ABRACADABRANT!Núm. 12 juliol 2012

Habitació de BonaventuraLlavis ferms quan la boca vol cantar.Formulo mentires quan en realitat parlo de desitjos íntegres.El punt de mira perfecte és aquell que es desplaça,i el moviment el provoca l'entusiasme.Tot amb l’esperança que arribi el diumenge idoni.Tres pantalles col·locades angularmentdemostrant que estic en una existència tridimensional.Apareix un gris elefant que em fa tirar endavant.L’única fita cercada és que vull que em rescatis,i tu el que necessites és respecte.Quan soni el telèfon, serà el senyal.En un abraçada ràpida sentiremcom el nostre motor balla.I recordarem la nostra antiga crida:Visca la guerra!

Buscapé

Abracadabrant!Edició i redacció: Enric Bergadà, Enric Tierz, Cris López i Mario Alejandro Jaen.Portada: Diana Borbón Cuchí.

Aquest matí, al tren, les dues noies de davant em distreien de la lectura. No ensabien gaire, de parlar! No dialogaven, sols era l’enumeració d’un conjunt defets que havia fet una d’elles. Jo... jo... i jo... L’altra participava bàsicamentassentint amb el cap, i quan trobava un espai buit aprofitava per introduir

tímidament un doncs jo... Es veia d’una hora lluny que la primera exagerava i, noobstant això, la segona maldava per posar‐se a la seva altura; la seva tècnica deseducció era més escassa i la màscara amb que revestia la seva persona era d’arlequí, ino pas de superdona, tal com em temo, pretenia. Aleshores he pensat que sovint ens

queixem que els nostres amics no ens entenen, i he arribat a laconstatació que és perquè ens passem la vida enganyant‐los, fent‐los creure que som una persona que no som. Suplim la nostraautenticitat amb disfresses d’herois de cartró pedra. Potser peraixò, persones amb qui tractem poc ens coneixen més bé que els

que tenim al costat. Fa cosa d’un any vaig tenir una experiència abracadabrantrespecte a tot això que comento: caminava distreta pel carrer i em vaig trobar unad’aquestes figures folklòriques que té tota ciutat que s’apreciï: el boig. Em va venir asaludar amb un parell de saltirons i es va treure el barret amb una gest gràcil. Bonatarda senyoreta! Si m’ho permet l’acompanyaré fins a la cantonada! Vaig acceptarperquè la curiositat em venç. Aleshores ens vam creuar amb una senyora elegant, i elboig em va dir amb sornegueria: mira quina reina! Aleshores li vaig preguntar si jo noera també una reina, i ell, mirant‐me de dalt a baix, em va dir: no! Tu ets més depessebre! Em va xocar precisament perquè crec que ho va encertar de ple; i confessoque moltes vegades me’n sento orgullosa de ser de pessebre, és la meva singularitat;de la mateixa manera em sento reconfortada quan em diuen que bona part dels meusamics son raros, perquè penso que ells exerceixen la seva autenticitat.Però com es fa això de ser un mateix? Deixant a part que és un eslògan publicitarid’alta volada per vendre qualsevol tipus de producte, el cert és que les llibreries sónplenes de llibres d’autoajuda per descobrir‐se un mateix. Una mateixa medicina peraconseguir la singularitat, i amb el perill que buscant desenfrenadament la diferència,també actuem traint‐nos. No es tracta de ser diferent, sinó de ser un mateix.Personalment crec que un bon inici per aconseguir l’imperatiu socràtic de Conèixer‐sea un mateix és l’exercici de la soledat. De tant en tant convé aïllar‐se dels fluxos degent, quedar‐se sol amb un mateix, i llavors adonar‐nos que ens som millor companyiaque no ens pensàvem. Hi ha lloc per a les sorpreses, quan lentament, anem netejant‐nos de totes les idees del que ens pensàvem que érem. Un paratge natural hi ajudasobre manera. Afortunadament, jo, com a membre de família hipernombrosa, hi tincmolta tendència; els espais grans m’entendreixen el cor i alhora em fan sentir lafragilitat de la meva persona. Però bé, aquest espai d’intimitat bé podria ser unaesglésia, o una sala de meditació, o una taula al fons d’un bar de la Diagonal. Laqüestió és descobrir‐se i després exercir‐nos tal com som, sobretot en un moment queel món demana més que mai noves maneres de mirar‐se’l. Pels camins coneguts maiarribem a cap lloc nou, i penso que hi ha molts indrets, com la pau o la felicitat, on ésconvenient d’arribar‐hi. Potser si cadascú es conreés més, si seguís el seu projectepersonal, aprendria més a valorar la singularitat dels altres, i la diferència ja no esveuria com una amenaça, sinó com el que és, enriquiment.Nuwanda

