Orientalisme 2 Maquetación 1 06/09/17 12:33 Página 173 Casa … · 2017-11-15 · emprenedora de...

L’origen d’aquest singular edifici cal cercar-lo en eldesig de la família fundadora de la Banca Marsans, ide la primera agència de viatges d’Espanya, d’aixe-car una segona residència a Vallcarca, un nucli ales-

hores considerat un lloc d’esbarjo de la vila de Gràcia.

173

CasaMarsansPasseig de la Mare de Déu del Coll, 41-51

Façana de la Casa Marsans.

Orientalisme 2_Maquetación 1 06/09/17 12:33 Página 173

El projecte va ser confiatal mestre d’obres i constructorJuli Marial i Tey, que el 1906 vaprojectar la Casa de Josepa Mar-sans i Peix, considerada actual-ment un dels millors exemplesde l’arquitectura neoàrab quesubsisteixen a Barcelona.

L’edifici resulta encisadorper la seva genuïna combinaciód’estils: a l’exterior hi predomi-na la línia clàssica, mentre que al’interior la filigrana orientalistahi confereix el to solemne i deco-rós exigit per la posició socialdels propietaris, sense renunciara l’artifici i l’espectacularitat del’estil moresc. En accedir-hi ésdifícil no deixar-se seduir per unambient de somni inspirat enl’Alhambra de Granada.

174

Casa Marsans

Filera d’arcs i columnes neoà-rabs del vestíbul.

Sanefa amb cal·ligrafia cúfica, coronada per un mocàrab o superposicióde prismes.


Casa Marsans

La planta baixa s’organitza al voltant d’un espai central,el típic sahn, profusament decorat amb motius islàmics, queevoca, com gairebé sempre, el pati dels Lleons del palau gra-nadí. Un peristil de columnes de fust llis, de marbre blanc, sos-té una successió d’arcs que limiten amb els paraments de laparet, ricament decorats amb guixeries de formes geomètri-ques. L’alternança dels colors blau, vermell i daurat s’estén aun fris, resseguit per una sanefa amb cal·ligrafia cúfica querepeteix obsessivament la llegenda Només Al·là és el vence-dor, que culmina amb un mocàrab igualment policromat.

175

Vista general del vestíbul de la Casa Marsans, el típic sahn, decorat ambmotius islàmics.


El resplendent conjuntestà perpètuament immersen la llum que s’escola a tra-vés de la claraboia i elsd’arcs de ferradura polilobu-lats del tambor que la sus-tenta.

Els elements decora-tius descrits refermen lasemblança de l’interior del’edifici amb l’Alhambra icontrasten amb les formesclàssiques de l’exterior. Lafantasia oriental en elsespais interiors representauna mena d’escapisme a unmón imaginat de luxe i d’os-tentació, mentre que la faça-na es reserva a les formes deprestigi habituals entre leselits d’aquella època.

El conjunt residencialfou emplaçat al vessant estde la muntanya, encarat a laciutat, al qual s’hi accedeixa través d’una portaladamonumental que dona alpasseig de la Mare de Déudel Coll.

L’autor del projecte,Juli Marial i Tey (1854-1929), era un personatgeamb una important projecciópública que va deixar unaempremta profunda entre elsseus coetanis. Les raons calcercar-les en la seva reputa-

176

Casa Marsans

Claraboia del sostre, amb els arcsde ferradura que la sustenten.

Tribuna de la façana sud.


Casa Marsans

ció professional i el seu compromíspolític, accentuats per un temperamentenèrgic i resolutiu que imposava ungran respecte. Marial era el típic homeforjat a si mateix i, com a mestre d’o-bres i contractista, intervingué en nom-brosos projectes destinats a embelliruna ciutat amb ínfules de metròpolieuropea. De la llista inacabable de pro-jectes en els quals participà, sota lesordres de coneguts arquitectes, desta-quen la reforma del l’Hotel Orient, elTeatre Nou, l’Arc de Triomf, la plaçade les Arenes, el palau de les Heures ola Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de

177

Retrat de Juli Marialsignat per RamonCasas. (Museu Nacio-nal d’Art de Catalunya)

L’Arc de Triomf, al passeig de Sant Joan, en una fotografia de M. Lévy iJ. León. (Cornell University Lubrary).


la plaça de Sant Jaume, guanyadora el 1903 del premi conce-dit per l’Ajuntament de Barcelona al millor edifici de l’any.

