OPUSCLE TAPIES renuevo³: Secretaria de Formació Sindical i Cultura Redacció: José Luis López...

OPUSCLE TAPIES renuevo.qxp 29/10/2010 13:48 PÆgina 1

Antoni Tàpies. Una empremta solidària


Producció: Secretaria de Formació Sindical i Cultura

Redacció: José Luis López Bulla, Lluís Burillo, Xavier Folch, Isabel Graupera, JosepSampera i Secretaria de Formació Sindical i Cultura de CCOO de Catalunya.Correcció: Servei Lingüístic de CCOO de CatalunyaDisseny i maquetació: pipodolsImpressió: Service PointBarcelona, novembre de 2010

Imatge de la portada:Empremta de mà, 1974. Pintura i llapis sobre paper (18 x 24,5 cm). Fundació Cipriano García - ArxiuHistòric de la CONC. Barcelona© Fundació Antoni Tàpies, Barcelona / VEGAP, 2010


Aquesta publicació que teniu a les mans, produïda per l’Àrea deCultura de CCOO de Catalunya, és un homenatge a AntoniTàpies, com a símbol de la creació artística i el compromíssocial. Antoni Tàpies, actualment reconegut com un dels pintorsmés importants que emergeix després de la Segona GuerraMundial, no ha estat l’únic però sí és d’aquells que de millormanera exemplifica el vincle entre l’artista contemporani i elcompromís social, cívic, polític amb el seu país i la societat a laqual pertany. Bon exemple d’això són les seves col·laboracionsamb multitud de causes, entitats i organitzacions socials quequeden perfectament recollides en l’exposició “Els cartells deTàpies i l’esfera pública”.

Fa poc més d’un any, CCOO de Catalunya va recuperar l’originalde l’obra que porta com a nom Empremta de mà, cedida perAntoni Tàpies al sindicat l’any 1974 per donar suport al poble i ala causa vietnamites. Des de l’Àrea de Cultura de CCOO deCatalunya hem volgut fer un homenatge a l’art que té ànima, quesent, que s’implica, que reflexiona sobre el seu entorn i al qual nosón alienes les circumstàncies que envolten la seva realitat sociali el seu moment històric. Art, compromís social i ètic com a factorde canvi, com a motor de transformació de les aspiracionsdemocràtiques i de condicions socials, polítiques i econòmiquesde la gran majoria de la societat. En definitiva, volem retre elnostre homenatge a Tàpies i al conjunt d’artistes, de les mésdiverses disciplines i concepcions estètiques, que posen el seutalent i la seva capacitat creativa amb extraordinària generositat, adisposició del compromís amb diferents causes de la lluita per unasocietat millor.

Tot i que hi ha molts precedents anteriors, per la seva importànciatambé destaquem l’exposició i la publicació de “Solidaritat i Art.Milà 1972-Barcelona 1997”, que recull la desinteressadacol·laboració de gent de la cultura: artistes plàstics, escultors,poetes, cantants, cineastes, de diverses nacionalitats impulsantuna Mostra d’Art Contemporani l’any 1972 a Milà i que va tenir elseu retorn a Barcelona l’any 1997, impulsada per CCOO, la CGTde França i per les CGIL, CSIL i UIL italianes, amb l’objectiud’esdevenir un espai de solidaritat i de lluita per les llibertatsdemocràtiques a l’Espanya franquista.

Aquest acte també vol ser un reconeixement a les treballadores itreballadors, a la classe treballadora, que ha fet de la lluita per lademocràcia, la llibertat, la solidaritat i la justícia social una constanten la seva trajectòria històrica. Parlar de treballadors i treballadoresen la Catalunya de la dictadura és parlar de les generacionsfundadores d’un moviment sociopolític transversal que amb el

5

EDITORIAL


temps va esdevenir el primer sindicat del nostre país, les CCOO.Una generació, escola inesgotable de transmissió de valors per atotes les persones que avui ens sentim interpel·lats en la causa delsindicalisme de classe i nacional, sociopolític, dels principis de lademocràcia econòmica, de la justícia social i de l’internacionalisme.

Des d’aquestes línies volem fer un emocionat record a ÁngelRozas i Tito Márquez, que recentment ens han deixat, que tenenun paper fonamental en aquesta història i dels quals sempre ensquedarà el seu mestratge i el seu treball infatigable enl’organització dels treballadors i treballadores del nostre país.

Podríem ampliar més informació al voltant de la curiosa històriasobre la gestació d’aquesta obra i el seu vincle solidari, però usrecomanem que continueu llegint el seguit de col·laboracions queconté aquest opuscle, on apareix més a bastament, de formesdiverses i de ben segur, millor explicat.