Sóc de pessebre!

Quan vaig llegir l’article sobre la Bellesa escrit per la Nuwanda, inevitablementvaig pensar en una cita de Fiódor Dostoievski: La bellesa salvarà el món. Aracom ara, aquesta és l’única solució per salvar el món, tan sols allò bell i bopodrà salvar el món. Perquè com ja sabreu, som a les portes d’un gran Canvi.

Aquest Canvi es pot interpretar de diverses maneres: com un nou corrent de forcespositives que faran girar el Món cap un nou camí positiu, però per eliminar tota la

negativitat global cal una neteja profunda, llavors ésnecessari fer dissabte en el nostre Món. I aquí entra el Canvique prediquen els més fatalistes: l’Apocalipsi. Jo crec queaquest Canvi serà més personal, íntim i lògicamentintransferible i serà complet quan hom es miri a dins seu.Un dels primers visionaris en explicar‐nos aquest Canvi hanestat els cineastes. En els últims mesos ens han arribat a lesnostres pantalles les versions més diverses i heterogènies. Lamajoria volen reflectir versions fatalistes, però amb un cert

punt dolç i enigmàtic.Parlo per exemple de Melancholia de Lars von Trier. Ell dóna una visióastronòmicament fatalista. Un planeta amb el nom de Melancolia topa contra el nostreper exterminar la raça humana. Però al darrere de la història, s’hi amaga un autènticmissatge, aquest és sobre els pensaments i/o posicions dels personatges respecte la fidel món.Una de les protagonistes ens proposa el pla perfecte davant d’una horrible fi.Tranquil·litat i resignació, és aquest el pla perfecte?Com reaccionaríem si descobríssim l’existència d’un planeta igual que el nostre?Aquest és el cas de Otra Tierra (Another Earth) de Mike Cahill. Una nit es descobreixun planeta blau que viu paral·lelament al de la Terra, en el qual existeix un terrícolaigual que nosaltres.A mi m’agradaria conèixer en Buscapé, per descobrir si sóc bo i bell.The Turin Horse de Béla Tarr comença amb la història del filòsof Nietzche abraçant aun cavall maltractat a Viena, emulant a un passatge de la novel·la Crim i càstig deDostoievski. El film continua explicant la vida del pare i la filla propietaris del cavall.Viuen sols al camp i se n’adonen que quelcom està passant. Intenten investigar quèpassa i la seva solució és quedar‐se a casa a esperar... El principal protagonistad’aquest film és el so continu del vent.Els somnis són premonicions del que pot passar en el futur. El protagonista del filmTake Shelter se sent sol davant del que ell creu que somia. Té molta por d’explicar‐ho,per tant, les seves reaccions davant dels fets premonitoris són difícils d’acceptar perla seva gent, fins i tot la seva abnegada muller.Si somiem en el futur, això vol dir que es realitzaran tots els nostres somnis, no vull dirdesitjos sinó autèntics somnis onírics.No sé quins seran els esdeveniments que marcaran aquest Canvi, tan sols sé que ésimminent. Si mai us trobeu en aquesta situació, sobretot resteu tranquils, fugiu de lesmasses i amb serenitat accepteu el Canvi. Hem d’estar preparats, i tan sols ho estaranels humans disposats a fer el Canvi.La nit de Sant Joan, una bruixa em va dir que ens transformarem en serps, per podermudar de pell.Buscapé

Ficció?