Pel que fa a l’activitat política, és coneguda i notòria laseva militància en les files dels republicans federals de Vallèsi Ribot, la seva participació en la plataforma unitària de Soli-daritat Catalana o la posició preeminent que adquirí dins de laUnió Federal Nacionalista Republicana, coalició fundada pelsdissidents de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, de laqual seria expulsat el 1913. Com a resultat del seu compromíspolític, l’any 1901 fou elegit regidor per Barcelona i el 1907diputat a les Corts espanyoles pel districte de la Bisbal. El1909 retornà a l’Ajuntament com a tinent d’alcalde, càrrec queel portà ocasionalment a exercir la funció d’alcalde accidental.

Tanmateix, ni les seves vinculacions polítiques ni lesseves ocupacions institucionals ni la seva dedicació professio-nal no el van apartar mai de mantenir unes fluides relacionsamb la burgesia benestant. Marial era un assidu de les anima-des tertúlies de la Maison Dorée, on sovint es presentava

178

Casa Marsans

Ramon Casas a la Maison Dorée, quadre d’Alfredo Palmero de Gregorio.


Casa Marsans

acompanyat de la cantantConxita Supervia, la seva fillanatural, i no escatimà tempsni diners a patrocinar tot tipusd’esdeveniments culturals.Com a representant de labranca liberal i conservadoradel catalanisme republicà, itenint en compte les sevesconnexions amb la burgesiaemprenedora de la ciutat, noés un fet insòlit que se li presentés l’oportunitat d’acceptarl’encàrrec de Josep Marsans i Rof per construir una casa d’es-barjo per a la seva filla, Josepa Marsans i Peix. Josep Marsansera un autèntic magnat barceloní, fundador el 1902 de la Ban-ca J. Marsans Rof i el 1908 de l’Associació de Banquers deBarcelona.

En el moment que Marial ideà el vestíbul neoàrab d’a-questa casa, l’estil ja no suscitava a Europa aquella fascinacióde final del segle XIX, peròcontràriament al que podriasemblar no succeí el mateix aCatalunya, on l’atracció perl’Orient musulmà perduravaper mitjà de l’encís que des-pertava el Marroc, colonitzatde manera tardana. Mentreque molts artistes europeushavien renunciat al gènere,per considerar-lo un clixésuperat a força de repetir-lo, ala Península persistia com aconseqüència de l’esforçespanyol per sotmetre elsindòmits territoris delMagreb. Ho justificava l’ano-menat africanisme, un plante-

179

Detall interior del vestíbul de laCasa Marsans.

Anunci publicat a El ProgresoIndustrial y Mercantil el 20 denovembre de 1903.


jament en sintonia amb l’ambient d’entusiasme imperialistageneralitzat a Europa, que apel·lava al dret de civilitzar el norddel Marroc, tant per raons de seguretat nacional com per com-pensar les pèrdues colonials de Cuba i les Filipines.

En el terreny de l’arquitectura, l’africanisme constituí unelement clau en la renovació del mite romàntic de l’orientalis-me i no tardà a perpetuar el gènere com una moda que, fins itot, tingué el seu reflex en l’estil colonial basat en suposadestradicions locals, que la metròpoli imposaria després a lespoblacions del protectorat. Les successives guerres per pacifi-car aquest territori, i les crisis polítiques que les seguirien, con-tribuiren a fixar l’estil neoàrab en l’horitzó estètic peninsular,en particular dels catalans. Aquest és el motiu pel qual Mariali Tey escollí el model de l’Alhambra per recrear un ambientexòtic, amb la pretensió de mostrar l’opulència i el poder de lafamília Marsans.