A l’abast de la ciutadania

CCOO de Catalunya hem decidit que Empremta de mà siguicedida temporalment en dipòsit a la Fundació Palau, ambl’objectiu que pugui ser gaudida artísticament i estèticament pelconjunt de la ciutadania i que se’n pugui conèixer el context socialen què va ser creada i la història de compromís que l’acompanya.Volem posar-la a l’abast de la societat en coherència amb lagenerosa donació del mestre Tàpies al moviment dels treballadorsi treballadores.

A través del conveni de col·laboració signat entre ambduesinstitucions, l’obra té un paper destacat en la Fundació Palau.Actualment forma part d’una exposició temporal, conduïda peltambé artista del Maresme Perejaume, que selecciona l’obrarecent d’Antoni Tàpies, titulada Mira la mà..., i que pot servisitada fins al 16 de gener de 2011. El conveni també enscompromet a col·laborar en l’organització d’activitats culturals quetinguin com a objectiu el debat, la divulgació o l’estudi de temesd’interès i serà la nostra afiliació i la ciutadania en general elpúblic destinatari.

La Fundació Palau, ubicada a Caldes d’Estrac (Maresme), conté 3sales d’exposicions permanents (sala Picasso, Pintura Catalana id’Artistes Actuals), organitza diverses activitats relacionades ambles arts plàstiques i la literatura i un premi de poesia que porta elnom de la vila i que té com a vocació conservar, exhibir i difondreel fons artístic i documental de Josep Palau i Fabre, una de lesgrans personalitats de la literatura catalana contemporània.

6


Cultura com a eina de lluita i transformació

Des de CCOO de Catalunya fem una nítida aposta per incorporarla cultura com un element més en la nostra acció sindicalquotidiana, defensant l’accés i la participació dels treballadors i lestreballadores en la vida cultural com a dret social de ciutadania.Concebem el sindicat com a espai solidari i de creació col·lectiva,vinculat als valors de la transformació social que ens donen sentitcom a organització. Parafrasejant Vázquez Montalbán en elpròleg de l’exposició abans citada: “La solidaritat és l’únicinstrument d’oposar-se a la barbàrie”.

La nostra concepció de la cultura és entendre-la com una eina pera la transformació, de rebel·lia envers les injustícies que ensinterpel·len i de sensibilització i lluita per l’assoliment de dretshumans universals, partint de la base que una societat que nodinamitza i incentiva l’energia de l’art i la cultura és incompleta isubstancialment més pobra.

Amb Empremta de mà, l’Àrea de Cultura de CCOO també volreprendre el permanent contacte entre creadors artístics i lesclasses populars i treballadores, el treball en xarxa i transversal queguia la nostra manera de fer. Parlem, en definitiva, d’allò sobre elqual ens comenta López Bulla, que ja havia reflexionat i teoritzatAntonio Gramsci, com és la necessària interacció de les forces deltreball i la cultura, mesurada en funció de la capacitat de connectar-se a la societat civil, per esdevenir projecte social hegemònic.

CCOO té una llarga trajectòria de treball fet en aquest sentit, i valla pena tornar a reafirmar-nos en el compromís i la voluntat decontinuar impulsant la construcció d’aquest diàleg i aquestainteracció permanent, visualitzats d’altra banda, d’una forma moltnítida, en el suport i en l’organització d’activitats conjuntes a favorde la vaga general del passat 29 de setembre.

Per últim, volem agrair, en nom de tot l’equip de Cultura de CCOOde Catalunya, la col·laboració i la implicació generosa de totes lespersones i institucions que han fet possible l’organització d’aquestmerescut i necessari homenatge a una de les figures mésuniversals de la nostra cultura, alhora que esperem que gaudiuaquest opuscle i el seu contingut com ho hem fet nosaltres en laseva preparació i producció.

Àrea de Cultura de CCOO de CatalunyaSecretaria de Formació Sindical i Cultura18 de novembre de 2010

7


T’he conegut sempre igual (Raimon)

Alerta vius, jo sé que si caiguessestants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

Entre els sorolls dels cotxes, del carreri de la gent que atrafegada passa,he vist molt clar que són molts els que lluiteni que com tu calladament treballen.

T’he conegut sempre igual com ara,els cabells blancs, la bondat a la cara,els llavis fins dibuixant un somriured’amic, company, conscient del perill.

Sense parlar m’has dit “tot va creixent”,lluita d’avui pel demà viu i lliure,que es va forjant aquests dies terribles,temps aquests temps de tantes ignoràncies.

No m’he girat mentre serè em creuaves,he sentit fort un gran orgull molt d’home,no em trobe sol, company, no et trobes soli en som molts més dels que ells volen i diuen.

Aquest meu cant és teu, l’he volgut nostre;aquest meu cant és teu, l’he volgut nostre.Alerta vius, jo sé que si caiguessestants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

T’he conegut sempre igual com ara. (1973)

Aquesta cançó, que Raimon va fer com a homenatge a totes aquellespersones que van lluitar en la clandestinitat contra la dictadura, es vaincloure al dors de les reproduccions de l'obra Empremta de mà,d'Antoni Tàpies.


