Número 153 juliol-setembre 2008 AMICS DE L’ART ROMÀNIC DEL ... · coneixements sobre l’Art...

el butlletíAMICS DE L’ART ROMÀNIC DEL BAGESN

úmer

o 153

julio

l-se

tem

bre

2008

EDITORIAL

ARTICLE

COL·LECCIONABLE

CRÒNICA D’ACTIVITATS

ACTIVITATS

2

EdicióAMICS DE L’ART ROMÀNICDEL BAGESBaixada de la Seu, 308241 ManresaCorreu-e: [email protected]: http://webs.manresa.net/aarb/

CoordinacióFrancesc Junyent

Disseny i composicióAnna Martí

Fotografia de portadaMontfalcó d’AgramuntFoto: Jaume Moya i Matas.

Consell AssessorJoan BadiaJosep LlobetMercè MatasJaume Moya

CorreccióJesús Sagués

ImpressióSarrió

Dipòsit legalB-3551984

Tiratge425 exemplars

EDITORIAL

La principal feina que l’Assemblea Generalencomana a la Junta Directiva és desenvoluparles seves finalitats contingudes i detallades alsseus Estatuts.

És per això que durant aquest curs 2007-2008s’han organitzat diverses activitats adreçades alsSocis i Amics, amb el considerable esforç delsmembres de Junta i alguns col.laboradors, sem-pre amb l’objectiu principal d’augmentar elsconeixements sobre l’Art Romànic, finalitatbàsica de l’Entitat.

Cal dir que l’assistència dels Socis a aquestesactivitats ha estat força irregular, en nombre igrau de participació. A algunes sortides d’un soldia com les dels Campanars de Torre (Osona) odel Romànic de Frontera (Camarassa) vam "ferel ple"; en canvi, al Viatge d’Estiu, planificat irealitzat pels camins del Romànic francès i enespecial pel de l’Alta Normandia, el nombre deviatgers va ésser clarament escàs i insuficient,tot i comptar amb l’assistència d’amics no socis.

Una vegada més, aquesta Junta es troba ambuna qüestió de difícil solució, i amb dubtes talscom:

a) El plantejament, temàtica i localització de lessortides, era l’adequat?

b) És una activitat important per als socis elViatge d’Estiu?

c) Pot ésser que el nivell d’aprofundiment en elstemes històrics, arquitectònics o artístics noestigui al punt exigit pels socis, tant sigui perdefecte com per excés?

La nostra Entitat no és no una agència deviatges ni una càtedra d’història medieval.Ho sabem, i és per això que creiem molt neces-sari conèixer i rebre el parer dels Socis en rela-ció als interrogants plantejats. Així podrem pre-parar les activitats de manera més ajustada a lavoluntat dels nostres socis... sense oblidar, ésclar, allò que disposen els nostres Estatuts, i laimportància de la participació dels mateixossocis en la seva planificació i realització.

el butlletí

L’església del monestir de Sant Benet va serconsagrada l’any 927. La incipient històriaanterior és la fundació pels nobles Sal.la iRicarda i l’establiment d’una primera comu-nitat als anys 60; l’any 972, doncs, tot just esdeuria consagrar lapart fonamental del’edifici, però amb larapidesa que deuriademanar la vertebra-ció d’aquest territoriarran del monestir.L’acta de la festa de consagració de l’esglésiaés força detallada, i conté un petit fragmentinteressant: Vociferabant enim Levitae etsacerdotes laudem Dei in jubilo, organumqueprocul diffundebat sonus ab atrio laudantes etbenedicentes Dominum ("…els levites i sacer-dots cantaven en veu ben alta lloant Déu ambalegria, mentre l’orgue difonia sons des de l’a-tri lloant i beneint el Senyor" 1).

És la primera vegada que, a Catalunya, s’es-menta un orgue.

Evidentment, aquest instrument no ha arribatals nostres dies, però… com deuria ser aquestorgue romànic? Quin aspecte hagués poguttenir? Quin repertori hagués pogut tocar?

Orgue o organum?

El primer dubte el planteja la mateixa parau-la organum, que tant pot designar un instru-ment musical com la primera música polifò-nica. Les melodies més antigues conegudessón monofòniques –d’una sola línia melòdi-ca– i fins al segle X no tenim constància d’unasegona línia paral.lela, a l’octava o a la quin-ta, anomenada organum paral.lel i basat enuna veu principal (vox principalis) i una altrade superior, considerada instrumental i peraixò anomenada vox organalis. El tractat de

música De Harmonica Institutione (Sobre lainstrucció harmònica), atribuït al monjo Huc-bald de Saint-Amand (840-930), és el primeren parlar d’aquest recurs: "la consonància és labarreja encertada i harmònica de dues notes,

que existeix noméssi les dues notes,produïdes per fontsdiferents, es trobenen un mateix so,com s’esdevé quan laveu d’un noi i la veu

d’un home canten el mateix, o el que és ano-menat comunament Organum" 2.

Quan l’acta de consagració de Sant Benetesmenta que se sentia organum, es referia a uninstrument de suport o a música polifònica,gairebé avançant-se al temps? No sabem siamb els primers llibres de què disposava lacomunitat benedictina del Bages hi hauriahagut algun Tractat musical, tot i que hi cons-ten dos Antifonaris i un Salteri; els únics indi-cis comparables que tenim són del monestirde Ripoll, gran focus cultural i probable ori-gen dels primers comunitaris bagencs. Ripolldisposava del tractat d’Hucbald i també d’unde propi, el del monjo Oliba, contemporanidel bisbe Oliba i ja doncs al segle XI, que bédeuria conèixer els principis de l’organumparalellum. Que els primers monjos de SantBenet tinguessin els coneixements musicalsmés avançats (tant o més que a Ripoll!) i quel’escrivent en conegués el nom fóra tan sor-prenent com la possessió d’un orgue peracompanyar el cant.

