41

Josep M. Miró Rosinach

REDÓS DE L’IMAGINARI

MEDIEVAL. UN TEMA ANTIC.

EL MONSTRE ANDRÒFAG I PSICOPÒMPIC

URTXA

42

DE A REDÓS DE L’IMAGINARI MEDIEVAL.

UN TEMA ANTIC. EL MONSTRE ANDRÒFAG

I PSICOPÒMPIC

Josep M.Miró RosinachHistoriador iarqueòleg.

Si ens capbussem en l’extens móns de l’ima-ginari medieval, ens sorprendrà la quantitat demotius que apareixen, els quals són originarisde l’antiguitat clàssica. Assimilats per la dis-posició sincrètica del cristianisme, són empratsper aquest en la seva tasca didàctica per lacapacitat d’expressió i força que en són porta-dors, ja en la dialèctica de les imatges, dialèc-tica convincent per a il.lustrar unes idees, diri-gides a gent illetrada com ho era majorment ladel món medieval.

Ens guardarem prou de creure, per tant, queles escultures situades a les esglésies en llocsvisibles tenien com a finalitat solsament deco-rar aquells espais. Altrament, aquestes escul-tures i relleus eren destinats a ésser vistos peruna població analfabeta, però molt sensible ales imatges i els seus símbols, que traduïende manera figurada les nocions abstractes quehom desitjava ensenyar-los-hi. Una mostra la

tenim en la utilització del devorador andròfaga propòsit de la història de Jonàs (Fig. 1), la qualens mostra com l’Església sap recòrrer a a-questa història per a figurar el passatge de lavida a la mort i a la ressurrecció, mitjançant labalena com a animal psicopòmpic. Fem avinenttambé que les tradicions orals del moment deu-rien conservar el record de les creences antiguesen què aquesta noció és molt emprada.

Jonàs i el monstre marí

La figuració de Jonàs i el monstre marí apa-reix en les més antigues representacions fu-neràries cristianes (s. III-IV), especialment sar-còfags, com a símbol de la resurrecció. Hodocumenta gràficament A. Grabar en la sevaobra Las vías de la creación en la iconografiacristiana.

L’Antic Testament, en la història de Jonàs (Jn1:1:15) no precisa la balena; esmenta “un granpeix” des de les entranyes del qual “del ventredel país dels morts”, ens diu, “he cridat auxili”(a Jahvè).

També diu: “I Jonàs estigué dins les entranyesdel peix tres dies i tres nits”. Aquesta cita, pelsteòlegs, simbolitza la mort i la resurrecció. L’artpaleocristià, apropiant-se la figuració, en con-serva la significació. Sens dubte, és una deles prefiguracions més antigues de la resur-recció, i alhora de l’animal psicopòmpic entèspel cristianisme, evidentment.

El perquè Jonàs surt de la balena amb elcap pelat

La representació de Jonàs sortint del ventrede la balena amb el cap pelat no és massahabitual en les figuracions romàniques. Enaquesta (Fig. 1), pertanyent a la Bíblia de Roda(s. XI) on és narrada la història de Jonàs,

Fig. 1La Biblia de Roda narrala història de Jonàs. Jonàs és llençat al mari engolit per la balena.Restituït indemne tantsols ha deixat elscabells en l'aventura.

43

aquest és llençat al mar i engolit per la balena;restituït indemne, tant sols ha deixat els ca-bells en l’aventura.

És, però, Leo Frobenius (1873-1939), el savietnòleg alemany, el qui ens en dóna la clauper a la seva interpretació. En Das Zeitalterdes Sonnengottes exposa extensament, i ambmeticulositat germànica, entre d’altres, la pe-ripècia de Jonàs, l’aventura d’aquest a l’interi-or del monstre marí, identificat majorment comuna balena, fins que és gitat a l’exterior.

S’ha plantejat el possible parentiu que es tro-ba en obres antigues, en les quals apareix lanoció en què el sol, durant la nit, viatjava pelsabismes del mar, experimentant una mort se-guida d’una resurrecció.

Segons Frobenius, en l’obra citada, tots elsdéus navegants són símbols solars; comaquest, viatgen en direcció a Llevant. L’autoresmenta els avatars arquetípics d’aquestaaventura essencial. “Un heroi és devorat perun monstre marí a Occident. L’animal viatjaamb ell a l’interior del ventre cap a Llevant.Durant el viatge, l’heroi encèn foc al ventre delmonstre, i com que té gana, talla un bocí delcor de l’animal. Poc després observa que elpeix toca terra. L’heroi s’esmuny a l’exterior. Enel ventre de l’animal feia tanta calor que li hancaigut els cabells”. Com ens informa Frobeniusi evidencia la nostra imatge, la peripècia deJonàs perdent la cabellera, puntualitza i enri-queix el valor simbòlic d’aquesta figuració.

