti-onar negocis, tractar amb persones, l’acostuma ben aviat a copsar amb claredat i rapidesa agrupacions complexes de coses concretes. En contrapartida, gairebé sempre assoleix un baix nivell com a pensador. La seva ocupació quotidiana el manté allunyat dels conceptes abstractes i dels principis generals”. ¿No comencem ja a comprendre la diversitat de la vida intel-

123

lectual francesa i anglesa a partir del fet que en el període capitalista primerenc en totes dues va ser el gust de classes de mena diversa el que va donar forma a la cultura que esdevin-gué patrimoni de les dues nacions en l’època del capitalisme modern?

En la gran lluita entre el poder reial i la classe terratinent, a Anglaterra van vèncer els terratinents i a França el poder reial. A Anglaterra, les institucions estamentals del parlamen-tarisme i de l’administració local mai no han estat destruïdes. Allò que els barons van arrabassar als Plantagenet va esdeve-nir després patrimoni de la gentry, la burgesia, i finalment de la classe obrera. Cap de les classes que anava ascendint no va destruir les institucions estatals que ja existien, sinó que les va fer seves i les va adaptar a les seves necessitats. Aquesta continuïtat de l’evolució estatal és la clau del tradicionalisme anglès. Cada classe que ascendia heretava les tradicions de les institucions transmeses de les quals prenia possessió, ben al contrari del que s’esdevingué a França. Allà, el poder reial va enderrocar per la força les institucions feudals i va erigir sobre les seves ruïnes la monarquia absoluta. I fou precisa-ment per això que la revolució burgesa es va veure obligada a enderrocar per la força l’organització estatal que existia i edificar-ne una del tot diferent sobre les ruïnes de l’anterior. A Anglaterra, els nous propietaris sempre s’han anat instal·lant al vell edifici i l’han anat reformant segons les seves neces-sitats; a França cada cop s’ha esbucat el vell edifici i se n’ha construït un de cap i de nou. Per aquest motiu les lluites de classes que s’han anat succeint es reflecteixen de forma molt diversa en la vida intel·lectual d’ambdues nacions. A Angla-terra, on la lluita de classes es disgregava en lluites per assolir mesures i reformes concretes, la ideologia de cada classe que assolia l’ascens s’associava amb la ideologia tradicional; el

124

fet que els elements de la nova síntesi fossin d’origen divers i per tant contradictoris no suscitava incomoditats mentre la nova ideologia satisfés les necessitats de la classe que acaba-va d’ascendir i funcionés en la pràctica. En canvi, a França, on les classes en lluita se situaven en una oposició total, un principi abstracte s’enfrontava a un altre principi abstracte, un sistema tancat a un altre sistema tancat. Fou així que la història de totes dues nacions va fer que adquirissin facultats diverses: en un cas la capacitat de copsar objectivament els fets concrets en tota la seva individualitat i diversitat, i de resoldre en la pràctica els reptes que plantegen; en l’altre cas, la tendència a l’abstracció, la generalització, la sistematitza-ció, la lògica severa.

A França, l’absolutisme va rebutjar la Reforma. A Angla-terra, la Reforma es va imposar. A França, el desenvolupa-ment intel·lectual va romandre sota la influència de l’església catòlica, amb la grandiosa compacitat del sistema dogmà-tic i la magnificència del culte, que satisfeia les necessitats estètiques. A Anglaterra, va quedar sotmesa a la poderosa influència del puritanisme, que es malfiava de tota mena d’es-tètica i duia a concentrar-se en els èxits pràctics de l’exerci-ci professional. A França la lluita de la burgesia per assolir l’emancipació intel·lectual va haver d’enfrontar-se amb el monopoli intel·lectual que pretenia imposar l’església catò-lica; va caldre oposar al sistema compacte dels seus dogmes uns sistemes igualment compactes d’una filosofia il·lustrada alliberada per complet del cristianisme tradicional. Angla-terra ja havia assolit al segle xvii la tolerància religiosa en el context del protestantisme, cada individu podia satisfer les seves necessitats afectives en diverses esglésies i sectes cristianes que coexistien, i combinar sense cap problema la ciència moderna que satisfeia el seu desig de saber amb un

125

cristianisme no dogmàtic de caire personal que omplís el seu esperit. A França, la ciència moderna que acabava de néixer es va veure obligada a posar-se al servei del combat ideològic contra el dogma catòlic, per la qual cosa va haver de centrar l’atenció en les abstraccions i hipòtesis últimes i més genèri-ques, en la sistematització posada al servei de la concepció filosòfica del món. A Anglaterra, on la necessitat d’un enfron-tament sistemàtic amb unes formes del cristianisme menys exigents des del punt de vista dogmàtic era més feble i menys generalitzada, l’atenció de les ciències de la naturalesa es va poder concentrar molt millor en el coneixement de les lleis empíriques de la natura que podien servir per al seu domini pràctic, i concebre molt abans les abstraccions i hipòtesis genèriques com a simples mitjans per representar i resumir les lleis empíriques de la natura.

¿Estem ja en condicions de comprendre aquella diversitat intel·lectual de totes dues nacions que ens feia veure Duhem, tot basant-nos en la diversitat de la seva història? Encara no ben bé. Ens caldria anar molt més enrere en la història d’amb-dues nacions i analitzar-la amb molt més detall per tal d’as-solir-ne una comprensió més completa. Però no és aquesta la tasca que convingui complir en aquest indret. Aquí només em proposava mostrar a tall d’exemple com caldria procedir per tal d’explicar la comunitat de caràcter a partir de la comunitat de destí. Ara espero que resulti comprensible el significat de la meva definició de nació. No és altra cosa que un postulat metodològic. Pretén plantejar a la ciència la tasca de copsar el fenomen de la nació tot explicant allò que constitueix l’es-pecificitat de cada nació i la distingeix de les altres a partir de l’especificitat de la seva història, tot palesant la nacionalitat de l’individu aïllat com allò que posseeix d’històric, allò que conté d’històric. La tasca consisteix a comprendre la peculi-

126

aritat de cada nació, el component nacional de l’especificitat dels individus, amb els mitjans de la concepció marxista de la història, eliminant així l’aparença enganyosa de la nació com a fet substancial, una fal·làcia en la qual cau tota concepció nacionalista de la història.

Karl Kautsky s’ha oposat a la meva definició de la nació en dos escrits.5 Segons ell, no hem de concebre la nació moderna com una comunitat de destí, de cultura i de caràcter, sinó com a comunitat lingüística. Observem doncs amb més detall el concepte de comunitat lingüística.

Un poble de pastors i caçadors es divideix en diverses branques que esdevenen sedentàries i passen a dedicar-se a l’agricultura sense mantenir contacte entre si. La comunitat de destí del poble queda trencada: d’ara endavant, cadascuna de les tribus en les quals s’ha subdividit fa la seva pròpia vida sense cap relació estreta amb les altres tribus. Amb el tren-cament del que fou una comunitat de destí s’inicia un procés de diferenciació cultural: al cap d’alguns segles, els costums de les tribus en les quals ha quedat dividit el poble ja són molt diferents pel que fa als vestits tradicionals, l’arquitectu-ra de les cases rurals, etc. I la diferenciació lingüística és un símptoma parcial d’aquesta diferenciació cultural genèrica: al cap d’uns segles, els dialectes de les tribus que en altres temps compartien una llengua comuna han esdevingut força diferents. Ara cadascuna constitueix per si mateixa una co-munitat de destí de menors dimensions i per tant també una comunitat cultural i lingüística. Llavors s’inicia el pas cap a la producció de mercaderies, cap a l’economia monetària. Amb ell té lloc un procés d’integració: poblacions de diverses tribus

5 Kautsky: “Nationalität und Internationalität”. Quaderns suplements a Neue Zeit, núm. 1. Kautsky: Die Befreiung der Nationen, Stuttgart 1917.

127

graviten cap al mateix mercat, i en coincidir en un mateix dia i lloc de mercat entren en relació mútua. La nova comunitat de destí propiciada per l’economia monetària que les torna a reunir n’assimila els costums, els vestits tradicionals; i la integració lingüística va en paral·lel amb aquesta integració cultural: diversos dialectes que conviuen en el mercat com-partit es van assimilant i esdevenen un únic dialecte d’abast superior. Ara bé, per damunt de les masses pageses hi viuen classes senyorials: noblesa i burgesia urbana. Aquestes man-tenen relacions d’intercanvi de béns culturals i de comunitat política que van més enllà de les fronteres tribals. La seva co-munitat cultural, que supera els límits tribals, reclama també una comunitat lingüística que ha de superar la diversitat dels dialectes. Aquestes classes senyorials de les diferents tribus creen primerament per a ús literari una llengua escrita co-muna que a continuació es barreja amb els dialectes o bé els substitueix en l’ús quotidià de la classe senyorial. Finalment, el capitalisme modern també va enderrocant cada cop més les divisòries entre les tribus, també elimina en les petites pobla-cions les diferències dels processos de treball, dels costums, dels vestits tradicionals, així com va reunint en una comu-nitat cultural les masses populars de les tribus anteriorment segregades. També entre les masses populars la integració cultural està acompanyada de la lingüística: la llengua escrita comuna penetra en la llengua del poble a través de l’escola, el púlpit, l’administració, es barreja amb els dialectes i els torna a aproximar entre si. Ara allò considerat com a nació és la comunitat de les tribus unides pel fet de compartir una mateixa llengua escrita comuna. Però aquesta llengua escrita comuna s’imposa tan sols en la mesura que la comunitat de destí i de cultura suscita la necessitat d’una llengua comparti-da. Les tribus del mateix poble, separades a nivell econòmic,

128

cultural, polític, que menen la seva pròpia vida no adopten la llengua escrita comuna de les altres tribus, sinó que creen una llengua escrita pròpia. Tan sols s’unifiquen en una comu-nitat lingüística aquelles tribus (o les seves classes senyorials) que estan unides en una comunitat de destí i de cultura. És així com tres fragments de tribus alemanyes no van assumir la llengua escrita alemanya, sinó que se’n van crear una de pròpia, la llengua escrita neerlandesa. És així com durant la primera meitat del segle xix el moviment il·liri va tenir prou força entre els intel·lectuals croates per poder imposar com a base de la seva llengua escrita el mateix dialecte xtokavià6 que els serbis; en canvi, els eslovens, separats dels croates per la frontera estatal, van rebre menys influència del moviment il·liri, i per tant es van crear la seva pròpia llengua escrita. Exemples similars es donen posteriorment en la diferenciació de la llengua escrita entre russos i ucraïnesos, entre danesos i noruecs.

Així doncs, la comunitat lingüística és el producte de processos molt complexos de diversificació i integració. La dissolució de la comunitat de destí porta a una diferencia-ció cultural i consegüentment també lingüística, mentre que l’associació mena cap a la integració cultural i consegüent-ment també lingüística. La comunitat lingüística no és sinó un aspecte parcial de la comunitat cultural i un producte de la comunitat de destí.

La ciència lingüística moderna ha descrit el procés de la divisió de les llengües. Ha descrit de quina manera les diverses llengües romàniques van evolucionar a partir del llatí vulgar, o bé com es van desenvolupar i diferenciar a partir d’una arrel comuna les llengües dels anglosaxons i dels frisons. En el curs

6 [Nota de l’editor: Schtokavisch a l’original, el principal dialecte del serbocroat.]

129

d’aquesta mena de processos històrics, el mateix so es modi-fica en direccions divergents en diverses llengües: l’antiga a compartida per tots evoluciona en una llengua fins a esdevenir una i, i en l’altra es torna una u. ¿Com es pot explicar aquesta diversitat del canvi fonètic en diverses llengües descendents d’una arrel compartida?

En primer lloc, certament a partir de la barreja de llengües. És ben clar que la diferenciació de l’anglosaxó i el frisó es pot entendre en bona part pel fet que els anglosaxons van barrejar la seva llengua amb la d’altres pobles amb els quals van inte-ractuar en la seva nova llar. Però la barreja de llengües per si sola no és suficient per explicar del tot els fenòmens de canvi fonètic. Calen altres elements per aconseguir-ho.

Un poble que viu a l’aire lliure, com per exemple els na-politans, adopta hàbits articulatoris diversos dels d’un poble que treballa en espais tancats, un poble de mariners i pes-cadors n’adopta d’altres que un poble de terra endins, un poble d’obrers industrials altres que un de pagesos; hàbits articulatoris diferents comporten canvis fonètics diferents. Cada feina té el seu ritme propi. Allà on el cant acompanya la feina, el ritme de treball influeix sobre el ritme de la llen-gua; un ritme de treball diferent comporta un canvi fonètic diferent. Wilhelm Wundt va deduir alguns dels fenòmens més destacats i extensos del canvi fonètic a partir de l’acceleració del flux discursiu.7 Un ritme accelerat del discurs provoca determinades modificacions del material sonor. Ara bé, és cert que el ritme de la llengua depèn de l’estratificació social. Un poble de comerciants parla més ràpid que no pas un poble de pagesos basat en l’economia d’intercanvi. En la matèria fònica de les paraules de cada comunitat lingüística es reflec-

7 Wundt, Völkerpsychologie, volum I, Leipzig 1900.

130

teix la forma de vida, la dedicació professional, l’organització social de generacions molt anteriors de les quals ha heretat la llengua. Si la diferenciació de la llengua ha separat un poble de l’altre, al capdavall aquesta mateixa diferenciació és el resultat de la diversitat de la forma de vida, de la dedicació professional, de l’organització social, és a dir, de la diversitat de la cultura, de la història, del destí dels pobles sorgits d’una arrel comuna.

La diferenciació de les llengües ha estat seguida pel procés d’integració que ha convertit tribus de llengües diferenciades en una nació moderna a través del vincle de la llengua escrita comuna. Ara bé, aquestes llengües comunes modernes han estat parlades en primer terme per la gent culta, distingida, dominant; els hàbits articulatoris de les classes dominants a nivell econòmic i polític, protagonistes de la vida cultural, han configurat el material sonor dels mots d’aquestes llen-gües comunes. Quan l’escola, el púlpit i l’administració van transmetre la llengua escrita, el poble va aprendre també a imitar els hàbits articulatoris de les classes dominants. Aquests hàbits articulatoris són els que determinen el canvi fonètic. Leo Jordan ho va il·lustrar amb l’exemple següent: “Per a l’acte de parla, l’anglès fa avançar una mica la mandíbula inferior; a partir d’aquesta posició s’explica el capteniment tranquil dels seus llavis, que de forma secundària esdevé una norma d’urbanitat, en la qual es resumeix allò que l’alemany denomina encertadament la boca en forma de W. En imitar aquesta posició orgànica, hom s’adona tot seguit que les tona-litats vocàliques angleses, especialment la constant detonació de totes les vocals cap a una posició d’obertura escassa dels llavis, és una conseqüència natural d’aquesta posició forçada. El francès ho fa exactament a la inversa; allarga els llavis per pronunciar e i i com si les comissures intentessin arribar-li

131

a les orelles, els arrodoneix per o i u (així com ö i ü) com si estigués emmurriat. Mireu un francès que pronunciï un pot-au-feu o bé c’est ici: la cara es troba en un intens moviment mímic, tota l’activitat es concentra en la musculatura anteri-or, visible per a l’espectador. I per tant no ens sorprenem en comprovar que tot el vocalisme es desplaça cap endavant, que a ha esdevingut e, o s’ha convertit en ö, u s’ha tornat ü.”8 Com s’originen aquests hàbits articulatoris diversos? Jordan opina el següent. “És evident que l’anglès s’esforça per man-tenir una màscara impassible mentre parla. També és igual d’evident que el francès desitja manifestar ben clarament els seus afectes a nivell mímic. El gest que l’anglès reprimeix tant com pot és subratllat pel francès amb uns llavis que treballen de forma convulsa. L’anglès es fa l’impassible perquè aquesta impassibilitat constitueix el seu model social, el seu mètode comercial, en resum, la convenció a partir de la qual es mo-dela. I el francès? ¿És tan obert, tan franc com sembla indicar la seva mímica eloqüent, o bé no fa sinó palesar el fruit de segles d’educació per a la vida social que prenen com a ideal el conversador vivaç que no es reprimeix? El francès vol causar efecte, es posa en escena!”. ¿Que potser aquesta diferència no resulta molt propera a la diferència en l’especificitat intel-lectual d’ambdues nacions que ens assenyalava Duhem en la ciència, la filosofia, la literatura, el dret? ¿No hi veiem el caràcter espiritual divers de les dues nacions, el seu caràcter nacional divers fins i tot en la llengua, en la posició de la boca, en el moviment dels llavis, i per tant en la pronúncia dels sons? ¿Tal vegada no es manifesta fins i tot en la comunitat lingüística la comunitat de caràcter?

8 Jordan, Leo: Sprache und Gesellschaft. Hauptprobleme der Soziologie. Homenatge a Max Weber. Volum I, Leipzig 1923.

132

Com pot haver sorgit aquesta diversitat de la forma de parlar? Basant-se en una idea molt generalitzada en la ciència lingüística d’ençà de l’obra clàssica de Hermann Paul,9 Jordan respon: “Com és natural, des d’un punt de vista històric cal entendre el procés en el sentit que primerament van esdeve-nir models per a la societat aquells individus que solien par-lar adoptant els hàbits articulatoris esmentats”. I afegeix, tot anant més enllà que Paul mateix: “Possiblement, l’estament social que servia de model va resultar decisiu.” Aquesta idea basteix el pont que avança des de la concepció de Paul, fruit de la influència evident del darwinisme –evolució lingüística a través de la selecció de variacions individuals– fins a una concepció marxista del problema: cal derivar la diversitat dels hàbits articulatoris a partir de la diversitat de les formes de parlar de les classes que van ser vistes com a modèliques per les nacions i en conseqüència van ser imitades per cadascuna d’elles. Per exemple, si ens imaginem la forma de parlar dels francesos com a herència de la forma de parlar dels aristòcrates de la cort de Versalles, la forma de parlar dels anglesos com a herència dels comerciants d’ideologia puritana de la City londinenca, la diversitat nacional dels hàbits articulatoris ens resultarà almenys parcialment comprensible a partir de la di-versitat fonamental entre les classes que durant un temps van ser tingudes com a model i per tant van exercir més influència sobre totes dues nacions.

La diversitat de l’evolució històrica d’ambdues nacions ens fa entendre perquè en la mateixa època van ser classes diferents les que van influir amb més força sobre l’estil de vida, els costums, el gust, i en conseqüència per quin motiu les

9 Paul, Prinzipien der Sprachgeschichte, Halle 1886. [N. d. T.: Hermann Paul (1846-1921), important germanista i lexicògraf alemany.]

133

generacions posteriors van assumir un llegat cultural divers. Aquesta diversitat del llegat cultural explica la diversitat de les característiques intel·lectuals de totes dues nacions, que es palesa tant en les llengües diverses com en la diversitat de la ciència, de l’art, del dret. Així doncs, la comunitat lin-güística se’ns manifesta com una de les formes d’expressar la comunitat de caràcter nacional, un dels aspectes parcials de la comunitat cultural nacional, un dels productes de la comunitat de destí nacional.

La nació és una comunitat lingüística, diu Kautsky. Ben cert que sí. Però, en tenim prou amb aquesta constatació? ¿Ja ha quedat resolt tot allò que volem saber sobre la nació un cop hem establert que els anglesos es diferencien dels francesos perquè els uns parlen anglès i els altres parlen francès? No creiem pas que n’hi hagi prou. Volem reconèixer la comunitat lingüística en si com a fenomen històric, la llengua en si en el flux de l’evolució històrica. Per això ens cal comprendre el sorgiment de la comunitat lingüística a partir de la comunitat de destí i de cultura, la singularitat de cada comunitat lingü-ística a partir de la singularitat de la comunitat de cultura i de caràcter. És per aquest motiu que no em sembla suficient considerar la nació en tant que comunitat lingüística, que he intentat fer sorgir la comunitat lingüística a partir de la comu-nitat de destí, de cultura i de caràcter. Penso que tan sols per mitjà d’aquestes baules intermèdies estarem en condicions de bastir el pont que uneixi l’evolució i singularitat de la llengua nacional amb l’evolució de les forces productives i relacions de producció que configura el destí de la nació, i que només així podrem copsar el fenomen de la nació amb els mitjans de la concepció marxista de la història.

En efecte, l’element essencial de la meva teoria de la nació no consisteix en la definició de la nació, sinó en la descripció

134

del procés d’integració a partir del qual ha sorgit la nació moderna. Si la meva teoria de la nació està en condicions de reivindicar algun mèrit, és el d’haver deduït per primer cop aquest procés d’integració a partir de l’evolució econòmica, de les transformacions de l’estructura social, de l’estructuració de la societat en classes. He mostrat que en l’època del feudalisme i el capitalisme primerenc aquest procés d’integració tan sols va aconseguir reunir les classes dominants en una comunitat cultural nacional, i per tant en aquelles èpoques no va poder tenir lloc en el si dels pobles que vivien sotmesos a classes senyorials d’una altra ètnia. He mostrat, a més, de quina ma-nera aquest procés d’integració va abastant també les masses populars a mesura que es desenvolupa el capitalisme; de quina manera per a les nacions històriques l’extensió de la comunitat cultural inicialment restringida a les classes senyorials implica la introducció de les masses populars en la comunitat cultural nacional, mentre que en el cas de les nacions sense història, sotmeses a classes senyorials d’ètnies diferents, va significar el naixement de la comunitat cultural nacional, el despertar de les nacions sense història. I em sembla que aquesta derivació del procés d’integració nacional a partir de l’evolució econòmica i social té per a nosaltres un interès no tan sols teòric, sinó també pràctic.

El fet és que el moviment obrer en si mateix constitueix una de les eines més potents per tal d’estendre la comunitat cultural nacional, la integració de les masses populars en el seu si. Com més intensament participi la classe obrera en els béns culturals, més intensa serà la influència que exerceixi sobre ella en cada país el seu patrimoni cultural nacional, la seva tradició cultural específica. La ideologia socialista s’uneix en cada país amb la seva tradició cultural específica, tot esdevenint nacionalment diferenciada; l’especificitat de la singularitat intel·lectual de

135

la nació marca el socialisme de cadascuna. Tal com l’església catòlica, malgrat la unicitat de la cúpula dirigent romana, mal-grat la compacitat i rigidesa del sistema de dogmes, malgrat la llengua llatina comuna que unifica el clergat arreu del món, al capdavall ha anat adquirint singularitats molt marcades en les diverses nacions, tampoc el socialisme internacional no pot defugir un procés de diferenciació nacional. Qui compari entre si el marxisme alemany, el laborisme anglès, el bolxevisme rus, no podrà negar l’evidència que en cada nació la singularitat nacional heretada dóna una configuració nacional especial a la ideologia socialista internacional. Tal com la classe obrera de cada país, a mesura que es va aproximant al poder, ha d’anar adaptant cada cop més en la seva praxi històrica els seus mèto-des de lluita a les peculiaritats del terreny nacional de combat, també la ideologia socialista de la classe obrera va associant-se més i més estretament al seu patrimoni cultural específic a mesura que va absorbint cada cop més cultura. No podem pas superar aquesta diversificació nacional del socialisme tot sotmetent els partits obrers de totes les nacions a la dictadura d’un partit obrer nacional que imposi a tots els altres els seus mètodes de lluita sense tenir en compte la diversitat nacional del terreny on es combat i dicti a tots els altres la seva ideologia a manera d’un sistema de dogmes canonitzat sense prendre en consideració la singularitat de cada tradició cultural. Ja que tal cosa no és sinó l’intent utòpic d’imposar per la força una varietat de socialisme que és en si mateix el producte d’una his-tòria nacional específica, d’una singularitat nacional específica, als moviments obrers originats a partir d’una història i d’una singularitat completament diferents. Ben al contrari, cal que el socialisme internacional entengui la diferenciació nacional dels mètodes de lluita i de la ideologia que es donen en el seu si com un resultat del seu creixement exterior i interior, i que

136

tot basant-se en aquesta multiplicitat nacional desenvolupada en el si de la Internacional aprengui a ensenyar a les tropes nacionalment diferenciades la coordinació dels seus esforços per tal d’assolir objectius conjunts, la cooperació de les forces en la lluita conjunta, malgrat l’especificitat nacional dels mè-todes aplicats en la pràctica i dels raonaments de la teoria. La tasca de la Internacional no pot ser ni ha de ser anivellar les singularitats nacionals, sinó suscitar la unitat internacional a partir de la diversitat nacional.

Viena, 4 d’abril de 1924

Otto Bauer

137

La nació

El caràcter nacional

Fins ara, la ciència ha deixat de forma gairebé exclusiva la nació en mans dels poetes lírics, dels columnistes, dels oradors que prenien la paraula a l’assemblea popular, al parlament, a la tertúlia de la taverna. En una època de grans combats nacio-nals amb prou feines disposem dels primers inicis d’una teoria satisfactòria de l’essència de la nació. I el fet és que tenim ne-cessitat d’aquesta teoria. Perquè tots nosaltres ens trobem sota la influència de la ideologia nacional, del romanticisme nacio-nal, i són ben pocs aquells de nosaltres que estan en condicions de pronunciar la paraula “alemany” sense que l’acompanyi un remarcable ressò sentimental. Tant qui pretengui comprendre la ideologia nacional com qui vulgui criticar-la no pot eludir preguntar-se quina és l’essència de la nació.

Bagehot afirma que la nació és un dels molts fenòmens que sabem què són fins que no ens ho pregunten, però que som incapaços d’explicar en poques paraules.10 Però la ciència no es pot donar per satisfeta amb aquesta constatació; no pot renunciar a preguntar-se pel concepte de nació si vol parlar d’ella. I aquesta pregunta no és pas tan fàcil de respondre com podria semblar a primera vista. La nació és una comunitat de persones procedents d’una mateixa nissaga? Però els italians provenen d’etruscs, romans, celtes, germànics, grecs i sarraïns, els francesos actuals provenen de gals, romans, britons i ger-mànics, els alemanys actuals provenen de germànics, celtes i eslaus. És la comunitat de la llengua allò que uneix els homes en una nació? Però els anglesos i els irlandesos, els danesos i

10 Bagehot, Der Ursprung der Nation, Leipzig 1874, p. 25.

138

els noruecs, els serbis i els croates parlen la mateixa llengua, i no per això formen un sol poble; els jueus no posseeixen cap llengua comuna a tots, i en canvi prou que són una nació. És la consciència de formar part d’una mateixa unitat allò que uneix la nació? Però, aleshores, ¿és que el pagès del Tirol no pot ser alemany perquè no ha estat mai conscient de formar part del mateix conjunt que els prussians orientals i els pome-ranis, els turingis i els alsacians? A més a més, ¿de què esdevé conscient l’alemany quan recorda la seva condició alemanya? Què el fa pertànyer a la nació alemanya, juntament amb els altres alemanys? Bé cal que existeixi una característica objec-tiva de la pertinença abans que hom pugui esdevenir conscient d’aquesta pertinença.

La qüestió de la nació tan sols es pot desenvolupar a partir del concepte de caràcter nacional. Portem un alemany qualse-vol a un país estranger, per exemple entre anglesos, i de seguida serà conscient de trobar-se entre persones diferents, persones que tenen una manera diferent de pensar i de sentir, persones que reaccionen davant un mateix estímul extern de manera diferent del que ho faria l’entorn alemany que té avesat. Ano-menarem provisionalment caràcter nacional el complex de les característiques corporals i intel·lectuals que diferencia una nació de l’altra; a banda d’això, tots els pobles posseeixen característiques compartides que ens identifiquen a tots com a éssers humans, i d’altra banda cada classe, professió o in-dividu de cada nació posseeixen qualitats individuals, carac-terístiques pròpies que els distingeixen entre si. Però és ben cert que l’alemany mitjà es diferencia de l’anglès mitjà encara que tinguin moltes coses en comú com a éssers humans, com a membres de la mateixa classe o professió, i que un anglès coincideix amb l’altre en una sèrie de característiques per més que els separin moltes diferències individuals o socials. Qui

139

vulgui negar aquest fet no donarà cap importància a la nació; ¿això vol dir, doncs, que un anglès que visqui a Berlín i sàpiga alemany ja serà alemany?

Explicar les diversitats de les nacions a partir de les diver-sitats dels seus destins, de la seva lluita per l’existència, de la seva estructuració social, no representa cap objecció contra el concepte de caràcter nacional, per exemple, quan Kautsky intenta explicar l’obstinació i tenacitat dels russos a partir del fet que la massa del poble rus està formada per camperols i que pertot arreu l’agricultura genera natures lentes, però tenaces i obstinades.11 Ja que d’aquesta manera no es nega pas l’existèn-cia d’un caràcter nacional específicament rus, sinó que s’intenta explicar les característiques nacionals dels russos.

Ara bé, el fet que molts s’afanyin sempre a explicar el nai-xement del caràcter nacional, però no vulguin dedicar ni un instant a estudiar-lo, es deu a l’abús que s’ha comès amb aquest concepte.

En especial, s’ha atribuït injustament al caràcter nacional una estabilitat que es pot rebatre des del punt de vista històric; no es pot negar que a l’època de Tàcit els germànics posseïen una sèrie de característiques coincidents que els diferenciaven d’altres pobles, per exemple dels romans, i tampoc no es pot negar que els alemanys dels nostres temps manifesten certs trets caracterials diferents dels d’altres pobles, independent-ment de com s’hagin originat. Però això no portarà ningú ben informat a negar que l’alemany actual té molts més aspectes en comú amb les altres nacions cultes contemporànies que no pas amb els germànics de Tàcit.

El caràcter nacional és canviant. La comunitat de caràcters uneix els membres d’una nació durant una època determinada,

11 Kautsky, Neue Zeit, 2, p. 464.

140

però no pas la nació contemporània amb els seus ancestres de fa dos mil o tres mil anys. Quan parlem d’un caràcter na-cional alemany, ens referim als trets característics comuns als alemanys d’un segle o d’un decenni determinats.

També s’ha passat per alt injustament, tot sovint, que a banda de la comunitat nacional de caràcter existeix tota una sèrie de comunitats de caràcter, entre les quals la de la clas-se i la professió constitueixen clarament les més importants. L’obrer alemany coincideix en certs aspectes amb tots els altres alemanys; això uneix els alemanys en una comunitat nacional de caràcter. Però l’obrer alemany comparteix característiques amb els seus companys de classe de totes les altres nacions: això el converteix en membre de la comunitat internacional de caràcter de la classe. Sense cap mena de dubte, el tipògraf alemany comparteix determinats trets característics amb els tipògrafs de tots els altres pobles, pertany a una comunitat internacional professional.

Seria ociós preguntar-se si la comunitat de caràcter de la classe és més intensa que la comunitat nacional de caràcter, o bé si és al contrari. El fet és que no disposem de cap criteri objectiu per tal de mesurar la intensitat de la pertinença a aquestes comunitats.12

Ara bé, el concepte del caràcter nacional ha estat molt més desacreditat pel fet que un pensament acrític ha defensat l’opi-nió que a partir del caràcter nacional en si mateix es podria explicar una forma d’actuar determinada, tal com es va creu-

12 La qüestió de si l’obrer alemany té més trets característics en comú amb el burgès alemany o amb l’obrer francès no té pas a veure amb la qüestió de si l’obrer alemany ha de fer política de classe o política nacional, si s’ha d’unir amb els proletaris de tots els països contra el capital internacional o bé amb el burgès alemany contra els altres pobles. El fet és que la resposta que es doni a aquesta qüestió depèn de consideracions molt diferents de l’elucidació de la intensitat de les diverses comunitats de caràcter.

141

re, per exemple, que el ràpid canvi de la constitució a França quedava explicat dient que els francesos, ben igual que els seus ancestres gals, sempre estan cobejosos de novetats, com afirmava Cèsar.

Cèsar va observar un gran nombre d’accions de pobles i individus gals: com canviaven de lloc de residència, modifica-ven les seves constitucions, feien i desfeien pactes d’amistat i aliances; a partir de cadascuna d’aquestes accions concretes constatades en un indret i un moment determinats, l’obser-vador reconeix quelcom que ja ha vist en accions anteriors i remarca allò que té en comú la seva forma d’actuar quan afir-ma: “Sempre estan cobejosos de novetats”. Així doncs, aquest judici no constitueix pas una explicació basada en la causa, sinó una simple generalització, una emfasització de la caracte-rística comuna extreta de diverses accions aïllades concretes. Quan descrivim el caràcter nacional, no estem explicant pas les causes d’unes accions qualssevulla, sinó que tan sols des-crivim la característica comuna d’un gran nombre d’accions de la nació i dels seus membres. Ara, al cap de dinou segles, un historiador veu el ràpid canvi de les formes constitucionals a França, i aquest fet el porta a recordar l’opinió de Cèsar que els gals “sempre estan cobejosos de novetats”. ¿Que potser ha explicat així la història de la Revolució Francesa a partir del caràcter nacional dels francesos, presumptament heretat dels gals? En absolut. No ha fet més que constatar que també les accions dels francesos actuals presenten una característica comuna i que aquesta característica és la mateixa que ja Cèsar havia observat com a característica comuna de les accions dels gals de la seva època. Per tant, no es tracta pas d’una explicació causal, sinó d’un simple reconeixement d’una característica comuna a diverses accions concretes ja observada prèviament. Com és natural, això no explica pas per quin motiu els gals

142

estaven cobejosos de novetats ni per quin motiu els francesos van modificar ràpidament les seves constitucions. L’intent d’ex-plicar una acció basant-se en el caràcter nacional parteix d’una falta de lògica: sense tenir-hi cap dret, transforma l’observació d’una característica comuna a diverses accions aïllades en una relació de causa-efecte.

Aquesta mateixa falta de lògica la comet qui creu possible explicar les accions de l’individu aïllat a partir del caràcter nacional del seu poble, com per exemple qui explica la forma de pensar i la voluntat de la persona jueva concreta a partir del caràcter nacional jueu. Quan Werner Sombart opina que els jueus es distingeixen per la capacitat especial de pensament abstracte i la indiferència envers qualsevol determinació quali-tativa, que es fa palesa tant en la religió jueva com en el treball intel·lectual de l’erudit jueu o en l’estimació del diner en tant que valor desproveït de tota determinació qualitativa,13 algú podria pensar que seria possible explicar la manera d’actuar del jueu Kohn o del jueu Mayer a partir del caràcter nacional jueu així descrit. En realitat, el que s’esdevé és ben diferent. Sombart ha observat un nombre infinit d’accions concretes de jueus que coneix a través de la història o del tracte personal, i ha destacat a partir de les seves accions una característica que els és comuna. Si ara nosaltres observem un jueu en concret i també retrobem en ell aquesta capacitat especial per al pensa-ment abstracte, no és pas que haguem trobat l’explicació de la forma d’actuar de l’individu jueu, sinó tan sols que reconei-xem en ell aquella característica que Sombart havia observat anteriorment en la forma d’actuar d’altres jueus. Ara bé, amb això no queda res dit sobre l’origen d’aquesta coincidència.

13 Werner Sombart, Die deutsche Volkswirtschaft im 19. Jahrhundert, Berlín 1903, p. 128 i s.

143

La nació és una comunitat de caràcter relativa; és una co-munitat de caràcter pel fet que en la gran massa dels membres de la nació d’una època determinada es pot observar una sè-rie de característiques coincidents, i pel fet que, malgrat que totes les nacions comparteixen un nombre de característiques comunes als éssers humans, hi ha una sèrie de característiques específiques de cada nació que la distingeix de les altres. No és pas una comunitat de caràcter absoluta, sinó tan sols rela-tiva, ja que els membres de la nació, per més coincidència que presentin en les característiques comunes a la nació sencera, a més a més posseeixen característiques individuals (i locals, de classe social, d’adscripció professional) que els distingei-xen entre si. La nació té un caràcter nacional. Però aquest caràcter nacional tan sols significa una comunitat relativa de les característiques de la forma d’actuar d’individus concrets, no pas una explicació d’aquestes formes d’actuar. El caràcter nacional no constitueix cap explicació, sinó que cal explicar-lo. En constatar la diversitat dels caràcters nacionals, la ciència no ha deixat pas resolt el problema de la nació, sinó que tot just l’ha plantejat. De quina manera ha sorgit aquella comu-nitat de caràcter relativa, d’on procedeix el fet que malgrat la diversitat individual tots els membres de la nació coincideixin entre si en una sèrie de característiques, i que malgrat la simi-litud corporal i intel·lectual amb altres persones es distingeixin dels membres d’altres nacions: precisament això és el que ha d’esbrinar la ciència.

Ara bé, aquesta tasca d’aportar l’explicació causal d’aque-lla comunitat de caràcter relativa dels membres d’una nació no queda resolta, sinó obviada, quan es pretén explicar les accions d’una nació i dels seus components a partir d’un es-perit popular misteriós, d’una ànima popular. L’esperit popu-

144

lar [Volksgeist]14 és un vell amor dels romàntics. El va intro-duir en la ciència l’escola de la història del dret. Afirma que l’esperit popular engendra en els individus una comunitat de conviccions jurídiques que són el dret en si mateix o bé la força que instaura la legislació.15 Més endavant s’ha cregut possible copsar no tan sols el dret, sinó totes les accions i tots els avatars d’una nació com la manifestació, l’encarnació de l’esperit popular. Un esperit popular propi, una ànima popular, és el substrat i la substància de la nació, el que es manté ferm enmig de tots els canvis, la unitat que preval en la diversitat individual: els individus no són sinó modi, simples modalitats d’aquesta substància espiritual.16

14 [N. d. E.: Volksgeist , un concepte herderià, es pot traduir com a “esperit popular” o “nacional”, ja que Volk (poble) té les dues vessants. Sovint es tradueix per “caràcter nacional”, però per Bauer, serien conceptes diferents, com veurem a continuació.]

15 Sobre les mancances d’aquest plantejament, especialment pel que fa a la qüestió del naixement del dret, vegeu Stammler, Wirtschaft und Recht, Leipzig 1896, p. 315 i s.

16 Fichte aprofundeix encara més aquest concepte metafísic de la nació quan afir-ma: “El conjunt de les persones que conviuen en la societat i constantment es reprodueixen entre si de forma natural i espiritual, que es troba tot ell sotmès a una determinada llei específica de l’evolució del seu component diví, és un poble. És la unicitat d’aquesta llei específica allò que uneix en el món etern i per tant també en el temporal aquesta multitud en un tot natural i compenetrat en si mateix.” (Fichte, Reden an die deutsche Nation, Leipzig, Editorial Reclam, p. 116). Segons aquest plantejament, doncs, cada persona no és sinó una de les infinites modalitats en què es presenta allò diví, però el component diví es troba sotmès a lleis diverses, i tan sols les manifestacions del component diví sotmeses a la mateixa llei constitueixen les nacions. L’esperit popular és una de les modalitats en què es manifesta allò diví, l’individu una de les modalitats en què es manifesta l’esperit popular. Fichte va arribar a aquesta metafísica de la nació malgrat que prèviament (loc. cit., p. 52) s’havia aproximat molt al concepte empíric correcte de nació. És ben característic de l’idealisme dogmàtic postkantià que fins i tot quan està en condicions de copsar correctament un fenomen en la seva realitat empiricohistòrica no s’acontenti amb això, sinó que vulgui convertir el fenomen empíric ben establert científicament en la manifes-tació d’una entitat metafísica diferenciada.

145

És ben clar que també aquest espiritualisme nacional està basat en una lògica errònia.

Els meus fenòmens psíquics, imaginació, sentiment, volun-tat, són objecte de la meva experiència immediata. Ara bé, la psicologia racional d’èpoques anteriors els ha convertit en manifestacions de quelcom estable, en activitats d’un objecte específic: la meva ànima. Però la crítica corrosiva de Kant va demostrar que tot allò que la psicologia racional creia possi-ble explicitar sobre aquest objecte era fruit d’una conclusió errònia. D’aleshores ençà ja no posseïm una psicologia raci-onal que pretengui copsar els fenòmens psíquics en tant que fenòmens de la substància anímica, sinó només una psicologia empírica que s’esforça a descriure els fenòmens psíquics imme-diats de la imaginació, el sentiment i la voluntat, i comprendre la interdependència que s’estableix entre ells.

Mentre a mi mateix els meus fenòmens psíquics em són donats de forma immediata per l’experiència, en canvi tan sols puc deduir els fenòmens psíquics dels altres. Jo no veig com imagina, com sent, com vol l’altre, sinó tan sols com actua: com parla, camina o s’està dret, com lluita i com dorm. Però, posat que sé per experiència pròpia que els moviments físics van acompanyats de fenòmens psíquics, dedueixo que passa el mateix en les altres persones. Inevitablement, els moviments físics dels altres em semblen el resultat de la seva volició deter-minada per la imaginació i el sentiment.

Ara bé, la psicologia racional ha convertit aquests fenòmens psíquics en l’acte d’un objecte específic, tal com els meus propis fenòmens psíquics serien un acte de la meva ànima. En con-seqüència, per a ella es va convertir en un problema de quina manera l’objecte anímic de l’un entra en relació amb l’objecte anímic de l’altre. D’aquesta manera, o bé s’ha plantejat en sen-tit individualista les relacions empíriques de les persones entre

146

si convertint-les en modalitats de les relacions mútues de l’àni-ma amb altres éssers homòlegs simples i constants, o bé s’ha construït, en sentit universal, una ànima global, una totalitat espiritual que tan sols es manifesta en l’ànima individual. Un descendent d’aquest esperit global que només es manifesta en l’ànima individual és també l’esperit popular, l’ànima popular de l’espiritualisme nacional.

En canvi, d’ençà que Kant va formular la crítica de la raó, nosaltres ja no reconeixem cap substància anímica l’activitat de la qual ens pogués explicar els esdeveniments psíquics, sinó tan sols els fenòmens psíquics empírics, que copsem en la seva interdependència. Per aquest motiu ja no entenem les relaci-ons mútues de les persones com les interrelacions d’aquelles substàncies anímiques simples, i menys encara com les mani-festacions de la substància única de l’esperit universal que es fa palesa en les ànimes individuals, sinó que la nostra psicologia ja no coneix cap més tasca que la de comprendre la nostra pròpia capacitat d’imaginar, sentir i voler que ens ve donada per la nostra experiència immediata i la capacitat percebuda per l’experiència mediata d’imaginar, sentir i voler dels altres individus empíricament donats en la seva interdependència recíproca. D’ençà de la crítica kantiana del concepte d’ànima, l’esperit popular ja no representa per a nosaltres res més que un fantasma romàntic.

Em crida l’atenció la coincidència en algun aspecte del comportament d’un nombre elevat de jueus. L’espiritualisme nacional intenta explicar aquesta coincidència tot construint una substància pròpia, unitària i constant, l’esperit del poble jueu, i deduint l’homogeneïtat de les accions jueves de la cre-ença que cada individu jueu no és sinó l’encarnació d’aquest esperit popular. Però, ¿què és aquest esperit popular? O bé és una paraula buida de tot contingut, incapaç d’explicar res, i

147

menys encara coses tan concretes com les accions de qualse-vol senyor Kohn; o bé, si vull donar-li un contingut, em veig obligat a introduir-hi el que tenen en comú totes les accions de persones jueves. Però si l’esperit del poble jueu és la predis-posició per al raonament abstracte dels senyors Kohn i Mayer i Löwy i com es diguin tots aquests senyors, les accions dels quals pretén explicar, llavors encara resol menys la tasca que se li encomana. Perquè aleshores els senyors Kohn i Mayer pensen de forma abstracta perquè l’esperit del poble jueu s’en-carna en ells, i l’esperit del poble jueu és la predisposició per al raonament abstracte perquè els senyors Kohn i Mayer pen-sen de forma abstracta: d’aquesta manera l’explicació basada en l’esperit popular esdevé una tautologia, un judici analític: volem explicar quelcom que es troba contingut en allò que presumptament ha de servir per explicar-ho, la presumpta causa no és altra cosa que una abstracció extreta dels efectes que intentem explicar.

L’esperit popular no pot explicar la comunitat de caràcter perquè ell mateix no és res més que el caràcter nacional trans-format en un fantasma, en una entitat metafísica. En canvi, com ja sabem, el caràcter nacional en si mateix no és cap ex-plicació de la forma d’actuar d’un individu qualsevol, sinó no-més el reconeixement de l’homogeneïtat relativa de les formes d’actuar dels membres d’una nació en una època determinada. No és cap explicació, sinó que cal explicar-lo. Proporcionar l’explicació de la comunitat nacional del caràcter és la tasca que es planteja la ciència.

148

El concepte de nació

Ara podem dedicar-nos a extreure les conclusions generals a partir de les dades empíriques que hem acumulat per tal d’es-tablir el concepte de nació que busquem. A l’inici del nostre estudi hem començat copsant la nació en tant que comunitat relativa de caràcter. Ara podem definir amb més detall l’essèn-cia d’aquesta comunitat de caràcter.

En començar aquest treball hem designat provisionalment el caràcter nacional com el conjunt de les característiques físi-ques i intel·lectuals específiques que uneixen entre si els mem-bres d’un poble i els diferencien de les altres nacions. Ara bé, aquestes característiques diverses no posseeixen pas un valor equivalent totes elles.

És ben cert que també la diversa fermesa de voluntat forma part del caràcter nacional. La voluntat es manifesta en cada procés epistemològic com l’atenció que entre la massa de les aparences experimentades tan sols n’escull unes determina-des, tan sols percep aquestes. Si un alemany i un anglès fan el mateix viatge, en tornar a casa hauran obtingut uns guanys molt diversos; si un erudit alemany i un d’anglès es proposen estudiar el mateix objecte, els mètodes i els resultats de la re-cerca d’un i altre seran molt divergents. Però la voluntat encara es manifesta de forma molt més immediata en cada decisió: el fet que un alemany i un anglès actuïn de forma diversa en la mateixa situació, que gestionin la mateixa tasca de manera diversa, que escullin diversions diferents per al lleure, que en cas de ser igualment benestants prefereixin formes de vida diverses i satisfacin necessitats d’altra mena, tot plegat consti-tueix l’essència del caràcter nacional.

És ben cert que les diverses nacions posseeixen també ide-aris diversos: diferents conceptes de justícia i injustícia, de

149

moralitat i immoralitat, de decència i indecència, de bellesa i lletgesa, diferent religió i diferent ciència. Però aquestes diver-sitats del saber no estan simplement associades a les diversitats de la voluntat, sinó que són elles les que les determinen i ens les expliquen. Com que cada anglès ha estat educat de forma diferent, ha après altres coses, està sotmès a altres influències culturals, un mateix estímul provoca en ell emocions diferents de les que causa en un alemany. Així doncs, la possessió de nocions diferents no es troba senzillament associada a la di-versitat de la direcció volitiva, sinó en relació de causa i efecte.

Ara bé, el mateix es pot aplicar a les característiques físi-ques. La diferent constitució del crani pot resultar interessant a l’antropòleg; en canvi, a l’historiador, el teòric social, el polític, li resultarà indiferent mentre no pugui suposar que una tipolo-gia corporal diferent també està acompanyada de característi-ques psíquiques diverses. L’experiència ens mostra que la diver-sitat de la constitució física està immediatament acompanyada d’una diversitat de decisió en iguals circumstàncies, o bé d’una diversitat de la capacitat i de la forma de coneixement, que al seu torn generen una diversitat de la decisió i de la voluntat. Fins i tot a un antisemita tant li faria el nas jueu si no estigués convençut que determinades característiques psíquiques sem-pre estan unides amb el tipus físic jueu. Tan sols el fet que la diversitat de les característiques antropològiques està acom-panyada d’una diversitat de característiques psíquiques, i en conseqüència, en forma mediata o immediata, de la diversitat de la direcció volitiva –malgrat que no estiguem en condicions de trobar la relació causal entre constitució corporal i direcció volitiva– fa que ens interessin les característiques físiques de qualsevol tipus antropològic. Per tant, tampoc el conjunt de les característiques físiques no està simplement associat a la diversitat de la direcció volitiva, sinó que s’hi troba en una

150

relació funcional al darrere de la qual probablement es troba una relació de tipus causal.

D’aquesta manera assolim un concepte més restrictiu del caràcter nacional. Així doncs, no significa per a nosaltres el conjunt de totes les característiques físiques i intel·lectuals es-pecífiques de la nació, sinó tan sols la diversitat de les direcci-ons volitives, el fet que el mateix estímul desencadeni diferents emocions, la mateixa situació exterior provoqui diferents de-cisions. Ara bé, aquesta diversitat de la direcció volitiva està determinada de forma causal per la diversitat de les nocions adquirides per una nació o bé per la singularitat física adqui-rida per una nació en el curs de la seva lluita per l’existència.17

Ens hem preguntat de quina manera sorgeix una qualitat de caràcter d’aquesta mena, i hem respost que l’actuació de les mateixes causes ha generat la igualtat del caràcter. D’aquesta manera hem establert la nació com una comunitat de destí.

Ara ens cal, doncs, definir més detalladament la comunitat de destí. Car la noció de comunitat no significa una simple homogeneïtat. Així per exemple, durant el segle xix Alemanya va viure el desenvolupament del capitalisme, com també ho va fer Anglaterra. En tots dos països les forces que van actuar per

17 El comte Harry Kessler pretén definir de forma encara més restrictiva el concepte de caràcter nacional. També ell distingeix entre la capacitat d’adoptar actituds diferents envers els mateixos fenòmens externs i la possessió de nocions di-ferenciades. Però tan sols identifica com la característica que diferencia les nacions el divers grau de rapidesa amb què reaccionen a qualsevol estímul extern; per a ell, el caràcter nacional esdevé un “tempo de l’ànima” peculiar (Die Zukunft, 7 d’abril de 1906). Ara bé, certament la diversa gradació de la mobilitat volitiva constitueix una de les característiques que reunim sota el concepte de les direccions volitives i que ens proposem copsar com a caràcter nacional en sentit estricte; la ràpida mobilitat del francès, la lentitud de l’holandès són prou conegudes. Però, naturalment, no es tracta només de la rapidesa amb què un estímul exterior ens causa una emoció, sinó també de quina direcció pren aquesta emoció i quina força desenvolupa. Així doncs, Kessler delimita el concepte del caràcter nacional d’una forma excessivament restrictiva.

151

aquesta banda i que van influir en gran mesura en el caràcter de les persones van ser les mateixes. Però això no ha convertit pas els alemanys en anglesos. Ja que una comunitat de destí no vol dir estar sotmès al mateix destí, sinó experimentar con-juntament el mateix destí en relació constant, en reciprocitat permanent. Tant anglesos com alemanys van experimentar el desenvolupament capitalista; però en èpoques diferents, en di-ferents indrets, tot mantenint una relació mútua escadussera. Així doncs, pot ser que les mateixes forces els hagin fet més semblants entre si del que eren abans, però mai no els arribari-en a convertir en un sol poble. No és l’homogeneïtat del destí, sinó l’experiència i la vivència conjunta del destí, la comuni-tat de destí, la que genera la nació. Segons Kant, comunitat significa “interacció recíproca completa”. (Tercera analogia de l’experiència: principi de la comunitat). Tan sols el destí experimentat en interacció recíproca completa i en constant interrelació engendra la nació.

El fet que la nació no sigui el producte de la simple homo-geneïtat del destí, sinó que només es generi i conservi en la comunitat de destí, en la reciprocitat constant dels companys de destí, la distingeix de totes les altres comunitats de caràc-ter. La classe constitueix un exemple d’aquestes comunitats de caràcter. Els proletaris de tots els països comparteixen els mateixos trets caracterials. Malgrat la diversitat, la mateixa situació de classe ha imprès els mateixos trets al caràcter de l’obrer alemany i l’anglès, del francès i el rus, de l’americà i l’australià: la mateixa disposició per lluitar, les mateixes con-viccions revolucionàries, la mateixa moral de classe, la mateixa voluntat política. Però en aquest cas no és la comunitat de destí la creadora de la comunitat de caràcter, sinó l’homogeneïtat del destí qui l’ha generat. Ja que, malgrat que existeixin relacions de comunicació entre obrers alemanys i anglesos, són molt

152

menys estretes que les que lliguen l’obrer anglès amb el bur-gès anglès, pel fet que viuen a la mateixa ciutat, llegeixen els mateixos cartells enganxats a les parets i els mateixos diaris, s’interessen pels mateixos esdeveniments polítics o esportius, fins i tot de vegades parlen l’un amb l’altre o almenys ho fan amb les mateixes persones (els diferents mitjancers entre capitalistes i obrers). La llengua és l’instrument de relació. Si existissin més vincles entre obrers anglesos i alemanys dels que existeixen entre burgesos i obrers anglesos, serien els obrers alemanys i anglesos els que compartirien una llengua comuna, no pas els obrers anglesos i els burgesos anglesos. Per tant, el fet que entre els membres d’una nació existeixi una comunitat de relació i de comunicació [Verkehrsgemeinschaft], una re-ciprocitat constant en el tracte mediat i immediat entre uns i altres, és el que diferencia la nació de la comunitat de caràcter constituïda per la classe. Tal vegada es pot dir que les influèn-cies exercides per la forma de vida, pel destí, configuren de manera més homogènia els obrers de diverses nacions que no pas les diferents classes d’una mateixa nació, i que per tant també els obrers de diversos països s’assemblen més entre si que no pas els burgesos i els obrers del mateix país. Però així i tot la comunitat de caràcter de la nació es diferencia de la formada per la classe pel fet que la primera sorgeix de la comunitat de destí, i la segona únicament de l’homogeneïtat de destí.

Així doncs, la nació es pot definir com la comunitat de caràcter sorgida no pas de l’homogeneïtat de destí, sinó de la comunitat de destí. Aquest és també el significat que té la llengua per a la nació. Amb les persones amb qui em trobo en relació més estreta és amb qui em creo una llengua comparti-da, comuna; i les persones amb qui comparteixo una llengua comuna són aquelles amb qui més estretament em relaciono.

153

Hem detectat dos mitjans a través dels quals les causes eficients, les condicions de la lluita humana per l’existència, uneixen les persones en una comunitat nacional de destí.

Un d’aquests mitjans és l’herència natural. Les condicions de vida dels ancestres determinen qualitativament el plasma germinal que uneix les generacions entre si. Per la via de la selecció natural es decideix quines qualitats s’hereten i qui-nes són rebutjades. En conseqüència, les condicions de vida dels avantpassats determinen les qualitats hereditàries dels seus descendents. Per tant, aquí la nació és una comunitat de procedència. El que la manté unida és el fet de compartir una mateixa sang, com en diu el poble, compartir un mateix plasma germinal, com en diu la ciència. Però els membres d’un mateix poble units entre si per una procedència compartida tan sols segueixen constituint una nació mentre conserven la comunitat de relació, mentre comparteixen la mateixa sang a través d’unions matrimonials recíproques. Quan deixen de produir-se relacions de parella entre membres del mateix po-ble, sorgeix immediatament la tendència a l’aparició de noves comunitats de caràcter diferents entre si a partir d’un poble que fins llavors era homogeni. El manteniment de la nació com a comunitat natural no tan sols té com a requisit l’existència d’una mateixa sang deguda a una mateixa procedència, sinó també la seva conservació gràcies a la recombinació constant entre els portadors d’aquesta sang.

Però el caràcter de l’individu mai no és únicament el con-junt de les qualitats heretades, sinó que sempre està determinat per la cultura que actua sobre ell i li ha estat transmesa: per l’educació de què gaudeix, el dret al qual es troba sotmès, els costums que modelen la seva vida, les nocions de Déu i del món, d’allò moral i immoral, bell i lleig que li són transmeses, per la religió, la filosofia, la ciència, l’art, la política que exer-

154

ceixen influència en ell; però sobretot per allò que determina tots aquests fenòmens, la manera com lluita per l’existència entremig dels seus connacionals, com es guanya la vida. Arri-bem així al segon gran mitjà pel qual la lluita per l’existència determina l’individu: la transmissió de boca en boca dels béns culturals. La nació mai no és tan sols comunitat natural, sinó que sempre és també comunitat cultural. També aquí és en primer lloc la sort de les generacions anteriors qui condiciona l’individu. L’infant es troba sotmès a les influències exercides per la societat en la vida econòmica, el dret i la cultura espiri-tual on ha nascut. Però també aquí és tan sols la comunitat de relació continuada la responsable de la comunitat de caràcter. El gran instrument d’aquesta relació és la llengua. És l’eina de l’educació, l’eina de tota relació econòmica i intel·lectual. El límit de la capacitat de comprensió mútua defineix l’àmbit d’influència de la cultura. Aquesta comunitat de relació tan sols serà estreta fins allà on arribi la comunitat de llengua. La comunitat de relació i la llengua es condicionen entre si de forma recíproca: la llengua és la condició de tota relació estreta, i precisament per això la necessitat de relacionar-se genera llengües compartides, tal com d’altra banda en tren-car-se la comunitat de relació la llengua es va diversificant progressivament. És cert que també puc aprendre una llengua estrangera, però això no em converteix pas en membre del poble estranger, perquè la llengua estrangera no em sotmet mai a la seva influència cultural de la mateixa manera que ho fa la llengua materna. La cultura transmesa per la llengua materna ha influït en la meva infantesa, en els anys caracte-ritzats per la major capacitat d’absorció, ha estat la primera de configurar el meu caràcter; totes les impressions posteriors que rebi seran adaptades a la individualitat preexistent, patiran una modificació en el procés mateix de recepció. D’altra ban-

155

da, rares vegades s’aconsegueix adquirir la llengua estrangera amb la mateixa profunditat i perfecció de la llengua materna, de manera que per regla general se’n perden els efectes més íntims i refinats: una obra d’art anglesa o francesa difícilment actua sobre un alemany culte amb la mateixa intensitat que una d’alemanya. No és imaginable que una nació pugui sos-tenir-se de forma permanent com a comunitat cultural sense la comunitat de llengua, el principal instrument de la relació humana. En canvi, la comunitat de llengua no constitueix pas cap garantia d’unitat nacional: una cultura diferent exerceix la seva influència sobre danesos i noruecs malgrat la comunitat de llengua; els croates catòlics o els serbis ortodoxos estan sot-mesos a diferents influències culturals malgrat la comunitat lin-güística. Però, a mesura que vagi minvant l’acció culturalment diferenciadora de la religió, serbis i croates aniran esdevenint una nació gràcies a la comunitat de relació facilitada per la igualtat lingüística, per les influències culturals homogènies a les quals estan sotmesos. D’aquí es deriva la importància na-cional de la victòria de la llengua unitària sobre els dialectes. La necessitat d’una relació més estreta ha generat la llengua unitària, i ara l’existència de la llengua unitària sotmet tots els qui la dominen a una influència cultural homogènia. La influència recíproca els uneix en una comunitat de cultura. La relació entre diferenciació cultural i comunitat lingüística es manifesta clarament en l’exemple dels holandesos: procedents de tres branques de tribus alemanyes, ja no formen part del poble alemany; els avatars de l’economia política neerlande-sa, completament diferenciats del destí de l’alemanya, hi van generar una cultura del tot diversa de l’alemanya; separats dels alemanys econòmicament i culturalment, van trencar la comunitat de relació amb les tribus alemanyes. El vincle que els unia entre si era massa estret, i el que els lligava amb les

156

altres tribus alemanyes era massa balder; així és com es van crear la seva pròpia llengua com a instrument de cultura i van deixar de participar del procés d’unificació cultural de la nació alemanya mitjançant la llengua unitària alemanya.

La comunitat natural i la comunitat cultural poden ser coincidents. Els avatars soferts pels avantpassats poden es-devenir el caràcter dels néts, d’una banda per herència de les qualitats dels avantpassats, d’altra banda per la transmissió de la cultura que desenvoluparen. Però no cal que comunitat natural i cultural coincideixin: els descendents naturals i els descendents culturals no són sempre els mateixos. Ja que tan sols les persones amb una ascendència comuna es troben uni-des en una comunitat natural, mentre que la comunitat cultural reuneix tots els qui estan sotmesos a una influència cultural compartida mitjançant una interrelació recíproca constant. Com més forta sigui aquesta influència i més intensament rebi cada individu tota la riquesa de la cultura d’un poble i n’ad-quireixi la singularitat, més fàcilment podrà esdevenir membre de la nació, participar del caràcter nacional, malgrat que no formi part d’aquesta cultura en tant que comunitat natural. D’aquesta manera fins i tot és possible escollir pertànyer a una nació diferent d’aquella on hem nascut. Chamisso diu de si mateix: “A través de la llengua, l’art, la ciència i la religió em vaig convertir en alemany”.

¿De debò que la humanitat està tan dividida en nacions que cada individu ha de pertànyer només a una, i ningú no pot formar part de diverses alhora? La simple vinculació na-tural de l’ésser humà a dues nacions per la seva ascendència no canvia res de la diferenciació estricta en nacions. En terres frontereres on es troben dues nacions, les persones es barregen reiteradament, de manera que la sang de totes dues nacions corre per les venes de cadascú en una proporció diversa. Tot i

157

així, no sol donar-se cap fusió entre les nacions. Precisament el que les distingeix clarament és la diferència entre les comu-nitats culturals. Les lluites nacionals que tenen lloc a Àustria ens en donen un exemple. Qui vegi una lluita de races en la competència entre alemanys i txecs no fa sinó demostrar la seva ignorància de la història. Tal vegada els pagesos alemanys i txecs hagin conservat fins a un cert punt la puresa de sang, però les capes socials que porten a terme el combat nacional i en són objecte –intel·lectuals, petitburgesos, obrers– porten segles barrejant totes dues sangs mitjançant matrimonis mixtos fins a tal punt que no es pot parlar d’una nació alemanya ni d’una txeca en tant que comunitat natural. Tot i així, les na-cions no s’han unificat pas. La diversitat de cultura transmesa per la llengua en preserva la continuïtat en forma de nacions autònomes, clarament diferenciades entre si. Ben diferent és el cas d’un individu que també participi de la cultura de dues o més nacions en un grau equivalent o gairebé equivalent. Aquests individus són presents en un nombre considerable en regions frontereres i altres on conviuen diverses nacions. Ja de petits parlen la llengua de dues nacions, estan sotmesos gairebé per igual a la influència del destí i l’especificitat cultural de dues nacions, i en conseqüència pel que fa al caràcter esdevenen membres d’ambdues nacions, o si es vol dir així, individus que no pertanyen de ple a cap nació. Ja que l’individu sotmès a la influència de dues o més nacions, amb un caràcter mar-cat a parts iguals per diverses cultures nacionals, no combina senzillament els trets característics de dues nacions, sinó que posseeix un caràcter de tipus totalment nou, tal com una com-binació química presenta característiques diferents respecte dels elements que la componen. Aquest és també el motiu més pregon del fet que l’individu que descendeix culturalment de diverses nacions sovint sigui poc popular, objecte de suspicà-

158

cia, fins i tot menyspreat com a traïdor o desertor en èpoques de lluites nacionals. La barreja d’elements culturals genera un caràcter nou que presenta el mestís cultural d’ambdues nacions com un foraster, tan llunyà del poble com si fos membre d’una altra nació. Ara bé, malgrat que el rebuig envers els mestissos culturals resulti comprensible, no ens podem deixar enganyar per aquesta reacció. Ben sovint els personatges més grans són fruit de la combinació cultural entre dues o més nacions. Els nostres científics, els nostres grans artistes, combinen en molts casos la influència gairebé equivalent de diversos àmbits cultu-rals. En una personalitat com Karl Marx va quedar fixada en forma de caràcter individual la història de quatre nacions –la jueva, l’alemanya, la francesa i l’anglesa–, i precisament per això la seva obra personal va poder ser assumida per la histò-ria de totes les grans nacions dels nostres temps; cap història d’una nació culta durant els darrers decennis es pot compren-dre sense la seva obra.

Ara bé, l’efecte causat per diverses cultures nacionals sobre les persones no es dóna tan sols com a fenomen individual, sinó també massiu. En aquest sentit, no hi ha cap dubte que la cultura alemanya ha exercit una influència cabdal sobre la nació txeca. Certament, no és del tot errat afirmar que els txecs són alemanys que parlen txec, cosa que naturalment, des del punt de vista de la valoració nacional, en boca d’un alemany no constitueix pas cap crítica, sinó el més gran elogi. Tot i així, l’assumpció massiva d’elements culturals aliens per part d’una nació sencera mai no comporta una equiparació total dels caràcters nacionals, sinó com a màxim una reducció de les diferències. Ja que els elements aliens no actuen mai sobre els individus amb tanta energia com ho fa la cultura nacional ori-ginària: mai no són assumits sense modificar, sinó que durant el procés mateix d’adopció experimenten una transformació,

159

una adaptació a la cultura nacional preexistent. Es tracta del fenomen de l’apercepció nacional que ja coneixem.

El fet que la mateixa causa eficient, les condicions de la llui-ta humana per l’existència, uneixi els éssers humans en forma de nació a través de dos mitjans diferents –d’una banda l’he-rència de les qualitats motivades per aquesta lluita i transmeses als descendents físics, i d’altra banda la transmissió dels béns humans culturals entre les persones unides per comunitats de llengua i de relació– dota els fenòmens nacionals de la diver-sitat confusionària que fa tan difícil reconèixer la unicitat de les causes eficients. Tenim nacions en les quals la comunitat natural i la cultural coincideixen, que alhora transmeten als seus descendents la cultura sorgida a partir de la història; te-nim mestissos naturals que pertanyen a un sol àmbit cultural; així mateix, persones d’ascendència nacional única el caràcter de les quals és format per dues o més cultures; i finalment, nacions que no provenen de cap comunitat d’ascendència i només estan fortament fusionades per la comunitat cultural. En canvi, les persones d’una mateixa procedència que no estan unides per una comunitat de cultura no formen cap nació. No pot existir cap nació si no es dóna una influència recíproca dels seus membres, que tan sols és possible a través de l’instrument de la llengua comuna, de la transmissió dels mateixos béns culturals. La simple comunitat natural sense comunitat cultural pot despertar l’interès dels antropòlegs en tant que raça, però no configura pas cap nació. Les condicions que imposa la lluita humana per l’existència també poden generar la nació pel mitjà de la comunitat natural, però sempre requereixen el mitjà de la comunitat cultural.

La nostra recerca ens ha palesat que l’acció de la cultura compartida creadora de la nació s’exerceix de forma molt di-versa sota diferents constitucions socials. Fins ara són essen-

160

cialment tres els tipus de comunitat cultural nacional que hem destriat.

El primer tipus, representat en el nostre panorama històric pels germànics de l’època del comunisme de clan, ens mostra una nació tots els membres de la qual estan units tant per la comunitat de sang com per la cultura compartida, heretada dels avantpassats. Hem esmentat reiteradament que aquesta unitat nacional es disgrega amb el pas al sedentarisme. Les qualitats heretades es van diferenciant a mesura que minven els matrimonis recíprocs entre les tribus separades per la localitat i sotmeses a diferents condicions de lluita per l’existència; alho-ra, el patrimoni cultural compartit continua desenvolupant-se de forma diversa en mans de cada tribu. Així doncs, la nació porta dintre seu el germen de la dispersió.

El segon tipus és el representat per la nació formada per una societat basada en un ampli ventall de classes socials. Les masses populars continuen sotmeses al procés de diferenciació que ja coneixem: sense interrelació sexual es van diferenciant cada cop més a nivell físic; en no mantenir tractes recíprocs, la llengua que en un principi era compartida evoluciona cre-ant dialectes; sotmeses a diferents condicions de la lluita per l’existència, desenvolupen una cultura diversificada, que al seu torn genera una diversificació del caràcter. D’aquesta manera, les masses populars van perdent la unitat nacional a mesu-ra que la comunitat originària de les qualitats heretades va desapareixent al llarg dels segles, a mesura que la cultura in-icialment compartida va quedant encoberta i subvertida pels elements culturals diferenciats que han sorgit posteriorment. Allò que encara manté unida la nació ja no és la unitat de sang i de cultura de les masses, sinó la unitat cultural de les classes dominants, que s’hi situen al damunt i viuen del treball aliè. Aquestes classes i el seu seguici es mantenen unides per la in-

161

terrelació sexual i per intercanvis culturals de tota mena. Així és com els cavallers de l’edat mitjana o els erudits de l’edat moderna configuren la nació. En canvi, les grans masses que la sostenen amb el treball de les seves mans –pagesos, menestrals, obrers– no són altra cosa que els vassalls [Hintersassen]18 de la nació.

Finalment, el tercer tipus el representa la societat socialista del futur, que tornarà a reunir tots els membres del poble en una unitat nacional autònoma. Ara bé, allò que unifica la nació ja no és l’ascendència comuna, sinó la comunitat experimen-tada en l’educació, en el treball, en el gaudi de la cultura. Per tant, aquesta nació ja no es troba amenaçada pel perill de la dispersió, sinó que la comunitat d’educació, la participació en el gaudi de la cultura i les relacions íntimes experimentades en les entitats públiques i en el treball social aporten la garantia segura de la unitat nacional.

Així doncs, la nació ja no constitueix per a nosaltres un ob-jecte immòbil, sinó un procés evolutiu l’essència del qual està determinada per les condicions en les quals les persones es ve-uen obligades a lluitar per tal de guanyar-se la vida i conservar l’espècie. I com que la nació no sorgeix encara en una situació en la qual els humans es limitin a aplegar aliments en comptes de generar-los, a obtenir aliment mitjançant la simple apropi-ació i ocupació de béns sense amo, sinó un cop han assolit el nivell en el qual l’ésser humà obté de la natura els béns que li calen per mitjà del treball, aleshores el naixement de la nació, la personalitat específica de cada nació es troba condicionada per la manera de treballar de les persones, pels mitjans que fan servir, per les forces productives que dominen, per les relaci-

18 [Nota de l’editor: El terme Hintersassen fa referència a membres de la població rural que no disposaven de cap propietat.]

162

ons que estableixen entre si al llarg del procés de producció. Copsar el sorgiment de la nació, de cadascuna d’elles, com un fragment del combat de la humanitat amb la natura: aquesta és la gran problemàtica que estem en condicions de resoldre gràcies al mètode històric de Karl Marx.

Per al materialisme nacional, la nació és una entitat de subs-tància material singular que posseeix la misteriosa capacitat d’engendrar en el seu si la comunitat nacional de caràcter. És per això que concep la història de la humanitat com una història de les lluites i les combinacions que s’han esdevingut entre les substàncies racials i hereditàries estables i invariables. Si bé aquest plantejament acientífic ha experimentat un curiós renaixement al llarg dels darrers anys, especialment sota la in-fluència de Gobineau,19 cal dir que el darwinisme li ha plantat cara de forma efectiva. Fins i tot entre aquells que donen una gran importància als caràcters racials hereditaris s’ha anat fent lloc l’opinió que “no n’hi ha prou de constatar simplement una diversitat entre les races, també cal intentar explicar-la”.20 Ara bé, si aquesta idea s’aplica de forma seriosa, la raça no serà sinó un dels mitjans a través dels quals les condicions de la lluita per l’existència desenvolupen els seus efectes a través de les forces productives que utilitzen els humans en la lluita amb la natura, i que configuren la comunitat nacional de caràcter.

L’espiritualisme nacional ha convertit la nació en un enig-màtic esperit popular, la història de la nació en el desenvo-lupament autònom d’aquest esperit, la història universal en un combat dels esperits populars condemnats per les seves singularitats a l’amistat o l’enemistat mútues. Però si bé per

19 [N. d. T.: Joseph-Arthur Gobineau (1816-1882), diplomàtic i filòsof francès que va esdevenir referent de les teories racistes.]

20 Schallmayer, Vererbung und Auslese im Lebenslaufe der Völker. Jena 1903, p. 174.

163

exemple encara Lamprecht situa el desenvolupament de la consciència nacional en el centre de la seva història de la na-ció i creu poder trobar una llei general del desenvolupament de l’esperit popular, de fet ja explica les modificacions de la consciència nacional, els progressos de l’ànima popular des de l’època del simbolisme fins a la de la sensibilitat, a partir de les transformacions econòmiques del poble. L’evolució de l’ànima del poble ja no li sembla la força motriu del desenvolupament, sinó el resultat de la forma de treball del poble. Si tot i així no creu suficient entendre el sorgiment de la nació a partir de l’evolució de les forces productives humanes, de les modi-ficacions de les relacions de producció segons determinades lleis, si a més a més pretén supeditar el desenvolupament de la consciència nacional i de l’ànima popular a lleis genèriques que ja no permeten explicar ni un sol fet històric, sinó tan sols descriure els aspectes generals del desenvolupament, aleshores ja no es tracta de lleis, sinó, com afirma Simmel, de “prepa-ratius per a les lleis”, de “resums provisionals dels fenòmens típics de la història, orientacions inicials a partir de la massa dels fets aïllats”.21

Gràcies d’una banda a l’aportació del darwinisme, que va superar el materialisme nacional, d’altra banda a la investi-gació històrica, que ha substituït l’explicació del desenvolu-pament històric a partir de l’esperit místic popular per la re-velació dels processos econòmics que determinen l’evolució de la nació, la concepció materialista de la història està en condicions de copsar la nació com el producte mai no acabat d’un procés que avança de forma permanent i que en darrer terme té com a força motriu les condicions de la lluita de l’ho-

21 Simmel, Die Probleme der Geschichtsphilosophie. Leipzig 1905, p. 84 i s. [N. d. T.: Georg Simmel (1858-1918), filòsof i sociòleg alemany, especialitzat en filosofia de la cultura.]

164

me amb la natura, les transformacions de les forces productives humanes, les variacions de les relacions humanes de treball. Aquesta perspectiva converteix la nació en allò que hi ha d’his-tòric dintre nostre. El darwinisme ens ha ensenyat a interpretar els signes impresos en el nostre cos vivent per la història de la vida orgànica: podem llegir en les xafarderies atractives de Bölsche22 de quina manera els nostres propis òrgans narren la història dels nostres ancestres encara no humans. Ara estem aprenent a interpretar de forma similar el caràcter nacional. En la singularitat personal que cada individu comparteix amb els altres individus del seu poble, i que l’uneix amb ells en una comunitat, es troba reflectida la història dels seus avantpassats (físics i culturals), el seu caràcter és història solidificada. El fet que la singularitat personal de cadascun de nosaltres s’hagi anat creant en la lluita de comunitats pretèrites per l’existència ens converteix en una comunitat nacional de caràcter.

Ara bé, si concebem el caràcter nacional com un fragment d’història coagulada, també entendrem com és que la ciència històrica està en condicions de rebatre l’opinió dels qui veuen en el caràcter nacional quelcom invariable i constant. La his-tòria d’una nació no esdevé completa en cap moment. El destí sempre canviant sotmet a canvis permanents el seu caràcter, que no és sinó el resultat del destí previ. Allò que uneix els connacionals d’una mateixa època és la comunitat de caràc-ter; allò que uneix els connacionals d’èpoques diverses no és l’homogeneïtat del caràcter, sinó el fet que se succeeixen els uns als altres, que s’influeixen, que els destins dels anteriors deter-minen el caràcter dels posteriors, i no pas que les generacions antigues tinguin el mateix caràcter que les posteriors. Aquesta

22 [N. d. T.: Wilhelm Bölsche (1861-1939), escriptor alemany conegut com a divul-gador científic.]

165

relació es reflecteix també en la història de la llengua.23 Els contemporanis units en la comunitat de relació formen una comunitat de llengua, però no pas les generacions següents. La singularitat dels descendents està determinada pels avatars dels ancestres, però ells no són pas el reflex dels avantpassats.

En derivar la comunitat de caràcter a partir de la comuni-tat de destí finalment ens esdevé plenament comprensible la importància de la comunitat de caràcter. En la nostra recerca hem partit de l’aparença empírica immediata, de l’homoge-neïtat del caràcter dels membres d’un poble, és a dir, del fet que l’alemany mitjà és diferent de l’anglès mitjà i semblant a qualsevol altre alemany mitjà. Però aquest és un postulat de validesa tan sols relativa: ¿Que potser cadascun de nosaltres no coneix alemanys que no posseeixen res del que passa per ser el caràcter nacional alemany? En canvi, si hem ascendit des de l’homogeneïtat empírica vers la comunitat de destí que genera la comunitat de caràcter, assolim un concepte diferent i més profund de la comunitat de caràcter, oposat a la simple homogeneïtat del caràcter.

El caràcter individual és una resultant de diverses forces. Entre aquestes forces trobem la influència de la comunitat nacional de destí que actua sobre cada individu, però també una sèrie d’altres forces diferents que configuren el caràcter. Tan sols si la pressió exercida per aquestes altres forces no és excessivament gran, la influència de la comunitat nacional de destí podrà generar caràcters individuals similars; en canvi, si

23 Fichte afirma,encertadament: “No hi fa res que al cap d’alguns segles els des-cendents ja no comprenguin la llengua dels seus avantpassats, per haver-se perdut les transicions; tot i així existeix ja de bon principi una transició constant, sense salts, sempre imperceptible en el present i tan sols percebuda en forma de salt en afegir-s’hi noves transicions. Mai no s’ha donat un moment en el qual els contemporanis deixessin de comprendre’s els uns als altres.” (Reden an die deutsche Nation. Leipzig, Editorial Reclam, sense any, p. 53.)

166

actuen sobre el caràcter individual forces especialment intenses i essencialment diverses de les que actuen sobre el dels seus connacionals, sorgirà un caràcter individual que, tot i haver es-tat configurat igualment per la comunitat nacional de destí, ja no serà semblant als altres individus de la seva nació. Tot i així, també aquest individu és un membre de la comunitat nacional de caràcter, ja que, per més que es diferenciï dels seus connaci-onals, s’hi troba vinculat pel fet que una de les forces que l’han modelat és idèntica a una de les forces que han creat tots els altres individus de la mateixa nació; és un fill de la seva nació perquè hauria evolucionat de diferent manera si l’haguessin modelat les mateixes forces, però la sang i la tradició haguessin estat les d’una altra nació. Arribem així a un concepte diferent i més profund de la comunitat de caràcter: ara ja no significa que els individus de la mateixa nació s’assemblen, sinó que el caràcter de cada individu ha estat modelat per la mateixa força, per molt diverses que hagin estat les altres forces que hi hagin influït a més a més. Ara és quan queda justificat el concepte de comunitat de caràcter, encara que la simple experi-ència tan sols ens permeti reconèixer una similitud de caràcters relativa. Però mentre que aquesta similitud de caràcters tan sols es pot observar en la majoria dels membres d’una nació, la comunitat de caràcter, el fet que tots ells siguin producte d’una única força que actua de forma idèntica, és compartida per tots sense excepció. Aquesta força eficient, el fet històric que viu en el nostre interior, és el que tenim de nacional, allò que ens uneix en forma de nació.

Ara bé, si entenem l’aspecte nacional del nostre caràcter com el nostre component històric, estem en condicions de cop-sar més a fons la nació en tant que fenomen social, en tant que fenomen de l’ésser humà socialitzat. Per a l’individualis-ta persona és un àtom, i pensa que els àtoms tan sols estan

167

units externament per la normativa. En canvi, per a nosaltres la persona no és un àtom, sinó un producte de la societat; el mateix Robinson, que lluita tot sol per l’existència en la seva illa deserta, tan sols pot fer-ho perquè, com a hereu dels seus avantpassats, com a producte d’una educació, posseeix les capacitats desenvolupades per la societat o, en paraules de Marx, “les forces socials”.24 I tampoc la nació no se’ns presenta com una quantitat d’individus unificats per un factor exterior qualsevol, sinó que la nació existeix dins cada indi-vidu com una part de la seva singularitat individual, com la seva nacionalitat. El tret característic nacional tan sols apareix com a tret característic individual, però ha estat generat per la societat. És el producte de qualitats heretades i béns culturals tradicionals que els avantpassats de cada membre del poble van generar en reciprocitat constant amb altres membres de la societat, i constitueix en si mateix un producte social. I allò que uneix els individus pertanyents a una nació és el fet que tots ells són producte de les mateixes forces eficients, de la mateixa societat, el fet que en les seves qualitats heretades els han estat transmesos els resultats de la lluita per l’existència de persones que convivien, el fet que el seu caràcter individual va ser modelat per una mateixa cultura sorgida en la lluita de la mateixa comunitat humana per l’existència. I és per aquest motiu, i no pas gràcies a cap normativa externa, que la nació constitueix un fenomen social. La nació no és cap suma d’indi-vidus, sinó que cada individu és el producte de la nació; el fet que tots siguin producte de la mateixa societat ens converteix en una comunitat. Allò que reuneix els individus en una nació és el fet que les qualitats que tan sols apareixen com a carac-

24 Marx: “Einleitung zu einer Kritik der politischen Ökonomie”, Neue Zeit, XXI, núm. 1, p. 711.

168

terística de l’individu són un producte social, concretament el producte d’una única societat, present en tots els membres de la nació. Així doncs, la nació no existeix gràcies a una norma-tiva externa, sinó que –a nivell lògic, no pas històric– precedeix qualsevol normativa.25

És clar, però, que quan les persones que configuren una co-munitat desitgen entrar en relació mútua i cooperar, tenen ne-cessitat de la llengua. La llengua és el principal instrument per a la relació humana: a la Bíblia, els treballadors no van poder continuar construint la torre de Babel quan Déu va introduir la confusió en la seva llengua. Això no implica pas que tots els que parlin una llengua constitueixin una nació, però cap nació no pot existir sense una llengua compartida. Ara bé, la llengua no és altra cosa que una “convenció primitiva”,26 existeix grà-cies a una “regulació externa”, si assumim aquest concepte en el sentit ampli amb el qual Rudolf Stammler el va introduir a la ciència. Naturalment, no pas com si hagués sorgit gràcies a una normativa (θέσεi), com si hagués estat creada per un legislador savi o un contracte social, però al capdavall la seva validesa es basa tan sols en una reglamentació externa. Ja que el fet que associem un concepte amb una paraula determinada, la noció d’un objecte amb la representació d’una combinació fonètica concreta, es basa únicament en la convenció. Aquesta és la normativa més important que el nen aprèn de llavis de la mare. Cert que Stammler s’equivoca quan creu trobar en la regulació exterior la característica constitutiva dels fenòmens socials. La nació ens mostra clarament que el substrat de tot fe-

25 Vegeu Max Adler: Kausalität und Teleologie im Streit um die Wissenschaft, dins Marx-Studien, vol. I, p. 369 i s. [N. d. T.: Max Adler (1873-1937), jurista austríac dedicat a la filosofia social, va fer importants aportacions a l’austromarxisme.]

26 Stammler: Wirtschaft und Recht. Leipzig 1896, p. 103. [N. d. T.: Rudolf Stammler (1856-1938), filòsof alemany especialitzat en història del dret.]

169

nomen social és la comunitat, és a dir, el fet que la singularitat de l’individu és alhora la singularitat de tots els altres individus units en la comunitat, ja que el caràcter de cada individu s’ha format en reciprocitat constant amb tots els altres, de manera que el caràcter individual de cadascun és el producte de unes mateixes forces socials. Tanmateix, els individus units així en una comunitat no poden cooperar, formar una societat, man-tenir unida la comunitat, generar-ne una de nova, si no és per mitjà d’una regulació externa. La regulació externa és la forma de cooperació social dels individus units en la comunitat.27

La diversitat dels caràcters nacionals és un fet empíric que tan sols pot ser negat per l’actitud doctrinària que només veu el que vol veure i per tant ignora el que veu tothom. Tot i així, s’ha intentat reiteradament negar la diversitat del caràcter naci-onal, afirmant que les nacions només es diferencien per la seva llengua. Aquesta opinió és pròpia de molts teòrics que es basen en el dogma catòlic. Va ser assumida per la filosofia humanista de la il·lustració burgesa. Igualment va esdevenir patrimoni de molts socialistes que pretenien utilitzar-la com a fonament del cosmopolitisme proletari que, com veurem, constitueix el

27 Utilitzo els conceptes de comunitat [Gemeinschaft] i societat [Gesellschaft] en un sentit diferent del que els dóna [Ferdinand] Tönnies en la seva excel·lent obra Gemeinschaft und Gesellschaft (Leipzig 1897). Jo situo l’essència de la societat en la cooperació dels éssers humans sota una normativa externa; l’essència de la comunitat significa per a mi que l’individu, des del punt de vista del seu ésser espiritual i físic, és producte d’innumerables interaccions amb els altres individus units en una comunitat, i per tant el seu caràcter individual constitueix una manifestació del caràcter comunitari. Ara bé, la comunitat únicament pot sorgir a condició que existeixi una normativa externa (com a mínim la llengua, tal com ensenya Stammler), i per tant que existeixi societat; però d’altra banda la societat pressuposa l’existència de comunitat, com a mínim la comunitat de “consciència en si mateixa”, com ha demostrat Max Adler. Per últim, l’estat no és sinó una de les formes de la societat, tal com el dret basat en el poder extern no és sinó un dels tipus de normativa. Encara més restrictiu és el concepte d’estat modern, que va sorgir amb la producció de mercaderies i desapareixerà amb ella.

170

posicionament primer i més primitiu de la classe obrera davant les lluites nacionals del món burgès. Aquest presumpte reconei-xement de la futilitat de la nació perdura encara a Àustria en el llenguatge de la premsa socialdemòcrata, que s’estima més parlar de companys de llengua alemanya i txeca en comptes de companys alemanys i txecs. L’opinió que les diferències nacio-nals no són sinó diferències de llengua es basa en la concepció social de caire atomista individualista, en la qual la societat es presenta com la simple suma d’individus units externament, i per tant la nació és també la simple suma de persones unides externament, en concret per mitjà de la llengua. Qui professi aquesta creença està repetint l’error de Stammler, que creu trobar el tret constitutiu dels fenòmens socials en regulacions externes, en normatives i convencions legals. En canvi, per a nosaltres la societat no és una simple suma d’individus, sinó que cada individu és producte de la societat. Així mateix, tam-poc la nació no és per a nosaltres una suma d’individus relacio-nats entre si gràcies a una llengua comuna, sinó que l’individu mateix és un producte de la nació; el seu caràcter individual s’ha format en el tracte constant i recíproc amb altres indivi-dus, tal com ho ha fet el caràcter d’aquests darrers amb el seu. La relació ha determinat el caràcter d’aquests individus, tot unint-los en una comunitat de caràcter. La nació es manifesta en la nacionalitat de cada membre del poble, és a dir, en el fet que el caràcter de cada membre del poble està determinat pel destí de tots els membres del poble experimentat en la comu-nitat, en la interrelació recíproca constant. Ara bé, la llengua no és res més que un mitjà d’aquesta interrelació, encara que sigui sempre un mitjà imprescindible, tal com la regulació ex-terna constitueix la forma de cooperació dels individus units en una comunitat. Qui no vulgui creure el que veuen els seus ulls, que li mostren a diari la diversitat dels caràcters nacionals,

171

es trobarà obligat a creure la reflexió teòrica que li ensenyi a comprendre per deducció lògica que a partir de la diversitat dels destins experimentats en una comunitat de relació cons-tant cal que se’n derivin necessàriament comunitats de caràcter diferenciades.

Ara bé, la nostra comprensió de l’essència de la nació no tan sols ens impedeix d’ara endavant la negació individualista de la realitat del caràcter nacional, sinó també l’abús molt més perillós que es comet amb aquest concepte. Ja que el caràcter nacional no és altra cosa que la determinació de la direcció volitiva de cada membre del poble a través de la seva comunitat de destí amb tots els membres del poble. Un cop ha aparegut, el caràcter nacional es presenta com una potència històrica autònoma. La diversitat dels caràcters nacionals significa diversitat de les direccions volitives. Així doncs, en iguals condicions cada nació es comportarà de manera dife-rent de com ho faran altres nacions. A tall d’exemple, l’evolu-ció del capitalisme entre els anglesos, francesos i alemanys ha donat lloc a moviments molt semblants, però molt diferents en els seus aspectes concrets. Per tant, el caràcter nacional es manifesta com una potència històrica. Si bé la teoria el con-cep com a producte de la història, l’experiència quotidiana més aviat el veu determinar la història com a força creadora. Si bé la teoria ensenya a comprendre’l com la plasmació de les relacions entre els éssers humans, l’experiència immedi-ata més aviat el veu determinar i regular aquestes relacions. Aquest és el fetitxisme del caràcter nacional. La nostra teoria foragita aquesta fantasmagoria de manera radical. El fet que en aparença el caràcter nacional determini l’actuació i la vo-luntat de cada membre del poble ja no té res de misteriós, un cop ens adonem que cada membre del poble és un producte de la seva nació i que el caràcter nacional no és sinó aque-

172

lla direcció volitiva determinada que la comunitat de destí genera en cada membre del poble en forma de la seva sin-gularitat individual. I el caràcter nacional ja no apareix com a potència autònoma des del moment que el copsem com la cristal·lització de la història de la nació. Ara estem en condi-cions de comprendre que en la realitat històrica del caràcter nacional, aparentment independent, no s’amaga sinó el fet que la història dels ancestres, les condicions de la seva lluita per l’existència, les forces productives que dominaven, les re-lacions de producció que establien, continuen determinant el comportament dels descendents naturals i culturals. Si prèvia-ment hem copsat l’herència natural i la transmissió dels béns culturals com a simples mitjans a través dels quals el destí de generacions anteriors determina el caràcter dels descendents, ara també el caràcter nacional mateix se’ns presenta com un simple mitjà a través del qual la història dels avantpassats continua exercint influència sobre la vida dels descendents, sobre la manera de pensar, de sentir, de voler, d’actuar. Jus-tament pel fet de reconèixer la realitat del caràcter nacional l’hem privat de la seva presumpta autonomia i hem après a entendre’l com un simple mitjà d’actuació d’altres forces. Ara bé, d’aquesta manera el caràcter nacional perd també el caràcter aparentment substancial, és a dir, la suposada con-dició d’element durador i estable enmig de la fugacitat dels fenòmens. En no ser res més que una cristal·lització de la his-tòria, es va modificant a cada hora que passa, amb cada nou esdeveniment experimentat per la nació: es mostra canviant com el mateix esdevenir que reflecteix. Situat al bell mig dels esdeveniments mundials, no és ja un ésser permanent, sinó que consisteix en canvi i caducitat constants.

Per acabar, ens proposem donar suport addicionalment el nostre intent de definir l’essència de la nació tot confrontant-lo

173

amb les teories preexistents sobre l’ésser de la nació.28 Ja ens hem referit a les teories metafísiques de la nació –l’espiritualisme nacional i el materialisme nacional–; en un context posterior ens referirem a les teories psicològiques de la nació, que pretenen trobar-ne l’essència bé en la consciència de pertànyer-hi com a unitat, bé en la voluntat de pertànyer-hi conjuntament. Per tant, ja tan sols ens manca confrontar amb la nostra teoria de la nació els intents dels qui han enumerat una sèrie d’elements l’aparició dels quals donaria com a resultat la constitució de la nació. Els sociòlegs italians n’enumeren els següents:

1. Territori de residència compartit.2. Ascendència compartida.3. Llengua compartida.4. Costums i tradicions compartits.5. Vivències compartides, passat històric compartit.6. Lleis compartides i religió compartida.29

Ara esdevé manifest que aquesta teoria reuneix una sèrie de característiques que no es poden situar de cap manera en un mateix nivell, sinó que tan sols es poden entendre en una relació de dependència. Si deixem de banda el que suposada-ment és el primer element de la nació, el territori de residència compartit, es destaca entre els restants el cinquè: la història compartida. És aquest element el que determina i genera els altres. És la història compartida qui determina el contingut de l’ascendència compartida, ja que decideix quines qualitats es transmeten i quines no. La història compartida dóna lloc als costums i tradicions compartits, les lleis compartides i la religió compartida, és a dir, per fer servir els nostres termes, la comu-

28 Per a un recull de definicions diverses de la nació, vegeu Fr. J. Neumann: Volk und Nation, Leipzig 1888.

29 Neumann, loc. cit., p. 54.

174

nitat de transmissió cultural. Tant l’ascendència com la cultura compartides no són sinó els instruments que utilitza la història compartida per tal d’actuar tot construint el caràcter nacional. Però el tercer element, la llengua compartida, tampoc no es pot situar en la mateixa categoria dels altres, sinó que constitueix un mitjà de segon nivell. Ja que si la cultura compartida és un dels mitjans a través dels quals actua la història compartida en el procés de formació del caràcter nacional, per la seva banda la llengua compartida constitueix un mitjà d’actuació de la cultura compartida, l’instrument gràcies al qual es crea i manté la comunitat cultural: com a regulació exterior, com la forma de cooperació social dels individus que formen una comunitat i constantment la regeneren.30 D’aquesta manera plantegem un sistema en comptes d’una simple enumeració dels elements de la nació: la història compartida com la causa eficient, la cultura i l’ascendència compartides com els mitjans gràcies als quals actua, que en són el producte i alhora la pro-dueixen. I ara també comprenem la relació mútua d’aquests elements. Perquè ara es fa entenedor allò que havia causat tantes dificultats als teòrics de la nació: el fet que aquests elements poden mostrar-se en diverses combinacions o bé en pot mancar algun. Si l’ascendència i la cultura compartides són instruments del mateix factor eficient, esdevé palès que el concepte de nació no requereix que tots dos mitjans actuïn. És per aquest motiu que la nació es pot basar en una comuni-tat d’ascendència, sense que això sigui imprescindible, mentre

30 Certament, la llengua no és tan sols un mitjà de transmissió dels béns culturals, sinó un bé cultural en si mateixa. El francès no es distingeix de l’alemany tan sols perquè la seva llengua li transmet béns culturals diferents, sinó també perquè la llengua en si mateixa és un bé cultural que li ha estat transmès i que a través de la seva singularitat li determina la parla, el pensament i el caràcter. Si la retòrica francesa es diferencia de l’oratòria alemanya, una de les causes rau de ben segur en la diversitat entre totes dues llengües.

175

que la simple comunitat d’ascendència sempre constitueix tan sols una raça, però mai una nació. D’aquí es deriva també la relació dels diversos elements de la comunitat cultural entre si: ben cert que la legislació compartida és un mitjà important per a la formació de la comunitat de caràcter, però aquesta comunitat de caràcter també pot sorgir i existir sense aquesta legislació, sempre que l’efectivitat dels altres elements sigui prou forta per unir els individus en una comunitat cultural. La diversitat de confessió pot convertir en dues nacions dos pobles amb la mateixa llengua quan la diversitat de religió impedeix la comunitat cultural, mentre que la religió compartida pot ser el fonament d’una cultura compartida, com fins ara ha estat el cas dels serbis i els croates; en canvi, els alemanys van mantenir-se com un poble malgrat la divisió religiosa, perquè l’escissió confessional no va poder impedir el naixement i la continuïtat d’una comunitat cultural alemanya d’abast general. Així aconseguim també copsar la relació de la llengua amb els altres elements de la nació: sense comunitat de llengua no hi ha comunitat cultural, i per tant no hi ha nació.31 Però la co-munitat de llengua no és suficient per generar una nació en cas que la diversitat d’altres aspectes impedeixi que se’n derivi una comunitat cultural: per exemple la diversitat de religió, com s’esdevé entre serbis i croates, o la diversitat de l’ascendència, de les relacions socials i polítiques, com en el cas dels espanyols i els sud-americans que parlen espanyol.

Ara ja tan sols ens manca donar compte del primer element de la nació esmentat, el territori de residència compartit. Ens

31 Quan es parla d’una nació suïssa, es parteix, bé d’una confusió entre el poble de l’estat i la nació (si només es té en compte la pertinença a un estat), o bé de la concepció errònia que tota comunitat de caràcter ja constitueix una nació (si es pretén afirmar que existeix una comunitat de caràcter entre els suïssos alemanys, francesos, italians i retoromànics).

176

hem referit reiteradament al fet que la segregació territorial trenca la nació unitària. La nació en tant que comunitat na-tural és anihilada progressivament per la segregació nacional, ja que les condicions diverses de la lluita per l’existència van donant a les parts localment segregades de la nació característi-ques diferents que no són compensades per l’aportació de sang de les altres fraccions. Així mateix, la nació com a comunitat cultural també és anorreada mitjançant la segregació local pel fet que les parts de la nació localment separades que porten a terme de forma independent la seva lluita per l’existència també van diversificant la cultura inicialment unitària, que a falta d’interrelació mútua es disgrega en una sèrie de cultu-res diverses, cosa que esdevé ben palesa en la dissimilació de la llengua unitària en diverses, a causa del vincle relacional massa feble entre les parts localment distanciades de la na-ció inicialment única. Per tant, si la disgregació local trenca les nacions, certament la comunitat de residència constitueix una de les condicions de l’existència de la nació; però només en tant que sigui la premissa d’una comunitat de destí. Men-tre malgrat la separació local es pugui mantenir la comunitat cultural, i fins i tot la natural, la dispersió no ha de consti-tuir cap impediment per a la comunitat nacional de caràcter. L’alemany establert a Amèrica que es manté sota la influència de la cultura alemanya –encara que només sigui a través de llibres i diaris alemanys– i dóna als seus fills una educació ale-manya continua sent alemany malgrat la separació física. La comunitat territorial tan sols és una premissa de l’existència de la nació quan condiciona la comunitat de cultura. Ara bé, a l’època de la impremta, del correu i del telègraf, dels ferrocar-rils i dels vaixells de vapor, aquest fet revesteix molta menys importància que no tenia abans. Així doncs, si no s’interpreta la comunitat de residència com un element de la nació entre

177

d’altres, sinó com a condicionant de l’efectivitat dels altres elements, necessàriament es limitarà l’efecte de l’afirmació tan reiterada que la comunitat de residència és condició neces-sària de l’existència d’una nació. Creiem que aquest progrés epistemològic és un avenç considerable, ja que sobre la nostra concepció de la relació entre la nació i el territori que habita es fonamenta la nostra concepció de la relació entre la nació i la principal corporació territorial, l’estat. En conseqüència, ens caldrà retornar sobre aquesta qüestió per tal d’il·lustrar la nostra resposta amb exemples concrets. En aquest punt, però, tan sols ens interessava mostrar de quina manera la nostra te-oria de la nació aconsegueix comprendre com a forces eficients d’un sistema en la seva interdependència i cooperació mútua aquells factors que l’antiga teoria es limitava a enumerar com a elements de la nació.