EL MAESTRO TÀPIES Y NOSOTROSJosé Luis López Bulla

Lo que me dispongo a relatar ocurrió en la primavera de 1974.Cipriano García nos propuso al grupo dirigente de ComisionesObreras de Catalunya una acción solidaria orientada a facilitar lareconstrucción del Vietnam. Él mismo concretó la manera:podríamos hablar con Antoni Tàpies para que hiciera un cuadro;las correspondientes “copias” las distribuiríamos en los centros detrabajo a un precio módico (más bien “la voluntad”) y el dinerorecogido lo enviaríamos a las autoridades vietnamitas.

Se pensó en usar los buenos oficios de Xavier Folch, ya quesabíamos de buena tinta que era el enviado de Tàpies en la tierra.Y encargamos a Tito Márquez que hiciera todas las gestiones.Tito y Xavier Folch hablaron con el maestro y el resultado fue,como no podía ser de otra manera, óptimo. Tàpies nos regaló elcuadro original, y Tito puso en marcha todo el engranaje: laimpresión de las copias y la distribución de las tarjetas en lasfábricas. El resultado fue una colecta de un poquito más decincuenta mil pesetas. Una cantidad que hoy podría parecerirrisoria pero que, para la época, no era despreciable,especialmente por las condiciones en que desarrollábamos laacción colectiva antifranquista.

Lo cierto es que teníamos canales suficientes para enviardirectamente ese dinero a nuestras amistades vietnamitas. Perofue nuestro Ángel Rozas quien, desde la delegación exterior deComisiones Obreras en París, nos reorientó. Más o menos nosdijo: como tenéis que venir a París para… (ahora no recuerdoexactamente para qué), vosotros mismos se lo entregáis alembajador del Vietnam. Y eso hicimos. De manera que CiprianoGarcía y un servidor –con dos pasaportes más falsos que Judas–fuimos a París a lo que fuera. Y, tras las gestiones oportunas,Cipri, el mismo Rozas y yo mismo fuimos recibidos por elembajador. Este amigo y sus colaboradores nos invitaron a unascopitas y a unos pastelillos de guirlache. Explicamos la historia delcuadro, la distribución y nos excusamos por la cifra tan modesta.Ni qué decir tiene que el embajador no salía de su asombro.

Mucho debemos al maestro Tàpies. También a otros grandesartistas. Recuerdo ahora algo sobre lo que, hasta la presente, se

9


ha dicho poco. Por ejemplo, Joan Miró, en 1968, regaló un cuadrocon motivos y figuras del Primero de Mayo. Se hicieron miles ymiles de litografías que se vendieron como rosquillas dentro yfuera de los centros de trabajo; su destino fue la ayuda solidaria alos presos y a sus familias. Es posible que, en no pocas casas deviejos afiliados y amigos del sindicato, sigan todavía mostrando eltestimonio de otro gran artista con la causa de los trabajadores, lalibertad y la democracia.

Eran tiempos en los que existió un ethos entre artistas ymovimiento de los trabajadores en torno a un objetivo explícito:las libertades democráticas en toda España y las nacionales deCatalunya. En todo lo alto estaban Tàpies y Miró, Ibarrola yGenovés, entre otros. Con un gran compromiso que, además depolítico, era sentimental, en la acepción que Gramsci daba a eseconcepto. Posiblemente el momento más clamoroso de esecompromiso fue la gran exposición que se hizo en Milán y otrasciudades italianas en solidaridad con la lucha de los trabajadorescontra la dictadura franquista. Que contó con el granacompañamiento de gentes como Picasso, Miró, Alberti, PabloNeruda, Joan Brossa, Ibarrola, Tàpies, Genovés, Valdés,Guinovart, Quessada, Seoane, Díaz Pardo, Mercedes Rubial,Cristóbal, Ortega, Arroyo, Saura, Equipo Crónica... No pocos deestos cuadros y materiales salieron clandestinamente de España;el compañero Alfredo Conte, dirigente del sector de laAlimentación, coordinó todos los detalles de la muy nobleintendencia.

Que hoy se rehaga ese compromiso entre artistas y elsindicalismo sería de gran interés. Existe un antecedente, ya endemocracia: fue la exposición itinerante Arte y solidaridad. Lospintores españoles y el cartelismo sociopolítico, que recorrió lasmás importantes de nuestras ciudades.

Querido maestro Tàpies, permita a este viejo sindicalista que lerinda el más sentido de mis respetos y la más alta consideracióna su compromiso por las libertades que, como todos sabemos,son inseparables las unas de las otras.

José Luis López BullaSecretari general de CCOO de Catalunya de 1976 a 1995.