La fera devoradora representant de la mort

Una sorprenent caixa funerària ibèrica proce-dent d’Andalusia impressiona pel seu signifi-cat i realització. Fou exposada a Barcelonaamb motiu de l’exposició “Els Íbers”, el maigdel 1983. Vàrem fer-ne un apunt que presen-tem (Fig. 2).

Realitzada en pedra calcària blanca, és de for-ma rectangular; consta de dues peces, la cai-xa i la tapadora. La caixa té el cos llis amb unpom davanter, i un ressalt inferior davall delqual se situen unes urpes de carnívor que fande suport a la peça.

La tapa consisteix en una llosa en la que ésprecisat, en relleu, un cap de llop amb orellespunxegudes. D’aquest cap sorgeixen uns bra-ços amb mans humanes que bordegen la llo-sa. És una peça extraordinària dins el contextfunerari ibèric, on eren freqüents les caixes percontenir les restes del difunt.

La representació del llop com a animalpsicopòmpic en el món ibèric es generalitzaen una data quelcom avançada, emprant-setant en relleus funeraris com en pàteres i fíbu-les a les darreries del s. IV o en el s. III. a. C.

La temàtica de la fera devoradora com a re-presentant de la mort és una constant en elmón celta, com així mateix en l’ibèric. La cai-xa funerària que presentem, per les seves ca-racterístiques i representació, és sen dubte,una bella mostra de les figuracions pertanyentsal món de l’animal psicopòmpic.

Divinitat andròfaga del Fouqueure

En la divinitat andròfaga de Fouqeure (França,Fig. 3), un petit bronze del s. I ó II, de reduïdesdimensions –4’3 cm. d’alçaria–, procedent d’unindret rural pagà, encara no cristianitzat, hipodem observar els atributs d’un animalpsicopòmpic.

Gos o llop, aquest animal domina llargamentla talla de l’home que devora. Aquest aspecteens ajuda a precisar-ne una divinitat. És re-presentada en actitud serenam desproveïdad’agressivitat. Sorprenentment, al bèstia nomossega,engoleix amb cura l’home que

Fig. 2Representació amb la

tapa lleugeramentalçada d'una caixa

funerària ibèrica, deles darreries del segle

IV o III a. C. - Villagordo( Museu de Jaén)

Dibuix de J.M. Miró.

44

prèviament ha acos-tat a la boca; aquestés representat amb elcap i mig cos a l’inte-rior d’aquesta boca.Quan l’andròfag ex-pulsa l’home a l’exte-rior, en vir tut delpsicopompisme dequè n’és posseïdor,l’home reapareixeràpel cap. Un naixe-ment es produeix,l’home nou, renovat.

Algun estudiós haatribuït a aquesta di-vinitat andròfaga elsímbol de la terra(Chtón). Com a fera,devora els homes perabsorvir la força

d’aquests. La terra reabsorbeix els cossos iprodiga riqueses a canvi. Així mateix, es tan-ca el cicle de la vida i de la mort. Segons elsexperts, és aquesta una creença cèltica quearribarà a l’edat mitjana.. Puix que aquestarespecta i salvaguarda l’heretatge tramès perl’antiguitat clàssica, no ens hem d’estranyar dela missió de l’andròfag com a fil conductord’unes creences, originàriament paganes,emprades pel cristianisme en la seva tasca sin-crètica i didàctica alhora. Hom sap de la capa-citat de síntesi del cristianisme, i de la sevaiconografia romànica; ja fa esment M.M. Davycom l’art romànic és teològic; emprant ele-ments profans, aquest art els sacralitza.

Les característiques tipològiques de l’obra queestudiem, impregnades de celtisme, ens por-ten a les darreries del s. I o al s. II, com ja diema l’’nici d’’quest paràfrag.

Cànid psicopòmpic de Pelagalls

El llogarret de Pelagalls, a la Ribera de Sió,conserva una església romànica del segle XII,d’una sola nau, amb afegits i retocs dels s. XVIIIi XIX. L’acta de consagració fou trobada fa unsanys, amb motiu d’unes obres a l’interior deltemple. Actualment, es custodia al Museu Di-ocesà d’Urgell. Per aquest document, ens as-sabentem que l’església i l’altar foren dedicatsper “Arnall de Perexens, bisbe urgellenc, elXVIII de les calendes de desembre de l’any del’Encarnació del Senyor de 1180, en honor deDéu omnipotent i sota la invocació de santEsteve, primer màrtir de Crist”.