L’organum de l’acta de Sant Benet ha d’ésser,per tant, un instrument; a més el text distin-geix el so dels cantors (vociferabant) del del’organum (diffundebat sonus). És de remar-car que tot i el caràcter detallista de l’acta de

UN ORGUE ROMÀNIC ASANT BENET DE BAGES?

Laura de Castellet

3

1. L'acta sencera i la seva traducció a: Cat. Rom. Vol. IX, pàgs. 414-417; ANGLÈS, pàgs. 82-83.

2. HOPPIN, pàg. 205.

església local és francament estrany, i estudisposteriors afirmen que segurament aquestterme es refereixi a un llibre litúrgic i no a uninstrument de música; Missal, Leccionari i"orgue" estan enumerats conjuntament, i pot-ser es refereixi a l’Ordinarium 4. D’altra bandaseria inaudit que es dotés una petita esglésiacastellera amb un instrument complex i cos-tós al costat d’una sola alba i casulla, és a dir,d’un sol prevere.

Tot i que encara es pugui trobar aquesta refe-rència, les teories sobre el primer orgue deTona estan actualment obviades i s’acceptacom a primer el de Sant Benet l’any 972.

Els primers orgues

L’orgue va néixer a la Grècia clàssica al segleIII aC amb la intenció de potenciar l’efectesonor de la flauta de Pan. Els primers meca-nismes aconseguien el buf múltiple gràcies aun sistema de canvi de pressió de l’aire a par-tir d’un reservori d’aigua, i per això els orguesde l’Antiguitat són coneguts com a orgue

consagració no descrigui la presència física oestètica de l’instrument sinó la magnificiènciadel seu so, que deuria ser d’un efecte sorpre-nent en la inauguració del nou temple, mésque el seu aspecte.

El suposat orgue de Tona

L’orgue de Sant Benet, aleshores, és el primerde Catalunya? I és que un segon dubte el posaun possible orgue anterior a l’església de Tonaquasi un segle abans, en la consagració fetal’any 888. Entre les donacions que es fan alnou temple s’hi detalla calicem et patenam,Missalem, Leccionarium et Organum, casu-llam, alba et stola. ("…un calze i una patena,un Missal, un Leccionari i un Organum, unacasulla, una alba i una estola." 3). Aquesta cita-ció va dur al musicòleg Higini Anglès adeduir que es tractava d’un instrument, el pri-mer de la Península, i a més, pel fet que Tonaera una església petita pressuposava l’existèn-cia d’altres orgues a monestirs o catedrals delpaís. Però un orgue tan primerenc en una

4

UN ORGUE ROMÀNIC A SANT BENET DE BAGES?

Fig. 1 - Hydraulis romans: mosaic de Zliten, Líbia, i jaciment d'Aquincum (Budapest)

3. L'acta sencera i la seva traducció a: Cat. Rom. Vol. III (Osona II), pàgs 639-641. Segons ANGLÈS, pàg. 82, és un orgue

4. GARRIGOSA, J., “L'acta de consagració de l'església del castell de Tona i la seva importància musical”, Tona 889-1989.Mil cent anys de la consagració de l'església de Sant Andreu de Tona. Tona: 1989.

5


hidràulic o Hydraulis: n’hi ha nombrosesreferències iconogràfiques i testimonisarqueològics (Fig. 1). Cap al segle IV dC, aBizanci, es va substituir la bomba d’aigua perpressió per aire (orgue pneumàtic), per mitjàde bóts i manxes, i així arribà a Occident.

L’orgue medieval més antic conegut apareix alSalteri d’Utrecht, del segle IX (Fig. 2); en unail.lustració poc precisa trobem un orgue pri-mitivíssim, amb nou canons, dos músics iquatre manxaires accionant un aparatós arti-lugi que sembla més tret d’una descripcióboca-orella que d’una visualització real perpart de l’il.lustrador. L’altre orgue alt-medie-val ben conegut és el que es descriu en unpoema en llatí de l’any 980 que exalça, sovint

de manera exagerada, la figura i les obres fetespel bisbe Aelfeah de Winchester. El bisbe vaencarregar un orgue per a la catedral (fet per-fectament creïble), instrument que és descritamb dos teclats de vint tecles cadascun i… gai-rebé 400 canons! (dades perfectament no creï-bles) 5.

Fora d’aquests exemples comencem a trobaramb normalitat iconografia de l’orgue alssegles XI i XII arreu d’Europa (Fig. 3). Els exem-plars més antics tenen només una línia detubs (entre 7, Ebrach, i 13, St.-Rémi), quesonen per mitjà de bóts manxats i, en elsorgues més petits, per manxes directament. Siel context és l’estudi de la música l’orgue veacompanyat d’un carilló de campanes afina-des en l’escala musical. A finals del XII-inicisdel XIII trobem ja exemplars de dues o tres file-res, probablement en condicions d’acompan-yar a la quinta i també a l’octava les primiti-ves polifonies en organum parallellum, i ambuna certa simplificació de les manxes (Fig. 4).

Quin aspecte podria haver tingut?

Quin podria haver estat l’aspecte d’aquestorgue que va sonar al Bages el 3 de desembrede l’any 972?

Fig. 2 - Salteri d'Utrecht, segle IX. Orgue amb dos sona-dors i quatre bufadors

Fig. 3 - Il.lustracions de la Bíblia d'Étienne Harding, Cîteaux, segle XI (Dijon, Ms. 14, 13v); del Salteri de l'abadia deSaint Rémi, segle XII; i del Salteri de Würzburg-Ebrach, segle XIII (Universitat de Munic, Sig.Cim. 14 Ms. 24).