10


TESTIMONI TÀPIESPer Isabel Graupera i Lluís Burillo

És evident que la millor manera d’apropar-se a l’obra de Tàpiesés acudir a un museu o una galeria i observar-la amb una actitudcontemplativa i lliure de prejudicis, tot deixant-se interpel·lar pelsestímuls que ens provoqui. Ara bé, al marge d’aquesta obvietat,recomanem ferventment que qualsevol interessat recorri a l’obraescrita de Tàpies, en la qual, d’una manera planera, exquisida isolvent, el pintor fa una exposició completament efectiva del seupensament i de la seva creació artística. Cal dir, a més, que, enaquest corpus literari, el lector hi descobrirà un cronistad’extraordinària lucidesa de la història de la Catalunyacontemporània, els mèrits del qual potser no han estat proureconeguts en aquest àmbit.

Donat el fet que en aquest espai no tenim marge per exposar latotalitat de la seva obra, ni per reproduir tots els seus textos—tampoc podríem aportar res de nou a l’abundosa bibliografiaque l’artista ha generat—, hem optat per fer una tria de lesseves paraules, de manera que sigui el mateix Tàpies el qui ensmeni en el procés d’aproximació a la seva persona i al seullegat: “Em veig primerament com un producte de la postguerracivil. Potser si no hagués estat per la guerra no m’hauria dedicata la pintura. (...) La insatisfacció del que ens envoltava, lesganes de protestar, de dir coses que al començament no sabíemexactament quines eren, ni com dir-ho, sobretot una sensació defàstic, d’angoixa, de malestar, em portava a la necessitat de dircoses.”

Si reculem una mica en el temps, una anècdota explicada sovintpel mateix Tàpies pot indicar-nos l’embrió de les sevesinclinacions artístiques. Corria l’any 1936 i l’Antoni cursava elsestudis de batxillerat als Escolapis del Col·legi Balmes. Semblaque, davant les dificultats del jove estudiant per parlar a classe,un professor sense gaire paciència li va etzibar: “¡Usted no sabehablar!”. Tàpies explica que això el va fer pensar per primeravegada en la possibilitat d’expressar-se pintant. Serà, aleshores,en els anys de la guerra i els següents quan aquest jove exploriseriosament les seves capacitats artístiques.

Els anys de joventut estan marcats per una greu afecciópulmonar, que l’obligarà a un llarg retir rural, en el qual aprofitaràper fer créixer el seu bagatge literari i per seguir amb els seus

11


primers temptejos artístics. Recuperat de la malaltia i de retorn ala vida civil de Barcelona, el jove Tàpies començarà els estudis dedret i concorrerà en diversos grups d’amics i intel·lectuals, que elposaran en contacte amb fonts de coneixement absolutamentsuggestives, com ara publicacions artístiques, llibres de filosofia onoves coneixences personals posicionades en contra de ladictadura. És en aquest moment que coneix Miró i, mercès a unabeca que el durà a París l’any 1950, també coneix Picasso.

Aleshores els fets es precipiten i, malgrat que el reconeixementprofessional li arriba gairebé a la trentena, a partir d’aquestmoment Tàpies viurà una fulgurant carrera artística. A talld’exemple, cal esmentar que només passen tres anys des de laprimera exposició personal a Barcelona fins que és convidat aNova York l’any 1953 per la Martha Jackson Gallery, i mentrestantja ha pogut participar en la prestigiosa Biennal de Venècia. Enuna altra biennal, la Hispanoamericana, celebrada a Barcelonal’any 1955 sota els auspicis del règim franquista, Tàpies va serobjecte dels atacs dels sectors academicistes oficials, partidarisdel realisme pictòric, els quals criticaven la pintura abstracta.Valgui com a exemple una incisiva entrevista que li féu elperiodista Manuel del Arco per a La Vanguardia: “¿Se da cuentausted, y todos los que son como usted, que por ustedes nosgusta menos la pintura figurativa y no nos gustan las queustedes hacen? Pues algo hemos logrado. Sí, destruir. No,formar una nueva sensibilidad. ¿Y a dónde vamos a parar? Creoque el artista progresivo, junto con todos los intelectualesprogresivos, como él, contribuye a formar una nueva conciencia.¿Conciencia de qué? De la realidad. Y dale con la realidad;¿está en sus cuadros? La realidad no ha estado jamás encuadro alguno, desde las pinturas de Altamira; el arte esúnicamente un signo, la realidad está en la mente del espectador.En este instante pasa un espectador ante sus pinturas; lascontempla y dice: “Esto es una pared desconchada, conpátina del tiempo”. ¿Ha oído? —pregunto al autor de loscuadros. No me parece mal este comentario; en un fragmento depared cabe mucho dramatismo. ¿Por qué no les ha mandadousted a la sala del crimen? Ya estoy en ella. ¿Contento deestar ahí? Antes de ser funcionario del arte, prefiero pasar pormaldito. Lo ha conseguido...”.