És, però, la portalada d’aquest temple, mag-nífica dins la senzillesa rural en què fou basti-da, i l’interès dels símbols implicats en la seva

ornamentació, portadors d’un agut missatgemarcadament evangèlic, el motiu d’un breuanàlisi d’un dels elements que la conformen:la representació d’un cànid figurat en el segoncapitell de la dreta de la portalada.

D’antuvi, per la comprensió d’aquest món queestudiem, és essencial fer present que per al’home del romànic, l’església és un microcos-mos sant, i el seu portal el llindar del lloc sa-grat, que separa aquest del món profà, i queprepara l’ànim del fidel mitjançant una icono-grafia adient a un ordre simbòlic específic delrecinte al qual dóna accés. Cada representa-ció té un sentit propi, i la seva organització unaautèntica sintaxi simbòlica. És per aquest fetque les portalades romàniques, de la mésmodesta a la més desenvolupada, servenl’emprempta del geni de l’art cristià.

L’al.ludit capitell (Fig. 4), de forma lleugeramenttroncopiramidal invertida i amb astràgal o co-llarí, és decorat en les dues cares visibles peruna representació del monstre andròfag ipsicopòmpic. Aquest és un gos o un llop; laseva realització escultòrica ingènua i elemen-tal ens impedeix de precisar-ne amb certesade les seves característiques. No ens hem d’es-tranyar de la imprecisió en aquesta menad’obres, per altra banda abundoses en el medirural. Valgui un exemple: en estudiar els mésantics testimoniatges de les representacionsplàstiques de l’Anyell Místic, fan la impressióque els realitzadors freqüentment han confòsanyell, moltó, ovella i mardà (mascle de l’ove-lla) al realitzar aquest com a signe de Crist idels cristians. Les característiques particularsde l’animal no impedeixen, però, de precisar-ne el seu significat simbòlic. Així mateix, ésaplicable al fet que estudiem, car gos o llop, enaquest cas, tenen el mateix significat simbòlic.

És interessant la representació del monstre dedos cossos amb un sol cap, originària de laMesopotàmia. No és estranya en el romànicacatalà. Podem esmentar-e com a bella mostrad’un àbac d’un capitell de la portalada de l’es-glésia de Porqueres (Pla de l’Estany).

Aquesta representació de dos cossos i un solcap, segons Cirlot, la podem referenciar al’”ésser doble” provinent de Gèminis, els bes-sons de les dues natures; una crea, i l’altramata.

Els variants i derivats de Gèminis, d’una grancomplexitat, són molt utilitzats en la simbolo-gia de tots els temps; en el fet que ens ocupa,fem avinent que aquest signe el trobem moltemprat en la simbologia medieval. En el mónde l’edat mitjana, els dotze signes del Zodíac–Gèminis n’és el tercer-, foren representats persimbolitzar la vida de l’home a la terra, sens

Fig. 3Divinitat andròfaga deFouqueure, s. I o II.Museu d'Angoufeme(França) Dibuix JaquesDebal.

45

dubte per alguna influència en les creencesastrològiques.

Per bé que en el seu aspecte escultòric, mal-tractat pel temps, el monstre devorador figuratal capitell de la portalada de Pelagalls té lesparticularitats suara esmentades, veiem comtambé com l’animal engoleix quelcom, puix quea tocar de la boca, i acompanyada per les duespotes davanteres, per la silueta que hi resta,després d’estar trencat el lloc, s’hi endevinauna petita figura amb el cap completament in-troduït a la gorga del monstre. És accentuatl’aspecte diferenciat de la talla entre l’animal ila figura humana, com les expressives urpesamb les quals la bèstia, immòbil, més que sub-jectar-se, s’aferra a l’astràgal. Sens dubte,aquests aspectes agermanen la divinitatandròfaga de Fouqueure amb la psicopòmpicade Pelagalls, amb la qual tenim, un cop més,la simbolització de la renaixença a la vida divi-na, mitjançant l’animal andròfag i psicopòmpic.

També és bo notar l’aspecte dual de la confi-guració del monstre cànid del capitell de SantEsteve de Pelagalls; ajuda a precisar-ne lanatura psicopòmpica de la seva dualitat, unaengolint, mata, l’altra, resucitant, crea.

El llop devorador

En un altre aspecte, però amb un mateix sig-nificat, tenim en una caplletra d’un manuscritromànic francès (Fig. 5) la representació tam-bé d’un cànid en el moment d’englotir pel capun home jove, el qual subjecta l’animal per les

potes del davant, tot ell realitzat amb un estilmolt plausible.