5. L'estudi més a mà és: http://pagesperso-orange.fr/organ-au-logis/Pages/Winchester.htm [gener 2008]


6

Ja hem vist que els orgues del segle X noméstenien una filera de com a mínim set canons,que eren de zenc o de plom –no és fins al segleXIII que tenim notícia d’aleacions amb estanyper aconseguir un so més net i precís. Fóraestrany, però no descartable, que disposés dedues fileres, que suposaria unes possibilitatspolifòniques avançades per l’època però ver-semblants en una comunitat sorgida deRipoll. El canó més greu és sovint força mésllarg i gruixut respecte a la resta de la filera,cosa que proporcionaria un bordó o una notagreu recurrent, que segurament determinariael mode amb el qual s’exectuarien les melo-dies. És lògic pensar que el mode principal iescollit hagués pogut ser el Protus o primermode eclesiàstic –el mode dòric de l’antigui-tat–, l’última nota del qual és el RE. En casd’haver tingut dues fileres, si la veu principalde la primera és un RE la segona podria haverestat un LA (o també potser un SOL). És difí-cil apuntar les altres notes de la filera (en totcas diatònica), però els cants eclesiàstics de l’è-poca rarament depassen una octava, i sovintes mouen en només un intèrval de sexta (elsfreqüents sis tubs més un bordó, o els tambéhabituals nou).

Pel que fa al teclat, els més primitius sónaccionats per palanques o tiradors de fusta(Fig. 3, Harding), de manera que la vàlvula nos’acciona pitjant sinó estirant. Més tard escanvien per tecles, que fins al segle XIII notenen distinció de blanques i negres, acom-panyant una doble tuberia cromàtica (Fig. 4).Les botoneres es reservarien als petits orguesportàtils o de coll, tan populars als segles XIV-XV en conjunts o en àmbits més íntims (Fig.5). I així com els mobles dels orgues gòticsincorporen decoracions en forma de rosetes ifinestrals, els orgues anteriors al XII estancol.locats en simples caixes de fusta sense nitan sols una sanefeta de pintura! La decoraciódel nostre orgue, doncs, podria haver estatben austera.

En definitiva, podem aventurar dues possiblesreconstitucions de l’orgue de Sant Benet: lamés probable (Fig. 6a), amb una sola filera depotser set canons, alimentats per l’aire de bótsi manxes i accionada per tiradors; i una altrano descartable de dues fileres de set, nou omés canons, amb tecles i manxes simplifica-des (Fig 6b), que podria executar i/o acom-panyar primitives polifonies organals. Amb-dós models haguessin pogut conformar un

Fig. 4 - Portalada sud de la Catedral de Burgos, segleXIII; Salteri de Belvoir Castle (Anglaterra, segle XIII)

Fig. 5 - Dos exemplars d'orgue de coll a la Seu deMallorca (XV) i en un retaule de Pere Serra (XIV, MNAC).

Missae: Introit, Gradual, Al.leluia, Ofertori iComunió), que ja que no conservem podemcomparar amb d’altres del cant romà gregoriàcomuns arreu d’Europa. Hem de tornar a l’ac-ta de la consagració de Tona, on hi ha anota-da una antífona per a l’ocasió: Surgite, SanctiDei, una de les notacions musicals més anti-gues a Europa (889!) 7. Un dels manuscritsmusicals més antics procedent de Ripoll (deprincipis del XI, i per tant no allunyat de laconsagració de Sant Benet) conserva dos him-nes de regust mossàrab que els nostres monjospodrien haver conegut i cantat: Tempora ful-gida i Splendida nempe (Fig 8) 8. De finals delsegle X i inicis del XI també es conserven o estenen notícies de Trops i Seqüències, quevénen a ser variacions o glosses de composicióoriginal a partir de la base gregoriana 9. Qual-sevol d’aquestes peces és susceptible d’haverestat coneguda al monestir bagenc i interpre-tada amb el seu primitiu orgue.

Els cants de les Misses, d’altres oficis festius, id’himnes, planys o manifestacions diverses els

7


moble amb l’espai adequat per a la personaque acciona les manxes i un carilló de campa-nes afegit, que no serviria tant per sonar alsoficis litúrgics sinó per a l’estudi (Fig. 6c).

Ens en podem fer una certa idea amb aquestareconstitució d’un orgue medieval de la cate-dral de Saint James de Seattle (Fig. 7). Podemobservar-hi els sistemes primitius de manxes itiradors (fixeu-vos en el cinquè), tot i quecompta amb dues fileres de setze canons debronze, i també incorpora un carilló 6.

Quina música podria haver tocat?

A finals del segle X la litúrgia catalana finalit-zava el procés d’adaptació al ritu romà, tot imantenir encara lleus influències de l’anticritu visigòtic. Ripoll fou un dels centres musi-cals més actius i novedosos, a més d’altresmonestirs com Montserrat o Sant Cugat delVallès o la mateixa Catedral de Vic. A la nos-tra acta de consagració hi figura el lliuramentde dos Antifonaris (els cants del Proprium

Fig. 6 - Possibles reconstitucions de l'orgue de Sant Benet de Bages: a) Una filera de canons, tiradors i bóts d'aire. b)Dues fileres de canons a la quinta, tecles i manxes simples. c) Conjunt del moble.

6. Més detalls al constructor: http://bosmanpipeorgans.com/org_9.htm [gener 2008]

7. Vegeu nota 4.

8. ACA, Ripoll 40, f 63v i 64.

9. Per exemple, l'any 960 es dotà Sant Pere d'Escales d'un Prosarium, al 1054 s'esmenta un Tropero a la Seu d'Urgell, i elMs 105 de Vic, procedent de Ripoll, és un Tropari del segle XI.

8

executava sempre un cor (en aquest monestir,masculí); la funció de l’orgue deuria ser sim-plement la de doblar i potenciar el cant delsmonjos amb un timbre diferent. A l’acta hiconsta que canten preveres i levites, o siguique deurien formar un cor més nombrós del’habitual, però no nois. En cas d’aventuraralguna peça de les esmentades anteriormentamb polifonies simples l’orgue podia acom-panyar la vox principalis (és a dir, la greu) o,si disposés de dues fileres a la quinta, seguirambdues veus.

