ONGCrevista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals70

El treball neix amb la voluntat de fer-hi participar aquelles per-sones que en van ser protagonistes. Es va intentar localitzar la major part dels qui ho van viure i s’ha pogut disposar del material que al-gunes d’aquestes persones i entitats han guardat durant més d’una dècada. La recerca es va plantejar amb un rerefons qualitatiu, bus-cant les referències necessàries en dues fonts principals: els docu-ments d’arxiu de membres del moviment, i la realització d’entrevis-tes personals i de grups de discussió que han ajudat a recuperar la memòria d’una etapa força intensa. En l’ànim de les persones que participen en l’estudi no sembla tan important recordar un fets que es poden trobar a les hemeroteques sinó analitzar els processos de funcionament, de motivació i de participació de les persones i en-titats que hi van exercir un lideratge en diferents moments. Es vol explicar una història de la qual ja se’n coneix el final, però de la que no s’han d’oblidar els inicis i la trajectòria. Hi ha dues raons de pes: la primera fa referència a accions i actituds que van fer que la Comissió del 0,7 % i més, de Lleida, fos significativa arreu de l’Estat; la segona es refereix a la manera d’actuar, una manera de fer que permetia sentir-se part d’algun esdeveniment a aquelles persones que eren actives en una actitud molt distant de la que es pot tenir en una organització política o social.

Per entendre el procés que va portar a la creació d’un grup que va participar del moviment del 0,7 a la Lleida de la darrera dècada

La Coordinadora d’ONG i altres moviments Solidaris de Lleida ha impulsat la recuperació de la memòria del moviment del 0,7, especialment significatiu a la Lleida dels noranta. Es tracta d’exposar uns fets, i el rerefons que els van desencadenar, per deixar-ne constància escrita i intentar evitar que es perdin en l’oblit del temps. La recerca per a una reconstrucció narrativa dels fets es troba en procés d’elaboració, però permet fer un avançament parcial d’algunes de les fites que van ser significatives.

El 0,7un moviment a Lleida

del segle passat cal observar diferents elements. Tots els successos socials tenen una doble vessant local i forana que genera creuaments diferents en cada comunitat. Per això cal partir de la Lleida afectada per un conjunt de processos a escala estatal i internacional i, al ma-teix temps, de la Lleida que genera unes actituds i unes respostes a mida de les possibilitats que ha anat treballant una part de la seva societat amb el pas del temps.

Així, cal parlar d’una societat que, en àmbit estatal, es troba en un procés de desencís. La transició des del franquisme havia creat unes expectatives que no semblaven que s’acomplissin i que en cer-ta manera anaven desmotivant aquella part de la societat que tenia esperances d’uns canvis més profunds. El resultat del referèndum sobre l’entrada d’Espanya a l’OTAN havia deixat un cert mal gust de boca a amplis sectors progressistes i va generar, segurament, un els moments més baixos de les mobilitzacions populars. Sempre des d’un punt de vista parcial, es pot considerar que la societat “activa” es replega en ella mateixa mentre es mantenen i comencen a guanyar força moviments de caire altruista que ja venien d’un passat més llu-nyà. ONG de diferents finalitats, voluntariat, i altres elements de par-ticipació ciutadana al marge del poder establert es converteixen en una via per donar sortida a les inquietuds que es generen de manera constant en tota societat. I la Lleida dels vuitanta i dels principis del noranta, no n’és una excepció. El que avui es coneix com “societat

ONGCrevista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

›› El final del moviment del 0,7 a Lleida deixa elements positius com la Coordinadora d’ONG en l’àmbit local i és un exemple de democràcia participativa

civil” estava organitzada, però molt poc coordinada, malgrat algun intent puntual de mitjan dels anys vuitanta, que no va reeixir.

I és en aquesta situació en què en algunes ciutats espanyoles co-mença a moure’s alguna cosa. Les acampades de l’any 94 a Madrid, Barcelona i altres ciutats de l’Estat tenen la virtut d’encendre una pe-tita flama que aviat es convertirà en un incendi. I Lleida s’hi suma. Un grup de gent diversa, molts d’ells formant part d’entitats però actuant a títol personal, es plantegen fer una acampada a la rambla de Ferran seguint l’exemple que s’estén arreu de l’Estat. I aquest és el moment en què es genera un punt d’inflexió en una societat quieta. L’acampada per demanar la implicació de l’estat en la cessió del 0,7 % del PIB als països empobrits permet enllaçar elements locals i glo-bals i, al mateix temps, permet generar una dinàmica de conscienci-ació i de participació que s’estén a moltes persones que fins aquells moments no estaven preocupades ni motivades per fenòmens tan llunyans. Cal no oblidar que els mitjans de comunicació, especial-ment la televisió, van tenir un paper cabdal en fer propers realitats i conflictes d’altres parts del món.

realització de les accions que es duen a terme. Un fet remarcable és que les accions de sensibilització i denúncia que realitzen aconse-gueixen ressò popular, el respecte de la ciutat, de les administraci-ons, dels mitjans de comunicació i de la resta del moviment estatal. Fins aquell moment s’havia aconseguit, a més de la cessió del 0,7 % de l’administració local, la creació d’un moviment amb identitat prò-pia, la creació d’una coordinadora d’ONG i creació d’un Consell Mixt de Cooperació a l’Ajuntament i a la Diputació, a més de sensibilitzar una gran part de la població lleidatana i de coordinar-se en accions i plantejaments teòrics d’àmbit l’estat.