La fera andròfaga, probablement un llop, ésfigurada amb abundat i llarg pelatge i urpesd’afilades ungles. El cap, proveït d’un ull ma-ligne, emboca la testa de l’home, formant ambaquesta un tot.

Aquesta realització romànica, precisa evident-ment tot un significat simbòlic: l’interès persubratllar gràficament l’acció psicopòmpica dela fera andròfaga. Malgrat la golafre voracitatdel monstre, l’home resta impàvid davant l’es-comesa de la bèstia, subjectant sense por lespotes d’aquesta, amb posat tranquil, serè.

El ritme cal.ligràfic en què ha estat realitzadala caplletra, pensem nosaltres que és l’adienten aquest procés de palesar així mateix el sen-tit de l’obra. Una vegada més, l’artista del ro-mànic autentifica una creença.

Tres caps de llop altemple de SantaMaria de Verdú

La vila de Verdú ser-va un temple parro-quial bastit al s. XIII;de les darrer iesd’aquest segle és lanau central,de voltade canó apuntada,de transició al gòtic,amb dos arcs torals,

Fig. 4Pelagalls (Ribera del Sió).Cànid psicopòmpic de

realització ingènua ielemental. Fotografia i

dibuix de J.M. Miró.

Fig. 5Caplletra d'un manuscrit

romànic francès. Moissac.

46

dels quals només ens en resta el posterior, ambmènsules figurades. Una d’aquestes és deco-rada amb un cap de llop andròfag.

La portalada del temple, del darrer romànic,és bastida dins l’estil anomenat de l’Escola Llei-datana. Tot i el seu interès, es troba força de-gradada per l’erosió i la incúria; també hi témolt a veure la mala qualitat de la pedra. Mal-grat tot, en ferem un estudi d’interpretacióinconogràfica i simbòlica, que ha estat publicat.

Ara volem, però, fer avinent la representacióque veurem en aquesta portalada, un fris con-tinuat, que inclou els capitells i àbacs en un

tot, com també les impostes. És decorat aquestfris per l’entrellaçat de dues cintes perlejadesque sorgeixen de la boca de dos llops situats,cada un als respectius extrems del fris (Fig.6), representació bessona que també es trobaa la portalada de l’església de la propera vilade Vilagrassa, més evident en aquesta per lamillor conservació de la pedra. El paral.lel l’hempogut establir car l’estudi esmentat ens demos-trà que la portalada de Verdú fou executadapel mateix taller que realitzà la de Vilagrassa.

El parió tema del llop que veurem realitzat aVerdú i a Vilagrassa figura en aquestes porta-lades com a element ornamental. Podrien te-nir també significat simbòlic; les cintes a l’en-dinsar-se dins la gola de l’animal semblen in-dicar-ho.

A l’interior del temple dedicat a Santa Mariade Verdú, com hem dit, es localitza en unamènsula la representació d’una testa de llopandròfag (Fig. 7), d’orelles punxegudes i for-ta mandíbula proveïda de respectable den-tat. El monstre mossega una figura humanajovenívola, representada en una costat, demig cos en actitud orant (Fig. 8), repetida al’altre costat (Fig. 9) amb les mateixes carac-terístiques, tenint, però, els braços trencats–una mà que hi queda ajuda a precisar lasimilitud del gest–.

Aquesta figura dual amb el mateix gest serède pregària puntualitza les característiquespsicopòmpiques del monstre devorador. En-drapant el personatge, aquest s’endinsa enel més enllà, on naixerà a una nova vida. Al nos-tre parer, aquesta realització escultòrica és la mésexpressiva i plena de contingut del temple, ma-jorment pel significat, de llarga tradició. Remar-quem també la pulcritud i precisió en què hanestat cisellades les ales, de la nissaga dels Ale-many, a la part superior de la mènsula.

A la catedral de la Seu d’Urgell, un llop coma Verdú

La catedral de la Seu d’Urgell és un templemonumental, obrat al segle XII per un grup depicapedrers llombards, dirigits per RamonLlombard. La planta consta de tres naus i cincabsis. La volta és de canó seguit a la nau cen-tral i al creuer. Guarda un important còdex delsegle X, de l’Apocalipsi de sant Joan, còpiadels comentaris del Beat de Lièbana.