Tanmateix, la nostra teoria encara s’ha d’enfrontar amb una tasca davant la qual també han fracassat els intents ante-riors d’establir l’essència de la nació. Es tracta de la delimitació del concepte de nació envers les comunitats locals menors i tribals que conviuen dins la nació. Certament, la comunitat de destí ha unit els alemanys en una comunitat de caràcter. Ara bé, ¿no es pot afirmar el mateix dels saxons o els bavaresos, dels tirolesos i els estiris, fins i tot dels habitants de cada vall dels Alps? ¿Que potser els avatars dels ancestres, les diferències de distribució de les poblacions i les terres, de la fertilitat del terreny i del clima no van formar comunitats de caràcter ben diferenciades entre els nadius de Zillertal i Passeier, dels de Vintschgau i els de Puster?32 ¿On es troba el límit entre les co-

32 [N. d. T.: Noms de valls del Tirol de parla alemanya: Passeier (Val Passiria), Vintschgau (Val Venosta) i Pustertal (Val Pusteria), que pertanyen actualmente a Itàlia.]

178

munitats de caràcter que es consideren nacions autònomes i les que veiem com a associacions de menor abast dins de la nació?

Ara ens cal fer memòria que ja havíem trobat abans aques-tes comunitats de caràcter d’abast reduït, com a productes de la disgregació de la nació basada en la comunitat d’ascendèn-cia. D’ençà que els descendents del poble germànic originari viuen localment separats, lligats al terròs per l’agricultura, sense tractes ni casaments entre ells, van esdevenint cada cop més diversos els uns dels altres. Ben cert que procedien d’una comunitat natural i cultural compartida, però estan en vies de formar comunitats naturals i culturals autònomes, estricta-ment diferenciades entre si. Cadascuna d’aquestes comunitats d’abast reduït sorgides d’una nació tendeix a formar una nació específica per si mateixa. La dificultat de delimitar el concepte d’aquestes comunitats de caràcter de menor abast envers la formada per la nació prové, doncs, del fet que constitueixen estadis evolutius de la formació d’una nació.

Com ja sabem, aquesta tendència a la disgregació nacional es veu contrarestada per una de contraposada que s’esforça per unificar la nació més estretament. Però aquesta tendència oposada tan sols actua en primer lloc entre les classes domi-nants. Uneix els cavallers medievals o els erudits del capitalis-me primerenc en una nació estricta, clarament segregada de totes les altres comunitats culturals, els porta a mantenir entre si un estret tracte econòmic, polític i social, genera una llengua unitària, els situa sota la influència d’una mateixa moral i una cultura espiritual. Aquest vincle estret de la comunitat cultural unifica d’entrada les classes dominants en una nació. Ningú no pot dubtar que algun erudit sigui alemany o holandès, es-lovè o croat: l’educació nacional, la llengua unitària nacional segrega estrictament fins i tot les nacions més emparentades. En canvi, no és possible establir sense caure en l’arbitrarietat

179

si els pagesos d’un poble qualsevol s’han de considerar encara baix alemanys (Niederdeutsch) o són ja neerlandesos, si encara se’ls pot considerar eslovens o bé són ja croats. Tan sols queda estrictament delimitat el cercle dels membres de la nació, no pas el dels vassalls de cada una.

El capitalisme modern també va delimitant lentament les classes baixes de les nacions entre si, ja que participen de l’edu-cació nacional, de la vida cultural de la seva nació, de la llen-gua nacional unitària. La tendència unificadora abasta també les masses treballadores. Tanmateix, serà la societat socialista qui li faciliti la victòria. Mitjançant la diversitat d’educació i moral nacional, establirà uns límits tan clars entre tots els po-bles com els que ara només es donen entre les persones cultes de les diverses nacions. Cert que també dins la nació socialista hi haurà comunitats de caràcter d’abast més reduït; però en el seu si no podrà haver-hi comunitats culturals autònomes, ja que fins i tot cada comunitat local es trobarà sota la influència cultural del conjunt de la nació, mantindrà relacions culturals i d’intercanvi de concepcions amb la nació sencera.

D’aquesta manera aconseguim per fi definir per complet el concepte de nació. La nació és el conjunt de les persones unides en una comunitat de caràcter generada per una comu-nitat de destí. Generada per una comunitat de destí: aquesta característica la diferencia de les comunitats internacionals de caràcter motivades per la professió, la classe, el poble de l’estat, que es fonamenten en l’homogeneïtat del destí, no pas en la comunitat d’aquest destí. El conjunt de membres de la comu-nitat de caràcter: aquest tret la diferencia de les comunitats de caràcter d’abast més reduït dins del marc de la nació, que mai no constitueixen una comunitat natural i cultural autogestio-nada i definida per un destí propi, sinó que es troben en relació estreta amb el conjunt de la nació i per tant són també deter-

180

minades pel destí d’aquesta última. La nació estava delimitada d’aquesta forma tan estricta en l’època de comunisme de clan: el conjunt de tots aquells que descendien de la tribu origi-nària veïna de la mar Bàltica, l’essència espiritual dels quals es trobava determinada pels avatars d’aquella tribu inicial a través de l’herència natural i la transmissió cultural, formava en aquells temps la nació. També en la societat socialista la nació quedarà altre cop clarament delimitada: la nació serà formada pel conjunt de tots aquells que gaudeixin de l’edu-cació i dels béns culturals nacionals, el contingut dels quals modela el destí de la nació. En la societat basada en la propi-etat privada dels mitjans de producció, les classes dominants –anteriorment els cavallers, actualment els qui posseeixen una formació superior– constitueixen la nació en tant que formen el conjunt d’aquells entre els quals una formació homogènia, transmesa per la llengua unitària i l’educació nacional, gene-ra una semblança dels caràcters històricament formada. En canvi les masses populars no formen la nació: ja no, perquè l’antiquíssima comunitat d’ascendència ja no els uneix prou fermament, i encara no, perquè la comunitat educativa inci-pient encara no els abraça plenament. Així doncs, la dificultat de definir satisfactòriament el concepte de nació, que va fer fracassar tots els intents anteriors, està condicionada per la història. Hom ha volgut descobrir la nació en la nostra soci-etat de classes, dins la qual l’antiga comunitat d’ascendència es troba fragmentada en una gran quantitat de grups locals i tribals, i la nova comunitat educativa incipient encara no ha aconseguit reunir aquests petits grups en un conjunt nacional.

Així doncs, la nostra recerca de l’essència de la nació ens revela una grandiosa visió de la història. Al principi, en l’èpo-ca del comunisme de clan i de l’agricultura nòmada, la nació unitària en forma de comunitat d’ascendència. Llavors, d’ençà

181

del pas cap a l’agricultura sedentària i el desenvolupament de la propietat segregada, la divisió de l’antiga nació en la comunitat cultural de les classes dominants d’una banda, i els vassalls de la nació d’altra banda, limitats a petits àmbits locals, productes residuals de la disgregació de l’antiga nació. A continuació, d’ençà del desenvolupament de la producció social en forma capitalista, l’extensió de la comunitat cultural nacional; les classes treballadores i explotades continuen essent els vassalls de la nació, però la tendència vers la unitat nacio-nal basada en l’educació nacional va esdevenint cada cop més forta que no pas la tendència particularista a disgregar l’antiga nació basada en la comunitat d’ascendència en grups locals cada cop més distanciats entre si. Finalment, tan aviat com la societat alliberi de l’embolcall capitalista la producció social, el ressorgiment de la nació unitària en tant que comunitat de cultura, de treball i d’educació. L’evolució de la nació reflecteix la història de la forma de treball i de la propietat. Tal com de l’organització social del comunisme de clan es desenvolupa la propietat privada dels mitjans de producció i la producció individual, i tal com d’aquesta sorgeix la producció coope-rativa basada en la propietat social, també la nació unitària s’escindeix en membres de la nació i vassalls i es divideix en petits àmbits locals que a partir del desenvolupament de la producció social tornen a aproximar-se entre si, fins a acabar integrant-se en la nació socialista unitària del futur. La nació dividida en membres i vassalls i escindida en múltiples grups locals menors, corresponent a l’època de la propietat privada i de la producció individual, és el producte de la disgregació de la nació comunista del passat i el material de la nació so-cialista del futur.

Així doncs, la nació se’ns presenta doblement com un feno-men històric. És un fenomen històric a causa de la seva deter-

182

minació material, ja que el caràcter nacional present en cada membre del poble és la cristal·lització d’una evolució històrica, i en la nacionalitat de cadascú es reflecteix la història de la so-cietat que ha produït l’individu. I ella mateixa és un fenomen històric a causa del seu vincle formal, ja que en els diferents es-tadis de l’evolució històrica uns àmbits de dimensions diverses es combinen a través de diversos mitjans i de diferents maneres fins a formar una nació. La història de la societat determina no tan sols quins elements distintius concrets dels seus membres formen el caràcter nacional, sinó que també està determinada històricament la forma en la qual les forces que actuen a nivell històric generen una comunitat de caràcter.

La concepció nacional de la història que veu en les lluites entre nacions les forces actives dels esdeveniments aspira a una visió mecanicista de les nacions. Les considera elements que no poden ser dissolts en components menors, cossos rígids que xoquen entre si, tot interactuant a través de pressions i xocs. En canvi, nosaltres dissolem la nació mateixa considerant-la un procés. La història ja no se’ns manifesta en les lluites de les nacions, sinó que la nació mateixa se’ns revela com el reflex de les lluites històriques. Ja que la nació no es manifesta sinó en el caràcter nacional, en la nacionalitat de l’individu, i la nacionalitat de l’individu no és altra cosa que una faceta de la determinació que exerceix sobre ell la història de la societat, la determinació resultant de l’evolució dels processos de treball i relacions laborals.

El principi de nacionalitat

La revolució del sistema estatal tradicional va tenir lloc al segle xix sota el signe del principi de nacionalitat: cada nació ha de

183

formar un estat, cada estat ha d’abastar només una nació. Les lluites per la unitat d’Alemanya i per la llibertat d’Itàlia, l’alli-berament de Grècia, Romania, Sèrbia i Bulgària del domini otomà, la lluita dels irlandesos per aconseguir la Home Rule, la dels polonesos per la restauració de l’estat polonès, la inde-pendència dels estats sud-americans respecte d’Espanya són manifestacions de la gran lluita per la realització del principi de nacionalitat.

Aquest fenomen crida tant l’atenció que molts teòrics afir-men que la voluntat de conviure en una entitat política inde-pendent és una característica constitutiva de la nació. Així, per a Renan33 i per a Kirchhoff34 la nació és un conjunt de persones que conviuen en una entitat pública políticament independent que defensen i per la qual estan disposats a sacrificar-se. En aquest cas ens trobem amb una teoria psicològica de la nació. Però mentre la teoria ja ben coneguda que vol caracteritzar la nació a través de la consciència nacional i el reconeixement de la pertinença a aquesta nació és de tipus intel·lectualista, la teoria que troba l’essència de la nació en la voluntat d’acon-seguir la unitat política i la llibertat és de caire voluntarista.35

Les nostres objeccions contra aquesta doctrina són les mateixes que ja hem argumentat contra la tendència intel-

33 Renan: Qu’est-ce qu’une nation?, París 1882. [N. d. T.: Ernest Renan (1823-1892), historiador i filòsof francès.]

34 Kirchhoff: Zur Verständigung über die Begriffe “Nation” und “Nationalität”, Halle an der Saale 1905. [N. d. T.: Alfred Kirchhoff (1838-1907), geògraf alemany.]

35 Ara estem en condicions d’agrupar les teories de la nació que hem comentat de la manera següent: 1. teories metafísiques de la nació: espiritualisme nacional i materialisme nacional; 2. teories psicològiques de la nació: intel·lectualistes psicològiques i voluntaristes psicològiques; 3. la teoria empírica de la nació, que es limita a enumerar els elements essencials per a la nació. A aquestes teories els oposem la nostra doctrina basada en la concepció materialista de la història, que defineix la nació com la comunitat de caràcter nascuda de la comunitat de destí.

184

lectualista psicològica. Tampoc aquesta teoria no és satis-factòria, ja que evita preguntar-se per quina raó volem estar units en una entitat pública precisament amb aquestes perso-nes i no pas amb unes altres. A més, tampoc no és encertada, perquè no és pas veritat que totes les persones que desitgin formar part d’una entitat política automàticament vulguin constituir una nació (hi ha txecs que consideren necessària per a la seva nació l’existència de l’imperi austríac, compar-tint amb Palacký36 la idea que si Àustria no existís caldria inventar-la; però això no vol dir pas que pertanyin a la nació austríaca), i tampoc no és pas cert que tots els qui pertanyen a una nació estiguin disposats a formar una unitat política nacional (els alemanys de Suïssa i molts alemanys d’Àustria no comparteixen pas el desig que el somni de la unitat ale-manya arribi a materialitzar-se).

El fet que l’estat nacional es consideri com a regla i l’estat format per nacionalitats com una simple excepció, una relí-quia de temps passats, ha comportat una greu confusió de la terminologia constitucional i política. Així, sota el nom de nació sovint no s’entén res més que el conjunt dels ciutadans de l’estat o el conjunt dels habitants d’una regió econòmica. A Alemanya s’anomena nacional aquella política que pretén concedir a l’estat classista existent els mitjans necessaris per exercir el poder –soldats, canons, vaixells de guerra–; a Fran-ça es denomina així la política de la revanche i de l’expansió colonial. Quan es parla d’economia nacional, no es pensa en l’economia de la nació –per exemple la dels alemanys de tots els països–, sinó en l’economia de la regió econòmica alema-nya, que no abasta pas tots els alemanys, i en canvi abraça, a més d’alemanys, francesos, danesos, polonesos, jueus i en

36 [N. d. T.: František [Franz] Palacký (1798-1886), historiador i polític txec.]

185

menor quantitat membres de les nacions més diverses. Si es parla de protecció del treball nacional, no s’està pensant a protegir el treball alemany a Àustria o als Estats Units d’Amè-rica del Nord, sinó a protegir el treball portat a terme en el territori econòmic alemany, etc. Aquí no ens referim a la nació en aquest sentit. Aquest ús lingüístic es basa en una confusió de la nació amb la població del territori estatal i econòmic.37

Quan es parla de la relació entre nació i estat, la teoria se sol acontentar afirmant que cada nació vol convertir-se en un estat. Però aquesta afirmació no resol la tasca que escau a la ciència, sinó que tan sols la planteja. Ens cal preguntar per quin motiu sembla natural i raonable a les persones que cada nació, i tan sols una nació, constitueixi una entitat pública política. En efecte, el principi de nacionalitat sembla estar basat en dues reivindicacions: en primer lloc, la voluntat de posseir la llibertat nacional, el rebuig de la dominació estrangera, la con-signa Que cada nació sigui un estat!; en segon lloc, la voluntat d’aconseguir la unitat nacional, el rebuig del particularisme, així com la consigna Que la nació sencera sigui un estat!. Ara ens pertoca explicar com és que aquestes reivindicacions van poder sorgir al segle xix i esdevenir prou fortes per capgirar el sistema estatal transmès per la tradició.

Certament, el desencadenant del moviment cap a l’estat nacional va ser l’anhel de rebutjar la dominació estrangera. Allà on la dominació nacional estrangera comporta alhora repressió i explotació de la nació sencera, aquest anhel de rebutjar-la no requereix cap explicació. Aquest va ser el cas de la revolució sèrbia, per exemple. Els serbis, clarament di-ferenciats dels turcs dominants per la nacionalitat i la religió,

37 Sobre la diferència entre poble i nació vegeu el treball ja esmentat de Fr. J. Neumann.

186

gemegaven sota la feixuga explotació i opressió dels senyors turcs, que actuaven com a guerrers feudals. Els senyors turcs s’apoderaven d’una part considerable del fruit del treball de la nació camperola, obligada a pagar un impost personal als seus senyors per tenir dret a existir; institucions odioses com ara la prohibició de portar armes o muntar un cavall ense-llat feien que aquell “bestiar” (rajah) menyspreat pels amos percebés a diari la seva opressió. Era inevitable, doncs, que el poble oprimit es rebel·lés contra el domini estranger tan aviat com sorgís una possibilitat d’èxit. Quan va semblar que es donava aquesta condició gràcies a la descomposició interna de l’imperi turc i a la política balcànica de Rússia, el poble esclavitzat es va alçar per tal de lluitar per la llibertat, per l’estat nacional. No va ser d’altra manera allà on –com en el cas de Grècia– la massa popular es trobava sotmesa, alhora que una aristocràcia funcionarial i una rica burgesia partici-paven còmodament de l’explotació duta a terme per l’estat existent. En aquest cas la revolució nacional va esdevenir una revolució de la massa esclavitzada; però també hi va partici-par la burgesia. I és que una burgesia rica difícilment suporta el menyspreu de la nació dominant; els fills de l’aristocràcia econòmica i funcionarial grega anaven a estudiar a les univer-sitats occidentals i tornaven a la pàtria portant els anhels de llibertat del 1789; recordem que el mateix Schiller convidava els estudiants grecs que es trobaven entre els seus alumnes a treballar per a l’alliberament del seu poble. D’aquesta ma-nera neixen en la burgesia de la nació esclavitzada els anhels d’independència, i la fan esdevenir capdavantera de la lluita nacional, perquè és evident que li correspondrà la posició dominant en l’estat nacional pel qual es lluita.

Es dóna un cas diferent allà on la dominació estrangera no significa un empitjorament de la situació econòmica del

187

poble, sinó fins i tot una millora. Així, els alçaments polone-sos van ser en un primer moment rebel·lions de la noblesa, la schlachta. Van fracassar davant la indiferència i en part fins i tot l’oposició dels pagesos, que temien que la restauració de l’estat polonès comportés de bell nou l’explotació il·limitada a mans dels terratinents. Així doncs, per aquest motiu la revo-lució estatal nacional constitueix en primer lloc una rebel·lió de la classe senyorial de la nació oprimida, per a la qual la pèrdua de l’estat nacional comporta la pèrdua del domini, però no és pas un ampli moviment de les classes treballado-res, la situació de les quals no seria millor en l’estat nacional, sinó potser fins i tot pitjor que sota el domini estranger. Tot i així, també aquí s’observa una difusió de les conviccions nacionals estatals entre les grans masses. Aquest mateix fe-nomen s’observa a Alemanya sota Napoleó I. Quan grans parts d’Alemanya van caure sota domini francès, certament va tenir lloc un destronament de les magres capes dominants de la nació; en canvi, per a les grans masses aquest domini estranger no va significar cap desavantatge, sinó que els va donar avantatges: participació en els grans progressos de la Revolució Francesa, eliminació dels lligams feudals, intro-ducció de la nova ordenació legal burgesa. Malgrat això, el moviment de les guerres d’independència no va ser pas tan sols una iniciativa de les corts i burocràcies destronades pel domini francès, sinó un moviment d’àmplies capes populars. Com s’explica aquest fenomen? ¿Com s’explica l’estrany fe-nomen que les masses populars s’alcin contra la dominació nacional estrangera fins i tot en indrets on no han perdut res per causa del domini forà, on com a màxim han bescanviat l’opressió d’un amo contra la d’un altre, i fins i tot allà on el domini estranger ha millorat la situació de les capes populars baixes?

188

Els petitburgesos, els obrers, els camperols es troben en qualsevol estat, fins i tot l’estat nacional, sota un domini aliè, estranger, són explotats i oprimits pels terratinents, els capi-talistes, els buròcrates. Però aquesta dominació aliena es pot ocultar, no és evident, sinó que cal adonar-se’n. En canvi, el domini nacional estranger és manifest, visible de forma im-mediata. Quan un treballador entra en una oficina, quan es troba davant d’un tribunal, no s’adona que és un poder aliè a ell qui el domina a través del funcionari o del jutge, ja que el funcionari i el jutge es presenten com a òrgans de la seva nació. Però si el funcionari o el jutge pertany a una nació diferent, si parla una llengua estrangera, el fet que la massa popular es troba sotmesa a forces estrangeres esdevé immediatament visible i per tant insuportable. El noi de pagès serveix també a l’exèrcit de l’estat nacional com a instrument d’un poder aliè. Però aquest poder aliè, les classes dominants al servei de les quals es troba l’exèrcit, sap dissimular-ho prou bé; ha après a fer creure al poble que l’exèrcit és un instrument de poder de la nació sencera. En canvi, quan els oficials pertanyen a una altra nació i les ordres es donen en una llengua estrangera, també el noi de pagès s’adona de seguida que es troba sot-mès a un poder aliè quan ha d’obeir l’ordre. El capitalista, el senyor feudal, es mostra en la societat nacional unitària com un òrgan, un mediador a qui la nació ha encarregat la tasca de dirigir la producció i la distribució; si pertany a una nació diferent, tant el pagès obligat a prestar serveis personals gratu-ïts com el treballador assalariat perceben tot seguit que els cal treballar a les ordres d’un estranger, en profit d’un estranger. La gran importància del domini estranger rau, doncs, en el fet que converteix en evident, immediatament visible i per tant insuportable, tota l’explotació i l’opressió que d’altra manera són més difícils de reconèixer.

189

A tot això s’afegeix un altre motiu que fa especialment odiosa a les masses una dominació estrangera nova, que no vingui de segles enrere. Una forma de pensar infantil sem-pre creu que el portador d’una desgràcia n’és la causa. De la mateixa manera que segons la concepció pueril del dret dels pobles poc desenvolupats aquell que causa un perjudici n’és el culpable, i el jutge no esbrina qui l’ha instigat o quins còm-plices ha tingut, tampoc el pagès alemany de l’època de les guerres d’independència no rumiava que la catàstrofe de les guerres contra els francesos li havia sobrevingut per culpa dels prínceps alemanys, que s’havien conjurat contra la Revolució Francesa per l’odi que sentien contra la llibertat política i eco-nòmica dels ciutadans i dels camperols. Tan sols veu el soldat francès que la guerra porta al seu país, les tropes franceses que li maten els fills i li destrueixen la riquesa, i és així com es des-perta dintre seu l’odi contra el francès. Com podria suportar llavors el domini francès sobre el seu país? D’aquesta manera, tota la rancúnia, tota la set de venjança desencadenada per la guerra no es gira contra els senyors de la seva pròpia nació que han instigat la guerra, sinó contra els forasters, que de forma immediatament visible li maten els fills, li violen les filles i li de-vasten els camps. Així és com l’odi desencadenat per la guerra esdevé el ressort de la voluntat d’assolir la llibertat nacional.

L’anhel de rebutjar la dominació estrangera es mostra com el motor de tots els moviments de lluita per tal de bastir l’es-tat nacional durant el segle xix. La conjuració dels prínceps absoluts d’Europa contra la Revolució Francesa amenaçava el poble francès amb el perill de fer-lo doblegar davant una voluntat aliena, tot sacrificant a un poder estranger la llibertat acabada de conquerir; va ser així com la lluita revolucionària dels francesos esdevingué una causa nacional. Llavors, quan els exèrcits de Napoleó I van sotmetre Alemanya, aquí es va

190

encendre l’anhel de llibertat nacional, i Arndt,38 que odiava els francesos, va precedir Schenkendorf,39 l’herald imperial. També són combats contra la dominació estrangera les lluites per la independència dels italians, dels irlandesos, dels polonesos, dels grecs i dels eslaus de la península Balcànica. A partir de l’odi contra la dominació estrangera va sorgir l’anhel de llibertat nacional de la Jove Europa.

L’anhel d’assolir la unitat política de la nació també es va originar en aquest odi. Tan sols una entitat política forta que unís dintre seu la nació sencera semblava capaç d’impedir la continuació o el retorn de la dominació estrangera. Com que, en paraules de Treitschke,40 la multiplicitat de senyors havia esdevingut la servitud de tots, els alemanys reclamaven un Reich alemany fort i unitari.

Ara bé, també actuaven en aquesta mateixa línia les forces desfermades pel desenvolupament del capitalisme modern. El capitalisme té necessitat d’un gran territori econòmic unitari i ben poblat; per aquest motiu el desenvolupament capitalista s’oposa a la fragmentació política de la nació. Si els estats ca-pitalistes estiguessin connectats entre si pel lliure intercanvi de mercaderies, units en un sol territori econòmic, el capitalisme podria suportar perfectament la fragmentació de la nació en una sèrie d’estats independents. Però en la realitat del món capitalista l’estat gairebé sempre esdevé alhora un territori econòmic més o menys independent: el comerç interestatal de mercaderies es troba limitat pels aranzels, la política tributària,

38 [N. d. T.: Ernst Moritz Arndt (1769-1860), escriptor alemany que va destacar en la lluita contra l’ocupació napoleònica.]

39 [N. d. T.: Max von Schenkendorf (1783-1817), autor de poemes patriòtics i participant actiu en la guerra de la independència.]

40 [N. d. T.: Heinrich von Treitschke (1834-1896), popular historiador i polític ale-many de marcada posició antisemita.]

191

les tarifes ferroviàries, la diversitat de les ordenacions jurídi-ques. La gran majoria de les mercaderies produïdes en un estat es troba també al servei de les necessitats dels consumidors que hi habiten. Per tant, el desig del capitalisme d’aconseguir un territori econòmic de gran extensió esdevé el desig d’assolir un gran estat. Intentarem esbossar els motius que van fer necessari el desenvolupament de grans estats al llarg del segle xix.

Com més poblat sigui un territori econòmic, més nombroses i majors podran ser les empreses en les quals es fabriqui qual-sevol mena de mercaderia. I és ben sabut que la gran dimensió de l’empresa comporta disminució dels costos de producció i incrementa la productivitat laboral. Però un major nombre d’empreses del mateix tipus causa el mateix efecte: d’una ban-da perquè entre les empreses es pot implantar la divisió del treball, l’especialització, que incrementa considerablement la productivitat. Per exemple, no hi ha cap dubte que el desen-volupament industrial extraordinàriament ràpid dels Estats Units d’Amèrica del Nord es va veure clarament fomentat pel fet que la gran extensió del territori econòmic hi fa possible una divisió del treball molt més aprofundida que no pas als estats europeus. A més a més, l’existència d’un nombre més gran d’empreses similars geogràficament pròximes rebaixa els costos de la renovació i reparació dels aparells productius: a Lancashire, on hi ha una filatura vora l’altra i els tallers de reparació estan al servei de totes les empreses, els costos de les reparacions són molt menors que no pas allà on una única filatura es veu obligada a mantenir els seus propis tallers mecà-nics. Així mateix, els costos dels treballs de preparació i d’aca-bament –tint, aprest i similars– són menors si es pot prestar servei a moltes empreses semblants alhora. Per últim, el major nombre d’empreses semblants permet millores dels mitjans de transport, cosa que a la vegada també contribueix a disminuir

192

els costos de producció. On hi ha moltes fàbriques agrupades es construeixen canals i vies fèrries, mentre que aquests mitjans de transport no es poden construir per a poques fàbriques, o bé els costos de transport per a cada tramesa resulten més ele-vats a causa de la utilització menys intensiva. Així mateix, els costos d’atreure treballadors especialitzats –des del director de la fàbrica fins al darrer obrer qualificat– són molt inferiors allà on les institucions d’ensenyament professional estan al servei d’una gran indústria que no pas on tan sols es pot ocupar un nombre relativament baix de llocs de treball en unes poques empreses. Igualment, l’aprofitament econòmic dels residus de la producció tan sols és possible on una gran indústria els proporciona en quantitat suficient.

Però encara hi ha més a dir. Si Lancashire forma part d’una gran regió econòmica, tan sols dedicarà el seu capital i les seves forces de treball a aquells rams per als quals ofereix condicions especialment favorables, és a dir, la filatura i el teixit de cotó, la construcció de maquinària i la mineria de carbó. Produirà aquestes mercaderies en gran quantitat i gràcies a l’abast de la producció incrementarà el rendiment del seu treball; el comtat cobrirà totes les altres necessitats intercanviant els béns que ne-cessita amb els productes del seu treball. En canvi, si el comtat fos una regió econòmica autònoma amb una relació comercial escadussera amb les altres regions del Regne Unit, ja només podria produir filatures i teixits de cotó, màquines i carbó en una quantitat molt inferior, amb la qual cosa minvaria la pro-ductivitat laboral en aquestes branques, i a més a més es veu-ria obligat a cobrir les altres necessitats mitjançant producció pròpia, i per tant li caldria dedicar-se a branques industrials per a les quals no posseeix condicions naturals favorables. Una mateixa inversió en treball li aportaria un rendiment en producció de béns molt inferior. A cada regió econòmica li és

193

més favorable dedicar l’activitat tan sols a aquells rams on les condicions naturals li són més favorables, i obtenir la resta mitjançant l’intercanvi, en comptes de produir per si mateixa tots els béns que li calen per tal de satisfer les necessitats dels seus consumidors.

Així doncs, en la producció immediata de béns trobem un doble motiu de la superioritat dels grans dominis econòmics: en primer lloc, el fet que la productivitat del treball41 sol aug-mentar d’acord amb l’abast de la producció; en segon lloc, el fet que cada territori pot satisfer més abundosament les seves necessitats mitjançant el lliure intercanvi de mercaderies que no pas gràcies a la pròpia producció en tots els àmbits laborals. Ben al contrari, la superioritat del gran domini econòmic es basa no tan sols en els avantatges de la producció, sinó també en el cicle regular de circulació del capital.

El nombre de cartes que es llencen en una bústia determi-nada al llarg d’un dia depèn de la casualitat. Avui en són més i demà menys. En canvi, si comptem les cartes que es recullen en totes les bústies d’una gran ciutat, la xifra resultarà força regular, ja que l’increment casual d’un punt de recollida queda compensat per la disminució casual d’un altre. No sembla que la xifra de suïcidis d’un poble o una petita ciutat qualssevol estigui regulada per cap llei. En un any no hi ha cap suïcidi, i en canvi l’any següent deu persones decideixen posar fi a la seva vida. En canvi, si comptem els suïcidis d’un gran país sencer, ens quedem sorpresos davant la regularitat de la xifra. Les desviacions casuals de les localitats individuals queden

41 Cal remarcar que aquí no ens preguntem si el rendiment del treball creix perquè es produeixi més sobre el mateix terreny, sinó si gràcies a la unió de diverses parts per formar un únic domini econòmic es veu incrementada la productivitat del treball. És per aquest motiu, per exemple, que no ens plantegem aquí la llei del rendiment minvant del sòl ni l’estudi dels efectes de l’augment de la renda de béns immobles.

194

compensades en el còmput del país sencer. Aquesta llei dels grans nombres revesteix una gran importància pel que fa a la circulació del capital. En un país petit una pedregada o un incendi poden obstaculitzar el curs regular de la circulació de capitals, mentre que en un gran domini econòmic la carestia que es dóna de forma casual en un indret queda fàcilment compensada per la riquesa de les altres regions del país. Si en un petit domini econòmic es presenta de sobte una gran demanda d’algun article, cada empresa del país se’n ressent de forma immediata. S’incrementa la demanda de capital fi-nancer, el tipus d’interès i els preus s’apugen. En canvi, en un gran domini econòmic s’acumulen grans quantitats de capital dinerari, de manera que una demanda local incrementada no comporta pas cap increment del tipus d’interès. A la inversa, si una localitat aïllada amb una demanda escassa participa en el mercat, aquest fet gairebé no és percebut pel mercat del gran territori, mentre que en un domini econòmic petit aquesta mena de pertorbacions locals causa una aturada immediata de la circulació de la mercaderia en el conjunt del país. En un domini econòmic petit tota crisi parcial esdevé generalitzada, mentre que la situació d’un gran domini econòmic gairebé no es ressent de les pertorbacions de nivell local i tan sols està sotmesa a les grans lleis que dominen la conjuntura de l’eco-nomia capitalista sencera.

Totes aquestes raons tenen tant pes que els petits estats mai no es poden permetre ser dominis econòmics completament autònoms, sinó que fins i tot els cal fomentar l’intercanvi de mercaderies en èpoques de forts aranzels. Però l’intercanvi de mercaderies del petit domini econòmic amb altres països s’en-fronta amb grans dificultats.

En primer lloc, les diferències de divises, de la legislació tri-butària, del dret civil i processal constitueixen obstacles per al

195

comerç interestatal. Cada estat crea el seu propi servei d’infor-macions, i en conseqüència el coneixement que es té del mercat forà sempre és menys exacte que el del propi. Tan sols un gran estat es troba en condicions de regular el sistema de comunica-cions i establir les tarifes ferroviàries; l’estat petit que participa d’una línia fèrria en companyia d’altres petits estats tan sols pot dificultar el trànsit, però no pas fomentar el desenvolupament industrial a través d’una política tarifària planificada.

Els estats intenten superar totes aquestes dificultats mitjan-çant una sèrie de tractats: aquest és l’objectiu d’unions mo-netàries, tractats de comerç, unions duaneres, tractats sobre assistència judicial, dret de marques, models i patents, regula-ció interestatal del sistema de tarifes ferroviàries. Però el petit domini econòmic també es troba en desavantatge amb vista a la negociació de tractats amb els estats veïns. “El comerç exterior d’un territori poc extens és gran en relació amb la seva producció i per tant li resulta imprescindible, mentre que per als grans estats estrangers dels quals importa mercaderies i als quals desitja exportar-ne aquesta relació comercial és poc important comparada amb la seva pròpia producció. En con-seqüència, a l’hora de negociar tractats el petit estat té menys capacitat de defensar els seus interessos i fer que la política comercial dels altres s’adapti a les seves necessitats”.42

Ara bé, naturalment l’estat de petites dimensions no tan sols és més feble pel que fa a l’economia, sinó també a la política. I el capitalisme sempre té necessitat del braç fort de l’estat per tal de fer realitat els seus desitjos d’expandir-se. ¿Com podria el capital alemany buscar inversions rendibles en països es-trangers, i el comerciant alemany visitar mercats de fora, si no estigués segur que el potencial bèl·lic del seu país el protegeix?

42 Schüller: Schutzzoll und Freihandel, Viena 1905, p. 247.

196

És per això que l’estat petit, que no està en condicions de brin-dar una protecció satisfactòria als seus ciutadans desplaçats a l’estranger, sembla un instrument insuficient i imperfecte per als desitjos d’expansió dels capitalistes. I encara més pel fet que per regla general el petit estat constitueix també un instrument molt costós. Ja que, en igualtat de condicions, l’administració de l’estat gran és més barata i per tant la pressió fiscal menor que no pas en estats petits.

Al segle xix les nacions observaven de forma immediata tots aquests avantatges de l’estat de grans dimensions. S’havia vist prou clar com havia prosperat França des de la desaparició de les línies duaneres internes que havien separat les províncies. No era gens estrany que entre els alemanys i els italians es re-forcés l’anhel de convertir Alemanya i Itàlia en grans dominis econòmics unificats.

És així, doncs, com veiem que la burgesia alemanya pren les regnes de la lluita per a la creació d’un gran domini eco-nòmic alemany: sota el guiatge de Friedrich List43 va lluitar per la unió duanera (Zollverein) i per una entitat ferroviària alemanya. El 1833 Prússia, els dos ducats de Hesse, Baviera, Württemberg i Saxònia constitueixen un sol territori duaner (Zollgebiet). El 1847 ressorgeix per primer cop després d’una llarga absència un dret alemany unitari, en forma d’ordena-ció per a les lletres de canvi –cosa que il·lustra ben clarament quina era la força motriu del moviment unificador–, seguida poc després d’un codi comercial alemany per a tots els estats.

Ara bé, la superioritat dels grans dominis econòmics tan sols explica que els alemanys desitgessin construir un gran estat, però no pas un estat nacional. Per quin motiu havien de

43 [N. d. T.: Daniel Friedrich List (1789-1846), economista i polític alemany, defensor de posicions nacionals en l’àmbit del comerç i les comunicacions.]

197

ser precisament les fronteres de la nació les fronteres de l’estat? Aquí l’efecte de les necessitats econòmiques es combina amb els resultats dels canvis polítics.

Ja hem esmentat reiteradament que la burgesia pensa de forma racional mentre lluita contra l’ordenació estatal tra-dicional. No atribueix cap valor al títol legal atorgat per la tradició històrica: allò que es vol mantenir ha de provar la seva validesa davant del tribunal de la racionalitat de classe burgesa. La burgesia que combat l’estat absolutista, a la qual aquest estat limita la llibertat dels seus líders i empresona els fills, emmordassa la premsa, prohibeix els escrits, dissol les as-sociacions: aquesta burgesia menysprea l’estat nascut de la tra-dició i reivindica l’estat natural, l’estat regit per la raó. Aquest menyspreu envers tot fruit de l’evolució històrica és nodrit, a més, pels grans canvis del període napoleònic. Si el Tractat de Lunéville44 havia posat fi sense cap mena de cerimònia a un gran nombre de petits estats alemanys, per quin motiu havien de continuar existint els que romanien? I quan després de les guerres d’alliberament el Congrés de Viena va emprendre la tasca de revisar el mapa d’Europa, tot reordenant el sistema d’estats, ¿no semblava contradictori barrar el camí del progrés amb vells obstacles de l’any de la picor? Així es va reforçar la idea de l’estat natural, l’estat racional. Ara bé, quines són les fronteres naturals de l’estat?

Aquí la consciència i el sentiment nacionals difosos per l’evo-lució burgesa i reforçats per les guerres napoleòniques asse-nyalen la nació com el fonament natural de l’estat i formulen aquesta idea com el principi de nacionalitat: cada nació ha de ser un estat, i cada estat una sola nació. Per al terratinent i el

44 [N. d. T.: Tractat signat el 1801 entre França i el Sacre Imperi Romà Germànic després de la derrota de l’exèrcit austríac.]

198

pagès el territori constitueix el fonament, i la frontera natural del territori ha de ser la frontera natural de l’estat; en canvi, per al burgès i l’obrer de l’època capitalista l’estat és en primer terme una organització dels homes al servei de les seves pròpies finalitats: per tant, allò que divideix els homes ha de delimitar els estats. L’estat em mana des de l’exterior, la nació viu dintre meu, és una força viva que actua sobre el meu caràcter, que el seu destí determina. Així, la nació es mostra com una entitat natural, i l’estat com un producte artificial. Si els estats tradicionals ja no cobreixen les necessitats pròpies de la nova època –protecció da-vant del perill de dominació estrangera, desig d’abastar dominis econòmics més extensos–, no hi ha res més natural que adaptar el producte artificial, l’estat, al producte natural de la història humana, la nació, tot convertint la nació mateixa en substrat de l’estat. ¿Que potser la dificultat creada per la diversitat de llengües dins l’estat format per nacionalitats, l’odi que divideix les nacions dins d’un estat, no mostren de forma immediata que l’estat format per diverses nacionalitats és un constructe artificial? ¿No resulta natural i racional unificar dins l’estat la comunitat nacional de caràcter, segregar-la de les altres nacions mitjançant les fronteres estatals?

Herder expressa aquesta idea amb molta claredat. La nació és un organisme natural: “Un poble és una planta de la natura tal com ho és una família; l’única diferència és que posseeix més branques. Així doncs, res no sembla tan manifestament oposat als objectius dels governs com l’engrandiment contra natura dels estats, la barreja desordenada de les espècies hu-manes sota un únic ceptre”.45

45 Herder: Ideen zur Geschichte der Menschheit, llibre IX, apartat IV. [N. d. T.: Johann Gottfried von Herder (1744-1803), filòsof i literat alemany que va exercir una gran influència sobre el període romàntic tant des del punt de vista cultural com del polític.]

199

Intentem ara segregar les idees concretes reunides en aques-ta frase. Evidentment, es basa en l’exigència que l’estat com a producte de la voluntat humana ha d’adaptar-se a la natura, seguir-la. És l’època de Rousseau, que renova l’antiga exigència dels estoics d’adaptar-se a la natura: naturam sequi. La natu-ralesa és allò immutable, que ve donat; l’estat és allò variable, mòbil; per tant, cal que l’estat s’adapti a les exigències de la natura. En canvi la nació és un element natural, un producte de la natura.46 Per això és que l’estat ha de seguir a la nació, a la nació sencera, però tan sols ha d’abastar políticament una única nació.

Deu ser cert que la nació és un producte de la natura, mentre que l’estat és un producte artificial? Per a nosaltres, aquesta distinció ja no conserva el seu antic sentit. La vella oposició, procedent dels temps de Plató i Aristòtil, entre el racionalisme polític que considera l’estat com un producte artificial que la voluntat humana ha de construir d’acord amb les exigències de la raó, i el naturalisme polític, que pretén copsar l’estat com un producte de la natura, dominat per grans lleis eternes i immuta-bles, ha quedat superada per la moderna teoria del coneixement. Actualment sabem que només es tracta d’una diferència del punt de vista, no pas d’una alternativa excloent. Si ens dediquem a la ciència, per a nosaltres l’estat constitueix un producte de la natu-ra sotmès a lleis, com qualsevol altre; la nostra tasca consisteix a estudiar les lleis que dominen l’esdevenir, les transformacions, l’extinció dels estats. En canvi, si ens dediquem a la política, si volem modificar l’estat, evidentment serà per a nosaltres un

46 En la concepció de Herder, sembla evident que és un producte de la natura en sentit estricte. Per a ell la nació és una comunitat d’ascendència. Però en principi res d’aquest raonament no es modifica si també afirmem que la nació s’origina a partir de la lluita humana per l’existència, no tan sols mitjançant l’herència natural, sinó també gràcies a la transmissió dels béns culturals.

200

producte de la voluntat humana, l’objecte de la nostra activi-tat. No hi fa res que la ciència, tot estudiant aquesta mateixa voluntat que crea l’estat, es trobi capacitada per comprendre’n, a posteriori, la determinació causal o fins i tot, de cara al futur, de reflectir el procés de formació inicial de la voluntat, i en conseqüència estigui en condicions de reconèixer la direcció de la voluntat política futura. Ara bé, pel que fa a la ciència, tant la nació com l’estat constitueixen un producte de la na-tura; estem en condicions de comprendre de quina manera la comunitat de destí genera la nació mitjançant l’herència genètica de les qualitats adquirides i la transmissió dels béns culturals comuns. En canvi, per al polític també la nació és un producte de la voluntat, un producte artificial, ja que l’objectiu de la seva actuació pot ser conservar el caràcter nacional o bé modificar-lo, ampliar o reduir el cercle dels membres de la na-ció. Així doncs, si tant l’estat com la nació es poden considerar com a productes naturals, és a dir, com a objectes de la ciència sotmesos a lleis, i d’altra banda com a productes artificials, és a dir, com a objectes de la nostra voluntat, ens podem preguntar si encara té sentit la idea de Herder que l’estat està obligat a adaptar-se a la nació, que constitueix l’òrgan natural, pel fet de ser-ne el producte artificial.

Ens cal copsar des d’una perspectiva històrica aquesta idea en la qual es basa qualsevol motivació del principi de nacio-nalitat. La burgesia de l’època de la revolució estava en lluita amb l’estat, amb tot el sistema legal heretat. L’estat absolutista havia conservat o només eliminat en part les ordenacions le-gals feudals i gremials, amb la qual cosa coartava el desenvo-lupament del capitalisme; la petita extensió dels dominis eco-nòmics havia esdevingut un fre per al desenvolupament de les forces productives; la tutela econòmica i política exercida per l’estat absolutista havia esdevingut insuportable a la burgesia

201

ja madura, que es volia governar a si mateixa; el petit estat tradicional no estava en condicions de protegir-la de la domi-nació estrangera. Així és que pertot arreu la burgesia desitja trasbalsar l’ordenació legal vigent, anorrear l’estat existent. Però no vol pas anorrear l’estat en si mateix, sinó substituir-lo per un altre, ja que el necessita per tal de protegir la propietat. Ara l’estat ha d’esdevenir el seu instrument de domini, després d’haver estat llargament dominada per ell. De quina manera es poden definir les fronteres del nou estat? En aquest punt la burgesia es pregunta: ¿si anorreem tot el dret positiu vigent, si destruïm tota l’ordenació estatal existent, hauran quedat anorreats de debò tots els fenòmens socials? I així descobreix que hi ha fenòmens socials que, si bé poden haver nascut sota una ordenació jurídica determinada i en necessiten una per tal de sobreviure, són capaces de mantenir-se amb indepen-dència del dret vigent i del poder que li són hostils, i poden sobreviure a aquest poder perquè no sobreviuen en el marc d’aquest mateix poder, sinó en el si dels individus. D’aquesta manera, descobreix la nació com a comunitat. Quan Palacký, en un moment d’indignació contra l’estat austríac, afirma que els txecs ja hi eren abans no existís l’estat austríac, i que en-cara hi seran quan l’estat austríac s’esmicoli, està expressant la idea que constitueix la base del nacionalisme: la comuni-tat que constitueix la força indestructible que actua en cada persona, en l’individu, un cop ha sorgit, esdevé independent de tot dret positiu, independent de qualsevol poder existent. Per més que caigui l’estat, la comunitat nacional continua existint perquè està viva en l’interior de cada individu. Ara aquest fet ve a la memòria del racionalisme revolucionari de la burgesia. Quan destrueix l’estat existent, no destrueix pas les comunitats que es mantenen vives en els individus, gràcies a les quals disposa del substrat necessari per construir el nou

202

estat. La comunitat indestructible està destinada a esdevenir el fonament de la nova societat, del nou estat. La burgesia tracta l’estat com un producte artificial perquè el vol refor-mar, mentre que considera la nació com a organisme natural perquè es manté encara que l’estat existent s’esfondri. Així doncs, no és pas, com semblava al principi, l’oposició entre una visió causal i teleològica, basada en l’origen i la fi, la que parla de la confrontació entre l’estat com a producte artifi-cial i la nació com a organisme natural, sinó l’oposició entre poder extern i comunitat interna. Mentre la burgesia revolu-cionària pretén anorrear l’estat tradicional que li és hostil i contrari als seus interessos i substituir-lo per un altre, oposa a la força hostil exterior la comunitat interior duradora de la nació: d’aquesta manera, arriba a reivindicar que la comunitat interior esdevingui subjecte del poder exterior, que el poder exterior protegeixi la comunitat interior. Vet aquí l’arrel del principi de nacionalitat.

Ara bé, per més gran que fos l’efecte d’aquesta reivindicació en la història del segle xix, no va pas aconseguir imposar-se per complet. Així doncs, ens pertocarà examinar les forces que s’oposen a aquest principi i que han mantingut els estats basats en nacionalitats que continuen existint. I també ens haurem de preguntar si aquestes forces seran suficients de forma perma-nent per impedir la victòria total del principi de nacionalitat, o bé si els estats formats per diverses nacionalitats són simples restes de temps passats que l’evolució futura podrà eliminar i substituir per estats nacionals purs.

203

L’autonomia nacional

El principi territorial

A continuació tractem en primer lloc l’autonomia nacional com a reivindicació proletària. Així doncs, preguntem: en cas de disposar del poder necessari, ¿de quina manera concreta configuraria el proletariat l’autodeterminació jurídica de les nacions que exigeix, per mitjà de quines institucions de dret l’asseguraria?

En plantejar la qüestió de la realització concreta del prin-cipi general de l’autonomia nacional, no ens mou pas el plaer desvagat de jugar amb la fantasia, que es complau edificant i anorreant estats talment castells a l’aire; sinó que intentem donar al concepte genèric d’autonomia nacional un contingut tan clar com el que està determinat per la imatge de la consti-tució exigida per la classe obrera en la seva actitud davant les lluites nacionals de l’actualitat.

La forma més senzilla d’imaginar realitzada l’autonomia nacional és la constitució de la nació com a corporació terri-torial. Els territoris habitats per cadascuna de les nacions són delimitats els uns respecte dels altres. Dins de les seves fronte-res, cada nació forma un estat, té cura de forma autònoma de satisfer les seves necessitats culturals i regula les relacions de tots els qui hi habiten, tant entre ells com amb el conjunt. Totes les nacions d’Àustria constitueixen un estat federal que regula els afers comuns i preserva els interessos que totes aquestes nacions comparteixen.

A gairebé totes les províncies de la Corona austríaca, l’ad-ministració autònoma dels dominis lingüístics segregats és una exigència de la minoria nacional. A Bohèmia és reivindicada pels alemanys, a Galítzia pels rutens, al Tirol pels italians, a

204

Estíria pels eslovens. En canvi, les majories dominants la re-butgen pertot arreu: a Bohèmia els txecs acusen els partidaris de la segregació nacional del gran crim de trencar el país; de la mateixa manera els alemanys rebutgen la delimitació dels dominis lingüístics a Estíria i al Tirol, i els polonesos a Galítzia. És coherent amb l’essència de la petita burgesia, que mai no mira més enllà d’un àmbit local estret, que els mateixos partits nacionals petitburgesos que exigeixen la segregació nacional a Bohèmia la rebutgin a Estíria i al Tirol. Quan la socialde-mocràcia reivindica la segregació nacional a tot l’imperi, està elevant a principi constitucional de l’imperi allò que els partits burgesos ja han reclamat per a les minories nacionals a cadas-cuna de les províncies de la Corona.

Sens dubte, l’autonomia nacional basada en el principi ter-ritorial és un mitjà per delimitar les esferes nacionals de poder, per apaivagar les lluites nacionals pel poder. Però no queda gens clar que també sigui el mitjà més adequat.

En contra de la constitució de corporacions territorials na-cionals en el marc de l’estat s’ha adduït que no és possible una segregació duradora dels territoris habitats per cadascuna de les nacions, ja que, segons afirmen, la frontera lingüística es va desplaçant constantment: al cap de pocs anys la frontera dels estats nacionals parcials ja no coincidiria amb la frontera lingüística real, la qual cosa provocaria lluites freqüents per tal d’assolir un nou traçat del límit. Els partidaris del prin-cipi territorial han aconseguit rebutjar aquesta temença tot demostrant que la frontera lingüística és molt més duradora, es modifica i trasllada molt més lentament i en un abast molt menor del que hom sol suposar. La frontera lingüística queda fixada a través de la propietat del sòl: si pertany a pagesos alemanys, és territori alemany, i si pertany a pagesos txecs, és territori txec. Qualsevol desplaçament de la frontera lingüística

205

pressuposa que el terratinent alemany es vegi substituït pel txec, o bé el txec per l’alemany. Ara bé, per regla general el fill del pagès hereta la propietat del pare. I fins i tot si es ven un mas, rares vegades cau en mans d’un membre d’una altra nació. La consistència de la frontera lingüística es fonamenta bàsicament en això. Tot i així, pot passar que les modificacions en la possessió de terres comportin desplaçaments del domini lingüístic. A Bohèmia hi ha molts districtes dels quals emigren els propietaris del sòl, bé cap a les zones industrials alemanyes del país, cap a Viena o cap a Amèrica. Llavors s’esdevé sovint que la terra passi a mans d’un latifundista que substitueixi els pagesos per mà d’obra llogada. Pot donar-se fàcilment el cas que aquests treballadors cridats pel latifundista pertanyin a una nació diferent de la dels pagesos expulsats. En ocasions, el pagès alemany ha estat substituït per treballadors rurals txecs, amb la qual cosa la frontera lingüística s’ha desplaçat en bene-fici dels txecs. És més habitual, però, que la terra dels pagesos i llauradors passi a mans d’altres pagesos. Hi ha districtes en els quals es una casualitat que els pagesos alemanys posseeixen terres millors que no pas els txecs. Els pagesos i jornalers txecs emigren, i els pagesos alemanys benestants els compren la ter-ra. En aquest cas, la frontera lingüística es desplaça a favor dels alemanys. Però aquestes modificacions són poc nombroses i reduïdes. Les investigacions de Herbst, Schlesinger i Rauchberg han demostrat de forma convincent que efectivament es produ-eixen petits desplaçaments ara en benefici d’una nació, ara de l’altra, però que en termes generals la propietat immobiliària proporciona una frontera ferma als dominis lingüístics. La immigració de treballadors assalariats pot desplaçar la frontera lingüística més ràpid del que ho fan els canvis de propietat del sòl. Si en un poble alemany situat ran de la frontera lingüís-tica es funda una fàbrica que atreu obrers txecs, el poble de

206

parla alemanya pot esdevenir primerament mixt, i és possible que al cap d’uns anys els txecs constitueixin la majoria de la població. Per aquesta via les nacions poden ampliar el terri-tori que ocupen molt més ràpidament que no pas mitjançant les modificacions de la propietat immobiliària. Tanmateix, la història ens ensenya que també aquestes transformacions s’es-devenen rares vegades, lentament i en petita escala. Per tant, tampoc aquest fet no proporciona un argument ferm contra el principi territorial.

Les grans modificacions de la convivència entre nacions es produeixen en les regions industrialitzades. És el capitalisme industrial qui ha atret l’obrer txec cap a la Bohèmia alemanya i cap a Viena, i el polonès cap a Silèsia. Moltes minories alema-nyes situades en territori txec deuen l’existència al capitalisme industrial. Ara bé, es pot donar el cas que les regions industri-alitzades estiguin situades ran de la frontera lingüística, però molt més sovint es troben dins del territori tradicionalment habitat per una nació. Per aquest motiu podem observar que les modificacions en la nacionalitat de la població que com-porten les conseqüències més greus no tenen lloc en les zones de contacte entre els territoris habitats per dues nacions, sinó molt lluny de la frontera lingüística, al bell mig del domini lingüístic delimitat. No és pas on la terra del pagès alemany confronta amb la txeca, sinó al bell mig de la Bohèmia alema-nya i a Viena, ciutat de tradició alemanya, a causa de l’atracció del capital alemany sobre el treballador txec, on canvia més de pressa la composició nacional de la població. L’aparició i la creixença d’aquests illots lingüístics té molta més importància per a les nacions que no pas els petits desplaçaments de la frontera lingüística.

A banda d’aquests illots lingüístics moderns generats pel capitalisme, n’hi ha també altres de molt més antics situats

207

dins dels territoris lingüístics compactes. En part van néixer com a fruit de la colonització rural de segles anteriors, com s’esdevé amb molts pobles formats per pagesos alemanys, si-tuats al bell mig del domini lingüístic txec de Bohèmia.47 En part són restes d’antigues colònies, testimonis vivents d’èpo-ques passades. És així com al districte alemany de Mies48 hi ha quatre entitats locals de majoria txeca. Provenen de l’època en la qual la ciutat i el senyoriu de Mies encara eren txecs. Ara bé, mentre ambdós han esdevingut alemanys ja fa molt, algunes viles rurals han conservat la nacionalitat, i al bell mig del domini lingüístic alemany, sense cap connexió amb el ter-ritori txec, recorden encara les velles ubicacions territorials de les nacions, modificades ja fa segles.49 De forma molt similar, també les minories alemanyes que es troben en moltes ciutats txeques són restes de temps passats. Les minories alemanyes de Praga, Budweis, Pilsen, la ciutat alemanya de Böhmisch-Aicha,50 que no té cap connexió amb el domini lingüístic ale-many i està envoltada de pobles txecs, recorden una època en la qual la nació txeca tan sols constava de pagesos i criats, mentre que arreu la classe burgesa alta era alemanya. Però tots aquests illots lingüístics, sorgits de les relacions socials d’altres èpoques, van desapareixent de manera progressiva. Les viles txeques aïllades en ple domini lingüístic alemany seran absorbides pel seu entorn alemany tal com ho van sent

47 Vegeu Schlesinger: Die Nationalitätsverhältnisse Böhmens, Stuttgart 1886, p. 25 i s.

48 [N. d. T.: Nom alemany de la ciutat de Str íbro (Txèquia). Al llarg del text, a banda d’indicar en nota la correspondència actual dels topònims el primer cop que s’esmentin, mantindrem sistemàticament la denominació alemanya utilitzada per Bauer, que era l’oficial de l’administració imperial.]

49 Herbst: Das deutsche Sprachgebiet in Böhmen, Praga 1887, p. 32.

50 [N. d. T.: Els topònims txecs corresponents són: Praha, C eske Bude jovice, Plzen i C eský Dub.]

208

les colònies rurals alemanyes i les minories urbanes alemanyes en el domini lingüístic txec. En canvi, els illots lingüístics apa-reguts amb el capitalisme modern presenten un caràcter ben divers. Deuen l’existència a les migracions socials suscitades pel capitalisme, i mentre la direcció d’aquestes migracions es mantingui invariable, mentre aquestes migracions continuïn engrandint i reforçant les minories nacionals com fins ara, no cal pensar que s’acabin. Cap segregació social, per més ben delimitada que estigui, no podrà eliminar aquests illots lingüístics moderns.

Aquest fet per si sol ja ens assegura que els territoris de colonització jurídicament delimitats de les nacions sempre contindran minories nacionals no pas petites i per regla gene-ral en creixement constant. A més, aquestes minories s’aniran incrementant cada cop més pel fet que no serà possible esta-blir arreu una delimitació nítida de dominis administratius nacionalment unitaris.

En molts indrets de la frontera lingüística, ja resulta im-possible fer-ho, pel simple fet que els dominis lingüístics no estan clarament delimitats, sinó que formen zones de transició progressiva, amb la qual cosa queda entre ells un territori na-cionalment mixt. Aquest cas es dóna tot sovint a Moràvia. Ara bé, aquest fenomen no constitueix pas la regla general. Allà on la nacionalitat dels pagesos propietaris del sòl fixa la frontera lingüística, els dominis lingüístics es contraposen clarament. A Bohèmia, segons Rauchberg, hi ha tan sols 395 municipis (és a dir, el 3,08 % de la xifra total), i tan sols 253 entitats locals menors (3,41 % del total) en els quals la minoria nacional representi més del 10 % del conjunt de la població. Tan sols l’11,4 % dels habitants del regne viuen en entitats locals en les quals la minoria nacional representi més del 10 % de la població resident.

209

Els partidaris de la delimitació territorial nacional es basen en aquests fets. És ben cert que hi ha un nombre elevat de par-tits judicials mixtos, i que el nombre de les circumscripcions polítiques nacionalment mixtes és encara més elevat, però això tan sols es deu a una distribució incorrecta dels districtes ad-ministratius i judicials. Si retornem a la unitat territorial més natural, la localitat, veiem que tan sols una molt petita part són nacionalment mixtes. Així doncs, el que cal és dissoldre les circumscripcions antigues i constituir les noves només a partir de localitats o, si cal, entitats locals menors que siguin nacionalment homogènies, amb la qual cosa s’aconseguiran districtes administratius i judicials que contindran una quan-titat ínfima de minories.

Cal admetre sense cap mena d’objecció que la nostra dis-tribució en districtes és susceptible de millores, i que amb una nova delimitació la presència de minories nacionals quedaria considerablement reduïda. Tanmateix, no és correcte creure que l’administració i la jurisdicció estatals es podrien basar en una divisió territorial que se supedités de forma servil a la frontera lingüística.

L’estat no pot delimitar les demarcacions administratives de forma arbitrària; ans al contrari, tant els seus propis interessos com els de la població l’obliguen a reunir en divisions adminis-tratives i judicials les localitats que mantenen més contacte eco-nòmic entre si. La distribució jurídica es basa en el vincle social de les localitats en forma d’unitats econòmiques i comercials, que en la societat basada en la producció de mercaderies no és decidit i regulat conscientment per cap poder, sinó determinat per les lleis econòmiques que actuen de forma cega. Rudolf Springer enumera les demarcacions econòmiques següents:

1. La unitat natural de població: finca i localitat, poble i ciutat.

210

2. Les àrees locals de mercat: àrees on se celebra un mercat setmanal, un mercat o una ciutat rural juntament amb les loca-litats que l’envolten. Al mercat es retroben els camins veïnals. Hi acudeixen els habitants de les localitats dels voltants per tal d’intercanviar els seus productes agrícoles amb les mercaderies dels artesans i petits comerciants.

3. Les grans àrees on se celebren mercats anuals. Tenen com a centre la ciutat provincial mitjana. Hi aflueixen els béns importats a nivell del districte i són lliurats pel majorista als detallistes de les poblacions del districte on se celebren mercats setmanals. També hi conflueixen els béns exportats pel distric-te, per ser transportats. La ciutat provincial mitjana amb tot el districte sencer, que abasta diverses àrees locals de mercat setmanal, constitueix una unitat econòmica.51

És cert que aquesta divisió és una mica esquemàtica i que requerirà correccions de detall. A més, tan sols escau de ple als territoris agraris. Als territoris industrials queda sovint en-creuada amb una altra distribució determinada per la situació local dels diferents rams industrials. Aquí una zona dedicada a l’extracció de carbó o als teixits de llana o a la indústria del lli constitueixen una unitat econòmica natural. Però, d’una manera o altra, el fet és que més enllà de qualsevol distribució territorial legal existeixen unitats territorials econòmiques. I és igualment cert que la distribució administrativa i judicial s’ha d’adaptar a aquestes unitats territorials. El pagès txec que es veu obligat a desplaçar-se cada setmana a una ciutat alemanya, perquè hi ven les mercaderies i hi adquireix els béns que li calen, també demana poder-hi pagar els impostos, ins-tar processos, consultar el cadastre i presentar reclamacions

51 Springer [pseudònim de Karl Renner]: Der Kampf der österreichischen Nationen, p. 98.

211

contra la decisió de qualsevol prohom del seu municipi. I allò que és necessari per a la població ho és també per a l’estat. Una administració estatal ordenada esdevé impossible si les demarcacions administratives trenquen les unitats territorials socials i apleguen àmbits poblacionals que no mantenen cap relació mútua. Així, per exemple, dins del partit judicial de Königinhof52 hi ha situades vint-i-dues localitats alemanyes pu-res o de predomini alemany. En canvi, la ciutat de Königinhof i les altres entitats locals rurals són txeques. Les entitats locals alemanyes limiten amb el domini lingüístic alemany, amb les circumscripcions d’Arnau i Trautenau.53 Per tant, seria possi-ble unir aquestes entitats locals alemanyes amb demarcacions administratives i judicials alemanyes, i jo no puc pas decidir si seria o no adient adscriure una o altra entitat local a un partit judicial diferent. Però com a mínim una part d’aquestes entitats locals alemanyes es troba estretament lligada a la ciutat de Königinhof per les relacions econòmiques. Hi van els pagesos per tal de vendre i expedir les seves mercaderies; hi compren els productes que necessiten; hi van al metge i l’apotecari. Molts d’ells tenen telers a casa i estan obligats a lliurar-hi els teixits que produeixen. ¿Té cap sentit que la divisió administrativa destrueixi una unitat semblant, i que per tal d’assolir la segre-gació nacional les entitats locals alemanyes veïnes de la ciutat txeca de Königinhof formin part de la demarcació adminis-trativa d’una ciutat alemanya llunyana? La situació és molt similar al partit judicial de Neuhaus,54 format per vint-i-una localitats alemanyes pures, vuit de mixtes i quaranta-set de txeques pures. La ciutat de Neuhaus en si és txeca. Les entitats

52 [N. d. T.: Nom txec actual: Dvu r Králové nad Labem.]

53 [N. d. T.: Noms txecs actuals: Hostinné i Trutnov.]

54 [N. d. T.: Nom txec actual: Jindr ichu v Hradec.]

212

locals alemanyes confronten amb el partit judicial alemany de Neubistritz,55 i per tant seria fàcil associar-les a una demarca-ció administrativa alemanya. També en aquest cas podria ser fàcil adscriure algunes d’aquestes entitats a una circumscrip-ció alemanya, però seria beneficiós per a totes? ¿Resultaria encara possible mantenir una administració ordenada si les entitats locals alemanyes que limiten directament amb la ciutat de Neuhaus i hi mantenen una relació comercial molt estreta haguessin de ser administrades des d’una localitat alemanya molt llunyana? Hem esmentat dos casos d’entitats locals rurals alemanyes que tenen el centre econòmic en una ciutat txeca. És més freqüent el cas contrari. És així com, per exemple, a la regió del Bosc de Bohèmia es troben localitats txeques imme-diatament properes a la ciutat alemanya de Prachatitz.56 És possible segregar-les del partit judicial de Prachatitz?

En molts indrets la segregació nacional és possible, aplicable sense que es perjudiquin interessos de l’estat o de la població, i l’execució més pràctica de la delimitació legal dels dominis lingüístics constitueix certament una premissa de l’autodetermi-nació nacional. Però cal no fer-se la il·lusió que sigui practicable arreu. Si fos possible traspassar el nucli de la càrrega adminis-trativa a la localitat o almenys a l’entitat local, en la immensa majoria dels casos la segregació nacional quedaria resolta. Ara bé, a mesura que ascendim cap a demarcacions més extenses es va incrementant el nombre de territoris mixtos. El nombre d’en-titats locals nacionalment mixtes és més gran que no pas el de les localitats, el dels partits judicials supera el de les entitats locals, el de les circumscripcions polítiques és superior al dels partits judicials. I si, tal com recomanen tots els experts, introduïm una

55 [N. d. T.: Nom txec actual: Nová Bystr ice.]

56 [N. d. T.: Nom txec actual: Prahatice.]

213

nova baula entre la circumscripció i la província [Kronland], tot basant l’administració austríaca en el districte, ben segur que caldrà considerar mixta una part important dels districtes.

Moltes persones no acaben d’entendre que la segregació legal nítida dels dominis lingüístics pugui resultar impossible. I malgrat tot és fàcilment comprensible. Les fronteres de les colonitzacions nacionals ens han estat transmeses per la tra-dició d’una època en la qual la configuració econòmica era molt diferent de l’actual. On hi havia terra sense cultivar, s’hi establien els camperols de totes les ètnies. Mantenien molt poca relació amb les persones de fora del poble. No produïen béns per a la venda, sinó per a ús propi. Tan sols venien una petita part del rendiment del treball, i compraven ben poques mercaderies. Quin canvi tan gran s’ha esdevingut de llavors ençà: la indústria domèstica va arribar en primer lloc al camp i va crear-hi centres comercials totalment nous. Aviat el teixidor domèstic txec va haver d’anar regularment a la ciutat alemanya per tal de lliurar-hi el teixit, i ocasionalment també el teixidor alemany havia d’anar a la ciutat txeca. Llavors el pagès es va anar implicant cada vegada més en la producció de mercaderi-es. La compra i la venda esdevenien cada cop més importants. Novament sorgeixen nous centres d’intercanvi; si un municipi esdevé mercat rural gairebé no depèn de la nacionalitat dels habitants, sinó més aviat de punts de vista econòmics, situació geogràfica, mitjans de transport. És així com la ciutat alemanya va esdevenir el mercat per a pobles txecs (Böhmisch-Aicha, Prachatitz) i la ciutat txeca el centre comercial de pobles ale-manys (Königinhof, Neuhaus). També les mesures de política econòmica modifiquen les rutes de transport i generen efectes de caire nacional. En aquest sentit, ja al segle xviii Pelzel relata que mentre el comerç entre Bohèmia i Saxònia va ser lliure, als pagesos txecs que comerciaven amb Saxònia els calia aprendre

214

alemany; aquesta situació no va acabar fins que la política mer-cantilista, en imposar elevats aranzels, va dificultar el comerç entre Bohèmia i Saxònia i va deixar els pagesos txecs limitats a comerciar amb la plana txeca. D’aleshores ençà, segons Pelzel, els pagesos txecs van deixar d’aprendre la llengua alemanya.57

Per últim, el capitalisme crea nous mitjans de transport que al seu torn desplacen els centres de relació comercial. Les loca-litats txeques que anteriorment depenien d’un centre comercial txec es troben ara estretament connectades pels nous ferrocarrils amb una població alemanya, etc. D’aquesta manera, les antigues unitats territorials econòmiques es trenquen i són substituïdes per altres de noves, que no tenen pas en compte les antigues fronteres de les colonitzacions camperoles. Ja fa molt temps que les nacions coneixen la importància dels nous mitjans de transport. És per això que el 1906 els magiars van impedir la construcció d’un ferrocarril elèctric entre Viena i Pressburg,58 amb l’argument que això hauria convertit Pressburg en un su-burbi de Viena. Així mateix la construcció dels nous ferrocarrils alpins va suscitar entre alemanys, eslovens i italians temences nacionals diverses, perquè cada nova línia fèrria pot convertir territoris nacionalment unitaris en d’altres nacionalment mixtos. La constant formació de nous centres de relació econòmica ha tingut un impacte relativament menor en la nacionalitat de la població. El pagès txec que un nou ferrocarril transporta a una ciutat alemanya no deixa pas de ser txec; la comunitat de relació amb els veïns del poble continua essent molt més estreta que no pas el tracte ocasional amb els artesans, comerciants, prestadors i funcionaris alemanys de la ciutat. Però prou que entra en re-

57 Pelzel: Geschichte Böhmens. Praga 1779, p. 643. [N. d. T.: Franz Martin Pelzel (1734-1801), historiador txec d’expressió alemanya.]

58 [N. d. T.: Nom eslovac actual: Bratislava.]

215

lació amb la ciutat, n’aprèn la llengua, procura que els seus fills l’aprenguin, i reclama que en aquella ciutat que constitueix el centre dels seus tractes comercials s’hi trobin també l’adminis-tració estatal, la delegació d’hisenda i el tribunal. Per tant, no és que s’hagi desplaçat la frontera lingüística, sinó que les relacions d’intercanvi i els tractes la superen. Si es pretén que la divisió territorial estatal se supediti servilment a la frontera lingüística, el que es vol és basar la distribució territorial de l’actualitat en la frontera comercial d’una època d’economia camperola d’in-tercanvi. Ni l’estat pot tolerar un anacronisme semblant ni el poden desitjar les grans masses. Aquesta exigència respon tan sols a la necessitat de la classe intel·lectual, que es vol estalviar l’esforç d’aprendre la segona llengua del país gràcies al mono-lingüisme incondicional de les demarcacions administratives. I és que molts estudiants creuen que no haver d’aprendre res constitueix un dret humà sacrosant.

Així doncs, per principi cal reivindicar la segregació territo-rial nacional com a fonament de l’autonomia nacional. Ara bé, no ens podem fer la il·lusió que es podria implantar de forma nítida pertot arreu sense haver-hi de sacrificar les necessitats d’extenses capes populars. Per tant, ens cal preveure que per aquest motiu, així com també per als illots lingüístics constant-ment generats pel capitalisme enmig dels dominis lingüístics compactes, la demarcació administrativa de cada nació con-tindrà un nombre considerable de minories nacionals. Quin serà el destí d’aquestes minories?

Si ens imaginem el principi territorial implantat de manera conseqüent, dins cadascuna de les demarcacions administrati-ves nacionals s’imposarà la regulació centralista atomista. Les minories nacionals tan sols es poden assegurar la satisfacció de les seves necessitats culturals si obtenen algun poder dins la legislació i l’administració de la corporació territorial a la

216

qual pertanyen. Però sempre se’n troben excloses, justament perquè són minories, i per tant en cas que s’implanti de forma conseqüent el principi territorial es trobarien completament en mans de les majories. El principi territorial per una banda exagera la importància de la diversitat nacional i pretén dividir estats i circumscripcions administratives forçosament d’acord amb la frontera lingüística, però per altra banda obliga les na-cions a posar en mans de les altres nacions parts considerables del seu propi poble.

La qüestió de les minories nacionals té una gran importància per a totes les nacions. A conseqüència del desplaçament de la població des dels pobles rurals monolingües cap a les circum-scripcions industrials que gairebé sempre hostatgen minories nacionals, cada cop és més reduïda la part de la població que viu en entitats locals on no es planteja la qüestió de les minories. A Bohèmia, de cada mil alemanys, l’any 1880 encara en vivien 873,3 en entitats locals on no hi havia cap txec o bé la minoria txeca representava menys del 10 % de la població; en canvi, l’any 1900 ja eren només 860,2. Pel que fa als txecs de Bohè-mia, l’any 1880 eren el 91,23 % els qui vivien en entitats locals estrictament txeques o convivien amb una minoria alemanya de menys del 10 %; l’any 1900 ja eren només el 88,91 %. Per tant, la qüestió de les minories esdevé d’un interès immediat per a una part cada cop més gran de la població. Si tenim present que precisament l’oposició entre la minoria forana i la majoria autòctona és l’arrel de l’odi nacional que engendra i nodreix el nacionalisme petitburgès, ens guardarem de menysprear la importància de la qüestió de les minories.

L’any 1900, a Bohèmia, eren 98.548 (és a dir, 42,2 de cada miler) els alemanys que vivien en entitats locals amb majoria de població txeca, i 84.598 (és a dir, 21,5 de cada miler) els txecs que vivien en entitats locals de majoria alemanya.

217

Si ambdues nacions deixen de banda les seves minories, a Bohèmia són els alemanys els qui pateixen més pèrdues ab-solutes i relatives que els txecs. Per contra, dins del domini lingüístic alemany les minories txeques es van incrementant, mentre que al domini lingüístic txec les minories alemanyes reculen. En municipis amb més del 50 % de població txeca, de cada mil alemanys n’hi residien 49,7 l’any 1880, 47,8 el 1890 i 42,2 el 1900. En canvi, de cada mil txecs en residien en municipis de majoria alemanya 18,4 l’any 1880, 18,7 el 1890 i 21,5 el 1900. Com és natural, això fa que l’interès dels txecs per les seves minories vagi en augment, alhora que el dels alemanys minvi. Però en total, en el conjunt de Bohèmia totes dues nacions es juguen el mateix.

Arribem a la mateixa conclusió si donem una ràpida ullada a la resta de províncies [Kronländer]. Els alemanys constituei-xen minories en tots els dominis lingüístics de les altres nacions. Aquestes minories són predominantment urbanes. Solen estar formades per antigues nissagues de funcionaris, per oficials amb les seves famílies, per capitalistes amb els seus empleats, així com per jueus assimilats. D’altra banda hi ha també colònies rurals alemanyes situades al bell mig de territoris habitats per altres pobles, per exemple a Galítzia, la Bucovina i la Carnio-la. Des de la perspectiva nacional, les més importants són les minories alemanyes dels territoris txecs de Bohèmia, Moràvia i Silèsia, seguides de les minories alemanyes de les circumscrip-cions eslovenes de Caríntia, que en formen entre el deu i el 31 % de la població, i el gran nombre d’illots lingüístics alemanys situats al territori eslovè de la Baixa Estíria.59 Però també a la resta de territoris, fins i tot a la regió costanera, així com a

59 Sobre Estíria vegeu Pfaundler: “Die nationalen Verhältnisse in Steiermark”, Sta-tistische Monatsschrift, 1906, p. 401 i s.

218

Dalmàcia i Galítzia, viuen minories alemanyes. Aquestes estan formades majoritàriament per elements cultes i fiscalment po-tents; renunciar-hi no seria cap sacrifici menor per part de la nació. A més a més, la nació alemanya obté un poder no gens menyspreable pel fet que l’alemany troba arreu de l’imperi membres del seu poble. La proporció d’alemanys que exercei-xen professions molt importants per a la posició de força de la nació –especialment entre la burocràcia estatal, els empleats de la indústria i del comerç, els funcionaris dels ferrocarrils– s’ensorraria ràpidament si l’alemany ja no pogués confiar a trobar arreu una escola alemanya per als seus fills.

La situació dels italians és similar a la dels alemanys. També ells pertanyen a una antiga nació històrica, i van formar des de fa segles la classe burgesa alta situada sobre nacions sense història. També ells perdrien molta força en cas que s’apliqués el principi territorial. A Ístria constitueixen les minories a la circumscripció predominantment eslovena de Capodistria, així com en totes les circumscripcions croates. A Dalmàcia cons-titueixen petites minories a totes les circumscripcions. Els co-merciants i armadors benestants que conviuen amb la població eslava són italians. Aquesta minoria és més nombrosa a Zara,60 on assoleix el 16,75% de la població. Però en cap circumscrip-ció no representa la majoria, i per tant també quedaria en mans de la majoria eslava en cas d’aplicar-se el principi territorial. La situació és diferent al Tirol. Aquí són els obrers italians els qui formen illots lingüístics dins les ciutats alemanyes. Aques-tes minories es troben a totes les ciutats tiroleses mitjanament grans; fins i tot a Bludenz, al Vorarlberg, representen l’11,69 % de la població. El principi territorial priva de drets nacionals aquests treballadors italians.

60 [N. d. T.: Nom croat actual: Zadar; Zara és el nom italià.]

219

També els polonesos apareixien com una nació històrica en relació amb els rutens. Per aquest motiu, a tot el domini lingü-ístic rutè només hi ha dues circumscripcions en les quals no re-sideix cap minoria polonesa. A més a més, el domini lingüístic rutè abasta circumscripcions amb una feble majoria polonesa: la ciutat i la circumscripció de Lemberg i les circumscripcions de Winniki61 i Cieszanów. A la Bucovina, els polonesos no posseeixen enlloc la majoria, sinó que formen minories arreu. Finalment, a la regió de Silèsia dedicada a la mineria de carbó i la indústria hi ha minories formades sobretot per treballadors polonesos, en ràpid creixement.

Però també les que havien estat nacions sense història estan interessades en la qüestió de les minories. Aquesta afirmació escau en primer lloc als txecs. A banda de les minories txe-ques dels territoris alemanys dels Sudets, cal tenir en compte sobretot les minories de la Baixa Àustria, que creixen amb rapidesa. El darrer cens efectuat a la Baixa Àustria va donar com a resultat 132.968 persones de llengua txeca, i aquesta minoria creix molt de pressa. L’any 1880 els txecs represen-taven el 2,82 % de la població, el 3,79 % l’any 1890 i el 4,66 % el 1900. Aquest creixement està causat per la forta immigració de treballadors procedents de les àrees rurals de Bohèmia i Moràvia. Segons Rauchberg, entre les circumscrip-cions de Bohèmia que havien transferit a Viena més de cinc mil persones en xifres absolutes i més del 5 % de la població nativa, se’n trobaven sis de txeques, quatre de majoria txeca i tan sols una d’alemanya. Segons Meinzingen,62 resideixen a Viena 235.449 persones nascudes a Bohèmia. Entre aquestes

61 [N. d. T.: Nom polonès de la ciutat ucraïnesa de Wynnyky.]

62 Meinzingen: “Die binnenländische Wanderung und ihre Rückwirkung auf die Umgangssprache”, Statistische Monatsschrift, 1902, p. 693 i s.

220

persones, 45.615 van néixer en circumscripcions alemanyes pures o de predomini alemany, mentre que 180.922 eren nades en circumscripcions txeques pures o de predomini txec; es desconeix el lloc de naixement de la resta. És força semblant el caràcter nacional de la immigració moraviana. Resideixen a Viena 57.438 persones de Moràvia nascudes en circums-cripcions alemanyes pures o de predomini alemany, mentre que 113.307 van néixer en circumscripcions txeques o de predomini txec. També aquesta immigració no és sinó un cas especial del desplaçament de la població des de l’agricultura cap a la indústria, i no cessarà mentre continuïn actives les forces per mitjà de les quals el capital alemany atreu el fill de pagès i el jornaler txecs. Com més ràpidament creixi aquesta minoria, més improbable serà que el principi territorial pur que la lliura indefensa en mans de la majoria alemanya satis-faci la nació txeca.

Tampoc les necessitats nacionals dels eslovens no es po-den veure satisfetes pel principi territorial pur. A Caríntia, els eslovens constitueixen en quatre circumscripcions minories importants que formen entre el vint i el 40 % de la població. A Estíria representen la minoria en dues circumscripcions. A la regió costanera formen una minoria a Trieste, a les circum-scripcions de Cormon, Gradiska i Montfalcone i les circums-cripcions occidentals d’Ístria. És cert que gràcies a una millor distribució de les circumscripcions algunes d’aquestes minories eslovenes podrien formar, junt amb altres entitats locals pura-ment eslovenes, demarcacions administratives eslovenes, però tal cosa no és possible arreu, i tampoc aquí no és possible fer coincidir els límits de les demarcacions administratives amb la frontera lingüística.

Els croats constitueixen una minoria a quatre circumscrip-cions italianes d’Ístria.

221

Per últim, els rutens constitueixen la majoria a la circums-cripció d’Altsandez,63 envoltada de territori polonès, i mino-ries prou considerables a catorze circumscripcions del domini lingüístic polonès. També representen la minoria nacional als districtes romanesos de la Bucovina.

Aquestes barreges entre nacions són fàcils de comprendre des d’una perspectiva històrica. En part són conseqüència de la colonització camperola d’una època que desconeixia el con-glomerat d’activitats, mitjans i objectius que actualment ano-menem administració pública, una època en la qual cap tracte no relacionava el pagès amb les persones que vivien fora del seu poble, de la seva marca, del domini del seu senyor, i que per aquest motiu podia barrejar fàcilment les persones d’una forma tan curiosa. Són fruit de la tradició de l’època en què s’enfrontaven les nacions amb història i sense història, quan un senyor alemany dominava pagesos txecs i eslovens i un se-nyor polonès tenia sota seu pagesos rutens, quan al bell mig de pagesos eslaus suraven petites illes de vida urbana, dominades per comerciants alemanys o italians. Procedeixen dels temps que Àustria era un estat alemany i arreu de l’imperi el funci-onari alemany i l’oficial alemany encarnaven el poder estatal. Al capdavall, van ser creades pel capitalisme modern, que va arrencar les persones del sòl hereditari i les va transferir a les ciutats i les àrees industrials. És així com aquestes minories nacionals reflecteixen la història social de molts segles.

La capacitat de resistència de les minories nacionals s’incre-menta en la mesura que s’eleva el nivell cultural de les capes populars baixes. No era gens difícil germanitzar els treballa-dors rurals txecs incultes que es traslladaven a territoris ale-manys. En canvi, l’obrer industrial txec modern, que al seu

63 [N. d. T.: Nom actual polonès: Stary Sacz.]

222

país ja havia assistit a una bona escola txeca, llegit diaris txecs i participat en la vida política de la seva nació, manté viva la nacionalitat en trobar-se en terra aliena, i difícilment tolera el domini de la majoria estrangera.

Arreu, l’aplicació del principi territorial pur deixa aquestes minories en mans de la majoria. Això no acaba de satisfer el desig del petitburgès indignat, que no veu la qüestió nacional a nivell d’imperi, sinó local, i per tant observa amb disgust els elements forans de la seva ciutat. Però és justament a ell a qui l’afecta negativament aquest principi territorial. El petitburgès alemany de Viena o de Brüx64 s’alegra que es deneguin a la minoria txeca les escoles que li caldrien. Però a aquest mateix petitburgès alemany li desagrada sentir que a Budweis o Pil-sen la majoria txeca pot denegar les escoles als membres de la seva classe. Així és com l’odi a la minoria forana empeny el petitburgès cap al principi territorial, i com els patiments de les seves pròpies minories li fan intolerable aquest mateix principi.

La qüestió esdevé molt diferent per a qui no vulgui veure-la des d’una perspectiva local reduïda, sinó en el conjunt de l’imperi. Per a ell, el principi territorial pur significa que cada nació absorbeix les minories intercalades de les altres nacions, alhora que renuncia a les minories de la seva pròpia. Per tant, d’una banda guanya i de l’altra perd. Cap nació no hi incre-menta sensiblement la població, sinó que només la conserva. Però la conserva per la via més odiosa, més complicada i per tant més dolorosa; tot negant a milers de persones tant de la nació pròpia com de les alienes la satisfacció de les principals necessitats culturals, obligant milers de persones a renunciar a la seva nacionalitat. ¿No és més senzill mantenir el nombre de

64 [N. d. T.: Nom txec actual: Most.]

223

membres de la pròpia nació tot concedint a les minories de les altres nacions la possibilitat de conservar la seva nacionalitat, i reclamant a canvi aquest dret també per a les minories de la pròpia?

Pitjor encara, el principi territorial posa en perill la pau nacional: és absolutament impossible que es posi en pràctica de forma estricta i que cada nació renunciï a tenir cura de les seves minories dins dels dominis lingüístics forans. Perquè significaria que les minories nacionals quedessin privades fins i tot dels escassos drets que els són garantits per l’ordenació legal vigent.

Per tant, cada nació intentaria assegurar per mitjà de lleis imperials els drets de les seves minories situades en els àm-bits territorials de les altres nacions. Aquest tipus de regulació suscitaria per força lluites intenses que portarien les nacions a pugnar de bell nou per exercir el poder dins l’estat. Si s’arri-bés a aprovar una llei per a la protecció d’aquestes minories, es tornaria a encendre la lluita per cada aspecte de la seva interpretació. Cada nació consideraria que les seves minories eren perjudicades, i pensaria que podria compensar l’opressió de les minories pròpies tot venjant-se en les de les altres naci-ons situades al seu territori. Així, l’autodeterminació nacional basada en el principi territorial no faria sinó suscitar nous enfrontaments nacionals.

Amb aquesta raó ja n’hi ha prou per veure que el principi territorial no satisfà les reivindicacions de la classe obrera. Però la posició que adopta envers aquest principi està determinada per altres consideracions addicionals.

La qüestió queda molt clara per a la classe obrera txeca. Les minories txeques de la Bohèmia alemanya, del sector alemany de Moràvia i de la Baixa Àustria estan formades bàsicament per obrers.

224

El partit obrer txec no pot renunciar a defensar els drets nacionals d’aquests obrers. Si als treballadors txecs se’ls nega l’existència d’escoles txeques, la classe obrera txeca queda situada en un nivell cultural inferior, ja que un infant txec aprèn poc o gens en una escola alemanya. Aquest fet esdevé encara més greu per als obrers txecs pel fet que força sovint no es queden a les poblacions alemanyes, sinó que l’atzar de la conjuntura els retorna a territori txec. Així s’ha estudiat, per exemple, quina part dels miners que en acabar la gran vaga de la mineria del 1900 havien estat contractats de nou des de l’1 d’abril fins al 31 de desembre de 1900 constaven encara com a membres actius de la caixa central del sindicat del nord-oest de Bohèmia el 31 de desembre de 1901. Segons Rauchberg, l’estudi va donar els resultats següents:

Circumscripció d’origen dels obrers

Ingressats entre l’1-IV i el 31-XII-1900

Actius el 31-XII

Desplaçats

Circumscripcions alemanyes

1.580 719 819

Circumscripcions de majoria alemanya

1.053 629 424

Circumscripcions de majoria txeca

285 116 169

Circumscripcions txeques

3.113 1.254 1.859

Així doncs, de 3.113 treballadors domiciliats a circums-cripcions txeques de Bohèmia, durant aquell mateix any o el següent ja n’eren 1.859 els qui havien emigrat de l’àmbit controlat per la caixa central del nord-oest de Bohèmia. I en

225

canvi, el nombre de persones censades per aquest organisme no havia minvat pas gaire:

A finals de 1900 31.450A finals de 1901 31.370A finals de 1902 31.353

Aquestes xifres reflecteixen amb prou claredat la gran fluc-tuació dels assalariats moderns. Tal vegada la variació de la situació laboral no sigui tan intensa fora de la mineria de car-bó. Tanmateix, no hi ha cap dubte que una part important dels obrers txecs que migren arreu de les àrees industrials ale-manyes retornen al cap d’un temps més o menys llarg al lloc d’origen o a una altra circumscripció txeca. Per als fills dels obrers txecs, no serveix de res l’ensenyament alemany que re-ben durant poc temps, en el millor dels casos durant un parell d’anys; abans no han après la llengua alemanya a un nivell que els permeti seguir la classe, retornen a l’escola txeca del seu país. Si a aquestes nens se’ls nega l’existència d’escoles txeques en el domini lingüístic alemany, se’ls està negant l’ensenyament en si mateix.65

65 També Fischel remarca la relació de la qüestió de l’escolarització de les minories amb el vaivé continu dels treballadors txecs a les àrees industrials alemanyes i des d’aquestes àrees. Però precisament per aquest motiu pretén negar les escoles a les minories txeques, o almenys posar-hi entrebancs. Sóc incapaç de comprendre aquesta lògica. Mentre els obrers txecs realment emigrin de les circumscripcions alemanyes a cada canvi de conjuntura, l’existència de l’escola txeca al domini lingüístic alemany no pot pas perjudicar els alemanys; ja que si els treballadors txecs no hi resten, no se’ls pot pas germanitzar tot imposant als seus fills l’escola alemanya. En canvi, aquesta sí que perjudica els obrers txecs, ja que per als seus fills, que no es queden prou temps al domini lingü-ístic alemany per dominar la llengua alemanya, negar-los les escoles txeques equival de fet a negar-los l’escolarització en si mateixa. Vegeu Fischel: Die Minoritätsschulen, p. 8.

226

De tot plegat es dedueix prou clarament que la classe obrera txeca no pot renunciar a defensar els drets nacionals dels seus companys de classe situats al domini lingüístic alemany. Si als obrers txecs se’ls neguen les escoles txeques, l’ensenyament es dificulta i degrada per als residents, i es nega per complet al component fluctuant de la classe obrera. Si no es troba cap mitjà de donar-los veu davant les autoritats i els jutges mentre no dominin la llengua alemanya, se’ls està privant dels seus drets envers els òrgans de l’estat. Tot plegat mantindria la clas-se obrera txeca en un nivell cultural inferior, i la incapacitaria per portar a terme la seva lluita de classes. La manca de drets nacionals li suscitaria l’odi nacional, i la convertiria en presa fàcil per als partits nacionals de la petita burgesia. La lluita pels drets nacionals de les minories txeques tan sols pot ser una petita part de la lluita de classes dels treballadors txecs i no els ha de sostreure a les grans tasques d’aquesta lluita; però certament constitueix un mitjà important d’aquesta lluita, al qual la classe obrera txeca no pot renunciar.

De manera força semblant, tampoc la classe treballadora polonesa no pot renunciar als drets nacionals dels obrers po-lonesos de Silèsia, ni la classe treballadora italiana als drets nacionals dels obrers italians del Tirol alemany.

La qüestió esdevé una mica més complexa en el cas del tre-ballador alemany. Des del punt de vista de l’interès nacional global, cap nació no té més motius per preservar els drets de les minories nacionals dels que té precisament el poble alemany. Ja sabem que les minories alemanyes fiscalment potents, cultes i escampades arreu de l’imperi, incrementen considerablement el poder de la nació alemanya a Àustria. Tot i així, és molt com-prensible que la classe obrera alemanya mostri menys interès per la qüestió de les minories del que fan els obrers txecs, po-lonesos i italians. Les minories alemanyes situades en territoris

227

habitats per altres pobles estan formades només en una petita part per obrers. Hi predominen els burgesos, funcionaris, ofi-cials i membres de la intel·ligència, és a dir, classes socialment allunyades dels obrers. Tot i així, també hi ha capes obreres alemanyes que troben feina ara en un domini lingüístic, ara en un altre. És el cas dels treballadors ferroviaris, per exemple. El burgès alemany que viu en una ciutat txeca pot compensar la manca d’ensenyament públic amb classes particulars. En el seu cas, la comunicació lingüística amb les autoritats no es planteja en absolut, ja que pot apel·lar en tot moment a l’ajuda de l’advocat, que domina la llengua de les instàncies oficials. No li passa el mateix al ferroviari alemany destinat durant uns anys a una localitat txeca, polonesa o eslovena. Es veu obligat a recórrer a les escoles públiques. A l’escola de l’altra nacionalitat, el seu fill amb prou feines hi aprendrà res si no domina la llengua en la qual té lloc l’ensenyament. Si al cap d’uns anys retorna al territori alemany, el noi haurà quedat endarrerit respecte dels companys de la seva edat, haurà perdut uns anys de la seva vida. La necessitat de buscar feina també obliga altres treballadors alemanys a desplaçar-se a territoris d’altres dominis lingüístics. Onsevulla que sorgeixi una nova indústria, gairebé sempre hi apareix el mecànic alemany, el ser-raller alemany, el contramestre alemany. I més freqüent encara és la presència d’empleats alemanys del comerç i la indústria en forma de minoria en dominis lingüístics aliens.

Ara bé, si els obrers alemanys desitgen protegir les minories de la seva pròpia nació, no poden negar els drets de les mino-ries foranes dins del territori alemany. Però tampoc no poden fer-ho per altres motius. Pel seu propi interès, el treballador alemany està obligat a voler que la minoria txeca assoleixi un nivell cultural elevat: negar escoles txeques als obrers txecs implica fomentar l’existència de txecs que facin d’esquirols

228

i estiguin disposats a treballar per sous massa baixos. El tre-ballador alemany ha de voler pel seu propi interès que les minories txeques se sentin nacionalment satisfetes, perquè si no n’estan, se suscita en elles l’odi nacional, esdevenen inca-paces de portar a terme la lluita sindical i política juntament amb els obrers alemanys, fraccionen el moviment sindical i se sotmeten als partits polítics burgesos. Per últim, l’opressió nacional de les minories foranes va en contra de la ideologia de l’obrer alemany. L’empresari propugna arreu el principi de qui dóna pa, que mani feines, i creu que l’obrer menja el seu pa. En canvi, l’obrer alemany creu que l’empresari en té prou d’apoderar-se d’una part del producte del seu treball; no està disposat a tolerar que a més a més pretengui posseir la seva ànima. Considera que el contracte laboral ha de ser un con-tracte de compravenda com qualsevol altre; no ha de conferir a l’empresari cap poder d’imposar ordres i prohibicions al treballador fora de les hores de feina, de limitar-li la llibertat personal. Tu em pagues el salari, jo faig la meva feina: més en-llà d’això no tens cap dret sobre mi; aquest principi neix de la lluita social del treballador alemany amb l’empresari alemany. El treballador no pot renunciar a aquest principi pel fet que adquireixi significat nacional. Ara bé, si el treballador txec que està a les ordres d’un empresari alemany es veu privat del seu dret nacional per aquest motiu, ¿oi que no es tracta sinó d’un cas especial de l’abús de poder del capital, que a canvi del magre salari pretén comprar no tan sols la força de treball, sinó la persona sencera? Que ara fins i tot vol desposseir de la seva nacionalitat l’obrer a qui paga? El treballador alemany renunciaria a si mateix si no volgués reclamar la plena lliber-tat nacional també per al company de classe txec, obligat per les lleis de la vida econòmica capitalista a vendre la força de treball al capital alemany en territori alemany.

229

D’ençà de la divisió de la societat en classes, sota la relació de la persona amb l’objecte s’amaga el poder de la persona so-bre altres persones. Jo tinc una màquina de filar. Aparentment, això només significa que jo posseeixo un objecte que puc fer servir d’instrument de treball. Però en realitat la possessió de mitjans de treball per part del capitalista esdevé el poder de do-minar altres persones, d’apropiar-se el producte del seu treball. Jo tinc un tros de terra. Aparentment, això només significa que m’he establert en un tros de terra per tal de viure-hi i gaudir-ne dels fruits. Però en realitat la possessió de la terra em dóna dret a la renda immobiliària, em dóna el poder d’apropiar-me el fruit del treball aliè. També el principi territorial pretén basar el domini d’unes persones sobre unes altres en la relació de la persona amb la natura inert. Els terratinents d’aquesta ciutat diuen que aquest tros de terra els pertany. Bé doncs, que hi visquin i en gaudeixin dels fruits. Però, ¿vol dir això que el poder sobre un tros de terra els concedeix el dret de dominar altres persones, arrabassar-les de la seva comunitat cultural i annexar-les per la força a una altra? Quan la burgesia respon afirmativament aquesta pregunta, es comporta de forma con-seqüent; ja que la seva organització social es basa en el principi que el poder sobre les coses significa poder sobre les persones. En canvi, la classe obrera combat aquesta organització social. Lluita per assolir un ordre social en el qual la gestió de les coses no encobreixi el domini de les persones. Per tant, també resulta aliè a la classe obrera el principi segons el qual els propietaris de la terra tenen dret a negar als immigrants desposseïts la satisfacció de les seves necessitats culturals nacionals.

La pugna per obtenir conquestes nacionals és la norma de tota lluita nacional sota la constitució centralista atomista. Si decau aquesta constitució de les nacionalitats, l’anhel de con-questes nacionals pretendrà defensar encara un últim bastió:

230

les minories englobades en els territoris propis de les nacions hauran d’esdevenir víctimes de la majoria. Un cop més, la pug-na per assolir el domini social s’amaga rere una institució legal destinada a permetre l’opressió nacional. Si també aquesta desapareix, si ens decidim a donar seguretat jurídica a les mi-nories nacionals a través del principi de personalitat, s’haurà renunciat del tot a pensar en institucions legals destinades a la conquesta nacional. Llavors encara seran possibles les con-questes nacionals: si un txec acaba esdevenint alemany per casament, per relacions econòmiques o per tracte social amb alemanys, la nació alemanya l’haurà conquerit a la txeca. Però el poble alemany deurà la conquesta a l’atracció natural de la cultura nacional, no pas a la força brutal d’una llei que nega als membres d’una nació els mitjans amb els quals podrien mantenir la comunitat cultural amb els seus connacionals, per tal d’obligar-los a adherir-se a una altra comunitat cultural.

Ara bé, ¿és possible que renunciem a la idea de la conquesta nacional, o almenys al suport de la llei per obtenir-la? Preci-sament, aquesta idea ha estat negada per part dels alemanys d’Àustria, al·legant motius atraients. El creixement natural de la població alemanya austríaca és menor que el de les altres nacions. ¿No cal que els alemanys s’esforcin per incorporar les minories nacionals al cos de la seva nació, per tal de no créixer més lentament que els altres pobles?

Ja hem donat resposta a aquesta consideració tot assenya-lant les minories alemanyes situades als territoris propis de les altres nacions. Ben segur que el principi territorial afavoriria els alemanys d’una banda i els perjudicaria de l’altra; incre-mentaria la seva força ofensiva, però n’afebliria les defenses; germanitzaria les minories eslaves dins territori alemany, però lliuraria les minories alemanyes a les altres nacions. L’especi-alista en estadística no està en condicions de decidir si els ale-

231

manys hi sortirien guanyant o perdent. I és que l’obrer txec que s’instal·la a Viena o a Reichenberg66 també es podria guanyar de moltes maneres per al poble alemany, encara que la llei ja no negués als txecs el dret a les escoles nacionals. L’estadístic no pot calcular fins a quin punt el tracte social o la llei afavo-reixen l’aculturació de les minories. Per tant, tampoc no pot predir si els alemanys guanyarien més o menys que cadascuna de les nacions en cas que totes elles renunciessin al suport de la llei per a les conquestes nacionals que desitgen. Però suposem que el principi territorial afebliria menys les minories alema-nyes benestants que no pas les minories proletàries d’eslaus i italians dins del domini lingüístic alemany, cosa que de fet sembla probable. Suposem que, en efecte, el principi territorial esdevingués per als alemanys un mitjà d’incrementar la seva població a costa dels altres pobles. Ja n’hi ha prou per justificar el principi territorial?

En primer lloc, ¿l’increment de la població en si mateix és un objectiu de la política nacional? Quedi clar que no ens preguntem si és beneficiós o útil per a un estat que una regió econòmica incrementi el seu nombre d’habitants. Ens preguntem quin és el motiu pel qual una nació com a tal de-sitja augmentar el nombre dels seus membres. Si observem en primer lloc la nació en si, independentment de l’estat on viu, no podem considerar il·limitadament vàlid el principi que la nació està interessada en l’augment de la seva població. Ben cert és que no hi ha cap dubte que en iguals condicions l’augment del nombre de membres de la nació incrementa el rendiment del treball cultural nacional. Les condicions eco-nòmiques de treball de l’erudit i l’artista que crea per a un poble de vuitanta milions són molt diferents de les del seu col-

66 [N. d. T.: El nom txec actual de la ciutat és Liberec.]