Sovint, els que no creiem en la vida eterna estem convençuts de l'existència del'infern, però no d'un infern ultraterrenal, sinó d'un de ben real que existeix enaquest món. Hi ha inferns fets a mida per a cadascú i no només habitats per lesbaixes passions; allà hi troben lloc els complexos, la psicosi, les expectatives

frustrades, la por, l'enyor, el sentiment de culpabilitat i els amors no correspostos, aixícom qualsevol altre corc que pugui rosegar l'esperit humà.Fa poc vaig revisitar Europa '51, una de les pel·lícules que Roberto Rossellini va rodaramb Ingrid Bergman durant el seu romanç, un cicle que assenyala un punt culminantdins la història del cinema. Bergman, amb el seu estil altiu i elegant, interpreta unadona rica que perd el seu fill sobreprotegit en un accident domèstic. A partir d'aquí la

seva vida es converteix en un infern del qualnomés pot escapar lliurant la seva vida a ajudarels pobres. La seva família i les autoritatseclesiàstiques consideren que ha perdut el seny il'internen en un centre psiquiàtric, però per a totsels que ha ajudat esdevé una santa.Molts cops les religions, que sempre busquen nexesamb el poder, s'allunyen irremissiblement de lasantedat o de l'espiritualitat. És una contradiccióque a l'edat mitjana es simbolitzava amb la figurad'un monjo obès i que avui dia troba un correlat

bastant més escabrós. Dins de l'església catòlica, Joan Pau II va desvirtuardefinitivament el concepte de santedat concedint més de 2000 canonitzacions obeatificacions, moltes més que tots els seus predecessors junts, la majoria per motiuspolítics (molts foren capellans morts durant la guerra civil espanyola).La paraula sant, en essència, s'utilitza per distingir la perfecció moral d'algú, però jocrec que és tan difícil dictaminar objectivament el valor de les obres com lesmotivacions que hi ha darrere. Però en un món on Kissinger i Obama reben el Nobel dela Pau qualsevol cosa és possible.Irene Girard, el personatge que interpreta Bergman a Europa '51, actua com una santaper fugir del seu infern personal. Quan enslliurem a les coses que ens apassionen ensallunyem dels nostres inferns. Diu latradició catòlica que els sants, quanmoren, desprenen una olor especial, unasinestèsia mitjançant la qual la puresa delfinat es percep com un perfum sublim. Jocrec que també es pot percebre en uninstant fugaç i elèctric dins l'estudi delpintor, davant l'escriptor que sent combrollen les idees o contemplant com una mare abraça el seu nadó.Flush

La santedat

Llevo muchos años en la sombra de las aceras. Evito a la gente y aparto suslenguas hacia pasto cívico, para que arremetan sus ansias mediáticas contraotra vida y no interfieran en mi camino. La profesión que tomé anula el lleva ytrae de los vecinos y su periódico de balcón, que no pierde la hipocresía a pesar