Si mirem amb deteniment l’obra exterior deltemple, veurem un fris seguint l’amplada de lafaçana, esculturat amb un seguit de figuraci-ons, entre aquestes una que per a nosaltresté força interès; es tracta de la representaciódel cap d’un psicopomp, un llop engolint dues

Fig. 6El tema del llop el veurema la portalada principal del'esglèsia de Verdú, comtambé a la de Vilagrassa.Dibuix de J. M. Miró.

Fig. 7Verdú, temple parroquial.LLop andròfag ipsicopòmpic, mossegauna figura en actitud orant.fotografia J. M. Miró.

47

Fig. 8. La figura orant

Fotografia J.M. Miró.

figures joves (Fig.10), les quals ja tenen elscossos a l’interior de la gola del monstre, as-solint treure només els respectius caps. El llopi tota aquesta figuració és, amb petites vari-ants, pariona a la mènsula del temple de Verdú,descrita suara. El simbolisme de què n’és por-tador aquesta figuració de la Seu d’Urgell el fagermà del de Verdú, sens dubte.

El lleó andròfag

Dessota d’aquest tema que acabem d’esbri-nar es troba la representació escultòrica d’unlleó amb dues figures humanes, pariona a unaaltra d’iguals característiques, a la mateixafaçana.

Arribar al cel no es fa sense transició. L’ho-me no pot fer aquest camí sense passar perla mort. És aquest el simbolisme del monstredel llindar, el lleó andròfag i psicopòmpic quefigura representat en aquest lloc en moltstemples romànics. El lleó és conegut com unsímbol de l’animal que devora la seva vícti-ma, realitzant amb ella una veritable meta-morfosi pel passatge a través de la mort.Participa d’un simbolisme solar amb el qualestà íntimament lligat. Ell, el sol, pot arrabas-sar els homes sota terra; aleshores és homi-cida, mortífer, com el lleó.

El sol ha ocupat un lloc important en les cre-ences funeràries. Al morir diàriament en l’ho-ritzó mitjançant un misteriós viatge subterrani,el veiem renéixer immortal a l’horitzó oposat.Així mateix, coneix la mort sense morir, potconduir els homes per sota terra, transformant-se en psicopòmpic, és a dir, conductor de lesànimes a través del més enllà, a l’altra vida,essent aleshores, per tant, principi de regene-ració, com el lleó. Aquest significat, com d’al-tres que estudiem, amb aspectes herètics, afrec amb l’heretgia, deuen ésser atribuïts ori-ginàriament al sincretisme del cristianisme pri-mitiu, el qual en conservarà el significat es-sencial de la seva autèntica tradició.

El lleó esmentat (Fig. 11) subjecta amb lespotes davanteres una figura humana que té elcos cara enlaire, estirat al seu davall. El capde l’home està en posició a l’inrevés, capgirat,inversa a la normal. Les flexions d’aquestamena caracteritzen, en bona part, l’imatgeriadel romànic.

El lleó andròfag es disposa a devorar l’homeimmobilitzat per la força del monstre, tot acos-tant-lo a la seva gorja. El cap de l’animal por-tador de majestuosa melena, té cara bonda-dosa. Si el mirem detingudament copsaremesguard de regust humà, fins i tot el nas téafinitats humanes.

A cavall de la fera, un home de curta barba esreclina damunt la bèstia, subjectant-se al collde l’animal; també l’ajuda a mantenir-se da-munt la cavalcadura la cama visible enrotlladaper la cua del lleó; aquesta cua fineix en for-ma de pinya. La pinya, com és sabut, és unsímbol, entre altres, de resurrecció. A l’Egipte

Fig. 9. La figura orant

repetida, i blasó delsAlemany.

Fotografia J.M. Miró.

48

faraònic la pinya del pi, que és un símbol isiac,té significació de fecunditat, com també de re-surrecció.

El peu de l’home és calçat amb una mena deborseguí, que podem identificar portat per per-sonatges representats en retaules de l’època(El Museu lapidari de Guimerà guarda unaestela funerària discoïdal on és cisellat, deperfil, aquest tipus de calçat).

El lleó que dóna la mort al fidel és pareller al griuque comunica la nova vida immortal al fidel.

Quan es mor al món, es reneix a una nova vida;és el que significa el símbol del lleó, que ésuna figura de la resurrecció de Crist, ja que esconsidera que el lleó dorm amb el ulls oberts.

El monstre psicopòmpic de creació híbrida

En un altre indret, lluny dels nostres àmbits, aFrança, a l’església de Saint Pierre deChauvigny, temple bastit a les darreries del

segle XI o del XII, es troba al cor d’aquesttemple un capitell romànic de força interès,digne d’estudi, majorment per les particulari-tats de la seva representació.