En qualsevol cas cal comptar que el cant gre-gorià que se sol interpretar actualment prencom a base la recopilació de l’antic corpus gre-gorià feta al monestir francès de Solesmes desdel segle XIX, amb criteris d’interpretació queactualment ja es consideren superats. Tot i queles comunitats religioses (Solesmes i elsmonestirs que els van seguir, com Montserrato Silos) segueixen aquest estil interpretatiu, lesescoles i cors que aborden el cant gregoriàamb criteri historicomusicològic aporten ver-sions diferents, que podríem descriure com amés àgils i amb alteracions de ritme o denotació més lliures.

Si volguéssim passar directament a les prime-res polifonies podríem recórrer al primer Tro-pari conegut de música organal, és a dir elsprimers exemples pràctics de les teories del’organum d’Hucbald: es tracta de dos Tropa-ris de Winchester de finals del X-inicis del XI i,per tant, força coetanis a la consagració deSant Benet. El que coneixem és, òbviament, lamelodia per acompanyar els textos, quepodem suposar que podia ser doblada ambun orgue. Les primeres polifonies conegudes a


Fig. 7 - Reconstitució (1984) d'un orgue medieval a Saint James Cathedral (Seattle, EUA)

Fig. 8 - Manuscrit 74 de Ripoll (inicis s. XI) amb ano-tacions musicals (neumes damunt el text).

XXXVII

L’ARNÈS DEL CAVALLER. SEGLES XII - XV

JAUME II EL JUST (València 1267 - Barcelona 1327)Comte de Barcelona i rei d’Aragó, València, Mallorca i Sicília. En la figura de la il.lustració, realitzada a partird’un segell reial de l’any 1295, se’l representa abillat com a rei de Sicília (Jaume I, 1285 - 95). Com a tal, el seuescut, reproduït també a la cota d’armes, es relaciona amb el del regne de Sicília: escut quarterat: 1r i 4t d’or,quatre pals de gules; 2n i 3r d’argent, una àguila de sable. Per bé que al primer i quart quarters només hi ha

dos pals, en realitat els en corresponen quatre.MINIART (BARCELONA)

Escultura modelada per Jaume Casadevall. Sèrie decorada per diversos pintors.

CAVALLERS CATALANS

MINIART (BARCELONA)Escultor: Jaume Casadevall; sèrie decorada per diversos pintors


JAUME I EL CONQUERIDORCOMTE DE BARCELONA I REI D’ARAGÓ, MALLORCA I VALÈNCIA

CONQUESTA DE MALLORCA 1229

XXXVIII

Figura dissenyada a partir de l’escena delcampament corresponent a un dels frag-ments de les pintures murals del palauAguilar, del carrer Montcada de Barcelona(MNAC). Pel que fa a la seva cronologia,acceptem la proposada per Francesc X.Hernàndez, que les situa a mitjant segleXIII (vg. pàg. XLI).

Jaume I (Montpeller 1208 - València 1276),fill de Pere I el Catòlic i de Maria de

Montpeller, és una de les figures més relle-vants del segle XIII. No va tenir una vidafàcil, sobretot en els primers i darrers anys,i el seu regnat es caracteritza pels seus con-trastos: moments d’esplendor i considera-bles fracassos.

Les seves vicissituds van començar moltaviat, ja que, quan tenia uns tres anys, foulliurat a Simó de Monfort. El 1214 fouretornat als seus subdits a instàncies del

XXXIX


papa Innocenci III, quan ja s’havia produïtla batalla de Muret (1213), on va morir elseu pare. En tornar al seu regne, va ser sot-mès a la regència del comte Sanç i posatsota la tutela dels templers.

Finalitzades les guerres occitanes, que vandurar des del seu començament gairebévint anys, es van iniciar les rebel.lionsnobiliàries. El rei Jaume restava lligat demans i peus, sense poder prendre cap deci-sió i, fins i tot, va sofrir vexacions com lade restar presoner, conjuntament amb laseva muller Elionor, a Saragossa en mansdels nobles. Als disset anys va haver delluitar cos a cos amb Pero Ahonés per nohaver respectat una treva amb els sarraïns,fet que representava la primera mostrad’autoritat per part del rei. Expirada latreva, va intentar el setge de Peníscola(1225), però sense èxit. En morir PeroAhonés, es va originar una nova revolta dela noblesa, que va finalitzar amb el Tractatd’Alcalà (1227).

A partir d’aquí es va iniciar l’època d’ex-pansió del seu reialme: Mallorca (1229-1232), Eivissa (assetjada i conquerida pelbisbe de Tarragona Guillem de Montgrí ialtres nobles l’any 1235), Menorca (sotme-sa mitjançant un pacte de vassallatge el1231 i incorporada definitivament a lacorona el 1287), presa de València (1233-1238; la conquesta del territori restant esva realitzar durant els anys següents). D’al-tra banda, va conquerir el regne de Múrcia(1265-66) que el va lliurar al seu gendreAlfons X el Savi de Castella.

Com a guerrer, tal com indica F.X. Her-nàndez, no fou pas valerós, ja que en lescròniques apareix sovint anant a la rere-guarda i mirant els combats de llunyestant.

A finals del seu regnat van retornar lesrevoltes d’alguns nobles i la sublevaciódels mudèjars valencians. El rei Jaume esva traslladar a València, on va morir el dia27 de juny de 1276.

Cal atribuir-li fets desafortunats com lapartició dels seus dominis que va propiciarles lluites filials a causa de l’herència, lesaventures fracassades a Terra Santa, ladevolució del regne de Múrcia, etc. Noobstant això, també va tenir grans encerts,entre els quals podem esmentar el fet d’és-ser l’artíferx del Llibre del Consolat deMar i el redactor del Llibre dels Feyts, l’es-tructuració i creació d’institucions comara Les Corts Catalanes i el Consell deCent, la protecciò que va donar als jueus,les reformes monetàries, etc.