A final de 1997 i durant l’any 1998 s’entra en una altra fase del moviment. Amb la discussió del projecte de la Llei de cooperació s’inicia a l’Estat una campanya per aconseguir una llei de cooperació justa i solidària. Aquest procés arriba amb la maduresa d’un movi-ment que es converteix en interlocutor de polítics amb accions lo-cals i altres de coordinades a l’Estat. Destaca l’acció de la penjada a la Seu Vella de Lleida l’abril de 1998, acció que té una repercussió quasi diària als mitjans de comunicació locals, autonòmics i estatals, amb la participació de molt de públic i amb la recuperació de les assem-blees multitudinàries com un element de discussió i sensibilització. El moviment està estructurat, funciona, incideix en la societat local i estatal. Esdevé un referent de funcionament i una alternativa de participació política i social. I en aquestes circumstàncies es fa un altre pas endavant: s’organitza la consulta sobre la abolició del deute extern.

Aquest és el repte més gran que es va fixar el moviment. Primer calia formar els membres mateixos de la Comissió en conceptes que anaven més enllà de crear accions de sensibilització per poder-los fer entendre a la ciutadania. Es proposa una consulta de caràcter lo-cal l’any 1999 i s’impulsa una consulta popular estatal per l’any 2000, coincidint amb les eleccions generals. I aquest fet genera la creació d’una xarxa, la RCADE/XCADE que absorbeix la plataforma estatal del 0,7 i altres moviments socials. S’obté una gran participació: més d’un milió de paperetes, més de deu mil voluntaris repartits entre més de 400 nuclis de població arreu de l’Estat espanyol.

Va ser el pas definitiu. Dels inicis assemblearis a l’organització d’una feina en xarxa, havien passat pràcticament sis anys d’auto-formació continuada, de creació d’elements socials i d’implicació econòmica, com la creació d’una botiga de comerç just. La mateixa dinàmica imaginativa dels membres de la Comissió genera la dificul-tat d’integrar nous elements i porta a l’esgotament que es combina amb els processos lògics de maduració i amb el canvi de prioritats que es generen personalment. La fi del moviment del 0,7 a Lleida deixa empremta en un conjunt d’elements positius com la Coordina-dora d’ONG en l’àmbit local, i un exemple de democràcia participa-tiva per moviments socials que obren una via diferent a les existents. És, de ben segur, un exemple que cal recobrar.

A Lleida s’aconsegueix que l’Ajuntament i la Diputació provinci-al es comprometin a cedir el 0,7 % dels seus pressupostos i aquest fet es pot considerar un motiu suficient per mantenir viva la flama que s’havia encès durant l’acampada. Les posteriors intencions de l’Ajuntament de canalitzar el seu 0,7 cap a l’agermanament amb la ciutat de Lérida Tolima mostren dos fets. El primer és el poc conei-xement que es tenia d’allò que podia significar el 0,7, si més no en l’administració; el segon és que el moviment social, que ja separa amb finalitats diferents les ONG i el que s’anomena la Plataforma 0,7, no s’havia acabat amb el final de l’acampada del 94. A els darreries de l’any 1996 es realitza una tancada a la parròquia de Sant Andreu de Lleida que serveix, també, per organitzar el moviment en l’àm-bit local i per iniciar una campanya de sensibilització molt intensa i s’adquireix una experiència que serà fonamental per entendre els processos que continuaran. El moviment es dota d’una estructura organitzativa encara que se segueix funcionant de manera assem-bleària i per consens de manera que segons allò que afirmen alguns dels seus membres, no es realitzava mai cap votació.

La Plataforma 0,7, convertida en Comissió 0,7 i més, es coordi-na, participa i s’implica en l’àmbit local i estatal. Els seus membres adquireixen experiència i, gràcies a la diversitat de les trajectòries personals i de participació civil, mantenen il·lusió i imaginació en la

Jordi Domingo

Professor de la Universitat de Lleida iautor de l’estudi del moviment 0,7 a Lleida.

Laura Marín

Politòloga i investigadora social.Recerca a l’estudi del moviment 0,7 a Lleida.

71

LLEIDA