Cal tenir en compte que l’intent de reproduir el pati delsLleons del palau nassarita no era aliè a la influència que vatenir el naixement del turisme i la responsabilitat del promotor

180

Casa Marsans

Militars ferits a la Guerra d’Àfrica, en el Gran Casino de Sant Sebastiàhabilitat com a hospital de la Creu Roja. (Kutxa Fototeka/Ricardo Martín).


Casa Marsans

181

La ciutat marroquina de Marràqueix, cap al 1920.


de la casa en aquest campd’activitat econòmica. En laprimera dècada del segleXX, la construcció del con-junt residencial coincidí ambl’aparició de les primeressocietats i els primers orga-nismes que constituïren l’en-tramat del sector turístic pri-migeni. A Madrid, l’any1906 es creà la ComisiónNacional i el 1911 la Comi-saría de Turismo, mentre quea Barcelona el 1909 fou fun-dada la Societat d’Atraccióde Forasters i un any després,el 1910, la Banca Marsansobtingué la primera llicènciaa Espanya per operar com aagència de viatges. Fins lla-vors, el turisme havia passat

completament desapercebut per als empresaris espanyols icatalans, però l’obertura de l’Hotel Ritz de Madrid, aquellmateix any, i el creixent flux de viatgers a la capital del regne,van portar l’entitat bancària a apostar per una nova oportuni-

tat de negoci consistent adonar servei als estrangersque visitaven el país.

Marsans fins i totintroduí un nou sistema depagaments que va revolucio-nar el sector: els xecs deviatge. Expedits per la BancaMarsanrof i Fills per abonarextres i serveis fora d’Espa-nya, incloïen una taula d’e-quivalència amb el franc

182

Casa Marsans

Revista de la Sociedad deAtracción de Forasteros.

Anunci de premsa de la BancaMarsans, publicat el 21 de juny de1927.


Casa Marsans

183

Cartell publicitari de Viajes Marsanrof, amb seu a la rambla deCanaletes, número 2.


francès, per minimitzar els possibles abusos en el canvi dedivises.

Aleshores, l’activitat turística es desenvolupà lluny delMarroc, però el que comptava era la nova actitud dels viatgers,cada cop més nombrosos. Els tours de plaer o descoberta i lacreixent afició a la fotografia popularitzaren el nord d’Àfrica,el qual, a la llarga, deixaria de ser aquell indret misteriós,aquella societat inalterada pel progrés on es feien realitat elssomnis, fins a perdre bona part del seu atractiu. Però faltavenmolts anys perquè es produís aquest gir i encara eren possiblesles troballes exòtiques que anhelaven els primers turistes.

Per això, el simulacre d’Alhambra en els espais mésíntims de la casa, la imitació d’un espai encara carregat de

184

Casa Marsans

Vista del pati interior d’estil neoàrab, detall dels arcs lobulats policroms.


Casa Marsans

185

Anunci de Viatges Marsans a la Guía General de Ferrocariles de 1929.Com es pot comprovar, l’empresa oferia una gran quantitat de serveis,passatges de tren i vaixell i allotjament en diverses ciutats peninsulars.


misteri, justifica la decisió de Juli Marial a l’hora de construirun peristil neoàrab a la residència encarregada per Josep Mar-sans i Rof, banquer i pioner a Espanya del turisme com a acti-vitat econòmica.

Fets històrics

Josep Marsans i Rof, membre distingit de l’alta societatbarcelonina, era posseïdor d’una gran fortuna. Des del 1892 esdedicava a les operacions borsàries, el canvi de divises i lanegociació de cupons i transferències. El 1902 fundà la bancaJ. Marsans Rof i Fills, i el 1910 hi afegí una branca especialit-zada en el negoci del turisme. Ens referim a l’agència de viat-ges Marsanrof, pionera a l’Estat espanyol en aquest sector,que el 1928 esdevingué Viatges Marsans SA, com una activi-tat comercial independent del negoci bancari.