A les pintures murals del palau Aguilar elrei Jaume apareix protegit amb un ausbergo gonió de mànigues llargues acabades enmanyoples, i les cames cobertes amb calcesde malla, segurament reforçades amb unesgenolleres de cuir. Damunt el capmall,devia dur una cervellera que no es veu acausa de la corona que la cenyeix. De totamanera, segons es desprèn del Llibre delsFeyts, el casc més utilitzat pel Conqueri-dor era el capell de ferro

Per sobretot duu un perpunt reforçat ambplaques metàl.liques que exteriormentadquireixen forma de rosetes. Les màni-gues, que són curtes, mostren els pals delcasal de Barcelona. En aquest cas, nosabem exactament si pertanyen al perpunto si són les mànigues d’una túnica inte-rior. Amb la mà dreta empunya una espa-sa, mentre que amb l’esquerra sosté unpenó, on es reprodueixen els senyals heràl-dics del seu escut: d’or, quatre pals degules.

EMI (ITÀLIA).Escultor: Ezio Pannitteri; pintora: Anna Derqui.


BERENGUER DE PALOUBISBE DE BARCELONA (1212-1241)

CONQUESTA DE MALLORCA 1229

XL

Tot just consagrat bisbe (1212), va acom-panyar Pere I de Catalunya-Aragó a la bata-lla de les Navas de Tolosa, esdevinguda almateix any de la seva consagració. Com a

guerrer, també va participar més tard en lacroada contra Damieta, Egipte (1219) i enl’atac frustrat de Peníscola (1225). Va pren-dre part molt activa en la conquesta de

XLI


Detall de l’escena del campament (Conquesta deMallorca), on apareix el bisbe Berenguer de Palouassegut al costat del rei Jaume entremig d’altres mag-nats. Pintures murals procedents del palau Aguilar,del carrer Montcada de Barcelona, actualment con-servades al MNAC.

Mallorca (1229-1232), on va ser ferit, i a lade València, iniciada el 1233. Aquests fetsd’armes li van proporcinar nombroses pos-sessions com la baronia d’Andratx i el sen-yoriu d’Almonestir.

En el vessant polític, cal dir que el 1213 vafer un infructuós intent per aturar la croa-da francesa contra els càtars del Llengua-doc, al mateix temps que, a la mort del reiPere, va esdevenir conseller del jovemonarca i canceller reial (1218).

Com a bisbe i home d’església, va fer unaimportant donació als pobres i va afavoriralguns ordes religiosos (orde de la Mercè,franciscans i dominicans), i va possibilitarla fundació del monestir de Santa Clara deBarcelona. Quan va morir, va ser sabollitper voluntat seva a la capella de SantMiquel de la seu de Barcelona.

L’abillament del bisbe de Barcelona, comen el cas de Jaume I, el podem descriure apartir de les pintures murals del palauAguilar. Duu un gonió de mànigues llar-gues proveïdes de manyoples, ambdues enla figura desenguantades, i calces de malla.El cap és cobert amb un capmall. Com atret distintiu va cofat amb una mitra que,gairebé amb tota seguretat, devia anarencaixada a una cervellera, ja que la mitraper ella mateixa no podia oferir gaire pro-tecció. D’altra banda, en les pintures,segons com es miri, sembla que s’endeviniun nasal, tret que també es dóna en altrescavallers, però els perfils que mostren algu-nes figures no permet d’assegurar-ho deltot. En darrer terme, va revestit amb unperpunt, ornat amb faixes grogues (o pot-ser daurades) que contenen uns filets

negres disposats en ziga-zaga. Talment comsucceeix amb els altres cavallers que aparei-xen en el mateix mural, cal saber si lesmànigues pertanyen al perpunt o són lesd’una túnica interior. Sigui com sigui,ambdues són de color vermell i ornadesamb una creu patent blanca, que cal iden-tificar amb l’escut dels bisbes de Barcelo-na: de gules, una creu patent d’argent.Retrobem aquestes mateixes creus a les reg-nes, també vermelles, del cavall, que vaarmat amb una lloriga que li protegeix latesta, el coll, el pit i els flancs davanters. Lamuntura hi ha estat afegida i és probableque, en la realitat, pogués dur, a més de lalloriga, una gropera de cuir.

Pintura a l’oli d’Ignasi Corrons.Variació d’un dibuix de Francesc Riart, que és una recreació de Guillem deMontcada a partir de les pintures del palau Aguilar, del carrer Montcada de Barcelona (MNAC), a:

HERNÀNDEZ, FRANCESC X., Història militar de Catalunya, vol. II: Temps de conquesta. Barcelona:Rafael Dalmau Editor, 2002.


GUILLEM DE MONTCADA, VESCOMPTE DE BEARNCONQUESTA DE MALLORCA, BATALLA DE PORTOPÍ 1229

XLII

Procedent del llinatge dels Montcada, varestar integrat a la branca dels Bearn pelmatrimoni del seu avi Guillem I ambMaria, hereva i vescomtessa de Bearn.

Fill del vescomte Guillem Ramon I deBearn i de Guillema de Castellvell, la sevavida apareix sovint lligada amb fets prota-gonitzats per Jaume I el Conqueridor. Adesgrat d’alguns moments de desavinença,

va esdevenir un dels seus consellers i el vaacompanyar en campanyes militars coml’infructuós setge de Peníscola (1225),alhora que va lluitar al seu costat contraGuerau IV de Cabrera, que pretenia elcomtat d’Urgell, i els seus partidaris elsCardona. Va participar activament en laconquesta de Mallorca, en el transcurs dela qual va ser mort, juntament ambRamon de Montcada, combatent a la bata-

XLIII


Detall de l’escena de la batalla de Portopí, on ressal-ta Guillem de Montcada acompanyat per un altrecavaller que sosté el seu penó. El vescomte de Bearnmorí, conjuntament amb Ramon de Montcada, enel transcurs d’aquesta batalla (12 de setembre de1229). Pintures provinents del palau Aguilar, delcarrer Montcada de Barcelona (MNAC).

lla de Portopí (12 de setembre de 1229). Lavictòria aconseguida en aquesta batallà vadeixar lliure el camí cap a la capital, ja quepocs dies després era assetjada per les tro-pes catalanoaragoneses.

