gístics que creen aquest desordre?. Molts i molt variats, però gairebé tots conseqüència de la man·ca d’un discurs radical i coherent sobre la perma·nència selectiva d’alguns factors en els processos de canvi o evolució. Un dels primers conjunts que trobem en el paisat·ge català com a mostra d’aquesta inadequació són les immenses urba·nitzacions que ocupen des de fa més d’un segle grans territoris amb es·cassos criteris de lògica funcional i molt poques consideracions paisat·gístiques. Tant si són im·plantacions extensives amb l’anarquia de la ca-seta i l’hortet, com si són conjunts densos amb un ordre geomètric disse·nyat segons els principis més senzills de l’especu·lació, són dues fórmules de maltractament del paisatge.

Sobretot, són un exemple de la impossibilitat de convertir el conjunt en espais habitables segons les bones maneres que tradicional·ment han ofert els espais urbans de qualitat. I no cal esperar gaire per constatar aquests problemes en la mateixa interpretació del pobre usuari quan s’adona que l’espai col·lectiu no és ni rural ni urbà: només una sèrie d’habitatges seriats sense places ni carrers, sense centralitza·cions ni monuments. Ni aglutinació civil ni ànima col·lectiva. Els negoci·ants del territori i l’habitatge en col·laboració amb els tècnics adminis·

el paisatge com a continuïtat culturalEl desastre paisatgístic més important de Catalunya és la degradació de les àrees metropolitanes

És evident que el paisatge català, en els seus àmbits més concorreguts i, so·bretot, els més pròxims a les grans intervencions

humanes, com els assentaments re·sidencials i industrials, és cada dia més esguerrat i més contradictori. Ha perdut aquelles referències con·ceptuals i plàstiques de la vida i les feines del camp, amb les jerarquies ben establertes per la història i la ge·ografia i amb les permanències cul·turals que han resistit tants segles perquè les diverses funcions s’han agermanat orgànicament i figurati·vament. Però, en els temps recents, els nous usos del territori i els canvis traumàtics han pres una intensitat més ràpida i més profunda, de ma·nera que ha estat difícil de crear en paral·lel una nova harmonia ni en la interpretació de les mateixes funci·ons ni en la valoració representati·va. És a dir: sembla que no es puguin aconseguir uns nous ordres compo·sitius naturals al servei dels nous usos quan aquests canvien més ràpi·dament. Quan surts d’una tradició estrictament artesanal tan diferen·ciada i tan arrelada no configures prèviament un nou repertori estilís·tic que sigui la interpretació i la ge·neració de la base expressiva d’uns usos nous. És a dir, una base expres·siva que es manté en el centre d’una contradicció com un testimoni de la història de les idees. ¿Quins són els conjunts paisat·

tratius de l’urbanisme municipal, escoltant només les consideracions més mercantils, han decidit crear un altre element urbà complemen·tari, una segregació inintel·ligible: el polígon que agrupa els serveis, les indústries, els comerços artesa·nals, els cinemes i fins i tot les dis·coteques i les esglésies, és a dir, tot allò que concentra vida i activitat i que defineix la ciutat. La ciutat nova està, doncs, generant una no ciutat dominada pel suburbi, feta amb ta·ques inconnexes de minixalets i ca·ses aparellades, que incorporen con·junts maldestres amb presència im·positiva d’algun fals down-town, tot esquitxat de casetes als vessants de

migdia dels turons que ara destru·ïm després de robar·los el nom i la representació cultural. Tots aquests exemples es limi·ten a problemes gairebé puntuals, espais que, en comptes de projec·tes de gran abast, només necessi·ten reforçar els criteris fonamen·tals de la seva existència i la pos·sibilitat que ells tot sols puguin establir un nou paper protagonis·ta. Però em sembla important que cada proposta de reordenació del paisatge tingui present quins són o han de ser els grans criteris com·positius i com s’han de relacionar amb les essències culturals –amb la geografia i la història– per acon·seguir la recuperació de la vida i el significat. Només així es pot requa·lificar el trist paisatge que encercla bona part de Catalunya, i mante·nir les mateixes bases d’ordenació i significació, amb una visió més general del tema.