232

lega que només es pot dirigir a un poble de sis milions. Com més gran és la nació, més fàcil i possible li és perfeccionar l’ensenyament des de l’escola primària fins a la universitat, ampliar les altres institucions culturals, els teatres, acadèmies i museus. Com més extensa és l’activitat científica, més es pot ramificar i especialitzar, i més beneficis obtindrà de la divisió del treball. Com més nombrosa sigui la població, més proba-ble serà que cada branca de la cultura intel·lectual trobi els homes que en fomentin el creixement. Però prou sabem que en la nostra societat el poble sencer mai no participa de forma plena i igualitària de la cultura nacional. ¿Quina importància tenen per al rendiment del treball intel·lectual milions de pa-gesos que no saben llegir ni escriure, que viuen des del bressol fins a la tomba en una eterna monotonia, que no gaudeixen dels béns culturals de la nació ni participen activament en el seu progrés? Així doncs, la productivitat del treball nacional no es pot incrementar augmentant només la població, sinó incrementant també la participació de les masses en la cultu-ra nacional. El millor exemple ens el dóna l’envejable nivell cultural de les petites nacions escandinaves. Per tant, si és cert que la productivitat del treball nacional cultural no depèn tan sols de les dimensions del poble, sinó també de la intensitat de la cultura nacional, del grau de penetració cultural en el conjunt del poble, mai no es pot incrementar el rendiment del treball nacional augmentant numèricament la població amb mitjans que dificultin el desenvolupament del poble sencer per tal que esdevingui una nació. Aquest objectiu, el des-envolupament del conjunt del poble per tal que esdevingui una comunitat cultural nacional, és el que es proposa assolir la política evolucionista nacional, la política nacional de la classe obrera. Tot allò que dificulta la lluita de classes dels treballadors i perjudica els seus interessos de classe redueix

233

la participació de les masses en la cultura nacional, i en con-seqüència minva el rendiment del treball cultural nacional. Com que per aquesta nació l’increment de la població no és més que un mitjà, en fixar-se en el mitjà perd de vista l’ob-jectiu si pretén dificultar la lluita de la classe obrera per tal d’incrementar el nombre de la població.

Ara bé, quan es parla de la necessitat d’assolir conques-tes nacionals, rares vegades es té en compte que la xifra de membres de la nació incrementa la productivitat del treball cultural, sinó que més aviat es procura augmentar la xifra de la població per tal d’aconseguir més poder, major pes polí-tic. Per aquest motiu, en l’estat de les nacionalitats la pugna per aconseguir conquestes nacionals té una bona raó de ser mentre les nacions lluitin entre si per aconseguir el poder dins l’estat. La situació canviarà radicalment tan aviat com la re-gulació centralista atomista sigui substituïda per la regulació orgànica de les relacions nacionals. En aquest context l’estat ja no ha de donar res a les nacions en tant que conjunts, i per tant la lluita entre les nacions pel poder deixa de tenir sentit. La nació té legalment assegurat el poder que li cal, ja no lluita per aconseguir-lo. Per tant, cap nació té ja necessitat d’assolir conquestes nacionals.

És clar que aquestes sòbries consideracions no convence-ran gaire gent. Ja que la forma de producció capitalista, que converteix tot bé en una mercaderia, en un valor mancat de finalitat qualitativa, en una simple magnitud que ha fet de l’ambició d’obtenir un profit, una determinada part numèri-cament expressable de la plusvàlua, el sentit de la vida huma-na, escampa arreu aquell esperit que no coneix cap grandesa sinó la que es pot expressar estadísticament, comptar, mesurar i pesar. És característic de totes les nacions capitalistes allò que s’ha descrit com a particularitat dels nord-americans: la

234

confusió entre bigness, la grandesa numèrica, amb greatness, la veritable grandesa interior. Això explica que a la nostra societat el nombre de la població no sembli a les nacions un mitjà, sinó un fi en si mateix. Però, tot i que hom pugui accep-tar-ho, no és una raó suficient per justificar l’ànsia d’aconseguir conquestes nacionals i d’imposar amb aquestes conquestes el principi territorial.

Cal admetre que les dades de l’increment natural de la po-blació no són precisament favorables al poble alemany d’Àus-tria. Ara bé, a què és degut aquest fenomen? Hainisch n’ha indicat una de les causes.67 Pertot arreu, l’edat de contreure matrimoni i el nombre de casaments es relaciona molt estre-tament amb l’organització de l’agricultura. Cal admetre que la distribució de la terra al nostre país inhibeix la multiplica-ció natural del poble alemany. A les terres alpines habitades per alemanys, el sòl està en mans de propietaris pagesos de propietats més aviat grans i mitjanes; en canvi, tant el gran latifundi com el minifundi són escadussers. Aquesta propietat pagesa es manté pel fet que en morir el cap de casa la propietat no es divideix, sinó que passa a un únic fill del pagès, l’hereu. Ara bé, al mas, a banda de la família de l’amo, hi viuen criats i criades solters. “El gran mas tancat sobre si mateix limita el matrimoni en dues direccions: endarrereix el casament de l’hereu fins que el pagès es retira o mor, i impedeix el ma-trimoni de totes les forces de treball masculines i femenines que hi treballen de forma permanent”. Per tant, en territoris caracteritzats per aquests masos tancats l’edat de contreure matrimoni és elevada, i la xifra de casaments escassa. Aquest fet alenteix l’augment de la població a través del naixement de fills legítims.

67 Hainisch: Zukunft der Deutsch-Österreicher. Viena 1892.

235

És cert que en aquests indrets el nombre de fills il·legítims és especialment elevat, però els superàvits de natalitat són cla-rament inferiors als d’altres territoris. Ara bé, aquestes terres estan habitades de forma predominant per alemanys. El mas tancat de les nostres terres alpines constitueix doncs un obsta-cle perillós per al creixement de la població alemanya. Els terri-toris habitats per les altres nacions desconeixen aquest obstacle de l’augment de la població. A les terres del carst [Karstländer], a la regió costanera i a Dalmàcia predomina el minifundi; als Sudets no manca un bon nombre de propietaris pagesos, però a més també es donen el latifundisme i el minifundisme. A Galítzia, en morir el pagès, la terra es reparteix entre els seus fills, de manera que al costat de grans latifundis trobem una classe molt nombrosa de propietaris de petites parcel·les. Pertot arreu, el latifundi i el minifundi fomenten el creixement de la població, mentre que el mas tancat de les terres alpines l’inhibeix. El fet que l’organització agrària dels territoris ale-manys es basi en el mas tancat, mentre que en territoris eslaus i italians predominin el latifundi i el minifundi, és una de les dades fonamentals que determinen el desenvolupament de les nacions austríaques.

Una altra sèrie de causes coincideix a actuar en el mateix sentit. Els alemanys han estat afectats pel desenvolupament capitalista més aviat que els altres pobles. Per tant, totes les causes que determinen el desenvolupament de la població en una societat capitalista han causat efecte en el creixement de la població alemanya. Tot allò que amenaça i escurça la vida del treballador industrial modern contribueix a reduir la població alemanya a Àustria. Especialment, a les àrees indus-trials alemanyes l’edat de contreure matrimoni és més elevada que no pas a les àrees rurals de les altres nacions. Així, a Bo-hèmia, de mil homes austríacs de llengua alemanya d’una edat

236

situada entre vint i trenta anys hi havia 649 solters, contra tan sols 618 txecs de la mateixa edat; entre trenta i quaranta anys, encara es mantenia solter el 16,3 % dels alemanys i tan sols el 12,5 % dels txecs. Entre els alemanys, el treball assa-lariat de les dones ha assolit un abast més gran. Per cada mil homes ocupats en la indústria trobem 383 dones alemanyes empleades al mateix ram, i tan sols 243 txeques. A més, sem-bla que el treball de les dones casades vagi en augment a les fàbriques. Almenys la xifra de les obreres tèxtils casades en l’àmbit de la cambra de comerç i indústria de Reichenberg va augmentar de 25.913 a 32.253 durant el decenni 1890-1900, malgrat que no augmentés alhora el nombre d’obreres tèxtils solteres i vídues. La gran expansió del treball fabril entre les dones podria explicar parcialment l’alt nombre d’infants nas-cuts morts entre la població alemanya. Rauchberg n’aporta les dades següents:

Infants morts per cada 1.000

naixements dins del matrimoni

Ídem fora del matrimoni

Circumscripcionsalemanyes

34,8 42,6

Circumscripcions de majoria alemanya

27,8 36,5

Circumscripcions de majoria txeca

26,8 32,6

Circumscripcions txeques 28,8 41,7

També la mortalitat infantil és molt més elevada a l’àrea industrial alemanya que no pas a les circumscripcions agràries de Bohèmia, habitades per txecs. De cada mil infants nascuts vius entre el 1891 i el 1900 van morir:

237

Abans de finalitzar el primer any

de vida

Abans de finalitzar el cinquè any

de vida


281 358

Circumscripcions demajoria alemanya

289 369

Circumscripcions demajoria txeca

239 329

Circumscripcions txeques 237 327

En total, per cada mil persones de mitjana poblacional es va produir el nombre següent de defuncions durant cada decenni:

1881-1890 1891-1900


308,2 269,0

Circumscripcions demajoria alemanya

305,6 283,0

Circumscripcions demajoria txeca

267,8 248,2

Circumscripcions txeques 278,8 246,9

La mortalitat és considerablement més elevada a l’àrea in-dustrial alemanya que no pas a les àrees txeques. Però dismi-nueix en totes dues parts del país, i la diferència entre les xifres de mortalitat es va reduint progressivament. L’augment dels salaris i la reducció de la jornada laboral aconseguits gràcies a la lluita dels sindicats obrers, la legislació sociopolítica i els progressos de la higiene han generat aquest fenomen positiu. Aquest fet mostra clarament el camí que cal seguir per tal que

238

augmenti la població alemanya. Els partits nacionals burgesos no hi veuen més que una manera d’incrementar el poder del poble alemany: pretenen absorbir persones d’altres nacions, germanitzar txecs, eslovens i italians. Tot i així, el que es pot obtenir d’aquesta manera és ridículament escàs i excessivament costós, ja que s’aconsegueix a canvi de renunciar a les minories pròpies i alentir el desenvolupament social, l’única eina que pot capacitar les grans masses per gaudir de la cultura nacional. El poble alemany podria obtenir guanys molt superiors mit-jançant una política social definida i decidida, ja que aquesta política incrementaria el nombre de matrimonis i reduiria la mortalitat infantil i la mortalitat en general. Així, no tan sols s’incrementaria en xifres absolutes la població alemanya, sinó que també milloraria la proporció respecte de les altres naci-ons. Com que els alemanys, per ser la nació sotmesa al capi-talisme més desenvolupat, són els qui pateixen el pitjor espoli capitalista, també serien els més beneficiats pels efectes curatius d’una política social enèrgica. Aquesta idea va ser molt ben expressada per Herkner en el seu bell pamflet d’idees fresques, joves.68 Rauchberg li ha donat suport amb dades abundants. Tot i així, el nacionalisme petitburgès continuarà indignant-se si en algun lloc es funda una escola txeca, mentre segueix contemplant tranquil·lament de quina manera la precarietat de l’habitatge, la indústria domèstica i el treball infantil fan malbé la raça, escampen la tuberculosi i causen any rere any la degeneració de centenars d’infants alemanys menors d’edat per misèria, precarietat i excés de feina.

68 Herkner: Die Zukunft der Deutsch-Österreicher, Viena 1893. “Per exemple, dis-tribuir des del municipi llet esterilitzada segons el mètode de Soxleth a les mares pobres ens sembla fins i tot des d’una perspectiva nacional una tasca molt més meritòria que no pas uniformar la policia municipal a l’estil prussià, penjar als banys comunitaris el rètol ‘Aquí està prohibit parlar txec’ i posar en perill l’autonomia municipal amb altres gracietes per l’estil”, p. 20.

239

Les nostres classes benestants afirmen que estan disposades a afavorir el creixement de la nació alemanya. Bé, doncs, que els pagesos reclamin l’eliminació del sistema d’herència uni-personal i dels capítols matrimonials a les terres alpines. Que els latifundistes procurin que el pa, la carn, el sucre baixin de preu. Que els industrials reivindiquin que l’estat no obstacu-litzi la lluita sindical, que escurci per llei la jornada laboral i prohibeixi a les dones embarassades treballar a les fàbriques. Que els mestres artesans demanin a l’estat la fi de l’explotació desvergonyida dels aprenents i que l’ensenyament professional complementari tingui lloc en horari diürn. Que els propietaris d’immobles exigeixin als municipis habitatges barats i saluda-bles. Que els capitalistes tinguin cura d’alleujar les condicions de treball de la indústria casolana. El poble alemany té en nombres absoluts i relatius molts més fills il·legítims que les altres nacions, amb un grau elevadíssim de mortalitat. Així doncs, que les classes benestants exigeixin que es concedeixi als fills il·legítims el dret legal de successió i de reclamació de la llegítima davant dels seus pares, i que se’ls reconegui el dret a aliments, cura i educació d’acord amb els ingressos paterns. ¿Es decidiran les classes benestants a portar a terme una política nacional contrària als seus interessos de classe?

Ara bé, pel que fa a la classe obrera, el camí que li cal seguir està clarament traçat si vol augmentar el nombre de membres de la seva nació. No pot eliminar la institució del mas tancat de les terres alpines mentre aquesta tingui el suport de l’orga-nització agrària i els hàbits de la població rural, però pot com-batre el suport legal d’aquesta institució: el sistema d’herència unipersonal i els capítols matrimonials. No pot eliminar per complet els efectes desastrosos de l’explotació de la classe obre-ra en la indústria capitalista en el marc de la nostra societat, però pot temperar aquests efectes mitjançant la lluita sindical i

240

lleis de protecció laboral, i pot intentar curar progressivament les pitjors ferides infligides al cos de la societat: la misèria des-mesurada de la indústria domèstica, del treball infantil i del treball de les embarassades a les fàbriques, la mortalitat dels fills il·legítims, la precarietat de l’habitatge, la jornada laboral excessivament llarga, els preus elevats dels aliments i els salaris baixos. La classe obrera alemanya pot renunciar a guanyar uns centenars de nens txecs cada any gràcies a l’efecte germanitza-dor de l’escola, i a canvi alliberar milers de nens alemanys de la mort per excés de treball i fam.

Salvar per al seu poble els milers d’homes i dones alemanys que cada any són víctimes dels efectes assassins de l’explotació capitalista: vet aquí les conquestes nacionals que es proposa obtenir la classe treballadora. El mitjà per obtenir-les no és pas el principi territorial, sinó la política social, i en el combat per assolir aquestes conquestes nacionals els treballadors alemanys poden estar segurs de la cooperació solidària dels proletaris de totes les nacions.

El principi de personalitat

El principi de personalitat pur no es proposa constituir la nació com a corporació territorial, sinó com a mera associació de persones. Per tant, les corporacions territorials tan sols serien les corporacions nacionals regulades pel dret públic en tant que, naturalment, no podrien estendre els límits de la seva ac-tuació més enllà de les fronteres de l’imperi. En canvi, dins de l’imperi no s’hauria d’atribuir el poder als alemanys en aquest territori i als txecs en aquell altre, sinó que les nacions, inde-pendentment de l’indret on visquessin, haurien de ser reunides en una corporació que gestionés de forma autònoma els seus

241

afers nacionals. Molt sovint conviurien en una mateixa ciutat dues o més nacions sense que això els causés cap perjudici, organitzarien la seva administració nacional autònoma, crea-rien institucions nacionals d’ensenyament, talment com en una mateixa ciutat tenen cura dels seus afers religiosos els catòlics, els evangèlics i els jueus, els uns vora els altres.

El principi de personalitat pressuposa que la població se segrega d’acord amb les nacionalitats. Però no pertoca a l’estat decidir qui ha de ser considerat alemany o txec, sinó que el ciutadà major d’edat ha de gaudir del dret de decidir a quina nacionalitat vol pertànyer. Prenent com a base la lliure declara-ció de nacionalitat dels ciutadans majors d’edat s’han d’establir cadastres nacionals que continguin una relació al més detallada possible dels ciutadans majors d’edat de cada nacionalitat. Na-turalment, no entra en contradicció amb el dret a declarar lliu-rement la pròpia nacionalitat el fet que mitjançant un sistema d’indicis jurídics se substitueixi la declaració de nacionalitat d’aquells ciutadans que no puguin o no vulguin efectuar-la.

L’any 1905 es va introduir realment en una província de la Corona austríaca [Kronland] el cadastre nacional reivin-dicat per primer cop per Synopticus (Dr. Karl Renner). La nova ordenació territorial i electoral de Moràvia69 introdueix cossos electorals nacionals per als electors de la cúria urbana, la cúria de municipis rurals i la classe electoral general. Tal com ho expressa aquesta llei, els diputats d’aquestes cúries “són elegits en seccions electorals separades segons la naci-onalitat bohèmia i alemanya, per a cadascuna de les quals es formen circumscripcions electorals específiques” (§ 3 b de l’ordenació territorial). Però aquest cadastre no es basa en la lliure declaració de nacionalitat. Les llistes d’electors són

69 Llei de 27 de novembre de 1905, núm. 1 i núm. 2 L-G.-B. ex 1906.

242

confeccionades per l’alcalde. Prou que cada elector pot, “tot declarant que pertany a una nacionalitat diferent de la llista en la qual ha estat registrat, fer que el seu nom sigui eliminat d’aquella i inclòs en la llista a la qual desitja pertànyer”. (§ 71, línia 7 de la normativa electoral del parlament regional.) Però també és possible “elevar objeccions a la inclusió d’un elector en una llista nacional per part d’un altre elector inclòs en la mateixa llista, referides a la pertinença nacional”. En aquest cas, “correspon a l’alcalde comprovar la petició i efectuar la correcció en cas que la consideri pertinent” (§ 71, línies 9 i 10 de la normativa electoral del parlament regional). Així doncs, és competència de l’alcalde decidir la pertinença nacional dels electors basant-se en uns criteris objectius indeterminats!

Per tant, el cadastre electoral de Moràvia tampoc no serveix de model, ja que no s’ha tingut cura de garantir veritablement la lliure declaració de nacionalitat. Si el cadastre nacional ha d’esdevenir el fonament de l’autodeterminació nacional, és imprescindible protegir el dret a la lliure declaració de nacio-nalitat contra la influència dels qui ostenten el poder polític i econòmic, mitjançant un sistema de represàlies penals.

A més, a causa de la seva finalitat, el cadastre nacional de Moràvia no es pot comparar amb el cadastre nacional com a fonament de l’autonomia nacional. Com que la declaració de nacionalitat que està vigent a Moràvia no té cap més efecte jurídic que definir el dret a formar part com a elector d’un cos electoral determinat, no aporta cap modificació de la constitu-ció centralista atomista de les nacionalitats. Per aquest motiu es corre el perill que una nació faci incloure una part dels seus electors en la llista de l’altra nació a fi d’influir en els resultats de l’altre cos electoral, cosa que seria impossible si el cadastre nacional constituís el fonament de l’autonomia nacional, ja que la declaració de nacionalitat tindria uns efectes jurídics

243

considerables. Qui estigués inscrit al cadastre alemany, estaria obligat a pagar impostos a la nació alemanya i únicament podria reclamar a la nació alemanya l’admissió dels seus fills a les escoles públiques i el suport jurídic que li calgués davant les administracions i els tribunals que utilitzessin la llengua txeca. Cal dir que, en cas de mantenir-se la regulació centralista atomista de les relacions nacionals, la divisió dels electors en cossos electorals nacionals constituiria una aplicació totalment errònia del principi de personalitat, fins i tot deixant de banda els possibles abusos. No posa fi a la lluita pel poder entre les nacions, únicament distribueix de forma desigual les posicions que assumeixen en aquesta lluita. El nombre de diputats de cada nació queda determinat de forma definitiva; qualsevol canvi en la relació quantitativa de les nacions ha de suscitar per força la demanda d’una redistribució dels mandats, amb la qual cosa provocarà de bell nou la lluita pel poder dins de la província de la Corona. Reivindiquem el cadastre nacional com a fonament de l’autonomia nacional, no pas com una llista d’electors per a les eleccions al parlament imperial i al provincial. No són els cossos electorals nacionals, sinó el dret al sufragi proporcional el que considerem un mitjà adient per tal d’impedir que la minoria es trobi privada de representació en les eleccions als òrgans de representació de les corporacions territorials internacionals (imperi, província, circumscripció, entitat local). D’altra banda, encara no hem esmentat pas que el principi de personalitat també apareix desfigurat d’entrada pel fet que va ser empeltat artificiosament sobre el dret elec-toral basat en els privilegis, ja que el parlament provincial de Moràvia tan sols compta amb vint diputats de la classe electoral general en contraposició amb els 129 representants de les cúries privilegiades. Tot i així, no hi ha cap dubte que aquest primer intent legislatiu de basar la nova regulació del

244

dret públic de les nacions en el principi de personalitat repre-senta un inici prometedor, un clar senyal que es va imposant la convicció que dins Àustria les relacions nacionals no es po-den regular sobre la base del principi territorial; constitueix la primera victòria d’un principi.

Un cop tinguem el cadastre nacional, haurem establert la base de l’autonomia nacional. Llavors ja només ens caldrà convertir els membres d’una nació –a nivell de municipi, cir-cumscripció o districte, província de la Corona i finalment de l’imperi sencer– en una corporació de dret públic que assu-meixi la tasca de tenir cura de les necessitats culturals de la nació, crear per a ella escoles, biblioteques, teatres, museus i institucions d’educació popular, proporcionar suport jurídic als connacionals davant les autoritats quan en tinguin neces-sitat pel fet de desconèixer la llengua de l’administració i dels tribunals, i que a canvi gaudeixi del dret de recaptar els mit-jans necessaris imposant tributs als seus membres. D’aquesta manera, quedaria instituïda l’autonomia nacional prenent com a base el principi de personalitat pur. Cada nació tindria el poder de vetllar pel desenvolupament cultural nacional gràci-es als seus propis mitjans; a cap nació no li caldria competir amb les altres per assolir el poder dins l’estat. El principi de personalitat seria el mitjà més perfecte per a la defensa naci-onal; les minories nacionals quedarien tan protegides com és possible aconseguir-ho mitjançant institucions jurídiques. En contrapartida, el principi de nacionalitat impedeix de ple dret tota opressió nacional. Certament, també sota el seu domini les nacions continuarien exercint la seva atracció sobre els mem-bres dels altres pobles. Les nacions culturalment més madures continuarien conquerint les persones ambicioses dels pobles menys desenvolupats. Les majories nacionals de cada territori sempre absorbirien una part de les minories nacionals, sempre

245

guanyarien una bona part de la minoria nacional per a la seva comunitat cultural a través de matrimonis mixtos i del vincle estret del tracte econòmic i social. Però totes aquestes conques-tes tan sols tindrien lloc gràcies al poder social de cadascuna de les nacions, de l’atracció exercida per la seva cultura i del pes natural del cos més gran, no pas a causa d’un privilegi legal. En comptes de conquerir per la força, es passaria a competir de forma pacífica.

Ara bé, imaginem-nos que el principi de personalitat ha estat instaurat de forma pura, i les nacions estan organitzades en forma d’associacions personals totalment fora de l’adminis-tració estatal, tal com s’esdevé en les comunitats religioses (La nació lliure dins l’estat lliure): llavors aquest principi tampoc no resol la seva tasca de forma perfecta. Aquesta és probable-ment la raó de la desconfiança, més aviat instintiva que no pas conscient dels seus propis motius, que porta fins i tot molts partidaris convençuts de l’autodeterminació nacional a descon-fiar del principi de personalitat. Es tracta de la següent sospita: l’estat assegura a les nacions el poder que els cal gràcies a la seva legislació; però ¿qui protegeix les nacions davant l’estat?

Les nacions han de basar el seu dret en el poder de l’estat; però ¿qui els assegura que realment l’estat sempre posarà el seu braç a la seva disposició? ¿Que un bon dia, refermat en la seva força, no estriparà el full de paper que garanteix els drets a les nacions? ¿No cal que la nació mateixa posseeixi instruments estatals de poder, no cal que, ja que no pot ser un estat inde-pendent, almenys sigui un estat parcial dins l’estat federal, per tal d’assegurar-se de forma permanent el poder que necessita?

Penso que encara hi ha una solució que uneix els avantat-ges del principi de personalitat pur amb la garantia dels drets nacionals de forma plenament segura. Aquesta solució ha estat indicada als pobles d’Àustria en l’obra de Rudolf Springer La

246

lluita de les nacions austríaques per l’estat, l’aportació clara-ment més valuosa que s’hagi fet mai a la qüestió de les nacio-nalitats austríaques. Podem donar seguretat a les nacions sense renunciar als avantatges del principi de personalitat si posem en les seves mans l’administració pública.

L’administració és la realitat vivent de l’estat. Sense ella, l’estat modern no pot subsistir, no pot reclutar soldats ni re-captar impostos. La regulació orgànica de les relacions na-cionals posa a les nacions en situació de dependència envers els instruments de l’estat, en el poder del qual es basa la seva autonomia jurídica. Ara bé, si l’estat posa l’administració en mans de les nacions, alhora n’acaba dependent. L’estat asse-gura a les nacions els drets nacionals, i aquests drets els resten permanentment garantits i no els poden ser retirats, ja que si l’estat destrueix l’autonomia administrativa nacional, està destruint la seva pròpia administració, s’anorrea a si mateix. Si l’administració burocràtica es basa en el poder de l’estat, no pot donar resposta a la qüestió de com es pot assegurar el poder de les nacions davant l’estat; en canvi, l’autonomia administrativa democràtica la resol per si sola.

El sistema de Springer no és la mera realització del principi de personalitat. Aquest sistema es pot imposar sense més ni més en la regulació legal de les comunitats religioses; però la comunitat cultural nacional abraça l’individu modern amb una força incomparablement més intensa del que ho fa el vincle religiós. Per aquest motiu als ciutadans els semblava que les comunitats religioses estaven suficientment assegurades si se’ls permetia gestionar per si mateixes els seus afers, totalment a banda de l’administració pública. Aquesta concessió no és suficient per a les entitats nacionals. A aquestes entitats els cal autonomia; però només quan l’administració pública es basi alhora en aquesta autonomia les nacions segures es trobaran

247

enfront de l’estat, i el poder estatal es fonamentarà en el poder de les nacions tant com ho farà el poder de les nacions en els instruments de poder de l’estat.

Springer esbossa una regulació de les relacions nacionals en aquest sentit. El fonament de l’administració pública se situa en l’autonomia administrativa dins del districte [Kreis]. Aquests districtes s’han de delimitar des del punt de vista na-cional, en la mesura que ho permetin les necessitats de l’admi-nistració pública i els interessos de la població. L’administració autònoma a nivell de districte podrà assumir les principals tasques que actualment corresponen en part a l’administració burocràtica –governació civil, capitania– i en part a l’adminis-tració autònoma –entitat local [Gemeinde], representació de la circumscripció [Bezirksvertretung], delegació territorial [Lan-dessausschuss]. Aquesta corporació autònoma, que té com a òrgan el consell de districte [Kreisrat], ha de satisfer alhora les necessitats nacionals dels seus habitants, ha de crear i sostenir les escoles primàries i secundàries, els orfenats i institucions benèfiques, els teatres i les entitats de formació popular. En el marc del districte, la circumscripció i el municipi formen as-sociacions d’abast menor, igualment autònomes i gestionades pels representants del municipi i de la circumscripció.

Certament, en molts casos els districtes no podran estar formats per una sola nacionalitat. En aquests casos, la població del districte constitueix una entitat administrativa autònoma encarregada de l’administració pública, que té com a òrgan el consell de districte. Alhora, prenent com a base el cadastre nacional, és a dir, d’acord amb el principi de personalitat, la població es divideix en dues entitats administratives autòno-mes que tenen cura de forma independent de les tasques cultu-rals del districte i recapten els impostos dels seus membres per

248

tal de finançar-les. L’òrgan d’aquestes entitats administratives autònomes el constitueixen les representacions de districte.

Així doncs, al districte monolingüe d’Eger70 el consell de districte assumiria totes les tasques, tant de l’administració pública com de la nacional. En canvi, al districte doble de Budweis, el consell de districte tan sols assumiria les tasques administratives lingüísticament indiferenciades, mentre que les tasques culturals nacionals serien a càrrec d’una representació de districte alemanya i una de txeca. Mitjançant el cadastre nacional, la població del districte sencer estaria distribuïda en una associació de persones alemanya i una de txeca. L’asso-ciació de persones alemanya gestionaria els seus propis afers mitjançant la representació de districte escollida per i entre els seus membres, configuraria el seu ensenyament i recaptaria els impostos entre els seus connacionals. Com és natural, l’asso-ciació de persones txeques del districte tindria el mateix dret.

Evidentment, als districtes nacionalment unitaris sempre quedaran minories nacionals en un nombre insuficient per po-der fundar una administració de districte autònoma. En cas que ho vulguin, aquestes minories també poden crear corpo-racions autònomes basades en el cadastre nacional, que Sprin-ger designa amb l’expressió coneguda en el dret administratiu austríac de Konkurrenz.71 Així doncs, al districte d’Eger l’ad-ministració seria unitàriament a càrrec del consell alemany de districte. Però les minories txeques, si volen, poden formar en-titats nacionals a nivell de municipi, circumscripció i districte. Aquestes entitats tindrien només dues tasques. En primer lloc, proporcionarien gratuïtament als seus connacionals el suport

70 [N. d. T.: Nom actual txec: Cheb.]

71 [N. d. T.: Literalment, “competència”; d’ara endavant l’anomenarem agrupació nacional.]

249

jurídic que els fos necessari davant les autoritats alemanyes en cas de no dominar la llengua alemanya. En segon lloc, mantin-drien amb els seus propis mitjans escoles primàries per als seus membres, per a la qual cosa tindrien dret a recaptar impostos de totes les persones inscrites al cadastre txec. L’estat no es-tableix cap límit a la constitució d’aquestes entitats. Sempre que una minoria desitgi proporcionar per si mateixa suport jurídic i escoles primàries pròpies, té dret a fer-ho. L’agrupació nacional a nivell de districte esdevé representació de districte, i per tant el districte únic esdevé doble tan aviat com la minoria nacional es troba en condicions no tan sols de proporcionar pels seus propis mitjans suport jurídic i escoles primàries, sinó també com a mínim una escola de nivell mitjà i les institucions humanitàries necessàries (orfenats i similars).

Aleshores els districtes entrarien en relació mútua de ma-nera doble. En primer lloc, els districtes formarien consorcis territorials per a la cura d’afers nacionalment indiferents: per exemple, tots els districtes de Bohèmia, sense distinció de la nacionalitat dels seus habitants, formarien la província [Land] de Bohèmia i s’encarregarien conjuntament de deter-minats assumptes territorials. En canvi, d’altra banda tots els districtes nacionalment unitaris així com les agrupacions nacionals autogestionades dels districtes dobles formarien la nació jurídica conjunta. Tots els alemanys dels districtes nacionalment unitaris, a més de tots els inclosos en el cadastre nacional dels districtes dobles, formen la nació alemanya i n’escullen el consell nacional. Aquest consell nacional admi-nistra de forma autònoma els afers nacionals dels alemanys, funda escoles superiors, museus, etc., i té també el dret d’es-tablir impostos per als alemanys, tant als districtes unitaris com als dobles. Als districtes nacionalment unitaris, el consell de districte té dret a fundar institucions nacionals sense que

250

cap altra nació hi pugui interferir; en canvi, als districtes dobles no pot fer-ho sense l’acord del consell nacional de l’altra nació.

D’aquesta manera, queden resoltes les qüestions nacio-nals que afecten les grans masses i no tan sols uns quants funcionaris. En primer lloc, la qüestió escolar. Al districte monolingüe, els consells del municipi, de la circumscripció i del districte tenen cura de les escoles primàries i de nivell mitjà. Al districte doble, cada nació estableix autònomament la seva organització escolar a través dels seus òrgans, les delegacions del municipi, de la circumscripció i del districte, mentre que els consells del municipi, de la circumscripció i del districte que regeixen el territori sencer estan privats de tota influència sobre aquest àmbit. El consell nacional té cura de les institucions universitàries de la nació. Les mino-ries situades en territoris habitats per altres nacions formen agrupacions nacionals i mantenen el seu sistema escolar amb els seus propis mitjans.72 Així mateix, la qüestió de les llen-gües queda resolta. Als districtes unitaris, la llengua oficial és la de la majoria. Les minories no resulten discriminades, ja que la seva agrupació nacional (a nivell de municipi, cir-cumscripció o districte) els proporciona el suport jurídic que assegura que el desconeixement de la llengua oficial no els causi cap perjudici. Als districtes dobles, cada nació gestiona la seva administració en la llengua pròpia; la feixuga càrre-ga del bilingüisme tan sols recau sobre l’administració dels afers nacionalment indiferents i que afecten el conjunt dels districtes dobles. Ara bé, com que els districtes bilingües no-més es formen allà on les relacions mútues entre les nacions

72 L’establiment de les escoles minoritàries constitueix un problema específic. Sens dubte, les minories mateixes exigiran que els seus fills aconsegueixin dominar també la llengua de la majoria gràcies a l’escolarització.

251

fan impossible la segregació nacional, la imposició legal del bilingüisme tan sols es donarà allà on el tracte social per si mateix ja imposa de fet el bilingüisme.

Aquesta constitució esbossada per Springer aconsegueix per fi acabar amb la lluita de les nacions pel poder, ja que concedeix també a les minories nacionals el poder legal de gestionar autònomament els seus afers. Així, cap lluita na-cional no atura l’avenç de les classes. Al consell del districte unitari, a les representacions del districte doble, tan sols s’en-fronten les classes d’una nació. Aquí ja no hi ha una nació que lluiti contra l’altra, sinó que la classe obrera eleva les seves reivindicacions davant la pròpia nació i exigeix participar cada cop més de la pròpia cultura nacional. Tant al consell de districte dels districtes dobles com en la representació popular del conjunt de l’estat es retrobaran les diferents nacions; però aquestes corporacions han quedat privades del dret a decidir assumptes nacionals, ja que no poden donar ni treure res a les nacions: aquí la població s’organitzarà igualment segons les classes, no pas segons les nacions. També aquí hi ha camp obert per a la lluita de classes.

El dret de les nacions envers l’estat es basa en l’administra-ció democràtica, l’autonomia democràtica a nivell de districte. L’administració democràtica és una de les principals reivindi-cacions de la classe obrera. Allò que la classe obrera exigeix en defensa dels seus interessos esdevé una necessitat de les na cions. Avui la pugna entre les nacions posa en perill tota re-forma democràtica, ja que les nacions temen que es modifiquin les relacions de poder; en la constitució esbossada per Springer, la democràcia esdevé el ferm fonament del poder de totes les nacions. D’aquesta manera, l’impuls de la voluntat nacional, que avui inhibeix el desenvolupament democràtic, esdevindrà útil a la democràcia en la nova constitució.

252

La doble administració als districtes mixtos i les agrupa-cions locals de les minories en dominis lingüístics homogenis garanteixen també els drets de les minories pel que fa a l’escola nacional i les instàncies oficials. Així, satisfà les necessitats dels treballadors, que volen veure garantits els seus drets i l’escola dels seus fills allà on els porti la necessitat de buscar feina. Encara que el capitalisme hagi robat la llar als treballadors, no els pot pas prendre la llengua i la cultura. Tanmateix, també els obrers que aconsegueixen un lloc de treball a la seva terra en surten beneficiats; si al foraster immigrant no se li nega el dret a l’escola ni el suport, si no se li nega la dignitat i se’l con-demna a una brutal ignorància, als obrers no els cal témer que els companys de classe vinguts de fora enfonsin els salaris i es prestin a trencar les vagues; els obrers immigrants esdevindran immunes al verí de l’odi nacional que corromp les organitza-cions polítiques i sindicals unitàries i incapacita els obrers per lluitar braç a braç contra l’adversari comú. Per últim, aques-ta constitució també satisfà les necessitats ideològiques de la classe treballadora, que no tolera que l’obrer estigui obligat a vendre l’ànima juntament amb la força de treball, a renunciar a la seva especificitat cultural a voluntat del patró. Exigeix que tothom que creï amb el seu treball les condicions necessàries per a la cultura tingui també dret als béns culturals, dret a la seva cultura i a la civilització de la seva comunitat nacional.

Així doncs, la idea que esbossa Springer de la constitució d’un estat de nacionalitats, que basa l’autonomia nacional en l’administració estatal democràtica i garanteix els drets nacio-nals de les minories nacionals a través del principi de persona-litat, representa la configuració més elaborada de l’autonomia nacional, l’única capaç de garantir la completa satisfacció de les necessitats culturals de la classe obrera. En tant que aquesta constitució crea les condicions jurídiques i psicològiques per

253

a la lluita de classes conjunta dels treballadors de totes les nacions, es posa al servei de la política nacional evolucionista de la classe obrera i constitueix un mitjà per al gran objectiu de convertir la cultura nacional en propietat del conjunt del poble i fer que el poble sencer esdevingui una nació.

Tan sols m’he assabentat d’una objecció contra l’autonomia nacional que també es podria adduir contra aquesta constitu-ció. Concretament, en les seves Observacions sobre la política de Bohèmia, Kramár 73 es refereix a la proposta de concedir a les nacions la sobirania fiscal i la capacitat de disposar dels tributs dels seus membres. Kramár , que encara és partidari del federalisme basat en les províncies de la Corona, és a dir, d’una forma concreta de la regulació centralista atomista de les relacions nacionals, considera innecessària la divisió nacio-nal dels ingressos fiscals; ara bé, en cas que de tota manera es pretengués instaurar-la, afirma que caldria fer-ho d’acord amb el principi territorial, no pas amb el principi de personalitat, ja que fer la divisió dels ingressos tributaris segons la nacionalitat del declarant i no segons la nacionalitat del territori compor-taria conseqüències greus. Així per exemple, es pregunta què s’ha de fer amb els impostos derivats d’una línia fèrria que travessa un territori txec, però pertany a capitalistes alemanys i és administrada per alemanys. ¿De debò que aquests impostos han de beneficiar la nació alemanya, malgrat que la societat que els abona tan sols és qui els paga, i no pas qui realment els aporta? I encara més, ¿és correcte que l’empresari alemany que explota obrers txecs en territori txec tan sols pagui impostos a la nació alemanya per la plusvàlua obtinguda? ¿Es podran satisfer les necessitats culturals dels txecs en els indrets on la nació txeca és formada gairebé només per obrers, mentre que

73 Kramár : Anmerkungen zur böhmischen Politik. Viena 1906, p. 122 i s.

254

la plusvàlua va a parar a mans alemanyes? ¿I quines reper-cussions tindrà en el pressupost de les entitats locals txeques el fet que una fàbrica passi de mans d’un capitalista txec a les d’un capitalista alemany, i per tant les entitats locals txeques es trobin privades de sobte dels ingressos de l’empresa, malgrat que tots els obrers siguin txecs?

En primer lloc, cal respondre a aquestes consideracions que Kramárˇ sembla tenir present una forma molt imperfec-ta i realment inacceptable de l’autonomia nacional. Pel que sembla pensava que el nostre sistema tributari es mantindria intacte i que els nostres impostos sobre la plusvàlua o bé els complements a aquests impostos serien atribuïts a les corpo-racions autònomes nacionals. Però no és aquesta la regulació que preveiem. Al cadastre nacional no hi trobem empreses, so-lars ni fàbriques, ferrocarrils ni bancs, sinó tan sols persones. Per tant, les nacions organitzades no recaptaran els impostos de les empreses, sinó de les persones, els impostos nacionals no seran impostos sobre la plusvàlua, ni patrimonials, sinó impostos sobre el rendiment del treball. El ferrocarril, el banc com a tal, la societat anònima o la societat mercantil no pa-garan impostos a la nació; sinó que seran els capitalistes, que al capdavall obtenen els guanys de les empreses en forma d’ingressos personals, els qui tributaran per aquests ingressos. Tot i així, roman sense resoldre la dificultat principal. I és que el fet de l’explotació també té importància a nivell nacional: allà on tot d’obrers txecs generen plusvàlua per a un em-presari alemany, la nació txeca no podria obtenir rendiment fiscal d’aquesta plusvàlua i tan sols tindria accés a l’escassa tributació dels treballadors.

Certament, la classe obrera està obligada a tenir en compte aquest perill. No tan sols perquè, en oposar-se a tota explo-tació, també li cal oposar-se a aquesta explotació nacional,

255

sinó també perquè una regulació d’aquest tipus sens dubte tindria com a conseqüència una major pressió fiscal sobre els treballadors, que tampoc no permetria satisfer adequadament les seves necessitats culturals. Si les fàbriques tèxtils alema-nyes de Königinhof, Nachod, Eipel, Hor i c74 i altres paguessin impostos a les agrupacions locals alemanyes del districte, i en canvi el consell txec de districte no tingués dret a recaptar-ne impostos, seria difícil que els fills dels obrers txecs rebessin una escolarització satisfactòria. Ara bé, aquesta dificultat es pot superar fàcilment de diverses maneres. Per exemple, seria possible que les corporacions autònomes nacionals, a més del dret de recaptar impostos sobre el rendiment del treball dels seus membres, tinguessin dret a exigir una part dels impostos sobre la plusvàlua abonats pels terrenys i les empreses ubicats en el territori de la corporació autònoma. Els complements de l’impost estatal sobre la plusvàlua serien recaptats pels òrgans del consell de districte (o bé adjudicats pels organismes tribu-taris estatals als consells de districte) i distribuïts segons una fórmula determinada a cadascuna de les nacions del districte (les representacions de districte en districtes dobles, el con-sell de districte i l’agrupació nacional en dominis lingüístics coherents). Considero que, d’acord amb la finalitat principal d’aquests impostos, podria ser una fórmula adient el nombre d’alumnes de les escoles de cada nació en l’àmbit administra-tiu en qüestió. La idea que el propietari de la fàbrica estigui obligat a costejar escoles per als seus treballadors, que no és pas nova en la legislació austríaca (escoles fabrils!) es veuria així fonamentada sobre una nova base.

74 [N. d. T.: Les tres últimes ciutats txeques esmentades s’anomenen Náchod, Úpice i Hor ice, respectivament.]

256

Naturalment, també aquí continua manifestant-se una di-ficultat, si es deixa en mans del consell de districte la tasca d’establir la quantitat d’aquests complements. Així per exem-ple, en territori txec el consell de districte format per una majoria txeca tindria interès a establir uns impostos sobre la plusvàlua tan elevats com li fos possible, ja que la major part d’aquests impostos revertirien en la nació txeca, i com més elevats fossin els impostos sobre la plusvàlua, més baixos podrien ser els impostos sobre el rendiment del treball que caldria imposar als connacionals txecs. A la inversa, un con-sell de districte alemany situat al domini lingüístic alemany que inclogués una minoria txeca podria intentar establir uns impostos tan baixos com li fos possible, ja que la capacitat tributària dels capitalistes alemanys no deixaria de beneficiar la nació alemanya, atès que de tota manera estaria obligada a pagar-li impostos sobre el rendiment del treball. En canvi, si els complements dels impostos sobre la plusvàlua fossin baixos, també ho seria la porció obtinguda per l’agrupació nacional txeca del districte, i per tant, si estigués formada per treballadors amb aportacions tributàries baixes, tan sols disposaria de mitjans escassos per sostenir les escoles txe-ques. D’aquesta manera, la política tributària dels consells de districte podria esdevenir objecte de lluites nacionals. També causaria marcades diferències de costos de producció –els empresaris capitalistes consideren costos de producció els impostos sobre la plusvàlua, no pas els impostos sobre el rendiment del treball–, i en conseqüència provocaria impor-tants desplaçaments econòmics. Tanmateix, tampoc no resul-ta difícil trobar mitjans per combatre aquests abusos. Segu-rament, el més senzill seria establir en la legislació imperial una proporció determinada entre la suma dels complements de l’impost sobre la plusvàlua i la suma dels impostos nacio-

257

nals sobre el rendiment del treball. Amb cada variació del complement percentual sobre els impostos estatals sobre la plusvàlua pujarien o baixarien automàticament els impostos nacionals sobre el rendiment del treball.

És clar que continuaria mantenint-se la superioritat de les nacions a les quals pertanyen la majoria de les classes benes-tants. Per més que els impostos sobre la plusvàlua de les em-preses es distribueixin entre les nacions d’acord amb el nombre d’escolars que tinguin, aquelles nacions a les quals pertanyen el grans terratinents i els capitalistes continuen disposant dels impostos sobre el rendiment del treball més elevats, que apor-ten aquestes classes. Així és que els alemanys disposaran de més mitjans (i per tant podran ampliar l’organització escolar, o bé reduir la càrrega fiscal dels seus connacionals) que no pas els txecs i eslovens, els italians més que no pas els eslaus del sud, els polonesos més que no pas els rutens. No hi ha dubte que també sota el domini de l’autonomia nacional en la seva forma més elaborada les antigues nacions històriques conser-varan una certa superioritat; no hi ha dubte que també sota aquesta constitució seguiran exercint una forta atracció sobre els membres dels altres pobles, gràcies a l’esplendor de les seves institucions culturals i la baixa fiscalitat que imposaran, i que per tant podran fer conquestes nacionals per la via pací-fica. Sota aquesta darrera figura continuarà existint el vell fet històric que en aquest país hi ha hagut nacions sense història que estaven dominades i explotades per nacions històriques dominants i explotadores. Però aquest fet no és cap especi-ficitat de l’autonomia nacional, sinó que no pot esborrar-se de la societat capitalista, no es pot eliminar mentre encara un treballador txec generi plusvàlua per a un empresari alemany, un obrer eslovè treballi per a un terratinent alemany, un pagès rutè s’escarrassi per a un latifundista polonès. L’explotació na-

258

cional no pot desaparèixer fins que no desaparegui tota mena d’explotació, quan els mitjans de treball passin a ser propietat de la societat; serà llavors quan les nacions podran disposar totalment del fruit del treball dels seus membres.

Autonomia nacional dels jueus?

L’any 1905, a Galítzia, un grup de companys jueus es van es-cindir de la socialdemocràcia polonesa per tal de fundar una organització pròpia dels treballadors socialdemòcrates jueus. Tanmateix, l’executiva austríaca de la Internacional socialde-mòcrata no va reconèixer la formació d’un grup jueu autònom dins del partit, sinó que va declarar que aquells socialdemò-crates jueus –els separatistes–, pel fet d’haver sortit de la soci-aldemocràcia polonesa, també s’havien situat fora de l’àmbit de la Internacional austríaca. El motiu immediat de l’escissió del conjunt del partit d’un petit sector dels companys jueus no era per la qüestió de la constitució estatal, sinó per l’organit-zació del partit; no es tractava de l’autonomia nacional dels jueus dins l’estat, sinó, primer, de l’autonomia del grup jueu dins del partit. No és aquest el lloc on tractar aquesta qüestió organitzativa. Però no es pot resoldre sense que ens preguntem si la classe obrera hauria de reivindicar l’autonomia del poble jueu en el marc de l’estat. Ens cal dedicar una breu explicació a aquest tema encara que sigui només pel fet que en cas contrari la nostra teoria de la nació i de l’autonomia nacional podria esdevenir una arma dels separatistes en el combat contra el partit.

Els separatistes basen les seves reivindicacions en aquest senzill raonament: els jueus són una nació; la socialdemocràcia reivindica per a totes les nacions l’autonomia nacional en el

259

marc de l’estat i reconeix als obrers de totes les nacions l’au-tonomia nacional dins del partit; als jueus els pertoca el ma-teix dret que a les altres nacions. S’ha intentat rebatre aquest raonament tot negant-ne la primera premissa. S’ha dit, doncs, que precisament els jueus no són cap nació. I arribat en aquest punt, normalment la dissensió s’ha centrat a discutir si l’es-tabliment en un territori propi constitueix una característica essencial de la nació, i si l’autonomia nacional s’ha de basar necessàriament en el principi territorial. En la lluita contra els separatistes, els companys polonesos han basat reiteradament la seva argumentació en una teoria de la nació que identifica el territori compartit com un element de la nació, i han establert com a característica de l’autonomia nacional que reivindiquen l’administració autònoma dels territoris poblats per a cada nació. Jo considero que aquesta teoria és errònia i crec que aquest programa de constitució estatal no satisfà les necessi-tats de la classe obrera. Tot i així, els arguments adduïts pels companys polonesos contra els separatistes contenen un nucli correcte entre molts aspectes que no ho són. Intentarem fer-lo visible. No ens semblarà pas una tasca inútil si recordem que el darrer cens professional dels jueus austríacs ha donat com a resultat 42.681 empleats, 81.455 obrers, 31.567 jornalers i 16.343 criats, i que a més entre els 235.775 jueus que consten com a autònoms en l’estadística es troben moltes existències proletàries, artesans que treballen per a capitalistes i persones dedicades a la indústria casolana. Per tant, la qüestió té per al partit obrer socialdemòcrata una importància que justifica a bastament aquest excurs.

Els jueus van arribar com a forasters a la societat feudal de l’edat mitjana. No participaven en l’organització econòmica vigent, els comuns de les marques procedien de les antigues associacions de clans basades en la consanguinitat, per la qual

260

cosa el jueu foraster no en podia ser membre. I quan a partir de les antiquíssimes associacions comunals es van formar les organitzacions senyorials, tampoc no hi va haver lloc per al jueu entre els terratinents. Quina posició podia ocupar, doncs, en l’organització econòmica d’aquella època?

El pagès i el propietari rural de l’edat mitjana no són pro-ductors de mercaderies, bàsicament produeixen per cobrir les seves pròpies necessitats, no pas per a la venda. Prou que oca-sionalment intercanvien els excedents, però en el fons aquest intercanvi sempre és una raresa, una excepció.

Així doncs, en aquella època ni el terratinent ni el pagès solen posseir quantitats importants de diners; la major part de la riquesa està formada per valors d’ús, com cereal, lli, bestiar, etc., o bé pel dret a gaudir del treball aliè. La circulació de mer-caderies, la circulació de capital monetari, de fet l’economia monetària en si, en el fons són estranyes a aquesta organització social; utilitzant l’expressió gràfica de Marx, el capital moneta-ri tan sols viu en els seus porus. Ara el jueu se situa en aquests buits de la societat. No participa de la gran massa de processos econòmics de l’època, que tenen lloc al mas, a l’entitat social formada per la marca i per l’explotació agrària, a la propietat del sòl. Però si algun cop el pagès vol comprar alguna cosa, el venedor ambulant jueu li porta la mercaderia; si vol vendre el bestiar, el jueu l’hi compra; si vol prestar diners, el jueu els hi ofereix a canvi d’un interès elevat. Així és com el jueu fa de mediador entre la circulació de mercaderies i la circulació de capital monetari en una societat basada en la producció de béns per a les pròpies necessitats. El pagès tan sols ven ocasionalment els excedents de la seva producció per tal de poder comprar-ne d’altres amb els guanys; en canvi, el jueu sempre compra per tal de revendre amb guanys allò que ha comprat. El pagès és el subjecte de l’economia d’intercanvi, el

261

jueu encarna l’economia monetària. Aquesta relació es manté arreu fins que el capitalisme no fa entrar la massa sencera de la població en la producció de mercaderies, l’economia mone-tària. A l’Europa oriental, encara ara el jueu –com a venedor ambulant, taverner, mercader de bestiar i comerciant de cere-als, agent immobiliari, usurer i artesà– representa l’economia monetària en una societat basada en l’economia d’intercanvi.

En aquella època, no hi ha cap dubte que els jueus consti-tuïen una nació. Difícilment es pot negar que han mantingut la seva raça com a mínim tan pura com la majoria de les na-cions europees, que el destí dels avantpassats ha determinat a través de la selecció i l’herència natural les característiques dels descendents i ha convertit els jueus en una comunitat natural fermament unida. Però no és tan sols la comunitat de sang, sinó també la comunitat de transmissió dels béns culturals allò que va unir els jueus amb un fort vincle. Tenien una llengua pròpia, una ferma ideologia pròpia, costums propis que els diferenciaven dels pobles entre els quals habitaven, ja des del punt de vista extern. Participaven poc dels avatars de les naci-ons enmig de les quals vivien, ja que se’n trobaven exclosos de la vida econòmica, social i política. Prou que hi comerciaven, però no hi convivien, tenien el seu propi destí, la seva pròpia història, i per tant la seva pròpia cultura.

“Jo vull comprar amb vosaltres, vendre amb vosaltres, parlar amb vosaltres, passejar amb vosaltres, i així anar fent. Però, no vull ni menjar ni beure, ni pregar amb vosaltres”, diu Shylock.75 El vincle del tracte econòmic que lligava el jueu amb el pagès era molt més feble que l’estreta comunitat de relació amb els altres jueus, la diversitat entre la cultura econòmica

75 [N. d. T.: Cita de William Shakespeare: El mercader de Venècia, acte I, escena III, en traducció de Josep Maria de Sagarra. Barcelona: Editorial Alpha, 1959, p. 29.]

262

d’intercanvi i la monetària era incomparablement més intensa que la igualtat generada pel contacte mutu a l’hora de tancar un tracte de compra, venda o préstec. Així fou com els jueus van mantenir-se com una nació per si mateixa entremig dels altres pobles.

Però amb l’avenç de la forma capitalista de producció també es modifica la posició dels jueus en la societat.76 Primerament, alguns jueus accedeixen a la classe de la burgesia industrial. Els capitals monetaris que han acumulat i la psicologia capitalista generada per la dedicació al comerç i la usura els capaciten per fer-ho. Els governs mercantilistes fomenten l’ambició dels jueus rics que desitgen dedicar el seu capital a la indústria. Ara, la nova gran burgesia jueva es va allunyant cada cop més de la forma de viure i pensar dels jueus que persisteixen en les formes de vida tradicionals; entra en relacions cada cop més properes amb els seus companys de classe cristians; la ideologia heretada del judaisme ja no la satisfà, i absorbeix amb avidesa la cultura i la ideologia de l’època, les idees de la Il·lustració. Al segle xviii, la burgesia jueva comença a apartar-se de l’an-tiga comunitat cultural jueva i integrar-se en les comunitats culturals dels pobles europeus. La burgesia jueva comença a adaptar-se als pobles enmig dels quals viu, a assimilar-se.

Progressivament, aquesta dinàmica s’amplia també a les altres classes del poble jueu. Els primers a ser absorbits són

76 L’evolució de la nació jueva sota el domini de la forma de producció capitalista no s’esdevé en absolut de forma lineal. En una primera fase, el desenvolupament del capitalisme primerenc va eixamplar l’abisme entre els jueus i les nacions cristianes i va crear noves oposicions entre jueus i cristians: competència entre capitalistes jueus i cristians, conflictes d’interessos entre el capital jueu dedicat al comerç i al préstec i el capital cristià dedicat a la indústria, entre capital jueu i artesans cristians, etc. Però aquí tan sols ens ocupem dels efectes del capi-talisme modern. El desenvolupament del capitalisme primerenc amb les seves conseqüències col·laterals no és sinó un episodi, tot i que durés segles i fos molt dolorós per al poble jueu.

263

els intel·lectuals, però també s’hi afegeix gradualment la petita burgesia. La situació del comerciant jueu en una àrea industrial o a la ciutat és molt diferent de com era la del seu avi al poble, únic representant de l’economia monetària en un món d’eco-nomia camperola d’intercanvi. L’economia monetària ha pres possessió de la societat sencera, els cristians mateixos s’han convertit en jueus. El comerciant jueu de la ciutat és venedor de mercaderies en una societat formada per venedors de mer-caderies: ha de témer la competència del seu col·lega cristià, s’ha d’adaptar a les necessitats de la clientela, ha de parlar en la llengua d’aquesta, ha de satisfer els seus gustos, no la pot sobtar amb la seva forma d’actuar si vol mantenir-se compe-titiu. Així doncs, va renunciant lentament a la vestimenta, la llengua i els costums tradicionals del seu poble i va esdevenint cada cop més semblant al seu entorn.

Aquesta progressiva adaptació dels jueus a l’entorn és con-seqüència del fet que la producció capitalista de mercaderies arriba a emparar-se de la població sencera. Si abans els jueus eren els únics subjectes de l’economia monetària, ara aquesta economia envaeix la societat sencera. Els jueus adapten la seva cultura a la cultura de les nacions europees d’ençà que l’eco-nomia monetària, que abans tan sols ells representaven, va es-devenint l’organització econòmica de tots els pobles europeus: “com que l’ésser real dels jueus ha esdevingut realitat general en la societat burgesa i s’ha fet mundial”,77 el jueu s’adapta a la forma general de ser d’aquesta societat burgesa.

Aquesta adaptació fàctica ha comportat finalment l’eman-cipació legal dels jueus, l’equiparació legal amb els cristians. “Els jueus s’han emancipat en la mesura que els cristians

77 Marx: Zur Judenfrage. Aus dem literarischen Nachlaß von Karl Marx, Friedrich Engels und Ferdinand Lassalle. Editat per Franz Mehring. Volum I, p. 480.

264

han esdevingut jueus”.78 I al seu torn aquesta equiparació legal n’ha fomentat el procés d’adaptació. D’ençà que també el jueu participa de la vida pública i política de les nacions, que el nen jueu assisteix a l’escola pública i el jove compleix el servei militar, l’adaptació cultural dels jueus progressa rà-pidament.

Ara bé, el moment decisiu no ha arribat fins que el pagès s’ha convertit en un agricultor modern, un pur productor de mercaderies. Ara és quan arreu el pagès s’allibera del comer-ciant i del prestador jueus. La relació del pagès amb la ciutat esdevé més estreta, cobreix les seves necessitats comprant a la ciutat i hi aconsegueix el préstec que li cal: ja no depèn del jueu del seu poble ni del venedor ambulant. Els ferrocarrils faciliten aquest procés apropant el pagès a la ciutat. Però els rivals més efectius del jueu del poble són les cooperatives agràries, que realment converteixen el pagès en productor de mercaderies, li proporcionen crèdit i s’encarreguen de la compravenda. El jueu es veu obligat a abandonar el seu vell paper de mediador econòmic rural i dedicar-se a altres professions. Professional del comerç des de fa segles, pretén primer de tot dedicar-s’hi a la ciutat o a l’àrea industrial. Però el comerç ja no pot ab-sorbir tanta mà d’obra, perquè en la societat capitalista ja fa molt que es va iniciar la concentració en l’àmbit del comerç, i uns grans magatzems o una cooperativa de consum substi-tueixen centenars de petits comerciants. Per tant, a poc a poc els jueus es veuen empesos a entrar en les altres professions; es distribueixen arreu del país, s’escampen per tots els sectors professionals, i arreu entren en una relació cada cop més es-treta amb la població, arreu es van adaptant cada cop més pel que fa a la cultura.

78 Marx, loc. cit., p. 426.

265

En fer-ho, els jueus comencen a assimilar-se a les nacions on viuen. Aquest és un procés difícil, que avança molt lentament. Ja fa molt temps que han oblidat la seva antiga llengua de l’Europa central, però encara conserven una forma de parlar especial (mauscheln),79 i fins i tot si ja han deixat de fer-ho, encara parlen la nova llengua com si fos estrangera, llibresca, sense cap marca dialectal pròpia del lloc on viuen. Ja no porten la vestimenta jueva tradicional, però se’ls reconeix com a jueus per la gesticulació. Ja fa molt que van abandonar l’antiga re-ligió jueva, però no volen renunciar al seu judaisme reformat, tan pobre en idees i sentiments. Ja no coneixen la literatura antiga, les velles llegendes del seu poble, però preserven amb gran tenacitat restes misèrrimes de tot plegat, paraules i cos-tums solts. Es relacionen amb la gent entre la qual viuen, però només es casen entre ells i són fermament conscients de ser diferents i de pertànyer a una mateixa identitat. El procés de separació de l’antiga comunitat cultural jueva i d’integració en les comunitats culturals de les altres nacions encara no està completat, continua en marxa. És per això que també els altres pobles continuen considerant el jueu com un foraster. Fins i tot avui en dia a l’Europa central i occidental és excessiu afirmar que els jueus no són una nació. Però es pot dir amb certesa que estan deixant de ser-ho.

Als països on el capitalisme ha portat ràpidament a terme la seva obra, també el procés d’assimilació es produeix ràpida-ment. Un clar senyal del progrés d’aquest procés és la desapa-rició de les velles escoles jueves. Així, a Bohèmia l’any 1890 les comunitats religioses israelites mantenien vuitanta-sis escoles

79 [N. d. T.: Denominació pejorativa de la forma de parlar dels jueus parcialment as-similats. En canvi, quan Bauer esmenta la “llengua jueva”, es refereix al jiddisch, la llengua dels jueus asquenasites, i no pas a l’hebreu, que només sobrevivia en l’entorn religiós i va ser recuperat i actualitzat pel moviment sionista.]

266

privades, que l’any 1900 ja eren només vint-i-vuit. I vint-i-set d’aquestes estan situades en districtes escolars txecs. Així doncs, als districtes escolars alemanys els infants jueus ja assisteixen de forma generalitzada a les escoles públiques. Ara bé, també a les circumscripcions txeques els jueus s’assimilen a la majoria: en el darrer cens poblacional, el 52,2% dels jueus de Bohèmia han declarat utilitzar el txec com a llengua habitual.

Més lenta és la integració dels jueus a les comunitats cul-turals de les altres nacions, a Galítzia i a la Bucovina. Això es deu en primer lloc al fet que els jueus hi habiten de forma més massiva i cohesionada –del total de 1.224.711 jueus austríacs, 811.183 vivien a Galítzia i 96.150 a la Bucovina–, i per tant cadascú hi té un tracte més proper amb els seus iguals. A més, també es deu al fet que els jueus de Galítzia pertanyen en gran part a les classes baixes de la població, a la petita burgesia i al proletariat, unes classes més reticents a acceptar nous elements culturals que no pas la burgesia i els intel·lectuals. Ara bé, el principal motiu de l’assimilació més lenta és l’endarreriment econòmic d’aquests països. L’extensió de la producció capi-talista de mercaderies, la transformació del pagès en un mer agricultor, s’hi desenvolupa molt lentament; també fa poc que les cooperatives agràries han començat a desbancar la interme-diació i la usura practicades pels jueus. Però, independentment del ritme del procés d’assimilació, no hi ha dubte que aquest s’està produint pertot arreu. El capitalisme i l’estat modern van destruint arreu el vell judaisme. Això es pot afirmar fins i tot de l’imperi rus, per més que també allà l’endarreriment de l’evo-lució econòmica, la manca de vida pública i la legislació que ha obligat els jueus a viure acumulats en un territori concret en comptes d’afavorir-ne la dispersió arreu de l’imperi hagin alentit el procés. Segons tots els testimonis dignes de confiança, també allà el progrés social va desmuntant lentament els vells

267

lligams que han mantingut tan fermament units els jueus al llarg dels segles.80

Com ja hem esmentat, el procés d’assimilació ha afectat en graus diversos les diferents classes. Arreu absorbeix en primer lloc i amb més força la burgesia i els intel·lectuals. A l’Europa occidental i central també els han seguit la petita burgesia, els empleats i els treballadors. En canvi, a l’Europa oriental viuen encara milions de jueus no assimilats, pertanyents sobretot a les classes populars baixes. Aquests petitburgesos i obrers jueus de Rússia, Polònia, Lituània, Galítzia i la Bucovina, Romania, etc., constitueixen actualment la nació jueva. Han conservat la llengua i la tradició jueves. Ja coneixem la tipologia d’aquestes nacions, compostes tan sols per les classes explotades i domi-nades, a les quals no pertanyen els rics i poderosos. Si els jueus actuals formen encara una nació a Europa, aquesta té el ca-ràcter d’una nació sense història. Com que no en formen part les classes que en la societat classista són els principals agents del desenvolupament cultural, la seva cultura està atrofiada, la llengua ha degenerat, no posseeixen cap literatura nacional. Ara bé, com sabem, el segle xix ha insuflat nova vida a totes les nacions sense història. ¿El segle xx donarà també a la na-ció jueva la possibilitat d’emprendre una nova florida cultural independent?

80 “Els que avui lluiten per la llibertat ja no coneixen el judaisme, no l’odien perquè mai no l’han estimat, es mantenen indiferents perquè ja no ocupa cap espai dins la seva vida. [...] Quan era petit, va explicar-me un dels primers en assimilar-se, un vell paladí del moviment que pretenia sortir del gueto, que fumar un cigar el dissabte era un acte de valentia, una experiència. I la meva broma preferida era creuar-me pel carrer portant un cigarret encès amb Reb Nuchim, el geperut, que tornava de la sinagoga a casa el divendres al vespre. El meu fill ja no sap que els dissabtes no es pot fumar. Per a ell, el món s’ha tornat molt senzill”. Aquesta informació no procedeix pas de cap focus d’assimilació de l’Europa occidental o central, sinó de Wilna [N. d. T.: Nom en lituà: Vilnius], la Jerusalem de Lituània, i no l’hem extret de cap diari partidari de l’assimilació, sinó de la publicació sionista Welt del 10 d’agost de 1906.

268

En efecte, durant el darrer decenni s’ha iniciat un movi-ment que contraresta el procés d’assimilació i es proposa convertir també els jueus en una nació històrica independent. Habitualment, es considera que aquest moviment nacional jueu és una reacció davant l’antisemitisme. I és ben possible que l’antisemitisme en fos el desencadenant. Però, malgrat que serveixi per reforçar-lo i que hagi suscitat entre els jueus assimilats, especialment els intel·lectuals, interès i comprensió pels sentiments nacionals dels jueus orientals no assimilats, no es pot ignorar que tot aquest moviment respon a causes socials més pregones. El nou moviment està impulsat per les mateixes forces que també van despertar en les altres nacions sense història una nova vida cultural. En primer lloc trobem el despertar social de les classes baixes, que esdevenen consci-ents d’elles mateixes. Ara l’obrer jueu no se sent menys digne que el polonès ric i culte, o que el jueu ric que ha adquirit la cultura polonesa. I de la mateixa manera que esdevé conscient de la seva dignitat personal, també manifesta amb orgull la seva especificitat, ja no s’avergonyeix de la seva llengua i la seva cultura particular. Des de l’inici de la revolució russa, Europa ha pogut admirar el canvi de mentalitat dels treballa-dors jueus. Dels jueus esporuguits i modestos del gueto han sorgit els lluitadors més valents de la gran revolució. I ara aquestes masses ja no viuen en la inèrcia de la tradició. Els cal una nova cultura, i estan començant a crear-la. Neixen organitzacions jueves, a les assemblees es transmeten a les masses els nous valors culturals en llengua jueva, apareix una premsa en llengua jueva, hom comença a traduir al jiddisch la literatura de les nacions europees, i ben aviat es manifesten els inicis d’una nova literatura jueva independent. I el nou esperit revolucionari s’encomana ara als intel·lectuals. També ells comencen a posar les seves forces al servei del nou mo-

269

viment cultural; ells, que sempre s’havien mofat i burlat del jueu no assimilat, ara hi el proletari explotat i el lluitador revolucionari. Volen saber la seva llengua i l’aprenen com si fos estrangera, ja que feia molt que l’havien oblidada. Es di-rigeixen de viva veu i per escrit a les masses jueves, comencen a crear-ne la literatura. Ja hem descrit una vegada tot aquest procés, quan exposàvem de quina manera el poble txec va despertar de l’existència mancada d’història. Prou que veiem aquí en acció les mateixes forces: el despertar de les classes baixes que adquireixen una nova consciència d’elles mateixes; la penetració de l’esperit revolucionari, que abraça també les classes superiors i impedeix que tot aquell que assoleix riquesa, formació o dignitat social es perdi per a la comu-nitat cultural nacional i busqui acollida en una comunitat cultural aliena; l’aparició d’un públic per a la nova cultura intel·lectual nacional; el naixement d’una nova literatura. ¿Oi que les mateixes forces que durant la primera meitat del segle xix van despertar a una nova vida cultural en la nació txe-ca també suscitaran entre els jueus no assimilats de Rússia, Polònia i Lituània una nova floració de la cultura nacional i posaran fi al procés d’assimilació?

No hi ha cap dubte que també a l’est actuen cada cop amb més intensitat les forces que han apartat els jueus de l’Europa central i occidental de la vella comunitat cultural jueva i els han fet entrar en les comunitats culturals de les altres nacions. Però per altra banda també hi observem ara una tendència que pugna per elevar els jueus encara no assimilats al rang d’una nació històrica. Veiem doncs una tendència enfrontada a una altra. Quina de les dues línies evolutives serà més forta?

Potser la manera més senzilla de contestar a aquesta pre-gunta seria comparar les premisses per al desenvolupament cultural dels jueus nacionalistes amb les condicions socials sota

270

les quals la nació txeca va recórrer el camí des de l’existència sense història a la condició històrica.

L’indret on veritablement va tenir lloc la renaixença txeca van ser els territoris habitats massivament pel poble txec. Aquí, les masses del poble txec tan sols mantenien relació amb els seus iguals, no pas amb nacions estrangeres. Només hi esde-venien germanitzats els txecs que havien ascendit a les classes socials més elevades. Així doncs, la causa del moviment en si va ser el canvi psicològic de les grans masses, motivat per la revolució social. Per a les masses de petitburgesos, pagesos i treballadors txecs, el despertar de la nació no va significar un canvi de la nacionalitat, sinó una transformació de l’essència de la nacionalitat. La transmissió d’antiquíssims béns cultu-rals per inèrcia va ser substituïda per la necessitat d’una nova cultura nacional, per la capacitat de crear nous béns culturals i gaudir-ne.

Així doncs, en aquest cas les circumstàncies eren ben dife-rents de les que es donen en el cas jueu. Els jueus no posseeixen cap territori que poblin en exclusiva. Prou que viuen de forma massiva en moltes ciutats de Polònia i de Rússia. Però la gran majoria viu en forma de petita minoria entre pobles estrangers, i no hi ha cap dubte que es tendeix a intensificar la dispersió de les masses jueves encara compactes de l’Europa oriental. En-cara que es conservin algunes grans ciutats jueves, la majoria dels jueus viurà enmig dels altres pobles com a petita minoria. Ara bé, ja hem vist que aquests jueus entren en un contacte cada cop més proper amb la resta de la població. La comunitat de relació que els uneix a les masses amb les quals conviuen i col·laboren, obligats a parlar-ne la llengua i adaptar-se a les seves necessitats, esdevindrà cada cop més intensa. Si el vell comerciant o prestador jueu podia conservar la seva especi-ficitat nacional enmig d’una societat de pagesos ancorats en

271

l’economia d’intercanvi, actualment l’industrial, comerciant, advocat, metge, artesà o obrer jueu manté un tracte cada cop més intens amb les masses dels companys de professió i clients; aquest tracte més proper també l’obliga a donar als seus fills la mateixa educació, absorbir els mateixos elements culturals, adoptar els mateixos hàbits de vida. La comunitat de relació més propera esdevé forçosament una comunitat cultural. Com es pot veure, les condicions per al desenvolupament nacional dels jueus són del tot diferents de com eren les dels txecs. El despertar de la cultura txeca no va implicar cap canvi de la comunitat de relació, sinó tan sols un canvi del tipus de relació, ja que la simple transmissió d’escassos béns culturals va cedir el pas a la creació d’altres de nous. Sense cap dubte, la nació jueva també seria capaç d’emprendre un desenvolupament cul-tural semblant; si la comunitat de relació entre els jueus fos tan intensa i el tracte amb les altres nacions romangués tan escadusser que els jueus poguessin mantenir-se com a nació, no hi ha dubte que deixarien de ser una nació sense història i esdevindrien una nació històrica. Ara bé, per sort o per desgrà-cia els jueus es veuen obligats a mantenir una relació cada cop més estreta amb les altres nacions, de tal manera que no poden conservar l’especificitat cultural; i si aquesta no es conserva, tampoc no és possible que progressi. Els jueus podrien esdeve-nir una nació històrica si poguessin mantenir-se com a nació; però la societat capitalista no els permet existir com a tal.

Ara podem posar a prova aquí l’exactitud del tòpic segons el qual els jueus no poden mantenir-se com a nació perquè no posseeixen cap territori. Afirmar de forma general que un territori concret densament poblat i delimitat és la condició prèvia per a la conservació d’una nació no correspon a la realitat. Aquesta opinió es veu refutada per la història dels jueus, que s’han mantingut com a nació al llarg de tants se-

272

gles malgrat no posseir cap territori. Però ara sabem de qui-na manera va ser possible. Els jueus, com a representants de l’economia monetària enmig d’un món basat en l’economia d’intercanvi, tenien una comunitat de relació tan escadussera amb els pobles entremig dels quals habitaven que els era pos-sible preservar la seva pròpia comunitat cultural. El desenvo-lupament capitalista que va destruir arreu l’antiga economia d’intercanvi i mitjançant la producció capitalista de merca-deries va convertir l’economia monetària en l’organització general de la societat –tornant jueus els mateixos cristians, tal com diu Marx– fa que els jueus esdevinguin cristians. El territori no és una condició de l’existència nacional mentre la comunitat dels llocs de residència no impliqui comunitat de relació; però tan aviat com els jueus i els cristians deixen d’encarnar organitzacions econòmiques diverses, sinó que tots es veuen obligats a actuar d’òrgans de la mateixa organització econòmica, concretament la forma de producció capitalista, la comunitat del lloc de residència imposa una comunitat de tracte tan intensa, que ja no és possible conservar una especi-ficitat cultural en el seu marc.

Ara se’ns podrà objectar que també les altres nacions es poden mantenir com a minories culturals en territoris aliens, i que som precisament nosaltres els qui hem reivindicat les condicions jurídiques necessàries per tal que es puguin conser-var. Efectivament, les minories txeques no estan en procés de desaparició en el domini lingüístic alemany, sinó que van aug-mentant dia rere dia, i sense cap dubte també aquestes minories fan una important aportació al desenvolupament cultural de la seva nació. Però també aquí cal establir una distinció ben clara. De fet, quan aquestes minories deixen de rebre nous membres procedents del territori central poblat per la seva nació, es van dissolent a poc a poc. Aquest procés continuarà esdevenint-se

273

el dia que l’autonomia nacional els asseguri escoles nacionals i suport jurídic. El contacte estret amb la majoria dominant les va desintegrant lentament, cosa que també és certa fins i tot per a les minories rurals, a pesar de la tenacitat amb què els pagesos conserven la seva especificitat. Els colons rurals alemanys del sector txec de Bohèmia van desapareixent tal com ho fan les darreres restes de les antigues colònies txeques del districte de Mies. El mateix es pot afirmar, en un grau molt més elevat, de les minories burgeses i proletàries de les ciutats. Si les minories txeques del domini lingüístic alemany no tan sols es mantenen, sinó que creixen, aquest fet es deu als reforços que reben contínuament dels territoris txecs, una afluència que compensa la deserció dels membres del poble txec que s’aparten de la majoria nacional. En un primer moment, els immigrants aporten al territori alemany la cultura txeca del seu lloc d’origen. Allà se’ls havia suscitat l’interès per la vida pública i pel desenvolupament de la nació. Això els unia més estretament amb el conjunt del poble txec gràcies a una relació cultural estreta. En arribar al domini lingüístic alemany, senten la necessitat de mantenir viva aquesta relació que han arribat a apreciar. Llegeixen diaris i llibres txecs, constitueixen associ-acions txeques. Aquesta és la raó per la qual esdevé més i més difícil germanitzar les minories txeques a mesura que avança el desenvolupament capitalista. Com més participen les grans masses en la cultura nacional, més es referma el vincle de la relació intel·lectual que les lliga amb el conjunt de la nació, més s’incrementa la força que oposen a l’atracció exercida per la majoria. Per tant, la tenacitat nacional de la minoria txeca situada al domini lingüístic alemany neix del desenvolupament cultural intern del territori nuclear txec des del qual els obrers i petitburgesos txecs emigren cap al domini lingüístic alemany. Allò que els manté fermament nacionals fins i tot en terra alie-

274

na és la força del desenvolupament nacional del país natal. Una part d’aquests migrants retorna al cap de pocs anys al territori txec; el temps transcorregut ha estat massa breu perquè fossin absorbits per la comunitat cultural alemanya. En aquest cas, el fet immediat que manté constants les minories nacionals és la relació amb el territori central txec, la possibilitat de retor-nar-hi; ja que per més que centenars de txecs retornin cada any del domini lingüístic alemany, són substituïts per centenars de nous immigrants que al cap de pocs anys deixen lloc a altres connacionals que arriben. Però fins i tot si els immigrants txecs romanen permanentment en territori alemany, contribueixen a reforçar la capacitat de resistència de la minoria nacional existent. Els nous immigrants sempre busquen establir con-tacte amb els connacionals ja establerts a la ciutat, i per tant ofereixen als txecs ja residents la possibilitat de relacionar-se amb els seus iguals; d’aquesta manera es veu reforçat el vincle que uneix la minoria sedentària amb els seus connacionals i se n’incrementa la capacitat de resistència envers l’atracció de la majoria dominant. Tot i així, la relació econòmica fa que cons-tantment alguns membres es vagin apartant d’aquesta minoria; però malgrat tot es manté numèricament invariable, ja que mai no cessen d’arribar nous emigrants dels territoris habitats pels txecs. El secret de la capacitat de resistència de les minories txeques rau en el procés d’emigració des dels territoris agraris cap a l’àrea industrial, que es produeix de forma constant i és reforçat per cada conjuntura econòmica favorable, sense detenir-se mai del tot.

El mateix es pot observar també pel que fa als jueus. També aquí es produeix de forma generalitzada una immigració pro-cedent de l’est, dels municipis poblats per jueus no assimilats cap a municipis formats majoritàriament per jueus que es tro-ben en ple procés d’assimilació. I sens dubte aquest fet també

275

inhibeix el procés d’assimilació: el tracte amb els connacionals no assimilats comporta que també els jueus occidentals se si-tuïn en un nivell inferior d’adaptació cultural a les nacions europees. Tot i així, aquest fet tan sols pot alentir el procés d’assimilació, no pas impedir-lo. La força que empeny els jueus a relacionar-se amb la majoria de la població i en conseqüència adaptar-s’hi és més poderosa que aquest obstacle. Però resulta evident que la rapidesa del moviment sencer encara s’intensifi-carà molt més un cop desaparegui aquest impediment. Ara ja és el cas dels jueus de l’Europa occidental i central. La distància cultural que els separa dels jueus orientals fa que amb prou feines mantinguin amb els que migren cap als seus països cap relació que pugui alentir la seva assimilació. Tot i així, en els municipis jueus de més grans dimensions sorgeixen reiterada-ment minories no assimilades que triguen més a adaptar-se a l’entorn a causa dels constants reforços que arriben de l’est. Ara bé, si pensem que el capitalisme està modificant les relaci-ons econòmiques de l’est, que la revolució russa concedeix als jueus russos llibertat de moviments, que en la vida pública la democràcia va acostant cada cop més fins i tot els jueus orien-tals a les nacions enmig de les quals viuen, veurem que també a l’est es posarà en marxa el procés d’assimilació i s’estroncarà la font que transfereix constantment nous reforços a les minories occidentals no assimilades.

Les minories txeques instal·lades en territori alemany, doncs, obtenen la força del moviment migratori immediat i de les relacions intel·lectuals amb els territoris nuclears txecs. Els jueus es troben privats d’aquest flux. Per tant, és cert que no poden mantenir la seva nacionalitat perquè no posseeixen cap espai habitat per a ells de forma exclusiva. Ara bé, això no significa que a nivell universal la possessió d’un territori pro-pi sigui la condició imprescindible per conservar la nació. El

276

territori propi tan sols apareix com a premissa de l’existència nacional en tant que condiciona l’existència d’una comunitat de relació. Mentre jueus i aris encarnen organitzacions econò-miques diverses, la comunitat de residència no genera entre ells una comunitat de relació tan intensa que obligui la minoria a adaptar-se culturalment a la majoria; en canvi, tan aviat com es troben sota les lleis d’una mateixa organització social, la residència compartida les encercla amb un vincle de relació que lliga els jueus i els cristians d’un mateix territori amb més fermesa del que fa amb jueus d’àrees diferents.

El procés d’assimilació dels jueus i el despertar de les na-cions sense història responen a la mateixa causa: la revolució causada en la societat antiga per la producció capitalista de mercaderies. El moviment que suscita en les nacions sense història una nova vida cultural també es posa en marxa entre els jueus. També aquí sorgeix la tendència de fer renéixer a una nova vida un poble que transmetia per inèrcia una cultura antiga i anquilosada, d’atorgar-li una nova cultura progressi-va. Tanmateix aquest moviment no pot conservar la cultura nacional del poble jueu, sinó que tan sols pot modificar-la a condició que es mantingui. Ara bé, la mateixa revolució his-tòrica que pretén modificar l’essència de la cultura nacional del poble jueu enderroca el mur que separa els jueus del seu entorn, els posa en una relació econòmica cada cop més es-treta amb les masses de la població ària, i d’aquesta manera els acaba integrant en les altres nacions. Amb el progressiu desenvolupament del capitalisme i de l’estat modern, també els jueus orientals deixaran de ser una nació per si mateixos, acabaran integrant-se en les altres nacions, talment com s’ha esdevingut ja fa temps amb els occidentals. Tot aquest movi-ment serà accelerat per la progressió de les nacions eslaves orientals. Mentre aquests pobles constitueixin nacions sen-

277

se història i amb escassa cultura, no estaran en condicions d’absorbir les minories jueves. Però quan els rutens reneixin amb una vida cultural nova i fermament progressiva, estaran en condicions d’atreure els jueus de la Galítzia oriental amb tanta força com ja fan avui els txecs amb els jueus de Bohèmia i Moràvia.

Naturalment, no es pot sobreestimar la velocitat d’aquest moviment. A l’imperi rus manquen encara les premisses eco-nòmiques i jurídiques per al procés d’assimilació. Allà, la po-blació jueva es veurà afectada molt més lentament per aquest procés, i segurament el nou moviment cultural jueu disposa-rà d’un marge de dècades senceres per actuar. Segurament, el Bund81 encara organitzarà els treballadors jueus durant molts anys i omplirà de nous continguts les seves vides; la premsa jueva i la nova literatura jueva podran gaudir encara de for-ça progressos. Però en la mateixa mesura que Rússia es vagi aproximant als estats de l’Europa occidental i central en els aspectes econòmic i polític, aniran desapareixent les condicions que permeten que es desenvolupi una cultura independent. La revitalització de la cultura jueva a l’Europa oriental tan sols és possible en una fase de transició: correspon a un estadi evolu-tiu de la societat que ja desperta les masses inferiors del poble jueu del seu son cultural i els infon una nova vida cultural, però encara no integra els jueus en la comunitat de relació i de cultura de les altres nacions. El judaisme antic, la cultura diferenciada de la població jueva dedicada a l’economia mo-netària enmig de pagesos situats en l’economia d’intercanvi, ja s’hi ha extingit; la nova societat que involucra tots els pobles en l’àmbit de l’economia monetària, convertint tots els cristians

81 [N. d. T.: Federació que va agrupar els treballadors jueus entre 1897 i 1935; oposada tant a la vida tradicional dels jueus orientals com al sionisme, s’ano-menava Allgemeiner Jüdischer Arbeiterbund von Litauen, Polen und Russland.]

278

en jueus i per tant els jueus en cristians, encara no existeix. En aquesta fase de transició neix la nova cultura nacional dels jueus orientals. Però, de la mateixa manera que el capitalisme no es quedarà aturat en el nivell assolit fins ara a l’Europa ori-ental, i que el fill de pagès oriental esdevindrà obrer i el pagès oriental passarà a ser un mer agricultor, és igualment cert que també els jueus orientals acabaran per integrar-se en les naci-ons orientals. En alguns casos el jove sentiment nacional jueu pot fer més difícil el procés d’assimilació des del punt de vista psicològic. Tanmateix, les necessitats imposades per la relació econòmica són més poderoses que tots els desigs sentimentals. Des d’un punt de vista històric, també el despertar dels jueus orientals a una nova vida cultural no és sinó un precursor de l’assimilació definitiva.

Ara per fi, després de constatar les tendències evolutives, podem posicionar-nos respecte de la qüestió de l’autonomia nacional del poble jueu. En fer-ho, remarquem un cop més que només ens referim a l’autonomia en el marc de l’estat, no pas en el si del partit. Així mateix, ens limitem a estudiar si convé fomentar l’autonomia nacional dels jueus dins Àustria. No estem en condicions de decidir si es pot donar resposta a aquesta qüestió de la mateixa manera per a l’imperi rus i per a Galítzia i la Bucovina.

¿Cal que siguin els obrers jueus mateixos els primers que re-ivindiquin l’autonomia nacional per al seu poble? És obvi que els jueus de l’Àustria occidental que ja porten molt temps assi-milats o ja es troben en ple procés d’assimilació no renunciaran pas a la comunitat cultural amb les nacions enmig de les quals viuen. Per a ells, la llengua jueva ja fa molt que és una llengua estrangera, i la forma de viure dels jueus orientals representa una cultura estranya de la qual no participen. Així doncs, la qüestió de l’autonomia nacional tan sols es pot plantejar amb

279

relació als jueus no assimilats de Galítzia i la Bucovina, i com a màxim per a petites minories jueves de Moràvia i la Silèsia oriental. Si volem respondre aquesta pregunta, no ens podem deixar portar per la frase tan bonica com buida del dret natu-ral de totes les nacions a l’autodeterminació, sinó que ens cal preguntar-nos quines són les missions de l’autonomia nacional i estudiar si les necessitats de la classe obrera jueva exigeixen l’administració autònoma nacional.

L’organització de dret públic de les corporacions nacionals té bàsicament dues tasques: ha d’establir i gestionar l’ensenya-ment de la minoria nacional i proporcionar suport jurídic als connacionals que no coneguin o no dominin prou la llengua de les autoritats i dels tribunals. Ara bé, per als jueus no es plan-teja la qüestió lingüística: ja que viuen al bell mig d’altres po-bles i mantenen amb ells una relació econòmica cada cop més intensa, per força han de conèixer la llengua de la majoria. El jueu que treballa amb polonesos en un taller, els compra o els ven mercaderies, també estarà en condicions de fer valer el seu dret en llengua polonesa davant les autoritats i els tribunals. Per tant, l’organització autònoma de la nació tan sols s’ha de fer càrrec d’una tasca important: la cura de l’organització esco-lar nacional. La qüestió de l’autonomia nacional dels jueus és en essència una qüestió escolar. Ara bé, actualment els infants jueus assisteixen a les escoles públiques fins i tot a Galítzia. A les escoles, aprenen juntament amb els altres infants la llengua del país. Com és natural, avui l’escola constitueix un factor extraordinàriament efectiu de cara a l’assimilació. Així doncs, qui exigeixi l’autonomia nacional per als jueus no assimilats de Galítzia es troba obligat a respondre la pregunta següent: ¿De debò vol segregar els nens jueus de les escoles públiques i edificar un sistema jueu autònom d’ensenyament que vagi de l’escola primària a la universitat?

280

Nosaltres creiem que els obrers jueus de Galítzia i la Buco-vina no poden reclamar escoles jueves segregades si són cons-cients dels seus propis interessos. En primer lloc, la segrega-ció dels infants jueus entra en contradicció amb els interessos econòmics dels treballadors jueus. L’obrer modern necessita disposar de llibertat de moviments. I ningú no en té més neces-sitat que l’obrer jueu. El proletariat jueu consisteix en gran part d’aquells jueus, o els seus descendents, que el desenvolupament de la moderna producció de mercaderies ha privat de buscar la subsistència en els oficis que havien exercit al llarg dels se-gles. Aquests jueus expulsats del poble i de la petita ciutat han buscat feina en primer lloc en unes poques ciutats i unes po-ques professions. L’evolució futura els obligarà a escampar-se arreu del país o buscar feina a l’exterior; s’aniran distribuint per tots els àmbits productius. Per tant, cal que els treballa-dors jueus s’adaptin a la cultura de les nacions al bell mig de les quals es vegin obligats a guanyar-se la vida. El treballador jueu de Galítzia encara no és gairebé enlloc un obrer industrial modern; encara arrossega arreu les romanalles del seu origen jueu com a petit comerciant, artesà o prestador. Ha perdut la posició econòmica dels jueus dels vells temps de l’economia d’intercanvi, però no pas el tipus cultural i la psicologia. La tasca principal que ha d’emprendre la classe obrera jueva és la seva pròpia educació. El proletari jueu ha d’esdevenir un autèntic obrer modern. Tan aviat com el jueu ho sigui, haurà desaparegut un important obstacle per accedir a altres àmbits i branques industrials. Aquest obstacle no consisteix només en la llengua específica dels jueus, sinó en tota la seva manera de ser. Encara ara hi ha moltes empreses on els treballadors cris-tians no toleren cap company de feina jueu. Aquest rebuig no es deu a cap antisemitisme polític, sinó a la reacció instintiva i ingènua davant l’estranyesa que causa el jueu no assimilat. Si

281

ha de ser possible que els jueus trobin llocs de treball en tots els rams industrials, cal que esdevinguin culturalment semblants a l’obrer modern de les altres nacions. Mentre el to de la seva llengua, la gesticulació, la vestimenta, els costums resultin ofen-sius per al company de classe cristià, per al contramestre, per a l’empresari, s’anirà transmetent l’antiga oposició econòmica entre el pagès i el comerciant jueu en forma d’una repugnàn-cia instintiva, un rebuig estètic als seus descendents, per més que ara tant el descendent del pagès com el descendent del comerciant jueu s’hagin convertit en obrers. Mentre això no s’esdevingui, serà impossible que el proletariat jueu es pugui estendre a nivell local i econòmic, i els treballadors jueus, cada vegada més nombrosos a causa de l’anorreament de l’antic comerç i l’artesania que els ocupaven, es trobaran limitats a un mercat reduït a poques professions i poques localitats. El treballador jueu no haurà conquerit el dret real a la llibertat de moviment fins que s’hagi adaptat culturalment al seu entorn; llavors per fi podrà desplaçar-se arreu i dedicar-se a qualsevol professió en la qual les forces cegues del capital incrementin les ocasions de trobar ocupació; llavors desapareixerà per fi la pobresa específicament jueva, i tan sols restarà la compartida per tot el proletariat, contra la qual combatrà braç a braç amb els col·legues aris fins a assolir la victòria.

Però també per tal que el treballador jueu estigui en condi-cions de lliurar aquest combat cal que assimili els seus costums als del treballador cristià. Només cal pensar en els infants ju-eus que assisteixin a escoles jueves pròpies on l’ensenyament s’imparteixi en llengua jueva. Quin esperit dominarà aquestes escoles? És ben cert que està naixent una nova cultura jueva, que segurament es desenvoluparia si al poble jueu encara li quedés prou temps per desenvolupar una nova cultura viva. Però precisament aquesta cultura tot just està emergint, encara

282

no existeix. En canvi, el poble jueu posseeix una altra cultura. És la cultura d’una nació sense història, la cultura de perso-nes situades fora de la civilització dels pobles europeus, que va transmetre de generació en generació tot un món d’idees, desigs i costums extingits molt temps enrere. ¿Pot haver-hi cap dubte que seria aquesta cultura vella i anquilosada la que marcaria les escoles jueves durant dècades, i no pas la nova cultura que tot just està naixent i lluita per imposar-se entre els jueus, la cultura que ens interpel·la des de la nova literatura jueva revolucionària? D’aquesta manera, els fills dels treba-lladors jueus quedarien artificiosament presoners de l’esperit d’èpoques llargament depassades. Tot i haver de buscar un lloc de treball com a obrers moderns i fer avançar la lluita de classes, haurien rebut com a formació una visió medieval del món, la psicologia d’una organització econòmica extinta, els costums del taverner jueu que vivia enmig de pagesos immersos en l’economia d’intercanvi. Certament, la vida és més forta que l’escola, i també aquests nens podrien esdevenir persones fortes que s’impliquessin sense por en la lluita de classes; però ¿és possible que els treballadors vulguin que l’escola eduqui els seus fills en un esperit que a continuació la vida hauria de canviar i enderrocar? L’escola jueva significa d’entrada per als jueus la conservació artificial de la seva antiga especificitat cultural, que els limita la llibertat de moviments i per tant els incrementa la precarietat; a més, els reforça l’antiga ideologia, la vella psicologia social que cal superar per permetre’ls par-ticipar en la lluita de classes.

Si no volem les escoles especials per a jueus, l’autonomia nacional jueva no té cap sentit. No és pas la forma legal d’existència de la nació, com s’ha afirmat demagògicament, sinó un mitjà per obtenir determinats objectius. No comprenc quines missions ha de complir si els infants jueus assisteixen

283

a escoles poloneses, alemanyes o rutenes. L’autonomia naci-onal no pot ser la reivindicació plantejada pels treballadors jueus. El treballador alemany desitja per al company de clas-se jueu el que desitja per al proletari txec: salaris més alts, orgull de ser ell mateix, capacitat de participar en la lluita internacional de classes. Per tal d’assolir aquest objectiu, li cal concedir al treballador txec l’autonomia nacional fins i tot en el domini lingüístic alemany; per això mateix li cal negar-la al treballador jueu. La mateixa institució legal que ens cal per capacitar l’obrer txec amb vista a la lluita de classes, per guanyar-lo com a aliat, incrementaria la misèria del proletari jueu, li mantindria la psicologia del comerciant jueu de temps passats o ja en extinció, li dificultaria l’accés a la indústria moderna i la moderna lluita de classes. No es tracta de crear les mateixes institucions jurídiques per a totes les nacions, sinó d’elevar culturalment els treballadors de totes les nacions, alinear-los en el gran exèrcit internacional del proletariat en lluita. Que el treballador alemany exigeixi l’autonomia per al txec, però la negui a la nació jueva, respon al fet que la forma de producció capitalista eleva els txecs a la categoria de nació històrica, mentre que la nega als jueus en tant que nació, tot assimilant-los a les comunitats culturals de les nacions europees.

Qui sigui presoner de les valoracions nacionals i partidari d’una política nacional conservadora, qui vegi la conservació de l’especificitat nacional com l’objectiu final de la voluntat política, pot considerar força preocupant aquesta perspectiva. I en aquest cas la tristesa pot resultar més comprensible que en altres casos. Ja que si bé la política evolutiva nacional habitualment tan sols reclama la modificació de la cultura nacional, en canvi exigeix als jueus la renúncia a la seva especificitat cultural. Però aquest sentiment pot ser pal·liat

284

gràcies als nombrosos noms de jueus assimilats que perviuen en la història de totes les grans nacions d’Europa. Perquè el destí del poble jueu l’ha fet esdevenir nació de manera doble: d’una banda a través de l’herència natural, d’altra banda mit-jançant la transmissió de béns culturals. Si bé la comunitat cultural jueva és anorreada, es conserva la comunitat natural jueva, la raça. Gràcies a la seva formació, el jueu assimilat és un fill de la nació la cultura de la qual ha assimilat. Ara bé, en la seva constitució natural es conserva sempre viu com a força impulsora el destí del poble jueu, aquell destí que va dotar els seus ancestres d’una tipologia corporal clarament definida i uns dots intel·lectuals especials. Noms com Spi-noza, Ricardo, Disraeli, Marx, Lassalle, Heine i molts altres que no es poden dissociar de la història econòmica, política, científica i artística dels pobles d’Europa poden demostrar que el judaisme sempre ha assolit les seves majors fites quan els dots naturals jueus i la transmissió cultural europea s’han fecundat mútuament. Les nacions cristianes odien el jueu no assimilat amb l’odi del pagès contra l’usurer; en canvi, molts dels jueus assimilats perduren en la memòria com alguns dels grans personatges en els quals van cristal·litzar per primer cop les forces actives de la història fins a esdevenir una gesta individual, tot contribuint a determinar el destí de nacions senceres durant segles.

Ara bé, un cop els jueus hagin estat admesos en la comuni-tat cultural de les nacions europees, estaran en condicions de conservar la seva comunitat natural? ¿No s’anirà barrejant la sang jueva amb la sang de les altres nacions a través de matri-monis mixtos? I quin efecte tindrà aquesta barreja de sangs?

Ens enfrontem a preguntes que la ciència dels nostres dies no està en condicions de respondre. Tan sols una pseudoci-ència diletant que extreu un sistema de conclusions atrevi-

285

díssimes a partir d’unes poques observacions escadusseres es vanta de conèixer també la resposta a aquest enigma. Hom ha observat que tot sovint els jueus assimilats se senten atrets entre si a causa de l’instint racial, i n’ha deduït que malgrat l’assimilació cultural la raça es mantindrà pura. Però l’ob-servació d’uns pocs casos aïllats no és suficient per demos-trar una afirmació semblant, i encara menys pel fet que el procés d’assimilació ha avançat en molts països, però amb prou feines s’ha arribat a completar enlloc. I encara menys sabem si la barreja de sangs entre jueus i aris generarà una raça millor o una de menys ben dotada. La història ens pre-senta exemples de barreges racials que han causat efectes tan favorables com desfavorables. Ignorem quina llei s’amaga darrere aquests casos concrets. Així és que no podem fer cap predicció sobre els efectes de la barreja de races; ha de ser l’experiència qui ho decideixi. I tampoc no n’hi ha prou amb algunes observacions casuals aïllades. Per tant, la ciència ac-tual no està en condicions de decidir si l’absorció dels jueus no tan sols per part de la comunitat cultural, sinó també per part de la comunitat natural de les altres nacions tindrà o no tindrà efectes positius per a les properes generacions. Li cal deixar la decisió en mans de la força misteriosa que actua tant en animals com en persones unint mascles i femelles, que ha guiat fins avui la humanitat i continuarà fent-ho: l’atracció natural entre sexes. El festeig dels nois i l’enamorament de les noies seran decisius pel que fa a aquest últim aspecte de la qüestió jueva.

286

Programa i tàctica de la socialdemocràcia austríaca

El programa de nacionalitats del Partit Obrer Socialdemòcrata

El socialisme modern va sorgir en primer lloc als grans estats nacionals de l’Europa occidental. Per aquest motiu, també la seva actitud envers la qüestió de les nacionalitats va ser deter-minada per l’estructura social i la posició política d’aquestes nacions.