És en aquest context dels anys cinquanta en què Tàpies fixa elseu llenguatge plàstic: “la meitat de la dècada dels cinquanta vaser decisiva perquè va ser llavors quan vaig trobar un vocabularimés personal. (...) Estava obcecat per trobar-me i per trobar unamanera de comunicar-me amb el públic; no pensava si ho feia bé

12


o ho feia malament, jo buscava, i no la bellesa precisament, queés una cosa que no m’ha preocupat mai”. Seguidament, elsseixanta es caracteritzaran per una activitat artística febril en laqual Tàpies espremerà totes les possibilitats d’experimentació enla col·locació d’objectes tridimensionals al damunt d’una tela, cosaque es coneix com a pintura matèrica.

En aquesta dècada, un fet històric en el qual Tàpies estaràimplicat marcarà un punt d’inflexió en la seva trajectòriapersonal: es tracta de la Caputxinada, la reunió fundacional delsindicat democràtic d’estudiants celebrada l’any 1966, percausa de la qual el pintor va ser arrestat i multat. Ofès i torbatper l’incident, Tàpies sentirà la necessitat imperiosa d’escriureunes memòries prematures —tot i que no es publicaran fins deuanys més tard: “En aquellos días acababa de salir de la cárcel.Eso fue después de encerrarnos en el claustro de loscapuchinos; la policía nos hizo salir y nos encerraron. Fue algoescandaloso, escribieron mi nombre en los periódicos. Todo elmundo podía leer que había estado en prisión. (...) La gente deBarcelona debía de pensar que los detenidos y yo mismoéramos como delincuentes, unas malas personas. En partecreo que por esta razón escribí mis memorias, para demostrarque no éramos así.”

Des de la Caputxinada, el compromís de Tàpies amb elsmoviments antifranquistes va evolucionar des de posicions deresistència cultural a prestar el seu suport a actes explícitamentpolítics, com la presència —juntament amb Joan Miró— en latancada a Montserrat l’any 1970 en solidaritat amb els encausatsen el Procés de Burgos, o les gestions que fa entre gent influentperquè demanin clemència per Puig Antich hores abans de serajusticiat pel règim de Franco l’any 1974. Precisament, un nouexemple de sintonia amb la causa dels oprimits, en el seu país oa qualsevol banda de món, fou la pintura que avui ens ocupa,creada el mateix any 1974 en benefici del poble vietnamita ainstàncies dels responsables de les Comissions Obreres deCatalunya.

13


EMPREMTA DE MÀ

Empremta de mà, 1974. Pintura i llapis sobre paper (18 x 24,5 cm)Fundació Cipriano García - Arxiu Històric de la CONC. Barcelona© Fundació Antoni Tàpies, Barcelona / VEGAP, 2010

Tota obra d’art, com de qualsevolordre, és d’un temps, d’un lloci d’un home.

(Alexandre Cirici Pellicer)

L’escriptor i biògraf de Tàpies, Alexandre Cirici Pellicer,considerava que la pintura d’un home és, abans que tot, producted’una conjuntura social, per tant és com un testimoniatge. I eltestimoni de Tàpies, manifestat a través de la seva obra, ens haajudat a fer-nos col·lectivament —com en el seu dia va assenyalarl’escriptor Joan Teixidor.

Pels volts de 1974, en un moment en què la Guerra del Vietnamsemblava no tenir fi, l’aleshores dirigent de les clandestinesComissions Obreres de Catalunya Cipriano García va proposar que

14


Tàpies cedís una obra seva per tal de ser copiada i distribuïda ambla finalitat de recollir diners per ajudar el poble vietnamita. Ensintonia amb la seva etapa creativa d’aleshores i amb la fermaconvicció que calia plantar cara a les injustícies que es cometientant al seu país com en d’altres indrets del món, Tàpies va crearuna dramàtica composició amb només quatre símbols i dos colors:el vermell i el negre. L’única vegada que la pintura ha estatexposada va ser en la mostra “Els pintors espanyols i el cartellismesociopolític”, organitzada per la Universitat de València l’any 2004.El nom amb què en aquell moment es va presentar l’obra, Raimon,va venir donat pel fet que al seu revers algú hi va escriure unsversos del cantautor de Xàtiva.

Tot i que Empremta de mà no té les qualitats tridimensionals tancaracterístiques de les pintures matèriques de Tàpies, lasuperposició d’elements (reixa, cor, bandera i mà) dónaprofunditat a una composició de petites dimensions (18 x 24,5cm). Tàpies va començar dibuixant part de la reixa –unaquadrícula que li permetia organitzar els elements–, després vaformar un cor amb dues línies; tot seguit, amb una brotxa ampla ixopa de vermell va traçar una forma de bandera; a continuació, vaafegir les línies esquerra vertical i inferior horitzontal de la reixa iva corregir la línia esquerra del cor sobre el vermell encara frescde la bandera. En acabar, va prémer la mà dreta untada enpintura negra i aquest gest clou una sobreimpressió de plans queconstitueixen el gruix emotiu resultant.