El vescomte de Bearn va abillat amb unarnès semblant al que duien els altres cava-llers representats a les pintures del palauAguilar. No obstant això, el seu abillamentesdevé molt sumptuós per mostrar els seussenyals heràldics d’una manera molt evi-dent i repetitiva. Es protegeix el cos ambun gonió de mànigues llargues acabades enmanyoples, i les cames amb calces demalla, sobreprotegides amb unes copes ogenolleres de cuir.

El cap és cofat amb un capmall cobertamb una cervellera. Va revestit amb un per-punt, amb reforços metàl.lics, de màniguescurtes que tant poden pertànyer al perpuntcom a una túnica interior. Un altre ele-ment defensiu els constitueixen les ailettes,reforços normalment de cuir, que prote-gien les espatlles. En el dibuix no quedaprou clar, a causa de les desproporcions idistorcions, si realment són unes aletes obé són les mànigues. Tot i així, el fet queaparegui sostenint l’escut amb el braçesquerre ens mena a interpretar-les, de lamateixa manera que ho ha fet F.X. Her-nàndez, com a proteccions de les espatlles.

Es defensa amb un escut on figuren elsseus senyals heràldics, presents a la cerve-llera (no sabem si hi són pintats o bé elcasc és folrat amb un tela brodada), a lesaletes, a les mànigues del perpunt o de la

túnica, i a la testera i gropera del cavall,que alhora és protegit a la part davanteraamb una lloriga. En el seu escut d’armes hiha representats el senyals dels Montcada iels de Bearn: de gules, sis besants d’or endos pals; el cap d’or, dues vaques de gulesacornades, encollarades i clarinades d’at-zur. Aquests darrers trets no consten en lesarmories de les pintures.

ASSOCIACIÓ EL BALUARD (GIRONA)Figura modelada per Manel Pérez i pintada per Joan M. Masferrer (Art Girona)

Suposem que la figura de la il.lustració és una recreació, si més no parcial, del monarca a partir d’undibuix a la ploma que trobem en una de les pàgines del manuscrit de la Crònica de Bernat Desclot o Llibre

del rei En Pere, redactada probablement entre 1283 i 1288 (Biblioteca de Catalunya, Barcelona).


PERE II EL GRANVALÈNCIA 1240 - VILAFRANCA DEL PENEDÈS 1285

COMTE DE BARCELONA I REI D’ARAGÓ I VALÈNCIA

XLIV

9

Catalunya són ja hereves de la segona genera-ció d’organum, al segle XII, amb el mestratgede St. Marçal de Limoges que va ser seguit, ésclar, per Ripoll. És l’organum modificat, enquè una de les dues veus s’atreveix a elabo-rar melismes o ornaments damunt el cantpla de l’altra veu, amb notes ascendents i

Bibliografia

Autors diversos, Història de la música catalana, valenciana i balear, vol. 1 (Dels inicis al Renaixement). Bar-celona: Edicions 62, 1999.

Autors diversos, Catalunya Romànica, Vols III (Osona II) i XI (Bages). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986.

ANDRÉS, Ramón, Diccionario de Instrumentos musicales desde la Antigüedad a J.S. Bach. Barcelona:Península, 2001.

ANGLÈS, Higini, La música a Catalunya fins al segle XIII. Barcelona: IEC, 1935.

HOPPIN, Richard H., La música medieval. Madrid: Akal, 1978-2000.

GARRIGOSA, Joaquim, Els manuscrits musicals a Catalunya fins al segle XIII. L'evolució de la notació musi-cal. Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs, 2003.

Discografia

Ave Praesul Barcinonae: Música de la Catalunya Medieval. Taller d'Estudis Medievals. La mà de Guido LMG2034. (Música litúrgica catalana fins al segle XIII; conté els dos himnes ripollesos).

Christmas in Royal Anglo-saxon Winchester. Escola gregoriana de Cambridge. HAVP 151 (Exemples de l'or-ganum parallellum de Winchester).

Polyphonie aquitaine du XIIe siècle. Ensemble Organum, Marcel Perès. Harmonia Mundi HMA 190 1134(Polifonies d'organum modificat de Sant Marçal de Limoges).


descendents. Però estaríem parlant definals del XII-inicis del XIII, i no sabem jasi l’orgue de Sant Benet encara sonava al’església, perquè no se’n parla més… peròsi més no, va fer entrar el monestir amblletres d’or en la història de la música alnostre país!

Nota de l’autora:

Poc abans de publicar aquest article vaig tenir una discussió sobre els primers orgues a les esglé-sies amb Luca Ricossa, professor de cant gregorià al conservatori de Ginebra i a la prestigiosaSchola Cantorum de Basilea, a més d’expert en llatí eclesiàstic medieval; en la seva opinió laparaula organum a l’acta de consagració de Sant Benet es refereix a un cant litúrgic (es podria tra-duir com "cantaven psalmòdies des de l’atri") i no a un instrument, atenent sobretot a la parau-la sonus, no sonos ni sonum. La discussió sobre el primer orgue català, doncs, continua. Es potseguir, en francès, a:

http://musiquesmedievales.aceboard.fr/175039-189-1506-0-Utilisation-orgue.htm.

10

CRONICA D’ACTIVITATS`

Amb l’assistència d’unes quaranta persones,entre amics i socis dels AARB, va tenir lloc elpassat dia diumenge 15 de juny de 2008 la sor-tida que tradicionalment anomenem de Fi deCurs dels AARB.

Aquest any vam fer un recorregut molt inte-ressant, històric i artístic per la vila medievalde Santpedor i per les esglésies de Santa Annai Santa Maria de Claret.

La visita va anar a càrrec del historiador i arxi-ver de Santpedor, en Josep Maria Feixas i San-cho, el qual ens va acompanyar i guiar duranttot el matí. La visita va començar amb unabreu presentació a càrrec d’en Josep Maria Fei-xas a la plaça de l’Ajuntament i tot seguit vamenfilar cap a l’església romànica de Sant Pered’Or, on vam poder fer la visita comentada,exterior i interior. Cal destacar que vam poderveure la creu gòtica de plata daurada del segleXIV que es conserva en el seu interior. Totseguit, tot comentant els diferents llocs d’inte-rès dels carrers de la vila, vam arribar de noua la plaça de l’Ajuntament, on l’entitat vaobsequiar els assistents amb un bon esmorzar.