La classe obrera d’aquestes nacions oposa en primer lloc la valoració racional a la valoració nacional de les classes con-servadores, l’ideal de l’evolució del poble sencer com a nació a l’ideal de la conservació de l’especificitat nacional. Així doncs, expressant-ho en termes positius, la política de la classe obrera és una política nacional evolucionista; en termes negatius, un rebuig de la política nacional conservadora, és a dir, cosmopo-litisme cultural. Però com que l’evolució del poble sencer com a nació no s’ha d’aconseguir en combat contra altres pobles, sinó en la lluita de classes dins de la nació, la classe obrera no es-devé conscient del contingut nacional de la seva política. Això la fa adonar encara més de l’aspecte negatiu de la política, del rebuig de la valoració nacional, la historiografia nacional i la política nacional conservadora. Així doncs, el cosmopolitis-me cultural és la tònica bàsica de la classe obrera que lluita a França, a Anglaterra, a l’imperi alemany.

Aquestes nacions són nacions històriques. Els obrers que en formen part lluiten contra les classes benestants de la seva pròpia nació. En lluitar contra aquestes classes, els obrers no veuen que es trobin lligats als seus enemics de classe pel vincle de la comunitat cultural nacional; en canvi, perceben ben clara-ment que els obrers de les altres nacions són els seus companys de treball, de fatigues i de lluita. Per tant, les diferències nacio-

287

nals es difuminen als seus ulls, i renoven l’antiga idea d’huma-nitat. Així sorgeix entre ells l’estat d’ànim del cosmopolitisme ingenu. Aquesta actitud va evolucionant fins a concretar-se en la idea de l’internacionalisme conscient, el reconeixement que el progrés de la classe obrera de cada nació depèn del progrés del proletariat de totes les nacions. En comptes de la idea d’humanitat sorgeix la noció de solidaritat dels interessos dels treballadors de totes les nacions.

Certament, també la consciència d’aquesta noció impulsa a actuar. En la mesura que els és possible, els treballadors de cada nació intenten donar suport a la lluita dels obrers de les altres nacions; en aquest cas, dels altres estats. En canvi, en aquest context la idea de la internacionalitat no es pot convertir en el programa de la formació de l’estat: aquí s’imposa sense cap dubte l’estat nacional. Els obrers no hi veuen l’aspecte positiu de l’estat nacional (no el reconeixen com l’estat natural, com l’organització exterior d’una comunitat interior), sinó només l’aspecte negatiu (el reconeixen com a estat de classe, com a organització que exerceix el poder de les classes benestants). I la idea de la internacionalitat tampoc no es plasma en un programa per a la constitució de l’estat. L’ensenyament nacio-nal ja hi és present, per tant no cal reivindicar-lo. Així doncs, els obrers no esdevenen conscients de l’element positiu que conté, no conceben l’ensenyament com un mitjà per crear una comunitat cultural nacional, sinó que només en veuen l’aspecte negatiu: identifiquen l’ensenyament superior com el privilegi exclusiu de les classes benestants, i l’ensenyament primari com l’instrument de poder de les classes altes. De la mateixa manera no es planteja si la classe obrera ha d’exigir l’ús de la llengua nacional en l’àmbit administratiu o el judicial, ja que aques-ta llengua impera de forma incontestada en l’administració estatal. També en això els obrers perceben només l’aspecte

288

negatiu del fenomen. El que cal qüestionar no és la llengua de l’administració, sinó l’administració mateixa, que les classes benestants utilitzen com a instrument per esclavitzar i explotar els treballadors.

L’internacionalisme dels treballadors dels grans estats na-cionals només s’arriba a definir amb una certa nitidesa quan es contraposa a l’imperialisme. Ara bé, no es tracta pas im-mediatament de la relació entre la pròpia nació i els pobles estrangers, sinó de la relació del propi estat amb els altres estats. Però quan l’imperialisme pretén materialitzar la idea de dominació nacionalista, els treballadors li oposen la idea de llibertat nacional. El principi polític de nacionalitat esdevé la ideologia de la classe obrera perquè el principi nacionalista ha esdevingut l’instrument de combat de la política d’expansió capitalista. Així és com els obrers europeus es van entusiasmar per la llibertat i l’autonomia política dels bòers durant la guer-ra del sud d’Àfrica, van condemnar la repressió dels indis, i fins i tot van observar amb equanimitat la revolta dels bòxers. Si la classe capitalista aspira al gran estat compost de diverses nacionalitats i dominat per una sola nació, la classe obrera recull l’antiga idea burgesa de l’estat nacional lliure.

Aquests són, doncs, els elements de l’internacionalisme pro-letari dins dels grans estats nacionals: la tònica bàsica és el cos-mopolitisme cultural; el contingut és el reconeixement de la so-lidaritat entre els obrers de totes les nacions; es va definint cada cop amb més nitidesa a través de la lluita contra l’imperialisme, gràcies a la qual la llibertat i l’autodeterminació de cada nació esdevenen una exigència dels obrers de totes les nacions. Tots aquests elements es troben ja en la política de nacionalitats de l’antiga Internacional. En la política de la internacional ni tan sols podien aparèixer els problemes de la constitució estatal, l’escola nacional, l’ús de la llengua nacional en la vida pública.

289

La classe obrera no es veu enfrontada a aquestes qüestions fins que el socialisme es difon dels estats nacionals als estats formats per diverses nacionalitats, de les nacions històriques a les na-cions sense història. Cal que la classe obrera sàpiga donar una resposta a aquestes preguntes. La teoria socialista ha d’estudiar les forces que, tot actuant sobre milions de treballadors i milers de delegats sindicals, acabaran definint aquesta resposta. Si ac-tualment les velles formulacions de l’internacionalisme ja no ens satisfan, si ens esforcem per esbrinar amb més amplitud i detall la relació de la classe obrera amb els problemes nacionals a fi d’extreure un programa concret per a les nacionalitats a partir de la noció general d’internacionalisme, en darrer terme és pel fet que la forma de producció capitalista i en conseqüència tam-bé la postura socialista de la classe obrera es van transmetent d’un país a l’altre. En un primer moment, la socialdemocràcia austríaca va intentar definir la postura específicament proletària envers les qüestions nacionals concretes. Avui l’internacionalis-me busca també dins l’imperi rus una definició concreta del seu contingut.

Ja hem esmentat de quina manera el cosmopolitisme ingenu dels uns i el nacionalisme ingenu dels altres es va transformant a Àustria gradualment en l’internacionalisme conscient. No deixa de ser interessant observar de quina manera s’expressa aquest procés en la premsa del partit i en assemblees de tre-balladors, primerament a través de formulacions poc clares.

Així per exemple, hem sentit afirmar infinites vegades du-rant els darrers anys als socialdemòcrates alemanys d’Àustria que també els obrers són bons alemanys. Ara bé, si jo afirmo que algú és un bon alemany, d’entrada no estic dient sinó que pertany a la comunitat cultural alemanya, està definit per la cul-tura alemanya i per tant està unit en una comunitat de caràcter amb els altres membres del poble alemany. En aquest sentit, els

290

treballadors no són bons alemanys. Precisament, la misèria na-cional de la societat de classes rau en el fet que les grans masses del poble treballador es troben gairebé del tot excloses de la comunitat cultural nacional, que les classes benestants no només s’apropien dels béns materials produïts per la classe obrera, sinó també de la cultura nacional fruit del treball del proletariat, i el priven de participar-hi. Si es vol convèncer els treballadors que ja són bons alemanys, s’està dissimulant l’oposició entre classes, amagant l’explotació dels treballadors, encobrint la misèria de la classe obrera. Ben al contrari: com que actualment els obrers no poden pas ser bons alemanys, nosaltres lluitem per aconseguir una organització social en la qual tots els treballadors participin de la cultura nacional, i així esdevinguin una comunitat cultural nacional unida. Els obrers no són bons alemanys, però estem lluitant perquè arribin a ser-ho!

Ara se’ns objectarà que aquella afirmació no anava en aquest sentit: no es pretenia afirmar que avui la classe obrera ja participi plenament de la comunitat cultural nacional; tan sols es volia definir la posició política de la classe obrera en-vers la qüestió nacional, expressar que els obrers també són nacionals. Tanmateix, la política de les classes benestants és de caire nacional conservador; la política de la classe obrera és nacional evolucionista. A Àustria, la política de les classes benestants és la política nacional de poder; en canvi, la política de la classe obrera és la política de l’autonomia nacional. Les classes benestants esperen obtenir la solució definitiva de la qüestió nacional gràcies a l’imperialisme capitalista, que els ha de construir un estat de nacionalitats on la seva pròpia nació exercirà el domini sobre els altres pobles; en canvi, la classe obrera espera que la fi de les lluites nacionals arribi gràcies al socialisme proletari, que unificarà cada nació en una entitat política autònoma i la inclourà en la comunitat de dret inter-

291

nacional organitzada com a corporació social suprema. Veiem que la política de nacionalitats de la classe obrera s’oposa en cadascun dels seus punts a la política nacional de les classes dominants i benestants. Així doncs, té cap sentit afirmar que els treballadors també són nacionals? És adient designar amb la mateixa paraula dues direccions volitives oposades en tots els aspectes? El que ara es voldria designar com la política nacional de la classe obrera ¿és altra cosa que la configuració concreta de la seva antiga política internacional?

Així doncs, el valor intern d’aquesta formulació que s’ha fet tan popular al llarg dels darrers anys és molt escàs. Tot i així, si la sabem interpretar bé, la seva aparició constitueix un gran progrés en l’evolució de la classe obrera: concretament, el pas del cosmopolitisme ingenu a l’internacionalisme conscient. Temps enrere es deia als obrers que no tenia importància ser alemanys o txecs, ja que tots érem persones; després se’ls va ensenyar que era indiferent en quina llengua parléssim, ja que tots érem treballadors explotats i en lluita. A poc a poc es va prenent consciència que no s’aconsegueix silenciar les reivindi-cacions d’un grup amb interessos comuns fent-lo desaparèixer en un conjunt més extens, submergint el concepte que els uneix en un altre de més gran abast. Avui sabem que no podem con-cretar la política internacional dels treballadors alemanys si no fem palès que el treballador alemany no pot lluitar pels seus interessos sense afavorir els interessos dels treballadors de totes les altres nacions. No estem deixant de banda la diversitat na-cional dels treballadors, sinó que mostrem que als treballadors de cada nació els convé per al seu propi interès que les necessi-tats culturals nacionals dels obrers de les altres nacions siguin satisfetes. Ara bé, aquesta evolució des del cosmopolitisme cap a l’internacionalisme no queda enllestida un cop formulada i argumentada a nivell teòric: cal que la nova idea s’obri pas

292

progressivament en la consciència de molts milers d’individus i venci les antigues concepcions. Al llarg del combat entre el vell i el nou en centenars de milers de cervells, sorgeixen tot sovint situacions confuses, punts poc clars a nivell personal i del partit, la voluntat global del qual està determinada per la voluntat d’aquests individus. A una fase de transició d’aquest tipus li plau sovint expressar-se en formulacions buides de contingut, fins i tot contradictòries. Quan es diu que també els socialdemòcrates són bons alemanys, que també són na-cionals, el que es vol expressar és que la socialdemocràcia no vol fer abstracció dels fets constatats de les diversitats i lluites nacionals, sinó que també la socialdemocràcia disposa d’una resposta concreta a la qüestió nacional. Així és que l’afició d’alguns membres del partit a aquesta mena de formulacions ens pot ensenyar a copsar un gran procés històric.

Ara bé, mentre l’internacionalisme conscient encara ha d’anar superant lentament el cosmopolitisme ingenu en la consciència dels membres del partit, ja fa molt que va assolir la victòria en la teoria. Així ho va fer en el congrés general del partit del 1899, celebrat a Brünn,82 que va adoptar el programa de nacionalitats següent:

Com que els conflictes nacionals que imperen a Àustria paralitzen el

progrés polític i el desenvolupament cultural dels pobles, com que

aquests conflictes estan causats en primer lloc pel nivell retrògrad de

les nostres institucions públiques i especialment que la continuïtat

de la pugna nacional constitueix un dels mitjans amb els quals les

classes dominants afermen el seu domini i impedeixen que es mani-

festin amb força els veritables interessos populars,

82 [N. d. T.: Nom txec actual: Brno.]

293

el Congrés del Partit fa la declaració següent:

La regulació definitiva de la qüestió de les nacionalitats i les llengües

d’Àustria en la línia d’establir un mateix dret, l’emancipació i la raó,

constitueix un interès vital del proletariat, ja que és en primer lloc

una reivindicació cultural.

Tan sols és possible en una entitat pública veritablement democrà-

tica basada en el dret al sufragi general, igualitari i directe, de la

qual hagin estat eliminats tots els privilegis feudals a nivell d’estat

i de les províncies, ja que tan sols en una entitat pública d’aquest

tipus podran expressar-se les classes treballadores, els elements que

realment sustenten l’estat i la societat.

La cura i el desenvolupament de l’especificitat nacional de tots els

pobles d’Àustria tan sols és possible prenent com a base la igualtat

del dret i evitant tota mena d’opressió, per la qual cosa cal combatre

en primer lloc qualsevol centralisme burocràtic estatal, així com els

privilegis feudals de les províncies.

Si es compleixen aquestes condicions prèvies, però tan sols en aquest

cas, serà possible establir a Àustria l’ordre nacional en comptes de

la pugna nacional, sota el guiatge dels següents principis bàsics:

1. Àustria ha de ser transformada en un estat federal democràtic

basat en les nacionalitats.

2. En comptes de les províncies històriques de la Corona es cons-

tituiran entitats administratives autònomes delimitades segons la

nacionalitat, la legislació i l’administració de les quals serà compe-

tència de parlaments nacionals escollits prenent com a base el sufragi

general, igualitari i directe.

3. Tots els territoris autònoms d’una mateixa nació formaran una

associació nacional unitària que tindrà cura dels seus afers nacionals

de forma plenament autònoma.

4. El dret de les minories nacionals quedarà garantit per una llei

específica que ha de ser promulgada pel parlament imperial.

294

5. No reconeixem cap privilegi nacional, per la qual cosa rebutgem

l’exigència d’una llengua estatal; correspondrà al parlament imperial

establir fins a quin punt hi ha necessitat d’establir una llengua de

comunicació.

El Congrés del Partit, en la seva qualitat d’òrgan de la socialdemo-

cràcia internacional a Àustria, manifesta la convicció que és possible

assolir l’entesa dels pobles prenent com a base aquests principis

fonamentals;

declara solemnement que reconeix el dret de cada nacionalitat a

l’existència com a nació i al desenvolupament nacional;

tot remarcant que els pobles únicament poden fer progressar la

seva cultura en estricta solidaritat mútua, no pas mitjançant pugnes

mesquines entre si, i que correspon a la classe obrera de totes les

llengües, en interès tant de cada nació com del conjunt, la missió

de mantenir-se fidel a la solidaritat i la fraternitat en la lluita in-

ternacional i portar endavant el combat polític i sindical de forma

unitària i compacta.

La mancança més sensible d’aquest programa rau en la renún-cia a copsar la qüestió de les nacionalitats d’Àustria en un con-text global. Un programa socialdemòcrata de les nacionalitats ha d’extreure les seves reivindicacions a partir de la posició de la classe obrera en la societat, ha d’emmarcar els problemes nacionals concrets d’Àustria en la gran qüestió social global. Si es fa aquest intent, s’acaba inevitablement per formular la política socialista de la classe obrera en termes de la seva prò-pia política nacional, per a la qual la política constitucional i administrativa austríaca no és res més que un simple mitjà. D’aquesta manera, també el programa polític de les naciona-litats assoleix un contingut més ampli, ja que la classe obrera no es pot acontentar d’exigir sobre el terreny històricament establert per al seu combat la constitució que obri pas a la seva

295

lluita de classes; també li cal dir als pobles quina agrupació política promet la victòria en aquesta lluita de classes a les na-cions. El fet que el programa socialdemòcrata de nacionalitats ha d’establir la posició de la classe obrera envers el principi de les nacionalitats, sense poder evitar aquesta qüestió, es va fer ben palès també al congrés de Brünn, en el qual els represen-tants polonesos i rutens van declarar programàticament que la unitat i l’autonomia política de la seva nació és i serà un objectiu de la seva lluita.

Així doncs, en essència la resolució no fa res més que presen-tar un programa nacional actual. En els tres primers principis es formula amb prou encert la idea de l’autonomia nacional. Més preocupant resulta el quart principi, que tracta del dret de les minories nacionals. El primer esborrany tan sols parlava de la protecció de les minories nacionals, no pas del seu dret. Els delegats presents al congrés van percebre clarament que aquesta protecció tan sols escau a la regulació centralista ato-mista de les relacions nacionals des del punt de vista liberal, que protegeix el ciutadà contra les intromissions legislatives i administratives mitjançant drets garantits constitucionalment. Per això es va substituir la protecció pel dret de les minories nacionals. Les paraules de cloenda pronunciades pel ponent Seliger demostren clarament que en aquest context calia pensar en la constitució de la minoria en forma de corporació,83 tot i no haver-ho dit explícitament. Per tant, el nostre programa de

83 “Ja es va dir ahir que la paraula protecció no abasta ben bé tot el que cal concedir a les minories nacionals. No es tracta només de protegir la minoria nacional davant la majoria en l’activitat nacional i progressió cultural, sinó també de garantir que aquesta minoria nacional pugui gaudir de determinats drets. Ja que no estem trencant pas les entitats locals existents. Ben segur que aquesta minoria també s’interessa especialment per l’administració local, i cal establir de quins drets gaudeix en aquest àmbit més restringit pel que fa a la gestió dels seus interessos públics més immediats”. Verhandlungen des Gesamtparteitages der Sozialdemokratie in Österreich, abgehalten zu Brünn, Viena 1899, p. 105.

296

nacionalitats presenta una llacuna. No hem donat resposta a la qüestió de les nacionalitats, sinó que només hem indicat qui hauria de ser el responsable de decidir-la. És ben comprensible la timidesa que va portar a evitar-la, però tot i així el partit no es pot privar d’un programa sobre les minories nacionals, ja que són precisament l’objecte constant de les lluites nacionals més enceses. Creiem haver mostrat que la classe obrera no pot donar a aquesta qüestió cap resposta que no sigui l’exi-gència de la constitució de les minories com a corporacions de dret públic basades en el principi de personalitat. Si no es va estar en condicions de formular aquesta reivindicació a Brünn, no va ser tan sols per l’especial perillositat de la qüestió, sinó segurament també perquè tan sols es coneixia el principi de personalitat pur, completament deslligat de l’ad-ministració estatal. Els partidaris del principi de personali-tat s’imaginaven les nacions constituïdes totalment a part de l’administració pública, com ara les confessions religioses. La socialdemocràcia eslovena va declarar de forma ben explícita en el seu esborrany de programa: “Les divisions territori-als tan sols tenen un caràcter purament administratiu i no poden exercir cap influència sobre les relacions nacionals”. Fins després del congrés de Brünn no es va publicar l’obra de Rudolf Springer La lluita de les nacions austríaques per l’estat, que mostrava per primer cop de quina manera es pot posar l’administració pública local en mans de les nacions de forma immediata, sense renunciar a l’autonomia de les minories nacionals.

En la nostra opinió, el cinquè principi no posseeix tanta importància. La llengua de mediació és una necessitat de l’estat que la classe obrera es veurà obligada a concedir-li, però no és pas cap necessitat proletària que hagi de ser reivindicada pel programa de la socialdemocràcia.

297

En cas que el partit es vegi obligat a revisar el seu progra-ma de nacionalitats dins d’un període no gaire llarg, haurà de supeditar el seu programa constitucional austríac al programa social general de la classe treballadora i explicitar el contin-gut nacional de la seva lluita de classes i l’objectiu d’aquest contingut nacional; a més, haurà de completar el programa constitucional en si mateix tot expressant la reivindicació de l’autonomia de les minories nacionals. Si haguéssim de resumir breument els resultats del nostre estudi en forma de programa, el formularíem aproximadament així:

I. En la societat capitalista, la classe obrera es troba exclosa de la comunitat cultural nacional. Tan sols les classes domi-nants i benestants s’apropien dels béns culturals nacionals. El Partit Obrer Socialdemòcrata aspira a convertir la cultura nacional, producte del treball del poble sencer, en propietat de tot aquest poble, unint així tots els seus membres en una comunitat cultural nacional i fent realitat d’aquesta manera la nació com a comunitat cultural.

Si la classe obrera lluita per aconseguir salaris més alts i jornades laborals més breus, si vol ampliar l’organització escolar de manera que també els fills del proletariat tinguin accés als tresors de la cultura nacional, si exigeix la plena llibertat de premsa, de reunió i d’associació, està lluitant per crear les condicions que permetin ampliar la comunitat cul-tural nacional.

Ara bé, la classe obrera sap que els treballadors mai no podran gaudir plenament de la cultura nacional en el marc de la societat capitalista. Per això es proposa conquerir el poder polític i transferir els mitjans de treball de la propietat privada a la propietat social. No serà sinó en la societat basada en la propietat social i la producció cooperativa que el poble en el seu conjunt serà cridat a gaudir dels béns culturals nacionals,

298

a col·laborar activament en la cultura nacional. La nació ha d’esdevenir una comunitat de treball per poder convertir-se en una comunitat cultural veritable i plena, que s’autodetermini a si mateixa.

En conseqüència, la socialització dels mitjans de treball és el fi, i la lluita de classes l’instrument de la política nacional de la classe obrera.

II. En aquesta lluita els treballadors de cada nació s’en-fronten irreconciliablement amb les classes benestants del seu propi poble. En canvi, el progrés econòmic, polític i cultural dels treballadors de cada nació està condicionat pel progrés econòmic, polític i cultural del proletariat de totes les altres nacions. Per tant, la classe obrera de cada nació tan sols pot assolir l’alliberament econòmic i polític i la integració en la seva comunitat cultural nacional en lluita contra les classes benestants de totes les nacions i estretament unida a la classe obrera de tots els pobles.

III. A Àustria aquesta lluita de classes es veu obstaculit-zada per la constitució centralista atomista. Aquesta cons-titució obliga totes les nacions a lluitar per la possessió del poder dins l’estat. Les classes benestants abusen d’aquesta lluita pel poder tot donant a les seves lluites de classe i la seva competitivitat l’aparença de lluites nacionals; així ocul-ten les oposicions entre classes i posen les grans masses dels pobles explotats i oprimits al servei dels seus interessos de domini. En aquest sentit la constitució centralista atomista és intolerable per als treballadors de totes les nacions, tant en forma de centralisme estatal com de federalisme de les províncies de la Corona [Kronländerföderalismus]. La classe obrera de totes les nacions exigeix una constitució que posi fi a les lluites pel poder entre les nacions en adjudicar a cada nació una esfera de poder jurídicament assegurada, una

299

constitució que concedeixi a cada nació la possibilitat de desenvolupar lliurement la seva cultura i permeti als obrers de totes les nacions participar de la seva cultura nacional. Per aquest motiu, el Partit Obrer Socialdemòcrata reivindica el canvi total de la configuració d’Àustria, d’acord amb els principis següents:

1. Àustria ha de ser reconvertida en un estat federal demo-cràtic format per nacionalitats.

2. En comptes de les províncies històriques de la Corona s’han de constituir corporacions autònomes delimitades per criteris nacionals, la legislació i administració de les quals cor-respondrà a parlaments nacionals, elegits prenent com a base el sufragi general, igualitari i directe.

3. Tots els territoris autònoms d’una mateixa nació formen conjuntament una associació nacional unitària, que té cura dels seus afers amb total autonomia.

4. Les minories nacionals incloses dins cada territori autò-nom s’hauran de constituir en forma de corporacions de dret públic, que tindran cura amb plena autonomia de l’organitza-ció escolar de la minoria nacional i donaran suport legal als seus connacionals davant l’administració i els tribunals.

IV. La classe obrera tan sols pot portar a terme la seva lluita de classes dins del marc estatal històricament establert. Es nega a esperar la solució de les qüestions nacionals confiant en la incerta victòria d’una revolució mundial imperialista, ja que la victòria de l’imperialisme pressuposa la derrota de la classe obrera dels grans estats capitalistes veïns i desencadenaria dins Àustria lluites nacionals molt violentes que per força alentirien la lluita de classes i per tant també el desenvolupament cultural de totes les nacions.

La classe treballadora no espera que la realització de la unitat i la llibertat de totes les nacions li sigui atorgada per

300

l’imperialisme capitalista, sinó aconseguida pel socialisme proletari. Tal com ha fet cada nova organització social an-terior, també la socialista canviarà per complet els principis de la formació i delimitació de les entitats polítiques. Anor-rearà les forces que avui encara sostenen els estats formats per nacionalitats procedents dels temps del feudalisme i del capitalisme primerenc. Agruparà la humanitat en entitats polítiques nacionalment delimitades que disposaran dels seus propis mitjans de treball i regularan de forma lliure i conscient el desenvolupament posterior de la seva cultura nacional.

Alhora, la societat socialista també portarà a terme la divisió internacional del treball, per la qual cosa també integrarà les entitats polítiques nacionals independents en nombroses as-sociacions administratives internacionals que en darrer terme esdevindran òrgans de la comunitat internacional de nacions constituïda en forma de corporació. D’aquesta manera anirà integrant gradualment les entitats públiques nacionals com a membres autònoms d’una gran entitat política internacional de caire innovador. La unió de tota la humanitat culta a fi d’exercir conjuntament el domini de la natura i l’organització de la hu-manitat en entitats públiques nacionals autònomes que gaudei-xin dels béns culturals nacionals i regulin de forma conscient el desenvolupament de la seva cultura nacional és l’objectiu final a nivell nacional de la socialdemocràcia internacional.

L’organització política

El programa socialdemòcrata de les nacionalitats és patrimoni comú del treballadors dotats de consciència de classe de totes les nacions. Això fa possible que a Àustria els treballadors de

301

totes les nacions estiguin organitzats en un sol partit. Tot i així, el partit obrer internacional no està organitzat a Àustria en grups locals, sinó nacionals; la socialdemocràcia austríaca està composta pels partits obrers socialdemòcrates següents: alemany, txec, polonès, rutè, eslau meridional i italià. Aquesta articulació no va ser ideada per cap teòric i decretada pel con-grés del partit de Wimberg; ben al contrari, aquell congrés del 1897 es va veure obligat a establir-la per evitar que els joves partits socialdemòcrates de les nacions no alemanyes se sepa-ressin cada cop més del partit que fins aleshores havia estat unitari i arribessin a escindir-se’n del tot. L’obra del congrés de Wimberg no va ser la divisió, sinó la federació orgànica dels partits obrers socialdemòcrates de les diverses nacions.

Com s’explica que el partit internacional hagi d’articular-se necessàriament en grups nacionals? Aquí cal rebutjar en pri-mer lloc la noció que estiguem obligats a concedir autonomia a cada nació dins del partit perquè aspirem a l’autonomia dins l’estat. Ens enfrontem força sovint a aquest presumpte argument en el marc de la discussió interna del partit. Així per exemple els companys txecs fan referència al programa de Brünn com a argument per reivindicar l’autonomia nacional també en l’organització sindical. Ara bé, aquesta argumentació no és pas irrefutable. Unes configuracions socials tan diverses com són l’estat, el partit o el sindicat exigeixen també principis organitzatius diversos. Per tant, la socialdemocràcia interna-cional a Àustria es pot explicar pel fet que el partit aspira a instaurar l’autonomia nacional dins l’estat.

Aquesta articulació es deu en primer lloc a la necessitat del partit d’utilitzar mitjans nacionalment diversos en la tasca d’agitació. Li cal parlar als treballadors de cada nació en la seva pròpia llengua a l’assemblea, la premsa, l’organització. Així doncs, per als treballadors de cada poble li calen oradors,

302

organitzadors i escriptors diferents. Per aquest motiu el cos del partit s’articula de forma natural en grups diferenciats segons la llengua, és a dir, segons la nació. Així, en segregar el partit en grups nacionals l’estatut organitzatiu no fa més que expressar en forma de regla un fet inevitable en la vida quotidiana.

D’altra banda, cada nació està dividida en diferents partits polítics que manifesten la diversitat de l’estructuració social i del desenvolupament cultural que la caracteritza. Encara que la classe obrera sencera aspiri a assolir un mateix fi amb iguals mitjans, els obrers de les diferents nacions s’enfronten amb partits diferents. Aquest fet també planteja als treballadors de les diferents nacions objectius diversos en la seva lluita. Els obrers txecs s’enfronten a partits molt diferents dels que són adversaris dels obrers alemanys, per la qual cosa el seu combat ha de ser forçosament distint. Per tant, novament l’exèrcit del proletariat es troba dividit en grups diferents en la lluita polí-tica, d’acord amb la nacionalitat dels combatents; novament cal que l’estatut organitzatiu adapti l’articulació formal a la divisió fàctica.

Aquests fets tenen com a rerefons una raó més poderosa. A cada nació que l’adopta, el socialisme entra en contradicció amb les ideologies tradicionals, i és precisament en enfrontar-se amb aquestes ideologies que es posa en relació amb la història sencera de la nació. Així doncs, malgrat totes les coincidències, l’univers conceptual socialista dels companys alemanys és di-ferent a nivell de detall de l’univers conceptual dels companys polonesos o italians. D’aquesta manera, sorgeix en el si de cada nació una comunitat cultural socialista més restringida, que es diferencia tant de la comunitat nacional general de ca-ràcter com de la comunitat de caràcter socialista global. Els companys de diverses nacionalitats no són totalment semblants entre si pel que fa a les idees, els estats d’ànim, el tempera-

303

ment, i en conseqüència no prendran exactament les mateixes decisions en casos concrets. D’aquest fet es deriva també una subdivisió real de l’exèrcit proletari. L’estatut organitzatiu no fa sinó adaptar-se a la segregació ja existent quan estableix les diverses comunitats internes que conviuen dins del partit com a membres diferenciats de l’organització.

Veiem, doncs, que la distribució del partit en grups nacio-nals és el principi organitzatiu que li escau, tot i que la finalitat i els mitjans de lluita dels treballadors de totes les nacions siguin idèntics sempre que no calgui témer pugnes pel poder dins del partit entre obrers de les diverses nacions.

Ara bé, amb el que hem exposat només queda indicat el principi formal de l’articulació. Allò que realment cal és determinar quines funcions s’adjudiquen a les agrupacions nacionals i quines altres al conjunt del partit. Al congrés de Wimberg, quan es va establir l’articulació nacional del partit, no hi ha cap dubte que amb vista a aquesta distribució de les funcions es preveia que la socialdemocràcia austríaca continua-ria sent un sol partit, únicament organitzat en grups nacionals. En aquesta línia, la relació dels diversos grups nacionals amb el conjunt del partit no hauria estat en principi essencialment diferent de la relació dels grups territorials amb el partit en els grans estats nacionals. En canvi, al llarg dels darrers anys es va imposant a poc a poc una concepció diferent. Els grups social-demòcrates de les diferents nacions es manifesten cada cop més en forma de partits autònoms, i el conjunt del partit apareix tan sols com una aliança de partits independents. Certament, en general aquests partits cooperen. Però quan sorgeix una qüestió davant la qual prenen posicions diverses, la minoria no es veu obligada a sotmetre’s a la majoria, sinó que cada partit actua pel seu compte encara que això signifiqui enfrontar-se als companys de l’altra nació. Aquesta concepció és la que va

304

fer, per exemple, que a les eleccions municipals de Brünn de l’any 1905 els companys alemanys i els txecs competissin pels mandats municipals, i els obrers alemanys votessin amb la burgesia alemanya contra els obrers txecs i la burgesia txeca. Qui hagi estat atent a l’evolució del partit austríac durant els darrers anys no pot tenir cap dubte que ens enfrontem a aques-ta dicotomia: ¿Un partit únic, articulat de forma nacional, o bé una federació laxa de partits nacionals independents?

Seria fàcil concloure que ja el congrés del 1897 s’havia de-cantat per la segona eventualitat. De fet, si realment el congrés no volia crear altra cosa que “un partit unificat de la social-democràcia austríaca, format per les diverses nacionalitats”, tal com ho va expressar el company Nemec, no va acabar de resoldre bé la seva tasca. Ja que el congrés tan sols va generar la federació del conjunt del partit, dotant-lo d’òrgans unitaris: el congrés general del partit, la representació conjunta i l’exe-cutiva permanent conjunta. En canvi, es va abstenir d’ocu-par-se de la federació dels companys nacionalment segregats de les diverses localitats, districtes electorals i províncies. Ara bé, el següent congrés general del partit de l’any 1899 va tenir cura de fer el primer pas cap a una federació orgànica dels companys de les diferents localitats i districtes electorals, amb l’acord següent:

En tots els districtes electorals on les circumstàncies territorials no

ho facin totalment impossible, l’organització dels companys per a

qualsevol tipus d’eleccions no s’ha de portar a terme de forma se-

gregada des de la perspectiva nacional, sinó de forma conjunta i

unitària.

Gràcies a l’articulació del Partit Socialdemòcrata en grups nacionals

decidida pel Congrés de Viena del 1897 es van crear formes d’orga-

nització completament innovadores que cal aprofundir urgentment

305

per tal de garantir una actuació unitària i conjunta en temes d’interès

general, especialment en cas d’afers polítics. En conseqüència, el

congrés acorda que els grups nacionals s’han de representar recí-

procament en totes les organitzacions a nivell de província [Land],

districte electoral i circumscripció, a fi i efecte d’establir una orga-

nització política conjunta i unitària.

És evident que aquestes indicacions tampoc no garanteixen un partit realment unit, ja que les organitzacions negocien entre si de poder a poder; com ha demostrat clarament la història dels dos darrers anys, un partit unitari no pot prescindir d’un òrgan permanent fins i tot a nivell de districtes electorals i lo-calitats, les decisions del qual siguin vinculants dins dels límits de la seva competència per a tots els companys sense distinció de nacionalitat. De fet, ja al congrés de Viena del 1903 una organització vienesa de districte electoral va presentar una pro-posta que aspirava a establir vincles més forts entre els grups nacionals del districte electoral. Ara bé, el congrés no va apro-var aquesta proposta i tan sols va remetre a les indicacions ja establertes al congrés de Brünn. Així és que l’organització de la socialdemocràcia austríaca presenta una configuració con-tradictòria. Podríem descriure-la dient que als cims més elevats del partit –al congrés general i la representació general– posse-ïm òrgans unitaris que prenen acords basats en la majoria de vots i que en principi són vinculants per als companys de totes les nacions. En canvi, a nivell de localitat, de districte electoral, de província, tenim organitzacions nacionals autònomes que treballen independentment les unes de les altres, negocien en-tre si de poder a poder i no posseeixen cap òrgan permanent compartit. Si volem esdevenir un partit unitari, ens cal disposar també a les delegacions locals del partit d’òrgans conjunts que s’adrecin al cos sencer del partit de la localitat o del districte

306

electoral, capaços de prendre per majoria acords vinculants per a tots els companys de la localitat o del districte electoral; en canvi, si ens convertim en una federació laxa de partits nacionals autònoms, difícilment es podrà imposar el principi majoritari fins i tot en la representació conjunta i el congrés general. De fet, ja ha aparegut a la premsa la proposta d’elimi-nar els congressos generals. Si es permet que les agrupacions nacionals arrelin, creixin i es desenvolupin independentment i sense fre en sòls separats, serà difícil que es puguin mantenir unides en les capçades.

Tot i així, seria un gran error deduir que l’evolució del partit depèn de la possibilitat que un futur congrés corregeixi o per-feccioni les velles directrius d’organització. Ben al contrari: si el partit evoluciona cap a la unitat compacta dels grups nacio-nals, prou que sabrà trobar la forma d’organització adient. En canvi, si els grups nacionals esdevenen partits autònoms amb política autònoma, ni tan sols el millor estatut organitzatiu no podrà impedir la disgregació i la decadència.

L’evolució de la socialdemocràcia austríaca no depèn de les seves normes d’organització; i no és tampoc una qüestió de programa, ja que els treballadors de totes les nacions hi estan d’acord, si deixem de banda algunes divergències d’opinió so-bre la qüestió de les minories nacionals sobre les quals tampoc no estan d’acord tots els companys dins cada grup nacional. El fet que el partit obrer austríac es mantingui en forma de partit polític unit articulat a nivell nacional o bé esdevingui una agru-pació laxa de partits nacionals autònoms depèn de la posició que adopti el partit i de la que adoptin els grups nacionals que el formen prenent com a base el programa conjunt davant les qüestions nacionals concretes del dia a dia; es tracta, doncs, d’una qüestió de tàctica nacional. El dia que la socialdemocrà-cia austríaca emprengui la tasca de fixar la seva tàctica davant

307

les lluites nacionals pel poder que tenen lloc a Àustria, el que hi va no serà ni més ni menys que la unitat del partit.

La qüestió nacional als sindicats

La història del moviment sindical reflecteix la història de l’evo-lució capitalista. Mentre cada ciutat constitueix una entitat so-cial amb el seu propi mercat de productes i de treball, mentre la perspectiva del treballador de la petita indústria no arriba més enllà del seu terme municipal, els obrers s’organitzen en asso-ciacions locals. Aquest és el caràcter dels trade clubs anglesos del segle xviii. Però a mesura que cada ciutat es va involucrant en l’organització econòmica d’un gran àmbit capitalista sencer, a mesura que tot l’àmbit econòmic va esdevenint un mercat laboral cada cop més unificat a causa dels desplaçaments del capital i de les forces de treball, a mesura que per fi l’obrer de la gran indústria, empès d’aquí d’allà pels avatars de la con-juntura i cada cop més proper als seus col·legues de tot el país gràcies a l’avenç dels mitjans de transport i de la premsa, arriba a adonar-se que el seu progrés està condicionat pel progrés dels seus companys de professió de tot el país, més insuficients li semblen les organitzacions locals. En una primera fase van sor-gir federacions laxes d’associacions locals, associacions d’agru-pacions locals que ignoraven l’existència dels representants i dels funcionaris responsables davant del conjunt, i que cada any posaven els afers compartits en mans d’una associació local diferent, la governing branch. Progressivament, aques-tes federacions van anar convertint-se en grans associacions a nivell estatal amb una constitució i una política homogènies i una caixa comuna i van anar absorbint les antigues associaci-ons locals independents, convertides en simples agrupacions

308

locals amb competències d’abast relativament petit.84 També a Àustria l’organització sindical s’ha anat desenvolupant des de l’associació local i la provincial fins a abastar l’imperi sencer (agrupant associacions locals i provincials) i esdevenir una associació unitària a nivell de l’imperi [Reichsverband].

La progressiva centralització del moviment sindical, que reunia els treballadors de totes les nacions en agrupacions unitàries a nivell de l’imperi sencer, per força havia d’acabar enfrontant els sindicats a la qüestió nacional; ja que el ma-teix desenvolupament capitalista que imposava als sindicats la forma d’organització centralista va suscitar també entre els treballadors el sentiment i la consciència nacionals. Aquesta in-terdependència ja es va manifestar clarament al segon congrés sindical celebrat el 1896, que es va veure confrontat alhora amb el problema de la implantació unitària d’organitzacions centralistes a nivell de l’imperi i la qüestió de la divisió nacio-nal de la direcció suprema del moviment sindical. L’any 1897 es va fundar a Praga la Comissió Sindical Txecoslovaca, que no va aconseguir impedir la victòria de les organitzacions unitàri-es a nivell de l’imperi sobre les associacions locals i provincials i les seves agrupacions laxes. Així fou com el desenvolupament capitalista va generar d’una banda la unió internacional dels sindicats de cada àmbit laboral o professió concreta, i d’altra banda la fragmentació nacional de la direcció suprema del mo-viment sindical. D’aquesta manera la constitució del moviment sindical en conjunt entrava en conflicte amb l’organització de les seccions professionals concretes: secessió nacional d’una banda, unió internacional de l’altra. En un primer moment va semblar que el moviment sencer adaptaria la seva organització

84 Sidney i Beatrice Webb: Theorie und Praxis der englischen Gewerkvereine. Stuttgart 1898, p. 1 i s., p. 64 i s.

309

al principi bàsic de les grans seccions centrals de cada sector. L’any 1904 semblava imminent la integració de la comissió sindical de Praga en el moviment conjunt internacional, repre-sentat per la Comissió Sindical Austríaca. Amb la conferència del partit txec celebrada el Nadal del 1904 a Brünn s’inicia el retrocés. D’aleshores ençà una part dels sindicalistes txecs exigeix per principi l’autonomia nacional també dins del mo-viment sindical. Reclamen que hi hagi una comissió sindical autònoma per als treballadors de cada nació. Segons ells, la comissió sindical a nivell imperial hauria d’estar formada pels delegats de les comissions sindicals nacionals, i caldria adaptar a aquesta organització del moviment sencer l’organització de les agrupacions sindicals concretes. Per tant, caldria fundar corporacions i agrupacions sindicals nacionals. En els casos que haguessin de mantenir-se les federacions internacionals dins de l’imperi, caldria concedir plena autonomia als treba-lladors de totes les nacionalitats independentment del lloc de residència, en el marc de l’agrupació internacional. Haurien d’administrar autònomament la seva publicació en la seva prò-pia llengua, escollir els redactors, secretaris i delegats específics pagats i prendre decisions sobre les vagues en les quals només prenguessin part companys de la seva nacionalitat.85 Aquest programa va ser rebutjat al congrés sindical extraordinari ce-lebrat a Viena el desembre del 1905 amb 197.202 vots en contra i 2.364 a favor, mentre que els representants de 30.686 associats es van abstenir. Una part dels sindicalistes txecs no van assumir aquesta decisió. La polèmica al voltant de la forma d’organització va penetrar a cada organització sectorial. Una

85 Vegeu la declaració presentada per la comissió sindical de Praga a la conferència conjunta de Brünn del 15 d’octubre de 1905. Els materials sobre la polèmica estan recollits a les Actes del Congrés Extraordinari dels Sindicats Austríacs, Viena 1905.

310

part dels treballadors txecs es va escindir d’algunes agrupa-cions a nivell de l’imperi i van fundar organitzacions txeques rivals.

Els sindicalistes txecs justifiquen l’agitació contra el movi-ment sindical internacional amb l’argument que determinades federacions imperials [Reichsvereine] no tenen en compte les necessitats lingüístiques dels treballadors txecs, per exemple lliurant estatuts o formularis d’inscripció d’associacions lo-cals en alemany fins i tot a les administracions responsables del domini lingüístic txec. I els ànims encara es van encendre més davant la qüestió insignificant en si mateixa de com eren representats els obrers txecs en les conferències internacionals dels secretaris sindicals de les províncies de la Corona. Si els companys txecs fan tant èmfasi en la qüestió de la represen-tació, gairebé semblen amarats del món anímic i mental de la petita burgesia nacional, que en no disposar d’una meta seriosa per a la lluita nacional expressa la seva megalomania en una vanitosa representació i dóna sortida a la irritació i l’amargura en manifestacions buides de contingut.

Tot i així, seria injust pretendre explicar l’ambició dels companys txecs per assolir l’autonomia nacional dins del mo-viment sindical a partir d’una forma de pensar pròpia de la petita burgesia nacionalista. Cal evitar l’error de confondre els desencadenants immediats i les formes de l’agitació txeca amb les causes que hi actuen.

Si busquem l’origen d’aquestes causes, ens trobem primer de tot amb el fet que en aquest país multilingüe tota controvèr-sia objectiva i local pot adquirir la forma d’una controvèrsia nacional. Així per exemple, si els obrers del metall de l’àmbit txec de Bohèmia volen establir quotes sindicals més baixes mentre que els companys del mateix ram d’altres àrees indus-trials consideren adients sumes més elevades, o si els miners

311

de la conca d’Ostrava exigeixen que la Unió estableixi la seu en aquell territori, mentre que els companys de les altres con-ques prefereixen mantenir la direcció dels seus sindicats a la Bohèmia alemanya, ens trobem amb controvèrsies locals que no tenen res a veure amb les lluites pel poder entre les nacions, i que serien igualment inevitables en un sindicat nacionalment unitari.

Però a Àustria, on la vida pública porta dècades envaïda pel soroll de les pugnes nacionals, qualsevol disputa entre partits de diverses nacionalitats és considerada una lluita nacional, i nodrida per tota la ideologia dels combats nacionals pel poder. Així és com fins i tot dins d’un sindicat molts conflictes d’inte-ressos, moltes diferències d’opinió s’amaguen rere una màscara nacional. Ara bé, aquestes oposicions no poden justificar mai l’escissió nacional dels sindicats. Si als companys d’una regió industrial txeca se’ls nega un secretariat específic, no tenen pas més dret a rebentar l’organització a nivell estatal del que tenen per exemple els afiliats de la província de Saxònia o del regne de Baviera a marxar de la seva secció sindical perquè la majoria no els ha concedit el nomenament d’un secretari amb dret a sou. Si els companys txecs van quedar en minoria en la votació sobre l’import de les quotes sindicals, això els dóna tan poc dret a escindir-se de l’organització estatal com el que tindrien per exemple els companys de la Prússia oriental o Renània-Westfàlia a trencar l’organització sindical alemanya en la mateixa situació. Ni la lluita sindical ni l’organització democràtica no són possibles sense la disciplina de la minoria. I la minoria tampoc no es pot veure alliberada d’aquest deure pel fet d’estar composta per membres de nacionalitat diferent dels que formen la majoria. Així doncs, les controvèrsies lo-cals i materials no basten per justificar l’escissió nacional dels sindicats, però sí que serveixen per explicar-la. Ja que els sin-

312

dicalistes que van mantenir dins d’una secció sindical un con-flicte d’interessos o una polèmica entre adversaris de diferents nacionalitats i per aquest motiu els van viure i valorar com a conflictes nacionals esdevenen accessibles a les argumentacions de caire nacional fins i tot dins del sindicat.

És clar que era inevitable l’aparició dels arguments naci-onals fins i tot en el moviment sindical a partir del moment que les seccions imperials van comptar amb un gran nombre de treballadors de diverses nacionalitats. Sabem que les àre-es més industrialitzades d’Àustria es troben majoritàriament en el territori poblat per la nació alemanya; per tant, és fàcil d’explicar que els obrers alemanys fossin els primers d’afiliar-se als sindicats i d’assumir la direcció de la majoria d’organitzaci-ons sindicals. Ara, quan els obrers txecs s’adhereixen en gran nombre a l’organització, s’hi troben delegats de nacionalitat alemanya. ¿No és lògic que a l’obrer txec, explotat al taller per un capitalista alemany, controlat per empleats alemanys, sotmès per l’estat classista mitjançant funcionaris, jutges i ofi-cials alemanys, la direcció alemanya del sindicat li sembli una part de la dominació estrangera alemanya que li és odiosa?

Es pot objectar que els sindicats són organitzacions de-mocràtiques autònomes en les quals cada membre participa en igual mesura en la construcció de la voluntat general de l’associació, en les quals no hi ha dominació, i per tant encara menys dominació estrangera. Però no podem oblidar que la democràcia no resideix només en la constitució, sinó també en la convicció. El sindicalista instruït que coneix els mitjans necessaris per fer valer la seva voluntat dins l’organització no s’hi sent dominat. En canvi, les masses mancades d’instrucció que cal guanyar any rere any per al moviment sindical veuen en la gran agrupació imperial una entitat dominant a la qual s’afilien perquè els promet avantatges econòmics gràcies a uns

313

mecanismes que desconeixen, derivats d’una voluntat global que se’ls apareix com un poder aliè. Si veuen els delegats de l’organització com a autoritats que els dominen, és inevita-ble que la nacionalitat estrangera dels líders se’ls mostri com l’encarnació del domini estranger sobre la seva nació. No és pas casualitat que el conflicte nacional s’hagi introduït en els sindicats austríacs precisament en els anys de creixement més accelerat, els anys en els quals milers de treballadors encara mancats d’instrucció s’han anat integrant a les seccions sindi-cals. Si volem ser justos, ens cal admetre que els esforços per aconseguir la diferenciació nacional no es deuen a la mala voluntat o la irreflexió dels companys que en van esdevenir portaveus, sinó que expressen els sentiments i pensaments d’una part del proletariat txec, concretament aquells milers de treballadors encara inexperts en l’àmbit sindical que no van atrets pels sindicats fins fa pocs anys i aquells altres que encara cal atreure.86

Ara bé, la lluita per aconseguir l’autonomia nacional dins dels sindicats es veu reforçada per una sèrie de causes addi-cionals. Concretament, l’estructuració dels sindicats exerceix influència sobre la relació que mantenen amb el partit polític. Allà on les masses obreres són alhora socialdemòcrates i sin-dicalistes, s’estableix una relació estreta entre partit i sindicat. És cert que tant el partit com el sindicat formen cadascun el seu cos específic de delegats i funcionaris. Però tan sols si la democràcia és imperfecta, si són els delegats els qui dominen l’organització, es pot produir una oposició entre partit i sindi-

86 Ja s’han viscut experiències similars en altres països. Així, els treballadors escocesos i irlandesos de molts rams es van resistir llargament a afiliar-se a les trade unions angleses, perquè no volien deixar-se governar per Anglaterra. No va ser fins al 1889 que totes les grans agrupacions sindicals d’Anglaterra van poder començar a estendre el seu àmbit d’influència a Escòcia i Irlanda. Vegeu Webb, loc. cit., p. 73 i s.

314

cat; en canvi, si la voluntat dels delegats no és sinó l’expressió de la voluntat dels seus representats, les masses treballadores, no hi pot haver cap oposició entre partit i sindicat, ja que al capdavall són les mateixes masses obreres que per una banda s’organitzen en forma de partit per tal de combatre l’estat clas-sista, i per altra banda s’associen en seccions sindicals per tal de fer front a l’empresariat. Fins ara, a Àustria la unitat entre el partit i els sindicats s’havia aconseguit de forma més perfecta que en cap altre país. En canvi, en els darrers anys observem tendències que evolucionen en direccions oposades en el partit i el sindicat. El partit s’articula en grups nacionals autònoms que cada cop es diferencien més entre si i van esdevenint partits autònoms. En canvi, al mateix temps en el moviment sindical les agrupacions locals i provincials s’incorporen a les grans agrupacions internacionals de l’imperi. Diferenciació nacional dins del partit, unió internacional dins del sindicat. Ara bé, a Àustria, on les organitzacions polítiques tan sols abasten un petit nucli del proletariat, mentre que la gran massa obrera només està organitzada en els sindicats, fins ara els sindicats constituïen el cos poderós del partit: els sindicats eren la ma-tèria, el partit la forma, però no pas la forma com a forma sense essència en el sentit de Hegel, sinó com a llei del contin-gut en el sentit de Kant. Aquesta situació esdevé impossible com a conseqüència de l’evolució oposada de l’organització política i la sindical. La socialdemocràcia txeca va esdevenint cada cop més un partit autònom; però com que els companys txecs no posseeixen organitzacions sindicals separades, sinó que estan integrats en les grans agrupacions internacionals de l’imperi, la socialdemocràcia txeca com a partit autònom no disposa de cap organització de masses, és un esperit sense cos, una forma sense matèria. D’aquesta manera, a causa de la progressiva disgregació de la socialdemocràcia austríaca en

315

partits nacionals autònoms, sorgeix necessàriament la tendèn-cia d’implantar l’autonomia nacional dins dels sindicats. Ara els subjectes d’aquest moviment ja no són tan sols les masses obreres mancades de formació, a les quals les agrupacions a nivell de l’imperi dirigides per delegats alemanys s’apareixen com a instruments de dominació nacional estrangera, sinó precisament el nucli dirigent de la classe obrera txeca, aquells companys que estan més plenament imbuïts de les idees i els esforços del moviment obrer polític.

Naturalment, és cert que l’articulació del moviment sindi-cal ha d’obeir a normes diferents de l’organització del partit. Si l’estatut organitzatiu divideix el partit en grups nacionals, constitueix les comunitats de menors dimensions en el marc del partit com a elements de la seva organització. En canvi, els sindicats posseeixen la seva pròpia norma organitzativa; s’articulen segons professions, rams, branques industrials. Al partit, com hem vist, alemanys, txecs i polonesos se segre-guen de forma natural, i l’estatut organitzatiu es veu obligat a adaptar-se a aquest fet; en canvi, als sindicats cal separar els sastres dels sabaters i els treballadors del ram del metall dels del ram de la fusta. El fet que haguem implantat l’autonomia nacional dins del partit no significa pas que puguem o vulguem implantar-la en el moviment sindical. Però així i tot no es pot negar que en un país on hi ha un vincle tan estret entre partit i sindicat com s’esdevé a Àustria, forçosament la constitució del partit exerceix influència en la constitució dels sindicats. Actu-alment, fa l’efecte que el moviment obrer austríac tendeixi cap a una situació contradictòria: les masses d’obrers organitzats sindicalment haurien de constituir el cos del partit; els sindica-listes estan agrupats en organitzacions de nivell imperial sense distinció de nacionalitats; en canvi, el partit s’està disgregant lentament en una sèrie de partits nacionals autònoms. ¿Com

316

pot un sindicat internacional unitari ser alhora la base de sis partits obrers autònoms que de vegades lluiten plegats, altres vegades en paral·lel, i algun cop els uns contra els altres? ¿És possible que en un cos hi visquin sis ànimes, poden servir de norma sis formes d’un mateix contingut? Si el partit segueix essent el que era, el que encara és, un partit unitari, tot i que articulat en grups nacionals, no hi ha cap contradicció entre la constitució del partit i la del sindicat. En canvi, si la social-democràcia austríaca es disgrega en sis partits autònoms, no-més veig dues vies que restin obertes per al moviment obrer austríac: o bé l’organització sindical s’adapta a les necessitats del moviment obrer polític i les agrupacions sindicals unitàries se subdivideixen en organitzacions nacionals autònomes, de manera que dins de cada nació el moviment sindical nacional formi el cos del partit obrer nacional; o bé els sindicats conti-nuen mantenint la seva organització internacional i renuncien al seu estret lligam amb el moviment obrer polític, i llavors trobem l’organització sindical internacional unitària al costat dels sis partits socialdemòcrates.

Quina d’aquestes dues vies triaran els treballadors austrí-acs? En primer lloc estudiarem aquesta qüestió des del punt de vista de les necessitats sindicals.

El punt de partida des del qual ens cal emprendre aquest es-tudi és la solidaritat dels interessos econòmics dels treballadors de totes les nacions. Els obrers alemanys no poden aconseguir salaris més alts si els esquirols txecs els ataquen per l’esque-na; no poden defensar el nivell salarial assolit si els salaris més baixos dels obrers txecs obliguen el capital a desviar-se cap al domini lingüístic txec. Quan els capitalistes d’un ram industrial competeixen entre si –és a dir, dins d’una regió eco-nòmica unitària–, el progrés dels obrers de cada nació esdevé vinculat al progrés dels obrers de totes les nacions. D’això ja se

317

n’havien adonat els obrers quan encara estaven organitzats en agrupacions sindicals locals; per això, en cas de vaga les agru-pacions locals es donaven suport mútuament amb aportacions voluntàries. Ara bé, aquest sistema de suport no regulat es va demostrar insuficient. Resultava imprescindible disposar d’una caixa de resistència conjunta. Així van anar sorgint les grans agrupacions a nivell de l’imperi, que en el grau que permet la legislació estatal abracen tot el domini econòmic, tenen caixes unificades i donen suport als companys immersos en conflictes salarials gràcies a la propietat conjunta dels treballadors del ram de tot el domini econòmic.

Tanmateix els sindicats no solament fan que a través de la vaga la funció dels aturats passi a ser el contrari del que seria; també modifiquen la funció econòmica de l’atur mitjançant els subsidis d’atur que distribueixen. Recordem, però, que el subsidi d’atur tan sols pot ser implantat per grans agrupacions centrals amb finances unificades. Com més reduït és l’àmbit en el qual actua un sindicat, més sensible esdevé aquest davant les crisis locals, les modificacions sobtades de la producció, la paralització d’empreses concretes; un sindicat que només pugui actuar sobre una àrea petita o un grup de persones relativa-ment reduït pot trobar-se impossibilitat de donar suport als seus aturats fins i tot per culpa de petits esdeveniments d’im-portància únicament local. El mateix succeeix amb els altres subsidis; els sindicats que paguen ajuts per viatges, malalties, defuncions, emergències, etc., es veuen obligats a abastar àm-bits tan amplis com els sigui possible, per la mateixa raó que ho fan les companyies d’assegurances.

Així doncs, la primera norma de l’organització sindical és la centralització de les finances. Cal que les aportacions de tots els companys d’un mateix ram d’un àmbit econòmic sencer aflueixen cap a una sola caixa que tingui cura de concedir els

318

subsidis en cas de vaga, atur i altres. Ara bé, ja s’ha intentat reiteradament centralitzar les finances sense confiar a una exe-cutiva central la direcció de la política sindical, sinó mantenint l’autonomia dels grups locals que formen el sindicat, és a dir, mantenint el dret a una política sindical autònoma. Aquests intents sempre han fracassat. El judici que n’extreuen els Webb, basat en multitud d’experiències, resulta molt instructiu: “De l’aportació dels fons de les agrupacions locals a la caixa comu-na de l’agrupació sencera i de la contribució homogènia de tots els membres es dedueix necessàriament que no es pot permetre a cap agrupació local implicar l’organització sencera en una guerra. En una organització en estat de guerra, la centralització de les finances exigeix la centralització de l’administració. Les seccions sindicals que han assumit més a fons aquest fet s’han demostrat especialment eficients i per tant estables. En canvi, allà on els fons estaven centralitzats, però les direccions locals conservaven els seus drets [...], el resultat ha estat feblesa, de-liberacions contradictòries i crisi financera”.87

La imprescindible centralització de les finances exigeix de forma inevitable una administració unitària, una política sin-dical centralitzada.

Per als obrers anglesos tampoc no va ser senzill acceptar aquest fet. Com és ben sabut, els treballadors anglesos reivin-diquen la intensificació de l’administració local autònoma dins l’estat; era massa temptador intentar fer realitat dins del sin-dicat allò que es volia assolir a nivell estatal. Però han acabat entenent, a costa de durs patiments i esperances frustrades, que la constitució del sindicat obeeix normes diferents de les que regeixen l’estat. El mateix passa ara amb els obrers austríacs. Reivindiquen l’autonomia nacional dins l’estat; però els caldrà

87 Webb, loc. cit., p. 83.

319

evitar cometre l’error d’imposar a les organitzacions de lluita del proletariat una constitució que escau a les organitzacions imposades per l’estat.

D’aquesta manera hem delimitat en primer lloc un àmbit d’activitat sindical del qual cal excloure l’autonomia nacional. Consisteix en les tasques econòmiques internacionals dels sin-dicats. Ens calen agrupacions internacionals a nivell de l’im-peri amb finances unitàries, administració unitària i política sindical unitària.

Ara bé, això no exhaureix l’activitat dels sindicats. Ben al contrari, també els cal dedicar-se a instruir els seus membres. Acompleixen aquesta tasca en intentar aportar als afiliats una part de la seva cultura nacional mitjançant conferències, cicles de conferències o cursos. Aquí tenim tasques sindicals naci-onalment diferenciades. Així doncs, també hi ha lloc per a l’autonomia nacional dins dels sindicats. Si en algun lloc tre-ballen conjuntament obrers alemanys o txecs, els sindicalistes de cada nacionalitat poden tenir cura d’organitzar conferències i ensenyament de forma independent. Per fer-ho, no n’hi ha prou amb grups nacionals locals diferenciats, sinó que també calen seccions nacionals d’ensenyament dins del conjunt del grup local.

Fins aquí, doncs, no ens topem amb cap dificultat: sindicats internacionals unitaris per a tasques econòmiques interna-cionals, autonomia nacional dins del sindicat per a tasques d’educació nacional. La dificultat tot just sorgeix quan cal uti-litzar mitjans nacionalment diferenciats per a tasques sindicals econòmiques internacionals. El sindicat necessita dirigir-se de viva veu i per escrit als treballadors de cada nacionalitat en la seva llengua. Necessita una publicació específica, oradors i or-ganitzadors específics per als obrers de cada nació. I en aquest context sorgeix la pregunta: ¿Cal que la publicació txeca si-

320

gui l’òrgan de l’organització sencera, o només ha d’expressar la voluntat dels companys txecs? ¿Ha de ser l’organització sencera qui encarregui les tasques als delegats que actuïn al domini lingüístic txec, o només han de fer-ho els sindicalistes txecs? Aquí, la necessitat d’una administració unitària, d’una política sindical unitària, s’expressa clarament en contra de l’autonomia nacional en el marc del sindicat. Seria massa trist que els treballadors austríacs haguessin de reviure en la seva pròpia carn les experiències de moltes agrupacions professi-onals angleses.88 La necessitat d’unes finances unitàries i una política sindical unitària exclou per força tota possibilitat d’autonomia dins l’administració sindical. Els redactors, fun-cionaris i delegats retribuïts pel sindicat internacional n’han de ser els òrgans, nomenats per ell i obligats a retre-li comptes. Però d’altra banda no es pot negar que un funcionari nome-nat i retribuït per un sindicat internacional que exerceixi la seva tasca en el domini lingüístic txec de Bohèmia necessita col·laborar al màxim amb els sindicats txecs i tan sols pot ser controlat eficaçment per ells. Així és que el propi interès dels sindicats exigeix que els funcionaris sindicals tan sols puguin ser nomenats, retribuïts i destituïts pel sindicat en el seu conjunt, però vigilats i controlats pel grup nacional dins del qual actuen. No totes les agrupacions estatals estaran en condicions d’aplicar aquest principi de la mateixa manera, ja que els mitjans per dur-lo a terme depenen del nombre d’afi-liats i de la capacitat financera del sindicat, així com de la seva distribució en els diversos dominis lingüístics. Un sindicat gran podrà implantar-lo més fàcilment si determina d’acord amb els límits nacionals les circumscripcions, comarques i

88 Per a les experiències dels constructors de maquinària industrial, picapedrers i rajolers anglesos amb el principi d’autonomia dins del sindicat vegeu Webb, loc. cit., p. 83 i s.

321

districtes en els quals ha d’exercir l’agitació. Si el sindicat es troba en la feliç circumstància de poder dedicar a totes o algunes de les circumscripcions on ha de portar a terme l’agi-tació de funcionaris o delegats retribuïts, aquestes persones són nomenades per l’agrupació estatal i en reben les ordres. La comissió d’agitació de la circumscripció, escollida per les agrupacions locals, no té el dret de deposar el funcionari, però sí de donar-li instruccions i controlar-lo. Si el funcionari no pot portar a terme les instruccions d’aquesta comissió de control perquè entren en contradicció amb les ordres que ha rebut de l’agrupació estatal, o bé si gaudeix de la confiança de l’administració de l’agrupació estatal, però no de la comissió d’agitació de la circumscripció, aquest conflicte només podrà ser resolt per la reunió de la secció sindical, el parlament im-perial del sindicat.

D’igual manera el redactor de cada publicació sindical és nomenat pel conjunt de l’organització i en rep les instruccions; alhora, es nomena per a cada publicació sindical una comissió de premsa escollida només pels afiliats de la nacionalitat al servei de la qual està destinada. Si la comissió de premsa no està satisfeta de la publicació perquè el redactor, obligat per les instruccions de l’administració central, no està en condicions de satisfer els seus desitjos, la comissió presentarà la seva quei-xa davant de l’assemblea de l’organització estatal. D’aquesta manera es garanteix la unitat de l’administració i de la política sindicals, mentre alhora s’assegura la influència de cada grup nacional sobre l’espai que li és propi. Ben segur que no hi hau-rà cap funcionari sindical que pugui mantenir-se si no satisfà el grup nacional que el controla. És cert que una organització semblant no podrà funcionar sense friccions; però aquestes friccions no seran causades per la naturalesa específica dels

322

antagonismes nacionals, sinó per l’antagonisme global entre l’interès general i els interessos dels grups.89

No pretenem pas proposar a cada sindicat uns principis constitucionals d’aquest tipus. Formular un esquema dels es-tatuts sindicals no entra dins del nostre pla de treball. Però sí que ens proposem deduir de les condicions de la pròpia lluita sindical el mètode que ha d’aplicar cada sindicat per tal de tenir en compte de la mateixa manera el fet de la diversitat nacional i la necessitat d’una lluita sindical unitària. Així, hem arribat a establir les reivindicacions següents:

Administració unitària de les tasques sindicals econòmiques internacionals.

Autonomia nacional en l’àmbit de les tasques educatives dels sindicats.

Administració internacional unitària; és a dir, control nacio-nal específic en aquells àmbits d’activitat sindical en els quals el sindicat necessiti aplicar mitjans nacionalment diferenciats per tal de portar a terme les tasques econòmiques internacionals.

Si hem esbossat una imatge d’una constitució sindical que respongui a aquestes exigències, ha estat només a tall d’exem-ple, per tal de donar als principis generals una configuració més

89 Aquest antagonisme es produeix malgrat la solidaritat de tots els interessos proletaris. Per exemple, tots els miners i fins tots els obrers d’Àustria desitgen pel seu propi interès que els miners de la conca d’Ostrava rebin salaris elevats. Per tant, tots els obrers austríacs volen que entrin en acció a Ostrava tants i tan bons agitadors i organitzadors sindicals com sigui possible. Tot i així, pot ser que en moment donat l’organització general dels miners consideri més útil dedicar les forces més qualificades a una altra conca, mentre que els miners d’Ostrava experimenten amb més intensitat el seu propi interès local que no pas el global (malgrat que a mitjà termini aquest sigui també el seu propi interès), i per tant vulguin concentrar totes les forces del conjunt al seu territori. Des d’un punt de vista lògic, els interessos de tots els treballadors són idèntics; des d’un punt de vista psicològic hi ha nombrosos interessos contraposats, ja que l’interès local del moment sempre es viu amb més intensitat que l’interès general, que fins al cap de força temps no demostra ser el veritable interès local de cada grup local o nacional.

323

fàcil de visualitzar. És evident que cada sindicat ha de modelar aquests principis genèrics de forma diferent, d’acord amb les condicions de treball pròpies.

Ara bé, aquests principis no tan sols s’han d’implantar en l’organització de cadascuna de les agrupacions, sinó també en l’articulació del conjunt de l’organització sindical.

Els òrgans del moviment sindical en el seu conjunt són la comissió sindical i el congrés sindical. Tenen cura del desenvo-lupament unitari de l’organització sindical, exerceixen de medi-adors en els conflictes de competències entre seccions sindicals concretes, procuren que els sindicats es prestin ajuda mútua en les lluites importants, proporcionen assessorament i ajuda a les organitzacions encara joves i inexpertes, i defensen els interessos del conjunt del moviment sindical enfront de l’estat i de les associacions d’empresaris. Es tracta, doncs, de tasques econòmiques clarament internacionals; en aquest context, és innecessària la implantació de l’autonomia nacional. Encara més: resulta impossible. Si ens hem adonat que en cada profes-sió, en cada ram industrial necessitem un sindicat internacional amb finances centralitzades, administració i política unitàries, no podem pas situar una agrupació sindical semblant sota la direcció de dues comissions sindicals autònomes, ni sotmetre-la als acords de dos congressos sindicals autònoms. L’autonomia en la direcció suprema del moviment sindical global i la unió internacional en les organitzacions de cada ram o professió constitueixen una contradicció insostenible. El moviment sin-dical austríac només pot rebre les seves lleis d’un sol congrés sindical i ser dirigit per una sola comissió sindical.

Ara bé, arreu on l’administració unitària se serveix de mit-jans nacionalment diferenciats, també és necessari un control nacionalment diferenciat. Tan sols els sindicalistes txecs estan en condicions de llegir les publicacions txeques de la comissió

324

sindical de l’imperi, i per tant només ells poden controlar-les. El redactor de l’òrgan txec de la comissió sindical ha de ser no-menat per aquesta comissió o bé pel congrés sindical general, ja que d’altra manera aquesta publicació no seria l’òrgan del conjunt del moviment, sinó només el full d’un grup nacional pertanyent al conjunt. Però seria útil que els delegats txecs del congrés sindical tinguessin el dret d’elegir una comissió de premsa específica que tingués la responsabilitat de controlar l’òrgan txec del moviment general. Si el redactor txec, que està sotmès a les instruccions del congrés sindical general i la co-missió sindical de l’imperi, no està en condicions de satisfer els desitjos de la comissió de premsa txeca, les parts en conflicte presentaran els seus desitjos i reclamacions al congrés sindical per tal que prengui les decisions escaients.

La comissió sindical imperial distribueix el seu camp de tre-ball en una sèrie d’àmbits d’agitació delimitats tant com sigui possible d’acord amb criteris nacionals. Els òrgans d’aquests àmbits d’agitació són el secretari sindical de la província, no-menat i retribuït per la comissió sindical imperial, i la comissió sindical provincial elegida pels grups sindicals del territori. Així doncs, les funcions econòmiques internacionals són portades a terme per un òrgan de la comissió imperial, segons les ins-truccions d’aquesta comissió; aquí, la comissió sindical pro-vincial es limita a exercir el control sobre el secretari sindical. En canvi, en els afers estrictament locals –entre els quals no hi ha la direcció de les lluites salarials–, la comissió sindical provincial actua de forma totalment autònoma. Per exemple, la comissió sindical provincial de la Bohèmia txeca no podria prendre decisions autònomes sobre lluites salarials, sinó que tan sols li pertocaria supervisar l’activitat del secretari sindical i transmetre les seves observacions al congrés sindical general i a la comissió imperial; en canvi, gestionaria de forma autònoma

325

l’activitat d’agitació, la utilització dels ponents, l’organització de l’ensenyament sindical. En àmbits d’agitació multilingües, aquesta mena de tasques també poden ser atribuïdes a les sec-cions nacionals de la comissió sindical provincial.

Per últim, a cada localitat tots els sindicats constitueixen una unitat. Estan representats en l’assemblea plenària, i fins i tot es poden constituir en forma de càrtel sindical en poblaci-ons de dimensions mitjanes o grans. Les decisions de l’assem-blea plenària referides als afers econòmics internacionals són d’obligat compliment per a tots els sindicalistes de la població, sense distinció de nacionalitats. En canvi, les decisions que afecten assumptes nacionalment diferenciats (com l’organit-zació de conferències o l’escolarització dels obrers) les prenen seccions nacionals en les quals es troben representats els grups nacionals locals, així com les seccions nacionals d’ensenyament dels grups locals multilingües.

Aquest esbós d’una constitució per a l’organització sindical tampoc no pretén presentar als sindicats propostes concretes, cosa que no ens pertoca pas a nosaltres, sinó tan sols evi-denciar de quina manera una organització sindical unitària està en condicions de combinar els principis de l’administració unitària internacional, del control nacional i de l’autonomia nacional.

Tal com creiem haver mostrat, aquests principis estan ba-sats en les condicions del moviment sindical en si mateix. Els sindicats no poden assolir la plena autonomia nacional. No desitgem pas aconseguir la plena administració autònoma de les nacions dins l’estat en els àmbits de l’activitat estatal. Per exemple, cap socialdemòcrata no reclama que el territori habi-tat per cada nació constitueixi dins Àustria la seva zona dua-nera pròpia, ni que cada nació prengui decisions autònomes en els àmbits del dret civil i processal. Però sí que exigim que, dins

326

de l’estat, cada nació gestioni lliurement l’organització de les seves institucions d’educació i ensenyament i tingui cura de for-ma autònoma del desenvolupament de la seva cultura nacional. Dins d’aquest àmbit també volem concedir plena autonomia a les nacions en el marc dels sindicats. Els sindicalistes de cada nacionalitat poden gestionar autònomament dins del sindicat l’organització de biblioteques, conferències i ensenyaments; en aquests assumptes poden ser plenament autònoms els grups locals nacionals i les seccions nacionals d’ensenyament dels grups locals mixtos, les organitzacions nacionals de districte dins de les agrupacions estatals, les seccions nacionals de les assemblees plenàries (càrtels sindicals) i comissions sindicals provincials. Certament, l’espai en el qual es pot posar en pràc-tica l’autonomia nacional no és sinó un petit reducte de l’acti-vitat sindical. Ara bé, això es deu al fet que els sindicats estan al servei de tasques econòmiques i tan sols poden dedicar de forma immediata una petita part de la seva energia a l’activitat educativa i instructiva. En contrapartida, esdevenen molt més importants els efectes sociopedagògics indirectes de la lluita sindical. En aconseguir amb la seva lluita salaris més alts i jornades laborals més breus per als treballadors, alhora que combaten l’autoritarisme arbitrari dins dels tallers i reforcen l’autoestima dels obrers, per fi els fan capaços de participar en la cultura nacional que els pertoca. Sempre que reivindiquem l’autonomia nacional, la considerem un mitjà al servei de la lluita proletària de classes; qui pretengui imposar als sindicats en benefici de la forma buida de l’autonomia nacional una modalitat organitzativa que no escau a les condicions en què té lloc la lluita, està aturant el progrés social de la classe tre-balladora, frenant el procés gràcies al qual el poble sencer pot arribar a esdevenir una comunitat nacional de cultura, està fent política antinacional. Mentre ens esforcem per establir

327

una constitució dels sindicats que s’adeqüi tan com pugui a les necessitats de la lluita sindical, estem contraposant a la política de formes i fórmules nacionals la política nacional evolucionista.

Si les decisions referides a la qüestió sindical nacional es prenen des del punt de vista de l’interès de la lluita sindical, que coincideix amb el veritable interès nacional dels treballadors de tots els pobles, llavors l’evolució no ens portarà cap a una fragmentació nacional de les seccions sindicals, sinó cap a una centralització cada cop més estricta. Els sindicats poden conce-dir als treballadors de cada nació la gestió autònoma dels seus cursos i biblioteques, poden donar als obrers de cada nació un dret especial a controlar les publicacions sindicals en la seva llengua i l’agitació oral que s’hi porta a terme, però han de reivindicar que les lluites econòmiques dels treballadors siguin dirigides unitàriament des d’una sola instància, i que tan sols els òrgans del conjunt del sindicat tinguin dret a disposar de la caixa de resistència comuna.

Ara bé, les decisions sobre la nostra organització sindical seran preses per persones. Ni tan sols el sindicalista no és una mera encarnació de l’interès del sindicat: també ell és un ésser humà amb la seva contradicció, inspirat pels estats d’ànim i els desitjos culturals, nacionals i polítics del seu entorn. Hem vist que la lluita dels companys txecs per l’autonomia nacional dins dels sindicats neix de motivacions reals que tenen les arrels en la vida social i política de la classe obrera txeca, amb una energia que cal no subestimar. Seran prou importants aquestes forces per impedir la construcció d’una organització sindical austríaca unitària?

Vam identificar una d’aquestes forces en el fet que per al tre-ballador txec encara mancat d’instrucció la direcció alemanya de la seva organització professional li sembla una dominació

328

estrangera exercida sobre la seva nacionalitat. Però el capita-lisme ja s’està estenent amb molta rapidesa sobre grans parts del domini lingüístic txec. Així, d’una banda sorgeixen una burgesia i una burocràcia txeques, l’explotació capitalista i la repressió política ja no es presenten a l’obrer txec en forma de dominació nacional estrangera, i per tant aquest esdevé menys sensible a la directiva forana del seu sindicat. I d’altra banda són cada cop més grans les masses de treballadors txecs que s’afilien als sindicats, amb la qual cosa ja no hi veuen una organització que exerceixi domini, sinó una cooperativa en l’administració de la qual participen com a iguals. Així és com el desenvolupament capitalista i l’aprenentatge sindical creixent de les masses que comporta van destruint el miratge de la dominació nacional estrangera exercida pels sindicats.

Així doncs, per aquesta banda l’organització sindical aus-tríaca no està exposada a cap perill permanent. Ara bé, el perill momentani serà més fàcil de superar en la mesura que aprenguem a satisfer millor les necessitats lingüístiques dels treballadors txecs.

Molt més greu és el perill que l’evolució de l’organització política genera per als nostres sindicats. Aquest perill no es pot conjurar ni tan sols gràcies a la màxima adaptació de les formes d’organització sindical a les necessitats d’un país mul-tilingüe. Les organitzacions internacionals amb una direcció centralitzada no estan en condicions de constituir la infraes-tructura de sis partits polítics autònoms. Si els socialdemòcra-tes alemanys i txecs formen un partit, també dins del sindicat poden situar l’home més adequat en la posició clau, els sindi-calistes txecs poden confiar la direcció de la seva organització a un alemany i els sindicalistes alemanys poden posar-la en mans d’un txec. Però si la socialdemocràcia austríaca es dis-grega en una sèrie de partits obrers nacionals autònoms que

329

prenen posicions diverses davant les qüestions polítiques de l’actualitat nacional, serà inevitable que la lluita nacional que té lloc entre la classe treballadora penetri també en el sindicat, en cada agrupació local i cada taller; llavors, la lluita nacional s’encendrà a cada elecció, deliberació estatutària o fundació d’una agrupació local. En aquestes circumstàncies, ¿serà pos-sible reunir totes les forces de la classe obrera austríaca en una organització sindical fermament centralitzada sota una direcció unitària?

Certament, encara queda oberta una possibilitat: la sepa-ració total dels sindicats respecte del moviment obrer polític. Però en contra de la neutralització dels sindicats no s’eleven tan sols els importantíssims motius que s’argumenten contra ella en altres estats, sinó també altres consideracions. A Àustria sempre hi ha el perill que qualsevol oposició objectiva i local assumeixi la forma d’una lluita nacional, i per tant esdevin-gui insuperable. Els sindicats només poden evitar-lo si estan inspirats per l’esperit socialdemòcrata, si són dirigits per so-cialdemòcrates que descobreixen rere l’embolcall nacional les oposicions socials objectives, que volen resoldre les qüestions nacionals en el si de la classe obrera i fer realitat la constitució del proletariat en tant que classe. Ara bé, aquest important servei tan sols el pot prestar als sindicats un partit socialde-mòcrata unificat que sàpiga mantenir les masses apartades de la participació en les lluites de la burgesia nacional pel poder, així com de la ideologia d’aquestes lluites. Els treballadors sotmesos a la subversió nacional, impregnats de la ideologia nacional petitburgesa, són incapaços de col·laborar de forma pacífica i fructífera en l’organització sindical.

Per tant, el nostre estudi comporta inevitablement una sèrie ben clara de conclusions. Les necessitats de la lluita sindical tan sols poden ser satisfetes per la reunió de totes les forces de la

330

classe treballadora austríaca sense distinció de nacionalitat en organitzacions estatals dirigides de forma unitària. Qui inhi-beixi la formació i l’ampliació d’aquestes organitzacions està obstaculitzant la lluita sindical. Ara bé, les organitzacions sin-dicals internacionals només es podran desenvolupar sense im-pediments i superar les dificultats nacionals si els treballadors de totes les nacions d’Àustria estan representats políticament per un sol partit. Però la continuïtat de la socialdemocràcia austríaca en forma d’un sol partit dependrà de la posició que prengui davant les qüestions d’actualitat nacional, de la seva tàctica nacional. La tàctica del partit polític decidirà també el futur de l’organització sindical. Si ens decidim per una tàctica que destrueixi la unitat del partit i sotmeti els treballadors a la influència de les actituds i l’ideari de les lluites nacionals pel poder, no estarem en condicions d’impedir l’escissió nacional dels sindicats. Els treballadors d’Àustria pagarien una decisió semblant amb pèrdues salarials de milions de corones, amb milers i milers d’hores de treball addicional. La política de les formes i fórmules nacionals frenaria la lluita de la classe treballadora per assolir una major participació en la cultura de la nació i alentiria la integració dels obrers en la comuni-tat cultural nacional i l’evolució del conjunt del poble fins a esdevenir una nació.

La tàctica de la socialdemocràcia

La tasca de la socialdemocràcia és doble. D’una banda ha de desvetllar les forces que dormen dins del proletariat, fer que la seva energia potencial esdevingui cinètica. Aquesta tasca la porta a terme despertant la consciència de classe del pro-letariat, convertint la rancor somorta de les masses treballa-

331

dores, l’instint revolucionari del poble explotat, en un clar reconeixement dels antagonismes entre les classes, educant les masses per a una lluita de classes conscient dels seus objectius. D’aquesta manera, la massa confusa del proletariat esdevé un cos dotat d’una voluntat conjunta unitària, un poder. L’ac-tivitat sociopedagògica de la socialdemocràcia estableix els fonaments del poder del proletariat.

La segona tasca de la socialdemocràcia consisteix a posar en joc el poder generat per l’activitat sociopedagògica a partir de la matèria primera de l’instint de classe en la lluita de les forces socials, per tal de remodelar l’estat i la societat en benefici del proletariat, a fi d’arribar a conquerir el poder polític per a la classe treballadora tot obrint el camí del canvi en l’organitza-ció social. Aquesta és la tasca política de la socialdemocràcia.

En la primera fase del desenvolupament capitalista, l’acti-vitat sociopedagògica i la política de la socialdemocràcia coin-cideixen. Al principi, la classe obrera no forma sinó una petita part de la població, i la socialdemocràcia és una petita part de la classe obrera. Aquí, el partit obrer no té cap altra tasca que la crítica de l’estat classista i la societat de classes. D’aquesta manera, la socialdemocràcia va inculcant a les masses prole-tàries una actitud revolucionària, una voluntat revolucionària conscient dels seus objectius. Ara bé, gràcies a aquesta activi-tat sociopedagògica compleix alhora la seva tasca política: el temor al moviment revolucionari del proletariat obliga els go-vernants a fer les primeres concessions a la classe treballadora.

En la segona fase del desenvolupament capitalista, la classe obrera encara no constitueix la majoria de la població, però sí la classe més nombrosa. La socialdemocràcia ja s’ha convertit en un perill per als partits burgesos. Aquests es veuen obligats a demanar el vot dels treballadors i per tant, si no volen dei-xar els votants obrers en mans de la socialdemocràcia, han

332

de defensar reivindicacions concretes de la classe obrera. Els partits burgesos no són cap massa cohesionada, sinó que estan dividits d’acord amb els interessos de classe que defensen i les ideologies de classe que expressen. La socialdemocràcia encara no té prou força per aconseguir per si sola concessions en favor del proletariat; però el seu poder ja és tan gran que està en con-dicions de mantenir allunyats del govern els partits burgesos que se li mostren més hostils i proporcionar la victòria als que estan disposats a portar a terme reivindicacions concretes del proletariat: una reforma política, una llei de protecció laboral, etc. Per tant, la socialdemocràcia dóna suport a aquests partits burgesos en les votacions parlamentàries; finalment, decideix formar amb aquests partits una majoria de govern i permetre que els seus representants hi ostentin càrrecs. D’aquesta ma-nera, a la segona fase del desenvolupament capitalista sorgeix la tàctica del revisionisme polític, nascuda de l’intent d’utilit-zar de la manera més adient i fructífera el poder assolit pel proletariat.

Tanmateix, aquesta política no és tolerable per a la classe treballadora, ja que no es troba en oposició amb cap partit polític concret, sinó amb l’estat classista, la societat capitalista en si mateixa. El fet de ser explotada la fa rebel·lar-se, per més que l’estat pugui haver alleujat una mica el destí d’alguna capa obrera concreta. Arreu on vagi, a la caserna, a qualsevol ofici-na, a cada tribunal, el treballador aprèn a veure l’estat burgès com un estat de classes, per més que un govern democràtic pugui haver suavitzat una mica el tracte de l’administració amb els treballadors. Una vaga en la qual joves excitats gosen posar en perill la sacrosanta propietat permet veure la contradicció a plena llum; l’estat capitalista de classes no pot renunciar a protegir la propietat capitalista, mentre la classe obrera no comprèn que els vidres trencats s’hagin de pagar amb vides

333

humanes. Si la socialdemocràcia ja no es troba en oposició a tots els partits de les classes benestants, sinó que és un partit com els altres, aliat ara amb un grup polític, ara amb un altre, si fins i tot forma part de la majoria de govern i participa del govern mateix, les masses treballadores la tracten igual que ho fan amb els partits burgesos: ella mateixa se’ls mostra com a part de l’estat capitalista, als seus ulls esdevé responsable de cada injustícia comesa per un funcionari o un oficial de l’estat de classe contra un obrer, de tota l’amargor imposada als tre-balladors per les lleis de l’estat de classe, de tota la misèria i l’explotació que el poble treballador pateix en la societat capi-talista. L’evolució de l’instint revolucionari del proletariat cap a una clara consciència de classes pateix una aturada: els partits burgesos troben més facilitats per conquerir el vot obrer, ja que en aliar-se amb la socialdemocràcia han fet alguna reforma beneficiosa per a la classe obrera; grans masses s’aparten dece-budes de l’activitat política, que ja no se’ls mostra com la gran lluita pel patrimoni de la classe, sinó com un regateig mesquí per petits èxits parcials que afavoreixen grups d’interessos con-crets, i entren de ple en la indiferència política, mentre que els lluitadors millors i més actius cauen en braços de l’anarquisme i del sindicalisme antiparlamentari, ja que la socialdemocràcia no expressa les seves conviccions revolucionàries. És així com el revisionisme polític, en esforçar-se per aprofitar al màxim el poder de la socialdemocràcia, estronca les fonts de les quals brolla aquest poder i posa impediments a la constitució del proletariat com a classe. I de la mateixa manera que el revisi-onisme polític neix de les condicions de la tasca política de la socialdemocràcia, de la tasca de treure profit del poder, també la tendència a la tàctica intransigent neix de les condicions de la tasca sociopedagògica, la tasca de la formació de poder. Cap de les dues tendències no poden extingir-se en aquesta

334

fase del desenvolupament capitalista. El revisionisme reneix constantment en formes noves, i és constantment vençut per la intransigència. En la lluita entre ambdues tendències, en la tàctica oscil·lant del partit, s’expressa l’antagonisme entre les condicions imposades per l’ús del poder i les condicions de la formació del poder d’un partit proletari dins l’estat capitalista, un antagonisme que en darrer terme neix del fet que la classe obrera es veu obligada a viure dins l’estat capitalista malgrat que no el pot tolerar.

Aquestes dificultats no seran superades fins a arribar a la tercera fase del desenvolupament capitalista. Aquí el proleta-riat ja constitueix la gran majoria de la població. Les classes benestants ja veuen la conquesta del poder polític per part del proletariat com un perill que les amenaça. Els partits burgesos s’alien estretament contra la socialdemocràcia; allò que abans els separava ara els sembla poc important en comparació del perill que corren els seus rèdits, rendes i guanys monopolístics. Així, al màxim nivell del desenvolupament capitalista, la soci-aldemocràcia torna a enfrontar-se, ben igual que als seus inicis, amb el conjunt de les classes benestants, amb l’organització sencera del poder estatal. Aquí tornen a coincidir de bell nou l’activitat política i la sociopedagògica. Aquest estadi de la lluita de classes acaba amb la conquesta del poder polític per part de la classe treballadora.

La distinció entre les tres fases, que il·lustra de forma molt encertada i esquemàtica el condicionament de la tàctica del proletariat pel nivell de desenvolupament de la forma de pro-ducció capitalista, l’extraiem de l’excel·lent article de Rudolf Hilferding “Parlamentarisme i vaga massiva”.90

90 “Parlamentarismus und Massenstreik”, Neue Zeit, XXIII, núm. 2, p. 804 i s.

335

Evidentment, la posició de la socialdemocràcia envers l’es-tat i els partits burgesos no està determinada només pel nivell de desenvolupament de la societat capitalista, sinó també per altres factors als quals està sotmès el proletariat, especialment la constitució estatal, i per l’especificitat de la ideologia polí-tica tradicional de la nació. Ben segur que seria erroni preten-dre explicar completament les característiques del moviment proletari d’un país a partir d’un sol component, però no ens podem permetre renunciar a dividir el moviment resultant en els seus components si no volem renunciar a l’estudi científic dels fenòmens socials.

Al Reich alemany, per exemple, no va ser possible la tàcti-ca revisionista de la segona fase, ja que la impedia la manca de drets polítics de la classe obrera. En canvi, actualment el nord d’Alemanya ja ha assolit la tercera fase: el nombre de treballadors és tan gran i augmenta tan ràpid, la consciència de classe és tan activa que cada concessió política a la classe obrera amenaça de forma immediata el poder de les classes dominants, les rendes dels latifundistes nobles [Junker] i els guanys monopolístics dels magnats agrupats en càrtels. Els obrers prussians no poden practicar la política revisionista mentre no participin de forma plena i igualitària en l’activitat legislativa prussiana; les classes benestants no els ho poden concedir perquè un parlament prussià elegit sobre la base del sufragi general, igualitari i directe presentaria al cap de poc temps una majoria socialdemòcrata.

Quan el revisionisme polític hagués estat possible a Alema-nya, la classe treballadora alemanya es trobava sotmesa a la llei que prohibia el socialisme;91 actualment ja no és possible

91 [N. d. T.: Bauer es refereix a la llei coneguda com a Sozialistengesetz (Gesetz gegen die gemeingefährlichen Bestrebungen der Sozialdemokratie), promulgada

336

perquè el que hi va ja no són reivindicacions concretes del proletariat, sinó el domini de l’estat en si mateix. A Anglaterra té lloc la situació contrària: econòmicament, Gran Bretanya ja es troba a la tercera fase, però encara és a la segona a nivell po-lític; com que les masses dels obrers anglesos encara obeeixen partits burgesos, el domini de les classes benestants no corre cap perill; tan sols es lluita per reivindicacions econòmiques i sociopolítiques concretes del proletariat. En canvi, França i Itàlia mostren les característiques de la segona fase, tant eco-nòmiques com polítiques.

Si desitgem comprendre els problemes tàctics de la social-democràcia austríaca, ens cal prendre com a punt de partida el fet que també Àustria ha assolit ja la segona fase del desen-volupament capitalista. Tots els partits burgesos ja es troben obligats a competir pel vot dels electors proletaris, i per tant els cal assumir reivindicacions concretes de la classe obrera. Avui, la socialdemocràcia ja posseeix un poder important al parlament; tan aviat com sigui prou forta per proporcionar amb els seus vots la majoria a un dels diversos grups de partits burgesos que competeixen entre si, també es trobarà davant dels complexos problemes que ja fa anys que commouen tan intensament la socialdemocràcia francesa i la italiana.

Però abans que les noves condicions de la lluita proletària estiguessin en condicions de canviar la relació de les masses obreres amb l’estat, ja han modificat la relació de la socialde-mocràcia amb les lluites pel poder entre les nacions. La primera forma que adopta el revisionisme polític a Àustria és la del re-visionisme nacional. Si bé aquest revisionisme nacional encara no s’ha encarnat en un grup integrant del partit, ja és efectiu

el 1878 pel Parlament del Reich alemany a instàncies de Bismarck, que a la pràctica prohibia les activitats i gairebé l’existència del partit.]

337

en la forma d’una de les direccions volitives que rivalitzen en la consciència de cada delegat del proletariat austríac.

En la primera fase de desenvolupament, la socialdemocràcia austríaca no participava de les lluites de les nacions pel poder. Ara bé, a mesura que creix el poder del partit obrer, a mesu-ra que esdevé representant de tots els interessos de la classe treballadora, i per tant també dels nacionals, a mesura que enforteix la representació en les corporacions parlamentàries i en conseqüència assumeix més responsabilitat pel que fa a la distribució dels partits i del poder en aquestes corporacions, més es va trobant involucrada en les lluites nacionals pel po-der. Quan això s’esdevé, els socialdemòcrates de cada nació que lluiten pels interessos nacionals de la classe obrera que representen identifiquen com a aliats els partits burgesos de la seva pròpia nació, i com a adversaris tots els partits de les altres nacions. Els socialdemòcrates d’una nació voten primer en unes eleccions contra els companys d’una altra nacionalitat que no creuen poder donar compliment a les seves reivindica-cions nacionals; més endavant voten amb els partits burgesos de la seva pròpia nació contra la burgesia i la classe obrera dels adversaris nacionals; finalment, s’alien amb la burgesia de la seva pròpia nació per tal de governar conjuntament en una entitat local o una província i sotmetre la minoria nacional. En la lluita política, la població ja no es divideix en classes articulades en grups nacionals, sinó en nacions formades per partits de classe. La rivalitat entre classes divideix els partits en el si de la nació, però la comunitat d’interessos i d’ideologia de classe ja no vincula entre si els companys de classe de totes les nacions.

Aquesta mena de política no és res més que un cas concret de la política revisionista en si mateixa. Ja que si l’essència de la política revisionista consisteix en el fet que la socialde-

338

mocràcia ja no persisteix a oposar-se a l’estat burgès i a tots els partits burgesos, sinó que s’alia amb un sector dels partits burgesos per tal de dominar conjuntament l’estat burgès, la política del revisionisme nacional porta la socialdemocràcia de cada nació a aliar-se amb els partits burgesos de la seva nacionalitat a fi de lluitar conjuntament pel poder contra les altres nacions, fins i tot per tal d’aconseguir el domini conjunt sobre les altres nacions.

El revisionisme nacional apareix en primer lloc dins la socialdemocràcia de les nacions que eren considerades ante-riorment sense història. Aquí connecta amb el nacionalisme ingenu que ha dominat els estats d’ànim del proletariat juvenil d’aquestes nacions. S’enforteix gràcies al fet que les nacions que encara estan formades exclusivament o predominant-ment per classes oprimides i explotades es troben privades d’importants drets nacionals. Quan els milers de treballadors txecs obligats a buscar feina a l’àrea industrial alemanya no hi troben escoles primàries per als seus fills; quan ciutats amb majoria de població txeca estan dominades per la burgesia ale-manya gràcies al dret electoral municipal plutocràtic i neguen als fills dels treballadors txecs l’existència d’escoles de nivell mitjà; quan el treballador txec no pot reclamar els seus drets en la seva llengua davant les administracions i els tribunals, és obvi que el partit obrer txec està obligat a lluitar per tal de satisfer les necessitats nacionals del proletariat txec. En fer-ho, s’involucra en les lluites nacionals pel poder; la ideologia de la lluita nacional pel poder penetra en la classe obrera. Ben aviat, la socialdemocràcia ja no s’interessa tan sols per les reivindi-cacions nacionals del proletariat, per les escoles primàries i les de nivell mitjà, sinó també pels instituts de batxillerat i les universitats, no tan sols per la llengua de comunicació amb les autoritats, sinó també per la llengua interna de les adminis-

339

tracions. En la lluita nacional pel poder, els partits burgesos txecs semblen els aliats naturals, mentre que tots els partits d’altres nacionalitats apareixen com els adversaris naturals de la socialdemocràcia txeca. I com que a Àustria les qüestions nacionals sempre estan a l’ordre del dia i tots els partits polí-tics són sotmesos a una avaluació nacional, ben aviat la nació txeca sencera es mostra com un cos polític unitari que tan sols en comptades ocasions se subdivideix en fraccions de classe.

A poc a poc, el revisionisme nacional també va impregnant el proletariat de les antigues nacions històriques. En aquest cas reprèn el fil de l’odi irreflexiu del treballador alemany contra el foraster que fa abaixar els sous i trenca les vagues fent d’es-quirol. Es veu nodrit pel nacionalisme dels elements burgesos, especialment per la influència dels intel·lectuals que han passat de la democràcia burgesa a la proletària. Però el més gran im-puls el constitueix la reacció contra la política revisionista de la socialdemocràcia de les nacions sense història.

El despertar de les nacions sense història es manifesta en la vida política en un creixement continuat del poder d’aquests pobles. Des del punt de vista proletari, aquest fenomen no és lamentable en absolut. Ja que les nacions a les quals no per-tanyen les classes benestants tan sols es troben mancades de cultura i de poder mentre el poble treballador queda exclòs de la cultura de la seva època i privat de drets dins l’estat. Així doncs, en l’augment de poder de les nacions sense història es veu reflectit l’ascens social i polític de les classes baixes. Però aquest fet no resulta comprensible a les persones ingènues in-fluenciades per la ideologia de les lluites nacionals pel poder, que copsen els fenòmens de forma no racional, sinó intuïti-va, i no avaluen des d’un punt de vista social, sinó nacional. Aquestes persones valoren l’increment de poder de les altres nacions com una pèrdua de poder del seu propi poble. I ara els

340

treballadors alemanys veuen que els seus companys txecs no es mantenen apartats de les lluites nacionals pel poder de la nació txeca, sinó que fomenten de manera conscient l’ampliació del poder del poble txec. No és lògic que els treballadors alemanys se sentin estimulats a fer el mateix? ¿No és comprensible que es decideixin a prendre part en les lluites nacionals pel poder en el bàndol alemany, a aliar-se amb els partits burgesos ale-manys per tal de defensar les possessions nacionals del poble alemany?

Per últim, entre totes les nacions les iniciatives revisionistes es veuen reforçades per la influència de la ideologia burgesa. Prou sabem que les idees dominants de cada època són les idees de les classes dominants. Tampoc el proletariat no pot prescindir del poder de la ideologia nacional de la burgesia. Els partits burgesos saben treure profit d’aquest fet. Intenten mantenir allunyada de la lluita de classes la part del proletariat influenciada pel nacionalisme burgès, i acusen la socialdemo-cràcia de mantenir-se indiferent envers els destins de la nació i la titllen de traïdora a la causa nacional. Aquesta acusació és l’arma més perillosa de les classes benestants en la lluita polí-tica de classes contra el proletariat. ¿No podem arrabassar a les classes dominants la seva arma més potent si ens decidim a prendre part en les lluites nacionals pel poder? ¿No està ser-vint d’aquesta forma la tàctica del revisionisme nacional a la principal tasca de la socialdemocràcia, la separació de la classe obrera respecte de tots els partits burgesos, la constitució del proletariat en tant que classe?

Ara bé, de la mateixa manera que el revisionisme nacional sorgeix necessàriament de les relacions polítiques de poder d’Àustria, també en sorgeixen necessàriament les tendències oposades que el combaten. Perquè la tàctica revisionista posa en perill el poder del proletariat.

341

En primer lloc, el revisionisme nacional destrueix la unitat del partit. Si tant els companys alemanys com els txecs prenen part en les lluites de la seva nació pel poder, tot cooperant amb els adversaris burgesos de la pròpia nacionalitat contra els ad-versaris nacionals i actuant en el camp de batalla nacional in-dependentment els uns dels altres i fins i tot no poques vegades els uns contra els altres, els socialdemòcrates alemanys i txecs ja no tenen cabuda en el marc d’un sol partit. Ara bé, l’escissió en partits obrers nacionals autònoms comporta una gran pèrdua de poder de la classe obrera. El gran prestigi de la socialdemocràcia austríaca procedeix en una part gens menyspreable del fet que fos capaç de superar les dificultats nacionals que havien causat el fracàs de tots els partits burgesos. El seu poder es deu principal-ment a l’avenç unitari dels proletaris de totes les nacions, al fet que sempre pot oposar als partits burgesos de totes les nacions els treballadors de la mateixa nacionalitat. No oblidem que som nosaltres els que hem derrotat els enemics del dret a vot de Viena i de Graz, de Brünn i de Reichenberg, els txecs enemics del dret al sufragi a Praga, els italians a Trieste. No es cregui que també els partits nacionals autònoms serien capaços d’unir-se en una acció unitària i cohesionada. Cal no oblidar que a Àustria qual-sevol qüestió política, econòmica i social adquireix també un significat nacional. ¿Hauria pogut complir els seus deures una socialdemocràcia txeca dominada pels sentiments i les idees de la lluita nacional burgesa en el combat per la reforma electoral que va exigir tants sacrificis a la nació txeca?