El joc d’elements tous i durs, tangibles i intangibles, animats iinanimats es visualitza en la contraposició entre referentsemocionals (la mà i el cor) i icones ideològiques i de repressió (labandera i la reixa, respectivament). Segons el crític RolandPenrose, en l’obra de Tàpies la mà és un element de percepció iun testimoni alhora, és l’ànsia per trobar i aconseguir elconeixement del món que ens envolta. Afegim que la banderavermella en moviment i la mà estàtica són exemple d’una de lescontraposicions explicades anteriorment, símbols de tensióemotiva.

Per altra banda, el recurs d’oposar esperit i matèria és recurrenten l’obra de Tàpies, el qual sovint ha insistit en el sentit metafísicde divisió entre dos mons tal com proclamen determinadesfilosofies orientals, a les quals el pintor barceloní ha rendit sempreuna profunda devoció. Precisament, l’empremta de la mà enspodria remetre a Buda, la divinitat oriental que prohibí que se’lreproduís pictòricament ja que considerava que la il·luminació noera representable amb imatges, només amb empremtes o senyals

15


de la seva trajectòria divina. Aquesta petja, doncs –tot i ser unrecurs recurrent en la seva obra–, també es podria interpretar comun gest de complicitat de Tàpies amb el Vietnam, un país del sud-est asiàtic on històricament han conviscut el budisme, el taoisme iel confucianisme, tres religions els textos de les quals van influirprofundament l’art i el pensament de Tàpies. Però més enllà de lainfluència oriental, i tal com assenyala Xavier Antich, la mà té enl’obra de Tàpies una presència constant i, sovint, esdevé unaforma d’expressió del seu “jo”.

Dels anys 80 a l’actualitat

Durant els darrers trenta anys, Tàpies ha mantingut una activitatcreativa sostinguda, en la qual ha continuat explorant ambintensitat les possibilitats expressives de la tela. En els anys 80experimenta amb dos recursos tècnics: la col·locació d’objectesocults sota la tela i l’ús del vernís. Els anys 90 i el tombant desegle estaran marcats pel reconeixement internacional a la sevatrajectòria; així, mentre treballa en projectes individuals icol·lectius, a tot arreu s’inauguren exposicions retrospectives de laseva obra, rep nombrosos premis i se li atorguen les principalsdistincions artístiques nacionals i internacionals.

L’any 1990 es crea la Fundació Tàpies i el pintor obre un nouperíode creatiu marcat per l’ús gairebé exclusiu dels colors blanc inegre, el retorn als autoretrats i les referències a la mort. Sóndues dècades en les quals l’artista de Barcelona segueix rebentencàrrecs i, malgrat la seva avançada edat, continua creant novaproducció. El resultat és una obra que, tot i mantenir-se fidel alsprincipis originals de l’estil de Tàpies, continua essent porosa alsesdeveniments de la contemporaneïtat, com apunta Borja-Villel,entre d’altres crítics.

Breu apunt sobre l’obra de Tàpies

Segons els experts, els orígens estilístics de Tàpies evolucionendes d’un figurativisme d’influència surrealista i de retrats gairebéacadèmics; més tard, el pintor desplega tota una simbologiapròpia que s’inscriurà en els paràmetres de l’anomenatinformalisme matèric; a partir de 1968 compagina el seu treballpictòric amb la creació d’una bona llista de cartells amb finalitatspolítiques o cíviques, i, en la dècada dels 70, també aborda elcamp de l’escultura. Durant tota la seva trajectòria, alternarà lapintura amb obres monumentals en espais públics i privats.

Les monografies de l’art contemporani expliquen que les sevesobres emanen intel·ligència artística organitzativa, és a dir, que

16


Tàpies és hàbil en la composició de les seves pintures; també esdiu que en la contemplació dels seus quadres es generenemocions de naturalesa tranquil·la i meditativa, en contraposició alcaràcter volcànic tan característic d’altres artistes abstractes. Elperiodista i escriptor Lluís Permanyer diu que “Tàpies és un filòsofque pinta”.

Lluís Burillo Toledano (Barcelona, 1975)

Llicenciat en Història de l’Art (UAB, 1998), en Periodisme (UPF, 2005) imàster en Iniciació a la Recerca de les Humanitats (UdG, 2009). Hatreballat en diferents mitjans de comunicació, en el camp del’ensenyament i ha participat en projectes de difusió cultural.

Isabel Graupera Gargallo (Barcelona, 1975)

Llicenciada en Història de l’Art (UAB, 1998), en Antropologia Social iCultural (UAB, 2004) i màster en Iniciació a la Recerca de les Humanitats(UdG, 2009). Ha desenvolupat la seva activitat professional en l’àmbit dela cultura i el patrimoni en el sector públic i privat.

Conjuntament han publicat diversos llibres de divulgació històrica i,actualment, treballen en projectes de memòria històrica.