Cal penSar, per exem·ple, com es pot resoldre segura·ment el desastre paisatgístic més important de Catalunya: la degra·dació de les àrees metropolitanes, començant per la de Barcelona. Observant el problema en tota la seva extensió queda clar que no·més una teoria general sobre el paisatge pot descobrir la manera de formalitzar l’espai entre ciu·tats en termes de paisatge signifi·cativament urbà. I donar més re·colzament a la futura integració de bona part de l’àrea metropoli·tana amb els municipis que for·men la primera anella al voltant del centre de la capital i conside·rar·los el que realment són: distric·tes de Barcelona. H Arquitecte

ORIOL

Bohigas

La ciutat nova està generant una ‘no ciutat’ dominada pel suburbi

MARÍA TITOS

Els problemes urbanístics del territori català

La militància socialista està avui cridada a elegir els seus nous líders, tant a Catalunya (amb l’incom·bustible Miquel Iceta com a

candidat únic) com en el conjunt d’Espanya. L’absència de competèn·cia per a la primera secretaria del PSC ha posposat un debat en profun·ditat sobre l’espai que ha d’ocupar el partit en la Catalunya present, i en la que està per arribar. Encara que, ben mirat, tampoc ens devem haver per·dut gran cosa, si tenim en compte la garraperia d’idees o propostes que ha presidit la pugna per la secretaria general del PSOE entre els dos favo·rits, Pedro Sánchez i Eduardo Madi-na, només il·luminada pels centelle·jos del tercer en disputa, José Anto-nio Pérez Tapias.

mesures de radicalitat democràti·ca com l’elecció en urna dels líders o candidats, mentre que la dreta se·gueix designant·los a dit i, per cert, sense retret social. Però aquests llo·rers no obsten per assenyalar que al sistema de primàries del PSOE i el PSC, tal com està ideat, li queda molt per millorar.

¿Àgora o passarel·la?

Com apuntava ahir en aquestes pà·gines el professor Francisco Lon-go, els aspirants han evitat la con·frontació ideològica, desaprofitant així l’oportunitat que els oferia la campanya per transformar el partit en àgora pública. Hi deu haver qui, com Rodríguez Ibarra, objecti que l’elecció del secretari general no

és el moment de dirimir una dis·cussió programàtica que els con·gressos del PSOE tenen reservada en exclusiva. Però llavors s’hauria d’imposar una cotilla idèntica a les primàries per a la candidatura a la Moncloa, en què ningú podria plantejar propostes diferents de la bíblia congressual. La qual cosa equivaldria a convertir el procés en una simple passarel·la de cares conegudes que es limiten a prodi·gar ganyotes i poses sense cap con·tingut polític. Els partits, blocs de poder afec·tats d’aluminosi, embelleixen les seves façanes quan haurien de repa·rar unes estructures i uns pilars que amenacen la seva estabilitat. H

Primàries imperfectes

@Enric_Hernandez

A l’esquerra en general, i als so·cialistes com a força de govern en particular, se’ls ha de reconèixer la contribució que estan fent a la re·generació del sistema polític, amb

La clau

director

eNric

Hernàndez

DIUMENGE 713 DE JULIOL DEL 2014

La roda

petó, escala i caràcter

rAMoN

Folch

L’escala no expressa la dimensió de les coses, sinó el caràcter dels fenòmens. Ampliant un mapa n’augmen·

tem la mida, però no li variem l’es·cala. En canviar l’escala, veus co·ses diferents, no pas les mateixes més grosses. A Barcelona s’ha in·augurat un mural que ho posa de manifest. El món neix en cada besa-da, es diu. És a la plaça Isidre No·nell, un racó deliciós format per atzars de la història i l’urbanisme, a tocar dels arcs del primer aqüe·ducte que tingué la ciutat, fa dos mil anys. Joan Fontcuberta tingué la idea de fer un mosaic les tessel·les del qual fossin peces ceràmiques que reproduïssin fotos. Fotos envi·ades per la gent a través de la xar·xa, quatre mil en total. Cada foto té un color dominant. En mirar·lo de lluny, no es veu què hi ha, només el color que hi predomi·na: li hem canviat l’escala. Amb aquests punts de colors, l’artista ha creat una imatge de dues bo·

ques besant·se. Quan t’hi acostes, els llavis s’esfumen i ressorgeixen els personatges de cada foto. Mag·nífic. El mural és una iniciativa del Tricentenari. Brillant. Milers de ciutadans reunits en una sola be·sada: la millor imatge d’un país que creu en l’obra col·lectiva i que expressa el seu desig de llibertat fonent·se en els llavis d’una pare·lla. D’un país que es mobilitza a través de la xarxa i que posa les tèc·niques més modernes de fer cerà·mica al servei de la creativitat. Tro·bo que és una metàfora preciosa. Isidre Nonell pintava gitanes i gent marginal. Amb pinzellades impressionistes. L’impressionis·me és una altra expressió artísti·ca que juga amb els canvis d’esca·la. El destí ha volgut que aquesta besada tessel·lar fos a la seva pla·ça. Celebro que imaginació, art, història, il·lusió col·lectiva, plura·litat, innovació i coherència epis·temològica es trobin per constru·ir el futur. La independència que vull és ben bé això. H

Un mural impressionista juga amb les escales i construeix una besada amb 4.000 fotografies