Però el revisionisme nacional no tan sols destrueix la unitat del partit, sinó també, com ja sabem, la unitat del moviment sindical, i probablement també la del moviment cooperatiu. Quan els revisionistes nacionals que formen part de la social-democràcia alemanya a Àustria es lamenten de la política dels companys txecs, destructiva per als sindicats, estan combatent

342

les conseqüències que necessàriament es deriven de la seva pròpia política. El revisionisme nacional, en donar a la lluita econòmica del proletariat formes inadequades a les condicions del seu combat, està minvant el poder econòmic de la classe treballadora i li imposa greus sacrificis econòmics.

Ara bé, el revisionisme nacional no tan sols fa més difícil l’aprofitament del poder ja conquerit pel proletariat, sinó que també inhibeix el procés que li permetria assolir un poder més gran.

Els fenòmens del desenvolupament nacional no porten una vida independent, apartada de l’evolució social i política, sinó que manifesten el desenvolupament de l’estat i de la societat en una forma específica. Si la socialdemocràcia vol jutjar els fenòmens nacionals des del punt de vista de les lluites nacionals pel poder, entrarà força sovint en contradicció amb les seves pròpies reivindicacions socials i polítiques.

La democràcia és el domini de la majoria. Com podrem decidir si el poder de la nostra nació es fonamenta en el privi-legi de la minoria?

El proletariat combat qualsevol plutocràcia. Com podrem decidir si el poder de la nostra nació es fonamenta en el privi-legi del latifundisme i la burgesia?

La classe treballadora rebutja una ordenació legal que ocul-ta rere el poder de l’home sobre el sòl el domini del terratinent sobre el qui no posseeix la terra. Com podrem jutjar el domini de la població autòctona pertanyent a la nostra nació sobre el foraster immigrant?

El progrés de la classe treballadora de cada nació està condicionat pel desenvolupament del proletariat de les altres nacions. ¿Ens cal fomentar el desenvolupament cultural dels treballadors d’altres nacions, o combatre’l perquè comporta la pèrdua de poder de la nostra nació?

343

El proletariat rebutja “els privilegis de les nacions, tal com ho fa amb els derivats del naixement i del sexe, de la propietat i de l’ascendència”. Però la finalitat última de totes les lluites nacionals pel poder és el manteniment o la conquesta del do-mini de la nostra nació sobre els altres pobles.

Així és com la socialdemocràcia s’acaba trobant en una si-tuació peculiar per culpa de la tàctica revisionista. Pren part en les lluites nacionals pel poder, però mai no pot anar tan enllà com ho fan els partits burgesos, que parteixen de la base de l’explotació econòmica i la repressió política i en conseqüència poden defensar la violació dels drets nacionals. Si la socialde-mocràcia s’alia amb partits burgesos per tal d’aconseguir una reforma política o social, sempre se’l considera com el més radical i enèrgic dels grups aliats, com aquell que impulsa els altres; en canvi, si els socialdemòcrates d’una nació s’alien amb els seus connacionals burgesos en la lluita nacional pel poder, la socialdemocràcia sembla el partit més moderat de tota la coalició. Els partits burgesos semblen més radicals que ella, poden superar qualsevol de les seves reivindicacions. La soci-aldemocràcia es proposa reunir sota el seu estendard la classe revolucionària de la nostra societat, la classe que porta les cadenes radicals. ¿Escau a la seva posició històrica aparèixer en les qüestions importants, que gairebé sempre dominen la vida política sencera, com un partit semblant a tots els altres, que tan sols es distingeix d’aquests partits per la moderació i l’actitud reflexiva?

Ara bé, si la nostra política de nacionalitats tan sols es dis-tingeix de la burgesa pel grau de moderació, aleshores entre nosaltres i els partits nacionals ja no hi haurà cap diferència qualitativa, sinó tan sols quantitativa, i cada cop esdevindrà més problemàtic establir en cada cas concret fins a quin punt podem prestar obediència a la burgesia en la lluita nacional

344

pel poder, i en quin punt se separen els nostres camins i els dels nacionalistes burgesos. Així és com el revisionisme nacional porta a una tàctica vacil·lant, insegura, poruga, una forma de lluita que escau menys que a cap altre al partit de masses que s’ha proposat conquerir els tresors del món per als explotats i els desheretats.

Per tant, el revisionisme nacional resulta perjudicial per al partit. Necessàriament entra en conflicte amb el propòsit de seguir una tàctica concebuda per principi com a internacional, i una estratègia que mantingui allunyades les masses proletà-ries de les lluites pel poder nacional però que no pretén evitar les decisions sobre qüestions nacionals, sinó més aviat oposar a les lluites pel poder nacional de la burgesia els principis del programa socialdemòcrata de nacionalitats i convertir així les seves reivindicacions en propietat segura de les masses.

Així per exemple, si està en qüestió la demanda de la bur-gesia txeca de l’ús intern del txec com a llengua oficial, tant els socialdemòcrates alemanys com els txecs mostraran que de la resposta que es doni a aquesta qüestió no en depèn ni la grandesa externa ni el desenvolupament cultural d’ambdues nacions, que la lluita per la llengua oficial interna no afecta en absolut els interessos de la classe obrera, sinó que tan sols emmascara la competitivitat entre els intel·lectuals, que l’admi-nistració burocràtica constitueix una dominació estrangera per a la classe treballadora independentment de la llengua que uti-litzi, i que tan sols la substitució de l’administració burocràtica per l’administració democràtica autònoma està en condicions de solucionar els problemes nacionals.

Si el que està a l’ordre del dia és l’exigència de la burgesia alemanya d’establir la segregació nacional dels territoris admi-nistratius i partits judicials de Bohèmia, els socialdemòcrates txecs s’oposaran a la burgesia txeca; contraatacaran el retret

345

inconsistent de voler trencar un país amb l’acusació molt més greu de voler trencar una nació, i demostraran que la segrega-ció jurídica dels dominis lingüístics constitueix una premissa imprescindible per a l’administració nacional autònoma. Per la seva banda, els socialdemòcrates alemanys argumentaran enfront de la burgesia alemanya que està negant a la minoria d’Estíria i del Tirol allò que exigeix a Bohèmia; demostra-ran que la segregació nacional no té cap valor si no s’imposa l’administració local democràtica als territoris de residència de les nacions un cop jurídicament segregats; exigiran que la segregació nacional esdevingui el fonament de l’administració autònoma nacional, en comptes d’un instrument per a l’escla-vització de la minoria nacional.

Si es discuteix sobre els drets de les minories nacionals, els socialdemòcrates alemanys i txecs argumentaran davant la burgesia de la seva nació que no té cap dret a queixar-se de manca de drets de les seves pròpies minories mentre està privant dels seus drets les minories foranes que té al seu ter-ritori. Acusaran la burgesia de lamentar-se de la disminució de la població de la seva nacionalitat mentre contempla amb indiferència de quina manera el creixement de la nació es veu frenat pels efectes letals de l’explotació capitalista. A més, tam-bé ensenyaran que l’explotació dels immigrants forans prové del domini dels terratinents sobre els qui no posseeixen terres, mentre que el proletariat de cada nació prospera gràcies al pro-grés de la classe treballadora de les altres nacions. Per últim, també demostraran que tan sols la constitució de les nacions en forma de corporacions autònomes està en condicions de resoldre pacíficament per al bé de tots els pobles la complexa qüestió de les minories nacionals.

Així posarem de manifest l’arrel social de les lluites nacio-nals i mostrarem que les classes benestants amaguen les seves

346

lluites de classe i les seves rivalitats sota la capa de les lluites nacionals pel poder. Així farem palès el contingut nacional de la lluita de classes i demostrarem que tan sols la lluita de classes del proletariat de totes les nacions està en condicions d’assolir la lliure administració autònoma, que tan sols el soci-alisme pot fer realitat la comunitat cultural nacional i implan-tar el principi de nacionalitat. En general, també estarem en condicions de confirmar la unitat del proletariat a través d’una votació unànime. Però si per una vegada fins i tot els companys txecs votessin amb la burgesia txeca i els socialdemòcrates alemanys amb la burgesia alemanya, aquest fet ja no posaria en perill la unitat del moviment proletari si l’explicació prece-dent ha estat capaç de mostrar clarament que la impossibilitat d’una política proletària plenament unitària tan sols neix de la intolerabilitat de la constitució estatal centralista atomista, que allò que divideix el proletariat de nacionalitats diverses és ridículament fútil en comparació de l’immens abisme que separa la classe treballadora de les classes benestants de totes les nacions.

Una política d’aquesta mena incrementa el poder del pro-letariat. Assegura la unitat del partit i l’extensió unitària i lliu-re dels sindicats i cooperatives, obliga els partits burgesos a prendre posició envers el nostre programa de nacionalitats i prepara la implantació de l’autonomia nacional; aconseguirà fer present a les masses la idea que el creixement i desenvo-lupament cultural de les nacions no depèn tant de les picaba-ralles nacionals com de les mesures polítiques, econòmiques i sociopolítiques i fomentarà un bon nombre de reformes de-mocràtiques i sociopolítiques i interposarà un greu obstacle a la política econòmica hostil als treballadors imposada pels magnats enquadrats en càrtels, els grans productors agraris i els representants dels gremis.

347

Ara bé, la política de principis també fomenta el desenvolu-pament de la consciència de classe proletària i en conseqüència estableix els fonaments del futur creixement del poder de la classe treballadora. Perquè ara ja no som un partit nacional com qualsevol altre, sinó que la nostra política de nacionalitats es mostra diferent de la política burgesa de nacionalitats a ni-vell qualitatiu, no tan sols quantitatiu. La política de principis pot estar segura d’obtenir l’aprovació de les masses treballa-dores, ja que es correspon amb les conviccions revolucionàries del proletariat. Ara ja no som el partit més moderat en el camp de batalla nacional, sinó el més radical de tots. Perquè tan sols nosaltres volem i podem obtenir per a cada nació l’extensió de la seva comunitat cultural, tan sols nosaltres volem integrar el poble sencer en la comunitat cultural nacional, tan sols nosal-tres podem garantir a cada nació la unitat i la llibertat política.

Però de la mateixa manera que és impossible extingir el revisionisme polític en la segona fase del desenvolupament capitalista i cal vèncer-lo un cop i un altre mitjançant la tàc-tica revolucionària intransigent, tampoc a Àustria pot morir el revisionisme nacional en aquesta fase de desenvolupament mentre no s’hagi assolit l’autonomia nacional. L’antagonisme entre el revisionisme nacional i la tàctica internacional de prin-cipis neix del fet que la classe treballadora es troba sotmesa a la constitució estatal centralista atomista i no la pot suportar. Només cal que els representants de la tàctica de principis si-guin en tot moment prou nombrosos i actius per impedir que les iniciatives revisionistes nacionals destrueixin la unitat del moviment proletari.

No podem assegurar la unitat de la socialdemocràcia aus-tríaca si evitem prendre posició davant les qüestions nacio-nals i dissimulem les diferències d’opinió que es donen en les nostres files. Ben al contrari, és hora de deixar ben clares

348

les opinions mitjançant una discussió a fons, familiaritzar el gruix dels membres organitzats del partit amb les qüestions polèmiques pendents i cridar-los a prendre posició. Tan sols així podrem assolir una entesa dels socialdemòcrates de totes les nacions.

Ens cal reblir la llacuna que presenta el nostre programa de nacionalitats amb l’exigència que les minories nacionals es constitueixin com a corporacions de dret públic. En segon lloc, hem d’obligar els nostres representants parlamentaris i la nostra premsa de partit a comprometre’s amb la tàctica inter-nacional de principis. Un cop la unitat d’acció estigui assegu-rada, també ens cal adaptar-hi la nostra organització política. Hem d’assegurar la federació orgànica de les organitzacions socialdemòcrates de diverses nacionalitats a les localitats, dis-trictes electorals i províncies: en cada localitat, districte electo-ral i província on es trobin actives organitzacions de diverses nacionalitats, cal que existeixi una organització conjunta en la qual estiguin representades les organitzacions nacionals d’acord amb el nombre de membres inscrits. Les decisions d’aquesta organització conjunta sobre l’actuació del partit davant d’unes eleccions públiques, manifestacions i altres ac-cions són vinculants per a tots els membres del partit sense distinció de nacionalitat. Pel que fa a la resta, l’autonomia de les organitzacions nacionals es manté intacta. Finalment, cal garantir el desenvolupament centralitzat i unitari del movi-ment sindical i l’organització internacional de les cooperatives de consum. Si s’aconsegueix arribar a un acord sobre aquesta base, s’haurà fet realitat l’obra que van iniciar els congressos del 1897 i el 1899, i el proletariat austríac s’haurà fusionat en un potent cos únic governat per una voluntat conjunta, que alhora no inhibirà el creixement dels seus membres nacionals, sinó que l’estimularà.

349

Ara bé, si no s’aconseguís una entesa d’aquest tipus, si re-alment el revisionisme nacional escindís el partit en una sèrie de partits obrers nacionals, aleshores aquesta escissió tan sols serà passatgera. Tan aviat com esdevinguin visibles els efectes nefastos de la política revisionista nacional, la reacció contra el revisionisme s’enfortirà ràpidament en el si de cadascun dels partits socialdemòcrates.

Els sindicalistes constituiran el nucli d’aquesta força de re-acció. Veuran ben aviat que la divisió del partit també compor-ta la divisió dels sindicats. Tindran com a aliats aquells que, inspirats per la convicció revolucionària del proletariat, no po-dran tolerar que la socialdemocràcia revolucionària esdevingui un partit nacional com tots els altres, tan sols diferenciat dels partits burgesos per la moderació davant les qüestions d’estat. Se’ls afegiran les persones assenyades capaces de preveure que el revisionisme nacional tan sols està en condicions d’assolir avantatges nacionals per a petites capes de treballadors, mentre alhora redueix la força del conjunt del proletariat, tot frenant el desenvolupament cultural de la nació sencera. Finalment, s’hi aliaran les persones instruïdes que veuen les mesquines lluites nacionals d’Àustria com un símptoma concomitant sen-se importància del gran procés social revolucionari que abasta totes les nacions cultes dels nostres temps. La força d’aquesta tendència tindrà el suport de la progressiva evolució d’Àustria cap a l’autonomia nacional, de l’agudització dels conflictes entre les classes que acompanyaran la progressió cap a la ter-cera fase del desenvolupament capitalista, i finalment també de la influència de l’ideari del proletariat estranger sobre els treballadors austríacs. Ja que si la socialdemocràcia austríaca estigués concentrada en la ideologia de la lluita nacional pel poder mentre que a Londres i Berlín, a París i a Roma la idea de l’internacionalisme es va definint cada cop més en el curs

350

de la lluita antiimperialista, nosaltres mateixos ens estaríem excloent de l’esperit de la comunitat de la Internacional pro-letària, tot i no fer-ho a nivell formal.

Ara bé, a la classe obrera austríaca no li resulta pas indi-ferent que es mantingui la unitat del moviment proletari o bé que el partit i el sindicat es disgreguin i calguin dures lluites per tal de tornar a unificar els fragments nacionals.

No tenim cap dubte que la gran majoria dels membres del partit organitzats de nacionalitat alemanya desitja la unitat del partit i dels sindicats. Tant de bo aquests companys siguin conscients que el revisionisme nacional porta ineludiblement a l’escissió del moviment proletari. Però aquesta postura també s’ha reforçat durant els darrers anys en el si de la socialdemo-cràcia alemanya d’Àustria. Ha trobat la primera forma d’ex-pressar-se en un judici insegur i vacil·lant sobre les qüestions nacionals per part de la premsa del partit, en moltes formula-cions poc clares. A continuació ha convençut molts companys que les lluites de la classe treballadora txeca pels drets naci-onals no tenien cap interès per a la socialdemocràcia alema-nya; així és que la premsa de partit primerament ha deixat de banda aquestes lluites, i fins i tot alguns membres alemanys del partit s’hi han oposat. Si els socialdemòcrates alemanys i txecs avancen per camins completament separats els uns dels altres, per força ha de resultar del tot conseqüent que en unes eleccions públiques la minoria alemanya d’una ciutat ja no se senti vinculada a les decisions de la majoria txeca i s’exclogui de l’acció decidida per la majoria de companys organitzats (deixant de banda si l’acció era adequada o no a nivell tàctic). Ja va quedar prou demostrat on ens porta aquesta actitud quan en determinades eleccions locals els obrers alemanys van votar amb la burgesia alemanya contra els obrers txecs i la burgesia txeca. Estem obligats a comprendre aquests fenòmens, però

351

no els podem acceptar. Com veiem, també dins de la socialde-mocràcia alemanya hi ha companys que segueixen la tàctica que ja s’ha imposat dins de la socialdemocràcia txeca. No es tracta pas d’un antagonisme entre alemanys i txecs en el marc del partit, sinó d’una lluita entre la tàctica revisionista nacio-nal i la tàctica internacional de principis, que s’ha de portar a terme dins de cada grup nacional de la socialdemocràcia. No podem combatre de forma efectiva la política de determinats companys txecs que trenca el partit i escindeix els sindicats mentre no vencem el revisionisme que s’estén entre les nostres pròpies files. Si la socialdemocràcia alemanya vol defensar la unitat del partit i del sindicat, està obligada a oposar la tàcti-ca internacional de principis a la tàctica revisionista nacional d’alguns companys txecs.

És possible que l’aplicació d’aquesta tàctica posi momentà-niament en perill alguns mandats. Però els mandats no servei-xen de res si cal obtenir-los a costa de la disminució del poder econòmic i polític de la classe obrera. En canvi, és ben segur que les masses proletàries aplaudiran una política nascuda de la convicció revolucionària que fomenti els seus interessos de classe i expressi la moral que li és pròpia. No haurem de témer la crítica calumniosa que ens acusi d’indiferència nacional o fins i tot de traïció als interessos nacionals, si comprenem qui-na és la missió històrica de la lluita proletària de classes en el procés evolutiu de la nació.

D’ençà de la desaparició del comunisme de clan, la nació estava dividida entre membres de la nació i vassalls d’aquesta nació, disgregats en petits àmbits locals units de manera laxa. Va ser el desenvolupament de la producció social el factor que va reunir de bell nou la nació sencera en una comunitat cul-tural unitària. Ens posem al servei d’aquest desenvolupament quan estenem la comunitat cultural nacional a través de la

352

lluita de classes dins la societat capitalista i finalment trenquem l’embolcall capitalista de la producció social i fem realitat la comunitat educativa, laboral i cultural de forma autònoma, nacional i unitària.

El domini dels membres de la nació sobre els vassalls d’aquesta nació sotmet les nacions sense història a la domina-ció de les nacions històriques. La divisió estatal de les nacions, el particularisme polític, es basa en la disgregació de la nació en petits àmbits locals. És el desenvolupament de la producció social allò que genera el principi de nacionalitat, l’exigència que la comunitat interna esdevingui el substrat del poder ex-tern. Ens posem al servei d’aquest procés quan ja dins de la producció capitalista establim el principi de nacionalitat com a norma de la constitució estatal allà on encara no es pot im-posar com a màxima de la formació de l’estat; assolirem per fi la victòria definitiva del principi de nacionalitat tot alliberant la producció social de la seva forma capitalista i assegurant a cada nació l’existència en una entitat política unitària i lliure.

Així doncs, acomplirem la nostra missió nacional tot gui-ant el proletariat cap a la lluita contra l’estat de classes i la societat classista. Per aquest motiu la política internacional de principis, que constitueix una reivindicació de la lluita pro-letària de classes, és també un mandat de la nostra política nacional. Hem d’unir els proletaris de totes les nacions en un cos poderós, animat per una voluntat unitària, per tal de convertir els tresors de la nostra cultura nacional en patrimoni de la nació sencera, per tal d’assolir la unitat i la llibertat de la nostra nació.

III

El dret a l’autodeterminació de les nacions, aplicat especialment a Àustria

Doctor Karl Renner

(Constitueix alhora la segona edició completament revisada del llibre del mateix autor La lluita de les nacions

austríaques per l’Estat.)

Leipzig i Viena: Editorial Fritz Deuticke, 1918.

Primera part: Nació i Estat[pàgines de la 40 a la 85 de l’original]

355

Capítol segon: L’Estat de les nacionalitats

12: Panoràmica de les possibles solucions

D’acord amb el que hem exposat fins ara, la consideració po-lítica de la nació es pot diferenciar clarament de l’estudi an-tropològic, sociològic i històric del fenomen de la història de la humanitat designat amb el nom de nació, ja que aquest en-focament se centra especialment en la relació de la nació amb l’estat. En darrer terme, tota la ciència política té per objecte l’estat. Així doncs, la concepció política de la nació es refereix a una part de la qüestió principal de tota tècnica jurídica: la forma en la qual l’estat ha de configurar jurídicament la seva pròpia relació amb l’individu i els grups socials (professions, estaments, classes, etc.).

Una part dels teòrics i dels polítics parteix també en la qüestió nacional de la relació de l’individu amb l’estat i tan sols hi veu el problema de com adaptar l’administració estatal al fet que dins l‘estat convisquin persones de llengües habituals diferents, que han de tenir el dret i el deure de ser objectes i subjectes de dret en la seva pròpia llengua. Per tant, parteixen de la relació entre l’individu i l’estat, amb la qual cosa neguen, si no ja obertament, sí almenys en el seu comportament polític, el fet que la nació és un ens col·lectiu i com a tal entra a for-mar part de l’estat. Rebutgen la idea de concedir, mitjançant institucions constitucionals, a les nacions en tant que grans grups d’interessos un cert grau d’influència en la legislació, l’administració i la jurisprudència, i consideren la preservació i la cura de la llengua i la idiosincràsia nacionals com un mer dret subjectiu fonamental de l’individu. Aquesta concepció tan sols reconeix d’una banda l’individu autònom en el marc d’un àmbit legal concret i de l’altra el poder estatal únic i indivisible,

356

limitat pels drets fonamentals de l’individu. Per una banda és atomista, per l’altra centralista, neix de la doctrina social i jurídica del liberalisme i s’hi correspon per complet.

Aquesta perspectiva està totalment enfrontada a la visió que concep les nacions com a entitats col·lectives amb interes-sos propis que es contraposen els uns als altres dins l’estat de les nacionalitats, i només la seva conjunció configura l’estat global. Si es troba o no justificada històricament l’existència dels estats formats per diverses nacionalitats, i en especial si les nacions d’Àustria-Hongria troben no tan sols una causa històrica sinó també una raó de cara al futur de continuar formant un estat comú, és una qüestió prèvia a la qual aquí no ens proposem respondre, sinó que pressuposem en sen-tit afirmatiu. Certament, per als qui basant-se en una opinió política prèvia no acceptin la possibilitat i necessitat d’estats formats per diverses nacionalitats, les nostres consideracions no tindran cap mena de sentit. La tasca que se’ns planteja és la següent: posat que moltes nacions han de conviure en un únic ens estatal, sota quines formes jurídiques i quines institucions polítiques poden coexistir millor?

Aquesta pregunta permet diverses respostes. Mentre l’es-cola centralista atomista considera que l’estat el forma una suma d’individus, tot i que siguin nacionalment diversos, una segona escola afirma que els estats nacionals no estan for-mats per conglomerats d’individus, sinó que les unitats que cal considerar com els seus components són les nacions en la seva existència col·lectiva. En conseqüència, reivindica per a la nació el dret a una existència col·lectiva segregada, integra primer l’individu en la nació i a continuació situa aquesta dins l’estat de forma mediata. A aquesta visió, l’estat se li presenta com una aliança de pobles, una federació de nacions, no com una centralització d’individus. Aquest plantejament procedeix

357

de forma col·lectiva d’una banda i federalista de l’altra. Mentre que per a la concepció centralista atomista la qüestió nacional es presenta com una qüestió de llengües i de càrrecs, és a dir, bàsicament des d’un punt de vista tècnic administratiu, per a la federalista col·lectiva representa un problema de l’organitza-ció estatal sencera, una qüestió constitucional. Una concepció d’aquesta mena és pròpia de tots els partidaris de la teoria “orgànica” de l’estat, que veu en aquest quelcom més que una reunió d’individus. Intenta copsar-lo com un “organisme” en el qual les cèl·lules estan reunides en teixits, els teixits en òr-gans, els òrgans en sistemes orgànics i aquests en el conjunt de l’organisme. Aquesta concepció es pot denominar orgànica, per oposició a l’atomista.

Veiem doncs dues posicions absolutes, que s’exclouen l’una a l’altra, dos pols entre els quals cal que hi hagi la zona de les opinions mediadores. De fet, les dues concepcions no es troben oposades frontalment.

La concepció atomista extrema està reflectida en la nostra llei fonamental de l’estat sobre els drets genèrics dels ciutadans; l’indret en el qual es troba situada la regulació de la qüestió nacional ja és indicatiu de l’actitud del legislador. Aquesta llei intenta atribuir a cada individu una sèrie de drets fonamentals inalienables i constitucionalment garantits, prou extensa per assegurar-li arreu l’interès nacional davant totes les institu-cions i autoritats estatals, a l’escola, l’administració i la vida pública. Mitjançant la garantia constitucional d’aquest dret fonamental obliga la legislació i l’administració a configurar-se de manera que no pateixi cap perjudici. En conseqüència, un precepte constitucional semblant no requereix cap reglament que l’executi: tota llei en si mateixa hi està sotmesa i per tant constitueix en certa manera un reglament. Com és natural, l’intent d’ignorar el conjunt de la nació i privar-lo de tot dret

358

col·lectiu a canvi de concedir drets fonamentals nacionals a cada individu, que ben poc ús pot fer-ne mentre que la nació com a tal no en treu cap profit, no pot sinó resultar insuficient en la pràctica i fins i tot crear perill, ja que autoritza i obliga cadascú a actuar en nom de la nació anònima i l’en fa respon-sable. Prou que ja cada nació i l’estat sencer han patit per la irresponsabilitat dels seus advocats nacionalistes.

Ara bé, fins i tot el pensament atomista s’adona aviat que és incapaç de veure el bosc per culpa de l’excés d’arbres. Per tant, s’esforça a copsar la nació, no pas com una unitat jurídi-ca, sinó com un fenomen de masses de gran importància per a l’estat. Estudiar els fenòmens de masses és una tasca que pertoca a l’estadística. Així doncs, utilitzen per a la política els resultats de la recerca estadística de l’evolució i transformació nacionals, especialment les migracions interiors. La nació no és subjecte actiu dins l’estat, sinó objecte passiu de la cura de l’estat, que li atorga els seus favors o bé els hi nega segons li plagui. Les reivindicacions legals programàtiques obtingudes sobre aquesta base són diverses segons la nacionalitat i la indi-vidualitat de qui les jutja, però rares vegades van més enllà de l’adaptació més o menys partidista de l’administració estatal a l’evolució nacional.

Aquest plantejament presta valuosos serveis a cada nació en un punt determinat. Com que menysté l’existència legal de la nació dins l’estat, es dedica amb més zel a estudiar-ne l’existència natural, podríem dir-ne infraestatal, és a dir, els seus fonaments econòmics i socials. El segle xix ha mostrat el fet sorprenent que certes nacions que com a minories no gau-dien de cap ajut ni estímul per part de l’estat, sinó que topaven arreu amb limitacions legals i opressió política, tot i així es desenvolupaven amb força. Aquest procés de renaixença de les nacions històriques oprimides i de desvetllament de les nacions

359

sense història ha tingut lloc en molts casos fora del dret nacio-nal i contra el poder polític de l’estat, únicament sobre la base del desenvolupament econòmic i social. Otto Bauer ha estudiat aquest procés natural del sorgiment d’una nació, descrivint-lo magistralment i mostrant que el dret és molt important, però no ho és pas tot. Pel que fa a aquest procés, els intel·lectuals que se centren principalment en l’economia tendeixen a posar el treball nacional molt més en mans de la política econòmica que no pas en la constitucional. Per aquest motiu, els designa-rem com la línia economicista de la política nacional.

Pel seu origen, aquesta línia de pensament es troba molt a prop de la classe obrera, i li resulta molt fructífera. Pel que fa a la classe obrera alemanya, remetem especialment a la meva pu-blicació El treballador alemany i el nacionalisme1 i a l’opuscle d’Otto Bauer Problemes nacionals i socials de la col·lectivitat alemanya de Moràvia.2

Si aquesta línia economicista considera la nació com una massa inorgànica o, dit en termes jurídics, una universitas in-ordinata, per la seva banda la línia federalista col·lectiva la concep com una associació històrica i orgànica guiada per un interès unitari i li atribueix una posició estatal establerta constitucionalment, per tal que la universitas inordinata esde-vingui ordinata. Ara bé, hom intenta assolir aquest objectiu de maneres diverses, que tenen com a resultat direccions variades i molt dispars dins aquest segon grup de concepcions.

El principi rector d’aquestes concepcions és el següent: la nació ha de formar una unitat organitzada, que ha de ser subjecte de drets estatals, i l’agrupació de les unitats ha de

1 [N. d. T.: Títol original: Der deutsche Arbeiter und der Nationalismus.]

2 [N. d. T.: Títol original: Nationale und soziale Probleme des Deutschtums in Mähren.]

360

compondre de forma orgànica l’estat conjunt d’Àustria-Hon-gria. Sorgeixen divergències d’aquest principi suprem en els tres punts que hi són essencials: 1. en la forma segons la qual s’agrupa en una unitat la massa de membres de la nació (en el principi organitzatiu); 2. en l’abast dels drets que s’atorguen a la nació com a unitat orgànica (en l’abast de les compe-tències); 3. en la forma en què les nacions es reuneixen per formar l’estat conjunt (en la forma de federar-se). Totes tres qüestions remeten a una única qüestió central: com es forma i es diferencia de les altres l’agrupació nacional? (El principi de diferenciació.)

Més endavant ens ocuparem amb detall dels tipus d’asso-ciacions socials. Avancem aquí que per la posició que ocupen dins l’estat resulta decisiva la relació amb el territori. D’acord amb la gran importància que el territori sempre té per a l’es-tat, molts consideren decisiu el vincle del poble amb la regió que està habitant des de sempre, veuen sobretot en la nació una comunitat fàctica de residència. Per això volen veure la nació constituïda també a nivell jurídic com una comunitat territorial, és a dir, una corporació territorial. En canvi, tenint en compte les grans migracions interiors, la barreja territorial de les nacions, la llibertat de moviments generalitzada i la con-figuració moderna dels mitjans de transport, que ha alliberat les persones del terròs i les ha independitzat del sòl, una altra tendència considera infructuosa l’organització de les nacions dins Àustria basada en límits territorials fixos o legalment es-tablerts, creu que de fet el lloc de residència no té importància per a la consciència nacional i pretén copsar la nació també des d’un punt de vista legal com una mena d’associació per-sonal, és a dir, una corporació personal. També aquesta dife-rència constitueix una oposició diametral, entre els dos pols de la qual se situa la sèrie completa de baules intermèdies. Per

361

aquest motiu, les tendències federalistes col·lectives es poden subdividir en partidàries del sistema d’associació territorial i del sistema personal. L’objectiu polític de les primeres consis-teix des de sempre a Àustria en l’autonomia de les províncies i dels territoris de la Corona, substituïda de la guerra ençà per l’autonomia constitucional o situació jurídicament segregada de regions senceres (regions dels Carpats, dels Sudets, del carst i de la costa), mentre que el de les segones és l’autonomia de les nacions com a comunitats culturals, independentment del territori. Òbviament, aquest principi de diferenciació és deter-minant per als tres punts que hem esmentat: l’organització, la competència i la forma de federar-se.

El sistema de comunitat territorial és la transferència a l’es-tat austríac format per nacionalitats del principi de nacionali-tat que va ser tan important per a la història del segle passat. La intensa commoció dels esperits que va trasbalsar les grans nacions d’Europa a l’època de la Revolució de Febrer [del 1848] i va culminar en l’establiment dels grans estats nacionals unitaris també va sotragar les nombroses nacions de l’impe-ri austríac històriques i sense història que gemegaven sota el sistema de Metternich i que esdevindrien la monarquia aus-trohongaresa. Com més gran era l’ètnia, majors eren les seves reivindicacions. Mentre els magiars i els polonesos aspiraven a establir una entitat estatal autònoma i independent, els eslaus d’aquest costat del riu Leitha reclamaven una autonomia dels territoris que habitaven més o menys equivalent a la d’un es-tat membre. A la Dieta de Kremsier els partidaris del sistema territorial ja es van escindir en dues fraccions, una de les quals partia de la configuració històrica dels territoris de la Corona, mentre que a l’altra les residències connexes poblades per una nació en la seva configuració local indicada per les fronteres lingüístiques li servien de base per a una associació federativa

362

de la monarquia. Per tal de diferenciar aquesta concepció de la històrica, es pot designar la primera com la teoria ètnica del sistema territorial.3

Les visions del problema nacional enumerades fins ara són tan velles com aquest mateix, defensades per les nacions d’Àus-tria en la mesura que cadascuna les considera profitoses, i continuen enfrontades fins avui perquè cap nació vol renunciar ni a una sola engruna del seu avantatge real o imaginari. Inici-alment, els alemanys defensaven la línia centralista atomista en la forma més extrema, mentre que actualment una part venera el sistema territorial històric de les unitats constitucionals, sia de les províncies de la Corona o bé del grup sencer dels antics Länder alemanys federats, i una altra part, refugiada gairebé només en la ciència, desitja almenys fer justícia a la nació com a fenomen de masses econòmic i social i per la resta s’aconten-taria amb la condició estatal d’Àustria pensada a nivell jurídic com no nacional, però alemanya a nivell pràctic. Una tercera part dels alemanys, la socialdemocràcia alemanya i la classe obrera que segueix el seu guiatge, exigeix l’autonomia nacio-nal alemanya. Els pobles eslaus més nombrosos amb història política pròpia, txecs, polonesos i croats, en tant que nacions polítiques professen la concepció històrica de l’autonomia ter-ritorial, mentre que els menors, com els rutens i eslovens, en tant que nacions sense història opten per la concepció ètnica. Els partits socialdemòcrates de les nacions no alemanyes es comporten de forma poc clara i contradictòria. Com que tots aquests sistemes es contradiuen i cap d’ells no permet preveure una majoria estable al parlament imperial, la qüestió austríaca sembla impossible de resoldre.

3 He exposat l’evolució històrica de les idees nacionals en el marc d’Àustria-Hongria a la meva publicació Grundlagen und Entwicklungsziele der österreichisch-ungarischen Monarchie, Viena: Deuticke, 1906.

363

Si es deixa de banda la concepció centralista atomista, que tot i posseir validesa legal ha quedat totalment desacreditada, una observació més detallada dels enfrontaments revela que el punt conflictiu constant és el territori. En aquest punt, en la relació de l’estat amb el territori i de la nació amb el territori, es van haver de centrar tots aquells que no renunciaven a la possibilitat de resoldre el problema: en la seva opinió, una solució acceptable per totes les parts implicades, encara que no les entusiasmi pas, tan sols es pot assolir si es neutralitza el punt conflictiu, el territori, no pas pel que fa a l’estat, sinó a les parts que se’l disputen. Aquesta concepció no considera que el lloc de residència sigui essencial per al sentiment nacional, no concep la nació tant com a comunitat de poblament sinó com a comunitat de persones que parlen i pensen d’igual manera, és a dir, com a associació personal, i constitueix la nació com a corporació personal sense territori, a manera d’una associació de dret públic.

La fase final de l’exposició teòrica està determinada per la formulació conseqüent del sistema personal, que exigeix l’administració nacional completament autònoma constituïda per corporacions formades exclusivament per membres de la mateixa nació que abastin tots els seus components sense tenir en compte la unitat del territori. Aquest sistema pot funcionar de dues maneres. En qualsevol cas, segrega totes les funcions estatals en dos àmbits competencials: les agendes nacionals i les estatals. Tot seguit, les agendes nacionals i amb elles les nacions poden ser completament desestatalitzades com ho són les confessions religioses (sistema associatiu pur), o bé les corporacions personals nacionals poden esdevenir membres i òrgans de l’estat, i les nacions, estats membre de l’imperi. El fet que la nació sigui integrada a l’estat o bé desestatalitzada,

364

que contribueixi a edificar l’estat o bé pràcticament se’n separi, constitueix una diferència fonamental.

Aquesta distinció no ha estat introduïda en la teoria fins fa pocs anys. El principi de personalitat va ser introduït per mi en la teoria i la política nacional amb l’opuscle Estat i nació, signat amb el pseudònim Synopticus (Viena, 1899).4 Inevi-tablement, va causar múltiples malentesos, com fa qualsevol idea nova. Ja els vaig rebutjar en el capítol “El principi de personalitat” del meu llibre La renovació d’Àustria5 (volum II, p. 160 i s.) Aquí em limitaré a indicar el següent: el concepte em serveix com a instrument d’anàlisi en la teoria i principi de diferenciació entre nacions, però encara no indica res pel que fa a l’organització interna, la competència estatal i la forma com les nacions s’uneixen entre si cap a l’exterior i per consti-tuir l’estat global (la forma de federar-se). Segons les nocions exposades per mi en l’opuscle de “Synopticus” així com en la primera edició, la nació en si mateixa està disposada a formar l’estat i, a l’estat de les nacionalitats, necessàriament un estat membre, i és aquí i no pas en l’instrument de segregació formal de les nacions, no pas en el principi de personalitat, on rau l’ésser i el nucli de l’autonomia nacional. En aquest sentit, la nació és una corporació equiparable a l’estat, integrada en ell.

Ara bé, les meves publicacions van donar peu a una con-cepció extremista que separa totalment la nació de l’estat, la segrega per complet i la constitueix com una mera associació de dret públic que d’una banda administra autònomament els seus afers culturals nacionals, mentre que d’altra banda deixa de ser subjecte de competències constitucionals i se situa fora

4 [N. d. T.: De fet, l’opuscle anava signat “Synoptikus” (vegeu traducció en aquest mateix llibre), però ell mateix s’hi refereix aquí com a Synopticus, així que seguim aquesta versió.]

5 [N. d. T.: Títol original: Österreichs Erneuerung.]

365

de l’estat, tal com fan per exemple les esglésies als Estats Units. És sobretot el moviment nacionalista jueu el que ha desen-volupat fins aquest extrem el concepte bàsic del principi de personalitat, especialment a l’Europa oriental. Aquest sistema d’“autonomia cultural nacional” que pretén constituir la nació com a mera germanor cultural nacional i que per tant val més denominar sistema associatiu pur, no s’ha de confondre amb l’autonomia nacional tal com la concep el programa de Brünn, ja que no té pas com a objectiu l’“estat federal format per na-cionalitats” [Nationalitäten-Bundesstaat] d’aquest programa, sinó que pressuposa un estat centralista unitari en el qual les nacions no només serien segregades, sinó que en realitat que-darien excloses de l’estat.

Amb aquest sistema purament associatiu de la mera coope-rativa cultural nacional crec que queda completada la sèrie de directrius polítiques teòricament possibles. Es fa difícil dir en quin punt d’aquest sistema de sistemes tancat es podria intro-duir encara una altra baula que no fos una simple agregació de diverses de les concepcions ja esmentades. Com que el concepte de nació només pot ser atomista o orgànic, l’orgànic difícilment pot ser més que territorial o personal, i el personal no pot ser sinó estatal o desestatalitzat, no em sembla imaginable una nova teoria que no sigui purament eclèctica. Així doncs, l’estudi com-paratiu de la utilitat política i l’abast de les solucions exigides per part d’aquestes concepcions bàsiques ja es pot completar per facilitar a cadascú la tria del mètode que consideri adient. Abans d’endinsar-me en el comentari de cada concepció, em disposo a resumir de forma abastable totes les variants:

A. La concepció atomista: la nació és una suma deslligada d’in-dividus (individualista), l’estat unitari indivisible es contraposa directament a l’individu (centralista).

366

Merament individualista: la nació consisteix només en la qualitat de l’individu, en allò que hom anomena la seva “naci-onalitat”. La nacionalitat és un mer dret fonamental subjectiu de l’individu.

Individualista a nivell jurídic, mentre que la nació constitu-eix un fenomen de masses inorgànic determinat en els aspectes econòmic i social.

B. La concepció orgànica: cada nació forma una unitat jurídica (col·lectiva), la unió de les nacions forma l’estat (federalista).

a) Sistema territorial: el territori de la nació forma un estat membre.

Concepció històrica: tan sols les nacions que posseeixen una història com a estats es poden considerar capaces de formar un estat. Els seus dominis estatals històrics s’han de considerar com els seus territoris, i són estats membres d’Àustria. Es tracta o bé de les províncies tradicionals de la Corona [Kronländer] o bé dels grups dels Länder històrics.

Concepció ètnica: cada nació, fins i tot sense història, és capaç de formar un estat, si bé cadascuna tan sols hi té dret en el territori que habita. Els estats membres són els territoris de poblament nacional concentrat.

b) Sistema personal: la nació no té cap relació essencial amb el territori, el nucli del seu ésser no és la comunitat de poblament, sinó la de cultura i de llengua, per la qual cosa ha de constituir-se com a associació personal

1. La corporació nacional està integrada en l’estat, és sub-jecte de competències estatals, i estat membre de l’estat federal: autonomia nacional.

2. La corporació nacional està desestatalitzada, és una pura associació amb administració autònoma sense competència estatal: autonomia cultural nacional.

367

A continuació, la nostra tasca consistirà a omplir aquest marc que creiem que abasta totes les solucions imaginables.

Apartat 1: Les concepcions atomistes

13: La nació i la nacionalitat com a dret fonamental subjectiu de l’individu

La força social que crea les agrupacions humanes és la co-munitat d’interessos compartits. Hi ha un gran nombre de necessitats egoistes de l’individu que aquest tan sols pot satisfer amb la col·laboració activa dels qui l’envolten. Els principals mitjans per a assegurar-se aquesta col·laboració són d’una ban-da l’intercanvi de serveis, el comerç, per mitjà del qual l’interès egoista aliè es posa d’acord amb el propi, i d’altra banda la unificació de serveis, l’associació, gràcies a la qual el resultat de l’activitat conjunta beneficia l’individu de forma mediata. Aquesta unificació de serveis pot ser contractual, lliurement desitjada per tots els membres i promoguda per l’interès comú reconegut per tothom, o bé autoritària, portada a terme en interès real, suposat o fictici del conjunt, fins i tot contra qui s’hi oposi. En el primer cas es parla d’interessos compartits i d’associacions lliures, en el segon d’un interès global i d’asso-ciacions coercitives. L’associació coercitiva suprema destinada per principi a regular tots els interessos comunitaris amb uni-versalitat de tasques i objectius és l’estat.

Així doncs, la justificació del tractament atomista o orgà-nic, individualista o col·lectiu del problema nacional per part de l’ordenació jurídica depèn de la resposta que es doni a la qüestió prèvia de quina mena és l’interès nacional: en primer lloc, si es tracta d’un interès egoista de l’individu, sotmès a

368

l’ordenació estatal i jurídica, i si pot ser realitzat aïlladament per cadascú o bé només per una associació contractual lliu-re de diversos connacionals o una associació coercitiva de tots els seus membres. Si l’interès nacional és merament ètic, pertanyent a l’àmbit moral, aleshores resulta innecessària i impossible una regulació jurídica de les relacions nacionals, i la nació se situa més enllà del dret i de l’estat. En canvi, si tot i ser un objectiu material, exterior, és realitzable per l’individu en el seu propi àmbit d’actuació, llavors la vida nacional no necessita cap més protecció que la llibertat personal de l’indi-vidu, aquest dret fonamental suprem de tot ciutadà de l’estat. Ara bé, si l’individu no se sent capaç d‘imposar per si mateix el seu interès nacional tot salvaguardant alhora l’interès de la nació sencera, mentre sigui suficient per a satisfer-lo la lliure associació dels interessats, llavors n’hi haurà prou amb el ple dret d’associació i de reunió i una actitud passiva del poder estatal. Si al cap i a la fi tots aquests mitjans no són sufici-ents per tal de satisfer la necessitat nacional, si és necessària una associació coercitiva dominant de tots els connacionals, llavors la nació té necessitat de posseir determinats drets pú-blics de l’àmbit competencial de l’estat –la qualitat essencial del qual consisteix a ser una associació coercitiva dominant–, entra en competència amb l’estat com una estructura essen-cialment igual i el desafia a sotmetre’s o bé equiparar-s’hi de poder a poder, per la via del traspàs de competències estatals a la nació.

L’interès nacional no és de caire ètic com ho és avui la fe, per exemple. La directriu més destacada de l’evolució mo-derna és la socialització de l’ésser humà. Aquesta no és la vinculació mecànica dels esclaus de l’estat egipci que, parlant cadascun una llengua diferent, lligats a una cadena, obeeixen el senyal i el cop de fuet del capatàs. Actualment les cadenes

369

són els múltiples interessos entrelligats, el fuet són les nos-tres necessitats, el senyal la paraula pronunciada i escrita de l’ordenació legal. La necessitat espiritual més elevada i la corporal més baixa es transmeten gràcies al llenguatge: la persona privada de llenguatge se situa fora de la societat humana, la persona amb una llengua no compresa queda fora de la nostra comunitat pública. El coneixement de la llengua del país és el mitjà primer i principal per a fomentar el nostre benestar material, el seu desconeixement causa privacions i rebuig social. El foraster no assoleix sinó després d’una lluita fatigosa la posició que el nadiu troba immediatament disponible. Si un grup ètnic sencer és conquerit per un altre, calen generacions perquè aconsegueixi elevar-se massivament fins a la igualtat econòmica i social des del baix nivell en el qual es va enfonsar després de la pèrdua del seu caràcter propi. L’ensorrament d’una nació comporta generacions sen-ceres de fatigues i menyspreu envers els afectats, encara que els descendents tardans puguin trobar-se millor en les noves circumstàncies del que haurien estat si s’hagués mantingut l’antiga nacionalitat. Per això cada individu té un interès egoista i material a mantenir fermament la seva comunitat nacional, cosa que no ens porta en absolut a negar que pugui estar adornat per la història, l’art i la literatura amb els vels daurats de l’ètica i l’idealisme.

Difícilment pot afirmar-se que l’interès nacional revesteix un contingut i una importància iguals per a tots els membres de la nació. L’interès nacional del treballador té una orienta-ció del tot diferent de les del petit comerciant, del pagès, del funcionari, del fabricant. Exposar el múltiple encreuament de l’interès nacional amb els interessos econòmics, especialment professionals i de classe, requereix un estudi extens i profund

370

que s’ha dut a terme en altres indrets.6 Més endavant ens hi referirem breument. De tota manera, aquí ja podem assumir que, malgrat les diferències, tots els membres d’una nació te-nen certs interessos compartits, cosa que no implica pas que aquests siguin més importants que tots els altres, fins i tot els econòmics. Aquí em cal donar per suposada l’existència d’inte-ressos globals nacionals; m’he de limitar a extreure’ls de forma deductiva i il·lustrar-los amb algun exemple.

Mentre la comunitat nacional no corre perill, dins l’estat nacional unitari i lliure, en la política interior no es fa notar cap interès nacional diferenciat, cosa que demostra que totes les necessitats nacionals són satisfetes per l’estat en la mateixa mesura que les estatals en sentit estricte. Dins l’estat nacional els interessos nacionals que no estaven diferenciats esdevenen segregats i s’experimenten com a oposicions engavanyadores. D’aquí ja es dedueix que són de naturalesa col·lectiva i es poden satisfer òptimament per mitjà d’una associació coer-citiva dominant: dins l’estat nacional són satisfetes de forma exclusiva i completa per l’estat, es fusionen amb les tasques pròpiament estatals en una totalitat única d’interessos públics. Aquesta amalgama es desfà immediatament en l’estat format per nacionalitats: mentre determinats interessos públics com ara la defensa exterior són comuns a tots els membres de l’es-tat, és a dir, són de caire purament estatal, els interessos naci-onals específics se segreguen immediatament. Allò que en la barreja era interès global col·lectiu de tots els connacionals ha de continuar essent-ho ara que l’estat i la nació ja no co-incideixen.

6 Vegeu en especial el treball reiteradament citat d’Otto Bauer. Vegeu també la meva obra Grundlagen und Entwicklungsziele der österreichisch-ungarischen Monarchie, 5 i 6.

371

Un exemple senzill demostra que ni l’individu ni la lliure as-sociació poden satisfer l’interès nacional: l’escola primària. Per regla general, la formació dels fills també és l’interès individual i egoista dels pares. Però no el poden satisfer individualment. Al principi també es recorria en aquest aspecte a la lliure asso-ciació dels interessats, fundant una escola per iniciativa pròpia. Però ben aviat no va ser suficient. Els principals afectats són els infants amb poca capacitat o mala disposició per a l’aprenen-tatge: el seu interès comporta sovint costos i desavantatges per als pares. Allò que sens dubte representa un avantatge per al conjunt que sobreviu a l’individu no és sempre i en la mateixa mesura avantatjós per a tothom. L’interès comú no coincideix amb l’interès general, ja que hi ha pares que no volen o no poden suportar la càrrega de l’escola. L’interès comú s’imposa i en comptes de la lliure associació contractual dels qui hi estan disposats institueix l’associació coercitiva, que obliga els que hi oposen resistència. Actualment no hi ha ningú que no consi-deri l’educació popular com un interès global de la comunitat sencera, i que no admeti també que l’escolarització bàsica tan sols pot ser nacional. I semblantment a l’educació popular existeixen també molts altres assumptes que són objecte de l’interès col·lectiu nacional.

Qui tan sols veu la nació com un amuntegament d’indivi-dus similars, és literalment incapaç de veure el bosc per culpa de l’excés d’arbres. I qui consideri que aquest amuntegament no és sinó un agregat d’individus en comptes d’una unitat orgànica, oblida que les nacions pensen, senten i actuen de forma unitària. És un pensament fragmentari, un sentiment somort, una actuació maldestra, mentre li manquin òrgans es-tatals unitaris de pensament i voluntat; ja que li cal imposar-se en milers de caps, cors i braços abans de trobar nous òrgans, homes capacitats per a la paraula i l’acció. Mentrestant, pensa

372

en forma de fantasies, sent en cançons, camina en somnis i tan sols actua en l’èxtasi d’un aixecament salvatge de les masses. I tal com el vent corre somiós de fulla en fulla, també passa d’uns llavis als altres la consigna: “Volem ser un poble, volem ser un estat!”. Aquest impuls pregon empeny avui cada nació d’Àustria a reivindicar l’anomenada ciutadania general, man-té units els partits nacionals malgrat les divergències, palpita en els membres esquinçats de Polònia, conforma l’ànima im-mortal de les entranyes d’Itàlia, el foc etern que crema dins la vitalitat fugaç de França.

“Cada nació està cridada a formar un estat i té dret a fer-ho. Tal com la humanitat està dividida en un nombre de nacions, també el món ha de ser dividit en el mateix nombre d’estats. Cada nació ha de ser un estat, cada estat una entitat nacional”, diu Bluntschli. ¿I aquest dret de primogenitura de la nació a gaudir de la condició estatal es podria vendre per un plat de llenties de drets fonamentals de l’individu? Pitjor encara, ¿a canvi d’una misèria de dret fonamental com el que ofereix a cadascú el nostre article 19? No hi ha pitjor manera d’ignorar la naturalesa del problema nacional que creure que l’estat ja ha fet prou de garantir a l’individu la preservació de la seva llengua i idiosincràsia! Totes les nacions tenen l’anhel inesbor-rable de constituir una entitat delimitada i ser mestresses de si mateixes. Si no ho són a nivell jurídic, ho esdevindran a nivell polític, per tal de conquerir com a factors de poder polític el dret a la unitat i l’autodeterminació.

La nació, aquest poderós factor que configura els estats, no posseeix encara ara a Àustria cap mena de funció estatal. No hi ha cap legislació nacional ni cap administració nacional. Cal tenir molt en compte la importància d’aquest fet. Totes les normes del nostre país aparentment destinades a regular la qüestió de les nacionalitats únicament tenen per objectiu

373

l’ordenació de l’aspecte lingüístic de l’activitat administrativa estatal i res més. La cura de la vida nacional no constitueix cap objecte concretament diferenciat de l’activitat administrativa, com sí que ho són els manicomis o la prevenció d’incendis o l’administració confessional. La nació i l’interès nacional comú senzillament no existeixen per al nostre dret.7

El nostre dret s’assembla al taquiller del teatre, enfilat dalt del seu tron inabastable, a qui una sàvia ordenació de la cua posa sempre un individu sol rere l’altre davant del nas fun-cionarial, moment en el qual s’adona del fet lamentable que aquests individus parlen idiomes diferents. Si és capaç de fer-se entendre en aquests idiomes amb més o menys dificultats, ja ha fet el màxim esforç possible. En aquestes circumstàncies, la importància legal de la nació dins l’estat resulta extremament escadussera i és inevitable que les nacions pugnin per assolir el poder polític. La idea nacional que reivindica per a la nació el dret de primogenitura sobre el poder estatal en tot el seu abast ha de conformar-se amb promeses misèrrimes, pràcticament fútils, que no concedeixen cap dret legal al col·lectiu nacional, i a l’individu tan sols una aspiració a la igualtat de drets pel que fa a la validesa de la seva llengua! No ens trobem davant del pur Aut Caesar aut nihil? La llei fonamental de l’estat austríac, basada en la visió atomista dels drets fonamentals de l’individu, ni tan sols els ha satisfet. Certament, seria paradoxal convertir el membre aïllat d’un grup ètnic en subjecte dels in-teressos nacionals, que tan sols poden vincular-se amb la vida del grup nacional sencer. Així és que “l’article XIX no es pot considerar sinó com una remissió a una edat d’or de veritable

7 D’ençà de la primera edició d’aquest llibre s’han generat inicis d’un autèntic dret nacional a Moràvia i a la Bucovina.

374

igualtat de drets, una mena d’espectacle de focs artificials que només enlluerna, però s’extingeix sense causar cap efecte”.

La solució basada en la visió atomista havia de fracassar per força: els drets que tan sols poden ser exercits per una unió coercitiva i li estan reservats no es poden transformar en aspi-racions de persones individuals. És inútil, fins i tot si es fa amb la millor intenció i la millor formulació jurídica, pretendre acu-mular sobre l’individu una quantitat de drets de ciutadania tal que se’n pugui sortir en totes les circumstàncies vitals i en tots els indrets, davant totes les instàncies i autoritats, i que a més a més el conjunt de la nació assoleixi protagonisme. A nivell jurídic no es pot resoldre el problema sense cap organització col·lectiva de les nacions. Un dret de ciutadania que superés totes les dificultats hauria de ser una autèntica fórmula màgica que només calgués pronunciar per tal de mantenir protegida la nació sencera davant qualsevol perjudici causat per l’estat i per les altres nacions. Taniaczkiewicz es pensava trobar-la amb l’afirmació que manifestava clarament la posició aquí criticada: Civis Austriacus sum.

14: La nació com a fenomen de masses

Així doncs, qui només veu l’individu nacional, i no pas la nació com un tot, no encerta a trobar el mitjà jurídic per a satisfer-la. Ara bé, aquest tot podria ser tan sols un agregat, una massa d’individus que no calgués veure com una unitat política, sinó tan sols una unitat etnològica, econòmica, social, etc., és a dir, el que anteriorment hem anomenat massa popular passiva. Vindríem a tenir al davant un cos enorme sense ànima pròpia, i sobretot sense voluntat pròpia, que tindria necessitat de la tutela estatal.

375

Com ja hem remarcat, l’etnografia i l’etnologia, la sociolo-gia i l’economia són ciències auxiliars imprescindibles per al polític nacional. Tot buscant i demostrant les causes del crei-xement i la decadència de les nacions, instrueixen els polítics a l’hora d’emprendre camins que els menin cap a la meta. Els factors essencials del desenvolupament de les nacions són po-tències econòmiques i poblacionals sobre les quals l’individu gairebé no pot exercir influència, mentre que l’estat sí que hi pot influir considerablement. En tant que l’estat hi exerceixi influència, una qüestió econòmica pot ser alhora nacional. Ara bé, és precisament en aquest punt on els polítics versats en estadística i economia veuen la major dificultat amb vista a una regulació legal de la qüestió de les nacionalitats, ja que consideren totalment impossible designar de bon principi uns assumptes com a nacionals o no nacionals per tal de delimitar competències nacionals i polítiques.

L’oposició entre indústria i agricultura és de naturalesa eco-nòmica. Ara bé, com que majoritàriament els alemanys estan ocupats en la indústria i el comerç i els eslaus en l’agricultura, l’oposició pot ocultar-se fàcilment sota una aparença nacional, cosa que fins i tot s’esdevé sovint a causa de l’efervescència na-cional. L’embolcall nacional que oculta els aspectes econòmics desapareixeria tot seguit sota el domini d’un dret nacional que en tots els assumptes necessàriament nacionals en primer terme estalviés a les nacions l’esforç de constituir factors polítics de poder. Com que en cada nació es troben representades totes les tendències econòmiques, ni que sigui de forma rudimentària, cada grup nacional d’interessos d’un color econòmic determi-nat, per exemple agrari, industrial, comercial, proletari, veu-ria que en cada qüestió els representants de grups econòmics similars de totes o de la majoria de nacions se situarien al seu costat, i els de grups d’interessos oposats s’alinearien amb els

376

adversaris. Els fets anirien destruint hora a hora i minut a mi-nut la il·lusió d’un interès exclusivament nacional davant dels interessos econòmics. Fins i tot si alguna mesura econòmica fos de l’interès comú de la nació, es palesaria que no li seria útil com a tal nació, sinó com a resident en un territori determinat o membre d’una branca concreta de l’economia. Llavors, el saludable efecte recíproc i cooperatiu del sufragi universal i l’autonomia nacional retornarien a totes les coses el seu pes i aspecte naturals.

Malgrat que la perspectiva estadística i econòmica sigui adequada per a dirigir l’atenció dels polítics nacionals cap al treball cultural intern, i per més benèfic que fos si creés escola, tant més pessimista i fatalista és l’efecte que genera en els seus partidaris davant la possibilitat d’un dret de les naci-onalitats i de l’efecte beneficiós que tindria la labor política i legislativa al servei de l’estat de les nacionalitats. Precisament ells solen formar part dels defensors de la idea de l’estat de les nacionalitats, ja que són els més inclinats a posar legislació i administració al servei exclusiu d’una nació. Ens cal centrar-nos-hi en primer lloc, abans de dedicar-nos a la qüestió espe-cífica de l’efecte de les regulacions lingüístiques en la massa dels membres d’una nació. També la qüestió lingüística es pot considerar com a objecte del dret individual, a més d’interès de les masses nacionals.

15: a. El problema nacional com a qüestió econòmica i social

Ja hem esmentat en un altre indret que la grandesa i la forta-lesa de cada nació estan molt més determinades pel seu des-envolupament econòmic i social que no pas pel bon o mal tracte que reben del poder estatal. És fàcil adduir xifres que

377

ho demostren. En acabar-se la guerra entre Alemanya i França el 1871, ambdues nacions encara es trobaven en una situació gairebé equiparable pel que fa a la magnitud material de la població. Alemanya comptava amb 41,1 milions d’habitants, i França amb 36,1. En canvi, l’any 1910 Alemanya tenia al voltant de 65 milions d’habitants i França no arribava als 40; sense la guerra, probablement Alemanya hauria assolit el doble d’habitants que França el 1925, i segurament la guerra actual inclinarà més aquesta balança en contra dels francesos. Això pel que fa a la dimensió poblacional d’ambdues nacions. Pel que fa a la capacitat productiva, les coses no són gaire diferents. Abans del 1870 el comerç exterior global de França encara superava el d’Alemanya; abans de la guerra, els ale-manys ja havien avançat àmpliament els francesos. El poder d’una nació a nivell mundial depèn en gran mesura de les seves capacitats poblacional i productiva, molt més importants per al poder que no pas totes les normatives estatals referides a la llengua i la cultura, però de ben segur que aquestes forces poden rebre impulsos o traves importants a través de la legis-lació i administració estatals. Allò que és vàlid per a dos estats nacionals juxtaposats també és vàlid per a dues o més nacions en el marc d’un únic estat format per diverses nacionalitats, si bé cal tenir en compte que en aquest cas (generalment) una mateixa legislació econòmica i social causa efectes diferents sobre dues o més poblacions.

Així doncs, la direcció que pren la política econòmica i so-cial de l’estat, el seu vigor i la seva fermesa haurien d’interessar els partits nacionals molt més que no pas la polèmica lingüísti-ca i la qüestió dels càrrecs. El retret que els socialdemòcrates de totes les llengües fan als seus partits burgesos pel fet de deixar de banda aquests interessos està perfectament justificat. En aquest aspecte decisiu, la política burgesa es mostra superfici-

378

al i buida, i fins i tot sovint directament perjudicial i nefasta per a la nació. En un altre indret m’he ocupat detalladament d’aquesta política, que ignora el progrés econòmic i social de la nació mentre sobrevalora desmesuradament la qüestió dels càrrecs.8 Aquí n’hi haurà prou d’exposar breument les circum-stàncies que són decisives per a la magnitud i la potència d’un poble, i les il·lustrarem mitjançant l’evolució dels alemanys en comparació amb els txecs.

Com s’ha mantingut la nació alemanya a Àustria al costat de les seves veïnes? En les èpoques antigues disposem de re-comptes poc exactes, però les indicacions fetes per Czoernig l’any 1851 semblen força fiables. Com sabem, el país més dis-putat entre les nacions és Bohèmia, l’indret on els alemanys van patir més davant l’avenç dels txecs. Recordem la història d’aquests combats i examinem-ne després el resultat.

L’any 1848 els txecs es van alçar per primera vegada des-prés d’un llarg període d’impotència política. La victòria de la reacció sobre el moviment d’alliberació també va ensorrar els txecs. El règim del govern de Bach va introduir l’alemany com a llengua oficial. Fins al 1871 els txecs estaven privats de poder al parlament imperial i al regional, a l’administració i a l’escola. L’efímer govern Potocki-Hohenwart va aportar l’episodi constitucional dels articles fonamentals, però ja el 1872 el gabinet d’Auersperg va marcir totes les esperances dels txecs. No van tornar al parlament i a la majoria de govern fins a l’any 1879 sota el gabinet de Taaffe, el moment a partir del qual comencen a ocupar càrrecs. (Ordenació lingüística de Stremayr, 1880). En resum: del 1851 al 1879 impotència

8 Renner: Der deutsche Arbeiter und der Nationalismus. Estudis sobre la magnitud i el poder de la nació alemanya a Àustria i el programa nacional de la socialde-mocràcia. Viena: Volksbuchhandlung, 1910.

379

estatal, inferioritat de drets lingüístics a Bohèmia, a partir de 1880 tracte de favor dins l’estat i el país.

I com evolucionen mentrestant les xifres de la població? La distribució de cada mil habitants nascuts a Bohèmia és la següent en els anys indicats:9

1851 1880 1890 1900

alemanys 4029 371,2 371,9 372,7

txecs 598 628,3 627,9 626,7

Per tant, entre el 1851 i el 1880, l’època en la qual la llen-gua alemanya monopolitzava els càrrecs, els alemanys van dis-minuir de 402 (o bé 386, un cop descomptats els jueus) fins a 371,9 sobre mil, mentre que els txecs s’incrementaven de 598 fins a 628,3.

I encara més sorprenent és l’èxit registrat després del 1880. A partir d’aquell any la xifra de la població alemanya es va incrementant constantment de 371,2 a 372,7 al llarg de vint anys, mentre que la txeca recula de 628,3 a 626,7. I això s’esdevé en el període durant el qual l’alemany recula en to-tes les instàncies oficials. Precisament en la dècada posterior al 1890, durant la qual governa Badeni, la burocràcia txeca s’incrementa ràpidament mentre els alemanys rebutgen servir l’estat!

Quina explicació tenen aquests fenòmens tan cridaners? Quan es parla del creixement de la població, els nostres naci-onalistes sempre tenen a punt aquesta frase: “Malauradament, la raça txeca és més fèrtil que l’alemanya; té menys necessitats

9 Czoernig compta entre cada 1000 habitants 16 jueus, que en aquella època se sentien plenament alemanys, de manera que en resten encara 386 alemanys aris.

380

culturals i es limita a reproduir-se com els conills”. Aquesta xerrameca al voltant de la “raça” és encara més infamant pel fet que implica una denigració de la raça alemanya. El poble diu que els infants són una benedicció divina, i les races sanes i dotades de bons costums també són sempre fèrtils, mentre que les pecaminoses i malaltes són eixorques. Molts nacio-nalistes alemanys actuen com si els txecs tinguessin una vida sexual més activa que els alemanys. Però la vida sexual en si no és pas decisiva; si ho fos, els francesos haurien de ser molt fèrtils. Allò realment decisiu és que les dones puguin concebre i portar infants vius al món, que els pares estiguin en condicions de criar i nodrir els fills, que els puguin educar fins que siguin adults. En aquests aspectes el que importa són coses totalment diferents de l’atracció entre els dos sexes, que és compartida per totes les races del món.

L’element decisiu per a la criança de la raça és la possibili-tat econòmica de contreure matrimoni, junt amb els ingressos necessaris per a pujar els fills. El manament suprem de la política nacional és posar els homes i dones de la gran massa en la situació de fundar una llar i criar conjuntament els fills; no es pot acomplir sobre una base constitucional, sinó tan sols econòmica. A l’Alta Àustria i el Tirol els casaments són menys nombrosos i els naixements il·legítims molt freqüents. Per quin motiu? Perquè els propietaris de les explotacions agrícoles mantenen el sistema d’organització centrat en el mas per tal de protegir els pagesos que els posseeixen. Els mossos i jornalers no estan en condicions de fundar la seva pròpia llar, moren sense casar-se, i els nombrosos infants il-legítims es migren enmig de la pobresa i del cretinisme alpí; en canvi, als pagesos els encanta tenir pocs fills amb l’es-posa legítima, a fi d’evitar dividir la fortuna familiar. Això comporta les pitjors conseqüències per a la nació alemanya

381

d’Àustria, especialment en el cas de Viena. La capital està situada enmig del territori alemany. Té un immens rerepaís alemany, els Alps alemanys. Necessita rebre anualment molts milers d’habitants, però no els pot obtenir del seu rerepaís alemany, perquè la política agrària capitalista dels partits nacionals alemanys hi manté asfixiat el creixement i el deixa que es deteriori; i per això Viena depèn gairebé només de la immigració procedent de territoris eslaus! I aquest és el principal perill que assetja la Viena alemanya!

Els partits nacionals burgesos es lamenten immediatament cada cop que la “Viena alemanya” és posada en perill per un txec que presenta una sol·licitud en llengua no alemanya a la magistratura. Aquest full de paper els enfurisma. Però a molts nacionalistes tant els fa assabentar-se que la política de propietat dels “partits germans” agraris priva molts centenars de milers de treballadors alemanys de la possibilitat de tenir una llar pròpia i ofega centenars de milers d’infants ja dins del ventre de la mare o els deixa que es migrin si arriben a néixer. I com pot ser que un partit dels treballadors cooperi políticament amb els culpables de la permanència d’aquest assassinat infantil nacional i de la progressiva eslavització de Viena!

Passem ara al cas de Bohèmia.D’acord amb el procediment de Rauchberg,10 hi distingirem

les circumscripcions segons siguin alemanyes pures, o alema-nyes amb fortes minories txeques (circumscripcions alemanyes mixtes), o bé txeques amb minories alemanyes (circumscrip-cions txeques mixtes) o purament txeques, i compararem el nombre de casaments esdevinguts en les dècades 1870-1880, 1880-1890 i 1890-1900.

10 Rauchberg: Der nationale Besitzstand in Böhmen, Leipzig 1905.

382

A Bohèmia es produïren el següent nombre de casaments per cada mil persones:

Circumscripcions 1870-1880 1880-1890 1890-1900

Alemanyes pures 82,78 80,03 83,10

Alemanyes mixtes 89,41 79,26 85,75

Txeques mixtes 81,32 73,01 75,05

Txeques pures 86,79 77,52 79,63

De fet, durant la dècada de 1880 els casaments són més nombrosos del que esdevenen després. El territori que més en presenta és l’alemany mixt, on generalment la indústria alemanya està situada enmig de terreny agrari txec o bé hi ha obrers txecs treballant en mines de carbó alemanyes (més de 89 parelles sobre 1.000 persones). Aquest territori va seguit im-mediatament del txec pur de caire agrari, amb 86,79 parelles. Sembla probable que la població camperola txeca contragués la majoria de matrimonis; en les zones mixtes s’hi afegiren també les classes burgeses, ja que les ciutats experimentaven un ràpid creixement. En territori alemany pur tan sols registrem 82,78 parelles, cosa que indica que els obrers industrials no tenen facilitats per a casar-se, guanyen massa poc i no gaudei-xen d’una situació prou estable.

En la dècada de 1890 la proporció es modifica ràpida-ment. Els casaments disminueixen arreu, i molt especialment en els territoris txecs. (Que potser va empitjorar sobtada-ment la raça que els nacionalistes consideren una matèria primigènia inalterable?) Les xifres que millor es mantenen són les de les regions industrials alemanyes. Durant la dè-cada següent (1890-1900) tots els territoris mostren un increment, però aquest és molt superior en els territoris

383

industrials alemanys; queden molt enrere els agrícoles, tant txecs com alemanys.

Quina explicació tenen aquests fets remarcables? Per sort, als fills i filles de les classes baixes els agrada casar-se, i fer-ho ben d’hora. Però les circumstàncies econòmiques no els ho per-meten arreu. Tot i així, s’ha produït una gran transformació: la població camperola cada cop té més dificultats per a casar-se. Els masos estan ocupats, els vells en conserven la propietat. Els joves triguen molt a aconseguir una llar, i el treballador agrícola generalment no hi arriba mai. Per tant, la política marcadament agrària comença a tenir aquí els mateixos efectes que a les regions alpines.

I com és que les coses van millorant lentament pel que fa a la indústria?

El moviment sindicalista socialdemòcrata, que és més antic a la Bohèmia alemanya que no pas als països alpins, ha fet que els treballadors s’independitzin cada cop més dels empresaris i ha millorat tant les seves condicions de vida, que aquestes permeten un nombre cada cop més gran de casaments. Al llarg de decennis de lluites ha aconseguit sobretot eliminar l’allotjament i l’alimentació de l’“oficial” a casa del “mestre”, ben a desgrat de la política econòmica petitburgesa. D’aquesta manera, les lluites econòmiques del proletariat han alliberat centenars de milers de treballadors de la situació de servitud i els han proporcionat la possibili-tat de fundar la seva pròpia llar. I és per això que actualment es poden celebrar més casaments a les regions industrials alemanyes de Bohèmia, i que ja avui la regió industrial ale-manya de Bohèmia supera en força poblacional la zona agrària txeca. Ara bé, així queda conjurat el principal perill per al sector alemany de Bohèmia, si no és que les víctimes de la guerra hagin causat un nou i perillós desplaçament

384

poblacional, cosa que encara no es pot visualitzar. I precisa-ment els enemics més abrandats d’aquesta independització dels treballadors eren els empresaris nacionalistes, els qui més maleïen els obrers cobejosos que fugien de la discipli-na i l’ordre alemany imperants a casa del patró per tal de fundar ells mateixos una família alemanya.

Un prejudici estès veu encara la força de la nació en la seva pagesia. Però la indústria agrària i forestal ja fa molt temps que gairebé no creix, ni entre els txecs ni entre els alemanys! Els propietaris agraris i els pagesos s’aproximen cada cop més al sistema de dos infants, han esdevingut nacionalment estèrils. No donen als seus mossos cap possibilitat de casar-se. També el burgès urbà limita la descendència per instint capitalista: la força poblacional de la nació ha passat a mans de l’obrer, i com més autònom, més lliure i més ben remunerat estigui, més nombrosos seran els matrimonis obrers, i més gran la descendència nacional viable.

Per tant, és absolutament errònia la creença dels naciona-listes que fa dependre la creixença d’una nació de la intensitat de l’impuls sexual. El casament en si no és tan important com la capacitat econòmica de portar infants al món, mantenir-los i criar-los. Resulta evident que l’obrer ha de percebre un salari suficient per a alimentar la família i poder mantenir la seva dona en condicions de parir i de criar els fills. En lluitar per un salari millor està lluitant alhora per la dona i els fills, així com per la grandesa de la nació, a la qual proporciona la majoria de membres.

És importantíssima la comparació entre el nombre de nai-xements d’infants vius entre els alemanys i els txecs. Per cada 1.000 persones observem el següent nombre de criatures nas-cudes vives durant els decennis indicats:

385

Circumscripcions 1870-1880 1880-1890 1890-1900




Txeques pures 390,0 374,6 346,3

Aquí veiem perfectament confirmat allò que exposàvem amb relació als casaments. Una xifra elevada de naixements en els anys setanta, mentre que en les dècades dels vuitanta i noranta el ràpid avenç del capitalisme destrossa la generació femenina i la vida matrimonial i redueix moltíssim la xifra d’infants nascuts vius. Però és el capitalisme agrari qui fa més estèrils els seus beneficiaris (els propietaris) i les seves víctimes (els treballadors rurals)! El nombre de naixements de la po-blació agrària txeca descendeix molt per sota de la població industrial, de 390 a 346 i de 367 a 333. En canvi, la xifra de naixements dels alemanys es recupera en la zona pròpiament industrial fins a 393, després d’haver caigut de 421 a 376, i la xifra definitiva de naixements a la zona alemanya pura se situa molt per sobre de la txeca arreu, amb 368,8!

Quin resultat més tranquil·litzador! Tan sols cal que es per-meti als treballadors alemanys criar els seus fills, que guanyin un salari suficient per tal de mantenir-los durant la infantesa i enviar-los a bones escoles, per tal que no calgui témer mai més una invasió txeca a Bohèmia!

Allò que realment delata les causes més pregones d’aquest fenomen és la situació econòmica i social de les mares. Les dones dels treballadors pateixen doblement i triplement la duresa del capitalisme. No és només que el seu home obtingui un salari escàs a canvi de molt treball, sinó que elles mateixes

386

es veuen massa sovint obligades a anar a la fàbrica i posar en perill la vida i la salut dels seus fills per culpa del treball feixuc.

Quina és la situació a Bohèmia? Quantes dones treballen fora de casa, quantes ho fan en l’agricultura, quantes en cada indústria, quantes en el comerç i transport? I quin efecte té el treball femení sobre la proporció entre ambdues nacions?

A tot Bohèmia la proporció de dones que treballen és de 626 per cada 1.000 homes. Així doncs, el treball femení es troba molt estès, moltes mares estan sotmeses al jou, les seves fatigues posen en perill la descendència futura i difi-culten la cura de la ja nascuda. D’això no hi ha cap mena de dubte.

En quins oficis es dóna amb més freqüència el treball feme-ní? De cada 1.000 homes, 302 treballen a la indústria i 451 en el comerç i transport, als quals corresponen 1.053 dones que treballen en l’agricultura. Per tant, també en aquest cas l’agricultura és la pitjor enemiga de la nació: avui ocupa a Bohèmia més dones que no pas homes! En general, actual-ment la indústria és qui ofereix als homes més possibilitats de retenir la dona a casa amb els nens. Aquest fet ens obliga a corregir totes les nostres opinions tradicionals i a llençar a la cambra dels mals endreços la vella faula del pagès ale-many i dels boscos germànics com a guardians del tresor de la nació. La mare alemanya esdevé cada cop més la dona de l’obrer alemany.

Cada vaga reeixida que aporta un increment salarial a l’obrer alemany de Bohèmia allibera un gran nombre de ma-res alemanyes de la imposició de treballar durant l’embaràs i evita que els descendents de la nació degenerin.

Però en determinades indústries el capitalisme és massa po-derós i el socialisme encara no està en condicions d’imposar-li

387

el dret a organitzar-se ni salaris més elevats. Si bé en la indús-tria de Bohèmia tan sols hi treballen 302 dones per cada miler d’homes, es tracta només de la mitjana del país: en la indústria txeca pura tan sols treballen 231 dones, en l’alemanya pura ja en són 373, en la mixta s’arriba fins i tot a 415. Així doncs, són sobretot dones alemanyes l’objecte d’explotació preferit pels capitalistes alemanys com a mà d’obra barata! Precisament són els empresaris alemanys, partidaris tots ells dels partits naci-onalistes alemanys, els qui en comptes de pagar als homes un salari suficient per a mantenir la família prefereixen explotar les dones alemanyes a canvi d’un salari esquifit, amb la qual cosa impedeixen que la població alemanya es multipliqui i desenvolupi amb salut.

Mentre que en la mitjana del país tan sols treballen 302 dones per cada miler d’homes, aquest nombre augmenta enor-mement en la indústria tèxtil; en la txeca ja arriba a 856, però en l’alemanya s’eleva fins a 1.026, és a dir que supera el nom-bre d’homes! A la riba occidental de l’Elba fins i tot supera l’explotació femenina en l’agricultura, on assoleix la xifra de 1.372, la més alta de tot Bohèmia.

Les poques dades esmentades ja revelen la gran impor-tància de la classe obrera per a la nació des del punt de vista poblacional; el valor de la seva força productiva és evident. I ara parlarem de com viuen els obrers adults. Ja fa molt que l’encariment mai vist fins ara no permet, ni permetia ja en plena pau, que la majoria de famílies es puguin alimentar de forma suficient. Ara bé, els propietaris agraris els encarei-xen el pa i la carn. Tots els partits nacionals fan reverències davant del sector agrari, que mai no ha renunciat ni a un sol avantatge econòmic en bé dels connacionals que patei-xen fam. Tots els partits burgesos donen suport encara a la política agrària, malgrat que de cada 1.000 treballadors

388

alemanys només 266 treballen en l’agricultura, envers 618 que ho fan en la indústria, el comerç i el transport, i 116 en les professions liberals. Així doncs, malgrat que a Àustria el poble alemany representi en realitat el poble industrial i els pobles eslaus siguin més aviat agrícoles, els partits nacionals alemanys dominants practiquen política agrària en aliança amb els terratinents, amb la qual cosa la situació del poble alemany es veu soscavada econòmicament i la gran propietat feudal eslava de Galítzia s’enriqueix.

Quina vida tan dura, la dels treballadors alemanys! Malgrat aquest encariment generalitzat, grans i petits empresaris coinci-deixen a rebaixar o mantenir baixos els salaris. ¿I com es podrà sostenir el poble treballador de la nació alemanya després de la guerra si la reducció de capitals i l’increment del preu de les mercaderies l’amenacen constantment per partida doble, amb atur i fam? Un cop assolida la pau, el manteniment de la classe obrera esdevindrà el problema principal i més difícil a nivell nacional i estatal. Prou que ja era urgent en temps de pau degut a l’elevada mortalitat que es donava precisament entre les capes obreres més qualificades. Ja llavors, tret d’una magra capa superior, el treballador tan sols vegetava entre un habitatge de lloguer d’altri i un taller aliè, literalment com un foraster sense pàtria sobre la terra alemanya. Ara bé, quan ja arriba a l’edat en la qual altres tot just comencen a gaudir de la vida, per fi assoleix una residència estable, sota terra. Ja que els obrers moren molt abans que els propietaris: entre els primers la tuberculosi fa una collita abundosa, i quants plançons no sega abans que floreixin! Ara bé, aquesta misèria generalitzada no afecta per igual els obrers de totes les nacions, cosa que es fa evident en comparar els alemanys i els txecs de Bohèmia.

Per cada 1.000 habitants de Bohèmia es van comptabilitzar el següent nombre de defuncions:

389

Regions 1870-1880 1880-1890 1890-1900




Txeques pures 281,6 278,8 246,9

Quina acusació tan terrible contra l’administració munici-pal dels nacionalistes alemanys de Bohèmia! Els txecs són més longeus: en l’última dècada per cada 1.000 ànimes d’aquest poble es registren entre 247 i 248 defuncions, contra 269 a 283 de cada 1.000 alemanys. Que no es digui que això es deu al fet que els txecs solen viure de l’agricultura i residir al camp. Era en altre temps que les ciutats patien per força una taxa de mortalitat més elevada! Avui en dia, les ciutats amb bon proveïment d’aigua potable i clavegueram, ordenació urba-nística moderna i inspecció d’habitatges i assistència mèdica ben organitzada ja són més saludables que no pas els pobles amb l’aigua de boca amb risc de contagi per tifus, masies amb femers i pous negres i assistència mèdica deficitària. Les cau-ses de l’elevada mortalitat són les malalties professionals dels obrers de taller i de la indústria, els habitatges insalubres i els carrers sense clavegueram ni neteja i recollida d’escombraries. A aquests elements s’afegeix encara un d’específic.

En el territori alemany, durant el decenni 1880-1890 la mortalitat assoleix de 305 a 308 defuncions. Són els anys de l’extensió industrial inestable, de sobrecàrrega laboral i atur, en una època en la qual encara manquen les organitzacions obre-res: en aquell període la mort es va endur molts milers d’obrers alemanys. Però quan cau un obrer, cal que immediatament el substitueixi un altre. Van ser anys d’una intensa immigració txeca en el domini lingüístic alemany.

390

Per a la pervivència de la nació és literalment devastadora l’elevada mortalitat infantil de Bohèmia, especialment en la zona alemanya. En el decenni 1891-1900 van morir els se-güents infants:

Circumscripcions Infants menors d’un any

Infants menors de cinc anys

Alemanyes pures 182.612 232.469

Alemanyes mixtes 34.651 44.303

Total 217.263 276.772

Així doncs, més d’un quart de milió d’infants alemanys van morir a la Bohèmia alemanya abans de l’edat escolar. Van ser inútils per a un quart de milió de casos els dolors del part, les preocupacions dels pares, els esforços econòmics dedicats a uns pocs anys d’infantesa! Un quart de milió de taüts infan-tils! Quin capital de força humana! Quants milions de costos invertits inútilment! I quin perjudici per a la nació! Tota la política nacionalista burocràtica no podrà conservar o guanyar tantes ànimes per a la causa alemanya com les que va deixar morir al llarg d’una dècada l’acció il·limitada del capitalisme i la mentalitat obtusa de l’administració local.

A més a més, la situació dels alemanys a Bohèmia corre un greu perill a causa de l’emigració dels alemanys. Naturalment, els nacionalistes prefereixen parlar de la immigració dels txecs. Això ja és enganyós. Si la classe obrera de la Bohèmia alema-nya estigués en condicions de criar els seus fills i romandre al seu país, no quedaria espai per a la immigració forana. Ja he exposat de quina manera el creixement alemany no tan sols es veu delmat, sinó pràcticament escapçat fins a la meitat. Així doncs, ja només em manca descriure la marxa dels alemanys; aquí només puc donar-ne unes pinzellades.

391

Amb data 1 de desembre de 1900 vivien a Alemanya:

Austríacs en total 370.900

-Austríacs de llengua materna alemanya 295.280

-Austríacs de llengua materna txeca 35.093

És a dir, que els txecs no representaven ni el 10 %, mentre que en el conjunt de la població austríaca representen el 23,2%.

Així doncs, la major emigració que es produeix des d’Àus-tria és la dels obrers alemanys, la qual cosa significa que els nostres nacionalistes mostren una visió esbiaixada quan designen els eslaus com a elements fluctuants i els alemanys com una raça més estable. El fet veritable és que els obrers alemanys més ben retribuïts són expulsats d’Àustria per la pressió social, i per aquest motiu es veuen substituïts arreu per obrers txecs.

A Prússia els estrangers van ser descrits amb prou exactitud, amb indicació de la regió on eren nats. Dels 98.000 austríacs comptabilitzats a Prússia, 34.000 procedien de Bohèmia, entre els quals 25.146 eren de llengua materna alemanya i 9.299 txeca, a banda de 23.000 de Galítzia, 6.700 de Moràvia i 8.800 de Silèsia. Resulta que a Prússia hi viuen més de 25.000 alemanys de Bohèmia al costat de 9.000 txecs. A més, la major part dels alemanys del nord i l’est de Bohèmia emigren cap a Saxònia, els de la Bohèmia occidental cap a Baviera i les regi-ons del Rin i del Main, per la qual cosa no estan inclosos entre els 25.000 esmentats.

Els fets socials i econòmics exposats de forma esquemàtica en aquest resum tenen per objectiu mostrar fins a quin punt tant l’existència com la prosperitat o la decadència d’una na-ció es troben més condicionades per circumstàncies extraju-

392

rídiques que no pas per la influència estatal i política; alhora, però, intenten fer present fins a quin punt tota mesura de la política estatal econòmica i social genera efectes diferents en una nació i altra. En aquest sentit, es pot afirmar que per exemple la política industrial i social és més útil a la nació alemanya, mentre que la política agrària ho és als pobles es-laus. Cal, però, fer una important restricció en aquest sentit: cadascuna d’aquestes mesures genera un efecte divers dins de cada nació, fins i tot potser contradictori dins cadascuna de les seves classes. L’obrer txec i el polonès no poden rebutjar una mesura social pel fet que resulti útil a la classe obrera alemanya, més nombrosa, com tampoc l’agricultor alemany no pot rebutjar lleis agràries pel fet que les nacions eslaves se centrin predominantment en l’agricultura. D’aquí es dedueix que qualsevol política econòmica i social, indiferentment de la intenció que tingui, ha de ser necessàriament supranacional i dividir de la mateixa manera totes les nacions en partits, amb la qual cosa per força ha d’unir els partits de la mateixa orientació de totes les nacions. Si algun dia un govern austríac fos prou intel·ligent per a emprendre una profunda reforma de la política econòmica, social i fiscal i imposar-la amb insis-tència, podria assolir la formació de partits supranacionals, amb la qual cosa resoldria el punt mort del parlamentarisme. Els governs que no tenen més ambicions que deixar-ho tot tal com està atorguen a l’orientació anomenada nacional el privilegi de la validesa única i absoluta, amb la qual cosa subverteixen l’estat que afirmen voler mantenir.11

11 El pla original d’aquesta obra preveia tractar “La nació com a qüestió econòmi-ca i social” en un segon volum. Nombrosos entrebancs em van impedir portar a terme aquest projecte. A hores d’ara, el llibre d’Otto Bauer i els estudis de Rauchberg m’han alliberat de la major part d’aquesta tasca. El tercer volum havia de portar per títol “Les institucions de l’autonomia nacional” i exposar les institucions estatals i jurídiques concretes que farien possible la convivència

393

16. b.: El problema nacional com a qüestió lingüística

Els efectes del poder estatal sobre la vida de la nació que hom designa en primer lloc i preferentment com a nacionals no consisteixen en les relacions econòmiques i socials, sinó que es refereixen a la llengua dels seus membres. L’estat multinacional està obligat a regular els usos lingüístics dels seus ciutadans i sobretot també a establir en quina llengua tracten els seus propis òrgans amb el ciutadà de l’estat i entre si. La qües-tió lingüística és el veritable camp de batalla de les passions polítiques dins l’estat de les nacionalitats. Molt més del que pertoca, ja que l’anomenat dret lingüístic únicament sol servir a les nacions com a símbol de la seva vàlua, com una qüestió d’honor, mentre que l’estat l’empra com a fetitxe destinat a demostrar el poder estatal, i no pas com a eina útil. La lluita per la llengua escalfa els ànims sobretot pel fet que rere la pugna generalment formal al voltant de la paraula oral i escrita s’amaga la lluita de la nació pel poder que pretén exercir dins l’estat o sobre l’estat.

Si bé per regla general el tractament de la qüestió lingüística parteix del dret fonamental de l’individu a emprar la llengua materna, concebut com a natural, Onciul12 ha elaborat un inte-ressant estudi sobre la qüestió lingüística austríaca basant-se en l’efecte de la regulació lingüística sobre la massa dels membres de la nació, i ha aprofundit molt el concepte d’igualtat de drets. Deixant de banda la idea que en una regulació el més impor-tant és no reduir cap dret individual ni generar cap privilegi individual, se centra en l’estudi dels efectes massius de la mesu-

de múltiples nacions en un sol estat. Es troben esbossades en la segona part d’aquest llibre.

12 A. von Onciul: “Zur österreichischen Nationalitätenfrage”. Separata de la revista Zeit, Viena 1898.

394

ra. D’aquesta manera s’aproxima a la noció correcta molt més que no pas la concepció atomista. Considera que una regulació lingüística és justa quan comporta el mateix grau mínim d’im-posició per a la massa de les nacions afectades. Qui no vegi la nació com una unitat orgànica, com una entitat política que calgui constituir en forma d’associació coercitiva en un marc territorial o personal, ha de donar per vàlida la solució propo-sada per Onciul. És lògica i conseqüent; tan sols passa per alt que la nació no és solament una suma matemàtica d’individus. A més, la seva visió clarament estructurada correspon al que desitgen tots els qui veuen en la qüestió nacional un problema d’“igualtat de drets monolingües o bilingües”. Des del període de Badeni fins a l’inici de la guerra, a Bohèmia les deliberacions solien girar a l’entorn de quina solució garantiria la veritable igualtat de drets, si la monolingüe o la bilingüe –un tema que encara ens caldrà tractar en detall– i a moments la posició i la missió històrica de les nacions desapareixia rere aquesta con-trovèrsia lingüística. El fet que cap partit no es pugui donar per satisfet amb cap de les dues regulacions és la prova que aquestes disquisicions es basen en un punt de partida erroni.

Sobre la utilitat objectiva de les solucions proposades, On-ciul afirma el següent: “Des del punt de vista de la utilitat, es palesa que la millor regulació lingüística és la que causa el menor grau d’imposició, ja que l’evitació o màxima reducció de la imposició lingüística és l’objectiu suprem de tota regula-ció lingüística. Ara bé, sense cap dubte existeix una imposició lingüística quan els defensors d’una llengua es veuen sotmesos al domini d’una altra. Per tal d’obtenir un element de compa-ració, el grau d’aquesta imposició es pot equiparar a la unitat, amb la qual cosa la imposició causada per una regulació con-creta es veu expressat en el nombre de persones que queden sotmeses a la primacia de l’altra llengua”.

395

Tot i així, també es produeix una imposició lingüística quan en reunir-se persones de diverses llengües s’utilitza tant la llen-gua A com la llengua B. Ja que encara que el jutge o funcionari que dirigeixi el judici parli amb cadascuna de les parts en la seva pròpia llengua, és impossible que pugui traduir immedi-atament els discursos i escrits sovint molt verbosos d’una part en la llengua de l’altra, per la qual cosa cada part es troba davant l’alternativa de comprendre la llengua de l’altra, és a dir, forçada a haver-la après, o bé deixar de refutar les disqui-sicions incompreses de l’adversari, tot renunciant a defensar els seus propis interessos.

El fet és que el dret lingüístic té dos aspectes, un dels quals és positiu, una mena d’agere, concretament l’autorització a parlar la pròpia llengua, i un de negatiu, una mena de non pati, la protecció envers l’obligació de comprendre una altra llengua. El bilingüisme generalitzat de les administracions tan sols satisfà un dels dos aspectes. [...] I això malgrat que la im-posició de “necessitar comprendre” és tan opressiva com la de “no tenir dret a parlar”. [...] Per aquest motiu arreu d’Europa, fins i tot on els funcionaris dominen diverses llengües, anàlo-gament a l’axioma locus regit actum s’aplica el principi locus regit linguam, i no pas actor regit linguam. Així doncs, el bilin-güisme no constitueix cap solució de la qüestió lingüística, ja que genera imposició. Ara bé, amb la reducció de la imposició lingüística, aquesta qüestió no queda pas exhaurida, atès que la justícia exigeix que la regulació no s’efectuï a costa d’una o altra part, sinó tenint-les totes dues correctament en compte, i de la dignitat de cada poble es deriva la norma que cal aplicar per igual a tots dos, per la qual cosa la distinció ha d’iniciar-se a partir del mateix percentatge de les minories lingüístiques.

Onciul calcula matemàticament sobre aquesta base la re-gulació de la mínima imposició lingüística. Aquí, la nació és

396

literalment la suma d’individus dels quals es disposa. Els ex-ponents de la imposició lingüística en cas de bilingüisme gene-ralitzat i divisió del territori de Bohèmia en dos i tres sectors es calculen i comparen tenint en compte tant minories d’una quarta part com d’una cinquena part, i s’obté el resultat més favorable com a objectiu a assolir. No hi ha res a objectar en contra del mètode, i encara menys per part dels qui in-conscientment el segueixen sense adonar-se que es basa en falses premisses perquè no porten a terme el càlcul amb tanta exactitud. En qualsevol cas, la teoria de la mínima imposició lingüística, que almenys fa justícia a la nació en tant que massa, posseeix un alt valor com a instrument d’ordenació nacional dels càrrecs.

Però la imposició lingüística legal, per més curosament que estigui calculada i distribuïda, no és pas l’únic origen de les baralles nacionals. En un estat habitat per moltes nacions, també per aquelles que no ostenten càrrecs públics és present la necessitat forçosa d’aprendre una segona llengua, una im-posició lingüística fàctica en el cas dels comerciants, artesans i obrers. El menys afectat per aquesta imposició fàctica és el pagès. La reclusió i autosuficiència de la vida rural, encara ara vigent, fa que rara vegada sigui conscient de la proximi-tat d’una població de llengua diferent, almenys a Bohèmia i Moràvia, on la població rural d’ambdues nacions se situa a la mateixa altura econòmica i social. En aquestes regions la frontera lingüística no es desplaça durant segles, ja que a més el costum de contreure matrimoni dins la mateixa localitat i el dret de preferència a l’hora de la compra exercit de fet pels membres de l’entitat local frenen l’admissió de forasters entre la població. Els escassos forasters aviat són assimilats i inte-grats. Les coses ja són diferents entre els treballadors rurals: el mercat laboral rural ha perdut el caràcter local. El treballador

397

rural necessita com a mínim un cert coneixement de la segona llengua. És un instrument que li permet començar a alliberar-se del terròs. Sense aquest instrument, és un serf de la gleva a casa, i un esclau mut a fora d’ella, que no es diferencia dels de Cató el Vell tan sols que en la possibilitat legal de posar fi a la relació laboral. Generalment no esdevé jornaler urbà o manobre industrial si no domina almenys rudimentàriament l’alemany, el polonès o l’italià, segons els casos. La política nacional dels grans latifundistes, a banda de ser política es-tatal de primer nivell, és també política laboral que afecta els treballadors rurals. El membre d’aquest estament privilegiat sempre ha procurat mantenir entre ell i els seus subordinats la barrera d’una llengua que el diferenciés: la llatina, la francesa, en els països eslaus l’alemanya. Tampoc avui no parla enlloc la llengua del servei. Era i és nacional per interès material quan confia convertir mitjançant miratges nacionals l’“amor a la pàtria” en servitud lligada a la gleva, però actua de forma in-ternacional quan l’eslovac o el rutè li surt més bé de preu que el seu connacional. En aquest punt els latifundistes coincideixen amb els grans industrials.

En les capes ascendents del proletariat va en augment la necessitat del bilingüisme, que també és considerable entre la burgesia de les petites ciutats de territoris lingüísticament mixtos, i assoleix el grau més elevat entre els intel·lectuals, ja que aquí no s’exigeix la simple capacitat d’entendre i fer-se entendre, sinó el ple domini de la llengua estrangera. Són els intel·lectuals els qui més es ressenten d’aquesta imposició i es revolten més sorollosament en contra seva. Però aquesta llui-ta no té cap sentit, ja que les condicions fàctiques de vida de cada grup social són més poderoses que no pas les inclinacions individuals.

398

Ara bé, si cadascú es veu en la necessitat i l’obligació d’ac-ceptar aquesta imposició fàctica, l’obligació legal suscita una ferma resistència. I quina és la garantia de la mínima imposició lingüística, que tot just acabem de veure reconeguda com a necessària? Com és lògic, aquest mínim tan sols es pot assolir fent que l’òrgan establert per la corporació nacional sencera (l’entitat local o la circumscripció) aprengui la llengua estran-gera i hi representi tots els connacionals que en tinguin neces-sitat. D’aquesta manera, la qüestió de la imposició lingüística mai no es pot resoldre segons l’interès del funcionari, cosa que sempre s’intenta entre nosaltres i naturalment sempre porta al fracàs, sinó tan sols segons l’interès del poble. És per això que resulta senzillament impossible de resoldre mentre tinguin el comandament de la nació els membres superiors i inferiors de la burocràcia i els seus pares i germans, que tenen massa interessos (sovint contradictoris) en la qüestió.

De fet, la intensitat i l’amplitud de la imposició lingüística fàctica varien no solament segons les capes socials, sinó segons les nacions. També aquí es manifesta una distinció caracte-rística. Per als intel·lectuals de les petites nacions, la pressió fàctica per aprendre la llengua estrangera d’abast universal és més gran que no pas la que experimenten els intel·lectuals de la nació gran per familiaritzar-se amb l’altra llengua del país. Si bé aquesta diferència fàctica genera irritació i enveja, té l’as-pecte positiu de fer que sembli suportable una obligació legal. En canvi, entre les nacions més grans, com ara l’alemanya i la polonesa, l’obligació legal sense una imposició fàctica constitu-eix en la majoria dels casos una feixuga càrrega totalment nova per als intel·lectuals. A mesura que es descendeix per l’escala social, va minvant aquesta diferència imposada. En un nivell social determinat una nació i una llengua són tan vàlides com una altra, tant hi fa que un idioma sigui tan fàcil o difícil com

399

l’altre i el seu domini igual d’útil per a tots dos grups ètnics. Entre la llengua alemanya, culta i universal, i per exemple l’eslovena hi ha una immensa diferència de grau, però per a l’home normal de cada nació la seva llengua materna posseeix un valor equivalent i únic. Com més pugui la massa popular fer ús de la paraula, més just i natural, menys carregat de prejudicis serà el tractament de la qüestió lingüística. Esperar que la solució vingui de la sensibilitat exacerbada dels intel-lectuals, la part més afectada, equival a voler que el moribund s’operi a si mateix.