Aquesta és composada d’un animal monstru-ós i d’una petita figura humana (Fig. 12). Elmonstre, de creació híbrida, el cos i el cap re-corden els d’un lleó. Posseeix dues ales mun-tades damunt dues potes i una voluminosa cuade rèptil. La disposició del cap, representat decara, a l’angle frontal del capitell, encapçalados cossos de la bèstia, que així mateix ac-centua el caràcter monstruós d’aquesta. Laboca oberta, amb afilada dentadura, subjectael cap d’un home jove, nu, en postura ageno-llada, impassible davant la presa de què ésobjecte per part del monstre. Les urpes de labèstia immobilitzen el seu cos, deixant lliure elbraç dret. Tanmateix, tot sembla un fet que haestat immobilitzat per l’escultor.

L’animal transcriu en el domini iconogràfic lanoció de mort, que tot devorant el cos del per-sonatge humà entrant dins la gola de l’animal,penetra alhora en el més enllà, on coneixeràla nova vida. Aquí, la mort correspon a unarenaixença. Així mateix, ja ho anuncien les cre-ences cèltiques.

El monstre andròfag és conegut alhora comun símbol de l’animal que devora, que fa des-aparèixer i comunica a la víctima devoradaquelcom de la seva vitalitat, realitzant una ve-ritable metamorfosi pel passatge a través dela mort. El monstre participa del simbolismesolar amb el qual està íntimament lligat, carés principi de regeneració.

El Griu benèfic

Prop de Santa Coloma de Queralt és situat elsantuari de Santa Maria de Bell-lloc, la porta-lada del qual fou bastida, probablement, entreels anys 1230 i 1250, segons els estudiosos.Pel seu estil, alguns autors l’adscriuen al romà-nic tardà de l’anomenada Escola Lleidatana.

Del conjunt ornamental que conforma la ditaportalada, hem escollit, per a aquest text, l’anà-lisi de la representació del griu andròfag ipsicopòmpic, que amb la pota davantera es-querra sosté una figura humana, vestida i decap per avall, tenint mig cos introduït dins elbec del monstre (Fig. 13).

El griu, animal mitològic, representat amb cap,ales i urpes d’ocell rapaç, generalment àguila,i amb cos de lleó, simbòlicament combina elsatributs d’aquests dos animals. L’àguila i el lleó,com sabem, són animals solars: l’àguila, reidels aires, el lleó, rei del desert, encarnen la

Fig. 10.Seu d'UrgellUn llop engollint duespersones joves.Fotografia J. M. Miró.

Fig. 11.Lleó psicopòmpic ambdues figures humanes,a la façana de laCatedral de la Seud'Urgell.Fotografia J. M. Miró.

49

majestat, el coratge i la justícia. També pot te-nir, entre d’altres, dos significats oposats: re-presentar el Salvador, i al combinar la rapaci-tat de l’àguila amb la ferocitat del lleó, simbolit-zar els qui oprimeixen i persegueixen els cris-tians. Apareix a l’escultura mesopotàmica, i ala Grècia clàssica era consagrat a Apol.lo i aNèmesis.

Majorment, aquest animal mític el trobaremrepresentat al llindar del lloc sagrat, puix queés el protector guardià d’aquest lloc. Amb a-questes característiques el veuremfreqüentment plasmat en l’art romànic. Un bellexemplar és el griu tallat en un timpà del segleXII que custodia el Museu Diocesà i Comarcalde Solsona.

El griu és per exel.lència animal psicopòmpic,conductor de les ànimes cap al més enllà, i gi-tar-les a l’altra vida. És aleshores principi deregeneració, i en aquest aspecte té les carac-terístiques del monstre andròfag, ja sigui aquestde tipologia híbrida, o bé ben definida, com ellleó, el gos o el llop. L’ànima, a l’entrar dins lagorja de l’animal, s’endinsa alhora en el mésenllà, on coneixerà la nova vida, un món millor.Ací la mort es correspon a una renaixença.

Aquestes característiques són, sens dubte, ñesde l’animal representat a Santa Maria de Bell-lloc, el griu, monstre del llindar. En el nostrecas l’entenem com a monstre benèfic, que gi-tant l’home, el ressucita. Àdhuc, aquest temaés situat al llindar, encarat a l’interior del tem-ple i a l’esquerra (l’esquerra –des del punt devista de l’observador- és, normalment, el cos-tat benèfic, el costat dels elegits en els JudicisFinals).