Marsans, doncs, era el clàssic burgès amb idees conser-vadores que, juntament amb la seva esposa Dominga Peix,formava part de l’elit econòmica del país. Quan el 1906 encar-regà una nova residència d’esbarjo no ho feu per a ell mateix,sinó per a la seva filla Josepa Marsans i Peix, casada amb Fre-deric Casas i Negra, un pròsper empresari integrat en l’admi-nistració de la banca Marsans. El mateix 1906, Josepa sol·lici-tà a l’Ajuntament el permís d’edificació en un gran solar de laseva propietat, resultat de l’agrupació de diversos terrenys a

Vallcarca, comprats l’anyanterior a l’arquitecte AntoniVila i Palmés i al baró de laBarre.

Tot i que la casa fouconcebuda com a torre d’esti-ueig, aviat esdevingué laresidència habitual del matri-moni, però per poc temps.Josepa Marsans morí sobta-dament, jove i sense descen-dència, i aleshores la casa

186

Casa Marsans

Anunci de premsa de la Banca J.Marsans Rof é Hijos, publicat el 16març de 1916.


Casa Marsans

passà al seu germà JoaquimMarsans, menor d’edat i quevivia amb ells, mentre que elvidu Frederic Casas en que-dà com a usufructuari. Enmorir aquest, el 1932, Joa-quim Marsans i la sevamuller, Elvira Rocamora, estraslladaren a una altra resi-dència i només van fer servirel palauet ocasionalment.

Tanmateix, aquest noseria l’únic infortuni queconeixeria aquesta mena decaprici exòtic i opulent, pen-sat per a l’esbarjo d’unafamília benestant. Amb elpas del temps, el conjunt

187

Vista de la façana sud de la Casa Marsans.

Anunci de Viatges Marsans a laRevista de Oro el març de 1926.


residencial tindria altresusos, molt diferents dels quemotivaren el projecte origi-nal, que ningú no dubtaria aqualificar de sorprenents.

De fet, l’agitada histò-ria d’aquest espai idíl·lic,dotat d’una porxada monu-mental i un magnífic jardí,feu un tomb amb la GuerraCivil, quan fou expropiat iocupat per la FederacióAnarquista Ibèrica (FAI), perser posteriorment transfor-mat en hospital de sang perla Generalitat republicana.En acabar el conflicte, esde-vingué caserna militar i seudel comandament de les tro-pes regulars marroquines,que es devien trobar en unambient molt adequat, però a

partir de 1946 passà a exercir una funció que constituiria l’e-pisodi més colpidor de la trajectòria d’aquesta casa, ja queesdevindria residència per a nens orfes a conseqüència de laSegona Guerra Mundial. Ens referim al drama dels anomenatsnens robats, víctimes innocents dels horrors de la guerra quehavia assolat Europa, i a la determinació de la seva cuidadoraper alliberar-los dels seus records traumàtics.

Tot just acabada la guerra, la delegació a Espanya de laRepública de Polònia a l’exili plantejà una acció humanitàriaper recollir els infants polonesos que hi havia escampats pelcontinent, sols i desemparats, sense ningú que els reclamés, jaque tots els seus familiars havien mort o estaven il·localitza-bles.

En col·laboració amb la Creu Roja Internacional —atèsque el Govern polonès a l’exili no era reconegut pel nou règim

188

Casa Marsans

Cartell de Badia Vilato per promou-re l’ajuda econòmica per als hospi-tals de sang, editat el 1937 per laCNT FAI.


Casa Marsans

comunista, instaurat pels soviè-tics a Polònia—, començaren elspreparatius per acollir-ne una parta Espanya. Les autoritats fran-quistes s’apressaren a donarsuport a aquesta operació, delero-ses de congraciar-se amb elsaliats victoriosos i fer-los oblidarles simpaties que havien manifes-tat amb el règim nazi durant laseva existència. Per aquest motiu,la dictadura franquista assumí elcompromís de facilitar l’allotja-ment i la manutenció dels orfesde guerra, mentre que el Governpolonès a l’exili s’encarregaria dela seva educació.