Tal com ja s’ha subratllat en la primera edició d’aquesta obra, el fet que la qüestió nacional no es podrà resoldre si no és amb una constitució democràtica no ens pot fer arribar a la conclusió errònia que d’aquesta manera es resoldrà per si sola. “En realitat, serà tot el contrari”, vaig escriure aleshores, sis anys abans de la reforma electoral, i ho remarco perquè pos-teriorment es va difamar els defensors de la reforma electoral dient que s’havien promès a si mateixos i al món la fi de la pugna lingüística. Cito literalment el que vaig escriure alesho-res: “A mesura que l’ésser humà es va socialitzant i participa cada cop més de la vida pública –tal com s’esdevé dia rere dia–, més cal que l’administració estatal s’adapti a la nació, més intensiva ha d’esdevenir la cultura nacional. A mesura que s’incrementi la formació de les masses nacionals i esdevinguin més nombrosos els intel·lectuals, més capacitat tindran fins i tot les nacions petites per a formar una literatura i una cultura nacionals, i més difícilment podran ser absorbides per grans nacions, encara que els anomenats intel·lectuals cada cop es vegin més obligats a aprendre les llengües de cultura. Així doncs, la qüestió nacional s’anirà aprofundint i ampliant amb l’increment de la democratització i la socialització. Però llavors perdrà el caràcter de pugna, de qüestió de poder, i esdevindrà

400

una qüestió cultural que admetrà solucions”. Per desgràcia, en la democratització i socialització dels nostres pobles encara no hem passat de les beceroles.

Apartat 2: Les concepcions orgàniques

17: Aspectes generals

El problema nacional no és únicament ni en primera línia una qüestió economicosocial ni lingüística, sinó de política consti-tucional, que afecta el conjunt de l’organització de l’estat. Atès que, tal com hem dit anteriorment, la nació no pot confiar els seus interessos específicament nacionals a la tutela dels indi-vidus, ni esperar que siguin realitzats mitjançant associacions lliures, ha de ser una comunitat coercitiva dominant o bé, cosa que seria el mateix, exercir funcions estatals, perquè és un ens col·lectiu amb interessos sobirans. Aquesta és la concepció orgànica: segons aquesta visió, Àustria no és un agregat d’in-dividus sotmesos directament a l’imperi, sinó una federació de pobles.

Des del punt de vista de les ciències naturals, la nació no és cap unitat orgànica. Tothom sap que hi ha nacions sense organització estatal unitària i altres que formen diversos estats o contribueixen a poblar-los. Aquests fets no refuten la con-cepció orgànica. Si l’examinem detalladament, cada reivindi-cació nacional remet la nació a fer ús constantment de tasques estatals. Les observacions introductòries de l’esborrany de llei lingüística de Bohèmia del gabinet Koerber13 diuen a la pàgina 13: “Una mirada a la política interior dels darrers decennis

13 Per desgràcia, la inventiva i creativitat de la nostra administració estatal no ha generat res que vagi més enllà d’aquells esborranys antiquats de l’any 1901.

401

mostra que les lluites polítiques més fortes sempre s’encenien quan es tractava de regular la qüestió lingüística. El motiu d’aquest fenomen rau en l’ambició natural de cada poble per a desenvolupar la seva potència econòmica i intel·lectual, una ambició que per regla general es manifesta en el desig de fer valer i reconèixer tant com sigui possible la llengua pròpia en l’àmbit de l’ensenyament i en les relacions oficials dins l’estat”.

Davant d’aquesta exposició cal remarcar el següent: 1. L’ambició de desenvolupar potència econòmica és o bé indivi-dual (sol ser-ho d’acord amb la nostra ordenació econòmica capitalista privada) o bé associativa (caixes d’estalvi nacionals, etc.) o bé col·lectiva, realitzable només a través d’institucions estatals. En els dos primers casos té un pes polític menor i figura com a activitat cultural nacional, mentre que en el ter-cer cas tendeix a prendre possessió del poder estatal per tal de servir-se’n, i per tant és sobretot de caire constitucional. 2. L’ambició d’assolir potència intel·lectual en la proporció que escau a una nació sencera només es pot realitzar a través de l’ensenyament superior, és a dir, amb mitjans estatals, i és també de caire constitucional. 3. El desig de veure reconeguda la llengua tant en l’ensenyament com en les relacions institu-cionals no és res més que un símptoma, però no pas el nucli de l’ambició nacional. Resulta evident que els partits desitgen conservar l’estat alemany i fundar l’estat txec; la pugna per la llengua oficial i la de l’ensenyament només són mitjans, no pas objectius. Per tant, el problema és més profund, i una llei lingüística que tan sols reguli la llengua de les institucions no posa fi a la lluita, no aporta cap solució, sinó que tan sols és una etapa del combat. Per això tothom s’adona clarament que tampoc una llei lingüística no posarà fi a les lluites. La qüestió nacional no és només lingüística, sinó constitucional.

402

Si bé la nació en si mateixa no constitueix cap unitat or-gànica, és prou evident que totes les ambicions polítiques de les nacions estan dirigides a esdevenir-ne. Aquesta ambició es manifesta a nivell intern en les ciutadanies comunes [Ge-meinbürgschaft] nacionals.14 La seva idea fonamental consis-teix en la unió de tots els representants d’una nació, a fi de fer-ne valer el poder sencer al parlament. Ara bé, el poder per si sol no pot ser un fi en si mateix, sinó que ho és el gaudi del poder, el seu exercici durador i segur. Aquest tan sols és concebible si està assegurat legalment, si l’interès per al qual el poder fou mobilitzat està legalment protegit i afermat. Tal com només es fa la guerra per tal de garantir una pau segura, també el poder només es mobilitza per assegurar el dret. El dret que cal crear és el programa del partit, que com a suma dels interessos a defensar li proporciona la força, és a dir, la fidelitat dels interessats. Cal admetre que per a l’òrgan polític actiu, per als partits polítics, el poder en si mateix ja consti-tueix una part del programa. Però aquest punt del programa no pot exercir atracció més enllà dels qui gaudeixen del poder, d’allà on arriben el botí i el suborn.

La política nacional es pot acontentar de ser política de poder, és a dir, d’agrupar els connacionals sota un partit po-lític i anar assolint avantatges per a la nació de cas en cas sense relació entre si, mitjançant la influència política sobre l’administració estatal (política d’engrunes). Ara bé, una na-ció no pot assolir un guany durador tan sols gràcies a haver assolit una posició que li atorgui poder polític si aquesta no s’utilitza per establir una situació legal indiscutible, tant si s’assoleix graó a graó de forma planificada (política d’eta-

14 [N.d.E.: Basat en l’ús parlamentari austríac de l’època i també en el context de l’obra aquí traduïda, s’ha preferit entendre Gemeinbürgschaft com ciutadania comuna, relacionant-la amb Bürger (ciutadà) i no amb Bürgschaft (garantia).]

403

pes) com si es pot conquerir i imposar d’una sola vegada (política constitutiva). A diferència de les lluites econòmi-ques i socials, on el progrés pas a pas es pot considerar una regla que admet excepcions, la política nacional d’engrunes i etapes no garanteix de cap manera una evolució constant. Ja que també les majories nacionals són canviants, i a més les oposicions econòmiques van minant lentament els partits polítics estables, si no és que l’interès nacional predominant del partit el priva d’iniciativa i creativitat en qualsevol afer no nacional. L’esterilitat del parlament austríac és causada precisament pel fet que qualsevol reforma econòmica, social o de política general crea dins dels partits nacionals rivalitats que els afebleixen. És per això que els líders dels partits naci-onals eviten reiteradament emprendre qualsevol reforma de caire no nacional. Tan sols es pot imaginar una possibilitat de progrés si es concedeixen a les nacions situacions legals inalienables que els estalviïn el manteniment constant d’un escamot de lluita al parlament i els permetin dedicar-se a tas-ques econòmiques i socials, cosa que exigeix un partit basat en altres punts de vista.

I per tant hem retornat al tema de partida: les nacions han de ser factors estatals de dret, potències constitucionals o bé, pronunciant la paraula esfereïdora, estats dins l’estat, si la pau i el progrés han d’arribar a Àustria. No serveix de res a les nacions i perjudica l’estat que segueixin essent tan sols partits polítics nacionals, mai no en poden tenir prou de ser només simples agregats d’individus, ja que és precisament aquesta concepció la que els ha obligat a armar-se políticament i reivin-dicar els seus drets constitucionals. Sense haver-los aconseguit no poden desarmar-se; si no es desarmen, no hi pot haver cap progrés polític a Àustria! En aquestes tesis queda formulat el problema de la política interna austríaca.

404

Així doncs, la nació, que des del punt de vista de les ciències naturals constitueix una suma d’individus de característiques racials difuses i des del sociològic un agregat de persones amb una certa unitat de pensament i sentiment transmesa per regla general a través d’una mateixa llengua, esdevé en un determi-nat estadi evolutiu una comunitat de persones dotada de la voluntat unitària de formar també a nivell estatal una unitat independent dels altres grups nacionals, per tal de preservar la seva idiosincràsia i cultura nacionals. Hi ha dos interes-sos essencials per a cada nació, que ja van ser elaborats amb tota claredat per als alemanys durant el període 1859-1870. En primer lloc, l’interès per la unitat: tots els membres de la nació han d’estar units, tots han de fer aportacions materials per a les tasques culturals i tots han de gaudir de les conques-tes culturals. Les nacions grans toleren amb més facilitat la segregació de parts, mentre que les petites han d’esforçar-se per animar a participar i contribuir fins i tot la persona més distant i allunyada. Per aquest motiu el fanatisme de la unitat nacional és més intens en les nacions petites. En segon lloc, l’interès per la llibertat: la nació ha de ser lliure de la influèn-cia o del domini estrangers. Ambdós interessos mereixen ser reconeguts; tan sols l’imperialista nacional els nega a totes les nacions tret de la seva, tot exagerant-los. Es construeix un interès de sobirania, una necessitat de dominar i desnaciona-litzar segments d’altres nacions. L’interès per la sobirania és la causa de conflictes bèl·lics, el seu instrument preferit és l’encer-clament de minories nacionals dins de fronteres històriques. Les reivindicacions últimes de cada nació es poden remetre a aquests dos ideals suprems d’unitat i llibertat. El desenvolu-pament d’aquesta ambició, la idea de les nacionalitats, és un fenomen característic del segle xix que va revolucionar grans estats i modificar totalment el mapa d’Europa; amb la guerra

405

mundial està trasbalsant tota l’organització estatal de l’Europa oriental: el sanguinisme austríac no es pot permetre confiar que se’n sortirà amb bones paraules i petits remeis.

Les multituds de persones esdevenen masses unitàries i uni-tats polítiques mitjançant la formació d’òrgans que expressen la voluntat unitària i la transformen en acció: per regla general, la massa tan sols pot actuar a través d’òrgans. Arreu on sorgeix una igualtat d’interessos en un gran nombre d’individus, en neixen els caps clarividents que formulen els interessos de for-ma programàtica i generen les consignes, i els homes d’acció, els paladins dels interessos, els propagandistes i especialistes en tàctica; i sempre els poderosos intenten tallar el cap i els bra-ços del nou ésser que s’està desenvolupant, sempre sense èxit. Així és com el proletariat ja va crear els seus òrgans, profetes i estrategues en la primera infància, els va perdre centenars de vegades i regenerar milers de cops. De la mateixa manera tot interès col·lectiu, per més gran o petit que sigui, genera els seus “protagonistes”, des d’un club de patinatge sobre gel o de fumadors de pipa fins a un partit d’abast universal. En aquest aspecte es manifesta el remarcable fenomen de la divisibilitat dels interessos individuals. Cada persona és la suma dels inte-ressos més diversos, amb cadascun dels quals pot formar part d’un grup diferent. Així, el menestral com a consumidor pot formar part d’una cooperativa de consum, mentre que com a productor pot pertànyer a una entitat política que combat les cooperatives de consum, en tots dos casos pel seu propi interès. El ciutadà de l’estat forma part de l’entitat municipal, del conjunt de l’estat, de la comunitat religiosa, del partit po-lític, d’associacions econòmiques i cercles socials, en resum, de tantes associacions com interessos col·lectius reuneixi dintre seu. La segregació d’aquests interessos col·lectius diferenci-ables i la formació d’òrgans i comunitats específics per a la

406

cura d’aquests interessos és el secret del desenvolupament de la vida pública moderna, el secret de les lluites de classes i de la formació de partits. Els grups d’interessos lluiten pel reco-neixement estatal dels seus òrgans i la garantia jurídica de la seva competència, mitjançant la qual satisfan els interessos compartits.

Ara bé, l’interès nacional constitueix un d’aquests interessos col·lectius, que es pot segregar a nivell organitzatiu d’altres de caire econòmic i social; el gran terratinent feudal es con-sidera membre de la nació txeca, però també seu al costat de grans terratinents alemanys a la reunió del lobby agrari. El pastisser de Praga no deixa de ser txec quan intenta fre-nar l’encariment del sucre junt amb pastissers alemanys. Com que l’interès nacional no és altra cosa que un interès col·lectiu com l’econòmic, el social i el polític, mentre que l’estat és una comunitat universal d’interessos, no hi ha cap necessitat que la col·lectivitat personal dita “nació” coincideixi en abast i contingut amb la col·lectivitat anomenada “estat”. Però ja que, tal com hem demostrat prèviament, l’interès col·lectiu nacional tan sols pot ser realitzat per una comunitat coercitiva estatal, per la qual cosa la nació ha de posseir prerrogatives estatals mentre que per raons històriques l’estat reuneix dintre seu la suma de totes les prerrogatives, la majestat i la sobirania, es produeix el conflicte entre estat i nació, que únicament es pot resoldre mitjançant la segregació en estats nacionals separats o la divisió jurídica dels òrgans i les competències entre estat i nació. Aquesta última via ja va ser empresa per l’evolució de les lluites confessionals. Ningú no ignora la diferència important, fins i tot immensa, entre confessió i nació, ningú no es deixarà portar a establir falses analogies, perquè el contingut material de la vida religiosa i de la nacional són tan diferents entre si. Però hi ha un punt en el qual es dóna una igualtat innegable:

407

l’interès nacional i el confessional són representants concrets dels múltiples interessos individuals i col·lectius, mentre que l’estat és la institució pública destinada per principi a realitzar tots els interessos col·lectius que només es poden imposar de forma coercitiva. La nació i la confessió pretenien arribar més enllà dels seus límits naturals subjugant el poder estatal. Per a satisfacció general, l’estat ha delimitat formalment els àmbits legals mitjançant una divisió entre els seus propis òrgans i com-petències i els de l’església. El tipus formal de delimitació legal, i tan sols ell pot ser vàlid per a la qüestió de les nacionalitats en forma d’analogia instructiva i guia general.

Ara bé, ¿què significa la delimitació legal d’òrgans i com-petències sinó la integració de les nacions en l’organització estatal, la transferència de funcions estatals a les nacions? Amb aquesta delimitació esdevenen reconegudes per principi com a parts orgàniques de l’estat, com a estats membres, tant si les competències que se’ls atribueixen són grans com petites. De quina manera ha de tenir lloc aquesta delimitació?

18: El sistema territorial

La delimitació pot ser territorial: les nacions que no posseïen la capacitat de formar un estat sobirà unitari constitueixen almenys estats membres el nucli dels quals està format pel territori poblat per la nació. Les nacions no reben un tracte polític en forma de comunitats lingüístiques i culturals, sinó més aviat etnogràfic en tant que comunitats de poblament; en la concepció, l’existència natural encara supera l’existència cultural de les nacions. Dins del seu territori gaudeixen d’inde-pendència legislativa i administrativa en tots els assumptes na-cionals, però en els de caire purament estatal s’agrupen en un

408

estat conjunt. També en aquest aspecte, tal com s’ha esmentat, cada ciutadà es troba situat dins una doble esfera d’interessos, l’estatal i la nacional, en dues associacions relatives, amb el límit territorial com a línia divisòria.

Provisionalment queda en suspens si el territori és l’únic principi de diferenciació possible o si és l’adient; n’hi ha prou de recordar que més de cinquanta anys d’història han demos-trat que precisament el principi anomenat territorial és per força l’origen de conflictes irresolubles, és a dir, tan sols supera-bles a través de mitjans de dret internacional, guerra interna o intervenció exterior, ja que a tot aquell que es mostri partidari d’aquest principi se li planteja la pregunta de com s’han de traçar les fronteres. I en el primer indret on els pobles austríacs s’hi van enfrontar per primera vegada, al comitè constitucio-nal de la dieta de Kremsier,15 es va suscitar immediatament el conflicte.

Abans del 1848, els regnes i les províncies [Länder] re-presentats al Parlament imperial estaven dividits en deu cir-cumscripcions governatives (Gubernien, governacions) que no coincidien amb els límits de les províncies de la Corona [Kronländer]. El comitè constitucional es va dedicar ja en una de les primeres sessions a la qüestió de la distribució del territo-ri estatal en províncies autònomes. La lluita es va encendre de seguida; l’alternativa era l’associació territorial històricament establerta o bé les províncies delimitades segons el poblament ètnic amb la partició en dues de Bohèmia, Estíria, Galítzia i el Tirol. Ens recorda amargament la inconseqüència de la política austríaca i la manca de previsió dels alemanys assabentar-nos que en aquella època els txecs estaven a favor de la delimitació nacional de les províncies i la divisió en dues parts, mentre

15 [N. d. T.: Nom actual en txec: Kromeríž.]

409

que els alemanys defensaven la divisió provincial històrica. Els alemanys actuaven com a campions del dret històric, mentre que Palacký i els txecs defensaven el dret natural de les naci-ons a una existència pròpia quasi estatal. Es van rebutjar les propostes de l’eslovè Kautschitsch, que reclamava la formació de Txecòvia, Bojerheim, Eslavònia (Carniola junt amb l’Estíria eslava i la regió costanera), el Tirol romànic, Galítzia masúria i Galítzia rutena. Tampoc no es van acceptar les propostes de Palacký, segons les quals Àustria estaria formada per: 1. Àustria alemanya, 2. Àustria txeca, 3. Àustria polonesa, 4. Àus-tria il·líria, 5. Àustria italiana, 6. Àustria eslava meridional, 7. Àustria magiar i 8. les províncies de Valàquia. Tampoc no fou acceptada la proposta de Rieger de declarar estats de l’imperi [Reichsländer] les deu governacions. Per tant, es va emportar la victòria la tradició històrica, l’administració estatal es va haver d’adaptar a les dimensions diverses dels territoris i la vida nacional a un traçat fronterer que no sense raó es va com-parar amb gàbies per a animals dins les quals s’amuntegaven els enemics més acèrrims i els de la mateixa espècie quedaven separats. Segons aquest sistema, cap nació no és una unitat: els països estripen les nacions, i no ha de sorprendre pas que les nacions vulguin estripar els països.

Pel que fa a les dues concepcions, està demostrat que a Àus-tria el sistema històric territorial mai no oferirà una solució del problema de les nacionalitats. I és que aquesta solució hauria de comportar la pau nacional. Aquell sistema ha estat vigent del 1848 ençà, és a dir, al llarg de setanta anys, així que ja ha estat posat a prova durant prou temps. Sabem que és precisa-ment allò que crea les grans minories nacionals i les violenta. Equival a declarar el combat permanent entre les nacionali-tats! Als seus partidaris, inventors del nou delicte anomenat “estripar províncies”, se’ls pot fer front amb el retret molt més

410

greu per a un partit nacional d’estripar nacions. Ja que sempre queden parts importants de la nació fora de la “sacrosanta” frontera territorial, que esdevé més aviat un ganivet clavat al cos de la nació que no pas un cinyell que la protegeixi. Per tal de poder dominar minories alienes, ben segur que no és pas nacional deixar les minories pròpies en mans d’adversaris que són igualment autònoms dins de les seves províncies de la Corona.

Ara bé, el sistema ètnic territorial pateix d’un gran defec-te: pressuposa dominis lingüístics mitjanament arrodonits i compactes que proporcionin alhora una base adequada per a la resta de tasques estatals. Aquesta circumstància se sol ob-viar massa sovint quan es recorre a l’exemple de Suïssa com a model de pau nacional. El tipus de poblament dels suïssos en petites valls alpines separades per cims altíssims, generalment habitades per un sol poble o dos com a màxim, genera unitats naturals definides històricament i alhora compactes i adequa-des de cara a l’administració política i nacional. Enlloc com a Àustria les nacions no estan tan barrejades i entremesclades, enlloc no es troben tan entortolligats i embrollats els seus llocs de residència. S’hi afegeix la desigualtat de l’estructuració so-cial de les nacions d’Àustria, que no es dóna a Suïssa.

Difícilment seria possible establir un estat adequat per a una administració estatal moderna sobre una base ètnica, ja que, com veurem, la distribució territorial de l’estat segueix les seves pròpies lleis dictades per les vies de transport i les necessitats econòmiques, socials i militars, que tot sovint contradiuen les lleis del poblament nacional. Fins i tot deixant de banda les migracions internes i el desplaçament constant de la frontera lingüística, encara romandrien minories importants dins les ciutats. A través d’aquest intent de solució, i prescindint del fet que seria impracticable, la qüestió de les nacionalitats encara

411

no assoliria la calma duradora i general, tot i que les zones de fricció haurien minvat en bona mesura.

A l’esborrany de constitució de Kremsier es va aconseguir formular un compromís prometedor entre la tendència histò-rica i l’ètnica. Probablement hauria evitat que la qüestió naci-onal arribés a assolir les dimensions catastròfiques actuals, i els pobles d’Àustria, creadors d’aquest esborrany que fou la seva primera obra política, tenen bons motius per a lamentar-se de l’anorreament d’aquell primer descendent prometedor. Aquesta acció, fruit d’una ceguesa dement, els ha costat mig segle de lluites infructuoses en una època en la qual totes les nacions feien grans avenços sense limitacions imposades. En aquell moment es va assolir un compromís acceptat finalment de for-ma unànime per part de totes les nacions, segons el qual havia de tenir lloc la divisió provincial històrica, però les províncies grans s’havien de subdividir en diversos districtes delimitats de forma nacional en el major grau possible, dotats d’una autonomia pràcticament similar a la de les províncies. Concre-tament, a Bohèmia, Galítzia i el Tirol la vida nacional s’hauria desenvolupat als parlaments de districte, i la política conjunta als parlaments provincials. Realment, en aquella època aquesta divisió en districtes hauria estat la solució satisfactòria per a totes les nacions. Per desgràcia d’Àustria, els fets van anar en una altra direcció. La reacció va anorrear d’un cop de ploma tota la labor constitucional: la constitució de febrer i la de desembre, que ja no eren l’obra dels pobles plenament repre-sentats, ja no van adoptar l’organització en districtes, sinó que van introduir a les províncies una rígida administració central burocràtica i la van intensificar tant amb l’opressió dels distric-tes històrics com amb l’establiment de capitanies de districte purament burocràtiques, unes reformes destinades a elevar al màxim la indignació de les minories nacionals.

412

19: El sistema personal

Així doncs, els darrers setanta anys ens palesen l’esforç reiterat i infructuós per a resoldre la qüestió nacional mitjançant la regulació dels límits territorials: ni el territorialisme històric ni l’ètnic són practicables, el compromís que era imaginable en l’esborrany constitucional de Kremsier ja fa molt que resulta-ria insuficient. Això ens porta a preguntar-nos si el mètode de la regulació fronterera no és erroni en si mateix. ¿De debò la nació es relaciona amb el territori d’una forma tan primària que aquest hauria de ser el factor decisiu en la discussió? Una reflexió al voltant dels fets veritables demostra tot el contrari.

És ben cert que des del punt de vista natural i històric la nació s’ha generat en el seu territori de poblament, però en la seva naturalesa interna la pertinença de l’individu, la seva nacionalitat, ja no té cap relació amb el territori. No es perd en abandonar el territori, ni es guanya pel fet d’entrar-hi o d’ad-quirir-ne uns centenars d’hectàrees per casament. Qualsevol consciència nacional sana té el deure de protestar contra una adscripció nacional d’aquesta mena. La nació és una associació de persones que pensen i parlen igual, una comunitat cultural de persones modernes que ja no estan lligades al terròs. I si el país natal és sagrat per a cadascú, actualment cal que en la lluita per l’existència tingui obert el món sencer: com a mínim, l’entitat estatal sencera que està obligat a defensar com a unitat amb la seva sang envers l’exterior. Les grans nacions el territori de poblament de les quals constitueix avui una regió econò-mica tancada que encara pot mantenir-se per si sola enmig de la competència mundial imperialista (fins quan podran fer-ho encara?) no perceben una diferència entre país natal (territori de poblament) i estat i potència mundial, ja que tots tres con-ceptes es troben reunits en el concepte únic de la pàtria. Ara bé,

413

i les petites i disperses? Aquells que intenten disgregar l’estat de les nacionalitats en dominis territorials nacionals sobirans estan privant de drets cadascun dels seus connacionals tan bon punt travessa les fronteres de la terra natal. En condemnar-lo així a esdevenir un pària fora de casa, li estan posant traves a la supervivència econòmica en el conjunt de la pàtria en sentit ampli i disminueixen les possibilitats de desenvolupament de la pàtria en sentit estricte. Encegats pel que seria nacionalment desitjable, perden de vista les necessitats econòmiques!

Sobre el pacient paper d’un mapa resulta fàcil traçar amb el llapis vermell noves fronteres estatals; Cheradame i Miljukow ens n’han donat lliçons prou senzilles. Partir Àustria –sense Hongria– aproximadament en quatre petits estats “sobirans” sembla així tan sols una feina de paper i llapis, que els juris-tes, catedràtics i periodistes enllesteixen en un tres i no res. Es poden permetre el luxe d’ignorar els condicionaments econò-mics i fer política armats tan sols d’una gramàtica i un mapa. En canvi, qui tingui present l’estudi de l’existència econòmica de la nació txeca aviat esbrinarà que certament dues terceres parts tenen les arrels als Sudets, però que ben bé un terç de les arrels i bon tros de les branques s’han escampat més enllà, cap a Viena i els països alpins, cap a Trieste en direcció sud, cap a Hongria, Galítzia i fins i tot la Bucovina en direcció est. A més, les principals vies de circulació d’aquesta nació arriben pel riu Elba fins a Hamburg, i ressegueixen l’Elba i la Moldava fins a Viena i Trieste. Les parets mestres dels estats les basteixen la geografia i l’economia.16 Han passat alguns segles d’ençà que els components de l’imperi eren petits estats nacionals sobi-rans, i l’intent de refundar-los constitueix una revisió que faria

16 He descrit els fets que van originar i conservar la comunitat d’estat de la mo-narquia danubiana en la meva obra Grundlagen und Entwicklungstendenzen der österreichisch-ungarischen Monarchie, i aquí m’he de limitar a remetre-hi.

414

recular ben bé mig mil·lenni una evolució social necessària, junt amb la imposició de reprendre de bell nou totes les guer-res nacionals austríaques que en el seu moment van superar aquella situació desgraciada.

Des d’un punt de vista jurídic, aquests intents es basen en el principi territorial. En una perspectiva superficial, aquest podria assolir l’aparença de funcionalitat si almenys fos pos-sible delimitar localment els territoris de poblament nacio-nal del nostre estat. Però per desgràcia resulta impossible. No són fragments aïllats, sinó parts essencials tant txeques com alemanyes les que viuen dins del territori de poblament de l’altra nació, i no ho fan pas en illots lingüístics delimitats, sinó dins dels murs de cada localitat. El principi territorial afirma: “Si vius al meu territori, estàs sotmès al meu domini, al meu dret, a la meva llengua!”. És l’expressió del domini i no pas de la igualtat de drets, és a dir, de la força i no pas del dret. D’aquesta naturalesa coercitiva i dominant del principi es deriven les lluites territorials dels estats nacionals, així com la política territorial, la geometria nacional dels grups ètnics dins l’estat, i tal com només hi ha un remei segur contra la geometria política electoral, el sufragi proporcional, és a dir, la conjunció de les persones que pensen el mateix sense tenir en compte el territori, també hi ha un únic remei contra la geometria nacional: copsar les nacions com a associacions de persones en comptes de dominis territorials. Ara bé, això no és altra cosa que transferir el principi de personalitat propi del dret internacional des de la història del dret alemany a l’administració interna. Sobre aquesta base, cada membre de la nació té el dret i el deure de gaudir de la protecció de la seva nació –si bé en graus diversos– en tots els indrets de l’estat, una situació d’igualtat i plenitud de drets que no li és garantida per cap altre principi jurídic. La nació s’ha de constituir com a cor-

415

poració personal sobre una base democràtica moderna, com una organització nacional de dret, no pas com una dominació territorial de tipus patrimonial i feudal.

La idea d‘una delimitació personal del cos de la nació que eviti la partició del territori és tan antiga com el problema de les nacionalitats austríaques. Es va plasmar per primer cop, si bé de forma incompleta, en les mocions per a l’establiment de cúries del comitè constitucional de Kremsier. Resulta evident que l’establiment de cúries nacionals es fonamenta en el princi-pi de personalitat. Ara bé, tan sols crea associacions personals dels elegits i no pas dels electors, únicament abasta l’àmbit de la legislació i no pas l’administració, i pateix especialment la manca de garanties legals, ja que la protecció davant vulne-racions del protocol i de l’ordenació electoral, l’única que el sosté, és el tema més incert del món.

Els primers a defensar el sistema de cúries van ser els txecs. Ja de bon principi van proposar la divisió del país en cúries enlloc de districtes autònoms i van mantenir aquesta petició fins i tot un cop aprovada la constitució dels districtes, en part per por que els parlaments provincials perdessin importància per culpa dels districtes, en part per no deixar abandonades les minories nacionals txeques que residien en altres territoris de la Corona. Per aquest motiu, Rieger va sol·licitar la instauració de tribunals nacionals d’arbitratge basats en cúries. Durant l’era constitucional, va ser sobretot Fischhof qui va defensar l’adopció del sistema de cúries, les idees fonamentals del qual va exposar en la seva obra Àustria i les garanties de la seva estabilitat.17 L’any 1871, el parlament de Bohèmia va introduir el sistema en la política pràctica mitjançant la Llei referida a la protecció de la igualtat de drets de la nacionalitat bohèmia

17 [N. d. T.: Títol original: Österreich und die Bürgschaften seines Bestandes.]

416

i l’alemanya dins del regne de Bohèmia. Juntament amb els articles fonamentals, també va decaure aquest esborrany que ja concedia a les cúries nacionals la sobirania financera (el dret a recaptar impostos dels membres de la nació). Com que, segons l’apartat 12. al. c, fins i tot a les entitats locals i als districtes hi havia d’haver cúries que exercissin drets sobre la recapta-ció, veiem anunciada programàticament en aquest esborrany legal la regulació personal, malgrat que els autors de la llei amb prou feines eren conscients de la dificultat d’aplicar-la ni de les exigències jurídiques que representava, com tampoc de la innovació constitucional d’una proposta semblant. En qualsevol cas, aquí veiem codificat per primer cop el principi de personalitat; la nostra ciència constitucional en va saber treure tan poc profit com els nostres polítics nacionalistes. Es-deveniments posteriors van obligar els alemanys a incloure en el seu programa la reivindicació inicialment txeca d’establir cú-ries nacionals, contra la resistència més o menys explícita dels txecs, tal com de fet els postulats nacionals es van intercanviant entre alemanys i txecs al llarg de les dècades, com a prova de la incomprensió i imprevisió dels nostres polítics nacionals. A les actes de l’Ausgleich del 1890 reapareixen les cúries nacionals en una edició deteriorada. La llei de nacionalitats del 1871 tan sols reconeix dues cúries, una de txeca i una d’alemanya; la del 1890 hi afegeix la cúria dels grans terratinents, com si aquests fossin una tercera nació del país. Aquest nyap tan contradictori va ser eliminat pels Joves Txecs, amb tota la raó. Tan sols es va portar a terme la segregació en seccions dels consells escolar i cultural territorials, i el fet que continuï existint i doni bons fruits demostra que la divisió dels òrgans i competències, la segregació de les institucions i de les persones que s’hi troben sotmeses d’acord amb la seva adscripció nacional constitueix l’única via possible per a assolir la pau.

417

Ara bé, per què no n’hi ha prou amb el simple principi de cúria? Per raons materials i formals.

En primer lloc cal recordar, com ja hem fet abans, que cada nació porta dintre seu l’ambició d’assolir la unitat i la com-pacitat. La força d’aquesta ambició és el que manté units els nostres partits nacionals malgrat les intenses contradiccions econòmiques que hi conviuen. Malgrat que a Bohèmia, Mo-ràvia i Silèsia hi hagi una cúria txeca i a Carniola, Estíria i Caríntia una d’eslovena, això no significa pas que des del punt de vista constitucional existeixi cap nació txeca ni eslovena, cap aportació ni utilització unitària dels mitjans nacionals, cap labor cultural nacional sistemàtica: l’interès nacional uni-tari exigeix unitat dels fins i dels mitjans, i no és sinó a través d’aquesta unitat que el grup ètnic esdevé nació política. Sense unitat nacional no hi pot haver autonomia nacional. Per aquest motiu un “patriota” va proposar que la nostra constitució es complementés amb “parlaments culturals nacionals”, és a dir, consells nacionals.18 Els seus estudis demostren prou bé la ne-cessitat política de les corporacions representatives nacionals; aquí només ens hi podem remetre.

Una segona objecció contra la forma més simple del sistema de cúries rau en el fet que tan sols afecta el territori sobre el qual es legisla i en conseqüència no confereix a la nació cap influència orgànica constitucional sobre la legislació de l’im-peri, i, pitjor encara, cap influència sobre l’administració en conjunt. Ara bé, l’administració nacional autònoma és encara més necessària que una legislació nacional, tal com exposarem més endavant. Com ja hem dit, Àustria no disposa de cap

18 En els interessants opuscles següents: Die Verfassung als die Quelle des Nati-onalitätenhaders in Österreich. Estudi d’un patriota. Viena i Leipzig, 1897. // Grundzüge fúr eine “endgültige” Lösung der Nationalitätenfrage. Ibíd, 1897. // Ergänzung der Verfassung Österreichs. Ibíd, 1898.

418

administració nacional en el sentit en què compta amb una administració sanitària: no hi ha òrgans administratius naci-onals, exceptuant per exemple les seccions del consell escolar regional de Bohèmia. Ara bé, com que l’administració estatal sencera s’adapta a les necessitats de la majoria del torn que domina el parlament imperial, sempre escorada des del punt de vista nacional, el resultat és que precisament l’administra-ció s’oposa ara a una nació, ara a una altra: és justament en l’àmbit administratiu on rau el perill nacional. I precisament cal que qualsevol política de nacionalitats tingui per objectiu la protecció de determinades agendes administratives contra l’ar-bitrarietat dels ministeris i de les majories, en especial contra la provisió de càrrecs per motivacions partidistes. Com ja hem experimentat, aquesta protecció no s’assoleix per més mesures preventives que s’incloguin en la legislació, per més sorolloses que siguin les protestes dels organismes representatius; tan sols serveix de protecció l’autonomia administrativa nacional. Per això caldria estendre el principi de cúries a tots els aspectes de l’activitat estatal.

Però fins i tot així patiria encara greus mancances formals. Les cúries mai no són sinó seccions d’un organisme superior, determinades per reglaments electorals i interns. Els seus drets són de caire electoral i reglamentari. I què en fan, les majories sense escrúpols, d’aquestes reglamentacions? Les infraccions d’aquest tipus no són sancionades, el mal causat no es pot reparar per més bona voluntat que es tingui, i si aquesta no existeix qualsevol violació de la llei esdevé un precedent, és a dir, un axioma legal.

És per aquesta raó que la cúria requereix una reforma jurí-dica formal, des del punt de vista de la tècnica legislativa. Cal que esdevingui jurídicament independent, que deixi de ser una secció d’un òrgan col·legiat per a esdevenir una corporació

419

autònoma, una persona jurídica amb drets subjectius propis reclamables i judicialment protegits, alhora que el conjunt col-legiat anteriorment unitari no es forma sinó a través de la re-unió de les diverses corporacions. I d’aquesta manera la cúria esdevé una institució com les que calen per al sistema personal. En les seves manifestacions externes no es diferencia gaire d’un sistema de cúries plenament desenvolupat, per la qual cosa presenta les mateixes dificultats o facilitats d’implantació que aquest sistema.19 La diferència rau tan sols en l’extensió i la garantia dels drets curials. Per exemple, la cúria dels grans terratinents no pot posseir béns: és jurídicament impossible. En canvi, a la cúria txeca del parlament provincial de Praga li cal posseir-ne, ja que com a representant de la nació txeca té el deure d’edificar un teatre o un museu nacional, cosa impossible sense diners. Per tant, no és suficient que sigui una cúria: li cal ser subjecte de dret privat i públic, capaç d’actuar jurídicament i materialment, amb dret a acusar i a ser acusada davant dels tribunals. La seva reunió no pot dependre de la bona voluntat d’una majoria que pot extingir-la precisament en l’època de màxim perill nacional tot ajornant els procediments. L’exis-tència jurídica de la nació esdevé mísera i afeblida si li manca un suport corporatiu estable.

Ara bé, si s’observa en detall, es palesa que el sistema per-sonal no és un sistema de cúries perfectament desenvolupat, que aquest últim no és sinó una realització imperfecta del con-cepte bàsic d’aquell sistema. El principi rector de la cúria i de la representació de minories és l’alliberament de la persona davant del domini fortuït del territori per part d’una majoria. Per a la persona moderna dotada d’interessos mòbils, l’asso-

19 La cúria assoleix el ple desenvolupament quan estan segregats en cossos dife-rents tant els elegits com els electors.

420

ciació amb companys de classe, persones amb qui comparteix la forma de pensar, membres de la mateixa nació i confessió, ha esdevingut molt més important del que ho havia estat en altres temps l’únic factor de pes, el veïnatge del poblament territorial. La comunitat social desplaça la territorial. L’ésser humà esdevé més proper als altres que no pas al terròs. L’evo-lució organitzativa des del sistema territorial cap al personal no té lloc tan sols en els afers nacionals, sinó també en tots els altres assumptes humans, amb milers de matisos.

Amb aquestes breus exposicions tan sols queda esbossada una de les qüestions principals que afecten la concepció jurí-dica de la nació: la recerca del principi de diferenciació, és a dir, de quina manera es diferencia la massa dels membres de la nació envers els qui no hi pertanyen, i es reuneix en forma d’unitat. Aquí es deixa totalment de banda l’organització inter-na de la comunitat de dret així delimitada, a més de la qüestió de les competències d’acord amb l’abast dels drets i funcions estatals que caldria adjudicar als òrgans de representació naci-onal, així com el principi de federació, és a dir, la forma segons la qual es reunirien les nacions en un estat tot establint un go-vern i un parlament centrals. Cap de totes aquestes tasques no queda encara definida un cop acceptat el principi fonamental. Ja que al capdavall no és sinó un principi jurídic formal i no ha de ser sinó l’instrument tècnic imprescindible proporcionat per la ciència jurídica.

20: L’autonomia de les províncies de la Corona

Com a principi jurídic formal, el sistema personal comparteix el destí de tots els principis formals: no són mai aplicables fins a les últimes conseqüències, sinó simples línies mestres del

421

pensament i directrius que ajuden a establir l’ordre en la praxi. Nou desenes parts dels benèvols lectors de la primera edició d’aquesta obra van passar per alt aquesta advertència que ja s’hi expressava reiteradament. En la natura no existeixen els punts, línies i plans de la geometria, sinó només cossos, i tot i així ens calen aquelles figuracions geomètriques del nostre cervell –l’únic indret on viuen– per tal de determinar i mesurar els cossos. El principi de personalitat no és la nació en si ma-teixa, sinó un mer instrument per a copsar-la des del punt de vista jurídic, i la seva importància radica en el fet que allibera la nació de la vinculació amb el terròs heretada del passat i que fins ara l’asfixiava. La dependència de la nació envers el terròs ha tingut un pes tan gran sobre la nostra concepció que ens ha barrat l’accés a qualsevol solució raonable de la tasca plantejada. El principi de personalitat destrona el territori pel que fa a la nació; però és igualment cert el que consta en aquest indret de la primera edició: l’estat i la seva administració estan fermament arrelats al territori. Tot el que hi ha de contradictori en la qüestió nacional rau en l’oposició entre aquests dos ele-ments: la necessària territorialització de l’administració estatal i la igualment necessària personalització de l’administració na-cional. Si fóssim hegelians, gairebé podríem albirar-hi l’elegant joc de tesi i antítesi que han d’unir-se en una síntesi superior. Ara bé, si a la pràctica s’introdueix d’esquitllentes el territori deixat de banda des del punt de vist teòric, quina necessitat hi ha de tant enrenou?

El principi de personalitat tan sols nega els territoris his-tòrics, el fetitxe de les regions ancestrals de poblament i dels límits territorials legalment establerts. Mentre aquest fetitxe no hagi estat destronat, no aconseguirem fer-nos cap noció racio-nal de les coses. Si ja no ens emboira la vista, és a dir, si posem totes les nacions com a tals en relació amb l’estat, també esdevé

422

present la necessitat de fer les paus. Aquesta relació tan sols es palesa en el parlament imperial. Aquí, en cas de necessitat, esdevé possible que els grups ètnics treballin conjuntament de forma pacífica. Però tan bon punt els diputats retornen a les províncies de la Corona respectives per tal de prosseguir l’acti-vitat parlamentària en el seu parlament provincial, en ben pocs dies ja s’esquinça la tela de Penèlope de la pau nacional, teixida amb tant de zel al llarg de mesos. En un tres i no res tots els partits queden transformats, tots els bons propòsits s’esvaei-xen i totes les esperances queden enterrades. Les províncies de la Corona i els seus parlaments són els majors obstacles que s’interposen a la solució del problema nacional d’Àustria.

El txec que al seu país només s’enfronta amb els alemanys, al parlament imperial es veu al davant de set altres nacions, ha de discutir amb totes set i s’adona del que podríem anomenar la condició relativa de la seva nació. Llavors torna a la sala del seu parlament regional històric. Aquí, al regne de Bohèmia, el 62,8 % dels seus connacionals s’enfronten al 37,2 % d’ale-manys: aquí se sent com un senyor lliure de cap imposició. És ben comprensible que s’estimi aquesta part de l’estat. Quina importància té la protecció de les minories! ¿Què se li’n dóna, quan és dins la seva cambra regional, que en un altre país d’estar per casa els txecs hi siguin la minoria? Aquí és amo i senyor, i vol continuar sent-ho. A Estíria, a Caríntia, al Tirol, l’alemany fa el mateix paper que el txec a Bohèmia i Moràvia. Allà on tres nacions comparteixen un territori de la Corona, les relacions ja s’estableixen de manera més favorable, talment com en aquells indrets on dues nacions mantenen un equili-bri aproximat. Com més s’aproximen entre si els percentatges dels pobles d’un territori de la Corona, com més pobles el comparteixen, més pacífics són. Però les fronteres provincials

423

divideixen i uneixen fragments de les nacions en les proporci-ons més absurdes.

Aquestes províncies de la Corona són l’estímul intermi-nable per al combat. Aquí es repeteixen totes les absurditats imaginables que pot provocar la convivència de tan sols dues o tres nacions, des de la dominació brutal de la majoria fins a la simple hegemonia, i el domini injust de la minoria. I aques-tes situacions són properes, dominen la fantasia dels electors, anorreen tota l’efectivitat del llunyà parlament imperial.

Però a més a més generen confusió en cadascuna de les naci-ons. Per exemple, els alemanys estan dispersos per tots els ter-ritoris de la Corona, habiten des de la frontera russo-romanesa fins a la mar Adriàtica, des de Czernowitz20 fins a Trieste. Arreu on són minoria apel·len al parlament imperial, reivindiquen la competència de l’imperi per a la protecció de les minories territorials. En canvi, allà on formen la majoria no són només alemanys a Àustria, sinó que alhora són estiris, tirolesos, etc.: hi utilitzen la competència regional per a sotmetre els adver-saris d’altres nacions, hi esdevenen autonomistes territorials. Així és com el parlament provincial de la Baixa Àustria nega als txecs el dret a tenir escoles, sense fer gens ni mica de cabal que d’aquesta manera està exposant els alemanys de Praga a les represàlies txeques. Perquè al capdavall tan sols ha estat escollit pels alemanys de la Baixa Àustria, no pas pels de Praga. Són precisament els parlaments regionals els que han introduït el mètode de les represàlies en la política nacional.

Aquesta ambivalència escindeix els alemanys i és la verita-ble causa de la seva impotència. Prou que la nació alemanya sencera d’Àustria hauria pogut lliurar alguns pobles del Tirol meridional als italians i posar-s’hi d’acord: ben diferents hauri-

20 [N. d. T.: Nom ucraïnès actual: Tscherniwzi.]

424

en estat les coses durant la guerra mundial si com a mínim els alemanys haguessin aconseguit entendre’s amb els italians. En canvi, el ciutadà de la província del Tirol no està en condicions de fer-ho. Com que l’alemany sempre xoca amb les altres set nacions en algun punt, aquest enfrontament es repeteix set vegades. La mesquinesa de l’ànima provinciana entra en con-flicte amb l’interès nacional global. Els alemanys tindrien la possibilitat d’aliar-se amb els italians i els rutens, o bé dominar totes les nacions conjuntament amb els txecs. Hi ha una gran oposició entre els eslaus: els txecs i els polonesos constitueixen majories dins de les seves províncies, i per tant són partidaris fanàtics de la unitat territorial històrica, mentre que tots els altres eslaus constitueixen minories i en conseqüència hi estan en contra. Si els alemanys tinguessin el seny de reclamar per a tot l’imperi allò que ells mateixos reclamen per a Bohèmia, podrien vèncer per sempre més la resistència dels txecs i dels polonesos. Els alemanys tenen moltes possibilitats d’assolir el domini. Però la mesquinesa de l’esperit provincià no admet petits sacrificis pel bé de la gran causa.

Les províncies de la Corona són l’enemic interior de la mo-narquia habsbúrgica. Aquestes províncies, i ningú altre, són el caldo nutritiu de l’irredentisme i creen les minories desespera-des i les majories abusives. Però justament perquè les provín-cies atien l’esperança del predomini en les seves majories naci-onals, aquestes majories s’hi aferren insistentment, i alhora ho fa la majoria al parlament imperial, i fins i tot els alemanys! Els habitants de Bohèmia septentrional s’asfixien sota el pes de la corona del regne de Bohèmia i demanen auxili a crits, mentre que l’alemany dels Alps vol continuar sent estiri, carinti, tirolès. Mentre aquest fantasma de dies ja passats, l’ídol de la unitat de la província, no quedi soterrat dins la tomba, no hi haurà pau nacional. L’any 1901 vaig escriure en aquest indret: “Ben

425

segur que aviat li arribarà l’hora. El parlament regional del Tirol està paralitzat per l’obstrucció, al parlament de Galítzia els rutens recorren a l’arma de l’abstenció, i cada vegada més l’obstrucció de les minories indignades anirà aturant l’activitat de tots els parlaments regionals multilingües. L’obstrucció ha acomplert la seva missió al parlament imperial, ara farà el seu paper de botxí als parlaments provincials i els anirà recorrent un rere altre”. A hores d’ara, aquesta predicció s’ha acomplert al peu de la lletra: l’obstrucció ha ensorrat tots els parlaments provincials multilingües sense cap excepció, començant pel de Bohèmia, que ja porta tot un decenni fora de servei. La divisió en províncies de la Corona s’ha portat a si mateixa ad absur-dum, i seria cec l’estadista que pretengués desenterrar aquest cadàver polític i galvanitzar-lo.

21: Associació cultural nacional i autonomia nacional

En rebutjar la divisió tradicional en Kronländer com a instru-ment adequat per al dret estatal a fi de gestionar el problema nacional, queden encara dues coses per discutir. En primer lloc, la qüestió de la divisió provincial en si mateixa: encara manca estudiar quina mena de distribució territorial ha d’exigir l’estat a partir dels requeriments de la seva administració, si cal man-tenir per a l’administració estatal la mateixa divisió provincial rebutjada des del punt de vista nacional, o bé crear una altra divisió territorial que la substitueixi. En segon lloc, roman la qüestió del vincle de la nació amb la seva regió originària de poblament: cal decidir si les nacions poden prescindir total-ment de l’ordenació jurídica dels seus territoris, i en cas que no sigui així, com s’ha d’ordenar la convivència en l’espai a través de demarcacions administratives. Engegar a rodar qual-

426

sevol delimitació en prescindir de les fronteres dels Kronländer equivaldria a fer rodar també el nen. Tal com hem esbossat provisionalment (vegeu 12), la concepció que veu en la nació una comunitat cultural purament nacional arriba a aquesta conclusió extrema i la justifica a través del principi de per-sonalitat. L’aplicació excessiva d’aquest principi la indueix a passar per alt moltes característiques constitutives i exigències polítiques de la nació, entre les quals es troba la més destacada en la fase històrica actual, l’aspiració d’assolir una estatalitat pròpia. La simple germanor cultural nacional situa la nació a l’exterior de l’estat, pràcticament la desestatalitza, tal com la legislació americana ha desestatalitzat les confessions religioses i com tracta encara avui les nacions del seu territori. El patró americà, que m’agradaria anomenar l’“associació privada dels connacionals”, també pot servir de model a un determinat pen-sament, però contradiu de ple les reivindicacions de les naci-ons d’Europa. La concepció cultural nacional porta l’oposició conceptual i pràctica entre estat i nació fins al distanciament total, mentre que els nostres temps fan molt més necessària l’estatalització de la nació i la nacionalització de l’estat, és a dir, una vertebració assenyada de totes dues entitats.

Ara bé, l’error d’aquesta concepció és el següent: el principi de personalitat no es veu tractat només com un instrument metodològic del dret per tal de segregar unes nacions d’altres (principi de diferenciació), sinó com a principi únic i últim de l’ordenació nacional. Però la diferenciació dels cossos de les nacions només és el primer pas mecànic. El cos segregat no tan sols requereix una pell diferenciada, sinó també òrgans interns. Ja hem exposat anteriorment (12) que a banda del principi de diferenciació cal tenir també en compte el principi d’organització, l’abast de les competències i la forma de fede-

427

ració. La concepció cultural nacional passa per alt aquestes tres qüestions principals o les infravalora.

Per tal d’orientar-nos momentàniament –reservem per als dos capítols següents l’exposició detallada– començarem per preguntar-nos què cal fer amb el cos nacional segregat. La con-cepció a la qual ens referim el deixa en mans de si mateix, per raons d’estat. Suposem que estigués en mans de si mateix. Com s’hauria d’organitzar? Primerament s’hauria de subdividir per tal d’administrar els milions de persones de la seva societat, i només podria fer-ho sobre el territori. Per tant, ell mateix hauria de crear entitats locals i districtes nacionals, hauria d’agrupar aquests districtes en regions i supeditar aquesta sub-divisió territorial a l’organització de l’imperi. Immediatament es manifestaria que la seva distribució en demarcacions entra-ria en concurrència amb l’estatal. Sembla evident que l’hauria d’adaptar i sotmetre-s’hi si no volia provocar friccions i pugnes constants.

Tot seguit hauria d’atribuir determinades competències a cada demarcació, per exemple atorgar a les seves entitats lo-cals nacionals la competència de la construcció i conservació d’edificis escolars, als seus districtes nacionals la competència dels costos escolars personals i materials i la supervisió escolar, etc. El mínim vital de cada nació és l’escola nacional. S’observa immediatament que l’administració escolar és un fragment de l’administració estatal, i que fins i tot si l’estat declarés totes les escoles com a escoles privades de la nació no podria pas renunciar a la legislació escolar i a la inspecció general. Només ens cal pensar en la polèmica de les escoles txeques privades de Viena. La pugna nacional no quedaria pas enllestida gràcies a la simple autonomia cultural nacional fora de l’estat, sinó ben bé organitzada. Aquest exemple mostra clarament quin és el principal problema: la divisió de la plenitud estatal de

428

competències en dos àmbits competencials, el de l’estat i el de la nació, un procés en el qual la nació mateixa esdevé mani-festament part de l’estat i estat membre.

Així doncs, si ara el conjunt de la nació es trobés constitu-ït sobre la base del principi de personalitat pur, dins Àustria s’alçarien veritablement les vuit nacions l’una vora l’altra i es plantejaria la pregunta de si no podrien tenir també algu-na vinculació entre si. Al capdavall, aquestes vuit nacions no poden identificar el seu vincle en una entitat estatal que flota al seu damunt com una mena de força mística, que les jutja i decideix sobre totes i cadascuna. Llavors es veuria clarament que l’estat no pot ser sinó la federació de les vuit nacions, una unió legal en la qual cada membre participa ordenadament del poder estatal. La comunitat cultural nacional, doncs, hauria de tendir per si mateixa cap a l’ordenació federal. Es palesa que val més anticipar conseqüències que només s’assolirien després de llargues lluites, i que la nació quedi inclosa per endavant en la distribució de demarcacions estatals, en l’atribució de competències estatals i en l’ordenació constitucional. I aques-tes són precisament les tres tasques principals: organització, competència i federació. Cal posar-hi tot l’èmfasi, i la separació d’acord amb el principi de personalitat forneix un instrument molt important, però tan sols un instrument. Els partidaris de la idea de la nació com a germanor cultural nacional designen també la seva meta com a autonomia nacional i em reclamen a mi com a fundador. Em veig obligat a rebutjar decidida-ment aquesta apropiació. Jo denomino autonomia nacional la constitució quasi estatal de la nació, la seva organització com a estat membre i l’ordenació del conjunt de l’estat com a estat federal de les nacionalitats [Nationalitätenbundesstaat]. En la primera edició d’aquesta obra vaig posar arreu el màxim èmfasi no pas en la separació, sinó en l’articulació entre estat

429

i nació, i vaig reivindicar la participació en els drets estatals de sobirania.

Així doncs, l’autonomia nacional no constitueix pas la feliç troballa d’una panacea universal, una mena de truc jurídic formal que permetés resoldre un dels problemes més greus del món. Ho seria si es volgués emprar el principi de personalitat com la clau de la solució. L’autonomia nacional tal com la vaig argumentar jurídicament en la primera edició abasta i envolta l’existència sencera tant de la nació com de l’estat, i per això assumeix dintre seu la seva història i totes les possibilitats històriques de solució que són efectives en el present i el fu-tur. Haurem de tractar-ho de forma més detallada; aleshores ens adonarem que en l’aspecte extern l’autonomia nacional de l’ordenació ètnica exposada al 12 en el sentit de Palacký és la que li resulta més propera, i d’altra banda la que té més en compte la necessitat d’administració de l’estat, de força i ordre del conjunt. L’autonomia nacional permet i possibilita als vuit pobles que es troben units dins Àustria d’una banda la conservació i el desenvolupament de la seva idiosincràsia i po-tencialitat, d’altra banda els assegura el més decisiu en aquest moment: constituir un sol estat fort a nivell econòmic i social. Assolir ambdues metes alhora és l’alta missió de la nostra po-lítica i alhora la gran obra d’art que cal portar a terme. No pot reeixir si vacil·lem enmig de la confusió mental i pràctica entre totes dues metes, volent esmicolar un dia el poder estatal per tal de satisfer les nacions i l’endemà subjugar les nacions per enlairar l’estat. Tan sols es pot aconseguir claredat i seguretat si es progressa de forma dialèctica.

430

Capítol cinquè: L’estat federal

Apartat 1: La vinculació orgànica entre estat i nació

45: El districte com a base de la construcció estatal

Tal com es fa en un procés, hem escoltat les dues parts, l’estat i les nacions, i totes dues han presentat les seves demandes. Hem repetit en formes lògiques el procés que han portat a terme en la realitat l’estat i les nacions d’Àustria des de fa dècades. L’estat de l’absolutisme il·lustrat proclamava davant les nacions, que tot just havien esdevingut conscients de si mateixes: “Jo sóc l’Estat i he de ser únic, per això vosaltres heu d’esdevenir una nació, tant pel vostre bé com pel meu!”. I no es pot negar que el que deia l’emperador Josep II en el seu rescripte de l’11 de maig de 1784 conté molta part de veritat: “Tothom comprendrà fàcilment quin benefici es derivaria per a l’imperi sencer del fet que només s’hi parlés en una sola llengua”. Aquest va ser el clímax de la idea de l’estat absolut, encarnat pel poder reial absolut. Però ben aviat les nacions es van posar dempeus per declarar: “Jo existeixo des d’abans que tu hi fossis. Perquè jo sóc primigènia, sóc natura. Vull esdevenir estat i he d’aconseguir-ho!”. Així s’expressa el principi histò-ric de les nacionalitats, la idea de l’estat nacional, la idea del poder nacional absolut (2, 23). També aquí hi ha molta part de veritat. Però la vida humana no s’exhaureix amb un únic “principi”. Hi ha hagut èpoques en les quals l’església podia afirmar: “Jo sóc més que l’estat. Sóc la humanitat!”. En canvi, avui la humanitat no equival a una església i l’aspecte religiós ja no representa el fet humà. I també l’actual estat positiu és només un aspecte de la vida: per damunt seu l’economia mun-dial uneix les persones, per sota la seva capacitat d’influència

431

circula el corrent de la vida social; també la condició estatal no és sinó un aspecte del fet humà, no pas absolut, sinó relatiu.21

I ha estat així com l’estat i la nació s’han vist obligats a reconèixer-se i tolerar-se en la seva relativitat. La fusió de les nacions en comunitats supranacionals que no poden ser ex-plicades mitjançant el principi de nacionalitat és un fet mil vegades repetit. El casament entre persones de dues nacions diferents genera una unitat jurídica supranacional, la família. La cooperació entre membres de diverses nacions en un taller crea una unitat econòmica i jurídica de naturalesa suprana-cional, l’empresa. El comerç i la circulació per territoris mix-tos generen la unitat econòmica i jurídica supranacional del mercat. Els milers d’organitzacions públiques diverses, escoles, hospitals, serveis de correus, ferrocarrils, etc., són tots institu-cions supranacionals. Aquests vincles fisiològics, econòmics i socials ja existeixen abans de l’estat, la vida mateixa imposa i genera comunitats supranacionals, i posteriorment l’estat i el dret no han de fer sinó ratificar allò que ja existeix. Per si mateix, en virtut dels seus fonaments fàctics, l’estat constitu-eix una institució supranacional en una regió on interactuen molts pobles. Així és com la vida mateixa estableix un equilibri nacional constant, encara que no pas lliure de friccions, en la família mixta, el taller mixt, el mercat mixt, la institució mixta. No ens enganyem: a fora tots s’entenen, tant els alemanys com els txecs. El ritme dels negocis no s’atura quan les representaci-ons parlamentàries s’esbatussen: els pagesos compren i venen vedelles al mercat, els obrers es passen les eines dins del taller, els fabricants i comerciants no tanquen els establiments. La gent es dedica als seus negocis durant els sis dies laborables

21 Vegeu més amunt (25) el que hem exposat sobre la idea nacional i la finalitat de l’estat.

432

com a bona administradora; el dia festiu potser sí que troba temps per a no ser sinó nacional. Només uns magres estrats socials tenen ambicions econòmiques que són alhora nacio-nals: els intel·lectuals o treballadors de la llengua, que no es volen posar mai d’acord ni en són capaços. Malauradament, els privilegis electorals del nostre estat els han cedit la paraula justament a ells durant massa temps. Però més enllà d’aquests àmbits la comprensió mútua és un fet, perquè constitueix una necessitat econòmica.

Hom diu que les coses xoquen entre si en l’espai, mentre que les idees conviuen unes prop de les altres. Però es pot afir-mar amb la mateixa raó que en les coses concretes les persones es posen d’acord, mentre que en qüestions de principi no ho fan mai. Ja que el principi només veu sempre una banda, una tendència. El conjunt únicament sorgeix de la conjunció de tots els principis, que en els aspectes concrets generen en suma una aparença contradictòria i una realització parcial. Com que en la vida real les nacions conviuen i treballen barrejades, cal que també ho puguin fer sota formes jurídiques i en la seva condició estatal. Però si la forma jurídica i estatal que avui és vigent es veu constantment qüestionada, llavors allò erroni és aquesta forma que hauria de regir la vida, i no pas la pròpia vida que li està sotmesa: per força, l’estat ha de trobar-se mal organitzat.

Les reivindicacions de la nació i de l’estat s’oposen entre si com el quadrat al cercle: mai ningú no ha aconseguit encara la quadratura del cercle, de la mateixa manera que tampoc ningú no trobarà la fórmula màgica que uneixi estat i nació sense friccions de cap mena. Resoldre per complet la qüestió nacio-nal serà tan impossible com fer-ho amb la confessional. Tots els problemes socials se solucionen, però sempre en queden restes. L’individualisme no s’ha pogut implantar per complet,

433

i tampoc no serà possible fer-ho amb el socialisme. Es tracta sempre de valors aproximats, tal com s’aplica el nombre π per tal de calcular la superfície del cercle, que la representa com un múltiple del quadrat del radi. La columna vertebral que dóna fermesa a l’estat i la seva organització és el territori: les nacions es desplacen i barregen dins del territori, l’estat és sedentari, la nació i el membre individual d’aquesta es poden desplaçar lliurement. Entre aquestes contradiccions no hi pot haver una conciliació total, tal com no pot existir entre la circumferència i la línia recta. Sempre es pot tractar només de la compensació de les contradiccions, de la seva superació pràctica –imposa-da per la vida real, com hem esmentat– i sobretot de la seva resolució jurídica.

També a Àustria la rivalitat nacional posseeix instruments per assolir solucions de compromís, la institució necessària per a dirimir-la, també disposa del seu nombre π, consistent en la constitució de districtes. Remarquem que amb el nom de districte [Kreis]22 no ens referim a cap pentagrama ni xifra màgica: per a nosaltres, districte no és res més que la denomi-nació abreujada del territori més extens possible per a l’admi-nistració local democràtica, organitzada segons els mateixos paràmetres, altrament dit, per a l’autogovern local del poble.

El districte en l’extensió territorial i competencial que ha establert el nostre estudi, el districte de l’administració local municipal, és la major unitat comuna a partir de la qual es poden definir l’estat i la nació:

1. Aquest districte és la millor realització de l’administra-ció estatal local, de la part més important de l’administració estatal en si, de l’àmbit de treball estrictament propi del poder

22 [N. d. T.: Com que Kreis vol dir alhora “cercle” i “districte”, l’autor fa una refe-rència irònica a la noció “trobar la quadratura del cercle”.]

434

executiu: les instàncies centrals no executen, únicament diri-geixen i supervisen l’execució, un procés en el qual reben el suport de les instàncies intermèdies.

Per als fins de l’administració estatal, el districte possibilita la integració de totes les branques administratives de nivell inferior en una sola seu i un únic edifici, cosa que li aporta comoditat i visibilitat.

Alhora, el districte constitueix la major demarcació de dimensions encara manejables de l’administració autònoma econòmica i social: no és tan gran que la diversitat dels inte-ressos en superi la coincidència, i en canvi n’és prou perquè els seus mitjans personals i materials puguin assumir importants tasques econòmiques i culturals. Aquesta administració local disposa de tots els instruments naturals i econòmics de la seva demarcació.

2. En la gran majoria dels casos, aquest districte es pot deli-mitar segons criteris nacionals. Converteix en monolingües ben bé nou desenes parts de les regions administratives d’Àustria.

En els restants, els districtes mixtos, tal com mostrem a la segona part, es poden aplicar el principi de personalitat i el sistema associatiu sense generar queixes. Es tracta de districtes dobles (districte alemany de Budweis, districte txec de Bude- jovice) malgrat la unitat del territori, sense que l’activitat ad-ministrativa esdevingui feixuga, com passaria en demarcacions més extenses.

Aquest mateix districte satisfà plenament les necessitats de l’administració autònoma cultural nacional. Ja avui, en els ter-mes mitjans de l’imperi, conté entre dues i tres escoles secun-dàries, tres orfenats i moltes altres institucions humanitàries, entre dues i tres escoles de comerç, dotze de formació profes-sional, dues de capacitació agrària i prop de trenta d’especí-fiques. És un fèrtil camp d’administració local municipal, en

435

el qual poden florir nombroses organitzacions sociopolítiques si el dret a vot esdevé general i igualitari en la representació dels districte. Dins del districte, la vida es desenvolupa en tres nivells: entitat local, circumscripció i districte, de tal manera que l’administració pot atendre tant les màximes aspiracions com les mínimes necessitats. Les aspiracions culturals nacio-nals poden desenvolupar-se sense friccions a nivell de districte.

3. L’administració estatal supranacional, que requereix en-titats i regions intermèdies, està en condicions d’agrupar per si sola en regions intermèdies els districtes sense necessitat que hi intervinguin les nacions, ja que aquestes agrupacions no afecten directament la vida nacional. En canvi, l’administració nacional en si no necessita les regions intermèdies, sinó que requereix amb urgència una entitat central nacional. Per part seva, la nació pot formar a partir de tots els districtes de la seva nacionalitat, siguin únics o dobles, una unitat i una entitat central nacional, sense necessitat d’esperar que el seu territo-ri de residència estigui unificat. En els districtes monolingües nacionalment purs la nació posseeix el seu territori, la seva llar indiscutida i segura; formen una mena de domini exclusiu de la nació, mentre que els districtes mixtos constitueixen un condomini de dues i més nacions. Ara bé, queda reservada a l’estat la sobirania territorial plena, especialment l’exterior, internacional, segons la qual tan sols li corresponen a ell les cessions territorials a potències estrangeres, així com també la interior, juridicoadministrativa, per mitjà de la qual estableix la distribució de demarcacions. Però aquest vessant intern de la sobirania territorial està condicionada parcialment: les mo-dificacions de la distribució en districtes només poden tenir lloc mitjançant una norma de rang constitucional, i per tant sempre exigeixen l’acord de la nació. Per tant, aquesta sempre té assegurada la possessió de la seva llar.

436

Així doncs, el districte està en condicions d’exercir una fun-ció doble: és alhora l’òrgan de l’administració estatal local i de l’autogovern nacional. Ambdues funcions administratives es concentren en el cap del districte, en la persona del qual es fa present el lligam elemental entre estat i nació. Cap a dalt, l’administració estatal i la nacional divergeixen, per a formar de bell nou una única unitat conjunta en el poder federal, tal com veurem.

46: El districte en el context de l’estat i les peculiaritats de la construcció estatal austríaca

Aquesta doble divisió no resol encara totes les necessitats que Àustria planteja.

No és tan sols que els regnes i les províncies representats al parlament imperial no constitueixen cap territori estatal compacte, sinó que a més els quatre components principals –els països alpins, la regió costanera, les regions dels Sudets i les prèvies als Carpats– tenen caràcters econòmics i culturals molt diversos. Tot i així, aquesta diversitat cultural no impedeix una unitat relativa de l’estat. No hi ha cap gran estat modern que no presenti unes diversitats igualment marcades, en especial si es tenen en compte les colònies. Precisament la conjunció de territoris amb graus de desenvolupament econòmic molt divers caracteritza les potències modernes grans i les d’abast mundial, ja que aquests components no tan sols divergeixen, sinó que es complementen entre si. La unió duradora d’una regió industrial i una d’agrària sota un únic dret i amb la pro-tecció d’un poder estatal compartit no tan sols assegura les vendes, sinó que permet que el país sencer depengui menys de l’estranger. De la mateixa manera es presten serveis mutus les

437

regions costaneres i les interiors, les muntanyes i les planes. La uniformitat per si sola no és suficient per a formar cap estat: més aviat afavoreix la juxtaposició anàrquica dels membres homogenis. L’essència de l’estat s’explica millor a partir de l’ordre dins la diversitat, l’encaix harmònic de components específics dins del conjunt, al qual cada part presta un servei peculiar. Ara bé, aquesta ordenació i subdivisió exigeix que es reconegui a cada part la funció específica que porta a terme i que se l’administri d’acord amb les seves necessitats especials.

A banda dels interessos estatals conjunts i dels nacionals, també els territorials reclamen que se’ls presti una atenció su-ficient. Únicament la reben de forma incompleta en les regions intermèdies de rang mitjà, les governacions. Un cop hem esta-blert els districtes com la unitat organitzativa, com l’element constructiu que podem emprar, es fa palès que aquests carreus s’han de combinar en funció d’un triple pla: en primer lloc, d’acord amb principis administratius tècnics per tal d’assolir la unitat de l’administració central, a continuació a fi de cons-truir per motius nacionals les vuit unitats de representació i administració nacionals, i en tercer lloc per tal de generar associacions territorials autònomes que s’adiguin amb els com-ponents històrics de l’imperi. En aquesta triple ordenació rau la dificultat específica de la construcció de l’estat austríac, que no comparteix amb cap altre. Arreu del món són només aspi-racions específiques provincials o interessos territorials els que pugnen amb la idea d’estat unitari, i totes les formes estatals identificades fins ara serveixen només per a conciliar aquesta única oposició, per a compensar aquesta dicotomia. És per això que no existeix cap model constitucional que es corres-pongui amb les necessitats d’Àustria, que exigeixen una triple articulació; per això tendim tan fàcilment a desesperar-nos a

438

l’hora de buscar una via de solució, perquè no hi ha cap model que ens n’indiqui el camí.

L’estat federal constitueix la solució de compromís entre l’interès unitari estatal i l’específic territorial. Sense cap mena de dubte, constitueix la forma d’estat més perfecta, que en conseqüència ha assolit la màxima expansió sobre la superfície terrestre. Se l’ha qualificat de creació de l’esperit germànic, que posseiria la capacitat de combinar la llibertat i el benes-tar de l’individu amb l’ordre i el poder del conjunt. Tant si això és cert com si no, el cas és que l’estat federal es troba en condicions d’assumir la tasca d’aquesta conjunció. No cal dir que s’enfronta a l’oposició de tradicions grandioses: el sistema burocràtic central de l’imperi bizantí, que fou rebut pel món occidental juntament amb el dret romà, la rígida centralit-zació jeràrquica de l’església catòlica, posseïdora d’un talent organitzatiu admirable, i finalment l’ordenació estatal napo-leònica, aquesta obra d’organització altament genial dins del seu gènere, que va convertir l’entitat pública en el Leviatan totpoderós anomenat “Estat” que tot ho engoleix, davant del qual van haver de recular qualsevol llibertat i autodetermina-ció individual, qualsevol existència i idiosincràsia peculiars. En aquesta ordenació estatal, l’especulació lògica de Bodin i Hobbes va esdevenir un fet, en la qual la idea d’estat va assolir el ple triomf sobre la societat.

En terres alemanyes i anglosaxones la societat es va poder enfrontar a l’estat. Als indrets que van quedar lliures de la influència bizantina, romana i napoleònica, o bé se’n van alli-berar amb celeritat (a Suïssa, als Estats Generals neerlandesos), va reeixir la feliç solució de compromís. El sistema federatiu va assolir la màxima compleció als Estats Units d’Amèrica del Nord, des d’on es va transmetre als pobles romànics del Nou Món. No hi ha cap motiu perquè aquesta forma constitucio-

439

nal sembli forana i insuportable per als alemanys d’Àustria. Entre tots els polítics austríacs de nacionalitat alemanya tan sols un, Fischhof, va prendre nota de les condicions de vida dels alemanys austríacs i del Reich alemany, i per més dur que sembli el judici, no és menys cert que al llarg de tot el regnat de Francesc Josep I a Àustria va ser ell l’únic pensador autèn-ticament polític de la burgesia alemanya: tan sols ell mirava més enllà, cap al futur; tots els altres s’aferraven a l’instant present, a la propietat!

“Però tot i així no és pas cosa fàcil fundar un estat federal” (Welcker). Exceptuant els alemanys, des de sempre a Àustria hem tingut federalistes: ben segur que constitueixen la majoria fàctica del país, i en canvi la seva política no ha tingut gens d’èxit. Aquesta manca d’èxit els ha induït a fer-se poc visibles, de manera que han cregut convenient substituir l’honorable nom de federalistes pel títol ambigu d’“autonomistes”. Aques-ta infructuositat és deguda al fet que hom veu només l’escissió entre estat i províncies de la Corona, i perd de vista el triple ventall dels interessos. Ara bé, aquesta manca de visió es deu en ben pocs casos a un error: en la majoria, és fruit d’un càlcul polític.

47: Àustria com a estat federal

En teoria, la poca claredat i indefinició de tots els moviments federalistes previs es deu al fet que sempre es deixa de banda o es confon la doble necessitat d’autogovern territorial i naci-onal; ara bé, la manca d’èxit d’aquestes aspiracions és causada per la insinceritat i la cobdícia amb les quals l’autonomista territorial confia a treure profit de la confusió des del punt de vista nacional, mentre l’autonomista nacional espera fer-ho des

440

del punt de vista territorial. Així doncs, en teoria i pràctica el federalisme lluita de forma encoberta; molt rares vegades parla obertament de l’estat federal, i no esmenta els estats individu-als, sinó que fa servir denominacions alternatives (autonomia, situació particular) o demarcacions alternatives (Kronländer). La claredat conceptual és el millor remei davant d’aquesta manca de sinceritat: necessitem l’estat federal, i per tant ens preguntem quins són els estats que l’han de formar.

És sabut i percebut per tothom que certament la pugna entre nacions individuals constitueix el problema central, però que a més se n’hi afegeix un altre: les regions alpines alemanyes (Àustria central), la regió costanera, els Sudets i els pre-Carpats constitueixen quatre territoris d’idiosincràsia molt diversa, que ja a causa de la seva situació geogràfica no es poden regir ni administrar adientment en tots els aspectes estatals a partir d’un centre. No hi ha dubte que estan interes-sats en un govern territorial propi, que en termes no jurídics s’anomena situació particular [Sonderstellung].23 L’interès per una situació particular topa amb un doble conflicte: d’una banda amb el poder estatal central, d’altra banda amb set de les vuit nacions. Aquests quatre territoris o “regions dotades d’una situació particular” abasten cadascuna dues de les go-vernacions actualment existents: Àustria central abasta Viena i Innsbruck; la regió costanera, Trieste i Zara; els Sudets, Praga i Brünn; els pre-Carpats, Cracòvia i Lemberg. (La Bucovina també es troba sotmesa a l’audiència territorial de Lemberg.) Així doncs, les governacions històriques divideixen en dues cada regió sotmesa a privilegis especials. El primer que ens

23 [N. d. E.: Sonderstellung: M’he decidit per una traducció més neutral, situació “particular”, però tal com passa amb “foral”, també podria ser relacionat a “privilegis”. Quedi clar, però, que Renner es refereix a una situació inicialment donada per fets, i no per drets.]

441

interessa constatar aquí és el següent: des del punt de vista purament administratiu, les governacions no són sinó regions burocràtiques intermèdies de rang superior per a l’adminis-tració militar, judicial i de comunicacions, que no fomenten ni toleren cap mena de municipalització. En canvi, l’interès per gaudir d’una situació particular té aspiracions més altes: pretén elevar aquests territoris a la categoria d’estats membres amb parlament i govern propis! Aquesta intenció ha esdevingut d’una actualitat política ben palesa gràcies a les declaracions constitucionals dels partits nacionals del 30 de maig de 1917.

Així doncs, en aquest àmbit pretenen incrementar el simple autogovern pel que fa al grau tècnic i la categoria legal fins al punt d’assolir la condició d’estat propi. Aquesta (diguem-ne) “fotesa” política s’amaga rere la modesta denominació de situ-ació particular [Sonderstellung]: la potència normativa pròpia municipal (autonomia en el sentit més estricte) pretén esdevenir legislació sobirana, la instància administrativa intermèdia ha de passar a ser la central, la segona instància judicial esdevenir la primera; en resum, l’autonomia política ha de convertir-se en sobirania. La diferència gradual esdevé diferència de tipus.

Segons això, caldria instituir Àustria com a estat federal amb quatre estats membres territorials. Ara bé, la fantasia dels partits nacionals s’imagina que aleshores s’haurien creat quatre estats nacionals!

Però som vuit nacions! Un cop presa la decisió de reconèi-xer a nivell estatal intern el principi de nacionalitat, cal que Àustria esdevingui un estat federal amb vuit estats membres nacionals que tinguin cadascun com a base el conjunt dels districtes de la seva respectiva nació. I de ben segur que cada nació vol el seu dret a l’autodeterminació, és a dir, dret a legis-lar-se, autogovern i jurisdicció pròpia, en resum, tots els drets de la sobirania estatal.

442

Aquí es palesa amb tota claredat el que vaig anomenar a la primera edició la tridimensionalitat del problema estatal austríac. Estat, nacions i territoris es disputen totes les carac-terístiques de la sobirania a l’hora d’edificar-lo de nou.

Així doncs, si admetem que el districte constitueix el fo-nament necessari de l’organització estatal, encara es planteja amb més motiu la segona gran qüestió: la superestructura o forma de federació. I precisament aquesta és peculiar i sense precedents en el cas d’Àustria! El problema de l’estat federal té unes arrels més pregones del que se sol pensar.

També en aquest punt s’interfereix el territori històric de la Corona, tal com faria un hoste indesitjat. Fins i tot un cop ad-mesa la inadequació d’aquestes demarcacions com a subjectes de l’autonomia nacional, s’interposen per oferir-se com a sub-jectes adients d’una autonomia territorial. Malauradament, no hi escauen de cap de les maneres! Ni el Vorarlberg, Salzburg, Ístria o Dalmàcia, ni tan sols la Baixa Àustria, són adients per a una autonomia que vagi més enllà de la purament municipal, que estigui dotada de parlament i govern propis. Són innu-merables els motius pels quals tan sols es poden prendre en consideració les vuit demarcacions governatives, preferentment les quatre regions que denominem provisionalment dotades de particularitats especials. Tant si ets federalista territorial com nacional, no pots fer un estat d’un territori de la Corona, ni atribuir-hi més categoria de la que té.

I doncs, què vol dir ser “federalista”? Quan s’és un federa-lista perfecte? ¿Aquesta perfecció depèn d’alguna delimitació territorial determinada, sia més gran o més petita? La meva resposta és que no depèn de cap. Ni de l’entitat local, ni de la circumscripció, ni tampoc del districte, i menys encara de la província de la Corona! Qui segrega allò que per si mateix està segregat i proporciona autogovern a la part segregada, que a

443

més la necessita, tot tenint cura de la unió orgànica de les parts i de la seva integració harmònica en el tot, aquesta persona és federalista, i no pas cap altra. Ara bé, com que les nacions són elements naturalment segregats d’aquest tipus –en el nostre cas són fins i tot els elements segregats de primera categoria–, com que es barregen dins del municipi, la circumscripció, el districte, el territori, l’estat, constatem que el veritable fede-ralisme comença en el municipi i acaba dalt de tot de l’estat, es troba instal·lat arreu, i enlloc no hi té més ni menys dret. Aquesta és precisament la particularitat del problema federa-tiu d’Àustria: pel fet de no limitar-se a les províncies i la seva relació amb l’estat esdevé totalment nou i sense parió en la doctrina i la praxi!

L’entitat local mixta, com per exemple Budweis, ja ha de ser en si mateixa una federació de dues entitats locals, tal com de fet allà els alemanys i els txecs constitueixen dues comunitats polítiques separades en molts dels seus interessos. I és així com un districte mixt ja ha de ser en si mateix una federació. Encara més: si amb vista al futur el regne de Bohèmia ha d’esdevenir o continuar essent en algun aspecte un tot unitari que porti a ter-me les seves tasques de forma pacífica, si ha de deixar de ser la casa dels germans enemistats que lluitin fins a la mort, llavors caldrà que el federalisme comenci sobretot en aquest regne la seva missió pacificadora, i que els txecs esdevinguin federalis-tes en la seva pròpia terra! Més no assoliran! Quines bogeries tan evidents adopten! És una bogeria confiar a imposar-se als alemanys, si es recorda que l’imperi alemany no va aconseguir en un segle sencer imposar-se als polonesos desvalguts; és una bogeria creure que el federalisme que els sembla acceptable a nivell de l’imperi no ho serà per als alemanys dins del territori!

Si realment els txecs es proposen instaurar l’estat de Bo-hèmia com a unitat política, cal que l’organitzin com a tal

444

unitat. Organitzar significa diferenciar segons la peculiaritat i la funció, per a reintegrar després els òrgans diferenciats. En la política de nacionalitats s’aplica aquest mateix principi: segre-gar les nacions, fer-les autònomes, per tal de reunificar-les en un conjunt estatal com a unitats organitzades. Si a Bohèmia els txecs volen obtenir ordre en comptes de revolta, pau en comp-tes de la lluita perenne que els afebleix a si mateixos, cal que organitzin Bohèmia, cal que es facin autònoms ells mateixos i els seus veïns alemanys, i que estableixin les condicions de cooperació mitjançant un pacte: sense pacte no hi ha tracte!

El que hem exposat per al cas de Bohèmia val per a totes les regions cridades per la naturalesa a exercir determinades competències específiques dins el conjunt estatal. També en aquells territoris que aspiren a un reconeixement de la seva particularitat, la federació resulta tan necessària com en el conjunt de l’imperi. I novament el districte constitueix la base adequada i necessària. Si se’ns permet emprar un cop més la imatge, també equival al nombre π de les governacions o terri-toris. Si la vida nacional se situa d’una banda en els districtes i d’altra banda en els consells nacionals, aquests territoris seran indiferents pel que fa a la competència nacional, i per fi seran políticament operatius com a unitats legislatives i administra-tives. Ara bé, com que són territoris, aquesta competència no pot ser sinó territorial en el nostre sentit ple de la paraula, i doncs neutralitzada i indiferent des del punt de vista nacional.

Per tant, el districte és el punt de partida i d’intersecció de les coordinades de totes tres dimensions, de la vida estatal, territorial i nacional: l’estat és la federació de tots els distric-tes, la nació la federació de tots els districtes i segments de districtes d’un grup ètnic, el territori la federació de tots els districtes d’un segment compacte de l’estat; en tots tres casos es tracta d’un múltiple de la mateixa unitat compartida, el

445

territori arrodonit i unitari de l’administració local. Aquesta és la cèl·lula elemental de l’organisme estatal. No pot existir cap organització eficient que no conegui a fons l’element que li ha de servir de base. La salut de la cèl·lula és la condició pri-mordial per a la salut dels òrgans i de l’organisme. La nostra discussió política desconeix fins i tot el concepte d’adminis-tració local. És aquí on cal posar primer de tot mans a l’obra, i que ho facin els centralistes, nacionalistes i territorialistes. No es tracta ni tan sols de la reorganització, sinó ben bé de la creació d’una administració local, de la unificació sistemàtica de totes les instàncies estatals locals, les autoritats judicials i administratives de primera instància, així com dels òrgans de representació locals en el marc d’una delimitació territorial adequada i unitària. Un cop s’hagi portat a terme aquesta formació cel·lular, resultarà clar i fàcil crear les formes superi-ors d’organització, així com reconèixer les mancances de tots els instruments federals proposats fins ara, que ens correspon estudiar críticament tot seguit.

Apartat 2: Els succedanis insuficients de l’estat federal

48: Centralització i descentralització

En la realitat de l’estat de dret unitari ja es dóna la distribució de la població en grups específics. La lletra de la constitució es pot permetre ignorar-los, per la qual cosa es manifesten de forma molt molesta en els fets de la vida estatal. La matèria de l’estat es rebel·la contra la forma fins que aconsegueix fer-la esclatar. Com que, segons els resultats del nostre estudi, Àustria ha de ser forçosament un estat federal, constatem que mate-rialment ja ho és avui, i que de fet les formes legals de l’estat

446

unitari ja han estat pervertides i utilitzades per a finalitats del tot divergents. Això només és possible si les institucions de l’estat unitari s’utilitzen com a succedanis de la federació. Ens cal identificar primer aquests succedanis, que voldria anome-nar instruments federals en el marc de l’estat formal unitari, per tal d’obrir pas a la federació franca i lliure.

Aquestes institucions administratives no gaudeixen de cap delimitació conceptual clara en el marc de la doctrina, i tam-poc no ens pertoca presentar-les aquí ni defensar les nostres definicions enfront d’altres concepcions ni argumentar-les mit-jançant cites. Ens cal evitar l’aparat erudit i limitar-nos a les característiques essencials i generalment reconegudes de les institucions.

El mitjà que se’ns ofereix en primer terme és la descentra-lització. El centralisme ha estat denunciat des de sempre per tots els polítics eslaus com la principal plaga, a la qual s’oposa l’autonomia. A casa nostra no es parla d’estat federal envers estat individual. El nostre vocabulari polític parla de forma gairebé exclusiva de centralisme i autonomia: es fan servir com a antònims dos conceptes que no ho són.

Centralització i descentralització són categories que no pertanyen al dret constitucional, sinó a l’administratiu, l’únic que es pot considerar establert; la resta es troba sotmesa a discussió.

En el sentit formal més estricte, la centralització és el sis-tema regit només per un sol òrgan, el ministre, mentre que tots els altres òrgans en són mers auxiliars. La disposició s’hi es dirigeix de forma única i exclusiva: se’n posa l’execució en les seves mans. En aquest sistema els esglaons administra-tius subordinats no són instàncies dotades de dret propi, amb mandats i plens poders conferits directament per llei, sinó tan sols delegacions del ministeri. No posseeixen la competència

447

ex lege, sinó tan sols ex delegatione. El ministeri no està obli-gat a esperar que cap assumpte superi el circuit d’instàncies prescrites, pot prendre decisions en qualsevol cas en comptes de supeditar-se al cap de districte o al governador; davant d’una simple denúncia, pot substituir la decisió d’un òrgan subordinat per la decisió contrària. En aquest sistema, no té cap sentit que hi hagi una regulació de competències entre les instàncies de diferents nivells. Si les mateixes lleis atribueixen al cap de districte o al governador la tasca de decidir i prendre disposicions, aleshores el sistema centralista presenta bretxes, l’ordre d’execució dirigida al ministre més aviat té la natura d’una normativa de control. En aquest sentit, França posseeix la forma més desenvolupada de centralisme. La distinció afecta més la construcció jurídica de l’administració que no pas la seva ordenació pràctica. En aquest context, descentralització equival a impotència de les instàncies locals i omnipotència de la instància central.

Des del punt de vista polític resulta més profitós considerar la distribució de competències en la seva configuració fàctica, amb independència del fet que tingui lloc per llei o per decret. En aquest sentit es parla de descentralització quan la com-petència es troba allunyada al màxim de la instància central i aproximada a la instància local; es parla de centralització quan intervé immediatament el govern civil amb referència a un assumpte (per exemple, la concessió del permís per a una impremta) en comptes del primer nivell normal, la instància local (el cap de districte), o encara més si la decisió queda directament reservada al ministeri (per exemple, el permís per a fundar una societat anònima). Així doncs, la qüestió de la centralització o descentralització la defineix quin nivell admi-nistratiu ha d’encarregar-se de l’assumpte en primera instància, mentre que el recurs a l’autoritat superior i a la central es man-

448

té obert. Si tenim present allò exposat sobre els principis de l’organització administrativa, ens adonem que en tota aques-ta distinció es produeixen confusions dels nivells de negociat de l’administració amb les instàncies judicials, fins i tot dels tribunals administratius. Les instàncies locals, intermèdies i centrals de l’administració posseeixen funcions pròpies que no es poden substituir entre si; tan sols es pot deixar de banda la gradació (cas del permís per a fundar la societat anònima) o reduir el nombre d’instàncies locals (cas de la concessió d’una impremta) o prescindir d’instàncies intermèdies. En aquest sen-tit, centralisme equival a localització defectuosa o gradació incompleta de l’administració.

La descentralització no assoleix el grau màxim fins que la competència no tan sols ha estat allunyada del centre en primera instància, sinó que el circuit ja no es manté obert fins al centre, i per tant la instància màxima se situa en una po-sició intermèdia. Aleshores, en aquesta posició intermèdia es creen tradicions administratives peculiars, la instància central és incapaç de mantenir l’esperit uniforme de l’administració malgrat la igualtat del dret administratiu material, i la descen-tralització esdevé un mitjà per a obtenir de l’estat unitari els avantatges del federalisme almenys en alguns punts, encara que sigui d’amagat. En aquest cas, descentralització equival a manca de lideratge i control de l’administració.

A Àustria, el nombre d’assumptes jurídicament descentra-litzats és escàs i políticament insignificant, però en realitat la descentralització assoleix un nivell inaudit per a un estat pre-sumptament unitari. Al capítol quart hem exposat que el siste-ma provincial no ha estat superat del tot, que els governs civils de Galítzia i de Bohèmia estan excessivament desenvolupats en comparació del ministeri, per la qual cosa sovint les decisions són preses per experts de grau superior, més especialitzats i

449

dotats de més temps, que se situen en la instància intermèdia en comptes de la central. Si bé aquesta relació no constitueix la regla, en tots els casos la diferència gradual entre una i altra és massa escadussera i la supervisió per part de la instància supre-ma no és gaire més que una formalitat. És una pura formalitat quan, com s’ha esdevingut, la secció provincial del ministeri i el govern civil provincial estan presidits per germans i cosins! Cal no oblidar, a més, la influència política dels partits parla-mentaris sobre l’administració: tots els partits del parlament, tret de la socialdemocràcia, són locals o regionals, no hi ha cap partit que abasti l’imperi. Aquest mal que és l’arrel de tots els mals, aquest símptoma escandalós de la dissolució de l’imperi, també ha enverinat l’administració de forma indirecta. Obliga un mateix ministeri a administrar de forma diversa segons les regions, és a dir, a acceptar i confirmar a ulls clucs i sense més les disposicions i decisions de les instàncies intermèdies en totes les agendes de matís polític, a assumir la plena responsa-bilitat per coses que no ha volgut, que li han estat imposades per xantatge polític o arbitrarietat provincial. I així és com s’arriba a la còmoda situació en la qual arreu s’ofereix de bon grat l’escut protector “en el nom de l’emperador”, de les au-toritats “imperials i reials”, d’“Àustria”, rere el qual els grups i capelletes regionals s’asseguren sense cap mirament els seus interessos particulars, mentre carreguen sense cap problema les culpes d’aquestes potineries a l’“austriacisme imperial i reial”. D’aquesta manera, el centralisme esdevé l’ase dels cops per a la majoria d’aquestes malifetes, tot i que ja només exis-teix sobre el paper. Així és com la Corona i el govern central perden constantment prestigi, sense tenir-ne sempre la culpa; una i altre pateixen a causa de la contradicció entre la forma legal i la matèria vital, que els va privant de contingut. Corona, govern central i centralisme no poden sinó sortir-hi guanyant

450

si gràcies a un federalisme obert abandonen la forma unitària en assumptes que no es poden resoldre d’aquesta manera, i els posen en mans dels qui engoleixen àvidament les llavors dol-ces del federalisme i insisteixen a culpar el centralisme vienès o “Àustria” de les clofolles amargues amb què alimenten les masses. Això gairebé sempre és vàlid per a Galítzia i general-ment també per a Bohèmia.

Veiem que hi ha una descentralització de fet, però no de dret: aquesta és la primera bretxa per la qual s’ha infiltrat el federalisme. Per tal de salvar l’honor de l’administració aus-tríaca, caldria que la burocràcia estigués obligada a admetre per fi que el centralisme aparent és pura mentida, i a negar-se a assumir la responsabilitat de coses amb les quals no té res a veure.

De fet, ens gestionen com si fóssim un estat federal, mentre que en la nostra imaginació i sobre el paper de les lleis som encara un estat unitari. L’emergència alimentària de la guer-ra ens ha fet experimentar aquesta contradicció en la nostra pròpia pell.

49: Funcions concretes de l’autogovern

Tret d’exercir influència sobre la distribució de competències dins de l’administració, el federalisme com a precursor del nacionalisme ha recorregut tots els viaranys ocults imaginables per a la conquesta del poder estatal, sense demanar de forma clara i oberta l’abdicació de l’estat unitari. Només aconse-guirem obtenir una visió global d’aquesta xarxa de senderols subrepticis si som capaços de reunir-la de forma una mica sistemàtica.

451

La divisió dels poders genera una triple segmentació de l’ac-tivitat estatal: la legislació, la jurisprudència i l’administració. Sense organització federal, els grups territorials o personals po-den imposar el seu valor en qualsevol d’aquests tres grups d’ac-tivitats, un valor que s’expressa en tres institucions jurídiques: 1. En l’establiment de normes pròpies o autonomia, prenent aquesta paraula en el sentit més estricte. 2. En l’administració autònoma. 3. En la jurisdicció pròpia. Administració i juris-dicció autònomes configuren conjuntament l’autogovern d’un membre de l’estat. També aquí cal evitar qualsevol confusió de la forma jurídica d’una cosa amb aquesta cosa en si mateixa.

Com que en l’estat de grans dimensions el territori i la població no són mai homogenis, aquestes tres institucions –autonomia, administració autònoma i jurisdicció pròpia– es veuen obligades arreu a lluitar per aconseguir imposar-se, fins i tot dins l’estat absolut. El seu avenç material no és sinó la conseqüència natural de la llei de l’adaptació. Per a una major claredat i també per motius interns, anomenarem aquestes as-piracions materials, en tant que s’imposin de fet però no encara jurídicament, normativa específica i govern específic (adminis-tració i jurisdicció específiques). Anomenarem la combinació conscient d’aquestes aspiracions l’ambició o la tendència cap a l’estatalitat específica, ja que l’estat tan sols exerceix aquestes tres funcions. Llavors obtenim l’autonomia en el sentit que generalment es dóna a la paraula en la terminologia política austríaca, i que nosaltres denominem autonomia nacional en el registre polític. Tant en el sentit nacional com en el territorial, autonomia significa “tendència a l’estatalitat específica”.

Afirmem que aquestes tres tendències formen part de qual-sevol forma constitucional: l’absolutisme, el constitucionalisme i la democràcia. Tant l’estat absolut com la república democrà-tica es veuen obligats a promulgar lleis especials, crear entitats

452

administratives especials i configurar l’administració de justícia de forma especial per a determinats territoris i grups de pobla-ció. Ara bé, tant aquestes mesures particulars com les univer-sals són preses pel poder legislatiu o pel govern central tenint en compte els interessos generals. Tant els “privilegis” abso-lutistes com la majoria de private bills del parlament anglès estan al servei de la mateixa finalitat, i en aquest sentit Escòcia gaudeix d’un extens Home Rule sense que es produeixi cap segregació constitucional constatable. Les excepcions d’aquest tipus són més escadusseres en la jurisprudència, especialment pel que fa a grups territorials, mentre que la jurisdicció militar, la del comerç i la marina, així com el poder disciplinari canònic i els nombrosos tribunals d’arbitratge constitueixen excepci-ons semblants per a grups de persones. El grup d’interessos beneficiat per l’excepció pot comportar-se de forma totalment passiva i no ser sinó l’objecte mut d’una cura especial. Alesho-res ens trobem davant d’una associació passiva de dret públic que gaudeix de la cura especial de l’estat sense fer res a canvi.

Ara bé, quan aquest grup d’interessos exerceix una influ-ència important –sia purament de fet o bé de dret– sobre el conjunt de les tres branques de l’activitat estatal, aquesta influ-ència es converteix en un govern específic. És així com Galítzia gaudeix entre nosaltres des de sempre via facti d’un govern territorial específic, sense cap fixació constitucional i més enllà de la constitució, i com el poder militar posseeix prenent com a base la constitució el grau de govern específic personal d’abast més ampli. Aquest concepte de govern específic material reves-teix una gran importància per tal de constatar la distribució real del poder dins l’estat i la seva constitució fàctica; de fet, el considero extremament rellevant per al judici polític en si mateix, així com per a la sistematització jurídica. Ja que aquest govern específic material constitueix la base real per als con-

453

ceptes jurídics de l’autonomia en sentit estricte, l’administració i la jurisdicció autònomes; en la meva opinió, sense aquest concepte no se’n pot assolir un coneixement clar.

D’aquest concepte deriva en primer lloc l’afirmació següent: malgrat l’estat de dret unitari, els grups d’interessos poden exercir via facti el govern específic material en si mateix, o almenys la normativa, administració o jurisprudència autò-nomes, si la seva influència real sobre la legislació i l’adminis-tració, definits per llei com a centrals, és suficient per a omplir totalment aquestes funcions estatals amb el contingut dels seus interessos específics. Quan diversos grups d’aquest tipus es reparteixen territorialment la influència dins l’estat per la via dels fets, malgrat l’aparença contrària, malgrat la capa de papers i el mantell de normes que l’oculten, l’estat té totes les qualitats reals d’un estat federal, amb l’única diferència que no n’exerceix les funcions amb calma, ordre i sense friccions, sinó en una pugna interminable, sempre amb els grups d’interessos en peu de guerra, constantment obligats a conquerir el poder i defensar-lo de nou, ja que no són poders legals, sinó fàctics. Aquesta bel·licositat interminable fa impossible un treball po-lític constant: l’estat aparenta estar sempre en ple moviment i activitat, però en realitat es troba políticament paralitzat i és legislativament estèril. Tan sols el pas de l’estat de fet a l’estat legal adequat fa possible el desarmament intern, allibera de nou tots els membres i genera espai per al treball cultural.

Una manca generalitzada d’objectivitat ens ha impedit fins ara adonar-nos d’aquest fet. Els papers ens enganyen massa so-vint amb les seves aparences, i confonem el paper amb la cosa en si. A la gran majoria dels ciutadans de l’estat els manca la vi-sió immediata del funcionament real dels òrgans i institucions estatals, del qual només es fan una imatge abstracta a través de la premsa escrita. Però el concepte mai no pot substituir la

454

percepció real. Pitjor encara és el fet que sigui l’allau immensa de normes i articles de les lleis i dels codis el que en comptes de les coses reals fixi la imatge del que aquestes haurien de ser se-gons la voluntat del legislador. Aquesta projecció ideal tendeix a violentar el pensament dels juristes, de la mateixa manera que al seu torn aquest tiranitza l’opinió pública. La projecció ideal del jurista i l’aparença fictícia del lletraferit poden arribar a enganyar intel·lectualment un poble sencer i transportar-lo a un món enciser ple de grans gestos, motivacions nobles i me-tes elevades, un món dominat per l’embriaguesa intel·lectual i moral. Llavors ve el terrible despertar davant la realitat, hom cau daltabaix dels núvols sobre la dura terra, tal com podem veure en els tristos exemples de França i Itàlia. Tan sols ens en pot preservar la participació política immediata i dominant de les classes econòmicament productives.