Confirma el sentit psicopòmpic d’aquest mons-tre, així mateix la cua, que finalitza amb unagran pinya del fulles: la pinya –com ja hem diten l’apartat del lleó andròfag- esdevé un expo-nent de resurrecció i eternitat; alhora, les fu-lles són símbol de renovació i nova vida. Ensho dóna a entendre, també, la posició passiva,serena, beatífica del personatge representat,presa pacífica del monstre, que gitant l’homea l’interior de l’església, ressucitat, esdevé unhome nou.

Conclusió

Des de l’albada de la humanitat en què l’homes’esforça en comunicar, inicialment el seu pen-sament, i després les seves idees, apareix ungrafisme elemental, instintiu, que mitjançantpunts, línies, etc., fa de pont entre l’esperithumà i el món exterior. A la prehistòria, a la fidel paleolític, som assabentats dels primers fetshumans per donar una forma religiosa als mis-

teris fonamentals de la vida i de la mort. Alneolític sorgeixen bona part dels símbols ar-quetípics que trobarem repetits en el decursdels segles i en totes les religions. Sónd’aquest moment les més antigues figuracions,fortament esquematitzades, amb el gest del’orant, que veurem molt més tard, en la ico-nografia religiosa mesopotàmica i egípcia,cristal.litzant en el cristianisme. Encara que laiconografia sígnica pertanyent als primers ju-deocristians està impregnada de signes as-trals, aquests ens recorden que el cristianis-me sorgeix en el moment del desenvolupamentd’un simbolisme celeste a tot l’Orient mediter-

Fig. 12.Monstre andròfag i

psicopòmpic.L'home amb el cap entre les

dents del monstre estàtotalment passiu. Capitell de

les darreries del s. XI o delXII. Chauvigny (França)

Dibuix J. M. Miró.

Fig. 13. Griu Genèfic,gitant l'home a l'interior de

l'església el ressucita.Santuari de Sta. Maria deBell-lloc a Sta. Coloma de

Queralt. FotografiaJ. M. Miró.

50

rani, amb interpolacions d’aquest en el cristia-nisme naixent, que ens arriben amb evidènciafins a l’època romànica. Així mateix, el gest del’orant en el cristianisme el veurem represen-tat en frontals d’altar romànics. Al MNAC esguarda el fragment d’un retaule del segle XIII,on l’ànima, representada nua i jovençana, ambgest d’orant (Fig. 14), és portada en un sudarial cel pels arcàngels Rafael i Gabriel. El gestde l’orant ens arriba fins als nostres dies, elveurem realitzat pel sacerdot en el ritual de laSanta Missa.

Algun autor, atenent a les creences cèltiquesen la nova vida, suggereix que la representa-ció de la presa del monstre psicopòmpic, queacostuma a ésser una figura humana repre-sentant l’ànima, nua i jove, és originària de lareligió celta. Efectivament, en les creences cèl-tiques el lloc de l’estança dels morts s’anome-na “País dels Joves”, on hi és absent la malal-tia i la vellesa.

Les representacions d’aquestes característiquesen què veiem l’ànima jove i nua s’inicien en elmón pagà, i emprades pel cristianisme, les veu-rem en tot el romànic com també en el gòtic.

En el monestir cistercenc de Vallbona de lesMonges, a l’església, a la dreta del creuer, es

troba el sepulcre més sumptuós del cenobi,atribuït al segle XIV, amb l’efígie jacent delspersonatges inhumats, personalitats nobles: unAlemany de Toralla i l’esposa, de la nissagaGuimerà.

Interessa, però, en el nostre cas, fer avinent elfet que a la paret del darrera del sepulcre i enrelleu escultòric, veurem dues figures –escap-çades i amb mala conservació-, simbolitzantles ànimes dels sebollits portades cap al celen un sudari sostingut pels seus extrems perdos àngels. Sens dubte, la representació se-gueix la tradició de l’ànima jovenívola portadacap al més enllà.

Seria important escatir que hi resta en l’àmbitrural, de les primeres creences paganes sincrè-tiques de l’inici de la cristianització d’aquestsparatges. Pensem, entre d’altres, en cupuliformesi regatons que trobem, adesiara, buidats en lasuperfície de pedres i roques, cobrint l’àmbit del’arc superior de la Mediterrània, de Palestina finsal nostre país. No dubtem que els ritus, enaquests indrets, deurien tenir significats, car sa-bem pels documents de l’esforç de les primeresjerarquies eclesiàstiques per a extirpar els cul-tes en pedres i roques.