El 24 d’abril de 1946 arribàal port de Barcelona el mercant

189

Dones i infants polonesos a l’estació de Lodz, Polònia, al final de laSegona Guerra Mundial.

Cartell per a la Creu Roja dis-senyat per Henry, 1937.


JJ Sister, a bord del qual viatjava el primer contingent de tren-ta-cinc nens i nenes d’entre sis i setze anys procedents deGènova, on havien anat a parar des del camp de refugiats deSalzburg, a Àustria, que estava sota la jurisdicció de l’exèrcitamericà.

Majoritàriament, els nens eren originaris de Silèsia,regió polonesa annexionada al Tercer Reich amb el nom deWarthegau, i que el règim nazi havia intentat germanitzar asang i foc. El juny de 1946 arribà un nou grup que, tot i larepatriació el mes d’octubre d’alguns nens i nenes de la prime-ra expedició, obligà les autoritats espanyoles a cercar un allot-jament alternatiu al passeig de la Mare de Déu del Coll, almateix barri de Vallcarca, ja que eren massa nombrosos perencabir-los en la residència inicialment assignada per a aques-ta funció. La Casa Marsans, que havia servit com a centre del’organització de beneficència de l’Auxili Social, passà ales-hores a allotjar els nens desplaçats, mentre que les nenes forenacollides en una casa del carrer d’Anglí.

La història d’aquests refugiats polonesos furgava cruel-ment en les ferides, encara sense curar, de la Segona GuerraMundial, ja que havien estat desproveïts del seu nom real, laseva llengua i la seva memòria. Alguns dels nens havien estatseleccionats pels seus trets físics, pretesament aris, i arrencatsper força dels seus pares; d’altres, fills dels treballadors

190

Casa Marsans

Una imatge del mercant J. J. Sister.


Casa Marsans

esclaus de la indústria alemanya de guerra, havien estat confi-nats en orfenats. També n’hi havia d’engendrats en el marc delprojecte eugenèsic de les Lebensborn, és a dir, les granges deprocreació de la raça superior, en les quals dones prèviamentseleccionades eren forçades a mantenir relacions sexuals amboficials nazis. En acabar la guerra, aquells nens i nenes patirenel trauma d’una segona ruptura, novament desarrelats, expul-sats de les llars a les quals havien anat a parar o desvinculatsde les famílies alemanyes adoptives, obligats a vagar senserumb per un país devastat, abandonats a la seva sort.

Cap d’aquells orfes no sospitava que en arribar a la Bar-celona de postguerra, pobra i desendreçada, hi trobarien lapersona que els faria oblidar l’infern viscut i els retornarial’esperança. Es tractava de Wanda Morbitzer Tozer, una polo-nesa establerta a la ciutat des del 1931, amb una biografia dig-na d’una novel·la d’aventures: consellera del Consolat de laRepública de Polònia i membre activa de la Creu Roja, ajudàels seus compatriotes evadits de l’ocupació alemanya a passar

191

Arribada de la segona expedició de nenes i nens polonesos refugiats alport de Barcelona el 19 de juny de 1946. (AFB/Carlos Pérez de Rozas).


a Gibraltar o Portugal i, peraquest motiu, va haver defugir d’Espanya, ja que elrègim franquista la condem-nà a presó en un judici suma-ríssim instigat per la Gesta-po. Finalitzada la guerra i deretorn a Barcelona, la delega-ció a Madrid de la Repúblicade Polònia a l’exili li confiàun paper rellevant en elcomitè d’acolliment delsnens robats i la designà coma enllaç amb les autoritatsespanyoles per mirar desatisfer les seves necessitats.

Resulta difícil relatarde manera resumida la feinafeta per Wanda Morbitzer

durant els deu anys que va passar a la Casa Marsans de Vall-carca, juntament amb els dos centenars d’infants que hi vanresidir. A banda de les assignatures de literatura i llengua polo-nesa que va impartir, la seva determinació feu possible queaquells nens i nenes superessin els records que els turmenta-ven, com una mena de trencadís fet amb fragments que noencaixaven: imatges borroses d’una mare desconsolada, foto-grafies rebregades de gent estranya, medalletes d’un sant des-conegut, fragments d’un passat que, malgrat els esforços, noeren capaços de reconèixer.