Després d’unes breus paraules del president del’entitat, senyor Francesc Junyent, i d’altresintervencions, vam continuar la visita, seguintel circuit de muralles medieval de la vila deSantpedor, i en Josep Maria Feixas ens feiaobservar els diferents indrets de més interès,cases, portals, dovelles, finestrals gòtics, elsque s’ha salvat, el que s’ha perdut... Vam gau-dir d’una immillorable passejada, la qual vaser seguida amb gran interès per part de totsels assistents. La visita a la vila de Santpedorva acabar en la que havia estat la casa de nai-xement del Timbaler del Bruc. Val a dir queenguany es celebren els 200 anys de la Guerra

anomenada del Francès, i en la qual el Timba-ler del Bruc, Isidre Llussà i Casanovas, diuenque hi va tenir una destacada actuació.

Tot seguit vam agafar els vehicles particularsper anar a l’església de Santa Anna de Claret,de la que l’any passat es van celebrar els 500anys com a Patrona de Santpedor (1507-2007),i tot seguit al costat vam visitar l’esglésiaromànica de Santa Maria de Claret, de la queen tenim les primeres notícies l’any 1086.Sabem també que va dependre en un principidel monestir de Sant Benet de Bages i no delbisbat de Vic, i sabem que era l’abat d’aquestmonestir qui triava i posava el rector de l’es-glésia parroquial de Santa Maria de Claret, laqual va perdurar com a parròquia fins al segleXVIII. L’any 1979 es va restaurar l’església il’any 1982 els AARB hi vam fer unes prospec-cions en el seu interior.

Ens vam acomiadar desitjat-nos un bon estiu,i amb la satisfacció d’haver conegut una micamillor la vila medieval de Santpedor.

Sortida fi de curs a Santpedor15.06.08 Joan Badia

Església romànica de Santa Maria de Claret. Foto: Roser Juncadella

Jumieges. Foto: Mercè Matas

11


El primer i important objectiu del Viatge2008 va ésser conèixer el país, amb la intencióespecial de mirar i veure la seva arquitectura iespecialment els seus edificis religiosos, aixícom fer-se una idea global de la història i dela cultura d’aquest país.

Vam veure en primer lloc que la situació geo-gràfica de Neustria (nom antic de la Norman-dia) ha estat un factor determinant per la sevahistoria. Està ubicada al nord de l’actual Fran-ça amb molts quilòmetres de costa a l’Atlàn-tic (Canal de la Manche) i als voltants de l’any1000 tenia com a veïns a l’est la Bretagne, alsud el Maine i Champagne, i al nord-est alregne de Flandes. Cal no oblidar que aquestadivisió territorial coincideix bastant amb l’ac-tual però que fins aleshores els seus límitseren en realitat els imperis otònics (otònica)hereus del Carlemany, i el mar del Nord pelqual hi arribaven les invasions procedentsdels països escandinaus.

La Normandie està dividida en dues parts:

- La part oriental, formada principalment perla vall de la Seine (el riu Sena) compresa entreRouen i el mar, que va ésser el primer centrede la renovació de la vida cristiana activa,amb l’establiment de l’arquebisbat a Rouen el912 i dels grans monestirs: Jumièges, St. Wan-drille, Fécamp...

- La part occidental, no recristianitzada des-prés de les invasions escandinaves, i on lajerarquia política i religiosa intenta instal.lar-se a Coutances amb dificultats, de manera queel procés reconstructor s’inicia més tard ambel govern d’Enric I Beauclerc (1106-1135) i ones distingeixen obres tan importants com lacatedral d’Evreux, l’abadia de Boscherville ialguns santuaris menors.

Al segle IX les grans invasions de les ètniesescandinaves (víkings i semblants) porten aterme una destrucció quasi total dels edificismonàstics que és seguida al cap de poc tempsper un gran moviment reconstructor o denova construcció. A aquest moviment, encap-çalat pels grans ducs o cabdills del moment,s’hi ajunten les influències de les arquitecturesdels països veïns i, per això, s’hi noten carac-terístiques dels edificis carolingis i otònics,especialment en la part est de la Normandie,i dels països de la Loira, Champagne i Borgog-ne, amb arquitectures mes properes a les nos-tres del Romànic i els seus precedents.

Entre aquests anys, és a dir, del 950 al 1100, iamb clares influències del país de la Loira,també es construeixen obres tan significatives

Els AARB visiten la NormandiaEstiu 2008. Del 28 de juny al 7 de juliol.

Mercè Matas i CuspineraJaume Moya i Plana

12


Viatge d’estiu. 28.06 al 07.07 del 2008

com la gran església abacial de Bernay, la cate-dral de Rouen, l’abadia del Mont-Saint-Michel, les catedrals de Bayeux i de Coutan-ces i d’altres, edificis tots ells visitats en el nos-tre viatge.

A partir d’aquests anys i, en especial, del 1140-1150, l’arquitectura normanda s’homogeneït-za adquirint característiques més comuns isegurament més properes ja als models romà-nics del període final de l’era romànica, i queaviat adoptaran les noves formes que l’arqui-tectura gòtica comença a estendre per tota laFrança, nascudes a l’Ile de France, amb lareforma que l’abat Suger fa a la seva abadia deSaint Dennis.

No podrem oblidar mai la impressió que ensva fer el conjunt ruïnós del gran monestir deSt. Pierre de Jumièges, extraordinari exempledel Romànic Normand i de l’art de la restau-ració monumental; ell sol ja justificava el viat-ge.

Tampoc ens oblidarem dels altres monestirsSt. Georges de Boscherville, Bernay, Montivi-lliers, de les petites esglésies d’Abbétôt i Man-néglise, de les grans ciutats de Rouen i Caenamb els seus grans monestirs de les Dones idels Homes. Nota a part mereix la magníficaCatedral gòtica de Rouen, de la qual recorda-rem l’espectacle nocturn de colors projectatsdamunt la seva façana de Ponent.