Com que a causa del falsejament de la constitució comès per Schmerling aquestes classes no es van poder imposar fins fa molt poc, també nosaltres ens trobem dominats per l’aparença ideal i fictícia de l’estat, la realitat del qual ens ha passat tant per alt. En la manera real de funcionar, el nostre ens estatal es troba disgregat ja fa molt temps en governs específics per a cada estat separat, i són només els nostres codis els que encara no se n’han assabentat gaire. És precisament aquesta contradicció entre el fet i l’ordenació legal el que paralitza la nostra vida política.

Ni les nacions ni els territoris posseeixen drets d’autogo-vern, però de fet es regeixen a si mateixos i per separat. Aquest resultat d’una llarga evolució no ha estat pas provocat consci-entment ni pel centre ni per les parts. En especial, el centre ha retut durant molt temps culte a la filosofia de l’inconscient. Per la seva banda, les parts –nacions, grups de territoris– han anat avançant cap a un extrem de forma automàtica per les tres vies

455

possibles de la legislació, l’administració i la jurisprudència, sense ser conscients que aquests tres camins estan interrelaci-onats, que la unió de les tres funcions genera l’estat específic, ja que a banda d’elles no existeixen altres funcions estatals. I encara ara aquest resultat queda ocult.

Ben segur que les províncies de la Corona posseeixen alguns drets de normativa i administració pròpies, però no ens propo-sem extreure conclusions d’aquests drets, que no disminuirien l’homogeneïtat fàctica de l’estat. Precisament, mitjançant l’obs-trucció s’ha impedit als territoris de la Corona que fessin ús de les funcions a les quals tenen dret. Ens referim als assumptes que estan reservats a l’estat, però que no són gestionats per ell en la pràctica.

Comencem per l’administració material específica. Aquesta esdevé de diverses maneres administració legal autònoma, i les seves manifestacions jurídiques són tan variades que resulta difícil definir l’administració autònoma en si mateixa:

a) L’autonomia de les associacions passives de dret públic ja esmentades. El grup d’interessos en si mateix no té ingerència, el ministeri nomena l’administrador, però no a partir de l’esca-lafó funcionarial, sinó que està legalment obligat a designar-lo entre els profans del grup, entre els terratinents establerts al comtat, entre els ciutadans que habiten la ciutat, etc. Així fun-ciona el selfgovernment de l’Antic Règim a Anglaterra.

b) El grup d’interessos està organitzat en un cos de repre-sentants, és una associació activa de dret públic. L’administra-dor és designat pel ministeri del mig d’aquesta representació o bé a proposta seva; la representació tria per pròpia voluntat l’administrador, que pot ser o no ratificat; o bé aquesta re-presentació administra els seus interessos per si mateixa. Així s’esdevé amb el sistema municipal pur que han practicat a Anglaterra les dues últimes generacions.

456

De l’associació passiva cap a l’activa, dins d’aquesta des del nomenament cap a l’elecció i per últim cap a l’autonomia corporativa directa (municipalisme), percebem un enfortiment i desenvolupament constants de la idea de dret que constitueix la base de la institució i de la pura situació de fet de l’admi-nistració autònoma cap a la formulació jurídica que li dóna existència legal i la converteix en autonomia legítima.

Ara bé, el desenvolupament de la idea de dret no està obli-gat de cap manera a coincidir amb l’evolució de la vida real. El màxim selfgovernment fàctic d’Anglaterra es va servir durant molt temps de la forma més primitiva del tipus a). L’autono-mia material específica pot existir de ple sense cap d’aquestes formes legals.

És un fet ben conegut que entre nosaltres tant els funcio-naris judicials com els de l’administració són escollits ja avui de forma pràcticament exclusiva entre la nació en la regió de la qual exerceixen, si bé tan sols en el cas de les tres nacions dominants: alemanys, txecs i polonesos. Qualsevol desviació d’aquesta norma esdevé un motiu de guerra al parlament, i fins i tot pot donar lloc a l’obstrucció. A més a més, dins de cada nació el funcionariat territorial es va tancant cada cop més sobre si mateix. Per tant, en realitat es genera la mateixa situació que si es trobés en vigor l’autonomia de tipus a).

A més, també és un fet que els grups d’interessos, tot i no estar organitzats de forma legal, però sí política, i ser en conse-qüència el reflex alegal i purament polític d’associacions actives de dret públic, exerceixen una influència efectiva en la provi-sió dels càrrecs superiors del seu àmbit d’interessos, des de la proposta tímida fins a la nominació manifesta i la imposició extorquidora! Està admès que en temps de pau el governador de Galítzia era l’home de confiança del club polonès. Aquest proveeix no tan sols totes les places de funcionaris adminis-

457

tratius, sinó també els tribunals i les universitats del país, ell sol o amb l’únic requisit d’obtenir la signatura de l’autoritat superior. Com veiem, l’administració material i la jurisdiccional específiques estan desenvolupades al màxim, sense necessitat de modificar ni una sola lletra de la llei. I aquest govern específic de l’aristocràcia polonesa, que fins fa poc no ha començat a deixar pas a influències democràtiques, no és tan sols autogovern, sinó també govern sobre els altres, sobre la seva pròpia burgesia, les classes camperoles i treballadores, i encara més sobre una altra nació sencera, la rutena! La situació és similar a la Bohèmia txeca, al Tirol, a l’Alta Àustria i ara fins i tot al cor de l’estat, a la Baixa Àustria, a la qual va quedar reservat el privilegi de bastir la república demagògica de la petita burgesia, al costat de la república aristocràtica de Galítzia.

I la legislació autònoma? La prolongada esterilitat del par-lament no es pot atribuir de cap manera a la indisciplina i im-maduresa dels seus membres. Com que, segons hem dit, tan sols disposem de partits locals i regionals, com que fins i tot el partit nacional més gran, la comunitat alemanya amb les seves marques sempre canviants, es troba dividit en molts petits par-tits que s’agrupen al voltant de magnats locals –Viena, Linz, Salzburg, Innsbruck, Bozen,24 Graz, Eger, Reichenberg, Trau-tenau25–, des del punt de vista polític continuem estant en el mateix estadi de les religions d’Egipte de fa 5.000 anys, a l’època dels déus i herois territorials, propis dels diferents nomoí. No es pot esperar que unes fraccions semblants generin una legislació per a tot l’imperi, ni tan sols un interès per tal de regular aspec-tes que afectin el conjunt. La petita burgesia i la petita pagesia tan sols tenen i entenen interessos locals, i aquestes dues capes

24 [N. d. T.: En italià, també anomenat Bolzano.]

25 [N. d. T.: Nom alemany de la ciutat txeca de Trutnov.]

458

són les que dominen el parlament. Cal arrencar-los cada llei imperial, sia imposant-la o negociant-la. A més a més, també predominen les lleis particulars elaborades al parlament per a fragments de territori, així com les lleis marc, que han de ser completades pels parlaments regionals. La legislació específica es manifesta en aquestes formes. El que encara resta al centre de normes administratives unitàries d’èpoques anteriors es va ero-sionant progressivament a través de la descentralització fàctica que acabem de descriure, a causa de la prepotència del govern civil i del sistema provincial parcialment existent.

Qui estigui en condicions de distingir les coses en si ma-teixes al darrere de les formes legals enganyoses que les en-cobreixen es veurà obligat a admetre que el federalisme és un fet: ja no cal inventar-lo, argumentar-lo ni introduir-lo. Però els federalistes han callat astutament o bé no han gosat defensar obertament la federació, la suma del tot. El capitost ha caigut, però han guarnit amb la seva capa un home de palla que ano-menen centralisme. Si haguessin exigit obertament la federació de les nacions, també hauria calgut federar els pobres rutens, eslovens, etc. Si haguessin exigit que les nacions es constituïs-sin, també haurien volgut participar en l’assemblea constitu-ent els treballadors, que tenen la pocavergonya de creure que hi pertanyen. Si la constitució i federació de les nacions fos un fet jurídic, la guerra de fronteres nacionals s’acabaria, els esforços es dedicarien al treball cultural interior, i llavors els qui sempre estan avesats a rebre estarien obligats a donar, i les classes burgeses haurien de fer que les masses participessin de la cultura nacional, especialment a través de bones escoles primàries. Haver d’actuar sota la pròpia responsabilitat, sense poder carregar eternament les culpes a l’home de palla vestit amb la capa del príncep, el centralisme, resultaria molt incò-mode. I una sinceritat tan conscient de si mateixa portaria fins

459

i tot els nostres innocus dirigents estatals a renegar de la filo-sofia de l’inconscient, de la qual l’actual president del consell de ministres, Von Seidler, dóna mostres tan commovedores.

I així és com els nostres partits nacionals i territorials han segregat inconscientment la divisió en estats específics en les seves tres funcions, com feia Montesquieu: en l’autonomia dels parlaments regionals, en l’administració autònoma i la jurisdicció pròpia, tot disfressant astutament les dues darreres sota requisits de llengües oficials, de manera que per la via dels fets han assolit no tan sols allò que els pertocava, sinó encara molt més. Ja seria hora que el poder estatal s’adonés del pe-rill que pot comportar no retre’s a si mateix comptes del que existeix. D’altra banda, no vull pas acusar els autonomistes de ser uns conspiradors astuts que hagin anant minant de forma planificada i conscient el vell estat unitari. Ben segur que la massa únicament ha actuat de forma instintiva, però almenys tenien aquest instint: han fet ús dels succedanis del federalisme, no han agafat el brau per les banyes, sinó que han arrossegat per la cua el seu propi brau cap a l’estable i, sempre que era possible, un altre brau de més a més. Com que les nacions en si mateixes no estan ordenades en forma d’associacions acti-ves de dret públic, tal com caldria, s’han emparat d’elles uns advocats indesitjats que tan sols defensen una petita part de cada nació, i mitjançant la geometria local dels territoris de la Corona han sabut sotmetre altres nacions, tot privant-les de la condició d’immediates a l’imperi. Posat que aquests advocats varien, com ho fan tots els partits polítics, aquests subjectes del poder federatiu es van modificant constantment, cap successor es fa responsable dels actes del predecessor, de forma que no prospera cap estabilitat jurídica; com que cap competència no està fixada legalment, es modifica amb cada desplaçament del poder entre els partits nacionals. I així és com l’estat esdevé

460

presa de capelletes desorganitzades, bel·licoses, en constant ascens i descens, a les quals el desgast de la guerra de fronteres no deixaria gens de temps per al treball cultural encara que volguessin. Mentrestant, les grans masses es troben deixades de banda, mudes i desesperades, incapaces de comprendre la inoperància dels ministeris i les intrigues dels partits.

Tan sols el dret proporciona ordre i pau; l’organització legal de les nacions i el federalisme legal són l’únic remei. I tanma-teix és ben segur que l’estat central ja no hi té res a perdre. Pot renunciar jurídicament sense cap objecció a allò que de fet ja no posseeix, recuperant a canvi com a mínim la seva pròpia llibertat i autodeterminació en un camp més estricte. No pot ser excessivament poruc a l’hora de cedir competències; però li cal preservar sense consideracions i imposar sense indulgència les que li siguin necessàries; dins del seu àmbit no el pot guiar altra cosa que no siguin els seus interessos, no es pot deixar influir ni limitar si no és per la conveniència administrativa. Llavors aconseguirà combinar harmònicament la unitat amb la federació, el poder del conjunt amb la llibertat de les parts per al bé d’aquest conjunt.

Apartat 3: Els límits de l’autogovern

50: La pretesa autonomia dels Kronländer. Perjudicis i perills que comporta

Hem afirmat que els federalistes de l’antiga Àustria han acon-seguit més del que els pertocava i del que és compatible amb la unitat de l’estat i l’ordre i la pau per a tots. Encara ens manca demostrar-ho, la qual cosa ens obligarà a reiterar en aquest context molt del que ja hem dit. Ens cal definir els límits de

461

l’autogovern. Perquè aquests límits existeixen, tal com existei-xen els “límits del poder estatal”.

A partir de l’abast que pot assolir la legislació autònoma, és a dir, la dels parlaments regionals propis, podem extreure lliçons sobre la funció social de la legislació en si mateixa.

Legislar significa “obligar per mitjà de normes generals els ciutadans de l’estat a l’acció o l’omissió i dotar-los de drets o competències”. Una norma general pot néixer d’una necessitat reconeguda de forma totalment generalitzada i ser més sem-blant a un acord que no pas a una imposició pel que fa al con-tingut. Són poques les normes que responen a aquest caràcter. La llei exigeix obediència fins i tot de qui hi oposa resistència: la norma interfereix els interessos dels qui li estan sotmesos, n’afavoreix els uns i limita els altres, confereix drets a l’un tot obligant l’altre. En el primer cas pressuposa solidaritat d’inte-ressos, en el segon, manca d’harmonia d’aquests; en el primer cas la norma satisfà desitjos compartits, en el segon jutja i sen-tencia entre parts discrepants; en el primer cas és imparcial, en el segon crea classes dominants i dominades entre la població; en un cas l’interessat mateix pot establir la norma, i en l’altre cas no pot fer-ho. Si la majoria d’un territori emet normes, pot donar-se el cas que els interessos localment febles i sotmesos constitueixin interessos estatals de primeríssima importància. L’estat no pot renunciar mai sense patir perjudicis a exercir d’àrbitre dels interessos dels seus conciutadans, i encara menys transferir aquesta tasca a corporacions provincials. Tan sols poden gaudir del dret a donar-se normativa pròpia els territoris on ja hi hagi homogeneïtat d’interessos, i només fins allà on aquesta arribi. Però també els interessos homogenis només poden rebre-la de l’estat –a condició que aquest es mantingui i no sigui dissolt– si coincideixen amb els interessos estatals,

462

ja que d’altra manera persisteixen en oposició constant envers l’estat, l’afebleixen i en causen la dissolució.

Des de tots dos punts de vista, la majoria de les provín-cies de la Corona són constel·lacions totalment inadequades i perilloses per a qualsevol legislació autònoma extensa. La majoria reuneixen regions amb interessos del tot diversos. Així, al parlament regional de Bohèmia tota mesura agrària ha d’inquietar les zones industrials, i tota mesura industrial les agràries, ja que també estan obligades a sufragar-ne el cost. De la mateixa manera tota mesura a favor dels txecs inquieta els alemanys, ja que no saben si obtindran una compensació equivalent. Aquesta inquietud va generant progressivament la sensació de sentir-se constantment estafat, i en conseqüència genera odi i hostilitat. Els mateixos símptomes es manifesten fins i tot al parlament de la Baixa Àustria, i per força arribaran a generar una rivalitat oberta entre els representants de Viena i els del territori tan aviat com Viena porti a terme una política veritablement pròpia d’una gran ciutat.

No hi ha cap creença més errònia que pensar que cal con-cedir autonomia a les “individualitats polítiques històriques” precisament a causa dels seus records històrics, perquè ante-riorment l’havien posseïda. Com que no la van poder rete-nir, com que el gran estat econòmic va vèncer els petits estats estamentals, van perdre la seva antiga autonomia. Disgregar grans entitats estatals amb territoris econòmics unitaris en els antics estats parcials previs és una iniciativa reaccionària, i la concessió de parlaments regionals propis per a les preteses individualitats polítiques històriques tal com són ara no és sinó un pas en aquesta direcció.

Hom m’objectarà que els membres del Reich alemany no tan sols posseeixen drets a la legislació autònoma, sinó fins i tot condició estatal pròpia sense que això perjudiqui la unitat

463

del Reich, i que aquests estats membres encara divergeixen més entre si pel que fa a l’extensió territorial i la magnitud poblacional del que ho fan els territoris de la Corona austríaca. Davant d’aquesta objecció cal remarcar dos fets que exclouen tota possibilitat de tractar de la mateixa manera el Reich ale-many i Àustria pel que fa als seus components.

En primer lloc la diferència fonamental: en aquell cas la uni-tat de la nació, de la cultura i en gran part de la configuració econòmica, que ha imposat la progressió cap a l’estat unitari; l’estat federal va ser una intel·ligent solució de compromís amb la multiplicitat de monarques i dels buròcrates que aquests di-rigien; en aquest cas, una multiplicitat de pobles culturalment diversos que pugnen per separar-se, amb la persona del monar-ca i el seu funcionariat esdevinguts una unitat històrica com a únic vincle d’unió. El que en aquell cas tan sols representava un molest impediment legal per a la unitat de fet, significaria en el nostre l’estímul jurídic de les aspiracions separatistes realment poderoses. Ara bé, seria un error pensar que la forma estatal monàrquica sigui decisiva per si sola.

La constitució d’un estat federal posseeix un valor especial que no rep prou èmfasi teòric ni atenció pràctica. En totes les qüestions estatals coexisteixen dos factors que sempre es contraposen i es relacionen entre si, com ho fan la força i la resistència en la mecànica. El passat i el present es manifesten de forma més clara si es mantenen separats ambdós elements. Allò que existeix és història solidificada en un dret “ben adqui-rit” i un interès “ben raonat” de les persones. Allò que s’està esdevenint, les exigències objectives de l’època, tendeix a des-plaçar l’àmbit de drets i deures de les persones. Si s’aconse-gueix imposar una transformació amb les mateixes persones, la reforma es porta a terme amb menys friccions. I aquesta circumstància ha permès que fos tan fàcil la instauració del

464

Reich alemany. El bavarès va continuar sent funcionari a Bavi-era, el prussià a Prússia, ambdós reuneixen en la seva persona la tutela d’assumptes del Reich i del territori. Imaginem-nos per un sol instant que la unió material hagués anat seguida de la unió personal, que el rei de Prússia en la seva qualitat d’em-perador alemany pogués situar sense cap impediment nobles prussians com a funcionaris als estats alemanys meridionals: tota l’Alemanya meridional es revoltaria contra la dominació estrangera.26 Així, el Reich governa Baviera a l’estil bavarès, concretament per mitjà de bavaresos. Aquest factor personal –i en el fons el monàrquic n’és un– és una de les causes que van contribuir a fer que el Reich alemany hagués de constituir-se com a estat federal. Veurem quines lliçons podem extreure per a Àustria a partir del que hem exposat.

Així doncs, la segregació és personal al Reich alemany en el sentit indicat, mentre que la unitat és material; en canvi, a Àustria en molts casos s’esdevé el contrari. Aquí, la unitat consisteix en el monarca i en la seva burocràcia, centralista fins no fa gaire, mentre que les tendències separatistes radiquen en les coses. Un federalisme de províncies de la Corona amb funcionariat segregat –com s’ha indicat al paràgraf anterior, ja es va segregant actualment de fet i no pas de dret; a Galítzia ja s’ha tancat del tot sobre si mateix– afegiria a la segregació material la personal, representaria un perill per a la continuïtat estatal d’Àustria.

L’organització d’Alemanya com a estat federal no permet pas deduir-ne que precisament les províncies històriques de la Corona –a diferència de les nacions i les regions delimitades–

26 El sistema anglès de govern a Egipte i l’Índia sap treure profit astutament de les diferències esmentades: domina els nadius tot interposant sempre que li és possible els prínceps i funcionaris tradicionals i exercint el comandament a través d’ells, de forma pràcticament invisible.

465

hagin de ser els components adequats d’una federació austrí-aca, ni tampoc quina mesura de legislació autònoma els es-cauria. Especialment els dos grans regnes, Bohèmia i Galítzia, així com el Tirol, comprenen uns interessos tan dispars que l’autonomia de les províncies de la Corona ja no significaria més legislació autònoma, sinó legislació dels uns imposada als altres, de forma que no s’evitaria pas la desatenció cultural d’un districte en comparació de l’altre. I això encara seria més notori perquè les rivalitats econòmiques serien reforçades per les nacionals. Inevitablement, el grau ja existent d’autonomia empeny les “eternes minories” dels tres parlaments regionals cap a l’abstenció i fins i tot l’obstrucció. En aquest context vam escriure a la primera edició: “Fins que l’obstrucció no hagi destruït i anorreat en el sòl de la pròpia autonomia la mentida de l’autonomia dels Kronländer, la més tenaç de les mentides de la política austríaca, no haurà acomplert la seva missió, i no serà fins aleshores que pugui desaparèixer i de-sapareixerà”. A hores d’ara, l’obstrucció ja ha portat a terme la seva obra.

Si els interessos interns de Bohèmia i Galítzia fossin homo-genis, menys raó hi hauria per fer-les encara autònomes en aspectes importants mentre encara es pugui i vulgui conservar l’estat d’Àustria. Ja que el seu interès específic no coincideix sempre ni necessàriament amb el del conjunt de l’estat. De manera ben diferent es formularà aquesta pregunta tan avi-at com la propera evolució de naturalesa política interior o exterior impossibiliti o faci impracticable el manteniment de l’estat únic d’Àustria. Llavors el que estarà en qüestió no se-ran disposicions per a l’autogovern, sinó la plena estatalitat territorial independent, i la resposta haurà de ser ben bé una altra, ja que els motius i objectius en joc són completament diferents. (Vegeu més avall, 53.)

466

Així doncs, una autonomia o normativa pròpia en el marc de les individualitats historicopolítiques únicament es pot li-mitar a un petit nombre d’assumptes de poca importància que no siguin objecte de discussió nacional ni política. No paga la pena de convocar eleccions per introduir parlaments regionals específics i només haver-ne de tenir cura.

D’acord amb allò exposat anteriorment (36), l’administra-ció autònoma com a realització de la legislació estatal sota la influència dels propis interessats no proveeix la instància intermèdia, ja que per la seva pròpia naturalesa aquestes ins-tàncies no exerceixen directament l’administració, sinó que controlen l’administració local i fan de mediadores entre ella i el centre. La jurisdiccionalitat pròpia, un cop s’ha portat a terme l’organització per part d’instàncies de la jurisdicció administrativa, troba l’espai adient en la provisió de jutges no professionals procedents de les cambres econòmiques. (Vegeu més amunt, p. 209).

No hi ha possibilitat ni necessitat de cedir més drets d’auto-govern a les províncies. En canvi, la situació és del tot diferent en el cas dels districtes. Estan en condicions d’assumir un grau considerable de legislació pròpia i una administració autòno-ma plena, sense que calgui témer rivalitats internes dins del dis-tricte ni sorgeixin perills per al conjunt de l’estat. Tant pel que fa als districtes com a l’estat resulta útil que la representació organitzada del districte exerceixi una influència regulada fins i tot sobre la provisió dels jutges i tiri endavant parcialment per aquesta via la jurisdicció autònoma. Com més petit sigui el territori en el qual es facin realitat totes tres funcions de l’autogovern, més perfectament servirà aquest a la població i menys perills i més beneficis comportarà per a l’estat.

467

51: Les objeccions contra l’autogovern de les nacions

Encara no estem parlant d’estats propis, sinó de simple go-vern específic. L’hem rebutjat per als regnes i províncies de la Corona i ara arribem al punt que probablement semblarà més perillós per a molts: ¿l’autonomia i l’autogovern de les nacions no deu comportar encara més perills que l’autonomia de les províncies de la Corona? Aquí escoltem la veu de l’antiga raó d’estat: com que les províncies de la Corona són nacionalment mixtes, una nació manté a ratlla l’altra, de tal manera que totes dues es lliuren de cometre alta traïció. En canvi, els exèrcits nacionalment compactes no topen amb aquest impediment: no s’apartaran d’Àustria? ¿Concedir l’autonomia a les nacions no significa trencar nosaltres mateixos Àustria en trossos per por que no s’esmicoli tota sola? Tothom percep que aquí rau el punt en el qual es basa la tradició austríaca antiga, aquell en què la meva concepció i la generalitzada s’enfronten de ple, la noció en la qual culmina la qüestió de l’existència de l’imperi dels Habsburg.

L’autonomia nacional en la forma i l’extensió que hem in-dicat com a possible i necessària no representa un perill per a l’existència d’Àustria, sinó una garantia.

No constitueix cap perill, sinó la prevenció d’aquest perill. En primer lloc, l’autonomia dels Kronländer tendeix a segregar del conjunt de l’estat regions agrupades, aproximadament –o almenys aparentment– aptes per a la independència estatal. En canvi, les regions de l’autonomia nacional no són compactes, agrupades, no es poden visualitzar com a estats autosuficients. En segon lloc, l’autonomia dels Kronländer s’empodera de les instàncies estatals intermèdies, que malauradament ja consti-tueixen avui governs in nuce; en canvi, l’autonomia nacional no necessita aquestes instàncies intermèdies, a nivell tecnico-

468

administratiu es limita a l’autogovern local. En cas que aquest es configuri de forma homogènia d’acord amb les decisions del consell de la seva nació, la igualtat de les parts no forma enca-ra cap conjunt estatal segregat i organitzat. En tercer lloc, els instruments materials de poder, especialment l’exèrcit, la dis-ponibilitat dels mitjans de transport, etc., continuen reservats a l’estat. En el cas de l’autonomia de les províncies de la Corona, l’àmbit de l’administració estatal coincideix amb el territori au-tònom. En canvi, els districtes d’una nació estan situats en els territoris administratius més diversos. Pensem en els districtes alemanys: s’estenen des de Bregenz fins a Czernowitz, des de Gottschee27 fins a Eger. Pensem en els districtes italians, que reuneixen el Tirol meridional, Trieste i llargues franges costane-res d’Ístria i com a màxim alguns illots lingüístics de Dalmàcia. En quart lloc, els territoris de la Corona solen formar unitats econòmiques; l’interès econòmic unitari pot servir de prece-dent als interessos nacionals. Dins de la nació que es governa a si mateixa, alliberada de la guerra nacional de fronteres que fins ara ha estat el factor d’unió de cadascuna de les nacions, adquireixen vitalitat i preeminència les qüestions econòmiques i sobretot les rivalitats entre confessions i visions del món, ja que les qüestions escolars queden situades en primera posició.

Ara bé, l’autonomia nacional no tan sols no representa cap perill, sinó que és la garantia del manteniment i del poder exterior d’Àustria.

En primer lloc, les nacions lliures no guaiten amb enveja cap a l’altra banda de la frontera. Per què hi ha períodes en els quals la regió d’Eger està dominada per la ideologia panger-mànica? Perquè es troba al costat de la frontera de l’imperi, allunyada del centre? El Vorarlberg n’està més lluny encara,

27 [N. d. T.: Topònim alemany corresponent a l’eslovè Kocevsko.]

469

i en contacte amb Suïssa. Totes dues regions eren fins no fa gaire igualment catòliques d’obediència romana. Però com que la regió d’Eger depèn de Bohèmia i de Praga, mentre que el Vorarlberg és governat per la ciutat alemanya d’Innsbruck en tot allò en què no s’autogoverna, hi va sorgir el clam “Allu-nyem-nos de Praga, allunyem-nos dels txecs”, que es va inten-sificar (i no pas per culpa dels seus habitants) fins a esdevenir “Allunyem-nos d’Àustria, allunyem-nos de Roma!”. O bé un altre exemple: els suïssos italians són suïssos conscients de ser-ne, saben conviure amb els alemanys. “Perquè a dues nacions dotades de cultura els és més fàcil conviure que no pas a dues nacions de valor diferent”, sento que m’objecten. Bé doncs: els mateixos alemanys i italians no aconsegueixen conviure pací-ficament al Tirol meridional. Els tirolesos meridionals volen separar-se d’Innsbruck, i tan sols quan no se’ls permeti, contra el que seria raonable i just, aquesta reivindicació, s’elevarà fins al crit desesperat “Separem-nos d’Àustria!”.

En segon terme, si les nacions estan alliberades de l’estat en els assumptes nacionals i a més a més posseeixen el dret proporcional a la codeterminació dins del conjunt estatal, no poden trobar cap pàtria que els aculli [Heimat] millor que aquest estat danubià. No ens cal donar-ne cap més prova pel que fa als txecs, polonesos, rutens, eslovens, serbocroates. I els italians de la regió costanera? La cridòria dels intel·lectuals privats de productivitat econòmica ja ens ha fet errar prou. Les masses populars de la regió costanera es pregunten amb raó: Què és el port de Trieste sense rerepaís? Avui el seu rerepaís s’estén fins a Bregenz, Bodenbach28 i Lemberg; anteriorment tot just arribava fins al peu de la muntanya que es veu des del Molo. Els alemanys d’Àustria són prou nombrosos per a resoldre ells

28 [N. d. T.: Nom actual en txec: Podmokly.]

470

mateixos totes les tasques culturals nacionals sense necessitat de formar una associació política amb els alemanys del Reich. Tots els seus interessos econòmics tenen les arrels en aquest estat, i una línia fronterera els protegeix de la competència excessivament poderosa del Reich, que d’altra manera els es-clafaria. “El moviment panalemany d’Àustria sempre va ser tan sols acadèmic” (Pernerstorfer), tan sols caps del govern imperial i reial com ara Badeni el van convertir en un movi-ment popular, i com a tal no va passar d’una dimensió local. Els alemanys austríacs van ser en altres temps el grup ètnic dominant d’Àustria; aquest domini s’ha acabat, però sempre continuaran essent el poble més avançat. I val més liderar set nacions que no pas formar un rerepaís dels prussians, tan di-ferents de caràcter. A més, qualsevol austríac d’ètnia alemanya intel·ligent, i més encara qualsevol alemany del Reich, saben que es fa més bon servei a la causa alemanya a Europa si els alemanys austríacs conserven les seves posicions i mantenen obertes cap a l’oest les portes als eslaus meridionals i orientals, costi el que costi, i no empenyen aquests pobles cap als braços de la Rússia tsarista (o burgesa)29 que tot ho engoleix. Tot irredentisme per part dels alemanys d’Àustria equival a una deserció nacional, cultural i econòmica, mentre els drets dels alemanys a l’autogovern no es vegin qüestionats.

En tercer terme, la primera edició exposava aquí: “L’auto-nomia nacional és la recuperació de la posició de poder d’Àus-tria a l’orient. Si les petites nacions d’Àustria són lliures i alho-ra membres d’una entitat política democràtica i forta, d’una regió econòmica poderosa amb una organització financera i creditícia regulada, els papers quedaran bescanviats: llavors

29 [N. d. E: Cal recordar que la redacció del text de Renner probablement s’esde-vingué entre les revolucions russes de febrer i octubre, amb les oscil·lacions que van comportar.]

471

ens observaran des de l’altre costat de la frontera, des del nord i l’est. No ens cal gastar gaires paraules sobre l’efecte del siste-ma a Hongria: els magiars han celebrat el seu mil·lenni, i molts no-magiars hongaresos han quedat convençuts que mil anys de privació de drets són molts, per no dir massa. Però a l’altra banda dels Carpats i del Sava habiten pobles que miraran una Àustria de pobles lliures amb ulls diferents dels que ho fan amb aquesta Àustria, el malalt del nord-oest, germà del malalt del sud-est. L’autonomia dels polonesos i dels rutens a Galítzia ens proporciona una posició davant de la Rússia oriental i meridional que val ben bé tant com un cos de l’exèrcit”. La guerra, les seves causes i les seves conseqüències immediates proporcionen un rerefons obscur que fa destacar amb més claredat aquest raonament.

Contra la raó d’estat de la tradició austríaca vaig propo-sar-ne una altra fa mitja generació, i la mantinc encara ara. És la següent.

Un conglomerat de pobles tan sols es pot governar de dues maneres, i tan sols si cadascuna d’aquestes formes de governar es porta a terme de manera conseqüent i sense vacil·lacions: de forma absolutista o democràtica. Qualsevol via intermèdia queda descartada, qualsevol pas que s’aparti d’un dels dos camins resulta perjudicial.

Abans del 1848 i sota el govern de Bach ho vam intentar de forma absolutista, i l’intent va fracassar. Abans, semblava que almenys fos possible en altres indrets. L’any 1901 vaig escriure: “No som pas Rússia, el nostre imperi no limita amb l’oceà Pací-fic i amb la Xina; no podem proporcionar ocupació a la nostra classe intel·lectual, al nostre capital, al nostre treball al Caucas, al Pamir, al llac Baikal; l’estat no pot mantenir els descontents ni ofegar-los en els deserts glaçats de Sibèria”. A hores d’ara, aquest intent ja ha fracassat per sempre més a Rússia, entre la primera

472

i la segona edició d’aquesta obra hi ha hagut dues revolucions russes, i no tan sols Rússia, sinó també la Xina han esdevingut repúbliques. Entre nosaltres, també l’absolutisme va fer un ver-gonyós intent sota les ordres de Stürgkh, i també s’ha ensorrat entre terribles convulsions, les últimes i més greus conseqüències de les quals encara ens caldrà suportar: un dels dos camins ha quedat absolutament descartat.

Per tant, només queda l’altre. Es pot emprendre amb ànim, o bé entre vacil·lacions i reserves mentals. Ara bé, aquesta de-mocràcia a mitges equival a la nostra dissolució, ja que consti-tueix tota la demagògia de la gran i petita burgesia. El principi de nacionalitat és el màxim principi polític de la burgesia, és el principi fonamental de l’estat burgès. El clímax de l’evolució burgesa està caracteritzat per les guerres nacionals alemanyes i italianes i per les revolucions nacionals dels Balcans i de Polònia; ja l’havíem deixat enrere abans de la guerra, i encara experimentarà una regressió més intensa un cop s’acabi. Amb l’inici de l’emancipació política del proletariat, la qüestió social emprèn el camí cap al poder. El principi estatal del proletariat i del socialisme és l’internacionalisme, i el període de postguerra atorgarà a les classes treballadores un valor augmentat. Qual-sevol privilegi de les classes burgeses incrementa el poder del nacionalisme, mentre que la democràcia plena reforça el poder de la idea internacional.

Al nostre país, el nacionalisme va ser la idea política do-minant fins ben entrat el segle xx, perquè durant tant temps havíem tancat al proletariat les portes del parlament. Com que el principi de nacionalitat constitueix l’únic principi estatal de la burgesia, el monopoli del poder per part seva està causant la dissolució d’Àustria, com ve fent des de sempre; perquè la idea innata d’aquesta classe no morirà fins que ho faci ella ma-teixa. És tan sols gràcies a circumstàncies extraordinàries que

473

Àustria ha sobreviscut més enllà del zenit del món burgès, que va comportar alhora el perill més greu i el punt més baix del seu poder. Amb l’accés del proletariat a la política entra en joc un principi d’estat que en si mateix no és hostil a l’existència d’Àustria com a entitat estatal internacional. Gràcies a aquest principi, el país encara pot recuperar poder i prestigi i créixer de bell nou, si encara té prou forces per a adaptar-s’hi. La com-petència capitalista pel domini mundial ens impulsa cap a una unió continental contra Anglaterra i els Estats Units –la guerra ha deixat Rússia fora de competició durant un llarg període– en forma d’una Internacional del continent. En aquesta fase, un cop Àustria hagi assolit a nivell intern la concòrdia internacional, la pau i el poder, per força li ha de correspondre una important missió, una tasca que de cap manera deixarà de pertocar-li, per ser l’estat situat en ple cor del continent, ja que porta en si mateixa l’encarnació del nou principi; tan sols cal que sàpiga fer realitat dintre seu la idea de dret i d’estat de la Internacional.

A partir de la caiguda del primer govern burgès, la política estatal d’Àustria va anar seguint alternativament dos princi-pis fonamentals, si realment es pot afirmar que era consci-ent de seguir cap direcció determinada. El primer principi és aquest: Àustria és la potència catòlica hegemònica d’Europa. Anava dirigit contra l’oest i el sud, contra Alemanya i Itàlia, naixia de l’anhel de venjança dels clericals i feudals, que no eren capaços d’oblidar els uns l’any 1870, els altres el 1866. El segon principi diu el següent: Àustria és la federació dels eslaus occidentals i meridionals sota el ceptre constitucional dels Habsburg; representava l’antítesi del principi paneslau, ortodox i autocràtic del cesaropapisme rus. La idea va anar madurant dins dels cervells de la burgesia panpolonesa i txe-ca, era el somni imperialista de futur dels eslaus austríacs en tant que no s’haguessin sotmès a l’imperialisme rus. La fusió

474

d’ambdós principis va generar la base de l’“anell ferreny de les dretes” al parlament austríac, que va exercir el domini fàctic al llarg de trenta anys; va trobar la màxima expressió en el govern dirigit pel comte Badeni. Aquestes dues idees d’estat únicament es podien imposar en la política exterior, és a dir, per part d’Àustria i Hongria alhora; per a la política interior austríaca són estèrils ja d’entrada. Si es considera de forma conjunta Àustria i Hongria, totes les premisses necessàries per a aquests programes deixen d’existir. La monarquia aus-trohongaresa com a associació de dos estats amb igualtat de drets no és cap potència catòlica, ja que la meitat de l’imperi formada per Hongria compta tan sols amb un 50 % de catò-lics d’observança romana, mentre que l’altra meitat tan sols arriba al 79,25 %. La monarquia no constitueix tampoc una potència eslava, ja que més de la meitat dels seus habitants són alemanys, magiars i membres de pobles romànics, amb només una minoria d’eslaus, ja que la meitat oriental és de predomini magiar i a l’occidental els alemanys representen el component més nombrós, ja sense tenir en compte la seva importància cultural. Cap d’aquests dos principis es pot basar en una majoria compacta i dominant de la població. La cúria romana i la noblesa feudal van utilitzar des de sempre la seva posició a la cort dels Habsburg per tal d’empènyer la Corona cap a aquesta política de premisses errònies i guanyar-la a fi de reinstaurar un passat irrecuperable i anticipar una inasso-lible esperança de futur. La restauració catòlica va generar la reacció d’allunyar-se de Roma (Los-von-Rom-Bewegung); la utopia eslava va acabar amb la caiguda estrepitosa del govern Badeni. Fou així com l’imperi es va veure privat d’una posició pròpia en política exterior, gairebé sense voler-ho va anar a raure en la combinació que se li oferia per raons històriques i geogràfiques, de manera que es va mostrar als ulls del món

475

com un simple vassall de l’imperialisme alemany, premiat amb el permís de perseguir a la propera península Balcànica interes-sos imperialistes propis que van resultar de menor importància (l’annexió de Bòsnia, el ferrocarril de Sandschak, el joc frívol albanès). És probable que la guerra doni més projecció a aquest rol i faci de la monarquia un simple pont entre Alemanya i el Pròxim Orient. En aquesta perspectiva es pot veure una tercera idea d’estat de l’imperi.

Però el cert és que existeix una quarta idea, ben arrelada en els fets i amb un futur molt prometedor, tot i que soterrada i colgada pel runam esmicolat d’una estructura constitucional completament podrida: l’imperi pot ser un estat federal de deu nacions lliures, la unió defensiva de les quals protegeixi la seva comunitat econòmica i per mitjà del vincle de la llibertat i la igualtat faciliti a cada poble el màxim desenvolupament possible de la seva pròpia cultura.

Quina utopia! Com que per a les modificacions de l’orde-nació regional es requereix una majoria de tres quartes parts, el grup de propietaris de fideïcomissos de la cúria dels terrati-nents del parlament del regne de Bohèmia està en condicions de fer fracassar qualsevol reforma que fomenti la democràcia, en línia amb l’autonomia nacional. Quin contrasentit tan ridí-cul i indignant! Hi ha constitucions que no es poden millorar si no és abolint-les.

Apartat 4: La reforma constitucional

52: Autogovern o estat propi

A cada pas que avancem per tal de fer justícia als membres nacionals i territorials de l’estat topem amb les barreres de

476

la constitució vigent. Per aquest motiu una simple reforma administrativa, per més urgent que sigui i més necessària que resulti com a predecessora en el concepte i en el temps, no pot resoldre per si sola la tasca de la pau nacional que es planteja. Cal que la reforma administrativa tiri endavant! Però també cal comprendre-la i emprendre-la des del punt de vista de la nova ordenació constitucional. El seu punt de partida rau en l’administració local, i no es pot assolir sense eliminar la coe-xistència de l’administració depenent del senyors territorials i l’autònoma, ambdues igualment garantides pel dret constituci-onal. Així doncs, tan sols resta la consigna següent: cal revisar la constitució en paral·lel amb la reforma administrativa! Ara bé, la revisió constitucional copsa el problema de l’estat en la superestructura i la cúspide, mentre que la reforma adminis-trativa n’abasta els fonaments.

La llei constitucional es diferencia de les normatives legals normals per la seva missió. Li pertoca distribuir jurídicament entre els seus titulars la suma del poder estatal i delimitar els poders legals generats d’aquesta manera. Delimita els drets individuals envers el poder estatal, distribueix el poder mili-tar i el civil, segrega aquest en poder legislatiu i governatiu o executiu, i al seu torn divideix aquest darrer en jurisprudència i administració. Distribueix el poder legislatiu i el governatiu entre l’imperi, les províncies, els districtes i les entitats locals. Aquest breu resum ja ens recorda que al costat de tots aquests subjectes de poder trobem la nació com a competidora pel poder fàctic i el poder legal. A mesura que la nació va adqui-rint cada cop més consciència de si mateixa, menys s’acon-tenta amb la propietat purament fàctica aconseguida gràcies a circumstàncies favorables; vol posseir en nom propi, per dret propi en virtut de la llei. En la situació de massa popular passiva s’ha acontentat de ser una associació passiva de dret

477

públic i simple objecte d’assistència burocràtica; en l’època del creixement es va acontentar amb conquestes que obtenia gràcies a la descentralització, el govern específic real o dispo-sicions d’autogovern aïllades i inconnexes, o bé gràcies a drets provincials específics; ja en possessió d’aquest poder merament casual, merament fàctic, aconseguit mig per insistència mig per astúcia, exigeix ara el títol de ple dret inapel·lable d’esdevenir estat o gaudir de la condició d’estat propi. Aleshores ja ha que-dat enrere el temps de les simples concessions administratives a les quals fins llavors el poder estatal havia preferit (en detri-ment de l’estat) a la deliberació jurídica ordenada, aleshores la reforma constitucional esdevé inevitable. La nació es percep a si mateixa com a membre de la comunitat de nacions i en conseqüència reivindica els drets de l’estat membre; el poder estatal, anteriorment universal i absolut, lliura una part del seu poder i drets de sobirania a les nacions, es limita a objec-tius específics i permet que fins i tot en aquests se li imposin limitacions; esdevé un simple poder federal en paral·lel amb el poder dels estats membres: la suma del poder estatal anterior-ment indivís queda distribuïda entre una pluralitat de titulars, i esdevé doblement necessària una ordenació escrita, garantida i santificada que estableixi aquesta divisió, una constitució. (Vegeu més amunt, 32.)

En el fons, l’obra portada a terme d’aquesta manera no és sinó una divisió de competències i en essència no pas gaire diferent a una llei d’ordenació judicial. Anteriorment ja hem subratllat (28, final) que la frontera entre la competència nor-mal i el dret a governar és fluida; hem mostrat que el poder governatiu es pot segregar en disposicions d’autogovern con-cretes (49) i que fins i tot entre l’exercici de poder purament fàctic i el poder legal s’obren vies de comunicació; en el seu moment hem recordat que de fet Escòcia i Gal·les gaudeixen

478

d’una certa legislació i governació específica, gràcies al simple fet que el parlament de Londres els promulga lleis especials i el govern de Londres els administra basant-se en principis especials. Així doncs, com a mínim és imaginable que un estat unitari des del punt de vista legal acompleixi totes les funcions d’un estat federal gràcies a una saviesa especial del seu govern; ara bé, això és tan sols imaginable. Ja que en primer lloc cada titular de poder o de força actua d’acord amb interessos, i no pas amb principis, i mai no queden assegurats els interessos de ningú llevat que ell mateix n’esdevingui titular. En segon lloc, la nació que ha esdevingut conscient de si mateixa, talment com la persona major d’edat, té tot el dret a rebutjar qualsevol tutela i regir-se a si mateixa. Per aquest motiu les nacions re-clamen molt aviat tant el títol com tots els accessoris del dret. Ara bé, el títol és l’estat propi, encara que només sigui com a estat membre dins la federació, i els accessoris constitucionals que comporta són una corporació legislativa pròpia, així com un poder executiu o govern propi.

No es tracta tan sols d’un increment gradual del poder, sinó d’un canvi d’aquest poder. Entre un consell municipal i un parlament, per exemple entre la representació del districte de Tabor30 i la representació d’un cantó suís de les mateixes dimensions i població, entre l’administrador autònom d’una ciutat alemanya subjecta directament al Reich (Frankfurt) i el governant de la república d’Hamburg (malgrat que la manera de funcionar pugui coincidir des d’un punt de vista pràctic) hi ha una diferència no tan sols jurídica, sinó també moral i po-lítica; la moral no consisteix només en la satisfacció de l’amor propi, de l’orgull local, de l’ambició nacional, sinó també en

30 [N. d. T.: Ciutat de Bohèmia. Nom actual en txec: Tábor.]

479

un major sentit de la responsabilitat. La diferència política és tan notable que convé il·lustrar-la amb un exemple.

Els nostres Kronländer són regions intermèdies de l’admi-nistració de l’estat i com a tals no poden reclamar ni sostenir una representació pròpia. Si malgrat tot es dóna el cas que pos-seeixin un parlament propi com a regions intermèdies, aquest fet resulta perjudicial tant per a l’estat com per al territori. Això es palesa sobretot en les finances regionals. Els parla-ments regionals exerceixen el dret d’establir despeses, sempre amb la idea tàcita que és cosa de l’estat proveir els fons ne-cessaris, tal com un pupil no dubta a contreure deutes perquè és feina del tutor pagar-los. Encara és possible controlar el pupil, però el parlament d’un gran territori és un pupil rebel que ja no es deixa tutelar; concedir-li la competència legisla-tiva és un contrasentit, tret que a més a més se li atorgui la sobirania financera plena, és a dir, a banda de drets concrets, també el deure i la càrrega sencera que comporta un estat propi! En conclusió, tan sols es pot triar entre convertir les nostres governacions i “regions particulars” en simples ins-tàncies administratives, en tant que instàncies burocràtiques intermèdies amb totes les limitacions tècniques escaients, o bé investir-les del dret i la càrrega de la plena condició estatal, és a dir, elevar-les a la categoria d’estats federals; des del punt de vista administratiu i constitucional, una simple “situació de privilegi especial” seria una irresponsabilitat criminal. No volem cap parlament “autònom” com els que han existit fins ara, amb òrgans executius [Landesausschuss]31 no sotmesos a cap responsabilitat. En canvi, volem un parlament amb go-

31 [N.d.E.: Un òrgan permanent del parlament regional amb tasques executives, és a dir, el precursor del que avui seria un govern d’un Land. Però el seu director era nomenat pel kàiser. A més, tenia el contrapoder del governador, que repre-sentava el govern de Viena.]

480

vern i sobirania financera propis i responsables. Aquesta és la resposta al dilema que se’ns planteja.

El mateix s’esdevé amb les nacions. Quan les coses han arribat tan enllà que els partits parlamentaris, consells na-cionals no públics i cenacles polítics exerceixen la sobirania administrativa i governs civils sencers es comporten com a governs nacionals, també cal concedir obertament a les nacions la responsabilitat i la càrrega de la sobirania administrativa. Ja que totes les conquestes assolides per les nacions per la via dels fets, amb les quals s’apropien de competències i facultats governatives, pateixen d’una perillosa parcialitat: tota compe-tència és una delegació de poder, però també un encàrrec; un dret, però també un deure. Actualment, com es palesa sobre-tot en les finances, els drets i els plens poders estan repartits i distribuïts, mentre que l’estat tan desprestigiat reté els deures i els traspassa als ciutadans. És, doncs, l’estat qui sempre or-dena, obliga i exigeix, mentre que la nació dóna, com si ho fes del no-res, en realitat gràcies als mitjans del conjunt anònim i indefinit, però sense cap mena de responsabilitat pròpia.

Aquesta situació funesta pràcticament ens imposa la solució de complementar les facultats especials i d’autogovern de les nacions i territoris, ara inconnexes, fins que esdevinguin drets estatals de sobirania ben definits i estrictament delimitats, tot associant-hi els deures i les càrregues de la sobirania i dotant els seus titulars del títol i la responsabilitat del propi dret: fem que esdevinguin estats membres, que basteixin casa seva amb els seus propis mitjans, tal com escau a les persones majors d’edat. En conseqüència, avui l’interès de l’estat en conjunt ja coincideix amb les aspiracions de les nacions i territoris d’aconseguir l’autodeterminació; en efecte, la situació està prou madura per a la constitució d’un estat federal.

481

53: Els estats membres

Així doncs, en primer lloc caldria investir les nacions en el seu conjunt amb la sobirania estatal, amb poder tant legislatiu com executiu. Tot seguit s’haurien de dotar dels òrgans que pertoquen a aquest poder. Cada nació necessita una repre-sentació nacional unitària, elegida en els districtes nacionals, o bé en la minoria dels districtes mixtos, que anomenarem consell nacional. És el titular de la sobirania representativa de la nació. Per tant, primerament els disset parlaments regionals haurien de dimitir i deixar lloc a vuit consells nacionals amb seu a Viena. Fins que no hagin sorgit d’eleccions específiques, els formen el conjunt dels diputats al parlament imperial es-collits als territoris nacionals. Enfront del consell nacional se situa un govern nacional que respon davant seu. Del conjunt de tasques estatals que avui corresponen al parlament impe-rial i als parlaments regionals se segrega un àmbit determinat d’afers que reben el tracte d’específicament nacionals. El seu nucli, que pot servir d’entrada com a punt central per al lector, és l’administració educativa del govern central i dels governs territorials; el ministeri estatal d’ensenyament i els negociats d’ensenyament territorials desapareixen. La resta d’afers que pertanyen a l’àmbit de poder legislatiu i executiu nacional s’ex-posarà detalladament a la segona part. [...].

Atès que la nostra vida pública, tal com hem esmentat abans, es desenvolupa en tres dimensions, també hi ha impor-tants interessos territorials específics que requereixen atenció; la que reben en l’actual autonomia de les províncies de la Co-rona és altament insatisfactòria. Si fem memòria de tot el que ha estat exposat sobre aquests interessos i en especial sobre les regions intermèdies de l’administració estatal, de seguida es fa palès que les velles governacions constitueixen d’entrada

482

una base suficient per a una estatalitat específica seriosament formulada. Així, pel que fa a l’àrea i la població, Bohèmia se situa entre Bèlgica i Suïssa i gairebé s’equipara amb Baviera; qualsevol altra governació, excepte Dalmàcia, es pot conce-bre perfectament com a membre d’un estat federal, i totes les governacions unides no estan mancades d’una certa igualtat i uniformitat. En aquest cas, caldria dividir el parlament re-gional de Galítzia –amb funcions modificades– i el del sector oriental s’hauria de fusionar amb el de la Bucovina; els par-laments regionals de la Baixa i l’Alta Àustria, Salzburg, Estí-ria i Caríntia, s’haurien de fusionar en el “parlament regional unificat” dels territoris de l’Àustria central, tal com ja havia succeït al llarg de la història; el mateix s’hauria d’esdevenir amb els parlaments regionals de Moràvia i Silèsia, el Tirol i el Vorarlberg, Carniola i la regió costanera. D’aquesta manera, obtindríem vuit “parlaments regionals unificats” en comptes dels disset actuals, enfront dels quals es trobaria un govern responsable separat, a la capital de la governació. Caldria se-parar del conjunt de les tasques estatals un àmbit addicional que aquí anomenarem tasques territorials específiques, cen-trades en la cultura del territori. En contrapartida, el ministeri d’agricultura, els consells culturals regionals i les competències corresponents dels parlaments regionals desapareixerien.

En aquest context, tant l’administració educativa com l’agrícola serveixen només d’exemple per tal d’il·lustrar un àmbit de competències més extens. Allò que resta en mans del poder central un cop segregat l’àmbit nacional i territorial seria l’àmbit competencial del poder federal, al qual quedarien limitats el parlament i el govern centrals.

Sembla lògic no establir com a subjectes de l’estatalitat ter-ritorial específica les vuit governacions, sinó les que hem ano-menat regions amb situacions particulars reconegudes, és a dir,

483

les regions dels Alps, les dels Sudets, les situades al pre-Carpats i la regió costanera, que corresponen als grans components històrics i geogràfics de l’imperi, de tal manera que enfront dels quatre parlaments regionals unificats es trobarien els quatre governs dels estats membres situats a Viena, Praga, Lemberg i Trieste. També en aquest cas es tractaria tan sols de poder territorial, que podria tenir com a nucli la cultura regional.

Tant si es proposen governacions com regions amb carac-terístiques particulars, immediatament s’alçarà una protesta abrandada: “Això seria una violació nacional!”. Calma! No oblidem que la condició territorial d’estat propi ha estat pre-cedida de la nacional. L’alemany dels Alps i dels Sudets, de Trieste i de la Bucovina, es troba sotmès al seu govern nacional situat a Viena, que té competències directes sobre el cap del districte nacional, i amb independència de quina sigui l’agru-pació territorial del país, res no pot perjudicar gens ni mica l’autogovern nacional del districte: dins del domini lingüístic alemany cap funcionari no pot ser instal·lat o perjudicat sense l’acord del seu govern nacional. El govern territorial tampoc no el pot perjudicar en res, ja que organitza l’administració local com a mínim en seccions nacionals, tal com es gestiona ara el consell de cultura del territori de Bohèmia. Un cop queda pressuposada l’autonomia nacional, cap subdivisió territorial, sigui de la mena que sigui, no pot causar perjudicis a la nació.

“Però no estem disposats a sotmetre’ns a cap parlament regional unificat!”

Dins del parlament regional de Bohèmia els alemanys són una minoria, però en el dels Sudets no serien pas cap minoria més feble, i des d’un punt de vista absolut constitueixen una part més gran i poderosa de la nació. En un parlament regional dels Sudets, el conjunt dels alemanys representaria una nació de forma molt més clara del que ho farien els simples delegats

484

de contrades disperses. Als silesis els repugna la idea d’un par-lament regional de Moràvia i Silèsia per por de perdre l’auto-nomia, però no la perden pas, sinó que la mantenen en forma de districte. El mateix es pot dir del Vorarlberg. Es miri com es vulgui, totes les objeccions provenen de no tenir en compte dos aspectes: en primer lloc, hom oblida l’autogovern ple dins del districte, i en segon lloc la reunió de la nació sencera en una unitat. Si aquestes dues exigències de l’autonomia nacional s’acompleixen, tota vinculació territorial perd el caràcter de perill nacional.

“És possible que se’ns faci aquesta promesa, però ens manca la confiança; la història de les nostres lluites nacionals ens reforça en aquesta desconfiança, especialment la història d’Hongria. L’any 1867, quan la classe senyorial magiar va fundar el seu estat particular, en la cèlebre llei hongaresa de nacionalitats, Franz Déak va assegurar a les nacions que se’ls concediria l’autonomia en l’administració local, en el municipi i en el comitat, sobretot en l’ensenyament. Què se n’ha fet, d’aquelles promeses?”. En efecte, aquest va ser el primer cas de reconeixement d’una situació particular dins de la monar-quia, i és raonable que ens causi prevenció. Sembla clar que la situació particular de Galítzia aspira a assolir els mateixos objectius que el tractat d’Ausgleich del 1867, ara en benefici de la nació polonesa, és a dir, un ens estatal nacional imperialista amb una nació dominant, a la qual s’haurien de sotmetre els ucraïnesos, els jueus, els alemanys i, en cas que la Bucovina ha-gués de compartir aquest destí, també els romanesos. El mateix pla nacional imperialista és el que perseguia la burgesia txeca, que tindria com a vassalls els alemanys dels Sudets i els polo-nesos de Silèsia. L’única raó per la qual aquest pla sembla tan agosarat rau en el fet que es dirigeix contra la nació primera i més antiga, i a més contra una fracció tan gran i important

485

d’aquesta nació. Cal dir que els alemanys dels Alps obtindrien un guany imperialista escadusser: els italians del Tirol meridi-onal i els eslovens de Caríntia i de la Baixa Estíria, en cas que no es produeixi cap modificació de la frontera meridional; els eslaus meridionals encara obtindrien un guany menor, ja que només rebrien alemanys escadussers i un petit nombre d’ita-lians, però assolirien la major oportunitat material de futur amb l’adquisició de Trieste. Es tracta de plans imperialistes als quals no se sotmet cap de les nacions afectades; en cas que es generalitzés, el pla de concessió de privilegis especials crearia quatre nacions de primera categoria –alemanys, txecs, polonesos i serbocroats–, a més de quatre nacions de segona categoria –italians, serbis, romanesos i ucraïnesos–, i a més posaria la major fracció dels alemanys d’Àustria, els dels Su-dets, en la situació d’una nació de segona categoria. Això seria intolerable. Les conseqüències quedarien una mica pal·liades si les governacions es convertissin en titulars del poder estatal territorial, ja que llavors almenys els ucraïnesos passarien a constituir una nació de primera categoria. Tanmateix, tampoc no s’hauria assolit cap solució ideal, i de ben segur que no seria adient per a inspirar confiança.

Aquestes objeccions no tan sols es basen en l’orgull de totes les nacions, sinó també en interessos de futur molt reals, i són del tot raonables si es pressuposa la praxi nacional vigent. Si les minories nacionals dels territoris no rebessin una protecció diferent de la que reben a Hongria, cada nació minoritària tindria prou motius per a no situar-se sota el domini d’una majoria territorial. Precisament per això –i aquesta és una de les directrius supremes de qualsevol reforma constitucional– cal que l’ordenació jurídica nacional esdevingui prèviament objecte de la legislació federal i es mantingui absolutament allunyada de la legislació territorial. Aquesta legislació federal

486

ha de ser garantida per tribunals federals sobre la composició dels quals no tinguin cap mena d’influència els poders territo-rials individuals, i les seves sentències han de ser posades en pràctica pel poder executiu de la federació. A la segona part veurem de quina manera caldrà actuar en concret, però en tot cas aquestes institucions formen part dels components essen-cials tant de les institucions de l’autonomia nacional com de la comunitat supranacional.

Per últim es formularà la següent objecció: “No tenim cap motiu per acceptar en la forma que sigui que una nació qual-sevol perdi la condició d’immediata a l’imperi. La raó històrica de l’estat nacional consisteix a ser una federació de pobles im-mediats a l’imperi, lliures i iguals, i qualsevol infracció d’aquest principi comporta per a cada nació una pèrdua del seu honor”. ¿És que per exemple els ucraïnesos han de ser condemnats a rebre el seu dret –encara que fos el ple dret– de mans dels seus adversaris, com una gràcia dels polonesos? Es neguen a fer-ho amb tot el dret de l’amor a l’honor nacional. No volen que cap tercer s’interposi entre ells i el seu estat nacional: aquesta és la premissa conceptual de l’estat de les nacionalitats (32). Cada nació vol formar part dels vuit pobles federats de l’estat. Aquesta última objecció, moralment decisiva, hauria de fer reflexionar sobretot les nacions majoritàries: els polonesos no poden resoldre per decisió pròpia la qüestió ucraïnesa, ni els txecs la qüestió alemanya dels Sudets, encara que carreguessin de privilegis la minoria. Aquestes minories saben prou bé que fins i tot els privilegis no serien sinó concessions que el temps aniria soscavant a poc a poc, tal com ha convertit la llei hon-garesa de nacionalitats en una closca buida. Cal que en primer lloc quedi assegurada en la constitució federal la immediatesa de les nacions respecte de l’imperi (independentment que siguin majoria o minoria en alguna regió), que estigui refermada la

487

seva posició legal com a membre de la federació amb igualtat de drets i garantida en el govern central i el local: abans que això s’esdevingui no es pot plantejar cap subdivisió territorial de l’imperi sense noves baralles ni imposicions. Si l’autonomia nacional està assegurada, també l’imperi es podrà organitzar a nivell territorial de forma senzilla i còmoda, i es farà evident l’enorme avantatge que es derivaria del fet que el poder central quedés alliberat d’una immensitat de competències que l’ofe-guen, el dia que l’estat delegués la major part de l’administra-ció interna en els seus quatre grans components històrics que hem anomenat regions amb característiques particulars. D’ara endavant, ja que en coneixem la definició com els membres territorials de l’estat federal, els anomenarem regions federals. Són aquestes regions, i no pas les governacions històriques, les que ens semblen cridades a assumir aquest paper. Ara bé, l’acompliment de les seves aspiracions queda reservat a l’època en la qual l’autonomia nacional ja sigui legalment vigent i hagi exercit el seu efecte tranquil·litzador.

A banda de les governacions i de les regions amb carac-terístiques particulars entra en concurrència una tercera di-visió territorial: la línia panalemanya d’Àustria es remet a la constitució de la Federació Alemanya del 1815 i considera els països que anteriorment n’havien format part (és a dir, els territoris dels Alps i dels Sudets i la regió costanera a excepció de Dalmàcia, sense Galítzia ni la Bucovina) com el fonament territorial d’un estat membre. Dalmàcia seria lliurada a la corona hongaresa, Galítzia (amb o sense la Bucovina) al regne de Polònia; com a titulars de la gran federació destacarien tres territoris representats per la corona imperial, l’honga-resa i la polonesa. Cal distingir aquesta tríada del trialisme que va ser tan comentat abans de la guerra; estava dissenyat per a fer sorgir un estat eslau meridional costat per costat

488

de l’austríac i l’hongarès; els txecs i els polonesos havien de continuar essent immediats a l’imperi. Així doncs, la tríada alemanya-magiar-polonesa tan sols manté tres pobles de pri-mera categoria, tres nacions imperialistes: el programa té un caràcter indiscutiblement imperialista. Aquesta actitud queda confirmada per la tradició històrica més recent així com per moltes raons geogràfiques i militars, entre les quals hi ha un bon nombre de les que s’addueixen en favor del que s’ano-mena equilibri europeu. Ara bé, els estats membres d’aquesta tríada no serien pas estats nacionals, però sí estats amb una nació marcadament majoritària, per la qual cosa semblarien més fàcils de governar. Ara bé, les lluites nacionals en el marc d’aquests territoris serien encara més enceses i desesperades del que ho són en el marc de l’Àustria actual. Al capdavall, abans de gaire temps aquests estats es veurien obligats a in-troduir l’autonomia nacional. ¿No seria més hàbil imposar d’entrada i per iniciativa de l’imperi aquesta mesura perma-nent, l’única que garantiria la pau interior i exterior, alliberant ja abans de néixer els estats membres del pecat original que podria enverinar-los la nova vida, frenar-ne l’evolució estatal i fins i tot posar en perill l’existència tant dels estats membres com de la federació?

Procurem obtenir una panoràmica dels intents de dissenyar una organització territorial de l’imperi. La forma més antiga és el dualisme, l’experiment que va néixer per casualitat el 1867 i ha assolit una vida sorprenentment duradora. La segona és el trialisme austríac-hongarès-eslau meridional, que ja va tenir un gran ressò abans de la guerra mentre la qüestió polonesa no es va fer patent, després de la qual cosa va evolucionar per si sol cap a un quadralisme. La forma més recent és la tríada alemanya-polonesa-magiar, cap a la qual tendeix un important grup hongarès i, pel que sembla, una majoria de polonesos;

489

aquesta tríada esclafa els ucraïnesos, txecs, eslaus meridionals i els pobles menors.32

Aquestes tres fórmules de solució no afecten només Àus-tria, sinó el conjunt de la monarquia. Ara bé, avui encara no és segur que es presenti la possibilitat tàctica de presentar des d’Àustria la qüestió de l’imperi. Les solucions que nosaltres hem exposat són de caire intern: la subdivisió en quatre regions federals o en vuit regions governatives, i per últim el manteni-ment de les disset províncies de la Corona tal com són.

Decidir quina via és factible o preferible ja no pertany a l’àmbit d’aquest llibre. Aquí tan sols escau assenyalar que cap d’aquestes solucions no elimina pas el problema nacional, sinó que el planteja de bell nou, i que per tant l’autonomia nacional és la premissa prèvia de qualsevol solució, sigui la que sigui.

Així doncs, el primer pas de la reforma constitucional ha de ser el diàleg de l’estat amb les nacions en el marc actual de l’estat austríac, i no pas cap altra cosa. Cal crear parlaments nacionals i governs nacionals que es facin càrrec de l’àmbit de poder específicament nacional segregat de la suma de tasques estatals, amb els districtes com a òrgans executius; és a dir, que cal fer realitat l’autonomia nacional al mateix temps que la reforma de l’administració local entre altres aspectes: tot plegat dins del marc d’Àustria, sense tenir en compte Hon-gria. Un cop acomplerta aquesta tasca, per fi quedarà lliure el camí vers una reorganització territorial d’Àustria; per fi arribarà el moment d’intentar plantejar amb esperances d’èxit la discussió sobre el dualisme amb Hongria i sobre l’ordena-

32 Curiosament, la solució del problema polonès que crec més encertada i saluda-ble és la menys present en el debat: que Polònia es reunifiqui amb les regions de poblament polonès encara ara indiscutides d’Àustria i Prússia i compensi aquest sacrifici de les potències centrals esdevenint membre d’una comunitat defensiva i econòmica formada per Alemanya, Àustria-Hongria i Polònia. (Un trialisme centreeuropeu en comptes d’austríac.)

490

ció territorial de l’imperi. Mentre encara no estiguin resoltes aquestes qüestions, les nacions d’Àustria estaran condemnades a la impotència causada per la baralla i faran ben fet de no emprendre tasques que per ara només els poden ocasionar derrotes.

54: Unió directa o mediata?

L’estat constitueix una organització en la qual cal tenir present alhora l’existència específica dels òrgans concrets i l’existència conjunta de l’organisme. Així mateix tota federació té també dues facetes, la segregació i la unió, l’autodomini relatiu de les parts i la unicitat i sobirania relativa del tot. I mai no es pot oblidar que la unió n’és l’aspecte principal, perquè l’organisme té prelació davant de l’òrgan. La mateixa noció de federació significa sobretot unió, cosa que solen oblidar en primer lloc els mateixos federalistes. Si fins ara hem tingut present l’au-togovern i la independència estatal de les nacions i territoris, ara posarem esment a l’extrem contrari, el govern en coope-ració i en conjunt. La unió crea una unitat relativa; aquest és el seu objectiu: un titular del màxim poder relatiu, amb una gran capacitat unitària de poder a les mans i un sistema uni-tari d’òrgans coordinats i subordinats per tal d’exercir-lo. Tal com s’ha exposat a l’inici del capítol quart, cal que fins i tot en l’entitat estatal més poc cohesionada existeixi algun poder central, per més feble que sigui. Aquest mateix poder central esdevindrà legalment poder federal, tan aviat com quedi jurí-dicament assegurada l’autonomia de les parts. Com és sabut gràcies a la comparació entre estats, el mètode mitjançant el qual es crea una unitat a partir de molts poders aïllats és molt divers, però sempre té per objectiu la unificació. Per tal d’evitar

491

discussions terminològiques, farem servir per aquest mètode com a tasca jurídica tècnica la denominació especial de forma d’unió,33 i el terme unió per a la situació i el grau d’unificació dels estats units.

Quan les tretze antigues colònies nord-americanes de la corona anglesa, les creadores de l’estat federal més extens i pur del món, van escometre la tasca d’esdevenir els “Estats Units” durant i després de la Guerra de la Independència, els seus representants eren ben conscients de les dificultats de la seva missió: “Tretze han de ser un i aquest un ha de continuar essent sempre tretze”. Oi que encara era més difícil que el mi-racle de la Trinitat? I se’n van sortir: aquells tretze estats han esdevingut quaranta-nou juntament amb un territori (Alaska) i un districte amb un total de noranta-vuit milions d’habitants, i malgrat l’enorme extensió, la grandiosa diversitat en l’eco-nomia i en el desenvolupament, aquest mig centenar d’estats amb la seva població d’un centenar de milions ha esdevingut una unitat poderosa, ja indiscutida i indiscutible, que durant aquesta guerra ha començat a ultrapassar el seu entorn i recór-rer el món a la recerca de la victòria. Gràcies a aquesta unitat, ha quedat desmentida la faula creada pels prejudicis del vell continent segons la qual la democràcia comporta necessària-ment desordre i revolta interns, que tota desviació respecte de l’estat unitari i salvador implica impotència cap a l’exterior, i s’ha convertit en una llegenda la por que per força la demo-cràcia ha de degenerar en govern de la purrialla i la federació ha d’acabar dissolent-se. Malauradament, la democràcia bur-gesa actual tot sovint no significa res més que plutocràcia, de la qual cosa són testimonis Anglaterra i França, i és ben cert

33 La federació té dos aspectes: l’autodeterminació i la codeterminació, és a dir, la separació i la unió. En aquest llibre, dedicat no tant a l’estat com a les nacions, l’exposició de la separació ocupa un espai més extens.

492

que l’estat unitari absolut tot sovint no és sinó anarquia enco-berta, tristament exemplificada per la Rússia del tsar. Després de la Unió americana, el nou Reich alemany va ser el segon gran estat federal, molt complex a més a més; però actualment és indiscutible la seva gran potència exterior. La història ha corregit definitivament el prejudici habitual. Els estats federals de dret solen ser més forts que els estats unitaris de dret, ja que aquests es basen en la ficció evident d’una unitat fàctica plena que ja no existeix en els pobles i territoris més grans a causa de la diversificació econòmica. Ara bé, la federació no pot consistir en la simple segregació sense unió efectiva, ni la democràcia limitar-se a la participació en els drets de sobirania sense assumir-ne els deures i la responsabilitat! D’altra manera, degeneren en l’anarquia.

Com hem exposat anteriorment (24), a poc a poc les naci-ons austríaques s’han anat apropiant del poder de l’estat per la via alegal, purament fàctica, sense assumir-ne la respon-sabilitat, ja que el poder central es responsabilitza dels actes als quals l’obliga una influència desordenada de les nacions. Aquestes exigeixen constantment a l’estat escoles superiors i secundàries, negociats i places funcionarials, sense tenir en compte qui en suporta les càrregues. Aquestes càrregues es paguen de la butxaca de l’estat, indeterminada, sense definició de nació, inexhaurible. Això és una democràcia parcial, dret sense deure, sobirania sense responsabilitat.

Tan sols la democràcia parcial esdevé demagògia, tan sols el govern específic ocult es converteix en xovinisme nacional i separatisme irresponsable. L’autogovern legítim constitueix només un aspecte de la federació: l’altre aspecte n’és la unió. Les nacions volen ser unides i lliures en la seva esfera; el poder federal ha de poder actuar també de forma unitària i indepen-dent en el seu àmbit competencial, ser unitari i independent

493

en les seves tres funcions: legislativa, administrativa i judicial. No ha d’estar basat en tractats internacionals, el conjunt no ha d’estar format per una addició de les parts. Res de delegacions per a legislar, res d’àmbits d’influència transferits en l’admi-nistració, res de contribucions per quotes, res de ciutadania mediata: una federació, un poble federal! Un parlament federal unitari i una llei federal! Un govern federal! Una administració federal de justícia! Així és com vuit nacions poden esdevenir una, i no pas d’altra manera.

Altre cop ens trobem plantejant una pregunta de caire tèc-nic i jurídic: si hi ha d’haver unitat, per més relativa i limita-da que sigui, de quina manera cal instituir-la? Quines formes de constitucionalitat s’imposen per tal que siguin funcionals? Quins mitjans i quins instruments aporta la ciència jurídica per tal d’assolir l’objectiu declarat? En aquest context cal que el lector no perdi de vista que les nostres recerques tenen com a objecte central la nació i no pas l’estat, i que per tant no ens pertoca tractar el problema de la unió amb tant detall com l’autonomia nacional, sinó que ens veiem obligats a limitar-nos al més imprescindible.

Lustkandl ja va subratllar la necessitat jurídica d’una unió real i veritable en la seva polèmica contra les garanties de Fischhof,34 basant-se principalment en la història de la consti-tució nord-americana. La seva argumentació és del tot encerta-da, i les citacions que extreu de l’obra de referència americana El federalista són tan adients que no podem fer res millor que reproduir-ne aquí les frases decisives:

L’experiència és l’autèntic oracle de la veritat. [...] Ara bé, la veritat

decisiva per al cas present diu que una sobirania sobre sobiranies,

34 W. Lustkandl: Föderation oder Realunion?, Viena 1870.

494

un govern sobre governs, un poder legislatiu superposat a corpo-

racions i no pas a individus (és a dir, una forma d’estat sense poder

central), és un absurd tant en la teoria com en la pràctica” (Madi-

son). No hi ha res més encertat. El parlament imperial no pot donar

als consells nacionals o als parlaments regionals lleis que aquests

puguin acceptar o bé rebutjar si disposen del suport del poder. El

govern no pot donar encàrrecs i cedir competències als òrgans ad-

ministratius federals que aquests puguin exercir si en són capaços

i ho desitgen. En temes federals no hi ha cap ordenació adient del

poder de la federació que no sigui l’existent entre el poder estatal

indivisible i el ciutadà individual. Hamilton manifesta, en aquest

mateix sentit, que el govern ha d’adreçar la seva activitat de forma

immediata a l’individu, sense que el poder central pugui ser interferit

per altres d’interposats. “No ha d’estar subordinat a la intervenció

de les assemblies; ell mateix ha de tenir la competència d’executar

les seves pròpies decisions amb autoritat ordenada. La majestat de

l’autoritat nacional [és a dir, de la federal] s’ha d’expressar en els

tribunals, el govern de la Unió ha de posseir la capacitat d’atendre

de forma immediata les esperances i temors dels individus, d’atreure

els sentiments de la multitud que exerceixen la màxima influència

sobre el cor humà, per tal de recolzar-s’hi.

Pel que fa a la provisió de les finances, Hamilton afirma: “És un gran error de la Confederació [és a dir, la constitució ante-cessora de la Unió] pretendre formar el tresor federal a partir de les quotes dels estats. [...] Tot el sistema de quotes i requises pel que fa a soldats i diners és un sistema absurd en tots els aspectes. Tal vegada no hi ha res que pugui pertorbar tant la tranquil·litat de les nacions com una obligació imposada de fer contribucions recíproques per a un objectiu conjunt que no produeixin un efecte positiu immediat”. A qui no se li acut pensar en el tractat d’Ausgleich entre Àustria i Hongria?

495

Tothom que hi reflexioni prou subscriurà cadascuna d’aquestes frases, però no proven res en absolut contra el sis-tema federatiu: sí que s’oposen a propostes concretes de Fisc-hhof, formes de tirar endavant el sistema, però no afirmen res en favor de Lustkandl i de l’estat unitari. Ara bé, certament s’oposen als federalistes que no s’associen per tal de mantenir o fundar almenys una unió en una esfera restringida, atès que aquesta ja no es pot mantenir o defensar en tots els àmbits en cap entitat estatal extensa, sinó que ho fan per tal de destruir la unió i substituir-la per una associació laxa i mal organitzada. Prou que es veu que no n’hi ha prou de dir-se federalista, que no és pas bo tot el que s’anomena federació. La forma i orga-nització d’aquesta és qui en decideix el valor, la possibilitat i l’adequació. Entre totes les formes estatals, les federatives són les organitzacions més elevades i complexes, els mecanismes més delicats que, si són reeixits, funcionen llargament sense friccions, però en tenen prou amb petits defectes de construcció per a quedar aturats.

Entenem com a dret d’autodeterminació de les nacions (29) l’esfera d’aquestes no supeditada a l’estat. En tant que les na-cions són membres de l’estat, exerceixen el seu dret a la code-terminació, que obtenen a canvi de ser súbdites. En aquesta condició passen a formar part de la unió, per la qual cosa cal tenir presents dues qüestions tècniques: en quina situació jurí-dica es troba la nació en integrar-se a l’estat en conjunt (relació de submissió), i a través de quina institució jurídica participa del poder federal (relació orgànica). Per als objectius del nostre estudi, ens cal donar resposta a totes dues preguntes no pas des del punt de vista jurídic segons la llei vigent, sinó des del punt de vista polític amb vista a una nova ordenació adequada, i per tant el nostre interès se centra sempre en establir quina és l’ordenació jurídica favorable pel que fa a la relació de sub-

496

missió i la relació orgànica, i quina fa possible un estat federal unitari malgrat l’autodeterminació relativa dels seus membres. Al fil d’aquestes preguntes i seguint l’exemple d’El federalista americà podem anar elaborant el que ens proposem anomenar instruments jurídics de la unió. Immediatament se’ns manifes-ten dos mètodes d’unió.

1. La unió de les nacions es realitza de tal manera que no sigui el conjunt de la nació tal com el representen les re-presentacions i els governs nacionals qui es trobi sotmès en primer lloc a l’estat federal, sinó cada membre de la nació directament, i que no hagin de participar en primer lloc en la tasca de govern federal els governs nacionals, sinó que ho faci cada ciutadà directament. Existeix una ciutadania federal individual ja per a l’individu per si sol i no solament per a la nació, és a dir, que les nacions no són els únics components de l’estat federal, amb els ciutadans individuals únicament en relació mediata amb la federació com a simples vassalls de la seva nació. La federació no recapta impostos en primer lloc del conjunt de la nació, que després en reparteix les quotes entre els seus membres, sinó que els recapta directament dels ciuta-dans. Així doncs, el poder federal en tot el seu abast no és cap parlament per sobre altres parlaments, un govern superposat a altres governs, ni un tribunal superior a altres tribunals, sinó un parlament, un govern i un tribunal de justícia que afecta directament tots els ciutadans de l’estat. Evidentment, dins del seu propi àmbit legal la nació se situa al seu costat en la mateixa relació immediata de dret envers el ciutadà individu-al. Anomenem aquesta relació unió directa o immediata. Per regla general, es troba realitzada als Estats Units d’Amèrica del Nord. Constitueix alhora la relació democràtica, ja que tot poder establert de forma mediata comporta una intromissió en la voluntat popular i tan sols genera una influència immediata

497

i directa envers la instància immediatament superior. El poder suprem queda allunyat del ciutadà individual de l’estat, que no n’és sinó un vassall.

La proesa genial dels federalistes americans va ser aquest pas audaç cap a la unió immediata. No el van fer pas tot d’una, sinó que prèviament es van limitar a una unió mediata, que va durar uns anys i va estar a punt d’involucrar-los en una enemistat insalvable. Al cap d’uns anys de males experiències van idear i establir un estat federal dins del qual el ciutadà individual és alhora ciutadà immediat de l’estat de Virgínia, per exemple, i dels Estats Units, un sistema en el qual en un procés electoral escull el governador del seu estat i en un segon procés electoral escull igualment el president dels Estats Units. En el territori del seu estat, a més del tribunal de Virgínia actua alhora el tribunal federal. Abans els estats federals d’aquesta mena eren rars. Fins i tot Suïssa ha assolit en ben pocs aspectes la unió immediata. I aquesta va ser també la proesa genial de Bismarck, la proesa que el va distingir de la concepció federal austríaca del seu temps tot superant-la: el fet de realitzar la unió immediata en un òrgan, el més decisiu, l’organització le-gislativa del Reich. El parlament del Reich no està format per delegacions dels parlaments dels estats federals, sinó que tots i cadascun dels ciutadans alemanys participen en la seva elecció. D’aquesta manera va proporcionar a la unitat del Reich un òrgan ferm, durador i potent.

2. Resulta fàcil distingir entre aquesta unió i la unió me-diata. Aquesta organitza primerament els poders dels estats membres i d’ara endavant ja no reconeix per a res el ciutadà de l’estat. En el fons, tan sols l’estat membre és ciutadà de l’estat federal. Fins i tot els pobles no estan ja units de forma conjunta, sinó només a través dels seus òrgans: a partir dels parlaments dels estats membres es forma un parlament federal,

498

a partir dels governs dels estats membres es constitueix un govern federal. Les càrregues de la federació es distribueixen entre els estats membres –que són els únics súbdits de la fe-deració–, i són aquests els que les han de traspassar de forma mediata als ciutadans de l’estat.

Els federalistes americans van rebutjar aquesta unió me-diata amb agudesa teòrica i actitud decidida. La van negar apassionadament i gairebé la van eliminar del tot en la pràc-tica. Aquesta unió mediata és la que predomina en la consti-tució del Reich alemany. Essencialment, el poder del Reich és el poder dels “Governs federats”, en el fons la segona cambra [el Bundesrat]35 federal no és sinó la suma dels governs dels estats individuals, i el canceller un simple exponent d’aquesta suma. Resulta evident que aquesta relació no és democràtica i que també a Alemanya fa més difícil la democratització i l’actuació parlamentària. En canvi, pel que fa a la fiscalitat es preveu la unió directa; hi ha impostos del Reich, però també transferències dels estats cap al Reich, que nosaltres anome-naríem quotes.

Ara ens cal examinar si la unió mediata o la immediata són un instrument jurídic admissible i adient per a l’estat federal de les nacionalitats. Sabem que, en l’esfera del dret nacional de codeterminació, les nacions esperen que es faci realitat l’exi-gència de llibertat política (29) i igualtat (32) nacionals. La llibertat anàrquica de la nació queda garantida pel fet que en l’àmbit dels seus afers nacionals específics cadascuna es dota d’una representació i d’un govern propis, tal com fa l’estat

35 [N.d.E.: En la tradició alemanya, el Bundesrat (Consell Federal) és la segona cambra del poder legislatiu i representa els governs dels estats membres, per tant, no és cap senat de senadors elegits. A Suïssa, el Bundesrat és el govern. Renner, en el seu concepte d’un imperi austríac federal i plurinacional, com veurem, dóna un tercer significat al terme.

499

federal americà en la seva competència territorial. La seva lli-bertat política consisteix en la participació proporcional en el poder federal: es fa evident que aquesta proporcionalitat es genera tant quan les nacions ja participen individualment de forma immediata per mitjà dels seus membres en proporció amb la importància que tenen per al conjunt com quan ho fan les representacions i els governs nacionals d‘acord amb un criteri preestablert que tan sols es pot deduir de la suma i la importància dels membres de la nació. En sentit contrari, hi ha el perill més greu que cada nació obtingui artificialment un pes massa gran o massa petit si es té en compte cada govern federal com a subjecte del poder federal. I hi ha a més el perill que, si no és la nació mateixa sinó el seu govern qui participi del poder federal, l’interès general nacional no sigui tingut en compte en la mesura adequada, sia per excés o per defecte. Així doncs, haurem de decidir per principi que la unió immediata és preferible a la unió mediata no tan sols des del punt de vista de la democràcia, sinó també des de l’interès global nacional dins l’estat federal nacional.36 En qualsevol cas, totes dues formes d’unió, tant la directa com la mediata, són federació.

De tota manera, queda clar que a l’hora de posar en pràcti-ca aquest principi sorgeixen nombroses dificultats i que l’exer-

36 Hom podria estar temptat de fer servir les denominacions unió mediata i unió immediata en el sentit exactament contrari, és a dir, de parlar d’unió immediata quan les nacions només queden unides entre si com a entitats conjuntes per mitjà dels seus governs, i d‘unió mediata quan els governs queden desvinculats i els ciutadans mateixos es mantenen units com a òrgans del poder federal. Aquest capgirament de la relació pot semblar obvi per al pensament burocràtic, que sempre situa el senyor en primer lloc en comptes del poble, però així i tot és contrari a la democràcia i no concorda amb els fets de la vida. Ja que els ciutadans de nacionalitats diverses constitueixen ja comunitats internacionals en la vida econòmica, social i familiar. (Vegeu més amunt.) La sort de la Unió americana va ser que les seves colònies encara no estiguessin dominades per capes burocràtiques, ja que en cas contrari no els hauria estat tan fàcil avançar fins a la unió immediata.

500

cici mateix del poder federal en molts casos només es pot dur a terme tècnicament de forma mediata. Haurem d’estudiar aquest aspecte.

55: Els òrgans del poder federal

Si el poder estatal concedeix a les nacions, puntualment, per pròpia iniciativa i en sàvia autolimitació, el grau d’autodeter-minació que l’instint de conservació les instiga a aconseguir i que indubtablement assoliran en un període previsible, tot i que a costa de combats fatigosos, encara estarà en condicions de reservar-se totes les competències que garanteixen la unitat del conjunt instaurant la unió com un rocher de bronce que encerclaran en pau i concòrdia els alemanys dels Alps i els pobles danubians. Tot concedint legalment d’entrada allò que les nacions ja han conquerit alegalment, a canvi pot obtenir la plena llibertat de moviments, l’autodeterminació il·limitada, la indivisió dels poders, almenys en les tasques de màxim nivell de la condició estatal. Un ens públic modern –com ho demostra el Reich alemany– porta una existència potent malgrat que no tingui al seu càrrec els innumerables afers públics de petites dimensions; de fet, pot actuar amb més força cap a l’exterior i l’interior com més es limitin als afers principals les seves tas-ques, i per tant les consideracions que ha de tenir en compte.

Aquests grans afers principals són el poder envers l’exte-rior i la unitat econòmica interna, allò que en un altre indret he anomenat la comunitat de defensa i economia. La missió preferent del dret és avui assegurar l’economia, mantenir i fo-mentar l’ordenació econòmica; la unitat de l’imperi constitueix l’expressió formal i la garantia material de la unitat econòmica. Independentment de quines regions i nacions pugui reunir un

501

estat europeu i quina extensió abastin les seves fronteres, en aquests aspectes sempre pot constituir una unitat, ja que tot Europa i gairebé el món civilitzat sencer es van equiparant cada cop més en l’ordenació legal i econòmica. Pràcticament es pot dir que com més extens i ampli sigui el conjunt i més diverses les parts, més fàcil i autàrquic serà el funcionament del conjunt, sempre que estigui organitzat de manera adequa-da. Puc afirmar sense cap mena de reticència que, malgrat les aparences negatives, aquest antic estat danubià, les parts del qual ja porten segles unides i no poden trobar una permanèn-cia més segura en cap altra composició, està en condicions d’esdevenir de bell nou una unitat ferma sota una constitució adequada, i que tan sols cal que els fets parlin per si mateixos per tal de fer-lo sortir de l’atzucac del dualisme, l’episodi ma-lastruc propiciat per Franz Deák, així com de l’administració contra natura basada en les províncies de la Corona. Alhora, dubto molt que aquests fets siguin realment entesos i copsats, que les premisses objectives estiguin acompanyades dels agents individuals d’una tal transformació. Sovint hi ha molta raó en les coses i poca en les persones. I és que, fent servir una expressió de Franklin, la persona és un ésser que enraona més que no pas un ésser que raona. Reconeix i ignora tendències evolutives, les utilitza o les deixa passar per alt. Però com que tot el que s’esdevé a l’estat ha d’esdevenir-se per obra de per-sones i ser posat en marxa per unes institucions jurídiques en oposició a altres institucions jurídiques, molt sovint es perd l’empenta de les coses i altres vegades arriba massa enllà. Això és el que va passar a l’imperi austríac l’any 1867, on a causa d’una conjuntura casual es van fer concessions molt excessives a les aspiracions magiars a una situació especial de privilegi; cal dir que allò creat en aquell moment hauria pogut gaudir d’una durada estable si hagués tingut una configuració jurídica

502

plausible i no contradictòria en si mateixa. El fet que aques-ta forma jurídica, les lleis que constitueixen l’Ausgleich, sigui fràgil en si mateixa i per força s’hagi de col·lapsar37 és per una banda una esperança i per l’altra banda un temor; esperança, ja que llavors pot sorgir una nova ordenació de l’imperi; temor, perquè res no sembla tan inversemblant com que aquesta nova ordenació acabi esdevenint.

Però no ens apartem del nostre tema. La saviesa o niciesa de les institucions resulta decisiva per a la continuïtat dels estats: els interessos unitaris realment existents no causen necessàri-ament efecte; postergats per institucions defectuoses, poden quedar amagats pels interessos específics i acabar totalment paralitzats.

Si ja en general les institucions legals tenen una gran impor-tància en la vida estatal, esdevenen ben bé decisives en estats de composició complexa; aquí, si les institucions estan ben bastides, poden subjectar l’estat ben bé com si fossin cèrcols ferrenys, i si estan mal construïdes poden desfer-lo com el vi en fermentar separa les dogues si els cèrcols de les bótes fallen. Caldria que tota la força intel·lectual dels estadistes austríacs es concentrés en un punt i deixés de banda la resta de consi-deracions: en les institucions que li confereixen unitat, en la unió; els caldria dominar perfectament l’autolimitació i alhora també el màxim aprofitament de la competència limitada: res de govern conjunt i múltiple, causa de divisió i fragmentació, sinó una previsió concèntrica i concentrada en els aspectes essencials! Caldria ser considerats en l’establiment de l’esfera estatal de poder, però desconsiderats dins d’aquests límits en el manteniment de la unitat i la independència! Penso que aques-

37 Vegeu la meva publicació Die Grundlagen und Entwicklungsziele der österreichisch-ungarischen Monarchie, Viena 1906.

503

tes directrius són millors que no pas la vigilància angoixada de petites posicions, que fa oblidar els grans objectius.

Quins són, doncs, els òrgans essencials de la unitat? Més ben dit, quin és l’òrgan de la unitat en si mateix? Ja que tan sols pot haver-hi un únic òrgan central suprem. És clar que aquest òrgan de la unitat no consisteix en una persona o una sèrie de persones. És una doctrina política antiquada, un an-tropomorfisme estatal, creure que les persones en si mateixes poden exercir influència en l’estat simplement amb la bona o mala voluntat. Poden donar expressió als fets; per a fer-ho calen persones, ja que les pedres no criden pas; empeses per interessos, les persones poden formular-los en forma d’idees; empeses per idees, poden convertir-les en realitat; únicament poden realitzar-les en institucions que els sobreviuran, més enllà d’ells, sovint fins i tot en contra d’ells. Entre els fets i el dret, els interessos i les institucions, s’interposa la persona com a instrument necessari de l’evolució, que pot ser més o menys idoni. La inadequació de l’instrument pot barrar el pas a una possibilitat evolutiva: aquest és tot l’efecte que pot ser causat per la personalitat. Tota la grandesa humana consisteix en la idoneïtat. Allò que confereix estabilitat a les entitats públi-ques no són les persones, sinó les institucions, que per regla general primerament eduquen les persones i les fan idònies. Cal admetre que generen els talents més ferms a través de la contradicció, de la imposició que els fa superar mentalment les institucions antiquades i eliminar-les amb l’acció.

També la monarquia és una institució legal el valor de la qual no rau en la unitat de la persona, i no es pot jutjar úni-cament segons la idoneïtat del titular individual del poder de l’estat. Si aquests aspectes fossin decisius, no hi hauria cap diferència essencial entre la monarquia i la república dirigida per un home en qualitat de president. Però la unitat de diversos

504

estats no podria quedar més ben garantida del que ho és per la unió personal, i tot i així aquest vincle ja fa temps que ha demostrat ser ben insuficient, fins i tot perillós. Ho demostren Suècia i Noruega, com també tots els altres exemples històrics d’unions personals. Si la unió ha de ser perfecta i duradora, necessita uns fonaments més sòlids.

Què vincula realment regions veïnes i persones que viuen unes vora altres en una unitat, en la unitat anomenada estat? Els interessos predominantment comuns, els interessos obliga-tòriament comuns. Són pocs els interessos absolutament co-muns a tots els ciutadans de l’estat; ja que si no hi hagués cap rebel·lió contra ell, cap delicte, ni tan sols oposició, regnaria la pau i l’ordre sense necessitat d’imposicions. Són interessos comuns imposats al conjunt per les classes dominants. Ara bé, ¿com esdevenen vius i actius aquests interessos comuns, com s’expressen i s’agrupen, com esdevenen una voluntat comuna a la qual s’ha de sotmetre cada voluntat individual, com es con-verteixen en el poder intel·lectual i en el poder pràctic imposat? Les tendències unitàries materials no actuen de forma directa, no uneixen les persones de forma mecànica com fa l’imant amb les llimadures de ferro, els cal expressar-se de paraula i per escrit, els interessos han d’esdevenir opinió organitzada, la voluntat de milers de persones ha de convertir-se en una única voluntat legal, un text i un mandat legal. Això no és encara prou per a realitzar la unitat, encara manca l’execució de la llei. Però l’execució no és sinó l’instrument sostingut per la mà de la llei; és el braç que amb els seus nervis motors posa la llei en moviment. Per tant, l’òrgan legislatiu és pròpiament l’òrgan que genera la unitat, l’òrgan de la unió en si mateix.

Resulta fàcil caure en la temptació de donar més importàn-cia a l’òrgan de poder estatal que és més perceptible, que es veu i percep com la musculatura del braç, l’administració en totes

505

les seves facetes, que no pas al nervi feble i delicat, una actitud raonable des de molts punts de vista. Però si paralitzeu el nervi, ni tan sols el múscul més fort no us servirà de res; interferiu el funcionament del sistema nerviós i veureu que el moviment dels músculs queda privat d’ordre i d’utilitat! És habitual atri-buir sobretot al poder militar la màxima capacitat d’unió; es diu que manté unit el contingut interior i el protegeix de l’ex-terior, com fan les closques de la petxina. Però si s’extingeix la vida interior del mol·lusc, les closques de la petxina no fan sinó descansar mecànicament l’una sobre l’altra, i fins i tot l’onatge més suau les pot separar. Priveu l’estat de tots els instruments exteriors de poder, feu que els òrgans executius i els caps de l’exèrcit fugin a l’estranger com va passar el 1789 a França, però doneu-li una legislació unitària i forta que gaudeixi de la confiança de tothom, i farà néixer del sòl nous exèrcits, dona-rà noves autoritats al poble i restaurarà l’estat en poc temps. L’aparell extern de poder, que no menyspreem pas encara que el situem al darrere de la reforma administrativa, tan sols és capaç de grans accions de llarg abast si està inspirat per l’inte-rès general, si és guiat per una legislació centrada tota ella en la unitat, que porti la població i el conjunt dels pobles cap a una unitat d’objectius duradora. Tan sols ho pot aconseguir si la formació de la voluntat política que a través de l’organització d’associacions i assemblees, del partit i de la premsa recull i reuneix la voluntat de tots i cadascun dels ciutadans de l’estat és conduïda per institucions constitucionals assenyades cap a l’objectiu: l’acord més unitari possible de la representació popular basada en la confiança de tots els ciutadans. Així és com es genera l’espiritualitat d’un estat modern, la unitat de l’esperit, així es dóna vida al conjunt del cos de l’estat.

No estem parlant d’un sistema unicameral o bicameral. In-dependentment de quins factors cooperin en l’activitat legis-

506

lativa, cal que el procés de nomenament tingui lloc de manera que faci possible una decisió unitària que comprometi de for-ma efectiva tots els ciutadans de l’estat, i que aquesta decisió, és a dir, la llei, realment correspongui als interessos reals del conjunt. Evidentment, el cap de l’executiu ha de participar en la decisió: ell, més que ningú altre, és la persona indicada per declarar: “Aquesta decisió és viable o inviable, sobre aques-ta base legal puc o no administrar”. La possibilitat i l’encert d’una presa de decisions d’aquesta mena no corre encara cap perill pel fet que hi participin dues cambres que es controlin i es complementin entre si. Tan sols importa que tots els par-ticipants defensin l’interès real del conjunt, si bé de formes diverses.

La decisió unitària de les corporacions legislatives és mal interpretada de la forma més tenaç pels partidaris del que es coneix com a representació d’interessos. El que desitgen per damunt de tot és assegurar a determinats àmbits d’interès un nombre de defensors que els asseguri que podran plantejar-los. Però la missió principal dels parlaments no consisteix en la re-presentació de les voluntats divergents, sinó en la seva elabora-ció i compilació en forma d’una voluntat conjunta, en la presa d’acords que sumin el major nombre possible de voluntats. La presa d’acords és el sentit i la fi de totes les representacions populars, malgrat que aquest acord redueixi tots els interessos particulars a un interès social mitjà. Si poso l’èmfasi principal en la representació immaculada dels interessos particulars, tindré les parts a la mà, però malauradament mancarà el lli-gam que les uneixi. Si el representant de l’interès particular ha estat escollit o nomenat de tal manera que no pugui sacrificar cap aspecte del seu interès en benefici del conjunt, prou que es parlamentarà, però no hi haurà cap parlament, ja que no s’aconseguirà formar cap majoria, i si malgrat tot se’n forma

507

una, la minoria no estarà en condicions de sotmetre-s’hi. En la personalitat unitària del cap del poder executiu el compromís entre els interessos es produeix per si sol; en les corporacions legislatives tan sols quan cada membre està en condicions de defensar el seu propi interès tant com l’interès dels qui l’han escollit, i tot i així sotmetre’s al bé comú.

Així doncs, la primera tasca de la unió consisteix en la cre-ació d’òrgans legislatius que d’acord amb el seu nomenament i la seva composició estiguin capacitats i disposats a cooperar en la definició de l’interès conjunt unitari, a banda de defensar els interessos específics nacionals i provincials que representin, a fi que els puguin superar i se sentin obligats a fer-ho.

El poder legislatiu dóna sentit, contingut i direcció al con-junt de l’activitat estatal, és el sistema nerviós de l’organisme, dóna unitat a l’estat, però no pas simplement buscant i ex-plicant el que constitueix un interès conjunt, sinó transferint la voluntat conjunta al braç del poder executiu. Del poder executiu no en sorgeix pas la unitat –si fos així, Àustria no hauria pogut esdevenir mai federalista en la pràctica, a través de la influència creixent exercida des de fora de la llei sobre l’administració–, però la unitat iniciada pel poder legislatiu no es pot imposar si el poder executiu no obeeix exclusivament els impulsos d’un òrgan, concretament les decisions de l’òrgan legislatiu. És per això que el poder executiu federal ha de ser definit prèviament pels interessos nacionals, però a partir del moment que procedeixi a portar els acords a la pràctica ha de ser del tot independent de les influències nacionals i provin-cials. La voluntat de la nació participa proporcionalment en la formació de la voluntat conjunta; un cop aquesta voluntat conjunta ha esdevingut un acord, ha de ser totalment lliure de portar-lo a terme. Per aquest motiu, la independència del poder executiu estatal constitueix el segon problema de la unió.

508

I la tercera exigència que planteja la unió és que els con-flictes de competències entre estat i nació, territori i nació o bé entre nacions siguin sotmesos a la decisió de tribunals fe-derals formats prèviament de forma proporcional per totes les nacions, i que siguin independents tant d’aquells com dels poders legislatiu i executiu de la federació, amb el suport del poder coercitiu federal per a les seves decisions, alhora que cal que funcioni de forma unitària la legislació constitucional de la federació, situada més amunt de l’estat i la nació i font de tots els poders.

Cadascun d’aquests tres poders de la federació ha de ser unitari i independent de tota influència provincial i nacional, però tot i així la seva composició i funció han de representar el conjunt de tots els pobles i territoris. Tots n’han de parti-cipar, han d’estar al servei de tots, però no pas de cap part en especial, sinó només pel que fa a l’interès conjunt. Vuit nacions en una sola, i aquesta sempre vuit en tot moment: vet aquí el problema de l’organització de l’estat federal de les nacionalitats.