En els informes que Morbitzer adreçà al comitè hi haviademandes de llet, roba o diners, però també contenien anota-cions que descrivien un quadre psicològic angoixant: els nenssovint tenien malsons, alguns fugien en plena nit, en pijama,perquè creien ser sota d’un bombardeig; d’altres amagavencrostons de pa sota el matalàs, o furgaven les escombraries ala recerca d’aliments, o s’arrencaven els botons de la camisaper manca dels hàbits més elementals.

192

Casa Marsans

Wanda Morbitzer Tozer. (Grupd’Estudis Coll-Vallcarca).


Casa Marsans

A partir de 1947, els nens començaren a ser repatriats.La Creu Roja localitzà familiars que no trigaren a reclamar-losi el centre s’escarrassa per vèncer les traves diplomàtiques,sovint contra la voluntat del mateixos nens, que es resistien aabandonar la casa d’acollida. El problema radicava en laimpossibilitat de lliurar els nens directament a la Polòniacomunista, ja que la institució depenia del Govern a l’exili.Per això, la repatriació fou organitzada per mitjà de l’Ameri-can Polish War Relief (APWR), un cop acabat el curs escolari després de la vacances d’estiu, que passaren a la platja deSant Feliu de Guíxols.

L’abril de 1950 va arribar a Barcelona mossèn Bogaki,rector de la parròquia polonesa de Lackawanna, prop de la

193

Visita a la nova residència dels nens refugiats polonesos a la CasaMarsans el 9 de juliol del 1946. A la fotografia apareixen el Sr. Marsans iel governador civil. (AFB/Carlos Pérez de Rozas).


194

Casa Marsans

Pàgina de La Vanguardia del 26 d’octubre de 1946, que recull el retorn acasa seva d’un contingent dels nens polonesos arribats a Barcelona.


Casa Marsans

ciutat de americana de Buffalo, que oferí als joves refugiats lapossibilitat d’emigrar als Estats Units, amb l’ajuda d’una enti-tat anomenada Polònia Americana. Les autoritats poloneses al’exili tramitaren els visats i gestionaren el viatge dels nois,sota la tutela de la International Refugee Organization, agèn-cia del Govern nord-americà. Un cop arribats a destinació, sen’encarregà el Consell de la Polònia Americana.

El 1954, el grup que restava a Barcelona era ja tan redu-ït que es decidí abandonar definitivament la casa de Vallcarcai traslladar-lo a un centre més petit, al barri de Sant Andreu. El1958, l’Auxilio Social franquista comprà el conjunt residen-cial a la vídua de Joaquim Marsans i hi instal·là les dependèn-cies del centre de beneficència per a nenes anomenat El Pilar.Més endavant, el 1963, fou cedit amb caràcter provisional alcentre d’ensenyament primari privat El Hogar Escolar Nues-tra Señora de Montserrat, regentat per monges de l’orde delSagrat Cor de l’Adoració Perpètua.

195

Un grup de noies i nois polonesos acompanyats per Wanda Morbitzer irepresentants dels Estats Units. (Grup d’Estudis Coll-Vallcarca).


Finalment, un cop superat el règim franquista, la casafou adquirida per la Generalitat de Catalunya i el 1983 estransformà en el primer alberg juvenil de Catalunya, denomi-nat Mare de Déu de Montserrat.

196

Casa Marsans

Actualment, la Casa Marsans és l’alberg de joventut de la Generalitat deCatalunya Mare de Déu de Montserrat.


Orientalisme 2 Maquetación 1 06/09/17 12:33 Página 173 Casa … · 2017-11-15 · emprenedora de...

Documents

Transcript of Orientalisme 2 Maquetación 1 06/09/17 12:33 Página 173 Casa … · 2017-11-15 · emprenedora de...