També, al nostre entendre, no es pot oblidarl’afany del cristianisme dels primers temps,esmentat diverses vegades en aquest text, persituar el seu lèxic didàctic per camins entene-dors per als homes i dones del moment. Finsal 325, al concili de Nicea, en què s’abandonala idea de les reencarnacions, aquesta formapart del pensament dels cristians. Als seglesVIII-IX, cristians adopcionistes tracten de con-vertir els nuclis pagans del Pirineu. A la sego-na meitat del segle XII s’inventa el purgatori.Al segle XIII, l’Església declara dogma de fel’existència del purgatori. Finalment, al concilide Trento (1545-63), es precisen les normesper expurgar del cristianisme tot allò que esconsidera, en aquell moment, noïble o erroni.Per tant, tot el lèxic gràfic i simbòlic fornit perelements d’origen pagà, cristianitzats, deixende tenir vigència. Així mateix, una antiga imat-ge entenedora per a un creient, un monjo o unabat al segle X, passa a ésser un mer motiuornamental per a un religiós del barroc.

L’univers cristià medieval és molt deutor de laimatgeria dels móns pagans. Els símbols cèl-tics sobreviuen en l’escultura romànica. Mitjan-çant l’art irlandès, es transmet al cristianismeuna iconografia provinent del món celta, moltvaluosa.

Des dels segles X al XIII, tot el coneixementguardat als manuscrits es va exterioritzant ales façanes de les esglésies, als capitells delsclaustres i de les portalades, etc. És ací on

Fig. 14.Fragment de frontalcatalà dedicat a SantMiquel Arcàngel, s. XIII.M.N.A.C. Barcelona.

.

51

BIBLIOGRAFIA

BEDON, Robert: Les monstres andróphages, Dijon,1984.BEIGBEDER, Olivier: La Simbologia, Vilassar de Mar,1971.id.: Lexique des Symboles, Zodiaque, 1969.BLAZQUEZ, José M.: Diccionario de las ReligionesPrerromanas de Hispania, Madrid, 1975CIRLOT, Juan-Eduardo: Diccionario de Símbolos,Barcelona, 1969.CONTENAU, G.: Manuel d’archéologie orientale, Pa-rís, 1927.CHAMPEAUX, G./STERCK: introduction au mondedes Symboles, Zodiaque, 1972.DAVY, M.M.: Initiation a la Symbolique Romane, Pa-rís, 1977.FROBENIUS, Leo: Das Zeitalter des Sonnengottes,s.l., 1904.GOFF, Jaques Le: La naissance du purgatoire, París,1981.GRABAR, André: Las vias de la creación en laiconografía cristiana, Madrid, 1985.

l’imaginari medieval en dóna la pauta. Entred’altres, santa Hildegarde de Bingen (1098-1175) i Guillaume de Saint-Thierri, a la matei-xa època, representen les aportacions mésimportants a la simbologia romànica.

Actualment, els estudis de l’arqueologia, la his-tòria de les religions, els materials bíblics i delsprimers segles del cristianisme, l’antropologiai el simbolisme, entre d’altres, han precisataspectes desconeguts fins un ahir immediat,facilitant alhora eines de treball que ajuden a

la interpretació dels missatges continguts enles imatges. També entendre aquestes està enfunció de la preparació del qui les mira en re-lació amb la seva formació iconogràfica.

El nostre propòsit ha estat evidenciar ambaquest text, aspectes poc fressats de l’imagi-nari medieval, ric en suggerències, per estu-diar amb voluntat, tenacitat, i per damunt detot, amb respecte a l’obra. Investigar serio-sament comporta un risc; una altra cosa ésinventariar.

MALAXECHEVERRIA, I.: Bestiario Medieval, Madrid,1986.MIRÓ ROSINACH, J.M.: El Símbol en la portaladaromànica de l’església de Pelagalls (Ribera de Sió),Barcelona, 1976 - també Barcelona 1980id.: Esteles funeràries discoïdals de la Segarra, Tàr-rega, 1986.id.: La portalada romànica de l’església parroquial deVerdú. Estudi d’interpretació iconogràfica i simbòli-ca, a “Santa Maria de Verdú i altres temes verdunins”,Tàrrega, 1991.id.: Iconografia i Símbol al santuari de Santa Mariade Bell-lloc a Santa Coloma de Queralt (en premsa).id.: Sis sepultures antropomòrfiques purificades perles aigues, a “Catalunya Comtal”, Barcelona, 1977.id.: Sant Joan de Maldanell i el seu entorn arqueolò-gic, a “Maldà. Recull de treballs històrics”, Maldà,1982.id.: Sepultures de Maldanell, a ”Catalunya Romàni-ca”, vol. XXIV, Barcelona, 1997.VAUDIER, J.: La religion égyptienne, París, 1944.