17


ANTONI TÀPIES, L’ARTI LA POLÍTICAXavier Folch

És un encert i un acte de justícia que CCOO hagi volgut fer unreconeixement públic a l’aportació d’Antoni Tàpies a la lluita per lademocràcia i el socialisme, a propòsit, justament, d’una pinturaque va donar en solidaritat amb el poble del Vietnam. José LuisLópez Bulla ho ha explicat amb la seva característica eloqüència:aquí hi veiem, diu, “la solidaridad de la clase trabajadora –en unascondiciones no sólo de falta de libertad, sino de represión– con lajusta causa de un país remoto, la generosidad militante de ungran artista con esas luchas y la presencia activa en todo ello deComisiones Obreras”.

Fa quatre anys la Fundació Tàpies va organitzar una exposició del’obra cartellística del pintor, “Els cartells de Tàpies i l’esferapública”, on es podia comprovar l’enorme quantitat dels treballsfets per motius de solidaritat. He tingut ocasió de viure de prop lacreació d’uns quants d’aquests cartells. Alguns van tenir moltadifusió i van ser molt útils per la causa que els va originar. Així,per exemple, el del 7 de novembre, fet per commemorarl’Assemblea de Catalunya, constituïda el 7 de novembre de 1971,o el del PSUC, pintat l’any 1976 amb motiu del 40è aniversari dela fundació del partit.

Així, també, els que va fer contra la pena de mort o contral’apartheid. Però el més emocionant va ser una iniciativa delmateix Tàpies. Coincidint amb una exposició seva a la galeriaMaeght de París l’any 1974, molt poc després de l’execució deSalvador Puig Antich, els carrers i el metro de París van anarplens d’un cartell amb la paraula assassins (que, a més, s’escriuigual en francès que en català).

L’any 1979 es va publicar el llibre U no és ningú, amb textos deJoan Brossa i dibuixos, litografies i aiguaforts d’Antoni Tàpies. Enel llibre hi havia una breu nota prèvia, signada pels autors, quedeia: “Dediquem el llibre als lluitadors del PSUC, amb l’horitzódels quals hem identificat sempre les nostres aspiracions deguerrillers culturals”.

Però la solidaritat d’Antoni Tàpies amb la lluita contra elfranquisme, abans d’expressar-se per mitjà de la seva obraartística, s’havia expressat en la pràctica política, a través de la

18


seva participació en diverses accions. D’una banda, des de moltaviat va firmar els manifestos de protesta que, des decomençaments dels anys 60 fins a la mort del dictador, vanmostrar públicament l’oposició dels intel·lectuals i artistes al règimdel general Franco. Però, a més, va participar en reunions iassemblees, entre les quals dues de les més importants que vamaconseguir organitzar en temps de la dictadura.

Una, l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiantsde la Universitat de Barcelona, que va tenir lloc al convent delscaputxins de Sarrià els dies 7, 8 i 9 de març de 1966. En l’acte hivan participar, al costat de més de 300 delegats dels estudiants,una trentena de professors, intel·lectuals i artistes. No es tracta,ara, d’explicar com va anar tot plegat. Això pertany a la història, iAntoni Tàpies ho ha explicat molt bé en el seu llibre Memòriapersonal, en què es reflecteix l’emoció que va sentir durantaquells dies. Després, van venir tres dies –les famoses setanta-dues hores– durant les quals vam estar detinguts a la Jefatura dePolicía els que no érem estudiants. Quan, poc més tard, vaig anara visitar Antoni Tàpies, hi anava amb una certa recança de trobar-lo enfadat o reticent per haver-lo embolicat en una acció quehavia acabat amb la seva detenció. Però no. Quan em va veureem va abraçar i em va dir: “Gràcies per haver-me permès ser alscaputxins de Sarrià”. Va ser el començament d’una amistat queencara és viva.

Una altra, la tancada a Montserrat durant els dies 12, 13 i 14 dedesembre de 1970 de 300 intel·lectuals, professionals i artistes,en protesta contra les penes de mort imposades per un consell deguerra de Burgos a uns militants d’ETA. Ara, aquests dies, quan lihan concedit –de manera tan merescuda– el premi Nobel deLiteratura a Mario Vargas Llosa, ha recordat –com a únicestranger que hi va participar– la impressió que li va produirveure, entre els assistents a Montserrat, Joan Miró i AntoniTàpies.

Abans he parlat dels manifestos i documents col·lectius. Hi ha unpoema de Joan Brossa que s’hi refereix.

19


FIRMES PER

Ara sí

que comença a fer-se’m

necessari aquell full. Mira

de localitzar-lo i deixar-lo a la

porteria.

Volem donar l’embranzida

final per poder-lo presentar

a l’Ajuntament.

Ja tenim la firma de Joan Miró.