de los olores de señorío con que juzgan a quienes caminan por la Senda del Sol.Aprendí a contemplar el desbordamiento de sus vidas que cae, cual “top secret”, en elasfalto que está aburrido. Ellos no temen sufrir amnesia si está cerca el Euro Caballero,ahora alojado donde concentraron a los imperfectos para recurrir al trueque de miintimidad con algún deslizamiento económico y, así, callar la exclusiva que me llevaríaal estrellato. Incluso, he conocido de esos que no se atreven a hablar, aún limpios, parano pecar pronunciando las obscenidades que me entretienen, pero es solamente unavariedad de carneros: en nuestro pueblo aterrizó una caravana circense.Suelo presentarme con dos maletas: la de ida y la de vuelta. La primera guarda correossobre la suerte de algunos hijos que viven en la ciudad, exiliados por la rectitud de suspadres que no cambiaron la atracción durante la decadencia: “Ofelia celebracincuenta años de palizas ante Dios, como la primera vez, y todos continúan tan llenoscomo Sancho. Las paredes son nobles confidentes y nadie cojea en la calle”. Lasegunda maleta es especial: le llamo “tesoro negro”.El otro día, en Internet, encontré el diagnóstico que nombra mi apetito. Quienes ya lohan buscado mantienen discreción y, a pesar de levantar cierta curiosidad o repelús,aún no me han otorgado título de lunático. Un comentario accidental me haría vomitarla dietética sexualidad de la joven del 123, incluso, el estúpido afán vegetariano delhijo mediano del Alcalde. Es él quien abre la reja cuando llevo las cartas perfumadas asu padre (siempre encerrado en el cuarto de herramientas hablando con el vecino) yme invita a la cocina para tratar asuntos del negocio. El chico es virgen y aplaca mi sedcon una bolsa de excrementos matinales. Sé que fuma marihuana, así que cerramos eltrato comercial sin ánimo de transcendencia y le ofrezco un gramo más si elexcremento está enriquecido con especies: ¡orégano en estado puro! No quieredisgustarme.Lola termina sus clases y corre a mi encuentro en el parque central. Le gustan loschicos mayores, botánicos y con carnet de socio de la Green Peace. Está enamorada demí y me desea, ¿pero qué haré con ella si devoro su himen? ¿Qué será de la orquídeaepífita que “investigo”? Ella debe seguir virgen y con su exagerado uso del pimentónporque así lo deseo, porque así le ordeno cada mediodía y no quiero perderla sinencontrar su reemplazo. Es placentero tejer una mentira justificada para endulzar miestrambótica manía, pero no es nada nuevo: es tan digna de un cuento como lasbuenas causas. Es solamente una vida desnuda y Lola lo sabe, pero prefiere la versiónbotánica.Hoy me ha llamado una clienta para saber de su correspondencia. Afirma tener a surolliza señorita descompuesta a raíz de un estado gripal y teme que la bolsa se rompao no sea fiable para contener la líquida evacuación. Me preguntó si no me importabaque lo depositara en una botella mediante un viejo embudo, mas insistí conindiferencia ante el formato. Solo fallé al exclamar lo oportuna que sería la gelatinapara la exótica salsa de setas que preparo los domingos después de la misa y entonces,descaradamente, me subió el precio. Aunque vale la pena: la hija, además de padecer

Detrito: patria querida

el ciclo gripal, atiende inocente los días de menstruación. Este hecho me haceimaginarla amarrada al váter, cuestionando a la madre el porqué del embudo: “¿seráun análisis?” Mientras, calculo la fórmula culinaria que me permita combinar lavitalidad de sus heces con el orégano psicodélico que obtengo en la casa del Alcalde y,además, el salpimentado pelotón que mi hermosa Lola empaqueta para la plásticaorquídea en peligro de extinción.Ya sé: iré al mercado para comprar carne de primera, doble ración porque hoy heinvitado a una posible distribuidora y debo sorprenderla con la materia orgánica de suscompañeros de estudio. El semáforo hace gala de su sanguinolenta luz. Tengo prisa y loburlo abrazado al riesgo. En eso, un coche con buenos reflejos lanzó al aire: “¡MIRAPOR DÓNDE VAS, COMEMIERDA!”Coshoo

Prometeu‐me...tots els qui m’heu ensenyat a confiar en el demà,i a estimar les etapes fosques en espera d’una llum més gran,prometeu‐me...que el Final arriba acompanyat d’una Respostaper a tota aquesta Incertesa d’ara.Prometeu‐m’ho!O no espero més!

Nuwanda

He resseguit el doll de la paraulafins a la font, albirant el sentit.He convocat el furor i la nitper encarnar el revers de la faula.Sóc el xaman desterrat de la tribu;cor abatut per l'atàvic fracàs,cerco la pau d'un miratge veraç.Un foll anhel m'amara del que em privo.L'alba floreix i enlaira el pensaments.Aigües frisant revelen sols ixents,canons de llum que encenen el misteri.M'esperaran l'amor i l'escorpíen un pedrís al marge del camí.Cauré vivint dins un instant aeri.Flush

Més informació, subscripcions, suggeriments i propostes a: clubabracadabrant@gmail.comi també al Facebook