56: La legislació federal

Cada òrgan del poder federal té la missió d’extreure els ele-ments comuns a partir dels interessos particulars en conflicte i estar al servei de la unió, tant en primer com en darrer terme. Aquesta missió li serà més fàcil de complir en la mesura que els interessos específics ja estiguin satisfets a través dels òrgans de l’autogovern nacional i territorial i la condició d’estat pro-pi, amb la qual cosa molts obstacles de la unificació queden ja eliminats. Com veurem, podem considerar que el primer òrgan de la unió, el principal i més decisiu, és la representació

509

popular de l’estat federal. Ara ens cal estudiar de quina manera cal organitzar-la per tal que serveixi al seu objectiu.

Els interessos específics nacionals i territorials existeixen, no se’ls pot pas ignorar. Prou que hi ha sistemes electorals que permetrien silenciar temporalment aquests interessos específics, amagar-los, disfressar-los o sotmetre’ls al domini de la majoria de forma duradora. El sistema de cúries establert per Schmerling estava dissenyat originalment per tal d’aconseguir-ho. Era un mecanisme de rellotgeria refinat, les agulles del qual havien de seguir el curs ordenat pel mestre sempre que no se’n modifiqués cap engranatge ni cap rodeta. Hauria calgut mantenir el sistema per complet o bé no escollir-lo mai, ja que estava calculat per a la unitat. Dues rodes del sistema van fallar, com no podia ser d’altra manera: la fiabilitat dels grans terratinents envers el conjunt estatal i el cens plutocràtic. Aquest fet era previsible per a estadistes dotats de visió a llarg termini, però no pas per a Schmerling. Tan aviat com la bancada aristocràtica va deixar d’estar al servei del sistema centralista, alhora que la demo-cràcia imposava la reducció del cens, el parlament va perdre la direcció i l’objectiu. La tasca de l’ordenació electoral no pot consistir en projectar una unitat fictícia, edificar-ne un castell de cartes que el més mínim cop de vent esbucarà. Cal que els interessos específics nacionals i territorials hagin estat satisfets prèviament mitjançant representacions específiques autònomes abans que els interessos conjunts puguin prendre la paraula i generar efecte. Sense l’autonomia nacional, cap sistema elec-toral, ni tan sols el dret al sufragi igualitari i universal, poden proporcionar poder i unitat a l’estat.38 Evidentment, això no

38 Així ho vaig escriure ja a la primera edició (p. 26), és a dir, en una època en la qual la reforma electoral del 1907 encara no s’havia iniciat. Ho remarco perquè es diu que els partidaris de la reforma electoral afirmaven que seria suficient per a acabar amb les lluites entre nacions.

510

significa pas que el sufragi igualitari i universal no constitueixi un instrument que ajudi a generar l’autonomia i per tant faciliti la solució de forma mediata.

Ara bé, els membres d’una nació no posseeixen tan sols interessos nacionals, ni els d’un territori tan sols territorials. Cada nació està fragmentada en grups d’interessos, principal-ment en classes propietàries i classes desposseïdes. Els inte-ressos dels propietaris són avui els dominants, en el combat electoral no hi ha dubte que han d’imposar-se en cada nació. El que separa els homes és només allò que tenen: allò que no es té, uneix. Com que en el curs normal de les coses les classes desposseïdes de totes les nacions es troben igualment excloses del domini del poder estatal per part de la majoria del poble, les uneix la lluita comuna per a exercir influència sobre el po-der públic i conquerir-lo. No les divideix pas la competència pel domini, ja que aquest últim els queda igualment llunyà a totes i tan sols el poden aconseguir lluitant juntes. Per aquest motiu els interessa disposar d’un fòrum en el qual puguin fer-se valer conjuntament, i la unió és la premissa del seu desenvolu-pament. Per tant, si es nega a les classes desposseïdes el dret a vot, es perd una força motriu internacional en si mateixa. Amb el proletariat no tan sols s’elimina el factor que està unit en si mateix, sinó que amb ell es renuncia a la força que pot obli-gar a unir-se el segon factor, les classes burgeses. En canvi, la competència de la burgesia entre si per tal de conquerir l’estat només es pot esdevenir a nivell nacional, ja que el principi de nacionalitat és clarament el principi estatal de la burgesia, i la impulsa a establir estats nacionals completament segregats, s’oposa a la unió.39

39 L’escissió actual de la socialdemocràcia austríaca és de caire passatger i impo-sada pel fet que la guerra mundial pràcticament ha situat el problema nacional en el focus de la política i ha deixat temporalment sense efecte les contra-

511

Així doncs, va ser un crim contra la unitat, contra la raó de l’estat austríac, estalviar a les classes benestants la competèn-cia electoral sobre la base del dret al sufragi igualitari, amb la qual cosa se’ls deixava les mans lliures per a allargar-les cap a les prerrogatives de l’estat unitari. Seria un crim equivalent si el parlament federal es generés per simple delegació dels parlaments nacionals i per tant només reunís les majories na-cionalistes de vuit consells nacionals! No el suavitzarien les delegacions proporcionals, ja que la delegació està sotmesa a nivell pràctic i moral a un mandat tan imperatiu de la corpo-ració de procedència que la minoria no se’n pot escapar. Els membres del parlament federal han de ser elegits directament pels ciutadans de l’estat. Ara bé, la divisió en dos grans grups d’interessos encara no esgota les contradiccions que es donen dins cada nació; el seu efecte és només genèric.

Les classes benestants i les desposseïdes de cada nació es divideixen cadascuna en nombrosos grups d’interessos, que tenen importància sobretot per a la burgesia: ja que no tenir és una situació força evident, mentre que posseir és molt més complex. Grans terratinents, latifundis i minifundis, propieta-ris de fàbriques, grans i petits menestrals, comerç al major i a la menuda, grans i petits rendistes, professions liberals: tots ells tenen uns interessos que se solapen i contraposen en les combinacions més variades.

Això ja ho sabia el vell Madison, un dels federalistes ameri-cans que mig segle abans de Marx ja va reconèixer en els com-bats dels òrgans moderns de representació una lluita de classes: “Els interessos agrícoles, els interessos industrials sorgeixen

diccions socials. L’escissió s’ha originat a causa de dificultats organitzatives, generades especialment per la gestió financera dels sindicats, i d’entrada no pas per motius nacionalistes: el problema constitucional també es planteja dins la socialdemocràcia i no és pas fàcil de solucionar.

512

necessàriament en els pobles civilitzats i els divideixen en dife-rents classes que són mobilitzades per sentiments i aspiracions diversos. Per tant, la regulació d’aquests interessos múltiples i contraposats constitueix la missió principal de la moderna legislatura, tot sotmetent l’esperit de partit i de fracció a les mesures necessàries i reguladores del govern”.

Si aquestes classes competeixen lliurement entre si per tal d’exercir influència sobre la legislació, establiran aliances canviants segons el moment i les circumstàncies i contrauran compromisos per tal de fer valer a cada moment l’interès con-junt de les classes benestants. La política s’omplirà d’aquestes lluites d’interessos, que formaran el contingut de les campa-nyes electorals i dels debats parlamentaris. La concurrència del proletariat, que farà acudir les masses a les urnes, obligarà aquests grups específics a situar en segon terme els interessos divergents i elevar a la categoria de programa el nucli central d’interessos burgesos compartits. D’aquesta manera haurà de tenir lloc una selecció acurada fins i tot entre els interessos de la burgesia, en el si de la qual es posaran a debat totes les necessitats econòmiques, amb un resultat que s’enfrontarà a les reivindicacions econòmiques del proletariat. Les qüestions centrals de la política seran les econòmiques i socials, ja que a més les qüestions principals de l’interès nacional són resoltes pels consells nacionals.

Tot sistema que impedeixi aquesta lliure associació i sepa-ració dels interessos és absolutament perjudicial. Un sistema d’aquest tipus era l’antiga representació d’interessos, que va caldre comentar detalladament en la primera edició (37). Ara ha estat eliminada al parlament imperial. Però encara cal que l’autonomia nacional li deixi el camí lliure perquè s’esdevingui la lliure associació i separació.

513

Ara bé, quedaria frenada si els ciutadans de l’estat tan sols poguessin elegir consells nacionals entre els quals s’escollís una delegació que fos enviada al parlament federal. El ciutadà escollirà el consell nacional gairebé només des de punts de vista culturals nacionals, és a dir, tot seleccionant els interessos na-cionals i separatistes i deixant de banda els economicosocials i internacionals. Un parlament format per delegats no seria un instrument legal que servís per a la unió, sinó per a la disso-lució de la comunitat estatal. També per aquest motiu només es pot tenir en compte la unió directa amb vista a la legislació federal. I aquest aspecte és tan important que caldrà preveure la incompatibilitat dels escons del parlament federal amb els dels consells nacionals.

A més a més, els grups d’interessos econòmics no estan situats a la mateixa distància del poder estatal. El grup dels titulats universitaris i graduats viu directament de l’estat, la competició per la plaça de funcionari constitueix per a ells alhora política econòmica; si ells fossin els únics electors, es-bocinarien l’estat com fan els gossos amb un tros de carn. En segon lloc, els més interessats en l’estat són els aristòcrates que s’atribueixen un dret a les màximes posicions dins del servei a l’estat i a la cort. La burgesia benestant, la petita burgesia, els latifundistes i minifundistes mostren en ordre descendent un interès cada cop menor i més parcial per l’estat en tant que en siguin servidors, però entre ells ja predominen els interessos econòmics burgesos. Anomenem els grups que mostren aquests interessos la classe burocràtica o bé “els qui no treballen en l’economia productiva”, i tots els altres, els productius.

Incloem en el grup d’interessos dels qui no treballen en l’economia productiva els càrrecs àulics uniformats amb tot el seu seguici de gent ambiciosa i aduladora; els funcionaris i servidors de l’estat i de les institucions autònomes; els membres

514

de les professions liberals, és a dir, metges, notaris, advocats, juntament amb el seu personal auxiliar i professionalment proper (oficinistes, copistes, passants, etc.); el personal mèdic (apotecaris, farmacòlegs, veterinaris, etc.); els funcionaris i ser-vidors de les institucions i empreses públiques, dels ferrocarrils, bancs, caixes d’estalvis, etc.; la jerarquia eclesiàstica junt amb el seu personal. Aquesta capa social clarament diferenciada porta dintre seu la consciència d’una posició especial, un orgull de casta especialment notori entre nosaltres. En el país clàssic de la gent illetrada, tots aquells que treballen amb la ploma o almenys hi tenen alguna cosa a veure se senten com uns éssers de categoria superior que reclamen el dret de mirar per damunt l’espatlla amb un cert menyspreu els productius, que generen valor amb el seu treball. “Mengen un pa millor” que no pas els qui “treballen per a poder menjar”; tant se’ls en dóna l’eco-nomia, o bé la seva economia no és pas producció i circulació, sinó ocupació, concretament l’ocupació d’una plaça. La lluita per la plaça de funcionari constitueix la seva lluita per la vida.

Aquesta classe de ciutadans, d’altra banda ben honorable, que ha d’estar al servei de la societat en general i a la seva manera i en el seu àmbit acompleix una tasca extraordinària, ha estat privada del dret a vot per diverses constitucions, amb bons motius, per tal que el servidor de la comunitat no n’esde-vingui l’amo. Aquests capgiraments de la relació de servei ens són prou coneguts a través de la història del pretorianisme i del domini usurpat per un majordom. Una ordenació electoral que concedeixi una influència dominant a la classe burocràtica és absolutament perjudicial. Això no significa pas que aquesta classe s’hagi de veure privada del dret a vot, a la qual cosa s’oposen mil raons. Un cop s’han creat governs nacionals i les nacions han estat dotades d’autogovern, elles mateixes generen una burocràcia especial, educada per al servei exclusiu de la

515

nació. És molt recomanable excloure aquesta burocràcia nacio-nal específica del dret al sufragi actiu i passiu per al parlament federal, així com excloure la burocràcia federal del dret de sufragi per als consells nacionals. No es pot servir dos senyors.

L’estratificació d’interessos que hem exposat aquí és com-pletament paral·lela en totes les nacions. Ara bé, com que aquestes viuen majoritàriament en espais diferenciats, en pri-mer lloc cal portar a terme totes les campanyes electorals dins de la nació. El gran terratinent hauria de competir pel seu mandat amb el representant de les ciutats, dels interessos co-mercials, de la pagesia de la mateixa nació. No és aquest el cas actualment, ja que en realitat tenim un sistema de dues cúries: la ciutat i el territori no voten de forma conjunta. I d’aquesta manera queda fora de la disputa electoral el principal factor econòmic. També el parlament sorgit de la reforma electoral del 1907 ha estat perillosament falsejat per la idea de cúria.

Cal unificar la ciutat i el camp i fer valer plenament tot l’impacte dels interessos econòmics i socials a través del dret de vot proporcional. Fins que això no s’esdevingui, l’elecció no serà un procediment apte per a definir una veritable volun-tat conjunta; quan es tracti de ser o no ser a nivell polític, els aliats d’avui s’enfrontaran els uns als altres com a adversaris. I en aquesta competició aferrissada, que ja és suficient per si sola, tots ells es veuen amenaçats pel proletariat, que intenta qüestionar el privilegi del legislador o almenys fer-li gruar. Els mateixos grups porten a terme la mateixa lluita en vuit naci-ons; en totes l’aspecte nacional ha estat prèviament transferit al procés electoral per al consell nacional, completament separat. La victòria del mateix grup d’una altra nació transmet valor i esperança, la seva derrota és lamentada, les simpaties i anti-paties són les mateixes. A la claror projectada per una elecció d’aquest tipus, cadascú veu que la seva vida i la seva dissort no

516

es deuen només al fet de ser alemany o txec, s’adona per primer cop que és pagès com molts altres pagesos alemanys, polo-nesos, etc., que pertany a l’aristocràcia terratinent com tants polonesos i alemanys; tothom s’adona que a banda del que separa hi ha espai per a moltes coses compartides: l’enorme quantitat d’interessos estatals compartits esdevé visible, pal-pable, copsable. La lluita pel poder de tots contra tots obliga a establir aliances entre nacions, ens obliga també dins d’Àustria a participar en les lluites d’Europa sencera i a practicar allò que es practica avui a Europa: política econòmica i social.

D’altra banda, com més endarrerida estigui una nació, més fàcil resulta disfressar-hi els contrastos econòmics; malgrat que existeixin, tenen dificultats per a manifestar-se: les nacions en-darrerides tenen la representació nacional més compacta, cosa que perjudica per igual les nacions riques i ben desenvolupa-des, l’alemanya i la txeca. Així es compleix entre nosaltres la frase de Bismarck “El més beneit serà alcalde!”. Les nacions menys desenvolupades estan en condicions d’actuar de forma conjunta, cosa que els ha permès durant molt temps formar constantment part de la majoria parlamentària.

Una ordenació electoral com la proporcional, que permetria obtenir representació fins i tot a grups d’interessos febles, se-gregaria totes les nacions en grups anàlegs, i cada grup estaria dirigit per alemanys i txecs. Els partits s’organitzen d’acord amb programes econòmics; a les grans nacions que renun-ciessin al somni del predomini els correspondria per si sol el lideratge en cadascuna de les tendències dels partits.

Finalment, cal tenir en compte la diferència existent entre els interessos nacionals i tots els altres interessos específics, una diferència que ja hem subratllat repetidament i que ara ens cal remarcar de bell nou, perquè també és decisiva per a la representació federal. L’escissió nacional dissol l’estat, cada

517

nació diferenciada aspira a l’estat diferenciat, ja que els po-bles estan situats els uns vora els altres. En canvi, les classes econòmiques se situen unes sobre les altres i es condicionen mútuament, els límits són fluids, els seus membres pugen i bai-xen, unes mateixes famílies es ramifiquen en diverses classes. Les classes socials no es poden segregar i no poden reivindicar cap dret a la secessió: la famosa secessió del Mons Sacer es degué a la situació especial tant política com jurídica de la plebs, que no era ja una classe econòmica, sinó un poble, una quinta essència de totes les classes. Com que una secessió de classes d’aquest tipus és senzillament impensable, les minories socials estan obligades a sotmetre’s a les majories, amb la qual cosa el principi pur i absolut de la majoria es pot imposar en l’àmbit econòmic; cap minoria econòmica està obligada a ser eternament una minoria, i si ho fos no podria fer altra cosa que supeditar-se. Ara bé, la formació de majories és igualment pos-sible i necessària; atès que les necessitats econòmiques són les més vitals de l’ésser humà, tan sols poden ser satisfetes prenent com a base institucions estatals i legals, tan sols per l’estat i dins l’estat; tota distorsió de l’estat concret tal com és pertorba aquesta satisfacció. Els grups d’interessos econòmics lluiten dins l’estat per tal d’influir-hi, amb la qual cosa el reconeixen: per tant, garanteixen l’estat i el parlament mitjançant acords majoritaris reconeguts que generen la unitat jurídica, i a través d’ella la unitat interna del conjunt estatal. L’acord adoptat per majoria, no amenaçat per cap dret de secessió i anul·lació, és la voluntat conjunta que dóna vida i unitat a l’estat.

Ara podria semblar útil que tant en les eleccions al parla-ment federal com en les del consell nacional es votés d’acord amb registres nacionals, a fi de prescindir totalment de l’as-pecte nacional en la selecció de candidats. S’ha actuat així a Moràvia. L’elecció al parlament federal és l’acte en el qual no

518

són pas les nacions com a tals, sinó el poble de la federació qui manifesta la seva voluntat en relació amb el poder fede-ral. Aquesta relació ha d’esdevenir visible a través del procés electoral. Les agendes del parlament federal es refereixen al conjunt de l’estat: aquí l’elector exerceix el seu dret com a ciutadà federal, no pas com a membre d’una nació, aquí mira pels seus interessos materials comuns, no pas pels interessos específics culturals i nacionals. Cal i convé que ell mateix com-prengui a través del procés electoral, i ho manifesti amb el seu vot, que es troba unit a membres de les altres nacions pels objectius que hi comparteix; a través de l’elecció en si mateixa ha d’adonar-se que l’exasperació del nacionalisme el perjudica econòmicament. Potser no se n’adonarà encara en les primeres ni en les segones eleccions, però l’ordenació electoral no li pot estalviar aquesta experiència. La percepció correcta pot ser obstaculitzada pel fet que una nació que constitueixi la minoria eterna del districte electoral se senti ferida en el seu honor per les derrotes reiterades. Si l’ordenació electoral no desitja barrar el pas a la cooperació de diverses nacions, no pot obligar-ne cap a abdicar. També per aquest motiu i per tal de defensar tots els interessos econòmics específics que tenen importància per a les nacions, necessitem el sufragi proporcional per al parlament federal. Per tal de posar-lo en pràctica, el districte autònom constitueix alhora un districte electoral unitari que tramet el nombre de diputats corresponent a la seva població –cinc de mitjana– elegits per sufragi proporcional. Si es parteix de la base del districte, el sufragi proporcional resulta ben senzill de gestionar.

D’aquesta manera, les corts actuals es podrien transformar en parlament federal. Així, en aquest òrgan del poder federal es podria aplicar la unió directa sense cap excepció. Si a més a més es vol disposar d’una Primera Cambra, a través d’una

519

unió mediata es pot crear un senat, que seria una cambra de pobles i territoris.40 En aquesta cambra, el desavantatge de les delegacions ha de ser compensat mitjançant un element mòbil. Proposo que un terç dels escons sigui ocupat proporcionalment per delegacions dels consells nacionals, un segon terç per dele-gacions de les representacions territorials, i el darrer terç sigui fruit de la lliure designació per part del cap de l’estat. En deter-minades circumstàncies, la participació d’un òrgan d’aquestes característiques en la legislació podria esdevenir valuosa.

57: El govern federal

L’execució de les lleis federals i l’administració basada en aquestes lleis i sota el control del parlament federal corres-ponen al govern federal. En la seva composició externa equi-valdria a l’actual gabinet de ministres, si bé reduït, en primer lloc pel que fa al ministeri d’ensenyament, que passaria als vuit governs nacionals junt amb determinades competències del ministeri de l’interior; en segon lloc, pel que fa al minis-teri d’agricultura i moltes competències concretes de diversos negociats, que es transferirien als governs territorials, hereus dels parlaments provincials. Exèrcit, justícia, economia, po-lítica social i hisenda federal són les principals tasques de l’administració federal, i queden en mans del ministeri ja exis-tent. Talment com l’administració central en l’estat unitari, l’administració federal hauria de ser la més especialitzada i dividida en negociats: així doncs, la direcció de cada departa-ment ha d’estar en mans d’especialistes. Ja aquesta exigència

40 També l’esborrany de Kremsier preveu una cambra de províncies i pobles com a Primera Cambra, a més de la Cambra Popular.

520

impedeix configurar el govern federal a partir de governs concrets de nacions i territoris, de manera que cadascuna de les vuit nacions i cadascuna de les vuit o quatre regions federals aportés un ministre, i per exemple la justícia esdevin-gués patrimoni dels alemanys, la hisenda correspongués a la regió dels Carpats, etc. Un acudit semblant –que ja ha estat concebut i defensat– seria una burla pel que fa a l’essència i la funció d’un govern, tot el contrari del postulat de la màxi-ma especialització, i res més que una forma enrevessada de sistema provincial. (Vegeu 36, final.) La proporcionalitat de la participació en el poder federal no es pot entendre ni dur a terme tan mecànicament.

S’han fet experiments d’aquesta mena. Quan després de la democratització del parlament el govern Beck va emprendre la parlamentarització del seu gabinet, amb l’honesta intenció de continuar pel mateix camí i apropar l’administració estatal a la voluntat popular, espontàniament va tenir lloc la divisió d’alguns departaments entre els partits nacionals, mentre que la burocràcia central tan sols es reservava aquells negociats que semblen més estretament vinculats a l’imperatiu estatal i que resultava especialment problemàtic posar en mans d’una nació o altra. Aquest experiment benintencionat va fracas-sar, la nacionalització d’alguns departaments es va mostrar incompatible tant amb les consideracions polítiques com amb les necessitats tècniques. La participació proporcional de les nacions en el poder executiu federal no es pot portar a terme d’aquesta manera.

Ens enfrontem a unes dificultats multiplicades. D’acord amb els principis constitucionals, el govern ha de respondre davant la majoria parlamentària; d’acord amb els principis democràtics, pràcticament ha d’haver sorgit d’aquesta majoria. Però sempre és possible que en la majoria predominin algunes

521

nacions (per exemple alemanys i polonesos), mentre que altres només hi participin amb una fracció de la seva representació, i alguna no hi participi en absolut. Així es crea una proporci-onalitat del poder governatiu diferent, passatgera i fruit de la casualitat, en funció de la qual una nació es trobaria tempo-ralment exclosa del poder federal. Després de tot el que hem exposat, és evident que la integració de la nació en la federació és orgànica, constitucional i totalment intocable pels capricis casuals tant de la seva representació com de la formació de les majories parlamentàries. Ara bé, com es pot aconseguir aquest objectiu?

Probablement guiat per la idea que cap nació no se sentís expulsada del conjunt estatal, el gabinet Clam-Martinic va ide-ar una solució que fou designada amb l’eslògan de “ministeri dels pobles”. Deixant de banda que sense autonomia nacional una institució semblant tan sols seria un nou succedani subs-titut de l’estat federal (vegeu capítol 5, apartat 2), cal tenir en compte el següent: no seria factible donar un sol delegat tant a la nació més gran com a la més petita, però fins i tot si fos així ja s’afegirien al consell de ministres vuit ministres nous, no especialitzats; el consell esdevindria una assemblea nom-brosa i l’administració especialitzada es trobaria perillosament inhibida per consideracions que s’encreuarien en mil aspectes. Aquests ministres nacionals, sense cartera pròpia i per tant sen-se poder directe, es veurien obligats a convertir-se en l’ombra dels especialistes per tal d’obtenir influència i poder de forma mediata. Ja es veu que un estat no es podria administrar així. A més a més, què se’n faria, de la responsabilitat constitucional i parlamentària?

Ara bé, si no es pot aconseguir ni una cosa ni l’altra, ni la participació en els ministeris especialitzats ni la situació ad-junta a ells, ¿com es pot realitzar la proporcionalitat i alhora

522

satisfer l’exigència democràtica de la responsabilitat parlamen-tària o del govern parlamentari? Sembla una tasca impossible.

L’establiment d’una executiva federal és una tasca que ne-cessàriament s’allunya de la rutina parlamentària habitual del país. Les nocions que circulen entre els profans sobre el que consideren l’essència de la democràcia provenen de les imatges superficials que una persona mitjanament culta es fa del par-lamentarisme anglès i francès, i que té per regles infal·libles de qualsevol democràcia. El poder del president americà està com-pletament separat del parlament, n’és totalment independent; ni el president ni els seus secretaris d’estat no posen el peu en cap de les dues cambres, i no són responsables davant cap. Per tant, sembla evident que han d’existir altres mètodes democràtics a banda de la forma de govern anomenada parlamentària. Que-da lluny de la nostra tasca enumerar i exposar aquests altres mètodes; simplement els recordarem a través de dos exemples. El primer és el president nord-americà, el segon és el govern del Reich alemany com ha existit fins ara. D’acord amb l’esperit de Bismarck, el Reich alemany no és regit pel kàiser, sinó per la reunió de tots els governs particulars. Expressant-ho en la nostra terminologia, tots els governs territorials es reuneixen en el Bundesrat federal per mitjà de representants plenipotenciaris, i segons la llei aquest Bundesrat federal constitueix el poder governatiu del Reich, que s’anomena Governs Aliats. Entre els Governs Aliats, el de Prússia, l’estat més gran, ocupa la presi-dència. Com que un cos sencer, i encara menys un de tan ampli, no pot actuar, com que deliberar és feina de molts, però actuar és la d’una sola persona, està prevista l’existència d’un canceller que governi el Reich d’acord amb el Bundesrat federal. Així es crea, doncs, la unitat d’actuació, la unió, tot i que hagi calgut fer una llarga marrada. Amèrica fa que aquest canceller federal sigui elegit per tota la població i el situa igualment al costat del

523

congrés i per sobre d’ell, si ho volem veure així, tal com fa la constitució del Reich amb el canceller. Com veiem, el problema de generar una unió per la via democràtica fins i tot pel que fa al poder executiu s’allunya inevitablement dels models parla-mentaris que obtenim dels estats unitaris.

En primer lloc em sembla segur que no ens és possible acon-seguir la unió en l’activitat executiva si no elevem la posició del president del consell de ministres i el convertim en l’únic cap del poder executiu políticament responsable, és a dir, en canceller. Si fem memòria dels gabinets ministerials que hem tingut fins ara, ens crida l’atenció que Taaffe, Badeni, Koerber, Beck i Stürgkh van ser en realitat cancellers, al costat dels quals els altres ministres resultaven insignificants. Aquells presidents del consell de ministres van suportar el pes de tota la respon-sabilitat, no pas des del punt de vista jurídic, però sí polític, i els noms dels seus ministres amb prou feines es van esmentar ni tan sols durant el seu període de govern. Des del punt de vista dels fets, la institució del canceller ja porta molt temps establerta entre nosaltres, i no se li ha acudit a ningú demanar responsabilitats polítiques als ajudants del canceller, per molt que també s’anomenin ministres.

En manifestar-nos a favor del principi del govern regit per un canceller, no estem pensant en el model americà ni en el del Reich alemany, ja que la presidència americana està configu-rada de tal manera que anticipa les institucions cesaropapistes del primer Napoleó, i més encara les del segon Napoleó. El pre-sident americà és més que un monarca, és un Cèsar-Bonaparte escollit en un plebiscit de quatre anys de validesa que no és responsable davant cap parlament i tan sols un cop acabat el mandat pot haver de retre comptes en el marc d’un procés criminal, si bé aquest cesarisme és suavitzat pel conjunt de totes les altres institucions democràtiques nord-americanes. En

524

canvi, la cancelleria alemanya està concebuda de forma total-ment monàrquica i absolutista, no tan sols a causa de la lliure designació per part del kàiser i per l’absència de responsabilitat davant del parlament, sinó perquè, segons la constitució actual, com a exponent de vint-i-cinc governs individuals no ha de retre cap mena de comptes davant del Reichstag, la cambra elegida. L’actual intent de fer que el canceller sigui responsable davant del parlament, si aconsegueix un èxit durador, implica una modificació de la constitució més enllà del text constitu-cional, i per tant té molta més rellevància del que es manifes-ta exteriorment. Només ens podem imaginar la institució del canceller amb la condició que sigui responsable exclusivament davant la cambra baixa, la representació popular, i ni tan sols davant la primera cambra, la formada pels pobles i territoris, si bé de cara a generar una voluntat federal unitària estaria obligat, de la manera que exposarem després, a prestar una acurada atenció a totes les motivacions nacionals i territorials que influeixen en les decisions.

Així doncs, el canceller dirigeix el govern federal, els ante-riors ministeris esdevenen institucions federals. Caldrà refor-mar-los a fons per tal de garantir-ne la configuració especia-litzada. La recent ampliació del nombre de ministeris té bons motius, però no ha estat encertada. Hi ha un excés de compe-tències molt dispars reunides en les instàncies centrals actu-als, i la burocràcia ha generat una ànsia insaciable de fer que proliferin negociats i càrrecs. Ens cal frenar aquesta tendència. Ens calen institucions federals delimitades assenyadament. En comptes dels tres nous ministeris ens hauria calgut un negociat de treball, un d’alimentació i un de sanitat.41 El ministeri de

41 Cal dir que, tal com s’exposa a continuació, aquests tres negociats s’haurien de reunir en un ministeri d’afers socials. En les èpoques en les quals una institució federal ha d’exercir tasques especialment importants, com ara el negociat d’ali-

525

comerç s’hauria de dividir en els negociats d’indústria, arts i oficis i comerç. Ens cal una oficina d’estadística independent, que presti servei a tots els departaments. El ministeri d’hisenda s’hauria de subdividir en oficines federals especialitzades en im-postos directes, en impostos de tràfic, en taxes, en impostos so-bre el consum, a més d’una intendència de les finques estatals, etc. Tots els negociats esdevindrien institucions federals sota la presidència d’un director especialitzat, necessàriament sorgit de la burocràcia, que portaria l’administració tècnica dels seus negociats. Evidentment, les places de director de les oficines federals haurien de quedar fora de l’abast del parlament. No és possible ni admissible esperar que aquests funcionaris espe-cialitzats assumeixin la representació política del seu negociat. D’acord amb la seva relació interna, cal situar un cert nombre d’aquests negociats federals sota la presidència d’un ministre que s’encarregui de la representació política parlamentària de les instàncies que li corresponguin, els plantegi els objectius polítics i en dirigeixi l’activitat legislativa. És just i necessari que aquest ministre sigui escollit entre els líders de la majoria parlamentària. Li caldrà gaudir de plena llibertat per tal de de-signar els càrrecs de confiança entre els funcionaris del ministe-ri, i a més, independentment de l’escalafó burocràtic, nomenar assessors de l’àmbit de la ciència i de l’economia real, sense que aquestes persones passin a integrar-se permanentment al servei estatal. En contrapartida, haurà d’abstenir-se d’efectuar nome-naments dins dels negociats mateixos, que queden reservats al director del negociat federal, amb les cauteles que s’exposaran més endavant. D’aquesta manera és molt possible combinar les exigències tècniques, polítiques i parlamentàries del càr-

mentació en temps de guerra, pot formar temporalment el seu propi ministeri. Si el nombre d’institucions estatals és fix i estable, cal que el nombre de ministres pugui variar.

526

rec; d’aquesta manera es pot satisfer realment la necessitat, recentment aguditzada, de nomenar secretaris d’estat adjunts als ministres, de forma adequada a l’estat de les nacionalitats. El director del negociat federal seria un secretari d’estat adjunt al ministre.

El canceller és el president del consell de ministres, derivat de la majoria del parlament en forma de corporació parla-mentària. D’acord amb els temes que calgui tractar, els direc-tors dels negociats federals assisteixen al consell de ministres sense dret a vot, amb la qual cosa s’evita l’inconvenient que actualment té paralitzada l’administració sencera: el fet que uns ministres del tot apolítics assisteixin al consell i hi perdin inútilment el temps que necessiten per a la seva tasca específica.

Ara bé, aquest mateix canceller presideix una corporació que es troba completament separada del consell de ministres i té unes responsabilitats del tot diferents. El canceller té el deure de dirigir l’administració de manera que faci justícia als components bàsics de l’estat federal. Per tal de fer entenedores les tasques i la missió d’aquesta altra corporació, ens cal fer memòria d’una institució històrica del nostre estat que mal-auradament va desaparèixer l’any 1848 sense que es creés cap substitut encarregat de les seves necessàries funcions. Segons la formació històrica de l’imperi, a banda dels negociats centrals especialitzats hi havia a Viena instàncies d’altra mena que no estaven destinades a intervenir de forma immediata en els ne-gociats centrals i participar en la seva gestió. Concretament, hi havia a Viena una cancelleria àulica d’Hongria, de Transsil-vània, de Bohèmia, etc. Aquestes cancelleries àuliques eren ad-juntes al canceller estatal i tenien el deure d’aconseguir l’acord entre l’administració central i l’administració dels components històrics de l’imperi. A mesura que les nacions començaren a assumir el paper de les províncies, aquestes cancelleries àuli-

527

ques territorials haurien d’haver estat substituïdes per altres de nacionals, en forma d’instàncies estatals, talment com els negociats àulics es van anar convertint en negociats estatals. En comptes d’això, a partir de l’any 1869 hem creat una ins-titució particularment centralista per a qüestions federals, els ministres anomenats Landsmannminister,42 que injustificada-ment formen part del consell de ministres. I és que mai no hem sabut emprendre les modificacions necessàries per la via directa, les hem evitat i hem preferit que la nostra administra-ció esdevingués complexa i confusa. De conformitat amb allò exposat als capítols tercer, quart i cinquè, tenim vuit governs nacionals amb seu a Viena. A més, a les capitals de les regions federals comptem amb vuit governs d’estats membres, o bé quatre, segon l’opció instaurada. Com és natural, aquests go-verns individuals situats lluny de la capital necessiten tenir un representant al centre, és a dir, el que en el dret constitucional hongarès, amb tota la seva pompa cortesana, s’anomena un ministre delegat davant la Cort de l’emperador. Designem-los amb el nom de secretaris federals dels Alps, dels Sudets, dels Carpats i de la regió costanera; són els successors dels Lands-mannminister. Estarien acompanyats dels vuit representants dels governs nacionals, que anomenarem el secretari federal alemany, el txec, el polonès, etc. En conjunt formen una corpo-ració que, si recordem allò exposat a 54, constitueix sens dubte un òrgan d’unió mediata. Anomenarem aquest conjunt consell federal, plenament d’acord amb la seva funció. La presidència del consell federal correspon al canceller. El consell federal representa la federació, però alhora no és sinó un consell, i no pas un ministeri. Tot i que per acord de la majoria pot emetre

42 [N. d. T.: Es tractava de “ministres sense cartera” que representaven grups ètnics, no pas territoris.]

528

informes, només són per al coneixement del canceller: li fan presents tots els interessos particulars dels membres de l’estat, però no generen cap instrucció vinculant, i el canceller no ha de retre comptes al consell federal. Els interessos específics re-clamen que se’ls tingui en compte, però no es poden anteposar als generals. Aquests interessos generals estan representats pel parlament federal i són implementats pel govern federal.

D’aquesta manera, es realitza la idea que constitueix el fo-nament del ministeri dels pobles reivindicat per Clam-Martinic en allò que té de raonable, sense generar un consell de minis-tres immens, sense perjudicar els interessos de la majoria par-lamentària i sense introduir anarquia en l’administració. Amb aquestes cauteles, el sistema parlamentari de govern esdevé no tan sols possible i innocu, sinó també assenyat i necessari. Ja no resulta perjudicial que la majoria parlamentària es formi sense incloure una o més nacions. Encara que quedin temporalment fora del govern de base parlamentària, aquestes nacions poden continuar integrades de forma permanent en el conjunt de l’estat, i els seus interessos no poden ser silenciats i violentats, ja que estan protegits no tan sols pel seu propi govern nacio-nal, sinó també per l’assessorament constant de l’administració dins del consell federal. Igualment, si la majoria parlamentària es configura deixant fora una única regió federal, els interes-sos d’aquesta part del territori estatal no queden exclosos de la maquinària de l’estat, i aquesta part no és tractada com a supeditada a la resta. La configuració orgànica permanent de l’imperi no és eliminada ni pertorbada per combinacions parlamentàries passatgeres.

El consell federal i el seu paper no quedaran ben il·lustrats fins que coneguem millor les institucions de l’autonomia na-cional. La forma de treballar d’un aparell de govern semblant només pot quedar esbossada, i no pas descrita, amb els pocs

529

trets que n’indiquem aquí. Com que en aquest llibre tractem de la nació i no pas de l’estat, ens hem d’acontentar amb aquest perfil poc detallat.

58: Els departaments federals

Els ministeris actuals esdevenen departaments federals d’acord amb una divisió especialitzada, l’administració central esdevé administració federal, i el que hem exposat al capítol quart en relació amb l’administració estatal ordenada s’aplica directa-ment als departaments federals. El departament federal d’ordre superior és la cancelleria, que es fusiona amb el departament federal de l’interior. En el nivell immediatament inferior al canceller i als departaments federals se situen els governadors civils, els governs territorials i els caps de districte. La buro-cràcia és federal fins al nivell del cap de districte i el director del negociat de districte, mentre que tots els funcionaris de districte formen part de l’administració local, que els contracta i els remunera. Així doncs, la burocràcia federal abasta tan sols el que actualment anomenem serveis estatals superiors. La federació ja no s’encarrega en detall de la col·locació de cada funcionari de les oficines tributàries, per exemple. Es limita als temes principals, amb la qual cosa s’estalvia una càrrega de treball immensa. En contrapartida, dins la seva esfera, és a dir, la del cap de districte i el director del negociat del districte, es dóna una ordenació burocràtica estricta, fàcil d’aconseguir dins d’aquest cos, ja que encara té unes dimensions abastables. D’altra banda, la burocràcia federal no es recluta a partir de si mateixa, sinó de l’administració local. S’ha de distingir molt clarament entre la funcionarització de la burocràcia federal i l’exercici de la sobirania federal. Aquesta dóna lloc a la unió

530

immediata fins al nivell de l’entitat local. En el marc de la competència federal, també el director del negociat de la cir-cumscripció i el cap de l’entitat local estan supeditats de forma directa i sense reserves a la llei federal, les ordenacions del go-vern federal i les disposicions dels òrgans federals. D’aquesta manera, la unió immediata es manifesta fins i tot al nivell local. Però aquesta unió només pot existir gràcies a la participació proporcional de les nacions i les províncies en el poder, i ara ens pertoca estudiar de quina manera es pot organitzar aquesta participació. Només ho podrem fer en detall en relació amb les institucions de l’autonomia nacional, i ho veurem en relació amb la qüestió de la llengua oficial. Però ens cal aproximar-nos una mica a aquest aspecte per tal de poder oferir una visió completa que abasti almenys els temes principals.

Per més que la unicitat del poder executiu federal es ma-nifesti de tantes maneres, cal que el seu exercici es basi en la unió immediata. Tal com la legislació federal estableix normes d’acord amb la voluntat de tots els ciutadans majors d’edat sense tenir en compte el seu origen provincial i nacional, tal com tothom participa directament en la votació al parlament federal basant-se en el títol de dret de ciutadà de l’estat, així també cada ciutadà es troba sotmès de forma directa i imme-diata a la llei federal i a l’òrgan executiu de la federació. El poder executiu unitari, que té en el cap de l’estat l’encarnació simbòlica, el vèrtex en el canceller i l’òrgan executiu en el consell de ministres, exerceix el comandament i la sobirania coercitiva sobre tot el territori estatal i els seus habitants, sense que el seu imperi es derivi d’una nació concreta o d’un territori ni s’hagi de delegar a aquesta nació. Està en perfectes condici-ons de fer-ho sense exercir cap dominació estrangera sobre la nació, sense que el domini estatal esdevingui servitud nacional.

531

Un cop les agendes nacionals han quedat segregades de l’administració general i adjudicades als governs nacionals així com als òrgans nacionals de districte, l’interès nacional no esdevé pas secundari o inexistent en el context de les agendes federals, però en el marc de les competències federals ja no és de caire material, sinó tan sols personal i formal: en aques-tes agendes no hi consta allò que cal establir i imposar, sinó tan sols qui ha d’obtenir una plaça de funcionari amb dret a comandament i en quina llengua actuarà. Aquest context no ofereix cap mena de base per a una influència o participació de les nacions. Així per exemple, des d’un punt de vista mate-rial, la intervenció de la gendarmeria en un aldarull té molts aspectes humans i inhumans, però no pas nacionals. Però si la qüestió es mira des d’un punt de vista personal i formal, la nacionalitat adquireix una gran importància: la multitud es tranquil·litza si el cap de l’escamot s’hi dirigeix en la seva llengua i es manifesta membre de la mateixa nació; en canvi, encara la indigna més, fins al punt de fer fracassar l’objectiu de la intervenció, si l’ordre de dispersar-se es dóna en una llengua estrangera, si un foraster dóna ordres als habitants del país. En aquestes relacions formals i personals radica la principal difi-cultat d’aquella part dels problemes nacionals relacionada amb la selecció dels funcionaris i empleats; en cadascun d’aquests casos els interessos jurídics materials de les nacions ja es tenen en compte en el marc del parlament i del govern federals; tan sols queda pendent la qüestió dels funcionaris.

Al capítol tercer hem resumit aquests interessos personals i formals en el postulat següent: les nacions tenen necessitat de la sobirania personal i de la prerrogativa d’atorgar càr-recs. Quan l’estat federal es dirigeix al ciutadà de l’estat, si bé li parla en nom propi, ho fa a través d’un connacional del ciutadà i en conseqüència també en la seva pròpia llengua.

532

Aquest postulat no es pot complir si la federació tan sols regeix directament el conjunt de la nació i aquest ho transfereix als individus, ja que aleshores s’interposaria entre la llei, el govern responsable i els ciutadans de l’estat afectats un poder inter-medi sotmès a una responsabilitat completament diferent, i la federació es trobaria en la situació més precària possible. Tan sols es pot considerar adient el procediment d’acord amb el qual la federació dóna ordres a l’individu nacional mitjançant un òrgan individual destinat al seu servei i adscrit a la seva disciplina que pertanyi a la mateixa nació, i que la nació hagi proposat a l’estat o posat a la seva disposició. Aleshores, en cada cas concret el membre d’una nació està obeint les ordres d’un connacional, i queda exclosa la possibilitat de domina-ció estrangera. Aquest és el punt principal pel que fa al dret funcionarial. Ja no es tracta de qualificacions lingüístiques ni altres de semblants, que només afectarien aspectes secundaris.

Ara bé, el grau en el qual pertoca a les nacions la sobi-rania personal i la prerrogativa d’atorgar càrrecs en l’àmbit de l’administració federal pot ser molt divers. La dimensió mínima de la sobirania personal és la concessió que el funci-onari estigui obligat a parlar la llengua del poble en qüestió. Aquesta concessió tan òbvia com trivial és el punt central de la nostra política burgesa de nacionalitats; gràcies a la seva futilitat és tot just suficient per a servir a la casta burocràti-ca de totes les nacions com a punt de partida d’una política tàcita de predomini i per a fer perillar la pau interior en un grau extremament alt. S’aproxima més a les reivindicacions nacionals la disposició que el funcionari hagi de pertànyer a la mateixa nació. D’altra banda, els nacionalistes burgesos no poden instaurar pas aquesta demanda des del punt de vista de la tècnica jurídica, sia perquè desconeixen la inscripció de la pertinença nacional mitjançant la declaració de nacionalitat

533

o bé perquè no estan disposats a acceptar-la. Tan sols s’adiu amb la idea nacional i la perspectiva federativa la iniciativa de concedir a la pròpia nació, és a dir, als seus òrgans legals, en concret el govern nacional, una influència ordenada pel que fa a la provisió de càrrecs. Aquesta és l’única via legal i orde-nada; no és pas revolucionària, sinó tan sols la versió legal del procediment actualment habitual, però anàrquic: representa l’ordre en comptes de l’arbitrarietat i en conseqüència la pau en comptes de la baralla.

Els nacionalistes no tenen el valor ni la voluntat de demanar res semblant, ja que el bon ordre dels afers nacionals comporta la fi del seu auge. La influència a què ens referim es pot exercir de diverses maneres. En primer lloc, de forma estrictament democràtica: és el poble mateix qui escull els seus funcionaris i jutges. L’exemple de Suïssa demostra que aquest procediment no és la fi del món, sinó un procés altament conservador. Ens hem de familiaritzar amb la idea que aquesta via encara no és practicable entre nosaltres. No hi ha cap mena de dubte que la democràcia plena representa la solució total de la qüestió de les llengües oficials. No triarem ningú que no comprengui la nos-tra llengua, i si ho fem, no tindrem cap dret de queixar-nos-en.

La influència també es pot exercir per la via de la democrà-cia representativa. Les corporacions escollides per a represen-tar la nació nomenen per acord majoritari els funcionaris exe-cutius, o bé el nomenament és competència del seu president o de la comissió permanent, per exemple; així mateix, la persona també pot ser proposada per corporacions de rang inferior i confirmada per la de rang superior. La via constitucional és la que més s’adiu amb les nostres concepcions: el secretari federal nacional responsable davant del consell nacional contrasigna el nomenament efectuat per la Corona, i ell mateix nomena funcionaris de rang inferior, tot sol o en col·laboració amb el

534

director del departament federal. Com veiem, hi ha un extens ventall de possibilitats!

Aquesta darrera modalitat, el nomenament consensuat i portat a terme per mitjà de dues signatures, és la que proposem per a la provisió dels caps de districte; sempre haurà d’anar a càrrec del director del departament federal d’interior i del secretari federal que representi la nació del districte en qüestió. En el cas de districtes mixtos, com el de Budweis, hauran de signar tots dos, l’alemany i el txec. Aquest procediment és el que més s’aproxima al concepte d’unió i més fàcilment encaixa en el conjunt de la nostra ordenació estatal.

La via que cal seguir en cada cas concret depèn totalment del tipus de càrrec. Aquí tan sols podem oferir punts de vista concrets que sembla important tenir presents de forma gene-ral. En primer lloc, cal diferenciar clarament l’accés al servei de l’estat respecte de l’ocupació posterior. L’accés s’esdevé en la categoria inferior, que s’encarrega del mer servei auxiliar, o bé serveix com a preparació professional i només pot tenir dret a comandament en casos molt excepcionals. La unicitat de l’administració i de la judicatura del conjunt estatal no es veu afectada per influències sobre l’accés al servei de l’estat. Per tant, no veig el menor perill per l’estat en el fet que el cap de districte efectuï la primera col·locació. Si a més a més és vigent la norma que per regla general el servei a l’estat ha de començar per l’administració local, aquest procés dóna el re-sultat immediat que tota la classe funcionarial queda formada proporcionalment per membres de totes les nacions, així com que l’acte que dóna accés al servei públic situa automàticament cadascú en l’estatus funcionarial nacional. D’aquí es deriva un gran avantatge: com que aleshores cada nació disposa d’un àmbit exactament delimitat i abastable per a col·locacions, to-tes les fundacions d’universitats utòpiques queden sense base.

535

S’estableix una proporció determinada entre escola i càrrec, molt saludable per a totes dues parts.

El cap del districte és qui decideix d’entrada la trajectòria posterior del funcionari. Qui vulgui acabar la vida dins l’ad-ministració local –i és molt desitjable que aquest sigui sovint el cas, ja que aquesta ha de ser una missió per a tota la vida, i no pas una etapa intermèdia– no té necessitat de conèixer cap segona llengua territorial si es troba en un districte monolingüe pur. Tampoc no en té necessitat qui desitgi ascendir en l’escala-fó de l’administració nacional perquè la vida cultural nacional sigui la seva màxima ambició: té perspectives d’ascens fins al nivell de secretari d’estat nacional. En canvi, el bilingüisme és del tot obligat per als empleats de districtes lingüísticament mixtos.

Qui vulgui continuar al servei de l’estat més enllà de l’admi-nistració local, qui es vulgui adscriure a una instància mitjana o central de la federació, encara que sigui com a òrgan subor-dinat, ha de satisfer les exigències del servei estatal de nivell superior, ja que surt completament de l’àmbit d’influència de les nacions individuals, i les condicions de la seva promoció les estableix tan sols la federació: ara bé, aquesta està obligada a no tractar de forma menys favorable cap estatus funcionarial nacional amb vista a la selecció per a accedir al servei estatal de rang superior. El control del procés pertoca al secretari federal nacional, o bé a la suma de tots els secretaris federals nacionals, és a dir, el consell federal. És obligatori comunicar-li prèviament tots els nomenaments projectats pels directors de les oficines federals a fi i efecte d’obtenir el seu dictamen, en especial en el cas de les places que comporten capacitat de no-menament, per tal que quedi preservat l’interès nacional. Així doncs, per al funcionariat federal la possessió de coneixements lingüístics avançats és del tot imprescindible.

536

Pel que fa als serveis estatals superiors, també cal tenir en compte el següent: tal com no es pot permetre que els òrgans col·legials de decisió judicial [Spruchkollegien] es degradin fins a convertir-se en col·legis d’idiomes [Sprachkollegien], segons la formulació irònica d’Unger, tampoc no es pot permetre que en cap de les instàncies administratives superiors els coneixements d’idiomes puguin suplantar els coneixements especialitzats ni la imparcialitat. El director d’un negociat federal no pot actuar de forma excessivament limitada en considerar la nacionali-tat quan fa a la selecció dels funcionaris especialitzats. A més, d’aquesta consideració relacionada amb l’especialitat, també cal tenir en compte la capacitat de prestar servei en el lloc adient. Res no ha d’impedir al ministeri destinar qualsevol funcionari dels serveis estatals superiors a qualsevol indret de la Monar-quia, amb l’única excepció de les places de l’administració local.

De cara a l’exercici de l’imperium de l’estat federal pot resultar molt problemàtic utilitzar de manera exclusiva única-ment funcionaris d’una sola nació a les instàncies intermèdies. L’absència d’adscripció nacional en la instància intermèdia no afecta directament el conjunt del grup ètnic, cosa que sí que s’esdevé en una instància d’àmbit local. La instància local per-toca a la nació, la instància intermèdia pertany a la federació, és a dir, a la totalitat! Aquesta reivindicació encara no implica pas la validesa exclusiva de la llengua alemanya com a mitjan-cera per a les instàncies de segon nivell. Cal fer servir la llengua nacional fins al nivell més alt que tècnicament ho permeti, tot reservant-se alhora de forma explícita el dret a no trobar-se supeditat a l’adscripció nacional dels funcionaris: cal rebutjar de bon principi aquesta submissió i exigir a canvi un major coneixement de llengües.

Tan sols hi ha una via que permeti aconseguir-ho. En interès de la unió cal que a cada centre d’ensenyament secundari del

537

conjunt del territori s’ensenyi l’alemany, mentre que a cada centre alemany d’ensenyament secundari s’ensenyi una de les llengües nacionals, i que el contingut de la docència faci un èmfasi especial en les matèries de caire econòmic i jurídic. En comptes de la Ciropèdia43 i d’altres obres d’unes èpoques el caràcter de les quals gairebé sempre roman per als nois com un llibre tancat amb set segells, i en cas que això no passi, els forneix uns criteris “clàssics” quixotescos completament inade-quats i confusionaris; en comptes de llegir les Olintíaques,44 val més que llegeixin el codi civil i les lleis fonamentals de l’Estat, fragments de les obres d’Adam Smith i d’altres clàssics de l’eco-nomia política en bones traduccions. Cal que l’escola eduqui també per a la vida i per a l’Estat, i no tan sols per a allunyar els joves del món real i orientar-los cap a interessos estètics.

La participació controladora dels secretaris federals nacio-nals en els nomenaments per si sola ha de donar necessària-ment com a resultat una ocupació proporcional de totes les instàncies intermèdies i centrals per part de funcionaris de totes les nacions. D’aquesta manera, esdevindrà possible tractar tots els litigis que arribin a la instància central en la mateixa llengua de l’expedient, sense que se’n derivi cap perjudici per a una altra nació ni calguin traduccions. Ara bé, en els afers oficials de l’administració federal ha de ser possible i obligatori que començant pel cap de districte [Kreishauptmann] i arribant fins al ministeri s’actuï en la llengua mitjancera, ja que tan sols l’administració local entra en contacte immediat amb la pobla-ció. Els negociats del districte són els punts on l’administració

43 [N. d. T.: Obra de l’historiador grec Xenofont (segle iv aC) que narra tant l’edu-cació de Cir el Gran de Pèrsia com la seva trajectòria política.]

44 [N. d. T.: L’autor es refereix als tres famosos discursos pronunciats per Demòs-tenes els anys 349 i 348 aC per tal de defensar l’aliança d’Atenes amb Olint contra Filip II de Macedònia.]

538

estatal federal es transmuta en local i nacional, on la llengua mitjancera es transforma en les llengües pròpies del país, on l’estat mateix esdevé nacional: són els punts de contacte entre estat i societat. Per damunt del negociat del districte es troba la federació en la seva pròpia esfera, en la qual estableix la llengua basant-se merament en la necessitat tècnica i adminis-trativa, i aquesta regulació no pot abocar mai a cap perjudici per a la nació, ja que es tracta de processos que s’esdevenen a l’interior dels negociats, i totes les nacions participen en forma proporcional en les places de funcionari del territori estatal sencer i indivís, en virtut de les cauteles que hem establert. Aquí la llengua no pot ser mai objecte de polèmica, perquè el fet de dominar-la o no dominar-la no comporta cap mena d’avantatge ni desavantatge, atès que tan sols serveix per a allò que ens ha esdevingut per als éssers humans: un mitjà per a la comunicació.

En canvi, allà on la pròpia part litigant compareix davant les instàncies superiors, rep el suport del secretari federal naci-onal, o bé de l’intèrpret o defensor assignat per ell, en qualitat d’òrgan nacional de garantia legal. Pertoca a la nació assignar als seus membres un representant per als moments i casos que ho cregui necessari. Per tant, pot decidir lliurement contrac-tar intèrprets per a cada negociat i recaptar taxes en cas que se’n sol·licitin els serveis; tampoc no hi ha cap obstacle que impedeixi a l’estat assumir-ne els costos. Tal com les persones s’entenen i es comuniquen en la vida quotidiana, ho podran fer davant d’una instància oficial quan l’ús de la llengua ja no vagi associat amb esperances de domini ni por a patir opressió.

En qualsevol cas, el poder executiu de la federació es troba lligat parcialment a l’elecció de les persones i a la forma de gestionar els afers, mentre que el contingut material de l’impe-rium es manté absolutament lliure de tota mena d’influència

539

per part dels consells nacionals. Així doncs, també en l’àmbit del poder executiu és possible una unió, una unió que no com-porta ni la dissolució de l’estat ni el seu contrari, l’esclavatge de les nacions. La llibertat no és tan sols llibertat estatal, és a dir, absoluta exempció del domini d’altri, sinó que en tant que llibertat política consisteix en la participació regulada de tothom en el domini. Totes les nacions participen de forma proporcional tant en l’acció legislativa com en l’executiva.

59: El tribunal constitucional de la federació

Els tribunals ordinaris civils, penals i administratius, fins al ni-vell màxim, és a dir, el tribunal suprem, el tribunal de cassació i el tribunal contenciós administratiu, serveixen per a executar la legislació federal. Per tant, són institucions de la federació i re-ben el mateix tracte que els òrgans administratius que acabem de tractar. La posició independent de la jurisprudència exigeix que el nomenament dels jutges tingui lloc en part per separat de l’administració de justícia, i per tant vagi en part segrega-da del departament federal de justícia i sotmesa en un grau superior a la intervenció del consell federal [Bundesrat]. Per aquest motiu, cal que els jutges ponents dels jutjats de tercera instància siguin nomenats amb un grau elevat de cooperació d’aquest consell federal. Tot estat federal destaca per l’extensa ramificació dels drets estatals de sobirania. Les competències estan distribuïdes amb molta més cura que no pas en l’estat unitari, i els conflictes de competències són molt més freqüents i difícils de resoldre. Per aquesta raó, l’estat federal requereix un tribunal constitucional especial. La segregació entre les tas-ques del parlament federal, de les representacions nacionals i de les territorials, que ha d’estar basada en lleis positives,

540

exigeix una garantia judicial, no pot basar-se exclusivament en l’arbitrarietat momentània del govern federal central o del par-lament federal. Ara bé, aquest parlament federal ha de posseir en darrer terme la “competència sobre les competències”, és a dir, el dret a classificar qualsevol assumpte com d’interès ge-neral i prendre les decisions pertinents. Tanmateix una decisió d’aquest tipus no pot tenir lloc de sobte i a la lleugera, a partir de constel·lacions i capricis parlamentaris passatgers: exigeix un procediment especialment complex, com ara dues fases de deliberació amb intermedis específics, majories qualificades i recepció d’informes emesos per aquelles corporacions els drets de les quals es preveu limitar. Aquest tipus de salvaguardes és adequat i necessari. Però no pot barrar el pas de forma per-manent a un esdeveniment futur. Per aquest motiu, cal que la sobirania competencial del poder federal quedi assegurada ja de bon principi.

Ara bé, com pot un govern nacional o territorial assegu-rar-se que es respectaran aquestes cauteles? Li cal disposar d’un tribunal constitucional. També el necessita el govern federal per al cas que un govern nacional o territorial s’apoderi de més drets dels que li corresponen. La solució que ens resulta més propera pel nostre passat recent seria la dissolució de la corporació en qüestió, la dimissió forçosa del govern concret, la suspensió de la constitució d’aquesta corporació, és a dir, la intervenció de la policia federal: una solució que només la mio-pia política pot trobar justa i còmoda. Quan el govern o parla-ment federal intueix o percep una tal violació de competències, té el dret de sol·licitar del tribunal constitucional federal la constatació de la constitucionalitat dels fets, i si aquest tribunal constata que no existeix, els actes parlamentaris o governatius en disputa esdevenen senzillament nuls i sense valor, i no són vinculants per a cap ciutadà de l’estat. A més a més, aquest tri-

541

bunal constitucional té l’obligació de vetllar pels drets públics subjectius dels ciutadans i òrgans de l’estat, independentment que siguin persones físiques o jurídiques, és a dir, que li cor-respon fer-se càrrec de la important funció del nostre tribunal imperial. Instaurar a més d’aquest tribunal constitucional un tribunal estatal especial encarregat d’establir la responsabilitat dels òrgans executius envers les corporacions legislatives cons-titueix una multiplicació innecessària de les instàncies. Caldria fusionar el tribunal imperial actual i el tribunal estatal en un sol òrgan i transformar-lo en el tribunal federal.

Ara bé, caldria establir garanties especials pel que fa a la seva composició: en primer lloc, caldria situar al cim de la institució un únic funcionari d’una categoria equiparada a la del canceller federal, que portés el nom de jutge federal. El tribunal federal quedaria confiat a la seva direcció. Aquest jutge federal hauria de ser escollit en una sessió conjunta de les dues cambres del parlament federal, i s’hauria de designar alhora un successor, de manera que aquesta important institu-ció no es trobés mai sense director. Els consellers del tribunal constitucional federal amb dret a vot serien designats pel jutge federal basant-se en ternes proposades en un nombre determi-nat separadament per la primera i la segona cambra.

El jutge federal tindria el poder immediat d’executar les sentències del tribunal federal. En primer lloc s’emetrien els veredictes del tribunal federal en forma simplement declaratò-ria en tant que constatacions de la situació jurídica. Per regla general, l’autoritat moral d’aquesta instància hauria de ser suficient per a aconseguir que s’executés. En cas de desobedi-ència, sia per part d’un individu, d’una instància oficial, d’una corporació parlamentària o d’un govern, i prèvia reclamació de l’afectat, el jutge federal hauria d’instar una decisió plenària per tal de constatar l’existència de la desobediència en qüestió,

542

i en cas que aquesta decisió sigui afirmativa, el jutge federal pot recórrer directament a qualsevol mitjà del poder públic adient per tal d’imposar obediència. Pot procedir a la suspensió o la dissolució de corporacions, a la suspensió de funcionaris individuals, pot sol·licitar la intervenció del poder militar: en resum, no se li nega l’accés a cap mitjà per tal d’imposar obe-diència a la decisió del tribunal federal.

Com que no és possible imaginar cap poder del qual no es pugui abusar, també el poder del jutge federal pot ser utilitzat de forma injusta o jurídicament errònia. La sobirania compe-tencial del parlament federal en representa una salvaguarda efectiva. En un cas així, el parlament estaria en condicions de prevenir la injustícia mitjançant una modificació consti-tucional, una via de solució repetidament aplicada als estats parlamentaris. La ciència del dret constitucional insisteix amb bon motiu en el principi de la divisió dels tres poders entre si: legislació, jurisprudència i administració. Però aquesta divisió no comporta cap segregació absoluta, sinó la possibilitat que es controlin i moderin entre si. Tal com l’administració ha de trobar el seu control en la justícia, també aquesta requereix un control efectiu, que tan sols pot ser fruit de la legislació. Una legislació efectiva també estarà en condicions d’impedir els excessos de l’administració de justícia.

El tribunal constitucional federal completa el procés de la constitució de la federació; a més, trobem ja prefigurats els elements que el formen en l’ordenació actual de l’estat, en el tribunal imperial i en el tribunal estatal. Els ministeris existents i els tribunals superiors només es modifiquen parcialment en la composició i la funció, però la seva responsabilitat serà di-ferent. Per tant, queda garantida la continuïtat de l’evolució. No es produeix cap trencament amb la tradició que obligui a emprendre nous experiments que no estiguessin ja presents de

543

forma germinal. L’aspecte relativament més senzill de la creació de l’estat federal de les nacionalitats és precisament el govern central; el centre de gravetat de les reformes rau en la creació de la nova infraestructura, és a dir, en la instauració d’una ad-ministració local adequada i en l’establiment de l’autonomia nacional i territorial.

IV

El dret de les nacions austríaques a l’autodeterminació

Otto Bauer

Article publicat a Der Kampf.Revista mensual socialdemòcrata

Volum XI: gener 1918 a desembre 1918.

Viena: Editorial de Georg Emmerling, 1918.

[Pàgines de la 933 a la 947]

547

L’any 1902, Karl Renner va publicar el seu llibre sobre la llui-ta de les nacionalitats austríaques. En aquella època encara regnava la calma a Europa. Anglaterra estava enfeinada amb Sud-àfrica, Rússia amb l’Extrem Orient, la revolució macedò-nia que havia de desencadenar els aldarulls dels Balcans tot just s’anunciava en forma de lluites aïllades entre bàndols. Les fronteres estatals semblaven ben fermes. Les lluites entre les nacionalitats austríaques es podien considerar com un mer problema de política interna. En aquell moment, Renner va donar al seu llibre el títol La lluita de les nacions austríaques per l’estat.1 Mitjançant quins instruments pot l’estat posar fi al combat de les nacions pel poder? Així és com va plantejar el problema aleshores.

De llavors ençà, una tempesta sense precedents ha fet tron-tollar el sistema estatal de tot Europa. L’estat turc format per diverses nacionalitats ha estat esmicolat per la guerra dels Bal-cans, i el rus per la guerra mundial. Els dos grups de potèn-cies enfrontades proclamen el dret a l’autodeterminació dels pobles en contra de l’organització coercitiva dels estats. Així, les potències centrals han invocat el dret a l’autodeterminació dels pobles limítrofs de Rússia, dels flamencs, dels irlandesos, dels hindús i dels egipcis; les potències occidentals exigeixen el dret a l’autodeterminació per a Alsàcia i Posen,2 per als txecs, eslaus meridionals i romanesos. La democràcia pren les dues parts per la paraula: tant Trotzki des de l’est com Wilson des de l’oest han proclamat el dret dels pobles a l’autodeter-minació com el principi del nou ordre mundial. La lluita de les nacionalitats austríaques ja no és una simple qüestió de

1 Rudolf Springer (= Karl Renner): Der Kampf der österreichischen Nationen um den Staat. Viena 1902.

2 [N. d. T.: Topònim alemany corresponent al polonès Poznán.]

548

política interna; està instal·lada en el gran enfrontament entre els pobles i els estats, que es decideix al camp de batalla. El dret de les nacions a l’autodeterminació, aplicat especialment a Àustria és el nom que dóna ara Renner a la segona edició del seu llibre, completament revisada.3 Com poden aconseguir el dret a l’autodeterminació els pobles que ara conviuen dins l’estat austríac de les nacionalitats? Així és com es planteja actualment el problema.

El llibre de Renner destaca clarament entre l’escadussera bibliografia política austríaca per l’abundància de les idees, l’agudesa de les concepcions, l’atreviment de la fantasia cons-tructiva. Determinades parts del llibre esdevindran molt valu-oses fins i tot per a qui no estigui interessat en la lluita de les nacionalitats austríaques; especialment, la magistral crítica de l’organització administrativa austríaca. Pel que fa a l’estudi de la qüestió de les nacionalitats austríaques, aquesta obra constituirà per sempre més una de les seves fonts principals.

La guerra ha transformat completament la situació d’Àus-tria dins del món i la relació de les nacions austríaques amb l’estat; també a nosaltres ens obliga a revisar la nostra posició davant del problema austríac. En aquest context, la discussió crítica del llibre de Renner ocuparà un espai rellevant.

De quina manera poden assolir el dret a l’autodeterminació els pobles austríacs? Poden fer-lo realitat dins del marc de l’im-peri? O bé cal esmicolar l’imperi per tal d’alliberar els pobles? Renner defensa amb tot l’èmfasi la possibilitat i la convenièn-cia que els pobles facin realitat el seu dret a l’autodeterminació dins d’Àustria. I no pas tan sols perquè Àustria existeix, perquè en les relacions de poder vigents no es pot trencar i per tant els

3 Renner: Das Selbstbestimmungsrecht der Nationen in besonderer Anwendung auf Österreich. Primera part: Nation und Staat, Viena 1918.

549

pobles s’han de resignar a la seva existència i acomodar-se en el marc que els és donat. L’opinió de Renner és que la dissolució d’Àustria en estats nacionals seria “una revisió regressiva d’una evolució social necessària” (p. 75),4 seria reaccionària. Aporta tres arguments principals per tal de reforçar aquesta opinió.

En primer lloc, un argument nacional: si el territori austrí-ac de població alemanya fos unificat amb el Reich alemany, mentre que els territoris eslaus esdevenien estats lliures, la co-munitat alemanya hauria de renunciar a molts dels “baluards i colònies” que ocupa en terres eslaves, per exemple la posició alemanya a Praga i Brünn (p. 134). De la mateixa manera, les altres nacions d’Àustria també haurien de renunciar a les se-ves minories respectives que viuen aïllades, a l’interior d’altres territoris lingüístics (p. 135). Considera més avantatjós per a totes les nacions renunciar a la seva completa sobirania per tal de conservar les seves minories i illots lingüístics nacionals, dispersats en dominis lingüístics aliens, gràcies a la pertinença a l’estat de les nacionalitats.

Aquest argument no ens convenç. ¿Creu Renner que hauria estat millor per als polonesos conformar-se amb l’autonomia dins l’antic imperi rus, només per tal de continuar dins la ma-teixa unitat estatal que les minories poloneses de Lituània i d’Ucraïna? Veiem arreu que les nacions lluiten per aconse-guir la sobirania estatal; no hi ha hagut encara cap nació que renunciés a la condició d’estat per tal de poder oferir més protecció a les minories nacionals situades fora del seu terri-tori nacional, la majoria de les quals seran absorbides en un inevitable procés d’assimilació.

En segon lloc, un argument econòmic: “L’economia ha as-solit la primacia sobre la nació. Avui és l’economia i no pas la

4 [N. d. E.: Les indicacions de pàgines es refereixen al text original en alemany.]

550

llengua el que forma els estats” (p. 133). De debò? ¿Precisa-ment avui en dia, quan Finlàndia, Estònia, Livònia, Curlàndia, Lituània, Polònia i Ucraïna han estat arrabassades de la Gran Rússia, amb qui mantenien uns vincles econòmics tan estrets? Ara que a l’est el principi de nacionalitat està trencant la gran regió econòmica russa? Ben segur que el fet que els territoris de les nacions austríaques es trobin units per lligams econòmics estrets no seria suficient en si mateix per garantir la continuïtat d’Àustria.

És probable que Renner consideri que precisament aquest argument és marxista. “Primacia de l’economia sobre la na-ció”: oi que això és un pensament històric, materialista i mar-xista? És cert que el desenvolupament capitalista engoleix moltes nacions per tal de fer-ne una regió econòmica, amb la qual cosa les dota d’interessos compartits. Però és també aquest mateix desenvolupament capitalista el que suscita una nova vida en les nacions sense història, genera la democràcia moderna, desperta l’aspiració de les nacions a assolir l’autode-terminació. Així doncs, el desenvolupament capitalista genera per si mateix la pugna entre dues tendències: la tendència a l’entrellaçament econòmic de les nacions, que al mateix temps les vincula políticament, i la tendència al dret d’autodetermina-ció de les nacions, que impulsa la segregació individualitzada dels pobles. Les circumstàncies concretes decideixen quina de les dues és més forta: resulta impossible decidir-ho a priori per a totes les nacions i tots els casos.5

En tercer lloc, un argument extret dels principis de la so-cialdemocràcia internacional: Renner manifesta en una excel-lent descripció que hem de situar la humanitat per sobre de

5 Vegeu les tres obres de Karl Kautsky següents: Nationalstaat, imperialistischer Staat und Staatenbund. Nuremberg 1915. Die Vereinigten Staaten Mitteleuropas. Stuttgart 1916. Die Befreiung der Nationen. Stuttgart 1917.

551

la nació; que no desitgem realitzar la llibertat nacional en la sobirania il·limitada d’un poble concret, sinó en la gran ali-ança humana, la gran federació de les nacions en la qual totes aquestes nacions participaran amb igualtat de drets del procés de definir una voluntat a la qual se sotmetran (p. 123 i s.). Però Renner atribueix a l’estat austríac actual el paper que l’esperança de tot socialdemòcrata internacional assigna a la humanitat organitzada del futur. Com que d’acord amb la concepció socialdemòcrata les nacions s’han de subordinar a la humanitat organitzada, Renner opina que haurien de man-tenir-se supeditades a l’estat austríac, ja que en la seva opinió l’estat de les nacionalitats constitueix un estadi previ i un mo-del de la futura organització humana (p. 36, 129 i 149). Però, si se’ns permet discrepar, ¿no és igualment concebible que l’Estat Universal del futur sigui precisament una federació d’entitats polítiques nacionals? ¿Cal que les nacions es mantinguin prè-viament federades en estats formats per nacionalitats, que al seu torn es federarien en un Estat Universal? ¿Que potser la independència de Polònia i Ucraïna, o la possible de l’Índia o Egipte, podria fer més difícil la integració d’aquests països en l’Estat Universal?

Ens fa l’efecte que no es pot donar resposta a la qüestió de la capacitat i la importància vitals d’Àustria amb uns argu-ments tan simples i abstractes. Sobretot ens cal distingir entre dues preguntes que Renner barreja: en primer lloc, si Àustria existirà, i en segon lloc, si és desitjable que Àustria existeixi des del punt de vista de la socialdemocràcia internacional.

En primer lloc, el resultat que ha tingut la guerra fins ara ha assegurat la continuïtat d’Àustria durant un cert temps. Per exemple, podem predir amb un grau molt elevat de seguretat que Àustria es mantindrà durant dues dècades. El que es pugui esdevenir més endavant no gosarà predir-ho ningú que estigui

552

acostumat a aplicar també a les qüestions polítiques els mè-todes de la recerca imparcial. És prou clar que depèn de tota l’evolució de les relacions de poder entre les classes i entre els estats; avui no en podem dir res amb certesa, ja que tot es troba encara en moviment i no es pot preveure la futura agrupació dels estats europeus ni la futura evolució de les lluites de classe dins Europa.

En segon lloc, l’any 1859 i més endavant encara, Marx i Engels consideraven que la continuïtat d’Àustria era desitjable, creien que la seva destrucció seria malastruga, perquè Àustria constituïa un contrapès necessari contra Rússia, la capdavan-tera internacional de la contrarevolució. Per tant, en deduïen de forma totalment conseqüent que la justificació de la super-vivència d’Àustria desapareixeria tan aviat com la revolució hagués vençut a Rússia.6 Naturalment, és possible pensar que Marx i Engels s’equivocaven. Ens podem imaginar, per exem-ple, que el paper de protector de la legalitat que assumia Rússia passés ara a mans de l’imperialisme alemany; i que aleshores la conservació d’Àustria-Hongria podria semblar molt neces-sària a tota la democràcia europea sencera si aquest imperi es transformés internament de tal manera que no representés un suport de l’imperialisme alemany, sinó un dels contrapesos que el mantinguessin a ratlla. Avui encara ningú no pot predir si l’imperialisme alemany assumirà l’herència del tsarisme rus, si Àustria esdevindrà el contrapès o el suport d’un imperialis-me alemany contrarevolucionari. Però la futura relació de la democràcia internacional amb el problema austríac dependrà de consideracions d’aquest tipus i no pas de les generalitats

6 Vegeu Engels, “Gewalt und Ökonomie bei der Herstellung des neuen Deutschen Reiches”, Neue Zeit, XIV, 1, p. 687.

553

abstractes amb les quals Renner pretén deixar enllestida la qüestió.

Els resultats de la guerra asseguren la continuïtat d’Àustria durant tot el temps previsible. Així doncs, les nacions tan sols poden assolir el dret a l’autodeterminació en el grau que els ho permeti el marc estatal existent. Renner planteja l’autogovern nacional dins del marc d’Àustria com la solució més ideal del problema de les nacionalitats austríaques, la millor en qualse-vol circumstància, la més perfecta per a totes les nacions. Per a nosaltres aquesta afirmació no queda demostrada ni és demos-trable. Però també la veiem com l’única solució possible enmig de les relacions de poder que actualment es donen a Europa.

En el seu estudi, Renner procedeix de la forma següent. Primerament pregunta: Quines institucions legals necessiten les nacions per tal de veure satisfetes les seves necessitats nacionals específiques? Tot seguit pregunta: Quines institucions legals necessita l’estat per tal que quedin satisfetes les seves necessi-tats? I després d’haver estudiat aïlladament les necessitats de les nacions i les de l’estat, esbossa un sistema d’institucions legals que pugui satisfer igualment les necessitats de totes dues parts. D’aquesta manera, fa l’efecte que l’esborrany constitu-cional de Renner sigui l’única possibilitat d’harmonitzar les necessitats nacionals amb les estatals. Però en realitat només ho sembla. Ja que quan Renner observa de forma aïllada les nacions i l’estat, no té en compte que les nacions estan forma-des per classes i l’estat es troba dominat per classes; que per tant la disputa entre nacions i estat pot donar resultats molt diversos segons com es configurin les relacions de poder entre les classes. Ho podem il·lustrar clarament mitjançant alguns experiments mentals.

Suposem que l’enfrontament entre l’estat i les nacions té lloc en una època en la qual la classe obrera es trobi mancada

554

de poder. En aquest cas, l’ordre nacional seria acordat per la burocràcia amb la burgesia de les vuit nacions. Quin aspecte tindria? Ens n’ofereixen exemples l’Ausgleich [Compromís] de Moràvia,7 els esborranys per a Bohèmia, el vigent a Galítzia i a la Bucovina. Així doncs, la regulació no s’acordaria de manera uniforme per a l’imperi, sinó de manera diferenciada en cada país, i els mitjans serien cúries de parlaments provincials amb dret a veto i finances pròpies, en el millor dels casos repre-sentacions plutocràtiques de districte junt amb capitanies de districte burocràtiques. Seria una mena d’“autonomia nacional que no superés els límits de les províncies de la Corona” del senyor Von Seidler.8 Això també és autonomia nacional, però diferent de la proposada per Renner: és l’autonomia nacional que acordarien la burocràcia i la burgesia si el proletariat es trobés impotent.

Ara farem l’experiment mental en sentit contrari. Suposa-rem que de sobte la dictadura proletària hagués esdevingut totpoderosa, i la burocràcia i la burgesia estiguessin privades de qualsevol influència. Com s’esdevindria aleshores l’enfron-tament entre les nacions? De ben segur que en primer lloc cada nació es constituiria dins dels límits del seu territori, i llavors l’Assemblea Nacional Constituent de cadascuna d’aquestes nacions regularia mitjançant acords les relacions de la nació amb els altres pobles d’Àustria i amb l’estat nacional del seu poble situat fora d’Àustria. Aquesta és la solució que planteja

7 [N. d. T.: Mährischer Ausgleich/Compromís de Moràvia: denominació d’un conjunt de lleis promulgades el 1905 que regulaven la convivència entre les nacions alemanya i txeca en aquest territori.]

8 Ernst Seidler (von) Feuchtenegg (1862-1931), catedràtic de la universitat de Viena, estadista, president del consell de ministres del 1917 al 1918. Va fra-cassar en l’intent de reconciliar els txecs amb la Cort mitjançant una amnistia política. La creació de districtes nacionalment delimitats que projectava per a Bohèmia va provocar la seva caiguda. [Nota de la redacció.]

555

el programa de nacionalitats de l’Esquerra. És un programa autènticament socialdemòcrata: un programa que exposa com hauria de resoldre el problema austríac la socialdemocràcia si tingués el poder de fer-ho tota sola. Però justament per això pressuposa, i ha de fer-ho necessàriament, que la democràcia proletària hagi pres possessió del poder en solitari, dit sia de passada, no tan sols a Àustria, sinó també a Alemanya, com a condició prèvia d’aquesta solució. També això seria autonomia nacional, però tanmateix diferent de la plantejada per Renner: la que esdevindria realitat si el proletariat pogués decidir per si sol, davant la impotència de la burocràcia i la burgesia.

¿Quina hauria de ser la relació de poder entre les classes per tal que l’esborrany constitucional de Renner esdevingués realitat? La seva visió és la següent: observa vuit burgesies nacionals enfrontades entre si; al damunt d’aquestes burgesies, una burocràcia supranacional que defensa la unitat de l’imperi i les exigències tècniques de l’administració estatal; a sota, un proletariat internacional que té necessitat de democràcia i pau nacional com a premisses de la seva lluita de classes. Pressionades des de dalt per la burocràcia i pel proletariat des de sota, les burgesies nacionals es veuen obligades a acceptar un pacte que satisfaci els requisits tècnics imposats per la bu-rocràcia i la demanda d’administració democràtica autònoma formulada per la classe obrera, i alhora pacifiqui la lluita de les nacions mitjançant una ferma ordenació jurídica nacional. L’esborrany constitucional de Renner consistiria en un pacte d’aquestes característiques. La seva realització seria el resultat de la cooperació entre la burocràcia supranacional i el prole-tariat internacional.

Certament, és imaginable que Àustria arribi a trobar-se en una situació que faci possible i necessària una cooperació d’aquest tipus. És evident que la classe obrera hauria d’apro-

556

fitar aquesta situació, tal com en va aprofitar una de semblant l’any 1905 per conquerir el dret al vot. En aquest cas podríem accedir a una constitució similar a la proposada per Renner. Però és important comprendre que l’ordenació que reivindica no és pas l’única manera possible de fer realitat el dret de les nacions austríaques a l’autodeterminació, sinó només la que podria donar-se en cas d’unes determinades relacions de po-der entre les classes, com a resultat d’una constel·lació molt concreta de la lluita de classes.

Renner planteja el problema austríac com si fos tan sols de caire tècnic: quina seria la manera més adient d’establir les relacions entre les nacions i l’estat? En fer-ho, oculta el pro-blema del poder: de quina manera depèn aquesta ordenació de la relació de poder entre les classes? L’estudi marxista està obligat a situar precisament el problema del poder en primer terme, ja que la seva missió consisteix a mostrar la dependència de l’ordenació nacional concreta de cada època respecte de les relacions de poder que es donen entre les classes.

L’ordenació nacional que proposa el pla de Renner tan sols pot ser fruit de la cooperació dels poders dominants –la Coro-na, auxiliada per la burocràcia i l’exèrcit– amb el proletariat. El mateix Renner atribueix als poders dominants, el govern autoritari, la missió decisiva amb vista a la imposició del nou ordre. “Els responsables del destí del país” han de “tenir la força i el valor” necessaris per tal de “reunir tots els factors internacionals del país”, tractar els nacionalistes refractaris al nou ordre com a “enemics i enterramorts d’aquest estat”, “ne-gociar només amb representacions de classe internacionals” i, si fos necessari, fins i tot “córrer el risc d’entrar en un període conflictiu” (p. 34). Així doncs, la pressió des de dalt, fins i tot si ha d’arribar a la intervenció absolutista (període conflictiu), ha d’imposar la pau a les burgesies nacionals, mentre que el

557

proletariat ha d’exercir una pressió complementària des de baix, com un dels factors internacionals reunits pel govern autoritari.

Si aquesta empresa s’ha de dur a terme sota el guiatge del govern autoritari, com és natural el seu contingut també ha de satisfer les necessitats d’aquest govern. Ara be, el més apreciat per la Corona, per la burocràcia i especialment per l’exèrcit, és mantenir la unitat de l’estat. Per tant, Renner no pot pas prometre a cada nació un estat autèntic amb un territori fer-mament definit dins del qual es pugui regir a si mateixa. Es veu obligat a mantenir l’estat unitari, tot constituint les nacions com a simples associacions personals en el si de l’estat; tan sols els pot concedir el fals nom d’estats membres, sense poder investir-les dels drets de sobirania estatal.

Renner construeix la seva Àustria de la manera següent. El territori estatal està dividit en districtes nacionalment delimi-tats. En regions de forta barreja nacional es formen districtes mixtos dins dels quals cada nació es constitueix en associa ció personal de dret públic, basant-se en la inscripció dels ciu-tadans en registres nacionals. A continuació, els districtes es combinen segons dos criteris: d’una banda en forma de naci-ons, d’altra banda en forma de territoris. La nació abasta no tan sols els districtes monolingües de la seva nacionalitat, sinó també les associacions personals dels districtes mixtos que li pertanyen. Així doncs, en els districtes mixtos s’estableix un condomini de diverses nacions. Per tant, a la nació autònoma tan sols se li poden atribuir aquelles tasques que no calgui re-gular i administrar de forma unitària per a un territori delimi-tat; Renner tan sols pot atribuir a la nació l’administració edu-cativa, la cura de la ciència i l’art i altres aspectes semblants. Per altra banda, s’agrupen en territoris districtes que formen una unitat geogràfica, sense tenir-ne en compte la nacionalitat;

558

Renner els atribueix la gestió de l’agricultura, per exemple. Ara bé, el centre de gravetat dels drets estatals de sobirania queda en mans de l’imperi.

Jo no estic en contra del principi de personalitat. Dins l’ad-ministració local del municipi i al districte, la constitució d’as-sociacions personals nacionals pot ser extraordinàriament útil. Però si el que es pretén és conservar per a la nació autònoma fins i tot aquests baluards, si se’n vol estendre la sobirania no tan sols sobre el seu domini lingüístic, sinó també sobre les seves associacions personals instal·lades en dominis lingüístics aliens, llavors no és possible institucionalitzar-les territorial-ment, i per tant no es pot dotar la nació de veritables drets de sobirania. Llavors, els límits de l’autonomia nacional s’han de traçar de forma massa estricta, cosa que no satisfarà les naci-ons que aspirin a posseir el seu propi estat. Preferiran que les seves minories ubicades en regions poblades per altres ètnies es mantinguin com a associacions personals protegides pel dret públic, per tal de poder exercir a canvi veritables drets estatals de sobirania dins les seves pròpies regions de poblament.

És característic de la construcció conceptual sencera de Renner que els consells nacionals de totes les nacions hagin de tenir la seu a Viena (p. 257); és a dir, que per exemple el parlament nacional txec no hagi de reunir-se a Praga, sinó a Viena. És el resultat d’un pensament conseqüent si no es vol constituir la nació com una corporació territorial, sinó com una associació personal estesa per tot l’imperi. A més, s’adiu en un grau molt elevat amb els desitjos de la burocràcia cen-tralista. Ja que d’aquesta manera la constitució de les nacions no sembla un trencament de l’estat, sinó un instrument per unificar encara més l’estat unitari. Però va en sentit contrari a les aspiracions de les nacions que volen posseir el seu propi

559

estat i disposar dels drets estatals de sobirania en el seu territori de poblament.

Per tant, malgrat tots els ornaments federalistes, en essència l’esborrany constitucional de Renner concep l’estat de forma centralista, unitària. En fer-ho, es posa al servei del govern autoritari, que per damunt de tot vol conservar l’estat uni-tari, sense segmentar-lo en un estat federal. Però, ara que el principi de nacionalitat triomfa a tota l’Europa oriental, ¿de debò creu possible Renner que les nacions se sentin satisfetes d’aquesta manera? ¿Realment considera possible reunir entorn del govern els proletaris de totes les nacions com a grup inter-nacional de classe per tal de defensar l’estat unitari reformat segons el seu pla contra les burgesies que defensen els seus estats nacionals?

Renner presenta el seu esborrany constitucional com el re-sultat de la ciència de la tècnica política que ell reivindica, i que té la missió d’indicar els mitjans gràcies als quals es po-den harmonitzar les necessitats de les nacions i dels estats (p. 37 i 89.) Però la resposta a la pregunta si les nacions o fins i tot només els obrers de les nacions austríaques poden estar d’acord amb la constitució esbossada per Renner, trobar-hi satisfacció, no la pot donar la tècnica política, sinó tan sols la psicologia política.

A la dècada de 1860, quan va sorgir la socialdemocràcia prussiana, es va trobar enfrontada a dos poders: per una ban-da el govern de Bismarck, que tenia el suport dels aristòcrates latifundistes [Junker], la burocràcia i l’exèrcit, i per altra banda la burgesia liberal, que en aquella època estava violentament enfrontada al govern. Com havia de comportar-se la socialde-mocràcia envers tots dos poders?

Lassalle considerava que l’enemic pitjor i definitiu del pro-letariat no era el govern, sinó la burgesia. Aspirava a la coope-

560

ració del proletariat amb el govern contra la burgesia. Era així com volia imposar el dret al sufragi universal. Contràriament, Marx veia en l’estat liberal, que té en el govern l’òrgan exe-cutiu de la burgesia, una forma estatal superior a la de l’estat autoritari regit per la burocràcia de l’aristocràcia terratinent. Considerava que el proletariat havia de donar suport i dina-mitzar la burgesia en la lluita contra el govern, ajudar-la a superar el govern autoritari, situar primer la burgesia liberal en una posició de domini per a emprendre després la lluita contra ella.9

En totes les seves concepcions tàctiques, Renner no segueix Marx, sinó Lassalle. Per a ell, la cooperació del proletariat amb el govern burocràtic en contra de la burgesia no és pas una possibilitat tàctica entre d’altres, sinó el mètode tàctic que l’atreu de forma més constant, que prefereix a tots els altres. Resulta característic el fals argument amb el qual va justificar la resolució dels nostres diputats a favor de l’apartat 1 del pressupost provisional, però en contra dels crèdits de guerra.10 Renner interpreta aquesta resolució en el sentit següent: “per tal de facilitar que triomfi la pau mundial que seria en el seu interès de classe”, el proletariat està obligat a donar suport al poder estatal que negocia la pau contra les burgesies naciona-listes que la combaten. En realitat, va ser a través d’aquesta resolució que la nostra fracció va negar el seu suport al poder estatal; tan sols és que, per raons del tot diferents, va preferir presentar batalla davant del poder estatal no pas contra la continuïtat purament tècnica dels afers de l’estat, sinó contra l’acceptació dels crèdits de guerra, d’una importància molt

9 Vegeu també Gustav Eckstein: Der Marxismus in der Praxis, Viena 1918, p. 28 i s.

10 Renner: “Klassenkampf und Budgetabstimmung”, Der Kampf, XI, p. 150 i s.

561

superior. En canvi, Renner aprofita també aquesta ocasió per fer propaganda del seu mètode tàctic preferit: la cooperació del proletariat amb el govern en contra de la burgesia.

El mètode de Lassalle, aplicat a Àustria: vet aquí la idea central del llibre que comentem. El patriotisme dels poders dominants i l’internacionalisme del proletariat s’alien per tal de combatre el principi de nacionalitat que amenaça la conti-nuïtat d’Àustria. L’interès de la burocràcia per l’estat unitari i l’interès del proletariat per l’administració local s’associen per tal de rebutjar l’articulació d’Àustria en territoris estatals nacionals. El govern reuneix al seu voltant el proletariat com a factor internacional, encara que sigui a costa d’un període conflictiu, per tal d’imposar a la burgesia una constitució que satisfaci per igual els interessos del poder estatal dominant i els del proletariat.

Nosaltres opinem que el mètode de Lassalle, el mètode de la cooperació del proletariat amb la burocràcia contra la burge-sia, sempre es podrà aplicar únicament en casos excepcionals. Per regla general, el proletariat tan sols podrà acomplir les missions històriques com la que li planteja Àustria, no pas aliant-se amb el govern, sinó lluitant-hi en contra.

El sistema austríac de govern es basa en els vots de la bur-gesia alemanya i els del club dels diputats polonesos. Un cop s’acabi la guerra, no podrà comptar de forma tan incondicio-nal com abans de la guerra amb els vots dels polonesos; si Galítzia és segregada o bé unificada amb el regne de Polònia, abandonaran el parlament, o passaran a l’oposició si veuen frustrades les seves esperances. En molts casos, el govern tan sols podrà trobar suport en la burgesia alemanya. Si aleshores el nombre de socialdemòcrates alemanys presents al parlament és prou elevat, podran decidir totes les proposicions: si també els socialdemòcrates alemanys accepten el pressupost junt amb

562

la burgesia alemanya, el govern disposarà d’una majoria; si els socialdemòcrates alemanys rebutgen el pressupost, el govern no disposarà de cap majoria, l’estat sortirà d’una crisi greu per entrar en una altra, i aquesta situació s’anirà repetint fins que la burocràcia i la burgesia alemanya arribin a la convicció que és impossible mantenir l’estat unitari, que els cal posar-se d’acord amb els txecs i els eslaus meridionals, i acceptar que Àustria esdevingui un estat federal format per nacions autòno-mes. Precisament cal que la socialdemocràcia mantingui una oposició ferma i inamovible contra el govern perquè pugui obligar tant el govern com la burgesia alemanya a acceptar la nova configuració d’Àustria. El camí que ens portarà a l’auto-nomia nacional no és la cooperació del proletariat amb el go-vern, sinó la lluita incessant de la socialdemocràcia contra ell.

Renner escriu al seu darrer article: “Davant el fet que la fracció socialdemòcrata se sent obligada per un suposat princi-pi a votar sempre en contra, qualsevol obstrucció nacionalista, per més banal i irresponsable que sigui, pot comptar de forma immediata i automàtica amb tot el pes dels vots socialdemò-crates i fer-los servir ben bé com si fossin bèsties de càrrega”.11 Això és cert. Si mantenim per principi la nostra oposició al govern, estem reforçant amb els nostres vots les nacions que s’oposen a l’estat unitari. Però aquesta és precisament la nostra funció. Perquè precisament així impedim la formació d’una majoria capacitada per actuar i per governar l’estat unitari. És justament així com provoquem a l’estat una sèrie de crisis greus que se succeeixen amb rapidesa, i que no tenen cap més sortida que una revisió constitucional que transformi l’estat unitari en un estat federal. Així doncs, el suposat principi que ens obliga a votar sempre en contra està basat en una bona

11 Renner, loc. cit., p. 153 i s.

563

lògica. No hem de tenir por que la nostra actitud opositora ens presenti com els aliats de les nacions opositores, ja que preci-sament gràcies al fet que la nostra oposició reforça la de les nacions, obliga l’estat a entendre’s amb les que se li enfronten i per tant imposa la renovació d’Àustria.

Una revisió constitucional que faci realitat el dret de les na-cions austríaques a l’autodeterminacio, si és possible fer-ho en el marc d’aquest estat, difícilment serà obra de l’absolutisme; ni tan sols d’un “absolutisme il·lustrat” com el proposat per Renner. No n’hi ha prou d’indicar a la burocràcia els mitjans tècnics amb els quals es pot regular la relació entre les nacions i l’estat, cosa que Renner fa amb tanta agudesa; el que ens cal és crear les relacions de poder que obliguin l’estat a aplicar aquests mitjans. És el que fem, amb una oposició inflexible al govern, afeblint els poders que encara pretenen conservar l’estat unitari i donant suport a les nacions que s’hi rebel·len, fins que ja esdevingui impossible a la burocràcia i a la burge-sia alemanya governar l’estat unitari, fins que totes dues es vegin obligades a posar-se d’acord amb les nacions opositores basant-se en el dret a l’autodeterminació de tots els pobles. La transformació d’Àustria en un estat federal de nacions au-tònomes no és una qüestió de tècnica política, ni de simple adequació. És una qüestió de poder.

Ara bé, la solució del problema austríac no depèn només de les relacions de poder internes d’Àustria: depèn de les relacions de poder entre les classes, els pobles, els estats de tot Europa. La transformació d’Àustria en un estat federal de nacions au-tònomes posaria en perill l’oligarquia magiar d’Hongria. Per tant, només és imaginable si Hongria no pot interferir-se en els afers interns d’Àustria. Així doncs, està condicionada per l’evolució de les relacions de poder entre la Corona, la gentry i la democràcia d’Hongria.

564

A més a més, les relacions de poder entre les nacions d’Àus-tria estan condicionades per la riquesa, la cultura, el poder dels estats nacionals, i per la relació d’Àustria-Hongria amb aquests estats nacionals. Les formes en les quals serà possible i necessari realitzar el dret a l’autodeterminació de les nacions austríaques depenen del procés evolutiu de Polònia i Ucraïna, Romania i Sèrbia. Tanmateix, l’evolució interna d’Àustria de-pèn sobretot del resultat de les lluites de classe dins del Reich alemany, de si en sortirà vencedor l’imperialisme alemany o la democràcia alemanya.

El predomini de la burgesia alemanya a Àustria garanteix la fermesa de l’aliança austrohongaresa amb el Reich alemany. Assegura a Alemanya que en qualsevol crisi europea pot comp-tar amb l’exèrcit d’Àustria-Hongria. Dóna a l’imperialisme alemany la garantia que no tan sols trobarà suport en la força defensiva dels alemanys austríacs, sinó també en la dels eslaus, magiars i romanesos de l’imperi danubià. Concedeix a l’impe-rialisme alemany un poder que va molt més enllà de la força de la nació alemanya.

Gràcies a la pau de Brest-Litowsk, l’imperialisme alemany ha ampliat encara més el seu àmbit de domini. Ara intenta basar el seu poder no tan sols en la força de la nació alemanya, no tan sols en la força de les nacions austrohongareses, sinó també en la força econòmica i militar dels pobles marginals ar-rabassats a Rússia. Si l’imperialisme alemany ho aconsegueix, el Reich alemany assolirà una posició dominant a Europa com la que posseïa Rússia sota Nicolau I, i per tal de poder man-tenir aquesta immensa organització de domini estarà obligat a fer servir el seu poder en la mateixa línia que ho feia Rússia sota el tsar. La campanya contra els bolxevics i la intervenció de tropes alemanyes a Finlàndia indiquen en quina direcció avança aquesta tendència.

565

En aquestes circumstàncies, després de la guerra pot arribar a convertir-se en un interès de tota la democràcia europea l’en-fortiment d’Àustria contra l’imperialisme alemany, el reforç de les nacions no alemanyes d’Àustria-Hongria, la transformació de l’estat unitari dominat per la burgesia alemanya en un estat federal format per nacions autònomes.

Però justament això podria irritar la burgesia alemanya d’Àustria, revifar l’irredentisme alemany actualment extingit i portar l’imperialisme alemany a revisar la relació amb Àustria, que ja no seria un puntal del seu poder. Si això succeís, seria imaginable que el problema austríac experimentés una solució violenta: una solució del tot diferent de la que desitja Renner, una solució imperialista panalemanya.

La perspectiva és una altra si a Alemanya mateix se supera l’imperialisme, si venç la democràcia alemanya. El programa nacional de la democràcia alemanya serà completament di-ferent del programa nacional de l’imperialisme alemany: la democràcia alemanya haurà de donar llibertat a les nacions que avui es troben sota el domini mediat o immediat de la bur-gesia alemanya; però justament per això és difícil que tingui un motiu per mantenir la disgregació actual del poble alemany. Si una Alemanya democràtica ja no es pot sostenir sobre el poder de nacions alienes, sinó només en la força del poble alemany, segurament es voldrà sostenir en la força del poble alemany sencer. Aleshores, ben segur que voldrà retrocedir més enllà del 1866 i del 1871 i recuperar la solució democràtica del 1848: la solució democràtica panalemanya.

Renner presenta la constitució que esbossa com l’única for-ma possible i desitjable en la qual els pobles d’Àustria podrien assolir el dret a l’autodeterminació. Segons ell, quan l’estat d’una banda i les nacions de l’altra s’adonessin de quins són els seus veritables interessos, per força es posarien d’acord ba-

566

sant-se en la constitució establerta per la tècnica política. En la realitat, el dret de les nacions austríaques a l’autodeterminació es pot fer de maneres molt diverses; ja que les formes en què es faci no depenen tan sols de les relacions de poder entre les classes a Àustria, sinó també de les relacions de poder entre les classes a Europa.

Mentre ens enfrontem a l’imperialisme alemany, la trans-formació d’Àustria en un estat federal format per nacionalitats és l’única de les solucions imaginables del problema austríac que no satisfà tan sols els interessos dels pobles d’Àustria, sinó també els interessos de tota la democràcia europea. Ara bé, si a Alemanya venç la democràcia, el dret de tots els pobles austríacs a l’autodeterminació podria dur-se a terme de formes diferents, més perfectes.


Otto BauerKarl RennerEscrits sobre nació i federalisme. Selecció de textos d’autors austromarxistesEstudi introductori de Klaus-Jürgen NagelOt

to B

auer

, Kar

l Ren

ner

Escr

its

sobr

e na

ció

i fed

eral

ism

e

Otto Bauer Karl Renner Escrits sobre nació i federalisme ...socialdemocràcia / Otto Bauer. El dret...

Documents

Transcript of Otto Bauer Karl Renner Escrits sobre nació i federalisme ...socialdemocràcia / Otto Bauer. El dret...