Efectivament, la firma de Joan Miró era el punt més alt on podíemarribar. Recordo que l’any 1976, a casa d’Antoni Tàpies, es varedactar un manifest reclamant la legalització del PSUC, ambmotiu del 40è aniversari de la seva fundació. El text va serredactat per Jordi Carbonell, amb la col·laboració de Josep Beneti d’Antoni Tàpies. Quan el manifest va estar enllestit, en Tàpiesens va dir que, al cap d’uns quants dies, Miró vindria a Barcelona.El vam anar a veure a l’Hotel Colón, on ell vivia sempre que veniaa Barcelona. Com que jo no el coneixia personalment, vaigdemanar a Tàpies i a Pere Portabella que m’acompanyessin peraconseguir que signés el manifest. I ho va fer. Com deia el poemade Brossa, ja teníem la firma de Joan Miró.

Podria explicar més anècdotes. Explicar, per exemple, com vaarribar a casa de Tàpies l’original del magnífic cartell que va pintarJoan Miró el 1r de Maig de 1968. Però per avui ja n’hi ha prou.

Per acabar només vull afegir que Antoni Tàpies ha tingut sempre,en la seva activitat política, el ple suport de la seva família,especialment de la Teresa. La Teresa sempre ha considerat –im’agrada fer-ho constar en públic– que el prestigi artístic del’Antoni s’havia de posar al servei de totes les causes justes.

Xavier FolchEditor

20


TÀPIES/PALAU I FABRE

Josep Sampera

Per a la Fundació Palau és un honor i motiu d’agraïment que laComissió Obrera Nacional de Catalunya hagi escollit el nostremuseu com el lloc adient per dipositar i posar a l’abast del públicuna obra rescatada de l’oblit, tan carregada de valors i designificació com aquesta Empremta de mà d’Antoni Tàpies.

La Fundació Palau, el centre d’art inaugurat el 2003 a Caldesd’Estrac per Josep Palau i Fabre –amb la col·laboració del’Ajuntament i de la Diputació de Barcelona– aplega, estudia idifon l’obra i els fons d’art i documentals de Josep Palau i Fabre.I, més en general, s’afanya en la difusió de l’art i de la literatura,les dues grans passions del fundador.

Tàpies i Palau són figures cabdals d’aquest segle d’or de lacultura catalana, que tan bé ha definit Joan Triadú. I tot i seguirtrajectòries personals i camins artístics diferents, el compromísd’ambdós amb la cultura i amb Catalunya els va portar acol·laborar en més d’una ocasió.

Així ho testimonia l’obra de 1978, exposada en la col·lecciópermanent de la Fundació, que el pintor va lliurar al poeta quanaquest exercia, no sense problemes, la presidència del CentreCatalà del PEN. O també dos dibuixos amb dedicatòria a Palauque Tàpies va fer sobre sengles llibres, que es conserven a laFundació.

Més endavant, quan el Patronat de la Fundació va promoure unhomenatge de significats artistes a Palau, Tàpies va ser el primera respondre a la invitació. El seu treball expressa l’admiració deTàpies per Palau, agermanat amb Picasso en aquest homenatge.

Palau, per la seva banda, va escriure en diferents ocasions sobrel’obra de Tàpies. En el catàleg de l’exposició Mira la mà..., dedibuixos i pintures recents de Tàpies, que hem tingut la satisfaccióde presentar a la Fundació aquesta tardor de 2010, hem recollitdiversos textos que mostren un interès sostingut de Palau perl’obra del pintor. Ja el 1957, en un text escrit en francès i publicata França, Palau deia:

De vegades hi ha quadres que ens vénen a mirar, amb elsnostres propis ulls, a l’interior de nosaltres mateixos. Els

21


millors quadres de Tàpies responen sempre a aquestacrida involuntària. La primera vegada que vaig veurequadres de Tàpies, em semblava haver-los vist jainteriorment. Aquesta facultat d’interiorització tan sols éspossible per a les coses que han estat, per la seva banda,molt interioritzades. El silenci i la solitud que envolten unaobra d’art es poden transformar en hostilitat si no trobendins nostre una densitat de silenci i de solitud equivalent.Per la zona que assoleixen dins meu endevino la regióllunyana en la qual van néixer aquests quadres i pucsalvar-los entre els milers i milers de quadres que es fancada dia.

Tot plegat, obres, gestos i paraules que ens parlen de dos gransartistes compromesos amb el seu temps i amb el seu país. És unhonor poder acollir a les sales de la Fundació Palau una obra deTàpies, cedida per CCOO, amb una història tan significativa. Iposar-la al costat de tantes altres peces que ens recorden que,enmig dels horrors del segle XX, l’art i la cultura van assolir cimsextraordinaris.

Josep SamperaDirectorFUNDACIÓ PALAU

22


diss

eny:

pip

o do

ls 2

010


OPUSCLE TAPIES renuevo³: Secretaria de Formació Sindical i Cultura Redacció: José Luis López...

Documents

Transcript of OPUSCLE TAPIES renuevo³: Secretaria de Formació Sindical i Cultura Redacció: José Luis López...