En aquest viatge, i per aconseguir que els tra-jectes en autocar no fossin tan llargs, es vaaprofitar per veure el Romànic d’altresregions de França. Així es van fer dues visitesa les ciutats d’Issoire i de Clermont-Ferrand, ales esglésies de Saint Austremoine i de N. D.du Port, en el trajecte d’anada cap a la Nor-mandie, i unes altres molt apreciades també

Monteviliers. Foto: Mercè Matas

Maneglise. Foto: Mercè Matas

Bernay. Foto: Mercè Matas

13


Viatge d’estiu. 28.06 al 07.07 del 2008

per tots a la ciutat de Poitiers, a la meravello-sa església de N.D. La Grande i a la d’Angou-lême, on ens vam extasiar davant la bellesa dela seva catedral i del seu casc antic.

Per acabar d’assaborir la gran qualitat delRomànic de França la darrera etapa del viatgede tornada va ésser Toulouse. Aquesta aturadaens va permetre veure un cop més la granesglésia de Sant Saturnin –o Sernin–, impor-tant mostra de les esglésies de peregrinació alcamí de Sant Jaume, i la dels Jacobins, singu-lar mostra del gòtic fet amb maons.

No podem acabar aquesta ressenya sense dei-xar constància escrita dels agraïments de laJunta de l’Entitat, i en especial de na MercèMatas, vicepresidenta, i en Jaume Moya, res-ponsable de la Comissió de Patrimoni, a totsels Socis i no Socis que han compartit aquestsdies de l’estiu de 2008. La seva actitud decol.laboració constant, el seu interès per totallò que hem vist i sentit, l’alegria i el bonhumor sempre manifestat malgrat la pluja oles hores d’autocar, han estat el millor resultatdel viatge i la millor recompensa per a aques-ta Junta. Tampoc podem ni hem d’oblidar el

Coutances. Foto: Mercè Matas

Poitiers. Foto: Mercè Matas

magnífic treball professional fet per ViatgesMasanés, representat per en Domingo, guiad’alt nivell, i el conductor de l’autocar, Moi-sés, sempre amatent i al peu del volant. Unamenció especial i afectuosa al nostre companyde tants viatges, en Josep Maria Font, queamb la seva constància i treball i el seu talentpoètic ens ha fet la millor crònica del viatgeque tots esperem i conservem sempre.

Com sempre acabem la "Crònica", com endiu en Josep Maria Font, amb el desig d’haverdesvetllat en tots una mica més l’interès iadmiració per aquest Art tan nostre i almateix temps tan universal; per aquestROMÀNIC, escrit així amb majúscules, i ambla il.lusió que l’amor per la Cultura creixi enaquesta nostra societat i en aquest món enquè ens ha tocat viure.

14

ACTIVITATS

CONEGUEML’ART ROMÀNIC

Conferència

A càrrec d’en FrancescJunyent, llicenciat enFilosofia i Lletres, id’en Jaume Moya,arquitecte.

DiaDivendres 3 d’octubre

HoraA les 20 h.

LlocCapella de Sant Andreude Santpedor

CONFERÈNCIESLloc: Auditori de CaixaManresa, Plana del'Om, 5 – Manresa

Hora: Totes lesconferències, a les 20 h.

Dimecres 29 d’octubre

Territori, senyoriu ifeudalisme a laCatalunya comtal(segles X-XII)

Andreu Galera, Doctoren Història Medieval

Dimecres5 de novembre

Estructura i evoluciódels castells medievals

Jordi Bolòs, Doctor enHistòria Medieval i pro-fessor de la Facultat deLletres de la Universitatde Lleida


Les batalles: tàctiquesi estratègies militars

Francesc Xavier Hernàn-dez, Doctor en HistòriaContemporània iCatedràtic de Didàcticade les Ciències Socialsde la Universitat de Bar-celonaC

urs

de

Cultura

Med

ieva

l - D

el29

d’o

ctub

re a

l 26

de

nove

mb

re


Nocions d’Heràldica.L’heràldica cívica alBages Armand de Fluvià, Presi-dent de la Institució Cata-lana de Genealogia i Heràl-dica i Assessor d’Heràldicai Genealogia de Catalunya


L’arnès del cavaller(segles XI-XV). Fontsd’informació i evolució

Francesc Junyent, Llicen-ciat en Filosofia i Lletres

SORTIDADiumenge 9 de novembre

Visites guiades als cas-tells de Llordà (Isona)i la seva església dedica-da a Sant Sadurní i al Cas-tell de Concabella i l’es-glésia de Sant Salvador(Les Pallargues,Guissona) Sortida de tot el dia enautocar. A les 8:00 h a lapl. Infants – ManresaInscripcions: ViatgesMasanés – Manresa, desdel 20 d’octubre per alssocis, i des del 25 d’octu-bre per a no socis.

Tota la informació a

http://webs.manresa.net/aarb/

Con

ferè

nci

a -

Div

end

res

3d

’oct

ub

re ELS SENYORS DELS CASTELLSContext històric, arquitectura militar, les batalles, l’a-billament del cavaller i heràldica medieval.

23

Cra. de Vic s/n (Pujada Roja) - ManresaTel. 93 873 85 00

www.futurauto.citroen.es

Muralla del Carme, 10-12 - 08240 ManresaTel. 93 872 26 44 - Fax 93 872 15 49

www.e-marquez.com

Els interessats encol.laborar amb la junta d'Amics de l’Art Romànic

del Bages us podeuposar en contacte

amb qualsevol de les persones

de l’actual junta.

OBERT A

TOTHOM

Número 153 juliol-setembre 2008 AMICS DE L’ART ROMÀNIC DEL ... · coneixements sobre l’Art...

Documents

Transcript of Número 153 juliol-setembre 2008 AMICS DE L’ART ROMÀNIC DEL ... · coneixements sobre l’Art...